Llibre-Guia de Màtodes Matemàtics II

INTRODUCCIO
DE LASSIGNATURA
DESCRIPCIO
El text-guia que teniu a les mans ha estat escrit per a lassignatura de Mètodes
Matemàtics de la Fsica del tercer semestre de lensenyament de Fsica. Aquesta assignatura consta de 9 crèdits, dels quals 6 corresponen a classes de teoria, i 3, a problemes.
Lestudiant ja està familiaritzat amb els elements bàsics dàlgebra i càlcul i ara ha
daprendre les tècniques de variable complexa i dels mètodes avancats de les matemàtiques
`
que es requereixen en Fsica Quàntica, Optica,
etc. i en la major part dassignatures de
segon cicle.
OBJECTIUS
Lobjectiu principal es proporcionar a lestudiant les eines matemàtiques bàsiques per a
la resolucio de problemes fsics. Duna manera general podem dir que es molt important
que lalumne adquireixi sòlidament les tècniques dintegracio en variable complexa i les de
resolucio dequacions diferencials de segon ordre.
CONEIXEMENTS PREVIS
Lassignatura requereix un coneixement satisfactori del càlcul en una i diverses variables,
la darrera assigobjectiu de les assignatures del primer any Anàlisi Matemàtica I i II. Es
natura obligatòria de matemàtiques (encara que te una orientacio essencialment fsica), i
exigeix que lalumne tingui familiaritat i agilitat amb els conceptes bàsics del càlcul.
METODOLOGIA
Aquesta es una assignatura orientada especialment a la resolucio de problemes. No cal
dir que la llista de problemes proporcionada independentment complementa perfectament
les classes de teoria; per altra banda, el nombre de crèdits es troba repartit adequadament
perquè es pugui portar una bona coordinacio entre les classes de teoria i les de problemes.
Aquestes darreres son especialment importants, i mai no shaurien de reduir a una exposicio
sistemàtica de la llista de problemes per part del professor. El treball continuat de lalumne
es indispensable per a la bona marxa del curs; si aquest no existeix majoritàriament, el
ritme, latencio i la motivacio de tothom decreix.
A part dels apunts de classe, lestudiant hauria de tenir la curiositat suficient per con-
ii
sultar alguna part, com a mnim, de la bibliografia addicional que normalment indica el
professor, la qual cosa serà enormement u
til per a lalumne ara i mes endavant; a causa del
fet que cap text mai no es exhaustiu, sovint calen diferents referències bibliogràfiques per a
una satisfaccio personal definitiva.
CRITERIS DAVALUACIO
El criteri davaluacio es basa en lexamen final, encara que el professor a càrrec de
lassignatura podria afegir-ne daltres. En qualsevol cas, lestudiant haurà de demostrar que
coneix el contingut de lassignatura aprovant lexamen, que constarà duna prova objectiva
multiresposta i duna sèrie de problemes.
iii
PROGRAMA DE LASSIGNATURA
El programa consta de tres parts diferenciades: la primera delles correspon a la Teoria
de Variable Complexa; la segona, a les Equacions Diferencials de Segon Ordre, i la tercera,
a les Transformades Integrals.
El contingut detallat del programa es troba exposat en la Guia de lEnsenyament de
Fsica. El text-guia cobreix els dos darrers temes.
DEL TEXT-GUIA
US
El text-guia pot ajudar lestudiant en la tasca de planificacio de lestudi, a part de ser
una referència clara i fiable del contingut de les parts segona i tercera del programa de
lassignatura, amb el nivell adequat a la maduresa de lestudiant de segon any.
Aquesta es una guia per a les classes de teoria, encara que hi ha exemples escollits dins el
text que serviran per a la resolucio daltres problemes. Aquests exercicis proposats al llarg
del text exemplifiquen o clarifiquen una certa situacio que es vol posar en relleu, mes que no
plantegen un problema perquè sigui resolt per lestudiant. Son els problemes de la col.leccio
els que lestudiant ha dintentar de resoldre duna forma autònoma, amb lajut daquest textguia i les notes preses a classe. No intentem, però, que el text sigui l
unica referència; molts
dels punts tractats aqu seran ampliats pel professor des del seu punt de vista personal i
molts daltres podran ser ampliats pel propi estudiant amb les referències que shan inclòs en
els apartats corresponents. Daltra banda, hi ha altres punts que possiblement sobrepassen
el nivell dexigència de lassignatura, però nosaltres els hem volgut incloure com a futurs
punts de referència per a lestudiant.
CONTINGUTS DEL TEXT-GUIA
Encara que el text-guia no inclou tot el programa de lassignatura, el nostre objectiu ha
estat el de tenir en un text unificat tot el que els estudiants de primer cicle necessiten saber
sobre les equacions diferencials en derivades parcials de la Fsica. Aix hem deixat de banda
els temes dedicats a la variable complexa, que, dins el nivell requerit en el Pla destudis, ja
ha estat cobert per altres publicacions en català.
El text-guia consta de 6 captols, els cinc primers cobreixen la segona part del programa
i el darrer, la tercera. Els dos primers captols son mes generals i constitueixen la base i
motivacio per a lestudi de les solucions dequacions diferencials, desenvolupat en els captols
3, 4 i 5; el darrer captol torna a ser de caràcter general i introdueix les transformades
integrals.
Mes detalladament, el contingut es pot desglossar de la forma seg
uent. El primer captol
està dedicat a un estudi general de les equacions diferencials en derivades parcials que
apareixen comunament en la Fsica. Aquestes equacions normalment permeten de ser atacades mitjancant el mètode de separacio de variables que porta a equacions diferencials
ordinàries amb punts singulars. Son justament els comportaments a prop daquests punts
els interessants i per això sestudia el mètode de Frobenius, per trobar solucions en forma
iv
de sèrie de potències al voltant dels punts singulars regulars. Finalment introdum, a un

nivell bàsic, el concepte de propagador o funcio de Green. En el segon captol presentem la
teoria de Sturm-Liouville com un problema de diagonalitzacio doperadors diferencials. El
nostre objectiu en aquest punt es mes pràctic que rigoros, ja que nomes introdum els conceptes bàsics que sutilitzaran posteriorment en exemples concrets. A continuacio apliquem
aquesta teoria a lequacio diferencial de loscil.lador harmònic. Presentem doncs els desenvolupaments en sèrie de Fourier com un cas particular de desenvolupament en funcions
pròpies dun cert operador diferencial de segon ordre. Els captols 4 i 5 es dediquen, respectivament, a lestudi dels polinomis de Legendre i de les funcions de Bessel, de nou com a
exemples daplicacio de la teoria de Sturm-Liouville per a problemes fsics amb unes certes
simetries. Finalment, en el darrer captol senuncien les principals propietats de les transformades integrals de Fourier i Laplace; veient-les com a potents eines per a la resolucio
dequacions diferencials en derivades parcials.
AGRAIMENTS
Aquestes notes han anat madurant al llarg dels anys que hem tingut ocasio de dedicarnos, primer, a lantiga assignatura Mètodes Matemàtics de la Fsica III i, actualment, a la
de Mètodes Matemàtics de la Fsica. En aquest proces hi han col.laborat tots els nostres
companys en les assignatures, els professors Alfred Molina, Conrad Perez, Jose Alberto
Lobo, Enric Verdaguer, Jose M.M. Senovilla, i especialment en Josep Llosa, per la seva
acurada revisio de la darrera versio.
Qualsevol suggeriment que tingueu sobre aquest text-guia, us agrairem que ens el transmetessiu per correu electrònic a clara@ffn.ub.es o albert@ffn.ub.es. A mes, mantindrem una actualitzacio permanent (errates, errors, referències actualitzades, comentaris...)
en ladreca dinternet http://www.ffn.ub.es/metodes/textguia.
INDEX
1 EQUACIONS DIFERENCIALS
1.1
Introduccio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.1
1.2
1.3
Exemples dequacions diferencials de segon ordre en derivades parcials

habituals en Fsica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.2
Generalitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.3
Mètodes de resolucio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.4
Separacio de variables en equacions diferencials en derivades parcials
Mètode de Frobenius per a equacions ordinàries de segon ordre homogènies .
11
1.2.1
Estudi de solucions entorn de punts ordinaris
. . . . . . . . . . . . .
12
1.2.2
Solucio entorn de punts singulars regulars . . . . . . . . . . . . . . .
14
1.2.3
Determinacio duna segona solucio independent a partir duna solucio

coneguda. Mètode del Wronskià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
20
Mètodes per a equacions no homogènies
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
23
Mètode de variacio de les constants . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
24
1.3.2 Mètode de la funcio de Green . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

`
APENDIX:
Delta de Dirac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
25
1.3.1
1.4
2 TEORIA DE STURM-LIOUVILLE
29
31
2.1
Introduccio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
31
2.2
Espais de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
32
2.3
Operadors diferencials lineals de segon ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . .
33
2.3.1
Condicions de contorn . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
34
Problema de Sturm-Liouville . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
36
2.4.1
Problema de Sturm-Liouville regular . . . . . . . . . . . . . . . . . .
37
2.5
Ortonormalitzacio de Gram-Schmidt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
39
2.6
Completesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
40
2.4
`
3 SERIES
DE FOURIER
45
INDEX
vi
3.1
Introduccio. Teoria de Sturm-Liouville . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
45
3.2
Propietats de les sèries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
47
3.3
Identitat de Parseval . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
51
3.4
Altres desenvolupaments relacionats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
51
3.4.1
Espectre duna funcio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
51
3.4.2
Sèries de Fourier en sin i cos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
52
4 POLINOMIS DE LEGENDRE
4.1
53
Equacio de Legendre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
53
4.1.1
Solucio de lequacio de Legendre pel mètode de Frobenius . . . . . . .
54
Els polinomis de Legendre Pl (x) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
55
4.2.1
. . . . . . . . . . . . . . . . .
57
4.3
Desenvolupament i convergència de la sèrie de Legendre . . . . . . . . . . . .
60
4.4
Solucio general de lequacio de Laplace en un problema sense dependència en 61
4.5
Equacio associada de Legendre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
62
4.6
Els polinomis associats de Legendre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
64
4.6.1
Propietats dels polinomis associats . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
66
Els harmònics esfèrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
67
4.7.1
Propietats dels harmònics esfèrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
69
4.7.2
Solucio general de lequacio de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . .
69
4.7.3
Desenvolupament en sèrie de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . .
70
4.2
4.7
Propietats dels polinomis de Legendre
5 FUNCIONS DE BESSEL
71
5.1
Obtencio de lequacio diferencial de Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
71
5.2
Solucio de lequacio de Bessel pel mètode de Frobenius . . . . . . . . . . . .
72
5.3
Funcions de Bessel dordre semienter (Funcions de Bessel esfèriques) . . . . .
75
5.4
Funcions de Bessel de segona espècie. Funcions de Neumann . . . . . . . . .
76
5.5
Funcions de Bessel modificades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
78
5.6
Propietats de les funcions de Bessel de primera espècie . . . . . . . . . . . .
79
5.7
Ortogonalitat de les funcions de Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
83
5.7.1
5.8
Forma canònica de lequacio de Bessel. Hermiticitat de loperador

diferencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
5.7.2 Sèries de Fourier-Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

`
APENDIX:
La funcio gamma dEuler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
6 TRANSFORMADES INTEGRALS
83
87
88
91

INDEX
6.1
6.2
vii
Transformada de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
91
6.1.1
Definicio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
91
6.1.2
Propietats de la transformada de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . .
92
6.1.3
Producte de convolucio de dues funcions . . . . . . . . . . . . . . . .
94
Transformada de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
94
6.2.1
Definicio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
94
6.2.2
Propietats de la transformada de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . .
95
6.2.3
Teorema de convolucio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
96
6.2.4
Transformada de Laplace inversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
97
viii
INDEX
CAPITOL 1
EQUACIONS DIFERENCIALS
1.1
Introducci
o
En aquest captol estudiarem les equacions diferencials de segon ordre en derivades parcials.
Veurem com convertir aquestes equacions en equacions ordinàries i introduir nous mètodes
per a la seva resolucio.
Per què estudiem amb tant de detall un tipus tan concret dequacions diferencials: les
equacions diferencials de segon ordre en derivades parcials? Perquè son equacions que
apareixen molt sovint en la resolucio de problemes fsics. Bona part de les solucions
analtiques que es coneixen sobtenen a partir daquest tipus dequacions.
Les variables de les quals depenen aquestes equacions son normalment les tres coordenades espacials i el temps. Aquesta es la situacio mes comuna, però ocasionalment
trobem equacions que depenen daltres variables, com per exemple les de lespai de les
fases (coordenades i velocitats o moments generalitzats).
Part de la dependència en les variables espacials ve donada en termes de loperador
laplacià (2 ), que sexpressa de manera diferent en cada sistema de coordenades:1
Coordenades cartesianes (vegeu Fig. 1.1a)):
2 =
2 2 2
+ 2 + 2
x2
y
z
Coordenades cilndriques (vegeu Fig. 1.1b)):
1 2 2
+ 2
2 2
z
Aquests son els sistemes de coordenades mes utilitzats en problemes fsics. Per a altres sistemes de
coordenades podeu consultar el llibre M. R. SPIEGEL i L. ABELLANAS, Manual de f
ormulas y tablas de
matem
atica aplicada, Col.lecci
o Schawm, Ed. McGraw-Hill, 1988, p`
ag. 105-109.
CAP
ITOL 1. EQUACIONS DIFERENCIALS
a)
b)
c)
Figura 1.1: Sistemes de coordenades: a) cartesianes, b) cilndriques i c) esfèriques.

Coordenades esf`
eriques (vegeu Fig. 1.1c)):
"
1
sin
r2
2 = 2
r sin
r
r
1.1.1
+
sin
1 2
+
sin 2
Exemples dequacions diferencials de segon ordre en

derivades parcials habituals en Fsica
1. Equaci
o de Laplace
2 = 0
: funcio escalar que descriu alguna magnitud fsica
En quins problemes fsics ens apareix lequacio de Laplace?
Fenòmens electromagnètics (electrostàtica):
= V , potencial electrostàtic. Aleshores
2 V = 0
es lequacio que satisfà el potencial elèctric en absència de càrregues, tant lliures
com lligades.
Gravitacio:
V es el potencial gravitatori en absència de masses.
Fenòmens de transferència tèrmica:
= T , temperatura. Ara
2 T = 0
es lequacio que satisfà la temperatura estacionària en un sistema sense conveccio
(sòlid o fluid en repòs).
1.1. Introducci
o
Hidrodinàmica:
= ~v , velocitat (funcio vectorial 3 components). Ara
2~v = 0
es lequacio de Navier-Stokes estacionària en un fluid incompressible viscos.
2. Equaci
o de Poisson
Equacio que iguala la laplaciana duna funcio desconeguda a una funcio coneguda de
les variables espacials
2 =
(~r)
0
Electrostàtica:
es el potencial electrostàtic en presència de càrregues

es la densitat vol
umica de càrrega total
Gravitacio
es el potencial gravitatori en presència de masses

es la densitat de massa
3. Equaci
o de Helmholtz
2 + k 2 = 0
4. Equaci
o de difusi
o dependent del temps
2 =
1
a2 t
per exemple, si = T , temperatura, lequacio

2 T =
T
,
t
sent la difusivitat tèrmica, descriu un proces no estacionari. Representa un proces

de no-equilibri, com es la propagacio de la calor en un sòlid o en un fluid en el qual
no hi ha conveccio.
5. Equaci
o dones dependent del temps
2 =
1 2
c2 t2
CAP
Aquesta equacio descriu propagacio i correspon a lequacio de Helmholtz incloent en

la dependència temporal. c es la velocitat de propagacio i depèn de cada medi.
Es pot incloure la dependència temporal de les equacions en la laplaciana, mitjancant
una forma diferencial 4-dimensional. Aix en coordenades cartesianes, la laplaciana
passa a ser la dAlambertiana,
22 2
2
x24
amb x4 = ct
6. Equaci
o de Schr
odinger
#
"
h
2 2
+ V = i
h
2m
t
on es una funcio dona.

7. Equacions de Maxwell
Equacions en derivades parcials per als camps electromagnètics en el buit i en absència
de càrregues.
~ =0
B
~ =0
E
~ =
E
~
B
t
~
~ = 0 0 E
B
t
Aquestes son les equacions fonamentals de lelectromagnetisme escrites en el sistema
MKS. En altres sistemes dunitats (CGS, gaussià o gaussià racionalitzat) la seva expressio pot variar pel que fa a les constants que hi apareixen.
Si prenem el rotacional de la segona equacio ens queda
2~
2~
~ = ( E
~
~
( E)
| {z }) E = E = t B,
=0
amb el que podem obtenir

~ 0 0
2 E
~
2E
= 0,
t2
que es lequacio dones pel camp elèctric.
1.1. Introducci
o
1.1.2
Generalitats
Totes les equacions anteriors tenen en com

u:
S
on equacions lineals en
Encara que hi ha casos interessants, com els xocs dones, que no son lineals, en principi
nomes tractarem casos que s son lineals. Si una equacio no es lineal no podem garantir
lexistència i unicitat de la seva solucio.2
S
on equacions diferencials de segon ordre en derivades parcials
Les equacions de Maxwell son en principi de primer ordre, però hi intervenen dues
funcions desconegudes. Si eliminem una de les funcions ens queden equacions de
segon ordre.
Es poden posar com
L[] = F
on L es un operador diferencial lineal. En coordenades cartesianes, serà un operador que tindrà la forma L = L(x, y, z, x , y , z , t ). Daltra banda F , el terme
inhomogeni de lequacio, es una funcio especfica caracterstica del problema i es la
funcio desconeguda, sigui escalar o vectorial.
Un operador diferencial lineal es aquell que compleix
L[1 1 + 2 2 ] = 1 L[1 ] + 2 L[2 ]
sent 1 , 2 C. Això es molt important perquè si 1,2 son solucions independents de
lequacio diferencial homogènia
L[1,2 ] = 0,
aleshores qualsevol combinacio lineal delles tambe ho serà. I la solucio general de
loperador es podrà posar com una combinacio lineal
= C1 1 + C2 2 .
1.1.3
M`
etodes de resoluci
o
Equacions diferencials homog`

enies
Un primer pas es intentar la separaci
o de variables; separem les equacions en
derivades parcials en equacions diferencials ordinàries. Aquestes equacions seran lineals i la seva solucio te dues constants dintegracio. La solucio fsica duna equacio
diferencial ha de complir uns certs requisits perquè sigui u
nica. Aquestes condicions
son de dos tipus:
2
Per a un estudi senzill, per`

o avancat, de les equacions no lineals podeu veure G. F. SIMMONS, Ecuaciones diferenciales, McGraw-Hill, 1993, Cap. 11.
CAP
condicions inicials: especifiquem el valor de la funcio i la seva derivada en un

punt y(x0 ) = a0 , y (x0 ) = a1 .
condicions de contorn: especifiquem el valor que ha de prendre la funcio, la seva
derivada o una combinacio lineal de les dues en dos punts diferents.
Sota algunes condicions no podrem garantir lexistència o unicitat de la solucio.
Una equacio diferencial amb les seves condicions inicials o de contorn es presta a dos
nivells danàlisi:
global: cerquem la solucio en una regio dextensio finita o infinita.
local: sinvestiga la solucio a lentorn dun punt, mitjancant el mètode de
Frobenius que estudiarem a continuacio.
Equacions diferencials no homog`
enies
Mètode de variacio de les constants: es construeix una solucio particular a partir
de la solucio general de lhomogènia.
Mètode de Green: aquest consisteix en solucions integrals construint la funcio de
Green de loperador diferencial.
Tambe hi ha altres mètodes analtics, com les transformades integrals (Fourier,
Laplace), i mètodes numèrics, basats en el càlcul de difer`
encies finites.
1.1.4
Separaci
o de variables en equacions diferencials en derivades
parcials
Aquest mètode saplica a les equacions diferencials homogènies. Consisteix a imposar una
forma factoritzada per a la solucio, de manera que es pugui descompondre en funcions independents de les diferents variables. No podem garantir lexistència duna solucio daquest
tipus, però si existeix, cosa que es dedueix de la consistència del càlcul, aquest es el mètode
mes senzill. Per veure-ho de manera mes clara estudiarem dos exemples concrets.
Exemple: Resolucio de lequacio de Helmholtz en coordenades cartesianes.
Aquest tipus de problema apareix, per exemple, en estudiar la propagacio de la llum
en guies dona rectangulars o en la resolucio de problemes en electrost`
atica.
Lequaci
o de Helmholtz es
2 + k2 = 0,
que en coordenades cartesianes sescriu:
2 2 2
+
+ 2 + k2 = 0.
x2
y 2
z
1.1. Introducci
o
Buscarem una soluci

o factoritzada de la forma
(x, y, z) = X(x)Y (y)Z(z).
Substituint en lequacio anterior tenim
X(x)Y (y)Z(z) + X(x)Y (y)Z(z) + X(x)Y (y)Z(z) + k2 X(x)Y (y)Z(z) = 0,
i dividint ara per aquesta equacio
X Y Z
+
+
+ k2 = 0.
X
Y
Z
Com que k2 es una constant i X/X nomes depèn de x, Y /Y de y i Z/Z de z,
cadascun dels termes haurà de ser una constant per separat. Aix, per exemple,
d2 X
X
= =
= X,
X
dx2
que te per soluci
o
X(x) = A1 e
+ A2 e
Hem obtingut doncs una equacio diferencial ordinària de segon ordre amb coeficients
constants que podem resoldre fàcilment. Anàlogament,
Y (y) = B1 e
Z(z) = C1 e
my
nz
+ B2 e
+ C2 e
my
nz
on , m, n s
on en principi arbitràries, per`
o han de complir una condici
o de tancament:
+ m + n + k2 = 0.
Hem aconseguit de separar lequacio en derivades parcials en tres equacions diferencials
ordinàries. Ara tenim que, per a qualsevol mn tal que
mn (x, y, z) = X (x)Ym (y)Zn (z)
amb l + m + n + k2 = 0,
se satisf`
a lequacio de partida. Tenim un conjunt de solucions subjectes a una condici
o
de tancament i això ens determina un pla en lespai de par`
ametres , m, n (les constants
de separaci
o no s
on totes independents). La soluci
o general sobtindria fent una
combinaci
o lineal de totes les possibles solucions mn
=
amn mn
amb l + m + n + k2 = 0,
,m,m
escollint els coeficients amn de tal manera que es compleixin les condicions de contorn
del problema. Veurem mes endavant com aquestes limiten tambe el conjunt de valors
que poden prendre les constants de separacio.
CAP
Exemple: Resolucio de lequacio de Helmholtz en coordenades esfèriques.

Ara = (r, , )

r2
2
r r
r
sin
2
r sin
2
1
= k2
r 2 sin2 2
Intentem ara, com en el cas anterior, de trobar solucions que siguin un producte de
tres funcions independents
(r, , ) = R(r)()().
Substitum ara en lequacio i dividim per ,

dR
1 d
r2
2
Rr dr
dr
d
1
d
+
sin
2
r sin d
d
1
d2
= k2 ,
r 2 sin2 d2
multipliquem lequacio per r 2 sin2 ,

sin2 d
dR
r2
R dr
dr
sin d
d
sin
d
d
1 d2
= k2 r 2 sin2 ,
d2
i si ara allem la part que depèn de , obtenim

sin2 d
1 d2
dR
2 2
2
=
k
r
sin
r2
2
d
R dr
dr
sin d
d
sin
.
d
d
El primer membre nomes depèn de i el segon de r i de . Per tant hauran de ser

constants idèntiques i tindrem
1 d2
= M.
d2
Necessàriament la dreta de la igualtat ha de ser una constant. Ja veurem mes endavant,
per`
o, quines restriccions comporta el problema fsic sobre els possibles valors de M .
Per a la part en r i tenim
k2 r 2 sin2 +
dR
sin2 d
r2
R dr
dr
sin d
d
sin
d
d
= M.
Si dividim lequacio per sin2 , ens queda

k2 r2 +
|
1 d
1
d
dR
d
+
r2
sin
R dr
dr
sin d
d
{z
nomes depèn de r
=Q
{z
M
.
sin2
nomes depèn de
Per tant ambd

os membres han de ser la mateixa constant,

1 d
dR
k r +
r2
R dr
dr
2 2
1.1. Introducci
o
9

M
1
d
d
2 sin d sin d
sin
= Q.
La darrera daquestes equacions,

d
1 d
sin
sin d
d
+ Q +
M
= 0,
sin2
es transforma, sota el canvi

x = cos
() = y(x),
en lequacio

(1 x2 )y 2xy + Q +
M
y=0
1 x2
que sanomena equaci

o de Legendre associada. En el captol 4 veurem com resoldre
aquesta equacio.
Per altra banda, lequacio que hem obtingut per a R,

1 d
dR
r2
2
r dr
dr
+ k2 R Q
1
R = 0,
r2
sota un canvi de variables es transforma en lequacio de Bessel, com veurem en el

captol 5 (p`
ag. 62).
Hem aconseguit doncs tres equacions diferencials ordinàries de segon ordre, i la soluci
o
mes general ser`
a una combinaci
o lineal de solucions QM del tipus
QM = RQ (r)QM ()M ()
es a dir,
(r, , ) =
RQ (r)QM ()M ()
Q,M
on Q, M s
on en principi valors arbitraris.
Veurem a continuaci
o com aquests par`
ametres depenen de les condicions fsiques del
problema en consideracio. Suposem que lequacio de Helmholtz que estem estudiant
correspon a un problema fsic i es langle azimutal; aleshores es lcit demanar que
la soluci
o compleixi certes condicions. En particular exigim que sigui una funcio de
perode 2,3 es a dir
( + 2) = ()
aleshores, segons lequacio diferencial, aquesta funci
o haurà de ser de la forma
M = im, m Z
exp( M ), amb
3
Aquest fet es conseq

uència de què (r, , ) i (r, , + 2) donen el mateix ~r = (x, y, z).
CAP
10
o sigui,
= C1 eim + C2 eim
que es una funci
o peri`
odica de perode T = 2/m. Per tant això ens implica que
M = m2 sent m un nombre enter. Veurem tambe mes endavant (captol 4) que
Q = ( + 1) sent ara un nombre natural, perquè volem solucions que siguin acotades
en tot linterval de definicio del nostre problema. Per la mateixa ra
o, els possibles
valors de m i de tampoc s
on completament independents.
Exercici: Resoleu lequacio de Helmholtz en coordenades cilndriques.
Exercici: Trobeu el potencial elèctric entre dos elèctrodes paral.lels semiinfinits a
potencial nul limitats per un elèctrode pla a un potencial V0 .
Vegem ara alguns exemples dequacions diferencials ordinàries que apareixen en fer separacio de variables en diferents problemes fsics:
Equacio de Legendre Correspon a lequacio de Legendre associada fent m = 0.
d2 y
2x dy ( + 1)
+
y=0
2
dx
1 x2 dx
1 x2
Apareix en problemes en coordenades esfèriques, tpicament fent separacio de variables
en lequacio de Laplace o de Hemholtz, quan no hi ha dependència en la variable
azimutal.
Equacio de Legendre associada
d2 y
2x dy ( + 1)
m2
+
y
y=0
dx2 1 x2 dx
1 x2
(1 x2 )2
Equacio de Bessel
x2
d2 y
dy
+ x + (x2 n2 )y = 0
2
dx
dx
Apareix tpicament en problemes en coordenades cilndriques i algunes vegades en

esfèriques. Correspon a la part que depèn de despres dun canvi adequat.
Equacio de Laguerre
d2 y
dy
x 2 + (1 x) + y = 0
dx
dx
1.2. M`
etode de Fr
obenius per a equacions ordin`
aries de segon ordre homog`
enies 11
Equacio de Laguerre associada

x
d2 y
dy
+
(1
+
k
x)
+ y = 0
dx2
dx
Aquesta equacio apareix en Mecànica Quàntica, per exemple, en el problema de làtom

dhidrogen. A partir de lequacio de Schrodinger independent del temps en coordenades esfèriques, obtenim lequacio de Laguerre prenent la part radial i fent un canvi
adequat.
Equacio dHermite
d2 y
dy
2x + 2y = 0
2
dx
dx
Apareix per exemple en Mecànica Quàntica en el problema de loscil.lador hàrmonic,
plantejant lequacio de Schrodinger independent del temps amb un potencial V =
1
kx2 .
2
1.2
M`
etode de Fr
aries
de segon ordre homog`
enies
Amb aquest mètode estudiarem el comportament de la solucio y(z) a lentorn dun punt
z0 . Es tracta dobtenir la solucio en aquesta regio fent un desenvolupament en sèrie de
potències.
En general estudiarem localment les solucions dequacions diferencials del tipus
d2 y
dy
+ P (z) + Q(z)y(z) = 0
2
dz
dz
on z es considerarà una variable complexa. P (z) i Q(z) son les funcions que defineixen
lequacio diferencial. Normalment, es pot predir el comportament de les solucions a prop
dun punt z0 sense saber com resoldre lequacio diferencial. Per a això es indispensable
de conèixer quin es el comportament de les funcions P (z) i Q(z) a lentorn de z0 , tal com
veurem seguidament.
Considerem doncs lequacio definida en un cert domini del pla complex C. Podem classificar un punt z = z0 del pla complex segons lanaliticitat o no de les funcions que intervenen
en lequacio diferencial.
Punt ordinari de lequaci
o diferencial: Un punt z0 es ordinari si les funcions P (z) i
Q(z) son analtiques en z0 i en un entorn daquest punt en el pla complex.
CAP
12
aquell on les funcions P (z) i/o Q(z) no son analtiques.

Punt singular: Es
Un resultat molt important es que, si z0 es un punt ordinari, les solucions de lequacio
son necessàriament analtiques en z0 i en un entorn daquest punt. No obstant això,
linvers no es cert. Lanaliticitat de les solucions no te implicacio sobre lanaliticitat
de P (z) i Q(z). Hi ha situacions en què les solucions son analtiques en un cert punt
i en el seu entorn i P (z) i Q(z) no ho son.
Exemple: La seg
uent equacio diferencial de segon ordre,
1+z 1
y + y = 0,
z
z
te singularitats en z = 0 i z = , i admet com a solucions y = 1 + z i y = exp z
que s
on analtiques en z = 0 (no ho s
on, per`
o, en z = ).
y
Lexemple anterior serveix per adonar-nos del fet que, com a mnim, existeixen dues
classes diferents de singularitats. Efectivament, podrem classificar les singularitats en dos
tipus. Hi ha punts singulars en què com a mnim una de les solucions no pot ser analtica
(punts singulars irregulars);4 a lentorn de punts singulars regulars una o totes les solucions
independents de lequacio poden ser analtiques. En aquest darrer cas, veurem que podrem
especificar la forma general de les solucions, de manera que podrem predir exactament quin
tipus de singularitats es poden presentar. Mes endavant classificarem els punts singulars en
regulars i irregulars en termes de P (z) i Q(z).
1.2.1
Estudi de solucions entorn de punts ordinaris
a dir,
Teorema: En un punt ordinari la solucio general sempre es analtica. Es
si P (z) i Q(z) son analtiques en z = z0 aleshores podrem escriure una solucio
general, analtica en z = z0 i en un entorn seu.
Lema: La solucio de lequacio diferencial es pot expressar de la
seg
uent forma
y(z) =
n=0
an (z z0 )n
(1.1)
Demostracio
Considerem un punt ordinari z0 de lequacio diferencial. Això vol dir
que P i Q son analtiques en z0 , i per tant admeten un desenvolupament en sèrie de Taylor
P (z) =
n=0
4
bn (z z0 )n
(1.2)
Lestudi dels punts singulars irregulars queda fora de lobjectiu daquest text-guia i del programa de
lassignatura. Per a un estudi detallat podeu veure C. M. BENDER i S. A. ORSZAG, Advanced mathematical
methods for scientists and engineers, McGraww-Hill, 1978.
1.2. M`
etode de Fr
enies 13
i
Q(z) =
n=0
dn (z z0 )n .
(1.3)
Cerquem ara una expressio per als an en funcio dels coneguts bn i dn .

Substitum doncs (1.2) i (1.3) en lequacio diferencial juntament amb
(1.1)
n=2
an n(n 1)(z z0 )n2 +
n=1
n=0
an n(z z0 )n1
an (z z0 )n
m=0
m=0
bm (z z0 )m +
dm (z z0 )m = 0
que podem reescriure com
k=0
ak+2 (k + 2)(k + 1)(z z0 )k +

+
n=1 m=0
X
n=0 m=0
an bm n(z z0 )n+m1 +
an dm (z z0 )n+m = 0
Si ara fem el canvi n + m 1 = k en el segon terme i n + m = k en el

tercer els podem posar com
k=0
ak+2 (k + 2)(k + 1)(z z0 )
+
+
k+1
X
X
k=0 n=0
X
k
X
k=0 n=0
an bkn+1 n(z z0 )k +
an dkn (z z0 )k = 0
i com que per tal que una sèrie de potències sigui nul.la cal que tots
els coeficients en el seu desenvolupament ho siguin, tenim
ak+2 (k + 2)(k + 1) +
k+1
X
an bkn+1 n +
k
X
an dkn = 0,
n=0
n=0
k = 0, 1, 2...
Si ara fem un altre canvi k n 2 en el primer terme i n m en

els altres dos obtindrem
an n(n 1) +
n1
X
am bnm1 m +
1
an =
n(n 1)
am dnm2 = 0,
m=0
m=0
Aix, per a n 2 tenim
n2
X
n1
X
m=0
mam bnm1 +
n2
X
m=0
n 2.
am dnm2 .
Hem arribat doncs a una relacio de recurrència, que ens relaciona

una recurrència perquè podem
els diferents coeficients entre ells. Es
conèixer el valor de an a partir de tots els anteriors.
Atès que la recurrència ens fixa els coeficients an per a n 2, resulta
que a0 i a1 son constants arbitràries, fet que era desperar ja que les
CAP
14
solucions a les equacions diferencials de segon ordre contenen dues

constants arbitràries. Podem triar-les de la seg
uent manera:
a0 = 1
a1 = 0
y1
a0 = 0
a1 = 1
y2
Daquesta forma generem dues sèries independents i la solucio general

serà
y = C1 y 1 + C2 y 2 .
Un cop demostrat que les solucions es poden expressar daquesta manera haurem de demostrar, a mes, que els coeficients son acotats i que
la sèrie es convergent.5 Tindrem doncs una sèrie que es solucio de
lequacio diferencial i el seu radi de convergència no podrà ser mes
petit que la distància de z0 al punt singular mes pròxim de lequacio
diferencial; tot això determina una solucio analtica al voltant del punt
z0 , punt ordinari de lequacio diferencial.
2
Exemple: Lequaci
o diferencial
2z
y=0
1 + z2
c
te singularitats a z = i. Una soluci
o es y = 1+z
2 i es pot veure que el radi
de convergència del seu desenvolupament de Taylor a lentorn de z = 0,
punt ordinari, es 1.
y +
2
Exercici: Resoleu lequacio diferencial y 2xy 2y = 0 al voltant de
z = 0.
1.2.2
Soluci
o entorn de punts singulars regulars
Havem dit que, entorn dun punt singular regular, la solucio en general no es analtica, i
que es pot especificar la forma de les solucions entorn daquests punts. Mes concretament,
un punt z0 es singular regular si P (z) i/o Q(z) no son analtiques, però s que ho s
on
(z z0 )P (z) i (z z0 )2 Q(z). Això implica que, com a màxim, P (z) pot presentar com a
singularitat un pol dordre 1 i Q(z) un pol dordre 2 en z = z0 . Entorn daquests punts,
veurem que la solucio admet un cert desenvolupament en sèrie de potències. Clarament,
no es tracta dun desenvolupament en sèrie de Taylor, es a dir en la forma duna sèrie de
potències enteres i positives. La seva forma lestudiarem seguidament.
5
Per a detalls daquesta demostracio podeu veure G. F. SIMMONS, Ecuaciones diferenciales, McGrawHill, 1993, p`
ag. 215-217.
1.2. M`
etode de Fr
enies 15
Exemple:
y +
1
y=0
4z 2
Aqu P (z) = 0 i Q(z) = 1/4z 2 i aix z = 0 es un punt singular regular. Intentem de

trobar una soluci
o en la forma dun desenvolupament de Taylor entorn de z = 0:
y(z) =
an z n
n=0
Substituint en lequacio diferencial tenim
1
1
[n(n 1)an + an ]z n = 0 (n )2 an = 0
4
2
n=0
n = 0, 1, . . . ,
i dedum doncs que an = 0 per a tot n i l

unica soluci
o es la trivial.
Provem ara de fer un desenvolupament alternatiu entorn de z = 0 en la forma
y(z) = z
an z n ,
(1.4)
n=0
sent un par`
ametre per determinar. Substituint en lequacio diferencial tenim
1
[(n + )(n + 1)an + an ]z n+2 = 0.
4
n=0
Si triem a0 = 1 ens porta a = 12 . Un cop fixada , shan danul.lar la resta de
coeficients, an = 0 per a tot n > 0, i la soluci

o ser`
a y(z) = z. Fixem-nos que podrem
haver triat un altre coeficient an diferent de zero, per exemple a1 = 1. Aleshores
= 21 , per`
o això ens genera exactament la mateixa soluci
o. Podem concloure,
doncs, que un desenvolupament del tipus (1.4) ens ha determinat en aquest cas una
soluci
o.
Teorema de Fuchs: Al voltant dun punt singular regular, existeix una solucio
del tipus
y(z) = (z z0 )
n=0
an (z z0 )n .
(1.5)
amb a0 6= 0.
:
Demostracio
Considerem els seg
uents desenvolupaments per a P (z) i Q(z),
P (z) =
n=0
pn (z z0 )n1
Q(z) =
n=0
qn (z z0 )n2 ,
CAP
16
amb p0 , q0 , q1 no simultàniament nuls per tal que z0 sigui un punt singular regular.
Si introdum el desenvolupament proposat per a la solucio i el de les funcions
P (z) i Q(z) dins lequacio diferencial obtenim
n=0
an (n + )(n + 1)(z z0 )
(n + )an (z z0 )
n=0
n=0
an (z z0 )
n+
n+1
n =0
n+2
n =0
pn (z z0 )
qn (z z0 )
n 2
n 1
= 0.
Introduint k = n + n
an (n + )(n + 1)(z z0 )n+2 +
n=0
X
k
X
k=0 n=0
an (n + )pkn (z z0 )k+2 +
k
X
X
k=0 n=0
an qkn (z z0 )k+2 = 0.
Canviant n per k dins els sumatoris dobles ens queda
(z z0 )
n+2
n=0
an (n + 1)(n + ) +
n
X
ak (k + )pnk +
k=0
n
X
ak qnk = 0.
k=0
Com que cada coeficient ha de ser zero, tenim, per a n = 0,

a0 ( 1) + a0 p0 + a0 q0 = 0,
(1.6)
i per a n 1,
an (n + 1)(n + ) + an (n + )p0 + an q0 =
n1
X
[ak (k + )pnk + ak qnk ] ,
k=0
que podem posar com

an =
n1
X
1
[ak (k + )pnk + ak qnk ] .
(n + ) [(n + 1) + p0 ] + q0 k=0
Aquesta es la relacio de recurrència que determina an en funcio dels anteriors

coneguts. Tambe es pot escriure en la forma mes compacta
F (n + )an =
n1
X
k=0
[ak (k + )pnk + ak qnk ] ,
1.2. M`
etode de Fr
enies 17
on hem introdut
F (n + ) = (n + 1)(n + ) + (n + )p0 + q0 .
Daltra banda, a partir de (1.6), i tenint en compte que a0 6= 0, tenim
F () = 2 + (p0 1) + q0 = 0
(1.7)
equacio de segon grau en anomenada equaci

o indicial. Encara que lequacio
sigui de coeficients reals les arrels poden ser complexes. Aquesta equacio ens
proporciona els exponents 1 , 2 que corresponen a dues solucions del tipus
(1.5). Prendrem com a criteri dordenacio dels ndexs Re(1 ) Re(2 ).
Introduint els exponents 1 , 2 , que satisfan lequacio indicial
F () = ( 1) + p0 + q0 = ( 1 )( 2 ) = 0
dins lexpressio per a F (n + ), obtenim
F (n + ) = (n + 1 )(n + 2 ).
Definint ara s = 1 2 , i substituint per 1 en lequacio anterior tenim
F (n + 1 ) = n(n + s),
de manera que lexpressio de recurrència per a = 1 es
n1
X
1
an =
ak [(k + 1 )pnk + qnk ]
n(n + s) k=0
, n>0
(1.8)
Ara, com en el cas dun punt ordinari, i un cop trobada la relacio de recurrència
per a les an , haurem de veure que realment aquests coeficients representen una
sèrie convergent en un entorn de z0 , punt singular regular.6 Aleshores, la sèrie
representada pels an trobats, amb a0 6= 0 serà una sèrie convergent, i la solucio
tambe ho serà dins una corona que exclou el punt z = z0 , de radi no menor a la
distància a la singularitat mes propera.
2
Acabem de veure que substituint una de les arrels de lequacio indicial hem trobat una
solucio de lequacio diferencial entorn dun punt singular regular. Encara nhem de trobar
una altra. El fet que laltra arrel generi una solucio independent depèn duna casustica
particular que analitzarem seguidament. Per a això cal distingir tres casos:
6
Per a una demostracio podeu veure G. F. SIMMONS, Ecuaciones diferenciales, McGraw-Hill, 1993,
p`
ag. 217-219.
CAP
18
1 2 6 N
1 = 2
1 2 N
1. 1 2 6 N
En aquesta situacio podem substituir per 2 dins la relacio de recurrència per a an

[on ara F (n + 2 ) = n(n s)]:
an =
n1
X
1
[(k + 2 )pnk + qnk ] ak .
n(n s) k=0
i fent a0 = 1 obtindrem una nova sèrie, que proporcionarà la segona solucio.

`
Obviament,
la situacio conflictiva es pot donar en el cas que s = 1 2 N.
2. 1 = 2
En aquest cas larrel doble nomes genera una solucio. Clarament, la segona solucio no
es de la forma (1.5), i necessitem doncs un mètode alternatiu per trobar una segona
solucio.
3. 1 2 N
Analitzant la relacio de recurrència per a = 2 tindrem que lexpressio

n(n s)an =
n1
X
ak [(k + 2 )pnk + qnk ]
(1.9)
k=0
sescriu, per a n = s
0 as =
s1
X
ak [(k + 2 )psk + qsk ] .
k=0
A causa de la pròpia relacio de recurrència ak es proporcional a a0 , que es el primer

coeficient, a traves dun cert coeficient de proporcionalitat, r. Podem posar doncs el
sumatori del segon membre com el producte a0 r,
s1
X
k=0
ak [(k + 2 )psk + qsk ] = a0 r = as 0,
i en aquesta situacio ens podem trobar amb dos casos:

(a) El coeficient de la relacio de recurrència, r, es zero. En aquest cas a0 i as son
arbitraris. Aix triant:
a0 arbitrari i as = 0 = obtenim y2 (z)
1.2. M`
etode de Fr
enies 19
as arbitrari i a0 = 0 = obtenim novament y1 (z)

Exemple:
2
2
y y + 2 y = 0
z
z
Lequaci
o indicial es 2 3 + 2 = 0, amb arrels 1 = 2, 2 = 1. La primera
soluci
o ser`
a doncs
y1 (z) =
an z n+2
n=0
que ens porta a la recurrència

[(n + 2)(n + 1) 2(n + 2) + 2]an = 0.
Daqu, si a0 6= 0 es requereix an = 0 n 6= 0, tenim y1 (z) = z 2 .

Fixem-nos ara que, de lexpressi
o anterior,
0 a1 = a0 [2 p0 + q0 ] .
{z
=0
Si triem a0 = 0 i a1 = 1, la resta de coeficients an s

on zero i obtenim y(z) = z 2 .
a dir, recuperem la primera soluci
Es
o. En canvi, si triem a0 = 1 i a1 = 0, la
resta de coeficients s
on nuls i tenim y2 (z) = z, que es la segona soluci
o.
(b) El coeficient de la relacio de recurrència, r, es diferent de zero. Aleshores la

necessitat de complir la relacio de recurrència ens obliga a imposar a0 = 0, amb
as arbitrari, i això ens porta novament a y1 .
Exemple:
1
1
y + y 2 y = 0
z
4z
Ara lequacio indicial es 2 41 = 0, que te per arrels = 21 i s = 1. La
primera soluci
o es z 1/2 . Per a la segona soluci
o, analitzem la recurrència amb
s = 1:
0 a1 = a0 [2 p0 + q0 ]
|
{z
6=0
Aix`
o implica a0 = 0, mentre a1 es arbitrari, i la resta de coeficients s
on tots
1
12
o.
nuls. Aleshores y2 (z) = z 1 z = z 2 , que es exactament la primera soluci
Aix doncs la segona solucio no pot ser de la forma (1.5).
Difer`
encia respecte dun punt ordinari
En el desenvolupament entorn dun punt ordinari, tenem que la relacio de recurrència
era vàlida per a n 2 i hi havia arbitrarietat en a a0 i a1 .
Ara larbitrarietat nomes es en a0 , associat a cada un dels valors 1 , 2 . En principi
un dells, amb a0 = 1, ens portarà a una solucio. Si hi introdum laltre, no podem
garantir en general lexistència duna altra solucio en forma de sèrie de potències.
CAP
20
1.2.3
Determinaci
o duna segona soluci
o independent a partir
duna soluci
o coneguda. M`
etode del Wronski`
a
Si y1 , y2 son dues solucions linealment independents de lequacio diferencial

y + P (z)y + Q(z)y = 0
el wronskià es defineix com

y y
W = 1 2 = y1 y2 y1 y2
y1 y2
i la seva derivada es

y y
W = 1 2 = y1 y2 y1 y2 .
y1 y2
Si en la darrera expressio substitum y1, y2 en termes de P, Q i les derivades primeres tenim
W = y1 (P y2 Qy2 ) y2 (P y1 Qy1 ) = P (z)(y1 y2 y2 y1 ) = P (z)W .

a dir, lequacio diferencial que satisfà el wronskià es la seg
Es
uent
W + P (z)W = 0.
Integrant aquesta equacio tenim

W (z) = exp
P (z1 )dz1 ,
(1.10)
on hem dinterpretar la integral com una primitiva ja que qualsevol constant additiva addicional es irrellevant. A partir de lexpressio del wronskià tambe podem veure que
W =
y1 y2
y1 y2
y12
y2
y1
i si integrem aquesta darrera equacio obtenim

y2 (z) = y1 (z)
W (z2 )
dz2 .
y12 (z2 )
(1.11)
1.2. M`
etode de Fr
enies 21
Exemple: Trobeu la segona soluci

o de y + y = 0, sabent que la primera es y1 = sin x.
Ara anem a veure com aplicar aquest mètode En el nostre cas on tenim una primera
solucio i la funcio P (z) expressades com a sèries de potències. Per simplificar la notacio,
però sense que suposi una pèrdua de generalitat, suposarem que el punt singular regular es
z0 = 0. Aix, a partir de lexpressio per a P (z)
P (z1 ) =
pn z1n1 ,
n=0
la integral a (1.10) ens queda

Z
z2
P (z1 )dz1 =
pn
n=0
z2
z1n1 dz1 = p0 ln z2 +
pn z2n
.
n=1 n
(1.12)
Si ara introdum aquesta expressio dins lexponencial

exp
z2
P (z1 )dz1 =
z2p0
pn z2n
exp
.
n=1 n
Lexponencial de la sèrie es analtica a lorigen, on val 1, i per tant admetrà un desenvolupament en sèrie de potències al voltant daquest punt, malgrat que no coneixem a priori el
radi de convergència daquest desenvolupament. Tambe podem fer un tractament similar
del factor 1/y12 (z2 ), aix
X
1
1
21
bn z2n .
=
=
z
2
21 P
n 2
y12 (z2 )
z2 ( n=0 an z2 )
n=0
Amb això, tenint en compte que el producte de les dues sèries al voltant de lorigen ens
donarà una altra sèrie de potències de z amb uns nous coeficients cn , podrem escriure per a
la segona solucio
y2 (z) = y1 (z)
z2p0 21
cn z2n dz2 .
n=0
Si tenim en compte, a partir de lequacio indicial, que p0 21 = s 1, tindrem

y2 (z) = y1 (z)
z2s1
n=0
cn z2n dz2 .
CAP
22
Fixem-nos ara que les integrals en potències de z2 ens donaran potències de z llevat del cas
en què la potència de z2 sigui -1, que ens donarà un terme logartmic. En el nostre cas
apareixerà quan n = s si s N
y2 (z) = cs y1 (z) ln z + y1 (z)
dn z ns .
n=0,n6=s
Finalment, atès que y1 (z) =
y2 (z) = cs y1 (z) ln z +
n=0 an z
n+1
, podem substituir-la en lanterior i obtenim
dn z n+2 .
(1.13)
n=0,n6=s
Aquesta es la forma general de la segona solucio independent. Si casualment cs = 0, tindrem

dues solucions de la forma z multiplicat per una sèrie de potències enteres i positives, mentre
que si es diferent de zero, la segona solucio tindrà un terme logartmic. De fet podrem
prendre (1.13) com a punt de partida, substituir en lequacio diferencial i calcular-ne els
coeficients cs i dn ; aix obtindrem la segona solucio independent.
Exemple: Calculem la segona soluci

o de lequacio diferencial
y +
1
y=0
4z 2
tenint en compte que la primera soluci

o es y1 (z) =
z.
o
En aquesta equacio P (z) = 0 i per tant el wronski`
a W (z) = 1. Aix la segona soluci
y2 (z) = y1 (z)
1
dz2 = z ln z.
z2
1.3. M`
etodes per a equacions no homog`
enies
23
Resum:
Sempre que tinguem un punt ordinari o un punt singular regular el procediment de fer un
desenvolupament en sèrie (mètode de Fr
obenius) ens porta a, com a mnim, una soluci
o de
lequacio diferencial (Teorema de Fuchs):
y1 (z) =
n=0
an (z z0 )n+1
(1.14)
El procediment per obtenir una segona soluci

o de lequaci
o diferencial depèn de les arrels de
lequacio indicial si el punt es singular regular.
Si les arrels s
on diferents i difereixen en un nombre no enter, la segona arrel d
ona lloc a
la segona soluci
o, per analogia amb la primera amb 2 en lloc de 1 .
Si les dues difereixen en un nombre enter, la primera d
ona una sèrie amb uns coeficients
determinats per la relaci
o de recurrència. Que la segona doni una soluci
o an`
aloga o no
dependrà del comportament dels coeficients en la relaci
o de recurrència. La segona pot
ser doncs com la primera (1.14) o be del tipus
y2 (z) = cs y1 (z) ln z +
dn z n+2 .
(1.15)
n=0,n6=s
Si les dues arrels s

on iguals, no podem obtenir una segona soluci
o substituint en la relaci
o
de recurrència perquè ens donaria la primera un altre cop. La segona soluci
o te la forma
(1.15) amb s = 0 i 2 = 1 .
1.3
M`
enies
Considerem lequacio diferencial lineal ordinària de segon ordre no homog`

enia
d2 y
dy
+ P (x) + Q(x)y = F (x)
2
dx
dx
on F (x) es una funcio coneguda que pot representar, per exemple, una font (càrregues
electrostàtiques) o un terme de forcament (ones harmòniques forcades).
La solucio general daquesta equacio es pot escriure
y(x) = C1 y1 (x) + C2 y2 (x) + yp (x)
on y1 , y2 son solucions base de lhomogènia i que ja sabem com trobar-les. En canvi yp es
qualsevol solucio particular de lequacio no homogènia completa. Els mètodes analtics que
estudiarem per trobar aquesta solucio son:
Variacio de les constants
CAP
24
Mètode de la funcio de Green

Transformades integrals (Fourier, Laplace...)
1.3.1
M`
etode de variaci
o de les constants
Suposem que tenim la seg

uent equacio:
y + P (x)y + Q(x)y = F (x)
i coneixem dues solucions linealment independents de lequacio homogènia, y1 (x), y2 (x).
El mètode consisteix a trobar una solucio particular de lequacio que prengui la forma:
yp (x) = C1 (x)y1 (x) + C2 (x)y2 (x)
`
on C1 (x), C2 (x) son funcions per determinar. Obviament,
aquesta eleccio no imposa cap
restriccio sobre la forma de la solucio particular.
Derivant un cop tenim
y = C1 y1 + C1 y1 + C2 y2 + C2 y2 .
Imposant que C1 (x) i C2 (x) siguin tals que7
C1 y1 + C2 y2 = 0,
(1.16)
i derivant un altre cop per obtenir y ,

y = C1 y1 + C1 y1 + C2 y2 + C2 y2.
Si substitum ara en lequacio de partida ens dona
C1 y1 + C1 y1 + C2 y2 + C2 y2 + P (C1y1 + C2 y2 ) + Q(C1 y1 + C2 y2 ) = F (x).
Agrupem ara els diferents termes,
C1 (y1 + P y1 + Qy1 ) +C2 (y2 + P y2 + Qy2 ) +C1 y1 + C2 y2 = F,
7
{z
0
{z
0
Lligam que imposem nomes per simplificar les expressions. Larbitrarietat que hem introdut mitjancant
C1 i C2 permet dintroduir una condicio subsidiària entre les funcions.
1.3. M`
enies
25
don dedum la segona equacio diferencial per determinar les funcions incògnites. Tenim
doncs dues equacions diferencials de primer ordre per a C1 , C2
C1 y1 + C2 y2 = 0
C1 y1 + C2 y2 = F
Utilitzant la definicio del Wronskià de dues funcions

y y
W = 1 2 ,
y1 y2
i, com que W (y1, y2 ) 6= 0 ja que aquestes son solucions linealment independents, podem
resoldre el sistema anterior dequacions algebraiques per la regla de Kramer. Les solucions
sexpressen com
C1 =
C2 =
F y2
W (y1, y2 )
F y1
W (y1 , y2 )
i la solucio particular buscada es
yp =
F y2
dx y1 (x) +
W (y1, y2 )
F y1
dx y2 (x).
W (y1 , y2 )
Les integrals son indefinides i no cal afegir-hi cap constant dintegracio, ja que aquesta
se sumaria a la solucio general de lhomogènia.
Exercici: y + y = cos x
1.3.2
M`
etode de la funci
o de Green
Aquest mètode serveix en general per trobar solucions dequacions diferencials no homogènies amb condicions de contorn. Suposem que tenim una equacio diferencial ordinària
de segon ordre
y + P (x)y + Q(x)y = F (x)
CAP
26
i unes condicions de contorn tals que

y(x0 ) = A
y(x1 ) = B
x0 , x1 D
x0 < x1 .
La solucio completa de lequacio diferencial es pot escriure, fent servir el mètode de

variacio de les constants, de la seg
uent manera
y = 1 y 1 + 2 y 2 +
Z
x
x0
F y1
dx y2
W
Z
x0
F y2
dx y1 .
W
Imposant les condicions de contorn obtenim dues equacions per a les dues constants 1 ,
2 ,
A = 1 y1 (x0 ) + 2 y2 (x0 )
B = 1 y1 (x1 ) + 2 y2 (x1 ) +
Z
x1
x0
F y1
dx y2 (x1 )
W
Z
x1
x0
F y2
dx y1 (x1 )
W
que determinen la solucio que compleix les condicions de contorn especificades.

Ens podem trobar amb els seg
uents casos, segons quin sigui el rang de la matriu de
coeficients:
1. Si

y1 (x0 ) y2 (x0 )
y1 (x1 ) y2 (x1 )
y1 (x0 ) y2 (x0 )
y1 (x1 ) y2 (x1 )
6= 0
aleshores la solucio existeix i es u

nica.
2. Si
aleshores, depèn de
Rang
=0
y1 (x0 ) y2 (x0 ) A
R
y1 (x1 ) y2 (x1 ) B y2 (x1 ) xx01
> Rang
= Rang
y1 (x0 )
y1 (x1 )
y1 (x0 )
y1 (x1 )
F y1
dx
W
+ y1 (x1 )
R x1
x0
F y2
dx
W
y2 (x0 )
no hi ha solucio: es incompatible
y2 (x1 ) !
y2 (x0 )
hi ha infinites solucions: compatible indeterminat
y2 (x1 )
1.3. M`
enies
27
Si estem en el primer cas de solucio u

nica triem les solucions de lhomogènia de manera
que siguin tals que en els contorns compleixin8
)
y1 (x0 ) = 0
y2 (x1 ) = 0
Aleshores tenim fàcilment que

A
2 =
y2 (x0 )
B
1 =
+
y1 (x1 )
x1
x0
y2 F
dx,
W
de tal manera que la solucio general de lequacio no homogènia amb les condicions de contorn
proposades es
x1 y F
A
B
2
+
y2 (x)+y2 (x)
d y1 (x)+
y(x) =
y1 (x1 ) | x0 {z
y2 (x0 )
W }
Combinant les integrals
R x1
x0
Rx
x0
R x0
x
R x1
x0
A
B
y1 (x) +
y2 (x) + y2 (x)
y(x) =
y1 (x1 )
y2 (x0 )
x0
R x1
x
x0
x y F
y1 F
2
dy1(x)
d .(1.17)
W
x0 W
{z
}
|
, ens queda
y1 F
d + y1 (x)
W
x1
y2 F
d.
W
Si definim finalment la funcio de Green tal que
G(x, )
y1 (x)y2 ()
W ()
y2 (x)y1 ()
W ()
x0 x < x1
x0 < x x1
(1.18)
on hem considerat la G com a funcio de x, llavors podem escriure la solucio general com
y(x) =
x1
x0
G(x, )F ()d + A
y1 (x)
y2 (x)
+B
.
y2 (x0 )
y1 (x1 )
Per al cas particular en què A = B = 0 (condicions de contorn homogènies), tenim com

a solucio
y(x) =
8
x1
x0
G(x, )F ()d
Fixem-nos que sempre podem triar una combinaci

o de les solucions y1 , y2 per tal dimposar aquesta
condicio.
CAP
28
Conclusi
o: Sempre que tinguem condicions de contorn del tipus y(x0 ) = y(x1 ) = 0,
podem garantir que la solucio de lequacio diferencial es pot obtenir simplement integrant
la funcio de Green construda a partir del terme inhomogeni entre els extrems x0 i x1 . El
que hem fet formalment es invertir loperador diferencial
L[y] = F = y = L1 [F ]
on L1 es loperador integral corresponent.
La funcio de Green que realitza aquesta inversio te les seg
uents propietats:
1. G es contnua en x = .
2. La seva derivada es discontnua en x = :

dG+
W ()
dG
y2 ()y1() y1 ()y2()
=
= 1.

=

dx
dx
W ()
W ()
W ()
En general si lequacio diferencial es de la forma a0 (x)y + a1 (x)y + a2 (x)y = F , el

salt es 1/a0 (x).
3. G(x, ) compleix les condicions de contorn homogènies [y(x0 ) = y(x1 ) = 0]
G(x0 , ) =
y1 (x0 )y2 ()
= 0,
W ()
G(x1 , ) =
y2 (x1 )y1 ()
= 0.
W ()
4. Satisfà lequacio diferencial homogènia x 6= .

Observem que L[y] = F amb
y=
x1
G(x, )F ()d.
x0
Si apliquem L en la darrera expressio tenim

L[y] =
x1
x0
L[G(x, )]F ()d = F (x),
amb la qual cosa tenim, per les propietats de la de Dirac (vegeu Apèndix), que
L[G(x, )] = (x ),
i G serà doncs la solucio de lequacio diferencial amb una font puntual a x = .
Exemple: Trobem pel mètode de la funcio de Green la soluci
o de lequacio diferencial
y + y = x
amb les condicions y(0) = y(/2) = 0.
`
1.4. APENDIX:
Delta de Dirac
1.4
29
`
APENDIX:
Delta de Dirac
La funcio delta de Dirac (x) no es una funcio pròpiament dita, es el que sanomena una
funcio generalitzada o distribucio. Fsicament, representa una font puntual. Per exemple,
podem pensar en una càrrega puntual com una idealitzacio duna esfera amb una distribucio
contnua i uniforme de càrrega fent el lmit del radi de lesfera tendint cap a zero. En aquest
cas la densitat de càrrega divergeix però la integral daquesta densitat, que ens ha de donar la
càrrega total, ha de romandre finita. Malgrat el seu interès des del punt de vista de la Fsica,
lestudi de la delta de Dirac, com daltres distribucions, queda fora de lobjectiu daquest
text. Podem introduir breument, però, algunes de les seves propietats mes importants.
Definim la delta de Dirac mitjancant les seg
uents propietats:
1. (x) = 0
2.
3.
x 6= 0.
(x)dx = 1.
f (x)(x)dx = f (0),
sent f (x) una funcio contnua en x = 0.
Tambe es pot entendre com el lmit duna successio de funcions, de les quals son exemple:
(x) lim+
sin(x/)
x
(1.19)
(x) lim+
(1.20)
(x) lim+
(x2
0
|x| >
1/(2) |x|
+ 2 )
(1.21)
1
2
(x) lim+ ex /
0
(1.22)
Aquesta u
ltima es pot veure a la figura 1.2.
30
CAP
Figura 1.2: Successio de gaussianes que defineix la delta de Dirac, per a diferents valors de
.
CAPITOL 2
TEORIA DE STURM-LIOUVILLE
2.1
Introducci
o
Abans dentrar en aquesta teoria recordem algunes de les propietats importants dels vectors en un espai euclidià de dimensio finita, que seran forca u
tils a lhora de fer lextensio
necessària als espais de funcions, que com veurem es un espai vectorial de dimensio infinita.
Recordem, per exemple, que la dimensio n dun espai vectorial es el nombre de vectors
linealment independents que pertanyen a lespai. Considerem un conjunt (arbitrari) de
~
vectors {uj } amb j = 1, . . . , n unitaris i ortogonals dos a dos. Aleshores qualsevol vector A
es podrà expressar com
~ = a1 u1 + a2 u2 + . . . + an un
A
i la forma de calcular els coeficients aj serà tenint en compte les propietats dortonormalitat
(ortogonalitat i unitarietat) del conjunt de vectors. Multipliquem escalarment per uk
~ uk ) = a1 (u1 , uk ) + a2 (u2 , uk ) + . . . + an (un , uk )
(A,
i de tots aquests productes escalars nomes nhi ha un que sobreviu que es el que ens dona
ak ; aix doncs
~ uk ).
ak = (A,
Recordem tambe que el concepte de producte escalar ens porta al de mòdul o norma
dun vector
~ =
kAk
~ A)
~ =
(A,
a21 + . . . + a2n
i a partir daqu al de distància entre dos elements de lespai vectorial com la norma del
vector diferència.
CAP
ITOL 2. TEORIA DE STURM-LIOUVILLE
32
Les equacions diferencials a les quals sarriba despres dhaver aplicat el mètode de separacio de variables es poden expressar de tal manera que ens recorden el proces de diagonalitzacio duna matriu. Prenem, per exemple, lequacio diferencial
= M.
En aquesta equacio podem interpretar loperador que deriva dues vegades com una matriu
actuant sobre la funcio (vector) i el seu resultat es un escalar que multiplica a la pròpia
funcio (vector); aleshores, trobar els valors de M que permetin resoldre lequacio diferencial
serà anàleg a trobar els valors propis duna matriu.
2.2
Espais de funcions
Denotarem per C n ([a, b]) lespai de funcions duna variable real, a x b, a valors complexos, f (x) C que admeten derivades fins a lordre n en tot linterval, les quals son
contnues.
Com que si sumem dues funcions daquestes el resultat tambe te la mateixa propietat,
i si multipliquem una daquestes funcions per una constant, C, el resultat tambe es de
C n ([a, b]), aquest espai de funcions te estructura despai vectorial.
Resulta obvi de la definicio que si n < m, llavors C m ([a, b]) C n ([a, b]). Tambe es fàcil
veure que aquests espais tenen dimensio infinita. Efectivament, la infinitat de monomis
elementals 1, x, x2 , ..., xl , ..., pertanyen a qualsevol espai C n ([a, b]) i al mateix temps son
linealment independents, es a dir, no hi ha cap combinacio lineal k0 +k1x+k2 x2 +...+kl xl = 0,
excepte la que te tots els ki = 0.
Donades dues funcions f, g C n ([a, b]) i una funcio real contnua en [a, b] i positiva
(excepte potser en un nombre finit de punts), podem definir el producte de Hilbert (amb
pes ):1
(f, g)
f (x) g(x)(x)dx
(2.1)
el qual te les propietats seg

uents:
hermtic: (f, g) = (g, f ).
Es
distributiu respecte de la suma:
Es
(f1 + f2 , g) = (f1 , g) + (f2 , g) i (f, g1 + g2 ) = (f, g1 ) + (f, g2 ),
1
Fixem-nos que aquest producte es lequivalent del producte escalar (intern) en un espai vectorial de
dimensi
o finita i la funci
o te el paper de la mètrica.
2.3. Operadors diferencials lineals de segon ordre
33
Mentre que per al producte per constants, k C:

(kf, g) = k (f, g) i (f, kg) = k(f, g)
Aquesta u
ltima propietat sanomena sesquilinealitat.
definit positiu, es a dir, si g 6= 0, llavors (g, g) > 0.
Es
Efectivament,
R
R
(g, g) = ab g (x)g(x)(x)dx = ab |g(x)|2(x)dx > 0
no degenerat. Si (f, g) = 0, g, llavors f = 0.

Es
conseq
Es
uència de lanterior. Veiem que si (f, g) = 0, g, tindrem en particular que
(f, f ) = 0, que per la propietat anterior implica f = 0.
Amb aquest producte escalar definirem la norma duna funcio per:
kf k
(f, f ) =
dx |f (x)| (x)
!1/2
Utilitzant ara el concepte de norma es pot definir la dist`

ancia entre dues funcions f i g
d(f, g) = kf gk =
"Z
dx|f (x) g(x)|2(x)
#1/2
Ambdues definicions satisfan les propietats habituals que defineixen una norma i una
distància en un espai vectorial de dimensio finita.
A continuacio veurem quina relacio tenen aquestes definicions amb la resolucio
dequacions diferencials de segon ordre amb condicions de contorn. De fet, aquest proces de
resolucio el veurem com una diagonalitzacio doperadors diferencials que han de satisfer, a
mes, unes certes condicions de contorn.
2.3
Operadors diferencials lineals de segon ordre
Donada una equacio diferencial de segon ordre

L[y] = a0 (x)y + a1 (x)y + a2 (x)y = 0,
sent y(x) una funcio complexa de variable real i a0 , a1 , a2 funcions reals de variable real,
sanomena operador adjunt loperador L que actua segons
L [y] = (a0 (x)y) (a1 (x)y) + a2 (x)y = a0 y + (2a0 a1 )y + (a0 a1 + a2 )y
CAP
34
Loperador sanomena autoadjunt si L = L , es a dir

a0 (x)y + a1 (x)y + a2 (x)y = a0 y + (2a0 a1 )y + (a0 a1 + a2 )y,
per tant, loperador es autoadjunt si i nomes si a0 = a1 . Aleshores lequacio diferencial es
pot expressar de la seg
uent manera
L[y] = (a0 (x)y ) + a2 (x)y.
Aquesta expressio sanomena forma can`
onica de loperador diferencial.
Encara que un operador diferencial de segon ordre no sigui autoadjunt sempre nhi ha
un dequivalent que s que ho es2
"
d
d
(x)L[y] = (x)a0 (x)y + (x)a1 (x)y + (x)a2 (x)y =
p(x)
+ q(x)w(x)y(x).
dx
dx
Podem determinar els {p, q, w} en funcio dels {a0 , a1 , a2 }.

p(x) = exp
"Z
a1 (t)
dt
a0 (t)
q(x) = a2 (x)
w(x) =
p(x)
,
a0 (x)
que son funcions reals perquè el conjunt de les as del qual provenen tambe ho es.
Definim ara loperador diferencial en la seva forma canònica
!
1 d
d
L
p(x)
+ q(x).
w(x) dx
dx
la funcio
A partir dara suposarem que loperador diferencial pren la forma canònica. Es
w(x) la que permet que tot operador es pugui expressar en la forma canònica. Ja veurem
mes endavant quin es el paper que te aquesta funcio.
2.3.1
Condicions de contorn
Per resoldre una equacio diferencial de segon ordre,

1
(p(x)y (x)) + q(x)y(x) = 0,
w(x)
2
Això no passa amb operadors diferencials dordre superior.
2.3. Operadors diferencials lineals de segon ordre
35
calen dues condicions suplementàries. Denotarem per E el subespai de funcions de C n ([a, b])
que satisfan les condicions de contorn del problema fsic associat a lequacio diferencial. Una
forma bastant habitual que poden presentar aquestes condicions suplementàries ve donada
a traves de combinacions lineals de y(a), y (a), y(b), y (b); tenim doncs
B0 [y] = 00 y(a) + 01 y (a) + 00 y(b) + 01 y (b) = 0
B1 [y] = 10 y(a) + 11 y (a) + 10 y(b) + 11 y (b) = 1
amb el conjunt {, } fixat. Aquestes sanomenen condicions de contorn mixtes no homogènies. Les corresponents condicions de contorn homogènies sobtenen si 0 = 1 = 0,3
que son les que considerarem a partir daquest moment.
Un operador diferencial autoadjunt es hermtic si
f, g C n ([a, b]).
(f, Lg) = (Lf, g)
El producte escalar es el relatiu a la funcio pes w(x), que fa que loperador L sigui autoadjunt.
Fixem-nos en la diferència entre aquests dos productes escalars
(f, Lg) (Lf, g) =
"
d
dg
f (x)
p(x) + wq(x)g(x)
dx
dx
= f pg ]a
f pg dx pf g]a +
"
df
d
g(x)
p(x)
+ wq(x)f (x) =
dx
dx
b
ib
g pf dx = [pf g pf g]a = pW (f , g)
(2.2).
a
Es pot demostrar que lanàlisi general es pot fer prenent condicions de contorn homogènies sobre la
funci
o. Sigui y(x) la solucio de
a0 y + a1 y + a2 y = h(x),
que satisfà condicions de contorn mixtes no homogènies, i sigui z(x) qualsevol funci
o satisfent les mateixes
condicions de contorn. Resulta que la funci
o u(x) = y(x) z(x) satisfà lequacio diferencial
L[u] = L[y] L[z] = h(x) L[z] = g(x),
amb condicions de contorn homogènies
B0 [u] = B0 [y] B0 [z] = 0 0 = 0,
B1 [u] = B1 [y] B1 [z] = 1 1 = 0.
Per tant, un problema que satisfà condicions de contorn mixtes no homogènies es equivalent a un problema
homogeni redefinint el terme inhomogeni de lequacio diferencial.
CAP
36
On podem veure que lhermiticitat de loperador diferencial depèn directament de les condicions de contorn imposades en el problema. Examinem ara alguns tipus de condicions sota
les quals podrem assegurar lhermiticitat de loperador diferencial:
1. p(a) = p(b) = 0 Aquesta es una condicio lligada estrictament a loperador diferencial
que ens permet dobtenir hermiticitat sense haver dexigir condicions de contorn a les
funcions del domini.
2. 1 f (a) + 2 f (a) = 0 i 1 f (b) + 2 f (b) = 0 . Aquestes condicions sanomenen no
mixtes perquè no barregen els dos extrems (però barregen funcio i derivada). Son
les condicions de contorn mes generals que anul.len el Wronskià en un punt.
3. f (a) = f (b) i f (a) = f (b) si p(a) = p(b). Aquestes son condicions de contorn
periòdiques. Si p(x) es periòdica en un interval, podem obtenir hermiticitat exigint
condicions de contorn periòdiques sobre les funcions del domini i les seves derivades
primeres.
Aquesta llista de possibilitats no es exhaustiva, però recull les mes importants. Al llarg dels
captols seg
uents veurem exemples dels tres casos, que representen bona part dels problemes
interessants en Fsica.
2.4
Problema de Sturm-Liouville
En molts problemes amb equacions diferencials en derivades parcials, la separacio de variables condueix a equacions dautovalors del tipus
L[y] + y = 0
amb
L=
1 d
d
p(x) + q(x).
w(x) dx
dx
En general, haurem de determinar totes les solucions y diferents de la trivial que satisfan
lequacio diferencial, associades a tots els possibles valors del paràmetre , sota unes certes
condicions de contorn. Aquest problema es coneix amb el nom de problema de SturmLiouville. Fixem-nos, de nou, en què aquest es un problema anàleg al de calcular valors i
vectors propis duna matriu.
Exemple: Recordem com lequacio de Laplace en coordenades esfèriques ens porta a
lequacio de Legendre
(1 x2 )y 2xy + y = 0
que, en la forma can`
onica, es pot expressar com

dy
d
(1 x2 )
+ y = 0
dx
dx
2.4. Problema de Sturm-Liouville
37
don identifiquem
p(x) = (1 x2 )
q(x) = 0
w(x) = 1
= l(l + 1).
En realitat no hi ha cap garantia que y existeixi per a qualsevol valor de . Exigir que
tingui associada una funcio pròpia sovint restringeix els valors acceptables de a un conjunt
discret de valors. Per exemple, en el cas de lequacio de Legendre, = l(l + 1), amb N.
Les equacions diferencials ordinàries que provenen de les equacions en derivades parcials
de la fsica es poden expressar en la forma canònica com un problema de Sturm-Liouville
amb les seg
uents funcions i paràmetres:
EQUACIO
Legendre
Legendre associada
Bessel
Laguerre
Hermite
O.H.S.
DOMINI
p(x)
1 x 1 1 x2
1 x 1 1 x2
0x<
x
0x<
xex
2
< x < ex
0 x 2
1
q(x)
0
m2
1x
2
x2
0
0
0
w(x)
1
1
1/x
ex
2
ex
1
l(l + 1)
l(l + 1)
n2
a
2
2
En aquestes equacions sovint apareixen dos termes que multipliquen y(x). Si es una
funcio de x es posa en q(x) mentre que representa en general la constant de separacio
de variables de lequacio diferencial en derivades parcials i sobre el seu valor no tenim de
moment cap mena dinformacio.
2.4.1
Problema de Sturm-Liouville regular
Sigui
L=
1 d
d
p(x) + q(x)
w(x) dx
dx
un operador diferencial amb les seg

uents condicions:
q, w reals i continus en [a, b]
p real i derivable amb continutat en [a, b]
w > 0 en [a, b].
Aleshores, imposant condicions de contorn tals que loperador sigui hermtic, definim el
seg
uent problema dautovalors
L[ui ] + i ui = 0, ui 6= 0
CAP
38
conegut com a problema de Sturm-Liouville regular. Aqu ui son les funcions pròpies i i els
valors propis associats a la funcio pròpia ui .
Teorema: Si L es hermtic aleshores els seus valors propis son reals i les funcions pròpies associades a valors propis diferents son ortogonals.
:
Demostracio
Sigui
L[ui] + i ui = 0
L[uj ] + j uj = 0.
Conjuguem la darrera expressio

L[uj ] + j uj = 0
i multipliquem la primera per uj i la segona per ui . Restant tenim
uj L[ui] ui L[uj ] + (i j )ui uj = 0.
Finalment, integrem entre a i b amb w(x):
Z
wuj L[ui ]dx
wuiL[uj ]dx + (i j )
wuiuj dx = 0
(uj , Lui) (Luj , ui ) +(i j )(uj , ui ) = 0

|
i arribem a
{z
=0
(i j )(uj , ui) = 0.
A partir daquesta darrera expressio podem deduir:
1. Si i = j, com que (ui , ui) = kuik2 > 0, perquè ui 6= 0. Per tant resulta que
i i = 0 i R
2. Si i 6= j (ui , uj ) = 0
2
Quan i 6= j però i = j tenim el que es diu degeneracio.4 Llavors (ui, uj ) no te per què
ser zero. Però sempre es possible de fer-los ortogonals, amb el mètode de Gram-Schmidt,
per exemple.
4
El conjunt de solucions u E de L[u] + u = 0 es un subespai vectorial dE, que denotarem per E .

Si no es un valor propi aleshores E = {0}, mentre que si es un valor propi dimE 1. En el cas
dimE = m > 1, hi ha mes duna funci
o pròpia per al valor propi , i diem que el valor propi es degenerat.
2.5. Ortonormalitzaci
o de Gram-Schmidt
2.5
39
Ortonormalitzaci
o de Gram-Schmidt
El procediment dortonormalitzacio de Gram-Schmidt permet, per exemple, de trobar un

conjunt ortonormal de solucions per a un degenerat. Siguin u1 , u2 , ..., un un conjunt
linealment independent de solucions amb valor propi . Aleshores, existeix un conjunt
ortonormal de solucions v1 , v2 , ..., vn .
Definirem un proces iteratiu per construir un conjunt de funcions {vi , i = 1..n} que
satisfan les propietats dortonormalitat:
(vi , vj ) = ij ,
i, j = 1, ..., n .
El primer pas es prendre

v1 =
u1
, amb ku1 k2 (u1 , u1 ) .
ku1 k
Despres, si tenim els k primers termes v1 , ..., vk , el k + 1-èsim es defineix com:

vk+1
wk+1
,
kwk+1k
amb
wk+1 uk+1
k
X
(vk , uk+1)vk .
Exemple: Aplicacio del mètode de Gram-Schmidt al conjunt dels polinomis, amb una
funcio pes (x) = ex , en linterval [0, ). Es pot comprovar que aquests polinomis
s
on soluci
o de lequacio diferencial de Laguerre.
Aquest exemple ens serveix per mostrar el mètode de Gram-Schmidt sobre un conjunt
arbitrari de funcions. Partint del conjunt dels polinomis linealment independents {xn },
obtenim un altre conjunt que satisfà propietats dortonormalitat. Fixem-nos que els {xn }
no son soluci
o de lequacio de Laguerre. Son simplement un conjunt de funcions que hem
emprat per obtenir un conjunt ortonormal en un interval amb una funcio pes donats. Aquestes dues condicions son les que determinen que el resultat final siguin els polinomis de
Laguerre, que s son solucio de lequacio de Laguerre, xy + (1 x)y + ny = 0.
Escollint altres intervals o altres funcions pes el conjunt {xn } porta a altres conjunts de
polinomis ortonormals.
CAP
40
Polinomi
Legendre (Pn )
Laguerre (Ln )
Associat de Laguerre (Lkn )
Hermite (Hn )
Interval
w(x)
[1, 1]
1
x
[0, )
e
[0, )
xk ex
2
(, ) ex
Normalitzacio
2
2n+1
1
2
(n+k)!
n!
n
n!
Aquest tipus de normalitzacio es el que es fa servir habitualment de tal manera que, per
exemple,
a
< Pn |Pm >=
2
nm
2n + 1
Veurem en els propers temes com obtenir aquests polinomis ortogonals a partir de les
solucions de les respectives equacions diferencials.
2.6
Completesa
Considerarem un conjunt ortonormal de funcions pròpies dun determinat problema de

Sturm-Liouville. Habitualment es un conjunt infinit numerable, es a dir, es de la forma
{uj , j N}. Podrem intentar descriure una funcio contnua qualsevol5 dun nombre finit
de funcions pròpies:
f (x) =
n
X
aj uj (x) ,
j=1
aj C.
(2.3)
Això en general no serà possible, però podem buscar la combinacio de les n primeres funcions
pròpies que mes shi aproximi:
Sn (x)
n
X
aj uj (x).
j=1
En alguns punts ens aproparem mes i en altres menys, fins i tot podem trobar que en algun
punt la sèrie i la funcio coincideixin.
5
De fet tot el desenvolupament seguit al llarg del captol es pot estendre a un conjunt de funcions que,
sense ser contnues, s son funcions de quadrat integrable. El fet de considerar funcions contnues obeeix
a una rao de simplicitat; no obstant això, el problema que plantegen aquestes funcions contnues es que
una successio de funcions contnues pot tenir com a lmit una funci
o discontnua. Aleshores la successio
no tindria lmit dins el propi espai; es tractaria doncs duna successio de Cauchy, però no convergent. El
requisit de quadrat integrable es simplement la condicio de norma finita, que garanteix que els productes
escalars son acotats. Afegint al conjunt de funcions contnues de quadrat integrable tots els possibles lmits
de successions daquestes funcions aconseguim la complecio de lespai de funcions contnues: lespai de
funcions de quadrat integrable.
2.6. Completesa
41
Una mesura de la distància entre f i Sn la dona la desviaci

o mitjana quadr`
atica,
2
kf Sn k
|f (x) Sn (x)|2 dx = (f Sn , f Sn ).
(2.4)
Per minimitzar aquesta dist`

ancia ens adonem que f es una funcio de les n variables complexes a1 , ..., an o be de les 2n variables reals 1 , ..., n , 1 , ..., n , on hem posat aj = j +j ,
F (a1 , ..., an ) = (f Sn , f Sn ) = f
n
X
j=1
aj uj , f
n
X
i=1
ai ui .
(2.5)
que, desenvolupant els productes escalars, sescriu

F (a1 , ..., an ) = (f, f )
n
X
aj (uj , f )
j=1
n
X
aj (f, uj ) +
j=1
n
X
j=1
|aj |2 .
La condicio de mnim dona

F
= 0 (uj , f ) (f, uj ) + 2j = 0
j
(2.6)
F
= 0 +(uj , f ) (f, uj ) + 2j = 0 ,
j
(2.7)
que te per solucio

j = (uj , f ) ,
j = (uj , f ) ,
es a dir,
aj = (uj , f ) ,
j = 1, ..., n.
(2.8)
La matriu de les derivades segones de F es la matriu unitat 2n 2n, definida positiva, per
la qual cosa (2.8) dona efectivament el mnim de F .
Hem provat, doncs, que el sumatori
Sn (x)
n
X
(uj , f )uj
j=1
(2.9)
CAP
42
es la millor aproximacio a f que podem tenir amb una combinacio lineal de les n funcions
u1 , ..., un . Aquesta aproximacio millora com mes funcions uj considerem. Efectivament,
com que Sn+1 = Sn + (un+1 , f )un+1, resulta que
kf Sn+1 k2 = kf Sn (un+1 , f )un+1k2 = kf Sn k2 k(un+1 , f )k2 kf Sn k2 .
La millor aproximacio llavors la donarà la sèrie:
S(x)
(uj , f )uj (x).
(2.10)
j=1
En principi S(x) nomes dona la millor aproximacio i no es necessàriament cert que

f S = 0. Tanmateix, es fàcil comprovar que (f Sn , uj ) = 0, j n i, en conseq
uència,
(f S, uj ) = 0, j N i tambe (f S, S) = 0. Daqu es dedueix que
(f, f ) = (f S, f S) + (S, S)
(2.11)
i tenim lanomenada desigualtat de Bessel:

kf k2 kSk2 =
j=1
|(uj , f )|2 .
(2.12)
Quan podrem dir doncs que la sèrie es vàlida com un desenvolupament de la funcio f ,
en el sentit de la convergència en mitjana quadràtica? Doncs quan es compleixi la seg
uent
6
relacio
2
kf k =
j=1
|(uj , f )|2 ,
(2.13)
coneguda com a igualtat de Parseval. Aix, en aquest cas, podrem escriure

f =S=
(uj , f )uj .
(2.14)
j=1
Si aquesta igualtat es compleix f direm que el conjunt de funcions {uj (x), j N} es

un conjunt ortonormal complet, perquè qualsevol funcio f de lespai considerat es pot
expressar com una suma infinita (sèrie) de m
ultiples de les un . Ara be, una sèrie comporta
dues operacions: la suma i el pas al lmit. La igualtat (2.14) vol dir que
lim kf Sn k = 0 ,
n
6
Tenim una forma alternativa de veure-ho: {Sn } es una successio (de Cauchy). Si, a mes, es convergent
aleshores Sn f (entenent el lmit en mitjana quadr`
atica). Aleshores de (2.11) es dedueix que kf k2 = kSk2 .
2.6. Completesa
43
es a dir, converg`
encia en mitjana quadr`
atica, la qual cosa no vol dir que hi hagi
converg`
encia puntual, que sexpressaria com:
lim Sn (x) = f (x),
x [a, b] .
44
CAP
CAPITOL 3
`
SERIES
DE FOURIER
3.1
Introducci
o. Teoria de Sturm-Liouville
Lequacio de loscil.lador harmònic

d2 y
+ 2 y = 0
2
dx
apareix sovint en problemes amb alguna equacio separada per a una variable angular azimutal ( en esfèriques i cilndriques o polars on [0, 2]). Atès que la forma canònica de
loperador diferencial es directament (x) = 1, p(x) = 1 i q(x) = 0, observem que la periodicitat de p(x) garanteix lhermiticitat de loperador diferencial en un domini sota condicions
de contorn periòdiques:
f (0) = f (2)
f (0) = f (2).
Per tant, dins la teoria general de Sturm-Liouville, les solucions y(x), que satisfan les
condicions de periodicitat anteriors, constituiran una base de lespai de funcions de quadrat
integrable entre 0 i 2 (L2[0,2] ):
6= 0 : y (x) = A sin x + B cos x. Imposant les condicions de contorn ens queda
A 0 + B = A sin 2 + B cos 2
A + 0 B = A cos 2 B sin 2.
Perquè la solucio existeixi el determinant dels coeficients sha danul.lar:

sin 2
cos 2 1
cos 2 1 sin 2
= 0 2 cos 2 = 2 = n amb n = 1, 2, 3, . . .
`
CAP
ITOL 3. SERIES
DE FOURIER
46
= 0 : y0 (x) = Ax + B. En aquest cas les condicions de periodicitat ens imposen

A = 0.
Aix, dins la teoria general de Sturm-Liouville, el conjunt de funcions {1, sin nx, cos nx},
amb n = 1, 2, 3, . . ., forma una base de lespai de funcions de quadrat integrable entre 0 i 2
(L2[0,2] ).
Aquestes funcions satisfan les seg
uents propietats dortogonalitat
Z
sin mx sin nxdx =
mn m 6= 0
0
m=0
cos mx cos nxdx =
mn m 6= 0
2
m=n=0
sin mx cos nxdx = 0
n=0
m, n.
Tambe dins la teoria general qualsevol funcio pertanyent a L2[0,2] es pot expressar en
funcio de la base de lespai. Per a això es suficient que la funcio compleixi els seg
uents
requisits: a) ha de tenir com a molt un nombre finit de discontinutats finites i b) un
nombre finit de valors extrems (màxims o mnims).
Definim la sèrie de Fourier duna funcio f (x) com
f (x) =
X
a0 X
bn sin nx.
an cos nx +
+
2
n=1
n=1
La igualtat anterior lhem dentendre com una representacio de la funcio f (x) en termes de
les funcions sin i cos, ja que la teoria no ens garanteix que el lmit de la successio formada
per les sumes parcials tendeixi punt a punt a la funcio f (x).
Utilitzant les propietats dortogonalitat, els coeficients de la sèrie son
1
1
bn =
an =
f (x) cos nxdx
n = 0, 1, 2, . . .
f (x) sin nxdx
n = 1, 2, . . .
La definicio de an inclou la de a0 , ja que per n = 0 la condicio dortogonalitat es consistent

a dir, sha escrit a0 /2 per tal que lexpressio dels
amb lexpressio de la sèrie de Fourier. Es
coeficients sigui la mateixa per a tot n.
3.2. Propietats de les s`

eries de Fourier
47
Tambe es poden utilitzar per a una definicio alternativa de les sèries de Fourier les
exponencials complexes,
f (x) =
cn einx .
i ja que les exponencials complexes compleixen

Z
einx eimx dx = 2m,n ,
tenim que els coeficients seran

cn =
3.2
1
2
2
0
f (x)einx dx.
Propietats de les s`
eries de Fourier
1. Linterval [0, 2] es completament equivalent a [, + 2], sent una fase arbitrària,

ja que les funcions {sin nx, cos nx} segueixen formant una base de lespai de funcions
de quadrat integrable L2[,+2] .1
2. Si f (x) es contnua i f (x) contnua a trossos en aquest interval i f (0) = f (2),
aleshores
f (x) =
X
a0 X
bn sin nx
an cos nx +
+
2
n=1
n=1
es el lmit de la sèrie que convergeix puntualment en la funcio.

Exemple: Ona de dent de serra (vegeu la figura 3.1):
f (x) =
x
0x<
x 2 < x 2
(3.1)
una funci
Es
o peri`
odica que te una discontinutat finita en x = . Els coeficients
del seu desenvolupament s
on an = 0 i bn = n2 (1)n+1 , amb la qual cosa la seva
sèrie de Fourier sescriu
f (x) =
(1)n+1
n=1
2
sin nx.
n
Podem comprovar fàcilment que f () = 0, i podem a mes veure com es compleix

això en la figura 3.2.
1
p(x) = 1 x i això garanteix que loperador es hermtic sota condicions de contorn periòdiques en
qualsevol interval.
`
CAP
ITOL 3. SERIES
DE FOURIER
48
Figura 3.1: Representacio de la dent de serra entre 0 i 2.

En general la sèrie convergeix puntualment en la funcio en els punts on f (x) es
contnua, i si x = x0 es un punt de discontinutat la sèrie convergeix en la mitjana
aritmètica dels valors dels lmits f (x+

o ) i f (xo ),
1
f (x0 ) = [f (x+
0 ) + f (x0 )].
2
Exemple: El desenvolupament de la funcio f (x) = x entre 0 i 2 es (vegeu la
figura 3.3):
f (x) =
X
2
n=1
sin nx.
Podem veure que f (0) = f (2) = ; i això ens fa pensar que 0 i 2 s

on punts de
2
discontinutat
Aquestes discontinutats porten associat un altre efecte conegut com a fenomen de Gibbs,
que breument correspon al fet que per molts termes que prenguem en un desenvolupament
de Fourier no podrem evitar que hi hagi una sobrevaloraci
o en el desenvolupament respecte
3
de la funci
o i que aquesta es mantingui constant.
Una caracterstica molt important de les sèries de Fourier es que els desenvolupaments
en funcions periòdiques son funcions periòdiques, encara que no ho siguin les funcions
per desenvolupar. Aix en aquest cas particular en el fons desenvolupem la funcio
representada en la figura 3.4.
3. Tret que la funcio f (x) sigui periòdica amb perode 2/k (k N), els desenvolupaments
en sèrie de Fourier en diferents intervals no son equivalents.
2
Per a mes detalls daquest comportament podeu veure, per exemple, G. F. SIMMONS, Ecuaciones
diferenciales, McGraw-Hill, 1993, p`
ag. 264-269.
3
Per a lanàlisi dun exemple concret podeu veure G. ARFKEN, Mathematical methods for physicists,
Academic Press, 1970, p`
ag. 836-840.
3.2. Propietats de les s`

eries de Fourier
49
Figura 3.2: Sèrie de Fourier per lona de dent de serra tenint en compte un nombre diferent
de termes en el desenvolupament.
Exemple: Considerem f (x) = x entre i ,
f (x) = 2
(1)n
n=1
sin nx
.
n
Aquest efecte torna a estar relacionat amb la periodicitat de les funcions que formen
la base i la no periodicitat de les funcions per desenvolupar.
4. Canvi descala: Quan f (x) amb x [L, L] es una funcio periòdica de perode 2L
podem fer un canvi de variable
{sin nt, cos nt}
t [, ],
`
CAP
ITOL 3. SERIES
DE FOURIER
50
Figura 3.3: Una altra representacio de la dent de serra entre 0 i 2.
Figura 3.4: Representacio periòdica de la dent de serra entre 0 i 2.

tal que
x
L
= t i x [L, L]. El desenvolupament en funcio de la nova variable sescriu
f (x) =
nx X
nx
a0 X
an cos
bn sin
+
+
,
2
L
L
n=1
n=1
on els coeficients sexpressen de la manera habitual en funcio de t:

an =
1Z
f (t) cos ntdt.

Si ara desfem el canvi tindrem que, en termes de la variable x i

an =
1ZL
nx
f (x) cos
dx.
L L
L
bn =
1
L
L
L
f (x) sin
dx
L
= dt,
nx
dx.
L
Tambe es pot fer per a una funcio no periòdica, però ja en coneixem les limitacions
(el desenvolupament nomes es vàlid en linterval concret en què es fan les integrals).
3.3. Identitat de Parseval
3.3
51
Identitat de Parseval
Recordem que en el captol anterior hem demostrat que quan el conjunt de funcions es
complet, com es el nostre cas ara amb les funcions sin i cos, es compleix la igualtat de
Parseval (2.14). Quan les autofuncions no son de norma unitat es compleix que
kf k2 =
j=1
|aj |2 kuj k2 .
(3.2)
Aix, la funcio expressada en termes de la base de funcions, es

f (x) =
X
a0 X
bn sin nx,
an cos nx +
+
2
n=1
n=1
i, fent servir les propietats dortogonalitat, te per norma
X
X
a20
2
|bn |2 ,
|an | +
kf k = 2 +
4
n=1
n=1
2
i això ens permet descriure

1
2
0
|f (x)|2 =
X
a20 X
|bn |2 .
|an |2 +
+
2
n=1
n=1
Aquesta es la identitat de Parseval per a les funcions trigonomètriques i te moltes aplicacions pràctiques, com, per exemple, el càlcul de sèries infinites.
Exemple: Sumeu la sèrie:
X
1
n=1
n2
funcio zeta de Riemann (2).
3.4
Altres desenvolupaments relacionats
3.4.1
Espectre duna funci

o
En funcio de les exponencials complexes la sèrie de Fourier sescriu

f (x) =
cn einx
`
CAP
ITOL 3. SERIES
DE FOURIER
52
i la representacio dels coeficients cn es el que es coneix amb el nom despectre duna funci
o.
Aquesta representacio ens dona idea sobre la importància relativa dels diferents modes, les
exponencials, que formen una funcio. Per exemple, si x correspon al temps, lespectre ens
dona lamplitud de les diferents freq
uències que formen un senyal.
3.4.2
S`
eries de Fourier en sin i cos
Quan la funcio a desenvolupar en un interval simètric te una paritat determinada (f (x) =

f (x) es una funcio parell i f (x) = f (x) es una funcio senar), aleshores el desenvolupament
nomes conte les funcions trigonomètriques que corresponen a aquesta paritat (funcions cos
per a funcions parells i sin per a senars). Però alguna vegada pot interessar de desenvolupar
una funcio o be que no te paritat definida, o be que està definida en un interval no simètric en
termes nomes dun dels dos tipus de funcions trigonomètriques; aquestes son les anomenades
sèries de Fourier en sin i cos.
Per fer això nomes cal redefinir la funcio de tal manera que tingui les propietats de paritat
corresponents al seu desenvolupament. Per exemple, imaginem-nos que volem desenvolupar
una funcio f (x) en sinus en linterval [0, ]; aleshores definim f (x) en linterval [, 0] de tal
manera que en aquest interval es compleixi que f (x) = f (x). Com que ara la funcio per
desenvolupar es senar en linterval complet [, ] la sèrie de Fourier nomes tindrà termes
en sin. El mateix es pot fer per a desenvolupaments en cosinus, amb la diferència que ara
la redefinicio de la funcio serà tal que sigui parell en un interval simètric.
Exercici: Trobeu el desenvolupament de Fourier en cosinus de la funcio f (x) = sin x
en linterval [0, ].
CAPITOL 4
POLINOMIS DE LEGENDRE
4.1
Equaci
o de Legendre
En lequacio de Laplace en coordenades esfèriques podem fer separacio de variables

= (r, , ) = R(r)()(),
i a partir daqu obtenim equacions separades per a les tres variables. Per a la variable
tenim lequacio
!
d
m2
1 d
sin
+ Q
= 0,
sin d
d
sin2
i per a la variable
d2
+ m2 = 0,
d2
(4.1)
on m ha de ser un nombre enter si ha de satisfer condicions de periodicitat,

( + 2) = ().
Fent un canvi de variables en la primera,
x = cos
() = y(x),
lequacio es converteix en
!
m2
y=0
(1 x )y 2xy + Q
1 x2
2
CAP
ITOL 4. POLINOMIS DE LEGENDRE
54
i aquesta es lequacio associada de Legendre. Si en el nostre problema fsic no hi ha

dependència en la variable , aleshores () = ct i m ha de ser 0 en (4.1); en aquest cas,
doncs, per langle polar ens queda lequacio
(1 x2 )y 2xy + Qy = 0
que sanomena equaci
o de Legendre. Anem ara a resoldre aquesta equacio.
4.1.1
Soluci
o de lequaci
o de Legendre pel m`
etode de Fr
obenius
Lequacio de Legendre
y
2z
Q
y
+
y=0
1 z2
1 z2
te singularitats en els punts

z = 1, P.S.R.
z = , P.S.R.
Atès que x = cos , linterval dinterès es x [1, 1] que correspon a un entorn de
z = 0 de radi 1. Busquem doncs solucions de lequacio al voltant de z = 0, que es un punt
ordinari, i despres estudiarem el comportament de la solucio en els extrems de linterval. El
desenvolupament
y(z) =
an z n
genera dues solucions analtiques independents entorn de z = 0, amb uns coeficients que
satisfan la seg
uent relacio
an+2 =
n(n + 1) Q
an
(n + 2)(n + 1)
n 0,
a partir de la qual podem generar dues sèries de potències independents:

a0 = 1
a1 = 0
genera una sèrie de potències parelles
a0 = 0
a1 = 1
genera una sèrie de potències senars
4.2. Els polinomis de Legendre Pl (x)
55
Fixem-nos que el radi de convergència daquestes sèries es 1 i per tant en z = 1

no convergeixen (son de signe constant, no alternades). Però necessitem solucions ben
comportades en z = cos = 1, car aquests son punts accessibles de linterval de definicio.
Per tant, no hi ha altra opcio que truncar la sèrie, convertint-la en una suma finita.
Per poder truncar la sèrie serà necessari que Q = l(l + 1) amb l N, i això donarà lloc
a solucions polinòmiques convergents en tot linterval [1, 1].
Observem, però, que per a cada valor de l nomes una de les solucions es polinòmica:
l parell
a0 = 1, a1 = 0: genera un polinomi de grau l
a0 = 0, a1 = 1: genera una sèrie divergent en els extrems, que rebutgem
l senar
a0 = 1, a1 = 0: genera una sèrie divergent en els extrems, que rebutgem
a0 = 0, a1 = 1: genera un polinomi de grau l
4.2
Els polinomis de Legendre Pl (x)
Partim de la relacio de recurrència que hem obtingut en la seccio anterior per generar una
formula per al terme general an ,
an =
(n + 2)(n + 1)
(n + 2)(n + 1)
an+2 =
an+2 .
n(n + 1) l(l + 1)
(n + l + 1)(l n)
Si definim n l 2r, i com que n = 0 l 2r = 0 0 r l/2, tenim

al2r =
(l 2r + 2)(l 2r + 1)
al2(r1) .
(2l 2r + 1)2r
convenient dintroduir uns nous coeficients br , tals que br al2r , per escriure lanterior
Es
com
br = br1
(l 2r + 2)(l 2r + 1)
.
(2l 2r + 1)2r
Volem trobar lexpressio de br en funcio del primer, b0 , i per això posem br1 en funcio de
br2 :
br = br2
(l 2r + 2)(l 2r + 1) [l 2(r 1) + 2][l 2(r 1) + 1]

.
(2l 2r + 1)2r
[2l 2(r 1) + 1]2(r 1)
CAP
56
Novament, el coeficient br2 es pot posar en funcio de br3 i aix successivament. Per a un
ndex k intermig, 0 k r, tenim que br es pot expressar en funcio de brk de la forma
br = brk (1)k
(l 2r + 2)(l 2r + 1) (l 2r + 3)(l 2r + 4) (l 2r + 2k)(l 2r + 2k 1)

...
,
(2l 2r + 1)2r
(2l 2r + 3)2(r 1)
(2l 2r + 2k + 1)2(r k + 1)
de manera que, si k = r
(l 2r + 1)(l 2r + 2)(l 2r + 3)...(l 1)l
(2l 2r + 1)(2l 2r + 3)(2l 2r + 5)...(2l 1)2r r!
(2l 2r 1)!! 1
l!
.
= b0 (1)r
(l 2r)! (2l 1)!! 2r r!
br = b0 (1)r
El semifactorial dun n
umero natural n es defineix de manera que, en general, n!! = n(n
2)(n 4)... Una manipulacio final dels semifactorials de lexpressio anterior,
(2l 2r 1)!! =
(2l 1)!! =
(2l 2r)!
(2l 2r)!
= lr
(2l 2r)!!
2 (l r)!
(2l)!
(2l)!
= l ,
(2l)!!
2 l!
proporciona la formula general

br = (1)r b0
l!
l!
(2l 2r)!
.
(l r)! (l 2r)! (2l)!r!
Si prenem, per conveniència,

b0 =
(2l)!
2l l!2
podem expressar la solucio com
Pl (x) =
2rl
X
r=0
l2r
br x
X (1)r [2(l r)]!xl2r

1 2rl
= l
2 r=0 r! (l 2r)!(l r)!
i aquesta es la definicio dels polinomis de Legendre, es a dir,

1
Pl (x) = l
2 l!
(2l)! l l[2l 2]! l2

x
x + ... .
l!
(l 2)!
57
Figura 4.1: Representacio gràfica dels polinomis de Legendre dordres petits.

Vegem alguns exemples de polinomis de Legendre dordres petits:
1
P4 (x) = (35x4 30x2 + 3)
8
P1 (x) = x P3 (x) = 12 (5x3 3x) .
P0 (x) = 1
P2 (x) = 21 (3x2 1)
En la figura 4.1 podem veure la representacio gràfica daquests polinomis.
4.2.1
Propietats dels polinomis de Legendre
1. Paritat Pl (x) = (1)l Pl (x), ja que si l es parell Pl (x) conte nomes potències parells
i si es senar nomes potències senars.
CAP
58
2. F
ormula de Rodrigues: Considerem el desenvolupament del binomi seg
uent:
2
(x 1) =
l
X
(1)k
k=0
l!
x2(lk) .
(l k)!k!
Derivant aquest binomi l vegades

l/2
X
dl 2
l!
l
(x 1) =
2(l k) . . . [2(l k) (l 1)]x2(lk)l =
(1)k
l
dx
(l k)!k!
k=0
l/2
X
(1)k
k=0
[2(l k)]! l2k

l!
x
= 2l l!Pl (x),
(l k)!k! (l 2k)!
es a dir,
Pl (x) =
1 dl 2
(x 1)l .
2l l! dxl
Aquesta es la formula de Rodrigues.

3. F
ormula de Schl
afli: Pel teorema dels residus en variable complexa tenim que
f l) (x) =
l!
2i
f (z)
dz.
(z x)l+1
Fent servir la formula de Rodrigues, podem expressar Pl (x) de la forma

Pl (x) =
1
l
2 2i
(z 2 1)l
dz,
(z x)l+1
que es la formula de Schlafli.

4. Valor de Pl (x) en els extrems x = 1: Emprant la formula de Schlafli tenim
1
(z 1)l (z + 1)l
dz
2l 2i c (z 1)l+1
I
1
(z 1)l
1
dz = l (2)l = (1)l .
= l
2 2i c (z 1)
2
Pl (1) =
Que està dacord amb la propietat de paritat.

5. Relacions de recurr`
encia: Les relacions de recurrència son relacions del polinomis
de Legendre amb polinomis dordres consecutius o amb les seves derivades. Alguns
exemples en son:
Pn+1
(x) xPn (x) (n + 1)Pn (x) = 0
(4.2)
(n + 1)Pn+1 (x) (2n + 1)xPn (x) + nPn1 (x) = 0
(4.3)
59
6. Funci
o generatriu dels polinomis de Legendre: Busquem una funcio G(x, h) tal
que el seu desenvolupament de Laurent en h tingui com a coeficients els polinomis de
Legendre:
G(x, h) =
hn Pn (x).
n=0
Multipliquem la relacio de recurrència (4.3) per hn i sumem entre 0 i ,
(2n + 1)hn xPn =
(n + 1)hn Pn+1 +
nhn Pn1 .
n=0
n=0
n=0
Podem canviar n per n 1 en la primera suma del terme de la dreta i per n + 1 en la

segona, sense afectar el resultat. Aix ens queda
(2n + 1)hn xPn =
nhn1 Pn +
(n + 1)hn+1 Pn .
n=0
n=0
n=0
Separant les diferents contribucions podem identificar la funcio generatriu i les seves
derivades:
x
n=0
h Pn +2x
{z
G
n=0
nh Pn =
{z
hG/h
n1
nh
n=0
Pn +h
{z
G/h
n=0
nh Pn +h
{z
hG/h
n=0
hn Pn .
{z
G
Aix podem obtenir lequacio diferencial que satisfà la funcio generatriu:

(1 + h2 2xh)
G
= (x h)G
h
(4.4)
don podem obtenir la solucio

G=
G0
.
1 + h2 2xh
(4.5)
Ara hem de calcular la constant dintegracio G0 . Fixem-nos que

G(x = 1, h) =
n=0
hn Pn (1) =
| {z }
1
hn =
n=0
mentre que si substitum en (4.5), obtenim

G(x = 1, h) =
G0
G0
,
=
1h
1 + h2 2h
1
1h
amb
|h| < 1,
CAP
60
don podem identificar G0 = 1. Ens queda doncs una funcio generatriu

G(x, h) =
1
.
1 + h2 2xh
(4.6)
Es pot demostrar, a mes a mes, que la sèrie que defineix la funcio generatriu es
fàcil de veure-ho per a x = 1, ja que sabem que el
convergent per a |h| < 1. Es
valor de Pn (x) en els extrems te mòdul 1. Daltra banda, a partir de lexpressio dels
polinomis de Legendre, es pot demostrar que |Pn (cos )| 1; la qual cosa ens prova
que la sèrie associada a la funcio generatriu es convergent per a |h| < 1.
4.3
Desenvolupament i converg`
encia de la s`
erie de
Legendre
Els polinomis son ortogonals dos a dos,

< Pn |Pm >=
Pn (x)Pm (x)dx = An nm
ja que son solucions dun problema de Sturm-Liouville regular. En aquest cas, com que
p(1) = 0, loperador diferencial es hermtic sense dependre de les condicions de contorn.
Exercici: Emprant la formula de Rodrigues, determineu An = 2/(2n + 1).
Tambe dins de la teoria general de Sturm-Liouville, els polinomis de Legendre son un

conjunt complet de funcions pròpies i es possible de desenvolupar qualsevol funcio f (x)
L2[1,1] en termes dels polinomis Pl (x):
f (x) =
al Pl (x),
l=0
amb
2l + 1
2l + 1
=
al =< Pl |f >
2
2
Com es habitual, la sèrie
X
l=0
al Pl (x)
Pl (x)f (x)dx.
4.4. Soluci
o general de lequaci
o de Laplace en un problema sense depend`
encia en
61
convergeix en mitjana quadràtica en la funcio f (x). En general no convergeix puntualment;

no es coneixen condicions necessàries i suficients perquè
X
l=0
al Pl (x) f (x)
puntualment.
En canvi s que existeix una condici

o suficient per a la convergència puntual. Si f (x)
te com a màxim un nombre finit de discontinutats de salt en linterval [1, 1] la sèrie de
Legendre
al Pl (x)
amb
l=0
al =< Pl |f >
2l + 1
2
convergeix puntualment x on f es contnua, i convergeix en el valor

1
[f (x ) + f (x)+ ]
2
si x es un punt de discontinutat.
4.4
Soluci
o de Laplace en un problema sense depend`
encia en
En un problema on no hi ha dependència en la variable , les equacions diferencials ordinàries que ens proporciona el mètode de separacio de variables son
!
d
dR
r2
l(l + 1)R = 0
dr
dr
(4.7)
per la variable radial i lequacio de Legendre per la variable angular , que te per solucio els
polinomis de Legendre. Si fem el canvi r = et en (4.7) arribem a la seg
uent equacio,
d2 R dR
+
l(l + 1)R = 0,
dt2
dt
que te per solucio R(t) = et amb = l, l 1. Aix doncs la solucio de (4.7) es
R(r) =
rl
.
r l1
CAP
62
Per tant la solucio general de lequacio de Laplace sense dependència en serà

(R, ) =
(Al r l + Bl r l1 )Pl (cos ),
l=0
on Al i Bl son coeficients que determinaran les condicions de contorn del problema.

Exercici: Trobeu el potencial electrost`
atic dins i fora duna esfera conductora de radi
1, tenint en compte que la superfcie de lesfera es mante a un cert potencial f ().
Particularitzeu-lo en el cas f () = V0 cos 3.
4.5
Equaci
o associada de Legendre
Lequacio associada de Legendre es

"
dy
m2
d
(1 x2 )
+ Q
y=0
dx
dx
1 x2
x [1, 1].
Sabem que m Z, perquè (2 + ) = (). Llavors, les solucions per a son les que
proporcionen la base de Fourier (captol 6). Suposem m > 0 i fem el canvi de variable
y(x) = (1 x2 )m/2 u(x),
on y(x) es la solucio de lequacio associada de Legendre. Aleshores,
y (x) =
m
(2x)(1 x2 )m/21 u(x) + (1 x2 )m/2 u (x),
2
(1 x2 )y = mx(1 x2 )m/2 u(x) + (1 x2 )m/2+1 u (x),
(1 x2 )y
= m (1 x2 )m/2 mx2 (1 x2 )m/21 u(x) mx(1 x2 )m/2 u (x) +

m
2 m/2+1
+ (1 x )
u (x) + 1 +
(2x)(1 x2 )m/2 u (x).
2
Substituint ara en lequacio associada de Legendre obtenim

(1 x2 )m/2+1 u (x) (1 + m)2x(1 x2 )m/2 u (x)
4.5. Equaci
o associada de Legendre
m(1 x2 )m/2
63
m2
mx2
u(x)
+
Q
(1 x2 )m/2 u(x) = 0,
1
1 x2
1 x2
que despres deliminar (1 x2 )m/2 ,

!
m2 x2
m2
(1 x2 )u (x) (1 + m)2xu (x) + m +
u(x) = 0,
+
Q
1 x2
1 x2
i agrupar termes, queda
(1 x2 )u (x) (1 + m)2xu (x) + [Q m(m + 1)]u(x) = 0.
Aquesta es lequacio que satisfà u(x) = (1 x2 )m/2 y(x), sent y(x) la solucio de lequacio
associada de Legendre.
Observem daltra banda que aquesta equacio tambe es pot obtenir derivant m vegades
lequacio de Legendre,
(1 x2 )
y 2x
y + Q
y=0 :
!
i
dm
dm h
2
2
=
(1
x
)
(1
x
)
y
y
dxm
dxm
!
dm
dm
(2x
y
)
=
2x
y
dxm
dxm
2m
dm
y
2mx
dxm
2 dm
y,
+ m(m + 1)
2 dxm

dm
y,
dxm
on y es la solucio de lequacio de Legendre. Definint
dm
y(x)
dxm
u(x) obtenim
(1 x2 )u 2mxu m(m + 1)u 2xu 2mu + Qu = 0,

que es la mateixa equacio que hem obtingut manipulant lassociada de Legendre i ens permet
didentificar les solucions de les dues equacions diferencials:
y(x) = (1 x2 )m/2
dm
y(x).
dxm
Com que la solucio de lequacio de Legendre porta associat un ndex l tal que Q = l(l + 1) i
la dependència en porta associat un altre ndex m es desperar que la solucio de lequacio
CAP
64
associada de Legendre porti els dos ndexs; expressem doncs aquesta solucio de la seg
uent
manera:
y(x) Plm (x) = (1 x2 )m/2
dm
Pl (x),
dxm
on Plm (x) son els polinomis associats solucio de lequacio associada de Legendre, que es
poden obtenir a partir dels de Legendre per simple derivacio.
4.6
Els polinomis associats de Legendre
Igual que lequacio de Legendre, lequacio associada te singularitats en els punts z = 1 i

z = , tots tres punts singular regulars.
Anem doncs a resoldre
(1 z 2 )u 2z(m + 1)u + [Q m(m + 1)]u = 0
entorn del punt ordinari z = 0, suposant una solucio del tipus
u(z) =
an z n ,
n=0
i estudiant despres les solucions quan z = 1. Introduint la solucio proposada i un cop

redefinits n com n 2 en el primer sumatori i n com n 1 en el segon, tenim
0=
(1 z 2 )n(n 1)an z n2
n=2
n=0
z n (n + 2)(n + 1)an+2
n=0
2n(m + 1)an z n +
n=0
2z(m + 1)nan z n1 +
n=1
[Q m(m + 1)]an z n
n=0
z n n(n 1)an
[Q m(m + 1)]an z n = 0.
n=0
A partir daqu podem obtenir la relacio de recurrència:

0 = (n + 2)(n + 1)an+2 n(n 1)an 2n(m + 1)an + [Q m(m + 1)]an ,
4.6. Els polinomis associats de Legendre
65
que reescrivim com

an+2 =
(n + m)(n + m + 1) Q
an
(n + 2)(n + 1)
amb
n = 0.
(4.8)
Novament es generen dues solucions

a0 = 1
a1 = 0
genera una sèrie de potències parelles
a0 = 0
a1 = 1
genera una sèrie de potències senars
I tambe ara obtindrem comportament divergent per a z 1. Per tant, per obtenir una
sèrie no divergent hem de truncar-la en un coeficient exigint
(n + m)(n + m + 1) = Q n + m = l Q = l(l + 1).
Aleshores alm+2 = 0 i la sèrie queda truncada en alm ; aix doncs, u(x) es un polinomi de
grau l m. Hem trobat doncs una relacio entre Q i m que lligarà les dues parts angulars, ja
que naturalment sha de complir min(l m)=0, es a dir m l. Procedint de forma anàloga
al cas dels polinomis de Legendre podem arribar a la seg
uent expressio per la funcio u(x):
1
u(x) = l
2
r(lm)/2
r=0
(1)r
[2(l r)]!
xlm2r ,
r! (l r)!(l m 2r)!
la qual tambe es pot deduir a partir de la relacio

dm
u(x) = m Pl (x),
dx
que havem obtingut derivant lequacio de Legendre.
A partir daquesta expressio i la relacio entre u(x) i la solucio de lequacio associada de
Legendre podem escriure
Plm (x) = (1 x2 )(m/2)
l+m
dm
1
2 (m/2) d
P
(x)
=
(1
x
)
(x2 1)l ,
l
dxm
2l l!
dxl+m
(4.9)
ja que tant l com m son enters amb m l. Aquesta darrera expressio equival a la formula
de Rodrigues per als polinomis associats, havent utilitzat la formula de Rodrigues per als
polinomis de Legendre.
CAP
66
Vegem finalmemt alguns exemples de polinomis associats:

P11 (x) = (1 x2 )1/2 = sin
P22 (x) = 3(1 x2 ) = 3 sin2
P32 (x) = 15x(1 x2 ) = 15 cos sin2
4.6.1
P21 (x) = 3x(1 x2 )1/2 = 3 cos sin

P31 (x) = 32 (5x2 1)(1 x2 )1/2 = 23 (5 cos2 1) sin
P33 (x) = 15(1 x2 )3/2 = 15 sin3
Propietats dels polinomis associats
1. Si m es senar no tindrem polinomis a causa del factor (1 x2 )m/2 , però s que tenim
polinomis en termes de funcions trigonomètriques.
2. La substitucio de m per m dins lequacio genera la mateixa equacio associada, per
tant Plm i Plm son solucions de la mateixa equacio.
Podem estendre tots els desenvolupaments fets anteriorment per al cas m < 0. La
definicio de Plm la podem donar a traves de la darrera formula (4.9)
Plm (x) =
lm
1
2 (m/2) d
(1
x
)
(x2 1)l .
l
lm
2 l!
dx
Com que tots dos son solucions de la mateixa equacio han de ser proporcionals. Es
pot comprovar, aplicant la regla de Leibnitz a (x2 1)l = (x 1)l (x + 1)l en les dues
expressions, que
Plm = (1)m
(l m)! m
P (x).
(l + m)! l
3. Paritat: Plm (x) = (1)l+m Plm (x).

La part en l ve dels polinomis de Legendre, mentre que la part en m ve de la derivada
dordre m addicional.
4. Pl0 (x) = Pl (x).
5. Plm (1) = 0
m 6= 0.
Això ho podem veure a partir de lexpressio dels polinomis associats per a m > 0;
per a m < 0 fem servir la proporcionalitat entre els dos. En canvi, per a m = 0
Pl0 (1) = Pl (1) = (1)l 6= 0.
6. Ortogonalitat: Observem que lequacio associada de Legendre admet discussio per
a dos casos diferents, primer considerant l com a autovalor i segon considerant m com
a tal.
Fixem m: Lortogonalitat entre Plm i Plm
queda garantida per lhermiticitat de
loperador diferencial. Utilitzant la formula de Rodrigues es pot demostrar que

<
Plm |Plm
>=
dxPlm (x)Plm
(x) =
(l + m)! 2
ll
(l m)! 2l + 1
4.7. Els harm`

onics esf`
erics
67
Fixem l: Ara m2 es lautovalor considerat i el terme en Q = l(l + 1) forma part

de loperador diferencial de lequacio fixant l
"
d
dy
m2
(1 x2 )
y + l(l + 1)y = 0
dx
dx
1 x2
Multipliquem ara per (1 x2 )

"
dy
d
(1 x2 )
+ l(l + 1)(1 x2 )y m2 y = 0
(1 x2 )
dx
dx
En aquest cas
w(x) =
1
(1 x2 )
p(x) = (1 x2 )
q(x) = l(l + 1)(1 x2 )
"
d
d
(1 x2 )
+ l(l + 1)(1 x2 )
L = (1 x )
dx
dx
2
= m2
Evidentment, les solucions son els mateixos polinomis associats, ja que es tracta
de la mateixa equacio. Ara, però, L es hermtic i Plm i Plm son ortogonals amb
un producte escalar diferent:
< Plm |Plm >=
dxPlm (x)Plm (x)(1 x2 ) =
(l + m)!
mm .
m(l m)!
Ara be, normalment, en problemes fsics, lequacio en la variable azimutal ()

ens fixa m i es Q el que fa dautovalor en lequacio.
4.7
Els harm`
onics esf`
erics
Recordem que de lequacio de Laplace obtenem, imposant separacio de variables

(r, , ) = R(r)()(),
les equacions
!
dR
d
r2
l(l + 1)R = 0,
dr
dr
!
1 d
d
m2
sin
+ l(l + 1)
= 0,
sin d
d
sin2
CAP
68
d2
+ m2 = 0.
2
d
Si ara ens fixem conjuntament en tota la part angular f (, ) = ()(), aquesta satisfà
lequacio separada
1
f
sin
sin
+ l(l + 1)f +
1 2f
= 0.
sin2 2
En general, m quantifica les solucions de () per la periodicitat en , mentre que l

quantifica les solucions de () per raons, recordem, de convergència, amb l m.
Les solucions son

eim
eim
mN
Plm (cos )
m l.
La part angular tindrà, doncs, dues solucions per a cada valor de m, m = 0, 1, 2, . . . amb
ml
flm (, ) =
Plm (cos )eim

Plm (cos )eim
ml
m N.
suficient agafar nomes la primera i prendre m = l, l + 1, . . . , l 1, l,

Es
flm (, ) = Plm (cos )eim
l = 0, 1, 2, . . .
|m| l.
Recordem que tant lequacio en com lequacio per no distingeixen entre m i m.

Per tant les solucions del darrer cas son proporcionals a les de m > 0. Aix,
fl,m (, ) = Plm (cos )eim = (1)m
(l m)! m
P (cos )eim .
(l + m)! l
Per a una l fixa, tindrem 2l + 1 valors diferents de m i per tant 2l + 1 polinomis Plm (cos ),
o sigui 2l + 1 solucions Yl,m (, ) que es coneixen amb el nom dharm`
onics esf`
erics:
Yl,m (, )
v
u
u 2l + 1 (l m)!
t
eim P m (cos )
4 (l + m)!
|m| l,
l = 0, 1, 2, . . .
Sanomenen esfèrics perquè son ortonormals sobre la superfcie esfèrica i harmònics perquè
son solucio de lequacio de Laplace. La constant procedeix de la normalitzacio:
4.7. Els harm`

onics esf`
erics
69
1/ 2 per les funcions eim , ortonormalitzades en [0, 2], i
2l+1 (lm)!
,
2 (l+m)!
factor que ve de la normalitzacio dels Plm , ja que
< Plm |Plm

>=
(l + m)! 2
ll .
(l m)! 2l + 1
Daquesta manera la normalitzacio per als harmònics esfèrics sescriu

Z
d cos
dYl,m
(, )Yl ,m (, ) = ll mm .
Per als ordres mes petits tenim

Y00 =
1
4
q
Y11 =
4.7.1
Y11 =
3
8
sin e
Y22 =
3
sin ei
q 8
15
sin2 ei2
32
Y10 =
3
4
cos
Propietats dels harm`

onics esf`
erics
1. Ylm
(, ) = (1)m Yl,m(, )
2. La funcio r l Ylm (, ) (polinomi harmònic) expressada en coordenades cartesianes

(x, y, z) es un polinomi homogeni de grau l
3. Paritat:
Ylm ( , + ) = (1)l Ylm (, )
4.7.2
Soluci
o de Laplace
Lequacio de Laplace ( = 0) te com a solucio general, procedint de manera anàloga a

com ho vam fer en el cas en què no hi havia dependència en ,
(r, , ) =

X
l=0
al,m r l + bl,m r l1
l
X
Ylm (, ).
m=l
En el cas en què bl,m = 0 obtenim el que sanomenen polinomis harmònics, r l Ylm (, ). Els
bl,m 6= 0 contribueixen en el desenvolupament en problemes en què el punt r = 0 queda
exclòs.
CAP
70
4.7.3
Desenvolupament en s`
erie de Laplace
Teorema: Els harmònics esfèrics constitueixen una base ortonormal de lespai

de Hilbert de les funcions de quadrat integrable Lebesgue sobre lesfera de radi 1:
L2S2 .
El producte escalar ve definit per la integral sobre tot langle sòlid d = d d(cos ).
Aix doncs, f L2S2
f (, ) =
X
l
X
alm Ylm (, ),
l=0 m=l
amb
alm =
dYlm
(, )f (, ),
i aquest desenvolupament es convergent en mitjana quadràtica. Existeix una condicio suficient per a la convergència puntual: si f (, ) i les derivades primeres de f son contnues la
sèrie de Laplace convergeix puntualment en f .
Exemple: Trobeu el potencial electrost`
atic dins i fora duna esfera conductora de radi
1, tenint en compte que la superfcie de lesfera es mante a un cert potencial f (, ).
CAPITOL 5
FUNCIONS DE BESSEL
5.1
Obtenci
o de lequaci
o diferencial de Bessel
Partim de lequacio de Laplace i expressem la laplaciana en coordenades cilndriques,
1 2 2
+ 2.
2 2
z
Fent separacio de variables

(, , z) = R()()Z(z),
obtenim
!
1 d
dR
1 2
1 d2 Z
+ 2
+
= 0,
R d
d
2 Z dz 2
i a partir daqu les tres equacions diferencials
d2 Z
2 Z = 0
dz 2
(5.1)
d2
+ m2 = 0
d2
(5.2)
!
d2 R 1 dR
m2
2
+
+
R=0
d2
d
2
on 2 i m2 son les constants de separacio del problema.
(5.3)
CAP
ITOL 5. FUNCIONS DE BESSEL
72
La coordenada azimutal en un problema fsic condueix a una equacio separada del tipus
(5.2), m = 0, 1, 2, . . . perquè ha de ser una funcio periòdica de . Daltra banda leix de
translacio Z condueix a una del tipus (5.1), que es del mateix tipus que la (5.2) però amb un
comportament que dependrà de cada problema concret. Per exemple, en un cilindre infinit,
el comportament ha de ser exponencial en lloc de periòdic, perquè les funcions periòdiques
a dir
no estan ben definides quan z . Es
Z(z) =
ez
ez
() =
eim
eim .
Ens queda doncs lequacio per a la variable . Assagem el canvi de variable x = i

R() = y(x) i obtenim lequacio
!
1
m2
y (x) + y (x) + 1 2 y(x) = 0
x
x
que es la que coneixem com equaci

o de Bessel. Observem que amb aquest canvi hem
perdut la dependència explcita en , però cal recordar que el nostre problema fsic s depèn
de .
5.2
Soluci
o de lequaci
o de Bessel pel m`
etode de
Fr
obenius
Lequacio que tenim es, doncs,

!
1
2
y (z) + y (z) + 1 2 y(x) = 0,
z
z
on hem escrit en lloc de m, admetent que no sigui necessàriament enter. El cas = m N

serà un cas particular dinterès fsic concret. Aquesta equacio te singularitats en els punts
z = 0, P.S.R.
z = , P.S.I.
Tenint en compte aquest fet, anem a buscar solucions entorn de z = 0. Prenem una
solucio en sèrie de la forma
y(z) =
n=0
an z n+ .
5.2. Soluci
o de lequaci
o de Bessel pel m`
etode de Fr
obenius
73
Els coeficients dels desenvolupaments per a P (z) i Q(z) son

p0 = 1,
q0 = 2 ,
q2 = 1,
amb la resta de coeficients tots nuls.

Amb això podem obtenir directament lequacio indicial,
( 1) + p0 + q0 = 0 2 2 = 0 = .
La relacio de recurrència per als coeficients an sobte per substitucio de la sèrie de
potències en lequacio diferencial:
h
X
n=0
(n + )(n + 1)an z n+2 + (n + )an z n+2 + an z n+ 2 an z n+2 = 0.
Agrupant potències i reordenant les sumes, tenim
(n + + 2)(n + + 1) + n + + 2 2 an+2 z n+
|
{z
}
n=2
(n++2)2
an z n+ = 0.
n=0
Per a n = 2 obtenim lequacio indicial,

a0 2 2 = 0 = = ;
per a n = 1 sha de satisfer

a1 ( + 1)2 2 = 0 = a1 = 0.
La relacio de recurrència que obtenim es, doncs,
an =
an2
(n + )2
n2
que ens proporcionarà, en principi, les dues solucions de lequacio diferencial.

1. Considerem 1 = amb () = 0. Sabem que aquest condueix a una sèrie solucio
que te per coeficients
an =
n2
an2
+ 2n
n 2.
CAP
74
A partir daqu podem obtenir els coeficients parells, mentre que els senars son tots
nuls. Aix, podem escriure
a2l =
(1)l
1
a0 ,
2l
2 l!(1 + )(2 + ) . . . (l + )
amb 2l = n.
Si ara fem servir la funcio (x) que compleix, com es pot veure en lapèndix, la seg
uent
propietat:
(l + + 1)
= (l + )(l + 1) . . . ( + 1),
( + 1)
i prenent
1
a0 =
2 (
+ 1)
tenim
a2l =
1
(1)l
.
2l+
2
l!(l + + 1)
Aquests coeficients ens defineixen les funcions de Bessel de primera esp`

ecie
J (z) =
(1)
l=0
2l+
z
2
1
.
l!(l + + 1)
Aquestes funcions son sempre convergents a distància finita, (|z| < ), perquè no hi ha
punts singulars. L
unica singularitat està en lorigen. Tenint en compte que () 0,
no hi pot haver cap pol a z = 0. En canvi podem tenir un punt dembrancament en
z = 0 si no es un enter.
2. Per a = obtenim la segona soluci
o. En aquest cas 1 2 = () = 2
i, com ja sabem, el tipus de solucio dependrà de si 2 es enter o no.
(a) En el cas en què 2 6 Z no hi ha problemes i J es la segona solucio. Lanàlisi
es fa igual que per a la primera, substituint per :
J (z) =
X
l=0
(1)
2l
z
2
1
l!(l + 1)
que simplement correspon a les funcions de Bessel de primera espècie amb ndex
negatiu.
5.3. Funcions de Bessel dordre semienter (Funcions de Bessel esf`

eriques)
75
(b) Si 2 Z pot succeir que lassaig de la segona solucio ens porti a inconsistències.
Recordem que havem exigit a0 6= 0 i a1 = 0, la qual cosa condua a una sèrie de
potències parell. Per al coeficient an tindrem, si 2 = ,
n(n 2)an = an2 .
(5.4)
Per a n = 2 tenim que a2 es arbitrari. Aix tenim dues arbitrarietats, una en

a0 i laltra en a2 ; recordem que triant a0 = 0 i a2 = 1 tornem a generar la
primera solucio, mentre que si triem a0 = 1 i a2 = 0 pot ser que generem una
segona solucio independent. Fixem-nos que (5.4) ens porta a a22 = 0 i, per
la recurrència, tots els anteriors tambe han de ser nuls. Tenim dues situacions
diferents segons que 2 sigui parell o senar:
2 senar ( semienter): a22 = 0 . . . a1 = 0. Si prenem a0 = 1
obtenim una solucio independent generada per la relacio de recurrència anterior substituint per . Les solucions del tipus Jn+ 1 sanomenen funcions
2
esfèriques de Bessel i son un tipus de les de primera espècie.
2 parell (es a dir = m Z): a2m2 = 0 . . . a0 = 0. En aquest
cas, doncs, no podem prendre a0 = 1 per generar una sèrie independent.
Aleshores hem de fer servir un altre mètode, que veurem mes endavant.
Recordem que aquest es justament el cas dinterès fsic quan sutilitzen coordenades cilndriques, a causa de la periodicitat en la variable angular.
5.3
Funcions de Bessel dordre semienter (Funcions de

Bessel esf`
eriques)
En el cas que 2 = (1 2 ) sigui un enter senar, es a dir, = n + 21 semienter, la segona

solucio es del mateix tipus que la primera i ambdues venen donades per la sèrie
Jn+1/2 (x) =
X
l=0
(1)l
2l+n+1/2
x
2
1
l!(l + n + 1/2 + 1)
n = 0, 1, 2, . . .
Recordem que per a lequacio de Laplace en coordenades cilndriques el requeriment ( +

2) = () ens portava a exigir que m fos enter. Per això ara ens preguntem, hi ha algun
cas en què apareguin aquest tipus de solucions?
Fixem-nos en lequacio de Helmholtz, + k 2 = 0. Si fem separacio de variables en
coordenades esfèriques, lequacio per a la part radial es
r2
d2 R
dR
+ 2r
+ [k 2 r 2 n(n + 1)]R = 0
2
dr
dr
n = 0, 1, 2, . . . .
Fent el canvi de variables R(r) = r 1/2 y(r) sortirà

r 2 y + ry + [k 2 r 2 (n + 1/2)2 ]y = 0,
CAP
76
que fent r = kx es reduirà a lequacio de Bessel amb = n+1/2 i tindrà per solucions Jn+1/2
i Jn1/2 , que venen donades per les sèries anteriors. Sanomenen esf`
eriques de Bessel
perquè procedeixen de lequacio en coordenades esfèriques. Convenientment normalitzades
sescriuen
jn (x) =
5.4
J 1 (x).
2x n+ 2
Funcions de Bessel de segona esp`

ecie. Funcions de
Neumann
Aquestes funcions constitueixen la segona solucio en el cas Z. La substitucio = en

la recurrència no genera una solucio independent. Podem comprovar, quan = enter, que
si substitum m per m en lexpressio de les funcions de Bessel de primera espècie obtenim
Jm (x) = (1)m Jm (x)
on nomes sha de tenir en compte que (l + m + 1) = per a l + m enter negatiu.
Sabem per la teoria de les equacions diferencials de segon ordre que la segona solucio
porta un terme logartmic. Definim ara la funci
o de Bessel de segona esp`
ecie com
N (x) =
cos()J (x) J (x)

,
sin
amb qualsevol, no necessàriament enter. Veiem que aquestes N (x) son solucio de lequacio
de Bessel:
`
Obviament,
si 6 Z les funcions J i J son solucions independents, i tambe ho
seran, doncs, J i N . La combinacio lineal anterior nomes te problemes quan = m
es enter, ja que sin(m) = 0.
Si = m Z aleshores sin m = 0, cos m = (1)m i Jm = (1)m Jm . Aix
lexpressio anterior genera una indeterminacio,
Nm (x) =
0
(1)m Jm (x) (1)m Jm (x)
= .
sin m
0
Si associem a Nm el valor determinat per la regla de lHopital,

cos()J (x) J (x)
=
sin
mZ
sin J + cos J J
= m
lim
=
cos
!
1 Jm
Jm
=
6= 0.
(1)m
m
m
Nm (x) =
lim
(5.5)
5.4. Funcions de Bessel de segona esp`

ecie. Funcions de Neumann
77
Es pot demostrar que les Nm trobades daquesta manera constitueixen una segona
solucio de lequacio diferencial de Bessel:
x2 Jm
+ xJm
+ (x2 m2 )Jm = 0.
Derivant aquesta equacio respecte de m obtenim

d2 Jm
d Jm
Jm
x
+x
+ (x2 m2 )
2mJm = 0.
2
dx m
dx m
m
2
Aleshores podem veure que

(
Jm
L
m
= 2mJm .
evident que Jm no es solucio de lequacio de Bessel, llevat del cas m = 0. Ara

Es
m
be, podem calcular L{Nm }
(
Jm
L {Nm } = L
m
Jm
(1) L
m
m
= 2mJm (1)m 2mJm .
i, atès que m es enter

L {Nm } = 2m(Jm (1)m (1)m Jm ) = 0,
aix doncs, Nm es solucio.
Laspecte de Nm es el seg
uent:
Nm (x) =
X (m r 1)! x
2
x
1 m1
ln + Jm (x)
2
r=0
r!
2

"
2rm
2r+m m+r
r
X
X 1
1X
1
x
(1)r
,
+
r=0 (m + r)!r! 2
l=1 r
l=1 l
on es la constant dEuler-Mascheroni,
= lim
n
X
1
ln n = 0.577215 . . . .
m=1 m
CAP
78
5.5
Funcions de Bessel modificades
En certs problemes fsics (per exemple, en lestudi de lequacio de difusio) apareix la seg
uent
equacio diferencial,
x2
d2
d
y + x y (x2 + 2 )y = 0,
2
dx
dx
que no es lequacio de Bessel, però pot posar-se com a tal fent el canvi
x = it
t2
d2
d2
=
,
dx2
dt2
d
d
=i
dx
dt
d
d2
y + t y + (t2 2 )y = 0.
2
dt
dt
Ara y(t) es una funcio de Bessel (dargument complex perquè x es la variable real). En
aquest cas es convenient descollir la constant dintegracio de forma que
y(t) = i J (ix) = ei 2 J (xei 2 ) I (x)

sigui una funcio real. Aquesta I (x) sanomena funci
o de Bessel modificada de primera
esp`
ecie, que en termes duna sèrie sescriu
2s+
1
x
I (x) =
2
s=0 s!(s + + 1)
R,
on podem veure que es tracta duna funcio real. Per a = m Z, In In i estem en el

mateix cas que abans per a les Jm , es a dir, manca una segona solucio.
Anàlogament a les funcions de Bessel de segona espècie, es defineixen les funcions
K (x)
[I (x) I (x)],
2 sin
que son les funcions de Bessel modificades de segona esp`

ecie. Quan = m es
enter presenta el mateix tipus de comportament que les Nm , les funcions de Neumann.
La indeterminacio sha de resoldre de la mateixa forma; ara les K representen la segona
solucio.
5.6. Propietats de les funcions de Bessel de primera esp`

ecie
5.6
79
Propietats de les funcions de Bessel de primera

esp`
ecie
Recordem que la sèrie obtinguda per a aquestes funcions era

Jm (x) =
(1)l
l=0
2l+m
x
2
1
.
l!(l + m + 1)
Considerarem nomes les funcions dndex enter.

1. Funci
o generatriu.
Ara demostrarem com el desenvolupament en sèrie de Laurent de la funcio
x
e 2 (t t )
entorn de t = 0 dona uns coeficients que coincideixen amb les funcions de Bessel de
primera espècie dndex enter.
e
x
(t 1t )
2
x
tr X
x s (1)s s X
t =
=
r! s=0 2
s!
r=0 s=0 2
r=0 2

s
X X x n+2s (1)
=
tn
(n + s)!s!
s=0 n=s 2
r
X
x
r+s

(1)s rs
t
=
r!s!
En la darrera igualtat hem fet servir el canvi n r s. Per a un s fixat n recorre tots
els valors enters entre s i ; tenint en compte que la funcio divergeix per a enters
negatius, aquests termes no hi contribueixen i podem estendre la suma per a n entre
i . En aquest cas podem identificar el coeficient de tn amb la corresponent
funcio de Bessel,
=
(x/2)n+2s (1)s
s=0 (n + s + 1)s!
n=
tn Jn (x),
n=
tenint en compte que les funcions de Bessel dndex negatiu tambe queden perfectament
determinades mitjancant la sèrie anterior.
2. F
ormules de recurr`
encia.
(a)
2m
J
x m
= Jm1 + Jm+1
: En termes de la funcio generatriu

Demostracio
x
e 2 (t t ) =
m=
tm Jm (x).
CAP
80
Derivant respecte de t

X
x
1
x
1
1 + 2 e 2 (t t ) =
mtm1 Jm (x).
2
t
m=
Substituint a lesquerra lexponencial per la sèrie
X
x
1 X
(1 + 2 )
tn Jn (x) =
mtm1 Jm (x)
2
t n=
m=
i separant les dues contribucions obtenim
X
x X
x X
n
n2
t Jn (x) +
t Jn (x) =
mtm1 Jm (x).
2 n=
2 n=
m=
Si ara fem el canvi n = m1 en la primera suma de lesquerra i n = m+1
en la segona tenim
X
x X
x X
tm1 Jm1 (x) +
tm1 Jm+1 (x) =
mtm1 Jm (x).
2 m=
2 m=
m=
Finalment, igualem els coeficients de les diferents potències de t
x
(Jm1 + Jm+1 ) = mJm .
2
2
= 21 (Jm1 Jm+1 )
(b) Jm
(c)
x2
(Jm2
4
+ Jm+2 + 2Jm ) + x2 (Jm1 Jm+1 ) m2 Jm = 0
(d) xJm
+ mJm = xJm1
(e) xJm
mJm = xJm+1
(f)
d
(xm Jm )
dx
(g)
d
(xm Jm )
dx
= xm Jm1
= xm Jm+1
Les relacions de recurrència que sobtenen a partir de la funcio generatriu nomes son
vàlides per a m enters. En realitat, però, es pot demostrar que aquestes relacions de
recurrència son vàlides per a qualsevol ndex, ja que es poden obtenir partint de la
definicio general mitjancant la sèrie de potències donada per a les funcions de Bessel
de primera espècie.
Exercici: Obteniu la relaci
o (a) a partir de la definicio de J .
3. Representaci
o integral de les funcions de Bessel. Les funcions de Bessel no
apareixen nomes en equacions diferencials; de fet hi ha problemes fsics on apareixen a
partir de representacions integrals. Fixem-nos en la formula per a la funcio generatriu
z
e 2 (t t ) =
m=
tm Jm (z)
5.6. Propietats de les funcions de Bessel de primera esp`

ecie
81
i, utilitzant la teoria de variable complexa (desenvolupament de Laurent), podem

identificar
z
1 I e 2 (t t )
Jm (z) =
dt,
2i
tm+1
on el cam dintegracio sha de prendre al llarg dun circuit tancat orientat positivament
que contingui la singularitat a t = 0.
Podem desenvolupar aquesta expressio per convertir-la en una de mes senzilla.
Prenguem un circuit entorn de t = 0 de radi 1 i fem el canvi a polars:
t = ei
t 1/t = 2i sin
dt = iei d
aix
Z
1 i(z sin m)
1
eiz sin ei(m+1) iei d =
e
d =
2i
2
Z
Z
i
1
cos(z sin m)d +
sin(z sin m)d =
=
2
2
|
{z
}
Jm (z) =
=0
per paritat
cos(z sin m)d
(5.6)
que es la representacio integral de les funcions de Bessel de primera espècie.

Per a ndex no enter es pot estendre el càlcul anterior tenint en compte que ara t = 0
es un punt dembrancament. Per a qualsevol, la representacio integral esdeve1
J (z) =
cos(z sin m)d
sin
e(yz sinh y) dy
amb (z) > 0.

4. Acotaci
o de les funcions de Bessel. Per a ndexs enters i valors reals de la funcio,
la funcio generatriu ens dona
e
z
(t 1t )
2
tn Jn (z).
n=
Fent ara el canvi t 1/t obtenim

e
z 1
( t)
2 t
tm Jm (z).
m=
1
Vegeu lexercici 11.1.17, p`

ag. 642 del llibre G. ARFKEN, Mathematical methods for physicists, Academic
Press, 1970.
CAP
82
I si fem el producte de les dues expressions
1=
nm
Jn (z)Jm (z)t
n= m=
= (n m = s) =
Jn (z)Jns (z)ts .
s= n=
El coeficient per a s = 0 es l
unic diferent de zero,
1=
[Jn (z)]2 =
n=
1
X
Jn2 + J02 +
n=
Jn2 = J02 +
n=1
2
[Jn2 + Jn
]
n=1
i com que Jn = (1)n Jn , per a ndexs enters tenim

1=2
Jn2 + J02 .
n=1
Aix, per a valors reals de la variable z, les Jn (z) son reals i Jn2 = 0. Podrem escriure
doncs
|J0 (z)| 1
z R
i
2
[Jn (z)]2 1 |Jn (z)| 1/ 2
n=1
z R.
5. Zeros de les funcions de Bessel. Les funcions de Bessel de primera espècie tenen
un comportament oscil.latori esmortet, com es pot veure en la figura 5.1 per a J0 (x)
i J1 (x). Això ens porta a sospitar que tenen un nombre infinit i numerable de zeros
en el semieix
real positiu. Podem veure-ho de manera aproximada2 fent el canvi
u(x) = xy(x) que ens porta a lequacio diferencial per la nova funcio u(x)
!
1 4 2
u = 0.
u + 1+
4x2
Per a grans valors de largument x lequacio es la de loscillador harmònic; aix

doncs, la funcio de Bessel serà alguna combinacio lineal de les dues solucions 1x sin x
i 1x cos x.
A mes, qualsevol combinacio lineal duna funcio de Bessel i la seva derivada primera
segueix tenint un nombre infinit de zeros, tal i com podem veure en la figura 5.2.
2
Per a una demostracio mes rigorosa podeu veure G. F. SIMMONS, Ecuaciones diferenciales, McGrawHill, 1993, p`
ag. 165-167.
5.7. Ortogonalitat de les funcions de Bessel
83
0.8
0.6
0.4
0.2
10
15
20
-0.2
-0.4
Figura 5.1: Funcions de Bessel J0 (contnua) i J1 (discontnua).
5.7
Ortogonalitat de les funcions de Bessel
5.7.1
Forma can`
onica de lequaci
o de Bessel.
loperador diferencial
Hermiticitat de
Tornem a la part radial de lequacio de Laplace en coordenades cilndriques, que podem

expressar de la seg
uent forma,
!
1 d
dR
m2
2 R + 2 R = 0.
d
d
Aquesta equacio representa un operador diferencial escrit en la forma canònica

!
d
m2
1 d
2,
L=
d
d
don podem identificar:

= 2 ,
CAP
84
1.25
0.75
0.5
0.25
10
15
20
-0.25
-0.5
Figura 5.2: Combinacions lineals de la funcio de Bessel dordre zero i la seva derivada:
J0 J0 (contnua) i J0 + J0 (discontnua)
w() = ,
p() = ,
q() =
m2
,
2
i 2 seran els autovalors. Vegem ara sota quines condicions de contorn es pot garantir
lhermiticitat de loperador diferencial.
Considerem linterval [0, a], on a es el màxim valor que pot prendre largument de R().
Recordem que [pW ]a0 = 0 era la condicio perquè L fos hermtic,
(f, Lg) (Lf, g) = [pW (f , g)]a0 = p(a)[f (a)g (a) f (a)g(a)] p(0)[f (0)g (0) f (0)g(0)]
i com que p(0) = 0, ens queda la condicio
W (f , g) = 0
en x = a.
85
Recordem que f i g han de complir les mateixes condicions de contorn (pertanyen al mateix
domini). Havem vist en el captol 2 que la condicio necessària i suficient perquè sanul.li el
wronskià en un punt es que les funcions del domini de loperador satisfacin condicions de
contorn no mixtes en aquest punt:
Af (a) + Bf (a) = 0.
(5.7)
Estudiem de moment el cas mes senzill: exigint que g(a) = f (a) = 0 loperador L serà
hermtic sobre el domini de definicio. Hem dassegurar, a mes a mes, que siguin funcions
ben comportades en lorigen (() > 0). Això vol dir que hem dexcloure les N perquè les
funcions de Neumann tenen singularitats en lorigen.
Aix L es hermtic amb un producte escalar donat per
(f, g) =
a
0
f ()g()d.
Veiem que aquesta restriccio sobre el domini nimposa una sobre les funcions R() =
Jm () que funcionaran com a base daquest espai. Això implica que no tots els valors de
seran vàlids, nomes aquells que facin que, fixat un m,
Jm (a) = 0.
Llavors els autovalors son els tals que a coincideix amb un zero de Jm . Recordem que
abans havem vist que els zeros de les funcions de Bessel son numerables. Anomenem mn
el n-èsim zero de Jm . Aix els autovalors seran aquells que
=
mn
,
a
) seran les autofuni en tindrem un nombre infinit i numerable.3 Respectivament, Jm ( mn

a
cions. Els autovalors no son degenerats, car per a cada autovalor tenim una sola autofuncio.
Dins la teoria general de Sturm-Liouville lhermiticitat de loperador diferencial ens
garanteix lortogonalitat de les funcions de Bessel associades a diferents zeros amb un ndex
fixat. Considerem-ne dues
Rr () = Jm (mr /a)
Rs () = Jm (ms /a)
3
mr , ms
son zeros de Jm .
(5.8)
La condicio mes general Af (a) + Bf (a) = 0 mena a altres discretitzacions, ja que en general exigirem
AJm (a) + BJm

(a) = 0
la qual selecciona un altre conjunt diferent dautovalors.
CAP
86
Les Rr , Rs son funcions pròpies del problema de Sturm-Liouville

2
L[Rr ] + mr
Rr /a2 = 0
2
L[Rs ] + ms
Rs /a2 = 0
i com que L es hermtic

2
2
(Rr , LRs ) (LRr , Rs ) = 0 (mr
ms
)(Rr , Rs ) = 0,
es a dir,
2
2
(mr
ms
)
Jm (mr /a)Jm (ms /a)d = 0.
(5.9)
I a partir daqu obtenim que quan els valors propis son diferents
Z
Jm (mr /a)Jm (ms /a)d = 0 (Rr , Rs ) = 0.
A partir de lexpressio (5.9) tambe podem obtenir la normalitzacio de les funcions de

Bessel.4 Fixem-nos que si mr = ms tenim una indeterminacio. Prenguem ms = mr +
sent mr un zero de Jm però no ms . En aquest cas, fent servir les propietats de loperador
L, ja que ara Rs no compleix les condicions de contorn,
2
2
(mr
ms
)
(Rr , Rs ) = [pW (Rr , Rs )]a0 = aRr (a)Rs (a)
2
a
o, en termes de les funcions de Bessel,

2
2
(mr
ms
)
2
a
Jm (mr /a)Jm (ms /a)d = mr Jm

(mr )Jm (ms ),
el que ens permet descriure

Z
mr Jm
(mr )Jm (mr + )
,
2
0
[mr (mr + )2 ]/a2
2
Jm
(mr /a)d = lim
Per al cas en què les condicions de contorn simposin sobre la derivada o sobre una combinaci
o de funci
o
i derivada hi haur`
a altres normalitzacions. Podeu veure M. R. SPIEGEL i L. ABELLANAS, Manual de
f
ormulas y tablas de matem
atica aplicada, Col.lecci
o Schawm, Ed. McGraw-Hill, 1988, p`
ag. 149-150.
87
que, aplicant la regla de lHopital,
mr Jm
(mr )Jm
(mr + )
a2
= [Jm
(mr )]2 .
0
2 2mr
2
= a2 lim
Fent servir la relacio de recurrència
Jm
=
m
Jm Jm+1 ,
x
i el fet que mr sigui zero de Jm , ens permet arribar a

Z
5.7.2
a2 2
[Jm (mr /a)] d = Jm+1 (mr ).
2
2
S`
eries de Fourier-Bessel
Aprofitant que les solucions {Jm (mn /a)} amb m fixat i (m) > 0 constitueixen un conjunt
ortogonal en linterval [0, a], podem prendre per a qualsevol funcio f () definida en [0, a] i
ben comportada en aquest interval
f () =
bn Jm (mn /a),
n=0
que es coneix amb el nom de sèrie de Fourier-Bessel. Recordem que mn es el zero n-èsim de
Jm . Fixem-nos que aquest desenvolupament es per a un ndex de la funcio de Bessel fixat,
es a dir, que podem fer el desenvolupament per a qualsevol ndex de les funcions. Noteu que
sumem una sèrie de funcions de Bessel darguments diferents; largument va variant segons
els diferents zeros de la funcio.
Aquesta sèrie convergirà en mitjana quadràtica en la funcio f i els coeficients bn seran
bn =
Z a
(Jm (mn /a), f ())
2
Jm (mn /a)f ()d.
= 2 2
(Jm (mn /a), Jm (mn /a))
a Jm+1 (mn ) 0
Aix, per al problema general en coordenades cilndriques, 2 = 0 i ( = a) = 0,

tindrem les solucions
n
Z(z) = emn z/a , emn z/a

() = {sin m, cos m}
R() = {Jm (mn /a)}
m enter
mn n-èsim zero de Jm
CAP
88
La solucio per a n, m fixats serà

mn (, z, ) = Jm (mn /a)(am sin m + bm cos m)(cmn emn z/a + dmn emn z/a ),
i la solucio general de lequacio de Laplace en coordenades cilndriques es
(, z, ) =
Jm (mn /a)(am sin m + bm cos m)(cmn emn z/a + dmn emn z/a ).
m=0 n=1
Exemple: Estudieu les vibracions en una membrana circular.
5.8
`
APENDIX:
La funci
o gamma dEuler
La importància daquesta funcio està en la seva relacio amb funcions especials, però no prove
de cap equacio de la Fsica.
Admet diferents definicions, daquestes en triem dues:
Lmit infinit
1 2 3 ... n
nz
n z(z + 1)(z + 2) . . . (z + n)
(z) = lim
z 6= 0, 1, 2, 3, . . .
i la variable z pot ser real o complexa.

A partir daquesta definicio podem obtenir la seg
uent recurrència:
1 2 3 ... n
nz+1 =
(z + 1)(z + 2) . . . (z + n + 1)
1 2 3 ... n
nz
nz =
= lim
n z + n + 1 z(z + 1)(z + 2) . . . (z + n)
1 2 3 ...n
nz
lim
nz =
= n
lim
n
z+n+1
z(z + 1)(z + 2) . . . (z + n)
(z + 1) =
lim
= z(z)
{z
(z)
Tambe a partir de la definicio es fàcil veure que (1) = 1 i fent servir la recurrència
obtenim
(2) = 1,
(3) = 2, . . . ,
per a n enter i positiu.
(n) = (n 1)! ,
`
5.8. APENDIX:
La funci
o gamma dEuler
89
10
-4
-2
-5
-10
Figura 5.3: Funcio gamma dEuler.

Integral definida
(z) =
et tz1 dt
amb (z) > 0 per evitar divergències. Fent el canvi t = u2 tenim

(z) = 2
que per a z =
1
2
ens permet dobtenir
eu u2z1 dt,
1
( ) =
2
i, a partir daqu, tindrem totes les funcions gamma dels semienters.
Es pot demostrar que les dues definicions son equivalents.5
Laspecte de la funcio gamma es el de la figura 5.3.
5
Vegeu G. ARFKEN, Mathematical methods for physicists, Academic Press, 1970, p`

ag. 541.
90
CAP
CAPITOL 6
TRANSFORMADES INTEGRALS
6.1
Transformada de Fourier
6.1.1
Definici
o
Hem vist que la limitacio de la sèrie de Fourier es que nomes permet la representacio de
funcions que siguin periòdiques o be, si no son periòdiques, que estiguin definides en un
interval finit. La solucio a aquest problema es fer que el perode tendeixi cap a infinit;
aleshores les sumes es converteixen en integrals i la representacio discreta de lespectre en
una representacio contnua, proposta que defineix la transformada de Fourier duna funcio.
Aix la funcio f (x) admet la seg
uent representacio
1
f (x) =
2
F ()eix d,
on F () es lespectre, que ara es una funcio duna variable contnua i es el que sanomena
transformada de Fourier de la funcio f (x).1 La forma de calcular aquesta funcio tambe es
dedueix de la forma en què calculàvem lespectre de la funcio f (x),
F () = F {f } =
f (x)eix dx.
Una condicio suficient sobre la funcio f (x) perquè existeixi la seva transformada es que la
integral
Z
|f (x)|dx
existeixi.
1
Aquesta es la forma natural de definir-la a partir dels desenvolupaments discrets però existeixen altres
convenis (canvis de signes i prefactors).
CAP
ITOL 6. TRANSFORMADES INTEGRALS
92
Les funcions f (x) i F () formen un parell de transformades. Aix F () = F {f } es la

transformada de Fourier de f (x) i f (x) = F 1 {F } es la transformada de Fourier inversa de
F (). El fet que existeixi un teorema dinversio està relacionat amb el fet que les funcions
eix satisfan la seg
uent relacio dortogonalitat,
ix
<e
6.1.2
i x
|e
>=
eix ei x = 2( ).
Propietats de la transformada de Fourier
1. Linealitat:
F {c1 f1 + c2 f2 } = c1 F {f1 } + c2 F {f2 }.
Es pot demostrar dacord amb les propietats de linealitat de la integral.
2. Translaci
o de la variable:
F {f (x x0 )} =
eix f (x x0 )dx.
Si fem el canvi t = x x0 ens queda

F {f (x x0 )} =
eitix0 f (t)dt = eix0
eit f (t)dt = eix0 F ().
Anàlogament, podem demostrar que F {ei0 x f (x)} = F ( 0 ).

3. Diferenciaci
o:
F {df (x)/dx} =
eix
df (x)
.
dx
Integrant per parts,

h
F {df (x)/dx} = eix f (x)
(i)
eix f (x)dx = iF (),
on hem utilitzat el fet que la funcio f (x) sha danul.lar en ja que si no no seria
de mòdul integrable.
Per la relacio entre transformada i transformada inversa (diferència en un signe) es
fàcil de veure que F {xf (x)} = i dFd() .
6.1. Transformada de Fourier
93
4. Canvi descala:
F {f (x)} =
eix f (x)dx.
Fem el canvi t = x amb > 0:

1
=
1
F (/)
eit/ f (t)dt =
Si < 0, l
unica diferència serà que canvien dordre els lmits dintegracio. En general,
doncs, podem escriure:
F {f (x)} =
1
F (/)
||
5. Isometria del producte escalar: Definint el producte escalar entre dues funcions
f (x) i g(x) com
< f |g >=
dxg(x)f (x),
podem introduir la transformada inversa de f i ens queda

Z
1
=
dxg(x)
2
deix F ().
Si ara invertim lordre de les integrals,

1
=
2
dF ()
dxeix g(x),
i com que l
ultima integral correspon a la transformada de Fourier de la funcio g,
podem finalment escriure
Z
1
dxg(x)f (x) =
2
dG()F ().
Amb la qual cosa podem concloure que, llevat duna constant, la transformada de
Fourier conserva el producte escalar.
6. Identitat de Parseval: Un cas particular de la propietat anterior es quan g = f ;
aleshores
Z
1
|f (x)| dx =
2
|F ()|2d,
la qual equival a la identitat de Parseval per a les sèries de Fourier.
CAP
94
6.1.3
Producte de convoluci
o de dues funcions
Definim el producte de convolucio de dues funcions f i g com loperacio

(f g)(x) =
dx f (x x )g(x ),
quan la integral existeix, amb les propietats: commutativa, associativa i distributiva respecte
de la suma.
La importància del producte de convolucio ve del fet que la transformada de Fourier
dun producte de convolucio es el producte de les transformades. Vegem-ho:
F {(f g)(x)} =
eix dx
dx f (x x )g(x ),
si ara canviem lordre de les integrals

=
g(x )dx
f (x x )eix ,
i introdum els canvis x x = y i x = y , ens queda

=
iy
g(y )dy e
f (y)eiy dy = G()F ().
Exemple: Resoleu lequacio de conduccio de la calor

T (x, t)
2 T (x, t)
=
t
x2
en un s`
olid unidimensional infinit tenint en compte que la distribucio inicial de temperatura en el s`
olid es T (x, t = 0) = f (x).
6.2
Transformada de Laplace
6.2.1
Definici
o
Si f (x) es una funcio de variable real, nul.la per a x < 0, aleshores la transformada de
Laplace de f (x) es
F (s) = L{f (x)} =
f (x)esx dx
si existeix.
6.2. Transformada de Laplace
95
En general prendrem la variable s com a real i positiva, però s pot ser complexa amb part
real positiva per garantir lexistència de la transformada. Aquesta transformada existeix si
f (x) es contnua i diferenciable
a trossos amb discontinutats finites. No es necessari que
R
existeixi la integral 0 f (x)dx ja que f (x) pot divergir exponencialment mentre existeixi
una constant s0 tal que

s0 x
e
f (x)
i F (s) existeix nomes per a s > s0 . Quan s es una variable complexa aleshores per a s > s0
la transformada F (s) es una funcio analtica; generalment es prolongable analticament a
tot el pla complex i la seva prolongacio conte singularitats en la regio s < s0 .
Daltra banda, F (s) no existeix si f (x) xm amb m 1 quan x 0.
6.2.2
Propietats de la transformada de Laplace
1. Linealitat: Es pot demostrar immediatament a partir de les propietats de linealitat

de la integral.
2. Derivada de la transformada:
dF (s) Z
xesx f (x)dx = L{xf (x)}.
=
ds
0
Iterativament,
dn F (s)
.
dsn
L{(x)n f (x)} =
3. Transformada de la derivada:
L{df (x)/dx} =
esx

df (x)

= esx f (x) + s
0
dx
esx f (x)dx = f (0) + sF (s),
Estenent aquest resultat a la derivada dordre n,
L{dn f (x)/dxn } = sn F (s) sn1 f (0) sn2 f (0) . . . f n1) (0).

Aquesta propietat ens permet de convertir, per exemple, una equacio diferencial a
coeficients constants en una equacio algebraica per a la transformada.
4. Translaci
o de la variable:
L{f (x x0 )} =
esx f (x x0 )dx,
CAP
96
ens queda, fent el canvi x x0 = x ,

= esx0
esx f (x )dx .
x0
Si x0 es positiu, recordem que per arguments negatius la funcio f (x) sanul.la, i en el

lmit inferior dintegracio podem posar 0. Aix,
= esx0
esx f (x )dx = esx0 F (s).
5. Translaci
o de la variable transformada:
L{eax f (x)} =
eax f (x)esx dx =
f (x)e(sa)x dx = F (s a).
6. Transformada duna integral: Definim

g(x)
f (t)dt.
Aleshores
L{g(x)} =
esx g(x)dx.
Integrant per parts,

esx
1

=
g(x) +
s
s
0
6.2.3
1
1
F (s)
esx f (x)dx = g(0) + F (s) =
.
s
s
s
Teorema de convoluci
o
Definim en aquest cas el producte de convolucio

(f g)(x) =
f (x x )g(x )dx .
Els lmits dintegracio admeten diferents possibilitats: 0 o per linferior, i x o pel

superior, a causa del fet que les funcions amb arguments negatius valen zero. Això fa que
per a aquestes funcions les dues definicions (Fourier i Laplace) siguin idèntiques.
Calculem ara la transformada de Laplace del producte
L{(f g)(x)} =
sx
dx
f (x x )g(x )dx .
6.2. Transformada de Laplace
97
Canviant lordre dintegracio,

=
dx g(x )
esx f (x x )dx,
i fent el canvi y = x x i y = x , ens queda

=
dy g(y )
dyes(y+y ) f (y).
I com que y 0, en la segona integral podem substituir y per 0 en el lmit inferior, amb
la qual cosa obtenim
=
6.2.4
dy g(y )esy
dyesy f (y) = G(s)F (s).
Transformada de Laplace inversa
La transformada inversa es pot determinar reduint F (s) a combinacions de funcions amb

transformades tabulades. Tambe, avaluant una expressio integral anàloga a la transformada
inversa de Fourier, mitjancant el càlcul de residus. Aquesta es lanomenada integral de
Bromwich:
1
f (x) =
2i
+i
esx F (s)ds
x = 0,
sent la integral sobre una recta del pla complex paral.lela a leix imaginari, amb part real
constant igual a . sescull de tal manera que totes les singularitats de F (s) quedin a
lesquerra de la recta dintegracio.
Hi ha dos casos particularment interessants que es poden resoldre amb la teoria coneguda
dintegracio en el pla complex:
1. F (s) es analtica llevat dun nombre finit de pols: En aquest cas,
f (x) = L1 {F (s)} =
n
X
k=1
Res{esx F (s); sk }.
2. F (s) te un punt dembrancament en s = 0 amb un nombre finit de pols, cap dells

sobre leix real negatiu: Ara la integral de Bromwich val
n
X
1 Z
dsesx F (s)
f (x) = L {F (s)} =
Res{e F (s); sk } +
2i
L
k=1
1
sx
sent L el cam introdut per tal devitar lembrancament.
CAP
98
Exemple: La intensitat de corrent I(t) en un circuit elèctric, amb inductància L i

resistència R, ve donada per lequacio
L
dI
+ RI = E(t)
dt
sent E(t) la forca electromotriu aplicada. Calculeu la intensitat I(t) quan E(t) =
E0 sin t i la intensitat inicial es nul.la.

Llibre-Guia de Màtodes Matemàtics II

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Llibre-Guia de Màtodes Matemàtics II

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

INTRODUCCIO

de s`erie de pot`encies al voltant dels punts singulars regulars. Finalment introdum, a un

Exemples dequacions diferencials de segon ordre en derivades parcials

Separacio de variables en equacions diferencials en derivades parcials

Mètode de Frobenius per a equacions ordinàries de segon ordre homogènies .

Estudi de solucions entorn de punts ordinaris

Solucio entorn de punts singulars regulars . . . . . . . . . . . . . . .

Determinacio duna segona solucio independent a partir duna solucio

M`etodes per a equacions no homog`enies

M`etode de variacio de les constants . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3.2 M`etode de la funcio de Green . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Operadors diferencials lineals de segon ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Problema de Sturm-Liouville regular . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Introduccio. Teoria de Sturm-Liouville . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats de les s`eries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Altres desenvolupaments relacionats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Espectre duna funcio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

S`eries de Fourier en sin i cos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Solucio de lequacio de Legendre pel m`etode de Frobenius . . . . . . .

Els polinomis de Legendre Pl (x) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Desenvolupament i converg`encia de la s`erie de Legendre . . . . . . . . . . . .

Solucio general de lequacio de Laplace en un problema sense depend`encia en 61

Equacio associada de Legendre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Els polinomis associats de Legendre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats dels polinomis associats . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Els harm`onics esf`erics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats dels harm`onics esf`erics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Solucio general de lequacio de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . .

Desenvolupament en s`erie de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats dels polinomis de Legendre

Obtencio de lequacio diferencial de Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Solucio de lequacio de Bessel pel m`etode de Frobenius . . . . . . . . . . . .

Funcions de Bessel dordre semienter (Funcions de Bessel esf`eriques) . . . . .

Funcions de Bessel de segona esp`ecie. Funcions de Neumann . . . . . . . . .

Funcions de Bessel modificades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats de les funcions de Bessel de primera esp`ecie . . . . . . . . . . . .

Ortogonalitat de les funcions de Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Forma can`onica de lequacio de Bessel. Hermiticitat de loperador

5.7.2 S`eries de Fourier-Bessel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats de la transformada de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . .

Producte de convolucio de dues funcions . . . . . . . . . . . . . . . .

Propietats de la transformada de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . .

Transformada de Laplace inversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Coordenades cilndriques (vegeu Fig. 1.1b)):

Figura 1.1: Sistemes de coordenades: a) cartesianes, b) cilndriques i c) esf`eriques.

Exemples dequacions diferencials de segon ordre en

es el potencial electrostàtic en presència de càrregues

es el potencial gravitatori en pres`encia de masses

per exemple, si = T , temperatura, lequacio

sent la difusivitat t`ermica, descriu un proces no estacionari. Representa un proces

Aquesta equacio descriu propagacio i correspon a lequacio de Helmholtz incloent en

on es una funcio dona.

amb el que podem obtenir

que es lequacio dones pel camp el`ectric.

Totes les equacions anteriors tenen en com

Equacions diferencials homog`

Per a un estudi senzill, per`

condicions inicials: especifiquem el valor de la funcio i la seva derivada en un

Buscarem una soluci

Exemple: Resolucio de lequacio de Helmholtz en coordenades esf`eriques.

multipliquem lequacio per r 2 sin2 ,

i si ara allem la part que dep`en de , obtenim

El primer membre nomes dep`en de i el segon de r i de . Per tant hauran de ser