Ron@lles 
D’ací i d’allà 
Que a Paiporta ens han arribat 
 

1er d’ESO: E‐13, E‐14/15, E‐16 
 
 
 
1
2
 ÍNDEX 

PRÒLEG 

LA CASA DELS TARONGERS  

ELS XURROS MÀGICS 

EL PASTORET I EL SEU SOMNI 

PERET I PERETA  

LA JAQUETA 

LA PORTA 

LES FILLES DE LES TRES BOTIGES.  

EL GAT I LA PASTORA 

FER FORTUNA 

L’ OVELLETA 

L’HOMENATGE AL REI 

BERNARDETA 

ANSELM, EL PASTOR MENTIDER 

LES TRES PLUGES 

LA VÍDUA 

LA CREU 

L’ESQUIROL I LA RABOSA 

3
 

PRÒLEG 
 

Va haver un temps tampoc massa llunyà en el que la gent es contava 
històries a l’hivern vora la llar i a l’estiu al carrer, prenent la fresca 
amb la companyia del veïnat. 

Moltes vegades, aquestes històries que es contaven, eren contes 
populars, en la nostra llengua anomenades també rondalles i que 
són i formen part del nostre patrimoni cultural i folklòric. 

Des de sempre els contes han viatjat d’una cultura a una altra i en 
arribar‐hi adopten una forma local de manera que acaben reflectint 
la realitat del poble on han arribat. En aquest recull en serien un 
exemple La pastora i el gat  amb clares similituds amb una cançó 
popular castellana. Els contes que ací es transcriuen són també un 
reflex de la de la societat actual i per això ací a Paiporta ens trobem 
amb contes arribats de Sòria o de Cuba. 

En els contes trobem representada la realitat d’una època on eren 
habituals la fam, la precarietat, l’educació sexista, orfandat  tal i com 
ho veurem en les rondalles Peret i Pereta o La porta. 

Hi apareixeran  també altres elements recurrents en les rondalles 
com la broma, el malentès o  l’engany, fins i tot no hem evitat la 
4
rondalla amb un component escatològic –La porta‐  encara que això 
sí, tractant de polir‐la en aquestes pàgines amb solucions 
eufemístiques.  

La rondalla anava destinada a un públic general que no distingia 
entre els oients adults o infantils. En l’actualitat trobaríem del tot 
inacceptable que alguns d’aquests contes foren escoltats pels més 
menuts. Eren altres temps i a més si el conte provocava algun tipus 
de temor havia acomplert amb un objectiu pedagògic: s’entenia que 
era bo inculcar als xiquets i xiquetes el temor a endinsar‐se en el 
bosc ‐en el nostre cas en Els tarongers el  bosc es transforma en un 
hort ‐  i la desconfiança amb els desconeguts per a evitar segrestos i 
desaparicions. 

Recopilar contes significa redactar‐los, procurant la major fidelitat a 
la història que ens han contat. En aquest llibre, els i les alumnes han 
fet un treball d’investigació i recerca i han transformat un conte oral 
en una peça literària.   

També ha sigut un treball de recuperació i sobretot de comunicació 
amb la gent gran del nostre entorn. Agraïm l’amabilitat de totes 
aquestes  persones que ens han  contat  els seus contes i les animem 
a continuar contant‐les. 

          Paiporta, 23 d’abril de 2010 
5
 

LA CASA DELS TARONGERS  
 

Conten que temps era temps als afores del poble hi ha una casa 
envoltada de tarongers. Conten en el poble que fa molts, molts anys 
hi vivia una família: el pare, la mare i el fill. El fill jugava sempre per 
entre els tarongers. Però un dia es va fer fosc i el xiquet no tornava a 
casa. Els pares, preocupats eixiren a buscar‐lo però no el trobaren i 
descobriren que les taronges havien desaparegut del arbres. Ni tan 
sols la intervenció de la policia serví per aclarir res. I així passà un 
any. I en la fatídica data de la desaparició  del xiquet es trobaren la 
seua habitació plena de taronges. No fou l’única vegada, cada 
aniversari en els anys successius ocorria el mateix. Els pares envaïts 
de tristesa decidiren botar foc a la casa i anar‐se’n del poble per 
sempre. Però la casa mai s’arribà a cremar. I encara ara tots els setze 
de setembre per la nit es cullen totes  les taronges dels tarongers .... 

Rondalla transcrita per Paula C.La rondalla li l’ha contada Rafael F. 
de 74 anys que de menut li l’havia contada son pare quan vivia a 
València 

6
 

    

7
 

ELS XURROS MÀGICS 
 

Hi havia una vegada una xurrera que venia xurros. No eren uns 
xurros qualsevol eren uns xurros màgics. Ni més ni menys aquell o 
aquella que es menjava un xurro es convertia en una valuosa 
moneda d’or. 

Clar, la xurrera venia i venia xurros sense parar fins que es va quedar 
sola al món amb una muntanya de monedes d’or. 

Aviat se n’adonà que passaria la resta de la seua vida sense ningú, 
ben sola. Aleshores es menjà un xurro i ella mateix es convertí en 
moneda d’or. 

A Mariangela N. li l’ha contada la seua àvia de 70 anys 
8
  
9
 

EL PASTORET I EL SEU SOMNI 
 

Hi havia una vegada un pastoret que vivia en una aldea d’Albacete. 
El pastoret sempre tenia el mateix somni que se li repetia una i altra 
vegada. En el somni ell caminava i caminava pel món i finalment 
trobava fortuna. 

Un dia es decidí, agafà la seu sarró i es proveí d’una miqueta d’aigua 
per al camí i emprengué un viatge que el duria a Madrid. En arribar‐
hi estava molt cansat i va decidir seure en una roca. Casualment al 
seu costat ja hi havia assegut  un guàrdia que li preguntà d’ on venia 
per a estar tan cansat. El pastoret li ho explicà tot fil per randa i que 
per això després de fer un camí tan llarg estava tan cansat. El 
guàrdia li respongué amb aquestes paraules: 

 ‐ Si home! Tot això són ximpleries! A mi també se’m repeteix 
sempre el mateix somni i jo ni cas!  

‐ Si? ‐ Li respongué el pastoret encuriosit. ‐ I quin és el teu somni si 
es pot saber? 

‐ El meu somni‐ començà a explicar el guàrdia ‐ és que en una aldea 
molt llunyana d’ací hi ha una cova , coneguda amb el nom Cova de la 
Grana i que a dins soterrat a terra i cobert per un munt de pedres i 
roques ben pesades hi ha un tresor. Però clar això és un somni i a mi 
mai se m’ha ocorregut anar a buscar‐lo. 

El pastoret immediatament se n’adonà que aquella cova de la que 
parlava el guàrdia estava just en el terme de la seua aldea. 
10
S’acomiadà cordialment d’aquell guàrdia i a raspa fuig feu el camí de 
tornada. No perdé ni un segon i en arribar la lloc indicat excavà i 
excavà fins que per fi aparegué aquell meravellós tresor. 

 A Laura M. li l’ha contada el seu avi Isidro de 67 anys i que és 
originari d’Albacete. 

11
 

PERET I PERETA  
 

Això era una vegada dos germans que es deien Peret i Pereta. Vivien 
amb la madrastra que no els professava massa estima. Un dia la 
madrastra agafà a Peret i el ficà a bullir dins d’una olla i a l’hora de 
sopar se’l menjaren. Pereta en veure que el seu germà no apareixia 
preguntà:‐ On és el meu germà? No hauràs fet la sopa amb ell? 

‐ Sí ‐  Respongué  la madrastra ‐ Sí que he fet la sopa amb ell perquè 
som pobres i ens morim de fam. 

Passaren uns dies i a prop de la casa inexplicablement cresqué un 
arbre gran i preciós. Pereta decidí posar‐li el nom del germà. I en 
això que pereta li diu a l’arbre: 

‐ Peret,  tira’m una pereta? I l’arbre li la tirà. I ho repetí perquè no 
s’ho acabava de creure: 

‐ Peret, tira’m una pereta? I l’arbre li la tirà. Però aquesta vegada la 
madrastra estava observant‐ho tot i també ella ho volgué provar: 

‐ Peret,  tira’m una pereta? I l’arbre li tirà una pedra. 

 A Ingrid li l’ha contada el seu avi de 64 anys que li la contà el seu 
germà major quan de xicotet no es podia dormir.  

12
13
LA JAQUETA 
Hi havia una vegada un home a qui la seua dona un dia li digué: 

_Has d’anar a comprar a la ciutat perquè si no vas no menjaràs en 
tota la setmana. 

I així l’home decidí anar cap a la ciutat amb el seu ase perquè li 
portés en acabant la càrrega. Partí de seguida i així pensà que 
estaria de tornada a l’hora de dinar. 

En arribar a la ciutat comprà tot el que la seua dona li havia 
encarregat i emprengué el camí de tornada. Com que feia molta 
calor es va llevar la jaqueta i la deixà damunt de l’ase que anava 
sempre davant de l’home. De sobte es va veure una cosa al terra, 
era una jaqueta. L’agafà i la deixà damunt de l’ase que es tornà a 
enfilar cap a davant. 

Passà una estona i tornà a veure una cosa al terra, era una jaqueta. 
L’agafà i la deixà damunt de l’ase que es tornà a enfilar cap a davant. 

Un poc més tard, quan estaven a punt de creuar un pont tornà a 
veure una cosa al terra, era una jaqueta. ‐ Una altra jaqueta! ‐ 
remugà el bon home. Aleshores l’agafà i la llançà al riu. I no va poder 
estar de dir‐se: ‐ Què li passa a la gent hui? 

Per fi va arribar a casa on pogué olorar el menjar que la seua dona li 
estava preparant. 

Però la dona en veure’l arribar en mànegues de camisa li preguntà: 
‐ Què n’has fet de la jaqueta? I l’home li respongué: ‐ Està damunt 
de l’ase juntament amb dues altres que he arreplegat en el camí de 
tornada, i l’última que m’he trobat l’he llançada al riu. 
14
La dona que el que s¡olorava ja no era el dinar li tornà a preguntar: ‐ 
L’ase anava sempre al davant? 

‐ Sí, sempre.‐ respongué l’home. 

La dona lliga caps i ben enutjada li cridà al marit: 

‐ Seràs ximple! Però no veus que el que has estat arreplegant tot el 
camí és la teua jaqueta i després l’has llançada al riu. Vés corrents a 
per ella i no tornes fins que l’hages trobada. 

Sort, que en tornar al riu trobà la jaqueta entre uns matolls. Amb la 
jaqueta al muscle se’n tornà cap a casa a veure si per fi podria dinar. 

A Roberto B. li l’ha contada el  seu avi de Sòria que es diu Juliàn i té 
82 anys. 

15
LA PORTA 
 

Això va anar i era un parrell de germans, Joan i Pere que eren molt, 
molt pobres. Una dia la casa on sempre havien viscut va caure de 
tan vella com era i només es va salvar la porta. Els germans agafaren 
la porta i decidiren anar a conéixer món. Quan es feu de nit 
pensaren que era més segur pujar‐se’n a un arbre i que la porta els 
fes de llit. Ja havien dormit un parell d’hores quan els despertaren 
les veus d’uns homes que casualment estaven baix del seu arbre al 
costat d’un bon foc. No hi havia cap dubte que eren uns lladres 
perquè discutien acaloradament sobre com repartir‐se el botí. La  
por a ser descoberts posà molt, molt nerviós a Joan. Pere tractà de 
tranquil∙litzar‐lo, tranquil, tranquil li deia. Però els nervis i la por 
provocaren que no es pogué evitar el que era inevitable. Un dels 
lladres digué: el que faltava, ara s’ha posat a ploure. ‐ Com que a 
ploure? Respongué el company ‐ si està el cel tor ras. ‐ Acabem, 
acabem! ‐ li respongué l’altre. 

Però en escoltar‐los Joan s’espantà encara més i començà a notar‐se 
unes rampallades molt fortes en el ventre. Aleshores no es pogué 
evitar el que era inevitable. I aquesta vegada allò que els caigué al 
sobre era ben pudent i repugnant. Els lladres es posaren drets, els 
dos gemans que ho veieren també es posaren drets i tampoc 
pogueren evitar el que era inevitable, i aquesta vegada als pobres 
lladres  els caigué la porta al damunt. Els lladres aterrits fugiren 
d’aquell indret esbalaïts i els dos germans pogueren repartir‐se el 
botí que els lladres tan descuradament s’havien deixat. Els germans 

16
es convertiren així en dos homes rics i manaren construir una casa a 
la que s’entraria per aquella porta en memòria del seu pare.  

Irene A. Li l’ha contada Valentín i és una rondalla originària de Lleó. 
A ell li l’havia contada son pare i a son pare li l’havia contada son 
pare, a qui també li l’havia contada son pare .... 

17
 LES FILLES DE LA GERRA. 
 

Hi havia una vegada una dona que tenia tres filles. La mare que volia 
tenir les tres filles ben educades, cada dia els encomanava una feina. 
Aquell dia envia la filla major a pel pa, a la mitjana que fera 
l’escurada i a la menuda que llavara la roba bruta. 

Transcorregut un temps la filla gran tornà amb tres barres de pa i la 
mare enorgullint‐se de la filla la recompensà donant‐li una llesca de 
pa i a més li digué que baixara al soterrani i es posara una miqueta 
de mel la botija. 

Quan la filla mitjana acabà de fer l’escurada la mare també la 
recompensà amb una llesca de pa i a més li digué que baixara al 
soterrani i es posara una miqueta de mel la botija. 

La filla menuda acabà de llavar la roba i quan li ho digué a sa mare 
també a ella la volgué recompensar amb una llesca de pa i a més li 
digué que baixara al soterrani i es posara una miqueta de mel la 
botija. 

La mare en veure que cap de les tres filles no pujava baixà a veure el 
que succeïa. En baixar les escales se n’adonà que no hi havia llum, 
encengué aleshores un ciri i va veure com les tres filles caigut dins 
de la gerra. 

Diego L., li l’ha contada la seua àvia Marissa que li l’havia contada sa 
mare quan ella tenia huit anys. 
18
 

19
 

EL GAT I LA PASTORA 
 

Hi havia una vegada una pastora fent formatges amb la llet de les 
ovelles . Un gat la mirava amb els ulls golosos i la pastora se n’adonà 
que el gat volia menjar‐se el formatge que ella estava fent. 

‐ Si claves l’ungla el talle la cua ‐ va dir la pastora. 

Però el gat no va fer cas, clavà l’ungla i la pastora li tallà la cua. La 
pastora penedida del que havia fet se n’anà a cals pares plorant i li 
digué a son pare: 

‐ Pare, pare! Li he tallat la cua al gat! 

El pare li respongué: ‐ dóna’m una abraçada i la cua li creixerà al gat. 
I amb l’abraçada li va créixer la cua al gat. 

A Cristian J. La seua iaia li la contava a sa mare i als seus oncles quan 
se n’anaven a dormir. 

20
  

21
FER FORTUNA 
 

Això va anar i era un jove que un bon dia li demanà a sa mare un 
pollet amb la intenció d’anar‐se’n pel món a busca fortuna. La mare 
li’ l donà i el jove emprengué el camí. Ja era poqueta nit quan enmig 
de l’horta veié una caseta .Tocà a la porta i li obrí un llaurador. 

‐ Bona nit ‐ digué el jove, ‐ Se m’ha fet fosc pel camí  i no tinc on 
passar la nit. Li agrairia molt que m’allotjara per una nit. 

El llaurador no li posà cap problema, li digué que es podia acomodar 
en un banc que hi havia a la vora del foc. 

‐ I diga’ m bon home, que faig del pollet que duc? 

‐ Vés al galliner i deixa’l en companyia de les gallines. 

A l’endemà el jove es despertà en despuntar l’alba i anà a buscar el 
seu pollet. Per la nit les gallines havien picotejat el pollet i l’havien 
mort.  Quan el jove obrí la porta del galliner se’l trobà estés a terra. 
El jove s’encarà amb el llaurador molt afligit i li digué: 

‐ I ara sense el pollet quina fortuna faré jo?  El llaurador veient‐lo tan 
compungit volgué compensar‐lo i li donà una gallina. 

El jove reprengué la seua marxa i xino‐xano una altra vegada fins 
que se li feu de nit. Aguaità llum en una alqueria i s’apropà per veure 
si l’albergaven per una nit. Li obrí la porta un camperol que després 
d’oferir‐li un poc de sopar li digué que s’ acomodara al costat de 
l’estufa  de llenya. Però abans d’anar‐se’n a dormir el jove li digué al 
camperol: 

22
23
‐ Mire bon home, porte una gallina, em podria dir on la deixe perquè 
passe la nit. 

‐ Ací el que tenim a fora és un bon corral amb uns quants porcs. 
Deixa‐la i tindrà companyia. 

I això feu el jove. A l’endemà en eixir el primer raig de sol el jove anà 
a buscar la seua gallina. I esbalaït veié que jeia morta al mig del 
corral. Desesperançat li digué al camperol: 

‐ I ara sense la gallina quina fortuna faré jo? El camperol es compadí 
d’ ell i li donà un porc. 

El jove i el porc començaren a fer camí i quan el sol se n’anà a la 
posta el jove començà a pensar en buscar un lloc on poder passar la 
nit. Travessaren una xopada i veieren llum en una granja. El granger 
els obrí la porta I convidà al jove a passar però li digué que el porc 
millor que el deixara en l’estable en companyia dels bous. El jove així 
ho feu i després d’un bon sopar es colgà en un catre que li oferí el 
granger. 

Ben de matinada el jove es despertà i anà a pel seu porc. En entrar 
en l’estable se’l trobà mort per les topades dels bous. El jove abatut 
es posava les mans al cap i exclamava: 

I ara sense el porc quina fortuna faré jo? El granger s’apiadà d’ ell i li 
donà un bou. 

A Iván Barrera li l’ha contada una veÏna que és de Múrcia 

24
 

25
L’ OVELLETA 
 

Conten que en un poble molt, molt menudet, hi havia un home que 
un dia quan tornava a sa casa després de treballar en el camp 
s’estranyà que el seu cavall comencés a anar més espai del normal. 
L’home observà al seu voltant i de seguida veié una ovelleta ben 
blanqueta a la vora del camí. L’home comprovà que no hi hagués 
ningú a prop i encara que molt estranyat que aquella ovelleta 
estigués abandonada ja com era cara la nit, com que era molt pobre 
decidí endur‐se‐la per menjar‐se‐la l’endemà. 

Quan l’home tirà a agafar l’ovella que era encara un cadell 
s’estranyà que un animal així de menut pesés tant, però així i tot se’l 
carregà a les espatlles. Però en girar‐se envers el seu cavall se 
n’adonà que aquest havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una 
creu de marbre blanc. L’home sentí que un esglai li recorria tot el 
cos però així i tot es carregà l’animal a les espatlles i continuà el 
camí. L’ovella cada vegada pesava més, i més i més ..... i l’home 
escoltà com una veu tremolosa li deia: ‐ veritat que cada vegada et 
costa més portar‐me? 

L’home a pesar que sentí una esgarrifança continuà el seu camí cada 
vegada més inquiet. 

Arribà al poble i en passar per la porta de l’església, l’ovella el mirà i 
veié en els ulls de l’animal una intel∙ligència sobrehumana a l’hora 
que la seua expressió esdevingué terrorífica. Aleshores una estranya 
veu li sorgí com de molt endins: ‐ Veritat que sóc guapa? 

26
L’home  llançà en l’acte l’animal a terra, incrèdul i aterrit. Ara qui el 
mirava maliciosament era una bella  jove.   

A Jennyfer  M. G. li l’ha contada la seua besàvia i a ella li la contaven 
quan era menuda perquè per a adormir‐se per la nit li agradava 
escoltar una història de por.  

27
  

L’HOMENATGE AL REI 
 

Hi havia una vegada un rei que ho tenia tot excepte la felicitat. Un 
dia des del balcó del seu palau es dirigí als seus súbdits i els digué: ‐ 
Qui aconseguisca fer‐me feliç li donaré una part de les meues terres 
.al dia següent a les portes del palau hi havia tants aspirants a fer 
feliç al rei que la cua  era tan llarga que es perdia en l’horitzó. Un per 
un tingueren tots una oportunitat sense reeixir‐se’n ningú. De sobte 
entre aquella gentada s’escoltà una veu que proposava:  

‐  Fem‐li un homenatge al rei! Això el farà feliç! 

‐ Per què?, Per què?, Per què?, ‐ exclamaven algunes veus que no li 
trobaven justificació a la resposta. Si el rei fa temps que no fa res? 
Responien altres. 

‐ Precisament per això, per no fer res ‐ Respongué el que proposava 
la iniciativa. 

L’endemà anaren tots al palau i la noticia feu molt feliç el rei, tant 
que decidí immediatament baixar els impostos a tots el ciutadans   
del seu reialme.  

I conte contat, conte acabat. 

Sergi E. Li l’ha escoltada al seu avi Pepe E. que ara té 78 anys. 

28
  

29
BERNARDETA 
 

Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Bernardeta. Un dia en 
eixir d’escola decidí fer una passejada amb un amic seu per la serra. 
Caminant, caminant se’ls feu poqueta nit i en el camí de tornada 
arribaren a un toll que els tallava el pas. L’amic botà el toll i li digué a 
Bernardeta: ‐Bernardeta, Bernardeta, bota el toll! 

‐ No, no  puc ... És massa perillós! L’amic com per animar‐la li digué,: 
‐ Vinga a veure si m’agafes! I començà a córrer. Però Bernardeta en 
aquell moment veié que a l’altra banda del toll i havia un roser molt  
marcit que es veia ja semat. Sorpresa va adonar‐se de què el roser 
es movia i va exclamar: ‐ El roser es mou, el roser es mou! I 
Bernardeta estupefacta veié com d’ entre els matolls apareixia una 
aura lluminosa que envoltava una senyora bella i serena que 
murmurava lenta i suaument unes paraules que li ordenaven: 
Bernardeta, passa el toll, no tingues por! 

I Bernardeta confiada pel que li havia dit la Verge passà el toll, sense 
por  perquè miraculosament havien aparegut unes pedres que li 
marcaven un camí segur. 

Contenta i molt feliç se n’anà cap a casa a contar als seus pares 
aquella portentosa història. 

Aquesta història  l’ha contada Felipa de 70 anys a Irina D. que ja li la 
contava la seua mare quan era menuda i vivien en un poble menudet 
de Conca que es diu Fuentelespino de Haro. 

30
31
  

ANSELM, EL PASTOR MENTIDER 
 

Fa ja alguns anys a les contrades de Viver i Xèrica els pastors no sols 
patien el fred de l’hivern, les precarietats i sacrificis del seu ofici 
també passaven ànsia pel temor dels atacs dels llops. 

Una vegada al mes els pastors es reunien i feien recompte de les 
pèrdues que els ocasionaven aquells atacs dels llops. Per això van 
determinar que a partir d’aquell moment  aquell que patira l’atac 
d’un llop avisaria a la resta amb uns tocs de corneta, així els pastors 
alertats correrien a salvaguardar les seues ovelles en el corral. 

Tot anava bé, fins que un pastor anomenat Anselm, també conegut 
pel malnom el Coixot, va començar a donar falses alarmes d’atacs de 
llops. Bromes deia l’Anselm. Però un dia els llops li atacaren set 
ovelles i feu servir els tocs de corneta com tenien convingut per 
advertir a la resta. Tots els pastors pensaren que novament es 
tractava d’una altra de les seues bromes i no resguardaren els 
ramats en els corrals de manera que tots acabaren tenint grans 
pèrdues.  

A Julia V. Li l’ha contada son pare que quan era menut li la va contar 
també son pare. 

32
  
33
LES TRES PLUGES 
Hi havia una vegada un home ja ancià que segons deia ell 
endevinava el futur i per tant podia dir‐li a cada persona el que la 
vida li tenia preparat. L’home arribà un dia a un poble molt menut i 
molt humil, i la gent en veure’l desconfiada se n’entrava ca a dins de 
les seues cases.  

Al costat d’una font un jove distret no parà atenció en l’home fins 
que aquest se li apropà i li digué: _Jove, t’agradaria que el llegira el 
futur? El jove el mirà amb menyspreu i l’ignorà. Aleshores el vell 
enfurit proclamà aquestes paraules:_Per aquest tracte  i menyspreu 
que he rebut en aquest poble us anuncie que en el futur hi haurà 
tres pluges: una de diners, una altra de diamants i la tercera 
d’armes. I no us oblideu d’una cosa, en el futur em necessitareu. Dit 
açò, el vell continuà el seu camí. 

Quan arribà la primera pluja la gent del poble s’alegrà molt i 
arreplegà tants diners com pogué. 

Passat un temps els sorprengué la segona pluja i la gent del poble 
també s’alegrà molt i arreplegà tants diamants. com pogué. 

I succeí que arribà la tercer pluja. Aquesta vegada la gent confiada 
en què tenia fortuna ja suficient no feu massa cas de les armes i no 
es preocuparen de recollir‐les i guardar‐les. 

Al dia següent el poble es despertà i tots pogueren  comprovar que 
les armes ja no estaven pels carrers i tots se n’alegraren.  

Els anys anaren transcorreguent i diners i diamants anaren acabant‐
se. Aleshores  recordaren que un dia desaprofitaren l’oportunitat de 

34
tenir unes armes al temps que feren memòria d’aquell ancià endeví 
que els havia vaticinat aquelles pluges. 

Desesperats perquè es veien abocats de nou a la pobresa anaren a 
buscar el vell endevinador i ell en veure‐se’ls al davant digué:_ Ho 
veieu, sabia que ma n’haveu a necessitar. 

Aquesta història ens ha arribat de Cuba. A  Alejandro P. Li l’ha 
contada son pare. 

35
  

LA VÍDUA 
 

Això era una vegada una dona viuda que tenia cinc fills. La dona era 
molt treballadora però res del que guanyava era suficient per 
mantenir cinc fills que eren capritxosos i consentits perquè no sabia 
dir‐los que no. 

 La dona molt al seu pesar no veié més solució que eixir per la nit 
quan els fills i tot el món dormia  a furtar en els camps del veí.  
L’endemà  en alçar‐se la pobra dona embolcallava la mercaderia i la 
portava a vendre al mercat.  

I així els fills pogueren viure una vida sense privacions. Però arribà el 
dia que la dona ja a punt de morir‐se i poc orgullosa dels seus actes 
confessà als seus fills el que havia fet en vida. Els fills escoltaren el 
relat de la mare i en aquell moment comprengueren tot el que 
aquella mare els havia estimat. I van decidir honrar la memòria de la 
sua mare treballant si sent honestos. 

A Paula M. Li l’ha contada el seu avi Alejandro M. que té al voltant 
dels noranta anys. 

36
37
 
 

LA CREU 
 

Fa molt de temps un home anava caminant pels camps de Paiporta. 
Tres lladres el van atracar i perquè aquest no diguera res el van 
assassinar. 

Va transcórrer un any i just el dia de Tots Sants al costat de la tomba 
d’aquell pobre home aparegué una creu amb el següent escrit: 
“Assassinat”. I ningú podia explicar‐se com havia aparegut aquella 
creu. 

A l’any següent en aquell mateix lloc tornà a aparéixer la creu però 
aquesta vegada en la creu estava clavat un dels assassins i en el seu 
pit apareixia escrit amb sang: “Assassí”. 

Passà l’any i tornà a ser Tots Sants, i aquesta vegada en el poble la 
gent a pesar de tenir la tomba vigilada sense poder‐se explicar com 
tornà a aparéixer la creu amb el segon assassí clavat en la creu. 

Últim assassí va veure clarament que el proper any li tocaria a ell i 
decidí confessar el crim a la justícia, va ser detingut i empresonat. I 
des d’aleshores la creu ha estat en el cementeri vell de Paiporta. 

A Josep Elies F. Li l’ha contada son pare que una vegada  li la va 
contar sa mare. 

38
39
 
 

L’ESQUIROL I LA RABOSA 
 

Hi havia una vegada un bosc i un esquirol on vivien un esquirol i una 
rabosa. L’esquirol deia que era més astut i ràpid que la rabosa i la 
rabosa pensava que era ella la més astuta i ràpida. Per eixir del 
dubte anaren a preguntar‐ho a un  home que vivia prop del bosc, i 
l’home els contestà que s’ho havia de pensar. Després d’una bona 
estona l’home va tindre una idea. Els va dir que es posaren donant‐
se l’esquena l’una a l’altra i els digué que a qui ell tocara primer 
hauria d’eixir corrents. L’home va tocar a l’esquirol i la rabosa a la 
vegada de manera que totes dues van eixir corrents i ja no se’ls va 
vore mai més. 

A Salva S. li l’ha contada el seu iaio que té 82 anys que segons diu de 
menut li contaven moltes rondalles.  

40
  
41