Filosofia de la illustraci

09.06.15

SOBRE EL DISCURS DE METAFSICA

DE LEIBNIZ
INTRODUCCI. EL RACIONALISME DEL SEGLE XVII
Lany 1646 neix Gottfried Wilhelm Leibniz, i quatre anys desprs, mor
Descartes. Leibniz va ser un home molt intelligent, i ja de petit se li
notava aquesta agudesa. Va estudiar filosofa a la universitat de
Leipzig, on va comenar la seva obssessi amb el racionalista francs:
la seva filosofia va inquietar-lo tota la vida. Leibniz semblava tenir una
relaci damor-odi amb Descartes, per probablement aquesta relaci
extranya saccentus al ser acusat pels anglesos de plagiar les idees
daquest (i tamb les de Newton). Actualment es coneixen clarament
les diferncies entre uns i els altres, per s evident que Leibniz va
trobar la inspiraci en la filosofia cartesiana i de fet ell mateix seria
incapa de nergar quelcom tan evident. Spinoza tamb va ser
influenciat per la filosofia cartesiana i tots tres, sn, de fet, els grans
personatges del racionalisme del segle XVII.
El racionalisme, com a corrent filosfic en sentit estricte, es reserva
per designar el racionalisme modern del que parlarem aqu. Neix a
Frana amb Descartes i es difon per Europa en oposici a lempirisme.
Com ja sabem, aquest corrent defensa que s la ra la que aporta el
coneixement i no lexperincia o els sentits, com opinaven els
empiristes. El racionalisme s fruit, segurament, dels xits del mtode
cientfic i de la revoluci cientfica en general. Tamb pot entendres
com una reacci a lescepticisme que es va recuperar al Renaixement
i la crisi eclesistica.
Julin Maras, en la introducci del llibre Discurso de metafsica de
Leibniz, ens resumeix la filosofia del segle XVII com lesfor per
resoldre tres qestions: el problema del mtode, el problema de la
substncia i finalment, i del que depenen els dos primers, el problema
de Du.
El problema del mtode1 sinicia, evidentment, amb la filosofia
cartesiana de la precauci, moguda ms per la por a caure en lerror
que pel desig de conixer la veritat. Descartes resumeix aquest
1

Per mtode entenem via per arribar a la realitat.

mtode amb el concepte intuici. La ra humana aprehn la realitat

mateixa i no ho fa mitjanant les idees perqu, segons Descartes, les
idees sn en elles mateixes la realitat. Dit aix, podem entendre el
racionalisme cartesi com un idealisme.
Per Leibniz, les idees emergeixen del fons de les mnades (o unitats
humanes) i necessriament sn innates. La realitat mateixa de la
mnada consisteix en la fora de representaci, s a dir, lactivitat
amb la que la mnada reflexa lunivers. Aquesta activitat no sentn
consecutiva a la seva essncia, sin que la constitueix com a tal i per
tant, per Leibniz, la idea envolta la realitat. Per una altra banda, les
mnades i totes les seves idees innates sn creades per Du, i s aix
el que assegura la veritat daquestes; el que assegura aquesta
realitat de lunivers reflexat conscientment per la mnada que pensa.
El problema de la substncia 2, Descartes el planteja encara sota un
racionalisme-idealisme, ja que lsser s sser substncia o sser
qualitat inherent a una substncia. A ms, fa una divisi entre
substncia pensant i substncia extensa, posant la primera per sobre
de la segona. Aquest dualisme fams s creat per Du per tal que
entre les dues substncies hi hagi un vincle on es doni la possibilitat
de coneixement. Finalment, el francs conclou: primer, que les coses
individuals no tenen el carcter substancial perqu aquest correspon
nicament a les res extensa; segon, la independncia absoluta noms
es troba en Du, i la definici de substncia queda limitada, sent
apicable nicament entre substncies creades. Spinoza trenca
fcilment amb aix, bsicament perqu acaba adoptant la posici
contrria a Descartes. Resumidament, el que fa Spinoza s una
identificaci de la naturalesa amb la substncia, o el que s el mateix,
del mn amb Du, la qual cosa vol dir tenir una substncia nica, on
lextensi i el pensament sn noms atributs.
La substncia en Leibniz, que s lautor que ens interessa
principalment, evoluciona molt ms. La teoria de les mnades ens fa
entendre la substncia com haver de. Ell no es centrar en la
independncia, sin en lactivitat que emergeix en el fons de la cosa,
que s al mateix temps acte.3 La mnada tanca en ella mateixa la
realitat, on cont un ampli ventall de possibilitats que en ella mateixa
sactualitzen. La independncia s una conseqncia de lautarquia
de la mnada. La seva vinculaci amb Aristtil s ms forta que la de
2

Per substncia entenem all que s independent i no necessita de cap altra cosa
per existir. s en un sentit aristotlic, subjecte dels accidents.
3
Concepte aristotlic. s el moviment, canvi o activitat que representa el
compliment duna possibilitat i quan es converteix en una possibilitat real. s el
contrari a la potncia.

Descartes precisament per aquest motiu. Leibniz otorga el carcter

individual a la substncia que el mateix Aristtil otorga a lhome, en
tant que home lliure. Tanmateix, Leibniz tamb afirma un absolut
pluralisme irreductible, davant la unificaci spinoziana. Resumint,
Leibniz promou la distinci de les substncies i la multiplicitat
daquestes. Cada mnada romn en ella mateixa i alhora el seu sser
radica en representar lunivers.
El filsof apella a una teoria on Du, creador de les substncies, ha
fet que el desenvolupament daquestes mnades i la relaci que
mantenen entre elles sigui harmonis i coherent. Per tot aix ho
veurem tamb ms endavant.
Per ltim tenim el problema de Du, que com ja hem anat dient, s la
qesti de la que realment depenen els altres dos problemes acabats
dexposar; el punt que omple la filosofia del segle XVII. La Divinitat
assegura la filosofia dels tres autors: la correspondncia de les dues
substncies cartesianes; la identificaci de la substncia nica
spinoziana; i lharmonia de les mnades creades de Leibniz.
Per Descartes, el punt de partida per tal de justificar Du s el jo,
mitjanant una comparaci amb la Divinitat que resulta una idea clara
i distinta. El plantejament de Spinoza s ms complicat, per dit a
grans trets, identifica la naturalesa, la substncia i Du, alterant
daquesta manera les relacions que fins llavors tenien entre elles:
suprimeix, bsicament, les distncies que els separen. El seu punt de
partida s la substncia i aquesta coincideix amb la idea de Du.
La mnada tancada en ella mateixa obliga a Leibniz a anar ms enll.
Va fixar la mirada en les solucions donades pels altres dos autors, les
va recollir, modificar i complementar. Tanmateix es veur influenciat
pels filsofs medievals. Lexplicaci daix sanir veient ms
clarament al llarg del treball.

DISCURS DE METAFSICA
Leibniz va iniciar-se com a filsof grcies al Discurs de metafsica,
escrit lany 1686, arran duna disputa entre Malebranche i Antoine
Arnauld.
El Discurso de Metafsica resulta el resumen ms denso y sistemtico
del pensamiento del siglo XVII, diu Julin Maras a la introducci del
llibre.
Jo intentar fer un resum clar i sistemtic tal i com ens el presenta el
mateix autor.

Si recordem la mxima del moment: Dios es un ente absolutamente

perfecto, ja tenim la base de tota justificaci posterior. En el primer
apartat del llibre hi trobem aquesta aclaraci, justificant daquesta
manera que les obres de Du sn perfectes, desitjables i bones. Aix,
diu, no s arbitrari, per tampoc fruit de voluntat divina si aquesta
substitueix a la ra-, ms aviat Leibniz dir que les seves obres sn
conseqncies del seu enteniment. Una vegada ents aix, tenim el
fonament de lamor que li devem a Du sobre totes les altres coses.
Leibniz dir que els homes han dobrar segons la voluntat
presuntiva de Du: actuar amb la mxima perfecci possible, mirant
pel b general, etc.
Les voluntats o accions divines mai sn fora dun ordre. Leibniz ens
diu que aquelles situacions extraordinries per nosaltres responen a
un ordre universal que s conforme a Du i tot el que Du fa sinclou
en un ordre general, incls els miracles. Desprs daix lautor fa una
distinci de les voluntats generals i particulars de Du: les primeres
responen a lordre ms perfecte. Finalment es proposa distingir les
accions de Du i les de les criatures, comenant aix lexplicaci del
concepte substncia individual, amb Alejandro Magno com
exemple.
El ttol que introdueix lapartat 9 del llibre trobo que resumeix molt b
el que s aquesta substncia de la que parlem, veiem-ho: Que cada
sustancia singular expresa todo el universo a su manera, y que en su
nocin estn comprendidos todos sus acontecimientos con todas sus
circunstancias y toda la serie de las cosas exteriores. Trobo que
aquest apartat s molt interessant. Leibinz ens diu que les
substncies noms poden ser creades i aniquilades per Du, de
manera que el nmero daquestes no canvia naturalment. Tamb ens
diu que sn un mirall de Du o lunivers, com ja havem introdut al
principi del treball, per afageix quelcom que fa pensar que t una
concepci perspectivista per no-, ja que diu que cada una de les
substncies- sexpressa a la seva manera donant una visi del mn
diferent, com qui parla duna mateixa muntanya contemplada des de
punts de vista distints. Seguidament, doncs, explica que lunivers s
multiplicat tantes vegades com nmero de substncies i que,
daquesta manera, tamb la glria de Du es veu expressada en
diferents representacions de la realitat. No puc no pensar en mns o
universos parallels! Per ja veurem com saclara tot aix.
Ms tard, lautor ens recorda un parell de coses ms sobre la
substncia. Primer ens diu que la naturalesa del cos no consisteix
noms en la extensi (magnitud, figura, moviment), sin que hi ha

quelcom ms en relaci amb les nimes. Aquestes nimes, per, sn

diferents de les nimes intelligents, les quals sn les niques que
coneixen les seves accions i per tant sn susceptibles de cstig o
recompensa. No queda massa clara aquesta distinci, per ms
endavant lautor tornar a tractar aquesta qesti i sentendr millor.
Leibniz torna a la substncia individual i ens recorda que aquesat
tanca en ella mateixa la noci dall (o tot) que pot succeir-li. I ms
tard lautor ens introdueix la distinci entre all cert o segur i all
necessari. El que intenta dir-nos s que la substncia cont en ella
possibilitats o contingncies que es donaran, per que no per aix
hem de prendre-les com a necessries. La successi dels fets s per
lliure elecci divina i, com ja hem dit, sn all ms perfecte, per tot i
aix, all menys perfecte s i ser possible en si mateix, encara que
no es dni, perqu no s la seva impossibilitat, sin la seva
imperfecci, el que fa que Du ho rebutgi.
A lapartat 14 sembla continuar el que en lapartat 9 mhavia semblat
tant interessant. De nou el ttol resulta molt illustratiu: Dios produce
diversas sustancias segn las diferentes visiones que tiene del
universo, y por la intervencin de Dios la naturaleza propia de cada
sustancia hace que lo que ocurre a una responda a lo que ocurre a
todas las dems, sin que acten inmediatamente una sobre otra. Aix
doncs, sembla que les substncies tinguin una certa dependncia
entre elles, i evidentment tamb de Du, el creador. Cada visi de
lunivers est expressada conforme la visi de Du i s daquesta
manera que les diverses percepcions es corresponen entre s. No per
aix han de ser similars, nhi ha prou amb que siguin proporcionals.
En aquest mateix apartat, Leibniz tamb diu quelcom que
personalment mha animat una mica, doncs fins ara semblava que tot
estigus predeterminat duna forma molt estricta; que la nostra funci
al mn ra realment trista, en tant que extremadament limitada. Per
lautor remarca una vegada ms que cada substncia s com un mn
independent i que els nostres fenmens, all que ens pot ocrrer, sn
conseqncia del nostre ser.
Leibniz remarca que s important considerar la distinci de la fora i
la quantitat de moviment a lhora de recrrer a la metafsica per tal
dexplicar els fenmens dels cossos. Aix s degut a que la fora o els
canvis que pateixen els cossos (com ara el moviment o el resps) sn
quelcom ms real i diferent a la magnitud, la fugura o el moviment.
Leibniz conclour que els principis generals de la naturalesa corprea

correponen ms aviat a algunes formes o naturaleses invisibles i no a

la massa o lextensi.
Seguidament lautor ens parla de dues vies per donar explicacions a
les coses: la que va per les causes finals i la que va per les causes
eficients. Posa exemples de les dues i finalment conclou que ambds
sn bones perqu poden resultar tils depenent del context. Ell
proposa, per, que el millor seria unir-les.
Ms endavant trobem una extensa divisi dels tipus de coneixement.
Els conceptes que utilitza sn: confs, clar, distint, adequat, intuitiu o
supositiu. Respecte la definici nominal, pot ser real, causal, perfecte
o essencial. En aquest apartat tamb ens diu que les veritats no
depenen dels noms i no sn arbitrries.
s evident, diu Leibniz, que no tenim idees de quelcom que s
impossible. I quan el coneixement s supositiu, no contemplem la
idea. Per exemple, quan pensem en 1000 pedres, no les visualitzem
totes elles, per la idea de 1000 pedres la tenim igual a la nostra
ment. Aix doncs, noms quan el nostre coneixement s clar en
nocions confuses o quan s intuitiu en nocions distintes, som capaos
de contemplar la idea sencera.
La idea, per Leibniz, s innata: la nostra nima t la qualitat
dexpressar, i aix mateix s la idea de la cosa que est i estar en
nosaltres, la pensem o no. Res li entra a lesperit de lexterior, el
espritu expresa siempre todos sus pensamientos futuros, y piensa ya
confusamente en todo lo que pensar alguna vez distintamente. 4
Lautor es recolza en la teoria de la reminiscncia de Plat.
Leibniz diu que les expressions de la nostra nima, es concebin o no,
es poden dir idees, mentre que el que realment es concep
formalment shaurien de dir nocions. Aprofita per fer una crtica a
aquells que creuen que les nocions les tenim grcies als sentits, s a
dir, que ens arriben de lexterior. Soposa dient que la noci dsser o
la didentitat, dentre altres, venen necessriament de dins nostre.
Lapartat 28 sinicia amb el segent ttol: Slo Dios es el objeto
inmediato de nuestras percepciones que existe fuera de nosotros, y
slo l es nuestra luz. Aquesta relaci inmediata s deguda a la
permanent dependncia que tenim dell. Lessncia de la nostra
nima s una certa imitaci de la ra i voluntat divina, que dit aix
recorda una mica a la filosofia de Sant Agust.
A partir daqu, en els segents apartats, Leibniz es centrar ms
detingudament en la religi: tractar qestions sobre la fe, la grcia
4

Liebniz, Discurs de Metafsica. Madrid, Alianza, 1986.

divina, el pecat original, la culpa de Judas, la bondat i perfecci dels

actes divins, la inmortalitat de lnima, etc. Sembla tamb recordar i
resumir algunes idees prviament exposades.
A lapartat 33 lautor exposa el per qu lnima i el cos estan
relacionats: el que esdev a lnima (o substncia) s una
conseqncia de la seva noci, ens dir, i aquesta noci s la idea
mateixa que sorgeix de la seva prpia naturalesa, naturalesa que
correspon a lunivers, per ms concretament al cos. Leibniz escriu:
Nos pertenece nuestro cuerpo sin estar, sin embargo, unido a
nuestra esencia.
A lapartat segent lautor ens parla de nou sobre la distinci entre
nima i nima intelligent o esperit, distinci que abans no ens havia
quedat del tot clara. La principal diferncia s que les nimes no
coneixen ni el que sn ni el que fan, no tenen autoconscincia i no
poden reflexionar, decobrir veritats o tenir moralitat. Oposadament,
les nimes intelligents o esperits si que ho fan, enteses aquestes
com les nimes humanes. Dios conservar siempre no slo nuestra
sustancia, sino tambin nuestra persona, es decir, el recuerdo y el
conocimiento de lo que somos.5 Du posa les nostres nimes per
sobre de les altres perqu expressen molt millor el que Du s.
A lapartat 36 trobem de nou un ttol illustratiu que diu aix: Dios es
el monarca de la ms perfecta repblica, compuesta de todos los
espritus, y la felicidad de esta ciudad de Dios es su principal
designio. La perfecci de les substncies es veu en la relaci
harmoniosa que entre elles mantenen. Resulta que la llei suprema de
Du s mantenir la mxima felicitat possible entre els seus habitants.
Un sol esperit s tan important com el mn sencer, ja que aquest no
noms lexpressa sin que el coneix i governa de la mateixa manera
que ho fa Du en la seva totalitat.
Un cop acabat el llibre, si recordem els plantejaments molts breus,
per cert- sobre el problema div de Descartes i Spinoza, veurem
lexplicaci leibinziana com una fusi de les particularitats dels altres:
mant daquesta manera una individualitzaci de les substncies que
responen a la ra i voluntat divines, sent els esperits mateixos la
imatge del propi Du.

Liebniz, Discurs de Metafsica. Madrid, Alianza, 1986.