EL MALENTÈS

Text del conte: La generació del 2008 (pseudònim). Escola Montseny

Textos de les cançons Eulàlia Sayrach

En Quimet era un nen baixet i prim, més aviat escanyolit i poca cosa. A més,
també era molt tímid i reservat i portava unes grans ulleres de cul de got
darrera de les quals semblava amagar-se.
El dia que en Quimet va sentir de la boca de la seva mare que havia trobat una
feina millor a Barcelona, se li va caure el món a sobre. Això volia dir que hauria
de deixar la casa i el poble on havia crescut, i també l’escola on anava i on
tenia els seus amics.

Mentre això passava, força més lluny, a l’aeroport de la ciutat de Zagreb, la

capital de Croàcia, un altre noi, en Voislab, s’acomiadava dels seus familiars i
amics, una mica confús i amb el cor encongit. Estava a punt d’agafar un avió
que el portaria a Barcelona, una ciutat que no coneixia i que en el mapa havia
vist que estava força lluny d’on havia viscut fins ara.

El que no sabia cap dels dos nois és que al cap d’un temps, les seves vides es
creuarien.

ME N’HE D’ANAR

Me n’he d’anar,
estic confús,
marxem cap a Barcelona!
Me n’he d’anar
adéu a tots,
l’avió surt d’aquí una estona.

Però com serà?

Qui trobaré?
Enyoraré els de l’escola
Però com serà,
amb qui riuré?
A quí podré dir hola?

Me n’he d’anar,
estic confús,
marxem cap a Barcelona!
Me n’he d’anar
adéu a tots,
l’avió surt d’aquí una estona.
Passats un parell de mesos, tant en Quimet com en Voislab començaven el seu
primer dia d’escola a Barcelona, tot i que cadascú anava a una escola diferent,
però totes dues al mateix barri de Gràcia de Barcelona.
Aquell dia va ser molt dur per a tots dos. En Quimet s’ho va passar malament,
perquè va arribar a una classe on hi havia molts alumnes que ja es coneixien
des de feia anys. Ell es va passar tot el dia sol, fins i tot, durant l’estona de pati.

Per a en Voislab, el dia encara va ser pitjor, perquè a més de no conèixer a

ningú de la seva classe, no entenia la llengua que parlaven els seus companys
i companyes.

Per fi, a la tarda, quan va acabar el seu primer dia d’escola, va acabar també el
seu patiment.

Per tornar a casa, de camí, tots dos havien de travessar el mateix parc. Mentre
en Vosilab hi caminava, capficat en com havia anat el dia, va ensopegar amb
una pedra i va caure a terra. Just en aquell moment, en Quimet passava pel
seu costat i el va ajudar a aixecar-se.

En Voislab va dir:

– “Hvala” (que vol dir gràcies en croata).

– Què? -Va respondre en Quimet.
– Sóc de Croàcia i acabo d'arribar -va dir amb dificultat i amb un marcat accent
estranger, (era l’únic que havia après).
– Doncs, jo em dic Quim, i acabo de mudar-me a Barcelona.
– Jo nom, Voislab.
– Jo em dic Vosilab, voldràs dir. Com que acabo d'arribar no en tinc gaires
amics aquí, així que em sobra el temps. Si vols, podria ensenyar-te a parlar
com jo, en català.
– Jo, nom Voislab.
-Sí, si, ja ho entès. Estigues tranquil, et dius Voislab.

Des d’aquell primer dia, cada tarda, quedaven al parc i allà, asseguts en un
banc, xerraven de les coses que els passaven a l'escola. Al principi, no
s'entenien gaire, però passats tres mesos, en Voislab havia fet grans
progressos i ja s'expressava força bé i entenia tot el que en Quimet li deia en
català.
Així que, poc a poc, com que ara ja podien comunicar-se bé, van començar a
fer-se molt amics.
CADA PARAULA

Que n’és d’estrany

no entendre res,
sol, malhumorat i incomprès.
Sons diferents,
extravagants
tot al meu entorn, interrogants.

Mots i amistat,
mots i amistat,
cada paraula m’apropa,
m’apropa al teu costat.
T’ensenyaré,
te’n sorprendràs
quan hi ha diàleg,
fem un nou pas.

Que n’és d’estrany

no entendre res,
sol, malhumorat i incomprès.
Sons diferents,
extravagants
tot al meu entorn interrogants.

Un dia en Quimet no es va presentar a la seva cita diària al parc i en Voislab es

va preocupar un mica, però de seguida va pensar que en Quimet devia estar
malalt. Però quan ja feia tres dies seguits que en Quimet no apareixia, va
decidir que aniria a la seva escola per esbrinar que li podia haver passat. Quan
hi va arribar, l’escola era tancada. En Voislav va trucar al timbre dos o tres cops
sense èxit, ningú no va respondre. Aleshores va decidir que hi tornaria
l'endemà.

Aquest cop hi va arribar més d'hora i tot i que els alumnes ja havien sortit,
l’escola encara era oberta. Va anar a directament a consergeria a preguntar si
tenien algun alumne que es digués Quimet.
Es va adreçar a una senyora rossa i simpàtica que li va contestar:
-Bona tarda, noiet, sóc la Lluïsa la conserge d’aquesta escola. Sí que tenim un
alumne que és diu Quimet, però jo no et puc donar informació, hauràs de parlar
amb la mestra de la classe de 4t, que és la classe del teu amic. T’hi
acompanyaré.

Van pujar dos pisos per unes escales fins arribar a la classe de quart. Allà hi
havia la mestre que estava endreçant la seva taula abans de marxar. En
Voislav va picar a la porta i va dir:

– Bona tarda, em dic Voislab i sóc amic d'en Quim.

– Hola, sóc la Montse, la seva mestra. Com és que preguntes per ell?
– Voldria saber si li ha passat alguna cosa, perquè des de fa dies no acudeix a
la cita que tenim cada tarda.
– Doncs sí, sí que ha passat alguna cosa, encara que no sé si t’ho hauria
d'explicar, però com que en Quim no té gaires amics i tu sembles molt
preocupat...
Fa uns dies en Quimet va tenir una baralla molt forta amb un altre nen de
l'escola i no va voler ni disculpar-se, ni explicar a ningú què havia passat, així
doncs, la directora va decidir que fins que no canviés d'opinió, no podria venir a
l'escola i, de moment, això encara no ha passat.

QUÈ LI PASSA? (cànon)

Què li passa a en Quim que no va a l’escola?

Què li passa a en Quim que no ve al parc?
S’ha barallat amb un nen de classe,
s’ha barallat i no es vol disculpar.

Diga’m que ha passat que estàs tan disgustat.

Caldrà que parlem per a treure’n l’entrellat

– Sap la seva adreça? Potser puc intentar de parlar amb ell i ajudar-lo a
solucionar aquest problema.
– D'acord, te la donaré, perquè crec que li anirà bé que algú l'ajudi, fas pinta de
ser un bon amic. L'adreça és carrer Torrent del Remei número deu.

En Voislab es va apuntar l'adreça i va marxar cap a casa d'en Quim, que era a
deu minuts de l'escola. Quan va arribar va trucar a la porta i va contestar la
mare d'en Quimet:
– Qui hi ha?
– Sóc en Voislab, un amic d’en Quimet i voldria veure'l.
– Passa, passa, però ara mateix, està tancat a l'habitació.

En Voislab va arribar a la porta de l'habitació i va trucar. En Quimet va

respondre:
– Què vols, ara, mare? Passa!

En Voislab va passar i el Quimet es va quedar sorprès.

– I tu, què hi fas aquí?
– He vingut perquè estava preocupat per tu i he anat a la teva escola a
preguntar què t'havia passat i me’n explicat això de la baralla.
– Doncs ara ja ho saps, ja pots anar-te’n!
– No penso anar-me'n fins que m'expliquis tot el què va passar.
– Si ja ho saps. M'han castigat sense anar uns dies a l'escola, perquè m'he
barallat.
– Sí, això ja ho sé, el que m'interessa és perquè no n’has parlat amb els
mestres.
– I a tu, que nassos t'importa?
– Ets el meu amic i tu em vas ajudar a aprendre català i a conèixer aquest país,
si no hagués estat per tu, tot hauria estat més difícil. Crec que ara sóc jo qui pot
ajudar-te.
– I com penses fer-ho?
– Crec que, per començar el primer que has de fer és parlar amb els mestres i
amb el nen amb qui t'has barallat.
– Però no em faran cas, tothom es pensa que la culpa és meva!
– Has d’intentar-ho, si no ho fas, sí que pensaran que la culpa és teva.
Tot seguit, en Quimet li va explicar tota la història, que en Ramon, un nen de la
seva classe, sense cap motiu, havia convençut a la resta de companys perquè
no li parlessin i que ell no li havia fet res. Que un dia se’n va cansar, li va
demanar perquè li feia el buit i l'altre no va voler respondre. Aleshores, es va
posar nerviós i li va donar una empenta. L'altre nen s’hi va tornar i així es va
iniciar la baralla.

QUINA SITUACIÓ! (cànon)

Quina situació!
No hi ha solució!
Donem-hi junts la volta
I el pla serà millor

En Voislab, que l'escoltava atentament, va pensar que s’haurien de posar

d’acord en un pla. En Voislab esbrinaria, perquè en Ramon, el company d’en
Quimet, s’havia comportat d'aquesta manera. Dit i fet, al dia següent , en
Voislab va esperar en Ramon a la sortida de l’escola i va apropar-s’hi per
parlar:

– Hola em dic Voislab i sóc amic d'en Quim, voldria parlar amb tu sobre el
problema que teniu tots dos.
– No en vull parlar d'aquest tema, només et diré que va ser ell qui va començar.
– Però ell, també pensa el mateix de tu. No creus que seria molt més fàcil que
en parléssiu amb calma?
– Està bé -va dir al final en Ramon, amb poques ganes- però amb una condició,
que hi hagi un mediador.
– D'acord, podria ser jo, si et sembla bé, prometo ser neutral?
– Està bé, quedem aquí, al parc, demà a la mateixa hora i en parlem.

L’endemà es van trobar tots tres al parc i van començar a parlar:

En Voislav va posar unes condicions per a tots dos:
– En primer lloc, heu de parlar un a un i respectar el torn de paraula i no us heu
d'emprenyar pel que digui l'altre. Començarà en Quimet -va dir en Voislab.

– Voldria saber per què has posat tota la classe en contra meva, si jo no t'he fet
res!
– Si home, això ho dius tu, que no has fet res! Ja no recordes que em vas
enretirar la cadira i vaig caure de cul, llavors tothom, fins i tot tu, us en vareu
riure i, a sobre, ni em vas demanar perdó.
– Tot té una explicació, jo no vaig fer expressament, això de la cadira, no era la
meva intenció. Se'm va enganxar la motxilla amb cadira i a l’estirar-la, la cadira
es va moure i tu vas caure.
– Si, però, és que em vas fer quedar en ridícul i no t'has molestat a disculpar-te
– En això, tens raó, no em vaig adonar que t’havies sentit ridícul i ho vaig
passar per alt. Et demano disculpes, ara, però tu també m'ho has fet passar
molt malament posant tothom en contra meva. Potser no calia.
– Ben mirat, és cert, reconec que potser m'he passat. Disculpa’m, també tu a
mi.

ET DEMANO PERDÓ

Avui et demano perdó,

avui et demano perdó,
sento que no val la pena,
que ni tu volies, ni jo
que ni tu volies, ni jo tampoc

Provo de saltar les tanques,

provo de saltar les tanques
que quan hi ha paraules
estem més a prop, més a prop

Avui et demano perdó,

avui et demano perdó,
Sento que entenc què ens passa
Amb una abraçada el gel
Amb una abraçada el gel es fon.

Provo de saltar les tanques,

provo de saltar les tanques
que quan hi ha paraules
estem més a prop, més a prop

– Ja ho veieu – va dir en Voislav- tot va ser un malentès i, per no parlar-ne, el

problema s'ha fet molt més gros del que era en realitat.
Ara l'únic que falta és parlar amb l'escola i explicar-ho a la teva mestra i a la
directora i explicar també que dialogant s’ha desfet el malentès, així podran
aixecar el càstig a en Quimet.

I l’endemà, en Quimet i en Ramon així ho van fer. La directora els va felicitar i

va reconèixer que havien demostrat ser molt responsables i conseqüents
trobant plegats una solució.

A partir d'aquell dia en Ramon i en Quim van ser els millors a l'escola i també
els millors amics d'en Voislav al parc, és clar.
6. TENIR UN AMIC

Tenir un amic
és un regal
que et fa viure coses noves.

Tenir un amic
és ideal
per tenir vivències noves.

T’he conegut.
estic content,
tenir un amic m’apassiona.
T’he conegut
i he descobert,
que ets una gran persona.

Tenir un amic
és un regal
que et fa viure coses noves.

Tenir un amic
és ideal
per tenir vivències noves.