JOEL JOVÉ

4t ESO B
DIMONI BANYUT, AL CEL NO M’HAN VOLGUT!

Plena de suor em vaig despertar. Els meus cabells ballaven al ritme que l'aire manava, i la meva
vista es veia afectada per la gran fumarada que envaïa el moment. Em vaig incorporar en un lent
minut i vaig analitzar la situació. Primer em vaig preguntar per què no em recordava de res,
després vaig sentir com unes calentes gotes de sang em recorrien el front, m'havien colpejat.
Quan el fum es va dispersar, vaig poder veure que estava elevada sobre una plataforma de fusta
enmig d'una gentada enfurismada que cridava a uníson. De mica en mica vaig anar recuperant al
memòria. Diuen que quan una persona està a punt de morir veu passar tots els episodis de la
seva vida, jo no. Jo només vaig poder recordar el motiu pel qual em farien sofrir de dolor.
Des de l’habitació dels meus fills veia com el cel desapareixia enmig d'un mantell de núvols
negres, i en un moment desprenien petites gotes que anirien a parar als carrers empedrats d'una
Barcelona plena de tristor. A dins jeia jo, enmig dels dos llits dels meus fills. Desprenien una
calentor no gaire agradable, i la pal·lidesa dels seus rostres m'inquietava. Ja feia dos dies que
s'estaven encongits enmig dels llençols i les constants al·lucinacions no els deixaven descansar.
No sabia què els passava, però tampoc em podia permetre anar a un metge, no tenia un marit que
ho financés. L'extrema situació em va obligar a fer veritables barbaritats, que jo, una dona humil i
cristiana, no hauria fet mai.
Diuen que Déu ho soluciona tot, però ja estava farta de resar. Diuen que Déu ens envia proves per
demostrar la nostra fidelitat, però jo ja havia sofert prou, i començava a pensar que Déu no era qui
ens pensàvem que era. Conduïda per l'amor que tenia envers a les meves pobres criatures, em
vaig dirigir de cap a l'infern. El carreró conduïa a unes escales, llavors molles per la pluja del dia
abans. Agafant-me les faldilles amb una mà, i l'altra recolzada a la paret, vaig baixar. Una gran
porta separava la Barcelona popular, d'una Barcelona que les males llengües denominaven la
Barcelona fosca, la boca de l'infern.
Vaig picar dues vegades. Pum, Pum. No sabia si picar una tercera vegada, o anar-me'n ara que
tenia temps. Pum. Ja era massa tard, una mà blanca recorria la revora de la portalada i em
preguntava pel motiu de la meva presència.
− He sentit que aquí em podríeu ajudar
Mentre esperava interminablement una simple resposta, aquell humà de sexe indefinit, vestit de
qualsevol manera, s'acariciava els seus llargs cabells amb un gest repetitiu, i em mirava amb cara
de rebuig i superioritat. Vaig notar que li era igual que estigués allà al mig, davant seu. Però al final
em va respondre.
− La senyora t'està esperant.
Com ho sabia ella, això? Era la primera vegada que em deixava caure per aquell lloc, i mai no
havia parlat amb l'exuberant personatge que custodiava la porta. Les primeres passes que vaig
donar quan vaig entrar van fer que se’m tallés la respiració d'un obrir i tancar d'ulls. Per fi era dins.
El passadís es feia infinit, i a mesura que s'allunyava el punt de fuga, les parets es feien fosques i
la por de no saber on aniria a parar predominava en el meu cos. Un passadís buit i fred. Només
diverses portes de fusta de roure dispersades equitativament per l'espai.
Vaig deixar que aquell misteriós i pintoresc ésser em guiés. Quan passava per davant de les
portes d'aquell infinit passadís, es sentien crits d'esgarrifor i de plaer; la luxúria de l'amor carnal
era present darrere dels envans, i jo, cristiana i benèvola, feia veure que no m'adonava de res, i
 JOEL JOVÉ
4t ESO B
continuava caminant. En un moment vam haver arribat a l’última porta del passadís, estava
entreoberta. Una veu em va cridar pel meu nom. Costa de creure que em recordi de tot el que
m'ha passat i no del meu nom. Vaig entrar sense pensar-m'ho dos vegades, no volia estar més
temps en aquell passadís. Si més no, no sabia el que m'esperava allà dins.
Una gran sala quadrada, una catifa enmig era el centre d'atenció. Al fons un foc a terra encès, i
just davant una butaca coberta de pols on seia la senyora. Vaig poder distingir que hi havia més
mobles, però la claror del foc no em deixava observar-los amb claredat. Em va dir que m'acostés.
Jo, precabuda i atemorida, em vaig apropar lentament i em vaig situar darrere de la butaca, a una
distància considerable. Només vaig poder veure una mà blanca, que el transcurs dels anys havia
maltractat i l'havia convertit en esvelts dits, simulant branquillons. Les ungles, llargues i
esquerdades, esgarrapaven sense força els braços de la butaca.
− T'estava esperant – em va dir amb una veu fluixa, també maltractada per la edat.
− Com sabia vostè que vindria?
− Els teus fills estan malalts, no?
El silenci de la tristor, i els ulls entollats no em deixaven respondre.
− Tinc la solució per a tots els dilemes.
− No estic segura que hagi d'estar aquí, ho sento, me’n vaig – en un intent de sortir corrents,
just després de girar-me va continuar parlant, i no vaig poder evitar escoltar-la.
− Fa molts anys que visc en aquest món. Sé com funciona tot, sé els tripijocs del rei, els
adulteris de la noblesa, la pobresa popular... ho sé tot. També sé que ets una dona
cristiana, honrada i treballadora, que el teu marit et va abandonar embarassada de
bessons. Sé que faries qualsevol cosa perquè no sofrissin. Jo tinc una cosa que et podria
ajudar, agafa-ho.
Tenia preparada una petita botella a la mà dreta, que contenia un líquid vermell translúcid. Em va
dir que els el donés a cada menjada, i que faria efecte en tres dies aproximadament. Morta de por
em vaig dirigir a la sortida. Al carrer hi feia fred, ja s'havia post el sol i la boira baixava lentament,
mullant altre cop els carrers empedrats d'una Barcelona hivernal que em conduïa fins a casa
meva.
Era hora de sopar. Jo em dirigia decidida fins a l’habitació dels meus fills, amb la safata plena, dos
plats de sopa, encara calenta, dos culleres, dos tovallons, i dos vasos d'aigua, amb dues gotes
d'aquell beuratge a cadascú. Indecisa, els el vaig donar. Se’l van empassar com si fos aigua
normal, si més no, no ho era, un toc màgic, sospitós i estrany tenia aquell líquid que em donava
tant mala espina.
Varen passar els dies, concretament tres, i en cada àpat, intranquil·la en cada últim segon, els
feia veure un got d'aigua a cadascú amb dues gotes vermelloses. Primer no vaig notar cap canvi,
després tampoc. Començava a pensar que aquella botella contenia només el líquid de la vida. Em
vaig sentir estafada i decebuda, i amb un regalim de llàgrimes que descendien per la meva cara
em vaig seure en un racó. Pensativa, vaig passar hores ajaguda, fins que un silenci tenebrós em
va ensordar. La tranquil·litat de la meva llar era inusual, i en un sospir vaig parar de plorar. Em vaig
dirigir fins a l’habitació dels meus fills, trepitjant amb els peus descalços el mosaic de les rajoles
que ballaven als meus passos, i en el moment en què la meva vista va percebre l'escena, un crit
de ràbia i, alhora, dolor, em va sorgir de l'ànima. Els meus fills havien parat de respirar, estaven
estirats sobre els seus llits, amb els ulls tancats, com si dormissin. La tristesa d'una mare que
 JOEL JOVÉ
4t ESO B
acaba de perdre la seva única família és incomparable.
Un parell d'hores després em vaig posar la jaqueta i, decidida i enfurismada, vaig presentar-me
davant la porta de l'infern. Estava entreoberta, i aprofitant l’oportunitat vaig creuar el llarg passadís
dirigint-me fins al punt de fuga, on es situava la porta de la cambra d'aquella estafadora. També
entreoberta, la porta deixava sortir una escalfor acollidora i una claror fogosa. El foc estava encès,
i davant, la butaca coberta de pols, on jeia, totalment immòbil, la senyora. Semblava que des
d'aquell dia no s'hagués mogut d'allà. Accelerant els meus passos de mica en mica m'atansava a
la butaca, estava decidida a agredir-la, a demanar-li violentament explicacions del que havia
passat, però no vaig poder. L'escena estava buida. No hi havia personatges, i de sobte em vaig
desmaiar, tot caient sobre el fred terra d'aquella cambra.
− Ciutadans i ciutadanes de Barcelona, a causa de la catastròfica dissort que ha succeït
aquest matí en aquest humil barri, durem a terme el procediment habitual. Esperem de tot
cor que la seva ànima es podreixi a l'infern, fent així que Déu imparteixi justícia, tal i com
nosaltres, el poble sobirà, estem a punt d'impartir.
La meva vista es va encarregar de demostrar que la plaça estava rebotida de gent que esperava
veure el fatídic espectacle. Cada vegada es sentia més la veu unísona de la munió. La història de
la meva vida acabaria sense saber el que havia passat. Ja no podia trencar la llei severa.
El que no sabia era el que no existia. No existia una porta cap a la Barcelona fosca, no existia una
senyora. Només existia la meva bogeria, que combinada amb la malaltia que em contagiaren els
meus fills em feia imaginar i crear l'inexistent, un pensament efímer. Tot d'una, em vaig haver de
resignar a acceptar que vaig tenir en les meves mans, inconscients dels seus actes, la vida dels
meus dos estimats fills. Per fi, vaig creuar la veritable porta anomenada infern:
- Dimoni banyut, al cel no m’han volgut.
- T’estava esperant –va dir amb un veu maltractada per l’edat.