“La cigarreta de la victòria” - ieS seRòS.

Sant JoRdi 2O10 ALBA VIÑES

BIELSA
2n BATXILLERAT

Somnis, malsons, amors, desamors, pèrdues, dolor, tristesa, alegria, fracassos, esperança, oblit,
records,... Els únics capaços d’immortalitzar l’essència d’un fet, d’un sentiment, d’un moment,
d’una vida. El nostre motor, pel qual vivim, pel qual estem vius, pel qual sentim.

Sobtadament, la foscor il·luminada per aquell tren lluminós vestit de festa i el silenci esdevé
trencat pel so esquerdat de les vies. Un so que a poc a poc s’allunya, ignorant, deixant enrere la
desolació solitària i la perdició predeterminada d’un destí malalt i capritxós.
No li preocupava. Sabia que tard o d’hora el trobarien, que l’acabarien trobant si no es movia
d’allà i s’apartava d’ella. Si no l’abandonava, el capturarien com un criminal sota el dubte del que
suposa la culpabilitat.
L’havia perduda. Ja no tornaria, no podria tornar i això, a hores d’ara, ell ja no ho podia canviar. Ja
era massa tard. Tanmateix, encara s’entossudia a subjectar, amb força, un cos caigut, rígid i fred.
Un cos mort del qual en brollava una vermellor resplendent, càlida i tendra que s’entestava a
cobrir-ho tot. Havia estat molt ràpid, massa ràpid per poder assumir-ho. Massa ràpid per fer-se’n
càrrec, massa per aturar-ho, massa per evitar-ho.
Ella era on mai hagués hagut de ser. Així mateix, ella hi era. L’havia ajudat, ho tenien tot
controlat. El tiroteig s’havia acabat, per fi aquell malson s’havia fos. Per fi havien pogut tancar, de
nou, la Caixa de Pandora que mai hagués hagut d’obrir. La venjança cega per l’ambició i l’afany
de la insatisfacció no dur enlloc, no serveix per a res, no se’n pot treure res de bo. Ells, però,
havien aconseguit els diners perduts, havien recuperat el maletí i n’havien sortit vius. Ningú se
n’havia adonat. Quan aquella colla de malfactors contrabandistes s’adonessin del frau, del
tiroteig, d’aquell canvi de plans, d’aquella ràfega de bales inesperada, ells ja no hi serien. Ja no
els podrien perseguir més. El malson havia arribat a la seva fi. Ara només els hi quedava agafar
els diners i fugir, fugir lluny, ben lluny on mai ningú els pogués trobar. Havien hagut moltes
pèrdues, algun que altre fracàs, però aquest era el gran cop, l’últim aquell que els apartaria de
les turbulències d’una mala vida. Amb això els deixaven al descobert, adéu diners, adéu negoci;
però ells ja no hi serien. Per llavors, quan l’imperi hagués caigut, quan tot hagués sortit a la llum,
ells ja haurien fugit lluny, molt lluny. L’ambició havia sorgit vencedora enmig d’un ball de trets, de
bales esbojarrades dansant d’aquí a allà. Temps enrere havia sentit a parlar d’aquest intercanvi i
s’havia proposat aconseguir els diners i ella s’entossudí a ajudar-lo. Però per llavors què
importava si tot havia d’anar bé, tal com estava previst?

Del no-res, però, una ombra, i de l’ombra un tret. Un tret que comportà la tragèdia i novament
una dansa de trets successius del tot en va, en el fons, bales perdudes. Era per ell, no podia fallar.
Aquell tret obsessiu havia de ser per ell. Però ella era ràpida i àgil, molt valenta però fràgil. Ella
acostumava a reflexionar abans d’actuar. Aquell cop, però, aquella mateixa nit, va adonar-se que
no sempre hi ha temps per a reflexionar, de vegades una decisió comporta una conseqüència. De
vegades, cal pagar un preu molt alt per poder protegir allò que més t’estimes. De vegades, cal
desfer-se del dubte i la reflexió, de vegades no s’ha de pensar, sinó actuar ja que mai ningú podrà
retrocedir en el temps, ja que, són molts els cops on una segona oportunitat esdevé inexistent,
hipòcrita il·lusió. O ell o ella. Sabia que moriria, però també sabia que si no ho feia, si no
entomava aquella bala embogida que no tenia aturador, moriria ell. Ell que aliè a tot, ja s’havia
encès la seva cigarreta, símbol de la seva victòria.
Sense pensar-s’ho, doncs, el veié allà i començà a corre. Ell la mirava estranyat perquè encara no
s’havia adonat que el canó obstinat d’una escopeta semiautomàtica li apuntava
impertorbablement al pit, uns metres més enllà. Es miraren, fou una mil·lèsima de segon, però
ses mirades es creuaren. D’una correguda creuà el passadís per entomar-la. Una bala, una bala
molt petita. Com pot ser que una cosa tant petitona provoqui tal hecatombe?, es preguntava
mentre mirava al seu voltant on tot de cossos caiguts tenyien el terra d’una vermellor ennegrida.
Va somriure, respirà profundament, no se’n sortiria, ella no, però ell...
- Fuig, Joshua, fuig...- Gairebé sense alè. En ple vol, abalançant-se sobre ell amb els braços oberts.
1
“La cigarreta de la victòria” - ieS seRòS. Sant JoRdi 2O10 ALBA VIÑES
BIELSA
2n BATXILLERAT

I de sobte, el ressó somort d’un tret amarg i el clec-clec ferm i decidit d’unes sabates que
s’allunyaven amb una agilitat admirable.
Tan bon punt el va entomar i caigué a terra, ell disparà. Va disparar una vegada i una altra. Ella
des de terra se’l mirava. Cada cop el veia més borrós, més lluny; però ell estava al seu costat
disparant la seva Sig-Sauer del tot testavirat.
- Rika.... Rika...- Mentre se l’abraçava.- Rika per què... Rika... Què has fet...?!- Cada cop l’estrenyia
amb més força, cada cop amb més dolçor, cada cop amb més tristor. No duraria, no aguantaria,
no podria. La bala li havia travessat l’armilla i, amb ella, el pulmó. Sagnava. Sagnava molt,
massa. No podia respirar, s’ofegava. La sang li inundava els pulmons. Perdria el coneixement i
sense adonar-se’n, la mort li agafaria ben fort la mà tot apartant-lo d’ell, un cop més. Justament
ara que per fi, després de tantes morts, després de tantes pèrdues, després de tant dolor,
després de tant esforç... Justament ara que havien pogut aconseguir el seu propòsit, que havien
dut a terme la seva venjança i, per fi, havien pogut tornar a estar junts, sense que ningú els
molestés, sense que ningú s’hi interposes... Junts per sempre. Justament ara que per primer cop
havia de ser diferent. Ara, després d’aquella negligència, que mai es perdonaria, tot s’havia
capgirat.

Ell la continuava cridant mentre, amb les seves mans entrellaçades amb les de la noia
moribunda, es balancejava endavant i endarrere. Altre cop ses mirades s’entrecreuaren. Una Rika
d’ulls grisos i pupil·les fosques se’l mirava. Se’l mirava sense veure’l. Notava com li tremolava la
mà, sentia la seva por, escoltava la seva veu, notava la seva escalfor, la seva olor; però no el
podia veure. Ell, d’ulls maragda, intentava evitar que les llàgrimes li inundessin les pupil·les. Se
l’abraçava, li premia la mà ben fort per evitar que se n’anés i l’abandonés enmig de la solitud
d’aquest món, enmig d’un passadís cobert de cadàvers, cossos caiguts, tots vermells, tots quiets,
tots en silenci.
Fingia fermesa i control. Ella, però, notava com tremolava. Notava el curs irregular de la seva
respiració. Notava la ràbia i la impotència que desprenia la tremolor de les seves mans.
La sang li havia impregnat la roba i les mans però semblava no importar-li. Havia de marxar, ho
sabia, s’ho anava repetint, s’estava mentalitzant. Però per moltes vegades que s’ho repetís ell no
es movia. I altre cop... Havia de deixar-la allà tota sola per no esdevenir sospitós de la guerra que
ell s’havia entestat a començar. De la guerra que ella havia sacsejat amb una vermellor penetrant
i resplendent, acompanyada de l’alè de la mort.
- Rika... Rika..- Altre cop. Desolat, desconsolat; mentre la tristor amarga se li menjava el cor. Un
cor que a poc a poc s’anava quedant buit i fosc. Per què ho havia hagut de fer?
Una Rika abatuda plorava en silenci. Les llàgrimes no gosaven lliscar galtes avall, preferien sumir-
se entre la foscor dels seus cabells. No volia que patís, no el volia deixar immers en la desolació
de la pèrdua. Se l’estimava molt i volia que continués vivint. Aquest cop, però, per tots dos. Sabia
que havia arribat al final, que, per ella, tot havia acabat. Llavors, amb els ulls entelats de
llàgrimes, sotmesos en la immensitat del no-res i fent un gran esforç, li prengué la mà, ben fort i
gairebé a l’acte una mà esblanqueïda i freda, sense vida caigué a terra tot fregant el genoll d’en
Joshua.
Sense esverar-se, encara de genolls a terra, ell la subjectà amb força sense la mera intenció de
deixar-la anar. Amb una tímida rialla li agafa la mà que segons enrere s’havia desprès i la hi besà
mentre li acaronava els cabells.
Ell l’abraçava fort. El temps s’havia aturat, ara tant li feia tot. En part sabia que no havia d’ésser
així perquè sinó, la Rika hauria mort en va. La Rika era morta, havia mort entre els seus braços i
ell tan sols havia pogut abraçar-la ben fort, ell no havia pogut fer res, res per evitar-ho, res de res.
Ara ell havia de viure, ell se n’havia de sortir. Ell... Només ell, ell tot sol. Ell sense ella per sempre
més.

2
“La cigarreta de la victòria” - ieS seRòS. Sant JoRdi 2O10 ALBA VIÑES
BIELSA
2n BATXILLERAT

No li preocupava, sabia que tard o d’hora el trobarien. Si no es movia d’allà i s’apartava d’ella, si
no l’abandonava, el trobarien. Tanmateix, encara subjectava amb força un cos caigut i fred del
qual se’n vessava una vermellor abatuda per la tristor de la pèrdua que ho cobria tot.
- Adéu Rika...- I un adéu exhaust el guiarà camí de la seva perdició. Mentre s’alça amb una Rika
del tot inerta, pàl·lida i freda, entre els seus braços.
Somnis, malsons, amors, desamors, pèrdues, dolor, tristesa, alegria, fracassos, no, sí, perquès,
esperança, oblit, records,... Plors i pluja. Ara plou. Una fina cortina d’aigua submergeix els carrers
i la blavor d’un cel radiant a la grisor més absoluta. La grisor del desconsol. Han passat dues
setmanes d’ençà la pèrdua. Fa dues setmanes que no l’ha pogut tornar a tocar, tornar a abraçar-
la, tornar-la a besar, tornar-la a estimar, tornar a sentir la seva veu, tornar-hi a riure, a parlar, a
agafar-li la mà,... Dues setmanes d’ençà que ella ha mort i l’ha mort a ell tot deixant-lo en vida.
La Rika ha mort per ell, però amb la seva mort, ella s’ha endut les seves ganes de vida; apropant-
lo, cada cop més, a la foscor d’una solitud que l’acompanyarà fins a la fi dels seus dies com un
càstig, una maledicció que no té cura.

La Velvet li dit que ella ho sap, que ho sap tot. I en Joshua ha quedat sorprès, d’un pàl·lid
cadavèric que fa angunia. Ara sí que l’ha fet a bona! D’aquesta no se’n sortirà tan fàcilment. Ara
que, mirant-t’ho bé, no ha estat culpa seva ni de bon tros!
- La Rika és morta...- Amb satisfacció.- No val la pena continuar amb tot això. O és que...- Se’l
mira. El penetra amb la mirada.- No te n’hauràs, pas enamorat de debò, oi?- Riu. Victòria. Ho sap.
Sap perfectament que al final els dos pardalets s’havien enamorat. Romanços. La Velvet sabia
que la Rika havia de morir, fou un petit detall que es deixà de comentar-los-hi. En realitat el tret
no anava per ell, no. A ell li té guardat un esdeveniment especial.- No la voldràs pas venjar, oi?-
Amb malícia.
- Ets boja?!- Exclamà l’altre, tot clavant un bon cop de puny sobre la taula.
Ni s’immuta. La Velvet se’l continua mirant. L’observa amb esguard de gat. Un esguard de
desconfiança i de frivolitat. Li diverteix, el mira amb ironia. Un rialla engrandeix el seu rostre. Ell
també la mira, amb el front arrugat i els dits amagats sota el puny. Fent que, les poques ungles
que li queden, se li clavin al palmell de la mà. La suor freda li regalima galtes avall. Els ulls
injectats en sang, la respiració accelerada, i mossegat per la ràbia que li crema les entranyes i li
encén la gola, clava amb força les dents sobre un llavi de vermellor ensesa; per tal d’aguantar-se.
S’ha d’aguantar. Calma, calma’t, tranquil, es diu.

Encara se’l mira, asseguda amb les cames creuades i les mans recolzades sobre la taula mentre
fa ballar els peus entre les corretges de la sandàlia. No és dolenta, tampoc mala persona. Però
aquesta situació, incomoda per a qualsevol, li resulta estimulant, plasent i amena. Mes no es pot
deixar endur per aquest plaer tan delitós.
Tard o d’hora, en Joshua no podrà més i esclatarà. Tota aquella ràbia comprimida al seu interior
veurà la llum i ella estarà allà, a primeríssima fila. Ella, només la Velvet esdevindrà el sac de tots
els cops. Tot i que en part, val a dir que s’ho ha guanyat a pols. Però tan li fa, ella confia
cegament amb el seu às amagat màniga endis. Ceguesa que, tard o d’hora, la pot menar camí de
les seves acaballes.
Amb silenci, la fi envoltada per l’olor de pluja s’acosta sense intenció d’eclipsar-se amb les mans
buides.
El silenci prospera sobre una atmosfera translúcida, carregada de mal estar i contradiccions.
- I què penses fer? Estar-te aquí com un estaquirot?- A la fi ella, mantenint sempre aquell to tan
pervers com irònic. És sarcàstica de mena, i, a sobre, gaudeix d’allò més veient com la suor
glaçada recorre unes galtes enceses per la ràbia i el neguit; com unes mans tremoloses no estan
sotmeses al control de la ment; com a poc a poc l’home esdevé animal.
No hi ha cap resposta. Tan sols es limita a asseure’s a la cadira que segons enrere ha estampat
contra la paret d’una revolada.
3
“La cigarreta de la victòria” - ieS seRòS. Sant JoRdi 2O10 ALBA VIÑES
BIELSA
2n BATXILLERAT

- No és tan greu com sembla.- Continua ella.- Tampoc és la fi del món. L’únic que pot arribar a
passar si tu...
- Calla, vols?- Per fi una veu modulada.- Ja n’he tingut prou! N’estic fart de tot això, em sents?
N’estic tip! Tip!- Ara de modulada ja no en té res. Ha esclatat. A la fi no ha pogut contenir tota
aquella ràbia, aquell mal estar que li oprimia el pit.
De nou s’alça i comença a barallar-se amb la paret a força de cops de puny. Aquella vermellor
estrident eixint de la seva mà tenyeix la cloenda. Ell, però, no para. Probablament ni tan sols se
n’ha adonat. Està completament encegat per la follia i aquella immensa ràbia que desperta el seu
instint més animal i primari. Absent a tot allò que l’envolta, absent a uns ulls freds que se’l miren
amb indiferència.
Les coses no havien d’anar així. Tot això no estava previst però ha acabat passant. De fet, ja era
d’esperar. Ells dos hi van caure de quatre grapes. Atrapats enmig d’una teranyina, dominats com
titelles. Ara la Rika és morta. En Joshua, però, tot just ha tastat el malson que l’anirà perseguint
durant tota la vida, fins a la fi dels seus dies, qui sap si, també, més enllà de la mort.
Mentre la sang esquitxa tot allò que té a l’abast, ella, encara asseguda, l’observa. La satisfacció i
la bauxa que en un primer moment la mostraven distant i frívola s’han esvaït. No en queda ni
rastre. Ara se’l mira i li fa llàstima, no sembla humà, aquell noi ha perdut el nord.
A poc a poc s’alçà de la cadira i s’hi acosta. Ell ni la veu, foll com està. S’hi acosta més i més i
quan el té a tocar, l’agafa per l’espatlla, forta i ampla, el gira enmig d’un impuls, se’l mira,
directament als ulls i finalment li clava un bufa que l’atura en sec. L’esclafit dóna lloc al silenci
acompanyat per la melodia d’un dia gris de pluja.
Ell s’asseu a terra amb l’esquena recolzada a la paret i ella hi seu davant, a la gatzareta. Cara a
cara. Com en un principi. Altre cop el silenci incòmode, altre cop la ràbia oprimida, altre cop
l’amargor que desprenen ses mirades.

De sobte un tret del tot inesperat. Això tampoc havia d’anar així, no se li havia passat pel cap que
un às amagat el pot tenir qualsevol, qualsevol...

Els vidres esmicolats. Altre cop silenci, de nou la ràbia, aquella amargor que gairebé es pot
palpar. Altre cop aquella vermellor, ara molt més abundant que, malauradament ja no té
aturador; i per primer cop, per primer cop en aquesta successió de fets encadenats: un somriure
victoriós.
- I doncs, què et pensaves? – Apartant-se el cos de sobre, tot buscant l’encenedor per encendre la
seva cigarreta de la victòria. Una victòria que l’ha condemnat a fugir i amagar-se fins la fi dels
seus dies, sense poder confiar en ningú, enganyant a tothom que l’envolta, abraçat per la solitud
per protegir aquells a qui estima, condemnat a matar, a destruir tot allò que amb el temps pot
esdevenir una amenaça per la seva insignificant existència, unit a la por fins que la mort els
separi.- No ets pas l’única que té un as amagat a la màniga...- Enmig de la primera calada de la
seva cigarreta de la victòria.- Pobre condemnat infeliç...- Tot mirant la finestra que segons enrere
ha esclatat seguint el ressò d’un tret.- Ell serà el següent...- I el clec del desbloqueig de la seva
Sig-Sauer trenca, novament, el silenci enmig de la segona calada.

Pagarà un preu molt alt tot el que ha fet. Diuen que només se n’aprèn a cops de pal i que, a més
a més, la vida passa factura. La vida sempre t’ho torna, facis el que facis, t’ho acabarà tornant,
una a una te les acabarà tornat. I ell, un manipulador de mena, la mentida i la traïció
personificada, l’ambició i l’afany de no satisfer-se mai; ell acaba de caure en un pou d’on no se’n
pot sortir, però tampoc es pot arribar al fons. Perdut en el no-res, tot fumant-se la seva cigarreta
de la victòria, un cop més, aliè a tot, un núvol de fum frustrat sorgeix de la seva boca. Un cop
més, una nova calada. Victòria, sí, agredolça victòria.