Va arribar el dia que ens van preguntar si preferiríem anar de viatge de fi

de curs de sisè, a Terra Mítica o a Portaventura…

Ui, perdó… No m’he presentat; sóc en Ramon Farré, alumne de sisè A, i
vaig a explicar-vos l’ experiència viscuda en primera persona.
D’aquella elecció, vaig triar Terra Mítica, (igual que la majoria de les
classes).
Em va fer molta il·lusió, i vaig començar a pensar com seria aquella
experiència, dia rere dia, fins que per fi... Em vaig adonar de que viure-
ho, no es el mateix que somiar-ho. Us asseguro que res del que havia
pensat, va ser tan especial com ho vàrem viure nosaltres.

Al cap d’uns dies, ens van repartir talonaris de cupons per a que amb el
que venguéssim, poguéssim ajudar a les nostres famílies a pagar el
viatge. Hi havien 100 en cada talonari, i el primer dia que vaig posar-me a
vendre’n, vaig aconseguir que me’n compressin 56.
Després, el meu company (i millor amic), Josue i jo, un altre dia, vàrem
fer un pastís per a vendre’l a la festa de Sant Jordi, i també per a ajudar-
nos a nosaltres, (als nostres familiars), a pagar el viatge, aquell mateix
dia vam posar-nos a vendre llibres de segona mà a l’avinguda de roma,
molt barats, però el que comptava era que qualsevol quantitat era d’ajut.

A l’escola, a la classe, mentre s’acostava el dia de la veritat, parlàvem del

viatge amb molta ànsia; que com ens ho passaríem, que com seria el
recorregut, per on passaríem, on aniríem primer, on després, quantes
hores eren de viatge, si pararíem pel camí... en fi, unes xerrades sobre el
viatge, molt interessants i amenes, que cada dia que en parlàvem, se’ns
feia a tots un nus a l’estomac, i cada cop que més s’apropava el dia, més
creixia aquell nus... tot i que també creixien aquelles ganes immenses de
viatjar relativament sols (sense la “family”), de riure, de passar-ho bé amb
els amics...

El dia anterior, uns nervis espaterrants! No podia dormir. Donava voltes i

més voltes, i no aconseguia dormir... Però al final, ho vaig aconseguir...
Em vaig llevar al dia següent amb tantes ganes, tanta il·lusió, tant èmfasi,
tant entusiasme, que no percebia que res podia sortir malament, i que
aquell viatge tenia que ser el millor que havia fet mai fins aleshores.
El primer dia, (deixant a part que abans de tot això que explicaré a
continuació, vam fer una parada per al desdejuni ), vam anar a València,
al Museu Princep Felip. Jo ja l’havia visitat amb la família, poc després de
que l’inauguressin, però no es el mateix; tot canvia al estar amb els
amics. No és que amb la família sigui un rotllo, perquè la veritat es que
mentiria si digués això, però no se... amb els amics sempre hi ha la típica
brometa que tots coneixem, o pots dir coses que penses que potser
davant el pare o la mare no diries... Pf, és un cúmul de coses el que fa
que la cosa canviï al fer un viatge amb els amics. És quelcom inoblidable.

Vàrem menjar a València, en una espècie de lloc per a fer picnics,

cadascú el que li havien preparat a casa per endur-se en una
carmanyola. Jo em vaig dur una truita de patates i un parell de llibrets de
formatge i pernil en dolç.

Després vam anar a l’oceanogràfic. Al igual que al Museu Princep Felip,

jo ja hi havia estat amb la família. Dels dos cops que hi he estat, l’animaló
que més m’ha impressionat, ha sigut la beluga blanca.

No és un animal molt comú, per això trobo que és especial. És un animal

que vulguis o no, emet tranquil·litat. Se’l veu alegre i somrient, tot i que és
molt difícil de que una persona com jo, (o com nosaltres), que no entén
tant d’animals com podria ser un biòleg marí, sàpiga quan estan feliços o
tristos... però hi ha “bitxos” que tenen faccions simpàtiques, i desprenen
alegria.

Al finalitzar el dia, vam anar al que seria la nostra vivenda durant la

nostra estància a Benidorm.

Ens varen assignar una habitació per a cada grup, (mes o menys de cinc
persones). Jo anava amb en Josue, en Jordi, en Cristian i amb en
Rodrigo.
Vam anar a esmorzar al bufet lliure del nostre estimat complex hoteler
Excalibur. Tot estava molt bo. Em va agradar perquè tot era molt variat, i
sincerament, estava tot boníssim.

Al acabar, vam agafar l’autocar, i en 30 minuts ja hi érem... a l’increïble... al

meravellós... al fantàstic... al al·lucinant... TERRA MÍTICAAAAAAAAA!

Mare meva!, tots ens moríem de ganes de trepitjar aquell terra!, de pujar a la
primera atracció que poguéssim! Pf, simplement veure allò, al costat dels meus
millors amics, i d’uns companys que m’han acompanyat al llarg de 9 anys de la
meva vida, (no tots des de sempre, però els hi tinc moltíssim afecte), és un
manyac de sentiments. És com si per un moment volgués aturar el temps, per a
veure des de fóra, encara que només fos un instant, si el que estava vivint era
real. No sabia si creure-m’ho o no... era un somni fet realitat. Un viatge amb
amics i companys als que els hi dec 9 anys de la meva vida, els que per menys
que fos, m’han aportat aquell grà de sorra que fa que aquests 9 anys hagin
sigut com han sigut. Tot els hi dec a ells, perquè si dels 12 que tinc, he passat 9
al costat de molts d’aquets, significa que només una tercera part, l’he viscuda
sense ells... així que aprofito per donar les gràcies a tots aquells que m’han
aportat coses, per més pètites que siguin, per aconseguir que jo sigui el Ramon
que sóc ara.

Aish aish aish... perdó... es que quan em poso a escriure... no em para ningú...
Retornem al tema, vinga...

Ens vam dividir en dos grups: els uns duien les gorres blanques i grogues, i els
altres verdes, negres i vermelles.

Vam pujar a moltes atraccions. Volíem aprofitar el dia al màxim... així que entre
els Troncs, el Syncope, el Tizona, el Magnuss Colosuss... ens va passar el dia
taaaaaaaaaant depressa, que ens sabia greu i tot...

Vàrem tornar al complex, vam sopar, i després per a la nit, quan era una mica
mes tard, (a les... mm, sento no poder-vos dir la hora. Estava massa pendent
de gaudir el temps que estiguéssim allà, i aprofitar-lo al màxim, que no pas de
mirar l’hora), i això, que vam anar a la discoteca. I quina discoteca, tú!
Ambientada en l’època medieval, barrejant gàbies, manilles, sang, teranyines...
i sobretot, bona música. Sobra dir que hi havia bon ambient, no? Està clar que
anem on anem, la gent dels Llorers, duu bon rotllo a tot arreu.

Enfi... és hora d’anar a dormir... SHHHHHHHT, bona nit...

El divendres, quan els professors ens van llevar,ens vam preparar les
maletes, ens vam vestir i vam posar en una petita bossa tot el que
necessitàvem per a la piscina.

Vàrem anar a dinar i després vam tenir que entregar les claus del
bungalow i seguidament, a la piscina.

Allà ens vam banyar, vam jugar i els que preferir, van prendre el sol. Va
ser molt divertit.

Després ens vam canviar i vam anar amb l’autocar fins a un vaixell que
tenia una part submarina per on es veien els peixos. Amb el vaixell vam
anar a l’illa de Benidorm, on hi havia una gàbia amb ocells i on ens van
regalar un gelat a cadascun (que bons que estaven!).

Després vam tornar. Un parell d’hores a l’autocar i vam parar per sopar
(encara que aquell picnic no era molt normal...). Però enfi... ens vam
apanyar amb el que teníem (quin remei...).

Vam arribar a les dotze i mitja a l’escola on estaven els pares esperant-
nos amb ànsia. Aquella nit vaig dormir com un bebè. Va ser un viatge
inoblidable. GRÀCIES PER A CADASCUNA DE LES PERSONES QUE
HA FET QUE AQUEST VIATGE, SIGUI INOBLIDABLE. MAI US
OBLIDARÉ. SEMPRE ESTAREU AL MEU COR.

PD: gràcies per fer-ho possible... :)

Att. Ramonseen