Cursos d’estiu de la UOC 2007.

Les cultures indígenes mesoamericanes: el model maia.

Alumne: Humbert Gonzalo i Rodríguez.

Recensió de l’article d’Inomata Actuaciones teatrales y poder en las cortes

reales de los mayas del Clásico.

L’article del professor Inomata té com a objectiu determinar que les activitats pròpies de
l’exercici del poder dutes a terme pels governants maies, que prenien formes de
cerimònies i rituals en molts casos, tenien un component de caire teatral ( i com a tal
eren representades) amb la finalitat de construir una imatge, un sentiment de pertinença
a la mateixa comunitat. Aquest tipus d’actes van ser importants doncs per a la integració
de la comunitat i per a l’estabilitat de les seves autoritats polítiques.

En la societat maia clàssica, aquest actes teatrals van ser particularment importants per a
la consecució d’aquest objectiu integrador i vertebrador de la comunitat, així com per a
l’establiment de la élite governant. Aquesta afirmació pot ser corroborada amb els
monuments i manifestacions artístiques dels maies del Clàssic, les esteles i les llindes
representen els governants realitzant aquests ritus i cerimònies, acompanyats de
dansaires i músics, i el joc de pilota hauria de tenir també aquesta component
d’espectacle ja esmentada.

Inomata proposa doncs tres idees bàsiques:

- Que en la societat maia els actes teatrals van ser funcions principals del senyor i
l’élite.
- Que les funcions administratives i els actes teatrals estaven fortament vinculats.
- Que els espectacles a gran escala van jugar un paper crític per a la integració de
la entitat política i per constituir el poder de les élites governants.

Tot aquest plantejament, el sustenta l’Inomata amb els materials arqueològics trobades a
Aguateca, a la regió de Petexbatún al sud-oest del departament de El Petén, i que
cronològicament cal situar al període clàssic. Es tracta d’un assentament establert com a
centre al començament del segle VIII, el qual va tenir un temps d’ocupació molt curt
doncs en torn a l’any 800 dC va ser atacat, i la part central destinada a la família reial i
als nobles va ser cremada i destruïda. Són les excavacions de les residències d’aquesta
élite els que van revelar proves importants d’activitats relacionades amb les actuacions
teatrals, és en aquestes residències on van trobar elements com lligadures (“Tocado del
Dios Bufón”), màscares i instruments musicals que denoten que la interpretació musical
era una activitat molt propagada entre ells.

Les excavacions d’aquest lloc van traure a la llum un conjunt d’estructures amb
funcions tant administratives com judicials pertanyent al governador i la seva família.
Les troballes arqueològiques suggereixen que els invasors que els van destruir van a dur
a terme rituals “d’acabament” amb el trencament d’objectes i la crema dels edificis.
Amb tot i això, els arqueòlegs van trobar les màscares cerimonials dels governants
d’Aguateca, indici de què els governants maies i els seus cortesans van invertir temps,
esforços i tecnologia a la preparació de les seves cerimònies teatrals.

Així, els temples, palaus, places i carrers dels centres maies van ser no tan sols llocs
religiosos i administratius, sinó també el lloc on es van dur a terme aquestes
representacions teatrals. Inomata justifica aquesta afirmació amb l’anàlisi espacial
d’aquests llocs. Un temple a un lloc elevat pot presentar una escena teatral amb alta
visibilitat, un governant aquí dalt resultaria visible per a un gran auditori. Les
residències de la élite també comptarien amb habitacions centrals on els governants i les
seves famílies rebrien als súbdits. Aquest llocs centrals permetrien veure el tron i al
governant, però també des de el tron es podia veure a les gents que hi havia a la plaça.
La ceràmica trobada també mostra escenes de reunions polítiques i diplomàtiques
celebrades a aquestes estances, probablement presenciats per molts espectadors, la qual
cosa reafirmaria el seu caràcter de representació teatral realitzada per les élites, “actors”
conscients de l’efecte de les seves vestidures, actes i parlaments davant del “públic”.
Algunes d’aquestes reunions inclourien actes més pròpiament teatrals com les danses,
en Copán, al costat del popol nah (casa de reunions oficials), s’ha trobat ho que pot ser
una plataforma de dansa. Los Cantares de Dzitbalché, del període colonial ens
documenten també aquesta fusió entre les activitats polítiques i les representacions
teatrals de les danses, probablement, hi haurien càrrecs o funcionaris encarregats de la
direcció d’aquestes danses.
Com que les representacions fins al moment vistes no podien incloure molt públic, les
representacions teatrals més solemnes que envoltarien la participació de tota la
comunitat, haurien de dur-se a terme a espais molt més amplis com les places
cerimonials situades al centre de les ciutats maies. La majoria de les esteles i altres
monuments es localitzen a aquests indrets, on l’amplitud de les places significaria la
participació de la major part de la comunitat. Això seria fàcil a llocs d’una suficient
entitat com a Copán, però en els centres maies més petits n’hi haurien problemes per
acomodar a la major part de la població i per tant la població es distribuiria per un espai
cerimonial de quatre places amb problemes de visibilitat mútua. Altra situació seria la
de Tikal, on davant del problema per acomodar a un població tan gran, es van construir
grans espais cerimonials fora del nucli central originari.

Aquesta problemàtica d’assegurar espais suficientment amplis per a la major part de la

població i els esforços que els governants van fer per solucionar-la, és una prova més de
la importància que aquests rituals i representacions tenien per aquestes societats. Com
conclou Inomata, per a els maies del clàssic, l’autoritat política estava basada en
l’aspecte sensible, que es manifestava gràcies als actes cerimonials concebuts com a
representacions teatrals dels governants davant dels seus súbdits.

En general, estic d’acord amb la teoria d’Inomata en el sentit i valor donat als actes
polítics concebuts com a cerimònies destinades a crear un imaginari comú, un sentiment
de pertànyer a la mateixa comunitat. En la nostra societat moderna podem comprovar
encara el valor d’aquest usos “litúrgics” a la política i a l’exercit per exemple. A més a
més no podem oblidar l’entorn físic en que es desenvolupa la cultura maia, i com van
ser capaços de construir aquests centres a pesar de les dificultades d’aquest entorn.
Sense cap dubte, per poder fer-ho, els governants necessitarien imposar-se al poble, en
un nivell jeràrquic i social, per a aconseguir la submissió imprescindible per a realitzar
aquestes obres. La importància de la teatralitat i del simbolisme en els escenaris que
constituïen els temples i places centrals radica doncs en que eren els mitjans de
justificació de les élites governants davants dels seus súbdits, i al mateix temps ens
ofereixen una explicació de la distribució espacial del seu urbanisme.