Taques

A propòsit de l’exposició Fràgil?

Xavier Moreno

Taques

Una taca de cervesa com a poema. Visual. Olfactiu. I una llavor de tomàquet enganxada
damunt una superfície. Com a poema. Com a què? Com a taca. Visual. Tàctil. Poemes
com a taques de menjar, de beure, de bar.

Una marca en forma de cercle d’una copa de vi. Que es beu. Com a poema. Visual.
Gustatiu. Que es veu. I el so de les converses apagades. Murmuris. Una sola veu, la veu
del parlar. Com a poema.

El text de la imatge

S’ha parlat i s’ha escrit sempre molt sobre la relació entre la paraula i la imatge. El que
vol dir, bàsicament, que no són la mateixa cosa. Veure no és parlar. Beure? És el pont,
precisament, el que fa de les dues vores del riu, indrets diferents. I malgrat el text no és
imatge i la imatge no és un conjunt de paraules, ens agrada fer-ho veure. Beure? La
imatge com a text, la lectura de la imatge, gramàtica de la imatge.

La imatge com a text perquè la imatge no és text. La imatge com a text, mai el text com
a imatge. Retòrica de la imatge, sintaxi de la imatge. Paraules sobre la imatge. Textos
sobre la imatge. Sobre la imatge s’escriu i es parla, no es dibuixa, ni es pinta, ni es
fotografia i rara vegada es filma. Hi ha poques imatges sobre la imatge. I moltes
paraules. A llibres. A aules. No a bars.

No a parcs, carrers, pubs. On hi ha imatges. Però no les seves paraules. Mots sobre les
imatges. Que les inventen més que analitzar-les. La teoria de la imatge com a fàbrica
d’imatges. Bones. Correctes. Permeses.

Les imatges amb paraules són les imatges dignes de ser imatges. A més paraules, més
imatge. La imatge no és un text. Les imatges es cremen, es prohibeixen. Imago, màgia.
Fantasmes. La imatge i la mort. I les ombres.

La imatge del text

Paraules a les imatges i imatges a la paraula. Imatge a la paraula divina, sudari de Turí.
Divines paraules i jeroglífics. Els textos que van acompanyats de paraules. Il·lustrats.
Il·luminats. Daurats. La imatge com a llum. La imatge i la vida.

La il·lustració com a imatge de les paraules. Personatges, històries. La imatge del diari
que il·lumina el text, però que necessita d’un peu de foto per explicar-se a si mateixa. La
imatge que deixa de ser signe perquè acompanya, precisament, el seu significat.

La paraula feta imatge. Quasi escriptures. Les escriptures que són gairebé imatges.
L’escriptura fonètica, mite occidental, no com a fi de la imatge dins la paraula sinó com
a paradigma d’aquesta història de romanços. Una imatge que diu. Que diu el pensament.
Com el pensament, a la seva imatge i semblança. La imatge com a semblança. De la
realitat, del pensament, de la visió. De la parla.

El text o la imatge

O un o l’altra. Textos per penjar de les parets? Imatges per elaborar llistes, inventaris,
censos? El lloc de les imatges i el lloc de les lletres. Els usos, els sentits, els
funcionaments no es confonen. Des de que la imatge val més que mil paraules. I les
paraules se les enduu el vent. O carn o peix.

Cultura de la traductibilitat. Reversibilitat. Cinc mots, dues imatges. Cultura de les

imatges són les imatges, però les explico amb paraules. Cultura de les històries que són
històries, però les conto amb imatges. Tantes imatges a les paraules i tantes paraules a
les imatges. Des de que són naturaleses divergents.

Les paraules que deixen de pertànyer a les coses. Les coses que es fan imatges. O
original o doble. O llum o ombra. Màscares de cera, cadàvers embalsamats. O d’aquest
món o de l’altre. O aquí o allà. O imatge o mot. O viu o mort.

Els jocs dels llocs

Llocs que guarden imatges, altres llocs que contenen frases i paràgrafs. Alguns indrets
on la imatge i la paraula s’acompanyen. Versió original subtitulada. Títol, autor, any,
país. Làmina número 28. Il·lustració setena.

Hi ha l’espai, però, de la trobada clandestina. Zona de seguretat. Territoris on els textos

i les imatges, que és el mateix que dir els textos o les imatges, no s’escauen bé.
Territoris on els textos no són del tot textos i les imatges deixen de ser del tot imatges.
A la poesia visual o a d’altres llocs. Sempre a altres llocs. O no llocs. O llocs a mitges.

Llocs que poden ser superfícies planes i blanques com un paper. Llocs on es troben
imatges i paraules i esdevenen signes sense territori més o menys determinat.
Incomprensibles, o no. Agradables o no. Emocionants, gairebé sempre. Territori de
l’ostres, què fa això aquí?

Els llocs dels jocs

Llocs que poden ser qualsevol lloc. Qualsevol lloc on tingui lloc una trobada. Un lloc
sense lloc. Fugisser, efímer, caduc. El text i la imatge quan són evanescents. I
s’escombren quan acaba la festa.

Poesia visual, però ni cal que sigui poesia visual. Poesia visual com a excusa per olorar
imatges, tocar textos. Que és poesia, però, i que és visual. Per casualitat. I que pertany a
un territori intangible. Territori intangible perquè existeixen altres de ben tangibles, de
massa tangibles. On el textos són textos i les imatges, imatges. I aquest escrit, escrit.

Paraules i imatges qualsevol. Que es troben i fan un poema. Poema visual si està al lloc
dels poemes visuals. Però també, i sobretot, allà on no es diu poesia visual. Ni calen
llocs. Ni cal dir-ho. La poesia visual i les peixateries. La poesia visual i els bars.
La poesia visual tal vegada com a territori. Però la poesia visual com a territori que
sovint s’esvaeix. O l’esvair-se del territori. Dels territoris. I beure. Jugar. Trobada entre
poesia visual i gerres de cervesa. Per dir alguna cosa. Em convides?