ÍNDEX

1. ENERGIA ELÈCTRICA

1.1. DESCRIPCIÓ GENERAL D'UN SISTEMA D'ENERGIA ELÈCTRICA

1.2. CLASSIFICACIÓ DE LES XARXES

1.3.DATOS ESTADÍSTICS DE L'ENERGIA ELÈCTRICA

2. LÍNIES DE TRANSPORT I DISTRIBUCIÓ

2.1. CONSIDERACIONS GENERALS

2.2. COMPARACIÓ ENTRE EL COURE I L'ALUMINI PER A LA CONSTRUCCIÓ

D'UNA LÍNIA DE TRANSPORT
2.2.1. Comparació entre les seccions a igualtat de resistència i longitud
2.2.2. Comparació entre els pesos a igualtat de resistència i longitud
2.2.3. Comparació entre les resistències mecàniques a tracció a igualtat de
resistència elèctrica i longitud
2.2.4. Comparació entre els costos a igualtat de resistència i longitud
2.2.5. Comparació entre els calors emmagatzemats a igualtat de resistència
i longitud.
2.2.6. Avantatges i inconvenients
2.2.7. Exemple

2.3. CÀLCUL DE LA SECCIÓ DELS CONDUCTORS D'UNA LÍNIA

2.3.1. Secció mínima d'un conductor atenent a l'elevació de la seva
temperatura
2.3.2. Secció mínima d'un conductor atenent a la caiguda de tensió
2.3.3. Secció d'un conductor atenent a l'economia comparada de la instal
lació i de l'explotació, secció i densitat més econòmica
2.3.4. Influència de la tensió sobre la secció
2.3.5. Influència de la naturalesa del corrent sobre la secció
2.3.5.1. Comparació entre una línia de corrent continu i una altra alterna
monofàsica
2.3.5.2. Comparació entre una línia alterna bifàsica i una altra alterna
trifàsica
2.3.5.3.Comparación entre una línia de corrent continu i una altra alterna
trifàsica

3. MATERIALS EMPLEATS EN LÍNIES DE TRANSPORT

3.1.CONDUCTORES
3.1.1. Conductors per a línies aèries
3.1.1.1. Conductor d'alumini-acer
3.1.1.2. Cable aïllat unipolar
3.1.1.3. Cable aïllat multipolar trenat
3.1.2. Cables per a línies subterrànies
3.1.2.1. Cable unipolar
3.1.2.2. Cable multipolar
3.1.2.3. Cable de camp no radial
3.1.2.4. Cables de camp radial
3.1.3. Empalmaments de conductors i cables
3.1.4. Canalitzacions subterrànies
3.1.5. Resistència de l'aïllament d'un conductor

3.2. AISLADOR
3.2.1. Condicions generals
3.2.2. Materials emprats en els aïlladors
3.2.3. Tipus d'aïlladors
3.2.4. Assaigs de aïlladors
3.2.5. Repartiment de potencial entre els diferents elements d'una cadena
de suspensió
3.2.6. Grau d'aïllament

3.3. SUPORTS
3.3.1. Pals de fusta
3.3.2. Pal de formigó armat
3.3.2.1. Pal de formigó armat vibrat
3.3.2.2. Pal de formigó armat centrifugat
3.3.2.3. Pal de formigó armat pretensat
3.3.3. Pals metàl.lics
3.3.3.1. Correu metàl.lic tubular
3.3.3.2. Pal metàl.lic de perfils laminats
3.3.3.3. Pal metàl.lic de gelosia

3.4. FONAMENTACIONS PER SUPORTS DE LÍNIES ELÈCTRIQUES

4. CÀLCUL ELÈCTRIC

4.1. RESISTÈNCIA ELÈCTRICA en corrent altern. EFECTE Kelvin

4.1.1. Resistència elèctrica
4.1.2. Efecte Kelvin

4.2. EFECTES DE LA Autoinducció i INDUCCIÓ MÚTUA

4.2.1. Coeficient d'autoinducció aparent
4.2.2. Valors del coeficient d'autoinducció aparent
4.2.3. Coeficient d'autoinducció en el cas d'una línia monofàsica
4.2.4. Coeficient d'autoinducció aparent en el cas d'una línia trifàsica simple
i simètrica
4.2.5Ejemplos
4.2.6. Annex. Coeficient d'autoinducció generalitzat
4.3. CAIGUDA DE TENSIÓ
4.3.1. Caiguda de tensió en una línia monofàsica de capacitat menyspreable
4.3.2. Caiguda de tensió en una línia trifàsica de capacitat menyspreable

4.4. CAPACITAT D'UNA LÍNIA

4.4.1. Fórmula de la capacitat d'una línia
4.4.2. Exemples
4.4.3. Annex. Fórmula generalitzada de la capacitat
4.4.4. Estudi de l'efecte de capacitat en una línia oberta

4.5. PÈRDUES EN UNA LÍNIA

4.5.1. Descarrega entre dues plaques metàl.liques
4.5.2. Tensió crítica disruptiva en una línia
4.5.3. Perditancia
4.5.4. Exemple pràctic

4.6. ESTUDI ELÈCTRIC COMPLET D'UNA LÍNIA PEL MÈTODE APROXIMAT DE

dividit en parts FINITS

4.7. ESTUDI ANALÍTIC D'UNA LÍNIA DE CORRENT ALTERNA A RÈGIM

PERMANENT
4.7.1. Cas general
4.7.2. Casos particulars
4.7.3. Exemple d'una línia en buit
4.7.4. Exemple d'una línia en càrrega

4.8. Impedància I POTÈNCIA CARACTERÍSTIQUES D'UNA LÍNIA

4.8.1. Impedància característica
4.8.2. Potència característica

4.9. MESURA DE LES CONSTANTS D'UNA LÍNIA

4.9.1. Determinació de la resistència RK
4.9.2. Determinació de l'autoinducció
4.9.3. Determinació de la capacitat CK i

5. CÀLCUL MECÀNIC

5.1. EQUACIÓ DE LA FLECHA

5.1.1. Plantejament de l'equació de la fletxa
5.1.2. Exemple. Comparació entre les tensions TO i TA en una obertura
5.1.3. Exemple. Comparació entre la catenària i la paràbola

5.2. LONGITUD DEL CONDUCTOR

5.3. ACCIONS SOBRE ELS CONDUCTORS

5.3.1. Acció del pes propi
5.3.2. Acció del vent
5.3.3. Acció del gel
5.3.4. Acció de la temperatura
5.3.5. Acció de l'elasticitat

5.4. EQUACIÓ DEL CANVI DE CONDICIONS

5.4.1. Plantejament de l'equació
5.4.2. Ocupació de l'equació del canvi de condicions
5.4.3. Tensió de cada dia
5.4.4. Resolució de l'equació del canvi de condicions
5.4.5. Taules i corbes d'estesa
5.4.6. Alçada dels pals
5.4.7. Va més econòmic
5.4.8. Distàncies mínimes de seguretat
5.4.9. Va ideal de regulació. Taula d'estesa
1910.05.04. Exemple de càlcul mecànic

1.1. DESCRIPCIÓ GENERAL D'UN SISTEMA D'ENERGIA ELÈCTRICA

Si tractem de fer una descripció del sistema elèctric des dels punts de producció de
l'energia fins als de consum, podem considerar els següents esglaons.

1 º .- PRODUCCIÓ

Es realitza en les centrals generadores, entre les quals podem distingir tres grups
fonamentals:

- Hidràuliques

- Tèrmiques (carbó, combustibles líquids, gas)

- Nuclears

A més hi ha altres sistemes de producció de menor importància com ara l'energia

solar, eòlica, biomassa, etc.

L'energia es genera en els alternadors a tensions de 3 a 36 kV en corrent altern.

2 º .- ESTACIÓ ELEVADORA

Dedicada a elevar la tensió des del valor de generació fins al de transport a grans
distàncies. Normalment emplaçades en les proximitats de les centrals o en la central
mateixa, eleven a tensions de:

66-110 - 132-220 - 380 kV.

3 º .- XARXA DE TRANSPORT
 Aquesta xarxa, partint de les estacions elevadores, té abast nacional, unint entre si els
grans centres d'interconnexió del país i aquests amb els centres de consum.

La seva missió és el transport de potències a grans distàncies. Les tensions utilitzades

a Espanya són:

110-132 - 220-380 kV.

Les majors tensions emprades en el món són: 550 kV. (EUA i U.R.S.S.), 735 kV.
(Canadà I EUA). En l'actualitat hi ha una línia experimental als EUA de 1000 kV.

Aquestes xarxes per la seva característica d'interconnexió són xarxes fonamentalment

mallades.

4 º .- subestacions de transformació (S.E.T.)

La seva missió és reduir la tensió del transport i interconnexió a tensions de

repartiment i es troben emplaçades en els grans centres de consum.

5 º .- XARXES DE REPARTIMENT

Són xarxes que, partint de les subestacions de transformació reparteixen l'energia,

normalment mitjançant anells que envolten els grans centres de consum fins a arribar a
les estacions transformadores de distribució. Les tensions utilitzades són:

25-30 - 45 - 66-110 - 132 kV.

6 º .- ESTACIONS TRANSFORMADORES DE DISTRIBUCIÓ (ETD)

La seva missió és transformar la tensió des del nivell de la xarxa de repartiment fins
al de la xarxa de distribució en mitjana tensió.

Aquestes estacions es troben normalment intercalades en els anells formats en la

xarxa de repartiment.

7 º .- XARXA DE DISTRIBUCIÓ EN MITJA TENSIÓ

Són xarxes que, amb una característica molt mallada, cobreixen la superfície del gran
centre de consum (població, gran indústria, etc.) Unint les estacions transformadores de
distribució amb els centres de transformació.

Les tensions emprades són:

3-6 - 10 - 11-15 - 20 - 25-30 kV.

8 º .- CENTRES DE TRANSFORMACIÓ (C.T.)

La seva missió és reduir la tensió de la xarxa de distribució de mitjana tensió al nivell

de la xarxa de distribució de baixa tensió.
 Estan emplaçats en els centres de gravetat de totes les àrees de consum.

9 º .- XARXA DE DISTRIBUCIÓ DE BAIXA TENSIÓ

Són xarxes que, partint dels centres de transformació esmentats anteriorment,

alimenten directament els diferents receptors, constituint doncs, l'últim esglaó en la
distribució de l'energia elèctrica.

Les tensions utilitzades són:

220/127 V. i 380/220 V.

A la figura de la pàgina següent representem l'esquema general d'alimentació a un

gran centre de consum en què intervenen tots els elements descrits.

1.2. CLASSIFICACIÓ DE LES XARXES

Podem fer una primera classificació de les xarxes elèctriques segons la

seva disposició i mode d'alimentació en els tres tipus següents.

- Xarxa radial o en antena.

- Xarxa en bucle o en anell.

- Xarxa mallada.

La xarxa radial es caracteritza per l'alimentació per un sol dels seus

extrems transmetent l'energia en forma radial als receptors. Com
avantatges ressalten la seva simplicitat i la facilitat que presenten per a ser
equipades de proteccions selectives. Com inconvenient la seva falta de
garantia de servei.

La xarxa en bucle o en anell es caracteritza per tenir dos dels seus

extrems alimentats, quedant aquests punts intercalats en l'anell o bucle.
Com avantatge fonamental podem citar la seva seguretat de servei i
facilitat de manteniment, presentant l'inconvenient d'una major complexitat
i sistemes de protecció així mateix més complicats.
 La xarxa mallada és el resultat de entrellaçar anells i línies radials
formant malles. Els seus avantatges rauen en la seguretat de servei,
flexibilitat d'alimentació i facilitat de conservació i manutenció. Els seus
inconvenients, la major complexitat, extensiva a les proteccions i el ràpid
augment de les potències de curtcircuit.

Atenent a la tensió, les xarxes es classifiquen en alta i baixa tensió. La

baixa tensió comprèn fins als 1.000 volts.

Per l'alta tensió, el Reglament de Línies Elèctriques en l'article segon, ens

marca tres categories de línies tenint en compte la tensió nominal i la tensió
més elevada.

A la taula de la pàgina següent apareixen les tensions normalitzades.

Tensión Tensión
Categorí nominal más
a (kV) elevada
(kV)
de la
 línea
3 3,6
6 7,2
TERCER
10 12
A
15 17,5
20 24
30 36
SEGUND
45 52
A
66 72,5
132 145
PRIMER
220 245
A
380 420

S'entén per "tensió nominal" el valor convencional de la tensió eficaç

entre fases amb què es designa la línia ia la qual es refereixen
determinades característiques de funcionament, i per "tensió més elevada"
de la línia, al major valor de la tensió eficaç entre fases, que pot presentar
en un instant en un punt qualsevol de la línia, en condicions normals
d'explotació, sense considerar les variacions de tensió de curta durada.

Atenent a la seva construcció podem distingir:

- Línies aèries.

- Cables aïllats.

- Barres rígides sobre aïlladors

1.3. DADES ESTADÍSTIQUES DE L'ENERGIA ELÈCTRICA

La pràctica totalitat dels espanyols són consumidors d'electricitat. A finals

de 1.996 les empreses elèctriques tenien establerts gairebé 18.500.000
contractes per al subministrament elèctric.

El 58% del consum d'energia elèctrica correspon a consum industrial, el

22% a usos domèstics, l'11% a comerç i serveis, el 3% a agricultura i
ramaderia, el 2% a transport i el 2% a enllumenat públic.

Una dada molt significativa i fàcil de recordar per a posteriors càlculs, ens
el proporcionen les estadístiques, en dir que el consum mitjà d'energia
elèctrica per habitant, va ser el 1996 de 3.900 kWh. Valor molt per sota de
la mitjana dels països europeus tal com podem observar en la següent
taula:
 PAÍSES kWh/hab. PAÍSES kWh/hab.
Luxembur Reino
11.087 5.431
go Unido
Bélgica 6.732 Italia 4.275
Francia 6.636 Irlanda 4.141
Dinamarc
6.593 España 3.900
a
Alemania 6.086 Grecia 3.357
Países
5.473 Portugal 2.900
Bajos
Tenint en compte aquesta dada i sabent que la població espanyola és
d'uns 40 milions d'habitants, podem assegurar que el consum elèctric en
1.996, va ser aproximadament de:

40.000.000 x 3900 = 156.000.000.000 kWh.

Per produir aquesta energia elèctrica al llarg de l'any, cal tenir instal una
potència que en primera instància podem valorar en:

Però si tenim en compte que aquestes seran les necessitats de consum

mitjà, i que en hores punta aquest consum arribarà a ser de l'ordre de 2,75
vegades superior al valor mitjà, per poder fer front a aquestes necessitats
es necessitarà disposar, com a mínim, d'una potència instal lada de:

17.800.000 x 2,75 = 48.900.000 kW.

En finalitzar l'any 1996, la potència elèctrica instal.lada a Espanya es

desglossava, aproximadament, de la següent manera:

POTENCIA
INSTALAD MW. %
A 1.996
Hidroeléctri
17.700 36,2
ca
Termoeléctr
23.700 48,5
ica clásica
Termoeléctr
7.500 15,3
ica nuclear
TOTAL 48.900 100

Aquesta enorme potència instal.lada s'aconsegueix a Espanya mitjançant

prop de 2.000 centrals de tot tipus: hidràuliques, tèrmiques, nuclears,
solars, eòliques, etc. Centrals de molt diverses potències i característiques,
com la central solar d'Almeria de 1.200 kW., L'eòlica d'Aragó de 360 kW, la
hidràulica de Alcántara de 915.000 kW. i la nuclear d'Ascó amb dos grups de
930.000 kW.

Tota l'energia elèctrica produïda per les centrals van a parar a la Xarxa
General Peninsular, realitzant d'aquesta manera la interconnexió de totes
elles. Aquesta xarxa nacional compta amb més de 48.000 km. de longitud,
repartides de la següent manera: uns 14.000 km. en línies de 380 kV., uns
15.000 km. en línies de 220 kV. i uns 19.000 km. en línies de 110 i 132 kV.

La Xarxa Espanyola es troba interconnectada amb les de Portugal i

França, de manera que Espanya es troba plenament integrada en la Xarxa
Europea de Transport d'Electricitat.

El consum energètic nacional i per tant, la potència instal lada, és una

dada que no es manté constant al llarg dels anys, tal com ens mostra la
taula adjunta:

Consumo
en
AÑO
Millones
de kWh
1.960 18.000
1.965 25.000
1.970 45.000
1.975 68.000
1.980 85.000
1.985 105.000
1.988 117.000
1.996 156.000

Com conseqüència de l'augment del nivell de vida i de població, la

demanda d'electricitat va incrementant d'any en any, de manera que en els
anys 60, en plena expansió econòmica, es van obtenir increments anuals
superiors al 12%. En l'actualitat, a causa de la crisi econòmica no es supera
el 5%.

Si l'optimisme ens porta a la conclusió que la crisi econòmica es va a

superar en breu termini, haurem estimar l'increment de la demanda en un 7
o 8%, de manera que el consum es duplicarà en un temps no superior als 10
anys.

Dins dels 156.000 milions de kWh. produïts per al mercat nacional, el

37% va ser producció hidràulica, el 46% termoelèctrica clàssica i el 17%
nuclear.

El balanç importació-exportació va ser lleugerament positiu, 1.856.000 de

kWh.
 En el gràfic de la pàgina següent es pot veure la distribució dels costos
segons la naturalesa de la font d'energia:.

2.1. CONSIDERACIONS GENERALS

Les línies constitueixen un dels principals elements que intervenen en la

composició d'una xarxa elèctrica.

La interconnexió de sistemes i el transport, repartiment i distribució de

l'energia dins d'un sistema determinat es realitzen per mitjà de línies aèries
o cables aïllats.

La interconnexió entre xarxes regionals o nacionals, així com el transport

entre grans centres de producció i consum, per als que sempre s'empren
altes tensions amb distàncies d'ordre elevat, són domini exclusiu de les
línies aèries.

En les xarxes de distribució en mitjana tensió, comencen ja a existir dos

camps d'utilització perfectament delimitats: les línies aèries i els cables
aïllats. Quan es tracta de xarxes rurals, provincials, o quan les distàncies
superen alguns quilòmetres, predominen de les línies aèries. Quan es tracta
de centres urbans, zones industrials denses o distàncies molt curtes, és
pràctica normal utilitzar les línies subterrànies.

En les xarxes de distribució en baixa tensió podem fer les mateixes

consideracions que en el cas de mitja tensió, si bé per tractar-se en general
de distàncies curtes i distribucions molt directes als elements de consum,
predominen clarament els conductors aïllats.

Per densitats de càrrega petites i mitjanes, el sistema normalment

utilitzat és l'aeri. Per a grans densitats de càrrega en les àrees
congestionades de les ciutats és normal utilitzar el sistema subterrani
mitjançant cables enterrats al llarg dels carrers.

L'elecció d'un o altre sistema depèn d'un gran nombre de factors. Les
consideracions econòmiques constitueixen el principal factor de decisió. El
cost d'un sistema enterrat pot arribar de 5 a 10 vegades el cost d'un
sistema aeri.

Un sistema aeri de distribució pot tenir una vida útil de 25 anys, mentre
que un sistema enterrat pot arribar als 50 anys.

El punt exacte en el qual un sistema enterrat arriba a ser més interessant

econòmicament que un sistema aeri, tot i el major capital invertit, és difícil
de determinar.

Un sistema aeri és més propens a patir major nombre d'avaries com a

conseqüència del vent, gel, neu o accidents de tot tipus, però convé no
oblidar que la reparació i localització d'avaries és molt més senzilla en un
sistema aeri que en un sistema subterrani.

Definirem com a línia aèria l'element de transport o distribució format per

conductors nus recolzats sobre elements aïllants que, al seu torn, són
mantinguts a una determinada alçada sobre el sòl i en una determinada
posició per mitjà de suports repartits al llarg del seu recorregut.

Definirem com a conductor aïllat a l'element destinat a la distribució o

transport de l'energia elèctrica, format per una ànima conductora envoltada
en tota la seva longitud per una coberta aïllant.

2.2. COMPARACIÓ ENTRE EL COURE I L'ALUMINI PER A LA CONSTRUCCIÓ

D'UNA LÍNIA DE TRANSPORT

És interessant estudiar quin material és el més adequat per al transport i

distribució d'energia elèctrica.

En els propers apartats s'analitzen i es comparen les característiques del

coure i l'alumini per obtenir una sèrie de conclusions importants.

Les característiques del coure i l'alumini són:

ALUMINI
COBRE
O
Resistivid 0,03 Ω 0,018 Ω
ad (ρ ) mm² / m mm² / m
Densidad 2,7 kg / 8,8 kg /
(d) cm3 cm3
Carga de
15 25
rotura (σ
kg/mm² kg/mm²
)
Calor
específic 0,21 0,09
o (c)
400 800
Precio (p)
Pts/kg Pts/kg

Veiem com la resistivitat del coure és menor que la de l'alumini, la densitat

del coure és molt superior a la de l'alumini, la càrrega de ruptura del coure
és superior a la de l'alumini, la calor específic referit a l'aigua és menor en el
coure que a l'alumini i el preu del coure és el doble que el de l'alumini.

2.2.1. Comparació entre les seccions a igualtat de resistència i longitud

Comparem dues línies, una de coure i una altra d'alumini, amb la mateixa
longitud i la mateixa resistència elèctrica:

on:

* RCu, Ral: Resistència elèctrica del coure i l'alumini.

* RCu, ral: Resistivitat del coure i l'alumini.

* LCu, LAL: Longitud de la línia.

 * SCU, SAL: Secció dels conductors.

Com RCu = Ral = R i LCu = LAL = L tenim:

Aïllant SAL s'obté:

Per tant:

Com que la secció de l'alumini és 1,6 vegades més gran que la secció del
coure, sens dubte això suposa un inconvenient per a l'alumini, ja que l'acció
del vent i del gel li perjudiqués més.

2.2.2. Comparació entre els pesos a igualtat de resistència i longitud

Comparem dues línies, una de coure i una altra d'alumini amb la mateixa
longitud i resistència elèctrica, que presenten els pesos següents

on:

* PCU, Pal: Pes del coure i l'alumini.

* VCu, Val: Volum del coure i l'alumini.

* DCU, dal: Densitats respectives.

* SCU, SAL: Secció dels conductors.

Dividint les dues expressions s'obté:

Aïllant el pes de l'alumini és:

Per tant, la línia d'alumini pesa la meitat que la de coure, de manera que
en aquest aspecte l'alumini és més avantatjós.

2.2.3. Comparació entre les resistències mecàniques a tracció a igualtat

de resistència elèctrica i longitud

Estudiem la tensió màxima a tracció que pot suportar un cable de coure i

un altre d'alumini a igualtat de resistència elèctrica i longitud, basant-nos en
l'apartat 2.2.1.

Sigui TCU la tensió màxima a tracció del coure i tal la de l'alumini:

sent:

* SCU, sal: Càrrega de trencament dels dos materials.

* SCU, SAL: Secció dels conductors.

Dividint les dues expressions s'obté:

Per tant

TCU @ TAL

2.2.4. Comparació entre els costos a igualtat de resistència i longitud

Estudiem els costos d'una línia de coure i una altra d'alumini per a la
mateixa longitud i resistència elèctrica.

Sent CCU el cost del coure i Cal el de l'alumini, tenim:

CCU = PCU PCU

Cal = Pal pal

on:

* PCU, Pal: pes del coure i l'alumini.

* PCU, pal: preu unitari dels dos materials.

Dividint les dues expressions s'obté:

Aïllant el cost de l'alumini:

Cal = 0,25 CCU

Per tant, una línia d'alumini és quatre vegades més barata que una de
coure.

2.2.5. Comparació entre els calors emmagatzemats a igualtat de

resistència i longitud

Comparem la quantitat de calor que emmagatzema una línia de coure i

una altra d'alumini per a la mateixa temperatura, la mateixa resistència i la
mateixa longitud.

Sent QCu la quantitat de calor per el coure i Qal per l'alumini s'obté:

QCu = MCU CCU t = SCu L DCU CCU t

Qal = MAL Cal t = SAL L dal Cal t

On:

* MCU, mal: massa del coure i l'alumini.

* CCU, Cal: calor específica del coure i l'alumini.

* DCU, dal: densitat dels dos materials.

* T: temperatura aleatòria.

* L: longitud de la línia.

Dividint les dues expressions és:

Aïllant Qal queda:

Per tant s'obté que:

Qal = 1,13 QCu

Comprovem doncs que l'alumini reté més calor que el coure, i encara que
això és un inconvenient en electricitat, no és perjudicial per a les línies
d'alta tensió aèries.

En el cas de motors, transformadors i alternadors s'utilitza el coure ja que

l'augment de temperatura és ja força apreciable.

2.2.6. Avantatges i inconvenients

 1 º) De les comparacions efectuades en els apartats anteriors s'arriba a la
conclusió que l'alumini és el material més recomanable per al cable de les
línies d'alta tensió.

2) El coure s'utilitza en línies especials com són les situades als voltants
de mines, fàbriques de tipus químic i proximitats del mar. Els àcids, la sal i
els sulfats ataquen molt més a l'alumini que al coure. Es tindrà en compte
que la vida mitjana d'una línia aèria d'alta tensió és d'uns 25 anys, i que
l'alumini pot suportar durant tot aquest temps les condicions adverses
anteriorment citades.

3 º) El coure es pot soldar amb estany perfectament. L'alumini es pot

soldar, però en condicions i mitjançant soldadures molt especials, però això
es soluciona a les línies d'alta tensió realitzant els empalmaments amb
maniguets.

4 º) L'alumini és molt abundant en la naturalesa, no sent així en el cas del

coure.

2.2.7. Exemple

Sigui una línia trifàsica de longitud L = 100 km., Amb un cable de

diàmetre D = 20 mm. Vegem el cost d'aquesta línia en el cas de construir-la
amb cable de coure o d'alumini.

Cable de coure:

Com és trifàsica: VTCu = 3 VCu = 94.200 dm3

Resulta finalment que:

Cable d'alumini
 Com és trifàsica: VTAl = 3 Val = 156.372 dm3

Resulta finalment que:

2.3. CÀLCUL DE LA SECCIÓ DELS CONDUCTORS D'UNA LÍNIA

La secció dels conductors, d'una banda depèn de:

a) El seu cost, que constitueix sempre un capítol de gran importància.

b) La seva resistència elèctrica, que provoca l'energia perduda en ells per efecte Joule

c) La caiguda de tensió que tant influeix en el bon funcionament dels receptors.

A més, la secció dels conductors ha de ser adequada a la intensitat del corrent

prevista, per impedir una elevació de temperatura perillosa.

Qualsevol que sigui la naturalesa del conductor (coure, alumini, etc.) Les seves
condicions de refredament depenen de la manera d'estar instal lat (nu, cobert, aeri,
subterrani, etc.) I per tant, també d'això depèn la quantitat de calor desenvolupada per
efecte Joule perquè assoleixi el conductor la temperatura màxima admissible, o el que és
el mateix, la secció mínima que pot tolerar per a un valor donat de la corrent.

Però, si bé no hem de donar-li una secció inferior, sí que podem donar-li una major,
ja sigui per tal de disminuir la pèrdua d'energia fins al valor convenient, perquè
l'economia resultant de l'explotació i instal lació sigui màxima, o bé atenent que la
caiguda de tensió no passi d'un cert límit, compatible amb el bon funcionament dels
receptors.

Com a primera aproximació per a calcular la secció d'un conductor, podríem dir que
en línies de 220 V. es col.loquen seccions que equivaldrien a 1 mm ² per cada quilowatt
de potència. Si suposem un receptor que consumeix 2 kW. a 220 V. tindrem:

Si per la regla anterior es posa una secció de 2 mm ², resulta una densitat de corrent
de:
 Naturalment aquesta no és una forma molt ortodoxa de calcular la secció d'un
conductor, encara que en ocasions serveix per obtenir una primera idea, per tant hem de
estudiar d'una manera més tècnica.

Tres són els conceptes que cal tenir en compte en el càlcul de la secció dels
conductors:

a) Secció atenent a l'elevació de temperatura, o densitat màxima admesa.

b) Secció atenent a la caiguda de tensió.
c) Secció més econòmica.

Aquests tres criteris són independents i el més desfavorable d'ells serà el que, en
definitiva, fixi el valor de la secció.

Tenint en compte que l'escalfament és independent de la longitud, el que no passa

amb la caiguda de tensió, el criteri que marcarà el valor de la secció en conductors de
gran longitud serà el b) mentre el criteri a) serà el dominant en el càlcul de conductors
de reduïda longitud.

De tota manera, en el cas de molt altes tensions, la mínima secció dels conductors ve
imposada, en general, per la condició de no donar lloc a l'efecte corona que estudiarem
més endavant.

2.3.1. Secció mínima d'un conductor atenent a l'elevació de la seva temperatura

Si anomenem R a la resistència del conductor i I a la intensitat del corrent, l'energia

(R I2 t) transformada en calor en un temps t, va escalfant el conductor fins a arribar a
l'equilibri entre la calor desenvolupat i la calor perdut per refredament , equilibri que es
verifica per a una certa diferència entre la temperatura del conductor i la de l'ambient.

Si anomenem M a la calor perdut (expressat en calories) per unitat de superfície de

refredament, grau de diferència de temperatura i unitat de temps, per L la longitud del
conductor i per p el perímetre de la seva secció, la diferència entre la temperatura T,
aconseguida per aquell i la To l'ambient, s'ha de satisfer l'equilibri tèrmic "calor
generada és igual a calor dissipat":

On R depèn de la naturalesa del conductor i M de les condicions en què es verifiqui el

refredament.

Tenint en compte el valor de R en funció de la longitud i de la secció és:

Pel que queda:

Aquesta expressió és general per a tots els casos i demostra que l'elevació de
temperatura és independent de la longitud i que per a una mateixa corrent i secció, o les
mateixes condicions de refredament, l'elevació de temperatura és tant menor com més
gran sigui el perímetre, o el que és el mateix, per a una mateixa elevació de temperatura,
el corrent I admissible per a una secció donada augmenta amb el perímetre d'aquesta.

Aïllant ara la intensitat, podem obtenir fàcilment la densitat:

D'on deduïm entre altres coses, que la densitat de corrent depèn del perímetre i de la
secció del conductor, augmentant la densitat amb la relació perímetre / secció.

En dependre el valor de M d'una sèrie de condicionaments, com ara si el conductor

està nu o recobert, si és fil o cable, si està brillant o per contra s'ha oxidat, etc., Fa que
aquesta fórmula tingui escassa aplicació pràctica .

El Reglament de Línies Elèctriques d'Alta Tensió imposa, en l'article 22, la densitat

de corrent màxima que poden suportar els diferents conductors, de les línies aèries.

ALEACIO
SECCIÓ ALUMINI N
COBRE
N O ALUMINI
O
(mm²) (A/mm²) (A/mm²) (A/mm²)
10 8,75 - -
15 7,6 6 5,6
25 6,35 5 4,65
35 5,75 4,55 4,25
50 5,1 4 3,7
70 4,5 3,55 3,3
95 4,05 3,2 3
125 3,7 2,9 2,7
160 3,4 2,7 2,5
200 3,2 2,5 2,3
250 2,9 2,3 2,15
300 2,75 2,15 2
400 2,5 1,95 1,8
500 2,3 1,8 1,7
600 2,1 1,65 1,55

Per a cables d'alumini-acer es prendrà en la taula el valor de la densitat de corrent

corresponent a la seva secció com si fos d'alumini i el seu valor es multiplicarà per un
coeficient de reducció que segons la composició serà de:

* 0,902 per a la composició (30 +7).

* 0,926 per a la composició (6 +1) o (26 +7).

* 0,941 per a la composició (54 +7).

 Per als cables d'aliatge d'alumini-acer es procedirà de forma anàloga partint de la
densitat de corrent corresponent a l'aliatge d'alumini, emprant-se els mateixos
coeficients de reducció en funció de la composició.

La taula II del Reglament de Baixa Tensió (MIE BT 004), limita la intensitat màxima
admissible per a cables trenats.

Taula II
Intensitat màxima admissible en ampers per cables aïllats trenats en feix (servei
permanent) t = 40 º C

Naturaleza del conductor

Sección Cobre Aluminio
nominal
mm2 Tipo de aislamiento
V R/I V R/I
4 36 41 - -
6 47 52 - -
10 64 72 50 56
16 86 95 67 75
25 115 130 89 100
35 140 155 110 120
50 170 190 135 150
70 220 245 170 190
95 265 295 205 230
120 - - 240 265
150 - - 275 305

V = Policlorur de vinil
R = Polietilè reticulat
I = Polietilè clorosulfonat

2.3.2. Secció mínima d'un conductor atenent a la caiguda de tensió

La secció dels conductors ve imposada en molts casos per la màxima caiguda de

tensió admissible.

Suposem una línia de longitud L a la que hem aplicat una tensió inicial E, obtenint en
l'altre extrem la tensió E '.
 Sabem que quan la intensitat sigui petita la tensió E 'serà pràcticament igual a E, però
en canvi, quan tinguem una intensitat màxima, la caiguda de tensió serà també màxima i
els receptors es veuran afectats per fluctuacions de tensió tot i ser constant el valor E.

Cal calcular la secció dels conductors amb la condició que en ser recorreguts per la
corrent màxima, la resistència dels mateixos no doni lloc a una diferència V = E - E
'major del límit assignat a la caiguda de tensió en% en funció d'E '.

Enviat V, calculem la secció dels conductors tenint en compte les pèrdues produïdes
en els trams AB i CD.

Per tant:

Per al cas de subministrament a un habitatge a 220 V., el Reglament marca caiguda

de tensió del ± 7%, el que suposa una oscil lació admissible compresa entre 204,6 V i
235,4 V.

2.3.3. Secció d'un conductor atenent a l'economia comparada de la instal lació i de

l'explotació, secció i densitat més econòmica

L'energia perduda per efecte Joule en un conductor, és tant menor com més gran sigui
la seva secció.

D'altra banda, el produir energia ens costa una certa quantitat de diners, i el deixar de
vendre proporciona un menor ingrés; des d'aquest punt de vista ens convé una secció el
més gran possible. Per contra, com més gran és la secció més elevat és el cost dels
conductors i, per tant, més alt seran els interessos i l'amortització del capital emprat en
adquirir-los.

Per tenir en compte aquestes dues tendències oposades, hem de fer el càlcul dels
conductors de manera que la suma de despeses anuals originats per un i altre concepte
sigui el menor possible.

La pèrdua per efecte Joule dóna lloc a un cert despesa anual, i l'amortització i interès
del capital emprat en els conductors representa, també representa altra despesa anual.
Com tots dos varien en sentit invers, podrem trobar una secció per a la qual la despesa
total de l'any, suma dels dos anteriors, sigui mínim.
 El cost anual, A1, de l'energia perduda per efecte Joule és:

on I és la intensitat de corrent prevista per cada conductor i suposada constant, L és la

longitud total dels conductors de què consta la línia, t és el nombre d'hores durant el
qual passa aquest corrent al cap d'un any ip és el valor, en pessetes, de cada watt hora
perdut.

El cost d'una canalització elèctrica es compon de dos sumands, un que podem

considerar independent de la secció, encara que exactament no sigui així, com és el cost
de pals, aïlladors, etc., I un altre, el valor dels conductors, proporcional a seu pes i, per
tant al seu volum, quan el conductor és nu, i, aproximadament, en la majoria dels casos,
també proporcional al volum quan aquell és cobert.

Trucant "m" al que costa per metre de conductor el primer dels esmentats sumands, el
valor total del mateix és "ml"; de la mateixa manera, designat per "n" el preu d'aquest
conductor per metre de longitud i unitat de secció, i designant per L aquesta longitud, el
cost dels conductors és "NLS" i el capital invertit en la instal lació ve donat per la suma
"mL + NLS".

L'anualitat "a", necessària per amortitzar aquest capital en un nombre d'anys donat, i
amb un interès imposat pel preu del diner, segons època, localitat i condicions del
mercat, suposa una despesa anual A2, de la canalització, donat per la igualtat:

La despesa total de l'any és, per tant:

Com A és funció de S, A = f (S), per a deduir la secció que fa mínim aquesta despesa,
anomenada secció més econòmica, derivem en relació amb S i igualem a zero la
derivada:

per la qual cosa resulta que:

El mínim buscat s'obté, com veiem, quan les despeses anuals deguts a la pèrdua
d'energia i al cost del conductor són iguals.

Atès que la densitat de corrent és d = I / S, s'obté:

Per tant la densitat més econòmica, que anomenem, serà:

Com ja hem dit, el preu total del conductor en una línia és:

on L s'expressa en metres i S en mm quadrats.

Com que "n" és el preu d'un conductor d'1 m de longitud i 1 mm2 de secció, el seu
pes unitari serà:
i el seu preu

Sent "d" la seva densitat i "N" el preu del quilogram del conductor.

Substituint aquest valor de n tindrem en l'equació de:

sent P el preu del kWh atès que p = P 10/03

Finalment deduirem la secció més econòmica:

EXEMPLE

1 º) Sigui una línia d'alumini de resistivitat r = 0,03 W mm2 / m, el cost d'instal lació
del conductor és de 400 Pts / kg., El preu del kW. és de P = 10 Pts / kWh, el coeficient
d'amortització és de a = 20% i el temps de funcionament anual és de t = 3.000 h.
Calcular la densitat més econòmica.

d = 2,70 gr/cm3; N = 400 Pts / kg; a = 20% = 0,20

= 0,03 W mm2 / m; t = 3000 h; P = 10 Pts / kWh

Substituint els valors en la fórmula és:

2 ª) Sigui una línia de coure de resistivitat 0,018 O mm2 / m, el cost d'instal lació del
conductor és de 800 Pts / kg., El preu del kWh és de P = 10 Pts / kWh, el coeficient
d'amortització és de a = 20% i el temps de funcionament anual és de t = 3.000 h.
Calcular la densitat més econòmica.

d = 8,8 gr/cm3; N = 800 Pts / kg. ; A = 20% = 0,20

= 0,018 O mm2 / m; t = 3000 h; P = 10 Pts / kWh

Substituint en la fórmula és:

2.3.4. Influència de la tensió sobre la secció

 El mateix en el cas de corrent continu que en el de altern, de qualsevol nombre de
fases, per a una mateixa potència (i un mateix factor de potència en el cas de corrent
altern) el valor eficaç de la intensitat en els conductors d'una línia o distribució elèctrica
està en raó inversa a la tensió emprada i, per tant, la pèrdua en aquells està en raó
inversa del quadrat de la dita tensió.

Si per exemple, dues línies trifàsiques d'idèntica longitud han de transmetre la

mateixa potència W, amb igual factor de potència i amb les mateixes pèrdues p, a
tensions compostes diferents E i E ', tindrem, trucant I i I' a les intensitats,

sent R i R 'les resistències i S i S' les seccions de cada un dels tres conductors d'una i
altra línia:

Aïllant la intensitat i la resistència de les expressions anteriors queda:

Substituint la intensitat en l'expressió de la resistència s'obté:

Per tant la relació R / R 'és:

A més, com les seccions estan en raó inversa de les resistències:

Finalment resulta que:

La secció dels conductors varia doncs, en raó inversa del quadrat de la tensió
emprada. Utilitzant una tensió doble reduirem el pes de coure a la quarta part, amb una
tensió triple necessitarem la novena part de coure, etc.

Es comprèn, per tant, l'interès que suposa la possibilitat, ja aconseguida actualment,

de construir aïlladors i transformadors per a molt altes tensions, mitjançant els quals
sigui possible transportar, econòmicament, enormes potències a molt llargues
distàncies, amb conductors de poca secció i amb petita pèrdua.

El que s'ha manifestat no vol dir, però, que sempre sigui la tensió més alta la més
econòmica, perquè el preu dels aïlladors, mida de les torres, etc., Creix també
ràpidament amb la tensió i el mateix passa amb els transformadors i aparellatge en
general.
 La tensió més econòmica depèn de la potència a transmetre i de la longitud de la línia
i s'ha de determinar, en cada cas per temptejos, fent diversos pressupostos a diferents
valors.

En molts casos la tensió ve ja imposada per tractar-se de la distribució de la zona o

per raons de normalització alienes al transport.

2.3.5. Influència de la naturalesa del corrent sobre la secció

2.3.5.1. Comparació entre una línia de corrent continu i una altra alterna monofàsica

Comparem la secció emprada en una línia de corrent continu i en una altra de corrent
altern monofàsic que presenten la mateixa longitud L, la mateixa potència a transmetre
W, les mateixes pèrdues pi la mateixa tensió E.

Cridem I de la intensitat, R a la resistència i S a la secció de la línia de corrent

continu.

Anomenem I 'a la intensitat, R' a la resistència, S 'a la secció i cos j al factor de

potència de la línia de corrent altern monofàsic.

Per tant tindrem:

W = E I; p = 2 R I2

W = E I 'cosj; p = 2 R' I'2

Aïllant la intensitat i la resistència de les expressions anteriors queda:

 Substituint la intensitat en l'expressió de la resistència s'obté:

Per tant la relació R / R 'és:

A més, com les seccions estan en raó inversa de les resistències:

Finalment obtenim que:

Com la relació de les seccions depèn del factor de potència, fem l'anàlisi per als
valors de cos més freqüents:

Si cos = 1 S = S '

Si cos = 0,9 S = 0,81 S '

Si cos = 0,8 S = 0,64 S '

Si cos = 0,7 S = 0,49 S '

Veiem que en el cas de ser cos j = 1, les seccions de contínua i alterna són iguals,
però això no passa gairebé mai, el més lògic és tenir un factor de potència de 0,8. Per
tant, en principi, és millor transportar en contínua que en altern.

Malgrat l'avantatge a favor del corrent contínua, aquesta no ha pogut ser emprada fins
ara en els transports d'energia d'alguna longitud per la dificultat de generar-a grans
tensions i la impossibilitat que encara hi ha per obtenir aquestes per transformació
estàtica i de una forma econòmica.

2.3.5.2. Comparació entre una línia alterna bifàsica i una altra alterna trifàsica

Comparem la secció emprada en una línia de corrent altern bifàsica i en una altra
altern trifàsic que presenten la mateixa longitud L, la mateixa potència a transmetre W,
les mateixes pèrdues p, la mateixa tensió composta E i el mateix factor de potència cos
j.

Cridem I de la intensitat, R a la resistència, S a la secció d'un conductor i ST a la

secció total de la línia alterna bifàsica.

Anomenem I 'a la intensitat, R' a la resistència, S 'a la secció d'un conductor i S'T a la
secció de la línia alterna trifàsica.

Per tant tindrem:

Aïllem la intensitat i la resistència de manera que:

Substituint la intensitat en l'expressió de la resistència queda:

Per tant la relació R / R'es:

Com que les seccions estan en raó inversa a les resistències és:

Tenint en compte que la secció total és ST = 2 S per a la línia bifàsica i S'T = 3 S 'per a
la trifàsica, s'obté:
 És a dir:

Veiem que transportant a trifàsica la secció és menor que en bifàsica, per tant el pes
del conductor també és menor.

Si ara comparem una línia trifàsica amb una exafásica, naturalment obtindríem un
menor pes de conductor per a la línia exafásica. No obstant això, atesa la complijidad
que això suposaria en els transformadors, aïlladors, interruptors, etc., Podem assegurar
que gairebé la totalitat dels transports d'energia elèctrica es realitzen amb tres
conductors.

De vegades veurem línies de 6, 9 o 12 conductors, aquests casos corresponen sens

dubte a línies trifàsiques dobles, triples o quàdruples.

Aquests casos es justifiquen pel fet que per una línia de secció S pot circular una
intensitat menor que per una altra doble de secció S / 2, segons es pot apreciar a la taula
de densitats màximes exigides pel reglament.

2.3.5.3. Comparació entre una línia de corrent continu i una altra alterna trifàsica.

Comparem la secció emprada en una línia de corrent continu i en una altra de corrent
altern trifàsic que presenten la mateixa longitud L, la mateixa potència a transmetre W,
les mateixes pèrdues P i la mateixa tensió composta E.

Cridem I de la intensitat, R a la resistència, S a la secció d'un conductor i ST a la

secció total de la línia de corrent continu.

Anomenem I 'a la intensitat, R' a la resistència, cos al factor de potència, S 'a la secció
d'un conductor i S'T a la secció total de la línia de corrent altern trifàsic.
 Per tant tindrem:

W = E I; p = 2 R I2

Aïllant la intensitat i la resistència de les expressions anteriors queda:

Substituint la intensitat en l'expressió de la resistència, s'obté:

Per tant la relació R / R 'és:

A més, com les seccions estan en raó inversa de les resistències, queda:

Tenint en compte que la secció total per a la línia de corrent continu és ST = 2 S i que
per a la línia trifàsica és S'T = 3S ', s'obté:

Resulta que:

Com la relació de les seccions depèn del factor de potència, fem l'anàlisi per a
diferents valors del factor de potència.

Si cos = 1 S'T <ST

 Si cos = 0,866 S'T = ST

Si cos <0,866 S'T> ST

Si cos> 0,866 S'T <ST

De la qual cosa deduïm que és millor el transport en trifàsica amb factors de potència
compresos entre 0,886 i 1. Per tant en les línies d'alta tensió interessa fer el transport
amb valors de factor de potència igual a 1 i injectar corrent reactiva en les proximitats
dels abonats.

3.1. CONDUCTORS

3.1.1. Conductors per a línies aèries

Els conductors, per les característiques elèctriques pròpies del material, poden ser de
coure, alumini i alumini-acer i es presenten normalment nus. Aquests conductors van
subjectes als aïlladors, aquests, a través dels ferratges, són col locats a les creuetes, que
al seu torn, es col.loquen sobre el pal que els manté distanciats del sòl.

3.1.1.1. Conductor d'alumini-acer

Aquests conductors estan format per diversos filferros d'alumini, d'igual o diferent
diàmetre nominal, i de filferros d'acer galvanitzat. Els filferros van cablejats en capes
concèntriques. Els filferros centrals són d'acer i les capes exteriors la formen filferros
d'alumini.

Aquest tipus de conductors té un inconvenient pel que fa als d'alumini exclusivament,

és el seu major pes. No obstant això, són grans avantatges ja que tenen una major
resistència mecànica, podent disminuir amb això el nombre de suports i de aïlladors al
poder-se augmentar la longitud de les obertures.

Són aquests conductors els més àmpliament utilitzats en les línies aèries de mitjana i
alta tensió, ja que, al tenir menys pes i preu, han desplaçat als conductors de coure.

Coefic.
Diámetro de Carga
Denomina- Sección Diámetro Resist. eléct. Peso Módulo
Cables o aparente dilatació mín.
elástico n
conductor Hilos (nº)
final E
es ción D (mm) total (mm) a 20º C P (kg/km) α ºC de rotura
(kg/mm2)
2
S (mm ) R (Ω /km) Q (kg)

Acero- LA 20 5,4 17,8 6+1 1,8 1,88 62 590

Aluminio LA 28 6,7 27,6 6+1 2,24 1,215 96 905

LA 30 7,14 31,1 6+1 2,38 1,074 107,6 1.007

8 100 19,1 10-6
LA 40 8,4 43,1 6+1 2,8 0,778 150 1.350

LA 56 9,5 54,6 6+1 3,15 0,614 189,1 1.670

LA 78 11,34 78,6 6+1 3,78 0,424 272,1 2.359

 LA 80 11,2 74,4 30 + 7 1,6 0,48 277 2.840

LA 110 14 116,2 30 + 7 2 0,307 433 4.400

LA 140 15,7 146 30 + 7 2,24 0,245 543 8 200 17,8 10-6 5.470

LA 145 15,75 147,1 30 + 7 2,25 0,242 547,3 5.520

LA 180 17,5 181,6 30 + 7 2,5 0,197 676 6.630

-6
HALCON 21,8 281,1 26 + 7 3,4; 2,7 0,122 975 7 700 18,9 10 8.820

GAVIOTA 25,4 381,5 54 + 7 2,8 0,087 1276 7 000 19,3 10-6 11.135

CONDOR 27,8 455,1 54 + 7 3,08 0,072 1522 12.950

CARDENAL 30,4 546,1 54 + 7 3,4 0,059 1826 15.535

-6
PINZÓN 32,8 635,5 54 + 19 3,6; 2,2 0,052 2121 6 800 19,4 10 18.235

Les formacions emprades en els conductors d'alumini-acer són:

- Formació 6+1: ànima d'acer, composta d'un filferro i capa d'alumini, de

6 filferros.

- Formació 30+7: ànima d'acer, composta d'un filferro central i una capa
de sis filferros; alumini en dues capes superposades de 12 i 18 filferros.

- Formació 54+7: ànima d'acer, composta d'un filferro central i una capa
de sis filferros; alumini en tres capes superposades de 12, 18 i 24 filferros.

El diàmetre dels filferros d'alumini és igual que el dels d'acer. A la taula

següent es representen les característiques dels conductors alumini-acer
normalitzats.

3.1.1.2. Cable aïllat unipolar

És un conductor format per una corda d'alumini sobre la qual s'extrusiona

una fina capa de clorur de polivinil, plastificat i estabilitzat, que
impermeabilitza el conductor i el protegeix dels agents atmosfèrics, evitant
d'aquesta manera els efectes que li pogués produir els ambients més
desfavorables, fins i tot els molt corrosius. La seva aplicació es redueix a
línies de baixa tensió.

Aquest cable és adequat per a línies aèries sobre aïlladors, però no per a
la derivació d'una línia aèria a l'interior d'un edifici. El càlcul per a la seva
estesa es realitzarà de la mateixa manera que en els cables nus d'alumini
per a línies de baixa tensió.

Els avantatges d'aquest tipus de cables són:

- Gran durada de la línia en mitjans corrosius, a causa de la protecció

exercida per la capa de clorur de polivinil.
 - Major regularitat en el subministrament d'energia a la línia, a causa de
l'absència de curtcircuits ocasionats per contactes accidentals, branques
d'arbres o altres elements que puguin caure o tocar els conductors.

- Eliminació total de riscos d'accidents, deguts a contactes de persones

amb la línia i descuits en el treball dels operaris propers a una línia de
tensió.

3.1.1.3. Cable aïllat multipolar trenat

En les xarxes de distribució, per reemplaçar a les línies aèries de coure nu

o aïllat, s'ha generalitzat un nou tipus de muntatge a partir de cables
trenats.

Estan constituïts per tres cables unipolars de camp radial, aïllats

individualment sense funda exterior, cablejats sobre un nucli central format
per una corda portant d'acer de 50 mm ² de secció, protegida generalment
amb una capa de clorur de polivinil.

Els conductors trenats de mitjana i alta tensió es componen de les

següents capes:

- Conductor generalment d'alumini.

- Capa semiconductora.

- Aïllament de polietilè reticulat o etilè-propilè.

- Capa semiconductora.

- Pantalla de fleixos de coure o corona de filferro de coure.

- Coberta de clorur de vinil negre.

Els avantatges que presenten els cables trenats són:

- Avantatge d'acoblar els tres conductors voltant d'un cable fiador.

- L'escalfament mutu entre fases és notablement més feble que en un

cable trifàsic.

- Facilitat de fabricació, muntatge i reparació, en presentar les avaries

gairebé sempre en una sola fase.

- En l'alimentació de petits nuclis rurals, en què les línies nues presenten

perill i la canalització subterrània és molt costosa, s'empra aquest tipus de
cable com a solució intermèdia, per millorar l'estètica.
 - L'absència de suports facilita la circulació sobre les voreres i els carrers.

Les intensitats de càrrega admissibles s'han determinat segons normes

per a cables instal a l'aire amb temperatura ambient de 40 º C i
temperatura màxima, en el conductor, de 90 º C en règim permanent.

Intensitats de càrrega admissible en cables en feixos (Cu, Al)

Número Diámetro Peso Radio Longitud Intensidad

aproxima máx.
y sección máximo mínimo Máxima
do adm.
de los
de en
conductor del haz del haz del cable
curvatura régimen
es
por permanen
mm2 mm kg/km mm
bobina te
m a 40º C

A
Conductor
3 (1 x 50) 66,6 3.665 370 300 205
es
3 (1 x 70) 70,8 4.520 410 300 260
de
3 (1 x 95) 74,8 5.470 440 300 315
cobre
Conductor
3 (1 x 50) 66,6 2.775 370 300 160
es
3 (1 x 70) 70,8 3.205 410 300 200
de
3 (1 x 95) 74,8 3.665 440 300 245
aluminio
3 (1 x
77,4 4.000 470 300 285
120)
3 (1 x
81 4.460 500 200 320
150)

3.1.2. Cables per a línies subterrànies

A la figura podem veure les diferents parts que constitueixen els cables
emprats en canalitzacions subterrànies, que són:

1 .- Conductors. Generalment són cablejats i la seva missió és conduir el

corrent. Cada un dels cables s'anomena corda.

2 .- Capa semiconductora. El conductor es recobreix d'una capa

semiconductora, la missió és doble. D'una banda, impedir la ionització de
l'aire, que en un altre cas es produiria en la superfície de contacte entre el
conductor metàl.lic i el material aïllant. I de l'altra, millorar la distribució del
camp elèctric en la superfície del conductor.
 3 .- Aïllant. Cada conductor porta un envoltant aïllant, de diferents
característiques, segons el tipus de cable. S'empra generalment paper
impregnat en oli mineral o aïllants secs com són el policlorur de vinil, el
polietilè, el polietilè reticulat, el cautxú natural o sintètic i l'etilè-propilè.

4 .- Pantalla. S'aplica una pantalla sobre cada un dels conductors aïllats

per tal de confinar el camp elèctric a l'interior del cable i limitar la influència
mútua entre cables propers. La pantalla està constituïda per un embolcall
metàl.lica de coure.

5 .- Farcits. La seva missió és donar forma cilíndrica al conjunt dels tres

conductors.

6 .- Armadura: És un envoltant constituït per cintes, platines o filferros

metàl.lics.

7 .- Coberta. Recobreix exteriorment el cable, protegint l'embolcall

metàl.lica de la corrosió i d'altres agents químics.

Segons la seva configuració, els cables subterranis es poden dividir en

unipolars i multipolars. Pel que fa al camp, es classifiquen en radials i no
radials. I segons l'aïllament en cables amb aïllament sòlid i cables amb
aïllament sòlid i oli.
3.1.2.1. Cable unipolar

Aquest cable s'ha emprat en corrent continu, però en l'actualitat es fa

servir molt en molt alta tensió. Està constituït per una sola ànima, que
gairebé sempre és de secció circular. Els aïllaments i la protecció són
similars al cable multipolar.

En els darrers anys, els augments en la demanda de potència han portat

a l'ús de tensions cada vegada més grans. El problema que es presenta és
el de triar entre cable unipolar i tripolar, depenent dels factors econòmics,
capacitat de transport i despeses d'instal lació.

3.1.2.2. Cable multipolar

S'anomena cable multipolar el format per dos o més conductors, ja siguin

de fases, neutre, protecció o de senyalització, cadascun porta el seu propi
aïllament i el conjunt es pot completar amb envoltant aïllant, pantalla,
recobriment contra la corrosió i efectes químics, armadura metàl.lica, etc.

Els principals tipus de cables multipolars són:

a) Bipolar. Destinat al transport d'energia elèctrica per corrent continu o

monofàsic.

b) tripolar. Empleat en el transport de corrent altern trifàsic. Les formes

dels conductors poden ser circulars o sectorials i la secció de la coberta és
normalment circular.

c) tetrapolar. Està constituït per quatre conductors, tres fases i neutre,

sent aquest de menor secció que les fases.
 3.1.2.3. Cable de camp no radial

El camp elèctric en la massa de l'aïllament no és radial, ja que, a més del

camp a causa del seu propi conductor, incideixen els camps de les altres
dues fases, donant lloc a components tangencials, com es pot veure a la
figura. Aquesta forma de treball no afavoreix l'aïllament, de manera que
queda relegat únicament fins tensions d'uns 15kV.

3.1.2.4. Cables de camp radial

Per evitar els problemes que plantegen els cables de camp no radial es
col loca una pantalla exterior constituïda per un embolcall metàl.lic (cinta de
coure, fils de coure, etc.) Que confinen el camp elèctric a l'interior del cable.

Aquests cables es fan servir en alta tensió i es fabriquen de forma

unipolar o multipolar.

3.1.3. Empalmaments de conductors i cables

Les bobines de cable i els rotllos de conductor tenen una determinada

longitud, en funció del fabricant, del diàmetre del conductor, de les
dimensions de rodet de la bobina, del pes, etc. Per això, en la majoria de les
línies, caldrà utilitzar diversos rotlles o rodets de cable, en conseqüència,
hauran empalmar els extrems dels conductors per tal que compleixin les
dues condicions de continuïtat elèctrica i resistència mecànica.

a) entroncaments en línies aèries

Els dos mètodes més emprats per a la realització de connexions són:

 - Empalmament per compressió.

- Entroncaments en tensió.

Els empalmaments a compressió de cables d'un sol material es realitzen

introduint els cables en el maniguet d'acoblament, una vegada nets per
evitar oxidacions i tenint cura que quedin centrats en ell, a més de quedar
al màxim (un contra un altre); posteriorment, mitjançant unes tenalles de
compressió o premsa hidràulica, es realitzen les esquerdes que deixarà
solidari el maniguet als conductors.

Els empalmaments a compressió de cables alumini-acer es realitzen en

dues fases:

a) Primer es netegen els extrems dels caps, tallant-amb cura els fils
d'alumini que envolten l'acer, la longitud de cable d'acer necessària serà
funció de les dimensions del maniguet d'acer.

b) Una vegada tallats els fils d'alumini en els dos caps, s'introdueix, en un
dels costats, el maniguet d'alumini, després s'introdueixen les ànimes
d'acer en el maniguet d'acer procurant que quedin al màxim i,
posteriorment, es realitza la compressió del manegot acer; conclosa
aquesta última operació, es centra el maniguet d'alumini en l'entroncament
i es realitza la compressió. Quan es realitzen connexions en cables de
seccions importants, les tenalles de compressió no són suficients per a
realitzar aquesta funció i s'ha de fer servir premses hidràuliques reduïdes.

Els empalmaments de tensió es realitzen mitjançant un maniguet femella

en el qual s'introdueixen unes peces còniques que s'allotgen entre les capes
del conductor i, mitjançant molles o rosques, fan que el cable es clau en el
maniguet exterior. Aquest tipus d'acoblament és recomanable quan les
condicions mecàniques a què quedarà subjecte el conductor són molt grans
(grans tensions), recordant que, com més gran és la tensió, més gran és la
pressió entre el conductor i el maniguet exterior (es clava més ).

b) entroncaments en línies subterrànies

Els entroncaments de cables subterranis armats s'han de fer amb cura

per no donar lloc a punts d'aïllament feble en una xarxa. S'utilitzen caixes
metàl.liques o de plàstic per a aquest fi.

Per tal d'obtenir un tancament hermètic, les vores d'una de les meitats de
la caixa porten una ranura i els de l'altra una vora que s'ajusta perfectament
en aquella l'unir les dues meitats, assegurant el tancament per collarets o
brides de pressió atapeïdes per mitjà de cargols i femelles. Efectuat
l'entroncament dels conductors mitjançant maniguets metàl.lics, s'encaixen
les dues meitats, s'estrenyen les femelles de les brides i s'aboca a l'interior
de la caixa per orificis practicats en una de les dues meitats, una substància
aïlladors i no higroscòpica , tal com resina d'epoxi de la casa CIBA (Araldit) i
es taponen els esmentats orificis per mitjà de cargols.

3.1.4. Canalitzacions subterrànies

Quan el cable es vol enterrar directament, per tal que no es faci malbé
amb les pedres o imperfeccions del terreny, s'aboca a l'interior de la rasa i
per sobre del cable, uns 25 cm. de sorra fina, posant un maó de paredat,
rajola o teula, que protegeixi al cable de posteriors actuacions sobre la línia.
A uns 20 cm. del nivell del sòl es col loca una malla senyalitzadora, a fi
d'evitar possibles accidents en alguna excavació posterior. El cable enterrat
ha d'anar perfectament aïllat per a impedir l'aixafament o la perforació del
mateix.

Si el sistema de conducció adoptat és l'ús de canalitzacions de

fibrociment o bancs de tubs, aquests es dipositen sobre el fons de la rasa i
es recobreixen amb formigó, que en forjar, els deixarà completament rígids.
Cal tenir especial cura en la unió dels tubs o multitub, de manera que no
quedin a l'interior de la construcció sortints que deteriorin posteriorment el
cable; de la mateixa manera, les seves juntes han de ser recobertes
especialment de formigó més fluid, amb la finalitat de que no penetri per
elles l'aigua de pluja.

3.1.5. Resistència de l'aïllament d'un conductor

En aquest apartat estudiem la resistència de l'aïllament d'un cable

conductor aïllat, que vindrà donat per l'expressió:
 on r és la resistivitat, l la longitud i S la secció que presenta l'aïllament.

Determinem el valor d'aquesta resistència per a un conductor de ràdio r1

aïllat amb una coberta de gruix r2 - r1. La resistència d'una capa
infinitesimal de l'aïllament situada a una distància r, tenint en compte el
valor de la superfície (S = 2 pr L), serà:

La resistència de tot l'aïllament quedarà calculada en integrar entre els

límits r = r1 ir = r2, per tant:

que resulta finalment:

Anomenant d al gruix del dielèctric (d = r2 - r1), tindrem:

La qual cosa ens indica que per a un mateix gruix de dielèctric, la

resistència de l'aïllament augmenta quan disminueix r1.

Això equival a dir que per a una mateixa resistència d'aïllament, els
cables de poca secció porten gruixos d'aïllament prims i viceversa.

La resistència de l'aïllament pot mesurar pràcticament introduint un tros

de cable en un recipient amb aigua salada, deixant fora els dos extrems,
despullant un d'ells, i aplicant una diferència de potencial V entre aquest
extrem i una placa metàl.lica que s'ha submergit anteriorment en el
recipient.

La figura ens mostra el muntatge ressenyat:

Si s'intercala un galvanòmetre sensible capaç de mesurar la petita

corrent I que pot passar a través de l'aïllament, es determina la resistència
de l'aïllament de la longitud submergida del cable, mitjançant la relació:

Hem de posar un petit interruptor 1 derivat entre els terminals del

galvanòmetre per posar aquest en curtcircuit abans de tancar l'interruptor
2, per tal d'evitar que el corrent de càrrega, deguda a la capacitat del cable,
pugui deteriorar l'aparell. Passats uns segons d'haver tancat 2, ja podem
obrir 1 i es fa la lectura corresponent.

La resistència d'aïllament dels dielèctrics és una magnitud mal coneguda

ja que depèn de molts factors.

3.2. AISLADOR

3.2.1. Condicions generals

Els conductors emprats en línies aèries, a la major part dels casos, són
nus, per tant, es necessita aïllar-los dels suports mitjançant aïlladors,
fabricats generalment amb porcellana o vidre. La subjecció de l'aïllador al
pal es realitza per mitjà de ferramentes. Però a més, un aïllador ha de tenir
les característiques mecàniques necessàries per suportar els esforços a
tracció a què està sotmès.

Tenint en compte el que s'ha exposat, les qualitats específiques que han
de complir els aïlladors són:
 1 .- Rigidesa dielèctrica suficient perquè la tensió de perforació sigui el
més elevada possible. Aquesta rigidesa depèn de la qualitat del vidre o
porcellana i del gruix del aïllador. La tensió de perforació és la tensió a la
qual s'acarnissa l'arc a través de la massa del aïllador.

2 .- Disposició adequada, de manera que la tensió de contorn presenta

valors elevats i per tant no es produeixin descàrregues de contorn entre els
conductors i el suport a través dels aïlladors. La tensió de contorns és la
tensió a la qual s'acarnissa un arc a través de l'aire seguint la mínima
distància entre fase i terra, és a dir, el contorn del aïllador. Aquesta
distància s'anomena línia de fuga.

3 .- Resistència mecànica adequada per suportar els esforços demandats

pel conductor, de manera que la càrrega de trencament d'un aïllador ha de
ser com a mínim igual a la del conductor que hagi de suportar.

4 .- Resistència a les variacions de temperatura.

5 .- Absència d'envelliment.

Els aïlladors són, de tots els elements de la línia, aquells en què es posarà
la màxima cura, tant en la seva elecció, com en el seu control de recepció,
col locació i vigilància en explotació. En efecte, fràgils per naturalesa, es
veuen sotmesos a esforços combinats, mecànics, elèctrics i tèrmics,
col.laborant tots ells a la seva destrucció. Tot nou tipus de aïllador necessita
ser confirmat per un ús molt prolongat, donada la imperfecció del nostre
coneixement en aquesta matèria.

3.2.2. Materials emprats en els aïlladors

Aïlladors de porcellana

La seva estructura ha de ser homogènia i, per dificultar les adherències

de la humitat i pols, la superfície exterior està recoberta per una capa
d'esmalt. Estan fabricats amb caolí i quars de primera qualitat. La
temperatura de cocció al forn és de 1400 º C.

En alta tensió, els aïlladors són de dos, tres o més peces unides amb guix.
Això és degut a que només s'aconsegueix una cocció bona quan el seu gruix
no excedeix de 3 cm.

Aïlladors de vidre

Estan fabricats per una barreja de sorra silícia i de sorra calcària, foses
amb una sal de sodi a una temperatura de 1300 º C, obtenint per moldeig.
El seu color és verd fosc. El material és més barat que la porcellana, però
tenen un coeficient de dilatació molt alt, que limita la seva aplicació en llocs
amb canvis grans de temperatura, la resistència al xoc és menor que en la
porcellana. No obstant això, pel fet que el cost és més reduït i la seva
transparència facilita el control visual, fan que substitueixin en molts casos
als de porcellana.

Aïlladors de esteatita i resines epoxi

S'empren quan han de suportar grans esforços mecànics, pel fet que la
seva resistència mecànica és aproximadament el doble que la de la
porcellana, i les seves propietats aïllants també són superiors, però,
l'inconvenient que tenen és el de ser més cars.

3.2.3. Tipus d'aïlladors

1 .- Aïlladors fixos

Estan units al suport per un ferratge fix i no poden, per tant, canviar
normalment de posició després del seu muntatge. La seva forma general és
la d'una campana que porta a la part superior una gola sobre la qual es fixa
el conductor per una lligadura (de fil de coure recuit per a conductors de
coure o de fil d'alumini per a conductors a base d'alumini). El fill està
encastat en el seu interior i queda sota la campana. Aquest fill pot ser recte
o en forma de coll de cigne. Es poden trobar aïlladors amb l'interior roscat
per a cargolar a la part superior de la tija, disposició que facilita la
substitució d'un aïllador defectuós, evitant desmuntar el fill.

El aïllador fix més simple és el de les línies telefòniques, o el de les línies

de baixa tensió (Model ARVI-12). Quan la tensió és més alta, s'acostuma a
perllongar la línia de fuga donant a la campana ondulacions profundes i
inclinades cap avall, quan la mida del aïllador és gran o la campana és
complicada, no pot fabricar d'una sola peça, de manera que ha d'estar
constituïda per la unió de 2, 3 o 4 campanes superposades, unides per guix
o ciment (model ARVI-32).

Els grans aïlladors fixos corresponen a una tensió de servei de 63 kV.

Poden ser de porcellana o vidre.

2 .- Aïlladors en cadena o suspesos

Estan constituïts per un nombre variable d'elements segons la tensió de

servei, aquestes cadenes són mòbils al voltant del seu punt d'unió al suport,
ia més, les articulacions entre elements han de tenir prou llibertat perquè
els esforços de flexió quedin esmorteïts; aquestes articulacions solen ser de
ròtula.

Aquest tipus de aïllador és el més emprat en mitjana i en alta tensió, ja

que presenta els següents avantatges:
 1 .- Permet elevar la tensió de funcionament amb només augmentar la
longitud de la cadena, és a dir, afegint més elements.

2 .- No s'interromp el servei per trencament d'un aïllador, ja que la

cadena segueix sustentant el conductor.

3 .- Presenta una gran economia en la reparació de les cadenes, ja que

només cal canviar l'element avariat.

Hi ha diversos tipus de aïlladors de cadena, que a continuació estudiem:

a) caputxa-fill: Aquest aïllador es compon d'una campana de porcellana o

vidre, en forma de disc i que porta a la part inferior algunes ondulacions. A
la part superior de la campana està encastada una caputxa de fosa o acer, i
en la seva part inferior en un forat bastant reduït, porta un fill segellat al
aïllador. Tija i caputxa s'adapten un i altre per una articulació de ròtula,
formant d'aquesta manera una cadena tan llarga com es vulgui. Es
fabriquen en porcellana o vidre temperat. Existeixen nombrosos models
amb diverses característiques elèctriques i mecàniques. A títol d'exemple es
donen les especificacions per a un aïllador de suspensió model 1512 fabricat
per viques.

La figura següent ens mostra la disposició dels aïlladors en una cadena

de suspensió o en una cadena d'amarratge.

b) Motor: Aquest element està constituït per un nucli cilíndric de

porcellana de diàmetre comprès entre 60 i 85 mm., i proveït de dues
faldilles amples, en els dos extrems estan encastats 2:00 caperutxes
anàlogues a les dels aïlladors caperutxa-fill. La unió dels aïlladors Motor
entre si es fa amb un petit fill cilíndric acabat en dues ròtules.

La diferència essencial entre l'aïllador motor i l'element caputxa-tija

resideix en el fet que el primer és rigorosament imperforable en servei,
mentre que el segon pot, en certes circumstàncies, perforar abans de ser
contornejat, especialment per l'acció simultània d'esforços mecànics i
accions elèctriques.

c) Langstab: Aquest model és una ampliació del aïllador Motor i

s'anomena Langstab (llarga línia de fuga). Està constituït per un llarg
cilindre de porcellana de 80 a 100 cm., Amb ondulacions bastant profundes i
acabat en dues caperutxes.

3 .- Aïlladors especials

a) antiboira: La seva principal característica consisteix a tenir ondulacions

més profundes que permetin una major tensió de contorn.

b) De costa: La campana exterior és més ampla i alta, de manera que

protegeix completament contra la rosada a les faldilles interiors. Els dipòsits
d'humitat (boira, rosada, condensació d'origen variable) el mateix que el
dipòsit de cossos conductors estranys (fums industrials) redueixen
considerablement la tensió de contorn dels aïlladors. Quan es combinen les
dues accions, arriben a impedir l'explotació de la xarxa a la seva tensió
nominal. S'imposa un augment del nivell d'aïllament, o la utilització
d'aïlladors d'un calibre superior al que seria estrictament necessari en
circumstàncies normals. La protecció més difícil de realitzar és la de línies
en regions industrials, ja que els dipòsits contaminants s'introdueixen en
totes les canaletes del aïllador, on són portades a vegades per la mateixa
humitat.
AISLADOR FIX MODEL ARVI-12 (Vidre)

Tensió mínima de Contorn en sec 52 kV.

Tensió mínima de Contorn sota pluja 34 kV.

Tensió mínima sota pluja a 50 Hz durant 1 minut 32 kV.

Tensió mínima de perforació en oli 80 kV.

Tensió nominal normal d'utilització 10 kV.

Longitud mínima de la línia de fuga 250 mm.

Càrrega mínima de trencament a la flexió 1.200 kg.

Pes net aproximat 1,7 kg.

AISLADOR FIX COMPOST MODEL ARVI-12 (Vidre)

 Tensió mínima de Contorn en sec 92 kV.

Tensió mínima de Contorn sota pluja 65 kV.

Tensió mínima sota pluja a 50 Hz durant 1 minut 60 kV.

Tensió mínima de perforació en oli 135 kV.

Tensió nominal normal d'utilització 20 kV.

Longitud mínima de la línia de fuga 510 mm.

Càrrega mínima de trencament a la flexió 1.200 kg.

Pes net aproximat 3,9 kg.

AISLADOR DE SUSPENSIÓ MODEL 1512 (Vidre temperat)

CARACTERÍSTICAS ELEMENTALES DE LAS CADENAS

N 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Vs 78 130 180 225 270 310 350 395 435 475
Vl 45 80 115 150 185 215 250 290 325 360
 Tensió de perforació en oli 130 kV.

Longitud de la línia de fuga 291 mm.

Càrrega de trencament mecànica, mínima garantida 12.000 kg.

Esforç permanent normal 4.800 kg.

Pes net aproximat 4,4 kg.

On:

N = Nombre d'elements per cadena.

Vs = Tensió de Contorn en sec a freqüència industrial a kV.

Vl = Tensió de Contorn sota pluja a freqüència industrial a kV.

AISLADOR DE SUSPENSIÓ MODEL 1515-P PER atmosfera contaminada

 Tensió de perforació en oli 130 kV.

Longitud de la línia de fuga 510 mm.

Càrrega de trencament mecànica, mínima garantida 16.500 kg.

Esforç permanent normal 6,600 kg.

CARACTERÍSTICAS ELEMENTALES DE LAS CADENAS

N 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Vs 100 170 235 305 370 425 490 540 595 650

Vl 50 80 130 170 215 250 290 335 385 420

Pes net aproximat 8,3 kg.

On:

N = Nombre d'elements per cadena.

VS = Tensió de Contorn en sec a freqüència industrial a kV.

VL = Tensió de Contorn sota pluja a freqüència industrial a kV.

3.2.4. Assaigs de aïlladors

Sotmetre els aïlladors a una sèrie d'assaigs ens permet comprovar si

tenen les característiques mecàniques i elèctriques per a les quals han estat
fabricats. Analitzarem la qualitat de la porcellana o del vidre, la tensió de
contorn en sec o en pluja, la tensió de perforació i la resistència mecànica
del aïllador.

a) Assaig de la qualitat de la porcellana i del vidre

Un assaig elemental per adonar-nos de la qualitat de la porcellana i de la

seva bona vitrificació consisteix en trencar el aïllador i examinar les
superfícies de fractura, que han de ser brillants i homogènies i en cap cas
presentaran fissures, forats o bombolles. Es comprova també que l'esmalt
superficial estigui exempt d'esquerdes, sigui dur i inatacable pels agents
atmosfèrics. També resulta interessant estudiar la porositat de la porcellana
i la seva variació amb els canvis de temperatura.

Els aïlladors de vidre s'analitzen amb llum ordinària i polaritzada,

comprovant l'absència de fissures i de bombolles.

b) Assaig de contorn

En aquest assaig es comprova si la tensió de contorn és realment

l'especificada pel fabricant. Aquesta tensió és aquella en què es produeix un
arc o descàrrega disruptiva per la superfície de l'aïllament entre el suport
metàl.lic i el conductor.

L'assaig es realitza sotmetent l'aïllador a una tensió cada vegada més

elevada entre la caputxa i el fill, fins que es produeix l'arc elèctric, en
aquest moment estarem davant la tensió de contorn.

L'assaig es realitza també sota pluja artificial controlada amb una

inclinació de 45 º sobre l'aïllador. La tensió de contorns sota pluja és menor
que en condicions normals però sempre ha de ser superior a la tensió
nominal d'ocupació del aïllador.

Els aïlladors es fabriquen amb l'interior ondulat amb la finalitat

d'augmentar la longitud que ha de recórrer l'arc elèctric perquè salti.
Aquesta distància s'anomena línia de fuga i és una característica
fonamental en els aïlladors.

c) Assaig de perforació

La tensió de perforació és aquella en què es produeix el trencament del

aïllador, ja que l'arc elèctric travessa el vidre o la porcellana.

Amb freqüència industrial, la perforació del aïllador no pot ser obtinguda

estant envoltat d'aire, ja que saltaria l'arc per la superfície i no per l'interior.
Per tant s'impedeix la formació de l'arc de Contorn submergint el aïllador en
oli mineral, amb la qual cosa es pot elevar la tensió de prova fins a obtenir
el trencament o la perforació del aïllador.

Ferramenta i formes de suspensió per a cadenes d'aïlladors

d) Assaig mecànic

Els aïlladors es sotmeten durant 24 hores consecutives a un esforç

mecànic de tracció aplicat axialment, igual al especificat pel fabricant.
 A la figura següent es representen els ferratges i formes de suspensió per
a cadenes d'aïlladors:

3.2.5. Repartiment de potencial entre els diferents elements d'una

cadena de suspensió

La tensió de contorn en sec d'un element caperutxa-tija normal (model

1512) de 254 mm. de diàmetre és de 78 kV. Quan es forma una cadena de
n elements no es té una tensió de contorns de n. 78 kV. sinó inferior. Per
exemple:

5 elements suporten 270 kV. (Mitjana de 54 kV.)

10 elements suporten 475 kV. (Mitjana de 47,5 kV.)

15 elements suporten 670 kV. (Mitjana de 44,6 kV.)

Això es deu a la desigual repartició del potencial al llarg de la cadena.

Des del punt de vista de les capacitats, una cadena de aïlladors és
equivalent al conjunt de condensadors connectats com es mostra en la
figura següent per al supòsit de tres elements.

Com es dedueix de la simple inspecció de la figura, el corrent de

capacitat a través de l'element més proper a la línia és major que la de tots
els altres i va disminuint en cada un d'ells amb el seu lloc de col.locació, en
l'ordre conductor -suport, succeint el mateix amb la diferència de potencial
soferta pels mateixos i l'expressió és:

Anomenem C a la capacitat que presenta cada aïllador, ca la capacitat de

cada un respecte a terra, Vn al potencial del conductor de la línia amb
relació a terra, Vn-1 al potencial en la unió dels dos últims elements, etc .. I
ja que les corrents de capacitat estan en fase (avançades p / 2 sobre les
tensions) tenim:

i1 = i'1+ i''1
i'1 = i'2 +i''2
...................

Com en general es verifica que I = C V, queda:

C (Vn - Vn-1) = C (Vn-1 - Vn-2) + C Vn-1

C (Vn-1 - Vn-2) = C (Vn-2 - Vn-3) + C Vn-2
.................................................. ...................

Dividint per C i fent K = c / C resulta que:

Vn - Vn-1 = Vn-1 - Vn-2+ k Vn-1

Vn-1 - Vn-2 = Vn-2 - Vn-3+ k Vn-2

.............................................

S'obté el següent sistema d'equacions:

Vn = (2 +k) Vn-1 - Vn-2

Vn-1 = (2+ k) Vn-2 - Vn-3
..................................

EXEMPLE

Sigui una cadena de suspensió de tres aïlladors sotmesos a una tensió de

75 kV.; Sabent que k = 0,2, trobar la tensió que suporta cada aïllador.

Apliquem la fórmula general:

Vn = (2+ k) Vn-1 - Vn-2

Vn-1 = (2 +k) Vn-2 - Vn-3

i com Vn-3 = 0, substituint, queda:

Vn-2 = 19,5 kV.

Vn-1 = 42,9 kV.

El aïllador més proper al suport suporta una tensió de:

19,5 kV.

el següent aïllador suporta:

42,9 kV - 19/05 kV = 23,4 kV.

i el aïllador més proper al conductor suporta:

75 kV - 42,9 kV = 32,1 kV.

3.2.6. Grau d'aïllament

Es diu grau d'aïllament a la relació entre la longitud de la línia de fuga

d'un aïllador (o la total de la cadena) i la tensió entre fases de la línia.

El grau d'aïllament ve donat per l'expressió:

on:

* GA = grau d'aïllament (cm / kV).

* LF = línia de fuga (cm).

* E = tensió composta més elevada (kV)

* N = nombre de aïlladors de la cadena.

Els graus d'aïllament recomanats, segons les zones que travessen les
línies, són els següents:

ZONAS GA (cm / kV)

Forestales y agrícolas 1,7 - 2

Industriales y
2,2 - 2,5
próximas al mar
Fábricas de
2,6 - 3,2
productos químicos

Centrales térmicas > 3,2

EXEMPLE

Sigui una línia de 132 kV. que està situada en una zona forestal i agrícola.
Calcular el nombre de aïlladors de la cadena suposant que es len elements
caputxa-tija de referència 1512 fabricats per Esperanza SA

Del catàleg de aïlladors sabem que la línia de fuga per a un element és de

291 mm.

El Reglament ens marca que la tensió més elevada per a una línia de 132
kV. és de 145 kV.

Substituint els valors en la fórmula obtenim per a un grau d'aïllament de

2:

per tant la cadena serà de 10 aïlladors.

3.3. SUPORTS

Es denominen suports als elements que suporten els conductors i altres

components d'una línia aèria separant-los del terreny; estan sotmesos a
forces de compressió i flexió, a causa del pes dels materials que sustenten
ia l'acció del vent sobre els mateixos.

Encara que les prescripcions oficials estableixen que els pals podrien ser
de qualsevol material, sempre que es compleixin les degudes condicions de
seguretat, només s'utilitzen per construir suports la fusta, el formigó i l'acer.

Segons la seva funció, els pals en una línia, es poden classificar en:

-Suports d'alineació: La seva funció és només suportar els conductors i

cables de terra, són emprats en les alineacions rectes.
 -Suports d'angle: Empleats per sustentar els conductors i cables de terra
en els vèrtexs o angle que forma la línia en el seu traçat. A més de les
forces pròpies de flexió, en aquesta classe de suports apareix la composició
de les tensions de cada direcció.

-Suports d'ancoratge: La seva finalitat és proporcionar punts ferms en la

línia, que limiten i impedeixin la destrucció total de la mateixa quan per
qualsevol causa es trenqui un conductor o suport.

-Suports de fi de línia: Suporten les tensions produïdes per la línia, són el

seu punt d'ancoratge de major resistència.

-Suports especials: La seva funció és diferent a les enumerades

anteriorment, poden ser, per exemple, encreuament sobre ferrocarril, vies
fluvials, línies de telecomunicació o una bifurcació.

3.3.1. Pal de fusta

És el més generalitzat i econòmic de fabricació. El seu camp d'aplicació

és gairebé exclusivament en línies de baixa tensió. Com a excepció, i quan
els trams de línia són rectes, s'empra en línies de mitjana tensió, sempre
que la tensió no sobrepassi els 30 kV.

Normalment els pals de fusta emprats en les línies són de pi, avet i
castanyer; aquest últim és de més durada però el seu preu és més elevat i,
per tant, disminueix la seva aplicació.

La vida d'un suport de fusta és relativament curta, la putrefacció de la

fusta es fa sentir amb més intensitat a la part inferior. La vida mitjana és
aproximadament de 10 anys. Es pot arribar a doblar aquesta durada
protegint el pal mitjançant tractament amb imprimació protectora.

La substància que fonamentalment constitueix aquesta imprimació és la

creosota, la seva injecció presenta l'inconvenient de tornar bruts els pals pel
que fa al seu maneig es refereix, però el seu caràcter insoluble la fa molt
recomanable.

Avantatges i inconvenients:

- Lleugeresa i consegüent facilitat de transport

- Sota preu enfront del formigó i acer

- Vida mitjana relativament curta.

- No permet la instal lació de grans obertures.

 - Esforç disponible a cap i alçada limitats.

3.3.2. Pal de formigó armat

El pal de formigó armat és el més utilitzat en les línies elèctriques de

baixa i mitja tensió. Com a dada confirmatiu es pot indicar que, del total de
pals fabricats a França en els últims anys, el 85% han estat de formigó
armat.

Els pals de formigó tenen l'avantatge de no necessitar conservació i la

seva durada és il limitada, però tenen l'inconvenient que el seu cost és
major que els de fusta i, com el seu pes és gran, augmenten les despeses
de transport quan no es fabriquen al lloc d'emplaçament, tendeixen a
desplaçar els pals de fusta a partir dels 15 kV. i en alguns casos, en baixa
tensió.

Amb la finalitat de millorar les qualitats del formigó armat, la fabricació

dels mateixos es porta a terme mitjançant vibració, centrifugació i
actualment per precompressió.

Els pals més emprats en instal lacions elèctriques, en l'actualitat, es

poden veure a la figura de la pàgina següent. Segons el sistema de
fabricació es divideixen en:

- Pals de formigó armat vibrat.

- Pals de formigó armat centrifugat.

- Pals de formigó armat pretensat.

Avantatges i inconvenients:

- Àmplia gamma de mides i resistències.

- Permeten obertures molt grans.

- Tenen vida il limitada.

- Són més cars i pesats que els de fusta.

- Tenen més fràgils que els de fusta.

3.3.2.1. Pal de formigó armat vibrat

És un sistema nou de pal de formigó armat, és a dir, els materials

emprats en la fabricació d'un pal de formigó armat es sotmeten a unes
vibracions, bé sigui a través de l'armadura, o bé amb l'ajuda de vibradors
ordinaris, aconseguint que la massa de formigó es vagi assentant i reduint
el volum d'aire oclòs. La freqüència de les vibracions oscil.len entre 5000 i
24000 vibracions per minut.

La secció d'aquests pals sol ser rectangular o en forma de doble T. Tenen

altures compreses entre els 7 i els 18 metres.

El pal de formigó vibrat és el més estès de tots, ja que té l'avantatge de

poder fabricar en el lloc d'implantació, reduint així els costos de transports.

3.3.2.2. Pal de formigó armat centrifugat

La seva forma és troncocònica i la seva armadura és longitudinal i

transversal. L'armadura longitudinal es reparteix uniformement, en la seva
secció circular, i cèrcols mitjançant l'armadura transversal, formada per dos
o més espirals de sentit contrari atropellades al llarg de l'armadura
longitudinal.
 Es fabriquen en motlles de fusta, que giren al voltant del seu eix a una
gran velocitat, sobre unes 800 rpm, comprimint el formigó per la força
centrífuga, quedant una superfície exterior compacta i un gruix adequat,
formant bloc amb les armadures metàl.liques i deixant la part inferior buida.
El desmotllar pot fer-se l'endemà de l'operació, però el transport no es pot
realitzar fins després d'unes 3 setmanes.

En alguns casos especials, l'armadura longitudinal no es reparteix

uniformement en la secció circular, aconseguint un pal amb diferent
resistència a les diferents direccions.

La seva aplicació principal és en muntatges de línies elèctriques i com

pals per a enllumenat públic. En línies elèctriques es fan servir, sobretot, en
electrificacions rurals, línies d'alta i baixa tensió, ferrocarrils, electrificacions
de tramvies, etc. A enllumenat satisfà totes les exigències d'alçada i esforç.
Les línies muntades amb aquest tipus de pals són molt variades, des de
baixa tensió fins tensions de 220 kV., I, combinant diversos pals, es poden
aconseguir construir suports d'angle, ancoratge, derivació, etc. i
subestacions.

No es fan servir en llocs de difícil accés, per la dificultat de transport, ja

que no es poden fabricar en tallers provisionals col.locats a les rodalies de la
línia.

3.3.2.3. Pal de formigó armat pretensat

És una tècnica nova a la fabricació de pals de formigó, emprant-se cada

dia més per ser més barats que els de formigó corrent, en requerir menys
material fèrric. Es fabriquen amb formigó vibrat i porten al seu interior
filferros d'acer que se sotmeten a tensió abans de colar el formigó. Quan el
formigó adquireix cert grau d'enduriment, es tallen els fils; en quedar sense
tensió, els fils tendeixen a escurçar-, però, al impedir la massa de formigó,
comprimeixen aquesta, convertint-se en un suport pretensat.
 3.3.3. Suports metàl.lic

El metall més utilitzat en la fabricació d'aquest suport és l'acer en forma

de tub o bé de perfils laminats en L, U, T, I, etc., En alguns casos s'utilitza
ferro fos o aliatges lleugers d'alumini-acer. Per unir els diversos perfils
s'utilitzen reblons, cargols, perns i, en alguns casos, la soldadura.

Els pals metàl.lics es classifiquen en:

- Pals tubulars.
- Pals perfils laminats.
- Pals de gelosia.

3.3.3.1. Pals metàl.lic tubular

Està format per tubs d'acer de diferents diàmetres, fabricats d'una sola
peça, amb un o diversos estrenyiments o fabricats de diverses peces, amb
juntes tubulars o cilíndriques, mitjançant cargols.

El pal tubular és lleuger i resistent i d'aspecte exterior molt bo. S'empra

lar a l'interior de poblacions.

3.3.3.2. Pal metàl.lic de perfils laminats

Empleat gairebé exclusivament en baixa tensió, està format per perfils

d'U, I, etc., I amb la unió o acoblament de diversos d'aquests perfils.

3.3.3.3. Pal metàl.lic de gelosia.

Aquest tipus de correu s'empra sobretot per a línies de distribució de

mitjana tensió i per al transport d'altes i molt altes tensions. Està construït
per perfils laminats o rodons, muntats en gelosia i units als muntants per
reblons, cargols o soldadura. Es construeixen generalment en dos o quatre
muntants.

Els pals de gelosia de dos muntants s'empren per a xarxes de mitja

tensió; estan constituïts per dos perfils en U, i la gelosia està formada per
platines de secció rectangular o per perfils laminats en L.

Els pals de gelosia de quatre muntants són de forma troncopiramidal, de

quatre cares iguals, en alguns casos, poden ser també de forma
rectangular. Les gelosies laterals s'organitzen preferentment en forma
d'entramat triangular senzill, amb una inclinació d'uns 30 graus.

Seguidament s'exposen els tipus de torres més emprades, entenent per

torre el pal metàl.lic de gelosia emprat en línies de transport de molt altes
tensions. La seva forma i dimensions dependrà dels esforços a què estiguin
sotmesos, de la tensió de la línia i de la distància entre pals.
3.4 .- FONAMENTACIONS PER SUPORTS DE LÍNIES ELÈCTRIQUES

L'estudi de les fonamentacions dels suports utilitzats en les línies elèctriques, està
basat en les forces exteriors que actuen sobre un determinat suport, les quals han de
contrarestar amb les que es transmeten a la part del suport que es troba encastada en el
terreny.

El Reglament de Línies Elèctriques Aèries d'Alta Tensió RLAT en el seu Article 31,
preveu la possibilitat que certs suports de fusta i formigó no portin fonamentació, en
aquest cas exigeix que aquests suports es troben encastats en el terreny una profunditat
mínima

on:

h és l'altura del encastament (mínim 1,3 metres)

HT és l'alçada total del suport.

Tanmateix, els suports formats per estructures metàl.liques i els de formigó armat, en
la seva quasi totalitat, porten una fonamentació de formigó que ajuda a contrarestar les
forces exteriors que tendeixen a provocar la bolcada del suport. De tots els mètodes
utilitzats per calcular les fonamentacions dels suports de línies elèctriques, el més
comunament utilitzat és el mètode de Sulzberger, i és que el que exposem tot seguit.

Per calcular les dimensions de la fonamentació d'un suport, el primer que haurem de
conèixer és el moment de bolcada del suport, el qual ve determinat per la fórmula:

on:
 Mv és el moment de bolcada de totes les forces exteriors expressada en metres per
tona (mt)
F és la força flector resultant que actua sobre el suport en tones. Generalment se sol
prendre l'esforç en punta del suport escollit.
H és l'altura sobre el terreny, fins al punt d'aplicació de F, en metres.
h és l'alçada de la fonamentació en metres.

Ara bé, aquest moment de bolcada hem contrarestar d'una banda amb el moment
estabilitzador del terreny M1 i per una altra amb el moment estabilitzador del bloc de
formigó i el pes propi del suport M2

El moment estabilitzador del terreny podem calcular mitjançant la fórmula:

en què:

M1 és el moment estabilitzador del terreny expressat en mt

Ch és el coeficient de compressibilitat a la profunditat "h".
tag a és la tangent de l'angle de gir de la fonamentació.
a és el costat de la base de la fonamentació en metres (se suposa quadrada).
h és l'alçada de la fonamentació en metres.

L'article 31, Quadre n º 4, de RLAT ens dóna els valors dels diferents coeficients de
compressibilitat a 2 m de profunditat "K", i en el mateix quadre, apartat b), admet la
proporcionalitat d'aquest coeficient amb la profunditat, per tant haurem de

També el mateix article, ens diu que l'angle de gir de la fonamentació no ha de tenir
una tangent superior a 0,01.

Substituint aquests valors en la fórmula general, tindrem:

K és el coeficient de compressibilitat del terreny a 2 metres de profunditat, que

podrem reduir-lo a tres valors

K = 20 kg/cm3 per terrenys forts.

K = 10 kg/cm3 per a terrenys normals.
K = 5 kg/cm3 per terrenys fluixos.

Alguns autors i fabricants, també solen utilitzar com a valors de K, 16, 12 i 8 kg/cm3.

El moment de les càrregues verticals o moment estabilitzador del bloc de formigó i

del pòsit del suport, es pot calcular mitjançant la fórmula:

sent:
 M2 el moment de les càrregues verticals en m.t.
Pciment el pes de la fonamentació en tones.
Papoyo el pes del suport en tones.
a la banda de la base de la fonamentació en metres.

Aquesta fórmula podem posar-la en funció del volum de la fonamentació "h a2", ja
que si tenim present que la densitat del formigó és 2,2 Tn/m3, podrem posar

Com ja hem exposat, el moment de bolcada ha de ser contrarestat amb el moment

estabilitzador del terreny i amb el moment estabilitzador del bloc de formigó i del
suport, per tant,

tenint en compte un cert coeficient de seguretat "n", (segons el Reglament RLAT, el

coeficient de seguretat, en hipòtesis normals, no haurà de ser inferior a 1,5.) haurem d'

per tant

Les incògnites en aquesta fórmula són dos "h" i "a", per tant podem assegurar que hi
ha infinites solucions possibles, però no obstant això, les solucions pràctiques poden
quedar limitades a una sèrie de resultats lògics, totes elles teòricament vàlides.

Si ara suposem que és el valor de "h" el que anem a predeterminar, fàcilment

arribarem a la següent equació de tercer grau:

la qual ens permet calcular el valor corresponent de "a".

Per suports formats per estructures metàl.liques d'alçades compreses entre 8 i 20

metres, podrem partir de valors de "h" entre 1,1 i 2,5 metres, per a terrenys normals,
obtenint d'aquesta manera parells de valors (h, a), d'entre els que triarem el parell que
més ens convingui.

Per suports de gran envergadura, és obvi que les alçades de les fonamentacions
presentaran valors pràctics superiors, els quals haurem d'anar assajant i comprovant fins
a obtenir un que compleixi els nostres desitjos.

Entre el fons de la fonamentació i el final del suport hi ha una distància anomenada

"solera base" que sol ser de l'ordre de 0,2 metres per terrenys fluixos, 0,10 metres per a
terrenys normals i 0,05 metres per terrenys forts. En general aquest valor té escassa
influència en el càlcul dels suports, de manera que en algunes ocasions pot menysprear.

Suports a base de perfils de ferro es fabriquen en totes les altures i esforços útils en
punta. Seguidament donem les dades dels diferents suports de la sèrie C-500, de la casa
difunt, el esforç en punta és de 500 kg.

CARACTERÍSTIQUES DELS SUPORTS TIPUS C-500

Anch Altur Altur

Anch
Peso o en a a
o en
Designa la sobre total
la
ción cabe el
base HT
kg. za suelo
mm. (m)
mm H (m)
C-500-10 254 716 510 8,72 10

C-500-12 307 786 510 10,65 12

C-500-14 372 866 510 12,61 14

C-500-16 427 936 510 14,56 16

C-500-18 497 1.018 510 16,52 18

C-500-20 562 1.088 510 18,48 20

C-500-22 642 1.170 510 20,46 22

C-500-24 727 1.240 510 22,44 24

C-500-26 807 1.322 510 24,42 26

C-500-28 892 1.392 510 26,4 28

C-500-30 977 1.474 510 28,38 30

Si el fabricant, com en aquest cas, ens dóna l'alçada total del suport i l'altura sobre el
sòl, el valor de "h" es pot deduir immediatament ja que

h = HT-H solera

El càlcul de la fonamentació dels suports de formigó armat, és similar al dels suports

de perfil de ferro. Únicament direm que és convenient tenir en compte les
Recomanacions UNESA sobre les alçades de les fonamentacions, ja que recomanen que
tinguin un valor
 Com que la fórmula general està en funció de l'altura del suport sobre el sòl H,
fàcilment deduirem que

H = HT - h solera

menyspreant el valor de la solera, i substituint H en la fórmula general, tindrem:

Amb el valor de "h" recomanat per Unesa ja podem determinar el valor de "a".

Els suports de formigó d'alçades compreses entre 7 i 12 metres solen tenir un

diàmetre a la base entre 0,20 i 0,30 metres (veure taula al final), de manera que
fàcilment podrem deduir que valors de "h" de l'ordre de 1,2-2 metres, per a terrenys
normals, ens donaran valors de "a" molt ajustats a la realitat pràctica. Cal tenir present
que el valor de "a", per lògica, ha de ser major que el diàmetre de la base del suport, un
valor entre dos i tres vegades més gran, sembla raonable.

És convenient observar a la fórmula general el poc que influeix el pes del suport en
els resultats finals. Això es pot comprovar molt fàcilment variant el pes del suport en el
programa; traurem la conclusió que si en algun moment desconeixem aquesta dada, es
pot substituir per un aproximat.

Seguidament, donem les característiques més importants dels suports de la SÈRIE

AL de Pals Romero SA

CARACTERÍSTIQUES DE POSTE DE FORMIGÓ ARMAT Centrífugues PER ALTA

TENSIÓ

Altura Peso DIMENSIONES ESFUERZO LIBRE EN PUNTA (kg)

HT (m) (kg) (mm) (Coeficiente de seguridad 2,5)

a b E 100 125 160 200 250 315 400 500 630

7 325 125 195 60

8 375 125 205 60

7 420 155 225 65

8 525 155 235 65

9 675 155 245 65

10 725 155 255 65

11 800 155 265 65

12 875 155 275 65

7 575 185 255 70

8 690 185 265 70

9 800 185 275 70

10 900 185 285 70

11 1.025 185 295 70

12 1.150 185 305 70

4.1. RESISTÈNCIA ELÈCTRICA en corrent altern. EFECTE Kelvin

4.1.1. Resistència elèctrica

La resistència dels conductors és la causa principal de la pèrdua

d'energia en les línies de transport. Entenent per tal resistència,
l'anomenada resistència efectiva del conductor, el valor en ohms ve
donat per:

i que no hem de confondre amb la resistència del conductor al pas del

corrent contínua, que té per expressió:

on r és la resistivitat, L la longitud i S la secció del conductor.

4.1.2. Efecte Kelvin

Només en corrent continu la distribució de corrent a la secció del

conductor és uniforme. En corrent altern ia mesura que augmenta la
freqüència, les diferències entre la densitat de corrent en les diferents
zones d'una secció transversal es fa més notòria. Aquest fenomen es
coneix com a efecte licular o efecte Kelvin.

Partint de les equacions de Maxwell s'obté l'equació general d'ona

que descriu el comportament general d'un camp electromagnètic:

Atès que aquesta equació regeix el cas general, podem

particularitzar per a un medi material que sigui bon conductor. Com
que no hi ha densitat volumètrica de càrrega, "r / i" és zero. D'altra
banda, en un medi conductor lineal, homogeni i isòtrop es verifica
que J = s E, de manera que l'equació anterior ens queda de la forma:

Com que és bon conductor, els corrents de conducció són molt

superiors a les de desplaçament, és a dir, s és molt més gran que i,
de manera que menyspreem el terme corresponent i substituïm E pel
seu valor (E = J / s).
 Resolent l'equació per a la direcció z obtenim:

J = Jo e-az i j (w t - az)

El terme de ex (wt - az) indica la variació sinusoïdal de l'ona, però com

només ens interessa l'atenuació, treballem amb:

J = Jo e-az (1)

on:

* J: densitat de corrent a l'interior del conductor.

* Jo: densitat de corrent en la superfície del conductor.
* Z: distància a la superfície del conductor.
* A: constant d'atenuació donada per:

sent:

w és la pulsació.
f la freqüència.
m la permeabilitat magnètica
s la conductivitat.

Podem obtenir una gràfica amb els diferents valors de J / J0 en funció de

z.

Observem que en la superfície del conductor J és igual a Jo, però a

mesura que ens apropem a l'interior del conductor, la densitat de corrent
disminueix de forma exponencial.

De la gràfica podem definir la distància de penetració l com el valor en

què es produeix una atenuació de 1 / i, és a dir, d'un 63% del valor a la
superfície. Per tant:

En vista de tot això podem afirmar que per a conductors el radi sigui
superior a 3 l, tota la corrent circularà per la corona compresa entre la
superfície i la distància l representada a la figura.
 Per a un conductor d'alumini i una freqüència industrial de 50 c / s
obtenim un valor de l de 11,7 mm., De manera que en els conductors que
no superin aquest ràdio hi haurà una distribució del corrent bastant
uniforme. Per contra, en conductors de major radi s'accentuarà la
concentració en les zones perifèriques en comparació amb les centrals.

Atès aquest mal aprofitament del conductor es produeix un augment de

la resistència efectiva en comparació amb la resistència en corrent
contínua.

La distància de penetració l varia extraordinàriament amb la freqüència, i

com vam comprovar en la fórmula, si la freqüència augmenta, l disminueix.
Açò pot fer que el transport a freqüències situades en el rang de les
telecomunicacions s'utilitzin conductors buits, ja que tot el corrent circularà
per la superfície.

Com els conductors emprats en les línies aèries d'alta tensió no tenen
ràdios superiors a 3l, cometríem un error en afirmar que tota la corrent
circula per la corona de gruix l. Per aquest motiu, per comparar les
resistències en corrent alterna i en corrent continu, aplicarem la fórmula de
Rayleigh que s'obté de desenvolupar adequadament l'expressió (1):

Sent

* R: resistència quilomètrica a la freqüència f (W / km.)

* R0: resistència quilomètrica en corrent continu (W / km.)
* F: freqüència de treball (Hz)
* M: permeabilitat magnètica.

Construïm una taula on figura el valor R, el de R0 i la diferència en tant

per cent per a cada tipus de cable normalitzat amb el seu diàmetre
corresponent D:

D R Ro
CABLE (mm (Ω /k (Ω /k %
) m.) m.)
1,851 1,851 0,00
LA - 20 5,4
9 9 2
1,195 1,195 0,00
LA - 28 6,7
5 4 5
0,765 0,01
LA - 40 8,4 0,765
1 4
0,604 0,604 0,02
LA - 56 9,5
6 4 2
0,468 0,468 0,03
LA - 80 11,2
7 5 7
LA - 0,300 0,299 0,09
14
110 1 8 1
 LA - 0,239 0,14
15,7 0,239
140 3 3
LA - 0,192 0,191 0,22
17,5
180 3 9 2
HALCO 0,120 0,119 0,56
21,8
N 4 7 8
GAVIO 0,085 0,084 1,11
25,4
TA 9 9 5
COND 0,071 0,070 1,61
27,8
OR 4 2 8
CARDE 0,057 2,36
30,4 0,059
AL 6 9
Com observem a la taula, només per a cables amb elevat diàmetre
s'obtenen diferències apreciables entre la resistència en corrent alterna i en
contínua.

Nosaltres emprarem sempre el valor de R0 en parlar de la resistència

d'un conductor i emprarem aquest valor en tots els càlculs.

4.2. EFECTES DE LA Autoinducció i INDUCCIÓ MÚTUA

4.2.1. Coeficient d'autoinducció aparent

En un conductor que forma part d'un circuit recorregut per un corrent

altern sinusoïdal, d'intensitat eficaç I, el valor eficaç de la diferència de
potencial corresponent és:

on R és la resistència elèctrica, w és la pulsació (w = 2 pf) i £ és el coeficient

d'autoinducció corresponent al conductor.

Podem representar gràficament la fórmula anterior:

El coeficient d'autoinducció es defineix per l'expressió:

és a dir, la força electromotriu d'autoinducció desenvolupada en el

conductor en un instant donat, presa amb signe negatiu, dividida per la
velocitat de variació del corrent en cada instant.
 Ja que la intensitat instantània respon a la fórmula:

i = Io sin w t

sent Io la intensitat màxima, podem aïllar la fem d'autoinducció del paràgraf

anterior de la forma:

Si ara suposem que un conductor que anomenem 1 és a prop d'altres

conductors 2, 3, 4, ... i tots ells estan recorreguts per corrents elèctriques i1,
i2, i3, i4 ... les coses canvien substancialment, ja que caldrà tenir present la
influència que sobre un conductor exerceix la resta.

La f.e.m. induïda en el conductor 1 causa de la pròpia corrent i1 serà:

Però la f.e.m. induïda en el conductor 1 ja no és deguda únicament a la

variació del corrent i1 en aquest conductor, sinó també a les variacions dels
corrents i2, i3, i4, ... que recorren els altres conductors, ja que aquestes
creen camps magnètics que indueixen altres fems a 1. Aquestes f.e.m.s.
depenen dels coeficients d'inducció mútua M21, M31, M41, ... del conductor
1 amb relació a cada un dels altres.

Els coeficients d'inducció mútua poden definir per una relació anàloga a
la abans expressada per £:

Així, la f.e.m. induïda en el conductor 1 deguda a la variació de i2 serà:

 La f.e.m. induïda en el conductor 1 deguda a la variació de i3 serà:

La f.e.m. induïda en el conductor 1 deguda a la variació de i4 serà:

La diferència de potencial V1 produïda en el conductor 1 és igual a cada

moment a la caiguda òhmica R1 i1 més una fem d'inducció e1T que al seu
torn és la suma de la fem d'autoinducció e1 creada per i1, i de les fems e2,
e3, e4, ... d'inducció mútua degudes a les variacions de i2, i3, i4, ...

Així la f.e.m. e1T és igual a:

Podem prescindir dels signes sabent que el resultat és negatiu:

En ser e1T una suma de freqüències sinusoïdals, sabem que serà igual a
l'expressió:

sempre que determinem adequadament els valors de £ A1 i de d1. L'angle

d1 surt com a conseqüència que la suma vectorial de E1, E2, E3, E4, ... no
ha de ser necessàriament perpendicular al vector R i1 de caiguda de tensió
òhmica, tal com es lustra en la figura.

Comparant les dues expressions anteriors s'observa que el coeficient £ A1 equival a

un coeficient fictici de autoinducció, anomenat coeficient d'autoinducció aparent, en el
qual està englobat el de autoinducció 1 £ i els d'inducció mútua M21, M31, M41 ...

De la mateixa manera podem expressar el valor de les fems e2T, e3T, e4T, ... en
funció dels coeficients d'autoinducció aparent £ A2, £ A3, £ A4, ... :
 En l'obtenció d'aquestes igualtats hem suposat que els conductors estaven col locats
d'una forma arbitrària, però si els haguéssim suposat equidistants i recorreguts per
idèntiques corrents, les igualtats serien les mateixes.

4.2.2. Valors del coeficient d'autoinducció aparent

Per obtenir el valor del coeficient d'autoinducció operem amb un conductor 1 que està
proper a altres 2, 3, ... i que es troba sota la seva influència. Els conductors estan
recorreguts per corrents i1, i2, i3, ... La situació dels conductors és totalment aleatòria.

Utilitzant la imatge de les línies de força concebuda per Faraday per representar un
camp magnètic, pot admetre que les línies de força circulars del camp magnètic a causa
de i1 són radials des de l'eix cap a la perifèria, en començar el corrent, i es reconcentren
una altra vegada en aquell quan aquesta cessa.

Admès aquesta manera de veure el camp magnètic, cap de les línies de força interiors
a l'element considerat, compreses entre aquest i l'eix, tenen influència sobre aquest
element, però tot el flux exterior haurà tallat a aquest, en establir o anul.lar, i per tant
només el flux exterior haurà de ser considerat en avaluar la força electromotriu
d'autoinducció.

Tot això ens porta a la conclusió que un conductor envoltat per altres és tallat per tres
fluxos de naturalesa diferent:

1 .- Un primer flux correspon al format per la corrent i1 des de la perifèria del

conductor fins a l'infinit.

2 .- Un segon flux també format per i1 i que es localitza a l'interior del conductor.

3 .- I un tercer flux que serà igual a la suma dels fluxos originat pels conductors
propers i recorreguts pels corrents i2, i3, ..., que també tallen el conductor considerat.
 Primer flux

Vegem primerament el valor del flux exterior al conductor 1 i que és originat per la
corrent que per ell circula.

El corrent i1 origina una intensitat de camp magnètic H a l'exterior del conductor,

d'expressió:

Per tant, el camp magnètic B serà:

B=mH=mrmoH

Però com el valor de la permeabilitat relativa del medi mr és igual a 1 en el nostre

cas, i com mo és igual a 4p en unitats UEE, queda:

Si considerem un punt a una distància x de la perifèria del conductor, el flux a què

està sotmès un element infinitament petit dS per unitat de longitud, dS = dx, serà:

substituint B i integrant des r fins a un valor R considerat com infinit, queda:

i finalment resulta:

F 1 = 2 i1 (ln R - ln r)

Segon flux:

El segon flux és igual a la suma dels fluxos originats pels conductors propers.

El corrent i2 del conductor 2 crearà també un flux i aquest només envoltarà al filet
comprès entre les superfícies cilíndriques de radis d 'i R, i d' la distància del filet a l'eix
O2. Com s'observa a la figura, d 'és pràcticament igual a la distància entre O1 i O2, a la
qual anomenarem d1.

El flux originat pel conductor 2 és el següent:

per tant

Anàlogament s'obté el flux que fa el conductor 3:

que substituint queda:

Amb la resta de conductors s'actuarà de la mateixa manera, i se n'obtindrà idèntics

resultats.

Tercer flux

Per calcular el flux que talla l'interior del conductor 1, de radi r, produït pel corrent i1,
comencem per trobar el flux que talla a una corona circular de radi interior ai d'exterior
r.

La intensitat de corrent en un cilindre de radi x comprès entre Ayr (r ² x ³ a) és una

fracció de la intensitat total i1, de valor:
 El camp magnètic a aquesta distància valdrà:

El flux FC en la corona de gruix (r - a) valdrà per unitat de longitud:

que desenvolupant resulta:

El valor del flux en aquesta corona de ràdio interior a és un cas particular que ens
hem plantejat, però no és el flux que talla el conductor de radi r, ja que corones de ràdio
gran donen fluxos grans i corones de ràdio petit donen fluxos petits . Així doncs, el flux
que talla el conductor haurà de correspondre amb el valor mitjà del flux de les infinites
corones que es puguin formar i els radis estaran compresos entre 0 i r.

La mitjana del flux FCM a l'interior del conductor a causa de la corrent i1, serà el
valor mitjà dels elements deguts a les corrents compreses en les superfícies anulars ds =
2 pa dóna, estès aquest valor mitjà a tota la superfície p r ² de la secció del conductor.

fent les operacions oportunes queda:

En el cas de dos conductors podem representar gràficament el camp magnètic

que es crea i els fluxos corresponents.
 El flux total a considerar per unitat de longitud com a causant de la força
electromotriu d'inducció en el conductor 1 és:

F T = F l +F cm+ F 2+ F 3 ... =

= 2 i1 (ln R - ln r) +i1 / 2 +2i2 (ln R - ln d1) +2 i3 (ln R - ln d2) ... =

= I1 / 2 +2 ln R (i1 i2 i3 ...) - 2 i1 ln r - 2 i2 ln d1 - 2 i3 ln d2 - ...

sigui quin sigui el tipus de línia, monofàsica, bifàsica, trifàsica, es verifica que

i1+ i2+ i3 ... = 0

pel que queda:

FT = i1/2- 2 i1 ln r - 2 i2 ln d1 - 2 i3 ln d2 - ...

La força electromotriu per unitat de longitud originada per aquest flux és la

següent:

4.2.3. Coeficient d'autoinducció en el cas d'una línia monofàsica

Com una línia monofàsica està formada per dos conductors recorreguts per
corrents i1 i i2, es verifica que:

Per tant

Com que la fórmula general té l'expressió:

substituint queda:

Comparant amb l'expressió (1) resulta:

i tenint en compte l'expressió (2) obtenim:

i amb el valor de di1/dt anterior, es té:

el que implica que:

cos w t = cos (w t ± d1) ® d1 = 0

ia més:

Donant els valors corresponents a £ 1 ia M21 queda:

Obtenint finalment:

u.e.e. / cm.

Expressant £ A en unitats més pràctiques (1H = 109 UEE i 1 km = 105 cm) i

substituint el valor del radi pel del diàmetre, resulta que:

H / km.

en la qual "d" és la separació entre els conductors i "D" és el diàmetre del

conductor.

4.2.4. Coeficient d'autoinducció aparent en el cas d'una línia trifàsica simple i

simètrica

En una línia trifàsica simple, les tres corrents en els conductors 1, 2 i 3 poden
 expressar (suposant les fases equilibrades) per les igualtats:

Substituint els valors en l'equació fonamental:

s'obté:

Simplificant w Io i tenint en compte que:

cos (a b) = cos a cos b - sin a sin b

cos (a - b) = cos a cos b sin el senyal b

resulta que:

Sabent que cos 2p / 3 = - 1 / 2 i que sin 2p / 3 = 3 / 2 i reordenant:

 Per deduir £ A1 i d1 d'aquesta equació, donem valors AWT ja que s'ha de
verificar per a qualsevol valor:

Si w t = p / 2 Þ cos w t = 0 i sin w t = 1

Si w t = 0 Þ cos w t = 1 i sin w t = 0

El valor de £ A1 l'obtenim elevant al quadrat les dues expressions

anteriors:

El valor de d1 resulta de dividir dos sumands:

Les línies trifàsiques s'anomenen simètriques quan els tres conductors

són de la mateixa secció i cada un d'ells està col.locat a igual distància dels
altres dos, ocupant els tres vèrtexs d'un triangle equilàter en un tall
transversal de la línia.

r1 = r2 = r3; d1 = d2 = d3

Com a conseqüència d'això, els tres coeficients d'autoinducció són iguals,

així com tots els coeficients d'inducció mútua:

Aplicant aquests coeficients a les equacions (4) i (5) per qualsevol dels conductors:

Amb la qual cosa obtenim valors iguals als trobats per a una línia
monofàsica:
 H / km.

sent:
d la separació entre els conductors.
D el diàmetre del conductor.

4.2.5. EXEMPLES

1 .- Calcular la resistència i autoinducció aparent d'una línia d'alta tensió

trifàsica simple i simètrica, que utilitza un cable CONDOR (D = 27,8 mm.; S
= 455,1 mm ²) i la separació entre conductors és de d = 7,5 m

La resistència per quilòmetre és:

En realitat, aquesta resistència segons taules resulta ser de 0,072 W / km.

atès que aquest cable porta 54 fils d'alumini i 7 d'acer.

Per calcular l'autoinducció aparent apliquem la fórmula:

H / km.

i substituint els valors de di D en les mateixes unitats és:

per tant la reactància és:

X = w £ A = 2 p £ A = 2 p 50 Hz × 1,3081 × 10 - ³ H / km. = 0,411 W / km.

Observem a la vista d'aquests dos resultats que la reactància és molt

més gran que la resistència, per tant el que veritablement influeix en la
caiguda de tensió és l'autoinducció.

2 .- Calculeu la resistència i autoinducció aparent d'una línia de baixa

tensió trifàsica simple i simètrica, que utilitza un cable CONDOR (D = 27,8
mm.; S = 455,1 mm ²) i la separació entre conductors és de d = 0,2 m.

La resistència per quilòmetre és la mateixa que la de l'exemple anterior,

és a dir, 0,072 Ω / km.
 Per calcular l'autoinducció aparent apliquem la fórmula:

I substituint els valors de di D en les mateixes unitats és:

Per tant la reactància és:

X = w £ A = 2 pf £ A = 2 p 50 Hz × 0,5833 × 10 - ³ H / km. = 0,183 W / km.

Observem que ara la diferència entre la resistència i la reactància no és

tan gran, de manera que a l'hora de calcular la caiguda de tensió caldrà
tenir en compte tots dos valors.

Podem fer una taula comparant els resultats obtinguts en els dos
exemples:

£
R (Ω / X
CASO D (mm) d (m) (mH/km
km) (Ω /km)
)
1º 27,8 7,5 0,072 1,308 0,411

2º 27,8 0,2 0,072 0,583 0,183

En les línies d'alta tensió, com és en el cas 1r, la influència predominant és

l'autoinducció. En canvi, en les línies de baixa tensió ha una major igualtat entre els
efectes de la resistència i de l'autoinducció.

Podem representar gràficament a escala els valors de la taula. En el primer cas la

reactància és 6 vegades més gran que la resistència i en el segon és de 2,5 vegades més
gran.

Sabent que:

Z²=R²+X²

obtenim els triangles de la figura següent que estan construïts a escala per poder
comparar gràficament els respectius valors:
 4.2.6. Annex. Coeficient d'autoinducció generalitzat

Fins ara hem vist el càlcul del coeficient d'autoinducció en el cas d'una línia trifàsica
simètrica i simple. Això significa que la línia només té un conductor en cada fase i que
els tres cables estan en els vèrtexs d'un triangle equilàter. Però això és un cas particular
en la construcció de línies d'alta tensió. A continuació donem les fórmules necessàries
per al càlcul de l'autoinducció en tots els casos utilitzats en la pràctica.

Aquesta ampliació s'efectua en tres direccions. La primera és donar fórmules en el

cas de línies dúplex, tríplex i cuádruplex. La segona ampliació és donar fórmules per a
conductors és triangle no equilàter o en línia. I la tercera és en el cas de línies dobles
disposades en hexàgon.

En les línies trifàsiques, el coeficient d'autoinducció per fase és:

on:

n = nombre de conductors per fase:

n = 1 per fases simples.
n = 2 per fases dúplex.
n = 3 per fases tríplex.
n = 4 per fases cuádruplex.
d '= distància mitjana geomètrica entre eixos de fases, generalment en mm.
r '= ràdio fictici, generalment en mm, definit per:

r = radi del conductor en mm.

R = radi en mm de la circumferència que passa pels centres dels conductors que formen
la fase.

1 .- Línies dúplex, tríplex i cuádruplex

Les fases en una línia d'alta tensió poden ser dúplex, tríplex i cuádruplex, tal com es
mostra a la figura:

D = separació entre els centres dels conductors

D = 2 R en una dúplex.
D=R en una tríplex.
D=R en una cuádruplex.

Fases simples:
n = 1; r '= r

Fases dúplex:
n = 2;

Fases tríplex:
n = 3;

Fases cuádruplex:

n = 4;

2 .- Línies no simètriques

La disposició dels conductors no ha de ser sempre en triangle equilàter, sinó que es

presenten altres formes. En el cas general els conductors tenen la disposició de la figura:
 I la distància mitjana geomètrica d 'serà:

3 .- Línies amb dos circuits en hexàgon

Fins ara hem considerat línies trifàsiques amb un sol circuit. En el cas d'haver dos
circuits s'adopta la disposició d'un hexàgon gairebé regular com es veu a la figura
següent:

I la distància mitjana geomètrica serà:

4.3. CAIGUDA DE TENSIÓ

4.3.1. Caiguda de tensió en una línia monofàsica de capacitat

menyspreable

Es tracta de calcular la caiguda de tensió que es produeix entre el principi

i el final d'una línia monofàsica de capacitat menyspreable.

En projectar una línia tindrem com a dades de partida de tensió final U2,
la intensitat que circula I i el factor de potència cos J2, que presenten els
receptors. Per tant trobarem la tensió inicial U1 i el factor de potència cos j1
necessaris per subministrar al consumidor els valors requerits.

Per efectuar els càlculs ens ajudarem de la resistència quilomètrica RK i

de l'autoinducció quilomètrica £ AK, menyspreant per tant la capacitat de la
línia.

Sigui una línia monofàsica de longitud L:

Llavors la caiguda de tensió V serà:

V = U1 - U2

No hem de confondre la caiguda de tensió V que és igual a la diferència dels

mòduls U1 i U2, amb el vector que és la diferència vectorial entre i, és a dir:

Tenint en compte que en la caiguda de tensió influeix la resistència total

RT i la reactància total XT:

RT = RK L
 Com que en una línia monofàsica hi ha dos conductors, podem expressar
la caiguda de tensió V1 mitjançant la relació:

sent Z el valor de la impedància:

Si considerem un consum de tipus inductiu, circumstància que succeeix

en la quasi totalitat dels casos pràctics (el vector d'intensitat es trobarà
endarrerit respecte al de tensió), la representació gràfica, tendeixo en
compte els vectors que intervenen en la resolució del problema, la podrem
dibuixar de la següent manera:

Aquesta figura no està dibuixada a escala, ja que en la pràctica V1 serà

molt petita en comparació amb U1 i U2., De manera que J1 i J2 seran
gairebé iguals.

A la vista d'aquesta composició vectorial, anem a desenvolupar la solució

analítica de la caiguda de tensió en dos supòsits casos. En el primer tindrem
com dades U2 i J2, havent calcular les incógnicas U1 i J1. En el segon cas les
dades seran U1 i j1 i les incògnites es U2 i J2.

Situant la intensitat com a origen de fases és:

 CAS 1 º. Dades U2 i J2

Atès que:

OA = U2 cos j 2; BC = U2 sin j 2

AB = 2 RT I; CD = 2 XT I

s'obté:

El valor de tag j1 és:

i finalment el cos j1 és:

CAS 2 º. Dades U1 i j1

Atès que:

OB = U1 cos j 1; AB = 2 RT I

BD = U1 sin j 1; DC = 2 XT I

s'obté que:
 El valor de tag J2 és:

i finalment el cos J2 és:

Com les expressions anteriors són bastant complicades, podem obtenir

fórmules més senzilles sense perdre exactitud en el cas de línies normals de
mitjana longitud:

Traçant un arc de circumferència amb centre a O i ràdio OC, veiem en la

figura que OC = OG. L'aproximació consistirà a prendre iguals les distàncies
OG i OP, de manera que en aquesta demostració donem per cert que OP =
OG. Això es pot fer si tenim en compte que a la pràctica les caigudes de
tensió són molt petites, generalment del 2, 6, 8, o 10%

Per tant:

OG = OP = OD + DP = OD + DH + HP

Atès que:

OG = U1; DH = 2 RT I cos j 2

OD = U2; HP = 2 XT I sin j 2

Resulta substituint:
U1 = U2 + 2 RT I cos j 2 + 2 XT I sin j 2

La caiguda de tensió tindrà l'expressió:

V = U1 - U2 = 2 RT I cos j 2 + 2 XT I sin j 2

que també es pot expressar en funció del corrent activa IA i la reactiva IR:

V = U1 - U2 = 2 RT IA + 2 XT IR

Aquesta manera d'obtenir la caiguda de tensió en una línia, de manera

aproximada, té una extraordinària importància a l'hora d'examinar certs
fenòmens. Així per exemple, pensem en el que la fórmula ens diu quan la
intensitat reactiva IR és negativa (capacitiva) ... la caiguda de tensió pot
arribar a ser nul i fins i tot negativa.

Tornem a insistir sobre la diferència que existeix entre V i V1:

* V1 és la suma vectorial de 2 RT I i 2 XT I.

mentre que:

* V és la diferència dels mòduls dels vectors U1 i U2, és a dir, la diferència

que obtindríem de les lectures de dos voltímetres col.locats al principi i al
final de línia.

És pràctica normal que a l'hora de treballar, algunes vegades

confonguem una o altra expressió,

no són iguals, no obstant això, quan l'angle de U1 pel que fa a U2 és molt

petit, el que passa en la major part dels casos pràctics, podrem fer-los servir
indistintament.

4.3.2. Caiguda de tensió en una línia trifàsica de capacitat menyspreable

Es tracta de calcular la caiguda de tensió que es produeix en una línia

trifàsica equilibrada i simètrica, amb capacitat menyspreable.

Com suposem que la línia és equilibrada, la tensió, la intensitat i el factor

de potència tindran el mateix mòdul per a cada fase.
 Per tant, al principi de la línia tindrem una tensió composta E1, la
corresponent tensió simple U1 i un factor de potència cos j1, va verificar
que:

Al final de la línia hi haurà una tensió composta E2, la corresponent tensió

simple U2 i un factor de potència cos J2, complint que:

A més per ser simètrica, el coeficient d'autoinducció aparent i la

resistència per unitat de longitud també seran iguals en les tres fases.

Amb la qual cosa s'obté que la caiguda de tensió és la mateixa per a

qualsevol de les tres fases, va verificar que:

Si considerem un consum inductiu, la representació gràfica és:

 Per trobar la caiguda de tensió considerem la resistència i l'autoinducció
quilomètriques, obtenint una resistència total RT i una reactància total XT,
de manera que:

RT = RK L

XT = w £ T = w £ AK L

Podem expressar la caiguda de tensió mitjançant la següent relació:

sent Z el valor de la impedància: Z = RT + j XT

Desenvolupem la solució analítica de la caiguda de tensió en dos casos

diferents, En el primer tindrem com dades E2 i J2, i cal trobar E1 i J1. En el
segon cas, les dades són E1 i j1, i les incògnites seran E2 i J2.

CAS 1 º. Dades E2 i J2:

Per tant resulta:

El valor de cos j1 és:

CAS 2 º. Dades E1 i J1:

Per tant resulta que:

El valor de cos J2 és:

També podem aplicar a la caiguda de tensió l'expressió simplificada que

s'obté de forma anàloga al deduït per les línies monofàsiques l'apartat
anterior. Per tant:

La caiguda de tensió composta VC s'obtindrà d'operar amb E1 i E2:

quedant finalment:

Menyspreant la capacitat i les pèrdues per falta d'aïllament, aquesta

última fórmula és prou exacta per calcular la caiguda de tensió en línies
aèries de no gaire llarga longitud. Com veurem, per longituds superiors a 20
o 30 km., La capacitat comença a tenir la seva importància, ja que el seu
efecte es fa notar clarament en els resultats finals, especialment en línies a
tensions molt elevades.

Res podem dir sobre les línies a base de cables aïllats per a instal.lacions
subterrànies o submarines, ja que en aquests casos caldrà valorar la
capacitat en cada cas, sens dubte molt més gran que en les línies aèries. No
obstant això, si ens atrevim a dir que aquest tipus de cables no presentaran
efectes apreciables de capacitat en línies de longitud inferior a 1 km.
 EXEMPLES

1 .- Trobeu la caiguda de tensió pel mètode exacte i pel aproximat en una

línia monofàsica de les següents característiques:

U2 = 220 V; L = 300 m

I = 15 A; RK = 0,4 W / km.

cos J2 = 0,8; XIX = 0,2 W / km.

Mètode exacte

= 223,961 V.

Per tant:

V = U1 - U2 = 223,961-220 = 3,961 V.

Mètode aproximat

= 223,960 V.

Per tant:

V = U1 - U2 = 223,960-220 = 3,960 V.

Observem que la diferència entre un mètode i un altre per a aquesta línia

de baixa tensió i de curta longitud és de 0,001 V., de manera que no val la
pena aplicar el mètode exacte.

2 .- Trobeu la caiguda de tensió pel mètode exacte i pel aproximat en una

línia trifàsica de les següents característiques:

U2 = 15.000 V. ; L = 2 km.

I = 100 A. ; RK = 0,2 W / km.

cos J2 = 0,8; XIX = 1 W / km.

 Mètode exacte

= 15152,61 V.

Per tant:

Mètode aproximat

Per tant:

Observem que la diferència entre un mètode i un altre per a aquesta línia

d'alta tensió és de 0,61 V. en tensions simples i 1 en tensions compostes, de
manera que no val la pena aplicar el mètode exacte. L'error comès és ser
molt petit en tant per cent, error que per altra banda no podríem detectar
amb un voltímetre d'agulla.

4.4. CAPACITAT D'UNA LÍNIA

4.4.1. Fórmula de la capacitat d'una línia

Els conductors d'una línia elèctrica, aïllats entre si i de terra, són des del
punt de vista elèctric, equivalents a les armadures d'un condensador, i quan
estan a potencials diferents, prenen una càrrega elèctrica dependent dels
valors relatius d'aquests potencials, entre si i respecte a terra.

Considerem primer una línia monofàsica formada per dos conductors de

radi r, separats entre si una distància d:

La capacitat del sistema vindrà donada per l'expressió:

 Com ens interessa la capacitat quilomètrica expressada en el sistema
internacional, fem el canvi a Farad per quilòmetre:

1 F = 9 × 10 ¹ ¹ u.c.g.s. ; 1 km. = 105 cm.

que en substituir queda:

I com generalment treballem amb el diàmetre en comptes del el radi,

resulta finalment:

Igual que calculem els voltatges respecte d'un fil neutre, real o fictici, ens
interessa la capacitat respecte a terra o un fil neutre:

Aquesta capacitat tindrà un valor de 2C, tal com veiem en la figura, ja

que el fil neutre o la terra forma dos condensadors en sèrie, la capacitat ha
de ser obligatòriament 2C, perquè al sumar-los obtinguem C.

Per tant, la fórmula de capacitat respecte a un fil neutre en una línia

monofàsica serà:

En una línia trifàsica la capacitat de cada fase respecte d'un fil neutre,
real o fictici, també serà 2C, ja que, com s'observa en la figura següent la
capacitat C en cada fase és igual a dues capacitats de valor 2C col locats en
sèrie .
 Per tant, la capacitat per fase en una línia trifàsica tindrà l'expressió:

on d és la separació entre els conductors i D és el diàmetre del mateix.

Observem que la capacitat per unitat de longitud depèn del diàmetre del
conductor i de la separació entre aquests. En les línies de baixa tensió les
seccions seran petites i les distàncies entre conductors mitjanes, de manera
que la capacitat tindrà valors petits. En les línies d'alta tensió, les seccions
són més elevades, però la separació és molt gran pel que obtindrem valors
molt petits. L'efecte de la capacitat es nota més en les línies subterrànies, ja
que els conductors estan molt junts i separats per dielèctrics.

4.4.2. Exemples

1 .- Calcular la capacitat per fase i les intensitats injectades en una línia

trifàsica simple i simètrica de 120 kV., Que utilitza un conductor CONDOR (D
= 27,8 mm.; S = 445,1 mm ²) i la separació entre conductors és de 7,5
metres.

La capacitat té per fórmula:

i substituint els valors queda:

La impedància vindrà donada per:

 Per tant queda en substituir:

Podem calcular el corrent que injectarà la línia aplicant la llei d'Ohm:

que en substituir queda:

2 .- Calculeu la capacitat per fase i les intensitats injectades en una línia

trifàsica simple i simètrica de 220 V., que utilitza un conductor CONDOR (D
= 27,8 mm.; S = 445,1 mm ²) i la separació entre conductors és de 0,2
metres.

La capacitat té per fórmula:

I substituint valors queda:

La impedància vindrà donada per:

Per tant queda en substituir:

Podem calcular el corrent que injectarà la línia aplicant la llei d'Ohm:

que en substituir queda:

Podem fer una taula comparant els valors obtinguts en els dos exemples:

C Z
CASO D (mm) d (m) I (A/km)
(nF/km) (kΩ /km)
1º 27,8 7,5 8,7 365 0,33
2º 27,8 0,2 20,6 154 0,0014
 Observem que en les línies d'alta tensió, encara que la capacitat és
relativament baixa, el corrent injectada té valors no menyspreables. Per
contra, en les línies de baixa tensió la capacitat és més alta, però en ser
baixa la tensió, el corrent injectada és menyspreable. La màxima
importància de l'efecte de la capacitat es notarà en línies molt llargues o en
les instal.lacions subterrànies.

4.4.3. Annex. Fórmula generalitzada de la capacitat

Fins ara hem vist el càlcul de la capacitat en el cas d'una línia trifàsica
simètrica i simple. Això significa que la línia només té un conductor en cada
fase i que els tres cables estan en els vèrtexs d'un triangle equilàter. Però
això és un cas particular en la construcció de línies d'alta tensió. A
continuació donem les fórmules necessàries per al càlcul de la capacitat en
tots els casos utilitzats en la pràctica.

En una línia trifàsica qualsevol, la capacitat per fase és:

on:

d '= distància mitjana geomètrica entre eixos de fases, generalment en

mm.
r '= ràdio fictici, generalment en mm, definit per:

r = radi del conductor en mm.

R = radi en mm de la circumferència que passa pels centres dels
conductors que formen la fase.
n = nombre de conductors per fases:
n = 1 per fases simples.
n = 2 per fases dúplex.
n = 3 per fases tríplex.
n = 4 per fases cuádruplex.

Els valors de d 'i de r' es calculen segons l'exposat en l'apartat 4.2.6.

referent al coeficient d'autoinducció generalitzat.

4.4.4. Estudi de l'efecte de capacitat en una línia oberta

La capacitat d'una línia està uniformement repartida al llarg de la

mateixa, i rigorosament, hauríem de considerar la capacitat infinitament
petita de cada element de longitud de la línia i establir les equacions
diferencials corresponents a la variació de tensió i d'intensitat en aquest
element. Això ho deixarem per més endavant, i ara, veiem l'estudi vectorial
de la línia dividida en parts finites.

Suposem una línia trifàsica i considerarem una fase qualsevol i el fil

neutre, real o fictici.

Dividim la línia en parts finites, de longituds L1, L2 i L3, totes iguals, i

suposem concentrades les capacitats dels trossos en els centres dels
mateixos, el que ens donarà, com veurem, una sèrie de punts suficients per
determinar la corba de variació del valor eficaç (o màxim) de la tensió i del
corrent al llarg de la línia. Com més petits siguin els trossos més gran serà
l'aproximació del procediment. A la pràctica es consideren trams de 40 a 50
km. de línia.

La línia real és pràcticament semblant a la de la figura amb les següents

característiques:

RT = RK L (Resistència total)

£ T = £ K L (Autoinducció total)

CT = CK L (Capacitat total)

en la qual suposem substituïda la resistència total per diverses resistències

R, una a cada tram, la autoinducció total per diverses autoinduccions £, una
a cada tram i la capacitat total dels conductors per la de diversos
condensadors C de capacitat igual a la de la longitud de cada tram i derivats
en els centres d'aquests.

Estudiem el circuit de la figura, sent G la unitat generadora i F al final de

la línia que suposem oberta, és a dir, la unitat receptora:

Observem que I2 = 0 ja que la línia es troba oberta, de manera que la

caiguda de tensió en el primer tram serà nul, V0 = 0.
 En relació a les tensions hem de:

sent V3, V2 i V1 les caigudes de tensió en cada tram degudes a R i £, és a

dir, caiguda de tensió òhmica i inductiva.

En general sabem que:

Pel que aclarint I = U w C.

Després d'aquesta explicació podem posar:

i1 = U'2 w C; (desfasada p / 2 respecte a U'2)

i2 = U''2 w C; (desfasada p / 2 respecte a U''2)
i3 = U'''2 w C; (desfasada p / 2 respecte a U'''2)

Per deduir el diagrama de les tensions i intensitats en cada punt de la

línia, prenem com a origen de fases, la fase de la tensió U2 al final de la
línia, és a dir, OA.

Com i1 = U'2 w C, la component activa d'aquest corrent és nul i com la

reactància és només capacitiva, el corrent i1 està avançada 90 º en el
diagrama amb relació a U2, i la representarem per OA ', perpendicular a U2.

En el tros comprès entre 1 i 2 circula un corrent I'2 = i1, el que origina

una caiguda de tensió que en ser òhmica i inductiva, es determina
construint el triangle rectangle els catets són R I'2 iw £ I'2.
 Prenem AB = V1 i així obtenim OB, corresponent a la tensió U "2 de la
línia en el punt 2.

També en el punt 2 hi haurà corrent reactiva i2 derivada en el circuit del

condensador de capacitat C i de valor i2 = U'2 w C.

En el tros 2-3 hi haurà un corrent I''2 = i2 I'2 que s'obté traçant per
l'extrem A 'un vector A' B 'igual a i2 i perpendicular a U''2, obtenint el vector
OB' que representa el corrent I'2.

Determinem seguidament el vector de la caiguda de tensió V2, al tros 2-

3, de la mateixa manera que es va fer per V1, és a dir, mitjançant la
hipotenusa del triangle rectangle de catets R I''2 iw £ I''2 , paral.lel i
perpendicular a OB 'respectivament, i portem aquest vector segons BC, el
que ens dóna el vector OC que representa la tensió U'''2 en el punt 3 de la
línia.

Continuant de la mateixa manera, obtenim els corrents i3 = B 'C' i I1 =

OC '. Aquesta última intensitat és la que produeix el generador.

Al mateix temps obtenim la tensió U1 = OD que és igual a la tensió al

principi de la línia. També deduïm la caiguda de tensió V3 = CD.

Al valor del corrent de càrrega al principi de la línia sol anomenar "corrent

de càrrega de la línia", ja que si bé aquesta és variable al llarg de la
mateixa, aquest valor és el més interessant de tots, no només per ser el
màxim, sinó perquè aquesta és la intensitat que ha de ser subministrada
pels generadors de la central.

De la construcció anterior es dedueix:

1 .- Per mantenir la tensió U2 al final de la línia, aquesta absorbeix un

corrent d'intensitat eficaç I1 = OC '.

2 .- Que pels condensadors ficticis es deriva un corrent capacitiva que és

beneficiosa en el sentit que contraresta en alguna mesura l'efecte inductiu,
ja que el desitjable és treballar amb un factor de potència cos j = 1.

3 .- Unint els punts A ', B' i C ', obtenim una corba que podem considerar
com el lloc geomètric dels extrems dels vectors que representen el corrent
de càrrega en els diferents punts de la línia. Com que aquests vectors
varien, els corrents tenen diferent valor eficaç i diferent fase en els diferents
punts de la línia. Els punts A, B, C i D, determinen la corba lloc geomètric
dels extrems dels vectors de les tensions en els diferents punts de la línia.
Aquestes tensions estaran determinades per aquesta corba i també seran
de diferents valors eficaços i de diferents fases. Les ressenyades tensions
varien en forma d'ona mòbil, de longitud igual a la del corrent. La diferència
de fase entre la tensió i el corrent és variable d'un punt a un altre de la línia,
encara que és constant en el temps, per a cada punt.

4 .- La tensió U2, en el receptor, pot ser notablement superior a U1 al

principi de la línia, és a dir, la capacitat dóna lloc a una caiguda de tensió
negativa. Aquest efecte s'anomena "efecte Ferranti".

5 .- Com el corrent en una línia oberta està avançada amb relació a la

tensió, reforça el camp magnètic dels alternadors, per tant, aquests
necessiten d'un corrent d'excitació molt més petita per a produir la tensió
normal quan estan en comunicació amb una línia oberta, que si estan aïllats
de la mateixa i funcionant en buit. En alguns casos el corrent de capacitat
pot donar lloc a la autoexcitación dels alternadors. El reforç del camp pel
corrent de capacitat pot produir una sobretensió en el cas d'una disminució
brusca de la potència transportada.

4.5. PÈRDUES EN UNA LÍNIA

Fins ara hem suposat que l'aïllant (aire) entre dos conductors d'una línia aèria era
perfecte, és a dir, no hi havia pèrdues per falta d'aïllament. En realitat això no és
totalment cert, ja que en alguns casos, quan la tensió és relativament gran respecte a la
separació entre conductors, es produeixen uns corrents de fuga els efectes tractarem a
continuació.

4.5.1. Descarrega entre dues plaques metàl.liques

És sabut que quan a un àtom de gas se li comunica l'energia suficient és possible

arrencar un o diversos dels seus electrons, podent provenir aquesta energia de fonts
naturals o artificials. Les fonts naturals d'energia capaços d'ionitzar un gas poden ser els
raigs ultraviolats procedents de la llum solar, les partícules ràpides que es formen a la
desintegració de substàncies radioactives, de les quals es troben traces a tot arreu, i els
raigs còsmics.

Aclarides aquestes idees, connectem dues plaques metàl.liques a una font

d'alimentació variable, segons l'esquema de la figura, i examinem les variacions que
pateix la intensitat en funció de la tensió.

Incrementant el potencial a partir de zero volts, ens trobem que per a petites tensions
uns pocs ions i electrons lliures existents en l'aire són atrets per les plaques, iniciant una
petita corrent que anirà creixent amb els augments de potencial i la situació correspon a
la fracció (OA) de la corba indicada en la figura:

Un major increment de la tensió a partir del punt A ja no és seguit per augments

d'intensitat, ja que la tensió aplicada és suficient per escombrar tots els ions i electrons
amb la mateixa rapidesa amb què els crea la ionització natural. Si seguim augmentant el
potencial, la intensitat romandrà constant durant la porció de corba (AB), creixent però
l'energia dels ions i electrons.

En arribar al punt B, l'energia guanyada pels electrons és suficient com per produir
ionització per col.lisió amb els àtoms de gas, augmentant de nou el corrent durant la
fracció de corba (BC). Cal tenir en compte que per ser la ionització natural de l'aire molt
petita, en condicions normals, de l'ordre de 0,5 ions per segon i per centímetre cúbic, el
corrent a què ens hem referit és extraordinàriament petita. Aquesta porció de corba va
ser estudiada per J. S. Townsend i és coneguda per descàrrega Townsend.

Si augmentem el potencial corresponent al punt C ens trobarem amb que l'energia

adquirida pels ions positius d'aire, és suficient com per arrencar electrons secundaris del
càtode, que al seu torn produeixen en el seu camí cap a l'ànode nous ions i electrons, en
aquest instant es produeix una descàrrega autònoma amb la consegüent lluminositat,
augment brusc de la intensitat i disminució de la caiguda de tensió.

A partir del punt D haurem de a augments molt petits de la tensió li corresponen

altres relativament grans de intensitat durant la fracció de corba (DE), augmentant
també la lluminositat, que va progressivament recobrint el càtode.

Sobrepassant el punt E va augmentant la densitat de corrent, que durant la porció de

corba (DE) havia estat pràcticament constant, creixent així la caiguda de tensió en el seu
interior de forma apreciable amb els augments d'intensitat. Els ions positius de l'aire van
adquirint amb això una gran energia, produint en el seu xoc contra el càtode un augment
considerable de temperatura i en conseqüència un gran nombre d'electrons.

En arribar al punt F la densitat de corrent s'ha fet tan gran que es produeix un arc
elèctric entre els elèctrodes, disminuint la caiguda de tensió i augmentant encara més la
intensitat quedant aquestes dues plaques pràcticament en curtcircuit.

4.5.2. Tensió crítica disruptiva en una línia

Si els conductors d'una línia elèctrica arriben a un potencial prou gran perquè superi
la rigidesa dielèctrica de l'aire, es produeixen pèrdues d'energia a causa de la corrent que
es forma a través del mitjà. És a dir, que tot passa com si l'aire es fes conductor, donant
lloc a un corrent de fuga.

En els conductors aeris, l'efecte és visible en la foscor, i es pot apreciar com queden
envoltats per un halo lluminós, blavós, de secció transversal circular, és a dir, en forma
de corona, de manera que al fenomen se li va donar el nom d'efecte corona.

La tensió per a la qual comencen les pèrdues a través de l'aire, es diu tensió crítica
disruptiva, i per a ella el fenomen no és encara visible. Els efluvis es fan lluminosos
quan s'arriba a la tensió crítica visual, és a dir, que la disruptiva és de valor inferior a la
visual. Les pèrdues comencen a produir des del moment en què la tensió de la línia es fa
més gran que la tensió crítica disruptiva.

El valor d'aquesta tensió crítica, a partir del qual s'inicien les pèrdues, depèn de
diversos factors com són el diàmetre, la separació i rugositat dels conductors, l'estat
higromètric de l'aire i la seva densitat.

La fórmula general, o fórmula de Peek, per calcular la tensió crítica, es fonamenta en

que la de l'aire a una pressió de 760 mmHg ia una temperatura de 25 º C és de VC =
29,8 kV / cm.

Com r és el radi del conductor, es pot expressar EC en funció del diàmetre i realitzant
l'operació de les constants queda:

On:

* Ec és la tensió crítica composta en kV.

* D és el diàmetre del conductor expressat en centímetres.

* D és la separació entre conductors en centímetres.

* Mc és el factor de correcció degut a la rugositat del conductor.

mc = 1 (fils llisos i polits)
mc = 0,95 (fils oxidats i lleugerament rugosos)
mc = 0,85 (cables)

* Mt és el factor de correcció causa de l'estat higromètric de l'aire:

mt = 1 (temps sec)
mt = 0,8 (temps plujós)

* Fc és el factor de correcció degut a la densitat de l'aire:

sent:
h = pressió baromètrica en cm de Hg.
tm = temperatura mitjana en º C

La pressió baromètrica en funció de l'altitud de pas de la línia, es defineix per la

següent igualtat:

(Alt = altitud en metres)

 És beneficiós que la tensió crítica Ec sigui una mica menor que la tensió de
funcionament normal de la línia, ja que en cas de sobretensions l'efecte corona fa el
paper de autovàlvules de descàrrega.

4.5.3. Perditancia

Les pèrdues en una línia s'originen si la tensió de servei és superior a la tensió crítica i
augmenten ràpidament amb la diferència entre ambdues.

Les pèrdues, expressades en kW / km. fase, poden calcular mitjançant la fórmula de

Peek:

on:

fc és el factor de correcció degut a la densitat de l'aire i que està desenvolupat en

l'apartat anterior.
f és la freqüència expressada en cicles per segon.
r és el radi del conductor en centímetres.
d és la separació entre conductors en centímetres.
E és la tensió composta més elevada en quilovolts.
Ec és la tensió crítica composta en quilovolts.

Atès que nosaltres fem servir sempre una freqüència de 50 c / s., usant el diàmetre de
conductor D en lloc del seu radi i operant les constants queda:

kW / km. fase

Aquesta fórmula només és aplicable per a una tensió de servei superior a la tensió
crítica (E - Ec> 0), ja que en cas contrari no hi hauria pèrdues i la fórmula ens donaria
valors erronis.

Ja hem vist que hi ha un corrent de fuga en els conductors i com a conseqüència, el

quocient de la tensió simple U i el corrent de fuga quilomètrica IFK, ens proporciona el
valor de la resistència quilomètrica d'aïllament Rgk de la línia. El seu valor no és mai
infinit, encara que pot arribar a valors de molts megaohms per quilòmetre:

La inversa d'aquesta resistència rep el nom de conductància o perditancia:

 Aquest corrent deguda a la conductància de l'aïllament està en fase amb la tensió i per
tant és totalment activa, el que dóna lloc a una pèrdua de potència el valor referit a una
sola fase i per quilòmetre, serà el següent:

Com U és la tensió simple, podem expressar en funció de la tensió composta E:

i finalment, si admetem que

PC són les pèrdues d'energia en kW / km. fase

E és la tensió composta de la línia en kV.

tindrem

Siemens / km. fase

4.5.4. Exemple pràctic

Trobeu la tensió crítica i la perditancia d'una línia aèria de les característiques

següents:

E = 145 kV. Temps = plujós

d = 9m. ; Tm = 14 º C

D = 15,7 mm. (Cable LA-140) Altitud = 220 m

Per trobar la tensió crítica apliquem la fórmula general:

Determinem prèviament els factors de correcció:

* Com que el conductor és cable: mc = 0,85

* Com el temps és plujós: mt = 0,8

 Per al càlcul de fc hem de trobar la pressió baromètrica h:

per tant:

amb el que resulta:

Substituint els valors en la fórmula obtenim:

Atès que la tensió crítica Ec és igual a 138 kV. i la tensió de treball de

línia és de 145 kV, hi haurà pèrdues. No és dolent que hi hagi pèrdues en
temps plujós doncs es crea un punt feble en la línia i així tindrem una
derivació a terra en cas de descàrregues atmosfèriques.

Les pèrdues es calculen aplicant la fórmula general:

I com que tots els valors són coneguts, podem substituir:

Observem que les pèrdues són molt petites, sobretot si les comparem
amb la potència total que pot transportar aquesta línia, i que a continuació
anem a calcular.

Com que per a un diàmetre del conductor de D = 15,7 mm., Li correspon

una secció de S = 146 mm ², i tenint en compte que el Reglament marca
una densitat màxima de corrent de d = 2,5 A / mm ², tindrem que

sent la potència màxima aparent:

La perditancia de la línia es calcula aplicant directament la fórmula:

Substituint resulta:
 La resistència que suposa l'aire serà de:

Si resolem aquest exemple per temps sec, observarem que no hi ha

pèrdues.

4.6. ESTUDI ELÈCTRIC COMPLET D'UNA LÍNIA PEL MÈTODE APROXIMAT DE

dividit en parts FINITS

Fem ara l'estudi del comportament d'una línia en càrrega, tenint en

compte la seva resistència, autoinducció, capacitat i resistència de pèrdues.
Per això, i abans d'abordar el càlcul rigorós que es basa en les equacions
diferencials que expressen la variació de tensió i intensitat en un element
infinitament petit, utilitzarem el procediment de dividir la línia en trams
finits tal com vam fer per a la línia en buit .

Aquest procediment, potser no és prou exacte, però sobretot si servirà

per donar-nos una idea clara del comportament de la línia, i podrà apreciar
les posicions que van adoptant els vectors de tensió i intensitat segons
anem recorrent la línia.

Suposem una línia de longitud L, les constants són conegudes:

RK ® RT = L RK; £ AK ® £ T = L £ AK

Z = RT j w £ T = RT j XT (Impedància)

CK ® CT = L CK; GK ® GT = L GK

A = GT j w CT = GT j BT (Admitància)

Si suposem conegudes les dades del final de la línia:

podrem completar aquestes dades amb les de la potència:

Amb aquestes dades com a punt de partida, es tracta de calcular les

dades del principi de la línia:

i les corresponents potències:

El problema el resoldrem considerant que la línia es troba elèctricament

equilibrada, és a dir, que el que passi en la fase R serà igual a la fase S ia la
T, per tant no circularà intensitat pel neutre real o fictici.

La fase a estudi la representem a la figura:

Dividint la línia en trams d'igual longitud L1 = L2 = L3, de 40 o 50

quilòmetres, per tal que els efectes deguts a la capacitat i perditancia
puguin ser apreciables, el circuit equivalent de la línia resultarà ser tal i com
ho representem en la figura de la pàgina següent.

Considerem derivats al centre de cada tram una capacitat C, igual a la

capacitat quilomètrica per la longitud del tram considerat, i una perditancia
G igual a la quilomètrica per la longitud del tram. De la mateixa manera
farem amb la resistència i reactància, observant com els semitramos primer
i últim tenen una resistència i reactància meitat.

A la vista del circuit equivalent, donant valors a les tensions i intensitats

al llarg de la línia, deduïm que:

1 º)

sent:
i1 = U2 'G i ® i1''= U2' w C

2 º)
 sent:
i2 '= U2''G i; i2''= U2''w C

3 º)

sent:
i3 '= U2''G i i3''= U3''w C

Obtingudes aquestes intensitats ja podem iniciar la solució vectorial de la

línia. Per això partim de la tensió coneguda U2 i de la intensitat I2,
desfasada un angle J2 (atès que en la pràctica la quasi totalitat de les
càrregues seran inductives, el vector intensitat el representarem retardat
pel que fa a la tensió).

En primer lloc, trobarem la caiguda de tensió en el primer semitramo de

resistència R / 2 i reactància X / 2. Un vector de caiguda de tensió en fase
amb la intensitat, i un altre desfasat 90 º a causa de la reactància, ens
permetrà calcular la caiguda de tensió Vo en aquest semitramo. La suma
vectorial d'U2 i Vo ens donarà la tensió U2 'al punt 1.

Seguidament determinarem la direcció i sentit de i1. Per a això prolongar

el vector U2 'per no interferir el dibuix i representarem les intensitats que es
deriven d'aquest punt, una d'elles, i1', és deguda a G i per tant està en fase
amb la tensió, l'altra intensitat, i1 '', és deguda a B i per tant està desfasada
90 º respecte a la tensió. La suma vectorial d'aquestes dues intensitats ens
donarà el valor del vector i1.

Ara bé, la suma de I2 i i1 ens dóna el vector I2 ', que correspon amb el
d'intensitat que circula pel tram 1-2. Aquest tram té una resistència R i una
reactància X, per tant calculem la caiguda de tensió V1, i obtenim U2''com a
suma d'U2 'i V1.

La resta de la solució gràfica ja és repetitiva, obtenint al final les

incògnites que buscàvem, U1, I1, J1.
 Com ja vam advertir en anteriors solucions gràfiques, l'amplitud dels
vectors de caigudes de tensió i d'intensitats els hem exagerat amb la
finalitat d'obtenir un dibuix ampli i de fàcil comprensió. En la realitat,
aquesta composició vectorial és enormement comprimida a causa de les
petites caigudes de tensió que es manegen en la pràctica.

4.7. ESTUDI ANALÍTIC D'UNA LÍNIA DE CORRENT ALTERNA A

RÈGIM PERMANENT

4.7.1 Cas general

L'estudi analític d'una línia ens condueix a unes fórmules generals que ens permet
analitzar la línia sense haver de recórrer al mètode de dividir-la en trossos de més o
menys longitud. D'aquesta manera obtenim una major exactitud en tots els valors.

Partim de les constants quilomètriques d'una línia, com són:

* Resistència: R K
* Autoinducció aparent: £ AK
* Perditancia o conductància: G K
* Capacitat: C K

Tenint en compte la reactància quilomètrica:

X K = ω £ AK

i sabent que la susceptància quilomètrica té per valor:

BK=ω CK

podem definir la impedància quilomètrica com:

ZK=RK+jXK

i l'admitància quilomètrica com:

AK=GK+jBK

Per efectuar l'estudi analític dividim la línia en elements diferencials de longitud, de

tensió i d'intensitat, tal com es mostra a la figura:
Per tant es verifica que:

dU = Z K I dl dU = Z K I dl

dI = A K U dl di = A K U dl

que són les equacions de partida que emprarem a la demostració.

Aïllant obtenim:

i derivant respecte a la longitud l és:

que són les equacions diferencials que hem de resoldre. Com que la resolució és
coneguda d'altres cursos, ens limitem a donar les solucions:

[1]

[2]
Com aquestes igualtats es verifiquen per a qualsevol valor, al final de la línia haurem
de:

U=U2; I=I2; l=0

i substituint aquests valors resulta:

U2=K1+K2

I 2 = K' 1 + K' 2

Hem de obtenir els valors de K 1 i K 2. Per a això derivem U respecte al en la igualtat

[1]:

Aïllem el valor de R:

Sabem que al final de la línia l = 0 i I = I 2, de manera que resulta al substituir:

que en simplificar queda:

Per tant tenim un sistema de dues equacions amb dues incògnites:

[3] [3]

[4] [4]

Multiplicant els dos membres de [3] per queda

[5] [5]

i restant les equacions [4] i [5] tindrem:

D'aquestes dues últimes igualtats, aclarint K 1 i K 2, tindrem:

Dividint numerador i denominador per tindrem els valors finals més

simplificats de K 1 i K 2.

Per obtenir els valors de K '1 i K' 2 derivem I respecte al en la igualtat [2]:

aïllem el valor de U:

Sabem que al final de la línia l = 0 i U = U 2, amb el que resulta al substituir:

que en simplificar queda:

Per tant, igual que en el cas anterior, tenim un sistema de dues equacions amb dues
incògnites:
Multiplicant els dos membres de [6] per queda:

Sumant i restant les equacions [7] i [8] tindrem:

i podem aclarir K '1 i K' 2:

Dividint numerador i denominador per tindrem els valors finals simplificats

de K 1 i K 2:

Substituint els valors de K 1, K 2, K '1, K' 2 a les equacions [1] i [2], obtenim:

que desenvolupant resulta:

Com sabem que:

Substituïm en les equacions anteriors:

Al principi de la línia es verifica que:

U=U1; I=I1; l = l U = U 1; I = I 1; l = l

A més, tenint en compte la impedància i l'admitància quilomètrica:

ens queda que:

Fent el desenvolupament del cosh xi del sinh x:

i com per a línies de menys de 500 km., n'hi ha prou amb apropar a dos sumands:
que operant i simplificant ens queda finalment:

Per obtenir aquestes dues fórmules hem fet referència al final de la línia, per tant, partint
de les dades conegudes U 2, I 2, cos ϕ 2, obtenim les condicions al principi U 1, I 1, cos
ϕ 1.

De anàloga manera, partint de les dades conegudes de principi de línia, haguéssim

obtingut el parell de fórmules que ens donarien les condicions al final de la mateixa.

4.7.2. Casos particulars

Resulta interessant comprovar amb aquestes fórmules els casos particulars que ja ens
són coneguts i que naturalment hauran verificar.

1 .- Línia de capacitat i perditancia menyspreables

Si en una línia la capacitat i la perditancia són menyspreables, tindrem:

CK=0 ; G K = 0 C K = 0; G K = 0

per tant la admitància queda:

A=GK+jBK=GK+jω CK=0A=GK+jBK=GK+jω CK=0

Substituint el valor de A = 0 en les equacions generals:

queda:

U 1 = U 2 + I 2 Z ; I 1 = I 2 U 1 = U 2 + I 2 Z; I 1 = I 2

com ja sabíem.

2 .- Línia oberta de capacitat i perditancia menyspreables

En aquest cas:

I2=0 y A=0

Per tant, substituint valors:

U1=U2; I1=0

3 .- Línia en buit

Si una línia està en buit significa que I 2 = 0.

Substituint el valor de R 2 = 0 en les equacions generals:

queda:

4 .- Línia en curtcircuit

En una línia en curtcircuit la tensió al final serà nul i circularà una intensitat que
anomenarem intensitat de curtcircuit i la representarem per I CC. Per tant U 2 = 0 i I 1 = I
CC.
Substituint aquests dos valors en les equacions generals:

ens queda:

Si dividim les dues expressions tindrem:

Podem obtenir el valor del corrent de curtcircuit I CC aïllant en la igualtat anterior:

Si la admitància la suposem nul (A = 0), llavors:

4.7.3. Exemple d'una línia en buit

Calcular totes les dades elèctrics d'una línia en buit amb una tensió composta en els
receptors de 110 kV. i una longitud de 227 km., que presenta les següents
característiques:

;;

;;

La tensió simple s'obté a partir de la composta:

Com que la línia està en buit, és a dir, I 2 = 0, aplicarem les equacions corresponents a
aquest cas particular:

què la impedància i l'admitància tenen per valor:

Z=R+jX ; A = G + j B Z = R + j X; A = G + j B

Partint de les constants quilomètriques obtenim els valors per la longitud total de la
línia:

R = R K l = 0,24 ⋅ 227 = 55,6 Ω

X = ω £ K l = 2 π f £ K l = 2 π 50 ⋅ 1,48 ⋅ 10 - ³ ⋅ 227 = 105,5 Ω

Calculem la impedància i l'admitància de forma binomial i mòdul-argumental:

Prenem U 2 com a origen de fases i substituïm els valors en la primera equació:

El valor de I 1 s'obté substituint els valors corresponents a la segona equació:

Podem representar gràficament U 1, I 1 i U 2:

Com observem en la figura, ϕ 1 = β - α, és a dir:

j 1 = β - α = 80,6 - 1,2 = 79,4º j 1 = β - α = 80,6-1,2 = 79,4 º

Per tant podem trobar el cosinus de ϕ 1:

cos ϕ 1 = cos 79,4º = 0,18 cos ϕ 1 = cos 79,4 º = 0,18

Podem resumir els valors al principi i al final de la línia:

PRINCIPI DE LÍNIA DE LÍNIA

|U 1 | = 61.729 V |U 2 | = 63.508 V.

|I 1 | = 40,2 A |I2|=0A

cos ϕ 1 = 0,18 cos ϕ 2 = indeterminat

Les potències aparent, activa i reactiva al final de la línia seran:

Les potències aparent, activa i reactiva al principi de la línia seran:

De tot això obtindrem les següents conclusions:

1 .- La intensitat I 1 no és zero, ja que hi ha components capacitius que

consumeixen intensitat tot i que la línia estigui en buit.

2 .- En el diagrama veiem com I 1 està avançada respecte de la tensió U 1, cosa

que confirma el seu origen capacitiu.

3 .- La tensió al final de la línia és major que al principi, la qual cosa es deu a

l'efecte de la capacitat.

4 .- Tot i que la línia està en buit, l'alternador ha de subministrar una potència

aparent de 7.277 kVA.

5 .- La potència activa (W A1) es consumeix per la resistència i per la perditancia

pròpia de la línia, i la potència reactiva (W R1) es consumeix per l'autoinducció i
per la capacitat de la línia.

4.7.4. Exemple d'una línia en càrrega

Calcular totes les dades elèctrics d'una línia d'alta tensió de 227 km. de longitud que
subministra als receptors una intensitat de 186 A., amb una tensió composta de 110 kV.
i amb un factor de potència de 0,85. Les característiques quilomètriques són:

R K = 0,245 Ω / km. ; £ K = 1,48 10 -3 H / km.

C K = 9 10 -9 F / km. ; G K = 5 10 -1 S / km.

: La tensió simple s'obté a partir de la composta:

Per obtenir la tensió i la intensitat al principi de la línia, aplicarem les equacions en la

seva forma general:

en què la impedància i l'admitància tenen per valor:

 Z=R+jX ; A=G+jB

Partint de les constants quilomètriques obtenim els valors per la longitud total de la
línia:

R = R K l = 0,24 ⋅ 227 = 55,6 Ω

X = ω £ K l = 2 π f £ K l = 2 π ⋅ 50 ⋅ 1,48 ⋅ 10 - ³ ⋅ 227 = 105,5

G =G K l = 5 ⋅ 10 -7 ⋅ 227 = 1,1 ⋅ 10 -4 S.

B = ω C K l = 2 π f C K l = 2 π ⋅ 50 ⋅ 9 ⋅ 10 -9 ⋅ 227 = 6,4 ⋅ 10 -4 S

Calculem la impedància i l'admitància de forma binomial i mòdul-argumental:

Trobem primerament els factors comuns a les equacions anteriors, per tant:

Prenent com a origen de fases a la tensió U 2 i donat que estem treballant amb un factor
de potència inductiu de 0,85, podem calcular el vector intensitat al final de la línia, I 2,
que es troba retardat respecte a U 2, tal com ho veiem en la figura:

Per tant:

Substituïm en la primera equació els valors obtinguts fins ara:

Substituïm en la segona equació els valors obtinguts:

Amb aquestes dades podem construir el diagrama vectorial:

On els ángulos són els següents:

j 2 = -31,4º ; α = 8,9º ; β = -17,4º

per tant ϕ 1 = β - α = -26,3 º i el factor de potència al principi de la línia serà de:

cos ϕ 1 = cos (-26,3º) = 0,89

Podem resumir els valors resultants al principi i al final de la línia en la taula següent:

PRINCIPI DE LÍNIA FINAL DE LÍNIA

| U 1 | = 81.404 V. | U 2 | = 63.508 V.

| I 1 | = 170 A. | I 2 | = 186 A.

cos ϕ 1 = 0,89 cos ϕ 2 = 0,85

Les potències aparent, activa i reactiva al final de la línia seran:

Les potències aparent, activa i reactiva al principi de la línia seran:

La caiguda de tensió simple en la línia és:

4.8. Impedància I POTÈNCIA CARACTERÍSTIQUES D'UNA LÍNIA

4.8.1. Impedància característica

En les línies elèctriques, el corrent de perditancia és molt més petita que

la de capacitat, i la resistència és molt inferior a la reactància.

Si menyspreem RI davant aw £ I i GU davant aw CU, és a dir, si

considerem R = 0 i G = 0, haurem de l'energia electrostàtica d'un cable de
longitud dl és:

i que l'energia electromagnètica és:

Sent aquestes energies de signe contrari, podem dir que per a cada valor
d'U hi ha un altre de R que iguala els valors de les dues energies, fent que
es compensin els efectes de capacitat i d'inducció.

La relació entre els valors de U i I que satisfan aquesta condició, s'obté

plantejant la igualtat d'energies:

d'on:

sent la impedància característica:

Així, veiem com la impedància característica d'una línia elèctrica no

depèn ni de la seva longitud ni de la freqüència del corrent que la recorre.

Podem calcular la impedància característica d'una línia amb les dades

següents:

£ K = 1,3 × 10-3 H / km. ; CK = 8 × 10-9 F / km.

que substituint resulta:

La comparem amb una altra línia de les següents característiques:

£ K = 1,4 × 10-3 H / km. ; CK = 11 × 10-9 F / km.

que substituint resulta que:

Aquestes dades no difereixen molt d'una línia aèria a una altra, per la
qual cosa podem assegurar que la impedància característica de les línies
aèries d'alta tensió està compresa entre 300 i 400 W.

El concepte de impedància característica és aplicable no només a línies

aèries d'alta tensió, sinó també a tot tipus de cables destinats al transport
d'electricitat, com ara els cables per a senyals de ràdio o televisió.

Un exemple molt significatiu el tenim en els enllaços antena-receptor dels

aparells de ràdio i televisió. Una antena "pla de terra" té una impedància de
50 W, el senyal captada es transporta a través d'un cable coaxial de 50 W i
va a parar a un receptor amb una impedància d'entrada és també de 50 W.
D'aquesta manera el senyal es transporta des de l'antena fins el receptor
amb una pèrdues mínimes i amb un rendiment màxim.

4.8.2. Potència característica

Atès que per a qualsevol valor d'U trobem un altre de I que iguali el
quocient a un valor igual al de la impedància característica:

tindrem, que sent la potència transportada per una línia trifàsica:

la potència característica d'una línia, quan la impedància de càrrega de la

línia sigui igual al valor ZC, serà:

i en funció de la tensió composta E:

Per tant anomenarem potència característica o natural d'una línia, PC, a

la potència corresponent a la impedància característica ZC.

D'aquestes consideracions, podem treure dues conclusions importants:

1 .- La potència característica d'una línia no depèn de la seva longitud i és

funció del quadrat de la tensió de transport.

2 .- Com que per la potència característica, el valor de la capacitat

contraresta de l'autoinducció, quan la línia transport una potència igual a la
característica, el cosinus de j serà constant al llarg de la línia, és a dir,

cos j1 = cos J2.

Per tant, el funcionament amb potència característica suposa les

condicions òptimes de treball en el transport.

Atès que el valor de la impedància característica està compresa entre

300 i 400 W, haurem de la potència característica per a les diferents
tensions, prendrà els següents valors:

POTENCIA
TENSI CARACTERÍS
ÓN TICA
(kV.)
(kW.)
10 250 - 333

45 5.062 - 6.750

10.890 -
66
14.520
43.560 -
132
58.080
121.000 -
220
161.300
 361.000 -
380
481.300

Atès que en les línies subterrànies amb cables trifàsics la capacitat de la

línia és notablement major, la impedància característica serà
aproximadament la tercera part, i com a conseqüència, la potència
característica serà unes tres vegades més gran.

A la pràctica no es treballa amb la potència característica ja que aquesta

és molt inferior a la potència que seria capaç de transportar la línia en
condicions normals.

4.9. MESURA DE LES CONSTANTS D'UNA LÍNIA

4.9.1. Determinació de la resistència RK

La resistència òhmica dels conductors d'una línia ja construïda, es pot determinar per
dos procediments: per mitjà d'un voltímetre i un amperímetre, segons el sistema
convencional, i per mitjà d'un òhmetre analògic o digital.

El procediment voltímetre-amperímetre consisteix a aplicar a dues de les fases de la

línia una tensió contínua, tal com indica la figura, curtcircuits seus extrems.

D'aquesta manera, el quocient de la tensió per la intensitat, ens donarà el valor de la

resistència de dos dels conductors, per tant:

→ →

Atès que la resistència d'una línia està compresa entre uns quants ohms
(línies curtes) i diverses desenes de ohms (línies llargues), per tal que la
intensitat no sigui molt gran, el valor de la tensió aplicada no sol
sobrepassar els 80 volts.

Per determinar la resistència d'una línia, també podrem utilitzar òhmetre

analògics o digitals que ens permetran mesurar directament la resistència.
En el cas de òhmetre digitals, es pot arribar a determinar la resistència
d'una línia, apreciant fins i tot les dècimes de ohm.

4.9.2. Determinació de l'autoinducció £ K

Per determinar el coeficient d'autoinducció aparent d'una línia, haurem

de disposar d'un transformador trifàsic que subministri en la seva secundari
una tensió petita, segons el tipus de línia (curta o llarga), sent aquesta
l'ordre de 20 a 100 volts. Igual que en el cas anterior, la línia es curtcircuit
en l'extrem oposat.

En ser petita la tensió aplicada, la intensitat per la capacitat de la línia, IC

= E w C, serà menyspreable. Igualment podem dir de la intensitat IG per
falta d'aïllament, ja que la tensió aplicada en aquest cas és molt menor que
la tensió crítica de la línia.

Segons ens mostra la figura, la intensitat per la línia estarà limitada

únicament pel valor de la resistència i autoinducció, per tant:

Sent aquesta la autoinducció per a una longitud de línia l, el seu valor

quilomètric serà:

4.9.3. Determinació de la capacitat CK i perditancia GK

Per poder determinar aquestes constants de la línia, primerament

intentem trobar la corrent deguda a C i G. Per això, amb la línia oberta,
apliquem la tensió nominal de treball i connectar tres amperímetres segons
mostra la figura, un d'ells a terra a través d'una resistència purament
òhmica R.
 Les lectures obtingudes mitjançant aquests tres amperímetres van a
donar-nos la solució del problema, ja que en primer lloc, podrem dir que I1
= I2 I3, i I2 una intensitat deguda a la resistència purament òhmica R,
connectada a terra i I3 és una intensitat, que en estar la línia oberta només
és deguda al valor que prengui la capacitat i les pèrdues de la línia. Amb
aquests tres valors d'intensitat, construïm el triangle (construcció d'un
triangle coneguts els seus tres costats).

La intensitat I3 deguda a C i G serà la suma de dos intensitats IC i IG; I3 =

IC IG. El valor d'IG a causa únicament a les pèrdues per falta d'aïllament, és
un vector en fase amb I2 (ambdues són intensitats resistives), mentre que
IC resultarà desfasat 90 º per ser una intensitat capacitiva, així doncs,
descompongui el vector I3 en dos vectors perpendiculars.

D'aquesta manera gràfica, coneixerem els valors modulars d'IG i IC, i

com:

Obtindrem:

i els seus corresponents valors quilomètrics: