Captem pels sentits i som conscients de les sensacions gràcies a la percepció, però necessitem

conservar el que hem vist, sentit, olorat, etc., i quan ens faci falta ho hem de poder utilitzar.

Si no poguéssim retenir les experiències, viuríem en un món sempre nou, sense sentit.
Hauríem d'adaptar la nostra conducta a cada instant.

Imaginació i memòria són les capacitats que fan la funció d'emmagatzemar la informació
rebuda i de reproduir-la quan ens convé. Tenen, doncs, una tasca comuna; cada facultat,
però, fa aquesta tasca de manera diferent.

MEMÒRIA

La memòria fa la funció psíquica de conservar i reproduir estats de consciència passats que són
reconeguts pel subjecte en tant que són pretèrits, anteriors. És la capacitat de conservar i evocar les
coses que s'han après.

Mentre que la imaginació tendeix cap al futur, ideant, inventant, la memòria enllaça amb el passat: és
l'evocació del passat en tant que és passat. Imaginar i recordar la torre Eiffel, per exemple, són coses
diferents. En la reproducció imaginativa, veiem la torre com de postal, amb un cel estàndard. En el
record, ens entra la persona que ens acompanyava, la pluja, el mal que ens feien les sabates, etc.

FORMES D'ACTUALITZACIÓ DEL PASSAT

Podem actualitzar el passat de moltes maneres: voluntàriament o espontàniament; visualment,

auditivament o tàctilment; de seguida o al cap de molt temps d'haver-ho après; de forma mecànica
-recitant- o amb sentit -sabent el que diem-. El filòsof francès Bergson va remarcar aquests dos aspectes:
la memòria habitual i l'experiencial.

En la memòria habitual o mecànica el passat és ressuscitat, però és utilitzat, usat en el present, no és

pensat com a passat. Quan toquem la guitarra no recordem les peripècies de l'aprenentatge. L'hàbit
s'explica per connexions neuro-musculars de l'organisme. Si podem cantar una cançó és perquè hem
adquirit un hàbit: després de sentir-la moltes vegades ens ha quedat fixada. Saber-se una cançó o un
poema va molt lligat a l'aprenentatge habitual. Caminar, nedar, ballar, tocar el piano, etc., són hàbits.

La memòria experiencial és diferent: si recitem el poema estem practicant un hàbit, però si ens veiem
llegint aquest poema per primera vegada en un parc, aquesta aparença (representació) és un record, no
és fixa com un exercici. Els hàbits es regulen per certs mecanismes i el record és sempre un fet singular:
entrenar diàriament i el record del primer campionat són dos fets d'ordre diferent.

L'evocació o memòria experiencial exigeix consciència del temps passat, vincula l'individu amb la seva
pròpia història.

I encara una altra distinció: la memòria hàbit s'adquireix gradualment, i es perfecciona i millora amb la
repetició; la memòria evocació s'imprimeix d'un sol cop i no és afectada per la repetició.

Per a altres autors, hi ha només una memòria, i el que passa és que té dos vessants: un de biològic, lligat
a les connexions dinàmiques entre les neurones, i un altre de psicològic. Tant la cibernètica com els

1
experiments més recents sembla que confirmen la teoria d'una sola memòria: parlem de la memòria de
l'ordinador en el sentit que podem actualitzar una informació prèviament enregistrada sense que això
pressuposi que la màquina té sentit del passat.

El problema que planteja la memòria no és tant la conservació del record i la seva posterior evocació
com l'oblit. Com és que no puc fer conscient la totalitat del meu passat?

DISTORSIÓ DEL RECORD

Si acceptem que el record és fer present un passat, el factor temps hi és essencial. Què succeeix amb els
records a mesura que va passant el temps? Doncs que es van distorsionant i no resulten ni tan clars ni
tan nítids com "abans". La deformació del record i la substitució, en part, per la imaginació són un
fenomen absolutament corrent.

Quan els records són de temps llunyans, per exemple de la infantesa, no sabem del cert què hi ha de
vertader i què hi ha d'afegit. No sabem ben bé on acaba la "pel.1ícula" i on comença la narració que ens
han fet mil vegades a casa.

Amb el pas del temps tendim a anar arrodonint, inflant i fent congruents una sèrie d'imatges que poden
aparèixer un xic deslligades inicialment. Si ho hem d'explicar, ens veiem forçats a donar-hi coherència.
Sovint tenim la impressió d'explicar la veritat a mitges.

També segons els interessos personals actuals, agafem del passat aquells, records que ens encaixen; de
vegades vells records als quals no havíem donat importància acaben tenint protagonisme.

Però els records no sols es deformen i són manipulats inconscientment, sinó que de vegades
desapareixen. Quantes vegades no hem volgut recordar un nom, una xifra... i no hi ha hagut manera!

OBLIDAR

Oblidar és la impossibilitat d'actualitzar, d'evocar el passat. Diem que hem oblidat quan no podem
reproduir percepcions o esdeveniments passats que en algun moment de la nostra vida van ser fixats i
que ara malgrat l'esforç que fem no podem fer presents.

Tant algunes distorsions del record com l'oblit han estat explicats per diferents escoles psicològiques.
Heus aquí algunes de les més plausibles:

a) La teoria del desús proposada pels psicòlegs de la Gestalt té un fonament neurofisiològic i consisteix a
explicar que si no es fa sovint la connexió neuronal, la falta de costum provoca la desmemòria. Per això,
la repetició i el repàs són tan importants en l'estudi, per exemple.

b) L'explicació per les interferències que fan els conductistes ve a dir que des del moment que es fa o
s'aprèn una cosa fins al moment de l'actualització han succeït moltes coses. Com més temps hagi passat
més entrebancs i destorbs hi haurà.

c) La psicoanàlisi freudiana pretén que tot oblit és motivat pel mateix subjecte de manera inconscient.
Segons quin record desastabilitzaria l'ànim i només de manera subtil i disfressada els records nocius
afloren a la consciència.

2
IMPORTÀNCIA DE LA MEMÒRIA EN LA VIDA PSÍQUICA INDIVIDUAL

És gràcies a la memòria que la nostra vida psíquica té cohesió. Aquesta facultat ve a ser com un ciment
que enganxa una rajola amb l'altra. Sense memòria els nostres coneixements i actes no tindrien sentit.

Costa molt d'imaginar que algú pugui viure sense memòria. Seria impossible d'orientar-se en un món
constantment canviant de formes i colors. Tota la vida psíquica està enllaçada, no és un conjunt d'actes
aïllats.

LA MEMÒRIA CULTURAL O COL·LECTIVA

En sentit ampli podem parlar també d'una memòria col·lectiva. Una memòria que a nivell d'espècie
perpetua les adquisicions que els individus van realitzant a través de la història.

Les diverses agrupacions humanes tenen maneres peculiars de transmetre's les innovacions o les
descobertes. Aquesta necessitat col. lectiva es materialitza en algunes institucions -escoles, biblioteques,
museus, etc.-, i en el nostre món usant les memòries dels ordinadors. S'acumulen sabers,
esdeveniments i experiències comunes, i com en el cas de la memòria personal, aquests coneixements
ens serveixen per millorar i no repetir errors ja comesos.

La història és qui recull el balanç de tots els pensaments, esdeveniments i experiències de la humanitat,
per això aquesta forma col·lectiva de memòria podem anomenar-la també memòria històrica.

LA IMAGINACIÓ

La imaginació té en comú amb la memòria la capacitat de conservar i reproduir més o menys

voluntàriament allò que en un temps passat hem percebut. Però se'n distingeix per la capacitat
creativa.

Si l'acte de la memòria és el record, l'acte de la imaginació és la imatge

 La imaginació conserva i reprodueix, és com una mena de memòria mecànica on el passat

se'ns presenta de manera intemporal.
 La imaginació crea, ja que combina el material original, associa les imatges emmagatzemades
i en fa de noves i originals.

Té, doncs, d'una banda una orientació al passat, com la memòria, però sobretot té la projecció cap al
futur.

LA IMAGINACIÓ REPRODUCTORA I L'ASSOCIACIÓ D'IMATGES

Es limita a recordar el que hem percebut. És el retorn a la consciència d'una cosa passada. Una imatge
en suggereix una altra per raons que només cada individu podria explicar.

Aquest fenomen és fàcil de comprovar: posarem una paraula clau, sobre la qual et deixaràs anar i veuràs
com et porta cap a mons diferents. Proposa aquesta o una altra paraula a un company o companya i
contrasta la teva experiència i la seva.

3
LLEIS D'ASSOCIACIÓ

Malgrat les enormes diferències individuals, les associacions espontànies no sorgeixen a l'atzar; solen
ser regides per unes normes o lleis:

 Llei de semblança. Imatges d'objectes semblants es reprodueixen conjuntament: una església-

un campanar.
 Llei de contrast. Les imatges d'objectes oposats també solen reproduir-se plegades: hivern-
estiu, blanc-negre.
 Llei de contigüitat. Les imatges d'objectes percebuts com a propers (en el temps o en l'espai)
tendeixen a reproduir-se unides per aquest llaç. Això s'explica perquè percebem la realitat de
manera estructurada en l'espai i en el temps. Quan trobem un objecte en la imaginació, seguint
aquella direcció ha de sortir tot l'entorn: els personatges de la meva infantesa, la casa on vivia
aleshores...

IMAGINACIÓ CREADORA

És la capacitat de poder crear una realitat que no ha estat percebuda sensorialment. La part creadora de
la imaginació -la fantasia- pren les imatges simples que ens arriben per reproducció, les manipula i en fa
sorgir de noves i originals. En podríem dir també la facultat combinatòria de la imaginació. Prenent la
imatge del cavall i la de l'ocell i combinant-les, neix el pegàs.

La imaginació creadora té un paper destacat en dos àmbits: l'artístic i el científic.

Crear és fer sorgir alguna cosa inèdita, imprevisible. Les característiques de la creació són la novetat,
l'originalitat i l'impacte.

LA INVENCIÓ I LA CREACIÓ

La fantasia és la disposició que té l'home per a la creació i la invenció. En tots els camps de la vida
humana -ciència, tècnica, art (música, pintura, arquitectura, etc.), moral, convivència- hi ha la presència
d'aquesta capacitat.

La creativitat es pot explicar a partir de dues qualitats que la fan possible: la fluïdesa i la flexibilitat.

 La fluïdesa és la capacitat de donar respostes múltiples i variades a un mateix problema; és a

dir, buscar totes les maneres o solucions per a un joc o una qüestió.
 La flexibilitat permet de canviar amb rapidesa les respostes o els punts de vista. En la creació
podem distingir tres grans etapes:
1. La imprescindible adquisició de percepcions que després es convertiran en imatges o
records. Si no hi ha aquesta base, no hi podrà haver combinació posterior.
2. Fase de magatzem i de digestió, quan les experiències se sedimenten i van fent el coixí
per a un esclat posterior. Aquí es barregen, s'enllacen i es refusen; és una etapa molt
activa.
3. La troballa, la inspiració, la idea feliç..., diguem-ne com vulguem. És el moment crucial,
quan apareix la idea, la melodia, el so, la paraula, la teoria, l'escena. L'expressió que

4
 més bé ho defineix és aquell eureka! que diu la llegenda que va cridar Arquímedes,
quan tot banyant-se va descobrir el principi que porta el seu nom.

No és que les coses se'ns acudin per atzar ni que estiguem a favor de la pura i simple inspiració, però bé
cal tenir en compte aquests factors que de vegades són inconscients. Recordem que els somnis són
fantasies molt creatives, i nosaltres no en som conscients.

ALTRES FORMES DE L'ACTIVITAT IMAGINATIVA

Fantasia diürna o somniar despert

L'individu crea un món propi, diferent de l'habitual, per tal d'evadir-se i donar satisfacció a les pròpies
frustracions. És un senyal d'autoprotecció. Té aquestes característiques:

 el protagonista sempre és el subjecte;

 sorgeix a la defensiva, per alliberar-se del món real monòton, avorrit, o empipador: a classe, en
una conferència, etc.;
 és molt freqüent en els joves.

Es presenta en dues formes:

 Desiderativa. Quan imaginativament satisfem els nostres desitjos. Exemple: som a classe però
somniem que som a les Hawaii sota una palmera.
 De temor: Quan, per exemple, imaginem que els sorolls o passes són amenaçants per a
nosaltres. Serveix per posar-se en guàrdia psicològicament.

Fantasia lúdica o els jocs

Els jocs són formes de fantasia. El món que vivim és rígid, ple de regles de convivència, ordenat,
estructurat i lògic. La fantasia lúdica representa un estadi nou, diferent, on l'home retroba el plaer en
l'activitat lliure i escollida per ell.

L'activitat dels nens està molt lligada al món de la imaginació. Tots sabem que una capsa de cartró pot
ser un garatge, una nau espacial o el taulell d'una botiga. Hi ha certes diferències entre el joc infantil i el
joc com a activitat dels adults: mentre que els infants juguen de manera desinteressada i no
competitiva, el joc dels adults és competitiu i interessat.
També hauríem de distingir entre joc i esport, i entre esport amateur i professional.

Els somnis o l'activitat onírica

No sabem ben bé el sentit dels somnis. La psicoanàlisi en dóna una explicació dient que és una
manifestació inconscient de desitjos reprimits. Per això tenen un sentit alliberador per a l'home.

Al·lucinació i drogues

Quan el món de fantasia és tan o més evident que el món concret i l'individu és incapaç de distingir el
propi món del món real parlem d’al·lucinacions. Es pot dir que són experiències sensorials il·lusòries,
perquè no hi ha els estímuls exteriors que en situació normal serien els que provocarien aquesta
experiència.
Les al·lucinacions poden ser naturals o artificials:

5
  Al·lucinacions naturals. Les imatges que té el subjecte són per a ell realitats autèntiques encara
que els objectes, d'experiència que ell creu certs no existeixin. El subjecte es comporta com si
sentís o veiés alguna cosa. Aquest tipus d'exaltació imaginativa és freqüent en els
esquizofrènics.
 Al·lucinacions artificials. Quan aquestes al·lucinacions són provocades per l'estimulació química
-drogues- de certs centres nerviosos.

PAPER DE LA IMAGINACIÓ EN LA VIDA PSÍQUICA

Com ja hem vist amb la memòria, també la imaginació és una capacitat imprescindible per a l'home.
D'una banda ajuda a reconstruir el passat, però d'una manera més viva, més nova i original, gràcies a la
capacitat creativa. Les experiències passades són refetes trencant les relacions de causalitat, les
fronteres del temps i l'espai, etc. Per altra banda, l'aspecte creatiu representa la possibilitat d'anticipar-
se: això ens allibera -les diverses formes d'evasió (somnis, joc, etc.)-, però també ens fa progressar
culturalment tant en la ciència com en l'art.

SIGNIFICACIÓ DE LA IMAGINACIÓ I LA MEMÒRIA

Gràcies a la imaginació i a la memòria podem parlar d'identitat.

El terme identitat vol dir que l'home, ja ho hem dit altres vegades, no és només un conjunt de
sensacions i percepcions, sinó que és molt més que això, ja que té una unitat, certa estabilitat, i això és
possible gràcies a l'existència d'aquestes dues aptituds de què parlem.

Cadascú de nosaltres és el resultat de les pròpies experiències. No ens podem explicar la nostra manera
de ser i de fer si no és per les circumstàncies que han envoltat la nostra vida fins ara, però també pels
nostres desitjos i anhels, pel projecte de futur que representen.

La vida de l'individu es pot mesurar amb aquesta relació. Una persona gran és aquella que té molt
passat i poc futur i un jove és més un projecte que un record. Comprès d'aquesta manera, no és estrany
trobar gent gran molt jove d'esperit, perquè són capaços d'idear, de projectar, de tenir perspectives de
futur, i es poden trobar joves d'edat molt envellits perquè no tenen cap al.licient, no esperen res de la
vida, del món ni d'ells mateixos. No tenen projecte.

A diferència dels altres animals, l 'home evoca el passat que no tomarà i preveu l'avenir que pot ser.

EL MAGATZEM DELS RECORDS

 XAVIER DURAN

és llicenciat en ciències químiques i periodista científic. Actualment és

coordinador de la secció de ciència al setmanari El Temps i col·laborador als
serveis informatius de TV3, a Catalunya Ràdio, al suplement de ciència de La
Vanguardia, a Presència i a d'altres publicacions. Ha publicat diversos llibres

6
 d'assaig i divulgació científica, com L'esperit de la ciència, Les cruïlles de la
utopia, El nacionalisme a l'era tecnològica, El futur i 100 noves preguntes
sobre la ciència. Amb algunes d'aquestes obres ha guanyat els premis d'assaig
Joan Fuster (1990), Josep Vallverdú (1991) i Joaquim Xirau (1993). Amb El
cervell poièdric va guanyar el primer Premi Europeu de Divulgació Científica.
També ha publicat obres de narrativa.

La major part de nosaltres es pregunta: com fer per tenir una millor memòria? Però
ningú no es pregunta: com fer per oblidar millor?

ALEXANDRE LURIA

He observat que la majoria de persones de més de quaranta anys rondinen com una
serra de cadena perquè la seva memòria no és tan bona com desitjarien que fos. 
Francament, no em sorprèn: fixeu-vos en la quantitat d'escombraries que decideixen
d'emmagatzernar. (...) ¿Quina monstruosa vanitat us fa pensar que la memòria vol
estar embussada amb aquesta mena de porqueries? (...) El que jo faig amb la memòria
és confiar-li únicament coses que s'enorgulleixi de cuidar.

JULIAN BARNES: Parlem-ne

Un dels passatges més coneguts de l'obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut mostra com el
protagonista evoca una època de la seva infantesa a partir de l'olor d'una magdalena sucada en el te. El
passatge es troba a Du coté de chez Swann. El protagonista intenta debades recuperar records de la seva
infantesa a Combray i comenta que el passat esta amagat fora del domini de la nostra intel·ligència,
transformat en algun objecte material, de la mateixa forma, diu, que els celtes creien que les ànimes de
les persones que havien mort es trobaven amagades en un estat inferior, d'animal, planta o objecte ina-
nimat.

Però la tristesa pels records perduts es transforma de sobte en una sensació de joia. El protagonista no
sap a què és degut, però, en cert moment, es troba voltat d'un plaer deliciós. Comprèn que la sensació
ha estat provocada pel bocí de magdalena sucada en te, però no entén per què de sobte s'ha sentit feliç.
Finalment, s'adona que havia trobat el mateix gust de la magdalena sucada en el te que cada diumenge,
quan anava a la seva habitació per dir-li bon dia, li oferia la seva tieta Léonie. «I com en aquest joc -diu-
en què els japonesos es diverteixen a mullar en un bol de porcellana ple d'aigua petits trossos de paper
fins aleshores indistints que, a penes són submergits es coloregen, es diferencien, esdevenen flors,
cases, personatges consistents i recognoscibles, igualment ara totes les flors del nostre jardí i del parc de
M. Swann, i les nimfes de la Vivonne i la bona gent del poble i les seves petites cases i l'església i tot
Combray i els seus voltants, tot allò que pren forma i solidesa, va sortir, casa i jardins, de la meva tassa
de te.»

Aquest passatge literari se cita moltes vegades quan es parla de la memòria. És un exemple de memòria
associativa. Una olor, un sabor, com qualsevol altre element, ens pot portar un record, sense ser-ne
conscients. Sense adonar-nos, sovint associem fets o dades a coses que en el moment de memoritzar-
los sentim, escoltem, veiem, olorem. De vegades, petits senyals en el nostre cervell, aliens a allò que

7
volem recordar, permeten fer sortir de la nostra memòria alguna vivència, algun coneixement. I potser
sentint una cançó evoquem, sense voler, el lloc on la tocaven o la persona amb qui l'escoltàvem.

Hi ha persones que tenen una memòria prodigiosa. Coneixem amb detall un cas en què aquesta
memòria esta basada en una capacitat extraordinària per associar paraules o xifres amb colors, olors,
sabors, sensacions diverses. Es tracta del cas d 'un periodista rus, exposat en l'obra d'Alexandre
Romanovitx Luria Una prodigiosa memòria. Luria, un dels més il.lustres psicòlegs i neuròlegs d'aquest
segle, exposa el cas d'una persona a qui dóna el nom suposat de Veniamin. Aquest va anar a parar a la
consulta de Luria empès pel director del diari on treballava. El director havia observat com, quan
repartia cada matí la feina i explicava les cites de cada redactor, tots les apuntaven menys Veniamin. I,
malgrat això, aquest recordava perfectament on havia d'anar, a veure qui i a quina hora.

Luria va investigar durant anys la memòria de Veniamin, però també la seva intel.ligència i el seu
caràcter. Entre les dades que ens explica, destaquen les referents a la capacitat d'associació de
Veniamin. És el que s'anomena sinestèsia. En la ment del periodista, qualsevol paraula o xifra, la veu de
les persones o els objectes, s'associava a adjectius que ningú no els hauria posat. Així, un dia va dir a un
investigador que tenia una veu groga i engrunadissa. I quan en una altra ocasió li van dir si no oblidaria
el camí que duia a l’ institut va manifestar que no podria, perquè hi havia una paret de «gust salat i tan
rugós que produeix un so estrident». A la inversa, quan el feien sentir sons de freqüència i potència
distints, ell veia bandes d'amplada i colors diferents. D'aquesta forma, que corresponia a un fet natural i
no a una tàctica memorística premeditada, la seva ment era capaç d'emmagatzemar centenars de
dades: des de seqüències de xifres i llistes de paraules fins a sèries de síl·labes sense sentit o versos en
llengües estrangeres.

Veniamin era un cas ben especial i la seva memòria no el feia pas més feliç: el seu problema era eliminar
records sobrers, que restaven dintre seu durant anys. D'altra banda, es quedava amb tots els detalls,
però no tenia visions globals. Així, podia recordar un llarg poema, però era incapac de veure-li un sentit,
malgrat que la seva intel·ligència no era menor que la mitjana... Aquest cas ens serveix per a pensar que
el problema no és sempre poder memoritzar més coses, sinó també eliminar les que ja no necessitem o
bé saber utilitzar les que conservem.

Sembla increïble que una memòria humana pugui contenir tantes i tantes dades. De fet, la nostra
memòria té una capacitat molt més elevada que la del més potent ordinador. Pot contenir deu mil
bilions de bits -el bit és la unitat d'informació. En comparació, el potentíssim ordinador Cray C98
«només» pot emmagatzemar seixanta-quatre mil milions de bits.

El cervell humà té diversos tipus de memòria. Una memòria és a curt termini i permet retenir només
durant uns segons números de telèfon, per exemple. La memòria a llarg termini conserva les dades
durant uns minuts, hores, setmanes o anys. Dos tipus més de memòria són la semàntica i l'episòdica. La
primera guarda dades -la capital d'Itàlia és Roma, el logaritme de 2 és 0,301030. La memòria episòdica
conserva fets viscuts directament i els relaciona amb elements diversos. Seria la que permet a Proust
adonar-se per què amb la magdalena li havia vingut la sensació de felicitat. També hi ha memòria
explícita i implícita. La primera emmagatzema conscientment allò que volem recordar. La segona ens fa
retenir coses sense que ens n'adonem, com ara detaIls del paisatge als quals no hem prestat atenció
especial o rètols que hem Ilegit sense gaire interès gairebé sense adonar-nos-en, però que després
recordem.

Hi ha un darrer tipus de memòria. Anomenada procedural. És la que ens permet realitzar coses després
d'haver-les apreses, però sense haver de mantenir constant la nostra atenció. Quan aprenem a conduir
ens hem de fixar en els pedals que pitgem i en com canviem les velocitats. Després, conduïm gairebé

8
sense adonar-nos de les operacions concretes que fem. El mateix passa amb diverses activitats: anar
amb bicicleta, esquiar, tocar un instrument musical... I algunes d'aquestes activitats es poden fer de
manera tan inconscient que, mentrestant, podem pensar en altres coses o conversar, perquè no
requereixen una atenció permanent.

Però la capacitat de la memòria humana no ho explica tot. Nosaltres podem reconèixer un objecte,
encara que estigui cap per avall, de cantó, tombat. Sabem que un got és un got encara que estigui
horitzontal o mig tapat. I encara més, endevinem que un objecte era un got si en trobem algun fragment
prou gran després que s'hagi trencat. I, en canvi, no seria lògic que la nostra memòria contingués
informació sobre totes les posicions possibles d'un got o de la resta d'objectes. La memòria humana té
una capacitat extraordinària per obtenir informació sense que l'hagi adquirida explícitament, sinó fent
deduccions ràpides, pràcticament immediates. Sabem reconèixer un arbre encara que no n'haguem vist
mai cap d'aquella espècie concreta. No ens cal haver vist tota mena d'arbres per identificar-ne un com a
tal.

Si la memòria humana pot contenir tanta informació, junt amb el misteri del seu mecanisme es pot tenir
la temptació de buscar el lloc on els records són emmagatzemats i des d'on poden ser recuperats. La
imatge usual seria una mena de biblioteca o arxiu, amb una mena de prestatgeries o calaixos on hi
hauria els records.

Aquesta imatge va ser eliminada fa temps. Als anys cinquanta, KarI Lashley entrenava rates per fer-les
aprendre un recorregut. Després, extirpava parts del cervell. Les rates es veien perjudicades en els seus
moviments, però mai no oblidaven allò que havien après, Era com si els records no estiguessin en un lloc
concret, sinó a tot arreu. Però probablement, les rates amb parts de cervell extirpades tindrien
dificultats a aprendre coses noves. Així, aquestes parts del cervell no serien un magatzem de records,
però sí que tindrien funcions importants per acumular nous coneixements. Per això, les persones grans
solen recordar millor fets de molts anys enrere que no d 'altres molt recents. I hi ha malalts que són
incapaços de retenir cap fet nou a la memòria. Obliden tot el que els ha passat mitja hora abans, però
recorden perfectament les coses que els passaren abans de la lesió que els va afectar el cervell.

Tampoc no podem pensar en els records com una mena de substàncies que se sintetitzen en el moment
de l'aprenentatge i després són recuperades, com qui pren un paper on té algunes notes. No hi hauria
lloc al cervell per a tantes substàncies com coneixements i el mecanisme de recuperació seria
probablement massa lent. És cert que, tot i que encara no se sap ben bé com, la síntesi de proteïnes té a
veure amb la memòria. Però sembla impossible que cada record correspongui a una proteïna diferent.

Els records es poden recuperar en forma de descàrregues elèctriques. Un electroxoc -procés, en aquest
cas, indolor- a parts concretes de l' escorça cerebral fa que l'individu vegi objectes i escenes. Pot evocar
un passatge de la infantesa, amb la visió d'una casa, que descriu. Però potser després es comprova que
els records són falsos: la persona mai no estigué en una casa com aquella. Això, però, mostra que la
recuperació de les imatges es deu a l'excitació elèctrica de certes neurones. L'activació d'un grup
permetria recuperar -o en el cas de l'electroxoc, crear- un record. Ara bé, com ja hem vist en el capítol
anterior, la transmissió dels senyals elèctrics per les neurones ve provocada per substàncies químiques,
els neurotransmissors. Finalment, doncs, la memòria estaria basada en la química.

El procés pel qual la memòria humana és capaç d'emmagatzemar noves dades sembla que és el de la
plasticitat de les sinapsis, proposada pel psicòleg nord-americà D. O. Hebb. Ja hem explicat en el capítol
anterior que les sinapsis són els contactes que s'estableixen entre dues neurones. El que es produiria en
memoritzar seria una alteració de certes sinapsis, una modificació que crearia nous circuits cerebrals. El
cervell humà no es pot veure com una xarxa de cables ja formada, sinó que pot estendre's mitjançant

9
noves sinapsis. Entre les neurones, es poden crear milers de nous circuits, que correspondrien a noves
dades. Als anys quaranta i cinquanta Hebb va proposar el concepte d' assemblees de neurones. Es
tractaria de noves connexions, que activades repetidament quedarien com a permanents en el cervell.
Les noves sinapsis correspondrien a allò que podrem recordar.

Imaginem la memòria com un immens retol lluminós, ple de bombetes que poden formar figures
diferents. Perquè diverses bombetes s'encenguin alhora, es connecten entre si. El procés de
memorització és el que cableja el rètol, amb uns circuits que abans no existien. A l'hora de recordar, les
bombetes que s'encenen formen la imatge desitjada: una bicicleta. Com més intens és el record, més
detalls recordem -més bombetes s'encenen. No veiem només les línies simples del quadre i les rodes,
sinó els colors, els radis, les lletres que indiquen la marca i el model. El procés memorístic és més efectiu
com més circuits entre bombetes ha deixat fixos.

Però imaginem que al rètol li podem afegir sons. Allà, el procés memorístic ha deixat enregistrat el so
del timbre. Es tracta d'un suport evident per evocar: en sentir el timbre, pensem en la bicicleta. Un
record auditiu en porta un altre de visual.

I pensem en més detalls inclosos en el rètol i relacionats amb la bicicleta: conjunts de bombetes que en
encendre's conformen un camí conegut per on passejàvem tot pedalant, el rostre de la persona amb qui
anàvem. Com més detalls accessoris tingui el rètol, més fàcil serà que, només veient-ne una part,
evoquem el conjunt.

La memòria funcionaria així. EIs records s'enregistren gràcies a nous circuits. I com més detalls diferents
tinguin la imatge o el seu entorn, més fàcil serà que se'ns encenguin les bombetes del record.

La memòria humana podria actuar així. No hi hauria un circuit activat per cada record, sinó un conjunt
de circuits que, activats al mateix temps, proporcionarien aquell record. Això augmenta la capacitat de la
memòria. També ofereix una explicació a una tècnica memorística: quan associem les coses a estímuls
visuals o auditius, ens és més fàcil de recuperar-los. Recordar una llista de paraules escrites serà més
fàcil si, a més de llegir-la nosaltres, algú ens la repeteix en veu alta i veiem objectes que s'associen amb
cada paraula. I encara més si les escrivim, ja que aquí s'afegeix una activitat motora, que reforça altres
circuits.

Per aquesta raó, el context és molt important en la recuperació de records. S'han fet proves amb
submarinistes, que havien de memoritzar i recordar després llistes de paraules sota l'aigua i fora d'ella.
Els resultats eren molt millors quan la llista s'intentava recordar al mateix lloc on s'havia après. És a dir,
una llista apresa sota l'aigua era recordada més fàcilment allà que no fora. I a l'inrevés.

La memòria humana, doncs, té una estructura complexa. És un procés que es produeix a diverses parts
del cervell, perquè memoritzar fa intervenir diverses funcions: identificació visual o auditiva, classificació
d'allò que veiem, emmagatzemament de les dades...

En un procés tan complex les alteracions poden tenir diverses causes: lesions en el cervell, manca de
plasticitat de les sinapsis, problemes de reconeixement i no d'emmagatzemament... Tot i així, s'ha
observat que hi ha certes substàncies la mancança de les quals afecta negativament la memòria. Hi ha
neurotransmissors, com l'acetilcolina, que estan implicats en el procés memoritzador. La potenciació
d'aquestes substàncies pot pal·liar símptomes de pèrdua de memòria.

10
Però, hi ha substàncies que poden millorar la memòria? D'entrada, hi ha persones que en tenen més
que d'altres i això pot tenir, entre altres causes, una de genètica. Experiments amb animals mostren que
la modificació de certs gens incideix en la capacitat memorística.

Però les capacitats de les persones també es poden potenciar. Les tècniques per memoritzar millor
estan a l'abast de tothom, per bé que a alguns els ajudarà més que a d'altres. Les paraules
mnemotècniques compostes per la primera síl·laba dels noms a recordar són ben conegudes. Altres
tècniques explotarien el paper de l’entorn o dels diferents estímuls -visuals, auditius, etc.-, que ja hem
comentat abans. En canvi, la simple memorització de llistes de paraules només permet exercitar un tipus
concret de memòria.

Molta gent desitjaria tenir més memòria. Si en molts casos aquestes persones tenen seriosos problemes
per recordar, no tots aquells que es queixen de mala memòria mostren aquestes mancances en els tests
que els fan. Això es pot observar molt bé en el període en què més gent creu haver perdut memòria: la
vellesa. Tres de cada quatre persones de més de seixanta-cinc anys es queixen de manca de memòria.
Però les proves realitzades no troben cap disminució de rendiment en la meitat dels individus analitzats.
Alguns pateixen problemes temporals derivats de trastorns ansiosos o depressius. I només la cinquena
part dels que es queixen tenen alguna lesió cerebral o alguna malaltia. Entre aquestes darreres, hi ha la
demència senil que més està avançant en els darrers anys: el mal d'Alzheimer. Afecta una de cada vint
persones de més de seixanta-cinc anys. Es tracta d'un procés degeneratiu que primer afecta algunes
funcions que, lògicament, queden alterades a certa edat -per això primer no es discerneix del simple
envelliment. Però després es produeixen desorientació, trastorns de l'atenció, el llenguatge, el
raonament, etc., una de les funcions afectades en els primers estadis de la malaltia és la memòria.

En els individus que no pateixen cap tipus de malaltia, més que pèrdua de memòria hi ha disminució de
certes habilitats intel·lectuals. Necessiten posar més atenció en fer les coses, no poden prestar atenció a
dos llocs al mateix temps... Algunes tècniques permeten que el seu rendiment memorístic sigui igual o
només lleugerament inferior al dels individus joves. Les dificultats per enregistrar de manera efectiva
noves dades a la memòria comporten que es recordin millor fets antics que no ras recents. Però això
implica no només falles de memòria, sinó dels processos cognitius en general.

L'existència de substàncies per millorar la memòria serviria, doncs, a persones que tenen certes
afeccions, com ara els primers estadis del mal d'Alzheimer. Però molta gent desitjaria potenciar la seva
capacitat de memoritzar. Estudiants, professionals o persones que obliden fàcilment episodis de la seva
vida quotidiana voldrien saber si algunes pastilles no els farien l' efecte que el saber popular atribueix a
les cues de pansa.

Per buscar substàncies amb un efecte concret, és interessant observar primer les que tenen l'efecte
contrari. Així, se sap que les benzodiazepines, utilitzades com a tranquil·litzants, poden comportar, en
tractaments llargs o intensos, problemes lleugers de memòria. Si això és així, es pot pensar que
antagonistes de les benzodiazepines comportarien una millora en aquesta funció. De proves, ja se n 'han
fet. Però si les benzodiazepines tranquil·litzen, els seus antagonistes posen nerviós. Alguns voluntaris als
quals s'han administrat els antagonistes patiren crisis de pànic. Encara que el tractament millorés la
memòria, no sembla gens recomanable.

Recentment s'han investigat substàncies que podrien millorar la memòria. Al cervell hi ha uns receptors
anomenats àcid DL-alfa-amino-3-hidroxi-5-metil-4isoxazolepropionic. Oblidarem aquest nom perquè
requereix massa bona memòria per retenir-lo. Utilitzarem el nom abreviat: receptors ampa.

11
Hi ha unes substàncies que actuen sobre aquests receptors i que, per això, s'han batejat com
ampaquines. Aquestes substàncies, segons les proves de laboratori en animals, millorarien la capacitat
retentiva. Però els crítics consideren que tenen massa efectes secundaris físics -afectarien, per exemple,
l'aparell cardiocirculatori- com per utilitzar-les.

Fins i tot diuen que el seu efecte no difereix gaire d'una tassa de cafè. Precisament prendre begudes
excitants com cafè o te pot millorar la memòria de forma passatgera. La cafeïna augmenta la
concentració i això permet memoritzar millor. El sistema pot ser útil en determinats moments, com ara
una estona d'estudi. Pretendre allargar els efectes de la cafeïna comportaria prendre unes quantitats
d'excitant que provocarien un estat ansiós. El guany de memòria no compensaria la pèrdua de
tranquil·litat. Ni els efectes secundaris que en forma d'hipertensió podrien venir.

Però si la cafeïna augmenta la concentració i això potencia la memòria, hi ha d'haver algunes tècniques
o situacions que també augmentin l'atenció. Una recomanació obvia és apartar les coses que ens
distreuen quan vulguem memoritzar. També hi ha estudis recents que confirmen allò que molts
estudiants suposaven: estudiar a la nit fixa millor les coses. S'ha observat que una de les fases del son,
l'anomenada rem, ajuda a emmagatzemar millor les coses apreses o viscudes les hores anteriors.

Durant l’estona que dormim passem per dues fases. Durant una, el cervell té una activitat molt baixa.
L'altra s'anomena rem, abreviatura de rapid eyes movement o moviment ràpid d'ulls. S'anomena així
perquè en aquestes estones movem ràpidament els ulls d'un costat a l'altre. EIs encefalogrames fets
durant aquest període mostren que el cervell entra en una gran activitat. És també aleshores quan se
somia. El període rem dura entre quinze i vint minuts i es produeix diverses vegades durant la dormida.

Experiments recents mostren que quan els individus són despertats durant la fase rem, recorden pitjor
les coses memoritzades les hores anteriors. En canvi, si la fase rem no s'interromp, els fets o les dades
queden millor fixats. També s'observa que la memòria fixa millor les coses si passen roques hores des de
la memorització fins que 1'individu va a dormir. En definitiva, memoritzar poc abans d'anar a dormir i
fer-ho sense que res no es desperti en plena fase rem seria un bon sistema per enregistrar coses a la
memòria.

Per què es deu produir això? Probablement, es deu al fet que el cervell necessita mantenir activitat fins i
tot quan dormim. EIs somnis serien una manera de fer-ho. En plena fase d'activitat cerebral, però amb el
cos adormit, no arriben sensacions perquè el cervell treballi. Ha d'aprofitar les informacions més
recents. Per això, l'electricitat cerebral circularà preferentment pels circuits utilitzats, estimulats o creats
en les estones precedents. Com ja hem dit abans, en parlar de la plasticitat de les sinapsis, potenciar els
estímuls en determinats circuits fixa millor aquestes connexions entre neurones. Per això, la fase rem,
amb el seu ús dels darrers circuits estimulats durant el dia, ajuda a fixar els records.

Si els records es fixen millor en aquestes circumstàncies, també hi ha situacions que no depenen de la
nostra voluntat i que potencien l'enregistrament de dades. Ja hem parlat de la sinestèsia. L'exemple més
famós n'és la magdalena de Proust que obria el capítol. Però hi ha elements molt diversos que envolten
situacions que comporten una fixació més gran en la nostra memòria. Una seria l'interès que ens
produeix un fet. Naturalment, recordarem millor alguna cosa que ens ha mantingut atents que no pas
una altra que hem observat sense gaire atenció.

La tensió també és important. Alguns experiments mostren que quan s'observa una pel·lícula amb
tensió, els detalls es fixen millor que si no hi ha aquesta situació. Això s'ha vist passant a grups de
persones una pel·lícula on un fet es produeix de forma normal o més dramàtica. L'arribada d'un nen a

12
un hospital per visitar el seu pare metge és recordada amb menys detall que l'arribada del mateix nen
ferit en accident i transportat amb urgència al quiròfan.

En l'estat de tensió intervenen hormones com l'adrenalina. És una substància que segreguem quan
tenim por, nervis, quan esperem amb ansietat alguna cosa. Els espectadors que veuen arribar el nen
ferit segreguen adrenalina, mentre que els que veuen arribar el fill sa i estalvi no. Seria l'adrenalina la
que provocaria una millor memorització? La pel·lícula sobre el nen ferit es va passar a dos grups, a un
dels quals s'inhibia la segregació d'adrenalina, i aquest fou precisament el que recordava menys detalls.
Això permet pensar que l'adrenalina, efectivament, ajuda la memorització.

Però la tensió o qualsevol altra emoció pot provocar males jugades a la memòria. Fins i tot les nostres
conviccions tenen molt a veure amb allò que recordarem i com. La memòria humana és molt selectiva,
molt més que no pensem. No sols es fixa en els detalls que li interessen, sinó que els modifica al seu
gust.

D'això, no en som conscients. Però podem estar segurs que moltes coses que recordem i que ens
semblen que foren exactament com les guardem a la memòria, són diferents de com van passar en
realitat. En ocasions, els fets són banals. Trobem una persona coneguda que porta un jersei blau. Poc
després d'una trobada fugaç, se'ns fica al cap que anava amb jersei verd. Potser un altre dia anava de
verd, potser ens hem fixat en algú que duia un jersei verd. La memòria no guardarà la realitat que hem
vist, sinó la imatge que ens hem convençut que hem contemplat. Poc després, estarem segurs que la
persona anava amb jersei verd.

D'altres vegades, el fet respon a les nostres pors, a les nostres idees, a les nostres simpaties.
Observarem un fet i no enregistrarem ben bé a la memòria allò que veiem, sinó allò que interpretem. I
com sabem -tants caps, tants barrets-, les interpretacions dels fets són ben diferents segons qui les faci.
No sols ens fixarem en alguns detalls i n'obviarem d'altres, sinó que enregistrarem a la memòria els fets
tal com ens ha semblat que han passat. O bé, al cap d'uns minuts o hores, el nostre cervell haurà
modificat allò que hem vist i ens convencerem que les coses foren d'una altra manera. Sovint no
memoritzem allò que ha passat, sinó allò que ens agradaria que hagués passat.

I si emmagatzemem les coses de forma selectiva, també les podem oblidar selectivament. Per a Freud,
l'oblit era una forma de rebuig de fets que ens havien afectat negativament. Però el fundador de la
psicoanàlisi no ofereix una teoria convincent sobre l'oblit. No podem saber si oblidem deliberadament
uns records desagradables o bé si aquests produeixen un estat emocional negatiu que fa més difícil de
memoritzar-los o recuperar-los.

Probablement, molts records traumàtics no queden esborrats, sinó que, simplement, no són recuperats.
Potser es pensarà que amb tècniques com la hipnosi podem recuperar allò que es troba al nostre
subconscient. Però si la memòria humana és tan impressionable, la hipnosi també pot portar falsos
records.

La hipnosi porta a un estat peculiar, que se situa entre la vigília i el son. Hi ha persones fàcils
d'hipnotitzar i d'altres que no ho són tant o no ho són gens. La hipnosi pot servir per donar certes ordres
al cervell, però no perquè algú sense estudis de música toqui el piano perfectament o algú altre endevini
les cartes que la gent del públic tria. Diem gent del públic perquè aquestes aplicacions de la hipnosi
només serveixen per realitzar espectacles televisius o ridiculitzar persones.

La hipnosi feta amb rigor pot servir per recuperar records amagats, però, com s'ha denunciat, també per
crear nous records, que són falsos. Els menors suggeriments de l'hipnotitzador augmenten els detalls

13
que la persona creu recordar. A més, la hipnosi només pot recuperar allò que la gent creu recordar, no
allò que va passar realment. Les proves hipnòtiques que demostrarien que algunes persones han
observat ovnis no serveixen més que per assenyalar que aquells individus realment, creuen haver-ne
vist, però no ens diuen res sobre el que realment van veure.

Amb la hipnosi es poden induir falsos records. Des de fa temps s'han produït processos judicials als
Estats Units perquè alguns joves, amb l'ajut de psicòlegs, creuen haver recordat abusos sexuals dels seus
pares. Això ha provocat demandes judicials i alguns pares s'han vist implicats en processos d'aquest
tipus per haver abusat dels seus fills molts anys abans.

Però molts experts posen en dubte que aquests records siguin vertaders. No és improbable que alguns
casos siguin verídics, però en molts d'altres es pensa que la forma de fer preguntes, d'insinuar dades,
pot provocar l'aparició de falsos records.

Potser alguns psicòlegs poden detectar abusos sexuals a persones que realment els patiren. Però també
és molt probable que creïn conviccions sobre uns abusos que mai no existiren. Això no és tan difícil.
Quan s'han fet preguntes a nens sobre elements de la seva vida quotidiana d'uns anys enrere, s'ha
observat que introduint algunes dades falses els nens les assumeixen al cap d'un temps i les donen per
vivències reals. Fer creure a algú que li va passar certa cosa no és, doncs, tan complicat.

Per això, convé ser cautes amb la memòria. És una funció capaç de guardar milers de dades vertaderes,
però també una pila de coses falses o no ben bé certes. És capaç de recordar coses que li interessen i
oblidar aquelles que no vol conservar. És, en definitiva, un magatzem on guardem objectes reals i ficticis,
entre els quals ens passegem sense que sempre sapiguem distingir a quin grup pertany cada un.

I un magatzem que, entestats a guardar-hi coses, no ens preocupem de buidar. Veniamin, el periodista
rus de prodigiosa memòria, va deixar la seva feina per dedicar-se a l'espectacle. Memoritzava llistes de
números, de paraules, de síl·labes sense sentit. Veia allò que calia memoritzar com si ho tingués escrit
davant seu, en una pissarra. Però era incapaç d' esborrar les pissarres i conservava una pila de dades
inútils. En ocasions, això li provocava temors, perquè pensava que les pissarres antigues se li podien
aparèixer i tapar les noves, amb les últimes llistes que el públic li demanava que aprengués.

El secret de la memòria no és només acumular dades, sinó també tenir-les ben endreçades i intentar
amagar als llocs recòndits les que no necessitem, per tal que no ens molestin en la tasca d'enregistrar
nous objectes al nostre arxiu cerebral.

14