Caminant cap la independència.

Fonaments de Dret Internacional i

Resolucions del Parlament de Catalunya.
Catalunya pot accedir a la independència de l’Estat espanyol en el cas que existeixi una majoria
de diputats electes al Parlament de Catalunya disposats a donar suport a una Declaració
Unilateral d’Independència. Catalunya podria esdevenir Estat lliure d’acord amb les següents
previsions legislatives d’àmbit català, espanyol i en base al contingut dels acords
internacionals:

1. D’acord amb les previsions i condicions que s’establiren per la Convenció de

Montevideo de 1933, -acceptades internacionalment i generadores de jurisprudència-,
en l’article 1 de la qual es defineix que “Un d’Estat, com a persona de Dret
Internacional, ha de tenir una població permanent, un territori definit, un sistema de
govern i la capacitat per establir relacions amb altres Estats”. Catalunya, a més de
totes aquestes condicions, compta amb una llengua pròpia, el Català, que l’acaba de
configurar com a poble diferenciat.
2. Així mateix, en el paràgraf primer de l’article 3 de la mateixa Convenció de
Montevideo, s’afirma explícitament que “L’existència política de l’Estat és independent
del seu reconeixement per altres Estats” principi reconegut internacionalment com la
Teoria Declarativa de l’Estat, utilització de la qual ha donat peu a les noves nacions
creades en el transcurs del segles XX i XXI.
3. La Unió Europea, tot i una aparent ambigüitat legislativa, -que no és tal, com es veurà
més endavant- ha adoptat i seguit, en les decisions recents del seu àmbit d’actuació,
els principis de la Convenció de Montevideo, concloent que “l’existència d’Estats és
una qüestió de fet, mentre que el reconeixement del nou Estat per part d’altres Estats
era un factor únicament declaratori i no determinant d’estabilitat”.
4. Així mateix, d’acord amb l’art. 2.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que
l’Assemblea General de les Nacions Unides va ratificar a Paris l’any 1948, es conclou
que, “en l’aplicació dels drets de la declaració, no es farà cap distinció basada en
l’estatut polític, jurídic o internacional del país o territori al qual pertany una persona,
tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o
està sota altra limitació de sobirania”.
5. En un altre aspecte, igualment concordant, reconeguda legalment Catalunya a la
legislació espanyola com a Nació, com a nacionalitat i com a poble, el Regne
d’Espanya, membre de les Nacions Unides i signatari dels seus Tractats, s’ha obligat al
compliment de llurs continguts, segons estableixen, en la seva Constitució, els articles
10.2 “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució
reconeix, s’interpretaran de conformitat amb La Declaració Universal dels Drets
Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per
Espanta”, així com els continguts de l’art. 96.1: “Els tractats internacionals vàlidament
celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part del seu
ordenament intern. Les seves disposicions solament podran ésser derogades,
modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les
normes generals del Dret internacional”.
6. Els poders públics de Catalunya s’hi obliguen igualment en funció del contingut del seu
Estatut d’Autonomia, que en l’article 4.1 indica que: “Els poders públics de Catalunya
han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que reconeixen aquest
Estatut, la Constitució, La Unió Europea, La Declaració universal dels drets humans, el
Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis
internacionals subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les
llibertats fonamentals” i 15.1, el qual indica que: “Els ciutadans de Catalunya son
titulars dels drets i els deures reconeguts per les normes a què fa referència l’article
4.1”. Per tant, doncs, tant Espanya com Catalunya, reconeixen el “principi del dret
d’autodeterminació dels pobles” enunciat a l’article 1 de la Carta de Nacions Unides,
signada a San Francisco, Estats Units, el 26 de juny del 1945 i disposicions concordants,
entre les que destaquen els articles 1.1. “Mantenir la pau i la seguretat internacionals
i, per a fer-ho possible: prendre mesures col•lectives eficaces per a prevenir i eliminar
amenaces a la pau i per a suprimir actes d’agressió o altres trencaments de la pau i
aconseguir per medis pacífics i de conformitat amb els principis de la justícia i del dret
internacional, l’ajust o arranjament de controvèrsies o solucions internacionals
susceptibles de conduir a trencaments de la pau”. L’article 1.2 del literal següent:
“Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la
igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles i prendre les mesures que
calguin per a enfortir la pau universal”. Igualment en l’article 1.3: “Fer efectiva la
cooperació internacional en la solució de problemes internacionals de caràcter
econòmic, social, cultural o humanitari i estimular els respecte del drets humans i les
llibertats fonamentals per a tots, sense fer distinció de raça, sexe, idioma o religió”.
7. Altres disposicions de caràcter internacional, com el Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos
aprovats per l’Assemblea General de l’ONU mitjançant la Resolució 2200A (XXI) el 16
de desembre de 1966, i les Resolucions de l’Assemblea General de Nacions Unides
reconeixent aquest dret d’autodeterminació dels pobles, especialment la Resolució
545 (VI) de 5 de febrer de 1952: “Tots els pobles tenen el dret de disposar per ells
mateixos”, la Resolució 637 A (VII) de 16 de desembre de 1952: “Els Estats membres
de l’Organització han de defensar el principi del dret de tots els pobles i de totes les
nacions de disposar per elles mateixes”, la Resolució 1514 (XV) sobre Declaració de
Descolonització de 14 de desembre de 1960: “Tots els pobles tenen el dret a
l’autodeterminació i en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus
polític i lliurement busquen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural” i la
Resolució 49/148, de 7 de febrer del 1995 on es proclama que “la realització universal
del dret dels pobles a l’autodeterminació” on es destaca que “la importància, per a la
garantia efectiva i el compliment dels drets humans, de la realització del drets dels
pobles a l’autodeterminació”.
8. Igualment, i de manera especial, l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva
Resolució 2625 (XXV) del 24 d’octubre del 1970, sobre Declaració de Principis de Dret
Internacional referents a les Relacions d’Amistat i Cooperació entre Estats, entre altres
disposicions, referint-se al principi de drets i la lliure determinació dels pobles, indica
que: “En virtut del principi d’igualtat de drets i la lliure determinació dels pobles,
consagrat a la Carta, tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense
 ingerència externa, el seu estatus i la seva condició política i buscar el seu
desenvolupament econòmic, social i cultural i que tots els Estats tenen el deure de
respectar aquest dret de conformitat amb tot allò estipulat en aquest capítol i les
disposicions de la Carta” afegint-hi que: “El principi d’igualtat de drets dels pobles i del
seu dret de disposar per ells mateixos constitueix una contribució significativa al dret
internacional contemporani i la seva aplicació efectiva té una importància màxima en
la promoció de les relacions d’amistat entre els Estats que tenen el seu fonament en el
respecte al principi de la igualtat sobirana”
9. Definitivament, amb data 23 d’agost del 1978, el Conveni de Viena sobre la Successió
dels Estats en l’apartat: “Successió dels Estats en cas de separació de parts d’un Estat:
Art. 34.1: Quan una part o parts del territori d’un Estat es separin per formar un o
varis Estats, continuï o no existint l’Estat predecessor, a) Tot tractat que estigui en
vigor en la data de la successió d’Estats respecte de la totalitat del territori de l’Estat
predecessor continuarà vigent respecte de cada Estat successor així format i b) Tot
tractat que estigui en vigor en la data de successió d’Estats respecte solament de la
part del territori de l’Estat predecessor que hagi passat a ésser un Estat successor
continuarà en vigor solament respecte d’aquest Estat successor”. Seguidament, indica
el tractat que la “Situació en cas que un Estat segueixi existint després de la separació
de part dels seu territori, Art. 35: Quan, després de la separació d’una part del territori
d’un Estat, l’Estat predecessor segueixi existint, tot tractat que en la data de la
successió d’un Estat tingués vigència respecte de l’Estat predecessor seguirà vigent
respecte de la resta del seu territori...”, la qual cosa indica que la pràctica internacional
demostra que en cas de “successió dels Estats” els esdeveniments polítics marquen la
realitat jurídica i no al contrari i que els dos o més Estats resultants de l’actual Regne
d’Espanya ocuparien de manera automàtica el lloc del predecessor i haurien de
demanar tots ells es reconegués el seu nou “estatus”.
10. Finalment, amb data 8 d’octubre del 2008, l’Assemblea General de les Nacions Unides
va adoptar la resolució 63/3 (A/63/L.2) on, d’acord amb l’article 65 de l’Estatut del
Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, va preguntar a la Cort quina opinió tenia
sobre la següent qüestió: “ Està la declaració unilateral d’independència formulada per
les Institucions Provisionals de l’Autogovern de Kosovo d’acord amb la llei
internacional?”, a la qual cosa, amb data 15 de juliol del 2010, la Cort Internacional, va
contestar del literal següent: “L’opinió d’aquest Tribunal és que la declaració
d’independència de Kosovo, adoptada amb data 17 de febrer del 2008 no viola cap llei
internacional”, la qual cosa dona a entendre que quan un acte no viola cap llei està
dintre de la legalitat, per la qual cosa també es pot concloure que exercir el dret
unilateral d’autodeterminació també és dins la legalitat i està avalada per la legislació
internacional de manera reiterada.
11. El Parlament de Catalunya, igualment de manera reiterada, ha aprovat resolucions
sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta
matèria, que ha assumit com a pròpia, al no estar derogada ni suspesa pel Tribunal
Constitucional espanyol. Per totes, cal esmentar la Resolució 98/III sobre el dret
d’autodeterminació de la Nació Catalana del 12 de desembre del 1989, en la qual, “El
Parlament de Catalunya manifesta que l’acatament del marc institucional vigent,
resultat del procés de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la
 renúncia del poble català al dret d’autodeterminació, tal com estableixen els principis
dels organismes internacionals i es tradueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya de 1979. En conseqüència, afirma que en el moment que ho cregui oportú i
a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podria
incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general,
adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment
històric.”
12. En el mateix sentit, la Resolució 679/V sobre l’orientació política general del Consell
Executiu, d’1 d’octubre de 1998 afirma que: “El Parlament de Catalunya, en el marc de
la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans,
ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a
poble, en pau, democràcia i solidaritat”.
13. Igualment, la Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el
reconeixement de les consultes populars sobre la independència, de 3 de març de
2010: “El Parlament de Catalunya:

a) Ratifica la vigència de la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació

catalana, adoptada el 12 de desembre de 1989, i de la Resolució 679/V, adoptada l’1
d’octubre del 1998, de ratificació de l’anterior.”

b) Mostra el reconeixement a les consultes celebrades els dies 13 de setembre de 2009 i

28 de febrer de 2010 en més de dos-cents cinquanta municipis com la expressió de la
voluntat de participació política de la ciutadania en la configuració del futur de Catalunya i
en el reforçament de la seva realitat nacional, i agraeix la implicació de les persones
voluntàries en els municipis on s’han organitzat les consultes i a tothom que hi ha
participat.

c) Encoratja la societat civil organitzada, els electes locals i els ciutadans a títol individual
en els municipis que han de celebrar consultes els propers dies 25 d’abril i 20 de juny de
2010 a treballar conjuntament perquè tornin a comptar amb una participació important de
la ciutadania. I finalment,

d) Es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics

necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret de decidir.”