EL 155 DEL MAINSTREAM DE LA CULTURA

CATALANA A LA PRODUCCIÓ
DE GÈNERE FANTÀSTIC DE MANUEL DE PEDROLO

per Hugo Camacho

il·lustració d’en Ion Ander Ramírez

Se'm fa molt difícil parlar de Pedrolo sense fer-ho en

termes polítics. Parlar d'ell és parlar de resistència, de
lluita, de reivindicació. Mentre escric això, entre les
acaballes de 2017 i els primers dies de 2018, no puc
deixar de pensar en el clima polític en què es veu sotmès
aquest petit país nostre. I com més llegeixo les notícies
sobre la vulneració de drets, els presos polítics i la
manera que tenen els mitjans espanyols de tractar el
tema, més penso en els seus articles i en veig la
vigència. Perquè Pedrolo és més vigent que mai. I ho és,
en tots els sentits: políticament, sí, però també literària.
Però tot i la seva vigència, la seva figura ha estat
molt maltractada des de sempre. Primer, per voler
escriure en català en una època en la qual la llengua
estava perseguida i els seus llibres van patir un altre
tipus de dictadura: la de la censura, una que és encara
Catarsi 22 — Manuel de Pedrolo, 100 anys — pàg. 2
més sagnant perquè en molts casos aquests qui
brandaven el llapis vermell eren també homes de lletres
com ell. No se m'acut feina més trista que la de mutilar
l'obra d'un company per raons polítiques. Després, com
que mai no es va voler casar amb ningú ni va voler
deixar d'escriure en català i, a més, potser, pel seu
caràcter tímid, no se li va voler reconèixer el mèrit tot i
no parar d'escriure mai. Ja en vida es queixava de que la
crítica no valorava la seva obra en el seu context i que
no es tenia en compte la seva producció anterior. El van
deixar de banda quan van fer una història de la
literatura catalana i al mateix Jordi Castellanos li va
retreure que només es parlés del Mecanoscrit, quan la
seva producció era ja tan extensa (i, afegeixo, de tan alt
nivell). Un cop mort, sembla que ja varen tenir l'excusa
perfecta per voler relegar-lo per sempre més. Però hi ha
coses que no es poden tapar. No per sempre. I una
d'elles és la força de l'obra pedroliana en tot el seu
abast.
Aquest 2018 se celebra el centenari del seu
naixement. Si l'aplicació del 155 per part de l'estat
espanyol i el segrest que suposa de la cultura catalana
(entre moltes altres coses que estem patint) no ho evita,
s'hauria de produir un restabliment de la figura de
Manuel de Pedrolo. Estic segur que tot i el bloqueig,
s'aconseguirà reconèixer, d'una vegada i per totes, la
gran tasca que va fer per la cultura catalana. Jo espero
que no es tornin a oblidar, a més, de la seva immensa
aportació als gèneres fantàstics. Espero, també, no
pecar d'optimisme.
La dèria de Pedrolo per tocar tots els pals i els
gèneres literaris parla més del seu humanisme que de la
seva ambició literària. Va escriure assaig, poesia, teatre,
relat, novel·la i diversos experiments literaris difícils de
classificar. Va fer traduccions i va dirigir col·leccions
editorials. Va escriure novel·la romàntica, realista,
juvenil, negra, de fantasia i de ciència-ficció; algunes

Catarsi 22 — Manuel de Pedrolo, 100 anys — pàg. 3

amb un estil més senzill, unes altres on es mostra tan
erudit que les obres necessiten d'un bon estudi
acadèmic. I tot això ho va fer perquè volia que tothom,
qualsevol que volgués llegir en la seva llengua, tingués
el nivell, l'edat o els gustos que tingués, pogués trobar
com a mínim un llibre que li escaigués. Aquí radica la
seva importància: no va voler deixar ningú enrere. Es pot
fer més per la cultura d'un poble? Segurament amb més
focs d'artifici, amb més copets a l'esquena, amb més
fotos plenes de polítics de torn als qui ningú no
recordarà. Però no així: treballant de veritat. Perquè la
cultura, qui la fa, és el poble.
El primer llibre de Manuel de Pedrolo que vaig
recuperar va ser Procés de contradicció suficient, el
2016, i el segon, Crucifeminació, va sortir el 2017. Totes
dues són obres de gènere fantàstic i totes dues han estat
ignorades per la premsa catalana. Segurament he fallat
en moltes coses a l'hora de presentar el llibre, però el
que m'he trobat ha estat, en un noranta per cent dels
casos, amb silenci com a resposta o indiferència. Però és
comprensible fins a un cert punt: els mitjans estan com
estan i els periodistes o dinamitzadors culturals reben
moltes propostes de llibres per ressenyar i moltes notes
de premsa amb novetats. El món literari està submergit
en una bombolla que fa que cada any surtin milers de
novetats que duren quinze dies a les llibreries i siguin
inabastables de manera que, a l'hora d'escollir parlar
d'un llibre o un altre, són molts els factors extrínsecs que
entren en joc. El que ja em sembla més estrany és que
quan es fan articles que parlen de que es farà l'Any
Pedrolo, quan s'exposa la llista de les obres que s'han
anat recuperant des de fa uns pocs anys, s'obvia de
manera deliberada la seva producció fantàstica. Per què
és així quan des de l'entorn de l'escriptor també es
reivindica la seva importància com a autor de ciència-
ficció?
La resposta és la de sempre.

Catarsi 22 — Manuel de Pedrolo, 100 anys — pàg. 4

Catarsi 22 — Manuel de Pedrolo, 100 anys — pàg. 5