PART 1: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA

• 1.1 El mercat agregat

• 1.2 Les principals variables de la macroeconomia: la renda nacional,
la inflació i l’atur
• 1.3 Comptabilitat nacional: mesurament de la renda nacional

En aquesta primera part introductòria a la macroeconomia:

Agregació magnitud microeconòmiques (consumidors, empreses...) 

macroeconomia (són dades, estretament relacionada amb la realitat).

Aquestes dades macroeconòmiques (agregats degudament quantificats) 

Plantegen qüestions que es tractaran de solucionar mitjançant les polítiques
del govern.

Atur, inflació (deflació), cicle, creixement... (Comptabilitat Nacional).

PART II: RENDA I DESPESA, DINER I ECONOMIES OBERTES

• 2.1 Renda i despesa: el model de 45º.

• 2.2 Diner: el sistema monetari i el sistema financer.
• 2.3 Economies obertes: la balança de pagaments, el comerç
internacional, els tipus de canvi i el mercat de divises.

En aquesta segona part:

S’explicaran aspectes d’economia monetària i economia internacional: com

es crea el diner, com funcionen les finances, el comerç internacional...
Farem un supòsit d’economia tancada.

PART III: EL MODEL DE DEMANDA AGREGADA I OFERTA

AGREGADA

• 3.1 La demanda agregada

• 3.2 Política fiscal i política monetària
• 3.3 El mercat de treball i l’atur
• 3.4 L’oferta agregada. El curt i llarg termini
• 3.5 La inflació. L’alternativa entre atur i inflació
• 3.6 Estabilització i política anticíclica
• 3.7 Creixement econòmic
En aquesta tercera part:

És una unió de la primera i segona part. Determinarem la producció, la

renda nacional.

Sabrem què s’ha de fer per aconseguir els objectius de la macroeconomia:

plena ocupació, estabilització econòmica, estabilitat de preus, creixement a
llarg termini...

Objectes d’estudi de l’economia:

– Sistema de preus: consumidor/demanda, empresa/oferta,

mercat/intercanvi.
– Diner: economia monetària.
– Comerç exterior: comerç internacional.
– Nivell d’activitat: producció a l’economia: cicle creixement.
 TEMA O: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA

• L’economia com un tot

La inflació o l’atur, entre d’altres, són fenòmens econòmics que afecten al

conjunt de l’economia. En canvi, adquirir un automòbil implica al
comprador, al venedor i, en definitiva, al mercat que aplega la transacció.
En un cas, l’èmfasi recau en els aspectes agregats; en l’altre en els aspectes
individuals.

En definitiva, la microeconomia s’interessa per l’estudi dels mercats

específics (considera les “parts”) i per la pressa de decisions individuals i la
macroeconomia analitza l’economia com un tot (considera globalment).
¿Què estudia la macroeconomia? Els resultats de les economies nacionals i
les polítiques que utilitzen els governs per tractar de millorar-los.

La macroeconomia ha d’utilitzar indicadors específics.

Macroeconòmicament, s’utilitza l’agregació. Implica sumar les variables
econòmiques individuals per determinar els totals relatius al conjunt de
l’economia. Però aquesta suma resulta complexa, per això els agregats
macroeconòmics solen expressar-se en valors monetaris.

• La Gran Depressió i J. M. Keynes

La Gran Depressió s’inicià en 1929 i es prolongà durant els anys trenta. Fou
una època fonamental per a la macroeconomia moderna: el seu objectiu
principal seria precisament evitar que un cop més es produís una cosa
semblant a la Gran Depressió. La crisis començà a l’agost de 1929 amb un
lleu descens de la producció agregada, contribuint al crac de la borsa de
l’octubre de 1929. En conseqüència, va pujar la taxa d’atur (al voltant
del 25%) i la producció agregada va baixar enormement.

La Gran Depressió provocà un esforç entre els economistes per intentar

entendre què és el que estava passant i què es podia fer per solucionar-lo.
En 1936, la teoria econòmica va canviar dràsticament amb la publicació de
l’obra del britànic John Maynard Keynes, Teoria general de l’ocupació,
l’interès i el diner. El conjunt de l’obra es donà lloc al naixement de les
polítiques macroeconòmiques i microeconòmiques actuals.

La comptabilitat nacional, al igual que la pròpia macroeconomia, deu el seu

naixement a la Gran Depressió. Keynes s’oposà a l’ús de conceptes de
producció agregada i el nivell agregat de preus (sistema de preus).

Keynes proposà tenir en compte l’economia com un tot: la renda

nacional i els seus components. Els governs no han d’esperar a que
l’economia s’autoreguli: s’han d’aplicar polítiques monetàries i fiscals per
fer que l’economia torni a la producció potencial desprès de que s’hagi
desplaçat la corba de demanda agregada.

• Model del sistema de preus:

Hi ha atur: Ot > Dt

La Gran Depressió era un desajustament entre l’oferta i la demanda de

treball. L’oferta és superior a la demanda.

La recuperació econòmica requeria una expansió fiscal agressiva, una

despesa molt gran que creés treball (encara que creés dèficit).

S’havia de retornar al salari inicial baixant els salaris. En una situació

d’anormalitat (l’economia estava en crisis) això no funciona. La població
tindria menys ingressos i per tant, consumirien menys. Això provocaria que
les empreses produïssin menys i l’atur, en conseqüència, continuaria a
l’economia.

¿Què diu la Teoria General de Keynes?

Com s’ha dit, la política monetària no era massa efectiva en

condicions de recessió. Trampa de liquiditat: situació en la que la
política monetària és inútil ja que el tipus d’interès nominal ha arribat al seu
nivell mínim (límit cero).

Cal fer una política macroeconòmica, manipulant (en aquest cas,

incrementant) la renda nacional.

És a dir, en 1936 apareixen dues opcions molt diferents (vs):

– Sistema preus: oferta de treball, demanda de treball i preus (salari).

 – Economia com un tot: RN (renda nacional) que es desdobla en
Consum (C) i Inversió (I).

Recordar:

Renda Nacional (RN o Y): els ingressos que s’originen en la producció de

béns i serveis subministrats pels residents en el país.

Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors.

Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu
estoc de capital.

Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).

La Renda Nacional (RN) està composada per dos grups importants:

Famílies (C + E) + Empresa (C + I)  E = I

En aquest cas, per posar fi a la Gran Depressió i iniciar la recuperació, cal

augmentar, per tant, el C o la I. Augmentar el consum de les famílies (C) en
una situació de recessió era difícil. Per tant, la única solució era augmentar
la inversió (I).

Keynes també posà de manifest que la inversió (I) es desdobla en dos:

– Inversió privada.
– Inversió pública. La inversió pública era susceptible
d’augmentar a través de la despesa pública (o despesa
pressupostària, sinònim). Augmentaria la inversió (I), desprès la renda
nacional, en conseqüència la producció i finalment baixaria l’atur (es
crearia ocupació).

• Com augmentar la despesa pública?

Recordar:

Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació

fiscal.

Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat.

El govern ha d’endeutar-se. Els ingressos venen donats pels impostos i la

despesa a través de la despesa pública (DP), per a que l’estalvi
internacional em compri el deute. L’estat que emet el deute no té més
remei que generar dèficit (ja que gasta més del que ingressa). Els
recursos els obté de l’endeutament, emetent deute públic.

En conclusió, l’anàlisi es sustenta en la renda nacional.

Com el govern s’assegura de que li compraran el deute? Necessita que es

compleixin els següents dos punts:
 – Amb un tipus d’interès competitiu (que sigui una mica més alt
dels que hi ha al mercat actualment), amb una major rendibilitat,
perquè aquest deute suposa un major risc pel país comprador: no
saben si els hi tornaran els interessos del deute o no.
– Que el país que emet el deute tingui credibilitat (serà capaç de
retornar els interessos al comprador del deute).

• Què passa si l’estalvi internacional no vol comprar aquest

deute públic?

Si l’estalvi no vol comprar aquest deute públic pel risc que genera, el país
que està en crisis i emet el deute, ha de finançar-se ells mateixos el deute
(autofinançament): monetitzant el deute. És a dir, a si mateixos es
compren el deute.

¿Què vol dir monetitzar el deute?

La política monetària (la “norma” monetarista) ens diu que el PIB creixerà
de manera constant si l’oferta monetària creix també de forma constant.
Això vol dir que es deixa al Banc Central que fixi una taxa de creixement
constant de l’oferta monetària, independentment de les fluctuacions de
l’economia.

No obstant això, amb aquest augment de l’oferta monetària,

l’economia es desestabilitza (perquè la quantitat de diners en circulació
altera el preu de les coses).

Donada l’equació quantitativa:

QP = MV

Q: la producció, quantitat de béns i serveis que es produeixen en l’economia

en un període determinat (normalment un any).

P: el nivell de preus.

M: quantitat de diners que hi ha a l’economia.

V: velocitat de circulació dels diners.

QP: producció nacional valorada monetàriament.

A curt termini, la velocitat de circulació (V): per exemple, les vegades que
un euro canvia de mans durant un dia, es suposa constant i que no variarà
molt d’un dia per l’altre, al igual que la producció (Q). Què passa, per tant,
si el govern vol monetitzar el deute i Q i V romanen més aviat
constants? Només té com a única solució augmentar M (massa
monetària).

En conseqüència, genera un augment continuat del nivell de preus (P); és a

dir, inflació, per a que es mantingui la igualtat (QP = MV). Això és
l’anomenada disjuntiva atur/inflació. És a dir, a llarg termini era factible
elegir un objectiu de baixa desocupació a costa d’una inflació tolerable.

TEMA 1: EL MERCAT AGREGAT, EL CONEIXEMENT ECONÒMIC

• L’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa

La posada en pràctica de polítiques macroeconòmiques també està subjecte

a les implicacions de l’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa.

L’anàlisi positiva, és un estudi objectiu per saber les conseqüències

econòmiques d’un programa concret, sense tenir ni majors ni menors
discrepàncies derivada de que es té coneixement, dades i degut a la
naturalesa del problema plantejat. Exemple: la taxa d’atur a l’economia es
d’un 15%.

L’anàlisi normativa, es mou en el món dels judicis de valor, i per tant, les
connotacions personals de tipus filosòfic, religiós i cultural juguen un paper
important. S’aplica la mesura en funció de les connotacions de cadascú.
Exemple: què faríem nosaltres per baixar la taxa d’atur a l’economia:
creació de llocs de treball, reformar el mercat laboral, baixar el nivell salarial
per l’excés d’oferta... Cadascú tindria la seva pròpia opinió.

• La teoria econòmica

S’entén per teoria econòmica cada una de les hipòtesis que pretenen
explicar els aspectes de la realitat econòmica. És a dir, pretén l’explicació
d’un determinat fenomen econòmic que permet posteriorment fer un anàlisi
(causa – efecte). A partir d’unes teories es poden fer lleis per, amb
aquestes, fer pronòstics. En la teoria econòmica es distingeixen dos
enfocaments diferents:

– Microeconomia.
– Macroeconomia.
 • Definició d’agregats macroeconòmics i interrelació

Els agregats macroeconòmics són magnituds que sumen dades de diferents

mercats de béns i serveis: factors de producció, actius financers, conductes
dels agents econòmics...

Principals agents macroeconòmics:

Renda Nacional (RN o Y): ingressos que s’originen en la producció de

béns i serveis subministrats pels residents en el país.

Renda disponible : renda que disposen els consumidors sumades

les transferències rebudes de l’estat i deduït dels impostos pagats. És a dir,
RN (total ingressos) – T + S.

Producte Interior Brut (PIB): quantitat de tots els béns i serveis produïts
per l’economia en el decurs d’un període determinat (normalment un any).

Despesa agregada (DA): despesa per l’adquisició de béns i serveis en el

conjunt de l’economia. Tenir en compte que és diferent de demanda
agregada (dA).

Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors.

Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).

Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu
estoc de capital.

Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació

fiscal.

Subsidis i transferències (S): pagaments de l’estat a famílies i empreses

que no s’efectuen a canvi de béns i serveis.

Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat.

Deute Públic (DE): per deute públic s'entén al conjunt de deutes que
manté un estat enfront dels particulars o un altre país.

Importacions (IMP): béns, serveis i actius comprats a altres països.

Exportacions (EXP): béns, serveis i actius venuts a altres països.

Exportacions netes (XN): diferència entre el volum total d’importacions i

el volum total d’exportacions. Balança comercial. És tràfic de béns (fluxe
real).
Sortides netes de capital (SNC): és la diferència entre els actius que els
nacionals compren a l’estranger i els actius que els estrangers compren als
nacionals. És el fluxe monetari (circulació de diners, sortida de capital).

Si X > M  superàvit comercial. Exporta més que importa. El saldo de la

balança comercial és positiu. Per tant, SNC és positiu.

Si X < M  dèficit comercial. Importa més que importa. El saldo de la

balança comercial és negatiu. Per tant, SNC és negatiu.

Valors nominals (preus corrents) i valors reals (preus constants,

any base)

– Els agregats macroeconòmics solen expressar-se en valors nominals i

en valors reals.
– Una magnitud monetària o nominal ve donada pel producte de la
quantitat (Q) pel preu (P): Q x P.
– Una magnitud real ve donada pel nombre d’unitats físiques. Exemple:
10Kg de patates.

Preus corrents (termes nominals) i preus constants (termes reals)

Macroeconòmicament, un agregat nominal no ha estat ajustat pels canvis

en els preus, mentre que un agregat real és el que ha estat corregit pels
canvis que experimenten els preus.

– Els preus corrents són els preus que regeixen cada període (cada
any).
– Els preus constants són els preus d’un període determinat, que es
denomina comunament període base.

• PIB real i PIB nominal

– El PIB real és el valor total dels béns i serveis finals produïts a

l’economia en un any, suposant que els preus no haguessin canviat
en relació a un altre any que té la consideració d’un any base. És a
dir, econòmicament ens interessa, per exemple, produir 2.000 cotxes
més (incrementa la producció perquè incrementa el consum de les
famílies, volen comprar més cotxes), no que ara el preu dels cotxes
sigui més car i es mantingui la producció.

– El PIB nominal és el valor total de béns i serveis finals produïts a

l’economia durant un any suposant vigents els preus de l’any en què
es realitza la producció.
Exemple:

Any t Any t + 1 Any t + 2 Any t + 3

5 (nº unitats, 5 (nº unitats, 7 (nº unitats, 7 (nº unitats,

Bé A
producció) producció) producció) producció)

Preu del bé A 4€ 5€ 5€ 2€

Bé B 10 € 12 € 12 € 8€

3 (nº unitats, 3 (nº unitats, 5 (nº unitats, 5 (nº unitats,

Preu del bé B
producció) producció) producció) producció)

Anàlisi de la taula:

Any t:

– PIB nominal: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €.
– PIB real: 5 unitats del bé A + 3 unitats del bé B = 5A + 3B.

Any t + 1:

– PIB nominal: 5 x 5 + 3 x 12 = 25 + 36 = 61 €.
– PIB real: 5 unitats del bé A + 3 unitats del bé B = 5A + 3B.

Amb respecte l’any anterior (t), la producció real (és a dir, el número
d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) es manté: 5 unitats del bé A i 3
unitats del bé B. Però el PIB nominal ha augmentat de 50 a 61 €, ja que han
augmentat el preu dels béns A i B: el preu del bé A ha passat de 4 a 5 € i el
preu del bé B ha passat de 10 a 12 €. És a dir, hi ha hagut un augment de
preus (inflació).

Any t + 2:

– PIB nominal: 7 x 5 + 5 x 12 = 35 + 60 = 95 €.
– PIB real: 7 unitats del bé A + 5 unitats del bé B = 7A + 5B.

Amb respecte a l’any anterior (t + 1), la producció real (és a dir, el número
d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) ha augmentat: el bé A passa
de se 5 a 7 unitats i el bé B passa de 3 a 5 unitats. El PIB nominal ha
augmentat també (de 61 a 95 €) degut a l’augment de la quantitat produïda
dels dos béns, perquè els preus de A i de B s’han mantingut. És a dir, hi ha
hagut un augment de la quantitat. Augmenta el benestar de la gent: es
compra més de A i de B.

Any t + 3:

– PIB nominal: 7 x 2 + 5 x 8 = 14 + 40 = 54 €.
– PIB real: 7 unitats del bé A + 5 unitats del bé B = 7A + 5B.
Amb respecte a l’any anterior (t + 2), la producció real (és a dir, el número
d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) es manté amb respecte l’any
anterior. Continuen produint-se 7 unitats del bé A i 5 unitats del bé B. El PIB
nominal ha baixat (de 95 a 54 €) degut al descens dels preus: el preu del bé
A passa de 5 a 2 € i el preu del bé B passa de 12 a 8 €. És a dir, hi ha hagut
un descens dels preus (deflació).

Continuant amb el mateix exemple i tenint en compte les mateixes dades,

expressarem els resultats en PIB a preus corrents (preus de cada any) i
PIB a preus constants (preus de l’any base, que és l’any de referència).

Això es fa perquè les magnituds s’expressen millor les dades en

unitats monetàries que en unitats físiques: durant l’any seria
impossible portar el còmput de tots els béns que es produeixen a
l’economia i expressar-los a una taula, estadísticament no tindria sentit i
seria difícil interpretar els resultats. A l’exemple anterior sí perquè només hi
ha dos béns (A i B), però el model es complica quan s’afegeixen molts béns.
És a dir, gràcies a expressar les magnituds monetàriament, evitem el posar:
5A + 3B...

Continuant amb l’exemple anterior:

Any t:

Preus corrents: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €.

Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 50 €.

Els preus corrents i constants de l’any t coincideixen, ja que prenem com a

referència els preus d’aquest mateix any i, per tant, han de coincidir.

Any t + 1:

Preus corrents: 5 x 5 + 3 x 12 = 25 + 36 = 61 €.

Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €. Prenem 4 € com a preu

del bé A i 10 € com a preu del bé B, que són els preus de l’any base (t) i així
els mantindrem en els diferents anys. Evolució de quantitats i preus, però
tenint en compte que els preus no han variat.

Any t + 2:

Preus corrents: 7 x 5 + 5 x 12 = 35 + 60 = 95 €.

Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €.

Any t + 3:

Preus corrents: 7 x 2 + 5 x 8 = 14 + 40 = 54 €.
Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €.

Recordar que una teoria es divideix en:

– Definicions.
– Supòsits.
– Implicacions.

• El mercat agregat

Sabem que:

– Els mercats específics caracteritzen l’àmbit microeconòmic. En

aquest cas parlarem d’equilibri parcial, ja que considerem o
estudiem mercat a mercat per separat.

– El mercat agregat caracteritza la macroeconomia. En aquest cas

parlarem d’equilibri general, es consideren tots els mercats
conjuntament, un únic mercat però sense que cap mercat individual
perdi la seva identitat. L’economia com un tot implica, per tant, la
visualització imaginativa d’un mercat entès operativament com
l’agregació del conjunt de l’activitat del país (ens ho imaginem,
perquè en realitat no existeix).

Per tant, el mercat agregat el configuren una oferta “total” i una demanda
“total”. És a dir, l’oferta agregada i la demanda agregada. És a dir:

– Oferta: tota l’oferta.

– Demanda: tota demanda (consum nacional).

– p: nivell general de preus, índex general de preus.

La determinació de la renda nacional d’equilibri és el punt de

referència de l’anàlisi macroeconòmica. Les finalitats que es prenen assolir
són: la plena ocupació, l’estabilitat de preus, l’estabilització cíclica,
l’equilibri exterior i el creixement. ¿Com es fonamenta aquest equilibri?
Mitjançant la interacció de l’oferta i la demanda.

DA: allò que es compra: compra de béns i serveis efectiva a un nivell de

preus determinat.

La demanda agregada (dA): quantitat que potencialment es compraria

(disposat a comprar) donat els diferents preus. Ve donada pel total de
despeses en consum, inversió, despesa pública i exportacions netes.

PIB: allò que es produeix.

L’oferta agregada (oA): quantitat que el conjunt d’empreses estan

disposades a produir al país donat el nivell de preus. Té a veure amb la
producció nacional.

L’oferta i la demanda agregada, ceteris paribus, guarden relació amb el

nivell de preus:

– El conjunt de les empreses del país estan disposades a augmentar la

producció si el nivell de preus augmenta.
– El conjunt de consumidors estan disposats a augmentar les compres
si el nivell de preus baixa.

L’oferta té pendent positiu i la demanda pendent negatiu. L’encreuament

entre les dues línies determina el punt d’intersecció; és a dir, l’equilibri
macroeconòmic: determina el volum de renda nacional (producció) i
el nivell de preus.

Els gràfics següents mostren aquesta determinació de l’equilibri

macroeconòmic, la capacitat d’ajustament d’oferta i demanda al llarg
temps:

En aquest cas, el gràfic fa referència al curt termini. La corba d’oferta

agregada és perfectament elàstica. Amb aquest supòsit, el nivell de preus
ve donat i la producció pot prendre qualsevol volum. És a dir, el volum
de producció no afecta al nivell de preus. És a dir, a curt termini,
l’equilibri macroeconòmic està en funció de la demanda agregada i
d’aquesta depèn la producció d’equilibri. En una situació en crisi i a curt
termini, podríem augmentar la producció: augmentaria el treball i
disminuiria l’atur.

En aquest cas, el gràfic fa referència al llarg termini. La corba d’oferta

agregada és perfectament inelàstica. Amb aquest supòsit, l’economia opera
a plena capacitat i, per tant, tots els recursos disponibles estan ocupats (es
determina la producció potencial). Això vol dir que la producció depèn
només de l’oferta agregada. El nivell de preus, donada l’oferta,
està en funció de la demanda agregada. La oA (oferta agregada) és
rígida i la dA (demanda agregada) fixa el preu, creant inflació o deflació.

En aquest cas, el gràfic fa referència al mig termini. És el lapsus temporal

en què l’oferta agregada passa de ser horitzontal a vertical. La corba
d’oferta té pendent positiu. La determinació de la renda nacional i del
nivell de preus d’equilibri, respon tant a canvis de l’oferta com de
la demanda. Per tant, es pot fer tant polítiques de dA (variant la demanda)
i polítiques de oA (variant l’oferta).
En cada situació, l’encreuament oportú de l’oferta i demanda
agregades determina l’equilibri macroeconòmic. Les actuacions sobre
els components de l’oferta i de la demanda agregades són rellevants per
assolir les finalitats perseguides: plena ocupació, a l’estabilitat i al
creixement, etc; la qual cosa porta a instrumentar, en cada cas, la política
econòmica adient.

• La política macroeconòmica

És el conjunt de mesures i actuacions que tenen per finalitat incidir sobre

l’economia com un tot. Depenen del govern i del conjunt d’autoritats
econòmiques i financeres.

Microeconòmicament, el mercat lliure determina assignacions eficients.

L’Estat actua quan hi ha fallades del mercat (provisions béns públics,
efectes externs, fonament de la competència, redistribució dels resultats del
mercat, potenciació d’igualtat d’oportunitats...).

Macroeconòmicament, s’accepta que no sempre les decisions

individuals provoquen resultats globals òptims. És a dir, les
polítiques governamentals actives són adequades, en particular, en
situacions conjunturals adverses on la iniciativa privada és inoperant i
impotent. Exemple: crac de l’any 1929 i la Gran Depressió, que va posar
de manifest la necessitat de fer polítiques governamentals en l’àmbit
macroeconòmic.

Hi ha quatre polítiques macroeconòmiques importants:

– Política monetària: fa referència al control de l’oferta de diner:

bitllets, monedes i altres instruments del sistema bancari. A les
economies modernes, es duu a terme mitjançant un organisme
autònom i independent del govern que, com a autoritat monetària,
recau en el Banc Central.

– Política fiscal: en relació amb la determinació del pressupost

estatal. El pressupost és el conjunt d’ingressos i despeses del
govern, normalment durant un any. Els ingressos depenen
bàsicament del sistema impositiu i les despeses són les compres
directes de béns i serveis i els pagaments corresponents a
transferències i subsidis.

– Política comercial i canviària: conjunt de mesures que el govern

adopta per ordenar les relacions econòmiques internacionals. El
referent és la balança de pagaments, que registra les transaccions
realitzades i els seus pagaments. Ja que el comerç exterior implica
l’ús de monedes d’altres països, junt amb la política comercial,
apareix també la política canviària, és a dir, sistemes mitjançant els
quals s’intercanvia moneda nacional per divises.
 – Polítiques estructurals: actuacions que incideixen en l’estructura
establerta i en el marc institucional. Aquestes actuacions afecten
a modificacions organitzatives que, a partir dels canvis legals
pertinents, recauen en: el mercat laboral, el sistema bancari,
l’ordenament financer, l’educació, la salut, comunicacions i
transports, l’impuls tecnològic...

• Evolució dels agregats macroeconòmics

Recordar:

– PIB nominal: el valor total dels béns i serveis finals produïts en

l’economia durant un any, calculat utilitzant els preus corrents de
l’any en que es genera la producció.

– PIB real: el valor total dels béns i serveis finals produïts en

l’economia durant un any, calculat utilitzant els preus d’un any
base.

Taxa de creixement de l’any t:

És la fórmula per determinar el creixement d’una magnitud.

Exemple:

PIB t = 120

PIB t-1 = 105

tc (taxa de creixement) = 120 – 105 / 105 = 15 / 105 = 0,14 (14 %). Per
tant, la taxa de creixement de l’any t és d’un 14%.

Altre exemple:

PIB t = 90

PIB t-1 = 105

tc = 90 – 105 / 105 = -15 / 105 = - 0’14 (-14%). Per tant, la taxa de
creixement (decreixement en aquest cas) de l’any t és d’un -14%.

Mesuraments de la taxa de creixement:

– Taxa intertrimestral
– Taxa interanual
– Taxa anual

Taxa de creixement intertrimestral de l’any t:

I II III IV

PIB (al llarg

1% -0,3% 0% 2%
del temps)

I, II, III, IV  Són els quatre trimestres de l’any. Cadascú d’aquests valors
(xifres) ens mostren la taxa de creixement intertrimestral del PIB d’una
economia al llarg del temps (en aquest cas, per trimestres).

Per exemple, el -0,3% significa que l’economia ha tingut un decreixement

durant el segon trimestre d’aquest any t.

Taxa de creixement intertrimestral de l’any t+1:

I II III IV

PIB (al llarg

1,5% -2% -1% 3%
del temps)

De la mateixa manera que a l’any anterior t  I, II, III, IX són els quatre
trimestres de l’any. La comparació entre dos taxes trimestrals (siguin les
dos taxes del mateix any o de l’altre) torna a ser intertrimestral.

Exemple: al segon trimestre de l’any t el PIB va caure un -0,3%, mentre que

al segon trimestre de l’any següent (t+1) el PIB va caure un -2%.

Taxa de creixement interanual:

Comparació del primer trimestre de l’any t amb el primer trimestre de l’any

t + 1 (mateix trimestre d’anys diferents).

En aquest cas, seria: 1’5 (de l’any t+1) – 1 (de l’any t) / 1 (de l’any t) =
0,50%.

Taxa de creixement anual:

Taxa de creixement de tot el període (anual): 1 + (-0’3) + 0 + 2 = 2’7 / 4

(trimestres) = 0’68 % és la taxa de creixement anual.

Altre exemple:
Taxes de creixement trimestrals del Japó durant els anys 2008 i 2009:

I II III IV I II III IV

1,4 1’3 0’3 1’1

PIB (llarg
temps)
-2’1 -2 -2’7 -3’5

Els quatre primers trimestres fan referència al 2008 i la resta al 2009.

tc anual 2008: 1’4 + (-2’1) + (-2) + (-2’7) / 4 (trimestres) = -5’4 / 4 = -

1’35% és la taxa de creixement anual de l’any 2008.

tc anual 2009: (-3’5) + 1’3 + 0’3 + 1’1 / 4 (trimestres) = - 0’8 / 4 = -0’2% és

la taxa de creixement anual de l’any 2009.

tc interanual = - 0’2 - (-1’35) / (-1’35) = 1’15 / (-1’35) = -0’92 % és la taxa

interanual (entre 2008 i 2009).
 TEMA 2: QÜESTIONS DE MACROECONOMÍA

Aquestes qüestions són:

– L’atur (ocupació, es busca la plena ocupació).

– Inflació (o deflació, nivell de preus). Es busca la estabilització de
preus.
– Cicles (estabilització). Es busca la estabilització de la economia.
– Nivell de vida i creixement econòmic.

A aquestes qüestions es poden afegir altres dos:

– Dèficit comercial (es busca l’equilibri de la balança de pagaments).

– Dèficit fiscal (es busca l’equilibri pressupostari).

 1. Atur

Un objectiu macroeconòmic important és la plena ocupació.

La plena ocupació significa la utilització, sense malbarataments, de

tots els recursos disponibles a l’economia (no vol dir que treballin
tots).

En l’àmbit macroeconòmic està íntimament relacionat amb el factor

treball. L’atur fa referència a les persones que busquen feina de manera
activa, però momentàniament no troben treball. Aquella situació on la gent
vol treballar i no troba feina als preus (salaris) de mercat.

És el gran problema de l’economia espanyola enfront d’altres països de

l’entorn (UE). Està al voltant del 19 – 20% de la població activa. Caracteritza
una situació macroeconòmica perjudicial, personal i social molt delicada.

• Tipus d’atur

Hi ha dos tipus d’atur principals:

– L’atur voluntari: quan els treballadors abandonen els llocs de feina

perquè no accepten el salari vigent.
 – L’atur involuntari: són les persones disposades a treballar al nivell
de salaris vigent i que no troben feina. Òbviament, la macroeconomia
s’interessa per l’atur involuntari, que presenta diferents aspectes i
matisos:

1) Atur friccional: originat pel trànsit d’un lloc de feina a un altre o,

normalment, el que sorgeix abans de trobar la primera feina
(situació de la gent que no ha treballat mai, ja que acaben de
finalitzar els estudis...).

2) Atur estructural: apareix per motius de canvi tecnològic, la gent

es queda sense feina per un canvi tecnològic (necessiten un nou
aprenentatge o reciclatge), per alteracions importants de la
demanda de treball i per l’existència de dificultats de mobilitat
geogràfica, etc.

Atur friccional + atur estructural = atur natural.

L’atur natural és qualsevol atur que hi ha en una economia que està en

plena ocupació (com hem dit abans, plena ocupació no significa que treballi
tothom). És a dir, encara que l’objectiu de la política d’ocupació es la taxa
d’atur igual a zero, se sap que aquest requeriment és teòric. Existeix un
nivell de desocupació compatible amb el volum de producció
“normal” de l’economia.

3) Atur estacional: per l’estació, en certes èpoques de l’any hi ha

feines que no es poden desenvolupar plenament (agricultura,
construcció, turisme...).

4) Atur residual: persones que per diferents problemes (físics,

mentals...) tenen limitacions pel que fa a les oportunitats de trobar
feina (persones discapacitades).

5) Atur cíclic: motivat per les fluctuacions de l’economia; augmenta

en conjuntures contractives i disminueix en conjuntures
expansives.

Plena ocupació = població activa – atur natural

• Mesuraments: la taxa d’atur i altres indicadors

El nivell d’aturats existents és un indicador important per avaluar l’estat

d’una economia. És un indicador d’ineficiència, el volum d’atur és un
indicador rellevant de la situació del mercat de treball.

Taxa d’atur = persones en atur / població activa x 100 (s’expressa en

%)
A més de la taxa d’atur, es tenen en compte altres indicadors. Per la
comparació cronològica i la harmonització de resultats, s’ha de tenir en
compte certes precisions abans de tot. Són les següents:

Població civil = població total – persones de menys de 16 anys.

Població activa = població civil – població inactiva ó població

ocupada + població en atur.

S’ha de tenir en compte:

– Població civil (designada també com població adulta): nombre de

persones disponibles per a una ocupació. A més de la població de
menys de 16 anys, es consideren també les persones que integren
les forces armades, empresonats...

– Població inactiva: és una part de la població civil que ni treballen ni

busquen activament treball. És un grup heterogeni, on destaca (dins
d’aquesta població inactiva) els treballadors desanimats: aturats
que no busquen feina activament.

– El treball domèstic no es computa com a “treball” en les estadístiques

oficials.

Exemple gràfic d’una estructura de població imaginària (dades) i càlcul de

diversos indicadors:

Taxa d’atur = Aturats / Població activa x 100 = 50 / 450 = 11’11 % 

Indicador ineficiència.
Taxa activitat = Població activa / Població total x 100 ó Població activa /
Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 % 
Indicador d’eficiència.

Taxa ocupació = Població ocupada / Població total x 100 ó Població ocupada

/ Població civil x 100 = 400 / 1000 = 40 % ó 400 / 800 = 50 %  Indicador
de la distribució funcional de la població.

% població activa = Població activa / Població total x 100 ó Població activa /

Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 % 
Indicador d’eficiència. Coincideix amb la taxa d’activitat, però quan es
presenten els dos indicadors alhora, si un l’expressem per mitjà de la
població total, l’altre l’expressem per mitjà de la població civil. Normalment,
la taxa d’activitat es presenta per mitjà de la població civil i el % de la
població activa per mitjà de la població total.

• Versemblança de la taxa d’atur (problemes estructurals de

l’atur)

El nombre de treballadors aturats a una economia és objecte de

controvèrsies; ja que segons els procediments de càlcul, no es té una
mesura precisa del nombre de persones que efectivament o realment estan
buscant treball i no el troben.

– Hi ha una alta taxa d’atur juvenil, en aquesta franja d’edat.

– Incorporació de la dona al món laboral.

– Desajustament del nombre de la població activa com a conseqüència

de la incorporació dels immigrants.

– Els treballadors desanimats no s’inclouen en la població activa.

Són aquells treballadors que no busquen feina activament. Computen
com a població inactiva.

– Existeixen aturats fraudulents, que són aquells que reben subsidi

realitzen alguna feina.

– Existeix atur encobert: són persones que estan ocupades; però els
seus serveis o la seva capacitat resten infrautilitzats. Per exemple,
una família d’agricultors que té una petita propietat i tres fills. Amb
un dels fills ja està el treball necessari per cuidar la terra, però els
altres dos també treballen aquesta terra (per tant, treballen encara
que no és necessari, la producció és la mateixa).

– Subocupació: realitzen tasques redundants. Per exemple, un

llicenciat universitari que treballa d’escombraire. És a dir, per sota de
les seves capacitats i coneixements. La subocupació no es configura
com atur.
El problema de l’atur rau en la quantia de la gent sense feina, però cada cop
es té més en compte:

1) La durada de la desocupació (individualment considerada).

2) L’edat dels aturats, degut a la major dificultat per retrobar feina
per par dels d’edat laboral avançada.

• Tres aspectes importants a tenir en compte

1) Tresorejament (atesoramiento) de treball:

Combatre la desocupació i propiciar l’ocupació és un objectiu prioritari de la

política macroeconòmica. Amb aquesta denominació es fa referència a una
mena d’atur encobert que s’origina quan les empreses mantenen
treballadors en nòmina sense ser ocasionalment necessaris. La raó
d’aquest comportament empresarial rau en els costos de formació.

És a dir, les empreses, en aquells treballs que són més flexibles i que poden
acomiadar la gent, no ho fan degut als costos de formació superiors que
suposen llogar nous treballadors, recerca, etc; majors que els que
suposarien mantenir al treballador (antic).

Les empreses durant les fases contractives del cicle, en què s’acumula
major nombre d’aturats i que podien prescindir de treballadors, en
comptes d’atendre a suspensions temporals mantenen els
treballadors en nòmina sense gairebé activitat.

2) Salaris d’ineficiència:

Fa referència al fet de que moltes vegades es paguen salaris per sobre

dels preus (salaris) de mercat d’equilibri, amb la intenció de fidelitzar
al treballador. Això es fa perquè amb aquest incentiu es busca que sigui
més productiu i en conseqüència s’evitaria l’absentisme laboral.

3) Llei d’Okun:

El tresorejament de treball respon a conductes relacionades amb l’evolució

del nivell d’activitat econòmica, és d’interès la relació entre ocupació i
producció.

Okun (1929 – 1979), economista assessor del president J. F. Kennedy, va

observar que les apujades i abaixades de la taxa d’atur són similars a
les fluctuacions a llarg termini del PIB real.
És a dir, les fluctuacions de la producció (PIB) acostumen a estar
correlacionades amb més intensitat que d’altres variables amb l’atur
(òbviament en sentit invers).

Va anunciar una llei que porta el seu nom, que diu el següent:

Si l’economia millora (augmenta el PIB)  l’ocupació augmenta més a poc a

poc que la producció (menys que proporcionalment).

Si l’economia empitjora (disminueix el PIB)  l’ocupació decreix (atur) més

de pressa que la producció (més que proporcionalment).

És a dir, per exemple: l’ocupació creix a la meitat del que ho fa la producció

quan l’economia s’expandeix i es redueix el doble quan l’economia es
contrau.

Si PIB  ATUR MENYS QUE

PROPORCIONALMENT

Si PIB  ATUR MÉS QUE

 2. Preus i inflació

El preu és allò que es dóna a canvi d’un bé o servei. L’agregació de tots els
preus de l’economia fixa el nivell general de preus o nivell de preus. Els
preus varien i, en conseqüència, també el nivell de preus.

Els preus habitualment pugen (inflació); ocasionalment, poden abaixar-se

(deflació). L’anàlisi de l’economia com un tot s’interessa pels dos
fenòmens, si bé és més freqüent la inflació. Assolir l’estabilitat de preus
és un objectiu important de la política macroeconòmica.

No qualsevol fenomen d’alça de preus pot considerar- se com a inflació. Si

en el conjunt de l’economia, els preus d’alguns béns pugen mentre que
altres baixen, no pot afirmar- se l’existència d’inflació, ja que el nivell de
preus es mantindrà constant. Fins i tot, si només el nivell de preus puja
transitòriament, tampoc hi ha inflació en sentit estricte. Una pujada
temporal pot compensar-se també amb una abaixada temporal.

Tan sols hi ha inflació si l’apujada del nivell de preus és persistent.

La taxa d’inflació és la taxa en què augmenta el nivell de preus.

• Conseqüències de la inflació

Són remarcables tres tipus de repercussions:

1) Altera les funcions del diner, distorsiona la significació del diner

(el funcionament dels preus): disminueix la seva capacitat com a
 dipòsit de valor, insatisfactori com a unitat de compte i, fins i tot,
perd utilitat com a mitjà de canvi.

2) En la perspectiva individual, comporta un perjudici pels

prestamistes (els retorns tenen menys poder adquisitiu: hauran
d’imposar un tipus d’interès més alt per fer front a l’apujada de la
inflació). També perjudica i afecta negativament a les persones
que reben renta fixa (comporta una disminució real dels
ingressos): lloguers d’un immoble, pensions, rendes d’un actiu
financer... Distorsiona les relacions financeres. La inflació comporta
un augment del cost de la vida.

3) En el conjunt de l’economia, hi ha distorsions en els mecanismes

d’assignació dels recursos. Els preus relatius perden coordinació, es
fan més canviants. “Soroll en el sistema de preus”: als agents que
participen en el mercat se’ls fa més difícil interpretar la
informació que transmeten els preus. A més, la inflació
augmenta el risc, els pronòstics pel futur esdevenen incerts. La
competitivitat surt perjudicada amb efectes negatius sobre
producció i l’ocupació.

• Classes d’inflació:

Segons sigui l’augment del nivell de preus, la intensitat de la inflació és

diferent. Es distingeixen tres classes d’inflació:

1) La inflació moderada: taxes anuals d’inflació d’un dígit. En les

economies modernes es conviu amb inflacions moderades. Malgrat
l’augment del nivell de preus, la gent manté diner en efectiu i
concerta contractes a llarg termini nominats monetàriament.

2) La inflació galopant: taxes de dos i, fins i tot, tres dígits. El

funcionament de l’economia resulta distorsionat: el valor del
diner disminueix amb rapidesa; els mercats financers perden
contingut i la població tendeix a acaparar béns i a adquirir actius
reals (sistema de troc: canvi d’un bé per un altre).

3) La hiperinflació: de caràcter excepcional i més preocupant, les

experiències reals corresponen a èpoques de guerra o de grans
trasbalsaments.

• Causes d’inflació:

1) Inflació de costos: augmenten els costos de producció (augment

del preu del petroli, per exemple). El preu dels productes que arriben
als consumidors són majors; és a dir, el preu final és major.
 2) Inflació de demanda: els desitjos de compra en el seu conjunt
superen la capacitat productiva de l’economia. Si augmenta la
quantitat demandada  augmenta el preu.
La demanda, consum, inversió, etc; el ritme de creixement
d’aquests agregats és molt ràpid (superant a l’oferta); sempre hi
ha un desfàs que pot fer que hi hagin desequilibris. Les decisions
d’augmentar la producció per equiparar la demanda és decisió única
de l’empresari. Al començament si que augmenten l’oferta, però un
cop es tenen que continuar augmentar treballadors o maquinària, es
comença a dubtar: hi ha incertesa amb la demanda (pot caure
bruscament, que canviïn les preferències...).

En realitat, una i l’altra estan enllaçades. A la pràctica, una puja dels

preus de consum gairebé origina en conseqüència una de puja
de salaris (per mantenir el poder adquisitiu d’abans) i, igualment,
un augment dels salaris portarà a una puja de preus. La
importància d’aquesta interrelació (que succeeix a les economies
actuals), origina el que es coneix com a espiral inflacionista.

• La teoria quantitativa del diner

Per aquesta teoria es fa servir “l’equació del canvi” o “l’equació

quantitativa” establerta per Fisher. Segons l’expressió:

MxV=PxQ

Recordar:

M  quantitat de diner en circulació (oferta monetària).

V  Velocitat de circulació (ritme amb el que el diner canvia de mans).

P  El nivell general de preus.

Q  Quantitat de béns i serveis produïts a l’economia.

En aquest marc, es suposa que V i Q es mantenen constants. Per tant,

és obvi la interrelació entre P i M, de tal manera que a l’augmentar
la quantitat de diner augmenta el nivell general de preus (per a que
es mantingui la igualtat). Per tant, l’oferta monetària és un factor
inflacionista.

El producte de P x Q equival al PIB nominal. Per tant:

M x V = PIB nominal

I, representant per k (una constant) el quocient 1/V:

PIB nominal = M / k
Això vol dir que es guarda una relació proporcional, afectaran de manera
proporcional en el PIB nominal tant una variació de M o de k. En conclusió,
la teoria quantitativa del diner diu que el nivell general de preus
varia directament i proporcionalment amb la variació de la
quantitat de l’oferta monetària a l’economia.

• Mesurament de la inflació (índex de preus)

Mesurar l’evolució del nivell de preus és molt important. Aquesta

mesura implica saber quant s’ha de pagar en el moment present pel
mateix conjunt de béns que va adquirir- se en un moment anterior.

Fonamenta la determinació dels índexs de preus. Un índex de preus pren

com a referència un conjunt específic de béns o altres variables. El
més freqüent és tenir en compte els béns de consum corrents, que
és el que es coneix com a Índex de Preus al Consum (IPC). També hi
ha d’altres índexs de preus, com el que té en compte “tots” els béns que
composen el PIB i que es coneix com a deflactor del PIB.

És a dir, un índex de preus mesura el cost d’adquisició d’una cistella

representativa de la compra d’un determinat any en relació de la
mateixa cistella d’un any anterior o any base. La cistella recull un
conjunt de béns i serveis representatius, així com un consumidor
també representatiu. En el cas de béns de consum són les despeses
ordinàries d’una família: alimentació, vestit, habitatge, transport... A cada
bé se li assigna una importància relativa (un pes), l’índex esdevé una
ponderació del conjunt de béns que el composen.

• Taxa d’inflació

L’índex de preus s’utilitza per calcular la taxa d’inflació. L’índex de

referència és l’Índex de Preus al consum (IPC). La taxa d’inflació mesura
la variació percentual de l’IPC en el decurs d’un any.

Per tant, la taxa d’inflació indica, doncs, la variació del cost de la vida.
S’utilitza per compensar (tant des del punt de vista econòmic com social)
les conseqüències de la inflació, ja sigui per:

1) Deflactar: indicar en termes reals quantitats registrades en valors

monetaris.
2) Indexar: indicar en termes (valors) monetaris quantitats reals.

Deflactar consisteix en dividir una quantitat nominal per l’índex de preus,

expressant – la així en termes reals (es depura de la influència del preu). És
habitual utilitzar aquest procediment en el cas del PIB. El deflactor del PIB
d’un any determinat s’obté:

També el deflactor del PIB és un indicador versemblant del cost de la vida.

Si es tenen en compte períodes llargs de temps, tant el deflactor del PIB
com l’IPC mostren una evolució similar de la inflació.

• Inflació i taxa d’interès: efecte Fisher

La forma en què la inflació afecta a la taxa d’interès rau en la distinció entre

taxa d’interès nominal i taxa d’interès real. La taxa d’interès real es
defineix com:

Exemple:

Taxa d’interès nominal: 5 %.

Taxa d’inflació: 10%.

Per tant, la taxa d’interès real és: 5 % - 10 % = - 5 %.

Altre exemple:

Si una persona té 100 € i la taxa d’interès nominal és un 5 %.

En el decurs d’un any, aquests 100 € es transformaran a final d’any en 105

€ (si la taxa d’inflació és igual a zero). Haurà augmentat la seva capacitat de
compra en 5 unitats.

Altre exemple:

Si la mateixa persona té 100 €, la taxa d’interès nominal és un 5 % i, a més,

la taxa d’inflació és d’un 10%.

Té 100 € i al final de l’any tindrà 105 €, però en aquest cas podrà comprar
una mica menys que a l’any anterior, perquè la taxa d’inflació és d’un 10 %
(els preus s’hauran apujat de 100 a 110 €, amb la qual cosa la seva
capacitat de compra baixa en 5 unitats (110 € en front els 105 € que tindrà
al final de l’any  105 € - 110 € = - 5 €).
El rendiment del diner (taxa d’interès nominal) és inferior a la taxa
d’inflació. Per tant, per no perdre poder adquisitiu s’ha de pujar la
taxa d’interès nominal.

• Relació entre inflació i atur: la corba de Phillips

La disjuntiva usual entre inflació i atur s’analitza específicament a través del

que s’anomena corba de Phillips.

L’economista neozelandès A. W. Phillips, va elaborar un gràfic en un pla de

coordenades, mesurant l’eix vertical les taxes d’inflació i a l’horitzontal les
d’atur, com mostra el gràfic següent:

D’aquesta interrelació se n’extreuen conclusions variades:

1) La relació inversa entre atur i inflació. S’observa que per sota

d’un cert nivell d’atur els preus deixen de ser estables i a taxes
d’atur inferior, la inflació comença a créixer.

2) Amb inflació zero la taxa d’atur corresponent mostra un cert

valor, que Phillips va fixar, per l’època estudiada, al voltant del 5,5
%.
 3) Aquest volum d’atur, coexistint amb inflació zero, se’l considerà
com la taxa d’atur natural. En aquest cas, es fa servir el terme
NAIRU: és un acrònim derivat de l’expressió anglesa Non-
Accelerating Inflation Rate of Unemployment (Taxa d’atur no
acceleradora de la inflació).

Recordar:

Taxa d’interès real = taxa d’interès nominal – taxa d’inflació.

Per tant:

Taxa d’interès nominal = taxa d’interès real + taxa d’inflació.

Trampa de liquiditat:

Si el tipus d’interès és molt baix  el diner tendeix a mantenir – se líquid

(perd velocitat de circulació). Situació que es produeix en el mercat
monetari quan els tipus d'interès estan molt baixos i els inversors
decideixen guardar el seu diner i no invertir.

 3. Els dèficits comercials

Les compres de béns i serveis que un país realitza a altres països són
importacions, mentre que les vendes de béns i serveis del país a l’exterior
són exportacions. El registre d’unes i altres defineix la balança
comercial, que pot estar equilibrada o desequilibrada. En el primer cas,
importacions i exportacions són iguals. En l’altre cas, pot succeir dos casos:

– Que les exportacions superin les importacions (X > M): superàvit

comercial.
– Que les importacions superin les exportacions (M > X): dèficit
comercial. Aquest cas és bastant freqüent.

En el cas espanyol, el dèficit comercial és secular (encara que en termes

relatius ha millorat en relació amb l’evolució del PIB). L’obertura a l’exterior
de l’economia espanyola ha anat augmentant des del “Plan de
Estabilización” del 1959, en què es liberalitzen les importacions.

L’ingrés a la CEE l’any 1986 i l’adopció de l’euro han reforçat la tendència.

De fet, la zona euro representa més del 60% de les relacions comercials
espanyoles amb l’exterior.

Espanya exporta principalment producte tecnològic de grau mitjà: els

sectors característics són els de semimanufacturats, béns d’equip i
automòbils. S’importen productes energètics i matèries primeres. També
s’importen béns de consum i automòbils (augment comerç intraindustrial).

• Comerç internacional
Teòricament, l’equilibri de la balança comercial és un resultat desitjable.
Habitualment, però, es registren desequilibris; les situacions de dèficit
comercial són les que presenten normalment una problemàtica més
complicada.

¿Quin és el paper dels governs? Procuren evitar aquestes situacions o,

en qualsevol cas, minimitzar els efectes perjudicials que puguin suposar en
el funcionament de l’economia. Per fer-ho, utilitzen diferents instruments i
mesures que caracteritzen la política comercial.

Per què hi ha comerç internacional? És beneficiós o perjudicial participar en

el comerç exterior? Quines són les orientacions per impulsar o frenar les
transaccions internacionals de béns i serveis? Es pretén donar resposta a
aquestes preguntes, indagar les causes del tràfic exterior dels béns i
serveis.

• Avantatge absolut i avantatge comparatiu

David Hume (segle XVIII) va ser un dels primers pensadors que va destacar
la naturalesa compensadora que suposa el comerç exterior. Mitjançant el
comerç lliure es mitiguen els desequilibris o les desigualtats entre els països
a partir de les dotacions de recursos, habilitats, condicions climàtiques, etc.

Adam Smith sintetitza aquesta idea en el principi de l’avantatge

absolut. Si un tipus de país disposa d’un tipus de recursos i un altre d’uns
tipus diferent, l’intercanvi mutu els beneficiarà a tots dos.

En canvi, la qüestió no és tant evident si cadascun dels països produeix tots

dos productes. David Ricardo va explicar que el comerç continua sent
eficient si cadascun dels béns es produeix a cada país atenent els diferents
nivells d’eficàcia.

És a dir, si es dóna avantatge comparatiu, perquè cada país

s’especialitzarà en la producció i en l’exportació de béns que pot produir a
un cost relativament més baix i importarà aquells que produeix amb costos
relativament més elevats. L’especialització farà més profitosos els
intercanvis (els preus de tots dos béns seran més petits que si ambdós els
produís cada país) i, en definitiva, augmentarà el benestar dels que
participen en el comerç (disposaran de tots dos béns a costos
comparativament menors).

• Un exemple

David Ricardo va posar l’exemple del comerç entre Anglaterra i Portugal.

Tots dos països produeixen teixit i vi. Un país i l’altre són iguals d’eficients
en la producció de teixit, però Portugal ho és el triple en la producció de vi.

Així, amb una hora de treball Anglaterra produeix 3 metres de teixit o 1 litre
de vi i Portugal, 3 metres de teixit o 3 litres de vi, com mostren les línies A i
P dels gràfics adjunts:
Son les línies representatives de les corbes de possibilitats de
producció i tenen forma rectilínia perquè per simplicitat se suposen
rendiments constants.

Sense comerç, cada país pot situar-se en qualsevol punt de la línia

respectiva i obtenir les quantitats de teixit i de vi desitjables. En a, per
exemple, Anglaterra obté a’ metres de teixit i a” litres de vi, i en b, Portugal
b’ metres de teixit i b” litres de vi.

Per tant, mentre que a Portugal per 1 litre de vi s’obté 1 metre de teixit, a
Anglaterra per aconseguir 1 litre de vi s’han de lliurar 3 metres de teixit. Per
tant, el teixit és més barat a Anglaterra i comparativament el vi ho és més a
Portugal.

D’aquesta manera, si els països s’obren al comerç, Anglaterra comprarà vi a

Portugal a canvi de teixits i Portugal teixits a Anglaterra a canvi de vi. Per
tant, l’existència d’avantatge comparatiu afavoreix l’existència de comerç
encara que cada país pugui produir originàriament cada país pugui produir
cadascun dels béns objecte de tràfic.

• Els guanys del comerç

Les exportacions modificaran les corbes d’oferta i també ho faran els preus
de cada bé. A la llarga, s’originarà un mercat únic i una única relació de
preus i es consolidarà l’especialització. Però, el resultat és beneficiós per
a tots dos països?

Si es combinen els dos gràfics anteriors, se n’obté un de nou (la posició de

Portugal capgirada).
Les superfícies de color blau mostren les produccions que poden obtenir- se
a cada país sense comerç. A mesura que el tràfic exterior esdevé atractiu
perquè un o altre bé es relativament més barat en un país o en l’altre, les
possibilitats de comerç estan determinades per la línea X, que
mostra una relació de preus constants en una posició intermèdia
entre els que representen les línies de possibilitats de producció, A i P.

No obstant, no tots els punts de la línia X són situacions

avantatjoses. Només ho son aquells que es troben en el tram de la línia
que travessa la superfície groga.

En el punt x, per exemple, Anglaterra augmentarà el consum de teixits

passant de a’ fins a’c en relació amb la quantitat inicial 0a’. També el
consum de vi passa de a” fins a”c des de 0a”.

Portugal, augmentarà el consum de teixits passant de b’ a b’c des de 0b’ i

el de vi en b” fins a b”c en relació amb 0b”.

A la superfície groga, el comerç lliure reporta guanys (els guanys del

comerç) a cadascun dels països.

• Dos indicadors: taxa de cobertura i relació real d’intercanvi

El comerç beneficia tots dos països, però no necessàriament amb la

mateixa proporció. Per això, a l’interior de la superfície groga, cada país
s’esforçarà per situar – se en aquell punt que li permeti augmentar els
guanys relatius.

Per això, ens hem de fixar o estar en funció dels preus possibles d’acord
amb la línia X de possibilitats de comerç.

Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a P  beneficiarà a

Anglaterra. Si la línia X coincidís amb la línia P, tots els guanys del comerç
serien per a Anglaterra.

Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a A  beneficiarà a

Portugal. Si la línia X coincidís amb la línia A, tots els guanys del comerç
serien per a Portugal.

És a dir, els intercanvis només es duran a terme a l’espai entre les línies A i
P.

– La taxa de cobertura (TC): indica la proporció d’importacions d’un

país que poden finançar-se amb el valor de les exportacions (per
període de temps). Es representa percentualment (%).

Si TC és més baix que 100  les exportacions són inferiors a les

importacions (dèficit comercial).

Si TC és més alt que 100  les exportacions són superiors a les

importacions (superàvit comercial).

La fórmula és:

– La relació real d’intercanvi (RRI): és el quocient entre l’índex de

preus de les exportacions i l’índex de preus de les importacions. Així,
fa referència, per tant, a la quantitat de béns importats que poden
obtenir- se per unitat de productes exportats.

Si la tendència és que la RRI augmenti  és un canvi favorable. Amb allò

que el país ven pot pagar allò que compra. Pot importar més per unitat
exportada.

Si la tendència és que la RRI baixi  és un canvi desfavorable. Amb allò

que el país ven no pot pagar allò que compra. Pot importar menys per unitat
exportada. O sigui, ha de pagar més per les importacions.
La fórmula és:

En conclusió, aquests indicadors serveixen per mesurar quantitativament

els guanys del comerç internacional.

• Política comercial

Malgrat els avantatges del lliure comerç, a la pràctica han sorgit

històricament posicionaments contraris. La realitat és que els governs
tendeixen a tutelar l’ordenació dels intercanvis. El conjunt d’accions que
pren el govern en relació amb les importacions i exportacions
s’anomena política comercial.

Hi ha dues orientacions de tipus contrari que tenen relació o amb la

incentivació del comerç o amb l’obstaculització:

– El lliure canvi. Els arguments que defensen el lliure canvi, és a dir,

les relatives a la llibertat de comerç, ens mostren que sorgeix
l’especialització, incrementen la competència i la innovació;
eixamplen el mercat i es defensen els interessos dels consumidors,
pel que suposa la disponibilitat de productes i l’abaratiment de preus.

– El proteccionisme. Els arguments que defensen el proteccionisme,

és a dir, la restricció del comerç, ens diuen que s’utilitzen com a la
necessitat de protegir les indústries naixents davant de la
competència estrangera; la possibilitat de modificar la RRI a favor de
països que produeixen i exporten una part important del comerç
mundial d’alguna mercaderia; com a respostes de polítiques
comercialment agressives (deslleials) de l’exterior, etc.

• Regulació del comerç

Mentre que la pràctica del lliure comerç comporta una política passiva,
l’establiment de restriccions és una política activa que dissenya els
instruments pertinents. Són els propis de les barreres al comerç, que poden
ser aranzelàries (afecten els preus) i no aranzelàries (afecten a les
quantitats de les importacions).

• Les barreres aranzelàries poden ser:

– Els aranzels:
 1) Aranzels específics: s’augmenta el preu dels productes importants
per unitat de producte.

2) Aranzels ad valorem: s’augmenta el preu dels productes importants

mitjançant un % sobre el preu total.

– Els impostos de duanes.

• Les barreres no aranzelàries: aquelles que afecten directament a

les quantitats importades o altres pràctiques més sofisticades
(barreres tecnològiques d’uns determinats tipus de béns si no es
compleixen requisits en relació a les normes de seguretat industrial o
de qualitat...). En el primer cas es tenen en compte els contingents
o quotes d’importació: determinen el límit quantitatiu que es pot
importar d’un bé determinat durant un període concret.

Hi ha un altre tipus de pràctica, la política antidumping. El dumping

implica vendes ocasionals a preus inferiors als costos reals de producció.
Aquestes accions són polítiques de defensa (joc net) i no apel·lacions al
proteccionisme.

 4. El sector públic: dèficits pressupostaris i deute públic:

ingressos i despesa pública

L’Estat, quan realitza les seves funcions de tipus econòmic i social, realitza
despeses i obté ingressos. El pressupost és el registre comptable dels
ingressos i de les despeses de l’Estat.

Si les despeses superen els ingressos  es genera dèficit pressupostari o

dèficit fiscal.

Si els ingressos superen les despeses  es genera superàvit

pressupostari o superàvit fiscal.

Si les despeses i els ingressos coincideixen hi ha un pressupost

equilibrat.

• El pressupost

És l’enumeració que fa el govern dels objectius i possibilitats per afrontar-

los, avaluats monetàriament. La seva estructura formal és l’estimació, per
partides, de les despeses i dels ingressos esperats durant un període
establert de temps (normalment un any).

• Ingressos

Els impostos són la font principal de finançament de l’activitat

governamental. L’Estat pot acudir també a altres fonts de finançament.
El deute públic és també un instrument important de finançament estatal.
Es fonamenta al crèdit que el govern demana a particulars i institucions
privades.

Ocasionalment, l’Estat pot recórrer a l’emissió de diner per disposar

d’ingressos per sufragar la seva despesa. Aquest procediment s’anomena
senyoratge, en referència a la potestat que els senyors feudals tenien
d’emetre moneda. Aquesta possibilitat és objecte de rebuig pels seus
efectes inflacionistes.

També pot obtenir ingressos a través de la venda d’actius, ja sigui

mitjançant la venda de béns reals o transferint activitats productives a
través de privatitzacions.

• Despesa

La despesa estatal inclou dos apartats, la despesa pública (directa) i el

pagament de transferències.

La despesa pública és la destinada a l’adquisició de béns i serveis, i afecta

l’activitat econòmica de la mateixa manera que l’afecten la compra de béns
i serveis per part del sector privat.

Les transferències són pagaments que l’Estat realitza per atendre finalitats
de caire social, com per exemple els subsidis d’atur. També les subvencions
i ajuts adreçats a les empreses i els particulars. Igualment són
transferències les aportacions a organismes internacionals i donacions a
altres països.

• El dèficit: efectiu, cíclic i estructural

Un cop establert el pressupost, la diferència entre els ingressos i les

despeses, en la mesura que aquestes superin aquells, determina el dèficit
del pressupost o dèficit efectiu. És a dir, el dèficit efectiu és el registre
nominal de la diferència entre ingressos i despeses corrents que recull el
pressupost anual.

En conclusió, és el dèficit que el govern registra quan fa el pressupost, té

una desviació.

No obstant això, la diferència entre ingressos i despeses sovint difereix de

l’establerta en el pressupost, com a conseqüència de l’evolució de
l’economia: els dèficits cíclics. Quan l’economia està en expansió,
augmenten els ingressos fiscals, que es redueixen quan l’economia travessa
una fase de poca activitat (contracció).
El dèficit de plena ocupació o dèficit estructural és el tercer tipus de
dèficit. Fa referència al dèficit que faria falta per a que no hi haguessin
aturats a l’economia, en la mesura que la política fiscal és un instrument
important per reequilibrar l’economia.

El gràfic següent mostra la interrelació entre aquests tipus de dèficit:

Es suposa l’evolució dels ingressos fiscals (línia T) i un volum de despesa

determinat (DP).

Per una renda de plena ocupació (Yp), la diferència entre el nivell

d’ingressos i despeses pressupostàries, ab, determina el dèficit de plena
ocupació. Per un nivell de renda inferior, com el Y1, el dèficit efectiu
equival a cb’, que amb relació al de plena ocupació indica una diferència
equivalent a ca’. En aquest cas, el dèficit efectiu és superior al de plena
ocupació i la diferència és dèficit cíclic.

Recordar la corba de Laffer:

És un gràfic que relaciona la recaptació tributària amb el tipus

impositiu. Ens mostra que si s’augmenta el tipus d’interès de mica en
mica, la recaptació també augmenta; però a partir d’un determinat nivell de
tipus impositiu (si és molt alt), la recaptació comença a abaixar – se, perquè
es redueix el consum en béns i serveis per part dels agents econòmics; i en
conseqüència, la recaptació mitjançant els impostos també es reduirà.

• Dèficit i naturalesa de la política fiscal (estabilitzadors

automàtics)

En situacions en què es produeixen dèficits cíclics, la política fiscal es

passiva. És a dir, no cal que el govern dugui a terme, en general, altres
actuacions que les que es deriven d’aplicar instruments reglats, com els
estabilitzadors automàtics: són instruments (com l’impost sobre la renda
o els subsidis d’atur) que redueixen l’amplitud de les fluctuacions de
l’economia (ajuden a estabilitzar el dèficit) sense necessitat d’un canvi
deliberat de política fiscal.

En les fases expansives l’impost de la renda augmenta i les prestacions de

desocupació disminueixen, amb la qual cosa s’incrementa la recaptació
fiscal i disminueix la despesa pública.

En les fases contractores, disminueixen els impostos que s’han de pagar i

s’incrementen els subsidis d’atur i, tot plegat, contribueix a incentivar la
situació econòmica.

En canvi, si es consideren els dèficits estructurals, la política fiscal esdevé

activa i discrecional. Per assolir la plena ocupació, l’autoritat econòmica cal
que intervingui de manera persistent i adoptar les mesures i els instruments
adients a la situació.

• L’efecte expulsió

El fet d’acceptar el dèficit expansiu com a mesura per remuntar les

recessions i combatre l’atur, fa que augmentin les crítiques degut a les
tensions inflacionistes que pugui generar i sobre els efectes que provoca
sobre la inversió privada.

L’efecte expulsió (crowding – out) sorgeix quan l’aplicació d’una política

fiscal expansiva provoca un augment de la taxa d’interès i això desincentiva
la demanda d’inversió (l’Estat expulsa a la inversió privada al apujar
els tipus d’interès).

• Els “dèficits bessons”

Normalment, s’observa que els països que sistemàticament tenen dèficits

comercials (el govern s’endeuta), sovint genera dèficits fiscals (pressió per
recaptar i pagar els deutes).

En el cas dels dèficits bessons trobem el cas a l’inrevés; és a dir,

l’existència de dèficits fiscals provoca l’aparició de dèficits
comercials.
Com es produeix (quina és la causa)? Per finançar el dèficit pressupostari, el
país emet deute que, perquè esdevingui atractiu, s’ofereix amb taxes
d’interès elevades, apreciant- se la moneda nacional (incentiva l’entrada de
capitals). Una moneda apreciada, evidentment, motiva que augmentin les
importacions i es redueixin les exportacions, generant en conseqüència
dèficits comercials.

• El deute públic

Els dèficits pressupostaris no liquidats determinen (si es van

acumulant) el deute públic. El deute emès es finança a través de
l’apel·lació que l’Estat fa al mercat.

Els mercats financers són els punts de referència per a la col·locació del
deute, i els títols emesos resten en propietat de particulars i institucions
privades.

No obstant això, a vegades s’utilitza el que es coneix com a monetització,

que consisteix en el fet que el deute que emet el govern és adquirit pel
Banc Central, el qual emet, al seu torn, moneda.

• Mesurament del deute

En termes generals, un deute públic d’elevada quantia esdevé una càrrega

per a l’economia, tant pel que fa al seu funcionament com pel que pot
suposar vers la solvència nacional. Tanmateix, no és tant la quantia
absoluta del deute com la seva consideració relativa el que es té en compte.

Per aquest motiu, l’indicador convencional de referència és la relació entre

la quantia del deute i el volum de producció del país, és a dir, el
coeficient deute – PIB.

L’avantatge d’aquest indicador es que ens indica la recaptació tributària

“potencial” que pot aconseguir el país. És a dir, si la taxa de creixement del
PIB és més ràpida que la de l’augment del deute, el coeficient disminuirà
encara que el deute augmenti en termes absoluts. El coeficient deute –
PIB mostra així la capacitat del govern per poder liquidar el deute.

 5. El cicle econòmic

L’activitat econòmica es manifesta en períodes d’expansió i de contracció, i

fa moviments oscil·latoris que reben el nom de cicles econòmics (o
fluctuacions econòmiques). Constatat el fenomen, la política
macroeconòmica persegueix l’estabilització de l’economia.
 • La llei de Say

Sigui quin sigui el sistema d’organització de l’economia, s’evidencia la

coexistència de fluctuacions i activitat econòmica.

L’anàlisi moderna de la naturalesa cíclica de l’economia té la seva

arrencada en el període de l’economia clàssica amb el rerefons de la
Revolució Industrial.

L’anàlisi de l’economia clàssica té en compte principalment el llarg termini,

fonamentant – se amb el que es coneix com a llei de Say: “la mera
circumstància de la creació d’un producte obre immediatament un mercat
per a altres”. En síntesi: l’oferta crea la seva pròpia demanda. L’augment de
la producció fa que augmenti els salaris dels treballadors i en conseqüència
s’augmenta la demanda.

És a dir, no pot existir sobreproducció perquè si l’ingrés total de l’economia

equival al valor tota dels béns i serveis produïts, la part dels ingressos no
aplicats al consum, o sigui l’estalvi, és igual a la inversió, i llavors la
demanda agregada s’iguala a l’oferta agregada.

• Classes de cicles

– Juglar: moviments de durada mitjana (de 10 a 12 anys). Coneguts

com a cicles Juglar o cicles comercials.

– Kondratieff: major durada temporal (de 50 i 60 anys).

– Kitchin: curta durada, al voltant de 40 mesos de durada.

Aquests tres classes de cicles són referents genèrics per a l’anàlisi

d’aquests tipus de fenòmens. En realitat, serveixen per significar moviments
cíclics de durada mitjana, llarga i curta.

A efectes pràctics, s’ha d’afegir el que es designa com a variacions

estacionals. Són moviments interanuals, caracteritzats per factors de
temporada: augment de les vendes al detall pels volts de Nadal, menys
activitat en la indústria de la construcció a l’hivern, etc. També s’ha de tenir
en compte la consideració de cicles específics, el més conegut dels quals és
el cicle d’estocs o d’inventari (derivats de la problemàtica relativa als
volums d’emmagatzematge en les empreses).

• Cicles reals i cicles financers

Els cicles s’originen arran de canvis en un sentit o altre dels volums de

producció i ocupació. Els cicles reals fan referència a l’economia com un tot,
els cicles financers fan referència a l’evolució financera.
El més important d’aquesta comparació és que gairebé sempre el cicle
financer anticipa al cicle real, principalment en els moviments baixistes.

• Les fases del cicle

Les pujades i baixades del nivell d’activitat dibuixa una trajectòria oscil·lant
que es representa amb l’evolució del PIB.

La línia TS indica la tendència secular o l’evolució del PIB en el decurs del

temps. Al seu voltant hi ha trajectòries d’expansió i de contracció, que
segons se situen al damunt o al dessota marquen les convencionals fases
del cicle: prosperitat (I), recessió (II), depressió (III) i recuperació
(IV).

A efectes pràctics, l’economia entra en recessió quan es registra un descens

de la taxa del creixement del PIB durant dos trimestres consecutius.

En la mesura que, en general, el cicle ve determinat per fases expansives i

contractores, de vegades es té en compte, el punt inferior, c, que és l’avanç
del cicle o punt mínim (sòl, l’activitat és escassa), i el punt superior, a, que
és el cim o punt màxim (sostre, molta activitat).

En el límit superior o sostre, la producció real no pot augmentar ateses les

possibilitats de l’economia a curt termini (la capacitat de l’economia és la
que és, no s’amplia d’un dia per l’altre), i un límit inferior o sòl, situació per
sota de la qual no és usual que la renda real pugui baixar (el nivell
d’inactivitat no és absolut).

• Intensitat i durada del cicle: producció potencial i producció

efectiva

Les fluctuacions del nivell d’activitat, segons sigui la intensitat i la durada,

poden ser “grans” o “reduïdes”, en relació amb la situació que, en termes
tendencials, es considera normal respecte de la producció.

La escletxa de producció serveix per avaluar l’abast de la distorsió, a

partir de distingir entre producció potencial i producció efectiva.
La producció potencial (PIB potencial o producció de plena ocupació) és el
nivell màxim d’activitat que pot donar – se i mantenir – se a l’economia. La
producció efectiva (PIB efectiu o producció conjuntural) és el nivell
d’activitat que efectivament registra l’economia, el que hi ha.

L’escletxa de producció es mesura per la diferència entre producció efectiva

i producció potencial en un moment determinat del temps (habitualment
s’expressa en %).

Escletxa de producció = producció efectiva – producció potencial

PIB efectiu > PIB potencial  escletxa expansiva = escletxa de

producció positiva

PIB efectiu < PIB potencial  escletxa contractora = escletxa de

Tant una escletxa com l’altra són un problema.

L’escletxa expansiva  origina sobreutilització dels recursos i, correntment,

inflació.

L’escletxa contractora  comporta un desaprofitament dels recursos i, per

tant, desocupació.

La intensitat i durada del cicle estan en funció de la magnitud, en cada cas,

de l’escletxa de producció, i la política d’estabilització de preus consisteix a
reconduir – la a la situació de normalitat.

• Causes de les fluctuacions

L’anàlisi actual del nivell de producció i ocupació, pren com a referència

l’economia com un tot, i les explicacions rauen en les pertorbacions que
pateix el nivell d’activitat o taxa natural de producció.

• Factors exògens i factors endògens

– Factors exògens: incidència d’elements aliens al funcionament de

l’economia. Les explicacions addueixen raons d’excepcionalitat,
difícils de controlar. Exemple: la incidència de les taques solars i en
correlació, els cataclismes que experimenta l’astre solar sobre la
producció agrícola.

– Factors endògens: tenen en compte els que s’originen en el si de

l’evolució de l’economia. Fa referència a les percepcions
psicològiques (influeixen en el comportament dels agents, que
reaccionen diferent als successos econòmics, socials i polítics);
l’existència de subconsum (oscil·lacions cícliques on es mostra que
ocasionalment el consum s’endarrereix a la producció, ja que una
 part significativa de la renda s’estalvia); la sobreinversió (augments o
disminucions sobtades de la inversió); influències monetàries, on es
remarquen les conseqüències dels canvis de la quantitat de diner, de
les condicions del crèdit, les taxes d’interès sobre l’evolució de
l’economia, etc.

• Política anticíclica

L’ús dels models de predicció serveix per orientar el contingut, la naturalesa

i l’abast de la política anticíclica o d’estabilització. L’objectiu és reconduir,
compensar o, si més no, minimitzar els efectes de les pertorbacions que
origina la discrepància entre renda efectiva i renda potencial.

Les diferents teories sobre els cicles econòmics condicionen l’abast d’aquest
tipus de polítiques anticícliques: alguns reclamen l’intervencionisme públic,
d’altres el rebutgen, en relació amb l’eficàcia i els resultats de les polítiques
fiscal i monetària i també sobre les actuacions reglades o discrecionals.

En conclusió, les afirmacions contundents sobre l’eficàcia de polítiques

anticícliques específiques són arriscades. Però les fluctuacions continuen
sent un problema. La successió de fases de prosperitat i de depressió és
consubstancial a l’evolució mateixa de l’economia. Amb ones d’amplitud de
durada llarga o curta i de més o menys intensitat, el cicle és una realitat.

 6. Creixement econòmic

Fa referència o és un procés a llarg termini.

Si s’accepta que el benestar material millora quan augmenta el nivell de

vida, el creixement econòmic és l’objectiu a desenvolupar. El creixement
econòmic és una cursa entre l’augment de la producció i el creixement de la
població.

Si la producció creix més de pressa que la població  el nivell de

vida augmenta i l’economia en conjunt prospera.

En els dos darrers segles, el nivell de vida dels països industrialitzats ha

millorat enormement, atès l’increment del PIB real per càpita, que és
l’indicador convencional que es fa servir per reflectir el creixement
econòmic.

• La productivitat

Des del darrer terç del segle XIX el nivell de vida dels països industrialitzats
ha experimentat una transformació radical: millores sanitàries, transports i
comunicacions, esperança de vida, educació, etc. El creixement econòmic
ha estat important degut principalment a l’augment continuat de la
productivitat mitjana del treball.

La productivitat és la quantitat de producció obtinguda per unitat de

factor productiu emprat per obtenir – la. El PIB real per càpita s’expressa
com el producte de la productivitat mitjana del treball (Q / PO) per la
proporció de la població ocupada (PO / PT).

PIB real per càpita = Q / PO

Q representa la producció, PO la x PO / PT
població ocupada i PT la població total.

La renda per càpita o PIB per càpita és la relació que hi ha entre el PIB
d’un país i la seva quantitat d’habitants. S’utilitza també per veure si el país
està desenvolupat o subdesenvolupat. Per aconseguir- ho, s’aplica la
fórmula següent:

PIB (renda per càpita) = RN /

POB

És a dir, s’ha de dividir el PIB del país entre la població d’aquest.

Com s’ha dit abans, l’evolució del PIB és l’indicador convencional del
creixement econòmic, la taxa de creixement ve determinada per
l’expressió:

Taxa de creixement = (PIB real any t + 1 – PIB real any t) / (PIB

real any t)
Ens mostra l’evolució d’any darrere l’altre; evolució que es mostra
mitjançant la productivitat.

– El creixement econòmic referenciat pel PIB real per càpita (quantitat

de béns i serveis que pot consumir cada persona) depèn de la
quantitat que es pot produir cada treballador i del nombre de
persones que estan treballant.

– La taxa de creixement està condicionada per l’augment que pugui

experimentar la productivitat del treball i/o la proporció de població
ocupada.

Cal adonar-se, que és diferent el pes relatiu de cadascuna d’aquestes dues

fonts de creixement. La proporció de població ocupada és probable que
tingui un pes menor a llarg termini. En els darrers temps s’han experimentat
canvis importants com a conseqüència de la incorporació de la dona al
treball i, en alguns casos, per l’explosió de la natalitat. És versemblant,
però, suposar una certa estabilitat en la població ocupada.

Així, es pot concloure que a llarg termini els augments de la producció

per càpita es deuen principalment als augments de la productivitat
mitjana del treball. Com més pugui produir la gent, més podrà consumir.

• Determinants de la productivitat
 1) El capital físic. Són els béns produïts destinats a produir altres béns,
com les instal·lacions o la maquinària. El capital físic fa que els
treballadors siguin més productius. Cal tenir en compte que el capital
està subjecte a la llei dels rendiments decreixents. És a dir, si la
Q de treball i altres factors es mantenen constants, cada unitat
addicional de capital físic per treballador provoca increments de la
productivitat cada cop més reduïts.

2) El capital humà. Fa referència a les millores en el treball originades

per l’educació i els coneixements que tenen i adquireixen els
treballadors.
3) La tecnologia. La tecnologia exerceix una gran influència sobre el
creixement. El progrés tecnològic es defineix com els mitjans tècnics
de què es disposa per produir béns i serveis. Els treballadors
produeixen més i millor. La innovació tecnològica tenia
tradicionalment utilització sectorial; les noves tecnologies, però,
s’utilitzen en el mateix sector i s’expandeix a la resta.

Hi ha d’altres factors, com la terra i els recursos naturals, pel que fa a la

disponibilitat i abundor relativa, encara que van tenir més importància al
passat que a l’actualitat.

També el marc jurídic i clima polític tenen un paper important en el

creixement. Establir uns “drets de propietat” ben definits (normes clares per
decidir la titularitat de cada recurs i la manera com pot utilitzar- se...). Pel
que fa al clima polític, l’experiència ens diu que la inestabilitat és perjudicial
pel creixement.

Un altre factor a tenir en compte és la capacitat emprenedora, perquè la

productivitat dels treballadors depèn en gran mesura de les persones que
decideixen el que s’ha de produir i com s’ha de produir. Els empresaris
creen noves empreses, nous productes i serveis, introdueixen avenços
tecnològics als processos de producció, etc.

• Entorn polèmic

El creixement de l’economia comporta major abundància de béns i serveis.

No obstant això, el consumisme, els abusos productius, la malversació de
recursos, la contaminació i la destrucció del medi constitueixen problemes.
La conscienciació social ens fa preguntar si, de debò, és correcte dipositar
una confiança il·limitada en el creixement econòmic. Cal trobar, doncs, un
creixement òptim.

• Guanys i costos

Entre els avantatges obvis del creixement econòmic es troba la millora del
nivell de vida. La major disponibilitat de béns i serveis és una força principal
que a llarg termini incideix sobre aquesta millora. El creixement també
condiciona en positiu la qualitat i el nivell de vida. Contribueix també a la
redistribució de la renda (“toca més pastís si és més gran”) i el poder i la
imatge nacionals en surten beneficiats en la mesura que ho fa la producció.

Comporta però, una sèrie de costos, el sacrifici que la societat ha d’assumir

en termes de disponibilitat actuals enfront les futures: sacrifici de temps de
lleure a favor d’una major ocupació; sacrifici de consum a favor de la
inversió; sacrifici del present per al futur; sacrifici de la qualitat del medi per
una major producció, etc.

S’han d’imputar, genèricament, els costos socials (pol·lució, contaminació...)

i costos individuals (urbanització, estrés...).

Pel que fa als límits (és possible el creixement il·limitat?) es planteja un

creixement sostingut, o sigui, un estat d’enteniment econòmic i ecològic. El
creixement sostingut no renuncia ni a la productivitat ni a la tecnologia, per
bé que les vol fer compatibles amb la maduresa, compassió i saviesa.

• Creixement i desenvolupament

En termes generals, la renda (PIB) per càpita, que es calculava

mitjançant el quocient entre renda nacional i la població del mateix país, es
fa servir per diferenciar entre creixement i desenvolupament.

En termes estrictament economistes, el creixement és l’augment de la

renda per càpita, i el desenvolupament, la suma a aquest resultat de canvis
estructurals. Es creix quantitativament i hi ha desenvolupament quan
alguna cosa es fa qualitativament millor. Per tant, hi ha límits al
creixement (el planeta és un sistema de terra i recursos finits); no al
desenvolupament.
 TEMA 3: LES DADES MACROECONÒMIQUES

Recordar:

Atur Política
fiscal
Inflació (deflació)
Política
Dèficit comercial
Polítiques monetària
Dèficit fiscal d’estabilització
Polítiques
Cicles (producció i comercials
ocupació) i canviària
Renda nacional (RN) =

Polítiques
Creixement Polítiques de
creixement estructural
s
 Producció, renda i despesa

El model del flux circular de la renda (tema 1) constata una identitat

macroeconòmica rellevant. El conjunt de béns i serveis produïts per les
empreses determina la Producció Nacional. Per obtenir aquesta
producció, les empreses retribueixen a les famílies els serveis que presten
en tant que factors productius, la qual cosa estableix l’Ingrés nacional. Les
retribucions percebudes per les famílies els permeten la compra de béns i
serveis produïts i configuren la Despesa Nacional.

Producció Nacional = Ingrés Nacional = Despesa Pública

Es designa el Producte Nacional amb PIB (Producte Interior Brut), l’Ingrés
Nacional amb RN o Y (Renda Nacional) i la Despesa Nacional amb DA
(Despesa Agregada). És a dir:

PIB = RN = DA

A partir d’aquesta triple identitat, l’anàlisi del nivell d’activitat d’una

economia pot realitzar-se segons l’èmfasi en la Producció, en la Renda o en
la Despesa.

• Enfocament de la producció (PIB)

El PIB és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en el país durant
un període de temps determinat (normalment un any). Posa de manifest
que no es tenen en compte per al càlcul del PIB els béns intermedis: amb
això s’eviten les dobles computacions o més en el seu càlcul.

El Valor Afegit és l’instrument adequat per determinar el PIB segons

l’enfocament de la producció: és el valor de la producció final menys el valor
dels béns adquirits per l’empresa. S’obté restant del valor de les vendes del
productor les compres relatives a un productor o un altre. És a dir:

PIB = suma del Valor Afegit de totes les empreses de

l’economia.

Exemple de càlcul del Valor Afegit:

El valor afegit és el valor final menys el valor dels béns adquirits. Es

distingeix així entre productes intermedis i productes finals, segons es
tracti, respectivament, de béns i serveis utilitzats com a factors en les
etapes productives o de béns i serveis definitivament acabats pel que fa al
procés de producció.

En l’exemple, un pagès conrea blat, un moliner fa farina i un forner fa pa, a

efectes d’agregació, i sense tenir en compte el valor afegit, el blat
computaria tres vegades (el collit pel pagès, el manufacturat pel moliner i
l’elaborat pel forner). El càlcul del valor afegit evita aquesta triple
computació, perquè posa de manifest que, mentre que el blat és producte
final per al pagès, és producte intermedi per al moliner, i igualment la
farina, que és producte final per a aquest, és intermedi per al forner.

Ateses aquestes interrelacions, el quadre adjunt mostra el càlcul del valor

afegit en el cas de tres empreses, A, B i C, en què el producte final de la
primera és intermedi per a la segona, i al seu torn, sent final per a aquesta,
és intermedi per a la tercera.

Empreses A B C

Valor de factors
10 5 3 18 Valor afegit
productius

25 Vendes
Compres interempresa 15
0 10 interempresa

Valor de producció 10 15 18 43 Valor total vendes

L’empresa A fa servir factors productius per valor de 10 unitats i no compra

res a la resta. Té una producció de 10 que correspon al seu valor afegit.
Aquesta producció la compra l’empresa B (i que indica la fletxa), que la
manufactura i la ven per 15. N’obté un valor afegit de 5, resultant de la
diferència entre el valor del producte final i el dels factors productius
adquirits. L’empresa C compra la producció de la B que, manufacturada de
nou, la ven per 18, equivalent al valor dels béns i serveis produïts, i és
inferior al total de transaccions. L’accepció de valor afegit a nivell agregat
correspon a la suma de tots i cadascun dels valors afegits del conjunt
d’empreses que operen en el país i origina la producció nacional.

• Enfocament de la renda (RN o Y)

La RN és la suma dels ingressos de tots els factors que intervenen en el

procés de producció. Aquest enfocament té en compte:

1) Els salaris pagats per les empreses del país al factor treball que ha
contribuït a la producció.
2) Els interessos pagats a qui ha prestat el seu estalvi a les empreses
per materialitzar els programes d’inversió.
3) El lloguer dels propietaris de terrenys i immobles que els han
arrendat a les empreses per dur a terme la seva funció.
4) Els beneficis que obtenen les empreses fruit de la seva activitat,
establert per la diferència entre els ingressos de les vendes i els
RN = suma de salaris, interessos, lloguers i beneficis.
costos relatius al pagament de salaris, interessos i lloguers. És a dir:
 • Enfocament de la despesa (DA)

La DA ve establerta per la totalitat de pagaments realitzats per adquirir

béns i serveis.

En termes generals, pot assumir- se que les famílies adquireixen béns de

consum (C) i les empreses béns d’inversió (I). Per tant, la suma dels dos
components, despeses en consum i despeses en inversió, determina la
despesa de l’economia o despesa agregada. Per tant:

DA = C + I

Ara bé, conjuntament amb les famílies i les empreses, també s’ha de tenir
en compte el govern i les relacions exteriors. El govern gestiona la despesa
pública (DP), i les compres i les vendes a l’estranger constitueixen
importacions (M) i exportacions (X). La consideració així del sector públic i
del sector exterior, afegits a la pròpia del sector privat, provoca que
l’expressió anterior quedi de la manera següent:

DA = C + I + DP + (X – M)
Si es té en compte:

- Sector privat + sector públic: economia tancada.

- Sector privat + sector públic + sector exterior: economia oberta.

 La comptabilitat nacional

La comptabilitat nacional és l’instrument que transforma xifres, dades i

estadístiques en informació. Una informació que reflecteix en cada moment
l’estat de l’economia i constitueix l’estructura formal dels models
macroeconòmics.

El nucli de la comptabilitat nacional és la triple identitat entre el PIB, la RN i

la DA. El Producte Interior Brut és habitualment el referent en l’actualitat,
l’agregat més emblemàtic en la comptabilitat nacional.

• Definicions i regles contables

La determinació de les magnituds comptables nacionals es fa mitjançant un

conjunt de definicions i regles d’acceptació convencional que, normalment,
tenen a veure amb el càlcul del PIB i dels seus components.

El PIB és el valor de mercat del conjunt de béns i serveis finals produïts pel
conjunt de factors residents al país en el decurs d’un període de temps
determinat. Les precisions a tenir en compte són:
  Consum

Són els béns i serveis adquirits per les economies domèstiques. Se’n
consideren tres tipus d’especificacions:

1) Béns duradors: tenen utilitat en el decurs del temps (es poden

emmagatzemar amb una durabilitat mitjana d’uns tres anys):
electrodomèstics, automòbil...

2) Béns no duradors: són els d’ús immediat produïts en l’economia

durant un exercici comptable. Exemple: aliments, el vestit... Poden
emmagatzemar-se però amb una durada inferior als tres anys.

3) Serveis: el treball realitzat per individus i empreses. No pot

emmagatzemar-se i es consumeix en el lloc i en el moment en què
s’adquireix: metge, perruquer...

 Inversió o formació (interior) bruta de capital

Són els béns que s’adquireixen per utilitzar- se en el futur. Es distingeix la

que realitza el sector privat i la que realitza el sector públic. Es tenen en
compte tres tipus de especificacions:

1) La inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix): és la

compra de nous béns de capital per les empreses. Exemple: noves
plantes (instal·lacions), béns d’equip (maquinària...).

2) La inversió en construcció: compra de nous habitatges per part de

les famílies.

3) La variació d’existències: l’augment o la disminució d’estocs de les

empreses.

La suma total de despeses d’aquestes tres categories defineix la inversió

total. S’han de tenir en compte, però, certes matisacions:

Els béns de capital estan subjectes a un procés de desgast, ja sigui per la

utilització (depreciació), per l’envelliment tecnològic (obsolescència) o
quan es fa necessari disposar de quantitats addicionals per a reposicions
(amortitzacions), amb la finalitat de mantenir útil l’aparell productiu.

El concepte d’amortització és important i distingeix la inversió

bruta de la inversió neta. La inversió neta és la que resulta de deduir les
amortitzacions de la inversió bruta. És a dir, inversió neta = inversió
bruta – amortitzacions. És a dir, la distinció entre magnituds brutes i
magnituds netes la determina el volum d’amortitzacions.

També s’han de tenir en compte, a efectes de registre, les puntualitzacions

següents:
 – La comptabilitat nacional considera la compra de nous
habitatges com a inversió, però els serveis relatius a l’habitatge es
computen com una part del consum.

– La comptabilitat nacional defineix com a inversió la compra

de béns d’equip, en la mesura que contribueixen a la producció de
nous béns. En canvi, les despeses en formació, aprenentatge, etc.;
que també contribueix a l’augment de la producció en el futur, se les
considera com a serveis.

– Els béns intermedis no entren a formar part del càlcul del PIB,
ja que el seu valor està inclòs en el valor del bé final corresponent (el
valor afegit és el referent comptable). No obstant això, s’exceptuen
els béns intermedis produïts i que no s’han venut en el decurs de
l’exercici comptable (considerant- se el bé intermedi com una
inversió en existències i, en conseqüència, forma part del PIB. Quan
aquests béns intermedis en estoc es venen en un període futur, el
seu valor minora l’estoc d’existències i disminueix el PIB de tal
període.

 Despesa pública

Són els béns i serveis que compren les administracions públiques. Exemple:
despesa relativa a l’equip militar, la realització d’obra pública i les
remuneracions que perceben els funcionaris. Constitueix, tot plegat, la
despesa pública directa o despesa exhaustiva, o també designada com
compres de l’estat.

Encara que l’Estat realitza més despeses. En particular, les transferències

als individus en forma de pensions i prestacions socials. Les
transferències o pagament de transferències no afecten el PIB, ja
que són reassignacions de la renda existent sense implicar comprar béns i
serveis per part de l’Estat. L’Estat afronta també els interessos del deute
públic, que tampoc es corresponen amb compres de béns i serveis.

A efectes de comptabilitat nacional, és necessari, doncs, distingir entre

compres de l’estat i despesa pública. La despesa pública sempre és
major, ja que a més de l’adquisició de béns i serveis, inclou les
transferències i els interessos de deute.

 Exportacions netes

En una economia oberta, part de la despesa nacional s’utilitza per comprar

a l’exterior i part dels béns i serveis produïts es venen a l’estranger.

Des del punt de vista del registre, és rellevant el còmput de les exportacions
i les importacions; el terme exportacions netes es defineix com la diferència
entre el valor del que s’exporta i del que s’ha importat.

 Preus de mercat
La comptabilitat nacional utilitza preus de mercat per calcular el valor
total dels diferents béns i serveis. La valoració dels béns i serveis a preus de
mercat (valor dinerari que els atorguen), determina un indicador adequat
per expressar la quantia del PIB. S’han de fer, però, dues matisacions:

El preu de mercat de béns i serveis inclou habitualment el recàrrec tributari

propi de la imposició indirecta (IVA). Per tant, aquest recàrrec es computa
en el càlcul del PIB i determina la quantia de l’import total. El resultat
obtingut defineix el PIB a preus de mercat. Per conèixer el preus de
producció, s’ha de deduir dels registres comptables la quantia de l’impost
percebut (i afegir- se, si escau, els subsidis), i l’agregat resultat es designa
com a PIB a cost de factors (a preus bàsics). És a dir: PIB a preus de
mercat – Impostos indirectes = PIB a cost de factors.

La segona matisació fa referència amb les limitacions a que està subjecte la

comptabilitat nacional. És a dir, els càlculs corresponents exclouen totes
aquelles transaccions que no passen pel mercat. Per exemple: si algú fa la
bugada a casa seva, aquesta producció no forma part del PIB; però si va a
una bugaderia a rentar la roba, el pagament corresponent s’inclou en el PIB.

Les úniques activitats que no són de mercat i formen part del PIB són: els
autoconsums en el sector agrari i ramader, el consum públic (educació,
sanitat...), que es valora d’acord amb el seu cost de producció.

 Béns usats (béns de segona mà)

Els registres a la comptabilitat nacional corresponen al “període temporal de

referència” (habitualment, l’any). El PIB és una variable flux, un contrast,
en contrast amb variables estoc com la riquesa nacional, la disponibilitat de
capital, valor de las instal·lacions, maquinària, edificis...

Els registres comptables es concreten en el període temporal de referència i

el còmput corresponent es fixa quan els béns produïts (any de
producció), i no quan són consumits.

És a dir, pels articles de consum, exercici per exercici, té en compte només

la producció corrent de cadascun d’aquests i, en conseqüència, no s’hi
inclouen les transferències d’articles de segona mà. És a dir, els béns usats
poden considerar- se com un actiu, i la seva venda és una transferència
d’aquest actiu, però no un augment de la renda de l’economia.

 Àmbit geogràfic

Convé tenir en compte que els béns que entren a formar part del PIB són
produïts per factors de producció residents en el país.

El valor dels béns produïts en el país per empreses de capital estranger o

els treballadors immigrants es té en compte per al càlcul del PIB nacional.
En canvi, el valor de la producció d’empreses nacionals localitzades
a l’estranger no computa.

 Del PIB a la Renda Disponible

La suma de totes les despeses d’una economia defineix la despesa final

total, que és la necessària per adquirir els béns i els serveis i, a més a més,
els produïts a l’interior i consumits a l’estranger.

Si a aquesta magnitud, s’hi resten les importacions, s’obté el PIB a preus

de mercat, que indica el valor de la despesa final dels béns i serveis que
són produïts domèsticament segons els preus de venda.

Però, com que aquests preus estan gravats pels impostos indirectes, si se’ls
dedueix i se sumen, si escau, els subsidis, s’obté el PIB a cost dels
factors. Sumant a aquest agregat les rendes netes de l’estranger, es
determina el PNB a cost dels factors, que deduint- se les amortitzacions,
defineix el PNN a cost dels factors.

En la comptabilitat nacional, el PNN a cost dels factors s’equipara a la renda

nacional. DESPESA FINAL TOTAL

Coneguda la renda nacional i- restant-ne

importacionsl’impost de societats, sumant-hi
les transferències, restant-ne els beneficis no distribuïts i les cotitzacions
PRODUCTE INTERIOR BRUT a preus de
empresarials a la Seguretat Social, s’obté la renda personal, i deduint-ne
mercat
l’impost sobre la renda i els pagaments a la Seguretat Social s’arriba
finalment a la renda disponible. La renda disponible estructura la
- impostos indirectes
disponibilitat dels individus per al consum i l’estalvi. El quocient entre
renda disponible i població dóna la+renda
subsidis
per càpita.

PRODUCTE INTERIOR BRUT a cost dels

factors

+ rendes netes de l’estranger

PRODUCTE NACIONAL BRUT a cost dels

factors

- amortitzacions

PRODUCTE NACIONAL NET a cost de

fels factors

RENDA NACIONAL

- impost de societats

+ transferències

+ beneficis no distribuïts

- cotitzacions empresarials a la Seguretat

Social

RENDA PERSONAL
 • Renda nacional i benestar

Els agregats de la comptabilitat nacional són objecte de polèmica pel que fa

a la versemblança. Què expliquen i què amaguen, de debò, aquests
indicadors? Les estadístiques de la producció nacional no inclouen un seguit
d’activitats ben evidents en les economies actuals.

En primer lloc, no s’anota l’economia submergida. Són transaccions

legítimes, però il·legals, ja que eludeixen els registres comptables per evitar
el pagament d’impostos i altres taxes.

En segon lloc, tampoc s’incorporen les produccions il·legals, que són béns
que es produeixen i es distribueixen, però que no tenen registre. Exemple:
les drogues.

domèstic, bricolatge, feines voluntàries...

Tampoc es computen a la renda nacional les satisfaccions del lleure, els

nivells de qualitat de vida, les conseqüències de la degradació del medi
ambient, la contaminació...

Quina és, doncs, la utilitat d’aquests càlculs macroeconòmics sobre

producció, renda i despesa? Les estimacions del PIB o de la renda
nacional no s’han d’entendre, en sentit estricte, com a indicadors
del benestar nacional. Tot i les imperfeccions i les deficiències, les xifres
estadístiques que reporten els comptes nacionals aporten dades
numèriques de referència i sèries cronològiques per a estudis comparatius i
per a la presa de decisions de política econòmica.

 Agregats nominals i reals

Amb caràcter general, el PIB a cost dels factors reflecteix la producció, pel
costat de l’oferta, i el PIB a preus de mercat, pel costat de la demanda. El
PIB a cost dels factors determina el preu de “fàbrica” que, sumant-li els
impostos indirectes, determina el preu de “venda” en tant que PIB a preus
de mercat. El PIB s’expressa en termes nominals o en termes reals.

Aquesta diferenciació obeeix al fet de referenciar el PIB segons els preus

corrents de cada període (PIB nominal) o segons els preus d’un període
determinat és a dir, a preus constants (PIB real).

La determinació d’agregats reals considera tan sols la modificació de la

quantitat; la dels agregats nominals, la variació conjunta de volums i
preus.

La mútua comparació dels agregats esdevé distorsionada, amb diferències

importants. Per homogeneïtzar les comparacions cal una correcció
adequada. Les estadístiques de la comptabilitat nacional que s’expressen
nominalment es “recalculen” en termes reals, la qual cosa equival a
deflactar-les. És a dir, mesurar-les en termes dels preus d’un any
determinat (que es considera any base).

• Deflactors i índexs de preus

Deflactar és el procediment que converteix les variables nominals o

monetàries en variables reals. Consisteix a dividir la variable monetària per
un índex de preus.

Un índex de preus és un indicador (expressat en nombre índex) de com ha

variat el preu mitjà d’un conjunt de béns durant un període de temps
determinat. És a dir, el mesurament de la variació d’una cistella de béns o
d’altres variables entre dos períodes diferents de temps. Es calcula de la
manera següent:

Índex de preus any corrent = (cost cistella any corrent / cost

cistella any base) x 100

L’índex de preus més usual és l’índex de Preus al Consum o IPC. Mostra la

variació dels preus de consum elegits com a representatius en el si d’una
cistella d’un consumidor igualment representatiu. Normalment, els preus es
ponderen per la seva importància específica. Aquest índex es fa servir
habitualment per mesurar la inflació.
Els deflactors també són índexs de preus. Referits al PIB, indiquen la
variació del nivell mitjà de preus de l’economia (a diferència de l’IPC, que
reflecteix la variació mitjana dels preus de consum).

• Variació de les quantitats i/o dels preus

○ 1) Variació conjunta de volums i preus: PIB nominal o PIB a

preus corrents

Són magnituds monetàries (nominals): P x Q de cadascun dels diferents

béns.

○ 2) Variació de volums: PIB real o PIB a preus constants

Són magnituds reals: P any base x Q de cadascun dels diferents béns.

○ 3) Variació de preus: índex de preus

Per determinar els valors del PIB real s’ha considerat fix el preu de l’any
base, i s’han acoblat a cada període les produccions respectives, és a dir: P
corrent x Q constants (any base). És a dir, s’agafen com a referència les
quantitats produïdes a l’any base i indica com varien els preus.

• El deflactor del PIB

Deflactor del PIB = [PIB nominal / PIB

real] x 100

Tenint en compte que el càlcul es fa sempre sobre el mateix any. Així, el

deflactor del PIB de l’any base és igual a 100, i segon, el deflactor dels
altres anys reflecteix la variació del nivell agregat de preus que incorpora el
PIB nominal. És a dir, amb el deflactor calculem la variació del PIB tenint
en compte la variació quantitativa i no dinerària.

 La relació estalvi – inversió

La inversió (I) és la part de la despesa agregada (DA) no aplicada al consum

(C), i l’estalvi, (E) la renda nacional (RN) no consumida, és a dir:

I = DA – C

E = RN – C

Com que DA = RN  I = E.

RND = C + E

PIB = RN = DA

DA = C + I + DP + XN
RN = C + E (punt vista
RND = RN – (T + S) ingressos)

DA = C + I (punt vista gastos,

despesa)

RN = DA
És a dir

• Estalvi privat, públic i exterior

La relació estalvi – inversió té caràcter general. La relació d’estalvi – inversió

s’expressa segons la fórmula següent:
Ep = estalvi
E = [Ep + Eg + Eex] = I privat.

Eg = Estalvi
públic.

L’estalvi privat ve donat pel que realitzen les famílies i les empreses.
Sorgeix com a conseqüència de la diferència entre renda disponible (RND) i
despesa en consum, recordant que la renda disponible és el resultat de
restar dels ingressos totals el pagament d’impostos (T) i, si escau, la suma
de subsidis i transferències estatals (S). És la part de la renda que els
consumidors no apliquen al consum més els beneficis que les empreses no
distribueixen.

L’estalvi públic és la diferència entre els ingressos fiscals que s’obtenen

mitjançant la pressió tributària (impostos) i la despesa pública (DP) en
compra de béns i serveis per part de l’Estat i el pagament de transferències
i subsidis.

La suma de l’estalvi privat i l’estalvi públic determinen l’estalvi intern (Ei).

És a dir, Ei = Ep + Eg.

L’estalvi exterior depèn de si s’ha de rebre finançament pel dèficit

comercial o concedir-ne pel superàvit de la balança comercial (es deixa a
l’exterior). L’estalvi exterior està relacionat amb les exportacions (X) i les
importacions (M), en el sentit que:

a) Si les vendes nacionals són superiors a les compres a l’estranger, la

balança comercial experimenta un superàvit, implica capacitat de
finançament i origina la sortida de capitals (Sk).
b) Si les compres del país superen les vendes de béns i serveis, es
registra un dèficit comercial i s’experimenta necessitat de
finançament i origina l’entrada de capitals (Ek).

La diferència entre exportacions i importacions defineix el terme

exportacions netes (XN). La diferència entre sortides i entrades de
capitals defineix la sortida neta de capitals (SNC). Sortida neta de capital
fa referència a capital en forma de recursos: béns i serveis, no monetari.

Sk > Ek
Si hi ha capacitat de finançament  hi ha SNC
X>M  Superàvit
(increment de les exportacions)
comercial
(es deixen recursos a l’exterior)
 Ek > Sk

Si hi ha necessitat de finançament  X < M Dèficit

( increment de les
• Interrelació importacions)
sectorial: dèficits i superàvitscomercial

La igualtat entre estalvi i inversió (E = I) estableix l’equilibri del sector

privat. La igualtat entre ingressos i despeses estatals determina l’equilibri
del sector públic (T = DP + S). La igualtat entre exportacions i importacions
fixa l’equilibri del sector exterior (X = M).

Quan el volum de despesa d’un sector supera el volum d’ingressos s’origina

un dèficit; a l’inrevés, és a dir, quan la renda obtinguda és superior a la
despesa realitzada, s’obté un superàvit.

Si:

Ei (estalvi intern = privat + públic) > I  El país té

capacitat de finançament (superàvit comercial). Pot
incrementar exportacions. Sortida de capitals.

Ei (estalvi intern = privat + públic) < I  El país té

necessitat de finançament (dèficit comercial). Ha de
demanar finançament a l’exterior: ha d’incrementar
 ECONOMIA MONETÀRIA I ECONOMIA INTERNACIONAL
TEMA 4: EL DINER I ELS BANCS

• El diner i les seves funcions

El diner és un instrument que permet alliberar els deutes. Serveix per

efectuar qualsevol pagament de manera immediata (és l’actiu més líquid).

• Les funcions del diner són les següents:

1.- Com a mitjà de canvi, equival que alhora sigui mitjà de pagament. És
a dir, permet o facilita els intercanvis.

2.- Serveix d’unitat de compte o mesura de valor. El diner és la unitat

en què s’indiquen els preus, la qual cosa permet comparar el valor dels
diversos béns. És a dir, els preus els expressem en diners.

3.- Com a dipòsit o reserva de valor, el diner és un actiu que conserva el

valor al llarg del temps. Pot guardar-se o emmagatzemar-se. És a dir, es
permet l’adquisició de béns i serveis en el futur.

• Els requisits que ha de complir el diner són els següents:

1.- Ha de ser genèric i de fàcil acceptació. És a dir, qui el rep té la certesa

que, desprès, un tercer també l’acceptarà.

2.- Ha de ser transportable i manejable amb facilitat. És a dir, comporta

un valor alt en relació amb el pes.

3.- Ha de ser divisible, si el diner només tingués un valor gran quedaria

inservible per a transaccions de quantia reduïda.

4.- Pe raons òbvies, ha de ser de difícil falsificació.

• Diner legal, diner bancari i pseudodiner

El diner, estrictament, es concreta en bitllets i monedes. També es fan

servir per a finalitats equivalents els xecs bancaris. Els bitllets i les
monedes caracteritzen el diner legal, i els xecs i documents de crèdit, el
diner bancari.

Els bitllets els emet l’autoritat monetària, sovint el Banc Central. Les
monedes són emeses pel Departament del Tresor, que depèn del govern.
Els xecs responen als dipòsits dineraris que el públic en general diposita a la
banca.

Conjuntament amb el diner legal i el diner bancari existeixen altres

instruments que compleixen unes funcions del diner o altres, però no totes.
És el que s’anomena pseudodiner. Aquests instruments evolucionen per
canvis en les pràctiques comercials, en els hàbits financers o senzillament
per modes.

Sota la denominació genèrica del pseudodiner es diferencia entre

quasidiner (dipòsits a termini) i substitutius del diner (targetes de
crèdit).

Els dipòsits a termini compleixen la funció de dipòsit de valor, però

estrictament no són un mitjà de canvi. Per ser-ho, s’han de convertir en
dipòsits a la vista o bé en efectiu.

Les targetes de crèdit (diner magnètic), ni tan sols són dipòsit de valor,
encara que serveixen com a mitjà de pagament.

RESUM EN FORMA D’ESQUEMA

DINER LEGAL Bitllets (efectiu)

(El que emet

l’autoritat monetària) Monedes

DINER BANCARI
Oferta monetària: legal +
(xecs bancaris)

PSEUDODINER Quasidiner (dipòsits a

(instruments que
Substitutius del diner
poden arribar a servir
(diner magnètic: targetes
com a diner)

DINER

efectiu

de contingut signe
ple

fraccionari paper
 convertible inconvertible

MERCADERIA LEGAL BANCARI

• El sistema bancari

Pel que fa a la manera com el diner flueix en l’economia, l’organització

bancària té un paper remarcable. L’organització difereix segons el país, per
motius històrics, legals i polítics. Però en general, tots els sistemes bancaris
actuals es regeixen segons tres institucions bàsiques:

– El banc central.
– La banca comercial.
– La cambra de compensació.

• El banc central

Abans, els bancs centrals eren institucions privades, desprès

monopolitzaren el privilegi d’emissió de bitllets i, finalment, passaren a ser
corporacions de dret públic. Son peces indispensables per al funcionament
del sistema bancari.

Responen a la funció de ser banc de bancs. És a dir, de la mateixa manera

que la banca subministra crèdits al públic, també la banca, en situacions
determinades, ha de poder apel·lar al recurs del préstec, i això, en principi,
ho proporciona el banc central.

El banc central es caracteritza per:

1- Executar la política monetària: control i seguiment de l’oferta

monetària i dels nivells de solvència i liquiditat.

2- Ser banquer del govern (tresoreria de l’estat, servei del deute

públic...).

3- Operar en els mercats de divises (pagaments i cobraments a

l’exterior, control i manteniment de reserves, vigilància dels tipus de
canvi...).

4- Supervisar el sistema financer (regulació, inspecció i disciplina

d’entitats bancàries...).

5- Evacuar consultes (assessorament i informació al govern).

• La banca comercial
Són la resta d’entitats que constitueixen el conjunt de bancs i caixes.
Genèricament es fa referència a la banca comercial en el sentit de banca
de dipòsits, però la diversitat bancària és molt àmplia.

Les caixes d’estalvis, són entitats financeres que fan a la pràctica funcions
semblants a la dels bancs, encara que amb un cert decantament vers el
préstec hipotecari. La diferència és que són entitats fundacionals, tant de
tipus privat com públic i, per tant, no tenen socis.

Dipòsits, crèdit i préstecs

En general, els bancs reben dipòsits i atorguen crèdits i préstecs.

Els dipòsits, que són els diners que els individus dipositen als bancs i caixes
d’estalvis, s’estructuren en dipòsits a la vista i dipòsits a termini.

Els dipòsits a la vista o comptes corrents són utilitzables sense restricció

a petició de l’interessat.

Dels dipòsits a termini no es pot disposar fins el termini temporal del

compromís pactat, i per això reben una retribució lleugerament superior a la
dels dipòsits a la vista.

Amb els crèdits (que poden anar-se utilitzant en el decurs del temps
pactat) i els préstecs (es rep íntegrament a l’inici) es deixen fons dineraris
dels bancs i caixes a favor dels particulars per un temps determinat, en què
s’han de retornar amb una determinada taxa d’interès.

• La cambra de compensació

La cambra de compensació respon al mecanisme de liquidació i ajustament

dels deutes entre bancs i caixes sorgits com a conseqüència de les
transaccions. Tenen sentit, òbviament, en el si d’un sistema de banca
múltiple; és a dir, l’existència de diversos bancs i caixes.

La funció de la cambra de compensació consisteix en el fet que, al final d’un

període determinat (habitualment, al final del dia), tots els xecs subscrits
pels clients d’uns bancs i dipositats en uns altres són compensats amb els
xecs subscrits pels clients d’aquests bancs i dipositats en aquells. Per mitjà
de sumes dels saldos deutors i creditors s’obtenen les diferències
corresponents.

• Regulació: garanties vs. pànics bancaris

El negoci bancari consisteix a recaptar dipòsits del públic en general i

concedir préstecs i crèdits amb un diferencial de taxes d’interès. Els bancs,
doncs, realitzen la seva activitat emprant, més enllà dels recursos propis, el
diner de tercers. Això és així perquè es té la percepció que ni tots els clients
ni de sobte demanaran el total dels seus dipòsits.

No obstant, existeix la possibilitat que això pugui succeir i, de fet, ha

ocorregut en moments històrics propis de crisis econòmiques profundes i de
llarga durada. Es produeixen en aquestes situacions pànics bancaris. Un
nombre considerable de dipositants volen retirar els seus fons per por que
l’entitat faci fallida.

L’autoritat monetària, que en les economies modernes recau en el banc

central, exerceix funcions de tutela i introdueix garanties per prevenir les
conseqüències de situacions d’aquest tipus.

Les regulacions usuals en aquest sentit són les següents:

– Reserves mínimes. L’autoritat monetària obliga la banca a mantenir

una part dels fons dipositats pels clients en forma de reserves. Es
regula així el coeficient de reserves, que és un percentatge que
s’aplica al total de dipòsits i ve determinat, per tant, pel quocient
entre reserves totals i dipòsits totals. És a dir:

Rs = R / Dv

Rs: indica el coeficient de reserves.

R: les reserves.
Dv: els dipòsits.

Al coeficient de reserves també se’l sol denominar coeficient de caixa.

– Autorització i capital reglamentari. L’obertura d’entitats

bancàries està subjecta a autorització. El banc central exigeix una
sèrie de requisits per a l’exercici de la professió bancària:
l’honorabilitat personal, la quantia del capital reglamentari. És un
sector regulat.

– Fons de garantia de dipòsits. Es un organisme regulat oficialment

que garanteix, en casos d’insolvència i fins un màxim estipulat,
l’efectiu que els clients han dipositat en el sistema bancari. Assegura,
per tant, els dipòsits, tot garantint als dipositants que se’ls tornarà
una part en cas de fallida del banc dipositari. És a dir, minimitzen els
pànics bancaris, ja que els depositants saben que els seus fons estan
protegits en el cas que el banc faci fallida.

• L’oferta de diner

L’oferta monetària és la quantitat total de diner existent a l’economia. Es

considera diner tant l’efectiu a mans del públic com els dipòsits a la
vista.

Oferta monetària = diner legal +

dipòsits a la vista
En la mesura que l’oferta de diner ve donada per la suma de l’efectiu en
mans del públic i els dipòsits a la vista en poder de la banca, resultaria que
si no existissin els bancs el volum d’efectiu en mans del públic seria igual a
l’oferta monetària. És a dir, l’oferta monetària equivaldria a la totalitat del
diner legal emès.

Però, com que els bancs existeixen, l’oferta de diner en rep les
conseqüències, ja sigui perquè detreuen de la circulació diner legal
atresorat a les caixes fortes, ja sigui per la transformació de dipòsits en
crèdits. Per tant, en les economies actuals, el volum de diner legal és
inferior a l’oferta monetària.

El diner bancari

L’oferta monetària està composta per diner legal i diner bancari, és

important conèixer, més enllà del procés emissor de diner legal per part de
l’autoritat monetària, com es crea (i es destrueix) el diner bancari.

Suposem un model senzill en el que se suposa:

1) Hi ha un sistema de diversos bancs (banca múltiple).

2) El públic en general només disposa d’efectiu que pot dipositar a la
vista sense meritar interessos.
3) Els bancs tan sols atorguen crèdits als clients.
4) Els bancs mantenen com a garantia de solvència (i de manera legal)
unes reserves mínimes o coeficient de caixa.

BANC A
Actiu Passiu
Efectiu 100 100 Dipòsits
100 100

Actiu Passiu
Reserves 10 100 Dipòsits
Crèdits 90
100 100
BANC B
Actiu Passiu
Efectiu 90 90 Dipòsits
90 90

Actiu Passiu
Reserves 9 90 Dipòsits
Crèdits 81
90 90
BANC C
Actiu Passiu
Efectiu 81 81 Dipòsits
81 81
 Actiu Passiu
Reserves 8,1 81 Dipòsits
Crèdits 72,9
81 81

En el marc del model, un individu disposa de 100 unitats monetàries de

diner efectiu (diner legal) decideix dipositar-lo al banc A. Com a
conseqüència, aquest banc registre un passiu equivalent a aquestes 100
unitats monetàries, com a dipòsits, i un actiu amb l’ingrés equivalent, com
a efectiu.

Les reserves mínimes es fixen en un 10%. És a dir, per cada unitat

monetària dipositada, el banc haurà de proveir “reserves” per valor de 0,1,
i restarà lliure per atorgar crèdits per valor de 0,9 unitats. Per tant, amb un
dipòsit a la vista de 100 unitats, el banc A mantindrà 10 unitats com a
reserves i 90 unitats en crèdits.

Aquest crèdit, el rep una altra persona que, al seu torn, el diposita al banc
B. Com a conseqüència, aquest banc registre un passiu de 90 unitats
monetàries com a dipòsits, que, en mantenir-ne el 10%, o sigui, 9 unitats
com a reserves, estarà en disposició d’atorgar crèdits per valor de 81
unitats monetàries.

El procés es repeteix successivament, amb el banc C i següents.

La interrelació entre dipòsits i crèdits explica el procés de creació de diner
bancari, el qual afecta l’oferta monetària.

Efectivament, al començament l’oferta monetària estava composta tan sols

per les 100 unitats monetàries (de diner legal) que l’individu diposita a la
banca. Arran d’aquest dipòsit i el consegüent crèdit a la segona persona,
l’oferta monetària augmenta en 90 unitats monetàries addicionals. Per tant,
ara, davant de les 100 unitats inicials, l’oferta monetària suma 190.

Després del segon dipòsit i segon crèdit, aquell precisament de 90 unitats

monetàries i aquest de 81 (al aplicar el coeficient de reserves per part del
banc B), novament l’oferta monetària s’incrementa addicionalment en
aquestes 81 unitats. Passa, doncs, de 190 a 271 unitats i així
successivament.

Designant per rs el coeficient de reserves (o de caixa), s’estableix que el

total de dipòsits a la vista (Dv) ve donat per:

Dv = R (volum total possible de

Per tant, segons l’exemple anterior si:

R = 100

rs = 0,10 (10%)

Dv = 1.000 unitats monetàries.

Ja que  rs = R / Dv  0,1 (10%) = 100 / Dv  Dv = 1.000 unitats
monetàries. És la quantitat total de dipòsits que hi pot haver a l’economia.
És a dir, amb 100 unitats de diner legal (efectiu) es poden crear 900 unitats
de diner bancari, formant les 1.000 unitats de OM (oferta monetària) = 100
(diner legal) + 900 (diner bancari) = 1.000 (OM).

El multiplicador monetari

Definit el coeficient de reserves, rs, com:

rs = R / Dv,
resulta que

Dv = (1 / rs) R

Aquesta expressió indica la variació que poden experimentar els dipòsits a

la vista quan varien les reserves segons el quocient 1/r s. Aquest quocient
rep el nom de multiplicador monetari, ja que indica la proporció en què
varien els dipòsits en variar les reserves.

Un coeficient de reserves del 10% fixa el multiplicador a 10 (=1/0,1) que,

amb un volum de reserves de 100 unitats monetàries, determina un volum
total de dipòsits de 1.000, amb una expansió de diner bancari (crèdit) de
900 unitats monetàries.

Si el coeficient de reserves es rebaixa a la meitat, 5%, el multiplicador puja

a 20 (=1/0,05) i, amb el mateix volum de reserves, el total de dipòsits
ascendeix a 2.000 amb una expansió de diner bancari de 1.900 unitats
monetàries.

És a dir, el coeficient de reserves condiciona la creació (destrucció) de diner

bancari, justament en proporció inversa. Per tant:

Si augmenta rs  baixa el multiplicador monetari (creació de

diner menor)

Base monetària

El resultat anterior és important pel que fa al control de l’oferta monetària

per part de l’autoritat corresponent. L’autoritat monetària controla, en tant
que emissor, el diner legal. És a dir, el total format per l’efectiu en mans del
públic i les reserves bancàries.

L’autoritat fixa el coeficient de reserves o coeficient de caixa (i, per tant, el

multiplicador monetari).

En aquest sentit, rep el nom de base monetària la xifra que està sota el
control de l’autoritat monetària, és a dir, la suma de l’efectiu en mans del
públic (diner legal en circulació) i les reserves bancàries.
La base monetària (BM) no és equivalent a l’oferta monetària (OM).

BM = efectiu +
reserves

Coeficient d’efectiu

El diner legal (efectiu) es reparteix entre recursos en mans del públic i

dipòsits a la banca, que és la conducta habitual dels individus, en el sentit
de mantenir un determinat nivell de liquiditat d’acord amb els hàbits i
costums. És a dir, no tot l’efectiu disponible es transforma en dipòsit. El
multiplicador monetari (1/rs) no té en compte això i, per tant, incorpora
una manca de realisme important.
Es defineix el coeficient d’efectiu com la proporció entre la quantitat
d’efectiu i el volum de dipòsits.

ef = Ef / Dv

ef = coeficient d’efectiu.
Ef = efectiu total (del sistema).
Dv = import dels dipòsits a la vista.

Cal distingir entre OM (efectiu en mans del públic, diner legal + dipòsits,
diner bancari) i BM (efectiu + reserves). La BM sovint se la designa com a
diner d’alta potència, la potencialització del diner no utilitzat.

La base monetària és el referent per determinar l’oferta monetària, el

quocient OM/BM mostra la quantitat de diner de què pot disposar-se per
unitat de base monetària. És a dir, les vegades que l’OM (capacitat per a fer
servir el diner) supera el manteniment del diner (BM).

Fins ara cal recordar:

Crèdit

Efectiu Dipòsits Reserves

 OM

BM
1/

Multiplicador

A partir de les igualtats següents:

ef = E / Dv  Ef = ef x Dv

rs = R / Dv  R = rs x Dv

OM = Ef + Dv

BM = Ef + R

Substituint aquests valors en el quocient OM / BM:

OM / BM = (Ef + Dv) / (Ef + R) = (ef x Dv + Dv) / (ef x Dv + R) = (ef x Dv + Dv) /

(ef x Dv + rs x Dv) =

(1 + ef) / (ef + rs)

MULTIPLICADOR DEL

Pot expressar-se com:

OM = [(1 + ef) / (ef + rs)]

Aquesta fórmula ens indica que l’oferta monetària és proporcional a la base

monetària condicionada pel coeficient d’efectiu i pel coeficient de reserves.
El quocient (1+ef) / (ef + rs) es coneix amb el nom de multiplicador del
diner, que té en compte rs i ef, per tant, és més realista que el multiplicador
monetari (1 / rs) que només té en compte rs.

Exemple:

Si la gent vol mantenir un 40% d’efectiu sobre el total tenint en compte:

BM = 100, rs = 10% i per tant ef = 40 %.

OM = [(1 + ef) / (ef + rs)] x BM  OM = [(1 + 0,4) / (0,4 + 0,10)] x 100 =
280

És a dir, el multiplicador del diner es xifra en 2,8 i l’oferta monetària en

280 unitats. Cal observar que, en una hipotètica comparació respecte al
multiplicador monetari (1/rs = 1/0,1), aquest es xifraria en 10 i l’oferta
monetària en 1.000.

Control de l’oferta monetària

L’autoritat monetària té el control de l’oferta de diner, i aquest control

configura la política monetària. En les economies modernes, aquestes
mesures les pren el banc central, com a entitat autònoma i independent del
Govern.

A l’edat mitjana, el senyor feudal tenia el dret d’encunyar moneda. En

l’actualitat, quan el Govern, al marge de l’autoritat monetària, emet diner
per disposar de més recursos dineraris, es diu que hi ha senyoratge. La
impressió de diner pel Govern augmenta l’oferta monetària i origina sovint
inflació.

Quan el banc central emet diner (ja que té el monopoli d’emissió) modifica
l’oferta de diner legal, té el control directe. No obstant, normalment la
política monetària l’exerceix de manera indirecta, alterant la base
monetària o bé la relació entre reserves i dipòsits. Aquestes actuacions es
concreten en tres instruments principals:

– Operacions de mercat obert. Són compres i vendes de bons de

l’Estat (títols de Deute Públic) per part del banc central. Quan es
realitzen compres, l’efectiu que en comporta l’import augmenta la
base monetària i, en conseqüència, l’oferta monetària. Si es produeix
una venda de bons, l’efectiu que ingressa el banc central redueix la
base monetària i així l’oferta de diner.

– Coeficient de reserves. Per imperatiu legal el banc central pot

establir el coeficient mínim obligatori, és evident que qualsevol
augment de les reserves exigides redueix el multiplicador de diner i
l’oferta monetària.

– Taxa de descompte. És la taxa d’interès que cobra el banc central

quan atorga els préstecs a la banca. Normalment, la banca demanda
crèdits al banc central per fer front a necessitats temporals de
reserves.

Mesuraments de l’oferta de diner: els agregats monetaris

Per al seguiment de l’oferta de diner, l’autoritat monetària se serveix del

que es coneix com a agregats monetaris. Aquests agregats es designen
amb la lletra “M”.

Els agregats monetaris més usuals són M1, M2, M3. Conceptualment també
es té en compte l’agregat M0, representatiu de la base monetària.
 M0 = BM (efectiu +

M1 = OM (efectiu + dipòsits

Dipòsits a la vista fa referència a xecs, talons... M1 es considera com

l’oferta monetària.

M2 = M1 + dipòsits

Dipòsits d’estalvi fa referència a les típiques llibretes d’estalvi; és a dir, la

persona ha d’anar personalment al banc o caixa a treure el diner en efectiu.
Permeten la realització de transferències i la domiciliació de pagaments, en
moneda nacional.

M3 = M2 + dipòsits a

Aquest agregat es coneix com a disponibilitats líquides. Dipòsits a

termini fa referència a aquest tipus de dipòsit on no es poden treure els
diners fins a la data pactada, sinó hi ha una penalització; ja que el banc
dóna rendibilitat precisament si es mantenen els diners durant el temps
pactat. Són els pagarés del crèdit oficial, emprèstits del sistema bancari i
actius líquids en moneda estrangera.

• La demanda de diner

El diner, és a dir, les monedes, els bitllets i els dipòsits a la vista, formen
part de la riquesa o patrimoni d’una persona, junt amb els actius reals
(immobles, equips, obres d’art...) i els actius financers (accions,
obligacions, dipòsits d’estalvi...).

El fet que la gent mantingui diner líquid a la seva estructura patrimonial

comporta un cost d’oportunitat: allò a que potencialment es renuncia per
la rendibilitat que aquests diners donarien si es dipositessin al banc (a un
producte financer) segons una taxa d’interès determinada. Per això es diu
que la taxa d’interès és el cost d’oportunitat de mantenir diner
líquid.

No obstant, es manté diner líquid. Es necessita per realitzar transaccions.

Igualment es vol disposar de diner en efectiu com a precaució si es produeix
algun imprevist. També es té diner per aprofitar les oportunitats de negoci
que puguin presentar-se; és a dir, per una conducta especulativa.

Aquestes tres motivacions o circumstàncies establertes per Keynes són les

que permeten explicar funcionalment de què depèn la demanda de diner:

– Motiu transaccions.

– Motiu precaució.
 – Motiu especulació.

La funció de demanda de diner (condicionants de la demanda de

diner)

A partir dels tres motius anteriors assenyalats, la quantia demandada

depèn principalment de les variables següents:

– La renda: com més renda es tingui, major es la possibilitat de

compra. Si augmenta la quantitat de béns i serveis que desitja
adquirir- se, més gran haurà de ser la quantitat d’efectiu disponible.
En conseqüència, la demanda de diner augmenta en proporció
directa a la renda nominal.

– La taxa d’interès: la taxa d’interès és el preu del diner. Si la taxa

d’interès és alta, la gent serà més reticent a mantenir diner líquid,
atesa la major quantia del cost d’oportunitat (la rendibilitat que li
poden donar al banc). Si la taxa d’interès és baixa, mantenir diner
líquid en aquestes circumstàncies implica pèrdues o ingressos
potencials reduïts.

Per tant, pot formular- se com:

DM = f (RNN, i)  DM = RNN f (i).

+ -

És a dir, la demanda de diner (DM) és una funció (f) de la renda nominal

(RNN) en sentit positiu (+) i de la taxa d’interès en sentit negatiu (-). La
funció de demanda de diner es defineix com el producte de la renda per la
funció de la taxa d’interès, f(i).

A una taxa d’interès relativament elevada es demana menys diners que a

una taxa baixa.

Demanda nominal i demanda real de diner

L’expressió anterior considera la demanda nominal de diner i, per tant, el

seu valor està condicionat per la variació del nivell general de preus. Es té
en compte, però, que el diner és un “bé d’utilitat indirecta”, és a dir, no es
demanda per ell mateix sinó per la seva capacitat de compra o poder
adquisitiu, així doncs és rellevant la demanda real de diner, que és
invariant respecte al canvi del nivell de preus.

Aquesta doble apreciació subratlla aspectes monetaris importants:

– Neutralitat del diner. La doctrina clàssica s’interessa només per

variables reals, amb l’argument que, a llarg termini, l’oferta
monetària no influeix en les variables reals. Els clàssics, defensen,
 per tant, la neutralitat del diner. És útil per a determinats anàlisis,
però és inservible per comprendre el món actual on, a curt termini,
el diner influeix significativament en l’economia. Per tant, el diner no
és neutral.

– Il·lusió monetària. Fa referència a la creença que les xifres

expressades en preus són rellevants i, en conseqüència, la variació
del preu nominal d’un bé té sentit en si mateixa. Ara bé, si es té en
compte la demanda real de diner, s’està lliure d’il·lusió monetària, ja
que si varien els preus i es mantenen constants la resta de variables,
els individus no alteren la seva conducta.

– Saldos reals. La demanda real de diner pot semblar una cosa

abstracta. No obstant, el diner s’ha d’associar al seu ús. Per exemple,
amb 1 € es pot comprar un entrepà de formatge. El diner emprat per
a aquesta transacció equival a un entrepà, de tal manera que si el
preu es duplica, 2 €, augmentarà la necessitat de tenir diner efectiu
per aquesta quantia, però la capacitat adquisitiva del diner disponible
continuarà sent un entrepà. És a dir, la demanda nominal de diner
serà de 2 € i la demanda real es concreta en l’entrepà (els preus
s’han duplicat perquè s’ha duplicat la quantitat de diner, però la
producció física és la mateixa i les rendes reals no varien). Quan es té
en compte la demanda real de diner es diu que es tracta d’una
demanda de saldos reals.

Les conclusions són les següents:

– La demanda nominal augmenta en proporció al nivell de preus.

– La demanda real no varia quan ho fa el nivell de preus, i tampoc no
canvien la resta de variables reals (taxa d’interès, renda i riquesa).

Representació gràfica

A l’eix vertical es representa la taxa d’interès , i a l’horitzontal, la quantia

nominal de diner, M. Suposem que la renda es manté constant. Les corbes
tenen pendent negatiu per la relació inversa entre demanda de diner i taxa
d’interès.

Donat un nivell de renda determinat, cada corba mostra que, en abaixar –

se (pujar- se) la taxa d’interès, augmenta (disminueix) la quantitat
demandada de diner. Si la renda varia i augmenta o disminueix, les corbes
es desplaçaran paral·lelament a la dreta o a l’esquerra, però es mantindrà la
relació inversa entre demanda de diner i taxa d’interès.
 Augment de la renda. Pel
mateix i, es demanden
més diners.
Puja la taxa
d’interès

Disminueix Q
demandada de Disminució de la renda. Pel
diners mateix tipus d’interès, menys
Q de diners es demanden.

Distinció entre valors nominals i valors reals

– Demanda nominal de diner: la renda disponible (RN) determina la

demanda de diner (DMN). Si els preus pugen (P), augmenta la renda
nominal ( RN) i la demanda nominal de diner ( DN).

– Demanda real de diner: la renda disponible (RNR = RNN / P)

determina la demanda real de diner (DMR). Si els preus (P) pugen,
augmenta la renda nominal. Per tant, P implica RNN i RNR no
experimenta modificació.

Nominal DM  M x P

Si augmenta R (renda)  augmenta Q de diner (la gent

vol més diner líquid), invariable al tipus d’interès (ti).

Si augmenta ti (P, nivell preus)  augmenta la

demanda de diner nominal.

Real DR  DM / P

Si augmenta R (renda)  augmenta Q de diner (però sí

que hi ha variació de ti, associada a P o nivell general
de preus.

Si augmenta ti (P, nivell preus)  no traslladarà cap a

la dreta la corba de demanda.
Teoria de la demanda de diner

Les relacions entre variables que estableix la funció de demanda de diner

són objecte de diferents enfocaments teòrics. Entre altres, sobresurten les
teories següents.

1) Teoria de la velocitat de circulació del diner

La velocitat de circulació fa referència al fet que cada unitat monetària de

l’economia és susceptible de ser “gastada” diverses vegades en el transcurs
d’un temps determinat.

Per exemple, l’euro que una persona fa servir per comprar el diari, el
quiosquer el gasta al bar prenent-se un cafè. El cambrer el dóna de canvi a
un altre client que, al seu torn, l’utilitza per comprar el bitllet d’autobús, etc.
Si aquest euro fos el diner existent, s’hauria aplicat per una despesa igual a
4 unitats.

La despesa agregada (DA) d’un període concret és igual a la quantitat de

diner (M) multiplicat pel nombre mitjà de “voltes” en què gasta cada unitat
monetària, o sigui, la velocitat de circulació (V). És a dir:

DA = MV

Ja que DA equival a la producció nacional (PIB) que, en termes nominals, és

igual a multiplicar les unitats físiques produïdes (Q) pel nivell de preus (P),
resulta que:

QP = MV

De l’expressió anterior es dedueix:

V = QP / M

La velocitat de circulació del diner permet formular la demanda de diner

(M/P) com un multiplicador de la producció real, ja que:

M/P o DMR (real) =

(1/V) Q
Explica, suposant V constant, la demanda real de diner manté una relació
proporcional amb la producció o, equivalentment, amb la despesa
agregada. L’expressió anterior és una altra forma d’expressar la demanda
de diner. Indica la quantitat de saldos reals que desitja mantenir el públic en
general (M/P) és proporcional a la renda real Q.

Degut a la relació entre taxa d’interès i demanda de diner, l’expressió

anterior també posa en relleu que les variacions en la taxa d’interès, en
relació amb la demanda real de diner, es manifesten a través de canvis en
la velocitat de circulació.
 Si el tipus d’interès puja (i)  la DM (demanda de diner) baixa i augmenta
la velocitat de circulació (V). Baixa M/P (demanda real de diner).

Si el tipus d’interès baixa (i)  puja la M/P (demanda real de diner) i baixa
De lal’equació quantitativa
V (velocitat de circulació):es
hemdesprèn que diners
de tenir més la quantitat deperquè
a la butxaca dinerel(M)
multiplicada per la velocitat de circulació (V) equival
diner circula menys. a l’oferta monetària,
i que multiplicar la producció real (Q) pel nivell de preus (P) expressa la
demanda de diner.

PQ = MV

PQ  demanda de
diner.

MV = oferta monetària.

Teoria de cartera (disponibilitat) d’actius

El risc i el rendiment del diner (i d’altres actius financers) són els punts
d’atenció de la teoria de cartera per explicar la demanda de diner. Cal tenir
en compte quan es té com a dipòsit de valor (M2 i M3).

El punt d’arrencada d’aquesta teoria és la riquesa total, perquè configura el

volum de la cartera (disponibilitat), que es compon de diner i d’altres actius.
En aquest marc suposem que el diner ofereix un rendiment segur, mentre
que el preu dels bons pot pujar o baixar.

Es formula una funció de demanda de diner que té com a variables:

DM = f (σ, π*, w)
On:

σ: rendiment esperat dels bons (-).

π*: taxa esperada d’inflació (-).
w: riquesa (+).

Si la rendibilitat dels bons és molt alta (i la taxa d’inflació es redueix), la

gent invertirà en bons i no preferirà tenir diner líquid (baixarà la demanda
de diner). Un augment de la riquesa incrementa la demanda de diner
perquè suposa un major volum de cartera (disponibilitat) d’actius.

Teoria basada en les transaccions

Aquesta teoria té en compte el diner com a mitjà de canvi o de pagament

(en lloc de considerar-ho com a dipòsit de valor). És a dir, en aquest cas té
en compte l’agregat monetari M1. Es remarca el paper del diner en les
transaccions.

La gent demana diner per fer compres, malgrat que sigui l’actiu que menor
rendibilitat ofereix en relació amb la resta. Els individus el necessiten per
realitzar transaccions, la qual cosa té el “cost” que implica mantenir-lo en
forma líquida i el “benefici” que comporta la seva comoditat per fer les
transaccions.

El model Baumol – Tobin

Aquest model es proposa determinar la quantia òptima d’efectiu que cal

mantenir tenint en compte la interrelació entre el cost i el benefici de
disposar de diner líquid, és l’objectiu del model que van plantejar els
economistes W. Baumol i J. Tobin.

Cost = el que deixes de guanyar per no

tenir el diner invertit en actius financers.
No perceps interès, no hi ha rendiment.
Diner líquid

Benefici = poder fer transaccions al

El model s’estructura a partir de les particularitats següents:

1) Per disposar d’efectiu cal anar a retirar-lo al banc. L’efectiu retirat té

un cost: la pèrdua d’interessos que deixen de percebre. També
proporciona un benefici: la disponibilitat immediata per realitzar els
pagaments.

2) Per avaluar el cost, cal conèixer la quantitat retirada i les vegades

que s’acudeix al banc per fer-ho. La mitjana dels saldos disposats es
determina tenint en compte les quanties en relació amb els viatges
requerits per cada reemborsament. Es calcula dividint la quantitat
retirada (Y) per les vegades que es va al banc (N) dividit per dos. És a
dir:

SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/N) / 2 =

El saldo mitjà és la quantitat òptima de diners en efectiu que convé tenir.

3) La disponibilitat d’efectiu no origina interessos, el que es deixa de

percebre (si la taxa d’interès vigent és i) és igual al producte del
saldo mitjà d’efectiu per la taxa d’interès. És a dir:

COST SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/2N)

És el cost de mantenir diner líquid, en efectiu, el cost d’oportunitat del diner.

4) Retira fons comporta temps, despeses de transport, incomoditats,

cues, etc. Tot plegat origina uns costos addicionals, CA, que
 augmentaran segons les vegades que es va al banc. Si són N
vegades, els costos addicionals per aquest motiu seran CAN.

COST TOTAL: iY / 2N + CAN

Òbviament, es tracta de que aquest cost sigui el mínim possible. El mínim

exigeix que la primera derivada de la funció s’iguali a zero, a l’expressió
anterior formulada en termes de N, s’ha de complir que:

dCT / dN = 0
Operant i fent els càlculs:

dCT / dN = - iY / 2N2 + CA = 0,

CA = iY / 2N2  N2 = iY /2CA,

En definitiva:

N= iY2CA

Substituint aquest resultat que optimitza N en l’expressió relativa al saldo

mitjà d’efectiu:

(Y / 2N),

s’estableix finalment que la demanda de diner (DM) és:

DM = YCA2i

En conclusió, segons el model Baumol – Tobin depèn de la quantitat

d’efectiu de què vol disposar la gent (Y), del cost de retirar fons del banc
(CA) i de la taxa d’interès (i). Aquesta dependència es manifesta en el sentit
que augmentarà la demanda de diner:

– Quan la quantitat d’efectiu de què es vol disposar és més gran.

– Quan el cost de retirada d’efectiu del banc és elevat (menys vegades
anirà la persona al banc i més gran serà la quantitat que retiri cada
cop).
– Quan la taxa d’interès (preu del diner) és relativament baixa.

• L’equilibri monetari
Quan l’oferta monetària és igual a la demanda de diner s’assoleix l’equilibri
monetari. Aquest equilibri és equilibri d’estoc, en contrast amb l’equilibri
dels mercats de béns i serveis, que constitueix un equilibri de fluxos.

La demanda de diner pressuposa mantenir-lo en existències: no implica el

consum d’aquest, pot retornar al mercat. L’equilibri és una situació on la
quantitat de l’actiu adquirit es manté disponible. Això és un equilibri d’estoc.

L’oferta monetària (OM) equival a la quantitat de diner existent (M),

formada segons les actuacions de les autoritats monetàries. La demanda de
diner (DM) depèn dels hàbits del públic pel que fa a la tinença d’efectiu. Per
tant, l’equilibri ve determinat per la igualtat:

M = DM
I com que DM = RN f (i),

M = RN f (i)

És una expressió que indica que la taxa d’interès fa viable que el públic
tingui una quantitat de diner igual a l’oferta monetària existent.
Gràficament:

En l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i) i a l’eix horitzontal la

quantitat de diner (M = oferta monetària existent). L’equilibri monetari ve
determinat per l’encreuament de les corbes d’oferta i demanda.

La corba de demanda, que correspon a un determinat nivell de renda

nominal, té pendent negatiu, ja que els individus mantenen menys diner
líquid com més elevada sigui la taxa d’interès. La corba d’oferta és
independent de la taxa d’interès, ve representada per una línia vertical que
arrenca de l’eix horitzontal d’acord amb la quantitat de diner existent a
l’economia. L’encreuament determinar un equilibri amb una taxa d’interès
(ie).

Desplaçaments de l’equilibri

Les variacions de l’oferta i la demanda alteren l’equilibri monetari. La

demanda varia en funció de la renda, i l’oferta, segons la quantitat de diner.
Com es veu al gràfic, si la renda augmenta, la corba de demanda es
desplaça cap a la dreta (DM1) i, en conseqüència, la taxa d’interès
augmenta (i1).

De la mateixa manera, en cas de que la renda disminueixi, la corba de

demanda es desplaçaria cap a l’esquerra i, en conseqüència, la taxa
d’interès disminuiria.

En conclusió, un augment de la renda nominal provoca una pujada de

la taxa d’interès. Cal que la taxa d’interès augmenti per disminuir la
quantitat de diner que volen tenir els individus (sinó hi hauria excés de
demanda).

Com es veu al gràfic, si augmenta la corba d’oferta (de diner) es desplaça

cap a la dreta, i la taxa d’interès, en conseqüència, disminueix.

De la mateixa manera, en cas de que l’oferta monetària es redueixi, la

corba es desplaçaria cap a l’esquerra, i la taxa d’interès, en conseqüència,
augmentaria.

En conclusió, un augment de l’oferta monetària comporta una

reducció de la taxa d’interès. Hi ha major quantitat de diner a
l’economia, la taxa d’interès disminueix i es mantenen més diners en forma
líquida i, per tant, es demanden més diners.

Equilibri de cartera
La taxa d’interès d’equilibri és la que iguala la quantitat de diner disponible
amb la que es desitja mantenir en efectiu. Com és un equilibri d’estoc,
qualsevol altra taxa d’interès alterarà l’equilibri degut als reajustaments
dels individus respecte a la tinença de diner líquid.

Si la taxa d’interès és més baixa que la d’equilibri, sorgirà un excés de

demanda: es desitjarà mantenir una quantitat més gran de l’estoc
disponible i, per tant, es vendran actius financers.

Si la taxa d’interès és més alta que la d’equilibri, sorgirà un excés d’oferta:

es voldrà mantenir en efectiu menys diner del disponible, i s’adquiriran
actius financers.

Així doncs, és important la relació entre la taxa d’interès i el preu dels altres
actius financers.

La relació entre el preu dels bons i la taxa d’interès és de sentit invers,

és a dir, quan baixa la taxa d’interès puja el preu dels bons i a l’inrevés. En
el supòsit que el total de la riquesa (Rq) només pot mantenir-se entre diner
(M) i bons (B), un cop s’estableix la quantitat de diner d’equilibri (M*)
quedarà fixada la quantia en què es materialitza la resta de la riquesa.

Rq = M* + B

On B = Rq – M*, amb la qual cosa s’estableix un equilibri de cartera, ja

que la taxa d’interès determina la quantitat demandada de diner d’equilibri.

Quan no s’aconsegueix aquesta taxa d’interès, s’aniran produint excessos

d’oferta o de demanda. Com es restablirà l’equilibri? Variant la tinença de
bons (variació de cartera), d’acord amb els diferents nivells de la taxa
d’interès.

En el cas d’excés de demanda, l’escassetat de saldos monetaris farà que

empreses i consumidors venguin bons; el preu dels bons baixarà i la taxa
d’interès pujarà, cosa que comportarà la igualtat entre demanda i oferta.

En el cas d’excés d’oferta, l’existència de saldos monetaris sobrers

repercutirà en la compra de bons; el preu dels bons puja i es redueix la taxa
d’interès, que pressionarà l’oferta fins que s’iguali a la demanda.

En realitat, un excés de demanda de diner implica un excés d’oferta de

bons, i a l’inrevés, perquè tota la riquesa està compresa entre bons i diner.
Això és vàlid des del costat de la demanda (Rdq = dB + dM) com des de
l’oferta (Roq = oB + oM). És a dir, en equilibri:

dB + dM = oB + oM

ó
dB – oB = oM - dM

Per tant:
 – Si dB > oB (excés de demanda de bons), resultarà oM > dM (excés
d’oferta de diner).
– Si dB < oB (excés d’oferta de bons), resultarà oM < dM (excés de
demanda de diner).

En definitiva, quan es dóna una situació d’equilibri, hi ha equiparació entre

oferta i demanda monetàries, el públic no procedirà a nous ajustaments i,
en conseqüència, restarà inalterada la cartera entre diners i bons. Hi ha
equilibri de cartera.

Taxa d’interès vs. oferta monetària

Si es modifica la taxa d’interès, en conseqüència es modifica la quantitat

de diner existent a l’economia (M) i a l’inrevés. Gràficament:

És a dir:

- Si augmenta el tipus d’interès 

baixa M
- Si disminueix el tipus d’interès 
augmenta M
- Si augmenta M  disminueix el
tipus d’interès
A la taxa d’interès a què s’estableix l’equilibri monetari, la tinença de diner i
- Si disminueix M  augmenta el
de bons per part dels individus es mantindrà estable, llevat que es
tipus d’interès
produeixin canvis en les conductes o en la resta de variables.

L’equilibri és un resultat desitjable, i en la mesura en que s’originen

pertorbacions, l’autoritat monetària, és a dir, el banc central, pren mesures
per restablir l’equilibri. Entre les diferents funcions del banc central es troba
el control de l’oferta de diner i la fixació de les taxes d’interès. Com es veu
al gràfic, no pot fixar simultàniament la taxa d’interès i la quantitat de diner,
sinó que en modificar una en conseqüència es modifica l’altra alhora.

El banc central i les operacions de mercat obert

L’actuació del banc central per aconseguir l’objectiu de la taxa

d’interès es concreta en operacions de mercat obert: compra –
venda de deute públic a curt termini per modificar la base
monetària i, en definitiva, l’oferta de diner.
Si l’objectiu és fixar una taxa d’interès més alta que l’establerta a l’equilibri
inicial, el banc central ven deute, la qual cosa provoca una disminució de la
base monetària que, via multiplicador, redueix l’oferta monetària (agafa
diners i deixa títols de deute).

Al contrari si l’objectiu és establir una taxa d’interès més baixa que

l’existent al mercat (deixa diners i agafa títols de deute): el banc central
compra deute i així augmenta la base monetària que, igualment a través del
multiplicador monetari, comporta un increment de l’oferta de diner.

Una operació de mercat obert de compra és una injecció de diner al

sistema i una operació de mercat obert de venda és un drenatge al
sistema.

Si el banc central incrementa la base monetària en 25 unitats monetàries:

BANC CENTRAL BANC COMERCIAL

Actiu Passiu Actiu Passiu

Compra deute + Augment base + Venda deute – 25
25 25 Reserves + 25

Si el banc central disminueix la base monetària en 25 unitats monetàries:

BANC CENTRAL BANC COMERCIAL

Actiu Passiu Actiu Passiu

Compra deute +
Disminució base
Venda deute - 25 25
- 25
Reserves - 25
 TEMA 5: DEL DINER A LES FINANCES

• El sistema financer

Els fluxos dineraris en els mercats financers són el resultat de les decisions
d’estalvi per part de les famílies i dels requeriments d’inversió per part de
les empreses.

L’estalvi de les famílies és la part de renda no gastada (l’efectiu que no

s’aplica a les necessitats corrents). La inversió empresarial és degut als
requeriments de fons addicionals, més enllà dels recursos propis.

Com que els que estalvien no són els mateixos que els que inverteixen,
l’existència del sistema financer fa viable la interrelació, generant eficiència
a l’economia. La vehiculació (relació) de l’estalvi a la inversió és la
funció primordial del sistema financer.

El sistema financer contribueix a minimitzar els costos de transacció. Es

tracta d’un mercat organitzat, redueix les despeses que es generen en
negociar i dur a terme els contractes. També contribueix a reduir el risc, hi
ha una gamma d’opcions suficients per poder diversificar el risc. Facilita la
liquiditat. L’actiu més líquid és el diner, i els actius financers, són els més
propers a aquesta accepció.

Actius financers
En l’àmbit financer qui disposa d’estalvi o el diposita en el sistema bancari o
bé el col·loca en l’adquisició d’actius financers. Qui desitja fons o en demana
dels bancs o emet títols al mercat.

Quan un individu diposita part del seu efectiu en una entitat bancària es
genera un actiu financer en forma de dipòsit (a la vista o a termini). La
concessió d’un préstec també suposa la creació d’un actiu financer. El
propietari d’aquest actiu és el prestamista, o sigui, el banc, i el prestatari, el
client que rep els fons. Si una empresa decideix ampliar el seu capital i
emet noves accions també es creen actius financers. També són actius
financers les emissions de títols de deute (obligacions, deute públic). De
manera genèrica, els principals actius financers són:

– Dipòsits bancaris. Efectiu que el públic en general diposita a la

banca.

– Préstecs. Contracte on una persona o entitat lliura una determinada

quantitat de diner a una altra per un temps acordat, donades
garanties suficients i percebent una compensació.

– Títols de deute. Són bàsicament obligacions que emeten les

empreses i deute públic emès per l’Estat. El venedor està obligat a
pagar un interès anual al titular del títol i a retornar-li el principal en
una data establerta.

– Accions. Títols representatius d’alíquota del capital social d’una

empresa. És un títol de propietat sobre l’empresa. És un actiu
financer per al propietari i un passiu per a l’empresa.

Dipòsits bancaris i préstecs s’integren en el sistema bancari; títols de deute

i accions en l’àmbit financer, l’anàlisi econòmica acostuma a referir-se
conjuntament a títols de deute i accions sota la denominació genèrica de
bons.

Intermediaris financers

Els intermediaris financers faciliten la connexió entre estalviadors i

inversors. Des de bancs a fons d’inversió, des de companyies
d’assegurances a fons de pensions. També s’han de considerar els agents
de borsa, les companyies de factoring, leasing, vendes a termini...

Es distingeix, no obstant, en funció de si la vehiculació de l’estalvi a la

inversió pot transformar o no la naturalesa del fons objecte d’aquesta
interrelació.

Quan la transforma (per exemple, diner líquid en compte corrent en

hipoteques), es diu que hi ha intermediació; si no hi ha transformació, es
tracta de mediació (per exemple, col·locació d’accions).

Els intermediaris financers creen nous i diferents actius. Transformen i, en

fer-ho, assumeixen riscs. Per exemple, quan es transformen dipòsits a la
vista en crèdits a les empreses es corre el risc que resultin impagats.
D’aquesta manera, els intermediaris financers en funció del risc i segons la
diversitat i complexitat dels tipus d’actius, es divideixen en bancaris (bancs
i caixes) i no bancaris (societats d’assegurances, empreses de factoring,
leasing...).

Per la seva banda, les figures típiques de la mediació són els comissionistes
(brokers), comerciants (dealers) i la modalitat d’aquests últims que té
l’obligació d’oferir contrapartida (market – makers).

Degut a aquesta diferenciació, els actius financers es divideixen atenent a

la intermediació (dipòsits a la vista, a termini, préstecs, crèdits...) o a la
mediació (accions i títols de deute).

Mercats financers

Els mercats financers venen determinats per la naturalesa dels actius i pel
tipus d’operacions, així com la significació i abast de les funcions
d’intermediació o de mediació.

Cada mercat té particularitats pròpies que el distingeixen dels altres: de

negociació, de liquidació i garanties. En general, un mercat financer ha
de satisfer els requisits següents:

1) Possibilitar els contactes entre els agents que hi intervenen.

2) Especificar el mecanisme de determinació dels preus.
3) Subministrar pautes per proporcionar liquiditat als actius.
4) Minimitzar els terminis per a la concreció de les transaccions.
5) Reduir els costos d’intermediació i mediació entre la formalització i la
liquidació dels contractes.

L’eficàcia del mercat (un cop establerts els requisits) dependrà del nivell en
què s’aconsegueixen aquestes condicions:

1) Amplitud: quantitat d’actius diferents negociables.

2) Transparència: possibilitat de disposar d’informació amb rapidesa i
barator.
3) Llibertat: facilitats per accedir-hi.
4) Profunditat: nombre d’operacions.
5) Flexibilitat: capacitat de reacció davant canvis sobtats dels preus.

Genèricament, els mercats financers es divideixen en mercats de crèdit i

mercat de capitals.

El mercat de capitals, es divideixen en mercat de diner i mercat de

capitals pròpiament dit. En els mercats de diner es fa transacció amb
actius a curt termini (lletres del tresor, pagarés d’empresa...); en els
mercats de capitals es negocien amb actius financers a llarg termini
(accions, obligacions, deute públic...).

En cadascun d’aquests mercats es distingeixen les accepcions relatives a

mercat primari i mercat secundari. En el primer es creen els actius; en
el segon, els actius creats o emesos es “negocien”. Els mercats secundaris
generen liquiditat, les borses de valors són els mercats secundaris de
capitals més emblemàtics. També cal tenir en compte el mercat de
derivats, que possibiliten la realització de contractes sobre futurs i
opcions.

Mercat primari
Mercats de
Mercats crèdit Mercat de
finance diner (c/t) Mercat
rs Mercat de secundari
capitals Mercat primari
Mercat de
capitals (ll/t)
Mercat
secundari

Futurs

Mercat
de
derivat Opcions

Regulació financera

La regulació, la supervisió, el control i el seguiment d’operacions creditícies i

financeres respon a un ordenament jurídic específic. En termes generals,
tanmateix, existeixen dos sistemes organitzatius. Un distingeix els mercats;
l’altre, les funcions.

Els productes derivats

Futurs
Opció de compra o CALL
Els productes
(comprador optimista i venedor
derivats Opcions pessimista)

Opció de venda o PUT

(comprador pessimista i

Un derivat és un producte financer. Els instruments més característics

d’aquests mercats són els futurs i les opcions. Els derivats s’utilitzen com
a transaccions que contribueixen a reduir el risc d’operacions comercials i
financeres. Al principi s’utilitzaren amb caràcter defensiu (mecanisme de
cobertura), el seu perfeccionament més tard els hi dóna caràcter ofensiu
(mecanisme d’especulació). En aquests mecanismes es contracten des de
matèries primeres fins a divises i des d’índexs borsaris fins a taxes
d’interès.
Futurs

Un contracte de futur és una compra – venda ajornada en el temps, pactant

en el moment del compromís el preu, la naturalesa del producte i la data del
compliment. Són contractes que obliguen les parts a comprar i
vendre certa quantitat d’actiu a un preu i a una data futura preestablerts.

Els futurs es realitzen en mercats organitzats i els actius estan perfectament

definits. Una cambra de compensació garanteix el compliment.
Els futurs poden ser productes físics: agrícoles (blat, cafè...), metalls (or,
plata...) i energia (petroli); també poden ser actius financers (taxes
d’interès, divises i índexs borsaris).

Operativa

Es poden realitzar futurs de compra i de venda.

El comprador observa una conducta optimista. Les seves expectatives de

futur són positives i entén que el preu del producte derivat pujarà. Compra.

El venedor, per contra, és pessimista. Les seves expectatives de futur són

negatives i confia que els preus s’abaixin. Ven.

L’encert del pronòstic determina el resultat. Hi ha dos opcions possibles,

òbviament:

1) El preu puja. El comprador del futur guanya. Per exemple, compra

un derivat a un preu de 100 € i al cap d’un més el preu és de 110 €.
Si liquida l’operació obté un benefici de 10 €. El venedor del derivat,
en canvi, hi perd. Va vendre el producte al preu de 100 € per lliurar-lo
a un mes. Però en aquest moment el preu de mercat és de 110 €. Per
tant, ha de lliurar un producte derivat a un preu de 100 € quan
disposar-lo a termini comporta pagar 110 €. En haver liquidat el
contracte perd la diferència, 10 €.

2) El preu baixa. El comprador, que era optimista, s’ha equivocat i

recull una pèrdua. Rep un derivat que s’havia compromès a pagar a
100 € al cap d’un mes quan, en aquest moment, el preu de mercat ha
baixat fins a 80 €. Liquidar l’operació suposa una pèrdua de 20 €. El
venedor hi guanya. S’han confirmat les expectatives negatives. Lliura
un derivat del qual va obtenir un compromís que li pagarien 100 € i
en realitzar l’entrega, després d’un mes, el mercat ha pressionat el
preu a la baixa fins a 80 €. Per tant, liquida l’operació a 80 € i rebent-
ne 100 €. Guanya 20 €.

Gràficament: opció compradora (figura I) i venedora (figura II).

El cas d’un inversor optimista i un altre de pessimista. En cadascuna de les

figures, l’eix vertical reflecteix els resultats (guanys per damunt del punt
d’intersecció i pèrdues per sota), i l’eix horitzontal, l’evolució dels preus
(augments, cap a la dreta des del punt d’intersecció, i disminucions, cap a
l’esquerra).

Opcions

Una opció és un contracte que atorga el dret de comprar o vendre a un

preu establert i durant un període determinat. És a dir, s’emparaula
una compra o una venda que, a partir de realitzar “una paga i senyal”, pot
fer-se o no. El comprador gaudeix del dret d’utilitzar o no l’opció, per la
qual cosa paga una prima; el venedor contrau l’obligació de complir allò
pactat, i per això cobra la prima. De fet, la prima és el preu de l’opció.

Diferències entre futurs i opcions:

Un futur implica obligació per a cadascuna de les parts, una opció implica
una obligació per al venedor i un dret per al comprador. És a dir, quan es
realitza un futur, tant el comprador com el venedor tenen l’obligació de
satisfer el compromís. En les opcions, el venedor té igualment l’obligació de
compliment, però el comprador pot renunciar-hi, previ pèrdua de la prima.
En el cas de les opcions, el risc màxim és la pèrdua de la prima o preu de
l’opció. Hi ha dos tipus d’opcions:

Opció de compra o CALL

Els adquirents d’opcions de compres o calls són els que tenen

expectatives alcistes. Per exemple, es compra un call per valor de 100 € i
es paga una prima de 2 € a l’emissor. Durant el període vigència, la
cotització pot pujar o baixar. Si puja fins a 120 €, el titular rebrà a 100 € una
acció que a la borsa cotitza a 120 €. Obté un benefici de 20 €, al qual s’ha
de restar la prima pagada. Per tant, el guany ascendeix a 18 € (20 € de
benefici – 2 € per la prima).

L’emissor (venedor del call) obté la prima, és a dir, ingressa 2 €. Si no

disposés de l’actiu de referència en el moment de la liquidació, hauria
d’adquirir-lo per 120 € quan prèviament s’havia compromès a 100 €. En
aquest supòsit, perdria 18 €, els 20 € de la pèrdua efectiva menys els 2 € de
cobrament de la prima.

Si el comprador del call erra en el pronòstic optimista i el mercat baixa,

llavors renunciarà al call i no tindrà pèrdues en la liquidació llevat del
pagament de la prima de 2 € a l’emissor.
La figura I fa referència al titular o comprador del call i la figura II a l’emissor
o venedor. El punt d’intersecció entre la trajectòria del preu i els guanys o
pèrdues potencials està situat més a la dreta del preu pactat com a
conseqüència de l’import de la prima.
Opcions de venda o PUT

Si la percepció sobre el mercat és baixista, l’instrument adient és l’opció de

venda o put. Ara, el titular o comprador del put considera que els preus
evolucionaran cap avall en el futur pròxim i, amb aquesta percepció,
decideix assegurar-se que podrà vendre al preu present. Per tant, adquireix
un put, o sigui, el dret a vendre (al preu actual). Pagarà a l’emissor una
prima de 2 € i pactarà un preu per valor de 100 €. Si, efectivament, l’acció
baixa, per exemple a 80 €, hi sortirà guanyant, ja que exercint el dret, és a
dir, realitzant el put, percebrà 100 € per una acció per la qual el mercat tan
sols paga 80 €. El guany és la diferència entre aquest resultat i la prima, o
sigui, 18 €.

Si el mercat evoluciona en el sentit contrari i el preu puja, el comprador del

put renunciarà a l’opció i afrontarà una pèrdua de 2 €, que és l’import de la
prima que s’emborsa l’emissor.

La figura I fa referència al titular o comprador del put, i la figura II, a la de

l’emissor o venedor. El titular només arrisca perdre la prima pactada,
mentre que les possibilitats de guany són il·limitades en la mesura que el
preu de l’actiu vagi baixant en el mercat. L’emissor, en canvi, cobra la
prima, però pot tenir pèrdues il·limitades.

Resum:
Comprador. Pot
guanyar molt, perdrà
com a màxim la prima
CALL (OPCIÓ COMPRA) (guanya). Optimista.

Venedor. Com a mínim

guanyarà la prima
(perd). Pessimista.

Comprador. Com a
mínim guanyarà la
prima (perd).
PUT (OPCIÓ VENDA) Pessimista.
 Venedor. Perdrà com a
màxim la prima
(guanya). Optimista.

• L’anàlisi financera

Els actius financers no satisfan necessitats immediates. Per exemple, un

títol mobiliari. La seva adquisició obeeix a la creença que en el futur
augmentarà de valor. Les operacions financeres atenen “al futur”, les
transaccions reals “al present”. El futur és incert per naturalesa, les
operacions financeres estan subjectes al risc.

El risc és una característica inseparable dels mercats financers, on es

conjuga seguretat i rendibilitat. La seguretat respon a factors
extraeconòmics de tipus politicoinstitucional; la rendibilitat escau en
propietat a l’anàlisi financera: a més rendibilitat més risc.

El valor actual

És important conèixer el valor actual en el decurs del temps d’una

quantitat de diner determinada, de la mateixa manera que es coneix el
valor final d’una inversió realitzada en el present.

El valor final és el que tindrà una magnitud determinada en el decurs del

temps. I el valor actual és allò que en el present suposa una magnitud
futura, en concret la quantitat de diner que avui seria necessària per obtenir
una determinada quantitat de diner en el futur a la taxa d’interès vigent. La
taxa d’interès interactua en el primer cas (valor final), i la taxa de
descompte, en el segon cas (valor actual).
La taxa de descompte, equivalent a la taxa d’interès, s’anomena així perquè
la possibilitat d’obtenir interessos redueix el valor actual de la quantitat
futura.

El gràfic següent s’anomena línia del temps, fa referència al càlcul del

valor actual i valor final:

VALOR ACTUAL

1 / (1 +
i)n
t
t+n (1 + i)n

VALOR FINAL

Per exemple, amb una taxa d’interès, per exemple, del 10 % (i = 0,10), el
valor final de 100 € al cap d’un any (n = 1) equival a 110 € ( = 100 ( 1 +
0.10)), i el valor actual de 100 € futurs equival avui a 90,9 ( = 100 / (1 +
0,10)). En el primer opera, doncs, la taxa d’interès, i en el segon, la taxa de
descompte.

Risc financer

El valor actual, en estar condicionat a la incertesa inherent al futur pel que

fa a quantitats i a taxes de descompte, incorpora risc financer o, el que és el
mateix, la incertesa que afecta els possibles guanys o pèrdues dels resultats
futurs.

El risc financer no es pot eludir, però sí s’intenta minimitzar-lo. L’avaluació

del risc és, per tant, una operació necessària en tota anàlisi financera.
L’aversió al risc es concreta en la subscripció d’assegurances, perquè la
reticència al risc fa que s’apreciï més subscriure una pòlissa que cercar un
mecànic que arregli el cotxe al preu més baix possible un cop ha succeït
l’accident.

Diversificació

Al sistema financer es prioritza més la minimització del risc per damunt de

la maximització de beneficis. La més estesa i acreditada és l’acceptació
formal de la dita “no posis tots els ous al mateix cistell”. És a dir, si es
diversifica (diversificació) la cartera d’actius és possible obtenir una
rendibilitat mitjana. Per exemple, un empresari dóna entrada a altres
accionistes davant la realització d’un projecte d’inversió, justament per
minimitzar el risc. En diversificar distribueix un risc gran en riscos més petits
no relacionats entre si.

A mesura que minora el risc, disminueix també el rendiment. Tot i així, el

risc no desapareixeria totalment.

La valoració dels actius financers

Com a operació, l’avaluació del risc no pot desentendre’s del factor temps,
perquè risc i temps suporten la valoració dels actius financers.

Els preus borsaris

El càlcul del rendiment consisteix a dividir els ingressos que reporta l’actiu
pel preu (expressat percentualment). Per exemple, un actiu financer genera
uns ingressos anuals de 8 € i el preu d’aquest actiu és de 80, el rendiment
és 10% ( = 8/80 x 100).

Sent p el preu de l’actiu, r el rendiment o ingressos anuals i i la taxa

d’interès, es compleix que

p=r/i

Per exemple, un títol de renda fixa que rendeix 10 € anuals, sent la taxa
d’interès del 5%, té un preu de 200 € ( = 10 / 0,05). Si la taxa d’interès puja
el 10%, el preu de l’actiu baixa a 100 € 8 = 10/0,1); si la taxa baixa al 2%, el
preu puja a 500 € ( = 10 / 0,02). Per tant, el preu dels bons varia
inversament a la quantia de la taxa d’interès.

Tècniques d’anàlisi

Hi ha tres tipus de tècniques d’anàlisi:

– Anàlisi fonamental.
– Anàlisi tècnica.
– Anàlisi aleatòria (no anàlisi). Es coneix amb el nom de la teoria del
mercat eficient.

1) Anàlisi fonamental: consisteix a determinar el “valor intrínsec” de

l’empresa mitjançant l’estudi de l’estructura patrimonial i la
incidència que exerceix l’entorn. Té com a finalitat conèixer
l’empresa i les seves possibilitats de futur (potencial d’obtenció de
beneficis).

2) Anàlisi tècnica: es té en compte la interacció de l’oferta i la

demanda en un context en què influeixen factors tant racionals com
irracionals. Té com a objectiu estudiar l’evolució de les cotitzacions i
els volums de contractació.

3) Anàlisi aleatòria (teoria del mercat eficient): considera

equiparable l’anàlisi conscienciosa a elegir aleatòriament la cartera
penjant a la paret les pàgines de cotitzacions borsàries del diari i
llançar-los dards. Seriosament, argumenta que les cotitzacions dels
actius sempre incorporen i reflecteixen tota la informació pública
disponible. Les cotitzacions de mercat són en tot moment preus
raonables, no hi ha cap sobrevaloració ni infravaloració. Les
cotitzacions de les accions tan sols han de variar en resposta a la
publicació de nova informació. Aquesta nova informació és
impredictible, les fluctuacions de les cotitzacions també són
impredictibles. En conseqüència, l’evolució de les cotitzacions
segueix un “passeig aleatori” (ramdom walk).

La regla de les 3D

La diversificació és la conducta adequada per minimitzar el risc. No

obstant, l’anàlisi de les recurrències estadístiques posa en relleu altres
pautes que cal tenir en compte en les inversions d’aquest tipus. Es posa
èmfasi en la durada de la inversió i en la disponibilitat de fons. Com que
les tres comencen amb la lletra “d”, la consideració conjunta és el que
s’anomena la regla de les 3D’s: diversificació, durada i disponibilitat.

La durada de la inversió pondera un comportament parsimoniós que fa

referència que a llarg termini la borsa sempre creix. Es planteja donar
resposta a quant temps fa falta per a què la persona pugui garantir un
rendiment d’una inversió individualitzada en el conjunt d’inversions.
Analitzant les tècniques estadístiques ens diu que es situa al voltant de 8 – 9
anys. El creixement borsari (11% de promig de rendiment anual) és més
gran que l’evolució del cost de la vida (IPC) i durant aquest període
temporal (8 – 9 anys), la persona no haurà perdut període poder adquisitiu.
La disponibilitat de fons fa referència amb el nombre de sessions diàries
que tanquen a l’alça o a la baixa. Les dades estadístiques sobre la
probabilitat d’una possibilitat o l’altra, és a dir, sessions diàries que tanquin
a l’alça o a la baixa, és gairebé del 50%.

• El mercat de préstecs

El mercat de préstecs sintetitza el sistema financer, ja que recull la

interacció entre fluxos d’estalvi i d’inversió.

L’estalvi es forma quan les famílies no apliquen al consum la totalitat de la

seva renda. L’Estat també estalvia quan obté un saldo pressupostari positiu,
és a dir, superàvit. El sector exterior també contribueix a l’estalvi quan el
país registra un flux net de capitals procedents de l’exterior.

L’estalvi així format determina l’oferta de fons prestables. La demanda

de fons prestables fa referència als requeriments d’empreses, famílies
(per finançar compra de béns duradors), estat i inversors estrangers per dur
a terme projectes d’inversió.

La identitat estalvi – inversió, una vegada més

L’estalvi finança la inversió. Dels recursos que uns estalvien, d’altres se’n
serveixen per invertir. El flux d’estalvi equival al d’inversió. Els comptes
nacionals posen de manifest la identitat estalvi – inversió, que es compleix
tant a l’economia tancada com a l’economia oberta.

1) Economia tancada.

Donada l’equació bàsica Y = C + I + DP + (X – M), on importacions i

exportacions són igual a zero, resulta que Y = C + I + DP i, per tant,

I = Y – C – DP.

És a dir, la inversió és igual a la renda menys el consum privat menys la

despesa pública.

L’estalvi nacional (E), per la seva banda, és igual a la suma de l’estalvi

privat (Ep) i l’estalvi públic (Eg) quan es produeix arran d’un superàvit
pressupostari. L’estalvi privat és igual a la renda disponible menys el
consum (Ep = YD – C, on YD = Y – T + S), i l’estalvi públic és la diferència
entre ingressos (T) i la suma de transferències (S) i despesa pública (DP), o
sigui, Eg = T – S – DP. En conseqüència, E = [Y – T + S – C] + [T – S – DP]
i,

E = Y – C – DP

expressió que indica l’estalvi nacional és igual a restar de la renda el

consum privat i la despesa pública. Aquesta expressió és igual a l’anterior,
amb la qual cosa es demostra que E = I.
 2) Economia oberta. En aquesta situació les exportacions i les
importacions no són iguals a zero i, per tant,

I = Y – C – DP – (X – M)

amb la qual cosa la identitat estalvi – inversió incorpora el resultat de la

sortida neta de capitals (SNC) i es compleix

E = I + SNC.

D’aquesta manera, quan el saldo de la balança comercial és positiu (X > M)

una part de l’estalvi nacional finança la inversió exterior (l’excés
d’exportacions sobre importacions), i si la balança comercial és deficitària
(X < M), part de la inversió nacional és finançada per l’estalvi extern
(l’excés d’importacions sobre exportacions).

En tots els casos, l’estalvi finança la inversió, i la manera com s’assignen els
fons estalviats als diferents projectes d’inversió és a través del mecanisme
de l’oferta i la demanda en el mercat de fons prestables.

Els fons prestables

Recordar:

DINER FINANCES

DM = OM DFp = OFp

i I =
E

L’apropament de l’estalvi a la inversió fins a assolir la igualtat segueix un

procés entre els que disposen de fons (prestamistes) i els que els
requereixen (prestataris). L’existència de desajustos entre estalvi i inversió
fa que actuïn les forces de mercat. S’estructura així el mercat de préstecs
o de fons prestables.

En el model simplificat es suposa l’existència d’un mercat únic de tots els

que volen prestar diner i tots els que en demanen. Com a mercat, existeix
una oferta, l’oferta dels préstecs dels estalviadors, i una demanda, o sigui,
la demanda de fons per part dels inversors.
Quan s’igualen oferta i demanda, es determina un equilibri que fixa a la
vegada el volum de préstec i el preu que reben els prestamistes i que
paguen els prestataris, o sigui, el preu del diner o taxa d’interès.

La demanda de fons prestables (I)

Les empreses demanen diner fins que el rendiment esperat de la inversió

iguala el cost d’obtenir-lo, o sigui, la taxa d’interès. Si el rendiment és
inferior, no demanaran diner. Com més baixa sigui la taxa d’interès, major
serà la quantitat demandada de fons per invertir (el cost d’inversió és més
reduït respecte del rendiment esperat).

Taxa d’interès i demanda de fons prestables tenen, doncs, una relació

inversa, la representació gràfica és una línia de pendent negatiu.

L’oferta de fons prestables (E)

L’estalviador sacrifica consum o despesa corrent per un major consum o

despesa futura. L’estalvi té, per tant, un cost d’oportunitat: allò a què es
renuncia avui per un demà més abundós. El diner estalviat és susceptible de
rendir, com a mínim, a la taxa d’interès vigent. La dualitat entre el sacrifici
d’estalviar i el “premi” que potencialment poden rebre els fons no
consumits, influeix en la propensió a estalviar.
Una taxa d’interès alta compensa el cost, i l’estalvi augmentarà. Justament
al contrari si la taxa d’interès és baixa. En conseqüència, l’estalvi i la taxa
d’interès es mouen en el mateix sentit. Per tant, gràficament és una línia de
pendent positiu.

L’equilibri: la taxa d’interès

La intersecció de les dues línies, DF i OF, determina un punt d’encreuament

que equilibra l’oferta i la demanda de fons prestables a una taxa d’interès
(al gràfic i = 7,5) i un volum de préstecs (al gràfic F = 250).

Aquesta taxa d’interès d’equilibri és la taxa d’interès en la qual el volum de

préstecs oferts iguala el volum de préstecs demanats.

A través del mercat de préstecs, l’estalvi s’ha vehiculat a la inversió, just en

la proporció en què els estalviadors resten compensats pel sacrifici
d’estalviar, i els inversors, pels rendiments nets esperats.

Dues teories de la taxa d’interès d’equilibri del diner i les finances?

No. Només hi ha una taxa d’interès i la seva interacció és òbvia.

La determinació de la taxa d’interès a través de l’oferta i de la demanda de

diner caracteritza la teoria de la preferència per la liquiditat, establerta
pels keynesians. La teoria explica que la taxa d’interès d’equilibri satisfà les
preferències dels individus respecte de la tinença d’efectiu d’acord amb la
quantitat de diner emesa per l’autoritat monetària.

El model del mercat de préstecs, per la seva banda, també il·lustra com la
taxa d’interès es forma com a conseqüència de l’oferta de fons que
ofereixen els estalviadors i la demanda que realitzen els prestamistes per
dur a terme els seus projectes d’inversió a través de la teoria de fons
prestables.

Aquesta dualitat posa en relleu dos processos de determinació de la taxa

d’interès. Les teories no entren en conflicte, és una relació lògica, això sí,
segons es consideri el curt termini o el llarg termini.

Curt termini

En els gràfics següents, tant el mercat de diner (figura I, teoria de la

preferència de la liquiditat) com el mercat de préstecs (figura II, teoria
dels fons prestables) estan en equilibri. Qualsevol modificació de la taxa
d’interès altera aquesta situació inicial: en el mercat de diner, en la mesura
que s’originaran ajustaments d’oferta monetària per satisfer el desig de
diner líquid d’acord amb la demanda monetària establerta; en el mercat de
préstecs, perquè la modificació de la taxa d’interès alterarà la inversió,
alteració que influirà en la renda real i en l’estalvi, i es produirà de nou la
igualtat estalvi – inversió.

Si el banc central augmenta l’oferta monetària, l’augment desplaça cap a la

dreta la corba de la demanda monetària (DM), pròpia del mercat de diner, i
baixa el tipus d’interès de ie a i1 (figura I). Aquesta baixada farà que
augmenti la inversió (per l’abaratiment del preu del diner, que és un
incentiu per a dur a terme nous projectes) i, per tant, altera l’equilibri en el
mercat de préstecs.

Augmenta la inversió i, d’altra banda, aquest augment repercuteix en més

producció real, també augmenta l’estalvi. Per tant, la corba d’oferta de fons
prestables (Of) es desplaça cap a la dreta i provoca una baixada de la taxa
d’interès en aquest mercat (figura II). Es compleix, de nou, la identitat
estalvi – inversió.

L’alteració de l’equilibri en el mercat de diner repercuteix en el mercat de

préstecs, originant un nou equilibri en tots dos mercats.

Llarg termini
Es dóna també la mateixa taxa d’interès, però és la taxa d’interès financera
la que condiciona la taxa d’interès monetària. Perquè? L’explicació rau en la
producció potencial.

La producció potencial és la que correspon a llarg termini: es produeix el

nivell de plena capacitat, s’utilitzen tots els recursos disponibles. A llarg
termini el diner és neutral i les variacions d’oferta monetària no tenen
efectes reals sobre l’economia.

En el mercat de préstecs, la igualtat estalvi – inversió, determinant de

l’equilibri macroeconòmic, es compleix pel nivell de producció potencial. De
manera continuada, l’economia no pot moure’s d’aquest volum de
producció. A llarg termini, per tant, les variacions de l’oferta monetària no
influeixen en la taxa d’interès.

En definitiva, la igualtat estalvi – inversió, que garanteix la producció

potencial, determina, a través de la interrelació entre l’oferta i la demanda
de fons prestables, la taxa d’interès d’equilibri del mercat de préstecs.

TEMA 6: DE LES FINANCES AL COMERÇ EXTERIOR

• 1. La balança de pagaments

Les relacions internacionals al món actual són evidents i l’economia

oberta s’imposa a l’economia tancada (absència de comerç o
autarquia). Degut al comerç internacional, es requereixen diferents
monedes per dur a terme els intercanvis.

El registre comptable de les transaccions corresponents als moviments de

béns i serveis i als moviments de capitals constitueix la balança de
pagaments. Fa referència a la comptabilització de les transaccions al llarg
d’un període (un any) entre els residents del país i els residents de la resta
del món.
La “partida doble” és el mètode comptable que s’utilitza. Qualsevol
transacció s’anota dues vegades amb un valor equivalent (com a ingrés o
pagament), i així la balança sempre està equilibrada (el que es compra es
paga i el que es ven es cobra).

En definitiva, malgrat el desequilibri entre exportacions i importacions, el

saldo global de la balança de pagaments és zero, per definició.

Al fer el registre, cal tenir en compte:

– Crèdit: qualsevol partida subministradora de divises, com les

exportacions.
– Dèbit: qualsevol partida que disminueix les divises del país, com les
importacions.

– Superàvit: quan les transaccions de crèdit superen les de dèbit

(capacitat de finançament).
– Dèficit: quan les transaccions de dèbit superen les de crèdit
(necessitat de finançament).

• Estructura de la balança de pagaments

La balança de pagaments està formada per tres subbalances: el compte

corrent, el compte de capital i el compte financer. S’hi afegeix una
quarta partida residual: errors i omissions.

BALANÇA DE PAGAMENTS

Ingressos Pagaments
1. Compte corrent a. Exportacions a. Importacions
a. Balança de béns (balança b. Exportacions b. Importacions
 comercial)
b. Balança de serveis c. Rebudes c. Pagades
c. Balança de rendes d. Rebudes d. Pagades
d. Balança de transferències

2. Compte de capital
Variació passius (a, b Variació d’actius (a, b i
3. Compte financer i c) c)
a. Inversió directa.
b. Inversió de cartera.
c. Altres inversions. Disminució de Augment de reserves
d. Variació de reserves d’or i actius reserves (d) (d)

4. Errors i omissions
Balança de pagaments (1 + 2 Suma total Suma total
+ 3 + 4) ingressos pagaments

El compte corrent (CC)

Registra els moviments de béns, serveis, rendes i transferències. És a dir:

– Operacions de mercaderies (o balança comercial): fan referència al

comerç de béns (importacions i exportacions). No inclou ni
assegurances ni nòlits).

– Operacions de serveis: inclou el turisme, els transports, els viatges,

les assegurances, royaltys, etc. També inclou els serveis personals,
culturals i recreatius.

– Operacions de rendes: inclouen les rendes del treball, del capital,

lloguers i beneficis.

– Transferències corrents: són moviments sense contrapartida. Es

tenen en compte les d’origen privat (donacions a l’estranger) com les
d’origen públic (subvencions de la UE als països membres). Es
registren també els ajuts al desenvolupament del Tercer Món.

Pel càlcul numèric del compte corrent:

– La balança comercial: cal sumar exportacions més importacions.

El compte de capital (CK)

És la segona subbalança de la balança de pagaments. Està format, d’una

banda, per les transferències de capital, i de l’altra, l’adquisició i
venda d’actius no produïts.

Les transferències de capital són moviments sense contrapartida:

condonacions de deute, els fons regionals de cohesió i desenvolupament de
la UE, FMI, etc.
L’adquisició i venda d’actius no produït són actius físics com la terra o els
recursos de subsòl, i actius intangibles: drets d’autor, marques, patents, etc.

En aquest compte és important matissar o distingir entre capital físic

(format per recursos líquids per a l’adquisició de l’altre) i capital financer
(format per actius financers, ve donat pels recursos disponibles per realitzar
inversions i, si convé, augmentar el capital físic). Al compte de capital,
doncs, es registra el capital financer.

El compte financer (CF)

Es registren les operacions de moviments d’actius en forma d’inversió i

en forma de reserves oficials. Són els moviments dels residents que
volen invertir a l’exterior, així com l’entrada de reserves, d’una banda, i de
l’altra, moviments dels no residents que inverteixen en el país i les sortides
de reserves.

És a dir, el compte financer recull el canvi d’actius del país a l’exterior i dels
actius estrangers al país.

Tipus d’operacions que recull:

– Inversions directes: inversions que pretenen adquirir el control

sobre empreses, edificis, terrenys, etc. D’acord amb la normativa, es
considera que la inversió és directa quan es compren més del 10% de
les accions d’una empresa. L’inversor pretén mantenir una
rendibilitat a llarg termini. Format per les inversions a llarg termini
dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a llarg
termini de l’exterior fetes al país.

– Inversions en cartera: són actius financers negociables com els

títols de deute, accions, etc. Generalment no suposen un control i
només es vol obtenir una rendibilitat. Format per les inversions a curt
termini dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a
curt termini de l’exterior fetes al país.

– Altres inversions. Són els préstecs d’operacions comercials i

financeres a curt i llarg termini i dipòsits a l’estranger o de
l’estranger. Format per altres inversions a la resta del món i altres
inversions al país per part de la resta del món.

– Variació de reserves. Registra les modificacions en els actius

oficials del país (divises, reserves en el FMI i també or
monetari). És un compte de reserves o divises que serveix per
compensar i donar informació sobre la solvència del país.

Cal adonar-se que:

 1) Un crèdit en aquest compte correspon a una sortida (decrement de
reserves), com l’exportació de béns. Comptablement, les
disminucions dels actius del país a l’exterior i els augments dels
estrangers al país són crèdits: suposen ingressos (entrades) de
capital.

2) Un dèbit en aquest compte equival a una entrada (increment de

reserves), com la importació de béns. Comptablement, els increments
dels actius del país a l’exterior i les reduccions dels estrangers al país
són dèbits: suposen pagaments (sortides) de capital.

Errors i omissions

És una anotació de caràcter residual degut a la complexitat de càlcul i les

dificultats d’obtenir determinades dades estadístiques, sobretot els sortides
de capital. Un altre exemple podria ser quant es gasten els estrangers al
país o els nacionals a l’estranger.

Serveix com a partida de tancament comptable entre les diferències totals

d’ingressos i pagaments i els valors d’operacions no registrades, i així
quadrar el resultat de la balança de pagaments. En suposar per simplicitat
nul·la la partida d’errors i omissions, la suma de cadascun dels comptes és
igual a zero i la balança de pagaments resta equilibrada.

• La lògica de la balança de pagaments

La balança de pagaments té comptablement saldo zero. La lògica d’aquest

equilibri es troba en la interrelació entre els diferents comptes o balances
sectorials.

És a dir, un saldo de zero implica que han de quedar compensats els

pagaments i els cobraments dels drets i obligacions respectius.

CC + CK + CF = O

– El saldo del compte corrent ha de ser igual, però de signe contrari, al

saldo de la suma del compte de capital i del compte financer. És a dir,
el saldo negatiu del compte corrent és compensat per un saldo en
conjunt positiu dels comptes de capital financer.

– La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital

es compensa pel resultat del compte financer.

• Capacitat o necessitat de finançament

Segons el saldo de la balança comercial, l’economia nacional pot requerir

(necessitat) o oferir (capacitat) finançament. Tot i així, el compte corrent
per si sol no és revelador de la situació de dèbit o crèdit de l’economia
respecte de la resta del món: s’ha de considerar conjuntament el saldo del
compte corrent i el saldo del compte de capital.

A partir de l’expressió general (CC + CK + CF = 0) pot formular- se:

 CC + CK = - CF
És a dir, el compte financer (CF) actua com a contrapartida finançadora del
compte corrent (CC) i del compte de capital (CK).

Si la suma de CC + CK és > 0  superàvit

(sortides de capital)
Si la suma de CC + CK és < 0  dèficit
(entrades de capital)
En el primer cas (CC + CK > 0):

– Comporta préstecs a la resta del món anotats al compte financer

(inversió a l’exterior, concessió de préstecs o augment de divises). Es
proveeix capacitat de finançament.

En el segon cas (CC + CK < 0):

– Es reben préstecs de la resta del món anotats al compte financer

(increment d’inversió al país per part de l’estranger, préstecs rebuts
de l’exterior o disminució de divises). Provoca necessitat de
finançament.

La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital

emmarca les situacions de préstec o de crèdit de l’economia nacional en
relació amb la resta del món.

Pel que fa al compte corrent és obvi que:

CC = - [CK + CF]

Per tant, la capacitat o necessitat de finançament ve donada pels comptes

de capital i financer.

• Liquidacions oficials

Les liquidacions oficials (la variació compensatòria de reserves) són la

partida que ens indica els resultats monetaris de les relacions exteriors.
Aquesta funció la duu a terme el banc central, a partir de que, globalment,
el saldo de la balança de pagaments ha de ser igual a la variació
neta de reserves.

– Quan la balança presenta superàvit: les divises estan augmentant i,

per tant, millora la posició creditora del país vers el món. La resta del
món s’ha endeutat amb el país en la mesura en què divises i reserves
d’or estan creixent.

– Quan la balança presenta dèficit: les divises estan disminuint i, per

tant, el país s’ha endeutat amb la resta del món per la quantia del
dèficit i, naturalment, disminueixen les reserves.

En tots els casos, el banc central és el referent obligatori per a la compra o

la venda de divises.
 Liquidacions oficials = CC + CK + Saldo del compte
financer exclòs el BC

• La balança de pagaments i la renda nacional

Els moviments de béns i de capitals repercuteixen en la renda nacional.

Pel que fa a la balança comercial, és evident que quan s’importen béns d’un
altre país s’està contribuint, en forma de retribució als factors productius, a
l’economia d’aquell país i, alhora, reduint la renda nacional pròpia. Passa el
contrari quan s’exporten béns a un altre país.

Tenen els mateixos efectes l’exportació i la importació de serveis. En relació

a les partides de rendes, tant les de capital com les de treball rebudes pels
residents del país augmenten la renda, i els pagaments que afecten els no
residents, la disminueixen. Succeeix semblant amb les transferències
corrents. Els ingressos augmenten la renda nacional i els pagaments la
redueixen.

Pel que fa al compte de capitals, les transferències sense contrapartida vers

l’exterior no modifiquen la renda nacional.

A priori no hi ha ni partides bones o dolentes, ni saldos favorables o

desfavorables, és una qüestió d’oportunitat lligada a les circumstàncies de
lloc i temps. Un saldo deficitari en el compte corrent pot tenir apreciacions
positives si comporta una major eficàcia productiva; en canvi, un superàvit
pot significar, un empitjorament del nivell de vida (infrautilització dels
recursos, etc.).

• 2. El tipus de canvi

Les importacions es paguen amb moneda del país venedor i les

exportacions es cobren amb moneda nacional. Els estrangers necessiten
moneda nacional i els nacionals moneda estrangera.

L’intercanvi d’una moneda per una altra determina el tipus de canvi (preu al
qual es realitzen les transaccions exteriors). Els importadors del país
demanden divises a canvi de moneda nacional per pagar les compres a
l’exterior. Els importadors estrangers demanen moneda nacional a canvi de
divises per pagar les compres de béns i serveis al país.

En definitiva, els importadors determinen la demanda de divises i

l’oferta de moneda nacional, i els exportadors, l’oferta de divises i
la demanda de moneda nacional.

• Expressió del tipus de canvi

En les transaccions exteriors, cada preu s’expressa en la unitat monetària

nacional. Si es vol valorar l’intercanvi, s’ha d’establir l’equivalència entre les
monedes. Aquesta informació dels preus la determina el tipus de canvi, que
és el preu d’una moneda en relació amb una altra.

Com es tracta d’una equivalència entre monedes, el tipus de canvi pot

expressar-se de dues maneres:

1) Unitats de moneda estrangera per unitat de moneda nacional. Si són

l’euro i el dòlar, el tipus de canvi es referiria a la quantitat de dòlars a
canvi d’un euro (per als que disposen euros). Si la paritat és 1,25 $
(DÒLAR/EURO), significa que s’obtenen 1,25$ per 1€.

2) Unitat de moneda nacional per unitats de moneda estrangera. En

aquest cas, es referiria a la quantitat d’euros per dòlar (per als
tenidors de dòlars). Des d’aquesta perspectiva, 0,80€ (EURO/DÒLAR),
implica que es lliuren 0,80€ per 1$.

• Modalitats i sistemes de tipus de canvi

El tipus de canvi estableix el preu d’una moneda en relació amb una altra.
En aquest sentit es defineix el tipus de canvi nominal. Expressa la relació
en què una persona pot intercanviar la moneda del país per la d’un altre.
Per tant, té en compte els preus monetaris.

Tot i així, l’equivalència de monedes afecta els preus relatius dels béns i
serveis produïts al país en comparació amb els produïts als altres, és el
tipus de canvi real. Expressa la relació en què una persona pot
intercanviar béns i serveis del país per béns i serveis d’un altre. Si la paritat
és 1,25 $ (DÒLAR/EURO), significa que s’obtenen 1,25$ per 1€. Per tant, fa
referència al poder adquisitiu.

Al món real , la utilització habitual és la de tipus de canvis nominals.

– El sistema de tipus de canvi flexible fa referència al valor de la

moneda nacional en relació amb la resta de monedes mundials, i està
determinat, efectivament pel mercat: d’acord amb els requeriments
dels participants en les transaccions exteriors.

– El sistema de tipus de canvi fix fa referència al valor de la moneda

nacional respecte a la resta del món s’estableix reglamentàriament:
està fixat per l’autoritat econòmica del país, ordinàriament el banc
central.

• Fluctuacions del tipus de canvi

Els països que adopten el sistema de tipus de canvi flexible estan subjectes
a les fluctuacions que experimenten el valor de les monedes. Els països que
fan servir el tipus de canvi fix pretenen obviar les fluctuacions, però no és
factible aconseguir-ho permanentment.

És a dir, els tipus de canvi varien en el decurs del temps. Lliurement a

través del mercat, en el cas dels flexibles; per decisió autoritària en el
cas dels canvis fixos.
Les pujades i baixades del tipus de canvi tenen els mateixos efectes en el
sistema, però s’anomenen diferent.

• Apreciació i depreciació

En el sistema de tipus de canvi flexible, les variacions que puguin

experimentar determinen apreciacions i depreciacions. Tenen les següents
implicacions:

– El tipus de canvi s’aprecia si la moneda nacional guanya valor en

relació amb les monedes de la resta del món. La moneda nacional es
fa “forta” i, en l’intercanvi, s’obté més moneda estrangera per unitat
de moneda nacional. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ = 1€, es
passa a una nova paritat: 1,20$ = 1€. L’apreciació de la moneda
nacional estableix un tipus de canvi més baix, ja que disminueix
la quantitat de moneda nacional necessària per disposar
d’una unitat de moneda estrangera.

Quan succeeix l’apreciació i els nacionals poden adquirir més moneda

estrangera per unitat de moneda nacional:

– Augmenten les importacions, ja que amb els mateixos euros

poden adquirir-se més béns, serveis i actius a l’estranger.

– Els estrangers redueixen les compres al país i, per tant, les

exportacions disminueixen, perquè en tenir més valor la moneda
del país, les compres per part dels estrangers esdevenen
relativament encarides.

– En conseqüència: l’apreciació de la moneda nacional empitjora

la balança comercial: augmenten les importacions i disminueixen
les exportacions.

– El tipus de canvi es deprecia si la moneda nacional perd valor en

relació amb les monedes de la resta del món. La moneda nacional es
fa “dèbil” i, en l’intercanvi, s’obté menys moneda estrangera per
unitat de moneda nacional. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ =
1€, es passa a una nova paritat: 0,80$ = 1€. La depreciació de la
moneda nacional estableix un tipus de canvi més alt, ja que
 augmenta la quantitat de moneda nacional necessària per disposar
d’una unitat de moneda estrangera.

Quan succeeix la depreciació i els nacionals poden adquirir menys moneda

estrangera per unitat de moneda nacional:

– Disminueixen les importacions, ja que amb els mateixos euros

poden adquirir-se menys béns, serveis i actius a l’estranger.

– Augmenten les exportacions, perquè en la nova paritat els béns,

serveis i actius nacionals resulten relativament abaratits , en obtenir
els estrangers més unitats de moneda del país per unitat de la seva
pròpia moneda.

– En conseqüència: la depreciació de la moneda nacional millora

la balança comercial: augmenten les exportacions i disminueixen
les importacions.

• Revaluació i devaluació

En el cas de sistemes de tipus de canvi fix, les fluctuacions del tipus de

canvi determinen revaluacions i devaluacions.

El tipus de canvi es revalua o devalua quan l’autoritat competent

decideix apujar o abaixar el tipus de canvi mitjançant procediments
reglamentats. Els efectes sobre l’economia són els mateixos que en les
situacions anteriors.

Una revaluació empitjora la balança de pagaments i una devaluació la

millora.

RESUM EN FORMA D’ESQUEMA

SISTEMA TIPUS DE SISTEMA TIPUS DE CANVI

CANVI FIX FLEXIBLE

REVALUA DEVALUAC APRECIAC DEPRECIA

CIÓ IÓ IÓ (la CIÓ (la
(la
Es revalua o devalua(lapel moneda moneda
L’apreciació o depreciació
moneda moneda
Decret, ho decideix el nacional
està en funció del nacional
mercat
nacional govern. nacional es fa(oferta
més i demanda).
es fa més
es fa més es fa més forta) dèbil)
forta) dèbil)
 TIPUS DE CANVI
(Quantitat de moneda estrangera
que s’obté per unitat de moneda
nacional)

UE i USA
1$=1€

Revaluació €  tipus de canvi fix 

Moned Devaluació $ Moned
a forta a dèbil
Apreciació €  tipus de canvi flexible
 Depreciació $

Exemple: 1,25$ = 1€ Exemple: 0,8$ = 1€

• Augmenten M • Augmenten X
• Disminueixen X • Disminueixen M
• Empitjora la BC • Millora la BC
• I si M > X  Dèficit • I si X > M 
comercial Superàvit comercial
• Per tant, SNK < 0 • Per tant, SNK > 0
(Entrada capital) (Sortida de capital)
• Balança pagaments • Balança pagaments
(?  no es sap) (?  no es sap)
• Poden disminuir les • Poden augmentar
reserves les reserves
• Necessitat de • Capacitat de
finançament finançament
 =
(Reestablir l’equilibri en el tipus de

• Tipus de canvi i nivell de preus

L’anàlisi econòmica té en compte habitualment tipus de canvis nominals, si

bé se suposa que no varien ni els preus dels béns nacionals ni els preus dels
estrangers. La paritat s’estableix en funció del valor de les monedes
respectives.

Però la capacitat d’un país per competir en els mercats internacionals depèn
dels diferents nivells dels preus dels béns nacionals en relació amb els béns
dels altres països. Suposar els preus constants no és realista, sobretot a
llarg termini.

• El tipus de canvi real

Parlem de tipus de canvi real quan s’abandona el supòsit de la constància

dels preus. Indica la relació en què s’intercanvien els béns i serveis d’un
país pels béns i serveis d’un altre.

Per conèixer l’equivalència entre el valor d’un bé (o cistella) de béns

nacionals o el valor del mateix bé (o cistella) estrangera, s’ha d’utilitzar el
tipus de canvi nominal per convertir els preus respectius en
moneda comuna.

Per exemple:

– Una dotzena d’ous a la UE es ven per 5€ i als EUA per 3$. Si la paritat
nominal vigent és 1€ per 1,20$ (1$ = 0,83€), amb 5€ s’obtenen 6$.
Per tant, els residents podrien comprar als EUA no una sinó 2
dotzenes d’ous. El tipus de canvi real és, doncs, 2. El poder
adquisitiu de l’euro és el doble que el del dòlar (el preu dels ous
americans és la meitat del dels ous europeus).

Tipus de canvi real = tipus de canvi nominal x preu del bé

produït al país / preu del bé produït a l’estranger

Si apliquem la fórmula a l’exemple anterior, es confirma que el tipus de

canvi real és 2. Efectivament, el tipus de canvi real ve determinat per (1,20
x 5) / 3 = 2.

A efectes operatius, el mesurament del tipus de canvi real no es fa bé per

bé o cistella per cistella, sinó que es tenen en compte índexs de preus
(habitualment l’índex de preus al consum). Així, la fórmula anterior es
reescriu de la manera següent:
 TCR = (TCN x IPP) / IPE

– On TCR és el tipus de canvi real.

– On TCN és el tipus de canvi nominal.
– On IPP és l’índex de preus dels béns nacionals.
– On IPE és l’índex de preus dels béns estrangers.

El tipus de canvi real indicaria el preu d’una cistella de béns i serveis

disponibles a l’interior del país en relació amb una cistella de béns i serveis
disponibles a l’estranger.

En l’exemple, indica on comparativament són més barats els ous, si als EUA
o a UE.

• La paritat del poder adquisitiu

Pel que fa a la interrelació entre tipus de canvis nominals i reals, és

rellevant la paritat del poder adquisitiu. “Paritat” fa referència a igualtat i
“poder adquisitiu” fa referència al valor del diner, l’expressió “paritat del
poder adquisitiu” vol dir que una unitat de moneda ha de tenir el
mateix valor adquisitiu a tos els països.
La paritat del poder adquisitiu és el tipus de canvi nominal que faria
que una cistella de béns costés el mateix a cada país.

La teoria de la paritat del poder adquisitiu (PPA) analitza aquesta

qüestió i determina com una unitat monetària permet la compra de la
mateixa quantitat de béns a tots els països.

La teoria rau en l’acceptació de la “llei d’un sol preu”, segons la qual,

sota el supòsit de costos de transport relativament baixos, el preu d’un bé
comerciable en els mercats internacionals ha de ser el mateix a tots els
països.

El fet que el poder adquisitiu sigui equivalent a tots els mercats implica que
el tipus de canvi real a llarg termini sigui igual a 1.

Si continuem amb l’exemple anterior:

A la UE una dotzena d’ous val 5€ i als EUA 3$, hauria de complir-se

l’equivalència adquisitiva entre el preu europeu (5€) i el preu americà (3$).

Dividint els dos preus entre ells (3/5), s’obté la relació unitària, és a
dir, 1€ = 0,6$. El tipus de canvi nominal hauria de xifrar-se a la paritat 0,6$
per 1€.

D’acord amb aquest tipus de canvi nominal, l’aplicació de la fórmula del

tipus de canvi real dóna com a resultat justament 1. Com que TCR = (TCN x
IPP) / IPE, s’obté TCR = (0,6 x 5)/3 = 1.
 • Inflació (deflació) i la PPA

Establerta una paritat, els preus monetaris dels països poden variar i patir
processos inflacionistes (o deflacionistes).

Si els USA, per exemple, tenen una inflació del 30%, els preus dels ous
pugen, de 3$ la dotzena, a 3,9 $. Davant la puja del preu, els europeus, que
continuen canviant 1€ per 1,20$ (el tipus de canvi no s’ha modificat, 1$ =
0,83€), obtindran els mateixos dòlars que abans de la inflació, és a dir, 6$ =
5€.

En apujar-se el preu, amb aquestes unitats de dòlars s’adquirirà menys

quantitat d’ous. En comptes de 2 dotzenes, els europeus només podran
comprar 1,5 dotzenes.

Per tant, les vendes americanes d’ous a l’exterior disminueixen (baixen les
X), i empitjora així la balança comercial americana. La inflació origina
dèficit comercial. Per poder remeiar-ho, l’autoritat econòmica americana
pot depreciar (devaluar) el dòlar d’acord amb la taxa d’inflació.

És a dir, amb la depreciació (devaluació) de la moneda nacional es

contraresten els efectes sobre la balança comercial originats per la
inflació. Els efectes són els contraris en el cas de la deflació.

• Versemblança de la PPA

La teoria de la paritat del poder adquisitiu constitueix, en definitiva, un

model senzill de determinació dels tipus de canvi, la versemblança de la
qual és rellevant a llarg termini.

No obstant això, mostra imprecisions per circumstàncies habituals del món

real i que no es tenen en compte en la formulació teòrica: a curt termini, els
tipus de canvi no s’ajusten per garantir que una moneda tingui el mateix
valor real a tots els països.

No tots els béns poden comercialitzar-se fàcilment en els mercats

internacionals. Per exemple, és difícil comercialitzar el servei que fa un
sastre o un perruquer, si es que ho són. No es poden exportar pels costos de
transport que suposen. Tampoc es comercien béns com edificis, terra
agrícola, etc.

Com més gran és el pes dels béns i serveis que no es comercialitzen, menys
aplicació teòrica de la PPA en la determinació del tipus de canvi en qüestió.

Hi ha també béns que son comerciables però que no són substitutius

perfectes (ja sigui per canvis en els gustos de la gent, preferència a certes
marques, etc.), com per exemple un automòbil.
En conseqüència, els béns no estandarditzats tenen difícil l’aplicació de la
llei d’un sol preu i resta malmesa la versemblança de la PPA, encara que és
útil per a l’anàlisi dels tipus de canvi.

• 3. Tipus de canvi flexible

Quan el tipus de canvi no es fixa per decret, sinó que es deixa que sigui
lliurament l’oferta i la demanda els determinants de la paritat, s’està en el
marc del sistema de tipus de canvi flexible.

Es compren i es venen divises que es paguen i es cobren amb moneda

nacional. La funció principal dels mercats de divises consisteix a facilitar
monedes i transferir fons (poder adquisitiu) d’un país a un altre, o
subministrar crèdits a curt termini per al finançament dels intercanvis. En el
món real, els individus que necessiten divises i els que volen desprendre-
se’n acudeixen a entitats especialitzades (bancs, caixes i cases de canvi).

• El mercat de divises: enfocament teòric

Per a la determinació del tipus de canvi dels sistemes flexibles, hi ha la

concurrència de diversos participants, però l’enfocament teòric fa una
simplificació: els compradors de divises són els importadors i els venedors
de divises, els exportadors. Les paguen i les cobren, és a dir, les
intercanvien per moneda nacional.

– Els importadors, per a les seves compres a l’exterior, demanen

divisa a canvi de moneda nacional.

– Els exportadors, com a resultat de les vendes a l’estranger (en el

supòsit que cobrin en divises), ofereixen divises per disposar de
moneda nacional.

Per tant, la demanda de divises respon a l’oferta de moneda

nacional, i l’oferta de divises, a la demanda de moneda nacional.
La quantitat de moneda nacional intercanviada per divises s’indica a
l’eix horitzontal, i el preu de la divisa, o sigui, el tipus de canvi, a l’eix
vertical. La paritat admet dues expressions, però la utilitzada usualment és
la que indica la quantitat de moneda estrangera que s’obté per unitat de
moneda nacional.

TC Tipus de canvi: quantitat

de divisa per unitat de
moneda nacional
Quantitat de moneda
nacional (moneda nacional a
canvi de moneda estrangera)

0 MN
Per exemple, si els residents europeus desitgen adquirir dòlars, l’eix vertical
registra la quantitat de dòlars per euro, i l’eix horitzontal, la quantitat
d’euros que es canvien per dòlars.

• Demanda de divises / oferta de moneda nacional

Els importadors demanen moneda estrangera i ofereixen a canvi moneda

nacional. La variació del tipus de canvi condiciona directament la seva
activitat, és a dir, les importacions.

Si la moneda nacional s’aprecia, costa menys comprar divises. Amb major

poder adquisitiu per part dels nacionals, augmentarà la importació de béns i
serveis. Augmentarà la demanda de divises per afrontar l’augment
de compres a l’exterior i, per tant, augmentarà també l’oferta de
moneda nacional per adquirir l’increment de divises. Passa al contrari
si la moneda nacional es deprecia.

El preu i la quantitat varien en el mateix sentit i, en conseqüència, la corba

d’oferta del mercat (demanda de divises) té pendent positiu.

• Oferta de divises / demanda de moneda nacional

Disposen de divises els exportadors, fruit de les vendes de béns nacionals a

l’exterior. Si la moneda nacional val més, és a dir, s’aprecia, el preu puja, i
fa falta lliurar més divises a canvi: disminueixen les vendes a l’exterior.

Els exportadors disposen de menys divises per intercanviar, i és menor la

quantitat demanada d’oferta nacional: disminueix la quantitat
demanada de moneda nacional.

Si es registra una depreciació, la moneda perd valor. El preu baixa.

Augmenten les vendes a l’exterior i els exportadors disposen de més
divises: incrementa la quantitat demanda de moneda nacional.

Tant si la moneda nacional s’aprecia com si es deprecia, preu i quantitat

varien en sentit contrari i la corba de demanda del mercat (oferta de
divises) té pendent negatiu.
• L’equilibri

En el mercat de divises s’intercanvia moneda nacional per moneda

estrangera. I en aquest context, la interacció entre compradors
(importadors que necessiten divises) i venedors (exportadors que disposen
de divises) descriu el funcionament del mercat.

S’estableix un equilibri que té com a resultat el tipus de canvi que fixa la

paritat entre les divises implicades i la quantitat intercanviada de moneda
nacional.
TC o
(oferta moneda nacional, demanda
de divises)
 TC*

d
(oferta de divises, demanda de
moneda nacional)

0
MN

L’equilibri s’estableix en el punt d’encreuament entre oferta i demanda, i es

determina així el tipus de canvi (TC*), que és el valor d’equivalència, en
moneda nacional (MN), entre la quantitat oferta per adquirir divises i la
quantitat demanada per desprendre-se’n.

• Desplaçaments de l’equilibri

Diferents factors influeixen en l’oferta i la demanda del mercat de divises i

ocasionen modificacions de l’equilibri.

1) Oferta (de moneda nacional a canvi de divises)

– La influència principal que modifica l’oferta són els canvis dels

nacionals pel que fa a les preferències de béns estrangers.

– També la modificació de la taxa d’interès real del país i dels països

on es relaciona: condicionen el rendiment de les inversions quan el
nivell de risc se suposa que és invariable.

Si augmenten les preferències pels béns estrangers, augmenta l’oferta de

moneda nacional per disposar de divises i fer així les compres a l’exterior.
En sentit contrari si disminueixen les preferències.

Si la taxa estrangera puja, augmentarà la inversió exterior, la qual cosa

requerirà més oferta de moneda nacional per obtenir divisa. En sentit
contrari si la taxa estrangera baixa.

Si la taxa nacional puja, augmenta l’oferta de moneda nacional per disposar

de més liquiditat atesa la menor rendibilitat. En sentit contrari si la taxa
nacional baixa.
o-
o
TC
o+
TC+
TC*
TC-

MN- MN* MN+ MN

d
 – Si es desplaça a la dreta: el tipus de canvi baixa i la quantia de
moneda nacional intercanviada per divises augmenta. Al revés si el
desplaçament es cap a l’esquerra.

– En conseqüència, l’augment de l’oferta de moneda nacional per

comprar divises disminueix la paritat entre la moneda estrangera i la
moneda nacional, i es registra una depreciació del tipus de canvi. Al
revés si disminueix l’oferta de moneda nacional.

1) Demanda (de moneda nacional a canvi de divises)

Els mateixos factors, però en sentit contrari, afecten a la demanda:

– Les preferències dels estrangers pels béns nacionals.

– Una taxa d’interès més atractiva (o una taxa dels països exteriors
més adversa).

– I, en definitiva, la quantia de la renda dels estrangers.

Més preferència pels béns nacionals augmenta la demanda de moneda

nacional a canvi de divises per fer compres a l’interior. (Al revés si hi ha
menys preferència pels béns nacionals).

Una taxa d’interès real baixa domèsticament o una taxa d’interès real alta a
l’exterior disminueix la demanda de moneda nacional. (Al revés si hi ha una
taxa d’interès real alta al país o una taxa d’interès real baixa a l’exterior).

Si augmenta la renda dels estrangers, augmenten les compres al país i, per

tant, augmentarà la demanda del mercat de divises, ja que els exportadors
en disposen de més quantitat per canviar-les per moneda nacional. (Al
revés si la renda dels estrangers baixa).

TC+
TC*
TC-

d- d d+
 MN- MN* MN+ MN

– Cap a la dreta, el tipus de canvi puja i augmenta el canvi de

monedes.

– Cap a l’esquerra, el tipus de canvi baixa i es canvien menys monedes.

– Per tant, l’augment de la demanda de divises per moneda nacional

augmenta la paritat.

• La “lògica” del mercat de divises

El desequilibri entre oferta i demanda de divises provoca l’aparició d’excés

d’oferta o d’excés de demanda en el mercat. En aquests casos, les forces
de mercat actuen en sentit reequilibrador.

– L’excés d’oferta: fa pressionar a la baixa el preu de la moneda

nacional.

– L’excés de demanda: fa pressionar a l’alça el preu de la moneda

nacional.

Per exemple, en una situació de comerç bilateral entre la UE i els USA, els
residents intercanvien euros per dòlars. Configuren un mercat de divises on
es compren i es venen dòlars, que es paguen i es cobren en euros.

Per la seva banda, els residents americans intercanvien dòlars per euros i
configuren un mercat de divises on es compren i es venen euros.

D’entrada, 1 euro es canvia per 1 dòlar (1€ = 1$) i 1 dòlar per 1 euro (1$ =
1€). Se suposa que l’economia europea afronta conjuntures diferents i en un
cas, l’euro s’aprecia, i en l’altre cas, es deprecia.

• Apreciació de l’euro (depreciació del dòlar)

Si la paritat dòlar/euro passa a 1,25$ (paritat euro/dòlar 0,80€), es produiran

diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats
financers.

En el mercat de béns europeu:

 – L’apreciació de l’euro augmenta les importacions i disminueix les
exportacions. La balança comercial UE empitjora i la balança
comercial EUA millora.

En el mercat de divises europeu:

– Com els residents UE incrementen les compres de béns i serveis

americans, augmenta la demanda de dòlars i, per tant, també
augmenta l’oferta d’euros necessari per disposar-ne.

– A la vegada, l’apreciació de l’euro deprimeix les exportacions i la

demanda d’euros disminueix.

– Resultat: en el mercat europeu de divises augmenta l’oferta i

disminueix la demanda de moneda nacional. En el mercat europeu
de divises hi ha un excés d’oferta.

En el mercat americà:

– L’increment d’importacions europees augmenta les exportacions

americanes. S’obtenen més euros i, en canviar-los, augmenta la
demanda de dòlars.

– A més, l’apreciació de l’euro ha encarit els productes europeus, les

importacions dels americans disminueixen i, per tant, són necessaris
menys euros.

– Resultat: l’oferta de dòlars per euros disminueix i en el mercat

americà de divises s’origina un excés de demanda.

• Depreciació de l’euro (apreciació del dòlar)

Si la paritat dòlar/euro passa a 0,83$ (paritat euro/dòlar 1,20€), es produiran

diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats
financers.

En el mercat europeu de béns:

– La depreciació de l’euro fomenta les exportacions i redueix les

importacions. La balança comercial UE millora i, contràriament, la
balança comercial EUA empitjora.

En el mercat de divises europeu:

– La millora comercial disminueix l’oferta d’euros, ja que la disminució

d’importacions prem a la baixa la demanda de dòlars.

– En canvi, augmenta la demanda d’euros perquè els exportadors

disposen de més dòlars en incrementar-se les vendes als americans.

– Resultat: el mercat europeu de divises reflecteix un excés de

demanda.
En el mercat americà:

– Registra els efectes contraris. L’increment d’importacions europees

necessita més euros i, per tant, augmenta l’oferta de dòlars per
aconseguir-los.

– A més, en ser menors les importacions de béns europeus, disminueix

l’oferta d’euros, provocant la disminució de la demanda de dòlars.

– Resultat: en el mercat americà de divises hi ha un excés

d’oferta.

RESUM EN FORMA DE TAULA

UE EUA UE EUA
Apreciació Depreciació Depreciació Apreciació
€ $ € $
Mercat de
Dèficit Superàvit Superàvit Dèficit
béns
Mercat Excés Excés Excés Excés
financer d’oferta demanda demanda oferta

La identitat bàsica de la macroeconomia de l’economia oberta que estableix

l’equivalència entre les exportacions netes (XN) i les sortides de capital
(SNC).

Posa de manifest que l’existència de dèficit comercial provoca una sortida

neta de capitals negativa i, per contra, el superàvit comercial provoca una
sortida neta de capitals positiva.

Els efectes de desequilibri comercial sobre els mercats de divises posen en

marxa els mecanismes reequilibradors de les “forces del mercat”.

Moviments de Apreciació € / Apreciació € /

béns Depreciació $ Depreciació $

XN < 0 XN > 0
XN > 0 XN < 0

Mercat de o€ > d€ d€ > o€

divises d$ > o$ o$ > d$
Reequilibri Reequilibri

excés d’oferta € excés excés demanda € excés

demanda $ d’oferta $

SNC < 0 SNC > 0

• Apreciació SNC
i depreciació
>0 del tipus deSNC
canvi:
< 0 anàlisi gràfica

Augment d€ i o$ Augment o€ i d$
Augment o$ i d€ Augment d$ i o€
 Apreciació € (Depreciació $)
Depreciació € (Apreciació O
$)€ TC
TC
XN > 0 O€
XN < 0 d€ > o €
1,25$ = 1€
o€ > d€
1$ = 1€ 1$ = 1€

0,83$ = 1 €

0 d€ 0 d€

€ €
TC TC
O$ O$
1,20€ = 1$

1$ = 1€ 1$ = 1€

XN > 0
0,80€ = 1$ d$ > o $
XN < 0
d$ o$ > d$ d$

0 0
$ $

RESUM EN FORMA D’ESQUEMA

APRECIACIÓ € DEPRECIACIÓ $

↑M↑d$↑o€ ↓M ↓d€ ↓o$

↓X  ↓ o $  ↓ d € ↑X ↑o€ ↑d$
XN < 0 i o € > d € (excés oferta) XN > 0 i d $ > o $ (excés
demanda)
DEPRECIACIÓ € APRECIACIÓ $

↓M↓d$↓o€ ↑M ↑d€ ↑o$

↑X↑o$↑d€ ↓X  ↓ o €  ↓ d $
XN > 0 i d € > o € (excés demanda) XN < 0 i o $ > d $ (excés oferta)

– L’apreciació de l’euro provoca dèficit a la balança comercial europea

(XN < 0) i excés d’oferta d’euros necessaris per canviar-los per dòlars
(o € > d €).

– La depreciació del dòlar provoca superàvit a la balança comercial

americana (XN > 0) i excés de demanda de dòlars per canviar-los per
euros (d $ > o $).

A l’inrevés:
 – La depreciació de l’euro genera superàvit a la balança comercial
europea (XN > 0) i excés de demanda d’euros per disposar de dòlars
(d € > o €).

– L’apreciació del dòlar origina dèficit a la balança comercial americana

(XN < 0) i excés d’oferta de dòlars per canviar-los per euros (o $ > d
$).

• Tipus de canvi i taxa d’interès

Les taxes d’interès són diferents a cada país i origina moviments

internacionals de capitals que cerquen els avantatges pels diferencials que
puguin proporcionar.

Per realitzar les transaccions oportunes fan falta divises, el preu de les
quals, el determina el tipus de canvi, la interrelació entre aquest i la taxa
d’interès posa en relleu el que es coneix com a paritat d’interessos i
excés de reacció.

TC afecta al NP (TC real, PPA) i al i (paritat

de les taxes d’interès, excés de reacció o
overshooting)
Exemple PPA a EUA i UE amb el preu d’una dotzena d’ous (a EUA 3$ i a UE 5
€). Pàgina 276.

Si el tipus de canvi és estable i la taxa d’interès és igual entre dos països, no

hi ha incentiu a curt termini per traspassar fluxos d’un país a l’altre.

És a dir, sense diferencial de risc, si el tipus de canvi es manté estable a la

paritat 1$=1€ i la taxa d’interès UE és 10% i la EUA 3%, el capital
internacional comprarà actius UE.

Pot succeir, però, que es produeixi una apreciació de l’euro (depreciació del
dòlar) o una depreciació de l’euro (apreciació del dòlar).

Si l’euro s’aprecia a la paritat 1$=0,80€, succeeix que, respecte de la

inversió en el país que al 3% reporta 1,03$, en haver invertit en el mercat
europeu i convertit en dòlars el resultat, s’obté 1,375$. És a dir, a la major
rendibilitat associada a la taxa d’interès (10% vs. 3%), s’hi sumem els
guanys de l’apreciació de l’euro.

Si l’euro es deprecia a la paritat 1$=1,20€, succeeix que, també

comparativament el rendiment inicial de 1,03 dòlars en cas d’haver invertit
en el mercat americà, al cap de l’any, en convertir els rendiments obtinguts
en el mercat europeu al canvi de 1,20 euros per dòlar, els guanys totals són
de 0,916 $, inferiors a 1,03. Malgrat el diferencial d’interessos favorable al
mercat europeu, fruit de la depreciació de l’euro, el resultat és negatiu.

Els resultats anteriors responen a factors d’inestabilitat financera

internacional que podrien minimitzar-se en la mesura que fos possible
assolir la paritat de les taxes d’interès.
Degut a l’existència de diferents taxes d’interès, la teoria de la paritat del
poder adquisitiu (PPA) explica el que es coneix com a excés de reacció
(overshooting), o sigui, el perquè de la irregularitat de les fluctuacions del
tipus de canvi entre curt i llarg termini.

• 4. Tipus de canvi fix

La fixació del tipus de canvi per part de les autoritats competents (banc
central, Ministeri d’Hisenda) defineix el sistema de canvi fix. Aquest canvi
regulat sovint es designa per “canvi oficial”. D’aquesta manera, totes les
transaccions internacionals que requereixen divises es realitzen d’acord
amb la paritat decretada.

L’adopció del sistema de tipus de canvi fix implica expressar-lo en termes

de la quantitat de moneda nacional per unitat de moneda
estrangera, al contrari que el tipus de canvi flexible.

• Anàlisi gràfica

Els importadors (o nacionals que volen invertir o prestar a l’exterior) són els
demandants de divises. Les divises s’obtenen a canvi de moneda nacional, i
el banc central ha de disposar de l’estoc suficient de divises per poder
respondre les sol·licituds.

Si l’autoritat competent fixa una paritat segons la qual per 10 unitats de

moneda nacional (X) pot disposar-se d’1 dòlar, aquesta relació estableix un
“equilibri institucional”.

o
TC
TCin

TC*
TCso

0 X

A l’eix horitzontal es representa la quantitat de moneda nacional que s’ha

d’intercanviar per dòlars, i a l’eix vertical, el tipus de canvi que, en el cas
concret del sistema de canvis fix, és el que estableix la quantitat de moneda
nacional que es requereix per 1 unitat de moneda estrangera. Per tant, la
paritat ve donada per l’expressió 10X = 1$.

• Infravaloració i sobrevaloració

Les necessitats de l’economia poden forçar a modificar la paritat, decretant

una devaluació (si hi ha dèficits comercials excessius) o una revaluació
(per millorar la competitivitat interna i el benestar relatius dels
consumidors).
 – Mitjançant la devaluació, les importacions disminuiran i les
exportacions augmentaran.

– Mitjançant la revaluació, hi haurà més importacions i menys

exportacions.

Per exemple:

Devaluació  20X = 1$.

Revaluació  5X = 1$.

Al devaluar, es fixa un tipus de canvi pel damunt del de referència

institucional (TCin), i s’experimenta una infravaloració.

Es dobla el preu dels dòlars i la demanda d’aquesta moneda baixarà, ja que

disminuiran les importacions de productes americans per l’encariment
relatiu de preus. En canvi, els residents americans, que doblen el seu poder
adquisitiu, augmentaran les compres al país. Hi haurà una millora de la
balança comercial.

“Empobriment del veí”:

Un tipus de canvi infravalorat afavoreix la balança comercial via reducció

d’importacions, el país produeix per si mateix allò que abans comprava a
l’exterior. Millora la seva economia, però empitjora relativament la dels
veïns.

En millorar la balança comercial i l’economia, els països competidors

responen fent el mateix, i es posa en pràctica el que es coneix com a
polítiques d’empobriment del veí. Tenen com a resultat una disminució
important del volum de comerç mundial i empitjora el benestar col·lectiu.

Si es decideix revaluar, el tipus de canvi estarà sobrevalorat (TCso). Els

residents del país poden adquirir amb la mateixa moneda el doble de dòlars:
augmenten les importacions i disminueixen les exportacions. La balança
comercial registrarà dèficit.

“Atacs especulatius”:

Un tipus de canvi sobrevalorat condueix a dèficits comercials. Això porta a

les autoritats econòmiques a replantejar-ne la vigència. Arriba un moment
que no hi ha altre remei que adoptar una política canviària oposada i
devaluar la moneda.

En la mesura que els canvis de política canviària són previsibles, sorgeixen

atacs especulatius. És a dir, una venda massiva d’actius nominats en
moneda nacional, tant per part dels residents del país com dels agents
financers internacionals, a l’espera de la devaluació, a de devaluar.
S’anticipen, i aquesta anticipació eixampla encara més l’abast del problema:
els atacs acaben de manera ràpida amb un tipus de canvi sobrevalorat.

• Gestió del tipus de canvi oficial

Si hi ha sobrevaloració, la demanda de moneda nacional canviada per
divises és inferior a l’oferta. Si hi ha infravaloració, al contrari.

Si hi ha infravaloració:

– Hi ha excés d’oferta de divises: augmenten les reserves en poder del

banc central. Es tracta d’assegurar la permanència de la paritat, ja
que reporta increments de les reserves del banc central.

Si hi ha sobrevaloració:

– Hi ha excés de demanda: força al banc central a “quadrar” les

reserves existents amb les sol·licituds de divises que requereix
l’augment d’importacions propiciat per la sobrevaloració. Primer s’ha
de limitar les transaccions exteriors (obstaculitzant les importacions).
Segon, racionar l’adquisició de divises. Tercer, redefinir el tipus de
canvi devaluant la moneda nacional (quan no hi ha altre remei).

• 5. Moviments de béns i de capitals

Les relacions econòmiques amb la resta del món són a través de béns i
serveis (moviments internacionals de béns) i els finançaments
respectius (moviments internacionals de capitals).

Els moviments de béns estructuren la balança comercial (X i M), que

s’expressa a través del terme exportacions netes (XN): és la diferència
entre exportacions (X) i importacions (M).

Exportacions – importacions [X – M] = Exportacions netes (XN)

Exportacions = importacions [X = M] = equilibri comercial (XN = 0)

Exportacions > importacions [X > M] = superàvit comercial (XN > 0)

Exportacions < importacions [X < M] = dèficit comercial (XN < 0)

Els moviments de capital s’expressen amb el terme sortida neta de capitals

(SNC): és la diferència entre sortides i entrades de capital. Les sortides són
la compra d’actius estrangers per part de residents nacionals (AEN); les
entrades, a compres d’actius del país per part d’estrangers (ANE).

Sortida de capitals – entrada de capitals [AEN – ANE] = Sortida neta de

capitals (SNC)

Sortida de capitals = entrada de capitals [AEN = ANE] = equilibri (SNC = 0)

Sortida de capitals > entrada de capitals [AEN > ANE] = sortida (SNC > 0)

Sortida de capitals < entrada de capitals [AEN < ANE] = entrada (SNC < 0)
 • Exportacions netes i sortides netes de capital

Els resultats anteriors estan relacionats, ja que és evident que el que es

compra es paga i el que es ven es cobra. L’equilibri de les relacions
econòmiques internacionals implica l’equivalència entre moviments de béns
i moviments de capitals.

Es compleix la igualtat entre exportacions netes i sortides netes de capital:

XN = SNC

Implica que el saldo de la balança comercial ha de correspondre a la sortida

neta de capitals. L’expressió anterior defineix la identitat bàsica de la
comptabilitat nacional en l’economia oberta.

La despesa agregada (DA) és igual a la suma de la despesa en C + I + DP

+ XN.

Dins les XN, s’entén que les importacions equivalen a la despesa de les
famílies, de les empreses i del govern en béns i serveis estrangers. És a dir:

DA = C + I + DP + XN

i, per tant,

XN = DA – (C + I + DP)

Les exportacions netes (XN), degut a la triple identitat DA = PIB = RN,

poden definir-se com la diferència entre la producció (PIB) i la despesa
interior en béns i serveis nacionals (C + I + DP).

I d’aquesta manera, podem dir:

Si la producció és > a la despesa interior, el país exporta la diferència i les

exportacions netes són positives.
Si la producció és < a la despesa interior, el país importa la diferència i les
exportacions netes són negatives.

El saldo de les XN repercuteix en la SNC. Ja que DA = PIB = RN, podem

escriure:

RN – C – DP = I + XN

– El primer membre és l’estalvi nacional (E), ja que RN – C és l’estalvi

privat, definit per la diferència entre la renda (RN) i la suma de
consum (C) més els impostos pagats (T), i DP és l’estalvi públic,
donat pels impostos (T) menys la despesa pública (DP pròpiament
dita). És a dir:

E = I + XN

o
 E – I = XN

És l’expressió coneguda com inversió exterior neta i es correspon amb la

sortida neta de capital (E – I = SNC).

La inversió exterior neta indica el diferencial entre l’estalvi interior i la

inversió interior. I, segons el signe del diferencial, determina la sortida de
capital o l’entrada de capitals.

Si E > I  XN > 0 i SNC > 0 (Els residents nacionals estan prestant a

l’exterior).
Si E < I  XN < 0 i SNC < 0 (Els residents nacionals reben préstecs de
l’estranger).
E = I  XN = 0 i SNC = 0

També es dedueixen les implicacions següents:

– Quan l’estalvi és superior a la inversió, hi ha sortides netes de capital

i l’economia experimenta un superàvit en la balança comercial.

– Quan la inversió és superior a l’estalvi es demanen préstecs a

l’estranger, hi ha entrades netes de capital i dèficit comercial.

– Si l’estalvi és igual a la inversió, els moviments de béns i capitals

estan equilibrats. La balança comercial té saldo zero i no hi ha
sortides netes de capitals.

• La relació estalvi – inversió i les exportacions netes

Quan l’economia està oberta a l’exterior, els canvis que experimenta la

relació estalvi – inversió (E – I) repercuteixen en la balança comercial (XN)
ja que l’excés d’estalvi permet atorgar préstecs o bé sol·licitar crèdits en
relació amb els volums exportats i importats de béns i serveis.

L’estalvi (a l’economia tancada) depèn de la política fiscal. Si els impostos

baixen o si la despesa pública augmenta, es redueix l’estalvi nacional. Per a
incrementar l’estalvi nacional seria tot al contrari.

La inversió, per la seva banda, depèn principalment de la taxa d’interès.

Ara bé, en el marc de l’economia oberta és possible que un país resti influït
per la conjuntura internacional i la taxa d’interès en el país sigui la que es
determina en els mercats financers mundials, suposant la perfecta
mobilitat de capitals.

La taxa d’interès mundial és el referent, en comparació amb la taxa

d’interès nacional, farà o no rendible l’execució de determinats projectes
d’inversió al país.

L’estalvi depèn de la política fiscal (mitjançant T i DP).

 La inversió depèn del i (interès nacional (iN) i interès mundial (iM)).

Gràficament:

La corba d’inversió té pendent negatiu: si augmenta el tipus d’interès

disminueix la quantia de la inversió, i la corba d’estalvi és una línia vertical,
ja que és independent de la taxa d’interès mundial.
D’acord amb el gràfic, la igualtat estalvi – inversió (E – I) ve determinada pel
punt d’encreuament. La taxa d’interès d’equilibri implica la igualtat
entre la taxa d’interès nacional (iN) i la taxa d’interès mundial (iM).

La situació d’equilibri de la relació estalvi – inversió també comporta

l’equilibri de la balança comercial (XN = 0).

En el gràfic següent observem variacions en la taxa d’interès mundial, que

farà variar el volum d’inversió i, en conseqüència, sorgirà una diferència en
la relació E – I.

– Si la taxa d’interès mundial puja (i+M), la inversió disminuirà i, per

tant, E > I, la qual cosa provocarà superàvit comercial, ja que XN >
0.

– Si la taxa d’interès mundial baixa (i-M), la inversió augmentarà i, per

tant, E < I, la qual cosa provocarà dèficit comercial, ja que XN < 0.

És a dir, les variacions de la taxa d’interès mundial alteren el resultat de la

balança comercial. Dins l’economia oberta, la balança comercial també rep
les conseqüències de les polítiques econòmiques, ja que es modifica la
relació estalvi – inversió. Així doncs, les mesures econòmiques aplicades
poden afectar a l’estalvi o a la inversió.

1) Si afecten a l’estalvi:

Els canvis que la política econòmica provoca sobre l’estalvi, repercuteixen

en la balança comercial en sentit contrari.

Si les mesures econòmiques, en reduir l’estalvi, desplacen la corba a

l’esquerra, en la taxa d’interès mundial, el volum d’estalvi és més petit que
el de la inversió i s’origina un dèficit comercial.

A l’inrevés si la política econòmica empeny cap a la dreta la corba d’estalvi.

En aquest cas, l’estalvi supera la inversió i es registra un superàvit
comercial.

2) Si afecten a la inversió:

Pel que fa als efectes de polítiques econòmiques que afecten la inversió, si

augmenta i desplaça cap a la dreta la corba, E < I i, per tant, es registra
dèficit comercial.

Quan el desplaçament és a l’esquerra, perquè la inversió disminueix, llavors

E > I, i es registra superàvit comercial.
 • El tipus de canvi, les exportacions netes i la relació E – I

La relació entre tipus de canvi real i exportacions netes dibuixa una gràfica
de pendent negatiu, perquè, a un tipus de canvi baix, els béns nacionals
esdevenen abaratits respecte dels estrangers, i a l’inrevés si el tipus de
canvi és alt.

Si es té en compte l’equilibri de la balança comercial, quan el tipus de canvi

vagi pujant, augmentaran les importacions, i quan el tipus de canvi es
redueixi, augmentaran les exportacions.

Si augmenta el TCR  augmenten les M (XN < 0). Propicia el dèficit

comercial
Si es redueix el TCR  augmenten les X (XN > 0). Propicia el superàvit
comercial

La línia XN té pendent negatiu, i la línia vertical, que arrenca d’un volum de

comerç en què XN = 0, divideix la gràfica en dues parts. A l’esquerra,
valors negatius (XN < 0) i, per tant, dèficits comercials; a la dreta, valors
positius (XN > 0), que reflecteixen superàvits comercials.

L’equilibri de la balança comercial, és a dir, XN = 0, es correspon amb SNC

= 0 i, per tant, E = I.

Amb la línia vertical s’identifica la relació E – I, vertical perquè ni l’estalvi ni

la inversió depenen del tipus de canvi real. La línia és indicativa de l’oferta
de moneda nacional que s’intercanvia per divises, per compres i
inversions a l’estranger.

La línia XN pot identificar-se com la demanda de moneda nacional

necessària per comprar béns nacionals.

El gràfic, doncs, il·lustra la relació entre oferta i demanda de moneda

nacional en relació als intercanvis comercials.

El punt d’encreuament de la línia E – I i la corba XN determina el tipus de

canvi real d’equilibri (TC*R), i es compleix E = I i X = M.

El tipus de canvi real d’equilibri explica que la quantitat de moneda nacional

oferta (sortida de capitals) és igual a la quantitat de moneda nacional
demandada (entrada de capitals).

És a dir, en el punt d’intersecció la quantitat oferta de moneda nacional per

la inversió exterior neta és igual a la quantitat demandada de moneda
nacional per l’exportació neta de béns i serveis.

L’aplicació de polítiques econòmiques farà variar el tipus de canvi real

d’equilibri en la mesura que resti afectada la relació estalvi – inversió o les
exportacions netes.

El gràfic anterior ens mostra una política econòmica que modifica el volum
d’estalvi o d’inversió.

1) Si disminueix l’estalvi i/o incrementa la inversió, la línia E – I es

desplaça a l’esquerra, provocant un augment del tipus de canvi real
(TC+R) i disminueixen les exportacions netes (XN < 0).

2) Si augmenten l’estalvi i/o disminueix la inversió, la línia E – I es

desplaça cap a la dreta, provocant una disminució del tipus de canvi
real (TC -R) i augmenten les exportacions netes (XN > 0).

Si l’aplicació d’una política comercial fan variar el volum d’exportacions

i/o d’importacions, la corba XN es desplaça, donant com a resultat el gràfic
següent:

1) Si augmenten les exportacions i/o disminueixen les importacions,

augmenta el tipus de canvi (TC+R).
 2) Si disminueixen les exportacions i/o augmenten les importacions,
disminueix el tipus de canvi (TC -R).

Però ni en un cas ni en l’altre la política econòmica aplicada no afecta la

balança comercial. El resultat és important, ja que posa en relleu que les
polítiques econòmiques comercials restrictives (mesures proteccionistes)
només pugen el tipus de canvi, però no afecten el resultat de la balança
comercial.

TEMA 7: DETERMINACIÓ DE LA RENDA NACIONAL

• 1. El model de 45º

• 2. El model IS – LM

• 3. El model oA – dA

• 1. El model de 45º (despesa agregada – renda nacional)

Entesa l’economia en el seu conjunt com un mercat, l’equilibri

macroeconòmic ve donat per la interrelació entre la demanda agregada i
l’oferta agregada.

Per a estudiar la demanda es té en compte la relació amb la despesa,

diferenciant demanda agregada i despesa agregada.

La quantitat total de béns i serveis finals que els agents econòmics estan
disposats a comprar a cada nivell de preus durant un període determinat
defineix la demanda agregada (dA).

En canvi, allò realment comprat a un nivell de preus establert és la

despesa agregada (DA).

El model de 45º és un gràfic per mostrar relacions entre despesa i renda,

d’igualtat (equilibri) o de desigualtat (desequilibri). La línia de 45º reflecteix
l’equivalència entre la magnitud d’ordenades (DA) i la que es representa en
abscisses (Y). És a dir, en qualsevol punt de la bisectriu es compleix la
igualtat entre DA i Y.
 DA Despesa = Producció =
Renda
DA2
DA1 = Y1
DA1 DA2 = Y2

45º

0 Y1 Y2 Y

Quan s’assoleix l’equilibri, els agents econòmics gasten o empren DA,

volum o nivell de despesa coincident amb la producció de l’economia, PIB,
l’obtenció de la qual comporta la retribució als factors que intervenen per
obtenir-la i determinen la renda nacional, RN.

És a dir, la successió d’equilibris relatius a cada punt de la bisectriu

compleix la identitat bàsica de la macroeconomia:

DA = PIB =
RN
L’encreuament de la línia DA amb la de 45º rep el nom de creu
keynesiana.

• La corba de despesa agregada

La relació entre despesa i renda dibuixa la corba de despesa agregada.

L’evolució depèn dels canvis que experimenten les variables que la
componen.

El comportament de certes variables depèn de la renda (variables

endògenes, el comportament es determina “dins” el model):

– El consum.
– Les importacions.
– També l’estalvi i els impostos.

O també el comportament de les variables poden dependre d’altres factors

diferents de la renda (variables exògenes, el comportament s’estableix
“fora” del model):

– La inversió.
– La despesa pública.
– Les exportacions.

DA = C + I + DP + XN

Depèn de la renda: C, M, E i T (Variables endògenes)

No depèn de la renda: I, DP, X (Variables exògenes)

 • Desplaçament (variables exògenes) i inclinació (variables
endògenes)

Al considerar variables endògenes i exògenes cal distingir gràficament entre

desplaçaments i inclinació (pendent) de la corba de despesa agregada.

Els desplaçaments són deguts a canvis de les variables exògenes. Cap a

dalt si els canvis impliquen més inversió, despesa pública o exportacions.
Cap a baix, si els canvis d’aquests agregats disminueixen. Gràfic de la
pàgina 352.
La inclinació és deguda a canvis de les variables endògenes. Consum,
impostos i importacions depenen de la renda nacional. Dependència alta:
més inclinada. Dependència feble: menys inclinada. Gràfic de la pàgina
353.

– Exemple de desplaçament (variables exògenes): un canvi de la taxa

d’interès o les expectatives empresarials influeix en la inversió (I).
Canvis de política econòmica recondueixen la despesa pública (DP) o
modificacions de la renda dels estrangers repercuteixen en els
volums d’exportació (X).

– Exemple d’inclinació (variables endògenes): si una gran quantitat de

renda (i la dependència és elevada) es destina en consum, impostos
o en importacions, qualsevol increment dels ingressos repercuteix en
proporció més intensa en la despesa agregada i la corba és
comparativament més inclinada. En sentit contrari si la dependència
és més feble.

– Una renda per sota l’equilibri és una renda de subocupació (és una
escletxa recessiva, la producció efectiva < producció potencial). No
s’aprofiten tots els recursos.

– Una renda per sobre l’equilibri és una situació inflacionista, hi ha un

excés d’activitat. Cal aplicar mesures restrictives.

• Equilibri

– Les variables endògenes descriuen una línia de pendent positiu amb

més o menys inclinació segons la intensitat de la dependència
amb la renda.

– Les variables exògenes descriuen una línia horitzontal a l’eix

d’abscisses, d’acord amb la quantia específica de cadascuna.

– La suma vertical dels comportaments de variables endògenes i

exògenes determina la corba de despesa agregada.
45º
Despesa (DA)
DA
DA* Variables
endògenes
 Variables
exògenes

0 Y* Y

La determinació gràfica posa en relleu les propietats següents:

– La corba DA és més aplanada que la línia de 45º perquè la

despesa és menor, ja que no es depèn íntegrament cada unitat
addicional de renda. Si més no, una part s’estalvia.

– La corba arrenca d’un cert punt de l’eix vertical, ja que fins i

tot amb renda zero hi ha un nivell de despesa: l’imprescindible
per a la supervivència. Té pendent positiu.

– A partir d’un punt determinat, la corba de despesa agregada

intercepta la línia de 45º i, en establir-se l’equivalència entre
despesa i producció, es determina un equilibri.

• Determinació analítica

La despesa agregada ve determinada per la quantitat total de béns que

adquireixen consumidors, empreses, govern i estrangers, atès el nivell de
preus. És a dir:

DA = C + I + DP +
XN
En equilibri, la despesa (DA) és igual a la renda (Y) obtinguda per la
participació en la producció, es compleix DA = Y i, per tant, l’expressió
anterior pot reescriure’s de la forma següent:

Y = C + I + DP + XN

• L’enfocament entrades – sortides

La relació entre despesa i renda també pot analitzar-se a través de

l’enfocament entrades – sortides. Es fonamenta de la manera següent:

1) La DA és igual a la suma del C, de la I, de la DP i de les XN.

2) La renda nacional (Y), entesa com la totalitat dels ingressos

percebuts, s’aplicaDA =C
al C, E i+alI pagament
+ DP + XNdei T.
Y
=C+E+T
3) En equilibri DA = Y.
DA = Y
Per tant:
I si reordenem:

I + DP + X = E + T + M

És a dir:

ENTRADES = SORTIDES

DA = Y
Gràficament (pàgina 355):

– DA = C + I + DP + XN.

– Sortides = E + T + M. Són les variables endògenes. La seva

representació és una línia ascendent.

– Entrades = I + DP + X. Són les variables exògenes. La seva

representació és una línia horitzontal.

– El punt d’intersecció entre ambdues línies estableix la igualtat i, en

conseqüència, l’equilibri (equivalent a l’obtingut per mitjà de
l’encreuament entre la corba de DA i la línia de 45º).

La renda d’equilibri és el resultat tant de la igualtat entre DA i Y com de la

d’entrades i sortides. Exemple de la pàgina 355.
• Despesa autònoma i multiplicador

És corrent, per qüestions operatives, agrupar en un sol terme els diferents

agregats que no depenen directament de la renda (vénen determinats fora
del model). Aquests agregats són la inversió (I) i la despesa pública (DP).
També les importacions (M), però en aquest cas, operativament, es tenen
en compte les exportacions netes (XN).

És a dir:

Y = C + [I + DP + XN]  Y

DAA inclou les variables exògenes: I, DP i genèricament XN (però en

concret són les exportacions).

Un cop determinada la despesa autònoma, és rellevant conèixer-ne la

influència sobre la renda nacional: és a dir, conèixer les repercussions sobre
el nivell d’activitat dels canvis que puguin experimentar els seus
components (la I, la DP i les XN, que orienten determinades polítiques
econòmiques).

Aquestes repercussions s’analitzen des de dos punts de vista diferents:

 1) La repercussió que té la despesa autònoma sobre l’economia. La
despesa autònoma és la que varia (∆ DAA).

2) La repercussió que exclusivament representa la inversió. En

aquest cas, només varia la inversió (∆ I).

En els dos casos, fruit d’aquesta variació, es modificarà la renda nacional (∆

Y) i en conseqüència, de manera significativa, la despesa en consum (∆ C).

És a dir, es complirà per tant:

∆ DAA  ∆ Y.
Com ∆ DAA? O ∆ la I mitjançant política monetària, o ∆ DP mitjançant
política fiscal o ∆ X mitjançant política comercial.
∆ Y = ∆ C + ∆ DAA i
∆ Y = ∆ C + ∆ I (famílies (C) + empreses (I), és una versió simplificada)

En termes unitaris respecte de la renda nacional determina les expressions:

∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ DAA  [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la despesa

autònoma
∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ I  [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la inversió

On ∆ Y és la variació que experimenta la renda en variar la despesa

agregada (∆ DAA) o la inversió (∆ I) i el terme [1/ (1-c)] té un significat
especial. D’una banda, c és el nom que es dona al quocient ∆ C / ∆ Y, és a
dir, la variació que experimenta el consum quan la renda varia en una
unitat. El quocient és la propensió marginal a consumir. De l’altra
banda:
El terme [1/ (1-c)] rep el nom de multiplicador i es designa amb la lletra k
[k = 1/(1 – c)]. És el multiplicador de la despesa autònoma (si fa
referència a la despesa autònoma) i si es fa referència a la inversió és el
multiplicador de la inversió.

El valor del multiplicador depèn de la propensió marginal a consumir: com

més gran sigui, més alt serà el multiplicador i, per tant, major la
repercussió sobre la renda nacional.
Per exemple, si el multiplicador és 5, si la despesa autònoma (o la
inversió) augmenta, per exemple, en 100 unitats monetàries, la renda
d’equilibri augmentarà fins a 500 unitats (100 x 5).

En constatar que l’augment de la renda nacional és un múltiple de

l’augment de la despesa autònoma, cal remarcar que:

Com més gran és la propensió marginal a consumir, major és el

multiplicador.

Qualsevol augment de la despesa autònoma o d’algun dels seus

components eleva el nivell de la renda d’equilibri. És a dir, un augment de
la despesa autònoma provoca un desplaçament de la renda.
Per a l’anàlisi macroeconòmic, són importants les implicacions de l’efecte
multiplicador. El funcionament del multiplicador ens diu que, en augmentar,
via despesa autònoma, la despesa agregada, augmentarà la capacitat
productiva de l’economia, que al seu torn repercutirà sobre la renda
d’equilibri.

En augmentar la despesa s’incrementa la producció, i l’equivalent increment

de renda repercuteix en un consum més elevat, que de nou impacta en la
despesa i així successivament. Gràfic de la pàgina 357. Exemple de la
pàgina 358 (mirar el quadre).

• Despesa agregada i política fiscal

El model de 45º, en explicar la interrelació entre despesa i renda, posa en

relleu les implicacions de la política fiscal. La política fiscal pretén
estabilitzar l’economia, servint-se dels impostos i de la despesa pública.

Política fiscal: mitjançant impostos i despesa pública (transferències i

subsidis).
Política fiscal expansiva: es redueixen impostos i/o augmenta la
despesa pública. S’apliquen per afrontar situacions conjunturals
recessives.
Política fiscal restrictiva: s’augmenten els impostos i/o es redueix
la despesa pública. S’apliquen per frenar l’excés d’expansió
conjuntural i, en particular, per combatre la inflació.

– La despesa pública té influència directa sobre la despesa agregada.

– Les transferències i els subsidis, d’una banda, i els impostos, de

l’altra, l’afecten indirectament. Les influències indirectes
modifiquen la renda disponible, modificació que repercuteix en el
consum, que augmenta quan es reben subsidis i transferències i
disminueix si hi ha un tipus impositiu elevat.

Per analitzar les implicacions de la política fiscal en la relació despesa –

renda, és rellevant tenir en compte que:

1) La despesa agregada pot definir-se com la suma de la despesa en

consum i la despesa autònoma:

DA = C + DAA

2) El consum és una part de la renda, d’acord amb la propensió marginal

a consumir  (C = cY) i, més pròpiament, de la renda disponible:

C = cYD

3) La renda disponible ve Cdeterminada

= c (Y – T +per
S) la renda pròpiament dita (Y),
menys els impostos (T), més les transferències i subsidis (S).
 4) Com que els impostos (T) són una part proporcional de la renda (Y), si
t indica aquesta proporció (t és la propensió marginal a tributar):

T = tY

Substituint en l’expressió de la despesa agregada (DA):

DA = c [Y – (tY) + S] +
DAA
I reordenant:

DA = c (1 – t) Y + [cS +
DAA]
El resultat indica que la política fiscal afecta la despesa agregada en els
aspectes següents:

– Augmenta la despesa autònoma en la quantia de la despesa pública.

– Augmenta la despesa autònoma induïda per l’import de

transferències i subsidis.

– Modifica la propensió marginal a consumir: c vs. c (1 – t) (i, per

aquesta via, el multiplicador). Exemple de la pàgina 360.

• Les filtracions i els multiplicadors

Les variables relatives a determinades conductes que redueixen part de

la renda destinada a consum disminueixen la quantia del
multiplicador. Les variables originen filtracions i són l’estalvi, els
impostos i les importacions.

1) La propensió a estalviar indica la quantitat de renda que s’aplica a

l’estalvi o, en termes incrementals, la propensió marginal a estalviar
és l’augment que experimenta l’estalvi en augmentar la renda en una
unitat.

L’estalvi és la renda no consumida. Com la renda disponible es

distribueix entre consum i estalvi:

Propensió marginal a consumir (c) + Propensió

marginal a estalviar (e) = 1
Atès que l’expressió anterior pot escriure’s e = 1 – c i que el multiplicador,
k, és igual a 1 / (1 – c), resulta que k també és igual a 1/e.

Recordar:

– La c = ∆ C / ∆ Y.
 – La e = ∆ E / ∆ Y.

1) La propensió a tributar o a pagar impostos indica l’augment de

càrrega tributària quan augmenta la renda. En termes marginals és
l’increment de l’impost arran de l’augment de la renda en una unitat (∆
T / ∆ Y).

L’efecte de l’impost sobre el multiplicador s’obté a partir de la relació entre

renda (Y) i despesa agregada quan es té en compte el sector públic, i
s’explicita el paper dels impostos (política fiscal).

Com que:

Y = c (1 – t) Y + DAA

Resulta que:

∆ Y = [ 1 / (1 – c ( 1 –
t))] x DAA
On ara el multiplicador ve definit per 1 / (1 – c (1 – t)). Exemple de la
pàgina 361.

2) La propensió a importar és la relació entre la variació de les

importacions i la variació de la renda. Equival a l’increment que
experimenten les importacions com a conseqüència d’incrementar la
renda en una unitat (∆M / ∆Y). El seu efecte sobre el multiplicador es
determina de la manera següent:

A partir de l’expressió general  Y = DA = C + DAA = cYD + DAA, i

desagregant les exportacions netes amb la finalitat de considerar
independentment les importacions, que evolucionen en relació amb la renda
segons el factor m, que reflecteix la propensió marginal a importar (M
= mY), obtenim que:

1 / (1 – c) + m és el multiplicador condicionat per

les importacions
Exemple a la pàgina 362.
La consideració conjunta dels efectes filtradors de l’estalvi, els impostos i les
importacions, determina el multiplicador global:

k = 1 / [1 – c (1 – t) +
m]

Com més grans són aquestes propensions, majors seran els efectes de les
filtracions i menors les conseqüències multiplicatives de la despesa
autònoma sobre la renda d’equilibri. Exemple de la pàgina 362.

• 2. El model IS – LM (sector real – sector monetari)

El model despesa – renda (model 45º) no té en compte ni les variacions
monetàries ni les del nivell de preus. El model IS – LM amplia aquesta
simplificació en introduir els aspectes relatius al diner (però continua
suposant constant el nivell de preus).

El model IS – LM s’endinsa en l’anàlisi de l’equilibri simultani en el

sector real i en el sector monetari de l’economia.

IS fa referència a la igualtat entre inversió (I) i estalvi (S). Expressa la

condició d’equilibri en el sector real (mercat de béns): allò que desitgen
invertir les empreses és igual a allò que desitgen estalviar les famílies.

LM fa referència a la igualtat entre la demanda de diner (L) i l’oferta de

diner (M). Expressa la condició d’equilibri en el sector monetari (mercats
financers): és la taxa d’interès a la qual els individus estan disposats a tenir
aquella quantitat de diner que és igual a l’oferta monetària existent en
l’economia.

• L’equilibri del sector real (mercat de béns)

El model de 45º explica l’equilibri per l’equivalència entre la renda o

producció (Y) i la despesa agregada (DA). És a dir: Y = DA, on, a partir dels
components de la despesa agregada i obviant el sector exterior, es
compleix que: Y = C + I + DP.

El model de 45º suposa constants la quantitat de diner i el nivell de preus, i

la variació de Y depèn endògenament de la variació de C, ja que I i DP són
variables exògenes.

Doncs bé, si es trenca el supòsit de la constància de la quantitat de diner,

resulta que la taxa d’interès (i) també influeix en la determinació de
la despesa agregada, ja que la variació de la inversió respon a
modificacions de la taxa d’interès. La inversió depèn en sentit contrari
de la taxa d’interès.

També, la possibilitat d’augmentar la inversió està condicionada per

l’evolució de les vendes, si aquestes augmenten haurà d’augmentar la
producció. La inversió depèn directament de la producció.

La inversió depèn en sentit contrari de la taxa d’interès.

La inversió depèn directament de la producció.

Pot formular – se que:

I = I (Y, i)
+-

Si aquesta expressió s’introdueix en la igualtat Y = DA, obtenim:

 Y = C + [I (Y, i)] + DP

I si es té en compte que el consum efectiu està relacionat amb la renda

disponible, Y, menys impostos pagats, T, o sigui, YD = Y – T, es compleix
finalment que:

Y = C (Y – T) + [I (Y, i)] + DP

El segon membre són els components de la despesa agregada en

funció dels factors d’influència: consum, inversió i despesa pública.

La intersecció de la línia indicativa de la despesa agregada amb la recta de

45º determina el nivell de renda d’equilibri, Y*. Gràfic de la pàgina 365.
L’equilibri s’obté donada una determinada taxa d’interès (i*).

Si la taxa d’interès puja, la inversió disminuirà i la corba DA es desplaçarà

cap a baix, i en el nou equilibri el volum de producció és menor. Segon
gràfic de la pàgina 365. El menor volum d’inversió repercuteix en una
reducció més gran de la renda a través de l’efecte multiplicador.

Els resultats es poden representar gràficament, a l’eix vertical es

representa la taxa d’interès i a l’horitzontal la renda. Últim gràfic de
la pàgina 365. Variacions de la taxa d’interès fan que s’obtinguin
diferents punts, la unió dels quals dibuixa la corba IS, representativa
de diverses situacions d’equilibri en el sector real (mercat de béns).

La corba IS és representativa de diverses situacions d’equilibri en el sector

real (mercat de béns).
La corba IS indica que, com més alta és la taxa d’interès, més baixa és la
renda o producció d’equilibri. Quan baixen les taxes d’interès, la producció
augmenta i implica un augment de la inversió.
A més, en anar descendint per la corba, la renda augmenta i, per tant,
també augmenta l’estalvi. En cada punt es compleix la igualtat entre
estalvi i inversió.

• Desplaçaments

La corba IS s’obté en el supòsit que els valors de les variables exògenes

restin donats. Si varien, per exemple, els impostos (T) o la despesa
pública (DP), la corba IS es desplaçarà en un sentit o altre. Exemple
al gràfic de la pàgina 366.

Una reducció dels impostos trasllada la corba IS a la dreta, perquè, atesa la

taxa d’interès (i), pagar menys impostos augmenta les possibilitats de
consumir, originant un augment de la demanda de béns. En cas contrari si
hi ha un augment dels impostos.

A través del multiplicador, l’augment de la demanda de béns repercuteix

 en un augment de la renda d’equilibri.

Si la despesa pública augmenta, la corba IS es desplaça cap a la dreta, ja

que és més gran la capacitat de compra del govern. I, atesa la taxa
d’interès, la major capacitat de compra repercuteix en un augment de la
demanda. En sentit contrari si hi ha una reducció de la despesa pública.
A través del multiplicador, l’augment de la demanda de béns fa que la
producció creixi: el nivell de producció d’equilibri és més alt.

La renda o producció, per tant, és una funció decreixent de la taxa d’interès

(com mostra el pendent negatiu de la corba IS).

• L’equilibri del sector monetari (mercats financers)

El mercat de diner posa en relleu que la interrelació entre l’oferta monetària

i la demanda de diner determina la taxa d’interès d’equilibri.

L’oferta expressa la quantitat nominal de diner, M.

La demanda és una funció de la renda nacional nominal, Y, i de la taxa

d’interès nominal, i.
Formalment, M = f (Y, i)

Ara bé, com l’anàlisi de l’equilibri en el mercat de béns es realitza en termes

de renda real, per homogeneïtzar-ho també cal expressar la relació anterior
en termes reals, dividint les magnituds nominals pel nivell de preus
(P). És a dir:

M/P = f (YR, iR), on YR = Y/P i iR = i/P.

L’expressió posa de manifest la igualtat entre l’oferta monetària real i la
demanda real de diner.

Gràficament (pàgina 368):

– A l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i).

– A l’eix horitzontal, la quantitat de diner real (M/P).

– L’oferta monetària (OMR) ve donada per una línia vertical

corresponent al valor M/P, relatiu a la quantitat de diner real de
l’economia.

– La demanda de diner (DMR) és una funció decreixent de la taxa

d’interès, tenint en compte el nivell de renda. L’encreuament
determina la taxa d’interès d’equilibri.

L’equilibri determinat respon a un determinat nivell de renda. Si la renda

varia també ho farà la demanda de diner, i la corba DMR es desplaçarà cap
a dalt o cap a baix segons que la variació de la renda sigui d’augment o de
disminució. Exemple d’augment de la renda a la pàgina 367.

Si la corba de demanda de diner es desplaça cap a la dreta, el nou equilibri

es troba amb una taxa d’interès més alta, configurant un nou equilibri en el
sector monetari: l’oferta monetària i la demanda de diner estableix en cada
ocasió la taxa d’interès d’equilibri.

En el segon gràfic de la pàgina 368:

– A l’eix vertical continua representant-se la taxa d’interès (i).

– A l’eix horitzontal ara representem la renda (Y).

Tornem a veure que, si augmenta la renda, la taxa d’interès

d’equilibri puja. Unint tots els punts, obtenim la línia LM.

La línia LM és expressiva de l’equilibri del sector monetari i que indica que,

com més alta és la renda, major és la demanda de diner i, en
conseqüència, més alta la taxa d’interès d’equilibri. La corba LM té pendent
positiu. (Mirar segon gràfic de la pàgina 368).

• Desplaçaments

Cada corba LM correspon a un nivell determinat de diner nominal com de

nivell de preus.

Obtinguda una corba LM per una relació concreta M/P, la variació de la

quantitat de diner nominal (M) o la variació del nivell de preus (P) implica
desplaçaments de la corba.
Com el nivell de preus se suposa constant, els desplaçaments de la corba
LM responen tan sols a modificacions de la quantitat de diner nominal.

– Si la quantitat de diner nominal augmenta (augmenta l’oferta

monetària), la corba LM es desplaça cap a baix. Exemple al gràfic de
la pàgina 369. El desplaçament provoca un descens de la taxa
d’interès d’equilibri. La modificació a l’alça de l’oferta monetària
provoca un descens de la taxa d’interès d’equilibri per a qualsevol
nivell de renda. Al contrari si l’oferta monetària disminueix.

• El sector real i el sector monetari

La consideració conjunta de les relacions IS i LM posa de manifest el model

IS – LM.

La corba IS, amb pendent negatiu, representa en els seus punts situacions
d’equilibri en el sector real. Els equilibris obtinguts pressuposen que la
renda (nominal) és una funció decreixent de la taxa d’interès.
La corba LM, amb pendent positiu, indica igualment en cadascun dels seus
punts situacions d’equilibri en el sector monetari. Els equilibris obtinguts
impliquen que la taxa d’interès és una funció creixent de la renda (real).

Gràficament (pàgina 369), l’encreuament d’una corba i l’altra

determina la taxa d’interès d’equilibri (i*) i la renda d’equilibri (Y*).

Ja que la corba IS reflecteix el sector real de l’economia i la corba LM el

sector monetari, el punt d’encreuament determina l’equilibri “global” de
l’economia, en el sentit de restar equilibrats alhora tant el mercat de béns
com el mercat financer.

IS LM Y i
No
Desplaçame
T pugen desplaçame Baixa Baixa
nt esquerra
nt
No
Desplaçame
T baixen desplaçame Puja Puja
nt dreta
nt
No
Desplaçame
DP augmenta desplaçame Puja Puja
nt dreta
nt
No
Desplaçame
DP baixa desplaçame Baixa Baixa
nt esquerra
nt
No
Desplaçame
OM expansió desplaçame Puja Baixa
nt dreta
nt
No
OM Desplaçame
desplaçame Baixa Puja
contracció nt esquerra
nt

• 3. El model oA – dA (oferta agregada – demanda agregada)

L’anàlisi de la renda nacional mitjançant aquest model pressuposa

considerar l’economia com un tot, on, com al planteig microeconòmic,
s’entrelliguen l’oferta i la demanda, però en aquest cas referides al conjunt
de l’economia.

El model abandona les restriccions dels models de 45º i IS – LM. No se

suposa constant ni la quantitat de diner ni el nivell de preus.
L’oferta i la demanda es presenten a través de lligar el nivell de preus i la
renda o producció nacional.

– La relació d’oferta agregada recull la influència de la producció en el

nivell de preus.

– La relació de demanda agregada atén la influència del nivell de preus

sobre la producció.

• La corba dA
La despesa agregada (DA) està relacionada amb la demanda agregada
(dA). Ara bé:

DA és la quantitat de producció nacional que s’adquireix a un nivell de

preus determinat.

dA és la quantitat de producció nacional que es demanda a cada preu.

La relació entre DA i dA fonamenta un procediment per determinar la

demanda agregada (dA) a partir d’aquella.

Gràficament (pàgina 374):

– Al primer gràfic hi ha la determinació de la renda nacional segons el

model de 45º. La intercepció amb la línia dels 45º determina la renda
o producció d’equilibri. El nivell de preus es considera constant.

– Però si es trenca el supòsit de la constància dels preus i el nivell de

preus varia, s’obtenen desplaçaments de la línia de despesa
agregada per a cada nivell de preus.

– A partir de la renda d’equilibri, establerta per un volum de despesa

agregada amb cert volum de nivell de preus:

Si els preus augmenten, la línia de despesa agregada es desplaça cap a

baix: disminueix la demanda dels diferents components de la despesa
agregada.

– Al segon gràfic es representen aquests canvis en els preus. A l’eix

vertical es presenta el nivell de preus i a l’horitzontal la renda o
producció.

Per cada nivell de preus obtenim la renda nacional corresponent i, unint

tots els punts, entenent que els preus van variant contínuament, obtenim la
línia dA, és a dir, la corba de la demanda agregada.

• Pendent de la corba (de dA)

Té pendent negatiu: els canvis en la producció són de sentit contrari

als del nivell de preus. El perquè és així rau en el comportament dels
diferents components de la demanda agregada en resposta a la variació
dels preus.

La producció (Y) és la suma del C, la I, la DP i les XN, el nivell de preus

influeix en cada agregat, llevat de la despesa pública, que resta fixada per
la política econòmica del govern.

Pel que fa al consum (C):

– Quan varia el nivell de preus, varia també el poder adquisitiu: com les
compres es realitzen amb diner, quan els preus baixen o pugen, es
disposa relativament de més o menys diner líquid. La demanda de
 consum està subjecte a l’efecte riquesa o saldos reals i varia en
sentit contrari a la variació del nivell de preus.

Pel que fa a la inversió (I):

– Cal tenir en compte que el nivell de preus és un dels determinants de

la demanda de diner.

– Si els preus són baixos es necessita menys efectiu per a les

transaccions, i contràriament si els preus són alts.

– Si el nivell de preus és baix, prem a la baixa la taxa d’interès. Si els

preus són alts, es necessita major quantitat d’efectiu i la taxa
d’interès puja. En tots dos casos afecta a la inversió.

– Si els interessos són baixos, les empreses inverteixen més i la

inversió es desanima quan els interessos pugen.

– És a dir, un descens del nivell de preus redueix la taxa

d’interès, la qual cosa fomenta la inversió i augmenta la
demanda agregada per l’efecte taxa interès.

Pel que fa a les exportacions netes (XN):

– La variació que experimenta la taxa d’interès com a conseqüència de

la variació del nivell de preus modifica el flux de béns i serveis cap a
l’exterior.

– Una taxa d’interès més baixa, arran de la baixada de preus, empeny

els inversors nacionals a invertir a l’estranger. La conversió de
moneda nacional augmenta l’oferta monetària en el mercat de
divises i deprecia el tipus de canvi.

– En conseqüència, els estrangers poden comprar més barat al país.

Augmenten les exportacions i es redueixen les importacions.

– Les exportacions netes augmenten: el resultat de la disminució de

preus, via efecte tipus de canvi, fa incrementar les vendes a
l’exterior i, per tant, augmenta la demanda agregada.

L’efecte riquesa, l’efecte taxa d’interès i l’efecte tipus de canvi expliquen el

perquè del pendent negatiu de la corba de demanda agregada.

• Desplaçaments de la corba

Gràfic de la pàgina 376.

La demanda agregada respon a variacions dels preus amb moviments en el

si de la mateixa corba.

Però si varien altres factors diferents del nivell de preus, també afecten en
la demanda agregada i provoquen desplaçaments.
 Si dA es desplaça cap a la dreta augmenta la producció a cada nivell de
preus, i quan es desplaça cap a l’esquerra disminueix la producció.

Els desplaçaments de la demanda agregada responen principalment a com

s’orientin les polítiques fiscal i monetària. A més:

1) La despesa pública incideix sobre la demanda agregada.

2) La política tributària afecta la demanda agregada a través dels seus

efectes sobre el consum i la inversió.

• La corba oA

L’oferta agregada indica la quantitat de producció nacional a cada nivell de

preus. Per a la determinació de la corba, cal fixar-se en la funció de
producció en relació als factors productius utilitzats i el volum de producció
obtingut.

Per tant, la determinació de la corba arrenca de la consideració del mercat

de treball i de la funció agregada de producció.

Pel que fa al mercat de treball, se suposa l’existència de salaris rígids.

La reducció o l’augment del salari real fa que les empreses contractin més o
menys treball. I, òbviament, l’augment o disminució de treball repercuteix
en augments o disminucions de la producció.

Pel que fa a la funció agregada de producció, es defineix com una

relació entre producció i treball.

El primer gràfic de la pàgina 378:

– Indica la corba de demanda de treball (dt) en funció del salari real.

– A l’eix vertical es representa el salari real (s/P) i a l’eix horitzontal la

quantitat de treball (t).

– Si el nivell de preus puja, el salari real disminueix i la

quantitat demanda de treball augmenta.

El segon gràfic:

– L’augment de la quantitat de treball repercuteix en la funció

de producció agregada augmentant la producció. A l’eix vertical
es representa la producció i a l’eix horitzontal el treball.

El tercer gràfic:

– A l’eix vertical s’anota el nivell de preus i a l’eix horitzontal la

producció. La pujada del nivell de preus, que ha provocat un augment
de l’ocupació, repercuteix en un increment de la producció.
 – La línia que uneix els punts respectius dibuixa una trajectòria creixent
i defineix la corba d’oferta agregada (oA), i s’observa que el nivell
de preus i producció varien en el mateix sentit.

Cal destacar:

– La deducció de la corba està condicionada pels supòsits del model: la

rigidesa dels salaris nominals.

– Aquest supòsit només és factible a curt termini, i per tant:

La corba obtinguda és la corba d’oferta agregada a curt termini.

• Pendent de la corba

A llarg termini suposem que preus i salaris són flexibles; a curt

termini no s’observa aquesta flexibilitat degut a les imperfeccions del
mercat, la qual cosa explica el perquè de la relació positiva entre nivell de
preus i producció agregada.

1) Primera explicació: la rigidesa dels salaris

– L’obtenció d’una unitat addicional de producte es du a terme sempre

que el preu de la unitat venuda sigui superior o igual al cost de la
seva producció.

– Per tant i tenint en compte la conducta anterior, si el nivell de preus

baixa, també baixa el preu del producte.

– Així, en la mesura que el benefici disminueix també disminueix el

volum de producció. Al contrari si el nivell de preus puja.

La rigidesa dels salaris propicia el pendent positiu de la corba d’oferta

agregada a curt termini.

1) Segona explicació: la rigidesa dels preus

– Si les empreses han establert els seus projectes de futur en funció

d’un nivell de preus determinat, qualsevol variació dels preus farà
variar els projectes programats (despeses en imprimir nous catàlegs,
temps de formació de venedors...).

– Els preus no s’ajusten de manera immediata als canvis de situació

econòmica, la variació imprevista farà que algunes empreses operin a
preus més alts dels que la conjuntura imposa. Reduiran les vendes i
minvarà la producció.

Preus més baixos repercuteixen en disminucions de la producció i la corba

d’oferta agregada a curt termini té pendent positiu.

1) Tercera explicació: la teoria de les percepcions errònies

 – Davant la baixada del preu d’alguns productes, si les empreses
estimen que s’està produint una baixada de tots el preus, indueixen a
disminuir els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los vers
percepcions alcistes.

Si les empreses estimen una baixa de tots els preus, indueixen a disminuir
els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los en percepcions
alcistes. En conseqüència, la corba d’oferta agregada té pendent positiu.

• Desplaçaments de la corba

El pendent positiu de la corba d’oferta agregada a curt termini

mostra que quan el nivell de preus puja també puja la producció. Al
contrari si el nivell de preus baixa. Aquesta relació es mostra a través de
moviments en el si de la corba.
Però l’oferta també rep influència d’altres factors diferents del nivell de
preus. Gràfic de la pàgina 380.

– Els desplaçaments cap a l’esquerra provoquen descensos de

producció a cada preu.

– Els desplaçaments cap a la dreta provoquen augments de la quantitat

oferta.

Els factors d’influència són els que condicionen el procés productiu.

Exemples de factors que condicionen el procés productiu:

1) Pel que fa al factor treball:

– Una major disponibilitat desplaça la corba cap a la dreta i una

reducció cap a l’esquerra.

1) Amb el factor capital succeeix el mateix que amb el factor treball.

Un augment del capital físic o el capital humà desplaça la corba cap a
la dreta i les reduccions cap a l’esquerra.

2) Els recursos naturals actuen en el mateix sentit que els anteriors

factors.

3) La tecnologia origina desplaçaments cap a la dreta degut als

avenços tecnològics i un empitjorament tecnològic desplaçaria la
corba cap a l’esquerra.

4) Els estats d’ànim, la formació d’expectatives... també condicionen

l’oferta agregada a curt termini.

5) També hi influeixen en els desplaçaments les apujades o

abaixades dels preus dels factors.
 • L’oferta agregada a llarg termini (preus i salaris nominals són
flexibles)

– A llarg termini s’han corregit les imperfeccions del mercat que

condicionaven l’oferta agregada a curt termini.

– Expressa la relació entre el nivell de preus i la producció agregada

quan tots els preus, incloent-hi els salaris nominals, són
totalment flexibles.

– La corba d’oferta agregada té forma vertical i la producció

resulta inalterada tant davant de processos inflacionistes
(apujades del nivell de preus) com de processos
deflacionistes (abaixades del nivell de preus), ja que a llarg
termini la producció s’obté amb plena utilització dels recursos
productius disponibles, ús de tecnologia adequat...

A llarg termini el treball, el capital, els recursos naturals i la tecnologia

existents a l’economia determinen la quantitat total oferta de béns i
serveis, i aquesta quantitat és independent de quin sigui el nivell de preus
existent. (Gràfic de la pàgina 381).

– És a dir, les variacions del nivell de preus no alteren la producció a

llarg termini.

• L’equilibri macroeconòmic

– L’anàlisi es fa a través de la interrelació entre la demanda agregada i

l’oferta agregada a curt termini.

– Gràficament (pàgina 383), l’encreuament d’una i altra determinen

l’equilibri de l’economia: tot allò que es vol adquirir és igual al
total del que es desitja produir.

– És a dir, es determina alhora l’equilibri a curt termini del nivell

de preus (P*) i l’equilibri a curt termini de la producció
agregada (Y*).

– Les forces del mercat garanteixen, un cop assolit i en absència de

pertorbacions persistents, l’equilibri del mercat macroeconòmic a curt
termini.

• Pertorbacions d’oferta i de demanda

– Els esdeveniments del món de la realitat originen desplaçaments o de

la corba d’oferta agregada a curt termini o bé de la demanda
agregada.

1) Desplaçaments de l’oferta (primer gràfic de la pàgina 385):

– Una pertorbació d’oferta negativa (per exemple, augmentar els

costos de producció) redueix la quantitat que les empreses estan
disposades a oferir a cada preu. Redueix la producció i augmenta el
nivell de preus: l’economia entra en estanflació.
 – Una pertorbació d’oferta positiva (per exemple, millora de les
condicions productives) incrementa la producció a cada preu. Implica
més producció a un nivell de preus més baix: comparativament
s’assoleix una situació òptima.

1) Desplaçaments de la demanda (segon gràfic de la pàgina 385):

– Una pertorbació negativa de la demanda disminueix al mateix

temps la producció i el nivell de preus. Tendeix a originar una
situació recessiva.

– Una pertorbació positiva de la demanda millora conjuntament el

volum de producció i el nivell de preus. Tendeix a accelerar l’activitat
amb pressions inflacionistes.

• Polítiques macroeconòmiques

El model oA – dA és adequat per a l’anàlisi de les fluctuacions econòmiques:

és a dir, les variacions de la producció i de l’ocupació a curt termini en el si
de l’economia com un tot.

Segons la situació, tant pel costat de la demanda com pel costat de l’oferta,
permet analitzar la instrumentació de polítiques de demanda i de
polítiques d’oferta.

La política macroeconòmica tracta d’estabilitzar el cicle, escurçar la

intensitat de les fases contractores i minorar l’acceleració de les fases
expansives.

• Pel costat de la demanda

Les polítiques de demanda són principalment mesures fiscals i monetàries:

augmentar la despesa pública, reduir els impostos o aplicar una
expansió monetària són els instruments per combatre les disminucions
d’activitat que experimenten les economies a curt termini.

En sentit contrari, són pràctiques per frenar conjuntures excessivament

accelerades.

• Pel costat de l’oferta

És diferent a les polítiques de demanda. Els resultats en pro de

l’estabilització cíclica s’observen a llarg termini i els instruments són més
complicats.

Les polítiques d’oferta han de incidir sobre l’estructura productiva, i, a

més a més, sol provocar conflictes socials. Perquè millorar l’eficàcia
productiva afecta al funcionament dels mercats dels factors productius i, en
especial, el mercat de treball. Cal impulsar la formació professional i
l’educació als diferents nivells.
Modernitzar el sistema d’infraestructures, comunicacions i transports,
impulsar la innovació tecnològica, etc. Requereix recursos, imaginació i
temps. Per tant, no existeixen polítiques d’oferta que desplacin en la
direcció adequada la corba d’oferta agregada a curt termini.

Les pertorbacions positives són desitjables:

– Conjuntures amb més producció i nivell de preus més baix gaudeixen

de plena acceptació.

En canvi, les pertorbacions negatives d’oferta:

– Originen efectes particularment greus: atur i inflació, o sigui,

estanflació.

TEMA 8: COMPONENTS DE LA DEMANDA AGREGADA

• 8.1 El consum

• 8.2 La inversió

• 8.3 La despesa pública

• 8.4 Les exportacions netes

• 8.1 El consum

– És el component més important de la demanda agregada

(aproximadament 2/3 de la renda nacional).

– A curt termini, és rellevant per les seves implicacions en la despesa

quotidiana.
 – A llarg termini, és rellevant per la seva influència en el creixement
econòmic.

– El consum obeeix tant a motius psicològics (posició social, qualitat

de vida, posicionament de l’individu i familiars vers l’estalvi...) i
motius econòmics: les influències més remarcables són els
ingressos, és a dir, la renda, amb una doble consideració: la renda
pròpiament dita (totalitat dels ingressos) i la renda disponible
(totalitat dels ingressos menys pagaments d’impostos, més
transferències i subsidis).

– Hi ha altres factors com: el nivell de preus, la riquesa, la distribució

de la renda, les condicions del crèdit, la disponibilitat de béns
duradors, etc.

– La de major rellevància és el nivell d’ingrés, entès com a renda

pròpiament dita o com a renda disponible.

• La funció de consum

– Expressa una relació lineal entre consum i renda.

– La renda (Y) i més pròpiament, la renda disponible (YD) són les

variables més rellevants per determinar la funció de consum.

– S’expressa mitjançant la fórmula següent:

C = a + c Y o C = a + c YD

on C és el consum, Y la renda i YD la renda disponible, i els paràmetres a i c,

respectivament, la despesa en consum relativa a una renda zero (nivell
bàsic de consum indispensable per a la supervivència, designat
habitualment com consum autònom) i propensió marginal a consumir.

– La funció reflecteix la conducta del consumir individualment

considerat.

– Macroeconòmicament, la funció de consum agregada indica la

mateixa relació, atenent el consum i la renda del conjunt de
l’economia, i es fa servir la mateixa expressió formal.

– Com que la renda disponible està determinada per la diferència entre

ingressos totals o renda pròpiament dita (Y) i els impostos (T), a
efectes pràctics i un cop deduïdes transferències i subvencions,
podem reescriure la funció com:

C = a + c (Y – T)

• Propensions
 – L’anàlisi de la relació entre consum i renda es fa a través de
la propensió marginal a consumir i de la propensió mitjana al
consum.

– La propensió marginal a consumir indica l’increment que experimenta

el consum quan augmenta la renda en una unitat.

– La propensió mitjana al consum és el quocient entre consum i renda.

Propensió marginal al consum  c = ∆C/∆YD

Propensió mitjana al consum  c = C /YD

Què s’observa en aquest context:

– Suposem que a és positiu, ja que, des del punt de vista individual, si

no es disposa de renda per consumir s’acudeix al préstec o a la
disminució d’actius.

– La propensió marginal al consum té valors entre 0 i 1 (0 < c < 1). Si

tota la renda disponible s’aplica al consum, c = 1, i si no s’hi destina
res, c = 0. A la pràctica, una part de la renda va a parar al consum i
la resta s’estalvia.

– La propensió marginal al consum no coincideix amb la

propensió mitjana. De fet, la propensió mitjana disminueix a
mesura que augmenta la renda, encara que la consideració del
curt o del llarg termini té un paper determinant.

– A curt termini, es compleix l’anterior: la propensió marginal no

coincideix amb la propensió mitjana i aquesta decreix en augmentar
la renda.

– A llarg termini, en canvi, propensió marginal i propensió mitjana

coincideix i el consum és proporcional a la renda.

• Representació gràfica (pàgina 396)

– El consum a l’eix vertical.

– La renda disponible a l’eix horitzontal.

– Es suposa una relació lineal: la funció de consum és una línia recta

que arrenca d’un determinat nivell de l’eix vertical, equivalent al
consum autònom en resposta a un volum zero de renda disponible.

– El pendent de la recta ve donat per la propensió marginal a

consumir (∆C/∆YD).
– Mostra la relació entre renda disponible i consum, suposant la resta
de variables constants.

– Si canvia alguna d’aquestes altres variables, la funció de

consum es desplaçarà (segon gràfic de la pàgina 396). Si la
variable experimenta expectatives de creixement de la renda cap a
dalt i a l’esquerra (els consumidors gastaran més). Cap a baix i a la
dreta si la variable que canvia condiciona a la baixa la renda
disponible (els consumidors gastaran menys). Influiran, en tots dos
casos, en el consum autònom.

– Exemples de desplaçaments: si s’espera una apujada del nivell de

preus, és raonable suposar que els consumidors s’hi anticiparan. Si
canvien les condicions del crèdit els potencials compradors de béns
duradors actuaran en conseqüència, els previsibles canvis de riquesa
que generen certes expectatives que afecten la relació existent entre
renda disponible i consum, etc.

• Curt termini i llarg termini

– Keynes va exposar tres conjectures que definien el consum en

funció de la renda corrent o actual.

1) La taxa d’interès no exerceix una influència determinant en el

consum. Aquest punt de vista s’oposa al que defensaven els
economistes clàssics, ja que aquests argumentaven que les
variacions de la taxa d’interès incidien en l’estalvi i aquest en el
consum.

2) En termes generals, la gent augmenta el consum quan augmenta

la renda, però en una quantitat menor: l’altra part la nodreix
l’estalvi.

3) La propensió mitjana al consum disminueix relativament quan

augmenta la renda. L’estalvi té la consideració de bé de luxe:
augmenta més que proporcionalment quan augmenta la renda.

• Mesuraments estadístics

– Contrapunt a la funció de consum keynesiana: la propensió mitjana a

consumir no disminueix en augmentar la renda, sinó que es manté
constant durant llargs períodes de temps.

– Per resoldre aquesta discrepància es plantegen dues funcions de

consum: a curt termini i a llarg termini (gràfic de la pàgina 398).

– La funció de consum a curt termini (Cct): s’ajusta a les prescripcions

keynesianes. La propensió mitjana és decreixent, contràriament a la
funció de consum a llarg termini (Clt). Té l’expressió convencional 
C = a + c YD. És a dir, a curt termini, la propensió marginal no
coincideix amb la propensió mitjana, i aquesta decreix en augmentar
la renda.
– La funció de consum a llarg termini (Clt): la propensió mitjana és
constant. S’expressa com  C = c YD. La propensió marginal i la
propensió mitjana coincideixen i el consum és proporcional a la
renda.

• Propostes de comptabilització

– Dues propostes remarcables: la hipòtesi del cicle vital i la hipòtesi de

la renda permanent.

– Totes dues consideren la interrelació entre el consum i les variables

que l’influeixen des d’una perspectiva temporal, tenint un paper
important les decisions sobre estalvi i endeutament, d’una banda, i la
taxa d’interès i l’evolució dels ingressos, de l’altra.

1) La hipòtesi del cicle vital

– Es fonamenta en el fet que s’estalvia durant la vida activa i es

desestalvia a la jubilació.

– Es planteja que la renda varia en el decurs del “cicle vital” de la gent i

l’estalvi permet traslladar renda de les èpoques en què se’n disposa
abundantment (durant els anys de treball) a d’altres en què escasseja
(un cop la persona s’ha jubilat, es procedeix al desestalvi).

– Conscientment o inconscientment, es desitja mantenir en termes

relatius el nivell de consum.

1) La hipòtesi de la renda permanent

– Es basa en el fet que s’estalvia a les fases cícliques expansives per

compensar les fases cícliques recessives.

– Es fixa en el fet que la renda que va percebent la gent experimenta

canvis aleatoris i temporals d’un període a l’altre.

– El consumidor racional pren les decisions òptimes d’acord amb els

ingressos actuals i els que espera rebre en el futur (renda transitòria).

– La renda permanent té com a característica la persistència, o

sigui, la certesa de la seva quantia actualitzada en el decurs de la
vida. En canvi, la renda transitòria és ocasional (premi de loteria,
herència...).

• L’estalvi

– És el contrapunt al consum: és la part de la renda no consumida.

 – La funció d’estalvi mostra la relació entre estalvi i renda, i s’expressa
com:

E = -a + eY

E representa l’estalvi i Y la renda nacional. Els paràmetres a i e són

rellevants.

– El primer paràmetre (-a) és el desestalvi. És el requeriment de

recursos necessaris per afrontar el consum quan la renda és
zero.

– El segon paràmetre (e) és la propensió marginal a estalviar. És

l’increment que experimenta l’estalvi quan la renda augmenta en una
unitat (∆E/∆Y). Varia entre zero i u i la suma amb la propensió
marginal a consumir és igual a la unitat.

Gràficament (pàgina 404):

– La corba d’estalvi comença en un punt negatiu de l’eix vertical (-a),

de quantia equivalent al consum autònom (a).

– L’estalvi té un desplegament negatiu fins que la renda obtinguda és

suficient per costejar la despesa en consum. A partir d’aquest punt,
una part de la renda s’estalvia i l’evolució gràfica de l’estalvi és
positiva.

Es fa referència a l’estalvi nacional (E) com la suma de l’estalvi privat (Ep) i

l’estalvi públic (Eg).

E = Ep + Eg = (Y – T – C) + (T – DP)

i, en conseqüència, la identitat estalvi – inversió pot formular- se com:

Y – C – DP = I

– El terme Y – C – DP és la renda un cop satisfetes les demandes de

consumidors i estat i, per tant, determina l’estalvi nacional o,
senzillament, l’estalvi (E).

• 8.2 La inversió

– Després del consum, sol ser el component més important de la

demanda agregada.

– La inversió és la relativa al sector privat, ja que la que realitza l’Estat

configura l’agregat relatiu a la despesa pública (DP).

– Una de les característiques de la despesa en inversió és la

variabilitat en el decurs del cicle econòmic. El creixement de les
 inversions empeny les expansions, i la seva disminució condiciona les
recessions.

– La inversió és un flux en contrast amb el capital, que té la

consideració d’estoc.

– Cal distingir entre inversió bruta i inversió neta. La inversió bruta

defineix la inversió total, la inversió neta és la que resta un cop
deduïda la depreciació (ocasionada pel desgast físic per l’ús o per
l’envelliment tecnològic). La inversió neta és la que correspon a la
variació de l’estoc de capital (béns físics, la inversió no inclou la
despesa aplicada a l’adquisició de títols mobiliaris o, en general,
actius financers.

– Es diferencien tres categories de despesa d’inversió:

1) Inversió en béns d’equip: instal·lacions, maquinària i estructures

que compren les empreses per utilitzar-les per la producció.

2) Inversió en existències o en estocs: béns que emmagatzemen les

empreses i que inclouen les matèries primeres, els semielaborats i els
béns acabats.

3) Inversió en construcció: la construcció o compra de nou habitatge.

• La funció d’inversió

– Les decisions d’inversió depenen de diferents factors: les

expectatives sobre el futur de l’economia, la producció o la renda, la
pressió tributària, el grau de disponibilitat de fons (és a dir, la facilitat
o restricció del crèdit)...

– La variable més important que condiciona la inversió és la taxa

d’interès. Més concretament, la taxa d’interès real (taxa
d’interès nominal – inflació).

– La relació entre la inversió i la taxa d’interès defineix la funció

d’inversió:

I = f (i),
(-)

on I representa la inversió i i la taxa d’interès real. El signe negatiu indica la

dependència de sentit contrari entre totes dues variables: una disminució de
la taxa d’interès real augmenta la inversió, ja que l’interès afecta el cost del
capital. Per tant, si la taxa d’interès disminueix, també ho fa el cost de
capital i, en conseqüència, la inversió és més rendible.

Gràficament (pàgina 408):

– A l’eix vertical es representa la taxa d’interès real (i).

– A l’eix horitzontal es representa el volum d’inversió (I).

• Canvis i desplaçaments

– La modificació de la taxa d’interès real implica canvis en el volum

d’inversió en el si de la corba. La variació de la taxa d’interès afecta
el volum. Primer gràfic de la pàgina 409.

– La influència de la resta de factors que la poden condicionar són

desplaçaments. Un desplaçament cap a la dreta (expectatives
favorables, més producció, reducció d’impostos, facilitat creditícia)
augmenta la inversió a cada taxa d’interès. Al contrari un
desplaçament cap a l’esquerra. Segon gràfic de la pàgina 409.

– Tant en les expansions com en les recessions, la variació del volum

respectiu esdevé menys que proporcional a la variació de la taxa
d’interès real: la corba d’inversió és més aviat inelàstica.

• Inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix)

– Les empreses necessiten disposar d’instal·lacions i maquinària per

dur a terme el procés de producció.

– És la inversió en béns d’equip o inversió en capital fix, i determina

l’estoc de capital.

– Aquesta inversió està subjecta a la influència de la política monetària

(taxa d’interès i condicions del crèdit) i de la política fiscal (impostos
sobre beneficis i deduccions per inversions).

• Rendiment i cost

– Per validar un projecte d’inversió en termes de rendibilitat comporta

enfrontar el rendiment: és a dir, l’ingrés generat pel futur augment de
la producció, amb el cost del finançament dels fons empleats (siguin
propis o manllevats).

– L’augment de la producció depèn de la productivitat marginal

del capital i el cost de la taxa d’interès.

– La productivitat marginal del capital és l’augment de producció per

utilitzar una unitat més d’aquest factor.

– El cost de la taxa d’interès (d’ús del capital) és la despesa en

interessos relativa a aplicar la producció aquesta unitat més.

– A l’empresa li compensa augmentar l’estoc de capital (continuar

invertint) fins que el valor de la producció obtinguda afegint-hi una
unitat més de capital sigui igual al cost d’utilitzar-lo.
El benefici empresarial és la diferència entre els ingressos que reporta el
rendiment de la inversió (Rk) i els costos corresponents (Ck).

– El càlcul del cost té en compte tres components:

1) El cost de finançament: els interessos dels fons aplicats a la

inversió si provenen de préstec o el cost d’oportunitat dels fons
propis.

2) Els béns de capital són béns duradors i estan subjectes a desgast

en el decurs del temps.

3) El valor dels béns de capital es modifica segons varia el nivell

general de preus. Una apujada augmenta implícitament el valor
monetari, i una abaixa el disminueix. La variació del nivell de preus
dels béns de capital fluctua amb el de la resta de béns de l’economia,
i la taxa d’inflació és el referent a tenir en compte.

• La decisió d’invertir

– Avaluats per unitat de capital rendiments (Rk) i costos (Ck), la taxa de

benefici resultant (Bk) estableix la conveniència de dur a terme la
inversió i, per tant, l’augment de l’estoc de capital (K).

– Quan la productivitat marginal del capital és superior al cost

del capital, l’empresa fa la inversió i augmenta l’estoc de capital.

– La variació de l’estoc de capital depèn positivament de la

productivitat marginal del capital i negativament del cost de
capital.

– La inversió augmenta per millores en la productivitat marginal del

capital (per exemple, innovacions tecnològiques); perquè el cost del
capital disminueix (per exemple, reducció de la taxa d’interès real) i a
causa de despeses de reposició menors (per exemple, major durada i
resistència dels equips).

• Inversió en existències

– Les empreses mantenen existències o estocs per diferents motius:

satisfer de manera immediata la demanda, es tenen en estoc
primeres matèries per reduir costos en fer-se compres a l’engròs...

– Les existències garanteixen la continuïtat de la producció i eviten

interrupcions per respondre a les vendes.

– La inversió en existències depèn de la taxa d’interès real.

Mantenir existències implica tenir diner immobilitzat, la qual cosa
comporta un cost financer.
 – La taxa d’interès real mesura el cost d’oportunitat de mantenir
existències.

– Si la taxa d’interès és alta, mantenir existències esdevé més onerós,

motiu pel qual les empreses tendeixen a reduir-les i optimitzen el
volum d’existències.

• Les existències i el cicle econòmic

– Segons el signe de la conjuntura, el volum d’existències variarà i la

inversió aplicada a aquesta finalitat també.

– En una fase expansiva, augmenta la inversió en existències, que

disminueix en una fase contractora.

– La inversió en existències pot ser excessiva si les vendes són

inesperadament baixes (a una fase recessiva) o bé si les empreses
acumulen voluntàriament estocs (a una fase expansiva).

• Inversió en habitatge

– L’habitatge és un bé durador: el seu ús s’estén durant un període

llarg de temps.

– La comptabilitat nacional considera la construcció d’habitatge com a

despesa en inversió (la inversió que realitzen les empreses
constructores).

– La venda als usuaris té la consideració de transferència de propietat:

la inversió en habitatge és la relativa a les noves edificacions i no
la transmissió dels habitatges construïts en períodes
anteriors.

– Cal distingir entre la inversió en habitatge (noves construccions

període a període) i l’estoc de capital en habitatge (acumulació
per la diferència entre els habitatges construïts en cada període i els
no venuts o llogats).

Gràficament (pàgina 416):

– A l’eix vertical el preu relatiu i a l’eix horitzontal l’estoc de capital en

habitatge.

– La corba d’oferta (oH) és vertical d’acord amb els habitatges

existents.
 – La corba de demanda (dH) té pendent negatiu perquè l’adquisició
resta condicionada pel preu, que la incentiva si és baix o la
desincentiva si és relativament alt.

• Desplaçaments de la demanda

– Diferents variables influeixen en la disposició per demanar nou

habitatge, influències que afecten la corba de demanda i la desplacen
en un sentit o altre.

– Els desplaçaments de la demanda alteren el preu del mercat i

els nous preus influeixen sobre la inversió en construcció. Si el
preu d’equilibri és més alt hi haurà més inversió en construcció. Al
contrari si és més baix.

Variables que influeixen:

1) La població: si la població augmenta, la demanda experimenta un

desplaçament expansiu que eleva el preu d’equilibri.

2) El nivell de renda. A major disponibilitat de recursos, més facilitat

per adquirir habitatge.

– La variable més influent és la taxa d’interès. La seva quantia

encareix o abarateix el finançament per realitzar les adquisicions.

– La inversió és baixa si les taxes d’interès hipotecari són altes i

disminueix sensiblement en les fases cícliques recessives.

– Si la taxa d’interès és alta  la retenció de la demanda implica

abaixada del preu d’equilibri i, en conseqüència, un descens de la
inversió en la construcció d’habitatges.

– Si la taxa d’interès és baixa  la corba de demanda experimenta

un desplaçament expansiu, augmenta el preu d’equilibri i les
empreses constructores fan més inversió en la construcció de nous
habitatges.

– Un altre factor és el règim tributari aplicable. Un tractament fiscal

favorable repercutirà en un desplaçament de la demanda, que al seu
torn, comportarà més inversió per a la construcció de nous
habitatges.

Gràficament (pàgina 419):

– Qualsevol desplaçament cap a dalt i a la dreta de la corba de

demanda (dH+) augmenta el preu de mercat i, en conseqüència,
augmenta la inversió en construcció. Al contrari si la corba de
demanda es desplaça cap a baix i a l’esquerra (dH-): baixa el preu i la
inversió.

• 8.3 La despesa pública

 – Fa referència a la despesa que realitza l’Estat i es concreta en dos
aspectes:

1) La despesa pública pròpiament dita: despesa directa o

exhaustiva. Àmbit de la política econòmica.

2) El pagament de transferències. Àmbit de la política social.

La despesa pública pròpiament dita:

– Es concreta en l’adquisició de béns i serveis (obra pública,

ensenyament, nòmines de funcionaris...). Hi influeix directament, de
la mateixa manera que ho fa la inversió privada.

– Les transferències són lliuraments unilaterals de tipus assistencial a

les famílies i les empreses: pensions, subsidis d’atur, subvencions a
famílies i empreses, etc. No computen en la determinació de la
demanda agregada, ja que no s’utilitzen directament per a comprar
de béns i serveis. L’afecten indirectament, ja que, en augmentar la
renda disponible dels que les reben, l’agregat que aplega les
conseqüències és el consum.

• El multiplicador del pagament de transferències

– Si els particulars reben transferències i subsidis de l’Estat, la renda

disponible augmenta en la quantia percebuda.

– Qualsevol augment de la renda disponible repercutirà relativament en

el consum. En conseqüència, la despesa pública aplicada en
transferències afecta indirectament la renda nacional
d’equilibri: la variable que n’aplega les conseqüències és el
consum.

– És a dir, la despesa pública afecta directament la renda nacional

d’equilibri a través del multiplicador, i la despesa pública en
transferències incideix en la renda nacional de manera indirecta a
través de la variació que experimenta el consum condicionat per la
propensió marginal a consumir.

El multiplicador de pagament de transferències (kpt) = c / (1 – c)

Com c (propensió marginal a consumir) és inferior a la unitat, el

multiplicador de les transferències és més petit que el multiplicador de la
inversió (kpt < k). Exemple a la pàgina 424.

• Deute públic i deute fiscal

 – La política fiscal basada en la despesa pública té efectes directes
sobre l’economia.

– La política fiscal basada en mesures tributàries (impostos) té efectes

indirectes sobre l’economia: els efectes els perceben les famílies i les
empreses, que experimenten canvis en la renda disponible i en la
quantia dels beneficis.

– L’anàlisi econòmica considera els efectes de la variació d’impostos, a

partir de dues teories contraposades.

• Teoria tradicional del deute públic

– L’enfocament sosté que una baixada d’impostos afecta l’economia a

curt termini a través de la despesa en consum.

– Com que l’estalvi disminueix, a llarg termini es redueix l’estoc de

capital, pressionant a la baixa la producció i, en definitiva, el
creixement econòmic.

Disminueix I
A curt (disminueix Sk)
termini un Disminu
Si augment de eix
disminueixen C. Augmenta i PIB
Disminueix E (entrada Sk),
els T provoca dèficit
En conclusió, la reducció dels impostos provocaria:
comercial
– A curt termini un augment del consum.
– A llarg termini una reducció del PIB.
• La teoria de l’equivalència ricardiana

– Segons aquesta teoria, una baixa d’impostos no afecta el consum.

– Per tant, els efectes que té sobre l’economia són irrellevants.

– Els consumidors són previsors i si avui baixen els impostos i

augmenta el deute, en el futur aquest s’haurà de retornar i, en
conseqüència, decideixen augmentar l’estalvi.

• Deute nominal i deute real

– La percepció del deute no és la mateixa segons que es tingui en

compte la seva valoració a preus corrents o a preus constants.

– El deute nominal incorpora els canvis del nivell de preus (inflació),

mentre que el deute real els eludeix. Formalment:

Deute real (DER) = deute nominal (DEN) / nivell de preus (P)

– El deute nominal acostuma a sobrevalorar la quantia, mentre que les

que tenen en compte la segona sovint impliquen infravaloració.
 – En fases expansives es considera el deute nominal i en fases
recessives el deute real (apareix en menor quantia).

• El pressupost equilibrat

– Per finançar la despesa pública, el govern pot augmentar l’oferta

monetària (genera inflació), pot endeutar-se i, per acabar, disposar
de més ingressos fiscals apujant els impostos.

– El pressupost equilibrat implica que la despesa pública i els impostos

varien en la mateixa quantia. És a dir, si s’incrementa la despesa
pública també s’han d’incrementar els impostos en la mateixa
quantitat.

Gràficament (pàgina 431)

– L’aplicació d’una política fiscal que incrementa alhora despesa

pública i impostos en la mateixa quantia incrementa la despesa i
desplacen paral·lelament la corba de DA d’equilibri inicial, i la renda
nacional augmenta.

– Ara, amb la pujada d’impostos es canvia la propensió marginal a

tributar i per tant, el pendent de la nova corba de despesa agregada
esdevé més aplanat. Determina una renda d’equilibri inferior, però
superior a la renda d’equilibri inicial.

Un augment de despesa pública acompanyat d’un increment compensatori

d’impostos reporta, malgrat tot, un nivell superior de renda nacional.

Exemple a la pàgina 431.

El multiplicador del pressupost equilibrat és igual a 1 (multiplicador unitari).
∆Y = (1 – c) / ( 1 – c) x ∆DP

• 8.4 Les exportacions netes

– Les exportacions netes (XN) venen determinades per la diferència

entre exportacions i importacions.

– Si el país participa en el comerç internacional es produeixen

repercussions en la despesa agregada que modifiquen la renda
nacional.

– Les exportacions incentiven la producció i les importacions impliquen

disminucions de la renda.

– Saldo de la balança comercial: X (exportacions) – M

(importacions). Les importacions tendeixen a augmentar quan
incrementa la renda nacional.

• Sector exterior i renda d’equilibri

 – Les exportacions són variable exògena (depenen de la renda dels
estrangers).

– Les importacions són variable endògena (depenen de la renda dels

nacionals).

– L’augment d’exportacions repercuteix en la renda domèstica, i el seu

increment expandeix les importacions.

Gràficament (pàgina 433):

– Les exportacions desplacen cap a dalt o cap a baix la corba de

despesa agregada segons augmentin o disminueixin.

– Les importacions afecten la despesa agregada en sentit contrari a

través de canvis en la propensió marginal a importar (alteració
del pendent).

– L’augment d’exportacions desplaça la corba de despesa, amb un

volum major de renda. Però l’augment consegüent de la propensió a
importar resitua la despesa agregada, de manera que es redueix
comparativament la renda o producció nacional.

• La funció d’exportacions netes

– El signe positiu, negatiu o nul, indica l’excés, defecte o equivalència

entre el valor d’allò que s’exporta i d’allò que s’importa, o sigui,
superàvit, dèficit o equilibri.

Gràficament (pàgina 434):

– La trajectòria de la funció d’exportacions netes decreix a mesura que

augmenta la renda nacional.

– Les importacions (variable endògena) creixen amb la renda.

– Les exportacions (variable exògena) tenen un desplegament

horitzontal segons el volum exportat (depenen de la renda dels
estrangers).

– La diferència entre ambdues magnituds determina la línia

d’exportacions netes, XN ( = X – M).

– L’evolució decreixent de la funció d’exportacions netes

implica que els efectes de l’economia oberta presenten una corba
de despesa agregada més aplanada: fa disminuir les
conseqüències multiplicatives dels moviments autònoms induïts
sobre la renda nacional.

Conjunt de factors que influencien exportacions i importacions (i en

conseqüència, la línia d’exportacions netes):

1) Nivell de renda
 – Si la renda augmenta, augmenten les importacions.

– Si la renda pròpia augmenta en major quantia que la dels estrangers,

la funció d’exportacions netes disminueix, ja que les importacions
superen les exportacions. En cas contrari si la renda dels països
estrangers creix majorment que la del país: la funció millora i
augmenten les exportacions nacionals.

Gràficament (pàgina 435):

– La relació entre dèficit o superàvit comercials i renda nacional es

representen gràficament.

– A l’eix d’ordenades: la funció d’exportacions netes.

– A l’eix d’abscisses: la renda.

– El planteig és diferent si varia la renda dels estrangers: si aquesta

augmenta, augmentaran les seves importacions que, en definitiva,
implicaran més exportacions nacionals.

– El gràfic d’exportacions netes es desplaçarà cap a dalt i eixampla les

possibilitats de producció sense perill de dèficit comercial (segon
gràfic de la pàgina 435). Al contrari, una reducció de la renda
estrangera depara un nivell menor d’exportacions netes en tots els
nivells de renda nacional.

• Canvis en els gustos

– Si canvien les preferències també ho fan les propensions a gastar

dels nacionals i dels estrangers i, en conseqüència, els volums
d’importacions i exportacions respectius.

– Si es dóna un decantament a favor de productes de l’exterior,

s’eleven les importacions per a tots els nivells de renda i disminueix
la despesa nacional.

– A més, es modifica la propensió marginal a importar: en preferir

els béns de fora, per cada nova unitat de renda disponible una part
més gran s’aplica a adquirir-los.

Gràficament (pàgina 436):

– Un canvi dels gustos a favor dels productes estrangers desplaça cap

a baix la funció d’exportacions netes i la nova línia és més inclinada:
minora la despesa agregada.

– Si els gustos canvien a favor dels productes nacionals, els estrangers

en compraran més i augmentaran les exportacions. La funció
d’exportacions netes es desplaçarà de manera ascendent i la despesa
agregada incrementarà (més renda nacional).

• Els preus relatius

 – La competència influeix en el volum, composició i direcció del comerç
internacional.

– Els preus relatius determinen l’avantatge comparatiu.

– Si, per exemple, els preus dels béns estrangers s’abarateixen

relativament, és obvi que es revelaran més atractius per als
compradors nacionals: farà augmentar les importacions i, davant de
canvis en la renda, també la propensió marginal a importar. La funció
d’exportacions netes girarà cap a baix.

– A més a més, en abaratir- se els preus exteriors també disminueixen

les exportacions, ja que en els mercats internacionals els béns
domèstics esdevindran comparativament encarits: encara serà més
pronunciat el descens de la funció d’exportacions netes: augmenten
les importacions i disminueixen les exportacions alhora.

Una abaixada relativa dels preus exteriors multiplicarà la reducció de la

despesa nacional i, per tant, baixarà la renda.

• La inflació

– Els preus relatius estan condicionats pels processos inflacionistes:

repercuteix sobre importacions i exportacions.

– Quan la taxa d’inflació és més elevada que la de l’exterior, els preus

domèstics estaran encarits respecte dels estrangers: es desplaçarà
cap a baix la funció d’exportacions netes, ja que disminuiran les
exportacions.

• El tipus de canvi

– La despesa nacional rep les influències del tipus de canvi, ja que

mesura el preu amb què una moneda es canvia per una altra.

– Segons que la moneda nacional s’apreciï o es depreciï, s’alteraran les

facilitats per importar o exportar.

– Si hi ha una apreciació de la moneda nacional: la moneda nacional

esdevé forta i els béns domèstics seran menys demanats pels
estrangers. Disminueixen les exportacions i augmenten les
importacions.

– Si hi ha una depreciació, la moneda nacional s’afebleix i augmenten

les exportacions i es redueixen les importacions.

Si augmenta el tipus de canvi  es redueixen les exportacions netes (els

béns nacionals són més cars)

• El model Mundell – Fleming

 – El model és d’utilitat per analitzar la interdependència entre el mercat
de béns i el mercat de divises, de la mateixa manera que el model IS
– LM serveix per a aquest tipus d’anàlisi en el cas d’una economia
tancada.

– El model explica les causes de les fluctuacions de la renda d’equilibri

a través de desplaçaments de la corba de demanda agregada i
suposa la constància del nivell general de preus.

– El model permet la perfecta mobilitat de capitals: implica la

consideració d’una economia “influenciable” per la conjuntura
mundial.

• La corba IS (MF)

– Es fonamenta en els components de la renda o producció d’equilibri

(Y).

– La demanda de consum (C) depèn positivament de la renda

disponible (Y – T, on T són els impostos).

– La demanda d’inversió (I) depèn negativament de la taxa d’interès,

en aquest cas es tracta de la taxa d’interès mundial (iM).

– La despesa pública (DP).

– Les exportacions netes (XN) depenen negativament del tipus de

canvi (tc), o sigui, la quantitat de moneda estrangera per unitat de
moneda nacional.

Y = C (Y – T) + I (iM) + DP + XN (tc)

La interrelació dels gràfics (pàgina 438) mostra l’obtenció de la corba:

Primer gràfic:

– A l’eix d’ordenades el tc.

– A l’eix d’abscisses les XN.

– Si el tipus de canvi s’aprecia, els béns mundials s’abarateixen en

comparació amb els nacionals, i es redueixen les exportacions i
s’incrementen les importacions.

Segon gràfic:

– A l’eix d’ordenades la DA.

– A l’eix d’abscisses la renda.

 – Amb l’estructura del model de 45º, mostra que la reducció de les
exportacions netes desplaça cap a baix la línia de despesa agregada i
disminueix la renda d’equilibri.

Tercer gràfic:

– A l’eix d’ordenades el tc.

– A l’eix d’abscisses la renda.

– Aplega els efectes dels dos gràfics anteriors: l’augment del tipus de
canvi i, de l’altra, la disminució de la renda nacional.

– S’obtenen un conjunt de punts la unió dels quals dibuixa la corba IS

(MF), que reflecteix la relació entre el tipus de canvi i la renda
nacional.

La relació entre el tipus de canvi i la renda nacional és de sentit contrari:

com més alt és el tipus de canvi, més baix és el nivell de renda.

• La corba LM (MF)

– L’equilibri del sector monetari de l’economia ve donat per la igualtat

entre l’oferta monetària i la demanda de diner.

– L’oferta monetària es l’oferta de saldos monetaris reals: M/P

(quantitat de diner del sistema / nivell general de preus).

– La demanda de diner respon a la dependència en sentit positiu de la

relació amb la renda (Y) i negativament pel que fa a la taxa d’interès,
en aquest cas és la taxa mundial (iM).

M / P = f (iM, Y)

– La renda d’equilibri s’obté en el punt d’encreuament entre la corba

LM convencional i la línia horitzontal, representativa de la quantia de
la taxa d’interès mundial, iM. Gràfic de la pàgina 439.

– Aquest equilibri s’estableix independentment del tipus de canvi, ja

que no influeix ni en l’oferta monetària ni en la demanda de diner.

– Establerta la renda d’equilibri (Y*), la determinació de la corba LM

(MF), en no dependre del tipus de canvi, és una línia vertical.

• L’equilibri a l’economia oberta

– La consideració conjunta de les relacions IS (MF) i LM (MF)

configura l’equilibri de l’economia en el mercat de béns i en el mercat
de diner.
– El punt d’encreuament entre ambdues corbes determina la renda
d’equilibri i el tipus de canvi d’equilibri, d’acord amb una taxa
d’interès constant i igual al nivell de la taxa d’interès mundial. Gràfic
de la pàgina 440.

– El model Mundell – Fleming dóna respostes als canvis que

experimenta la renda nacional i al tipus de canvi segons les
variacions que experimenten les variables de referència: per una
banda, les relatives a la despesa agregada i als impostos, com a
instruments de la política fiscal, i d’altra banda, els canvis de la
quantitat de diner, del nivell de preus i de la taxa d’interès mundial,
com a instruments de política monetària.

– Els canvis impliquen desplaçaments de les corbes.

– Si varia la política fiscal, la corba IS (MF) es desplaçarà cap a dalt o

cap a baix, segons sigui de tipus expansiu o contractor. El resultat
serà l’augment o la disminució del tipus de canvi. Gràfic de la pàgina
440.

– Si varia la política monetària, la corba LM (MF) es desplaçarà:

s’abaixa el tipus de canvi en cas d’expansió i s’apuja quan s’apliquen
mesures restrictives. Gràfic de la pàgina 440.