VA DE MESTRES

Òscar Ribas Torres

 INTRODUCCIÓ:

Uns cinc o sis anys enrera, en “Dani”(un gran amic de la infància) em va demanar que
l’ ajudés amb unes promocions esportives de tennis de taula. Cansat d’ envoltar-me
única i exclusivament per un ambient nocturn a causa del meu treball, em vaig atrevir a
dir-li que sí. El tennis de taula també conegut com a Pin Pon, era una activitat que
ocupava part del meu temps en la meva infància i adolescència, per la qual cosa
malgrat les dificultats del meu horari, vaig accedir encantat a la seva petició. Quan
anàvem al col·legi, tant en Daniel com jo, menjàvem a les tres, l'hora de sortida dels
nostres respectius pares. I com sortíem a les dues, aprofitàvem aquests 50 minuts entre
que arribàvem i muntàvem la taula,per poder gaudir d'aquesta afició compartida. Per tal
cosa era una oportunitat de tornar a sentir-se un nen una altra vegada.
Era un repte el fet de tornar a entrar en un aula, aquesta vegada des de l'altre costat,
des del costat dels educadors. Vaig pensar que seria alguna cosa passatgera, una vivença
més, una experiència diferent. El que vaig descobrir dient-li que sí al meu gran amic , és
que hi havia una altra vida que no fos la de la barra del bar que tant temps m'ha tingut i
em té lligat, i "esclavitzat". Més enllà de veure un futur, va sorgir en mi una motivació
que ni els meus pares ni mestres ni professors, ni jo mateix, trobàrem en la meva
persona un dia abans que en “Dani” em cridés per demanar-me aquest petit favor. El
que no savia, és que el favor m'ho estava fent ell a mi.
Vam fer la promoció escolar amb l'objectiu d'omplir les classes que oferia la federació
de tennis de taula en diferents punts d'Eivissa. I ho aconseguirem. Ell era qui portava la
veu cantant a les aules. Jo em limitava a corregir els errors corregibles dels nens i a
observar i a recordar el que es viu en un col·legi. Va ser una bona experiència.
A l'any següent, en Daniel va començar a treballar als matins, i no podia tornar a
realitzar les promocions: -"Óscar, aquest any les podries fer tu". Ni boig vaig pensar.
Ficar-me al llit a les quatre del matí, aixecar-me a les set o a les vuit, -depenent dels
horaris concertats en cada col·legi- pel poc sou que guanyàvem? Però són molts els
favors que he rebut al llarg de la vida per la seva banda, així que no li vaig donar un no
per resposta. Per acabar de convèncer-me, va contactar amb n’ Ana, una amiga en
comú de tots dos , i que també és molt aficionada a aquest joc-esport.
Ana, psicòloga de professió, estava passant per una mala època de la seva vida, així que
era una altra bona motivació per tornar a passejar pels col·legis de tota l'illa amb la
meva pala de Pin Pon. Aquell any, anava a classe a les tardes per examinar-me de
l'accés a la universitat per a majors de 25 anys. Era la meva gran espina clavada: els
estudis, que mai se'm van donar malament fins que vaig conèixer el que era treballar i
tenir diners dins la butxaca. Aquestes dues etapes de la meva vida, al costat den Daniel
primer, i al costat de n’ Ana després, van marcar un abans i un després en la meva
persona. Es van despertar unes inquietuds que mai abans havia sentit. Les experiències
viscudes al costat d'aquestes dues bellíssimes persones, van iniciar un canvi en la meva
vida.
No recordo bé si va ser al costat de n’ Ana o al costat de’n Daniel,en el col·legi de
Blancadona, arribarem a una classe en la qual hi havia un alumne entranyable. Crec
recordar que es deia Ruben. Ruben, era un nen amb necessitats educatives especials. No
donava ni a una pilota. Era segurament el més dolent de la seva classe, del seu col·legi i
segurament de tots els centenars de nens que vaig veure jugar en dos anys. Però tenia
alguna cosa molt especial. Es divertia amb el que estava fent i estava més que integrat
amb els seus companys. Sempre somreia i era un noi molt volgut dins de la seva classe.
Encara record, com tota la classe corejava el seu nom cada vegada que Rubén , li tocava
jugar amb un company. Encara m'emociono i se'm posen els pèls de punta.
El primer que vaig pensar, és que a aquest nen, en el meu col·legi, l’ haguessin
martiritzat a força d'insults i maltractaments físics. Estic segur d'això, tot i que en el
meu col·legi hi havia pocs nens conflictius. El següent que vaig pensar és que hi havia
un treball molt bo per part dels professors que treballaven amb aquests nens. Un treball
molt bo i molt bonic. Aquesta és una de múltiples anècdotes que record, i la que més
m'emociona d'aquella experiència viscuda al llarg d'aquestes jornades matutines. I la
que més em va marcar. Ja tenia una motivació per estudiar. Ja sabia que volia para mi i
per al meu futur. Volia ser mestre.

QUIN TIPUS DE MESTRE VOLS SER ?

Dels coneguts i amics que tinc n’ hi ha que són mestres i professors. També n’ hi ha
molts que intueixo que treballen de mestres i professors. La diferència és òbvia. Aquests
últims, han optat per una|feina que des de fora, es veu com un ofici en el qual acabes a
les dues de la tarda, tens els caps de setmana lliure i un munt de vacances. Són feliços
una vegada acaben la seva jornada.
En canvi els primers, pel que parlo amb ells, pel que intueixo, són feliços ( o tracten
de ser-ho ) les 24 hores del dia.
Jo vull ser un mestre pertanyent al primer grup. En primer lloc, perquè la feina que un
fa, ocupa la majoria del temps de les nostres vides. En segon lloc, i no menys important,
perquè vore como evolucionen els infants, ha de ser una de les coses més belles i més
recomfortants que un pot viure.
Vull pareixer-me al senyor Plácido el meu mestre d’ Educació Física. I dic senyor, no
perquè ell ens obligàs a dir-li senyor, ni don ni res paregut. Fou un senyor mestre amb
totes les paraules. Una persona compromesa amb la nostra educació. Un SENYOR que
al temps de l’ esplai, organitzava lligues dins l’ escola, per fomentar l’ amor que sentia
per l’ esport, i pels seus alumnes. Un SENYOR que ens tractava a tots per igual.No
importava si tenies bones condicions per fer esport, la qual cosa de veritat li importava,
és que participessis, que te divertiguessis amb el que estaves fent, que estimassis tot el
que feiem i amb qui ho feiem. ens ensenyava a respectar al nostre rival, al nostre
company. Jo, no entenia gaires vegades els seus missatges. L'important per a nosaltres
era guanyar. No enteníem això de "l'important és participar". Van passar molts anys per
entendre el seu missatge. Moltes gràcies Plácido.
En Plácido es un dels meus models a seguir com a futur mestre: Vull ser un mestre
que estengui la mà als més necessitats, un bon company dels meus companys. Vull ser
capaç d’ innovar dins de l’ educació, o d’ aprofitar les ideies dels altres companys en
benefici dels meus futurs alumnes. No vull ser un mestre-heroi: ser capaç d’ ensenyar i
educar i al mateix temps, aprendre amb els infants. Vull ser un mestre que tengui una
bona relació amb els pares dels meus futurs alumnes; vull que aquests pares, trobin en
mi a una persona que els ajuda en l’ educació dels seus fills. M´agradaria veure els meus
futurs alumnes sortint de l’ escola, i explicant-lis als seus pares, que han disfrutat
aprenguent, que tenen curiositat per un tema o un altre.
 Em considero una persona empàtica, i vull reflexar-ho dins una escola. Vull conduïr el
meu futur alumnat pel camí de la igualtat. Vull exercir aquesta professió i una vegada
retirat, vull enrecordar-me’n del nom de tots els meus alumnes. Vull que tots els meus
futurs alumnes, es senteixin integrats dins del grup. Vull ser feliç i que la gent que hagi
al meu costat, també ho sigui.
“Voler l´impossible ens cal, i no que mori el desig” Marià Villangómez.

QUINS ASPECTES NO PODRÀS OBLIDAR PER SER UN BON MESTRE?

El primer aspecte que hen de tenir en compte, és la humanitat. A la meva feina de

camarer, si cometo una errada, com rompre un got, és fàcil de resoldre: l’ escombro,
agafo un altre got i llestos. Amb els nens, no hi ha marge d’ error. Amb els pares,
tampoc, hi hi que intentar entendre tot i cadasqun dels pares i dels alumnes. Mostrar-lis
la part més humana als pares, que posen a les nostres mans, el que més puguen arribar a
estimar: els seus fills. En el referent als infants, tenir molt en compte, que tota la
informació que rebin de 0 a 6 anys, els marcarà de per vida. Hi ha que tenir molt en
compte que ser mestre es una responsabilitat molt gran, i que de nosaltres en gran part,
dependrà el seu futur.
Hem de ser integradors. En la societat actual, degut a la supervivència del tercer món,
la inmigració està a l’ ordre del dia. Això no hi ha que assimilar-ho com un problema,
sinò que hi ha que conseguir que hagi una intercanvi cultural, del que tots m’ hos hi
poder beneficiar. Tan els alumnes i pares que venguin de fora, com els natius del lloc on
exercirem la nostra professió.
Un altre aspecte, per ser un bon mestre, és la voluntat d’ extreure el millor de cada nen
i de resaltar les seves virtuts personals. No hi ha dos nens iguals. Cadasqun ha viscut les
seves pròpies vivències, cadasqun te una genètica i un àmbit familiar diferents, i
cadasqun tendrà unes virtuts i uns defectes diferents.
Hi ha que aprendre de cada alumne per futurs problemes, futures situacions que ens
poden ajudar en futures actuacions personals dins de cada cas, dins de cada alumne.
Haurem de ser creatius, innovadors, i aprofitar també la creativitat d’ altres mestres
perquè se n’ aprofitin els nostres futurs alumnes.
El nostre deure serà escoltar a altres mestres, fins i tot a aquells que tenguin una
opinió totalment contraria a la nostra. Tota la informació que recollirem de l’ exterior,
ens ajudarà a actuar d’ una o una altra manera davant de les diferents situacions que se’
ns presenti.
Ser un bon company i crear bon ambient amb els altres professors. El futur de l’
educació, passa per treballar en grup. La unió fa la força.
Hem de ser capaços de mirar els ulls d’ un alumne i percebre si té algun problema
greu. Hem d’ assabentar-nos si aquest alumne té algú que es preocupi per la seva
alimentació, per la seva higiene, ... .
Hem de tractar el nostre alumnat per igual.
Hem de fer servir el sentit de l’ humor ( no només per ser mestre).
Haurem d’ aprofitar les noves tecnologies per motivar i per ensenyar als infants. De
res serveix tenir recursos tecnològics, i fer servir la metodologia tradicional.
Hem de ser reflexius, observadors, hem de ser capaços de que l’ alumnat participi
sense excepcions. Guiar-los perquè en un futur puguin tenir la capacitat de decidir per
ells mateixos. El nostre deure és també ser autocrítics per millorar les nostres facultats
docents i acceptar les crítiques dels altres per millorar el millorable.
Hem de transformar casos utòpics en casos reals. Creure possible l’ impossible.
Tenir bondat en tots els nostres actes. Serem el reflexe del futur de la societat.
Hem de sentir-nos responsable de cada un dels infants que arribaran a la nostra escola.
Hem de creure en un futur més just.

“Imagina que no hay países

o es difícil hacerlo,
Nada por lo que matar o morir,
Ni religiones tampoco,
Imagina a toda la gente
Viviendo la vida en paz
puedes decir que soy un soñador,
Pero no soy el único,
Espero que algún día te nos unas,
Y el mundo vivirá como uno solo.”

John Lennon

QUINS REPTES ET PLANTETGES DE TOTS ELS QUE L’ EDUCACIÓ DEL S.

XXI HA D’ ACONSEGUIR?

L’ educació es troba en un moment de crisi. No hi ha que relacionar crisi com a la

mort de l’ educació. Hi ha que relacionar-la amb la paraula canvi. I un canvi que és
necessari, un canvi que es reflexa en el panorama econòmic, social i cultural.
Uns dels canvis que ens trobem a la societat actual, és la inmigració. I un dels grans
reptes de l’ educació, és que aquestes persones es trobin integrades dins la nostra
societat. Els inmigrants formen part d’ aquesta societat pesi a qui pesi. A Espanya,
també va haber molta gent que va haver d’ emigrar per buscar-se la vida. Correspon a l’
educació a més de la integració d’ aquesta gent, educar als alumnes de pares espanyols,
i fer-lis vore que han de tenir les mateixes oportunitats que ells. Això és imprescindible
dins d’ una societat multicultural com la nostra.
Les escoles tenen un paper fonamental perquè hauria de ser aquell temps i aquell espai
on poder viure la igualtat i l’ equitat de manera natural.
Les escoles són també, on neix el pensament humà. Hi ha que aprofitar-ho per fer una
societat més justa, més decent. Ha de ser el lloc on la gent aprengui quin és el camí
recorregut per la humanitat, i quin es el camí que queda per recòrrer.
Hem d’ aconseguir eliminar totes les barreres i totes les desigualtats de la humanitat.
O al menys, fer entendre als nostres alumnes, que el futur està en les seves mans, fer-lis
vore quina és la realitat d’ aquest món i quina hauria d ser.
Hem d’ ensenyar a lluitar contra les injustícies d’ aquest món com la gana, les
desigualtats, el racisme, ...
 Al menys hem d’ intentar-ho. Nosaltres, els futurs mestres, tendrem una gran eina per
intentar-ho.
Ànim a tots, ànim a totes.