BENACH I MONTILLA

També es podria haver titulat Peret i Mandinga, però m'ha semblat injust i arbitrari comparar
els màxims responsables de la misèria política i nacional de Catalunya, amb dos pillets
faceciosos. Vull dir que aquests últims podrien al·legar, amb tota la raó, ser víctimes d'un
greuge comparatiu. Si, si, no és ficció ni mentida, les dues magistratures més altes de
Catalunya les ostenten dos personatges que es diferencien intel·lectualment de Peret i
Mandinga en la lectura de " El Mundo Deportivo", per part de Benach. De Montilla només
sabem que llegeix les "xuletes" que l'ajuden a emetre fluids bucals.

Benach i Montilla són l'exemple paradigmàtic de la Catalunya oficial. Una inútil i mastodòntica
estructura mediocre/vulgar que dificulta la vida política, social i econòmica del Poble Català. I
molt cara. Tanmateix encara no hem tocat fons, és a dir que seguint el principi de Peter que
diu: "quan les coses van malament tenen tendència a empitjorar", la degradació, i, fins i tot la
degeneració política, encara poden augmentar considerablement. Però com pot ser que dos
incultes sense sentiment patri ni sentit social de cap mena hagin arribat tan amunt? És molt
difícil educar als joves catalans en la cultura de l'esforç i la preparació quan contemplen al
president del Parlament i al de la Generalitat. Com és possible que hàgim davallat tant? Què
ens ha passat als catalans? Encara troben estrany que molts compatriotes estiguin
"perplexos"? Catatònics acabaran si no hi posem remei!

Una de les causes més importants, al meu entendre, d'aquesta ensulsiada política i econòmica
- cal recordar que l'any 1980 érem la primera comunitat autònoma en renda per càpita, i ara
som l'onzena per darrere de Ceuta i Melilla - és la traïció de l'Assemblea de Catalunya i del
Consell de Forces Polítiques de Catalunya l'any 1976. Llavors era el moment de bastir la casa
democràtica catalana amb uns bon fonaments i no es va fer així. Ans al contrari. Enlloc d'exigir
la ruptura democràtica amb el franquisme, tal i com enunciaven els principis bàsics i
"irrenunciables" d'ambdues organitzacions, van obeir i acatar, que no pactar, amb un dels
franquistes més conspicus i el més garneu: Adolfo Suárez.

Ha arribat l'hora de jubilar i/o foragitar democràticament aquesta casta política hereva - o
encara titular -, responsable i culpable de la grandiosa estafa política d'aquests últims 35 anys.
Que inicià el seu periple funest i nefast amb una traïció, i ha arribat a tal punt de migradesa
política i moral que es permet el luxe de "lluir" al capdavant del Parlament i de la Generalitat a
dos homes que en la vida privada no tenien, ni tindrien, ofici ni benefici.

Catalans! Per dignitat, perquè és la última de les set vides que li queda al gat parafrasejant a
Agustí Calvet "Gaziel", per la memòria de la reina Elisenda de Montcada i per totes les mares
que van perdre els fills a la guerra del 36, o a la subsegüent repressió espanyola, recolzeu
l'independentisme. Confieu en Solidaritat Catalana per la Independència.

Antoni Gomis

28 d'octubre del 2010