QUÈ ÉS LA MATRIU EXTRA CEL LULAR?

ANNA BLANCH, SERGI BUIL, NÚRIA PRADA, SÒNIA RODRÍGUEZ I CAROLINA VILELLA
Estructura i funció de l’organisme humà
Grup 8
GRAU PSICOLOGIA
Curs 2010-2011

1
INDEX

Introducció 2

1. Proteines de la matriu extracel·lular 5

2. La col·llàgena 6

3. Funcions de reconeixement de la matriu 10

4. Anclatge cel·lular a la matriu 12

Glossari 22

Bibliografia 23

Webgrafia 23

2
1. INTRODUCCIÓ

Les cèl·lules dels microorganismes pluricel·lulars s’integren per

formar relacions estructurals i funcionals conegudes com a teixits.
Cadascun dels teixits posseeix característiques especifiques, però
tenen en comú que tots ells estan compostos de cèl·lules i de matriu
extracel·lular.

La matriu extracel·lular, també anomenada la MEC, representa una

part molt important del medi on viuen les cèl·lules de la majoria dels
organismes pluricel·lulars.

La MEC es troba en els teixits juntament amb les cèl·lules. Són les
mateixes cèl·lules que la segreguen al seu voltant. Tot depenent del
tipus de teixit on es trobi aquesta matriu, s’organitzarà d’una manera
o bé d’una altra.

En alguns teixits com poden ser l’os o el tendó, la matriu

extracel·lular és abundant i de suma importància mecànica, en canvi,
en altres teixits com el múscul o la epidermis, la matriu és escassa,
de manera que el citoesquelet de les pròpies cèl·lules ja assumeix la
funció mecànica. Com hem vist amb aquests exemples, la matriu no
té la mateixa forma en tots els teixits sinó que depenent de les
necessitats de cadascun la seva forma és d’una manera o bé d’una
altra. Tot i que aquesta matriu pot tenir diferents formes i
organitzacions, acostuma a estar composta de macromolècules
similars.

Les següents imatges de teixits ens ajudaran a veure algunes de les

formes de la matriu extracel·lular:

3
La zona on veiem l’asterisc és on es troba la matriu extracel·lular.

A: Cartílag

B: Matriu òssia compacta

C: Teixit connectiu dens regular (tendó)

D: Teixit connectiu gelatinós del cordó umbilical

E: Parets cel·lulars del sistema vascular de la tija d’una planta

F: Cèl·lules epitelials

G: Teixit nerviós

Funcions

Les funcions de la matriu extracel·lular són molt importants ja que no

és solsament un ‘pegament’ que manté a les cèl·lules juntes sinó que
la seva funció es clau per determinar la forma i l’activitat de les
cèl·lules. En aquest apartat mencionarem les funcions que pot tenir la
MEC d’una manera general i més endavant ja s’incidirà de manera
més concreta en les més importants.

Aquestes són les funcions que pot tenir la MEC:

• Sosté mecànic per a l’andatge cel·lular. Sense adherència,

gairebé tots els tipus cel·lulars moren.
• Determinació de la orientació de la cèl·lula (polaritat).
• Control del creixement cel·lular. El creixement i la diferenciació
estan regulats per l’adherència i forma cel·lular.
• Conservació de la diferenciació cel·lular. El tipus de proteïnes
de la MEC també influeix en el grau de diferenciació.
• Andamiatge per a la renovació hística. Tots els teixits són
estructures en contínua renovació dinàmica i el manteniment

4
 de la seva estructura normal requereix andamiatge de
membrana basal.
• Emmagatzematge i presentació de molècules reguladores.

Formes

Podem trobar dos formes bàsiques de matriu extracel·lular:

La membrana basal: És una fina capa de matriu extracel·lular que

separa el teixit epitelial i molts tipus de cèl·lules, com les fibres
musculars i les cèl·lules adiposes del teixit connectiu.

La matriu intersticial: Es troba present als espais intercel·lulars.

En aquesta imatge podem observar una representació esquemàtica dels

components principals de la MEC.

Estructura

La matriu extracel·lular està composta de diversos elements,

principalment tres classes de molècules:

- Proteïnes estructurals.
- Proteïnes especialitzades.
5
 - Molècules més complexes.
En les descripcions clàssiques, als components no visibles amb el
microscopi òptic ( tot el que no siguin fibres) se’ls engloba en el
terme de substància fonamental.

En aquesta imatge podem observar els diferents tipus de molècules dels que hem
parlat. Com podem veure, els proteoglicans són uns complexes força grossos de
proteïna i polisacàrids que ocupen bona part del volum de l’espai extracel·lular.

2. PROTEÏNES DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

Proteïnes MEC

La matriu extracel·lular es una entitat estructuralment complexa que

envolta i suporta les cèl·lules que es troben en els teixits dels
mamífers, també anomenada teixit connectiu. Com hem comentat
abans, està formada principalment de 3 classes de molècules, que
són sintetitzades per les cèl·lules:

- Proteïnes estructurals: col·lagen i elastina

- Proteïnes especialitzades: Fibrilina,Fibronectina i

laminina.

6
 - Proteoglicans: Aquests estan compostos d’una proteïna a
la qual s’uneixen cadenes llargues d’unitats de disacàrids
repetitius anomenats glicosaminoglicans (GAGs) formant
així compostos complexos d’alt pes molecular que
conformen la MEC.

La col·làgena: La col·làgena és la proteïna mes abundant del regne

animal al igual que la proteïna mes important de la MEC. Abundant en
la pell i els ossos formen estructures que resisteixen forces de tracció,
organitzades com cistells de mimbre.

L’elastina: L’elastina és una proteïna amb funcions estructurals que

a diferencia de la col·làgena que proporciona resistència, confereix
elasticitat als teixits, es un monòmer amb gran capacitat d’expansió.
Alguns teixits arriben a aguantar milers de cicles de extensió-
relaxació

La fibrilina: És una glucoproteïna essencial en la formació de fibres

elàstiques en el teixit connectiu. La fibrilina-1 es el major component
de les microfibriles que formen una baina envoltant la elastina
amorfa. Les microfibriles es componen de punta a punta de polímers
de fibrilina.

La Fibronectina: És una altra glicoproteïna adhesiva present en

forma soluble en el plasma i insoluble en la MEC en la majoria de
teixits. És capaç d’unir-se a la col·làgena en fases de remodelació de
teixits durant la cicatrització de la lesió i activació de la fibrinòlisis. Fa
possible la migració de cèl·lules.

La Laminina: Glicoproteïna que forma part de la lamina basal,

aquesta s’encarrega d’anclar les cèl·lules epitelials a la lamina densa,
esta disposada en forma de creu. També es present en nervis
perifèrics i en el múscul estriat. Provablement influeix en la filtració
de molècules a traves de les lamines basals.

7
Els proteoglicans: Són cadenes de polisacàrids molts rígides i
hidrofíliques, unides a la membrana cel·lular en contacte amb la MEC,
modulen senyals en processos de comunicació cel·lular, mantenen
hidratada la MEC, filtren selectivament en la regulació del tràfic
molecular i cel·lular.

2. LA COL·LÀGENA

La col·làgena és la proteïna més abundant en els animals pluricel·lulars i

suposa a “grosso modo” un terç de totes les proteïnes del cos, ja que és el
component més abundant de la pell i dels ossos. Cobreix un 25% de la
massa total de proteïnes en els mamífers.

Les seves principals propietats son proporcionar estructura, resistència i

consistència a la matriu extracel·lular.

Està format per moltes molècules d’aminoàcids.

Les fibres de col·làgena formen estructures que resisteixen a

les forces de tracció. El seu diàmetre en diferents teixits es
molt variable, al igual que la seva organització. Per exemple
en la pell, està organitzat com cestos de mimbre; en els
tendons està disposat de manera alienada; en el teixit ossi i
en la còrnea es disposa en làmines primes i superposades de
manera paral·lela entre si.

Estructura

La col·làgena està formada per tres cadenes, que formen una

triple hèlix. Cada cadena té entre uns 1000 i 1400
aminoàcids, dels quals els més destacats son la glicina, la
prolina i la hidroxiprolina (els dos últims, poc freqüents en
altres proteïnes). La presència d’aquests aminoàcids permet
que les tres cadenes s’enrotllin una al voltant de l’altra
formant una fibra molt resistent. A més, entre les cadenes
s’estableixen ponts d’hidrogen, que donen a la col·làgena
una gran estabilitat.

8
Classificació

La col·làgena no es considera una proteïna única, sinó una família de

molècules relacionades, però genèticament diferents. Hi ha variïs
tipus de col·làgena.

Col·làgena tipus I: Es troba de forma abundant en la dermis (capa

de la pell, situada sota l’epidermis), en els ossos, en els tendons i a la
còrnea. Es presenta en petites fibres estriades de 20 a 100 nm de
diàmetre, agrupant-se entre si per formar fibres de col·làgena més
grans. Les seves subunitats majors, estan constituïdes per cadenes
d’alfa de dos tipus, que difereixen lleugerament en la seva
composició d’aminoàcids i en la seva seqüència. A un dels quals, es
designa com cadena d’alfa 1 i a l’altra, cadena d’alfa 2. Aquest tipus
de col·làgena es sintetitzada per fibroblastes (cèl·lula, situada en els
teixits, que sintetitza fibres i manté la matriu extracel·lular del teixit
dels animals), condoblasteis (cèl·lula situada en el teixit cartaginós,
que secreta substància intercel·lular i fibres col·làgenes) i
osteoblasteis (cèl·lula dels ossos, que sintetitza la matriu óssa i que
està involucrada en el creixement i desenvolupament dels óssos).

La seva funció principal és la de resistència al estirament.

Col·làgena tipus II: Es troba sobre tot, en el cartílag, però també en

la còrnea embrionària i en la notocorda (una varilla cartilaginosa
rígida la qual es substituïda com eix de suport de la columna

9
vertebral. A ella s’uneixen el crani, les costelles o la pelvis per formar
l’esquelet axial), en el nucli pulpós (part central de l’anell fibrós de la
vèrtebra que li confereix viscoelasticitat i resistència) i el y en el
“humor vitri” de l’ull (líquid gelatinós i transparent situat entre la
superfície interna de la retina i la cara posterior del cristal·lí). En el
cartílag forma fibres fines de 10 a 20 nanòmetres. Estan constituïdes
per tres cadenes alfa2 d’un únic tipus. Es sintetitzada pel
condroblastei.

La seva funció principal és la resistència a la pressió intermitent.

Col·làgena tipus III: Abunda en el teixit conjuntiu laxe, en les parets

dels vasos sanguinis, a la dermis de la pell. Està constituït per una
classe única de cadena alfa3.

Es sintetitzada per les cèl·lules del múscul llis, fibroblasts i glia

(cèl·lula del sistema nerviós, amb la funció de suport de les neurones
i intervé en el processament cerebral de la informació). La seva funció
es la de sostenir òrgans expandibles.

Col·làgena tipus IV: És el col·lagen que forma la làmina basal (fina

capa de la matriu extracel·lular que separa el teixit epitelial i molts
tipus de cèl·lules) que subjeu als epitelis (teixits formats per la unió
de cèl·lules entre si, formant varies capes). És un col·lagen que no es
polimeritza en fibril·les, sinó que forma un “fieltro” de molècules
orientades a l'atzar, associades a proteoglicans (tipus de glicoproteïna
que a la matriu extracel·lular la mantenen hidratada, entre altres
funcions) i amb les proteïnes estructurals laminina i fibronectina (dos
tipus de glicoproteïnes).

Es sintetitzat per les cèl·lules epitelials i endotelials ( les quals

protegeixen, sostenen, son permeables i permeten la nutrició i
l’intercanvi de residus en tots els teixits on es troben). La seva funció
principal és la de sustentació i filtració.

Col·làgena tipus V: Està present a la majoria del teixit intersticial.

S’associa amb la col·làgena del tipus I.

10
Col·làgena tipus VI: Present en la majoria del teixit intersticial.
Serveis d’anclatge de les cèl·lules del seu entorn. S’associa amb les
del tipus I.

Col·làgena tipus VII: Es troba a la làmina basal

Col·làgena tipus VIII: Present en algunes cèl·lules endotelials

(cèl·lules epitelials planes d’una sola capa que recobreixen superfícies
com l’interior dels vasos sanguinis)

Col·làgena tipus IX: Es troba en el cartílag articular madur.

Interactua amb el tipus II. Es troba en el cartílag articular maduro
(capa prima de teixit elàstic i resistent que recobreix els extrems ossis i impedeix la fricció
directa per evitar desgast).

Col·làgena tipus X: Present en cartílag hipertròfic y mineralitzat.

Col·làgena tipus XI: Es troba en cartílags. Interactua amb els tipus II

y IX.

Col·làgena tipus XII: Present en teixits sotmesos a altes tensions,

com els tendons i lligaments. Interactua amb els tipus I y III.

La col·làgena, entre els 20 i 30 anys, la seva producció comença a

decaure progressivament. Als 60 anys, la seva producció total ha
disminuït més d’un 35%.

3. FUNCIONS DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR (MEC)

Per a la comunitat mèdica el teixit que envolta a

les cèl·lules no va tenir cap tipus d’importància

11
durant molts anys. Serà que és realment un material per a reomplir?
És possible que no tingui cap funció?

Avui en dia es coneix que la MEC adopta un paper important i distintiu

com a component cohesiu i com a a medi logístic d’integració de les
diferents unitats cel·lulars.

Podem dir a “grosso modo” que s’encarrega de Teixits constituïts

per cèl·lules i
degradar els desfets tòxics que no necessita el proteïnes fibroses

nostre organisme per així, purificar-nos.

Però de fet, les funcions de la MEC són una extensió de les

característiques físico-químiques dels seus components. Les més
importants són:

• Reomplir la zona intersticial i els espais entre cèl·lules.

• Conferir resistència mecànica (a la compressió, estirament,
etc.) als teixits i proveir fixació per a l’anclatge cel·lular.
Les proteïnes fibril·lars determinen les propietats de tensió dels
teixits de sosteniment. Es a dir, existeixen 4 proteïnes principals
que formen fibril·les a la MEC (col·lagen, fibrilina,
elastina i fibronectina). El paper d’aquestes
proteïnes es el d’oferir diferents propietats
elàstiques als teixits de sosteniment i afavorir
l’anclatge

• Constituir el medi homeostàtic, nutritiu y metabòlic per

a les cèl·lules. Els col·làgens són una gran família de proteïnes
estretament relacionats que poden agregar-se i Sinapsis entre
neurones
generar filaments, fibril·les o xarxes que
interactuen amb altres proteïnes i donen suport a la MEC.

• Constituir el medi tàctic per al trànsit cel·lular,

principalment en la organogènesis1.

1
Organogènesis: és el conjunt de canvis que permeten que les capes embrionàries es transformin en els
diferents òrgans que formen l’organisme

12
• Ser el medi pel qual es transporten diferents senyals
entre les cèl·lules (comunicació cel·lular). Un exemple,
seria la sinapsis. La unió intercel·lular especialitzada entre
neurones. S’inicia amb una descàrrega química que origina una
corrent elèctrica en la membrana de la cèl·lula presinàptica
(emissora); una vegada que aquest impuls nerviós arriba a
l’extrem de l’axó la pròpia neurona segrega un tipus de
proteïnes “neurotransmissors” que es dipositen a l’espai
sinàptic (espai entremig entre la neurona transmissora i la
neurona postsinàptica o receptora). Això es produeix gràcies a
que les cèl·lules tenen receptors per determinats epítops de
proteïnes de la MEC.
• Ser una reserva de diferents hormones.
Per tant, queda clar que la MEC realment si té unes funcions i que
es més que un material per a reomplir, a continuació, exposem un
exemple aclaridor sobre com actua de medi comunicatiu amb la
cèl·lula.
“Si ens acostéssim amb un
microscopi electrònic veuríem que a
simple vista la seva estructura és
semblant a una matriu, en realitat és

Teixits constituïts per

una llarga cadena de glúcids que
cèl·lules i proteïnes fibroses
envolta tot l’espai
tridimensional. També podem observar com
entrellaçant-se entre si hi ha una xarxa de
fibres estructurals (el col·lagen i la elastina). A
més a més, podem observar una rica xarxa
microcirculatoria encarregada de l’intercanvi
de nutrients i el transport de bio marcadors, és
la via de components immunològics.
Repartides per la matriu es troben les cèl·lules
Elastina i col·lagen
cepades i els fibroblasts amb un gran nucli
compost de nucleòtids. També veuríem els macròfags fixes,

13
 elements clau per als processos de defensa local. . De forma
irregular amb nombroses prolongacions i vacúols ens creuem amb
els conglomerats de cèl·lules adiposes que formen esferes brillants
de formes variables. Observem també una infinita xarxa de fibres
nervioses que inicien o acaben a la matriu. Aquestes fibres
estructurals fan contacte amb la membrana cel·lular, es fa evident
una interconnexió de la MEC amb la matriu intercel·lular del
citoesquelet que arribant fins al nucli de la cèl·lula permeten que
la bio informació faci contacte amb la matriu internuclear i impacti
sobre l’ADN. “

4. ANCLATGE CEL·LULAR A LA MATRIU

L’adhesió cel·lular és el mecanisme

que permet que les cèl·lules dels
organismes pluricel·lulars estiguin
cohesionades, es comuniquin i
interactuïn entre elles i amb la
matriu extracel·lular. És crucial per a
l’organització de les cèl·lules
individuals en teixits tridimensionals
Pell
per tal que l’estructura i la
funcionalitat dels organismes es mantinguin estables.
En els animals, una gran varietat de mecanismes d’adhesió són els
responsables de
l’engalzament de les cèl·lules
entre elles i, a través de les
seves connexions,
determinen l’arquitectura
general del teixit. És un
sistema dinàmic
indispensable per al
desenvolupament embrionari

14
Metàstasi
normal dels organismes, la morfogènesi i la reparació dels teixits, la
migració cel·lular, i també per a processos patològics d’invasió
tumoral, metàstasi, trombosi i inflamació en general.
Diferents classes de molècules de la membrana cel·lular anomenades
molècules d’adhesió cel·lular (CAM) fan de mediadores en les
interaccions de les cèl·lules amb les veïnes i amb la matriu
extracel·lular que les envolta. Les CAM no actuen només com una
«pega inerta» que provoca l’adhesió cel·lular sinó que intervenen de
manera dinàmica en els processos biològics.
Les molècules d’adhesió funcionen establint interaccions
transmembranoses de tipus lligand/receptor, que determinen el
reconeixement i la cohesió entre les cèl·lules, la reorganització del
citoesquelet i l’activació de vies de senyalització que regulen
processos cel·lulars com ara la proliferació, la diferenciació i
l’apoptosi. Aquestes interaccions no són sempre en el sentit favorable
a l’adhesió, sinó que hi ha evidències que indiquen que algunes CAM i
components de la matriu extracel·lular actuen en sentit contrari: és a
dir que tenen un efecte antiadhesiu sobre les cèl·lules. L’equilibri
entre les unes i les altres defineix l’actuació de les CAM en processos

com per exemple la diferenciació cel·lular i l’emigració.

15

Rodament iProcés de transvassament

transvassament de leucòcits
Les molècules transmembranoses tenen una regió citoplasmàtica, de
regulació, seguida d’una regió intramembranosa, d’inserció, i una
regió extracel·lular, d’interacció. Cada regió té diferents dominis que
permet que una mateixa molècula estableixi interaccions molt
variades.

Receptor, contrareceptor i lligant

S’anomena receptor qualsevol
molècula de la superfície o de
l’interior de la cèl·lula que s’uneix o
respon a alguna molècula més
mòbil, el lligand, per la qual té una
especificitat alta. La unió d’un
senyal químic extracel·lular a un
receptor és estereoespecífica i no
Unió lligand/receptor. Via de
covalent. Respecte al lligand, pot transducció de senyals

presentar més o menys afinitat, ocupació i eficàcia quan a la resposta

en la cèl·lula.
Generalment el lligand és una molècula soluble, com ara una
hormona o un neurotransmissor, que s’uneix a un receptor. Quan
s’utilitza el sentit de receptor d’una manera més àmplia, decidir què
és el lligand i què és el receptor és sovint una petita arbitrarietat. En
aquests casos és probablement una bona regla considerar el lligand
la més petita de les dues molècules. Els receptors presenten llocs
d’unió al lligand.Moltes proteïnes que compleixen funcions importants
en les cèl·lules contenen llocs d’unió dependents els uns dels altres,
de manera que interaccionen entre ells.
En les adhesions cèl·lula-cèl·lula i cèl·lula-matriu, la molècula o part
de la molècula que s’uneix al receptor i que per tant actua com a
lligand és un component integral de la membrana plasmàtica de la
cèl·lula veïna o de la matriu extracel·lular. En aquest cas es parla de
contrareceptor com un tipus particular de lligand.

16
AFINITAT I ESPECIFICITAT
L’afinitat és l’expressió de la força de la interacció entre receptor i
lligand. L’afinitat està caracteritza per l’equilibri associació-dissociació
d’aquestes molècules. La constant de dissociació, KD, del complex
receptor-lligand indica el grau d’afinitat entre les molècules. A
diferència dels receptors per a senyals químics solubles, que
s’uneixen als seus lligands específics amb afinitat alta, els receptors
que s’uneixen a molècules de la superfície cel·lular o a components
de la matriu extracel·lular ho fan generalment amb afinitat baixa.
Com a conseqüència d’això, aquests receptors aconsegueixen
incrementar enormement la força de l’adhesió mitjançant la unió
simultània d’un gran nombre de receptors a lligands situats en una
altra cèl·lula o a la matriu extracel·lular. Aquesta situació té el sentit
que la unió simultània però dèbil a un gran nombre de lligands
permet que la cèl·lula explori el seu entorn sense desenganxar-se’n.
L’afinitat de les CAM pot variar segons el tipus cel·lular en què
s’expressen.
L’especificitat és la propietat per la qual un receptor reconeix un
determinat lligand sense interferències de cap altre. Els receptors
d’adhesió no tenen una especificitat individual intrínseca, de manera
que una mateixa molècula de receptor pot reconèixer lligands
diferents segons s’expressi en un tipus cel·lular o en un altre.
L’especificitat de l’adhesió no ve determinada per un gran nombre de
receptors que s’uneixen exclusivament als seus lligands. Es pot
generar un alt grau d’especificitat en l’adhesió intercel·lular o cèl·lula-
matriu utilitzant només un nombre limitat de molècules d’adhesió no
especialment selectives. L’activació d’uns quants receptors de la
membrana plasmàtica és suficient per determinar el reconeixement i
l’adhesió a molts llocs diferents de la superfície de la cèl·lula diana i
desencadenar-ne la resposta. L’especificitat de l’adhesió recau en la
regulació de l’expressió i de l’activació dels receptors.

REGULACIÓ DE L’ACTIVITAT ADHESIVA

17
La condició dinàmica dels mecanismes d’adhesió cel·lular fa evident
que en l’activació/desactivació d’aquests mecanismes intervenen
aspectes diferents de les molècules, que permeten modular l’adhesió
cel·lular. Les condicions que tenen les molècules d’adhesió pel que fa
a l’avidesa, la localització, la conformació, la relació amb molècules
accessòries i els canvis en l’expressió gènica en un punt i moment
concrets en determinen l’activitat.
Es considera que l’avidesa és l’afinitat funcional entre molècules.
Com ja s’ha dit més amunt, les molècules d’adhesió tenen una afinitat
molt baixa amb els seus contrareceptors. Aquest fet està compensat
per l’increment de l’avidesa, és a dir, la capacitat de multimerització
o reclutament que tenen les CAM quan són activades. S’estableixen
interaccions entre molècules adjacents de la mateixa membrana
(unions cis). D’aquesta manera es pot ampliar l’àrea de

reconeixement entre les cèl·lules.

La superfície cel·lular té una clara asimetria física i molecular que
determina el comportament social de la cèl·lula. Les molècules
d’adhesió tenen una expressió localitzada a la cèl·lula. Mitjançant
tècniques d’immunomarcatge es pot observa que hi ha una dinàmica
de canvis constants, en el temps i l’espai, de l’activació i la
funcionalitat de les molècules d’adhesió d’una mateixa cèl·lula. La
distribució variada provoca que, en ser activades, les CAM
desencadenin un seguit de vies de senyalització i transmetin
Avidesa. Afinitat funcional entre molècules d'adhesió
informació espacial per a la morfogènesi de teixits i òrgans.

MOLÈCULES D'ADHESIÓ. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

18
Les molècules d’adhesió cel·lular (CAM), també conegudes com a
receptors d’adhesió, són glicoproteïnes transmembranoses que
gràcies a interaccions amb molècules d’altres cèl·lules o de la matriu,
fan de mediadores en l’adhesió cèl·lula-cèl·lula o cèl·lula-matriu. Les
CAM també interactuen amb proteïnes citoplasmàtiques, proteïnes
adaptadores que generalment estan connectades amb els elements
del citosquelet (microfilaments d’actina, filaments intermedis).
La interacció amb proteïnes citoplasmàtiques fa que els fenòmens
d’adhesió també modifiquin l’organització del citosquelet, la mobilitat
i la polaritat de les cèl·lules i que també puguin actuar com a
transductors de senyals i, així, intervinguin en processos de
diferenciació, supervivència i apoptosi cel·lular. D’aquesta manera els
receptors d’adhesió són un nexe de doble via entre la cèl·lula i el
medi extern.
Els coneixements d’algunes funcions de les molècules d’adhesió s’han
obtingut gràcies a estudis realitzats amb ratolins genoanul·lats
(knock out), o per mitjà del bloqueig de les molècules d’adhesió amb
anticossos monoclonals, i de les investigacions que s’han dut a terme
sobre malalties en els humans, motivades per mutacions que
provoquen l’absència o la disfunció d’aquestes molècules.
La majoria de les molècules d’adhesió són proteïnes
transmembranoses d’un sol pas de tipus I que tenen:
• una regió llarga extracel·lular, aminoterminal, que és la que
interactua amb altres proteïnes de
membrana o de la matriu
extracel·lular per fer de mediadora de
l’adhesió.
• un domini transmembranós, inserit a
la bicapa lipídica, amb aminoàcids
Proteïna transmembrana
hidròfobs;
• una regió curta intracel·lular o citoplasmàtica, carboxiterminal
que generalment està connectada amb proteïnes lligades al
citosquelet.

19
Recentment s’han anat reconeixen noves molècules d’adhesió,
algunes de les quals no s’ajusten a aquestes característiques
generals, ja que, per exemple, tenen una regió llarga citoplasmàtica
o diversos dominis transmembranosos (per exemple: ocludines,
claudines, algunes immunoglobulines d’adhesió i alguna subfamília de
les cadherines).
Les CAM poden unir-se i interactuar amb molècules lligand iguals que
elles, de les mateixes característiques
o amb molècules diferents. En aquest
sentit, es diu que les CAM estableixen:
· unions homòfiles, quan interactuen
Unió homòfila
amb molècules iguals presents en un
altra cèl·lula. Les cadherines, per exemple, estableixen aquest tipus
d’unions.
· unions heteròfiles, quan interactuen
molècules diferents; per exemple, les
integrines quan interactuen amb
molècules de la matriu extracel·lular.
Les molècules d’adhesió cel·lular es
Unió heteròfila
poden agrupar en diverses
superfamílies de proteïnes. Les cadherines i la superfamília de les
immunoglobulines d’adhesió són els principals grups de receptors
d’adhesió cèl·lula-cèl·lula, mentre que les integrines predominen en
l’adhesió cèl·lula-matriu.
Superfamília de les cadherines

20
Les cadherines són una superfamília de glicoproteïnes
transmembranosa
dependents de Ca2+
que fan de
mediadores de les
adhesions cèl·lula-
cèl·lula per mitjà d’
unions homòfiles,
és a dir,
interactuen amb
cadherines
semblants de les
cèl·lules veïnes.
Només són
adhesives en
presència de Ca2+.
Sense Ca2+ les
cadherines varien
de conformació,
cosa que provoca
que no siguin
adhesives i
esdevinguin més susceptibles a la degradació proteolítica.
Intervenen durant el desenvolupament en el reconeixement cèl·lula-
cèl·lula i són les responsables d’establir contactes en teixits com ara
els epitelials, l’endoteli i el teixit muscular cardíac, i de mantenir-ne la
integritat.
Superfamília de les immunoglobulines d’adhesió
Les immunoglobulines d’adhesió són glicoproteïnes
transmembranoses d’un sol pas que tenen un o més dominis
semblants a les immunoglobulines (Ig). També se les coneix com a
IgCAM (immunoglobulin cellular adhesion molecules).

21
Selectines
Les selectines són proteïnes transmembranoses de tipus I que
intervenen en fenòmens d’adhesió en leucòcits, plaquetes i cèl·lules
endotelials. Tenen un domini lectina que reconeix carbohidrats.
Són glicoproteïnes transmembranoses d’un sol pas que tenen:
- un domini extracel·lular
· a l’extrem amino terminal hi ha un mòdul de tipus
lectina, dependent del Ca2+, que reconeix específicament
carbohidrats.
· un domini homòleg a EGF (epidermal growth factor).
· un nombre variable de fragments anomenats SCR (short
consensus repeat). La selectina L té dos SCR; la selectina
E en té sis i la selectina Pnou.
- un domini hidrofòbic transmembranós
- una regió curta citoplasmàtica
Són dependents de Ca2+. Se’n coneixen mutants en el lloc d’unió a
cations divalents, que tenen modificada la seva capacitat d’adhesió.
Interaccionen amb carbohidrats, amb els quals, en tant que molècules
diferents, estableixen unions heteròfíles. Probablement els lligands
naturals siguin oligosacàrids sulfatats i grups siàlics de glicoproteïnes.
Se sap que s’uneixen a glicans que contenen lactosamina unida a ac
sialic o fucosa.
Les selectines s’expressen en tres tipus cel·lulars: leucòcits, cèl·lules
endotelials i plaquetes.
o S’han caracteritzat tres membres de la família de les selectines :
Selectina L Selectina P Selectina E
Sindecans
Els sindecans són proteoglicans transmembranosa d’heparan sulfat.
Tenen l’estructura molecular següent:
o Proteïna transmembranosa de 45 kDa (sindecàn 3) a 20 kDa
(sindecàn 4). Tenen un domini extracel·lular llarg, una regió
transmembranosa i un domini citoplasmàtic curt.

22
o En el domini extracel·lular hi ha tres unions covalents amb cadenes
de glicosaminoglicans heparansulfatsi, de vegades, amb cadenes de
condroïtinasulfat.
o Les cadenes de glicosaminoglicans s’uneixen a elements de la
matriu. Les cadenes d’heparansulfat s’uneixen a col·lagen I, III, i IV, a
la fibronectina i/o a l’heparina.

ADAM
Les ADAM són una família de glicoproteïnes transmembranosa
implicades en l’adhesió i distribuïdes àmpliament que formen part de
la superfamília de proteases dependents de zinc conegudes com a
metzincins.
Se les coneix amb l’acrònim ADAM per què totes tenen un domini
metal·loproteasa i un domini desintegrina ( A Disintegrin and A
Metalloprotease). Hi ha autors que les anomenen MDC
(metalloprotein diesintegrin cystein- rich).

23
GLOSSARI

Aminoàcid: Substància orgànica que té almenys una funcio àcid

carboxilic i una funció amina.

Endoteli: Teixit que recobreix la cara interna del cor, dels vasos
sanguinis i linfàtics i caviatat sinovials.

Espai intercel.lular: Espai ple de substància intercel.lular comprès

entre cèl.lules adjacents que s’uneixen per formar un teixit.

Hèlix: Estructura allargada que gira duna forma regulada al voltant

d’un eix canal.

Lligand: Molécula, com una hormona o neurotransmissor, que

s’uneix en un lloc especific d’una proteïna.

Polisacàrid: Polímer format per un nombre elevat de molecules

monosacàrids.

Proteïna fibrosa: Proteïna de forma allargada; tipicament una

proteïna que, com la colagena i les proteïnes dels filaments
intermitjos, es capaç de associar-se formant llargues estructures i
filaments.

Proteoglicà: Associació de diverses molècules de glicosaminoglicans

a una proteïna central mitjançant un trisàcarid d’unió.

Sinapsis: Unió especial entre una cèl.lula nerviosa i una altra celula
(nerviosa, muscular o glandular) a través dela qual la cèl.lula nerviosa
transmet una senyal.

24
BIBLIOGRAFIA

Alberts, B et al. (1999). Introducción a la biología celular. Barcelona:

Omega.
Gartner, L, Hiatt, J. (2003). Texto Atlas de Histología. Mexico: Mc
Graw Hill.
Karp, G. (2010) Cell Biology. Singapore: Wiley.
Paniagua, Ricardo (2007) Biologia Celular McGrawhill
Stevens i Lowe Histologia humana. Elsevier Mosby
Solomon, Berg i Martin Biologia, Mc Graw Hill

WEBGRAFIA

• http://www.patologia.es/volumen42/vol42-num4/42-4n02.htm
• http://www.quimica.urv.es/~w3siiq/DALUMNES/98/siiq31/matriu.
htm
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Matriu_extracel%C2%B7lular
• http://www.oocities.com/tonicasany/apuntscell_3.html
• http://www.xtec.cat/~ppuyuelo/BIOLOGIA/lacelula.html
• http://www.taringa.net/posts/ciencia-
educacion/7078725/Membrana-celular_Mosaico-Fluido_Mec.html
• http://books.google.es/books?id=-
whwqAxkacMC&pg=PA42&lpg=PA42&dq=MEC+CELULA&sourc
e=bl&ots=X5ay6FSeQO&sig=3XnxoAS2a1pR_5VTLaYpUUmO2t
0&hl=es&ei=lRCyTNGMBI2d4Qa_xrzRBg&sa=X&oi=book_result
&ct=result&resnum=6&ved=0CCgQ6AEwBTgK#v=onepage&q
&f=false
• http://html.rincondelvago.com/interaccion-celular.html
• http://www.menorcaweb.net/cnaturals/aula/apunts/celula/prese
nt1.pdf
• http://www.scribd.com/doc/12809556/Cellula
• http://users.rcn.com/jkimball.ma.ultranet/BiologyPages/E/ECM.html

25
• http://www.worldwidewounds.com/2005/august/Schultz/Extrace-
Matric-Acute-Chronic-Wounds.html#extracellular-matrix

• http://es.wikipedia.org/wiki/Col%C3%A1geno
• http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%A1mina_basal
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C2%B7lagen
• http://www.ferato.com/wiki/index.php/Col%C3%A1geno
• http://es.wikipedia.org/wiki/Proteoglicanos
• http://es.wikipedia.org/wiki/Laminina
• http://es.wikipedia.org/wiki/Cart%C3%ADlago_articular
• http://es.wikipedia.org/wiki/Condroblasto
• http://es.wikipedia.org/wiki/Osteoblasto
• http://es.wikipedia.org/wiki/Pericondrio
• http://es.wikipedia.org/wiki/Tejido_cartilaginoso
• http://www.iqb.es/monografia/fichas/ficha036.htm
• http://es.wikipedia.org/wiki/Notocorda
• http://es.wikipedia.org/wiki/H%C3%A9lice_alfa
• http://www.elergonomista.com/aitor03.htm
• http://es.wikipedia.org/wiki/Humor_v%C3%ADtreo
• http://escuela.med.puc.cl/paginas/Cursos/segundo/histologia/Histologi
aWeb/paginas/co22744.html
• http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lula_glial
• http://es.wikipedia.org/wiki/Epitelio

26