ORÍGENS: es creu que l’origen del teatre estaria a les

graderies que, a l’aire lliure, existien annexes als palaus minoics de Cnossos i

Festos, enfront d’una plaça en la qual es celebrarien cerimònies i espectacles de

tipus religiós i festius.

TEATRE GREC.
EDIFICI.

Els edificis teatrals més primitius es composaven

d’unes estructures de fusta . Els teatres estables de pedra només es van fer a partir

del s.IVa.c, essent el millor conservat el d’Epidaure.

El teatre grec estava composat per:

GRADERIA: ( θέατρον/ cavea ‚theatrum> teatre‛) lloc destinat als espectadors.

Acostumava a situar-se a les vessants d’una colina. A Atenes la primera fila estava

reservada a funcionaris i sacerdots. De la mateixa manera, a Roma les primeres

grades al costat de l’orquestra es reservaven als senadors i a l‘emperador. La cavea

es dividia davall a dalt en ima, media i summa separades per els praecinctiones

1
Diazoma: passadís ample que dividia en dos cossos l’auditori excavat en

semicercle excavat a la colina. Roma, praecinctiones : passadissos de circulació que

es comunicaven entre sí per escales radials que distribueixen la graderia en CUNEI

ORQUESTRA: ( ὀρχήστρα: orchestra>

orquestra) espai circular situat entre la primera

fila d’espectadors i l’escena; estava reservada al

cor. S’hi accedia per unes portes laterals

(πάροδοι: párodos) i al mig hi havia un altar per

a Dionís. Els romans reduirien l’orquestra a un

semicercle.

2
ESCENA: (σκηνή: scaena> escena) situada darrera del prosceni, tancant-lo per

darrera i pels costats. Als primitius teatres de fusta era una barraca de tela i fusta

on els actors es canviaven. Als teatres de pedra era una construcció de diversos

pisos que representava la façana d’un palau o d’un temple. A Roma es va

eixamplar l’escena que es va transformar en veure’s recolzada, també, per un

edifici d’aspecte palacial en el qual s’obre una porta principal VALVA REGIA i

dues laterals VALVAE HOSPITALIUM. La tarima de l’escena es cobreix amb un

sostre que va des d’aquest edifici fins al proscaenium: prosceni. Les ales de

l’escenari parascaenia es transformen en galeries abovedades confornicationes.

3
ACTORS I MEMBRES DEL COR
Els actors i membres dels cors eren sempre

homes tant a Grècia com a Roma. Tots duien

màscares ( πρόσωπον/personae) excepte el

auletes/ tibicines > flautistes. Les màscares

cobrien tota la part davantera del cap i duien

perruques pegades. El vestuari era més pobre a Grècia que a Roma: els grecs

vestien amb túnica amb mànigues, les de la tragèdia eren més luxoses que les de

la comèdia.. A Roma, aquests elements proporcionaven al públic una informació

afegida:

el color de la màscara : fosc: home, clar: dona

perruca: rossa: jove; pèl-roja: pillastres i paràsits; cabellera llarga: soldats; calbs:

alcavots.

roba: blanc: ancians; vistosos colors: joves; púrpura: rics; roig: pobres; groc:

prostitutes.

A la tragèdia els actors portaven sabates de taló: coturns.

4
ORGANITZACIÓ I REPRESENTACIÓ TEATRAL.
Va ser el tirà Pisístrat qui va instituir la festa de les Grans Dionísies on es van

començar a representar les tragèdies i drames satírics a partir del 535ac. Més tard al

485ac van començar les representacions de comèdia. L’organització de les

representacions estava a càrrec de l’Estat: l’arcont epònim s’encarregava de les

tragèdies i dels drames satírics; l’arcont basileus, de les comèdies. Les

representacions adoptaven la forma de concurs: cada comediògraf només

presentava una comèdia. L’autor tràgic havia de presentar una trilogia ( tres obres)

més un drama satíric.

L’espectacle també té un origen religió ( cult a Baco) i era subvencionat per l’estat i

l’entrada era gratuïta. Un magistrat dator ludi, junt amb l’organitzador curator

ludi preparava les representacions. Contractava al cap d’un grup d’actors

dominus gregis.

GÈNERES TEATRALS.
El teatre grec es composava de tres gèneres: tragèdia, comèdia i drama satíric.

TRAGÈDIA: posava a escena els grans problemes de l’home: el destí, la llibertat,

l’amor, la mort, l’angoixa, el paper dels déus. Lluny de les qüestions de la vida

quotidiana, els personatges eren herois i déus i els temes venien del mite.

Acostumava a plantejar una situació dolorosa que només es superava per mitjà de

l’horror.

COMÈDIA: les situacions estaven directament relacionades amb la vida

quotidiana, essent els seus personatges arquetips d’una classe social o un tipus

humà determinat procedent de la vida real, el final sempre és feliç,

DRAMA SATÍRIC: era també de tema llegendari i heroic, que en ser interpretat per

un cor de sàtirs, éssers amb aparença animal, produïa un efecte còmic.

Tant la tragèdia com la comèdia tenien relació amb el culte al déu Dionís. Es

representaven en les festes en honor a aquest déu: tragèdies i drames satírics

5
 durant les Grans Dionísies al mes ELAPHEBOLION (Març) i les comèdies durant

les Lenees al mes GAMELION (gener)

En totes dues intervenien actors(1.2.3) i un cor integrat per dotze / quinze coreutes,

dirigit per un corifeu, o cap del cor.

ORIGEN: la tragèdia derivaria dels ditirambe, cant en honor a Dionís. Aristòtil

explica l’etimologia de la paraula tragèdia τραγῳδια ( tragodia): τράγος (tragos)

(cabra) + ῳδή (ode) (cant). Se suposa que el cor que cantava el ditirambe estava

format per sàtirs disfressats de cabres. La comèdia procedeix dels cants fàl·lics .

Etimologia: κωμῳδία ( comodia): κώμος( comos) (colla que cantava a les festes

dionisíaques)+ῳδή (ode)cant.

GÈNERES TEATRALS A ROMA

Assumpte, lloc i acció Gèneres

TRAGÈDIA COMÈDIA

A la manera grega fabula graeca fabula palliata

A la manera romana fabula praetexta fabula togata

A més hi havia diversos subgèneres molt apreciats pel públic.

Atelanas: obretes curtes de teatre buf

Mims: paròdia de llegendes mitològiques. Els actors no portaven màscara i podien

ser dones.

Pantomimes: coreografia sense paraules.

ESTRUCTURA DE LA TRAGÈDIA I DE LA COMÈDIA.

TRAGÈDIA

Pròleg: situava a l’espectador en els antecedents de l’acció.

Pàrode: cant d’entrada del cor.

Episodi: era la part recitada dels actors. Alguns eren àgons o enfrontaments

dialogats entre protagonistes i antagonistes.

Estisame: intervenció del cor entre episodis.

6
Èxode: cant d’eixida del cor.

COMÈDIA.

Pròleg: presentava l’acció i l’heroi principal

Pàrode: cant d’entrada del cor.

Episodi: diàleg d’entrada del cor.

Episodi: diàleg a càrrec del actors.

Agon: escena de disputa on es presentaven les dues postures enfrontades a l’obra.

Paràbasis: el cor parlava directament al públic, bé per alabar l’autor, bé per a

criticar o per a burlar-se dels personatges o institucions.

Èxode: part final de l’obra en la qual l’heroi còmic celebrava la seua victòria en mig

d’una escena de banquet i festa.