El dret a la memòria i el passat com afront present

Taula de diàleg i discussió - 10 de Novembre de 2010.

Institut d’Estudis Catalans (IEC)

I. La memòria, més que un espectacle.

“Va arribar i se’n va anar”, es va retre homenatge “a l'espectacle”, es va tractar la història amb “afany
d'impressionar *…+, amb l'atenció posada en la rendibilitat de cada acte, de cada manifestació, de cada
monument aixecat a la memòria de no se sap molt bé què *…+”, en “una Europa pletòrica d'autosatisfacció”.
“El Cinquè Centenari va arribar i se’n va anar, amb els seus fastos excessius però sense la mínima anàlisi
quant al seu significat ni el dels fets que es van commemorar *…+”1 .

En Amèrica Llatina, 1992 es va experimentar d'una manera totalment diferent, amb conseqüències que
simbòlica i políticament han implicat un repensar aquella regió fins el dia d'avui, i que qualsevol observador
atent pot bé reconèixer. Així, i introduint els matisos necessaris, sens dubte la mirada que dalt s'anota sobre
com a Espanya es va viure el cinquè centenari fa gairebé vint anys, ens permet contrastar i fer avui evident
el silenci, i amb excepció de les seves elits econòmiques i polítiques 2 , la generalitzada falta d'interès que ha
prevalgut socialment respecte a les lluites anticolonials i antiimperialistes.

Desencadenades amb Haití (L'Espanyola) fa més de dos-cents anys, avui se'ns presenten sota la simplificació
de “l'any dels bicentenaris”. No obstant això tals processos van ser d'una enorme heterogeneïtat i
complexitat, desembocant en diferents modalitats i graus d’«independència», fonamentalment polític-
formal, a Amèrica Llatina i el Carib. Això, mentre que les elits criolles, i posteriorment mestisses, no trigarien
a impulsar nous cicles d'extermini, i de recrear formes de colonització interna que els garantirien després
l'explotació i la sistemàtica despulla dels béns dels pobles originaris, en una clara aliança amb els interessos
de les empreses transatlàntiques que es mantindrien presents intermitentment en la regió mitjançant
múltiples mecanismes inspirats per una racionalitat neocolonial.

II. El 12 d'Octubre, un lloc de domini i desmemòria.

El fins a dies d'ara Regne d'Espanya va trigar molt a reconèixer les noves repúbliques llatinoamericanes, i a
desenvolupar un discurs per a relacionar-se amb elles, sent aquest sempre condicionat per la seva pròpia
posició en l'entorn internacional. Així és com, després de la I Guerra Mundial, sent evident el seu aïllament i
amb el desig de no quedar al marge del nou ordre emergent, s'impulsa la retòrica panhispànica, orientada a
crear l'equivalent a una Commonwealth iberoamericana. I encara que diferents actes i commemoracions es
venien realitzant des de 1892, va ser en 1918 quan es va establir oficialment el 12 d'Octubre com el “Dia de
la Raça”. L'esquerra espanyola se sentia més còmoda referint-se a aquesta data com a “Festa de l'Idioma” i
Unamuno fins i tot la denominava “Festa de la Humanitat”. Les crítiques que arribaven des d'Amèrica Llatina
no van trigar a denunciar que la ideologia de la Hispanitat estava associada a un nou imperialisme,
l'imperialisme “mans”, i que constituïa part d'una estratègia neocolonial. Amb el franquisme i després de la
II Guerra Mundial, l'imaginari “imperial” i la retòrica del panhispanismo haurien d'aprofundir-se encara més
ja que seria encara major el grau d'aïllament que es necessitava superar 3.

En termes oficials, i fins i tot ja sota el règim de la democràcia liberal, en 1981 el Dia de la Raça es converteix
en “Dia de la Hispanitat”, commemorant “la tradició cultural comuna als pobles de parla hispànica”, i en
1987 passa a establir-se com a “Dia Nacional”.

1 Nota de l'editor de El continente vacío de Eduardo Subirats, Madrid, Anaya, 1994.

2 Roy, J.; Domínguez, R. (eds.). (2010) España, la Unión Europea y la integración latinoamericana. España: Programa de
Cooperación del Ministerio de Cultura de España.
3 Noya, J. (2009) La nueva imagen de España en América Latina. Madrid: Tecnos y Real Instituto Elcano.
D'aquesta manera, des del seu origen el 12 d'Octubre va estar carregat de desmemòria i va respondre a
clars interessos geopolítics. Però donades les aliances pròpies de l'expansió del capitalisme, i els processos
ideològics i de racialització que històricament les han acompanyat, la perspectiva memorial de l'estat
monàrquic espanyol no va trigar en reproduir-se en les noves repúbliques llatinoamericanes.

En el marc de la pretesa superioritat natural de la “racionalitat occidental”, el projecte de legitimar la raó del
més fort, sustentat per pensadors de gran influència com ara Voltaire, es va realitzar exitosament. El
genocidi que va caracteritzar la conquesta i la colonització del continent va passar a conformar l'imaginari
d'una generació a la següent a través d'un conjunt de tergiversacions autosatisfetes i d'un revisionisme
historiogràfic que continua fins al present. La instauració de l'oblit ha arribat a reduir els segles de violència,
despulla i esclavisme sobre els quals es va fundar tot un imperi a la simple idea d'una “Llegenda Negra”4. De
manera gairebé imperceptible per a les seves ciutadanes i ciutadans l'extermini de milions de persones, es
va venir assimilant com el cost natural de tot progrés; o, seguint a Hegel, com les flors “a la vora del camí”
que inevitablement va caldre calcigar per a que la història pogués seguir la seva marxa triomfal.

Any rere any, una desfilada política-militar nodreix el record orgullós de les “glòries imperials” recreant i
enfortint la legitimitat d'aquella i altres guerres. Mentre que el sistema educatiu i els mitjans massius de
comunicació s'han mostrat fins i tot contraris a la urgent necessitat de propiciar un pensament crític
respecte al passat, representant anacrònicament com a epopeia el que no va ser ni “un descobriment” ni
una neutra “trobada entre cultures”, sinó una invasió i l'acumulació violenta d'una riquesa que va ocupar un
paper fonamental en el desenvolupament del capitalisme europeu.

Es celebra també la imposició cultural i l’homogeneïtzació lingüística, mentre que en l'imaginari col·lectiu es
continua assentant una representació profundament alteritzada dels pobles “indis”. Més enllà dels
discursos políticament correctes que circulen entre segments com les organitzacions no governamentals
(ONGs) o el “solidarisme” contemporani, en la societat en general la representació dels pobles no-europeus
com bàrbars, primitius i salvatges, s'actualitza avui amb la imatge, paternalista o amenaçadora de pobles
exòtics, endarrerits, inferiors, “tercermundistes”, infantils, incapaços d'autogovern o, per idiosincràsia,
sanguinaris5. Però ambdues tendències –l'afirmació d'una llengua i cultura comuna i, la producció
permanent dels “altres”– inscrites en el si de la vella Europa capitalista, no deixen d'usufructuar-se
simbòlica ni políticament, generant cada vegada més beneficis econòmics a través de la indústria turística,
l'eficàcia de la gestió empresarial, les transaccions comercials6 o el mateix mercat d'armes.

Així, al no enfrontar-se als seus fantasmes, al justificar la submissió, fer vanagloria dels factors de domini i
reduir a cròniques “de l'impossible” allò que ha estat fonamental en el desenvolupament de la seva història,
la societat emmarcada en l'Estat espanyol “no pot en rigor comprendre's a si mateixa”. Encara quan, seguint
a Eduardo Subirats, no ens sorprèn que “aquesta ignorància de si mateixa, sigui per altra banda tan
desitjada en la contemporània consciència històrica europea”7.

III. El 12 d'Octubre, un projecte d'afirmació del dret a la memòria.

Més enllà del context que el situés en un dels anys més emblemàtics dels processos d'“independència”, va
ser el 12 d'octubre del 2010 una commemoració més?

No, lluny d'això, el rebuig a la celebració oficial, com reflex de diferents processos socials en marxa, va dur a
convergir i a trobar-se en els carrers per segon any consecutiu a diferents col·lectius llatinoamericans,

4 Ibíd. p. 502.
5 Mate, R. (2007) “¿Existe una responsabilidad histórica? En. Gustavo Gutiérrez, Samuel Ruiz, Frei Betto y Reyes Mate (eds.) (2007)
Responsabilidad histórica. Preguntas del nuevo al viejo mundo. Bacelona: Anthropos. pp. 354-372.
6 Casilda Béjar, R. (2002) La década dorada, economía e inversiones españolas en América Latina 1990-2000. Madrid: Universidad
de Alcalá.
7 Subirats, op. cit., p. 56.
africans i catalans, sumant les seves reivindicacions pel dret a l'autodeterminació, a la justícia social, i a una
memòria que no produeixi oblit, sinó que es perfili amb la capacitat d'assumir un paper històricament
responsable amb la dignitat dels pobles.

Com el manifest assenyalés, mentre la falta de reconeixement públic i de reparació davant un dels majors
exterminis de la història es perpetua en una cultura hegemònica d'impunitat, el capitalisme salvatge
s'aprofundeix, i després de dues dècades d'internacionalització, acumulació i saqueig per part d'empreses
espanyoles com ara Repsol, Banco Santander, Gas Natural - Unión Fenosa, Telefònica, BBVA, Endesa, és
possible constatar la fragilitat sobre la qual es va asseure a Amèrica Llatina l'encara recent imperatiu
categòric d'un “Mai Més”.

Les forces conservadores avancen i se sedimenten de nou a Europa; mentre que les elits econòmiques i
polítiques impulsen projectes no únicament de construcció d'hegemonia (soft power) en altres regions, sinó
formes neocolonials de dominació. Les imatges distorsionades de si mateixos, així com la de les i els altres,
continuen informant, orientant la presa de decisions i alimentant els processos de legitimació, o de
complicitat, en amplis sectors de la població. Només així és possible explicar el silenci, la falta d'indignació i
de ferm rebuig enfront de les polítiques d'explotació, repressió i creixent criminalització de les persones
estrangeres no europeu-occidentals. Polítiques de les quals constitueixen una clara mostra els Centres
d'Internament, la Llei d'estrangeria, les detencions arbitràries i un seguit de violacions de drets humans.

Però el que es manifesta de manera particular a l'interior de cada estat, no es configura sinó en el marc d'un
poder altament concentrat a nivell global. Per aquest motiu, com recorda Samir Amin en el seu llibre Per un
món multipolar (2005), no serà possible enfilar-nos cap a un altre conjunt de relacions socials i polítiques,
sinó a partir de certes condicions, entre les quals caldria prioritzar la necessitat de que «Europa avanci
realment en la via d’una "altra Europa" social (...) i que iniciï la renúncia al seu passat i al seu present
imperialista»8, el que requereix trencar amb l’atlantisme i arribar a desenmarcar-se del projecte neoliberal9.

Hi ha, sens dubte, moltes altres vivències i raons perquè el 12 d'Octubre de 2010, no sigui recordat com un
moment de rebuig més a les celebracions oficials, però cap en aquest marc apuntar una en particular.

En 1956 l'economia espanyola es reactivava, donat el fiançament en les relacions entre les diferents
burgesies regionals i el règim franquista. Només dos anys després, ja en aquest nou context de poder que
s'havia reconfigurat, Guinea Equatorial que romania encara com colònia espanyola, era redefinida sota
l'estatut de “província”. Va haver de passar encara més d'una dècada perquè l'Estat espanyol, sota la pressió
internacional exercida per l'ONU acabi reconeixent –el 12 d'Octubre de 1968– la independència d'aquest
país, encara que, una vegada més, en termes purament formals10.

El 2010 és també un any emblemàtic dels processos de descolonització a Àfrica, ja que es compleix el
primer cinquantenari de l'inici formal d'aquell procés emancipador. Una oportunitat històrica, doncs,
perquè Europa, l’Estat espanyol i Catalunya afrontin de manera inèdita el seu passat.

IV. L'envestida neoliberal, el nou context per a la defensa d'una memòria amb història.

Treure amb responsabilitat el passat de l'oblit no és una tasca fàcil, i tampoc no ho és mantenir socialment
la clara aspiració a una memòria que no cedeixi ni es conformi davant les versions fàcils i autocomplaents
que li van ser heretades; que no acabi reduint-se a monuments o rituals (ni a la simple exigència de la seva
desaparició), o al “perdó” i a les disculpes en les seves dimensions formals. Així mateix, no és menor l'esforç
social que cal realitzar per a resistir una tendència a fer memòria que, associada a determinades identitats o

8 Les cursives no són de l'autor.

9 Ibid. p. 215.
10 Ndongo-Bidyogo, D. ¿Por qué venimos a Europa? Pres el 14 d'octubre 2010 de:
http://www.angelfire.com/sk2/guineaecuatorial/europa.htm
projectes, acaba en una mera victimologia.

Alhora, és sabut que la memòria és un acte polític, però com bé afirmés Josep Yerushalmi fa ja temps,
l'antònim de l'oblit no és la memòria sinó la justícia. És a dir, bregar amb el passat, implica per a totes i tots
assumir els profunds desafiaments que el present planteja.

En aquest ordre d'idees, però des d'altra perspectiva, la treva del conflicte capital/treball que durant
diverses dècades cedís a les forces i necessitats de la reproducció capitalista en l'espai europeu, ha donat
lloc a l'experiència de noves generacions a les quals s'ha negat en gran mesura el dret a la memòria. A l'una,
les i els descendents d'aquelles col·lectivitats que van experimentar a sang i foc la despossessió simbòlica i
material de les seves formes de vida i projectes polítics a l'interior de l'estat espanyol, però sobretot en els
territoris colonials s'han fet cada vegada més visibles. Les seves veus cobren protagonisme i la seva
existència ens obre avui la possibilitat d'un coneixement sobre la realitat, que no s'arribaria ja a percebre
sense elles11.

És cert que, des de la pluralitat, els passats es barregen, entrellacen, juxtaposen, jerarquitzen i/o silencien
els uns als altres, però cap preguntar-nos si des del pensament crític contemporani es tindrà la capacitat de
denunciar a contra corrent12, la relació complexa entre aquells esdeveniments i racionalitats, amb les
formes de abassegament en el present. I en aquest mateix sentit, si és possible assumir un contra-oblit –una
justícia que no es limiti a les dimensions retòriques, morals o simbòliques– sense una acció directa i
comprensió del local, però en estreta interdependència i col·lectiva articulació amb el global.

En 2008, en el context d'un nou cicle de reposicionament geopolític per a l'estat espanyol, José Luis
Rodríguez Zapatero assenyalava que des de la dècada dels anys noranta, en la recerca de nous mercats, les
empreses espanyoles van començar a realitzar inversions massives en l'exterior, prioritzant aquelles regions
on es gaudia de majors “avantatges comparatius”.

La gran aposta va ser per Amèrica Llatina, i l'estat espanyol en 2007 acabaria convertint-se en el segon
inversor en la regió, només darrere dels Estats Units. Segons el mateix President Rodríguez Zapatero, no hi
ha dubte alguna sobre quant aquest nou cicle d'expansió ha arribat a enfortir a l'economia de l'estat, i a
permetre el creixement i reposicionament de les empreses transnacionals espanyoles. Les inversions a
Amèrica Llatina suposen més d'un terç de tota la inversió espanyola i, només en 2006, gairebé la quarta part
del resultat de les empreses de l'IBEX35 va ser generada en aquella regió13.

Però més enllà de la dimensió quantitativa, és important reparar en els sectors estratègics en els quals
s'intervé: les telecomunicacions, el sistema financer, les infraestructures de transports i el sector energètic,
entre d’altres. Tots estretament relacionats amb les possibilitats de benestar de la població, avui es troben
mercantilitzats. Empreses que van arribar a privatitzar-se i a passar a mans espanyoles, justament sota el
fort influx i la imposició per part dels organismes multilaterals de la racionalitat neoliberal, la qual es ve
implantant en la regió des dels anys setanta.

Avui el neoliberalisme fa retrocedir també a Europa importants conquestes laborals i socials. Així mateix, les
petites economies locals es veuen enfrontades a la defensa dels seus territoris davant la insaciable
depredació i contaminació dels espais i béns comuns. Es perden progressivament majors nivells
d'autonomia; i la institucionalitat creada per a vetllar per drets fonamentals com l'educació o la salut es veu
cada vegada més gestionada i dirigida pels interessos empresarials.

Potser sigui un bon moment per a asseure'ns a reflexionar, el més (auto)críticament que ens sigui possible,
sobre contra-oblit, entès com aquest dret de totes i tots a la memòria i a la justícia social.

11 Mate, op. cit. p. 359.

12 Roy y Domínguez, op. cit. p. 8.
13 Rodríguez Zapatero, J.L. (2008) «Presentació». En. La gran apuesta. Globalización y multinacionales españolas en América Latina.
Análisis de los protagonistas. España: Granica.
Propòsits.

Des de la modèstia d'aquest esforç, es pretén posar sobre la taula de debat la qüestió de la memòria. De
quina manera s'han anat relacionant l'estat espanyol i la societat catalana amb el seu passat?

Sens dubte, hi ha noves referències i importants aprenentatges en relació amb un passat que
subjectivament li resulta més pròxim a la major part de la població, com el de la guerra civil o el franquisme.
Però com es posiciona aquesta societat davant aquelles altres experiències històriques que encara avui
apareixen menys visibles? Quina relació estableix pel que fa als diferents processos de conquesta,
esclavatge, colonialisme i posterior enfrontament de les lluites de descolonització que formen part de la
seva història? Fets que, sense ser objectivament tan llunyans en el temps, ni estar desvinculats amb la seva
realitat actual, sembla que tendeixen a fer-se menys abordables des de les capacitats crítiques i reflexives
presents en l'espai social.

Amb relació a això, ens formulem les següents preguntes: tenen els pobles el dret a aspirar a una memòria
cada vegada més íntegra, honesta i responsable amb si mateixa? Que potser no és la memòria part
constitutiva de la dignitat dels individus i les societats? I finalment, com es contraposen avui els interessos
del gran capital, de les grans empreses, a la trajectòria d'una memòria capaç de contribuir a la justícia social,
així com al ple dret a la autodeterminació dels pobles?

A través de la taula rodona que hem denominat "El dret a la Memòria i el passat com afront present"
busquem generar un espai d'intercanvi obert, no per a pensar Amèrica Llatina, sinó perquè a partir dels
sabers i experiències de cada qui puguem reflexionar col·lectiva i críticament sobre com la societat catalana
i espanyola, notant les especificitats de cadascú, es comprenen a si mateixes en la seva relació històrica amb
aquella regió, amb aquestes i aquests “altres”, nomenats i percebuts com a tals, però amb qui no només el
passat sinó també el present i el futur estan, d'una o altra forma, ineludiblement vinculats.

Participants.

Es contarà amb les aportacions de:

 Verena Stolcke (Presidenta de l´Institut Català d´Antropologia)

 Francisco Fernández Buey (Professor de Filosofia Moral i Polìtica de l´Universitat Pompeu Fabra)
 Alejandro Andreassi (Professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la
Universitat Autònoma de Barcelona).
 Jesus Carbó Izquierdo, Plataforma de la Terra Alta.

Modalitat de treball.

Busquem realitzar una convocatòria àmplia que arribi també a sectors que tenen menys ocasions de posar-
se en relació i repensar-se davant aquest tipus de plantejaments, treballant a partir de tres moments:

i) En Internet. Deu dies abans de la taula de diàleg i discussió, es posarà a circular al costat de la
convocatòria un blog amb materials i publicacions relacionats amb el tema, amb una finestra
interactiva que permeti que les persones formulin preguntes i exposin inquietuds sobre la temàtica.

ii) La taula rodona pròpiament, es realitzarà el dia 10 de Novembre de 2010, entre 18 i 21 hrs., a
l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) c/ Carme, 47

iii) Sistematització i espai obert. Es registrarà i publicarà –depenent de la disponibilitat de recursos,

 però almenys de forma digital– tant les contribucions, com el diàleg i la discussió que es generin. El
blog romandrà com espai obert al diàleg, i com un mitjà que sumeix a la construcció d'altres
iniciatives que puguin sorgir.

Suports Institucionals.

Es conta amb el suport de:

 L’Institut Català d’Antropologia (ICA)

 L’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
 El Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de l’Universitat Pompeu Fabra (CEMS-UPF)
 La Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals
 El Equip de Recerca d'Antropologia dels Processos Identitaris (ERAPI-UAB)
 El Grup de Sociologies Iberoamericanes en el marc de l´Universitat Autònoma de Barcelona (GSIA-
UAB)

Barcelona, Octubre de 2010.