1. La informació. Tractament.

Ordinadors

Els éssers humans intentem aprendre del nostre entorn. A través de la

co- municació incrementem o modifiquem els coneixements que tenim.
El trac- tament de les dades permetrà que aquests coneixements es
converteixin en informació. Cal considerar la informàtica com una eina
per a la comunicació i l’ordinador el mitjà per a aconseguir-ho.

1.1. La informació

Contínuament ens està arribant informació per diferents canals. Les vies
poden ser molt variades: les imatges, els sons, els escrits, els senyals,
etc. Si poguéssim mesurar aquest volum d’informació, al final del dia
compro- varíem que és molta la quantitat que en rebem.

Heus ací dues maneres de definir la informació:

La informació és el resultat de la manipulació de les dades.

La informació és tota forma de representació de fets,

objectes, valors, idees, etc., que permet la comunicació entre
persones i
l’adquisició del coneixement de les coses.

Tota informació consta de dades o unitats relacionades.

1.1.1. Elements de la informació

La informació està formada per les dades. Les dades s’utilitzen

per produir informació que ens ajuda a prendre decisions.

Les dades és tot allò que forma

Les dades són fets o objectes que no han estan manipulats. la informació.

No totes les dades són del mateix tipus. Si pensem en la nostra adreça car
pos- àct
tal (per exemple, c/ Muntaner, 100, 3r), podem comprovar que hi ha ers.
dife- rents tipus de caràcters. Aleshores, podem classificar les dades
segons els tipus següents:

• Numèriques. Formades per nombres (0,

1,...,9).
• Alfabètiques. Formades per lletres (a,
b,...,z).
• Alfanumèriques. Formades per tots els
Un caràcter és cada un dels símbols que formen part de la informació.

La diferència entre un nombre

i un nombre alfanumèric és que amb els alfanumèrics no es poden fer operacions matemàtiques.
1.2. Tractament de la informació

La informació ha estat manipulada i tractada de diferents maneres, se-

gons el moment històric i els avenços tecnològics de cada època.

Podem definir el tractament de la informació com el conjunt d’ope-

racions que s’han d’efectuar sobre les dades que componen la
infor- mació.

En tot procés de tractament de la informació hi ha d’haver tres elements

imprescindibles perquè el sigui eficient: l’emissor, el canal i el receptor.

1) L’emissor és el responsable de generar la informació (per

exem-
ple, una persona quan parla, un llibre quan llegim, etc.).

2) El canal és l’element que permet la transmissió de la

informació (per exemple, l’aire quan parlem, el fil de telèfon en
les comunica- cions telefòniques, etc.).

3) El receptor és l’element que rep la informació (per exemple,

en aquest moment, sou vosaltres, que esteu estudiant aquesta
unitat
didàctica).

Quan es processa la informació es diferencien tres operacions, tal com es

pot veure en la taula 1.

Taula 1

Operacions Funcions

Entrada • Recollida de la informació

• Depuració de les dades
• Emmagatzematge de les dades

Procés • Aritmètic
Lògic són operacions en què
• Lògic
el resultat pot ser vertader o fals.
Sortida • Recollida dels resultats
• Distribució dels resultats

Les característiques més importants de cadascuna de les operacions que

hem indicat són les següents:

• Entrada. Operació que permet adreçar cap a un lloc determinat la

infor- mació que es tractarà (per exemple, quan llegim revistes,
llibres, etc.). El procés que segueix és el següent: selecció de la
informació, comprovació de la informació i col·locació de la
informació en un suport.
• Procés. Operació que permet manipular la informació. Hi ha dos
ti- pus de tractament de la informació: de càlcul matemàtic
(sumes,
 restes, etc.) i d’operacions lògiques (el resultat només pot ser
verta- der o fals).

• Sortida. Operació destinada a fer conèixer de manera externa els

resultats de la manipulació.

D’altra banda, el tractament de la informació no ha estat el mateix al llarg

de la història.

Podem diferenciar tres tipus de tractament:

INFO
• Manual. La manipulació de la informació es fa tota manualment. Rmatio
n
Per exemple, emplenar un rebut, una factura, etc.
autoM
• Mecànic. el tractament de la informació rep el suport de les ATIQ
UE
maquines; ara bé, perquè funcionin, hi ha d’haver una intervenció
humana. Per exemple, la calculadora, la màquina d’escriure, etc.

• Automàtic. Cap als anys quaranta, surt al mercat un altre tipus de

màqui- nes, les màquines automàtiques, que tracten la informació
sense la parti- cipació de les persones. Per exemple, la màquina
automàtica de rentar la roba –en què seleccionem un programa i
aquest fa tot el procés de rentat–, els ordinadors, etc.

En el moment en què es comença a utilitzar el concepte de tractament

auto- màtic de la informació, també es comença a utilitzar el terme
informàtica.

1.3. Els ordinadors

La física, la química, la meteorologia, etc., són ciències que expliquen,

que justifiquen determinats fets i situacions del nostre entorn; així mateix,
hi ha una ciència, la informàtica, que estudia el tractament de la
informació i això és possible gràcies a la utilització, entre altres eines, de
l’ordinador.

1.3.1. La informàtica

La informàtica neix amb la idea d’ajudar les persones en els treballs ruti-
naris i repetitius, generalment de càlcul i de gestió, en què és freqüent la
repetició de tasques. La idea és que una màquina pot fer la feina millor,
per l’exactitud i la rapidesa; ara bé, sempre sota el control de la persona.

El terme informàtica va aparèixer a França l’any 1962 sota la

denominació d’informatique. Aquesta paraula sorgeix de la contracció de
les paraules:
Programa

Un programa és un conjunt d’accions executades segons un determinat ordre, que permeten

resoldre un determinat problema.

L’ordinador

Posteriorment, va ser acceptada per tots els països europeus; a Espanya,

Computer science és la ciència
el 1968, amb el nom d’informàtica, i en els països de parla anglesa, es dels ordinadors.
co-
neix com a computer science. !

Una manera de definir aquesta paraula podria ser la que us oferim a conti-
nuació:

La informàtica és la ciència que estudia el tractament automàtic i

racional de la informació.

El concepte d’informàtica inclou tota una sèrie de tasques que es poden

fer. Citarem les següents:

• El desenvolupament i la millora de noves màquines, és a dir, de nous

ordi- nadors i dels elements que hi estan relacionats.

• El desenvolupament i la millora de nous mètodes automàtics de El SO (sistema operatiu) consta

d’un conjunt de programes
treball, que en informàtica es basen en l’anomenat sistema operatiu informàtics imprescindibles per al
bon funcionament de l’ordinador.
(SO).

Les aplicacions informàtiques són

• La construcció d’aplicacions informàtiques, conegudes amb el nom un conjunt d’un o més programes
de informàtics dissenyats per
realitzar una determinada tasca.
programes o paquets informàtics.

Generalment, s’utilitza l’expressió sistema informàtic per referir-se de

manera més concreta al terme informàtica, en el sentit de conjunt d’ele-
ments necessaris per a la realització i utilització d’aplicacions
informà-
tiques.

Un sistema informàtic és el conjunt d’elements necessaris per a la

 realització i l’explotació d’aplicacions informàtiques. S’hi inclouen L’explotació d’una aplicació
informàtica equival a la utilització
els elements de programari, de maquinari i els humans. d’una aplicació informàtica.

En un sistema informàtic hi ha els següents elements constitutius

interrelacionats:

• Part física
• Part lògica
• Part humana

L’element físic

L’element físic també es coneix amb el nom de maquinari (hardware).

Està format per tot allò que es pot veure i tocar en el món de la informà-
tica (els monitors, les impressores, el ratolí, els suports, etc.).
Suports físics
El suport és un element material
Memòria principal: lloc de l’ordinador en què es desen momentàniament les dades i els que s’utilitza per desar informació.
programes que ha d’executar un ordinador.

Memòria auxiliar: dispositiu que permet guardar grans volums d’informació durant períodes llargs El CD (compact disk) és
de temps (unitats de disquets, unitats de CD, unitats de DVD, memòries flaix, discos durs un suport auxiliar de la
portàtils, etc.). informació.

L’element lògic

L’element lògic es coneix també amb el nom de programari El programari (sofware)

és un conjunt d’idees, dades
(software). Té el seu origen en les idees (conceptes) i està compost per o informacions i accions.
tot allò que fem ser- vir en el camp de la informàtica que no podem veure
ni tocar (els jocs d’ordi- nador, els programes de comptabilitat, els
sistemes operatius, etc.).
Pes del programari

L’element lògic, per ser present en un sistema informàtic, ha

d’estar
emmagatzemat en un suport físic, és a dir, en elements materials utilit-
zats per desar la informació. Aquests suports poden ser:
Avui dia, té més pes el
programari que el maquinari, a
causa, sobretot, del cost, del
• La memòria principal manteniment i del valor que
representen els avenços en els
• Les memòries auxiliars seus continguts.

Segons les seves principals funcions, classificarem els elements

lò-
gics de la manera següent:

Programari bàsic. És el conjunt de programes que l’equip

físic necessita per treballar. Els programes configuren el que,
en un sistema informàtic, s’anomena sistema operatiu (per
exemple, Unix, Linux, etc.). En altres paraules, el programari
bàsic està format per tots els programes que capaciten el
maquinari per funcionar correctament.
 Programari d’aplicació. Són els programes que fan que
l’ordina-
Amb el terme ofimàtica
dor desenvolupi una determinada tasca (per exemple, els ens referim a la utilització
jocs, els programes de gestió comercial, els programes de de la informàtica en els
departaments de gestió
gestió de nò- mines, etc.). administrativa de l’empresa.

L’element humà

L’element humà és l’element més important que forma part de la infor-

màtica o d’un sistema informàtic. Sense les persones que estan al
càrrec de la informàtica, no hi hauria ni la part física ni la part lògica.

Dins del que hem anomenat part humana, podem distingir els
elements següents:

1) Usuari. Persona que utilitza la informàtica com a eina per desenvolu-

par el seu treball o com a ajuda en una activitat. Cal tenir uns coneixe-
ments informàtics bàsics i un bon domini de l’aplicació informàtica que
s’utilitza. Per exemple, l’usuari d’aplicacions ofimàtiques, haurà de tenir
un bon coneixement d’aquestes aplicacions.

2) Personal informàtic. Conjunt de persones que desenvolupen

diferents funcions relacionades amb la utilització dels ordinadors en una
empresa. Controlen i manipulen les màquines perquè donin el servei
adequat als usuaris.

El personal informàtic es pot classificar en els grups

següents:

a) Direcció. Entre altres funcions, té la de coordinar i dirigir la part infor-

màtica o algunes de les seves àrees (un departament, una àrea
de programació, una àrea d’anàlisi, etc.).

b) Anàlisi. El personal que pertany a aquest grup són els responsables

d’intentar trobar millores informàtiques o solucions als problemes que
es
plantegin. !

Segons el tipus d’anàlisi poden

ser:

• Analistes funcionals. Busquen solucions generals a un determinat

pro- blema.

• Analistes orgànics. Les solucions proposades pels analistes orgànics

són més concretes o especifiques.

Segons l’objectiu de l’anàlisi poden

ser:

• Analistes de sistemes. S’ocupen de buscar millores o solucions a

proble- mes del sistema (per exemple, millorar el sistema operatiu,
les comunica- cions, etc.).

• Analistes d’aplicacions. S’ocupen de buscar millores o solucions a

nivell
d’usuari per a les aplicacions que utilitzen o possibles aplicacions
Llenguatges
futures que hagin d’utilitzar.
de programació
c) Programació. El personal de programació tradueix al llenguatge de
programació les solucions proposades pels analistes. La seva funció
• Programadors de
tam- bé consisteix a traduir les diferents accions al llenguatge natiu de la
sistemes. Tradueixen
mà- quina: llenguatge màquina. Per comprovar que la traducció
les accions
funciona,
relacionades amb el
utilitzen jocs d’assajos proposats pels mateixos analistes.
! sistema i expressades
en llenguatges naturals,
Els programadors poden ser: utilitzant llenguatges
de programació. Conjunt de regles o normes que
fixen la sintaxi que cal utilitzar per
donar ordres a un ordinador
(exemples: el llenguatge C,
Cobol).

Llenguatge màquina

És el llenguatge utilitzat pels

ordinadors. Està format per
senyals binaris. Els senyals
binaris estan formats per dos
estats: activat i desactivat
( on,
off).
• Programadors d’aplicacions. Tradueixen les accions relacionades
amb un problema de gestió, de disseny, etc., expressades de manera
natural, uti- litzant els llenguatges de programació.

d) Explotació. El personal d’explotació s’encarrega d’executar els

progra- mes o les aplicacions, i de comprovar el funcionament dels
equips i dels sistemes.

e) Operadors. S’encarreguen del funcionament, l’execució i els

processos directes del sistema, la preparació dels suports, els perifèrics i
el material informàtic.

1.3.2. Conceptes bàsics sobre els ordinadors

La informàtica necessita un element físic o mecànic que faci el tracta-

ment de la informació automàticament; aquest element s’anomena
ordi- nador.

Els ordinadors no han nascut en els últims anys. En realitat, les persones
sempre han buscat dispositius que les ajudin a efectuar càlculs precisos i
ràpids. Des de l’aparició de les calculadores binàries fins als nostres
dies, hi ha molt poques activitats humanes que no estiguin lligades
d’una ma- nera o altra a les màquines electròniques. Això ens permet
definir l’ordi- nador de moltes maneres. Seguidament, n’indiquem
algunes:

• L’ordinador és una màquina formada per una sèrie d’elements físics

con- nectats de manera lògica i racional que tracten la informació
automàtica- ment.

• L’ordinador és una màquina electrònica ràpida i exacta que és capaç

d’ac- ceptar dades per mitjà d’un medi d’entrada, processar-les
automàtica- ment sota el control d’un programa prèviament
emmagatzemat i proporcionar la informació resultant a un mitjà de
sortida.

• L’ordinador és un dispositiu electrònic capaç de rebre un conjunt

d’ins- truccions i d’executar-les, realitzant càlculs sobre les dades
numèriques i relacionant-les amb altres tipus d’informació per obtenir
un altre conjunt
de dades o informació com a resposta.

• L’ordinador és un sistema electrònic que realitza operacions més, té la

aritmè-
capacitat
tiques i de lògica a alta velocitat d’acord amb les instruccions
d’acceptar i
inter- nes que són executades sense intervenció humana. A
emmagatzemar dades d’entrada, processar-les i produir resultats
de sortida automàticament. La seva funció prin- cipal és el
processament de dades.
Processament de dades equival
a manipulació.
Les principals característiques d’un ordinador són les següents:

• Realitza una acció a la vegada.

• Pot fer càlculs matemàtics: sumar, restar, multiplicar i dividir.
• Pot fer operacions lògiques, és a dir, comparar lletres i nombres.
• Opera a alta velocitat.
• És exacte i precís –fa exactament el que se li indica.
• És eficient –pot treballar sense parar.
• Té capacitat per manipular grans quantitats d’informació.
• És fiable –té la capacitat de verificar l’exactitud de les seves
operacions internes, és a dir, autocomprovació.
• Pot manipular símbols.
• Cada vegada són més petits, més útils i menys costosos.

El conjunt d’accions que s’ordena i que executa un ordinador es

coneix amb el nom de programa.

En general, un programa és un conjunt d’accions que s’han de fer

seguint un ordre determinat per resoldre un problema determinat.

Relacionat amb aquest concepte, tenim el d’aplicació informàtica.

Una aplicació informàtica és un conjunt d’un o més programes per

realitzar un determinat treball en un sistema informàtic.

L’ordinador està format per dos elements fonamentals: l’element físic o

maquinari, i l’element lògic o programari, encara que podem trobar-
ne d’altres de manera implícita:

• El maquinari (hardware). Fa referència a tot allò que podem veure i

La UCP o CPU (central
to- processing unit) és la unitat
central de processament.
car ( el monitor, el teclat, la CPU, etc.).

• El programari (software). Fa referència als elements que no

tenen existència física, com les idees, els conceptes, els
programes, les aplicacions, etc.

• L’usuari i el programador. L’usuari és la persona que utilitza

l’ordina- dor, i el programador és la persona que escriu els
programes en un de- terminat llenguatge de programació perquè els
ordinadors els puguin executar.

• Les dades i la informació. Les dades són fets o materials originals

que no han estat processats. La informació és el producte de les
dades ja processades.
• Documentació. Són el conjunt d’instruccions o manuals de
procediment que ensenyen a l’usuari com ha d’utilitzar l’ordinador i
els programes in- formàtics.

A continuació, classificarem els elements físics o dispositius que

formen l’ordinador segons les seves funcions:

• Dispositius d’entrada
(input)

• Dispositius de sortida
(output)

• Dispositius de
processament

• Dispositius
d’entrada/sortida

• Dispositius de comunicacions
(busos)

En la figura 1, es mostra l’esquema d’un

ordinador.

Figura 1. Elements principals d’un ordinador

1) Dispositius d’entrada. La seva funció consisteix a permetre

l’entrada de dades en l’ordinador. Hi ha molts dispositius que poden fer
aquesta tasca: el teclat, el ratolí, l’escàner, el llapis òptic, la palanca de
control (joystick), el micròfon, etc.

2) Dispositius de sortida. La seva funció consisteix a treure la informació

a l’exterior de l’ordinador. Hi ha moltes màquines que fan aquesta
funció, com el monitor o la pantalla, la impressora, els altaveus o el Memòries auxiliars

plòter.
L’ordinador pot col·locar
la informació en uns magatzems
memòries
3) Dispositius d’entrada/sortida. Són totes les màquines la
configuració
de les quals els permet fer funcions d’entrada i funcions de sortida. Per electrònics anomenats
auxiliars (per exemple, discos
exemple, les unitats de cintes magnètiques, les unitats de discos magnè- magnètics i discos
opticomagnètics), d’on la pot
tics o les unitats opticomagnètiques. També se’ls coneix com a recuperar més tard. La CPU
no hi té accés directe.
memòries auxiliars.
Els dispositius d’entrada, de sortida i d’entrada/sortida també es
coneixen com a perifèrics.

Els perifèrics són totes les màquines que han d’estar

connectades a
la CPU per funcionar. Aleshores, podem parlar de perifèrics
d’en- trada (el teclat, el ratolí, etc.), perifèrics de sortida (els
monitors, les impressores, etc.) i perifèrics d’entrada/sortida
(unitats de dis- cos magnètics, unitats de cintes magnètiques,
etc.).

4) Dispositius de processament. També es coneixen com a UCP

(unitat Operacions de la CPU
central de processament) o, en anglès, CPU (central process unit). Són la
part més important d’un ordinador, en què es manipula la informació.
Les operacions de la CPU poden
Po- dem comparar la seva funció a la d’un director d’orquestra. Els ser:
• Lògiques. Totes les
dispositius de processament s’encarreguen de coordinar i dur a terme operacions en què el resultat
pot ser vertader o fals.
totes les ope- racions de tipus lògic i matemàtic.
• Matemàtiques. Operacions
de tipus càlcul matemàtic (per
exemple: sumes i restes).
L’esquema de components de la unitat central de processament és el
que us mostrem en la figura 2.

Figura 2. Esquema de la CPU

A continuació, detallem les característiques més importants dels

compo- nents de la CPU:

f) Processador (microprocessador). És el cervell de l’ordinador.

Coor- dina i dirigeix la feina que s’ha de fer en cada moment, i també
realitza totes les operacions aritmètiques i lògiques. Són els circuits
que con- trolen la interpretació i l’execució de les instruccions. Hi
podem distin- gir dues parts:

• CU (unitat de control). La unitat de control s’encarrega de

governar la resta d’unitats, és a dir, interpreta les instruccions, i
en controla l’execució i la seqüència.

• ALU (unitat aritmètica i lògica). La unitat aritmètica i lògica és on

es fan les operacions de càlcul matemàtic i les operacions lògiques.
g) Memòria principal. És l’encarregada d’emmagatzemar les dades i
els pro- grames mentre s’estan executant en l’ordinador. És important
recordar que un programa només pot ser executat per un ordinador. Per
tant, cal que el programa i les dades que necessita manipular siguin a la
memòria.

5) Dispositius de comunicacions (busos). Enllacen tots els elements

del sistema i permeten la comunicació amb el món exterior. El bus
represen- ta bàsicament una sèrie de cables que serveixen per carregar
dades en la memòria i, des d’allà, transportar-les a la CPU. És l’autopista
de les dades dins del PC, ja que comunica tots els components de
l’ordinador amb el processador. El bus es controla i manipula des de la
CPU.

1.3.3. Evolució dels ordinadors

Si tinguéssim la possibilitat de comparar les principals característiques

dels primers ordinadors (dècada dels quaranta) amb els ordinadors que
tenim avui dia, comprovaríem que hi ha moltes diferències tant pel que fa
a l’aspec- te com a les característiques tècniques, les prestacions, etc.
Això vol dir que la informàtica ha evolucionat en funció de la tècnica i
dels nous descobri- ments, com els nous materials, la posada en pràctica
de teories, etc.

Tot això està relacionat amb una sèrie de fets i descobriments anteriors
que han fet que, avui dia, sigui una de les ciències a què l’ésser humà
de- dica més atenció i recursos.

Des de fa molts segles abans de la nostra era, l’ésser humà no ha

parat d’investigar per trobar noves eines i nous mètodes que l’ajudin en
les tas- ques de càlcul i en el tractament de la informació. Per tant, molts
desco- briments tenen una part de “culpa” en el fet que la
informàtica hagi arribat a la situació actual.

Des de fa molt temps, l’ésser humà ha intentat substituir els treballs ma-
nuals i repetitius en el tractament de la informació. Tot seguit, indiquem
una sèrie de fets i personatges gràcies als quals ho hem aconseguit.

1) Període manual

a) L’àbac (3500 aC),

En el període manual, totes les operacions que es feien amb la d’origen babilònic, és el
in- formació es desenvolupaven manualment. primer dispositiu manual
de càlcul. Més tard, cap a
l’any 2600 aC, apareix
Entre altres fets i personatges, podem indicar els següents: l’àbac xinès. Serveix per
fer

Àbac
operacions aritmètiques senzilles. Consta d’un marc de fusta dividit
en dues parts en què hi ha una sèrie de filferros verticals amb boles
que representen les unitats, les desenes, etc. La posició de les boles ens
dóna
una determinada informació numèrica.

b) John Napier (1550-1617), matemàtic escocès, va inventar els

logarit-
mes naturals, també coneguts com a logaritmes neperians, en què
Regle de càlcul
inten- tava simplificar les operacions més senzilles de càlcul. Els
logaritmes neperians permeten convertir les multiplicacions en sumes i El regle de càlcul és un dispositiu
per fer operacions matemàtiques
les divisions en restes. Napier va inventar un dispositiu consistent en de diferents tipus de dificultat
(per exemple: sumes, restes,
uns pals amb nombres impresos que, gràcies a un enginyós i complicat multiplicacions, divisions
i logaritmes).
mecanisme, li permetia realitzar operacions de multiplicació i divisió.
Aquesta invenció va ser l’origen del regle de càlcul.

2) Període
mecànic

En el període mecànic, s’agrupen un conjunt de fets i màquines, i hi ha

uns determinats dispositius que ajuden a manipular la informació.

Podem destacar els personatges i fets

següents:

a) Blaise Pascal (1623-1662) va inventar una màquina anomenada la pas-

calina, que realitzava operacions matemàtiques de suma i resta. La
calcu- ladora de Pascal funcionava amb unes rodes, cada una de les
quals feia avançar un pas la següent en completar una volta. Les rodes
estaven mar- cades amb els nombres del 0 al 9, i n’hi havia dues per als
decimals i sis per als nombres enters, de manera que podia manipular
nombres entre
000.000,01 i 999.999,99.

per seleccionar unes fitxes

b) William Oughtred (1621), sacerdot anglès, utilitzant les idees de
perforades que, a la
Napier, va inventar el regle de càlcul. Constava d’un petit regle que es
vegada, controlaven la
desplaçava sobre un altre de fix en què hi havia diverses escales per fer
màquina de teixir. Jacquard
operacions es- pecífiques. Ha estat molt utilitzat fins als anys setanta.
va ser el primer a utilitzar
targetes perforades per
c) Gottfried Wilhelm Leibnitz (1646-1716) va millorar la màquina de
emmagatze- mar la
Pas- cal creant la calculadora universal, capaç de fer sumes, restes,
informació sobre el dibuix
multi- plicacions, divisions i arrels quadrades.
del teixit i, a més, controlar
la màquina.
d) Joseph Marie Jacquard (1752-1834) va començar a utilitzar unes
targe- tes perforades que portaven dades de control per als dibuixos i les
figures que realitzaven els telers automàtics. Cap al 1725, els artesans
tèxtils fran- cesos utilitzaven un mecanisme de tires de paper perforat
 La pascalina

Calculadora universal

La màquina de teixir de Jacquard, presentada el 1801, va tenir un gran èxit

comercial i va suposar un gran avenç en la indústria tèxtil. Podem consi-
derar els telers de Jacquard com una màquina mecànica programada.

e) Charles Babbage (1792-1871) és considerat el pare de la Fitxa perforada

informàtica. Es va plantejar la construcció d’una màquina capaç de fer

qualsevol ope- ració matemàtica i que es pogués programar amb targetes
perforades que va anomenar màquina analítica. Com els ordinadors
moderns, la màqui- na de Babbage tenia un mecanisme d’entrada i
sortida per a targetes per- forades, una memòria, una unitat de control,
i una unitat aritmètica i lògica. També tenia la capacitat
d’emmagatzemar, en el seu interior, una quantitat de xifres considerable.
Amb aquestes idees, va definir els fona- ments dels ordinadors actuals.
No va poder construir la màquina per pro- blemes tècnics.

f) Augusta Ada Byron (1788-1824) va ser la primera persona que va

co- mençar a fer programes per a la màquina analítica, per la qual cosa
s’ha considerat la primera programadora i la primera que va introduir
el con-
cepte de programa.
! L’àlgebra de Boole és una teoria
matemàtica que és la base
de la construcció dels principals
components que formen
g) George Boole (1815-1864) és el creador de la teoria matemàtica els ordinadors.
cone- guda com a àlgebra de Boole, que és la base de l’àlgebra binària
i la base teòrica de la representació dels circuits de commutació.
IBM: International Business
Machines.
h) Herman Hollerith (1860-1929) va ser el creador de la fitxa
perforada que porta el seu nom. Així mateix, va dissenyar màquines
mecàniques per manipular-les (perforadores, lectores, etc.). L’any 1924
Un algorisme és la representació
va crear, junta- ment amb altres socis, l’empresa IBM. formal i sistemàtica d’un procés.
No tots els problemes tenen
solució algorísmica.
i) Alan M. Turing (1912-1954) desenvolupà teòricament una màquina
ca- paç de resoldre qualsevol problema amb solució algorísmica, i va
realitzar la construcció teòrica de les màquines Turing. Una màquina
Turing és una forma de representar un procés a partir de la seva
descripció. Amb els es- tudis de Turing, comença la teoria matemàtica
MARK-I
de la computació, en què es defineix el concepte d’algorisme.

j) Howard H. Aiken (1900-1973) desenvolupa la idea de Babbage i obté

una
calculadora numèrica que fa servir relés, rodes dentades, etc. Aquesta màqui-
na és coneguda pel nom de MARK-I, i és una màquina eletromecànica Algunes de les característiques
de la màquina electromecànica
(mà- quines que només tenen capacitat per resoldre un determinat MARK-I són:

problema, ja que depenen de la seva configuració física). Té elements • 16,6 m de llarg

• 2,6 m d’alt
d’entrada, memòria central, unitat aritmètica, unitat de control i elements • 70 t de pes
de sortida. Utilitzava com a suports d’entrada les targetes i cintes • 800.000 peces mòbils
• 800.000 m de cables
perforades.

k) Leonardo Torres Quevedo (1958-1936), enginyer i científic

espanyol, va desenvolupar molts invents (transbordadors, màquines
analògiques per a
la resolució d’equacions algebraiques, construcció del primer dirigible
es- panyol, màquines per jugar a escacs, etc.) reconeguts
internacionalment, sobretot en el camp de l’automàtica.

l) Claude E. Shannon (1916-2001) començà a aplicar la teoria d’àlgebra Bit (binary digit): unitat de mesura
de de la quantitat d’informació.
Boole en la representació de circuits lògics. El 1948, publicà la teoria
arit- mètica de les comunicacions i va fer diferents estudis sobre la teoria
de la informació, en què apareix el concepte de bit, que és la unitat de
mesura de la quantitat d’informació.

m)John Vicent Atanasoff (1903-1995) va construir, juntament amb

Clif- ford Berry, una màquina electrònica anomenada ABC (atanasoff-
berry computer). Es considera la primera màquina de càlcul digital. No
era un ordinador, ja que no era possible programar-la. S’utilitzava per Màquina ABC
resoldre càlculs matemàtics (equacions diferencials).

3) Període
automàtic

En el període automàtic, s’agrupen un conjunt de fets i màquines

en
què la informació es tracta amb l’ajuda d’uns determinats
disposi- tius que la manipulen, però que funcionen sense la
intervenció hu- mana.

Podem destacar els personatges i fets

següents:

a) John W. Mauchly i John Presper Eckert van crear, l’any 1946, el

pri- mer ordinador electrònic, anomenat ENIAC (electronic numerical
inte- grator and calculator), fabricat a base de vàlvules de buit,
programable i universal (es podia utilitzar per a qualsevol tipus de
càlcul).

Les característiques principals d’ENIAC són:

• 30 tones de pes
• 17.500 vàlvules de buit
• 50.000 commutadors
• 70.000 resistències
• 10.000 condensadors
• 7.500 interruptors
• 1.500 relés
• 100.000 i 200.000 watts de consum energètic

b) John W. Mauchly (1951) va començar a fabricar i a comercialitzar una

família d’ordinadors anomenada UNIVAC-1 (universal automatic
computer). Va ser el primer model d’ordinador de tipus comercial. !

Les característiques d’UNIVAC-1 són:

• 7.300 kg de pes • 5.000 tubs de buit

• 1.000 operacions/s
• Sumes de dos nombres de deu dígits (1.000.000/s)

UNIVAC-1
1.3.4. Generacions d’ordinadors

Des de 1951, quan surt al mercat la família d’ordinadors UNIVAC-1 –

conside- rats els primers ordinadors comercials– fins als nostres dies, la
informàtica i els ordinadors han anat canviant, principalment, a causa dels
nous desco- briments i dels avenços en el camp de l’electrònica. Tot això
ha donat origen a les generacions d’ ordinadors.

L’expressió generacions d’ordinadors fa referència a èpoques en

les quals la informàtica i els ordinadors han tingut unes caracterís-
tiques especials, que les diferencien del període anterior.

Podem destacar les generacions següents:

1) Generació zero (1942-1945)

Els trets més importants que caracteritzen aquesta etapa són els se-
güents:

• Apareixen els primers ordinadors analògics: s’utilitzen per

resoldre equacions.
• Estan fabricats amb eixos i engranatges.
• Aquesta generació se situa en la dècada de la segona guerra mundial.
• El primer ordinador digital totalment elèctric va ser el Colossus,
que incorporava 1.500 vàlvules i ja era operatiu. Es va utilitzar per
descodi- ficar els missatges xifrats dels alemanys.

2) Primera generació (1945-1958)

Els trets més importants que caracteritzen aquesta etapa són els següents:

• S’utilitzen vàlvules de buit.

• S’utilitzen llenguatges de baix nivell (llenguatge màquina).
• S’introdueixen dades i instruccions mitjançant targetes perforades.
• La informació s’emmagatzema en un tambor magnètic que recull i
Llenguatge màquina
me-
moritza les dades i els programes que subministren les targetes perfo-
rades. El llenguatge màquina es basa
en un llenguatge molt
• Tenen aplicacions en el camp científic i militar. rudimentari, que consisteix en la
juxtaposició de bits llargs o
• Exemples: l’ordinador UNIVAC-1 i l’IBM cadenes de zeros
i uns. La combinació dels
elements dels sistemes binaris
705. Desavantatges: era l’única manera “d’instruir
la màquina”, ja que només
entenia el llenguatge numèric.

• Es consumeix una gran quantitat d’energia elèctrica.

• Els ordinadors generen molta escalfor.
• Les despeses són elevades.
3) Segona generació (1958-1964)

Els elements més rellevants que caracteritzen aquesta etapa són els se-
güents:

• Se substitueixen les vàlvules de buit pels transistors. • Es generalitzen els

• Augmenta la potència i la fiabilitat. llenguatges d’alt nivell.
• Les dimensions són més petites.
• Es gasta menys energia.
• Són més ràpids i segurs.
• S’utilitzen llenguatges de programació d’alt nivell (fortran, cobol,
etc.).
• Hi ha memòria interna (nuclis de ferrita).
• Hi ha cinta magnètica i tambors magnètics.
• Hi ha poca compatibilitat entre ordinadors.
• Hi ha dispositius d’entrada i sortida a través de fitxes perforades.
• Apareixen els miniordinadors i els terminals.
• Hi ha aplicacions en simulacions per a ús general, inventaris,
nòmines, comptabilitat, etc.
• Diverses companyies, com IBM (IBM 7070) i UNIVAC (UNIVAC
1107), comercialitzen ordinadors en aquesta generació.
• A Espanya s’instal·len ordinadors d’aquesta generació a la
Junta d’Energia Nuclear, a Sevillana d’Electricitat, al Ministeri
d’Hisenda i a la Universitat Complutense de Madrid.

4) Tercera generació (1964-1971)

La tercera generació té com a trets fonamentals els següents:

• S’utilitza el circuit integrat (pastilles de silici o xip). Milers de

components electrònics en una integració en miniatura.

• Els ordinadors són més petits, ràpids, eficients i fiables.

• Es consumeix menys energia.

• Es produeix un gran desenvolupament de sistemes operatius i es

comen- ça a parlar de la multiprogramació, del temps real i del treball
interactiu.

• Es comencen a utilitzar els discos magnètics.

• Apareixen els miniordinadors, per tant hi ha una expansió de la

indústria del software (apareix la indústria del software).

• Es pot treballar en multiprogramació i temps compartit.

Transistor

Dispositiu semiconductor que té tres o més elèctrodes. La conducció es fa mitjançant electrons.

El germani i el silici són els materials més freqüents en la seva fabricació. Els transistors poden
fer pràcticament totes les funcions de les vàlvules de buit, però amb més avantatges.

Placa base (2a generació)

Circuit integrat del tipus SSI

Els miniordinadors pertanyen a una família d’ordinadors amb capacitats superiors als
microordinadors, però inferiors als grans ordinadors.
• Són compatibles.

• Entre els ordinadors d’aquesta generació, destaquen l’IBM 360 i el so- lució de
DEC
problemes.
PDP-1.
• S’apliquen els
llenguatges naturals.
5) Quarta generació (1971-1984)

Podem esmentar, dins de la quarta generació, les característiques se-

güents:

• Es desenvolupa el microprocessador. !
• S’utilitza la integració LSI (large scale integration, gran escala
d’inte- gració), és a dir, una tecnologia de construcció dels circuits
integrats que permet tenir entre 1.000 i 10.000 components lògics.
• Es fabriquen microordinadors i ordinadors personals.
• Apareix el disquet (utilitzat com a dispositiu per emmagatzemar infor-
mació).
• Apareixen les memòries electròniques en substitució dels nuclis
mag-
nètics de ferrita.
• Surten una gran quantitat de llenguatges de programació.
• Es crea l’empresa Microsoft (Bill Gates i Paul Allen).
• Es comença a utilitzar el concepte de teleinformàtica.
• Destaca el microprocessador Intel 4004, desenvolupat per
l’empresa
Intel l’any 1971 (4 bits i 275 transistors).

L’ordinador personal

El primer ordinador personal als EUA va ser l’Altair 8800 (1974). El 1971, apareix el PET 2001 de
Commodore, empresa ja desapareguda, i l’Apple II, fabricat en un garatge per dos joves nord-
ame- ricans: Steven Jobs i Stephen Wozniak. A partir de 1980, es produeix una eclosió de
marques. Des- taca el Sinclair ZX80, precedent del ZX81 i de l’Spectrum, fabricant absorbit per
Amstrad, que va aconseguir un gran èxit venent productes de la gama baixa. Amstrad, com és
lògic, va abandonar la informàtica. L’agost de 1981, es va presentar l’IBM PC, que va originar la
difusió massiva de la infor- màtica personal.

En proporcionar el sistema operatiu MS-DOS (Microsoft disk operating system) a l’empresa IBM,
Mi- crosoft fa un gran salt i inicia un creixement ràpid i imparable.

No obstant això, la microinformàtica no va començar als EUA. El primer ordinador personal, el

Ken- telek 8, es va crear a Espanya l’any 1973 a càrrec de la empresa Distesa (de la coneguda
editorial Anaya). El dissenyador va ser Manuel Puigbó Rocafort. Posteriorment, Jordi Ustrell va
dissenyar un altre ordinador personal per a l’empresa catalana EINA.

6) Cinquena generació (1984-?)

Entre els fets més importants d’aquesta etapa destacarem els

següents:

• S’utilitzen circuits integrats del tipus VLSI (very large scale

integration, molt gran escala d’integració), amb més de 10.000
components.
• Es comença a utilitzar la intel·ligència artificial, que estudia com apli-
car a l’ordinador els processos del pensament humà utilitzats en la
DEC: Digital Equipment
Corporation.

La teleinformàtica és una ciència

que estudia el tractament
automàtic de la informació
a distància.

El microprocessador és un dispositiu on la unitat central de processament d’un ordinador està en un

únic circuit integrat.

PC (personal computer):
ordinador personal.
• S’utilitzen les autopistes de la informació: LAN, MAN, WAN, etc.
! LAN, MAN i WAN

• S’utilitza la integració de dades, imatges, so, etc., és a dir, la

tecnologia LAN (local area network): xarxa

multimèdia.
• S’utilitza la robòtica, és a dir, l’art, la ciència i la utilització de d’àrea local.
MAN (metropolitan area network):
robots. xarxa d’àrea metropolitana.
Un robot és un sistema informàtic híbrid independent que realitza ac- wide area network): xarxa
tivitats físiques i de càlcul. Es dissenyen amb intel·ligència artificial
Els ordinadors seguiran
perquè responguin de manera més efectiva a situacions no
evolucionant com ho
estructura- des.
han fet fins ara per
• S’aplica el sistema expert, és a dir, una aplicació de la intel·ligència
ar- cobrir les necessitats de
tificial que utilitza una base de coneixement de l’experiència humana la vida moderna, dels
per ajudar a la resolució de problemes (per exemple: diagnòstic nous processos
mèdic, reparació d’equips, anàlisi d’inversions, control de producció, industrials, de sa- lut,
etc.). d’educació i de
comunicació.
Conclusió

Amb les “generacions” neix la indústria dels ordinadors. El treball dels or- 1
.
dinadors desenvolupats durant la dècada dels quaranta havia estat bàsica-
3
ment experimental. S’havien utilitzat amb fins científics, però era .
evident que es podien aplicar en altres àrees. 5
.

Eren màquines molt grans i pesades, amb moltes limitacions; les C

l
vàlvules de buit n’eren l’element fonamental, i generaven un gran a
consum d’ener- gia i dissipaven molta calor. Aquests problemes s
s
s’havien de resoldre.
i
f
i
L’evolució dels ordinadors ens ha servit per fer càlculs més ràpids.
c
També s’ha aplicat a altres activitats humanes facilitant-ne i promovent- a
ne el des- envolupament. c
i
 WAN (
ó dels ordinadors d’àrea extensa.

Podem classificar els ordinadors segons diferents criteris. Nosaltres

els classificarem tenint en compte tres aspectes:

1) Segons el tipus de
construcció

a) Màquines amb lògica cablejada. L’algorisme està implementat en

el ca- blejat dels circuits o en les memòries de tipus lectura
denominades ROM (read only memory, memòria només de lectura).
Com a exemples, po- dem trobar les calculadores, els ordinadors
analògics, etc.
b) Màquines amb lògica programada. Són els ordinadors
convencionals, que admeten programació d’algorismes per mitjà de
llenguatges de pro- gramació. Aquestes màquines es poden utilitzar en
qualsevol procés infor- màtic (per exemple, l’ordinador personal, etc.).

2) Segons el tipus de
senyal

a) Analògics. Fan servir senyals analògics, continus, que poden

tenir valors infinits entre uns valors determinats. La programació està
en la seva construcció i s’apliquen en el control de processos i
problemes de simulació.

b) Digitals. Els senyals són digitals i tenen valors fixos entre uns valors
determinats. Es programen fent servir llenguatges de programació i
s’uti- litzen en qualsevol camp.

c) Híbrids. Apliquen les dues tècniques

anteriors.

3) Segons la capacitat d’emmagatzematge, la velocitat de

processament i la grandària

a) Superordinadors. Màquines dissenyades per manipular grans

volums d’informació o per realitzar operacions amb càlculs complicats
que necessi- ten una gran velocitat de processament. Normalment,
tenen un gran nom- bre de processadors (per exemple, els diferents
models de l’empresa Cray).

b) Grans ordinadors (mainframes). Ordinadors dissenyats

principal- ment per a grans empreses i organitzacions. Són capaços de
fer la feina en
un gran nombre d’estacions de treball (per exemple, l’IBM
360).

c) Miniordinadors. Ordinadors de tipus mitjà destinats a controlar mercat infor- màtic està
menys
pensat per a aquest
terminals (per exemple: el VAX 20 de l’empresa Digital Equipment
segment de la
Cor- poration, IBM sistema 36, i els PDP-1 i PDP-11).
informàtica. Segons les
característiques, els
d) Microordinadors. Estan destinats a la part baixa de l’equipament
podem classificar de la
infor- màtic. Avui dia, e l món dels microordinadors és el més important i
manera següent:
també el més popular. Hi ha dos grups importants: l’ordinador
personal o PC (personal computer) i l’estació de treball o
– De sobretaula.
workstation. Per exemple: MITS Altair, Macintosh, sèrie Apple II, IBM
Normalment, és
PC, Dell, Compaq, Gateway, etc.
difícil de transportar,
ja que és volu- minós
• L’ordinador personal és un ordinador fàcil de fer anar i amb grans
i pesa molt. Se
presta- cions. La majoria del maquinari i programari que hi ha en el
l’acostuma a tenir en un lloc fix.

CRAY-1

PDP-11
 – Portàtil. És un ordinador de poc pes i de petites
dimensions que és fàcil de transportar.
– Laptop i Notebook. Són ordinadors fàcils de transportar,
però d’un pes encara més petit que els portàtils.

• L’estació de treball és un tipus d’ordinador que s’utilitza

per a treballs d’enginyeria o similars, i està connectat a altres
ordinadors més potents.

e) Ordinadors domèstics. Són un tipus d’ordinadors que

formen la gam- ma més baixa. Tenen poques prestacions i estan
destinats, principalment, a l’oci (jocs) i a l’ensenyament.

4) Segons el
propòsit

a) Propòsit especial. Són un tipus d’ordinadors dissenyats per

realitzar una tasca específica.

b) Propòsit general. Són un tipus d’ordinadors que es poden

utilitzar en diferents aplicacions.