3a part

Anàlisi sectorial:
gestió, mitigació i adaptació
13. El procés de les negociacions internacionals
sobre el canvi climàtic
Miquel Muñoz Cabré
Centre Pardee, Universitat de Boston

Miquel Muñoz Cabré (París, 1975) és investigador a la Universitat de Boston. Va obtenir el títol
de doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, i compta amb un Màster en Relacions In-
ternacionals i Política Ambiental per la Universitat de Boston, un Màster en Economia Ecolò-
gica, i una Llicenciatura en Física. Ha treballat a l’Institut Internacional del Desenvolupament Sos-
tenible, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, l’Energy Research Centre of the Netherlands,
el Worldwatch Institute, el C3ED i el CIEMAT. Ha publicat en diverses revistes científiques, els
mitjans de comunicació generals i la blogosfera. Ha participat en nombroses negociacions inter-
nacionals, entre altres les principals reunions del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el
Canvi Climàtic, i en el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
Resum 509
Introducció 511
13.1. Breu història del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic 1990-2005 511
13.1.1. Orígens 511
13.1.2. Negociació del Protocol de Kyoto 512
13.1.3. Operacionalització i entrada en vigor
del Protocol de Kyoto 513
13.2. El procés negociador 513
13.2.1. Actors del Conveni marc sobre el canvi
climàtic. Qui és qui? 513
13.2.1.1. Països 514
13.2.1.2. Organitzacions observadores 515
13.2.1.3. Mitjans de comunicació 518
13.2.1.4. Grups formals i coalicions negociadores 518
13.2.1.5. Personalitats 521
13.2.2. Estructura institucional del Conveni marc
de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic 521
13.2.2.1. Òrgans de govern 521
13.2.2.2. Òrgans subsidiaris 523
13.2.2.3. Secretaria 524
13.2.2.4. Altres òrgans 525
13.2.2.5. Altres reunions 526
13.2.3. Procediment. Modus operandi i regles del joc 527
13.2.3.1. Consens 527
13.2.3.2. Text de negociació i documentació 527
13.2.3.3. Sessions plenàries, grups de
contacte i grups informals 528
13.2.3.4. Segment d’alt nivell 529
13.2.3.5. Esdeveniments paral·lels 529
13.2.4. Altres fòrums de negociació internacional
en canvi climàtic 529
13.2.4.1. Grup Intergovernamental d’Experts
sobre el Canvi Climàtic 529
13.2.4.2. Altres òrgans de les Nacions Unides 531
13.2.4.3. Organitzacions fora de l’àmbit de les
Nacions Unides 531
508 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

13.3. 2005-2010: Negociacions post-Kyoto 534

13.3.1. 2004 - 2007 de Buenos Aires a Bali:
negociant com negociar 534
13.3.2. La cimera de Bali 2007 536
13.3.3. De Bali a Copenhaguen 536
13.3.3.1. Mitigació 537
13.3.3.2. Adaptació i finançament 538
13.3.3.3. Procés 539
13.3.4. La cimera de Copenhaguen 2009 539
13.3.5. Més enllà de Copenhaguen 540
13.3.5.1 Escenaris de negociació 541
13.4. Conclusions 542
13.4.1. Conclusions per a Catalunya 542
Referències 543
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Resum
La negociació internacional del canvi climàtic va
començar a finals dels anys 80 del segle passat
amb la creació del Grup Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi Climàtic i el Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic. En dues dècades, el canvi climàtic ha
passat de ser considerat un problema mediam-
biental que preocupava a un grup reduït d’espe-
cialistes a ser percebut com un problema econò-
mic i estratègic global, que afecta gairebé tots els
aspectes de la societat i atrau l’atenció dels go-
verns al més alt nivell polític. En aquest capí-
tol s’explica la història, les institucions i el procés
de les negociacions internacionals del canvi
climàtic.
Les negociacions internacionals sobre el canvi
climàtic es realitzen majoritàriament en el con-
text del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic. Les negociacions es
poden descriure en quatre etapes diferenciades:
a) els inicis, fins a la signatura del Conveni marc,
b) la negociació i signatura del Protocol de Kyoto,
c) l’operacionalització del Protocol de Kyoto, i
d) les negociacions per al període més enllà del
2012, conegudes com a negociacions post-Kyoto.
Les negociacions post-Kyoto continuen obertes
el 2010.
Les negociacions formals per establir un con-
veni marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic van començar el 1990, i van durar dos
anys. El Conveni es va adoptar a Nova York el
9 de maig de 1992, es va signar a la cimera de la
Terra a Rio de Janeiro el mateix any i va entrar en
vigor el 21 de març de 1994. El Conveni és el
principal marc negociador a nivell internacional.
Un cop adoptat el Conveni, es va establir un pro-
cés, l’AGBM, per arribar a un acord de reducció
d’emissions. Aquest procés va durar tres anys i
va culminar el 1997 amb la signatura del Proto-
col de Kyoto, que compromet els països desen-
volupats a reduccions quantificades en les seves
emissions de sis gasos amb efecte d’hivernacle en
el període 2008-2012. Un cop signat el Proto-
col, les negociacions es van centrar a fer-lo ope-
racional. Durant quatre anys els països van nego-
509
ciar normes específiques de funcionament en
temes com el comerç d’emissions o els embor-
nals. Aquest període va culminar el 2001 amb
els acords de Marràqueix.
El Protocol de Kyoto es va dissenyar amb un
innovador sistema de ratificació, segons el qual,
per entrar en vigor, l’havien de ratificar 55 pa-
ïsos membres, incloent-hi països desenvolupats
que representaven com a mínim el 55 % de les
emissions de diòxid de carboni mundials. Amb
la renúncia dels EUA al Protocol de Kyoto el
2001, el Protocol no va entrar en vigor fins al
2005, quan el van ratificar la resta de països des-
envolupats.
El mateix any van començar les negociacions
post-Kyoto, per arribar a un acord global per
combatre el canvi climàtic més enllà del 2012.
Els primers dos anys de negociacions van resul-
tar en el Full de Ruta de Bali, que establia un pro-
cés negociador per assolir un acord legalment
vinculant a Copenhaguen, el 2009. Entre 2007 i
2009 es va produir el procés negociador més in-
tens en la història del Conveni. La cimera de
Copenhaguen, però, malgrat ser la reunió amb
més participants i més caps d’estat de la història,
va resultar inconclusiva, i les negociacions con-
tinuen (a principis de 2010) amb incertesa
sobre els elements processals, o quan i com con-
clouran.
Institucions i procés
Institucionalment, el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic és un tractat
multilateral ambiental que compta amb un pro-
tocol, el Protocol de Kyoto, dos òrgans subsidia-
ris permanents, l’Òrgan Subsidiari d’Assessora-
ment Científic i Tecnològic (OSACT) i l’Òrgan
Subsidiari d’Execució (OSE), una secretaria, un
buró i dos òrgans subsidiaris temporals encarre-
gats de les negociacions post-Kyoto, l’AWG-KP i
l’AWG-LCA. El Conveni i els òrgans subsidiaris
compten amb nombrosos òrgans de rang menor,
que s’especialitzen en aspectes concrets com ara
tecnologia, adaptació, finançament, mecanis-
mes de flexibilitat, verificació i un llarg etcètera.
510 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
L’òrgan de govern suprem del Conveni és la Con-
ferència de les Parts, que es reuneix amb periodi-
citat anual. Els òrgans subsidiaris permanents es
reuneixen dues vegades a l’any. A més de les reu-
nions regulars, es realitzen nombrosos tallers tèc-
nics, trobades regionals i d’altres reunions.
El conveni no compta amb unes regles de
procediment definitives, per la qual cosa totes les
decisions s’han de prendre per consens, entenent
consens com l’absència d’oposició formal per cap
part. La regla del consens dóna poder de veto
fàctic a les parts, i és considerada per molts com
una de les causes de la lentitud i el bloqueig del
procés negociador.
Les negociacions internacionals sobre el canvi
climàtic compten amb nombrosos actors. Per
una banda, hi ha els 193 països signataris, í, per
l’altra, les organitzacions observadores, que com-
prenen els òrgans i agències de les Nacions Uni-
des, 165 organitzacions intergovernamentals,
1.300 organitzacions no governamentals (ONG)
i els mitjans de comunicació. Les ONG repre-
senten un ampli ventall de la societat civil i in-
clouen diferents tipus d’organitzacions, com ara
ecologistes, industria, governs locals, institucions
de recerca i sindicats.
Els països s’agrupen en grups i coalicions ne-
gociadores, el més notable dels quals és el Grup
dels 77 i la Xina, que representa els interessos
dels països en vies de desenvolupament. Altres
grups inclouen la Unió Europea, l’Aliança dels
Petits Estats Insulars, o el Grup per la Integritat
Ambiental. També existeixen coalicions d’ONG,
com la Xarxa d’Acció per el Clima.
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic és el principal fòrum negociador
internacional per el canvi climàtic, però no l’únic.
Un altre òrgan de les Nacions Unides que adreça
el canvi climàtic és el Grup Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). L’IPCC
va ser creat el 1988 i la seva missió és avaluar i
proporcionar una visió clara i equilibrada dels co-
neixements existents sobre el canvi climàtic, tant
de caire científic, com tècnic i socioeconòmic. La
feina i qualitat de l’IPCC i els nombrosos científics
que el componen ha estat reconeguda en nom-
broses ocasions, la més notable de les quals és
l’atorgament el 2007 del premi Nobel de la Pau
per «els seus esforços per generar i disseminar co-
neixement sobre el canvi climàtic causat pels hu-
mans i per establir els fonaments per a les mesu-
res necessàries per contrarestar aquest canvi».
A més de l’IPCC, hi ha 39 òrgans de les Na-
cions Unides que tenen programes, competèn-
cies o realitzen tasques relacionades amb el canvi
climàtic. Les seves activitats es troben més deta-
llades en el Portal de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic a Internet. Fora de Nacions Uni-
des, altres processos com el Grup dels 20 (G20)
o el Fòrum de les Grans Economies liderats pels
EUA proporcionen un fòrum negociador sobre
el canvi climàtic.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Introducció
La negociació internacional del canvi climàtic va
començar a mitjans dels anys 80 del segle passat
amb la creació, el 1988, del Grup Intergoverna-
mental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, les
consultes del qual van desembocar, el 1992, en
la signatura del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic. Durant aquestes
dues dècades, el canvi climàtic ha passat de ser
considerat un problema mediambiental que pre-
ocupava un grup reduït de científics i ecologistes
a ser percebut com un problema econòmic i es-
tratègic global, que afecta gairebé tots els aspec-
tes de la societat i atrau l’atenció dels governs al
més alt nivell polític. En vint anys, les negocia-
cions internacionals han tingut molts alts i
baixos. El seu punt àlgid va ser, sens dubte, la
signatura del Protocol de Kyoto, el 1997. Aquest
va entrar en vigor el 2005, precisament l’any de
publicació del primer Informe sobre el Canvi Cli-
màtic a Catalunya.
L’objectiu d’aquest capítol és donar una idea
bàsica sobre com funcionen i com estan estruc-
turades les negociacions internacionals sobre el
canvi climàtic. El capítol se centra particularment
en el Conveni marc de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic, el principal fòrum negociador
internacional sobre el canvi climàtic, però també
descriu amb cert detall el Grup Intergoverna-
mental d’Experts sobre el Canvi Climàtic i, breu-
ment, altres fòrums negociadors.
Aquest capítol posa un èmfasi especial en els
elements processals de les negociacions, així com
en els esdeveniments que han tingut lloc des de
l’edició anterior d’aquest informe, el 2005, prin-
cipalment la negociació del període conegut com
a post-Kyoto (més enllà del 2012). Les negocia-
cions post-Kyoto van començar a Buenos Aires el
2004, i compten amb un seguit d’episodis, des
de Mont-real, Nairobi, València, Bali, i Poznan
fins al més recent, la cimera de Copenhaguen, el
desembre del 2009.
El capítol està estructurat en tres parts. La pri-
mera part explica breument la història del Con-
veni marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic, des dels orígens fins a l’entrada en vigor
del Protocol de Kyoto. L’objectiu d’aquesta part
511
és donar el context històric necessari. La segona
part analitza les qüestions d’estructura i de pro-
cés de les negociacions, incloent-hi l’estructura
institucional del Conveni, els principals actors,
les regles de procediments i altres fòrums inter-
nacionals. Aquesta part està especialment dedi-
cada als lectors que no estan familiaritzats amb el
sistema de les Nacions Unides i el procés nego-
ciador. A causa de la complexitat del procés, la
segona part ocupa gairebé la meitat del capítol.
La tercera part descriu les negociacions del pe-
ríode post-Kyoto, és a dir, les negociacions per
elaborar una resposta internacional al canvi cli-
màtic més enllà del 2012. Aquesta part descriu
les negociacions entre els anys 2004 i 2009, in-
cloent-hi la història i els principals aspectes de
la negociació, així com la cimera de Copenha-
guen. La tercera part conclou amb una breu
prospectiva sobre les trajectòries i resultats que
es poden esperar de les negociacions.
13.1. Breu història del Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic
1990-2005
13.1.1. Orígens
Durant els anys vuitanta del segle passat, la crei-
xent evidència científica i les campanyes dels
ecologistes van causar una conscienciació i una
preocupació públiques pel canvi climàtic causat
per l’augment de les concentracions atmosfèri-
ques de gasos amb efecte d’hivernacle degut a
l’activitat humana. El creixent interès públic, i
conseqüentment polític, van dur l’Organització
Meteorològica Mundial i el Programa de les Na-
cions Unides pel Medi Ambient (PNUMA o
UNEP1) a establir, el 1988, el Grup Intergover-
namental d’Experts sobre el Canvi Climàtic
(IPCC2).
El 1990, el Grup Intergovernamental d’Ex-
perts sobre el Canvi Climàtic va publicar el seu
primer informe d’avaluació3, que, conjuntament
amb l’ímpetu proporcionat pel Segon Congrés
1. Sigla de United Nations Environmental Programme.
2. Sigla de Intergovernmental Panel on Climate Change.
3. IPCC 1990.
512 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
Mundial del Clima (organitzat per l’Organització
Meteorològica Mundial del 29 d’octubre al 7 de
novembre d’aquell mateix any a Ginebra), va
augmentar l’atenció política sobre el canvi cli-
màtic a nivell internacional. L’11 de desembre de
1990, l’Assemblea General de les Nacions Uni-
des va adoptar la resolució 45/212, que establia
un Comitè Negociador Intergovernamental
(INC4) per tal de negociar un conveni marc sobre
el canvi climàtic. Entre febrer de 1991 i maig de
1992, el Comitè Negociador Intergovernamen-
tal es va reunir en cinc ocasions, que van comp-
tar amb representants de més de 150 països.
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic es va adoptar a Nova York el 9
de maig de 1992 i es va obrir a les signatures el
juny del mateix any, durant la Conferència de les
Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvo-
lupament a Rio de Janeiro, també coneguda com
a Cimera de la Terra. Durant la cimera de la Terra
155 països van signar el Conveni. El 21 de març
de 1994, 90 dies després de rebre la 50a ratifi-
cació, el Conveni va entrar en vigor.
13.1.2. Negociació del Protocol de Kyoto
Després de la signatura del Conveni, el Comitè
Negociador Internacional es va reunir en sis oca-
sions per tal de negociar els elements a tractar en
la Primera Conferència de les Parts (l’òrgan de
govern suprem del Conveni, conegut com a
COP, vegeu la secció 13.2.2). La primera Confe-
rència de les Parts es va reunir a Berlín del 28 de
març al 7 d’abril de 1995. El resultat principal
va ser el que es coneix com a Mandat de Berlín,
que establia un Grup Ad Hoc sobre el Mandat de
Berlín (AGBM5,6), encarregat de començar un
procés que conduís a acció apropiada més enllà
de l’any 2000, incloent-hi compromisos dels pa-
ïsos desenvolupats mitjançant l’adopció d’un
protocol o altres instruments legals vinculants.
El procés del canvi climàtic seguia les passes del
procés per respondre al problema del forat en la
capa d’ozó, on primer es va acordar un conveni
(el Conveni de Viena) i després un Protocol (el
Protocol de Mont-real).
4. Sigla de Intergovernmental Negotiating Committee.
5. Sigla de Ad Hoc Group on the Berlin Mandate.
6. Decisió 1/CP.1.
L’AGBM es va reunir en vuit ocasions entre
l’agost de 1995 i l’octubre de 1997. El treball de
l’AGBM va culminar a la Tercera Conferència de
les Parts, celebrada de l’1 al 10 de desembre a
Kyoto, amb l’adopció del Protocol de Kyoto.7 El
Protocol de Kyoto compromet els països desen-
volupats i amb economies en transició (conjun-
tament coneguts com a Annex I sota el Conveni)
a reduccions quantificades en les emissions de
sis gasos amb efecte d’hivernacle.8 Els països de
l’Annex I es van comprometre a reduir les emis-
sions conjuntes un 5,2 % respecte als nivells de
1990 en el període comprés entre 2008 i 2012,
el que es coneix com a primer període de com-
promís, amb objectius específics per a cada país.
Aquests objectius específics es troben reflectits
en l’Annex B del Protocol de Kyoto9 (vegeu la
taula 2). El Protocol també estableix uns meca-
nismes de flexibilitat basats en el comerç d’emis-
sions per tal de facilitar als països de l’Annex I el
compliment dels compromisos d’una manera
eficient. La negociació de les regles específi-
ques i els detalls operacionals per determinar el
nivell d’assoliment dels objectius i el funciona-
ment dels mecanismes de flexibilitat es va deixar
per trobades posteriors. El Protocol de Kyoto es
va dissenyar amb un sistema innovador de rati-
ficació segons el qual, perquè entrés en vigor,
l’havien de ratificar almenys 55 països mem-
bres, incloent-hi països de l’Annex I que repre-
sentessin com a mínim el 55 % de les emissions
de diòxid de carboni emeses pels països de
l’Annex I el 1990.10 A la pràctica, això signi-
ficava que si els EUA no ratificaven el Proto-
col, tota la resta de països industrialitzats, ex-
cepte un de mitjà, havien de ratificar-lo perquè
entrés en vigor. Això és el que es va esdevenir
7. Per una història detallada del Protocol de Kyoto, vegeu
per exemple Grubb et al., 1999.
8. El Protocol de Kyoto considera sis gasos amb efecte
d’hivernacle inclosos en l’Annex A: diòxid de carboni
(CO2), metà (CH4), òxid nitrós (N2O), hidrofluorocar-
burs (HFC), perfluorocarburs (PFC), i hexafluorur de sofre
(SF6).
9. Podeu veure una versió en català del Protocol de Kyoto
i el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic a: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/C_cli-
matic/text_protocol_kyoto.jsp i a http://mediambient.gen-
cat.net/cat/el_medi/C_climatic/conveni_canvi_climatic.jsp
10. Article 25 del Protocol de Kyoto.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
finalment, amb la ratificació de tots el paï-
sos de l’Annex B excepte els EUA, Austràlia, i
Mònaco.11
13.1.3. Operacionalització i entrada en vigor
del Protocol de Kyoto
La Quarta Conferència de les Parts es va celebrar
a Buenos Aires, del 2 al 13 de novembre del
1998, i va desembocar en el Pla d’Acció de Bue-
nos Aires, que tenia l’objectiu d’assolir un acord
que fes operatiu el Protocol de Kyoto, incloent-
hi aspectes com els mecanismes de flexibilitat,
un règim de compliment, inventaris d’emissions,
comptabilitat de reducció d’emissions i regles per
comptabilitzar els embornals de gasos amb efecte
d’hivernacle. El Pla d’Acció de Buenos Aires es-
tablia la Sisena Conferència de les Parts com a
data límit per assolir un acord.
La primera part de la Sisena Conferència
de les Parts es va celebrar a L’Haia del 13 al 25 de
novembre del 2000. Les negociacions van fra-
cassar de manera dramàtica, principalment a
causa d’aspectes de compliment i ús del sòl
(LULUCF12), i es van posposar fins al 2001. El
29 de març del 2001, els EUA van anunciar la
seva renúncia al Protocol de Kyoto, que consi-
deraven «irreparablement defectuós» ja que per-
judicava la seva economia i excloïa la plena par-
ticipació dels països en desenvolupament. La
segona part de la Sisena Conferència de les Parts
es va celebrar a Bonn del 16 al 27 de juliol del
2001. Durant aquesta sessió es va aconseguir un
acord polític sobre els aspectes generals, els
Acords de Bonn, però no es va finalitzar la nego-
ciació dels detalls tècnics; com a conseqüència,
els esborranys dels textos negociats es van reme-
tre a la següent conferència de les parts. La ses-
sió a Bonn també va desembocar en el compro-
mís polític d’un grup de països desenvolupats,
que van prometre finançament addicional per als
països en desenvolupament; promesa complerta,
segons els primers, i incomplerta, segons els dar-
rers, que argumenten que els països desenvolu-
11. Austràlia i Mònaco van ratificar el protocol el 2007 i el
2006, respectivament. Els EUA van retirar la seva signatura
el 2001.
12. Sigla de Land Use, Land Use Change and Forestry, que
inclou aspectes forestals i de canvi d’ús del sòl.
513
pats tan sols van redirigir finançament ja existent
per a l’ajuda al desenvolupament.
La Setena Conferència de les Parts es va cele-
brar a Marràqueix entre el 29 d’octubre i el 9 de
novembre del 2001, i va propiciar els Acords
de Marràqueix, que finalment feien operatiu el
Protocol de Kyoto. Els Acords de Marràqueix in-
clouen, entre d’altres, decisions respecte dels
mecanismes de flexibilitat, ús del sòl, regles de
compliment, comunicació i revisió d’emissions
nacionals, capacitació i tecnologia. Els Acords
també van establir tres fons financers, el Fons per
als Països Menys Desenvolupats, el Fons Espe-
cial per al Canvi Climàtic, i el Fons d’Adaptació.
El 18 novembre del 2004 la Federació Russa
va ratificar el Protocol de Kyoto, cosa que satis-
feia les condicions suficients perquè aquest en-
trés en vigor el 16 de febrer del 2005. Del 28 de
novembre al 10 de desembre del 2005 es va ce-
lebrar a Mont-real l’Onzena Conferència de les
Parts, que representava també la Primera Tro-
bada de les Parts del Protocol de Kyoto (el
màxim òrgan de govern del Protocol, vegeu la
secció 13.2.2). Durant la trobada, es van adoptar
formalment els Acords de Marràqueix,13 pels
quals el Protocol de Kyoto va esdevenir total-
ment operatiu.
13.2. El procés negociador
Aquesta secció explora els principals elements
del procés negociador. Aquests inclouen els ac-
tors de les negociacions, l’estructura del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic, el modus operandi de les negociacions i una
descripció de fòrums alternatius.
13.2.1. Actors del Conveni marc sobre el
canvi climàtic. Qui és qui?
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic compta amb nombrosos actors.
Per exemple, reunions com la COP 3, que es va
celebrar a Kyoto, o la COP 13, que va tenir lloc
13. Els Acords de Marràqueix, negociats el 2001, es van
adoptar formalment com un paquet de 36 Decisions per la
COP/MOP1. Les Decisions inclouen de 1/CMP.1 a 36/
CMP.1, en FCCC/KP/CMP/2005/8/Adds.1-4. Per a una ex-
plicació de la nomenclatura dels documents del Conveni,
vegeu la secció 13.2.3.2.
514 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

a Bali, van superar els deu mil participants. La
COP 15, efectuada a Copenhaguen, va batre tots
els rècords, amb la presència de quaranta set mil
participants. Tots els que formen part de les ne-
gociacions estan formalment acreditats sota una
de les quatre categories següents (no s’admet
doble acreditació):
• Països
• Organitzacions observadores
• Mitjans de comunicació
• Secretaria.
A continuació es descriuen amb més detall
aquestes categories, així com els diferents grups
i coalicions negociadores.
13.2.1.1. Països
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic compta amb 193 països membres
i la Comunitat Econòmica Europea. La taula 1
llista els membres del Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic.
Com es pot observar, els membres del Con-
veni marc de les Nacions Unides sobre el canvi

Afganistan Costa d’Ivori Illes Salomó Moldàvia Senegal

Albània Costa Rica Índia Mònaco Sèrbia
Alemanya Croàcia Indonèsia Mongòlia Seychelles
Algèria Cuba Iran Montenegro Sierra Leone
Angola Dinamarca Irlanda Myanmar Singapur
Antigua i Barbuda Djibouti Islàndia Namíbia Síria
Aràbia Saudita Dominica Israel Nauru Somàlia
Argentina Egipte Itàlia Nepal Sri Lanka
Armènia El Salvador Iraq Nicaragua Sud-àfrica
Austràlia Emirats Àrabs Units Jamaica Níger Sudan
Àustria Equador Japó Nigèria Suècia
Azerbaidjan Eritrea Jordània Niue Suïssa
Bahames Eslovàquia Kazakhstan Noruega Surinam
Bahrain Eslovènia Kenya Nova Zelanda Swazilàndia
Bangla Desh Espanya Kirguizistan Oman Tadjikistan
Barbados Estats Units Kiribati Països Baixos Tailàndia
d’Amèrica
Bèlgica Estònia Kuwait Pakistan Tanzània
Belize Etiòpia Laos Palau Timor Oriental
Benín Fiji Letònia Panamà Togo
Bhutan Filipines Lesotho Papua Nova Guinea Tonga
Bielorússia Finlàndia Líban Paraguai Trinitat i Tobago
Bolívia França Libèria Perú Tunísia
Bòsnia i Hercegovina Gabon Líbia Polònia Turkmenistan
Botswana Gàmbia Liechtenstein Portugal Turquia
Brasil Geòrgia Lituània Qatar Tuvalu
Brunei Ghana Luxemburg Regne Unit Txad
Bulgària Grenada Macedònia República Ucraïna
Centreafricana
Burkina Faso Grècia Madagascar República Democràtica Uganda
del Congo
Burundi Guatemala Malàisia República Dominicana Uruguai
Cambodja Guinea Malawi República Txeca Uzbekistan
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Camerun Guinea Bissau Maldives
Canadà Guinea Equatorial Mali
Cap Verd Guyana Malta
Colòmbia Haití Marroc
Comores Hondures Maurici
Comunitat Econòmica Hongria Mauritània
Europea
Congo Iemen Mèxic
Corea del Nord Illes Cook Micronèsia
Corea del Sud Illes Marshall Moçambic
Taula 1. Països membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (Desembre del 2009)14.
climàtic són gairebé universals. Tan sols dos
països, Andorra i el Vaticà, no l’han ratificat, i tenen
l’estatus d’observadors. D’aquests, Andorra està
tramitant activament la seva ratificació, i és pro-
bable que esdevingui membre del Conveni du-
rant el 2010.15 Dels 194 membres del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic, a finals del 2009 tots havien ratificat el
Protocol de Kyoto excepte quatre: l’Afganistan,
els Estats Units d’Amèrica, San Marino i Somàlia.
Els països membres del Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic estan for-
malment dividits en dos grups, els que pertanyen
a l’Annex I, i els que no. Aquesta divisió es va es-
tablir durant la negociació de conveni prèvia a
1992, i agrupa els països desenvolupats (bàsica-
ment els membres de la OCED) i els països eco-
nòmicament més avançats de l’antic bloc soviè-
tic (economies en transició) en l’Annex I; la resta,
per defecte, formen part del que coneix com a
no-Annex I. L’expressió Annex I s’utilitza habitual-
ment com a sinònim de països desenvolupats,
mentre que el terme no-Annex I s’empra com a
sinònim de països en desenvolupament, tot i que
aquesta descripció no és tècnicament correcta, ja
que països rics com Singapur, Israel o els Emi-
rats Àrabs Units no pertanyen a l’Annex I. La se-
paració de països rics i pobres en annexos ha
estat molt criticada, ja que és una separació està-
tica, congelada en el temps, que no reflecteix la
realitat dinàmica en l’evolució de la riquesa dels
països. Una altra crítica és que la distinció no
14. Adaptat de www.unfccc.int.
15. Comunicació informal durant la COP 15.
515
Romania Vanuatu
Rússia Veneçuela
Rwanda Vietnam
Saint Christopher Xile
i Nevis
Saint Lucia Xina
Saint Vincent
i les Grenadines Xipre
Samoa Zàmbia
San Marino Zimbabwe
São Tomé i Príncepe
considera emissions per càpita, ni separa grans
emissors de petits emissors.
La majoria de països inclosos en l’Annex I van
assolir compromisos de reduccions d’emissions
dins el Protocol de Kyoto. Aquests compromisos
van quedar recollits al Protocol en l’Annex B
(vegeu la taula 2). Dins l’Annex B, la Comunitat
Econòmica Europea va assolir un compromís
conjunt16 (conegut com a bombolla europea), que
després es va distribuir entre els seus membres
mitjançant negociació interna.17 La taula 2 llista
els països inclosos en l’Annex I, els compromi-
sos de reducció recollits en l’Annex B i la distri-
bució de la bombolla europea. Les xifres repre-
senten l’objectiu percentual d’emissions respecte
de l’any de referència.18
Els països no-Annex I es troben majoritària-
ment agrupats sota el G-77/Xina, grup que es
descriu a la secció 13.2.1.4.
Els representants dels països porten una
targeta d’acreditació de color rosa, excepte el
cap de delegació, que té una acreditació de color
granat.
13.2.1.2. Organitzacions observadores
Les normes de participació estableixen que qual-
sevol organització del sistema de les Nacions
Unides o qualsevol altre òrgan o organització, ja
sigui governamental o no governamental, nacional
16. Els compromisos conjunts estan regulats per l’article 4
del Protocol de Kyoto. El compromís conjunt de la Comu-
nitat Econòmica Europea era per l’Europa dels Quinze.
17. Decisió del Consell 2002/358/EC, de 25 d’abril de 2002.
18. L’any de referència és el 1990, llevat d’alguns països
amb economies en transició.
516 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Bombolla Bombolla
Annex I Annex B Annex I Annex B
europea europea
Austràlia 108% Liechtenstein19 92%
Àustria 92% 87% Lituània 92%
Bielorússia [92%]20 Luxemburg 92% 72%
Bèlgica 92% 92,5% [Malta21] N/A
Bulgària 92% Mònaco22 92%
Canadà 94% Països Baixos 92% 94%
Croàcia23 95% Nova Zelanda 100%
República Txeca24 92% Noruega 101%
Dinamarca 92% 79% Polònia 94%
Estònia 92% Portugal 92% 127%
Comunitat Econòmica Europea 92% 92% Romania 92%
Finlàndia 92% 100% Federació Russa 100%
França 92% 100% Eslovàquia25 92%
Alemanya 92% 79% Eslovènia26 92%
Grècia 92% 125% Espanya 92% 115%
Hongria 94% Suècia 92% 104%
Islàndia 110% Suïssa 92%
Irlanda 92% 113% Turquia N/A27
Itàlia 92% 93,5% Ucraïna 100%
Japó 94% Regne Unit 92% 87.5%
Letònia 92% EUA 93%

Taula 2. Annex I, Annex B i bombolla europea

Fonts: www.unfccc.int, www.europa.eu

o internacional, que sigui competent en as- admesa com a organització observadora si no és

sumptes tractats pel Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic pot ser
19. Afegit a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3.
20. Bielorússia es va incloure a l’Annex B el 2006 mitjançant
una esmena segons la decisió 10/CMP.2. Segons l’article 20
del Protocol, aquesta esmena ha de ser ratificada per tres
quartes parts dels membres del Protocol per entrar en vigor.
A finals de 2009, l’esmena encara no havia entrat en vigor.
21. Malta no és originàriament membre de l’Annex I. La
COP-15 va aprovar una esmena a l’Annex I per incloure-hi
Malta, FCCC/CP/2009/L.2. Perquè aquesta esmena entri en
vigor, segons els Articles 16.3 i 15.4 del conveni cal que la ra-
tifiquin mitjançant l’instrument d’acceptació tres quartes
parts dels països membres.
22. Afegit a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3.
23. Afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3.
24. Anomenada antigament Txecoslovàquia, afegida a
l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3.
25. Abans Txecoslovàquia, afegida a l’Annex I el 1997 se-
gons la decisió 4/CP.3.
26. Afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3.
27. Turquia va quedar exempta de compromisos de reduc-
cions d’emissions segons la decisió 26/CP.7.
que s’hi oposin un terç dels països membres.28
Les organitzacions observadores poden acreditar
observadors a les negociacions, fer intervencions
a discreció del president de les negociacions i
contribuir a la documentació i comentaris previs
a les reunions. Els observadors no poden ne-
gociar i, en general, no poden participar en els
grups de contacte informals llevat que se’ls con-
vidi explícitament.
Les organitzacions observadores es divideixen
en tres tipus:
• Òrgans i agències de les Nacions Unides.
• Organitzacions intergovernamentals.
• Organitzacions no governamentals (ONG).
28. La participació d’organitzacions observadores està re-
gulada per mitjà del Conveni (Article 7.6), de les regles pro-
visionals de procediment (FCCC/CP/1996/2, articles 6, 7 i 8)
i de la decisió 36/CMP.1 (paràgraf 2c).
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Òrgans i agències de les Nacions Unides
Tots els òrgans i agències de les Nacions Unides
poden participar com a observadors del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic. Aquestes organitzacions inclouen un
ampli ventall, vegeu per exemple la taula 4 a la
página 532. Aquesta categoria també inclou les
secretaries d’altres tractats multilaterals ambien-
tals, com per exemple el Conveni sobre la Biodi-
versitat, el Conveni per Combatre la Desertifica-
ció, o la Convenció de Viena per a la protecció de
la capa d’ozó. Els observadors d’òrgans i agèn-
cies de les Nacions Unides porten acreditació
blava, com la Secretaria.
Organitzacions intergovernamentals
Es consideren organitzacions intergovernamen-
tals aquelles organitzacions establertes conjunta-
ment per governs nacionals i que no formen part
del sistema de les Nacions Unides. En són ex-
emples els bancs de desenvolupament regionals,
l’Organització per a la Cooperació Econòmica i el
Desenvolupament (OCED), l’Agència Espacial
Europea, el Comitè Internacional de la Creu
Roja, o la Unió Internacional per a la Conserva-
ció de la Natura (IUCN29).
A finals del 2009 hi havia 165 organitzacions
intergovernamentals registrades com a organit-
zacions observadores.30 Els seus representants
porten acreditacions verdes.
Organitzacions no governamentals (ONG)
Les organitzacions no governamentals represen-
ten un ampli ventall de la societat civil i com-
prenen el gruix de les organitzacions observado-
res del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic.
En un principi, les organitzacions no gover-
namentals pertanyien majoritàriament als grups
ecologistes i a la indústria. A mesura que va anar
augmentant el nombre d’organitzacions, es van
crear grups de coordinació per facilitar les tas-
ques de comunicació amb la Secretaria i per trac-
tar temes d’interès comú. Els primers grups
de coordinació van ser els ecologistes (ENGO31),
29. Sigla d’International Union for the Conservation of Nature.
30. www.unfccc.int
31. Sigla d’Environmental Non-Governmental Organizations.
517
els d’indústria (BINGO32), i els de recerca
(RINGO33). En els darrers anys, el nombre d’a-
quests grups ha augmentat fins a nou, els matei-
xos que reconeix el Consell Econòmic i Social de
les Nacions Unides (ECOSOC). Aquest grups són:
• Indústria (BINGO)
• Ecologistes (ENGO)
• Pobles indígenes (IPO)
• Governs locals i municipals (LGMA)
• Recerca (RINGO)
• Sindicats (TUNGO)
• Agricultors
• Dones i gènere
• Joventut (YOUNGO).
Cal ressaltar que aquests grups no tenen poder
negociador, i els seus membres no mantenen
necessàriament posicions comunes. El grup
BINGO, per exemple, compta amb representants
de les indústries eòlica, petroquímica o nuclear.
D’altres organitzacions, com per exemple les de
caire religiós o els governs regionals, no estan re-
presentades per cap dels nou grups de coordi-
nació.
El cas dels governs regionals, locals, munici-
pals o de qualsevol altre nivell subnacional és de
particular rellevància per a Catalunya. Els go-
verns dels països membres del Conveni marc de
les Nacions Unides sobre el canvi climàtic deci-
deixen qui forma part i qui no de la delegació
nacional. En molts casos, les delegacions oficials
dels països inclouen representants de governs
subnacionals i altres entitats. En altres ocasions,
però, els representants subnacionals no aconse-
gueixen acreditació del govern central, o tan sols
aconsegueixen acreditació per a un o dos repre-
sentants, i han de participar com a organitza-
ció no governamental. Aquesta situació és co-
muna no tan sols per governs subnacionals, sinó
també per ministeris rivals o representants de
l’oposició.
En el cas de Catalunya, els representants
de la Generalitat de vegades participen amb la
32. Sigla de Business and Industry Non-Governmental
Organizations.
33. Sigla de Research and Independent Non-Governmen-
tal Organizations.
518 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
delegació espanyola i de vegades com a membres
d’organitzacions no governamentals, general-
ment de caire regional.34 Tot i que recentment hi
ha una major inclusió de les autonomies en la
delegació espanyola, no existeix una norma clara
al respecte. Els representants d’ajuntaments com
el de Barcelona acostumen a participar com a
membres de l’organització no governamental
ICLEI.35
A finals del 2009 hi havia vora 1.300 organit-
zacions no governamentals acreditades com a or-
ganització observadora,36 incloent-n’hi sis amb
seu a Catalunya. Els representants de les ONG
porten acreditació groga.
13.2.1.3. Mitjans de comunicació
Els representants acreditats de la premsa i els
mitjans de comunicació audiovisuals tenen
accés a les conferències de les Parts i a les re-
unions del òrgans subsidiaris. Els representants
dels mitjans de comunicació poden assistir a les
sessions plenàries, als actes paral·lels i les rodes
de premsa, així com entrevistar als participants.
No poden assistir, però, als grups de contacte
ni als grups informals, ni participar substanti-
vament en cap aspecte de les negociacions. L’ús
d’equipament audiovisual està permès, per bé
que regulat, per tal que no interfereixi en les ne-
gociacions.
El grau de participació dels mitjans de comu-
nicació en les reunions del Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic varia
dràsticament segons l’interès públic en un mo-
ment donat. Així, cimeres com la de Kyoto, ce-
lebrada el 1997, i la de Copenhaguen, efectuada
el 2009, van comptar amb uns quants milers de
periodistes acreditats. A la cimera de Bali del
2007 van participar-hi vora dos mil periodistes,
i les tretze COP restants van comptar amb menys
d’un miler de periodistes. Les sessions dels òr-
gans subsidiaris atrauen molta menys atenció
mediàtica. El color de les acreditacions dels pe-
riodistes varia, però sempre és un color vistós fà-
cilment identificable de lluny.
34. Per exemple FEDARENE o NRG4SD.
35. www.iclei.org.
36. http://unfccc.int/parties_and_observers/ngo/items/
3667.php.
13.2.1.4. Grups formals i coalicions negocia-
dores
Dins del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic existeixen grups formals
de països i coalicions negociadores. Els grups
formals estan determinats bé per les Nacions
Unides, bé per alguna decisió o article rellevant
del Conveni marc de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic o el Protocol de Kyoto. Les coa-
licions negociadores estan formades per grups de
països o organitzacions amb interessos comuns
per tal de negociar o promoure la seva agenda
d’una manera més eficaç i eficient. Tant els grups
formals com les coalicions tenen un paper molt
important en les negociacions. A continuació es
descriuen els grups principals (excepte l’Annex I,
que ja s’ha descrit).
Grup dels 77 i la Xina
Habitualment els països en desenvolupament ne-
gocien i coordinen els seus interessos mitjançant
el que es coneix com a Grup dels 77 i la Xina
(G-77/Xina). El G-77/Xina comprèn gairebé tots
els països no-Annex I, amb les excepcions nota-
bles de Mèxic i Corea del Sud. El G-77 es va crear
el 1964 en el context de les negociacions de la
Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç
i Desenvolupament (UNCTAD37). Actualment el
G-77 funciona per tot el sistema de les Nacions
Unides, compta amb més de 130 membres i
s’anomena Grup dels 77 i Xina. El G-77/Xina és
presidit anualment per un país diferent. A les ne-
gociacions del Conveni marc de les Nacions Uni-
des sobre el canvi climàtic, el G-77/Xina és re-
presentat pel país que n’exerceix la presidència a
les sessions plenàries, tot i que les responsabili-
tats es distribueixen en els subgrups de negocia-
ció. Com que el G 77/Xina és el grup que repre-
senta més països i població, és habitual que sigui
el primer de prendre la paraula en les sessions
plenàries.
Durant les negociacions, el G-77/Xina manté
reunions de coordinació diàries, per arribar a
postures comunes en els diferents punts de
l’agenda. No obstant això, a causa de la gran di-
versitat d’interessos representats pel G-77/Xina,
37. Sigla de United Nations Conference on Trade and De-
velopment.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
és habitual que alguns subgrups —que s’expliquen
a continuació— també intervinguin en els debats.
Les reunions de coordinació del G-77/Xina són
notables dins el procés perquè sovint s’en-
darrereixen, cosa que retarda les sessions, ja
que fins que el G-77/Xina no arriba, no es pot
negociar.
A gairebé totes les COP hi ha temes concrets
en què el G-77/Xina no pot arribar a postures co-
munes, a causa de la diversitat d’interessos in-
terns. Aquestes desavinences sovint provoquen
rumors sobre l’imminent ruptura del G-77/Xina.
No obstant això, el G-77/Xina ha mostrat ser una
aliança molt resistent. El fet que el G-77/Xina
funcioni en tots els processos de les Nacions Uni-
des fa que el seu valor superi el valor de gairebé
qualsevol tema en negociació, per la qual cosa és
improbable que diferències d’opinió sobre el
canvi climàtic en causin la ruptura.
Unió Europea
Els 27 membres de la Unió Europea negocien en
bloc i presenten una postura negociadora comu-
na. El país que ocupa la presidència europea parla
en nom de la Comunitat Econòmica Europea i
els seus 27 membres. Espanya va ser el portaveu
de la Unió Europea el primer semestre del 2010.
La Comunitat Econòmica Europea és membre del
Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic en qualitat d’organització d’integra-
ció econòmica regional, però no disposa de cap
dret de vot addicional al que pertoca als seus
membres. La Comunitat Econòmica Europea està
representada per la Comissió Europea.
Dels 27 membres de la Unió Europea, els
quinze originals del 1997, quan es va signar el
Protocol de Kyoto, tenen compromisos de re-
ducció conjunts del 8 %, distribuïts internament
tal com queda reflectit en la taula 2 (secció
13.2.1.2.). Els 10 membres de l’antiga Europa de
l’Est tenen compromisos propis adquirits inde-
pendentment quan es va negociar el Protocol.
Xipre i Malta no són membres de l’Annex I.38
La Unió Europea manté reunions de coordi-
nació diàries a primera hora del matí, normal-
ment a les 8 h. (les negociacions comencen
38. Malta ha iniciat el procés per esdevenir membre de
l’Annex I, vegeu la nota 21.
519
regularment a les 10 h.). A les COP, la Unió Eu-
ropea acostuma a tenir un pavelló exclusiu, en
què disposa d’oficines per a reunions, de sales
per a presentacions, d’oficines nacionals i de
documentació.
Catalunya, les regions i altres entitats subna-
cionals no juguen cap rol formal en les delibera-
cions de la Unió Europea. Aquells delegats que
compten amb acreditació dins la delegació na-
cional poden participar en les reunions de coor-
dinació. Si compten amb el suport d’algun país o
de la Comissió Europea, les entitats subnacionals
acostumen a organitzar esdeveniments en el pa-
velló europeu. Si les negociacions se celebren a
Europa, les autoritats locals compten amb accés
privilegiat (normalment perquè proporcionen
suport financer i/o logístic).
Països Menys Desenvolupats, Petits Estats In-
sulars en Desenvolupament, i Països en Des-
envolupament Sense Sortida al Mar
Els Països Menys Desenvolupats(LDC39), els Petits
Estats Insulars en Desenvolupament (SIDS40) i els
Països en Desenvolupament Sense Sortida al Mar
(LLDC41) tenen un tractament especial en el con-
text de les Nacions Unides i en el Conveni marc
de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, a
causa de la vulnerabilitat elevada que presenten i
de la manca de recursos de què disposen.
Els Països Menys Desenvolupats són els països
més pobres i vulnerables de la comunitat interna-
cional. L’estatus de país menys desenvolupat està
definit per les Nacions Unides i es revisa periòdi-
cament. A finals del 2009, hi havia 49 països
reconeguts com a menys desenvolupats, 33 a
l’Àfrica, 15 a l’Àsia i Haití.
Les Nacions Unides també defineixen un
grup de Petits Estats Insulars en Desenvolupa-
ment, que pateixen un seguit de problemàtiques
específiques a causa de la insularitat i de la petita
extensió que els caracteritza. A finals del 2009,
els SIDS incloïen 38 països i 14 estats associats o
altres territoris insulars.
El tercer grup de països desfavorits el com-
ponen els Països en Desenvolupament Sense
39. Sigla de Least Developed Countries.
40. Sigla de Small Island Developing States.
41. Sigla de Land-Locked Developing Countries.
520 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
Sortida al Mar. La manca d’accés al mar, l’aïlla-
ment dels mercats internacionals i les altes des-
peses de transport imposen greus restriccions al
desenvolupament d’aquests països. Les Nacions
Unides reconeixien, a finals del 2009, 31 països
amb estatus de LLDC.
Els països poden pertànyer a dos grups a la
vegada. Així, 16 dels 31 LLDC i 12 dels 38 SIDS
són també un LDC. Per definició, un país no pot
ser alhora SIDS i LLDC. Gairebé tots els SIDS,
LLDC i LDC són membres del G-77/Xina.
Pel que respecta al Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic, els LDC,
SIDS i LLDC reben un tractament preferencial en
aspectes de finançament, adaptació, capacitació
i requeriments sota el Conveni i el Protocol de
Kyoto. Com a exemple, els LDC, SIDS i LLDC
disposen de finançament especial a través d’un
fons de participació per tal de cobrir les despeses
de participació de dos representants a les confe-
rències de les Parts i a les reunions dels òrgans
subsidiaris.
Aliança dels Petits Estats Insulars
L’Aliança dels Petits Estats Insulars (AOSIS42) és
una coalició de 43 estats insulars petits. Pràcti-
cament tots són membres del G-77/Xina, i molts
són SIDS. Aquests països són particularment vul-
nerables a una pujada del nivell del mar ja que,
en molts casos, una part o la totalitat de la su-
perfície habitable es troba a molt baixa altitud.
En les negociacions del canvi climàtic, els països
d’AOSIS juguen un paper més rellevant del que
normalment els correspondria per extensió i pes
econòmic. Això es deu al fet que l’existència fí-
sica o la viabilitat econòmica de molts països
d’AOSIS està amenaçada pel canvi climàtic (prin-
cipalment per la pujada del nivell del mar i l’aug-
ment de l’intensitat de les tempestes), cosa que
els dóna un gran pes moral.
Grup Paraigües
El Grup Paraigües està format per països desen-
volupats que no pertanyen a cap altre grup: és
una mena de calaix de sastre. El Grup Paraigües
va evolucionar d’un grup original anomenat
42. Sigla d’Alliance Of Small Island States.
JUSSCANNZ, un acrònim en anglès que n’indica
la composició inicial: Japó, els EUA, el Canadà,
Suïssa i Nova Zelanda. JUSSCANNZ va ser molt
actiu durant la negociació del Protocol de Kyoto.
Els membres habituals del grup paraigües in-
clouen els de JUSSCANNZ, llevat de Suïssa, a
més de Rússia, Noruega, Islàndia i Ucraïna. El
Grup Paraigües no s’ha d’entendre com un grup
rígid, ja que la seva activitat i composició varia en
el temps segons la concordança dels interessos
dels països que suposadament en són membres.
Així, cada cop que algú parla en nom del Grup
Paraigües, a diferència d’altres grups com el
G-77/Xina o la Unió Europea, menciona especí-
ficament en nom de quins països està parlant.
Grup per a la Integritat Ambiental
El Grup per a la Integritat Ambiental va ser creat
el 2000 per Suïssa, Mèxic i Corea del Sud, i en-
cara es manté una dècada més tard. Tant Mèxic
com Corea del Sud son països que van pertànyer
al G-77 i que el van abandonar en accedir a la
OCDE. En termes generals, el Grup per a la In-
tegritat Ambiental juga el paper de part «neutra»,
tot sovint presentant propostes de compromís
entre el G-77/Xina i els països desenvolupats.
Xarxa d’Acció per el Clima
La Xarxa d’Acció per el Clima (CAN43) és una
xarxa global d’ONG ecologistes. CAN agrupa
unes cinc-centes organitzacions ecologistes que
lluiten contra el canvi climàtic, incloses les espa-
nyoles Amics de la Terra, Greenpeace Espanya,
WWF Espanya i Ecologistes en Acció. Aquesta
última és una confederació estatal de més de 300
organitzacions locals, 15 de les quals de Catalu-
nya. La CAN coordina les seves accions, tant en
l’àmbit de les negociacions, mitjançant la pre-
sentació de documentació, les propostes d’esme-
nes i els lobby, com en l’activisme, mitjançant
protestes fora de les reunions, la publicació d’un
butlletí (ECO) i la distribució d’informació. Per
raons històriques, la CAN és el principal porta-
veu de les ENGO en el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic, tot i que no
representa a totes les ENGO. El protagonisme de
43. Sigla de Climate Action Network.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
la CAN és sovint motiu de fricció amb altres or-
ganitzacions ecologistes, sobretot les que vénen
dels països del sud, ja que és percebuda com a
representant dels interessos ecologistes del nord.
Altres grups
Gairebé cada reunió negociadora es testimoni de
l’aparició d’un o diversos grups negociadors. Al-
guns d’aquest grups són ad hoc per a un tema
concret, i d’altres representen les circumstàncies
del moment. Pocs d’aquests grups mostren la re-
sistència dels que hem esmentat prèviament. En
són exemples recents el grup ALBA (Alianza Bo-
livariana por las Américas), que està format per
Veneçuela, Bolívia, Cuba, l’Equador, Nicaragua,
Antigua i Barbuda, Saint Vincent i les Grenadines
i Dominca, o el grup BASIC (el Brasil, Sud-àfrica,
l’Índia i la Xina). Tots dos grups van aconseguir
una rellevància mediàtica notable a la COP15 de
Copenhaguen, i està per veure com evolucionen
en el futur.
Hi ha un altre tipus de grups que apareixen
esporàdicament en les negociacions del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic, que són els que participen en altres pro-
cessos i fòrums. En són exemples l’Organització
de Països Exportadors de Petroli (OPEP) o l’Or-
ganització per a la Francofonia.
Els grups regionals, com el Grup Africà o el
Grup de Països de l’Àsia Central, el Caucas, Al-
bània i Moldàvia (CACAM44) apareixen i des-
apareixen de les negociacions segons la unitat
política que en mostrin els constituents. Dels
grups regionals, el grup Africà és el que històri-
cament s’ha mostrat més actiu.
13.2.1.5. Personalitats
Fins ara aquesta secció s’ha centrat en els actors
institucionals. No obstant això, és important
mencionar el paper que juguen certs individus en
les negociacions. Aquestes persones, els «famo-
sos» de les negociacions, abasten tots els nivells i
grups de negociació, des de secretaris executius
com Yvo de Boer (Holanda) fins a facilitadors es-
trella com Michael Zammit Cutajar (Malta) o Kis-
han Kummarsingh (Trinitat i Tobago), passant
44. Sigla de Central Asia, Caucasus, Albania and Moldova.
521
per diplomàtics empedreïts en les negociacions a
la seu de les Nacions Unides com John Ashe (An-
tigua i Barbuda), negociadors històrics com Ber-
naditas Müller (Filipines), Aysar Tayeb (Aràbia
Saudita) o Ian Fry (Tuvalu), delegats en busca de
fama i atenció mediàtica com Kevin Konrad
(Papua Nova Guinea), veterans ecologistes com
Steve Sawyer o per membres de la Secretaria
(i antics negociadors) com Haldor Thorgeirsson
(Islàndia). Aquest llistat és tan sols il·lustratiu, ja
que la llista de personalitats en les negociacions és
bastant llarga. El que es vol ressaltar és la impor-
tància de certs individus en el procés. Aquesta
importància es basa en el lideratge o l’habilitat
personal que els caracteritza, més que no pas en
l’acreditació que tinguin en un moment donat, ja
que aquestes persones participen en gairebé totes
les reunions, i sovint canvien de paper (de nego-
ciador a facilitador, membre de la Secretaria, ob-
servador, o negociador per un altre grup).
13.2.2. Estructura institucional del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic està format per òrgans de govern,
òrgans subsidiaris, regles de funcionament i una
Secretaria, que es descriuen a continuació.
13.2.2.1. Òrgans de govern
Conferència de les Parts i Reunió de les Parts
L’òrgan de govern suprem del Conveni marc de
les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és la
Conferència de la Parts o COP. La Conferència
de les Parts disposa del nivell més alt de decisió,
i les seves funcions estan establertes en l’article 7
del Conveni. La Conferència de les Parts és res-
ponsable de supervisar i prendre les mesures i
decisions necessàries per a l’ implementació efec-
tiva del Conveni, així com de qualsevol instru-
ment legal associat.
Entre les funcions de la COP explícitament ci-
tades en l’article 7, destaquen la supervisió dels
compromisos dels països membres, facilitar l’in-
tercanvi d’informació, facilitar la coordinació de
les mesures adoptades pels països membres, pro-
moure la creació i el refinament de metodologies
comparables per a activitats relacionades amb el
522 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
Conveni, avaluar el grau d’execució del Conveni,
fer recomanacions i exercir aquelles funcions
que siguin necessàries per assolir l’objectiu i el
compliment del Conveni, mobilitzar recursos
financers, considerar, adoptar i publicar infor-
mes i considerar les submissions dels òrgans
subsidiaris.
A més d’aquestes funcions, segons l’Article 13
del Protocol de Kyoto, la Conferència de les Parts
també actua com a Reunió de les Parts del Protocol
de Kyoto, l’òrgan de govern suprem del Protocol.
Així, doncs, des del 2005, quan va entrar en
vigor el Protocol de Kyoto, la Conferència de les
Parts també actua com a Reunió de les Parts, cosa
que es coneix com a COP/MOP.45 Les funcions
de la COP/MOP respecte del Protocol de Kyoto
són equivalents a les funcions de la COP respecte
del Conveni.
El principal resultat de la Conferència de les
Parts pren la forma de decisions, que són docu-
ments vinculants per a tots els països i òrgans del
Conveni. La Conferència de les Parts també pot
produir altres tipus de resultats formals, com de-
claracions o resolucions —que no tenen poder
legal vinculant—, així com informes de les re-
unions. Entre el 1995 i el 2007, la Conferència
de les Parts va adoptar 307 decisions.46
La Conferència de les Parts es reuneix anual-
ment,47 generalment l’últim trimestre de l’any.48
La presidència de la COP segueix una rotació
entre les següents cinc regions:
• Àfrica
• Àsia
• Europa de l’Est
• Llatinoamèrica i el Carib
• Europa Occidental i altres.49
Normalment, un país de la regió de torn acull
la Conferència de les Parts, i el seu ministre de
45. Sigla de Conference of the Parties serving as the Mee-
ting of the Parties to the Kyoto Protocol.
46. Incloent-hi decisions de la COP/MOP, Muñoz et al.,
2009.
47. Article 4, regles de procediment provisionals, FCCC/
CP/1996/2.
48. Amb les excepcions de COP-1, COP-2 i COP-6 Part II.
49. Altres inclou: Austràlia, el Canadà, Islàndia, Nova Ze-
landa, Noruega, Suïssa i els EUA.
medi ambient esdevé el president de la COP. Hi
ha, però, nombroses excepcions. Si cap país de la
regió s’ofereix a acollir la COP, aquesta pot ser
acollida per un altre país d’una altra regió, man-
tenint la presidència original, com és el cas de la
COP 5 o de la COP 9 (vegeu la taula 3). En altres
casos, les regions es permuten les COP, com en
els casos de la COP 9 i la COP 10, o de la COP
15 i la COP 16. Si cap país s’ofereix a acollir
la COP, aquesta es reuneix a Bonn, la seu de la
Secretaria.
En teoria, es poden celebrar sessions extraor-
dinàries de la Conferència de les Parts si així ho
decideix la COP o si una Part ho sol·licita for-
malment i rep el recolzament d’un terç de les
parts en un període de sis mesos.50 A la pràctica,
no s’ha celebrat mai una reunió extraordinària.
No obstant això, la COP 6 de l’any 2000 a l’Haia
es va «suspendre» i va continuar al cap de sis
mesos a Bonn, en l’anomenada COP 6 Part II. El
resultat, a tots els efectes excepte el procediment,
va ser una COP extraordinària.
Les sessions de la COP generalment duren
dues setmanes i se celebren conjuntament amb
les sessions dels òrgans subsidiaris. Des que el
Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic va entrar en vigor el 1994 i fins al 2009,
hi ha hagut un total de quinze conferències de
les Parts, detallades en la taula 3.
Buró
El Buró és un òrgan electe que guia la feina de la
COP i dels òrgans subsidiaris. El Buró està for-
mat pel president de la COP, els presidents dels
òrgans subsidiaris, set vicepresidents i un secre-
tari. Les cinc regions abans esmentades nome-
nen dos membres del Buró cadascuna, i l’onzena
plaça està reservada per a un membre del Petits
Estats Insulars en Desenvolupament.
El rol del Buró no està descrit ni al text del
Conveni ni a les regles provisionals de procedi-
ment. Així, doncs, les tasques del Buró s’han anat
definint pel costum i pel precedent. El secretari
és responsable de l’acta de la COP, i els vicepre-
sidents sovint presideixen la reunió quan el pre-
sident es troba ocupat en negociacions a porta
50. Article 7.5.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic 523

Reunió Lloc Data President

COP 1 Berlín 28 març – 4 abril, 1995 Angela Merkel (Alemanya)
COP 2 Ginebra 8-19 juliol, 1996 Chen Chimutengwende (Zimbabwe)
COP 3 Kyoto 1-11 desembre, 1997 Hiroshi Ohki (el Japó)
COP 4 Buenos Aires 2-14 novembre, 1998 María Júlia Alsogaray (Argentina)
COP 5 Bonn 25 oct. – 5 nov., 1999 Jan Szyszko (Polònia)
COP 6 L’Haia 13-24 novembre, 2000 Jan Pronk (Holanda)
COP 6 Part II Bonn 13 -27 juliol, 2001 Jan Pronk (Holanda)
COP 7 Marràqueix 29 oct. – 9 nov., 2001 Mohamed Elyazghi (el Marroc)
COP 8 Nova Delhi 23 oct. – 1 nov., 2002 T.R. Baalu (l’Índia)
COP 9 Milà 1-12 desembre, 2003 Miklós Persányi (Hongria)
COP 10 Buenos Aires 6-17 desembre, 2004 Ginés Gonzalez García (Argentina)
COP 11 i COP/MOP 1 Mont-real 28 nov. – 9 des., 2005 Stéphane Dion (Canadà)
COP 12 i COP/MOP 2 Nairobi 6-17 novembre, 2006 Kivutha Kibwana (Kenya)
COP 13 i COP/MOP 3 Bali 3-14 desembre, 2007 Rachmat Witoelar (Indonèsia)
COP 14 i COP/MOP 4 Poznan 1-12 desembre, 2008 Maciej Nowicki (Polònia)
COP 15 i COP/MOP 5 Copenhaguen 7-18 desembre, 2009 Connie Hedegaard (Dinamarca)
COP 16 i COP/MOP 6 Cancún 29 nov – 10 des, 2010 Per determinar

Taula 3. COP i COP/MOP 1995-2010

tancada, sovint de nivell ministerial. El Buró
s’ocupa d’aspectes processals que puguin sorgir a
la COP, aconsella el president, examina les cre-
dencials dels representants nacionals i, junta-
ment amb la Secretaria, revisa les peticions d’a-
creditació de les organitzacions observadores.
Com a exemple de les tasques del Buró, després
de la cimera de Copenhaguen, que no va establir
un calendari de reunions per al 2010, el Buró va
consultar els països i va decidir convocar una
reunió el mes d’abril.
13.2.2.2. Òrgans subsidiaris
Els articles 9 i 10 del Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic estableixen,
respectivament, l’Òrgan Subsidiari d’Assessora-
ment Científic i Tecnològic (SBSTA51) i l’Òrgan
Subsidiari d’Execució (SBI52). A finals del 2009,
el Conveni comptava amb dos òrgans subsidiaris
addicionals, el Grup Ad Hoc per a Compromisos
Futurs dels Països de l’Annex I sota el Protocol
de Kyoto (AWG-KP53) i el Grup Ad Hoc per a
Acció Cooperativa a Llarg Termini sota el Con-
veni (AWG-LCA54). Aquests quatre òrgans sub-
sidiaris es descriuen amb més detall a continua-
ció. Addicionalment, durant els seus quinze anys
de vida, el Conveni ha disposat d’altres òrgans
subsidiaris ad hoc que ja han finalitzat les seves
funcions, incloent-hi: el Grup Ad Hoc sobre el
Mandat de Berlín,55 esmentat en la història breu
i que es va reunir en vuit ocasions entre el 1995
i el 1997, i el Grup Ad Hoc sobre l’Article 13, 56
que es va reunir en sis ocasions entre el 1995 i el
1996.
SBSTA i SBI
Tant l’SBSTA com l’SBI són els principals òrgans
de treball el Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic. L’SBSTA i l’SBI també ac-
tuen com a òrgans subsidiaris del Protocol de
Kyoto.57
Les reunions de l’SBSTA i de l’SBI duren dues
setmanes i, habitualment, se’n celebren dues a
l’any: la primera, a començaments d’estiu, i la

54. Sigla de Ad Hoc Working Group on Long-term Coope-

51. Sigla de Subsidiary Body for Scientific and Technologi- rative Action.
cal Advice. 55. Establert per Decisió 1/CP.1.
52. Sigla de Subsidiary Body of Implementation. 56. Establert per la Decisió 20/CP.1.
53. Sigla de Ad Hoc Working Group Kyoto Protocol. 57. Article 14, Protocol de Kyoto.
524 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
segona, a finals d’any, conjuntament amb la Con-
ferència de les Parts.
La principal funció de l’SBSTA és subministrar
a la COP i a altres òrgans consell actualitzat sobre
els assumptes científics i tecnològics relatius al
Conveni. La principal funció de l’SBI és ajudar la
COP en l’avaluació i la revisió de la implemen-
tació efectiva del Conveni. En particular, l’SBI
s’ocupa dels aspectes financers i administratius.
El principal resultat de les reunions de l’SBSTA
i l’SBI són documents anomenats conclusions. Les
conclusions poden incloure mandats en els àm-
bits respectius, que generalment instrueixen la
Secretaria a emprendre alguna acció, o poden
proposar esborranys de decisió per a la conside-
ració de la COP o la COP/MOP, que pot decidir
adoptar, esmenar o ignorar les propostes. Per bé
que formalment són adoptades per la COP o la
COP/MOP, a la pràctica, la major part de les de-
cisions es prenen a l’SBSTA i a l’SBI. Quan
l’SBSTA o l’SBI «recomana» una decisió a la COP
o la COP/MOP, és extremament inusual que sigui
rebutjada. Així, la COP o la COP/MOP habitual-
ment només tracta els assumptes més delicats,
que no es poden acordar a nivell d’òrgan sub-
sidiari.
AWG-KP i AWG-LCA
Segons l’article 3.9 del Protocol de Kyoto, la con-
sideració dels compromisos futurs de reduccions
d’emissions per part dels països de l’Annex I ha
de començar set anys abans de la finalització del
primer període de compromís. Com que el pri-
mer període finalitza el 2012, això significa que
el procés de consideració havia de començar,
com a molt tard, el 2005.
Sobre la base de l’article 3.9, la primera
COP/MOP, celebrada a Mont-real el 2005, va es-
tablir l’òrgan subsidiari AWG-KP. 58 Entre el 2006
i el 2009 L’AWG-KP es va reunir catorze vegades
en deu sessions formals.59 L’AWG-KP havia de
concloure les seves tasques a finals del 2009. No
obstant això, la COP 15 de Copenhaguen en va
estendre el mandat fins a la COP 16,60 presumi-
blement a finals del 2010.61
58. Decisió 1/CMP.1.
59. Algunes sessions de l’AWG-KP han tingut segona part,
de manera anàloga a la COP 6 i COP 6 Part 2.
Durant la COP 13 de Bali, es va adoptar el Pla
d’Acció de Bali,62 establint un procés comprensiu
per tal de facilitar l’execució efectiva i sostinguda
del Conveni a través d’acció cooperativa fins més
enllà del 2012. Es va decidir que el procés es
portaria a terme sota un òrgan subsidiari (l’AWG-
LCA), amb vistes d’aconseguir un acord a la COP
15. L’AWG-LCA es va reunir vuit vegades el
2008-2009, aproximadament un cop cada tres
mesos. El mandat de l’AWG-LCA establia que
aquest havia de concloure les seves tasques a fi-
nals del 2009. Anàlogament al cas de l’AWG-KP,
la COP 15 de Copenhaguen en va estendre el
mandat fins a la COP 16.63
En paraules senzilles, els objectius respectius
de l’AWG-KP i l’AWG-LCA són establir nous
objectius d’emissions pels països rics dins el Pro-
tocol de Kyoto, i decidir com involucrar tots els
països (incloent-hi els que estan en desenvolu-
pament i els EUA) en la lluita contra el canvi
climàtic a llarg termini. Tot i que l’AWG-KP i
l’AWG-LCA són òrgans formalment separats
i amb mandats independents, l’acord a l’un és
impossible sense l’acord a l’altre, i en moltes oca-
sions tracten els mateixos temes. Totes les re-
unions de l’AWG-LCA s’han celebrat en paral·lel
amb les de l’AWG-KP. La secció 13.3.3. dóna més
detalls sobre el contingut de les negociacions de
l’AWG-KP i l’AWG-LCA.
13.2.2.3. Secretaria
El paper de la Secretaria està establert en l’Arti-
cle 8 del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic. Entre les tasques de la Se-
cretaria destaquen l’organització de les reunions
de les Conferències de les Parts, òrgans subsi-
diaris i altres òrgans del Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic, l’assistència
als països membres —en particular als països en
desenvolupament— per implementar els seus
compromisos —incloent-hi compendis d’infor-
mació—, assistir en les negociacions, preparar els
60. FCCC/KP/CMP/2009/L.8.
61. Tot i que la COP-16 està programada per al 2010, exis-
teix la possibilitat que la COP-16 no conclogui el 2010 i hi
hagi parts subseqüents.
62. Decisió 1/CP.13.
63. FCCC/CP/2009/L.6.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
documents oficials per a les reunions i coordi-
nar-se amb secretaries d’altres institucions relle-
vants, com ara el Grup Intergovernamental d’Ex-
perts sobre el Canvi Climàtic, el Programa de les
Nacions Unides per al Medi Ambient o el Fons
Mundial per al Medi Ambient (GEF64).
Addicionalment, la Conferència de les Parts i
els òrgans subsidiaris requereixen de manera re-
gular a la Secretaria que es faci càrrec de tasques
o processos específics.
La Secretaria del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic està institucional-
ment lligada al sistema de les Nacions Unides, i
es regeix per les seves normes. El cap de la Se-
cretaria és el secretari executiu, nominat pel
secretari general de les Nacions Unides. El secre-
tari executiu del Conveni compta amb rang de
secretari general assistent de les Nacions Unides.
Des de l’inici, el Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic ha comptat amb
quatre secretaris executius:
• 1991 – 2002: Michael Zammit Cutajar (Malta)
• 2002 – 2005: Joke Valler-Hunter (Holanda)
• 2005 – 2006: Richard Kinley (interí65)
• 2006 – 201066: Yvo de Boer (Holanda).
La seu de la Secretaria es troba a Bonn des del
1996, on gaudeix del suport financer i logístic
del govern d’Alemanya.
13.2.2.4. Altres òrgans
Fins ara s’han descrit els principals elements es-
tructurals del Conveni marc de les Nacions Uni-
des sobre el canvi climàtic, els seus òrgans de go-
vern i subsidiaris i la Secretaria. Existeixen, però,
nombrosos òrgans específics, alguns de perma-
nents i altres de temporals, que també formen
64. Sigla, en anglès, de Global Environmental Facility.
65. Joke Valler-Hunter va morir de càncer l’octubre del
2005, poc abans de la COP 11 & COP/MOP 1, i va ser sub-
stituïda interinament per Richard Kinley, sotssecretari ex-
ecutiu del Conveni, que va mantenir el càrrec fins al setem-
bre del 2006, quan el secretari general de les Nacions
Unides Kofi Annan va nomenar Yvo de Boer. Richard Kinley
va tornar a les seves funcions de sotssecretari executiu, que
encara mantenia en escriure aquest capítol.
66. El 18 de febrer del 2010, Yvo de Boer va anunciar la seva
dimissió. S’espera que s’anunciï el seu reemplaçament poc
després de la publicació d’aquest informe.
525
part de l’estructura del Conveni. Les reunions
d’aquests òrgans també impliquen negociació, si
bé a nivell més tècnic. A continuació, a mode
il·lustratiu, se’n descriuen alguns dels més relle-
vants, tot i que no es pretén donar-ne una llista
exhaustiva ni una descripció molt detallada.
Consell Executiu del Mecanisme de Desen-
volupament Net
El mecanisme de desenvolupament net és un dels
mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto
(article 12) i està supervisat per un consell ex-
ecutiu, 67 sota l’autoritat de la COP/MOP.68 El Con-
sell Executiu del Mecanisme de Desenvolupament
Net es va establir el 2001 mitjançant un «comen-
çament ràpid»,69 és a dir, sense esperar que els
Acords de Marràqueix entressin en vigor, i compta
amb deu membres, d’entre els representants dels
països membres del Protocol de Kyoto. La com-
posició del Consell és: 70 un representant per a
cadascun dels cinc grups regionals, dos dels pa-
ïsos de l’Annex I, dos dels països no-Annex I, i
un dels Petits Estats Insulars en Desenvolupa-
ment. Fins a finals del 2009, el consell s’havia
reunit en 51 ocasions, generalment en reunions
de dos dies.
Comitè Supervisor del Mecanisme d’Imple-
mentació Conjunta (JISC71)
El mecanisme d’implementació conjunta és un
dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de
Kyoto (article 6) i està supervisat per un comitè
supervisor, sota l’autoritat de la COP/MOP. El
Comitè Supervisor es va acordar dins del acords
de Marràqueix,72 però a diferència del Consell
Executiu del Mecanisme de Desenvolupament
Net, no va gaudir d’un «començament ràpid», i
no va esdevenir operatiu fins que ho va decidir
la primera COP/MOP.73 El Comitè Supervisor
està constituït per74 tres representants de països
de l’Annex I amb economies en transició, tres
67. Article 12.4, Protocol de Kyoto.
68. Decisió 3/CMP.1.
69. Decisió 17/CP.7.
70. Decisió 17/CP.7.
71. Sigla de Joint Implementation Supervisory Committee.
72. Decisió 16/CP.7.
73. Decisions 9/CMP.1 i 10/CMP.1
74. Decisió 9/CMP.1
526 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
representants de països de l’Annex I no inclosos
en la categoria prèvia, tres representants de
països no-Annex I i un representant dels Petits
Estats Insulars en Desenvolupament.
Grup Expert en Transferència Tecnològica
(EGTT75)
El Grup Expert en Transferència Tecnològica
va ser establert pels Acords de Marràqueix a la
COP 7.76 La principal tasca del grup d’experts és
assessorar en aspectes científics i tècnics per tal
d’avançar en el desenvolupament i transferència
de tecnologies ambientalment benignes, en el
context del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic. El grup compta amb 20
membres, segons la següent composició: tres re-
presentants de països en desenvolupament per a
cadascuna de les regions de l’Àfrica, l’Àsia-Pací-
fic, i la de Llatinoamèrica i el Carib, un repre-
sentant dels Petits Estats Insulars en Desenvolu-
pament, i set representants de l’Annex I.
L’EGTT és un grup subsidiari del SBSTA. Ge-
neralment es reuneix de manera bianual, uns
dies abans que el SBSTA, tot i que ocasionalment
celebra reunions especials.
Grup Expert per als Països Menys Desenvo-
lupats (LEG77)
El Grup Expert per als Països Menys Desenvolu-
pats78 va ser establert pels acords de Marrà-
queix,79 amb l’objectiu d’assistir els països menys
desenvolupats en la preparació i execució dels
seus programes nacionals d’adaptació. El grup in-
clou dotze experts, cinc de països africans menys
desenvolupats, dos de països asiàtics menys des-
envolupats, dos de petits països insulars menys
desenvolupats i tres de països desenvolupats.
Grup Consultiu d’Experts (CGE)
El Grup Consultiu d’Experts va ser establert el
1999 per facilitar la preparació de comunica-
cions nacionals dels països no-Annex I.80 El grup
es reuneix generalment dues vegades a l’any, i a
75. Sigla d’Expert Group on Technology Transfer.
76. Decisió 4/CP.7
77. Sigla de Least Developed Countries Expert Group.
78. Vegeu la secció B.1.4.3.
79. Decisió 29/CP.7.
més a més organitza tallers regionals. Componen
el Grup Consultiu sis experts de l’Annex I, tres
experts d’organitzacions regionals i quinze ex-
perts de països en desenvolupament, cinc per a
cadascuna de les següents regions: Àfrica, Àsia
i Llatinoamèrica i el Carib. El mandat del CGE
va expirar el 2007, però la COP 15 el va renovar
per al període 2010-2012.81
Grup d’Enllaç Conjunt (JLG82)
El Grup d’Enllaç Conjunt es va establir el 2001,
amb l’objectiu de millorar la coordinació entre
les secretaries del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic, el Conveni de la
biodiversitat i la Convenció per Combatre la De-
sertificació, conegudes conjuntament com les
tres convencions de Rio. A finals del 2009, el
Grup d’Enllaç Conjunt s’havia reunit en nou oca-
sions. Una de les decisions més visibles del grup
és la publicació d’un calendari conjunt.
13.2.2.5. Altres reunions
A part de les reunions de la COP, la COP/MOP,
els òrgans subsidiaris i tots els altres òrgans des-
crits en l’apartat anterior, el Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic realitza
nombrosos tallers tècnics, trobades regionals i al-
tres reunions. Aquestes reunions són sovint el
resultat de conclusions o decisions de la COP o
d’algun òrgan subsidiari. En altres ocasions, for-
men part del mandat de la Secretaria de submi-
nistrar assistència als països en desenvolupa-
ment. Sovint, un país interessat en un tema
específic actua d’hoste. És difícil seguir el rastre
de totes aquestes reunions menors, ja que són
nombroses i sovint només anunciades a les parts
interessades o per invitació. Per il·lustrar-ne la
quantitat, entre el 1999 i el 2007, va haver-hi un
mínim de 79 tallers tècnics83 (gairebé nou per
any) del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic, amb una duració habi-
tual d’entre tres i cinc dies, i una participació en-
torn al centenar de persones.
80. Decisió 8/CP.5.
81. FCCC/SBI/2009/L.27 i FCCC/SBI/2009/13
82. Sigla de Joint Liason Group.
83. Muñoz et al., 2009.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
13.2.3. Procediment. Modus operandi i re-
gles del joc
13.2.3.1. Consens
L’Article 7(k) del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic estableix que la
COP ha d’acordar per consens unes regles de
procediment. Aquestes regles es van preparar,
però a causa de la manca de consens no es van
adoptar formalment a la COP 1 ni a cap de pos-
terior. El Conveni es regeix, doncs, per l’aplica-
ció provisional de les regles de procediment84,
amb l’excepció de la regla 42, que regula el vot.
L’absència de regles de vot significa que totes les
decisions s’han de prendre per consens. El con-
sens no és el mateix que la unanimitat, i s’entén
com l’absència d’oposició formal de cap país
membre. El consens s’escenifica amb el president
de la reunió exclamant «veient que no hi ha ob-
jeccions, així queda decidit!» i fent copejar el seu
martell de fusta. En la pràctica, consens significa
que qualsevol país té el poder de desviar o dila-
tar les negociacions, per la qual cosa arribar a cap
acord és extremament lent i difícil.
Quan no hi ha acord sobre un punt de
l’agenda, o quan no hi ha acord sobre si negociar
un punt de l’agenda, segons les regles de proce-
diment provisionals, aquest punt es transfereix
automàticament a l’agenda de la següent reunió.
13.2.3.2. Text de negociació i documentació
Per tal d’arribar a conclusions i decisions, els ne-
gociadors generalment treballen sobre esborra-
nys de text, negociant línia per línia o paràgraf
per paràgraf. L’origen dels textos que serveixen
de base de negociació pot ser variat. General-
ment es negocia o bé sobre un text proposat pel
president o facilitador, o bé sobre la base d’un
text proposat formalment per un país o grup de
països. Els textos de negociació poden ser for-
mals o informals.
El mecanisme de negociació del text és el ma-
teix que en tot el sistema de les Nacions Unides.
Un cop hi ha acord de negociar sobre un text
concret, els negociadors llegeixen el text, bé línia
per línia o paràgraf per paràgraf. S’hi introduei-
84. FCCC/CP/1996/2.
527
xen les esmenes necessàries a mesura que es va
llegint, i quan no hi ha acord, és deixen les dife-
rents opcions o el text en qüestió entre claudà-
tors. Els claudàtors indiquen que hi ha desacords
sobre el text en qüestió, i poden incloure una pa-
raula, una frase, un paràgraf o el text complert.
En el cas del Conveni marc de les Nacions Uni-
des sobre el canvi climàtic, s’opera amb el ben-
entès que res no està acordat fins que tot està
acordat, és a dir, que per a un text concret, men-
tre hi hagi algun claudàtor actiu, el text no està
acordat. Això difereix d’altres processos amb nor-
mes específiques, com ara el Grup Intergoverna-
mental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, en què
l’aprovació línia per línia és consecutiva.
Abans de la cimera de Copenhaguen, el total
dels textos en negociació de l’AWG-LCA com-
prenia unes dues-centes pàgines amb milers de
claudàtors,85 és a dir, milers de desacords.
La Secretaria té la responsabilitat de preparar
tota la documentació oficial del Conveni marc de
les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La
documentació oficial es reconeix perquè té el lo-
gotip de les Nacions Unides i el del Conveni, així
com un codi únic a cada document. Entendre
aquest codi simplifica considerablement la tasca
de navegar entre els milers de documents oficials
del Conveni.86 El codi inclou informació sobre el
tractat, l’òrgan subsidiari, l’any, el tipus i l’estatus
del document. Així, un document típic del Con-
veni marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic tindrà un codi com el que es mostra en
el requadre següent:
FCCC/ # /ANY/ # /Add.#
CP /#/ L.# /Corr. #
SBSTA CRP.# /Rev. #
SBI INF. # /Amend.
SB Summary #
KP/AWG MISC.# *
KP/CMP IDR. #
AWGLCA ARR
AG13 OD
AGBM *
85. Kulovesi i Gutiérrez, 2009; RECIEL 18(3) 2009, 231.
86. Per a una descripció dels codis dels documents de les
Nacions Unides, vegeu, per exemple: ST/LIB/SER.B/5/Rev.5,
o ST/AI/189/Add.3/Rev.2.
528 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
Un cas especial són les decisions del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic. Aquestes se citen com
X/CP.Y o X/CMP.Y
on X és el número de la decisió, CP o CMP es re-
fereix, respectivament, a COP o COP/MOP, i Y
és la sessió de la COP o COP/MOP. Per exemple,
el Pla d’Acció de Bali és la Decisió 1/CP.13 (pri-
mera decisió de la 13a COP). Les decisions, però,
no existeixen com a documents independents, i
es troben en l’acta de la reunió. El Pla d’Acció de
Bali és la Decisió 1/CP.13, que es troba en el do-
cument FCCC/CP/2007/6/Add.1*.
Per fer les coses més complicades, totes les de-
cisions, abans de tenir un número X assignat, són
un document tipus L, que és el que s’aprova du-
rant el plenari. Així, doncs, el Pla d’Acció de Bali,
en el moment de ser aprovat, era el document
FCCC/CP/2007/L.7/Rev.1. Com que l’acta de la
COP triga uns mesos a sortir publicada, és habi-
tual referir-se a les decisions d’una COP recent
pel codi L, cosa que pot crear confusió.
13.2.3.3. Sessions plenàries, grups de con-
tacte i grups informals
La mecànica negociadora és molt similar en totes
les reunions de les COP, COP/MOP i òrgans sub-
sidiaris. Totes les reunions compten amb sessions
plenàries, grups de contacte i grups informals,
que s’expliquen amb més detall tot seguit.
Sessions plenàries
Les reunions de la COP, COP/MOP i òrgans sub-
sidiaris comencen amb una sessió plenària. La
primera tasca de la sessió plenària és acordar
l’agenda. El president de la sessió presenta l’agenda
provisional, elaborada amb l’ajuda del Buró i la
Secretaria. Com que cal acordar l’agenda per
consens, i normalment no hi ha acord sobre tots
els punts, es decideix procedir de manera provi-
sional amb els punts sobre els quals hi ha acord,
i realitzar consultes informals sobre la resta.
Per als punts sobre els quals es decideix nego-
ciar, s’estableixen grups de contacte o es demana
a algun òrgan subsidiari (en el cas de la COP i
COP/MOP) que els consideri. Al final de la re-
unió, si hi ha hagut acord, el grup de contacte o
òrgan subsidiari presentarà una proposta de text
sobre el punt en qüestió a la sessió plenària, que
el pot adoptar (el més habitual), esmenar (sovint)
o rebutjar (poc comú). Si no hi ha hagut acord, el
grup de contacte pot fer-ho notar, ja que pot pre-
sentar una conclusió especificant-ho, o bé presen-
tar un text amb claudàtors perquè el discuteixi la
sessió plenària. La manca d’acord al nivell de grup
de contacte té com a conseqüència, en general, o
bé la consideració a nivell plenari o a alt nivell de
manera informal, o bé la posposició de l’assumpte
fins a la reunió següent.
Grups de contacte
Un cop s’ha decidit negociar un assumpte, nor-
malment s’estableix un grup de contacte. El
grups de contacte del Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic generalment
compten amb dos copresidents, l’un d’un país
desenvolupat i l’altre d’un en desenvolupament.
Els grups de contacte tenen capacitat d’acordar
text, és a dir, de negociar línia per línia, en l’as-
sumpte que tracten, i de suggerir conclusions en
forma de documents L als plenaris que els han
creat. Normalment, els grups de contacte deri-
ven d’un únic òrgan subsidiari, tot i que ocasio-
nalment apareixen grups de contacte mixtos,
quan han de tractar temes que se solapen. Els
grups de contacte són reunions formals a les
quals poden accedir els observadors (però no pas
la premsa) i s’anuncien en el programa diari i les
pantalles del centre de convencions.
Per tal de permetre la participació de les de-
legacions petites, en cap moment no hi pot haver
més de dos grups de contacte per òrgan subsi-
diari reunits a la mateixa hora, cosa que, atesa la
proliferació de grups de contacte (per exemple,
a Copenhaguen se’n van establir un total de 28)
limita significativament el temps de què dispo-
sen els grups per reunir-se.
Grups informals
Els grups informals són com els grups de con-
tacte, però no estan oberts als observadors i no
s’anuncien públicament. Els grups informals
tampoc no poden suggerir text a un òrgan sub-
sidiari: primer s’ha d’acordar formalment en el
grup de contacte. Hi ha dos tipus de grups in-
formals. Un tipus deriva dels grups de contacte.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Com que el nombre d’hores que un grup de con-
tacte es pot reunir està molt limitat a causa del
gran nombre de grups de contacte i a les restric-
cions de solapament, és habitual que els grups
de contacte continuïn les reunions de manera
informal tant com puguin, i un cop arriben a
l’acord, es convoca el grup de contacte per adop-
tar formalment el text i preparar un document L.
L’altre tipus són grups que s’han reunit informal-
ment des de bon principi, normalment a causa
de la incapacitat d’acordar un grup de contacte o
perquè el tema s’ha de tractar a alt nivell. Com a
exemple, a la COP 15 de Copenhaguen es van
establir un total de 18 grups informals, a més
dels 28 grups de contacte.
13.2.3.4. Segment d’alt nivell
El segment d’alt nivell és la secció de la COP que
disposa de la representació política més elevada,
normalment a nivell ministerial. El segment d’alt
nivell generalment ocupa els darrers dos o tres
dies de la COP, i té dues parts molt diferenciades.
La part pública consisteix en discursos i lectura
de declaracions preparades en sessió plenària.
L’audiència d’aquesta part no són els participants
de la reunió, sinó més aviat els mitjans de comu-
nicació i l’opinió pública domèstica.
L’altra part, la que compta de cara a les ne-
gociacions, se celebra a porta tancada, i és on
s’arriba als acords polítics en els temes més con-
tenciosos. Les negociacions d’alt nivell són faci-
litades pel president de la reunió, i típicament
tenen lloc la nit de dijous, i la reunió acaba di-
vendres, tot i que en els casos més contenciosos,
les negociacions d’alt nivell s’allarguen fins la
mateixa nit de divendres.
13.2.3.5. Esdeveniments paral·lels
El esdeveniments paral·lels consisteixen en actes,
generalment panells de discussió i taules rodo-
nes, organitzats tant per països com per organit-
zacions observadores, en els quals es discuteixen
tota mena d’aspectes relacionats amb el canvi cli-
màtic i les negociacions. Tot i que els esdeveni-
ments paral·lels no són un component formal del
procés negociador, tenen una rellevància singu-
lar, ja que sovint són el fòrum on es discuteixen
idees innovadores que més endavant acaben
incorporades en les negociacions.
529
13.2.4. Altres fòrums de negociació inter-
nacional en canvi climàtic
Com s’ha fet notar en la introducció, el Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic és el principal fòrum negociador interna-
cional per al canvi climàtic. Però no és l’únic. A
continuació s’expliquen altres fòrums, principal-
ment el Grup Intergovernamental d’Experts
sobre el Canvi Climàtic.
13.2.4.1. Grup Intergovernamental d’Experts
sobre el Canvi Climàtic
El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
Canvi Climàtic (IPCC) va ser establert pel Pro-
grama de les Nacions Unides per al Medi Ambient
i per l’Organització Meteorològica Mundial l’any
1988. L’activitat principal l’IPCC és avaluar i pro-
porcionar una visió clara i equilibrada dels conei-
xements existents sobre el canvi climàtic, tant de
caire científic com tècnic i socioeconòmic. L’IPCC
no duu a terme tasques de recerca ni de monito-
ratge de dades relatives al canvi climàtic. Les ava-
luacions que efectuen es basen en la literatura
tècnica i científica, publicada en revistes acadèmi-
ques, diaris i documents tècnics. L’IPCC és un ens
independent, obert a tots els països membres del
Programa de les Nacions Unides per al Medi Am-
bient i de l’Organització Meteorològica Mundial.
La feina i qualitat de l’IPCC i els nombrosos
científics que el componen ha estat reconeguda en
nombroses ocasions, les més notables de les quals
han estat l’atorgament, el 2007, del premi Nobel
de la Pau pels «seus esforços per generar i disse-
minar coneixement sobre el canvi climàtic causat
pels humans, i per establir els fonaments per a les
mesures necessàries per contrarestar aquest canvi».
L’IPCC s’estructura en tres grups de treball,
que s’ocupen de les àrees següents:
• Grup de Treball I: avalua els aspectes cientí-
fics del clima i del canvi climàtic.
• Grup de Treball II: avalua les qüestions relati-
ves a la vulnerabilitat dels éssers humans i els
sistemes naturals davant el canvi climàtic, les
conseqüències que pot tenir i la possibilitat
d’adaptació a aquests canvis.
• Grup de Treball III: avalua les possibilitats de
limitar les emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle i mitigar el canvi climàtic en general.
530 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
L’IPCC també disposa d’un grup que s’ocupa d’e-
laborar inventaris nacionals d’emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. El grup és responsable
d’elaborar i revisar metodologia i programes in-
formàtics per al càlcul de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. Aquesta metodologia és
emprada pel Conveni marc de les Nacions Uni-
des sobre el canvi climàtic.
L’IPCC compta amb un Buró format per trenta
membres electes, un president electe, un secre-
tari general i una petita Secretaria amb seu a l’Orga-
nització Meteorològica Mundial, a Ginebra.
La principal tasca de l’IPCC és l’elaboració, a
intervals regulars, d’informes d’avaluació ex-
haustius i rigorosament documentats, que resu-
meixen l’estat del coneixement i futures projec-
cions per al canvi climàtic, l’impacte que pot
tenir i les possibles mesures de mitigació. Des
que va ser creat, l’IPCC ha publicat quatre infor-
mes d’avaluació, el darrer el 2007. L’IPCC també
prepara informes específics, anomenats informes
especials, en àrees com, per exemple, la captura i
emmagatzematge de carboni, les energies reno-
vables o la reducció de desastres. Tots els infor-
mes contenen un resum per a polítics, i estan
sotmesos a un rigorós procés de revisió, que
consta de tres etapes. En la primera etapa de re-
visió, l’esborrany preparat pels autors principals
es fa circular àmpliament entre els experts en
cada camp, que hi fan comentaris. En la segona
etapa, el segon esborrany es distribueix entre els
experts i els governs de països membres de
l’IPCC. La tercera etapa consisteix en la negocia-
ció final del text (tan sols el resum per a polítics),
paraula per paraula, per part dels governs. Les
dues primeres etapes de revisió són, principal-
ment, tècniques i científiques, però la tercera té
un component negociador a nivell internacional
que és el que ens interessa en aquest capítol. Així,
per exemple, l’aprovació del resum final del quart
Informe d’Avaluació, el Resum per a Polítics de
l’Informe de Síntesi, va ser aprovat pels governs
membres a València el novembre del 2007.87
Durant les negociacions del resum per a
polítics és habitual veure els mateixos negocia-
dors que durant les reunions de la COP o del
87. Per a una descripció detallada, vegeu Dimitrov et al.,
2007.
SBSTA88. Aquests negociadors busquen que el
llenguatge i contingut del resum per a polítics
sigui compatible amb els seus interessos i posi-
cions al Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic, per bé que han de man-
tenir la integritat científica dels informes. Aquest
esforç s’entén, ja que la importància dels infor-
mes d’avaluació va molt més enllà d’un compendi
de la informació existent. Els informes de l’IPCC
són la font de més autoritat que existeix respecte
del canvi climàtic, en part a causa de la naturalesa
políticocientífica que tenen. Els informes de
l’IPCC han tingut històricament una importància
clau en la resposta internacional al canvi climàtic.
Així, per exemple, el Primer Informe d’Avaluació
(1990) es considera que va ser clau en la nego-
ciació del Conveni marc de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic, signat el 1992. El Segon
Informe d’Avaluació (1995) va contribuir a la re-
dacció i aprovació del Protocol de Kyoto, l’any
1997. El Tercer Informe d’Avaluació (2001) va in-
fluir en l’adopció dels Acords de Marràqueix.
El Quart Informe d’Avaluació consta de qua-
tre volums preparats durant cinc anys i fets pú-
blics al llarg de l’any 2007. A causa de la l’exten-
sió de milers de pàgines que té, queda fora de
l’abast d’aquest capítol resumir el Quart Informe
d’Avaluació, però si se n’haguessin d’extreure les
tres conclusions principals, serien: 1) el canvi cli-
màtic és inequívoc; 2) el canvi climàtic és causat
per les activitats humanes, i 3) els costos de mi-
tigació son menors que els impactes a llarg ter-
mini. De cara a les negociacions, un dels aspec-
tes més importants és la troballa del Grup de
Treball III que si es pretén estabilitzar les con-
centracions atmosfèriques de gasos amb efecte
d’hivernacle per sota de les 450 parts per milió,
cal que les emissions assoleixin el nivell màxim,
com a molt tard, el 2020, i que es redueixin
per sota dels nivells de l’any 2000 a mitjan
segle XXI.89 Els resums per a polítics del Quart
Informe d’Avaluació es poden trobar en català i
castellà a la pàgina web de l’IPCC.90
88. Tot i que no existeix cap relació orgànica entre el Con-
veni i l’IPCC, o el SBSTA i l’IPCCC.
89. IPCC (2007) WG II Summary for Policymakers, paràgraf
18 i taula SPM 5.
90. www.ipcc.ch.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Durant l’hivern 2009-2010, l’IPCC va ser el
centre d’una polèmica sobre possibles errades en
els resultats que presenta, els procediments de
revisió i les fonts que utilitza i possibles conflic-
tes d’interessos de qui n’és president, Rajendra
Pachauri. Aquesta polèmica va tenir com a con-
seqüència l’establiment d’un procés d’avaluació
extern sobre els mètodes i procediments de
l’IPCC.91
13.2.4.2. Altres òrgans de les Nacions Unides
El 17 d’abril del 2007, el Consell de Seguretat de
les Nacions Unides va celebrar el primer debat
sobre energia, seguretat i canvi climàtic.92 El
debat, convocat pel Regne Unit, aleshores presi-
dent de torn del Consell de Seguretat, no es va
cloure amb cap conclusió, i va posar de manifest
les objeccions de molts països al fet que el Con-
sell de Seguretat adrecés el canvi climàtic, la ma-
joria basades en l’argument que això envairia
competències d’altres òrgans de les Nacions Uni-
des, com ara el Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic, el Programa de
les Nacions Unides per al Medi Ambient o la Co-
missió per al Desenvolupament Sostenible.93 No
obstant això, la sessió va ser històrica, ja que es
tractava de la primera vegada que el Consell de
Seguretat abordava el canvi climàtic (o qualsevol
altre tema mediambiental). El 31 de juliol del
2007, l’Assemblea General de les Nacions Uni-
des va prendre el relleu, celebrant el primer
debat exclusiu sobre el canvi climàtic, que va
durar dos dies.94
Prèviament, del 30 d’abril a l’11 de maig, la
Comissió per al Desenvolupament Sostenible
havia mantingut la 15a sessió, dedicada, entre
d’altres, al canvi climàtic. El 24 de setembre del
2007 el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon,
va convocar una reunió d’alt nivell sobre canvi cli-
màtic a la seu de les Nacions Unides a Nova York,
en què van participar més de 80 caps d’Estat.95
En sis mesos, tan sols a la seu central a Nova
York, les Nacions Unides havia celebrat quatre
91. IPCC 2010.
92. Spence i Wagner 2007a.
93. Spence 2009.
94. Spence i Wagner 2007b.
95. Spence i Wagner 2007c.
531
reunions diferents centrades en el canvi climàtic.
Aquest exemple és tan sols la punta de l’iceberg
de l’interès de les Nacions Unides pel canvi cli-
màtic. Especialment des de l’any 2007 en enda-
vant, un gran nombre d’organismes de les Na-
cions Unides s’han interessat pel canvi climàtic,
i per com afecta les competències respectives.
Una breu visita al portal de les Nacions Unides
sobre el canvi climàtic a Internet96 dóna una idea
de la diversitat i quantitat d’òrgans de les Na-
cions Unides que estan treballant sobre el canvi
climàtic, reflectides a la taula 4.
La taula 4, tot i que extensa, no és exhaustiva,
ja que no inclou òrgans com el Consell de Segu-
retat i l’Assemblea General, ja esmentats, el Con-
sell de Caps Executius (CEB97) o l’Oficina del Se-
cretari General, tots ells actius en assumptes
relatius al canvi climàtic.
Cadascuna de les institucions llistades en la
taula 4 juga un paper en la resposta internacio-
nal al canvi climàtic. Algunes, com l’Organització
Marítima Internacional i l’Organització Interna-
cional de l’Aviació Civil tenen competències ex-
clusives en la regulació de les activitats interna-
cionals en els sectors respectius del transport
marítim i el transport aeri, ambdós fonts signifi-
catives d’emissions de gasos amb efecte d’hiver-
nacle no regulades pel Protocol de Kyoto. D’al-
tres hi tenen un paper més simbòlic. Descriure
les activitats relacionades amb el canvi climàtic
de les institucions llistades en la taula 4 queda
fora de l’abast d’aquest capítol. El lector interes-
sat en aquests aspectes pot consultar directament
els enllaços subministrats pel portal de Canvi
Climàtic de Nacions Unides, així com la infor-
mació disponible en el portal complementari Cli-
mate-L,98 mantingut per l’Institut Internacional
per al Desenvolupament Sostenible (IISD).
13.2.4.3. Organitzacions fora de l’àmbit de
les Nacions Unides
Existeixen organitzacions i processos internacio-
nals fora de l’àmbit de les Nacions Unides que
també duen a terme activitats relacionades amb
96. http://www.un.org/wcm/content/site/climatechange/
pages/gateway.
97. Sigla de Chief Executives Board.
98. www.climate-l.org.
532 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Conveni marc de les Departament d’Afers Organització Meteorològica

Nacions Unides sobre el Econòmics i Socials de les Mundial
canvi climàtic Nacions Unides

Comissió Econòmica de les Estratègia Internacional per Organització Mundial de la

Nacions Unides per a l’Àsia i a la Reducció de Desastres Salut
el Pacífic

Comissió Econòmica de les Fons de les Nacions Unides Organització Mundial del
Nacions Unides per a per a la Població Turisme
Llatinoamèrica i el Carib

Fons Mundial per al Medi Fons Internacional per al Programa de les Nacions
ambient Desenvolupament Agrícola Unides per al
Desenvolupament

Oficina de l’Alt Comissionat Fons Monetari Internacional Programa de les Nacions

dels Drets Humans Unides per al Medi Ambient

Organització de les Nacions Grup Intergovernamental Programa de les Nacions

Unides per a l’Educació, la d'Experts sobre el Canvi Unides per al SIDA/VIH
Ciència i la Cultura Climàtic

Alt Comissionat de les Institut de les Nacions Programa de les Nacions

Nacions Unides per als Unides per a la Formació i la Unides per als
Refugiats Recerca Assentaments Humans

Banc Mundial Oficina per a la Coordinació Programa Mundial dels

d’Afers Humanitaris Aliments

Comissió Econòmica de les Organització de les Nacions Sistema d’Observació

Nacions Unides per a Unides per al Global del Clima
Europa Desenvolupament Industrial

Comissió per al Organització de les Nacions Unió Internacional de les

Desenvolupament Unides per a l’agricultura i Telecomunicacions
Sostenible l’Alimentació

Conferència de les Nacions Organització Internacional Unió Postal Universal

Unides sobre el Comerç i el de l’Aviació Civil
Desenvolupament

Convenció de les Nacions Organització Internacional Universitat de les Nacions

Unides per Combatre la del Treball Unides
Desertificació

Convenció sobre la Organització Marítima

Biodiversitat Internacional

Taula 4. Organismes de les Nacions Unides relacionats amb el canvi climàtic.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
el canvi climàtic. En són exemples l’Agència In-
ternacional de l’Energia, l’Organització de Països
Exportadors de Petroli o l’Agència Internacional
de les Energies Renovables (IRENA99). Com en
el cas anterior, queda fora de l’abast d’aquest ca-
pítol descriure les activitats de cadascuna. Dos
processos, però, destaquen pel rol potencial que
tenen en el futur de les negociacions i es descri-
uen a continuació: el Diàleg de Gleneagles i el
Fòrum de les Grans Economies.
Diàleg de Gleneagles
El Grup dels Set es va crear els anys setanta, i es-
tava format pel Canadà, França, Alemanya, el
Japó, Itàlia, els Estats Units i el Regne Unit. Amb
la caiguda del mur, Rússia va ser convidada com
a observadora a les reunions del G-7, i més en-
davant formalment com a membre, per la qual
cosa el G-7 va esdevenir el G-8. El 2009, a la ci-
mera de Pittsburgh (EUA) es va decidir que el
G-20 reemplaçaria el G-8 com al principal fòrum
econòmic mundial. Els membres dels G-20 són,
a més dels del G-8, l’Argentina, Austràlia, el Bra-
sil, la Xina, l’Índia, Indonèsia, Corea del Sud,
Mèxic, l’Aràbia Saudita, Sud-àfrica, Turquia i la
Unió Europea.
L’any 2005, a la cimera de Gleneagles (Regne
Unit) el G-8 va iniciar un procés sobre canvi cli-
màtic, energia neta i desenvolupament sosteni-
ble. Aquest procés, anomenat Diàleg de Glenea-
gles, es va estendre fins a la reunió del G-8 del
2008 a Hokkaido (el Japó). L’objectiu del Diàleg
era contribuir al progrés de les negociacions del
Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic, concentrant-se en el repte estra-
tègic que presenta el canvi climàtic i que reque-
reix transformar el sistema energètic. El Diàleg
va convidar els ministres d’energia i medi am-
bient del països del G-8 i els de la Xina, l’Índia,
Sud-àfrica, el Brasil, Mèxic, Austràlia, Indonèsia,
Nigèria, Polònia, Espanya i Corea del Sud, així
com els representants de la Comissió Europea,
els bancs multilaterals de desenvolupament,
l’Agència Internacional de l’Energia i el Con-
veni marc de les Nacions Unides sobre el canvi
climàtic.
99. Acrònim en anglès d’International Renewable Energy
Agency.
533
El Diàleg de Gleneagles va concloure el 2008
amb un informe del president,100 les conclusions
del qual és poc probable que passin a la història.
No obstant això, el Diàleg va ser un procés im-
portant, ja que va permetre adreçar el canvi cli-
màtic a nivell internacional fora del Conveni marc
de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. El
Diàleg també va servir de fòrum complementari,
ja que va facilitar discussions posteriors a la COP.
Amb la conversió oficial del G-8 en el G-20, és
possible que s’iniciï un nou procés equivalent al
Diàleg de Gleneagles, especialment si les nego-
ciacions dins el Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic s’estanquen.
Fòrum de les Grans Economies
El Fòrum de les Grans Economies va començar
el 2007 per iniciativa del president dels EUA
George W. Bush. Inicialment el procés es va ano-
menar Reunió dels Grans Emissors (de gasos amb
efecte d’hivernacle), i tenia l’objectiu de reunir
els grans emissors, tant del nord com del sud,
per establir un objectiu a llarg termini de reduir
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Els
membres de la Reunió dels Grans Emissors són
els membres del G-8, Austràlia, Corea del Sud, la
Xina, l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Mèxic, Indo-
nèsia i la Unió Europea. El 2008, el procés es va
rebatejar com a Reunió de les Grans Economies.
El 2009, el següent president dels EUA, Ba-
rack Obama, va anunciar la creació del Fòrum
de les Grans Economies per a l’Energia i el Canvi
Climàtic, a la pràctica un nou «rebateig» de la
Reunió de les Grans Economies. L’objectiu del
Fòrum és facilitar un diàleg franc entre els grans
països desenvolupats i els països en desenvolu-
pament, per tal d’assolir un resultat positiu en les
negociacions del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic. El Fòrum va estar
molt actiu en els mesos previs a la cimera de
Copenhaguen.
El Fòrum és un procés molt similar al Diàleg
de Gleneagles, gairebé amb els mateixos partici-
pants, però amb la gran diferència de que és con-
trolat i convocat pels EUA. El Fòrum o un pro-
cés similar podrien jugar un paper important en
100. Gleneagles, 2008.
534 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
les futures negociacions internacionals sobre el
canvi climàtic, sobretot si no hi ha progrés en les
negociacions dins el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic.
13.3. 2005-2010: negociacions post-Kyoto
Les negociacions internacionals de canvi cli-
màtic abasten 20 anys d’història. En la secció
A s’ha resumit la història del procés fins a l’en-
trada en vigor i operacionalització del Protocol
de Kyoto. Tant aquest període com les implica-
cions del Protocol es troben descrits en el primer
Informe Sobre el Canvi Climàtic a Catalunya, pu-
blicat l’any 2005.
Aquesta secció està dedicada a les negocia-
cions post-Kyoto, és a dir, les negociacions que
tracten de la resposta internacional al canvi cli-
màtic més enllà del 2012. Les negociacions post-
Kyoto van començar el 2004 i encara no han
conclòs. La secció està estructurada en cinc parts,
que comprenen tres etapes i dues cimeres, la
COP 13 de Bali i la COP 15 de Copenhaguen. La
primera etapa, del 2004 al 2007 va establir el
marc negociador del període post-Kyoto i va
concloure a la COP 13, amb el Full de Ruta de
Bali. La segona etapa, del 2007 al 2009, va con-
sistir en un intens procés negociador destinat a
produir un acord legalment vinculant a Copen-
haguen el 2009. Aquesta etapa va concloure
sense aconseguir els resultats esperats. La terce-
ra etapa s’obre després de la «presa de nota» de
l’Acord de Copenhaguen. Aquesta etapa és clara-
ment diferent, tant en procés com en contingut,
de l’etapa prèvia, però encara està per definir
quins en seran els elements principals, els ele-
ments processals o quan i com conclourà.
13.3.1. 2004-2007 de Buenos Aires a Bali:
negociant com negociar
Quan el 18 de novembre del 2004 Rússia va
anunciar la ratificació del Protocol de Kyoto, as-
segurant-ne l’entrada en vigor el 16 de febrer del
2005,101 el focus de les negociacions internacio-
nals va canviar. Si prèviament tota l’energia s’havia
dedicat a aconseguir l’entrada en vigor del Proto-
col de Kyoto, un cop aconseguit aquest objectiu,
101. 90 dies després, Article 25 del Protocol de Kyoto.
l’atenció es va dirigir cap al període Post-Kyoto,
és a dir, el període de després del 2012, quan ex-
pira el primer període de compromís, i més enllà.
La primera etapa de les negociacions post-
Kyoto es va dedicar gairebé exclusivament a es-
tructurar les negociacions i incloure els aspectes
rellevants a l’agenda de la COP i la COP/MOP.
Vistes les postures polaritzades el 2004, amb els
EUA fora del procés a tots els efectes i els països
en desenvolupament oposant-se fermament a
qualsevol menció de possibles compromisos per
part seva, iniciar les negociacions post-Kyoto no
era una tasca fàcil, fet que explica en part el
transcurs de tres anys fins a aconseguir establir
un procés negociador formal.
Les primeres discussions Post-Kyoto es van dur
a terme de manera informal a la COP 10, a Bue-
nos Aires, el desembre del 2004. Els principals
punts contenciosos incloïen la participació dels
EUA (que és membre del Conveni però no del
Protocol) i la reluctància dels països en desenvo-
lupament a participar en cap discussió que pogués
començar un procés que eventualment desembo-
qués en requeriments de controls d’emissions, im-
pediment que descartava l’establiment de qualse-
vol procés similar a l’AGBM. A més, la major part
dels països en desenvolupament eren de l’opinió
que els països desenvolupats havien de mostrar
lideratge en canvi climàtic amb fets (reduccions
d’emissions) abans d’iniciar cap discussió sobre
accions dels països en desenvolupament. La COP
10 va acordar convocar un seminari informal d’ex-
perts el 2005, amb la condició de que no obriria
cap negociació que tingués com a conseqüència
nous compromisos.102
Aquest seminari, anomenat Seminari d’Experts
Governamentals (SOGE103), es va celebrar els dies
16 i 17 de maig del 2005 a Bonn (Alemanya), tot
just abans del SBSTA 22 i SBI 22. El mandat del
SOGE era poc definit104 i no hi va haver resultats
102. S. Aguilar et al., 2004.
103. Acrònim en anglès de Seminar of Government Ex-
perts.
104. Parlar del futur era tan polèmic que la COP 10, enlloc
de donar mandat pel seminari mitjançant una decisió, com
és habitual, va «fer notar» l’acord de realitzar un seminari
mitjançant un Annex al resum de la sessió, FCCC/CP/
2004/10, Annex II, pàgina 37, que va sortir publicat tot just
un mes abans del seminari.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
formals. Tot i així, la major part dels països van
coincidir en la utilitat del SOGE com a fòrum de
discussió per intercanviar idees i entendre les po-
sicions dels altres països.105
A finals de l’any 2005, hi va haver la primera
discussió formal sobre l’escenari post-Kyoto, en
el context de la COP/MOP 1, a Mont-real (el Ca-
nadà). La COP/MOP estava obligada per l’arti-
cle 3.9 del Protocol (vegeu la secció 13.2.2.2) a
iniciar discussions sobre els compromisos dels
països de l’Annex I més enllà del primer període
de compromís. Les diferències sobre com inter-
pretar l’article 3.9 van ser immediates. Els països
desenvolupats defensaven una participació ge-
neral en el segon període de compromís (és a dir,
la participació dels països en desenvolupament)
mentre que aquests últims recordaven que l’ar-
ticle 3.9 es refereix exclusivament a compro-
misos dels països de l’Annex I. Van sorgir tres
propostes sobre com procedir: una del G-77/Xina,
que plantejava la creació d’un grup ad hoc per
considerar els compromisos futurs dels països de
l’Annex I amb vistes a concloure el 2008; una
de la Unió Europea, per vincular les discussions
sobre l’article 3.9 amb les de l’article 9.2, que
estableix que la primera revisió del Protocol es
faria a la COP/MOP 2, i una del Japó, que sug-
geria una revisió del Conveni, per tal de cons-
truir un marc en què participin tots els països (és
a dir, també els EUA).106
Després d’intenses negociacions, la COP/MOP
de Mont-real (el Canadà) va establir un nou
òrgan subsidiari, l’AWG-KP (vegeu la secció
13.2.2.2), per discutir compromisos futurs per
part dels països de l’Annex I, amb l’objectiu ex-
plícit d’evitar una discontinuïtat entre el primer
i el segon període de compromís.107 Dins el Con-
veni, la COP de Mont-real també va establir un
procés conegut com el Diàleg per Acció Coopera-
tiva a Llarg Termini, amb l’objectiu de considerar
com redreçar el canvi climàtic mitjançant una
implementació millor del Conveni. El Diàleg va
prendre la forma de quatre tallers, i el resultat
va ser presentat a la COP-13, a Bali. A Mont-real,
Rússia va fer una proposta d’última hora per in-
105. K. Kulovesi, et al., 2005.
106. S. Aguilar et al., 2005.
107. Decisió 1/CMP.1, paràgraf 3.
535
cloure compromisos voluntaris que va resultar
molt controvertida. Es va acordar reconsiderar la
proposta russa a la COP següent.
En començar la COP 12 i la COP/MOP 2 el
2006, a Nairobi (Kenya), hi havia quatre vies ne-
gociadores obertes.108 La primera, l’AWG-KP, la
segona, el Diàleg, la tercera, la revisió del Proto-
col sobre la base de l’article 9.2 i la quarta, la
proposta russa. La proposta russa va ser rebut-
jada de bon principi pels països en desenvolu-
pament, per la qual cosa, de manera efectiva
només van quedar tres vies negociadores ober-
tes. La reunió de Nairobi va fer alguns avenços
menors en les negociacions post-Kyoto, com ara
acordar el programa de treball de l’AWG-KP. Però
Nairobi es va centrar primordialment en aspectes
d’adaptació, distribució equitativa dels projectes
del Mecanisme de Desenvolupament Net i altres
mesures destinades a incrementar la confiança
entre els països en desenvolupament i els països
desenvolupats.109 La COP/MOP 2 també va de-
cidir tancar la revisió del Protocol segons l’arti-
cle 9.2,110 amb la qual cosa després de Nairobi
tan sols quedaven dues vies obertes, el procés
formal de l’AWG-KP i l’informal del Diàleg.
Entre la reunió de Nairobi del 2006 i la de
Bali del 2007, tant el Diàleg com l’AWG-KP es
van reunir en dues ocasions. L’AWG-KP va dis-
cutir, entre d’altres, les darreres troballes del
Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
Canvi Climàtic, mentre que el Diàleg va identifi-
car quatre blocs sobre els quals calia treballar per
construir un acord post-Kyoto: mitigació, adap-
tació, tecnologia i finançament.111
Mentre el procés del Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic seguia el
seu curs, el canvi climàtic anava guanyant pes en
l’opinió pública internacional i en l’agenda dels
polítics. A Europa, l’entrada en vigor del Sistema
Europeu de Comerç d’Emissions va donar un
clar exemple al públic i al sector privat dels im-
pactes concrets de les mesures de mitigació. Als
EUA, la pel·lícula d’Al Gore Una Veritat Incòmoda
va guanyar un Òscar, i la rellevància política del
108. S. Carter et al., 2006.
109. K. Kulovesi et al., (2007).
110. Decisió 7/CMP.2.
111. S. Carter et al., 2007.
536 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
canvi climàtic creixia a nivell local i estatal. Ca-
tàstrofes com l’huracà Katrina, les inundacions o
les onades de calor europees i d’arreu van servir
d’exemple dels potencials impactes negatius del
canvi climàtic. A nivell internacional, ja s’han
mencionat les activitats de les Nacions Unides,
del G-8 o de la Reunió dels Grans Emissors
(vegeu la secció 13.2.4). L’informe Stern112 i, més
significativament, el Quart Informe d’Avaluació
del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
Canvi Climàtic, van evidenciar encara més les
causes, costos i conseqüències del canvi climà-
tic. Tant Al Gore com el Grup Intergovernamen-
tal d’Experts sobre el Canvi Climàtic van rebre el
premi Nobel de la Pau del 2007 pels «seus es-
forços per generar i disseminar coneixement
sobre el canvi climàtic causat pels humans, i per
establir els fonaments per a les mesures necessà-
ries per contrarestar aquest canvi».113 Molts d’a-
quests esdeveniments (com ara el premi Nobel o
el Quart Informe d’Avaluació) van succeir en una
seqüència temporal propicia per arribar a la ci-
mera de Bali amb un màxim ímpetu polític.
13.3.2. La cimera de Bali 2007
La reunió de Bali va generar grans expectatives,
alimentades pel esdeveniments tot just esmentats
i una gran activitat mediàtica. La clau, a Bali, un
cop acabat el Diàleg, era establir un procés for-
mal per arribar a un acord post-Kyoto. Les nego-
ciacions es van centrar en els quatre blocs (miti-
gació, adaptació, tecnologia i finançament) i van
desembocar en el Pla d’Acció de Bali. El seu prin-
cipal element era l’establiment d’un òrgan subsi-
diari, l’AWG-LCA (vegeu la secció 13.2.2.2), amb
l’objectiu de negociar un ampli ventall d’aspec-
tes, basats en els quatre blocs, i arribar a un acord
comprensiu el 2009 a Copenhaguen.
Els punts claus del Pla d’Acció de Bali eren:
1) per primera vegada en la història del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi cli-
màtic es parlava de mesures de mitigació per part
dels països en desenvolupament; 2) es permetien
accions no vinculants per als països desenvolu-
pats,114 cosa que, entre d’altres, obria la porta a
112. N. Stern et al., 2006.
113. nobelprize.org/nobel_prizes/peace/laureates/2007/.
114. Narain 2008.
un compromís dels EUA, i 3) les accions dels
països en desenvolupament eren contingents a
una ajuda mesurable, notificable i verificable. Les
paraules mesurable, notificable i verificable,115 per
construcció semàntica, no era clar si s’aplicaven
tan sols a l’ajuda als països en desenvolupament
o també a les seves accions. Sud-àfrica va aclarir
aquest aspecte en la darrera sessió plenària a Bali,
confirmant que s’aplicava a tots dos, cosa que va
eliminar l’oposició dels EUA i va desblocar l’a-
cord final.116 Un aspecte notable del Pla d’Acció
de Bali era que s’abandonava el vocabulari de
països de l’Annex I i no-Annex I, en favor dels
termes països desenvolupats i països en desen-
volupament. Com que el Pla d’Acció de Bali no
defineix el terme desenvolupat o en desenvolupa-
ment, això permetia un acord més flexible i pro-
gressiu en l’eventual acord post-Kyoto.
Sortint de Bali, el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic disposava
d’un procés formal per discutir tots els aspectes
del període post-Kyoto. Aquest procés possible-
ment no era el més efectiu, ja que comptava amb
dos òrgans subsidiaris independents, però in-
trínsicament relacionats: l’AWG-KP i l’AWG-
LCA. Tanmateix, aquest procés era el compromís
que s’havia aconseguit consensuar després de
tres anys de negociacions, i malgrat les mancan-
ces, representava un gran avenç respecte del
2004, quan no es podia ni tan sols mencionar la
paraula «futur» en el context de les negociacions
del Conveni marc de les Nacions Unides sobre
el canvi climàtic.
13.3.3. De Bali a Copenhaguen
Els 24 mesos entre les cimeres de Bali i Copen-
haguen van ser, probablement, el període de ne-
gociació més intens de la història del Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi climà-
tic. L’AWG-KP i l’AWG-LCA es van reunir en un
total de deu ocasions (recordem que sempre es
reuneixen en paral·lel), incloent-hi set reunions
115. Referides sota la Sigla MRV, per Measurable, Reporta-
ble and Verificable.
116. Müller (2008), 2-6. L’aclariment de Sud-àfrica és el que
va desblocar l’acord, i no les sentides paraules del repre-
sentant de Papua Nova Guinea, de les quals es va fer ressò
la premsa internacional.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
exclusives, dues de conjuntes amb les reunions
ordinàries dels SBSTA i SBI i una dins la COP 14
i la COP/MOP 4 a Poznan (Polònia). L’AWG-KP
i l’AWG-LCA van sumar més de 80 dies de nego-
ciació, dels 750 disponibles entre el final de la
COP 13 i el final de la COP 15. Aquestes xifres no
compten les reunions «fora» del Conveni marc
de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Tan
sols el 2009, aquestes van incloure una reunió del
G-8, unes quantes trobades del Fòrum de les
Grans Economies, una reunió del G-20 i una ci-
mera de caps d’Estat sobre el canvi climàtic a les
Nacions Unides a Nova York.
Aquest ritme frenètic, tot i que no sense pre-
cedent,117 va ser excepcional per l’afegit de la
complexitat de les negociacions, dividides en
dos processos formalment separats però intrín-
sicament interconnectats, així com la inèdita
quantitat d’aspectes sota negociació, tant de
caire fonamental com tècnic. En certa manera,
era com si cada punt que s’havia negociat en els
disset anys d’història del Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic es reobrís
a la negociació. Tot seguit es descriuen els princi-
pals aspectes de la negociació sobre mitigació,
adaptació i finançament i procés. Cal remarcar,
però, que sobre qualsevol d’aquests temes hi ha
prou literatura publicada per omplir uns quants ca-
pítols. Així, doncs, l’objectiu de les següents pla-
nes és tan sols donar una idea al lector de per on
anaven les negociacions, sense entrar en la subs-
tància o analitzar cap dels aspectes mencionats.
13.3.3.1. Mitigació
La mitigació era sens dubte l’element estrella de
les negociacions durant aquest període, tant per
part dels països desenvolupats com dels països
en desenvolupament. Concretament, el text re-
llevant118 encarrega la tasca a l’AWG-LCA de dis-
cutir:
Països desenvolupats: compromisos o accions
de mitigació mesurables, notificables i verifi-
cables adequats a cada país, inclosos objectius
quantificats de limitació i reducció de les emis-
117. Les negociacions prèvies al Protocol de Kyoto dins
l’AGBM van seguir un calendari similar.
118. Decisió 1/CP.13, paràgrafs 1.b(i) i 1.b(ii).
537
sions, per totes les Parts que són països desen-
volupats, assegurant la comparabilitat dels esfor-
ços entre si i tenint en compte les diferències en
les circumstàncies nacionals.
Països en desenvolupament: accions de miti-
gació adequades a cada país per les Parts que són
països en desenvolupament, en el context del
desenvolupament sostenible, recolzades i facili-
tades per tecnologies, finançament i activitats de
capacitació, de manera mesurable, notificable i
verificable.
Mitigació als països desenvolupats
Un dels principals problemes en la negociació
dels compromisos de mitigació per part dels pa-
ïsos desenvolupats, formalment sota l’AWG-KP,
era l’absència dels EUA, que no és membre del
Protocol de Kyoto i per tant, només podia parti-
cipar en l’AWG-KP com a observador.119 Molts
països desenvolupats sostenien que sense com-
promisos per part dels EUA (i dels principals paï-
sos en desenvolupament) no es podien establir
compromisos, i que per tant calia un acord post-
Kyoto comprensiu (és a dir, incloent-hi els EUA
i els països en desenvolupament). Els països en
desenvolupament, pel contrari, defensaven que
sense un lideratge amb fets per part dels països
desenvolupats no es podia esperar compromisos
de mitigació per part seva, i eren proponents
d’establir compromisos per als països desenvo-
lupats dins l’AWG-KP abans de comprometre’s
ells mateixos dins l’AWG-LCA.
Un altre aspecte contenciós era com determi-
nar els compromisos agregats dels països de l’An-
nex I. Una opció, preferida pels països en des-
envolupament, consistia en determinar primer
un objectiu d’estabilització i una trajectòria de
reducció d’emissions, que després es distribuiria
entre els països de l’Annex I. En la segona opció,
preferida pels països desenvolupats, el compro-
mís agregat es determinaria a partir dels com-
promisos individuals de cada país.
Sota l’AWG-LCA, un dels punts controver-
tits derivava de la terminologia esforços compa-
rables. Aquest terme, destinat a acomodar els
EUA, va provocar discussions sobre si calia
119. Article 13, Protocol de Kyoto, que també s’aplica als
òrgans subsidiaris del Protocol.
538 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
establir criteris de comparabilitat, i quins tipus
de criteris.
Mitigació als països en desenvolupament
Les accions de mitigació adequades a cada país
(NAMA120) esmentades en el Pla d’Acció de Bali
van centrar les discussions de mitigació per als
països en desenvolupament, incloent-hi la defi-
nició, l’estatus vinculant o voluntari i la mesu-
rabilitat, reportabilitat i verificabilitat, tant de les
accions dels països en desenvolupament com del
suport dels països desenvolupats.
Un altre aspecte sota negociació i molt con-
tenciós era la possible gradació dels països en
desenvolupament segons el grau de desenvolu-
pament de cadascun. Aquesta gradació era de-
fensada pels països desenvolupats, mentre que
els països en desenvolupament hi van presentar
una oposició ferma.
REDD+ (boscos)
El paràgraf 1(b)(iii) del Pla d’Acció de Bali es
refereix a les polítiques i mesures de mitigació
relatives a la reducció de les emissions per des-
forestació i degradació forestal, conegudes com a
REDD+.121 El Grup Intergovernamental d’Ex-
perts sobre el Canvi Climàtic va estimar que el
2004 REDD+ comprenia més del 17% de les
emissions totals de gasos amb efecte d’hiverna-
cle,122 tot i que aquestes xifres actualment es con-
sideren a l’entorn del 12%.123
El principal objecte de les negociacions
sobre REDD+ era l’establiment d’un mecanisme
internacional per adreçar REDD+ (i de passada
el problema fins ara intractable a nivell inter-
nacional de la desforestació i la degradació fo-
restal). Els punts a resoldre incloïen el finança-
ment, mitjançant fons públics, mercats de
carboni o una combinació d’ambdós, la consi-
deració de les activitats de REDD+ com a
NAMA o no i aspectes com ara la governança
dels boscos, la preservació ecològica i la gestió
sostenible.
120. Sigla de Nationally Appropriate Mitigation Actions.
121. Sigla de Reducing Emissions from Deforestation and
Forest Degradation.
122. IPCC (2007) Informe de Síntesi, Figura 2.1.
123. G. R. van der Werf1, et al., (2009).
Altres aspectes de la mitigació
L’objectiu últim del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic és:
l’estabilització de les concentracions de ga-
sos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a
un nivell que impedeixi interferències antro-
pogèniques perilloses en el sistema climà-
tic.124
Què és ‘perillós’ no està definit. Una proposta,
abonada entre altres per la Unió Europea i el
G-8, era limitar l’escalfament a 2 °C. Grups com
AOSIS s’hi oposaven, dient que 2 °C d’escalfa-
ment global suposaria la desaparició d’alguns
estats insulars.125
Entre les negociacions de caire tècnic, van
destacar les relacionades amb els gasos amb
efecte d’hivernacle, particularment si incloure o
no nous gasos126 en un futur acord de reducció
d’emissions, així com quines equivalències uti-
litzar entre ells.127
13.3.3.2. Adaptació i finançament
Un dels problemes fonamentals de les negocia-
cions sobre adaptació és l’impossibilitat de dis-
tingir, en termes pràctics, entre les activitats
d’adaptació i les activitats de desenvolupament.
De fet, hi ha qui defineix l’adaptació com des-
envolupament en condicions més adverses. Atès
aquest context, les negociacions d’adaptació
es basen principalment en l’ajuda financera, tèc-
nica i de capacitació als països en desenvolu-
pament.
La Secretaria ha estimat que les despeses
d’adaptació seran de l’ordre dels centenars de mi-
lers de milions de dòlars anuals el 2030,128 tot i
124. Article 2, Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic.
125. Les trajectòries d’emissions a finals del 2009 compor-
ten un escalfament global per sobre dels 3 °C.
126. Vegeu la nota 7, p. 512.
127. Les equivalències entre diferents gasos amb efecte
d’hivernacle es determinen mitjançant els potencials d’es-
calfament global, establerts pel Grup Intergovernamental
d’Experts del Canvi Climàtic (Article 5.3 Protocol de Kyoto).
Les equivalències varien segons l’horitzó temporal que es
consideri, i hi ha propostes per negociar metodologies al-
ternatives.
128. FCCC/TP/2008/7.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
que altres fonts creuen que aquestes xifres estan
subestimades.129 En tot cas, són xifres molt ele-
vades. Les negociacions de finançament intenta-
ven resoldre aspectes com la magnitud dels fons,
l’origen (públic o mecanismes de mercat), els
sistemes de governança i desemborsament, i les
activitats i programes elegibles per recolzament
financer.
Una proposta específica que va generar força
atenció era la possibilitat d’emprar mecanismes
d’assegurança per transferir fons financers dels
països desenvolupats als països en desenvolupa-
ment (o transferir risc en sentit invers). Aquests
mecanismes estarien lligats a estratègies de
reducció de desastres.
13.3.3.3. Procés
Tot i que Bali i Mont-real van establir un mandat
negociador per l’AWG-LCA i l’AWG-KP respec-
tivament, les qüestions de procés van centrar les
negociacions durant el període 2007-2009.
La qüestió més contenciosa era la (no) relació
entre l’AWG-LCA i l’AWG-KP, amb crides espe-
cífiques i oposades en cada reunió per unir o
mantenir separades les negociacions dels dos
òrgans subsidiaris.
L’altra qüestió més problemàtica era el format
legal d’un possible acord vinculant post-Kyoto.
Les opcions discutides consistien en un nou pro-
tocol que inclogués els resultats de l’AWG-KP i
l’AWG-LCA, un protocol que inclogués els re-
sultats de l’AWG-LCA i una esmena al Protocol
de Kyoto que inclogués els resultats de l’AWG-
KP, o una esmena al Protocol de Kyoto més un
paquet de decisions de la COP que recollissin les
conclusions de l’AWG-LCA.130
Cal recordar que el Protocol de Kyoto no té
data d’expiració. L’únic que expira el 2012 és el
primer període de compromís, però totes les al-
tres clàusules continuen actives. En cas de fer un
altre protocol, caldria determinar què passa amb
el Protocol de Kyoto. A més a més, no és clar que
es poguessin transferir acords polítics tan deli-
cats com els Acords de Marràqueix a un nou pro-
tocol sense reobrir les negociacions.
129. Parry et al., 2009.
130. Kulovesi i Gutiérrez, 2009.
539
13.3.4. La cimera de Copenhaguen 2009
La cimera de Copenhaguen va ser per moltes
raons una cimera històrica, de la qual s’ha escrit
i s’escriurà amb gran detall durant molt de
temps.131 Copenhaguen s’ha d’entendre com a
tres reunions diferents juxtaposades. Una reunió,
les negociacions oficials, comprenia les sessions
de la COP 15, la COP/MOP 5, el SBSTA 31, el
SBI 31, l’AWG-KP 10 i l’AWG-LCA 8. Una altra,
la cimera Mundial, va tenir la presència d’uns
130 caps d’Estat, el major nombre de caps d’Es-
tat mai reunits fora d’una seu de les Nacions Uni-
des. La tercera reunió, i la fira del canvi climàtic,
comprenia tots els elements de la societat civil,
acadèmics i governamentals que es donen tro-
bada durant una COP i que, tot i no estar direc-
tament relacionats amb les negociacions, hi par-
ticipen, perquè la COP és el punt de trobada dels
actors rellevants en canvi climàtic. Amb 47.000
participants, la cimera de Copenhaguen és la ci-
mera mediambiental més gran de la història,
amb més participants que la cimera de la Terra
de Rio de Janeiro el 1992 o que la cimera per al
Desenvolupament Sostenible de Johannesburgh,
el 2002.
Copenhaguen va ser una cimera històrica a
molts nivells: en termes d’expectatives, de parti-
cipació, de procés, de nivell polític i de decep-
ció amb els resultats. Els adjectius que probable-
ment millor descriuen Copenhaguen son confusió
i inconclusiu. Confusió processal i logística; re-
sultats inconclusius. A causa del poc temps
transcorregut entre la conclusió de Copenhaguen
i la finalització d’aquest capítol i de la inconclu-
sivitat dels resultats de la cimera, que amb tota
probabilitat seran definits a posteriori, no es pre-
tén fer una anàlisi detallada dels resultats i con-
seqüències de la cimera, que estaria condemnada
a la ràpida obsolescència causada pels esdeveni-
ments del 2010.
Formalment, Copenhaguen va desembocar en
la «presa de nota» de l’Acord de Copenhaguen,
un document elaborat directament pels prin-
cipals líders mundials a porta tancada. La nego-
ciació directa per part de presidents i primers
131. Vegeu, per exemple, Akanle et al., 2009: Athanasiou,
2010; Drexhage i Murphy, 2010; Müller, 2001; Rajamani,
2010; Roberts, Stadelmann i Huq, 2010; Stavins, 2009.
540 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
ministres és una situació inèdita en l’àmbit de les
negociacions internacionals multilaterals. El pro-
cediment habitual consisteix en què els diplo-
màtics negociïn els acords i els caps d’Estat els
signin. Els principals punts de l’Acord de Co-
penhaguen són: finançament per als països en
desenvolupament de 30.000 milions de dòlars
durant el període 2012-2015, i de 100.000 mi-
lions de dòlars a l’any a partir del 2020; un ob-
jectiu d’escalfament de com a màxim 2 °C; una
estratègia basada en compromisos voluntaris per
part dels països tant desenvolupats com en des-
envolupament, i l’establiment d’òrgans de tecno-
logia, finançament i REDD+. L’Acord de Copen-
haguen, però, no és vinculant, ja que no es va
adoptar, tan sols se’n va prendre nota. Prendre
nota no té cap valor jurídic en l’àmbit de les Na-
cions Unides. L’Acord de Copenhaguen es pot
descriure com a acord purament polític, ja que,
a més de no ser jurídicament vinculant, no conté
detalls sobre com implementar les mesures que
proposa, amb la qual cosa, tot i que s’hagués
acordat per la COP, no és directament accionable.
Com ja s’ha dit, de Copenhaguen se n’ha par-
lat i se’n parlarà molt. Una de les principals pre-
guntes és: Copenhaguen va ser un fracàs, un èxit
o ni l’una cosa ni l’altra? La resposta a aquesta
pregunta depèn en gran part dels objectius i
expectatives previs, així com de les possibilitats
d’avançar l’agenda pròpia segons la interpretació
que es faci dels resultats. Per exemple, resulta
evident que els objectius i lectura dels resultats
eren força diferents per participants com ara
Greenpeace, José Montilla, la Xarxa del Tercer
Món, l’Organització Marítima Internacional, la
Universitat Politècnica de Catalunya, Hugo Chá-
vez, la Confedració de la Indústria Índia, Barack
Obama o el Ministeri de Comerç de la Xina.
Formalment, l’objectiu de Copenhaguen,
entès com a COP 15, estava descrit pel Pla d’Ac-
ció de Bali i consistia a «assolir un resultat acor-
dat i prendre una decisió» per tal de «permetre
l’execució plena, efectiva i sostinguda del Con-
veni mitjançant acció cooperativa a llarg termini
actualment, fins al 2012 i més enllà».132 Copen-
haguen no va assolir aquest objectiu i no va
132. Decisió 1/CP.13.
resoldre cap dels aspectes en negociació du-
rant el període 2007-2009. La COP 15 i la COP/
MOP 5 van allargar els mandats respectius de
l’AWG-LCA i l’AWG-KP fins a la COP-16, tot i
que no van donar detalls sobre el pla de treball o
calendari de trobades. Des d’un punt de vista
estrictament formal, la COP 16 gaudeix del
mateix mandat i possibilitats que la COP 15
d’arribar a un acord.
Molts actors, sobretot països europeus, i gran
part dels mitjans de comunicació i organitza-
cions no governamentals occidentals, tenien com
a objectiu a Copenhaguen l’assoliment d’un trac-
tat legalment vinculant amb objectius de reduc-
cions d’emissions, a l’estil del Protocol de Kyoto,
per als països desenvolupats, i un ventall de
compromisos per als països en desenvolupa-
ment. Per aquests actors, Copenhaguen va ser un
fracàs estrepitós. D’altres, tant països com orga-
nitzacions, tenien objectius específics en temes
com ara emissions forestals, mercats de carboni,
agricultura, finançament, transport, i un llarg et-
cètera, així com objectius no relacionats amb el
canvi climàtic, com ara augmentar el seu poder,
aconseguir tractats bilaterals o guanyar la batalla
mediàtica amb el país o organització rival. Per a
molts països, inclosos l’amfitrió, Dinamarca, i els
EUA, Copenhaguen tenia un component molt
rellevant de política domèstica. Per a d’altres, in-
closos la Xina, el Brasil i Sud-àfrica, Copenha-
guen va servir per demostrar el poder creixent
que tenen en l’arena internacional.
Copenhaguen va crear guanyadors (pocs) i
perdedors (molts). El clima, a curt termini, es
troba entre els darrers. I a llarg termini, aixó en-
cara s’ha de veure.
13.3.5. Més enllà de Copenhaguen
Ningú no sap amb certesa quin camí prendran
les negociacions internacionals sobre el canvi cli-
màtic. Copenhaguen va tancar en fals, de manera
inconclusiva, i les conseqüències tant en el pro-
cés com en el contingut de les negociacions en-
cara estan per determinar. Un petit exercici de
prospectiva, però, pot resultar il·lustratiu. A con-
tinuació es presenten tres escenaris plausibles per
al futur de les negociacions, així com un seguit
d’aspectes clau que caldrà resoldre en qualsevol
acord futur.
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
13.3.5.1. Escenaris de negociació
Escenari de negociacions com sempre
En aquest escenari, el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic continua
sent el fòrum principal de negociació sobre el
canvi climàtic. Els problemes processals causats
per la confusió de Copenhaguen es resolen du-
rant l’any 2010. Això és plausible perquè histò-
ricament la Secretaria i el Buró del Conveni marc
de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic han
estat molt enginyosos resolent problemes de pro-
cediment aparentment irresolubles.
En aquest escenari, l’Acord de Copenhaguen,
juntament amb el Pla d’Acció de Bali, serveixen
de base perquè els països membres continuïn bus-
cant un acord post-Kyoto legalment vinculant.
Aquest acord s’assoleix a la COP 16 de Mèxic
(2010), la COP 17 de l’Àfrica (2011), o la COP 18
de Àsia (2012), cosa que evita una discontinuïtat
després del primer període de compromís.133
Escenari de pèrdua de monopoli
En aquest escenari, el Conveni marc de les Na-
cions Unides sobre el canvi climàtic perd relle-
vància i també el monopoli de les negociacions,
a causa del bloqueig institucional evidenciat a
Copenhaguen. Emergeixen fòrums alternatius
com el G-20 o el Fòrum de les Grans Economies,
on un grup reduït de països pren les decisions
rellevants.
Aquest escenari, defensat per acadèmics com
R. Stavins o D. Victor, i perseguit per països com
els EUA, s’enfronta amb el problema que al
G-77 /Xina li agrada negociar sota el Conveni
marc de les Nacions Unides sobre el canvi climà-
tic, ja que el Conveni reflecteix entre d’altres el
principi de les responsabilitats compartides, però
diferenciades. A més a més, tant la Xina com
l’Índia han expressat el desacord a negociar en
petit grup, ja que això els afectaria la posició res-
pecte de la resta de països en desenvolupament
en altres processos (com ara el comerç interna-
cional). Aquesta situació, però, pot canviar ràpi-
dament si els grans països en desenvolupament
133. Si es té en compte el temps necessari per a la ratifica-
ció, és imprescindible un nou acord el 2010 per evitar una
discontinuïtat real.
541
determinen que els beneficis d’un acord en petit
grup superen els inconvenients.
Escenari de fallida i fragmentació
En aquest escenari, els països no aconsegueixen
un acord vinculant post-Kyoto en els propers
anys. La manca d’acord causa l’abandonament
progressiu o abrupte de les negociacions inter-
nacionals sobre el canvi climàtic, i els països pre-
nen accions unilaterals o en petits grups.
En aquest escenari, l’acció concertada global
esdevé impossible. Sense acció concertada, la
major part dels països centren les accions en l’a-
daptació als impactes del canvi climàtic, i el pro-
blema del canvi climàtic s’accelera i s’intensifica.
Aspectes clau
Per tal d’aconseguir un acord post-Kyoto efectiu
i legalment vinculant, cal que la comunitat
internacional resolgui un seguit d’aspectes clau,
alguns dels quals es detallen tot seguit.
Finançament
Resulta evident que no hi haurà cap acord sense
transferències importants de fons dels països des-
envolupats als països en desenvolupament. La
magnitud de la transferència està per determinar,
però és molt probable que com a mínim sigui de
l’ordre dels 100.000 milions de dòlars anuals
reflectits en l’Acord de Copenhaguen. Els acords
de finançament hauran de resoldre no tan sols la
quantitat dels fons disponibles, ans també la pro-
vinença, l’administració, la distribució i els usos
previstos d’aquests fons.
Format legal
El format legal del futur acord haurà de resoldre
la relació amb el Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic i amb el Protocol
de Kyoto. Altres aspectes legals a resoldre són
un marc de compliment, verificació i sancions.
Aquestes últimes poden ser molt complexes i
difícils d’acordar, particularment si es lliguen al
règim de comerç internacional.
Combustibles fòssils
Per tal de ser efectiu, qualsevol futur acord haurà
de redreçar el problema de les emissions degudes
a l’ús dels combustibles fòssils, que són el princi-
542 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
pal responsable del canvi climàtic. Històricament,
el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el
canvi climàtic ha posat molta atenció i emprat
molt esforç a resoldre temes menys rellevants a
nivell d’emissions com els embornals, LULUCF,
REDD+, o el Mecanisme de Desenvolupament
Net, mentre que l’energia ha estat el gran tema
tabú, cosa que es deu a l’oposició de l’OPEP.
L’OPEP, principalment a través de les molt hàbils
negociacions d’Aràbia Saudita, ha estat capaç
d’explotar la regla de consens per bloquejar qual-
sevol mesura que afecti directament els combus-
tibles fòssils. Aquesta situació haurà de canviar
en qualsevol acord post-Kyoto que vulgui ser
efectiu.
Mercats de carboni
Els mercats de carboni han estat durant més
d’una dècada l’eina preferida per assolir reduc-
cions d’emissions. És molt probable que els mer-
cats de carboni continuïn jugant un paper im-
portant en el futur. No obstant això, un acord
Post-Kyoto haurà de decidir si els mercats de car-
boni són el principal instrument per assolir les
reduccions d’emissions necessàries, o tan sols
un instrument auxiliar per millorar l’eficiència
d’altres mesures.
Adaptació
El canvi climàtic ja és una realitat. En conse-
qüència, un cert grau d’adaptació serà necessari.
Quin grau dependrà de com d’intens esdevingui
el canvi climàtic abans que l’acció concertada in-
ternacional l’aconsegueixi mitigar (si ho aconse-
gueix).
Una de les principals decisions d’un futur
acord serà incloure o no mesures de suport fi-
nancer i d’altres tipus, per l’adaptació dels països
més pobres. En un acord post-Kyoto dins el
Conveni (escenari negociacions com sempre)
l’ajuda a l’adaptació queda fora de dubte, ja que
es troba establerta en el text del Conveni. En d’al-
tres escenaris, però, amb un acord post-Kyoto
fora del Conveni, aquesta ajuda no està garan-
tida. Tot i que els països més pobres patiran els
majors impactes del canvi climàtic i són els que ne-
cessiten més ajuda, també són els països que
menys emeten i menys poden fer per evitar el
canvi climàtic. En un acord de mitigació entre els
principals països emissors, els països més pobres
tenen molt poc a oferir, i per tant molt poc poder
negociador més enllà del que atorga el deute
moral. Aquest és un dels motius pel qual el
G-77/Xina prefereix negociar dins el Conveni.
13.4. Conclusions
Han passat vint anys des de l’inici de les nego-
ciacions internacionals sobre el canvi climàtic.
Aquest és un període llarg, però el progrés que
s’ha realitzat és immens. De ser un problema am-
biental que només preocupava a uns quants, el
canvi climàtic ha passat a ser una problema eco-
nòmic i estratègic global.
La lentitud de les negociacions pot semblar
(i probablement és) inapropiada, sobretot atesa la
urgència del problema. Cal fer esment en aquesta
urgència. Segons el Grup Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi Climàtic, si no es co-
mencen a reduir les emissions globals abans del
2020, el planeta es trobarà en una trajectòria
d’escalfament de 3 °C o més. No obstant això, els
processos internacionals avancen, si bé lenta-
ment, cada cop més ràpid. Posat en perspectiva
amb altres processos globals, com ara la lluita
pels drets humans o la liberalització del comerç
internacional, la resposta internacional al canvi
climàtic és un procés «ràpid». Si és prou ràpid
per evitar un escalfament «perillós», encara està
per veure.
En qualsevol cas, el canvi climàtic és un pro-
blema a llarg termini, que probablement durarà
segles. El procés internacional per combatre’l
durarà tant com duri el problema. Un acord
post-Kyoto comprensiu i efectiu no és el final del
procés, ans el principi. Aquest acord, si s’acon-
segueix, establiria els fonaments per a la resposta
global al canvi climàtic. Un cop establerts els fo-
naments, començaria la tasca vertadera: descar-
bonitzar l’economia mundial tot i assolir el des-
envolupament sostenible a nivell global. Així
doncs, malgrat els vint anys de negociacions, es
pot dir que el procés es troba tot just en la
infantesa.
13.4.1. Conclusions per a Catalunya
En l’estructura vigent de les negociacions inter-
nacionals del canvi climàtic no hi ha lloc per a la
participació efectiva d’entitats subestatals com
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
Catalunya, més enllà de la participació com a
observadors i la facilitació de les negociacions,
com en el cas de la reunió de Barcelona del no-
vembre del 2009. És de preveure que l’estructura
basada en les nacions-estat es mantingui en les
negociacions i en els processos internacionals per
combatre el canvi climàtic.
Els impactes del canvi climàtic a Catalunya i
les opcions de mitigació i adaptació dels dife-
rents sectors catalans formen el gruix d’aquest
informe i s’analitzen exhaustivament en d’altres
capítols. Així, doncs, la pregunta a respondre,
seguint la temàtica d’aquest capítol, és: quines
són les principals conclusions per a Catalunya
de les negociacions internacionals sobre el canvi
climàtic?
La principal conclusió és que, tot i que Cata-
lunya no té un paper formal en les negociacions
internacionals, res no impedeix que hi assoleixi
un paper de lideratge, mitjançant l’exemple i la
innovació, a nivell polític, econòmic, regulatori,
de recerca i d’implementació. En cadascuna
d’aquestes àrees, Catalunya té la capacitat, l’in-
terès propi i l’imperatiu moral de marcar la
diferència.
Referències
AGUILAR, S. [et al.] (2005). «Summary of COP11 and
COP/MOP1», Earth Negotiations Bulletin, 12,
p. 291, 12 desembre 2005.
–– (2004). «A Brief Analysis of COP 10», Earth Nego-
tiations Bulletin, 12, p. 260, 20 desembre 2004.
AKANLE, T. [et al.] (2009). «Summary of the Copenha-
gen Climate Change Conference», Earth Negotia-
tions Bulletin, 12, p. 459, 22 desembre 2009.
ANDREWS, P.; KARAISI, M. (eds.) (2010). «Copenhagen
De-briefing, an analysis of COP-15 for long-term
cooperation», Climatico <www.climaticoanalysis.org>
APPLETON [et al.] (2007). «Summary of COP 13 and
COP/MOP 3», Earth Negotiations Bulletin, 12,
p. 354, 18 desembre 2007.
ATHANASIOU, Tom. (2010). «After Copenhagen», EcoE-
quity, 19 febrer 2010.
BUSCH, Per-Olof. (2009). «The Climate Secretariat:
Making a living in a straight jacket», A: BIERMANN,
Frank; SIEBENHÜNER, Bernd (eds.) Managers of Global
Change, the influence of international environmental
bureaucreacies; Cambridge: MIT Press, cap. 10.
543
CARTER, S. [et al.] (2008). «Summary of the First Ses-
sion of the Ad Hoc Working Group on Long-term
Cooperative Action and the Fifth Session of the Ad
Hoc Working Group on Further Commitments for
Annex I Parties under the Kyoto Protocol», Earth
Negotiations Bulletin, 12, p. 362, 7 abril 2008.
–– (2007). «Summary of the fourth sessions of Ad Hoc
Working Group on Further Commitments for
Annex I Parties under the Kyoto Protocol and Con-
vention Dialogue», Earth Negotiations Bulletin,
12:339, 3 septembre 2007.
–– (2006). «Summary of COP 12 and COP/MOP 2»,
Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 318, 20 novembre
2006.
CONSELL EUROPEU (2002). 2002/358/EC Council Deci-
sion of 25 April 2002 concerning the approval, on be-
half of the European Community, of the Kyoto Protocol
to the United Nations Framework Convention on Cli-
mate Change and the joint fulfilment of commitments
thereunder.
DEPLEDGE, J. (2008). «Crafting the Copenhagen Con-
sensus», Review of European Community and Inter-
national Environmental Law (RECIEL) 17, p. 2.
DIMITROV [et al.] (2007). «Summary of the 27th Ses-
sion of the Intergovernmental Panel on Climate
Change», Earth Negotiations Bulletin, Vol. 12 No.
342, 19 novembre 2007.
DREXHAGE, J.; MURPHY, D. (2010). Copenhagen: A Me-
morable Time for All the Wrong Reasons? Winnipeg:
International Institute for Sustainable Develop-
ment.
DODDS, Felix; SHERMAN, Richard (2009). «A multilate-
ral System for Climate and Energy Security: What
roles for Existing Institutions?». A: DODDS, Felix;
HIGHAM, Andrew; SHERMAN, Richard (eds). Climate
Change and Energy Insecurity, the challenge for peace,
security and development; Earthscan.
GLENEAGLES-DIALOGUE (2008). «Chair’s Conclusions».
Gleneagles-Dialogue on Climate Change, Clean Energy
and Sustainable Development, 4th Ministerial Meeting,
Chiba, Japan 14-16 March, 2008.
GRUBB, Michael; VROLIJK, Christiaan; BRACK, Duncan
(1999). The Kyoto Protocol: A Guide and Assessment.
The Royal Institute of International Affairs, U.K.
IPCC (2010). Nota de premsa, 10 març 2010.
–– (2007). IV Informe d’Avaluació de l’IPCC. Base cien-
tífica, impactes, adaptació i mitigació. Barcelona: Ge-
neralitat de Catalunya, CADS. (Documents inter-
nacionals, 17).
544 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré
–– (2007). Canvi climàtic 2007: Informe de síntesi. Resum
per a responsables de polítiques. Barcelona: Generali-
tat de Catalunya, CADS. (Documents internacio-
nals, 18).
–– (2001). First Assessment Report.
IPCC WG II (2007). «Summary for Policymakers». A:
Climate Change 2007: Mitigation. Contribution of
Working Group III to the Fourth Assessment Re-
port of the Intergovernmental Panel on Climate
Change. Cambridge: Cambridge University Press.
JINNAH, Sikina; BUSHEY, Douglas; MUÑOZ, Miquel; KU-
LOVESI, Kati (2009). «Tripping points: barriers and
bargaining chips on the road to Copenhaguen».
Environ. Res. Lett. 4. DOI 10.1088/1748-9326/4/3/
034003.
KULOVESI, K. (2006). «How to Prevent Babies from
Being Thrown Away with the Bathwater: the Fu-
ture of the Climate Regime from Buenos Aires to
the Future». A: The Future of Environmental Law: In-
ternational and European Perspectives. European
University Institute.
KULOVESI, K. [et al.] (2005). «Summary of the UNFCCC
Seminar of Governmental Experts». Earth Negotia-
tions Bulletin, 12, p. 26119, maig 2005.
KULOVESI, K.; GUTIÉRREZ, M. (2009). «Climate Change
Negotiations Update: Process and Prospects for a
Copenhagen Agreed Outcome in December 2009».
RECIEL 18(3) 2009, p. 231.
KULOVESI, K.; GUTIÉRREZ, M.; DORAN, P.; MUÑOZ, M.
(2007). «UN 2006 Climate Change Conference: a
confidence building step?» Climate Policy 7, p. 255-
261.
LLEBOT, J.E. [ed.] (2005). Informe Sobre el Canvi Climà-
tic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Cata-
lans i Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible.
MÜLLER, B. (2010). Copenhagen 2009: Failure or final
wake-up call for our leaders?, Oxford Institute for
Energy Studies.
–– (2008). «Bali 2007: on the road again!» Oxford En-
ergy Forum, 20th january 2008. <www.oxfordclima-
tepolicy.org/publications/Bali2007Final.pdf>
MUÑOZ, Miquel (2009). «La cumbre de Copenhague».
Vanguardia Dossier 21, p 20-29.
–– (2008). «Cambio Climático y la cumbre de Bali».
Ecología Política 35, p. 19-21, juliol 2008.
–– (2003). «New Delhi to Milan: Will this year’s cli-
mate change conference be different?» Down to
Earth 2003, 12, p. 53. New Delhi.
MUÑOZ, Miquel; THRASHER, Rachel; NAJAM, Adil (2009).
«Measuring the Negotiation Burden of Multilateral
Environmental Agreements». Global Environmental
Politics 9:4, p. 1-13.
NACIONS UNIDES (1998). T/LIB/SER.B/5/Rev.5, United
Nations Document Series Symbols 1946-1996. Nova
York: ONU.
–– (1997). ST/AI/189/Add.3/Rev.2, Regulations for the
Control and Limitation of Documentation: Addendum,
Distribution of documents, meeting records, official re-
cords and publications, Nova York: ONU.
–– (1990). A/RES/45/212, Protection of global climate
for present and future generations of mankind, 21 de-
sembre 1990.
NARAIN, S. (2008). «Bali: the mother of all no-deals». Cli-
mate Justice, 18 gener 2008. <http://itsgettinghotin-
here.org/2008/01/18/bali-the-mother-of-all-no-deals>
PARRY [et al.] (2009). Assessing the costs of adaptation to
climate change A review of the UNFCCC and other re-
cent estimates. Londres: International Institute for
Environment and Development (IIED).
RAJAMANI, Lavanya (2010). Neither fish nor fow. Seminar
606. India: Center for Policy Research.
ROBERTS, Timmons; STADELMANN, Martin; HUQ, Salee-
mul (2010). Copenhagen’s climate finance promise:
six key questions. Londres: International Institute for
Environment and Development (IIED).
SANDS, P. (2005). Lawless World. America and the Ma-
king and Breaking of Global Rules. Penguin Books.
SPENCE, Chris (2009). «Who Decides? The Role of the
United Nations Security Council in Addressing Cli-
mate Change and Energy Insecurity». A: DODDS,
Felix; HIGHAM, Andrew; SHERMAN, Richard (eds). Cli-
mate Change and Energy Insecurity, the challenge for
peace, security and development. Regne Unit: Earthscan.
SPENCE, Chris; KULOVESI, Kati; GUTIÉRREZ, Maria; MUÑOZ,
Miquel (2008). «Great expectations: understanding
Bali and the climate change negotiations process».
Review of European Community and International En-
vironmental Law – RECIEL Vol. 17, Issue 2.
STAVINS, Robert (2009). What Hath Copenhagen
Wrought? A Preliminary Assessment of the Copenha-
gen Accord. Belfer Center, Harvard University, 20
desembre 2009.
STERN, Nicholas [et al.] (2006). Stern Review: The Eco-
nomics of Climate Change. Londres: HM Treasury.
<http://www.hmtreasury.gov.uk/independent_re-
views/ stern_review_economics_climate_change/
stern_review_report.cfm>
El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic
UNFCCC (2009). FCCC/CP/2009/L.2. Amendment to
Annex I to the Convention.
–– (2009). FCCC/CP/2009/L.6 Outcome of the work of
the Ad Hoc Working Group on Long-term Cooperative
Action under the Convention.
–– (2009). FCCC/KP/CMP/2009/L.8 Outcome of the
work of the Ad Hoc Working Group on Further Com-
mitments for Annex I Parties under the Kyoto Proto-
col. Proposal by the President.
–– (2009). FCCC/SBI/2009/L.3/Rev.1 Work of the Con-
sultative Group of Experts on National Communica-
tions from Parties not included in Annex I to the Con-
vention.
–– (2008). FCCC/TP/2008/7, Investment and financial
flows to address climate change: An update.
–– (2007). Decisió 1/CP.13, Bali Action Plan, a FCCC/
CP/2007/6/Add.1.
–– (2007). Decisió 1/CMP.3, Fons d’Adaptació, a FCCC/
KP/CMP/9/Add.1.
–– (2006). Decisió 10/CMP.2 Proposal from Belarus to
amend Annex B to the Kyoto Protocol, a FCCC/KP/
CMP/2006/10/Add.1*
–– (2006). Decisió 7/CMP.2, Review of the Kyoto Proto-
col pursuant to its Article 9, a FCCC/KP/CMP/
2006/10/Add.1*.
–– (2006). UNFCCC Handbook, Secretaria UNFCCC,
Bonn, ISBN: 92-9219-031-8
–– (2005). FCCC/KP/CMP/2005/8/Adds.1-4, Report of
the Conference of the Parties serving as the meeting of
the Parties to the Kyoto Protocol on its first session, held
at Montreal from 28 November to 10 December 2005.
–– (2005). Decisió 1/CP.11 Dialogue on Long-term Co-
operative Action to Address Climate Change by En-
hancing the Implementation of the Convention, a
FCCC/CP/2005/5/Add.1.
–– (2005). Decisió 2/CP.11 Five-year programme of
work of the Subsidiary Body for Scientific and Techno-
logical Advice on impacts, vulnerability and adaptation
to climate change, a FCCC/CP/2005/5/Add.1.
–– (2005). Decisió 3/CMP.1 Modalities and procedures
for a clean development mechanism, as defined in Ar-
ticle 12 of the Kyoto Protocol, a FCCC/KP/CMP/
2005/8/Add.1
–– (2005). Decisió 9/CMP.1 Guidelines for the imple-
mentation of Article 6 of the Kyoto Protocol a FCCC/
KP/CMP/2005/8/Add.2.
–– (2005). Decisió 10/CMP.1 Implementation of Article
6 of the Kyoto Protocol a FCCC/KP/CMP/2005/
8/Add.2.
545
–– (2004). FCCC/CP/2004/10, Report of the Conference
of the Parties on its tenth session, held at Buenos Aires
from 6 to 18 December 2004.
–– (2004). Decisió 1/CP.10 Buenos Aires programme of
work on adaptation and response measures, a FCCC/
CP/2004/10/Add.1.
–– (2001). Acords de Marrakesh, 1/CMP.1 a 36/CMP.1,
a FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.1-Add.4
–– (2001). Decisió 4/CP.7 Development and transfer of
technologies a FCCC/CP/2001/13/Add.1.
–– (2001). Decisió 5/CP.7, Implementation of Article 4.8
and 4.9 of the Convention, a FCCC/CP/2001/13/Add.1.
–– (2001). Decisió 16/CP.7, Guidelines for the imple-
mentation of Article 6 of the Kyoto Protocol a FCCC/
CP/2001/13/Add.2.
–– (2001). Decisió 17/CP.7, Modalities and procedures for
a clean development mechanism as defined in Article 12
of the Kyoto Protocol, a FCCC/CP/2001/13/Add.2.
–– (2001). Decisió 26/CP.7: Amendment to the list in
Annex II to the Convention, a FCCC/CP/2001/13/
Add.4.
–– (2001). Decisió 28/CP.7, Guidelines for the prepara-
tion of national adaptation programmes of action, a
FCCC/CP/2001/13/Add.4.
–– (2001). Decisió 29/CP.7, Establishment of a least develo-
ped countries expert group, a FCCC/CP/2001/13/Add.4.
–– (1999). Decisió 8/CP.5, Other matters related to com-
munications from Parties not included inAnnex I to the
Convention, a FCCC/CP/1999/6/Add.1.
–– (1997a). Decisió 1/CP.3, Kyoto Protocol to the United
Nations Framework Convention on Climate Change, a
FCCC/CP/1997/7/Add.1.
–– (1997b). Decisió 4/CP.3, Amendments to the list in
Annex I to the Convention under Article 4.2(f) of the
Convention, a FCCC/CP/1997/7/Add.1.
–– (1995a). Decisió 1/CP.1, The Berlin Mandate: Review
of the adequacy of Article 4, paragraph 2(a) and (b), of
the Convention, including proposals related to a protocol
and Decisions on follow-up, a: CCC/CP/1995/7/Add.1.
–– (1995b). Decisió 20/CP.1, Establishment of a multi-
lateral consultative process for the resolution of ques-
tions regarding the implementation of the Convention
(Article 13), a FCCC/CP/1995/7/Add.1.
–– (1995c). Draft Rules of Procedure of the Conference of
the Parties and its Subsidiary Bodies, a FCCC/CP/1996/2.
–– (1992). United Nations Framework Convention on Cli-
mate Change. New York.
VAN DER WERF1, G.R. [et al.] (2009). «Emissions from
forest loss», Nature Geoscience 2, p. 737–738.
546 El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Webgrafia • Ecologistes en Acció: www.ecologistasenaccion.org.

• IRENA - Agència Internacional de les Energies • FEDARENE: www.fedarene.org.
Renovables: www.irena.org. • IPCC - Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
• ALBA - Alianza Bolivariana Para Los Pueblos De Canvi Climàtic: www.ipcc.ch.
Nuestra América: www.alianzabolivariana.org. • GEF: www.gefweb.org.
• Amigos de la Tierra: www.tierra.org. • IIED – International Institute for Environment and
• AOSIS – Aliança dels Petits Estats Insulars: www.sids- Development: www.iied.org.
net.org/aosis. • ICLEI: www.iclei.org.
• CEB - Chief Executives Board: www.unsystemceb.org. • IUCN: www.iucn.org.
• Climate-L: www.climate-l.org. • Major Economies Forum: http://www.state.gov/g/oes/
• Comissió Europea: www.europa.eu. climate/mem/index.htm.
• Convenció de Viena per a la protecció de la capa • NRG4SD: www.nrg4sd.org.
d’ozó i el seu Protocol de Mont-real relatiu a les • Portal de l’ONU i el Canvi Climàtic: www.un.org/wcm/
substàncies que esgoten la capa d’ozó: http://ozone. content/site/climatechange/pages/gateway.
unep.org/. • CAN – Xarxa d’Acció pel Clima: www.climatenet-
• Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi work.org, www.climnet.org.
• Climàtic: www.unfccc.int. • Oficina Catalana del Canvi Climàtic: http://mediam-
• ENB – Butlletí de negociacions de la Terra: www.iisd.ca. bient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/inici.jsp.
14. Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Isabel Pont i Castejón, Mar Campins Eritja i Juan Emilio Nieto Moreno

Isabel Pont i Castejón (Barcelona, 1961) és doctora en Dret i professora titular de Dret Admi-
nistratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat vinculada professionalment
al dret ambiental des de l’any 1985. La seva tesi doctoral va versar sobre el sistema de dret
públic ambiental dels Estats Units d’Amèrica. Ha realitzat nombroses publicacions i conferències
i ha organitzat cursos sobre els diferents subsectors i instruments ambientals, habitualment in-
teressada en el paper de les diverses administracions públiques en la seva elaboració i aplicació.
Ha estat magistrada de reforç del contenciós administratiu durat dos anys judicials. És la repre-
sentant de l’Associació Espanyola de Dret Ambiental a Catalunya i pertany, entre altres, al Comitè
científic de la Revista Aranzadi Medi Ambient, i al Comitè de recerca de l’Institut de Ciència i Tec-
nologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Des de 1998 i fins el 2009 ha exercit com a advocada i
assessora de l’Autoritat Portuària de Barcelona, i ha estat membre i secretària de la Comissió
Mixta de Seguiment i Control Ambiental de les obres d’ampliació del port de Barcelona (1997-
2011) i participant al Foro Ambiental Portuario de l’Estat espanyol. Ha dirigit, com a investiga-
dora principal, diversos projectes europeus de recerca sobre avaluació d’impacte ambiental i
sobre aspectes jurídics relacionats amb la teledetecció. Pertany a grups d’investigació sobre ges-
tió integrada de zones costaneres i canvi climàtic, ha assessorat administracions públiques
en matèria de futures iniciatives legislatives i sobre problemàtiques procedimentals, aspectes
relatius a la distribució de competències, avaluació d’impacte ambiental de projectes i avaluació
ambiental de plans i programes. Actualment forma part de l’equip de Govern de la UAB i es
membre de la Comissió Juridica Assessora de la Generalitat de Catalunya. Ha estat membre del
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya.

Mar Campins Eritja (Barcelona, 1963) és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona i pro-
fessora titular de Dret Internacional Públic (Dret Comunitari Europeu) de la Facultat de Dret de
la Universitat de Barcelona. Ha centrat la seva activitat investigadora en l’anàlisi de diversos
aspectes del dret comunitari europeu i del dret ambiental internacional i europeu. En aquests
àmbits ha publicat diverses monografies i articles, ha dirigit seminaris i ha coordinat projectes
competitius de recerca. És membre d’un GRC de la Generalitat de Catalunya, i com a investiga-
dora forma part de l’Institut de l’Aigua (UB), del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarra-
gona (URiV), i del Centre de Recherche en Droit Public (UdeM). Ha realitzat diverses estades com
a professora convidada a la Universidad de Puerto Rico, a la Nova Southeastern University, i a la
Université de Montréal. En l’àmbit de la gestió universitària, entre 2002 i 2008 ha estat vicede-
ganada de la Facultat de Dret, adjunta al vicerrector de política internacional, i vicerrectora de
política internacional de la Universitat de Barcelona.
Juan Emilio Nieto Moreno (Ciudad Real, 1967) és doctor en Dret, professor associat de Dret
Administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i investigador de l’Institut de
Dret i Tecnologia (UAB). Ha estat vinculat professionalment al dret ambiental des de l’any 1997,
interessat per diversos sectors i especialment el de l’avaluació ambiental de plans, programes i
projectes. Va dedicar la seva tesi doctoral a l’avaluació ambiental de plans i programes. És autor
de diverses publicacions i conferències, i participa com a docent en nombrosos cursos sobre
diversos temes ambientals. Ha participat en projectes d’investigació europeus i nacionals, i ha
assessorat professionalment la Generalitat de Catalunya i diverses administracions locals cata-
lanes. Pertany, entre d’altres, al Grup d’Investigació sobre Gestió Integrada de Zones Costaneres.
Resum 553
Introducció 555
14.1. Règim jurídic internacional d’intervenció sobre
el canvi climàtic 556
14.1.1. El Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i
el Protocol de Kyoto. Aspectes generals 556
14.1.2. Obligacions subscrites per les Parts en
el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i
en el Protocol de Kyoto 558
14.1.2.1. L’atribució d’obligacions i el criteri
de la diferenciació 558
14.1.2.2. Les obligacions subscrites per les Parts
en el CMCC 559
14.1.2.3. Les obligacions subscrites per les Parts
en el Protocol de Kyoto 561
14.1.3. Els mecanismes de flexibilització del compliment
de les obligacions. 563
14.1.3.1. El mecanisme d’ aplicació conjunta 564
14.1.3.2. El Mecanisme de Desenvolupament
Net (MDN) 564
14.1.3.3. Els permisos negociables 565
14.1.4. La participació de la Unió Europea en el règim
del canvi climàtic 567
14.1.4.1. L’atribució d’obligacions en matèria
de limitació i de reducció d’emissions.
Referència específica a la «bombolla
europea» 567
14.1.4.2. Delimitació i abast de les competències
comunitàries en matèria de canvi climàtic 569
14.1.4.3. L’adopció d’instruments comunitaris
relatius al canvi climàtic 571
14.2. El paper de l’Estat davant el Conveni marc del canvi
climàtic i el Protocol de Kyoto 579
14.2.1. Introducció 579
14.2.2. Els àmbits i activitats afectats pels compromisos
i les competències a l’abast de l’Estat 580
14.2.3. Organització administrativa 581
550 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

14.2.3.1. El Ministeri de Medi Ambient i Medi

Rural i Marí: la Secretaria d‘Estat de
Canvi Climàtic i l’Oficina Espanyola
de Canvi Climàtic 581
14.2.3.2. Altres òrgans 583
14.2.4. Exercici de competències sobre el canvi climàtic
(les funcions normatives i les funcions executives):
els objectius de reducció assumits per l’Estat
espanyol i les principals mesures per a la seva
consecució 585
14.2.4.1. Apunt general de l’evolució des dels
inicis fins al Pla nacional d’assignació
del 2006 585
14.2.4.2. Evolució des de l’any 2006. Estat
actual de la qüestió: les principals
mesures a nivell estatal per al
compliment dels objectius relacionats
amb el canvi climàtic 586
14.2.5. Aplicació del sistema europeu de comerç
d’emissions 590
14.2.5.1. El règim de la Llei 1/2005 i les seves
normes de desenvolupament 591
14.2.5.2. Incorporació de la revisió del sistema
comunitari de comerç de drets
d’emissió 592
14.2.6. Incorporació de la Directiva sobre
emmagatzematge geològic de carboni
i la normativa recent sobre gasos fluorats 595
14.3. Intervenció jurídica de Catalunya davant el canvi
climàtic 595
14.3.1. Els compromisos adquirits (remissió) 595
14.3.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.
Al·lusions al canvi climàtic i competències
de la Generalitat de Catalunya que poden
ser exercides quan s’hi vol incidir 596
14.3.2.1. Actuacions realitzades 599
14.4. Conclusions 610
14.4.1. Marc competencial de l’Estat 610
14.4.2. Organització administrativa estatal: evolució
i formes adoptades 611
14.4.3. Organització administrativa estatal: intervenció
de les comunitats autònomes 612
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic 551

14.4.3.1. Intervenció de les comunitats

autònomes en òrgans participats 612
14.4.3.2. Altres vies 613
14.4.3.3. Intervenció de les comunitats
autònomes en l’adopció de decisions
de caràcter supraestatal 613
14.4.4. Compromisos contrets i actuacions pendents 613
14.4.5. El marc competencial de Catalunya 614
14.4.6. Organització administrativa 614
14.4.7. Actuacions de natura normativa 615
14.4.8. L’actuació planificadora. Consideracions sobre
el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya 615
14.4.9. Alguns reptes pendents 616
14.4.9.1. Reptes estatals pendents i la seva
afectació a Catalunya 616
14.4.9.2. El reptes per a Catalunya 617

Referències 617
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Resum
Les polítiques de canvi climàtic han adquirit
notable importància en els últims anys, tant en
l’acció del govern central estatal com en la dels
governs autonòmics i de les entitats locals, tot
convertint-se en un eix transversal que afecta i
ha d’afectar les polítiques sectorials catalanes en
matèria d’energia, habitatge, indústria o trans-
ports, entre d’altres.
L’Estat espanyol ha preparat des de ben aviat
la seva estructura interna per a l’adopció d’ac-
tuacions en matèria de canvi climàtic mitjançant
dos òrgans fonamentals: el Consell Nacional del
Clima i l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic.
La reorganització ministerial del govern espa-
nyol, duta a terme l’any 2008, unifica en un sol
departament ministerial les competències dels
anteriors ministeris de Medi ambient i d’Agri-
cultura i Pesca. Aquesta reorganització pot ser-
vir a la idea de la transversalitat de les polítiques
de lluita contra el canvi climàtic, i aquestes
podrien trobar així un tractament més adequat.
La Comissió de Coordinació de Polítiques sobre
Canvi Climàtic (CCPCC) i la mateixa Autoritat
Nacional, configuren models d’organització que
respondrien correctament als criteris necessaris
per a la gestió de la qüestió del canvi climàtic.
Cal veure, en tot cas, quin es el seu funciona-
ment real en la pràctica, i el pes que finalment
assoleixen les posicions preconitzades i defensa-
des per part d’una o diverses comunitats autò-
nomes. El Grup de Treball de Mitigació i Inven-
taris, integrat en la Comissió de Coordinació de
Polítiques de Canvi Climàtic, sembla haver tin-
gut particular èxit en el treball conjunt dut a
terme en ocasió de l’elaboració de les estratègies
i plans de mitigació davant el canvi climàtic que
han estat desenvolupades per part de les comu-
nitats autònomes, així com que hagin estat
posades en comú les metodologies de realització
dels inventaris de gasos amb efecte d’hivernacle
emprades per part d’aquestes.
Es disposa ja d’un instrument marc, d’una
estratègia espanyola sobre canvi climàtic (l’EEC-
CEL), eina que hauria d’emmarcar les accions
que cal posar en marxa sobre aquesta matèria.
553
Cal apuntar que aquesta estratègia i, sobretot, els
instruments que la desenvolupen, semblen haver
tingut en compte la marcada transversalitat sec-
torial del fenomen (deixant de banda el marcat
protagonisme que es concedeix en el document
al sector energètic). Aquesta idea de la transver-
salitat, tan poc comuna en el nostre dret i tan ne-
cessària en aquest àmbit, s’aprecia sobretot a par-
tir del pla de mesures urgents, i de les seves línies
complementàries.
La participació de les comunitats autònomes
ha estat pràcticament inexistent, si més no des
del punt de vista formal, en el moment de pren-
dre les més importants decisions adoptades fins
a l’actualitat: signatura i ratificació de compro-
misos internacionals, elaboració i aprovació de
la normativa amb rang de llei reguladora del
règim de comerç d’emissions i de l’encara vigent
Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissions.
Caldria possibilitar la participació de les comu-
nitats autònomes també en el moment en què es
forma la voluntat estatal, és a dir, en la prepara-
ció i defensa de la seva posició davant els orga-
nismes internacionals i europeus que intervenen
en el repte que suposa el canvi climàtic.
En l’anàlisi del bloc de constitucionalitat, es
constata que el rol de la Generalitat de Catalu-
nya pot ser important, atès que, més enllà de les
competències estatals, veritablement resta encara
un important espai per a l’actuació autonòmica
en matèria de canvi climàtic.
Queda pendent encara la incorporació com-
pleta del paquet comunitari de directives que
reformen el règim de comerç de gasos amb efecte
d’hivernacle i sobre emmagatzematge geològic de
carboni.
L’organització administrativa catalana en ma-
tèria de canvi climàtic gira avui al voltant de dos
òrgans essencials: la Comissió Interdepartamen-
tal del Canvi Climàtic, i l’Oficina Catalana de
Canvi Climàtic, amb funcions complementàries
d’integració de les polítiques de canvi climàtic al
més alt nivell departamental, per una part, i
d’impuls i gestió més quotidiana de l’Oficina, per
una altra. L’estructura administrativa sembla
554 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

respondre a la idea de transversalitat sectorial a
la qual reiteradament es fa referència com a ne-
cessària per escometre els problemes associats al
canvi climàtic.
El Pla marc de mitigació del canvi climàtic
a Catalunya 2008-2012 constitueix el docu-
ment essencial de l’acció catalana enfront del
canvi climàtic: Catalunya disposa avui d’un
pla amb objectius estratègics, d’un pla que està
sent objecte de seguiment i avaluació, amb un
contingut que es pot modificar o redreçar, si
escau.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Introducció
A banda dels aspectes científics del fenomen del
canvi climàtic, i també de l’anàlisi dels impactes,
la vulnerabilitat, la mitigació i l’adaptació en
relació amb els diversos subsectors que a la pràc-
tica incideixen o resulten afectats per aquell, és
necessari també aturar-se uns instants per tal de
plantejar la qüestió de quins són els instruments
de gestió emprats i, en primer lloc, de manera
singular, la tipologia d’instruments de caire es-
trictament jurídic que han estat adoptats fins ara.
Es tracta, sintèticament, de respondre clarament
a la pregunta de quins són els compromisos con-
crets a què estem sotmesos des de Catalunya, i
per tant, de determinar quines són les obliga-
cions que resulten o poden resultar exigibles en
un futur —amb independència de com pugui
considerar-se individualment que cal atendre i
respondre adequadament a aquesta problemà-
tica. Aquestes obligacions han de ser, per tant,
un referent constant, ja que constitueixen el marc
en el qual cal encaixar tota actuació pública sobre
el canvi climàtic. Juntament amb l’exposició del
contingut d’obligacions, i per tant de caire inex-
cusable, i de l’esment a quins són els seus ter-
minis, s’assenyalen també, orientativament, les
portes que entenem que resten obertes —i els
seus límits— quan es desitja dur a terme actua-
cions singulars en aquesta matèria des de Cata-
lunya. Amb aquests objectius, l’apartat que es
presenta a continuació es desglossa en quatre
àmbits: internacional, comunitari europeu, esta-
tal i català. El primer se centra en l’estudi del
règim jurídic internacional d’intervenció sobre el
canvi climàtic. S’hi analitzen fonamentalment
el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic (en en-
davant, CMCC) i el Protocol de Kyoto (en enda-
vant PK), i s’hi apunten les obligacions concretes
que se’n deriven per als que en són signataris, els
diversos mecanismes de compliment previstos i
també les formes de control que han estat esta-
blertes en aquests dos importants instruments
internacionals. S’esmenten també els avenços
que s’han dut a terme els darrers anys. S’analit-
zen també els tipus d’actuacions que han estat
dutes a terme per l’Estat espanyol, en tant que
Estat part del CMCC i també del PK. A conti-
555
nuació s’examina, de manera singular, la partici-
pació de la Comunitat Europea, per tal de co-
nèixer, entre d’altres aspectes, com es duu a
terme l’atribució d’obligacions en matèria de
limitació i reducció d’emissions entre els Estats
membres, quines són les competències comuni-
tàries sobre aquesta matèria i com han estat exer-
cides fins a l’actualitat. L’objectiu és esbrinar el
paper que ha tingut la Comunitat Europea en
aquests darrers anys, quines eines utilitza i prio-
ritza, però també establir com cal actuar dins
dels diversos estats per tal que les seves políti-
ques sobre el canvi climàtic siguin totalment co-
herents amb el disseny i les opcions prèviament
adoptades per la Comunitat Europea. En tercer
lloc, s’examina l’àmbit estatal espanyol, en tant
que signatari del CMCC i del PK, i en tant que
Estat membre de la UE. Cal tenir presents les
competències de què disposa l’Estat i que li per-
meten actuar sobre aquest àmbit i els seus límits,
i explicitar així mateix què s’ha fet fins a l’actua-
litat (tant pel que fa a aspectes organitzatius, en
les relacions interadministratives; i les iniciatives
de caire estrictament normatiu), per tal de poder
identificar què queda per fer. El darrer apartat es
destina exclusivament a Catalunya. Es pretén
conèixer quines són les competències de què dis-
posa el nostre país per actuar sobre aquesta
matèria i, per tant, les que justifiquen l’adopció
de polítiques i actuacions públiques pròpies i
singulars amb incidència sobre el canvi climàtic
des d’aquest àmbit territorial. També es recorda
i s’explica què s’ha fet fins a l’actualitat i el camí
que s’està seguint. Finalment, el text pren un
caire més valoratiu, a l’apartat destinat a les
conclusions desenvolupades i a les propostes
d’actuació. Si els punts anteriors han servit per
advertir i comprendre els compromisos oficial-
ment adquirits, les competències de què es dis-
posa en cadascun dels nivells (estatal/català) i la
forma i intensitat en què han estat exercides fins
a l’actualitat, l’apartat final mira cara al futur. S’hi
tracten els reptes que encara cal assolir i, dins el
marc ja exposat, les possibilitats que entenem
que encara queden obertes, per explorar, i quin
es considera que pot arribar a ser el seu poten-
cial. Essent, doncs, un sector normatiu especial-
556 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
ment dinàmic, en la lectura de les pàgines següents
cal tenir ben present la data de tancament d’aquest
estudi, per les eventuals variacions posteriors que es
puguin produir, i les seves conseqüències pel que fa
al règim jurídic regulador d’aquesta matèria.
14.1. Règim jurídic internacional d’inter-
venció sobre el canvi climàtic
14.1.1. El Conveni Marc sobre el Canvi
Climàtic i el Protocol de Kyoto. Aspectes
generals
El Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic té el seu
origen en múltiples reunions d’experts que es
venien celebrant des dels anys setanta i vuitanta
amb l’objectiu d’uniformitzar criteris i intercan-
viar els resultats de les investigacions en matèria
de canvi climàtic. És en aquest context que
l’Assemblea General de les Nacions Unides va
adoptar el 1989 la resolució 44/207 per la qual
es demanava la preparació d’un conveni general
sobre el canvi climàtic. Un any després, per medi
de la resolució 45/212, va donar llum verda a la
realització d’aquest objectiu amb la creació del
Comitè Intergovernamental de Negociació (CIN),
a qui atribuïa el mandat de dur a terme els
treballs necessaris per a l’elaboració d’aquest
instrument internacional.
La redacció definitiva del Conveni Marc sobre
el Canvi Climàtic (CMCC) és el resultat de les
cinc reunions que entre febrer de 1991 i maig de
1992 va celebrar el CIN, que van permetre la
seva signatura el 9 de maig de 1992 en el marc
de la Conferència de les Nacions Unides pel
Medi Ambient i el Desenvolupament. El Conveni
va entrar en vigor el 21 de marc de 1994, i
actualment en formen part un total de 191 estats,
a més de la Comunitat Europea1. Espanya va
signar el CMCC el 13 de juny de 1992, a Río de
Janeiro, i va ratificar-lo el 21 de desembre
de 19932.
En aquest primer moment, i en la mesura en
que es tractava d’un conveni marc, els estats con-
tractants es van limitar a l’establiment d’obliga-
1. http://unfccc.int/resource/conv/ratlist.pdf. Andorra, la
Santa Seu, Iraq i Somàlia encara no han ratificat el Conveni.
2. L’instrument de ratificació està publicat al BOE de
1.2.1994.
cions generals i a l’articulació de l’esquelet legal
i institucional que hauria de permetre la realit-
zació d’accions futures. Ha estat posteriorment
que s’ha procedit a l’adopció de compromisos
substantius específics relatius a les mesures de
control i reducció de les emissions dels gasos
amb efecte d’hivernacle i a l’elaboració de meca-
nismes de compliment i aplicació més detallats.
Aquesta segona fase s’inicià el 1995 amb la cele-
bració de la Primera Conferència de les Parts
(COP) a Berlín3, el principal resultat de la qual va
ser l’acord sobre la necessitat d’adoptar mesures
específiques de reducció de les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle a partir de l’any
2000. Amb aquest objectiu es va instituir el Grup
Especial pel Mandat de Berlín (AGBM)4, encar-
regat de preparar un instrument jurídic en què es
desenvolupessin de manera detallada els com-
promisos de les parts en el CMCC. La negociació
i la preparació d’aquest instrument va constituir
l’objectiu prioritari de la Segona Conferència de
les Parts el 19965.
Finalment, la Tercera Conferència de les Parts
es va reunir a Kyoto el desembre de 19976, mo-
ment en que es va procedir a la signatura de
l’anomenat Protocol de Kyoto (PK) pels Estats
part al CMCC. El Protocol va entrar en vigor el
16 de febrer de 2005, després de la ratificació de
la Federació Russa el 18 de novembre de 2004.
Compta actualment amb la ratificació de 183
Estats, a més de la Comunitat Europea7. Espanya
és Part al Protocol de Kyoto mitjançant la seva
ratificació el 31 de maig de 20028.
D’altra banda, el CMCC es va adoptar amb un
caràcter indefinit i per aquesta raó establia uns
objectius col·lectius a llarg termini. En canvi, el
PK establia un sistema pensat per a l’assoliment
d’uns resultats específics a més curt termini, amb
uns compromisos de reducció individualitzats
pels estats part de l’Annex I, que tenen una
3. Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1
4. Decisió 1/CP.1, Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1
5. Doc. FCCC/CP/1996/15/Add.1
6. Doc. FCCC/CP/1997/7/Add.1
7. http://unfccc.int/resource/kpstats.pdf. Kazakhstan i els
Estats Units d’Amèrica, ambdós països Parts al Conveni
Marc, no han ratificat encara el Protocol.
8. L’instrument de ratificació està publicat al BOE de
8.2.2005.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
durada determinada, l’any 2012 en què finalitza
el primer període de compromís. En aquest
moment, el PK haurà de ser esmenat o substituït
per un nou acord internacional que estableixi
nous objectius de reducció d’emissions especí-
fics per als Estats part per al segon i els subse-
güents períodes de compromís (a partir del 2012,
a partir del 2017 i així ad infinitum). Aquest és en
definitiva el compromís que contempla l’apartat 9
de l’art. 3 del PK, d’acord amb el qual
Los compromisos de las Partes incluidas en el ane-
xo I para los períodos siguientes se establecerán en
enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se
adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el
párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las
Partes en calidad de reunión de las Partes en el
presente Protocolo comenzará a considerar esos
compromisos al menos siete años antes del término
del primer período de compromiso.
La finalitat última d’aquesta sèrie d’acords és,
en definitiva, estabilitzar les emissions dels gasos
amb efecte d’hivernacle de manera que s’evitin
interferències perilloses en el sistema climàtic, tal
i com estableix el CMCC. Es tracta ara d’assolir
un acord que, a més de determinar els compro-
misos absoluts de reducció de les emissions per
als països desenvolupats, fixi els nous objectius i
les mesures concretes per reduir les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle i estableixi les
bases d’un desenvolupament sostenible reforçant
la capacitat d’adaptació dels països al canvi
climàtic. Per aquesta raó, els esforços de les Parts
al PK estan centrats actualment en negociar un
nou acord i a preparar l’estratègia per al segon
període de compromís de reducció d’emissions
previst conforme al PK, que s’inicia en l’any
2012. Aquesta negociació, que es va abordar ja
en la Conferència de les Parts que va tenir lloc a
Bali el desembre de 2007 i que va propiciar
l’adopció d’un full de ruta pel canvi climàtic, ha
continuat a la a Conferència de Pozdam el 2008
i a la Conferència de Copenhaguen el desembre
de 2009, i hauria de concloure a la Conferència de
Mèxic el proper mes de desembre de 2010.
L’estructura del CMCC no és gaire complexa.
La primera part recull les disposicions introduc-
tòries, el seu objectiu principal, que es concreta
557
en «l’estabilització de les concentracions de gasos
amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell
que impedeixi interferències antropogèniques
perilloses en el sistema climàtic» i els principis
que guien l’actuació dels estats en l’assoliment
d’aquest objectiu. La segona part explicita els
compromisos dels Estats Part pel que fa a la pre-
venció i a la reducció dels gasos amb efecte
d’hivernacle, a la cooperació científica, tècnica i
tecnològica, a la informació pública, i a la trans-
ferència de recursos. Per a la delimitació d’a-
quests compromisos, el CMCC fa una distinció
entre els països desenvolupats o amb economies
en transició (països llistats a l’annex I) i els paï-
sos en vies de desenvolupament (països que no
apareixen llistats a l’annex I), sobre la base del
principi de les responsabilitats comunes però
diferenciades que explícitament es reconeix en
el text. La tercera part del CMCC estableix el
marc institucional per a l’execució de les seves
disposicions, i defineix cinc òrgans diferents: La
Conferència de les Parts (en endavant, COP),
òrgan que s’encarrega de la promoció i la super-
visió de l’aplicació del Conveni a través de les
seves decisions; la Secretaria, amb una funció
auxiliar; l’Òrgan Subsidiari d’Assessorament
Científic i Tecnològic (OSACT), amb la funció
d’assessorar la COP i els altres òrgans en matè-
ries científiques i tecnològiques; l’Òrgan Subsi-
diari d’Execució (OSE), que dóna suport a la Con-
ferència de les Parts en la tasca de supervisar el
compliment del Conveni; i el Mecanisme de
Finançament, encarregat de distribuir els recur-
sos financers. A la part quarta es mencionen els
diferents mecanismes de control previstos al
CMCC per garantir-ne l’aplicació, que essencial-
ment consisteixen en la transmissió de les co-
municacions nacionals dels estats i la seva revi-
sió pels òrgans del Conveni, la institució d’un
nou Mecanisme Consultiu Multilateral, i l’arran-
jament pacífic de les controvèrsies. En darrer
lloc, les clàusules finals del CMCC tracten as-
pectes com l’elaboració d’annexos i protocols, el
procediment d’esmena, la ratificació i l’entrada
en vigor.
L’estructura del Protocol de Kyoto de 1997
segueix bàsicament la mateixa línia del CMCC.
Primer introdueix les nocions que es fan servir
en el text. Tot seguit, entra en el que constitueix
558 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
el nucli dur del Protocol, la determinació de les
obligacions que regeixen per a totes les Parts al
Protocol i els compromisos que afecten les Parts
de l’annex I i l’annex II del CMCC. El PK re-
afirma el principi de les responsabilitats comunes
però diferenciades i això es tradueix a nivell in-
ternacional en la imposició d’una obligació de re-
ducció de les emissions de gasos amb efecte d’hi-
ver-nacle per part dels països desenvolupats o
amb economies en transició (llistats a l’annex I
del CMCC) i en l’absència d’aquest tipus de com-
promisos per als països en desenvolupament.
El PK també introdueix determinats mecanis-
mes per facilitar el compliment d’aquesta obli-
gació: l’aplicació conjunta (AC), la comercialit-
zació de drets d’emissió i l’establiment del deno-
minat ‘Mecanisme pel Desenvolupament Net’
(MDN).
Des del punt de vista institucional, el PK
manté essencialment el sistema orgànic establert
en el CMCC, amb algun matís. Així, la Confe-
rència de les Parts del CMCC serveix també com
a Reunió de les Parts (MOP) del PK, cosa que
implica una distinció jurídica, si bé no funcional,
entre els dos òrgans. També s’estableix l’àmbit
d’actuació de la Secretaria i dels òrgans subsidia-
ris del CMCC en el context del Protocol. D’altra
banda, pel que fa als mecanismes de control de
l’aplicació de les disposicions del PK, s’institueix
un sistema de comunicacions nacionals. Junta-
ment amb els procediments d’arranjament pací-
fic de les controvèrsies i la possibilitat d’aplicar
en el marc del PK el Mecanisme Consultiu
Multilateral, s’ha introduït un nou Procediment
de Conformitat segons el qual es diferencien les
dues vies de la «facilitació» i la de «compliment»
(enforcement).
Per últim, les disposicions finals fan esment
de diversos aspectes, com són entre d’altres,
l’esmena i la revisió del PK, la seva ratificació i
l’entrada en vigor. És important assenyalar aquí
que per a l’entrada en vigor del PK, s’establia un
doble criteri que en feia un sistema de ratificació
qualificada: d’una banda, s’exigia la ratificació de
55 Estats Part en el CMCC; de l’altra, es requeria
la ratificació de un nombre d’Estats Part de
l’annex I que comptabilitzessin conjuntament el
55% com a mínim de les emissions de CO2 de
l’any base de 1990. Si bé el primer d’aquests
criteris es complia amb escreix ben aviat, la se-
gona exigència va ser més difícil d’assolir. Amb la
ratificació de Japó, el juny de 2002, i de Canadà
i Polònia el desembre de 2002, les ratificacions
dels països desenvolupats representaven un 44,3%
de les emissions de CO2 l’any base de 1990. La
ratificació de la Federació Russa el 18 de no-
vembre de 2004, amb un 17,4% de les emis-
sions, era essencial per assolir el límit del 55%,
atesa la negativa, en aquell moment, dels Estats
Units i d’Austràlia a ratificar el Protocol. D’altra
banda, pel que fa a l’esmena del Protocol, que té
ara mateix especial interès atesa la funció que ha
d’acomplir la propera Conferència de les Parts,
s’ha de recordar que els art. 20 i 21 del PK
requereixen una majoria de ¾ Parts presents i
votants per a l’esmena dels annexos A i B i una
majoria de ratificacions de ¾ dels Estats Part al
PK per a la seva entrada en vigor (és a dir, segons
el nombre actual de Parts, seran necessàries 138
ratificacions per tal que el nou acord esmenat
pugui entrar en vigor).
14.1.2. Obligacions subscrites per les Parts
en el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic
i en el Protocol de Kyoto
14.1.2.1. L’atribució d’obligacions i el criteri
de la diferenciació
En l’àmbit de la protecció del medi ambient
sovint és difícil determinar l’existència d’una rela-
ció sintagmàtica entre els drets i les obligacions
que els tractats internacionals estableixen per als
Estats Part. Ans al contrari, amb freqüència es
pot constatar l’absència d’una reciprocitat clara
entre ells. Això es deu en part a la naturalesa
d’aquestes obligacions, caracteritzades com erga
omnes partes contractantes pel dret internacional,
a través de les quals es persegueix la protecció
d’un interès comú de les Parts (per exemple, mit-
jançant l’estabilització de les concentracions de
gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera). En
aquest sentit, en la mesura en què el canvi
climàtic constitueix un fenomen que afecta un
interès de tots els estats, Parts o no en el CMCC,
les obligacions que estableix el text internacio-
nal s’han de considerar com a obligacions dirigi-
des a la satisfacció dels interessos comuns de la
comunitat internacional en conjunt.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Un altre element que caracteritza els drets i
les obligacions al CMCC és el seu caràcter asi-
mètric. L’article 3.1 del CMCC reconeix expres-
sament l’existència d’una responsabilitat comuna
però diferenciada dels Estats Part, traducció del
principi de desigualtat compensadora pel qual es
reconeix un tractament preferencial als països en
vies de desenvolupament. En el context del
CMCC això es reflecteix en l’establiment de di-
verses categories d’estats a l’hora de fixar les seves
obligacions internacionals, i en la introducció
d’una diferenciació bàsica entre els països des-
envolupats i els països amb economies en tran-
sició, llistats a l’annex I del conveni, i els països
en desenvolupament. D’aquesta manera, el CMCC
enuncia una sèrie d’obligacions generals el com-
pliment de les quals està a càrrec de totes les
Parts, i la limitació als països llistats a l’annex I
del compliment dels compromisos relatius a la re-
ducció i la limitació de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle respecte els nivells de
1990, les fonts i els receptors. El PK reprodueix
aquest criteri de la diferenciació, no només entre
països desenvolupats i en desenvolupament, sinó
també entre els mateixos països de l’annex I. Un
exemple concret el constitueix la fixació de les
quotes de reducció d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle en funció dels percentatges
establerts en l’annex B del Protocol, fet que com-
porta reconèixer diferències en els recursos i les
capacitats entre els països desenvolupats.
14.1.2.2. Les obligacions subscrites per les
Parts en el CMCC
A partir de la diferenciació entre els grups
d’Estats Part, les diverses obligacions que imposa
el CMCC son les següents:
a) Tots els Estats Part i la Unió Europea
assumeixen les següents obligacions generals
i) Elaborar, formular, publicar, aplicar i ac-
tualitzar periòdicament inventaris nacionals de
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i
programes nacionals i regionals per reduir-ne els
efectes (art. 4.1.a, b, j i art. 12.1 i 12.5).
A Espanya es va aprovar, el 2007, la Llei
34/2007 de qualitat de l’aire i protecció de
l’atmosfera, que estableix l’obligació d’elaborar i
actualitzar periòdicament un sistema d’inventari.
559
D’altra banda, l’Ordre MAM/1444/2006 designa
la Dirección General de Calidad y Evaluación
Ambiental com a Autoritat Nacional del Sistema
d’Inventari Nacional d’Emissions Contaminants
a la Atmosfera. Pel que fa als inventaris nacionals
de gasos amb efecte d’hivernacle, a la darrera
Comunicació Nacional anual presentada per
Espanya el 14 d’abril de 2009, s’especifica la uti-
lització de les Guies de IPCC, l’inventari base
EMEP-CORINAIR, a més d’altres fonts secundà-
ries i les metodologies nacionals i es pren com a
període base de referència l’any 1990 pel que fa
al C02, CH4, N20; i l’any 1995 per als gasos fluo-
rats. L’interval d’anys considerats comprèn de
1990 a 20079.
ii) Promoure i donar suport al desenvolupa-
ment i la difusió de tecnologies per controlar,
reduir i prevenir les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle, incentivar la gestió sosteni-
ble (art.4.1.d), i fomentar la investigació i el des-
envolupament tecnològic, l’intercanvi d’infor-
mació i l’educació en matèria de canvi climàtic
(art. 4.1.c, g, h, i).
Pel que fa a Espanya, i en l’aspecte relatiu al
desenvolupament tecnològic (incloent-hi la seva
promoció i difusió), sembla que aquest no rep
tampoc un tractament singularitzat a la Quarta
Comunicació Nacional espanyola, tramesa el 23
de març de 2006, i possiblement es considera
que la transferència de tecnologia forma part dels
9. D’acord amb la Comunicació Nacional, les emissions to-
tals de l’Estat se situen el 2007 en un 52’6% per damunt de
l’any base i les absorcions netes de CO2 en un 30’5% també
per damunt de l’any base. Com a les comunicacions ante-
riors, es realitza l’examen per tipus de gas, essent destaca-
ble la gran diferència en pes absolut de les emissions de
C02 (80%) en relació amb el conjunt dels altres gasos.
També s’analitza l’evolució temporal de les emissions i s’exa-
minen els diversos sectors d’activitat (amb un pes dominant
pel que fa al grup de l’energia). En relació amb l’evolució
temporal per sectors, també és remarcable com el grup de
l’Energia i de Residus presenta el 2007 taxes de creixement
de les emissions molt elevades, del 62’6% i del 83% res-
pectivament, respecte l’any de base de 1990. L’inventari
mostra evolucions més moderades al sector Processos in-
dustrials i Agricultura, amb taxes de creixement del 32’4% i
del 15’1% respectivament. Vegeu l’Inventario de Emisiones
de Gases de Efecto Invernadero de España. Años 1990-
2007, Comunicación a la Secretaría del Convenio Marco
sobre Cambio Climático, marzo 2009, p.7-14 i 74-75,
<http://unfccc.int/national_reports/annex_ i_ghg_invento-
ries/national_inventories_submissions/items/4771.php>
560 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
recursos i contribucions financeres realitzades al
Fons pel Medi Ambient Mundial i altres institu-
cions10.
En relació amb la investigació, la Comunica-
ció d’Espanya ressalta la tasca duta a terme des
de l’Institut Nacional de Meteorologia11, la prio-
rització del Pla Nacional d’Investigació Cientí-
fica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica
(2004-2007), i la participació en el VI Programa
Marc de I+D de la Unió Europea, així com els
projectes participats des d’Espanya i que són
objecte de finançament per part de la Unió Eu-
ropea12. Pel que fa a l’observació sistemàtica del
clima, a més de la participació en programes
d’observació mitjançant sensors a satèl·lits, se
subratllen les actuacions dutes a terme des de
l’Institut Nacional de Meteorologia, Institut
Espanyol d’Oceanografia, l’ens públic Ports de
l’Estat, i la col·laboració oferta des de les Institu-
cions acadèmiques i mediambientals13.
Finalment, en relació amb la informació i
l’educació, la Comunicació Nacional fa esment
a les mesures adoptades, sota l’apartat relatiu a
l’educació, la formació i la sensibilització del
públic14. S’hi fa referència a les campanyes ja ini-
ciades i, fonamentalment, a les previsions de
tractament de temes ambientals als diversos ni-
vells educatius. També es fa al·lusió a l’oferta for-
mativa universitària en mestratges i postgraus i a
programes oficials de capacitació per a la forma-
ció de professionals.
iii) Cooperar en els preparatius per l’adaptació
als impactes del canvi climàtic (art. 4.1.e i f) en el
context de les polítiques socials, econòmiques,
ambientals, etc. d’àmbit nacional. S’ha d’assenya-
lar aquí que Espanya, per la seva situació i carac-
terístiques geogràfiques i socioeconòmiques, és
un país especialment vulnerable al canvi climàtic.
10. Cuarta Comunicación Nacional de España, p.10-11,
<http://unfccc.int/resource/docs/ natc/spanc4.pdf>
11. Actualment Agencia Española de Meteorología.
12. Tot i que no es mencionen per la data de la Comunica-
ció, cal considerar també aquí el Programa Coordinat AGE-
CCAA en matèria de I+D+i sobre impactes i adaptación al
canvi climàtic, el Plan Nacional de Investigación Científica,
Desarrollo e Innovación Tecnológica (2008-2011), i les ac-
cions del Instituto de Investigación de Cambio Climático
(I2C2).
13. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 11- 12.
14. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 12.
En aquest sentit, la Comisión de Coordina-
ción de Políticas de Cambio Climático i el
Consejo Nacional del Clima a Espanya van adop-
tar, el juliol de 2006, el Pla Nacional d’Adaptació
com a marc general de referència per a les acti-
vitats d’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i
adaptació al canvi climàtic. En termes generals,
però, la resposta d’Espanya es troba resumida a
la mateixa Comunicació Nacional sota el punt
«Evaluación de la vulnerabilidad, efectos del
cambio climático y medidas de adaptación»15,
fent-se referència exclusiva als recursos hídrics,
litoral i boscos i agricultura, i llistant mesures
que es considera que possibilitarien una adapta-
ció als impactes negatius que es pateixen.
b) Els països de l’annex I (països desenvolu-
pats i països amb economies en transició) i la
Unió Europea es comprometen al compliment
de determinats compromisos
i) Adoptar polítiques i mesures nacionals per
mitigar el canvi climàtic, limitant les emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle i preservant els
receptors i els dipòsits naturals, per tal d’assolir,
individualment o conjuntament l’any 2000 el
retorn als nivells de 1990 (art. 4.2.a i b). Tot i la
seva ambigüitat expressament volguda, amb
aquesta disposició el CMCC dóna el primer pas
per a l’establiment futur d’objectius quantificats
de limitació i reducció de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle, que es concreten (per al
període 2008-2012) al PK.
Es tracta de presentar de forma periòdica, per
tant, quines són les polítiques i mesures estatals
que han estat adoptades i les que preveu adoptar
l’Estat. Aquestes accions es recullen de manera
sumària a les Comunicacions nacionals que
periòdicament presenten els Estats Part. Així, a la
Quarta Comunicació presentada per Espanya es
tracten, sector per sector, les «polítiques i mesu-
res» de forma individualitzada16 pel que fa a
l’energia, els transports, els sectors comercial,
institucional i residencial, la indústria, els resi-
dus, l’agricultura i la política forestal. S’analitza
també «l’escenari tendencial», que resulta de l’a-
plicació d’aquestes mesures, i l’«escenari d’estalvi
15. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 141 i ss.
16. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 59 i ss.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
base» que correspondria si aquestes mesures s’a-
pliquessin conjuntament «amb mesures addi-
cionals», es a dir, més intenses o decidides.
ii) Informar a la Conferència de les Parts, mit-
jançant les Comunicacions Nacionals, i d’acord
amb tota una sèrie d’exigències pel que fa al seu
contingut i el temps de presentació (art. 4.2.b i c,
art. 4.6, i art. 12.5). En aquest aspecte, cal dir
que Espanya ha tramès fins a la data les quatre
Comunicacions Nacionals requerides pel CMCC.
c) Els països desenvolupats i la Unió Europea
(annex II) queden sotmesos a obligacions
específiques
i) Proporcionar recursos financers addicionals
als països en desenvolupament. Aquesta transfe-
rència de recursos té bàsicament dos objectius:
facilitar als països en desenvolupament el com-
pliment dels compromisos generals assumits en
virtut del CMCC (art. 4.3 i 12.3), i ajudar els
països en desenvolupament que són particular-
ment vulnerables als efectes del canvi climàtic
a fer front a les conseqüències de l’escalfament
global del planeta mitjançant les mesures d’a-
daptació (art. 4.4 i 12.3).
De fet, ja existeixen diversos fons per a l’a-
daptació en el marc del CMCC i del PK: el Fons
per a Països Menys Desenvolupats i el Fons Es-
pecial per al Canvi Climàtic per a països en des-
envolupament, finançats mitjançant contribu-
cions voluntàries; als quals s’afegeix ara el Fons
per a l’Adaptació que es nodreix del 2% dels crè-
dits generats pel Mecanisme de Desenvolupat
Net i dels donants particulars. En aquesta línia
també s’han produït dues fites importants: d’una
banda, l’aprovació per la Conferència de Buenos
Aires el 2004 del Programa de Treball sobre
l’adaptació i les mesures de resposta17; i de l’altra,
l’aprovació, a la Conferència de Montreal el
2005, del Programa de treball quinquennal sobre
els aspectes científics, tècnics i socioeconòmics
dels efectes, la vulnerabilitat i l’adaptació al canvi
climàtic18.
ii) Promoure, facilitar i finançar la transferèn-
cia i l’accés a la tecnologia i als coneixements en
aquest àmbit (art. 4.5 i 12.3). En aquests aspec-
17. Decisió 1/CP.10,
18. Decisió 2/CP.11
561
tes, i pel que fa a Espanya, ens remetem al que ja
ha estat esmentat en paràgrafs anteriors.
14.1.2.3. Les obligacions subscrites per les
Parts en el Protocol de Kyoto
El desplegament i la concreció de les obligacions
establertes pel CMCC es produeixen en virtut del
PK de 1997, que des del nivell dels grans objec-
tius i principis descendeix al nivell d’una regla-
mentació més detallada per adequar els compro-
misos subscrits per les Parts a la consecució
de l’objectiu últim del CMCC. Així, el Protocol de
Kyoto estableix les següents obligacions per al
primer període de compromís, que s’inicia el gener
de 2008 fins el 2012:
a) Tots els Estats part i la Unió Europea
assumeixen les obligacions generals següents:
i) Formular, publicar, aplicar i actualitzar pro-
grames nacionals i on s’escaigui, regionals, per
facilitar i millorar la preparació i la qualitat dels
inventaris nacionals d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle (art. 10.a), i programes na-
cionals i, on s’escaigui, regionals, per reduir-ne
els seus efectes (art. 10.b). Estem davant progra-
mes que han de respectar un contingut mínim,
prefixat al mateix PK19 i a les successives deci-
sions de la Conferència de les Parts del CMCC i
del PK.
Com ja s’ha dit, a Espanya la Llei 34/2007 de
15 de novembre, de Qualitat de l’Aire i Protecció
de l’Atmosfera regula el sistema espanyol de
informació, vigilància i prevenció de la conta-
minació atmosfèrica (art. 27). D’altra banda, a
aquesta exigència respon també l’adopció per
Espanya de l’Estratègia Espanyola de Canvi Cli-
màtic i Energia Neta, Horitzó 2007-2012-2020
(EECCEL) el 2 novembre de 200720, a la qual
acompanya el Pla de Mesures Urgents (PMU)
aprovat pel Consell de Ministres el 20 de juliol
de 200721; i l’adopció de l’Estratègia per a l’Es-
talvi i Eficiència Energètica a Espanya 2008-
19. De tal manera que caldrà atendre en aquests docu-
ments tant als sectors de l’energia, transport i indústria, com
agricultura, silvicultura i gestió dels residus (art. 10.b) PK).
20. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu
mentacion_cc/estrategia_cc/pdf/est_cc_ energ_ limp.pdf.
21. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu
mentacion_cc/estrategia_cc/pdf/plan_med_urg.pdf.
562 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
201222. Pel que fa a les comunitats autònomes, el
mes de març de 2009, 11 d’elles disposaven d’un
Pla d’acció per al canvi climàtic ja operatiu (An-
dalusia, Astúries, Balears, Cantàbria, Catalunya,
Galícia, La Rioja, Madrid, Múrcia, País Basc i
València), mentre que a 6 d’elles es trobava en
preparació (Aragó, Canàries, Castella-La Manxa,
Castella-Lleó, Extremadura i Navarra).
ii) Cooperar en la promoció de modalitats es-
pecífiques per al desenvolupament, la difusió i
el finançament de la transferència de tecnologia,
en particular en benefici de països en desenvo-
lupament23; i proporcionar el desenvolupament
de la investigació científica i tecnològica, l’edu-
cació i la formació en matèria de canvi climàtic
(art. 10.c, d, e). Per tant, cal que Espanya cooperi
propiciant el desenvolupament de la investiga-
ció científica i tecnològica, procediments d’ob-
servació sistemàtica i creació d’arxius de dades,
així com en l’elaboració i execució de programes
d’educació i la formació en matèria de canvi cli-
màtic, facilitant a nivell intern el coneixement
públic sobre la informació disponible i l’accés
del públic a aquesta.
b) Els països de l’annex I (països desenvolu-
pats i països amb economies en transició) i la
Unió Europea es comprometen al compliment
de determinats compromisos:
i) Assolir, individualment o conjuntament, els
objectius quantificats de limitació i reducció de
les emissions (OCLRE) de determinats gasos
amb efecte d’hivernacle, en el primer període de
compromís (2008-2012) d’acord amb el que
estableix el PK (art. 3.1 a 3 i 7 a 13). Amb aquesta
terminologia, el PK es refereix a un objectiu de
caràcter polític: especifica la fita que s’ha d’asso-
lir en matèria de reducció i limitació d’emissions
i deixa a la discreció de les Parts la determinació
dels mitjans per fer-ho.
Aquests objectius quantificats s’han establert
per a un conjunt de sis dels gasos amb efecte
d’hivernacle no considerats en el Protocol de
22. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu
mentacion_cc/normativa_cc/pdf/plan_accion_ 2008_2012.pdf.
23. En particular, els països llistats a l’article 4.8 del CMCC:
insulars petits, amb zones d’alta contaminació atmosfèrica
urbana, amb ecosistemes fràgils, etc.
Montreal de 1987 (d’acord amb l’annex A del
PK: CO2, N2O, CH4, HFC, PFC i SF6) i per un
primer període de compromís (2008-2012). Es
fixa aleshores una reducció global del 5% com a
mínim respecte els nivells de 1990 (per les emis-
sions de CO2, N2O i CH4) i de 1995 (per les
emissions de HFC, PFC i SF6). Aquesta reducció
s’aplica de forma diferenciada en els països des-
envolupats de l’annex I, en funció dels percen-
tatges establerts a l’annex B del PK. Així, per
exemple, a la Unió Europea se li assigna una re-
ducció d’un 8%, als Estats Units un 7%, al Japó
un 6%, mentre que, per exemple, Austràlia i
Islàndia poden augmentar les reduccions en un
8% i un 10% respectivament. Per determinar les
quotes individuals, s’ha tingut en compte el
nivell de les emissions (històriques i actuals), les
circumstàncies nacionals (geografia, demografia,
PIB, capacitat de producció d’energia, etc.) i els
costos de reducció (ajustament entre les obliga-
cions que assumeix l’Estat i la seva capacitat per
complir-les amb el menor cost possible).
ii) Per tal d’assolir el compromís quantificat
de reducció i limitació d’emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle, s’imposa a les Parts
de l’annex I del CMCC l’adopció i l’aplicació de
polítiques i mesures nacionals per implementar
els objectius quantificats de reducció i limita-
ció d’emissions de gasos amb efecte d’hiverna-
cle, d’acord amb les circumstàncies nacionals
(art. 2.1.a), minimitzant els possibles efectes
adversos que aquestes polítiques i mesures po-
guessin tenir en altres Estats (art. 2.3), i coope-
rant amb les altres Parts per garantir la seva efec-
tivitat (art. 2.1.b)24. S’ha de mencionar aquí que
de manera complementària a l’adopció d’aques-
tes polítiques i mesures internes, l’Estat pot de-
cidir utilitzar els mecanismes flexibles que més
24. Com ja s’ha dit en el cas d’Espanya, vegeu l’Estratègia Es-
panyola de Canvi Climàtic i Energia Neta, Horitzó 2007-2012-
2020 (EECCEL) el 2 novembre de 2007, http://www.mma.es/
secciones/cambio_climatico/documentacion_cc/estrate
gia_cc/pdf/est_cc_energ_limp.pdf, a la que acompanya el Pla
de Mesures Urgents (PMU) aprovat pel Consell de Ministres el
20 de juliol de 2007 http://www.mma.es/secciones/cam
bio_climatico/documentacion_cc/estrategia_cc/pdf/plan_me
d_urg.pdf; i l’adopció de l’Estratègia pel l’Estalvi i Eficiència
Energètica a Espanya 2008-2012, http://www.mma.es/seccio
nes/cambio_climatico/documentacion_cc/normativa_cc/pdf/
plan_accion_2008_2012.pdf.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
endavant es comenten: Mecanisme de Desenvo-
lupament Net (art. 12), Aplicació Conjunta (art.
6) i Comerç Internacional d’Emissions (art.17).
iii) Els articles 5, 7 i 8 del PK estableixen, a
més, tota una sèrie d’obligacions relacionades
amb la revisió i notificació de la informació que
les Parts de l’annex I han d’adreçar a la Secreta-
ria del CMCC i del PK, així com als sistemes i les
metodologies per a la preparació dels inventaris
d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
D’una banda, abans del 2007, és a dir com a
màxim un any abans que comencés el primer pe-
ríode de compromís (2008-2012), els Estat Part
havien d’establir un sistema nacional per a l’esti-
mació de les emissions antropogèniques per a les
fonts i l’absorció pels embornals de tots els gasos
amb efecte d’hivernacle (art. 5.1 PK). De l’altra,
l’art. 7 del PK disposa que les Parts de l’annex I
presentin els inventaris anuals i les comunica-
cions nacionals periòdiques, inclosa la informa-
ció suplementària per confirmar el compliment
de les obligacions establertes pel PK. D’acord
amb la Decisió 13/CMP.1 de la Conferència de
Mont-real, les Parts havien d’enviar aquest
informe inicial a la Secretaria del CMCC i del PK
abans de l’1 de gener de 2007. Finalment, l’art. 8
del PK estableix la revisió dels inventaris anuals
i les comunicacions nacionals periòdiques per
grups d’experts.
Espanya va remetre el seu informe inicial el
19 de desembre de 2006, i aquest va ser revisat
pel grup d’experts25, com estableix l’art. 8 del PK,
a l’abril de 2007. Amb la incorporació de les
recomanacions elaborades per l’equip de revi-
sors, Espanya va elaborar i va presentar l’informe
revisat el juny de 200726.
c) Els països desenvolupats i la Unió Europea
(annex II) queden sotmesos a l’obligació especí-
fica de proporcionar recursos financers addicio-
nals (bé a través del Mecanisme Financer, bé a
través de mecanismes bilaterals, regionals o mul-
tilaterals) als països en desenvolupament perquè
puguin fer front al cost econòmic derivat de les
25. Doc. FCCC/IRR/2007/ESP.
26. http://unfccc.int/files/national_reports/initial_reports_
under_the_kyoto_protocol/application/pdf/ informe_canti
dad_asignada.pdf.
563
accions que han de dur a terme d’acord amb
l’article 4.1 del CMCC (art.11, i en particular en
la preparació d’inventaris nacionals (art. 11.a)
i a la transferència de tecnologia (art. 11.b).
14.1.3. Els mecanismes de flexibilització del
compliment de les obligacions
Per facilitar l’assoliment d’aquests objectius, el PK
proposa, com a contrapartida als països desenvo-
lupats, tres instruments que flexibilitzen la natu-
ralesa de les fites establertes: dos mecanismes
considerats «de projecte», com són l’aplicació
conjunta (AC) (art. 6) i el Mecanisme de Desen-
volupament Net (MDN) (art. 12), i l’articulació
d’un sistema de permisos negociables (art. 17).
D’acord amb el que es disposa en el PK, s’enco-
mana a la Reunió de les Parts la definició de les
modalitats, condicions, agents i formes de verifi-
cació d’aquests mecanismes. Fins que el PK no va
entrar en vigor, aquesta tasca la va realitzar la
Conferència de les Parts del CMCC, que en el
Quart període de sessions va adoptar l’anomenat
Pla d’Acció de Buenos Aires (1998) amb els temes
i el calendari de la negociació que havia de facili-
tar l’acord a la Sisena Conferència de les Parts a La
Haia l’any 200027. Tot i això, en aquell moment
no es va poder assolir l’acord28, i el consens de les
Parts no es va formalitzar materialment fins a la
Setena Conferència a Marràqueix el 200129.
Tot i que cada un d’aquests mecanismes té les
seves característiques específiques, comparteixen
certs trets comuns: el seu doble fonament, econò-
mic i ambiental, que explica també la seva natu-
ralesa geogràfica; la seva suplementarietat (addi-
cionalitat) respecte al compliment dels objectius
nacionals de limitació i reducció d’emissions; la
fungibilitat i el caràcter intercanviable dels títols
que es deriven d’aquests mecanismes; l’establi-
ment de certs requisits d’elegibilitat pels països
de l’annex I pel que fa a la seva participació en
aquests mecanismes, i la participació del sector
privat30.
27. Decisió 1/CP.4, Doc. FCCC/CP/1998/16/Add.1
28. Decisió 1/CP.6, Doc. FCCC/CP/2000/5/Add.2
29. «Programa de treball sobre els Mecanismes», Doc.
FCCC/CP/2001/5/Add.2. Vid. Decisions 15/CP.7, 16/CP.7,
17/CP.7, 18/CP.7 I 19/CP.7, Doc. FCCC/CP/2001/13/Add..2
30. Vegeu Saura Estapà, 2003, p. 36 i següents.
564 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
14.1.3.1. El mecanisme d’ aplicació conjunta
L’Aplicació Conjunta implica la possibilitat que
un Estat de l’annex I inverteixi en un determinat
projecte que s’executa en el territori d’un altre
Estat, també de l’annex I, que té com a resultat
la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle.
Aquesta activitat pot comportar l’acreditació, per
una entitat independent, d’unitats de reducció
d’emissions (URE/ERU-Emmission Reduction Units)
que es comptabilitzen en el còmput de l’Estat
inversor (tot i haver-se obtingut fora del seu ter-
ritori). La reducció d’emissions es calcula i es
verifica, abans de la implementació del projecte,
a partir d’una línia base (baseline) de les emis-
sions futures que es produirien en el supòsit que
aquest no es dugués a terme.
D’acord amb l’art. 6 del PK, doncs, s’autoritza
a les Parts de l’annex I a adquirir o a transferir
entre elles aquestes URE de gasos amb efecte
d’hivernacle. D’aquesta manera, les Parts de l’an-
nex I i el sector privat que participa en el sistema
poden invertir en projectes de reducció d’emis-
sions en el territori d’altres Parts incloses a l’an-
nex I i aplicar les URE que obtenen amb aquesta
actuació a la consecució dels objectius nacionals
que s’han compromès a assolir. El mateix art. 6
estableix determinats criteris per dur a terme els
projectes d’aplicació conjunta: el consentiment
de les Parts implicades, la materialització d’una
reducció d’emissions o d’una millora de recep-
tors addicional a la que s’hagués produït si no
existís el projecte, l’exigència que l’Estat que
executa el projecte disposi en l’àmbit nacional d’un
sistema per a l’avaluació i mesura de les emis-
sions antropogèniques per fonts i receptors, que
l’Estat estigui al dia respecte a l’obligació de pre-
sentació d’informes, i el caràcter suplementari
que respecte l’adopció de mesures nacionals
tenen els projectes d’execució conjunta.
Cal assenyalar, finalment, que des de la Pri-
mera Conferència de 1995 ja es va promoure la
conclusió d’acords entre les Parts per iniciar amb
caràcter experimental aquest tipus d’activitats
(fase pilot en la qual inicialment no s’hi conside-
rava l’obtenció d’unitats de reducció) sobre la
base dels criteris esmentats. No obstant això, les
qüestions relatives als fons addicionals necessaris
per dur a terme aquests projectes, la metodolo-
gia per determinar el benefici ambiental addicio-
nal que comporta la seva realització, o els meca-
nismes de seguiment, control i verificació dels re-
sultats de l’aplicació conjunta no van començar a
perfilar-se fins el 2001, quan la Setena Conferèn-
cia es va pronunciar sobre l’establiment d’una
estructura orgànica de supervisió dels projectes, la
utilització d’entitats operacionals acreditades per
verificar la reducció, l’admissió de projectes per a
la certificació de les unitats de reducció, i la co-
bertura de les despeses administratives que origina
el funcionament del mecanisme31. L’establiment
del Comitè de Supervisió previst a l’art. 6 del PK,
establert en la primera Conferència de les Parts en
qualitat de Reunió de les Parts (COP/MOP1) el de-
sembre de 2005, ha permès que el mecanisme es-
tigui plenament operatiu des del 2006.
Essencialment, hi ha dues possibles vies per
dur a terme l’execució d’un projecte d’AC, depe-
nent de la situació en la qual es trobi el país re-
ceptor de la inversió respecte al compliment de
les obligacions metodològiques i d’informació
exigides pel PK. D’una banda, la denominada via
simplificada per a aquells països de l’annex I que
compleixen tots els requisits de elegibilitat reco-
llits en els Acords de Marràqueix i que implica
la verificació pel país receptor del projecte de les
reduccions d’emissions o absorcions de carboni
i la consegüent expedició de la quantitat corres-
ponent d’URE. D’altra banda, en aquells casos en
què el país receptor del projecte no compleix la
totalitat dels requisits, l’addicionalitat del pro-
jecte es comprovarà mitjançant el procediment
de verificació que realitzi el Comitè de Supervi-
sió de l’art. 6 del PK amb el suport de les entitats
acreditades independents32.
14.1.3.2. El Mecanisme de Desenvolupament
Net (MDN)
En segon lloc, l’art. 12 del PK introdueix el Me-
canisme de Desenvolupament Net. La seva funció
és doble: d’una banda, s’encarrega d’assistir els
països en desenvolupament en la consecució
d’un desenvolupament sostenible; de l’altra, dóna
suport a les Parts de l’annex I en el compliment
31. Decisió 16/CP.7
32. Fins a agost de 2009 hi havia tres entitats acreditades
principals: TUV-SUD Industrie Services GMBH, SGS United
Kingdom Ltd., i Bureau Veritas Certification Holding SAS.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
dels seus compromisos quantificats de limitació i
reducció d’emissions. A diferència del sistema
anterior, que s’articula inicialment entre els pa-
ïsos desenvolupats que han assumit compromi-
sos de reducció, en aquest cas el sistema funciona
precisament a través de la cooperació entre els
països de l’annex I i els que no en formen part.
Tot i que en un començament l’establiment
d’aquest mecanisme s’havia plantejat com un fons
de finançament vinculat als règims de control del
compliment, la versió final que es va aprovar en el
PK ens ofereix un instrument més relacionat amb
els mecanismes d’aplicació conjunta. D’una banda,
els països en desenvolupament poden beneficiar-
se de les activitats de projectes que persegueixin
aquests objectius de reducció d’emissions per faci-
litar la seva adaptació a les mesures que s’adoptin
per reduir els efectes del canvi climàtic (art. 12.3.a).
De l’altra, el mecanisme garanteix que els països de
l’annex I que vulguin invertir en projectes en els
països en desenvolupament poden utilitzar les Re-
duccions Certificades d’Emissions (RCE/CER-Cer-
tified Emission Reductions) que resultin d’aquestes
activitats per contribuir al compliment d’una part
dels seus propis compromisos quantificats de limi-
tació i reducció d’emissions (art.12.3.b). D’aquesta
manera, l’administrador del registre del MDN
transfereix les RCE que s’han obtingut per activitats
de projecte del MDN al compte, bé dels partici-
pants en els projectes inscrits en el registre del
MDN, bé als comptes corresponents als registres
nacionals de les Parts de l’annex I que van autorit-
zar aquesta participació, exclòs el 2%, que va di-
rectament al Fons d’Adaptació.
Per dur a terme aquest objectiu, el PK permet
que les entitats públiques o privades puguin par-
ticipar en el mecanisme, sota la direcció d’una
junta executiva subjecta a l’autoritat de la Reunió
de les Parts del PK, que és a la vegada l’encarre-
gada de canalitzar els fons públics i privats per al
finançament de projectes en els països en desen-
volupament. A més, s’estableixen les condicions
per a la realització d’aquests projectes: que la par-
ticipació de les Parts s’hagi acordat voluntària-
ment; que hi hagi beneficis reals, mesurables i a
llarg termini en relació amb la mitigació dels
efectes del canvi climàtic, i que la reducció de les
emissions sigui addicional a les que es produirien
en absència de l’activitat projectada.
565
La Conferència de Marràqueix el 2001 va fa-
cilitar la posta en marxa del MDN, i això va per-
metre que la Junta Executiva pogués presentar el
seu primer informe a la Conferència de Nova
Delhi de 2002, en què es disposa l’inici del procés
d’acreditació de les entitats que participen en el
mecanisme33, així com la preparació de les reco-
manacions sobre les modalitats i els procedi-
ments per a les activitats de projectes34. La Con-
ferència de Milà al 2003 també va assolir avenços
importants en la definició i la inclusió de les mo-
dalitats dels projectes relatius a les activitats d’ús
del sòl, canvis en la utilització del sòl i silvicul-
tura (LULUCF)35 en el marc del MDN, un dels
temes que ha generat més discussions des de
1998. De fet, el primer període de compromís
del PK excloïa la conservació dels boscos i la pre-
venció de la desforestació del MDN, el que amb
el temps ha motivat que moltes veus reclames-
sin la seva inclusió al segon període de compro-
mís. Finalment, a la Conferència de Poznan el
2008, una de les últimes qüestions a quedar re-
solta va ser justament una proposta de Brasil de
considerar l’extensió dels criteris d’elegibilitat
de les activitats de repoblament i reforestació en
el marc del MDL. D’altra banda, s’ha d’assenya-
lar que el sistema del CDM serveix també com a
instrument de finançament de caràcter global.
És, doncs, un òrgan multilateral que recapta
aquests fons, ja que el 2% dels crèdits de reduc-
ció d’emissions generats per projectes de CDM
nodreixen, com ja s’ha dit, el Fons d’Adaptació
creat en el marc del PK i s’utilitzen per donar su-
port a l’adaptació als països en desenvolupament.
14.1.3.3. Els permisos negociables
A més de poder adquirir RCE mitjançant els pro-
jectes del MDN, els Estats Part inclosos a l’annex I
ho poden fer també a través dels permisos
negociables (així com de les Unitats de Quanti-
tat Assignades, UCA/ AAU, Assigned Amount
Unit), i les Unitats d’absorció, UDA/ RMU Remo-
val Unit). Tenen aquest caràcter els denominats
drets d’emissió o permisos negociables als quals
33. Actualment hi ha 45 entitats operacionals acreditades;
en el cas d’Espanya, és AENOR.
34. Decisió 21/CP.8, Doc. FCCC/CP/2002/7
35. Decisió 19/CP.9, Doc. FCCC/CP/2003/6/Add.2.
566 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
es refereix de manera expressa l’art. 17 del PK.
La seva introducció s’explica pel fet que, en fun-
ció del seu grau de desenvolupament econòmic
durant els períodes fixats al PK, alguns dels Es-
tats Part de l’annex I poden acumular i no utilit-
zar les quantitats (hot air) que tenen atribuïdes
d’acord amb els compromisos quantificats de
limitació i reducció d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle. Amb l’establiment d’aquests
permisos negociables s’accepta de fet la possibi-
litat de compra-venda d’aquestes emissions per
part dels Estats que assumeixin compromisos re-
latius als objectius quantificats, de tal manera
que un Estat que excedeixi la seva quota d’emis-
sions pugui «comprar» a un altre Estat la part no
utilitzada de les seves. En el fons, la transferèn-
cia d’aquestes emissions cap a un país que vulgui
fer-les servir no representarà probablement una
clara reducció d’emissions per al país exporta-
dor, ja que en tot cas representa un increment res-
pecte de les emissions reals que s’haurien produït
en absència de la possibilitat de comerciar-hi.
Com en el cas anterior, a més dels governs
dels Estats Part a l’annex I poden participar
altres actors no estatals, com les empreses priva-
des, les ONG o altres persones jurídiques auto-
ritzades per les Parts. Així, la Decisió 18/CP.736
dóna als països de l’annex I la possibilitat
d’autoritzar les persones jurídiques a transferir o
adquirir RCE/URE/UCA i UDA, si bé fixa deter-
minades condicions: l’elaboració i actualització
periòdica per l’Estat d’un registre d’aquestes
entitats, i la prohibició que aquestes persones ju-
rídiques puguin adquirir o transferir drets d’e-
missió durant el període de temps en què l’Estat
no compleixi els criteris d’elegibilitat.
L’any 2005 la Conferència de Montréal va
adoptar la Decisió 11/CMP.1, que estableix els re-
quisits que han de complir les Parts per participar
en el mercat d’emissions i descriu els procedi-
ments de determinació de la seva admissibilitat37,
i la Decisió 13/CMP.1, que determina les modali-
tats per comptabilitzar les quantitats assignades i
36. Doc. FCCC/CP/2001/12/Add.2.
37. Doc. FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.2. La llista dels estats
considerats elegibles es pot trobar a http://unfccc.int/
files/kyoto_mechanisms/compliance/enforcement_branch/
application/pdf/eligibility_list_20_june_2008.pdf
exigeix a les Parts de l’annex I l’establiment i man-
teniment al dia d’un registre nacional per portar
la comptabilitat de l’expedició, possessió, trans-
ferència, adquisició, cancel·lació i retirada de les
unitats de CO238. Pel que fa als criteris d’elegibi-
litat, son els següents: la ratificació prèvia del PK;
haver calculat, en tones d’emissions expressades
en CO239 equivalent, la quantitat que se’ls ha
assignat; haver establert un sistema nacional per
estimar les emissions i l’absorció de gasos amb
efecte d’hivernacle dins del seu territori; haver
establert un registre nacional i efectuar el segui-
ment de la creació i moviment de les URE, RCE,
UCA i UDA i presentar anualment aquesta infor-
mació a la Secretaria del CMCC-PK; i presentar
anualment a la Secretaria del CMCC-PK la infor-
mació relativa a les emissions i a l’absorció.
Davant de la posició dels països desenvolu-
pats, liderats pels Estats Units i favorables a una
concepció àmplia del sistema dels permisos
negociables40, els països en desenvolupament
han manifestat sovint el seu temor que aquest
mecanisme solament serveixi perquè els països
de l’annex I (per ara els únics amb capacitat per
participar en el sistema, i per tant, amb capacitat
de determinar el preu) «comprin» drets d’emis-
sió a baix preu (el que també podria devaluar les
transferències d’emissions que es puguin produir
en el marc del MDN) i acabin per consolidar la
base d’un autèntic dret de propietat irrevocable
sobre aquestes emissions. Els països en desenvo-
lupament han advertit també del perill que els
països de l’annex I puguin ignorar l’obligació de
l’adopció de polítiques nacionals dirigides a la
reducció i a la limitació d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle en les seves jurisdiccions,
amb el risc que al final es produeixi un efecte
totalment contrari al desitjat. És a dir, que el
comerç d’emissions es converteixi en un vehicle
per debilitar els compromisos assumits en matè-
ria de limitació i reducció d’emissions, el que im-
plicaria una violació clara de l’esperit del PK i
dels principis recollits al CMCC.
38. Doc. FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.2.
39. L’efecte combinat de tots els gasos amb efecte d’hiver-
nacle es tradueix a la concentració de CO2 que faria el ma-
teix efecte. Aquesta concentració s’anomena de CO2 equi-
valent.
40. Decisió 5/CP.1, Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
14.1.4. La participació de la Unió Europea
en el règim del canvi climàtic
14.1.4.1. L’atribució d’obligacions en matèria
de limitació i de reducció d’emissions. Refe-
rència específica a la «bombolla europea»
La Unió Europea (UE) ha atorgat des d’un bon
començament una gran importància als reptes
que implica la reducció de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle i la lluita contra el canvi
climàtic. Mostra d’aquest interès són les mesures
adoptades fins ara, a les quals es fa referència més
endavant i que han permès que la Comunitat Eu-
ropea pogués confirmar, en el seu Quart informe
a la Secretaria del CMCC, una reducció de les
emissions l’any 2006 d’un 2,7% per a la Unió
Europea de 15 estats membres (els que actual-
ment conformen la «bombolla europea») i d’un
7,5% per a la Unió Europea de 27 Estats mem-
bres respecte els nivells emesos l’any de referència
de 199041. Les dades provisionals que va publi-
car l’agost de 2009 l’Agència Europea del Medi
Ambient indiquen que les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle van disminuir també el
2008. Comparades amb les dades oficials relati-
ves a les emissions de 2007, la reducció anual
s’estima en un 1,3% per la Unió Europea de
15 Estats membres i d’un 1,5% per al conjunt
dels 27 Estats membres de la Unió Europea.
D’acord amb aquestes estimacions, les emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle el 2008 se si-
tuarien en el –6,2% respecte a l’any de referència
per a la Unió Europea de 15 Estats membres i en
un –10,7% per a la Unió Europea de 27 Estats
membres42.
La Unió Europea i els seus Estats membres43,
tots ells inclosos en l’annex I del CMCC i en
41. COM(2006)40 final, de 8.2.2006, «Cuarto Informe Na-
cional de la CE para la CMCC».
42. Vid. http://www.eea.europa.eu/highlights/new-estima-
tes-confirm-the-declining-trend-in-eu-greenhouse-gas-
emissions
43. La Comunitat Europea i els seus estats membres són
Part al CMCC i han ratificat el PK, Vid. Decisió del Consell
94/69/CE, de 15.12.1993, relativa a la conclusió del Conveni
Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L
33, de 7.2.1994, i Decisió del Consell 2002/358/CE, de
25.4.2002, relativa a l’aprovació, en nom de la CE, del Pro-
tocol de Kyoto al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre
el Canvi Climàtic, DO L 130, 15.5.2002.
567
l’annex B del PK (excepte Malta i Xipre), consti-
tueixen, de fet, un supòsit especial pel que fa a
l’atribució dels compromisos de reducció i limi-
tació de les emissions dels gasos amb efecte
d’hivernacle. Així, l’art. 4 del PK permet que el
compliment d’aquests compromisos pugui dur-
se a terme entre un grup de Parts de l’annex I,
mitjançant l’establiment d’objectius quantificats
conjunts que posteriorment es distribueixen in-
ternament en diferents porcions, segons la capa-
citat econòmica i el grau de desenvolupament
dels Estats que hi participen. Tot i que aquesta
disposició es refereix en general a actuacions
conjuntes que es duguin a terme en el marc
d’organitzacions internacionals d’integració eco-
nòmica, aquesta és, en definitiva, la situació pre-
vista per a la Comunitat Europea (CE) i el que es
coneix, en la terminologia del CMCC, com la
«bombolla europea», que des de l’entrada en
vigor del Tractat de Lisboa, es pot transposar a
la Unió Europea.
Per tal d’assolir l’objectiu global de reducció
d’un 8% de les emissions dels gasos que estableix
el PK per al primer període (2008-2012), la Co-
munitat Europea va determinar, mitjançant la
Decisió del Consell de 25 d’abril de 200244, per
la qual es ratifica el Protocol de Kyoto, les con-
tribucions dels quinze Estats aleshores membres
(burden sharing agreement)45. Aquesta distribució
es va establir de la següent manera: Luxemburg:
–28%; Dinamarca: –21%; Alemanya: –21%;
Àustria: –13%; Regne Unit: –12,5%; Bèlgica:
–7,5%; Itàlia: –6,5%; Països Baixos: –6%; Franca:
0%; Finlàndia: 0%; Suècia: +4%; Irlanda: +13%;
Espanya: +15%; Grècia: +25%, i Portugal: +27%.
Per tant, Espanya pot augmentar el seu nivell
d’emissions només un 15% respecte als nivells
de 1990, objectiu el compliment del qual hau-
ria d’assolir-se en el primer període de compli-
ment (2008-2012). En magnituds quantitatives,
aquest objectiu equival a no sobrepassar en con-
junt i anualment la xifra d’emissions aproxima-
da de 350 milions de tones de CO2 equivalent
44. Doc. FCCC/CP/2002/2, que conté l’Acord entre la Co-
munitat Europea i els seus Estats membres en virtut de
l’art. 4 del Protocol de Kyoto.
45. Vid. Decisió del Consell de 25 d’abril de 2002 (punt 10
de l’Exposició de Motius)
568 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
(t CO2 eq.)46. No obstant, sembla difícil que
Espanya no superi aquest +15%, ja que l’avalua-
ció temporal dels darrers anys mostra una ten-
dència de creixement de les emissions força sig-
nificativa: així, el conjunt de les activitats cobertes
pel règim internacional, l’any 1995 ja el superava
en un 10’8%; l’any 2000 en un 33,8%, i el 2005
s’arribava a un 53’3%, que es reduïa a un 50,6%
el 200647.
D’altra banda, la situació respecte els Estats
membres que s’han adherit a la Unió Europea
amb posterioritat a aquest acord és una mica
diferent. En principi, els nous Estats membres es
troben fora de l’esquema de la «bombolla euro-
pea» en la mesura en què la seva configuració no
permet modificacions dins del primer període de
compromís, és a dir, no se’ls aplica la quota glo-
bal del –8%. Amb l’excepció de Malta i Xipre,
no vinculats per l’annex I del CMCC, els nous
Estats membres ja havien acceptat, però, com
a Estats amb economies en transició i en el mo-
ment de ratificar el PK, determinats compromi-
sos de reducció: la República Eslovaca, Eslo-
vènia, Estònia, Letònia, Lituània, la República
Txeca, Bulgària i Romania s’havien compromès a
46. Per complir aquesta obligació, Espanya va adoptar el
Real Decret 1866/2004, de 6 de setembre de 2004, que
aprovava el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió
pel període 2005-2007 (BOE de 7.9.2004), que va ser modi-
ficat pel Reial Decret 60/2005, de 21 de gener (BOE de
22.1.2005) i pel Reial Decret 777/2006, de 23 de juny (BOE
de 24.6.2006). Posteriorment, es va aprovar el Reial Decret
1370/2006, de 24 de novembre, que conté el Pla Nacional
d’Assignació de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hi-
vernacle per al període 2008-2012 (BOE de 25.11.2006), mo-
dificat pel Reial Decret 1030/2007, de 20 de juliol (BOE de
21.7.2007), i pel Reial Decret 1402/2007, de 29 d’octubre
(BOE de 30.10.2007). El Consell de ministres va aprovar
també el 14 de novembre 2007 l’Acord pel que s’aprova
l’assignació individual de drets d’emissió de gasos amb
efecte hivernacle a les instal·lacions incloses al Pla Nacional
d’Assignació de drets d’emissió 2008-2012 (BOE de
27.11.2007). En el segon Pla Nacional s’estableix com a ob-
jectiu global que Espanya no superi en un 37% les emissions
de l’any base. Els 22 punts de diferència percentual respecte
l’increment del 15% s’han de cobrir mitjançant els embor-
nals (2%) i els mecanismes de flexibilitat del PK (20%).
47. Ministerio de Medio Ambiente, Inventario de gases de
efecto invernadero en España, Edición 2008 (serie 1990-
2006). Sumario de resultados, a http://www.mma.es/seccio
nes/calidad_ contaminacion/atmosfera/emisiones/pdf/Su
mario_inventario_GEI_Espania_ed_2008_serie_1990-2006.
pdf, p. 12.
reduir les seves emissions en un –8% respecte a
l’any de referència de 1990; i Hongria i Polònia
s’havien compromès a una reducció del –6%.
En la pràctica, la «bombolla europea» im-
plica el compliment conjunt dels compromisos
de reducció i de limitació d’emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle a la UE, és a dir, l’asso-
liment del nivell combinat de reducció del 8%
establert a l’annex B del PK per al primer
període de compromís. La UE i els Estats Mem-
bres són coresponsables que la Unió assoleixi el
seu compromís quantificat de reducció d’emis-
sions. Cal tenir present, a més, que d’acord amb
el Tractat, els Estats Membres, individualment
i col·lectiva, tenen l’obligació d’establir mesures
adequades, generals o particulars, per tal d’asse-
gurar el compliment, també, de les obligacions
internacionals subscrites per la Unió Europea,
facilitant la realització d’aquestes i abstenint-se
de qualsevol mesura que posi en perill el seu as-
soliment.
Tot i això, la «bombolla europea» no cobreix
el compliment d’altres obligacions subscrites
en el seu moment pels Estats membres i la CE en
virtut del CMCC i del PK, l’execució de les
quals en tot cas seguirà, a nivell comunitari,
els criteris generals aplicables al compliment
dels acords mixtos. Això afecta, d’una banda,
l’adopció de polítiques i mesures nacionals per
mitigar el canvi climàtic, l’elaboració, aplicació
i publicació periòdica dels inventaris nacionals
de gasos amb efecte d’hivernacle i dels progra-
mes nacionals d’actuació, la preparació de les
polítiques sectorials nacionals per a la seva
adaptació als impactes del canvi climàtic; de
l’altra, la presentació de comunicacions nacio-
nals periòdiques i la informació als òrgans
del CMCC i del PK; i finalment, la promoció
i difusió de les accions de R+DT, l’intercan-
vi d’informació i l’educació en matèria de canvi
climàtic, així com la transferència de recursos
financers i tecnològics als països en desenvolu-
pament. En aquest punt cal recordar la referèn-
cia que el Tribunal de Justícia de la Unió Euro-
pea (TJUE) ha fet en el dictamen 1/94 de 15 de
novembre de 1994 al deure de cooperació entre
les institucions comunitàries i els Estats mem-
bres en el compliment de les obligacions inter-
nacionals, sens perjudici dels criteris generals
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
de distribució de competències entre la CE i els
seus Estats membres48.
Les discussions sobre la reducció d’emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle per al segon
període de compromís del PK (2013-2017), que
a la Unió Europea representarà també renegociar
la distribució de les quotes internes d’emissió per
incorporar els dotze nous membres si es manté el
mateix percentatge global, o renegociar global-
ment el percentatge de la «bombolla europea» si
no es modifica la distribució de quotes entre els
Estats membres, s’han centrat ara com ara i des
de fa dos anys en la fixació d’uns objectius glo-
bals de reducció.
Pel que fa a la estratègia post-2012, la Unió
Europea, sobre la base de la comunicació de la
Comissió de 10 de gener de 2007, ha formulat el
compromís de reducció en un 20% de les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle el 2020
en relació amb els nivells de 1990, recollint així
mateix els objectius d’una eventual reducció
col·lectiva del 30% el 2020 sempre que la resta
de països desenvolupats es comprometin a re-
duccions comparables. L’objectiu a llarg termini
seria el de reduir col·lectivament les emissions
entre un 60% i un 80% d’aquí a 2050, si tots els
països desenvolupats prenen aquesta iniciativa.
El Consell Europeu de 8 i 9 de març de 2007 va
subscriure aquests acords, reafirmant la impor-
tància d’aconseguir l’objectiu de limitar l’aug-
ment de la temperatura mitjana mundial a no
més de 2 ºC per sobre dels nivells pre-indus-
trials, i exigint un enfocament integrat de les po-
lítiques de canvi climàtic i energètiques. Aquesta,
doncs, va ser la posició que la Unió Europea va
defensar a la Cimera de Copenhaguen el passat
desembre de 2009, i ha estat la que ha continuat
mantenint tot i el fracàs d’aquella reunió inter-
nacional, que com és sabut, no va poder assolir
cap acord obligatori respecte a les reduccions per
al període 2012-2017. Cal tenir en compte a
més, que en aquesta línea es troben, per part de
la Unió Europea, l’adopció de mesures relatives
a la inclusió, dintre del sistema, de les emissions
produïdes per l’aviació civil, la modificació de la
directiva sobre comerç d’emissions, l’adopció
48. Dictamen 1/94, de 15.11.1994, Rec. TJCE, 1994, p. I-5267.
569
d’un marc legal sobre les tecnologies de captura
de carboni i els embornals geològics, i la posada
en marxa de la política energètica.
14.1.4.2. Delimitació i abast de les compe-
tències comunitàries en matèria de canvi cli-
màtic
a) Determinació de la competència de la UE
La CE, des de l’entrada en vigor del Tractat de Lis-
boa reconvertida en l’actual UE, ha estat creada
per a la consecució de determinats objectius, fet
que implica la realització de certes funcions que
requereixen una atribució de competències a les
institucions encarregades d’executar-les per tal
que puguin dur-se a terme. En aquest sentit,
només té aquelles competències que li han estat
atribuïdes en virtut dels tractats constitutius,
expressament o implícitament, i la seva activitat
es desplega únicament en els àmbits en què els
Estats membres han acceptat transferir l’exercici
d’aquestes competències a les institucions comu-
nitàries. Pel que fa al canvi climàtic, el Tractat no
conté una única base jurídica que permeti fona-
mentar l’adopció, de manera general, d’aquest
tipus de mesures per part de la que havia estat
fins ara la CE i que ara és l’actual UE49. Al con-
trari, en funció de la naturalesa i el contingut de
la mesura que el Consell (normalment de manera
conjunta amb el Parlament) desitgi adoptar,
aquesta institució podrà recórrer a diverses bases
jurídiques, com les relatives a la política agrícola,
la política fiscal, la política de transport, l’aproxi-
mació de legislacions per a la consecució del mer-
cat interior, la política comercial, o la política am-
biental. En aquest sentit, la jurisprudència del
TJUE ha entès que la base jurídica es determinarà
en funció de l’objectiu i la finalitat principal de la
disposició que es vol adoptar50 i de fet, tot i el seu
caràcter transversal, les mesures que la CE ha
49. El nou Tractat de Lisboa, en vigor des de l’1 de desem-
bre de 2009, no canvia substancialment aquesta situació. La
principal novetat en l’àmbit que ara ens ocupa ha estat la in-
clusió de la lluita contra el canvi climàtic com una àrea prio-
ritària de les accions internacionals de la Unió Europea
en matèria de protecció del medi ambient. Vegeu l’art. 191
(ex-art. 175) del TFUE (versió consolidada), DO C115, de
9.5.2008.
50. STJCE de 26.3.1987, Comissió c/Consell, as.45/86, Rec.
TJCE 1987, p.1493 i STJCE de 2.2.1989, Comissió c/Consell,
as.275/87, Rec. TJCE 1989, p. 259.
570 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
adoptat fins ara en relació amb el fenomen del
canvi climàtic s’han fonamentat, en la seva majo-
ria, en l’art. 175 del TCE, actual article 192 del
Tractat de Funcionament de la Unió Europea (des
d’ara, TFUE).
b) L’exercici de la competència per part de la
UE
Un cop establerta la competència de la UE, es
planteja la qüestió de la forma en què aquesta
competència s’exercirà, que pot variar en funció
de la mesura en què un determinat àmbit d’ac-
tuació estigui obert a la intervenció comunitària.
Així, en algunes matèries la UE exerceix les seves
competències de manera exclusiva. En aquests
casos la UE concentra tots els poders de decisió,
ja que li correspon la totalitat de funcions nor-
matives i, sovint, també executives, sobre una
determinada matèria, si bé en ocasions els Estats
membres poden assumir funcions merament
executives o de gestió. En altres àmbits, la majo-
ria, la UE no disposa més que d’una competèn-
cia concurrent i comparteix les funcions norma-
tives amb els Estats membres, de forma que en el
procés decisori i en funció de l’abast de la inter-
venció comunitària, cada un dels dos nivells con-
serva la seva capacitat pel que fa a les funcions
normatives o d’innovació de l’ordenament jurí-
dic, i poden adoptar actes legislatius, adminis-
tratius o reglamentaris en virtut d’una compe-
tència que els pertany com a pròpia.
En l’àmbit del canvi climàtic, la implementa-
ció de les disposicions del CMCC i del PK afecta
matèries que cauen sota l’àmbit competencial de
la UE i dels Estats membres. De fet, en matèria
de medi ambient, l’actual art.191.1 del TFUE, que
determina l’abast de la competència comunità-
ria, ja estableix que la UE «contribuirà» a la con-
servació i a la millora de la qualitat del medi am-
bient. A més, l’art.193 del TFUE fa una reserva
expressa del dret dels Estats membres a mantenir
o adoptar mesures de major protecció. Per tant,
es tracta d’una competència clarament compar-
tida entre la UE i els Estats membres. Una com-
petència compartida l’exercici de la qual, d’altra
banda, està subjecte a l’exigència de dos requi-
sits previs, com són el principi de la proporcio-
nalitat en relació amb la intensitat de l’acció
comunitària i el principi de la subsidiarietat en
relació amb l’apreciació de la necessitat de la
intervenció comunitària.
Per tant, la intervenció comunitària tindrà lloc
quan l’acció comuna reforci efectivament les ac-
tuacions dels Estats membres per reduir i limitar
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i
variarà segons l’àmbit afectat per la mesura. De la
seva intensitat també dependrà l’instrument co-
munitari que s’utilitzi: actes normatius, com els
reglaments, les directives o les decisions; instru-
ments de caràcter programàtic, com els progra-
mes d’acció i les estratègies; o acords voluntaris
amb els sectors particularment implicats per tal
d’afavorir la seva participació voluntària en el sis-
tema. Per exemple, la UE té un paper normatiu
i executiu molt important en l’àmbit de la polí-
tica agrícola comuna, en la qual té una compe-
tència exclusiva, o en la supervisió de les normes
en matèria de dret de la competència, o en el que
es refereix al control dels ajuts d’Estat. Això no
ha impedit el recurs a actes programàtics, com
el Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic
(EPCC)51, amb l’objectiu de reforçar i coordinar
les polítiques i mesures comunes de nivell
comunitari. En altres àmbits, la intervenció comu-
nitària prefereix recórrer a la conclusió d’acords
voluntaris, com és el cas dels que han estat subs-
crits amb alguns dels principals productors
d’automòbils.
c) El procediment per a l’adopció de les deci-
sions comunitàries
La preferència per la utilització del que ha
estat fins ara l’art. 175 del TCE, actual art. 192
del TFUE, com a base jurídica per fonamentar
les actuacions relatives al canvi climàtic, ha
determinat també el procediment d’adopció de
les decisions en el si del Consell i la participació
del Parlament Europeu en aquest procés. Així,
en aquest àmbit, el Consell decideix per majoria
qualificada i mitjançant el procediment de code-
cisió amb el Parlament Europeu, que garanteix
la participació d’aquesta institució. Això no
obstant, el TFUE manté concessions importants
al poder dels Estats membres per delimitar prè-
viament els principis i el desenvolupament de la
política ambiental comunitària. El segon paràgraf
51. COM(2000)88, de 08.03.2000.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
de l’actual art. 192 del TFUE, com feia l’antic art.
175 del TCE, recull una excepció significativa a
l’exigir la unanimitat del Consell i disposar la
simple consulta al Parlament Europeu en l’adop-
ció de decisions relatives a les disposicions de
caràcter fiscal, les mesures d’ordenació territorial
i d’ús del sòl, les mesures relatives a la gestió dels
recursos hídrics, i les mesures relatives a l’elecció
de fonts d’energia i a l’estructura general del seu
abastiment. En aquests casos, l’adopció de les
mesures comunitàries depèn encara exclusiva-
ment de la voluntat dels executius dels Estats
membres i queda sotmesa a la possibilitat del vet
per part de qualsevol d’ells. Això és, per exem-
ple, el que va succeir amb la proposta de Direc-
tiva relativa a la introducció d’una taxa per a les
emissions de diòxid de carboni i l’energia, que
es va presentar el 1992 i que va haver de retirar
finalment la Comissió per la forta oposició d’al-
guns dels Estats membres (d’una banda, els paï-
sos de la «cohesió» —Espanya, Grècia, Portugal
i Irlanda— reclamaven finançament estructural
addicional per acceptar la proposta; de l’altra,
Franca rebutjava l’aplicació de la taxa al sector
de l’energia nuclear; i finalment, el Regne Unit
considerava més apropiat la implantació de la
taxa a nivell nacional).
La determinació del mecanisme per a l’adop-
ció de les decisions comunitàries en el context
del canvi climàtic no és, doncs, una qüestió irre-
llevant. Una altra mostra de la seva importància
es troba, per exemple, en els debats que van pre-
cedir la ratificació per la CE del CMCC i del PK.
En principi, i d’acord amb l’actual art. 218 del
TFUE, el Consell, igual que ho fa respecte a
l’adopció de les normes internes en matèria de
política ambiental, ha de decidir la ratificació dels
acords internacionals per majoria qualificada, a
menys que l’acord afecti un àmbit que exigeixi,
per l’adopció de normes internes, la unanimitat.
Atès que, com ja s’ha esmentat, el paràgraf segon
de l’art. 192 del TFUE requereix un pronuncia-
ment per unanimitat, i que el règim del canvi cli-
màtic afecta el sector energètic i pot tenir una in-
cidència en l’aplicació de mesures fiscals, alguns
Estats membres, principalment el Regne Unit i
Franca, van reclamar l’aplicació d’aquest meca-
nisme de votació per decidir la conclusió dels
dos acords internacionals per part de la CE.
571
Finalment, la qüestió es va resoldre per la via
de l’acord polític en el si del Consell52, i la de-
cisió sobre la ratificació dels acords es va pro-
duir, tant en un cas com en l’altre, per majoria
qualificada53.
14.1.4.3. L’adopció d’instruments comunita-
ris relatius al canvi climàtic
En exercici de les seves competències, la UE ha
adoptat, per tal d’assolir els nivells de reducció
d’emissions acordats, instruments i mesures de
caire programàtic però també normes concretes
amb un contingut d’obligacions precís dirigit als
Estats membres. A la vegada, i amb la voluntat
d’assolir un lideratge a nivell internacional,
també ha desplegat la seva activitat per facilitar i
promoure la posada en marxa del PK.
a) Mesures de caràcter programàtic
i) Estratègia de la UE per al Desenvolupament
Sostenible54
Presentada per la Comissió al Consell Euro-
peu de Gøteborg el juny del 2001, l’Estratègia
s’articula en tres grans pilars: propostes i reco-
manacions per tal de millorar l’efectivitat i l’eficà-
cia de l’acció comunitària en el marc del desen-
volupament sostenible; establiment d’objectius
i fites especifiques a la CE, i la implementació i
revisió de l’estratègia. En matèria de canvi climà-
tic es recullen diverses mesures: la reducció de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle un
1% respecte del nivell de 1990, cada any fins el
2020; l’establiment d’objectius ambientals espe-
cífics en relació amb la imposició tributària sobre
l’energia; la supressió progressiva fins el 2010,
dels subsidis a la producció i al consum de
combustibles fòssils, i la utilització, el 2010, d’un
7% de combustibles alternatius en el consum
d’automòbils.
52. 2413th European Council of Environmental Ministres,
Brussels, 4.3.2002, a http://ue.eu.int/en/summ.htm.
53. Decisió del Consell 94/69/CE, de 15.12.1993 relativa a la
conclusió del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el
Canvi Climàtic, DO L 33, de 7.2.1994; i decisió del Consell
2002/358/CE, de 25.4.2002, relativa a l’aprovació, en nom de
la CE, del Protocol de Kyoto al Conveni Marc de les Nacions
Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L 130, de 15.5.2002.
54. http://europa.eu.int/comm/environment/eussd/index.htm.
572 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
ii) Sisè Programa d’Acció Ambiental55
El Sisè Programa de 2001, adoptat per mitjà
de la decisió del Parlament Europeu i del Consell
1600/2000/CE, emfasitza la necessitat de l’ac-
tuació comunitària en matèria de canvi climàtic.
A curt termini, l’objectiu era garantir la reducció
d’emissions un 8% respecte dels valors de 1990
per al primer període de compromís. A llarg ter-
mini, la Comunitat es comprometia a una re-
ducció global de les emissions d’un 20% a un
40% respecte als nivells de 1990. Per dur a terme
aquests objectius, el Programa regula la prepara-
ció de tota una sèrie d’accions: l’establiment d’un
sistema de comerç d’emissions de CO2 d’àmbit
comunitari; l’elaboració d’un inventari dels sub-
sidis nacionals a l’energia i l’examen de la seva
compatibilitat amb els objectius del canvi climà-
tic; la promoció i el suport al desenvolupament
de fonts d’energia renovable, per mitjà de direc-
tives comunitàries; la utilització d’instruments de
mercat; la promoció de l’estalvi d’energia i de l’e-
ficiència energètica; la promoció dels acords vo-
luntaris per a la reducció d’emissions; la identi-
ficació d’accions per a la reducció d’emissions
procedents de l’aviació civil, i el desenvolupa-
ment i la promoció d’accions de R+DT a nivell
comunitari.
iii) Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic56
(EPCC)
El primer EPCC (2000-2005) identifica els
elements de l’estratègia europea, amb l’objectiu
de reforçar i coordinar les polítiques i mesures
en matèria de canvi climàtic al nivell comunitari,
suplementàries a les que adoptin els Estats mem-
bres per complir els compromisos adquirits en
virtut del PK. L’estratègia que recull el programa
és doble: d’una banda, l’establiment d’un sistema
de comerç d’emissions dins de la CE; de l’altra,
l’adopció de mesures prioritàries en l’àmbit de
l’energia, la indústria i els transports. En prin-
cipi, l’abast de l’EPCC I es limita a les accions ne-
cessàries per a l’assoliment de la quota de reduc-
ció comunitària del –8%, però també preveu
actuacions amb una perspectiva a mitjà i a llarg
termini, que comprenen des de la cooperació
55. DO L 24, de 10.9.2002.
56. COM(2000)88, de 8.3.2000.
internacional per a la transferència de tecnologia
fins a les accions de formació i educació en ma-
tèria de canvi climàtic.
En la seva primera fase (2000-2001)57, el Pro-
grama identifica i preveu un conjunt d’accions
prioritàries a dur a terme en els anys 2002-2003.
Entre altres mesures de caràcter sectorial, s’hi
incloïa la implementació de diverses actuacions
de caràcter transversal: l’adopció d’una directiva
sobre comerç, d’emissions, la promoció de l’apli-
cació efectiva de la directiva IPPC, la revisió de
la directiva sobre un mecanisme de supervisió
de les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte
d’hivernacle58, i l’adopció d’una directiva sobre
mecanismes basats en la realització de projectes,
inclosos el compliment conjunt i el MDN59. Des
d’una perspectiva sectorial, per exemple, i en
l’àmbit energètic, es preveia l’adopció d’un marc
normatiu específic en relació amb els requisits
mínims d’eficiència energètica per als equipa-
ments d’ús final, la gestió de la demanda energè-
tica, la promoció dels sistemes combinats d’es-
calfament i potència; i en l’àmbit de la indústria,
l’adopció d’una directiva sobre gasos fluorats60.
En la segona fase de l’EPCC I (2002-2003), el
programa d’implementació, amb l’objectiu d’a-
bonar la realització de les prioritats identificades
en la primera fase, se centra en els mecanismes
de flexibilitat, l’agricultura, els receptors i dipò-
sits, i els boscos.
El 24 d’octubre de 2005, la Comissió va adop-
tar el Segon Programa Europeu sobre el Canvi
Climàtic (EPCC II)61, que ha estat treballant en
diverses línees: la revisió de l’EPCC I, les emis-
sions de les activitats de l’aviació, les emissions
de CO2 procedents dels automòbils, la captura i
l’emmagatzematge de CO2, els aspectes vinculats
amb les mesures d’adaptació al canvi climàtic, i
la revisió del sistema de comerç d’emissions.
b) Desenvolupament de mesures de caràcter
normatiu
1) Inventari Europeu d’Emissions Contaminants
57. COM(2001)580, de 23.10.2001.
58. COM(2003)51, de 5.2.2003.
59. COM(2003)403, de 23.7.2003.
60. COM(2003)492, de 11.8.2003.
61. COM(2005) 35, de 9.2.2005.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
(IEEC/EPER: European Pollution Emissions
Register)62
La directiva 96/61/CE, de 24 de juny 199663,
relativa a l’establiment d’un sistema integrat de
control de la contaminació, estableix la publicació
per part de la Comissió, cada tres anys i sobre la
base de la informació transmesa pels Estats mem-
bres, d’un inventari de les principals emissions a
l’aire, a l’aigua i al sòl, així com de les fonts de pro-
cedència. L’inventari recull les emissions i els abo-
caments de les instal·lacions situades en territori
comunitari que realitzin alguna de les activitats que
figuren a l’annex I de la directiva IPPC, si bé
d’entrada únicament cobreix, a partir de determi-
nats llindars, un número limitat de substàncies, i es
nodreix de la informació prèviament tramesa pels
Estats membres. D’acord amb la decisió que els re-
gula, els Estats hauran d’informar a la Comissió de
les emissions. Cada tres anys, essent el primer a
juny de 2003, hauran de presentar un informe
general a la Comissió amb les dades sobre les emis-
sions del 2001 o, a manca d’aquestes dades, refe-
rint-se al 2000 o 2002). El següent any serà doncs,
el 2006, i cobrirà les emissions del 2004. Aquestes
dades són accessibles i disponibles, des de febrer
de 2004, per la via del registre públic EPER, que
proporciona ja actualment tota la informació sobre
les majors activitats industrials64. D’altra banda,
l’inventari compleix una doble funció: l’inventari
pot prioritzar les fonts contaminants més impor-
tants en interès de la transparència, al mateix
temps que les dades d’emissió enregistrades poden
fer-ne un instrument per a la política ambiental.
2) La Directiva 2003/87/CE, de 13 d’octubre
2003, per la qual s’estableix un règim per al comerç
de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a
la Comunitat65 i la seva modificació per la directiva
2009/29/CE, de 23 d’abril de 200966
62. Decisió de la Comissió 2000/479/CE, de 17 de juliol de
2000, relativa a la realització d’un inventari europeu d’emis-
sions contaminants (EPER) d’acord amb l’article 15 de la Di-
rectiva 96/61/CE del Consell relativa a la prevenció i al con-
trol integrats de la contaminació, DO L 192, de 28.7.2000
63. DO L 257, de 10.10.1996
64. L’accés a l’EPER és disponible a la pàgina web
http://eper.eea.eu.int/eper, i també a la pàgina web espa-
nyola http://www.eper-es.com
65. DO L275, de 25 d’octubre 2003.
66. DO L140, de 5.6.2009.
573
L’objectiu de la Directiva 2003/87/CE és l’esta-
bliment d’un marc legal per incentivar les reduc-
cions de les emissions de gasos amb efecte d’hiver-
nacle, a partir de la fixació d’uns sostres nacionals
d’emissió i d’un mecanisme de transaccions de
drets d’emissió (cap and trade). Això s’ha de fer
d’acord amb una relació cost-efectivitat positiva i en
unes condicions d’eficiència econòmica. La seva
pretensió principal, doncs, és constituir una base
sòlida per al mercat mundial de CO2 i altres gasos
amb efecte d’hivernacle. Com ja s’ha dit abans, però,
cal tenir en compte que en realitat aquesta possibi-
litat de transacció dels drets d’emissió no representa
clarament una reducció de les emissions de gasos
pels països que hi participen sinó que més aviat per-
met mantenir-les o inclús incrementar-les respecte a
les emissions reals que s’haurien produït en absèn-
cia de la possibilitat de comerciar amb elles.
La directiva del 2003 integra en l’àmbit comuni-
tari els sistemes nacionals de seguiment de les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle i l’assignació
de quotes d’emissió i drets d’emissió per tal de
permetre la participació dels operadors econòmics al
sistema mundial de comerç d’emissions previst al PK
a partir del 2008. Amb aquesta finalitat, la directi-
va establia dues fases diferents, en les que s’exigia
l’elaboració de Plans Nacionals d’Assignació de drets
d’emissió per part dels Estats membres. La primera
fase cobria el període pilot 2005-2008, en el que el
comerç de drets d’emissió es produïa únicament a
escala comunitària, i afectava només a l’assigna-
ció de quotes de CO2. El segon període previst a
la directiva coincidia ja plenament amb el primer
període de compromís establert pel PK (2008-2013)
i s’ampliava a la resta de gasos (CO2 equivalent).
La data per a la presentació dels primers plans
nacionals era el 31 de març de 2004 (per al pe-
ríode 2005-2008); per a la segona fase (període
2008-2012), els Estats membres havien de tenir
llestos els plans nacionals el 30 de juny de 2006.
Pel que fa a la primera fase, la brevetat dels ter-
minis previstos va provocar importants retards
en la presentació dels plans nacionals i la seva
avaluació per la Comissió67. Aquestes primeres
67. Vid. les Comunicacions de la Comissió de 7 de juliol
de 2004; 20 d’octubre de 2004; 8 de març de 2005; Vid., per
a totes, DO C 226 de 15.9.2005 i http://ec.europa.eu/
environment/climat/emission/emission_plans.htm.
574 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
avaluacions van mostrar dos problemes impor-
tants: d’una banda, l’assignació excessiva de drets
d’emissió, superiors a les necessàries, segons el
parer de la Comissió, per donar compliment a
les obligacions establertes al PK; de l’altra, les
adaptacions a posteriori, és a dir, la previsió per
part dels Estats membres d’ajustos un cop realit-
zat el procés d’assignació dels drets d’emissió i la
seva possible redistribució entre els operadors
econòmics participants. Es van constatar també
diferències significatives respecte a altres ele-
ments dels plans nacionals, com la identificació
de les instal·lacions, la situació de les empreses
que entren al mercat un cop aquest ja està ope-
ratiu (new entrants), l’agrupació d’instal·lacions
(pooling) només en determinats Estats membres,
les diferències en les transferències de les assig-
nacions dels drets no utilitzats d’un període
a l’altre (banking), o els mecanismes de control
i verificació de les transferències dels drets
d’emissió.
Respecte a la segona fase, el 30 de juny de
2006 molt pocs dels Estats membres havien
presentat el seu pla nacional68, i no va ser fins
l’octubre de 2007 que la Comissió va poder fi-
nalitzar-ne l’examen69. En aquesta ocasió, els
problemes més significatius feien referència de
nou a l’establiment d’un límit coherent amb el
compromís assumit per cada Estats membre
d’acord amb el PK i amb el seu potencial de reduc-
ció; a les adaptacions a posteriori, i a l’exigència
de complementarietat en relació amb els meca-
nismes de projecte de l’AC i el MDN. La Comis-
sió va assenyalar també altres dificultats en rela-
ció amb l’execució de la subhasta del 10% dels
68. Això va motivar l’inici del procediment d’infracció per part
de la Comissió, que va actuar contra Àustria, Bèlgica, Xipre, la
República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Letònia,
Malta, els Països Baixos, Portugal, Eslovènia, Eslovàquia,
Espanya, Itàlia, Estònia, Luxemburg, França, Alemanya, Polò-
nia i Suècia. Vid. IP/06/1763, <http://europa.eu/rapid/press>.
Per als plans nacionals dels Estats membres per la segona
fase, Vid. la Comunicació de la Comissió COM(2006)725, de
29.11.2006, i les decisions de la Comissió de 2 d’abril de 2006,
16 de gener de 2007, 5 de febrer de 2007, 26 de febrer de 2007,
26 de març de 2007, 16 d’abril de 2007, 4 de maig de 2007, 15
de maig de 2007, 4 de juny de 2007, 18 de juliol de 2007,
31 d’agost de 2007, 18 d’octubre de 2007 i 26 d’octubre
de 2007, totes a http://ec.europa.eu/environment/climat/
2nd_phase_ep.htm.
69. COM(2006)725, de 20.11.2006.
drets assignats pels Estats membres, que va sig-
nificar la concessió de certs avantatges econò-
mics a algunes empreses i l’aplicació de garanties
d’assignació de la primera fase per fer-les efecti-
ves en els plans corresponents a la segona fase.
En relació amb les instal·lacions que se
sotmeten al règim establert per la directiva,
aquesta afecta el sector de l’energia —generació
i cogeneració i altres instal·lacions de combustió
de potència tèrmica superior a 20MW—, refine-
ries, producció i transformació de metalls, in-
dústria mineral i siderúrgica, ciment, vidre, ce-
ràmica, pasta de paper, paper i cartó, i producció
de productes químics d’acord amb el que disposa
el seu annex I. A partir de l’1 de gener de 2012
s’hi inclouen també les emissions de les activi-
tats del sector de l’aviació, en virtut de la direc-
tiva 2008/101/CE, de 19 de novembre de 2008,
que modifica la directiva del 200370.
La determinació inicial dels sectors afectats
per la directiva i l’assignació de quotes d’emissió
van suscitar certes reticències per part dels ope-
radors econòmics pel que fa a la seva conformi-
tat amb els principis que inspiren les disposi-
cions del Tractat i més particularment respecte
a la seva compatibilitat amb el principi de la
igualtat de tractament. S’ha d’assenyalar, però que
el Tribunal de Justícia ja s’ha pronunciat de ma-
nera negativa en un reenviament prejudicial del
Consell d’Estat francès en el qual es qüestionava
la legalitat de la directiva 2003/87/CE a l’establir-
se una diferència de tractament entre la indús-
tria del sector siderúrgic, dins de l’àmbit d’apli-
cació de la directiva, i el sector químic i dels
metalls no ferrosos (en el cas, sectors del plàstic
i l’alumini que només es van incorporar poste-
riorment a la directiva). En aquesta sentència, el
Tribunal de Justícia admet l’existència d’una di-
ferència de tractament però entén que, atès el
caràcter progressiu de la directiva de l’any 2003
i la utilització de criteris que es fonamentaven en
les dades tècniques disponibles en el moment de
la seva adopció, aquesta diferència de tractament
està justificada. Considera en definitiva que la
diferència de tractament es basa en un criteri ob-
jectiu i raonable en relació amb una finalitat
70. DO L 8, de 13.1.2009.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
legalment admissible i és proporcionada a l’ob-
jectiu que es persegueix71.
La directiva preveu també la possibilitat
d’exclusió temporal de certes instal·lacions del
règim comunitari, prèvia autorització expressa
de la Comissió, i l’assignació de drets d’emissió
addicionals en casos de força major. Permet igu-
alment l’agrupació d’instal·lacions (pooling), el
que permet que diferents operadors que duguin
a terme la mateixa activitat puguin agrupar les
seves assignacions de drets d’emissió respectives.
Si bé no es menciona de forma expressa, no
s’impedeix tampoc la possibilitat, d’acord amb
l’art. 13 del PK, de transferir (banking) al període
de compromís següent (2013-2017) aquelles
assignacions que no s’hagin utilitzat en el primer
període de compromís del PK, si bé aquesta pos-
sibilitat està subjecta als criteris establerts per la
Setena Conferència de les Parts del CMCC a
Marràqueix72. Pel que fa a l’assignació dels drets
d’emissió, la directiva de 2003 optava clarament
per un sistema d’assignació gratuïta (grandfathe-
ring), essent aquesta també l’opció preferida pels
Estats membres pel seu baix cost. La directiva
preveia però la possibilitat d’assignació per sub-
hasta d’un 5% dels drets d’emissió en el primer
període pilot, que s’ampliava a un 10% en el pe-
ríode 2008-2012. La regulació es completa amb
la previsió que tots els Estats membres creïn i
mantinguin un registre de drets d’emissió, contro-
lable per un administrador central de la Comis-
sió que s’ocuparà del registre independent de les
transaccions73, i l’establiment de sancions per als
supòsits d’incompliment de les quotes d’emissió
per part dels operadors econòmics.
La directiva estableix les diferents formes
d’utilització d’aquests drets d’emissió. Així, aquests
drets es poden:
a) Transferir entre persones físiques o jurídi-
ques dins la CE UE, o que es trobin en tercers
71. STJUE de 16.12.2008, As. C-127/07, Société Arcelor
Atlantique et Lorraine i altres / Premier ministre, Ministre
de l’Économie, des Finances et de l’Industrie, Ministre de
l’Écologie et du développement durable, a http://curia.
europa.eu/, Rec. 2008.
72. Doc. FCCC/CP/2001/13/Add.2.
73. Vid. Reglament (CE) n.° 2216/2004 de la Comissió, de
21 desembre 2004, DO L 386, de 2912.2004 i «Community
Independent Transaction Log» (CITL), a http://ec.europa.eu/
environment/ets.
575
Estats (s’entén que hagin ratificat el PK, que
figurin en el seu annex B i que compleixin els
requisits d’elegibilitat) amb qui la CE UE hagi
conclòs acords amb aquest fi, o amb qui, en absèn-
cia d’acord, la CE UE hagi establert un meca-
nisme de reconeixement dels drets d’emissió.
b) Cancel·lar en qualsevol moment a petició
dels seus titulars. En principi no s’exclou la pos-
sibilitat de que altres persones interessades, com
per exemple una ONG, puguin comprar drets
d’emissió i després cancel·lar-los, reduint així el
nombre total de drets disponibles, ja que si bé
no es poden assignar drets d’emissió a les ins-
tal·lacions no cobertes per aquest mecanisme, res
no impedeix que qualsevol persona física o jurí-
dica pugui comprar-los. En qualsevol cas, els
Estats membres vetllaran perquè els drets
d’emissió puguin transferir-se entre persones en
la UE i de tercers països en què es reconeguin, i
que es reconeguin en qualsevol cas els drets
d’emissió expedits per una altra autoritat com-
petent d’un Estat membre.
Pel que fa al control del compliment de la
directiva, s’estableix l’obligació dels Estats mem-
bres d’elaborar un informe anual. Entre altres
aspectes, aquests informes s’han de referir als
arranjaments i al funcionament del sistema
d’assignació, als registres, a l’aplicació dels me-
canismes de monitoratge, informació i verifica-
ció, així com a les mesures relatives al tractament
fiscal de les unitats de reducció.
La Directiva 2003/87/CE ha estat modifi-
cada74, fins ara, en tres ocasions: per la Directiva
2004/101/CE, del 27 d’octubre de 200475, per la
qual es vincula el sistema de comerç d’emissió co-
munitari amb els mecanismes de projecte del PK;
per la Directiva 2008/101/CE, de 19 de novem-
bre de 200876, que incorpora les activitats de
l’aviació dins de l’esquema de comerç d’emissions
comunitaris; i finalment, per la Directiva 2009/
29/CE77, de 6 d’abril de 2009, que revisa el siste-
ma fixat el 2003 i incorpora al cabal comunitari
74. Pot veure’s la versió consolidada de la directiva
2003/87/CE a http://eur-lex.europa.eu/ LexUriServ/LexUri
Serv.do?uri=CELEX:02003L0087-20090625:EN:NOT.
75. DO L 338, de 13.11.2004.
76. DO L 8 de 13.1.2009.
77. DO L 140, de 5.6.2009.
576 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
el nou paquet Energia i Canvi Climàtic78 amb la
voluntat d’adequar el sistema de comerç d’emis-
sions comunitari a l’objectiu de reducció del 20%
de les emissions l’any 202079. La nova directiva
2009/29/CE estableix les mesures necessàries per
tal que els Estats membres puguin assolir, el
2020, una reducció de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle del 20% respecte l’any de
referència de 1990 en els sectors determinats per
la Directiva 2003/87/CE. En aquells altres sectors
no coberts per la directiva (transport, activitats
domèstiques, agricultura i residus) s’espera asso-
lir l’any 2020, una reducció del 10% respecte a
les emissions de l’any 2005.
La nova directiva introdueix algunes modifi-
cacions importants. D’una banda, en relació amb
la utilització dels crèdits (RCE i URE) obtinguts
mitjançant els mecanismes de projecte del PK,
limita el volum de crèdits que poden utilitzar-se
al 50% de les reduccions, si bé admet la possibi-
litat d’una quantitat addicional (les instal·lacions
fixes existents podran recórrer al màxim entre la
quantitat no consumida per a 2008-2012 i l’11%
de l’assignació 2008-2012, que podrà ser supe-
rada si es van establir el 2008-2012 una assigna-
ció i quotes més restrictives; els nous entrants i
les noves activitats podran utilitzar un crèdit fins
el límit del 4,5% de les emissions verificades;
l’aviació podrà utilitzar aquests crèdits fins un
límit de l’1,5% de les emissions verificades).
D’altra banda, els Estats membres podran utilit-
zar els crèdits dels mecanismes de projecte fins a
arribar a la quantitat corresponent al 3% de les
seves emissions el 2005 i de manera addicional
un 1% si compleixen alguna de les següents con-
dicions: si els costos directes del paquet global
78. Comunicació de la Comissió « 20 20 by 2020: Europe’s
climate change opportunity», COM(2008) 30 final, de
23.1.2008.
79. Aquests canvis implicaran la modificació de la normativa
espanyola. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí
ja ha elaborat un esborrany d’avantprojecte de Llei per a la
modificació de la Llei 1/2005, actualment en procés d’infor-
mació pública. Vid. «Anteproyecto de Ley por el que se mo-
difica la Ley 1/2005, de 9 de marzo, por la que se regula el
régimen del comercio de derechos de emisión de gases
de efecto invernadero para reformar el régimen general de
comercio de derechos de emisión e incluir la aviación en el
mismo», a http://www.mma.es/secciones/participacion_
publica/cambio_climatico/pdf/apl_comercio_emisiones.pdf.
sobrepassen el 0,70% del PIB; si es produeix un
increment al menys d’un 0,1% del PNB entre
l’objectiu realment aprovat per l’Estat membre
que es tracti i l’escenari rendible que es despren-
gui de l’avaluació de la Comissió; si més del 50%
del total de les emissions regulades es compta-
bilitzen a partir d’emissions relacionades amb
el transport; si l’Estat membre té un objectiu
d’energies renovables superior al 30%. També es
preveu, però, que a partir de l1 de gener de 2013
es puguin aplicar mesures per restringir la utilit-
zació de crèdits específics corresponents a tipus
de projectes, si bé aquestes mesures s’han d’adop-
tar per comitologia.
La nova directiva ha modificat igualment
l’assignació dels drets d’emissió. A la primera (2003-
2005) i la segona (2005-2008) fase del sistema
de comerç d’emissions comunitari s’encomanava
a cada Estat membre el desenvolupament del pla
nacional en el qual es determinava la quantitat
total de drets d’emissió que col·locava en el mer-
cat per al període concret (decisió que depenia
de fet en el compromís de reducció assumit en el
marc de la «bombolla europea»). En les dues
primeres fases, els plans nacionals afectaven
d’aquesta manera els sectors establerts a l’annex I
de la Directiva 2003/87/CE i, pel que fa als gasos
coberts pel sistema, principalment al CO2; ara
s’amplia l’abast dels gasos coberts pel sistema, que
a partir del 2012 ja cobrirà els sis gasos tinguts
en compte al PK. D’altra banda, la directiva
de 2009 disposa ara que a partir del 2013, la
Comissió establirà anualment la quantitat de
drets d’emissió per al conjunt de la Comunitat,
quantitat que s’anirà reduint mitjançant un factor
lineal de l’1,74% respecte la mitjana de la quan-
titat total anual dels drets d’emissió expedits pels
Estats membres en els seus plans nacionals per al
període 2008-2012 (el que ha de donar com a re-
sultat, si es compleix, una reducció global del
20% respecte a les emissions de 2020). Igual-
ment, els Estats membres hauran de subministrar
informació addicional abans del 30 d’abril de
2010 respecte a les instal·lacions no enumerades
a l’annex I que decideixin incloure de manera
unilateral (art. 24.1) i les instal·lacions o activi-
tats que s’inclouen a l’annex I a partir de 2013.
Finalment, també s’ha produït un canvi
respecte a l’adquisició dels drets d’emissió. En la
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
primera fase, els Estats membres podien assignar
fins un 95% dels drets d’emissió de manera gra-
tuïta, que a la segona fase es reduïa a un 90%.
Aquesta pràctica, tot i les crítiques que ha rebut,
ha facilitat clarament la introducció del sistema de
comerç d’emissions dins de la Unió Europea. El
criteri d’assignació que de manera més freqüent
han utilitzat els Estats membres ha estat el «Busi-
ness as usual», el de les emissions històriques, el
creixement potencial del sector, o una combinació
d’aquests criteris. D’acord amb la nova directiva,
en canvi, en la tercera fase i a llarg termini, la sub-
hasta dels drets d’emissió ha de substituir, de fet,
la seva assignació gratuïta com a sistema prioritari
d’assignació dels drets d’emissió. Així, es preveu la
introducció gradual de la subhasta per als sectors
industrials no exposats a deslocalització80: un 20%
el 2013, arribant fins al 70% el 2020, amb
l’objectiu d’arribar al 100% el 2027. La reglamen-
tació relativa a aquestes subhastes, però, queda
pendent d’un reglament que haurà d’adoptar la
Comissió abans del 30 de juny de 2010
Altres elements del règim de comerç d’emis-
sions, com per exemple la manera d’incorporar
el sistema de subhasta i les regles d’assignació
gratuïta, la definició de les instal·lacions que son
grans consumidores d’energia en cas de fugida
de carboni, les orientacions sobre la metodologia
d’assignació a sector elèctric, les mesures que es
podran aplicar a partir de 2013 per a restringir la
utilització de crèdits específics corresponents a
tipus de projectes o el criteri de selecció dels pro-
jectes de captura i emmagatzemament de CO2
s’han de decidir a posteriori mitjançant els pro-
cediments de la comitologia.
3) La Directiva 2004/101/CE, de 27 d’octubre de
2004, per la qual s’estableix un sistema d’intercanvi
de quotes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle
dins de la CE, en el marc dels mecanismes de projecte
del Protocol de Kioto81
La Directiva linkage 2004/101/CE vincula
l’obtenció dels ERU i els RCE que es deriven de
80. La determinació dels sectors exposats a deslocalització
es va portar a terme a partir del 31 de desembre de 2009. Es
portarà a terme una revisió del conjunt de sectors cada cinc
anys.
81. DO L338, de 13.11.2004.
577
la posada en marxa dels mecanismes de l’AC i
del MDN del PK, amb els drets que es generen en
el marc de l’esquema comunitari de comerç
d’emissions. Els ERU i RCE poden, sota certes
premisses, convertir-se en drets d’emissió per al
seu ús en el règim comunitari de comerç d’emis-
sions. Es tracta, en definitiva, d’equiparar aques-
tes unitats a les quotes d’emissió comunitàries,
de manera que els titulars de les empreses que
participen en un d’aquests mecanismes puguin
fer servir el sistema de comerç d’emissions comu-
nitari per al compliment de les seves obligacions.
En termes generals, l’objectiu és, doncs, facilitar
l’articulació de mitjans suplementaris per pro-
moure el recurs a aquests mecanismes per part
dels operadors econòmics, i alhora s’assoleix una
disminució del cost de la reducció de les emis-
sions dels gasos amb efecte d’hivernacle.
La directiva preveu que els Estats membres
adoptin diverses mesures per tal de garantir que el
mecanisme sigui emprat per a projectes adequats,
així com la correcta conversió al règim de comerç
europeu. D’aquesta manera, per exemple, per tal
d’assegurar que també es redueixen les emissions
en els Estats membres i que el recurs als mecanis-
mes de flexibilitat que permeten el projectes AC i
MDN és realment suplementari a les mesures na-
cionals (és a dir, que la reducció no s’assoleix úni-
cament mitjançant la participació en projectes AC
o MDN), la directiva preveu la seva revisió auto-
màtica un cop que els ERU i els RCE convertits
pel seu ús en el règim comunitari de comerç
d’emissions assoleixin el 6% de la quantitat total
dels drets assignats pels Estats membres. També
es preveu l’adopció de mesures per evitar la doble
comptabilitat de les emissions cobertes per la
directiva de 2003 i les reduccions d’emissions
resultants de projectes, així com l’exclusió d’aquest
sistema dels crèdits generats per determinats pro-
jectes (projectes que no generen una reducció per-
manent de les fonts d’emissió, projectes que
poden tenir repercussions importants en la biodi-
versitat, projectes relatius a l’ús del sòl i la silvi-
cultura, projectes vinculats a les activitats de les
centrals nuclears, a més d’importants limitacions
per projectes vinculats a les activitats de les cen-
trals hidroelèctriques). Així mateix, només es per-
met l’autorització de les activitats de projectes si
tots els participants tenen la seva seu bé en un
578 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
Estat amb el qual hi ha un acord internacional
relatiu a aquests projectes, bé en un país o entitat
subestatal vinculat al règim comunitari del comerç
d’emissions. Els Estats membres hauran de facili-
tar la informació pública de les activitats de pro-
jectes en què un Estat participi o autoritzi a parti-
cipar a entitats privades o públiques.
4) La Directiva 2008/101/CE, de 19 de novembre
de 2008 per la qual es modifica la directiva
2003/87/CE per incloure les activitats d’aviació en
el règim comunitari de comerç de drets d’emissió de
gasos amb efecte hivernacle 82
La Directiva 2008/101/CE integra les emis-
sions de les activitats del sector de l’aviació en el
règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle. En particular, preveu la
inclusió en el sistema dels vols amb origen o
destinació en un aeroport comunitari a partir de
l’1 de gener de 2012, designa els explotadors
de les aeronaus com a les entitats encarregades de
complir les obligacions imposades pel règim
comunitari, estableix l’administració dels drets
d’emissió d’aquests operadors en els Estats
membres, i harmonitza els mètodes d’assignació
dels drets d’emissió en aquest sector. D’aquesta
manera, la directiva, que serà d’aplicació tant als
operadors aeris comunitaris com de països
tercers, preveu l’assignació de drets d’emissió
comercialitzables a les companyes aèries, en fun-
ció del seu percentatge històric de tràfic. La
Comissió Europea va adoptar el 5 d’agost de 2009
el llistat dels operadors aeris que realitzen una
activitat aèria rellevant als efectes de la directiva
des de gener del 2006 i especifica l’Estat mem-
bre que administra les emissions de cadascun
d’aquests operadors83.
5) La Directiva 2009/31/CE de 23 d’abril de
2009 sobre l’emmagatzemament geològic de CO284
82. DO L8, de 13.1.2009.
83. Reglament (CE) N. 748/2009 de la Comissió, de 5
d’agost de 2009, sobre la llista d’operadores d’aeronaus que
han realitzat una activitat d’aviació enumerada a l’annex I
de la Directiva 2003/87/CE l’1 de gener de 2006 o a partir
d’aquesta data, en què s’especifica l’Estat membre res-
ponsable de la gestió de cada operador, DO L 219, de
22.8.2009.
84. DO L 140 de 5.6.2009.
La Directiva 2009/31/CE estableix el marc
jurídic i tècnic comunitari per a la captació,
transport i injecció i emmagatzemament perma-
nent del CO2 en estructures geològiques com
vetes de petroli o de gas natural, aqüífers salins
i vetes de carbó sense explotar, en condicions de
seguretat per a les persones i el medi ambient.
6) La Decisió 280/2004/CE, de 11 de febrer
2004, relativa a un mecanisme de seguiment de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a la
Comunitat i de l’aplicació del Protocol de Kyoto85
Aquesta decisió substitueix la Decisió del
Consell 93/389/CE relativa a l’establiment de
mecanismes de supervisió de les emissions de CO2
i altres gasos amb efecte d’hivernacle, modificada
per la Decisió 1999/296/CE86. La nova decisió
estableix el mecanisme de seguiment de les emis-
sions antropogèniques amb efecte d’hivernacle i
l’avaluació dels compromisos adquirits per la CE
i els Estats membres, permet l’harmonització
futura de la informació relativa a les previsions
d’emissions de l’una i dels altres, i adapta aquest
mecanisme a les exigències d’informació i a les
orientacions polítiques establertes en aquesta
matèria per la Conferència de les Parts a Marrà-
queix i Bonn. En particular, amb la seva aprova-
ció es pretén reforçar la cooperació i coordinació
entre els Estats membres per compilar l’inventari
de gasos amb efecte d’hivernacle, i determinar
l’avaluació dels avenços i els procediments
d’examen i compliment que permeten que la Co-
munitat compleixi les seves obligacions interna-
cionals relatives a la presentació d’informes.
La decisió exigeix també que els Estats mem-
bres informin a la Comissió, abans del 15 de
gener de cada any (amb la possibilitat de sotme-
tre dades actualitzades o addicionals abans del
15 de març de cada any), dels avenços demos-
trables que s’hagin produït fins aleshores res-
pecte les emissions de gasos87, la comptabilitza-
ció d’aquests emissions, la informació relativa als
85. DO L 49, de 19.2.2004.
86. DO L 167, de 9.7.1993 i DO L 117, de 5.5.1999.
87. Incloent, entre d’altres punts, referència expressa a
quins organismes legals han estat autoritzats per participar
en els mecanismes previstos als articles 6 i 12 del PK. (arti-
cle 3.1.h de la proposta).
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
inventaris i els registres nacionals, etc., per tal de
permetre a la institució comunitària l’elaboració
de l’informe anual obligatori que la CE ha de pre-
sentar davant dels òrgans del CMCC, conjunta-
ment amb els informes nacionals, abans de l’1 de
gener de 2006 A partir de les dades que submi-
nistren els Estats membres, es preveu també
l’elaboració anual per part de la Comissió de
l’inventari comunitari dels gasos amb efecte
d’hivernacle que la CE també ha de presentar
davant dels òrgans del CMCC, pel qual es reque-
ria que els Estats membres establissin, abans del
31 de desembre de 2005, els sistemes d’inventa-
ris nacionals d’acord amb les disposicions del
PK. Igualment, els Estats membres havien de
remetre a la Comissió, per primer cop abans del
15 de març de 2005 i cada dos anys des d’ales-
hores, la informació relativa als avenços demos-
trables pel que fa a les polítiques i mesures
nacionals, amb les previsions nacionals d’emis-
sió. Per últim, s’estableix un Registre europeu
(coordinat amb els registres estatals) per garantir
la comptabilització exacta de l’emissió, manteni-
ment, transferència, anul·lació i retirada de les
unitats de quantitats atribuïdes, unitats d’absor-
ció, URE i RCE. Aquests registres incorporaran
els registres que cal establir d’acord amb la
directiva ETS. Es permet que els Estats membres
i la CE puguin portar els registres de forma con-
solidada amb un o més Estats membres.
7) Altres mesures comunitàries vinculades amb
el règim del canvi climàtic
El Programa plurianual de foment de l’efi-
ciència energètica (SAVE)88; la Decisió relativa al
foment de les energies renovables (ALTENER)89;
la Directiva 2001/77/CE de setembre de 2001
sobre la promoció de l’electricitat generada a par-
tir de fonts d’energia renovables en el mercat
interior de l’electricitat90; la Directiva 2003/30/CE
de 8 de maig de 2003 relativa al foment de l’ús de
biocarburants o altres combustibles renovables
en el transport91, el reglament (CE) N. 443/2009,
de 23 d’abril de 2009, pel qual s’estableixen nor-
88. DO L 79, de 30.3.2000.
89. DO L 79, de 30.3.2000.
90. DO L 283, de 27.10.2001.
91. DO L 123, de 17.5.2003.
579
mes de comportament en matèria d’emissions
dels turismes nous com a part de l’enfocament
integrat de la Comunitat per reduir les emissions
de CO2 dels vehicles lleugers92, o la proposta de
la Comissió orientada a imposar una retallada
d’un 10% de les emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle procedents dels combustibles per al
transport entre 2011 i 2020, la proposta per
reduir les emissions de CO2 dels automòbils
nous, o les propostes sobre el clima i les energies
renovables orientades fonamentalment a arribar
a les fites fixades per a 2020, incrementant radi-
calment l’ús de l’energia renovable en cada Estat
membre. En l’àmbit de les mesures fiscals, des-
taca la Directiva 2003/96/CE del Parlament Eu-
ropeu i del Consell, de 27 d’octubre de 2003,
sobre l’establiment d’un règim d’imposició
comunitari per als productes energètics i de l’elec-
tricitat93, que introdueix l’harmonització, en
diferents fases, dels impostos nacionals, i que és
operativa des del gener de 2004.
14.2. Paper de l’Estat davant el Conveni
Marc del canvi Climàtic i el Protocol de
Kyoto
14.2.1. Introducció
Si en les pàgines anteriors hem exposat quin és
el règim jurídic internacional d’intervenció sobre el
canvi climàtic i, així mateix, com es concreta la
participació de la Unió Europea en aquest, cal a
continuació centrar l’anàlisi en l’àmbit estricta-
ment estatal. No creiem necessari reproduir de
nou els compromisos concrets que han estat as-
sumits formalment per l’Estat espanyol, perquè
ja han estat assenyalats prèviament i els tornarem
a retrobar en l’apartat final valoratiu dels esforços
realitzats i dels que resten encara per dur a terme
des d’aquest nivell territorial. L’objectiu ara és de-
terminar quins àmbits i competències específics
de l’Estat es troben involucrats en matèria de
lluita contra el canvi climàtic. Això ens permetrà
conèixer quines actuacions estan o poden estar
legitimades des d’aquest àmbit, quins són els seus
límits, així com, en darrer terme, si han estat pre-
vistes, i de quina manera, fórmules de col·labo-
92. DO L 140, de 5.6.2009.
93. DO L 283, de 31.10.2003.
580 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
ració interadministrativa quan estem davant de
competències compartides/concurrents. A conti-
nuació, seran explicitades també les tasques que
han estat dutes a terme fins a l’actualitat en ma-
tèria de canvi climàtic per l’Estat, tant pel que fa
a l’àmbit organitzatiu, normatiu, com a l’executiu.
14.2.2. Àmbits i activitats afectats pels
compromisos i les competències a l’abast
de l’Estat.
Tot i haver esmentat quins són els compromisos
adquirits per part de l’Estat espanyol en el marc
internacional i de la UE, cal necessàriament
recordar a continuació quins àmbits i activitats
poden resultar i resulten afectats per aquells i,
fonamentalment, de quines competències con-
cretes disposa l’Estat (i quin és el seu abast) quan
desitja incidir i intervenir sobre les causes i con-
seqüències del canvi climàtic i complir els com-
promisos adquirits. En general, s’observa que
destaca, entre d’altres, la vessant ambiental del
tema que ens ocupa. La Constitució espanyola
(CE), com no podria ser d’una altra manera,
crida tots els poders públics, sense excepció, a
realitzar tasques en aquest sector. Però, quines
són les competències concretes de titularitat
estatal? De forma preliminar, cal esmentar que és
l’Estat, com a tal, qui presta el consentiment per
obligar-se internacionalment, i subscriu tractats
com el CMCC i el PK (art 94, CE). L’Estat
gaudeix de competència exclusiva sobre les
«relacions internacionals», tal com estableix
l’article 149.1.3 de la Constitució. Però això no
converteix automàticament qualsevol matèria o
funció sobre la qual pugui recaure un conveni
internacional en una matèria o funció reservada a
l’Estat. Pel que fa al compliment de les obliga-
cions internacionals, el Tribunal Constitucional
ha insistit en la necessitat d’evitar que la «conne-
xió comunitària» pugui enterbolir l’aplicació de
les normes internes de repartiment de compe-
tències que integren el bloc de constitucionalitat.
En aquest sentit, l’alta jurisdicció ha reconegut
que les competències que l’article 149 de la Cons-
titució atribueix a l’Estat en matèria de relacions
internacionals no impliquen una extensió del seu
àmbit competencial a totes les activitats relacio-
nades amb el seu desenvolupament, l’execució o
amb l’aplicació dels tractats internacionals ni en
particular, de les normes comunitàries de dret
derivat. A partir d’aquesta premissa, ja podem
establir quines són les competències estatals de
caràcter sectorial implicades. Així, de la lectura
de l’article 149 de la Constitució, observem que
han estat reservades a aquest nivell competèn-
cies exclusives sobre un ventall de matèries i
activitats directament (o de forma connexa) rela-
cionades totes elles amb el canvi climàtic. Esmen-
tem únicament a continuació les que considerem
més rellevants:
art. 149.1:
6. Legislació mercantil.
10. Comerç exterior.
13. Bases i coordinació de la planificació gene-
ral de l’activitat econòmica.
15. Foment i coordinació general de la investi-
gació científica i tècnica.
19. Pesca marítima, sens perjudici de les com-
petències que s’atribueixin a les comunitats autò-
nomes en l’ordenació d’aquest sector.
C1. Transport aeri; servei meteorològic.
21. Ferrocarrils i transports terrestres que cir-
culin dins els territoris de més d’una comunitat au-
tònoma; transit i circulació de vehicles de motor.
22. La legislació, ordenació i concessió de re-
cursos i aprofitaments hidràulics si les aigües passen
per més d’una comunitat autònoma, i l’autorització
de les instal·lacions elèctriques si l’aprofitament
afecta una altra comunitat o si l’energia és trans-
portada fora del seu àmbit territorial.
23. Legislació bàsica sobre protecció del medi
ambient, sens perjudici de les facultats de les co-
munitats autònomes per a l’establiment de normes
addicionals de protecció. La legislació bàsica sobre
espais i aprofitaments forestals i vies ramaderes.
24. Obres públiques d’interès general o la re-
alització de les quals afecti més d’una comunitat
autònoma.
25. Bases del règim miner i energètic.
D’aquesta enumeració simple, per a la qual
ha calgut sovint la interpretació concreta que ha
anat atorgant la jurisprudència del Tribunal
Constitucional als diversos paràgrafs, observem
com —prima facie— s’ofereix un gran ventall de
possibilitats d’actuació a l’Estat, però també
deduïm que hi resta un important espai per a la
l’assumpció i exercici de competències per part
de les comunitats autònomes. L’Estat, en ocasions,
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
s’ha reservat únicament la competència exclusiva
per emetre la legislació bàsica d’un sector con-
cret, per dictar-ne les bases, o bé per procedir a
l’emissió d’autoritzacions singulars. Altres aspec-
tes (funcions o matèries), no reservats expressa-
ment a l’Estat, poden (i de fet serà així sovint)
restar sota l’exclusiva competència de les comu-
nitats autònomes i donar, per tant, un paraigua
prou generós que empari i cobreixi l’adopció de
polítiques ambientals pròpies sobre el canvi cli-
màtic. Així, sense perjudici de la concreció que
posteriorment es realitzarà, cal tenir en compte,
per avançar únicament algun exemple, el de-
senvolupament de la legislació estatal bàsica
ambiental o l’exercici de competències executi-
ves ambientals com poden ser l’atorgament de
permisos, la seva inspecció; l’agricultura, etc. No
ens oblidem en aquest punt dels ens locals:
també ells exerceixen funcions normatives
(ordenances) i executives entre altres, en matèria
ambiental, i poden incidir de forma creativa i sin-
gularment efectiva sobre determinats aspectes
del canvi climàtic.
14.2.3. Organització administrativa
La característica transversal intrínseca de la pro-
blemàtica del canvi climàtic encaixa de manera
difícil amb les estructures administratives més
clàssiques de què disposen els Estats, que són
bàsicament sectorials. Es podrà incidir i afectar
sobre les causes i sobre els impactes del canvi cli-
màtic des d’una multiplicitat d’òrgans públics,
des dels quals s’exerceixen funcions sobre medi
ambient, sobre agricultura, energia, transport etc.
És habitual, doncs, que els diversos Estats, pel
que fa al canvi climàtic, hagin assajat diferents
fórmules d’organització administrativa des de les
quals es pugui donar resposta adequadament a
aquesta qüestió, cercant superar així la fragmen-
tació i manca de coordinació entre actuacions di-
verses i a diferents nivells que en res afavoreix,
com intentàvem reflexionar en les pàgines ante-
riors, ni l’assoliment dels complexos objectius
compromesos, ni tampoc l’adopció d’una estra-
tègia ni la valoració correcta de l’esforç que s’està
realitzant globalment. A partir d’aquestes pre-
misses es realitza a continuació un breu repàs dels
principals òrgans que en l’Administració de
l’Estat assumeixen competències sobre aquesta
581
matèria. Així observarem que el protagonisme de
l’acció estatal correspon a la Secretaria d‘Estat
de Canvi Climàtic del Ministeri de Medi Ambient
i Medi Rural i Marí (MMARM). D’altra banda,
com que el canvi climàtic és una matèria absolu-
tament transversal, i que a més exigeix la coordi-
nació tant entre diversos departaments ministe-
rials de la mateixa Administració de l’Estat com
entre totes les administracions públiques (estatal,
autonòmiques i locals), han proliferat des dels
primers temps diversos òrgans de caràcter col·le-
giat i que integren dins seu diverses administra-
cions públiques.
14.2.3.1. El Ministeri de Medi Ambient i
Medi Rural i Marí: la Secretaria de l’Estat de
Canvi Climàtic i l’Oficina Espanyola de Canvi
Climàtic.
Com s’acaba d’assenyalar, dins de l’Administració
de l’Estat les funcions i competències relatives a
la lluita contra el canvi climàtic es duen a terme
fonamentalment des del Ministeri de Medi Am-
bient Rural i Marí94. Així ho estableix d’una
manera clara el Reial decret 432/2008, de 12
d’abril, segons el qual correspon al MIMARM, la
proposta i execució de la política del Govern en
matèria de lluita contra el canvi climàtic, la pro-
tecció del patrimoni natural, de la biodiversitat i
del mar, l’aigua, el desenvolupament rural, els
recursos agrícoles, ramaders i pesquers, i l’alimen-
tació. S’ha de destacar en primer lloc el que sig-
nifica en si mateixa aquesta opció organitzativa
adoptada per l’administració estatal l’any 2008,
de manera que aquesta unificació de les compe-
tències dels ministeris de Medi Ambient, Agri-
cultura i Pesca en un sol departament ministe-
rial té, entre altres, la raó confessada «d’atendre
els objectius estratègics de lluitar contra el canvi
94. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí es crea
pel Reial decret 432/2008, de 12 d’abril. L’article 11 d’aquesta
norma determina que correspon a l’esmentat departament
ministerial la proposta i execució de la política del Govern en
matèria de lluita contra el canvi climàtic, protecció del patri-
moni natural, de la biodiversitat i del mar, aigua, desenvo-
lupament rural, recursos agrícoles, ramaders i pesquers, i
alimentació. Posteriorment, el Reial decret 438/2008, de
14 d’abril, aprova l’estructura orgànica bàsica dels departa-
ments ministerials. Finalment el Reial decret 1130/2008, de
4 de juliol, desenvolupa l’estructura orgànica bàsica del
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí.
582 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
climàtic i avançar en el model de desenvolupa-
ment sostenible» 95 .
Entre els òrgans superiors i directius del
MMARM apareix la Secretaria d’Estat de Canvi
Climàtic, que sota la dependència de la persona
que encapçali el Ministeri, té com a funcions
dirigir i coordinar l’execució de les competències
que corresponen a aquest departament ministe-
rial en relació amb la formulació de les polítiques
de qualitat ambiental i la prevenció de la con-
taminació i el canvi climàtic, l’avaluació de
l’impacte ambiental, i fomentar l’ús de tecnolo-
gies netes i hàbits de consum cada vegada menys
contaminants i més sostenibles (art. 2 RD 1130/
2008). La Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic com-
prèn l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic
(OECC), la Direcció General de Qualitat i Ava-
luació Ambiental, i l’Agència Estatal de Meteoro-
logia. Les funcions i competències actuals de
l’OECC96 es regulen a l’article 3 del RD 1130/
2008. Aquest precepte atribueix l’OECC la for-
mulació de la política nacional de canvi climàtic,
així com funcions de proposta normativa i com-
petències relatives al desenvolupament dels ins-
truments de planificació i administratius que
permetin complir amb els objectius establerts per
aquesta política. Correspon també a l’OECC exer-
cir les funcions tècniques i de gestió del secre-
tariat dels òrgans col·legiats en matèria de canvi
climàtic: la comissió interministerial que exer-
ceix com a Autoritat Nacional Designada per als
mecanismes basats en projectes del Protocol de
95. Així s’expressa en l’exposició de motius del RD 1130/2008,
de 4 de juliol. En qualsevol cas, interessa destacar que la
reestructuració de l’any 2008 no afecta en essència l’organit-
zació de les competències de l’antiga Secretaria General per
a la Prevenció de la Contaminació i el Canvi Climàtic (d’acord
amb el model que s’establia l’any 2004), ja que s’enquadren
ara en la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic amb pràctica
identitat de comeses (encara que hagi desaparegut la refe-
rència a la prevenció de la contaminació en la denominació
d‘aquesta Secretaria General). Es pot consultar una primera
valoració del significat general d’aquesta reforma a Pont Cas-
tejón, Isabel, i Nieto Moreno, Juan Emilio, «La actuación am-
biental del Estado», a López Ramón, F. [coord.] (2009). Ob-
servatorio de Políticas Ambientales. Madrid: Aranzadi.
96. Fent una mica d’història, l’Oficina Espanyola de Canvi
Climàtic va ser creada l’any 2001. La seva composició i
estructura es van aprovar inicialment mitjançant Ordre de
17 de juliol de 2001. El Reial Decret 1477/2004, de 18 de juny,
en determinava les funcions.
Kyoto, el Consell Nacional del Clima i la Comis-
sió de coordinació de polítiques de canvi climà-
tic. L’OECC presta també assessorament als
diferents òrgans de l’Administració General de
l’Estat en els assumptes relacionats amb el canvi
climàtic, i col·labora amb les comunitats autò-
nomes en l’anàlisi de les repercussions que el
canvi climàtic té en les matèries de la seva com-
petència. L’OECC té també funcions d’informa-
ció i divulgació en matèria de canvi climàtic, i a
ella li correspon també relacionar-se amb les
administracions públiques, organitzacions no go-
vernamentals, institucions i entitats públiques i
privades i altres agents socials per col·laborar en
iniciatives tendents a la lluita contra el canvi cli-
màtic. Des del punt de vista de la participació
en organismes internacionals, l’OECC participa en
la representació del ministeri en els organismes
internacionals i assumeix el seguiment dels con-
venis internacionals en les matèries de la seva
competència, així com exerceix de punt focal
nacional davant de la Convenció Marc de Nacions
Unides sobre Canvi Climàtic i davant el Grup
Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Cli-
màtic. Les seves competències s’estenen també a
aspectes de planificació (promoure la integració
de l’adaptació al canvi climàtic en la planificació
de les polítiques sectorials, coordinar els plans i
programes que es desenvolupin en relació amb
les mesures i estratègies d’adaptació al canvi cli-
màtic, coordinar els plans i programes que es
desenvolupin en relació amb les mesures de mi-
tigació), i d’anàlisi, investigació i promoció de
desenvolupament i transferència de tecnologies.
Finalment ha d’assenyalar-se l’important pro-
tagonisme de l’OECC en el sistema de comerç
d’emissions on, al costat de la funció de pro-
moure la utilització dels mecanismes de flexibi-
litat del Protocol de Kyoto, és l’òrgan ministerial
al qual li correspon exercir les funcions atribuïdes
al ministeri per la Llei 1/2005, de 9 de març,
per la qual es regula el règim del comerç de drets
d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i, en
general, aplicar la normativa de comerç de drets
d’emissió, així com exercir totes les funcions li
atribueixi la normativa en relació amb el Registre
Nacional de Drets d’Emissió, adscrit a aquesta
Direcció General. En particular, li correspon la
direcció de l’activitat del registre, la coordinació
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
amb els òrgans competents per a l’aplicació de la
Llei 1/2005, de 9 de març, les relacions amb
l’entitat que tingui encomanada, si escau, la seva
administració i l’aprovació de tots els actes o re-
solucions de caràcter jurídic que hagin de donar
suport a la concreta activitat del Registre. A més,
exerceix totes les funcions que atribueix la nor-
mativa al ministeri en relació amb els sistemes de
seguiment i verificació d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle de les instal·lacions incloses
en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de
març.
De l’OECC depenen tres subdireccions gene-
rals: la Subdirecció General d’Impactes i Adap-
tació, la Subdirecció General de Mitigació i
Tecnologies, i la Subdirecció General de Comerç
d’Emissions i Mecanismes de Flexibilitat. Aques-
tes subdireccions generals es reparteixen l’exer-
cici de les competències generals que hem
repassat sumàriament en el paràgraf anterior.
14.2.3.2. Altres òrgans
Malgrat el protagonisme de l’OECC, han proli-
ferat des dels primers temps diversos òrgans de
caràcter col·legiat que integren diverses admi-
nistracions públiques.
a) Consell Nacional del Clima
D’acord amb un criteri cronològic, cal esmen-
tar en primer lloc el Consell Nacional del Clima
(CNC), creat mitjançant el Reial Decret 177/1998,
de 16 de febrer, norma substituïda desprès pel
Reial Decret 1188/2001, de 2 de novembre, que
en regula la composició i les funcions. El CNC
és un òrgan de caràcter col·legiat, adscrit al
MMARM i presidit pel seu ministre. Entre les
seves funcions principals hi localitzem la d’ela-
boració i seguiment de l’Estratègia Espanyola
enfront del Canvi Climàtic. També elabora pro-
postes i recomanacions per definir polítiques i
mesures de lluita enfront del canvi climàtic, im-
pactes, estratègies de limitació de l’emissió de
gasos etc. Pel que fa a la seva composició, cal dir
que el ple del CNC l’integren 55 membres
nomenats per 3 anys renovables: hi ha represen-
tants de 12 ministeris i actualment hi són repre-
sentades amb un vocal totes les comunitats
autònomes. També hi ha 3 vocals de les entitats
locals d’àmbit estatal amb més implantació, així
583
com representació d’organitzacions empresarials,
sindicats, comunitat científica i grups ecologis-
tes, entre d’altres. Les sessions plenàries es
desenvolupen un cop l’any com a mínim. A més
del ple, hi ha la comissió permanent, òrgan
més executiu al qual correspon el seguiment
ordinari de les funcions del CNC, que està pre-
vist que es reuneixi un cop al semestre com a
mínim. El mateix Reial decret (art. 8) va preveure
la possibilitat de crear grups de treball d’experts,
amb composició multisectorial, possibilitat per-
manentment oberta sempre que es consideressin
necessaris. Cal assenyalar que les funcions tècni-
ques i de gestió del secretariat d’aquest òrgan
col·legiat d’acord amb el Reial decret 1130/2008,
de 4 de juliol, corresponen a l’OECC.
b) Comissió de Coordinació de Polítiques de
Canvi Climàtic
A més del CNC i de l’OECC, ja esmentats, cal
esmentar un òrgan dissenyat per la Llei 1/2005,
de 9 de març, mitjançant la qual es regula el
règim del comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle (BOE de 10 de març de
2005) per donar cabuda a certa participació
autonòmica. Així observem com es crea la
Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi
Climàtic (art. 3), òrgan de coordinació i col·la-
boració entre l’Administració General de l’Estat i
les comunitats autònomes. La seva creació ja
havia estat avançada pel Reial decret llei 5/2004,
de 27 d’agost, que de forma urgent regulava ma-
tèries tan necessitades d’una actuació pública
decidida. Un òrgan així, d’acord amb l’exposició
de motius, resulta imprescindible atesa la com-
plexitat tècnica del règim d’autoritzacions i del
seguiment d’emissors i la necessitat de col·labo-
rar per tal de garantir la coherència en l’aplicació
en tot el territori, tant en els sectors d’activitat
inclosos en la Directiva com en els que no ho
estan. A això s’afegeix la necessària col·laboració
en relació amb el conjunt d’obligacions interna-
cionals i comunitàries i pel que fa a la informació
sobre polítiques i mesures adoptades per com-
plir els compromisos en matèria de canvi climàtic.
Les funcions que han estat assignades a aquesta
comissió de coordinació són bàsicament de pre-
venció i reducció d’emissions, de seguiment del
canvi climàtic i de foment o impuls de programes
584 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
i actuacions. També estableix les línies generals
d’actuació que ha de seguir l’Autoritat Nacional
designada per l’Estat espanyol pel que fa als
mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto,
tot tenint en compte els criteris que estableixi
el CNC.
c) La Comissió Interministerial que actua
com Autoritat Nacional Designada en l’àmbit
dels mecanismes de flexibilitat del Protocol
de Kyoto
La Llei 1/2005, de 9 de gener, va preveure també
l’existència d’una comissió interministerial creada
amb l’objectiu clar que exerceixi com a Autoritat
Nacional Designada (AND) per tal d’aprovar els
mecanismes previstos en el Protocol de Kyoto
(projectes de desenvolupament net i d’aplicació
conjunta). Aquesta comissió actua com a punt
focal nacional per a l’autorització dels projectes
del Mecanisme de Desenvolupament Net i Apli-
cació Conjunta en què intervingui Espanya i les
empreses que aquesta autoritzi. L’origen d’aquesta
comissió, es troba al Reial decret llei 5/2004, que
va preveure inicialment una comissió estricta-
ment interministerial. D’acord amb el redactat
que apareix a la Llei 1/2005, aquesta Comissió
perd aquell caràcter i amplia la seva representati-
vitat. La integren representants de l’Oficina Eco-
nòmica del President del Govern i els Ministeris
d’Afers Estrangers i de Cooperació, d’Economia i
Hisenda, Medi Ambient i Medi Rural i Marí i In-
dústria, Comerç i Turisme, i també per un repre-
sentant de les comunitats autònomes competents
escollit de la manera que elles mateixes acordin.
Apuntem també que la secretaria de l’AND
correspon a l’OECC, i que promourà la subs-
cripció de convenis de col·laboració amb les
comunitats autònomes per tal de fomentar i faci-
litar el desenvolupament dels mecanismes basats
en projectes del Protocol de Kyoto. També es
determina a la Llei 1/2005 que, per tal de facilitar
el desenvolupament dels mecanismes basats en
els projectes, les comunitats autònomes podran
crear centres que col·laborin amb l’Autoritat Na-
cional. Les funcions d’aquesta comissió van ser
posteriorment explicitades mitjançant el Reial
Decret 1031/2007, de 20 de juliol, pel qual es
desenvolupa el marc de participació en els me-
canismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto.
d) Comissió Delegada del Govern per al Canvi
Climàtic (CDGCC)
Aquesta comissió es va crear mitjançant el
Reial decret 680/2008, de 30 d’abril, i està inte-
grada pels ministres d’Afers Estrangers i Coope-
ració, de Foment, d’Educació, de Sanitat i Polí-
tica Social, d’Indústria, Turisme i Comerç, de
Medi Ambient, i de Medi Rural i Marí, d’Habi-
tatge i de Ciència i Innovació, juntament amb les
vicepresidències de Govern. També en formen
part els secretaris d’Estat per a la Unió Europea,
de Defensa, d’Economia, d’Hisenda i Pressupos-
tos, de Seguretat, de Planificació i Infraestructu-
res, d’Energia, de Cooperació Territorial, de Canvi
Climàtic i d’Investigació.
e) L’Observatori de la Salut i Canvi Climàtic
D’altra banda, el Consell de ministres de 24 d’a-
bril de 2009 donava compte de la creació de
l’Observatori de la Salut i Canvi Climàtic. Aquest
observatori, que es preveu que compti amb la
participació d’experts científics i tècnics, està ges-
tionat pels ministeris de Sanitat i Política Social
i de Medi Ambient i Medi Rural i Marí. Entre
els seus objectius inclou l’anàlisi, el diagnòstic,
l’avaluació i el seguiment dels efectes del canvi
climàtic en la salut pública i en el Sistema Nacio-
nal de Salut, així com l’avaluació i comunicació
dels efectes positius en la salut de les polítiques
de mitigació del canvi climàtic. S’espera que
aquest nou òrgan reforci l’estructura ja existent i
que a partir de la necessària recopilació de dades,
diagnosi, seguiment d’efectes sobre la salut, i tas-
ques essencials que li han estat encomanades,
possibiliti l’adopció i implantació de mesures
preventives i correctores que incideixin en una
millora de la salut de la població. Aquest aspecte
és essencial, perquè els efectes del canvi climàtic,
com reconeix bé el Consell de ministres, estan
associats a un ampli ventall de conseqüències ne-
gatives sobre la salut de les persones, com les
dels efectes associats a la contaminació atmosfè-
rica, l’augment de les temperatures i l’increment
de la freqüència de les onades de calor, o la mo-
dificació dels patrons de malalties infeccioses.
Entre les seves funcions cal destacar també la
d’informar i sensibilitzar la societat, formar els
professionals sanitaris i ambientals, i estimular la
investigació en aquest camp. En qualsevol cas
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
ressaltem finalment que els esforços d’aquest nou
òrgan van també en la línia dels treballs ministe-
rials que envolten el que es coneix com a Pla
Nacional d’Acció en Salut i Medi ambient per al
període 2009-2012.
14.2.4 Exercici de competències sobre el
canvi climàtic (les funcions normatives i
les funcions executives): els objectius de
reducció assumits per l’Estat espanyol i les
principals mesures per a la seva consecució
Un cop examinada l’organització administrativa,
cal fer un repàs a les principals línies que han se-
guit les accions de la lluita contra el canvi climà-
tic des del punt de vista de l’Administració de
l’Estat. En aquest sentit, i de manera preliminar,
cal tenir en compte que l’Estat espanyol par-
ticipa, dins l’àmbit de Nacions Unides, en les
reunions dels òrgans subsidiaris del conveni;
també ho ha fet en les diverses reunions de la
Conferència de les Parts (COP) del Conveni
Marc, bé a títol individual, bé com a part de la
delegació de la Unió Europea, així com en les di-
verses sessions del plenari del Grup Intergover-
namental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC)
o treballant en l’elaboració dels informes que
s’emeten sobre qüestions específiques dins dels
grups de treball. Es pot dir el mateix pel que fa a
l’àmbit europeu. Però el que ens preguntem en
aquest punt és què s’ha fet dins l’àmbit intern.
Dins d’aquest marc, cal recordar que fer front,
des qualsevol poder públic, a la problemàtica del
canvi climàtic, constitueix un repte complex ja
que, a diferència del que succeeix amb relació a
moltes altres qüestions, té implicacions directes
de caràcter econòmic, ambiental i social i, de la
mateixa manera, incideix normalment en multi-
plicitat de sectors, com l’energia, els residus,
l’agricultura, els transports, l’habitatge, la salut...
Afecta, a més a més, tots el àmbits públics terri-
torials i reclama l’establiment, en qualsevol cas,
d’una programació a curt, mitjà i llarg termini.
Aquesta és la conseqüència de l’assumpció d’uns
compromisos que tenen un període determinat
de venciment, unes dates límit concretes. Aques-
tes circumstàncies, que conjuntament són poc
comunes en la presa de decisió pública, tradi-
cionalment més sectorialitzada, en res afavorei-
xen el procés decisional o l’aplicació efectiva de
585
les mesures que s’estableixin, el que exigeix,
doncs, un esforç i una creativitat suplementaris.
Conèixer totes aquestes qüestions obliga a actuar
amb previsió. També hauria d’empènyer tot Estat
a actuar, a actuar amb temps per ser-hi a temps.
14.2.4.1. Apunt general de l’evolució des
dels inicis fins al Pla nacional d’assignació del
2006
Com s’havia apuntat a l’informe de 200597, en
finalitzar l’any 2003 no es disposava encara, a
l’Estat espanyol, d’una política pròpia, coherent i
integradora per fer front a aquest fenomen. Així,
doncs, com que el nivell d’emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle era especialment alar-
mant, la situació era especialment greu perquè
eren múltiples les exigències que reclamaven i en-
cara reclamen una resposta pública enèrgica. Es
per això que es considerava necessari disposar
d’una política d’àmbit estatal pròpia, centrada i
orientada específicament a la realització d’actua-
cions sobre el canvi climàtic, omnicomprensiva
dels diferents aspectes que integra, participada,
consensuada, adaptada a les circumstàncies
d’aquest Estat i per tant, a la seva organització ter-
ritorial, i capaç de possibilitar l’acompliment dels
objectius en el moment en què siguin exigibles.
L’any 2004 es considera, sens dubte, el tret de
sortida per a l’adopció d’una política estatal de-
cidida en matèria de lluita enfront del canvi cli-
màtic, els resultats de la qual van veure la llum al
llarg dels anys 2004-2005. L’exercici de les com-
petències estatals incideix bàsicament en els dos
eixos fonamentals de mitigació i adaptació al
canvi climàtic que van marcar les polítiques per
fer front al canvi climàtic fins el moment actual.
Des d’un punt de vista general, les accions en
aquesta etapa incideixen fonamentalment en el
sector energètic, així com en l’adopció d’instru-
ments de cooperació internacional, i, de manera
especial, en l’àmbit relacionat amb el comerç d’e-
missió de gasos amb efecte d’hivernacle dins del
compromisos internacionals assumits per l’Estat
espanyol. Així, i pel que fa al sector de l’energia,
es pot mencionar entre els documents de caràc-
ter planificador i programador el Pla d’Acció per
al període 2005-2007 de la Estrategia de Ahorro y
97. Pont i Campins, 2005.
586 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
Eficiencia Energética en España 2004-201298. El
Pla d’Acció 2005-2007 va ser elaborat sota la
coordinació del Ministeri d’Indústria, Turisme i
Comerç.
Una altra de les línies importants empreses en
aquesta primera etapa està relacionada amb la
cooperació internacional. En aquest sentit, i dei-
xant de costat diverses iniciatives de cooperació
bilateral, es pot afirmar que l’aposta política de
més gran rellevància en cooperació en matè-
ria de canvi climàtic és la creació, el 2004, de
la Xarxa Iberoamericana d’Oficines de Canvi
Climàtic (RIOCC). Dins les activitats de la Xarxa
s’ha establert el Programa Iberoamericà d’Impac-
tes, Vulnerabilitat i Adaptació al Canvi Climà-
tic (PIACC), que té com a objectiu enfortir el
desenvolupament i l’aplicació d’estratègies d’a-
daptació en la regió llatinoamericana i facilitar
l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i opcions
d’adaptació al canvi climàtic.
En qualsevol cas, es pot afirmar que els aven-
ços més interessants en aquesta època es centren
en l’aprovació de legislació d’incorporació de la
Directiva comunitària 2003/87, de 13 d’octubre
de 2003, per la qual s’estableix un règim per al
comerç d’emissions de gasos amb efecte d’hiver-
nacle a la Comunitat. Això significa l’aprovació
de diverses normes per tal de regular el règim de
comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle. Aquesta normativa va estar consti-
tuïda inicialment pel Reial decret llei 5/2004, de
27 d’agost, i posteriorment per la Llei 1/2005,
de 9 de març. De manera complementària, destaca
especialment el Reial decret mitjançant el qual es
du a terme l’aprovació del Pla Nacional d’Assig-
nació de Drets d’Emissió99. En qualsevol cas, cal
destacar que els objectius que assumeix el PNA
en aquestes dates es limiten a aconseguir que al
98. L’Estratègia d’Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya
2004-2012 va ser aprovada el 28 de novembre de 2003, i
proposa, per a cadascun dels principals sectors involucrats,
una sèrie de mesures que han d’establir-se durant el pe-
ríode 2004-2012 per aconseguir millores substancials en els
índexs d’eficiència energètica.
99. Reial decret 1866/2004, de 6 de setembre de 2004, que
aprovava el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió
per al període 2005-2007 (BOE de 7.9.2004) i que va ser mo-
dificat pel Reial decret 60/2005, de 21 de gener (BOE de
22.1.2005) i pel Reial decret 777/2006, de 23 de juny (BOE de
24.6.2006).
final del període 2008-2012 les emissions no
sobrepassin les emissions de l’any 1990 en més
d’un 24%. El percentatge s’obté sumant l’objectiu
de limitació de Kyoto (14%) a l’estimació d’absor-
ció per embornals (màxim d’un 2%) i els crèdits que
es puguin obtenir al mercat internacional (7%).
Malgrat el que s’acaba d’esmentar, i no obs-
tant la intensificació d’aquests esforços a partir
de l’any 2004 en matèria de lluita contra el canvi
climàtic, el cert és que l’any 2006 les estimacions
de les possibilitats de complir amb els compro-
misos internacionals assumits per l’Estat Espa-
nyol apareixien llunyanes. Valgui recordar en
aquest sentit que l’avaluació temporal dels
darrers anys dóna una tendència de creixement de
les emissions força significativa: així, per al con-
junt de les activitats cobertes pel règim interna-
cional, l’any 1995 ja se superava en un 10,8%;
l’any 2000 en un 33,8%, i el 2005 s’arribava a
un 53,3%, que es reduïa a un 50,6% el 2006100.
14.2.4.2. Evolució des de l’any 2006. Estat
actual de la qüestió: les principals mesures en
l’àmbit estatal per al compliment dels objec-
tius relacionats amb el canvi climàtic
Les dificultats pel que fa al compliment
dels compromisos internacionals que s’acaben
d’esmentar han marcat les accions que s’han anat
duent a terme des de llavors per part de l’admi-
nistració estatal. Naturalment, es troben presents
en els plantejaments del segon, i vigent, Pla
Nacional d’Assignació aprovat mitjançant el RD
1370/2006, de 24 de novembre101. En aquest
100. Ministerio de Medio Ambiente, Inventario de gases de
efecto invernadero en España, edición de 2008 (serie 1990-
2006). Sumario de resultados, a http://www.mma.es/seccio
nes/calidad_ contaminacion/ atmosfera/emisiones/pdf/
Sumario_inventario_GEI_Espania_ed_2008_serie_1990-2006.
pdf, p. 12.
101. Modificat pel RD 1030/2007 i posteriorment pel
RD 1402/2007. També s’ha de teniren compte l’Ordre
PRE/2827/2009, de 19 d’octubre, per la qual es modifiquen
les quanties de les assignacions sectorials establertes en el
Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissió de Gasos amb
Efecte d’Hivernacle, 2008-2012, aprovat pel Reial Decret
1370/2006, de 24 de novembre, BOE de 23 d’octubre de
2009. Aquesta Ordre es dicta com a conseqüència de la ne-
cessitat d’adaptar el PNA a les resolucions estimatòries de
diversos recursos de reposició interposats per determinades
instal·lacions contra la notificació de les assignacions per al
període que cobreix el PNA aprovat pel RD 1370/2006. La
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
sentit, l’objectiu sobre el qual es construeix
aquest pla és que Espanya no superi les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle en més
d’un 37% sobre l’any base (1990) de mitjana
anual durant el període 2008-2012. Aquest com-
promís es compleix si a la reducció assumida
(15%) se li uneixen l’adquisició addicional del
20% en crèdits de carboni procedents de meca-
nismes de flexibilitat, i un 2% addicional a través
dels embornals de carboni.
En aquest context cal mencionar que és pre-
cisament a partir de l’any 2006 quan la tasca
normativa i planificadora s’ha anat intensificant
progressivament. En aquest procés exerceix
un paper fonamental l’Estratègia Espanyola de
Canvi Climàtic i Energia Neta (EECCEL) i els
seus plans de desenvolupament, als quals ens re-
ferim seguidament.
a) Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic
i Energia Neta, Horitzó 2007-2012-2020
(EECCEL)
Aprovada el 2 de novembre de 2007, l’EEC-
CEL102 reconeix en els seus plantejaments que,
encara que les mesures i programes adoptats per
l’Estat i les comunitats autònomes en dates ante-
riors havien tingut com a resultat un canvi en el
context normatiu i planificador, les previsions
d’emissions mostraven la necessitat de «tenir en
compte mesures addicionals que contribueixin a
l’obtenció d’un escenari per al desenvolupament
econòmic, social i ambiental sostenible.
En relació amb els seus objectius, l’EECCEL
planteja una sèrie de metes generals, entre les
quals, òbviament, el compliment del compromís
internacional assumit per Espanya amb la ratifica-
ció del PK constitueix l’eix fonamental. No obstant
això, simultàniament, es planteja també la preser-
vació i millora de la competitivitat d’’economia es-
panyola i l’ocupació laboral. L’EECCEL també es
marca l’objectiu de resultar compatible amb l’esta-
bilitat econòmica i pressupostària, i garantir la segu-
retat del proveïment energètic. A partir d’aquests
modificació afecta a l’assignació realitzada a 22 instal·lacions,
cosa que al seu torn repercuteix en l’assignació per sectors
i en la reserva de nous entrants. No es modifica la quantitat
total de drets assignats en el Pla.
102. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/
documentacion_cc/estrategia_cc/pdf/est_cc_ energ_limp.pdf.
587
objectius generals, l’EECCEL fixa una sèrie
d’objectius operatius, entre els quals destaquen103:
a) Assegurar la reducció de les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle a Espanya, donant
especial importància a les mesures relacionades
amb el sector energètic104.
b) Enfortir els mecanismes de flexibilitat
basats en projectes com instruments de contri-
bució al desenvolupament sostenible i al com-
pliment dels compromisos de canvi climàtic.
c) Impulsar mesures addicionals de reducció
en els sectors difusos.
d) Aplicar el Pla Nacional d’Adaptació al
Canvi Climàtic (PNACC) tot promovent la inte-
gració de les mesures i estratègies d’adaptació en
les polítiques sectorials.
La consecució d’aquests objectius s’organitza
per en 10 àrees d’actuació: 1) Cooperació institu-
cional, 2) Mecanismes de Flexibilitat, 3) Coope-
ració internacional i cooperació amb països en
desenvolupament, 4) Comerç de drets d’emissió,
5) Captura i emmagatzematge de CO2, 6) Sectors
difusos, 7) Adaptació al canvi climàtic, 8) Difusió
i sensibilització, 9) Investigació, desenvolupament
i innovació tecnològica, i 10) Mesures horitzontals.
b) Plans dins del marc de la EECCEL-2012
b.1) Pla de Mesures Urgents de l‘Estratègia Es-
panyola de Canvi Climàtic i Energia Neta
El Pla de Mesures Urgents de l’Estratègia Es-
panyola de Canvi Climàtic i Energia Neta va ser
103. A més dels esmentats, constitueixen també objectius
operatius de l’EECCEL:
– Augmentar la conscienciació i sensibilització pública amb
referència a energia neta i canvi climàtic.
– Fomentar la investigació, el desenvolupament i la innova-
ció en matèria de canvi climàtic i energia neta.
– Garantir la seguretat del proveïment d’energia fomentant
la penetració d’energies més netes, principalment de ca-
ràcter renovable, obtenint altres beneficis ambientals (per
exemple, amb relació a la qualitat de l’aire) i limitant la taxa
de creixement de la dependència energètica exterior.
– Impulsar l’ús racional de l’energia i l’estalvi de recursos
tant per a les empreses com per als consumidors finals.
104. D’acord amb l’inventari nacional, seguint la classifica-
ció IPCC, l’any 2005 el total de les emissions relacionades
amb el processament de l’energia van ser el 78,87% de les
emissions nacionals.
588 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
aprovat pel Consell de ministres el 20 de juliol de
2007 amb l’objectiu de posar en marxa mesures
que tan aviat com sigui possible permetin assolir
les reduccions requerides per al període 2008-
2012. Se centra en determinades iniciatives pre-
vistes en l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic
i Energia Neta que podien posar-se en marxa ur-
gentment, per tal d’aconseguir objectius de reduc-
ció d’emissions en el període 2008-1012. Poste-
riorment, el juliol de 2008, es van aprovar sis línies
complementàries del Pla per part de la Comissió
Delegada del Govern per al Canvi Climàtic. Es
tracta, concretament, de sis línies estratègiques clau
en la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle:
– residus
– mobilitat sostenible
– edificació sostenible
– sostenibilitat energètica
– política forestal
– innovació.
En la definició i aplicació de cada línia estra-
tègica estan implicats tots els departaments mi-
nisterials amb competències en la matèria: Mi-
nisteri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí,
Ministeri de Foment, Ministeri de l’Habitatge, Mi-
nisteri d’Indústria, Turisme i Comerç, Ministeri
de l’Interior, Ministeri de Treball i Immigració,
Ministeri de Ciència i Innovació i Ministeri
d’Economia i Hisenda. D’acord amb la nota del
MMARM de 12 de març de 2009, s’han consti-
tuït formalment tots els grups de treball de les sis
línies estratègiques. Un director general del depar-
tament ministerial que lidera cada línia de treball
actua com a coordinador en cada grup, amb el
suport de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic
(OECC). La directora general de l’OECC parti-
cipa en tots els grups i assegura la coherència tèc-
nica dels seus treballs així com la quantificació de
la reducció d’emissions de GEH que es poden
derivar de les actuacions recollides en les línies.
Quan encara no havia transcorregut ni un any
des de l’aprovació d’aquestes línies estratègiques,
el MMARM va procedir a avaluar les accions que
s’estaven duent a terme per a la seva consecu-
ció. En aquest sentit, i com es desprèn de la nota
del MMARM de 12 de març de 2009, la imple-
mentació de les línies presentava aspectes espe-
rançadors. Més recentment, el maig de 2010, el
MMARM ha publicat una altra nota informativa
per donar compte dels avenços produïts en l’apli-
cació d’aquestes línies estratègiques. Així, i sense
ànim d’exhaustivitat, cal destacar que pel que fa
als residus, l’informe sobre el grau d’aplicació de
les línies estratègiques a què s’acaba de fer refe-
rència (elaborat el 12 de març de 2009), valora
positivament l’aplicació en haver-se cobert els
objectius d’incloure aquestes consideracions en el
Pla Nacional Integrat de Residus (PNIR, gener
2009) i el Pla de Biodigestió de Purins del 2008.
En relació amb el PNIR, destaquem que incorpora
l’Estratègia de Reducció d’Abocament de Residus
Biodegradables per disminuir el seu impacte sobre
l’entorn i per contribuir especialment a la reducció
de gasos amb efecte d’hivernacle. Per part seva, el
Pla de Biodigestió de Purins per a la reducció dels
gasos amb efecte d’hivernacle, assumeix que un
tractament de 9.470.000 tones de purins/any per-
metrà reduir 2,23 milions de tones de CO2 eq./any,
bàsicament mitjançant la metanització dels purins
i la valoració energètica del biogàs. Cal assenyalar
addicionalment que dins del marc de l’EECCEL,
de les sis línies estratègiques i del PNIR, s’ha apro-
vat el Reial decret 1823/2009, de 27 de novembre,
que regula la concessió directa d’una subvenció a
les comunitats autònomes per a l’execució urgent
d’actuacions per al compliment de la legislació
d’abocadors, incloent la clausura d’abocadors il·le-
gals i la captació de biogàs en abocadors, i altres
actuacions complementàries (BOE núm. 287, de
28.11.2009). L’informe de maig de 2010, en rela-
ció amb els residus, fa referència a diverses inicia-
tives que estan encara en fase de preparació com la
transposició de la nova Directiva Marc de Residus,
el projecte d’elaboració d’un Pla de Caracteritza-
ció de Residus (que es preveu que incideixi en un
millor ajust dels inventaris nacionals de gasos amb
efecte d’hivernacle), o la revisió prevista del decret
que transposa la directiva de fangs de depuradora.
Aquest informe fa també referència a determinades
mesures en aquest sector recollies en el projecte
de Llei d’economia sostenible105.
El capítol dedicat a les actuacions relatives
a l’eix d’edificació sostenible és especialment
105. Projecte de Llei número 121/000060, d’economia sos-
tenible. BOCG. Congrés dels Diputats, sèrie A. 9 d’abril de
2010.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
extens. Els objectius d’aquesta línia s’adrecen a
promoure l’eficiència energètica i a assolir un per-
centatge més alt d’autoproveïment en consums
energètics en habitatges i edificis, tant d’ús resi-
dencial com institucional. Així, i en relació amb
la implementació del pla d’estalvi i eficiència ener-
gètica dins de l’Administració General de l’Estat,
destaquen les actuacions que du a terme l’Institut
per a la Diversificació i Estalvi de l‘Energia
(IDAE). L’IDAE és una entitat pública empresa-
rial, adscrita al Ministeri d’Indústria, Turisme i
Comerç, que depèn orgànicament de la Secreta-
ria d’Estat d’Energia, i s’ha dedicat essencialment
a inventariar i aportar referències dels objectius
d’estalvi d’energia dels edificis ministerials, així
com a realitzar diagnòstics energètics i programes
d’actuació. Des d’un altre punt de vista, aquesta
línia estratègica es desenvolupa també amb instru-
ments que incideixen la certificació d’eficiència
energètica d’edificis existents, en la certificació
energètica d’edificis nous i a la implementació
d’un pla RENOVE per a habitatges, relacionat
amb el Pla estatal d’habitatge 2009-2012, que
s’adreça a la rehabilitació encaminada a la millora
de l’eficiència energètica del parc d’habitatges
existent i la promoció d’habitatges de protecció
oficial que assoleixin una alta eficiència ener-
gètica. Així mateix, es plantegen accions relacio-
nades amb el turisme, que són exposades en
l’apartat corresponent, al costat del foment de la
utilització de bombetes de baix consum.
No és difícil advertir que la sostenibilitat ener-
gètica constitueix una peça clau en la lluita
contra el canvi climàtic. Els principals objectius
que es persegueixen en el marc d’aquesta línia
estratègica són promoure una major coherència
en el marc regulador i en els plans de l’energia;
integrar els objectius comunitaris d’estalvi i mi-
llora de l’eficiència energètica així com de pro-
moció de les energies renovables. Sent això així,
les accions de desenvolupament en aquesta línia
estratègica del pla de mesures urgents es xifren,
essencialment en l’adopció de certes normes
jurídiques com la Llei d’eficiència energètica i
energies renovables, en la regulació de la captura
geològica del carboni, i en l’actualització de del
Pla d’Estalvi i Eficiència Energètica per al període
2013-2020 i del Pla d’Energies Renovables per
al període 2011-2020.
589
b.2) Plans d’acció d’estalvi i eficiència energètica
L’any 2007 es va elaborar i va aprovar un nou
pla d’acció d’estalvi i eficiència energètica (2008-
2012) que revisava i substituïa el primer pla d’ac-
ció 2005-2007. Encara que no es tracta d’un pla
exclusivament centrat en el canvi climàtic, estima
que com a conseqüència directa del pla i en cohe-
rència amb l’EECCEL, pot assolir-se un volum de
reducció d’emissions de 270.592 kt CO2 durant
el període 2004-2012, de les quals 238.130 kt
CO2 s’aconseguiran durant el període del pla
2008-2012106.
b.3) Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic
El Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic
es va aprovar per la Comissió de Coordinació de
Polítiques de Canvi Climàtic el juny de 2006.
Pretén constituir el marc de referència per a la
coordinació entre les administracions públiques
pel que fa a l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat
i adaptació al canvi climàtic a Espanya en els
diferents sectors potencialment afectats (gestió de
l’aigua, agricultura, boscos, biodiversitat, zones
costaneres, salut, turisme…).
Es planteja una sèrie d’objectius inicials, com
són:
a) Desenvolupar els escenaris climàtics regio-
nals per a la geografia espanyola.
b) Desenvolupar i aplicar mètodes i eines per
avaluar els impactes, la vulnerabilitat i l’adapta-
ció al canvi climàtic en diferents sectors socio-
econòmics i sistemes ecològics.
c) Incorporar al sistema espanyol de R+D+I
les necessitats més rellevants en matèria d’ava-
luació d’impactes del canvi climàtic.
106. El resum executiu d’aquest pla (pàgina 8) explicita els
seus objectius de la manera següent: en termes de reducció
d’emissions de CO2, significa superar la proposta inicial que
per a tot el període de l’E4 proposava una reducció de 190 Mt
CO2. S’estima assolir un volum de reducció d’emissions de
270.592 kt CO2, dels quals: 238.130 kt CO2 correspon a re-
duccions durant el període 2008-2012 com a conseqüència
del PAE4+, i 32.462 ktCO2 de l’efecte derivat del primer Pla
2005-2007 durant el període. Aquest estalvi d’emissions re-
presentaria el 12% de les emissions que s’assolirien durant el
període, estimant que Espanya assolís el 37% de les emis-
sions de 1990. Per tot això, els objectius proposats en l’E4,
aconseguiran assolir al final del període un 142,9% en termes
d’energia, que representa, pel que fa a l’escenari base de
consums en els 8 anys de l’E4, una reducció del 7,0%. Amb re-
lació a les reduccions d’emissions del CO2, l’objectiu total as-
solit amb els dos plans pel que fa a l’E4 és del 142,4%.
590 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
d) Realitzar contínues activitats d’informació i
comunicació dels projectes.
e) Promoure la participació de tots els agents
implicats en els diferents sectors i sistemes, amb
l’objecte d’integrar l’adaptació al canvi climàtic
en les polítiques sectorials.
f) Elaborar informes específics amb els resul-
tats de les avaluacions i projectes i informes
periòdics de seguiment dels projectes i del con-
junt del Pla Nacional d’Adaptació.
El pla es desenvolupa a través de programes de
treball. El primer programa de treball, aprovat el
2006, té en compte el desenvolupament d’esce-
naris climàtics regionals i l’avaluació de l’impacte
del canvi climàtic sobre els recursos hídrics, la bio-
diversitat i les zones costaneres. En el marc del
primer programa de treball, s’ha elaborat l’any
2008 el primer informe de seguiment, que reflec-
teix les àrees on s’han centrat primordialment les
accions del pla d’adaptació al canvi climàtic en
aquesta primera etapa. D’aquesta manera s’orga-
nitza al voltant de la consideració del canvi cli-
màtic des de la perspectiva dels recursos hídrics (i
la seva incorporació en la planificació hidrològica),
biodiversitat, zones costaneres, i accions d’inves-
tigació, com la posada en marxa d’un programa
coordinat entre l’Administració General de l’Estat
i les comunitats autònomes en matèria de R+D+I
sobre impacte i adaptació al canvi climàtic en el
Pla Nacional d’Investigació Científica, Desenvolu-
pament i Innovació Tecnològica 2008-2011.
Posteriorment, el juliol de 2009, l’OCC ha
elaborat un segon programa de treball que defi-
neix el marc per a la coordinació entre adminis-
tracions públiques per a les activitats d’avaluació
d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi cli-
màtic. En aquest sentit, el segon programa de tre-
ball revisa els treballs, activitats i progressos
assolits des de 2006 i planteja una sèrie d’objec-
tius al voltant de quatre eixos:
a) Avaluació sectorial d’impactes, vulnerabili-
tat i adaptació al canvi climàtic (que constitueix
el nucli del Segon Programa de Treball).
b) Integració de l’adaptació al canvi climàtic
en la normativa sectorial.
c) Mobilització d’actors clau —tant públics i
socials com privats— que han de tenir part ac-
tiva en la identificació de mesures d’adaptació al
canvi climàtic.
d) Establiment d’un sistema d’indicadors dels
impactes i l’adaptació al canvi climàtic a Espanya
en tots els sectors.
D’una manera transversal, aquest segon pro-
grama fa especial èmfasi en la potenciació de la
R+D+I en tecnologies d’adaptació, així com molt
especialment, en la coordinació interadministra-
tiva, de manera que s’evitin les duplicitats entre el
Pla Nacional d’Adaptació i les estratègies, els plans,
i els programes d’adaptació de les comunitats
autònomes. En aquest últim sentit és fonamental
el paper que exerceix la comissió de coordinació.
c) El projecte de Llei d’economia sostenible
El projecte de Llei d’economia sostenible
conté diverses disposicions que afecten qüestions
relacionades amb el canvi climàtic i fou presen-
tat al Congrés dels Diputats el 30 de març de
2010107. El projecte se centra en cinc grans eixos:
competitivitat, sostenibilitat ambiental, norma-
lització de l’habitatge, innovació i formació pro-
fessional i fons econòmics per als nous sectors.
La seva principal incidència en aquest camp es
preveu mitjançant les disposicions relacionades
amb els residus i amb el règim d’infraestructu-
res, transports i mobilitat (seccions primera,
segona i tercera del Títol III del projecte), així
com algunes disposicions relacionades amb
l’edificació sostenible i eficiència energètica.
14.2.5. Aplicació del sistema europeu de
comerç d’emissions
La Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es
regula el règim del comerç de drets d’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle108, ha constituït
107. Projecte de llei número 121/000060 d’economia sos-
tenible. BOCG. Congrés dels Diputats, Sèrie A. 9 d’abril de
2010.
108. BOE de 10 de març de 2005. D’acord amb la disposi-
ció final segona, aquesta Llei es dicta a l’empara de les
competències exclusives de l’Estat que preveu l’article
149.1.13a i 23a de la Constitució, en matèria de bases i co-
ordinació de la planificació general de l’activitat econòmica
i de legislació bàsica sobre protecció del medi ambient,
llevat de la disposició addicional segona, sense perjudici
de les competències d’execució que tenen les comuni-
tats autònomes en matèria de legislació de medi ambient.
Posteriorment ha estat modificada pel Reial decret-llei
5/2005, d’11 de març, de reformes urgents per a l’impuls a
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
fins a la data, i encara constitueix, la norma
bàsica aplicable a aquesta matèria en l’ordenament
espanyol. Aquesta norma va representar la trans-
posició a Espanya de la Directiva 2003/87/CE,
de 13 d’octubre 2003, per la que s’estableix un
règim per al comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle a la Comunitat. En els
paràgrafs següents es dóna una idea del funcio-
nament del sistema europeu de comerç d’emis-
sions, tant des del punt de vista de la llei 1/2005
com de la seva revisió.
14.2.5.1. El règim de la Llei 1/2005 i les seves
normes de desenvolupament
El règim original de la llei 1/2005 es construeix
sobre una sèrie de pilars que parteixen de l’apro-
vació per cadascun dels Estats Membres d’un Pla
nacional d’ssignació de drets d’emissió, en què es
determina la quantitat de drets d’emissió que
s’assignarà durant el període que es tracti i es
distribueixen entre els diferents sectors inclosos
en el sistema. A partir d’aquestes premisses es
construeix un sistema d’assignació concreta de
quotes d’emissió, atorgament d’autoritzacions,
registre i verificació, amb les competències dis-
tribuïdes entre l’administració estatal i les auto-
nòmiques109.
a) Autoritzacions d’emissió
La tramitació i l’atorgament de les autoritza-
cions d’emissió és competència de les comuni-
tats autònomes. Per contra, l’atorgament de quo-
tes als titulars de les autoritzacions d’emissió es
confereix al Consell de ministres, d’acord amb
la productivitat i per a la millora de la contractació pública,
i per la Llei 22/2005, de 18 de novembre, per la qual
s’incorporen a l’ordenament jurídic espanyol diverses direc-
tives comunitàries en matèria de fiscalitat de productes en-
ergètics i electricitat i del règim fiscal comú aplicable a les
societats matrius i filials d’estats membres diferents, i es
regula el règim fiscal de les aportacions transfrontereres a
fons de pensions en l’àmbit de la Unió Europea.
109. En general, correspon a l’Estat la formulació del Pla
nacional d’assignació de drets d’emissió; l’assignació indi-
vidualitzada de drets d’emissió y el Registre Nacional de
Drets d’Emissió (RENADE). Les comunitats autònomes són
competents per a l’autorització d’emissió (amb notificació
al RENADE), l’aprovació del Pla de seguiment, la validació
de l’informe de seguiment (amb notificació al RENADE),
l’aplicació del règim sancionador i l’acreditació de veri-
ficadors.
591
les previsions del Pla Nacional d‘Assignació110.
L’assignació individualitzada de drets d’emissió
s’efectua a sol·licitud de l’interessat, mitjançant
resolució del Consell de Ministres, a proposta
dels ministres d’Economia i Hisenda, d’Indústria,
Turisme i Comerç, i de MMARM, prèvia consulta
a la Comissió de coordinació de les polítiques de
canvi climàtic i tràmit d’informació pública. La
sol·licitud d’assignació de drets d’emissió l’ha de
presentar el titular de la instal·lació al MMARM,
però es presenta físicament davant la finestreta
autonòmica (l’òrgan autonòmic competent per
tramitar l’autorització d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle). El sol·licitant ha d’acreditar
la fiabilitat de la documentació aportada, i pot
acreditar-se, entre altres mitjans, mitjançant un
certificat de la comunitat autònoma en el territori
de la qual s’ubiqui la instal·lació. El silenci es
considera negatiu si als tres mesos no s’ha pro-
duït decisió expressa.
b) Sistema de verificació
La Llei 1/2005 inclou també un sistema de
verificació i seguiment que ha estat desenvolupat
pel Reial decret 1315/2005, de 4 novembre, que
estableix les bases dels sistemes de seguiment i
verificació d’emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle en les instal·lacions incloses en l’àmbit
d’aplicació de la Llei 1/2005, que regula el règim
del comerç de drets d’emissió. A grans trets, els
titulars de les instal·lacions estan obligats reme-
tre a l’òrgan autonòmic competent un informe
110. Ordre PRE/3420/2007, de 14 de novembre, per la qual
es publica l’Acord de Consell de Ministres pel qual s’aprova
l’assignació individual de drets d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle a les instal·lacions incloses en el Pla Na-
cional d’Assignació de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle, 2008-2012 (BOE 27.11.2007). Acord de Consell
de Ministres pel qual s’aprova l’assignació individual de
drets d’emissió al primer conjunt d’instal·lacions que sol·li-
citen assignació com a nova entrant del període 2008-2012
i es troben incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005,
de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç
de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (20 de
març de 2009). Acord de Consell de Ministres pel qual s’a-
prova l’assignació individual de drets d’emissió al segon
conjunt d’instal·lacions que sol·liciten assignació com a nova
entrant del període 2008-2012 i es troben incloses en l’àm-
bit d’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual
es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle (20 de març de 2009).
592 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
verificat sobre les emissions de CO2 de l’any pre-
cedent. L’òrgan autonòmic s’ocupa de donar con-
formitat a aquest informe, prèvia comprovació, i
tot seguit, de registrar la xifra d’emissions verifi-
cada, que permet quantificar els drets la can-
cel·lació dels quals ha de sol·licitar el titular.
c) Registre
A través de la modificació de la Llei 1/2005,
operada mitjançant el Decret-llei 5/2005, es crea
el Registre Nacional de Drets d’Emissió (RENA-
DE), que es configura com «l’instrument a tra-
vés del qual s’assegura la permanent actualització
de la comptabilitat relativa als drets d’emissió».
La seva organització i funcionament es regula en
el Reial decret 1264/2005, de 21 d’octubre, pel
qual es regula l’organització i el funcionament
del Registre nacional de drets d’emissió. Les tari-
fes estan regulades per l’Ordre MAM/1445/2006,
de 9 de maig, que regula les Tarifes del Registre
Nacional de Drets d’Emissió.
d) Organització
La Llei 1/2005 preveu dos òrgans a què hem
fet referència anteriorment: la Comissió de Coor-
dinació de Polítiques de Canvi Climàtic, i la
comissió que actua com Autoritat Nacional Desig-
nada. Addicionalment, en l’article 14 preveu unes
taules de diàleg social, la composició i funciona-
ment de les quals han estat regulats posteriorment
pel Reial decret 202/2006, de 17 de febrer.
e) Sancions
Les sancions per incompliment d’aquesta nor-
mativa són imposades per les comunitats autòno-
mes a menys que s’hagi ocultat informació exigida
per a l’assignació o s’hagi incomplert l’obligació de
lliurar drets d’emissió, supòsits aquests en què les
imposa el Consell de Ministres.
Finalment, ha de tenir-se en compte que el
règim de comerç de drets d’emissió s’aplica a una
sèrie de sectors que, des d’un punt de vista tempo-
ral, no cobreixen la totalitat de sectors amb inci-
dència en aquest fenomen i que, precisament per
això, han estat objecte d’ampliacions que menciona-
rem més endavant. Pel que fa a les instal·lacions
regulades, el llistat concret de les instal·lacions in-
closes en l’àmbit d’aplicació de la normativa es-
mentada es va adoptar provisionalment mitjançant
Resolució de 7 de setembre de 2004. Per adoptar
la decisió s’apunta que es van tenir en compte els
resultats dels qüestionaris realitzats a les principals
organitzacions corresponents al sector de genera-
ció elèctrica i sectorsde l’annex I de la Directiva, el
Registre Estatal d’Emissions i fonts contaminants,
establert conforme a la Decisió de la Comissió
Europea 2000/479/CE; el Registre d’instal·lacions
de producció d’energia en règim ordinari i en
règim especial, i la base de dades de grans focus
pun-tuals de l’Inventari Nacional d’Emissions de
Gasos a l’Atmosfera. Prèviament a la decisió es va
sotmetre a informació pública i es va atendre a les
corresponents al·legacions. El llistat d’instal·lacions
es va convertir en definitiu una vegada va finalitzar
el procediment d’assignació de drets establert en
la normativa111.
14.2.5.2. Incorporació de la revisió del sis-
tema comunitari de comerç de drets d’emissió
El règim comunitari de comerç de drets d’emis-
sió ha estat objecte d’una revisió profunda, per
mitjà de 2 directives: la Directiva 2008/101/CE
(que inclou l’aviació en el sistema, que concedeix
un termini de transposició fins al 2 de febrer de
2010), i la Directiva 2009/29/CE (que introdueix
una reforma significativa del règim general del
111. En relació amb el seguiment de l’aplicació de la Llei,
s’observa un comportament diferent segons el sector. Així,
per exemple, i d’acord amb les dades de l’Informe de
seguiment de l’aplicació de la llei 1/2005 per a l’any 2008,
que resumeix els resultats obtinguts el 2008, primer any del
segon període d’aplicació del comerç de drets d’emissió
2008-2012, cal destacar que les emissions totals dels sec-
tors subjectes al comerç de drets d’emissió han disminuït
un 12,4% el 2008 pel que fa a l’any anterior. El sector de
generació elèctrica, responsable de més del 50% de les
emissions dels sectors afectats, ha registrat una disminució
del 16,1%. L’evolució de les diferents tecnologies és molt
diferent. Així, les emissions en generació amb carbó dismi-
nueixen un 36,3%, mentre que les corresponents al cicle
combinat augmenten en grau similar, un 32,9%. Es posa de
manifest un desplaçament dins la generació tèrmica cap a
la tecnologia menys emissora. En els sectors industrials
s’observa una disminució de les emissions també molt no-
table, que assoleix el 10,2%. Pel que fa a la comparativa
entre emissions i assignació de drets, considerant el con-
junt d’instal·lacions afectades pel règim de comerç de drets
d’emissió, es dóna un dèficit del 5,9%. Nota del MIMARM:
Aplicació de la llei 1/2005 emissions verificades davant
assignacions: any 2008. Disponible a www.mmarm.es. Les
dades que apareixen representades corresponen al contingut
del Registre el dia 30 d’abril de 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
sistema europeu de comerç d’emissions a partir
de l’any 2013, i que ha de ser transposada abans
del 31 de desembre de 2012, encara que preveu
una transposició anticipada per a determinades
disposicions). Des del punt de vista del dret
intern, la transposició d’aquestes directives està
tenint lloc en dues etapes. Així, algunes obliga-
cions de notificació imposades en les directives
2009/29/CE i 2008/101/CE, que requerien trans-
posició anticipada per motius d’urgència, van ser
incorporades a través de la Disposició final
segona de la Llei 5/2009, de 29 de juny. En qual-
sevol cas, el gruix de la transposició s’està duent
a terme mitjançant la tramitació d’un projecte de
llei que esmenarà la Llei 1/2005.
Destaquem finalment que, a efectes pràctics,
convé no oblidar que es donarà una situació de
convivència temporal de tres règims diferents
(l’actual, el règim aplicable a l’aviació, i el nou
règim de sistema europeu de comerç d’emissions
generalitzat a partir de l’1 de gener de 2013).
a) Disposicions d’informació aplicables als
nous sectors i operadors d’aeronaus a la Llei
5/2009
La Disposició Addicional Segona de la Llei
5/2009, de 29 de juny112, estableix diverses obli-
gacions d’informació per a sectors que s’incorpo-
ren al règim de comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle. En aquest sentit, els titu-
lars de les instal·lacions que desenvolupen activi-
tats enumerades en l’Annex i que no es trobin sub-
jectes al règim de comerç de drets d’emissió en el
període 2008-2012 hauran de presentar, abans de
30 d’abril de 2010, als òrgans competents de les
comunitats autònomes, dades d’emissions corres-
ponents als anys 2007 i 2008, de conformitat amb
la normativa comunitària i amb el que es deter-
mini reglamentàriament. Aquestes dades hauran
de presentar-se degudament documentades i veri-
ficades de manera independent per un verificador
112. Llei 5/2009 per la qual es modifiquen la Llei 24/1988, de
28 de juliol, del mercat de valors, la Llei 26/1988, de 29 de ju-
liol, sobre disciplina i intervenció de les entitats de crèdit, i el
text refós de la Llei d’ordenació i supervisió de les asseguran-
ces privades, aprovat per Reial Decret Legislatiu 6/2004, de
29 d’octubre, per a la reforma del règim de participacions sig-
nificatives en empreses de serveis d’inversió, en entitats de
crèdit i en entitats asseguradores. BOE de 30 de juny de 2009.
593
acreditat en l’àmbit del comerç de drets d’emissió.
Els òrgans competents de les comunitats autòno-
mes els remetran a la Secretaria d’Estat de Canvi
Climàtic en un termini màxim de deu dies des de
la seva recepció.
D’altra banda, l’apartat 2 d’aquesta Disposició
Addicional Segona estableix també obligacions
per als operadors d’aeronaus113, que cal complir
en el marc del que estableix la Decisió de la Comis-
sió 2009/339/CE, de 16 d’abril de 2009, per la
qual es modifica la Decisió 2007/589/CE en rela-
ció amb la inclusió de directrius per al seguiment
i la notificació d’emissions i dades sobre les tones-
quilòmetre resultants de les activitats d’aviació. En
aquest sentit, cada operador d’aeronaus la gestió
del qual correspon a Espanya d’acord amb els cri-
teris definits en l’Annex, haurà de dur a terme el
seguiment de les emissions de diòxid de carboni
de les aeronaus que operen des de l’1 de gener de
2010. A més, ha de realitzar el seguiment de les
dades de tones-quilòmetre en relació amb les
activitats d’aviació realitzades per ells l’any 2010.
Finalment, estableix també que els esmentats ope-
radors havien de presentar abans del 31 d’agost
de 2009, davant el Ministeri Foment, una pro-
posta de pla de seguiment de les emissions de CO2
i d’un pla de seguiment de les dades de tones-qui-
lòmetre transportades. Aquests plans proposen les
mesures per realitzar el seguiment i la notificació
de les seves dades d’emissions i de tones-quilò-
metre transportades. El Ministeri de Medi Am-
bient i Medi Rural i Marí, a proposta del Ministeri
de Foment, hauria d’aprovar els plans de seguiment
113. Els operadors d’aeronaus a què es refereix aquesta Dis-
posició Addicional Segona són aquells que duguin a terme
vols amb origen o destí en un aeròdrom situat en el territori
d’un Estat membre de la Unió Europea i siguin titulars d’una
llicència d’explotació vàlida, concedida pel Ministeri de
Foment de conformitat amb el que disposa el Reglament
(CE) núm. 1008/2008 del Parlament Europeu i del Consell,
de 24 de setembre de 2008, sobre normes comunes per a
l’explotació de serveis aeris en la Comunitat, així com aquells
que no siguin titulars d’una llicència d’explotació vàlida con-
cedida per un Estat membre de la Unió Europea, les emis-
sions de diòxid de carboni dels quals en l’any de referència
siguin majoritàriament atribuïbles a Espanya d’acord amb els
criteris establerts en la Directiva 2008/101/CE, del Parlament
europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, per la
qual es modifica la Directiva 2003/87/CE per tal d’incloure
les activitats d’aviació en el règim comunitari de comerç de
drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.
594 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
abans del 31 de desembre de 2009. La Secretaria
d’Estat de Canvi Climàtic informarà a la Comissió
de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic
dels plans de seguiment aprovats.
Les disposicions de la Llei 5/2009 han estat
desenvolupades recentment pel Reial decret
341/2010, de 19 de març, pel qual es desenvo-
lupen determinades obligacions d’informació per
a activitats que s’incorporen al regim de comerç
de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hiver-
nacle. El Reial decret esmentat incideix en una
sèrie d’aspectes com les directrius per a l’estima-
ció de les emissions del 2007 i 2008 per part dels
titulars de les instal·lacions, els requisits per a la
verificació de les dades d’emissions, la informa-
ció que ha de notificar-se a l’òrgan competent de
la comunitat autònoma i l’abast de l’acreditació
exigible als verificadors que realitzin aquesta
verificació de les noves activitats.
b) El projecte de Llei de reforma de la Llei
1/2005
El gruix de la transposició del paquet euro-
peu de directives sobre el canvi climàtic 2008-
2009 s’està duent a terme mitjançant la tramita-
ció d’una llei que esmeni la Llei 1/2005. Després
dels treballs duts a terme durant l’any 2009, el
Projecte de llei que modifica la Llei 1/2005, de
9 de març, per la qual es regula el règim del
comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle per perfeccionar i ampliar el règim
general de comerç de drets d’emissió i incloure
l’aviació, ha estat finalment presentat el 27 de
gener de 2010 al Congrés dels Diputats114.
114. BOCG. Congreso de los Diputados. Serie A de 9 de fe-
brero de 2010 Núm. 57-1. Per la seva banda, la Nota del Con-
sell de Ministres de 22 de gener de 2010, publicada quan el
Consell de Ministres va aprovar la remissió del avantprojecte de
llei a les Corts Generals, va valorar, entre altres questions, que
la nova norma respon a la necessitat d’harmonitzar el funcio-
nament del règim en vigor per aprofitar millor els seus benefi-
cis potencials, evitar distorsions al mercat comunitari interior i
facilitar vincles entre règims de comerç de drets d’emissió. Així
mateix, ha estat objectiu principal de la reforma incrementar la
previsibilitat i ampliar l’àmbit d’aplicació del règim per donar
cabuda a nous sectors i gasos que compleixen les condicions
necessàries per ser regulats mitjançant un instrument nor-
matiu d’aquest tipus. Igualment, respon a la necessitat d’in-
corporar les activitats d’aviació en el règim a partir de 2012.
http://www.la-moncloa.es/ConsejodeMinistros/Referencias/
_ 2010/refc20100122.htm#DerechosEmisi%C3%B3n.
Es dicta en virtut dels títols competencials de
l’article 149.1.13a 20a i 23a de la Constitució, i
presenta una sèrie de canvis pel que fa al règim
de la Llei 1/2005 que passem a ressenyar, prèvia
advertència que, atès que es troben pendents
d’aprovació diversa desenvolupaments de les di-
rectives europees, el projecte de llei de transpo-
sició preveu en conseqüència una gran quantitat
de desplegaments reglamentaris.
Pel que fa als seus continguts, cal destacar que
el projecte de llei, a part de noves definicions per
a l’aviació, i de preveure una revisió per a les
autoritzacions d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle cada 5 anys amb el pla de seguiment
com un element clau en el control de les emis-
sions115, incideix d’una manera especial en l’àm-
bit d’aplicació. Així, en relació amb les instal·la-
cions fixes, s’inclouen les de producció d’alumini,
coure i zinc; les d’assecat i calcinat de guix;
diversos subsectors del sector químic, i la captura
i emmagatzematge geològic de carboni.
En relació amb el règim d’assignació de drets
d’emissió a instal·lacions fixes, la novetat fona-
mental consisteix en el fet que desapareixen els
plans nacionals d’assignació a partir de 2013.
Això és congruent amb el mecanisme adoptat per
la Directiva 2009/29/CE, de manera que la quan-
titat de drets d’emissió es determina a escala
europea116. Finalment, cal destacar que la nova
normativa projectada, si prospera, incidirà també
en determinats aspectes com l’assignació gratuïta
transitòria en sectors industrials, aclareix que els
drets d’emissió es poden portar entre períodes,
i incideix també en aspectes sancionadors i
d’informació fonamentalment en relació amb
l’aviació, amb intervenció tant del Ministeri de
Foment com del MMARM.
115. D’acord amb l’Exposició de Motius del projecte de llei
...El pla de seguiment ha anat cobrant més gran rellevància
en el sistema de seguiment, verificació i notificació de les
emissions, d’aquí que finalment s‘opti per integrar-lo en
l’autorització... Així mateix, es preveu l’establiment d’obli-
gacions sobre l’ús de sistemes automatitzats i formats
d’intercanvi de dades.
116. El volum total de drets es determina utilitzant l’assig-
nació que es va aprovar en el conjunt dels Estats membres
per al període 2008-2012. Es parteix del punt mitjà d’aquest
període i es redueix anual i linealment un 1,74%. Això cor-
respon, aproximadament, a una reducció del 21% el 2020
pel que fa a 2005 per al conjunt de sectors afectats pel
comerç de drets d’emissió.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
14.2.6. Incorporació de la Directiva sobre
emmagatzematge geològic de carboni i la
normativa recent sobre gasos fluorats
En aquest últim apartat, dedicat a donar compte
de les principals línies de l’actuació de l’Estat en
matèria de canvi climàtic, cal referir-se a una re-
cent iniciativa legislativa en tramitació al Congrés
dels Diputats i al Reial decret aprovat en relació
amb alguns aspectes del règim de gasos fluorats.
En aquest sentit, el Butlletí Oficial de les Corts
Generals del 16 d’abril de 2010 va publicar el
Projecte de Llei d’emmagatzematge geològic de
diòxid de carboni117, pel qual s’incorpora a l’or-
denament espanyol la Directiva 2009/31/CE, del
Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’abril
de 2009, relativa a l’emmagatzematge geològic de
diòxid de carboni i per la qual es modifiquen
la Directiva 85/337/CEE del Consell, les direc-
tives 2000/60/CE, 2001/80/CE, 2004/35/CE,
2006/12/CE, 2008/1/CE i el Reglament (CE)
n.º 1013/2006. D’acord amb la seva exposició
de motius, la Llei projectada es limita a regular
l’activitat d’emmagatzematge geològic de diòxid
de carboni, i només es refereix d’una manera epi-
sòdica a la captura i el transport. En relació amb
la captura, les instal·lacions dedicades a aquesta
activitat se sotmeten a la normativa sobre control
integrat de la contaminació, per la qual cosa ne-
cessitaran obtenir la corresponent autorització. El
Projecte de llei distribueix les competències en
aquest camp entre l’administració estatal i les de
les comunitats autònomes de la manera que exa-
minarem breument en l’apartat de conclusions.
Més recent és la normativa relacionada amb
el règim aplicable als gasos fluorats, que estan en
bona part inclosos en Protocol de Montreal sobre
substàncies que esgoten la capa d’ozó i al Proto-
col de Kyoto sobre gasos amb efecte d’hivernacle.
En aquest sentit, el Consell de Ministres de 16 de
juny de 2010 ha aprovat el Reial Decret pel qual
es regula la comercialització i manipulació de
gasos fluorats i equips que s’hi basen, així com la
certificació dels professionals que els utilitzen.
Amb l’objectiu d’evitar la seva emissió mitjançant el
control de les fuites dels equips que els utilitzen
117. Projecte de llei número 121/000078, d’emmagatzematge
geològic de diòxid de carboni. BOCG. Congrés dels Dipu-
tats. Sèrie A. Projectes de llei. 16 d’abril de 2010. Núm. 78-1.
595
i la seva recuperació, el Reial decret estableix un
règim essencialment dirigit a regular les condi-
cions dels professionals involucrats en la manipu-
lació d’aquests gasos. Estableix també algunes
mesures addicionals en desenvolupament de la Llei
de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera
de 2007 (com ara la restricció de la venda de re-
frigerants, l’obligació d’assegurar per part dels
venedors d’aquests equips que la instal·lació
dels equips de climatització la realitzin determi-
nades empreses), així com certes disposicions que
afecten l’emmagatzematge, el transport, la rege-
neració o la destrucció d’aquestes substàncies
com a residus.
14.3. Intervenció jurídica de Catalunya
davant el canvi climàtic
14.3.1. Els compromisos adquirits (remissió)
Els compromisos i obligacions que assumeix
l’Estat espanyol i que li són jurídicament exi-
gibles en tant que Part al CMCC i al PK i, així
mateix, en tant que Estat membre de la UE, són
també en bona part compromisos de Catalunya.
Cal, doncs, donar per reproduït aquí tot allò que
prèviament ha estat esmentat en els apartats
anteriors. Així, el fet que l’Estat sigui l’obligat
formalment, que sigui el destinatari oficial de les
diverses exigències analitzades, no ha de fer des-
conèixer quines són les competències que per al
seu assoliment adequat poden i han de ser exer-
cides per part de comunitats autònomes com
Catalunya. Esdevé necessari, doncs, i amb caràc-
ter previ, determinar exactament quines compe-
tències són pròpies de la Generalitat. A partir
d’aquí, l’objectiu d’aquest apartat consistirà en
recordar quines són les actuacions realitzades a
data d’avui des d’aquest àmbit territorial (siguin
de caire organitzatiu, normatiu o executiu). Això
ens permetrà en l’apartat final valoratiu determi-
nar quins són els reptes que poden ser vàlida-
ment assumits dins el marc jurídic competencial
que li és d’aplicació. En aquest sentit, confirmant
allò que ja esmentàvem en el primer informe
sobre canvi climàtic pot entendre’s que els tipus
d’actuacions que potencialment es poden disse-
nyar sobre canvi climàtic i a realitzar des de
Catalunya, se situen bàsicament en dos fronts:
el primer fa referència directa a la possibilitat
596 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
d’incentivar la participació de la Generalitat en
les diverses decisions que pren l’Estat i que afec-
ten l’exercici de les seves competències sectorials
que incideixen sobre el canvi climàtic. El segon
es dirigirà ja a l’àmbit intern català, pel qual seran
esmentades diverses actuacions que de manera
exemplificativa i sense ànim d’exhaustivitat po-
drien ser endegades des de Catalunya.
14.3.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya
de 2006. Al·lusions al canvi climàtic i com-
petències de la Generalitat de Catalunya
que poden ser exercides quan s’hi vol incidir
L’òptica subestatal (autonòmica i local) és habi-
tualment del tot necessària per a l’assoliment
efectiu de compromisos sobre canvi climàtic i
sovint ha demostrat ser, en el dret comparat,
especialment activa i innovadora. Com és cone-
gut, indústria, energia, transport, agricultura,
infraestructures i fonamentalment, medi ambient,
entre d’altres, són aspectes habitualment presents
a les agendes públiques de les comunitats autò-
nomes, tot derivant-se directament del marc
constitucional i estatutari.
La Generalitat de Catalunya gaudeix, com es
comprovarà a continuació, d’un ventall impor-
tant de competències d’aquesta índole que li per-
meten actuar sobre les causes i els efectes del
canvi climàtic, possibilitant per tant l’adopció i
implementació d’una política pròpia per enfron-
tar-se a aquesta problemàtica. Cal en qualsevol
cas parar atenció sobre allò que disposa l’Estatut
d’Autonomia per conèixer quines són les com-
petències de què disposa la Generalitat amb
caràcter exclusiu i quines són les competències
compartides. D’aquesta manera serà possible
escatir quins són els límits que ha de respectar la
Generalitat i conèixer, així mateix, en quines ma-
tèries, i sobre quines funcions caldrà establir me-
canismes de col·laboració interadministrativa per
a l’assoliment d’objectius sobre canvi climàtic.
Es tracten en primer lloc els títols competen-
cials que apareixen a l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya de 2006 (EAC) i que son més relle-
vants als efectes que es tracten en aquest llibre.
Prèviament a aquest esment cal remarcar que
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 2006
inclou referències directes i explicites al canvi
climàtic, aspecte aquest que, a més d’altres que
també seran objecte d’atenció a continuació,
constitueix una novetat a ressaltar en relació a allò
que disposava l’Estatut d’Autonomia de 1979.
– En primer lloc cal estar al títol primer de
l’Estatut d’Autonomia en tant que s’hi regulen els
«Drets deures» i també els «principis rectors». Pel
que fa, primer, als drets i deures, innovació de
l’Estatut de Catalunya de 2006, en destaquem
l’article 27. Aquest precepte, tot regulant els drets
i deures amb relació al medi ambient determina
que
1. Totes les persones tenen dret a viure en un
medi equilibrat, sostenible i respectuós amb la
salut, d’acord amb els estàndards i els nivells de
protecció que determinen les lleis. També tenen
dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge
en condicions d’igualtat, i tenen el deure de fer-ne
un ús responsable i evitar-ne el malbaratament.
Volem destacar especialment el seu apartat 2, per-
què s’hi determina que «Totes les persones tenen
dret a la protecció davant les diferents formes de
contaminació, d’acord amb els estàndards i els ni-
vells que determinen les lleis».
En el mateix títol primer de l’Estatut hi loca-
litzem també els principis rectors, principis que
orienten les polítiques públiques de Catalunya.
Entre ells hi destaca l’article 46, dedicat al Medi
ambient, desenvolupament sostenible i equilibri
territorial. El precepte determina que els poders
públics han de vetllar per la protecció del medi
ambient adoptant polítiques públiques basades
en el desenvolupament sostenible i la solidaritat
col·lectiva i intergeneracional. Es vol remarcar el
fet que, de forma expressa, en referir-se a l’am-
bient atmosfèric, en el seu paràgraf segon, fa una
al·lusió literal al canvi climàtic. En aquell indret
es determina que
Les polítiques mediambientals s’han de dirigir
especialment a la reducció de les diferents formes
de contaminació, la fixació d’estàndards i de nivells
mínims de protecció, l’articulació de mesures cor-
rectives de l’impacte ambiental, la utilització racio-
nal dels recursos naturals, la prevenció i el control
de l’erosió i de les activitats que alteren el règim at-
mosfèric i climàtic, i el respecte als principis de pre-
servació del medi, conservació dels recursos natu-
rals, responsabilitat, fiscalitat ecològica i reciclatge
i reutilització dels béns i els productes.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Així doncs, igual que en referència a la resta
de principis rectors, en l’exercici de llurs com-
petències, els poders públics de Catalunya han
de promoure i adoptar les mesures necessàries
per garantir-ne l’eficàcia plena. A més, el reco-
neixement, el respecte i la protecció d’aquests
principis rectors cal que informin la legislació
positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels
poders públics. Aquests principis, com també
determina el mateix precepte, poden ser exigi-
bles davant la jurisdicció, però únicament
d’acord amb el que determinen les lleis i les altres
disposicions que els despleguen.
A més a més de les referències que es localit-
zen dins el títol primer de l’Estatut, cal estar
també, i molt especialment, a les al·lusions que
apareixen al títol IV, relatiu a les competències.
En aquest títol hi trobem les competències con-
cretes de què disposa la Generalitat de Catalu-
nya, distingint-s’hi entre les que són competèn-
cies exclusives i les que son compartides i les
executives. Cal tenir present que quan parlem de
competències exclusives, es tracta d’aquelles
(article 110) per a les que correspon a la Genera-
litat, i de manera íntegra, la potestat legislativa,
la potestat reglamentària i la funció executiva,
podent establir per a elles, polítiques pròpies.
D’altra banda, quan es fa referència a les compe-
tències compartides, s’ha d’entendre que són
aquelles (article 111) per a les que correspon a la
Generalitat, de manera compartida amb l’Estat,
la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la
funció executiva, però, aspecte aquest especial-
ment remarcable, en el marc de les bases que fixi
l’Estat. Per a aquestes competències, també la
Generalitat pot establir polítiques pròpies, dins
el marc d’actuació en el que poden ser exercides.
Per últim, quan es fa referència a les competèn-
cies executives, correspon a la Generalitat la po-
testat reglamentària, que comprèn l’aprovació
de disposicions per a l’execució de la normativa de
l’Estat, i també la funció executiva (potestat d’or-
ganització de la seva pròpia administració i, en
general, de totes les funcions i activitats necessà-
ries per implementar les disposicions). Així ma-
teix, cal tenir present, perquè es un aspecte sobre
el qual caldrà insistir posteriorment, que corres-
pon a la Generalitat el desplegament, l’aplicació
i l’execució de la normativa de la Unió Europea
597
quan afecti l’àmbit de les competències de la Ge-
neralitat a què a continuació farem referència.
Així es declara expressament a l’article 113 de
l’Estatut.
– Cal començar, en primer lloc, fent esment a
les al·lusions directes que s’hi realitzen en el text
als gasos amb efecte d’hivernacle (canvi climà-
tic), concepte aquest que apareix també per pri-
mer cop dins el catàleg de competències de la
Generalitat reconegudes per l’Estatut d’Autono-
mia. Concretament, l’article 144 determina que
en matèria ambiental la Generalitat gaudeix de
competències (compartides amb l’Estat) i de la
possibilitat d’establir normes addicionals de pro-
tecció. Entre el llistat de submatèries ambientals
s’hi troben expressament esmentades algunes es-
pecialment transcendents per al nostre estudi,
com són:
h) La regulació de l’ambient atmosfèric i de
les diverses classes de contaminació d’aquest, la
declaració de zones d’atmosfera contaminada i
l’establiment d’altres instruments de control de
la contaminació, amb independència de l’admi-
nistració competent per autoritzar l’obra, la ins-
tal·lació o l’activitat que la produeixi.
i) La regulació del règim d’autorització i
seguiment de l’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle.
– Més enllà d’aquestes referències expresses,
cal parar esment en el catàleg de competències
de què disposa la Generalitat i que li permeten
treballar en la matèria que ens ocupa. Entre les
matèries sobre les que la Generalitat disposa de
competència exclusiva cal destacar així mateix,
les següents:
• Agricultura, ramaderia i aprofitaments fores-
tals (article 116).
• Aigua i obres hidràuliques (pel que fa a aigües
que pertanyin a conques hidrogràfiques intra-
comunitàries) (article 117).
• Caça, pesca, activitats marítimes i ordenació
del sector pesquer (article 119).
• Comerç i fires (121).
• Consum (article 123).
• Emergències i protecció civil (article 132).
• Energia i mines (article 133).
• Habitatge (article 137).
598 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
• Indústria, artesania, control metrològic i con-
trastació de metalls (article 139).
• Infraestructures del transport i de les comuni-
cacions (article 140).
• Obres públiques ( article 148).
• Ordenació del territori i del paisatge, del lito-
ral i urbanisme (article 149).
• Recerca, desenvolupament i innovació tecno-
lògica (article 158).
• Transports (article 169).
• Turisme (article 171).
L’Estatut de Catalunya determina que la
Generalitat pot exercir competències de forma
compartida amb l’Estat i competències executi-
ves sobre un ventall addicional de matèries. Al-
gunes d’elles poden ser especialment transcen-
dents quan es desitja intervenir sobre el canvi
climàtic. Ens referim:
a) En primer lloc, a les competències compar-
tides en matèria de medi ambient (article 144) i
concretament, a les competències sobre:
• Establiment i regulació dels instruments de pla-
nificació ambiental i del procediment de trami-
tació i aprovació d’aquests instruments.
• Establiment i regulació de mesures de soste-
nibilitat, fiscalitat i recerca ambientals.
• Regulació dels recursos naturals, de la flora i la
fauna, de la biodiversitat, del medi ambient
marí i aquàtic si no té per finalitat la preserva-
ció dels recursos pesquers marítims.
• Regulació sobre prevenció en la producció
d’envasos i embalatges en tot llur cicle de vida,
des que es generen fins que passen a ésser residus.
• Regulació sobre prevenció i correcció de la
generació de residus amb origen o destinació a
Catalunya i sobre la gestió i el trasllat d’aquests
i llur disposició final.
• Regulació en la prevenció, el control, la cor-
recció, la recuperació i la compensació de la
contaminació de sòl i subsòl.
• Regulació i gestió dels abocaments en aigües in-
teriors i intervenció administrativa dels aboca-
ments en les aigües superficials i subterrànies.
• Prevenció, restauració i reparació de danys al
medi ambient, i també el règim sancionador
corresponent.
• Espais naturals protegits.
• Establiment d’un servei meteorològic pro-
pi, subministrament d’informació meteoro-
lògica i climàtica, incloent-hi el pronòstic, el
control i el seguiment de les situacions me-
teorològiques de risc, i també la recerca en
aquests àmbits i l’elaboració de la cartografia
climàtica.
b) També cal tenir present que en matèries
sobre les que la Generalitat té, com a regla gene-
ral, competències exclusives, hi ha determinades
submatèries sobre les que observem que única-
ment disposa de competències compartides o de
competències executives. Ens referim, per exem-
ple, a les següents:
• Planificació de l’agricultura i la ramaderia i del
sector agroalimentari (article 116).
• Regulació i règim d’intervenció administrativa
i d’usos de la forest, dels aprofitaments i els
serveis forestals, i de les vies pecuàries de
Catalunya (article 117).
• Domini públic hidràulic i obres d’interès
general. Participació en la planificació i la pro-
gramació de les obres d’interès general de
l’Estat (article 117).
• Ordenació del sector pesquer (article 119).
• Salvament marítim i seguretat nuclear
(article 132).
• Energia (article 133) (entenent que s’hi troba
com a submatèria i funció, el foment i la
gestió de les energies renovables i de l’eficièn-
cia energètica).
• Règim miner (article 133).
• Planificació de la indústria, en el marc de la
planificació general de l’economia (article 139).
• L’execució i la gestió de les obres d’interès
general situades al litoral català (d’acord amb
el que estableix l’article 148).
• L’ordenació de l’activitat econòmica a Catalu-
nya (article 152).
Malgrat que les referències que acabem de
realitzar són les que presenten prima facie més
interès, també seran esmentats en aquest capí-
tol altres preceptes de l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya quan entenguem que aquests, de
manera individualitzada, poden habilitar ac-
tuacions de la Generalitat en matèria de canvi
climàtic.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
Un cop exposat aquest ventall d’al·lusions que
es troben a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
aprovat el 2006, la primera conclusió que cal
extreure, és que el nou text, en relació amb allò
objecte de tractament a l’anterior, clarifica i detalla
el context competencial que regeix a Catalunya sobre
aquesta matèria. També confirma aquella idea que
ja preconitzàvem llavors, és a dir, que les compe-
tències de què disposa la Generalitat són suficients
per emparar una política pròpia sobre aquesta ma-
tèria, respectant determinats límits (que es deriven
del dret internacional, comunitari europeu, i també
estatal). Aquest es un àmbit, doncs, que exigeix
reaccions urgents i enèrgiques en un entorn que es
caracteritza per un increment de les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle que, com hem pogut
comprovar aquests anys, compromet seriosament
l’assoliment dels compromisos internacionals i
comunitaris exigibles. El marc jurídic regulador de
base ja es més precís que aquell de què disposà-
vem l’any 2005, i això indubtablement ajuda en
qualsevol presa de decisió. Aquest marc compe-
tencial aixopluga sense problemes una política prò-
pia, una política que pugui adequar les diverses
decisions a adoptar a les característiques internes
catalanes dels diversos sectors implicats. És possi-
ble, doncs, i del tot recomanable, com ja es deia en
el primer informe118, l’adopció d’una estratègia
catalana i l’adopció de totes les mesures necessà-
ries per a la seva implementació.
14.3.2.1. Actuacions realitzades
Si a les pàgines anteriors han estat esmentades les
competències de què disposa la Generalitat de
Catalunya i que li permeten iniciar actuacions per
lluitar contra el canvi climàtic, a continuació es
comenta quines són les iniciatives realitzades fins
a l’actualitat a dos nivells. En primer lloc, les de
caire estrictament organitzatiu, i en segon, les ini-
ciatives concretes de caire normatiu i executiu.
a) Organització administrativa
Les actuacions públiques a realitzar sobre canvi
climàtic són i han de ser coherents amb la trans-
versalitat que li és tan característica. En tant que
incideixen en diversos sectors, és habitual que
siguin també diversos els departaments i altres
118. Llebot, 2005.
599
òrgans de la comunitat autònoma els que hagin
de ser cridats a desenvolupar aquestes tasques,
amb menor o major incidència. A Catalunya, en
general, la problemàtica del canvi climàtic ha estat
des d’un bon principi vinculada més estretament
ales funcions que es desenvolupen des del Depar-
tament de Medi Ambient (avui Departament de
Medi Ambient i Habitatge), fonamentalment per
referència a les tasques que li han estat assignades
en relació amb la tutela de la qualitat de l’aire i el
clima. Però si en el primer informe sobre el canvi
climàtic es cridava l’atenció sobre la necessitat de
millorar l’estructura organitzava en el si de la
Generalitat per afrontar vàlidament els diversos
reptes que acompanyen aquesta problemàtica, en
aquest segon informe ja es pot donar compte de
novetats significatives. Concretament, del fet que
l’any 2006 es produís una reforma organitzativa
a partir de la qual fossin creats dos òrgans que
responen, en la seva formulació a allò que sugge-
ríem l’any 2005, moment en què instàvem a tre-
ballar de forma més àmplia i d’una manera molt
més transversal. Ens referim, concretament, a
allò que es disposa en el Decret 573/2006, de 19
de desembre, de reestructuració parcial del
Departament de Medi Ambient i Habitatge,
norma que obre la porta al naixement de la Co-
missió Interdepartamental del Canvi Climàtic i
també, de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
La primera referència jurídica a la Comissió
Interdepartamental del Canvi Climàtic es troba
a la disposició addicional tercera del Decret
573/2006, precepte on es diu que per tal de coor-
dinar l’actuació del Govern en la lluita contra el
canvi climàtic es crea, sota la dependència del
Departament de Medi Ambient i Habitatge, la
Comissió Interdepartamental del Canvi Climà-
tic. Es tracta d’una iniciativa similar a la que han
realitzat altres comunitats autònomes com la de
les Illes Balears i també la Comunitat valenciana.
En l’acord de govern esmentat es donen algunes
dades inicials que resulten interessants, com són
que aquesta comissió està integrada per un re-
presentant de cadascun dels departaments de
l’Administració de la Generalitat directament
afectats. També es diu que la seva composició i
els objectius seran fixats mitjançant acord del
Govern de la Generalitat i que L’Oficina Catalana
del Canvi Climàtic serà l’òrgan que li donarà el
suport tècnic que necessiti en la seva actuació.
600 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
L’acord de Govern de 13 de febrer de 2007 des-
plega els aspectes que necessiten major concreció
i emfasitza la voluntat de l’executiu català que la
nova Comissió s’erigeixi com a òrgan coordinador
i de decisió i impuls dins del Govern de les accions
per lluitar contra el canvi climàtic. Entre els
objectius que el Govern assigna a la comissió s’hi
troben, expressament, empènyer actuacions de
caràcter transversal entre diferents departaments
per afavorir l’adaptació al canvi climàtic a fi de
disminuir els seus efectes a Catalunya; promoure
accions per disminuir les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle, responsables del canvi climàtic
i, aspecte aquest també transcendent, fer el se-
guiment i l’avaluació de les actuacions anteriors
Pel que fa a la seva composició, a més del con-
seller del Departament de Medi ambient i Habi-
tatge (que presideix la comissió) hi localitzem un
representant de cadascun dels departaments de
la Generalitat que es consideren afectats. Es tracta
d’onze vocals, entre els quals es garanteix repre-
sentació dels departaments de Medi Ambient i
Habitatge, Economia i Finances, Política Territo-
rial i Obres Públiques, Agricultura, Alimentació i
Acció Rural, Salut, Treball, Interior, Relacions Ins-
titucionals i Participació, Innovació, Universitats
i Empresa, Educació, Presidència i Vicepresidèn-
cia. En atenció als temes a tractar hi poden ser
convidades d’altres persones.
La reunió de constitució de la Comissió es va
produir el 5 de març de 2007. S’han celebrat des
de llavors diverses sessions, amb una periodici-
tat aproximada trimestral, i s’hi han realitzat tre-
balls d’especial interès com els de la preparació
de la Convenció Catalana de Canvi Climàtic; i hi
han estat aprovats documents rellevants com el
que va ser acordat a la sessió de 18 de juny de
2007 referit a les aportacions del Govern de Ca-
talunya a La propuesta del gobierno para el Consejo
Nacional del Clima, la Comisión de Coordinación
de Políticas de Cambio Climático y consulta pública
sobre l’Estratègia espanyola de canvi climàtic i ener-
gia neta horitzó 2012; s’hi ha presentat l’Estratègia
espanyola de canvi climàtic i energia neta,
Horitzó 2007-2012-2020 (EECCEL), i el procés
de consulta pública del Llibre verd de la Comis-
sió Europea sobre l’adaptació al canvi climàtic a
Europa. Actuacions com aquestes confirmen que
la perspectiva i els objectius que acompanyaven
la creació d’un òrgan com la comissió interde-
partamental són especialment oportunes i del tot
adequades a les finalitats que cal assolir. Queda
per determinar si aquesta transversalitat i manera
de treballar que en principi és del tot recomana-
ble acaba imantant, és a dir, acaba anant més
enllà de la superfície i incideix directament en
les polítiques i en l’execució diària de les fun-
cions que han de realitzar cadascun dels depar-
taments que conformen aquesta comissió.
L’altre òrgan que cal necessàriament esmentar
és l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. També
ha estat creada a partir del Decret 573/2006, de
19 de desembre, de reestructuració parcial del
Departament de Medi Ambient i Habitatge. En el
seu article 3 determina que el nou òrgan neix sota
la dependència de la Direcció General de Políti-
ques Ambientals i Sostenibilitat d’aquest departa-
ment, amb rang orgànic de subdirecció general.
L’Oficina Contra el Canvi Climàtic es configura,
des de la seva creació, com el referent organitzatiu
més clar i més visible en la matèria, en tant que és
l’encarregada de vetllar per la implantació de les
mesures contra el canvi climàtic i el compliment
del protocol de Kyoto. Més concretament, entre
els objectius generals de L’Oficina, s’hi troben els
següents119:
– En relació amb la Comissió Interdepartamen-
tal de Canvi Climàtic, òrgan al qual dóna suport:
impulsar i proposar a la comissió una estratègia ca-
talana del canvi climàtic, vinculada a l’estratègia
catalana per al desenvolupament sostenible i
participar de forma activa en la Comissió de Coor-
dinació de Polítiques de Canvi Climàtic (òrgan es-
tatal al qual ja hem fet referència) i en els processos
de participació de les comunitats autònomes en la
presa de decisions en el marc europeu.
– A més a més, els seus objectius, en la seva
activitat ordinària, són els següents:
• Dinamitzar i coordinar totes les polítiques pú-
bliques per reduir les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle a Catalunya.
119. Vegeu, per totes, la descripció que de les seves
funcions en realitza a «Les 100 primeres pàgines del canvi
climàtic a Catalunya», capítol d’antecedents del Pla d’acció
del canvi climàtic a Catalunya. Esborrany de 31 de gener
de 2008, p. 101-102. http://www.mediambient.gencat.net/
cat/el_medi/C_climatic/occc/docs/100.pdf.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
• Promoure i impulsar les polítiques domèstiques
de reducció de gasos amb efecte d’hivernacle
als sectors que no inclou la Directiva de comerç
de drets d’emissió, és a dir, l’anomenat sector
difús. Concretament, els sectors sobre els quals
es vol actuar són: transport i mobilitat; agrícola,
ramader i forestal; institucional, residencial i
serveis. i residus industrials i domèstics.
• Donar suport a les polítiques de reducció
d’emissions en les instal·lacions que inclou
la Directiva de comerç de drets d’emissió, i a la
utilització, si convé, dels mecanismes de flexi-
bilitat del Protocol de Kyoto.
• Impulsar polítiques d’adaptació al canvi cli-
màtic, amb especial atenció a les zones més
vulnerables.
• Millorar els embornals catalans (boscos).
• Difondre, conscienciar, formar i concertar amb
la societat civil, l’àmbit acadèmic i els sectors
empresarials, tots els aspectes relacionats amb
el canvi climàtic.
• Donar suport a la comunitat científica catalana
per a la recerca, l’estudi i la comprensió del
canvi climàtic a Catalunya seguint les direc-
trius europees i de les Nacions Unides.
És prematur valorar a fons el funcionament i
els resultats d’una nova estructura administrativa
que té únicament tres anys de vida. Tot sembla
confirmar que s’han produït avenços improbables
sota el règim organitzatiu anterior i que, a més de
concentrar funcions, prèviament disperses, ha
servit per visualitzar més adequadament la inter-
venció de la Generalitat sobre aquesta matèria. En
poc temps des de la seva creació, concretament
mitjançant acord de Govern de 30 de setembre
de 2008, s’ha aprovat El Pla català de mitigació
del canvi climàtic 2008-2012 per al compliment
del Protocol de Kyoto. El pla va ser elaborat pre-
cisament per l’Oficina Catalana del Canvi Climà-
tic, a partir de gairebé un miler de propostes
rebudes de la societat catalana durant el procés
participatiu de la Convenció Catalana del Canvi
Climàtic i, prèviament a la decisió de Govern de
la Generalitat que li havia de donar llum verda, va
ser adoptat per la Comissió Interdepartamental
del Canvi Climàtic. L’organització administrativa
especialitzada que ha adoptat la Generalitat de
Catalunya per al canvi climàtic finalitza amb
601
l’esment als dos òrgans a que acabem de fer refe-
rència. Hi ha altres entitats en el si de la Genera-
litat, de l’existència de les quals ja ens fèiem ressò
en l’anterior informe, que cal també recordar per
les seves competències i per les seves actuacions
en els darrers anys, des d’una perspectiva més
sectorial.
En aquest sentit, per exemple, cal parar esment
en el Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible de Catalunya (CADS), creat el 1998
com a òrgan de participació, de consulta i d’asses-
sorament del Govern de la Generalitat en relació
amb les polítiques i actuacions que tinguin inci-
dència sobre el medi ambient i el desenvolupa-
ment sostenible. Les seves iniciatives per fomentar
el coneixement en matèria de canvi climàtic i,
especialment, les recomanacions que adreça als
ciutadans i fonamentalment als poders públics pre-
senten un cop més, un especial interès120. El CADS
treballa transversalment, gaudeix d’autonomia
funcional, emet informes i propostes (de caire no
vinculant) al Govern i s’adscriu actualment al
Departament de la Vicepresidència121. Cal també
tenir present el Servei Meteorològic de Catalunya,
atès que d’acord amb la Llei 15/2001 de 14 de
novembre, de Meteorologia (art. 4.2 q), exerceix
entre d’altres la funció d’estudiar i analitzar el
canvi climàtic a Catalunya i participar i col·labo-
rar en les recerques que sobre aquesta matèria a
porten a terme diversos grups a Catalunya122.
En conclusió, doncs, s’observa, en els darrers
anys, una millora organitzativa en el si de la
Generalitat per afrontar amb més decisió i cohe-
rència els reptes que comporta el canvi climàtic.
L’objectiu va mes enllà de la simple millora de
l’actuació interna. Com es pot observar, entre les
tasques a dur a terme s’hi troba la de participar
activament en les tasques que són encomanades
120. Vid. www.gencat.cat/cads/, on es poden trobar refe-
rències a múltiples iniciatives realacionades amb el canvi cli-
màtic. Actualment, entre altres, les següents: «el CADS a la
cimera de Copenhaguen», «Reptes per a la Sostenibilitat a
Catalunya» (centrat en eixos com poden ser el canvi climà-
tic i el model energètic), «Per un bon clima. Calculadora de
carboni», «El canvi climàtic a les glaceres dels Pirineus»,
«Aigua i canvi climàtic a la Mediterrània», etc.
121. Anteriorment havia estat adscrit al Departament de la
Presidència. Per a més informació, consulteu el web es-
mentat a la nota 120.
122. Vegeu també, en general, www.meteo.cat.
602 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
per l’Estat a la Comissió de Coordinació de Políti-
ques de Canvi Climàtic i també incidir en aquells
mecanismes en què es possible que les comuni-
tats autònomes puguin deixar la seva empremta
quan s’adopten decisions en el marc comunitari
europeu que afectaran les polítiques i actuacions
que es duen a terme en Catalunya.
b) Exercici de competències sobre el canvi
climàtic: funcions normatives i funcions
executives
A continuació esmentem les actuacions ja rea-
litzades i les iniciatives i polítiques més imminents
que estan desenvolupant el Parlament i la Genera-
litat de Catalunya amb relació al canvi climàtic, tot
distingint entre funcions pròpiament normatives
dins l’àmbit parlamentari català, i altres que són
exercides des del Govern i l’administració catalana.
Es destaquen les que es consideren més impor-
tants, sense ànim d’exhaustivitat, atès que son mol-
tes les iniciatives normatives o les actuacions que
estan sent endegades sectorialment i que poden
incidir directament o indirecta sobre àmbits
d’actuació pública que tenen una estreta connexió
(agricultura, energia, residus, transport etc...)
b.1) Actuacions exercides des del Parlament de
Catalunya
No són gaires les normes aprovades pel
Parlament de Catalunya que directament o indi-
recta s’adrecen a aquesta matèria, perquè l’acti-
vitat normativa ha estat exercida, fonamental-
ment en l’Administració de la Generalitat, com
comprovarem a continuació. En qualsevol cas,
cal fer esment a:
• L’aprovació de la Llei 9/2003, de 13 de juny, de
la mobilitat, a la qual posteriorment tornarem a
fer referència, en tant que norma que confirma
la relació entre la mobilitat i el canvi climàtic i
que preveu que entre els objectius que han de
satisfer les polítiques de mobilitat que s’apliquin
a Catalunya hi ha el de (article 3.t) Impulsar l’ús
eficient dels recursos energètics per tal de disminuir
les emissions que provoquen l’efecte d’hivernacle i
lluitar contra el canvi climàtic d’acord amb els trac-
tats internacionals vigents sobre la matèria. Entre
la normativa sectorial parem esment també en
una altra norma amb rang de llei, concretament
la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació
ambiental de la Il·luminació exterior per a la
protecció del medi nocturn. L’objectiu és com-
batre la contaminació lumínica mitjana, la re-
gulació de les instal·lacions, aparells i instru-
mental d’il·luminació exterior i interior.
• El Parlament també pot discutir i aprovar reso-
lucions, referides a assumptes d’interès espe-
cial i per mitjà de les quals la cambra manifesta
una opinió o una voluntat, invita a fer determi-
nades actuacions o dóna suport a algú. Doncs
bé, entre les resolucions del Parlament de Ca-
talunya que tenen interès per a la matèria que
ens ocupa s’hi troba la Resolució 217/VIII
del Parlament de Catalunya, sobre l’aplicació del
Reglament CE 842/2006, sobre determinats
gasos fluorats amb efecte d’hivernacle, i la lluita
contra el canvi climàtic. Aquesta resolució va
ser adoptada per la Comissió Parlamentària de
Medi Ambient i Habitatge en la Sessió núm. 18,
11.06.2008. En aquesta resolució el Parlament
de Catalunya insta el Govern català a:
a) Desenvolupar el procés d’elaboració dels pro-
cediments per al control i el seguiment del Regla-
ment CE 842/2006, sobre determinats gasos fluo-
rats amb efecte d’hivernacle, en els terminis que
aquest estableix, i que han d’ésser determinats per
la Comissió Europea.
b) Desenvolupar aquest procés en el marc de la
comissió interdepartamental creada per decret el
19 de desembre de 2006, formada pels departa-
ments de la Presidència, de la Vicepresidència, d’E-
conomia i Finances, d’Agricultura, Alimentació i
Acció Rural, d’Educació, d’Innovació, Universitats
i Empresa, d’Interior, de Salut, de Treball, i de Po-
lítica Territorial i Obres Públiques, i presidida pel
Departament de Medi Ambient i Habitatge, per co-
ordinar la lluita contra el canvi climàtic.
En anys anteriors també havien estat adopta-
des altres resolucions interessants, com van ser,
i ja en donàvem compte en l’anterior informe,
l’aprovació, l’any 1998, de la Resolució 584/V,
sobre l’avaluació de les emissions de gasos que
causen l’efecte d’hivernacle i les fonts que les ori-
ginen. S’hi instava el Govern de la Generalitat a:
a) Avaluar les emissions de gasos que causen
l’efecte d’hivernacle directament i indirectament,
i les fonts principals que les originen.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
b) Elaborar una estratègia catalana de canvi
climàtic que estableixi el conjunt de mesures en
l’àmbit de les emissions, de l’ús d’energies, del
transport i de la gestió ambiental aplicables a
Catalunya, i oferir col·laboració als ajuntaments
perquè puguin assumir el paper que han de tenir
com a administració més propera al ciutadà i com
a ens més dinàmics en la salvaguarda i defensa
del medi ambient.
També es va aprovar el 1996 la Resolució
191/V, mitjançant la qual el Govern és instat a
ajustar la seva actuació als principis que deriven
del Protocol de Montreal i als principis que de-
riven del Conveni sobre el Canvi Climàtic, amb
les modificacions que s’hi vagin fent.
El Parlament també pot fer Declaracions, que
són textos que expressen la posició institucional
de la cambra en aspectes que es consideren
especialment rellevants. Entre les més recents
emeses per part del Parlament de Catalunya cal
destacar la Declaració del Parlament de Catalu-
nya de suport a la reunió de les Nacions Unides
a Barcelona per preparar la Conferència de les
Parts de Copenhaguen llegida en el Ple del Par-
lament el dia 29 d’octubre de 2009. En la decla-
ració, el Parlament de Catalunya insta totes les
parts implicades a
Intentar que les converses de Barcelona conduei-
xin a un acord en favor d’un significatiu compro-
mís mundial que tingui com a objectiu la lluita
contra el canvi climàtic. Un acord que ha d’assu-
mir la responsabilitat compartida però no igual
dels estats, que entén que les economies indus-
trialitzades han d’assumir llur responsabilitat his-
tòrica i establir mecanismes justos de finançament
i governança, i també un acord que reconegui ex-
plícitament el paper dels governs no estatals que,
com el de Catalunya, compleixen una funció
important en l’aplicació pràctica i efectiva de les
polítiques de mitigació del canvi climàtic i d’a-
daptació a aquest. L’ esperit de diàleg, pacte icom-
promís tant en l’àmbit europeu com en l’àmbit in-
ternacional que ha inspirat els millors moments
de la història de Catalunya serà també l’aportació
de Catalunya en aquest procés. La cita de Barce-
lona és una nova oportunitat per a palesar aquest
compromís i encoratjar tots els agents i el conjunt
de la ciutadania catalana a participar-hi plenament
i a implicar-s’hi.
603
A més de les lleis, resolucions i declaracions
esmentades cal tenir presents altres actuacions
d’interès com poden ser les interpel·lacions al
Govern. Entre elles, en destaquem: Interpel·lació
al Govern sobre les mesures per minimitzar els
efectes del canvi climàtic sobre el delta de l’Ebre
(11 de maig de 2009); interpel·lació genèrica al
Govern sobre el canvi climàtic (19 de febrer de
2007) etc. L’Interès del Parlament de Catalunya
pel canvi climàtic s’ha fet pales també, en els dar-
rers temps, amb les compareixences. Entre elles
en destaquem la sessió informativa de la Comis-
sió de Medi Ambient i Habitatge que es va tenir
amb el conseller de Medi Ambient i Habitatge
l’11 de març de 2009 sobre els treballs que
estava duent a terme el departament amb relació
al canvi climàtic.
b.2) Actuacions realitzades per part de la
Generalitat de Catalunya
Les principals iniciatives que han vist la llum
són l’aprovació del Pla de mitigació del canvi
climàtic i la del Decret 397/2006, de 17 d’octu-
bre, pel que fa al comerç del dret d’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle. Hi ha altres actua-
cions que presenten rellevància des del punt de
vista jurídic a les quals, sense ànim d’exhaustivi-
tat, també farem referència.
Pla de mitigació del canvi climàtic i el seu desple-
gament
Més enllà de les iniciatives que hagin pogut
veure la llum aquests darrers anys i que són
específicament de caire normatiu —a què poste-
riorment farem referència— l’actuació de la
Generalitat de Catalunya d’aquests darrers anys
ha estat centrada en actuacions encaminades a
poder disposar d’un instrument d’ampli abast
que servís per al compliment del Protocol del
Kyoto. Es tracta del Pla marc de mitigació del can-
vi climàtic a Catalunya 2008-2012, l’objectiu del
qual és contribuir, pel que fa a Catalunya, en
la part proporcional al compliment del compro-
mís assumit per part de l’Estat espanyol. El Pla,
aprovat a la tardor del 2008, va ser dissenyat
amb caràcter continuista, per ser hàbil, així ma-
teix, d’incorporar els acords que poguessin anar
negociant-se dins l’àmbit de la Comunitat Eu-
ropea per reduir els gasos amb efecte d’hiverna-
604 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
cle (GEH) per al període 2013-2020. El proce-
diment per a la seva elaboració i aprovació pre-
senta especial interès. El document resultant
aprovat pel Govern va ser acordat en la Comissió
Interdepartamental del Canvi Climàtic, però cal
tenir en compte que havia estat elaborat prèvia-
ment per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic,
a partir de les propostes i suggeriments que van
ser rebuts de la societat catalana durant l’impor-
tant procés participatiu en que consistí la Con-
venció Catalana del Canvi Climàtic.
Els trets essencials del Pla de mitigació són:
– Des d’un punt de vista general cal dir que és
el primer instrument que s’apropa a aquest àmbit
d’aplicació amb voluntat de fer-ho de manera
coordinada i integrada dins el conjunt de l’acció
de govern. També es presenta com a fruit de la
coordinació i concertació amb la societat civil i
amb l’empresariat català.
– Parteix de la base, com hem pogut confirmar
en pàgines anteriors, que Catalunya té un gran
espai competencial per mitigar les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle en els sectors difu-
sos (les no cobertes per la directiva de comerç de
drets d’emissions), que corresponen al transport,
l’agricultura, el sector domèstic, de serveis i la
indústria no inclosa en la directiva, els residus i els
dissolvents, amb un increment no superior al 37%
respecte a l’any base. Per això el Pla de mitigació
es marca l’objectiu de no superar les emissions
dels sectors difusos en un 37% d’increment
respecte d’aquell any. Segons les projeccions de
l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, per estabi-
litzar les emissions difuses a Catalunya caldrà apli-
car accions que redueixin i evitin els increments
d’emissions en un total de 5,33 milions de tones
de CO2 eq. anuals durant el període 2008-2012.
– Es procedeix a realitzar una quantificació
dels esforços que haurà d’assumir cada sector, tot
individualitzant les accions que caldrà dur a
terme per mitigar les emissions:
• Sector agrícola: 0,259 Mt CO2 eq/any.
• Construcció i ús d’habitatges: 0,447 Mt CO2
eq/any.
• Sector dels serveis: 0,314 Mt CO2 eq/any.
• Indústria no sotmesa a la Directiva: 1,159 Mt
CO2 eq/any.
• Prevenció i tractament de residus 0,325 Mt
CO2 eq/any.
• Transport i mobilitat: 1,86 Mt CO2 eq/any.
• Domestic Offset Projects (mecanisme dissenyat
per estimular econòmicament la reducció
interna de les emissions de GEH dels sectors
no coberts per la directiva de comerç de drets
d’emissions): 0,966 Mt CO2 eq/any123.
– De l’assoliment dels diferents objectius de
reducció queda individualitzat també quin serà el
departament impulsor, aspectes que concretament
afecten els departaments d’Agricultura, Alimenta-
ció i Acció Rural; Economia i Finances; Medi
Ambient i Habitatge, Política Territorial i Obres
Públiques, i Innovació, Universitats i Empresa.
– El cost global de la implementació del Pla
s’estima en 196,1 milions d’euros l’any (0,1% del
PIB, calculat respecte al PIB a preus de mercat
del 2006), sufragats per l’Administració pública
i amb la col·laboració de les empreses i altres ins-
titucions de la societat civil.
– Per acabar, cal recordar quins són els tres
objectius estratègics que es fixa el Pla. Concreta-
ment, més enllà de l’objectiu primer, reduir el
creixement de les emissions de sectors difusos al
37% i, per tant, evitar l’emissió de 5,33 Mt de
CO2 eq. anuals pel que fa als sectors que no estan
inclosos en ell mercat d’emissions (sectors difu-
sos) en el període 2008-2012. L’objectiu estratè-
gic número dos se centra en l’àmbit dels sectors
sotmesos a la directiva de mercat d’emissions.
Per a ells es vol impulsar la reducció d’emissions
i l’ús de combustibles alternatius i també fomen-
tar la participació en mecanismes flexibles del
Protocol de Kyoto. D’aquesta manera es preveu
que les instal·lacions catalanes podran estar en
condicions de competitivitat amb les altres pre-
sents en el comerç europeu de drets d’emissions.
123. Dins el Pla marc de mitigació s’hi localitza com a sub-
programa 1.7 l’anomenat «Acords voluntaris i experiències
pilot de Domestic Offset Projects per a la mitigació del
canvi climàtic». Es tracta d’un subprograma que presenta
especial interès. Entre les accions que cal que l’implemen-
tin s’hi troba la de creació d’un Registre d’empreses adhe-
rides al programa d’acords voluntaris; l’impuls i suport a
aquests acords voluntaris, fins i tot en base a un procedi-
ment preparat per a l’adhesió voluntària d’empreses, insti-
tucions, administracions públiques, associacions, etc.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
El tercer i darrer objectiu estratègic consisteix en
impulsar accions transversals encaminades a
millorar el coneixement del canvi climàtic mit-
jançant la recerca i la sensibilització, la formació
i la participació. D’aquesta manera s’entén que
s’hi veurà beneficiada la presa de decisions en els
àmbits institucional, empresarial, col·lectiu i per-
sonal. Els tres objectius esmentats es concreten en
tres programes (Programa 1: Reducció d’emis-
sions en sectors difusos; programa 2: Suport a
les instal·lacions cobertes per la directiva de
comerç de drets d¡emissió; i Programa 3, que
integra les accions transversals per a la mitigació.
Tots ells es divideixen en subprogrames, cadas-
cun dels quals integra i suma el total de les
accions concretes a dur a terme.
– Des de l’adopció del Pla marc de mitigació va
quedar clar que l’instrument aniria acompanyat
de programes d’actuacions específiques per als
períodes 2008-2010 i 2011-2012, eines de des-
plegament i concreció que establiran les accions
específiques que cal desenvolupar, detallant el
departament responsable, el pressupost, el termini
d’execució i la previsió de reducció d’emissions.
La primera ja ha vist la llum. Encara que amb una
rúbrica diferent a la que va ser inicialment pre-
vista per aquest instrument, recentment ha estat
aprovat el document anomenat Desplegament
2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi cli-
màtic a Catalunya 2008-2012 (març de 2010).
Com el mateix document indica, es tracta d’una
primera avaluació qualitativa del Pla marc de
mitigació, duta a terme per part de l’Oficina Ca-
talana de Canvi Climàtic. Valora el progrés de les
mesures i accions que han estat implementades
des de 2008 per part dels diferents departaments
del Govern. D’aquesta manera poden ser detec-
tats els aspectes sobre els que cal incidir especial-
ment i també aquells que cal modificar o rein-
corporar124. Però, no únicament visualitza l’esforç
departamental i els obstacles que s’hi troben per
a l’assoliment de les objectius, sinó que també es
124. El document «Desplegament 2008-2009 del Pla marc
de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012» (març
de 2010). Pot consultar-se a http://www20.gencat.cat/docs/
canviclimatic/Home/ Politiques/Politiques%20catalanes/
La%20mitigacio%20del%20canvi%20climatic/Pla%20marc%
20de%20mitigacio%20del%20canvi%20climatic%20a
%20Catalunya%202008-2012/desplegament.pdf.
605
una eina útil per donar a conèixer a la ciutadania
el progrés que s’està duent a terme a Catalunya.
En aquest sentit, val la pena remarcar que aquest
document de desplegament ja determina que més
del 85% de les accions que havien estat compro-
meses dins el Pla marc ja s’han iniciat (entre 2008
i 2009). Això vol dir que a Catalunya s’estan
executant 35 accions de les 41 que s’hi establien
inicialment125. També coneixem, de la seva lec-
tura, que actualment s’executa un total de 186
actuacions en matèria de lluita contra el canvi
climàtic (i un 41% d’elles es detalla que tenen
entre un progrés avançat o molt avançat)126
El Pla de mitigació, en termes jurídics, cons-
titueix una eina no únicament necessària i espe-
rada, sinó també especial, en els termes que
esmentarem en les conclusions, i incrementa la
seva utilitat en tant que es concreta en progra-
mes específics. Però es clar que, en qualsevol cas,
el més transcendent d’aquest instrument és que
se’n pugui garantir el seguiment, conèixer el seu
grau d’execució/aplicació, i que sigui una eina
que permeti redreçar actuacions i addicionar-n’hi
de noves, arribat el cas que no fossin assolits els
resultats esperats o que canviessin els escenaris
sobre els que s’ha estat treballant127.
Altres instruments adoptats a Catalunya
En els darrers anys les iniciatives (fonamental-
ment de caire normatiu) promogudes pels
poders públics a Catalunya i que es vinculen
directament o indirecta, o que simplement es fan
ressò del fenomen del canvi climàtic, han estat
múltiples. En destaquem les següents:
En el marc de la normativa reguladora del comerç de
dret d’emissió de gasos amb efecte d’hivercacle
Cal començar esmentant el Decret 397/2006,
de 17 d’octubre, d’aplicació del règim de comerç
125. «Desplegament 2008-2009»... pàg. 16.
126. «Desplegament... pàg. 101».
127. En aquest sentit, en un clar afany de realisme, resulta
especialment destacable el fet que el Desplegament del Pla
2008-2009 contingui (vid. pàg . 80), un seguit de mesures
anticrisi i l’impacte que es considera que tindran sobre
l’evolució de les emissions de GHE. Es considera que algu-
nes d’aquestes mesures tenen la possibilitat d’esdevenir
mesures impulsores d’una transició cap a una societat baixa
en carboni.
606 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hiver-
nacle i de regulació del sistema d’acreditació de
verificadors d’informes d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle. Entre les funcions executives
que cal necessàriament que dugui a terme la
comunitat autònoma catalana s’hi troba l’exercici
de funcions d’autorització i seguiment que tenen a
veure amb l’emissió de gasos amb efecte d’hiver-
nacle. Si en el primer informe donàvem compte
de l’aprovació i també del contingut del Decret
390/2004, de 21 de setembre, avui cal estar al nou
text normatiu que regula més àmpliament la ma-
tèria, desenvolupant i adaptant-se a la normativa
estatal i comunitària, i derogant el Decret anterior-
ment esmentat. Es tracta del Decret 397/2006, de
17 d’octubre, d’aplicació del règim de comerç
de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hiverna-
cle i de regulació del sistema d’acreditació de ve-
rificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle. Avui cal conèixer aquesta norma en la
regulació d’aquesta matèria tant pel que fa als seus
aspectes organitzatius com pel que fa a efectes
substantius o de fons que vol ordenar. El Decret
39/2006 te un triple objecte, que desenvolupem a
continuació de forma sumària:
a) Establir el règim jurídic de les autoritza-
cions d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle
i la validació de l’informe anual de seguiment de
les emissions. En aquest sentit, la norma regula
com es procedeix a la tramitació i l’atorgament
de l’autorització d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle, així com la seva modificació i extin-
ció, amb un protagonisme clar de la Direcció
General de Qualitat Ambiental del Departament
de Medi Ambient. Els sol·licitants, d’acord amb
el Decret, hauran de presentar uns models d’ins-
tància preconfigurats en els annexos d’aquesta
norma, que han d’anar acompanyats de la infor-
mació allí requerida. En el Decret es regula el
contingut mínim de l’autorització que serà even-
tualment atorgada i es determina també que les
decisions a adoptar han de comunicar-se en
qualsevol cas als ajuntaments dels municipis on
es trobin ubicades les instal·lacions autoritzades.
El Decret també exigeix que, pel que fa a les
sol·licituds d’assignació de drets d’emissió, cor-
respon també a la Direcció General de Qualitat
Ambiental del Departament de Medi Ambient i
Habitatge la seva tramitació i posterior tramesa al
Ministeri de Medi Ambient en el termini màxim
de 10 dies. I correspon a la Direcció General de
Qualitat Ambiental validar, a proposta de la
ponència ambiental, l’informe verificat de les
emissions que presenten els titulars d’instal·la-
cions incloses a la Llei estatal 1/2005, i és aquest
mateix òrgan el que inscriu la dada corresponent
al Registre nacional de drets d’emissió. El Decret
determina, per últim, i pel que fa a Catalunya,
quins són els òrgans concrets del Departament
de Medi Ambient i Habitatge que han d’exercir
la potestat sancionadora. I conté una novetat
d’especial d’interès, consistent en què es preveu
que la Generalitat elabori i publiqui al DOGC
(i procedeixi també a la seva divulgació) guies per
als titulars d’instal·lacions afectades per aquesta
norma, perquè els interessats puguin disposar
d’una adequada metodologia de seguiment de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
b) El segon objecte del Decret és el de regular
el procediment d’acreditació de verificadors d’in-
formes d’emissió de gasos amb efecte d’hiver-
nacle, el seu funcionament i seguiment de les
actuacions de verificació. La norma, cal recordar-
ho, estén el seu àmbit d’aplicació a tots els veri-
ficadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle que s’acreditin d’acord amb el De-
cret o portin a terme les seves actuacions a Cata-
lunya en el marc de la Directiva 2003/87/CE, de
13 d’octubre. Una novetat addicional que hi lo-
calitzem és la creació innovadora de diversos òr-
gans adscrits a la Direcció General de Qualitat
Ambiental. Concretament, el Comitè d’acredita-
ció, que es crea com a òrgan col·legiat encarregat
de garantir la imparcialitat i la representació de
totes les parts implicades en el procediment.
També es crea la Comissió tècnica per l’aplicació
del règim de comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle, que neix per tal d’assis-
tir tècnicament a la Direcció General de Qualitat
Ambiental en els aspectes relacionats amb l’acre-
ditació i el funcionament dels verificadors d’infor-
mes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle,
i que duu a terme la seva tasca mitjançant
l’elaboració d’instruccions tècniques que han
de ser aprovades pel/per la director/a general de
Qualitat Ambiental. Per últim, es crea i es regula
també el que s’anomena ‘registre de verificadors
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hi-
vernacle’, i es regulen, de forma especialment
curiosa, el procediment d’autorització, el reco-
neixement d’acreditacions realitzades per part
d’altres comunitats autònomes o Estats membres,
la inscripció, el seguiment i també la pèrdua d’a-
questa inscripció.
c) El tercer objecte declarat del Decret és el de
determinar quins són els òrgans competents per al
règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle. En aquest sentit, i de la ma-
teixa manera que ho feia prèviament el Decret
390/2004, es decideix l’any 2006 que correspon
a la Direcció General de Qualitat Ambiental del
Departament de Medi Ambient i Habitatge trami-
tar i resoldre, a proposta de la Ponència ambien-
tal, les autoritzacions d’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle així com les modificacions i la
seva extinció per a les instal·lacions catalanes
incloses en l’àmbit d’aplicació de la legislació
estatal (Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es
regula el ‘regim del comerç de drets d’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle’; validar, a proposta
de la Ponència ambiental, l’informe verificat de les
emissions que presentin els titulars d’instal·lacions
autoritzades, i tramitar les sol·licituds d’assignació
de drets d’emissió i les sol·licituds d’exclusió tem-
poral en el termes previstos a la disposició transi-
tòria quarta de la Llei estatal 1/2005.
Actuacions en el marc de la legislació sectorial
(mobilitat, energia etc...)
Són moltes les actuacions que podríem
incloure en aquest apartat. N’esmentem algunes
de les que considerem més rellevants, habi-
tualment per raó del rang de l’instrument que les
adopta o bé pel seu abast, tenint present i sense
perjudici que moltes d’elles i els instrument que
les desenvolupen o detallen poden ser consulta-
des directament en el document Desplegament
2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi cli-
màtic a Catalunya 2008-2012 (març de 2010).
En aquest sentit, en els darrers anys s’ha pro-
cedit a l’aprovació de programes de mobilitat sos-
tenible elaborats en el marc de la Llei 9/2003, de
mobilitat. Es tracta fonamentalment de plans sec-
torials, és a dir, de plans d’incidència territorial que
elaboren els departaments en àmbits temàtics de la
seva competència. El seu àmbit d’aplicació és tot el
607
territori de Catalunya128. Entre ells, volem desta-
car:
• Pla d’infraestructures del transport de Catalu-
nya (2006-2026)129
• Pla de ports de Catalunya (2007-2015)130
• Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de
Catalunya (2009-2015)131
• Pla de transport de viatgers de Catalunya
(2008-2012)132
128. Segons explica el mateix Departament a la seva web
«…Aquests plans han de contenir una estimació dels recur-
sos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialit-
zats en el sector corresponent. També han de contenir la
determinació de les prioritats d’actuació i la definició d’es-
tàndards i normes de distribució territorial» http://www10.
gencat.cat/ptop/AppJava/ cat/plans/sectors/psectorials.jsp.
129. Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (2006-
2026), consultable a http://www10.gencat.cat/ptop/AppJava/
cat/plans/sectors/pitc.jsp. Constitueix una eina especial-
ment interessant pel compromís directe que adopta vers
la disminució dels GEH i que constitueix un dels seus objec-
tius. Concretament, s’hi determina que …per tal de contri-
buir al compliment de l’Acord de Kyoto, els consums
d’energia i les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera
generats pel transport interurbà haurien de disminuir, tot
l’augment previsible de la mobilitat. Per fer-ho possible, el
PITC proposa, en línia amb el Llibre blanc de transport de la
Unió Europea i el PEIT, augmentar significativament la quota
del ferrocarril i del transport públic en el repartiment modal,
tant en l’àmbit de viatgers com en el de mercaderies.
130. Pla de ports de Catalunya (2007-2015), consultable a
http://www10.gencat.cat/ptop/.../ cat/plans/.../plaports.jsp.
Aquest pla constitueix un instrument que palesa la preocu-
pació per la incidència ambiental d’aquestes infraestructu-
res. Vol promoure un ús portuari eficient i sostenible i pretén
potenciar instal·lacions amb menor impacte ambiental ne-
gatiu. Tot amb tot, s’hi troben a faltar referències i propostes
d’actuació dirigides especialment a la mitigació o adaptació.
131. Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya
(2009-2015), consultable a http://www10. gencat.cat/ptop/.../
plans/.../pla_aeroports.jsp. Ens trobem també aquí davant
una eina important en tant que es reconeix dins el mateix pla
(pàgina 99 i següents) que el transport aeri aporta un 3 % de
les emissions de CO2 a l’atmosfera a la UE, i que aquesta font
de contaminació augmentarà pel creixement previst de
l’aviació a la UE i arreu. En tot cas sembla que l’increment de
vols pot venir compensat en la millora tecnològica de les ae-
ronaus, i les millores en les operacions aèries. Les emissions
a l’atmosfera per part de l’aviació es poden classificar en mis-
sions locals, que afecten al voltant dels aeroports, i emissions
globals, en relació amb el canvi climàtic.
132. Pla de transport de viatgers de Catalunya (2008-2012);
consultable a http://www10.gencat. cat/ptop/AppJava/cat/
plans/sectors/pla_transports.jsp. Entre els objectius i direc-
trius del Pla (vegeu-ne la p. 16 i següents) s’hi troba la 5: Re-
ducció de les externalitats del transport. En aquest sentit,
608 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
• Pla estratègic de la Bicicleta a Catalunya (2008-
2012)133
• Pla de seguretat viària (2008-2010)134
– Aprovació del Decret 152/2007 de 10 de
juliol, d’aprovació del Pla d’actuació per a la
millora de la qualitat de l’aire als municipis decla-
rats zones de protecció especial de l’ambient at-
mosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de
23 de maig.
– Aprovació del Pla de l’Energia de Catalunya
(2006-2015), pla que el 2009 ha estat objecte de
revisió (complint la previsió que es procediria a
la seva revisió amb caràcter triennal) entre altres
qüestions per adaptar-lo a situació i compromi-
sos derivats de la problemàtica del canvi climà-
tic135. Aquesta modificació, d’acord amb allò que
literalment apareix a la publicació al Diari Ofi-
cial de la Generalitat, té com a visió estratègica
fonamental adreçar l’economia catalana cap a una
economia de baixa intensitat energètica i baixa emis-
sió de carboni, amb una preponderància manifesta
per les tecnologies d’estalvi i eficiència energètica,
amb un baix consum d’hidrocarburs fòssils i on, dins
s’esmenta que cal minimitzar el consum energètic, aug-
mentar el consum d’energies renovables i «netes», assolir
paràmetres legals en relació amb la qualitat de l’aire, reduir
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i reduir l’ac-
cidentalitat associada a la mobilitat. Concretament, es diu
que Aquestes reduccions esdevenen els objectius me-
diambientals del PTVC: un volum de trànsit en situació
de congestió un 18,7 % inferiors al tendencial; un consum
d’energia un 4,66 % inferior al tendencial; unes emissions
de CO2 un 6,47 % inferiors al tendencial; unes emissions de
PM un 5,99 % inferiors al tendencial; unes emissions
de NOx un 5,55 % inferiors al tendencial.
133. Pla estratègic de la Bicicleta a Catalunya (2008-2012);
consultable a http://www10.gencat.cat/ ptop/AppJava/cat/
plans/sectors/pla_bicicleta.jsp.
134. Pla de seguretat viària (2008-2010), consultable a
http://www.gencat.cat/transit/pla.htm.
135. Tal com es pot comprovar a http://www.gencat.cat/
economia/doc/doc_47900574_1.pdf, pàg. 4: L’objectiu prin-
cipal d’aquesta revisió del Pla de l’energia és actualitzar les
seves estratègies i els seus objectius, tenint en compte els es-
deveniments que han tingut lloc en el món de l’energia en
aquests quatre últims anys (preus cada cop més elevats de
l’energia seguits d’una caiguda dràstica dels preus del pe-
troli, nous compromisos mundials, europeus i espanyols en
matèria d’energia i canvi climàtic, etc.), i incorporant els
efectes que pot tenir l’actual crisi econòmica i financera glo-
bal sobre la situació energètica.
del mixt de l’energia, es maximitza la utilització de
les energies renovables136.
– Aprovació del Decret 147/2009, de 22 de
setembre, pel qual es regulen els procediments
administratius aplicables per a la implantació de
parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Cata-
lunya (deroga el Decret 174/2002, d’11 de juny,
regulador de la implantació de l’energia eòlica a
Catalunya per fomentar la implantació i l’ús
generalitzat de les energies netes i renovables a
Catalunya). Aquest Decret s’ha vist complemen-
tat molt recentment, per part del Govern de la
Generalitat, amb l’aprovació de l’Acord del Govern
de la Generalitat de Catalunya d’1 juny de 2010
d’aprovació de les Zones de Desenvolupament
Prioritari per a l’energia eòlica a Catalunya. Amb
aquesta iniciativa es preveu que la instal·lació de
parcs eòlics se circumscriurà a aquestes àrees per
tal d’harmonitzar el seu desenvolupament amb la
preservació ambiental i paisatgística i, aspecte del
tot rellevant, que la posada en marxa d’aquestes
zones contribuirà al compliment de l’objectiu
previst al Pla de l’Energia 2006-2015, que esta-
bleix una potencia eòlica de 3.500 MW per al
2015137.
És ingent, i per aquest motiu únicament en
fem ara un esment del tot genèric, l’activitat d’in-
centivació i foment que ha estat duta a terme per
part de la Generalitat aquests darreres anys pel
que fa a actuacions que potencien les actuacions
que prioritzen expressament els programes i
136. En el DOGC de 4 de desembre de 2009 s’aprova l’a-
cord de Govern de la Generalitat (GOV/190/2009, de 24 de
novembre) d’aprovació de la revisió del Pla de l’energia
de Catalunya 2006-2015. La referència expressa hi consta a
la p. 91364.
137. L’Acord de la Generalitat de Catalunya a què fem refe-
rència pot ser consultat a http://www. gencat.cat/ acordsde
govern/20100601/20100601_AG.pdf. Posteriorment a la seva
adopció ha estat iniciat el camí per adjudicar les futures eò-
liques. Concretament, com a notícia del dilluns 14 de juny
de 2010, de d’Institut Català de l’Energia, es fa saber que el
Departament d’Economia i Finances obre el concurs per ad-
judicar l’explotació de 7 zones de desenvolupament priori-
tari per a l’energia eòlica a Catalunya. Específicament es fa
saber que la convocatòria permetrà instal·lar 769 MW i com-
portarà una inversió total d’uns 1.200 milions d’euros, i que
el termini de presentació d’ofertes es tancarà el 26 de juliol
(vegeu al web www.gencat.cat/icaen/ l’apartat dedicat a la
notícia «Concurs públic per les zones de desenvolupament
prioritari (ZDP)».
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
subprogrames a què fa referència el Pla marc de
mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-
2012. L’increment de les ordres dels diversos
departaments de la Generalitat que han estat
publicades al DOGC que estableixen subven-
cions, ajusts, línies de préstec, projectes pilot etc.
ha estat veritablement espectacular.
Fins ara s’ha fet referència fonamentalment a
actuacions dirigides al que s’anomena, de forma
habitual, mitigació del canvi climàtic. També cal
tenir present l’adaptació i en aquest sentit, cal
donar compte de quines actuacions i instruments
disposem a Catalunya que estiguin adreçats con-
cretament a aquesta adaptació. Doncs bé, en
aquest punt la Generalitat de Catalunya ha co-
mençat encarregant estudis de base amb la
voluntat d’encaminar desprès la seva actuació a
l’establiment d’una estratègia dirigida a la preven-
ció138. Han estat realitzats estudis de base d’àmbit
territorial (Delta de l’Ebre, Delta de la Tordera) i
també de caire sectorial pel que fa a l’aigua i al
canvi climàtic. També es preveu realitzar-ne uns
altres pel que fa a turisme, mobilitat i salut entre
d’altres. Però manca encara una estratègia o pla
que afronti de forma decidida aquesta qüestió.
Ens locals de Catalunya i canvi climàtic
138. La Generalitat, segons s’especifica a la pàg 464 de la
Quinta Comunicación Nacional de España. Convención
Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climàtico
que va ser presentada el 18.12.2009, cal entendre que se-
gueix en la fixació d’aquesta estratègia allò que disposa el
Llibre Blanc sobre la d’Adaptació al Canvi Climàtic (LIBRO
BLANCO. Adaptación al cambio climático: Hacia un marco
europeo de actuación. Bruselas, 1.4.2009.COM(2009) 147
final). En aquest sentit, comença amb la realització d’estudis
per després fixar l’estratègia de prevenció a partir d’aquells.
Recordem que, d’acord amb el llibre blanc (p. 7 i 8) …El que
es pretén és que en la primera fase (2009-2012) siguin
establertes les bases per preparar una estratègia global
d’adaptació de la UE que es posarà en pràctica en la se-
gona fase, que començarà el 2013. La primera fase tindrà
quatre pilars d’acció: 1) Construir una base de coneixe-
ments sòlida sobre l’impacte i les conseqüències del canvi
climàtic per a la UE. 2) Integrar l’adaptació en les polítiques
clau de la UE. 3) Utilitzar una combinació d’instruments es-
tratègics (instruments de mercat, orientacions, associacions
entre el sector públic i el privat) per garantir l’eficàcia de
l’adaptació. 4) Reforçar la cooperació internacional en ma-
tèria d’adaptació. Perquè la primera fase tingui èxit, ha
d’establir-se una cooperació estreta entre les autoritats
locals, regionals, nacionals i de la UE.
609
Malgrat que no constitueixi pròpiament
l’objecte del present capítol, l’apartat que ara està
sent desenvolupat no es pot cloure sense un es-
ment, encara que sigui molt puntual, al paper
dels ens locals de Catalunya en matèria de canvi
climàtic.
Queda confirmada, un cop més la seva com-
petència sobre la matèria. En aquest sentit cal
recordar que també ells exerceixen funcions nor-
matives (ordenances) i executives139 entre d’al-
tres, en la matèria ambiental, i per tant, que
poden incidir de forma creativa i singularment
efectiva sobre determinats aspectes del canvi cli-
màtic140. El fet que davant d’una matèria concreta
estiguem sovint davant competències comparti-
139. A favor del ens locals, la Constitució espanyola reconeix
una garantia d’autonomia per a la gestió dels seus interes-
sos. La seves competències concretes són establertes pel le-
gislador ordinari sigui via la Llei de bases de règim local (o la
seva homònima autonòmica, en el nostre cas, la Llei munici-
pal de règim local de Catalunya, LBRL) o d’acord amb allò
que disposi la legislació sectorial. Tots els municipis exercei-
xen competències, per exemple sobre promoció i gestió
d’habitatges, protecció del medi ambient, protecció de la sa-
lubritat pública, recollida i tractament de residus i transport
públic de viatgers. I cal que prestin determinats serveis (entre
els quals trobem serveis de caire ambiental) individualment o
de forma associada (art. 26 LBRL). L’Estatut d’Autonomia de
Catalunya de 2006 determina que es troba entre les compe-
tències de la Generalitat (article 160) la determinació de les
competències i de les potestats pròpies dels municipis i dels
altres ens locals, en els àmbits especificats per l’article 84. En
aquest article 84 trobemem: l‘ordenació i la gestió del terri-
tori, d’urbanisme; la planificació, la programació i la gestió
d’habitatge públic; l‘ordenació i la prestació de serveis bà-
sics a la comunitat; la regulació de l’establiment d’autoritza-
cions i promocions de tot tipus d’activitats econòmiques; la
formulació i la gestió de polítiques per a la protecció del
medi ambient i el desenvolupament sostenible; la regulació,
la gestió i la vigilància de les activitats i els usos que es por-
ten a terme a les platges, als rius, als llacs i a la muntanya, etc.
140. En aquest sentit cal que donem compte –en tant que
antecedent que brilla amb llum pròpia– que ja l’any 1994 va
ser signada la Declaració de Heidelberg dels alcaldes (entre
altres, pel de la ciutat de Barcelona). La Declaració va ser
realitzada desprès de la celebració de unes conferències a
Heidelberg (7-9 de setembre de 1994) amb el títol How to
Combat Global Warming at the Local Level, coorganitza-
des per la OCDE, entre d’altres. Els participants signataris
volien deixar constància de la seva intenció de lluitar contra
l’escalfament global i millorar el medi ambient; exigien als
governs nacionals que donessin suport als municipis en el
seu camí per definir objectius apropiats per a un sistema en-
ergètic sostenible, i donaven suport a l’objectiu de reduir
les emissions de CO2 en els sectors del transport i de l’e-
nergia. També s’obligaven a reduir les emissions CO2 dins
610 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
des entre Estat i comunitats autònomes, no pot
fer oblidar l’espai que pot ser omplert per part
dels ens locals. Reiterem, doncs, la importància
d’aquest nivell territorial per a la matèria que ens
ocupa i donem compte també del fet que cada
dia tenim constància d’iniciatives transcendents
en aquest àmbit que s’adopte141 o bé que es duen
a terme —sigui individualment142 o de forma con-
junta o col·laborativa— per part d’aquestes enti-
tats subestatals. Entre elles destaquem, simple-
ment a títol exemplificatiu, la Red Española de
Ciudades por el Clima143, i també The Climate
Group144, en l’àmbit regional i local).
l’abast de les seves competències, com a mínim un 20%
l’any 2005 respecte dels nivells de 1987, i establien una sèrie
de passos com la creació d’inventaris locals de gasos, la pro-
moció de les energies renovables etc.
141. Ha obtingut especial rellevància l’anomenat Pacte
d’Alcalde/esses sobre el canvi climàtic, basat en bona part
en el «Pla d’acció sobre eficiència energètica: en el que es
palesa que per assolir tot el potencial de la Unió Europea
cal prioritzar la creació d’un Pacte entre Alcaldes/esses; vid.
www.bcn.cat/climatechange/docs/cat_convenant_of_
mayors.pdf.
142. Aixi, a títol exemplificatiu, esmentem el «Protocol per
a la Sostenibilitat i Canvi Climàtic de Sabadell» que ha estat
guardonat per la Diputació de Barcelona com a Millor ini-
ciativa local 2009 en matèria d’estalvi i eficiència energètica.
L’instrument, de 23 de gener de 2008, es adoptat pel mu-
nicipi amb l’objectiu de dotar –lo d’eines per la vertebra-
ció de projectes i programes de sostenibilitat i de lluita
contra el canvi climàtic. Concretament, quan l’analitzem
<http://www.sabadell.cat/CanviClimatic/ p/estrategiacanvi-
climatic_cat.asp> veiem que es constitueix una taula parti-
cipativa d’assessorament constant al municipi, que formula
acords de col·laboració en matèria de canvi climàtic i sos-
tenibilitat per desenvolupar de manera coordinada una es-
tratègia local de mitigació del canvi climàtic (EMMCC). Es
persegueix disposar d’actuacions específiques relatives a
les emissions difuses, en cada un dels sectors econòmics;
desenvolupar un pla d’informació i educació en matèria de
mitigació del canvi climàtic i constituir la comissió de coor-
dinació d’aquest protocol entre l’Ajuntament i les entitats
interessades en la lluita contra el canvi climàtic de Sabadell.
El principal producte generat pel protocol ha estat la
generació de l’Estratègia Municipal per a la Mitigació del
Canvi Climàtic de Sabadell 2008-2012, però alhora s’han
treballat ordenances municipals (sorolls i vibracions, estalvi i
regeneració d’aigües), temes de mobilitat, consum respon-
sable, etc. Un catàleg d’especial interès ha estat publicat per
la Diputació de Barcelona amb el títol «Mitigació i adaptació
local.al canvi climàtic. Catàleg de propostes», que es pot
consultar a www.diba.es/mediambient/pdf/canviclimatic.pdf.
El text integra un conjunt de fitxes de possibles accions a re-
alitzar, que inclouen també un marc d’experiències contra-
stades amb indicadors per al seguiment de la seva eficàcia.
14.4. Conclusions
14.4.1. Marc general competencial de l’Estat
Les conclusions corresponents als aspectes jurí-
dics i institucionals en matèria de canvi climàtic
han de partir d’una constatació evident, com és
que les polítiques de canvi climàtic han adquirit
notable importància en els últims anys, tant en
l’acció del govern central estatal com en la dels
governs autonòmics i de les entitats locals, tot
convertint-se en un eix transversal que afecta i
ha d’afectar les polítiques sectorials catalanes en
matèria d’energia, habitatge, indústria o trans-
ports, entre altres. El marc general competencial,
com hem observat, es caracteritza pel fet que
l’Estat espanyol disposa d’un important ventall
de competències que li permeten exercir una
pluralitat de funcions en aquesta matèria. Però,
d’acord amb la jurisprudència constitucional, el
fet que els compromisos derivin de tractats in-
ternacionals subscrits per l’Estat espanyol, no ha
de ignificar, com és ben conegut, una automàtica
extensió del seu àmbit competencial a totes les
activitats relacionades amb el seu desenvolupa-
ment, execució o aplicació. Particularment, pel
que fa a les normes comunitàries de dret derivat
(concretament, ens referim a la transposició i
desenvolupament d’allò que regulen les directi-
ves comunitàries). És per això que, més enllà de
la matèria ambiental, cal conèixer i hem d’estar
en qualsevol cas a les competències de què es
disposa en relació amb els diversos sectors, com-
petències que també han estat esmentades i que
sovint justifiquen actuacions en múltiples
sectors.
De la mateixa manera que ho esmentàvem en
relació amb el primer informe, en l’anàlisi del
bloc de constitucionalitat hem constatat de nou
que el rol de Catalunya pot ser important, atès
que, més enllà de les competències estatals, ve-
ritablement resta encara un important espai per
a l’actuació autonòmica en matèria de canvi cli-
màtic. Dins d’aquest marc, la comunitat autò-
noma de Catalunya pot desenvolupar un paper
143. Vegeu http://www.redciudadesclima.es/. Santander
acull, els dies 17 i 18 de juny de 2010, la cinquena assemblea
d’aquesta xarxa.
144. Vegeu http://www.theclimategroup.org/.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
essencial, ja sigui des del punt de vista de l’exer-
cici de les seves competències normatives i de les
seves competències d’execució —tot respectant el
marc establert per part de la normativa estatal bà-
sica—, ja sigui mitjançant l’aprovació i execució
de polítiques pròpies.
14.4.2. Organització administrativa estatal:
evolució i formes adoptades
L’Administració General de l’Estat ha adoptat
una organització administrativa progressivament
especialitzada per enfrontar-se a la matèria canvi
climàtic. Des d’una perspectiva diacrònica obser-
vem l’establiment, el creixement, i la progressiva
evolució d’una estructura institucional per esta-
blir i coordinar les polítiques i actuacions en
aquest camp. Així, cal destacar en primer lloc que
l’Administració de l’Estat espanyol ha preparat
des de ben aviat la seva estructura interna per a
l’adopció d’actuacions en matèria de canvi climà-
tic mitjançant dos òrgans fonamentals: el Consell
Nacional del Clima i l’Oficina Espanyola del
Canvi Climàtic. El CNC és un òrgan adscrit al
Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí. Ens
interessa recalcar que aquest ens elabora reco-
manacions, propostes (alguna d’elles d’especial
entitat com va ser l’Estratègia espanyola) i que
és un òrgan col·legiat on hi són representats
diversos ministeris però també, i això és relle-
vant, les comunitats autònomes i els ens locals,
entre d’altres. Per la seva banda, l’Oficina Espa-
nyola del Canvi Climàtic es troba integrada di-
rectament en l’estructura del Ministeri. Hi són
representades les diverses direccions generals
ministerials, i exerceix funcions de seguiment,
representació, impuls, assessorament, informació
i col·laboració en aquesta matèria amb les comu-
nitats autònomes.
Amb el pas del temps, aquesta organització
administrativa estatal per al canvi climàtic ha
començat a ampliar-se i a reorganitzar-se, potser
responent a la idea que cal garantir que es té en
compte la transversalitat interministerial que de
facto ja es venia produint, i per tal d’instar que
les decisions a prendre fossin també adoptades i
aplicades per part dels diversos òrgans ministe-
rials. En aquest punt, la novetat més important
des de l’informe del 2005 és la reorganització
ministerial duta a terme l’any 2008. Aquesta re-
611
organització, que en essència unifica en un sol
departament ministerial les competències dels
anteriors ministeris de Medi Ambient i d’Agri-
cultura i Pesca, malgrat que pugui resultar con-
trovertida des d’altres punts de vista (i així ha
estat) pot servir a la idea de la transversalitat de
les polítiques de lluita contra el canvi climàtic, i
aquestes podrien trobar així un tractament més
adequat. Valorant aquesta remodelació, cal indi-
car que el seu impacte no ha afectat en essència
el rang de les dependències ministerials encarre-
gades estrictament del canvi climàtic dins del
nou Ministeri: les competències de l’antiga
Secretaria General per a la Prevenció de la
Contaminació i el Canvi Climàtic s’enquadren ara
en la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic, amb
pràctica identitat d’assignació de funcions (en-
cara que hagi desaparegut la referència a la pre-
venció de la contaminació en la denominació
d’aquesta secretaria general). S’aprecia també que
efectivament ha tingut bona acceptació una de
les possibilitats que apuntàvem a les conclusions
de l’informe de 2005. Concretament, ha estat
creada la Comissió Delegada del Govern per al
Canvi Climàtic (CDGCC), mitjançant el Reial
Decret 680/2008, de 30 d’abril. Cal donar la
benvinguda a aquestes opcions que, a més de
demostrar un compromís estatal més seriós, pos-
siblement hauran de facilitar l’assoliment de la
multiplicitat d’objectius presents en el nostre dia
a dia.
D’una altra banda, cal assenyalar també que
la figura de la comissió interministerial és em-
prada addicionalment per tractar alguns aspectes
parcials de la lluita contra el canvi climàtic. És
aquest el cas de la creada per la Llei 1/2005 amb
l’objectiu clar que exerceixi com a Autoritat
Nacional Designada (AND) per tal d’aprovar els
mecanismes previstos en el Protocol de Kyoto
(projectes de desenvolupament net i d’aplicació
conjunta).
La transversalitat que comença a imantar, com
veiem, els aspectes organitzatius dels darrers
temps en el nivell estatal, observem que també
es té en compte en el tractament de certes qües-
tions de caire sectorial dels efectes del canvi
climàtic. Malgrat que parlem encara d’institu-
cions a les que són assignades funcions pràctica-
ment caràcter informatiu i d’estudi, no podem
612 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
deixar de comentar l’existència de l’Observatori
de la Salut i Canvi Climàtic, que va ser creat l’a-
bril del 2009 i que, amb la participació d’experts
científics i tècnics, està gestionat pels ministeris
de Sanitat i Política Social i de Medi Ambient i
Medi Rural i Marí.
14.4.3. Organització administrativa estatal i
intervenció de les comunitats autònomes
Un cop examinada breument l’evolució de l’Ad-
ministració General de l’Estat en aquesta matèria,
i com s’apuntava ja en l’anterior edició d’aquest
informe, cal formular una segona qüestió essen-
cial: la necessitat de vehicular correctament les
relacions interadministratives que inevitablement
es produeixen en matèria de canvi climàtic, com
a conseqüència del repartiment competencial i
de les funcions que són exercides des de cadas-
cun dels nivells. Aquesta qüestió presenta de nou
un important interès que passem a ressenyar a
continuació, la primera vessant del qual consis-
teix en valorar si efectivament existeixen dins de
l’administració estatal mecanismes d’aquesta
naturalesa que puguin garantir de manera ade-
quada la intervenció de comunitats autònomes
com la catalana.
14.4.3.1. Intervenció de les comunitats autò-
nomes en òrgans participats
En aquest sentit, i com ja vam observar, en un
primer moment la representació autonòmica
va ser garantida en un òrgan col·legiat com és el
CNC. Addicionalment, mitjançant la Llei 1/2005,
de 9 de març, amb la creació d’un altre ens que
també donaria cabuda a una certa participació
autonòmica: la Comissió de Coordinació de
Polítiques de Canvi Climàtic (CCPCC), òrgan
de coordinació i col·laboració entre l’Adminis-
tració General de l’Estat i les comunitats autòno-
mes. Aparentment, doncs, la CCPCC i la mateixa
Autoritat Nacional, configuren models organit-
zatius que respondrien correctament als criteris
que des d’aquest estudi s’ha esmentat. Cal veure,
en tot cas, quin és el seu funcionament real en la
pràctica, i el pes que finalment assoleixen les
posicions preconitzades i defensades per part d’una
o diverses comunitats autònomes. De la lectura
de la Cinquena Comunicació Nacional d’Espa-
nya al Conveni Marc de les Nacions Unides
sobre el Canvi Climàtic145, sembla desprendre’s
que la missió d’integració i coordinació de polí-
tiques estatals i autonòmiques dins la CCPCC
ha estat particularment fructífera. Exemple d’a-
questa activitat en col·laboració és l’elaboració
conjunta, en el si de la CCPCC, de l’anomenat
«Programa coordinat entre l’Administració
General de l’Estat i les comunitats autònomes en
matèria de R+D+i sobre impactes i adaptació al
canvi climàtic». També ho és el seguiment quo-
tidià dels marcs estratègics autonòmics d’adap-
tació al canvi climàtic. En relació amb el Grup
de Treball de Mitigació i Inventaris, integrat en
la CCPCC, sembla haver tingut particular èxit el
treball conjunt dut a terme amb ocasió de l’ela-
boració de les estratègies i plans de mitigació
davant el canvi climàtic que han estat desenvo-
lupats per part de les comunitats autònomes,
així com que hagin estat posades en comú les
metodologies de realització dels inventaris de
gasos amb efecte d’hivernacle emprades per part
d’aquestes. En relació amb les estratègies auto-
nòmiques, s’ha realitzat una tasca amb voluntat
harmonitzadora en l’àmbit de la planificació, en
l’aproximació d’instruments legislatius, d’òrgans
de coordinació, i d’altres iniciatives posades en
marxa per part de les administracions autonò-
miques. Tot plegat ha permès addicionalment
compartir bones pràctiques, conèixer i difondre
iniciatives que, sent aplicades en una comunitat
concreta, poden ser endegades o adaptades a les
peculiaritats que concorren en d’altres comuni-
tats autònomes.
La intervenció de les comunitats autònomes
en òrgans estatals amb competències sobre
canvi climàtic ha avançat, doncs, de manera
apreciable en els darrers anys. Aquesta tendèn-
cia caldrà que en els propers temps continuï i a
poder ser, que sigui intensificada, ateses les exi-
gències de coordinació que vénen imposades
per la mateixa natura de l’àmbit sobre el qual
cal intervenir.
145. Cinquena Comunicació Nacional d’Espanya al Con-
veni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
Desembre 2009. Disponible a http://www.mma.es/seccio
nes/cambio_climatico/ documentacion_cc/divulgacion/pdf/
5cn.pdf.
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
14.4.3.2. Altres vies
A més a més d’allò que s’acaba d’esmentar, exis-
teixen altres instruments que poden ser emprats
en aquells supòsits, que poden ser ben comuns
en matèria de canvi climàtic, en què calgui pren-
dre decisions conjuntes (Estat/comunitats au-
tònomes), bé perquè els assumptes afecten com-
petències compartides, bé perquè de manera
conjunta es podrà actuar de mode més eficaç. En
aquest sentit, les relacions de cooperació entre
ambdós poders públics poden desenvolupar-se,
entre d’altres, de la manera que ja vam avançar
en el primer informe, mitjançant conferències
sectorials, convenis de col·laboració o per via de
la realització de plans i programes conjunts
d’actuació, fórmules totes elles previstes a la legis-
lació bàsica que regula el règim jurídic adminis-
tratiu comú. Al llarg de vora 10 anys, aquestes
vies han estat utilitzades de manera creixent, i
per posar algú exemple cal recordar els plans
d’acció dins el marc de la Estrategia de Ahorro y
Eficiencia Energética en España 2004-2012.
Convé reiterar la conveniència d’establir i
mantenir instruments com els acabats d’esmen-
tar. L’argument és simple: l’aplicació de les dis-
posicions convencionals recollides al Conveni
Marc i al Protocol de Kyoto per part de l’Estat
espanyol cal que sigui duta a terme d’acord amb
les previsions constitucionals. En aquest sentit,
el respecte a l’exercici legítim de les seves com-
petències per part de totes les administracions
obliga a integrar les comunitats autònomes en el
procés de presa de decisions sobre matèries que
estan sota la seva competència i sobre les quals
després elles mateixes hauran d’exercir funcions
normatives o executives.
14.4.3.3. Intervenció de les comunitats
autònomes en l’adopció de decisions
de caràcter supraestatal
El plantejament que acaba de realitzar-se no hau-
ria d’actuar únicament ad intra. Caldria, cohe-
rentment, possibilitar la participació de les
comunitats autònomes també en el moment en
què es forma la voluntat estatal, és a dir, en la
preparació i defensa de la seva posició davant els
organismes internacionals i europeus que inter-
venen en el repte que representa el canvi climà-
tic. La participació de les comunitats autònomes
613
ha estat pràcticament inexistent, si més no des del
punt de vista formal, en el moment de prendre
les més importants decisions adoptades fins a
l’actualitat: signatura i ratificació de compromi-
sos internacionals, elaboració i aprovació de la
normativa amb rang de llei reguladora del règim
de comerç d’emissions i de l’encara vigent Pla
Nacional d’Assignació de Drets d’Emissions. Aques-
ta circumstància, i atendre a les possibilitats que
hi puguin ser presents, és especialment impor-
tant avui, tenint en compte la futura reforma del
sistema comunitari de comerç d’emissions. En
aquest sentit, cal recordar que una de les seves
novetats essencials consisteix en el fet que les
assignacions d’emissions ja no es realitzaran a
partir de 2013 en plans nacionals d’emissió, que
està previst que desapareguin i, en conseqüència,
es preveu que es fixaran a nivell europeu.
Cal tenir present que hi ha un punt d’inflexió
en l’escenari d’intervenció autonòmica acabat
d’esmentar. Hi ha un avenç de gran abast dirigit
a incrementar la participació de les comunitats
autònomes (o governs regionals) en l’àmbit
comunitari europeu i que, pel que fa a l’Estat
espanyol, ha portat a l’adopció d’un acord a
finals de 2004 amb el Govern espanyol sobre un
sistema que hauria de garantir la representació
autonòmica en el Consell Europeu, en les seves
sessions plenàries i grups de treball.
14.4.4. Compromisos contrets i actuacions
pendents
Havent esmentat en epígrafs anteriors els com-
promisos contrets per part de l’Estat espanyol,
cal a continuació que recordem algunes actua-
cions que cal posar en marxa o completar pro-
perament així com donar compte d’alguns aven-
ços especialment destacables. Cal destacar que
des de l’aparició de l’anterior edició d’aquest
informe es disposa ja d’un instrument marc,
d’una estratègia espanyola sobre canvi climàtic
(l’EECCEL), eina que hauria d’emmarcar les
accions de diversa índole que cal emprendre
sobre aquesta matèria. Com a aspecte positiu cal
apuntar que aquesta estratègia i, sobretot, els ins-
truments que la desenvolupen, semblen haver
tingut en compte la marcada transversalitat sec-
torial del fenomen (deixant de banda el marcat
protagonisme que es concedeix en el document
614 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
al sector energètic). Aquesta idea de la transver-
salitat, tan poc comuna en el nostre dret i tan
necessària en aquest àmbit, s’aprecia sobretot a
partir del pla de mesures urgents, i de les seves
línies complementàries, que com hem dit han
estat aprovades l’any 2008.
En qualsevol cas, i malgrat els avenços des del
punt de vista de la planificació que han estat res-
senyats en els epígrafs corresponents, queden en-
cara reptes pendents. Òbviament tenen com a
primer punt el necessari compliment dels objec-
tius de reducció d’emissions assumits per l‘estat
espanyol. Com s’ha vist —quan hem examinat
l’evolució de l’activitat estatal—, l’assoliment dels
objectius que van ser fixats en el primer pla
nacional d’assignació de l’any 2004, ja es preveia
que eren difícils d’assolir en referència a l’any
2006. Per aquesta mateixa dificultat, van ser revi-
sats a l’alça l’any 2006 (passant d’un augment del
24 al 37), i es va decidir compensar els augments
amb l’ús de mecanismes de flexibilitat. Aquest és
l’escenari actual de compliment d’objectius, i el
seu assoliment continua sent el major repte.
D’altra banda, constitueix una tasca encara
pendent la incorporació completa del paquet
comunitari de directives que reformen el règim
de comerç de gasos amb efecte d’hivernacle i sobre
emmagatzematge geològic de carboni. En aquest
punt, que incideix de manera molt important en
la incorporació de nous sectors, cal destacar que,
a més de la incorporació parcial dels aspectes
relatius a l’aviació, s’ha presentat ja un projecte
de llei relatiu al sistema de comerç de gasos amb
efecte d’hivernacle, juntament amb un altre pro-
jecte posterior d’emmagatzematge geològic de
carboni. Com és del tot lògic, el compliment
d’aquests compromisos per part de l’Estat espa-
nyol no pot prescindir, i cal que en vingui acom-
panyat, de l’actuació de les comunitats autòno-
mes. Baixant a alguns exemples dels reptes
concrets, i deixant de costat l’esquema, òbvia-
ment més desenvolupat, dins l’àrea del comerç
de drets d’emissió, cal referir-se al mecanisme de
l’emmagatzematge geològic del carboni, on el
projecte de llei actualment en tramitació deixa
un ampli lloc per a l’actuació autonòmica tant
des del punt de vista executiu com el normatiu i
de planificació. Hi resten espais importants on
l’actuació catalana pot ser especialment rellevant
pel que fa a la molt recent normativa aplicable
als gasos fluorats.
14.4.5. El marc competencial de Catalunya
Un cop exposat el ventall de preceptes que,
d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
aprovat el 2006, atorguen competències a la
Generalitat, la primera conclusió que cal extreu-
re és que el nou text, en relació amb allò que era
objecte de tractament a l’anterior Estatut clari-
fica i detalla el context competencial que regeix
a Catalunya sobre aquesta matèria. També con-
firma aquella idea que ja preconitzàvem llavors,
és a dir, que les competències de què disposa la
Generalitat són suficients per emparar una polí-
tica pròpia sobre aquesta matèria, respectant
determinats límits (que es deriven del dret inter-
nacional, comunitari europeu i també estatal).
Es confirma que estem en un àmbit que reque-
reix plantejaments estratègics però també solu-
cions enèrgiques en un entorn que es caracte-
ritza per un increment de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle que, com hem pogut
comprovar aquests anys, pot arribar a compro-
metre l’assoliment dels compromisos interna-
cionals i comunitaris que són exigibles. El marc
jurídic és actualment més precís que aquell de
què es disposava l’any 2005, i això indubtable-
ment complementa de forma favorable qualse-
vol presa de decisió. La conclusió, nogens-
menys, és la mateixa: l’Estatut aixopluga sense
problemes una política pròpia sobre canvi
climàtic, una política que pugui adequar les di-
verses decisions a adoptar a les característiques
internes catalanes dels diversos sectors impli-
cats. És possible doncs, i del tot recomanable,
com ja es deia en el primer Informe, l’adopció
d’una estratègia catalana sobre canvi climàtic i
també l’adopció de totes les mesures que escai-
guin per a la seva implementació.
14.4.6. Organització administrativa
Entre els avenços produïts des del primer Informe
destaca en primer lloc l’establiment i el desenvo-
lupament d’una estructura administrativa espe-
cialitzada dins de la Generalitat. L’organització
administrativa catalana en matèria de canvi climà-
tic gira avui al voltant de dos òrgans essencials: la
Comissió Interdepartamental del Canvi climàtic i
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
l’Oficina Catalana de Canvi climàtic, amb funcions
complementàries d’integració de les polítiques de
canvi climàtic al més alt nivell departamental, per
una part, i d’impuls i gestió més quotidiana de
l’Oficina, per una altra. L’estructura administrativa
sembla respondre a la idea de transversalitat sec-
torial a què reiteradament hem fet referència i que
preconitzàvem en l’informe primer.
És prematur valorar a fons el funcionament i
els resultats d’una nova estructura administrativa
que té únicament tres anys de vida. Tot sembla
confirmar que s’han produït avenços improba-
bles sota el règim organitzatiu anterior i que a
més de concentrar funcions, prèviament disper-
ses, ha servit per visualitzar més adequadament
la intervenció de la Generalitat sobre aquesta ma-
tèria. En poc temps des de la seva creació, con-
cretament mitjançant acord de Govern de 30 de
setembre de 2008, ja comença a donar fruits, en
tant que s’ha pogut aprovar el Pla català de miti-
gació del canvi climàtic 2008-2012 per al com-
pliment del Protocol de Kyoto, i un instrument
d’avaluació i seguiment d’aquest. Resta per
determinar si aquesta transversalitat i manera de
treballar que en principi és del tot recomanable
acaba imantant, es a dir, acaba anant més enllà de
la superfície i incideix directament en les políti-
ques i en l’execució diària de les funcions que
han de ser realitzades per cadascun dels depar-
taments que conformen aquesta Comissió. Cal
veure amb bons ulls, per tant, una de les pro-
postes que apareixen dins el Document de des-
plegament del Pla de mitigació (març de 2010),
concretament la que estableix que cal crear una
comissió tècnica per fer el seguiment del Pla
marc de mitigació. En aquesta Comissió, segons
es dedueix de la proposta, hi serien integrats els
tècnics dels diferents departaments del Govern
implicats en el Pla marc. Possibilitaria també
tenir actualitzat el progrés de les actuacions,
compartir informació, detectar barreres per a la
implantació de mesures, etc.
14.4.7. Actuacions de natura normativa
Els darrers anys s’han dut a terme importants
avenços en el camp normatiu, especialment en
relació amb el comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle així com en aspectes
transversals en matèria de mobilitat i contami-
615
nació lumínica. En qualsevol cas, cal fer una
menció especial a la necessitat d’incrementar l’ac-
tuació normativa de Catalunya en un futur molt
pròxim. També haurà de resoldre els conflictes
que es generin per concurrència de drets que
afectin aquests; haurà d’informar les sol·licituds
de concessió d’emmagatzematge, i l’aprovació de
plans de seguiment i el pla provisional de gestió
posterior al tancament. Finalment, i pel que fa
als gasos fluorats, el Reial decret pel qual es re-
gula la comercialització i manipulació de gasos
fluorats i equips basats en els mateixos, així com
la certificació dels professionals que els utilitzen,
preveuen així mateix competències autonòmi-
ques en relació amb la designació d’òrgans com-
petents per atorgar les certificacions, al procedi-
ment, i al registre dels certificats expedits. La
Generalitat hauria d’avançar en la reflexió i adop-
ció de decisions sobre aquests aspectes el més
aviat possible.
14.4.8. L’actuació planificadora. Considera-
cions sobre el Pla marc de mitigació del
canvi climàtic a Catalunya
El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya 2008-2012 constitueix el document
essencial de l’acció catalana enfront del canvi
climàtic. Com ha pogut comprovar-se, el pla adop-
ta un enfocament extraordinàriament ampli i
comprèn una important quantitat de línies es-
tratègiques per a les quals es preveu el desen-
volupament d’una gran quantitat d’accions. Ara
bé, atenent estrictament a la seva natura jurídica,
cal fer notar que no es tracta, com podria semblar
prima facie, d’un pla territorial sectorial en el sen-
tit estricte del terme, així com que, en relació
amb els seus continguts, les mesures i accions
que es tenen en compte van ser formulades
en termes especialment genèrics. Aquestes con-
dicions condueixen a interrogar-se sobre si es
tracta d’un pla en sentit jurídic normatiu, o si
pròpiament estaríem davant un fenomen divers
com és l’expressió documental d’una política. Si
s’arriba a aquesta última conclusió, estaríem
davant l’expressió d’uns objectius i l’exposició
de les línies generals, directrius i propostes que
s’espera que puguin contribuir a assolir-los, i
no davant una autèntica norma capaç de vincu-
lar i determinar jurídicament (d’una manera
616 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
obligatòria en dret) les actuacions posteriors pro-
gramàtiques, planificadores o de projectes. De
l’examen del PMMCCC sembla que es desprèn
que es tracta d’un document d’aquest tipus.
Aquestes consideracions afecten els mecanismes
per assegurar l’exigibilitat jurídica dels contin-
guts del pla, i en aquest sentit, sembla que difí-
cilment podrien anul·lar-se plans o programes
sectorials, aprovats d’acord amb la normativa
catalana d’ordenació territorial i urbanística, per
incompliment de les línies generals que s’esta-
bleixen en aquest pla de mitigació.
Disposem, per tant, d’un instrument que
estableix objectius estratègics clars (els tres que
han estat exposats) i que ha estat objecte de des-
envolupament posterior. En aquest cas, fora de la
complexa (i especialment participada) elabora-
ció que va dur a l’aprovació del Pla de Mitigació,
ha vist la llum el document Desplegament del
Pla 2008-2009 (març de 2010), a partir d’una
avaluació duta a terme per part de l’OCCC
que valora el progrés de les mesures i accions que
han estat implementades des de 2008 per part
dels diferents departaments del Govern i posa
deures específics per als propers anys. D’aques-
ta manera poden ser detectats els aspectes
sobre els quals cal incidir especialment i també
aquells que cal modificar o reincorporar. Es vol
destacar també que constitueix una eina útil per
donar a conèixer a la ciutadania el progrés que
està sent dut a terme a Catalunya i aporta in-
formació concreta del compromís de la Gene-
ralitat sobre la matèria (el 85% de les accions
que havien estat compromeses dins el Pla Marc
ja s’han iniciat entre 2008 i 2009); s’estan ex-
ecutant 35 accions de les 41 que s’hi preveien
inicialment; s’executa un total de 186 actua-
cions en matèria de lluita contra el canvi climà-
tic, i es detalla que un 41% d’elles tenen un pro-
grés avançat o molt avançat. Es tracta, doncs,
d’un text de gran rellevància i vocació de re-
alisme, en tant que fins i tot pretén adaptar el
seu contingut a les mesures anticrisi analitzant
l’impacte potencial que poden tenir sobre l’e-
volució dels gasos amb efecte d’hivernacle i cer-
cant, amb la previsió necessària, si el context
actual pot empènyer o ajudar a l’adopció de
mesures impulsores d’una transició a una eco-
nomia baixa en carboni.
Així, doncs, amb independència del rang jurídic
amb què estiguin sent aprovats aquests instru-
ments, allò que realment esdevé transcendent és
que, a diferència del que apuntàvem a l’informe
anterior, Catalunya disposa avui d’un Pla amb
objectius estratègics, d’un Pla que està sent objecte
de seguiment i avaluació, amb un contingut que
es pot modificar o redreçar, si escau, i que, per
últim, periòdicament es dóna compte a la ciuta-
dania de com s’estan complint els objectius que
s’autoimposa. La seva capacitat per vincular és,
com hem dit, i en últim terme, bàsicament política
i no jurídica. Depèn d’aquest tipus de voluntats
garantir el seu compliment o incompliment, però
el camí encetat en aquest sentit és molt més bri-
llant que el que emmarcava l’informe anterior.
14.4.9. Alguns reptes pendents
14.4.9.1. Reptes estatals pendents i la seva
afectació a Catalunya
Havíem assenyalat que quedava per determinar
si la idea de transversalitat a què sembla respon-
dre l’estructura administrativa catalana en aquest
camp ha impregnat la tasca efectiva dels diferents
departaments del Govern de la Generalitat. Es
tracta d’una tasca que ha de valorar la integració
de les grans línies o eixos estratègics de la polí-
tica catalana de lluita contra el canvi climàtic, no
només en la tasca normativa legal i reglamentà-
ria, sinó molt particularment en el conjunt de
plans sectorials que s’elaboren i aproven d’acord
amb el criteri lògic de la competència dels dife-
rents departaments de la Generalitat. Des
d’aquesta perspectiva, és un fet que des de l’any
2003 s’ha aprovat una bona quantitat de plans
sectorials (com els de desenvolupament de la Llei
de mobilitat, el Pla forestal de Catalunya, la pla-
nificació sectorial d’infraestructures com ports o
aeroports) que d’alguna manera han integrat
consideracions relatives al canvi climàtic en els
seus textos. Aquests instruments, autèntics plans
territorials sectorials que es desenvolupen a tra-
vés de projectes concrets, han de servir de pedra
de toc per comprovar la penetració de les consi-
deracions del canvi climàtic en la manera de fer
del conjunt de l’Administració catalana en aquest
àmbit. S’han produït avenços, però també queda
espai per a la millora, com ho demostra el fet que
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
els plans de ports o aeroports de Catalunya
dediquin un espai no gaire significatiu als aspec-
tes de mitigació o adaptació al canvi climàtic. Pel
que fa al cas cal addicional que la tasca d’un
òrgan com el CADS, en l’exercici de la seva tasca
consultiva que s’estén a projectes normatius i de
planificació, pot resultar interessant.
14.4.9.2. Els reptes per a Catalunya
Catalunya ha de posar en marxa algunes inicia-
tives normatives en els propers temps. També
haurà de resoldre els conflictes que es generin
per concurrència de drets; haurà d’informar les
sol·licituds de concessió d’emmagatzematge, i l’a-
provació de plans de seguiment i el pla provisio-
nal de gestió posterior al tancament. Finalment,
i pel que fa als gasos fluorats, el projecte de Reial
decret pel qual es regula la comercialització i ma-
nipulació de gasos fluorats i d’equips basats en
aquests, així com la certificació dels professionals
que els utilitzen, preveu així mateix competèn-
cies autonòmiques en relació amb la designació
d’òrgans competents per atorgar les certifica-
cions, el procediment, i el registre dels certificats
expedits. La Generalitat ha d’avançar en la refle-
xió i adopció de decisions sobre aquests aspectes
el més aviat possible.
Entre els reptes pendents s’hi troben, per
últim, tots aquells que ja ha individualitza molt
adequadament la pròpia Generalitat en el seu
informe Desplegament del Pla 2008-2009. En des-
taquem la necessitat que es desenvolupi la nor-
mativa relacionada amb l’eficiència energètica
dels edificis i la certificació d’aquests; que es des-
envolupin programes d’actuació específics per
determinar projectes, responsables de l’execució
—dins el Govern— i els corresponents pressu-
postos associats; disposar d’una estratègia sobre la
contribució dels boscos catalans a la reducció de
les emissions i realitzar actuacions de suport a la
recerca sobre causes i efectes de canvi climàtic. El
seu aprofundiment servirà per posar les bases
d’una eina també necessària com és que es tingui
a punt un pla d’adaptació. Per últim, també es
considera d’especial interès que es procedeixi a
desenvolupar criteris i metodologies tècniques
que puguin ser adequades per a la quantificació
de les reduccions d’emissions per actuació (tant de
les mesures executades com de les previstes).
617
Referències
ABBAS, M. (2007). «Politiques de l’Union. La proposi-
tion d’une taxe CO2 aux frontières. Vers une straté-
gie européenne en matière de régulation commer-
ciale et de lutte contre le changement climatique?»
Revue du marche commun et de l’Union Européenne,
513, p. 628-637.
ÀLVAREZ FERNÁNDEZ, M. (2006). «La emisión de gases de
efecto invernadero y su régimen de intercambio».
Revista de administración pública, 170, p. 227-260
AGUDO GONZÁLEZ, J. (2004). El control de contamina-
ción: técnicas jurídicas de protección medioambiental
(T.II). Madrid: Montecorvo.
BARET, S. (2003). Environment & Statecraft. The Strategy
of Environmental Treaty-Making. Oxfrod/New York:
Oxford University Press, 2003
BIRNIE, P.W.; BOYLE, A.E. (2002). International Law and
Environment. Oxford: Oxford University Press.
BODANSKY, D. (1993). «The United Nations Frame-
work Convention on Climate Change: A Com-
mentary». The Yale Journal of International Law, vol
18, núm. 2, p. 451-558.
BOISSON DE CHAZOURNES, L. (1995). «La mise en oeuvre
du droit international dans le domaine de la protec-
tion de l’environnement: Enjeux et defis». Revue Gé-
nerale de Droit International Public, núm. 1, p. 37-76.
BORRÀS PENTINAT, S. (2009). «La lucha contra el cambio
climático: entre los derechos de emisión y la justi-
cia climática». Revista Aranzadi de Derecho Ambien-
tal, 16, p. 113-142.
BOUCQUEY, N. (1998). Aspects juridiques des marchés de
pollution: conception, régulation et responsabilité. Lo-
vain-La-Neuve/Bruxelles: Centre de Droit de la
Consommation/Bruylant.
BRICEÑO CHUECA, A. (1995). «Las actividades de apli-
cación conjunta en la Convención Marco del Cam-
bio Climático». Revista Española de Derecho Inter-
nacional, p. 101-110.
CAMPINS ERITJA, M. [coord.] (2005). Los retos de la apli-
cación del Protocolo de Kyoto en España y Canadá.
Barcelona: Atelier.
— (1999). «La acción internacional para reducir los
efectos del cambio climático: El Convenio Marco y
el Protocolo de Kioto». Anuario de Derecho Interna-
cional, p. 71-113.
CANALS AMETLLER, D. (2006). «Las administraciones lo-
cales ante el cumplimiento del Protocolo de Kioto.
El mercado de derechos de emisión de gases de
efecto invernadero y otros instrumentos». A: ESTEVE
618 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno
PARDO, José [coord.] Derecho del Medio Ambiente y
Administración Local. Barcelona: Fundació Demo-
cràcia i Govern Local, p. 561-592. (2a ed., 1a a la
Fundació).
CARBALLEIRA RIVEIRA, M.T. (1997). «El cambio climá-
tico. Análisis científico y jurídico de las emisiones
de gases de efecto invernadero». Revista de Derecho
Urbanístico y Medio Ambiente, 156, (setembre-octu-
bre 1997).
CASADO CASADO, L. (2009). «La prevención, ordena-
ción y control de la contaminación lumínica como
instrumento de intervención en la lucha contra el
cambio climático. Análisis de una experiencia pio-
nera en España». Revista de Direito Ambiental, 56.
CHAMBERS, W.B. [ed.] (2001). «Global Climate Gover-
nance. Interlinkages between the Kioto Protocol
and other Multilateral Regimes, U.N.U./I.A.S.
A: CHUECA SANCHO, A. Cambio climático y derecho
internacional. Zaragoza: Fundación Ecología y Des-
arrollo.
CHUECA SANCHO, A. (2001). Cambio climático y derecho
internacional, Gobierno de Aragón.
CHURCHILL, R.; FREESTONE, D. [eds.] (1991). Internatio-
nal Law and Global Climate Change. London/Dor-
drecht/Boston: Graham & Trotman/Martinus Nij-
hoff.
CORRALES RODRIGÁÑEZ, M. (2002). «Cambio climático:
el Protocolo sobrevive». Revista Interdisciplinar de
Gestión Ambiental, 39, (març de 2002).
ESTEVE PARDO, J. (2008). Derecho del medio ambiente.
Madrid: Marcial Pons (2a ed.).
FAJARDO DEL CASTILLO, T. (2005). La política exterior de
la Unión Europea en materia de medio ambiente. Ma-
drid: Tecnos.
FORTES MARTÍN, A. (2007). «La «presión» ambiental de
los sistemas de producción y consumo de energía.
La potencial acción conciliatoria de la fiscalidad
energética y ambiental y del comercio de emisio-
nes de dióxido de carbono». Noticias de la Unión
Europea, 268, p. 43-65.
— (2006). «La organización y el funcionamiento del
Registro Nacional de Derechos de Emisión (RE-
NADE)». Ecosostenible, p. 19-27.
— (2004). «Reflexiones a propósito del futuro Régi-
men Europeo de Intercambio de derechos de emi-
sión de gases de efecto invernadero». Revista Aran-
zadi de derecho ambiental, 5, p. 89-113.
GARCÍA ÁLVAREZ, G. (2009). «Jurisprudencia del Tribu-
nal Supremo. La anulación de asignaciones indivi-
duales de derechos de emisión de gases de efec-
to invernadero y otras cuestiones ambientales».
A: LÓPEZ RAMÓN, F. [coord.]. Observatorio de Políti-
cas Ambientales 2009. Thomson–Aranzadi.
GARCÍA LUPIOLA, A. (2009). «La política medioam-
biental de la unión europea ante el cambio climá-
tico», Revista Electrónica de Derecho Ambiental, núm.
18, gener de 2009.
GREENE, O. (1996). Knowledge and Implementation
of Environmental Agreements: Lessons from Ozone,
Regional Seas and Climate Change Conventions.
I.E.C. Project, I.I.A.S.A., Bradford University, Sep-
tember.
GUPTA, J. (1997). The Climate Change Convention and
Developing Countries: From Conflict to Consensus?
Dordrecht/Boston/London: Kluwer Academic
Publishers.
JANS, J.; VEDDER, H. (2008). European Environmental
Law. Groningen: Europa Law Publishing.
JUNCEDA MORENO, J. (2005). Comentarios a la Ley
1/2005, de 9 de marzo, de comercio de derechos de
emisión de gases de efecto invernadero y a la normativa
complementaria de aplicación del protocolo de Kioto.
Cizur Menor: Civitas.
JUSTE RUIZ, J. (1999). Derecho Internacional del medio
ambiente. Madrid: Mc Graw Hill.
KISS, A.; BEURIER, J.P. (2000). Droit international de l’en-
vironnement. París: Pedone.
KRÄMER, L. (1999). EC Environmental Law. Londres:
Sweet & Maxwell.
LANG, W.; SCHALLY, H. (1993). «La Convention cadre
sur les changements climatiques. Un élément du
bilan normatif du Sommet de la Terre: La CNUED».
Revue Génerale de Droit International Public, núm. 2,
p. 321-335.
LANG, W.; NEHUOD, H.; ZEMANEK, K. [eds.] (1993). En-
vironmental Protection and International Law. Lon-
don/Dordrecht/Boston: Graham & Trotman/Marti-
nus Nijhoff.
LARA, E.L. (2010) «Cambio climático: frenazo en Co-
penhague; próxima estación: México 2010 (COP
16)». Análisis del Real Instituto Elcano (ARI), 9.
LÁZARO CALVO, T. (2005). Derecho internacional del
medio ambiente. Madrid: Atelier Internacional.
LLEBOT, J.E. [ed.] (2005). Informe sobre el canvi climàtic
a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans
i CADS.
LÓPEZ RAMÓN, F. (2006). «Régimen jurídico de protec-
ción de la atmósfera». A: ESTEVE PARDO, J. [coord]
El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic
(2006). Derecho del medio ambiente y administración
local, p. 655-676.
LOZANO CUTANDA, B. (2009). Derecho ambiental admi-
nistrativo. Madrid. (10a ed.).
MALJEAN-DUBOIS, S. [dir.] (2002). L’outil économique en
droit international et européen de l’environnement.
París: C.E.R.I.C./La Documentation Francaise.
MANZANARES, E.; LLUCH, E. (2009). «Internacionaliza-
ción y cambio climático: políticas convergentes».
Boletín económico de ICE, 2978, p. 23-38.
MARTÍN ARRIBAS, J.J. (2005). La Unión Europea ante el
fenómeno del cambio climático. Burgos: Universidad
de Burgos.
El mercado de derechos a contaminar. Régimen jurídico-
público del mercado comunitario de derechos de emi-
sión en España. (2007). Valladolid: Lex Nova.
O.E.C.D. (1992). Climate Change. Designing a Tradea-
ble Permit System. París: O.E.C.D.
OLABE, A.; GONZÁLEZ-EGUINO, M. (2009). «Copenha-
gue: una cita con la historia», Política exterior,
vol. 23, núm. 132, p. 97-106.
OSOFSKY, H. (2005). «The Geography of Climate
Change Litigation: Implications for Transnational
Regulatory Governance,» 83 WASH. U.L.Q. 1789.
<http://papers.ssrn. com/sol3/papers.cfm?abstract_
id=796204>
— (2007) «Climate Change Litigation as Pluralist Legal
Dialogue?». 26 STANFORD ENVTL. L.J. & 43
STANFORD J. INT’L L. 181. <http://papers.ssrn.
com/sol3/ papers.cfm?abstract_id=976557>
OTT, H. (1996). «Elements of a Supervisory Procedure
for the Climate Regime». Zeitschrift für ausländ-
disches öffentliches Recht und Völkerrecht (ZaöRV),
vol. 56, núm. 3, p. 733-749
PERNAS GARCÍA, J. (2002). «Nacimiento, desarrollo y
estado actual de la estrategia comunitaria frente al
Cambio climático». Revista Aranzadi de Derecho
Ambiental, 2, p. 217 a 235.
PLAZA MARTÍN, C. (2006). Derecho Ambiental de la Unión
Europea. València: Tirant Lo Blanch.
PONT CASTEJÓN, Isabel; CAMPINS, Mar. (2005). «Aspectes
legals en la lluita contra el canvi climátic». A: LLE-
BOT, J.E. [ed.] Informe sobre el canvi climàtic a Catalu-
nya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Consell
Assessor per al Desenvolupament Sostenible, p. 722.
PONT CASTEJÓN, Isabel; NIETO MORENO, José Emilio
(2010). «La actuación ambiental del Estado».
A: LÓPEZ RAMÓN, F. [coord.] Observatorio de Políticas
Ambientales. Thomson–Aranzadi. (en premsa).
619
RAMAKRISHNA, K.; DEUTZ, A.M. (comp. i ed.). The Ad
Hoc Process to Strengthen the Framework Convention
on Climate Change. Wood Hole. Massachusetts, Oc-
tober 1995 (dact.).
RODRIGO HERNÁNDEZ, A. (2001). «Nuevas técnicas
jurídicas para la aplicación de los tratados inter-
nacionales de medio ambiente». Cursos de De-
recho Internacional y Relaciones Internacionales
de Vitoria-Gasteiz 2001. Madrid: Tecnos/UPV,
p. 155-243.
DE ROJAS MARTÍNEZ-PARETS, F. (2000) «Consideración
sobre los mecanismos de absorción y depósito en
las convenciones y protocolos sobre cambio climá-
tico». Revista Mensual de Gestión Ambiental, año 2,
núm.22, octubre de 2000.
SANDS, Ph. (1995) Principles of International Environ-
mental Law. Manchester/New York: Manchester
University Press.
SANZ RUBIALES, I. «Una aproximación al nuevo mer-
cado de derechos de emisión de gases de efecto in-
vernadero». Revista Española de Derecho Adminis-
trativo, 125, p. 31-64.
SAURA, J. (2003). El cumplimiento del Protocolo de Kioto
sobre el cambio climático. Barcelona: Col. Tribunal
Internacional, núm. 5.
SARASÍBAR IRIARTE M. (2007). Régimen jurídico del cam-
bio climático. Valladolid: Lex Nova.
— (2007) «El procedimiento de asignación de los de-
rechos de emisión de gases de efecto invernadero».
A: ALENZA GARCÍA, J.; RAZQUIN LIZÁRRAGA, J.A.
(coord). Libro homenaje al profesor Francisco Gonzá-
lez Navarro.
— (2009). «El procedimiento de participación en pro-
yectos para reducir los efectos del cambio climá-
tico». Revista de la Facultad de Derecho de la Univer-
sidad de Granada, 12, p. 125-147.
SCHELLING, Th.C. (1997). «The Cost of Combating
Global Warming». Foreing Affairs, November/De-
cember, p. 8-14.
SECRETARIA DEL CONVENI MARC SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC
(2002). A Guide to the Climate Change Convention
and its Kioto Protocol. Bonn.
STEWRAT, R. [ed.] (2000). The Clean Development
Mechanism. Building International Public-Private
Partnerships Under the Kioto Protocol. Ginebra:
UNCTAD.
TÀBARA, J.D. (2003). «Spain: words that succeed
and climate policies that fail». Climate Policy, 3,
p. 19-30.
620 Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

U.N.D.P. (1998). Issues and Options. The Clean Deve-
lopment Mechanism. Nova York: U.N.D.P.
WERKSMAN, J. (1996). «Designing a Compliance Sys-
tem for the UN Framework Convention on Cli-
mate Change». A: FIELD, Improving Compliance
with International Environmental Law. London,
p. 85-112.
YABAR STERLING, Ana (1995). «Cambio climático, Polí-
ticas Internacionales del Clima y Plan Nacional
sobre el Clima en España». NUE 122.
— (2000). «La aplicación de los mecanismos deriva-
dos del Protocolo de Kioto para mitigar los efectos
del cambio climático. Balance de situación en el
mundo, en la Unión Europea y en España». Noti-
cias de la Unión Europea, CISS Praxis p. 125.
15. Eines de gestió del canvi climàtic
Esteve Corbera1 i Ismael Romeo2
1
Escola Internacional de Desenvolupament, Universitat d’East Anglia i Tyndall Centre for Climate
Change Research, Regne Unit
2
Director general de SENDECO2

Esteve Corbera (Barcelona, 1976) és doctor en Estudis per al Desenvolupament per la Universitat
d’East Anglia (Regne Unit) i llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barce-
lona. Actualment, és investigador sènior al Tyndall Centre for Climate Change Research i a la Univer-
sitat d’East Anglia, així com professor associat al Màster de Política Ambiental a la Universitat de Cam-
bridge. La seva recerca s’ha centrat en l’estudi dels mercats d’emissions i dels projectes d’energies
renovables i forestals per a la mitigació del canvi climàtic a països com Mèxic, Belize, Kènia, Sud-
Àfrica i Tanzània. Els seus treballs han estat publicats a revistes científiques de renom internacional,
llibres acadèmics i diversos mitjans de divulgació. Recentment ha estat nomenat autor principal del
capítol ‘Desenvolupament Sostenible i Equitat’ per al Cinquè Informe del Grup Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi Climàtic.

Ismael Romeo (Barcelona, 1974), economista i MBA per la Universitat Politècnica de Catalunya, és
Director de SENDECO2, la Borsa Mediterrània de CO2, des de l’abril del 2007 quan, després de
realitzar tasques com a director comercial, se li va confiar el desenvolupament i consolidació de la pri-
mera borsa d’emissions de diòxid de carboni al sud d’Europa. En l’àmbit acadèmic, ha estat ponent a
diferents classes magistrals, cursos i màsters a diverses universitats i escoles de negocis. Addicional-
ment, cal destacar la seva intervenció a la Comissió Mixta Congrés - Senat pel Canvi Climàtic, on va
ser requerit per explicar la situació dels mercats d’emissions, tant l’espanyol com l’internacional.

Volem agrair els comentaris del consell editorial i d’un revisor anònim a una versió inicial del text, així com la informació
tramesa per Xavier Cazorla (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible), Iñaki Gili (Oficina Catalana de Canvi Cli-
màtic) i per la Direcció General de Tributs de la Generalitat de Catalunya, així com de Pere Ysern (Universitat Autònoma de
Barcelona), Òscar Marcos (Universitat de Barcelona), Antonio de la Torre (Universitat Rovira i Virgili) i Ignasi Puig Ventosa
(Ent Consulting).
Resum 625

15.1. Introducció 627

15.2. Estratègies de mitigació fonamentades en el comerç

d’emissions 628
15.2.1. Comerç d’emissions 628
15.2.1.1. Comerç d’emissions a la Unió Europea 628
15.2.1.2. La participació de l’Estat espanyol i de
Catalunya en el comerç d’emissions 635
15.2.2. Mecanismes de reducció d’emissions mitjançant
projectes 638
15.2.2.1. L’aplicació conjunta 638
15.2.2.2. El Mecanisme de Desenvolupament Net 638
15.2.2.3. Projectes voluntaris de reducció
d’emissions 643
15.2.2.4. La «neutralitat en emissions» 646

15.3. Instruments de mitigació del canvi climàtic no vinculats

al comerç d’emissions 648
15.3.1. Instruments de planificació 648
15.3.1.1. Pla marc de mitigació del canvi climàtic
a Catalunya 2008-2012 648
15.3.1.2. Pla de l’energia 2006-2015 651
15.3.1.3. Programa d’estalvi i eficiència
energètica als edificis i equipaments
de la Generalitat de Catalunya 654
15.3.1.4. Plans locals d’acció d’energia
sostenible 654
15.3.1.5. Plans de reducció d’emissions a les
universitats catalanes 655
15.3.2. Instruments econòmics 656
15.3.2.1. Impostos sobre l’energia i les emissions 656
15.3.2.2. Ajuts i subvencions 657
15.3.2.3. La certificació energètica 658
15.4. L’adaptació al canvi climàtic 659
15.4.1. Adaptació, vulnerabilitat i resiliència 659
15.4.2. Context internacional d’adaptació 662
15.4.3. L’adaptació a la UE 664
15.4.4. L’adaptació a l’Estat espanyol i a Catalunya 666

15.5. Conclusions 668

Referències 670
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
Resum
Aquest capítol revisa els principals instruments
de gestió per a la mitigació i l’adaptació al canvi
climàtic a Catalunya. Després d’una breu intro-
ducció, es descriuen els principis i el funciona-
ment del comerç d’emissions a la UE i els meca-
nismes de reducció d’emissions mitjançant
projectes, incloent-hi els voluntaris. S’analitza la
participació de les empreses catalanes afectades
per la Directiva 2003/87/CE, així com dels sec-
tors difusos en aquests àmbits. La tercera secció
descriu un seguit d’instruments que tenen com a
objectiu reduir les emissions directament o in-
directament, com ara impostos, subvencions i
certificacions energètiques, i se n’avalua el grau
de desenvolupament a Catalunya. Per últim, la
quarta secció presenta els instruments relacio-
nats amb l’adaptació i les primeres passes de Ca-
talunya en aquesta direcció.
En termes generals, es mostra que les emis-
sions de les empreses catalanes que participen al
mercat d’emissions han disminuït progressiva-
ment, excepte dels sectors de producció d’ener-
625
gia, mentre que la participació activa en la com-
pravenda de drets d’emissió ha estat limitat fins
ara a grans empreses del sector energètic.
L’adopció voluntària de mesures de reducció
d’emissions pels sectors difusos també resulta es-
cassa en comparació amb altres països europeus,
si bé el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya 2008-2012 ha començat a estimular
accions de reducció en aquests sectors i a pro-
moure la seva participació en els mercats d’emis-
sions, per la qual cosa s’esperen avenços signifi-
catius durant els propers anys. Pel que fa a
l’adaptació, els esforços de Catalunya són cohe-
rents amb els instruments vigents i les accions
preses per la UE i l’Estat espanyol, i s’han impul-
sat un seguit d’estudis per avaluar escenaris i riscs
climàtics, així com vulnerabilitats i impactes en
diferents sectors. Malgrat això, la gestió dels ris-
cos climàtics i l’adopció de mesures d’adaptació
encara no han estat impulsades formalment i de
moment són estratègies poc reconegudes pel sec-
tor empresarial i la societat civil de Catalunya.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
15.1. Introducció
El Protocol de Kyoto (en endavant, PK), signat
l’any 1997 i ratificat al febrer de 2005 en el marc
de la Convenció Marc de les Nacions Unides
sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), és el primer
instrument de dret ambiental internacional que
limita les emissions per a un conjunt de països
industrialitzats descrits a l’annex B del mateix
Protocol. El PK promou una reducció mitjana del
5% de les emissions totals de sis gasos d’efecte
hivernacle respecte de les emissions de l’any
1990, que cal assolir durant el període 2008-
2012. Fins ara, aquests objectius han estat insu-
ficients per aturar les emissions globals de diòxid
de carboni (CO2), que han seguit augmentant a
un ritme superior al 3% anual des de l’any 2000
(Raupach et al., 2000; Global Carbon Project,
2008). Aquest increment s’ha d’atribuir al creixe-
ment econòmic global de l’última dècada, parti-
cularment a la Xina, l’Índia i el Brasil. Des de l’any
2007, la Xina supera en volum total d’emissions
anuals els Estats Units, si bé un quart d’aques-
tes estan associades a la producció de béns per a
l’exportació (Wang i Watson, 2007).
Per evitar un increment de la temperatura
mitjana global superior a dos graus centígrads,
caldria estabilitzar la concentració de CO2 entre
les 350 i les 400 parts per milió (ppm), que equi-
val aproximadament a una concentració entre
445 i 490 ppm de CO2 equivalent (CO2e) si
tenim en compte tots els altres gasos d’efecte hi-
vernacle (GEH) (IPCC, 2007). Actualment, el
CO2 ja es troba en una concentració global mit-
jana de 384 ppm, amb un creixement anual de
l’ordre de 2 ppm (Global Carbon Project, 2008).
En termes d’objectius de reducció, estabilitzar
les emissions implicaria retallar les emissions
de GEH dels països de l’Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
(OCDE) almenys un 40% respecte dels nivells de
1990 l’any 2020, incloent-hi les emissions del
transport aeri i marítim, i una retallada global
entre el 50% i el 85% respecte dels nivells de
l’any 1990 l’any 2050 (IPCC, 2007; Metz, 2008;
Rahmstorf, 2009).
Aquesta transició energètica i social s’hauria
de complementar amb mesures d’adaptació al
627
canvi climàtic, ja que un escenari més probable
és que l’estabilització s’assoleixi en algun mo-
ment entre 400 i 490 ppm de CO2, és a dir per
sobre de les 490 ppm de CO2e (IPCC, 2007). Si
bé un cert nivell d’alteració climàtica ja és irre-
versible i, per tant, adaptar-se al canvi climàtic
és ja des d’avui mateix un procés indefugible,
sembla evident que aquestes concentracions tan
elevades de GEH resultarien, amb un cert marge
d’incertesa, en uns impactes climàtics considera-
bles, sobretot als països i ciutadans més vulne-
rables (Parry et al., 2007; Anderson et al., 2008).
Aquest capítol s’estructura en quatre seccions,
incloent-hi aquesta introducció, i un apartat de
conclusions. La segona secció analitza un con-
junt d’instruments que, promoguts des de la
CMNUCC i el PK, tenen l’objectiu de reduir les
emissions de GEH mitjançant el comerç d’emis-
sions. En el context de la Unió Europea (UE),
aquests instruments inclouen el mercat europeu
de comerç d’emissions, l’aplicació conjunta, el
mecanisme de desenvolupament net, i els pro-
jectes voluntaris de reducció d’emissions. La sec-
ció n’analitza els principis rectors i llur evolució
durant els darrers quatre anys (2005-2009), i fent
èmfasi en la participació d’institucions i empre-
ses de l’Estat espanyol i de Catalunya. La tercera
secció presenta, en primer lloc, un conjunt d’ins-
truments posats en marxa des del Govern de la
Generalitat de Catalunya, les administracions lo-
cals o les universitats, que tenen com a objectiu
reduir les emissions. Entre d’altres, s’analitzen el
Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Cata-
lunya 2008-2012 (Generalitat de Catalunya,
2008) i el Pla de l’energia 2006-2012 (Generali-
tat de Catalunya, 2006) com a instruments de
planificació de referència, juntament amb inicia-
tives de planificació d’àmbit local com els plans
locals d’acció d’energia sostenible. En segon lloc,
s’analitzen tres tipus d’instruments econòmics
que també tenen com a objectiu la mitigació del
canvi climàtic, com són els impostos, els ajuts i
subvencions, i la certificació energètica. La quarta
secció, abans de les conclusions, descriu els prin-
cipals conceptes relacionats amb l’adaptació al
canvi climàtic, el context internacional, les fonts
de finançament i la posició de la UE en aquest
628 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
àmbit d’actuació. També s’analitzen les iniciatives
d’adaptació engegades a l’Estat espanyol i a Cata-
lunya, i el seu grau de desenvolupament.
15.2. Estratègies de mitigació fonamenta-
des en el comerç d’emissions
15.2.1. Comerç d’emissions
El PK obliga un nombre important de països in-
dustrialitzats a reduir les emissions de GEH i
estableix tres mecanismes per limitar el cost d’as-
solir aquestes reduccions d’emissions i com-
plementar els plans i programes de mitigació de
cada país. Els tres mecanismes són el comerç in-
ternacional d’emissions, l’aplicació conjunta
(AC) i el mecanisme de desenvolupament net
(MDN), i representen una aposta evident del PK
pels instruments econòmics com a principals ve-
hicles per a la reducció d’emissions. En termes
generals, el comerç d’emissions és un instrument
que pretén rebaixar el cost global del compli-
ment de les reduccions d’emissions imposades
pel PK o per qualsevol altre marc regulador que
les limiti. Parteix d’un límit màxim imperatiu d’e-
missions que actua com a objectiu ambiental per
assolir i que és distribuït entre els participants en
el sistema de comerç en forma d’unitats o drets
d’emissió, que en el cas del PK es coneixen amb
el nom d’unitats o fraccions de la quantitat atri-
buïda (AAU, pel seu acrònim en anglès). Una
AAU correspon a una tona de CO2 eq.
El comerç d’emissions és un sistema de preus,
en contraposició dels sistemes de rendes que in-
centiven o desincentiven comportaments amb
subvencions o impostos. Permet, per tant, reduir
d’una manera flexible les emissions globals de
GEH a l’atmosfera mitjançant l’assignació inicial
d’una quota de drets d’emissió i el lliure comerç
posterior d’aquests drets entre els participants que
tinguin un excés de drets i els que en siguin defi-
citaris. El comerç d’emissions es fonamenta, per
tant, en dues premisses: 1) que els participants
que tendiran a reduir les seves emissions són
aquells amb uns costos de reducció més petits i 2)
que el preu pagat per l’adquirent de les unitats
excedents serà més petit que el cost de reducció
directe de les emissions. El preu de la unitat
d’emissió reflectirà, doncs, el cost estàndard de
reducció (Rosembuj i Esquerra, 2005, pàg. 753).
15.2.1.1. Comerç d’emissions a la Unió
Europea
El comerç d’emissions a la UE va ser concebut al
principi d’aquesta dècada i els seus principis de
funcionament van ser definits i establerts a la Di-
rectiva 2003/87/CE, transposada a l’Estat espa-
nyol per la Llei 1/2005, i que ha estat modificada
diverses vegades durant el període 2004-2008.1
El principal canvi ha estat la publicació de la Di-
rectiva 2009/29/CE, que ha servit per estendre i
millorar els procediments del mercat, tal com
s’explica posteriorment a la secció 15.2.1.1.4.
El gener de 2005, el mercat va esdevenir ope-
ratiu, tot abastant inicialment més de 12.000 ins-
tal·lacions de producció d’energia i industrials
de diversos sectors2 (actualment ja són més de
15.000), i que en conjunt representaven aproxi-
madament el 40% del total de les emissions
europees de CO2. L’assignació primària de drets
i la seva distribució entre indústries pertanyents
als sectors inclosos a la Directiva 2003/87 es de-
fineix als plans nacionals d’assignació (PNA),
concebuts per cada Estat membre i validats per la
Comissió Europea. L’assignació s’estructura per-
què la mitjana del període 2008-2012 representi
una reducció d’emissions de GEH un 8% infe-
rior respecte de les de l’any base (1990), tot com-
plint així l’objectiu del PK per a la UE. Cal tenir
en compte que els països de la UE són conside-
rats com un conjunt o una «bombolla», la qual
cosa significa que si bé l’objectiu global és una
reducció del 8%, alguns països com Espanya
poden incrementar les emissions (+15% respecte
de l’any base), mentre que d’altres, com el Regne
Unit, les han de reduir (–12,5%).
Els estats membres i la Comissió Europea
aproven els PNA corresponents a cada període de
compliment, essent-ne el 2008-2012 el període
actual, i distribueixen l’assignació de cada país en
forma d’AAU, de manera que cada unitat corres-
1. Vegeu, per exemple, Directiva 2004/101/CE i Directiva
2008/101/CE, que modifiquen la Directiva 2003/87/CE per: a)
incloure les reduccions d’emissions provinents de projectes
al comerç d’emissions europeu i b) incloure el sector de l’a-
viació al comerç d’emissions a partir de l’1 de gener de 2012.
2. Les principals indústries i sectors industrials emparats per
la Directiva 2003/87/CE inclouen les instal·lacions de com-
bustió amb una potència superior a 20 MW, les refineries d’hi-
drocarburs, plantes siderúrgiques i metal·lúrgiques, de fabri-
cació de ciment, vidre, ceràmica, paper i cartró, entre d’altres.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 629

Tipus Principi Descripció

Operacions al comptat (Spot)
Operacions a termini (Forwards i futurs) Contractar avui per a compliment futur Contracte mercantil de compravenda
Operacions estructurades
Contractar avui per a compliment S’acorden unes determinades
immediat condicions i es tanca l’operació de
manera immediata. El lliurament
de drets i pagament es realitza
a continuació.
de drets que preveu el lliurament
d’allò comprat i el seu pagament en
un termini definit en el futur. Parlem
de “futurs” quan les operacions es
realitzen en un mercat borsari i de
forwards quan les operacions es
tanquen fora de mercats organitzats.
Opció amb un major grau de Contracte mercantil de compravenda
complexitat financera que inclou diverses condicions
i terminis de pagament i lliurament,
així com, en alguns casos,combinació
de valors negociables (EUA/CER).

Taula 1. Tipus d’operacions de compravenda al mercat d’emissions.

Font: elaboració pròpia.

pongui a una tona de CO2eq. Alhora, una part
d’aquestes AAU es distribueixen entre els sectors
inclosos a la Directiva 2003/87/CE en funció d’un
seguit de criteris, i prenent aleshores el nom
d’unitats de la Unió Europea (EUA, pel seu acrò-
nim en anglès). L’existència d’aquest règim comu-
nitari de comerç de drets d’emissió, que distingeix
entre unitats assignades als principals sectors in-
dustrials contaminants i l’Estat, com a represen-
tant de totes les altres emissions de GEH, permet
que els titulars d’instal·lacions de qualsevol país
de la UE puguin fer transaccions amb titulars d’un
altre estat membre i no exclusivament amb titulars
situats al seu mateix país, alhora que permet que
els governs intercanviïn únicament les AAU amb
altres estats membres, així com amb altres governs
de països que tinguin establerts altres mercats d’e-
missions per complir els objectius del PK.
15.2.1.1.1. Funcionament del mercat
europeu
Les emissions que una indústria té dret a emetre
no estan limitades, però el que sí està limitat són
les emissions que es poden emetre gratuïtament.
Partint de les emissions emeses l’any 1990, els go-
verns de la UE assignen a les instal·lacions in-
dustrials definides per la Directiva 2007/87/CE,
anualment i de manera gratuïta, un límit màxim
d’EUA en funció d’una sèrie de projeccions per a
cada sector i el seu històric d’emissions verifica-
des des de l’any 2005. Si una instal·lació emet a
final d’any menys CO2 del que originàriament té
assignat gratuïtament, en pot vendre l’excedent.
Si, contràriament, una instal·lació emet més del
que tenia assignat, haurà d’acudir al mercat i
pagar per aquells drets d’emissió que li manquin.3
El PK no prohibeix, doncs, que les empreses
emetin CO2, sinó que tracta d’incentivar-les per-
què ho facin al mínim possible. Els drets d’emis-
sió tenen un preu que hauria de ser prou atrac-
tiu perquè aquells que tinguin capacitat per
estalviar-los ho facin i després puguin vendre’ls.
D’altra banda, les instal·lacions deficitàries es
preocuparan de no sobrepassar massa el seu límit
gratuït per no pagar en excés per aquells drets
que necessitin. Aquest sistema es coneix amb el
nom anglès de cap and trade, és a dir, «negociar
a partir d’uns límits d’emissió». Teòricament,
quan la demanda de drets és gran, els preus del
CO2 pugen, mentre que si l’oferta supera la de-
manda, els preus tendeixen a baixar.
3. En la Directiva 2003/87/CE, l’únic gas amb efecte d’hiver-
nacle subjecte a comptabilitat i verificació a les instal·lacions
industrials afectades, i al qual es refereixen les tones assig-
nades gratuïtament, és el CO2.
630 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
El mercat està format per tres tipus de partici-
pants: els participants de «compliment», que són
aquelles instal·lacions industrials incloses en la
Directiva 2003/87/CE que reben drets de forma
primària (i gratuïta); els participants de «no com-
pliment», que inclouen bancs, brokers, inversors
intermediaris i particulars que compren o venen
AAU i EUA, i, en tercer lloc, les borses o plata-
formes de negociació, que faciliten les transac-
cions entre instal·lacions i participants de «no
compliment», que principalment inclouen l’Eu-
ropean Climate Exchange (ECX) a Londres, Blue-
next a París, Nordpool als Països Nòrdics, EEX a
Leipzig, EXAA a Viena i SENDECO2 a Espanya,
Itàlia i Portugal. En tractar-se d’un mercat global,
els seus participants poden ser nacionals, euro-
peus o internacionals i, per tant, és important
assenyalar que qualsevol persona física o jurídica
que ho desitgi hi pot participar.
15.2.1.1.2. Accés al mercat i riscos associats
Hi ha tres esquemes principals per fer la com-
pravenda de drets d’emissió pel que fa al nombre
i tipus d’actors participants: bilateralment, és a
dir, mitjançant l’acord entre participants; de ma-
nera intermediada, mitjançant brokers i agents
intermediaris, i mitjançant mercats organitzats,
com ara plataformes o borses electròniques de
negociació. Igualment, hi ha diferents tipus d’ope-
racions de compravenda segons el grau de co-
neixement del mercat i el grau de sofisticació dels
participants, així com de les particularitats del
mercat en el moment de l’operació.
Al mercat dels EUA, el participant s’enfronta
principalment a tres tipus de risc que li caldrà
minimitzar. En primer lloc, té el risc de la liqui-
ditat, és a dir, que no trobi contraparts amb qui
negociar en el moment que ho necessiti. La ges-
tió d’aquest risc obliga a cercar esquemes de re-
gulació que fomentin i incentivin la participació,
no únicament pel que fa al nombre d’entitats,
sinó també en la seva assiduïtat negociadora. En
segon lloc, el participant té el risc del preu, que
consisteix en no posar-se d’acord en el preu de
venda i, en tercer lloc, té el risc del crèdit, d’acord
amb la possibilitat que, fins i tot quan s’hagi tan-
cat la negociació de compravenda, no es complei-
xin els compromisos adquirits. La gestió d’aquest
tercer risc empeny el participant a signar con-
tractes bilaterals, multilaterals, o amb borses que
estableixin mecanismes per garantir plenament
els drets-obligacions-sancions en l’operativa
negociadora.
En funció de les característiques de cada em-
presa i de les seves instal·lacions, es decidirà com
operar i segons quines condicions. En general,
les empreses més grans, aquelles amb volums de
drets més importants i amb més informació, uti-
litzen els serveis de les borses i dels brokers na-
cionals i internacionals, mentre que les empre-
ses més petites, amb volums d’emissió menors,
utilitzen els serveis d’intermediació locals per
col·locar els seus excedents o comprar-ne quan
són deficitàries. Entre el 2005 i 2008, la major
part de les operacions, aproximadament el 70%,
es realitzaven fora dels mercats organitzats, en el
marc del mercat Over the Counter (OTC).4 A final
de l’any 2008, i sobretot durant el 2009, es va
invertir la tendència en benefici de les platafor-
mes electròniques i en detriment del mercat
OTC. El motiu d’aquest canvi ha estat, princi-
palment, la gestió dels tres tipus de risc esmen-
tats anteriorment, especialment la minimització
del risc del crèdit. A causa de l’actual context
econòmic i financer, els operadors més grans han
preferit utilitzar les borses i plataformes electrò-
niques que, per norma general, disposen d’una
contrapart central que garanteix les transaccions
al 100% i que, per tant, elimina el risc d’incom-
pliment dels contractes de compravenda.
Pel que fa a l’estructura de les operacions, la
majoria són de futur, ja que els grans participants
del mercat (empreses elèctriques, bancs i brokers)
utilitzen aquest sistema per realitzar les seves co-
bertures de risc i eliminar la possible volatilitat
de preus. Així es limita la incertesa i s’assumeix
el risc que en el futur les condicions poguessin
ser més favorables. D’altra banda, es té la certe-
sa que, en cap cas, les condicions no seran pitjors
que les pactades. Per al 90% dels participants del
mercat, però especialment per a les instal·lacions
industrials, l’accés més utilitzat continua sent el
pagament immediat al comptat. El motiu prin-
cipal és la immediatesa i senzillesa del mercat
4. Generalment, la majoria d’operacions al mercat OTC es
fan al comptat.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
OTC, que no exigeix coneixements ni requisits
sofisticats per accedir-hi. És, per exemple, el sis-
tema més utilitzat per les PIME i per totes aque-
lles empreses que no tenen intenció d’especular
amb els seus drets d’emissió (per exemple, la in-
dústria ceràmica, paperera o del vidre).
15.2.1.1.3. Formació de preus i registres
El preu dels AAU i EUA ha estat generalment
molt canviant i volàtil, influenciat per moltes va-
riables. Per exemple, s’ha vist afectat per les ex-
pectatives climàtiques (i la demanda d’electricitat
associada), tot augmentant el preu dels EUA amb
el fred, la calor excessiva o la sequera (en haver de
generar-se més electricitat cremant carbó i dispo-
sant de menys capacitat hidroelèctrica), i baixant-
lo amb condicions meteorològiques favorables.
Evidentment, el preu de matèries primeres com el
petroli, el carbó i el gas també afecta l’evolució
del preu del CO2 (figura 1).
Existeix una relació directa entre el preu del
petroli i el del dret d’emissió. En concret, coinci-
dint amb els mesos de juny, setembre i novembre
de 2009, quan el preu del petroli va arribar als
nivells més alts, el preu del CO2 també va arribar
als seus màxims anuals. Contràriament, quan el
petroli s’abarateix, el CO2 també baixa de preu.
S’esdevé el mateix, tot i que amb uns pendents
90
80
70
60
Preu (€)
50
40
30
20
10
0
er
er
r il
ar
Ab
en
br
M
Fe
G
Petroli (Brent)
Figura 1. Evolució del preu de les matèries primeres per a la producció d’electricitat, 2009.
Font: SENDECO2.
631
menys pronunciats i d’una manera més progres-
siva, amb el gas natural. En canvi, amb el carbó el
comportament és invers. Quan puja el seu preu,
baixa el del CO2 i a l’inrevés. Així doncs, i per
norma general, quan el petroli i el gas s’encarei-
xen, a les empreses els acostuma a ser més rendi-
ble utilitzar el carbó com a combustible i pagar
més per les emissions a canvi d’estalviar costos en
combustible. Consegüentment, hi haurà més de-
manda de drets de CO2 per compensar les emis-
sions addicionals, es reduirà l’oferta i, per tant,
els EUA s’encariran. Si la situació és a la inversa,
i el petroli i el gas s’abarateixen, augmentarà
l’oferta de drets disponibles al mercat (les empre-
ses deixen de necessitar-los), baixarà la demanda,
i el preu dels EUA disminuirà.
Addicionalment al preu de les matèries pri-
meres energètiques, l’aprovació dels diferents
PNA i la posada en marxa dels registres nacionals,
amb més o menys rapidesa i eficiència, també ha
afectat les expectatives dels participants i el preu
dels EUA. L’article 19 de la Directiva 2003/87/CE
exigeix la creació i el manteniment, per cada Estat
membre, d’un registre que permeti portar els
comptes exactes de l’expedició, la titularitat, la
transferència i la cancel·lació de drets d’emissió.
El Registre de drets establert a Espanya va ser
creat per la Llei 1/2005 amb la denominació de
ny
re
e
e
lio
os
br
br
br
ai
ub
Ju
Ju
M
Ag
em
em
ct
te
ov
es
O
Se
Gas Natural (ICE) Carbó (ICE/Newcastle Index)
632
Registre nacional de drets d’emissió (RENADE).
Els diversos registres nacionals formen part d’un
sistema integrat de registres que a nivell europeu
es denomina ‘Registre comunitari independent de
les transaccions’ (CITL, per la seva sigla en anglès),
que alhora està integrat al ‘Registre internacional
de transaccions’ (ITL, per la sigla en anglès). Els
registres de transaccions, CITL i ITL, tenen com
a funció controlar en temps real que les opera-
cions dins d’un registre o entre ells segueixin la
normativa comunitària i internacional. L’ITL és
administrat per la secretaria de la CMNUCC,
mentre que el CITL és gestionat per la Comissió
Europea.
15.2.1.1.4. Evolució del mercat europeu
A la UE, l’any 2008 hi havia al voltant de 15.000
instal·lacions industrials europees afectades pel
comerç d’emissions,5 gestionades per unes 6.000
empreses, de les quals només unes 200 gestio-
naven activament els seus excedents i necessitats
de drets, en funció dels nivells i expectatives de
producció i dels preus fluctuants de les fonts
d’energia alternatives. Malgrat que el segment de
les PIME està involucrant-se lentament al mer-
cat amb l’objectiu d’optimitzar els seus recursos,
és fonamental que, per assolir els objectius del
PK, les empreses afectades facin un esforç per:
1) analitzar periòdicament les seves necessitats
de drets vinculant-les amb el seu nivell de pro-
ducció, 2) estudiar la millor estratègia de cobrir
i rendibilitzar les seves posicions, 3) accedir a in-
formació i preus de manera transparent i eficient,
i 4) per evitar riscs, no esperar a l’any 2012 per
participar-hi.
Període 2005-2007
El 80% del mercat d’emissions de CO2 a nivell
mundial està concentrat a la UE, ja que ha estat
pionera a l’hora de definir, regular i implementar
un sistema de comerç de drets d’emissió de GEH.
A més, tot i que el període de compromís deter-
minat pel PK comprenia els anys 2008-2012, la
UE va decidir avançar el desenvolupament del
5. El nombre d’instal·lacions regulades pel comerç d’emis-
sions varia anualment a causa l’entrada i sortida de partici-
pants, per exemple arran de l’establiment de noves plantes
de cogeneració o al tancament d’instal·lacions.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
règim de comerç d’emissions propi i posar en
marxa un període de prova, plenament vinculant
i obligatori, entre els anys 2005 i 2007. Des del
punt de vista d’implementació d’una nova nor-
mativa i metodologia de compliment, aquest pri-
mer període va ser un èxit. Les instal·lacions
industrials havien de monitorar les seves emis-
sions, verificar-les en acabar l’any i aplicar tota
una sèrie de requeriments ambientals per tal d’a-
valuar exactament quines havien estat les seves
emissions i, per tant, conèixer si es trobaven en
una posició deficitària o excedentària respecte de
la quota gratuïta de drets rebuts per part dels go-
verns. El component tècnic de la normativa es va
entendre i les empreses van aconseguir ajustar
els seus processos i procediments al que exigia
la UE. Des de la perspectiva del mercat, però, els
resultats van ser més modestos. El preu del dret
d’emissió va passar de 30 € per tona de CO2 a
mitjan 2006 a 0,02 € al final de 2007 i és evi-
dent que aquesta davallada no va incentivar
les indústries a reduir de manera substancial les
emissions de CO2. Quin va ser el problema?
D’una banda, va haver-hi molta més oferta de
drets que no pas demanda. La manca d’escenaris
històrics d’emissions per a la majoria dels sectors
industrials va comportar que els PNA fossin força
laxos i assignessin més drets a les indústries dels
que realment necessitaven. D’altra banda, no es
va tenir en compte l’alentiment de l’activitat in-
dustrial a partir de principi de l’any 2007 i tot
plegat es va traduir en un excedent d’EUA supe-
rior a 200 milions de tones entre 2005 i 2007
que va col·lapsar el mercat. A aquesta davallada
de preus, també hi va contribuir el fet que els
drets d’emissió expiraven al final del 2007 i que
no es podien utilitzar durant el següent període
de compliment (2008-2012). La taula 2 mostra
l’evolució de les emissions verificades dels prin-
cipals països de la UE comparades amb les ori-
ginalment assignades per al període 2005-2007.
És a dir, compara les quotes gratuïtes disponi-
bles amb les emissions reals de les indústries, així
com l’evolució en el nombre d’instal·lacions par-
ticipants. S’hi evidencia que, tot i l’augment pro-
gressiu del nombre d’instal·lacions participants i
la demanda potencial, l’excedent de drets supera
els 100 milions anuals, mentre que l’Estat espa-
nyol és deficitari durant tot el període.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 633

Assignació
Estats Emissions verificades (Mt CO2eq.) anual Instal·lacions industrials
2005-2007
— 2005 2006 2007 — 2005 2006 2007
Àustria 33.372.826 32.382.804 31.751.165 32.900.512 199 197 210
Bèlgica 55.363.223 54.775.314 52.795.318 62.114.734 309 309 309
República Txeca 82.454.618 83.624.953 87.834.758 97.267.991 395 405 406
Dinamarca 474.990.760 478.016.581 487.004.055 498.390.019 1.842 1.851 1.915
Espanya 183.626.981 179.711.225 186.495.894 178.838.295 800 944 1.052
França 131.263.787 126.979.048 126.634.806 154.909.186 1.084 1.089 1.094
Grècia 71.267.736 69.965.145 72.717.006 74.400.198 140 152 153
Itàlia 225.989.357 227.439.408 226.368.773 223.070.435 943 996 1.009
Holanda 80.351.288 76.701.184 79.874.658 88.942.336 210 211 213
Polònia 203.149.562 209.616.285 209.601.993 237.838.568 817 817 869
Portugal 36.425.915 33.083.871 31.183.076 38.161.413 243 254 260
Suècia 19.381.623 19.884.147 15.348.209 23.209.832 705 730 755
Eslovàquia 25.231.767 25.543.239 24.516.830 30.489.902 175 173 169
Regne Unit 242.513.099 251.159.840 24.516.830 224.831.370 769 774 1.057
Total 2.012.043.453 2.033.636.557 2.049.927.884 2.151.926.173 10.282 10.605 11.186
Taula 2. Evolució d’emissions verificades i assignacions dels estats membres el 2005-2007.
Font: http://ec.europa.eu/environment/ets/.

Període 2008-2012 financeres i d’inversió en el mercat, que han

L’any 2008 va ser el primer any oficial de com-
pliment del PK. Es va assolir un preu màxim
històric de 28,30 € per tona de CO2 al juliol
de 2008 i un mínim de 13,72 € pel desembre de
2008 (figura 3). La volatilitat de preus ha estat
un risc inherent a la gestió dels drets d’emissió,
però també ha afavorit la participació d’entitats
aportat liquiditat, tot suportant els preus quan el
sector energètic no ha estat actiu, i oferint preus
venedors quan els sectors «venedors» han sortit
del mercat. De fet, gràcies al sector financer s’ha
pogut crear un veritable mercat de derivats del
CO2 amb liquiditat suficient en futurs i opcions,
eines necessàries per a la cobertura del risc de

30
Preu de tancament (€)

25

20

15

10
1/
1/ 08
1/ / 08
1/ / 0 8
2/ / 08
2/ / 08
2/ / 08
3/ /0
3 / / 08
4/ /0
4/ 08
4/ / 08
4/ / 08
5/ /0

11 4/ 0
12 5/ 0
12 / 08
12 / 0
5 / / 08
5 / / 08

6 / / 08
6 / / 08
6 / / 08
7/ / 0
7/ 08
7/ / 08
8 / / 08
8 / 08

8 / 08
9/ /0
9 / 08
9 / / 08
10 / 08
10 / 08
10 6 / 0
11 7/ 0
11 / 08
18
11

11

29
2/

22
31

1/ 8
10

12 8

9/ 8
11 8

19
10
19

17
20
29

21
30

21
20

30

7/

28

26
30

8/ 8

/2 8
/5 8
/1

/4 8
/1
/2 8
/7
/1
/2 8

6
9/
/

08

Data

Figura 2. Evolució acumulada del preu del CO2 durant l’any 2008.
Font: SENDECO2.
634 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
grans empreses industrials. L’European Climate
Exchange, la borsa de futurs i opcions de CO2
més gran del món, va tenir un creixement de més
del 100% entre els anys 2007 i 2008, i va passar
de negociar 980 milions de tones l’any 2007 a
negociar-ne 1.991 milions l’any 2008. Això re-
presenta, només en derivats d’aquesta borsa, una
xifra propera als 15.000 M€. De fet, l’any 2008,
el mercat va registrar un increment del 83% del
volum de drets negociats, malgrat que el creixe-
ment de l’economia mundial s’havia alentit con-
siderablement.
Durant l’any 2009, la demanda i l’oferta es van
mantenir força estables a partir del segon trimes-
tre i el preu de la tona més habitual es va situar
entre els 12 € i 14 €, si bé puntualment es va ar-
ribar als 9 € (per baix) i als 15 € (per dalt). Al
principi de 2009, la correlació habitual amb el
preu del petroli es va veure lleument distorsio-
nada per rumors sobre l’excedent de drets dispo-
nibles després de les assignacions a les instal·la-
cions a final de febrer. La realitat va demostrar
que el preu no tan sols no va baixar, sinó que va
pujar i es va mantenir durant la resta de l’any.
Període 2013-2020
Independentment de la més o menys pròxima
existència d’un acord vinculant de reducció
d’emissions post-Kyoto, l’abril de 2009 la UE
va adoptar l’anomenat Paquet d’Energia i Cli-
ma, configurat per les directives 2009/28/CE,
2009/29/CE i 2009/31/CE, així com una Decisió
complementària per definir els esforços de re-
ducció d’emissions dels estats fins al 2020 (De-
cisió 406/2009/CE). Aquest marc legislatiu im-
plica el compromís ferm de produir el 20% de
l’energia a partir de fonts renovables, d’assolir un
10% d’energies renovables en el consum d’ener-
gia del sector transport, d’augmentar l’eficiència
energètica en un 20% i de reduir les emissions
un 20% respecte de les emissions verificades el
2005, incloent-hi una reducció del 10% per als
sectors difusos,6 l’any 2020. Els sectors difusos in-
6. Directiva 2009/28/CE, relativa al foment de l’ús de l’ener-
gia provinent de fonts renovables. Directiva 2009/29/CE,
per la qual es modifica la Directiva 2003/87/CE per perfeccio-
nar i ampliar el règim comunitari de comerç de drets d’emis-
sió i de gasos amb efecte d’hivernacle. Directiva 2009/31/CE
relativa a l’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni.
clouen la mobilitat, els residus, l’agricultura, el sec-
tor residencial, el comercial, la construcció, la in-
dústria i el sector de transformació de l’energia no
inclòs en la Directiva 2003/87/CE, entre d’altres.
La nova Directiva 2009/29/CE modifica l’ac-
tual mercat d’emissions europeu i estableix que, a
partir del 2013, l’assignació a les instal·lacions in-
dustrials deixarà de realitzar-se per països i es
realitzarà a nivell europeu. La Directiva limita
substancialment les assignacions gratuïtes i esta-
bleix tres fórmules bàsiques per assignar EUA:
a) 100% de subhasta per a la generació elèctrica
(encara que es preveu un règim d’excepcions per
a determinats estats, tal com s’explica més enda-
vant); b) 100% d’assignació gratuïta als sectors ex-
posats a «fugues de carboni», és a dir, a la deslo-
calització industrial cap a països sense objectius
de reducció d’emissions; i c) introducció gradual de
la subhasta per als sectors industrials que no
estiguin exposats a processos de deslocalització:
del 20% el 2013 al 70% el 2020 (per tal d’assolir
el 100% el 2027). Correspondrà als governs de la
UE decidir quin ús volen fer dels ingressos recap-
tats per les subhastes, si bé almenys el 50% s’hau-
rà de destinar a actuacions i programes de mitiga-
ció del canvi climàtic, com ara la promoció de les
energies renovables i l’eficiència energètica, el fo-
ment de la conservació i la gestió dels embornals
a països en desenvolupament, i la promoció de
sistemes de transport públic, entre d’altres.
Els drets d’emissió corresponents al període
anterior, 2008-2012, podran ser utilitzats al fu-
tur règim de comerç i, per tant, no caldrà posar
a la venda els excedents al final del 2012, per tal
d’evitar un possible col·lapse de preus semblant
al produït al final del 2007. També cal destacar
que la nova Directiva incorpora nous sectors in-
dustrials i hi preveu l’entrada del sector de la na-
vegació marítima, així com nous GEH, entre els
quals els perfluorocarbons i l’òxid nitrós. Pel que
fa als preus estimats pel període 2013-2020,
sembla que els drets tendiran a encarir-se al llarg
dels anys. Hi ha previsions que parlen de preus
entorn dels 25 o 30 € el 2013, que s’incremen-
tarien fins als 45 o 50 € l’any 2020, si bé el més
acurat seria suggerir una tendència de preus a
l’alça, però de valors difícils de determinar a
priori si tenim en compte les nombrosos varia-
bles que fins ara han afectat els preus del CO2.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 635

15.2.1.2. La participació de l’Estat espanyol
i de Catalunya en el comerç d’emissions
La taula 3 mostra l’evolució de les emissions a
Espanya durant el període 1990-2008 i les com-
para amb el creixement demogràfic i econòmic
(PIB). Es tracta de les emissions globals en l’àm-
bit de país que inclouen tant les generades per
elèctriques i sectors industrials com pels sectors
difusos. S’hi observa que les emissions van de-
créixer substancialment l’any 2008 a causa de la
caiguda del PIB i la desacceleració econòmica,
que lògicament també es va traduir en una re-
ducció de les emissions per càpita.
Tal com s’ha assenyalat anteriorment (secció
15.2.1.1), el compromís adoptat per l’Estat es-
panyol en el marc del PK consisteix a no aug-
mentar les emissions per sobre del 15% respecte
de l’any 1990. La realitat, però, és que les emis-
sions de l’Estat han augmentat molt significati-
vament des d’aleshores i l’any 2007 superaven
un 52% les de l’any base. Davant d’aquesta si-
tuació, el Govern espanyol va elaborar el PNA
per al període 2008-2012, que preveia un incre-
ment del llindar de compliment al 37% respecte
de l’any base. Aquesta xifra s’obtindria, segons el
PNA, de sumar el 15% autoritzat inicialment pel
PK a un 2% derivat de l’absorció de CO2 duta a
terme pels embornals durant els cinc anys de
compliment, i a la compra de drets d’emissió
provinents de projectes de reducció d’emissions
(vegeu seccions 15.2.2 i 15.2.3), que compensa-
rien l’altre 20% restant. Fins i tot així, cal reduir
substancialment les emissions internament, per-
què aquestes, el 2008, encara se situaven un
42,7% per sobre de l’any base, és a dir, quasi sis
punts percentuals per sobre del llindar del 37%.
Seguint les directrius del PNA vigent, durant el
2008 l’assignació gratuïta de l’Estat a les instal·la-

Emissions Població Emissions Variació Variació interanual

Percentatge (KtCO2e) espanyola per habitant PIB interanual emissions respecte
(milers) (tCO2e) d’emissions (%) de l’any base (%)

An y base 100.43 289.773,21 39.887,14 7,3

Límit PK 115.43 333.239,19 47.000,00 7,1
1990 99,43 288.134,66 39.887,14 7,2 3,8 1,9 –0,6
1991 101,68 294.649,88 38.872,27 7,6 2,5 2,3 2,2
1992 104,23 302.032,46 39.137,98 7,7 0,9 2,5 2,5
1993 100,33 290.740,25 39.790,96 7,3 –1,0 –3,7 –3,9
1994 105,96 307.043,47 40.229,60 7,6 2,4 5,6 5,6
1995 110,14 319.165,94 40.460,05 7,9 2,8 3,9 4,2
1996 107,65 332.714,09 39.669,39 7,9 2,4 -2,3 –2,5
1997 114,82 332.714,09 39.720,12 8,4 3,9 6,7 7,2
1998 118,47 343.289,93 39.852,65 8,6 4,3 3,2 3,6
1999 128,24 371.607,11 40.202,16 9,2 4,0 8,2 9,8
2000 133,13 385.767,75 40.499,79 9,5 5,0 3,8 4,9
2001 133,25 386.118,09 41.116,84 9,4 3,6 0,1 0,1
2002 139,10 403.064,52 41.837,89 9,6 2,7 4,4 5,8
2003 141,58 410.257,65 42.717,06 9,6 3,1 1,8 2,5
2004 147,02 426.018,47 43.195,68 9,9 3,3 3,8 5,4
2005 152,24 441.150,50 44.108,53 10 3,6 3,6 5,2
2006 149,45 433.069,76 44.708,96 9,7 3,9 –1,8 –2,8
2007 152,64 442.321,56 45.200,74 9,8 3,8 2,1 3,2
2008 142,70 413.519,62 46.157,80 9,0 1,2 –6,5 –9,9

Taula 3. Emissions de CO2 a Espanya des de l’any 1990.

Font: CCOO, Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990-2008).
636 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
cions afectades per la Directiva 2003/87/CE es va
reduir un 24% respecte de les emissions reals de
2005, amb l’objectiu de crear escassetat i no repe-
tir els errors del període de prova 2005-2007. Una
vegada obtingudes les darreres dades disponibles
corresponents a les verificacions de 2008, s’ob-
serva que la generació elèctrica, responsable de
més del 50% de les emissions dels sectors regu-
lats, va reduir un 16,1% les seves emissions res-
pecte dels nivells de 2007. Malgrat això, encara va
superar amb escreix l’assignació gratuïta donada
pel Govern l’any 2008, que va ser de 52 milions de
tones, mentre que les seves emissions van arribar
a 89 milions (un 45% més del que li corresponia).
La resta de sectors industrials van patir significati-
vament la crisi i, consegüentment, van reduir la
producció i, per tant, també les emissions. Dels
aproximadament 100 milions de drets assignats,
van tenir un excedent aproximat d’un 20%.
A Espanya, el comerç d’emissions va afectar
al voltant de 1.091 instal·lacions l’any 2008, que
van emetre més de 163 MtCO2 eq. i que, per tant,
van ser responsables d’un 40,3% de les emissions
de l’Estat aquell mateix any (405,05 MtCO2e)
(MMA, 2010). El 44% d’aquestes corresponia a
instal·lacions de combustió i de generació elèc-
trica, mentre que l’altre 56% corresponia a ins-
tal·lacions industrials en el sector del ciment, el
paper i la siderúrgia, entre d’altres (MMA,
2009a). Les elèctriques espanyoles han estat fins
ara les empreses més actives en la compravenda
de drets d’emissió. La majoria de les seves ope-
racions es van dirigir a resoldre la demanda de
les seves plantes de producció i a maximitzar els
beneficis mitjançant uns equips humans molt
professionalitzats. Pel que fa a llur tipologia, a
part de les típiques transaccions al comptat,
també es van dur a terme operacions estructura-
des i complexes amb un elevat component fi-
nancer (permutes de drets per crèdits d’emissió,
compres a futur, opcions...) que els han permès
prendre posicions al mercat assumint cert risc,
però que, alhora, han generat rendiments més
atractius. La resta de sectors industrials, menys
sofisticats i més conservadors, s’han limitat a op-
timitzar els seus excedents mitjançant vendes al
comptat dels seus drets sobrants o, en el cas d’in-
dústries deficitàries, a compensar els seus dèfi-
cits amb els drets de l’any següent.
A Catalunya hi havia al voltant de 185 ins-
tal·lacions afectades l’any 2008, que representaven
un 11,5% de les emissions regulades i un 4% de
les emissions totals nacionals (DMAH, 2009).
Només 41 de les instal·lacions verificades van re-
sultar ser deficitàries al final de l’exercici, especial-
ment concentrades en el sector de la generació
elèctrica. Això vol dir que el 78% de les plantes
va rebre més drets dels que va utilitzar, probable-
ment per una combinació entre les mesures de mi-
llora implementades a les indústries catalanes, les
seves bones pràctiques i per la baixada de la seva
producció durant la crisi. La taula 4 mostra les
emissions dels sectors regulats, tant assignades
com verificades. S’hi pot observar que les emis-
sions reals dels sectors regulats en conjunt van
disminuir l’any 2008 un 5,65% respecte de l’any
anterior (–1.124.289 tones), un 4,8% respecte
del 2006 (–944.693 tones) i un 6,3% respecte del
2005 (–1.247.995 tones). Entre aquests sectors, la
reducció més dràstica correspon al sector cimenter
a causa de la davallada productiva de la construc-
ció (les emissions de 2008 són un 18,6% inferiors
a les de 2007). També s’hi observa que tots els sec-
tors excepte l’elèctric verifiquen menys emissions
de les que disposaven i, per tant, van poder ven-
dre-les (amb excepció del sector ciment i de la calç
els anys 2005 i 2006, respectivament). En contrast,
si tenim en compte els sectors de producció d’ener-
gia, tant les elèctriques com les centrals de com-
bustió i cogeneració, s’observa que les emissions
s’incrementen any rere any a causa, principalment,
de la demanda creixent d’energia elèctrica de la po-
blació, el pes creixent del gas natural en la pro-
ducció d’electricitat (Iraegui, 2009) i el relatiu baix
percentatge de les energies renovables en el con-
junt de l’energia primària consumida a Catalunya
(Ramos Martín et al., 2009). Aquest increment
consolida la trajectòria ascendent del sector els
darrers anys, que va augmentar les emissions un
5,1% de mitjana anual durant el període 2003-
2007 (Generalitat de Catalunya, 2009, pàg. 62)
El 2009, malgrat no disposar encara de les
dades verificades, la davallada d’emissions de la
majoria de sectors industrials deu haver continuat
tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. La crisi
global ha afectat especialment la producció de les
indústries i la seva demanda d’energia. Aquest fet
influeix directament en la reducció de les emis-
 2005 2006 2007 2008
Emissions Emissions Assignació- Emissions Emissions Assignació- Emissions Emissions Assignació- Emissions Emissions Assignació-
assignades verificades Emissió assignades verificades Emissió assignades verificades Emissió assignades verificades Emissió
(tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e) (tCO2e)

Elèctriques 4.309.234 5.816.725 –1.507.491 3.577.833 5.033.612 –1.455.779 3.498.017 5.180.189 –1.682.172 2.487.798 5.052.680 –2.564.882

Cogeneració 3.481.160 3.002.840 478.320 4.864.566 3.655.861 1.208.705 5.821.617 3.811.286 2.010.331 5.150.801 4.398.003 752.798
i combustió

Refineries 2.928.451 2.832.719 95.732 2.928.451 2.784.072 144.379 2.928.451 2.836.669 91.782 2.803.148 2.620.212 182.936

Calç 325.117 286.602 38.515 325.117 326.489 –1.372 325.117 317.826 7.291 344.042 301.063 42.979

Acer 295.922 266.720 29.202 301.852 277.375 24.477 307.775 286.915 20.860 321.117 263.837 57.280

Ciment 6.311.856 6.314.544 –2.688 6.311.856 6.168.807 143.049 6.311.856 6.025.335 286.521 6.200.610 4.905.729 1.294.881

Vidre 435.540 412.088 23.452 435.540 413.854 21.686 435.540 377.593 57.947 409.498 363.462 46.036

Ceràmica 646.471 573.656 72.815 639.419 550.017 89.402 632.450 564.320 68.130 555.636 372.173 183.463

Paper 559.865 555.936 3.929 582.234 548.441 33.793 583.847 537.989 45.858 685.591 536.676 148.915
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

Total 19.293.616 20.061.830 –768.214 19.966.868 19.758.528 208.340 20.844.670 19.938.122 906.548 18.958.241 18.813.835 144.406

Taula 4. Evolució d’emissions per sectors durant el període 2005-2008 a Catalunya.

Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Generalitat de Catalunya.
637
638 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
sions i, per tant, en la generació d’excedents de
drets. En el cas espanyol, cal apuntar l’especial
incidència de la crisi en el sector de la construc-
ció, l’activitat de la qual ha caigut un 60% a nivell
global, i tenir en compte que aquest sector inclou
directament o indirecta la majoria d’indústries
subjectes a la Directiva 2003/87/CE. Així doncs,
els excedents estimats el 2009 per les indústries
espanyoles podrien representar un increment en-
torn del 15% respecte del 2008, si bé seran pos-
siblement comprats pel sector elèctric, que, mal-
grat continuar amb la tendència de reducció
d’emissions per KW generat, es mantindrà neta-
ment com a sector deficitari.
15.2.2. Mecanismes de reducció d’emis-
sions mitjançant projectes
Com s’ha esmentat anteriorment, el PK estableix
dos mecanismes addicionals al comerç d’emis-
sions per facilitar el compliment amb els objectius
del PK. Aquests mecanismes es basen en projec-
tes que es desenvolupen sobre l’assumpció d’una
línia base d’emissions futures i que duen a terme
una o diverses accions de mitigació que efectiva-
ment redueixen les emissions respecte de la línia
base (Rosembuj i Esquerra, 2005, p. 765).
15.2.2.1. L’aplicació conjunta
L’aplicació conjunta (AC) es defineix a l’article
6 del PK i permet a qualsevol país de l’annex B
obtenir unitats de reducció d’emissions (ERU,
per l’acrònim en anglès) mitjançant projectes
de reducció d’emissions a qualsevol altre país de
l’annex B. Les ERU obtingudes computen direc-
tament contra les quotes atribuïdes als països
respectius, és a dir, es resten de la quota del país
hoste del projecte i se sumen a la quota del
país d’origen i han de ser degudament verifica-
des per una organització independent. L’AC es
va concebre amb l’objectiu de promoure la trans-
ferència tecnològica i la cooperació entre països
de l’annex B i amb el supòsit que els ERU gene-
rats pels projectes podrien ser competitius quant
a cost en comparació amb les EUA comercialit-
zades al sistema de comerç d’emissions.
L’AC, però, no s’ha traduït fins ara en un gran
nombre de projectes si la comparem amb el me-
canisme de desenvolupament net (vegeu secció
següent). El mes de desembre de 2009 hi havia
76 projectes registrats per la Junta de Govern de
l’AC i 167 pendents de validació i registre. Els
projectes registrats es troben als països següents:
Bulgària, República Txeca, Estònia, França, Ale-
manya, Hongria, Lituània, Nova Zelanda i Ucraï-
na. No hi ha, fins al moment, cap projecte des-
envolupat a l’Estat espanyol, ni cap empresa es-
panyola o catalana que hagi invertit en aquest
tipus de projectes en altres països.
15.2.2.2. El Mecanisme de Desenvolupament
Net
El mecanisme de desenvolupament net (MDN),
definit a l’article 12 del PK, permet als governs dels
països de l’annex B i a les empreses regulades pel
comerç d’emissions obtenir reduccions d’emis-
sions generades a partir de projectes implemen-
tats a països en desenvolupament. Les reduccions
d’emissions corresponents es coneixen amb el
nom de reduccions certificades d’emissions (CER,
per l’acrònim en anglès) i es poden adquirir di-
rectament dels projectes, d’agents intermediaris
especialitzats o de les plataformes electròniques,
perquè CER, ERU i EUA han esdevingut fungi-
bles des del punt de vista del mercat europeu, si
bé tenen preus diferents.7
Els procediments per a la determinació i im-
plementació de projectes MDN estan estipulats
en els Acords de Marràqueix (2001)8 i són força
complexos. Generalment, es pot afirmar que un
projecte MDN ha de complir les quatre premisses
següents:
1. Establir una línia base d’emissions futures con-
servadora i tenint en compte, per exemple,
l’adopció potencial de mesures de reducció
d’emissions i d’eficiència de baix cost, i deter-
minar les reduccions esperades com a conse-
qüència de les accions de mitigació promogu-
7. La Directiva 2004/101/CE estableix les provisions per
poder comercialitzar CER i ERU dins el sistema de comerç
d’emissions, de tal manera que aquests crèdits esdevinguin
fungibles amb les EUA mitjançant l’ITL. Aquesta Directiva
exclou, però, la possibilitat de poder incorporar CER i ERU
provinents de projectes d’aforestació i reforestació al sis-
tema de comerç d’emissions.
8. Els Acords de Marràqueix descriuen les provisions per al
desenvolupament del PK en cadascun dels seus articles.
Aquestes provisions van ser consensuades i aprovades a la
7a Conferència de les Parts a Marràqueix, l’any 2001.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
EMISSIONS
CER CER
Període 0-A Període A-B
0 A
TEMPS
(Períodes de verificació de CER)
Figura 3. Línia base i addicionalitat d’un projecte MDN.
Font: elaboració pròpia.
des pel projecte. A la figura 3, les àrees que que-
den compreses entre la línia base conservadora
i les emissions reals amb el projecte contenen el
volum d’emissions que poden ser acreditades,
després de cada verificació (A, B o C).
2. Demostrar l’addicionalitat del projecte, és a dir
que el projecte no es podria desenvolupar sense
comptar amb els ingressos derivats de la venda
de CER, i que no comportarà l’ús de fons
d’ajuda per al desenvolupament al país hoste.
3. Demostrar que no provocarà l’increment de
les emissions fora del sistema del projecte, és
a dir que evitarà i assegurarà el control de les
fugues d’emissions.9
4. Determinar-se acompanyat d’un procés de
consulta i d’aprovació que incorpori els prin-
cipals actors implicats i justificar que contri-
bueix al desenvolupament sostenible del país
hoste i, quan s’escaigui, de les poblacions locals.
9. L’anàlisi de les possibles fugues d’emissions depèn en
bona mesura de la definició de l’entorn operacional del pro-
jecte. Per exemple, un projecte MDN de reforestació im-
plementat en una àrea comunitària de pastura podria com-
portar que alguns camperols traslladessin els seus ramats a
altres àrees forestals i degradessin la biomassa existent
en altres àrees properes a la zona de reforestació. Aquest
procés caldria documentar-lo, quantificar-lo i finalment ajus-
tar les reduccions d’emissions previstes.
639
Emissions estimades sense
mesures de mitigació
Emissions considerant
millores en eficiència
(sense el projecte)
CER
Període B-C
Emissions esperades
amb el projecte
B C
En la definició i implementació d’un projecte
MDN, hi participen diversos actors (taula 5). En
primer lloc, el càlcul de la línia base i les reduc-
cions d’emissions del projecte s’elabora seguint les
metodologies aprovades per la Junta Executiva de
l’MDN, i tota la resta de la definició també segueix
unes determinades directrius, contingudes en el
Document de definició de projecte (DDP).10 En
aquest procés, normalment hi participen diversos
actors, com el gestor del projecte, consultories es-
pecialitzades i els principals inversors del projecte,
siguin o no siguin els futurs compradors dels CER.
En segon lloc, quan s’ha enllestit l’elaboració del
DDP, aquest és validat per una entitat operacional
designada (EOD) i aprovat per les autoritats na-
cionals designades (AND) del Govern del país
hoste i dels governs dels corresponents inversors,
siguin aquests últims governs o empreses.
A continuació, la Junta Executiva de l’MDN
avalua el projecte, l’aprova i el registra o, al con-
trari, hi fa recomanacions i sol·licita que es re-
solguin els problemes identificats. Quan el pro-
jecte s’aprova, aleshores es registra oficialment
com a projecte MDN i pot començar a operar.
10. Trobareu els documents oficials referits a l‘MDN a
l’adreça http://cdm.unfccc.int/index.html.
640
Prèviament a la comercialització dels CER, les re-
duccions són verificades per una altra EOD i re-
gistrades per la Junta Executiva de l’MDN, que
Desenvolupador del projecte
Pot ser el propietari del projecte o una organització
externa que desenvolupa el Document de Definició del
Projecte (DDP) a canvi d’una retribució monetària. En
alguns casos, el desenvolupador del projecte també pot
adquirir drets preferencials sobre els CER.
El DDP inclou, entre d’altres, les característiques clau
del projecte, l’elaboració de la línia base, les reduccions
d’emissions esperades, el sistema de monitoratge, el
procés de consulta a nivell local, i els impactes
econòmics, socials i ambientals.
http://cdm.unfccc.int/Reference/PDDs_Forms/PDDs/ind
ex.html
Propietari del projecte
És l’organització o organitzacions responsables de dur a
terme el projecte a nivell local. Poden ser agències
governamentals, administracions locals, fundacions,
ONG o empreses privades. Segons que estigui estipulat
en el DDP (DDP), poden esdevenir també els propietaris
dels CER per vendre’ls posteriorment al mercat.
Autoritat nacional designada (AND)
Dependència governamental encarregada d’aprovar el
desenvolupament de projectes MDN, d’acord amb els
DDP. L’aprovació dels projectes per les AND dels països
hostes del projecte i dels possibles receptors de CER és
una condició sine qua non per al posterior registre del
projecte.
Entitat operacional designada (EOD)
Organització independent que valida i/o verifica els
DDP, i que ha d’estar reconeguda i registrada per la
Junta Executiva de l’MDN.
http://cdm.unfccc.int/DOE/list/index.html
L’informe de validació constitueix una avaluació del
DDP, que inclou un període de consulta internacional
facilitat per la mateixa EOD.
L’informe de verificació determina si les reduccions
d’emissions d’un projecte MDN han tingut lloc
efectivament i si el projecte s’ha desenvolupat segons
els principis i procediments definits al DDP.
Junta Executiva de l’MDN
La constitueixen 10 membres de països de l’annex I
i no-annex I de la CMNUCC, que van canviant cada dos
o quatre anys. La Junta és responsable d’aprovar noves
metodologies per al desenvolupament de projectes,
d’acreditar EOD, revisar i aprovar els informes de
validació i verificació, i de registrar els corresponents CER.
Taula 5 Actors i funcions en la definició i la implementació
d’un projecte MDN.
Font: elaboració pròpia.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
aleshores transfereix els CER al compte de drets
d’emissió dels compradors existent als correspo-
nents registres nacionals.11 És possible que l’EOD
consideri que no s’han generat totes les reduc-
cions esperades i que, per tant, es registri i co-
mercialitzi un volum de CER inferior a l’establert
al DDP, tot afectant així els escenaris i retorns
financers del projecte. La Junta Executiva de
l’MDN destina un 2% del valor dels CER comer-
cialitzats per cada projecte al Fons d’Adaptació
del PK (vegeu secció 15.4.2).
Des del moment en què s’inicia la definició d’un
projecte fins que finalment és registrat, poden pas-
sar entre 12 i 24 mesos. El cost de desenvolupa-
ment i validació és significatiu i, en funció del tipus
de projecte, pot oscil·lar entre els 35.000 i els
175.000 € (Bayon et al., 2007). Per als propietaris
i gestors de projectes, l’excessiva burocratització
del mecanisme també implica elevats costos de
transacció i fins ara ha limitat considerablement
l’oferta de drets disponibles. A més, la Junta de Go-
vern de l’MDN ha actuat com un coll d’ampolla i
no ha disposat de suficients recursos i personal per
fer front al gran nombre de projectes que s’han de-
finit durant els últims cinc anys.
El desembre de 2009, l’MDN comptava amb
1.915 projectes registrats per la seva Junta Execu-
tiva i un total de 2.867 projectes pendents de va-
lidació i registre (Fenhann, 2009). Les principals
tipologies de projectes inclouen la promoció
d’energia hidroelèctrica, eòlica, la biomassa, i la
captura de metà o d’altres gasos en instal·lacions
agroramaderes i abocadors. La majoria dels pro-
jectes estan localitzats a la Xina, l’Índia, el Brasil i
Mèxic, i per tant una proporció molt significant
dels CER comercialitzats entre el 2008 i el 2012
provindran de projectes operatius en aquests
països. Vint-i-set projectes que promouen la des-
trucció d’hidrofluorocarbons, localitzats en la seva
majoria a la Xina, proveiran el 17% dels CER
comercialitzats fins a l’any 2012 i un 17% i 10%
provindran dels projectes d’energia hidràulica i
eòlica, respectivament (Fenhann, 2009). L’esbiai-
xada distribució geogràfica dels projectes i la
11. El nombre i tipus oficial de projectes MDN, així com la
interconnexió del registre MDN amb el CITL i l’ITL es pot
consultar a les següents adreces electròniques: http://cdm.
unfccc.int/Projects/index.html, i a http://cdm.unfccc.int/
Registry/index.html.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
600
Volum (MtCO2c)
Valor (MUSS)
450
300
150
0 0
2004 2005
Figura 4. Evolució de transaccions primàries de l’MDN 2004-2008.
Font: elaboració pròpia a partir Capoor i Ambrosi (2006, 2007, 2008 i 2009).
insignificant aportació de projectes d’eficiència
energètica en els sectors residencial, d’energia solar
o de reforestació han estat qüestions força critica-
des, ja que reflecteixen que l’MDN ha estat prin-
cipalment un instrument per reduir emissions
més que no pas per promoure el desenvolupa-
ment sostenible (Ellis et al., 2007; Boyd et al.,
2009).
Fins al desembre de 2008 s’havien comercia-
litzat un total de 1.829 milions de tones de CO2e
mitjançant transaccions primàries,12 per un valor
de 15.022 M€ i amb un valor mitjà d’uns 11 €
per CER (Capoor i Ambrosi, 2009) (figura 4).
Darrerament, la quantitat i el valor dels CER co-
mercialitzats l’any 2009 es van veure reduïts per
l’efecte de la crisi econòmica global, que ha difi-
cultat l’accés a préstecs financers per al desenvo-
12. L’MDN està dividit en dos segments, un mercat primari
que comercialitza CER i un mercat secundari que comercia-
litza CER garantits (sCER). El mercat primari està constituït
per CER que provenen de la venda directa dels gestors del
projecte als corresponents compradors, i tan bon punt els
CER estan certificats per la Junta Executiva de l‘MDN. En la
generació de CER, els gestors de projecte i els inversors
comparteixen riscs d’implementació i posterior verificació,
segons l’establert en el contracte del projecte, conegut com
ERPA. El mercat secundari, en canvi, comercialitza CER que
o bé estan assegurats per un banc o un fons, o bé CER
que ja han estat certificats i que són comercialitzats pels ma-
teixos gestors del projecte o els compradors corresponents
(Corbera et al., 2009).
641
8.000
6.000
4.000
2.000
2006 2007 2008
lupament de projectes. A més, la incertesa sobre
el futur del PK13 també va generar que es pre-
sentessin a validació un menor nombre de pro-
jectes, ja que els seus responsables desconeixen
si podran seguir venent CER després de l’any
2012 (World Bank, 2009).
Pel que fa a les transaccions secundàries de
CER, s’observa un fort creixement els darrers
dos anys (2007-2008) (figura 5). Fins al de-
sembre de 2008 s’havien comercialitzat uns
1.347 milions de tones de CO2e, per un valor
de 22.456 M€. A diferència de la relativa esta-
bilitat del preu del CER durant l’any 2007, els
CER van veure davallar el seu preu durant l’any
2008 a causa de la seva relació amb el mercat
europeu d’emissions. Aquest últim, tal com s’ha
comentat en la secció 15.2.1.1.4, va veure com
un EUA es comercialitzava a quasi 30 € durant
l’estiu de 2008 i després baixava a menys de
8 € a principi de l’any 2009, motivat princi-
palment per la venda massiva d’EUA per em-
preses que cercaven formes d’obtenir capital a
curt termini durant la crisi econòmica (World
Bank, 2009).
13. Per tal de complir els objectius del primer període
del PK, l’Estat espanyol considera que caldrà l’adquisició de
150 milions de tones de CO2e mitjançant projectes d’AC i
de l‘MDN. Amb aquesta finalitat, el Govern espanyol ha
constituït o bé participa en un conjunt de fons per a l’ad-
quisició de CER o ERU.
642 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

1500 30000

Volum (MtCO2c)
Valor (MUSS)

1125 22500

750 15000

375 7500

0 0
2005 2006 2007 2008

Figura 5. Evolució del volum i el valor de les transaccions secundàries de CER, 2005-2008.
Font: elaboració pròpia a partir de Capoor i Ambrosi (2006, 2007, 2008 i 2009).

Fons Espanyol de Carboni (FEC)

Aquest fons va ser creat l’any 2006 i està participat pel Govern de l’Estat (170 M€) i dotze empreses espanyoles (50 M€),
que inclouen, entre d’altres, Abengoa, Azuliber, Gas Natural-Unión Fenosa, Endesa, Repsol i Enel. El fons és gestionat
pel Banc Mundial i s’ha concentrat fins ara en el desenvolupament de projectes MDN a l’Amèrica Llatina, Nord d’Àfrica
i Àsia, principalment en projectes d’energies renovables, eficiència energètica, captura de gasos en abocadors i
hidrofluorocarbons, amb l’objectiu d’obtenir uns 44 milions de tones de CO2eq. fins a l’any 2015.
Iniciativa Iberoamericana de Carboni (IIC)
És un fons de 47 M€ participat únicament pel Govern espanyol i gestionat per la Corporación Andina de Fomento, que
té per objectiu obtenir 9 milions de tones de CO2 mitjançant projectes a l’Amèrica Llatina fins a l’any 2012.
Fons Multilateral de Crèdits de Carboni (FMCC)
Aquest fons, establert el desembre 2006 i gestionat pel Banc Europe de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD) i el
Banc Europeu d’Inversions (BEI), està participat per diferents governs de països de l’annex B i per empreses privades, i
va rebre una aportació inicial de 165 M€. El govern espanyol n’és el principal contribuent, amb una aportació inicial de
35 M€ (23,3% del capital inicial) i una segona aportació de 25 M€. Les empreses espanyoles participants inclouen
Abengoa, Endesa i Gas Natural-Unión Fenosa.
Fons de Carboni per al Desenvolupament de les Comunitats (CDCF)
És un fons gestionat pel Banc Mundial, al qual el Govern espanyol ha aportat 14 M€ (14,6% del capital) i en el qual
també participen empreses privades com Endesa, Gas Natural-Unión Fenosa i també Hidroeléctrica del Cantábrico.
A diferència dels fons anterior, el CDCF destina recursos a projectes de petita escala situats en àrees rurals dels països
més pobres i vulnerables, principalment a l’Àfrica.
Fons de Biocarboni (BioCF)
Fons gestionat pel Banc Mundial al qual el Govern espanyol ha aportat fins ara 12,8 M€ i també hi ha participat l’empresa
Abengoa. El BioCF s’ha concentrat en el desenvolupament de projectes forestals MDN i només recentment ha començat a
invertir en projectes de desforestació evitada (no elegibles en l’MDN, però possiblement acceptats en un acord post-2012).
Fons de Carboni Àsia-Pacífic (APCF)
Fons gestionat pel Banc Asiàtic de Desenvolupament
que s’especialitza en projectes d’energies renovables i eficiència energètica a la regió asiàtica i al qual el Govern espanyol
ha aportat un total de 21 M€ (19,7% del capital).

Taula 6 Principals fons de carboni en els quals participa l’Estat espanyol.

Font: elaboració pròpia.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 643

Nombre de projectes MDN en què

Compradors Tipus d’organització participen com a únics o principals
compradors

Govern de l’Estat espanyol (mitjançant Sector públic/privat segons tipus 47

diversos fons multilaterals de carboni)* de fons
Endesa Sector energètic 32
Gas Natural SDG - Unión Fenosa** Sector energètic 12
CEMEX Sector del ciment 4
Abengoa (Zero Emissions Technologies) Sector tecnològic i energètic 3
Proactiva Medio Ambiente Sector residus i gestió de l’aigua 3
Acciona Sector energètic 2
CO2 Global Solutions Sector consultoria energètica i CO2 2
FC2E (Fons de Carboni per a Sector financer CO2 2
l’Empresa Espanyola)
Iberdrola Sector energètic 2
Ciments Molins-Uniland** Sector del ciment 2
Gamesa Sector eòlic 2
Repsol Sector energètic 1
* Alguns d’aquests fons estan també participats per algunes de les empreses presents a la taula, a més d’altres (per
exemple Hidroeléctrica del Cantábrico).
** Empreses amb seu social a Catalunya.
Taula 7. Principals compradors de CER a l’Estat espanyol (desembre de 2009).
Font: elaboració pròpia a partir de MMA (2009b; 2009c).

L’AND del Govern espanyol ja ha aprovat 119
projectes de l’MDN (MMA, 2009), si bé el nom-
bre de projectes registrats és de 66 (desembre de
2009). Espanya és el setè país de l’annex B en
nombre de projectes registrats, darrere del Regne
Unit, Suïssa, el Japó, Holanda, Suècia i Alema-
nya. Segons el Ministerio de Medio Ambiente, els
119 projectes representaran una reducció apro-
ximada de 142 milions de tones de CO2 eq. fins
a l’any 2012. Els principals inversors i compra-
dors de CER en aquests projectes són el mateix
Govern espanyol mitjançant diversos fons mul-
tilaterals de carboni (taula 6), Endesa i Gas Na-
tural-Unión Fenosa. Aquesta última empresa,
juntament amb Ciments Molins i Uniland són les
úniques tres empreses amb seu social a Catalu-
nya que han invertit significativament en projec-
tes de l’MDN (taula 7). Els principals tipus de
projectes finançats inclouen, per ordre d’impor-
tància, projectes hidroelèctrics (31), eòlics (20),
de recuperació de gasos en abocadors (9) i de
substitució de combustibles en la producció d’e-
nergia (4). Pel que fa a la distribució geogràfica,
un 48% dels projectes es troben a l’Àsia, princi-
palment a la Xina i l’Índia, i un 42% a l’Amèrica
Llatina, principalment a Mèxic, Brasil i Argen-
tina. Tan sols un 5% dels projectes es desenvo-
lupen a l’Àfrica, tot contribuint a la distribució
geogràfica desigual esmentada anteriorment.
15.2.2.3. Projectes voluntaris de reducció
d’emissions
En paral·lel als mercats de drets d’emissions vin-
culats al PK, els darrers anys també ha aparegut
un mercat que promou projectes voluntaris de
reducció d’emissions. La filosofia d’aquests pro-
jectes és la mateixa que la dels projectes d’AC o
MDN, és a dir, reduir les emissions per sota
d’una línia base i comercialitzar les reduccions
corresponents. En contrast amb els mecanismes
de projecte regulats, però, els projectes volunta-
ris es desenvolupen en un marc normatiu més
lax i, per tant, no compleixen tots els requisits
de l’MDN o de l’AC. Per exemple, els projectes
voluntaris de reducció d’emissions rarament se
sotmeten a una validació independent del seu
procés de definició o a una verificació externa de
les seves reduccions, si bé quan això últim suc-
ceeix generen el que es coneix com a reduccions
d’emissions verificades (VER, pel seu acrònim en
anglès). Que no operin dins d’un marc regulat
els converteix en projectes operacionalment més
644 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
flexibles, amb menors costos de transacció, i que
de vegades promouen tecnologies o activitats
que no serien elegibles en el marc de l’AC o l’MDN.
Arran d’aquesta hipotètica manca de regulació
independent, els darrers anys s’han desenvolu-
pat un conjunt d’estàndards i de registres que
tenen per objectiu assegurar la qualitat en el de-
finició i implementació dels projectes de reduc-
ció d’emissions, tant regulats com voluntaris. La
taula 8 descriu les principals característiques dels
quatre estàndards més reconeguts i de més
renom. Per exemple, el Gold Standard només el
poden obtenir projectes que promoguin l’efi-
ciència energètica i les energies renovables, men-
tre que el Voluntary Carbon Standard (VCS) con-
sidera una tipologia més àmplia però inclou
únicament iniciatives en l’àmbit voluntari. Les
reduccions d’emissions estandarditzades pel VCS
es coneixen amb el nom de Voluntary Carbon
Units (VCU) i també equivalen a una tona de
CO2 eq., com en el cas dels VER. Finalment, el
Climate, Community and Biodiversity Standard
(CCBA, 2008) inclou projectes forestals tant re-
gulats com voluntaris. Aquests estàndards han
sorgit per millorar la qualitat dels projectes de
reducció d’emissions, però especialment per re-
forçar la seva credibilitat i garantir-ne la funcio-
nalitat, que sovint ha estat qüestionada (Gillen-
water et al., 2007). Malgrat això, encara és aviat
per determinar si els projectes estandarditzats re-
sulten més efectius en la reducció d’emissions i la
promoció del desenvolupament sostenible que
d’altres projectes que no s’hagin adherit a cap es-
tàndard (Kollmuss et al., 2008).
Fins avui, els principals interessats en comprar
VER han estat organitzacions no afectades per cap
marc legislatiu de comerç d’emissions i que han
volgut esperonar el desenvolupament de projec-
tes de reducció d’emissions, sobretot en països en
desenvolupament i, en alguns casos, dins del seu
país. Aquestes organitzacions aprofiten aquests
projectes per enfortir la seva responsabilitat am-
biental corporativa i, en alguns casos, per com-
plementar processos i programes de reducció
d’emissions amb l’objectiu d’assolir la neutralitat
en emissions (vegeu secció 15.2.2.4).
És difícil calcular el nombre de projectes vo-
luntaris de reducció d’emissions, perquè a dife-
rència de l’MDN, no hi ha un registre públic i
centralitzat d’aquests projectes. Mitjançant dades
obtingudes de diferents fonts bibliogràfiques, s’ha
desenvolupat la figura 7, on s’observa el creixe-
ment quasi exponencial del mercat de projectes
voluntaris, especialment entre els anys 2006 i
2007. Cal remarcar que l’any 2004 es van reduir
un total de 2,92 milions de tones de CO2e mit-
jançant projectes voluntaris, mentre que l’any
2008 se’n van reduir uns 54 milions, per un valor
hipotètic de 275 M€. A diferència de l’MDN en
què la majoria dels CER generats s’acaben reti-
rant del mercat per complir els compromisos del
PK, al mercat voluntari és possible que les reduc-
cions generades (VER, VCU o d’altres) no s’acabin
retirant perquè no existeixin compradors. Segons
Hamilton et al. (2009), per exemple, només un
23% de les reduccions d’emissions generades al
mercat voluntari l’any 2008 van ser retirades, és
a dir, van ser adquirides pel consumidor final.
La tipologia dels projectes voluntaris és sem-
blant a la dels projectes de l’MDN. Amb l’excep-
ció dels projectes forestals, que reben molt més
suport al mercat voluntari, la resta fomenten les
mateixes tecnologies o activitats que l’MDN, com
ara projectes hidroelèctrics, eòlics, de captura de
gasos en abocadors, i de substitució de combusti-
bles en la producció d’energia (Corbera et al.,
2009a). Pel que fa a la seva ubicació geogràfica,
els resultats difereixen de l’MDN, particularment
arran de l’important paper que empreses dels Es-
tats Units assumeixen en la promoció i el finança-
ment d’aquests projectes. Així, un 28% dels pro-
jectes estan situats als Estats Units, mentre que la
resta es localitzen a l’Àsia (45%), al Pròxim Orient
(15%) i, sorprenentment, gairebé no hi són pre-
sents l’Amèrica Llatina (4%) ni l’Àfrica (1%). Se-
gons la tipologia, la localització i el nivell d’estan-
dardització del projecte, els preus dels VER, VCU
o d’altres tipus de crèdits voluntaris va oscil·lar
l’any 2008 entre els 33 i 1,2 € (Hamilton et al.,
2009). Els compradors de crèdits voluntaris són,
majoritàriament, empreses europees i dels Estats
Units, i inclouen importants grups bancaris, de
l’automoció, els transports, la comunicació i del
sector serveis (Ecosecurities, 2009).
A Catalunya hi ha empreses i entitats sense
ànim de lucre que, entre altres serveis, desenvo-
lupen projectes i/o comercialitzen reduccions
d’emissions. Entre els projectes seleccionats per

Nom Descripció
The Gold Certificació i registre de projectes
Standard de reducció d’emissions i dels
corresponents crèdits (CER, ERU)
o VER
Voluntary Certificació i registre de projectes
Carbon voluntaris i les corresponents
Standard reduccions d’emissions.
Els projectes generen Unitats de
Carboni Voluntàries (VCU), que
són equivalents als VER
Climate, Certificació de projectes MDN o
Community and voluntaris de reducció d’emissions
Biodiversity en el sector forestal que adoptin
(CCB) Standard bones pràctiques i promoguin els
beneficis socials i la conservació
de la biodiversitat
Taula 8. Característiques dels principals estàndards per a projectes de reducció d’emissions.
Font: elaboració a partir de les següents pàgines web: http://www.cdmgoldstandard.org/; http://www.v-c-s.org/; i http://www.climate-standards.org/index.html.
Metodologies i tipologia de
projectes
Metodologies MDN i només per
a projectes d’eficiència energètica
i energies renovables
Metodologies MDN per a qualsevol Verificació per part d’EOD i altres
tipus de projecte i metodologies
específiques per a projectes
d’agricultura, reforestació i gestió/ Informes de verificació i sistema de
conservació forestal
Metodologies MDN (reforestació)
i específiques per desenvolupar
projectes de conservació,
restauració forestal i silvicultura
Crèdits registrats
Verificació i registre Projectes i comercialitzats
(desembre de 2009)
Verificació de projectes per part 126 projectes MDN. 162.892 tCO2e (CER)
Informes de verificació i 136 projectes en el 669.669 tCO2e (VER)
sistema de registre dels crèdits mercat voluntari
disponibles electrònicament
217 projectes 832.395 tCO2e (VCU)
organitzacions reconegudes voluntaris
pel VCS.
registre dels crèdits disponibles
electrònicament
No promou la verificació i registre 15 projectes (fins ara Informació no disponible
de crèdits, sinó que encoratja a tots voluntaris, si bé
l’adopció de bones pràctiques en la alguns de l’MDN es
definició de projectes forestals. troben en validació)
Encoratja els projectes perquè es
registrin en altres estàndards, com
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
el VCS
645
646
60
Volum (MtCO2c)
Valor (MUSS)
45
30
15
0 0
2004 2005
Figura 6. Evolució de transaccions de projectes voluntaris, 2004-2008.
Font: elaboració pròpia a partir d’ICF, 2008; World Bank, 2007; 2009 i Hamilton et al., 2009.
aquestes empreses destaquen, per exemple, mi-
nicentrals hidràuliques a Indonèsia i Hondures,
un parc eòlic a l’Índia i projectes de segrest de
CO2 i conservació d’embornals a Mèxic, Brasil,
Madagascar i a l’Estat espanyol. Pel que fa als
compradors de reduccions voluntàries, en des-
taquen administracions públiques, com la Ge-
neralitat de Catalunya, l’Entitat Metropolitana
del Medi Ambient, la Diputació de Barcelona i
alguns ajuntaments, així com empreses del sec-
tor del transport, l’automoció, les assegurances
o la publicitat. Cal dir, però, que el mercat vo-
luntari és encara un mercat incipient, la madu-
ració del qual dependrà de les estratègies de sos-
tenibilitat de les empreses, però també en gran
mesura de l’abast i l’exigència dels programes de
reducció d’emissions en els sectors difusos. Per
exemple, en un estudi que va obtenir dades
sobre emissions i estratègies de mitigació per
36 de les 85 empreses espanyoles amb més ca-
pitalització borsària, que alhora inclouen 14 re-
gulades per la Llei 1/2005, s’indica que tan sols
una entitat bancària va comprar VER fins al
2008 i que les empreses regulades van optar per
la compra de CER. A més, entre les 36 empreses
que van aportar dades, només 22 tenien plans
de reducció d’emissions (Ecología y Desarrollo,
2009).
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
400
300
200
100
2006 2007 2008
Finalment, cal esmentar que alguns esdeveni-
ments que han tingut lloc a Catalunya els darrers
anys, com poden ser jornades, convencions o ci-
cles de conferències, han optat per compensar les
emissions generades pel desplaçament dels seus
participants i, en alguns casos, pel consum d’elec-
tricitat i la gestió dels residus atribuïbles a l’esde-
veniment, mitjançant la compra de VER o d’altres
crèdits de reducció d’emissions. Un exemple re-
llevant en aquest sentit, si bé es va optar per par-
ticipar en el mercat regulat europeu i no en pro-
jectes voluntaris, va ser la retirada de 54 tones
d’EUA per part de l’Oficina Catalana del Canvi
Climàtic (OCCC) amb l’objectiu de compensar
les emissions dels participants a la Convenció
Catalana del Canvi Climàtic i dels assistents de la
delegació catalana a la tretzena Conferència de les
Parts (COP-13) de la CMNUCC l’any 2007.
15.2.2.4. La «neutralitat en emissions»
La participació activa en els mercats de reducció
d’emissions mitjançant la compravenda d’EUA,
ERU, CER o VER hauria de complementar un
compromís institucional i empresarial més ferm i
responsable davant del canvi climàtic basat en el
principi de la «neutralitat en emissions». Aquest
és l’estat en el qual les emissions netes de GEH
d’una persona, organització, producte, servei, pro-
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
cés o esdeveniment són iguals a zero, mitjançant
una combinació de mesures de reducció d’emis-
sions internes i directes, i mesures de compensació
d’emissions externes i indirectes (The Carbon Neu-
tral Company, 2009). La «neutralitat en emissions»
es fonamenta en tres estadis d’anàlisi i acció:
1. La comptabilitat de les emissions de CO2 eq.
generades per la persona, organització, pro-
ducte, servei, procés o esdeveniment, també
coneguda com «petjada de carboni».
2. L’establiment de mesures per a la reducció
efectiva d’aquestes emissions, planificades
temporalment per assolir-les de forma realista
i efectiva.
3. La compra de drets o reduccions d’emissions
en els mercats regulats o voluntaris per com-
pensar les emissions romanents que no poden
ser evitades.
La «neutralitat en emissions» és, doncs, un
procés de millora continua, durant el qual i pro-
gressivament s’han de desenvolupar accions d’efi-
ciència energètica cada vegada més efectives que
redueixin, almenys relativament, les emissions ro-
manents que cal compensar. Per exemple, si bé
una empresa podria comptabilitzar les emissions
associades a la producció d’un determinat pro-
ducte, dur a terme una millora de l’eficiència ener-
gètica d’alguna de les fases de producció i com-
pensar les emissions romanents, l’ideal seria que
l’empresa fes un esforç per reduir de manera cada
vegada més significativa les emissions associades
a la seva activitat i als seus productes i/o serveis.
Segons el nivell de compromís vers la «neu-
tralitat en emissions», es distingeixen tres nivells
d’anàlisi de la «petjada de carboni», que es ca-
racteritzen també per una complexitat creixent.
En el cas d’una organització, es definirien de la
manera següent:
– Nivell 1: emissions directes que controla l’or-
ganització, com per exemple les que resulten
de la combustió de calderes per calefacció o
per produir aigua calenta dins de les seves ins-
tal·lacions, així com de les emissions deriva-
des d’alguns dels seus processos productius
(per exemple, del metà derivat de processos de
degradació biològica o de l’òxid de nitrogen
derivat de l’ús de fertilitzants).
647
– Nivell 2: emissions indirectes derivades de l’ús
d’electricitat, que estan determinades per les
emissions generades en la producció d’energia
elèctrica per l’empresa proveïdora.
– Nivell 3: emissions indirectes dels productes i
serveis que demana una organització i de les
quals és indirectament responsable, com ara
les emissions associades al cicle de vida dels
productes i a la cadena de proveïdors i/o de
serveis que utilitza l’organització.
Disponibles públicament, existeixen diverses
metodologies per realitzar càlculs de la «petjada
de carboni» a aquests tres nivells, entre les quals
destaquen: el Greenhouse Gas Protocol, produït pel
World Resources Institute i el World Business Co-
uncil for Sustainable Development; l’estàndard
ISO14064 de l’Organització Internacional de l’Es-
tandardització (ISO), i la metodologia Publicly
Available Specification 2050, desenvolupada pel
Govern del Regne Unit i el Carbon Trust, que
únicament serveix per calcular les emissions vin-
culades a productes i serveis. A Catalunya,
l’OCCC ha impulsat una Guia pràctica per al càl-
cul d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle,14
amb l’objectiu d’oferir un marc de referència per
al càlcul de les emissions de Nivell 1 a aquelles
empreses que vulguin adherir-se als Acords vo-
luntaris de reducció d’emissions que la mateixa
OCCC impulsarà l’any 2010 en el marc del Pla
marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya
2008-2012 (vegeu secció 15.3.1 i taula 9).
Val a dir que la majoria d’organitzacions que
fins ara han volgut assumir la «neutralitat en
emissions», ho han fet elaborant les seves prò-
pies estratègies de càlcul, sovint concebudes i va-
lidades per empreses independents. Aquestes
empreses, a més del càlcul de la «petjada de car-
boni», també defineixen els plans i estratègies de
reducció d’emissions, el calendari de seguiment
del compliment d’objectius de reducció i, en al-
guns casos, identifiquen i executen opcions de
compensació de les emissions romanents mit-
jançant els mercats regulats o voluntaris. Alhora,
algunes empreses també ofereixen als seus clients
14. Es pot consultar a l’adreça www20.gencat.cat/docs/
Sala%20de%20Premsa/Documents/mArxius/mah_premsa.
notaPremsa.50.41245926343668.pdf.
648
un segell o certificació com a reconeixement de
l’adopció d’aquestes mesures.
Comparat amb altres països de la UE, com el
Regne Unit o Alemanya, el nombre d’empreses
catalanes i de l’Estat espanyol que, de manera
voluntària, han adoptat un compromís ferm i
sostenible en el temps vers la «neutralitat en
emissions» encara és molt reduït o gairebé in-
existent. En l’àmbit de l’Administració, cal des-
tacar la iniciativa del Departament de la Vice-
presidència de la Generalitat (DVP), que ha
posat en marxa un procés per esdevenir «neutre
en emissions», liderat pel Consell Assessor per al
Desenvolupament Sostenible (CADS).15 Aquest
s’emmarca dins del Pla de sostenibilitat de la Vi-
cepresidència 2008-2010 i s’estructura en tres
fases: el càlcul de les emissions de Nivell 1 del
DVP, seguint la metodologia desenvolupada per
l’OCCC; la reducció de les emissions seguint un
conjunt de bones pràctiques ambientals i com-
plint criteris d’eficiència energètica i, finalment,
la compensació de les emissions romanents mit-
jançant la compra de CER o VCU provinents de
projectes adherits al Gold Standard o al Voluntary
Carbon Standard.
15.3. Instruments de mitigació del canvi cli-
màtic no vinculats al comerç d’emissions
A Catalunya, el Govern de la Generalitat es va
dotar l’any 2006 de dues institucions clau per fer
front al canvi climàtic: la Comissió Interdeparta-
mental del Canvi Climàtic (CICC) i l’OCCC. La
CICC havia estat creada però inoperativa des de
l’any 2003 (Decret 198/2003) i està integrada per
un representant de cadascun dels departaments
de la Generalitat amb possible incidència sobre
les polítiques de canvi climàtic. La Comissió
coordina les actuacions dutes a terme per tots els
departaments en aquest àmbit, sobretot aquelles
impulsades pel Departament de Medi Ambient i
Habitatge (DMAH) i pel Departament d’Econo-
mia i Finances (DEF) mitjançant l’Institut Català
d’Energia (ICAEN). Per la seva banda, l’OCCC
(Decret 573/2006) dóna suport tècnic a la CICC
i vetlla pel desenvolupament de mesures de
15. Es pot consultar a l’adreça www15.gencat.net/cads/
AppPHP/index.php?option=com_content&task=view&id=
595&Itemid=139.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
mitigació i adaptació al canvi climàtic. Particu-
larment, és responsable de fer un seguiment
de les emissions dels sectors de la Directiva
2003/87/CE i dels sectors difusos, i del desple-
gament operatiu i executiu del Pla marc de miti-
gació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012
(Generalitat de Catalunya, 2008) que, com es
veurà a continuació, constitueix un dels eixos
vertebradors per a la reducció d’emissions, jun-
tament amb el Pla de l’energia 2006-2015 (Gene-
ralitat de Catalunya, 2006).
Catalunya disposa de nombrosos instruments
de planificació, econòmics i normatius per fer
front directament o indirecta al canvi climàtic, i
que alhora complementen i/o desenvolupen els
instruments impulsats des de la UE i l’Estat espa-
nyol. Tenint en compte que els límits conceptu-
als entre aquests tipus d’instruments són difícils
d’establir i sovint no estan clars, aquest capítol
considera com a instrument de planificació qual-
sevol document marc de gestió desenvolupat per
l’Administració i que inclogui, entre els seus ob-
jectius, la reducció de les emissions de GEH. D’al-
tra banda, es considera com a instrument econò-
mic, qualsevol mecanisme que persegueixi assolir
una reducció en les emissions corresponents de
determinats agents socials mitjançant penalit-
zacions, incentius o informació. Tant els ins-
truments de planificació com els de caràcter eco-
nòmic acostumen a tenir el suport d’un marc
legislatiu i d’una sèrie de disposicions legislatives,
que es troben més desenvolupades en un altre ca-
pítol d’aquest informe (Pont, 2010).
15.3.1. Instruments de planificació
15.3.1.1. Pla marc de mitigació del canvi cli-
màtic a Catalunya 2008-2012
El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya 2008-2012 va ser aprovat l’octubre
de 2008 amb l’objectiu de reduir el creixement de
les emissions dels sectors difusos a Catalunya.
Per tal de complir el PNA aprovat per la UE i
l’Estat espanyol, el Pla considera que l’emissió
total dels sectors difusos a Catalunya no hauria
de superar els 36,55 milions de tones de CO2 eq.
anuals durant el període 2008-2012. Això su-
posa, assumint una projecció de creixement de
les emissions difuses del 2% durant aquest pe-
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
ríode, assolir una reducció de 5,33 milions de
tones de mitjana anual durant aquests cinc
anys.
El Pla és fruit de la Convenció Catalana del
Canvi Climàtic,16 un procés participatiu (juliol
de 2007-febrer de 2008) que va permetre a la so-
cietat civil catalana identificar, suggerir, discutir
i prioritzar un conjunt d’accions per a la mitiga-
ció de les emissions dels sectors difusos. En total
es van recollir 974 propostes, que van sorgir dels
grups de treball de la Convenció, de debats ciu-
tadans, així com d’aportacions directes mitjan-
çant la web de la Convenció. Entre les propostes
recollides, la gran majoria (72%) eren accions de
possible aplicació abans del 2012 i un 14% eren
aplicables a partir d’aquesta data. Un 3% de les
propostes eren en l’àmbit de l’adaptació. Pel que
fa al tipus de sectors, la majoria de propostes
consistien a reduir les emissions derivades del
transport i la mobilitat (30%), l’energia (13%),
els edificis (13%) i a promoure la sensibilització
ciutadana (18%). Totes aquestes mesures van ser
considerades, totalment o parcial, en l’elaboració
del Pla, si bé moltes no hi tingueren cabuda i
d’altres seran considerades en el futur per a l’ela-
boració del Pla marc de mitigació 2013-2020
(Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008a).
Cal emfatitzar que moltes de les mesures propo-
sades ja estaven incloses en altres plans que no
tenen el canvi climàtic com a eix principal i que
formen part de l’optimització de plans i progra-
mes sectorials, com el Pla de l’energia (vegeu
secció 15.3.1.2), el Pla d’infraestructures del
transport, o els programes de gestió de residus
municipals i industrials, entre d’altres.
El Pla de mitigació s’estructura en tres objec-
tius estratègics o programes d’acció transversal,
que alhora se subdivideixen en subprogrames i
accions (taula 9). El primer objectiu/programa
consisteix a reduir les emissions dels sectors di-
fusos mitjançant mesures d’inversió i de suport
tècnic i financer, entre d’altres, per part de les ad-
ministracions públiques i del sector privat. El
segon promou l’adopció de mesures d’eficiència
energètica i una participació més activa dels sec-
16. Tota la informació sobre la Convenció es pot consultar
a l’adreça http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/
C_climatic/occc/html/index_occc.html.
649
tors regulats per la Llei 1/2005 als mercats
d’emissions. Finalment, el tercer promou accions
transversals orientades a sensibilitzar i formar la
societat civil sobre el canvi climàtic.
El desplegament del Pla i de totes les seves
accions és una tasca complexa en la qual partici-
pen un gran nombre d’entitats privades i pú-
bliques, així com diferents departaments del Go-
vern i l’Administració. Per exemple, el desplega-
ment del subprograma referent a la reducció de
les emissions al sector agrari depèn de l’impuls
del Departament d’Agricultura, Alimentació i
Acció Rural (DAR), del DEF, i del suport de les
empreses, cooperatives i productors dels sectors
agrícoles i ramaders afectats, mentre que el des-
plegament del subprograma referent a la reduc-
ció de les emissions industrials no sotmeses a la
Directiva 2003/87/CE depèn de l’impuls del DEF,
del Departament d’Innovació, Universitats i Em-
presa (DIUE) i de les cambres de comerç i de la
indústria. Un bon nombre de subprogrames, ja
han disposat o disposen actualment d’ajuts per al
desplegament d’accions concretes (vegeu secció
15.3.2.2).
La complexitat, i les possibles ineficiències a
l’hora de desplegar el Pla, han dut l’OCCC a ava-
luar-ne els primers dos anys d’implementació
per tal d’identificar el grau d’aplicació de les
diverses accions proposades, llur efectivitat i
les possibles deficiències (OCCC, 2009). S’ha as-
senyalat que s’està produint un desacoblament
progressiu del creixement de la població amb
el creixement de les emissions, així com un des-
cens de la ràtio d’intensitat energètica. Més del
85% de les 180 actuacions adoptades pel Pla
s’estan desenvolupant, de les quals un 78% han
superat la fase inicial i un 44% tenen un progrés
avançat i, per tant, ja estan reduint les emissions
d’una manera efectiva. Durant el 2008, es van
completar 63 actuacions, 30 de les quals perta-
nyien al programa de reducció de les emissions
del sector difús. També destaca la necessitat de
crear una comissió tècnica per fer un seguiment
del Pla, en la qual participin representants tèc-
nics dels diversos departaments del Govern, així
com per desenvolupar criteris i metodologies que
permetin quantificar rigorosament les reduccions
d’emissions amb cada actuació. Així mateix, l’es-
borrany emfatitza que tots els plans d’estímul
P Reducció d’emissions en els sectors difusos
SP Reducció d’emissions al sector agrari (0.259 Mt CO2e/any) Reducció d’emissions en la construcció i l’ús de Reducció d’emissions al sector serveis
l’habitatge (0,447 Mt CO2e/any) (0,314 Mt CO2e/any)
650

A Increment de la biodigestió anaeròbia dels purins i Vers la millora del comportament energètic dels edificis Vers la millora del comportament energètic dels edificis
aprofitament del biogàs d’habitatges de serveis
Aprofitament dels residus de la biomassa agrícola Vers la introducció d’equips eficients de climatització Vers la introducció d’equips eficients de climatització
Eficiència energètica en el sector agrari i ramader Vers la introducció d’aparells domèstics eficients i enllumenat
Vers el manteniment dels habitatges/instal·lacions Verls la introducció d’equips especialitzats energètica
Vers la promoció d’un ús intel·ligent de l’energia a la llar ment eficients
Vers el manteniment d’edificis i les seves instal·lacions
Vers un ús intel·ligent dels recursos tecnològics
SP Reducció d’emissions a la indústria no sotmesa a la Reducció d’emissions per la prevenció i el tractament de Reducció d’emissions al transport i la mobilitat
Directiva (1,16 Mt CO2e/any) residus (0,325 Mt CO2e/any) (1,86 Mt CO2e/any)
A Vers la millora del comportament energètic i la reducció Prevenció de la generació de residus La diversificació energètica del sector i la millora de
d’emissions del sector industrial Transport més eficient, tractament més eficient l’eficiència energètica del parc de vehicles
(metanització de la matèria orgànica i aprofitament del
biogàs als abocadors) Mobilitat sostenible i transport públic
SP Acords voluntaris i experiències pilot de Domestic Offset Projects per a la mitigació del canvi Reducció de les emissions de gasos fluorats
climàtic (0,97 Mt CO2e/any) (no disponible)
A Creació d’un registre d’empreses adherides al programa d’acords voluntaris Desplegament complet del Reglament (CE)
Impuls i suport a l’establiment d’acords voluntaris de mitigació núm. 842/2006, sobre els gasos fluorats
Experiències pilot de Domestic Offset Projects
P Suport a les instal·lacions cobertes per la Directiva 2003/87/EC
SP Reducció interna de les emissions de gasos d’efecte hivernacle Utilització dels mecanismes de flexibilitat
A Suport i ajut a la millora dels processos productius Foment de la participació dels mecanismes de flexibilitat
Impuls de l’ús progressiu de combustibles alternatius
Estalvi d’energia elèctrica
Reducció d’emissions en el sector energètic
P Accions transversals per a la mitigació
SP Impuls de la recerca en l’àmbit del clima, de l’acció per Sensibilització, educació ambiental i participació Exemplificació de l’Administració
a la mitigació i de l’avaluació
A Investigació sobre el clima Sensibilització i difusió del coneixement sobre el canvi Eficiència energètica als edificis de la Generalitat
Impuls de la investigació sobre l’acció per a la mitigació climàtic de Catalunya
del canvi climàtic Creació dels mecanismes de concertació i participació Ambientalització de la contractació pública de la
El canvi climàtic a les escoles i les universitats Generalitat de Catalunya
Reducció d’emissions mitjançant la prevenció
de la contaminació lluminosa
SP Suport a les accions d’exemplificació i de difusió de les Suport al consum sostenible
administracions locals
A Suport a la reducció d’emissions al món local Introducció de criteris de canvi climàtic amb el Distintiu de Qualitat Ambiental
Reducció d’emissions al món local per reducció de Promoció d’una ecoetiqueta de canvi climàtic
consums energètics Estudi dels inventaris de canvi climàtic des de l’òptica del consum final
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Programes de cooperació en canvi climàtic

Taula 9. Programes (P), Subprogrames (SP) i Accions (A) del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Font: Oficina catalana del canvi climàtic, 2008, p. 42-44.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
econòmic i noves polítiques posades en marxa
pel Govern haurien de tenir en compte les varia-
bles climàtiques. Desafortunadament, l’avaluació
no assenyala encara els valors totals o potencials
d’emissions reduïdes assolit pels subprogrames i
les accions desplegades i, per tant, es desconeix
amb exactitud el grau de compliment dels ob-
jectius de mitigació establerts.
15.3.1.2. Pla de l’energia 2006-2015
El Pla de l’energia 2006-2015 (Generalitat de Ca-
talunya, 2006) va ser aprovat per Acord de Go-
vern l’octubre de 2005, i ha estat recentment re-
visat i actualitzat (Generalitat de Catalunya,
2009). Es pot considerar un instrument de pla-
nificació directament vinculat al canvi climàtic
en tant que el sector energètic, incloent-hi totes
les activitats d’extracció, producció, transport i
ús final, és la font més important d’emissions de
GEH, originades pel consum de combustibles
fòssils, per les mines de carbó i per les instal·la-
cions de transformació d’hidrocarburs i de gas
(Generalitat de Catalunya, 2006). Té cinc eixos
estratègics: 1) fomentar l’estalvi i l’eficiència
energètica; 2) impulsar les fonts energètiques re-
novables; 3) desenvolupar les infraestructures
energètiques necessàries per assegurar el sub-
ministrament i diversificar les fonts d’energia;
4) donar suport a la recerca, al desenvolupament
i a la innovació tecnològica en l’àmbit energètic, i
5) augmentar la consciència social i millorar el
coneixement sobre la problemàtica energètica
(ibíd., p. 8). L’elaboració del Pla respon a dos
grans reptes: en primer lloc, a la necessitat de re-
conduir la producció d’energia primària cap a
fonts de producció renovables, amb l’objectiu de
reduir les emissions de GEH de forma substan-
cial i contribuir al compliment dels objectius de
l’Estat espanyol en el marc del PK i, en segon
lloc, a una preocupació creixent per la seguretat
energètica, i pel molt probable increment del cost
associat a l’obtenció de recursos energètics no re-
novables com el carbó, el gas i el petroli, i una
demanda mundial creixent en el futur.
El Pla estableix unes previsions segons dos es-
cenaris de futur fins a l’any 2015: l’escenari base,
que representa un escenari tendencial respecte
de la situació energètica de l’any 2003, i l’esce-
nari intensiu en energies renovables (EIER), que
651
comporta l’aplicació d’un seguit de mesures
d’eficiència energètica, la reorganització de les
xarxes de distribució energètica i el foment de
les energies renovables, amb una inversió estima-
da (privada i pública) de l’ordre de 10.000 M€.
La taula 10 sintetitza els principals objectius del
Pla, tant pel que fa a objectius qualitatius com
quantitatius en els diversos eixos estratègics.
La revisió del Pla (Generalitat de Catalunya,
2009) ha permès visualitzar alguns dels resultats
de la implementació del Pla original durant els
primers dos anys; entre d’altres:
– El desacoblament del consum d’energia i del
creixement del PIB durant el període 2005-
2007, amb taxes de creixement dels consums
energètics notablement inferiors a les del PIB
(ibíd., p. 29-31).
– Una contenció en la taxa de creixement del
consum d’energia primària, en augmentar un
1% anual entre els anys 2003 i 2007, en con-
trast amb la taxa anual propera al 4% durant el
període 1995-2003, gràcies a una moderació
en el consum d’energia final i una reducció re-
lativa de l’energia nuclear en la generació d’e-
lectricitat, entre altres factors (ibíd., p. 32).
– Un augment en termes absoluts del consum
d’energia primària renovable no hidroelèctrica,
de 295,9 ktep l’any 2003 a 435 ktep l’any
2007; descompensat, però, per la reducció de
la producció d’energia elèctrica d’origen hi-
dràulic, que va disminuir un 40,8% a causa de
les sequeres recurrents durant aquest període.
Això va suposar una lleu reducció en la contri-
bució relativa de les energies renovables al ba-
lanç energètic català, passant de representar el
3,2% del consum d’energia primària l’any
2003 al 2,8% l’any 2007 (ibíd., p. 34);
– Un creixement del consum d’energia final de
l’ordre del 7,4% en el conjunt del període
2003-2007, equivalent a un 1,8% de mitjana
anual.
– Un augment de l’aportació de les energies re-
novables al consum d’energia final (de 117,1
ktep l’any 2003 a 227,1 ktep l’any 2007), in-
duït en bona part per l’increment en l’ús de
biocarburants i l’ús de l’energia solar tèrmica.
– Una reducció de la intensitat energètica pri-
mària d’un 2,5% de mitjana anual en el pe-
652 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Foment de l’estalvi i l’eficiència energètica

Multiplicar l’esforç i el lideratge de les administracions en aquests àmbits
Estalviar un 10,6% de l’energia final respecte de l’escenari tendencial 2015; això significa estalviar
2.137,8 ktep anuals respecte de l’escenari tendencial, un 20,9 % de les quals serà energia elèctrica
Promoció de criteris d’estalvi i eficiència energètica en altres polítiques no energètiques, com la planificació urbanística
o la mobilitat
Impulsar i induir comportaments i accions d’eficiència energètica, promovent normatives i disposicions per millorar
l’eficiència energètica en diferents sectors
Accions d’estalvi energètic específiques per a cada sector econòmic i industrial
Impuls de les fonts energètiques renovables (objectius de l’escenari IER per a l’any 2015)
Energies renovables, representant el 9,5 % del balanç d’energia primària
24 % de la generació elèctrica provinent d’energies renovables (ER)
Els biocombustibles, i en particular el biodièsel, representant el 28,6 % del consum total d’ER
La biomassa i el biogàs, aportant 512,1 ktep al balanç energètic i el 17,4 % del consum total d’ER
Instal·lació de 3.500 MW d’energia eòlica, representant el 25,7 % del consum total d’ER
Instal·lació de 100 MW d’energia solar fotovoltaica, representant un creixement del 4,400 % respecte de l’any 2005
Manteniment dels nivells d’energia hidràulica, representant el 25,7 % del total d’ER
Desenvolupament d’infraestructures energètiques per assegurar el subministrament i la diversificació de les
fonts d’energia
Construcció d’entre 8 i 5 grups de cicle combinat (gas natural) i la instal·lació de 4.500 MW en centrals de règim especial
(parcs eòlics, cogeneració, plantes de reducció de residus)
Reforçament de la xarxa elèctrica, especialment a les comarques de Girona, incloent-hi el desenvolupament de la línia
d’alta tensió França-Catalunya
Diversificació i millora de la xarxa de gas natural existent, promovent la construcció d’un gasoducte de connexió amb el
Nord d’Europa
Planejar la construcció de centres d’emmagatzematge subterrani de gas natural liquat
Suport a la investigació i a la innovació tecnològica en l’àmbit energètic
Potenciar les línies estratègiques de Recerca i Desenvolupament en el sector energètic:
Creació i millora de tecnologies per a l’estalvi i l’eficiència energètica
L’acceleració en el desenvolupament de les energies renovables, l’hidrogen i la fusió nuclear
La innovació tecnològica, econòmica i ambiental en la implantació i el manteniment d’infraestructures energètiques
L’anàlisi sociològica de l’energia i l’efectivitat de les campanyes de racionalització del seu ús
Coordinar la recerca en l’àmbit de l’energia amb les línies estratègiques espanyoles i de la UE
Crear i desenvolupar el Centre de Recerca en Tecnologies Energètiques a Barcelona i el Centre d’Energia a Vandellòs
Definir un marc institucional, normatiu i econòmic favorable per a la creació d’empreses tecnològiques i xarxes de
coneixements

Taula 10. Principals línies estratègiques i alguns objectius del Pla de l’energia 2006-2015.
Font: elaboració pròpia a partir del Pla de l’energia 2006-2015.

ríode 2003-2007 (equivalent a un 9,5% durant
el període) i de la intensitat energètica final en
un 1,9% de mitjana anual (un 6,5% acumulat
durant el període), un cop corregida la influèn-
cia de la climatologia en el consum d’energia
(ibíd., p. 60).
– Les emissions de CO2 lligades a l’energia final
i emprada en la generació elèctrica van aug-
mentar de l’ordre d’un 1,9% durant el període
2003-2007.
La revisió, com a tal, també ha permès rede-
finir les perspectives en eficiència i estalvi ener-
gètic i la contribució de les energies renovables al
consum d’energia final per a l’any 2015 en el
marc de l’escenari IER. La revisió preveu un
increment dels objectius d’estalvi en termes
d’energia final per a l’any 2005, així com una re-
ducció de la intensitat energètica, que passa d’un
increment de l’1,4% anual en la versió original
del Pla a un increment de l’1,62% en la revisió.
Tal com mostra la taula 11, la revisió replanteja
els objectius de contribució de les renovables a
l’energia primària, passant d’un consum d’ener-
gia primària d’origen renovable de 2.949,3 ktep
l’any 2015 en la versió original a 2.703,4 ktep per
al mateix any en la revisió. Aquesta reducció
total ve determinada sobretot per una reducció
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
dels objectius de producció de biodièsel (–437,4
ktep) i d’energia eòlica (–59,6), si bé s’incre-
menta l’aportació al consum final de l’energia
termoelèctrica (+177,3), fotovoltaica (+47,7),
el bioetanol (+35,2) i la solar tèrmica (+25,7).
Amb aquestes noves projeccions, la Generali-
tat vol adaptar-se a la problemàtica associada a la
sostenibilitat de les primeres matèries en l’àmbit
del biodièsel (Ramos Martín et al., 2009), i també
a la normativa vigent a nivell europeu (Paquet
d’Energia i Clima), de l’Estat espanyol i de Cata-
lunya, que inclou el Reial decret 1578/2008 sobre
energia solar fotovoltaica i el Decret 147/2009 pel
qual es regulen els procediments administra-
tius aplicables per al desenvolupament de parcs
eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya,
així com el Reial decret 661/2007, que millora la
retribució per a les instal·lacions de producció
d’energia amb biomassa. La revisió també té en
compte el ràpid desenvolupament tecnològic de
l’energia termoelèctrica, les dificultats associades
a produir una oferta suficient de biocarburants de
segona i tercera generació durant els propers cinc
anys i, finalment, la possible reducció en la capa-
citat hidràulica a causa d’una menor disponibili-
tat del recurs i una gestió orientada a maximitzar
els cabals ecològics dels rius.
Cal assenyalar que, malgrat la reducció de
l’objectiu en valors absoluts de les energies re-
Pla de l’energia 2006-2015
Font d’energia renovable Consum d’energia primària l’any 2015 (ktep)
Versió original
Solar tèrmica 86
Solar fotovoltaica 10,2
Solar termoelèctrica 12
Eòlica 758
Hidràulica 528
Biomassa forestal i agrícola 306,6
Biogàs 205,6
Bioetanol 58,7
Biodièsel 785,4
Altres residus renovables 198,8
Total (sense biocarburants) 2.105,2
Total 2.949,3
Taula 11. Comparació d’objectius de consum d’energia primària en l’àmbit de les energies renovables.
Font: Generalitat de Catalunya, 2009, p. 13.
653
novables, en termes relatius l’objectiu augmenta
lleument, en passar de representar el 9,5% del
consum total d’energia primària l’any 2015 a re-
presentar el 10% en aquesta revisió. Si es des-
compten els usos no energètics (fonamentalment
naftes i gasos liquats del petroli per fabricar pri-
meres matèries plàstiques), l’objectiu establert
passa de representar l’11% del consum d’energia
primària a l’11,5% en la revisió del Pla. Aquestes
xifres han de ser interpretades mesuradament, ja
que aquest percentatge està allunyat de l’objectiu
europeu de satisfer un 20% del consum brut
d’energia final mitjançant energies renovables.
També és cert, tal com assenyala la revisió del
Pla, que aquest representa un objectiu molt difí-
cil d’assolir per a Catalunya, atès que es partia
l’any 2005 d’únicament un 3% d’energies reno-
vables en el consum d’energia final, la qual cosa,
per tant, representaria multiplicar gairebé per set
la contribució de les renovables al consum d’e-
nergia final en quinze anys (per contra, l’Estat es-
panyol parteix d’un 8,7% l’any 2005) (Generali-
tat de Catalunya, 2009, pàg. 261). Pel que fa a la
resta d’objectius del Paquet d’Energia i Clima,
Catalunya sembla ben posicionada per assolir-
los, sempre que dugui a terme les estratègies i les
accions proposades per l’Escenari IER del Pla de
l’energia (equivalent a l’escenari Aposta-E4 en la
revisió). En aquest cas, Catalunya reduiria el con-
Revisió 2009 Diferències
111,7 25,7
57,9 47,7
189,3 177,3
698,4 –59,6
504,3 –23,7
306,6 0
205,6 0
93,9 35,2
348 –437,4
187,7 –11,1
2.261,5 156,3
2.703,4 –245,9
654 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
sum d’energia primària un 24,2% davant del
20% europeu exigit, i reduiria les emissions dels
seus sectors difusos un 23% respecte de l’any
2005, davant del 10% exigit per l’Estat espanyol
en el marc de la Decisió 406/2009/CE.
15.3.1.3. Programa d’estalvi i eficiència ener-
gètica als edificis i equipaments de la Gene-
ralitat de Catalunya
Aquest programa va ser aprovat l’abril de 2007
i ha estat desenvolupat i coordinat des de l’ICAEN.
El programa és un eix vertebrador d’un dels
subprogrames del Pla de mitigació del canvi cli-
màtic i un dels pilars d’acció del Govern en la
lluita contra el canvi climàtic. El programa té com
a objectiu reduir les emissions i millorar l’eficièn-
cia energètica dels edificis i equipaments de la
Generalitat, per aconseguir un estalvi de l’ordre
de 150 GWh/any, tot contribuint a reduir la des-
pesa energètica de l’ordre d’uns 14 M€ anuals
(ICAEN, 2009; Generalitat de Catalunya, 2009).
El programa estableix l’obligatorietat d’im-
plantar un sistema de gestió de l’energia en apro-
ximadament 300 edificis i equipaments on la
despesa energètica supera els 200.000 KWh/any
d’energia final, tèrmica i/o elèctrica. Pel que fa a
la resta, s’haurà també d’implantar un sistema de
gestió de l’energia adaptat a les seves especifici-
tats. El sistema de gestió inclou la realització
d’una auditoria energètica inicial obligatòria, que
s’ha de repetir cada cinc anys, i que identifica
possibles mesures d’estalvi, de compliment obli-
gat quan el seu període d’amortització sigui in-
ferior a 4 anys. A més, el programa estableix un
límit de temperatura màxima de calefacció en
20 oC i de refrigeració en 25 oC.
Fins avui s’han dut a terme totes les auditories
energètiques dels centres que ho requerien i s’ha
elaborat una guia per als gestors energètics dels
edificis públics (ICAEN, 2009). A més, diversos
departaments i agències de la Generalitat, entre
els quals el Departament de Política Territorial i
Obres Públiques (DPTOP), DIUE, DVP, DEF,
DMAH, i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)
han implementat diferents mesures d’eficiència i
estalvi energètic, a més d’aplicar programes de
bones pràctiques ambientals i de formació entre
el seu personal. Quasi bé tots els departaments
de la Generalitat han incorporat criteris ambien-
tals en els plecs de condicions per tal d’afavorir
les empreses energèticament més eficients i am-
bientalment més sostenibles en les contracta-
cions (OCCC, 2009).
15.3.1.4. Plans locals d’acció d’energia soste-
nible
En el context de desenvolupament del Paquet
d’Energia i Clima, la UE va impulsar el febrer de
2009 un pacte d’alcaldes i alcaldesses amb
l’objectiu que el màxim nombre de municipis
europeus s’hi adherissin i duguessin a terme es-
tratègies i accions de reducció d’emissions, en
coordinació amb els respectius governs regionals
i nacionals. En aquest marc, la Diputació de Bar-
celona ha creat un programa de suport per tal
que els ajuntaments catalans que ho desitgin sig-
nin el Pacte i elaborin el seu corresponent Pla
local d’acció d’energia sostenible (PAES), amb el
suport tècnic i financer de la Diputació. Els PAES
es consideren fonamentals per assolir els objec-
tius del Pla marc de mitigació de canvi climàtic
a Catalunya 2008-2012, perquè es considera que
dues terceres parts dels objectius de reducció de
les emissions dels sectors difusos en el context
del Pla es poden reduir mitjançant actuacions
d’àmbit municipal (Diputació de Barcelona,
2009).
Els PAES segueixen una metodologia desen-
volupada per la mateixa Diputació i que consis-
teix en l’elaboració d’un diagnòstic de les emis-
sions municipals,17 un pla d’acció, un pla de
participació, un pla de seguiment i un document
de síntesi que és enviat a la Direcció General de
Transports i Energia de la Comissió Europea. Se-
gons dades de la mateixa Diputació, fins al
setembre de 2009 s’havien adherit al Pacte d’Al-
caldes 111 municipis de la província de Barce-
lona, representant una població de més de 4,5
milions d’habitants. D’aquests municipis, un 69%
17. Els PAES inclouen les emissions de GEH produïdes per
activitats de l’Ajuntament, com ara consum d’energia per
enllumenat públic, equipaments i flotes de vehicles, però
també les emissions sobre les quals l’Ajuntament pot actuar
indirectament, incloent-hi el sector domèstic, serveis, trans-
port, residus i aigua. Els PAES no inclouen les emissions de
la indústria i el sector primari, com tampoc l’absorció per
embornals ni les infraestructures de transport (Diputació de
Barcelona, 2009).
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
representen poblacions inferiors als 25.000 ha-
bitants i un 21% representen poblacions que su-
peren els 50.000 habitants. Més de la meitat
d’aquests municipis ja han enllestit el seu dia-
gnòstic energètic, com a pas previ a la definició
i implementació d’accions. Amb els PAES es vol
arribar a evitar l’emissió de 4 milions de tones de
CO2e fins a l’any 2020, aproximadament un 20%
de les emissions que es generarien si continués la
tendència actual (Diputació de Barcelona, 2009).
15.3.1.5. Plans de reducció d’emissions a les
universitats catalanes
Les universitats catalanes són centres d’ense-
nyament i coneixement que sovint han liderat
el compromís i l’acció ambiental a Catalunya.
A banda de la docència i la recerca en diverses
àrees del canvi climàtic, les universitats han dut
a terme plans i accions per reduir les emissions
dels seus edificis i equipaments i de les activitats
vinculades al funcionament propi de les univer-
sitats. Per exemple, la Universitat Autònoma de
Barcelona (UAB) va ser pionera en l’elaboració
d’una Agenda 21 per a un campus universitari i
en l’ambientalització d’esdeveniments introduint
criteris de sostenibilitat a la seva Festa Major a
partir del 1998. La UAB va esdevenir així un
marc de referència per al conjunt d’universitats
catalanes, administracions públiques i empreses
que també han apostat i promogut l’ambientalit-
zació d’actes i festes durant la darrera dècada
(Ajuntament de Barcelona, 2001; 2010). Actual-
ment, la UAB, en el marc de l’Agenda 21, també
està elaborant un diagnòstic energètic, i impul-
sant millores d’eficiència energètica a diversos
edificis i realitzant campanyes per promoure l’es-
talvi energètic dins la mateixa universitat i d’al-
tres més divulgatives sobre el canvi climàtic i l’a-
posta per les energies renovables. Amb l’objectiu
de disminuir les emissions generades per la mo-
bilitat, s’està implementant el Pla de mobilitat de
la UAB, el qual fomenta l’ús de mitjans no mo-
toritzats i del transport col·lectiu i la racionalit-
zació en l’ús del vehicle privat.
El Pla de sostenibilitat 2015 de la Universitat
Politècnica de Catalunya (UPC) inclou una línia
específica que promou l’elaboració d’una diagnosi
dels consums energètics i les emissions dels seus
edificis, amb l’objectiu d’incorporar progressiva-
655
ment mesures d’eficiència i energies renovables.
Això s’ha traduït en projectes com l’UPCO2, que
quantifica les emissions dels edificis i promou es-
tratègies cost-efectivitat de reducció dels consums
energètics, i el projecte SIRENA, que ha servit per
desenvolupar una eina informàtica en línia que
integra i gestiona tota la informació relacionada
amb el consum de recursos als edificis de la uni-
versitat i que permet generar automàticament
comparatives, gràfiques i indicadors de consum,
entre d’altres. La Universitat de Girona (UdG), per
la seva banda, va aprovar l’any 2000 el seu Pla es-
tratègic d’ambientalització i està promovent la re-
cerca en energies renovables amb instal·lacions
pilot de plantes geotèrmiques, aerogeneradors i
cobertes fotovoltaiques, així com també la pro-
moció de mesures concretes d’eficiència energè-
tica i gestió de la mobilitat, com és la instal·lació
de detectors de presència, llums leds i un sistema
per compartir cotxes mitjançant telefonia mòbil.
La Universitat de Barcelona (UB) ha incorpo-
rat actuacions de reducció d’emissions en el seu
Pla director 2009-2012. Com en els casos ante-
riors, entre les accions més significatives desta-
quen la realització d’auditories energètiques per
tal d’implantar mesures d’eficiència energètica i
la incorporació de mesures d’estalvi en el disseny
dels edificis de nova construcció. Com a univer-
sitat participant en el projecte UniverSol junta-
ment amb la UAB, la UdG i la Universitat Rovira
i Virgili (URV), compta amb una instal·lació fo-
tovoltaica a l’atri solar de les facultats de Física i
de Química que genera anualment 60 MWh d’e-
lectricitat. També són destacables les mesures de
reducció d’emissions associades a la mobilitat,
atès que les emissions dels desplaçaments als edi-
ficis universitaris triplicaven l’any 2005 els del
consum energètic. En aquest sentit, s’ha apostat
per la promoció de la bicicleta com a mitjà de
transport amb el programa Bicicampus de prés-
tec de bicicletes, s’han incorporat criteris d’efi-
ciència en la línia de transport intern d’autobús
del Campus Mundet (on també hi ha un estudi
en elaboració sobre l’aprofitament de la l’energia
geotèrmica), i s’està desenvolupant un pla de
mobilitat del Campus de la Diagonal que, inte-
grant mesures urbanístiques i d’infraestructures,
vol afavorir la pacificació del trànsit i l’accés en
transport públic.
656
Finalment, la URV també ha posat en marcha
un seguit d’accions per promoure l’ús del trans-
port públic entre la comunitat universitària i la re-
cent Comissió de Política Ambiental, creada l’any
2008, ha implantat criteris de climatització per a
edificis i equipaments. El febrer de 2010, la URV
ha aprovat el nou Pla de medi ambient que com-
promet la institució a reduir un 20% les seves
emissions de GEH l’any 2020 respecte de les re-
gistrades l’any 2005, tot seguint les directrius
europees. Amb aquesta finalitat s’estan executant
actuacions de millora en l’eficiència de l’enllume-
nat i es pretén implantar un sistema de monito-
ratge en línia dels consums dels edificis, seguint
l’exemple de la UPC. Aquestes primeres passes en
l’àmbit energètic complementen la política d’estalvi
d’aigua vigent des de fa una dècada, basada en la
xerojardineria, el disseny global dels espais exte-
riors per minimitzar el consum d’aigua i una ges-
tió adequada del patrimoni forestal afectat per
noves edificacions.
15.3.2. Instruments econòmics
En la secció anterior d’aquest capítol, s’ha analit-
zat el desplegament del comerç d’emissions
europeu a l’Estat espanyol i a Catalunya que, per
si mateix, es pot considerar un instrument eco-
nòmic. A més del comerç d’emissions i la seva
normativa associada, que tan sols afecta un nom-
bre determinat de sectors econòmics i industrials,
existeixen altres tipus d’instruments econòmics
que també pretenen incentivar l’eficiència ener-
gètica, l’estalvi i promoure una reducció del con-
sum energètic, incloent-hi els impostos, els pro-
grames d’ajuts i subvencions i la certificació
energètica. És per això que tant el Pla de l’energia
2006-2015 com la seva corresponent revisió fan
èmfasi en la importància de desenvolupar en
major grau la fiscalitat sobre l’energia i el CO2 per
«induir i modular els esforços socials de control
de la despesa energètica» (Generalitat de Catalu-
nya, 2006, p. 298), «internalitzar les externali-
tats» (Generalitat de Catalunya, 2009, pàg. 206),
o incrementar el finançament de les administra-
cions (ibíd.).18
18. A nivell estatal, les mateixes consideracions estan reco-
llides a Estrategia española de cambio climático y energía
limpia, 2007, p. 35.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
15.3.2.1. Impostos sobre l’energia i les emis-
sions
Pel que fa a la fiscalitat energètica i sobre les emis-
sions, la realitat és que aquesta a Catalunya està
poc desenvolupada. Això és, en bona part, pel fet
que moltes mesures en aquest àmbit s’han des-
plegat amb una perspectiva recaptatòria més que
no pas ambiental, i estan limitades per qüestions
competencials (Roca Jusmet et al., 2007). Per exem-
ple, l’Estat és l’única Administració amb compe-
tència reguladora sobre l’impost especial sobre
hidrocarburs, malgrat que un 40% de la recapta-
ció d’aquest impost estigui cedit a les comunitats
autònomes (CA). L’impost especial sobre l’electri-
citat i l’impost especial sobre determinats mitjans
de transport (impost de matriculació) també estan
subjectes a la competència reguladora estatal, però
llur recaptació està cedida en un 100% a les CA.
De fet, aquest últim va ser cedit totalment l’any
2002 a les CA, que en poden decidir el tipus im-
positiu fins a un increment del 15% establert per
la Ley 22/2009, de 18 de diciembre, por la que se re-
gula el sistema de financiación de las Comunidades
Autónomas de régimen común y Ciudades con Esta-
tuto de Autonomía y se modifican determinadas nor-
mas tributarias (art. 51). En aquest aspecte, ni Ca-
talunya ni cap altra Comunitat Autònoma han
situat els tipus de gravamen per sobre dels nivells
mínims obligatoris (Corbera et al., 2009b).
D’altra banda, l’impost sobre les vendes mi-
noristes de determinats hidrocarburs té dos trams
de gravamen, un de fixat per l’Estat i d’aplicació
obligada, i un altre més flexible i que pot ser
aplicat o no per les comunitats autònomes,
d’acord amb els principis establerts per l’esmenta-
da Ley 22/2009 (art. 52). Aquesta Llei modificava
la vigent fins a l’1 de gener de 2009 (Ley 21/2001,
de 27 de diciembre, por la que se regulan las medidas
fiscales y administrativas del nuevo sistema de finan-
ciación de las Comunidades Autónomas de régimen
común y Ciudades con Estatuto de Autonomía) i aug-
mentava el valor màxim de gravamen pels dife-
rents tipus de carburants, entre d’altres. Fins ara,
la recaptació autonòmica en aquest àmbit s’ha
destinat a la despesa sanitària i Catalunya aplica
els tipus màxims de gravamen permesos per a
l’exercici 2004 segons la disposició transitòria
tercera de la Ley 21/2001 (amb efectes des de l’1
d’agost de 2004), tipus que alhora queden reco-
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
llits en la Llei 7/2004, de 16 de juliol, de mesu-
res fiscals i administratives. Tot això significa que
l’entrada en vigor de la Ley 22/2009 no ha supo-
sat cap canvi envers la situació anterior i, per tant,
hi ha marge per augmentar la recaptació. Per
exemple, en el cas de la benzina, la Llei 7/2004
estableix un gravamen de 24 € per cada 1.000 li-
tres (secció segona, art. 4), que podria ser aug-
mentat a 48 € segons la Ley 22/2009 vigent
(art. 52). Si s’apliqués aquest augment impositiu,
els recursos corresponents es podrien destinar a
finançar mesures ambientals (Corbera et al.,
2009b, p. 160).
A banda d’aquests tributs, la potestat norma-
tiva autonòmica permetria aplicar altres impostos
que a Catalunya fins ara no s’han aplicat, però sí
en altres CA. L’impost sobre la producció i el trans-
port d’energia s’aplica a Extremadura i grava les
activitats de transport d’energia elèctrica mitjan-
çant elements fixos de subministrament. Una altra
opció seria establir un impost sobre les emissions
de determinats contaminants atmosfèrics, seguint
els exemples de Galícia, Castella-la Manxa, Anda-
lusia, Aragó i Extremadura. Aquest segon impost
podria plantejar-se establint excepcions impositi-
ves per a determinades activitats i sectors (per
exemple, empreses de transport públic) i seria per-
fectament compatible amb el mercat d’emissions
europeu, sempre que s’apliqués a sectors conta-
minants exclosos per les directives 2003/87/CE i
2009/29/CE. Existeixen també altres impostos es-
tatals cedits a les CA en què aquestes últimes
tenen possibilitats d’incloure consideracions rela-
cionades amb el canvi climàtic. Per exemple, es
podrien aplicar deduccions sobre el tram autonò-
mic de la quota íntegra de l’impost sobre la renda
de les persones físiques (Ley 35/2006, de 28 de no-
viembre, del Impuesto sobre la Renta de las Personas
Físicas y de modificación parcial de las leyes de los Im-
puestos sobre Sociedades, sobre la Renta de no Resi-
dentes y sobre el Patrimonio) per afavorir inversions
destinades a millorar l’eficiència energètica o pro-
moure les energies renovables.
Les administracions locals també tenen atri-
buïdes competències normatives a través del
Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel
qual es va aprovar el text refós de la Llei regula-
dora de les hisendes locals i, per tant, disposen
d’oportunitats per desenvolupar una determi-
657
nada fiscalitat ambiental. Per exemple, s’ha as-
senyalat que els ajuntaments podrien preveure
bonificacions en l’impost sobre béns immobles,
en el cas d’immobles en els quals hi hagi ins-
tal·lats sistemes per a l’aprofitament tèrmic o elèc-
tric de l’energia solar; i en l’impost sobre activitats
econòmiques, en el cas que els subjectes produ-
eixin energia renovable o justifiquin l’eficàcia de
mesures i plans de reducció d’emissions causades
pel desplaçament al lloc de treball. També es po-
dria incrementar fins al màxim permès l’impost
sobre vehicles de tracció mecànica (impost de
circulació) i establir bonificacions per a aquells
vehicles més eficients. A més, el Reial decret le-
gislatiu 2/2004 també dóna potestat als ajunta-
ments per establir bonificacions de fins el 95%
sobre l’impost sobre construccions, instal·lacions
i obres en el cas que s’hi incorporin mesures d’e-
ficiència energètica i energies renovables, així com
reduccions en les taxes d’autorització d’activitats
urbanístiques que impliquin la rehabilitació sos-
tenible d’edificis, entre d’altres (Puig Ventosa,
2004; Corbera et al., 2009b, p. 160-161).
15.3.2.2. Ajuts i subvencions
Des de la perspectiva de la incentivació més que
no pas de la penalització, el Govern de la Gene-
ralitat ha desenvolupat un bon nombre d’ajuts i
subvencions (taula 12) que es poden classificar
en tres àrees temàtiques: 1) la innovació i la mi-
llora tecnològica per promoure l’estalvi i l’efi-
ciència energètica en processos i equipaments de
diferents sectors, 2) el desenvolupament d’ac-
cions de mitigació en l’àmbit local i 3) la sensi-
bilització ambiental en ens locals, institucions
públiques i empreses. Entre aquests ajuts, cal
destacar per exemple el Pla renova’t de finestres
a Catalunya (Ordre ECF/557/2009), mitjançant
el qual es vol estalviar energia mitjançant un mi-
llor aïllament tèrmic d’edificis industrials i ha-
bitatges particulars, i el Pla renova’t d’enllume-
nat i comerços de Catalunya 2010 (Ordre ECF
558/2009), amb l’objectiu de reduir el consum
energètic del sector terciari i de serveis mitjan-
çant la substitució i el redisseny dels sistemes
d’enllumenat. Tots aquests ajuts i subvencions
han impulsat més d’un centenar de mesures del
Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Cata-
lunya i del Pla de l’energia.
658 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

15.3.2.3. La certificació energètica energètica proveeix d’informació addicional els

La certificació energètica és un instrument econò-
mic i de planificació que pot convertir-se a mitjà
termini en un element clau de caracterització de
tot tipus de productes d’acord amb el seu consum
energètic i les emissions de gasos d’efecte hiver-
nacle associades a la seva vida útil. La certificació
consumidors per a la presa de decisions i permet
a l’Administració establir uns criteris mínims
d’eficiència energètica. Catalunya no ha desenvo-
lupat normativa específica sobre el cas, i s’ajusta
a les directives europees corresponents i llur
transposició a l’Estat espanyol (Mata, 2009).

Programes d’ajuts i subvencions (vigència) Disposició legislativa

Pla renova’t de finestres a Catalunya (2010) Ordre ECF/557/2009
Pla renova’t d’enllumenat i comerços de Catalunya (2010) Ordre ECF/558/2009
Règim de concurrència i Règim reglat en el marc del Programa Ordres ECF/315/2008 i 316/2008
d’energies renovables (2008-2009) Ordres ECF/408/2009 i 409/2009
Estalvi i eficiència energètica en règim reglat en el marc del Programa Ordres ECF/367/2008 i ECF/368/2008
d’estalvi i eficiència energètica (2008-2009) Ordres ECF/406/2009 i ECF/407/2009
Incentivació de la millora de l’eficiència energètica en explotacions
agràries (2008) Ordre AAR/409/2008
Línies de préstecs destinats al foment d’inversions en explotacions Ordre AAR/382/2008
agràries per a la implantació d’instal·lacions de reg d’alta eficiència a Ordre AAR/106/2009
l’interior de finques particulars (2008-2009)
Ajuts per a programes d’auditoria i assessorament de les explotacions Ordre AAR/339/2008
d’oví i cabrum (2008-2009) Ordre AAR/428/2009
Subvencions per a la renovació del parc de maquinària agrícola Ordre AAR/220/2008
de Catalunya (2008-2009) Ordre AAR/286/2009
Subvencions per a l’adquisició en comú de màquines i equips Ordre AAR/208/2008
agrícoles que incorporen noves tecnologies (2008-2009) Ordre AAR/285/2009
Pla de renovació d’electrodomèstics, de calderes i d’aparells d’aire Ordre ECF/466/2008
condicionat a Catalunya (2008-2009) Ordre ECF/383/2009
Subvencions per a la rehabilitació d’edificis d’ús residencial Resolucions MAH/884/2008 i MAH/2474/2008
i d’habitatges (2008-2009) Resolucions MAH/729/2009 i MAH/1786/2009
Subvencions en règim de concurrència competitiva en l’àmbit de Ordre ECF/389/2008
la formació, difusió, informació i assessorament en el marc Ordre ECF/410/2009
del Pla d’acció de l’estratègia d’estalvi i eficiència energètica
i del Pla d’energies (2008-2009)
Foment d’activitats de formació en el sector del transport i de Ordre PTOP/258/2008
la logística i aprovació de les bases (2008)
Subvencions a associacions, fundacions i cooperatives sense ànim de Resolució MAH/3014/2008
lucre per al finançament d’actuacions d’educació i sensibilització
ambiental en matèria de canvi climàtic (2008)
Ajuts per implantar sistemes voluntaris de gestió ambiental (2009) Resolució MAH/732/2009
Ajuts destinats a ens locals, a les associacions d’ens locals i als seus Resolució MAH/3041/2008
organismes autònoms per a la implantació de sistemes voluntaris
de gestió ambiental (2008-2010)
Subvencions a les empreses inscrites en el Registre europeu de gestió Resolució MAH/1449/2009
i auditoria ambiental (EMAS) per al finançament d’actuacions de
promoció, comunicació i millora ambiental (2009)
Subvencions per promoure accions de sostenibilitat local (2008-2009) Resolució MAH/1538/2009
Ajuts per a la realització d’actuacions d’ordenació ambiental Resolucions MAH/769/2008 i MAH/531/2009
de la il·luminació exterior (2008-2009)

Taula 12. Principals programes d’ajuts i subvencions per a inversions, projectes i accions que contribueixin a la mitigació del
canvi climàtic.
Font: elaboració pròpia a partir d’OCCC, 2009 i altres fonts electròniques.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
L’etiquetatge energètic d’electrodomèstics està
en vigor des de principi dels anys noranta, amb
la publicació de la Directiva 92/75/CEE, transpo-
sada a l’Estat espanyol pel Reial decret 124/1994.19
L’etiquetatge energètic ha permès classificar els
aparells de major a menor eficiència energètica
(de la lletra A a la G, respectivament) i vincular
l’accés a ajuts i subvencions per a la renovació
d’aparells als nivells d’eficiència energètica. A prin-
cipi de 2010 existeix una proposta de Directiva
pendent d’aprovació al Parlament Europeu que
pretén unificar la normativa vigent en etiquetat-
ge energètic d’electrodomèstics i ampliar el seu
abast a qualsevol producte que contribueixi di-
rectament o indirecta al consum o estalvi d’ener-
gia durant el seu ús, com poden finestres, ordi-
nadors o televisors, entre d’altres.
La certificació energètica ja està desenvolu-
pada també en l’àmbit dels vehicles i de la cons-
trucció i la rehabilitació de grans edificis. En el
primer cas, el Reial decret 837/2002 transposa la
Directiva 1999/94/CE i regula la informació re-
ferent al consum de combustible i les emissions
de CO2 dels turismes, que ha d’estar explícita-
ment reflectida en el catàleg del vehicle i que,
d’una manera voluntària, pot incorporar una
comparació amb l’eficiència d’altres vehicles si-
milars. En el segon cas, el Reial decret 47/2007
transposa la Directiva 2002/91/CE i regula el
procediment bàsic per certificar l’eficiència ener-
gètica d’edificis de nova construcció i de grans
rehabilitacions, tot obligant els venedors i arren-
dadors dels edificis a facilitar un certificat d’efi-
ciència energètica als compradors o llogaters,
alhora que complementa l’aprovació del Codi tèc-
nic de l’edificació (Reial decret 314/2006) i les
modificacions al Reglament d’instal·lacions tèrmi-
ques d’edificis (Reial decret 1027/2007). La certi-
ficació d’eficiència energètica expressa en aquest
cas el consum d’energia que tindrà un edifici de-
terminat en condicions normals de funcionament
i, com en el cas dels electrodomèstics, classifica els
19. La Directiva ha estat modificada i ampliada amb nor-
mativa més específica per a diferents tipus d’electrodomès-
tics (directives 95/13/EC, 96/60/EC, 96/89/EC, 97/17/EC,
98/11/EC, 1999/9/EC, 2002/31/EC, 2002/40/EC i 2003/66/EC),
que alhora ha estat transposada a l’Estat espanyol en di-
versos Reials decrets (RD 124/1994, 1326/1995, 607/1996,
864/1998, 574/1996, 701/1998, 284/1999, 210/2003, 142/2003).
659
edificis en set categories (des de la classe A fins a la
G). A Catalunya, des de maig de 2008, l’ICAEN
disposa de l’estructura del Registre de certifi-
cats d’eficiència energètica d’edificis, que quedarà
regulat pel Decret d’eficiència energètica dels edi-
ficis de nova construcció, de propera publicació.
15.4. L’adaptació al canvi climàtic
Una vegada presentades les principals eines de
mitigació del canvi climàtic vigents a Catalunya,
impulsades des d’un context internacional o prò-
piament català, és hora d’examinar les eines vi-
gents en el camp de l’adaptació, molt menys des-
envolupades fins ara. Tal com s’exposa al llarg de
les pròximes subseccions, aquest menor desen-
volupament de l’adaptació s’explica per múlti-
ples causes, entre les quals la fluïdesa del mateix
concepte, que no està vinculat explícitament a
les emissions, sinó a uns impactes climàtics més
o menys incerts; la idea que l’adaptació al canvi
climàtic pot tenir lloc de manera natural, sense
necessitat d’incentius, i les possibles sinergies i
contradiccions existents entre l’aplicació de dife-
rents polítiques i accions a múltiples escales i
mitjançant diversos actors.
15.4.1. Adaptació, vulnerabilitat i resiliència
No existeix una definició consensuada interna-
cionalment del terme «adaptació». Així com la
mitigació és un terme relativament fàcil de defi-
nir perquè comporta invariablement la reducció
de les emissions, l’adaptació pot estar oberta a
diferents interpretacions. D’una banda, l’adap-
tació es pot considerar un procés de canvi gra-
dual, multiescalar, que consisteix en un canvi de
pràctiques de comportament, d’acció i de gestió
per respondre als impactes i la variació climà-
tica en el temps, amb l’objectiu de reduir la vul-
nerabilitat i augmentar la capacitat adaptativa i
la resiliència (Adger et al., 2009a). D’altra banda,
l’adaptació es pot entendre com el conjunt de
polítiques, pràctiques i projectes que moderen
els impactes del canvi climàtic o que s’aprofi-
ten dels avantatges d’aquest canvi (EEA, 2007).
Ambdues definicions, en qualsevol cas, es fona-
menten en el reconeixement que el clima està
canviant per inferència humana i que aquest
canvi tindrà conseqüències potencialment nega-
tives per a alguns i positives per a uns altres.
660 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
«Vulnerabilitat» i «resiliència» són dos con-
ceptes centrals quan es parla d’adaptació. La vul-
nerabilitat és el grau de susceptibilitat d’un sis-
tema a l’hora d’afrontar els efectes negatius del
canvi climàtic, incloent-hi la variabilitat i els fe-
nòmens meteorològics extrems (Parry et al.,
2009). La vulnerabilitat depèn, doncs, del caràc-
ter, la dimensió i l’índex de variació climàtica a
què estarà exposat el sistema, la seva sensibilitat
i la seva capacitat d’adaptació. A escala de país,
per exemple, la vulnerabilitat ve determinada
pels nivell de salut i nutrició de la població (per
exemple, l’accés a l’aigua potable i als aliments),
l’educació i les institucions de govern (per exem-
ple, les llibertats civils i els drets polítics) i tam-
bé pel nivell de desenvolupament econòmic en
termes de PIB (Brooks et al., 2005a). A escala
local o sectorial, la vulnerabilitat ve determinada
també per factors com la intensitat dels fenò-
mens meteorològics, i els aspectes socioeconò-
mics, tecnològics i la capacitat d’adaptació dels
afectats o del sector en particular. La resiliència,
per la seva banda, és un concepte sorgit de la fí-
sica (és una propietat de certs materials), que s’ha
conceptualitzat com una propietat ecològica
(Holling, 1973), i que més recentment s’ha apli-
cat també a l’estudi dels sistemes socials. Per
«resiliència» s’entén la capacitat d’un sistema a
resistir determinades pertorbacions i renovar-se
tot seguit per retornar a un estat semblant o di-
ferent a l’anterior que sigui igualment viable; és
a dir, la resiliència és la capacitat d’adaptar-se als
canvis i continuar desenvolupant-se (Carpenter
et al., 2001).20
La història més recent de les societats huma-
nes ens podria suggerir que som força resilients
a la variabilitat ambiental. En el transcurs de la
història s’han desenvolupat pràctiques de millora
genètica dels cultius, sistemes de reg i infraes-
tructures per fer front a canvis pluviomètrics i,
més recentment, s’han ideat assegurances i ajuts
públics per compensar les pèrdues agrícoles o els
danys derivats de fenòmens meteorològics ex-
cepcionals. Alguns països gaudeixen de sistemes
institucionalitzats i socialment efectius de res-
posta a desastres naturals, i existeix un sistema
20. Per aprofundir en aquest concepte vegeu www.stock-
holmresilience.org.
internacional d’ajuda humanitària per fer front a
catàstrofes de qualsevol tipus. Però tot això no
pot amagar que els canvis ambientals, sobretot si
són bruscs, poden perjudicar les societats i els
grups socials més vulnerables i que, en alguns
casos, poden existir límits a l’adaptació. En altres
paraules, adaptar-se a certes condicions climàti-
ques i ambientals pot ser impossible, tal com
suggereix la història d’algunes civilitzacions i
grups socials en el passat (Orlove, 2005; Brooks
et al., 2005b; Nelson, 2009).
Els límits socials a l’adaptació són incerts, va-
riables i fluctuants segons el context. Adger et al.
(2009b), per exemple, suggereixen que aquests
límits depenen de paràmetres ètics, de conei-
xement i capacitat d’aprenentatge, tecnològics,
institucionals, d’actituds davant del risc i, fins
i tot, culturals. Per tant, diferents configura-
cions d’aquests paràmetres determinaran la ca-
pacitat d’adaptació dels individus, grups socials,
sectors econòmics i països o regions a la variabi-
litat climàtica i ambiental. Des d’un punt de vista
estrictament biofísic, els límits a l’adaptació no
són ben entesos, si bé s’ha suggerit que un in-
crement de la temperatura mitjana global de més
de 2 oC pot contribuir a col·lapsar i fer inviables
determinats ecosistemes (Schellnhuber et al.,
2006; IPCC, 2007). Alhora, s’ha suggerit l’exis-
tència de punts de no retorn o tipping points per
a diferents sistemes del planeta (per exemple, del
gel àrtic o de l’Amazònia), que s’assolirien a par-
tir de determinats increments de temperatura i a
partir dels quals l’alteració de les característiques
del sistema seria dràstica i irreversible, tant pel
que fa a ecologia com a condicions ambientals
(Schneider i Lane, 2006; Lenton et al., 2008).
Adaptar-se al canvi climàtic implica aleshores
reflexionar sobre quins processos ecològics i so-
cials cal facilitar per maximitzar la capacitat
adaptativa i reduir la vulnerabilitat, a quina es-
cala de governança i en resposta a quins factors
o estímuls. A tall il·lustratiu, la figura 7 defineix
quatre estratègies segons l’escala de governança i
la percepció de risc d’estrès climàtic. Aquesta és
una possible i no pas l’única o la més completa
manera de conceptualitzar l’adaptació gràfica-
ment, ja que a més de les dimensions espacial i
de percepció, també poden existir-ne d’altres,
com la tipològica, és a dir, el tipus de política,
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
CENTRALITZADA
TIPUS I
Plans i infraestructures
contra la sequera
Polítiques de conservació dels
recursos naturals i serveis
ANTICIPADA
Assegurances per
mitigar riscs climàtics
Investigació de nous productes
i serveis més resilients
TIPUS III
LOCAL
Figura 7. Estratègies d’adaptació i reducció de la vulnerabilitat.
Font: elaboració pròpia.
processos i accions dutes a terme per adaptar-se
(Smit i Wandel, 2006).
Els quadrants de l’esquerra representen pro-
cessos adaptatius que s’anticipen al risc i millo-
ren la resiliència dels sistemes socioecològics,
com ara infraestructures i polítiques per a la
conservació dels recursos i els serveis ambien-
tals, assegurances, o reorganitzacions producti-
ves i socials (Peterson, 2009; Marshall, 2010).
El quadrant de dalt suggereix respostes centra-
litzades, impulsades des d’institucions formals
de governança (tipus I), mentre que el de sota
(tipus III) suggereix respostes locals o sectorials.
Els dos quadrants de la dreta, per contra, repre-
senten processos reactius de resposta a episodis
climàtics que ja han succeït, com un pla de re-
ordenació urbana després d’una inundació ca-
tastròfica o el voluntariat social per recuperar
ecosistemes degradats pels incendis. Novament,
el quadrant de dalt suggereix respostes centra-
litzades des d’escales de governança formal
(tipus II), mentre que el de sota reflecteix res-
postes individuals o col·lectives de caràcter in-
formal (tipus IV). En alguns casos, les respostes
de tipus II poden facilitar l’elaboració posterior
d’estratègies de tipus I.
661
TIPUS II
Pla d’emergència
contra onades de calor
Reubicació de zones urbanes
afectades per inundacions
REACTIVA
Recaptació voluntària de fons per
pal·liar impactes climàtics
Recuperació d’ecosistemes
degradats per incendis recurrents
TIPUS IV
Aquests quatre tipus simplificats d’estratègies
adaptatives tenen connotacions diferents. Les
respostes de caràcter centralitzat i anticipat són
potencialment preferibles a les reactives, si bé
caldrà executar-les incorporant-hi i acceptant-
hi els marges d’incertesa dels models climàtics
(Hallegatte, 2009). Les respostes reactives poden
resultar més costoses a llarg termini, agreujar
desigualtats socials i reduir la resiliència dels sis-
temes socioecològics (Adger et al., 2005). La fi-
gura també denota que les accions i els processos
adaptatius poden ser molt variats, contraposats i
tenir lloc alhora, i poden reflectir una pluralitat
de valors i d’intencions. Per exemple, algunes
respostes centralitzades poden adreçar-se a afa-
vorir certs interessos i a marginar aquells dels qui
no tenen prou influència sobre la presa de deci-
sions, mentre que d’altres de caràcter local o sec-
torial poden contradir les estratègies formals
(Adger et al., 2009a). De fet, algunes estratègies
planificades a escala internacional o sense comp-
tar amb el vistiplau dels afectats poden convertir-
se en «maladaptacions» (Barnett i O’Neill, 2010).
També és important tenir en compte que una
gran part d’accions adaptatives tindran lloc a ni-
vell individual, col·lectiu o empresarial, d’una
662 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
manera autònoma, planificada o reactiva, inde-
pendentment de polítiques o estratègies formals
i, molt probablement, com a resposta a múltiples
processos: econòmics, socials, tecnològics, cul-
turals, o climàtics i ambientals. En el camp em-
presarial, per exemple, les accions d’adaptació
poden venir induïdes per la necessitat de maxi-
mitzar la competitivat i consistir en identificar i
minimitzar els possibles impactes de la variabili-
tat climàtica en les instal·lacions, els processos,
les xarxes de subministrament i els mercats,
entre d’altres. Les empreses, evidentment, també
són i seran cabdals a facilitar l’adaptació d’altres
actors mitjançant el desenvolupament de noves
tecnologies o productes, que alhora poden aug-
mentar la seva quota de mercat i el reconeixe-
ment social.
15.4.2. Context internacional d’adaptació
L’adaptació és un procés que es pot promoure i
tenir lloc a diferents escales de governança, so-
vint impulsat per diferents propòsits i circums-
tàncies. La CMNUCC va reconèixer, des dels seu
inici, que una de les seves tasques principals
havia de ser assistir els països en desenvolupa-
ment a adaptar-se als efectes adversos del canvi
climàtic (article 4.4). L’adaptació en el marc de la
CMNUCC ha esdevingut una qüestió global de
justícia ambiental i social, el principal repte de la
qual ha consistit a definir qui és responsable
dels impactes climàtics, o almenys de la fracció
d’aquests impactes atribuïble a les emissions
Països en
Necessitats desenvolupament
i modalitats
d’adaptació Necessitats
i modalitats
de finançament
Consell, Assemblea
CMNUCC-COP
i Secretariat del GEF
Directrius de finançament
mitjançant Decisions de la COP
Figura 8. Marc de governança de l’adaptació al canvi climàtic a escala internacional.
Font: traduït i modificat a partir de Möhner i Klein, 2007, p. 3.
històriques, i per tant sobre qui hauria d’assumir
els costos de les polítiques i accions dirigides a
reduir la vulnerabilitat d’aquells països i regions
en desenvolupament que actualment ja estan pa-
tint el canvi climàtic i que, en el futur, esdevin-
dran potencialment més vulnerables (Paavola i
Adger, 2006). En aquest context, la CMNUCC
ha desenvolupat una estructura de governança
financera que permet als països en desenvolu-
pament accedir a recursos econòmics per a la
implementació de plans i accions d’adaptació
(figura 8).
Els principals actors internacionals en aquesta
estructura són els països en desenvolupament, la
COP de la CMNUCC, el Fons Mundial per al
Medi Ambient (GEF, pel seu acrònim en anglès) i
les seves corresponents agències d’implementa-
ció (AI), que inclouen, entre d’altres, el Programa
de les Nacions Unides per al desenvolupament
(PNUD), per al medi ambient (PNUMA) i el Banc
Mundial. La COP, que es reuneix anualment, ges-
tiona la transferència de recursos entre els països
desenvolupats i en desenvolupament i estableix
el full de ruta pel que fa a les estratègies i accions
d’adaptació que s’han de finançar des del GEF. Per
la seva banda, els països en desenvolupament ma-
nifesten els seus interessos i prioritats a la COP,
alhora que proposen modalitats d’acció i finança-
ment, tant a la COP com al GEF, i són els reci-
pients últims dels recursos.
El GEF gestiona quatre fons relacionats amb
l’adaptació al canvi climàtic:
Propostes Implementació de
de programes/ programes/projectes
projectes
GEF i AI
Directrius dels programes de
finançament i provisió de fons
Fons GEF de l’Àrea de Canvi Climàtic
Fons dels Països Menys Desenvolupats
Fons Especial del Canvi Climàtic
Fons d’Adaptació
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
1. El Fons GEF de l’Àrea de Canvi Climàtic (GEF
Trust Fund climate change focal area), establert
l’any 1995, per al finançament d’estudis de
vulnerabilitat i comunicacions nacionals als
països en desenvolupament, i ampliat l’any
2001 amb el nom de Fons GEF de Prioritat
Estratègica per Desenvolupar l’Adaptació
(GEF Trust Fund Strategic Priority Piloting an
Operational Approach to Adaptation-SPA).
2. El Fons dels Països Menys Desenvolupats
(Least Developed Countries Fund), establert
l’any 2001, per a l’elaboració dels programes
d’acció nacionals d’adaptació (NAPA) per als
països menys desenvolupats, entre d’altres.
3. El Fons Especial del Canvi Climàtic (Special
Climate Change Fund), establert l’any 2001,
per a la implementació de programes i estra-
tègies d’adaptació que promoguin beneficis
ambientals i de desenvolupament.
4. El Fons d’Adaptació (Adaptation Fund), també
establert l’any 2001, però que tot just ha co-
mençat a ser operatiu, i que té per objectiu fi-
nançar projectes específics d’adaptació. Els re-
cursos econòmics d’aquest últim fons són els
únics que no són d’aportació voluntària i
estan vinculats a la venda dels CER dels pro-
jectes de l’MDN (vegeu secció 15.2.2.2). A
més, els recursos generats seran gestionats pel
GEF però s’ha ampliat el nombre de possibles
AI i el seu secretariat està descentralitzat i for-
mat per membres de diferents països mem-
bres de la CMNUCC.21
Excloent el Fons d’Adaptació, aquest sistema
de governança ha estat força criticat des de la co-
munitat acadèmica i des dels mateixos països en
desenvolupament, que han expressat la seva dis-
conformitat en molts dels seus aspectes durant
les últimes COP. Entre d’altres, s’ha assenyalat
que els procediments per accedir als recursos
econòmics són extremament complexos i costo-
sos, alhora que els criteris per assignar-los resul-
ten poc clars i sovint deixen de banda els països
més vulnerables (Persson et al., 2009). Aquestes
ineficiències s’han traduït en un comportament
21. Per a informació detallada sobre aquests fons, es
poden consultar les adreces següents: http://thegef.org i
http://afboard.org.
663
estratègic d’alguns països a l’hora d’accedir als re-
cursos, tot cercant-los allà on hi ha més disponi-
bilitat de fons i no pas segons si el programa
d’adaptació per desenvolupar és estrictament ele-
gible o prioritari. D’altra banda, les dificultats de
la COP a distingir específicament entre adaptació
i desenvolupament dificulta al GEF el càlcul del
cost incremental de les mesures d’adaptació (Paa-
vola i Adger, 2006; Klein i Möhner, 2009).
Pel que fa a les xifres, és difícil calcular exac-
tament quants recursos s’han destinat a l’elabo-
ració de programes i accions d’adaptació als
països en desenvolupament fins ara, en bona part
perquè no tota aquesta ajuda s’ha canalitzat a tra-
vés dels fons esmentats, sinó que també s’ha
distribuït mitjançant iniciatives bilaterals i dels
programes de cooperació oficials dels països do-
nants. Segons dades del mateix GEF, fins al 2007
s’havia invertit un total de 283 milions de dòlars
americans (US$) a través dels fons, si bé altres
institucions indiquen un total de 183 milions
fins a l’any 2008 i uns recursos addicionals de
610 milions durant el període 2000-2006, pro-
vinents de l’ajuda al desenvolupament i dirigits
específicament a programes i projectes d’adapta-
ció (Global Environment Facility, 2007; Robert-
son et al., 2008; Persson et al., 2009).
Entre les accions finançades fins ara, cal
destacar l’elaboració de més d’un centenar de co-
municacions nacionals als països en desenvolu-
pament, que inclouen avaluacions de vulnerabi-
litat i riscs climàtics, estratègies i plans nacionals
d’adaptació a 43 països, i més d’una trentena de
programes i projectes d’adaptació a diferents re-
gions, països i sectors socioeconòmics. Entre
aquests, per exemple, hi ha l’elaboració de plans
i projectes contra la sequera, programes de di-
versificació productiva al sector agroramader o
la planificació i gestió de diverses regions costa-
neres (Global Environment Facility, 2007).
Malgrat aquestes primeres passes, encara som
lluny dels nivells de finançament que la CMNUCC
i altres analistes han considerat necessaris per fer
front a les necessitats d’adaptació dels països en
desenvolupament, i que són de l’ordre de desenes
o centenars de bilions de dòlars anuals (UNFCCC,
2008; Persson et al., 2009). Per aquest motiu, i
tenint en compte la volatilitat històrica de l’ajuda
per al desenvolupament, s’hauria de considerar
664
l’establiment de mecanismes de finançament més
estables i previsibles, que seguissin el model del
Fons d’Adaptació. Aquest últim, per exemple,
aportarà potencialment entre uns 80 i 300 mi-
lions de dòlars anuals durant el període 2008-
2012 derivats de la taxació dels CER, i que caldrà
afegir a les contribucions de diferents membres
de la CMNUCC als altres fons del GEF. En aquest
sentit, l’Acord de Copenhaguen en la passada
COP-15 va manifestar el compromís dels països
desenvolupats a mobilitzar 30 bilions de dòlars
addicionals per finançar la mitigació i l’adaptació
als països en desenvolupament fins a l’any 2012
i uns altres 100 bilions anuals fins al 2020, si bé
l’Acord no defineix com es generaran aquests re-
cursos (Earth Negotiation Bulletin, 2009).
15.4.3. L’adaptació a la UE
A diferència de la política europea de mitigació,
condicionada per l’objectiu de reducció d’emis-
sions del PK i pel qual s’han anat desenvolupant
un seguit de disposicions legislatives, com les di-
rectives per al desplegament dels instruments
vinculats al comerç d’emissions, les energies re-
novables o el recent Paquet d’Energia i Clima,
entre d’altres, la política d’adaptació europea no
s’ha transposat normativament i s’ha desenvolu-
pat d’una manera relativament desorganitzada.
Segons Rayner et al. (2009), l’inici de l’interès
europeu per l’adaptació cal cercar-lo en les inun-
dacions de l’Europa central de l’any 2002 i l’onada
de calor de 2003, que van donar lloc a la creació
d’un Fons de Solidaritat per fer front als desastres
naturals i la posterior Directiva 2007/60/CE sobre
inundacions. L’establiment l’any 2005 d’un grup
de treball sobre adaptació al segon Programa eu-
ropeu de canvi climàtic22 ha permès des d’alesho-
res als estats membres aprofundir en aspectes com
la integració dels principis de l’adaptació a dife-
rents polítiques i sectors (agricultura, aigua, bio-
diversitat, pesca i energia) i les possibilitats de ge-
nerar finançament addicional. L’adaptació al canvi
22. El Programa europeu de canvi climàtic és el principal ins-
trument de la Comissió Europea per discutir i preparar el
desenvolupament de les polítiques de canvi climàtic a la UE.
Actualment té cinc grups de treball principals: aviació, diò-
xid de carboni i cotxes, segrest i emmagatzematge de diòxid
de carboni, adaptació i comerç d’emissions. Més informació
a: http://ec.europa.eu/environment/climat/eccpii.htm.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
climàtic ha tingut un paper cada vegada més cen-
tral a l’agenda de la Direcció General i l’Agència
Europea del Medi Ambient des de l’any 2004, tot
plegat culminant en l’elaboració del Llibre verd
(EC, 2007) i el Llibre blanc sobre adaptació al canvi
climàtic a la UE (EC, 2009a).
El Llibre blanc, aprovat l’abril de 2009, esta-
bleix un marc conceptual per facilitar la definició
i el desplegament de polítiques, programes i ac-
cions des dels mateixos estats de la UE i s’acom-
panya de tres documents de diagnosi per a dife-
rents sectors (agricultura, salut i aigua i medi
marí). Com es mostra a la taula 13, el Llibre blanc
s’estructura en quatre eixos d’acció amb objec-
tius i tasques en un estat inicial de desenvolupa-
ment. Per al desplegament d’aquests objectius,
la UE ha creat un Grup d’Impactes i Adaptació
en el marc de la Direcció General del Medi Am-
bient, que es reuneix dues vegades a l’any i que
està format per tècnics de cada país membre, així
com per científics i representants de la societat
civil (EC, 2009a; Delsalle, 2009).
Fins avui, l’adaptació a la UE s’ha centrat,
d’una banda, en el desenvolupament d’avalua-
cions d’impactes i vulnerabilitat per diferents
regions i sectors econòmics, encarregats per la
mateixa Direcció General del Medi Ambient o
desenvolupades des dels mateixos estats i com a
part de les seves comunicacions nacionals a la
CMNUCC. D’altra banda, i únicament en alguns
països, s’han elaborat plans nacionals d’adaptació
que pretenen integrar l’adaptació al canvi climà-
tic en diferents polítiques sectorials, tal com veu-
rem a continuació per al cas espanyol. Només
vuit estats han publicat estratègies nacionals
d’adaptació (Finlàndia, Espanya, França, Dina-
marca, Alemanya, Hongria, Països Baixos i Regne
Unit), cinc més estan preparant-les i catorze en-
cara no les tenen previstes (EC, 2009b).
Aquestes dades suggereixen que la política d’a-
daptació ha coevolucionat des de les institucions
europees i des dels mateixos estats, alguns dels
quals han desenvolupat els seus propis plans in-
dependentment de l’establiment d’una disposició
comunitària. Això també demostra que, fins ara,
l’adaptació s’ha vist com un procés que ha de ser
estimulat des dels governs i la societat civil, més
que no pas des de disposicions comunitàries. En
aquest sentit, Jordan et al. (2009) suggereixen que
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 665

Millora del coneixement sobre els impactes i la vulnerabilitat, així com del cost i els beneficis de les accions d’adaptació
Desenvolupar projeccions i escenaris climàtics i socioeconòmics arreu d’Europa
Desenvolupar una base de dades sobre distribució d’impactes climàtics i nivells de vulnerabilitat
Desenvolupar una plataforma de transferència d’experiències i coneixement sobre impactes i mesures d’adaptació
Definició d’un manual per al desenvolupament de plans d’adaptació regional
Des del 7è Programa marc de recerca, promoure:
L’anàlisi dels impactes climàtics per a diferents sectors econòmics
La identificació dels límits de resiliència de diferents sistemes socials i ecològics de la UE
La recerca sobre com la gestió dels ecosistemes pot afavorir l’adaptació i substituir les infraestructures
Assegurar la implementació de mesures positives d’adaptació, evitant les “maladaptacions” i promovent l’adaptació en
polítiques sectorials de la UE
Analitzar el cost i els beneficis de l’adaptació per a diferents sectors (energia, salut, aigua i medi costaner i marí, transport
i biodiversitat)
Identificar mesures d’acció adaptativa per a cada sector, que generin beneficis socials i econòmics independentment del
futur climàtic i, addicionalment, puguin promoure la mitigació
Identificar sinergies i conflictes de les mesures adaptatives entre els diferents sectors
Posar en marxa un procés per coordinar les polítiques d’adaptació nacionals i començar un debat sobre possibles meca-
nismes de finançament
Identificar les mesures vigents d’adaptació integrades al Pla europeu per a la recuperació econòmica i al Programa de la
UE per al desenvolupament rural
Explorar el potencial de les assegurances i els productes financers en l’adaptació.
Iniciar un debat sobre el finançament de l’adaptació a la UE
Avançar en el desenvolupament de les polítiques i accions d’adaptació a nivell internacional
Promoure acords bilaterals i regionals per a l’adaptació
Presentar a la CMNUCC un Pla marc d’adaptació a la UE en el futur

Taula 13. Eixos i accions del Llibre blanc de l’adaptació al canvi climàtic a la UE.
Font: elaboració pròpia a partir de EC, 2009a i Delsalle, 2009.

això no ha estat possible, d’una banda, pels con-
flictes d’interessos entre els estats membres en di-
ferents sectors susceptibles de desenvolupar ac-
cions d’adaptació (per exemple, agricultura,
planificació territorial i transport) i, de l’altra, per
les dificultats de definir amb claredat què s’en-
tén per «adaptació» i quins han de ser els seus
objectius. També cal assenyalar que el camí re-
corregut fins ara ha comportat certa replicació
d’esforços i poca coordinació, sobretot pel que fa
a les avaluacions d’impactes i vulnerabilitat dutes
a terme des de la Direcció General del Medi Am-
bient i des de les estratègies nacionals dels estats
membres. Cal esperar, doncs, que el Llibre blanc
i especialment el treball del Grup d’Impactes i
Adaptació serveixi per coordinar esforços i ges-
tionar els recursos més eficientment.
A mesura que el Llibre blanc es desenvolupi,
no s’hauria de descartar la creació d’un marc
normatiu d’adaptació més ambiciós, si més no
aprofitant i ampliant algunes de les directives vi-
gents, com la Directiva sobre hàbitat o la de l’ai-
gua, per tal d’assegurar-ne el compliment de la
manera més estricta possible i potenciar la con-
nectivitat entre sistemes hidrològics i hàbitats,
de manera que n’augmenti la resiliència. També
és possible imaginar el desenvolupament de di-
rectives que estableixin estàndards pel que fa al
màxim consum i eficiència en l’ús de l’aigua en
equipaments i sistemes, tot complementant així
la certificació energètica (Rayner et al., 2009).
També és possible que en el futur assistim a la
utilització del Fons de Solidaritat de la UE per
aportar recursos als països més vulnerables o
que es creï un mecanisme innovador per finan-
çar l’adaptació, com per exemple un impost eu-
ropeu sobre els GEH o un increment en la taxa-
ció del comerç d’emissions (Rayner et al., 2009).
Que tot això s’esdevingui, és clar, dependrà de la
capacitat negociadora dels estats i de la seva vo-
luntat a acceptar un paper encara més central de
la UE en la governança del canvi climàtic.
Així com en el cas de la mitigació s’ha evi-
denciat que hi ha un nombre creixent d’empre-
666 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
ses —regulades i dels sectors difusos— que
adopten progressivament mesures d’eficiència
energètica i de reducció d’emissions, no es pot
dir el mateix en el cas de l’adaptació. Com s’ha
esmentat anteriorment, l’adaptació en el cas em-
presarial suposa avaluar els possibles impactes
del canvi climàtic sobre les instal·lacions, els pro-
cessos, les xarxes de subministrament o els mer-
cats, així com la capacitat d’innovar en nous
productes i serveis arran d’aquests potencials im-
pactes. Si bé totes les empreses consumeixen
energia i, per tant, quasi sempre generen emis-
sions, no es pot dir el mateix de l’adaptació, ja
que alguns sectors econòmics poden ser més
sensibles al canvi climàtic que d’altres, de la ma-
teixa manera que els possibles sectors que pu-
guin treure’n profit tampoc seran tots.
Alguns estudis han assenyalat que pocs sec-
tors econòmics a la UE, amb la notable excepció
d’organitzacions en el sector de l’aigua, han inte-
grat en la seva gestió empresarial l’adaptació al
canvi climàtic, que es manté com una qüestió de
poca atenció estratègica. Els processos d’anàlisi
de risc de les empreses tendeixen a preveure úni-
cament les possibles catàstrofes naturals com
a únics «agents climàtics disruptors», però no
consideren els efectes que els canvis climàtics
graduals, per exemple una major freqüència
d’inundacions de baixa intensitat o un increment
dels dies extremament calorosos durant l’estiu,
puguin tenir sobre les xarxes de proveïdors i de
distribució (Sullivan et al., 2010).
15.4.4. L’adaptació a l’Estat espanyol i a
Catalunya
L’Estat espanyol va desenvolupar i aprovar l’any
2006 el Plan Nacional de Adaptación al Cambio
Climático (PNACC), amb l’objectiu d’establir un
marc de referència per a la coordinació de les ad-
ministracions públiques de l’Estat pel que fa a les
activitats relacionades amb l’avaluació d’impactes,
vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic. Els
principals objectius del PNACC consisteixen en:
a) desenvolupar escenaris climàtics regionals,
b) definir i aplicar mètodes per avaluar els impac-
tes del canvi climàtic en diferents sistemes socio-
econòmics i ecològics, i c) promoure la participació
de tots els agents socials per integrar l’adaptació a
totes les polítiques sectorials (MMA, 2006).
El PNACC s’executa seguint plans de treball
biennals que estableixen les prioritats d’acció i
de finançament, les quals durant el període
2006-2008 van ser la generació dels escenaris re-
gionals de canvi climàtic i l’avaluació d’impactes
sobre els recursos hídrics, les zones costaneres
i sobre la biodiversitat. El primer informe de se-
guiment del PNACC (MMA, 2008) constata,
com avenços més significatius:
– El desenvolupament i la publicació dels esce-
naris climàtics regionals per l’Agencia Española
de Meteorología, que s’estendrà durant els pro-
pers quatre anys amb l’elaboració de nous mè-
todes de regionalització, en els quals col·labo-
raran diversos grups científics de l’Estat.
– Els avenços en l’anàlisi de l’impacte del canvi cli-
màtic sobre els recursos hídrics a la península
ibèrica, liderat des del Centro de Estudios y Ex-
perimentación de Obras Públicas (CEDEX),
però encara sense cap publicació destacada.
– El desenvolupament de les bases metodològi-
ques per a l’avaluació dels impactes del canvi
climàtic sobre la biodiversitat, adjudicat a la
Universitat d’Extremadura i al Museo Nacional
de Ciencias Naturales.
– L’elaboració d’una diagnosi sobre els efectes del
canvi climàtic a la costa mediterrània, dirigida
per la Dirección General de Sostenibilidad de
la Costa y del Mar, i que defineix un conjunt
d’Unitats de Gestió del Litoral, en el marc de la
futura Estratègia de Sostenibilitat de la Costa,
actualment en discussió.
A Catalunya, des d’una perspectiva internacio-
nal, cal remarcar el paper que el Govern de la Ge-
neralitat ha assumit impulsant la participació de
les autoritats subnacionals (ajuntaments, provín-
cies, regions o estats) en la presa de decisions en
el context de la CMNUCC i del PK, incloent-hi
l’adaptació, com a membre actiu del Climate
Group i de la Xarxa de Governs Regionals per al
Desenvolupament Sostenible (NRG4SD). Cal des-
tacar també el suport del Govern a les declara-
cions de Saint-Malo i de les Regions, en les quals
es pressiona els estats membres de la CMNUCC a
adoptar polítiques ambicioses de reducció d’emis-
sions i d’adaptació i a reconèixer el paper de les
regions i les autoritats subnacionals en la lluita
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 667

contra el canvi climàtic, incloent-les visiblement
i activament en la presa de decisions (taula 14).
El Govern de la Generalitat, a través de l’A-
gència Catalana de Cooperació per al Desenvo-
lupament (ACCD) del DVP i del DMAH, també
es va adscriure durant la passada COP-15 a Co-
penhaguen a la iniciativa Territorial Approach to
Climate Change: Facilitating Public-Private Part-
nerships (TACC), impulsada pel PNUD. Aquesta
iniciativa té com a objectiu principal finançar i
oferir assistència als governs regionals i locals
dels països en desenvolupament per a l’elabora-
ció de plans regionals de reducció d’emissions,
d’anàlisi de vulnerabilitats i d’adaptació. En el
marc del TACC, el Govern ha signat un acord de
col·laboració amb la regió de Fatick a la Repú-
blica del Senegal, que actua com a administració
intermèdia entre el govern central d’aquest país
i les col·lectivitats de base, és a dir, els munici-
pis i les comunitats rurals. Aquest acord com-
plementarà els projectes que, finançats des de
l’ACCD, tinguin com a objectiu directe o indi-
recte l’adaptació al canvi climàtic en altres països.
Pel que fa a les polítiques d’adaptació a Cata-
lunya, i en la línia del PNACC nacional, fins ara
els esforços s’han concentrat en l’elaboració d’es-
tudis sobre vulnerabilitat, risc climàtic i possi-
bles estratègies d’adaptació per a determinats sis-
temes socioecològics i, per ara, no existeix un pla
rector d’adaptació a nivell català. El desembre de
2008, l’OCCC va presentar un estudi sobre la di-
nàmica sedimentària, morfològica i ecològica del
delta de l’Ebre, considerada una de les regions
més vulnerables del nostre país, que tenia en

Declaració de Saint-Malo (30 d’octubre de 2008, Saint-Malo, França)

Context
Cimera de les Regions contra el Canvi Climàtic (30 governs descentralitzats, 99 regions, 650 delegats), organitzada per
l’NRG4SD.
La cimera pretenia intercanviar experiències regionals en la lluita contra el canvi climàtic i definir compromisos de futur.
Continguts
La Declaració posa de manifest l’important paper de les regions en la implementació de les polítiques de mitigació i
adaptació al canvi climàtic, així com el principi de responsabilitat i capacitats comunes, però diferenciades, de les parts.
Entre els seus principals punts, destaquen:
El compromís de les regions a adoptar i desenvolupar les decisions de la CMNUCC i del PK post-2012.
El desenvolupament de mesures de cooperació i col·laboració institucional, tecnològica i financera entre les regions
membres de la xarxa NR4SD.
La definició i implementació d’estratègies pròpies de mitigació i d’adaptació, en coordinació amb les disposicions inter-
nacionals i nacionals de cada país.
La crida als estats membres de la CMNUCC perquè reconeguin la importància i el paper de les regions en la lluita contra
el canvi climàtic.
Declaració dels governs federats i regionals a la CMNUCC. Copenhaguen, 15 de desembre de 2009
Context
Quinzena cimera de la CMNUCC a Copenhaguen; inici de les negociacions del Protocol de Kyoto post-2012. La Declara-
ció està impulsada per un conjunt de xarxes i organitzacions que representen autoritats subnacionals i/o empreses, com
ENCORE, FOGAR, l’Assemblea Europea de les Regions, el Climate Group, l’NRG4SD i OLAGI, entre d’altres.
Es fonamenta en el principi que entre un 50-80 % de les accions per a la reducció d’emissions hauran de desenvolupar-se
a nivell subnacional o local.
Continguts
La Declaració assenyala que un total de 50 ministres i representants d’autoritats subnacionals s’han compromès a desen-
volupar accions addicionals a aquelles acordades en el marc del Protocol de Kyoto i de la Convenció, en particular a una
promoció més activa de les polítiques i programes per a l’estalvi i l’eficiència energètica, així com a promoure col·labora-
cions entre les regions dels països desenvolupats i subdesenvolupats en diferents àmbits de la mitigació i l’adaptació al
canvi climàtic.
La Declaració encoratja els membres de la CMNUCC i del Protocol de Kyoto a:
Acceptar objectius ambiciosos de reducció d’emissions.
Reconèixer l’important paper dels governs regionals i les autoritats subnacionals en la lluita contra el canvi climàtic.

Taula 14. Principals punts de la Declaració de Saint-Malo i de Copenhaguen.

Font: elaboració pròpia a partir de www.bcn.cat/climatechange/ca/saint-malo.html.
668
compte tres escenaris climàtics futurs: un horitzó
temporal 2050, amb un ascens del nivell mitjà
del mar de 15 centímetres; un horitzó temporal
2100, amb un augment del nivell del mar de
40 centímetres, i un horitzó 2100, l’escenari pes-
simista, amb un augment d’un metre (Oficina
Catalana del Canvi Climàtic, 2008).
Les principals contribucions de l’estudi in-
clouen la identificació dels principals impactes
sobre el medi físic, natural i humà provocats per
l’augment del nivell del mar, entre els quals des-
taquen la pèrdua de terrenys en algunes àrees del
delta, el retrocés terra endins dels espais dunars,
l’increment de la falca salina, canvis abiòtics i
biòtics en els sistemes naturals del delta, parti-
cularment en els patrons de presència, distribu-
ció i abundància d’espècies, així com possibles
danys en infraestructures i en activitats tradicio-
nals d’agricultura i aqüicultura23 (ibíd.). L’estu-
di suggereix quatre tipus possibles d’accions
d’adaptació: 1) mesures de gestió, planificació i
normativa, com l’elaboració d’un pla d’adaptació
específic per al delta o la redefinició dels límits
dels espais protegits; 2) mesures per a l’obtenció
i gestió de dades, i l’elaboració d’estudis; 3) me-
sures per a la informació i sensibilització ciuta-
dana, i 4) mesures d’intervenció directa, com la
redefinició de la línia de costa, la conservació i
el desenvolupament de sistemes dunars per
amortir l’augment del nivell del mar i accions
per garantir el lliure moviment de la sorra (ibíd.).
D’altra banda, l’abril de 2009 l’ACA va pre-
sentar un estudi exhaustiu sobre els impactes del
canvi climàtic sobre els recursos hídrics de Cata-
lunya, en el qual van participar més d’una vin-
tena d’experts en diverses àrees (ACA, 2009).
Entre d’altres, es van analitzar diferents escenaris
de disponibilitat i fluxos hídrics en funció de pro-
jeccions globals i regionals, així com els possibles
impactes d’aquestes prediccions sobre diferents
sistemes naturals i sectors socioeconòmics, in-
cloent-hi els ecosistemes aquàtics, l’agricultura,
la indústria o els entorns urbans, entre d’altres.
Alguns capítols de l’estudi fan referència a estra-
tègies per a la reducció de la vulnerabilitat i
23. Cadascun d’aquests possibles impactes i d’altres,
s’analitzen amb més detall per a cadascun dels escenaris de
futur inclosos per l’estudi.
Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
l’adaptació en l’àmbit corresponent, si bé en cap
cas resulta un objectiu central de l’anàlisi.
Finalment, en el camp empresarial, i com suc-
ceïa en el cas de la reducció voluntària d’emis-
sions, no existeix una base de dades de lliure
accés i registre on hi hagi informació sobre les
accions d’adaptació desenvolupades per empre-
ses catalanes i de la resta de l’Estat. Malgrat això,
sembla que el nombre d’organitzacions que des-
envolupen estratègies o nous productes i serveis
per fer front al canvi climàtic va augmentant
(Fundación Entorno, 2008). Més enllà de les
consultories que treballen en aquest àmbit i de
les empreses tecnològiques en el camp de l’ener-
gia i l’aigua, que ofereixen serveis i comercialit-
zen productes per reduir les emissions o millorar
l’eficiència en l’ús dels recursos, cal destacar em-
preses del sector de la construcció que incorpo-
ren sistemes de captació d’aigua de pluja i reuti-
lització de les aigües grises per reduir el consum
d’aigua, així com empreses del sector alimentari
i agrícola (algunes amb seu a Catalunya) que
estan desenvolupant noves varietats i sistemes de
cultiu per fer front a l’increment progressiu de la
temperatura i l’escassetat d’aigua (Fundación En-
torno, 2008; Almirall, 2009). En aquest sentit,
cal destacar l’impuls des de l’Institut Català de la
Vinya i el Vi (INCAVI) de conferències i cursos
dirigits a la gestió ecològica i l’adaptació al canvi
climàtic,24 i la participació activa d’empreses vi-
nícoles catalanes en projectes de recerca per mi-
llorar la producció en condicions climàtiques di-
ferents a les actuals.25
15.5. Conclusions
Aquest capítol ha revisat d’una manera sintètica el
desplegament d’instruments de mitigació i adap-
tació per fer front al canvi climàtic a Catalunya.
En el cas dels instruments econòmics de mitiga-
ció vinculats al comerç d’emissions i de l’adap-
tació al canvi climàtic, s’ha dut a terme una revisió
conceptual i se n’ha avaluat el nivell d’imple-
mentació a nivell internacional, de la UE i de l’Es-
tat espanyol (seccions 15.2 i 15.4), amb l’objec-
24. Segona Conferència Internacional de Vitivinicultura
ecològica, sostenible i canvi climàtic, 15-16 de juny 2010.
<http://wine.uab.cat/>
25. Projecte Cenit-Demeter <http://www.cenitdemeter.es/>
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
tiu de visualitzar fins a quin punt Catalunya par-
ticipa o desenvolupa aquests instruments i quins
són els sectors econòmics i socials que fins ara
més hi estan més vinculats. S’ha fet evident que
aquests instruments tenen un paper clau en la
reducció i la gestió de les emissions, tant de les
indústries afectades per la Directiva 2003/87/CE
com dels governs dels estats membres. El cas
espanyol és paradigmàtic en aquest sentit, ja
que caldrà que faci un ús intensiu dels mecanis-
mes de mercat per tal de complir els objectius
del PK.
Els mecanismes de mercat, però, fins ara no
han pogut actuar com un incentiu suficient per
reduir les emissions del sector de la generació
d’energia ni a l’Estat ni a Catalunya i, pel que fa
a altres sectors regulats, no és fàcil determinar si
la reducció de les emissions ha estat gràcies als
efectes dissuasius del preu del CO2 o al context
econòmic global, que ha fet caure dràsticament
la producció de molts sectors afectats pel comerç
d’emissions, com en el cas del ciment, l’acer o el
vidre, entre d’altres. L’anàlisi també ha palesat
que les empreses catalanes regulades per la Di-
rectiva no han tingut gaire interès a participar en
els mecanismes de reducció d’emissions mitjan-
çant projectes, llevat d’algunes excepcions. Els
principals participants són grans empreses ener-
gètiques i el mateix Govern espanyol, que ha ca-
pitalitzat un gran nombre de fons per comprar
CER i tal vegada arribar a complir els objectius
determinats pel PK.
Els mecanismes de comerç d’emissions són
eines encara poc utilitzades pels sectors difusos, si
bé en alguns casos s’han emprat com a comple-
ment dels compromisos o programes de reducció
de les emissions que algunes organitzacions, so-
bretot de l’àmbit públic, han volgut assumir. En
aquest sentit, Catalunya encara es troba lluny del
nivell d’ús que el sector públic i privat d’altres
països europeus fan dels mecanismes de comerç
d’emissions com a vehicles per contribuir al fi-
nançament d’iniciatives de reducció d’emissions
dins o fora dels seus propis països. En aquest sen-
tit, els futurs acords voluntaris de reducció d’e-
missions en el marc del Pla de mitigació del canvi
climàtic 2008-2012 poden esdevenir una estratè-
gia central per promoure la «neutralitat en emis-
sions» entre els sectors difusos.
669
L’existència d’una diversitat d’instruments de
planificació i de caràcter econòmic, desplegats
des de Catalunya i vinculats directament o in-
directa a la reducció d’emissions demostra un
compromís ferm del Govern i d’algunes admi-
nistracions locals davant del canvi climàtic. Des-
afortunadament, però, els principals instruments
de planificació encara són d’aprovació recent i és
difícil, si no impossible, avaluar-ne l’impacte
d’una manera exhaustiva. L’avaluació del Pla
marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya
2008-2012 assenyala que un percentatge elevat
de les accions previstes de mitigació als sectors
difusos estan desenvolupant-se, si bé encara no
és possible determinar amb precisió l’estalvi ener-
gètic que aquestes accions representen. La re-
visió del Pla de l’energia 2006-2015, per contra,
presenta avenços significatius en relació amb la
millora de la intensitat energètica o el desenvo-
lupament de les renovables, entre d’altres, però
no pot amagar el fet que les emissions de GEH a
Catalunya van continuar augmentant fins a l’any
2007 i que la davallada de 2008 té molt a veure
amb la crisi econòmica. D’altra banda, el Govern
ha desenvolupat un gran nombre de progra-
mes d’ajut i subvencions per promoure la re-
ducció d’emissions, però se’n desconeix fins ara
el nivell de cost-efectivitat. Alhora, la inexistèn-
cia d’un marc impositiu català explícitament
encaminat a la reducció de les emissions i la pe-
nalització de l’energia d’origen fòssil suggereix
que encara queda camí per recórrer per incenti-
var la mitigació més enllà dels sistemes de com-
pravenda de drets i del suport directe amb in-
centius públics.
Pel que fa a l’adaptació, el capítol ha evidenciat
que aquesta és per si mateixa un procés complex,
multiescalar, que tindrà lloc d’una manera desi-
gual, de vegades planificadament i d’altres autò-
nomament, i a diferents escales de governança.
L’adaptació és, en qualsevol cas, inevitable. La
política internacional d’adaptació ha consistit a
definir una estructura financera amb múltiples
fons d’ajuda, de governança complexa, per tal de
assumir el cost incremental dels països més vul-
nerables a adaptar-se al canvi climàtic. El fet que
únicament el Fons d’Adaptació estigui vinculat a
la venda de CER i que la resta de fons sigui
d’aportació voluntària genera incertesa sobre la
670 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
disponibilitat real de recursos per als països en
desenvolupament durant els propers anys i que,
segurament i malgrat les recents promeses a la
COP-15, seran inferiors als que es consideren ne-
cessaris.
L’adaptació a la UE, en contrast amb la mitiga-
ció, ha esdevingut una qüestió codesenvolupada
entre la Comissió Europea i els mateixos estats, i
no ha esdevingut ni de bon tros prioritària. Països
com Espanya i Finlàndia van publicar els seus
plans nacionals d’adaptació abans que no es des-
envolupessin el Llibre verd i el Llibre blanc de
l’adaptació al canvi climàtic a la UE, un fet que de-
mostra les dificultats de coordinar diferents pers-
pectives i interessos respecte de l’adaptació entre
els països de la UE. El desplegament del Llibre
blanc encara és incipient i fins ara el principal
paper de la Direcció General del Medi Ambient de
la Comissió Europea ha estat iniciar estudis sobre
impactes i vulnerabilitat, i promoure discussions
sobre l’adaptació en diferents àrees temàtiques sota
el paraigua del Grup d’Impactes i Adaptació de la
mateixa Direcció. A curt termini, la UE no es plan-
teja el desenvolupament de cap Directiva d’adap-
tació, ni tampoc l’assignació específica de recursos
econòmics a països, regions i sectors econòmics
de la UE potencialment més vulnerables al canvi
climàtic (EEA, 2008). Això no vol dir que sigui
descartable la creació d’un marc normatiu més am-
biciós mitjançant la reforma de les directives ac-
tuals en determinades polítiques i sectors poten-
cialment més sensibles al canvi climàtic.
El tarannà de Catalunya pel que fa a l’adapta-
ció no ha estat fins ara diferent de l’europeu. Mal-
grat l’existència del Pla d’adaptació espanyol, el
Govern català no considera el desenvolupament
d’un pla rector en aquest àmbit fins més enllà del
2012, a fi de concentrar esforços i recursos en la
mitigació (Generalitat de Catalunya, 2008). Així
doncs, fins ara, el Govern ha impulsat l’elabora-
ció d’estudis de vulnerabilitat i d’escenaris, però
no s’han destinat recursos a mesures concretes
en àmbits sectorials determinats. En el món em-
presarial, l’adaptació encara és una qüestió ma-
joritàriament desconeguda, tant a Catalunya com
a la resta de l’Estat, amb l’excepció d’empreses
vinculades als sectors vinícola i de l’aigua que
estan invertint recursos a planificar d’acord amb
les condicions climàtiques del futur. Cal, doncs,
esperar i encoratjar que, durant els propers anys,
tant el Govern de la Generalitat com les admi-
nistracions locals i la societat civil s’esforcin a co-
municar els principis bàsics de l’adaptació i
s’iniciïn programes que defineixin i executin ac-
cions per reduir la vulnerabilitat i promoure
l’adaptació de determinats sectors i sistemes
socioecològics.
En conclusió, Catalunya encara té un marge
ampli de millora en els àmbits de la mitigació i
l’adaptació al canvi climàtic. Cal promoure els
instruments fonamentats en el mercat d’emis-
sions entre les PIME i els sectors difusos, per tal
que aquests últims no prevegin només les re-
duccions voluntàries d’emissions, sinó també la
«neutralitat» i apostin per invertir en projectes
de reducció d’emissions, tot maximitzant els es-
forços de mitigació globals. Cal aprofundir en el
desplegament dels instruments de planificació i
econòmics existents, i tenir en compte que això
no serà suficient si no es multipliquen els esfor-
ços —financers, tècnics, de recerca i de sensibilit-
zació— i si no es desplega un règim de fiscalitat
ambiental més ambiciós, que pugui generar més
recursos per retroalimentar l’estalvi i l’eficiència
energètica a nivell multisectorial. L’avaluació
continuada d’impactes i vulnerabilitat de dife-
rents sectors econòmics i socials a Catalunya ha
de complementar el desplegament d’accions
adaptatives cost-efectivitat, mitjançant el marc
normatiu i els instruments adequats.
Referències
ADGER, W.N.; ARNELL, N.W.; TOMPKINS, E.L.
(2005). «Successful adaptation to climate
change across scales». Global Environmental
Change, núm. 15, pàg. 77-86.
ADGER, W.N.; LORENZONI, I.; O’BRIEN, K. (ed.)
(2009a). Adapting to Climate Change. Thres-
holds, Values, Governance. Cambridge: Cam-
bridge University Press.
ADGER, W.N.; DESSAI, S.; GOULDEN, M.; [et al.].
(2009b). «Are there social limits to adaptation
to climate change?» Climatic Change, núm. 95,
pàg. 335-354.
AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA (ACA) (2009).
Aigua i Canvi Climàtic. Diagnosi dels impactes
previstos a Catalunya. Disponible a: http://aca-
web.gencat.cat/aca/ appmanager/aca/aca/.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2001). Les Festes Més
Sostenibles. «Guies d’Educació Ambiental»,
núm. 6.
— (2010). Guia de Congressos Més Sostenibles.
«Guies d’Educació Ambiental», núm. 35.
ALMIRALL, V. (2009). El Grup Bodegas Torres da-
vant del canvi climàtic. Presentació al Curs
Canvi Climàtic i Empresa. Universitat Pom-
peu Fabra, 19-21 d’octubre de 2009.
ANDERSON, K.; BOWS, A.; MANDER, S. (2008).
«From long-term targets to cumulative emis-
sion pathways: Reframing UK climate policy».
Energy Policy, núm. 36, vol. 10, pàg. 3714-
3722.
BARNETT, J.; O’NEILL, S. (2009). «Maladaptation».
Global Environmental Change, DOI 10.1016/
j.gloenvcha.2009.11.004
BAYON, R.; HAWN, A.; HAMILTON, K. (2007). Vo-
luntary Carbon Markets. An International Busi-
ness Guide to What They Are and How They
Work. Londres: Earthscan.
BOYD, E.; HULTMAN, N.; TIMMONS ROBERTS, J.;
[et al.]. (2009). «Reforming the CDM for sus-
tainable development: lessons learned and
policy futures». Environmental Science and Po-
licy, núm 12, vol. 7, pàg. 820-831.
BROOKS, N.; ADGER, W.N.; KELLY, P.M. (2005a).
«The determinants of vulnerability and adap-
tive capacity at the national level and the im-
plications for adaptation». Global Environ-
mental Change, núm. 15, pàg. 151-163.
BROOKS, N.; DI LERNIA, S.; DRAKE, N. [et al.]
(2005b). «The environment-society nexus in
the Sahara from prehistoric times to the pre-
sent day». The Journal of North African Studies,
núm. 304, pàg. 253-292.
CALBÓ ANGLARILL, J. (2005). «Projeccions futures
sobre el clima a Catalunya». A: LLEBOT, J. E.
(ed.) Informe sobre el canvi climàtic a Catalu-
nya. Barcelona: Consell Assessor per al Des-
envolupament Sostenible i Institut d’Estudis
Catalans. pàg. 749-772.
CAPOOR, K.; AMBROSI, P. (2009). State and Trends
of the Carbon Market 2009. Washington D.C.,
World Bank. Disponible a: http://carbonfi-
nance.org.
— (2006). State and Trends of the Carbon Market
2006. Washington D.C., World Bank. Dispo-
nible a: http://carbonfinance.org.
671
— (2007). State and Trends of the Carbon Market
2007. Washington D.C., World Bank. Dispo-
nible a: http://carbonfinance.org.
— (2008). State and Trends of the Carbon Market
2008. Washington D.C., World Bank. Dispo-
nible a: http://carbonfinance.org.
CARPENTER, S.; WALKER, B.; ANDERIES, J.M.; ABEL, N.
(2001). «From metaphor to measurement:
Resilience of what to what?». Ecosystems,
núm. 4, pàg. 765-781.
CLIMATE, COMMUNITY, AND BIODIVERSITY ALLIANCE
(CCBA). (2008). Estándares para el Diseño de
Proyectos de Clima, Comunidad y Biodiversidad.
Segunda edición, CCBA, Arlington, VA. Di-
ciembre, 2008. Disponible a: www.climate-
standards.org.
CORBERA, E.; ESTRADA, M.; BROWN, K. (2009a).
«How do regulated and voluntary offset-
schemes compare?». Journal of Integrative
Environmental Sciences, núm. 6, vol. 1, pàg.
25-50.
CORBERA, E.; PUIG VENTOSA, I.; RAMOS MARTÍN, J.;
CAÑELLAS BOLTÀ, S. (2009b). «Exemples d’ins-
truments per a la gestió de la demanda d’e-
nergia». A: RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de l’e-
nergia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme
Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC);
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Depar-
tament de la Vicepresidència, Consell Asses-
sor per al Desenvolupament Sostenible.
DELSALLE, J. (2009). «EU White Paper on Adap-
tation to Climate Change: Objectives, Strategy
and Timeframe». Article presentat a la confe-
rència Science Policy Interactions in National
Adaptation Policy. Utrecht, 14 de setembre de
2009.
DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE
(DMAH) (2009). Comerç de drets d’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle. Informes anuals
de seguiment d’emissions. Període de notificació
2008. Departament de Medi Ambient i Habi-
tatge, Direcció General de Qualitat Ambien-
tal.
DIPUTACIÓ DE BARCELONA. (2009). Els Plans d’Ac-
ció per l’Energia Sostenible a la Província de Bar-
celona. Avançament Provisional de Resultats, no-
vembre del 2009. Diputació de Barcelona.
Disponible a: www.diba.es/mediambient/pdf/
paesfullettecnic.pdf.
672 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
EARTH NEGOTIATION BULLETIN (ENB) (2009). Sum-
mary of the Copenhagen Climate Change Confe-
rence: 7-19 December 2009. International Ins-
titute for Sustainable Development. Disponible
a: www.iisd.ca/climate/cop15.
ECOLOGÍA Y DESARROLLO (2009). Carbon Disclo-
sure Project 2009 España: las 85 mayores
empresas por capitalización. Disponible a:
www.cdproject.net/CDPResults/CDP%20Spai
n%20Report%202009.pdf.
ECOSECURITIES (2009). The Carbon Management
and Offsetting Trends Survey Results 2009. Dis-
ponible a: www.ecosecurities.com/Registered/
EcoCarbonSurvey2009.pdf.
ELLIS, J.; WINKLER, H.; CORFEE-MORLOT, J.;
GAGNON-LEBRUN, F. (2007). «CDM: taking
stock and looking forward». Energy Policy,
núm. 35, pàg. 15-28.
EUROPEAN COMMISSION (EC). (2007). Green Paper
from the Commission to the Council, the Euro-
pean Parliament, the European Economic and
Social Committee and the Committee of the Re-
gions. Adapting to climate change in Europe – op-
tions for EU action. Disponible a: http://eur-
lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=
COM:2007:0354:FIN:EN:PDF.
— (2009). Impact Assessment, Commission Staff
Working Document Accompanying the White
Paper Adapting to Climate Change, SEC (2009)
387/2. Brussels: European Commission.
EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY (EEA) (2007).
Europe’s Environment: The Fourth Assessment.
Copenhaguen: European Environment Agen-
cy. Disponible a: www.eea.europa.eu/pu-
blications/state_of_environment_report_
2007_1.
— (2008). Impacts of Europe’s changing clima-
te - 2008 indicator-based assessment. Joint
EEA-JRC-WHO report. Disponible a: www.
eea.europa.eu/publications/eea_report_
2008_4/.
FENHANN, J. (2009). UNEP Risoe CDM/JI Pipeline
Analysis and Database, December 1st 2009. Dis-
ponible a: http://cdmpipeline.org.
FUNDACIÓN ENTORNO (2008). Adaptación: Lide-
razgo Empresarial Frente al Cambio Climático.
Fundación Entorno España. Disponible a:
www.fundacionentorno.org/xtras/pdfs/
Publicacion_ADAPTACION.pdf.
GENERALITAT DE CATALUNYA (2006). Pla de l’e-
nergia de Catalunya 2006-2015. Generalitat
de Catalunya, juny de 2006. Disponible a:
w w w. g e n c a t . c a t / e c o n o m i a / a m b i t s /
energia_mines/energia/pla_energia/index.
html.
— (2008). Pla marc de mitigació del canvi cli-
màtic a Catalunya 2008-2012. Generalitat
de Catalunya, setembre de 2008. Disponible
a: http://www10.gencat.net/gencat/binaris/
20080930_canvi_clima_tcm32-82208.
pdf.
— (2009). Revisió del Pla de l’energia de Cata-
lunya 2006-2015. Generalitat de Catalunya.
Disponible a: www.gencat.cat/economia/am-
bits/energia_mines/energia/pla_energia/index.
html.
GLOBAL CARBON PROJECT (2008). Carbon budget
and trends 2007. Disponible a: www.global-
carbonproject.org.
GLOBAL ENVIRONMENT FACILITY (GEF) (2007). Fi-
nancing Adaptation Action. Global Environment
Facility, 2007. Disponible a: http://thegef.org/
uploadedFiles/External_Affairs/Publica-
tions/AdaptationBooklet.pdf.
GILLENWATER, M.; BROEKHOFF, D.; TREXLER, M.;
[et al.] «Policing the voluntary carbon mar-
ket». Nature, núm. 6, p. 85-87.
HALLEGATE, S. (2009). «Strategies to adapt to an
uncertain climate». Global Environmental
Change, núm. 19, vol. 2, p. 240-247.
HOLLING, C.S. (1973). «Resilience and stability
of ecological systems». Annual Review of Eco-
logical Systems, núm. 4, p. 1-23.
INTERGOVERNMENTAL PANEL ON CLIMATE CHANGE
(IPCC). (2007). «Technical Summary». A: SO-
LOMON, S.; QIN, D.; MANNING, M. [et al.] (eds.)
Climate Change 2007: The Physical Science
Basis. Contribution of Working Group I to the
Fourth Assessment Report of the Intergovern-
mental Panel on Climate Change. Cambridge,
United Kingdom and New York, USA: Cam-
bridge University Press.
INSTITUT CATALÀ D’ENERGIA (ICAEN) (2009). Es-
talvi i eficiència energètica en edificis públics. Ge-
neralitat de Catalunya, Institut Català d’Ener-
gia. Disponible a: http://www20.gencat.cat/
portal/site/icaen.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic
IRAEGUI, J.J. (2009). «El sector de la transforma-
ció energètica i la generació d’electricitat». A:
RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de l’energia a Cata-
lunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’E-
conomia Catalana (AMEEC). Generalitat de
Catalunya, Departament de la Vicepresidèn-
cia, Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible.
JORDAN, A.J.; HUITEMA, D.; VAN ASSELT, H. (2009).
«Climate Change in the European Union:
Confronting the Dilemmas of Mitigation and
Adaptation». Article presentat a la conferència
Human Dimensions of Global Environmental
Change, Earth System Governance: People, Pla-
ces and the Planet. Amsterdam, 2-6 de desem-
bre de 2009.
KLEIN, R.J.T.; MÖHNER, A. (2009). «Governance
limits to effective global financial support for
adaptation». A: ADGER, W.N.; LORENZONI, I.;
O’BRIEN, K. (ed.) Adapting to Climate Change.
Thresholds, Values, Governance. Cambridge:
Cambridge University Press, pàg. 465-475.
KOLLMUSS, A.; ZINK, H.; POLYCARP, C. (2008). Ma-
king sense of the voluntary carbon market. A
comparison of carbon offset standards. WWF
Germany, Stockholm Environment Institute,
TRICORONA. Disponible a: www.global-
bioenergy.org/uploads/media/0803_SEI_WW
F__-_A_Comparison_of_Carbon_Offset_
Standards.pdf.
LENTON, T.M.; HELD, H.; KRIEGLER, E.; [et al.,]
(2008). «Tipping elements in the Earth’s cli-
mate system». Proceedings of the National Aca-
demy of Sciences of the USA, núm. 105, pàg.
1786-1793.
MARSHALL, N.A. (2010). «Understanding social
resilience to climate variability in primary en-
terprises and industries». Global Environmen-
tal Change, núm. 20, vol. 1, pàg. 36-43.
MATA, A. (2009). «La certificació energètica d’e-
dificis. Situació a Catalunya». Institut Català
d’Energia. Disponible a: http://www20.gen-
cat.cat/docs/icaen/01_Estalvi%20i%20Efi-
ciencia%20Energetica/Documents/Arxius/Cer
tificació%20energètica_Situació%20a%20Ca-
talunya_setembre09.pdf.
METZ, B. (2008). Implications of stabilisation of
greenhouse gas concentrations. Findings from the
IPCC Fourth Assessment Report. SBSTA Works-
673
hop on IPCC AR4, June 6, 2008. Disponi-
ble a: www.ipcc.ch/pdf/presentations/briefing-
bonn-2008-06/greenhouse-gas-concentra-
tions.pdf.
MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE Y MEDIO RURAL Y
MARINO (MMA) (2006). Plan Nacional de
Adaptación al Cambio Climático. Disponible a:
www.mma.es/secciones/cambio_climatico/are
as_tematicas/impactos_cc/pdf/pna_v3.pdf.
— (2008). Plan Nacional de Adaptación al Cam-
bio Climático. Primer Programa de Trabajo. Pri-
mer Informe de Seguimiento. Disponible a:
www.mma.es/secciones/cambio_climatico/are
as_tematicas/impactos_cc/pdf/inf_prog_pnac
c.pdf.
— (2009a). Aplicación de la Ley 1/2005. Emisio-
nes verificadas frente a asignaciones: año 2008.
Disponible a: www.mma.es/portal/seccio-
nes/cambio_climatico/areas_tematicas/
comercio_emisiones/com_emis_espania/pdf/
bal_glo2008_may2009.pdf.
— (2009b). Nota de prensa de la Autoridad Nacio-
nal Designada, 3 de diciembre de 2009. Dispo-
nible a: www.mma.es/portal/secciones/cam-
bio_climatico/areas_tematicas/flexibilidad/and
/and.htm.
— (2009c). Listado de Proyectos Aprobados por
la Autoridad Nacional Designada por España.
Disponible a: www.mma.es/portal/secciones/
cambio_climatico/areas_tematicas/flexibili-
dad/and/pdf/proy_apro.pdf.
— (2010). Inventario de Gases de Efecto Inver-
nadero de España. Edición 2010 (Serie 1990-
2008). Sumario de Resultados. Disponible a:
www.mma.es/secciones/calidad_contamina-
cion/atmosfera/emisiones/pdf/Sumario_de_In
ventario_Nacional_Emisiones_GEI_serie
_1990-2008.pdf.
MÖHNER, A.; KLEIN, R.J.T. (2007). The Global En-
vironment Facility: Funding for Adaptation or
Adapting to Funds? SEI Working Paper. Stock-
holm: Stockholm Environment Institute, Dis-
ponible a: www.sei-international.org.
NELSON, D.R. (2009). «Conclusions: transfor-
ming the world». A: Adger, W. N.; Loren-
zoni, I.; O’Brien, K. (ed.) Adapting to Cli-
mate Change. Thresholds, Values, Governance.
Cambridge: Cambridge University Press,
p. 25-41.
674 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo
OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC (OCCC)
(2008). Sèrie d’Estudis de Base per a la Poste-
rior Definició d’una Estratègia de Prevenció i
d’Adaptació al Canvi Climàtic a Catalunya. Es-
tudi de Base N1: Delta de l’Ebre. Disponible a:
http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/C
_climatic/estudi_DEbre.jsp.
— (2009). Desplegament del Pla marc de mitiga-
ció del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012,
Esborrany (26-11-2009). Generalitat de Cata-
lunya, Desembre de 2009.
ORLOVE, B. (2005). «Human adaptation to cli-
mate change: a review of three histori-
cal cases and some general perspectives». En-
vironmental Science and Policy, núm. 8, p. 589-
600.
PAAVOLA, J.; ADGER, W.N. (2006). «Fair adapta-
tion to climate change». Ecological Economics,
núm. 56, p. 594-609.
PARRY, M.L.; CANZIANI, O.F.; PALUTIKOF, J.P.
[et al.] (2007). «Technical Summary». A:
PARRY, M. L.; CANZIANI, O. F.; PALUTIKOF, J. P.;
[et al.] (ed.) Climate Change 2007: Impacts,
Adaptation and Vulnerability. Contribution of
Working Group II to the Fourth Assessment Re-
port of the Intergovernmental Panel on Climate
Change. Cambridge, United Kingdom and
New York, USA: Cambridge University Press.
PERSSON, A.; KLEIN, R.J.T.; KEHLER SIEBERT, C. [et al.]
(2009). Adaptation Finance under a Copen-
hagen Agreed Outcome. Research Report, Stock-
holm Environment Institute. Disponible a:
www.sei-international.org.
PETERSON, G. (2009). «Ecological limits of adap-
tation to climate change». A: Adger, W.N.;
Lorenzoni, I.; O’Brien, K. (ed.) Adapting to Cli-
mate Change. Thresholds, Values, Governan-
ce. Cambridge: Cambridge University Press,
p. 25-41.
PUIG VENTOSA, I. (2004). Fiscalitat ambiental local.
Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Auto-
nòmics i Locals. Diputació de Barcelona.
RAHMSTORF, S. (2009). «Cambio Climático de-
bido a los gases de efecto invernadero ¿cuán-
to tiempo nos queda?». A: LA VANGUARDIA
DOSSIER (ed.) El Cambio Climático. El reto de
la humanidad. Octubre-desembre de 2009.
p. 7-15.
RAMOS MARTÍN, J. (2009). «L’energia primària a
Catalunya». A: RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de
l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme
Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC). Ge-
neralitat de Catalunya, Departament de la Vi-
cepresidència, Consell Assessor per al Desen-
volupament Sostenible.
RAUPACH, M.R.; MARLAND, G.; CIAIS, P. [et al.]
(2007). «Global and regional drivers of acce-
lerating CO2 emissions». Proceedings of the Na-
tional Academy of Sciences of the USA, núm.
104, vol. 24, p. 10288–10293.
RAYNER, T.; JORDAN, A. (2009). «Adaptation to
Climate Change: An Emerging EU Policy».
Article presentat a la conferència Human
Dimensions of Global Environmental Change,
Earth System Governance: People, Places and
the Planet, Amsterdam, 2-6 de desembre de
2009.
ROCA JUSMET, J.; PUIG VENTOSA, I.; RODRIGRO ARI-
BAU, J. [et al.] (2007). «Fiscalitat i Canvi Cli-
màtic». ENT Environment and Management i
Generalitat de Catalunya, Departament de
Medi Ambient i Habitatge.
ROSEMBUJ, F.; ESQUERRA, L. (2005). «Instruments
econòmics. Flexibilitat en el disseny de polí-
tiques de canvi climàtic: l’ús de mecanismes
de mercat a Catalunya». A: LLEBOT, J. E. (ed.)
Primer informe sobre el canvi climàtic a Catalu-
nya. Barcelona: Consell Assessor per al Des-
envolupament Sostenible i Institut d’Estudis
Catalans, p. 749-772.
SCHELLNHUBER, H. J.; CRAMER, W.; NAKICENOVIC,
N. [et al.] (eds.) (2006). Avoiding dangerous cli-
mate change. Cambridge: Cambridge Univer-
sity Press.
SCHNEIDER, S. H.; LANE, J. (2006). «Dangers and
thresholds in climate change and the impli-
cations for justice». A: ADGER, W. N.; PAAVOLA,
J.; HUQ, S.; MACE, M. J. (eds.) Fairness in
Adaptation to Climate Change. Cambridge; MIT
Press, p. 23-51.
SMIT, B.; WANDER, J. (2006). «Adaptation, adap-
tive capacity and vulnerability». Global Envi-
ronmental Change, núm. 16, p. 282-92.
SULLIVAN, R.; RUSSELL, D.; BELOE, S. (2010). «The
adaptation imperative». Environmental Fi-
nance, núm. 3, vol. 11, p. 46-47.
El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic 675

THE CARBON NEUTRAL COMPANY (2009). The Car-
bonNeutral Protocol. A framework for effective
action on climate change. London, UK.
UNITED NATIONS FRAMEWORK CONVENTION ON CLI-
MATE CHANGE (UNFCCC) (2008). Investment
and financial flows to address climate change:
an update. Disponible a: http://unfccc.int/
resource/docs/2008/tp/07.pdf.
WANG, T.; WATSON, J. (2007). «Who owns Chi-
na’s emissions?». Tyndall Centre Briefing, note
23. Norwich, United Kingdom. Disponible a:
www.tyndall.ac.uk/publications/briefing_note
s/briefing_notes.shtml.
16. Agricultura, ramaderia i silvicultura
M. Teresa Sebastià1,2, Rosa Llurba1, Josefina Plaixats3, Glòria Domínguez1 i Jaume
Lloveras4

Amb la col·laboració de Pau Vericat1, Lluís Martín2, Joan Costa2, Míriam Piqué1 i Alejan-
dro J. Ortiz
1
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (Solsona)
2
Departament d’Hortofructicultura, Botànica i Jardineria. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, Uni-
versitat de Lleida.
3
Departament de Ciència Animal i dels Aliments, Universitat Autònoma de Barcelona
4
Centre Universitat de Lleida –IRTA

M. Teresa Sebastià Doctora en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona, va fer un

postdoctorat sobre la resposta de les plantes al canvi climàtic a la Universitat de Harvard els anys
1995-1997. És professora titular de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Univer-
sitat de Lleida des de 1998, i dirigeix un grup de recerca al Centre Tecnològic Forestal de Cata-
lunya des de 1997. Ha estat professora convidada a la Universitat de Harvard i a la Universitat
College Dublin. Actualment és membre, entre d’altres, del comitè espanyol del Global Land Pro-
ject, i de DIVERSITAS, del comitè assessor de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, i del
Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya. Actualment desenvolupa tasques de coordinació
de diversos projectes sobre els efectes del canvi climàtic i d’ús del sòl sobre la dinàmica del car-
boni i la biodiversitat en ecosistemes agrícoles, pastorals i forestals a la península ibèrica i a
l’Àfrica. Té més de cent publicacions científiques, incloent-hi llibres, capítols de llibres i articles.

Rosa Llurba Huguet Enginyera agrònoma en Gestió Ambiental per la Universitat de Lleida, va
completar els estudis a la Universitat de Wageningen, on es va especialitzar en agroecologia i dis-
seny de prototipus de sistemes agrícoles ecològics i de baix input. Ha participat en diversos pro-
jectes de recerca nacionals i internacionals basats en la relació entre biodiversitat i funció en
agroecosistemes i pastures, incloent-hi l’estudi de la diversitat de plantes i artròpodes als marges;
diversitat cultivada en sistemes farratgers mixtos, i l’experiment OPS, que avalua l’efecte de la
diversitat en diverses funcions ecosistèmiques. Alguns d’aquests treballs els ha realitzat en col·la-
boració amb investigadors de la Universitat College Dublin.

Josefina Plaixats i Boixadera (Manresa, 1954). Doctora en Ciències Biològiques per la Univer-
sitat Autònoma de Barcelona, ha estat professora de Fisiologia Vegetal i des de 1987 és profes-
sora titular d’Agricultura del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB. La seva
recerca s’inicia en el camp de la Biologia Molecular en plantes a la Universitat de Nottingham, i
678 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

posteriorment treballa en la relació sòl-planta-animal-atmosfera i aprofitament i gestió dels

recursos naturals. És membre del Grup de Recerca en Remugants i ha estat investigadora col·la-
boradora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB. Des de l’any 2000 la seva
recerca se centra en la gestió i restauració d’ecosistemes pastorals i la seva capacitat de segrest
i acumulació de carboni. Ha dirigit diversos projectes de recerca i ha participat en projectes
europeus. Ha publicat una cinquantena d’articles científics i alguns capítols de llibre. És mem-
bre de la Junta directiva de la Institució Catalana d’Estudis Agraris.

Glòria Domínguez (Badalona, 1971). Enginyera tècnica agrícola, enginyera de Forests, màster
en Economia Ecològica i Ambiental, i doctora per la Universitat Albert-Ludwig de Freiburg
(Alemanya) des de l’any 2007. A banda, té formació específica en direcció d’empreses i lideratge.
Des de l’any 1998 treballa al CTFC, després d’una etapa vinculada al sector privat. Ha ocupat els
càrrecs de responsable de l’Àrea de Política Forestal i Desenvolupament Rural, i de directora de
recerca del centre, i des de gener de 2010 és la directora general del CTFC. En l’exercici de les
tasques corresponents a aquests càrrecs, ha col·laborat en diversos projectes de recerca i trans-
ferència, tant d’abast nacional com internacional. En l’àmbit internacional, ha participat en pro-
jectes del IV, V, VI i VII programa marc de recerca de la Unió Europea, Interreg, Life, etc, i ha estat
molt activa en diferents xarxes i iniciatives europees. Ha format part de diversos comitès cientí-
fics relacionats amb el medi ambient i el desenvolupament rural, i en l’actualitat és coordinadora
del grup de Política Forestal de la Sociedad Española de Ciencias Forestales.

Jaume Lloveras Vilamanyà. Doctor Enginyer Agrònom, Ph.D. en Producció i Fisiologia de

Cultius per la Iowa State University (USA) i catedràtic de Producció Vegetal de l’Escola Técnica
Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida. Ha estat investigador del Instituto Na-
cional de Investigaciones Agrarias al centre de Mabegondo (La Coruña) i a l’IRTA a Reus i a Lleida,
on ha treballat en producció de farratges, cereals d’estiu i d’hivern, lleguminoses, rotacions de
conreus, i en alguns aspectes de fruiters de fruita seca. Les seves línies de treball actuals princi-
pals són l’agronomia i producció d’alfals, l’adobat mineral i orgànic del blat de moro, i les rota-
cions de conreus.

Aquest capítol s’ha beneficiat de l’amabilitat i la inestimable experiència de diversos col·legues i amics, especialment Lluís
Coll i Pere Casals. Els autors volen fer esment especial de les persones que han contribuït als projectes desenvolupats des
de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del CTFC. Aquest treball ha estat possible gràcies al suport de diverses ins-
titucions i projectes, principalment el Grup d’Experts sobre Canvi Climàtic de Catalunya i el projecte CARBOCAT de la
Generalitat de Catalunya, els projectes CARBOMONT i CarboEurope, respectivament, del V i VI Programa Marc de la Unió
Europea, els projectes CARBOPAS i CARBOAGROPAS del Ministerio de Ciencia y Tecnología, el projecte CARBOMONT de
l’INIA, els projectes D-SPRING i OPS del Ministerio del Medio Ambiente, la Fundació Territori i Paisatge, la Paeria de Lleida,
el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i la Universitat de Lleida.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 679

Resum 681
16.1. Introducció 683
16.1.1. Rellevància del sector agrari 683
16.1.2. Cap a una nova agronomia del canvi 683
16.1.3. Models conceptuals del canvi climàtic a Catalunya 684
16.2. El sector agrari a Catalunya: estat actual 687
16.2.1. Metodologia 687
16.2.2. Les superfícies agràries de Catalunya i llur evolució 687
16.2.3. Producció agrícola actual a Catalunya 690
16.2.4. Situació actual de la ramaderia a Catalunya 695
16.2.5. Situació actual de la indústria agroalimentaria
a Catalunya 699
16.2.6. Principals característiques silvícoles actuals dels
boscos catalans 699
16.3. Amenaces del canvi climàtic a les activitats agrícoles,
ramaderes i forestals 701
16.3.1. Efectes directes del clima 701
16.3.1.1 Efectes sobre la producció vegetal 701
16.3.1.2 Efectes sobre la producció animal 702
16.3.2. Efectes indirectes per respostes biòtiques al canvi
climàtic: invasions, malalties i plagues 704
16.3.3. Efectes indirectes de la temperatura sobre
l’increment de les pertorbacions: incendis forestals 706
16.3.4. Efectes indirectes de la temperatura sobre
l’increment de les pertorbacions: erosió del sòl
i desertificació 707
16.4. Vulnerabilitats del sistema agrari a Catalunya 707
16.4.1. Vulnerabilitats climàtiques 707
16.4.2. Vulnerabilitats davant de pertorbacions biòtiques 708
16.4.3. Vulnerabilitats davant de pertorbacions abiòtiques 709
16.4.4. Vulnerabilitats socioeconòmiques 709
16.5. Capacitat i oportunitat de mitigació dels sistemes
agraris de Catalunya 711
16.5.1. Capacitat de mitigació dels sistemes agraris catalans:
increment de la capacitat de segrestar carboni 711
16.5.1.1. Segrest de carboni a sistemes agrícoles
i ramaders 711
16.5.1.2. Segrest de carboni a sistemes forestals 712
16.5.2. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris
catalans: reducció de gasos amb efecte d’hivernacle 712
680 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

16.5.2.1. Producció vegetal 713

16.5.2.2. Producció animal 714
16.5.3. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris
catalans: transport i combustibles renovables 714
16.5.4. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris
catalans: construcció, instal·lacions i alternatives
energètiques renovables 715
16.6. Capacitat i oportunitat d’adaptació dels sistemes agraris
a Catalunya 716
16.6.1. Capacitat d’adaptació 716
16.6.1.1. Canvis tecnològics en sistemes agrícoles
i ramaders 716
16.6.1.2. Canvis d’espècies i del model de gestió
forestals 719
16.6.2. Oportunitat d’adaptació 720
16.6.2.1. Canvi en el model productiu 720
16.6.2.2. Canvi en els models energètic i
socioeconòmic 721
16.6.2.3. Canvi en els hàbits alimentaris i en els
valors de consum 722
16.7. Els sectors agrícola, ramader i forestal a Catalunya:
perspectives de futur sota condicions de canvi climàtic 725
16.7.1. Impactes del canvi climàtic a Catalunya 725
16.7.1.1 Impactes en els rendiments i la qualitat
agraris 725
16.7.2. Impacte en la ramaderia 726
16.7.3. Impactes sobre els boscos de Catalunya 726
16.7.4. Distribució geogràfica de la producció agrària sota
canvi climàtic 727
16.8. Observacions finals: reptes i oportunitats per a l’agricultura
i la silvicultura catalanes en el context del canvi climàtic 729
Referències 730
Annex. Problemàtica dels principals sistemes agraris catalans
en condicions de canvi climàtic 739
A.1. Cereals 739
A.2. Conreus hortícoles i en hivernacle 741
A.3. Cultius llenyosos 743
A.4. Farratges 744
A.5. Prats de muntanya 746
A.6. Altres sistemes pastorals 748
A.7. Ramaderia 749
A.8. Sistemes silvícoles 751
A.9. Indústries agroalimentàries 756
Referències 757
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
Resum
L’agricultura, la ramaderia i la silvicultura repre-
senten solucions tecnològiques desenvolupades
per assegurar la disponibilitat d’aliments, fibres i
fusta. Tot i que actualment les activitats agràries,
sense comptar la indústria, tenen un pes econò-
mic baix a Catalunya, el seu valor estratègic i ter-
ritorial és molt elevat, ja que proporcionen nom-
brosos béns i serveis ecosistèmics directes i
indirectes, i ocupen més del 90% de la superfí-
cie de Catalunya, incloent-hi la dedicació agrí-
cola, ramadera i forestal.
Entre els serveis indirectes hi ha la conservació
del sòl i de la seva fertilitat, regulació climàtica,
regulació hídrica, el manteniment de la qualitat
de l’aigua, el manteniment de la biodiversitat, la
provisió de recreació, la generació de paisatge,
etc., a més de la lluita contra el canvi climàtic, si
bé cal tenir present que les activitats agrícoles i
ramaderes són responsables d’una proporció alta
de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle,
principalment de les emissions difoses. Per aquest
motiu un objectiu general seria reduir les emis-
sions i augmentar la capacitat de captació, de ma-
nera que s’aconsegueixi un balanç favorable que
permeti augmentar el segrest net de carboni i ni-
trogen als ecosistemes, disminuint així les emis-
sions dels gasos amb efecte d’hivernacle més im-
portants.
L’adaptació a les noves condicions del canvi
climàtic porta al desenvolupament d’una nova
agronomia que superi els paradigmes producti-
vistes, i fins i tot els de l’agronomia sostenible;
que sigui holística, proactiva i radical en el seu
compromís de lluita contra el canvi climàtic; que
permeti assegurar les necessitats bàsiques de les
generacions actuals i de les futures en un món
en canvi accelerat, mantenint un benestar distri-
buït equitativament en el temps i en l’espai; i que
tingui en compte els béns i serveis directes i
indirectes dels ecosistemes agraris.
Cal estimular la capacitat de canviar els valors
de les societats, incloent-hi els costums alimen-
taris, adaptant aquests valors a la realitat pro-
ductiva i ambiental regnant. S’han d’analitzar i
modificar els discursos de la societat sobre la
681
problemàtica del canvi climàtic per poder-los
utilitzar en la lluita contra el canvi climàtic; si
s’escau, cal promoure discursos nous. S’haurien
de desenvolupar mesures pràctiques concretes
descendents (top-down), dels gestors cap als ciu-
tadans, i ascendents (bottom-up), promogudes
pels ciutadans, aplicables a nivell individual,
local i regional, i que enllacin amb les mesures
supranacionals mitjançant mecanismes de retro-
alimentació.
El flux de productes agroalimentaris i fores-
tals pot considerar-se com un sistema de quatre
bucles mútuament interconnectats: 1) producció
vegetal: aliments, farratges, fusta, fibra, etc.; 2)
producció animal: cria de bestiar per a carn, ous,
llet i derivats, etc.; 3) indústria de transformació
alimentària; 4) consum humà. La connectivitat
dels bucles permet que d’una banda es pugui
regular l’oferta agrària local amb costos reals que
portaran a preus reals, els quals alhora regularan
la demanda, o ajudes dirigides a la consecució
dels objectius; i de l’altra, permet incidir sobre
els costums d’alimentació i consum de la socie-
tat, de manera que s’adapti l’oferta a les circum-
stàncies de canvi climàtic actuals, i es modifiqui
la demanda per sensibilització de la població. Es
pot determinar quins són els compartiments clau
del sistema, i estimar per a cadascun d’ells les
vulnerabilitats enfront del canvi climàtic, i on es
pot incidir amb més efectivitat per tal d’esmorteir
els impactes esperats.
La problemàtica del canvi climàtic a Catalu-
nya pot conceptualitzar-se també mitjançant un
sistema de cinc components interrelacionats,
quatre dels quals —amenaces, vulnerabilitats,
mitigació i adaptació— giren entorn del cinquè,
els impactes.
Catalunya compta amb una gran diversitat
d’ambients i condicions climàtiques. Les modifi-
cacions amb el canvi climàtic de les condicions
generals dels factors que influeixen en el procés
productiu poden portar en algunes zones a un
empitjorament de les condicions per al creixe-
ment vegetal i per a la producció animal, tot i
que en altres poden tenir un efecte beneficiós, de
682 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
manera que es pot produir certa compensació de
la productivitat global. Els condicionants pro-
ductius climàtics repercuteixen alhora sobre la
biodiversitat i les pertorbacions biòtiques, in-
cloent-hi espècies invasores, malalties i plagues,
que poden afectar tant la producció vegetal com
l’animal, i sobre les pertorbacions abiòtiques,
com incendis forestals i erosió del sòl.
En conjunt:
a) Es d’interès de tots els estaments de la socie-
tat el treballar conjuntament per desenvolu-
par alternatives, trobar solucions i enfrontar-
se als reptes que el canvi climàtic representa.
b) Existeixen moltes incerteses sobre el canvi cli-
màtic i les seves conseqüències per als siste-
mes agraris, però hauria de prevaldre el prin-
cipi de precaució; els canvis vindran imposats
per les circumstàncies, però poden planificar-
se amb anticipació.
c) El canvi climàtic sens dubte comportarà com-
promisos i eleccions, i en un món globalitzat,
els balanços no sempre són a l’abast o són
clars.
d) Cal afavorir l’eficiència de la transformació
energètica en sistemes intensius (cultius i
ramaderia; carn blanca i producció làctia pre-
ferentment), i promoure la producció de carn
ecològica de qualitat (vacú, oví i caprí i equí)
en sistemes extensius en zones marginals
(zones àrides i de muntanya), amb valors afe-
gits de biodiversitat, béns i serveis.
e) Cal afavorir la diversitat sembrada en el temps
(policultius) i en l’espai (rotacions).
f) S’han de promoure mesures de conservació
del sòl en zones on la disminució de la pro-
ductivitat desaconsella l’ús agrícola, afavorint
les activitats de ramaderia extensiva mode-
rada, l’ús cinegètic, la conservació del patri-
moni natural i la biodiversitat.
g) Cal combinar els usos agraris i els energètics;
la introducció de mètodes d’obtenció d’energia
renovable a les explotacions és fonamental.
h) S’ha de promoure la gestió de les masses
forestals i la planificació contra incendis, l’ús
de biocombustibles, el manteniment dels
boscos madurs, i la protecció de boscos no
gestionats amb finalitat de conservació, al-
hora que es potencia l’ús multifuncional dels
altres boscos no destinats específicament a
conservació.
i) Cal una anàlisi detallada sobre la integració de
la xarxa producció-indústria-consum sota
consideracions de canvi climàtic.
j) Cal una avaluació correcta dels balanços de
gasos amb efecte d’hivernacle, aigua i energia as-
sociats a les indústries en comparació amb pro-
cessats particulars o alternatives globalitzades.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
16.1. Introducció
16.1.1. Rellevància del sector agrari
El sector agrari engloba tres activitats socioeconò-
miques rellevants a Catalunya: agrícoles, ramade-
res i silvícoles, a més de les indústries de transfor-
mació associades. En l’actualitat, sense considerar
l’agroindústria, el sector agrari constitueix direc-
tament una part relativament petita de les activi-
tats econòmiques als països desenvolupats, la qual
cosa amaga la seva significació real per a la socie-
tat en valor territorial, estratègic i ambiental. A
Catalunya, aquestes tres activitats representen al
voltant de l’1% del PIB, xifra similar a la mitjana
de la Unió Europea (IDESCAT 2008, EC 2009).
La proporció puja per sobre del 3% del PIB català
si es consideren també les indústries agroalimen-
tàries, les quals constitueixen un 17% del valor
afegit brut (VAB) industrial català, segons el qual
la indústria agroalimentària constitueix el primer
sector a Catalunya. D’altra banda, el sector agrari
té un pes del 2,2% sobre la població ocupada,
xifra petita en comparació amb el 4,5% mitjà
espanyol i de la UE25, i el 5,8% mitjà de la UE27
(DAR 2008, IDESCAT 2008). Aquesta xifra puja
fins al 20% quan es consideren les indústries de
transformació (DAR 2006).
Però les dades macroeconòmiques no reflec-
teixen la importància real del sector agrari. Des
d’una perspectiva més ampla, més enllà de l’eco-
nomia de mercat i dels darrers dos-cents anys
d’història, aquest sector adreça aspectes i fun-
cions realment necessaris i imprescindibles per
a la supervivència humana. Els sistemes d’orga-
nització social varien en el temps i en l’espai,
però les necessitats bàsiques dels humans són les
mateixes. Entre elles, i de manera imprescindi-
ble per a la supervivència, alimentar-se i protegir-
se de les condicions ambientals desfavorables.
Aquestes necessitats es cobreixen bàsicament
amb aliments, fibres i fusta. L’agricultura, la ra-
maderia i la silvicultura representen solucions
tecnològiques desenvolupades pels humans en
temps relativament recents de la seva història per
assegurar-ne la disponibilitat. Les activitats agrà-
ries afecten doncs al benestar i la salut pública.
Per tant, el sector agrari per força perdurarà.
D’altra banda, el sector agrari té una repercussió
desproporcionada respecte del seu volum eco-
683
nòmic pel que respecta a l’ús del sòl, la distribu-
ció del paisatge, i l’ocupació i el manteniment del
territori (Rounsevell et al., 2005).
El subministrament d’aliments, fibra i fusta en
quantitat i qualitat constitueixen béns i serveis
directes que els ecosistemes agrícoles i silvícoles
han de procurar. Però aquests ecosistemes, a
més, produeixen una gran quantitat de béns i
serveis indirectes, ja que contribueixen a la con-
servació del sòl i la seva fertilitat, la regulació
climàtica, la regulació hídrica, el manteniment
de la qualitat de l’aigua, el manteniment de la
biodiversitat, la provisió de recreació, la genera-
ció de paisatge, el manteniment de la població
rural, etc. (Stoate et al. 2009), i també la lluita
contra el canvi climàtic. Aquests béns i serveis
sovint no apareixen reflectits en el PIB perquè
estan fora del sistema monetari. Per aquestes
raons, la societat sovint els pren per regalats i no
en reconeix la importància (de Groot, 1994).
Ara bé, el desenvolupament de les activitats
agrícoles, ramaderes i silvícoles representa també
un risc ambiental que es pot resumir en pèrdua
de sòl i de la seva fertilitat, contaminació de les
aigües, eutròfia de les conques hídriques, emis-
sió de gasos amb efecte d’hivernacle, i amenaces
a la biodiversitat. Per tant, les activitats agràries
afecten la qualitat del medi ambient en tots dos
sentits, com a protectores de l’ambient, i com a
amenaces al medi natural i generadores de resi-
dus no desitjats. En les condicions actuals,
l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura poden
representar, doncs, aliades importants en la lluita
contra el canvi climàtic.
16.1.2. Cap a una nova agronomia del canvi
Per les raons abans esmentades, el sector agrari
haurà de passar per grans transformacions res-
pecte dels paradigmes productivistes de l’agro-
nomia industrial, superant fins i tot paradigmes
ambientalistes més moderns de l’agronomia
sostenible. Els paradigmes productivistes de la
revolució verda tenien com a objectiu principal
l’obtenció d’aliments i d’altres productes, però la
conseqüència d’aquesta política molt exitosa des
del punt de vista productiu (Albaiges i Roma-
gosa, 2002) ha estat, segons alguns autors, la
pol·lució de les aigües, i l’emissió de gasos amb
efecte d’hivernacle (Lichtfouse et al., 2009). Als
684 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
anys 80 es desenvolupà el concepte de sosteni-
bilitat (CMMAD, 1988). Segons definició de la
American Society of Agronomy, agronomia soste-
nible és aquella que al llarg del temps augmenta
la qualitat de l’ambient, proveeix aliments per a
les necessitats humanes, és econòmicament via-
ble, i augmenta la qualitat de vida de l’agricultor
i la societat. L’agronomia sostenible emfatitza la
utilització de pràctiques segures i respectuoses
amb el medi ambient i considera que no es pot
acceptar que la maximització de la productivitat
porti a un món insà i inhòspit per als humans
(Lichtfouse et al., 2009). Sota condicions de canvi
climàtic, cal el desenvolupament d’una nova
agronomia, holística, proactiva i radical en el seu
compromís de lluita contra el canvi climàtic; que
permeti assegurar les necessitats bàsiques de les
generacions actuals i de les futures en un món
en canvi accelerat, mantenint un cert grau de
benestar distribuït equitativament en el temps
i en l’espai; i que tingui en compte els béns i
serveis directes i indirectes dels ecosistemes agra-
ris, incloent-hi la reducció de gasos amb efecte
d’hivernacle i la mitigació del canvi climàtic.
Els efectes del canvi climàtic sobre el món
agrari són, en conjunt, incerts, variats i comple-
xos, i presenten moltes interaccions entre ells
i amb altres factors culturals, socioeconòmics,
polítics, etc. (Stoate et al., 2009). Simultàniament
amb el canvi climàtic s’estan produint canvis en
l’ús del sòl a nivell mundial, en un conjunt de
fenòmens interactius coneguts com a canvi glo-
bal (Votousek, 1994). El canvi climàtic constitu-
eix un repte i una oportunitat per demostrar
l’adaptabilitat de l’espècie humana. El Millenium
Ecosystem Assessment conclou que les nostres
societats no són sostenibles (MEA, 2005). Calen
canvis estructurals i una capacitat molt elevada
d’adaptació per tal de mantenir uns nivells de
benestar acceptables i alhora sostenibles per a
tothom arreu (Reguant, 2009). La manera en
què les societats han sabut enfrontar-se en el
passat als problemes ambientals i a l’obtenció de
recursos sovint n’han determinat la persistència
o l’extinció. L’èxit ha implicat, de vegades, la
capacitat de canviar els valors socials, incloent-
hi els costums alimentaris, adaptant-los a la re-
alitat productiva i ambiental regnant (Diamond,
2005).
S’han d’analitzar els discursos de la societat
sobre la problemàtica del canvi climàtic per
poder-los utilitzar en la lluita contra el canvi cli-
màtic (Fleming i Vanclay, 2009); si s’escau, cal
promoure discursos nous. La societat ha de
poder entendre que, tot i la complexitat del pro-
blema, tothom pot contribuir a solucionar-lo.
S’han de desenvolupar mesures pràctiques, con-
cretes i descendents (top-down), promogudes
pels gestors cap als ciutadans, i mesures ascen-
dents (bottom-up), proposades pels ciutadans als
gestors, que es pugin aplicar a nivell individual,
local i regional, i que enllacin amb les mesures
supranacionals mitjançant bucles de retroali-
mentació.
16.1.3. Models conceptuals del canvi climà-
tic a Catalunya
El flux de productes agroalimentaris i forestals es
pot considerar com un sistema de quatre bucles
mútuament interconnectats (Risku-Norja i
Mäenpää, 2007): 1) producció vegetal (aliments,
farratges, fusta, fibra...); 2) producció animal
(cria de bestiar per a carn, ous, llet i derivats...);
3) indústria de transformació, i 4) consum humà
(fig. 1). Dins del sector agrari es pot determinar
els compartiments clau del sistema de bucles, per
exemple a nivell regional, i estimar per a cadas-
cun d’ells les vulnerabilitats enfront del canvi cli-
màtic i on es pot incidir amb més efectivitat per
tal d’esmorteir els impactes esperats. Un dels
objectius principals d’aquest capítol és propor-
cionar una revisió bibliogràfica i un llistat de re-
comanacions per al sector agrari per afrontar el
canvi climàtic, però també un llistat de mesures
per als ciutadans com a consumidors d’aquests
productes i, per tant, conductors de la producció
agrària (fig. 1).
La problemàtica del canvi climàtic a Catalu-
nya pot conceptualitzar-se mitjançant un sistema
de cinc components interrelacionats, quatre dels
quals (amenaces, vulnerabilitats, mitigació i
adaptació) giren en torn del cinquè, els impactes
(fig. 2). Les vulnerabilitats resulten del balanç
entre els factors de risc o febleses i els factors
d’oportunitat o fortaleses, derivats de les condi-
cions preexistents (fig. 3).
Els sistemes agraris poden tenir un paper sig-
nificatiu en la mitigació del canvi climàtic per la
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
Producció vegetal Paroducció animal
(aliments, farratge, (carn,llet,
(carn, llet, ous,
ous, cuir)cuir)
fusta, fibra, remeis)
Indústries
agroalimentàries
Consum humà
(productes de
transformació)
Figura 1. Fluxos de productes agroalimentaris i forestals
entre els compartiments del sistema agronòmic. Cadascun
dels compartiments representa alhora un bucle de proces-
sos. El sistema es basa en la producció vegetal, en forma
d’aliments vegetals (fruites, verdures, cereals, llegums), ali-
ments per al bestiar (pinsos i farratges), fusta i altres pro-
ductes silvícoles no fustaners, fibres, i medecines naturals i
remeis, entre d’altres. Aquesta producció pot ser consumida
directament pels humans o pel seu bestiar; en aquest cas
contribueix a la producció animal per a l’obtenció de pro-
ductes càrnics, làctics, ous, i cuir i d’altres fibres animals. Al-
ternativament, producció vegetal i animal poden entrar dins
del bucle de les indústries agroalimentàries i de transfor-
mació. L’agricultura s’ocuparia de l’obtenció de productes
dins del bucle de producció primària no silvícoles destinats
al consum humà (conreus); la silvicultura, dels productes ob-
tinguts dins del bucle de producció primària silvícoles, fus-
taners (fusta, llenya) i no fustaners (bolets, plantes medici-
nals); la ramaderia, dels productes del bucle de producció
primària que passen a l’alimentació animal i dels productes
animals. Els prats i pastures ocuparien una posició entre
totes tres ciències, ja que fan part de la forest, però consti-
tueixen producció vegetal disponible per al consum animal.
Tots els sistemes nodreixen finalment el consum humà (lí-
nies contínues), però alhora el consum humà pot modificar
la intensitat dels fluxos (línies discontínues). El consum humà
dependrà de la nutrició humana, i també de factors cultu-
rals i socials. En condicions de canvi climàtic, es poden des-
envolupar mesures de mitigació i d’adaptació associades a
cadascun dels bucles i les seves interaccions, i incidir sobre
el consum per tal de modificar les relacions entre sistemes.
seva capacitat d’acumular carboni, nitrogen i al-
tres nutrients als diversos compartiments de l’e-
cosistema, com per exemple, a la biomassa aèria
dels boscos (Gracia et al., 2004), al sòl de boscos
i pastures (Vallejo et al., 1997; Alcañiz et al.,
2010; Sebastià et al., 2008a), i mitjançant l’en-
terrament dels residus dels conreus (Hillel i Ro-
senzweig, 2009): és el que s’anomenarà la capa-
citat de mitigació (fig. 2). Alhora, proporcionen
una gran oportunitat d’incrementar el potencial
de mitigació, ja que les activitats agrícola i rama-
685
AMENACES VULNERABILITATS
IMPACTES
MITIGACIÓ ADAPTACIÓ
AMENACES VULNERABILITATS
IMPACTES
Oportunitat Capacitat
Capacitat Oportunitat
MITIGACIÓ ADAPTACIÓ
Figura 2. Esquema conceptual dels components del canvi
climàtic i l’agricultura a Catalunya. a) Els impactes sobre
l’agricultura dependran de les amenaces climàtiques exter-
nes i les vulnerabilitats internes del sistema agrari, i al ma-
teix temps, el balanç final dependrà de les mesures de mi-
tigació i adaptació que s’implementin. b) Aquestes poden
tancar el bucle d’interconexions segons les capacitats i
oportunitats respectives. Les capacitats serien actuacions
positives locals directes sobre el sistema agrari, i les opor-
tunitats anirien adreçades al sistema social i socioeconòmic
contextual.
dera sobretot són responsables d’una proporció
alta de les emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle, principalment de les emissions difoses
(Goldsmith, 2005), incloent-hi diòxid de carboni
(CO2), òxids de nitrogen (NxO), i metà (CH4). És
el que s’anomenarà l’oportunitat de mitigació
(fig. 2), mitjançant la reducció d’emissió. Les
principals fonts d’aquests gasos en l’agricultura
provenen de l’ús dels combustibles fòssils en les
activitats agrícoles, mineralització de la matèria
orgànica dels sòls associada al llaurat, la crema
de residus agrícoles i forestals (els primers, actual-
ment prohibits segons normativa), cria de bes-
tiar i gestió dels residus ramaders, i ús de ferti-
litzants nitrogenats, entre d’altres (Reddy i Hod-
ges, 2000). L’objectiu general seria reduir les
emissions i augmentar la capacitat de captació,
de manera que se n’obtingui un balanç favorable
que permeti augmentar el segrest net de carboni
686 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

AMENACES VULNERABILITATS
-Directes del canvi climàtic -Climàtiques
-Increment de temperatura -Clima mediterrani
Disminució de precipitació -Temperatures altes
-Dèficit híbric
-Canvis de patrons climàtics estacionals
-Heterogeneïtat territorial ambiental
-Xarxa d’embassaments i regs
-Indirectes del canvi climàtic -Davant de pertorbacions biòtiques
Increment de pertorbacions biòtiques -Comerç globalitzat
-Increment de risc d’invasions -Sistemes antropitzats resilients
-Increment de risc de malalties
-Increment de risc de plagues
-Davant de pertorbacions abiòtiques
-Elevada superfície forestal
Increment de pertorbacions abiòtiques -Sistemes ràpids d’alarma i de resposta
-Increment de risc i intensitat d’incendis
-Socioeconòmiques
-Societat de consum
-Teixit social estructurat
-Societat informada

IMPACTES
-Canvis en els rendiments agraris
-Canvis en la qualitat agrícola
-Redistribució territorial de la producció agrària
-Degradació i erosió del sòl
-Desertificació/Desertització

MITIGACIÓ ADAPTACIÓ
-Capacitat de mitigació -Capacitat d’adapació
-Segrest de carboni a l’ecosistema -Canvis en les tècniques de cultiu
-Segrest de nitrogen a l’ecosistema -Canvis de conreus i d’espècies forestals
-Aforestació i reforestació -Canvis en el model de gestió forestal

-Oportunitat de mitigació -Oportunitat d’adaptació

-Disminució d’emisions de CO2 -Canvi en el model productiu
-Disminució d’emisions de N2O -Canvi en el model energètic
-Disminució d’emisions de CH4 -Canvi en el model socioeconòmic
-Alternatives energètiques renovables -Canvis en els hàbits alimentaris
-Reducció de treball de sòl -Canvi en els valors de consum

Figura 3. Marc conceptual detallat dels elements clau en la problemàtica del canvi climàtic i el sector agrari a Catalunya. Les
amenaces externes i les vulnerabilitats internes del sector agrari català, aquestes darreres balanç entre les febleses (en ta-
ronja) i les forteses (en blau i cursiva) determinaran els impactes. Alhora les mesures de mitigació i d’adaptació contribuiran
a modificar amenaces i vulnerabilitats i també, directament i indirecta, els impactes.

i nitrogen, disminuint així les emissions dels
gasos amb efecte d’hivernacle més importants
(CO2, CH4 i NxO). Els agroecosistemes propor-
cionen, doncs, amples oportunitats de mitigació,
i també d’adaptació (Deudon, 2001).
En aquest capítol es presentarà en primer lloc
la situació del sector agrari català, per tal de de-
terminar els components crítics dins del sistema
de bucles associat al flux de productes agraris
(secció 16. 2). A continuació, seguint el model
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
conceptual del canvi climàtic a Catalunya, es
repassaran les amenaces externes directes i indi-
rectes del canvi climàtic rellevants per al món
agrari català (secció 3), i a les vulnerabilitats
internes (secció 16.4). Després s’analitzaran al-
gunes de les connexions entre els bucles del sis-
tema agrari, estimant les potencialitats —capacitat
i oportunitat— de mitigació dins de cadascun dels
bucles (secció 16.5); i les opcions d’adaptació
(secció 16.6), incloent-hi la interacció del sector
agrari amb el consum i, en menor mesura, el
paper de les indústries agroalimentàries, les quals
en tant que indústries són objecte d’un tracta-
ment més extens en un altre capítol d’aquest
informe (vegeu Garriga, 2010). A continuació es
resumiran els possibles impactes sobre els siste-
mes agraris catalans (secció 16.7) i es presen-
taran unes consideracions finals (secció 16.8).
Finalment, en l’annex 1 es farà una compilació
dels impactes per subsectors.
16.2. El sector agrari a Catalunya: estat
actual
16.2.1. Metodologia
La determinació de la situació actual dels sector
agrari de Catalunya, incloent-hi l’agrícola, el ra-
mader, el forestal i algunes dades del sector
agroalimentari, es basa entre d’altres en les esta-
dístiques de l’Institut d’Estadística de Catalunya
(IDESCAT), en les dades dels censos agraris i de
les enquestes agràries, que afecten sobretot als
dos primers sectors, i en l’Inventari Ecològic i
Forestal de Catalunya (IEFC, Gracia et al., 2004,
2005).
Superfície
Població
total
(1.000 hab)(1)
(km²)(1)
Catalunya 32.107 6.995
Espanya 505.368 44.475
UE-27 4.283.963 495.097
UE-25 3.935.553 465.846
Taula 1. Superfície territorial i altres dades físiques a Catalunya, Espanya i la Unió Europea l’any 2007. La Superfície Agrícola
Utilitzada (SAU) comprèn les superfícies de conreus, prats i pastures.
(1) Anuari 2008 d’Estadística de Catalunya. Institut d’estadística de Catalunya (Idescat).
(2) Enquesta d’Estructures Agràries 2007. Eurostat i Idescat.
Font: DAR, 2008.
687
Des de l’entrada d’Espanya en la UE, s’han
portat a terme a Catalunya tres censos agraris, al
1989 i al 1999, ja publicats, i al 2009, en fase de
processament de dades. A més, hi ha programes
de la UE que estableixen la realització de tres
enquestes menys exhaustives sobre les explota-
cions agrícoles mitjançant tècniques de mostreig
cada tres anys durant els períodes intercensals.
A Catalunya es fa una enquesta anual on a les
preguntes estàndard se n’afegeixen altres d’inte-
rès per al sector català. En el present estudi s’in-
dica la procedència de les dades (censos o en-
questes), i es mostren les dades més adients i
comparables en cada cas d’entre les disponibles,
tenint en compte que al llarg dels anys de vega-
des hi ha hagut canvis en les metodologies de
procedència i recollida de dades.
16.2.2. Les superfícies agràries de Catalu-
nya i llur evolució
A Catalunya, les superfícies agràries totals són
altes (taula 1). Dels aproximadament 32.000 km2
del territori català, boscos, prats, pastures i
conreus n’ocupen al voltant del 90%, segons
l’Inventari Ecològic i Forestal Català (IEFC; Burriel
et al., 2000-2004; fig. 4). En conjunt, la superfí-
cie forestal se situa a Catalunya en 1.956.791 ha
(prop del 60% del territori) segons dades de
l’IEFC (Burriel et al., 2000-2004). La superfície
arbrada ocupa vora del 40% del territori (fig. 4).
Hi segueixen en proporció territorial els conreus,
amb un 27%, dels quals el 19% són de secà i el
8% de regadiu (fig. 4). Prats i herbassars, que són
ecosistemes dominats per plantes herbàcies, ocu-
pen 128.437 ha, un 4% del territori global de
Nombre
Superfície agrícola SAU per
d’explotacions
utilitzada (SAU)(2) explotació
agràries(2)
(1.000 ha)(2)
1.000 ha % del total (1.000)
1.162 36,2% 57,5 20,2
25.114 49,7% 1.079 23,3
172.616 40,3% 14.107 12,2
155.982 39,6% 9.316 16,7
688 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

L’ocupació territorial per usos dins les explo-

tacions agràries a Catalunya s’ha mantingut, en
Conreus Bosc dens general, força estable als darrers anys, tot i que
34% 38%
s’ha detectat una tendència mitjana cap a la dis-
minució de les terres llaurades (-2,9%), particu-
larment dels secans (-3,4%) més que no pas dels
regadius (-1,6%, fig. 5), mentre les pastures aug-
menten (fig. 5). Les pastures han augmentat glo-
balment des de finals del segle XX per sobre del
Improductiu Bosc clar
artificial 1%
10% (IDESCAT, 2010). Aquests dos fenòmens
4% estan relacionats, ja que l’abandonament de les
Improductiu
natural Prats Matollars
4% 16% terres de cultiu, sobretot en zones marginals,
3%
sovint porta primer a una utilització ramadera
més o menys extensiva, fins al seu abandona-
Figura 4. Distribució de la superfície total a Catalunya l’any
ment final, quan passen a convertir-se en zones
2008 per tipus de coberta. Altres usos no representats: 0,1%.
aforestades (Bayfield et al., 2008).
Després de segles d’intensa desforestació,
Catalunya, i els matollars, sovint utilitzats com a especialment agreujada durant el segle XIX, la
pastures, n’ocupen un 16,4% segons l’IEFC (Bur- superfície arbrada catalana va assolir mínims
riel et al., 2000-2004; Gracia et al., 2004; 2005). històrics durant el primer terç del segle XX,

100
Secà

Regadiu

Pastures

Forestal

Altres terres
80

60
Superfície (%)

40

20

0
1997 1999 2003 2006 2007

Any

Figura 5. Evolució temporal de les superfícies de les explotacions agràries del 1997 al 2007 per tipus de coberta.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 689

(DGCN, 1998). A partir d’aquesta etapa s’inicia
un augment de la superfície forestal degut prin-
cipalment a l’evolució socioeconòmica lligada al
desenvolupament industrial que va resultar en
un important èxode rural, generalització de l’ús
de combustibles fòssils, descens de les activitats
silvopastorals, abandonament de les terres
menys productives, etc. Canvis en l’ús del sòl
del mateix tipus s’han detectat a tota Europa
(MacDonald et al., 2000; Rabbinge i van Die-
pen, 2000).
En l’actualitat, la producció agrària està forta-
ment especialitzada segons zones geogràfiques.
Una característica clau del territori català és la
seva heterogeneïtat climàtica i ambiental, i per
tant de models de producció agrària. Les comar-
ques de ponent, centrals, gironines i les terres de
l’Ebre serien les zones amb superfícies agrícoles
més extenses (fig. 9). Tanmateix, a les zones li-
torals barcelonina i tarraconense s’hi troba una
gran diversitat de conreus (taula 2) malgrat la su-
perfície agrícola relativament reduïda (fig. 9).

Productes Superfície de secà

Zona agrícola Superfície de regadiu Superfície total
1.000 ha % del total
Alt Pirineu i Aran Sobre 33 cultius a Ordi Ordi Ordi
26.000 ha Blat Praderes polifites Blat
Praderes polifites Blat de moro farratger Praderes polifites
Alfals Alfals Alfals
Civada Blat Civada
Comarques gironines Sobre 64 cultius a Ordi Blat de moro farratger Ordi
77.000 ha Blat Blat Blat
Civada Ordi Civada
Alfals Alfals Blat de moro
Raigràs Gira-sol Farratges
Alfals
Àmbit metropolità Sobre 67 cultius a Ordi Ordi Ordi
20.800 ha Civada Tomàquet Civada
Blat Carxofa Blat
Alfals Blat de moro Alfals
Cereals d'hivern per Farratges Cereals d'hivern per a
a farratge Enciam farratge
Camp de Tarragona Sobre 60 cultius a Ordi Ordi Ordi
23.000 ha Blat Carxofa Blat
Civada Tomàquet Civada
Triticale Enciam Carxofa
Cereals d'hivern per Altres hortalisses Altres hortalisses
a farratge
Terres de l’Ebre Sobre 52 cultius a Ordi Arròs Arròs
26.000 ha Cereals d'hivern per Carxofa Ordi
a farratge Ordi Carxofa
Civada Coliflor Civada
Blat Tomàquet Coliflor
Alfals
Comarques centrals Sobre 54 cultius a Ordi Ordi Ordi
92.500 ha Blat Blat Blat
Civada Blat de moro Civada
Praderes polifites Altres hortalisses Praderes polifites
Raigràs Patata de mitja estació Raigràs
Ponent Sobre 59 cultius a Ordi Blat de moro Ordi
20.4300 ha Blat Farratges Blat
Civada Alfals Blat de moro
Triticale Blat Farratges
Cereals d'hivern per Ordi Alfals
a farratge Altres gramínies Civada

Taula 2. Principals conreus herbacis a les set regions agrícoles catalanes segons superfície (ha) en secà i en regadiu, i total.
Font: Idescat. Enquesta sobre l'estructura de les explotacions agràries, 2007.
Nota: Alguns dels cultius, tot i que siguin els més abundants en la seva categoria, poden estar representats en una superfíe
total petita en una regió determinada.
690 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Alt Pirineu Comarques Àmbit Camp de Terres de Comarques

Ponent
i Aran gironines metropolità Tarragona l’Ebre centrals
Vinya per a vi Pomera Vinya per a vi Vinya per a vi Mandarina Vinya per a vi Pomera
Pomera Vivers Presseguer Olivera per a oli Olivera d'oli Presseguer Perera
Olivera d'oli Vinya per a vi Olivera d'oli Avellaner Taronjer Olivera d'oli Presseguer
Ametller Perera Pomera Garrofer Vinya per a vi Pomera Nectariner
Noguera Presseguer Pruner Taronjer Presseguer Perera Vinya per a vi
Olivera d'oli

Taula 3. Distribució actual dels principals cultius llenyosos a les set diferents zones agrícoles de Catalunya, ordenats segons
la producció total a cada zona.
Nota: Alguns dels cultius, tot i que siguin els més abundants en la seva categoria, poden estar representats en una superfíe
total petita en una regió determinada. Per exemple, a l’Alt Pirineu els conreus llenyosos ocupen una superfície petita, són
de secà, i sovint típics de les zones mediterrànies, suggerint que es refugien en àrees microclimàtiques protegides. L’Atlas
Estadístic dels Pirineus (2010), per exemple, mostra una proporció relativament alta d’ocupació de les terres de cultiu per
l’olivera en zones localitzades de la banda sud dels Pirineus occidentals catalans.

L’Alt Pirineu i la part nord de les comarques
centrals i gironines són les que tenen l’orografia
més complexa, al ser comarques pirinenques. El
seu relleu sovint en fa complicada la mecanitza-
ció i la intensificació. Això fa que els usos del sòl
siguin típics de les zones de muntanya: la pro-
ducció forestal i ramadera extensiva hi predo-
mina. Entre els conreus, que estan relativament
poc diversificats, destaquen els cereals i els
farratges (taula 4). L’Alt Pirineu en seria un
exemple representatiu. La seva superfície agrícola
és petita (fig. 9), malgrat l’extensió d’aquest terri-
tori (19% del territori català), la proporció de re-
gadiu és baixa (fig. 9), i la superfície forestal és la
més elevada de Catalunya, tot i que percentual-
ment el major percentatge de bosc es dóna a les
comarques centrals (49%) i les comarques de Gi-
rona (IEFC; Burriel et al., 2000-2004).
La Catalunya litoral està caracteritzada per un
clima benigne, amb un gradient d’augment de
temperatura i disminució de les precipitacions
de nord a sud (taula 6). En paral·lel, la seva agri-
cultura varia des d’unes condicions molt pro-
ductives que permeten farratges, cultius exten-
sius i fruiters, i granges de vacum més o menys
intensives a les terres gironines (taula 4), pas-
sant per horta a la zona metropolitana, actual-
ment molt industrialitzada, fins a cultius de
zones típicament càlides a les terres tarragoni-
nes, incloent-hi cítrics (taula 4). Mentre al secà
predominen els cereals, al regadiu es produeix
molta horta. Tampoc hi manquen els hiverna-
cles, dels quals hi ha un total d’unes 600 ha a
tota Catalunya (IDESCAT, 2010). A les terres de
l’Ebre destaca el cultiu d’arròs. Aquesta zona és
la de proporció més elevada de cultius de rega-
diu de tota Catalunya, molt per sobre de la
superfície de secà (fig. 9). Al camp de Tarragona
hi ha una proporció molt alta de secans, i s’hi
produeixen una varietat de conreus llenyosos
típicament mediterrànis, com la vinya, l’olivera
i el garrofer (taula 3).
Les zones centrals i interiors occidentals de
Catalunya estan caracteritzades per un gradient
climàtic de continentalitat i aridesa est-oest. A les
zones més centrals hi domina sobretot el conreu
de secà, i són zones típicament cerealistes (ordi i
blat). Les terres de ponent inclouen la Plana de
Lleida i la Depressió de l’Ebre. Les zones més
àrides d’aquesta regió han estat tradicionalment
improductives, amb vocació ramadera extensiva
de petits ruminants (cabres, ovelles) i conreus lle-
nyosos resistents (olivera i ametller) i de vegades
ordi a les zones més difícils, i blat a les zones més
afavorides (p.e., properes als rius). Però el desen-
volupament de xarxes de reg des del segle XIX, va
permetre la intensificació agrícola d’aquestes zones,
les quals actualment tenen una part molt impor-
tant del territori conreat de fruita, panís i blat, i
farratge (alfals principalment) (taula 2). Aquesta
regió és eminentment agrícola, amb les superfícies
d’aquesta dedicació més altes de tota Catalunya, i
una gran quantitat de terres de regadiu, tot just per
sota de les secà (fig. 9). Entre les llenyoses desta-
quen sobretot els fruiters de fruita dolça (taula 3).
16.2.3. Producció agrícola actual a Catalunya
La producció estrictament agrícola té una gran
importància des del punt de vista territorial (fig. 4),
si bé econòmicament no és el sector agrari prin-
 MP estacional Cultius actuals
Zona agrícola MAT MAP H P E T Secà Regadiu
Alt Pirineu i Aran 5 – 10 (–12) 700 – >1200 120 – >260 180 – >320 140 – 320 180 – 280 Farratges, ordi, blat Farratges, panís, ordi

Comarques gironines (5–) 12 – 16 600 – 1000 (–>1250) 120 – 260 240 – >320 80 – 260 (>400) 200 – >320 Farratges, ordi, blat Farratges, panís, blat

Àmbit metropolità 14 – 16 (–17) 550 – 700 120 – 160 120 – 200 80 – 140 160 – 260 Cereals, ornamentals, Ordi, hortalisses
farratges

Camp de Tarragona (12–) 14 – 17 500 – 650 60 – 120 120 – 200 80 – 140 180 – 220 Ordi, blat, civada Ordi, hortalisses

Terres de l’Ebre (12–) 15 – 18 350 – 700 100 – 200 100 – 180 40 – 140 140 – 240 Cereals, farratges Arròs, hortalisses

Comarques centrals (5–) 12 – 15 350 – 700 100 – 140 140 – 280 100 – 320 100 – 180 Cereals, farratges Ordi, blat, panís

Ponent (10–) 14 – 16 350 – 600 60 – 120 100 – 180 60 – 140 100 – 160 Cereals Panís, alfals
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

MP estacional2075 Cultius futurs

Zona agrícola MAT2075 MAP2075 H2075 P2075 E2075 T2075 Secà Regadiu

Pirineus 4 – 5,5 –5 – +5% +5 – +15 0 – +10 –15 –10 Farratges, ordi, vinya Farratges, ordi, blat, prats

Costa 3,5 – 5 –20 – –10 –10 –10 –40 – –20 –15 – –5 Cereal de secà, vinya Cereals, horta, ornamental, arrós

Interior 4 – 5,5 –15 – –5 +5 – +10 –15 – –5 –35 – –15 –15 – –5 Cereal de secà, ordi Cereals, farratges, panís, horta

Taula 4. Comparació entre els cultius herbacis actuals de les set diferents zones agrícoles de Catalunya (considerant conjuntament producció i superfície cultivada, vegeu taula 2) i els
possibles cultius sota condicions climàtiques projectades per al 2075 a tres zones geogràfiques catalanes.
Font: Dades climàtiques actuals, Atles climàtic de Catalunya. Període 1961–1990. Termopluviometria. Institut Cartogràfic de Catalunya. Generalitat; Dades climàtiques projectades,
Calbó 2009.
691
692 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Compte de producció a preus Milions

corrents
Aportació subsector agrícola
Aportació subsector ramader
Aportació subsector forestal
Millores i altres ingressos
Producció final agrària
Taula 5. Volum econòmic de les activitats agrícola, ramadera
i forestal a Catalunya. Producció final agrària desglossada
per sectors.
Font: estimacions del Gabinet Tècnic del DAAR, 2007.
cipal, ja que està per darrera de les activitats
ramaderes, tant en volum d’activitat econòmica
general (taula 5), com per productes (fig. 6). Des
del punt de vista territorial, els conreus herbacis
ocupen unes 539.000 ha, mentre que els llenyo-
sos n’ocupen més de la meitat, unes 322.000 ha.
Cereals per a gra i conreus farratgers són els que
ocupen més superfície, i també donen major
d’euros producció entre els conreus herbacis (fig. 7); la
1.498 vinya, la fruita i l’olivera són els que ocupen més
2.381 superfície entre els llenyosos (fig. 7). Des del
42
punt de vista econòmic, els principals conreus a
Catalunya són la fruita, seguida per les hortalis-
80
ses i els cereals (fig. 8). Farratgeres, vi i most, i oli
4.001
d’oliva serien, per productes agrícoles, els més
importants econòmicament (fig. 8).
Una anàlisi comparativa recent de l’evolució de
la producció agrícola per conreus mostra que, a
més d’una tendència cap a la intensificació, repre-
sentada per l’augment dels regadius (fig. 5), s’ha
produït una disminució generalitzada de les
superfícies cultivades per a la major part dels
cultius. Algunes excepcions de cultius que aug-
menten en superfície entre els anys 1999 i 2007
són els cereals de gra, les lleguminoses de gra, la
vinya, els fruiters de clima temperat i els fruiters
de clima subtropical (taula 6). Destaca l’increment

5.000

4.000 Total

3.000
Milions d’euros

Consums intermedis

Ramadera

2.000

Agrícola

Renda agrària
1.000

0
95 96 97 98 99 00 01 02 03 04 05 06 07 08

Any

Figura 6. Evolució de les macromagnituds agràries globals a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95)
en valors corrents a preus bàsics en milions d’euros. El valor de la producció a preus bàsics s’obté com a resultat d’afegir al
preu que rep el productor les subvencions al producte netes d’impostos. Això vol dir que part de les subvencions d’explo-
tació de la metodologia anterior s’incorpora a la valoració de la producció de la branca agrària a preus bàsics, i la resta
s’assigna a altres subvencions. A partir de l’any 2006 es donen les estimacions provisionals a partir d’estimar, amb la informa-
ció disponible, les variacions de l’any (t) respecte l’any anterior (t-1) de les quantitats produïdes, les quantitats consumides, etc.
Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR).
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 693

1.0000.000

Cereals gra
1.000.000 Ordi
Alfals
Conreus farratgers
Hortalisses
Producció (tones)

Panís Blat

Arròs
100.000

Altres conreus herbacis

Panís farratger

Conreus industrials
10.000
Gira-sol Colza

Lleguminoses gra

1.000

1.0000.000

Vinya

1.000.000 Fruita

Pomera Presseguer i nectariner

Producció (tones)

Cítrics Perera

100.000

Altres fruiters Olivera

Ametller
10.000
Avellaner

1.000
1.000 10.000 100.000 1.000.000

Superfície (ha)

Figura 7. Relació entre la superfície de cultius herbacis (a dalt) i llenyosos (a sota) i la producció l’any 2008. Els punts negres
indiquen categories globals. Per a la vinya, la producció mesurada en hectolitres de vi i cava; per a l’olivera, en tones d’oli
d’oliva (punts en gris). Eixos truncats i en escala logarítmica.
Font: DAR. Dades bàsiques de l’agroalimentació a Catalunya 2008. La producció de farratges és modificada, calculada sobre
el 16% d’humitat.
694 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

800
Fruites

600
Milions d’euros

400

Hortalisses, plantes i flors

Cereals
200

Vi i most
Altres
Farratgers
Oli d’oliva
0
Plantes industrials
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008

Any

Figura 8. Evolució de les macromagnituds agràries a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95) en valors
corrents a preus bàsics en milions d’euros per productes agrícoles.
Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR).

10.000

Aliments per al bestiar

1.000
Milions d’euros

Manteniment material i edificis

Energia i lubricants

Fertilitzants
100 Serveis
Llavors i plançons
Despeses veterinàries
Productes fitosanitaris i plaguicides

10
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008

Any

Figura 9. Evolució de la despesa de les explotacions agràries per conceptes. A l’any 2000 es produeix un canvi en la comp-
tabilitat. Noteu que l’escala de l’eix d’ordenades és logarítmica.
Font: DAR, 2010.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 695

1982 1989 1999 2001 2003 2005 2007 % 99-07 %82-99

Conreus llenyosos 360.056 324.456 301.204 298.521 284.848 278.843 277.692 –7,0 –1.5
fruiters 140.828 164.296 122.253 0
fruita dolça/temperada 57.456 58.521 48.470 48.390 47.106 51.082 49.978 3,3 –0.2
fruita seca 82.902 105.637 73.626 73.111 72.820 66.496 62.694 –14,2 0.1
tropical/altres 470 138 157 157 196 188 192 22,3 –
cítrics 3.332 5.543 8.231 8.212 7.598 8.151 7.888 –3,9 0.6
olivera 77.932 88.023 102.781 101.174 88.895 88.058 90.927 –10,1 4.3
vinya 70.198 60.279 59.734 59.386 66.703 62.938 64.565 8,7 –0.2
planters369 488 1.145 –
altres 67.397 5.827 7.060 8.091 1.529 1.930 1.449 –82,1 –6.3
Conreus herbacis 576.672 512.544 515.827 515.157 512.987 505.226 512.609 –0,5 1.5
conreus 549.818 492.290 486.802 0.9
cereals gra 400.989 361.018 351.094 350.664 365.356 367.708 370.451 5,6 0.2
farratges 110.631 101.408 99.751 –6,6 0.4
hortalisses 20.987 16.089 10.224 10.147 8.169 8.205 7.484 –26,2 –0.9
lleguminoses gra 2.429 1.932 2.207 2.203 3.911 3.891 2.288 3,9 0
0
patates 4.255 3.036 1.432 1.415 798 854 940 –33,6 –0.3
industrials 6.999 7 146 20.372 20.368 10.210 8.607 10.808 –46,9 1.8
flors i plantes 1.014 1.090 1.163
altres 2.514 571 559 –0.2
guarets 26.854 19.909 28.722 0.6
hortes familiars – 346 303 –
Altres + guarets + hortes fam. 8.091 1.529 193 1.449 –10,3
Total 936.728 837.000 817.031 813.678 797.835 784.069 790.301

Taula 6. Evolució de la superfície de terres llaurades per tipus de conreu (hectàrees).

Font: Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT). Dades de les enquestes agràries (anys 1999 a 2007, IDESCAT 2010) i dels
censos agraris (en cursiva, anys 1982-1999).

d’aquests darrers cultius en aquest període (22%),

la qual cosa podria relacionar-se amb una millora
de les condicions climàtiques i amb la disponibili- Altres productes
Ous
tat de varietats més adaptades. Tanmateix, l’obser- Llet
vació que tant els cítrics com la fruita seca es re-
Altres animals
dueixen (IDESCAT 2010) suggereix que els factors
socioeconòmics i de mercat interfereixen amb els Ovins i cabrum

factors productius i que per tant no es pot fer una Porquí

interpretació climàtica simplista de les dades. Bovins

16.2.4. Situació actual de la ramaderia a Ca-

talunya
La interpretació de les dades agràries en termes Aviram
únicament de volum de negoci, sense tenir en
compte les nombroses externalitats associades a
la superfície agrícola i forestal, mostren la domi- Figura 10. Producció ramadera per producte en percen-
nància del sector ramader a Catalunya (taula 5, tatge a Catalunya l’any 2008.
696 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

1.800
Porcí
1.600

1.400
Milions Unitats Remaderes

1.200

1.000

800

Aviram
600

Bovins
400

Oví
200 Equí
Cabrum
0 Conills
1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006
Any
1.600

1.400
Porcí
1.200

1.000
Milions d’euros

800

600
Aviram
400 Bovins

200 Oví i Cabrum

Conills
Equí
0
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008
Any

Figura 11. A dalt: Evolució recent del nombre d’Unitats Ramaderes (UR) totals a Catalunya per tipus de bestiar. Les UR han
estat unificades per a tots els tipus de bestiar mitjançant equivalències (vaca lletera = 1 UR; truja = 0,5; gallina = 0,014).
Font: DAR indicadors. Període 93-2007.
A baix: Evolució de les macromagnituds agràries a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95) en valors
corrents a preus bàsics en milions d’euros per productes ramaders.
Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR). Període 95-2008.

figura 6). Només un 1% del volum econòmic està dedicada a l’alimentació animal, tal i com es
correspondria al sector forestal, mentre el 59,5% dedueix de la importància de la superfície dedi-
correspondria al sector ramader directament, i el cada al cultiu dels farratges (fig. 7); altres con-
37,5% al sector agrícola (taula 5). A més, una reus herbacis també són parcialment utilitzats
part important de la producció d’aquest darrer per a consum animal. A més, una part elevada
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 697

Regió geogràfica Boví Oví Cabrum Porcí Equí Conilles mare Aviram Total
Àmbit metropolità 33.409 9.360 725 47.989 1.824 904 28.444 122.656
Comarques gironines 103.651 18.607 1.081 230.837 2.898 1.066 65.782 423.922
Camp de Tarragona 4.383 4.010 913 63.050 512 822 64.264 137.956
Terres de l'Ebre 4.573 4.819 1.096 80.575 323 1.235 107.134 199.757
Àmbit de Ponent 101.474 19.121 972 705.661 430 1.376 392.667 1.221.701
Comarques centrals 96.306 16.851 1.769 425.327 1.983 2.342 28.937 573.516
Alt Pirineu i Aran 44.329 14.314 682 40.847 3.836 223 4.743 108.971
Taula 7. Distribució dels diferents tipus de bestiar entre les set àrees productives de Catalunya, segons el darrer cens agrari.
Font: Idescat. Cens agrari 1999.

de la despesa agrícola està dedicada a alimenta-
ció i remeis per al bestiar (fig. 9).
La ramaderia a Catalunya, igual com l’agricul-
tura, sembla seguir un procés d’intensificació.
Entre el 2003 i el 2007 es va incrementar la cabana
ramadera per explotació en un 2%, mentre que el
nombre d’explotacions es va reduir en un 3,1%
(IDESCAT, 2009). Observant aquest procés des del
1999 aquesta reducció és del 19,7; l’any 2007 hi
havia un total de 14.830 explotacions amb rama-
deria (IDESCAT, 2010). L’evolució 1999-2007 de
les unitats ramaderes (UR) mostra una disminució
general del 6,5%. Per sectors, destaca sobretot la
davallada del nombre de caps de bovins (31%),
d’ovins (28,6%) i d’aviram (22,9%). Aquesta dis-
minució ha estat contrarestada en una bona part
per l’augment dels porcins (6,7%). Pel que fa a la
ramaderia, a Catalunya domina el bestiar porcí (fig.
10, taula 7), que és l’espècie animal que té més
caps de bestiar entre el bestiar gros (6,4 milions) i
les UR més altes de tot el bestiar a Catalunya. El
sector porquí a més és el que presenta també el
volum econòmic més alt (fig. 12). El porquí és l’es-
pècie animal de la qual s’obtenen més tones de

10.000.000

Porcins
1.000.000

Pollastres i gallines
Pes en canal (Tn)

100.000
Altres aus

Oví i cabrum
Conills
Bovins
10.000

Equins
1.000

1 10 100 1.000 10.000 100.000 1.000.000

Nre. de caps sacrificats

Figura 12. Bestiar sacrificat per a carn segons espècies: relació entre el nombre de caps sacrificats i les tones en canal l’any 2007.
Font: DAR, 2008.
698 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

140.000

120.000

100.000

80.000
Superfície (ha)

60.000

40.000

20.000

Alt Pirineu Girona Centre Ponent Barcelona Tarragona Ebre

Regió agrícola

Porcí
10.000.000
Aviram
Boví
Oví
Equí
1.000.000
Conilles
Cabrum

100.000
Unitats ramaderes

10.000

1.000

100

Alt Pirineu Girona Centre Ponent Barcelona Tarragona Ebre

Regió agrícola

Figura 13. Distribució territorial entre les set regions agrícoles catalanes. A dalt, les zones de secà (barres taronges) i les de
regadiu (barres verdes); a baix, les unitats ramaderes per tipus de bestiar l’any 2007, segons les enquestes agràries. Noteu
l’escala logarítmica a les ordenades. Les UR han estat unificades per tipus de bestiar.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
carn en sacrifici, seguida per l’aviram (fig. 13).
Catalunya és la primera comunitat autònoma en
nombre de caps de porcí i d’aviram.
Si es considera la distribució territorial de la
ramaderia, la regió agrícola catalana amb una
producció de porcí i aviram més elevada és amb
avantatge la de Ponent (fig. 13, taula 7). El boví,
a l’igual que l’oví, és més abundant en les co-
marques interiors catalanes, seguides per les gi-
ronines i pirinenques (fig. 13). Pel que fa a l’equí,
destaquen les zones amb més influència piri-
nenca, particularment l’Alt Pirineu i Comarques
gironines (fig. 13). Conilles mare i cabrum cons-
titueixen bestiar minoritari arreu, on destaquen,
en tot cas, les zones de l’interior (fig. 13).
16.2.5. Situació actual de la indústria agroa-
limentaria a Catalunya
La indústria agroalimentaria és la primera in-
dústria de Catalunya, i la que mou la ramaderia
i l’agricultura catalanes (vegeu les dades export-
import; entrades a la indústria; export a indús-
tries). El sector agroalimentari és de gran impor-
tància en el si de l’economia catalana i del seu
paper estratègic com a país; representa el 15,8%
del PIB industrial de Catalunya, i genera uns
75.000 llocs de treball directes i uns 60.000
indirectes. Els resultats de l’Informe Avançat de
la Indústria Agroalimentària de Catalunya 2009
(DAR, 2010) indiquen que el sector està resistint
millor les conseqüències de la crisi que la resta de
la indústria. El grau d’integració de l’agricultura
amb la indústria transformadora a Catalunya és
molt alt (Albaiges i Romagosa, 2002).
16.2.6. Principals característiques silvícoles
actuals dels boscos catalans
Pel que fa a les principals característiques silví-
coles dels boscos de Catalunya, es pot dir que
una bona part es caracteritza per presentar una
alta variabilitat estructural i funcional, en part
marcada pel contrast d’estacions forestals, prin-
cipalment degut a variacions de les condicions
del sòl, microclimátiques, etc. (Piqué, 2004).
Entre les principals característiques destaquem:
a) Que es troba en estadis joves d’arbrat, al
tractar-se d’espais reforestats a partir de
camps abandonats a partir de meitat del
segle XX.
699
b) Presentar una elevada proporció de peus de
petites dimensions, no solament pel fet de ser
masses relativament joves, sinó com a resul-
tat de boscos exageradament densos i on
l’aprofitament de llenyes i fustes fines es va
aturar per la substitució dels combustibles
sòlids llenyosos per combustibles fòssils.
c) Ser masses inestables i estancades en el seu
creixement, el que repercuteix en la baixa
productivitat d’aquestes.
Les dades de la variació temporal de la su-
perfície forestal de les explotacions agrícoles ca-
talanes indiquen una substitució de les coníferes
per cobertes mixtes, la qual cosa pot indicar es-
tadis de transició successionals de la vegetació
(fig. 14). Tot i que aquestes no representen la si-
tuació global de tota la massa arbòria de Cata-
lunya, en poden donar una indicació. Respecte
de les característiques territorials de la produc-
ció silvícola, el major volum d’aprofitament fo-
restal es dóna a la província de Barcelona, d’on
s’obté el volum més elevat de coníferes, princi-
palment pi roig, seguit de pi blanc i pinassa
100
90
80
70
Superfície forestal (%)
60
50
40
30
20 planifolis
10
mixtos
coníferes
0
1982 1989 1999
Any
Figura 14. Variació al llarg del temps de la proporció de
superfície forestal en les explotacions agràries ocupada per
coníferes, planifolis i boscos mixtos.
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.
Aquestes dades no representen la dinàmica de tot el terri-
tori boscós català, però donen una idea dels processos si
es consideren com a unitat les explotacions.
700 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya

Coníferes (resinoses) 186.695 138.075 111.673 6.762 443.206
avet 0 0 1.648 – 84.799
pi blanc 47.544 32.424 1.018 3.813 22.509
pi insigne 8.405 14.104 – – 25.009
pi negre 4.403 2.700 17.906 – 24.853
pi pinyer 6.576 18.277 – – 24.853
pi roig 82.706 35.998 42.631 1.123 162.458
pinassa 32.701 1.552 48.470 936 83.659
pinastre 2.393 23.360 – 890 26.643
altres espècies 1.968 9.660 – – 11.628
Planifolis (frondoses) 40.858 96.533 5.372 9 142.772
alzines i roures 13.202 5.815 32 2 19.051
castanyer 5.827 15.956 – – 21.783
eucaliptus 3.594 15.104 – – 18.698
faig 11.286 7.017 – 18.303
freixe 18 2.234 5 – 2.257
pollancre 5.946 44.722 5.123 7 55.798
vern 985 754 6 – 1.745
altres espècies 2.960 4.931 206 – 5.137
Total 227.554 234.608 117.045 6.771 585.978

Taula 8. Aprofitaments de fusta1 el 2007, per espècies i províncies, en metres cúbics amb escorça.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge
1. Dades referides als aprofitaments autoritzats.

(taula 8). Girona és la província d’on extreu més
fusta de planifolis (taula 8). Globalment a Cata-
lunya l’aprofitament de coníferes és més de qua-
tre cops més alta que la de planifolis, essent el pi
roig i la pinassa les dues espècies principals
(taula 8). Dels planifolis, l’espècie fustanera més
important és el pollancre (taula 8).
Dues peculiaritats caracteritzen els boscos a
Catalunya a l’hora de discutir la seva gestió silví-
cola i el canvi climàtic. En primer lloc el règim de
tinença, ja que més del 85% dels nostres boscos
són de propietat privada (ICONA, 1994). En
segon lloc el fet que els nostres boscos són
extraordinàriament productius en serveis que no
tenen un valor econòmic directe en el mercat,
com la biodiversitat, la protecció enfront de
catàstrofes i la regulació del règim hídric. La gran
paradoxa del bosc mediterrani és que és extraor-
dinàriament ric en externalitats (Domínguez i
Plana, 2002), però la seva contribució directa a la
producció final agrària és molt reduïda en com-
paració amb les altres activitats agràries (taula 2).
Un altre aspecte important a tenir en compte és
que, a més dels variats serveis sense mercat i les
externalitats que els nostres boscos proporcio-
nen, el bosc català també és extraordinàriament
multifuncional en els seus productes de mercat,
i els productes no fustaners sovint proporcionen
un volum econòmic gens menyspreable. La si-
tuació de l’aprofitament d’aquests productes que
no són fusta és heterogènia i està sovint poc
regulada. Així, mentre l’aprofitament del suro és
una activitat netament comercial, la recollida de
bolets, espàrrecs i pinyons és una activitat mixta,
de vegades comercial, de vegades recreacional
(Domínguez i Plana, 2002). A més, el baix nivell
de regulació d’aquestes activitats fa que de vega-
des siguin una font de conflictes. En canvi, els
productes fustaners dels boscos catalans en
general són de baixa qualitat comercial, n’hi ha
poca producció i no són competitius en compa-
ració amb els d’altres mercats europeus, princi-
palment del nord d’Europa, com mostra el fet
que la producció interior només cobreix un
29,5% de la fusta serrada, metre que la fusta des-
tinada a trituració va tenir un superàvit del
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
44,9% sobre el consum, considerant dades del
1996 (DGMN, a Raddi, 1998).
16.3. Amenaces del canvi climàtic a les
activitats agrícoles, ramaderes i forestals
Les modificacions amb el canvi climàtic de les
condicions generals dels factors que influeixen en
el procés productiu com la temperatura, la dis-
ponibilitat d’aigua, la disponibilitat de nutrients,
etc. poden portar, en algunes zones, a un empit-
jorament de les condicions per al creixement
vegetal i per a la producció animal, mentre que en
altres poden tenir un efecte beneficiós, de manera
que es pot produir certa compensació de la pro-
ductivitat. Aquests condicionants productius cli-
màtics repercuteixen alhora sobre la biodiversitat
i les pertorbacions biòtiques, incloent-hi la d’es-
pècies invasores, malalties i plagues, que poden
afectar tant la producció vegetal com l’animal. A
més, sota condicions de canvi climàtic, es preveu
un increment de les pertorbacions, com ara és la
freqüència d’incendis forestals, i dels fenòmens
climàtics extrems com l’aparició d’onades de calor
(Stot, 2009). En aquest apartat es repassen els
components associats a les amenaces del canvi
climàtic més rellevants per al sector agrari català.
16.3.1. Efectes directes del clima
El clima és la principal causa de la variabilitat
interanual en la producció agrària i qualsevol
canvi climàtic augmentarà la incertesa sobre la
producció d’aliments (Reddy i Hodges, 2000).
Per aquest motiu, els tècnics han considerat es-
sencial des de sempre l’adquisició d’uns conei-
xements sòlids que permetin entendre l’efecte
dels processos climàtics en la productivitat dels
cultius i dels boscos. D’aquesta manera es pot
intentar optimitzar la gestió de les activitats
agràries no tan sols en el moment actual, sinó
també en el futur sota qualsevol escenari climà-
tic (Gates, 1993).
Considerant les projeccions sobre els diferents
elements climàtics, es pot diferenciar entre efec-
tes de l’augment de la temperatura, interaccions
d’aquests efectes amb l’augment o disminució de
les precipitacions, i augment dels fenòmens cli-
màtics extrems. Les expectatives per a l’agricul-
tura europea són que a les zones frescals amb
disponibilitat d’aigua s’allargui el període de crei-
701
xement de diversos cultius, mentre que a les
zones càlides meridionals la tendència sigui cap
a una reducció de l’estació de creixement, amb
un increment del risc de pèrdues productives per
gelades tardanes (Lavalle et al., 2009). A Catalu-
nya, com a la resta de contrades mediterrànies,
l’elevada heterogeneïtat ambiental permet espe-
rar les dues situacions.
16.3.1.1. Efectes sobre la producció vegetal
Algunes de les amenaces directes del canvi
climàtic que s’han citat per a la producció vege-
tal (Sombroek i Gommes, 1997; Miglietta et al.,
2000; Lavalle et al., 2009; Jones et al., 2009) i
que poden tenir rellevància per a les activitats
agrícoles i forestals catalanes són:
• Canvis en el potencial productiu dels cultius: a)
disminució de la productivitat a com a conse-
qüència de l’estrès produït per temperatures
altes, tot i que diferents cultius i diferents
varietats dins del mateix cultiu poden presentar
un rang de resposta a les temperatures dife-
rent, o b) augment de la productivitat gràcies
a l’efecte estimulant de la temperatura de tots
els processos biològics, per l’estimulació de
l’activitat metabòlica, dins dels límits de fun-
cionament. L’efecte positiu de la temperatura
sobre la productivitat vegetal pot veure’s
seriosament amenaçat si d’altres factors de
producció com l’aigua i els nutrients no es tro-
ben en quantitat necessària. També si l’efecte
de la temperatura ultrapassa els límits de fun-
cionament; s’ha projectat un efecte negatiu de
les temperatures elevades sobre el rendiment
de panís, blat i arrós (Lobell et al., 2008), amb
l’impacte consegüent sobre la seguretat ali-
mentària (Brown i Funk, 2008).
• Davallada de la productivitat neta per increment
de la respiració nocturna relacionat amb el fet
que part de l’augment global de temperatura
s’ha vinculat amb l’augment de les temperatu-
res nocturnes (Kukla i Karl, 1993), amb la
consegüent despesa energètica.
• Estimulació de la productivitat per la mineralit-
zació de la matèria orgànica del sòl i, conse-
güentment, de la fertilització per augment
d’alguns nutrients, com a resultat dels efectes
indirectes de l’augment de la temperatura,
com s’ha vist en pastures pirinenques sotme-
702 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
ses a condicions experimentals de canvi cli-
màtic (Sebastià, 2007). Tanmateix, la fertilit-
zació per mineralització de la matèria orgànica
pot ser un fenomen transitori que pot dur a
una pèrdua del reservori de nutrients i de car-
boni en el sistema a més llarg termini.
• Davallada de la productivitat neta per disminució
de la disponibilitat hídrica, fins i tot sense can-
vis en les precipitacions, atès que, en general,
les temperatures altes solen incrementar l’ús
d’aigua per les plantes, augmentant per tant
l’evapotranspiració. La reducció de la dispo-
nibilitat hídrica amb l’augment de la tempera-
tura i l’augment en la variabilitat de la preci-
pitació (taula 6; Calbó et al., 2010) afectaran
tant els cultius de regadiu com els de secà, i la
resta de la superfície agrària.
• Variacions en la durada del període de cultiu, que
pot mostrar dues tendències segons es tracti
de zones en què l’activitat està limitada per les
baixes temperatures o zones limitades per la
pluviometria (Fuhrer, 2006): a) ampliació del
cicle del cultiu, degut a l’avançament de les
temperaturas favorables, p. ex. a les zones fres-
cals amb disponibilitat hídrica no limitant
(reducció pluviomètrica no condicionant o
presència de reg); o b) escurçament del període
vegetatiu dels cultius a les zones de secans on
es projecta una disminució de les precipita-
cions, per la qual cosa les condicions produc-
tives favorables acabaran abans per l’avança-
ment del període de sequera.
• Augment dels episodis de sequera als boscos per
augment de la temperatura ambiental com a
conseqüència de l’efecte d’hivernacle en els
sistemes forestals de Catalunya per la reduc-
ció del contingut hídric del sòl derivat de
l’augment de la temperatura i de la demanda
evaporativa atmosfèrica (Piñol et al., 1998; Pe-
ñuelas et al., 2004; Gracia et al., 2002).
• Augment del risc de pèrdua per gelades, associat
a l’increment dels episodis extrems (en aquest
cas, temperatures mínimes extremes tardanes)
i en zones càlides sense reg i amb disminució
de precipitacions, a la mesura adaptativa
d’avançament en el cultiu per escapar del risc
de sequera.
• Incidència negativa d’episodis climàtics extrems
en moments claus del cicle vital de les espècies cul-
tivades i forestals: elevades temperatures, onades
de calor, sequera o vent, per exemple en el mo-
ment de floració i quallat del fruit en fruiters,
o en el moment d’emplenat del gra en cereals
en condicions de secà. Determinats estadis de
desenvolupament són especialment sensibles a
les altes temperatures i afecten el rendiment
final (Roca, 2009; Bray et al., 2000).
• Increment de risc d’aridesa i desertificació per
canvi en els patrons de distribució espacial i tem-
poral de les precipitacions. Aquest podria ser
l’element clau, més enllà de donar-se una
reducció en la precipitació total global per a
Catalunya (taula 6). Sembla probable que les
precipitacions caiguin de manera més con-
centrada, en episodis de pluges torrencials, i
incrementant-se el període de sequera o nom-
bre de dies seguits sense pluja. Pel que fa als
patrons espacials, la reducció de pluja no afec-
tarà igual totes les zones de Catalunya (taula 6,
Calbó et al., 2010). Aquestes condicions in-
crementaran l’aridesa i l’erodibilitat o poten-
cial erosiu de la pluja.
• Disminució de la qualitat d’alguns productes
vegetals per l’augment de la concentració de CO2
atmosfèric, com a conseqüència del qual s’ha
trobat un augment en la relació carboni/nitro-
gen en les plantes.
16.3.1.2. Efectes sobre la producció animal
Pel que fa a la ramaderia, el clima pot afectar a la
producció d’animals de quatre maneres:
a) Canvis en la disponibilitat d’aliments con-
centrats (cereals i lleguminoses de gra).
b) Canvis en la producció i qualitat les pastures
i conreus farratgers.
c) Els efectes directes del clima i els fenòmens
extrems en el benestar animal: la salut animal,
el creixement i la reproducció.
d) Indirectament: canvis en la distribució de les
malalties animals i plagues (Smit et al., 1996).
Per a la producció agropecuària les amenaces
del canvi climàtic es troben dins un ambient
d’incertesa per les múltiples variables que hi
interactuen. A continuació es detallen algu-
nes de les amenaces directes del canvi climà-
tic que poden tenir significació per a la pro-
ducció ramadera catalana:
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
• Variabilitat en la disponibilitat dels recursos ali-
mentaris per als animals de renda deguda a la
variabilitat de la productivitat dels cultius, de
les pastures sembrades i de les espontànies, la
qual cosa pot afectar l’oferta farratgera impe-
dint donar una alimentació adequada i homo-
gènia durant tot l’any.
• Augment de la variabilitat de la distribució anual
de la producció i qualitat dels cultius i pastures
per l’alimentació animal per una lignificació
més ràpida o per canvi d’espècies a conse-
qüència dels canvis en el clima, la qual podrà
ser més acusada en les zones de baixa altitud.
• Alteració de la capacitat de càrrega ramadera en
sistemes extensius dels ecosistemes agro-pasto-
rals degut al que s’ha esmentat en el punt
anterior, i a la substitució de plantes farratgeres
per altres de pitjor qualitat (Sebastià, 2007).
• Augment de la freqüència d’aparició de situació
d’estrès tèrmic per temperatura elevada en els
animals, causant pèrdues importants de la pro-
ducció de carn, llet i ous, ja que sota aquestes
condicions disminueix la ingestió d’aliment i
augmenta el consum d’aigua (Keren i Olson,
2006). Per tant, un augment de la temperatura
de l’aire, com la que s’espera en els diferents
escenaris, afecta directament el rendiment dels
animals (García-Ispierto et al., 2008).
• Amenaça al benestar animal per augment de la
freqüència i severitat dels esdeveniments extrems
com les onades de calor (Hanh et al., 2003). Una
onada de calor es defineix com un període
d’incomoditat anormalment calent i humit de
temperatures superiors a un llindar seleccio-
nat, en general de tres a cinc dies de durada
(Hanh, 1999). Durant aquestes onades de
calor, la termoregulació i la conducta d’ali-
mentació dels animals es veuen afectades pro-
duint un impacte sobre el rendiment, podent
arribar fins i tot a un estadi letal (Hanh, 1999).
En vaques lleteres de producció elevada s’ha
vist que desprès d’una onada de calor els ani-
mals no s’arriben a recuperar (Valtorta i Ma-
ciel, 1998), la qual cosa comporta una dismi-
nució permanent del seu rendiment.
• Increment de la morbiditat i la mortalitat dels
animals amb l’estrès tèrmic, és a dir, quan les
temperatures superen el llindar que els ani-
mals poden suportar segons nombroses pro-
703
ves científiques (MAFF 2000). En general, és
possible afirmar que els animals de sistemes
de producció intensiva presenten mecanismes
fisiològics més restringits per fer front a l’ex-
cés de calor que els dels sistemes extensius,
per una major ingesta d’energia (Mader et al.,
2002, Brown-Brandl et al., 2006). Es pot pro-
duir una disminució del nivell productiu per
canvis fisiològics i de comportament animal
amb l’estrés tèrmic. Els animals, enfront d’una
situació d’estrès tèrmic presenten mecanismes
fisiològics i de comportament de supervivèn-
cia que van en detriment del nivell produc-
tiu. Aquests mecanismes s’expliquen per un
intercanvi de calor i el balanç energètic de
l’animal, i es troben molt influenciats per la
temperatura ambiental. Els animals disminu-
eixen la ingesta d’aliments i augmenten el
consum d’aigua (Hahn et al., 2003; Khalifa,
2003).
• Interaccions entre elements de canvi climàtic
sobre el benestar animal. Els factors físico-am-
bientals que afecten el bestiar corresponen a
la interacció complexa entre temperatura de
l’aire, humitat relativa, radiació, velocitat del
vent, precipitació, pressió atmosfèrica, llum
ultraviolada i la pols on la temperatura és el
factor més estudiat (Hahn et al., 2003). La
humitat (HR) es considera un factor de poten-
cial estrés en el bestiar perquè accentua les
condicions adverses de les altes temperatures
(da Silva, 2006). Els principals efectes de la
HR estan associats a una reducció de la dissi-
pació de calor per sudoració i respiració (Re-
naudeau, 2005) i estan negativament asso-
ciats al consum diari d’aigua (Meyer et al.,
2004). La radiació solar (directa i indirecta)
és un dels factors mes importants que afec-
ten el balanç tèrmic del bestiar (Silanikove,
2000). La radiació té un gran impacte en l’es-
très per calor en els animals i està relacionada
amb un major consum d’aigua i una reducció
de la ingesta d’aliment (Keren, 2005; Keren i
Olson, 2006).
• Variabilitat en els reservoris d’aigua i el seu
efecte en la disponibilitat d’aigua per abeurar
als animals.
• Variabilitat en la qualitat de l’aigua per la ten-
dència a la salinització i a l’eutrofització.
704 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
16.3.2. Efectes indirectes per respostes biò-
tiques al canvi climàtic: invasions, malalties
i plagues
Els efectes del canvi climàtic sobre la productivi-
tat poden operar directament en la fisiologia de
les plantes, però és probable que operin també a
nivell de sistema, és a dir, de manera indirecta a
través de canvis en els cicles de nutrients i de les
relacions interespecífiques (competència, preda-
ció, parasitisme i mutualisme, entre d’altres). La
interacció de l’espècie cultivada o aprofitada fo-
restalment amb la resta de components de l’eco-
sistema sense que suposi una pèrdua productiva
depèn d’un equilibri que està amenaçat pels can-
vis ambientals. Aquest equilibri és el resultat de la
gestió durant mil·lennis dels ecosistemes agraris,
que ha dut a la selecció d’espècies amb un poten-
cial productiu, tant en quantitat com en qualitat,
en el si d’un ecosistema més o menys complex.
L’impacte del clima sobre les relacions de
l’espècie cultivada o aprofitada forestalment amb
la resta d’organismes pot tenir lloc a través de can-
vis en la pròpia espècie cultivada o aprofitada,
com són els seus mecanismes de resistència, o
mitjançant canvis en les espècies no agràries.
Aquests canvis poden ser fenològics, morfològics
i fisiològics, en alguns casos responent a varia-
cions en l’expressió de determinats gens. Els can-
vis en les espècies cultivades i les espontànies de
les pastures tindran també repercussions en
l’alimentació animal, tant en els sistemes de pro-
ducció intensius com en els extensius. A més, es
poden produir fenòmens aguts d’aparició de ma-
lalties ja conegudes com de nova aparició, fet que
té gran repercussió sobre el rendiment agrícola i
forestal, el benestar dels animals i sobre la salut
humana, a més de ser d’una gran transcendència
socieconòmica.
Segons un informe de la FAO (2008), els
factors que influeixen en l’aparició, l’establiment
i la dispersió de plagues i malalties són:
a) la globalització
b) el creixement de la població humana
c) la diversitat, la funció i la resistència de l’eco-
sistema
d) la contaminació agroquímica
e) l’ús de la terra, l’emmagatzematge d’aigua i
el reg
f) la composició atmosfèrica, el CO2 i l’acidifica-
ció dels oceans per àcid carbònic
g) les interaccions de les espècies amb hostes,
depredadors, i competidors
h) els moviments de persones i mercaderies.
Aquests factors no són independents entre si,
i el canvi climàtic interactua amb cada un de ma-
nera independent. En resum, es pot concloure
que les alteracions ocasionades pel canvi climà-
tic sobre les malalties infeccioses i parasitàries del
bestiar, així com sobre les plantes cultivades o
forestals, poden ser molt complexes. A part dels
efectes sobre els patògens, els hostes, els vectors
i l’epidemiologia, es podrien generar altres efec-
tes indirectes en la quantitat o la distribució dels
competidors, depredadors i paràsits dels vectors.
Els canvis climàtics que poden tenir un efecte
a Catalunya sobre els components biòtics dels
ecosistemes agraris. Els mecanismes i processos
que poden veure’s alterats són:
• Augment del risc d’aparició de malalties i plagues
a plantes cultivades, forestals i a animals per
les condicions de temperatura elevada.
• Modificacions en activitat i supervivència de pla-
gues per efecte de l’increment de temperatura.
L’increment de temperatura projectat pot ser
clau en l’activitat de nombrosos organis-
mes (Bale et al., 2002; Clarke i Fraser, 2004;
Gillooly et al., 2001; Newman, 2004; Porter
et al., 2003). La pujada de temperatures hiver-
nals pot augmentar la supervivència d’adults
i, per tant, les poblacions de determinades
plagues (Porter et al., 1991), mentre que la
hivernació d’algunes espècies s’ha vist redu-
ïda. La manca d’innivació predita per a deter-
minades àrees pot provocar una reducció de
la supervivència hivernal d’algunes espècies
(Ayres i Lombardero, 2000). Aquests efectes
poden no ser tant patents a la Mediterrània,
on la temperatura hivernal no és tant restric-
tiva, mentre que els fenòmens climàtics ex-
trems com les gelades tardanes poden tenir un
paper més restrictiu.
• Canvis distribucionals, altitudinals i cap al nord,
de plagues i malalties, l’entrada de les quals
estava limitada per les condicions climàtiques
prèvies. L’alteració dels períodes propicis al
desenvolupament pot provocar canvis en la
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
distribució de les espècies i desplaçament alti-
tudinal del límit de distribució de nombroses
males herbes, plagues i malalties (Walther et al.,
2009), com sembla que ocorre amb la proces-
sionària (Battisti et al., 2005; 2006), que ha
augmentat el seu rang altitudinal a Catalunya.
La temperatura ha estat identificada com un
dels factors que afavoreixen la invasió de plan-
tes exòtiques a Catalunya (Pino et al., 2005),
amb un major nombre d’invasores a la terra
baixa, alhora que pot exercir un efecte negatiu
sobre la flora nativa (Pino et al., 2005). Aquest
fet pot incrementar el rang de distribució
d’espècies molt agressives, que actualment es
troben limitades per la temperatura, fet que
resulta evident a altituds i latituds elevades
(Walther et al., 2009). Es preveu que el canvi
climàtic afavoreixi una certa expansió d’espè-
cies exòtiques en el medi forestal (Dukes i
Mooney, 1999) ja que, en molts casos, aques-
tes es beneficien en major grau de les noves
condicions ambientals en ser més eficients en
la utilització dels recursos que les natives (Re-
gato, 2008). No obstant això, s’ha dit que la
proliferació d’espècies exòtiques en els boscos
de Catalunya depèn sobretot dels canvis d’ús
i la globalització (Terradas, 2001; Thuiller
et al., 2005; Vilà i Pujadas, 2001).
• Efectes variables segons variacions en la fenolo-
gia de plagues i malalties. Mitjançant el segui-
ment fenològic històric s’ha detectat un avanç
en l’activitat d’algunes plagues (com els àfids,
Harrington et al., 2007) i malalties (Hannu-
kala et al., 2007). Aquest fet pot incrementar
el nombre de generacions anuals en espècies
multivoltines (que tenen més d’una generació
anual); si més no, a Catalunya és d’esperar que
la temperatura i, en especiat, el dèficit hídric
estival tinguin un efecte negatiu en l’activitat
de plagues i malalties, essent possible que fins
i tot s’escurci el cicle vital d’algunes espècies.
Els àfids, per exemple, veuen reduïdes les
seves poblacions amb la pujada de tempera-
tures estivals (Asin i Pons, 2001).
• Desacoblament entre espècies dels agroecosiste-
mes per canvis fenològics. Cal tenir en compte
que les diferents espècies d’un ecosistema no
tenen el seu període de desenvolupament re-
gulat pels mateixos factors ambientals, fet que
705
pot donar lloc a desplaçaments de cicles vitals
en diferents sentits i, per tant, un desacobla-
ment de la interacció entre espècies. Aquest
fet pot afectar processos com la pol·linització
i el control de plagues, entre molts altres.
• Reducció de l’expressió de gens de resistència a pla-
gues (Zavala et al., 2008) i a patògens (Pangga
et al., 2004; Christiansen i Lewis, 1982) provo-
cats pel dèficit hídric i nivells elevats de CO2. En
aquest sentit, s’ha trobat una reducció de pro-
ducció de metabòlits secundaris que protegei-
xen les plantes de l’atac d’herbívors (Zavala et al.,
2008) o de compostos volàtils que atreuen
enemics naturals protegint les plantes (Vuori-
nen et al., 2004).
• Augment dels danys per plagues degut a l’aug-
ment de necessitats nitrogenades per unitat de
planta associades a l’efecte de dilució amb l’aug-
ment del CO2 (Gregory et al., 2009). Un incre-
ment de CO2 atmosfèric pot provocar un
increment de recalcitrància de les espècies
vegetals que les protegiria de l’herbivoria, però
induïria una major resistència al control quí-
mic i mecànic en les males herbes, a través de
canvis fisiològics en aquestes (Bunce i Ziska,
2000). Quant al desenvolupament de patò-
gens, aquest pot també veure’s afectat positi-
vament per la concentració ambiental de CO2
i la temperatura (Chackraborty i Datta, 2003;
Gregory, 2009; Jones 2003; Scherm i van
Bruggen, 1994). Per tant, resulta difícil predir
quin serà l’efecte de l’acció combinada de tots
els factors que poden resultar alterats pel canvi
climàtic (Coakley et al., 1999; Fuhrer, 2006;
Gregory et al., 2009).
• Canvis en la competència interespecífica entre l’es-
pècie cultivada i males herbes segons metabolisme
C3 o C4. Cal tenir en compte que les concen-
tracions de CO2 atmosfèric afecten de forma
diferencial les espècies C3 i C4, fet que té im-
plicacions en la competència interespecífica
entre l’espècie cultivada i possibles males her-
bes en cas de tenir diferents vies metabòliques
(Bunce i Ziska, 2000). Un augment del CO2
atmosfèric afavoriria el metabolisme C3, però
l’augment de la temperatura afavoriria les plan-
tes C4. És d’esperar un canvi en les comunitats
de males herbes d’acord amb els nous patrons
climàtics. D’altra banda, les espècies cultivades
706 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
i les aprofitades han estat seleccionades per les
seves característiques productives i de resis-
tència a un ventall concret d’agents biòtics i
abiòtics, i per tant, els canvis en aquests agents
poden provocar unes condicions a les quals no
estigui adaptat el ventall genètic seleccionat
històricament. A més, el ventall genètic de les
espècies cultivades o seleccionades pot ser més
reduït que el de les espècies no cultivades dels
ecosistemes agraris, per tant, les espècies culti-
vades i les aprofitades poden oferir una varia-
bilitat genètica i plasticitat inferiors que les
espècies no seleccionades.
• Possibles interaccions entre plagues i malalties
amb fenòmens climàtics extrems. Cal considerar
que l’efecte devastador dels episodis extrems
pot interactuar amb l’efecte de les plagues i
malalties (Collier et al., 2008; Peters et al.,
1999). Plantes i animals estressats per aquests
fenòmens climàtics són molt susceptibles de
ser infectats per agents patogènics. Malgrat tot,
l’estudi de l’efecte de plagues i malalties en un
ambient alterat no ha tingut en compte els epi-
sodis extrems (Gregory et al., 2009).
• Increment al bestiar dels vectors artròpodes i ma-
croparàsits per canvis climàtics. El canvi climàtic
pot tenir conseqüències, pel que fa a la rama-
deria, sobretot en malalties animals transmeses
per vectors artròpodes i macroparàsits degut al
fet que no es produiran restriccions climàtiques
sobre aquests vectors i els agents causants de
les malalties, fet important per tal de mantenir
moltes malalties animals sota control. Les alte-
racions de la temperatura i els règims de preci-
pitació poden donar lloc a una propagació de
malalties i paràsits en noves regions o produir
un increment en la incidència de la malaltia al
seu torn, la qual cosa pot fer reduir la produc-
tivitat dels animals i, possiblement, afavorir
l’augment de la mortalitat (Baker et al., 1993).
• Aparició de noves modalitats de transmissió de
malalties i diferents espècies d’hostes. En l’in-
forme de la FAO de 2008 es fa palès que es
poden generar noves modalitats de transmis-
sió i diferents especies d’hostes sobretot en re-
gions temperades com és la nostra. Els virus
de regions tropicals es desplacen cap a zones de
clima temperat. A Europa la llengua blava ja és
transmesa actualment per insectes vectors
autòctons, i fins i tot el virus ja és endèmic de
Còrsega i Sardenya.
• Aparició de noves malalties i plagues. El canvi en
el clima genera canvis en la composició i les
interaccions de les espècies, la qual cosa pro-
vocarà un augment de l’aparició de fenòmens
inesperats, incloent el sorgiment de noves
malalties i plagues, fet que ja s’ha produït amb
relativa freqüència als darrers anys (p.ex., la grip
aviar). Cal considerar que quan les espècies i
les races d’animals, i les espècies i varietats de
plantes es barregen, poden generar vectors
nous per la selecció i recombinació de grups
de genotips de malalties, a més de l’aparició
imprevista de noves malalties i d’una nova dis-
tribució de les ja existents.
16.3.3. Efectes indirectes de la temperatura
sobre l’increment de les pertorbacions:
incendis forestals
Entre els factors de pertorbació abiòtics que
s’esperen amb el canvi climàtic (incendis forestals,
erosió del sòl i desertificació principalment (Jones
et al. 2009; Lavalle et al., 2009), els més rellevants
per als sistemes agraris catalans són els incendis
forestals que afecten els boscos, i l’erosió del sòl.
Es preveu un increment de les pertorbacions as-
sociades a episodis climàtics extrems en els eco-
sistemes forestals (p.ex. onades de calor, venta-
des), segons prediccions d’estudis recents (IPCC,
2007), que els tornarien molt vulnerables a in-
cendis i plagues (Lavalle et al., 2009).
• Intensificació del règim d’incendis. Del punt de
vista abiòtic, s’espera que les noves condicions
ambientals intensifiquin el règim d’incendis.
En efecte, l’augment de la freqüència de dies
estivals amb temperatures altes i humitats bai-
xes comportarà probablement un augment del
risc d’incendi en els sistemes mediterranis
(Terradas, 1996).
• Increment del risc d’incendis. Si es tenen en
compte les previsions dels models de canvi
climàtic per a l’àmbit mediterrani occidental,
s’espera un increment del risc d’incendis deri-
vat dels dos factors climàtics següents: a) in-
crement de la freqüència, durada i intensitat
dels episodis d’ona de sud; b) major evapo-
transpiració de la coberta vegetal i per tant un
menor contingut d’humitat en les plantes.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
L’augment de la temperatura global s’ha rela-
cionat amb l’augment de les temperatures noc-
turnes (Kukla i Karl, 1993), que són impor-
tants perquè la vegetació pugui recuperar o
mantenir un cert nivell d’humitat.
• Interacció amb altres elements del canvi global.
En els boscos de Catalunya són observables al-
tres efectes del canvi global (usos del sòl, can-
vis atmosfèrics i invasions) a més dels única-
ment atribuïbles al canvi climàtic. L’augment
observat de la magnitud dels incendis fores-
tals a Catalunya durant els darrers anys es deu
a múltiples factors (Vericat et al., 2009), que
poden ser de diferents tipus:
a) Climàtic. A Catalunya, les ones de sud a l’es-
tiu són les responsables de les situacions de
grans incendis com els de 1986, 1994 o 1998
(Castellnou, 2005). Aquestes situacions cli-
màtiques específiques que afecten àrees
extenses es caracteritzen per altes temperatu-
res i humitats relatives molt baixes durant un
període de temps perllongat que pot durar
dies o fins i tot setmanes.
b) Socioeconòmic. L’abandonament de les acti-
vitats agroforestals i l’extensió natural del
bosc en antics camps de conreu i pastures
abandonades es considera una causa de fons
dels recurrents episodis de grans incendis
forestals. (Plana, 2004).
c) Lligats a l’activitat humana, com ignicions per
cremes agrícoles, activitats de lleure, conduc-
tes imprudents o criminals, etc.
16.3.4. Efectes indirectes de la temperatura
sobre l’increment de les pertorbacions: ero-
sió del sòl i desertificació
La conservació del sòl constitueix una necessitat
de primer ordre, atesa la seva implicació en fun-
cions cabdals de les quals depèn el sosteniment
de la societat, i per la seva implicació en funcions
com el reciclatge i la descontaminació d’elements
tòxics de síntesi, fins a la mateixa regulació dels
cicles de l’aigua i els nutrients. Precisament
d’aquesta regulació en depèn la composició
atmosfèrica i, com a resultat, el funcionament de
la biosfera i el clima global. El sòl constitueix un
important compartiment de C a la biosfera (els
sòls de la UE contenen 71 Gt de C, un 10% de la
707
quantitat present a l’atmosfera; Jones et al.,
2009), essent per tant part important del balanç
de gasos atmosfèrics que regulen el canvi climà-
tic. Cal realitzar un esforç important per a la pro-
tecció del sòl davant el futur escenari climàtic,
energètic i social. A continuació es descriuen els
processos que poden afectar als nostres sòls en
l’escenari climàtic previst.
• Augment del risc d’erosió per augment de tempe-
ratura estival. Les prediccions climàtiques per a
Catalunya apunten cap a un escenari en què
augmenta el risc d’erosió del sòl. L’increment
previst de temperatura, associat a l’augment de
sequera estival i, per tant, d’aridesa, conduei-
xen a un reducció de carboni orgànic al sòl a
través de la mineralització de la matèria orgà-
nica, i a una disminució de la coberta vegetal.
En aquestes condicions augmenta l’erodibilitat
del sòl (Jones et al., 2009; Lal, 2008; 2009).
• Augment d’erosivitat (capacitat d’erosionar) de la
pluja, associada al canvi de patrons pluviomè-
trics que apunten cap a un augment de plu-
ges torrencials (Jones et al., 2009; Durán i
Rodríguez, 2008).
• Retroalimentació del procés erosiu per increment de
mineralització de la matèria orgànica, ja que es
veuen alterades la capacitat de retenció d’aigua,
la velocitat d’infiltració i, de retruc, la compac-
tació del sòl. En aquestes condicions és d’espe-
rar una major escorrentia superficial, que des-
encadena el procés erosiu (Porta et al., 1987;
Durán i Rodríguez, 2008; Jones et al., 2009;
Lal, 2008) .
16.4. Vulnerabilitats del sistema agrari a
Catalunya
16.4.1. Vulnerabilitats climàtiques
El sistema agrari a Catalunya està immers en un
sistema natural i socioeconòmic que proporciona
un context del qual se’n deriven factors de risc o
febleses, però també oportunitats associades als
punts forts o forteses. Les vulnerabilitats depe-
nen del balanç entre aquests factors. Pel que fa a
les vulnerabilitats davant dels efectes directes del
clima, es pot esmentar:
• Vulnerabilitat deguda a la localització geogràfica a
la Mediterrània. A la regió mediterrània el clima
presenta en general temperatures relativament
708 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
altes i un règim de precipitacions amb dèficit
hídric a l’estiu (taula 6). Una pujada generalit-
zada de les temperatures incrementaria els fac-
tors de risc per a la productivitat, particular-
ment per a la vegetal, però també l’animal per
disminució del benestar. Els sistemes agraris
catalans són molt vulnerables als canvis climà-
tics projectats, sobretot a les zones més vulne-
rables en l’actualitat. S’espera, doncs, un in-
crement en superfície de les zones vulnerables
a la sequera i les onades de calor.
• Redistribució espacial de la producció per l’ele-
vada heterogeneïtat ambiental i climàtica. Una
característica de Catalunya, com a moltes
altres zones mediterrànies, és l’elevada hetero-
geneïtat ambiental (taula 6). Gràcies a la com-
plexitat orogràfica del territori, Catalunya
presenta una gamma molt gran de climes i
condicions ambientals. Aquesta peculiaritat fa
que tot i que pugin les temperatures i dismi-
nueixin les precipitacions en moltes zones, es
puguin mantenir productives les àrees actual-
ment més frescals del territori.
• Capacitat de les espècies forestals termòfiles
d’establir-se en llocs de condicions més frescals,
gràcies a aquesta heterogeneïtat ambiental i
climàtica del territori català, de manera natu-
ral o mitjançant reforestació. En aquest sentit,
poden ajudar estudis detallats sobre les distri-
bucions de les espècies llenyoses catalanes
(Lloret et al., 2009).
• Existència d’una xarxa de regs i embassaments en
zones agrícoles amenaçades pel dèficit de pluja, la
qual permetria durant un temps el subministra-
ment regular d’aigua. Ara bé, actualment aquest
és un tema controvertit, i es debaten les prioritats
de l’ús de l’aigua en cas de sequera. Per tant, cal
afavorir mesures de reutilització de l’aigua i
d’acumulació sostenible de l’aigua de pluja en les
pròpies explotacions. A més s’han de vigilar els
possibles efectes adversos de l’excès i mala uti-
lització de l’aigua de reg en zones especialment
vulnerables a fenòmens de salinització del sòl.
• Vulnerabilitat per elevada intensificació dels siste-
mes ramaders. La ramaderia, caracteritzada a
Catalunya per ser majoritàriament formada per
sistemes intensius, presenta un elevat grau de
vulnerabilitat ja que els animals són de races ge-
nèticament millorades forànies, molt producti-
ves i poc adaptades al medi en comparació amb
les races autòctones. Els animals d’alta produc-
ció de carn, de llet i d’ous són més vulnerables
ja que, tal i com s’ha indicat, a temperatures
altes redueixen el nivell de consum d’aliment
alhora que presenten un major consum d’aigua,
la qual cosa es tradueix en una disminució de la
seva productivitat, de vegades no reversible.
• Acoblament del tipus de bestiar a la demanda
de consum. En general, la vulnerabilitat de la
ramaderia al clima també pot dependre de
les espècies animals considerades, a més de les
races. Mentre els petits herbívors estan ben
adaptats a resistir temperatures altes, els grans
herbívors com el boví ho estan menys, tot i
que pot dependre de les races. El canvi social
relativament recent de valorització de la carn
dels primers cap als segons és un altre factor
de vulnerabilitat del sistema.
• Vulnerabilitat de la ramaderia extensiva per va-
riabilitat de l’oferta de recursos pasturables. La
vulnerabilitat de la ramaderia extensiva ve ex-
pressada per la raça dels animals dels ramats,
autòctona o forana, i per la gestió i valor de la
càrrega ramadera que haurà de ser limitada
per la variabilitat del creixement herbaci i de
la seva qualitat nutritiva. Les càrregues rama-
deres altes poden afectar la vulnerabilitat de la
coberta herbàcia augmentant el risc de degra-
dació i compactació del sòl.
16.4.2. Vulnerabilitats davant de pertorba-
cions biòtiques
D’acord amb l’informe de la FAO de 2008, hi ha
un seguit de febleses i factors de risc dels siste-
mes agraris catalans davant de les pertorbacions
biòtiques lligats a la globalització que fan possi-
ble la transmissió de vectors d’un lloc a un altre
de la Terra on no haurien pogut arribar altra-
ment, entre els quals es poden citar el crei-
xement de la població humana i els moviments
de mercaderies i persones, migratoris o ocasio-
nals. A continuació se’n detallen els més relle-
vants per a Catalunya.
• Transport de vectors i plagues amb els moviments
de mercaderies. Actualment el comerç està molt
globalitzat i es transporten mercaderies des de
llocs molt allunyats que tradicionalment no
havíen tingut contacte amb Catalunya. Només
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
en productes agraris, Catalunya va importar
per valor de més de 7.000 M€ i va exportar
per valor d’uns 5.000 M€ (IDESCAT, 2008).
Aquests moviments poden afavorir el trans-
port inadvertit i indesitjat de males herbes,
plagues i vectors de malalties de plantes i ani-
mals.
• Transport de vectors i plagues amb els moviments
de persones. A partir sobretot dels anys 60, es
produeix una forta entrada de turistes a Cata-
lunya. L’any 2008 el nombre de viatges de
turistes estrangers cap a Espanya va ser de prop
de 16 millions. Molts d’ells procedien de zones
europees amb les quals el contacte ha estat di-
latat en el temps, però altres venien de molt
més lluny. A aquests viatgers s’han d’afegir uns
5 millions procedents d’altres regions espa-
nyoles (IDESCAT, 2008). Al mateix temps, els
catalans han incrementat els seus desplaça-
ments arreu del món, sobretot a partir dels
anys 80-90, amb un total de 18 milions de
viatgers l’any 2008. A aquests desplaçaments
de persones s’ha d’afegir l’arribada d’emigrants.
Durant el període 1998-2007 la població cata-
lana s’incrementà un 17%; més d’un milió
d’immigrants, la meitat procedents de llocs
allunyats com el continent americà, Àsia, i fins
i tot Oceania (IDESCAT, 2008). Tots aquests
viatges afavoreixen el transport de vectors i
invasores cap als sistemes agraris catalans, i a
l’inrevés, malgrat les mesures desenvolupades
per alguns països.
• Resiliència esperada per localització geogràfica a
la Mediterrània. La localització de Catalunya
dins de la Mediterrània, que és un lloc de pas
i immigració/emigració de poblacions huma-
nes des de temps molt remots, així com la
gran biodiversitat dels ecosistemes mediterra-
nis, fan que la seva resiliència enfront d’inva-
sions, o capacitat de resistir les pertorbacions,
sigui previsiblement alta, al menys en compa-
ració amb zones amb poblacions humanes
escases o molt aïllades fins fa poc.
16.4.3. Vulnerabilitats davant de pertorba-
cions abiòtiques
Les vulnerabilitats climàtiques de Catalunya
retroalimenten la vulnerabilitat davant de les
pertorbacions abiòtiques.
709
• Augment del risc i extensió d’incendis forestals per
superfície molt continuada de boscos. L’ocupació
actual del territori de Catalunya proporcio-
na una superfície molt continuada de boscos
(fig. 4), i en molts casos successionals, la qual
cosa incrementa la seva vulnerabilitat davant
de grans incendis.
• Estructura vertical del combustible als boscos,
creada sobretot per causa dels canvis d’usos,
fet que propicia focs de capçada d’elevada in-
tensitat i molt virulents.
• Sistemes ràpids d’alarma i de resposta anti-in-
cendi. Catalunya compta amb una xarxa de vi-
gilància dels incendis molt extensa, un cos de
bombers altament especialitzat, uns mitjans
potents de lluita anti-incendis, un conjunt de
tècnics i recercadors sobre el tema molt ben
formats, i una base de voluntaris molt àmplia
i ben organitzada (Associacions de Defensa
Forestal). Tot això proporciona un fonament
sòlid per al bon funcionament dels sistemes
ràpids de vigilància, alarma i protecció del
bosc que permet afrontar els reptes amb eficà-
cia, fins i tot en el cas dels grans incendis, que
constitueixen el risc més alt per al bosc, i la
vida de les persones i del bestiar.
• Disminució del risc d’erosió per ocupació conti-
nuada de boscos.
• Augment del risc d’erosió per pèrdua sobtada de
boscos per incendi.
16.4.4. Vulnerabilitats socioeconòmiques
El sistema climàtic interactua amb el sistema so-
cioeconòmic condicionant les vulnerabilitats dels
sistemes agraris. Catalunya viu en l’actualitat
dins d’un context social, econòmic i polític molt
condicionat per la seva posició dins de l’espai
comú europeu i entre els països denominats des-
envolupats, amb una economia de mercat però
amb regulacions supranacionals. La societat de
consum dins la qual està immersa Catalunya i
l’estructura de la seva societat civil són també
condicionants importants a l’hora de determinar
les vulnerabilitats al canvi climàtic, a partir de les
vulnerabilitats de la pròpia societat.
• Interacció amb canvis d’usos per factors socioeco-
nòmics i de política agrària. El desacoblament
de la Política Agrària Europea, que paga sub-
sidis independentment de l’ús de la superfície
710 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
agrària, podria portar a l’abandonament de les
activitats agràries de moltes zones del país.
Aquest fet podria tenir repercussions negati-
ves sobre la conservació del sol i l’emissió de
CO2 (Guo i Gifford, 2002), a menys que s’im-
plantin mesures de reforestació.
• Vulnerabilitat de la viabilitat econòmica dels sis-
temes agrícoles per canvis en la disposició de
recursos energètics paral·lels al canvi climàtic. El
model agrícola actual, basat en l’ús de recursos
energètics derivats del petroli o altres fonts
d’energia exògena (no generada al propi agroe-
cosistema), resulta molt vulnerable als canvis
d’estrategies d’ús energètic, que poden desen-
cadenar-se de manera més o menys associada
al canvi climàtic. Aquest fet se suma a la prò-
pia vulnerabilitat productiva associada a la im-
predictibilitat climàtica. L’increment de preu
dels fertilitzants que s’ha donat recentment
n’és un exemple.
• Vulnerabilitat de la viabilitat econòmica per can-
vis dràstics en les dinàmiques d’oferta-demanda.
En part com a resultat de la impredictibilitat
climàtica i productiva, que ocasiona canvis
sobtats en l’oferta, i en part a causa de l’ús al-
ternatiu dels productes agrícoles per a d’altres
usos (com l’energètic), que produeix un aug-
ment en la demanda, els sistemes de produc-
ció agrícola resulten vulnerables econòmica-
ment i es troben en un entorn econòmic massa
canviant com per establir estratègies produc-
tives a llarg termini. Cal tenir en compte que
la pressió de la viabilitat econòmica a curt ter-
mini molts cops dificulta l’adopció de mesures
d’adaptació i mitigació favorables a llarg ter-
mini.
• Competència dels recursos productius per a d’al-
tres usos. Les necessitats d’aigua són multisec-
torials, amb competència entre la producció
d’aigua potable, industrial i hidroelèctrica, els
usos ambientals i els recreatius (Evans, 1997).
L’agricultura no pot fer front als costos d’abas-
tament d’aigua si aquests s’encareixen per allu-
nyament de les fonts o necessitats d’infras-
tructures costoses. L’amenaça més important
per a l’agricultura i la silvicultura catalanes,
com per a tantes altres activitats desenvolupa-
des en el nostre territori, és la disminució de
la disponibilitat d’aigua, i caldrà garantir-ne
un ús racional que en permeti el màxim apro-
fitament.
• Valors de la societat de consum i l’economia de
mercat que promouen una productivitat creixent,
agrària o d’altra mena, alimentada per la de-
manda de béns no sempre justificada o neces-
sària per al benestar humà. Aquesta estructura
socioeconòmica no és respectuosa amb el
medi ambient ni permet construir les bases
per a la lluita, mitigació i adaptació enfront del
canvi climàtic. Les nostres societats són molt
vulnerables enfront del canvi climàtic a causa
d’alguns dels seus valors. Cal pensar i desen-
volupar formes noves de societat adaptades a
les noves condicions.
• Resistència al canvi de model de societat. El pas
d’un tipus de societat orientada al consum
il·limitat mitjançant el forçament productiu i
la sobreexplotació dels recursos naturals, cap
a una societat preparada per al repte del canvi
climàtic, és complicat, però necessari.
• Valors de dieta molt carnívors. La implantació
de dietes amb menys carn i de xarxes de dis-
tribució més locals pot ser complicada. La
vocació altament ramadera del sector agrari
català, tant pel que fa als seus cultius (fig. 7),
com al volum econòmic de la seva producció
(fig. 6) el fa molt vulnerable davant de canvis
en els usos alimentaris o un gir cap a dietes
baixes en proteïna animal i altes en proteïna
vegetal. Algunes d’aquestes possibilitats han
estat citades entre les possibles mesures de
mitigació del canvi climàtic (Stehfest et al.,
2009). Igualment, la seva especialització
resultaria un obstacle si les xarxes de distri-
bució es tornen més locals i cal tenir a l’abast
tot el ventall de productes dins d’un mateix
territori. Ara bé, s’ha de considerar també el
subministrament cap a les indústries agroali-
mentàries, les quals aporten valor afegit al
producte.
• Estructuració i cohesió social. La societat cata-
lana és una societat en general estructurada i
bastant cohesionada, qualitats que li conferei-
xen resiliència i oportunitats d’innovació.
• Formació de la societat. La societat catalana és
una societat en general ben formada, amb
competències en diverses àrees i competiti-
vitat per afrontar els nous reptes i trobar i
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
desenvolupar solucions novedoses. Catalunya
compta amb una base de científics i tècnics
ben formats i competitius en l’àmbit interna-
cional, i alhora amb coneixement de la pro-
blemàtica local.
• Informació accessible. La societat catalana en
general està ben informada i és susceptible de
construir i assimilar discursos sobre el canvi
climàtic favorables a la resolució del problema
i a l’adaptació a les seves conseqüències (Fle-
ming i Vanclay, 2009).
• Increment de la proporció de joves agricultors. En
els darrers anys s’ha experimentat un lleuger
augment de la incorporació de joves amb for-
mació a les explotacions agràries, després
d’anys de disminució i envelliment de la po-
blació rural. Aquesta tendència permet pensar
en una possibilitat de formació més actualit-
zada entorn a la problemàtica del canvi climà-
tic i els seus reptes dins del sector, i la intro-
ducció dels nous paradigmes adaptatius de
l’agronomia del canvi (IDESCAT, 2009).
16.5. Capacitat i oportunitat de mitigació
dels sistemes agraris de Catalunya
16.5.1. Capacitat de mitigació: increment
de la capacitat de segrestar carboni
Els sistemes agrícoles, pastorals i forestals tenen
la capacitat d’acumular carboni al sòl i en altres
compartiments de l’ecosistema (p.ex., la fusta
dels arbres, vegeu Gràcia et al., 2010). A Catalu-
nya, com en general a la Mediterrània, els sòls
agrícoles tenen un contingut baix de matèria or-
gànica (Savé et al., a Gràcia et al., 2010). En ge-
neral, s’accepta que els ecosistemes agrícoles
tenen actualment menys matèria orgànica, i per
tant menys carboni al sòl, en comparació amb el
sòl abans de ser conreuat. La rompuda del sòl
dels sistemes naturals i seminaturals (boscos,
bosquines, matollars i pastures) durant la con-
versió en sistemes agrícoles provoca la pèrdua de
C emmagatzemat al sòl (Guo i Gifford, 2002).
Per tant, els sòls agrícoles presenten molta capa-
citat de segrestar carboni, si s’apliquen les mesu-
res correctores adients (Hillel i Rosenzweig,
2009). Cal tenir en compte, però, que a més dels
canvis d’ús s’han pogut produir durant el temps
després de la rompuda altres canvis, per exem-
711
ple, climàtics, que poden fer que la capacitat
d’acumulació actual difereixi de la inicial.
L’ús dels sòls agrícoles basat en el manteni-
ment de la pròpia matèria orgànica ha estat
menys important amb la disponibilitat de ferti-
litzants sintètics; per tant s’ha reduït la resta de
funcions associades a la conservació de aquesta
matèria orgànica, com l’augment de la capacitat
d’infiltració i retenció d’aigua disponible i, amb
especial rellevància en la regulació del clima glo-
bal, la seva capacitat d’emmagatzemar C.
16.5.1.1. Segrest de carboni a sistemes agrí-
coles i ramaders
Existeixen diferents vies per incrementar el car-
boni segrestat al sòl d’ecosistemes agrícoles i pas-
torals (vegeu també Gràcia et al., 2010):
• Reducció del treball del sòl: no conreu, mínim
conreu, o conreu de conservació. La sembra
directa redueix els processos d’oxidació i, en
conseqüència, l’alliberació de CO2 a la atmos-
fera (Heenan et al., 2004), afavorint l’acumu-
lació de carboni.
• Incorporació de matèria orgànica al sòl i reduc-
ció de l’adobat mineral. Enterrament de la palla
(Sisquella et al., 2009). La matèria orgànica
(fems, purins, compost, restes de collites i ros-
tolls, i adobs verds) fa que el quocient metabò-
lic sigui inferior, afavorint el desenvolupament
de la biomassa subterrània (Kotschi i Müller-
Säman, 2004), fet important ja que aquesta
contribueix a l’acumulació de carboni en el sòl.
• Increment de l’establiment de conreus permanents,
mixtos i rotacions de conreus, com a estratègies
que augmenten la biomassa aèria (Kirwan et
al., 2007) i per tant subterrània (Savé et al.,
2009), i amb ella la capacitat de retenció de C
(Haas i Köpke, 1994; Desjardins 2005).
• Afavoriment de l’agro-forestació, tècnica consis-
tent en la introducció de massa arbòria en els
diferents agroecosistemes que pot contribuir
en un augment del segrest de CO2 (Shröder,
1994), entre molts altres efectes favorables.
• Evitació de la crema de residus de la collita,
actualment ja prohibida.
• Augment de formes recalcitrants de compostos
carbonatats al sòl, amb un increment de la
relació C/N que en ralenteixi la descomposició,
amb espècies amb una composició química
712 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
més recalcitrant, amb compostos carbonatats
més complexos o amb metabòlits secundaris
(tanins, fenols, etc.) amb una taxa de descom-
posició més lenta (De Deyn et al., 2008).
• Afavoriment de la ramaderia extensiva. La in-
teracció sòl-animal-planta afavoreix la capta-
ció i segrest de carboni al sòl (Sebastià et al.,
2008a), tot i que es pot produir un lleuger
increment d’emissió de gas metà a l’atmosfera
degut al fet que els animals tenen una pro-
ducció més lenta (Plaixats, 2008). Malgrat tot,
s’ha vist que el balanç global és positiu, parti-
cularment en prats pasturats en comparació
amb els de dall (Soussana et al., 2009).
• Pasturatge mixt amb diferents tipus de bestiar:
cavalls, vaques, ovelles... S’ha vist que afavo-
reix l’acumulació de carboni al sòl (Sebastià
et al., 2008a).
• Manteniment i increment de la diversitat d’espè-
cies vegetals de les pastures. Com més elevada
és la diversitat d’espècies, més alt el contingut
de carboni al sòl de pastures (Sebastià et al.,
en revisió).
16.5.1.2. Segrest de carboni a sistemes fo-
restals
Als espais forestals, en relació amb la mitigació,
els aspectes més importants en el debat actual
són:
• Implementació de mesures destinades al segrest de
carboni. Cal gestionar els boscos i els espais fo-
restals en general de manera que puguin em-
magatzemar o segrestar el màxim de carboni,
incloses l’aforestació i la repoblació forestal.
• Conservació de boscos madurs. Aquests boscos
mantenen fixat el carboni de la biomassa i el
sòl (Terradas, 2007), i tot i que s’havia dit que
estaven en estat estable i per tant no acumula-
ven carboni, s’ha vist que encara mantenen la
capacitat de segrestar nou carboni, tant als tei-
xits vius de la fusta com a la matèria orgànica
que es decompon lentament a la fullaraca i als
sòls (Luyssaaert et al., 2008).
En resum, es busca aconseguir boscos vitals,
estables, resilients, amb elevades taxes de creixe-
ment, i amb un bon grau de maduresa. Hi ha
nombroses iniciatives en aquest àmbit com ara
el programa REDD de Nacions Unides, un pro-
grama per a la reducció d’emissions provinents
de la desforestació i la degradació forestal amb
l’objectiu principal de combatre el canvi climàtic
creant incentius per revertir les tendències de
desforestació. Cal assegurar-ne, però, una im-
plantació adient (Melick, 2010).
16.5.2. Oportunitat de mitigació dels siste-
mes agraris catalans: reducció de gasos
amb efecte d’hivernacle
El desenvolupament de les activitats agràries pro-
dueix un conjunt d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle, directes i indirectes. Les emissions de
CO2 estan principalment relacionades amb el con-
sum de combustibles fòssils. Aquesta energia es ne-
cessita per a la producció de fertilitzants minerals
de síntesi i fitosanitaris, en la utilització de la ma-
quinària per a les feines agrícoles, ramaderes i fo-
restals, per al funcionament de bombes d’irrigació,
i en el transport dels productes al seu punt de
consum, contribuint en un 5% a l’emissió global de
diòxid de carboni. Les emissions de gasos de ni-
trogen estan sobretot relacionades amb l’ús de fer-
tilitzants nitrogenats orgànics i inorgànics, i amb les
dejeccions ramaderes. Les emissions de gas metà
(CH4) estan relacionades amb el conreu de l’arròs,
amb el bestiar remugant i amb la transformació
de les dejeccions, i dels fems i purins emmagatze-
mats (Plaixats, 2008). Tot el conjunt esmentat pro-
porciona oportunitats de mitigació mitjançant el
desenvolupament de tècniques i sistemes que per-
metin reduir l’emissió d’aquests tres tipus de gasos.
Tot i que es troba en concentracions molt bai-
xes, l’òxid de nitrogen contribueix a l’efecte
d’hivernacle, ultra contribuir a la destrucció de la
capa d’ozó a nivell estratosfèric i a la dinàmica
de l’ozó troposfèric. S’ha citat la fertilització com
una eina per incrementar la biomassa vegetal
produïda i, per tant, per incrementar el carboni
segrestat a l’ecosistema. Tanmateix l’aportació de
nitrogen inorgànic pot anar acompanyada de dos
fets: 1) una major mineralització de la matèria
orgànica i, conseqüentment un menor segrest
de C (Khan et al. et al., 2007), i 2) una major
producció de N2O (Desjardins et al., 2005;
Hawkins et al., 2006; Saggar et al., 2010). La des-
nitrificació, que es considera la principal via d’e-
missió de N2O, té lloc principalment en condi-
cions reductores i, per tant, resulta afectada per
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
la humitat del sòl, i també depèn de la presència
de nitrogen al sòl (del Prado et al., 2006; Saggar
et al., 2010). Per tant, reg i fertilització constitu-
eixen dos punts claus en l’emissió d’òxids de
nitrogen, amb pics d’emissió en post-fertilització
i en els episodis de reg (Teira, comunicació
personal; Jacinthe, et al., 1997). La vegetació mit-
jançant la seva capacitat extractiva, a més de les
tècniques agronòmiques, pot intervenir en la
reducció de l’emissió regulant la quantitat de ni-
trogen exportat (Jacinthe et al., 1997). Pel que fa
a les emissions d’amoníac, aquestes tenen lloc
per volatilització en el mateix moment d’aplica-
ció i les condicions ambientals són claus (An-
derson et al., 2003; del Prado et al., 2006; Teira,
2008; Weslien et al., 1998). El reg posterior a
l’aplicació pot ajudar a incorporar el fertilitzant al
sòl i evitar les pèrdues d’amoníac, si més no
també pot propiciar les condicions reductores al
sòl i l’emissió d’òxids de nitrogen. Per tant, són
diverses les vies per les quals es poden reduir les
emissions produïdes als ecosistemes agraris.
16.5.2.1. Producció vegetal
Millora de l’eficiència de les operacions agrícoles i
forestals, reduint el consum innecessari de com-
bustibles (West i Marland, 2002), de manera que
es redueixin les emissions de CO2 de la combustió,
així com de la producció i transport del propi com-
bustible. Emprar maquinària de categoria A o B
que estalvia combustible (entre un 17% i un 40%).
• Ús de biomassa com a proveïdor energètic per
reduir l’ús de fonts energètiques basades en els
combustibles fòssils.
• Augment de la superfície d’agricultura de conser-
vació, incorporant pràctiques com la sembra
directa, que permeten reduir l’ús de maquinà-
ria i el treball de la terra, alhora que limiten
l’erosió i incrementen la matèria orgànica al
sòl. Cal esperar que en les condicions medi-
terrànies aquest sistema tingui un balanç més
positiu en el segrest de carboni que en climes
més freds i humits, en què l’excés d’humitat
pot provocar un augment d’emissió de N2O,
resultant-ne un balanç nul o negatiu (French
et al., 2009; Jonsson i Wardle, 2008).
• Augment de l’ecoeficiència (unitat de producció
per unitat d’agroquímic aplicada), de manera
que es redueixi el CO2 emès tant en l’aplicació
713
de fitosanitaris, com en la seva fabricació i
transport. Amb aquesta finalitat, cal imple-
mentar estratègies de control de males herbes,
plagues i malalties basades en el coneixement
de l’ecologia dels sistemes cultivats, i en l’a-
plicació de mètodes de control biològic de
protecció vegetal com s’ha fet en els sistemes
d’agricultura ecològica i/o integrada.
• Millora de la gestió de la fertilització, maximit-
zant l’eficiència dels adobs, ajustant la quanti-
tat de fertilitzants aplicada a les necessitats
dels cultius, tenint en compte les aportacions
per fixació i mineralització del nitrogen orgà-
nic del sòl, i els patrons d’extracció per part
dels cultius en espai i temps. El fraccionament
de l’aplicació de nitrogen pot reduir els perío-
des en què el nitrogen es troba en excés i, com
a conseqüència, reduir l’emissió de N2O. Tan-
mateix si l’aplicació fraccionada comporta l’ús
de maquinària, cal tenir en compte l’emissió
(directa i indirecta) deguda a l’ús d’aquesta.
• Millora dels coneixements sobre el cicle del nitro-
gen i el seu ús en els sistemes agrícoles. Identifi-
car les formes i quantitats en què es troba el
N al sòl i els processos pels quals aquest passa
a ser disponible per a les plantes o susceptible
de ser perdut per emissió i lixiviació. Aquests
coneixements poden millorar els plans de
fertilització, respecte a la seva planificació
d’acord amb les extraccions o per l’anàlisi
exclusiva del N inorgànic al sòl.
• Afavoriment de la implantació de l’agricultura de
precisió en la gestió de la fertilització, aplicant els
fertilitzants amb una dosificació variable, pro-
gramada mitjançant la detecció de la variabi-
litat espacial del contingut de nitrogen al sòl
(Baxter et al., 2003), i reduint l’aplicació, dosi
i distribució de productes fitosanitaris.
• Potenciació de l’ús de policultius i rotacions, amb
una elevada plasticitat extractiva, és a dir, una
complementarietat en espai (profunditat d’ar-
relament, distribució de biomassa aèria) i
temps de l’ús de nitrogen. Aquesta plasticitat
permet que es redueixin els períodes amb un
excés de nitrogen al sòl, entre altres avantatges.
• Millora de la gestió del reg. Evitar els sistemes
de reg que afavoreixen les condicions reduc-
tores per negament, sobretot després de ferti-
litzar.
714 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
• Combinació de la utilització de residus vegetals i
animals per a la formació de biogàs i la producció
vegetal protegida en hivernacles, mitjançant el
desenvolupament i implantació de sistemes
combinats que permetin l’ús del biogàs per a
l’escalfament i altres usos energètics. Aquesta
utilització combina en una única superfície
tres usos: reciclatge de residus i sanització,
cultiu en hivernacle, i generació d’energia.
16.5.2.2. Producció animal
La ramaderia és responsable d’importants emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle. La seva
contribució al total generat per activitat agrària
a Catalunya és del 66,95%, del qual el 17,50%
correspon a la fermentació entèrica i el 49,37%
a la gestió dels residus ramaders (DAR, 2008).
Les opcions de mitigació per reduir aquestes
emissions són possibles mitjançant diverses
estratègies.
a) Ramaderia intensiva
• Millora de la gestió de la producció porcina i
aviar. En aquests sistemes els gasos que s’han
de reduir son NH3, N2O i CH4. Tots els nu-
trients que els animals no assimilen es troben
en les seves dejeccions, i és per això que és de
gran importància reduir el volum de les de-
jeccions i minimitzar la presència de compos-
tos de nitrogen. En general, un 30% de la
quantitat de compostos de nitrogen (proteïna,
pèptids, aminoàcids) ingerits pels animals es
troba en les dejeccions sòlides i en l’orina.
• Millora de la gestió de la ramaderia intensiva de
remugants. La digestió ruminal de la cel·lulosa
i l’hemicel·lulosa produeix cinc vegades més
metà que la del midó del cereals degut a la taxa
fermentació més lenta en el cas dels farratges.
En les dietes basades en farratge s’estima que el
6,5% de la energia bruta (EB) es perd en forma
de metà, mentre que en las dietes altes en gra
de cereal és només del 3,5% (McCrabb, 2002;
Eun et al., 2004). Això es degut en l’últim cas
a la producció d’àcid propiònic i a l’efecte by-
pass que inhibeix la fermentació ruminal. En
un estudi comparant una dieta base d’ensitjat
de blat de moro amb una de raigràs es va cons-
tatar que les emissions de metà es reduïen un
10% (Kurihara i Terada, 2001).
• Augment de l’eficiència reproductiva dels animals.
• Millora de la gestió de residus ramaders (Teira,
2008) mitjançant diverses accions: a) aprofi-
tament com a font de MO i nutrients minerals;
b) aplicació i enterrament immediat al sòl per
evitar pèrdues de nutrients i emissió de gasos;
c) tractament dels excedents de purins per
obtenir-ne energia renovable per co-generació
combinada amb producció de biogàs.
b) Ecosistemes pastorals i ramaderia extensiva
• Reducció de les emissions de metà dels remugants
de sistemes extensius, mitjançant la incorpora-
ció a la dieta dels animals d’aliments concen-
trats més digestibles durant les èpoques en
què els recursos naturals són escassos
16.5.3. Oportunitat de mitigació dels siste-
mes agraris catalans: transport i combusti-
bles renovables
Amb el problema dels gasos amb efecte d’hiver-
nacle i la previsible manca de combustibles fòs-
sils, als darrers anys s’ha desenvolupat una sèrie
d’alternatives sobre combustibles i fonts energè-
tiques que poden tenir impacte per al sector
agrari, i també aplicar-se a la mitigació del canvi
climàtic dins del sector:
• Afavoriment de la venda de proximitat: Reduir les
distàncies entre lloc de producció i lloc de con-
sum promovent les xarxes de producció-
consum locals, i també la utilització dels trans-
ports necessaris mitjançant sistemes d’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle zero o reduïdes.
• Utilització de combustible sòlid forestal: El com-
bustible sòlid forestal esdevé, pel seu caracter
de font d’energia renovable, una alternativa als
combustibles fòssils que a la vegada contribu-
eix al manteniment del paisatge, la reducció
del risc d’incendis forestals, i la fixació de
població al medi rural.
• Conreu de biocombustibles com a protecció del sòl:
Inicialment molt populars, fins el punt que la
UE va afavorir la seva implantació, els biocom-
bustibles tenen molts perills associats. La utilit-
zació de terra agrícola per a biocombustibles
competeix directament amb els usos de la terra
llaurada per a la producció d’aliment; a més,
presenten el perill d’estimular l’increment de les
terres llaurades per a aquest ús, posant en pe-
rill els sistemes naturals i seminaturals, i la bio-
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
diversitat associada. Si sobren terres cultivades,
però, poden constituir una mena de cobertura
del sòl que el protegeixi de l’erosió (Smith et al.,
2007). També es pot plantejar la seva utilització
com a part de cultius mixtos, p.ex., entre fileres
de fruiters. La millor alternativa, però, és des-
envolupar altres tecnologies de transport.
• Aprofitament dels residus ramaders per a obtenció
d’energia per cogeneració a partir de la pro-
ducció de biogàs. Recentment s’ha trobat que
la generació de biogàs genera un 95% menys
d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i
podria arribar fins a un 120% (Lantz et al.
2007). La codigestió anaeròbia a la pròpia
explotació amb aprofitament energètic proce-
dent del biogàs generat permet convertir el
biogàs en energia elèctrica i calor, una part de
la qual es consumeix als propis digestors, una
altra serveix per escalfar un hivernacle i la resta
per a escalfament de la granja. A Catalunya es
va implantar la primera planta d’aquestes ca-
racterístiques l’any 2007, concretament en una
explotació del municipi de Vila-sana. Cal estu-
diar la possibilitat d’implantació generalitzada
d’aquests sistemes combinats.
16.5.4. Oportunitat de mitigació dels siste-
mes agraris catalans: construcció, instal·la-
cions i alternatives energètiques renovables
a) Instal·lacions i energia renovable
• Implementació dels avenços tecnològics actuals
per controlar les instal·lacions agràries de ma-
nera més eficient i utilitzar fonts d’energia re-
novable.
• Utilització de corrent elèctric d’origen solar foto-
voltaic emmagatzemat en bateries per garantir
la il·luminació de l’edifici quan sigui fosc i el
funcionament de petits electrodomèstics o
màquines, eines...
• Utilització d’aigua calenta sanitària (ACS) escal-
fada per sistemes solars fototèrmics que s’emma-
gatzema en dipòsits termoaïllats.
• Utilització de la calefacció de terra radiant ba-
sada en l’escalfament d’aigua mitjançant un sis-
tema de panells fototèrmics i un emmagatzema-
ment en dipòsits d’inèrcia termoaïllats.
• Disposició d’un sistema de suport alternatiu pun-
tual de biocombustible quan els sistemes de pro-
715
ducció que depenen del sol no abastin la de-
manda energètica.
• Afavoriment de la instal·lació de plaques fotovol-
taiques de doble aprofitament, que permetin el
cultiu en passar la llum a través dels panells, i
alhora proporcioni un ambient més arrecerat al
cultiu o a la pastura en reduir-hi la radiació.
Aquesta alternativa pot ser especialment relle-
vant en zones càlides que esdevinguin particu-
larment calentes i àrides amb el canvi climàtic.
Alguns panells deixen passar una part de la
llum i funcionen com a elements d’umbracle.
b) Construcció (implantació, adequació, materials,
instal·lacions)
• Edificació en llocs ben orientats i arrecerats de
vents per a la implantació de construccions ru-
rals.
• Adequació de les construccions rurals. La forma
de l’edifici s’ha de adequar a les funcions que
ha de complir.
• Control de les pèrdues tèrmiques de les edifica-
cions. En cas d’habitar els espais, les alçades
interiors han de ser les adients, i les obertures
han de ser les justes per minimitzar les pèr-
dues energètiques i garantir alhora una ade-
quada ventilació i il·luminació naturals.
• Aïllament tèrmic correcte l’edifici abans d’inver-
tir en sistemes energètics d’escalfament.
• Utilització de sistemes passius de captació d’ener-
gia bastas en la pròpia forma de l’edifici.
• Concentració de totes les obertures cap el vessant
sud, combinades amb viseres, una ventilació
creuada i altres sistemes de refrigeració que
protegeixin de l’estrès tèrmic.
• Aprofitament de la inèrcia tèrmica: parets, espais
alts d’alçada i ventilats, sistemes passius de
control.
• Transformació de part de la façana sud de l’edifici en
un sistema de “mur trombe” d’aire o aigua calenta.
• Minimització de pèrdues tèrmiques per la pell de
l’edifici soterrant part de l’edifici o enganxant
alguna façana contra el terreny.
• Adossament d’un mini-hivernacle al vessant sud
de l’edifici.
c) Materials
• Utilització de materials de construcció que siguin
de l’entorn proper.
716 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
• Utilització de materials constructius que tinguin un
procés de fabricació que garanteixi un impacte am-
biental mínim. En aquest context, la fusta esdevé
un material constructiu sostenible de gran in-
terès. La fusta és un material renovable, recicla-
ble, que consumeix molt poca energia durant la
seva fabricació, i que emmagatzema CO2. També
la pedra utilitzada tradicionalment és d’interès.
d) Abastiment d’aigua
• Utilització de mitjans eòlics per bombejar l’aigua
dels pous com s’ha fet ancestralment, o millor
encara, utilitzar bombes submergides en pous
d’aigua accionades pel corrent elèctric generat
durant les hores de sol mitjançant panells fo-
tovoltaics per tal d’aixecar l’aigua a dipòsits
des de els quals poder regar amb pressió el
camp de cultiu.
• Implementació de sistemes de control de la xarxa
entubada el més eficients i locals possible, per tal
de reduir la despesa energètica i l’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle.
• Captació de l’aigua de pluja sobrant que el terra
no pot retenir i que fins ara anava torrent avall
mitjançant drenatges adequats, i un dipòsit de
captació enterrat en el punt més baix del camp.
Aquesta aigua ha de ser bombada cap el punt
més alt del camp en un dipòsit sobre el ter-
reny o aeri mitjançant l’energia aportada per
plaques fotovoltaiques durant les hores de sol
per tal de disposar d’aigua de reg amb pressió
per abastar el camp de cultiu.
16.6. Capacitat i oportunitat d’adaptació
dels sistemes agraris a Catalunya
16.6.1. Capacitat d’adaptació
La capacitat d’adaptació dels sistemes agraris a Ca-
talunya dependrà de la possibilitat d’aplicació de
modificacions tecnològiques de cultiu, de gestió
ramadera i forestal, i de canvis d’espècies agríco-
les, ramaderes i forestals. Aquests canvis en l’àm-
bit local poden modificar el mapa agrari català.
16.6.1.1. Canvis tecnològics en sistemes agrí-
coles i ramaders
a) Adaptació a amenaces per pertorbacions abiòtiques
• Modificació de la data de sembra. Els canvis en
els cicles dels cultius i en l’ús de varietats
adaptades hauran de permetre als cultius
escapar de les condicions climàtiques adver-
ses, al menys de les previsibles. La combinació
de canvi de varietat cap a altres de més pri-
merenques, i avançament de l’época de plan-
tació va millorar el sistema de producció de la
patata (Miglietta et al., 2000).
• Canvi d’espècies i varietats vegetals cultivades per
altres més adaptades a les noves condicions en
cada zona territorial productiva de Catalunya.
Increment de la plasticitat fenològica dels cul-
tius, o capacitat d’aprofitar les condicions
òptimes per al conreu en el moment en què
aquestes es donin.
• Introducció de llavors i planters obtinguts per mi-
llora genètica, més resistents a les pertorba-
cions abiòtiques i biòtiques i amb rendiment
més elevat atenent a las característiques del
medi. La millora vegetal aplica els principis de
la genètica per produir varietats amb caracte-
rístiques mes desitjables, com la major resis-
tència a les malalties i a les condicions d’estrès
tèrmic i hídric, millor valor nutritiu, sabor més
agradable, major rendiment, etc. Utilitzant
mètodes de selecció (la hibridació ja és un me-
tode de selecció) i aprofitant aquelles muta-
cions que es manifesten de forma natural i
espontània, l’home ha aconseguit accelerar el
procés de millora i selecció natural seleccio-
nant artificialment al llarg de segles aquells
individus que presenten unes determinades
característiques desitjades.
• Recuperació, selecció i millora de varietats autòc-
tones, comprovant les seves possibilitats d’a-
daptació a les noves condicions del medi, a part
de constituir una reserva genètica de gran valor.
• Augment de la plasticitat genètica a través de la
diversitat genètica, intraespecífica i inter, de
manera que el sistema compti amb recursos
que el facin més resistent a la variabilitat am-
biental. Avaluar l’ús de la diversitat genètica
que ens ofereixen les varietats locals i ances-
trals, així com germoplasma altres indrets
semblants. El ventall genètic de què es disposa
prové de la coevolució de les espècies agríco-
les i de la introducció d’altres amb diferents
factors biòtics i abiòtics, fet que les fa interes-
sants per la seva capacitat de resposta poten-
cial davant dels canvis projectats. La utilització
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
de cultiu mixt o varietal també pot permetre
disminuir la vulnerabilitat del sistema i pro-
porcionar una mesura d’adaptació.
• Aprofundiment en la comprensió de la fisiologia
de les plantes ja que encara hi ha moltes incer-
teses en aquest camp, com per exemple sobre
l’eficiència de l’ús de l’aigua en plantes medi-
terrànies (Katerji et al., 2008).
• Reducció del cicle de cultiu en zones de secans,
mesura que permet a aquest escapar de situa-
cions climàtiques adverses; en aquestes con-
dicions la producció serà més elevada amb va-
rietats de cicle curt (Lavalle et al., 2009).
• Avançament del cicle de cultiu per les condicions
d’escalfament i evitació de sequera.
• Avaforiment d’aquells cultius que minimitzin les
pèrdues de CO2 i maximitzin la fixació de carboni
al sòl, tal i com s’ha enregistrat en estudis sobre
fluxos de carboni a ecosistemes agrícoles
europeus mitjançant la tècnica dels fluxos
turbulents (Ceschia et al., 2010).
• Útilització racional de la biotecnologia. La bio-
tecnologia pot tenir un paper important en
l’obtenció de varietats adaptades a les noves
condicions. En l’actualitat, la selecció vegetal
amb l’ajut de marcadors i la caracterització de
l’ADN permet desenvolupar nous genotips de
manera encara més ràpida i selectiva. L’engi-
nyeria genètica pot contribuir a elevar la pro-
ducció i productivitat en l’agricultura i, en
conseqüència, a la ramaderia, i a l’obtenció de
rendiment en terres marginals augmentant la
producció d’aliments tant per a l’alimentació
humana com animal. Igual com la biotecno-
logia ha contribuït a millorar la salut humana,
hauria de poder contribuir també a la millora
en l’obtenció d’aliments en un món superpo-
blat i sotmès als efectes del canvi climàtic. Ara
bé, s’hauria d’augmentar la recerca en aquest
camp, tenint en compte que el que es pot afec-
tar potencialment són els sistemes naturals,
amb les implicacions ambientals, productives
i ètiques que se’n deriven. Per això cal molta
cura a l’hora d’avaluar els beneficis de cada
aplicació biotecnològica, adoptar un criteri
multifuncional, i potenciar també el paper de
l’agroecologia.
• Creació de microambients que mantinguin la
temperatura per sota un llindar i la humitat
717
per sobre d’un mínim, per exemple amb els
cultis mixtos. L’increment de la matèria orgà-
nica als sistemes cultivats augmenta la seva
capacitat de retenir aigua i regular-ne els ex-
cessos, alhora que augmenta la seva inèrcia
tèrmica. A banda, l’augment de la complexi-
tat estructural de la vegetació, pròpia dels cul-
tius mixtos, redueix el percentatge de sòl nu i
els efectes negatius de la radiació solar, i pot
reduir l’evaporació del sòl en relació amb la
transpiració i biomassa produïda (Ozier-La-
fontaine et al., 1998). També s’ha trobat una
relació positiva entre diversitat vegetal i acu-
mulació de carboni (Fornara i Tilman, 2007;
Sebastià et al., en revisió).
• Increment de la capacitat d’emmagatzemar aigua
dels sòls agrícoles mitjançant l’increment de
matèria orgànica que millora l’estructura del
sòl, entre moltes altres propietats.
• Reducció de l’energia utilitzada en el reg, millorant
la seva eficiència. Optimitzar el sistema de reg,
prioritzant els sistemes de reg localitzat (per
goteig, subterrani) i a pressió (aspersió), quan
sigui possible, ja que tenen una major eficièn-
cia en l’ús de l’aigua. Cal tenir en compte que
el sector socioeconòmic que consumeix més
aigua a Catalunya es el sector agrícola: l’agri-
cultura utilitza el 80% dels recursos hídrics
(Savé et al., a Gràcia et al., 2010).
• Optimització de la gestió del subministrament
d’aigua proporcionant-la a l’usuari quan el cul-
tiu la necessiti. Fer atenció al servei d’avisos
setmanals de RuralCat per no regar si ha de
ploure o per regar si ve un període de sequera.
Racionalitzar l’ús de l’aigua i per tant, també el
dels nutrients.
• Afavoriment de la implantació de l’agricultura de
precisió en la gestió del reg, de la fertilització,
etc.
• Introducció de mitjans per tal que les cobertes dels
edificis recondueixin l’aigua de pluja cap a dipò-
sits des d’on pugui ser reutilitzada per al reg o
altres usos no alimentaris.
• Minimització i control de les pèrdues dins la xarxa
entubada mitjançant controls periòdics per tal
de detectar fuites.
• Afavoriment de formes de conreu de producció
més sostenibles, combinant i millorant les me-
sures més adaptades al canvi climàtic d’entre
718 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
les ja existents (Producció Integrada PI, agri-
cultura de conservació i agricultura ecològica);
disminuint l’aplicació de fitosanitaris i adobs,
i alhora millorant la productivitat i la qualitat
i dels productes obtinguts, i incorporant pràc-
tiques com la sembra directa o de disminució
del treball del sòl. Aquestes mesures perme-
ten reduir l’ús de maquinària i el treball de la
terra, alhora que eviten la pèrdua de l’estruc-
tura del sòl i se’n limita l’erosió, i en alguns
casos estalvien aigua, tot i que s’haurien de
buscar mecanismes per reduir les males herbes,
com afavorir la diversitat sembrada. L’agricul-
tura ecològica és un sistema de producció que
pot reduir de manera significativa l’emissió de
CO2 i N2O (Kotschi i Müller-Säman, 2004),
fonamentalment per la no utilització d’agro-
químics, treball mínim del sòl i rotació de
conreus.
b) Adaptació a amenaces per pertorbacions biòti-
ques: males herbes, plagues i malalties
• Augment de l’efecte d’assegurança, propi dels cul-
tius mixtos i rotacions, en què l’impacte d’un
factor biòtic afecta només una de les compo-
nents cultivades de l’ecosistema, assegurant un
mínim productiu sota condicions adverses.
• Augment de la resiliència dels agroecosistemes, o
la capacitat de resposta a nivell ecosistèmic a
una pertorbació biòtica, com pot ser la pre-
sència d’una xarxa diversa i abundant d’ene-
mics naturals o la competència davant l’entrada
d’invasores o males herbes. L’ús de cobertes
mixtes o infraestructures ecològiques com els
marges i vores incrementen aquestes propie-
tats.
c) Adaptació a la necessitat de reduir l’ús de derivats
dels recursos fòssils
• Foment de l’ús d’energia endògena en els agroeco-
sistemes. Fomentar que les espècies cultivades
destinin una part de la seva energia metabòlica
a: 1) lluitar contra les pertorbacions abiòtiques
i biòtiques a què estan sotmeses, afavorint, per
exemple, l’ús de mecanismes de competència
contra males herbes, o la síntesi de metabòlits
secundaris per a la lluita contra plagues i ma-
lalties, sempre que no siguin tòxics per als hu-
mans; 2) a l’obtenció de recursos que necessi-
ten, com la simbiosi amb organismes simbionts
per a l’obtenció de N atmosferic.
• Fonament dels cicles de nutrients en fonts autòc-
tones de N, afavorint la retenció del N en com-
partiments estables, l’entrada de N-orgànic a
través de la fixació microbiana, i l’augment de
les entrades de matèria orgànica al sòl en
general per millorar les seves les propietats
físiques, químiques i biològiques.
• Augment de la integració de la producció rama-
dera amb l’agrícola dins d’una mateixa ex-
plotació, la qual cosa permetrà reciclatge de
nutrients i estalvi energètic, i es tendirà cap a
la consecució de sistemes de cicle tancat.
d) Estratègies per reduir l’impacte sobre les explota-
cions ramaderes.
• Modificació i adequació de les instal·lacions
ramaderes per millorar el benestar animal.
• Modificació i adequació de la programació i
formulació de les dietes per fer front als canvis
del clima.
• Canvi d’espècies i races productives ramaderes
per espècies més adaptades a les noves condi-
cions, afavorint la recuperació i expansió de
les races ramaderes autòctones. El límit de
temperatura de confort dels animals depèn del
seu nivell de producció. Animals que presen-
ten major nivell de producció són més sensi-
bles a l’estrès tèrmic (Johnson, 1987), i no
només a la intensitat de l’estrès, sinó també a
la durada del període de recuperació per part
dels animals (Hahn et al., 2000).
• Increment del període de pastura a muntanya del
bestiar en sistema extensiu. La ramaderia exten-
siva de muntanya probablement podrà ro-
mandre durant més mesos a zones de pastura
dels ports avançant la pujada i retardant la bai-
xada dels ramats per aprofitar millor els
recursos naturals. Caldrà regular molt bé les
càrregues ramaderes per evitar situacions de
sobrepasturatge.
• Desplaçament de la ramaderia de cotes baixes cap
a zones de més altitud els mesos més calorosos.
Aquests canvis possiblement conduiràn a
practicar nous sistemes de producció inspirats
en els sistemes tradicionals, però incorporant
els coneixements cientifícs i tècnics (Plaixats,
1996).
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
e) Estratègies per reduir la vulnerabilitat associada
al risc d’erosió i incrementar el segrest de carboni
• Augment de la matèria orgànica del sòl, incor-
porant i enterrant al sòl els residus de les
collites.
• Augment de la coberta permanent del sòl, per tal
de reduir l’impacte de les pluges torrencials i
les elevades temperatures, alhora que s’incre-
menten les entrades de matèria orgànica i se’n
redueix la pèrdua per mineralització. Les estra-
tègies interessants en aquets camp són: 1) ús de
cobertes farratgeres mixtes o d’espècies de llarga
durada; 2) ús racional dels guarets i les pràcti-
ques associades, compatibilitzant la seva fun-
cionalitat com a hàbitat (aus estepàries) i la
regeneració de la fertilitat del sòl, però reduint
al màxim les èpoques en què el sòl està nu; i 3)
ús de cobertes sota els conreus arboris, que
ultra proveir una funció protectora (Durán i
Rodríguez, 2008), fomenten diverses funcions
com la pol·linització i el control de plagues.
16.6.1.2. Canvis d’espècies i del model de
gestió forestals
Tot i els efectes previsibles del canvi climàtic, el
bosc o coberta forestal tindran una certa resi-
liència per la inèrcia d’aquests sistemes dominats
per organismes de vida llarga i a les condicions
microclimàtiques al seu interior, per la qual cosa
hi haurà una tendència cap al seu manteniment
durant llarg temps malgrat els canvis de clima.
El perill és assegurar la seva persistència si per-
torbacions de gran extensió (grans incendis,
mortaldat generalitzada per plagues o malalties,
etc.) destrueixen aquests boscos. D’altra banda,
és complicat poder garantir el manteniment de
la diversitat i la multifuncionalitat dels espais
forestals i, per aconseguir aquest objectiu caldrà,
més que mai, d’una gestió activa i eficient del ter-
ritori, amb la planificació d’una gestió forestal
sostenible, utilitzant les eines silvícoles més
adients i l’esforç tècnic i de recerca dins l’ecolo-
gia i ciència forestal. La preocupació per aconse-
guir una gestió sostenible és un tret fonamental
que caracteritza actualment el sector forestal
arreu del món. A Catalunya, la gestió forestal ha
esdevingut progressivament més complexa, en
un escenari de reduïda rendibilitat, amenaça dels
grans incendis forestals, canvi global i variades
719
demandes socials que es tradueixen en un ampli
marc legal i en una visió necessàriament multi-
funcional de la gestió (Vericat et al., 2009).
En aquest sentit, i sota la consigna de la ges-
tió adaptativa, Vericat et al. (2009) proposen una
sèrie de mesures de gestió, algunes d’elles ja con-
siderades en altres treballs com els de Gracia
et al. (2004), Alcamo et al. (2007), Resco et al.
(2007) i Regato (2008).
a) Realització de tractaments silvícoles i tallades
• Realització de tractaments silvícoles de millora,
aclarides i selecció de tanys, per tal de reduir la
competència pels recursos i els costos respira-
toris dels boscos, ajudant que aquests sobre-
visquin als períodes adversos.
• Promoció d’espècies més adaptades i amb major
creixement i vitalitat.
• Adequació dels torns i intensitats de tallada de les
diferents espècies a les condicions de l’estació
(edàfiques, microclimátiques, etc).
• Allargament dels torns de tallades perquè els
boscos avancin en el seu grau de maduresa,
alhora que s’incrementa el segrest de carboni.
• Ajuda a la regeneració natural del bosc, aprofun-
dint en el coneixement de la seva dinàmica i la
utilització de les millors tècniques silvícoles.
• Alerta amb els estadis de regeneració, per ser el
més sensibles a l’estrès ambiental, enfront dels
arbres adults, que tenen major capacitat de
suportar situacions extremes.
b) Promoció de masses mixtes i diversitat d’espècies
• Promoció de les masses mixtes i la diversitat d’es-
pècies, sobretot de frondoses, per tal de tenir
més opcions de futur, tant des del punt de
vista ecològic com econòmic, i augmentar la
resistència a les possibles pertorbacions.
• Canvi de la composició de les espècies dels rodals
forestals o, en aquells llocs on es planti, plan-
tar espècies amb llavors millorades genètica-
ment, adaptades al nou clima, sempre tenint
en compte els avantatges de la conservació de
la diversitat, inclosa la genètica.
• Selecció acurada de la procedència de les llavors
i plantes en les repoblacions per una gestió
adequada de la diversitat genètica.
• Introduir frondoses millor adaptades als nous es-
cenaris climàtics en plantacions de coníferes, i
720 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
promoure plantacions multiespecífiques en lloc
de plantacions monoespecífiques de coníferes.
• Promoció de la transformació a bosc de llavor en
el cas d’espècies rebrotadores (com en alzinars)
tradicionalment aprofitades com a bosc menut,
per tal d’augmentar la variabilitat genètica del
rodal (Gil et al. 2008).
c) Integració del risc d´incendi en la gestió forestal
• Integració del risc d´incendi en la gestió forestal,
conduint el bosc cap a estructures forestals menys
vulnerables al foc, per tal d’evitar grans incen-
dis forestals i incendis recurrents, que poden
conduir a la impossibilitat d’establir el banc de
llavors i la recuperació de la vegetació.
d) Planificació forestal i eines de gestió en general
• Manteniment dels boscos i les seves funcions am-
bientals amb mesures silvícoles adients adaptades
a cada rodal i combinar tècniques d’aprofita-
ment tradicional i energètic.
• Definició d’estratègies específiques de gestió: tipus
de tallada i espècies a afavorir, als boscos de
muntanya, ja que tenen menys opcions d’a-
daptació; i als boscos de ribera, sensibles a la
colonització per espècies al·lòctones.
• Promoció de la gestió ecosistèmica, gestió prò-
xima a la natura i la silvicultura orientada a
l’arbre individual, com a tècniques eficients de
gestió sostenible, que poden realitzar-se amb
menor inversió de recursos econòmics.
Les mesures d’adaptació de la gestió silvícola
al canvi climàtic i la conservació de la biodiver-
sitat i els bèns i serveis que aquesta procura hau-
ríen d’incloure l’augment de la superfície de bos-
cos madurs, interconnectats, per preservar la
biodiversitat específica d’aquests ambients, actu-
alment molt amenaçada (Paillet et al., 2010). Per
tant, entre els aspectes que s’hauríen de tenir en
compte quan es gestionen els boscos es troba la
necessitat de mantenir una xarxa de taques con-
nectades de boscos madurs per tal de conservar
tota la diversitat forestal (Paillet et al., 2010;
Camprodon, 2008). Camprodon (2008) proposa
la conservació d’arbres madurs amb una distàn-
cia mínima entre ells per tal de preservar els ver-
tebrats associats a aquests ambients. Però per a
alguns organismes molt especialitzats, menys
mòbils, i de mida més petita, aquestes mesures
podrien ser insuficients per garantir-ne la con-
servació. Alguns organismes estan associats
exclusivament o preferent a aquest tipus de bos-
cos que no s’han utilitzat durant molt de temps,
com molses, líquens o escarabats saproxílics;
(Paillet et al., 2010). Els boscos verges són molt
rars a Europa. A Catalunya moltes terres han
estat cultivades fins fa poc i hi predominen els
boscos joves. Caldria preveure dins dels plans de
gestió l’establiment de taques de bosc amb fina-
litat d’esdevenir un bosc madur, interconnecta-
des per corredors d’arbres madurs.
D’altra banda, estan canviant els paradigmes
sobre reserves biològiques. Sota condicions de
canvi climàtic aquestes haurien de ser grans i a
més incloure una varietat d’ambients al llarg dels
gradients altitudinals i climàtics, per tal de per-
metre la migració de les espècies forestals i pra-
tenses (Araújo et al., 2004).
16.6.2. Oportunitat d’adaptació
L’oportunitat d’adaptació recull aquelles mesu-
res que han de ser adreçades als sistemes socials
i socioeconòmics. Algunes mesures seran conti-
nuistes, com el manteniment de la recerca sobre
la millora d’espècies, varietats i races d’organis-
mes d’interès agràri amb capacitat d’adaptació a
les noves circumstàncies, i sobre la viabilitat de
la introducció d’altres organismes més adaptats.
Altres mesures hauran de ser molt més radicals,
i comportaran la modificació d’hàbits arrelats
a la nostra societat, com els hàbits de consum.
L’oportunitat d’adaptació dels sistemes agraris a
Catalunya dependrà dels discursos socials sobre
el canvi climàtic, i no seran independents de la
situació de resposta i els discursos sobre canvi
climàtic a nivell mundial. Tanmateix, Catalunya
pot desenvolupar sistemes i establir mesures que
siguin un referent mundial.
16.6.2.1. Canvi en el model productiu
a) Agricultura
Dins de l’agricultura, cal un canvi cap a un altre
tipus de model productiu que utilitzi menys en-
ergia. Per exemple, l’agricultura ecològica i l’agri-
cultura integrada, ambdues dirigides a aconseguir
una agricultura sostenible, alhora que ben arrela-
des a Catalunya, són models que, en diferent grau,
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
ofereixen estratègies que poden incrementar la
resistència i resiliència dels sistemes de producció
tant del punt de vista ecològic com econòmic.
Aquests sistemes estan lligats a mesures adaptati-
ves al canvi climàtic, entre les quals es poden citar:
• Promoció d’un ús més eficient dels recursos, con-
siderant la regulació de tot l’agrosistema, fent
els agroecosistemes més independents dels
canvis en el preu i la disponibilitat de recursos
externs.
• Abastiment de nutrients dels cultius basat en els
propis cicles de nutrients ecosistèmics, en la im-
plicació dels microrganismes fixadors, i en el
reciclatge dels nutrients continguts en la
matèria orgànica del sòl, equilibrant les pèr-
dues i aportacions de nutrients.
• Estratègies de control de plagues, espècies no sem-
brades i malalties, basades en els recursos i fun-
cionament del propi ecosistema, és a dir, en les
propietats i funcionament ecosistèmic i apli-
cant el control integrat de plagues i malalties.
• Manteniment de les múltiples funcions de l’agri-
cultura, productiva, ambiental, paisatjística i
econòmica.
• Avaluació de la qualitat diferenciada dels produc-
tes obtenint beneficis econòmics més elevats i
mantenint les rendes d’explotació.
• Afavoriment de la formació dels agricultors,
sobretot joves, en el nou paradigma productiu
del canvi.
b) Ramaderia
També en el cas de la producció animal cal
un canvi de model, que estaria representat pels
postulats de la ramaderia ecològica, la qual és
un sistema de producció lligat al sòl i per tant
integrat a l’agricultura i la silvicultura. El canvi
de la producció ramadera intensiva o extensiva
cap a la producció ramadera ecològica que ja es
promou a Catalunya pot aportar els beneficis
següents:
• Consecució d’un nivell de fertilitat elevat dels sòls
de conreu i de les pastures d’origen agrícola,
com a base fonamental de la producció vegetal.
• Utilització del màxim de recursos renovables en
sistemes agraris organitzats localment.
• Abastiment als ramats d’aquelles condicions vitals
i productives que els permetin dur a terme un
desenvolupament el més natural i innat possible
721
respectant les seves necessitats biològiques i
de comportament.
• Integració de les activitats agrícoles amb les
ramaderes, per aconseguir així una major racio-
nalitat i diversificació que contribueixen al
manteniment de la renda de l’explotació.
• Manteniment d’un nivell acceptable de diversitat
d’espècies conreades i races criades a cada explo-
tació, buscant les més adaptades a les condi-
cions locals.
• Afavoriment del desenvolupament de les defenses
immunològiques naturals de l’animal en benefici
de l’economia de l’explotació gràcies a l’acció
combinada d’una alimentació de qualitat amb
l’exercici físic dels animals.
• Obtenció de productes de qualitat diferenciada
amb més valor afegit.
16.6.2.2. Canvi en els models energètic i so-
cioeconòmic
Els efectes del canvi climàtic als agroecosistemes
es poden amplificar per la seva interacció amb
els canvis socials provocats pel mateix canvi cli-
màtic.
• Canvi de model energètic. Es preveu un canvi
de model energètic ja que es dóna un esgota-
ment progressiu dels recursos fòssils (Bentley,
2002) i que, a més, resulta necessari reduir l’ús
d’aquests recursos perquè provoquen el retorn
a l’atmosfera de C segrestat a l’escorça terres-
tre. La tendència davant d’aquesta situació és
la internalització dels costos d’emissió (com a
drets d’emissió) cada cop a més activitats pro-
ductives, inclosos els costos d’emissió deguts
al transport.
• Aprofitament de l’energia generada en el propi
sistema agrari. A curt i mitjà termini, els rep-
tes davant el marc de canvi global actual i de
situació energètica se centren en el trasvàs
de l’aport energètic extern als agroecosistemes a
l’ús de l’energia generada dins dels propis eco-
sistemes. Cal tenir en compte que els costos
ambientals no estan internalitzats en el preu
d’aquests recursos, de manera que ens hem
permès subvencionar els ecosistemes agríco-
les amb una elevada quantitat d’energia (en
diferents formes) importada d’altres ecosiste-
mes o dels recursos fòssils; en definitiva, deri-
vada de la producció primaria neta del passat.
722 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
16.6.2.3. Canvi en els hàbits alimentaris i en
els valors de consum
Els hàbits i valors alimentaris de la societat tenen
un paper significatiu com a conductors de la pro-
ducció agrària, ja que el consum humà de pro-
ductes agroalimentaris seria el destí final natural
d’aquests productes (fig. 1). Això fa que una via
possible d’incidir en el canvi climàtic per mitjà dels
sistemes agraris sigui indirectament a través
dels hàbits alimentaris i de consum socials. Entre
algunes de les mesures de dieta i consum que
poden afavorir-se com a mesures d’adaptació
(i també de mitigació) es poden citar:
• Disminució en la relació planta:animal (P:A)
a la dieta. En l’actualitat es disposa de molts
coneixements sobre les necessitats de la dieta
humana (Fairweather-Tait, 2003). Les prote-
ïnes animals són més complexes que les vege-
tals, però una bona combinació dels vegetals
(p.ex., llenties amb arròs, o el que és el ma-
teix, cereal amb llegum) proporciona una qua-
litat de proteïna vegetal similar a l’animal. Se
sap que una dieta basada en la proteïna vege-
tal és més saludable que una de molt carní-
vora; diverses malalties s’han relacionat amb
una dieta massa rica en proteïna animal (Fair-
weather-Tait, 2003). Però resulta difícil deter-
minar quina seria la proporció P:A correcta
per a la nostra espècie (Cordain et al., 2000;
Fairweather-Tait, 2003). Energèticament seria
més eficient i caldria menys superfície de cul-
tiu si els humans consumissin directament
tota la proteïna vegetal en comptes d’utilitzar
una bona part dels cultius per alimentar al
bestiar (Pimentel i Pimentel, 2003). Sota con-
dicions de canvi climàtic, però, s’han fet si-
mulacions de substitució de proteïna animal
per vegetal. La reducció del cost de la reduc-
ció d’emissions de gasos amb efecte d’hiver-
nacle en el cas en què s’implementés una dieta
saludable, amb reducció de carn, com seria el
cas de la mediterrània tradicional, s’ha estimat
en més de la meitat, mentre que una dieta
totalment vegetariana implicaria una reducció
a menys d’una quarta part (Stehfest et al.,
2009). Tanmateix, la proporció alta de prote-
ïna animal a la dieta és un dels indicadors de
desenvolupament dels països. Aquest índex
està en flagrant contradicció amb els objectius
per al sector agrari i la societat sota condicions
de canvi climàtic, i suggereix que a mesura
que els països es tornen més rics, caldrà més
superfície de cultiu.
• Afavoriment del consum de productes frescos, de
temporada i poc processats. En aquest tipus
de consum, a més de reduir emissions indus-
trials, es pot estar reduint la despesa energè-
tica. De nou, s’haurien de fer balanços entre la
suma de la despesa energètica individual
comparada amb el processament industrial,
particularment si les indústries milloren les
seves emissions i introdueixen sistemes ener-
gètics sostenibles en la seva producció. La
potència del sector agroalimentari a Catalunya
proporciona en aquest sentit una gran opor-
tunitat.
• Afavoriment del consum de la carn blanca en
lloc de la roja. La producció de metà, un gas
d’elevada potencialitat d’efecte d’hivernacle,
és més baixa en els animals monogàstrics (carn
blanca): porcs, pollastres, conills, coloms, ànecs,
perdius, guatlles, cavalls, que en els ruminants
(carn roja): vaca, ovella, cabra; però s’ha de
parar atenció als residus dels primers, que poden
tenir un efecte negatiu sobre els gasos amb
efecte d’hivernacle, particularment els òxids de
nitrogen (Teira, 2008). Alguns productes carnis
tenen una elevada taxa de transformació ener-
gètica: per exemple els pollastres (”broilers”)
criats per a carn. Aquest tipus de bestiar, però,
necessita una font d’alimentació molt rica en
energia i proteïna, com el panís i la soja, la qual
pot requerir sistemes de producció molt forçats
en algunes àrees de conreu.
• Afavoriment de la producció ecològica de la carn
vermella, criada ecològicament en zones mar-
ginals (oví i boví a muntanya, oví i cabrum a
secans àrids) a partir de la utilització dels re-
cursos naturals, principalment, i segons mè-
todes tradicionals i càrregues ajustades, com-
plint la normativa vigent; d’aquesta manera
s’afavorirà la conservació de la biodiversitat
dels ecosistemes pastorals (Sebastià et al.,
2008b), i els béns i serveis que aquesta pro-
porciona en aquestes zones (Díaz et al., 2007,
Llurba et al., 2008), incloent-hi la capacitat de
mitigació del canvi climàtic per segrest de car-
boni (Sebastià et al., en revisió).
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
• Afavoriment de l’ofici de pastor, ja que els pas-
tors ben formats poden contribuir significati-
vament a optimitzar la utilització dels recur-
sos pels animals dins la ramaderia extensiva, i
podrien tenir de nou un paper important dins
de la reducció d’emissions a la trashumància i
trastermitència si es torna al transport del bes-
tiar tradicional. El moviment tradicional del
bestiar podria fins i tot incorporar-se a l’oferta
de la indústria del lleure.
• Afavoriment de la disponibilitat i consum de pro-
ductes ecològics. Mentre els productes de la
producció integrada i convencional arriben
amb naturalitat al mercat, els productes eco-
lògics encara constitueixen una raresa fora
dels establiments especialitzats. A més, el seu
cost acostuma a ser superior, ja que sovint no
estan internalitzats en l’agricultura conven-
cional els costos energètics dels fertilitzants i
fitosanitaris. S’hauria d’aconseguir que pro-
ductes obtinguts amb menys cost per al medi
ambient i més capacitat de mitigació se
signifiquessin, que la població els identifiqués
i se n’afavorís la venda, i al mateix temps es
carregués en cost els productes obtinguts
amb emissions injustificadament elevades
p. ex., amb una ecotaxa, i s’identifiquessin a
les etiquetes (p.e., com en el cas del tabac i la
salut). Els aliments ecològics són més nutri-
tius i més segurs que els convencionals (Lai-
ron, 2009).
• Afavoriment de la producció de productes trans-
formats ecològics. Mentre als darrers anys
Catalunya ha incrementat la producció eco-
lògica dels productes bàsics, encara importa
molts productes processats de països amb
una tradició més gran de consum ecològic, la
qual cosa incrementa la necessitat de trans-
port i a més resta valor afegit als productes
catalans, ja que es ven barata la matèria
primera i es compren cars el productes ma-
nufacturats.
• Afavoriment del consum de productes de proxi-
mitat. Consumint aquest tipus de productes es
redueixen les emissions per transport. Ara bé,
s’haurien de tenir en compte tots els elements.
Per exemple, caldria fer balanços acurats per
saber si es gasta més energia emmagatzemant
fruita a les càmeres frigorífiques o transpor-
723
tant fruita fresca de països llunyans. En el cas
del comerç exterior, mitjançant pràctiques de
comerç just de productes, es pot estar afavo-
rint la sostenibilitat global del planeta (vegeu
més a baix). A Catalunya el balanç entre pro-
ductes agroalimentaris importats i exportats és
semblant (fig. 15).
• Afavoriment dels productes de comerç just. El
problema del canvi climàtic no és tant sols de
Catalunya, i cada país té la seva problemàtica,
riscos d’emissió i oportunitats de mitigació.
L’afavoriment de relacions comercials justes
amb països en desenvolupament pot tenir
repercussions positives sobre la mitigació i
desforestació. Calen balanços i models acurats
sobre aquests aspectes.
• Millora de la salut familiar mitjançant l’educació
sobre dieta i consum. La rebaixa de despesa
sanitària aconseguida mitjançant la divulgació
de mètodes de prevenció sens dubte tindrà un
efecte positiu sobre la reducció d’emissions.
La dieta mediterrània s’ha posat com a exem-
ple de dieta saludable que millora la qualitat
de vida i allarga l’esperança de vida (Keys,
1980; Sofi et al., 2008). La dieta mediterrània
es caracteritza per un elevat consum d’ali-
ments d’origen vegetal; consum preferent de
productes frescos de temporada; utilització
300.000
Importacions (tones)
Lactis, ous i altres
200.000
Peixos i altres
100.000
Carn i despulles
Animals vius
Altres productes
0
0 100.000 200.000 300.000
Exportacions (tones)
Figura 15. Relació entre les exportacions i les importacions
a Catalunya dels principals productes relacionats amb les
activitats pecuàries l’any 2000.
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Comerç amb l’es-
tranger.
724 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

10.000

Carn
Fruites i verdures

Peix
Despesa alimentària (Mi Euros)

1.000 Pa i pastisseria Lactis

Altres

Plats preparats
Begudes
Oli
Vi Fruites i verdures transformades

Cacau Arròs Patates

100 Ous
Cafè Cervesa

Sucre

10
1 10 100 1.000 10.000

Despesa alimentària (Mi kg)

Sucre
100%
Oli
Ous

Llet
80%

Productes pesca

Carn
60%

Cereals i llegums

40%

Fruites i verdures
20%

0%

Figura 16. a) Relació entre la despesa alimentària dels catalans en milers d’euros i en milers de kilos, per tipus de producte.
b) Percentatge de cada producte a la dieta dels catalans.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
exclusiva d’oli d’oliva; consum diari d’una
quantitat moderada de lactis i formatges; con-
sum setmanal d’una quantitat moderada de
peix, blau si és possible, d’aus i ous; consum de
carn roja alguns cops al mes; consum de fruita
seca, mel i olives amb moderació; consum de
vi negre amb moderació durant els menjars;
utilització d’herbes aromàtiques com a alter-
nativa saludable a la sal; realització d’activitat
física regular (Estruch, 2007). Per tant, aquesta
dieta ja inclou moltes de les recomanacions per
mitigar el canvi climàtic. Hi ha debat sobre si
actualment se segueix la dieta mediterrània a
Catalunya. S’ha dit que hi ha hagut una adap-
tació moderna d’aquesta dieta, amb un con-
sum alt de fruita, verdures i oli d’oliva, però
una reducció de llegums i cereals, i un aug-
ment de proteïna animal (fig. 16).
• Reducció de la petjada ecològica de nadons i
infants. Hi ha moltes oportunitats per a la mi-
tigació associades a les activitats relacionades
amb nadons i infants. Pares que en d’altres
circumstàncies són molt conscients dels pro-
blemes ambientals sovint rebaixen o es veuen
obligats a rebaixar els seus estàndards quan els
implicats són els seus fills petits.
• Afavoriment de l’alletament matern durant la
màxima quantitat de temps. La primera mesura
important de cara a la mitigació i adaptació al
canvi climàtic pel que fa a la petjada ecològica
dels nouvinguts, i de relleu per a l’agricultura
i l’alimentació, és l’alletament. L’alletament és
un procés energèticament barat i ecològica-
ment molt sostenible, que emet prop de zero
(només el cost afegit d’una mica de fruita seca
a la dieta de la mare), i en canvi permet la
reducció de gasos amb efecte d’hivernacle
emesos per l’agricultura (en comparació amb
el cost de produir llet i cereals per a les fari-
netes). Per tant, una mesura de lluita contra el
canvi climàtic seria l’afavoriment de l’alleta-
ment exclusiu durant un període llarg, i el
manteniment d’aquest durant bastant temps
un cop introduït l’aliment sòlid. Per a això cal-
dria canviar alguns discursos erronis de la nos-
tra societat (González, 2004).
• Reducció d’envasos i plàstics. Una proporció ele-
vada de l’energia en els productes agrícoles no
és la inherent d’aquests sinó la dels costos
725
energètics derivats de la producció dels enva-
sos. La internalització dels costos ambientals
associats a les emissions de CO2 que es donen
en un procés productiu n’incrementarà el
preu. D’altra banda, calen mesures per a acon-
seguir generar menys residus associats a
aquestes activitats, des del productor i el dis-
tribuïdor, fins al comerç i el consumidor.
• Gestionar els envasos correctament, tant en
l’explotació agrària com per part del consumi-
dor. Els envasos dels productes fitosanitaris no
es poden abandonar ni cremar (Sisquella et al.,
2009).
16.7. Els sectors agrícola, ramader i forestal
a Catalunya: perspectives de futur sota
condicions de canvi climàtic
16.7.1. Impactes del canvi climàtic a
Catalunya
En aquest apartat es consideren els impactes pos-
sibles del canvi climàtic tenint en compte les
amenaces externes i les vulnerabilitats internes
del sistema agrari. El balanç final sobre els
impactes del canvi climàtic als sistemes agraris
dependrà també de factors externs de vegades
aliens a les pròpies activitats agràries, com ara
són el context socioeconòmic i la capacitat de
resposta de la societat a l’adaptació al canvi
climàtic. Per tant, s’exposaran els possibles im-
pactes tenint en compte també les mesures pro-
posades de mitigació i adaptació.
16.7.1.1. Impactes en els rendiments i la qua-
litat agraris
Els impactes del canvi climàtic sobre els rendi-
ments dels sistemes agraris catalans i la qualitat
dels seus productes dependran de nombrosos
condicionants alhora, com s’ha esmentat amb
anterioritat. Els impactes probables segons con-
dicionants seran els següents:
• Disminució de la rendibilitat a sistemes forestals i
zones de secans càlides en zones actualment
amb precipitacions minses i temperatures
altes. Reducció de la productivitat si no s’evita
el dèficit hídric i les temperatures són més
altes en zones actualment ja més vulnerables a
les temperatures altes i la baixa disponibilitat
d’aigua.
726 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
• Abandonament de les activitats estrictament agrí-
coles per a usos pecuaris extensius o de conservació
del patrimoni natural en condicions extremes.
• Increment del risc de pèrdua de superfície de sòl
fèrtil i capacitat productiva que pot ser neces-
sària en un canvi de patrons, i pèrdua d’em-
bornals de C i alliberament de C a l’atmosfera.
Calen estratègies per mantenir l’ús d’aquestes
terres o per fomentar l’establiment de comuni-
tats vegetals resistents al canvi climàtic i que
afavoreixin el manteniment de la diversitat i els
béns i serveis que aquesta proporciona (ex.,
conservació dels sòls, regulació hidrològica,...).
• Producció vegetal a zones de secans frescals. La
productivitat en algunes zones podria aug-
mentar si les temperatures augmenten i s’evi-
ten els efectes nocius de les temperatures
massa altes en els moments crítics del cicle de
cultiu. Augment de la rendibilitat per pujada
de les temperatures i allargament del cicle
vegetatiu a les zones actualment més frescals si
hi ha aigua disponible. En aquests ambients
és esperable una tendència cap a cultius de
secans càlids en zones actualment amb cultius
de secans frescals si disminueix la disponibili-
tat hídrica.
• Manteniment de la producció vegetal a zones de
regadiu si s’evita l’efecte de les altes tempera-
tures mitjançant mesures de mitigació.
• Canvis en la distribució territorial de la producció
agrària. Sota condicions de canvi climàtic la
producció agrària canviarà la seva distribució
territorial, i aquest efecte ja s’està veient en
l’actualitat, amb l’abandó de les zones més
marginals i menys preparades per esmorteir
els efectes del canvi climàtic (abandó prefe-
rencial de secans, fig. 5). Aquests canvis afec-
taran la producció agrària i la forestal, tot i que
aquesta darrera tindrà un efecte d’inèrcia pro-
bablement més alt.
16.7.2. Impacte en la ramaderia
L’impacte del canvi climàtic sobre la ramaderia
varia segons els sistemes intensius o extensius, i
cadascun té les seves peculiaritats:
• Productivitat animal en sistemes intensius. Dis-
minució de la productivitat animal associada a
l’increment de temperatura i la disminució de
precipitació en zones seques, a menys que es
compensin el problemes de benestar animal
ambl’adeqüació de les instal·lacions; disminu-
ció de la productivitat animal associada a
malalties i plagues de nova aparició; augment
de productivitat d’algunes espècies i races ani-
mals en zones actualment frescals.
• Disminució de la productivitat animal en sistemes
extensius associada a l’increment de tempera-
tura i la disminució de precipitació en zones
seques, a menys que es canviï el tipus de
bestiar (bestiar gros per bestiar petit o races
de bestiar gros adaptades), o que es desplacin.
• Disminució de la qualitat del producte d’origen
animal associada a l’estrès i reducció de ben-
estar; aquests efectes poden contrarestar-se si
s’implanten mètodes de producció ecològica
o similars i s’adapten el sistemes de producció
als condicionants ambientals, educant els con-
sumidors a reconèixer els nous valors.
16.7.3. Impactes sobre els boscos de Cata-
lunya
Els principals efectes i conseqüències ecològics
del canvi climàtic sobre les espècies i sistemes
forestals són (Vericat et al., 2009):
• Canvis fenològics. Les noves condicions am-
bientals, i en particular l’augment de la tem-
peratura, incideixen directament en la fenolo-
gia de les especies vegetals. Per exemple, s’ha
observat l’anticipació d’algunes setmanes del
període de brotació i floració en un nombre
important d’espècies en el curs dels darrers
anys així com un retard en el període de cai-
guda de les fulles (Peñuelas et al., 2002).
Aquests canvis poden provocar una alteració
important de les relacions tròfiques entre les
plantes i els animals (p.ex. insectes, ocells) i
provocar canvis dràstics en el funcionament
dels ecosistemes (Peñuelas i Filella 2001).
• Canvis fisiològics. En general, l’augment de la
concentració del CO2 atmosfèric augmenta la
productivitat dels sistemes forestals mitjançant
l’increment de l’activitat fotosintètica de les fu-
lles. No obstant això, en els sistemes mediter-
ranis aquest efecte no és tan clar ja que es pre-
veu que les condicions creixents de sequera
provoquin un major tancament estomàtic en
les plantes (amb l’objectiu de reduir les pèr-
dues d’aigua). Aquest fet limitaria i condicio-
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
naria la captura de carboni de les plantes ja
que aquestes utilitzen els estomes com a via
d’entrada del CO2 (López et al., 1997). Final-
ment, s’ha comprovat que la respiració de la
plantes (procés a través del qual s’allibera CO2
a l’atmosfera derivat dels processos d’oxidació
de la matèria orgànica) augmenta amb l’incre-
ment de la temperatura ambient. L’increment
del CO2 atmosfèric, però, millorarà l’economia
hídrica de les plantes, per una necessitat més
baixa d’obrir estomes per captar CO2 en una
atmosfera enriquida d’aquest component. Si
l’augment de l’activitat fotosintètica i la cap-
tura de C atmosfèric en les noves condicions
ambientals no és proporcional, però, pot deri-
var en produccions primàries netes negatives
i, per tant, en la disminució de l’estructura de
l’ecosistema (Sebastià et al., 2005).
• Plasticitat i adaptació. La capacitat que tinguin
les plantes d’adaptar-se ràpidament al canvi
climàtic, que va unida en general a la seva
plasticitat fenotípica i variabilitat genètica,
determinarà l’efecte d’aquest en el seu desen-
volupament i distribució. En general, es con-
sideren menys susceptibles a l’efecte climàtic
aquelles espècies que exhibeixen una àrea de
distribució més extensa o bé que presenten
una major complexitat evolutiva com les alzi-
nes (Quercus ilex L.) o els roures (Quercus
sp.pl.) (Gracia et al., 2004). No obstant això,
Peñuelas et al. (2004) remarquen el fet que les
espècies vegetals siguin més aviat conservado-
res des d’un punt de vista evolutiu i, per tant,
reaccionin preferentment als canvis ambien-
tals modificant la seva zona de distribució.
• Canvis en les àrees de distribució de les espècies.
Diferents estudis paleoecològics han mostrat
canvis en la reestructuració i distribució de les
comunitats vegetals en resposta a canvis cli-
màtics passats (Davis et al., 1984), amb la qual
cosa s’espera observar, en el context actual, un
patró similar i el desplaçament de la distribu-
ció de les espècies forestals cap a zones on les
condicions ambientals actuals permetin el seu
desenvolupament allí on abans no era possi-
ble. En algunes zones s’han trobat ja proves
d’aquest fenomen tot i que sovint hi ha un
efecte emmascarador degut als canvis d’ús del
territori, i en particular, al creixent abandó de
727
les activitats agrícoles i la ramaderes de mun-
tanya. En alguns casos, però, sí que sembla
ocórrer una progressiva substitució de la ve-
getació característica de sistemes temperats
per espècies o comunitats més mediterrànies
(Castro 2000; Peñuelas i Boada, 2003).
• Pèrdua de biodiversitat i extinció d’espècies. Es
preveu que els canvis de les relacions de com-
petència interespecífica, derivats de la diferent
resposta de les espècies enfront del canvi
climàtic, i les dificultats que algunes espècies
puguin presentar per colonitzar àmbits més
favorables per al seu desenvolupament, pu-
guin comprometre la supervivència d’aquelles
espècies o comunitats endèmiques més sensi-
bles. Malgrat que calen més estudis per deter-
minar l’abast d’aquesta qüestió, alguns models
com els desenvolupats per Thuiller (2005)
apunten a les zones de muntanya mediterrà-
nies com un dels àmbits més susceptibles de
patir pèrdues de biodiversitat com a conse-
qüència del canvi climàtic.
16.7.4. Distribució geogràfica de la produc-
ció agrària sota canvi climàtic
Com a resum dels subapartats anteriors, en con-
dicions de canvi climàtic es poden fer unes
previsions de com la producció agrària —agrícola,
ramadera i forestal— podria distribuir-se al terri-
tori català. Les nombroses incerteses aconsellen
ser cauts, però, en base als escenaris climàtics
previstos (Calbó et al., 2010) per donar unes re-
comanacions generals. Segons aquestes projec-
cions, es poden fer algunes suggerències, i dur a
terme unes projeccions de resposta possible.
Les especificitats de cadascuna de les zones
productives catalanes i els seus condicionants
ambientals diferencials fan que no es pugi parlar
d’unes repercussions úniques del canvi climàtic
a Catalunya, ni d’una estratègia comuna, sinó de
multiplicitat de solucions i també d’oportunitats,
que haurien de tenir en consideració un model
productiu agrari que incorporés els nous condi-
cionants i que permetés utilitzar la diversitat bio-
lògica i ambiental com a valor per augmentar
l’eficiència de gestió i assegurar la producció. Els
reptes i oportunitats de cadascuna de les zones
de producció dependran de les projeccions cli-
màtiques futures per a cada zona ( Calbó et al.,
728 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
2010), dels condicionants actuals i de la capaci-
tat d’anticipació als canvis que es tingui. Global-
ment, hi ha tres situacions generals principals
diferenciades: zones on es preveu que augmentin
les precipitacions a més de les temperatures, com
és el cas d’algunes àrees pirinenques, i zones on
es projecta una disminució de les precipitacions
a més d’incrementar-s’hi les temperatures, i per
tant on el dèficit hídric s’agreuja en condicions
naturals; aquestes darreres es poden diferenciar
entre zones de secans i zones de regadiu. Els con-
reus de secà són els més vulnerables, particular-
ment en els llocs on ja actualment el clima és
més extrem i l’agricultura és marginal (taula 6).
A zones de secans càlids els usos hauríen de ser:
conservació del patrimoni natural i la biodiver-
sitat; usos energètics combinats amb cultius re-
sistents; usos cinegètics, i ramaderia extensiva de
petits remugants amb càrregues ajustades. En
zones on en l’actualitat les condicions són més
frescals i no existeix possibilitat d’establir rega-
dius o incrementar la disponibilitat d’aigua, es
podran cultivar els conreus típics de secà. Es
podrà produir una redistribució de la producció
vegetal dins d’uns marges, segons restriccions
també de la disponibilitat de terreny cultivable,
que disminueix a les zones de muntanya per
raons topogràfiques. Les zones actuals marginals
quedaran per a ramaderia molt extensiva amb
bestiar petit o per a usos de conservació del
patrimoni natural.
Pel que fa a impactes i estat de la qüestió de
les diferents zones productives catalanes, es poden
descriure aquestes situacions diferenciades al
mapa agrari català sota condicions de canvi cli-
màtic:
a) Els cultius de secà a la costa, vinya, olivera i fruita
seca. Les zones costaneres s’enfronten a una
possible reducció global de pluviometria, re-
ducció que pot arribar a assolir del 20 al 40%
a l’estiu, però que, a més, manté unes previ-
sions negatives al llarg de l’any. Aquesta dada
lligada al fet que els cultius esmentats es pro-
dueixen majoritàriament en secà, posa de ma-
nifest la necessitat d’adoptar estratègies de
conservació d’aigua. Cal tenir en compte, a
més, que en aquestes condicions coexisteixen
una elevada erodibilitat del sòl —relacionada
amb el règim d’aridesa— i una elevada ero-
sionabilitat de les precipitacions —relacionada
amb la seva intensitat. Per tant, potser també
caldria posar en marxa estratègies per protegir
el sòl, com el cultiu en feixes, encara que
pugui no ser econòmicament rendible. Les co-
bertes vegetals al sòl, siguin aquestes de restes
seques o bé constituint una coberta vegetal
verda, poden tenir un interès per fer front a
aquestes condicions alhora que es contribueix
a l’increment del C segrestat al sistema. El
manteniment de cobertes verdes dependrà en
tot moment de l’aigua disponible com a factor
limitant. La vinya ja està tirant cap al nord.
b) Els regadius al litoral. A banda dels cultius arbo-
ris de secà, a la zona litoral són abundants els
cultius de regadiu, entre els que destaquen
els cultius hortícoles protegits o semiexten-
sius, els cultius ornamentals i els fruiters. La
disponibilitat d’aigua de reg permet fomentar
l’acumulació de matèria orgànica i evitar l’ero-
sió del sòl. El factor clau en aquests sistemes és
la conjugació dels cicles vitals de les espècies
cultivades amb les situacions climàtiques
extremes, la possibilitat de donar-se problemes
per manca de vernalització o per un desaco-
blament del fotoperíode amb les temperatu-
res. La utilització de la diversitat cultivada, es-
pecífica o varietal, pot constituir un element
interessant per tal de reduir els efectes adver-
sos de les condicions ambientals adverses
(inesperades). Cal també pensar que aquestes
són zones de concentració de població molt
elevades, per la qual cosa s’han de mantenir
els cultius d’horta, per tal d’afavorir les xarxes
reduïdes de producció-consum. Per compe-
tència de l’ús del sòl en les zones litorals amb
usos lúdics, etc. en aquests últims anys de
consumisme desmesurat, el sòl agrícola espe-
cialment dels secans està en perill d’abandó.
Convé desenvolupar estratègies que evitin el
seu abandó i la pèrdua de sòl no urbà, ja que
aquest sòl podria ser molt necessari.
c) Els secans de l’interior: Estratègies de conserva-
ció de l’aigua caiguda a l’hivern, ja que sembla
que la reducció de precipitacions és major a
l’estiu i tardor. Problemes per nascència de
tardor al secà: no s’hauria de llaurar a l’agost.
Incorporar la sembra directa. Risc alt d’abandó
d’aquestes zones.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
d) Els regadius de la Depressió central catalana. És
urgent augmentar-hi l’eficiència de l’ús de
l’aigua, ja que en termes generals a Catalunya
hi haurà una reducció d’aigua disponible. Uti-
lització de cobertes farratgeres mixtes. Donar
un major pes a l’alimentació humana cercant
una reducció de la importació i xarxes de con-
sum local. Introducció de diversitat sembrada.
e) Muntanya. Si hi ha baixa pluviositat a l’estiu,
s’espera menor producció de farratge estival,
major dependència de les petites franges irri-
gades; això implicarà menor càrrega ramadera,
i canvis en la composició i qualitat del farratge
en pastures naturals.
16.8. Observacions finals: reptes i oportu-
nitats per a l’agricultura, la ramaderia i la
silvicultura catalanes en el context del canvi
climàtic
És d’interès de tots els estaments de la societat
—polítics i governs, organitzacions internacionals
governamentals i no governamentals, empreses,
mitjans de comunicació i ciutadans en general—
treballar conjuntament per desenvolupar alter-
natives, trobar solucions i enfrontar-se als canvis
que aquest repte representa. Les mesures hauran
de ser descendents (top-down), dels dirigents
establint normatives per als ciutadans, però
també ascendents (bottom-up), dels ciutadans
organitzant-se, desenvolupant i proposant accions
als gestors i dirigents, i reclamant solucions; tot-
hom s’hi haurà d’implicar. No és d’interès per a
governs, ni empreses, ni la societat civil, el camí
cap a societats desestructurades on els concep-
tes ciutadà i client hagin perdut el seu sentit,
però potser és necessari que aquests conceptes
es redefineixin si volem persistir.
Tot i que existeixen moltes incerteses sobre el
canvi climàtic i les seves conseqüències per als
sistemes agraris, hauria de primar el principi de
precaució. Els canvis vindran imposats per les
circumstàncies, però poden planificar-se amb
anticipació, malgrat les incerteses, de manera
que siguin menys traumàtics i dirigits pels hu-
mans, no per les circumstàncies. Ara bé, el canvi
climàtic sens dubte comportarà compromisos i
eleccions. Per exemple, si es redueix el bestiar
ruminant disminueix l’emissió de metà, però la
ramaderia extensiva té un paper fonamental en el
729
manteniment de prats i pastures, de la seva di-
versitat, i de la capacitat de proporcionar béns i
serveis, incloent-hi la capacitat de segrestar molt
de carboni al sòl (Soussana et al., 2009).
D’altra banda, el món actual manté una gran
complexitat d’interconnexions a escala global.
Encara hi ha moltes incerteses, per exemple
sobre les mesures que permitirien una mitigació
més eficient: ¿Emet menys gasos amb efecte d’hi-
vernacle mantenir la fruita a les cambres gastant
electricitat, transformar-la indústrialment en pro-
ductes persistents, o portar-la de temporada des
de Sud-àfrica? Tenint en compte que el canvi cli-
màtic és un problema global, ¿què és més favo-
rable sobre la capacitat global de mitigació del
planeta, comprar productes de proximitat o por-
tar-los de països en vies de desenvolupament
a un preu just? ¿És més favorable en termes
d’emissions afavorir sistemes de producció animal
ecològica o aquells que maximitzin l’eficiència de
transformació de la producció primària? ¿Quin
és el balanç d’emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle entre el bestiar ruminant que emet molt
metà, i el porcí i aviram, que pot generar molts
òxids de nitrogen si els residus no es gestionen
bé? ¿Quins són els balanços de gasos amb efecte
d’hivernacle i consum d’aigua entre el processat
particular dels productes agroalimentaris res-
pecte del processat industrial? ¿Com poden arti-
cular-se les indústries de transformació amb
l’agricultura, ramaderia i silvicultura per donar
valor afegit als productes al temps que s’assolei-
xen objetius de mitigació del canvi climàtic? Es
poden plantejar moltes preguntes com aquestes,
i les respostes no sempre són clares. Es tracta de
balanços complexos i cal fer bé els comptes.
La introducció de mètodes d’obtenció d’ener-
gia renovable a les explotacions és fonamental, i
constitueix una oportunitat, particularment en
zones marginals, on es poden combinar l’agri-
cultura i ramaderia extensives amb els usos en-
ergètics (panells fotovoltaics i cultius mixtos amb
espècies d’interès energètic i ús de protecció del
sòl). L’aposta per la introducció de diversitat en
els cultius és un altre desafiament. En aquest cas,
s’hauria de canviar el discurs entre la població
agrícola, tot i que sembla que hi ha un ambient
de canvi. S’haurien de definir i resoldre bé tots
els reptes tecnològics d’aquests tipus de cultius,
730 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
incloent-hi els cultius mixtos de llenyoses, d’her-
bàcies, i la combinació dels dos. Les rotacions
sembla que estan més interioritzades entre els
agricultors que no pas la combinació de cultius
en el mateix espai.
En resum, pel que fa a l’agricultura i ramade-
ria, cal afavorir l’eficiència de la transformació
energètica en sistemes intensius (cultius i rama-
deria; carn blanca i producció làctia, preferent-
ment), i promoure la producció de carn ecolò-
gica de qualitat (vacú, oví i caprí, i equí) en
sistemes extensius en zones marginals (zones àri-
des i de muntanya), amb valors afegits de biodi-
versitat, béns i serveis. Cal disminuir la intensi-
ficació i afavorir la diversitat sembrada en el
temps (policultius) i en l’espai (rotacions). Cal
combinar els usos agraris i els energètics.
Pel que fa a la silvicultura, calen diverses
actuacions: promoure la gestió de les masses i la
planificació contra incendis per a la reducció
de la vulnerabilitat; promoure també l’ús de
biocombustibles i de fusta com a element cons-
tructiu; mantenir els boscos madurs com a
estratègia de manteniment del carboni fixat a la
biomassa i al sòl per a la mitigació; realitzar trac-
taments silvícoles de millora i tallades; promoure
les masses mixtes i la diversitat d’espècies; inte-
grar el risc d’incendi en la gestió forestal; poten-
ciar la planificació forestal i eines de gestió en ge-
neral, per a l’adaptació. Tot això sense oblidar la
possibilitat de reservar boscos no gestionats per
a fins de manteniment de la biodiversitat, com-
patibles amb els altres usos.
En resum, per a les indústries de transforma-
ció: cal l’anàlisi detallada sobre la integració de la
xarxa indústria-consum-producció sota aspectes
de canvi climàtic, i l’avaluació correcta dels ba-
lanços de gasos amb efecte d’hivernacle, d’aigua
i d’energia associats a les indústries en compara-
ció amb processats particulars o alternatives glo-
balitzades.
Per acabar, la connectivitat dels bucles com-
ponents dels sistemes agraris permet que d’una
banda es pugui regular l’oferta agrària local amb
subvencions i aplicació de costos reals que por-
taran a preus reals, els quals alhora regularan la
demanda. De l’altra, permet incidir sobre els
costums d’alimentació i consum de la societat en
general, de manera que s’adapti l’oferta a les
circumstàncies de canvi climàtic actuals, i es mo-
difiqui la demanda per sensibilització de la po-
blació. La millor inversió que pot fer una socie-
tat pel seu futur i en la lluita contra el canvi
climàtic és invertir en educació de qualitat per
als seus ciutadans. Aquesta és la recepta bàsica
per solucionar les crisis, tant econòmiques com
ambientals.
Referències
ALBAIGES, R.; ROMAGOSA, I. (2002). «Retos tecnològi-
cos en la producción agrícola catalana». Jornada
Autonómica de Cataluña. Libro Blanco de la Agri-
cultura y el Desarrrollo Rural. <http://www.libro-
blancoagricultura.com/libroblanco/ jautonomica/
cataluna/ponencias.asp>
ALCAMO, J., MORENO, J.M. [et al.], (2007). «Europe.
Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and
Vulnerability. Contribution of Working Group II to
the. Fourth Assessment Report of the Intergovern-
mental Panel on Climate Change». A. O. F. C..
PARRY, M.L.; PALUTIKOF, J.P.; VAN DER LINDEN, P.J.;
HANSON, C.E. (eds). Cambridge (UK): Cambridge
University Press, p. 541-580.
ALCAÑIZ, J.M.; BOIXADERA, J.; FELIPÓ, M.T. [et al.]
(2010). «Sistemes naturals i diversitat biològica:
Sòls». A: LLEBOT J.E. (ed): Segon informe sobre el
canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Es-
tudis Catalans i CADS.
ANDERSON, N.; STRADER, R.; DAVIDSON, C. (2003).
«Airborne Reduced Nitrogen: Ammonia Emissions
from Agriculture and Other Sources». Environ.Int.,
29 (2-3), p. 277-286.
ARAÚJO, M.B.; CABEZA, M.; THUILLER, W. [et al.] (2004).
«Would climate change drive species out of reser-
ves? An assessment of existing reserve selection
methods». Global Change Biology 10, p.1618-1626.
ASIN, L.; PONS, X. (2001). «Effect of high temperature
on the growth and reproduction of corn aphids
(Homoptera: Aphididae) and implications for their
population dynamics on the northeastern Iberian
Peninsula». Population Ecology, 30, p. 1127-1134.
Atlas Estadístic dels Pirineus (2010).
< http://atlas.ctp.org/site_ct/ index_ ct. php?lang=ct >
(20/05/2010).
AYRES M.P.; LOMBARDERO M.J. (2000). «Assessing the
consequences of global change for forest distur-
bance from herbivores and pathogens». The Science
of the Total Environment, 262, p. 263-286.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
BAKER, B.B.; HANSON, J.D.; BOURDON, R.M.; ECKERT. J.B.
(1993). «The potential effects of climate change on
ecosystem processes and cattle production on US
rangelands». Climatic Change, 25, p. 97-117.
BAKKENES, M.; ALKEMADE, J.R.M.; ILHE, F. [et al.] (2002).
«Assessing effects of forecasted climate change on the
diversity and distribution of European higher plants
for 2050». Global Change Biology, 8, p. 390-407.
BALE, J.S.; MASTERS G.J.; HODKINSON I.D. [et al.] «Her-
bivory in global climate change research: direct ef-
fects of rising temperature on insect herbivores».
Global Change Biology, núm 8, p. 1-16.
BATTISTI A.; STASTNY M.; NETHERER S. [et al.] (2005). «Ex-
pansion of geographic range in the pine processio-
nary moth caused by increased winter temperatu-
res». Ecological Applications, núm 15, p. 2084-2096.
BATTISTI A.; STASTNY M.; BUFFO E.; LARSSON S. (2006).
«A rapid altitudinal range expansion in the pine
processionary moth produced by the (2003)
climatic anomaly». Global Change Biology, 12,
p. 662-671.
BAXTER S.J.; OLIVER, M.A.; GAUNT, J.; GLENDINING, M.J.
(2003). «Simulating the spatial variation of soil mi-
neral n within fields using the model sundial».
A: StAFFORD, J; WERNER, A. (eds.). 4th European Con-
ference on Precision Agriculture. Berlin (Germany),
p.75–80.
BAYFIELD, N.; BARANCOK, P.; FURGER, M. [et al.] (2008).
«Stakeholder perceptions of the impacts of rural
funding scenarios on mountain landscapes across
Europe». Ecosystems, 11, p. 1368-1382.
BENTELEY R.W. (2002). «Global oil & gas depletion: an
overview». Energy Policy, 30, p. 189-205.
BRAY, E.A.; BAILEY-SERRES, J.; WERETILNYK, E. (2000).
«Responses to abiotic stress». A: BUCHANAN, B.B.;
GRUISSEM, W.; JONES, R.L. Biochemistry and molecu-
lar biology of plants. American Society of Plant phy-
siologists, p. 1158-1203.
BROWN, M.E.; FUNK, C.C. (2008). «Food security
under climate change». Science, 319, p. 580-581.
BROWN BRANDL, T.M.; NIENABER, J.A.; EIGENBERG, R.A.
[et al.] (2006). «Comparison of heat tolerance of
feedlot heifers of different breeds». Livestock Science,
105, p. 19-26.
BUNCE, J.A.; ZISKA, L.H. (2000). «Crop ecosystem res-
ponses to climatic change: crop/weed interactions».
A: Reddy, K.R.; Hodges, H.F. (eds.). Climate change
and global crop productivity. Wallingford (UK): CABI
Publishing, pp. 333-352.
731
BURRIEL, J.A.; GRACIA, C.; IBÁÑEZ, J.J. [et al.] (2000-
2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya.
CREAF, Bellaterra.
CALBÓ, J. (2009). «Models i projeccions globals». A:
LLEBOT J.E. [ed] (2010): Segon informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut
d’Estudis Catalans.
CAMPRODÓN, J. (2008). «Elementos biológicos a tener
en cuenta en la planificación forestala escala de
rodal y de paisaje». Cuaderno de la Sociedad Espa-
ñola de Ciencias Forestales, 27, p. 79-86.
CASTELLNOU, M. (2005). «Aprenent del passat per a
gestionar el territori en el futur. Anàlisi dels majors
incendis forestals a Catalunya (Sant Llorenç Savall,
Berguedà, Solsonès) com a base per a planificar la
prevenció d’incendis forestals i gestió del risc d’in-
cendi: el cas de Sant Llorenç Savall». A: PIQUÉ M.
[ed.]. XXII Jornades Tècniques Silvícoles. Consorci
Forestal de Catalunya. P. 53-62.
CASTRO, J. 2000. Dinámica de la regeneración de los pi-
nares autóctonos de pino silvestre (Pinus sylvestris
L. var. nevadensis Christ) de Sierra Nevada y Sierra
de Baza. Granada: Universidad de Granada. (Tesis
doctoral).
CASTRO, F. X.; TUDELA, A.; SEBASTIÀ, M.T. (2003). «Mo-
deling moisture content in shrubs to predict fire
risk in Catalonia (Spain)». Agricultural and Forest
Meteorology, 116, p. 49-59.
CESCHIA, E.; BÉZIAT, P.; DEJOUX, J.F. [et al.] (2010). «Ma-
nagement effects on net ecosystem carbon and
GHG budgets at European crop sites». Agriculture,
Ecosystems and Environment (en premsa).
CHAKRABORTY, S.I.; DATTA S. (2003). «How will plant
pathogens adapt to host plant resistance at elevated
CO2 under a changing climate?». New Phytologist,
159, p. 733-742.
CHRISTIANSEN, M.N.; LEWIS, C.F. (1982). «Breeding
plants for less favorable environments». New York:
Wiley.
CLARKE, A.; FRASER, K.P.P. (2004). «Why does metabo-
lism scale with temperature?». Functional Ecology,
18, p. 243-251.
CMMAD (1988). Comisión Mundial de Medio Am-
biente y Desarrollo. «Informe Brundtland: Nuestro
futuro común». Madrid: Alianza Editorial.
COAKLEY, S.M.; SCHERM; H.; CHAKRABORTY, S. (1999).
«Climate change and plant disease manage-
ment». Annual Review of Phytopathology, 37,
p. 399-426.
732 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
COLLIER R.; FELLOWS J.; ADAMS S. [et al.] (2008). «Vul-
nerability of horticultural crop production to ex-
treme weather events». Aspects of Applied Biology,
88, p. 3-13.
COMISIÓN DE LAS COMUNIDADES EUROPEAS. (1998). «El
cambio climático. Hacia una estrategia post-
Kioto». Comunicación de la Comisión al Consejo
y al Parlamento Europeo. Bruselas, 3 de junio de
1998.
CORDAIN, L.; MILLER, J.B.; EATON, S.B. [et al.] (2000).
«Plant-animal subsistence ratios and macronutrient
energy estimations in worldwide hunter-gatherer
diets». American Journal of Clinic Nutrition, 71,
p. 682-692.
COÛTEAUX, M.M.; BOTTNER, P.; ANDERSON, J.M. [et al.]
(2001). «Decomposition of 13C-labelled standard
plant material in a latitudinal transect of European
coniferous forests: Differential impact of climate on
the decomposition of soil organic matter compart-
ments». Biogeochemistry, 54, p. 147-170.
DA SILVA, R.G. (2006). «Weather and climate and ani-
mal production». A: Update of the guide to agricul-
tural meteorological practices. WMO 134.
DAR (2007). «Informe anual de la indústria i el con-
sum agroalimentaris a Catalunya». Generalitat de
Catalunya.
–– (2008). «Dades bàsiques de l’agroalimentació a Ca-
talunya». Generalitat de Catalunya.
–– (2010). «Informe anual avançat de la indústria i el
consum agroalimentaris a Catalunya».Generalitat-
deCatalunya. http://www20.gencat cat/portal/
site/DAR/.
DAVIDSON, E.A.; ECKERT, R.W.; HART, S.C.; FIRESTONE,
M.K. (1989). «Direct Extraction of Microbial Bio-
mass Nitrogen from Forest and Grassland Soils of
California». Soil Biology & Biochemistry, 21 (6),
p. 773-778.
DAVIS, M.B. (1984). «Climatic instability, time lags, and
community disequilibrium». A: DIAMOND, J.; CASE,
T.J. [eds.] Community Ecology, pp. 269-284., New
York: (US): Harper and Row.
DE DEYN, G.; CORNELISSEN, J.H.C.; BARDGETT, R.D.
(2008). “Plant functional traits and soil carbon se-
questration in contrasting biomes”. Ecology Letters,
11:516-531.
DE GROOT, R.S. (1994). «Environmental functions
and the economic value of natural ecosystems». A:
JANSONN A.M., HAMMER M., FOLKE C., COSTANZA, R.
Investing in natural capital. The ecological economics
approach to sustainability. International Society for
Ecological Economics. Washington DC: Island
Press.
DE LUIS, I. (2000). Efectos del aumento de la concentra-
ción de CO2 atmosférico en plantas de alfalfa fijadoras
de nitrógeno bajo condiciones de estrés. Pamplona:
Universidad de Navarra. (Tesi doctoral).
DEL PRADO, A.; MERINO, P.; ESTAVILLO, J.M. [et al.]
(2006).«N2O and NO Emissions from Different N
Sources and Under a Range of Soil Water Con-
tents». Nutrition Cycling Agroecosystem, 74 (3),
p. 229-243.
DESJARDINS, R.L.; SMITH, W.; GRANT, B. [et al.] (2005).
«Management Strategies to Sequester Carbon in
Agricultural Soils and to Mitigate Greenhouse Gas
Emissions». Climate Change, 70, p. 283-297.
DEUDON, O. (2001). «Changements climatiques. Que-
lles conséquences pour l’agriculture?». Perspectives
agricoles, 266, p. 44-61.
DGCN [ed.] (1998). Segundo Inventario Forestal Nacio-
nal 1986-1996. Volumen de España. Madrid: Mi-
nisterio de Medio Ambiente. pp. 337.
DIAMOND, J. (2005). «Collapse: how societies choose to
fail or succeed». Viking Books.
DÍAZ, S.; LAVOREL, S.; DE BELLO, F. [et al.] (2007). «In-
corporating Plant Functional Diversity Effects in
Ecosystem Service Assessments». Proc.Natl.Acad.Sci.
U.S.A., 104 (52), p. 20684-20689.
DOMÍNGUEZ G.; PLANA, E. (2002). «The paradox of Me-
diterranean forests; between economic profitability
and social demands. The Catalan case». A: WIER-
SUM, K.F.; ELANDS, B.H.M. [eds]. The changing role
of forestry in Europe: perspectives for rural develop-
ment. Wageningen: Wageningen University, Forest
and Nature Conservation Policy Group.
DUKES, J.S.; MOONEY, H.A. (1999). «Does global change
increase the success of biological invaders?». Trends
in Ecology and Evolution, 14, p. 135-139.
DURÁN, Z.V.H.; RODRÍGUEZ, P.C.R. (2008). «Soil-erosion
and runoff prevention by plant covers. A review».
Agronomy for sustainable development, 28, p. 65-86.
EC 2009. European Commission, Directorate-General
for Agriculture and Rural Development. The Com-
mon Agricultural Policy Explained. <http://ec.eu-
ropa.eu/agriculture/.
ESTRUCH, R. (2007). “La dieta saludable”. A: RODÉS, J.;
PIQUÉ, J.M.; TRILLA, A. Libro de la salud del Hospital
Clínico de Barcelona y la Fundación BBVA. Bilbao:
Fundación BBVA.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
EUN, J.S.; FELLNER, V.; GUMPERTZ M.L. (2004). «Met-
hane production by mixed ruminal cultures incu-
bated in dual-flow fermentors». Journal Dairy
Science. 87, p. 112-121.
EVANS, T.E. (1997). «Les effets des changements dans
le cycle hydrologique mondial sur la disponibilité
des ressources en eau». A: BAZZAZ, F.A.; SOMBROEK,
W.G (eds). Changements du climat et production agri-
cole. Roma, París: Food and Agriculture Organiza-
tion.
FAIRWEATHER-TAIT, S.J. (2003). «Human nutrition and
food research: opportunities and challenges in the
post-genomic era». Philisophical Translations of the
Royal Society London B, 358, p. 1709-1727.
FAO 2008. Conferencia de alto nivel sobre la seguri-
dad alimentaria mundial: los desafíos del cambio
climático y la bioenergía. HLC/08/INF/7. Roma:
Food and Agriculture Organization.
FLEMING, A.; VANCLAY, F. (2009). «Farmer responses to
climate change and sustainable agriculture. A re-
view». Agronomy for Sustainable Development, 30,
p. 11-19. DOI 10.1051/agro/2009028.
FORNARA, D.A.; TILMAN, D. (2008). «Plant functional
composition influences rates of soil carbon and
nitrogen accumulation». Journal of Ecology, 96,
314-322 DOI 10.1111/J.1365-2745.2007.01345.X
FRENCH, S.; LEVY-BOOTH, D.; SAMARAJEEWA, A.; [et al.].
(2009). «Elevated Temperatures and Carbon Dio-
xide Concentrations: Effects on Selected Microbial
Activities in Temperate Agricultural Soils». World
Journal of Microbiology and Biotechnology, 25 (11),
p. 1887-1900.
FUHRER, J. (2006). «Agricultural systems: sensitivity to
climate change. CAB reviews: perspectives in agri-
culture, veterinary science, nutrition and natural
resources», 52.
GARCÍA-ISPIERTO, I.; LÓPEZ-GATIUS, F.; BECH-SABAT, G.;
[et al.] (2007). «Climate factors affecting conception
rate of high producing dairy cows in northeastern
Spain ». Theriogenology, 67, p. 1379–1385.
GARRIGA, R. (2010). “Anàlisi sectorial: indústria”. A:
LLEBOT J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut
d’Estudis Catalans.
GATES, D. M. (1993). Climate change and its biological
consequences. Sunderland. Massachusetts: Sinauer
Associates, Inc.
GIL, A.; SAURA, S.; ALBERDI, I.; VILLANUEVA, A. (2008).
«Canvis en l’estructura i diversitat dels boscos cata-
733
lans entre 1989 i 2001, avaluats a partir de l’inven-
tari forestal nacional». Rural and Forest, 9, p. 10-17.
GILLOOLY, J.F.; BROWN, J.H.; WEST, G.B. [et al.] (2001).
«Effects of size and temperature on metabolic rate».
Science, 293, p. 2248-2251.
GOLDSMITH, E. (2005). «Feeding the world under cli-
mate change. Institute of Science and Society».
<http://www.i.sis.org.uk/SACI.php>
<http//www.aeet.org/ecosistemas/022/investiga-
cion4.htm>
GONZÁLEZ, C. (2004). Mi niño no me come. Ed. Temas
de Hoy, 216 p.
GRACIA, C. (2010). “Embornals de carboni”. A: LLEBOT
J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi climàtic
a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estudis
Catalans.
GRACIA, C.; ABRIL, M.; BARRANTES, O. [et al.] (2004). In-
ventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes. Bar-
celona: CREAF, Centre de Recerca Ecològica i Apli-
cacions Forestals.
GRACIA, C.; SABATÉ, S.; SÁNCHEZ, A. (2002). «El cambio
climático y la reducción de la reserva de agua en el
bosque mediterráneo». Ecosistemas, 2002/2. http//
www.aeet.org/ecosistemas/022/investigacion4.htm
GREGORY, P.; JOHNSON, S.N.; NEWTON, A.C.; INGRAM, S.I.
(2009). «Integrating pests and pathogens into the
climate change/food security debate». Journal of Ex-
perimental Botany, 60, p. 2827-2838.
GROFFMAN, P.M.; ALTABET, M.A.; BOHLKE, J.K. [et al.]
(2006). «Methods for Measuring Denitrification:
Diverse Approaches to a Difficult Problem». Ecology
Applied. 16 (6), p. 2091-2122.
GUO, L.B.; Gifford, R.M. (2002). «Soil carbon stocks
and land use change: a meta analysis». Global
Change Biology, 8, p. 345-360.
HAAS, G; KÖPKE, U. (1994). «Vergleich der Klimarele-
vanz ökologischer und konventioneller Landbe-
wirtschaftung». A: Enquete Kommission Schutz
der Erdatmosphäre des Deutschen Bundestages
(ed). Schutz der Grünen Erde, Klimaschutz durch um-
weltgerechte Landwirtschaft und Erhalt der Wälder.
Bonn: Economica.
HAHN G.L. (1989): «Bioclimatology and livestock hou-
sing: theoretical and applied aspects». Proceedings of
Brazilian Workshop on Animal Bioclimatology. Jaboti-
cabal, Brazil, p. 15.
–– (1999). «Dynamic responses of cattle to thermal
heat loads». Journal of Animal Science, 77 (suppl.2),
p. 10 - 20.
734 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
HAHN, G.L.; MADER, T.L.; GAUGHAN, J.B. [et al.] (2000).
«Heat waves and their impacts on feedlot cattle». A:
DE DEAR, R.J.; KALMA, J.D.; OKE, T.R.; AULICIEMS, A.
[eds.]. Biometeorology and Urban Climatology at the
turn of the millennium: Selected papers from the Confe-
rence ICB-ICUC’99. Sydney, 8-12 November 1999.
HAHN, G.L.; MADER, T.L.; EIGENBERG, A. (2003). «Pers-
pectives on development of thermal indices for ani-
mal studies and management». Proceedings Sym-
posium Interactions between climate and animal
production. EAAP Technical series, 7, p. 31-44.
HANNUKKALA, A.O.; KAUKORANTA, T.; LEHTINEN, A.;
RAHKONEN, A. (2007). «Late-blight epidemics on
potato in Finland, 1933-2002, increased and ear-
lier occurence of epidemics associated with climate
change and lack of rotation». Plant Pathology, 56,
p. 167-176.
HARRINGTON, R.; CLARK, S.J.; WELHAM, S.J. [et al.]
(2007). European Union Examine Consortium.
«Environmental change and the phenology of Eu-
ropean aphids». Global Change Biology, 13, p. 1550-
1564.
HAWKINS, M.J.; HYDE, B.P.; RYAN, M. [et al.] (2007). «An
Empirical Model and Scenario Analysis of Nitrous
Oxide Emissions from a Fertilised and Grazed
Grassland Site in Ireland». Nutrition Cycling Agroe-
cosystem, 79 (1), p. 93-101.
HEENAN, D.P.; CHAN, K.Y.; KNIGHT, P.G. (2004). «Long-
Term Impact of Rotation, Tillage and stable mana-
gement on the loss of soil organic carbon and ni-
trogen from a Chromic Luvisol». Soil and Tillage
Research, 76 (1), p. 59-68.
HILLEL, D. (2009). «The Mission of Soil Science in a
Changing World». Journal of Plant Nutrition and Soil
Science-Zeitschrift Fur Pflanzenernahrung Und Bo-
denkunde, 172 (1), p. 5-9.
ICONA (1994). II Inventario Forestal Nacional 1986-
1994, Cataluña. Ministerio de Agricultura, Pesca y
Alimentación.
IDESCAT (2008). Demografia i qualitat de vida. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de
Catalunya.
–– (2009). “Els canvis en les explotacions agràries ca-
talanes (1999-2007)”. Dossiers IDESCAT, 2. Barce-
lona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadís-
tica de Catalunya.
–– (2010). Estadística de l’estructura de les explotacions
agràries (2007). Barcelona: Generalitat de Catalu-
nya, Institut d’Estadística de Catalunya.
IPCC (2007). Contribution of Working Groups I, II
and III to the Fourth Assessment Report of the In-
tergovernmental Panel on Climate Change. Core
Writing Team, PACHAURI, R.K.; REISINGER, A. (eds.)
IPCC, Geneva, Switzerland. pp. 104.
INCLÁN, R.; RIBAS, A.; PEÑUELAS, J.; GIMENO, B.S. (1999).
«The relative sensitivity of different Mediterranean
plant species to ozone exposure». Water, Air, and
Soil Pollution, 116, p. 273.277.
JACINTHE, P.A.; DICK, W.A. (1997). «Soil Management
and Nitrous Oxide Emissions from Cultivated
Fields in Southern Ohio». Soil and Tillage Research,
41 (3-4), p. 221-235.
JOHNSON, H.D. (1987). «Bioclimate effects on growth,
reproduction and milk production». A: Bioclimato-
logy and the adaptation of livestock. The Netherlands:
Elsevier.
JOHNSON, J.M.; FRANZLUEBBERS, A.J.; WEYERS, S.L.; RE-
ICOSKY, D.C. (2007). «Agricultural Opportunities
to Mitigate Greenhouse Gas Emissions». Environ-
mental Pollution, 150 (1), p. 107-124.
JONES, E.R.L. (2003). «Brown rust of wheat». United
Kingdom Cereal Pathogen Virulence Survey (2002).
Annual Report, p. 19-31.
JONES, A.; STOLBOVOY, V.; RUSCO, E. [et al.] (2009). «Cli-
mate change in Europe. 2. Impact on soil. A re-
view». Agronomy for sustainable development, 29,
p. 423-432.
JONSSON, M.; WARDLE, D.A. (2008). «Context Depen-
dency of Litter-Mixing Effects on Decomposition
and Nutrient Release Across a Long-Term Chrono-
sequence». Oikos, 117 (11), p. 1674-1682.
KATERJI, N.; MASTRORILLI, M.; RANA, G. (2008). «Water
use efficiency of crops cultivated in the Mediterra-
nean region: Review and analysis». European Jour-
nal of Agronomy, núm 28, p. 493-507.
KEREN, E.N. (2005). Thermal balance model for cattle
grazing winter range.; USA: Montana State Univer-
sity. (PhD Diss).
KEREN, E.N; OLSON, B.E. (2006). «Thermal balance of
cattle grazing winter range: Model application».
Journal of Animal Scince, 84, p. 1238-1247.
KEYS, A. (1980). Seven countries: a multivariate analysis
of death and coronary heart disease. Harvard Univer-
sity Press, Cambridge, MA.
KHALIFA, H.H. (2003). «Bioclimatology and adaptation
of farm animals in a changing climate». A: Interac-
tions between climate and animal production. Proceedings
Sympossium, EAAP. Technical series 7, p. 15-29.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
KHAN, S.A.; MULVANEY, R.L.; ELLSWORTH, T.R.; BOAST,
C.W. (2007). «The mith of nitrogen fertilization for
soil carbon sequestration». Journal of Environmental
Quality, 36, p. 1821–1832.
KIRWAN, L.; LÜSCHER, A.; SEBASTIÀ, M.T. [et al.] (2007).
«Evenness drives consistent diversity effects in in-
tensive grassland systems across 28 European
sites». Journal of Ecology, 95, p. 530–539.
KOTSCHI, J.; MÜLLER-SÄMAN, K. (2004). «The Role of
Organic Agriculture in Mitigating Climate Change
– A Scoping Study». IFOAM. Bonn.
KULL, O.; TULLUS, H.; (2000). «Estonia Country Re-
port». A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN,
F; LAPVETELÄINEN, T. (eds). «Expert assessment of
the likely impacts of climate change on forests and
forestry in Europe». EFI Proceedings, 34 p.
KUKLA, K.G. (1993). «Nighttime Warming, and the
Greenhouse Effect». Environmental Science and Tech-
nology, vol. 27, 8, p. 1468-1474.
KURIRHARA, M.; TERADA, F. (2001). «Livestock Produc-
tion and Greenhouse Gas Emission». A: Calidad de
las Carnes Bovinas Argentinas. Buenos Aires: Facul-
tad de Agronomía, Universidad de Buenos Aires.
p. 55-68.
LAIRON, D. (2009). «Nutritional quality and safety of
organic food. A review». Agronomy for Sustaina-
ble Development, 19, p. 1-9.
LAL, R. (2008). «Soils and sustainable agriculture. A
review». Agronomy for sustainable development, 28,
p. 57-64.
–– (2009). «Laws of sustainable soil management».
Agronomy for sustainable development, 29, p. 7-9.
LANTZ, M; SVENSSON, M.; BJÖRNSSON, L.; BÖRJESSON, P.
(2007). «The prospects for an expansion of biogas
systems in sweden-incentives, barriers and poten-
tials». Energy Policy, núm 35, p. 1830-1843.
LAVALLE, C.; MICALE, F.; HOUSTON, T. D. [et al.] (2009).
«Climate Change in Europe. 3. Impact on Agri-
culture and Forestry. A Review (Reprinted)».
Agronomy for Sustainable Development, 29 (3),
p. 433-446.
LICHTFOUSE, E.; NAVARRETE, M.; DEBAEKE, P. [et al.] (eds)
(2009). Sustainable Agriculture. Dordrehct: Springer.
LLORET, F.; SOLÉ, A.; VAYREDA, J. [et al.] (2009). «Atlas
de plantes llenyoses dels boscos de Catalunya». Be-
llaterra (Barcelona): Lynx Edicions.
LOBELL, D.B.; BURKE, M.B.; TEBALDI, C. [et al.] (2008).
Priopritzing Climate Change adaptation needs for
food security in 2030. Science, 319, p. 607-610.
735
LLURBA, R.; DE LAMO, X.; CUADROS, M. [et al.] (2008).
«Biodiversity and ecosystem services in mountain
grasslands: a case study in the Planes de Son
(Central Pyrenees)». Grassland Science in Europe,
13, p. 132-134.
LÓPEZ, B.; SABATÉ, S.; RUÍZ, I.; GRACIA, C. (1997).
«Effects of elevated CO2 and decreased water
availability on holm oak seedlings in controlled
environment chambers». A: MOHREN G.M.J.;
KRAMER K.; SABATÉ S. (eds). Impacts of Glo-
bal Change on Tree Physiology and Forest Ecosys-
tems. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers,
p. 125-133.
LUYSSAERT, S.E.; SCHULZE, D.; BÖRNER, A. [et al.] (2008).
«Old-growth forests as global carbon sinks». Na-
ture, 455, p. 213-215.
MACDONALD, D.; CRABTREE, J. R.; WIESINGER, G. [et al.]
(2000). «Agricultural abandonment in mountain
areas of Europe: Environmental consequences and
policy response». Journal of Environmental Manage-
ment, 59, p. 47-69.
MADER, T.L.; HOLT, S.M.; HAHN, G.L. [et al.] (2002).
«Feeding strategies for managing heat load in feedlot
cattle». Journal of Animal Science, 80, p. 2373-2382.
MAFF (2000). Climate change and agriculture in the
United Kingdom. PB4876. Summary A4. London:
Ministry of Agriculture, Fisheries and Food.
MARM (2006). Asistencia técnica para la implantación
de IPPC. Ministerio del Medio Ambiente, Rural y
Marino.
MARTÍNEZ-VILALTA, J.; PIÑOL, J.; BEVEN, K. (2002). «A
hydraulic model to predict drought-induced mor-
tality in woody plants: an application to climate
change in the Mediterranean». Ecological Modelling,
155 p. 127-147.
MCKERSIE B.D.; LESHEM, Y.Y. (1994). Stress and Stress
Coping in Cultivated Plants. Dordrecht: Kluwer Aca-
demic Publishers. p. 256.
MEA 2005. « Living Beyond Our Means: Natural As-
sets and Human Well-being». Millenium Ecosys-
tem Assement. http://www.millenniumassessment.
org/en/BoardStatement.aspx
MELICK, D. (2010). «Credibility of REDD and expe-
riences from Papua New Guinea». Conservation
Biology, 24, p. 359-361.
MEYER, U.; EVERINGHOFF, M.M; GÄDEKEN, D.; FLAC-
HOWSKY, G. (2004). «Investigations on the water
intake of lactating cows». Livestok Production
Science, núm 90, p. 117-121.
736 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
MIGLIETTA, F.; BINDI, M.; VACCARI, F.P. [et al.] (2000).
«Crop Ecosystem Responses to Climatic Chan-
ge: Root and Tuberous Crops». A: REDDY, K. R.;
HODGES, H.F. Climate Change and Global Crop
Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing.
NEWMAN, J.A. (2003). «Climate change and cereal ap-
hids: the relative effects of increasing CO2 and tem-
perature on aphid population dynamics». Global
Change Biology, 10, p. 5-15.
OZIER-LAFONTAINE, H.; LAFOLIE, F.; BRUCKLER, L. [et al.]
(1998). «Modelling competition for water in inter-
crops: theory and comparison with field experi-
ments». Plant and Soil, núm 204, p. 183–201.
PAILLET, Y.; BERGÈS, L.; HJÄLTÉN, J. [et al.] (2010). «Bio-
diversity differences between managed and unma-
naged forests: Meta-analysis of species richness in
Europe». Conservation Biology, 24: 101–112.
PANGGA, I.B.; CHAKRABORTY, S.; YATES, D. (2004). «Ca-
nopy size and induced resistance in Stylosanthes
scabra determine anthracnose severity at high
CO2». Phytopathology, 94, p. 221-227.
PEET, M.M.; WOLFE, D.W. (2000). «Crop Ecosystem
Responses to Climatic Change: Vegetable Crops».
A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). Climate
Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK):
CABI Publishing.
PEÑUELAS, J. (2010). Ecosistemes terrestres. A: LLEBOT,
J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi climà-
tic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estu-
dis Catalans.
PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2001). «Phenology: Res-
ponses to a warming world». Science, 294, p. 793-
795.
PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; COMAS (2002). «Changed
plant and animal life cycles from 1952 to 2000 in
the Mediterranean region». Global Change Biology,
8, p. 531-544.
PEÑUELAS, J.; BOADA, M. (2002). «A global change-in-
duced biome shift in the Montseny mountains (NE
Spain)». Global Change Biology, 9, p. 131-140.
PEÑUELAS, J.; SABATÉ, S.; FILELLA, I.; GRACIA, C. (2004).
«Efectos del cambio climático sobre los ecosiste-
mas terrestres: observación, experimentación y si-
mulación». A: VALLADARES F. (ed), Ecología del bos-
que mediterráneo en un mundo cambiante. Madrid:
Ministerio del Medio Ambiente.
PETERS, R.D.; PLATT, H.W.; HALL, R. (1999). «Hypothe-
ses for the inter-regional movement of new geno-
types of Phytophthora infestans in Canada». Cana-
dian Journal of Plant Pathology, 21, p.132-136.
PIMENTEL, D.; PIMENTEL, M. (2003). “Sustainability of
meat-based and plant-based diets and the environ-
ment”. American Journal of Clinical Nutrition, 78
(Suppl.), p. 660S-663S.
PIQUÉ, M. 2004. «La gestió forestal com a eina per a la
prevenció dels grans incendis forestals». A: PLANA,
E. (ed.). Incendis forestals, dimensió socioambiental,
gestió del risc i ecologia del foc. Xarxa ALINFO
XCT2001-00061. Solsona.
PINO, J.; FONT, X.; CARBÓ, J. [et al.] (2005). «Large-scale
correlates of alien plant invasion in Catalonia (NE
of Spain)». Biological Conservation, 122, p. 339-350.
PIÑOL, J.J.; TERRADAS, J.; LLORET, F. (1998). «Climate war-
ming, wildfire hazard, and wildfire occurrence in co-
astal eastern Spain». Climatic Change, 38, p. 345-357.
PIQUÉ, M.; VERICAT, P. 2007. «Elaboració d’orientacions
de gestió (ORGEST) per als boscos catalans: les
tipologies forestals com a eina». A: Llibre de ponències
i resums, 2on Congrés Forestal Català. p. 52.
PLAIXATS, J. (1996). «Dinámica de la cubierta vegetal».
Ovis, 43, p. 27-39.
–– (2008). «L’aire i l’agricultura». A: L’aire i el medi.
Col·lecció Publicacions de la Presidència. Barce-
lona: Institut d’Estudis Catalans. p. 289-312.
PLANA, E., 2004. Incendis forestals, dimensió so-
cioambiental, gestió del risc i ecologia del foc.
Xarxa ALINFO XCT2001-00061. Solsona. p. 144
PORTA, J.; ALCAÑIZ, J.M.; CASTELLS, E. [et al.] (1987). In-
troducció al Coneixement del Sòl. Sòls dels Països Ca-
talans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
PORTER, J.H.; PARRY, M.L.; CARTER, T.R. (1991). «The
potential effects of climatic change on agricultural
insect pests». Agricultural and Forest Meteorology,
57, p. 221-240.
RABBINGE, R.; VAN DIEPEN, C.A. (2000). «Changes in
agriculture and land use in Europe. European Jour-
nal of Agronomy», núm 13, p. 85-99.
RADDI, A. (1998). El mercat dels productes forestals a Ca-
talunya. Barcelona: Diputació de Barcelona.
REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). «Climate Change
and Global Crop Productivity: an Overview». A:
REDDY, K.R.; HODGES, H.F. Climate Change and Glo-
bal Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing.
REGATO, P. 2008. «Adapting to global change. Mediterra-
nean forests». IUCN, Gland, Switzerland and Ma-
laga, Spain
REGUANT, F. (2009). «El medi ambient com a estratègia.
Apropament des de l’agricultura». Jornada dels Eco-
nomistes 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
RENAUDEAU, D. (2005). «Effects of short-term exposure
to high ambient temperature and relative humidity
on thermoregulatory responses of European (Large
White) and Caribbean (Creole) restrictively-fed
growing pigs». Animal Research, 54, p. 81-93.
RESCO, V; COLINAS, C; FISCHER, C. (2007). «Climate
change effects on Mediterranean forests and pre-
ventive measures». New Forests, 33, p. 29-40.
RISKU-NORJA, H.; MÄENPÄÄ, I. (2007). «MFA model to
assess economic and environmental consequences
of food production and consumption». Ecological
Economics, 4, p. 700-711.
ROCA, M. (2009). Avaluació del comportament d’híbrids
de panís en diferents àmbits climàtics. Lleida: Univer-
sitat de Lleida. (Treball pràctic tutorat).
ROUNSEVELL, M.D.A.; EWERT, F.; REGINSTER, M. [et al.]
(2005). «Future scenarios of European agricultu-
ral land use II. Stimating changes in land use and
regional allocation». Agriculture ecosystems and en-
vironment, 107, p. 117-135.
SAGGAR, S. (2010). «Estimation of Nitrous Oxide Emis-
sion from Ecosystems and its Mitigation Technolo-
gies Preface». Agriculture Ecosystems and Environ-
ment, 136 (3-4), p. 189-191.
SAVÉ, R.; SABATÉ S.; DE HERRALDE, F. [et al.] (2009).
«Could be the root system of cultured plants an im-
portant carbon sink under global change condi-
tions? Proceedings». 8th International carbon dioxide
conference. Jena, Germany.
SCHERM, H.; VAN BRUGGEN, N. (1994). «Global warming
and nonlinear growth: how important are changes in
average temperature?». Phytopathology, 84, p. 1380-
1384.
SEBASTIÀ M.T. (2007). «Plant guilds drive biomass res-
ponse to global warming and water availability in
subalpine grassland». Journal of Applied Ecology, 44,
158–167.
SEBASTIÀ, M.T.; CASALS, P.; VOJNICOVIC, S. [et al.] (2005).
«Plant diversity and soil properties in pristine and
managed stands from Bosnian mixed forests». Fo-
restry, 78, p. 297-303.
SEBASTIÀ, M.T.; DE BELLO, F.; PUIG, L.; TAULL, M.
(2008a). «Grazing as a factor structuring grasslands
in the Pyrenees». Applied Vegetation Science, 11,
p. 215-222.
SEBASTIÀ, M.T.; KIRWAN, L.; CONNOLLY, J. (2008b).
«Strong shifts in plant diversity and vegetation com-
position in grassland shortly after climatic change».
Journal of Vegetation Science, 19, p. 299-306.
737
SEBASTIÀ, M.T.; MOLA, B.; ARENAS, J.M.; CASALS, P.
(2004). «Biomass responses of subalpine grass-
lands in the Pyrenees under warming conditions».
Grassland Systems in Europe, 9, p. 290-292.
SHAVER, G.R.; CANADELL, J.; CHAPIN III, F.S. [et al.]
(2000). «Global warming and terrestrial ecosys-
tems: A conceptual framework for analysis». Bio-
science, 10, p. 871-882.
SCHRÖDER, P. (1994). «Carbon storage benefits of
agroforestry systems». Agroforestry Systems, 27,
p. 89-97.
SILANIKOVE, N. (2000). «Effects of heat stress on the
welfare of extensively managed domestic rumi-
nants». Livestok Production Science, 67, p. 1-18.
SISQUELLA, M., SANTIVERI, P., LLOVERAS, J. 2009. «Reco-
manacions tècniques per a una bona gestió de l’ex-
plotació agrària: panís i alfals». Guies per l’asesora-
ment. Departament d’Agricultura i Acció Rural.
Generalitat de catalunya.
SMIT, B.; MC NABB, D.; SMIHERS, J. (1996). «Agricultu-
ral adaptation to climatic variation». Climatic
change, 33, p. 7-29.
SMITH, P.; MARTINO, D.; CAI, Z. [et al.] (2007). «Policy and
technological constraints to implementation of green-
house gas mitigation options in agriculture». Agricul-
ture, Ecosystems and Environment, 118, p. 6–28.
SOFI, F.; CESARI, F.; ABBATE, R. [et al.] (2008). Adherence
to Mediterranean diet and health status: meta-ana-
lysis. BMJ 337, p. a1344.
SOMBROEK, W.G.; GOMMES, R. (1997). «L’énigme: chan-
gement de climat-agriculture». A: BAZZAZ, F.A.;
SOMBROEK, W.G. (eds). Changements du climat et pro-
duction agricole. Rome, Paris: FAO, Polytechnica.
SOUSSANA, J.F.; TALLEC, T.; BLANFORT, V. (2010). «Miti-
gating the greenhouse gas balance of ruminant pro-
duction systems through carbon sequestration in
grasslands». Animal, 4, p. 334-350.
SUÁREZ, F.; SAINZ, H.; SANTOS, T.; GONZÁLEZ, F. (1992).
Las estepas ibéricas. Madrid: Ministerio de Obras
Públicas y Transporte.
STEHFEST, E.; BOUWMAN, L.; VAN VUUREN, D.P. [et al.].
«Climate benefits of changing diet». Climate
Change, 95, p. 85-102.
STOATE, C.; BÁLDI, A.; BEJA, P. [et al.] (2009). «Ecologi-
cal impacts of early 21st century agricultural
change in Europe». A review Journal Environmental
Management, 91, p. 22-46.
STOT, P. (2009). «Detection and Attribution of Anth-
ropogenic Climate Change in the Atmosphere from
738 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
a Global Perspective». A: STOCKER, T. FIELD, C.
DAHE, Q. [et al.] IPCC Expert Meeting on Detection
and Attribution Related to Anthropogenic Climate
Change, p. 45-47.
TEIRA, M.R. (2008). Informe per a la millora de la gestió
dels purins porcins a Catalunya. Barcelona: Genera-
litat de Catalunya Departament de la Vicepresi-
dència. (Informes del CADS, 5).
TERRADAS, J. (ed). (1996). Ecologia del foc. Barcelona: Proa.
–– 2001. Ecología de la vegetación. De la ecofisiología de
las plantas a la dinámica de comunidades y paisajes.
Barcelona: Ediciones Omega.
THUILLER, W.; RICHARDSON, D.M.; PYSÊK, P. [et al.]
(2005a). «Niche-based modelling as a tool for pre-
dicting the risk of alien plant invasions at a global
scale». Global Change Biology, 11, p. 2234–2250.
THUILLER, W.; LAVOREL, S.; ARAÚJO, M.B. (2005b).
«Niche properties and geographic extent as pre-
dictors of species sensitivity to climate change».
Global Ecology and Biogeography, 14, p. 347-357.
VALLEJO, V.R. [ed]. (1997). La restauración de la cubierta
vegetal en la comunidad Valenciana. València: Fun-
dación Centro de Estudios Ambientales del Medi-
terráneo (CEAM).
VALTORTA, S.E.; MACIEL, M. (1998). «Respuesta repro-
ductiva». A: Producción de leche en verano. Cen-
tro de publicaciones de la Secretaría de Extensión
de la Universidad Litoral, Santa Fe, Argentina.
p. 64-76.
VERICAT, P.; COLL, L.; DOMÍNGUEZ, G.; PIQUÉ, M. (2009).
«Silvicultura i canvi climàtic». Ponència presentada
al seminari “El canvi climàtic i l’activitat agrària”.
Reus, 27 i 28 d’octubre de 2008. Centre de For-
mació i Estudis Agrorurals. Departament d’Agri-
cultura, Alimentació i Acció Rural. Generalitat de
Catalunya. (Inèdit).
VILÀ, M.; PUJADAS J. (2001). «Land-use and socio-eco-
nomic correlates of plant invasions in European
and North African countries». Biological Conserva-
tion, 100, p. 397-401.
VITOUSEK, P.M. (1994). «Beyond Global Warming:
Ecology and Global Change». Ecology, Vol. 75, 7,
p. 1861-1876.
VUORINEN, T.; NERG, A.M.; IBRAHIM, M.A. [et al.] (2004).
«Emission of Plutella xylostella-induced compounds
from cabbages grown at elevated CO2 and orienta-
tion behavior of the natural enemies». Plant Phy-
siology, 135, p. 1-9.
WALTHER, G.R.; ROQUES A.; HULME, P. [et al.] (2009).
«Alien species in a warmer world: risks and op-
portunities». Trends in Ecology and Evolution, 24, p.
686-693.
WESLIEN, P.; KLEMEDTSSON, L.; SVENSSON, L. [et al.]
(1998). «Nitrogen losses following application of
pig slurry to arable land». Soil Use Manage., 14 (4),
p. 200-208.
WEST, T.O.; MARLAND, G. (2002). «Net Carbon Flux
from Agricultural Ecosystems: Methodology for
Full Carbon Cycle Analyses». Environmental Pollu-
tion, 116 (3), p. 439-444.
ZAVALA, J.A.; CASTEEL, C. L.; DELUCIA, E.H.; BERENBAUM,
M.R. (2008). «Anthropogenic increase in carbon
dioxide compromises plant defense against inva-
sive insects». Proceedings of the National Academy of
Sciences, 105, p. 5129-5133.
ZISKA, L.H.; BUNCE, J.A. (2007). «Predicting the impact
of changing CO2 on crop yields: some thoughts on
food». New Phytologist, 175, p. 607-617.
ZHOU, X.; TALLEY, M.; LUO, Y. (2009). «Biomass, Litter,
and Soil Respiration Along a Precipitation Gradient
in Southern Great Plains, USA». Ecosystems, 12, (8),
p. 1369-1380.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 739

ANNEX. Problemàtica dels principals sistemes agraris

catalans en condicions de canvi climàtic
A continuació es descriuen els principals siste-
mes agrícoles i forestals rellevants a Catalunya, i
es proporciona una visió integrada de la seva
problemàtica enfront del canvi climàtic.
A.1. Cereals
La situació dels cereals a Catalunya enfront del
canvi climàtic pot ser molt diferent segons es
considerin zones de regadiu o zones de secà. En
general a Catalunya les zones de regadiu es no-
dreixen de l’aigua d’embassaments. Si dismi-
nueix la quantitat de precipitació a les zones de
muntanya, i en particular la quantitat de neu que
s’acumula a l’hivern a les parts més elevades, les
zones de reg poden veure’s amenaçades l’estiu
següent. Però si s’assegura la disponibilitat de
l’aigua per al reg, la productivitat d’aquestes
zones probablement no ha de veure’s minvada.
Un altre aspecte és el relatiu a la pujada de les
temperatures: els seus efectes poden ser molt di-
ferents en funció del cultiu i de la manera com es
produeixi l’increment de la temperatura.
L’augment de la temperatura s’ha estimat que
redueix la durada del cicle dels conreus de
cereals (Deudron, 2001), i si aquesta pujada es
produeix a l’hivern, pot implicar una manca de
vernalització en varietats de blat i ordi amb
aquests requeriments (Guereña et al., 2001), i
poden disminuir-ne molt els rendiments. Uns
tipus de conreu de secà que podrien presentar
problemes amb l’escalfament i l’aridització del
clima serien els cereals de secà, com la civada, el
blat o l’ordi. El blat proporciona aproximada-
ment el 20% de l’energia i el 25% de les neces-
sitats proteiques de la població humana mundial
(Lawlor i Mitchel, 2000). Les recomanacions
generals són assegurar una inversió en producció
d’aquest conreu per cobrir les demandes d’una
població en augment i contrarestar els possibles
efectes del canvi climàtic (Lawlor i Mitchell,
2000). El blat és un dels cultius que mostra una
resposta més gran a l’augment de CO2, en pre-
sència de nutrients i d’aigua, i s’ha predit un aug-
ment en la producció de blat sota aquestes con-
dicions no limitants d’entre el 7 i l’11% (Lawlor
i Mitchell, 2000; taula 9). En canvi, l’increment
de CO2 pot reduir en part els efectes negatius de
la sequera (Lawlor i Mitchell, 2000) i portar a

Respostes Vulnerabilitat Solucions Condicionaments

Oportunitats
biològiques regional tecnològiques socioeconòmics
Cereals Resposta positiva Zones de secà Disponibilitat de Reducció o En alguns indrets,
al CO2 en meridionals molt varietats resistents desaparició en increment del
plantes C3. vulnerables. a la sequera. alguns llocs dels panís o del sorgo
Resposta Possibilitats Canvi de dates de cereals de secà
probablement d’incrementar la sembra. actuals.
negativa a la superfície a les Canvi a varietats
temperatura en zones més de cicle curt.
plantes C3. septentrionals en
Escurçament del algun conreu.
cicle.
Hortalisses Respostes variades Augment de la Grans possibilitats Vulnerabilitat dels Cultiu de varietats
al CO2. necessitat d’aigua de resposta amb petits productors precoces.
Efectes més aviat de reg. canvis varietals, de amb capacitat de
negatius a Increment de tipus de conreu, resposta limitada
l’augment de la plagues. de tècniques de per adaptar-se als
temperatura. cultiu, etc. canvis tècnics
Elevada sensibilitat Estratègies per necessaris.
a l’estrès hídric. augmentar Pèrdua de
l’eficiència en l’ús superfície de
de l’aigua: conreu per
encoixinats del sòl, increment de
tallavents, gota a zones urbanes.
gota, etc.
Taula 9. (Continua).
740 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Respostes Vulnerabilitat Solucions Condicionaments

Oportunitats
biològiques regional tecnològiques socioeconòmics
Cultius en Augment de la Estratègies per Pèrdua de Reducció despeses
hivernacle necessitat d’aigua augmentar superfície de de calefacció i
de reg. l’eficiència en l’ús conreu per combustibles
Increment de de l’aigua: increment de fòssils.
plagues. encoixinats del sòl, zones urbanes. En canvi, increment
tallavents, gota a de despesa per a
gota, etc. refrigeració estival.
Cultius d’origen
més càlid,
hortícoles o
ornamentals.
Cultius llenyosos Necessitat A zones fredes, Canvis varietals i Introducció de
determinada augment de risc fins i tot cultius sensibles a
d’hores-fred per de pèrdues per d’espècies. gelades com el
floració alta i avançament de Augment de nesprer.
regular i quallat floració seguit de l’eficiència de l’ús Introducció de
adequat. gelades. de l’aigua. varietats més
Pèrdua de qualitat Més demanda primerenques de
de fruita amb de reg. preu de venda més
temperatura alta. alt.
Introducció i
ampliació de la
superfície de
cítrics.
Farratges Resposta positiva En zones fredes Introducció de Increment del
al CO2 en vulnerables segons barreges. nombre de dalls en
lleguminoses i disponibilitat Canvis varietals i zones de regadiu.
d’altres. d’aigua. d’espècies. Allargament de
Augment de la l’estació de
durada del cicle creixement.
productiu de
l’alfals.
Efectes més aviat
negatius a
l’augment de la
temperatura als
estius.
Prats de muntanya Pèrdua de Molt vulnerables a Difícils pel que fa Fortes interaccions Increment inicial
biodiversitat. tota la zona de al canvi climàtic. amb canvis en l’ús de la productivitat.
Canvis d’espècies distribució. Desbrossament del sòl per
amb possible Possibilitats de i cremes abandonament.
disminució de les moviments controlades per Ajuts a sistemes
plantes de més altitudinals fins on mantenir les extensius de la UE.
qualitat. sigui possible; superfícies de
Ràpida altrament, extinció. pastura.
mineralització Sistemes alpins Ajuts a la
inicial amb risc de especialment ramaderia
pèrdua posterior vulnerables. extensiva.
de fertilitat al sòl.
Pastures Possiblement Capacitat de Desbrossament i Urbanització i Augment de la
mediterrànies efectes més aviat desplaçament de cremes infrastructures superfície per
negatius a les espècies en controlades per dificulten llur abandonament de
l’augment de la altitud. mantenir les desplaçament. conreus.
temperatura superfícies de Pèrdua de
pastura. superfície per
Ajuts a abandonament de
ramaderia pastures.
extensiva.
Taula 9. Comparació de les possibles respostes dels diferents tipus de conreu i pastures enfront del canvi climàtic.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
l’augment del rendiment dels cereals d’hivern de
tota Europa (Deudron, 2001).
En l’actualitat, els cereals de secà són molt
importants en zones de Catalunya amb menys
pluviometria, com la Segarra, de manera que la
disminució de la precipitació en aquestes zones
i l’augment de les temperatures podrien portar
els cereals d’hivern a una situació crítica. En
canvi, el seu cultiu es podria mantenir i estendre
en àrees de secà més humit, com ara el Berguedà
i altres comarques de muntanya (taula 9). Les
comarques més frescals i més muntanyenques de
la part nord del nostre territori podrien patir im-
portants canvis amb un augment de l’aridesa. En
l’actualitat aquestes zones poden produir sense
reg conreus típics de zones temperades fredes
gràcies a unes temperatures frescals i una preci-
pitació prou elevada. Un escalfament comporta-
ria probablement la necessitat d’introduir siste-
mes de reg per tal de mantenir els cultius actuals
en determinades zones, o un canvi cap a conreus
de secà més càlid. L’augment de CO2 pot fer
disminuir les necessitats de reg dels cereals en
les zones de regadiu (Guereña et al., 2001).
A.2. Conreus hortícoles i en hivernacle
A diferència dels altres grups de conreus, es cul-
tiva una gran diversitat d’hortalisses, amb moltes
espècies diferents i un espectre ampli de culti-
vars, conreades per òrgans també molt diver-
sos, i d’orígens climàtics molt variables. A més,
aquestes hortalisses es cultiven en una gran
varietat de sistemes de producció: des d’un cultiu
semiextensiu de ceba a les comarques de Lleida
fins un cultiu en hivernacle amb els últims aven-
ços tecnològics al litoral català (Maresme, Baix
Llobregat i litoral tarragoní). Aquesta gran di-
versitat de cultius i de sistemes productius hau-
ria de conferir a l’horticultura una major capaci-
tat de resposta enfront dels canvis climàtics. De
fet, en horticultura s’utilitzen tècniques de mo-
dificació climàtica per produir cultius específics.
El major preu de mercat dels productes hortíco-
les en comparació amb altres conreus permet
implementar tecnologies de control dels sistemes
productius de més impacte que als altres siste-
mes de cultius.
Des del punt de vista productiu l’augment de
la temperatura ambiental comportarà efectes
741
molt diferents depenent del cultiu de què es
tracti. En general, l’augment tèrmic tindrà efec-
tes sobre els cicles de cultiu, escurçant-los. Això
pot donar lloc a alguns avantatges econòmics al
permetre produccions més primerenques amb
un valor en el mercat més elevat. Per poder
seguir cultivant hortalisses caldrà una adaptació
dels cultius i de les varietats a les diferents zones
climàtiques, sobretot des del punt de vista dels
cultivars, i en alguns casos també de les espècies
conreades. Una solució seria desplaçar el cultiu
a una zona climàtica diferent o de major altitud.
Però si es volgués seguir conreant les mateixes
cultivars en la mateixa zona climàtica afectada
per un increment tèrmic considerable, compor-
taria probablement, en la majoria dels casos, una
lleugera baixada de producció, en escurçar-se el
cicle, però possiblement una disminució de la
qualitat dels productes hortícoles (taula 9). Són
coneguts els efectes negatius que tenen les altes
temperatures sobre la qualitat de moltes verdu-
res. L’espinac i la col-i-flor no resisteixen tempe-
ratures gaire altes (Llebot, 1997), igual que els
enciams i la majoria de cultius radiculars, com
la pastanaga (Peet i Wolfe, 2000). Segons dades
de Wien, recopilades a Peet i Wolfe (2000), als
espàrrecs i les mongetes es produeix un augment
de la fibrositat; a la col i els enciams es produeix
la necrosi de les parts apicals, particularment si
a més es produeix sequera; a les pastanagues es
redueix el contingut en carotens, etc. Per als pro-
ductors de verdures fresques fins i tot petites fal-
tes poden fer els seus productes invendibles, a
menys que s’eduqui els consumidors. Sens dubte
les conseqüències seran més importants per als
petits productors, per als quals les condicions es
faran més difícils ja que tenen menys capacitat
de sobreviure a rebutjos temporals del mercat i
d’adaptar-se i canviar a un cultiu diferent que re-
quereix una tecnologia nova (Peet i Wolfe,
2000). Però el canvi climàtic obre les portes a
altres oportunitats en matèria d’hortícoles, segu-
int els exemples d’Almeria i Múrcia.
Els cultius d’estació freda probablement es
podran seguir conreant a les zones interiors de
Catalunya però se’n podrà avançar l’inici del cul-
tiu. Aquests cultius, que molt sovint tenen ne-
cessitats de vernalització (ex: col-i-flor, bròquil),
s’hauran d’adaptar, utilitzant les cultivars ade-
742 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
quades, si es volen seguir conreant al litoral. Ara
bé, per a alguns cultius, per als quals la vernalit-
zació representa una pèrdua de valor comercial
en induir una floració precoçment (ex: api, pas-
tanaga i cols), l’increment tèrmic seria beneficiós.
En zones interiors de Catalunya es podran plan-
tejar cultius que actualment són difícils de por-
tar a terme per no suportar tardors i hiverns
massa freds, i èpoques llargues amb risc de gla-
çades. Alguns cultius, com la patata, baixarien
clarament la seva productivitat al ser inhibida la
tuberització al incrementar-se les temperatures.
En zones interiors l’estiu podrà esdevenir més
càlid del que és actualment. Això comportarà
una preferència pels cultius d’estació càlida més
resistents a altes temperatures; probablement s’hi
puguin introduir nous cultius de zones climàti-
ques més càlides. A la zona del litoral, on la pre-
sència del mar amortirà una mica més l’efecte
d’increment tèrmic, es podran avançar encara
més les dates de plantació i es podran portar a
terme produccions més primerenques, amb el
conseqüent augment del seu valor de mercat
(taula 9). En els casos en què el cultiu s’ha de fer
necessàriament a l’hivernacle se’n podrà plante-
jar el cultiu amb sistemes de semiforçat menys
sofisticats o, fins i tot, depenent de la magnitud
del canvi tèrmic, a l’aire lliure, amb una reducció
dels costos de producció. A l’hivern es preveu en
els hivernacles una menor despesa en sistemes
de calefacció i combustibles fòssils. En canvi, a
l’estiu probablement l’excés de temperatura, que
ja és limitant actualment, esdevindrà crític per a
la producció, si no és que s’implementen siste-
mes de refrigeració eficients, que probablement
comportaran una major despesa energètica. En
aquestes circumstàncies es podran plantar cul-
tius d’orígens climàtics més càlids, ja sigui hor-
tícoles o ornamentals (ex: espècies CAM: cactà-
cies… etc.), que actualment són més difícils de
portar a bon termini (taula 9). En els cultius d’es-
tació càlida (majoria de cultius de fruit) l’incre-
ment tèrmic podria comportar una millora de la
qualitat. En horticultura protegida és habitual, a
la primavera i a l’estiu, combatre l’excés de tem-
peratura, ja sigui al sòl o a l’aire mitjançant tèc-
niques diverses (ex: ombreig dels cultius, utilit-
zació d’encoixinats reflectants en el sòl, gestió de
la ventilació i utilització de sistemes de refrigera-
ció, etc.). En canvi, un efecte negatiu de l’incre-
ment tèrmic serà probablement l’augment de
plagues en els conreus hortícoles, especialment a
la primavera i a l’estiu. S’hauran d’implementar,
doncs, nous sistemes d’escapament i de control
d’aquestes plagues.
Tots els factors positius que s’acaben de citar,
relacionats amb un increment tèrmic, estan sub-
jectes a la disponibilitat d’una aportació hídrica
no limitant per als cultius. Per tant, és molt im-
portant dur a terme un millor aprofitament de
l’aigua. Un augment tèrmic comportaria un in-
crement de la transpiració del cultiu i de l’eva-
poració d’aigua del sòl. Aquest fet implicaria
incrementar l’aportació hídrica a aquests cultius.
Això no obstant, cal considerar que els cultius
hortícoles són bastant més sensibles a l’estrès
hídric que altres grups de cultius. La majoria
d’espècies hortícoles no són tolerants a la sequera,
o ho són molt poc (McKersie i Leshem, 1994).
No és casualitat que dues zones típicament hor-
tícoles a Catalunya siguin les zones humides del
delta de l’Ebre i del delta del Llobregat. Moltes
de les estratègies dels cultius per afrontar una
situació de sequera comporten la disminució de
l’àrea foliar, i això en termes productius significa
una disminució de la productivitat potencial.
Des del punt de vista de l’ús de l’aigua, el
canvi climàtic podria ser molt perjudicial. Si
el canvi tèrmic va acompanyat pel desplaçament
dels cultius a zones tèrmiques similars a les
actuals, i en aquestes es manté el règim hídric, no
caldria un increment de l’aportació hídrica. Els
sistemes hortícoles disposen de dues estratègies
per combatre la sequera: augmentar l’eficiència
dels cultius en l’ús de l’aigua i reduir el consum
d’aigua globalment (ex: encoixinats del sòl, ta-
llavents, hivernacles, sistemes de reg gota a gota,
control de les necessitats hídriques utilitzant sen-
sors, etc.). D’altra banda, les millors zones hortí-
coles es troben sovint a prop dels nuclis urbans,
i això fa que pugui haver-hi una forta competèn-
cia pels recursos hídrics (entre altres recursos)
entre l’horticultura i altres sectors (domèstic,
industrial i turístic). En aquest sentit, si es vol
augmentar l’eficiència en la utilització de l’aigua,
sembla important estudiar la viabilitat de l’ús
d’aigües residuals de les grans ciutats, tractades
per poder ser utilitzades com aigua de reg pels
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
cultius hortícoles periurbans. S’hauríen d’afavo-
rir, doncs, sistemes de recuperació de l’aigua i
de captació d’aigua de pluja. També s’haurien
d’afavorir sistemes mixtos que incloguesin la
producció d’hortícoles en hivernacle amb la pro-
ducció de biogàs, com s’està fent amb èxit a la
Xina i en altres països.
Com ja s’ha comentat, dues de les zones típi-
cament hortícoles a Catalunya són les àrees hu-
mides del delta de l’Ebre i del delta del Llobregat.
A més del tema del canvi climàtic, aquest darrer
és representatiu d’una altra amenaça per a l’agri-
cultura relacionada amb el canvi en l’ús del sòl:
la urbanització. Les millors zones hortícoles es
troben sovint a prop de nuclis urbans importants
(en el cas del delta del Llobregat, la ciutat de Bar-
celona). El creixement de la ciutat i la millora de
les seves infrastructures de comunicació se solen
fer en detriment de les millors terres agrícoles.
Una situació similar es produiria al Maresme i al
Camp de Tarragona.
Com a exemple d’interacció entre tots aquests
factors del canvi climàtic i la generació de possi-
bles estratègies de resposta es poden analitzar els
resultats obtinguts en diversos experiments i mo-
dels sobre la patata, incloent-hi el model NPO-
TATO desenvolupat en un experiment finançat
per la Comunitat Europea. El cultiu de la patata
és molt sensible a les elevades temperatures, ja
que la tuberització es veu inhibida per les tem-
peratures altes i es fa molt irregular en condi-
cions d’estrès hídric. També la formació de grills
a la patata es veu estimulada quan les tempera-
tures són altes. Tanmateix, la resposta a les altes
temperatures presenta una elevada variabilitat
genètica: les varietats primerenques són menys
vulnerables a l’escalfament (Peet i Wolfe, 2000).
S’ha vist que l’augment de CO2 atmosfèric podria
incrementar la producció de la patata fins a
gairebé un 30%, però les altes temperatures redu-
irien aquest efecte. Al sud d’Europa, la variabilitat
en la producció de la patata augmentaria en di-
versos escenaris de canvi climàtic i sense irriga-
ció. La pròpia productivitat de la patata podria
variar entre petits augments en zones no irriga-
des fins a petits decrements en zones irrigades,
segons els diferents escenaris climàtics (Miglietta
et al., 2000). Tanmateix, dos factors podrien fer
variar aquesta situació, el tipus de varietat i la
743
data de plantació (Miglietta et al., 2000). Les va-
rietats més primerenques tenen un canvi en la
producció més positiu, o un descens menys ne-
gatiu, sota condicions de canvi climàtic, amb i
sense irrigació, ja que s’evita el període més ca-
lent de l’estiu (Miglietta et al., 2000). També una
plantació més primerenca té un efecte positiu
sobre la producció en aquestes condicions. En
els experiments esmentats, tant la utilització de
varietats primerenques de patata com l’avança-
ment en l’època de plantació van reduir consi-
derablement els requeriments d’irrigació (Mi-
glietta et al., 2000).
A.3. Cultius llenyosos
Alguns dels cultius llenyosos que tenen més im-
portància a Catalunya, com la pomera, la perera,
el cirerer i el presseguer, necessiten un nombre
determinat d’hores-fred. La manca d’un nom-
bre suficient d’hores-fred condueix a una floració
més baixa, irregular, estesa en el temps i amb un
quallat menor i, per tant, a una probable reduc-
ció en la producció (taula 9). Si la reducció
d’hores-fred és prou elevada, algunes varietats
de poma i pera cultivades a l’actualitat poden ser
inviables. En canvi, en alguns cultius com el
presseguer, un canvi varietal pot solucionar la
manca d’hores de fred.
L’augment de les temperatures a l’hivern i a la
primavera pot produir un avançament de les
dates de floració que poden augmentar el risc de
gelades si no va acompanyat per un increment
de les temperatures mínimes en aquest període de
temps (Cannell i Smith, 1986). Si l’increment
de les temperatures mínimes a l’hivern ve acom-
panyat d’una reducció del risc de gelades seria
possible la introducció de nous cultius llenyosos
en zones com la plana de Lleida. Per exemple, el
cultiu del nesprer o la introducció de noves
varietats d’albercoquers o de presseguers que ne-
cessiten menys hores-fred per tal de desenvolu-
par llurs fruits. Són varietats més primerenques,
en algun cas de qualitat i producció més baixes
però de preu de venda més alt. Una altra opor-
tunitat que arribaria amb un descens del risc de
gelades és l’ampliació de les zones de cultius de
cítrics. En el cas de la taronja, la producció de la
qual a Catalunya se centra en la zona de Tortosa,
es tracta d’una producció de qualitat, però que
744 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
presenta el risc de la seva sensibilitat a les gela-
des, i alguns anys això en fa davallar la produc-
ció. L’augment de les temperatures i la dismi-
nució del risc de gelada, si es pot assegurar la
disponibilitat d’aigua, permetria la consecució
d’una collita més regular i la possibilitat d’esten-
dre el seu conreu, el qual en els darrers 20 anys
ha vist augmentada llur superfície en generar-se
bones perspectives comercials. A més de les ta-
ronges, la disminució del risc de gelades també
permetria la introducció a Catalunya d’altres
cítrics molt més sensibles al fred, com la manda-
rina i el llimoner, i d’altres espècies de fruiters
més sensibles al fred que les actuals.
L’increment de temperatures a l’estiu, i espe-
cialment abans de la recol·lecció, pot produir una
davallada important de la qualitat de la fruita, per
exemple per pèrdua de color en el cas de pomes
roges o bicolors o per augment del denominat
cop de sol. L’allargament del període de creixe-
ment (Peñuelas et al., 2002) a l’hivern o a la pri-
mavera pot permetre un avançament de la collita,
i en el cas d’alguns cultius probablement també
l’increment dels períodes anuals de recol·lecció
(Reilly, 1997). Ara bé, també pot augmentar el
risc de pèrdues de la producció si l’avançament
de la floració implica una superposició més àm-
plia amb el període de risc de gelades. L’augment
en la variabilitat del clima predita dins dels canvis
climàtics pot fer augmentar el risc de pèrdues.
En el cas de conreus llenyosos, mentre tempe-
ratures molt baixes a començaments de la pri-
mavera afecten la flor, fortes glaçades a l’hivern
perjudiquen l’arbre en diverses espècies. La gran
quantitat de pèrdues produïdes amb les fortes
glaçades (amb temperatures de -20 ºC a l’hivern
del 2002) es traduí, en zones com Les Garrigues,
en una elevada mortalitat de les oliveres i la
necessitat de replantar molts arbres. En aquesta
zona, en l’actualitat amb un risc real de ge-
lades fortes amb una periodicitat de potser
al menys cada 20 anys, la reducció del risc de
gelades hivernals portaria a la presència d’oliveres
més velles, amb una reducció del risc de pèr-
dues de collita i una necessitat més baixa de
reposició.
Un factor fortament limitant en zones de secà
seria la manca d’aigua. En els terrenys de secà o
amb regs deficitaris, la reducció de pluges, l’aug-
ment de la seva irregularitat, i l’augment de les
temperatures a l’estiu, incrementaria l’estrès hí-
dric, i reduïria la producció en cultius com l’oli-
vera, l’ametller o l’avellaner. El conreu de la vinya
(bàsicament en secà) també veuria reduït el seu
potencial productiu per la reducció de la pluvio-
metria. L’augment de temperatures, però, podria
incidir positivament en la qualitat. És difícil
avaluar com el canvi climàtic afectaria la qualitat
del vi, atès que s’hauria d’avaluar el microclima
de cada zona en particular (humitat, pluges,
règim de temperatures...). S’ha trobat una forta
dependència entre la qualitat vitícola i el clima, i
la gran qualitat del vi als darrers 30 anys s’ha
relacionat amb fenòmens d’El Niño (Rodó i Com-
rin, 2000). Un avantatge seria la disminució del
risc de gelades que afecten algunes zones pro-
ductores, però aquest efecte queda supeditat a la
variació de l’època de brotada (com ja s’ha es-
mentat anteriorment).
A.4. Farratges
Cultius de farratges com l’alfals, el raigràs, o la
trepadella, a la part nord de les comarques cata-
lanes, es nodreixen principalment de l’aigua de
les pluges a la part nord de les comarques inte-
riors catalanes, com l’Alt Berguedà, l’Alt Urgell, el
Solsonès, etc., mentre que a comarques més me-
ridionals com Osona, el Segrià i el Pla d’Urgell,
els cal el reg. La forta sequera patida a l’estiu del
2003 va disminuir el nombre de dalls obtinguts
de les farratgeres a les zones de muntanya en co-
marques tan variades com el Berguedà i l’Alta Ri-
bagorça, entre d’altres. Mentre el darrer dall es
va perdre per a fenc o ensitjat, els ramaders el
van donar al bestiar per a pastura. De manera
habitual, els cicles anuals dall-pastura pateixen
força variacions segons la climatologia concreta
de cada any, com és d’esperar en zones amb in-
fluència mediterrània no regades. Anys particu-
larment humits i frescals permeten 2-3 aprofita-
ments mitjançant dall i un cicle de pastura a
l’hivern o la primavera. Ara bé, anys més secs
només permeten 1-2 aprofitaments per dall en
zones sense reg. Un augment en la freqüència
dels anys secs reduiria la rendibilitat general de
l’explotació i portaria a la cerca d’alternatives que
permetessin el seu manteniment, com ara és la
introducció del reg en els casos en què fos viable,
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
o directament a l’abandonament de les explota-
cions, què és un perill ben present a les zones de
muntanya. D’altra banda, l’augment del CO2 a
l’atmosfera podria pal·liar en part els efectes ne-
gatius de la sequera, augmentant-ne la toleràn-
cia de les plantes, com s’ha vist per a l’alfals (De
Luis, 2000).
Si s’aconsegueix una bona disponibilitat
hídrica, les zones més fredes de Catalunya po-
drien augmentar llur productivitat global gràcies
als efectes estimuladors de les temperatures més
altes (taula 9). La productivitat a les zones fredes
sembla estar limitada principalment per les bai-
xes temperatures. Ara bé, una davallada en les
precipitacions en les zones de muntanya piri-
nenques (Calbó et al., 2010) amenaça un recurs
en el que aquestes zones basen gran part de la
seva riquesa productiva, que és la disponibilitat
d’aigua. Una de les lleguminoses farratgeres
d’interès és la trepadella (Onobrychis viciifolia),
freqüentment cultivada en algunes zones del Pre-
pirineu. Tot i l’elevada qualitat d’aquesta espècie
farratgera, els pagesos sovint la releguen a favor
de l’alfals, més productiu. Amb tot, aquesta es-
pècie pot ser prometedora en zones de munta-
nya si les condicions esdevenen més seques i el
reg es fa dificultós, però s’ha produït la desapa-
rició de moltes varietats, i hi ha molta confusió
sobre la identitat de les que queden.
En el cas de l’alfals, en l’actualitat es produei-
xen dues situacions molt diferenciades. A més de
ser conreat en zones climàticament humides i
frescals de les nostres muntanyes, l’alfals és molt
important a Catalunya en zones càlides amb reg.
Un exemple representatiu n’és el cas del Segrià,
la Noguera i l’Urgell. Si es manté el subministra-
ment d’aigua, l’increment de temperatures per-
metria el manteniment de la productivitat i, fins
i tot, un forçament del sistema amb l’obtenció
del nombre màxim mitjà d’aprofitaments per
sobre de l’actual, si bé en cas de temperatures es-
tivals excessivament altes es reduiria la produc-
ció dels dalls d’estiu. Aquest forçament, però,
podria comportar menys producció en alguns
dalls per l’escés de transpiració, i també la ne-
cessitat de més fertilitzants, bàsicament fòsfor i
potassi, amb un cert augment dels residus i del
risc de contaminació de les aigües si l’adobament
no està ben portat.
745
Una situació similar és aplicable al blat de
moro. En aquest cas l’augment del cicle de cultiu
—i per tant de la seva producció— es pot veure
minvat per l’excés de temperatura per sobre dels
30 ºC (Roca, 2009). En estius molt calorosos
com el del 2000, la producció mitjana de blat de
moro per a gra va baixar un 15% (Jaume Llove-
ras, comunicació personal). La temporada del
2009 l’excès de temperatura a l’estiu va fer que la
producció de panís en alguns regadius del sis-
tema Alguerri-Balaguer, per exemple, fos inferior
a la dels mateixos híbrids sembrats a la zona de
la Seu d’Urgell (Roca, 2009). El blat de moro és
un cultiu molt important dins de la Unió Euro-
pea; a Catalunya també ho és com a planta far-
ratgera en regadiu. El blat de moro és el tercer
cultiu mundial, desprès del blat i de l’arròs, en
termes de font d’energia i proteïna per a la nu-
trició humana, i també per al bestiar. La propor-
ció total de terres dedicades al cultiu del blat de
moro ha augmentat mundialment al voltant d’un
40% als darrers 40 anys (Young i Long, 2000).
Cultivada al món sota un ventall ampli de con-
dicions climàtiques, aquesta planta no resisteix
bé els climes semiàrids ni els ambients massa
freds. És poc clar que l’increment del CO2
atmosfèric pugui tenir un efecte beneficiós sobre
la fotosíntesi d’aquesta planta C4, però sembla
que hi ha avantatges sobre la respiració (Drake
et al., 1999). A la Unió Europea, s’han predit
impactes sobre el rendiment entre menys un 30%
i un canvi a l’alça, variacions que depenen dels
possibles escenaris climàtics considerats, els llocs
concrets dins d’una mateixa regió, i la percepció
en la capacitat d’adaptació de l’agricultor a
varietats més adequades a les noves condicions
(Reilly, 1995).
A rel de la preocupació sobre la necessitat
d’innovar en el conreu de farratges que sense una
pèrdua de producció minimitzin els efectes am-
bientals, es va desenvolupar una acció integrada
europea sobre el cultiu de les lleguminoses
farratgeres, l’acció COST 852. Un dels objectius
d’aquesta acció consistia en trobar la barreja de
gramínies i lleguminoses que fes òptim el rendi-
ment i minimitzés els efectes ambientals. Com a
resultats del projecte, en un dels camps experi-
mentals, que estava a Catalunya, es trobà que la
productivitat augmentava i la resistència a males
746 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
herbes disminuïa amb l’augment de diversitat
sembrada (Kirwan et al., 2007). Tot i que a
l’experiment del Pirineu, dut a terme ens anys
molt secs i amb algún hivern molt fred, el primer
efecte no es va fer tan palés, el segon (reducció de
males herbes) va ser molt fort (Kirwan et al.,
2007). Malgrat l’interès reconegut de les barre-
ges, es detecta una certa reticència entre alguns
pagesos, de vegades relacionada amb les imposi-
cions del mercat. En aquest aspecte, cal fer una
campanya informativa sobre els avantatges de les
barreges de farratgeres, que inclouen serveis afe-
gits davant del canvi climàtic probablement en
termes de reducció d’emissions i millora del con-
tingut de matèria orgànica al sòl.
A.5. Prats de muntanya
Els prats seminaturals de les zones fredes i tem-
perades són ecosistemes de gran valor ecològic,
paisatgístic i cultural (Sebastià et al., 2008c, Se-
bastià i Puig, 2008). Aquests ecosistemes consti-
tueixen un reservori de la biodiversitat, mantin-
gut per les poblacions locals mitjançant una
gestió extensiva tradicional que a casa nostra data
dels temps prehistòrics. Es tracta d’ecosistemes
sostenibles que proporcionen una font d’aliment
renovable, natural i econòmica per al bestiar, i al
seu entorn s’estructura una gran proporció de les
activitats agropecuàries de les zones de munta-
nya. A Catalunya, aquests prats comparteixen
moltes similituds en flora, vegetació i ecologia
amb els de les zones fred-temperades de tota Eu-
ropa (Sebastià et al., 1998, Sebastià, 2004) i es
desenvolupen en àrees de precipitació relativa-
ment elevada, sovint superior als 1.000 mm, una
gran part de la qual es produeix a l’estiu, quan les
temperatures són més elevades. Tanmateix, al-
guns anys mostren el període de sequera estival
típica de la Mediterrània, indicant el caràcter
transicional d’aquests ecosistemes, que en aques-
tes àrees es troben en el límit de la distribució
climàtica del bioma. Juntament amb la vegetació
mediterrània, els prats seminaturals constituei-
xen un dels ecosistemes més amenaçats pel canvi
climàtic des del punt de vista de la biodiversitat
(Sala et al., 2000). Els canvis en el règim de
precipitacions i de temperatura habituals i un
augment en la freqüència dels fenòmens climà-
tics extrems (Houghton et al., 2001) podrien fer
que aquests ecosistemes es tornessin molt vul-
nerables (Sebastià et al., 2004b, taula 9).
A Catalunya aquests prats es troben distri-
buïts principalment en zones de muntanya, parti-
cularment al Pirineu, però també per altres mun-
tanyes com el Montseny i les d’altres serralades
prelitorals catalanes, arribant fins a la terra baixa
mediterrània en àrees localment més humides i
frescals. Àmplies zones de muntanya de Catalu-
nya com les pirinenques presenten un gran risc
de canvis en el règim de precipitacions, a més
dels canvis en la temperatura, i podrien veure
disminuïda la quantitat d’aigua rebuda anual-
ment (Calbó et al., 2010). Mentre l’aigua es con-
sidera el principal factor limitant de la produc-
tivitat en els ecosistemes mediterranis, en els
ecosistemes freds com els prats seminaturals
europeus la productivitat sembla estar limitada
per la temperatura, i molts experiments han mos-
trat una estimulació del rendiment amb l’escalfa-
ment (Rustad et al., 2001). Aquesta estimulació
ha estat en part atribuïda a l’efecte directe de
l’augment de la temperatura, ja que la major part
dels processos metabòlics es veuen accelerats amb
l’escalfament, dins dels límits de funcionament
dels sistemes biològics, però també en part a l’in-
crement de la mineralització de la matèria orgà-
nica i la major disponibilitat de nutrients resul-
tant (Epstein et al., 2000; Shaver et al., 2000).
A Catalunya s’han desenvolupat experiments
centrats en les conseqüències del canvi climàtic
sobre l’estructura, el funcionalisme i l’aprofita-
ment dels prats de muntanya, realitzats des del
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (Sebas-
tià et al., 2004b; Sebastià, 2007, Sebastià et al.,
2008b). Trasplantades a zones més calentes,
mostres de pastures subalpines incrementen llur
productivitat i disminueixen el nombre d’espè-
cies (fig. 17). El patró de vulnerabilitat de les
espècies mostra que hi ha una davallada no tan
sols quantitativa de la biodiversitat, sinó també
qualitativa (sensu Canals i Sebastià, 2000a; ve-
geu també de Bello et al., 2007, Sebastià et al.,
2008a). Les plantes rares van desaparèixer del
sistema, mentre fòrbies de rang altitudinal
ample, que es poden trobar des de prop del mar
fins a l’alta muntanya, i de qualitat ramadera me-
diocre o nul·la, van augmentar llur abundància
relativa, a expenses sobretot de gramínies típi-
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
1.400
1.200
1.000
Biomassa aèria (g m –2 )
800
600
400
200
0 5
Figura 17. Relació entre productivitat i diversitat en pastures subalpines en llur ambient natural i sotmeses a canvis climàtics.
Font: Sebastià et al., 2004.
ques de l’alta muntanya de rangs altitudinals res-
tringits (Sebastià et al., 2004b). Per això, tot i
l’augment de biomassa a les mostres sotmeses a
escalfament, no es produí un clar augment del
valor pastoral d’aquestes (fig. 18).
En un altre experiment de trasplantament de
pastures subalpines pirinenques es trobà una res-
posta positiva a l’addició de fòsfor a les mostres
que romangueren a la muntanya, però no a les
que van ser trasplantades a altituds més baixes,
la qual cosa apunta cap a un augment de la mi-
neralització de la matèria orgànica acumulada al
sòl i la mobilització del reservori de nutrients
sota condicions d’escalfament (Sebastià et al.,
2004b; Sebastià, 2007), la qual cosa podria ser
responsable de l’augment de la productivitat a
curt termini. Més difícil resulta preveure’n les
conseqüències a llarg termini, i calen més estu-
dis, però les tendències observades permeten
preveure la pèrdua d’una part important de la
747
Localitat
Pirineu
Lleida
10 15 20 25 30
Nre. d’espècies per monòlit
biodiversitat de les pastures, sobretot de les
espècies més típiques i específiques d’aquests
ecosistemes, amb un augment de la dominància
d’espècies de distribució àmplia i una disminu-
ció de la qualitat de les pastures. D’altra banda,
l’augment de la productivitat observat podria ser
transitori, i produirse l’efecte contrari un cop
consumits els nutrients mobilitzats (taula 9).
Canvis en la disponibilitat de nutrients com a
conseqüència de pertorbacions locals poden
determinar canvis importants en la composició
florística, fins i tot a nivell local (Canals i Sebas-
tià, 2000b; Canals et al., 2003).
A les zones de muntanya el cicle agro-pasto-
ral es tanca amb els prats de dall i el conreu de
plantes farratgeres, en monocultiu o cultivades
en barreges. Els prats de dall comparteixen mol-
tes de les característiques dels prats seminaturals,
tot i que acostumen a estar més artificialitzats i
s’hi introdueixen més entrades externes d’adobs,
748 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

M1 M2

40
Localitat

 Rus

  Lleida



Valor Pastoral

30  

20

Dall 1 Dall 2 Dall 1 Dall 2

Data Data

Figura 18. Canvis en el valor pastoral mitjà de dos prats subalpins del Pla de Rus, M1 i M2, en dues dates diferents, finals de
juliol (dall 1) i mitjans de setembre (dall 2) en el conjunt de monòlits intactes de prats trasplantats a Lleida (triangles) i en els
que es deixaren al prat a Rus (cercles). Es mostren els intervals de confiança del 95%.
Font: Sebastià, 2007.

irrigació, etc. El descens de la disponibilitat canvis en les infrastructures, i introduint mesu-

hídrica en zones de muntanya pot posar en perill
la supervivència d’aquests sistemes. En algunes
zones limítrofes, com el Montseny, cal irrigació
per als prats de dall, mentre que en altres zones
del Pirineu central i oriental n’hi ha prou amb
l’aportació de les precipitacions i l’aigua freàtica.
En un projecte que el Centre Tecnològic i Fores-
tal de Catalunya (CTFC) i el Centre de Desen-
volupament Rural Integrat de Catalunya (CE-
DRICAT) han fet a l’Alta Ribagorça, es posà de
manifest que el segon dall només està assegurat
quan es disposa de reg, en cas contrari el segon
dall representa, com a molt, una quarta part de
la producció del primer. La producció dels prats
de dall constitueix l’element clau per al mante-
niment del bestiar durant l’hivern i, actualment,
és el coll d’ampolla que determina la producció
i la qualitat de la ramaderia a les comarques del
Pirineu (Taull et al., 2004). Una incorporació de
sistemes d’irrigació o una millora dels existents
que permetin un reg de suport esdevé necessari.
Un canvi cap a més necessitat d’irrigació és pre-
visible en un escenari de canvi climàtic, i això és
possible en moltes d’aquestes zones amb petits
res de reaprofitament de l’aigua; la recuperació
de l’aigua de pluja en aquestes zones és afavorida
per la topografia complexa. Altrament, l’efecte
final pot ser fàcilment un augment encara més
gran de la despoblació i l’abandó de les activitats
agropecuàries, amb pèrdua de biodiversitat i
qualitat del paisatge. Pel que fa a les varietats farrat-
geres cultivades acobladament amb la ramaderia
extensiva en zones de muntanya, la situació
seria similar a la descrita per als prats de dall.
A.6. Altres sistemes pastorals
A les zones mediterrànies, a més dels prats rela-
tivament esponerosos desenvolupats en algunes
zones més humides i arrecerades, de caràcter
transicional i relacionats amb els anteriors, els
sistemes d’interès pastoral representen una bar-
reja heterogènia de comunitats de fesonomia i
funcionament variat (de Bello et al., 2005; de
Bello et al., 2006). Comprenen un conjunt d’eco-
sistemes que van des dels prats secs i els llisto-
nars dominats per Brachypodium retusum, sovint
en mosaic amb la garriga de Quercus coccifera
i d’altres llenyoses esclerofil·les, els matollars
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
dominats bé per labiades i cistàcies, bé per eri-
càcies, la pròpia garriga, els guarets i els rostolls
i, en zones continentals estèpiques de l’interior,
els espartars.
La situació actual de la ramaderia extensiva a
zones de la Mediterrània septentrional és com-
plexa i fins i tot contradictòria (de Bello et al.,
2002, taula 9). D’una banda, a zones àrides de la
Depressió de l’Ebre s’ha vist sobrepasturatge en
zones incultes, com a conseqüència de la llau-
rada i la sembra de més terres de cultiu en àrees
tradicionalment dedicades a la pastura, la qual
cosa contribueix de manera important a la de-
gradació de la flora i a la denudació del sòl (Del-
gado et al., 1995). Pel contrari, a les zones rurals
la professió de pastor tendeix a desaparèixer,
amb un abandonament i una proliferació d’es-
pècies arbustives a causa d’una càrrega animal
més baixa (Delgado et al., 1997) o d’una distri-
bució de la càrrega inadequada per sobreexplo-
tació de les àrees més fàcilment accessibles i l’a-
bandonament de les zones d’accés més dificultós.
Això porta a una acumulació de la biomassa en
moltes zones i possiblement a una disminució de
la presència de les espècies lligades a la pastura
(Sebastià et al., 1998). Aquest abandonament de
les pastures i posterior augment de la coberta
arbustiva pot augmentar el risc d’incendi. Aquest
risc es pot veure agreujat durant l’hivern per una
pujada de la cota de neu com a conseqüència
d’una menor innivació i de les temperatures més
altes, la qual cosa dóna lloc a una major superfí-
cie de pastures i matollars assecats pel fred.
Aquests incendis poden provocar una pèrdua de
fertilitat dels sòls de les pastures i un augment
del risc d’erosió.
Un altre efecte de l’abandonament podria ser
la disminució de la diversitat d’espècies vegetals,
tal com s’observà al llarg d’un transecte altitudi-
nal i climàtic sobre el qual se superposava un
gradient de pressió pastoral (de Bello et al.,
2002, 2006, 2007). A les zones amb més pas-
tura es trobà una diversitat més elevada que a
les zones abandonades, en termes tant de ri-
quesa d’espècies com d’equitabilitat en les abun-
dàncies d’aquestes espècies (Guardiola et al.,
2004; Sebastià et al., 2008b). Al Pirineu, s’ha
vist que el tipus de gestió pastoral té unes
repercussions decisives sobre la diversitat, la
749
vegetació i la productivitat dels ecosistemes pas-
torals (Taüll i Sebastià 2002; de Bello et al.,
2007, Sebastià et al., 2008b). Si volem conservar
aquests ecosistemes, cal conèixer a fons la rela-
ció entre gestió pastoral i ecologia. La conserva-
ció dels seus valors naturals i socioeconòmics
ho requereix, i el propi manteniment de les
àrees protegides ocupades per aquests sistemes,
com ara són parcs naturals, espais de la xarxa
Natura 2000, etc., passa per dur a terme una
gestió apropiada.
A.7. Ramaderia
Una part significativa de la dieta humana actual
procedeix de productes animals carnis, lactis i
ous. Factors climàtics com la temperatura, la
precipitació i la humitat poden tenir importants
efectes sobre la producció animal. L’estrès tèrmic
i la sequera poden tenir efectes negatius sobre
els animals domèstics tan variats com la reduc-
ció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels
nadons, la pèrdua de pes dels animals adults, la
reducció de la producció d’ous i de llet, i la prò-
pia supervivència del bestiar (Gates, 1993). La
reducció de l’esmentat estrés tèrmic podria im-
plicar necessitats energètiques més grans en ven-
tilació.
La renda generada per les activitats ramaderes
és molt elevada dins de les activitats agropecuà-
ries a Catalunya. Catalunya és un exportador net
de molts productes carnis importants (fig. 15).
Ara bé, el problema és la gestió dels residus que
aquestes activitats agropecuàries generen (fig. 19)
i com evitar que contribueixin a la contaminació
de les terres i dels aqüífers. Aquest problema es
veu agreujat per la tendència detectada els dar-
rers anys cap a una concentració del bestiar en
menys explotacions, però més grans, en tots els
tipus de bestiar (fig. 20).
A Europa, l’augment de la cabana de remu-
gants ha estat moderat en el període comprès
entre 1961 i 1990, amb una taxa del 33% (Som-
broek i Gommes, 1997). A Catalunya s’observa
una disminució d’unitats ramaderes (UR) de
remugants de l’ordre del 25% aquests darrers
cinc anys (IDESCAT 2008). En el porcí, la ten-
dència en el nombre de caps es troba estabilit-
zada als darrers anys (fig. 13), i l’activitat econò-
mica del sector també (fig. 14).
750 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

les dejeccions com a font de gasos amb efecte

8.000 d’hivernacle probablement és relativament petit
(Reddy i Hodges, 2000).
El canvi climàtic també pot tenir un efecte sig-
6.000 nificatiu sobre el benestar animal, incloent-hi les
Producció de fems (mi tones)

malalties, moltes de les quals estan actualment

limitades per restriccions climàtiques sobre els
4.000 seus vectors o sobre els propis agents i el seu am-
bient (García Ispierto, 2008,) També l’augment
de la mobilitat de persones i animals permetrà la
2.000 introducció i ràpida expansió de malalties entre
països diferents, com s’ha vist recentment en el
cas de la febre aftosa.
0
Les pertorbacions biòtiques en el bestiar porcí
bo

ov

ca

po

eq

av

co

conegudes més importants i que poden assolir

ira
br
í

ni
uí
v

rc
í

lls
um

Bestiar més dimensió són: pesta porcina clàssica i altres

pestivirus (BVD, Border disease), pesta porcina
Figura 19. Producció de fems (en milers de tones) a Cata-
lunya per tipus de bestiar l’any 2000. africana, malaltia vesicular porcina i malaltia
Font: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, d’Aujeszky. Les pertorbacions conegudes en el
Ramaderia i Pesca. Direcció de Serveis. bestiar boví són: brucel·losi bovina, leucosi en-
zoòtica bovina, peripneumònia contagiosa bo-
vina, encefalopaties espongiformes bovines (BSE)
La concentració d’animals que resulta dels
i llengua blava; i en l’oví i cabrum: brucel·losi,
mètodes moderns de cria de bestiar produeix
epididimitis contagiosa del marrà, scrapie i llen-
preocupació entre l’opinió pública per les olors
gua blava. Les malalties de l’abella europea són
indesitjables, la contaminació de les aigües, i
també un bon exemple dels perills de la globa-
l’emissió de gasos procedent de les femtes (Reddy
lització i l’extensió de plagues. Aquest bestiar està
i Hodges, 2000). S’ha dit, però, que el paper de
patint nombroses plagues, entre elles la varroosi,
causada per l’àcar Varroa destructor, el qual va
passar a Sibèria fa dos segles procedent d’Àsia, i
2.000 va arribar a Espanya l’any 1985. Actualment hi
ha alerta sobre l’escarabat sudafricà Aethina tu-
mida, que ja ha causat grans danys als Estats
Units i Austràlia. També es tem l’entrada de gens
Unitats ramaderes, milers

de races forànies, com és el cas de les abelles afri-

canitzades, barrejades amb abelles africanes (Apis
1.000
mellifera ssp. scutellata), molt més agressives que
porcí Any 1999 les abelles locals, i ja esteses pel continent ame-
R² = 0.8319
ricà. Finalment, als darrers anys s’ha estès la sín-
Any 1989
drome del despoblamet dels ruscos, l’origen de la
R² = 0.9007
boví qual encara no està clar, tot i que s’associa a un
oví Any 1982
cabrú equí
R² = 0.8895
virus.
0
0 10 20 30 Pel que fa a accions per mitigar les emissions
Explotacions, en milers de la producció intensiva porcina i aviar de
forma preventiva, esmentarem:
Figura 20. Evolució temporal de la relació entre el nombre a) Millora de les característiques dels pinsos
de milers d’unitats ramaderes (UR) i el nombre de milers compostos aplicant un nivell més baix de pro-
d’explotacions ramaderes a Catalunya els anys 1982, 1989 i
1999. El tipus de bestiar està indicat en cada cas. teïna amb l’ús d’aminoàcids sintètics i matè-
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari. ries primeres d’elevada digestibilitat.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
b) Programació i formulació de dietes equilibra-
des per fases de creixement animal.
c) Afavoriment de la millora genètica animal con-
siderant tant les característiques de creixement
i producció, com les relacionades amb l’adap-
tació como la fertilitat, supervivència i vida pro-
ductiva, en els principals sistemes de producció.
d) Millora dels índexs de conversió mitjançant la
granulació dels pinsos, afegint additius, mini-
mitzant les pèrdues i fent un ús eficient de
l’aigua de beguda.
e) Millora dels allotjaments: bon disseny i aug-
ment de la freqüència de retirada de les dejec-
cions en el porcí i en l’aviar, podent obtenir
una reducció d’emissió de NH3 entre el 50% i
80%, N2O del 29% i CH4 del 32% (Ministerio
del Medio Ambiente, 2006).
f) Aplicació de sistemes de ventilació per evitar
la volatilització dels compostos de nitrogen i
contribuir al benestar animal.
g) Emmagatzematge dels purins: cobriment de
les fosses de purins garantint l’estanquitat. Així
s’evita l’entrada d’aigües pluvials, la presència
d’insectes i paràsits i permet obtenir un purí
amb millors característiques agronòmiques
(estabilització parcial de la matèria orgànica i
major mineralització els nutrients). També
permet la producció de biogàs i, per tant, l’apro-
fitament energètic dels purins (Teira, 2008).
Les emissions de la ramaderia intensiva de
remugants es poden reduir amb el següent:
a) Increment del nivell d’hidrats de carboni d’alta
digestibilitat en la dieta (gra de cereal), subs-
tituint la quantitat, en termes d’energia, de far-
ratges (Eun et al., 2004). Dins d’això, incloure
en la dieta els cereals més fermentables com
pot ser substituir el gra d’ordi pel de blat
moro, amb la qual cosa es redueix l’emissió de
metà fins a un 4% (Beauchemin i McGinn
2005). Tot i això cal estudiar les conseqüèn-
cies sobre el total de la producció de gasos
amb efecte d’hivernacle per a cada cas i situa-
ció perquè hi ha resultats contradictoris.
b) Aplicació de tractaments físics als farratges
(temperatura, molturació, pelets) i dels grans
de cereals (vapor) (Zinn,1987).
c) Additius o substancies modificadores de l’am-
bient ruminal com els suplements lipídics, olis
751
vegetals como el de coco, gira-sol (McGinn
et al., 2004), de peix (Fievez et al., 2003), d’oli-
va i olis essencials (Ungerfeld et al., 2005).
Aquests compostos redueixen les emissions de
metà directament a través de la competència
per equivalents reductors amb els microorga-
nismes metànics i l’efecte tòxic directe sobre
microorganismes ruminals, i indirectament a
través de la reducció de la població de proto-
zous del rumen, que mantenen relacions sim-
biòtiques amb els microorganismes metanogè-
nics (Machmüller et al., 2003).
d) Emmagatzematge dels purins en comparti-
ments estancs.
La ramaderia extensiva emet més quantitat de
gas metà per cap i any que no pas la intensiva, fo-
namentalment per la fermentació entèrica a par-
tir dels recursos farratgers amb un contingut de
fibra elevat tal i com ja s’ha esmentat més amunt.
Malgrat aquest fet, globalment la contribució a
l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, i con-
cretament de gas metà, és molt inferior en l’ex-
tensiva, que a Catalunya representa només el
21% del total de la ramaderia. En el bestiar boví
en sistema intensiu l’emissió de metà representa
el 76%, i el 24% en l’extensiu (dades elaborades
a partir de IDESCAT, 2008).
La reducció de les emissions de metà dels
remugants de sistemes extensius es pot dur a
terme implementant el següent:
a) En complementar la dieta dels animals per
necessitats energètiques, substituir part de
l’energia alimentària de les pastures i/o farratge
per la d’aliments concentrats, com els grans de
cereals de digestibilitat més elevada. Només es
tracta de substituir una època de l’any, quan
necessiten aportació extra d’energia (per exem-
ple al final de la gestació o alletament) una part
del farratge.
b) No emprar palla per a la ració de volum.
c) Ajustar la capacitat de càrrega ramadera ad-
missible a la tipologia de cada agrosistema,
respectant el límit que marca el Reglament CE
1804/1999 de no sobrepassar el màxim de
170 kg nitrogen ha-1 any-1.
A.8. Sistemes silvícoles
Tot i que les respostes del boscos al canvi
climàtic s’analitzen amb més deteniment en el
752 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
capítol 10 d’aquest volum (Peñuelas et al., 2010),
el present capítol es complementa amb aquell i té
en compte alguns aspectes que poden ser relle-
vants de cara al desenvolupament d’una silvicul-
tura sota condicions de canvi.
L’ampla escala temporal amb què es gestionen
els boscos, amb torns de 80-120 anys, segons
espècie i zona, implica que el canvi climàtic tindrà
lloc, en general, en les masses arbòries que hi ha
en aquests moments (Kellomäki et al, 2000). En
escenaris de canvi climàtic, la competitivitat de la
nostra fusta només pot disminuir en compara-
ció amb els boscos europeus situats més al nord,
els quals veuran augmentar la seva productivitat
per efecte de l’escalfament i la fertilització amb
materials nitrogenats (Kellomäki et al., 2000). La
reducció en la rendibilitat dels productes fores-
tals directament consumits pel mercat no pot fer
altra cosa que agreujar la desatenció dels nostres
boscos, amb una tendència encara més acusada
a l’abandonament de llur gestió. Si l’aplicació de
la gestió dels boscos depèn únicament de la
fusta, i no s’apliquen mesures correctores que en
fomentin la gestió, l’abandonament de la gestió
dels boscos per part dels seus propietaris per
manca de competitivitat en escenaris de canvi
climàtic pot tenir repercussions molt indesitja-
bles en termes de la seva protecció, amb un
increment del risc d’incendi. A aquest efecte s’hi
afegeix un previsible augment de les zones bos-
coses a causa de l’abandó de les activitats agrí-
coles de secà, amb un augment de la massa de
bosc jove més vulnerable, i unes condicions cli-
màtiques més càlides, i per tant evapotranspira-
ció més elevada, fins i tot amb pluviositat com-
parable.
La situació dels boscos a Catalunya davant
del canvi climàtic es pot analitzar a grans trets
diferenciant el bosc mediterrani —basal i montà—
del bosc d’altitud —altimontà i subalpí— (taula
10). En general, els boscos són sistemes domi-
nats per plantes perennes de vida llarga, i pre-
senten una resistència superior a altres sistemes
dominats per espècies de cicle de vida curt i talla
reduïda. Sota el dosser del bosc es produeix
un microclima dulcificat en comparació amb
les condicions externes. Dins d’aquest ambient les
plantes joves poden créixer en condicions rela-
tivament arrecerades. Tanmateix, la desaparició
brusca d’aquest sistema, per exemple per un in-
cendi de gran extensió com el produït al Ber-
guedà al 1994, o el del Solsonès del 1998, pot
fer perillar la pròpia regeneració del bosc i difi-
cultar la tornada a unes condicions originals
amb un clima general ara poc favorable, a menys
que hi dominin les espècies rebrotadores, cas
freqüent a Catalunya. A llarg termini, la transi-
ció cap a sistemes arbustius probablement s’in-
tensificarà a les zones baixes i amb microclimes
més secs i calents, mentre que el bosc mediterra-
ni tendirà a ascendir per les nostres muntanyes.
L’orografia complexa de Catalunya permetrà el
manteniment del bosc mediterrani i dels béns i
serveis que aquest ens proporciona a altituds
més elevades, però a canvi els boscos de munta-
nya veuran amenaçada la seva supervivència. Tot
i que es preveu una pujada del límit altitudinal
del bosc subalpí de pi negre (Pinus uncinata)
i del bosc altimontà de pi roig (Pinus sylvestris) per
invasió de les zones alpines i les congestes, el
límit inferior del bosc es reduirà, especialment a
les zones on el bosc creix avui en condicions
molt severes (Gracia et al., 2001), amb la qual
cosa la superfície total globalment decreixerà.
Alguns estudis duts a terme al Montseny sem-
blen indicar que la substitució de les espècies
montanes per espècies mediterrànies podria estar
ja en marxa (Peñuelas i Boada, 2003). Un efecte
que pot actuar a favor de l’extensió de les zones
boscoses és l’abandó de terres agrícoles. De fet,
l’anàlisi de l’evolució de la proporció de ter-
res ocupades per diferents tipus de bosc les dar-
reres dues dècades mostra un decreixement
relatiu de les coníferes i un increment dels pla-
nifolis i, particularment, dels boscos mixtes, la
qual cosa podria suggerir processos de successió
(figs. 11 i 13). Amb tot, s’espera que els efectes
del canvi climàtic sobre els boscos es faran pa-
lesos més lentament que els efectes dels canvis
d’usos, que són més ràpids i ja s’estan veient
(Ameztegui et al., en premsa); també s’esperen
interaccions entre tots dos factors sobre els eco-
sistemes naturals. Tal i com han trobat de Bello
et al. (2005, 2006, 2007, 2009), es pot esperar
que es produeixen interaccions entre canvi cli-
màtic i canvi d’ús.
El creixement dels boscos d’alta muntanya i
la producció de fusta s’espera que serà més gran
 Aprofitaments
Creixement forestals (en Diversitat Productes Usos recreatius i Riscos naturals Embornal
Superfície
de fusta l’actualitat, motor biològica secundaris paisatgístics (incendis) de carboni
de la gestió)
BOSC DE Increment per S’allargarà el Decrement per Desaparició Decrement de la Manteniment o Major risc d’incendis Decreixement de la
MUNTANYA pujada del límit periode vegetatiu, manca de rendibilitat d’espècies, producció possible augment per la possible capacitat
(altimontà i subalpí) altitudinal del bosc i ara limitat per la de l’explotació (si particularment les micològica per per allargament de disminució de la d’embornal de
colonització de les temperatura. puja l’altitud del d’altitud. manca d’aigua, però l’estació favorable precipitació a les carboni.
zones de neus bosc, també puja el allargament de per dur a terme zones de muntanya.
perpètues, però Si la temperatura pendent i es dificulta l’estació si no hi activitats a l’aire
decrement del límit s’incrementés molt el treball hagués sequera. lliure. O decrement Mediterranització
inferior del bosc. podria decréixer per d’extracció). per pèrdua de d’algunes zones.
sequera estival. mosaic paisatgístic i
Globalment, interès micològic.
decreix.
BOSC Increment per Decrement per Decrement per El principal factor Decrement de la Manteniment Major risc d’incendis Manteniment de la
MEDITERRANI pujada del límit sequera estival. manca de rendibilitat limitant s’extrema. producció degut a: capacitat
(montà i inferior) altitudinal superior de la fusta, i Decrement per micològica. d’embornal de
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

(substitució dels competència de la manca d’aigua i Augment de la carboni.

boscos subalpins) i fusta d’altres països aridesa. Augment de la superfície total.
també per que tindran millors qualitat de les
abandonament de creixements. plantes aromàtiques. Augment de la
l’agricultura. superfície
Augment potencial insuficientment
dels productes gestionada.
apícoles.
Més abandonament
rural per manca de
viabilitat agrícola.

Boscos més joves,

amb fusta més
prima.
Taula 10. Comparació dels canvis proposats per als boscos mediterranis i de muntanya catalans en el supòsit de pujada de temperatures i manteniment de la pluviometria.
753
754 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
per les temperatures més favorables per al crei-
xement vegetal, però les diferències entre loca-
litats es faran més evidents, particularment en
funció del règim hidrològic local (Tardif et al.,
2003). S’ha observat un augment de la varia-
bilitat interanual en el creixement dels boscos
d’altitud pirinencs en els darrers anys, proba-
blement relacionat amb l’increment de la varia-
bilitat climàtica associada amb el canvi climàtic
(Tardif et al., 2003). D’altra banda, l’abandó de ter-
res agrícoles en zones de muntanya, generalment
situades en localitzacions microtopogràfiques
més planeres dins de l’orografia complexa de les
nostres muntanyes, pot afavorir el desenvolu-
pament dels arbres i també facilitar-ne l’extrac-
ció (Bayfield et al., 2003, 2008). Tanmateix, la
davallada en la disponibilitat hídrica amb
l’escalfament pot reduir de manera marcada el
creixement de les plantes del bosc mediterrani
(Ogaya et al., 2003). Tant per al bosc mediter-
rani com per al de muntanya, es preveu una dis-
minució dels aprofitaments forestals fustaners
per manca de la rendibilitat de la fusta per l’aug-
ment de costos d’extracció en molts casos,
reducció del creixement si augmenta la freqüèn-
cia de sequera estival, i competència amb altres
països amb creixements i regeneració millorades
per causa del canvi climátic, com poden ser els
boreals (Kulls i Tullus, 2002; Broekke, 2000).
També alguns productes forestals no fustaners
de gran importància en els boscos mediterranis
poden veure’s amenaçats amb el canvi climàtic.
La producció de bolets dels boscos catalans pot
minvar per episodis més o menys continuats de
sequera. En canvi, es podria produir un augment
en la qualitat de les plantes aromàtiques, i en la
producció de mel i altres productes apícoles si
augmenten les brolles mediterrànies, molt riques
en espècies mel·líferes de qualitat, com el ro-
maní, la farigola, l’espígol, la botja, el bruc, etc.
(Bonet et al., 1985).
Els ecosistemes mediterranis es troben entre
els més diversos del món i també són dels més
amenaçats des del punt de vista de pèrdua de
biodiversitat (Sala et al., 2000). No totes les
espècies d’una comunitat reaccionen de manera
similar enfront dels mateixos factors ambientals, i
aquestes diferències poden portar a canvis en les
interaccions entre les espècies i modificacions
profundes en la seva composició i estructura. Per
exemple, la disponibilitat hídrica sembla ser un
dels factors més importants en les relacions de
competència entre les plantes dels ecosistemes
mediterranis (Vilà i Sardans, 1999). Es calcula
que una reducció del 10% de les precipitacions
pot portar a una reducció de la reserva hídrica
com a conseqüència de l’augment de la taxa de
transpiració dels arbres i de la major evaporació
(Gracia et al., 2001). Diferències en la resistència
a la sequera entre espècies del bosc mediterrani
poden portar a canvis espectaculars en la distri-
bució de plantes (Martínez-Vilalta et al., 2002) i
moltes espècies podrien desaparèixer sota les
noves condicions (Bakkenes et al., 2002). Per
tant, s’espera l’extinció d’espècies en els boscos
mediterranis. Molt més vulnerables encara són
els nostres boscos de muntanya, sobretot les es-
pècies de més altitud, les quals poden desapa-
rèixer fàcilment si no disposen de zones a alti-
tuds superiors cap a les quals migrar (Araújo
et al., 2004.). Les migracions al llarg del gradient
altitudinal, fins i tot quan són possibles, són més
fàcils per a determinades espècies, sobretot les
que mostren més mobilitat, com és el cas de
molts animals, i més complicat per a altres, com
és el cas dels organismes sèssils com els vegetals.
Fins i tot dins dels organismes vegetals se sap
que hi ha diferències en la capacitat de migració,
i això ha portat a grans canvis al llarg del temps
en la vegetació dels boscos. D’altra banda, cal
considerar les interaccions entre el canvi climà-
tic i d’ús del sòl i la gestió forestal, que afavorei-
xin mesures de conservació i formació de bos-
cos madurs i espècies associades (Paillet et al.,
2010).
Pel que fa als usos recreatius i paisatgístics
dels nostres boscos, la potencialitat per a l’ús
recreatiu tal i com es produeix actualment serà
el mateix. Se’n pot augmentar la utilització si
s’allarga l’estació favorable per a les activitats a
l’aire lliure, o disminuir si es produeix la dava-
llada esperada de turisme en les àrees mediterrà-
nies o es perd part de l’ambient nemoral que els
fa atractius o l’oportunitat de recollir-hi bolets.
La diversificació del paisatge, però, podria dismi-
nuir, per exemple si es produeix l’abandó de les
activitats agropecuàries en les zones rurals, amb
el consegüent increment de la superfície de bosc,
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
o si es produeixen grans incendis que afecten
superfícies de moltes hectàrees.
Quant als riscos naturals, als nostres boscos
l’amenaça principal és el foc. Tot i que cal no
oblidar que el factor antròpic és clau en el tema
dels incendis, un augment de la sequera com a
conseqüència del canvi climàtic portarà a un
augment del risc d’incendi en les zones medi-
terrànies (Scarascia-Mugnosa et al., 2000) i un
desplaçament del risc cap a zones geogràfiques
i èpoques de l’any on ara és baix. De fet, els
grans incendis ocorreguts a Catalunya les darre-
res dècades han tingut lloc en escenaris de mitja
muntanya, on no hi eren habituals. Tot i que
la seva causalitat és complexa, el paper de la
sequera és palès. Si la cota de les neus de l’alta
muntanya catalana puja d’altitud per una dis-
minució de la innivació o un augment de la tem-
peratura, durant l’hivern hi haurà més superfície
de matollars assecats pel fred que augmentaran
el risc d’incendi a l’alta muntanya. L’augment de
la recurrència de focs en aquestes zones on no
són habituals fa que les conseqüències dels
incendis —tant ecològiques com econòmiques—
siguin més greus. Els incendis en zones de mitja
muntanya poden comportar la desaparició
d’algunes espècies, tant vegetals com animals, i
la pèrdua de fertilitat dels sòls. Així, després dels
focs del Solsonès s’ha fet palesa la manca de re-
generació de la pinassa (Pinus nigra ssp. salz-
mannii), espècie que no és rebrotadora i el re-
clutament de la qual és molt reduït o nul
després del foc (Retana et al., 2002), a diferen-
cia d’espècies més típicament mediterrànies com
el pi blanc (P. halepensis) o el pinastre (P. pinas-
ter). L’augment del risc d’incendi en aquestes
zones de mitjana muntanya pot ser un factor
addicional més als causats pel canvi climàtic (dis-
minució de la producció, plagues...) que facin
perillar la sostenibilitat econòmica dels aprofi-
taments forestals a Catalunya. Cal recordar que
a les zones de muntanya pirinenques s’ha predit
una possible reducció de les precipitacions, la
qual s’afegiria a l’ambient general de sequera
causada per l’augment de les temperatures
(Calbó et al., 2010). A l’escenari de sequera s’hi
afegeix la previsió de boscos joves i densos amb
arbres de diàmetre de tronc petit i baixada del
nivell d’aprofitament i de gestió per disminució
755
de la rendibilitat econòmica dels aprofitaments
fustaners. Tot plegat fa que es pugui preveure
un escenari de major risc i vulnerabilitat dels
boscos enfront dels incendis forestals i d’altres
pertorbacions. Aquest fet es lliga també amb una
disminució de la fragmentació dels espais agro-
forestals per transformació del sòl agrícola a
forestal degut a l’abandonament, la qual cosa
pot fer més complicada l’extinció dels incendis.
A Catalunya, s’han desenvolupat models de pre-
dicció dels riscos d’incendis basats en el contin-
gut d’humitat d’espècies vegetals com Cistus
monspeliensis amb bon resultats (Castro et al.,
2003). Aquests i altres models poden propor-
cionar una eïna prometedora en la detecció de
les situacions de risc.
Respecte de la protecció del bosc, s’espera que
augmentin les malalties i les plagues per invasió
d’organismes desconeguts fins ara en certes
àrees, els quals es troben restringits pels perío-
des de fred hivernal. Un exemple n’és la proces-
sionària del pi.
Els boscos proporcionen altres béns i serveis
a la societat (vegeu Peñuelas et al., 2010). Per
exemple, ajuden a regular l’escorrentia en mo-
ments de molta pluja, i els sòls forestals constitu-
eixen el principal magatzem de CO2 als ecosis-
temes terrestres (Gràcia et al., 2010). Quan la
disponibilitat d’aigua no és limitant per a la des-
composició, un augment de la temperatura pro-
dueix un augment de la mineralització de la ma-
tèria orgànica del sòl i, conseqüentment, un flux
de CO2 del sòl cap a l’atmosfera. En un transecte
latitudinal des de Suècia fins al país Valencià (Pro-
jecte VAMOS, EU DGXII) on s’estudiava la mine-
ralització de la matèria orgànica sotmesa a un es-
calfament (simulat mitjançant un trasplantament
de cilindres de sòls a una latitud inferior a la ori-
ginal) apunta que els ecosistemes nòrdics cons-
tituirien una font de CO2 en el marc d’un escal-
fament mentre que els mediterranis en serien un
embornal (Coûteaux et al., 2001). No obstant
això, cal tenir en compte l’efecte que podria tenir
un canvi en el règim de precipitació. Així, en un
altre estudi realitzat a la depressió de l’Ebre es va
constatar un augment del flux de CO2 des del sòl
a l’estiu quan coincidien temperatures i disponi-
bilitat d’aigua elevades, com per exemple després
d’una tempesta d’estiu (Casals et al., 2000), tot i
756 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
que l’escala rellevant en aquests processos seria
l’escala anual.
Els incendis forestals tenen efectes directes
sobre el CO2 acumulat als boscos i indirectes pel
canvi d’us que sovint comporten. Així després
dels incendis del Berguedà i del Solsonès, moltes
zones forestals s’han convertit en zones agríco-
les, de tal manera que ha disminuït la capacitat
d’acumular C entre d’altres funcions ecològiques.
Un altre efecte a tenir en compte és la reducció
de la vida mitjana de les fulles en espècies
perennifòlies, la qual cosa implica una major
despesa del carboni en el manteniment de la cap-
çada i una reducció en l’assignació de carboni en
els altres òrgans. A més, cal considerar que la
fullaraca al terra farà augmentar la respiració del
bosc (Gracia et al., 2001).
Per acabar, es poden resumir les vulnerabili-
tats dels sistemes forestals. Quan es parla de vul-
nerabilitat en boscos, sovint es fa menció a pro-
cessos forestals, pertorbacions, biodiversitat i
beneficis socioeconòmics dels boscos (Joyce
et al., 2001).
• Els processos forestals regulen els fluxos de
carboni, aigua, nutrients i altres constituents.
Aquests processos actuen a diferents escales
que van des de l’escala de fulla a l’escala de
paisatge i influeixen en les respostes dels eco-
sistemes pel que fa a productivitat enfront de
factors com temperatura, precipitació o con-
centracions atmosfèriques de CO2.
• Els boscos estan sotmesos a pertorbacions que a
la vegada estan influïdes pel clima. Entre aques-
tes pertorbacions naturals poden mencionar-se
els incendis, les tempestes, els tornados, la se-
quera, les plagues i l’entrada de noves espècies.
• Pel que fa a la biodiversitat, el clima té influ-
ència en la distribució i abundància de plantes
i animals a través de la cadena tròfica, l’hàbi-
tat i la supervivència.
• Els processos forestals i la diversitat biològica
dels ecosistemes forestals proporcionen béns
i serveis a la societat (com fusta, fruits i plan-
tes per recol·lectar) però també serveis com la
cacera (Sebastià et al., 2008c), paisatge, quali-
tat en l’aigua i l’aire, etc.
Per abordar la gestió dels boscos catalans en el
context actual cal incorporar diferents aproxi-
macions a la gestió forestal (Piqué i Vericat,
2007):
a) Gestió multifuncional. Fixar i prioritzar
objectius o funcions i compatibilitzar amb la
resta.
b) Gestió per a la persistència (management for re-
silience), “gestió pròxima a la natura”. El prin-
cipal objectiu és fer ecosistemes forestals més
resistents i resilents. La millor manera d’acon-
seguir això es mantenir la complexitat dels
ecosistemes, entesa com a diversitat i variabi-
litat inter i intrarodal.
c) Gestió adaptativa (adaptative forest manage-
ment), “gestió ecosistèmica”, per a la gestió d’e-
cosistemes complexos i diversos. Els models
de gestió varien en cada cas i poden canviar
en el temps. En tots els casos cal un bon
coneixement de l’espai forestal a gestionar. La
identificació i caracterització de les principals
tipologies forestals i la seva relació amb el
canvi global n’esdevenen elements clau.
La gestió silvícola orientada a ‘adaptació als
canvis’ o gestió adaptativa esdevindrà un ele-
ment cabdal per la conservació dels espais
forestals i l’activitat silvícola. Per afrontar els
canvis previsibles serà imprescindible aplicar una
gestió adaptativa (Gracia et al., 2004) i integrar
en les orientacions de gestió forestal els possi-
bles efectes i relacions amb el canvi climàtic. Els
boscos a Europa s’han gestionat intensivament
durant segles, per això hi ha desenvolupades
nombroses opcions de gestió i tota una ciència, la
silvicultura, que poden ser utilitzades per adaptar
els boscos al canvi climàtic (Alamo et al., 2007).
A.9. Indústries agroalimentàries
Les indústries agroalimentàries tenen moltes
oportunitats d’adaptació i de mitigació, la qual
cosa tindria molta importància sobre el canvi
climàtic a Catalunya, ja que es tracta d’una de les
activitats econòmiques catalanes més rellevants.
Hi ha mesures que serien comunes amb la resta
de les indústries catalanes. Però hi ha també mol-
tes oportunitats específiques de les agroalimentà-
ries, de les quals ja n’hem esmentat unes quantes
anteriorment. Algunes empreses agroalimentàries
han apostat fort per introduir mesures, i estan
ben preparades (taula 11).
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura 757

Mesures de mitigació Mesures d’adaptació Altres mesures ambientals

Aprofitament d’energia fotovoltaica
Utilització d’energia fototèrmica per
escalfar aigua
Incorporació de vehicles híbrids de
baix consum
Utilització de biodièsel
Promoció del cultiu de sembra directa
Protecció dels boscos
Depuració i reutilització d’aigües Protecció de l’àliga perdiguera
Recollida d’aigua pluvial
Adquisició de terres en zones
pirinenques
Incentivar pràctiques de cultiu
ecològiques

Taula 11. Algunes mesures relacionades amb el canvi climàtic adoptades per Bodegues Torres, una empresa catalana agroalimentària
que ha apostat fort per fer front al canvi climàtic. D’altres empreses i sectors estan plantejant-se introduir mesures, o ja les estan aplicant.

Referències ecosystems: Research priorities and approaches. The

ALCAMO, J.; MORENO, J.M. [et al.], (2007). «Europe.
Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and
Vulnerability. Contribution of Working Group II to
the. Fourth Assessment Report of the Intergovern-
mental Panel on Climate Change». A: PARRY, M.L.;
PALUTIKOF, J.P.; VAN DER LINDEN, P.J.; HANSON, C.E.
[eds.].O. F. C. Cambridge (UK): Cambridge Uni-
versity Press, p. 541-580.
AMEZTEGUI, A.; BROTONS, L.; COLL, L. (2010). «Land-
use changes as major drivers of Mountain pine
(Pinus uncinata Ram.) expansion in the Pyrenees».
Global Ecology and Biogeography. (En premsa).
BAKKENES, M.; ALKEMADE, J.R.M.; ILHE, F.; LEEMANS, R.;
LATOUR, J.B. (2002). «Assessing effects of forecasted
climate change on the diversity and distribution of
European higher plants for 2050». Global Change
Biology, 8, p. 390-407.
BAYFIELD, N.; SEBASTIÀ, M.T.; DOMÍNGUEZ, G.; [et. al.]
(2003). «Stakeholder perception of impacts of EU
policy change and mountain landscapes». Works-
hop at Alinyà valley, 11 june (2003). CARBOMONT
report (2003).
BAYFIELD, N.; BARANCOCK, P.; FURGER, M. [et. al.] (2008).
«Stakeholder perceptions of the impacts of rural
funding scenarios on mountain landscapes across
Europe». Ecosystems, 11, p. 1368-1382.
BEAUCHEMIN, K.A.; MCGINN, S.M. (2005). «Methane
emissions from feedlot cattle fed barley or corn
diets». Journal of Animal Science, 83, p. 653-661.
BONET, A.; RITA, J.; SEBASTIÀ, M.T. (1985). «La flora mel·lí-
fera de Barcelona». Barcelona: Diputació de Barcelona.
BOTTNER, P.; COUTEAUX, M.M. (1991). «Effect of plant
activity on decomposition: soil-plant interactions
in response to increasing atmospheric CO2 con-
centration». A: VAN BREEMEN, N. [ed.]. Decomposi-
tion and accumulation of organic matter in terrestrial
Netherlands: Doorwerth, p. 39-45.
BROEKKE, F.H.; «Norway Country Report». (2000) A:
KELLOMÄKI, S.; KARJALAINENEN, T.; MOHREN, F.; LA-
PEVETELÄINEN, T. [eds.]. “Expert assessment of the
likely impacts of climate change on forests and fo-
restry in Europe”. European Forests Institute. Procee-
dings, 34, p. 87-92.
CANALS, R.M.; SEBASTIÀ, M.T (2000a). «Analyzing mec-
hanisms regulating diversity in rangelands through
comparative studies: a case in the southwestern
Pyrenees». Biodiversity and Conservation, 9, p. 965-
984.
–– (2000b). «Soil nutrient fluxes and vegetation chan-
ges on molehills». Journal of vegetation Science, 11,
p. 23-30.
CANALS, R.M.; HERMAN, D.J.; FIRESTONE, M.K. (2003).
«How disturbance by fossorial mammals alters N
cycling in a California annual grassland». Ecology,
4, p. 875-881.
CANNELL, M.G.R.; SMITH, R.I. (1986). «Climatic war-
ming, spring budburst and frost damage on trees».
Journal of Applied Ecology, 23, p. 177-191.
CASALS, P.; ROMANYÀ, J.; CORTINA, J. [et. al.] (2000).
«CO2 efflux from a Mediterranean semi-arid forest
soil. I Seasonality and effects of stoniness». Bio-
geochemistry, 48, p. 261-282.
COÛTEAUX, M.M.; BOTTNER, P.; ANDERSON, J.M. [et. al.]
(2001). «Decomposition of 13C-labelled standard
plant material in a latitudinal transect of European
coniferous forests: Differential impact of climate on
the decomposition of soil organic matter compart-
ments». Biogeochemistry, 54, p. 147-170.
DAR (2008). «Dades bàsiques de l’agroalimentació a
Catalunya». Barcelona: Generalitat de Catalunya.
–– (2010). «Informe anual avançat de la indústria i el
consum agroalimentaris a Catalunya». Barcelona:
758 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
Generalitat de Catalunya. <http://www20.gencat
cat/portal/site/DAR/>
DE BELLO, F.; TORRIGIANNI, T.; SEBASTIÀ, M.T. (2002).
«Influencia del pastoreo en la composición de la
vegetación a lo largo de un gradiente climático».
Lleida: Actas de la XLII de la Sociedad Española
para el Estudio de los Pastos, p. 123-127.
DE BELLO, F.; LEPS, J.; SEBASTIÀ, M.T. (2005). «Predictive
value of plant traits to grazing along a climatic gra-
dient in the Mediterranean». Journal of Applied Eco-
logy, núm. 42, p. 824-833.
–– (2006). «Variations in species and functional plant
diversity along climatic and grazing gradients».
Ecography, 29, p. 801-810.
–– (2007). «Grazing effects on the species-area rela-
tionship: Variation along a climatic gradient in NE
Spain». Journal of Vegetation Science, 18, p. 25-34.
DE BELLO, F.; BUCHMANN, N.; CASALS, P. [et. al.] (2009).
«Relating plant species and functional diversity to
community d13C in NE Spain pastures». Agricul-
ture, Ecosystems and Environment, 131, p. 303-307.
DE BELLO, F.; THUILLER, W.; LEPS, J. [et. al.] (2009). «Par-
titioning of functional diversity reveals the scale
and extent of trait convergence and divergence».
Journal of Vegetation Science, 20, p. 475-486.
DE LUIS, I. (2000). «Efectos del aumento de la concentra-
ción de CO2 atmosférico en plantas de alfalfa fijadoras
de nitrógeno bajo condiciones de estrés». Pamplona:
Universidad de Navarra (Tesi doctoral).
DELGADO, I.; OCHOA, M.J.; ALBIOL, A. [et. al.] (1995).
«Descripción y evaluación de la fitomasa presente
en áreas no cultivadas de la comarca de Monegros».
Pastos, vol. 25, 1, p. 87-97.
DELGADO, I.; ALBIOL, A.; OCHOA, M.J.; MUÑOZ, F.
(1997). «Encuesta a pastores sobre valoración for-
rajera de la flora autóctona en Monegros». ITEA,
vol. 18, 1, p. 245-247
DRAKE, B.G.; AZCÓN-BIETO, J.; BERRY, J. [et. al.] (1999).
«Does elevated CO2 concentration inhibit mitoc-
hondrial respiration in green plants?». Plant, Cell
and Environment, 22, p. 649-657.
EPSTEIN, H.E.; WALKER, M.D.; CHAPIN III, F.S.; STARFIELD,
A.M. (2000). «A transient, nutrient-based model of
Arctic plant community response to climate war-
ming». Ecological Applications, 10, p. 824-841.
EUN, J.S.; FELLNER, V.; GUMPERTZ M.L. (2004). «Met-
hane production by mixed ruminal cultures incu-
bated in dual-flow fermentors». Journal Dairy
Science. 87, p. 112-121.
FIEVEZ, V.; DOHME, F.; DANNEELS, M. [et. al.] (2003).
«Fish oils as potent rumen methane inhibitors and
associated effects on rumen fermentation in vitro
and in vivo». Animal Feed Science and Technology,
104, p. 41-58.
GATES, D.M. (1993). Climate change and its biological
consequences. Sunderland. Massachusetts: Sinauer
Associates, Inc.
GARCÍA-ISPIERTO, I.; LÓPEZ-GATIUS, F.; BECH-SABAT, G.
[et. al.] (2007). «Climate factors affecting concep-
tion rate of high producing dairy cows in nort-
heastern Spain ». Theriogenology, 67, p. 1379-1385
GRACIA, C.; SABATÉ, S.; LÓPEZ, B.; SÁNCHEZ, A. (2001). «Pre-
sente y futuro del bosque mediterráneo: balance de
carbono, gestión forestal y cambio global». A: ZAMORA,
R.; PUGNAIRE, F. (eds.). Ecosistemas mediterráneos: Aná-
lisis funcional. Madrid: CSIC i AEET, p. 351-372.
GRACIA, C.; ABRIL, M.; BARRANTES, O. [et. al.] (2004).
Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes.
Barcelona: CREAF, Centre de Recerca Ecològica i
Aplicacions Forestals.
GUARDIOLA, M.; DE BELLO; F.; SEBASTIÀ, M.T. (2004).
«Spatio-temporal changes in structural patterns in
subalpine grasslands under different environmen-
tal conditions and management regimes». Grass-
land Systems in Europe, 9, p. 296-298.
GUEREÑA, L.B.; RUIZ-RAMOS, M.; DÍAZ-AMBRONA, C.H.
[et. al.] (2001). «Assessment of climate change and
agriculture in Spain using climate models». Agro-
nomy Journal, 93, p. 237-249.
HOUGHTON, J. T.; DING, Y.; GRIGGS, D. J. [et. al.] (2001).
Climate Change, (2001). The scientific basis. Cam-
bridge: Cambridge University Press.
IDESCAT (2008). Anuari estadístic de Catalunya 2008.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. IDESCAT.
–– (2009). «Els canvis en les explotacions agràries ca-
talanes (1999-2007)». Dossiers IDESCAT, núm. 2.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, IDESCAT.
JOYCE, L.A.; ABER, J.; MCNULTY, S. [et. al.] (2001). «Po-
tential consequences of climate variability and
change for the forests of the United States». A: NA-
TIONAL ASSESSMENT SYNTHESIS TEAM [ed.]. Climate
change impacts on the United States: The potential con-
sequences of climate variability and change Cam-
bridge: Cambridge University Press., cap. 17.
KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETE-
LÄINEN, T. (eds) (2000). «Expert assessment of the
likely impacts of climate change on forests and fo-
restry in Europe». EFI Proceedings, 34, p. 1-117.
El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura
KIRWAN, L.; LÜSCHER, A.; SEBASTIÀ, M.T. [et. al.] (2007).
«Evenness drives consistent diversity effects in in-
tensive grassland systems across 28 European
sites». Journal of Ecology, 95, p. 530-539.
KULL, O.; TULLUS, H.; (2000). «Estonia Country
Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN,
F; LAPVETELÄINEN, T. [eds]. «Expert assessment of
the likely impacts of climate change on forests and
forestry in Europe». EFI Proceedings, 34.
LAWLOR, D. W.; MITCHELL, R.A.C. (2000). «Crop Eco-
system Responses to Climatic Change: Wheat». A:
REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and Glo-
bal Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing.
LLEBOT, J. E. (1997). El canvi climàtic. Barcelona: Rubes
Editorial SL i Generalitat de Catalunya, Departa-
ment de Medi Ambient.
MACHMÜLLER, A. C. R.; SOLIVA, M.; KREUZER, R. (2003).
«Methane-suppressing effect of myristic acid in
sheep as affected by dietary calcium and forage pro-
duction». British Journal of Nutrition, 90, p. 529-
540.
MARM (2006). Asistencia tècnica para la implantación de
IPPC. Madrid: Ministerio del Medio Ambiente,
Rural y Marino.
MARTÍNEZ-VILALTA, J.; PIÑOL, J.; BEVEN, K. (2002). «A
hydraulic model to predict drought-induced mor-
tality in woody plants: an application to climate
change in the Mediterranean». Ecological Modelling,
155, p. 127-147.
MCCRABB, G. J. (2002). «Nutritional options for aba-
tement of methane emissions from beef and dairy
systems in Australia». A: TAKAHASHI, J.; YOUNG, A.
[eds]. Greenhouse Gases and Animal Agriculture.
Amsterdam: Elsevier, p. 115-124.
MCGINN, S.M.; BEAUCHEMIN, K.A.; COATES, T.; COLOM-
BATTO, D. (2004). «Methane emissions from beef
cattle: Effects of monensin, sunflower oil, enzymes,
yeast, and fumaric acid». Journal of Animal Science,
82, p. 3346-3356.
MIGLIETTA, F.; BINDI, M.; VACCARI, F.P. [et al.] (2000).
«Crop Ecosystem Responses to Climatic Change:
Root and Tuberous Crops». A: REDDY, K. R.; HOD-
GES, H. F. Climate Change and Global Crop Producti-
vity. Oxon (UK): CABI Publishing.
OGAYA, R.; PEÑUELAS, J.; MARTÍNEZ-VILALTA, J.; MANGI-
RÓN, M. (2003). «Effect of drought on diameter in-
crement of Quercus ilex, Phillyrea latifolia, and Ar-
butus unedo in a holm oak forest of NE Spain».
Forest Ecology and Management, 180, p. 175-184.
759
PAILLET, Y.; BERGÈS, L.; HJÄLTÉN, J. [et. al.] (2010). «Bio-
diversity differences between managed and unma-
naged forests: Meta-analysis of species richness in
Europe». Conservation Biology, 24, p. 101-112.
PEET, M.M.; WOLFE, D.W. (2000). «Crop Ecosystem
Responses to Climatic Change: Vegetable Crops».
A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). Climate
Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK):
CABI Publishing.
PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; COMAS, P. (2002). «Changed
plant and animal life cycles from 1952 to 2000 in
the Mediterranean region». Global Change Biology,
8, p. 531-544.
PEÑUELAS, J.; BOADA, M. (2002). «A global change-
induced biome shift in the Montseny mountains
(NE Spain)». Global Change Biology, 9, p. 131-140.
PIQUÉ, M.; VERICAT, P. (2007). «Elaboració d’orienta-
cions de gestió (ORGEST) per als boscos catalans:
les tipologies forestals com a eina». A: Llibre de po-
nències i resums, 2on Congrés Forestal Català, p. 52.
REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). «Climate Change
and Global Crop Productivity: an Overview». A:
REDDY, K.R.; HODGES, H.F. Climate Change and Glo-
bal Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publis-
hing.
REILLY, J. (1995). «Changement de climat, agriculture
globale et vulnérabilité régionale». A: BAZZAZ, F. A.;
SOMBROEK, W. G. [eds]. Changements du climat et
production agricole. Roma i París: FAO, Polytech-
nica.
RETANA, J.; ESPELTA, J.M.; HABROUK, A. [et. al.] (2002).
«Regeneration patterns of three Mediterranean
pines and forest changes after a large wildfire in NE
Spain». Ecoscience, 9, p. 89-97.
RUSTAD, L.E.; CAMPBELL, J.L.; MARION, G.M. [et. al.]
(2001). «A meta-analysis of the response of soil res-
piration, net nitrogen mineralization, and above-
ground plant growth to experimental ecosystem
warming». Oecologia, 126, p. 543-562.
SALA, O.; CHAPIN III, F.S.; ARMESTO, J.J. [et. al.] (2000).
«Global biodivesity scenarios for the year (2010)».
Science, 287, p. 1770-1774.
SCARASCIA-MUGNOZZA, G.; MATTEUCCI, G.; MAGNANI, F.;
BORGHETTI, M. (2000). «Italy, Malta, Greece and Al-
bania Country Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJA-
LAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. [eds]. Ex-
pert assessment of the likely impacts of climate change
on forests and forestry in Europe. EFI Proceedings 34,
p. 81-86.
760 Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras
SEBASTIÀ, M.T. (2004). «The role of topography and
soils in the structuring of subalpine grasslands ve-
getation in the Pyrenees at the landscape and the
community scales». Basic and Applied Ecology, 5,
p. 331-346.
SEBASTIÀ, M.T.; DE BELLO, F.; PUIG, L.; TAULL, M.
(2008a). «Grazing as a factor structuring grasslands
in the Pyrenees». Applied Vegetation Science, 11,
p. 215-222.
SEBASTIÀ, M.T.; CANALS, R.M.; GAMARRA, J.G.P. (1998).
«After sigmatism: what we learned about spa-
tiotemporal changes in grassland communities
after 10 years». Acta Botanica Barcinonensis, 45,
p. 587-602.
SEBASTIÀ, M.T.; LÜSCHER, A.; CONOLLY, J. [et. al.]
(2004b). «Higher yield and fewer weeds in
grass/legume mixtures than in monocultures - 12
sites of COST action 852». Grassland Systems in Eu-
rope, 9, p. 483-485.
SEBASTIÀ, M.T.; MOLA, B.; ARENAS, J.M.; CASALS, P.
(2004a). «Biomass responses of subalpine grass-
lands in the Pyrenees under warming conditions».
Grassland Systems in Europe, 9, p. 290-292.
SEBASTIÀ, M.T.; KIRWAN, L.; CONNOLLY, J. (2008b).
«Strong shifts in plant diversity and vegetation
composition in grassland shortly after climatic
change». Journal of Vegetation Science, 19, p. 299-
306.
SEBASTIÀ, M.T.; PUIG, L. (2008). «Complex vegetation
responses to soil disturbances in mountain grass-
land». Plant Ecology, 199, p. 77-88.
SHAVER, G.R.; CANADELL, J.; CHAPIN III, F.S. [et. al.]
(2000). «Global warming and terrestrial ecosys-
tems: A conceptual framework for analysis». Bio-
science, 10, p. 871-882.
SOMBROEK, W.G.; GOMMES, R. (1997). «L ’énigme:
changement de climat-agriculture». A: BAZZAZ,
F. A.; SOMBROEK, W. G. [eds]. Changements du climat
et production agricole. Roma i París: FAO, Polytech-
nica.
TARDIF, J.; CAMARERO, J.J.; RIBAS, M.; GUTIÉRREZ, E.
(2003). «Spatiotemporal variability in tree growth
in the Central Pyrenees: climatic and site influen-
ces». Ecological Monographs, vol. 73, 2, p. 241-257.
TAULL, M.; SEBASTIÀ, M.T. (2002). «Estructura y pro-
ductividad de diversas comunidades en el Pirineo
Central según el tipo de pastoreo». Lleida: Actas de
la XLII de la Sociedad Española para el Estudio de los
Pastos, p. 183-188.
TAULL, M.; CASALS, P.; SEBASTIÀ, M.T. (2004). «Valora-
ción de los recursos pastorales de la comarca de la
Alta Ribagorça (Pirineos Centrales, Catalunya): re-
percusión sobre el proceso de conversión a gana-
dería ecológica». Actas de la XLIII de la Sociedad Es-
pañola para el Estudio de los Pastos, p. 757-761.
TEIRA, M.R. (2008). Informe per a la millora de la gestió
dels purins porcins a Catalunya. Barcelona: Genera-
litat de Catalunya, Departament de la Vicepresi-
dència, CADS. (Informes, 5).
UNGERFELD, E.M.; RUST, S.R.; BURNETT, R.J. [et. al.]
(2005). «Effects of two lipids on in vitro ruminal
methane production». Animal Feed Science and
Technology, 119, p. 179-185.
VILÀ, M.; SARDANS, J. (1999). «Plant competition in
mediterranean-type vegetation». Journal of Vegeta-
tion Science, 10, p. 281-294.
YOUNG, K.J.; LONG, S.P. (2000). «Crop Ecosystem Res-
ponses to Climatic Change: Maize and Sorghum».
A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and
Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publis-
hing.
ZINN, R.A. 1987. «Influence of lasalocid and monensin
plus tylosin on comparative feeding value of steam-
flaked versus dry-rolled corn in diets for feedlot
cattle». Journal of Animal Science, 65, p. 256-266.
17. Energia
Joaquim Corominas

Joaquim Corominas (Barcelona, 1940), és doctor enginyer per la UPC i MSEE per la Universi-
tat de Califòrnia, Berkeley. És un dels fundadors d’Ecotècnia i actualment director d’Ecoserveis
—associació d’estudis i projectes sobre energia i medi ambient— així com investigador associat de
l’ICTA de la UAB. Col·labora amb la Universidad del País Vasco, amb el projecte ConClima del
Comité Español de la UICN i en diverses jornades. Fa consultoria en temes de sostenibilitat
energètica. És coautor de La Ruta de la Energía i ha participat en els capítols energètics de l’informe
sobre el canvi a Catalunya, de l’Atles Comarcal del Baix Llobregat, de l’Atles Ambiental de l’Àrea de
Barcelona, i en el Pla de millora energètica de Barcelona. Ha coordinat i treballat en diversos pro-
jectes de la Unió Europea.
Resum i mots clau 765
Pròleg 767
17.1. Producció, importació i exportació d’energia
a Catalunya 767
17.2. Consum energètic a Catalunya 774
17.3. Projeccions de la producció i del consum d’energia
a Catalunya 775
17.4. Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
derivats de l’energia 784
17.5. Influència directa del canvi climàtic en el sistema
energètic de Catalunya 791
17.6. Influència indirecta del canvi climàtic en el sistema
energètic de Catalunya 792
17.7. Mesures d’adaptació al canvi climàtic del sistema
energètic de Catalunya 793
17.8. Mesures de mitigació del canvi climàtic del sistema
energètic 794
17.9. Conclusions 798
Glossari 799
Abreviatures i sigles 800
Referències 800
El canvi climàtic a Catalunya Energia
Resum
El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 preveia
que el consum d’energia a Catalunya augmentés
en totes les seves formes i sectors fins el 2010 i
només es reduís el 2015 en alguns sectors i tipus
d’energia. La revisió de 2009 del Pla de l’energia
ha rebaixat significativament les previsions de
consum de l’any 2015 en energia primària res-
pecte al Pla original. Aquesta disminució es deu
a la reducció de consum de fonts no renovables.
El consum de fonts renovables es preveu per sota
del previst al Pla original.
Les conseqüències principals de les previsions
del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, i de
la seva revisió de 2009, són que les emissions de
GEH a Catalunya superaran l’assignació que cor-
respondria a Catalunya, i que la magnitud i la
proporció de cogeneració i de fonts renovables
no compliran amb els compromisos del Plan de
Energías Renovables vigent a l’Estat ni amb diver-
ses directives de la UE. També provocarà una
major dependència de subministrament extern
amb els corresponents augments de les importa-
cions energètiques.
L’augment previst de temperatura mitjana a
Catalunya comportarà la pèrdua d’eficiència de
molts equips energètics, un increment de la de-
765
manda de refrigeració que no compensarà la dis-
minució de la demanda de calefacció i una pèr-
dua de la capacitat de transport de les línies elèc-
triques. L’emissió de calor de les instal·lacions de
generació termoelèctrica comporta un increment
de la temperatura de l’aire i del medi de refrige-
ració, increment que localment s’acumula a
l’ocasionat pel canvi climàtic.
Les mesures de mitigació necessàries per por-
tar els paràmetres d’emissions, de consums i de
proporció de fonts renovables als que correspon-
drien a Catalunya són importants i no es poden
dur a terme amb petits gestos; calen grans polí-
tiques integrades.
La introducció de vehicles elèctrics pot ser
un mitjà per assolir els compromisos ambien-
tals i energètics sempre que la generació elèc-
trica corresponent provingui de fonts reno-
vables.
Mots clau
Consum d’energia, consum d’energia elèctrica,
emissions de GEH, energia renovable, pla d’ener-
gia, política energètica, producció d’energia
elèctrica, producció de combustibles, producció
d’energia.
El canvi climàtic a Catalunya Energia
Pròleg
En el capítol sobre l’energia de l’Informe sobre el
canvi climàtic a Catalunya de 2005 vam aportar
una informació sobre el sistema energètic a Cata-
lunya necessària per comprendre la relació del
sector energètic amb el canvi climàtic a Catalunya,
informació que en part no era disponible, o no ho
era de manera fàcil. Aquest tipus d’informació no
l’hem repetit en aquest informe perquè ja està pu-
blicada i perquè els canvis que ha experimentat a
partir de llavors estan prou disponibles.
En aquest capítol del Segon Informe sobre el
canvi climàtic a Catalunya actualitzarem la infor-
mació de l’informe de 2005 i la complementa-
rem amb la nova que hi ha disponible. Hi hem
afegit l’anàlisi dels principals impactes ocasionats
per la refrigeració del cicle tèrmic de la generació
d’energia elèctrica. Hem aprofundit els efectes
que el canvi climàtic a Catalunya pot tenir pre-
visiblement sobre el sistema elèctric. Hem man-
tingut la presentació de dades energètiques en les
unitats (TEP i Wh) emprades en les estadístiques
i els plans energètics, així com a l’Informe de
2005, per tal de facilitar-ne la comprensió, l’ús i
la contrastació amb dades expressades en l’altra
unitat. Hem mantingut les convencions vigents a
la UE sobre les estadístiques energètiques, mal-
grat les discrepàncies existents respecte a l’assig-
nació de l’energia primària en el cas de l’electri-
citat d’origen nuclear i d’origen renovable.
La part més nova és la corresponent a la com-
paració entre els valors d’emissions de GEH i dels
consums d’energia previstos en el Pla de l’energia
de Catalunya 2010-2015 i els paràmetres establerts
per les obligacions de diversos organismes sobre
les emissions contaminants, els consums d’ener-
gia i la proporció de fonts renovables dels estats.
També hem introduït les principals indica-
cions de la UE sobre el procés d’adaptació del
sistema energètic a les noves necessitats de re-
ducció d’emissions i de consum de combustibles
no renovables.
Finalment, ateses les recents notícies i actua-
cions relatives a la introducció de vehicles elèc-
trics, hem aportat algunes consideracions orien-
tades a assegurar el bon ús energètic d’aquest
vehicle.
767
Posteriorment al lliurament del treball a pri-
mers d’octubre de 2009, el Govern de la Gene-
ralitat va aprovar el 24 de novembre la revisió
al Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, el
document del qual és disponible en versió elec-
trònica pendent de correcció. La versió final
d’aquest capítol ha incorporat els suggeriments
dels revisors, incloent-hi la recomanació d’afegir
les dades aportades per la revisió del Pla de
l’energia de Catalunya.
Energia
Iniciem el tema a partir dels fluxos d’energia
en la nostra societat, els originats en aquesta
societat mateixa (producció) i els bescanviats
amb altres (importació i exportació). D’aquesta
manera podrem situar millor el nostre consum
d’energia (punt 17.1.2). Després de saber què
fem, cal conèixer les projeccions de la produc-
ció i del consum a Catalunya (punt 17.1.3).
Amb tota aquesta informació podrem encarar
el tema essencial de l’informe: les emissions
ocasionades pel nostre sistema energètic (punt
17.1.4) i la influència del canvi climàtic en el
sistema energètic de Catalunya (punts 17.1.5 i
17.1.6). Què podem fer per adaptar el nostre
sistema energètic al canvi climàtic (punt 17.1.7)
i què podem fer per mitigar el canvi climàtic
(punt 17.1.8) condueixen a les conclusions
(punt 17.1.9).
17.1. Producció, importació i exportació
d’energia a Catalunya
Aquest punt s’organitza pels dos tipus principals
d’energia que consumim: electricitat i combus-
tibles. Comencem per l’electricitat perquè per-
metrà plantejar la major part de temes, la qual
cosa facilitarà la comprensió de la resta del
capítol.
La composició de les fonts primàries per ge-
nerar electricitat a Catalunya ha variat significa-
tivament (taula 1) entre les dades de l’any 2003
i les dades de 2007, les més recents publicades.
Alguns dels seus valors poden sorprendre. Sem-
bla lògic que s’utilitzin menys derivats del petroli
per generar electricitat (180,1 kTEP de FO i 18,1
kTEP de GO) i més gas natural (934 kTEP), però
768 Energia Joaquim Corominas

Consums d'energia per a la generació (ktep)

Font
2007 2003 2007–2003
Carbó 190,0 142,2 47,8
FO 33,4 213,5 –180,1
GO 5,4 23,5 –18,1
Gas natural 2.780,2 1846,2 934,0
Nuclear 5.280,3 6419,8 –1.139,5
Gasos refineria 18,9 17,6 1,3
Residus industrials no renovables 28,1 13,2 14,9
Total no renovables 8.336,3 8.676,0 –339,7
Producció bruta d'electricitat (GWh) 39.887,4 38.854,0 1.033,4
Gwh/ktep 4,8 4,5 0,3
Eficiència de la transformació (%) 41,1 38,5 2,6
Hidràulica 307,6 519,4 –211,8
Eòlica 42,8 14 28,8
Fotovoltaica 2,6 0,2 2,4
Biomassa 0,2 0,4 –0,2
Biogàs 32,1 17,3 14,8
RSU 130,1 147,7 –17,6
Total Renovables 515,4 699,0 –183,6
Electricitat generada (GWh) 4.560,5 6.596,7 –2.036,2
Gwh/ktep 8,8 9,4 –0,6
Eficiència de la transformació (%) 76,1 81,1 –5,1
Total 8.851,7 9.375,0 –523,3
Electricitat generada (GWh) 44.447,9 48.229,0 –3.781,1
Gwh/ktep 5,0 5,1 –0,1
Eficiència de la transformació (%) 43,2 44,2 –1,1

Taula 1. Diferència entre el consum de les fonts primàries emprades per generar electricitat a Catalunya el 2007 i el 2003, per
tipus de font.1
Font: Institut Català d’Energia.

sorprèn la reducció del consum de l’energia nu-
clear. Això és degut al fet que la mateixa potèn-
cia bruta nuclear el 2007 va generar 4.504 GWh
menys que el 2003, un 17,75% menys que el
2003 (vegeu la figura 1). El total d’energia no
renovable consumida per generar electricitat es
va reduir en 339,7 kTEP entre 2003 i 2007,
mentre que la producció bruta d’electricitat no
renovable va augmentar en 1.033 GWh, la qual
cosa reflecteix l’augment d’energia elèctrica per
unitat de combustible emprat de 4,5 GWh/TEP
el 2003 al 4,8 GWh/TEP el 2007. En termes d’e-
ficiència de la transformació, del 38,5% en el
2003 augmenta al 41,1% en el 2007, principal-
ment per la introducció dels cicles combinats.
Les fonts renovables perden generació bruta
d’electricitat entre 2003 i 2007, i també l’efi-
ciència global de la transformació, a causa de la
1. 1 kTEP = 11,6297 GWh.
gran reducció de la hidràulica (211,8 GWh). En
total, en el 2007 es generen 3.781 GWh d’elec-
tricitat menys que en el 2003. L’electricitat gene-
rada per kTEP i l’eficiència baixen lleugerament
perquè la proporció de les fonts renovables ha
passat de 13,7% el 2003 a 10,3% el 2007.
El més rellevant des de la perspectiva del
canvi climàtic i del conjunt de normatives que
se’n deriven és l’increment del consum de com-
bustibles fòssils: de 2.256 kTEP en el 2003 es va
incrementar el 35,45%, i s’arribava als 3.056
kTEP el 2007. Al mateix temps, la generació amb
energia nuclear —molt menys emissora de GEH
que els altres combustibles no renovables— s’ha
reduït substancialment en un 17,75% en el ma-
teix període 2003-2007. Aquest fet estaria rela-
cionat amb l’envelliment de les centrals nuclears
a Catalunya, ja que la reducció del factor de
capacitat amb la corresponent producció elèc-
trica s’ha apreciat des de l’any 2001, en el qual va
El canvi climàtic a Catalunya Energia 769

100
90
80
Factor de Capacitat (%)

70
60
50
40
30
20
10
0
1990 2000 2002 2004 2006 2007

Tèrmiques convencionals Cicles combinats Nuclear Renovables

Figura 1. Factor de capacitat de les instal·lacions de generació elèctrica a Catalunya, per tipus d’instal·lació.
Font: Institut Català d’Energia.

assolir un màxim de 93,2, i la màxima produc- ducció primària d’electricitat el 2004 (l’any
ció de 25.657 GWh, i després ha anat baixant d’aquest màxim) s’ha reduït a 14,3% el 2007. La
gradualment a un factor de capacitat de 75,7 el producció de les fonts renovables arriba tot just
2007 amb la generació de 20.871 GWh, valor a compensar les pèrdues del transport i distribu-
que és un segon mínim de producció des de ció d’electricitat (figura 2). Un altre fet important
1990 (figura 1). El mínim absolut es va produir és l’increment del saldo importador d’electrici-
l’any 2005 amb 20.676 GWh. La línia contínua tat, el qual posa de manifest la major dependèn-
de la figura 1 indica el factor de capacitat del cia de Catalunya en el seu abastament elèctric.
conjunt del sistema elèctric de Catalunya. Els valors dels intercanvis també mostren que no
Cal destacar també el tímid increment de les calen més infraestructures de transport d’electri-
fonts renovables en la generació elèctrica fins el citat per assolir els valors recomanats per la Co-
2007. La seva aportació del 16,75% de la pro- missió Europea.

25

20
% de la producció

15

10

0
2004 2006 2007

Renovables Pèrdues Saldo d'intercanvis

Figura 2. Comparació entre l’aportació de les fonts renovables en la generació d’electricitat, les pèrdues del sistema elèc-
tric i el saldo dels intercanvis importadors a Catalunya, en percentatge del total de la producció elèctrica a Catalunya.
Font: Institut Català d’Energia.
770 Energia Joaquim Corominas

La figura 3 mostra la relació entre la produc-
ció bruta i el consum d’electricitat a Catalunya,
juntament amb el valor del saldo dels intercanvis
importadors i de les pèrdues de transport i dis-
tribució.
GWh (2007)
70.000
60.000
50.000
40.000
30.000
20.000
10.000
0 d’aprofitar residus i biomassa per generar elec-
Producció bruta Demanda total
Pèrdues Saldo d’intercanvis
Figura 3. Comparació entre la producció bruta d’electricitat
a Catalunya, la demanda, les pèrdues del sistema elèctric i
el saldo dels intercanvis a Catalunya, en valors absoluts.
Font: Institut Català d’Energia.
La composició de les fonts renovables en la
generació elèctrica de la figura 4 mostra el pre-
domini de la hidràulica en el règim ordinari, la
baixa aportació de la hidràulica en règim espe-
cial2, de l’eòlica i fotovoltaica, i el creixent pes de
les altres fonts integrades pels combustibles dels
residus sòlids urbans, biogàs i biomassa agrària,
animal i forestal. Aquestes altres fonts poden
tenir un gran valor per al manteniment de l’acti-
vitat agrària i rural o per al tractament dels resi-
dus, però, tant des de paràmetres energètics com
del canvi climàtic, són les que resulten ser menys
interessants. Per una banda tenen un menor ren-
diment energètic degut a les necessàries mani-
pulacions de la primera matèria (residus, bio-
massa), i per una altra, produeixen una menor
reducció de GEH per energia elèctrica aporta-
da a la xarxa. Això no vol dir que no s’hagin
tricitat, és simplement un aspecte a tenir present
en l’anàlisi de l’aportació de les fonts renovables
actuals a Catalunya.
La potència de generació elèctrica de 2.825
MW amb fonts renovables (taula 2) equival a
26% de la potència total de generació elèctrica
instal·lada a Catalunya (figura 5). Com que les
fonts renovables no estan disponibles totes les
hores de l’any, o no amb la seva màxima intensi-
tat, la producció d’energia elèctrica de 4.561
GWh només representa el 10,3% de la total

5.000

4.500

4.000

3.500

3.000
GWh

2.500

2.000

1.500

1.000

500

1990 2000 2002 2004 2006 2007

Hidràulica-RO Hidràulica-RE Eòlica + FV Altres

Figura 4. Producció elèctrica per tipus de font renovable a Catalunya (RO: règim ordinari; RE: règim especial; FV: fotovoltaica).
Font: Institut Català d’Energia.

2. El règim especial cobreix la generació d’electricitat amb menys impacte ambiental, per la qual cosa mereix una retribu-
ció superior a la del mercat. Es regula en els articles 21 a 26 de la Llei 54/1997 de 27 de novembre del sector elèctric.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 771

Potència bruta Producció anual Consum anual per a

Font
(MW) bruta (GWh) la generació (GWh)
Renovable 2.825,2 4.560,5 5.992,5
Hidràulica 2.360,4 3.576,4 3.576,4
Biomassa + Metanització 88,0 456,4 1.888,4
Eòlica + Fotovoltaica 376,8 527,7 527,7
No renovable 8.122,3 39.887,5 96.932,5
Carbó 160,0 772,8 2.209,3
Nuclear 3.146,9 20.870,6 61.398,8
Fuel-gasoil-gas 1.234,1 436,2 n.d.
Cicles combinats 2.459,9 11.271,0 n.d.
Cogeneració 975,5 5.483,4 n.d.
Altres 145,9 117,7 n.d.
Total 10.948 44.448 102.925

Taula 2. Potència de generació instal·lada, producció bruta d’electricitat i consum d’energia per a la generació d’electrici-
tat, per font, a Catalunya (2007).
Font: Institut Català d’Energia.

100
90
80
70
% del total elèctric

60
50
40
30
20
10
0
Potència Producció Consum per a la
generació

Renovable No renovable

Figura 5. Proporció de fonts renovables i no renovables respecte al total de la generació elèctrica a Catalunya (2007).
Font: Institut Català d’Energia.

(menys del 26% de la potència). El poc consum
d’energia necessari per al funcionament propi del
conjunt d’instal·lacions amb fonts renovables i
l’alt rendiment de la generació hidroelèctrica són
la causa que el consum d’energia per a la gene-
ració elèctrica renovable (5,8% del total) sigui
proporcionalment menor que la generació amb
fonts no renovables (94,2% del total). Per gene-
rar 1 MWh elèctric amb la composició de 2007
del parc de generació amb fonts renovables va
caldre disposar només de 619 W de potència ins-
tal·lada de generació i consumir 1,3 MWh d’e-
nergia (taula 3), mentre que per generar 1 MWh
elèctric amb les fonts no renovables de 2007
només van caldre 204 W instal·lats, però consu-
mint 2,4 MWh d’energia en combustibles.
La taula 3 mostra l’eficiència, en termes d’ener-
gia consumida per energia elèctrica generada,
de cada una de les principals fonts i tecnologies.
És evident que tota transformació d’una forma
d’energia a una altra té un rendiment menor al
100%, és a dir, obtenim menys energia nova de
la que hem aportat inicialment. Aquest és el parà-
metre d’interès comptable en el present informe.
Si l’anàlisi tingués un àmbit global, s’hauria de
considerar un altre paràmetre,conegut amb les si-
gles angleses EROI (energy return of the investment),
o retorn de la inversió d’energia, és a dir, quanta
772
Font Hores equivalents/any
Renovable 1.614
Hidràulica
Biomassa + Metanització
Eòlica + Fotovoltaica
No renovable 4.911
Carbó
Nuclear
Fuel-gasoil-gas
Cicles combinats
Cogeneració
Altres
Total 4.060
Taula 3. Relació entre l’energia consumida i l’energia elèctrica generada per tipus de font i tecnologia, la potència necessà-
ria per generar un MWh d'energia elèctrica a l'any, i les hores equivalents de les instal·lacions de generació elèctrica a
Catalunya (2007).
Font: Institut Català d’Energia.
energia final proporcionarà un conjunt font-equips
determinat, al llarg de la vida útil de la instal·lació
transformadora d’energia, en relació amb tota
l’energia que s’ha emprat al llarg del cicle del com-
bustible i de la instal·lació. Si la relació és igual a
la unitat, el sistema haurà proporcionat tanta ener-
gia com ell mateix ha gastat. Si la relació és me-
nor a la unitat, el sistema gasta més energia que
la que proporciona. I si la relació és més gran
que la unitat, el sistema proporciona més ener-
gia que la que consumeix. Interessa emprar siste-
mes que tinguin un EROI al més elevat possible.
La generació hidràulica, eòlica i fotovoltaica
tenen uns consums d’energia insignificants res-
pecte a l’energia elèctrica generada. Els cicles com-
binats de gas natural i la cogeneració generen poc
més de la meitat de l’energia que han consumit,
mentre que les centrals de carbó i nuclears en
generen poc més d’una tercera part. Gran part de
l’energia perduda es transfereix a l’entorn pel sis-
tema de refrigeració en forma de calor sensible als
rius o al mar, i de calor latent a l’atmosfera per les
torres de refrigeració. La generació bruta d’electri-
citat no renovable a Catalunya de 39.887 GWh el
2007 dintre del règim ordinari va produir, segons
estimacions pròpies, unes emissions tèrmiques de
49.363 GWh equivalents a 4.245 kTEP. Aquesta
energia hauria incrementat la temperatura de
47.389 ºC·hm3 en cas de refrigeració de les cen-
trals per aigua (de riu o de mar) o evaporat 76 hm3
d’aigua en cas d’emprar torres de refrigeració.
Aquests efectes locals poden accentuar els impac-
tes del canvi climàtic a Catalunya: poden incre-
Energia Joaquim Corominas
W/MWh·any Consum/Producció
619 1,3
1.515
5.186
1.400
204 2,4
4.830
6.632
353
4.582
5.621
807
246 2,3
mentar la temperatura d’alguns trams de rius,
d’embassaments o del mar, evaporar aigua dels
rius, o incrementar la temperatura i la humitat
ambiental a nivells del sòl en les conegudes com
a illes tèrmiques o de calor.
La combustió d’hidrocarburs (gas natural,
gasos liquats del petroli, gasolina, gasoil, fuel,
querosè i coc del petroli) —i en molt menor
mesura, el carbó— a causa de l’hidrogen que con-
tenen aquests combustibles produeix vapor
d’aigua, el qual és emès a l’atmosfera. Segons es-
timacions pròpies, els 11.836 kTEP de combus-
tibles fòssils consumits a Catalunya el 2007 van
emetre a l’atmosfera unes 188.000 tones de
vapor d’aigua, les quals van contribuir a incre-
mentar la temperatura i la humitat ambientals.
La generació elèctrica amb biomassa i amb el
biogàs de la metanització només produeix una
quarta part de l’energia que ha consumit. Com
ja hem dit, això és degut a les manipulacions de
les primeres matèries i als processos de les seves
transformacions, a més de les pèrdues ja citades
degudes a la combustió dels combustibles.
Les hores equivalents (taula 3) és un paràmetre
pràctic molt usual en el sector elèctric. Són el nom-
bre d’hores que una instal·lació de generació elèc-
trica d’una potència determinada hauria d’estar ge-
nerant energia elèctrica amb aquesta potència per
generar exactament la mateixa energia elèctrica que
ha generat al llarg de tot l’any. Com que no és pos-
sible que una instal·lació produeixi durant tot el
temps la potència màxima, les hores equivalents
sempre són menors de les 8.760 de l’any.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 773

Iniciem ara el tema dels combustibles. La pro-
ducció d’energia primària en forma de combus-
tible a Catalunya l’any 2007 va ser de 620 kTEP
(taula 4). La producció renovable i la no renova-
ble són pràcticament iguals. La producció de
petroli encapçala el rang , seguida de prop pels
residus renovables.
Malgrat que la producció total de combustibles
a Catalunya és molt baixa i decreixent, és interes-
sant observar la tendència decreixent de la pro-
ducció no renovable entre l’any 2000 i el 2007
(taula 5), mentre que la producció renovable aug-
menta. Malgrat l’increment renovable, el combusti-
ble total produït el 2007 és menor que el del 2000.

Font ktep GWh Percentatge del total

Renovables 341,7 3.973,3 55,1
Biomassa agrícola, animal i forestal 93,7 1.089,5 15,1
Residus 134,3 1.561,6 21,7
Biogàs 40,8 474,4 6,6
Biocarburants 72,9 847,7 11,8
No renovables 278,4 3.237,2 44,9
Petroli 140,2 1.630,2 22,6
Carbó 65,4 760,5 10,5
Gas natural 1,4 16,3 0,2
Residus industrials 71,4 830,2 11,5
Total 620,1 7.210,5 100,0

Taula 4. Producció primària de combustibles a Catalunya (2007).

Font: Institut Català d’Energia.

Font ktep GWh

Renovables 131 1.523,3
Biomassa agrícola, animal i forestal 7,6 88,4
Residus 11,6 134,9
Biogàs 38,9 452,3
Biocarburants 72,9 847,7
No renovables –124,5 –1.447,7
Petroli –77,4 –900,0
Carbó –46,4 –539,5
Gas natural –0,7 –8,1
Residus industrials 37,2 432,6
Total 6,5 75,6

Taula 5. Diferència entre la producció de combustibles a Catalunya l’any 2007 i el 2000.

Font: Institut Català d’Energia, Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

Producció bruta Importació (saldo)

Combustible
ktep GWh ktep GWh % del consum

Carbó 65 760 239 2.774 79

Petroli 140 1.630 11.369 132.195 88
Gas natural 1 16 6.681 77.688 100
Residus industrials 71 830 0 0 0
Biomassa 342 3.973 29 333 8
Nuclear 0 0 5.280 61.399 100
Total 620 7.210 23.598 212.991 88

Taula 6. Comparació entre la producció pròpia bruta i el saldo de les importacions de combustibles a Catalunya (2007).
Font: Institut Català d’Energia.
774 Energia Joaquim Corominas

A causa de la poca producció de combustibles

a Catalunya, cal importar-ne unes 38 vegades la
producció pròpia, o el 88% del seu consum. La
biomassa és el combustible més autònom (92%
del consum), mentre que de gas natural i de
combustible nuclear se n’importa tot el consum.
17.2. Consum energètic a Catalunya
Distingirem el consum d’energia primària (di-
rectament extreta de la natura, sense transfor-
mar) de l’anomenada energia final (transformada
a partir de la primària per tal de facilitar-ne l’ús
i el transport). Sempre es consumeix més ener-
gia primària que final. La relació entre aquests
consums determina l’eficiència de l’ús de les
fonts primàries.
El consum d’energia primària a Catalunya el
2007 va ser de 26.840 kTEP (taula 7). L’energia
renovable va representar el 2,7% del total de
l’energia primària consumida a Catalunya, amb
un domini de la hidràulica, amb un 1,71%.
El consum d’energia final a Catalunya l’any
2007 de 16.173 kTEP va consistir en un 3,8% de
fonts renovables i la resta de 96,2% de fonts fòssils
i nuclear, amb predomini del gasoil amb el 31%
del consum total d’energia final (taula 8). Més del
96% correspon a fonts no renovables, incloent en
aquesta categoria l’energia elèctrica importada. Pre-
domina l’ús de gasoil (degut al transport) seguit per
l’energia elèctrica no renovable i pel gas natural.
Petroli (150.393)
Carbó (3.534)
Gas natural (77.705)
Nuclear (61.399)
Altres (830)
Importació d’electricitat
(9.601)
Hidràulica (3.577)
Eòlica+Solar FV (528)
Solar T (224)
Biomassa forestal i agrícola
(1.090)
Biocombustibles (1.655)
Residus (1.562)
Figura 6. Distribució del consum d’energia primària a Cata-
lunya (2007).
Font: Institut Català d’Energia.
El 75% del consum d’energia final és en forma
combustibles, amb molt predomini dels líquids
(taula 9). L’energia elèctrica ocupa un segon lloc
seguit de prop pels combustibles gasosos (gas na-
tural i gasos liquats de petroli o GLP). L’ús de la
calor produïda amb energia solar és molt baix.
El sector més consumidor d’energia final és el
de transport, amb gairebé el 40% del total de
l’energia final. La indústria el segueix amb el
31,6%. El sector primari només consumeix
un 3,5% de l’energia final a Catalunya (taula 10).
La taula 11 conté les dades del consum final
d’energia a Catalunya l’any 2003 (el darrer amb
dades publicades en aquest detall) desglossades
per sector i per tipus d’energia.

Font ktep GWh % del total

Carbó 304 3.534 1,13
Petroli 12.934 150.393 48,19
Importació d'electricitat 826 9.601 3,08
Gas natural 6.683 77.705 24,90
Altres 71 830 0,27
Nuclear 5.280 61.399 19,67
Total no renovable 26.098 303.461 97,23
Solar tèrmica 19 224 0,07
Hidràulica 308 3.577 1,15
Eòlica 43 498 0,16
Solar FV 3 30 0,01
Biomassa forestal i agrícola 94 1.090 0,35
Residus 134 1.562 0,50
Biogàs 41 474 0,15
Biocombustibles 102 1.180 0,38
Total renovable 743 8.635 2,77
Total 26.840 312.096 100

Taula 7. Consum d’energia primària a Catalunya (2007).

Font: Institut Català d’Energia.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 775

Font ktep GWh %

No renovable 15.554 180.860 96,2
Carbó 107 1.238 0,66
Coc de petroli 611 7.102 3,78
Fuel-oil 146 1.697 0,90
Gas-oil 5.017 58.336 31,02
Querosè 999 11.617 6,18
Gasolina 1.156 13.447 7,15
GLP 269 3.133 1,67
Gas natural 3.531 41.063 21,83
Energia elèctrica 3.674 42.724 22,72
Residus industrials 43 503 0,27
Renovable 619 7.201 3,8
Energia elèctrica 392 4.561 2,42
Biomassa 208 2.416 1,28
Solar tèrmica 19 224 0,12
Total 16.173 188.062 100,0

Taula 8. Distribució del consum d’energia final, per fonts, a Catalunya, el 2007.
Font: Institut Català d’Energia.

Tipus ktep GWh %

Combustibles 12.088 140.553 74,7
Sòlids 717 8.341 4
Líquids 7.420 86.277 46
Gasosos 3.810 44.296 24
Residus 141 1.640 0,9
Energia elèctrica 4.067 47.285 25,1
Calor 19 224 0,1
Total 16.173 188.063 100

Taula 9. Distribució del consum d’energia final, per tipus, a Catalunya, el 2007.
Font: Institut Català d’Energia.

Sector ktep GWh % la Revisió 2009 del Pla de l’energia de Catalunya

Transport 6.458 75.096 39,9
2006-2015, del Departament d’Economia i Fi-
nances, hem incorporat les noves dades i modi-
Indústria 5.114 59.466 31,6
ficat les corresponents informacions.
Domèstic 2.260 26.280 14,0
En la mesura del possible, hem relacionat les
Serveis 1.770 20.576 10,9
projeccions amb els requeriments i compromi-
Primari 572 6.645 3,5 sos derivats de la situació politicoadministrativa
Total 16.174 188.064 100,0 de Catalunya en relació amb l’Estat i a la UE i, fi-
Taula 10. Distribució del consum d’energia final, per sec- nalment, amb els compromisos de Kyoto. Atesa
tors, a Catalunya, el 2007. la diversitat d’àmbits temporals entre les diver-
Font: Institut Català d’Energia.
ses fonts de compromisos, en alguns casos hem
interpolat linealment les dades pel tal d’aproxi-
17.3. Projeccions de la producció i del con- mar-nos a un àmbit comú més comparable.
sum d’energia a Catalunya El PEC 2006-2015 (en la versió original i en
En aquest apartat ens vam basar en primer lloc la revisada) ha emprat dos escenaris: el base, de
i principalment en les dades del vigent Pla de caràcter continuista (o BAU-business as usual) i
l’energia de Catalunya 2006-2015 (PEC 2006-2015) l’intensiu en eficiència i en l’ús de fonts renova-
del Departament de Treball i Indústria de la Ge- bles (IER). Si bé ha considerat una perspectiva
neralitat de Catalunya. Amb la disponibilitat de temporal fins a l’any 2030, les previsions ener-
776 Energia Joaquim Corominas

Tipus d’energia Indústria Domèstic Primari Serveis Transport Subtotal % del total
Carbó 24,9 0,5 0,0 1,0 0,0 26 0,17
Coc de petroli 748,1 4,0 2,5 0,7 0,0 755 4,96
Fuel 282,2 0,0 0,0 9,2 0,0 291 1,91
Gasoil 109,6 156,2 520,1 98,6 3.506,7 4.391 28,82
Querosè 0,0 0,2 0,0 0,0 741,2 741 4,87
Benzina 0,0 0,0 0,0 0,0 1.402,1 1.402 9,20
GLP 34,3 181,3 15,1 69,5 1,8 302 1,98
Gas natural 2.287,8 842,2 9,8 358,5 3,4 3.502 22,98
Electricitat 1.637,8 798,1 35,8 1.120,5 63,6 3.656 23,99
Residus no renovables 42,8 0,0 0,0 0,0 0,0 43 0,28
Biomassa forestal i agrícola 43,0 39,9 1,8 8,8 0,0 94 0,61
Biogàs 4,0 0,0 0,8 0,6 0,0 5 0,04
Solar tèrmica 0,1 2,1 0,0 0,5 0,0 3 0,02
Residus renovables 0 0,0 0,0 0,0 0,0 0 0,00
Bioetanol 0 0,0 0,0 0,0 19,9 20 0,13
Biodièsel 0 0,0 0,0 0,0 5,4 5 0,04
Total sector 5.214,6 2.024,5 585,9 1.667,9 5.744,1 15.237
% del total 34,2 13,3 3,8 10,9 37,7 100,0

Taula 11. Distribució del consum d’energia final, per sectors i tipus d’energia, a Catalunya en kTEP el 2003.
Font: Institut Català d’Energia.

gètiques es concreten en els anys 2010 i 2015.
La taula 12 recull els valors previstos per al con-
sum d’energia final per sector, en cada un dels
escenaris i dates del pla. El consum final d’ener-
gia del 2015 a l’escenari IER és molt poc superior
al de 2010 a conseqüència de la introducció de
les mesures d’estalvi i d’eficiència.
La figura 7 mostra gràficament les dades de la
taula 12.
La diferència de les previsions dels consums
entre els escenaris base i IER són baixes el 2010
i tres vegades superiors el 2015, i reflecteixen les
inèrcies en la introducció de canvis significatius
en l’àmbit energètic. El PEC revisat incrementa
la diferència entre els dos escenaris en tots els
sectors, excepte en la indústria, que la rebaixa
lleugerament (taula 13).
L’augment de consum d’energia final entre el
real del 2007 i el previst per al 2010 representa
el 13,5% del consum de 2007 en l’escenari base
i el 9,2% en l’escenari IER del PEC 2006-2015,
o traduït a increments lineals per any, 4,5% i 3%,
respectivament (taula 14). Comparant-ho amb
les previsions per al 2015, els increments lineals

Escenari base Escenari IER

2010 2015 2010 2015
Sector PEC original PEC original PEC revisat PEC original PEC original PEC revisat

Indústria 5.906 6.497 4.991 5.664 5.802 4.363

Domèstic 2.716 3.037 2.874 2.569 2.731 2.452
Primari 639 675 560 618 631 490
Serveis 2.340 2.693 2.364 2.240 2.439 1.985
Transport 6.751 7.203 6.792 6.567 6.365 5.808
Total 18.351 20.105 17.581 17.658 17.968 15.098

Taula 12. Previsions del consum d’energia final per sector, en els dos escenaris i en les dues dates considerades en el PEC
2006-2015 i la seva revisió de 2009 (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 777

Escenari base Escenari IER

8.000 7.000
7.000
6.000
6.000
5.000
5.000
4.000
ktep

ktep
4.000
3.000
3.000
2.000
2.000
1.000 1.000

0 0
Indústria Domèstic Primari Serveis Transport Indústria Domèstic Primari Serveis Transport

PEC-O-2010 PEC-O-2015 PEC-R-2015 PEC-O-2010 PEC-O-2015 PEC-R-2015

Figura 7. Previsions del consum d’energia final per sector, en els dos escenaris i en les dues dates considerades en el
PEC 2006-2015 i la reva revisió de 2009 (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

per any són de 3% i 1,4% en l’escenari base i

Diferència entre escenaris (base-IER)
IER, respectivament. La revisió del PEC 2006-
2010 2015
2015 de 2009 no estima els consums del 2010.
Sector PEC original PEC original PEC revisat
En el Pla de l‘energia original, el consum total
Indústria 242 695 628
d’energia primària segons les previsions de
Domèstic 147 307 422 l’escenari base creix el 2010 respecte al 2003
Primari 21 44 70 i el 2015 respecte al 2010, amb valors molt su-
Serveis 100 254 380 periors en les fonts no renovables que en les
Transport 184 838 984 renovables (taula 15). Les previsions de l’esce-
Total 693 2.138 2.484 nari IER per al 2010 són inferiors a les de l’escenari
Taula 13. Diferència entre les previsions del consum
base per al consum total i per al de fonts no re-
d’energia final, per sector, entre els dos escenaris i en les novables, però són superiors en fonts renovables.
dues dates considerades en el PEC 2006-2015 (kTEP). Les previsions de l’escenari IER per al 2015 mos-
Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament tren un descens en el consum de les fonts no re-
d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.
novables i un increment de les fonts renovables
més elevat que a l’escenari base.
Escenari Escenari Consum
La revisió de 2009 del Pla de l’energia preveu
base IER real a l’escenari base per al 2015 consums inferiors a
Sector 2010 2010 2007 l’original tant per al total d’energia com per al con-
Indústria 5.906 5.664 5.114
junt de fonts renovables i no renovables. De les
no renovables només s’incrementa el consum de
Domèstic 2.716 2.569 2.260
carbó (de 16 a 165,5 kTEP). El saldo d’intercan-
Primari 639 618 572
vis elèctrics de 253 kTEP importadors en la versió
Serveis 2.340 2.240 1.770
original base del Pla de l’energia, passa a 176 kTEP
Transport 6.751 6.567 6.458
exportadors en la revisió de 2009. El conjunt de
Total 18.351 17.658 16.174 renovables es redueix en 100 kTEP, bàsicament
Taula 14. Diferència entre les previsions del consum pels biocarburants, els quals afecten el sector que
d’energia final el 2010 per sector en els dos escenaris con- té més dificultats per reduir les seves emissions
siderats en el PEC 2006-2015 i el consum real en el 2007
de GEH. De la resta de fonts renovables, només
(kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Ca- augmenten la solar i els residus renovables, men-
talunya tre que la resta de fonts disminueix lleugerament.
778 Energia Joaquim Corominas

Referència Escenari base Escenari IER

2003 2010 2015 2010 2015
Font PEC-O PEC-O PEC-R PEC-O PEC-O PEC-R

No renovable 25.004 29.698 32.221 29.076 28.270 28.012 24.291

Carbó 179 201 16 166 200 14 130,5
Petroli 12.578 14.034 14.467 13391 13.535 12.657 11702,9
Gas natural 5.435 8.705 11.008 9222 8.409 9.006 6.203,5
Nuclear 6.420 6.369 6.369 6369 6.369 6.369 6369,2
Saldo intercanvis elèctrics 330 312 253 –176 –319 –143 –180,6
Residus no renovables 61 77 108 104 77 108 65,3
Renovable 815 1.326 1.403 1.304 2.082 2.949 2.703
Solar 3 18 30 53 68 108 358,8
Eòlica 14 221 263 260 642 758 698,4
Hidràulica 519 482 493 470 485 528 504,3
Biomassa forestal i agrícola 86 127 137 124 181 307 306,6
Residus renovables 148 147 147 157 167 199 187,7
Biogàs 20 117 120 119 163 206 205,6
Biocarburants 25 214 213 122 378 844 441,8
Total 25.819 31.024 33.624 30.380 30.352 30.961 26.994

Taula 15. Consum d’energia primària de 2003 i previsions dels consums a 2010 i 2015 per tipus d’energia en cada un dels es-
cenaris considerats al PEC 2006-2015 i en la seva revisió de 2009 (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria i Departament d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

Els comentaris respecte a l’escenari IER serien
similars als fets per a l’escenari base, excepte en
els valors numèrics. No deixa de sorprendre que
l’aportació de les fonts renovables en aquest esce-
nari se situï 246 kTEP per sota del previst en la
versió original del Pla de l’energia quan l’entorn
europeu i mundial pressiona per incrementar en
valors absoluts la seva participació creixent.
El consum d’energia primària nuclear es manté
constant entre 2010 i 2015 en els dos escenaris
(tant en el Pla original com en la revisió de 2009),
i només 51 kTEP per sota del valor de 2003. Això
sorprèn perquè, com ja ho hem apuntat, la gene-
ració d’electricitat nuclear ha anat decreixent des
de l’any 2001 (figura 1) i consumint energia pri-
mària per sota dels valors previstos en el PEC
2006-2015 amb un valor de 1.089 kTEP l’any
2007 equivalent al 17% del consum previst.
La figura 8 mostra els consums totals de la
taula 15, i la figura 9, les diferències entre els

ktep

35.000
30.000
25.000
20.000
15.000
10.000
5.000
0
Base-NR Base-R IER-NR IER-R

2003 2010 PEC-0 2015 PEC-O 2015 PEC-R

Figura 8. Consum d’energia primària el 2003 i previsions per al 2010 i el 2015 en cada un dels escenaris, del conjunt de fonts
no renovables (NR) i renovables (R) del Pla de l’energia original i la seva revisió de 2009 (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria i Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya
El canvi climàtic a Catalunya Energia 779

ktep

8.000

6.000

4.000

2.000

0
Base-NR Base-R IER-NR IER-R

2003-2010 2003-2015

Figura 9. Diferència de les previsions de consum d’energia primària de cada escenari el 2010 i el 2015 i el consum de refe-
rència de 2003, per conjunt de fonts no renovables (NR) i renovables (R) (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya

consums previstos en els dos escenaris i en l’any
de referència, el 2003.
L’augment del consum previst a l’escenari base
del Pla original en el període 2003-2010 de 511
kTEP per a les fonts renovables és molt baix i
molt menor que per a les fonts no renovables de
4.569 kTEP (taula 15 i figura 9). L’escenari IER
preveu un increment del consum de fonts pri-
màries no renovables en el mateix període de
3.226 kTEP, força menor que l’escenari base, fruit
de l’estalvi i de l’eficiència. Les fonts renovables en
aquest escenari IER augmenten més entre 2003
i 2010 (1.267 kTEP, o 181 kTEP/any) que entre
2010 i 2015 (867 kTEP, o 173 kTEP/any). Una
possible explicació podria ser una possible satu-
ració del potencial pràctic estimat per a aquestes
fonts, explicació que no compartim.
El 2003 la producció d’energia primària reno-
vable a Catalunya va ser de 806 kTEP (taula 16),
equivalent a l’11% del total d’energia primària
produïda a Catalunya. Les previsions de la pro-
ducció d’energia primària i dels saldos importa-
dors-exportadors només figuren en el Pla de
l’energia de Catalunya original (punt 17.4.4.8),
però no en la revisió del pla de 20093. Per aquest
motiu no s’han pres en consideració ara. Les pre-

Referència Escenari base Escenari IER

Font
2003 2010 2015 2010 2015
No renovables 6.866 6.512 6.504 6.512 6.504
Carbó 75 66 27 66 27
Petroli 313 0 0 0 0
Gas natural 2 0 0 0 0
Nuclear 6.420 6.369 6.369 6.369 6.369
Residus no renovables 56 77 108 77 108
Renovable 806 1.276 1.373 1.958 2.538
Solar 3 18 30 68 108
Eòlica 14 221 283 642 758
Hidràulica 519 482 493 485 528
Biomassa forestal i agrícola 94 127 137 181 307
Residus renovables 148 147 147 167 199
Biogàs 23 117 120 163 206
Biocarburants 5 163 163 253 433
Total 7.672 7.787 7.877 8.469 9.042

Taula 16. Producció d’energia primària de 2003 i previsions a 2010 i 2015 per tipus d’energia en cada un dels escenaris con-
siderats al Pla de l’energia de Catalunya (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya.

3. La constatació de la manca de dades energètiques suficients ja va ser exposada a l’informe AMEEC de Jesús Ramos el 2007.
780 Energia Joaquim Corominas

visions de l’escenari base augmenten la proporció
de les fonts renovables en la producció d’energia
primària a 16% i 17% els anys 2010 i 2015 res-
pectivament. Les previsions de l’escenari IER són
de 23% i 28% respectivament, amb valors abso-
luts de 1.958 kTEP i de 2.538 kTEP.
El saldo importador creix, respecte a l’any
2003 de referència, en tots dos escenaris i perío-
des, i disminueix alhora la cobertura local del
consum d’energia primària del 30% l’any 2003
al 25% l’any 2010 i al 23% el 2015 en l’escenari
base, o al 28% i 29% en l’escenari IER els anys
2010 i 2015, respectivament. Aquestes dades
mostren la gran dependència exterior en energia
primària, i de les fonts no renovables que emeten
GEH (taula 17).
La figura 10 mostra les previsions per al 2015
de generació d’electricitat segons l’escenari (base
i IER), del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015
(PEC) i de la revisió de 2009, pels seus totals i el
detall de fonts renovables i no renovables. La re-
visió de 2009 redueix tots aquests valors del
PEC.
La figura 11 mostra les previsions per al 2015
dels factors de capacitat en la generació d’elec-
tricitat segons l’escenari (base i IER), del Pla

Referència Escenari base Escenari IER

Font
2003 2010 2015 2010 2015
No renovables 18.262 23.186 25.717 21.758 21.508
Carbó 93 135 –11 134 –13
Petroli 12.158 14.034 14.467 13.535 12.657
Gas natural 5.674 8.705 11.008 8.409 9.006
Saldo intercanvis elèctrics 337 312 253 –319 –143
Renovable 20 51 50 125 411
Biocarburants 20 51 50 125 411
Total 18.282 23.237 25.767 21.883 21.919

Taula 17. Saldo importador (+) i exportador (-) d’energia primària de 2003 i previsions a 2010 i 2015 per tipus d’energia en
cada un dels escenaris considerats al Pla d’energia de Catalunya (kTEP).
Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya.

GWh
80.000

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

0
Base-PEC Base-Rev 2009 IER-PEC IER-Rev 2009

No renovable Renovable Total

Figura 10. Previsions de la generació d’electricitat al 2015 segons el tipus d’energia emprada i l’escenari, en el Pla d’ener-
gia de Catalunya 2006-2015, i en la revisió del 2009.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 781

70

60

50

40

30

20

10

0
Base-PEC Base-Rev 2009 IER-PEC IER-Rev 2009

Règim ordinari Cicles combinats Règim especial Total

Figura 11. Previsions del factor de capacitat de generació d’electricitat al 2015 segons el règim de producció i l’escenari, amb
el detall del cicles combinats, en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió del 2009.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

d’energia de Catalunya 2006-2015 (PEC) i de la cació d’aquesta disminució s’inclou en l’explica-

revisió de 2009, pels seus totals i el detall de
règim ordinari o especial de generació. S’ha de-
tallat el valor dels cicles combinats (classificat
com a règim ordinari) per la seva forta variació
en l’escenari IER de la revisió de 2009. L’expli-
ció de la figura 12.
Més del 94% de la generació d’electricitat de
2015 provindrà de cinc tecnologies en qualsevol
dels escenaris del Pla de l’energia de Catalunya o
de la seva revisió de 2009. Les tecnologies són

30.000

25.000

20.000
GWh (2015)

15.000

10.000

5.000

0
Hidràulica Cicles Nuclear Cogeneració Eòlica
combinats

Base-PEC Base-Rev 2009 IER-PEC IER-Rev 2009

Figura 12. Estimació de la generació d’electricitat el 2015 amb les cinc principals tecnologies, segons els escenaris del Pla
de l’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.
782
les reflectides a la figura 12. La nuclear i la hi-
dràulica fluent es consideren de base, per la qual
cosa tenen prioritat sobre qualsevol altra tecno-
logia. L’eòlica també és prioritària, però tot i això,
ha de reduir la seva producció quan la xarxa no
pot acceptar tota la generació potencial en un
moment determinat. La generació d’electricitat
de la figura 12 mostra un valor constant de la
tecnologia nuclear en tots els escenaris i plans.
La hidràulica té molt poques diferències. El gran
augment de l’eòlica, juntament amb el modest
de la cogeneració, en el context exposat de la tec-
nologia nuclear i la hidràulica de base, comporta
una disminució de la generació dels cicles com-
binats. No obstant això, la potència prevista per
a aquesta tecnologia es manté constant en la
revisió de 2009, i per sobre dels valors del
Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 (figura 13).
La conseqüència de mantenir els elevats valors de
la potència bruta dels cicles combinats és que el
seu factor de càrrega resulta reduït al 20%, segons
càlculs propis. Si aquesta tecnologia operés amb
el factor de càrrega previst a l’escenari base del
Pla 2006-2015, només caldrien 1.846 MW en ci-
cles combinats, la qual cosa implicaria que so-
brarien 3.086 MW dels previstos a l’escenari IER
de la revisió de 2009.
MW
6.000
5.000
4.000
3.000
2.000
1.000
0
Cicles Cogeneració
combinats
Base-PEC
Figura 13. Previsions de la potència bruta de generació d’electricitat al 2015 segons la tecnologia de producció i l’escenari,
en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió de 2009.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.
Energia Joaquim Corominas
L’energia electrosolar, tant la fotovoltaica com
la termoelèctrica, presenten increments signifi-
catius en l’escenari IER de la revisió de 2009 (fi-
gura 13) com a conseqüència de l’evolució del
mercat d’aquestes tecnologies a l’Estat.
Els augments de potència bruta de generació
eòlica i solar queden reflectits en l’increment de la
potència bruta del règim especial (figura 14).
Amb la informació aportada fins ara podem
analitzar les previsions energètiques de Catalu-
nya respecte a les derivades del Plan de energías
renovables en España 2005-2010 elaborat per
l’IDAE i de les diverses directives de la Unió
Europea. La consideració d’aquests documents
energètics té rellevància en el document present,
ja que els objectius no han estat exclusivament
energètics sinó també de reduir les emissions de
GEH. La taula 18 resumeix els termes dels com-
promisos i la situació prevista de Catalunya en
els dos escenaris previstos en el PEC 2006-2015
(original i revisió de 2009), i mostra també la si-
tuació de 2007 com a referència. Amb les previ-
sions d’aquest pla es compliran en primer lloc la
contribució marcada pel PER 2005-2015 (versió
original) de fonts renovables en el transport amb
l’escenari IER i, previsiblement, el contingut
marcat per la UE de biocarburants el 2020. La
Eòlica Fotovoltaica Solar
termoelèctrica
Base-Rev 2009 IER-PEC IER-Rev 2009
El canvi climàtic a Catalunya Energia 783

MW
18.000

16.000

14.000

12.000

10.000

8.000

6.000

4.000

2.000

0
Règim ordinari Règim especial Total

Base-PEC Base-Rev 2009 IER-PEC IER-Rev 2009

Figura 14. Previsions de la potència bruta de generació d’electricitat al 2015 segons el règim de producció i l’escenari, en el
Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió de 2009.
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

Compromisos Real Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 Revisió 2009

Origen Any % 2007 2010 2015 2015
PER 2005-2010 Base IER Base IER Base IER
Contribució d’ER en el consum
primari 2010 12,1 2,8 4,27 6,86 4,17 9,53 4,29 10,01
Contribució d’ER en el transport 2010 5,83 1,93 4,47 8,46 4,22 22,44
Contribució d’ER en generació
elèctrica 2010 30,3 9,64 19,01 25,61 17,41 27,24 14,19 27,97
UE
Contingut de biocarburants 2020 10 1,93 3,61 16,1 2,23 9,56
Cogeneració 2010 18 12,44 11,96 11,34 9,97 12,32 10,68 13,37

Taula 18. Comparativa entre les previsions del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i els principals compromisos energètics
de Catalunya.
Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya; ICAEN; IDAE. Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç;
Diari Oficial de la Unió Europea.

proporció de fonts renovables en la generació
elèctrica per al 2010 segons el PER 2005-2015
estaria prop de ser assolida el 2015 en l’escenari
IER. És particularment preocupant l’incompli-
ment del 18% de cogeneració en la generació
elèctrica de 2010, ja que, mentre que el 2003
la cogeneració significava el 14,5% del total de la
generació elèctrica a Catalunya, aquesta propor-
ció baixa per sota del 10% (pla original) el 2015
en l’escenari base i a 11,3% el 2010 en l’escenari
IER, sense arribar a l’objectiu del 18% de la UE
el 2015. En la revisió de 2009, la proporció de
cogeneració augmenta una mica —malgrat que en
valors absoluts es redueix— a causa del descens
de la producció total d’electricitat, sense acostar-
se al compromís. També és preocupant que els
2.400 MW de generació elèctrica amb cicles
combinats de gas natural previstos en l’escenari
base (o 1.200 MW en l’IER) no incorporin la
cogeneració com és habitual en altres regions
784
europees, especialment quan el Pla d’energia pro-
posa que la nova generació amb cicles combinats
es faci prop del consum elèctric, la qual cosa
hauria de facilitar l’aprofitament de gran part de
la calor perduda en la generació termoelèctrica.
17.4. Emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle derivats de l’energia
En el capítol 4, Baldasano apunta que «les emis-
sions degudes a energia i transport són un punt
clau pel que fa a les emissions de gasos d’efecte
hivernacle», i que a Catalunya «les seves emis-
sions han augmentat per sobre del total d’e-
missions», de l’ordre d’un 62,7% del període any
base-2007, per la qual cosa «s’han de dur a terme
esforços en política mediambiental en aquest
sector».
En aquest apartat hem emprat les categories
d’activitat 1.A Actividades de combustión de l’in-
ventari nacional d’emissions de contaminants a
l’atmosfera de la Subdirección General de Calidad
del Aire y Medio Ambiente Industrial del Ministerio
de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. No
hem considerat les emissions fugitives dels com-
bustibles perquè no disposem de les dades deri-
vades del Pla d’energia de Catalunya 206-2015.
Aquestes emissions fugitives dels combustibles
55.000
45.000
k tones CO2 eq
35.000
25.000
1990 1992 1994
Figura 15. Evolució real i prevista de les emissions de GEH a Catalunya amb diferents escenaris i compromisos.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.
Energia Joaquim Corominas
van ser de 263,52 kt l’any 2007, un 0,62% del
total de les emissions del processat de l’energia,
per la qual cosa podem donar per vàlid el que ex-
posarem en aquest apartat. Les estimacions de les
emissions de GEH del Pla d’energia de Catalunya
2006-2015 les hem extrapolat linealment des de
l’any base 1990. També hem extrapolat lineal-
ment l’aplicació per a Catalunya dels límits del
Protocol de Kyoto (de 15%) i els assignats a l’Es-
tat (de 37%), només per poder comprendre més
fàcilment l’evolució temporal de les emissions
reals respecte a les previsions del PEC i als límits
del Protocol de Kyoto. Les emissions de GEH fins
el 2007 s’han mantingut per sota de les previstes
pel PEC 2006-2015 en qualsevol dels dos esce-
naris, excepte el 2005 en l’escenari IER (figu-
ra 15), però tant les emissions reals com les pre-
vistes pel PEC 2006-2015 estan molt per sobre
dels compromisos de Kyoto (figures 15 i 16).
La figura 16 mostra les emissions reals del
sector energètic a Catalunya de l’any base del Pro-
tocol de Kyoto (1990), del darrer any amb dades
disponibles (2007), dels dos anys que el Pla
d’energia de Catalunya aporta dades (2010 i
2015) i finalment del final del període actual
d’aplicació de la reducció d’emissions del Protocol
de Kyoto (2012). La tendència de les emissions
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012
Real PEC-B PEC-IER
PEC-R-B PEC-R-IER +15%
+37%
El canvi climàtic a Catalunya Energia 785

60.000

50.000
k tones CO2 eq.

40.000

30.000

20.000

10.000

0
1990 2007 2010 2012 2015

Any base Inventari PEC-Base PEC-R2009-Base

PEC-IER +15% +37% PEC-R2009-IER

Figura 16. Emissions de GEH a Catalunya de diferents escenaris i compromisos.

Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

previstes és que, en qualsevol escenari i període,
sobrepassin molt els límits de Kyoto. Només
l’escenari IER mostra una lleu tendència a la re-
ducció de les emissions desprès del 2010.
La taula 19 aporta la quantificació de les des-
viacions entre els màxims de les emissions se-
gons el Protocol de Kyoto, el límit adoptat per
l’Estat espanyol i el límit admès, incloent-hi la
compra del 20% d’emissions amb drets d’emis-
sió. En tots els casos hi ha un excés d’emissions
situat entre el 12% de les emissions en el cas
menys desfavorable (escenari IER i amb la com-
pra del 20% de drets d’emissió) i el 76% de les
emissions previstes en el cas més desfavorable
(escenari base i assignació del Protocol de Kyoto
del 37% per a l’Estat espanyol). Les 5 Mt d’emis-
sions d’origen energètic previstes a l’escenari IER
per sobre del límit més alt considerat (amb la
compra del 20% de drets d’emissió) estan en
l’ordre de magnitud de les 5,33 Mt que l’Oficina
Catalana del Canvi Climàtic proposa que cal re-
duir. En cas que les emissions s’ajustessin més a
les previsions de l’escenari base, en lloc de les
5 Mt serien 10 Mt les que caldria reduir.
El sector del transport és el que ha emès més
GEH i ho continuarà fent fins el 2015 segons les
previsions del PEC 2006-2015 (figura 17). La
taula 20 mostra el valors referents a la figura 17.
En el PEC 2006-2015 original només l’escenari
IER d’aquest pla preveu una reducció d’emissions

Protocol Kyoto Límit Estat Límit Estat + 20%

k tones CO2eq.
PEC-O-base 23.000 17.241 10.458
PEC-O-IER 17.557 11.798 5.014
PEC-R-base 16.113 10.354 3.571
PEC-R-IER 8.898 3.139 –3.645
% excés d'emissions
PEC-O-base 76 48 25
PEC-O-IER 58 33 12
PEC-R-base 54 29 8
PEC-R-IER 30 9 –9

Taula 19. Excés d’emissions de GEH previstes en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 original i revisat, segons els esce-
naris i el criteri comparatiu.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.
786 Energia Joaquim Corominas

kt CO2 kt CO2
20.000 20.000

B-Prod. electricitat

16.000 16.000 IER-Prod. electricitat

B-Consums sector
enegètic
12.000 12.000 IER-Consums sector
enegètic
B-Indústria

8.000 8.000 IER-Indústria

B-Transport

4.000 IER-Transport
4.000
B-Altres

IER-Altres
0 0
1990 2003 2010 2015 1990 2003 2010 2015

Figura 17. Evolució prevista de les emissions de GEH d’origen energètic per sector i per escenari del PEC 2006-2015
(esquerra) i de la seva revisió de 2009 (dreta).
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009.

Cicle - PEC 2006-2015 1990 2003 2010 2015

B-Prod. electricitat 2.083 6.334 10.623 14.335
IER-Prod. electricitat 2.083 6.334 10.620 11.368
B-Consums sector energètic 3.003 3.657 4.261 4.261
IER-Consums sector energètic 3.003 3.657 4.261 4.261
B-Indústria 7.213 9.898 10.546 11.221
IER-Indústria 7.213 9.898 9.988 9.702
B-Transport 9.213 15.584 17.795 18.954
IER-Transport 9.213 15.584 16.699 14.414
B-Altres 3.639 5.984 7.492 7.914
IER-Altres 3.639 5.984 6.905 6.697
Total
Base 25.151 41.457 50.717 56.685
IER 25.151 41.457 48.473 46.442
Cicle - PEC Rev 2009 1.990 2.003 2.010 2.015
B-Prod. electricitat 2.003 5.978 7.881 11.721
IER-Prod. electricitat 2.003 5.978 6.357 6.524
B-Consums sector energètic 2.896 4.022 4.601 4.601
IER-Consums sector energètic 2.896 4.022 4.601 4.601
B-Indústria 7.245 9.172 8.416 8.688
IER-Indústria 7.245 9.172 7.869 7.348
B-Transport 9.819 15.736 16.518 17.458
IER-Transport 9.819 15.736 15.309 13.651
B-Altres 3.653 6.044 7.073 7.073
IER-Altres 3.653 6.044 5.870 5.373
Total
Base 25.616 40.952 44.489 49.541
IER 25.616 40.952 40.006 37.497

Taula 20. Evolució prevista de les emissions de GEH d’origen energètic per sector i escenari del PEC 2006-2015 i de la seva
revisió de 2009. (kt CO2)
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Energia
de GEH dintre del període 2010-2015. La gene-
ració elèctrica era el sector amb menys emissions
de GEH fins l’any 2003, però se situarà en segona
posició segons les previsions del PEC 2006-2015.
La resta de sectors continuaran augmentant les
seves respectives emissions de GEH fins el 2010
i mantenint-se molt semblants entre 2010 i 2015.
Les previsions del transport i de la generació elèc-
trica són les més preocupants tant per la seva
magnitud i tendències principals com pel fet que
no s’avenen als compromisos del PER 2005-2010
ni a les directives de la UE de generació elèctrica
(taula 18).
En la revisió de 2009 del PEC 2006-2015
s’observen variacions en les dades històriques de
1990 i 2003. En les previsions de la revisió de
2009 del PEC 2006-2015, el total de les emis-
sions per al 2010 es redueixen un 12% en l’es-
cenari base i un 17% en l’escenari IER respecte
als corresponents valors del PEC original. El re-
partiment per sectors és molt divers.
Les reduccions d’emissions són molt diferents
segons el component del cicle energètic. Les
principals reduccions en termes percentuals cor-
responen a la producció d’electricitat amb el 40%
per al 2010 i el 43% per al 2015 segons l’escenari
IER, o el 26% i el 18%, respectivament, segons
l’escenari base. El segueix la indústria, amb una
reducció del 21% el 2010 i el 24% el 2015 se-
gons l’escenari IER, o el 20% i el 23%, respecti-
vament, segons l’escenari base. Les reduccions
del sector transport oscil·len entre només el 5%
i el 8%. Les emissions dels consums propis del
sector energètic augmenten un 8%.
Les emissions específiques de GEH en la ge-
neració elèctrica per unitat d’energia elèctrica
bruta produïda continuen creixent segons les
previsions de l’escenari base del PEC 2006-2015
(figura 18). Només en el període 2010 a 2015 de
l’escenari IER mostra una estabilització al voltant
de 160 g de CO2 eq per kWh generat. En la re-
visió de 2009 les emissions es valoren en 110 g
de CO2 eq. per kWh en l’escenari IER, i en
176 g de CO2 eq. per kWh en l’escenari base per
a l’any 2015. No hi ha dades per al 2010.
Una tendència similar es dóna en les emissions
energètiques de GEH per unitat del total d’energia
final consumida (figura 19), amb el màxim de
2,82 tones de CO2 eq. per TEP l’any 2015 en
787
250
200
g CO2/kWh
150
100
50
0
1990 2003 2010 2015
PEC original IER PEC original Base
Figura 18. Evolució històrica i prevista de les emissions de
GEH per kWh elèctric generat segons escenari del PEC
2006-2015.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015.
l’escenari base i el mínim de 2,65 tones de CO2 eq.
per TEP el 1990 en el mateix escenari. L’esce-
nari IER té el mínim de 2,58 l’any 2015. Ja que
la relació entre l’energia final i la primària con-
sumides s’ha mantingut dintre d’uns marges es-
trets (55,3% el 1993 i 60,3% el 2007) i amb una
certa tendència l’augment; la raó d’haver emès
més GEH per TEP consumit d’energia final se-
gons l’escenari base no pot ser la pèrdua del ren-
diment de la transformació de l’energia primà-
ria a la final. Analitzant la sèrie 1990-2007 de la
dependència en els combustibles fòssils es veu
una tendència creixent amb el mínim de 63,6%
l’any 1990 i el màxim de 75,5% l’any 2005, al-
hora que una tendència a la baixa de la contri-
bució de les fonts renovables amb el seu màxim
de 3,9% l’any 1992 i el mínim de 2,4% els anys
2005 i 2006 (Font: Institut Català d’Energia).
La raó de l’augment d’emissions de GEH per
TEP d’energia es deu, per tant, al pes creixent
dels combustibles fòssils. En la revisió de 2009,
les emissions es valoren en 2,48 tones de CO2 eq.
per TEP d’energia final consumida en l’escenari
IER, i en 2,82 tones de CO2 eq. per TEP d’ener-
gia final consumida en l’escenari base per a l’any
2015. Les emissions específiques de tones de
CO2 eq. per TEP d’energia primària consumida,
els valors resulten ser de 1,72 en l’escenari ER
i de 1,87 en l’escenari base. No hi ha dades per
al 2010.
788 Energia Joaquim Corominas

Emissions energètiques per unitat d’energia Emissions energètiques per unitat d’energia
final consumida primària consumida

3 3
t CO2/tep

t CO2/tep
2 2

1 1

0 0
1990 2003 2010 2015 1990 2003 2010 2015

IER-Total B-Total

Figura 19. Evolució històrica i prevista de les emissions de GEH per unitat d’energia final i primària consumida segons
l’escenari del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015.

La figura 20 mostra les emissions i els
drets d’emissió assignats a Catalunya l’any 2008
pel sector de generació d’energia elèctrica, de
cogeneració a altres sectors, incloses altres
activitats de combustió. Les emissions d’aquest
últim sector són 2.124 kt menors que les
assignacions. Aquesta dada s’ha de relacionar
amb la menor activitat productiva deguda a la
crisi de l’any 2008. Les emissions de la genera-
ció elèctrica superen en 2.565 kt les assigna-
cions.
La figura 21 mostra la diferència entre les les
assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús
de l’energia a Catalunya pels sectors considerats
a la figura anterior, i les seves emissions reals,
per als darrers tres anys amb dades. El sector de
generació elèctrica és l’únic que excedeix les
assignacions. Cal tenir present la reducció
d’assignacions en 1.719 kt de CO2 per aquest
sector l’any 2008.
La figura 22 mostra la diferència entre les
emissions previstes en la revisió de 2009 del Pla

kt CO2
14.000

12.000

10.000

8.000

6.000

4.000

2.000

0
Energia elèctrica Cogeneració Altres-Combustió

Emissió Assignació

Figura 20. Emissions i assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús de l’energia a Catalunya l’any 2008.
Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 789

kt CO2

1.000

–1.000

–2.000

–3.000
Energia elèctrica Cogeneració Altres-Combustió Total

2006 2007 2008

Figura 21. Diferència entre les assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús de l’energia a Catalunya per any i per sectors
principals, i les emissions reals.
Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Les emissions previstes a l’escenari base pel 2010

kt CO2 més que tripliquen les assignades l’any 2008. Les de
10.000 l’any 2015 superen 4,7 vegades l’assignació de 2008.
8.000 Els indicadors de les emissions d’origen ener-
6.000
gètic de gasos amb efecte hivernacle relatius a la
població i als consums d’energia primària i final
4.000
a Catalunya el 2007 han millorat respecte als va-
2.000
lors de l’any 2000 (taula 20). En canvi, l’indica-
0 dor de les emissions per unitat de superfície ha
2010 2015
Base IER
augmentat en 11,75% respecte a les emissions
de l’any 2000 perquè les emissions d’origen
energètic han augmentat en 8.125 kt del 2000 al
Figura 22. Diferència entre les emissions previstes a la re-
visió de 2009 del Pla de l’energia 2006-2015 i les assigna-
2007. En canvi, en el mateix període, l’augment
cions de drets d’emissió de 2008 derivats de l’ús de l’ener- de la població i de l’eficiència s’han incrementat
gia de la generació elèctrica a Catalunya. més que els GEH, per la qual cosa els indicadors
Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Am- de les seves emissions han disminuït.
bient i Habitatge.
La figura 23 mostra els consums d’energia i les
d’Energia de Catalunya 2006-1015 i les assigna- emissions de GEH per sector el 2003 i les previ-
cions de drets d’emissió de 2008 derivats de l’ús sions dels escenaris del Pla d’energia de Catalunya
de l’energia de la generació elèctrica a Catalunya. 2006-2016 en la seva revisió de 2009, respecte al

Unitat 2007 2000

Població t CO2 eq/any per habitant 5,9 6,4
Consum d'energia primària t CO2 eq per TEP 1,6 1,7
Consum final d'energia t CO2 eq per TEP 2,6 2,9
Superfície t CO2 eq/any per km2 1.333 1.193

Taula 20. Indicadors de les emissions d’origen energètic de gasos amb efecte hivernacle a Catalunya (anys 2000 i 2007).
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Informe sobre el canvi climàtic (2005).
790 Energia Joaquim Corominas

55

50
45

40
% respecte el total

35

30
25

20
15

10
5

0
Dom- Dom- Ind- Ind- Pri- Pri- Ser- Ser- Tra- Tra-
tep CO2 tep CO2 tep CO2 tep CO2 tep CO2

2003 Base 2015 IER 2015

Figura 23. Consum d’energia respecte al consum final total d’energia, i emissions de CO2 eq. respecte al total del consum
final d’energia, per sectors i escenaris.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.

consum final total d’energia. El sector transport és
el més consumidor d’energia final i el més emis-
sor. Els consums baixen molt poc i les emissions
augmenten respecte el 2003. La indústria és el
segon consumidor i emissor, si bé els seus valors es
redueixen en les previsions respecte el 2003. Els
sectors domèstic i serveis incrementen els consums
i les emissions respecte als valors de l’any 2003.
La figura 24 mostra les emissions per unitat
d’energia final consumida el 2003, i les previ-
sions dels escenaris per al 2015, per sectors, i el
total de consum final d’energia. En tots els casos
les previsions per al 2015 són menys emissores
per unitat d’energia que en el 2003. El sector
amb més emissions per energia consumida és el
primari, seguit de prop pel de transport, a causa

2,5

2
t CO2 eq/tep

1,5

0,5

0
Domèstic Indústria Primari Serveis Transport Total Final

2003 Base 2015 IER 2015

Figura 24. Emissions de CO2 eq. per unitat de consum final d’energia, per sectors i escenaris.
Font: Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Energia
de la preponderància del consum de combusti-
bles derivats del petroli respecte als altres sec-
tors. El sector serveis és el menys emissor per
unitat d’energia final consumida. La menor emis-
sió específica es pot explicar per la major efi-
ciència energètica derivada a instal·lacions
eficients i per l’ús de la cogeneració.
La figura 25 mostra la relació percentual entre
les emissions de GEH per unitat d’energia final
consumida dels escenaris base i IER de la revisió
de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 2006-
2015 respecte als valors de 2003 per sector i con-
sum final total d’energia. En tots els casos els
consums específics són menors que el 2003.
L’escenari IER del sector serveis preveu la prin-
cipal reducció (22,9%), seguida del sector do-
mèstic (19,8%).
17.5. Influència directa del canvi climàtic en
el sistema energètic de Catalunya
L’increment mitjà de temperatura previst a Ca-
talunya provocarà, per una banda, una disminu-
ció de la demanda en calefacció, principalment
de combustibles i en menor mesura d’electrici-
tat, i per altra banda un increment de la demanda
de fred en climatització, neveres i congeladors,
la qual serà coberta per electricitat. El subminis-
100
75
50
25
0
Domèstic Indústria Primari
Base 2015
Figura 25. Emissions de CO2 eq. per unitat de consum final d’energia respecte al valor de 2003, per sectors i escenaris, en
percentatge.
Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.
791
trament d’energia elèctrica per a la climatització
coincidirà amb les puntes de consum, la qual
cosa repercutirà en la potència disponible garan-
tida de generació. Aquest és un paràmetre molt
important que afecta la inversió en capacitat de
generació, la selecció de tecnologies amb major
garantia de subministrament i la tendència a
aprofitar la major part de la potència de genera-
ció al màxim d’hores, amb el corresponent in-
crement del consum elèctric.
La producció energètica es veurà afectada pels
impactes del canvi climàtic a Catalunya. Les se-
queres causen una disminució de l’abastament
de les centrals hidroelèctriques, principalment
les d’aigua fluent, la qual cosa es tradueix en una
reducció de la generació hidroelèctrica. També
afecta la seguretat del sistema elèctric en cas de
patir un zero o caiguda de la xarxa, ja que una
de les primeres instal·lacions que permeten la re-
inicialització gradual de la xarxa és la d’embassa-
ments com el de Boadella. La disminució de la
generació hidroelèctrica dels embassaments
també pot ser produïda pels desguassos d’aquests
embassaments en períodes de pluges molt in-
tenses. El rendiment de les instal·lacions foto-
voltaiques disminueix amb l’augment de la tem-
peratura ambient.
Serveis Transport Total Final
IER 2015
792
Els principals factors que poden reduir la ca-
pacitat de generació hidroelèctrica en el futur de-
guts als canvis en el cicle de l’aigua derivats del
canvi climàtic són4:
• menys precipitació i més evapotranspiració
• més probabilitat i més freqüència de sequeres
• menys precipitació de neu
• canvis en els patrons de pluja
• augment de la freqüència d’esdeveniments ex-
trems de tempestes, amb risc de desborda-
ments.
La variació de la intensitat o de la distribució del
règim de vents afectaria la generació eòlica d’e-
lectricitat. Els aerogeneradors solen deixar-se fora
de servei a velocitats a partir de 20 m/s o lleuge-
rament superiors per motius de seguretat.
Els impactes del canvi climàtic en la produc-
ció agrícola i en els boscos repercuteixen en el
sector de l’energia en la magnitud de l’energia
primària que proporcionen i en la seguretat del
seu subministrament, la qual podria quedar afec-
tada per les variacions interanuals i per episodis
d’incendis, inundacions o plagues.
Les instal·lacions energètiques poden quedar
malmeses o fora de servei per una major inten-
sitat i freqüència de els tempestes i altres episo-
dis extrems: llamps, inundacions, forts vents,
onatge o algues extraordinàries5. En el mar, les
instal·lacions petrolieres, gasístiques i eòliques
poden quedar temporalment fora de servei o
malmeses.
La generació termoelèctrica necessitarà més
cabal de refrigeració a causa del previsible aug-
ment de la temperatura de l’aigua dels rius o la
superficial del mar. També és possible un neces-
sari augment de la potència dels sistemes de
refrigeració degut a l’increment de la tempera-
tura de l’aigua i del menor increment de tempe-
ratura permès a l’aigua retornada als rius o al
mar. Ja s’han donat casos de reducció obligada
4. Alcántara, V., Padilla, E., «Implicacions socioeconòmiques
entorn del sector de l’aigua», a Aigua i canvi Climàtic, Ge-
neralitat de Catalunya 2009.
5. «Dos oleadas de algas obligan a parar Ascó II», La Van-
guardia, 1-10-2005.
Energia Joaquim Corominas
de la generació deguda a l’alta temperatura de
l’aigua del riu o del seu baix cabal.6
Els impactes del canvi climàtic a Catalunya
poden ser importants en les instal·lacions de
transport i distribució d’energia per diversos mo-
tius. Els més obvis són els produïts pels episodis
d’incendis, nevades humides, boires gebradores
i tempestes sobre les línies d’alta tensió, les inun-
dacions de carreteres i vies de ferrocarril, o els
temporals a mar que malmetin ports, interrom-
pin la navegació o provoquin l’enfonsament de
vaixells. Les altes temperatures també causen im-
pactes importants, sovint menys coneguts. Una
de les limitacions de la capacitat de càrrega de
les línies elèctriques i dels transformadors és la
temperatura, i a Catalunya s’han donat diversos
casos de problemes per aquest motiu. El ren-
diment d’aquestes instal·lacions baixa amb l’aug-
ment de la temperatura de treball. Les tempera-
tures per sobre de les usuals han provocat la di-
latació excessiva de vies de tren i la conseqüent
deformació i interrupció del trànsit. Els matei-
xos efectes es produeixen en oleoductes i gaso-
ductes superficials.
17.6. Influència indirecta del canvi climàtic
en el sistema energètic de Catalunya
La principal influència indirecta del canvi climà-
tic sobre l’energia a Catalunya és l’augment de la
competència pels recursos econòmics, d’aigua i
de biomassa. Econòmics per fer front a la neces-
sitat de noves infraestructures i d’un major cost
del seu manteniment i reparació, i possiblement
de l’energia. D’aigua, per una previsible major
demanda d’aigua per a l’agricultura i per a la re-
frigeració de centrals termoelèctriques. De bio-
massa, per la possible disminució de la produc-
ció de productes emprats en alimentació i en
l’obtenció de biocarburants, com cereals i remo-
latxa.
Un increment addicional a l’actual de la co-
berta forestal per mitigar el canvi climàtic redu-
iria encara més el cabal dels rius, especialment a
6. O. Martí, «La ola de calor provoca una grave disminución
del rendimiento de las centrales nucleares», El País, 12-8-
2003; «Francia compra electricidad a España debido a los
problemas de sus nucleares», La Vanguardia, 14-8-2003; «El
calor para la nuclear de Garoña», 25-7-2006; «France im-
ports UK electricity as plants shut», Times Online, 3-7-2009.
El canvi climàtic a Catalunya Energia
les zones pirinenques, amb la corresponent dis-
minució de la generació hidroelèctrica. El treball
de Francesc Gallart7 conclou que «s’observen al-
guns canvis en el règim del rius que tenen les
capçaleres a l’alt Pirineu», i que la tendència de
la disminució de cabals atribuïts a l’augment
de l’evapotranspiració a les capçaleres per l’incre-
ment de la cobertura forestal correspondria al
0,26% del cabal mitjà mesurat a l’Ebre i en pri-
mera aproximació correspondria al 0,61% del
cabal mitjà mesurat per a les conques internes.
Els efectes dels canvis de la cobertura vegetal es
mostren més importants que les tendències cli-
màtiques.
17.7. Mesures d’adaptació al canvi climàtic
del sistema energètic de Catalunya
En gran part les mesures d’adaptació del sistema
energètic de Catalunya al canvi climàtic depenen
de les mesures de mitigació que es facin. Simpli-
ficant-ho molt per aclarir el que hem apuntat, el
sistema energètic amb mínimes emissions de
GEH podria basar-se en energia nuclear o en
energies renovables. Les adaptacions que serien
necessàries en cada cas serien molt diferents. Les
mesures que apuntarem aquí es referiran, per
una banda, a un sistema energètic poc diferent a
l’actual, és a dir, correspondran a les mesures que
estimem necessàries o convenients en el sistema
energètic existent i en construcció. Per l’altra
banda, proposaran canvis en el sistema actual per
adequar-lo a les noves condicions climàtiques,
coherents amb les previsions i futures necessitats
energètiques i de sostenibilitat.
El sistema energètic ha de preveure i adaptar-
se als impactes del canvi climàtic; per començar,
a l‘augment previst de les interrupcions de sub-
ministraments externs (vaixells, línies de molt
alta tensió) i interns (línies de mitjana i baixa ten-
sió, subministraments de fonts renovables i de
combustibles per carretera) per minimitzar la fre-
qüència i la durada de la manca d’abastaments.
És fonamental haver considerat amb anticipació
suficient les diferents causes possibles i tenir ope-
ratives cada una de les solucions en el moment
oportú. El subministrament a serveis indispen-
7. Gallart, F. «Canvis temporals observats en les sèries de ca-
bals», a Aigua i Canvi Climàtic, Generalitat de Catalunya 2009.
793
sables (hospitals, transport públic, telefonia, ser-
veis d’emergència...) ha de tenir un tractament
prioritari i garantit.
El sistema elèctric ha d’adaptar les seves línies
i transformadors al possible increment de tem-
peratura i de la punta de la demanda a l’estiu,
així com a l’augment de la temperatura de l’ai-
gua de refrigeració de la generació termoelèc-
trica.
Les noves necessitats de climatització deriva-
des de l’augment general de la temperatura i de
les illes de calor en particular, poden tenir uns
impactes molt rellevants segons com es resol-
guin. La pitjor solució és incrementar la potència
convencional de climatització. La millor, pre-
veure aquestes necessitats amb un bon urba-
nisme i amb una bona arquitectura bioclimàtica
o passiva. L’ús de bombes de calor amb un alt
rendiment (o COP), especialment les que utilit-
zin com a recurs tèrmic el subsòl o aigües sub-
terrànies, pot ser una solució per als edificis exis-
tents.
El sector de l’edificació té una importància,
tant pel seu consum d’energia com per les seves
emissions, que sol passar desapercebuda, ja que
aquests valors se solen incloure en diverses par-
tides comptables. Segons alguns autors,8 la xifra
del 40% de les emissions de CO2 eq atribuïdes a
l’edificació a Catalunya probablement són infe-
riors a la realitat. Les emissions de l’edificació
comporten una primera contribució deguda a
l’energia dels materials i del procés de construcció
(avaluada entre un 30% i un 40% del total) i la
contribució associada al seu ús durant la vida útil
de l’edifici (avaluada entre el 60% i 70% restant)8.
És important ressaltar que la primera contribució
es realitza en un període de temps molt curt pe-
ríode. És per això que es fan múltiples recomana-
cions per promoure la rehabilitació d’edificis
abans que la construcció d’altres de nous.
El sistema energètic també s’ha d’adaptar a les
noves lleis, normatives, oportunitats i circum-
stàncies que van sorgint com a conseqüència del
canvi climàtic. Catalunya, l’Estat espanyol i la
Unió Europea imposen o recomanen vivament
uns mínims de fonts renovables en la generació
elèctrica i en el transport, així com en l’eficiència
8. Sabaté, J., Construcció i habitatge, objectius i accions.
794
d’equips elèctrics i dels edificis. Per exemple, la
cogeneració pot distribuir calor i fred per una
xarxa; un altre exemple, a escala molt més petita
però rellevant, és la retirada gradual de les bom-
betes incandescents, que té un impacte sobre les
lluminàries actuals. La introducció de fonts re-
novables en el sistema elèctric té molts efectes en
la concepció, disseny, operació i normativa del
sistema elèctric, en l’ús del territori, en l’urba-
nisme i en l’arquitectura. Són àmbits clau amb
fortes inèrcies i que, precisament per aquests mo-
tius, cal que no ajornin la resolució de les seves
implicacions derivades dels propers canvis del
sistema energètic a Catalunya.
Finalment, els canvis apuntats necessiten
nous professionals, noves tècniques i equips, i el
coneixement dels recursos energètics propis.
L’adquisició d’aquestes noves capacitats reque-
reix temps i mestres capacitats. La seva accepta-
ció social dependrà de la didàctica que s’hagi em-
prat en l’educació a la població, i per això cal que
les actuacions de les administracions no enviïn
missatges contraris fomentant, patrocinant o
recolzant esdeveniments esportius o d’oci mal-
baratadors d’energia. Finalment, la realització dels
canvis necessita una bona política que integri tots
els àmbits involucrats. Tot això és part de les
necessàries mesures d’adaptació al canvi climàtic.
17.8. Mesures de mitigació del canvi climà-
tic del sistema energètic
El binomi energia-canvi climàtic és fonamental en
les polítiques actuals i de futur de qualsevol en-
titat de govern. Afecta dos àmbits essencials,
el del canvi climàtic i l’energètic, en els seus
components de seguretat d’accés als recursos,
impactes, dependència i qualitat de vida. La mi-
tigació del canvi climàtic en una situació energè-
tica de forta dependència d’uns recursos que són
els principals causants del canvi climàtic reque-
rirà actuacions contra molts aspectes de la nostra
vida actual que, fins fa molt poc, crèiem impres-
cindibles i inqüestionables per mantenir el nos-
tre nivell de vida i la nostra forma de vida. Les
decisions s’hauran de prendre en termini molt
curt, en un entorn d’incertesa tecnocientífica no
menyspreable, i afectaran el funcionament de les
nostres societats a curt, mitjà i llarg termini. En
les circumstàncies de Catalunya, afectaran serio-
Energia Joaquim Corominas
sament la seva autonomia i les seves relacions de
dependència respecte a l’Estat i les altres comu-
nitats autònomes. Catalunya haurà de decidir la
seva dependència d’altres entitats pel compli-
ment de les seves obligacions i compromisos
de reducció d’emissions de GEH, així com de
l’aportació de la cogeneració i de les fonts reno-
vables en la generació elèctrica, en el consum
d’energia primària i en el del sector del transport.
Cap d’aquestes obligacions no resultarà fàcil d’as-
solir. Les dades de 2007 mostren que aquests va-
lors són lluny de les obligacions i compromisos
(taula 18). Haurem de decidir si ho solucionem
a casa, si comprem (drets d’emissió, combusti-
bles renovables, electricitat renovable) o si espe-
rem una hipotètica cobertura de les nostres neces-
sitats per part de les altres comunitats autònomes,
com la cobertura que Catalunya fa a altres co-
munitats en altres àmbits.
El principi de proporcionalitat i de responsa-
bilitat a tots els nivells de l’administració està
recollit en diversos documents i acceptat per di-
verses institucions. Com a exemple incorporem
una cita de la Comissió de la UE (2006):
La manera precisa com els estats membres
planegen assolir els seus objectius ha de ser
fixada en els plans nacionals d’acció, els quals
s’hauran de notificar en la Comissió. (...)
s’ha de subratllar que els estats membres,
les autoritats regionals i les autoritats locals
han de fer una contribució significativa a
l’augment de l’ús de les renovables.
Després d’haver decidit les qüestions estra-
tègiques anteriors, podrem escollir, dintre dels
marges de maniobra de què disposem, la capa-
citat de decisió política, econòmica i tecnològi-
ca que volem i estem disposats a assumir. Convé
recordar que les competències actuals de Cata-
lunya no són les mateixes per a cada font d’ener-
gia o tecnologia. Justament on tenim més com-
petències (fins ara) és en les fonts renovables,
encara que no en totes. Finalment, caldrà l’acord
en la distribució de les responsabilitats, dels
costos i dels impactes entre els diferents nivells
de l’administració i del territori català, actors i
sectors. Cap d’aquestes decisions no sembla
fàcil.
El canvi climàtic a Catalunya Energia 795

La decisió sobre les fonts d’energia i sobre les
tecnologies determinarà la producció i el consum
d’energia, amb les corresponents emissions de
GEH. Això implica legislar i regular els intercan-
vis energètics (importacions i exportacions), el
contingut de renovables de l’energia comercialit-
zada (electricitat, calor, gas, combustibles líquids
i sòlids), l’eficiència dels edificis, de les instal·la-
cions, dels serveis i equips energètics; gestionar
la xarxa elèctrica (estructura, criteris d’opera-
ció) i les emissions —o els consums màxims— de
certes activitats o en determinades zones. Tots
aquests aspectes ja s’estan aplicant en altres
branques de l’economia, com per exemple en
la circulació de vehicles, les emissions sonores
d’aquests vehicles i de diverses activitats, els
continguts de sofre o de metà dels combustibles,
els espais de fumadors o la localització d’antenes
de telefonia, de centres comercials o d’activitats
lúdiques i religioses.
Els temes de mitigació del canvi climàtic
—com també el sistema o model energètic— estan
fonamentats en una sèrie de valors de diversa na-
turalesa (nivell i estil de vida, política, ètica, as-
pectes corporatius, seguretat, dependència...), la
ponderació i la jerarquia dels quals determinen
l’elecció de les diferents fonts i tecnologies ener-
gètiques possibles. Aquestes diferències es fan
paleses en les negociacions internacionals i
també en les diverses propostes energètiques de
mitigació publicades a Catalunya i a l’Estat. Men-
cionar els principals valors citats en algunes
d’aquestes publicacions permetrà copsar la seva
diversitat (taula 21).
El marc d’anàlisi de l’energia en relació amb la
mitigació del canvi climàtic cal fer-lo tenint en
compte el factor econòmic i els altres factors de
la sostenibilitat (ambiental i social) a més del tec-
nològic. El canvi climàtic és un component es-
sencial del medi ambient. Les diverses polítiques
i normatives departamentals i sectorials de l’ad-
ministració pública han de garantir la possibili-
tat d’assolir a temps els compromisos d’emissions
de GEH i els energètics, no fos cas que un excés
de zel en algun tema (com el paisatge, el turisme
o el creixement econòmic) o la incoherència de
les polítiques (energètiques, ambientals, territo-
rials, industrials, d’infraestructures, de forma-
ció i de recerca) impossibilités el compliment
d’algun compromisos, com la proporció de fonts

Autor, entitat Valors destacats

Col·legi d’Enginyers Sostenibilitat, competitivitat, seguretat i qualitat de subministrament, menor dependència
de Camins, Canals i Ports energètica exterior, diversitat i no exclusió de fonts, no renúncia als nivells de benestar
de Catalunya adquirits, progrés social, debats rigorosos i transparents, participació.
Mariano Marzo Disposar del flux de petroli necessari perquè el creixement econòmic exponencial i il·limitat
no s’aturi; l’energia ha de ser neta, abundant i barata.
Jorge Ozcáriz Autocontenció en el consum d’energia, coherència entre tecnosfera i biosfera,
Irene Díez Millora de la vida rural, menor dependència energètica exterior, competitivitat econòmica,
autoabastament, resposta al mercat, minimització d’externalitats, aturada de l’augment
d’explotació del Sud.
Fernando Martínez Desenvolupament més eficient, menys consumidor de recursos, més sostenible, canvi de
paradigma del desenvolupament.
Pla d’energia de Catalunya Millor competitivitat i benestar dels ciutadans de Catalunya, cobrir les necessitats
energètiques minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, la salut i la seguretat de les
persones, garantir la viabilitat del sistema, permetre que la societat progressi i que es
preservi el medi.
Xavier Garcia Quantificar i avaluar tècnicament la viabilitat d’un escenari basat en energies renovables
pel sistema de generació elèctrica peninsular.
Plan de energías Complir compromisos ambientals, tenir menor dependència energètica exterior, preservar
renovables 2005-2010 el medi ambient, garantir el desenvolupament sostenible.
Anja Doleschek Demostrar que es pot cobrir tota la demanda d'energia elèctrica de Catalunya amb un
sistema energètic renovable i eficient.

Taula 21. Principals valors destacats en diferents propostes per mitigar els consums i les emissions de GEH energètiques.
Fonts: la dels autors, Generalitat de Catalunya (2006), IDAE.
796
renovables, la reducció de les emissions de GEH
o del consum d’energia primària. Tampoc no es
tracta de resoldre els problemes d’ara creant-ne
d’iguals o pitjors per al futur (per exemple, dei-
xant tones de residus radioactius o no preveient
el risc de l’ús d’armament nuclear), contradient
el principi de sostenibilitat. El reconeixement de
la necessitat i de la conveniència de polítiques
integrades d’energia i de medi ambient ja és
comú en diverses institucions, com el Consell
d’Europa, el qual «demana als estats membres i
a les institucions de la UE que continuïn actuant
per (...) impulsar i desenvolupar una política
climàtica i energètica europea sostenible i in-
tegrada».9 El punt 28 del document diu en re-
ferència a l’objectiu esmentat prèviament que
«Tenint en compte que la producció i la utilitza-
ció d’energia són les principals fonts d’emissió de
gasos efecte hivernacle, per assolir aquest objec-
tiu es requereix un enfocament integrat de les po-
lítiques en l’àmbit climàtic i energètic. La inte-
gració s’ha de dur a terme de manera que les dues
polítiques es potenciïn recíprocament.» I en el
punt 32 afirma que «El Consell Europeu destaca
que la UE es compromet a transformar Europa
en una economia d’alta eficiència energètica i
amb baixes emissions de gasos efecte hiverna-
cle». Sorprèn que els governs de l’Estat i de la
Generalitat no facin prou èmfasi en els criteris,
recomanacions i normatives de la UE en matèria
de canvi climàtic i energètica. Relacionar més les
seves decisions i actuacions amb el marc euro-
peu els proporcionaria més legitimitat i accepta-
bilitat social.
En la generació elèctrica, la reducció dràstica
de GEH tècnicament es pot aconseguir amb
la reducció del consum mitjançant mesures
d’estalvi i d’eficiència (entre aquestes, la genera-
ció distribuïda i més pròxima a les àrees de con-
sum), emprant les diverses fonts i tecnologies
molt menys productores de GEH en estadi co-
mercial que es comenten tot seguit.
• Renovables de flux, sense combustió: hidràu-
lica fluent, eòlica, solar fotovoltaica, geotèr-
mica, marina (ones, marees, corrents).
9. La traducció del text original és de l’autor.
Energia Joaquim Corominas
• Renovables amb estocatge: hidràulica amb
embassament, solar termoelèctrica, combus-
tió de biomassa i de residus.
La generació electronuclear també redueix les
emissions de GEH, però les seves emissions tèr-
miques i radioactives, els importants problemes
(residus, proliferació armamentística) i altres
qüestions (seguretat, rendibilitat, dependència
del combustible...) encara no resoltes passats
més de 50 anys la fan desaconsellable quan con-
siderem altres factors de sostenibilitat a més de
les emissions de GEH. Entre les fonts i tecnolo-
gies energètiques que es troben en un estadi de
RD podem considerar:
• Renovables biològiques: hidrogen, biocarbu-
rants.
• Carbó net: captura i segrest del CO2.
Mentre les fonts renovables no generin la ne-
cessària energia elèctrica, caldrà aprofitar de la
millor manera els combustibles fòssils combinant
les opcions disponibles:
• Millorar l’eficiència de la generació elèctrica
• Emprar els combustibles amb menys emis-
sions específiques de GEH
• Aprofitar l’energia tèrmica produïda i no trans-
formada en electricitat amb la cogeneració
(electricitat i calor) i la trigeneració (electrici-
tat, calor i fred)
• Reduir les pèrdues del sistema pels consums
propis, el transport i la distribució, entre al-
tres possibles mesures amb l’ampliació de la
generació distribuïda.
És més eficient i lògic posar èmfasi a evitar el
consum d’energia no estrictament necessària
que a proveir de més energia, encara que sigui
no contaminant i renovable. Això és més cert en
el sector del transport, el més consumidor
d’energia i emissor de GEH a Catalunya. És in-
concebible que el litoral mediterrani de l’Estat
no estigui ben connectat per ferrocarril amb
Europa i que el gran volum de mercaderies i de
turistes hagin d’utilitzar vehicles de carretera. I
que els ports i aeroports de Catalunya no esti-
guin connectats a un bon servei de ferrocarril.
El canvi climàtic a Catalunya Energia
Altres aspectes d’aquest sector es tracten al ca-
pítol corresponent.
Catalunya té pocs mecanismes polítics per
poder influir significativament sobre molts dels
mètodes de generació elèctrica. No disposa d’em-
preses importants de generació elèctrica local
pròpies, no té competències en nuclear, ni en hi-
drocarburs, ni en la hidràulica dels principals
rius (que transcorren parcialment fora de Cata-
lunya), no disposa de carbó adequat ni de petroli
o gas natural en quantitats significatives. Catalu-
nya té la possibilitat (els recursos i les compe-
tències) per actuar en l’ús de moltes fonts reno-
vables i en l’eficiència, en concret:
• Electricitat renovable: eòlica (parcs, miniparcs,
marina), solar (fotovoltaica en sòls i cobertes,
termoelèctrica), hidràulica (embassaments
actuals sense central elèctrica).
• Calor renovable: solar, geotèrmia (bomba de
calor), biomassa i residus.
• Biocarburants: bioetanol (remolatxa, excedents
de gra, fruita i vi), biodièsel (olis vegetals usats
i greixos), oli cru (colza).
• Cogeneració: en les centrals termoelèctriques i
en instal·lacions industrials i de serveis.
• Urbanisme i arquitectura: polítiques d’eficièn-
cia valentes i coherents adaptades a les nostres
condicions climàtiques i culturals, integrades
amb totes les altres polítiques relacionades
(ambientals, territorials, energètiques, mobili-
tat, serveis...).
Diversos estudis han demostrat la viabilitat
d’assolir, a mitjà termini i disminuint el consum
final amb mesures d’estalvi i d’eficiència, fins el
100% del subministrament energètic, o d’elec-
tricitat, calor o carburants, amb les fonts reno-
vables i condicions de fiabilitat i cost assumi-
bles10. Aquesta fita del 100% renovable mostra
les enormes possibilitats de les fonts renovables
i de les tecnologies existents actualment en el
mercat. Poc importa ara si el límit realment pos-
10. XXII Conferència catalana per un futur sense nuclears i
energèticament sostenible: escenaris i propostes energèti-
ques 100% renovables, Barcelona 26/04/2008.
<http://www.energiasostenible.org/sec.asp?id_link=142&id_
up=5> [1/10/2009] García, J.L. [ed.] (2008). Renovables 100%
Catalunya. Greenpeace.
797
sible és el 100% o el 80% quan estem en el
2,77% (taula 7). És molt usual que els recursos
renovables d’energia resultin ser força superiors
als imaginats abans d’iniciar-ne l’aprofitament a
escala significativa.
Aquí no repetirem mesures ja plantejades en
el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalu-
nya de 2005, ni moltes altres mesures publica-
des en diversos informes i mitjans fàcilment
accessibles. Com ja ho hem indicat en el pròleg,
en aquest informe actualitzarem i afegirem in-
formació i dades sense repetir la ja publicada
en l’informe de 2005. No ho repetirem perquè
estem convençuts que la decisió d’iniciar mesu-
res pertinents per mitigar apropiadament el canvi
climàtic no depèn de repetir o ampliar llistes de
possibles mesures, sinó del convenciment insti-
tucional de la necessitat ineludible de fer-ho. Ja
hi ha prou informació sobre experiències reeixi-
des. Aquí hem volgut ajudar a prendre cons-
ciència de la magnitud de les emissions i con-
sums energètics, de la distància als compromisos
i obligacions que tenim, de possibles conse-
qüències de no superar els reptes i dificultats que
tenim per complir amb el nostre deure de miti-
gar el canvi climàtic.
La contribució de l’energia a la mitigació al
canvi climàtic és una contesa que es pot compa-
rar amb la de l’organització d’uns Jocs Olímpics.
En primer lloc cal creure-hi, assumir les respon-
sabilitats del moment i contagiar-ho a tota la so-
cietat. També cal establir un pla ampli, coherent
i de futur, amb objectius i mitjans suficients, que
inclogui la formació dels gestors i dels actors, i el
suport internacional que calgui. Finalment, les
actuacions s’han de dur a terme sense interrup-
cions i amb un bon seguiment.
La preocupació a Catalunya no hauria de ser
complir els objectius del Pla d’energia vigent sinó
eliminar les distàncies que ens separen dels com-
promisos ambientals i energètics que ens corres-
ponen.
La Comissió Europea ja reconeixia en un do-
cument (COM (2006) 848 final) que «El canvi
climàtic, la creixent dependència del petroli i
d’altres combustibles fòssils, l’augment de les im-
portacions i els costos creixents de l’energia estan
fent vulnerables les nostres societats i economies.
Aquests reptes demanen una resposta exhaustiva
798
i ambiciosa.»11 I afegeix que «El repte és immens,
però la meta proposada pot ser assolida amb de-
termini i esforços concertats a cada un dels ni-
vells de govern i pressuposant que la indústria
energètica juga tota la seva part en aquest pro-
pòsit.» També exposa que:
És necessari establir uns principis clau pel
marc de la futura política d’energia renovable.
(...) la Comissió considera que aquest marc:
• s’ha de basar en metes de llarg termini obliga-
tòries i l’estabilitat del marc polític, (...)
• ha de ser exhaustiu, i ha d’incloure especial-
ment la calefacció i la refrigeració,
• ha de proporcionar esforços continuats per eli-
minar obstacles indesitjats per a la implantació
de les energies renovables,
• ha de tenir en consideració els aspectes am-
bientals i socials (...).
És important destacar el que la Comissió Eu-
ropea instava els estats membres i també les au-
toritats regionals i locals en el mateix document
de 2006 ja citat, que adjuntem pel que aporta a
aquest informe:
S’insta en particular els estats membres i/o les
autoritats locals i regionals a:
• assegurar que els procediments d’autorització
siguin simples, ràpids i justos, amb indica-
cions clares per a l’autorització que incorpo-
rin apropiadament per a l’autorització una fi-
nestreta única responsable de la coordinació
administrativa dels procediments relacionats
amb les fonts renovables d’energia;
• millorar els mecanismes de la planificació prè-
via pels quals les regions i els municipis siguin
requerits a assignar espais adequats per a les
energies renovables;
• integrar les energies renovables als plans re-
gionals i locals.
Per acabar, volem alertar que la introducció
de vehicles elèctrics pot ocasionar impactes molt
11. La traducció de l’original és de l’autor.
Energia Joaquim Corominas
diferents segons la font primària de l’energia em-
prada per generar l’electricitat que consumiran
els vehicles. És una oportunitat única per im-
pulsar fortament l’ús de les fonts renovables per
proporcionar aquesta energia. Ha de ser impres-
cindible. Seria un greu error —augmentaria el
consum de combustibles fòssils amb les corres-
ponents emissions de GEH, o de nuclears, amb
els impactes exposats abans— alimentar els vehi-
cles elèctrics amb electricitat generada amb fonts
no renovables. Per assegurar l’ús (gairebé) ex-
clusiu de fonts renovables per a aquesta aplicació
cal iniciar ja ara mateix les mesures administra-
tives i tècniques adients.
17.9. Conclusions
1. La dependència de Catalunya de combus-
tibles no renovables continua augmentant tant
pel decreixement de la seva producció autòctona
com pel creixement del consum d’aquest tipus
de combustibles.
2. Els sectors del transport i de la generació
d’electricitat són els que generaran més emis-
sions de GEH segons les previsions de la revisió
de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 2006-
2015 i els que s’allunyaran més del compliment
dels compromisos d’emissions i de fonts renova-
bles. La generació elèctrica preveu sobrepassar
entre 3,17 i 4,71 vegades l’assignació de drets
d’emissió de 2008, la qual cosa obligaria a com-
prar-ne els drets, amb el corresponent impacte
econòmic.
3. L’increment de temperatura posarà més
exigències al sistema energètic a Catalunya en
termes de certs augments de la demanda, de
reducció de rendiments, de la capacitat de gene-
ració elèctrica i de transport de les línies elèc-
triques, a més de les derivades de possibles apa-
ricions més freqüents o intenses d’episodis
extrems. No hem detectat actuacions d’adapta-
ció a aquest nou escenari.
4. Les emissions de calor i d’humitat deriva-
des de la combustió de combustibles contribu-
iran a incrementar la temperatura de xafogor, i
com a conseqüència la disminució del confort o
l’augment del consum de climatització.
5. La refrigeració del circuit termodinàmic de
les centrals i equips de generació termoelèctrica
aporta quantitats importants de calor a l’ambient
El canvi climàtic a Catalunya Energia 799

(aire, rius, mar), i agreuja els previsibles aug-
ments de temperatura ambiental. Les torres
de refrigeració evaporen part del cabal dels
rius en proporcions que a l’estiu poden ser
importants.
6. L’estreta relació entre energia i canvi climà-
tic és actualment reconeguda i considerada en
tots els àmbits. D’aquesta consideració no es des-
prèn, malauradament, que sigui suficient per su-
perar els reptes climàtics i energètics que tenim
al davant nostre. Encara falta transversalitat, me-
todologia i formació.
7. Des del treball per a l’Informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya de 2005 hem observat una
millora en la disponibilitat de dades d’emissions
de GEH i energètiques. No obstant això, l’actual
agregació de dades —o la seva presentació en
forma de percentatge en lloc de valors absoluts—
no sempre en permet l’ús directe ni la com-
parativa, sense haver de recórrer a camins
indirectes, a hipòtesis o a introducció de petits
errors.
8. La revisió de 2009 del Pla d’energia de
Catalunya 2010-2015 incorpora les previsions
d’emissions de GEH a les energètiques. D’aquesta
informació, però, no se’n pot deduir el compli-
ment per part de Catalunya de les seves obliga-
cions i responsabilitats d’emissions de GEH, de
consums d’energia i de proporció de les fonts re-
novables.
9. Gran part de les previsions de consum
d’energia total i de la proporció de fonts renova-
bles de la revisió de 2009 del Pla d’energia de Ca-
talunya 2010-2015 no compleixen obligacions
—o paràmetres establerts per als estats— de la
Unió Europea (cogeneració) o de l’Estat espanyol
(PER 2005-2010). Caldrà un gran esforç per as-
solir aquests compliments.
10. L’adaptació prevista als paràmetres exigits
a les emissions així com als consums i a la com-
posició de l’energia pot generar altres impactes
importants a curt termini o que hipotequin el
futur, com un excés de capacitat de generació
termoelèctrica sense cogeneració o l’operació
d’instal·lacions nuclears més enllà de la seva au-
torització inicial.
11. No s’han observat polítiques integrades
per fer front al compliment dels compromisos de
mitigació del canvi climàtic i dels energètics, tal
com demanen diverses institucions de la Unió
Europea no només als estats membres sinó
també a les regions i als municipis.

Glossari
Calor latent Quantitat de calor bescanviada en un canvi de fase, per exemple de líquid a vapor. En aquest
cas, la massa de vapor conté més energia que la líquida a la mateixa temperatura.
Calor sensible Calor que ha ocasionat un canvi de temperatura.
Cicle combinat Generació elèctrica amb dos cicles termodinàmics en cascada. Una turbina de gas acciona un
generador elèctric. Els gasos que surten de la turbina entren a una caldera de vapor, aquest
acciona la turbina de vapor i aquesta el segon generador elèctric.
Cogeneració Generació, amb combustibles i en la mateixa instal·lació, d’electricitat i de calor, aprofitant la
calor residual de la generació elèctrica.
Energia final Energia subministrada al consumidor final.
Energia primària Energia a l’inici de les diverses transformacions energètiques al llarg del cicle. En el cas de les
fonts renovables de flux es considera l’energia elèctrica generada per aquestes.
Factor de capacitat Relació unitària o percentual entre l’energia aportada per un equip o central de generació
i l’energia que hauria aportat en cas d’operar totes les hores de l’any a la potència nominal
de l’equip o central.
Geotèrmia Energia tèrmica del subsòl.
Hores equivalents Aplicable a equips o centrals de generació. Hores que hauria operat a potència nominal al llarg
d’un any per produir la mateixa quantitat d’energia que la proporcionada realment.
Producció bruta Producció del conjunt d’equips productors d’una instal·lació o central. Part d’aquesta producció
s’utilitzarà per cobrir les necessitats d’energia de la instal·lació o de la central.
Règim especial Règim aplicat a la generació elèctrica en petites centrals de cogeneració o amb fonts renovables.
Règim ordinari Règim aplicat a la generació elèctrica en grans centrals.
800 Energia Joaquim Corominas

Abreviatures i sigles emprades

CN Central nuclear.
Electrosolar Generació elèctrica directa per la radiació solar.
ER Energia/es renovable/s.
GWh Gigawat hora. Unitat d’energia genèrica, equivalent a mil megawats hora.
HE Hidroelèctrica.
ICAEN Institut Català d’Energia.
IDAE Instituto de Diversificación y Ahorro Energético, amb seu a Madrid.
IER Escenari intensiu en eficiència i energies renovables, en el Pla d’energia de Catalunya.
kTEP Milers de TEP.
PER Plan de energías renovables, elaborat per l’IDAE.
TE Termoelèctric/a.
TEP Tona de petroli equivalent en poder calorífic.
TERMOSOLAR Generació elèctrica per la radiació solar amb un cicle tèrmic.

Referències GENERALITAT DE CATALUNYA (2009a). Pla de l’energia de

COL·LEGI DE CAMINS, CANALS I PORTS DE CATALUNYA. «Po-
sicionament del Col·legi de Camins sobre el tema
de l’energia», Document de posicionament; Barcelona,
1 d’abril de 2009. <http://www.camins.cat/index.
php?doc=Actualitat> [1/10/2009]
COMMISSION OF THE EUROPEAN COMMUNITIES. «Commu-
nication from the Commission to the Council and
the European Parliament. Renewable energy Road
Map. Renewable energies in the 21st century: bu-
ilding a more sustainable future». COM(2006) 848
final. Brussel·les. (10.1.2007).
CONSEJO DE LA UNIÓN EUROPEA. «Conclusiones de la Pre-
sidencia». 7224/1/07 REV1, CONCL1. Brussel·les.
(2 de maig de 2007).
DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE <http://me-
diambient.gencat.net/cat/el_medi/ C_climatic/inici.
jsp> [1/10/2009]
DÍEZ, Irene [et al.] (2009). «Aspectos sociales y am-
bientales del debate sobre los biocarburantes». A:
Informe Conama 9: el reto es actuar; Madrid: Funda-
ción CONAMA.
DOLESCHEK, Anja [et al.] (2007). Catalunya Solar: el
camí cap a un sistema elèctric 100% renovable a Ca-
talunya; Barcelona/Leipzig. <http://www.energia-
sostenible.org/ sec3.asp?id_link=21&id_up=17>
[1/10/2009]
GARCÍA, Xavier [et al.] (2006). Renovables 100%: un sis-
tema eléctrico renovable para la España peninsular y
su viabilidad económica. <http://www.greenpeace.
org/espana/reports/informes-renovables-100>
[1/10/2009]
Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Barcelona: Ge-
neralitat de Catalunya.
<http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_479005
74_1.pdf [22/02/2010]
— (2009b). Aigua i canvi climàtic. Barcelona: Genera-
litat de Catalunya, 2009. <http://aca-web.gencat.
cat/aca/appmanager/aca/aca?_nfpb=true&_ page-
Label=P17200198371242729159775&_nfls=false
> [22/02/2010]
— (2008a). Convenció catalana del canvi climàtic:
Marc de referència. Resum. Barcelona: Generalitat de
Catalunya.<http://mediambient.gencat.net/cat/el_
medi/C_climatic/occc/html/index_occc.html>
[1/10/2009]
–– (2008b). Comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle. Informes anuals de seguiment d’emissions.
Període de notificació 2008. Barcelona: Generalitat de
Catalunya.<http://mediambient.gencat.cat/cat/el_
medi/ atmosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf >
[1/10/2009]
–– (2006). Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015; Bar-
celona: Generalitat de Catalunya. <http://www.gen-
cat.cat/economia/ambits/energia_mines /energia/
pla_energia/> [1/10/2009]
IDAE. Plan de Energías Renovables en España 2005-2010
(2005). Madrid: IDAE.
<http://www.idae.es/index.php/mod.pags/mem.de-
talle/idpag.14/relcategoria.1153/relmenu.12>
[1/10/2009]
MARTÍNEZ, Fernando (2009). «La crisis, una opor-
tunidad para la sostenibilidad». A: Informe Cona-
El canvi climàtic a Catalunya Energia
ma 9: el reto es actuar; Madrid: Fundación CO-
NAMA.
MARZO, Mariano (2008). «La energía en el siglo XX».
A: Jornada sobre canvi climàtic i fonts d’energia al
s XXI.» Barcelona: Il·lustre Col·legi Oficial de Geò-
legs. Delegació de Catalunya. <http://www.colgeo-
cat.org/> [1/10/2009]
OZCÁRIZ, Jorge (2008). Cambio global. España 2020s:
El reto es actuar; Madrid.<http://www.conama9.
org/conama9/> [1/10/2009]
801
RAMOS, J. (coord.) (2007). Anàlisi del Metabolisme En-
ergètic de l’Economia Catalana (AMEEC); Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans. <http://www.iec.cat/gc/
ViewPage.action? siteNodeId=987&languageId=
1&contentId=5862> [1/10/2009]
SOLANAS, T. [et al.] (2009). 34 kg de CO2; Barcelona:
Generalitat de Catalunya.
18. Indústria
Ramon Garriga, exconseller del CADS

Ramon Garriga Saperas és enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Ha estat

degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i president de l’Institut Català de Tecno-
logia. És expert en estalvi d’energia a la indústria mitjançant l’ús racional del vapor. Conseller
d’empreses del TÜV Rheinland a Espanya, n’ha estat conseller delegat i director general. Entre
les activitats d’aquestes empreses cal esmentar la inspecció i la certificació ambiental. Ha estat
vocal del Consell per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) durant els quatre
primers anys d’activitat d’aquest organisme.
Resum 807
18.1. Introducció i comparació amb el primer informe 809
18.2. Inventari d’emissions a Catalunya 811
18.2.1. Emissions registrades 813
18.2.2. Emissions difuses 815
18.3. Mesures que s’han pres o que cal prendre
en un futur pròxim 815
18.3.1. De tipus general 816
18.3.1.1. Eficiència energètica 816
18.3.1.2. Ús de les millors tècniques
disponibles 821
18.3.1.3. Combustibles alternatius 822
18.3.1.4. Sensibilització social 823
18.3.2. De tipus específic en sectors de la Directiva 824
18.3.2.1. Ciment 824
18.3.2.2. Cogeneració i altres combustibles 826
18.3.2.3. Refineries 826
18.3.2.4. Acer 826
18.3.2.5. Vidre 827
18.3.2.6. Paper 827
18.3.2.7. Calç i ceràmica 827
18.3.3. De tipus específic en sectors d’emissions
difuses 828
18.3.3.1. Indústria química 828
18.3.3.2. Indústria de la construcció 828
18.4. Altres iniciatives que han d’ajudar a la reducció
d’emissions 831
18.4.1. Mercat del CO2 831
18.4.2. Recerca i innovació 833
Referències 833
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
Resum
En els darrers anys, la indústria catalana ha fet
un esforç important per reduir les emissions de
gasos d’efecte d’hivernacle. Això ha permès com-
plir amb els valors assignats a les indústries sot-
meses en la Directiva europea de comerç d’emis-
sions i també aconseguir reduccions de les
emissions anomenades difuses. De tota manera,
tenint en compte les reduccions importants que
cal obtenir en els propers anys, cal insistir tant
en la millora de l’eficiència energètica, la mesura
que més ha ajudat a les reduccions dels últims
anys i que ha de continuar ajudant en els prò-
xims, com en l’ús de les millors tècniques dispo-
nibles i en el de combustibles alternatius.
807
Un foment de la innovació dirigida a aques-
tes finalitats és imprescindible, com ho és
també la sensibilització tant dels industrials
com de la població en general. Caldrà canviar
alguns paradigmes, com, per exemple, els rela-
cionats amb l’habitatge i l’edificació en general,
que haurà de ser molt més sostenible del que
ho és ara.
Caldrà que hi hagi molt treball conjunt de la
indústria, les administracions i els centres de re-
cerca per anar assolint els objectius europeus
que, recordem-ho, són disminuir les emissions
de l’any 2020 en un 20% en relació amb les de
l’any 1990 (any base).
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
18.1. Introducció i comparació amb el pri-
mer informe
La síntesi del capítol corresponent a la indústria
del primer informe sobre el canvi climàtic a Ca-
talunya deia que les proves de l’existència del
canvi climàtic eren molt recents, i per això ni
totes les organitzacions ni tots els sectors econò-
mics estaven preparats, encara, per fer-hi front.
Aquest capítol pretén ser una continuació del
corresponent a la indústria del primer informe,
sense insistir en aquells aspectes que pràctica-
ment no han canviat i posant de manifest els can-
vis més rellevants que s’han produït.
En els cinc anys que han passat des d’aquell
moment, tot i que és un lapse de temps curt per
a la indústria, podem albirar un canvi notable.
No és el mateix en tots els sectors, però tots han
iniciat actuacions tendents a reduir les emissions
de gasos d’efecte hivernacle. La tasca de sensibi-
lització que s’ha fet des de les instàncies públi-
ques hi ha tingut un paper important, principal-
ment en els sectors no sotmesos a la Directiva
europea de comerç d’emissions, però, a més de
l’augment dels preus de l’energia, el que més ha
empès a posar-se a treballar en els sectors sot-
mesos a aquesta Directiva ha estat la necessitat
de complir amb uns topalls pel que fa a les emis-
sions emeses, sota el risc d’haver de comprar
drets si es superaven.
En canvi, no s’observa encara cap preocupa-
ció en l’efecte que aquest canvi pugui tenir en el
subministrament de matèries primeres si s’ex-
ceptua l’energia, que és objecte d’un altre capítol,
la crisi de la qual, acompanyada de les noves
condicions del mercat elèctric, ha estat un dels
esperonadors més efectius per avançar en les po-
lítiques per encarar el canvi climàtic. Tampoc no
s’observa cap pressió de la indústria sobre els res-
ponsables de la construcció de les infraestructu-
res que han de permetre els moviments de mer-
caderies sense problemes. És una situació que es
viu a tot Europa, on, en general, hi ha polítiques
de mitigació, però les d’adaptació tot just s’estan
començant a elaborar, en el millor dels casos.
L’únic sector en què alguna gran empresa in-
trodueix canvis per evitar les conseqüències
d’una sequera més important o d’inundacions de
809
llocs propers al mar és la indústria agrària. Per
exemple, s’estan plantant vinyes en llocs alts com
la Cerdanya i s’hi estan provant les varietats, les
distàncies entre ceps o les condicions de cultiu
més idònies. De tota manera, s’ha de considerar
un cas aïllat i totalment experimental.
El canvi d’actitud abans esmentat pel que fa a
la mitigació ha permès fer una primera anàlisi que
hauria de servir de referència per a edicions pos-
teriors. En fer comparacions, no es podrà deixar
de banda la greu crisi econòmica que va comen-
çar de fet després de l’estiu del 2008 i que no s’es-
pera que comenci a remetre fins l’any 2011. La
disminució d’activitat econòmica ha provocat,
sense cap mena de dubte, una disminució de les
emissions. Aquest fet, juntament amb la necessi-
tat de reduir dràsticament les emissions a partir
del 2012 per arribar al 20% de reducció l’any
2020 i a molt menys l’any 2050 fan que de cap
manera no es pugui abaixar la guàrdia.
Després de redactar aquest capítol i abans de
la publicació de l’Informe, ha tingut lloc l’es-
mentada reunió, amb un resultat millorable. Cal
esperar que en futures reunions s’arribi als acords
que ara no han estat possibles. Per això no es-
menem els objectius apuntats, que, a més, la UE
manté, amb les salvaguardes necessàries perquè
les seves empreses no perdin competitivitat en
els mercats internacionals.
En els últims cinc anys, la millora en l’ús efi-
cient de l’energia ha representat un estalvi im-
portant de les emissions, i queda encara molt
camí per recórrer. També és una de les fonts d’es-
talvi a què es fa més referència en el Reial decret
1370/2006, de 24 de novembre, pel qual s’aprova
el Pla nacional d’assignació de drets d’emissió de
gasos d’efecte hivernacle 2008-2012.
La raó principal per la qual s’ha començat per
l’estalvi energètic és que, a més d’estalviar emis-
sions, representa un estalvi econòmic directe per
a la indústria quan disposa de tecnologies noves
i de fàcil aplicació. Aquest fet dóna una bona
pista a l’hora de pensar què cal fer per continuar
reduint les emissions: fer la recerca necessària
que permeti introduir modificacions als proces-
sos que vagin en el sentit de l’estalvi, tant eco-
nòmic, immediat o a mitjà termini, com de les
810
emissions. En molts casos, principalment en les
empreses mitjanes i petites, ni tan sols no cal in-
novar, sinó que basta fomentar l’aplicació cor-
recta de les tecnologies disponibles.
En parlar d’estalvi econòmic no es pot perdre
de vista que les polítiques de preus, conseqüèn-
cia de tenir en compte tots els costos inherents a
l’ús dels diferents tipus de combustible, a les
taxes que es puguin incorporar, al cost dels drets
d’emissió de CO2 que eventualment s’hagin de
comprar i a altres factors, poden fer rendibles
canvis en els processos que en aquest moment
encara no ho són, de rendibles. Com que les in-
novacions no s’incorporen immediatament, cal
des d’ara definir els camps als quals s’haurien de
dedicar esforços de recerca i innovació. Per això
s’ha dedicat un capítol a altres mesures que
poden ajudar a l’estalvi i s’hi parla del mercat de
CO2 i de la innovació.
També es dedica atenció a la sensibilització
social. Es deia a la síntesi del primer informe que
s’havia de sensibilitzar tota la població i que la
indústria havia de prendre un paper de lideratge,
tot desenvolupant un catàleg d’accions que es-
talviïn diners, millorin la productivitat i prote-
geixin el medi ambient.
Serà més fàcil si es valora i es premia l’esforç
de la indústria per part de la comunitat, cosa que
requereix formació i divulgació. Quan el com-
prador premiï l’esforç fet per un fabricant o per
un sector industrial s’haurà fet un pas important
en la reducció d’emissions.
Per fer-ho d’una manera eficaç, en primer lloc
cal que la ciència (i tot el que s’hi relaciona) no
sigui aliena al món intel·lectual i sigui conside-
rada cultura igual com ho són altres disciplines.
Com demana Martí Domínguez en l’article «Co-
munitat científica i comunitat cultural» del nú-
mero 3 de la revista Cultura (Domínguez, 2009)
«És del tot necessari que el pensament científic
estiga més present en el món intel·lectual català,
que hi interaccione en tots els seus camps i done
els seus fruits. És l’únic camí que ens pot garan-
tir el progrés de la societat».
Pensem que Catalunya podria ser un exem-
ple en el tractament de la problemàtica inherent
al canvi climàtic, ja que per això cal potenciar va-
lors que tradicionalment no són aliens a la cul-
tura catalana.
Indústria Ramon Garriga
Si bé pot semblar una proclama voluntarista,
no es pot perdre de vista, per exemple, que el
percentatge d’empreses catalanes amb certifica-
ció mediambiental ha superat durant molt temps
el de la majoria de països europeus.
Pel que fa a les emissions, d’una manera ge-
neral podem dir que la indústria ha fet els deu-
res. Ha millorat. És el moment que els que estan
més endarrerits ho facin i que els més avançats
conservin l’empenta.
Cal constatar que, si no hi hagués un reparti-
ment gratuït de drets d’emissió per part del Go-
vern de l’Estat, algun sector industrial estaria fora
dels límits establerts, i a més, la Unió Europea ha
fixat reduccions importants per al pròxim cicle
amb l’objectiu 20/20/20 per a l’any 2020 (20%
de millora de l’eficiència energètica, 20% de dis-
minució de les emissions en relació amb l’any
base i 20% de participació de les energies reno-
vables en el consum total d’energia).
Cal també que sectors les emissions dels quals
no estan contingudes en l’annex 1 de la Llei
1/2005 i en les seves futures ampliacions entrin
en el joc de disminuir-les. Per aquest motiu, a més
del que es diu d’una manera general a l’apartat
d’eficiència energètica, s’ha fet un esment espe-
cial a una indústria en la qual hi ha molt per fer:
la indústria de la construcció. Si bé una bona
part d’aquest estalvi va lligat als sistemes d’il·lu-
minació i condicionament d’aire, no es pot per-
dre de vista la gran influència del projecte cons-
tructiu i dels materials emprats. A més, és la
indústria la que produeix les lluminàries, la ma-
quinària de condicionament i els electrodomès-
tics, entre altres equipaments, i és, per tant, on hi
ha possibilitats importants de negoci a la vegada
que es col·labora en l’estalvi d’emissions.
També es fa referència específica a la indús-
tria química, ja que la Directiva 2009/29/CE, de
23 d’abril, per la qual es modifica la Directiva
2003/87/CE, per perfeccionar i ampliar el règim
comunitari de comerç de drets d’emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle, incorpora al mer-
cat europeu de drets d’emissions, a més del sec-
tor de l’aviació, algunes instal·lacions del sector
químic.
Com a camins a emprendre a curt termini per
disminuir les emissions, a més de la millora de
l’eficiència energètica, s’ha considerat la valorit-
El canvi climàtic a Catalunya Indústria 811

zació de residus tal com es fa en els països més Generació elèctrica 10,9 42%
avançats d’Europa, i l’ús generalitzat de les mi- Transport 5,4 20%
llors tècniques disponibles de les quals es té prou Residencial, serveis,
coneixement, per a la implementació de les agricultura 3,3 12%
quals, però, calen polítiques decidides d’estímul, Altres 1,8 7%
de preus, de divulgació... Indústria 5,2 19%
La profunda crisi de l’economia que s’ha
posat de manifest a partir del 2008, amb la con- Aquest últim sector, que desenvolupem en
següent reducció de l’activitat industrial, com- aquest capítol, es divideix de la manera següent:
portarà una reducció de les emissions (en alguns
sectors, com el del ciment i la ceràmica, les re- Acer 1,6 30%
duccions d’activitat durant l’any 2009 han su- Ciment 0,9 18%
perat el 30% i en algun cas concret arriben Química 0,8 16%
al 60%). Tanmateix, això no hauria d’influir en Alimentació i tabac 0,2 4%
la millora de l’eficiència energètica, ja que aquesta Paper 0,2 3%
millora va associada a un estalvi econòmic. Metalls no ferruginosos 0,1 2%
Calen polítiques decidides de promoció i ajut a Maquinària 0,1 2%
la implantació d’aquestes millores per evitar de Altres 1,3 25%
frenar un procés que s’ha iniciat amb prou em-
penta i que hauria de continuar malgrat els es- Es veu que a nivell mundial la producció d’acer
forços que ha de fer la petita i mitjana empresa és la que més emissions produeix, seguida de la
ja només per sobreviure. de ciment i de la indústria química. Tot i això,
Finalment, en el decurs del capítol es comen- les emissions d’aquesta última fins ara no han
ten iniciatives (no totes les existents) que han estat incloses en el règim comunitari de comerç
d’ajudar en l’objectiu que Catalunya compleixi, i de drets d’emissions. La Directiva 2009/29/CE,
si es pot amb escreix, amb el compromís de de 23 d’abril, incorpora a aquest mercat algunes
col·laborar, en la mesura que se li assigni, en la instal·lacions del sector químic.
reducció de les emissions de gasos amb efecte A Catalunya els percentatges de participació
d’hivernacle. dels diferents sectors no coincideixen amb els va-
Una iniciativa important de referència és el lors a nivell mundial, com és lògic, ja que el con-
Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalu- junt industrial és diferent.
nya 2008-2012 editat al setembre del 2008. En Segons les dades publicades al capítol 6 de
qualsevol cas, i com a punt final d’aquest resum, l’informe núm. 8 del CADS (Alcántara, 2009),
es constata que la indústria catalana, si bé encara les emissions acumulades en el període 1990/92
ha estudiat poc com la pot afectar l’escalfament al sector primari i degudes a l’ús d’energia re-
de l’atmosfera com a conseqüència de les activi- presenten un 5,2% del total; les de la indústria
tats humanes, ha emprès amb prou força el camí (incorporant la producció d’energia) represen-
de reduir la seva participació en aquest procés ten el 32,1%; els serveis, el 5,9%; el transport,
d’escalfament. el 46,5%; i l’ús domèstic, el 10,4%.
Els valors corresponents als mateixos sectors
18.2. Inventari d’emissions a Catalunya acumulats durant el període 2003/05 són el
Abans d’entrar en l’exposició de les emissions 4,7%, el 29,0%, el 9,0%, el 46,1% i l’11,2%.
a Catalunya, val la pena fer un repàs de les Les variacions no són importants. Les dife-
emissions mundials per veure la participació rències es poden deure al menor pes del sector
dels diferents sectors. Segons dades de l’IEA primari, al fet que algunes actuacions que es
(International Energy Agency) World Energy consideraven industrials han passat al sector ser-
Outlook 2008, l’any 2007 es van emetre un total veis, i al fet que hi ha més consum domèstic a
de 26,6 Gt de CO2 repartides de la manera causa de l’augment d’equipament de tot tipus
següent: a la llar.
812 Indústria Ramon Garriga

En el mateix treball ara esmentat es fa l’ava-
luació del valor absolut de les emissions degu-
des a l’ús de l’energia en els mateixos triennis i es
constata l’augment important de les emissions a
Catalunya en els anys anteriors al 2005, que és el
primer en què es van controlar les emissions dels
sectors industrials que seran analitzats amb més
detall en la secció 18.2.1.
En efecte; si es comparen les emissions del
trienni 1990/92 amb les del trienni 2003/05, en
el sector primari es passa de 1.336,7 milers de
tones a 2.062,4 (augment del 54,3%); en la in-
dústria, de 8.304,7 a 12.696,8 (52,8%); en els
serveis, de 1.531,4 a 3.953,4 (157%); en el trans-
port, de 12.034,3 a 20.217,3 (68%), i en el sec-
tor domèstic, de 2.700,7 a 4.929,9 (82,5%).
Globalment es passa de 25.907,8 ktones a
43.841,8 ktones, amb un augment del 69,2%.
Ha semblat interessant transcriure els valors
anteriors, elaborats a partir de dades subminis-
trades per l’ICAEN relatives als consums de
carbó, petroli, SDP importats i gas natural, se-
gons manifestacions dels autors, ja que perme-
ten veure’n l’evolució. Ara bé; aquests valors cor-
responen a emissions degudes a l’ús d’energia. Es
donen a continuació les dades de l’Oficina Cata-
lana del Canvi Climàtic, actualitzades al mes
de juny del 2009 (http://www.gencat.cat/medi
ambient), l’estimació de les quals s’obté dels
inventaris dels onze sectors SNAP97.
Els valors difereixen molt, ja que els segons
són valors d’emissions totals. A partir d’ara, i per
fer comparacions de futur, es farà referència als
valors avaluats per l’Oficina.
Comentaris:
1. Cal prendre nota de les dades de l’any base
per poder fer comparacions futures. És l’any
1990 pel que fa a CO2, CH4, i N2O i l’any 1995
pel que fa a les emissions de HFC, PFC i SF6.
Un altre punt de referència serà la mitjana de
les emissions dels gasos CO2, CH4, N2O, HFC,
PFC i SF6 en el període de compliment de Kyoto
(2008-2012).
Aquesta mitjana es veurà afectada per la dis-
minució de l’activitat econòmica conseqüència
de la crisi iniciada el 2008.
2. El processament de l’energia és el capítol
que produeix més emissions i, a la vegada, el que
més ha augmentat en percentatge. Cal, doncs, de-
dicar-hi una atenció especial. Aquest capítol in-
corpora les activitats de combustió que es produei-
xen en les indústries del sector energètic, en les
indústries manufactureres i de la construcció, en el
transport i en altres sectors industrials, i també in-
corpora les emissions fugitives dels combustibles,
tant dels sòlids com del petroli i del gas natural.
3. Les emissions de processos industrials no
energètics fan referència a les que es produeixen
com a conseqüència dels processos industrials,
però no en la combustió, com, per exemple, les
emissions procedents de reaccions químiques de
processos de producció.
4. El compromís del protocol de Kyoto pel
que fa a Catalunya i per al període 2008-2012 és
que no s’han de superar en més d’un 37% les
emissions de l’any base. De la taula se’n dedueix
que l’increment de les emissions és d’un 43%.
Cal, doncs, un esforç suplementari, i més tenint
en compte que aquests valors han de baixar per
assolir l’objectiu de disminuir-les en un 20%
l’any 2020 en relació amb l’any base, sense pren-
dre com a estructurals les baixades que segura-
ment es produiran en una conjuntura de crisi
econòmica.

Sectors/emissions any
1990 1995 2000 2005 2006 2007
(kt CO2 equivalent) base
Processament d’energia 26.169 26.169 31.698 34.714 43.946 42.298 42.556
Processos industrials (no energètics) 7.169 5.019 7.472 9.706 5.991 5.914 5.935
Ús de dissolvents i altres productes 245 245 226 285 265 270 296
Agricultura 5.061 5.061 5.254 5.956 5.591 5.509 5.584
Tractament i eliminació de residus 1.869 1.869 2.587 3.078 3.405 3.531 3.646
Total 40.513 38.363 47.236 53.739 59.198 57.523 58.017
Percentatge respecte any base 0% –5% 17 % 33 % 46 % 42 % 43 %

Taula 1. Estimació d’emissions totals a Catalunya de l’any base a l’any 2007.

El canvi climàtic a Catalunya Indústria 813

Sectors/emissions any
1990 1995 2000 2005 2006 2007
(kt CO2 equivalent) base
Processament d’energia 26.169 26.169 31.698 34.714 43.946 42.298 42.556
a. Activitats de combustió 25.809 25.809 31.201 34.192 43.336 41.978 42.317
1. Indústries del sector energètic 3.848 3.848 3.755 4.897 9.145 7.964 8.123
2. Indústries manufactureres i de la construcció 8.162 8.162 10.577 11.201 13.423 12.853 12.320
3. Transport 10.380 10.380 11.903 13.347 15.047 15.763 16.315
4. Altres sectors 3.420 3.420 4.966 4.747 5.721 5.398 5.558
5. Altres 0 0 0 0 0 0 0
b. Emissions fugitives dels combustibles 360 360 496 522 610 320 239
1. Combustibles sòlids 71 71 88 70 54 62 53
2. Petroli i gas natural 289 289 408 452 556 258 187

Taula 2. Estimació d’emissions per sectors a Catalunya de l’any base a l’any 2007 en processament de l’energia.

El valor elevat del processament d’energia fa
necessari detallar-lo més (http://www.gencat.cat/
mediambient).
1. És rellevant verificar l’elevat valor de les
emissions degudes al transport, que és objecte
d’un capítol específic.
Inclouen les emissions de l’aviació civil (do-
mèstic), transport per carretera, per ferrocarril,
marítim (nacional) i altres fonts mòbils i maqui-
nària que no inclou la del sector de l’agricultura,
de la silvicultura i de la flota pesquera nacional.
2. Les indústries del sector energètic són les
que més han incrementat les emissions respecte
a l’any base (un 111%), seguides del transport
(57%) i de les indústries manufactureres i de la
construcció (51%). El sector energètic també és
objecte d’un capítol específic.
3. Els increments dels altres capítols de la
taula 1 que no han estat detallats en la taula
anterior són d’un 17% pels processos industrials
no energètics, del 21% per l’ús de dissolvents i
altres productes, del 10% en l’agricultura i del
95% pel tractament i l’eliminació de residus.
Dels residus se’n parla en capítol a part, i en
aquest també tindran un tractament específic per la
importància que pot tenir la seva valorització per
part d’algun sector industrial amb emissions in-
corporades al mercat europeu de drets d’emissions.
18.2.1. Emissions registrades
Amb aquest nom s’indiquen les corresponents a
les indústries relacionades a l’annex 1 de la Direc-
tiva 2003/87/CE de 13 d’octubre per la qual
s’estableix un règim per al comerç dels drets
d’emissió de gasos d’efecte hivernacle a la UE, cor-
regida per la Directiva 2009/29/CE de 23 d’abril
(DOUE). L’anomenarem el sector de la Directiva.
Les emissions no registrades en aquest capítol
s’anomenen, per simplificar, emissions difuses, tot i

Sector Any 2005 Any 2006 Any 2007 Any 2008

Elèctriques 5.816.725 5.033.612 5.180.189 5.052.680
Cog/Combustió 3.002.840 3.655.861 3.811.286 4.398.003
Refineries 2.832.719 2.784.072 2.836.669 2.620.212
Calç 286.602 326.489 317.826 301.063
Acer 266.720 277.375 286.915 263.837
Ciment 6.314.544 6.168.807 6.025.335 4.905.729
Vidre 412.088 413.854 377.593 363.462
Ceràmica 573.656 550.017 564.320 372.173
Paper 555.936 548.441 537.989 536.676
Total 20.061.830 19.758.528 19.938.124 18.813.835

Taula 3. Evolució d’emissions: primer període de comerç 2005-2007 i any 2008.

814
que aquest nom no seria aplicable a aquelles emis-
sions que, independentment del seu volum, pu-
guin ser mesurades de manera individualitzada.
En primer lloc, val la pena constatar l’evolu-
ció de les emissions globals del sector de la Di-
rectiva en els últims quatre anys, segons consta
en el document Comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle. Informes anuals de segui-
ment d’emissions. Període de notificació 20081 de la
Direcció General de Qualitat Ambiental del De-
partament de Medi Ambient i Habitatge de la Ge-
neralitat de Catalunya.
1. Els percentatges de participació de cada un
dels apartats són: producció d’electricitat, 27%;
ciment, 26%; cogeneració/combustió, 23%; re-
fineries, 14%, i els altres sectors (calç, acer, vidre,
ceràmica i paper) estan per sota del 3%.
2. Pel que fa a les evolucions, es constata que,
amb l’excepció de la cogeneració/combustió, que
té un augment important pròxim al 50%, a causa
de la posada en servei de noves instal·lacions i
d’un petit augment en la producció de calç, els
altres capítols experimenten descensos, alguns
dels quals són notables, com el de la ceràmica,
que es queda en un 65%, o el del ciment, que ho
fa en un 78%.
Abans d’ analitzar les dades corresponents a
l’últim any, cal fer un comentari.
Els compromisos adquirits pel Govern d’Es-
panya relatius al canvi climàtic exigeixen que per
al període 2008 - 2012 no es superin en més
d’un 37% les emissions de l’any base, malgrat
que es pensi que hi ha d’haver un augment de la
producció d’energia i, en general, d’activitat eco-
nòmica (ja s’ha dit i repetit que la crisi pot fer
que l’augment global d’activitat econòmica en
aquest període no sigui la prevista quan es va fer
l’assignació d’emissions). Aquest percentatge
s’obté de sumar, al 15% que es deriva de Kyoto,
un 2% que han d’eliminar de més els mecanis-
mes naturals d’absorció i un 20% en crèdits de
carboni procedents dels mecanismes de flexibili-
tat del protocol de Kyoto.
Aquests crèdits s’han repartit gratuïtament,
excepte en el sector productor d’electricitat, però
1. Vegeu-lo a http://www.mediambient.gencat.cat/cat/
el_medi/atmosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf.
Indústria Ramon Garriga
ja es comentarà aquest fet amb més detall en un
altre apartat d’aquest capítol. No és clar què es
podrà fer en un futur, però és cert que la UE vol
reduir les emissions l’any 2020 en un 20% res-
pecte a l’any base.
Per assolir- ho, la Unió Europea ja ha reaccio-
nat amb el seu Paquet Energia i Clima, aprovat a
finals del 2008.
Si no es prenen mesures per obtenir reduc-
cions importants de les emissions, o bé caldrà in-
corporar-se a plans sectorials de caire global o bé
caldrà adquirir drets d’emissió de CO2 amb el con-
següent encariment dels productes afectats. El des-
cens temporal degut a la crisi no hauria d’entorpir
el procés d’incorporació d’aquestes mesures.
Les emissions que preveu la Directiva euro-
pea en una primera etapa i que recullen les lleis
2005/1 i el Reial decret 1370/2006 de 24 de no-
vembre, modificat pel Reial decret 1402/2007 de
29 d’octubre, són les de CO2. Les dades de Ca-
talunya, donades pel Departament de Medi Am-
bient, corresponents a l’any 2008, primers valors
corresponents al període 2008-2012, són els de
la taula 3, més detallada en la 4.
Cal recordar que els valors de referència són
conseqüència de les dades obtingudes en els anys
de prova (2005/2007) i dels compromisos ad-
quirits per l’Estat espanyol, que ha assignat unes
emissions màximes2 a les diferents instal·lacions
industrials.
1. Els valors de la taula s’han obtingut amb
els subministrats, una vegada certificats, per 185
instal·lacions diferents. L’any 2007 les instal·la-
cions llistades van ser 188; l’any 2006 foren 186
i l’any 2005 foren 143.
2. La producció d’energia elèctrica (sense co-
generació) és l’únic sector que emet per sobre de
l’assignació malgrat que hi ha un lleuger descens
en el valor absolut del CO2 emès.
3. Els sectors que semblarien més lluny
d’esgotar les assignacions són «Altres instal·la-
cions de combustió», «Paper» i «Ciment» seguits
d’«Acer».
4. Tot i una certa bondat dels valors mitjans,
cal constatar que més d’un 30% de les instal·la-
cions de cogeneració superen l’assignació i que
2. Ídem nota 1.
El canvi climàtic a Catalunya Indústria 815

Declaracions
Assignació
Nombre Emissions Assignació amb emissions
Sector - emissions
d’instal·lacions 2008 2008 superiors a
2008
l’assignació
Energia elèctrica 8 5.052.680 2.487.798 2.564.882 8
Cogeneració 49 3.877.915 4.463.468 –585.553 16
Altres inst. de combustió 41 520.088 687.333 –167.245 7
Refineries 2 2.620.212 2.803.148 –182.936 0
Acer 1 263.837 321.117 –57.280 0
Calç 4 301.063 344.042 –42.979 1
Ciment 6 4.905.729 6.200.610 –1.294.881 0
Vidre 9 363.462 409.498 –46.036 2
Ceràmica 37 372.173 555.636 –183.463 4
Paper 28 536.676 685.591 –148.915 3
Total 185 18.813.835 18.958.241 –144.407 41

Taula 4. Resum de les declaracions del 2008.

aquest percentatge és del 25% en la producció
de calç, supera el 20% en les fàbriques de vidre,
queda una mica per sota en altres instal·lacions
de combustió i és del 10% en indústries ceràmi-
ques i papereres.
18.2.2. Emissions difuses
Les emissions de la Directiva representen a Ca-
talunya un 35% de les emissions totals. Les al-
tres emissions (que per simplificar s’han anome-
nat difuses) han representat els següents valors
en els anys 2005, 2006 i 2007 (http://www.
gencat.cat/mediambient):
Comentaris:
1. Els valors del transport són molt rellevants
i, a més, no deixen de créixer. És, per tant, un
sector clau pel que fa a les emissions difuses.
2. A la taula es donen conjuntament els
valors corresponents al sector industrial (no-di-
rectiva) i els corresponents a les institucions, ser-
veis i habitatge. Més endavant dedicarem espe-
cial atenció a la indústria relacionada amb la
construcció i l’habitatge, per les possibilitats de
millora que ofereix i perquè, a la vegada, és una
font de sensibilització social molt important.
3. Tampoc no han deixat de créixer les emis-
sions corresponents als residus, mentre que les de-
gudes a l’agricultura es poden considerar estables
i amb molt poc augment amb relació a l’any base.
4. Atesa la seva importància, cal definir pro-
grames per disminuir les emissions difuses. En
aquest sentit, l’administració catalana està im-
plementant diferents programes d’estímul.
18.3. Mesures que s’han pres o que cal
prendre en un futur pròxim
Tot i que el mercat de l’energia ha tingut un
paper important en l’esforç que han fet moltes

Sectors/emissions (kt CO2) any base 2005 2006 2007

Sector industrial (no directiva) i institucional, serveis, habitatge 8.377 13.536 11.666 11.280
Transport 10.907 15.730 16.467 17.034
Emissions fugitives dels combustibles 360 610 320 239
Dissolvents 245 265 270 296
Agricultura 5.061 5.591 5.509 5.584
Residus 1.869 3.405 3.531 3.646
Total no directiva 26.819 39.137 37.764 38.079

Taula 5. Estimació d’emissions del sector no-directiva a Catalunya els anys base, 2005, 2006 i 2007.
816
empreses per reduir el consum i, per tant, les
emissions, el comportament de la indústria radi-
cada a Catalunya, pel que fa al control i reducció
de les emissions de gasos amb efecte d’hiverna-
cle, també està determinat per l’establiment a ni-
vell europeu del mercat d’emissions de CO2 i per
la regulació estatal derivada d’aquesta directiva.
Per als sectors industrials afectats per la Di-
rectiva del Comerç d’Emissions, aquesta reduc-
ció s’ha convertit en imperiosa i en més d’un cas
ha representat inversions importants. Per als
grans grups industrials, aquestes inversions no
han representat cap problema insoluble, però per
a les empreses petites i mitjanes l’esforç ha estat
molt gran. A més, alguns d’aquests grups im-
portants, encara que la seva activitat estigui ra-
dicada a Catalunya, tenen els centres de decisió
en altres llocs i, per tant, la seva estratègia en ma-
tèria de canvi climàtic té menys rellevància quan
es tracta d’analitzar el comportament de les em-
preses catalanes enfront d’aquest canvi climàtic.
L’Administració catalana té un paper impor-
tant i un cert marge de maniobra a l’hora d’im-
pulsar mesures a les empreses mitjanes i petites
no sotmeses al mercat europeu d’emissions, afe-
gint sempre a l’objectiu ambiental el de millora
de la competitivitat de les empreses.
En aquest apartat es consideren en primer lloc
mesures de tipus general, començant per l’efi-
ciència energètica. Tot i que la major part dels
sectors sotmesos al comerç d’emissions, amb al-
guna excepció, tenen poc a guanyar en aquest
aspecte, ja que havien implementat mesures
abans de l’inici del període de prova de tres anys,
les petites i mitjanes empreses, especialment les
no subjectes a la Directiva de comerç d’emis-
sions, tenen encara un llarg camí per recórrer.
A continuació es parla de les millors tècniques
disponibles i dels combustibles alternatius, siste-
mes de millora que es tenen en compte prin-
cipalment per als sectors sotmesos al comerç
d’emissions, i de quina implementació pot tenir
lloc, en el cas de petites i mitjanes empreses, mit-
jançant processos d’associació i col·laboració
entre empreses d’un mateix sector. En segon lloc
s’esmenten mesures de tipus específic per a sec-
tors compresos en la Directiva de comerç d’emis-
sions, i en tercer lloc es presta atenció a dos sec-
tors, el de la indústria química i el de la indústria
Indústria Ramon Garriga
de la construcció; la primera, per la seva impor-
tància i pel fet que algunes de les seves activitats
s’incorporen al mercat d’emissions de CO2, i la
segona perquè, a més del seu valor intrínsec, pot
tenir un gran efecte de sensibilització social.
18.3.1. De tipus general
De les mesures que cal prendre per a reduir les
emissions, n’hi ha que són específiques d’algun
sector industrial determinat, però n’hi ha d’altres
que són aplicables a la majoria o a un bon nom-
bre d’aquests sectors. Al capítol 7, corresponent
a la indústria, de l’IPCC Fourth Assessment Report
(IPCC, 2007) es fa notar que les opcions de què
es disposa per mitigar les emissions amb efecte
d’hivernacle en la indústria es poden dividir en
tres categories:
• Mesures aplicables a molts sectors, com, per
exemple, motors elèctrics més eficients, cal-
deres i calefactors de procés eficient, canvi de
combustible, incloent-hi l’ús de residus, reci-
clatge de materials i altres.
• Solucions més específiques d’un procés deter-
minat, com per exemple l’ús de la bioenergia
continguda en els residus de la indústria ali-
mentària o en els de la pasta i el paper, turbi-
nes per recuperar l’energia continguda en el
gas pressuritzat dels alts forns, estratègies de
control per minimitzar les emissions de PFC
en la fabricació d’alumini...
• Procediments d’operació i manteniment com
el control de fuites de vapor o d’aire compri-
mit, aïllament correcte dels llocs calents, o dis-
seny correcte de les necessitats per poder em-
prar els equips en la seva zona de màxima
eficiència.
Moltes vegades no és fàcil separar les mesures del
primer grup de les del tercer. Per això en aquest
capítol es consideren totes com a mesures per
millorar l’eficiència energètica.
18.3.1.1. Eficiència energètica
D’eficiència energètica darrerament se’n parla
molt. Ja esta bé, si aquesta popularitat representa
que hi ha una sensibilització creixent, però cal
vigilar que, com que ja se’n parla, s’actuï menys
del necessari. Cal prendre les mesures necessà-
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
ries per millorar-la i aquestes decisions han d’a-
fectar tots els nivells de les empreses.
Probablement la millora de l’eficiència ener-
gètica en els processos tradicionals és la font d’es-
talvi d’energia, i per tant d’emissions, més im-
portant. És aplicable a tots els sectors industrials,
no només als que s’han anomenat de la Direc-
tiva, sinó també als altres. Totes poden pren-
dre decisions de millora de l’eficiència energè-
tica amb el que es disminueixen les emissions.
Aquestes afirmacions anteriors es veuen confir-
mades per les previsions de l’AIE (Agència Inter-
nacional de l’Energia) en les seves Energy Tech-
nology Perspectives 2008. Aquesta publicació
preveu el percentatge de participació de diferents
mesures que es prendran per reduir les emissions
l’any 2050 des de l’escenari base, el que tindríem
si no es fes res.
La previsió d’emissions d’aquest escenari base
és de 62 Gt, i les del mapa BLUE, que és el de-
sitjable, és de 14 Gt de CO2 equivalent. Els per-
centatges de participació de les diferents mesures
previstes en aquesta reducció són:
Canvis de procés en transformació
i indústria 9%
Canvis de procés en generació
d’electricitat 10%
Energia nuclear 6%
Fonts renovables 21%
Eficiència en la generació
d’electricitat i canvi de
combustibles 7%
Canvi de combustibles en el
consum final 11%
Eficiència en el consum final
d’electricitat 12%
Eficiència en el consum final
de combustible 24%
Els dos últims conceptes, i també en part l’ante-
rior, són els que s’anomenen eficiència en aquest
capítol. No cal insistir, doncs, en la importància
que tenen. Hi ha altres raons per donar impor-
tància a la necessitat d’actuar enèrgicament i rà-
pidament en aquest sentit, ja que tant Espanya
com Catalunya, al revés del que passa a Europa,
han tingut tendència a augmentar la intensitat
energètica, que és la quantitat d’energia necessà-
817
ria per augmentar en una unitat el PIB, fins l’any
2006, en què s’observa l’inici d’una tendència a
disminuir. Concretament, la millora ha estat d’un
3,8% en els tres últims anys. Tot i que cal pensar
que les mesures que s’han pres hi han influït po-
sitivament, no es pot perdre de vista que, alme-
nys l’últim any, hi pot haver tingut alguna cosa a
veure la crisi econòmica que ens afecta. En qual-
sevol cas, cal verificar que aquesta intensitat ener-
gètica, que és un índex generalment acceptat
com a mesura de l’eficiència, continua baixant.
Cal deixar constància que són moltes les ini-
ciatives que estimulen la millora de l’eficiència
energètica i que s’esforcen per demostrar la seva
rendibilitat i la possibilitat que aquest sector
generi una capacitat de negoci important: catà-
legs d’empreses productores d’equipament elèc-
tric que expliquen com estalviar consum elèctric,
creació de clústers d’empreses que ofereixen pro-
ductes o serveis destinats a millorar l’eficiència
energètica com el que han posat en marxa
ICAEN i b_TEC, sessions plenàries i seminaris
en diferents organitzacions com les que tenen
lloc a les Barcelona Tech Summer Sessions fetes
en col·laboració amb el MIT, i altres, a més de la
iniciativa estatal Estrategia de Ahorro y Eficiencia
Energética en España (E4+), que serà objecte de
comentari.
Ara bé; cal que aquests esforços es comple-
mentin amb suports de tipus legal, normatiu o
fiscal perquè donin els fruits desitjats.
Cal esmentar també, i amb un èmfasi espe-
cial, que fa ja més de vint-i-cinc anys que es va
crear a Catalunya el Grup de Gestors Energètics,
que agrupa professionals que pertanyen a em-
preses industrials concretes o a empreses con-
sultores i que posen en comú les seves experièn-
cies amb l’objectiu de millorar l’eficiència en l’ús
de l’energia, que sempre comporta un estalvi
econòmic o una millora en els processos. Vol dir
que a Catalunya l’interès per l’eficiència energè-
tica no és una moda. Cal, només, el suport ne-
cessari de les administracions per fer-lo créixer
més encara.
En parlar de l’eficiència, cal parlar del consum
d’energia a Catalunya. Segons dades del Govern
de la Generalitat, contingudes en el Pla de l’ener-
gia a Catalunya 2006-2015, el transport (que és ob-
jecte de tractament específic en un altre capítol)
818
representa al voltant del 39% del consum; la in-
dústria, entre el 34% i el 35%; el sector domès-
tic, poc menys del 13%; els serveis, el 10%, i el
sector primari, de l’ordre del 3,5%. A més de
constatar el consum important de la indústria,
cal tenir en compte el fort consum domèstic. Una
bona part d’aquest consum es deu al condicio-
nament d’aire i a la il·luminació (els electrodo-
mèstics són l’altre capítol pel que fa al consum),
que també tenen una certa importància en la in-
dústria i molta en els serveis. Per això, en aquest
capítol corresponent a la indústria, es dedica una
atenció especial a la indústria de la construcció.
Per sectors industrials, segons la mateixa font
abans esmentada, el de més consum és el quí-
mic (uns 1.100 kTEP/any), seguit del ciment
(uns 750 kTEP/any), del metall (de l’ordre
de 600 kTEP/any), de l’alimentació (per sota dels
600 kTEP/any, però poc), el tèxtil (de l’ordre
dels 400 kTEP/any), la mineria, el paper (tots
dos una mica per sota dels 400 kTEP/any) i el
vidre (de l’ordre de 250 kTEP/any).
El mateix Pla de l’energia de Catalunya 2006 -
2015 preveu unes inversions en eficiència ener-
gètica de 4.320 M€, dels quals 1.409 M€ serien
invertits en el sector industrial i 1.133 M€ en el
domèstic (amb participació de la indústria de la
construcció). Caldrà seguir l’evolució de l’índex
d’intensitat energètica, on s’hauria de trobar un
reflex d’aquestes inversions.
Tot i que la major part del consum el fan les 150
empreses catalanes més grans, no es pot perdre
de vista la importància de la PIME a Catalunya.
Cal tenir present que segons dades del De-
partament d’Innovació, Universitats i Empresa
l’any 2007 un 32% de les companyies del sector
industrial no tenien empleats a sou, un 48,3%
tenien entre 1 i 9 empleats, el 15,6%, entre 10 i
49 empleats; només el 2,3% en tenen entre 50 i
99, i amb més de 100 empleats el percentatge és
del 1,5%. Segur que les dades del 2007, i més
encara les del 2008, anirien a favor de la reduc-
ció del nombre d’empleats.
Com que les empreses grans tenen els seus
gestors energètics i és fàcil verificar els estalvis
fets, és en aquestes que s’emprenen actuacions
d’eficiència energètica amb més freqüència, però
les xifres anteriors ens demostren que cal fer un
gran esforç d’agrupament de les petites i mitjanes
Indústria Ramon Garriga
per implantar mesures d’eficiència. L’experiència
demostra que és en aquestes que es poden asso-
lir els estalvis més importants, encara que d’una
en una en valor absolut no ho sembli.
És interessant donar unes quantes dades pu-
blicades a finals del 2008 pel Centro de Eficien-
cia Energética de Unión Fenosa i que podran ser
seguides en el futur, ja que es publiquen cada
any. Es fonamenten en un índex d’eficiència en-
ergètica creat per Unión Fenosa que es calcula
mitjançant les dades subministrades per un con-
junt d’empreses de sectors diversos i que té en
compte la innovació, el control, el manteniment
i la cultura energètica.
En un any, l’eficiència energètica de les pimes
catalanes ha passat d’un índex 3,2 a 4,2 (sobre
10). Queda encara un potencial d’estalvi en el
consum energètic del 16,4%.
Aquest potencial d’estalvi equival a la no-
emissió de 3.264.000 tones de CO2.
La millora d’eficiència de l’últim any ha signi-
ficat un estalvi del 2,3% del consum energètic de
les pimes o, en altres paraules, s’ha evitat l’emis-
sió de 457.751 tones de CO2.
L’índex per a tot Espanya és de 4, i superen
Catalunya tant Galícia (amb un índex 4,6) com
la Rioja i Castella-la Manxa (amb un índex 4,3).
El sector de la indústria a Catalunya es com-
porta millor que la mitjana (en la qual participen
empreses comercials, del sector serveis...) amb
un índex de 5 (sobre 10) i amb una millora de
0,7 respecte de l’any anterior. L’estalvi potencial
estimat és lògicament inferior a la mitjana, i se
situa en el 11,3%.
Tot i la millora, cal tenir present el que afirma
el Documento de visión de la eficiencia energética en
España, editat per la Plataforma Tecnológica Es-
pañola de Eficiencia Energética (PTE-EE) (Docu-
mento..., 2009). «D’una manera general es pot
afirmar que les pimes espanyoles són ineficients,
ja que poc més de la meitat porten a terme un
programa de manteniment, menys del 10% han
fet auditories energètiques i només un 27% ha
iniciat alguna mesura que porti a l’estalvi. És im-
portant millorar el treball de divulgació sobre
aquestes matèries i promoure la realització d’au-
ditories energètiques enfocades a la implemen-
tació de mesures d’estalvi energètic». Els valors
per a Catalunya són semblants.
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
Calen actuacions decidides per superar
aquesta situació. En primer lloc cal estimular la
realització d’auditories energètiques a preus com-
petitius i realitzades per organismes indepen-
dents, com demana la directiva 2006/32/CE. Cal
que estiguin normalitzades en la mesura del pos-
sible superant la carència de models unificats i
estudis energètics al nostre país.
S’ha d’incorporar la millora de l’eficiència
energètica a la gestió de totes les empreses in-
dustrials i s’ha de promoure l’agrupament que ho
faci possible.
També cal tenir un bon observatori que per-
meti estar al corrent de totes les innovacions tec-
nològiques disponibles i, en conseqüència, decidir
en quins àmbits cal centrar les recerques pròpies.
Les auditories han d’ajudar a emprar els mi-
llors combustibles o a rebre l’electricitat en les
millors condicions (compensant l’energia reac-
tiva, eliminant harmònics) i han de permetre va-
riar, si és possible, el tipus d’utilització per dis-
minuir els pics de consum a les hores de màxim
consum general i consumir més quan el consum
general és menor.
Una vegada decidit el tipus d’energia que cal
emprar, cal també analitzar si la seva conversió en
energia útil mitjançant motors elèctrics o tèrmics
que mouen bombes, ventiladors, compressors i
altres enginys és la més adequada i permet fer-ne
ús en les condicions de màxima eficàcia i, per tant,
de consum mínim. Moltes vegades, de manera er-
rònia, no es fa cas de les indicacions que es donen
en les instruccions de les màquines, amb les con-
següents pèrdues que això comporta.
També cal posar en qüestió tots els equips que
componen la instal·lació (calderes, destil·ladors,
forns...) i veure si és possible obtenir energia lo-
calment, mitjançant cogeneració, per exemple,
o aprofitant residus de la mateixa instal·lació o
aliens o fent ús de superfícies disponibles per
instal·lar-hi col·lectors solars o per altres mèto-
des. L’ús de les millors tècniques disponibles es
tracta específicament en un altre apartat.
Finalment cal analitzar quines tecnologies de
millora són aplicables: recuperadors de calor,
controladors de flux, variadors de velocitat, aïlla-
ments més eficaços, recuperació de condensats...
El mercat ofereix possibilitats de millora en
tots els aspectes esmentats i també en el de les
819
mesures necessàries per poder controlar on i per
què es produeixen els consums excessius.
En són un exemple els productes i serveis que
ofereixen les empreses del Clúster d’Eficiència
Energètica de Catalunya, moltes de les quals
tenen centres de decisió, recerca i producció a
Catalunya.
Com a exemple i estímul, sembla interessant
esmentar un cas pràctic, recollit a ICAEN, 2009.
Una empresa usuària de vapor ha incorporat la
tecnologia del termocompressor en el seu procés
productiu per a la recuperació del vapor dels
condensats. Aquest termocompressor reinjecta el
revaporitzat procedent dels condensats calents
al circuit de vapor i, a la vegada, una bomba
d’alimentació contínua a caldera hi reinjecta el
condensat romanent que encara està a més tem-
peratura (145 ºC) que l’aigua d’alimentació con-
vencional.
Aquesta instal·lació ha representat una
reducció del consum de gas natural superior
al 10%, estalvi que representa uns 2 GWh anu-
als, amb la consegüent reducció d’emissions.
El termini d’amortització és de 14,2 mesos.
Si es té en compte l’estalvi d’aigua (i el d’energia
que comporta l’obtenció i el transport d’aquest
element), els rendiments encara són superiors.
Aquest exemple porta a una consideració
complementària important, i és que en la in-
dústria es pot estalviar també força aigua, i
aquest estalvi repercuteix indirectament, per
les raons acabades d’exposar, en l’estalvi global
d’energia. Aquest argument pren encara més
força si una part de l’aigua cal obtenir-la per
dessalació.
Un dels problemes que es detecten amb fre-
qüència és la manca de manteniment preventiu o
d’incorporació de millores en les instal·lacions.
Una iniciativa que milloraria aquesta situació és la
creació i impuls d’empreses de serveis energètics.
Com que en el sector serveis és on poden tenir
més incidència, es tracten amb més detall a la sec-
ció on es parla de la indústria de la construcció.
Abans d’acabar aquest capítol volem fer una
referència al Pla E4+ per a totes les comunitats
autònomes de l’Estat espanyol. Com que és prou
conegut, ens limitarem a recollir els àmbits en els
quals es preveien ajuts en cada un dels sectors
per a l’any 2009.
820
Mesures prioritàries
Sector de la indústria
Implantació de millors tècniques de producció
(ajuts per a la substitució d’equipament per al-
tres equips més eficients).
Sector de l’edificació
Rehabilitació energètica de l’envolupant tèrmica
dels edificis existents.
Millora de l’eficiència energètica de les ins-
tal·lacions tèrmiques dels edificis existents.
Millora de l’eficiència energètica de les ins-
tal·lacions d’il·luminació interior en els edificis
existents.
Sector de la transformació de l’energia
Desenvolupament del potencial de cogeneració.
Ajuts públics a cogeneracions no industrials.
Mesures addicionals
Sector de la indústria
Auditories energètiques
Sector de l’edificació
Construcció d’edificis nous amb alta qualificació
energètica.
Cursos de formació sobre la nova normativa
energètica aplicable a l’edificació.
Millora de l’eficiència energètica a les ins-
tal·lacions d’ascensors existents als edificis.
Sector de la transformació de l’energia
Estudis de viabilitat per a cogeneracions.
Auditories energètiques de cogeneració.
Foment de plantes de cogeneració de potèn-
cia baixa.
Sector de l’agricultura i la pesca
Campanya de promoció i formació en tècniques
d’ús eficient de l’energia en els sectors agrari i
pesquer.
Impuls per la migració de sistemes de reg per
aspersió o gravetat a sistemes de reg localitzat.
Millora de l’estalvi i l’eficiència energètica en
el sector pesquer.
Realització d’auditories energètiques i plans
d’actuació de millores en explotacions agràries.
Indústria Ramon Garriga
Millora de l’eficiència dels tractors en ús mit-
jançant la ITV.
Suport a la migració vers l’agricultura de con-
servació.
Sector dels serveis públics
Renovació de les instal·lacions d’enllumenat pú-
blic exterior existents.
Estudis, anàlisis de viabilitat i auditories en ins-
tal·lacions d’enllumenat públic exterior existents.
Realització de cursos de formació energètica
per als tècnics municipals que possibilitin la mi-
llora de l’eficiència energètica de les instal·lacions
municipals.
Millora de l’eficiència energètica de les ins-
tal·lacions actuals de potabilització, abastament i
depuració d’aigües residuals i dessalació.
Cal destacar l’atenció especial a la indús-
tria de l’edificació. Es tracta d’un sector en què es
pot estalviar molt i on fa falta la motivació dels
actors, ja que en general no ha estat considerat
com un sector amb un consum important i amb
una gran capacitat de millora.
Pel que fa a les auditories a la indústria, tot i
que es tracta de mesures complementàries, són
molt importants, ja que és el primer pas, im-
prescindible, per poder emprendre mesures
correctores. Els ajuts poden arribar al 75% de
l’import, però amb uns valors màxims nets que
depenen del consum energètic final de l’establi-
ment on es fa l’auditoria, i que van de 22.500 €
quan aquest consum és superior als 60 kTEP/any
als 7.500 € quan no supera els 4.000 tep/any, amb
un màxim de 12.750 € per consums compresos
entre 10.000 i 20.000 TEP/any.
En el pla les auditories no són prioritàries i, en
canvi, sí que ho són les millores que es poden
introduir als processos productius. De tota ma-
nera, cal ser prudent a l’hora de valorar aquests
últims ajuts, ja que normalment la inversió com-
plementària que ha de fer l’empresa és important
i això fa que els demanin empreses d’una certa
grandària per a les quals no és un problema rea-
litzar inversions d’una certa magnitud i en que-
din fora empreses mitjanes i petites que són pro-
bablement les que produirien estalvis relatius
més importants.
Per la mateixa raó, en parlar d’ús de les mi-
llors tècniques disponibles i de combustibles
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
alternatius, així com quan es parla d’innovació,
cal fer diferència entre les grans empreses i les
petites i mitjanes. Les mesures que és més fàcil
que prenguin aquestes últimes són les que han
estat esmentades en aquest apartat d’eficiència,
tot i que un esforç d’associació per sectors po-
dria facilitar una millor gestió dels recursos ener-
gètics i la incorporació d’altres millores.
L’actuació decidida de l’autoritat catalana
competent hi ha d’ajudar tenint sempre present
que a l’objectiu ambiental cal afegir-hi el de la
competitivitat de les empreses.
18.3.1.2. Ús de les millors tècniques dispo-
nibles
La millora de l’eficiència energètica dels proces-
sos industrials és encara el camí per reduir les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en les
empreses mitjanes i petites.
No es poden oblidar, però, dos camins més
que porten també a aquesta reducció: l’ús de les
millors tècniques disponibles per a cada procés i
el canvi, quan és possible, dels combustibles
usats directament en el processos per altres com-
bustibles que representin menys emissió.
En aquest apartat es fa referència a l’ús de les
millors tècniques disponibles.
A l’informe de l’IPCC (IPCC, 2007) hi ha una
relació exhaustiva de les millors tecnologies que
es poden emprar en els diferents sectors indus-
trials inclosos a la Directiva europea de comerç
d’emissions. Més endavant es relacionen un se-
guit de guies. Abans, però, dos comentaris.
El primer, tornar a afirmar que a les empreses
grans els és més fàcil fer canvis de procés que a les
petites i mitjanes. A Loxins, 2008, per exemple, en
el capítol «Repensar la producció», de Hunter
Lovins, es presenten diferents exemples d’empreses
que han canviat els seus paradigmes per treure
profit de l’opció d’anar cap a una producció més
sostenible. Ara bé; totes són empreses grans. Les
inversions necessàries són assumibles per aques-
tes i, en canvi, ho són menys per a empreses mit-
janes i petites, que, d’altra banda, constitueixen el
gruix important de la producció industrial. Cal,
doncs, arbitrar mesures que permetin a aquestes
empreses fer els canvis necessaris.
La primera mesura estratègica dedicada a les
empreses en el Pla E4+ preveu aquests ajuts,
821
però cal fer prèviament una tasca de sensibilit-
zació i impuls que demostri a la petita i mitjana
empresa que podrà recuperar en un temps pru-
dencial la inversió feta. Altrament són les em-
preses que tenen altres formes de finançament
les que aprofiten aquests ajuts.
El segon aspecte que cal posar de relleu és la
facilitat amb què es pot tenir accés a aquestes mi-
llors tècniques.
La Unió Europea ha publicat un conjunt de
guies per a diferents sectors industrials que hau-
rien de ser més conegudes del que ho són al
nostre país. Són conseqüència de la Directiva
europea de control i prevenció integral de la con-
taminació ambiental. Constantment es van actua-
litzant en funció de nous coneixements i de les
innovacions que es van produint, amb la partici-
pació dels millors tècnics dels diferents sectors.
Tot i que es poden trobar,3 té interès fer-ne el
llistat com a comprovació tant del fet que pràc-
ticament tots els sectors hi tenen respostes, com
de la seva actualitat.
Indústries del ciment, calç i òxid de magnesi.
Vigent des del 2001 però amb un nou esborrany
acabat, encara no aprovat, del maig del 2009.
Indústria ceràmica. Vigent des del 2007.
Indústria del clor i la sosa. Vigent des del
2001. L’any 2008 s’ha iniciat un nou esborrany.
Tractament comú d’aigües residuals i de gasos
residuals/ Sistemes de gestió al sector químic. Vi-
gent des del 2003. Nou esborrany iniciat el
2007. El 2008 ja s’ha fet una reunió plenària per
tenir la primera discussió d’aquest esborrany.
Efectes econòmics. Vigent des del 2006. Es
tracta d’una guia aplicable a tots els processos in-
dustrials per deduir, amb un grau important de
versemblança, les conseqüències econòmiques
de la implantació d’una millora, tenint en compte
el cost associat.
Emissions dels emmagatzematges. Vigent des
del 2006.
Eficiència energètica. Vigent des del 2009.
Indústria de procés dels metalls ferruginosos.
Vigent des del 2001. Se n’ha iniciat un nou es-
borrany l’any 2008.
3. Vegeu http://eippcb.jrc.es/reference/. (Setembre 2009).
822
Indústries alimentàries, làctiques i de begudes.
Vigent des del 2006.
Principis generals de monitorització. Vigent
des del 2003. Iniciat un nou esborrany el 2009.
Indústria del vidre. Vigent del 2001. Nou es-
borrany, encara no aprovat, del 2008
Sistemes de refrigeració industrial. Vigent des
del 2001. Nou esborrany iniciat el 2009.
Cria intensiva d’aus i porcs. Vigent des del
2003. Nou esborrany iniciat el 2008.
Plantes grans de combustió. Vigent des del
2006.
Química inorgànica en grans quantitats –
Indústries de l’amoníac, àcids i fertilitzants.
Vigent des del 2007.
Química inorgànica en grans quantitats –
Sòlids i altres indústries. Vigent des del 2007.
Química orgànica en grans quantitats. Vigent
des del 2003. Iniciat un nou esborrany el 2009.
Gestió de gangues i roques de rebuig a la in-
dústria minera. Vigent des del 2009.
Química fina. Vigent des del 2006.
Refineries d’oli mineral i gas. Vigent des del
2003. Nou esborrany iniciat el 2008, any que ja
va tenir lloc la primera reunió plenària per a la
seva discussió.
Indústries de metalls no ferruginosos. Vigent
des del 2001. Nou esborrany acabat, encara no
aprovat, el 2008.
Producció de ferro i acer. Vigent des del 2001.
Nou esborrany acabat, encara no aprovat, el 2008.
Producció de polímers. Vigent des del 2007.
Producció de productes químics inorgànics es-
pecials. Vigent des del 2007.
Indústria de la polpa i el paper. Vigent des del
2001. Nou esborrany iniciat el 2007.
Escorxadors i productes derivats dels animals.
Vigent des del 2005.
Forja i foneries. Vigent des del 2005.
Tractaments de superfícies de metalls i plàs-
tics. Vigent des del 2006.
Tractament de superfícies amb dissolvents or-
gànics. Vigent des del 2007
Adoberies. Vigent des del 2003. Nou esbor-
rany acabat, encara no aprovat, el 2009.
Indústria tèxtil. Vigent des del 2003.
Incineració de residus. Vigent des del 2006.
Indústries de tractament de residus. Vigent des
del 2006.
Indústria Ramon Garriga
La traducció al castellà d’aquests documents,
així com els seus resums executius, es troba a
Internet,4 i en català s’han publicat onze guies
basades en les anteriors i que també són consul-
tables.5
De documentació a la disposició dels interes-
sats, n’hi ha. A les empreses amb gestor energè-
tic, propi o extern, aquesta documentació es co-
neix i s’avalua la possibilitat d’incorporar el
màxim possible de millores. Queda, però, un
gruix important d’empreses en les quals hi ha
molt per fer. Calen programes específics per sec-
tors, començant per aquells que tinguin més po-
tencial de millora.
18.3.1.3. Combustibles alternatius
Tot i que on és més important trobar alternati-
ves als combustibles emprats actualment és en la
producció d’electricitat, també és important tro-
bar-ne en les indústries grans consumidores
d’energia, com poden ser la de l’acer, la del ci-
ment, la de la ceràmica o la del paper.
Es pot pensar en minicentrals eòliques o so-
lars complementades per cogeneració, o cogene-
ració per substituir el fuel per gas, però cal dedi-
car una atenció especial a la valorització de
residus, procediment que pot ajudar molt en
indústries com la del ciment i la ceràmica, entre
altres.
És una de les fonts d’estalvi d’emissions que
cal preveure per al futur més immediat.
Tot i això, de moment, per la reglamentació
vigent, la indústria de Catalunya no en pot gau-
dir en la mesura que seria desitjable.
S’ha publicat recentment un estudi fet per
l’Institut Cerdà per encàrrec de la Fundación La-
boral del Cemento y el Medio Ambiente (Institut
Cerdà, 2009) en el qual es constaten fets com els
següents:
• Catalunya és la comunitat autònoma amb més
capacitat de producció de clínquer (21,9% del
total espanyol) i de ciment (19,4% del total es-
panyol).
4. http://www.prtr-es.es/fondo-documental/documentos-
de-mejores-tecnicas-disponibles (agost 2009).
5. http://mediambient.gencat.cat/cat/empreses, i aneu a
«Millors tècniques disponibles».
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
• Malgrat això, l’any 2006 s’empraren menys de
25.000 tones de combustibles alternatius, que
representen un 1,2% del total, mentre que en
altres comunitats autònomes s’ha arribat a per-
centatges superiors al 27% (Múrcia).
• A Europa, en conjunt, l’aportació dels com-
bustibles alternatius (farines, pneumàtics i al-
tres residus) és del 18% (a Espanya només del
6%) i als països més desenvolupats els per-
centatges són superiors.
• Suècia, Alemanya i Bèlgica s’acosten al 30%;
França i Noruega, al 35%; Àustria està en el
45%; Suïssa s’acosta al 50% i Holanda supera
el 80%.
• Els productes més emprats són les farines càr-
nies, seguides dels pneumàtics fora d’ús, els
dissolvents, les serradures impregnades, els olis
minerals, la biomassa forestal, altres tipus de
biomassa i els llots de depuradora. S’empren
també altres productes, però en quantitats que
no superen les 10.000 tones.
• Es constata la poca o nul·la participació a
Catalunya dels residus urbans valoritzats.
En aquest sentit hi ha cada vegada més veus que
demanen un canvi de política pel que fa als resi-
dus. Cal esmentar, com a molt significativa, la
monografia que al març del 2009 van fer pública
els enginyers industrials de Catalunya (Payet et
al., 2009).
En destaquen alguns aspectes:
• El reciclatge és la millor manera de recuperar
energia d’una part molt important del residu i
ha de ser prioritari davant de la recuperació
energètica, sempre que sigui viable.
• Sumant l’energia procedent dels residus mu-
nicipals, industrials, forestals i ramaders, es
podria estalviar entre un 8% i un 9% de
l’energia primària consumida a Espanya.
• La recollida selectiva (paper, vidre, plàstic i
matèria orgànica) creix, i l’any 2007 s’ha situat
per sobre del 30% del total, però queda una
resta important que fins ara és objecte de de-
posició.
• Hi ha mètodes per tractar la fracció resta que
són exposats en el treball.
• La incineració de residus ofereix l’oportunitat
d’augmentar l’aprofitament energètic compar-
823
tint la incineració de residus en centres com-
binats de calor i energia elèctrica associats en
els anomenats «district heating» (calefacció de
barri).
• Els països europeus més avantguardistes en
gestió dels residus tenen una elevada taxa d’in-
cineració (directa o mitjançant empreses que
els poden emprar com a combustible una ve-
gada valoritzats). A Holanda, Bèlgica, Suècia i
Dinamarca es porten a un abocador menys del
10% dels residus produïts. A Alemanya, Àus-
tria i Luxemburg, menys del 20%, mentre que
a Espanya encara s’està en valors superiors al
50%.
• L’aplicació en els darrers anys de les millors
tecnologies disponibles sobre la incineració
dels residus que no poden ser reciclats, junta-
ment amb la prescripció d’estàndards de qua-
litat ambiental cada vegada més i més estrictes,
fa que s’hagin eliminat els riscos associats a la
incineració de residus amb aprofitament ener-
gètic.
• Com s’indica en el document publicat pel mi-
nisteri alemany de medi ambient, actualment
es comporten com a embornals de contami-
nació.
• La directiva europea reconeix la incineració
com un sistema millor que l’ús de dipòsits
controlats dins la jerarquia de gestió de resi-
dus.
• Els països europeus més avançats ja estan apli-
cant la jerarquia recollida a la directiva i
només utilitzen el dipòsit controlat com a úl-
tima alternativa possible.
• La valoració energètica de residus es troba in-
closa en el règim especial de generació elèc-
trica (RD 661/2007 i ordre ITC 3801/2008)
per al foment de les fonts renovables i alter-
natives de generació elèctrica.
Sembla clar que hi ha molt camí per recórrer per
no augmentar les emissions de CO2 en més d’un
sector industrial.
18.3.1.4. Sensibilització social
També en un capítol dedicat a la indústria és es-
caient parlar de sensibilització social. Cal posar
de manifest que com més sensibilitzada estigui
la nostra societat, més fàcil serà, per a les indús-
824
tries que lluiten per reduir la contaminació, tirar
endavant els seus projectes.
No es pot perdre de vista que la indústria ne-
cessita tenir beneficis per mantenir la seva acti-
vitat, i que els beneficis s’obtenen quan els clients
valoren els productes que se’ls ofereixen. Doncs
bé, cal que aquests clients compensin les empre-
ses intel·ligents, que són aquelles que, com diu
Hunter Lovins (Lovins, 2008), reconeixen la ne-
cessitat d’anar més enllà del normal dins del món
dels negocis per satisfer les necessitats de les per-
sones de manera sostenible.
Cal sensibilitzar els responsables de les em-
preses que no es poden fixar només en l’obten-
ció de beneficis a curt termini, sinó que cal inte-
grar també altres factors com els ambientals, els
socials i les bones polítiques de governament.
Segons un estudi de Goldman Sachs fet l’any
2007 citat per Lovins (Lovins, 2008), el com-
portament borsari de les empreses que ho tenen
en compte és molt millor que el de les que no
ho fan.
Les empreses s’han de preparar per a una
nova onada de creixement, després de la que ha
estat liderada per les tecnologies de la informació
i les comunicacions, fonamentada en la sosteni-
bilitat, en l’aprofitament màxim dels recursos, en
la biomimètica, en l’ecologia industrial...i en la
qual el valor de les empreses es mesurarà amb
paràmetres relacionats amb el valor i el talent de
les persones de l’empresa, la seva motivació,
capacitat innovadora..., amb la contribució de
l’empresa a la millora de l’entorn ambiental i so-
cial, i amb la seva capacitat de lideratge en el
mercat que li correspongui, conseqüència dels
aspectes anteriors.
Això, una vegada més, els és més fàcil fer-ho
a les empreses grans. Les mitjanes i petites no
poden, però, quedar fora d’aquest procés, i han
de potenciar els aspectes que els siguin més pro-
picis per tal de ser també líders, si no en el mer-
cat global, sí en escletxes que sempre deixen les
corporacions importants o en col·laboració amb
aquestes corporacions.
En qualsevol cas, cal una tasca important de
sensibilització, i més en un moment de crisi que
s’hauria d’aprofitar per preparar-se per a aquesta
nova onada de creixement on només participa-
ran els millors.
Indústria Ramon Garriga
18.3.2. De tipus específic en sectors de la
Directiva
18.3.2.1. Ciment
La indústria del ciment ha fet un esforç molt im-
portant els últims anys per reduir les seves emis-
sions. Per això se li dedica una atenció especial,
i també perquè és una indústria molt emissora
en valor absolut.
Fins ara, a Catalunya aquest esforç s’ha cen-
trat en gran mesura en la millora de l’eficiència
energètica de les instal·lacions, en línia amb el
que fa el sector a tot Espanya.
L’augment de les inversions del sector en mi-
llores mediambientals, que han passat d’una
mitjana de 40 milions d’euros en el període 1995/
2000 a 90 milions d’euros en el període 2001/
2007, segons dades d’Oficemen, ha comportat,
al costat d’altres millores, que l’eficiència ener-
gètica en el conjunt del sector hagi millorat en
un percentatge de l’ordre del 40% i s’hagi passat
d’un consum superior als 4.500 MJ per tona de
ciment a poc més dels 3.000 MJ per tona.
Si es compara amb altres països, Espanya
està millor que la mitjana europea, que se situa
una mica per sobre dels 3.500 MJ per tona, i
s’adiu plenament amb els valors que es poden
esperar aplicant les millors tècniques disponi-
bles.
Els bons valors d’eficiència energètica de les
cimenteres no ha de fer perdre de vista que hi ha
algun país que obté millors rendiments, tot i que
les diferències no són importants. Japó està
també per sobre dels 3.000 MJ/tona, però per
sota d’Espanya, i Corea del Sud se situa pràcti-
cament en els 3.000 MJ/tona.
En qualsevol cas, donat el nivell ja assolit, no
sembla que la millora de l’eficiència energètica
sigui la font de nous avenços sensibles en la re-
ducció de les emissions en aquest sector. Aquests
cal buscar-los en el que d’una manera genèrica
s’anomena coprocessament. Aquest mot indica:
Combustibles alternatius amb un valor calò-
ric important (per exemple, olis usats)
Matèries primeres alternatives, amb compo-
nents minerals que les facin aptes per a la pro-
ducció de clínquer (per exemple, sòls contami-
nats, cendres, escòries, guix artificial...)
El canvi climàtic a Catalunya Indústria 825

Figura 1.
Font: CEMBUREAU, 2009.
826
Materials que compleixen ambdues caracte-
rístiques, és a dir, que tenen un valor calòric im-
portant i tenen components materials desitjables
(per exemple, pneumàtics usats).
No tots els materials de rebuig són vàlids per
al coprocessament. Cal tenir present la composi-
ció del ciment i els efectes ambientals de la com-
bustió.
Entre els materials no usables hi ha els resi-
dus que no han experimentat prèviament un
procés de valorització. El coprocessament aporta
molts avantatges; entre altres:
• Excés d’oxigen durant la combustió i després.
Destrucció completa dels compostos orgànics.
• Total neutralització dels gasos àcids, òxids de
sofre i clorur d’hidrogen, per la presència de
calç en excés estequiomètric.
• Retenció de les traces de metalls pesants en
l’estructura del clínquer amb la formació de
silicats metàl·lics.
• No es produeixen subproductes com cendres
o residus líquids resultants de la neteja dels
gasos.
La figura de la pàgina anterior dóna una idea
gràfica de l’estalvi d’emissions de CO2 i de metà,
un gas vint-i-una vegades més nociu que el CO2,
si es fan servir els residus com a combustible en
una planta cimentera en lloc de cremar-los en una
incineradora o dipositar-los en un abocador.
18.3.2.2. Cogeneració i altres combustions
En general es tracta d’instal·lacions modernes,
però encara hi ha potencial d’estalvi amb el canvi
de combustible en alguns casos, amb l’ús de cal-
deres d’alta eficiència en altres, en l’aprofitament
integral de l’aigua i de la calor residual que trans-
porta, en la revisió d’aïllaments...Cal fer-ho, ja
que són encara moltes les instal·lacions que eme-
ten més gasos dels assignats.
18.3.2.3. Refineries
La refineria que hi ha a Catalunya va obtenir ja al
juliol del 2006 l’autorització ambiental integrada
per a 8 anys, amb control cada dos anys.
Les inversions que es fan cada any per millo-
rar totes les qüestions relacionades amb el medi
ambient són importants. Els resultats són bons,
Indústria Ramon Garriga
tot i que caldrà estudiar quines modificacions
s’han d’introduir en els pròxims anys per poder
complir amb les reduccions previstes.
En aquest moment, entre altres, estan en curs
o aprovats projectes com l’optimització de la
combustió a les calderes d’olefines, la recupera-
ció de la calor dels fums de l’HDS, la millora de
l’eficiència a les dues grans turbines d’olefines o
l’augment de gruix de l’aïllament a la unitat 661,
amb un pressupost, només per als projectes es-
mentats, superior als setze milions d’euros.
Els resultats són evidents, ja que del 2007 al
2008 les emissions de NOx han passat de 4.075
tones a 2.719 tones, amb una disminució del
33% i ben per sota del límit legal, que està en
3.333 tones.
Cal tenir en compte que els òxids de nitrogen
són també gasos amb efecte d’hivernacle, amb
una nocivitat més de dues-centes vegades supe-
rior a la del CO2.
La reducció de SO2 i partícules també ha estat
del 50% i del 45%, respectivament.
El CO2 s’ha mantingut per sota dels valors
permesos, tot i que cal prendre mesures amb la
vista posada al 2020.
18.3.2.4. Acer
Cal esmentar la rellevància que té el reciclatge
dels metalls dels envasos com a mitjà per recu-
perar la ferralla, ingredient fonamental per a la
siderúrgia. A més, la ferralla dels envasos és un
material barat i fàcil de recuperar gràcies a les
seves propietats magnètiques. El seu reciclatge
permet un estalvi no només de primeres matè-
ries, com el ferro o el carbó, sinó també de l’ener-
gia emprada.
Catalunya és la comunitat autònoma de
l’Estat on es recicla una quantitat major d’enva-
sos d’acer (un 19,1% del total de tones recupe-
rades a Espanya l’any 2004). Un 46,6% del
reciclatge va ser liderat per les plantes d’incine-
ració, els recuperadors van proporcionar un
27,7%, la recollida selectiva el 16,3%, i el com-
postatge el 9,5%.
Catalunya no disposa de plantes siderúrgi-
ques. D’acereries n’hi ha dues de pertanyents a
la mateixa empresa, i molt a prop l’una de l’al-
tra. De foneries n’hi ha més de 140, algunes de-
dicades a fondre acer per fer peces mecàniques.
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
Es considera només una planta incorporada a la
Directiva de comerç d’emissions.
El sector siderúrgic està en plena recon-
versió. És un sector en el qual, a més de l’apro-
fitament de la ferralla, els estalvis han de venir
de l’ús de forns amb millor tecnologia i de l’a-
profitament de la calor residual.
18.3.2.5. Vidre
El sector de la fabricació de vidre té una llarga
tradició a Catalunya, on es concentra prop de la
meitat de la xifra de negoci i dels llocs de treball
del sector en l’àmbit estatal.
El subsector del vidre buit és, de totes les ac-
tivitats industrials, el més avançat en matèria de
reciclatge. S’estima que per cada tona d’envàs de
vidre que es torna a fondre s’aconsegueix estal-
viar 1.200 quilos de matèries primeres i es consu-
meixen 130 quilos menys de fuel, amb la con-
següent disminució de residus i d’emissions.
L’any 2004 el Parlament Europeu va aprovar
la Directiva 2004/12/CE que estableix un objec-
tiu obligatori de taxa de reciclatge per a l’any
2008 del 60% en pes per als envasos de vidre.
És un objectiu molt ambiciós, però l’any 2007 es
va recuperar a Espanya el 56% dels envasos po-
sats en el mercat. Si es té en compte que Catalu-
nya és capdavantera en reciclatge de vidre amb el
22,3% del total espanyol, vol dir que s’estan as-
solint els objectius marcats per la Directiva. Es
van recollir quasi 147.000 tones d’envasos i, per
tant, es va produir un estalvi de combustible prò-
xim a les 20.000 tones.
De vidre pla n’hi ha fàbriques a Tarragona i
Barcelona. Els estalvis han de ser conseqüència
de millores en l’eficiència energètica.
18.3.2.6. Paper
En redactar aquest capítol es disposa de les dades
corresponents al 2007. La producció a Catalu-
nya és el 30,3% del total espanyol.
En parlar d’emissions hi ha dos aspectes im-
portants que cal considerar: l’ús de paper recu-
perat i la cogeneració.
La indústria espanyola de paper i cartró és la
primera de la UE pel que fa a l’ús de paper re-
cuperat com a primera matèria (un 84,6% de
paper recuperat sobre la producció l’any 2007).
Amb tot, hi ha molt a fer encara pel que fa a la
827
recollida, que és del 63,7% sobre el total de
paper i cartró usat, fet que obliga a recórrer a la
importació de paper usat. A Catalunya la major
part de la matèria primera que utilitzen les em-
preses del sector té l’origen en el reciclatge
(70%) i es preveu que aquest percentatge conti-
nuï augmentant.
L’ús de gas natural com a combustible en sub-
stitució del carbó i del fuel i la introducció de la
cogeneració elèctrica han disminuït notablement
les emissions de CO2.
La indústria del paper i del cartró concentrà
l’any 2007 al voltant del 10% del nombre total
de plantes de cogeneració que hi havia a Espanya
i el 16% de la potència instal·lada, percentatges
que són superiors a Catalunya. La necessitat
d’importants quantitats de vapor i d’electricitat
ho justifica. És tan important la producció elèc-
trica per cogeneració a les papereres que, a ni-
vell d’Espanya, segons dades d’Aspapel, la ràtio
entre electricitat generada i electricitat consu-
mida és de l’ordre d’1,30, tant l’any 2007 com el
2008.
A Catalunya ha d’augmentar l’ús de biomassa
(les primes per a la biomassa forestal són de
l’ordre de 120 euros per megawatt hora produït).
A tot Espanya hi ha 1.100 MW de cogeneració
instal·lats, dels quals el 32% tenen com a com-
bustible la biomassa. La proporció a Catalunya
és inferior.
El canvi de combustible i l’eficiència en
l’aprofitament de la calor (maquinària treballant
en el punt de màxim rendiment, recuperació de
condensats, màxima eficiència en la transmissió
de la calor per a l’assecatge...) són els punts en els
quals cal fer atenció per disminuir els consums i
les emissions.
18.3.2.7. Calç i ceràmica
Són activitats que desenvolupen, en general, em-
preses petites. Això fa que, en molts casos, no
s’emprin les millors tècniques disponibles, i que
les que es tenen no s’explotin amb la màxima efi-
ciència. Caldrà prendre mesures associatives per
millorar les prestacions, sobretot en la branca de
menor valor afegit.
A les empreses de major capacitat, els estalvis
han de ser conseqüència de canvis de combusti-
ble i de millores en l’eficiència dels processos.
828
18.3.3. De tipus específic en sectors d’emis-
sions difuses
Les millores de l’eficiència i l’ús de les millors tèc-
niques disponibles són aplicables a totes les in-
dústries, tot i que no totes ho són amb la mateixa
intensitat.
A continuació es dedica atenció a comentar
alguns aspectes de dos sectors, el químic i el de
la construcció; el primer perquè és el principal
consumidor d’energia i alguna de les seves acti-
vitats s’incorpora ja al règim de comerç d’emis-
sions, i el segon per la seva incidència en els sec-
tors de serveis i domèstic.
18.3.3.1. Indústria química
En els últims anys la indústria química ha fet un
esforç important per mantenir les seves emis-
sions a l’atmosfera i a l’aigua dins dels límits im-
posats per la legislació vigent. Aquest esforç ha
ajudat, també, a reduir les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. Tanmateix, per mante-
nir l’activitat de la indústria química al nivell ac-
tual, suposant que tots els sectors s’incorporessin
al règim de mercat d’emissions, o s’intensifiquen
les mesures de reducció o caldrà recórrer al mer-
cat del CO2 i comprar drets d’emissió.
La incorporació d’un grup d’empreses del sec-
tor químic al règim de comerç d’emissions les
obliga a totes a prendre les mesures necessàries
des d’ara, ja que és molt probable que els valors
que se’ls assignin l’any 2020 siguin baixos.
Una bona part de la indústria química cata-
lana pertany a multinacionals que, en principi,
podran emetre més si prenen mesures d’estalvi
d’emissions en plantes pròpies ubicades en paï-
sos on es pot aplicar el MDN (mecanisme de
desenvolupament net), però hi ha un gruix im-
portant d’indústria química que és totalment ca-
talana a la qual, per la seva grandària, no li serà
fàcil incorporar-se a aquest mecanisme, i haurà
de prendre altres mesures per gaudir d’una si-
tuació més favorable pel que fa a les emissions.
La indústria química de Tarragona va dedicar
l’any 2007 uns 51 milions d’euros a mesures des-
tinades a la protecció del medi ambient, quanti-
tat molt superior a la d’anys anteriors. En el ma-
teix sentit, l’Associació Empresarial Química de
Tarragona (AEQT), formada per una trentena
d’empreses, va signar amb el Departament de
Indústria Ramon Garriga
Medi Ambient, l’any 2006, un conveni en matè-
ria ambiental amb l’objectiu d’assolir un desen-
volupament sostenible de la indústria.
Cal continuar. Moltes de les iniciatives d’efi-
ciència energètica esmentades són aplicables,
però cal també innovar en processos.
En aquest sentit no es pot deixar d’esmentar
una iniciativa per a millorar l’eficiència dels pro-
cessos químics. L’any 2008 va entrar en funcio-
nament el Centre d’Investigació sobre Química
Sostenible de la Universitat Rovira i Virgili. El seu
objectiu principal és desenvolupar projectes con-
crets de millora dels productes i dels processos
productius. Així com l’Institut Català d’Investi-
gació Química porta a terme investigació pura,
el nou centre fa recerca aplicada per a les em-
preses de l’entorn.
Entre altres línies de treball, els experts de
l’ICIQ treballen, en col·laboració amb la indús-
tria, per aconseguir convertir les primeres matè-
ries en productes finals minimitzant els costos
energètics i reduint la producció de residus.
Aquest és un dels camins. Cal que obtingui
tot el suport necessari tant per part de les admi-
nistracions com per part de les empreses, que
tenen l’opció de convertir el que podria ser
només una despesa en una oportunitat de ne-
goci. Cal també que aquestes iniciatives aug-
mentin amb una eficient col·laboració entre ad-
ministracions, centres de recerca i empreses.
18.3.3.2. Indústria de la construcció
A Catalunya el sector domèstic representa un
12,8% del consum d’energia i el dels serveis,
un 10,1%. Són valors molt importants.
La seva reducció va molt lligada a una indús-
tria que de manera global s’anomena indústria
de la construcció.
Sota aquest nom aquest capítol hi incorpora
la construcció en si mateixa, on es poden fer
grans estalvis tant a l’hora de projectar com a la
de fer realitat els projectes, i tots aquells sectors
industrials que hi participen: fabricació de ma-
terials de la construcció, fabricació de vidre,
d’aïllants, de material sanitari, de material elèctric,
comunicacions, aprofitaments de llum natural,
condicionament d’aire i fluxos naturals, energies
renovables, xarxes intel·ligents, instal·ladors,
ESE...
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
Algunes d’aquestes indústries estan sotmeses
al mercat d’emissions, però altres no. És més, per
a moltes empreses d’aquest sector la participació
en la millora de l’eficiència energètica en la cons-
trucció pot representar una oportunitat de ne-
goci important.
Als Estats Units els sectors domèstic i de ser-
veis representen consums percentuals encara
més importants que a Catalunya. Per això no és
estrany que al web del Massachusetts Institute
of Technology (MIT) es proposin com a àrees
d’estudi preferent les següents:
• Edificis intel·ligents i els seus components
• Sostres intel·ligents
• Ventilació natural i equipament integrat
• Sistemes d’il·luminació amb llum natural
• Nous materials i mètodes constructius
• Calefacció, ventilació i aire condicionat
• Sensors i sistemes de monitorització avançats
• Eines avançades de simulació que ajudin els
dissenyadors d’edificis a elegir els sistemes
més eficients energèticament
• Polítiques de transformació del mercat com
codis i estàndards, incentius fiscals, informa-
ció i educació.
És tota una declaració de principis que hem de
fer nostra.
Són actuacions amb molt impacte social i que
demanen un consens que cal buscar amb forma-
ció i promoció de canvi de paradigmes. El millor
edifici no hauria de ser aquell que més impacta
només pel seu aspecte sinó aquell que repre-
senta, tant en la seva construcció com en el seu
ús, la menor despesa d’energia.
Cal potenciar la normalització dels elements i
dels mètodes constructius (a Catalunya hi ha qui
posa en dubte que en parlar de la construcció es
pugui parlar d’indústria per aquesta falta de nor-
malització). Es podria evitar aquest dèficit pro-
movent nous materials i mètodes constructius.
Seria un pas important de cara a minimitzar la
despesa d’energia i les emissions.
Cal que s’aprovi normativa relativa als im-
pactes a mesurar en els materials i en els pro-
cessos constructius i que es popularitzin els
sistemes de certificació ambiental d’edificis.
Els sistemes més estesos són el WGBC (World
829
Green Building Council) i l’SBA (Sustainable
Building Alliance). Aquest últim és el sistema de
certificació europeu, nascut de l’aliança entre
la certificació francesa i l’alemanya, i neix com a
reacció al WGBC.
La certificació es defensa perquè exigeix un
manteniment en el temps d’uns mínims de qua-
litat ambiental dels edificis. Amb la Llei d’orde-
nació de l’edificació ja s’estableixen uns criteris i
unes eines de mesura, però la pràctica demostra
que no són de fàcil aplicació i, a més, no sempre
el que es preveu en els projectes és el que s’acaba
fent o el que acaba esdevenint amb el temps amb
la manca de manteniment. Cal que en aquestes
qüestions no es pensi a curt termini, sinó que es
facin bé les coses i que es puguin mantenir a la
vegada que s’incorporen aquelles millores que
porten a l’estalvi i que van apareixent al llarg del
temps.
Una iniciativa que pot ajudar a implementar
mesures d’estalvi energètic en l’edificació, i que
també es pot aplicar a la indústria, és promoure
els models de negoci basats en el subministra-
ment de serveis energètics (ESE o ESCO). Els
promou la Directiva 2006/32/CE i les impulsa,
entre altres institucions, la Plataforma para la Efi-
ciencia Energética en España.
Segons la Directiva, una empresa de serveis
energètics (ESE) o energy services company (ESCO)
és una persona física o jurídica que dóna uns ser-
veis energètics que representen una millora de
l’eficiència energètica a les instal·lacions o locals
d’un usuari i admet un risc econòmic per portar-
ho a terme. El pagament dels serveis prestats
es fa (totalment o parcialment) amb l’obtenció
de millores de l’eficiència energètica i amb el
compliment dels altres requisits de rendiment
convinguts.
És una definició àmplia que admet moltes
concrecions diferents. Hi ha qüestions que s’hi
troben implícites com que cal establir un període
de temps durant el qual s’han d’obtenir els estal-
vis, que s’haurà de poder mesurar i que s’haurà
de poder intervenir tant en el manteniment com
en la implementació de millores.
En aquest sentit, tot i que el temps de què es
parla no es pot prendre com a fix sinó com a re-
ferència, és molt més explícita la definició que
d’una ESE fa la National Association of Energy
830
Services Companies (NAESCO), associació ame-
ricana, país on aquesta activitat ha tingut un gran
desenvolupament.
Per NAESCO, una ESE és una companyia
que desenvolupa, instal·la i finança el disseny
de projectes que tenen com a finalitat millorar
l’eficiència energètica i els costos de manteni-
ment en les instal·lacions per un període de 7 a
10 anys.
És clar que d’entrada cal tenir un històric del
consum convencional d’un edifici o instal·lació
equivalent i fer una projecció en el temps. La di-
ferència entre aquesta projecció i la realitat és
l’estalvi que s’ha produït amb un conjunt de me-
sures que poden afectar des del disseny de l’edi-
fici fins a instal·lacions com la il·luminació i el
condicionament d’aire, o, en el cas de la indús-
tria, a canvis en algun procés.
Els contractes que es subscriuen poden tenir
diverses modalitats, però n’hi ha dues de bàsi-
ques: estalvi garantit o estalvi compartit.
En el primer, el client fa la inversió i com a
conseqüència se li garanteix un estalvi. D’aquest
estalvi, una part important se la queda el client
per finançar la inversió i com a benefici i una
altra part, més petita, se la queda l’ESCO com a
pagament de l’assessorament, manteniment i mi-
llores. Si algun any l’estalvi que obté el client no
arriba al que se li havia garantit, l’ESCO ha de
compensar la diferència. Si, al contrari, els estal-
vis superen les previsions, la diferència es repar-
teix segons percentatges abans establerts entre
client i ESCO.
En els contractes d’estalvi repartit, la inversió
la fa l’ESCO i per això es queda la part més im-
portant de l’estalvi per compensar la inversió i
com a benefici. Si no s’assoleix l’estalvi previst, el
client continua rebent la mateixa quantitat pac-
tada i és l’ESCO la que hi perd. Si, al contrari, els
beneficis superen les previsions, la diferència es
reparteix entre client i ESCO segons percentat-
ges pactats.
En un contracte d’aquest tipus, l’ESCO vol
participar en el disseny des d’un principi, ja que
moltes vegades els estalvis depenen molt de com
s’ha pensat l’edifici o la instal·lació.
Als països on aquest tipus de negoci ESCO
està ben implantat ha quedat palès que és la mi-
llor manera d’estalviar energia en el sector de la
Indústria Ramon Garriga
construcció. Ara bé, aquesta implantació és en
funció de diferents paràmetres que no sempre es
donen. Cal, d’entrada, que hi hagi una legislació
fiscal que ho permeti i estimuli, cal que els cos-
tos energètics siguin calculables i que no es pu-
guin produir canvis importants de preus com a
conseqüència de decisions polítiques; calen, en
fi, projectes emblemàtics de demostració que in-
citin la creació d’aquest tipus d’empreses.
Les administracions han de tenir-hi un paper
fonamental, entre altres raons per què és en el
sector serveis (hospitals, escoles, edificis de l’Ad-
ministració) on primer es poden detectar i obte-
nir estalvis importants. En aquest sentit és molt
positiva la iniciativa de l’IDAE (Instituto del
Ahorro Energético) que ha proposat un model de
contracte ESCO per a serveis energètics i de man-
teniment als edificis de les administracions pú-
bliques. L’àmbit jurídic d’aquests contractes es
defineix a la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de
contractes del sector públic.
Hi ha moltes iniciatives de recerca relaciona-
des amb aquest sector: en el món de la il·lumi-
nació, en la recerca de components electrònics
de molt baix consum, en l’estudi de sistemes de
ventilació i llum naturals als edificis, en nous ma-
terials aïllants, en vidres amb tractaments espe-
cials que es puguin usar sense perdre qualitat
d’aïllament tèrmic, en nous materials per a la
construcció, en xarxes intel·ligents que perme-
tin un control i una distribució automàtica dels
consums, en la manera d’integrar diferents fonts
energètiques (solar, eòlica, acumuladors dels ve-
hicles elèctrics) a petita escala o per barris, en ca-
lefacció de barri, en nous sistemes de condicio-
nament...
Moltes d’aquestes recerques es porten a terme
en laboratoris de Catalunya com, per exemple, a
l’IREC (Institut de Recerca en Energia de Cata-
lunya) que té diferents línies de recerca en efi-
ciència energètica en l’edificació.
Hi ha també edificis nous que poden servir de
demostració. Un d’aquests pot ser el nou edifici
destinat a ser banc de sang i teixits a Barcelona,
en el qual tant el disseny de l’edifici com les ins-
tal·lacions s’han fet per obtenir millores de ma-
terials, dels sistemes de ventilació i climatització
i de recuperació d’energia; també n’és un exem-
ple l’edifici d’emissions zero del districte 22@.
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
Un projecte emblemàtic de demostració, que
a més proposa moltes solucions per a la rehabili-
tació, camp en què es poden obtenir estalvis molt
importants, és el PSE-Arfrisol, del CIEMAT. Fa
anys que es va posar en marxa i té com a objec-
tiu reduir fins en un 90% el consum als edificis
d’oficines i demostrar tot el que es pot estalviar
fent servir adequadament l’energia en l’edificació.
18.4. Altres iniciatives que han d’ajudar a
reduir les emissions
18.4.1. Mercat del CO2
L’anàlisi del comportament de la indústria radi-
cada a Catalunya pel que fa al control i reducció
de les emissions de gasos d’efecte hivernacle està
determinat per l’establiment a nivell europeu del
mercat d’emissions de CO2 i per la regulació es-
tatal derivada d’aquesta directiva.
Per això pot ser convenient fer algunes consi-
deracions relatives al mercat del CO2.
Hi ha acord a considerar, com ho fa Mont-
serrat Colldeforns (Vegara et al., 2009), que la
reducció d’emissions no la generen els instru-
ments en si, sinó la influència que aquests ins-
truments puguin tenir en el comportament de
productors i consumidors, les inversions fetes
per les empreses o els governs i les innovacions
en tecnologies i productes. És a dir, la indústria
hi té un paper important.
Com diu l’autora en la publicació abans es-
mentada, els instruments econòmics o de mer-
cat són els que utilitzen la reacció de consumi-
dors i productors a les condicions de mercat per
influir en el seu comportament per tal que sigui
favorable al medi ambient. Es basen en la capa-
citat del mercat de sintetitzar informació en rela-
ció amb les condicions agregades d’oferta i
demanda i els preus resultants.
Són bàsicament els impostos ambientals, les
subvencions, els drets d’emissió o permisos ne-
gociables o altres instruments híbrids.
Els instruments de mercat tenen una major
eficiència econòmica ja que tenen una major flexi-
bilitat i adaptació a cada situació particular
i, a més, empenyen més eficaçment a l’adopció
de noves tecnologies menys contaminants si
d’aquesta adopció se’n deriven estalvis a curt,
mitjà o llarg termini.
831
Tot i que hi ha experiències relatives a la fixa-
ció d’impostos per a l’emissió de CO2 força anti-
gues (Finlàndia va ser el país pioner l’any 1990),
aquest sistema no ha estat emprat d’una manera
generalitzada. La UE ha preferit harmonitzar pri-
mer els impostos sobre l’energia, i dels impostos
sobre el CO2, sembla que només els pensats per
reduir les emissions dels vehicles s’estan genera-
litzant progressivament. Entre altres països, Espa-
nya ha modificat l’impost de matriculació dels ve-
hicles fent-hi intervenir d’una manera prou clara
les emissions a l’hora de fixar els tipus impositius.
En canvi, sí que han crescut molt ràpidament
els mercats de drets d’emissió de CO2. Com que
poden afectar a la indústria catalana, s’hi dedica
més atenció tot seguit.
El mercat de drets pot existir a partir del mo-
ment en què el màxim d’emissions permeses
sigui inferior a les emissions actuals. Com diu
Montserrat Colldeforns, el dret d’emetre es con-
verteix en un actiu important per a l’empresa
perquè el necessita per poder produir.
És clar que, segons el preu a què calgui com-
prar els drets, serà més convenient introduir no-
vetats tecnològiques que ajudin a disminuir les
emissions. Aquest és un factor determinant. N’hi
ha un altre, que és com les empreses obtenen els
drets d’emissió.
Hi ha bàsicament dues maneres extremes de
fer-ho, més totes les combinacions intermèdies.
Les extremes són l’assignació gratuïta dels drets
en funció de determinats paràmetres a decidir o
l’obtenció d’aquests drets mitjançant subhasta.
Hi ha arguments a favor i en contra de cada
una de les dues opcions, però en una primera
etapa ha semblat millor a tots els països de la UE
que els governs assignin els drets gratuïtament.
De fet, la Directiva Europea del 2003 preveia que
al menys un 95% dels drets havia de ser gratuït
durant el primer període (fins el 2007) i al
menys un 90% en el segon (2008 - 2012). Doncs
bé; només tres països han subhastat el percen-
tatge restant. Tots els altres han concedit gratu-
ïtament el 100% de les emissions.
No és clar quin serà el sistema a partir del
2013, però tot fa suposar que n’hi pot haver un
cert percentatge sotmès a subhasta.
De tota manera, cal tenir en compte que
la UE, mitjançant la Directiva 2009/29/CE de
832
23 d’abril que modifica i complementa la Direc-
tiva 2003/87/CE, tot i mantenir una política va-
lenta de reducció de les emissions, té clar que
aquesta valentia no pot representar que les em-
preses de la UE estiguin en inferioritat de condi-
cions respecte a les d’altres països, i per això en
el seu plantejament (punt 24 i següents) recull
els efectes que provoca sobre diferents sectors el
fet que estiguin exposats a la competència inter-
nacional, defineix com s’identifiquen aquests
sectors i recull les mesures adequades per com-
batre’n els efectes.
Amb posterioritat a la redacció d’aquest capí-
tol, el 5 de gener de 2010, s’ha publicat la deci-
sió de la Comissió de 24 de desembre de 2010
amb un llistat de sectors i subsectors que es con-
sideren exposats a un risc significatiu de fuita de
carboni, que és com es coneix el fet d’aquesta
competència que es pot considerar deslleial.
El protocol de Kyoto incorpora uns mecanis-
mes de flexibilitat que permeten a les empreses
acumular drets d’emissió. Bàsicament són dos:
El primer és el mecanisme de desenvolupa-
ment net (MDN), que permet que els països que
es van comprometre a Kyoto a reduir les seves
emissions puguin fer-ho en part invertint en
la reducció d’emissions en els països en via de
desenvolupament que formen part del protocol,
però no estan sotmesos a cap reducció concreta.
És, a la vegada, una manera excel·lent de trame-
tre tecnologies netes a països que no en dis-
posen.
El segon és l’aplicació conjunta (AC), que per-
met que els països compleixin els seus objectius
de reducció invertint en projectes que redueixin
les emissions en altres països també vinculats als
objectius de Kyoto, generalment de l’est d’Eu-
ropa i de l’antiga Unió Soviètica.
El comerç d’emissions de la UE permet també
altres fórmules com les negociacions entre estats
amb compromís de reducció, l’acumulació per a
anys posteriors de les emissions permeses i no
exhaurides, compromisos sectorials...
El mecanisme de desenvolupament net és el
més emprat, però cal dir que les empreses cata-
lanes no han fet ús de cap dels dos mecanismes
de flexibilitat. Tenint en compte que Barcelona
és la capital europea per a la Mediterrània i que
hi ha almenys tres països costaners amb aquest
Indústria Ramon Garriga
mar on es poden portar a terme projectes MDN,
pot ser una ocasió molt bona per iniciar un pro-
cés que pot fer falta i en el qual cal tenir una certa
experiència per treure’n tot el profit possible.
El mercat de drets d’emissió de la Unió Euro-
pea és l’eina que ha de permetre el compliment
del compromís vinculant de la UE. A més
d’aquest mercat n’hi ha altres de voluntaris.
Per tenir una idea de la magnitud del mercat
del CO2, i de la importància relativa de cada un
dels que el constitueixen, transcrivim unes xifres
de l’informe del 2008 del Banc Mundial State and
trends of the carbon market, recollides també en el
treball abans esmentat.
L’any 2007 es van negociar en el mercat de
drets de la UE 2.061 Mt de CO2 amb un valor de
50.097 M$ USA. Els valors en altres mercats són
menyspreables al costat d’aquests (48 Mt de CO2
en total amb un valor de 296 M$ USA).
Tant com el valor absolut, és important el
creixement, ja que el volum corresponent a l’any
2006 va ser tres vegades superior al del 2005 i el
del 2007 pràcticament ha doblat el del 2006.
Les transaccions que tenen com a origen el
MDN han crescut molt poc al llarg d’aquests tres
anys considerats i no han estat encara gaire im-
portants. Els volums de CO2 que han estat estal-
viats (i, per tant, adquirits pels inversors) han
estat de 359, 537 i 551 Mt el 2005, 2006 i 2007,
respectivament, i a un preu mitjà resultant molt
inferior del que s’ha pagat en el mercat de per-
misos (menys de la meitat).
Cal constatar que les transaccions del tipus
MDN han generat un mercat secundari de trans-
missió d’aquests drets que l’any 2007 ha repre-
sentat un volum de 240 Mt de CO2.
El procés d’aplicació conjunta (AC) presenta
una activitat petita (21, 16 i 41 Mt de CO2 els
tres anys considerats) i a un preu equiparable al
que regeix les transaccions MDN.
Cal deixar constància que l’any 2009 la fira
internacional (privada) del mercat de CO2 va
tenir lloc a Barcelona (on sembla que també es
desenvoluparà en el futur), circumstància que no
va ser prou aprofitada per exemplificar el perquè
d’aquesta fira i, lògicament, la importància no so-
lament ecològica sinó també econòmica que té i
ha de tenir l’estalvi d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle.
El canvi climàtic a Catalunya Indústria
18.4.2. Recerca i innovació
Quan es pensa en recerca i innovació relacionada
amb el canvi climàtic s’acostuma a pensar, i ja
està bé, en noves formes d’obtenció d’electrici-
tat, en l’obtenció d’aquesta electricitat d’una ma-
nera més distribuïda per evitar les pèrdues que es
generen en el transport, en la manera de confinar
el CO2 que es produeix mitjançant captura i em-
magatzematge, en xarxes intel·ligents que per-
metin tenir la informació necessària per gestionar
automàticament els consums...
No es pot perdre de vista, però, que hi ha molt
a fer per reduir els consums i, per tant, les emis-
sions, en processos convencionals als quals proba-
blement no sempre es dedica la mateixa atenció
que als nous. Segueixen essent necessaris i, per tant,
cal innovar pensant també en aquests processos.
Es llegeix amb freqüència que cal que al nos-
tre país es redueixin o s’abandonin segons quines
produccions per potenciar-ne d’altres de menys
intensives en energia. No és ara el moment d’en-
trar en què és millor. Els productes necessaris
es seguiran produint en un lloc o altre i si no
s’aplica la recerca i la innovació a aquests pro-
cessos, seguiran emetent o provocant l’emissió
de més gasos dels necessaris.
Ja s’han esmentat diferents iniciatives positi-
ves de recerca aplicada a Catalunya amb l’objec-
tiu de disminuir les emissions en processos in-
dustrials.
Per seguir avançant cal, però, prendre mesu-
res que incentivin.
Isabel Busom, en el treball ja esmentat (Ve-
gara et al., 2009), parla de dues fallades: la insu-
ficiència d’incentius per a l’adopció de mesures
correctores si no hi ha impostos sobre emissions
(o similars) i la insuficiència d’incentius per a la
generació d’innovacions, i arriba a les conclu-
sions següents:
1. Els incentius que s’estableixen a través del
mercat no seran suficients per impulsar la recerca
i la innovació necessàries, perquè hi ha una es-
cletxa entre la rendibilitat privada i la rendibili-
tat social de la inversió en aquestes activitats.
2. La política de recerca, desenvolupament
i innovació, per si sola, no serà suficient per
aconseguir el nivell de canvi tecnològic desitja-
ble, ja que es produeixen dues fallades de mercat.
833
3. Encara que es plantegi alhora una política
de control d’emissions i una de foment a la
R+D+I, no serà suficient si això només es fa a ni-
vell dels estats i no es té en compte la dimensió
internacional de les dues externalitats.
I, com a conseqüència, proposa la comple-
mentarietat entre polítiques específiques contra
el canvi climàtic i polítiques de R+D+I, amb al-
tres polítiques, com l’educativa, i també entre
països.
A més petita escala, cal també complementa-
rietat entre els diferents estaments, indústria, ad-
ministracions i centres de recerca per buscar la
màxima eficiència en la implementació d’inno-
vacions. Aquesta col·laboració s’hauria d’anar es-
tenent a tots els sectors productius com ja s’ha
fet parcialment en algun.
Referències
ALCÁNTARA, Vicent; PADILLA, Emilio; ROCA JUSMET, Jordi
(2009). «Emissions de gasos amb efecte hivernacle
derivades del consum d’energia». A: RAMOS MAR-
TÍN, Jesús (2009). Ús de l’energia a Catalunya. Anà-
lisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana
(AMEEC); Barcelona: Generalitat de Catalunya,
CADS, p. 129-145. (Informes del CADS, 8).
CEMBUREAU (2009). Sustainable Cement Production.
Co-processing of alternative fuels and raw materials in
the european cement industry. Brussel·les: CEMBU-
REAU.
Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) L275 de
25/10/2003 i L140/63 de 05/06/2009
Documento de Visión de la Eficiencia Energética en España
(2009). Plataforma Tecnológica Española de la Efi-
ciencia Energética.
DOMÍNGUEZ, Martí. (2009). «Comunitat científica i
comunitat cultural», Cultura 3 (gener de 2009)
Generalitat de Catalunya, p. 114.
<http://www.gencat.cat/medi ambient agost del 2009>.
Seleccioneu «Canvi Climàtic» i als destacats, «Evo-
lució de les emissions a Catalunya».
<http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/at-
mosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf>
ICAEN (2009). Cultura energética, 170, Barcelona: Ins-
titut Català de l’Energia, p. 24.
INSTITUT CERDÀ. Reciclado y valorización de residuos en la
industria cementera en España. Treball de l’Institut
Cerdà per a Fundación Laboral del Cemento y el
Medio Ambiente. Any 2009.
834
IPPC (2007). Fourth Assessment Report, Working
Group III, Chapter 7, Industry.
LOVINS, Hunter (2008). «Repensar la producció». A:
WORLDWATCH INSTITUTE. L’estat del món 2008 – Inno-
vacions per a una economia sostenible. Informe del
sobre el progrés cap a una societat sostenible; Barce-
lona: Angle Editorial, p. 39.
OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC (OCCC) (2008).
Pla marc de mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya
2008-2012. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
OCCC.
Indústria Ramon Garriga
PAYET, Jordi; RELEA, Ferran; SALA, Josep Maria [et al.]
(2009). La incineració i el futur de les polítiques de
gestió de residus; Barcelona: Col. d’Enginyers In-
dustrials de Catalunya. (Monografies, 9).
Pla de l’Energia de Catalunya 2006 – 2015 (2009). Bar-
celona, Generalitat de Catalunya.
VEGARA, Josep Maria; BUSOM Isabel; COLLDEFORNS,
Montserrat [et al.] El canvi climàtic: anàlisi i política
econòmica. Una introducció (2009). Barcelona: La
Caixa, p. 81-133. (Estudis econòmics, 36).
19. El turisme
David Saurí1 i Joan Carles Llurdés2
1
Departament de Geografia i Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, Universitat Autònoma de Barcelona.
2
Departament de Geografia i Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Universitat Autònoma
de Barcelona.

David Saurí Pujol (Barcelona, 1958) es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat
Autònoma de Barcelona el 1981. El 1983 va obtenir una beca Fulbright per ampliar els seus es-
tudis de Geografia a la Universitat de Clark (Worcester, Massachusetts, EUA). Es doctorà el 1990,
amb una tesi sobre la història de la gestió de l’aigua a Nou Mèxic. També és doctor en Geografia
per la Universitat Autònoma de Barcelona on, des de 1988, imparteix docència en la titulació de
Geografia, i des de 1993 en la titulació de Ciències Ambientals. Ha estat director del Departament
de Geografia de l’UAB (1997-1999) i director del Centre d’Estudis Ambientals de la mateixa uni-
versitat (2000-2003). Des de febrer de 2005 és catedràtic de Geografia Humana de la Universi-
tat Autònoma de Barcelona.

Joan Carles Llurdés és doctor en Geografia Humana (Universitat Autònoma de Barcelona). Im-
parteix docència presencial al Departament de Geografia, a l’Escola Universitària de Turisme i Di-
recció Hotelera (ambdós a la UAB ) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva do-
cència es relaciona amb la Cartografia, la Geografia del turisme i el Turisme cultural, mentre que
la seva recerca centra en temes de planificació del turisme, conflictes territorials, reconversió de
zones mineres en zones turístiques i turisme i canvi climàtic. Ha publicat articles en revistes
d’àmbit nacional i internacional i també ha col·laborat en diverses obres col·lectives així com en
el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.
Resum 839
Introducció 841
19.1. Turisme i canvi climàtic: evolució del coneixement
i de les accions 2003-2009 841
19.2. El turisme a Catalunya i al món. Tendències
en el període 2003-2009 844
19.3. Característiques de l’oferta turística a Catalunya 849
19.4. Escenaris climàtics a Catalunya i possibles efectes
en l’oferta turística 855
19.4.1. Els impactes sobre el turisme de sol i platja 855
19.4.2. Impactes del canvi climàtic en el turisme
d’hivern català: evidències recents 857
19.4.3. Impactes en el turisme alternatiu 859
19.4.4. Estratègies davant el canvi climàtic 859
19.4.5. Estratègies al turisme de sol i platja 860
19.4.6. Estratègies al turisme d’hivern 860
19.4.7. Estratègies al turisme alternatiu 864
19.5. Conclusions 864
Referències 866
Annex Enquesta sobre els possibles efectes del canvi
climàtic en el sector turístic català 868
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
Resum
Catalunya ha esdevingut la primera destinació es-
panyola en turisme internacional, mentre que el
conjunt de l’estat és la segona a nivell mundial,
darrera França. El turisme continua essent la pri-
mera activitat econòmica de Catalunya (10-12%
del PIB i en torn d’un 10% de la població ocupada)
i es caracteritza per una elevada diversitat de mo-
dalitats i una capacitat excel·lent d’adaptació a
nous reptes. Això no obstant, el període que s’obre
amb la crisi econòmica del 2007 planteja interro-
gants molt importants sobre el segment turístic del
«sol i platja», sense cap mena de dubte i de llarg,
el que té un major impacte en la creació de riquesa
i ocupació. La forta competència de noves des-
tinacions (l’Adriàtic, la Mediterrània oriental, el
nord d’Àfrica) i unes estructures i equipaments ob-
solets en fan inevitable la reconversió, amb acti-
vitats més diversificades i, probablement, amb
una major atenció a la qualitat ambiental.
L’oferta de l’allotjament a Catalunya no ha va-
riat significativament en el període del 2002 al
2007, i es concentra molt en poc més de 10 co-
marques que, gairebé, són les mateixes que les
que encapçalen els rànquings de l’allotjament ho-
teler i de càmping. Per contra, pel que fa a l’opció
del turisme rural, només una comarca (l’Alt Em-
pordà) repeteix a totes tres modalitats analitzades.
El turisme basat en els esports hivernals i en
concret l’esquí, sembla haver arribat a un sostre
en la seva expansió, tot i que les darreres tem-
porades han estat francament bones. Afectat
també per la crisi immobiliària de finals de dè-
cada (que ha deixat en suspens diversos projec-
tes com el de la Vall Fosca), el sector intenta
adaptar-se a les incerteses climàtiques amb l’ex-
pansió de la neu artificial i en alguns casos amb
la reconversió de les estacions d’esquí en esta-
cions de muntanya. Finalment, tot el conjunt,
encara molt minoritari, definit com turisme al-
ternatiu (rural, d’aventura, «ecològic», etc.) és el
que presenta una millor situació en haver que-
dat relativament al marge de la crisi. En la me-
sura que pertorbacions com ara incendis fores-
tals, plagues o altres riscos naturals no alterin de
manera significativa el patrimoni natural i cultu-
839
ral català, aquest sector pot créixer i segurament
creixerà encara més durant les properes dècades
Pel que fa a les relacions entre turisme i canvi
climàtic, cal continuar destacant un cert desin-
terès pel tema, tant des del propi sector (amb la
possible i fins a cert punt lògica excepció de l’es-
quí) com des de la pròpia comunitat científica. A
diferència d’altres països, on almenys en l’àmbit
de la recerca hi ha força activitat, durant els dar-
rers sis anys continuen essent escassos els treballs
científics que s’ocupen d’aquest àmbit, amb ex-
cepcions com el dels investigadors de l’Institut
de Medi Ambient de la Universitat de Girona
sobre la Costa Brava. Amb tot, alguns projectes
de recerca recentment finançats poden contribuir
a pal·liar aquesta situació.
Pel que fa als impactes del canvi climàtic
sobre el sector turístic català, el turisme de sol i
platja continua semblant relativament poc vul-
nerable pels majors impactes que tindran les des-
tinacions competidores, i per la possibilitat de
desestacionalitzar l’oferta. L’estiu del 2003, que
hom ha comparat al que podria ésser un estiu
típic cap a finals del s. XXI, no implicà en absolut
una pèrdua de turistes a les platges catalanes per
manca de confort. Altrament, hom creu que im-
pactes com l’escassetat de recursos hídrics o
l’augment del nivell del mar es poden gestionar
amb l’aplicació de noves tecnologies com la des-
salinització o la construcció d’obres de defensa
marítima. En tot cas, la disponibilitat d’energia
(aires condicionats, dessalinització) serà un dels
reptes clau del futur del sector a Catalunya.
El turisme d’hivern continua essent la moda-
litat més vulnerable al canvi climàtic i també la
que més s’esforça en desenvolupar adaptacions
com la fabricació de neu artificial, amb més de
2.200 canons l’any 2009, o la diversificació d’ac-
tivitats fora de l’estació hivernal. Finalment, les
formes alternatives de turisme presenten també
una vulnerabilitat relativament alta (en dependre
molt del patrimoni natural o cultural) però, a la
vegada, són les que més es poden beneficiar de
polítiques territorials i ambientals no estricta-
ment vinculades amb el clima.
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
Introducció
Tot i els sotracs que la crisi econòmica actual està
causant en el sector, el turisme continua sent clau
en l’economia catalana, amb contribucions al PIB
i ocupació que es situen entorn del 10% dels to-
tals respectius. La gran diversificació del turisme
català, tanmateix, fa que l’impacte de la crisi sigui
molt diferent segons la modalitat. Si bé els efec-
tes sobre el segment de sol i platja han estat, i
continuen sent, molt negatius, el turisme d’hi-
vern ha vist com la temporada 2008-2009 ha
estat una de les millors de la seva història, men-
tre que per la seva banda el turisme rural conti-
nua trencant rècords de freqüentació. Tal com
afirmàvem en el primer Informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya, totes aquestes modalitats (i
d’altres) depenen estretament de les condicions
climàtiques i, per tant, tenen una relació molt di-
recta amb el fenomen del canvi climàtic.
Tanmateix, i tot i les evidències creixents
sobre aquesta relació i els greus impactes que el
canvi climàtic podria ocasionar en el turisme ca-
talà, la impressió dels experts en turisme que
hem consultat (vegeu l’apèndix 1) és que el sec-
tor turístic català continua ignorant, o fins i tot
menystenint, aquest tema. En part, i com era el
cas al 2003, aquesta actitud està segurament re-
lacionada amb les incerteses que envolten el
tema (incerteses alimentades per la preocupant
manca d’estudis científics sobre les relacions
entre el canvi climàtic i el turisme a Catalunya),
i també pel major pes de les qüestions conjun-
turals i de curt termini en les preocupacions del
sector. Tot i això, també cal reconèixer que la in-
fluència de la sostenibilitat i de les actituds am-
bientals cada cop són més paleses en el sector
turístic. Moltes enquestes assenyalen que els
usuaris tendeixen a ser més exigents en matèria
ambiental, i que el medi ambient ha esdevingut
un criteri clau en la selecció de les destinacions.
Arran del fet que moltes les accions de mitigació
i adaptació al canvi climàtic acostumen a coinci-
dir amb bones pràctiques ambientals (estalvi
d’aigua i energia, minimització de residus, trans-
port sostenible, etc.), és probable que en el futur
el sector vagi prenent mesures i emprenent ac-
cions que, si bé no estarien estrictament orienta-
841
des a la mitigació i adaptació al canvi climàtic, sí
contribuirien segurament a l’assoliment d’objec-
tius en aquest camp. De fet, per a molts especia-
listes, la sortida a la crisi actual del model de sol
i platja passa, precisament, per reconvertir i di-
versificar el sector en una direcció molt més
ambientalista.
Aquest capítol segueix a grans trets la mateixa
estructura de l’anterior publicat al primer In-
forme. Així, a continuació es fa una revisió de les
principals aportacions científiques a l’estudi de
les relacions entre canvi climàtic i turisme, un
camp de coneixement que no deixa d’expandir-
se malgrat les llacunes existents, especialment al
nostre país, i, tanmateix, també es comenten els
resultats d’algunes conferències internacionals
dedicades a aquesta temàtica (p. ex., la confe-
rència de Davos de l’any 2007). El tercer apartat
es dedica a l’anàlisi de les principals tendències
turístiques a Catalunya i al món per al període
2003-2009; mentre que al quart revisem l’evo-
lució de l’oferta turística a Catalunya i l’aportació
del sector a l’economia catalana en els darrers sis
anys. Al cinquè apartat presentem i valorem
l’evolució del turisme de sol i platja, del turisme
d’hivern i d’altres maneres de turisme amb rela-
ció al canvi climàtic; mentre que al sisè analit-
zem l’evolució de les estratègies adaptatives en
cadascuna d’aquestes modalitats. Finalment, a les
conclusions es resumeixen els aspectes més sig-
nificatius del treball i es proposen algunes possi-
bles línies de recerca per al futur. De la mateixa
manera que vam fer per a l’informe de 2003,
hem recollit un total de 39 enquestes efectuades
a experts i professionals del turisme que es co-
menten a l’apèndix 1.
19.1. Turisme i canvi climàtic: evolució del
coneixement i de les accions 2003-2009
L’any que es va elaborar el primer Informe sobre
el canvi climàtic a Catalunya (2003) fou també un
any amb diverses iniciatives de recerca sobre les
relacions entre turisme i canvi climàtic, com ara
la Conferència de Djerba (Tunísia) i la formalit-
zació d’una xarxa d’experts en canvi climàtic i tu-
risme (http://www.icis.unimaas.nl/eclat/). De fet, a
partir de 2003, les relacions entre turisme i canvi
842
climàtic han rebut una atenció creixent: el nom-
bre de publicacions científiques, que ja es va du-
plicar entre els anys 1996-2000 i 2001-2005,
continua augmentant en les revistes especialitza-
des i sovintegen també els congressos i reunions
científiques internacionals, al voltant d’una vin-
tena entre 2003 i 2009. En aquest sentit, l’octu-
bre de 2007 es celebrà a Davos (Suïssa) la segona
conferència sobre Canvi Climàtic i Turisme.
També cal esmentar la International Conference on
Climate Change Impacts on Tourism, celebrada a
Portugal al 2007, així com l’anomenada Climate
Change and Tourism Conference: Tourism and Cli-
mate Change Mitigation celebrada als Països
Baixos l’any 2006).
Si la conferència de Djerba i la consegüent de-
claració no van tenir un ressò gaire gran a escala
internacional, la conferencia de Davos sí ho va
aconseguir; en part, per la presentació del que
potser sigui l’informe més exhaustiu sobre canvi
climàtic i turisme elaborat fins ara, un encàrrec
conjunt del Programa de Medi Ambient de les
Nacions Unides, l’Organització Mundial de Tu-
risme i l’Organització Mundial de Meteorologia.
El treball comença resumint les conclusions
principals del darrer informe de l’IPCC i assegura
que, com totes les altres activitats econòmiques,
el turisme haurà d’afrontar el repte del canvi cli-
màtic mitjançant mesures d’adaptació i de miti-
gació. De la mateixa manera que l’agricultura, el
turisme es mostra sensible a les condicions cli-
màtiques, però, per contra, sembla tenir una ca-
pacitat d’adaptació prou elevada ja que ha estat
capaç de superar problemes molt greus com ara
atacs terroristes, malalties infeccioses o calami-
tats naturals com el tsunami d’Àsia de 2004. En
qualsevol cas, l’informe també adverteix de la ne-
cessitat d’anticipar possibles adaptacions a epi-
sodis que poden ser totalment inesperats (p. ex.,
l’hivern excepcionalment càlid de 2006-2007
als Alps o l’onada de calor de 2003 a Europa).
Altrament dit, i amb una certa preocupació, s’as-
senyala també que hi ha una certa tendència a
sobreestimar la capacitat adaptativa del sector
(neu artificial, aigua dessalada, etc.) i es remarca
que encara no té plena consciència de la impor-
tància del tema.
Una altra conferència destacable per centrar-
se específicament en el segment de sol i platja a
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
la Mediterrània va ser la Coastal Tourism in the
Mediterranean: Adapting to Climate Change, cele-
brada a Cagliari (Sardenya) el juny de 2009,
i que va tenir una destacada participació d’alts
càrrecs de l’Organització Mundial de Turisme.
Igualment, certs projectes de recerca de la Unió
Europea (p. ex., el PESETA) s’han ocupat dels
impactes del canvi climàtic sobre el turisme.
Per a Dubois i Ceron (2006) una possible
causa que el sector turístic encara no hagi cobrat
plena consciència dels possibles impactes del
canvi climàtic, es troba en les grans incerteses
que envolten la disponibilitat i fiabilitat d’es-
cenaris climàtics a escales local i regional. Si
aquests escenaris encara no s’han desenvolupat,
l’elevat grau d’incertesa que acompanyen les es-
timacions més generals fa molt difícil generar
nova informació que pugui ser útil per a la presa
de decisions. Els mateixos autors indiquen que
afirmacions com ara «un descens d’un 10% en
la coberta de neu de tal o tal estació d’esquí pot
implicar un descens d’entre un 10 i un 30% en
el nombre dels seus usuaris», suposa tanta in-
certesa que resulta molt poc útil per als gestors.
En qualsevol cas, durant els darrers sis anys s’ha
avançat força en el coneixement de les relacions
entre canvi climàtic i turisme. A continuació, re-
sumiren algunes de les aportacions més signifi-
catives classificades per grans temes:
Pel que fa a la mitigació, en primer lloc s’ha
reforçat la hipòtesi que el turisme contribueix de
manera no menyspreable al canvi climàtic. En
l’informe presentat a la Conferència de Davos es
donaren a conèixer per primera vegada dades es-
timatives d’emissions de CO2 per a l’any 2005
per als tres subsectors turístics principals (trans-
port, allotjament i activitats diverses), xifrades en
1.307 milions de tones (el 4,95% del total mun-
dial). Lògicament, les emissions variaven molt en
funció de la tipologia turística, i arribaven a un
màxim de 9 tones per persona en creuers de llarg
recorregut. Dels tres subsectors, el que més con-
tribueix, i amb escreix, a les emissions, és el del
transport, amb un 78%; mentre que l’allotjament
aporta el 21%, i les activitats l’1% restant. Val a
dir que el 40% de les emissions provenen del
transport aeri, quan els viatgers que utilitzen
l’avió només són el 17% del total; de fet, el tu-
risme de vols intercontinentals tot just representa
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
el 2,7% del total de viatges, però el 17% de les
emissions totals. Per contra, l’autocar i el ferro-
carril apleguen el 34% dels viatges i només en
generen el 13%. D’aquí que les polítiques de mi-
tigació s’hagin de centrar especialment en els
viatges amb avió a grans distàncies, que propor-
cionalment són poc importants dins el conjunt
de viatges per motius turístics. En aquest in-
forme, i com en altres sectors, la reducció en l’ús
d’energia es veu com la mesura de mitigació més
efectiva, que podria materialitzar-se reduint el
nombre de viatges (fent estades més llargues a
les destinacions, la qual cosa, però, entra en con-
tradicció amb la tendència actual) o un canvi del
mitjà de transport (p. ex., el tren per l’avió).
Un segon conjunt de treballs s’ha interessat a
seguir investigant els possibles impactes del
canvi climàtic en l’estacionalitat i fluxos de tu-
ristes. L’informe de Davos no anticipa tant un de-
clivi del turisme a escala global i, en canvi, sí una
redistribució substancial de la demanda turística
entre meitat i finals del segle XXI. Un aspecte
que sembla reunir un consens important és que
aquesta redistribució beneficiaria les regions tu-
rístiques més temperades en detriment d’aque-
lles altres més càlides. Tant o més important que
les realitats, especialment quan aquestes s’acom-
panyen per un elevat grau d’incertesa, són les
percepcions alimentades molt sovint pels mitjans
de comunicació. Així, es prou habitual llegir a la
premsa notícies sense gaire fonament com ara
que la Mediterrània es veurà afectada per tem-
peratures extremes, o que ja no serà possible es-
quiar a Europa. Alguns autors com Amelung
et al. (2007) han elaborat l’anomenat «Índex de
confortabilitat turística», segons el qual les zones
de màxima confortabilitat a Europa caldrà bus-
car-les progressivament a les latituds més altes,
de manera que a l’any 2080, les condicions ideals
per a la pràctica del turisme d’estiu es donaran al
nord del continent. Mentrestant, la confortabili-
tat de la Mediterrània pot reduir-se dels set
mesos actuals a menys de quatre, sobretot a la
meitat oriental.
Tampoc no és coneix massa bé com el canvi
climàtic pot interaccionar amb altres factors so-
cials i culturals rellevants per a la pràctica turís-
tica. L’estacionalitat de les vacances, però, no
depèn només de les condicions climàtiques, sinó
843
de molts altres factors, bona part vinculats als
costums socials del país. Factors com l’envelli-
ment, les vacances escolars, els avenços tecnolò-
gics en informació i transport, o les noves estra-
tègies de flexibilitat del treball i lleure, poden
esdevenir crítics en l’estacionalitat del turisme.
En el model actual (concentració de les vacances
laborals i escolars a l’estiu, períodes de vacan-
ces més o menys llargs, pes dominant de l’es-
tiu, etc.), les variacions en l’estacionalitat climà-
tica podrien arribar a generar impactes seriosos
en les destinacions mediterrànies. Ara bé, si com
sembla, finalment tenen lloc canvis importants
en aquests factors socials i culturals que gover-
nen l’estacionalitat, llavors els impactes poden
ser menors i, fins i tot, positius fins a un cert
punt. En aquest sentit, és important recordar que
l’adaptació al canvi climàtic també pot venir per
la via social i cultural, encara que porti més
temps.
Quant al turisme d’hivern, i especialment a la
pràctica de l’esquí, es continua insistint en la vul-
nerabilitat a l’escalfament global de moltes esta-
cions d’esquí d’Europa, Amèrica, Austràlia i
Nova Zelanda. Un dels estudis recents més com-
plets és l’editat per l’OCDE sobre els Alps euro-
peus (2007), i que assenyala la vulnerabilitat po-
tencial de les estacions d’esquí dels Alps a
condicions més càlides, alhora que constata cla-
rament la gran variabilitat d’aquests impactes en
funció de la localització i alçada de les estacions.
En tot cas, si ara un 90% de les estacions del
massís són «fiables» en termes de la pràctica de
l’esquí, amb un augment mitjà de la temperatura
de 4 °C, aquesta proporció podria baixar fins al
50% i esdevenir crítica a indrets com els Alps
marítims, Estíria o el Friül italià.
Molts estudis indiquen com una bona part de
les estacions d’esquí arreu del món comencen a
posar en pràctica mesures adaptatives per com-
batre la manca de neu, entre les quals la més fre-
qüent (però no l’única) és la fabricació de neu ar-
tificial. També cal esmentar l’endegament dels
vessants esquiables, el trasllat dels dominis es-
quiables a cotes més elevades, així com la con-
tractació d’assegurances per a anys amb poca
neu. La neu artificial és, sens dubte, la mesura
més important, i tots els estudis assenyalen que
encara ho serà més en el futur. Per exemple, el
844
59% dels dominis esquiables d’Àustria estan
coberts per neu artificial, i en la temporada
2007-2008 s’hi van invertir més de 55 milions
d’euros en aquesta activitat (Steiger i Mayer,
2008). Així doncs, aquest país és un bon exem-
ple de com, malgrat que els propietaris i gestors
de les pistes perceben els escenaris climàtics
científics com incerts i poc clars, sí comencen a
prendre mesures. Com en el cas d’altres adapta-
cions tecnològiques, la neu artificial pot ser una
opció econòmicament atractiva, però els costos
energètics, d’aigua o els impactes ambientals ten-
deixen a ser ignorats. A més, també caldrà veure
la resposta dels usuaris a l’increment de preus
que inevitablement comportarà la proliferació de
la neu artificial.
La conferència Coastal Tourism in the Mediter-
ranean: Adapting to Climate Change, citada abans
ha estat, probablement, una de les fites més
importants dels darrers sis anys en l’estudi de l’im-
pacte del canvi climàtic en el turisme de sol i
platja. En el seu text introductori es presenten
les principals conclusions del darrer informe de
l’IPCC per a l’àrea mediterrània i que, a grans
trets, preveuen un augment important de la tem-
peratura i més dificultats en la disponibilitat de
recursos bàsics com ara l’aigua, a més d’un in-
crement del nombre d’incendis forestals i onades
de calor. En qualsevol cas, s’insisteix que és im-
prescindible desenvolupar escenaris, bo i tenint
en compte l’enorme dificultat d’haver de treballar
amb horitzons temporals molt diferents.
Deixant de banda el turisme de sol i platja i la
pràctica de l’esquí, cal destacar també algunes
contribucions científiques que s’ocupen de l’im-
pacte del canvi climàtic sobre l’anomenat ecotu-
risme, turisme de natura o turisme d’aventura.
Així, a indrets com el Nepal o Escandinàvia pre-
ocupen els efectes del canvi climàtic en els tipus
de turisme encara minoritaris però emergents, es-
pecialment pel que fa a la proliferació de fenò-
mens extrems com allaus, esllavissades o inun-
dacions (Tervo, 2008; Nyaupane i Chhetri,
2009). Altrament, la UNESCO ha identificat un
conjunt de indrets declarats Patrimoni de la Hu-
manitat (i, per tant, subjectes a una afluència tu-
rística important) com a altament exposats a fe-
nòmens naturals adversos induïts pel canvi
climàtic, entre els quals hi figura Venècia (aug-
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
ment del nivell del mar), la Gran Barrera de Corall
australiana (desaparició del corall), o el conjunt
arqueològic de Chan Chan, a la costa nord del
Perú (erosió i inundacions) (UNWTO, 2007).
En definitiva, de la revisió de les contribucions
ara ressenyades es pot concloure que els impactes
del canvi climàtic en el turisme poden ser més im-
portants i es poden manifestar també més ràpida-
ment del que es pensava cinc o sis anys enrere,
alhora que el turisme és una de les activitats amb
una vulnerabilitat més elevada. Malgrat la prolife-
ració d’actes internacionals sobre el tema (molt es-
pecialment la conferència de Davos de 2007) i el
creixement del nombre de publicacions científi-
ques sobre la matèria, segueixen mancant estudis
que puguin ajudar el sector turístic a la presa de
decisions. Limitar l’activitat no sembla aconsella-
ble des del moment que un nombre molt impor-
tant de països (sobretot en vies de desenvolupa-
ment) en depenen i, a més, amb un pes creixent
de les classes mitjanes d’altres com ara l’Índia, la
Xina o Rússia que demanen i poden pagar per a
aquesta activitat. Sí, cal treballar, però en mesures
adaptatives i de mitigació, bo i vigilant les retro-
accions que es generin (p. ex., mesures com la neu
artificial o la dessalació necessiten importants
quantitats d’energia que, alhora, poden contribuir
a un increment de les emissions).
19.2. El turisme a Catalunya i al món. Ten-
dències en el període 2003-2009
L’anterior informe ja es feia ressò de la impor-
tància del turisme com a vector de creixement
econòmic en molts països al llarg de les darreres
dècades, i de com és el sector que pot resistir
millor que altres els períodes de crisi i estanca-
ment econòmic, com el que estem vivint ac-
tualment. Així, per exemple, si fem una ullada
a l’evolució des de la segona meitat del segle XX
—inici del turisme com a activitat de masses—,
l’any 1950 el nombre total de turistes interna-
cionals superava escassament els 25,3 milions.
Aquesta dada, però, no ha deixat de créixer
d’ençà aleshores (166 milions en 1970, 457 en
1990 i 924 milions en 2008), alhora que les
previsions de l’Organització Mundial del Tu-
risme (OMT) indicaven un augment del turisme
internacional al món de prop del 4% anual fins
el 2020, de manera que per a aquesta data es
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 845

preveia superar els 1.600 milions de turistes dependrà de l’evolució de les condicions econò-
(figura 1). miques i la volatilitat dels mercats, és innegable
Deixant de banda de l’exactitud d’aquestes que després d’uns primers anys de la dècada de
previsions, només un període perllongat de crisi 2000 amb una evolució del nombre de turistes
econòmica a escala mundial podria posar-les certament estancada, a partir de 2004 la corba de
en entredit. I això és el que pot estar passant en creixement interanual torna a disparar-se, amb
aquests moments; així, mentre que durant la pri- mínims del 5% i màxims del 10% (figures 2 i 3),
mera meitat de 2008 les xifres d’arribades de tu- per a una mitjana del 7%, molt per sobre del 4%
ristes es mantenien en nivells del 5%, la tendèn- de la tendència prevista a llarg termini.
cia es va invertir dràsticament durant la segona A més del creixement mundial del nombre de
meitat amb un decreixement del −1%, i es va turistes, cal destacar també el fet que ara són molts
tancar l’any amb un augment moderat de només més països que abans que hi contribueixen. Així,
el 2%. I per al conjunt de 2009 es preveu que segons la taula 1, el grup dels 5 primers països ha
aquesta tendència a la baixa continuï, o, com a vist com el seu pes en el còmput global s’ha anat
molt, es mantingui estable. reduint, d’un 71% (1950) a un 32% (2007), men-
Encara que l’evolució del turisme ha estat un tre que simultàniament la participació de la resta
tant irregular en aquests darrers anys, l’OMT
manté per ara la seva previsió a llarg termini, ja
que s’entén que les tendències bàsiques estructu- 1.000
rals de la previsió no han canviat significativa- 924
950 908
ment. L’experiència demostra que, a curt termini, 900 850
els períodes de més creixement (1995, 1996, 850 805
800 763
2000 i de 2004 a 2008) s’alternen amb uns altres 702 692
750
de creixement més alentit (de 2001 a 2003). De 682 682
700
633
fet, el creixement fins el 2008 ha superat lleuge- 650 593 610
570
rament les previsions anteriors, ja que les arriba- 600 536
des de turistes internacionals han estat d’una mit- 550
500
jana del 4,4%, aproximadament (1995-2007), en 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008
comparació de la previsió inicial del 4%.
Tot i haver una gran incertesa per a aquest any Figura 2. Arribades de turistes internacionals (1995-2008)
present (2009) i el reconeixement que al final tot Font: OMT (2009b).

Figura 1. Evolució i previsió del turisme mundial (1950-2020)

Font: OMT (2009a).
846 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

ment i destaquen molt especialment l’Orient Mitjà

12 10,1 (10%), Àfrica (6,9%) i Àsia i el Pacífic (7,8%),
10
7,9 mentre que, per la seva banda, Europa i Amèrica
8 6,2 6,1
5,4 6,0 s’han comportat més modestament. En aquest
6 4,5 3,9
4 2,6 2,9
1,9
context mundial, val a dir també que la major part
2
dels viatges internacionals tenen lloc entre grans
0
–2
0,0 conjunts continentals, és a dir, són desplaçaments
–1,5
–4 intraregionals (p. ex., el 87% dels turistes euro-
–6 peus viatgen al mateix continent).

09
5
6
7

4
8

Pr 0 6
5

20
9

3
2

is /07
/0 Tenint en compte que una bona part del tu-
/9
/9

/0

/0
/9

/0
/9

/9

/0

/0
/0

06
97
98

02

05

ns
99

07
96

00

01

04
03

ev 8*
io
Mitjana a llarg termini
Figura 3. Variació interanual d’arribades de turistes al món
(1995-2009)
Font: OMT ( 2009b).
de països no ha deixat d’augmentar. I si bé una
bona part del mercat turístic es mou encara en
l’àmbit dels països d’Europa i Amèrica del Nord
(13 dels 15 països), als quals s’afegeix darrerament
una part de l’Àsia, també és cert que els països en
vies de desenvolupament tenen els creixements
percentuals més espectaculars (taula 2).
Si ho analitzem per àmbits continentals, i amb
una certa perspectiva temporal (de 2000 a 2007),
les dades indiquen que tots registren un creixe-
risme a Catalunya prové del continent europeu,
seria interessant analitzar breument la situació
d’aquest mercat. Amb les darreres dades disponi-
bles agregades per continents (2007), Europa és la
principal regió turística del món en concentrar més
del 54% de les arribades internacionals de turistes
i el 51% dels ingressos. El creixement experimen-
tat en els darrers anys obeeix, en bona part, a uns
molt bons resultats de l’Europa meridional i me-
diterrània (+7%), i sobretot dels Balcans (del 160%
de Bòsnia i Hercegovina i del 48% de Sèrbia, al
7% de Croàcia o 8% d’Eslovènia). Entre les princi-
pals destinacions europees de sol i platja destaquen
també l’augment de Turquia (18%) i la consolida-
ció de Grècia i Portugal (9% cadascun), mentre
que els dos països més importants d’aquesta sub-

Rànquing País 1950 País 1970 País 1990 País 2001 País 2007
1 Estats Units 71% Itàlia 43% França 38% França 35,1% França 32%
2 Canadà Canadà Estats Units Espanya Espanya
3 Itàlia 71% França 43% Espanya 38% Estats Units 35,1% Xina 32%
4 França Espanya Itàlia Itàlia Estats Units
5 Suïssa Estats Units Hongria Xina Itàlia
6 Irlanda 17% Àustria 22% Àustria 19% Regne Unit 11,6% Regne Unit 13,3%
7 Àustria Alemanya Regne Unit Rússia(2) Alemanya
8 Espanya 17% Suïssa 22% Mèxic 19% Mèxic 11,6% Ucraïna 13,3%
9 Alemanya Iugoslàvia Alemanya Canadà Turquia
10 Regne Unit Regne Unit Canadà Àustria Mèxic
11 Noruega 9% Hongria 10% Suïssa 11% Alemanya 9% Malàisia 10,3%
12 Argentina Txecoslovàquia Xina Hongria Àustria
13 Mèxic 9% Bèlgica 10% Grècia 11% Polònia 9% Canadà 10,3%
14 P. Baixos Bulgària Portugal Hong Kong Grècia
15 Dinamarca Romania Malàisia Grècia2 Hong Kong
Altres – 3% – 25% – 32% – – – 44,4%
Total1 25,3 100% 165,8 100% 457,2 100% 692,6 100% 764 100%
Taula 1. Països líders en arribades internacionals de turistes (els 15 primers) i participació en el mercat mundial (1950-2007).
1. Xifres en milions de turistes.
2. Dades de Rússia i Grècia no disponibles per a l’any 2001.
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 847

Anys1 Quota Creixement

mercat mitjà anual
1990 1995 2000 2005 2007 2007 (%) 2000-2007 (%)
Món 436 536 683 803 903 100 4,1

Europa 262,6 311,3 393,5 440,3 484,4 53,6 3,0

Europa del Nord 28,6 35,8 43,7 52,8 57,6 6,4 4,0
Europa occidental 108,6 112,2 139,7 142,4 154,9 17,1 1,5
Europa central/oriental 31,5 60,6 69,4 87,8 95,6 10,6 4,7
Europa meridional/med 93,9 102,7 140,8 157,3 176,2 19,5 3,3

Àsia i Pacífic 55,8 81,8 109,3 154,6 184,3 20,4 7,8

Nord-est d’Àsia 26,4 41,3 58,3 87,5 104,2 11,5 8,6
Sud-est d’Àsia 21,1 28,2 35,6 48,5 59,6 6,6 7,6
Oceania 5,2 8,1 9,2 10,5 10,7 1,2 2,2
Àsia meridional 3,2 4,2 6,1 8,1 9,8 1,1 7,1

Amèrica 92,8 109,0 128,2 133,4 142,5 15,8 1,5

Amèrica del Nord 71,7 80,7 91,5 89,9 95,3 10,6 0,6
Carib 11,4 14,0 17,1 18,8 19,5 2,2 1,9
Amèrica Central 1,9 2,6 4,3 6,4 7,7 0,9 8,6
Amèrica del Sud 7,7 11,7 15,3 18,2 19,9 2,2 3,9

Àfrica 15,2 20,1 27,9 37,3 44,4 4,9 6,9

Nord d’Àfrica 8,4 7,3 10,2 13,9 16,3 1,8 6,8
Àfrica Subsahariana 6,8 12,8 17,7 23,3 28,2 3,1 6,9

Orient Mitjà 9,6 13,7 24,4 37,8 47,6 5,3 10,0

Taula 2. Arribada de turistes internacionals per regions continentals (1990-2007).

Font: OMT (2008).
1. Xifres en milions de turistes.

regió (Itàlia i Espanya) han tingut uns creixements
més reduïts. En sentit contrari, l’evolució dels pa-
ïsos de l’Europa occidental va ser, de mitjana, una
mica més modesta (d’un 4%) (taula 3).
Catalunya ha mantingut una evolució força
paral·lela a la dels països mediterranis, i per di-
ferents factors (recursos turístics, proximitat als
mercats emissors europeus més importants, etc.)
ha aconseguit assolir i mantenir una posició de
privilegi, tant dins el mercat espanyol com dins
l’europeu i mundial. Tot i així, abans d’entrar en
detall a la seva oferta, val la pena fer un breu re-
cordatori de la reflexió que es feia a l’informe an-
terior sobre l’evolució que ha tingut lloc en els
darrers anys, i del que pot succeir en un futur
més o menys immediat.
Així, es reflexionava bàsicament sobre els se-
güents aspectes:
• Un estancament del principal turisme, el de sol
i platja. Així, malgrat el pes que té encara aquest
segment, hom pot pensar també en un cert
estancament i, ni que sigui amb evolucions
interanuals, tot sembla indicar que ja s’han de
descartar els nivells de creixement que l’han
caracteritzat en períodes anteriors. Per exemple,
el 2008, les zones més centrades en el turisme de
sol i platja —Tarragona i Girona— van perdre un
5,3% i un 3,5% de turistes respectivament en
comparació amb l’any anterior (Cinert, 2009).
• Els límits del turisme basat en l’esquí. Malgrat
que el mercat català continua en expansió i
848 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Destinacions Anys1 Variació (%) Quota

principals 2005 2006 2007 06/05 07/06 2007 (%)

Europa 440.308 462.176 484.407 5,0 4,8 100

Àustria 19.952 20.269 20.766 1,6 2,5 4,3
Bèlgica 6.747 6.995 7.045 3,7 0,7 1,5
Bulgària 4.837 5.158 5.151 6,6 −0,1 1,1
Croàcia 8.467 8.659 9.307 2,3 7,5 1,9
República Txeca 6.336 6.435 6.680 1,6 3,8 1,4
França 75.908 78.900 81.900 3,9 3,8 16,9
Alemanya 21.339 23.498 24.420 10,1 3,9 5,0
Grècia 14.765 16.039 17.518 8,6 9,2 3,6
Hongria 9.979 9.260 8.638 −7,2 −6,7 1,8
Irlanda 7.333 8.001 – 9,1 – –
Itàlia 36.513 41.058 43.654 12,4 6,3 9,0
Països Baixos 10.012 10.739 11.008 7,3 2,5 2,3
Polònia 15.200 15.670 14.975 3,1 −4,4 3,1
Portugal 10.612 11.282 12.321 6,3 9,2 2,5
Rússia 19.940 20.199 – 1,3 – –
Espanya 55.914 58.190 59.193 4,1 1,7 12,2
Suïssa 7.229 7.863 8.448 8,8 7,4 1,7
Turquia 20.273 18.916 22.248 −6,7 17,6 4,6
Ucraïna 17.613 18.936 23.122 7,4 22,1 4,8
Regne Unit 28.039 30.654 30.677 9,3 0,1 6,3
Taula 3. Turisme internacional a Europa (2005-2007)
Font: OMT (2008).
1. Xifres en milers de turistes.

que la temporada 2008-2009 ha estat de les • La diversificació de productes turístics al lito-

millors de la història, el sector continua patint
serioses dificultats, reflectides en casos com la
suspensió de pagaments de l’empresa que
construïa el projecte de la Vall Fosca, o l’atu-
rada d’altres iniciatives.
• La recuperació i revalorització d’altres recursos
turístics i l’expansió del turisme vers les zones
de l’interior. Es parlava, doncs, del turisme
rural i altres ofertes més estretament lligades a
l’esport, la natura i el paisatge. En altres pa-
raules, una expansió de les opcions turístiques
que s’engloben generalment en la categoria del
turisme sostenible o alternatiu (tot i que de ve-
gades una etiqueta i l’altra no van agafades de
la mà). D’altra banda, tenim també una expan-
sió d’altres opcions turístiques en les quals els
elements de la cultura (i el patrimoni en gene-
ral) han esdevingut els principals protagonis-
tes, bé sigui en entorns rurals i de muntanya,
bé en altres plenament urbans.
ral (p. ex., parcs aquàtics, projectes de parcs
temàtics, camps de golf, activitats esportives,
etc.) i una integració amb el rerepaís més im-
mediat (la combinació d’estades al litoral amb
la possibilitat de visitar indrets reconeguts per
la seva oferta turística, monumental, gastro-
nòmica, festiva, paisatgística, etc.).
• La necessitat d’ofertes globals i integrades, amb
productes sense gaire viabilitat si s’ofereixen per
separat. La competència d’altres destinacions
està forçant el sector a un esforç i una aposta
més ferma per variables que fins no fa gaire no
s’havien tingut gaire en compte (diferenciació,
qualitat, fidelització, més competitivitat, etc.).
• El repte de la sostenibilitat. En bona part, el sec-
tor ja ha tocat sostre des del punt de vista quan-
titatiu, i més que esperar creixements per als
propers anys, el que cal és potenciar la qualitat
de les destinacions (sobretot l’ambiental, doncs
l’entorn ha d’esdevenir el principal atractiu de
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 849

Catalunya) i dels productes. Paral·lelament, és cara, reduït (poc més de 14.000 o només un
necessària la implementació d’estratègies de 2,7%). Tot i així, és preveu que l’oferta augmenti
canvi en el model de gestió turística dirigides en el futur, sobretot en comarques (o marques)
cap a un model molt més diversificat, desesta- d’interior on el marge de creixement encara és
cionalitzat, que emfatitzi la qualitat del pro- gran per tractar-se de territoris turísticament poc
ducte i la seva integració amb el territori, l’eco- aprofitats (mapa 1 i taula 4).
nomia, la societat i la cultura del país. La concentració de turistes en unes determi-
nades comarques a què abans s’ha fet referència
19.3. Característiques de l’oferta turística tindrà, òbviament, el seu reflex en la seva capa-
a Catalunya citat d’allotjament. Pel que fa a l’opció hotelera,
Amb relació a l’informe anterior, val a dir que el les comarques amb un major nombre de places
model de desenvolupament turístic català conti- són del litoral, i només en sis se’n concentren ga-
nua presentant un clar biaix que es manifesta de irebé 192.000 (un 73,3%). Això palesa, un cop
diverses maneres. Una d’elles és la gran «litoralit- més, la importància del model turístic de mas-
zació» de l’activitat, que entronca amb el que es ses de sol i platja (amb l’afegitó de la ciutat de
deia abans sobre l’enorme pes del turisme a totes
les comarques del litoral. I un segon element que
cal tenir en compte ha estat la continuïtat en la
identificació que es fa molt sovint entre el turisme
i l’activitat hotelera i, sobretot, amb el sector im-
mobiliari. Òbviament això ha coincidit amb la
darrera onada constructiva, la qual s’ha manifes-
tat, entre d’altres, en una expansió del fenomen
de la segona residència cap a molts territoris, bé
cap a aquells que ja mostraven una consolidació
important del turisme residencial, bé cap a uns al-
tres que darrerament s’hi han abocat de ple.
Pel que fa al conjunt de l’oferta d’allotjament
turístic, el volum de places totals superava de
poc el mig milió en 2007, entre les quals el pes
de les hoteleres i de càmping és aclaparador,
mentre que la participació de les rurals és, en- Mapa 1. Catalunya. Les marques turístiques.

Hoteler Càmping Rural

Comarca Total
Places % Places % Places %
Barcelona 54.455 100 0 – 0 – 54.455
Catalunya Central 11.215 56,4 6.513 32,8 2.149 10,8 19.877
Costa Brava 73.128 40,2 106.054 58,3 2.749 1,5 181.931
Costa Daurada 53.351 47,9 56.661 50,9 1.322 1,2 111.334
Costa del Garraf 15.108 65,6 7.411 32,2 495 2,2 23.014
Costa del Maresme 33.751 65,2 17.914 34,6 119 0,2 51.784
Pirineus 15.091 30,5 28.904 58,4 5.463 11,1 49.458
Terres de Lleida 4.626 68,6 1.141 16,9 976 14,5 6.743
Val d’Aran 5.541 67,2 2.559 31,0 147 1,8 8.247
Terres de l’Ebre 4.566 36,3 7.202 57,4 780 6,3 12.548
Total 270.832 52,1 234.359 45,1 14.199 2,7 519.390
Taula 4. Capacitat d’allotjament turístic reglat per marques turístiques a Catalunya l’any (2007)
Font: Basat en dades de l’Observatori de Turisme de Catalunya.
850 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Barcelona) i ni tan sols les dues comarques piri- dels efectes de la desacceleració, sinó també d’un
nenques més turístiques —la Val d’Aran i la «efecte de saturació» dels fluxos turístics que ja es
Cerdanya— tenen un volum de places hoteleres venia observant des de 2007. Altrament dit, el 2009
semblant, ni de lluny, a les anteriors (taula 5 i hauria de ser considerat un any de «resistència»
mapa 2). A més, si comparen les dades de l’any per al sector hoteler català i, en conseqüència, per
2007 amb les de 2002 (les disponibles a l’ante- a bona part del sector turístic (Cinert, 2009).
rior informe), s’observa com les 10 primeres co- Pel que fa a la modalitat de l’allotjament de
marques són les mateixes i només hi ha hagut al- càmping, els dos anys considerats (2002 i 2007)
guns canvis en l’ordre. D’altra banda, el volum
total de places s’ha reduït molt poc (menys de
l’1%) i la concentració de places hoteleres segu-
eix la mateixa tendència de fa uns anys enrere.
Les darreres dades disponibles sobre l’evolució
de l’allotjament (de 2008) només fan referència,
malauradament, a la modalitat hotelera. Tot i així,
no seria forassenyat fer una extrapolació cap a les
altres dues considerades en aquesta anàlisi. Així,
l’any 2008 reflecteix molt clarament l’aturada del
creixement de la demanda hotelera, que encara
coincideix, però, amb un procés d’expansió de
l’oferta. D’aquesta manera, les taxes d’ocupació i els Percentatge de places
>10
preus ja es fan ressò dels efectes d’una conjuntura 5,1-10
1-5
<1
actual gens expansiva. L’empitjorament significatiu
del context macroeconòmic d’ençà l’estiu de 2008,
i la seva clara intensificació als primers mesos de
2009 dibuixen un escenari en absolut optimista.
Mapa 2. Allotjament hoteler a Catalunya per comarques el
Així, les dades de la demanda hotelera a Cata-
2007 (percentatge de places).
lunya se situaven en 2008 a una posició d’atonia o Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta:
de «creixement zero», que resultaria no tan sols 13 de febrer del 2009).

2002 2007
Comarca
Places % Places Places % Places
Barcelonès 37.296 15,6 49.084 18,8
Selva 44.884 18,8 43.002 16,4
Tarragonès 32.056 13,4 37.261 14,2
Maresme 35.366 14,8 34.474 13,2
Alt Empordà 15.022 6,3 14.331 5,5
Baix Empordà 15.439 6,5 13.764 5,3
Baix Camp 8.126 3,4 8.709 3,3
Baix Llobregat 4.400 1,8 7.189 2,7
Garraf 4.552 1,9 5.531 2,1
Val d’Aran 4.881 2,0 5.424 2,1
Acumulat 10 200.274 84,5 218.769 83,6
Resta comarques 37.850 15,5 42.779 16,4
Total 238.124 100,0 261.548 100,0

Taula 5. Allotjament hoteler a Catalunya per comarques els anys 2002 i 2007*
Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007).
* Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 851

2002 2007
Comarca
Places % Places Places % Places
Baix Empordà 51.790 22,0 52.325 21,2
Alt Empordà 32.252 13,7 32.482 13,1
Tarragonès 26.593 11,3 27.444 11,1
Baix Camp 24.502 10,4 25.157 10,2
Selva 19.655 8,3 19.631 7,9
Maresme 15.925 6,7 17.884 7,2
Baix Llobregat 6.948 2,9 9.614 3,9
Garraf 7.143 3,0 7.683 3,1
Pallars Sobirà 6.288 2,7 6.148 2,5
Baix Ebre 4.302 1,8 5.043 2,0
Acumulat 10 195.398 82,8 204.264 82,3
Resta comarques 40.367 17,2 42.724 17,7
Total 235.765 100,0 246.988 100,0

Taula 6. Allotjament en càmping a Catalunya per comarques* els anys 2002 i 2007.
Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007).
* Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

reflecteixen una situació invariable, i ni tan sols hi
ha gaires canvis en l’ordre de les 10 primeres co-
marques (només el Garraf i el Baix Llobregat). Igual
que en cas de l’allotjament hoteler, la concentració
de places de càmping en les 10 primeres comar-
ques s’ha mantingut constant (taula 6 i mapa 3).
Finalment, amb les dades de l’allotjament
rural observem que és la modalitat que ha expe-
Percentatge de places
>10
3,1-10
1-3
<1
Mapa 3. Allotjament en càmping a Catalunya, per comar-
ques, el 2007 (percentatge de places).
Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta:
13 de febrer del 2009).
rimentat més canvis, tant quant a les comarques
més importants, com també a algunes magni-
tuds. En primer lloc, el Pla de l’Estany i el Pallars
Jussà, dues comarques que l’any 2002 se situa-
ven entre les 10 primeres, deixen de ser-hi en
2007, i es veuen substituïdes pel Pla d’Urgell i el
Solsonès. En segon lloc, la concentració territo-
rial de les places es redueix notòriament més que
a les altres dues modalitats, en passar del 59% al
51% (entre aquestes 10 comarques principals).
Tercer, i últim, malgrat que a nivell individual les
comarques perden pes percentual d’un any per a
l’altre (fet que indicaria una major difusió terri-
torial), totes sense excepció augmenten en ter-
mes absoluts el seu nombre de places d’allotja-
ment rural (taula 7 i mapa 4).
En definitiva, l’oferta de l’allotjament a Catalu-
nya no ha variat significativament en el període de
2002 a 2007, i es concentra molt en poc més de 10
comarques que, gairebé, són les mateixes que les
que encapçalen els rànquings de l’allotjament ho-
teler i de càmping. Per contra, pel que fa a l’opció
del turisme rural només una comarca (l’Alt Em-
pordà) repeteix a totes tres modalitats analitzades.
Quant a la capacitat total, destaquen els aug-
ments de les comarques del Tarragonès i, sobre-
tot, el Barcelonès, amb un 7,4% i un 20%, res-
pectivament (la mitjana catalana és del 3,7%).
I tot i que amb valors absoluts molt més reduïts,
852 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

2002 2007
Comarca
Places % Places Places % Places
Osona 485 6,3 942 6,9
Alt Empordà 598 7,8 941 6,9
Berguedà 543 7,1 928 6,8
Garrotxa 564 7,4 833 6,1
Ripollès 415 5,4 688 5,0
Pallars Sobirà 503 6,6 618 4,5
Pla d’Urgell – – 597 4,4
Solsonès – – 521 3,8
Alt Urgell 325 4,2 477 3,5
Alta Ribagorça 360 4,7 440 3,2
Pla de l’Estany 378 4,9 – –
Pallars Jussà 348 4,5 – –
Acumulat 10 4.519 59,1 6.985 51,1
Resta comarques 3.129 40,9 6.644 48,9
Total 7.648 100 13.629 100,0
Taula 7. Allotjament rural a Catalunya per comarques* els anys 2002 i 2007.
Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007).
* Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

11 i un 12% del PIB català (2008) i un punt o

dos més pel que fa a la creació de llocs de tre-
ball. A això s’ha d’afegir l’activitat d’«arrossega-
ment» perquè és un sector molt transversal, que
afecta a altres activitats econòmiques (comerç,
restauració, transport, agències de viatge i altres
productes no turístics). Així, i perquè en ens fem
una idea, l’efecte expansiu del turisme en l’eco-
nomia catalana es tradueix en uns ingressos dia-
ris d’uns 80 milions d’euros per l’efecte directe i
Percentatge de places
indirecte; simplificant, de cada 100 euros gene-
>6
3,1-6
rats a l’activitat turística, 11 repercuteixen en la
1-3
<1 indústria agroalimentària, 8 en el sector tèxtil i 3
en el primari (Baró i Villafana, 2006, citat a Do-
naire, 2009). Per tant, podríem dir que aquestes
xifres ja són prou indicatives de la necessitat d’in-
Mapa 4. Allotjament rural a Catalunya per comarques el vertir en la millora de la competitivitat del sector
2007 (percentatge de places). i, a la vegada, d’implementar mesures vers una
Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta: millor reglamentació de certs segments que, tot
13 de febrer del 2009).
i ser molt importants avui dia en termes quanti-
també són significatius els augments de quasi el tatius, de cara al futur segurament aniran per-
4% del Garraf i el Pallars Sobirà. En sentit invers, dent pes proporcional (p. ex., el turisme massiu
destaquen les reduccions del Baix Empordà i el de sol i platja). Cal recordar que Catalunya és la
Maresme, amb un 3% i un 5,2%, respectivament primera destinació espanyola en turisme inter-
(taula 8 i mapa 5). nacional, mentre que l’Estat és la segona a escala
Des del punt de vista de l’impacte econòmic, mundial, darrere França. No és gens fàcil conti-
el turisme representa aproximadament entre un nuar mantenint aquesta posició de lideratge en
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 853

2002 2007 Variació

Comarca
Places % Places Places % Places 2002-2007

Baix Empordà 68.008 13,8 65.998 12,9 -2,95

Tarragonès 59.510 12,1 63.910 12,5 +7,39
Selva 64.707 13,1 63.013 12,3 -2,61
Maresme 53.302 10,8 50.502 9,9 -5,25
Barcelonès 40.908 8,3 49.084 9,6 +19,98
Alt Empordà 48.099 9,8 47.524 9,3 –1,23
Baix Camp 33.387 6,8 33.461 6,5 +0,22
Baix Llobregat 14.014 2,8 14.141 2,8 +0,90
Garraf 12.235 2,5 12.722 2,5 +3,98
Pallars Sobirà 9.508 1,9 9.883 1,9 +3,94
Acumulat 10 403.678 81,9 410.238 80,3 +1,62
Resta comarques 89.082 18,1 100.704 19,7 +13,04
Total Catalunya 492.760 100,0 510.942 100,0 +3,68

Taula 8. Capacitat total d’allotjament turístic de Catalunya per comarques el 2007*

Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007).
* Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

un sector tan competitiu i alhora tan sensible a
les innovacions de la competència i a les varia-
cions de la demanda.
Tot i així, cal ser molt curosos amb determi-
nades xifres perquè d’uns anys ençà l’Institut Na-
cional d’Estadística (INE) i l’Institut d’Estadística
de Catalunya (Idescat) han deixat de calcular el
PIB turístic perquè no es disposen de dades prou
Percentatge de places
>10
3,1-10
1-3
<1
Mapa 5. Allotjament total a Catalunya per comarques el
2007 (percentatge de places).
Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta:
13 de febrer del 2009).
desagregades per fer-ho fiablement. En qualse-
vol cas, l’ona expansiva del turisme afecta molts
altres sectors estratègics catalans.
Malgrat la imprecisió de les dades de l’im-
pacte econòmic del turisme en l’economia del
país, hi ha uns altres indicadors que reflecteixen
la seva incidència. En primer lloc, destaca el pes
enorme del mercat estranger, ja que en els sis
anys considerats gairebé triplica el procedent de
la resta de l’Estat espanyol, a la vegada que la
seva evolució s’ha mantingut estable (la diferèn-
cia més extrema —anys 2004 i 2007— és del
18%), per sota de la que es dóna en el mercat na-
cional, que és d’un 22% (entre els anys 2003 i
2007). Ara bé, una diferència més important
entre ambdós mercats es refereix a l’estada mit-
jana, atès que el comportament del mercat estran-
ger, tot i una certa irregularitat, és d’un cert crei-
xement, mentre que el mercat nacional, tot i que
lleugerament, mostra una certa tendència a la
baixa (taula 9).
D’altra banda, sembla com si l’any 2007 mar-
qués un petit punt d’inflexió en ambdós mercats.
Pel que fa a l’estranger, s’observa un lleuger crei-
xement, lluny, però, del de l’any anterior, que va
ser del 7,1%. Val a dir també que els increments
que s’han produït als darrers anys a Catalunya
han estat del tot extraordinaris i responien, molt
especialment, a l’expansió de les línies aèries de
854 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Any
Mercat Variable1
2003 2004 2005 2006 2007 2008
Nombre total 14.540 13.470 14.680 15.690 15.925 14.888
Despesa 8.400 8.765 8.723 9.231 9.597 9.718
Estranger
Pernoctacions 98.865 111.354 114.712 118.055 114.236 109.645
Estada mitjana 6,9 8,3 7,8 7,5 7,2 7,4

Nombre total 4.781 5.060 5.221 nd 5.830 5.632

Despesa 1.485 1.651 1.684 nd nd 1.985
Nacional2
Pernoctacions 29.160 31.293 31.698 nd nd 31.101
Estada mitjana 6,1 6,2 6,1 nd 4,0 5,8

Taula 9. Alguns indicadors del turisme a Catalunya (2003-2008).

Font: Observatori de Turisme de Catalunya (diversos anys).
1. Variable: Nombre total (milers) / Despesa (milions d’euros) / Pernoctacions (milers de nits) / Estada mitjana (nombre de nits).
2. Mercat nacional: provinent de la resta de l’Estat espanyol i exclòs el de Catalunya.

baix cost cap aeroports secundaris catalans (és el
cas de la companyia Ryanair a Girona, que ha
afavorit una gran entrada de turistes britànics).
En qualsevol cas, aquest aspecte s’ha ajustat dar-
rerament a la baixa, sobretot en aquest mateix
mercat, de manera que es podria afirmar que el
2007 ha esdevingut un any de forta desaccelera-
ció en la tendència d’expansió d’anys anteriors. I,
segurament, el més significatiu i preocupant en-
cara sigui per la reducció del volum de pernoc-
tacions dels turistes estrangers, atès que amb
114,2 milions s’haurien reduït al voltant d’un
3,3%, tendència que s’ha mantingut durant l’any
2008.
Ara bé, i seguint la dinàmica del mercat in-
ternacional, la previsió per a 2009 és (sense dis-
posar de dades definitives) d’un clar estancament
o, fins i tot, davallada en els principals indica-
dors. Això respon no tan sols a l’actual conjun-
tura de recessió econòmica, sinó també a un cert
esgotament del model turístic, que no podrà se-
guir mantenint els nivells de creixement d’anys
anteriors. Més aviat el contrari, si observem la
tendència decreixent en indicadors com ara les
pernoctacions hoteleres i la despesa mitjana per
turista. Això demostraria, una vegada més, que
alguns dels pilars bàsics sobre els quals se sus-
tenta el turisme català estan fallant i tenen una
perspectiva, si més no, una mica compromesa.
Tot i així, no seria tampoc gens recomanable
deixar de banda de manera dràstica el model
turístic de masses. L’aposta per la qualitat per
sobre de la quantitat de turistes podria compor-
tar una caiguda del nombre de visitants, sense
que això fos compensat per un augment dels
ingressos, la qual cosa tindria, sens dubte, uns
efectes molt negatius en l’economia catalana.
Altrament dit, si es tendís decididament cap
a un model de turisme «més exclusiu» (com
poden ser el golf i els ports nàutics, per esmen-
tar dos productes turístics associats sovint a la
variable de la qualitat), inevitablement tindria
lloc una davallada del volum de turistes. I també
cal tenir present que avui dia no hi ha a Catalu-
nya cap altre sector econòmic que pugui com-
pensar l’impacte que tindria en l’economia cata-
lana una reducció dràstica de l’activitat turística
(Duro, 2008).
Sense entrar en una anàlisi exhaustiva per na-
cionalitats, es pot dir que als darrers anys hi ha
hagut un augment notable de mercats estrangers
diferents als tradicionals i, de moment, alguns
encara no gaire potents (Suïssa, països nòrdics,
Rússia, EUA, Japó, etc.). Simultàniament, un
mercat molt important com el francès s’ha man-
tingut més o menys fidel, mentre que a l’altre
costat de la balança trobaríem els altres grans
focus emissors (Alemanya, Itàlia, Regne Unit,
Bèlgica i Països Baixos) que han estat, en con-
junt, els causants de la reducció dels principals
indicadors turístics del mercat estranger. Cal
tenir present que aquests cinc països (més
França) representen al voltant d’un 67% de tot el
turisme forà a Catalunya.
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
D’altra banda, no s’ha de menysprear ni molt
menys el pes que estan guanyant als darrers anys
alguns mercats emergents, no tan sols els de l’Eu-
ropa de l’Est, sinó també els provinents d’altres
continents (p. ex., els turistes xinesos), així com la
captació d’un major volum d’altres mercats amb
molta més tradició de viatge però de poca presèn-
cia a Catalunya (p. ex., nord-americans i japonesos).
19.4. Escenaris climàtics a Catalunya i pos-
sibles efectes en l’oferta turística
El punt de partida d’aquest apartat és, òbvia-
ment, el darrer informe de l’IPCC (2007) així
com els resultats d’alguns exercicis de modelit-
zació a escales regionals com els del projecte eu-
ropeu PRUDENCE. Amb aquestes, i d’altres fonts
d’informació, un grups de físics i geògrafs de la
Universitat de Girona ha elaborat un estudi es-
pecífic sobre la Costa Brava en què també es pre-
senten dades a escala de Catalunya i Espanya. En
retrospectiva, i com ja s’afirmava al primer In-
forme sobre el canvi climàtic a Catalunya, la ten-
dència de les darreres dècades ha estat la d’un
augment de la temperatura mitjana i, a l’espera
de més treballs, les dades per al conjunt de l’es-
tat espanyol indiquen que entre 2000 i 2005 la
temperatura mitjana fou en promig més alta que
l’enregistrada al període 1961-1990 (Brunet,
2007, citat a Ribas et al., 2008).
Les projeccions de temperatures futures per a
Catalunya presentades per Ribas et al, (op. cit.)
es basen en càlculs de l’Institut Nacional de Me-
teorologia (INM), els quals al seu torn es fona-
menten en els resultats del projecte PRUDENCE.
Aquesta regionalització dóna uns increments re-
lativament moderats de la temperatura mitjana
fins 2040 (de l’ordre d’1 °C o 1,5 °C) i incre-
ments molt més elevats (de l’ordre de 4,5 °C o
més segons els escenaris) a partir d’aquesta data.
També es comenta que l’augment de la tempera-
tura serà més important a les zones d’interior i
de muntanya que a les àrees costaneres.
En conjunt, aquestes dades poden accentuar
encara més els impactes apuntats a l’informe de
2005 (Saurí i Llurdés, 2005, quadre de la pàgina
474). A continuació, i com a l’informe anterior,
ens centrarem més específicament en els impac-
tes en les tres modalitats de turisme selecciona-
des: sol i platja, hivern i altres.
855
19.4.1. Impactes sobre el turisme de sol i
platja
Com ja es destacava en l’anterior informe, una
afectació directa del canvi climàtic en el segment
turístic de sol i platja es produiria en el grau de
confort dels turistes a les destinacions de refe-
rència durant els mesos d’estiu. Els mapes 6 i 7,
extrets del projecte Peseta, representen un Índex
de Confortabilitat Turística per a Europa compa-
rant els períodes 1961-1990 i 2071-2100. En
principi, aquesta comparació permetria deduir
que la probabilitat d’un moviment cap al nord
durant els estius de les properes dècades és força
elevada, si més no per la disminució del confort
estival en les destinacions tradicionals mediter-
rànies (tot i que aquest confort pot augmentar a
la primavera i l’estiu). També caldria tenir en
compte, però, altres factors que podrien atenuar
aquesta tendència, com ara la major tolerabilitat
respecte a condicions climàtiques diferents de les
habituals, el tipus d’informació que es dóna en
origen als turistes, o la possibilitat de microcli-
mes en certes destinacions que difereixin de les
tendències generals. En qualsevol cas, i encara
que l’escala dels mapes no permet afirmacions
massa taxatives, es comprova com en el període
2071-2100 (mapa 7) el grau de confort de Cata-
lunya és superior al de moltes altres destinacions
competidores, fet que confirma el que ja s’afir-
mava en 2003 sobre la major vulnerabilitat cli-
màtica de destinacions, ara per ara, més com-
petitives que Catalunya, com Marroc, Tunísia,
Turquia o fins i tot determinats indrets de la costa
adriàtica.
Altrament dit, l’onada de calor que va patir
gran part del continent europeu durant l’estiu de
2003 s’ha proposat com un exemple del que
seria una situació «normal» als estius europeus de
finals del segle XXI. L’augment d’entre 3 i 5 °C
de l’estiu de 2003 va provocar a la Mediterrània,
entre d’altres, els següents impactes (Perry,
2006):
• El sector turístic més afectat fou el càmping i
caravàning a conseqüència de la proliferació
d’incendis forestals i la manca d’aire condicio-
nat a les instal·lacions.
• Canvis sobtats i de darrera hora en la tria de
les destinacions, amb preferència per aquelles
856
més confortables, que van experimentar im-
portants problemes de saturació. Per exemple,
la Bretanya francesa, amb un clima més fresc,
acollí, de sobte, un nombre molt elevat de tu-
ristes que havien previst anar a altres llocs.
Com que la decisió d’on anar de vacances es
pren sovint depenent de l’experiència de l’any
anterior, en 2004 moltes destinacions medi-
terrànies van ser ignorades pels turistes del
nord d’Europa, bo i esperant unes condicions
semblants a les de 2003. Així, per exemple,
com l’estiu de 2004 va ser fresc i humit a bona
part d’Europa, a Alemanya es va produir un
increment important de darrera hora en la de-
manda de destinacions mediterrànies.
• Turistes britànics i d’altres nacionalitats del
nord d’Europa que es desplaçaren a destina-
cions mediterrànies van rebre molt poca in-
formació sobre com evitar la deshidratació
provocada per les altes temperatures, sobretot
en condicions d’excessos d’ingesta d’alcohol,
amb conseqüències perilloses per a la salut.
Deixant de banda l’increment de la tempera-
tura, l’informe de 2003 també esmentava altres
Condicions simulades per al turisme d’estiu a Europa. Anys 1961-1990 (esquerra) i 2071-2100 (dreta), segons
escenari d’altes emissions (IPCC SRES A2):
Índex de Confort Turístic (ICT).
Desfavorable (ICT: 0-40)
Acceptable (ICT: 40-60)
Mapes 6 i 7. Condicions de confort per al turisme d’estiu a Europa (1961-1990 i 2071-2100)
Font: European Environment Agency (2008).
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
impactes importants per al turisme de sol i platja
com l’escassetat hídrica, l’increment de fenòmens
extrems (especialment temporals de mar), una
major proliferació de malalties infeccioses, la
inundació d’espais litorals per l’augment del ni-
vell del mar i, en general, hàbitats més empobrits
i una minva de la diversitat. Els estudis més re-
cents, com els presentats a la conferència de Ca-
gliari el juny de 2009, insisteixen a considerar
aquests impactes com a molt probables per a
l’àrea mediterrània durant les properes dècades.
Ara bé, continua havent-hi una manca preocu-
pant d’estudis científics que, per al cas català,
abordin explícitament l’impacte del canvi climà-
tic en el turisme. En aquest sentit, un dels escas-
sos treballs que hi incideix i que és certament in-
novador a escala subregional catalana, ha estat
elaborat per un grup d’experts de l’Institut de
Medi Ambient de la Universitat de Girona (Ribas
et al., 2008), centrat en l’àmbit de la Costa Brava.
El treball està dividit en dues parts ben di-
ferenciades. La primera tracta de qüestions
exclusivament climàtiques mentre que la segona
detalla els possibles impactes en un conjunt
de sectors socioeconòmics, turisme inclòs. Els
Bo (ICT: 60-70) Excel·lent (ICT: 80-100)
Molt bo (ICT: 70-80)
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
autors constaten, en primer lloc, un inequívoc
augment de la temperatura a Catalunya des de
1980, amb puntes a la primavera i l’estiu. En
indrets com l’Estartit, la temperatura mitjana
ha augmentat més de 2 °C entre 1970 i 2005.
Quant a les precipitacions, els autors no desta-
quen canvis apreciables i, si més no, s’aprecia
una lleugera reducció a la tardor que es veuria
compensada per un augment a l’hivern. D’altra
banda, la pujada del nivell del mar també és ob-
jecte d’anàlisi (p. ex., entre 1990 i 2005 s’estima
que ha estat d’uns 4 cm a l’Estartit).
Les projeccions futures de temperatura, pre-
cipitacions i augment del nivell del mar confir-
men, per a la Costa Brava, els resultats dels mo-
dels desenvolupats a escala mediterrània. En
concret: increment relativament moderat de la
temperatura mitjana fins 2040 (1 °C) i molt més
ràpid després fins l’any 2100 (d’uns 4 °C), amb
puntes a l’estiu i un increment dels extrems cli-
màtics; una reducció generalitzada de les pre-
cipitacions, sobretot estivals, amb proliferació
d’episodis torrencials; i una pujada moderada del
nivell del mar fins l’any 2100 (d’un màxim d’en-
tre 30 i 40 cm).
La segona part de l’informe analitza explíci-
tament el turisme. Amb relació als impactes
potencials, la qüestió del confort és cabdal. Com
ja s’ha comentat en els mapes de l’informe Pese-
ta, així com també en algunes comunicacions
de la conferència de Cagliari de 2009, el con-
fort de la costa catalana podria disminuir a
l’estiu, la qual cosa incidiria negativament en el
grau d’afluència turística; alhora, però, el confort
podria augmentar a la primavera i tardor, fet que
hi incidiria favorablement. Altrament dit, les
condicions extremes com les de l’estiu de 2003
(i que es podrien multiplicar en les properes
dècades) no van provocar uns efectes massa im-
portants en el turisme de sol i platja, en bona
part per l’existència d’adaptacions prèvies (men-
ció especial de l’aire condicionat) que potser no
són tan comunes a altres contrades europees.
En qualsevol cas, aquests darrers cinc anys no
han aportat gaire informació nova al que es deia
en l’informe anterior, llevat d’una major confir-
mació de les previsions que s’hi feien amb rela-
ció, especialment, a l’estacionalitat i també a les
presumibles pitjors condicions de les destina-
857
cions turístiques competidores amb Catalunya.
També és molt probable que el turisme de sol i
platja català de mitjans i finals del segle XXI tin-
gui poc a veure amb la situació actual. La crisi
de 2008-2009 ha posat de manifest la vulnera-
bilitat del model actual i la necessitat de recon-
versió cap a unes opcions més diversificades i,
sobretot, més sostenibles. Un darrer element clau
són les pautes socioculturals i la distribució dels
períodes de vacances durant l’any. Per al conjunt
de la Mediterrània, una concentració dels perío-
des de vacances a l’estiu seria, sens dubte, un es-
cenari negatiu per a la costa catalana davant
l’augment de les temperatures i la disminució de
la sensació de confort. La fragmentació de les va-
cances anuals, en canvi, deixaria oberta la porta
a una major capacitat de resposta i, possible-
ment, minimitzaria els impactes derivats de l’in-
crement de les temperatures.
19.4.2. Impactes del canvi climàtic en el tu-
risme d’hivern català: evidències recents
L’any 2009 a Catalunya hi havia 10 estacions
d’esquí alpí i 6 estacions d’esquí de fons, i, en
total, les pistes per practicar esquí sumaven poc
més de 400 km, amb cotes que oscil·len entre els
1.500 m de Baqueira, Espot i Bosc Virós i els
2.750 m de Boí-Taüll (taules 10 i 11). Malgrat
això, en els darrers anys hi ha hagut projectes
força controvertits, com l’ampliació de Baqueira
Beret cap al port de la Bonaigua, o la creació
d’una nova estació, avui dia paralitzada, a la Vall
Fosca.
L’informe anterior ja es feia ressò que el nom-
bre d’esquiadors havia experimentat un augment
notable a les darreres dècades, sobretot a partir
de l’any 1990, que sembla haver marcat un punt
d’inflexió cap amunt en arribar-se als 2 milions
de practicants d’aquest esport. A partir d’aquest
any, la corba d’evolució manté aquesta tendència
a l’alça, malgrat que amb importants alts i baixos
en aquesta mateixa dècada, fins a la temporada
2005-2006 en què s’assolí una xifra superior als
2,4 milions de forfaits/any venuts. Després d’una
pèssima campanya de 2006-2007 (1,6 milions de
forfaits), a les dues darreres s’ha aconseguit supe-
rar aquesta davallada atès que a la temporada
2007-2008 es va arribar als gairebé 1,9 milions
mentre que en aquesta darrera temporada s’han
858 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Any Cotes mín. Km àrea Total Canons Km pistes Viatgers

Nom estació
creació i màx. (m) esquiable pistes neu innivades hora
Baqueira Beret1 1964 1.500-2.510 108 69 549 39 56.403
Boí-Taüll 1990 2.020-2.750 45,3 52 205 20,2 19.690
Espot Esquí 1967 1.500-2.500 23,5 22 104 10,6 9.140
La Molina1 1943 1.700-2.445 60 52 440 27 25.500
Masella2 1967 1.600-2.535 68 57+19 418 33 12.160
Port-Ainé1 1986 1.650-2.440 32,5 22 90 12 11.850
Port del Comte 1973 1.700-2.400 40,7 36 240 20 15.460
Tavascan1 1991 1.750-2.250 5 5 0 nd 1.200
Vall de Núria 1947 1.964-2.252 7,6 11 85 6,6 4.560
Vallter 2000 1975 1.959-2.535 19,9 14 77 9 7.200
Total – – 410,5 359 2.208 177,4 163.163

Taula 10. Catalunya. Estacions d’esquí alpí (2009)

1. Estacions d’esquí alpí que tenen també circuit nòrdic.
2. Al nombre de pistes «convencional» (57) cal sumar-li 19 variants.
Font: Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i de Muntanya (http://www.catneu.net/index2.html) i Generalitat de Catalunya
(http://www.gencat.cat/turistex_nou/publicacions/neu/turneucat/papelaweb.htm) Data de consulta: 11 de juny de 2009.

Any Cotes mín. Total Recorregut Circuit Altres

Nom estació
Creació i màx. (m) pistes llarg (km) skating (km) (km)
Aransa 1986 1.850-2.150 32 15 10 101
Bosc Virós 2001 1.500-2.200 28 12 – 122
Guils Fontanera 1993 1.905-2.080 45 15 8 103
Lles 1970 1.900-2.235 36 14 + 14 22,3 –
St. Joan de l’Erm 1970 1.690-2.080 38 15 18 –
Tuixent-Lavansa 1978 1.830-2.150 32,3 13 3,5 –
Total – – 211,3 98 61,8 32

Taula 11. Catalunya. Estacions d’esquí de fons (2009)

1. Passeig
2. Trineus de gossos
3. Raquetes
Font: Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i de Muntanya (http://www.catneu.net/index2.html) i Generalitat de Catalunya
<http://www.gencat.cat/turistex_nou/publicacions/neu/turneucat/papelaweb.htm> Data de consulta: 11 de juny de 2009.

superat els 2,2 milions, i fins i tot algunes esta-
cions (Boí Taüll Resort i Masella) s’han mantin-
gut obertes durant mig any (figura 4).
Aquesta evolució un tant erràtica és, fins a un
cert punt, lògica, atès que per la seva situació la-
titudinal, l’esquí a Catalunya es mostra més sus-
ceptible a les condicions climatològiques que a
altres zones europees. Malgrat que algunes esta-
cions catalanes tenen unes cotes de neu mínimes
al voltant dels 1.500-1.600 m, les previsions
sobre les conseqüències del canvi climàtic a les
àrees de muntanya apunten a una manca de via-
bilitat futura per sota dels 1.900-2.000 m. Si es
confirmen alguns pronòstics i les estacions si-
tuades per sota dels 2.000 m registren en pocs
anys un augment de temperatura d’1,8 °C,
poden perdre’s uns quaranta dies d’esquí a l’any,
i la temporada pot veure’s reduïda a tan sols els
mesos de gener i febrer, de manera que les esta-
cions perdrien les campanyes de Nadal i Setmana
Santa. Tot plegat comportaria una greu reducció
de l’activitat hivernal entre els anys 2020-2050
(Greenpeace, 2009). Per desgràcia, per a l’àmbit
de l’alta muntanya catalana no disposem d’estu-
dis semblants al de la Costa Brava abans referit,
per la qual cosa els treballs com els de Green-
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 859

2.500.000

2.000.000
Esquiadors (forfaits)

1.500.000

1.00.000

500.000

0
19 87

19 88

19 90

19 91

19 94

19 95

19 7

19 98

19 99

20 01

20 0 4

20 0 5

20 0 6

20 07

9
-9
-9

-0
-8

-9

-0
-9

-0

-0
-0
-
6-

-
-

-
-

-
97
87

91

07
01
92

96

02
90

94

06
93

00
98
88

95

03

04
89

08
99

05
8

19
19

19

20
19
19

20

20

20
Figura 4. Evolució d’esquiadors a les estacions d’esquí catalanes de 1986 a 2007.
Font: Elaboració pròpia: Dades de l’Associació Catalana d’Estadística d’Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM) (2009).

peace (2009) s’han de prendre només com a
constatacions molt generals. Tanmateix, i com
veurem en l’apartat d’adaptacions al canvi cli-
màtic, el sector de l’esquí sembla més conscien-
ciat que el sector de sol i platja amb relació als
reptes climàtics del futur.
cop més grans de les formes de turisme englo-
bades sota el paraigües de la «sostenibilitat» i
«ecologisme» poden minvar el grau d’impacte
ambiental pel component educatiu i cívic que es
pressuposa que poden mostrar bona part dels
seus practicants.

19.4.3. Impactes en el turisme alternatiu 19.4.4. Estratègies davant el canvi climàtic

En principi, els elements més importants
d’aquests impactes que es comentaven a l’in-
forme de 2003 continuen sent rellevants l’any
2009. Segons l’estudi de Ribas et al. (2008), en
principi, l’augment del nivell del mar no seria
especialment important a la Costa Brava, per la
qual cosa els efectes sobre els ecosistemes litorals
com ara els Aiguamolls de l’Empordà esdevin-
drien relativament lleus. El cas del Delta de
l’Ebre és diferent, però, ja que la seva regressió
es deu a un complex joc de factors, i no es pot
atribuir a una simple pujada del nivell del mar
derivada del canvi climàtic. El deteriorament dels
ecosistemes naturals i del paisatge que pot pro-
vocar l’augment de les temperatures i la major
freqüència de fenòmens extrems continuaran re-
presentant una amenaça per a les noves moda-
litats turístiques com el turisme rural i el turisme
d’aventura.
En qualsevol cas, també es reconeix que el fo-
ment institucional i l’acceptació popular cada
En aquest apartat presentarem les principals es-
tratègies seguides per afrontar els reptes que
planteja el canvi climàtic sobre el sector turístic
català. Idealment, convindria haver diferenciat
entre estratègies adaptatives i estratègies de miti-
gació. Tanmateix i per motius d’espai i d’infor-
mació disponible, s’ha estimat més oportú parlar
d’estratègies en general
Dubois i Ceron (2006) assenyalen que la in-
dústria turística pot optar per tres grans estratè-
gies davant el canvi climàtic:
• «Esperar i veure». En altres paraules, seguir
amb les pràctiques habituals fins disposar de
més informació i coneixements. El criteri eco-
nòmic prima sobre qualsevol altre i les accions
a curt termini prevalen per sobre de les que
requereixen un horitzó temporal més llarg,
atès que les primeres resulten més eficients
que la precaució de les segones. Nomes en la
mesura que la recerca i el treball aplicat gene-
860
rin informació cada cop més acurada serà pos-
sible invertir aquesta tendència, que és ara la
dominant en l’àmbit turístic català, llevat de la
possible excepció del turisme d’hivern.
• «La tecnologia ens resoldrà el problema». En
altres paraules, es tracta de seguir amb la filo-
sofia del business as usual però alhora introdu-
int algun corrector tecnològic que ens permeti
seguir amb les mateixes pràctiques i simultà-
niament ens minimitzi els impactes més nega-
tius. Un exemple molt clar d’això seria la im-
plantació de neu artificial a les pistes d’esquí o
dels aires condicionats als enclavaments turís-
tics del litoral a l’estiu. Ara bé, rarament es con-
sideren els costos d’aquestes opcions tecnolò-
giques i alguns autors o institucions (p. ex.,
l’Agència Europea del Medi Ambient) les con-
sideren, més aviat, adaptacions «dolentes».
• «Precaució i flexibilitat». Finalment, existeix
també l’opció de la prudència, la qual cosa vol
dir fonamentalment augmentar la capacitat
adaptativa a noves realitats climàtiques. La
possibilitat de diversificar l’oferta turística re-
presenta, sens dubte, una de les millors apli-
cacions d’aquest principi, i també és impor-
tant el desenvolupament d’opcions que no
siguin irreversibles. Per contra, hi ha el pro-
blema dels costos i també el de deixar escapar
les oportunitats que ofereix una única activitat
(la pràctica de l’esquí en exclusiva en detri-
ment d’altres formes d’oci i lleure a les àrees
de muntanya), així com també el fet que pot-
ser no tot el sector podrà optar a aquesta di-
versificació d’activitats.
19.4.5. Estratègies al turisme de sol i platja
Tal com es comentava en l’informe de 2003, les
mesures adaptatives per aquesta modalitat turís-
tica probablement es centraran més aviat, en al-
guns dels impactes secundaris i no tant en el ma-
teix augment de les temperatures. Caldrà veure
l’evolució dels índexs de confort durant les pro-
peres dècades però vist l’escàs impacte de l’onada
de calor de 2003 (en gran part, i com s’ha dit
abans, gràcies a la proliferació dels aires condi-
cionats als establiments hotelers) semblaria que
el sector no ha de patir excessivament, almenys
en comparació d’altres països competidors. A
més, el declivi a l’estiu es pot veure compensat
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
per un augment de l’afluència a la primavera i
tardor, bo i més si es confirma la tendència a la
fragmentació de les vacances, comuna a molts
dels principals mercats emissor de turistes.
La dessalació ha esdevingut la gran alterna-
tiva a l’espectre de l’escassetat hídrica a les àrees
mediterrànies. A Catalunya, les grans àrees tu-
rístiques probablement es trobaran connectades
a les tres dessalinitzadores en funcionament o en
projecte (Blanes, Barcelona i Cunit), per la qual
cosa, l’abastiment estarà segurament garantit. A
més, és també força probable que noves mesu-
res d’estalvi i eficiència, juntament amb nous re-
cursos alternatius (aigües pluvials i aigües rege-
nerades) contribueixin a la reducció de l’estrès
hídric. Pel que fa a la protecció del litoral davant
la previsible pujada del nivell del mar i la proli-
feració dels temporals, l’adaptació implica com-
binar mesures de protecció en forma de grans
obres hidràuliques (p. ex., el projecte que hi ha
per al Delta de l’Ebre), amb accions (més acon-
sellables) de protecció del medi costaner, i limi-
tació del desenvolupament en aquests espais.
19.4.6. Estratègies al turisme d’hivern
Com ja s’ha dit a bastament, aquesta modalitat
turística és la que en principi presenta una major
vulnerabilitat al canvi climàtic. Per tant, es també
la modalitat turística amb un major dinamisme
d’adaptació a la variabilitat climàtica. En aquest
context, les estratègies de futur més comunes
que s’estudien a Catalunya són les següents:
l’ampliació de la capacitat de la innivació artifi-
cial, l’ampliació dels dominis esquiables i la des-
estacionalització de l’activitat turística, a partir
de la transformació de l’estació d’esquí en una
«estació de muntanya».
La innivació artificial
La instal·lació de canons de neu artificial ha estat
la principal estratègia per poder assegurar l’acti-
vitat a les estacions un mínim de temps. Mentre
a l’any 2002 hi havia 1.639 canons de neu, en
2009 la xifra supera els 2.200. El seu gran des-
envolupament inicial va tenir lloc a la dècada de
1990 (el nombre de canons es va triplicar entre
1994 i 2002), però aquesta mateixa tendència
a l’alça s’ha mantingut atès que en aquests dar-
rers set anys han augmentat en més d’un 34%
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 861

(taula 12); malgrat que si s’analitza cas per cas,
els increments percentuals més alts corresponen
a Port del Comte (203%), Vall de Núria (80%),
Masella (44%) o Boí-Taüll i La Molina (35% ca-
dascun). En canvi, l’estació de Baqueira Beret
només els ha incrementat un 9%, segurament
perquè amb 549 canons deu estar arribant al seu
màxim (de fet, en 2009 hi trobem el 24,8% del
total a Catalunya, quan en 2002 el seu pes era
del 30,4%).
Aquesta estratègia d’instal·lació de canons de
neu ha permès augmentar d’un 33,2% (2002) a un
43,2% (2009) el total de quilòmetres de pistes
innivades artificialment, i les 10 estacions regis-
tren uns increments al voltant d’aquesta mitjana
(tret del cas de la Vall de Núria —un 86,8%—,
malgrat que en termes absoluts és la darrera). De
fet, si comparem els dos anys analitzats, 8 de les
10 estacions d’esquí alpí augmenten el seu per-
centatge de quilòmetres de pistes innivades, i per
al conjunt, aquest valor puja d’un 37% a gairebé
un 49%.
Cal tenir present que el nombre de quilòme-
tres innivats artificialment és determinant en la
configuració del producte d’esquí ofert per cada
estació, sobretot en aquelles contrades amb ne-
vades irregulars. Malgrat la millora evident dels
darrers anys, a mitjà termini cal garantir un
mínim de pistes amb neu durant tota la tempo-
rada, que es calcula en 40-50 km en les esta-
cions grans (de setmana), 30-40 km a les mitja-
nes, i un mínim de 10-15 km per a les petites
(Secretaria per a la Planificació Territorial,
2006). Altrament dit, es pot dir que la sistema-
tització de la producció de neu artificial ha estat
la solució tècnica per excel·lència de les esta-
cions d’esquí per fer front a un problema de
caire climàtic, davant la inseguretat de poder
disposar de neu natural que garanteixi, per si
mateixa, el funcionament del negoci. I malgrat
l’esforç inversor que comporta la innivació arti-
ficial, les limitacions de tipus ambiental que pre-
senten aquests sistemes poden dificultar, sens
dubte, la seva supervivència.
Si bé inicialment l’ús de la neu artificial tenia
per objectiu la consolidació de les zones menys
nevades per la seva situació en cotes baixes o en
vessants solejats, i fins i tot era vista com quelcom
negatiu (reconeixement d’unes condicions me-
teorològiques inadequades per a l’esquí), amb el
temps la innivació artificial ha esdevingut una
pràctica habitual i generalitzada per pal·liar la pos-
sible manca de neu a tot el domini esquiable. Això
vol dir que els sistemes d’innivació artificial també
han passat a estar localitzats a les cotes més eleva-
des i en vessants nord (Clarymont, 2008). De fet,
el cas català segueix la mateixa tendència que
també es dóna a la resta dels Pirineus (francès,
andorrà i aragonès). Per posar un cas, el govern
d’Aragó, dins el seu Pla estratègic de la neu (2003-
2008) va crear la societat «Aramón-Montañas de
Aragón», participada al 50% pel mateix govern

Km àrea Km pistes % km pistes

Total pistes Canons neu esquiable innivades innivades
Estació
2002 2009 2002 2009 2002 2009 2002 2009 2002 2009
Baqueira Beret 54 69 504 549 88 108 35 39 39,7 36,1
Boí-Taüll 40 52 151 205 42 45,3 12,2 20,2 29 44,6
Espot Esquí 31 22 86 104 28,5 23,5 6,5 10,6 22,8 45,1
La Molina 40 52 326 440 50 60 20 27 40 45
Masella 42 57+19 290 418 59 68 21 33 35,6 48,5
Port-Ainé 32 22 88 90 43,5 32,5 12 12 27,6 36,9
Port del Comte 38 36 79 240 42,8 40,7 8 20 18,7 49,1
Tavascan 5 5 0 0 5 5 nd nd 0 0
Vall de Núria 10 11 47 85 7 7,6 4,4 6,6 52,8 86,8
Vallter 2000 12 14 68 77 15 19,9 10 9 66,6 45,2
Total/mitjana 304 359 1.639 2.208 380,8 410,5 129,1 177,4 33,28 43,73

Taula 12. Comparació entre estacions d’esquí alpí catalanes (2002-2009).

Font: Elaboració pròpia a partir de les taules 10 i 11.
862
autonòmic i Ibercaja, la qual, a més de tenir el
20% de la superfície esquiable de tot el país, està
portant a terme un procés de modernització de les
seves estacions i, simultàniament, l’ampliació dels
dominis esquiables (p. ex., l’estació de Formigal
ha condicionat 70 nous quilòmetres amb la inni-
vació artificial) (Soriano, 2005).
Així doncs, els sistemes de innivació artificial
permeten assegurar la possibilitat de la pràctica
de l’esquí, fins i tot en hiverns de poca precipi-
tació, i d’allargar la temporada, la qual cosa
també contribueix a la consolidació del volum
de vendes. Tot plegat, un gran avantatge per a les
estacions d’esquí en un mercat i context molt
competitius. Com s’afirma en la comunicació de
Clarymont, avui dia a l’hora de plantejar-se una
estada en una estació, la gent no demana tant per
les condicions meteorològiques sinó més aviat si
disposa de canons de neu artificial.
En aquest sentit, i reconeixent la importàn-
cia de les estacions d’esquí en la creació de ri-
quesa a les comarques de muntanya, s’ha de des-
tacar la posada en marxa de l’anomenat «Pla
director de les estacions de muntanya» (període
2006-2011), entre el govern de la Generalitat i
l’Associació Catalana d’Estacions de Muntanya
(ACEM). En aquest pla, i pel que fa a les ins-
tal·lacions i els equipaments de les estacions, es
posa èmfasi a les actuacions encaminades a la
millora dels accessos i aparcaments, remunta-
dors a les pistes i, especialment, la infraestruc-
tura necessària per augmentar la capacitat de la
innivació artificial.
L’ampliació dels dominis esquiables
Una altra de les mesures estudiades és l’amplia-
ció dels actuals dominis esquiables cap a cotes
de més altitud on es pugui tenir una major ga-
rantia de neu en un futur. Així i tot, segurament
aquesta mesura no sigui la més viable si es tenen
en compte les limitacions orogràfiques del relleu
pirinenc català, que fa que no hi hagin gaires més
zones òptimes per a la pràctica de l’esquí de les
que hi ha actualment. Al respecte, l’esmentat Pla
director ja es fa ressò d’aquesta iniciativa i defi-
neix els límits de les àrees susceptibles de ser
consolidades o d’esdevenir dominis esquiables.
La idea de partida és que aquesta definició ha de
servir per garantir que les estacions tinguin les
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
dimensions més adients per fer-ne una gestió
viable.
Entre altres accions, això podria implicar bà-
sicament tres: en primer lloc, la unió d’alguns
dominis (p. ex., es planteja el cas de Boí-Taüll i
la projectada estació de Vall Fosca, ara en sus-
pens); en segon lloc, la necessitat de millorar el
rendiment dels dominis ja existents abans que
ampliar-los; i, finalment, haver de descartar in-
versions en aquells dominis que estiguin per sota
dels 1.600-1.800 m tret de casos concrets i amb
orientacions adequades. Així, el Pla estableix que
unes determinades estacions ja no podrien am-
pliar el seu domini (Guils-Fontanera, Tavascan,
Bosc Virós, Vall de Núria i Port del Comte), al-
hora que es podria considerar la unificació i am-
pliació de les estacions de Lles i Aransa.
En el rerefons d’aquesta mesura també hi ha
la idea que el paisatge constitueix un dels ele-
ments més significatius per a la pràctica del tu-
risme en entorns de muntanya; per la qual cosa,
el desenvolupament d’un determinat model d’es-
quí es veu, ara, com incompatible amb la pretesa
qualitat paisatgística. Es refereix això, i a grans
trets, a un model d’estacions depenent, gairebé
exclusivament, de l’activitat residencial. No s’ha
d’oblidar que el sector ha passat darrerament per
certes dificultats degudes no només al factor es-
tacional de l’activitat o a la fragmentació empre-
sarial, sinó sobretot a la seva estreta relació amb
el sector immobiliari. Podria dir-se que, en certs
casos, el desenvolupament de les estacions d’es-
quí ha estat el pretext per dur a terme actuacions
immobiliàries dirigides al mercat de la segona re-
sidència. I això ha fet que bona part de les esta-
cions fossin molt vulnerables a les variacions del
cicle del mercat immobiliari. És el cas d’altres
esports com el golf: quan les empreses que ges-
tionen les pistes ja no es poden beneficiar d’am-
pliacions urbanístiques, aleshores deixen de ser
rendibles.
En altres paraules, una vegada s’han comer-
cialitzat les promocions residencials, els promo-
tors perden l’interès en les estacions, les quals
descapitalitzades i endeutades (inversions en ca-
nons de neu, remuntadors, etc.) entren en fa-
llida. El model funciona mentre es construeix, i
quan el negoci immobiliari arriba al final només
queden dues opcions: tancar l’estació o que
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
aquesta passi a ser gestionada per l’Administració
(Campillo i Font, 2004). D’aquesta manera, les
estacions catalanes que no van néixer acompa-
nyades d’un potent sector immobiliari, o bé han
tancat (Llessuí) o han tingut temporades difícils
(Port del Comte). De fet, i llevat d’un parell de
casos (Baqueira i Boí-Taüll), segurament la resta
d’estacions són deficitàries i sobreviuen mercès
a les subvencions públiques (la Generalitat en
controla quatre: Portainé, Espot, La Molina i Vall
de Núria).
La reconversió de les estacions d’esquí en
estacions de muntanya
Aquesta constitueix la tercera estratègia de futur
i la que s’ajusta més clarament a la desestaciona-
lització de l’activitat turística. Ja no només és una
qüestió de diversificar i ampliar el ventall d’acti-
vitats esportives i lúdiques susceptibles de poder
fer-se amb la neu (a més de l’esquí, activitats com
el surf de neu (snowboard), surf fora pisata (free-
ride), raquetes, construcció d’iglús, etc.), sinó
que també se’n possibilitin d’altres de diferents i
que fonamentin el seu interès en el paisatge, na-
tura, esport, cultura, etc. (excursionisme, rutes a
cavall, BTT, etc). En altres paraules, una aposta
per activitats no estrictament hivernals.
Malgrat que la dinàmica futura més que pre-
visible apuntaria a la necessitat que totes les es-
tacions tendissin cap a aquesta estratègia, no
sembla, però, que avui dia hagi estat la més re-
eixida. Si hom observa la informació disponible
als diferents webs de les estacions d’esquí, són
poques les que clarament han ampliat la seva
oferta amb la inclusió d’activitats que facin pen-
sar en aquesta reconversió. Malgrat això, algunes
ja fan publicitat al seu web d’activitats amb
l’epígraf específic «d’estiu», diferenciades de les
d’hivern (p. ex., La Molina, Baqueira Beret, Vall
de Núria o Vallter 2000). Altres estacions també
ho fan però, després, la informació o bé no s’in-
clou, o bé aquesta es limita tan sols a propor-
cionar dades d’allotjaments (p. ex., el cas de Port
Ainé).
La taula 13, elaborada amb la informació dels
webs de les 16 estacions catalanes, és un recull
de les activitats que no responen a un perfil típi-
cament hivernal; per tant, no inclou aquelles
que, a més de l’esquí, només es poden practicar
863
amb neu i que són presents ja a bona part de les
estacions. Val a dir, però, que de vegades és difí-
cil discernir entre les activitats que es fan al ma-
teix recinte i a les rodalies de l’estació de munta-
nya, d’aquelles altres que es duen a terme a la
resta del territori comarcal i que també són pro-
mocionades des de l’estació.
Malgrat que amb alguna altra imprecisió de-
guda a una manca d’especificació de la informa-
ció, la taula 13 ens mostra com l’activitat no
hivernal que han posat més en pràctica les esta-
cions de muntanya catalanes ha estat el sende-
risme (nom genèric que englobaria altres com
l’excursionisme, rutes guiades pel bosc, etc.), de
ben segur per ser la més fàcil d’organitzar atès
que no necessitaria cap (o gairebé) infraestruc-
tura o equipament específic. En un segon lloc,
tenim totes les activitats relacionades amb la cul-
tura i folklore, malgrat que es desenvolupen, en
bona part dels casos, als llocs de més interès de
les contrades i no, òbviament, a les mateixes es-
tacions (parlem del romànic de la Vall de Boí,
museus i santuaris, revetlles de Sant Joan, etc.).
En un tercer grup apareixerien les rutes, passe-
jades a cavall i ponis, així com també l’opció de
la BTT, bé sigui aprofitant les pistes o altres re-
correguts fora d’aquestes (bike park, cross-coun-
try, etc.). En aquest sentit, caldria destacar també
la popularització d’un equipament del tot lúdic
com són els tobogans de muntanya (els anome-
nats tubbys), en un context en què els espais tra-
dicionals d’oci també cal que siguin «reinven-
tats» per no perdre interès.
Si ens fixem per estacions, destaca per sobre
de la resta La Molina, amb un total de 13 activi-
tats sobre 18 de les llistades, així com també la
Vall de Núria i Vallter 2000 amb 8 i 7, respecti-
vament. En l’altre extrem, trobem Espot Esquí,
Por Ainé i Aransa sense cap activitat (o si més no,
cap promocionada als webs) i la Masella, Tavas-
can i Tuixent-Lavansa amb només una (de caire
cultural i senderisme).
Malgrat aquesta certa irregularitat entre esta-
cions en aquest procés de transformació des de
l’esquí a estacions que donin cabuda a activitats
desestacionalitzadores, no deixa de ser aquesta
una de les mesures més destacades considerades
en el Pla director de les estacions de muntanya,
ja esmentat anteriorment.
864 El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Activitats
Estació Total
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18
Baqueira Beret 2
Boí-Taüll 4
Espot Esquí 0
La Molina 13
Masella 1
Port-Ainé 0
Port del Comte 6
Tavascan 1
Vall de Núria 8
Vallter 2000 7

Aransa 0
Bosc Virós 6
Guils Fontanera 2
Lles 2
St. Joan de l’Erm 3
Tuixent-Lavansa 1
Total activitats 5 3 2 10 2 4 1 2 5 2 2 6 3 3 1 2 1 2 56

Taula 13. Activitats no hivernals ofertes a les estacions d’esquí de Catalunya el 2009.
Font: Elaboració pròpia a partir de la informació disponible als webs de les estacions d’esquí.
1. Rutes a cavall o amb ponis / 2. Barques / 3. Tir amb arc / 4. Senderisme i excursionisme / 5. Segway / 6. Tubbys / 7. Spa / 8. Esports
tradicionals / 9. BTT / 10. Esports aquàtics / 11. Esports aeris i de muntanya / 12. Cultura / 13. Telecadira / 14. Circuit d’aventures o
parc lúdic / 15. Oci nocturn / 16. Orientació / 17. Marxa nòrdica / 18. Quads.

19.4.7. Estratègies al turisme alternatiu
La conservació del patrimoni natural i cultural
davant el deteriorament provocat per un incre-
ment de les temperatures i dels fenòmens ex-
trems (p. ex., els incendis forestals) representa
segurament la millor estratègia adaptativa per al
sector, tal com també dèiem a l’informe de 2003.
Un element de gran importància en aquest cas, i
vital per a la conservació dels paisatges, és el con-
trol de les espècies invasores que poden arribar i
expandir-se a Catalunya amb condicions climà-
tiques diferents de les actuals. Com que, compa-
rativament, aquesta modalitat (especial esment
al turisme rural) serà la que més creixi en un
futur a Catalunya, és molt important assegurar
les condicions que facilitin el seu desenvolupa-
ment. Potser que, més que en qualsevol altre cas
dels tractats aquí, existeixi una gran coincidència
entre les mesures adaptatives al canvi climàtic i
les mesures de promoció i desenvolupament del
sector.
Les àrees de muntanya, i sobretot altres com
les comarques de la Depressió Central que, a
priori, encara tenen un gran potencial de creixe-
ment —justament per ser les que registren un
grau de massificació més baix—, podrien ser les
que fessin un paper exemplificador. Aquest vin-
dria donat per l’aplicació de mesures diverses
amb relació a aspectes com la gestió dels espais
naturals protegits, un major foment d’activitats
com el senderisme i altres semblants, on el com-
ponent del paisatge és una de les claus de l’èxit,
i la potenciació del turisme rural, tant com una
estratègia de fixació de la població local com
també per potenciar una política que posi en
valor el seu ampli patrimoni cultural (sobretot el
de les zones menys turístiques i ja no tant l’urbà,
doncs en molts casos aquest ja és prou conegut).
19.5. Conclusions
Malgrat la situació actual de crisi, el turisme con-
tinua sent la primera activitat econòmica de
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
Catalunya i continua caracteritzant-se per una
gran diversitat de modalitats i una capacitat
excel·lent d’adaptació a nous reptes com el canvi
climàtic. En comparació del que es deia a l’in-
forme de 2003, potser el període que s’obre amb
la crisi econòmica de 2007 ofereix interrogants
molt importants sobre el segment turístic de «sol
i platja», sens dubte i de llarg, el que té un major
impacte en la creació de riquesa i ocupació. La
forta competència de noves destinacions (l’A-
driàtic, la Mediterrània oriental, Nord d’Àfrica) i
unes estructures i equipaments obsolets fan in-
evitable la seva reconversió, amb activitats més
diversificades i, probablement, amb una major
atenció a la qualitat ambiental, ja que aquest
sembla ser un aspecte cada cop més demanat
pels turistes internacionals.
Per la seva banda, el turisme basat en els es-
ports hivernals, i en concret l’esquí, sembla haver
arribat a un sostre en la seva expansió. Afectat
també per la crisi immobiliària (que ha deixat en
suspens diversos projectes com el de la Vall
Fosca), el sector intenta adaptar-se a les incerte-
ses climàtiques, principalment amb neu artificial
i, en alguns casos, amb la reconversió de les es-
tacions d’esquí en estacions de muntanya. Final-
ment, tot el conjunt, encara molt minoritari, de-
finit com a turisme alternatiu (rural, d’aventura,
«ecològic», etc.) és el que presenta una millor si-
tuació en haver quedat relativament al marge de
la crisi.
Pel que fa a les relacions entre turisme i canvi
climàtic, en aquest segon informe hem de conti-
nuar ressaltant el relatiu desinterès en el tema,
tant des del mateix sector (amb la possible, i fins
a cert punt lògica, excepció de l’esquí) com des
de la mateixa comunitat científica. A diferència
d’altres països, on almenys hi ha força activitat
pel que fa a la recerca, durant els darrers sis anys
continuen sent molt escassos els treballs cientí-
fics que s’ocupen d’aquest àmbit, amb excep-
cions com el dels investigadors de l’Institut de
Medi Ambient de la Universitat de Girona sobre
la Costa Brava.
En aquest segon informe, els impactes del
canvi climàtic en les diferents modalitats del tu-
risme català segueixen una mica les pautes ja
descrites en l’anterior. El turisme de sol i platja
continua semblant relativament poc vulnerable
865
pels majors impactes que tindran les destina-
cions competidores i per la possibilitat de deses-
tacionalitzar l’oferta. Altrament, hom creu que
impactes com l’escassetat de recursos hídrics o
l’augment del nivell del mar es poden gestionar
amb l’aplicació de noves tecnologies com la des-
salació o la construcció d’obres de defensa. En
tot cas, la disponibilitat d’energia (aires condi-
cionats, dessalació) serà un dels reptes pel futur.
Per la seva banda, i com ja s’ha dit, el turisme
d’hivern continua sent la modalitat més vulnera-
ble al canvi climàtic i també la que més s’esforça
en desenvolupar adaptacions com la fabricació
de neu artificial (també problemàtica en termes
energètics i ambientals), o la diversificació d’ac-
tivitats més enllà de la neu. Finalment, les for-
mes alternatives de turisme presenten també una
vulnerabilitat relativament alta (en dependre
molt del patrimoni natural o cultural) però, al-
hora, són les que més es poden beneficiar de po-
lítiques territorials i ambientals no estrictament
vinculades amb el clima.
Un darrer aspecte que mereix ser comentat
fa referència a les necessitats i orientacions de la
recerca sobre turisme i canvi climàtic a Catalu-
nya. Abans hem assenyalat com la manca d’es-
tudis és encara, i per desgràcia, força habitual.
Això no obstant, existeixen projectes sobre el
tema finançats pel Programa nacional de recerca,
desenvolupament i innovació espanyol, com per
exemple el titulat Evaluación de la vulnerabilidad
del turismo litoral mediterráneo español al clima y
al cambio climático (Universitat de Barcelona). La
recerca s’hauria d’estendre al turisme d’hivern
(en la línea dels nombrosos treballs que s’han
publicat sobre els Alps, les muntanyes Rocallo-
ses o altres àrees esquiables del món) i també al
turisme alternatiu, explorant especialment les
connexions entre turisme, espais protegits i
canvi climàtic.
Així doncs, com argumentàvem en el primer
informe, el sector turístic català gaudeix d’una
llarga història, es troba molt ben arrelat al país i
es caracteritza també per un gran dinamisme.
Probablement, en el context actual de crisi serà
imprescindible una certa reconversió, i que
aquesta s’orienti en una línea de sostenibilitat
que permeti també millorar l’adaptació al clima
més càlid del futur.
866
Referències
AGRAWALA, S. (2007). Climate change in the European
Alps; París: OECD.
AMELUNG, B.; NICHOLLS, S.; VINER, D. (2007). «Impli-
cations of global climate change for tourist flows
and seasonality», Journal of Travel Research, 45,
p. 285-296.
BARÓ, E.; VILLAFANA, C. (2006). L’impacte econòmic del
turisme receptor sobre l’economia catalana i sectoria-
lització per branques d’activitat. Síntesi dels principals
resultats. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Dpt. de Comerç, Turisme i Consum, Observatori
de Turisme. <http://www.gencat.cat/diue/doc/doc_
25969172_1.pdf>
BECKEN I HAY, J.E. (2007). Tourism and climate change:
Risks and opportunities; Clevedon, UK, Channel
View Publications.
ASSOCIACIÓ CATALANA D’ESTACIONS DE MUNTANYA
(ACEM) (2004). Pla Estratègic del Turisme de Neu a
Catalunya. <http://www10.gencat.cat/ptop/binaris/
02socioeconomic_ tcm32-37793.pdf>
CAMPILLO, Xavier; FONT, Xavier (2004). Avaluació de la
sostenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran; Barce-
lona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor
per al Desenvolupament Sostenible (Documents de
recerca, 9).
CENTRE INTERNACIONAL D’ESTUDIS I RECERCA DEL TURISME
(Cinert) (2009). Informe d’activitat hotelera a Cata-
lunya 2008: situació i previsions 2009; Bellaterra: Uni-
versitat Autònoma de Barcelona, Escola Universi-
tària de Turisme i Direcció Hotelera. < http://www.
eutdh.cat/index.php?md=documents&id=1260&lg
=cat>
CLARIMONT, Sylvie (2008). «Turismo de invierno y
cambio climático: La producción de nieve artificial
en los Pirineos, ¿un uso sostenible del agua?».
6º Congreso Ibérico sobre gestión y planificación del
agua, Vitòria, 5 de desembre.
DIRECCIÓ GENERAL DE TURISME (2002). Oferta. Allotja-
ments turístics; Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Dpt. de Treball, Indústria, Comerç i Turisme.
DONAIRE, José A. (2009): «Turistes? Sí, gràcies»
<http://don-aire.blogspot.com/> (maig 2009).
DUBOIS, G.; CERON, J.P. (2006). «Tourism and climate
change: Proposals for a research agenda», Journal
of Sustainable Tourism, 14 (4), p. 399-415.
DURO, Juan A. [dir.] (2008). Índex UAB d’activitat tu-
rística; Bellaterra: Universitat Autònoma de Barce-
lona, Escola Universitària de Turisme i Direcció Ho-
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
telera. <http://www.eutdh.cat/articles-mostra-1659-
cat-ndex_uab_dactivitat_turistica.htm>
EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY (2008). Impacts of
Europe’s changing climate –2008 indicator– based
assessment; Copenhague, European Environment
Agency.
GÖSSLING, S. (2009). «Carbon neutral destinations: a
conceptual analysis», Journal of Sustainable tourism,
17 (1), p. 17-37.
GÖSSLING, S.; HALL, C.M. (2006). «Uncertainties in
predicting tourist flows under scenarios of climate
change», Climatic Change, 79 (3-4), p. 163-173.
HALL, C.M.; HIGHAM J. [eds.] (2005). Tourism, recrea-
tion and climate change; Clevedon (UK): Channel
View Publications.
INSTITUT D’ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (Idescat). Infor-
mació de síntesi de les estadístiques bàsiques de Cata-
lunya (capítol 9: Turisme). <http://www.idescat.cat/
cat/economia/ecotur.html>
LLURDÉS, Joan C.; ROMAGOSA, F.; PRIESTLEY, G. (2009).
Perfil de sostenibilitat de Catalunya. Anàlisi sectorial –
Turisme; Barcelona: Dpt. de Medi Ambient i Habi-
tatge, Direcció General de Polítiques Ambientals i
Sostenibilitat.
NYAUPANE, G.; CHHETRI, N. (2009): «Vulnerability to
climate-change of nature-based tourism in the Ne-
palese Himalayas», Tourism Geographies, 11(1),
p. 95-119.
PEETERS, P. [ed.] (2007). Tourism and climate change. Mi-
tigation, methods, greenhouse gas reductions and poli-
cies; Stichting, NHTV.
GREENPEACE (2009). La crisi del clima. Evidències del canvi
climàtic a Espanya. < http://www.greenpeace.org/ es-
pana/reports/la-crisi-del-clima-catalunya>
OBSERVATORI DE TURISME DE CATALUNYA. Informe Catalu-
nya turística en xifres (diversos anys). Departament
d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de
Catalunya. < http://www.gencat.cat/diue/ambits/
turisme/observatori_turisme/estadistiques/xifres/
index.html>
ORGANITZACIÓ MUNDIAL DEL TURISME (OMT) (2009a):
Informe Tourism Vision 2020. < http://unwto.org/
facts/eng/vision.htm>
–– (2009b). Informe Barómetro OMT del turismo mun-
dial, vol. 7(1). < http://unwto.org/facts/eng/pdf/
barometer/UNWTO_Barom09_1_sp_excerpt.pdf>
–– (2008). Informe Panorama del turismo internacional.
<http://www.unwto.org/facts/eng/ pdf/highlights/
UNWTO_Highlights08_sp_LR.pdf>
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
RIBAS, A.; CALBÓ, J.; LLAUSAS, A.; LÓPEZ, Joan A. (2008).
Avaluació dels efectes del canvi climàtic a la Costa
Brava; Girona: Universitat de Girona, Institut de
Medi Ambient.
SECRETARIA PER A LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL (2006).
Pirineus Catalans. Pla Director de les Estacions de
Muntanya; Barcelona: Generalitat de Catalunya, De-
partament de Política Territorial i Obres Públiques.
<http://www10.gencat.net/ptop/binaris/00_Memo-
ria_tcm32-34042.pdf>
SIMPSON, M.C.; GÖSSLING, S.; SCOTT, D. [et al.] (2008).
Climate change adaptation and mitigation in the tou-
rism sector: Frameworks, tools and practices. París:
UNEP, University of Oxford, UNWTO i WMO.
SORIANO, Ignacio. (2005). «El desarrollo del Pirineo
aragonés», Revista Aragonesa de Administración Pú-
blica, 26, p. 353-373.
867
STEIGER, R.; MAYER, M. (2008): «Snowmaking and cli-
mate change. Future options for snow production
in the Tyrolean sky resorts», Mountain Research and
Development, 28 (3/4), p. 292-298.
TERVO, K. (2008): «The operational and regional vul-
nerability of winter tourism to climate variability
and change. The case of the Finnish nature-based
tourism entrepreneurs», Scandinavian Journal of
Hospitality and Tourism, (4), p. 317-332.
UNWTO (2007): Davos Declaration. Climate Chan-
ge and Tourism: Responding to Global Challenges.
<www.unwto.org>
WOLFSEGGER, C.; GÖSSLING, S.; SCOTT, D. (2008):
«Climate change risk appraisal in the Austrian ski
industry», Tourism Review International, 12(1),
p. 13-23.
868
ANNEX. Enquesta sobre els possibles efectes del canvi
climàtic en el sector turístic català
Aquesta enquesta és similar a la que es va trametre
en ocasió del Primer Informe i es dirigeix principal-
ment a experts en el sector, tot i que per a futures oca-
sions recollim el suggeriment de fer-la extensiva també
al sector en general. En dues tongades (principis de
juny i de setembre de 2009) s’han enviat un total de 65
enquestes i se n’han rebut 39. Encara que l’enquesta
feia referència explícita al context del canvi climàtic i
el turisme català, l’enviament ha inclòs persones alie-
nes a la realitat catalana, però alhora considerades ex-
pertes i de reconegut prestigi tant en el camp del tu-
risme com del canvi climàtic.
Tot seguit, un resum de les principals aportacions a
cadascuna de les respostes, encara que en alguns casos,
pot haver-hi certes contradiccions.
1. En general, i segons la seva opinió, quines
han estat les principals tendències del turisme a
Catalunya en els darrers 5 anys? Quines tendències
es poden esperar per als propers 5-10 anys?
Pel que fa a l’evolució del turisme català als darrers
5 anys, cal destacar les següents opinions:
• Consolidació del turisme català en el mercat mun-
dial, tot i que encara molt basat en el litoral i la ciu-
tat de Barcelona.
• Creixement i maduresa del segment de sol i platja i,
en molts casos, obsolescència de les destinacions i
establiments turístics.
• Esforços per diversificar el model convencional de
sol i platja i la renovació de les destinacions més sa-
turades, amb la integració de nous recursos com el
patrimoni natural, temàtic, cultural, oci actiu, etc.
• Expansió del turisme vers l’interior del territori ca-
talà (procés de «turistificació»). Apareixen i es con-
soliden nous espais turístics alternatius com els de
muntanya i d’aventura, rurals, de salut, balnearisme,
de natura i ecoturisme, etc.
• Consolidació del turisme residencial lligat al creixe-
ment del fenomen de la segona residència (relacio-
nat amb l’expansió del sector immobiliari).
• Consolidació del turisme urbà lligat als negocis i
congressos. Paper destacat de la ciutat de Barcelona
en combinar aquests dos segments de turisme amb
el cultural i l’estrictament de vacances i d’oci. Pes
creixent dels creuers, i es consolida com un dels
ports més importants de la Mediterrània.
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
• Consolidació del turisme que ens visita amb línies
aèries de baix cost.
• Creixement excessiu del turisme al litoral i, per con-
tra, una major sensibilitat pels temes ambientals lo-
cals i a curt termini.
• Reorientació de les estacions d’esquí cap a centres
multifuncionals.
• Consolidació del turisme com a activitat del tot in-
tegrada en el comportament de la societat.
• Fraccionament de les estades i reducció de les esta-
des mitjanes. Menor despesa dels turistes.
• Incorporació de la cultura en les motivacions prin-
cipals de viatge.
Pel que fa a les tendències esperades per als pro-
pers anys, les respostes apunten els següents aspectes
com a més destacats:
• Tendència condicionada clarament pels efectes re-
gionals de la crisi econòmica global, especialment
en els mercats d’origen de la demanda a Catalunya.
• Contenció o estancament del creixement assolit fins
al moment, multiplicació del turisme de proximitat i
reducció de l’afluència en certs segments molt sensi-
bles a l’activitat econòmica general (p. ex., congressos
i negocis).
• Un escenari de canvi en el paradigma energètic, en
l’estabilitat dels països productors o en les pautes de
mobilitat, que inicialment no és previsible a curt ter-
mini, també pot ocasionar transformacions en la
tendència que actualment no són previsibles.
• En la mesura que es redreci la situació econòmica,
risc que es produeixi de nou una altra onada im-
mobiliària lligada al turisme residencial.
• Tendència cap a una més clara vocació d’un control
més estricte de les actuacions urbanístiques. La crisi
econòmica pot ser una bona solució per a determi-
nades qüestions ambientals.
• Increment de la competència en segments turístics
consolidats i madurs.
• Encara marge de creixement per al turisme de baix
cost.
• Tendència cap a una major sensibilització ambien-
tal del sector, tant des del punt de vista de l’oferta
com de la demanda. Es parla cada vegada més d’un
turisme «experiencial», amb més protagonisme de
valors com la cultura i sostenibilitat.
El canvi climàtic a Catalunya El turisme
• Necessitat de continuar posant èmfasi en la quali-
tat, innovació i diferenciació del producte.
• El procés de «turistificació» no té deturador.
2. Creu que el sector turístic català considera
el canvi climàtic com una qüestió rellevant? Creu
que aquesta visió per part del sector ha variat en
els darrers 5 anys?
La resposta majoritària ha estat NO a ambdues pre-
guntes, i només quatre persones han respost que SÍ,
tot i que amb matisos. Les justificacions més comunes
per a la resposta negativa han estat que el canvi climà-
tic és vist pel sector turístic com un fenomen a llarg
termini, com un risc o amenaça que només cal tenir
en compte quan els seus impactes siguin més clars i
consensuats. En aquest sentit, hi ha una certa com-
prensió pel fet que els indicadors no semblen donar
resultats gaire fiables, sinó més aviat el contrari: plens
d’incerteses. Tot i així, es critica el sector pel seu ca-
ràcter eminentment conservador, amb una gran inèr-
cia que no afavoreix una aposta clara pel futur i que
només busca el benefici immediat o com a molt amb
un període temporal a molt curt termini. Així, es ma-
nifesta molt clarament com es parla del fenomen i s’a-
firma la necessitat que sigui abordat amb una prioritat
absoluta només quan tenen lloc episodis extrems de
sequera, manca d’aigua i neu, inundacions, etc. Aquest
fet també deixa palès el fet que el sector turístic està
molt atomitzat, la qual cosa es reflecteix en una manca
d’iniciatives conjuntes i coordinades.
A més, algunes opinions creuen que el sector no
se’n sent responsable en absolut i actua com si la reso-
lució del problema hagués de ser només a escala insti-
tucional, tant a una escala d’administracions nacionals
com internacionals. Això no exclou que hi hagi una
certa acceptació per parlar del fenomen (més que res
perquè és un tema de molta actualitat), que no vegi
com a quelcom estrany els incentius per a l’aplicació
de mesures d’adaptació i/o mitigació (només si aques-
tes han de suposar una reducció de costos, percepció
de subvencions o millora de la imatge, que no per altra
cosa).
Algunes de les respostes manifesten que el sector
turístic només considera el canvi climàtic quan es
tracta de fer declaracions de bones intencions però que
després no es porten a la pràctica. D’alguna manera,
el fenomen només interessa des del punt de vista teò-
ric, acadèmic i institucional per a l’elaboració d’infor-
mes científics però no gaire o en absolut a escala em-
869
presarial. Fins i tot, hi ha dubtes del veritable interès
per part de l’Administració (catalana) des del moment
que aquest fenomen no es té gaire en compte en la Llei
de turisme de 2002.
Per contra, les poques respostes afirmatives (si més
no parcialment) limiten aquest major interès del sector
turístic només als sector previsiblement més amena-
çats, bàsicament al del turisme de neu i, en menor me-
sura, al de sol i platja. Alhora, un parell més de res-
postes són més optimistes en afirmar que a Catalunya
el sector turístic sí sembla considerar aquesta qüestió
com a rellevant, i que aquesta és un exemple de bones
pràctiques, tant pel que fa a les administracions com al
sector privat i també a la ciutadania en general.
3. Creu que el sector considera avui dia, i més
que fa 5 anys enrere, la possibilitat de canvis cli-
màtics importants durant les properes dècades?
(increment de la temperatura mitjana anual, des-
cens de les precipitacions, augment dels episodis
extrems, etc.)
La resposta majoritària continua sent que NO però
ja no tant com abans, ja que en 10 enquestes la res-
posta ha estat afirmativa, malgrat que també amb ma-
tisos. Tot i que s’accepta una major sensibilització per
part del sector turístic (si més no pel fet que se’n parla
més i cada dia apareixen més informacions), l’opinió
dels enquestats manté, d’alguna manera, els argu-
ments de la pregunta anterior; en concret, es critica el
sector per la manca d’una visió a més llarg termini i
que només es guiï per l’obtenció de beneficis a molt
curt termini. Es com si el sector no s’ho acabés de
creure del tot, fet al qual també que hi contribueix
l’aportació per part dels mass-media d’informacions
contradictòries, esbiaixades, incompletes, i amb uns
horitzons temporals que depassen sovint amb escreix
l’esperança de vida dels empresaris.
Com abans, només apareix l’alarma quan es pro-
dueixen episodis climàtics extrems, però ni molt
menys el sector considera aquests hipotètics canvis o
impactes com una amenaça. Més aviat, la preocupació
més immediata és salvar la temporada any rere any, i
més avui dia, en un context de greu recessió econò-
mica. Per tant, el sector està més interessat en els can-
vis que tinguin lloc tant en l’àmbit social i de compor-
tament dels turistes com també en l’econòmic, i no en
l’àmbit climàtic i natural. A més, algunes opinions
apunten que el sector creu que en tota aquesta qües-
tió s’està generant una excessiva polèmica i, sobretot,
870
alarmisme i sensacionalisme (per tant es justificaria
una certa desacreditació dels estudis científics i la
creença que els estudis són només una manera d’ali-
mentar la polèmica amb científics i ecologistes).
Per la seva banda, les opinions que s’inclinen pel SÍ
accepten la possibilitat que el sector tingui en conside-
ració aquests canvis, però alhora critiquen que això no
es vegi acompanyat d’una actitud realment efectiva. Les
opinions varien des de l’expectativa a veure com evo-
luciona el tema fins a deixar-se portar per les iniciatives
que pugui dur a terme l’Administració, mentre que la
majoria apunten a la manca d’un compromís i cons-
cienciació ferms, d’internalització del problema en els
esquemes de negoci de les empreses, així com l’aplica-
ció de mesures de mitigació més aviat «cosmètiques»,
que no ataquen l’arrel del problema. Només unes po-
ques opinions estan d’acord amb una major sensibilit-
zació vers els canvis, tant per part dels segments turís-
tics més vulnerables (turisme de neu i sol i platja),
alhora que també per part dels organismes internacio-
nals (p. ex., l’Organització Mundial del Turisme).
4. Creu que els impactes del canvi climàtic
sobre el turisme català poden arribar a ser impor-
tants? Ha canviat d’alguna manera la seva opinió
als darrers 5 anys?
La resposta gairebé unànime ha estat afirmativa a
les dues preguntes. En el primer cas, es destaca la im-
portància dels impactes en els segments turístics ja es-
mentats del sol i platja i hivernal (més en aquest
segon, però), malgrat que hi ha unes quantes respos-
tes que indiquen que aquests canvis es manifestaran
més aviat a mig i llarg termini. Sense negar aquesta
importància, també un parell de respostes apunten a
un major pes dels aspectes econòmics, i no tant als
ambientals, en l’evolució futura del turisme català.
Quant a la segona part de la pregunta, gairebé la
totalitat de les persones enquestades afirmen que
la seva opinió dels impactes del canvi climàtic ha can-
viat als darrers 5 anys, mercès a la disponibilitat de
més informació i opinions, i només tres persones han
afirmat el contrari (reconeixent que en aquest període
considerat ja tenien prou informació com per no jus-
tificar un canvi d’opinió).
5. Quines mesures adaptatives recomanaria al
sector si aquests canvis s’acabessin produint? Creu
que ja hi ha iniciatives en aquest sentit? Si en co-
neix alguna, la podria explicar?
El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés
Entre les diferents mesures adaptatives proposades
a les enquestes, es poden citar les següents:
• Mesures relacionades amb la sensibilització, cons-
cienciació i una major educació ambiental dels sec-
tors implicats (empresarial, Administració i ciuta-
dania). Una interiorització del problema i un canvi
d’hàbits de consum, en l’ús d’energies i de practicar
turisme.
• El foment de les vacances de proximitat o la millora
dels nivells emissors del sector del transport.
• Mesures relacionades amb un increment dels estu-
dis i la recerca en general. Aquests han de ser capa-
ços d’oferir indicadors més fiables i amb desagrega-
ció a escala local. La comunicació de la informació
no ha de generar alarmisme ni tenir un biaix sensa-
cionalista.
• Canvi de mentalitat en el mesurament de l’èxit d’una
temporada turística. Ja no importa tant la quantitat
sinó la qualitat dels turistes que ens visitin.
• Implementació real i eficaç de bones pràctiques am-
bientals: compliment dels compromisos adquirits en
Agendes Locals 21, certificacions ambientals, sistemes
de gestió ambiental, iniciativa de «Municipi turístic
sostenible», ISO, EMAS, Distinció de Garantia de
Qualitat Ambiental, etc.
• Planificació integral / estratègic de tots els aspectes
que intervenen en el problema a mig i llarg termini
(fins i tot posant un especial èmfasi en els pitjors es-
cenaris previsibles). Cal fer veure al sector els riscos
a què s’exposa.
• La planificació s’ha de centrar més en mesures de
caire estructural i d’ordenació territorial i no tant en
les que emfasitzin només l’adaptació als canvis. Una
visió molt més global del problema i no tant en fets
puntuals. Necessitat d’actuar amb prou antelació i
no esperar que els canvis esdevinguin.
• Lideratge de l’administració nacional i dels organis-
mes internacionals (p. ex., es destaca el paper del
CADS a Catalunya, de l’IPCC, etc.).
• Concentració i canvis d’estratègia empresarial i di-
versificació territorial.
• Mesures relacionades amb l’eficiència energètica i fo-
ment d’energies alternatives, reducció en el consum
d’energia. Adaptació dels equipaments turístics a un
nou consum energètic més racional i sostenible. Mi-
llora de l’eficàcia energètica en la construcció de les
noves edificacions. Reducció de les emissions de
CO2, tot i que això es veu com d’una escala més glo-
bal (no depèn tant de les destinacions turístiques).
El canvi climàtic a Catalunya El turisme 871

• No seguir afavorint el creixement de la mobilitat mit-
jançant l’increment dels vols de companyies de baix
cost, amb els conseqüents efectes en emissions de CO2.
• Diversificació de l’oferta turística cap a productes
menys dependents del factors climàtics (p. ex., èm-
fasi en la reorientació de les estacions d’esquí), i ex-
pansió del turisme vers territoris menys vulnerables
als impactes.
• Retirada o reubicació dels equipaments turístics més
vulnerables a la pujada del nivell del mar (p. ex., un
compliment estricte de la Llei de costes). Urbanitza-
ció contra el canvi climàtic.
• Protecció amb actuacions «toves» (aportació de
sorra a platges, restauració de dunes, reforestació)
o «dures» (construcció de grans dics, espigons). A la
pràctica, però, bona part d’aquestes actuacions no
són gaire aconsellables i generen efectes nefastos en
el medi natural.
• El canvi climàtic ha de ser vist també com una opor-
tunitat per canviar el model turístic.

Persones que van respondre l’enquesta

Lorena Beas Secall (URV) José F. Vera Rebollo (UA)

Juan A. Duro Moreno (URV) Carlos J. Baños Castiñeira (UA)
Salvador Anton Clavé (URV) Jorge Olcina (UA)
Josep Oliveras Samitier (URV) Jaume Rosselló Nadal (UIB)
Òscar Saladié Borràz (URV) Miquel Seguí Llinàs (UIB)
Juan A. García Suárez (UOC) Macià Blázquez Salom (UIB)
Oriol Miralbell Izard (UOC) Onofre Rullán Salamanca (UIB)
Francesc Gzlez. Reverté (UOC) Pere A. Salvà Tomàs (UIB)
Pau Morata Socias (UOC) Climent Ramis (UIB)
Rosa Mª Fraguell Sansbelló (UdG) Cayetano Espejo Martín (UM)
Lluís Mundet Cerdan (UdG) José L. Andrés Sarasa (UM)
Gerda K. Priestley (UAB) Mercedes Millán Escriche (UM)
Francesc Romagosa Casals (UAB) Luís Galiana Martín (UAM)
Gemma Cànoves Valiente (UAB) Diego López Olivares (UC)
Xavier Font Urgell (UB) (DiBa) Josep F. Valls Giménez (Esade)
Martí Cors Iglesias (UB) Raúl Lardiés Bosque (UExt)
Belen Gómez Martín (UB) Alba Caballé Rivera (DiBa)
Llorenç Prats Canals (UB) Josep Cerveró
Antonio Martínez Puche (UA) Octavi Bono (Patronat Turisme Costa Daurada)
Josep A. Ivars Baidal (UA)
20. Residus
Xavier Gabarrell1 (coord.), Isabel Escaler2, Xavier Font3, Anna Massagué2
i Joan Rieradevall1

1
Grup de Sostenibilitat i Prevenció Ambiental (SosteniPrA, 2009SGR1050). Departament Enginyeria Química.
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
2
CETaqua, Centre Tecnològic de l’Aigua.
3
Grup de Compostatge de Residus Sòlids Orgànics. Departament Enginyeria Química. Institut de Ciència i
Tecnologia Ambientals (ICTA).Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Xavier Gabarrell Durany (Barcelona, 1965) llicenciat en Ciències Químiques (Química Indus-
trial) per la UAB i doctor en el Programa de Biotecnologia (1995). Va ser director de l’ICTA entre
2003 i 2006. Actualment és professor titular d’Enginyeria Química i investigador de l’Institut de
Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, on coordina el grup de recerca Sostenibilitat
i Prevenció Ambiental (2009 SGR 1505). S’ha especialitzat en la docència i la recerca en l’àmbit
de l’Enginyeria Ambiental. La seva recerca s’ha centrat en la Biotecnologia ambiental (tractament
de residus mitjançant fongs,...), així com en l’Ecologia Industrial, en les àrees de la gestió de re-
sidus, el desenvolupament d’eines d’anàlisis ambiental i la seva aplicació, l’anàlisi del cicle de
vida, així com l’anàlisi de fluxos materials i energètics.

Isabel Escaler Puigoriol és enginyera de Camins, Canals i Ports per la Universitat Politècnica
de Catalunya (UPC), especialitzada en hidràulica i enginyeria ambiental. Té una àmplia expe-
riència a Clavegueram de Barcelona, S.A. (CLABSA), on va treballar com a tècnic de la secció de
cartografia i explotació abans de passar a ser responsable de la secció d’explotació durant quatre
anys. Posteriorment hi va dirigir el servei d’explotació i control ambiental. Té experiència en pro-
jectes relacionats amb la gestió i operació de sistemes de clavegueram. Entre d’altres, ha treba-
llat en el disseny i la implementació de sistemes de telecontrol per la supervisió i operació de xar-
xes de clavegueram, així com en estratègies d’operació per a tancs de detenció en sistemes de
clavegueram, amb l’objectiu d’evitar inundacions durant els episodis de pluja. Ha estat també Pro-
ject Manager en projectes desenvolupats per a altres institucions. Des del 2007, és directora de
la línia d’investigació de CETaqua centrada en l’àmbit dels impactes del Canvi Global en el cicle
de l’aigua, on dirigeix projectes relacionats amb la mitigació i l’adaptació al Canvi Climàtic. A més,
ha participat en la Task Force Climate Change de la Plataforma Europea de l’Aigua (WssTP).

Xavier Font Segura (Edmonton, Canadà, 1967) és llicenciat en Química, especialitat Bioquímica
(1991) i doctor en Ciències (1997) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat profes-
sor i director de l’Escola Universitària Politècnica del Medi Ambient i actualment és professor del
Departament d’Enginyeria Química de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva
recerca, principalment, en el tractament biològic d’aigües residuals, especialment aquelles amb
874 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

caràcter tòxic o poc biodegradable, i en el tractament biològic de residus mitjançant digestió an-
aeròbia i compostatge. Actualment està treballant en la determinació dels impactes ambientals
associats a les instal·lacions de tractament de residus sòlids orgànics.

Anna Massagué Olivella és enginyera Industrial Superior per la Universitat Politècnica de Ca-
talunya (UPC). Ha cursat a més un Màster en Diagnosi Ambiental impartit per la Cranfield Uni-
versity i un postgrau en depuració de la Fundació UPC. Va iniciar la seva carrera professional com
a tècnica en l’enginyeria Sistemes i Tecnologies Ambientals (STA), especialitzada en el tractament
d’olors i COV, abans d’incorporar-se a CETaqua el 2007 com a investigadora a la línia dedicada
als impactes del Canvi Global en el cicle de l’aigua. En aquesta línia lidera els projectes dedicats
a la mitigació de l’impacte del canvi climàtic, relacionats amb la petjada de carboni i l’Anàlisi del
Cicle de Vida (ACV).

Joan Rieradevall, doctor en Ciències Químiques per la UAB, màster en Gestió Gerencial per
EADA i diplomat en Enginyeria Ambiental, és professor titular del Dept. d’Enginyeria Química
i investigador del SosteniPra de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de l’UAB. Ha dut a
terme recerques Ciències Ambientals en ACV, Ecodisseny, prevenció i reciclatge de residus, apro-
fitament energètic de la biomassa i ecologia industrial. Ha estat premiat pel DMAH de la Gene-
ralitat de Catalunya en la modalitat universitats el 2006. Ha desenvolupat projectes sostenibles
agenda 21 la Ciudad de Barcelona 2004, Disseny per al Reciclatge 2000 del DMAH de Genera-
litat de Catalunya 2001, Ciudad de Barcelona 1990 de Tecnologia Aplicada al Medi Ambient
Ajuntament de Barcelona el 1991.
Resum 877
20.1. Introducció 879
20.2. Sistemes de recollida i transport de residus 885
20.3. Compostatge 889
20.4. Digestió anaeròbia 892
20.5. Abocadors 894
20.6. Aigües residuals 900
20.7. Conclusions 904
Referències 906
Abreviatures i sigles emprades 908
El canvi climàtic a Catalunya Residus
Resum
Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
(GEH) procedents dels residus, tant sòlids com
líquids, es poden generar en la recollida i en el
transport d’aquests residus, i també en cadas-
cuna de les operacions a què se sotmeten, ja sigui
per valoritzar-los, reciclar-los, o tractar-los, i en la
seva disposició final. Les operacions a què se sot-
meten els residus han de seguir la jerarquia
fixada per la Directiva de residus (Directiva
2008/98/EC), que preveu prioritzar en primer
lloc la prevenció, la reutilització, la valorització
material i la preparació per a la reutilització, la
valorització energètica i la disposició final en di-
pòsit controlat.
El sector residus és el responsable aproxima-
dament del 5% de les emissions de GEH del pla-
neta, segons l’IPCC (IPCC, 2006). A Catalunya
les emissions de GEH generades pel sector resi-
dus eren de 2,7 Mt de CO2 equivalents l’any
2005; això significava el 4,55% de les totals del
país, distribuïdes principalment entre les gene-
rades pels abocadors, el 2,87%, i el tractament
d’aigües residuals, l’1,34%. Respecte a l’any refe-
rència, aquestes emissions pel sector residus s’ha-
vien incrementat per un factor d’1,47 (Dept.
MAH, 2008).
Els continguts del capítol 20 del SICC com-
plementen el capítol de residus del PICS i, al ma-
teix temps, s’hi ha aprofundit en dos aspectes
nous: l’anàlisi dels sistemes de recollida i trans-
port, i la preestabilització de la matèria orgànica
ràpidament biodegradable (MORD) dels residus
secundaris que actualment es gestionen cap a
Residus Recollida i transport
RSM X X compostatge
Runa X X
Residus ramaders X X
Residus industrials
Aigües residuals X X aeròbic
Aspectes analitzats en el capítol 20 del SICC.
877
l’abocador. La taula següent recull els aspectes
analitzats en aquest capítol per a cadascuna de
les fraccions. S’ha considerat el concepte d’anà-
lisi del cicle de vida per analitzar els impactes i
les emissions de GEH en l’etapa de recollida i
transport dels residus. També s’han analitzat els
tractaments de compostatge i digestió anaeròbia,
així com la disposició final en abocadors, i el
tractament de les aigües residuals per poder
plantejar les mesures de mitigació.
En l’anàlisi de l’estat actual a Catalunya s’ha
constatat que caldria dur a terme accions de re-
cerca en els aspectes següents:
• Dades experimentals de caire local en les emis-
sions en les diferents operacions unitàries de
les EDAR.
• Dades experimentals de caire local del percen-
tatge de captació de biogàs en els abocadors.
• Caracterització adequada dels fluxos de residus
de la construcció, així com dels residus indus-
trials assimilables a residus sòlids municipals
(RSM), inadequadament classificats com a ge-
nerals, i fins i tot en algun cas com a banals.
• Descripció del metabolisme d’alguns mate-
rials, com els plàstics, per la seva rellevància
en els propers anys.
• Descripció del metabolisme dels fluxos del sec-
tor residus i en especial dels residus secundaris.
• Anàlisi del cicle de vida adaptat a les tecnolo-
gies i les tècniques reals dels tractaments tèr-
mics (assecatge, evaporació i combustió, entre
altres) aplicats als residus.
Estratègies de mitigació
Tractament
de les emissions de GEH
X
X digestió anaeròbia
abocadors
X abocadors X
X
X anaeròbic
878 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya (PMMCCC) preveu per al sector resi-
dus una reducció total d’emissions de 0,325 Mt
CO2 eq./any. Les oportunitats que ofereix aquest
sector per a reduir les emissions de GEH són
nombroses i poc aplicades fins avui. La primera
de les mesures, reiterativa, és la reducció en ori-
gen a partir de les bones pràctiques dels fluxos
de residus: runa, residus ramaders, RSM, resi-
dus industrials, aigües residuals urbanes i in-
dustrials, i residus secundaris. La reducció del
flux de residus secundaris serà clau en els pro-
pers anys, ja que ha estat el flux que més s’ha
incrementat darrerament. També serà clau inci-
dir en el transport dels residus, començant per
ramaders, runa, secundaris i RSM; a mesura que
es disminuiran les emissions en les plantes de
tractament i abocadors, les emissions en l’etapa
de transport seran més rellevants. El transport
interurbà dels RSM és un factor clau en què cal
actuar per disminuir en el futur aquestes emis-
sions. Sense comptabilitzar les emissions de
GEH en els transports procedents dels residus
industrials i secundaris, així com de les aigües
residuals (sistema de clavegueram), les emis-
sions en la recollida i transport superaren les
260 mil tones de CO2 equivalent.
Per als RSM s’ha plantejat un «escenari de
transició 2012» basat en els rendiments del fun-
cionament actual, les previsions dels plans
de gestió —increment de la recollida selectiva de
FORM i disminució de la generació, entre altres—
i la incorporació de la preestabilització biològica
de les fraccions que es gestionen cap a l’aboca-
dor. Els resultats demostren que els guanys que
aquest escenari podria aportar a mitjà termini
són considerables i, doncs, no menyspreables.
Aquest escenari aplicat als RSM permetria asso-
lir per si sol les reduccions previstes en el
PMMCCC en només dos anys una vegada im-
plantat, encara que les principals reduccions
serien a mitjà termini.
El canvi climàtic a Catalunya Residus
20.1. Introducció
El sector residus és el responsable aproxima-
dament del 5% de les emissions de GEH del
planeta (IPCC, 2006). Aquestes emissions pro-
cedeixen principalment del metà de la descom-
posició anaeròbia dels residus sòlids i de la des-
composició de les aigües residuals. Fins avui, el
cicle de vida de les activitats associades amb la
gestió dels residus no ha estat gaire considerat
(Lou, 2009). Durant molts anys la destinació
principal dels residus han estat els abocadors.
La consideració dels impactes ambientals, així
com les exigències legals, la darrera de les quals
és la Directiva marc sobre residus (Directiva
2008/98/EC), i els esforços per reduir l’emissió
de GEH, imposen reduir dràsticament la dispo-
sició final de residus en abocadors sense una es-
tabilització prèvia, i afavoreixen la seva valorit-
zació. Des del punt de vista de l’impacte sobre
les emissions de GEH, a més de la reducció en la
generació i la reutilització, el tractament de com-
postatge i precompostatge significaran etapes
de transició cap a nous models de desenvolu-
pament.
A l’Estat espanyol el sector de tractament i eli-
minació de residus contribueix en un 3,2% (any
2007) a les emissions totals de GEH, mentre que
l’any 1990 només en representaven el 2,6%
(MMAR, 2009). En valors absoluts, i respecte a
l’any referència, hi ha hagut un augment del 83%
en aquest sector. Es tracta del grup d’activitat que
més ha crescut percentualment durant aquests
disset anys, la qual cosa indica també que és un
dels sectors que més potencial de disminució tin-
drà en els propers anys.
A Catalunya les emissions de GEH generades
pel sector residus eren de 2.700.100 tones de
CO2 equivalents l’any 2005; això significava
el 4,55% de les totals del país, distribuïdes
principalment entre les generades pels aboca-
dors, 2,87%, i el tractament d’aigües residuals,
l’1,34%. Respecte a l’any referència, aquestes
emissions del sector residus s’han incrementat
per un factor 1,47 (Dep MAH, 2008).
Les emissions del sector residus estan inclo-
ses dins les anomenades difuses, és a dir, no res-
ten sotmeses a la Directiva de comerç de drets
879
d’emissions ni afectades per la Llei 1/2005. El Pla
marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya
(PMMCCC) 2008-2012 (Dep MAH, 2008) pre-
veu una sèrie de mesures que afecten el sector
residus, i que seran considerades en els respec-
tius apartats d’aquest capítol.
En aquest capítol no es pretén fer la quantifi-
cació de les emissions generades pels residus; en
canvi, s’hi analitzen els aspectes que es conside-
ren més rellevants per a mitigar-les. Amb aquest
objectiu, es mostraran quantificacions parcials o
de nous escenaris per poder valorar la incidència
que podrien tenir les mesures proposades. L’anà-
lisi de les propostes de mitigació dels GEH s’ha
dut a terme tenint en compte els continguts del
PICS, i la consideració del cicle de vida dels pro-
ductes en alguns casos. Malgrat això, cal veure
també en eI SICS algunes limitacions que ja hi
havia en el PICS: només es tenen en compte els
principals gasos que contribueixen al canvi cli-
màtic, excepte quan s’indica; tampoc s’han tingut
en compte les emissions generades per substàn-
cies i productes el posseïdor de les quals se’n des-
prèn però no són gestionades com a residus. Per
altra banda, es vol assenyalar que en aquest ca-
pítol no es tractarà el possible aprofitament
energètic dels residus de biomassa agrícola i fo-
restal, ja que això correspondria a un altre dels
capítols del SICS.
En un sistema com l’actual, un producte és el
resultat d’un procés en el qual intervenen tot un
seguit de matèries primeres (entre les quals hi ha
l’aigua) i energia; per a l’obtenció d’aquestes ma-
tèries primeres i de la mateixa energia han estat
necessàries operacions que han generat emis-
sions, però que en aquest capítol no es conside-
ren. Al mateix temps, una vegada tenim el pro-
ducte, aquest és utilitzat i reutilitzat (fase d’ús,
que tampoc no es té en compte en aquest capí-
tol), i finalment esdevé un residu. Convertit ja
en residu, o classificat com a tal, se’n fa una ges-
tió, fins que es degrada durant un llarg període
de temps. Les operacions a què se sotmeten els
residus (figura 1) han de seguir la jerarquia fi-
xada per la Directiva de residus (Directiva
2008/98/EC), i que preveu prioritzar en primer
lloc la prevenció, la reutilització, la valorització
880 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
Recollida
Recuperació
(valorització)
Material
(reciclat)
Mateix producte
Producte nou
(regeneració)
Components
Producte principal
Figura 1. Jerarquia en la gestió dels residus segons la Directiva 2008/98/EC.
material i la preparació per a la reutilització, la
valorització energètica i la disposició final en
dipòsit controlat, respectivament.
La gestió dels residus s’inicia amb la recol·lec-
ció i el transport, si es dóna el cas, seguits del
tractament. Són aquestes etapes les que han estat
objecte d’anàlisi en aquest capítol: les emissions
generades pel residu i la seva contribució al canvi
climàtic des de la recollida fins la disposició final.
S’analitza en aquest capítol amb més detall la
contribució generada pel transport dels residus
urbans en la seva primera fase de recollida, que
sovint és necessari per a una correcta gestió dels
residus i que depèn molt de l’emplaçament de
les diferents infraestructures (plantes de com-
postatge, metanització, triatges, abocadors, inci-
neradors o plantes de transferència).
L’anàlisi s’ha dut a terme en funció de la ges-
tió que rep el residu; a més, aquest informe se
centra en aquelles operacions i processos no
analitzats en detall en la versió anterior: reco-
llida dels residus sòlids urbans, compostatge i
processos en les depuradores d’aigües residuals
urbanes. S’han analitzat especialment els canvis
Preparació per a la
reutilització del residu
Energètica
Tractament i
deposició del rebuig
que comportarà l’aplicació de les darreres direc-
tives en residus. Es descriu la situació actual i
s’ha plantejat l’anàlisi d’un escenari de tran-
sició.
Els principals GEH emesos pels residus, ex-
pressats en unitats de CO2 equivalents, són el diò-
xid de carboni (CO2), el metà (CH4), i els òxids
de nitrogen, (NOx). Aquestes emissions són pro-
duïdes principalment en degradar-se la matèria
orgànica. Tenim també altres emissions més es-
pecífiques, com per exemple les d’HCFC, que
són més sectorials.
Generació de residus
Per poder valorar la mitigació dels GEH emesos
pels residus caldrà conèixer la quantitat de resi-
dus que es generen. En el PICS s’aportaven dades
reals de fins a l’any 2000, i excepcionalment en
algun cas fins a l’any 2001. La resta eren les pro-
jeccions existents en aquell moment procedents
dels plans de gestió. A la taula 1 es presenta la
quantificació dels residus de l’any 2000 en el
PICS, i de l’any 2007, que és l’any que es pren
com a referència en aquest capítol.
El canvi climàtic a Catalunya Residus
Any 2000 Any 2007
Industrials 5,6
Municipals 3,5
Runa 5,5
Ramaders 13
Aigües residuals urbanes > 400 > 400
Aigües residuals industrials > 125 > 125
Població (habitants) 6.090.040 7.210.508
Taula 1. Els residus a Catalunya, anys 2000 i 2007 en milions
de tones, i la població.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del PICS, de
l’ACA i de l’ARC.
A partir de l’any 2006 (inclòs) l’Agència de Resi-
dus de Catalunya (ARC) introdueix nou criteris
en la metodologia estadística dels residus indus-
trials. En la nova metodologia (ARC, 2009) s’han
desagregat els residus secundaris, és a dir, els ge-
nerats per les empreses de serveis de gestió de
residus, de la resta de residus industrials, per a
evitar la doble comptabilitat. Així, en les estadís-
tiques dels residus, d’una banda hi havia els cri-
teris seguits fins el 2005, i d’una altra els aplicats
a partir del 2006. Les dades estadístiques histò-
riques compreses fins a la declaració de residus
de l’any 2005 corresponen a dades agregades,
sense distinció entre residus procedents d’activi-
tats industrials i residus originats per activitats
de serveis ambientals (depuradores d’aigües re-
siduals i gestors de residus). La nova metodolo-
gia permet diferenciar més clarament el reciclatge
net, en lloc de referir-se a les quantitats en brut.
Per exemple, una planta de reciclatge podria
rebre 1.000 tones de residus per reciclar, però
això no significa que en finalitzar el procés s’ob-
tinguin 1.000 tones de nous materials. El rendi-
ment no és del 100%, i sovint el flux de sortida
de residus que es generen —anomenats residus
secundaris— són considerables. Un cas aplicat
d’aquesta problemàtica es pot trobar en l’article
de Fragkou (Frakgou et al., 2009) en el qual ana-
litza les dades de gestió dels residus urbans, i es
posen de manifest aquestes diferències entre la
recollida per reciclar i el que finalment s’acaba
reciclant.
A la taula 1 s’han mantingut en la columna de
l’any 2000 els valors presentats en el PICS. En
aquell informe s’havien considerat 5,6 milions
de tones de residus industrials per a l’any 2000,
881
segons el criteri estadístic de l’ARC, seguit fins el
9,0
2005. A la columna de l’any 2007, per als residus
4,3
industrials s’ha considerat el valor obtingut a
partir de Les estadístiques de gestió de residus in-
13
dustrials, entrades a planta mitjançant empreses au-
13
toritzades, per a l’any 2007; és a dir, els milions
de tones entrats a les plantes dels gestors de re-
sidus, que van ser 9 milions. El valor anàleg, es-
timat també per l’ARC, encara que poc precís,
per a l’any 2000, hauria estat de 5,4 milions de
tones. Si considerem per a l’any 2007 només els
residus industrials —sense els secundaris ni llots
de depuradora— tindríem el 2007 el valor de
5,4 milions de tones.
Per entendre el significat d’aquestes dades
ens fixarem en l’any 2007 i utilitzarem esti-
macions pròpies. El sector industrial va generar
5,4 milions de tones de residus. Aquests residus
van ser gestionats a través dels gestors autorit-
zats. A més, dins el sector de serveis ambientals,
les plantes de gestió de residus van generar
també més d’un milió i mig de tones de residus;
les plantes de tractament de residus municipals
van tornar a generar un altre milió de tones de
residus secundaris; i, procedents del sector de
la construcció, les plantes de gestió de residus
de la construcció i demolició van generar 0,8
milions més de tones de residus secundaris. Tot
plegat, el sistema macroeconòmic, Catalunya
com a conjunt, va acabar gestionant 9 milions
de tones de residus industrials i secundaris, amb
el transport que això implica, si bé alguns fluxos
anomenats secundaris eren el resultat de la ges-
tió dels mateixos residus. Les emissions de GEH
es poden generar en el transport i també en ca-
dascuna de les operacions a què se sotmet; per
tant, caldrà considerar els 9 milions globals, en-
cara que en el seu origen només eren 5,4 mi-
lions de tones.
Dels residus generats a Catalunya (taula 1),
els que contenen la major part de matèria or-
gànica són els residus municipals i els rama-
ders. Els residus industrials inclouen una sèrie
de fraccions valoritzables (68%), una part de
matèria inorgànica (sals, cendres, salmorres...)
i una petita part de matèria orgànica, que en dar-
rer terme anirà a disposició final en dipòsit
controlat (24%), després d’haver estat sotmès
a diferents operacions d’estabilització. La inci-
882 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
neració de residus industrials representa menys
de l’1%, mentre que hi ha un altre 7% de trac-
taments específics (tractament fisicoquímic de
medicaments, de residus especials, tractament
de llots de depuradora, tractament de residus
carnis, de residus especials o de residus sani-
taris).
Es presenten a la gràfica 1 les principals dades
de generació de residus a Catalunya i la seva evo-
lució durant els darrers anys. Les dades proce-
deixen de l’ARC. Les dades de residus industrials
són les referenciades per l’ARC com a ‘generació
de les indústries’. Les dades mostrades des del
2006 en endavant corresponen a les dades reals,
obtingudes segons els nous criteris estadístics
implantats el 2006. Per facilitar la consulta de
dades històriques comparables es mostren dades
estimades per als anys 2002 a 2005, també faci-
litades per l’ARC. Aquestes darreres dades, tal
com fa notar la metodologia (ARC, 2009), no
han de coincidir necessàriament amb les que la
mateixa ARC ofereix en l’apartat «Consulta de
dades de la declaració anual de residus indus-
trials. Fins 2005».
S’inclouen en la categoria de ‘generació de
llots de depuradora’ els llots i residus de depu-
ració corresponents a les estacions depuradores
d’aigües residuals urbanes.
8.000.000
7.000.000
6.000.000
5.000.000
4.000.000
3.000.000
2.000.000
1.000.000
0
2002 2003 2004
Figura 2. Evolució de la generació de residus sòlids municipals (RSM), residus industrials (no inclosos els secundaris), i llots
de depuradora, en tones, i la població segons el padró.
La destinació dels residus i les aigües resi-
duals produïts a Catalunya són les plantes de re-
ciclatge, els abocadors, les estacions depurado-
res d’aigües residuals (EDAR), els ecoparcs, les
plantes de metanització, les plantes incinerado-
res i les plantes de compostatge.
Runa
En principi en molts treballs no es té en compte
la contribució de la runa en l’emissió de GEH, ja
que hauria de ser material inert (ciment, formigó,
guixos...), però sí que és rellevant la seva contri-
bució pel que fa al transport que requereixen. Es
tracta de 13 milions de tones que generen un
transport local no menyspreable.
El 2007 la valorització de runa es va multi-
plicar per 10, però amb tot i això, i tenint en
compte la disminució en la generació respecte a
l’any anterior (figura 3), el percentatge valoritzat
va ser només del 27%. La composició de la runa
pot ser variable i, si no s’ha dut a terme una clas-
sificació prèvia, també pot contenir materials
amb contingut de carboni biogènic —per exem-
ple, procedent de la fusta—, i fòssil —per exemple,
procedent de plàstics. L’informe de l’IPCC (IPCC,
2006) els atribueix un contingut per defecte del
4% de carboni orgànic degradable i del 20% de
carboni fòssil.
Generació
RSM (tones)
Residus
industrials
(tones)
Llots de
depuradora
(tones)
Padró
(habitants)
2005 2006 2007 2008
El canvi climàtic a Catalunya Residus
100
90
80 Tones residus runes
% runes a dipósit controlat
70
60
50
40
30
20
10
0 0
2002 2003
Figura 3. Evolució de la generació de runa a Catalunya, en tones, i del percentatge que se’n destina a dipòsit controlat, pel
període 2002-2007.
Els residus ramaders
A Catalunya els residus d’origen ramader tenen
una gran importància. Ara bé, actualment aquests
residus no s’acostumen a gestionar com a residus,
i la pràctica més usual és dispersar-los en els
camps, com una esmena orgànica en la fertilit-
zació. La major part dels purins s’aboca als sòls.
Aquesta és una gestió poc adequada per a algunes
zones de Catalunya, que compten amb uns
sòls contaminats i molt castigats justament per
aquests abocaments. En l’anterior informe (PICS)
ja es va fer una anàlisi de possibles escenaris que
continua sent vigent, com ho són també les
mesures de mitigació proposades. La quantitat
d’aquests residus gestionats en plantes de tracta-
ment s’ha incrementat, però encara no arriba ni al
5% del total. Esmentarem que, tal com succeeix
amb la runa, el transport d’aquests residus també
representa una important contribució a l’emissió
de GEH. Majoritàriament es tracta d’un transport
local —encara que en algunes situacions s’arri-
ben a transportar 100 quilòmetres o més, ja que
hi ha algunes zones saturades i contaminades de
purins—, però realitzat amb vehicles menys efi-
cients des del punt de vista de les emissions, com
els tractors, que encara no estan dissenyats per
minimitzar els impactes ambientals.
El PMMCCC considera, dins el programa de
reducció d’emissions en els sectors difusos, un
883
20.000.000
18.000.000
16.000.000
14.000.000
12.000.000
10.000.000
8.000.000
6.000.000
4.000.000
2.000.000
2004 2005 2006 2007
subprograma de reducció d’emissions al sector
agrari. Hi ha una acció específica:
Acció 1.1.1. Increment de la biodigestió anae-
ròbia dels purins i aprofitament del biogàs generat.
L’activitat ramadera és, dins el sector agrari, la que
genera més emissions de CH4. A més, també és
generadora d’altres emissions: CO2 per consums
energètics, N2O, etc. No obstant això, es poden
aconseguir reduccions considerables de CH4 mit-
jançant la digestió anaeròbia de les dejeccions. Es
considera factible, per al període 2008-2012, la po-
sada en marxa d’instal·lacions de producció de bio-
gàs a partir de la digestió anaeròbia dels purins, que
aconseguirien una reducció mitjana anual en el pe-
ríode 2008-2012 de 0,109 Mt CO2 eq./any.
Aquesta acció ja va ser proposada i valorada
en el PICS, tot considerant la producció de resi-
dus ramaders a Catalunya i el potencial de ge-
neració. Evidentment, la seva implantació depe-
nia del funcionament de les infraestructures
actuals i del desenvolupament d’infraestructu-
res noves; actualment encara no s’han assolit les
reduccions proposades en el PICS, ja que la im-
plantació d’aquestes plantes de tractament està
molt alentida.
Residus sòlids municipals (RSM)
Els RSM són el conjunt de residus produïts a les
llars, comerços, oficines i serveis, i també els pro-
884 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
cedents de la neteja de carrers, parcs i jardins. La
producció de RSM havia augmentat a Catalunya
un 50% els anys noranta (PICS, 2005). L’any
2000 es van generar més de 3,4 milions de tones
de RSM, que corresponien a una mitjana d’1,57
kg per habitant i dia. L’any 2008 es van generar
4,2 milions de tones de residus, però la ràtio
s’havia incrementat fins a 1,59 kg per habitant i
dia. De fet l’increment es produeix durant el pe-
ríode 2000-2004 (s’arriba a 1,66); es manté
constant durant els 3 anys següents, i finalment
comença a disminuir a partir de l’any 2007. Els
objectius que es fixava el PROGREMIC per a
l’any 2003 i 2006 no es van assolir (PICS). Per
tant, pel que fa als RSM continuen sent vàlides
les estimacions fetes en el PICS.
En els dos darrers anys ha augmentat el nom-
bre de plantes de triatge, però els valors de resi-
dus separats encara és petit. Les vies de gestió
que més s’han incrementat han estat la metanit-
zació (digestió anaeròbia) i el compostatge, tal
com es preveia en l’informe anterior. Aquest in-
forme dedica un apartat específic al compostatge
(SICC 20.3) i les seves implicacions en l’emissió
de GEH. A la figura 4 es presenta l’evolució de les
entrades de residus a les plantes de compostatge
durant el període 2003-2008. Pel que fa a la di-
gestió anaeròbia, en el PICS se’n feia una des-
cripció acurada.
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0 0
2003 2004 2005
Figura 4. Evolució de la FORM tractada en les plantes de compostatge de Catalunya, en tones, en el període 2003-2008.
Actualment la deposició controlada dels resi-
dus municipals és la via més utilitzada per a
aquest tipus de residu; l’any 2007 el 45% dels
residus municipals generats a Catalunya van aca-
bar en dipòsits controlats de forma directa; el
13%, a incineració; el 34% es va reciclar, i el
8,5% es destinà a metanització. Els tres darrers
percentatges són valors bruts, perquè d’aquestes
instal·lacions en van sortir també residus secun-
daris, comptabilitzats com a residus industrials.
Així, el percentatge total de RSM, ja sigui direc-
tament com a residu o indirectament com a re-
sidu secundari, que va ser gestionat cap a dipò-
sit controlat, se situa cap al 60%. En valors
absoluts, la incineració de RSM ha disminuït un
20% en el període 2001-2008.
Tenint en compte aquestes dades, les me-
sures de mitigació que es proposen són les
següents:
• Desenvolupar un nou marc legal de la pre-
venció. El Departament de Medi Ambient i
Habitatge ja ha iniciat els treballs pel desen-
volupament d’un nou marc legal per a Ca-
talunya en prevenció de residus. En aquest
nou marc cal adoptar mesures que tinguin
en compte tot el cicle de vida dels productes
i materials, inclosos el disseny i la fabrica-
ció, amb l’objectiu també de la prevenció i la
500.000
450.000
400.000
350.000
300.000
250.000
200.000
150.000
100.000
50.000
2006 2007 2008
El canvi climàtic a Catalunya Residus
reutilització d’envasos. En concret, cal incidir
en tres àmbits:
– reduir el 4% en pes, abans de finalitzar el
2012, la generació de residus d’envasos a
Catalunya respecte al 2006;
– reduir el 50% el nombre de bosses de plàs-
tic abans de finalitzar el 2012, respecte a la
quantitat consumida durant l’any 2007;
– promoure el disseny d’envasos ecològics que
tinguin un impacte mínim en tot el seu cicle
de vida;
– minimitzar el sobreenvasatge, principalment
en els punts de venda.
• Estudiar la viabilitat ambiental, social i eco-
nòmica dels sistemes de devolució, dipòsit i
retorn.
• Promoure un mercat de reutilització de pro-
ductes i de productes reciclats. La utilització
de material reciclat de productes de la xarxa
Compri Reciclat de l’ARC en comptes de ma-
terial primari pot ser un bon exemple de pre-
venció ambiental d’emissions de CO2.
• Continuar i intensificar les campanyes de fo-
ment de la prevenció de residus posades en
marxa pel Centre Català del Reciclatge, el fo-
ment dels premis del disseny per al reciclatge
i la xarxa de compra de material reciclat com
a estratègies per a fomentar la prevenció de les
emissions de GEH.
• Continuar i intensificar el foment de plans em-
presarials de prevenció i plans locals de pre-
venció d’envasos ja iniciats en els darrers anys
pel Centre Català del Reciclatge; impulsar els
acords voluntaris amb els agents implicats en
la cadena d’envasatge i comercialització dels
envasos.
20.2. Sistemes de recollida i transport de
residus
Les mesures de mitigació de les emissions de
GEH també poden orientar-se a la fase de trans-
port. Per a analitzar-les s’ha utilitzat la metodo-
logia de l’anàlisi del cicle de vida (ACV) (Riera-
devall, 1999).
Aquest apartat s’ha centrat bàsicament en la
fase de recollida i transport dels RSM, i també
s’han fet unes estimacions aproximades pel que
fa a les emissions generades pel transport de la
runa i els residus ramaders, ja que representen
885
els principals fluxos de residus a Catalunya. Les
emissions de GEH estan relacionades amb el
consum d’energia, principalment dièsel, per part
dels diferents vehicles involucrats. Amb el
pas del temps, els vehicles també han millorat
des d’una categoria EURO II a una categoria
EURO V, que seria l’actual. Les tones de CO2 eq.
depenen de la quantitat de GEH emeses, princi-
palment CO2 i NOx per litre de combustible con-
sumit (és a dir, cremat). Les majors variacions
entre les dues categories han estat en els NOx,
que han passat dels 30,4 g per litre en l’EURO II
a 17 g per litre en l’EURO IV.
Quantificació de les emissions a Catalunya
pels RSM
La metodologia i els resultats que es presenten
per la fase de recollida i transport dels RSM es
poden ampliar amb els treballs de SosteniPrA
(Iriarte et al., 2009, Rives et al., 2010). S’han
comparat les emissions de GEH en la fase de re-
collida i primer transport per tres metodologies
de recollida diferents, que s’apliquen en àrees
densament poblades, en aquest cas l’àrea metro-
politana de Barcelona, de 5.000 hab/km2. En
aquest subapartat (específic del transport) no es
tenen en compte les emissions en les plantes de
tractament, com tampoc les eficàcies que es pu-
guin obtenir en aquestes plantes; s’ha suposat
que l’eficàcia en tots els casos és la mateixa, per-
què la comparació sigui només sobre la fase de
recollida i primer transport. Les metodologies
comparades són la recollida mòbil pneumàtica,
el sistema multicontenidor (o de cinc conteni-
dors) en vorera, i el sistema porta a porta. S’ha
considerat en cada cas els temps de vida de cada
sistema i que el comportament ciutadà és el ma-
teix per les tres metodologies. Els consums de
combustibles s’han estimat a partir de la mode-
lització del sistema, tenint en compte les capaci-
tats dels contenidors i vehicles, les densitats de
les diferents fraccions i la freqüència de pas dels
vehicles, entre altres factors locals. Per a l’aplica-
ció de l’ACV s’utilitzà el programari SimaPro
7.0.2. El sistema estudiat per les tres metodolo-
gies es troba representat a la figura 5. Dins el sis-
tema es diferencien tres subetapes: el subsistema
de recollida, el subsistema de transport urbà i el
subsistema de transport interurbà.
886 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

Habitatges

Fraccions orgànica (41%), paper (22%), vidre (8%),

envasos (15%) i resta (14%)

Emmagatzematge i infraestructura
Límit sistema urbana

Subetapes urbanas

Transport urbà
Residus
Energia

Recursos Emisions
Transport interurbà
Subetapa interurbana

PLANTES DE RECICLATGE I DEPOSICIÓ

Material reciclat, residus

Figura 5. Descripció del sistema per a la recollida i transport dels RSM. La ratlla discontinua representa els límits del sistema
considerat, dins el qual s’han delimitat tres subsistemes o subetapes. Traduït d’Iriarte, 2008.

Les distàncies de transport interurbà s’han
considerat en l’anàlisi de sensibilitat, de manera
que varien entre 0,01 km, la mínima, fins a 30 km.
Els resultats mostren que la metodologia de
recollida amb menor emissió de GEH, tenint el
compte el cicle de vida dels materials i l’energia
involucrada, és la de multicontenidors. Les emis-
sions de GEH generades en el model multicon-
tenidors, així com en el model porta a porta, són
menys de la meitat que les generades en la me-
todologia de recollida pneumàtica mòbil, si con-
siderem només els subsistemes de recollida i
transport urbà. Entre les altres dues metodolo-
gies, les diferències en emissions són mínimes.
Si considerem el sistema sencer, per una distàn-
cia interurbana de 10 km, les emissions de GEH
en la metodologia multicontenidor són 9,8 kg
CO2 eq. per tona de RSM, mentre que en el porta
a porta són lleugerament inferiors, 9,2 kg CO2 eq.
per tona de RSM, i en la metodologia de reco-
llida pneumàtica són de 16,7 kg CO2 eq. per
tona de RSM. Aquests valors són comparables als
referenciats per Larsen (Larsen et al., 2009) en el
cas multicontenidor per la tipologia de centre
ciutat a Dinamarca.
Els resultats de l’anàlisi de sensibilitat (Iriarte
et al., 2009) també alerten que a partir de distàn-
cies interurbanes superiors a 11 km, el transport
interurbà és el subsistema que més contribueix en
l’emissió de GEH en la recollida i transport, tal
com es pot veure a la figura 6. Aquests valors
també són comparables als que es podrien deduir
de les gràfiques presentades per Larsen (Larsen
et al., 2009) en les quals es podria apreciar que,
cap als 10-15 km, el transport interurbà igualaria
les emissions generades en la fase de recollida.
Per tant, el transport interurbà és un factor
clau en què convé incidir per disminuir en el
futur aquestes emissions. En aquestes condi-
cions, tenint en compte que el model més estès
el 2008 és el multicontenidor, les emissions de
GEH en la recollida i transport dels RSM, tenint
El canvi climàtic a Catalunya Residus
(a) Categoria d’impacte Escalfament global
100
90
80
70
Contribució (%)
60
50
40
30
20
10
0 mari amb la realització de múltiples projectes, i
0 5 10 20
Distància interurbana (km)
Neumàtica mòbil Multicontenidor
Figura 6. Contribució en percentatge de les emissions
generades en el transport interurbà, respecte a les totals en
la recollida i transport, per les tres metodologies.
Font: Iriarte, 2009.
en compte el seu cicle de vida, seria de 40.000
tones de CO2 eq. si la distància interurbana fos
de 10 km, però arribarien a les 80.000 tones
CO2 eq. per a una distància mitjana de 30 km. Si
pensem que la població catalana es troba distri-
buïda de manera desigual arreu del territori i
que, com menor és la densitat, més s’incremen-
ten les distàncies, és previsible que les emissions
reals fossin fins i tot superiors. En el treball
de Larsen (Larsen et al., 2009), que diferencia-
va tipologies urbanes i es basava en dades de
camp obtingudes en els municipis de Herning
(300.000 habitants) i Aarhus (60.000 habitants)
de Dinamarca, s’assenyalava que el consum de
dièsel variava entre els 1,6 i els 10,1 litres per
tona de residus, depenent principalment de la
densitat de població (com menys densitat, major
consum). Tenint en compte aquestes dades, se-
gons les quals les emissions en les àrees rurals o
poc densament poblades s’incrementen conside-
rablement, caldria preveure plans específics per
a aquestes àrees, en els quals l’indicador d’emis-
sions de GEH tingués un pes específic.
Un altre factor que fa incrementar les emis-
sions reals de GEH sobre les teòriques són els
serveis de repàs i manteniment que acostumen a
tenir totes les metodologies de recollida.
Els serveis de repàs són serveis extres que cal
realitzar per reforçar els circuits, recollir els resi-
887
dus deixats fora dels contenidors, o les bústies
de recollida en la metodologia pneumàtica, o
fora d’hores, entre altres causes. Això es posava
de manifest en el treball d’avaluació ambien-
tal de la gestió de la recollida dels RSM a Sant
Boi del Llobregat (Pérez, 2008) mitjançant el
programari Sistema d’informació i modelització
urbana de residus (SIMUR) i un ampli treball de
camp. El programari SIMUR ha estat desenvolu-
pat per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barce-
lona, la qual ha verificat la fiabilitat del progra-
30
incorpora indicadors basats en la metodologia
ACV, entre altres.
Porta a porta
La generació de residus el 2006 a Sant Boi va
ser de 39.137 tones. En l’estudi de Pérez (Pérez,
2008) es comptabilitzava amb molt de detall,
entre altres coses, tot el consum energètic del sis-
tema de recollida i transport (en aquest cas hi
havia un transport entre el centre de transferèn-
cia de Gavà i l’abocador d’Hostalets de Pierola,
on hi anava tota la fracció resta), de manera que
es consumien 230.560 litres de dièsel i 6.246 li-
tres de benzina, cosa que equivalia a 281 MJ per
tona de residu. El mateix treball posava de ma-
nifest que els consums reals de combustible en la
fase de recollida urbana eren extremadament alts
—en l’estudi variaven entre 2,22 i 3,87 l/km— i
amb una eficiència d’entre 3 i 5,13 l/tona de re-
sidu, en funció de la tipologia de vehicle, l’anti-
guitat i el tipus de càrrega (lateral, posterior, amb
repàs). Aquests valors són superiors als utilitzats
en l’ACV presentat a l’inici d’aquest subapartat
(Iriarte et al., 2009) per a àrees densament po-
blades. El treball de camp de Pérez (Pérez, 2008)
evidenciava que, per raons com incidències per
obres o cotxes que dificultaven el pas a determi-
nades hores, els conductors dels vehicles de re-
collida, per exemple, havien d’adaptar el recor-
regut de la recollida a les condicions del dia, i
per tant, molt difícilment realitzaven el camí
mínim teòric establert, de tal manera que els re-
correguts podien ser del doble i, fins i tot, el tri-
ple de quilòmetres.
Aquest estudi sobre Sant Boi, i el realitzat per
Eisted (Eisted et al., 2009) a Dinamarca, també
evidencien que les emissions més elevades es
generen en el transport amb vehicle privat, com
ara en el cas català per a dur els residus a les
888 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
deixalleries. Eisted (Eisted et al., 2009) per a Di-
namarca referencia el treball de l’StatBank Den-
mark (2008), segons el qual el consum seria
d’entre 100 i 300 kg CO2 eq. per tona de residu
per distàncies de 5-10 km i transportant 15 kg
de residus en un vehicle privat.
En el treball d’Eisted (Eisted et al., 2009), s’es-
timava que les emissions de GEH en la recollida
i transport dels RSM variaven entre 9,4 i 368 kg
CO2 eq. per tona de residus, segons el mètode
de recollida i les distàncies. Aquests mateixos au-
tors proposaven, entre altres coses, considerar el
transport per tren i per mar com a alternatives.
En el cas del tren les emissions podrien reduir-
se entre 4 i 20 vegades respecte als vehicles de
gran tonatge i entre 10 i 100 vegades si substituís
vehicles de baix tonatge (càrrega inferior a 16 t).
En aquest context, les mesures que es propo-
sen per a Catalunya per a reduir les emissions en
un futur són les següents:
• Reduir la generació.
• Incorporar plantes de transferència en els
casos en què les distàncies siguin relativament
grans.
• Apropar les plantes de tractament als punts de
generació.
• Dimensionar les plantes de tractament en fun-
ció de la generació, i per tant, afavorir la seva
distribució, enfront de macroplantes que con-
centren grans quantitats de residus i obliguen
a llargs desplaçaments.
• Integrar les plantes de tractament dins la
trama urbana.
• Utilitzar altres mitjans de transport menys
contaminants.
• Utilitzar vehicles més eficients i amb combus-
tibles més nets, com el biodièsel procedent de
recursos renovables locals o d’altres residus.
Quantificació de les emissions a Catalunya
per la runa i els residus ramaders
S’han estimat les emissions de GEH generades en
el transport de runa —vegeu les dades de l’apar-
tat corresponent d’aquest capítol— suposant
una mitjana de 20 km, i un vehicle de la gamma
16-32 t, EURO V, encara que actualment la flota
de vehicles no és tan moderna. A Catalunya,
amb les dades del 2007, la runa generava, en ser
transportada, l’emissió d’unes 40.000 - 60.000
tones de CO2 eq., considerant tot el cicle de vida
del combustible. Com que una part del trajecte és
en medi urbà, on els consums de combustibles
s’incrementen, aquests valors són conservadors.
Pel que fa al transport dels residus ramaders,
també s’ha fet l’estimació per a les dades del
2007. Suposant una mitjana de 20 km, i un
vehicle tipus tractor, s’emeten unes 80.000—
120.000 tones de CO2 eq., tenint en compte el
cicle de vida del combustible. Donada la con-
centració que hi ha en els punts de generació,
aquests valors són molt conservadors i podrien
arribar a duplicar-se en la realitat.
El PMMCCC preveu en el Subprograma 1.5
(Reducció d’emissions per la prevenció i el trac-
tament dels residus), l’Acció 1.5.2 (Transport
més eficient, tractament més eficient [metanitza-
ció de la matèria orgànica i aprofitament del bio-
gàs als abocadors]), que inclou:
• Minimitzar el consum energètic i utilitzar en-
ergies renovables i més netes en el transport i
el tractament de residus.
• Minimitzar les emissions de contaminants at-
mosfèrics de transport i tractament de residus.
Les oportunitats que ofereixen les mesures de mi-
tigació aplicades al transport són considerables, ja
que, tal com s’ha vist, actualment aquestes emis-
sions no són menyspreables. Tenint en compte les
anteriors estimacions, es proposen les següents
mesures per reduir les emissions en un futur:
• Reduir la generació de residus.
• Incorporar plantes de transferència molt pro-
peres als punts de generació en aquells casos
en què les distàncies siguin relativament grans.
• Integrar les plantes de tractament als punts de
generació.
• Dimensionar les plantes de tractament en fun-
ció de la generació, i per tant, afavorir-ne la
distribució, enfront de macroplantes que con-
centren grans quantitats de residus.
• Analitzar la sostenibilitat del transport per ca-
nonada.
• Renovar la flota de vehicles i utilitzar mitjans
menys contaminants per al transport, basats
en el sistema ferroviari.
El canvi climàtic a Catalunya Residus 889

• Utilitzar vehicles més eficients i amb com-
bustibles més nets com el biodièsel proce-
dent de recursos renovables locals o d’altres
residus.
• Analitzar el transport dels residus ramaders
cap a plantes de tractament externes per mitjà
de canonades, havent considerat els impactes
i emissions de construcció i manteniment de
tot el sistema, així com l’energia necessària per
al transport.
20.3. Compostatge
Definició
El compostatge és un procés biològic aerobi que
es pot definir com la descomposició i estabilit-
zació biològica de la matèria orgànica, sota unes
condicions que permetin l’assoliment de tempe-
ratures termòfiles a partir de calor produïda per
l’activitat biològica, per produir un producte
final (el compost) estable, lliure de patògens i lla-
vors i que pot ser aplicat beneficiosament al sòl
(Haug, 1993). L’assoliment de les temperatures
termòfiles és el factor que permet la destrucció
dels patògens i de les llavors. El Working docu-
ment on sludge 3rd draft (Comissió Europea,
2000) recomana mantenir temperatures supe-
riors a 55 °C durant 20 dies en els tractaments
aerobis convencionals i temperatures superiors
als 55 °C durant un mínim de 20 hores en els
processos avançats. Per assolir aquestes tempe-
ratures es requereixen unes condicions d’humi-
tat i aeració específiques. Durant el procés bio-
lògic de compostatge es produeixen com a
principals productes del metabolisme diòxid de
carboni, aigua i calor residual. Podem classificar
les plantes de compostatge en industrials, co-
munitàries i casolanes.
El procés biològic de compostatge es divideix
en dues fases principals (figura 7):

80

70
Reducció de la
temperatura al mateix
temps que disminueix
60
el carboni orgànic
biodegradable

50
Temperatura ( °C)

40
Augment ràpid de la
temperatura degut a
30 l’emissió de calor per
Reducció dels
l’acció biològica compostos orgànics
lentament
20
biodegradables

10

0
0 5 10 15 20 25 30 35
Temps (d)

Descomposició Maduració

Figura 7. Evolució típica de la temperatura en un procés de compostatge.

Font: adaptat de Tchobanoglous, 1994.
890 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
1. Fase de descomposició: caracteritzada
per una elevada activitat biològica acompanyada
del conseqüent elevat consum d’oxigen i una ele-
vada reducció de compostos orgànics fàcilment
biodegradables. En aquesta fase s’assoleixen les
temperatures termòfiles (figura 7) que permeten
la higienització del material (destrucció de patò-
gens i llavors). Quan es consumeix la matèria or-
gànica fàcilment biodegradable, es redueix l’acti-
vitat dels microorganismes termòfils i baixa la
temperatura a llindars mesòfils (< 45 °C).
2. Fase de maduració: aquesta fase es ca-
racteritza per una degradació lenta de la matèria
orgànica, com a conseqüència de la manca de
nutrients, i un consum més reduït d’oxigen. La
fase de maduració aporta el temps necessari per
degradar els compostos més refractaris i altres de
fitotòxics. Durant aquesta fase es formen com-
postos estables d’elevat pes molecular. Al final
d’aquesta fase es considera que el producte és es-
table o madur.
El procés industrial
Per controlar i accelerar el procés de compostatge
es poden utilitzar diferents tecnologies, diferen-
ciant sempre les dues fases del procés biològic
com a operacions separades que requereixen
necessitats tecnològiques específiques. La fase
de descomposició es caracteritza per ser més tec-
nificada, atesa la necessitat d’evitar l’emissió
d’olors, aportar l’oxigen necessari i assolir les
temperatures desitjades. La fase de maduració
està menys tecnificada i controlada, però cal
mantenir un cert control del procés per assegu-
rar l’obtenció d’un producte final estable. Es
poden establir dos grans grups de tecnologies de
compostatge:
1. Procés de compostatge en piles. Es tracta
de la primera tecnologia implantada en les pri-
meres plantes de compostatge. S’aplica general-
ment en zones en què hi hagi disponibilitat d’es-
pai i en plantes de capacitat petita o mitjana
(1.000-40.000 t de residu/any) (Artola et al.,
2009). Consisteix en la formació de piles gene-
ralment de secció trapezoïdal. S’utilitzen tant per
a la fase de descomposició com per a la de ma-
duració. Per a garantir el procés cal voltejar les
piles de forma mecànica (piles dinàmiques) o bé
utilitzar aeració forçada (piles estàtiques). La uti-
lització de piles estàtiques, que no tenen limita-
cions mecàniques, permet la formació de piles
de dimensions més grans, mentre que en les piles
dinàmiques la grandària ve determinada per la
maquinària utilitzada per al volteig. De manera
general, la fase de maduració es desenvolupa
amb aquest tipus de tecnologia.
2. Procés de compostatge en túnel. És una
tecnologia més tecnificada que l’anterior, que
permet intensificar el procés i tractar més quan-
titat de residus en un espai més reduït. Aquesta
tecnologia s’aplica generalment en zones amb
elevada densitat de població i permet el tracta-
ment de 10.000 a 100.000 t de residu/any. En
aquest cas el material es manté durant unes
quantes setmanes en un espai tancat (túnel) en
el qual es subministra aire de manera forçada.
Com que no és necessària la intervenció mecà-
nica (volteig) durant el procés, els sistemes en
túnel permeten una monitorització més exhaus-
tiva del procés (temperatura, oxigen...). El pro-
cés de compostatge en túnel s’utilitza per a la
fase de descomposició, seguida de la maduració
en piles.
Les instal·lacions de tractament de residus re-
quereixen, però, una fase prèvia de preparació
del material (preprocessament) i una fase final de
postprocessament del compost. Són operacions
de caire mecànic, principalment destinades a eli-
minar matèria no orgànica del residu que es
composta i a adequar el residu (pel que fa a hu-
mitat i porositat) per garantir que el procés de
compostatge sigui correcte. El grau de tecnifica-
ció d’aquestes fases depèn en gran mesura del
contingut en impropis.
En el cas, per exemple, de la fracció orgànica
de residus municipals (FORM), tot i procedir de
sistemes de recollida selectiva, conté encara un
cert percentatge de material no biodegradable o
impropis (plàstics, vidres, metalls...) que s’han
d’eliminar al llarg del procés per obtenir final-
ment un compost que pugui aplicar-se de ma-
nera beneficiosa per al sòl. El percentatge d’im-
propis a la FORM de Catalunya, com a mitjana
aritmètica, és del 14,2% (PROGREMIC 2007-
2012). Un cop reduït el percentatge d’impropis,
s’hi afegeix fracció vegetal, que permet regular la
humitat i la porositat de la mescla (facilita la
El canvi climàtic a Catalunya Residus
transferència i la circulació de l’oxigen). Aques-
ta etapa del procés es coneix com a condiciona-
ment. En el cas d’altres residus, com els fangs
de depuradora, només serà necessària l’etapa de
condicionament.
Després de la fase de maduració, cal retirar
per mitjans mecànics les restes vegetals afegides
inicialment i les restes d’impropis que encara pu-
guin quedar en una etapa que es coneix com a
afí. El producte final obtingut, si compleix els re-
quisits de qualitat, correspondrà al compost.
Cal tenir en compte que la complexitat del
procés (tant el pretractament com el posttracta-
ment) dependrà de la qualitat de la FORM d’en-
trada, és a dir, del percentatge d’impropis que
tingui. Álvarez (Álvarez et al., 2008) va estudiar
el percentatge d’impropis en 193 municipis de
Catalunya. En aquest estudi els investigadors de-
terminaren que el percentatge d’impropis a la
FORM era del 22% (davant del 14,2% del PRO-
GREMIC 2007-2012) i ressaltaven l’important
impacte que aquest fet té sobre els sistemes de
valorització de la FORM. Es detectava una dife-
rència en el percentatge d’impropis entre aquells
municipis que utilitzaven sistemes de recollida
porta a porta i els municipis que utilitzaven sis-
temes de recollida mitjançant contenidors. Els
municipis amb un sistema de recollida porta a
porta presentaven clarament una FORM amb
una menor quantitat d’impropis, fet que indica
la importància del sistema de recollida en rela-
ció amb la qualitat de la FORM. Concretament,
aproximadament un 65% dels municipis amb re-
collida porta a porta presentava una FORM amb
un percentatge d’impropis inferior al 10%, men-
tre que el 70% dels municipis amb sistema de re-
collida amb contenidors presentava un percen-
tatge d’impropis superior al 15%.
La situació del compostatge a Catalunya
Actualment a Catalunya hi ha 25 instal·lacions
de compostatge autoritzades per al tractament de
residus industrials, de les quals 23 tracten la frac-
ció orgànica dels residus municipals (amb una
capacitat de 494.871 t/any) i 5 instal·lacions
per al tractament de fangs d’EDAR urbana (amb
una capacitat de 74.000 t/any), dues de les
quals també tracten FORM (PROGREMIC
(2007-2012), ARC, ACA 2008).
891
De cara als propers anys, el PROGREMIC
2007-2012 preveu la intensificació en l’estudi de
les plantes de compostatge per a avaluar els cos-
tos econòmics i establir un sistema de qualitat
del producte de sortida.
A més del compostatge a escala industrial, el
PROGREMIC 2007-2012 preveu actuacions per
fomentar el compostatge casolà i el compostatge
comunitari. Es tracta de processos de compos-
tatge a petita escala i amb una baixa tecnificació,
però que presenten determinats avantatges, com
són:
• Reducció de les necessitats de transport.
• Apropament del cicle «recurs-residu-recurs»
al mateix generador del residu.
• Vinculació del compostatge al metabolisme
urbà, incorporant el compost als horts urbans
i escolars.
• Quantificació de les emissions a Catalunya.
Les emissions generades durant el procés de
compostatge, tant en l’industrial com en el casolà
o el comunitari, correspondran bàsicament a:
• Emissions del mateix procés de compostatge,
com són CO2, N2O i compostos orgànics vo-
làtils (COV). Tot i tractar-se d’un procés ae-
robi, es creen en l’interior del material zones
anaeròbies, fet pel qual, al llarg del procés de
compostatge, també s’emeten certes quantitats
de CH4.
• Emissions de CO2 degudes al consum energè-
tic (electricitat o gasoil) per dur a terme el pro-
cés (aeració, operacions mecàniques de vol-
teig, preprocessament i postprocessament).
En ambdós casos, les emissions depenen tant de
la tecnologia utilitzada com del grau d’impropis
que presenta la FORM, ja que, a menor grau
d’impropis, menors necessitats de preprocessa-
ment i, per tant, menor consum energètic. Evi-
dentment també té un efecte important sobre els
consums i les emissions el tipus de residu que
s’està tractant. Les característiques de la FORM
depenen de la dieta de la població i, per tant, del
país en el qual es genera i de la seva aportació en
els punts de recollida, dels criteris de les entitats
municipals (amb residus derivats de carn i peix,
892 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
o no), entre altres. És per aquest motiu que, en
les dades que s’aportaran a continuació, es re-
marca el fet que els estudis s’han dut a terme en
instal·lacions de Catalunya.
Pel que fa a les emissions degudes al mateix
procés biològic de compostatge en plantes in-
dustrials, les emissions de CO2, a efectes de
comptabilitat de GEH, no es tenen en compte
perquè són d’origen biogènic (IPCC, 2006). Tot
i això, es pot calcular que s’emeten uns 340 kg
CO2 biogènic per cada tona de FORM compos-
tada. Sí que es comptabilitzen, però, les emis-
sions de N2O i les de CH4 generades durant el
procés biològic. En aquest cas es poden aportar
dades d’un estudi dut a terme en una planta de
compostatge de Catalunya en el qual s’han ana-
litzat les emissions d’aquests gasos. Es tracta
d’una instal·lació tecnificada, de compostatge
amb túnels, i que compta amb sistema de tracta-
ment de les emissions. Els resultats indiquen
unes emissions de N2O de 92 g/t FORM i de CH4
de 34 g/t de FORM. Altres autors, en estudis duts
a terme en instal·lacions i residus de fora de Ca-
talunya, reporten emissions entre 120-180 g de
N2O/t FORM i de 880 a 1800 g CH4/t FORM
(Amlinger et al., 2008).
La taula 2 mostra el consum energètic i les
emissions de CO2 degudes a aquest consum,
d’acord amb els estudis publicats sobre això i
duts a terme en instal·lacions de compostatge de
FORM de Catalunya (Cadena et al., 2009a, Ca-
dena et al., 2009b, i Artola et al., 2009). Aquests
estudis s’ha centrat en el procés de tractament,
deixant fora del sistema els transports de residus
cap a la planta i de la planta a l’abocador o als
punts de reciclatge. Tampoc no s’ha tingut en
compte en aquests treballs la construcció de la
instal·lació de tractament ni la fabricació dels
equips utilitzats.
Mitjançant la utilització de l’ACV es compara
el compostatge industrial de FORM amb el com-
Consum d’electricitat 30-340 MJ/t FORM
Consum de dièsel 3,5-9 l/t FORM
Consum energètic total 235-480 MJ/t FORM
Emissions associades de CO2 20-60 kg CO2/t FORM
Taula 2. Consum d’energia i emissions de CO2 associades
en instal·lacions de compostatge de FORM a Catalunya per
tona tractada.
postatge casolà (dut a terme seguint les recoma-
nacions de les diferents organitzacions catalanes
que promouen l’autocompostatge) (Colón et al.,
2009). En aquest estudi s’han mesurat les emis-
sions de N2O i de CH4 que s’emeten durant el
procés de compostatge casolà. Els resultats ob-
tinguts indiquen que s’emeten 676 g de N2O, i
158 g de CH4 per cada tona de FORM que s’au-
tocomposta. Tot i que durant el procés de com-
postatge industrial el consum energètic és molt
més elevat que en el compostatge casolà, les
emissions de N2O i CH4 són molt superiors en
el compostatge casolà que en el compostatge in-
dustrial, i això significa que, en l’aspecte referent
a l’impacte sobre el canvi climàtic, el compos-
tatge casolà duplica la contribució que hi fa el
compostatge industrial (sota les condicions de
l’esmentat estudi). En aquest sentit, el compos-
tatge casolà seria més beneficiós en aquells casos
en què la distància a una planta de compostatge
industrial o la utilització de vehicles inadequats
o obsolets utilitzats en la recollida representes-
sin un increment significatiu en l’emissió de
GEH. Per tant, el compostatge casolà és més ade-
quat en zones de baixa densitat i nuclis o pobla-
ció aïllada. Evidentment, el compostatge casolà
ofereix millors resultats que l’opció de deposició
directa a l’abocador.
En aquest apartat les accions de mitigació que
es proposen són les següents:
• Millora de la tecnologia de filtre d’emissions
de gasos en les plantes de compostatge.
• Minimització del consum d’energia en les
plantes industrials.
• Millora de la logística de la recollida de la
FORM.
• Bones pràctiques en el compostatge casolà.
20.4. Digestió anaeròbia
Definició
En els processos biològics de degradació de la
matèria orgànica per via anaeròbia, es transfor-
ma la major part de la càrrega orgànica contami-
nant en CH4 i CO2 (biogàs), i només una petita
part en llots. Aquest procés necessita un am-
bient reductor, lliure d’oxigen i d’altres oxidants
forts. Un dels avantatges d’aquests processos
El canvi climàtic a Catalunya Residus
consisteix en la utilització del biogàs generat com
a font d’energia (PICS).
El procés industrial
Les plantes de digestió anaeròbia es poden classi-
ficar en funció de la temperatura a què es duu a
terme el procés i del contingut en matèria sòlida
del residu que es tracta. Així, podem parlar de:
• Processos mesòfils, quan la temperatura de
procés és al voltant dels 37 ºC.
• Processos termòfils, quan la temperatura de
procés és al voltant dels 55 ºC.
• Processos en via seca, quan el contingut en sò-
lids es troba entre el 15% i el 40%.
• Processos en via humida, quan el contingut en
sòlids és inferior al 15%.
Les plantes de digestió anaeròbia de FORM ge-
neralment compten amb una etapa de triatge,
que pot ser més o menys complexa en funció de
la capacitat de la instal·lació. Així, les instal·la-
cions més grans compten amb triatge manual i
automatitzat, mentre que les instal·lacions més
petites només tenen triatge automatitzat. A con-
tinuació es prepara la fracció orgànica per a la di-
gestió anaeròbia, afegint-hi aigua i amb un pro-
cés de polpeig, en el cas dels processos en via
humida.
La composició i la capacitat calorífica del bio-
gàs obtingut en la digestió anaeròbia de residus
municipals es presenta a la taula 3.
Energia 20-25 MJ/m3
CH4 60-80 % vol.
CO2 30-45 % vol.
H 2S 200-400 ppm
Taula 3. Característiques del biogàs obtingut en la digestió
anaeròbia de RSU.
Font: Braber, 1995; Van der Zee et al., 2007.
S’estima que entre un 20% i un 40% de l’ener-
gia produïda a partir del biogàs es consumeix
en la mateixa instal·lació, en els diferents pro-
cessos de pretractament mecànic, mescla, man-
teniment de la temperatura del digestor, etc.
(Braver, 1995). El resultat és una producció neta
d’energia que oscil·la entre 100 i 150 kWh per
tona de fracció orgànica tractada.
893
La situació de la digestió anaeròbia a Cata-
lunya
Actualment, en el camp dels residus, la digestió
anaeròbia la podem trobar associada al sector ra-
mader, en el tractament de fangs de depuradora,
en els abocadors, el tractament de residus muni-
cipals, especialment FORM, i en el tractament
d’aigües residuals.
És en el sector de la FORM on en els darrers
anys s’ha donat un creixement més important del
volum de residus tractats. Concretament, a Ca-
talunya, l’any 2002 es van tractar 35.000 t de
FORM per digestió anaeròbia. A llarg termini, el
PROGREMIC 2007-2012 preveu una capacitat
de tractament de 263.000 t de FORM per a l’any
2012. A banda, també es preveu una capacitat
de tractament de 1.230.000 t de resta en plantes de
tractament mecànic biològic que incorporen
digestió anaeròbia.
En el cas del tractament de fangs de depura-
dora, la digestió anaeròbia s’associa a una deshi-
dratació tèrmica posterior del fang digerit. Així,
a Catalunya hi ha 8 instal·lacions d’assecatge tèr-
mic amb cogeneració amb una capacitat total de
tractament de 300.000 t/any, aproximadament.
La producció d’energia bruta procedent de
la metanització de residus a Catalunya l’any
2007 va representar el 0,5% del total produït
(42.732,7 GWh).
Quantificació de les emissions a Catalunya
La digestió anaeròbia de residus és una via de
tractament dels residus que en redueix el volum,
i per tant en facilita la gestió final. Però el procés
de tractament permet al mateix temps la valorit-
zació energètica del biogàs. Aquest fet fa que
aquella energia que es produeix a partir del bio-
gàs no hagi de ser generada per altres fonts. Te-
nint en compte que el CO2 emès per a obtenir
electricitat a partir del biogàs és considerat neu-
tre, val la pena considerar quines emissions de
CO2 s’eviten en aquest procés.
A la taula 4 es presenta el balanç d’una ins-
tal·lació de digestió anaeròbia de FORM de Ca-
talunya (Cadena 2009). Segons aquest estudi,
basat en l’ACV, per cada tona de FORM tractada
mitjançant digestió anaeròbia, s’estalvia l’emissió
de 57 kg de CO2. En aquest estudi només s’ha
tingut en compte el procés de tractament propi
894 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
Dades per tona de FORM
Consum elèctric
Electricitat generada i consumida a la mateixa instal·lació
Electricitat generada i venuda a la xarxa elèctrica
Balanç
Taula 4. Electricitat i balanç de CO2 en una instal·lació de tractament per metanització de la FORM a Catalunya.
de la instal·lació i s’han exclòs del sistema la
construcció de la planta i els transports de la
FORM i dels residus generats.
20.5. Abocadors
Definició
Els dipòsits controlats, o abocadors, són ins-
tal·lacions industrials dissenyades per a la recep-
ció de residus, que queden finalment ubicats i
controlats a l’interior d’aquestes instal·lacions. La
directiva europea els defineix com un emplaça-
ment (en la superfície o subterrani) d’eliminació
de residus que es destini al dipòsit dels residus.
Perquè aquestes instal·lacions funcionin correc-
tament, han de complir unes normes tècniques
relacionades amb els residus que poden rebre.
El procés industrial
A l’abocador, la matèria orgànica que no ha estat
prèviament estabilitzada sofreix una descompo-
sició anaeròbia que genera biogàs (constituït
principalment per metà i diòxid de carboni) i un
lixiviat. Aquesta descomposició és lenta i pot
durar dècades; és per això que en l’explotació de
l’abocador cal preveure un període suficientment
llarg posterior a la clausura de la instal·lació, en
què continua la gestió dels residus. La velocitat
de descomposició i l’emissió dels gasos varia en
funció de la profunditat i del període d’explota-
ció. Com que són instal·lacions industrials ade-
quades, els abocadors actuals compten amb un
xarxa de recollida dels lixiviats, i una altra de
captació del biogàs generat. El biogàs captat o bé
es crema en una torxa, o bé es transforma en
energia. Per tant, la part de biogàs captat ja no
emet metà sinó que de la combustió s’obté altra
vegada CO2 neutre.
Tal com s’ha indicat en aquest mateix capítol,
la deposició final en abocadors controlats és el
tractament majoritari que reben els RSM, i també
kWh/t kg CO2/t
166 24
167 0
–550 –81
–217 –57
una part dels industrials i els secundaris. Ja s’ha
evidenciat en els darrers anys que disminueixen
els residus que van directament a l’abocador,
però al mateix temps s’incrementen els residus
secundaris que s’hi aporten. Això és conseqüèn-
cia de l’aplicació de la directiva europea sobre
abocadors, i també de la implantació de noves
tècniques i metodologies de valorització de
residus.
En el PICS s’explicava com es podien estimar
les emissions de GEH generades en els aboca-
dors, i l’aplicació de dues metodologies concre-
tes: el mètode triangular presentat per Tchoba-
noglous (Tchobanoglous, 1994), i el model
LandGEM de l’EPA dels EUA. En tots dos casos
es considerava una cinètica de degradació de pri-
mer ordre i es distingia entre diferents períodes
de degradació en funció de la tipologia de resi-
dus, i s’aplicaven al conjunt de Catalunya. Es
prenia només un històric des de l’any 1993, i
s’advertia que es consideraven significatius, per
tant, només els valors estimats a partir de l’any
2000. La Guia de l’IPCC 2006 (IPCC, 2006) es
decanta clarament per la metodologia de des-
composició de primer ordre; per tant, les esti-
macions i conclusions del PICS continuen sent
vàlides. Cal tenir en compte que la digestió de la
matèria orgànica genera el biogàs, però que una
petita part d’aquest biogàs s’oxida en la part de la
coberta de l’abocador. Aquest percentatge no
contribueix a l’efecte hivernacle i cal descomp-
tar-lo; per tant, no tot el biogàs generat es podrà
recuperar. Si el gas recuperat s’utilitza per a ge-
nerar energia, les emissions resultants de GEH
s’haurien de tenir en compte en el sector ener-
gètic (IPCC, 2006). Malgrat això, les emissions
procedents de la crema en torxa són insignifi-
cants, ja que el CO2 és d’origen biogènic i les
emissions de CH4 i N2O són molt petites. Més
important és l’eficàcia de recollida del biogàs en
els abocadors; la Guia de l’IPCC (IPCC, 2006)
El canvi climàtic a Catalunya Residus
assenyala que una estimació de recuperació per
defecte seria del 20%. En general, segons la ma-
teixa guia, eficiències elevades de recuperació es-
tarien relacionades amb abocadors tancats amb
fluxos de gasos reduïts, recollida ben dissenyada
i operada, així com cobertes més gruixudes i
menys permeables. Les eficiències baixes estarien
relacionades amb el període de la fase d’explota-
ció, i amb cobertes, per exemple, arenoses.
Quantificació de les emissions generades
pels RSM en l’escenari 2008 i l’escenari de
transició 2012
En aquest apartat es comparen dos escenaris: l’ac-
tual, anomenat 2008, i el que ens podem trobar en
un futur proper, anomenat 2012. El primer esce-
nari (2008) reflecteix la situació actual en la qual
una part de la matèria orgànica continguda en els
impropis és dipositada en els abocadors sense es-
tabilització aeròbia prèvia. En el segon escenari
(2012) s’analitza la situació en què s’aplica un
tractament previ d’estabilització biològica aeròbia
en els impropis procedents de les plantes de trac-
tament de residus que posteriorment són desti-
nats a l’abocador. Aquest segon escenari podria ser
l’escenari de transició durant els propers anys: els
residus que van directament a l’abocador dismi-
nueixen perquè passen a ser tractats en altres
plantes, aquestes plantes generen una gran quan-
titat d’impropis, i cal valorar si convé o no prees-
tabilitzar per via aeròbia aquests impropis, abans
de dipositar-los en els abocadors, per minimitzar
l’emissió de GEH. El segon escenari incrementa la
complexitat en la gestió dels residus, ja que afe-
geix un altre tractament per als impropis, però a la
vegada significa una reducció del volum que anirà
a l’abocador, i una disminució del carboni orgà-
nic que s’hi diposita, que està directament rela-
cionada amb les posteriors emissions de metà. En
aquest escenari 2012 es considerarà només el flux
de matèria orgànica ràpidament biodegradable
(MORD), ja que és molt improbable que aquests
tractaments tous tinguin cap efecte sobre la matè-
ria orgànica lentament biodegradable (MOLD); és
un tractament que s’aplicarà als residus secunda-
ris, la fracció d’impropis, l’objectiu del qual no és
un producte valoritzat, sinó l’obtenció d’un residu
preestabilitzat que millori el seu comportament
quan sigui deposat en un abocador.
895
Descripció dels escenaris:
• Escenari 2008. Situació actual sense estabilit-
zació aeròbia:
– El 60% de la fracció resta va directament a
l’abocador; un 25% és de MORD;
– El 20% de la fracció resta va a planta de trac-
tament de la fracció resta, de la qual el 75%
són impropis que contenen el 25% de MORD
que va a l’abocador.
– El 20% restant de la fracció resta va a inci-
neració (en realitat, el 2008 aquest percen-
tatge va ser del 22%, però aquesta variació
no altera les conclusions de l’apartat, ja que
aquesta fracció a incinerar roman constant i
no es considerarà).
– El 100% de la MO recollida selectivament és
valoritzada en plantes de tractament de la
FORM, de les quals el 32% són impropis
que contenen el 44% de MORD que es des-
tina a l’abocador.
• Escenari 2012. Escenari de transició, amb pre-
estabilització aeròbia dels impropis, abans de
ser dipositats en els abocadors:
– El 80% de la fracció resta va a una planta
de tractament de la fracció resta, de la
qual el 75% són impropis que contenen el
25% de MORD que anirà a l’abocador.
Aquests impropis rebran un nou tracta-
ment de preestabilització abans d’anar a
l’abocador.
– El 20% restant de la fracció resta va a
incineració.
– El 100% de la MO recollida selectivament és
valoritzada en plantes de tractament de la
FORM, de les quals el 32% són impropis
que contenen el 44% de MORD que es des-
tina a l’abocador.
S’hi inclouen les noves previsions del
PROGREMIC 2007-2012: es dobla el percen-
tatge de recollida selectiva, és a dir, el 24%
de la MO es recollirà selectivament; hi ha
una reducció de la fracció resta, mentre que la
quantitat de residus municipals totals passaria
de 4,3 milions de tones a 4,6 milions de tones
el 2012.
Els diagrames de flux màssic d’aquests dos es-
cenaris es presenten a la figura 8.
896 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

FRACCIÓ RESTA INCINERADORA

20% RESTA TOTAL

565.041 t
25% MO RD en la RESTA
423.781 t
FRACCIÓ RESTA

60% RESTA TOTAL

1.695.124 t
Materials valoritzables

PLANTA TRACTAMENT
FRACCIÓ RESTA Producció energia
FRACCIÓ RESTA

20% RESTA TOTAL 75% Entrada Compost (6%)

565.041 t 423.781 t ABOCADOR

25% MO RD en impropis de RESTA

IMPROPIS
105.945 t

PLANTA TRACTAMENT
FRACCIÓ FORM Compost (68%)
FRACCIÓ FORM

100% MO TOTAL RS 32% Entrada

503.277 t 161.049 t
25% MO RD en impropio de FORM
70.861 t
IMPROPIS
RMT: 4.307.075 t
RESTA TS TOTAL: 2.825.206 t
TOTAL MORD: 600.587 t
MORS TOTAL: 503.277 t

FRACCIÓ RESTA INCINERADORA

20% RESTA TOTAL

388.031 t Materials valoritzables

PLANTA TRACTAMENT
FRACCIÓ RESTA Producció energia
FRACCIÓ RESTA
75% Entrada
80% RESTA TOTAL Compost (6%)
1.164.095 t
1.552.126 t
25% MORD en
impropis de RESTA
IMPROPIS
291.024 t
80% MORD
232.819 t
ESTABILITZACIÓ
ABOCADOR
AERÒBIA

PLANTA TRACTAMENT
Compost (68%)
FRACCIÓ FORM FRACCIÓ FROM
32% Entrada
100% MO TOTAL RS
363-028 t
1.134.463 t
44% MORD en
impropis de FORM
IMPROPIS
159.732 t
80% MORD
127.786 t
RMT: 4.639.224 t ESTABILITZACIÓ
RESTA TS TOTAL: 1.940.157 t AERÒBIA
MORS TOTAL: 1.134.463 t
TOTAL MORD en impropis: 450.755 t TOTAL MORD: 360.605 t

Figura 8. Diagrames de flux màssic de l’escenari 2008, a la part superior de la figura, i de l’escenari transició 2012, a la part
inferior de la figura, que inclou la preestabilització de la MO RD abans de disposar-la en l’abocador.
Font: Adaptat de Mercia, 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Residus
Per a l’estimació dels fluxos màssics s’han
considerat dades reals de Catalunya, en alguns
casos obtingudes a partir de treballs previs, tal
com s’assenyala a continuació:
El percentatge de MORD que conté la fracció
resta s’estima a partir de les caracteritzacions del
PMGRM 2004-2006; així, el 5,9% és fracció ve-
getal i el 25%, MORD.
El percentatge d’impropis de les plantes de
tractament de la fracció resta s’estima a partir
de les dades d’entrades i sortides de l’Ecoparc-2
durant els anys 2006 i 2007.
El percentatge d’impropis de la planta de trac-
tament de la FORM i el seu contingut en MORD
s’han obtingut experimentalment a partir de les
dades (Garcia, 2009) d’una planta de tractament
de la FORM per mitjà de digestió anaeròbia i
compostatge.
El comportament de la MORD després de la
seva preestabilització s’obtingué a partir dels
treballs previs (Garcia, 2009). Segons aquests
treballs, 1 tona de FORM, amb el 32% d’im-
propis, dels quals el 44% era MORD, després
de ser preestabilitzada per via aeròbia, produ-
eix una quantitat de biogàs 10 vegades menor
que si no hagués estat preestabilitzada (taula 5).
Els assajos a escala de laboratori de digestió an-
aeròbia comptabilitzaven els gasos generats du-
rant 100 dies.
En l’escenari 2012, la MORD, en prees-
tabilitzar-se, perdrà el 20% de la massa de
la MO.
Aquests dos escenaris, que es consideren ex-
trems, permeten estimar la producció de biogàs
MORD1 directo Prod. Total de Biogás
a Vertedero SIN EA2 DE MORD
(t) (Kg)
0,14 36,3
MORD Prod. Total de Biogás
a EA1 SIN EA1 DE MORD
(t) (Kg)
0,14 3,8
Taula 5. Producció de biogàs a partir de la MORD sense estabilització prèvia quan aniria directament a l’abocador, a la pri-
mera fila de dades, i amb estabilització prèvia (EA), a la segona fila de dades (Garcia, 2009). Les dades de producció de bio-
gàs, en kg, en la segona columna, fan referència a les 0,14 tones (primera columna), que és la massa del 44 % de la MORD
continguda en el 32 % dels impropis procedents d’1 tona de la FORM. La producció de biogàs, així com la seva composició,
s’han determinat a partir d’assajos en laboratori.
Font: Garcia, 2009.
897
per cadascun d’ells, per a proposar mesures i
analitzar si és adequada o no l’estratègia propo-
sada. Les dades de biogàs no són directament
comparables amb les dades de CO2 eq. ni del
PICS, ni de l’Inventari de Catalunya segons la
metodologia IPCC, ja que no s’ha tingut en
compte la velocitat de degradació; tal com s’ha
esmentat anteriorment, aquest biogàs s’allibera-
ria al llarg dels anys. En canvi, sí que són com-
parables tant els percentatges de reducció de bio-
gàs, com l’aplicació del mateix percentatge a la
reducció en l’emissió de GEH.
L’escenari 2012 es basa en la realitat local (els
rendiments en les plantes són realistes i parteixen
dels actuals), es pot adaptar a les característiques
de tot el territori, depèn d’una tecnologia ja co-
neguda i adaptada a Catalunya, i les inversions
servirien per a escenaris de futur.
En l’escenari 2008 la producció de biogàs de
la MORD (total o absoluta) seria de 155.723
tones, mentre que en l’escenari 2012 només
seria de 9.788 tones. Per tant, hi hauria una re-
ducció del 94% en la producció de biogàs, que
significa el mateix percentatge de reducció
pel que fa a l’emissió de GEH. La preestabilit-
zació dels impropis pot reduir les seves emis-
sions generades en els abocadors fins el 94% a
mitjà termini. A curt termini, aquesta reducció
seria inferior, al voltant del 10% anual acumu-
latiu, ja que les emissions reals són conseqüèn-
cia també dels residus dipositats en els anys an-
teriors.
En valorar els resultats d’aquests dos escena-
ris cal considerar dos factors concurrents:
Biogás
CH4 CO2
(Kg) (%) (Kg) (%)
12 33 24,2 67
Biogás
CH4 CO2
(Kg) (%) (Kg) (%)
1,3 34 2,5 66
898 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
• La MORD en els impropis per a l’any 2012
serà només de 450.756 tones, és a dir, menor
que la de l’escenari 2008, que era de 600.587
tones.
• Es preestabilitzarà la MORD dels impropis.
Clarament podem veure que el factor dominant
és el segon, la preestabilització de la MORD dels
impropis. El primer dels factors significa reduir
la fracció resta i incrementar la recollida separada
de la matèria orgànica, mantenint els comporta-
ments actuals (en la qualitat de la separació en
origen de la MO) i els funcionaments de les plan-
tes tant de tractament de la fracció resta com de
la FORM, i només explicaria una reducció en el
25% de la producció de metà en els abocadors.
La mesura que representarà una millora subs-
tancial serà la preestabilització de les fraccions
d’impropis. De tota manera, no és pot menysva-
lorar el primer dels factors a mitjà termini. A me-
sura que la recollida selectiva de la MO es vagi
consolidant, també s’aniran consolidant les bones
pràctiques ciutadanes, i la qualitat de la MO que
arribarà a les plantes serà millor, de manera que
els impropis disminuiran. Una disminució dels
impropis (millor separació de la MO en origen)
i una disminució de la fracció resta (generalitza-
ció de la recollida selectiva de la MO a tot el ter-
ritori), es podria assolir a mitjà termini. Llavors,
en aquestes condicions, algunes de les plantes de
preestabilització podrien adaptar-se fàcilment a
plantes d’estabilització, de manera que la reduc-
ció en les emissions encara seria lleugerament su-
perior. Per això, s’ha anomenat l’escenari 2012
escenari de transició, ja que no hauria de ser la si-
tuació final, sinó un pas intermedi fins a arribar
a una situació basada en la reducció en la gene-
ració, en la qual la MO és separada en origen i
sotmesa a valorització material. A mesura que les
emissions en planta disminueixin, les emissions
en el transport incrementaran el seu pes relatiu.
Valoració de les alternatives
L’any 2005 les emissions generades en els abo-
cadors (PMMCCC) eren de 1,7 Mt CO2 equiva-
lents, procedents de RSM, residus secundaris i
industrials. Els actuals abocadors compten amb
sistemes de recollida —captació— de biogàs, en-
cara que, tal com ja s’ha esmentat, l’eficàcia de
captació pot variar, i podem considerar-la al vol-
tant del 35%. En l’escenari 2012, si el model de
gestió no variés, probablement l’eficàcia de cap-
tació no seria la mateixa, i hi hauria més dificul-
tat per a fer-ne un aprofitament energètic, ja que
la concentració i el flux serien lleugerament in-
feriors; fins i tot, en aquestes circumstàncies, la
preestabilització faria disminuir a mitjà termini
les emissions de GEH.
Des del punt de vista de l’abocador, la prees-
tabilització dels impropis serà avantatjosa a
menys que l’eficàcia de captació sigui molt desi-
gual entre les dues opcions. Per altra banda, cal-
dria també comptabilitzar les emissions genera-
des en tot el cicle de vida, i en aquest cas caldria
afegir, en el segon escenari, les emissions causa-
des pel consum d’energia (explicades anterior-
ment) en la preestabilització. Fins i tot així, i te-
nint en compte que els valors variarien d’un
abocador a un altre (disseny, operació, permea-
bilitat...) la preestabilització seria molt avantat-
josa en la majoria dels casos. En l’escenari de pre-
estabilització no es considera el transport com
un factor que hagués de fer incrementar o reduir
les emissions respecte a l’escenari 2008, ja que
tot dependria de l’emplaçament d’aquestes noves
plantes. A partir dels resultats mostrats és pro-
posada com a acció de mitigació la preestabilit-
zació de la matèria orgànica ràpidament biode-
gradable que contenen els residus secundaris.
Cal tenir en compte, a més, que actualment
existeixen abocadors comarcals amb plantes de
compostatge adjacents. En altres casos, podria
ser interessant la preestabilització prop de la ge-
neració, ja que representa també una petita re-
ducció en volum. Aquest model de transició, per
tant, es basaria en unes plantes disperses i adap-
tades quant a capacitat a les necessitats del terri-
tori, i que s’anirien adaptant en el temps.
Residus industrials
Barba (2006) realitzà el seu treball de màster
en l’Estudi predictiu sobre la producció de biogàs a
l’abocador de Coll Cardús. Aquest és un dels abo-
cadors més importants de Catalunya en funcio-
nament i que fa aprofitament del biogàs per ob-
tenir-ne energia elèctrica. Accepta RSM (52%) i
residus industrials assimilables a RSM (33%),
i també fangs (15%) (Barba i Antia, 2006).
El canvi climàtic a Catalunya Residus
L’estudi es basava en les dades d’entrada de resi-
dus en aquest abocador durant el període 1994-
2004. A partir de les dades, i tenint en compte
les referències de Tchobanoglous (Tchobano-
glous, 1994), deduïa una composició típica dels
residus industrials que podrien haver entrat a
l’abocador. Segons les seves estimacions, la com-
posició dels residus industrials seria la següent:
43%, materials inerts; 32%, materials lentament
biodegradables, i 25%, materials ràpidament bio-
degradables. De la categoria de residus indus-
trials se n’haurien segregat, en el seu treball, els
residus amb elevada càrrega orgànica i els resi-
dus de fustes i embalatges. La dada a destacar
seria l’aportació estimada dels residus industrials
a la producció de biogàs, que si bé inicialment
no seria tan important com la dels RSM, al cap
de 10 anys la superaria, i l’acumulada després de
20 anys ja seria superior, en el citat abocador. En-
cara que, en comparar les dades teòriques segons
el seu model amb les reals de captació, les dades
no coincideixin, sí que marquen unes tendències
clares. Els residus industrials dipositats en els
abocadors també aporten emissions de GEH en
quantitats importants. Per tant, aquests mal ano-
menats residus industrials assimilables a urbans
requeririen també una atenció especial si es vol-
guessin reduir en el futur les emissions de GEH
procedents dels abocadors. Les mesures que es
prenguin a curt termini tindran efectes a mitjà i
a llarg termini, ja que la seva corba de generació
de biogàs es troba desplaçada en el temps uns 10
anys (pel predomini de les fraccions lentament
biodegradables).
En aquest sentit, per reduir les emissions de
GEH procedents d’aquests residus industrials
caldria implantar models de recollida selectiva i
segregada també per a aquestes fraccions de re-
sidus industrials assimilables a urbans i evitar-
ne la gestió directa en abocadors. Això significa-
ria un canvi de tendència, ja que actualment
encara hi ha molts residus classificats segons el
CER amb el codi 200301 Altres residus munici-
pals. Mescles de residus municipals i el codi 200199
Fraccions recollides de manera selectiva (excepte les
especificades en el subcapítol 15 01). Altres fraccions
no especificades en cap altra categoria, que haurien
de millorar la seva classificació, i utilitzar els
codis específics, ja existents en el mateix CER.
899
Altres mesures de mitigació globals
Evidentment, la principal mesura per a reduir les
emissions de GEH és reduir la quantitat de resi-
dus generats, i així segur que es reduirà la quan-
titat de residus que acaben anant a l’abocador.
Per altra banda, actualment ja s’estan desenvo-
lupant a escala experimental algunes tecnologies
de segrest del CO2. Les instal·lacions amb elevada
producció de biogàs, com abocadors i digestors
anaerobis, són les més apropiades. En tals casos,
es produiria el biogàs; aquest biogàs es recolliria,
amb una eficàcia variable (100% per a instal·la-
cions de digestió anaeròbia, 35% per a abocadors);
s’aprofitaria energèticament per a obtenir calor
i electricitat; i les emissions de CO2 del procés de
combustió serien les absorbides o capturades per
quedar segrestades, en funció de la tecnologia que
s’acabi implantant. A mesura que augmenta la
complexitat del procés global es fa més necessari
aplicar metodologies que tinguin en compte tot el
cicle de vida i, per tant, considerin també la des-
pesa energètica del procés global, així com les
emissions globals, i no solament les de l’abocador.
El procés serà tan avantatjós com ho sigui l’eficà-
cia de recollida del biogàs.
El PMMCCC, dins el subprograma 1.5 de re-
ducció d’emissions per la prevenció i el tracta-
ment dels residus, incorpora, entre altres, les
següents accions:
• Acció 1.5.1 Prevenció de la generació de resi-
dus.
• Acció 1.5.2 Transport més eficient, tractament
més eficient (metanització de la matèria orgà-
nica i aprofitament del biogàs als abocadors).
• Minimitzar el consum energètic i utilitzar en-
ergies renovables i més netes en el transport i
el tractament de residus.
• Recuperar l’energia continguda en els residus
com a cua de la gestió (valorització energètica)
o a partir de processos de metanització de la
FORM o aprofitament del biogàs dels aboca-
dors.
• Minimitzar les emissions de contaminants at-
mosfèrics de transport i tractament de residus.
En l’escenari de transició 2012 anteriorment ana-
litzat s’han incorporat les anteriors accions —re-
ducció de la generació, i aprofitament del biogàs
900 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
dels abocadors—, i a més s’incorpora la preesta-
bilització biològica. EL PMMCCC preveu per al
sector dels residus una reducció total d’emissions
de 0,325 Mt CO2eq./any. L’escenari de transició
2012 aplicat als RSM permetria assolir per si sol
aquestes reduccions en només dos anys una ve-
gada implantat, encara que les principals reduc-
cions serien a mitjà termini.
Un altre possible escenari consistiria a fer una
valorització energètica de la fracció d’impropis
procedent de les plantes de tractament, en lloc
de dur-la directament a l’abocador (escenari
2008), o en lloc de fer-hi una preestabilització
biològica (escenari 2012). Aquest escenari glo-
bal no s’ha considerat, ja que es valora que la
seva capacitat d’adaptació a mitjà termini és molt
limitada. A mesura que la reducció i la valoritza-
ció material anés millorant (opcions prioritzades
per la política europea, enfront de la valorització
energètica), les instal·lacions passarien a quedar
obsoletes o en baix ús.
20.6. Aigües residuals
Les aigües residuals representen la fracció líquida
dels residus procedents de residències, comer-
ços, indústries i instal·lacions públiques, entre
altres procedències, a les quals es poden afegir,
en un moment donat, aigües pluvials, superfi-
cials o subterrànies (Metcalf i Eddy, 2003).
Característiques
Les característiques de les aigües residuals depe-
nen del seu origen, que fonamentalment pot ser
urbà, industrial, agrícola, ramader, d’infiltracions
o pluvial. En termes generals, els contaminants
més importants que es troben en les aigües resi-
duals són:
• Sòlids en suspensió.
• Matèria orgànica biodegradable, que repre-
senta la fracció orgànica que es pot oxidar
biològicament (proteïnes, greixos animals i
carbohidrats) i es quantifica a partir de la de-
manda biològica d’oxigen (DBO) i la demanda
química d’oxigen (DQO).
• Patògens presents en residus d’origen fecal o
industrial, i que poden transmetre malalties.
• Nutrients (nitrogen, fòsfor i carboni), essen-
cials per al creixement dels microorganismes
però que, en excés, poden fer créixer també
les plantes aquàtiques.
• Contaminants prioritaris: compostos orgànics
o inorgànics tòxics, cancerígens i mutants.
• Matèria orgànica refractària, que representa la
fracció orgànica no biodegradable (tensio-
actius, pesticides o fenols) que no s’aconse-
gueix eliminar mitjançant tractaments biolò-
gics convencionals.
• Metalls pesants procedents de l’activitat in-
dustrial o comercial, que poden resultar tòxics
a certes concentracions.
• Sòlids inorgànics dissolts, majoritàriament
sals, que s’afegeixen a l’aigua de consum
durant el seu tractament.
Tots aquests contaminants presents en les aigües
residuals s’han de tractar perquè la seva concen-
tració compleixi els límits establerts per les nor-
matives abans d’arribar al medi receptor.
Recollida i tractament
Les aigües residuals es recullen i transporten mit-
jançant xarxes de clavegueram, on a través dels
col·lectors són conduïdes fins a una estació de
bombament, una planta de tractament o depu-
radora, o un punt d’abocament al medi receptor.
Els bombaments tenen com a objectiu donar
alçada a l’aigua en transportar-la perquè pugui
arribar al seu punt de destinació. Les EDAR
tenen com a finalitat reduir la contaminació de
l’aigua fins a límits acceptables per la legislació
vigent i, sempre que sigui possible, aprofitar els
recursos que es derivin d’aquest tractament mit-
jançant la valorització dels fangs o del biogàs
generat en aquest procés.
Els límits d’abocament actualment estan fixats
per la Directiva 91/271/CEE (RD 11/95 i RD
509/96) i són els que es mostren a la taula 6.
Les EDAR generalment disposen d’una sèrie
de processos encadenats de tractament de l’aigua
residual d’entrada, que constitueixen la línia d’ai-
gua, i en la qual es generen uns fangs o llots, que
es tracten mitjançant una altra sèrie de proces-
sos específics, que constitueixen el que s’ano-
mena ‘la línia de fangs’. En una EDAR conven-
cional, l’aigua residual es sotmet a un predesbast,
que consisteix en reixes on es separen els sòlids
més grossos. Després, l’aigua es tracta en un des-
El canvi climàtic a Catalunya Residus 901

Paràmetre Concentració Percentatge mínim de reducció

Demanda bioquímica d’oxigen (DBO5) 25 mg O2·L–1 70-90%
Demanda bioquímica d’oxigen (DQO) 125 mg O2·L–1 75%
–1
Sòlids en suspensió 35 mg SS·L 90%
15 mg N·L–1
Nitrogen total 70-80%
10 mg N·L–1 (>100.000 h. eq.)
2 mg P·L–1
Fòsfor total 80%
1 mg P·L–1 (>100.000 h. eq.)

Taula 6. Requeriments per a descàrregues d’aigües residuals urbanes segons la Directiva europea 91/271/CEE.
Font: Balaguer et al., 2007.

sorrador i un desgreixador, on s’eliminen les sor-
res i els greixos, per decantació i flotació respec-
tivament. Tot seguit, l’aigua se sol dirigir a un de-
cantador primari on sedimenta una part de la
matèria orgànica i inorgànica, que generen el que
s’anomena fang primari. Després es tracta en un
reactor biològic on es digereix la matèria orgà-
nica, gràcies a l’activitat biològica de microorga-
nismes que es troben en suspensió a l’aigua for-
mant flòculs, i que es desenvolupen en presència
d’oxigen. En aquesta etapa, segons la configura-
ció del reactor i la presència o no d’oxigen o al-
tres fonts d’oxidació, com els nitrits o els nitrats,
en algunes zones, es pot aconseguir també l’eli-
minació del nitrogen i el fòsfor presents en l’ai-
gua residual. La nitrificació és un procés aeròbic
que converteix l’amoni i altres compostos nitro-
genats en nitrat (NO3-), mentre que la desnitrifi-
cació té lloc en condicions anòxiques (sense oxi-
gen lliure) i comporta la conversió biològica de
nitrat a nitrogen gas (N2). Tot seguit, l’aigua passa
a un decantador secundari on se separa l’aigua
depurada dels llots, o flòculs decantats, que con-
tenen els microorganismes. Una part d’aquests
llots o fangs secundaris recircula cap al reactor
biològic, mentre que la resta s’envia al tractament
de fangs.
En aquest punt, l’aigua pot abocar-se al medi
receptor o bé ser regenerada mitjançant un trac-
tament terciari per a fer-la adequada per a deter-
minats usos que no requereixen una qualitat d’ai-
gua equivalent a la de l’aigua potable, com poden
ser el reg o activitats de neteja, entre altres.
La línia de fangs rep els llots provinents de la
decantació primària i secundària. L’objectiu del
tractament de fangs és estabilitzar i assecar els
fangs, i aprofitar-ne el potencial com a recurs. En
un tractament de fangs convencional, els fangs
s’espesseixen en espessidors mitjançant flotació o
decantació, s’estabilitzen mitjançant digestió (ge-
neralment anaeròbia) i es deshidraten. La diges-
tió anaeròbia —ja descrita anteriorment— és
una fermentació que produeix un gas ric en
metà (biogàs) que es pot aprofitar per generar
electricitat i calor. Un cop deshidratats, els fangs
es poden assecar, aplicar en agricultura (previ
compostatge en alguns casos), cremar o portar a
dipòsits controlats, principalment.
Per una altra banda, els tractaments tous (o
no convencionals) aprofiten les interaccions prò-
pies del medi (sòl, aire i aigua) per tractar l’aigua
residual. Exemples d’aquest tipus de tractament
són els llacunatges, els aiguamolls construïts
o els filtres verds. Aquests tractaments es solen
trobar en zones rurals amb tractaments descen-
tralitzats i petits i es caracteritzen per ser proces-
sos més lents que els que es troben en les EDAR
convencionals i que ocupen una superfície més
gran, però amb un baix (o nul) consum d’ener-
gia i reactius, un manteniment baix i una baixa
producció de fangs.
Impacte de les aigües residuals i el seu trac-
tament en les emissions de GEH
Tant la recollida i transport com el tractament de
les aigües residuals generen emissions de GEH.
La recollida i transport tenen associades emis-
sions degudes, bàsicament, al consum d’energia
elèctrica dels bombaments. El tractament genera
emissions en els processos de depuració, a con-
seqüència de l’activitat biològica dels microorga-
nismes que degraden la matèria orgànica de l’ai-
gua residual, i emissions associades al consum
d’energia elèctrica o a la crema de combustibles
902 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

fòssils per al funcionament d’equips. El consum a l’atmosfera en condicions de moviment d’aques-

energètic comporta emissions de diòxid de car-
boni, mentre que el sanejament emet òxid nitrós
i metà (figura 9), ja que no es tenen en compte
les emissions de diòxid de carboni d’origen bio-
lògic.
En el tractament d’aigües residuals, el metà es
forma a partir de la degradació anaeròbica tant de
fangs com d’aigua. Tot i que no estan quantifica-
des en estudis a escala real, és conegut que hi ha
emissions de metà durant el transport de les ai-
gües residuals, ja que és inevitable que existeixin
zones on es generen condicions anaeròbiques
dins de les xarxes de clavegueram. En concret,
durant el transport de l’aigua residual, i també en
les primeres etapes del seu tractament, es forma
metà a causa de la fermentació de la matèria or-
gànica dissolta a l’aigua residual, duta a terme
pels bacteris metanogènics i en absència d’oxigen.
Aquest metà, dissolt en l’aigua residual, s’allibera
ta aigua, com salts d’aigua durant el transport i el
pretractament, i fins i tot també pot alliberar-se
en els decantadors primaris de les EDAR.
Pel que fa a les emissions produïdes en el trac-
tament de fangs, en els digestors anaerobis es ge-
nera metà amb la fermentació anaeròbica de la
matèria orgànica dels fangs. Aquest metà pot
arribar a ser alliberat a l’atmosfera a causa de pe-
tites fuites en el digestor, per una combustió in-
completa a la torxa o per fuites en les conduc-
cions associades. També hi ha una part del metà
generat durant la digestió que roman en els
fangs, i s’allibera en etapes posteriors, com per
exemple durant el compostatge i l’aplicació de
fangs a l’agricultura com a conseqüència de re-
moure el fang. A més, si la destinació final dels
fangs és un dipòsit controlat —residus secunda-
ris ja descrits—, també es generen emissions de
metà en aquest procés.

CO2 CO2 CO2

N2O N2O
... ...

PRODUCCIÓ TRANSPORT CONSTRUCCIÓ

REACTIUS REACTIUS EDAR

TRANSPORT
CO2
MEDIS PROPIS
AIGUA
RESIDUAL
CH4 CH4 N2O N2O N2O

TRANSPORT TRACTAMENT TRACTAMENT TRACTAMENT

PRETRACTAMENT MEDI RECEPTOR
D’AIGUA PRIMARI SECUNDARI TERCIARI

CH4
CH4 DEPOSICIÓ N 2O
N2 O FINAL CH4
CH4

DIGESTIÓ COMPOSTATGE

DESHIDRATACIÓ TRANSPORT
ESPESSIMENT
FANGS

ASSECAT CO2
COMBUSTIBLES CO2

CONSUM TRANSPORT TRANSPORT

ELÈCTRIC MERCADERIES PASSATGERS

CO2 CO2 CO2

Figura 9. Emissions generades pel tractament de les aigües residuals.

El canvi climàtic a Catalunya Residus
En el tractament de nitrificació i desnitrifica-
ció de les aigües residuals es produeix òxid ni-
trós com a compost intermedi d’aquests dos pro-
cessos i també se n’emet un cop l’aigua és
abocada al medi receptor (riu o mar), a causa de
la nitrificació i desnitrificació (incontrolades) del
nitrogen que no s’ha eliminat en el tractament.
Tot i que l’òxid nitrós pot ser un producte inter-
medi d’aquests dos processos, generalment s’as-
socia a la desnitrificació. En el compostatge i in-
cineració de fangs, així com en l’aplicació de
fangs en agricultura, també es produeix òxid
nitrós.
En les plantes amb tractaments d’aigües resi-
duals tous, les emissions són més baixes perquè
es tracta de plantes amb consums energètics
molt reduïts (Dixon et al., 2003). A més a més,
moltes contribueixen al segrest d’emissions
gràcies a la presència de vegetació a la coberta
d’aquests tractaments (Machado et al., 2007). La
comptabilització de les emissions de GEH es fa
mitjançant factors d’emissió calculats a partir
d’estudis teòrics o, sempre que sigui possible,
experimentals.
En el cas de les EDAR, principalment existei-
xen dues fonts d’informació de factors d’emissió:
les guies d’inventaris d’emissions de l’IPCC
(IPPC 2006) i les guies de EMEP/CORINAIR
(2007) de l’Agència de Protecció Ambiental dels
EUA (EPA), tot i que aquestes últimes fan refe-
rència a factors d’emissió molt antics. A conti-
nuació es detallen els factors d’emissió que es
poden trobar a la Guia de l’IPCC, que es poden
ajustar a les característiques de cada país seguint
la metodologia proposada.
Emissions de metà. La quantitat d’emissions
depèn bàsicament de la quantitat de matèria
orgànica biodegradable present en l’aigua resi-
dual (en les mateixes condicions, com més DBO,
més emissions de CH4), la temperatura (com més
temperatura, més emissió de CH4), el tipus de
tractament tant de l’aigua com dels fangs i la dis-
posició final dels fangs. Els factors d’emissió de
metà del tractament d’aigües residuals es poden
trobar a les guies de l’IPCC (2006) vol 5 ch. 6
Wastewater Treatment and Discharge, mentre que
el factor d’emissió de metà en la incineració de
fangs es troba a vol 5 ch 5 Incineration and Open
903
Burning of Waste. El factor d’emissió que proposa
l’IPCC pel metà emès en la línia d’aigua depèn
del tipus de tractament que es faci a l’aigua resi-
dual i pot variar entre 0 i 0,48 kg CH4/kg DBO.
Emissions d’òxid nitrós. Les emissions d’ò-
xid nitrós estan associades a la degradació dels
compostos nitrogenats de l’aigua residual (urea,
nitrats i proteïnes). Els factors d’emissió d’òxid
nitrós del tractament d’aigües residuals es poden
trobar a les guies de l’IPCC (2006) vol 5 ch. 6
Wastewater Treatment and Discharge. L’IPCC pro-
posa un factor d’emissió degut a la nitrificació i
desnitrificació de 3,2 g de N2O per cada habitant
equivalent i any que tracti l’EDAR, mentre que el
factor d’emissió de N2O un cop l’aigua s’ha abo-
cat al medi receptor és de 0,005 kg N-N2O/kg N.
També es produeixen metà i òxid nitrós en el
compostatge (vol 5 ch 4 Biological Treatment of
Solid Waste) i en l’aplicació de fangs en agricul-
tura (vol 5 ch 2 Waste Generation, Composition
and Management Data). Vegeu-ne més detalls a
l’apartat 20.3. d’aquest capítol.
Cal destacar, per tant, que hi ha diverses emis-
sions directes del tractament d’aigües residuals
que no es tenen en compte en els inventaris na-
cionals calculats segons l’IPCC, com, per exem-
ple, les emissions associades al transport d’aigua
residual, les emissions en el pretractament i de-
cantadors primaris així com el tractament i algu-
nes opcions de disposició final de fangs. S’ha cal-
culat que les emissions del transport d’aigua
residual i decantadors primaris poden arribar a
ser de 40 a 250 t CH4/any per planta de tracta-
ment. Per tant, són tan importants com les gene-
rades pel consum d’energia elèctrica (Guisasola
et al., 2008). Pel que fa a les emissions del tracta-
ment de fangs i la seva disposició final, poden ar-
ribar a representar entre un 35 i un 60% de les
emissions totals segons la tipologia de la planta.
Avui dia hi ha projectes d’investigació de fi-
nançament privat (R+I Alliance Carbon footprint
- Greenhouse gas emissions at wastewater treatment
plants [Vanden Bossche et al., 2009] i Carbon
footprint across water and wastewater treatment)
que tenen com a objectiu trobar factors d’emis-
sió reals dels processos de tractament d’aigües
residuals i fangs, a partir de dades experimen-
tals locals, en aquest cas també de Catalunya.
904 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
Altres entitats com la Queensland University
estan estudiant aquestes emissions de manera
teòrica a partir de dades de la qualitat de l’aigua
(Lant, 2009).
Mesures de reducció d’emissions
Una vegada s’han detectat les emissions associa-
des al tractament d’aigües residuals, cal propo-
sar i executar mesures de mitigació d’aquestes
emissions. Les mesures de mitigació poden ser
de diferent tipus i depenen de la casuística de
tractament. En cada cas caldrà veure on es troben
les emissions més rellevants de cada planta per
conèixer el potencial de reducció d’emissions de
cadascuna. Algunes de les mesures que es poden
prendre per reduir les emissions de GEH asso-
ciades a les aigües residuals són:
• Reduir les emissions directes en les xarxes de
clavegueram a partir de l’optimització del fun-
cionament hidràulic.
• Reduir l’impacte dels materials associats a les
infraestructures, mitjançant l’ús de productes
amb menors emissions associades als proces-
sos de fabricació i instal·lació.
• Canviar els dissenys de les EDAR: implan-
tar tractaments d’eliminació de nitrogen en
les EDAR amb nitrificació parcial i oxidació
anaeròbica de l’amoni; realitzar-hi digestió
anaeròbia amb cogeneració per aprofitar el
biogàs; instal·lar-hi equips generadors d’ener-
gies renovables en plantes (minieòlica, solar,
tèrmica, etc.) o tecnologies toves i de baix
consum energètic.
• Canviar l’operació de les EDAR: implantar-hi
sistemes de control multiparamètric avançat o
de control de l’aeració.
• Fomentar l’eficiència energètica tant dels
equips com dels edificis d’oficines mitjançant
el manteniment periòdic dels equips, la realit-
zació d’auditories energètiques, l’optimització
energètica de processos o la il·luminació efi-
cient.
• Fomentar la reutilització d’aigua regenerada.
• Valoritzar els fangs mitjançant la seva incine-
ració i l’aplicació en agricultura.
• Valoritzar el biogàs mitjançant codigestió, pre-
tractaments que augmentin l’eficiència de la
hidròlisi, etc.
• Analitzar, en cada cas, per a la valorització dels
fangs i del biogàs, la millor opció des del punt
de vista mediambiental mitjançant anàlisi del
cicle de vida.
Impactes del canvi climàtic en les caracte-
rístiques de les aigües residuals i en el seu
tractament
Cal tenir en compte que els efectes del canvi cli-
màtic sobre el cicle hidrològic també provocaran
variacions en les característiques de les aigües re-
siduals i, per tant, en el seu tractament, el qual
també es veurà directament influenciat per les
condicions ambientals.
Un canvi important serà el de la quantitat i la
disponibilitat de recursos: canvis en els patrons
dels episodis extrems, juntament amb més inun-
dacions en superfície i menys infiltració. Aquests
impactes provocaran increments puntuals de
cabal i empitjorament de la qualitat, que, amb la
possible aparició de normatives més exigents,
obligaran a canviar l’operació i potser el disseny
de les plantes depuradores d’aigües residuals,
així com les infraestructures per al transport
d’aquestes aigües.
L’increment de temperatura pot accelerar els
processos de tractament i el creixement dels bac-
teris aerobis que oxiden la matèria orgànica de
l’aigua, i com a conseqüència, podria ser neces-
sari disminuir el temps de retenció de l’aigua a la
planta.
Els canvis en usos del sòl, l’augment de la
població, un menor consum d’aigua i la major
eficiència en el seu ús poden provocar també
canvis en les concentracions dels diferents com-
ponents. Tot això cal tenir-ho en compte a l’hora
d’avaluar l’eficàcia futura dels processos de trac-
tament i la planificació dels costos futurs de
depuració. Cal analitzar també les possibles con-
tradiccions entre les noves necessitats i exigèn-
cies de tractament i l’increment d’emissions que
això pot representar en alguns casos.
20.7. Conclusions
El PMMCCC preveu per al sector residus una re-
ducció total d’emissions de 0,325 Mt CO2eq/any.
Recordem que a Catalunya les emissions de GEH
generades pel sector residus eren de 2,7 Mt de
CO2 equivalents l’any 2005 (Dep MAH, 2008), i
El canvi climàtic a Catalunya Residus
que respecte a l’any de referència havien experi-
mentat un increment d’un factor 1,47. Tenint en
compte el creixement d’aquestes emissions en els
darrers anys, caldria plantejar a mitjà termini re-
tornar a l’any de referència. En l’anàlisi de l’estat
actual s’ha constatat que caldria dur a terme ac-
cions de recerca, per obtenir dades i inventaris
de qualitat en els aspectes següents:
• Dades experimentals de caire local de les emis-
sions en les diferents operacions unitàries de
les EDAR.
• Dades experimentals de caire local del per-
centatge de captació de biogàs en els aboca-
dors i altres instal·lacions.
• Adequada caracterització dels fluxos de resi-
dus de la construcció, així com dels residus
industrials assimilables a RSM, inadequada-
ment classificats com a generals, i fins i tot en
algun cas com a banals.
• Descripció del metabolisme d’alguns mate-
rials, com els plàstics, per la seva rellevància
en els propers anys.
• Descripció del metabolisme dels fluxos del
sector residus i en especial dels residus se-
cundaris.
• Anàlisi del cicle de vida adaptat a les tecnolo-
gies i les tècniques reals dels tractaments tèr-
mics (assecatge, evaporació, combustió) apli-
cats als residus.
• Estudis de l’evolució de la dieta. Les emissions
dels RSM depenen de la seva composició, i per
tant, de la dieta de les persones generadores; si
en el futur hi ha canvis en el comportament
social, això també afectarà les emissions de
GEH.
Les oportunitats que ofereix el sector residus per
reduir les emissions de GEH són nombroses i
poc aplicades fins avui. La primera de les mesu-
res, reiterativa, és la reducció en origen a partir
de les bones pràctiques en els diferents fluxos de
residus: runa, ramaders, RSM, industrials, aigües
residuals urbanes i industrials i residus secunda-
ris. La reducció del flux de residus secundaris
serà clau, i possible, en els propers anys, ja que
ha estat el flux que més s’ha incrementat en el
darrers anys. També serà clau incidir en el trans-
port dels residus, començant pels ramaders, la
905
runa, els secundaris i els RSM; les millores en el
transport es poden combinar amb la valorització
material en origen, que també representa una
disminució en el transport. També cal assenyalar
com a tercer aspecte clau millorar l’eficàcia de re-
collida del biogàs en els abocadors, per millorar
la gestió i operació.
Les oportunitats que ofereixen les mesures de
mitigació aplicades al transport són considera-
bles, ja que, tal com s’ha vist, actualment aques-
tes emissions no són menyspreables, i això re-
querirà apropar les plantes de gestió dels residus
als punts de generació. A més, a mesura que es
disminuiran les emissions en les plantes de trac-
tament i abocadors, les emissions en l’etapa de
transport seran més rellevants. El transport in-
terurbà del RSM és un factor clau en el qual cal
actuar per disminuir en el futur aquestes emis-
sions; també ho són els serveis de repàs i mante-
niment en la recollida dels RSM. Al mateix
temps, la ubicació propera als ciutadans dels
punts verds i de les deixalleries serà clau per a
minimitzar les emissions associades al transport
amb vehicle privat dels residus a les deixalleries.
Fàcilment s’hauria de superar el marc de reduc-
ció de GEH del PMMCCC a mitjà termini, a par-
tir d’incidir en els fluxos de residus:
Ramaders. La digestió anaeròbia que ja va ser
proposada i valorada en el PICS continua sent la
via de mitigació més efectiva. Evidentment la
seva implantació depèn del funcionament de les
infraestructures actuals i del desenvolupament
de tecnologies noves.
RSM. S’ha plantejat un escenari de transició
fins al 2012 basat en el funcionament actual,
les previsions dels plans de gestió —amb incre-
ment de la recollida selectiva de FORM i dismi-
nució de la generació, entre altres factors— i la
incorporació de la preestabilització biològica de
les fraccions que es gestionen cap a l’abocador.
Els resultats demostren que els guanys que aquest
escenari podria aportar a mitjà termini són con-
siderables i no menyspreables. Aquest escenari
aplicat als RSM permetria assolir per si sol les re-
duccions previstes en el PMMCCC en només dos
anys una vegada implantat, encara que les prin-
cipals reduccions serien a mitjà termini.
906 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall
Industrials. Millorar la classificació i la se-
gregació en origen de les fraccions de residus as-
similables a RSM, i disminuir la seva gestió cap
a l’abocador.
Secundaris. Millorar l’eficàcia de les actuals
instal·lacions de gestió dels residus
Transport. Millorar-ne la logística, així com
els emplaçaments de les plantes.
Referències
AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. L’Agència. Memòria 2008.
Barcelona. (2008).
ALVAREZ, M.D.; SANS, R.; GARRIDO, N.; TORRES, A. «Fac-
tors that affect the quality of the bio-waste frac-
tion of selectively collected solid waste in Catalo-
nia». Waste Management, vol. 28, núm. 2 (2008),
p. 359-366.
AMLINGER, F; PEYR, S.; CUHLS, C. «Green house gas
emissions from composting and mechanical biolo-
gical treatment». Waste Management and Research,
núm. 26 (2008), p. 47-60.
ARTOLA, Adriana; BARRENA, Raquel; FONT, Xavier [et al.]
«Composting from a Sustainable Point of View:
Respirometric Indices as Key Parameter». Dyna-
mic Soil, Dynamic Plant, 3 (Special Issue 1) (2009),
p. 1-16.
AGÈNCIA DE RESIDUS DE CATALUNYA. «Metodologia d’ob-
tenció de les dades estadístiques de residus indus-
trials». Juny de 2009. <http://www.arccat.net/ca/
publicacions/pdf/estadistiques/industrials_2006_m
etode.pdf> [octubre 2009].
BALAGUER, Maria Dolors; PUIG, Maria Àngels; SALGOT,
Miquel [et al.] «Gestió i tractament d’aigües resi-
duals» Universitat de Girona, (2007) Edició elec-
trònica <http://dugi-doc.udg.edu/html/10256/697/
portada.htm> [novembre 2009].
BARBA, Nart; ANTIA, Núria. «Estudi predictiu sobre la
producció de biogàs a l’abocador de Coll Cardús».
Universitat Politècnica de Catalunya (2006).
<http://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/4
012>
BRABER, K. «Anaerobic digestion of municipal solid
wastes: a modern waste disposal option on the
verge of breakthrough». Biomass and Bioenergy, vol.
9, núm. 1-5 (1995), p. 365-376.
CADENA, Erasmo. «Environmental impact analysis at
full scale OFMSW biological treatment plants.
Focus on gaseous emissions». Universitat Autò-
noma de Barcelona. (2009). (Tesi doctoral).
CADENA, Erasmo; COLÓN, Joan; ARTOLA, Adriana;
[et al.] «Environmental impact of two aerobic com-
posting technologies using life cycle assessment».
International Journal of Life Cycle Assessment, vol. 14,
núm. 5 (2009a), p. 401-410.
CADENA, Erasmo; COLÓN, Joan; SÁNCHEZ, Antoni [et al.]
«A methodology to determine gaseous emissions
in a composting plant». Waste Management, núm.
29 (2009b), p. 2799-2807.
COLÓN, Joan; MARTÍNEZ-BLANCO, Julia; GABARRELL,
Xavier, [et al.] «Environmental assessment of home
composting». Resources Conservation and Recycling.
(2010). DOI 10.1016/j.resconrec.2010.01.008.
DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE. Pla marc de
mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008–2012;
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament
de Medi Ambient i Habitatge. (2008). <http://me-
diambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/occc/
docs/pla_marc_mitigacio_cc_def.pdf>
DIXON, A.; SIMON, M.; BURKITT, T. «Assessing the envi-
ronmental impact of two options for small-scale
wastewater treatment: comparing a reedbed and an
aerated biological filter using a life cycle approach».
Ecological Engineering, vol. 20, núm. 4 (2003),
p. 297-308.
EISTED, R.; LARSEN, A.W.; CHRISTENSEN, T.H. «Collec-
tion, transfer and transport of waste: accounting of
greenhouse gases and global warming contribu-
tion». Waste Management & Research, (2009). DOI
10.1177/073424X09347796.
EMEP/CORINAIR «EMEP/CORINAIR Emission In-
ventory Guidebook» 2007 http://www.eea.eu-
ropa.eu/publications/EMEPCORINAIR5/
EUROPEAN COMMISSION. «Working document on sludge
3rd draft». (2000). <http://ec.europa.eu/environ-
ment/waste/sludge/pdf/sludge_en.pdf>
FRAGKOU, Maria Christina; VICENT, M. Teresa; GABAR-
RELL, Xavier. «A general methodology for calcula-
ting the MSW management self-sufficiency indica-
tor: Application to the wider Barcelona area».
Resources Conservation and Recycling, vol. 54, núm
6 (2009), p.390-399.
GARCIA, German. Estudi dels rendiments d’una planta
de tractament biològic. Universitat Autònoma
de Barcelona. (2009). (Projecte de fi de carrera,
Enginyeria tècnica industrial en Química indus-
trial).
El canvi climàtic a Catalunya Residus
GUISASOLA, Albert; DE HAAS, David; KELLER, Jurg; YUAN,
Zhiguo «Methane formation in sewer systems»
Water Research, vol. 42, núm. 6-7, (2008), p. 1421-
1430.
HAUG, R. T. «The Practical Handbook of Compost En-
gineering», Lewis Publishers, Boca Raton, Florida,
USA, (1993), p 35-65.
IRIARTE, Alfredo; GABARRELL, Xavier; RIERADEVALL, Joan.
«LCA of selective waste collection systems in dense
urban areas». Waste Management, vol. 29, núm. 2
(2009), p. 903-914.
INTERGOVERNMENTAL PANEL ON CLIMATE CHANGE. «Gui-
delines for National Greenhouse Gas Inventories».
2006.
<http://www.ipcc-nggip.iges.or.jp/public/2006gl/spa-
nish/index.html> [octubre 2009].
LANT, Paul. «Energy and Greenhouse Footprints of
Wastewater Treatment Plants - Establishing a
Benchmark», IWA Water&Energy (2009) 29-31.
Octubre 2009. Copenhagen, Dinamarca.
LARSEN, Anna W.; VRGOC, Marko; CHRISTENSEN, Tho-
mas H.; LIEBERKNECHT, Poul. «Diesel consumption
in waste collection and transport and its environ-
mental significance». Waste Management and Re-
search, núm. 27 (2009), p. 652.
LOU, X.F.; NAIR, J. «The impact of landfilling and
composting on greenhuse gas emissions - A re-
view». Biosource Technology, núm. 100 (2009),
p. 3792-3798.
MACHADO, A.P.; URBANO, L; BRITO, A.G. [et al.] «Life
cycle assessment of wastewater treatment options
for small and decentralized communities». Water
Science &Technology, vol. 56, núm. 15-22 (2007),
p.15-22.
MERCIA, A. Marco de transición hacia la recogida selectiva de
la materia orgànica y emisiones GEI; Bellaterra: Uni-
versitat Autònoma de Barcelona. (2009). (Treball de
recerca del màster en Estudis ambientals).
907
METCALF, Eddy. Wastewater Engineering, treatment and
Reuse. McGraw-Hill. (2003).
MMAR. «Inventario de emisiones a la atmósfera de Es-
paña», edició 2009, (sèrie 1990-2007). Sumario de
resultados de GEI. (2009) http://www.mma.es/sec-
ciones/calidad_contaminacion/pdf/Sumario_In-
ventario_de_Emisiones_GEI-_serie1990-2007.pdf
PÉREZ BORT, Irene. «Avaluació ambiental de la recollida
de residus municipals de Sant Boi de Llobregat».
(2008).<tp://www.recercat.net/handle/2072/12524>
Programa de Gestió de Residus Municipal de Catalunya
(PROGREMIC 2007-2012); Barcelona: Generalitat
de Catalunya, Agència de Residus de Catalunya.
(2009). <ttp://www.arc-cat.net>
RIVES, J.; GABARRELL, X.; RIERADEVALL J. «LCA compari-
son of container systems in municipal solid waste
management». Waste Management (2010).
RIERADEVALL, J.; VINYETS, J. «Ecodiseño y Ecoproduc-
tos». Editorial: Rubes Editorial. Barcelona (1999).
TCHOBANOGLOUS, G.; THEIXEN, H.; VIGIL, S. Gestión
Integral de Residuos Sólidos. Barcelona: McGraw-
Hill, Inc., (1994).
UTRERA, Patricia. Adequació del funcionament del dipòsit
controlat de residus sòlids de Castellnou de Seana a la
normativa vigent i avaluació de la producció de lixi-
viats i biogàs. Universitat Autònoma de Barcelona,
(2001). (Projecte Final de Carrera de la llicencia-
tura de Ciències Ambientals).
VAN DEN BOSSCHE, H.; SENANTE, E.; GAREL, C.; [et al.]
«Carbon Footprint: Direct Greenhouse Gases
Emissions of a Wastewater Treatment Plant». 7th
IWA World Congress on Water Reclamation and
Reuse, 21-29 September 2009, Brisbane, Australia.
(2009).
VAN DER ZEE, F.P.; VILLAVERDE, S.; GARCÍA, P.A.; FDZ.-PO-
LANCO, F. (2007) «Sulfide removal by moderate
oxygenation of anaerobic sludge environments».
Bioresource Technology, vol. 98, núm 3, p. 518-524.
908 Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

Abreviatures i sigles emprades

ACV Anàlisi del cicle de vida
ARC Agència de Residus de Catalunya
DBO Demanda biològica d’oxigen
DQO Demanda química d’oxigen
EDAR Estació depuradora d’aigües residuals
EUA Estats Units d’Amèrica
EPA Environmental Protection Agency (EUA)
FORM Fracció orgànica dels residus municipals
GEH Gasos amb efecte d’hivernacle
IPCC IIntergovernamental Panel on Climate Change
MO Matèria orgànica
MORD Matèria orgànica ràpidament degradable
PICS Primer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya
PMGRM 2004-2006 Programa metropolità de gestió de residus municipals 2004-2006
PMMCCC Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012
PROGREMIC Programa de gestió de residus municipals a Catalunya
RSM Residus sòlids municipals
SICC Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya
SIMUR Sistema d’informació i modelització urbana de residus
21. Salut
Josep Miquel Raso

Josep Miquel Raso Nadal és professor a la Universitat de Barcelona des de l’any 1972, on és
titular de Geografia Física des de 1985. Ha centrat les seves activitats de recerca en temes clima-
tològics, particularment en l’anàlisi probabilística de les precipitacions, l’estudi d’esdeveniments
atmosfèrics extrems, canvi climàtic i en l’estudi de la incidència del clima i la contaminació en la
salut humana. La seva tesi doctoral El clima de Baleares fou publicada en forma abreviada per
la Universitat de Barcelona. Altres obres de l’autor són El clima d‘Andorra, El Clima i la Salut i,
en col·laboració Los climas. Fundamentos y sugerencias didácticas, Estadística básica para ciencias
sociales i Atles Climàtic de Catalunya. A més, ha publicat una seixantena d’articles en revistes
especialitzades i capítols de llibres científics.
Resum i mots clau 913
21.1. El clima i la salut humana: una antiga i renovada
preocupació 915
21.1.1. Relació entre clima i salut fins temps recents 915
21.1.2. Capgirament de l’atenció als impactes
del clima davant l’actual canvi climàtic 916
21.2. Canvi climàtic i efectes de les temperatures en la salut 919
21.2.1. Els episodis i les onades de fred 922
21.2.2. L’impacte de l’escalfament i les onades de calor 925
21.2.3. Beneficis per a la salut d’una possible
mitigació del canvi climàtic 928
21.2.4. Adaptació al canvi climàtic. Els sistemes
d’alerta i avís 930
21.3. La radiació ultraviolada i la salut: conseqüències
de la disminució de l’ozó estratosfèric 937
21.3.1. La radiació ultraviolada i l’ozó estratosfèric 938
21.3.2. Riscos per a la salut de l’exposició excessiva
a la radiació ultraviolada 939
21.3.3. Acords destinats a la protecció de l’ozó
estratosfèric: primers efectes positius 941
21.4. Canvi climàtic i malalties infeccioses 943
21.4.1. La transmissió de les malalties infeccioses 943
21.4.2. Impactes del canvi climàtic en la transmissió
de malalties infeccioses 943
21.5. Impactes dels episodis climàtics i meteorològics
de caire catastròfic 953
21.5.1. Tempestes i inundacions 953
21.5.2. Secades 953
21.6. Canvi climàtic i contaminació atmosfèrica 954
21.6.1. Contaminants inorgànics de generació antròpica 954
21.6.2. Contaminants biogenètics 955
21.6.3. Contaminants minerals 956
21.6.4. Necessitat d’un seguiment de la contaminació 957
21.7. Conclusions 957
Referències 959
El canvi climàtic a Catalunya Salut
Resum
Entre l’ampli ventall d’impactes i conseqüències
que comportarà el canvi climàtic, possiblement
les més preocupants són les que puguin afectar
l’estat de benestar i salut de la població. El canvi
climàtic representa una situació nova en la ja
llarga història de la Terra, a causa del ritme tem-
poral d’establiment dels canvis pronosticats. El
clima, realment, ha canviat sempre, però les
variacions empraven una escala de temps ben di-
ferent de la pronosticada per als canvis ja iniciats
i que previsiblement s’aniran consolidant al llarg
del present segle. Justament, aquest ritme tan
ràpid, quasi de relativa immediatesa, comparat
amb canvis precedents, dificulta establir previ-
sions fiables respecte a l’abast de les conseqüèn-
cies de tot gènere, i, particularment, per a la salut
que comportaran aquests canvis presents i fu-
turs. Precisament, per tractar-se d’una situació
nova per a cada territori i per la impossibilitat
de la seva reproducció i experimentació en un
laboratori, les previsions dels possibles efectes,
directes i indirectes, en l’organisme humà han
de fonamentar-se sobre observacions realitzades
en diferents territoris i en temps pretèrits. És evi-
dent que uns pronòstics així formulats no estaran
exempts d’incertesa, sobretot pel que fa a la seva
magnitud, però la certesa respecte a l’esdeveni-
ment d’importants efectes per a la salut provo-
cats pel canvi climàtic és màxima, i les primeres
manifestacions ja han estat destacades en multi-
tud de treballs.
Per més que no lliures d’incertesa, les estima-
cions de les conseqüències que comportarà el
canvi climàtic a cada territori són del màxim
interès pràctic, puix que són imprescindibles a
l’hora de decidir accions adreçades a minimitzar
el seus impactes negatius. Encara que el pro-
gressiu escalfament general del planeta i el pos-
sible increment en la freqüència i intensitat
d’esdeveniments atmosfèrics extrems constituei-
xin els trets més destacats i de general acceptació
en la definició del canvi climàtic, els impactes
socials i econòmics, i particularment els efectes
que provocaran en la salut de la població, varia-
ran sensiblement d’uns territoris a uns altres, no
913
només per les dificultats d’estimació de les ten-
dències d’altres elements del clima, sinó perquè
les repercussions dependran d’altres factors
determinants en l’abastament dels efectes desen-
cadenats pel temps atmosfèric i el clima, entre
els que cal destacar la posició i situació geogrà-
fica, i les condicions econòmiques i socials de
cada territori. És per això que les estimacions
de les possibles conseqüències del canvi climàtic
en la salut de les persones han de formular-se per
a cada país, com pretén el present capítol en in-
tentar preveure els possibles efectes en la pobla-
ció de Catalunya.
Una breu referència a la interpretació dels
efectes del clima en la salut de les persones des
de molt abans que la imminència i primeres ma-
nifestacions de l’actual canvi climàtic fos motiu
de preocupació entre científics i responsables de
la sanitat i l’administració, facilitarà l’enteniment
i valoració dels impactes actuals i futurs. Escrits
atribuïts a Hipòcrates i àdhuc anteriors, és a dir,
de fa més de 2.400 anys, ja al·ludien a les possi-
bles relacions entre la variabilitat del clima i
l’estat de benestar i salut. Tot i no plantejar-se cap
tipus de canvi climàtic, les seves apreciacions i
les que se succeïren fins temps recents només
destacaven les conseqüències dels temps atmos-
fèrics possibles en un clima suposadament esta-
ble. Durant segles, les malalties més freqüents i
conegudes eren les infeccioses, i les epidèmiques
el motiu de màxima preocupació, però no fou
fins el segle XIX que els científics esbrinaren les
causes d’aquestes malalties. Malgrat el desconei-
xement de l’entitat dels gèrmens patògens, mol-
tes de les observacions empíriques eren encerta-
des. Després del descobriment dels microbis, la
reparació de les primeres vacunes i l’elaboració
dels primers medicaments eficaços contra les
malalties infeccioses, s’atribuí un menor prota-
gonisme a la incidència del clima en la salut, tots
creien que s’havia aconseguit controlar aquestes
malalties. Però això fou només parcialment cert
als països més desenvolupats, mentre els menys
dotats de mitjans continuaven patint infeccions
i epidèmies de forma similar o, en tot cas, no tan
914
greus com en temps precedents. La constatació
dels efectes de les condicions atmosfèriques en
les malalties no infeccioses, particularment pre-
ocupants o greus per a molts pacients crònics
dels sistemes circulatori i respiratori, o entre per-
sones d’edat avançada, així com la comprovació
de la continuïtat d’antigues patologies infeccioses
i l’emergència de noves en territoris que es creien
lliures d’aquestes afeccions, permeté fixar, nova-
ment, en els darrers decennis del segle XIX, una
atenció a les relacions entre el clima i la salut.
Una atenció reforçada davant la preocupació
creixent pels possibles efectes present i futurs del
canvi climàtic.
De tota la sèrie d’efectes directes i indirectes
destacats en els informes de l’IPCC i en diferents
estudis publicats els darrers anys, els que, sens
dubte, representen un risc més gran per als
habitants de Catalunya són els provocats pels
episodis de calor extrema, les anomenades ona-
des de calor, com les que l’any 2003 causaren un
significatiu augment de la mortalitat a tot el país,
però particularment notable a la capital i a l’àrea
metropolitana de Barcelona. A més, la intensifi-
cació de la freqüència i severitat de les onades de
calor i l’increment generalitzat de les temperatu-
Salut Josep Miquel Raso
res exacerbarà la generació i agressivitat dels con-
taminants en les àrees més urbanitzades, els
quals poden provocar o intensificar no poques
afeccions cardíaques, respiratòries i al·lèrgiques.
Menys perill representen, almenys de moment,
els contaminats biogenètics, essencialment cons-
tituïts per pol·len i alguns elements d’origen ve-
getal, la producció dels quals pot esdevenir alte-
rada pel canvi climàtic en tant que l’augment de
les temperatures, d’una banda, podria perllongar
el temps de generació de pol·len per part de les
plantes autòctones de cada territori i, d’una altra,
facilitar l’aparició d’espècies al·lògenes, com ja
s’ha observat a diferents territoris europeus. La
pols procedent del Sàhara representa actualment
un risc menor, però no inexistent, com a al·ler-
gogen i exacerbant d’afeccions respiratòries, un
risc que podria créixer amb el canvi climàtic.
Mots clau
Al·lèrgia, càncer, cataractes, contaminació at-
mosfèrica, cop de calor, epidèmia, estacionalitat,
inundació, malalties cardiovasculars, malalties
infeccioses, malalties respiratòries, morbiditat,
mortalitat, onada de calor, ozó, pol·len, tempe-
ratura.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
21.1. El clima i la salut humana: una antiga
i renovada preocupació
El clima mai no ha romàs estable, i ha conegut
canvis importants, àdhuc dràstics, al llarg de la ja
dilatada història de la Terra. No pocs dels canvis
climàtics que es succeïren en temps geològics
assoliren un abast, ben segur, superior al més
pessimista dels pronosticats per a l’actual segle
pels diferents escenaris definits en els informes
de l’IPCC, però esmerçaren milers o milions
d’anys en cada procés de mutació en un planeta
deshabitat o escassament poblat pels més primi-
tius dels nostres avantpassats. La pròpia colonit-
zació de la Terra per part dels éssers vius, amb
les consegüents aparicions i desaparicions de di-
ferents espècies, estigué determinada o depen-
gué d’aquests canvis. Nogensmenys, justament
per tractar-se d’uns canvis que empraren en la
seva evolució uns terminis de llargada molt su-
perior a la de la vida de les persones, les succes-
sives generacions d’habitants que han poblat el
planeta des de l’aparició de l’espècie humana en
cap moment foren conscients de la seva existèn-
cia, malgrat haver-se hagut d’adaptar als corres-
ponents canvis mediambientals, fins que estu-
dis científics realitzats al segle XIX demostraren
l’alternança de les glaciacions quaternàries, quan
les geleres cobrien les cotes pirinenques més altes
i davallaven per les seves valls fins a altituds
d’uns centenars de metres, amb altres èpoques
en què retrocedien fins a la seva desaparició
sobre la serralada.
Però les necessitats d’acomodació a un entorn
només modificat per unes variacions climàtiques
d’origen fonamentalment natural, esdevingudes
a escala geològica, en el món escassament habi-
tat dels primers pobladors, eren ben diferents de
les que segurament comportaran les condicions
mediambientals determinades pels previsibles
canvis climàtics anunciats per al segle present,
sobre un globus densament poblat, si es pretén
garantir la seva sostenibilitat.
Una breu referència a temps pretèrits recents
facilitarà un millor enteniment dels efectes de la
variabilitat i els canvis climàtics sobre el medi
ambient i la salut humana, davant els pronòstics
formulats per a un futur immediat.
915
21.1.1. Relació entre clima i salut fins temps
recents
La preocupació per la incidència del clima en la
salut humana és tan antiga com la mateixa cli-
matologia. Precisament ha estat considerat ini-
ciador d’aquesta ciència Hipòcrates, tradicional-
ment reconegut com el pare de la Medicina, en
ser, amb tota probabilitat, l’autor d’Aires, aigües
i llocs, una de les 53 petites obres o escrits que
componen l’anomenat en el seu honor Corpus
Hippocraticum. Aquests escrits realment foren
composts al llarg d’un període de temps no in-
ferior a sis segles i constitueixen els fonaments
de la medicina hipocràtica, la qual recollia el
pensament d’autors anteriors, particularment
el d’Alcmeó de Crotona. L’al·ludit escrit Aires,
aigües, llocs destacava la importància de l’aire
aportat per vents procedents de diferents direc-
cions, el calor i el fred, així com la qualitat de
les aigües per al manteniment de l’estat de salut
i la necessitat de conèixer les diferències climà-
tiques regionals i estacionals per investigar l’ori-
gen de les malalties. Altres escrits es referien a la
incidència del temps atmosfèric en la propagació
d’epidèmies.
El pensament de la Grècia clàssica tingué con-
tinuïtat a la Roma imperial, la qual l’adoptà com
a propi. Cels, al segle I, sistematitzà els conei-
xements mèdics dels grecs i, un segle més tard,
Galè, metge grec establert a la cort imperial de
Marc Aureli, sintetitzà el pensament d’Hipòcrates
i d’altres autors del seu país i definí la pesta o epi-
dèmia com una malaltia provocada per la cor-
rupció de l’aire que atacava gran nombre de
persones.
La medicina grecoromana entrà en un procés
d’estancament i decadència després de la mort
de Galè, al començament del segle III, que es
mantingué fins als darrers temps de l’Edat Mit-
jana, malgrat la continuïtat dels fonaments de la
medicina hipocràtica i, particularment, la seva
preocupació per la incidència de les condicions
ambientals en la salut de les persones. Fidel a
aquesta línia, Arnau de Vilanova (1234-1311),
considerat per Laín Entralgo (1990), juntament
amb Pietro d’Abano, el cim de la medicina esco-
làstica, defensava que les malalties epidèmiques
916
eren provocades per la corrupció de l’aire o per
certs influxos astrals, els quals, en el parer del
seu temps, incloïen les condicions atmosfèriques.
La interpretació àmpliament acceptada a Europa
durant l’Edat Mitjana, la qual afirmava que l’ori-
gen de les epidèmies era un càstig celestial, era
difícil de mantenir quan, a finals d’aquesta edat
i començaments de l’Edat Moderna, aparegueren
epidèmies de magnituds desconegudes fins lla-
vors. Davant la necessitat de trobar explicacions
més consistents a la proliferació de noves crisis
epidèmiques, les teories hipocràtiques tornaren a
merèixer el reconeixement dels professionals de
la medicina. Així, els responsables de la salut
pública, quan Europa fou castigada per les dar-
reres grans epidèmies, adoptaren mides inspira-
des en la ciència clàssica.
Al segle XVII, Sydenham, un dels metges més
eminents de tots els temps, alhora que mostrava
el seu escepticisme sobre l’eficàcia de la medicina
llavors coneguda, acceptava els conceptes essen-
cials promulgats per Hipòcrates, particularment
la importància de les condicions atmosfèriques
en la propagació de les malalties. El pensament
hipocràtic perdurà en multitud de treballs realit-
zats durant segles posteriors, particularment ins-
pirà les anomenades topografies mèdiques, con-
cebudes per facilitar el treball dels responsables
de la sanitat. Aquets treballs eren autèntics estu-
dis monogràfics sobre localitats o determinades
regions que s’ocupaven de diferents aspectes,
com la història i la geografia de cada espai ana-
litzat, tot i que concedien un paper protagonista
al temps atmosfèric en el desencadenament de
les malalties, sobretot d’aquelles susceptibles
de provocar epidèmies. Les patologies d’aquests
tipus estaven determinades per una misteriosa
alteració de l’atmosfera i la conjunció d’altres
fenòmens mediambientals com la proximitat d’es-
pais humits, sobretot d’aiguamolls, així com per
les condicions de salubritat i vida de les ciutats.
Cal tenir en compte que les més corrents cau-
ses de mort, fins a mitjan de segle XX, foren les
provocades per les malalties infecto-contagioses
i que, fins a la segona meitat del segle XIX, es des-
coneixia que l’origen d’aquestes patologies eren
els microbis patògens. Els èxits aportats per la
nova epidemiologia des de llavors i, posterior-
ment, la disponibilitat d’abundants i eficaços
Salut Josep Miquel Raso
mitjans de lluita contra les malalties infeccioses
comportaren la crisi dels paradigmes que sus-
tentaven les antigues interpretacions de l’origen
i difusió d’aquestes malalties, les quals assigna-
ven al clima i al medi ambient un paper primor-
dial en el seu origen i difusió. Això permeté que
els defensors més optimistes de les noves apor-
tacions científiques arribessin a tenir la il·lusió
de l’esdeveniment d’un possible control de les ma-
lalties tradicionalment relacionades amb les con-
dicions del clima i del medi més proper. D’acord
amb aquestes premisses, els esforços dels res-
ponsables mèdics haurien d’adreçar-se en el futur
al guariment de les malalties cròniques, espe-
cialment del càncer, la diabetis i les afeccions car-
diovasculars i respiratòries, anomenades malal-
ties de la modernitat.
21.1.2. Capgirament de l’atenció als impac-
tes del clima davant l’actual canvi climàtic
Els progressos assolits en el coneixement de
l’origen de les malalties infeccioses i els èxits
aconseguits en la seva previsió als inicis de la se-
gona meitat del segle XX, eclipsaren el protago-
nisme secular que els professionals de la medi-
cina havien atribuït al clima. En realitat, el paper
adjudicat al clima en temps pretèrits era equívoc
i, en tot cas, exagerat pel que fa a l’etiologia i
transmissió de patologies d’origen microbià. En
aquells moments, tampoc es dedicà prou aten-
ció a l’anàlisi de la possible incidència del temps
i el clima en el desencadenament i evolució de
les malalties presumptivament desenvolupades
sense intervenció microbiana, les anteriorment
al·ludides com a malalties de la modernitat. Tan-
mateix, noves verificacions i investigacions mo-
tivaren la necessitat de nous postulats per afron-
tar les exigències d’un món canviant.
En primer lloc, ben aviat es constatà la sen-
sibilitat de determinades malalties de la mo-
dernitat, particularment de les afeccions car-
diovasculars i respiratòries, a les condicions
mediambientals, sobretot sota situacions atmos-
fèriques extremes. Al mateix temps, determinats
esdeveniments concurrents amb l’inici i evolució
d’antigues malalties infeccioses tornaven a rela-
cionar-se amb la variabilitat del temps i del clima.
Aquestes patologies, realment, tan sols havien
arribat a ser controlades parcialment als països
El canvi climàtic a Catalunya Salut
desenvolupats, mentre persistien, pràcticament
amb tota la seva virulència, a les nacions en vies
de desenvolupament, acollidores de la major
part de la població mundial.
En segon lloc, a començaments del darrer
quart de la passada centúria, no pocs dels espe-
cialistes en l’estudi del clima, per bé que amb
l’escepticisme d’uns altres, començaren a vatici-
nar la imminència d’un canvi de clima, el qual
hauria de produir-se en un termini relativament
curt, dins els següents anys i al llarg del segle XXI.
Els enregistraments realitzats els últims decennis
han dissipat els recels inicials i han detectat el
començament del canvi anunciat, una realitat ja
fora de tota discussió. A més, per tractar-se d’un
canvi climàtic que, segons les previsions més op-
timistes, i en cas que no s’aconsegueixi evitar-lo,
s’imposarà en tan sols una centúria o menys
temps, i no es disposarà d’experiències prece-
dents o testimonis prou adients per facilitar la
previsió acurada dels riscos de tota mena que
haurà de comportar. Aquest canvi climàtic con-
tribuirà a un increment de les malalties i de les
morts prematures. Entre els efectes que, d’acord
amb el darrer informe de l’IPCC (2007), el can-
vi climàtic provocarà en la salut, cal destacar:
a) l’increment de la mortalitat, així com el nom-
bre de malalties i traumatismes provocats per
onades de calor, inundacions, incendis i seque-
res; b) la intensificació dels contagis de determi-
nades malalties transmeses per vectors, com el
paludisme i el dengue, i l’expansió de les àrees
on actualment són endèmiques; c) l’augment de
la mobilitat i mortalitat per afeccions cardíaques
i respiratòries desencadenades per taxes excessi-
vament altes d’ozó a nivell de terra i per altres
contaminants atmosfèrics; d) la malnutrició i
l’endarreriment en el creixement i desenvolupa-
ment infantil en totes aquelles regions castigades
per una reducció en la producció d’aliments con-
seqüència del canvi climàtic. Tanmateix, els im-
pactes del canvi climàtic no seran exclusivament
nocius per a la salut, ja que, com és obvi, dismi-
nuirà el nombre potencial d’afectats per les ona-
des de fred, i les collites previsiblement aug-
mentaran a latituds altes. Aquests efectes, però,
no comportaran un contrapès als més freqüents
i greus danys relacionats amb l’escalfament glo-
bal, sobretot tenint en compte que els beneficis
917
es concretaran a latituds altes, mentre que la pro-
ducció d’aliments a latituds baixes podrien esde-
venir afeblides, justament allà on es concentren
els països que disposen de menys recursos. El
contrast entre efectes positius i negatius variarà
d’uns llocs a uns altres i dependrà, a més, no tan
sols de l’augment de les temperatures, sinó també
de l’educació, el nivell sanitari, les infraestructu-
res i les disponibilitats econòmiques (Confalo-
nieri et al., 2007). El govern britànic convocà el
febrer de 2005 una reunió internacional per dis-
cutir els nivells d’escalfament que no haurien de
comportar riscos importants. Els experts convo-
cats recomanaren que l’increment de les tempe-
ratures hauria de limitar-se a un màxim de 2 °C
amb relació a les mitjanes preindustrials. Sota
aquest llindar, un canvi climàtic regional repor-
taria tant guanyadors com perdedors. Tanmateix,
l’elevació de les temperatures probablement ex-
cedirà aquest nivell, doncs ja s’ha produït un aug-
ment de 0,76 °C, i l’ascens prosseguirà encara que
s’aturin les emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle (Costello et al., 2009).
Per més que el canvi climàtic sigui general, els
efectes sobre la salut afectaran de manera desi-
gual a diferents dominis continentals i regions
del món. Els països en vies de desenvolupament
seran els més vulnerables als diferents riscos pre-
visibles (Lipfert, 2005; Mcmichael et al., 2008).
El canvi climàtic representa la més gran amenaça
per a la salut del segle XXI i provocarà efectes
desiguals que exacerbaran les diferències exis-
tents entre els països rics i els pobres, unes dife-
rències manifestament injustes, ja que, en darrera
instància, són determinades activitats antròpi-
ques desenvolupades als primers les responsa-
bles essencials d’uns problemes que ja han co-
mençat a generar-se i previsiblement s’agreujaran
en els propers decennis, mentre que els segons
patiran la major part de les conseqüències (Cos-
tello et al., 2009; Marmot, 2005). L’IPCC (2007)
considera que l’increment de les temperatures ja
iniciat prosseguirà al llarg de l’actual centúria i
preveu augments de les temperatures mitjanes
estimades per a diferents escenaris que oscil·len
entre 1,1 °C i 6,4 °C, amb estimacions òptimes
d’entre 1,8 °C i 4,0 °C, però els més moderats i
optimistes d’aquests escenaris inclouen una evo-
lució de l’energia i de la generació de gasos amb
918
efecte d’hivernacle possiblement poc realistes i
de difícil assoliment. L’actual creixement de la
demanda d’energia i generació de diòxid de car-
boni a països en vies de desenvolupament, espe-
cialment a l’Índia i la Xina, depassa les emissions
assumides pels al·ludits escenaris per al primer
decenni del segle XXI. De no produir-se avança-
ments decisius en la producció d’energia, l’IPCC
possiblement actualitzarà els escenaris d’emissió
en l’informe de 2013 o anys posteriors (Pielke,
Wigley i Green, 2008). Com destacà la directora
de l’Organització Mundial de la Salut l’any 2008,
ja no hi ha dubte que el clima està canviant, els
seus efectes s’estan sentint i les activitats huma-
nes són la principal causa (McMichael, Neira i
Heymann, 2008). La determinació i previsió dels
efectes de tot tipus, però particularment els rela-
tius a la salut humana, que pugui provocar el
canvi climàtics no són activitats fàcils, atesa la
complexitat del mateix canvi climàtic i les dife-
rències no només físiques, sinó també ecològi-
ques, mediambientals i socials entre uns territo-
ris i uns altres (Forastiere, 2009).
La mitigació del canvi climàtic, proposada i
aferrissadament reclamada per la societat cientí-
fica, sembla quasi inviable, almenys a curt ter-
mini, per raons pressupostàries, per més que, a
la llarga, podria esdevenir econòmicament bene-
ficiosa. La recent Convenció sobre el Canvi Cli-
màtic de desembre de 2009 acabà en un estrepi-
tós fracàs tot intent d’acord sobre una reducció
real i significativa de la generació de gasos amb
efecte d’hivernacle. Només Europa mostrà una
certa disposició a acceptar una reducció real,
però no els principals productors d’aquests
gasos, sobretot la Xina i també l’Índia i els Estats
Units. I, com és evident, una mitigació real de
les causes del canvi climàtic requereix un acord
de la generalitat dels països del món, que pot-
ser esdeveniments futurs, portadors de danys
no menors, acabaran per imposar. Mentre això no
succeeixi, només hi haurà la possibilitat d’adap-
tar-nos a conviure en una nova realitat i prendre
totes aquelles mesures destinades a minimitzar
les dificultats que previsiblement esdevindran, les
quals haurien de sumar-se als desitjables acords
de mitigació del canvi climàtic i que, en cap cas,
no poden representar una alternativa real a
aquets acords que, no per urgents, semblen de
Salut Josep Miquel Raso
propera aplicació. La primera i més impor-
tant causa de risc per a la salut de les persones,
particularment a Catalunya, raurà, sens dubte,
en l’increment de les temperatures, sobretot de la
freqüència i intensitat de les onades de calor.
També l’alteració de la presència relativa d’alguns
components atmosfèrics, com la disminució de
la concentració d’ozó a l’estratosfera i la seva
formació, i l’excessiu increment episòdic a la
baixa troposfera, juntament amb altres gasos i
partícules de generació antròpica, constitueixen
riscos directes i indirectes per a la salut derivats
del canvi climàtic, així com la possible intensi-
ficació d’episodis meteorològics i climàtics
extrems. D’altra banda, l’escalfament general i
la possible modificació d’altres paràmetres
climàtics poden facilitar la difusió de malalties
infeccioses transmeses per vectors, ocasionar fa-
llides en la producció d’aliments i disponibilitat
d’aigua, i provocar una elevació del nivell del
mar, efectes, tots ells, capaços d’alterar l’estat de
benestar i salut. Les mesures d’adaptació hauran
de formular-se per a cada territori, tenint en
compte, a més de l’abast dels canvis estrictament
de caire climàtic, l’educació i les disponibilitats
econòmiques i sanitàries de les societats que hi
resideixen. Els augments de les temperatures a
Catalunya estimats a partir d’anàlisis dels infor-
mes de l’IPCC i d’altres documents de Calbó et
al. (2009) preveuen uns increments no superiors
a 2,0 °C entre 2011 i 2040 i d’entre 4,0 °C i
5,5 °C per als darrers decennis del segle XXI al
conjunt del país, que només seran lleugerament
inferiors als territoris costaners. Aquests creixe-
ments suposen que probablement s’acompliran
les hipòtesis formulades en l’anomenat escenari
A2 dels definits en l’informe de l’IPCC de 2007,
el qual comporta un creixement demogràfic i
econòmic heterogeni i el manteniment de les de-
sigualtats existents entre les diferents regions del
planeta. Els increments termomètrics assenyalats
per a Catalunya seran ostensiblement més acu-
sats a l’estiu que a les estacions intermèdies i, so-
bretot, a l’hivern. Sembla molt probable que les
previsions basades en aquest escenari siguin més
realistes que altres establertes en escenaris que,
com l’anomenat B1, pressuposen una reducció
en el consum de combustibles fòssils i la intro-
ducció de tecnologies netes i eficients. Pel que
El canvi climàtic a Catalunya Salut
fa a les precipitacions, Calbó (2009) considera
que, a les darreries de la present centúria,
podrien patir un descens de l’ordre del 5 al 15%
per al conjunt del país, una disminució que seria
més acusada a l’estiu, fins xifrar-se en un 35-40%
a les comarques interiors i a la franja costanera,
però més reduïda a l’hivern, quan fins i tot seria
possible que els Pirineus i territoris centrals aca-
bessin experimentant un increment de la plu-
viometria. Les possibles reduccions de les preci-
pitacions hauran de comportar danys econòmics
importants, però el país comptarà amb mitjans
per garantir el subministrament de l’aigua
necessària per al consum i manteniment de l’es-
tat sanitari de la població i evitar que acabi per
afectar la seva salut. De tota manera, l’evolució
de les precipitacions es produirà a un ritme que
haurà de permetre preveure amb suficient temps
la realització de les activitats que s’escaiguin per
assegurar aquest subministrament. Molt més
difícil sembla fer front a l’increment de les tem-
peratures, donada la manca d’una decisiva deter-
minació en la mitigació del vessament a l’atmos-
fera de gasos amb efecte d’hivernacle. Encara que
no sigui possible quantificar els riscos de tot
tipus que esdevindran a mida que s’intensifi-
qui l’escalfament general del planeta degut a la
incertesa de les emissions futures, l’estimació en
termes probabilístics de les seves possibles con-
seqüències és una informació que han de me-
nester els responsables polítics i socials a l’hora
de prendre decisions encaminades a eliminar o
reduir els danys i perills previsibles (Schneider i
Lane, 2006).
21.2. Canvi climàtic i efectes de les tempe-
ratures en la salut
El desenvolupament òptim de les funcions orgà-
niques dels éssers humans, per la seva condició
d’homeoterms com tots els mamífers, requereix,
entre d’altres paràmetres ambientals, el manteni-
ment de la temperatura de l’aire dins d’uns
determinats llindars. Això no obstant, el sistema
fisiològic de les persones adultes i sanes compta
amb prou recursos per fer front a fluctuacions
termomètriques per sobre i per sota d’aquests
llindars, no sense evitar situacions de malestar o
d’angoixa i, en casos extrems, lesions de diversa
gravetat, fins i tot irreversibles. És per això que
919
les variacions estacionals i diàries de les tempe-
ratures afecten l’estat de benestar i salut, fins el
punt de, en situacions extremes, provocar o ac-
celerar processos patològics susceptibles d’aca-
bar amb la vida d’algunes persones, especialment
de determinats malalts crònics, ancians i certs in-
dividus o grups marginals. Aquestes persones,
juntament amb els nens durant la seva primera
infància, constitueixen els anomenats grups de
risc, per la seva limitada capacitat de resistència
davant situacions atmosfèriques extremes. Les
persones adultes i sanes pràcticament romanen al
marge de tot tipus de risc de mort relacionat amb
les temperatures de l’aire, però no és impossible
que, insòlitament, alguna d’aquestes persones es-
devingui víctima d’un cop de calor, una even-
tualitat que podria augmentar amb el canvi cli-
màtic. Els possibles efectes dels esdeveniments
atmosfèrics i, en primer lloc, de la temperatura
formen part de les preocupacions i coneixements
clàssics de la medicina (Ballester, 1996).
Tant les variacions termomètriques diàries
com les estacionals afecten l’estat de salut, però
l’avaluació relativa dels impactes provocats per
unes i altres variacions no és simple. El nombre
més gran de defuncions i efectes nocius per a la
salut sol enregistrar-se a l’hivern, i així ho han
destacat innombrables estudis realitzats a dife-
rents països d’Europa (Davis et al., 2004; Healty,
2003), els Estats Units (Kloner, Poole i Perritt,
1999), el Canadà (Ehrmann et al., 2004), la Xina
(Pan, Li i Tsai, 1995), Bangladesh (Becker i
Weng, 1998) i Nova Zelanda (Cockburn i Salin-
ger, 2001). Les màximes taxes de mortalitat en-
registrades a l’hivern als països temperats asso-
leixen valors clarament superiors, de l’ordre del
10 al 25%, a les mínimes d’estiu, i les causes més
importants de mortalitat són les malalties car-
diovasculars, les cerebrovasculars, les circulatò-
ries i les respiratòries (Hales, Edwards i Kovats,
2003). La relació del temps atmosfèric amb els
ingressos hospitalaris per infart agut de miocardi
ha estat destacada per Lee et al. (2009). Segons
aquest autor, a regions temperades i fredes de
Finlàndia, el Regne Unit i els Estats Units, la
incidència d’aquestes patologies és màxima a
l’hivern, mentre que a diferents àrees subtropi-
cals d’Egipte i del sud dels mateixos Estats Units,
el seu esdeveniment és més freqüent a l’estiu.
920
L’estacionalitat de les malalties cardíaques i co-
ronàries, amb un màxim a l’hivern i un mínim a
l’estiu, a Minnesota, també ha estat destacada per
Gerber et al. (2006a). Així mateix, la màxima
mortalitat per isquèmia cardíaca al Regne Unit
coincideix amb els temps de temperatures més
baixes (McGregor, 2004a). A la Comunitat Va-
lenciana, l’ocurrència dels infarts segueix un
comportament estacional similar a la de les
regions temperades fredes esmentades, i el nom-
bre de víctimes d’infart de miocardi augmenta a
l’hivern i disminueix a l’estiu (González et al.,
2001). Són molts els treballs que relacionen les
temperatures extremadament baixes o extrema-
dament altes amb la freqüència dels infarts de
miocardi i les afeccions cardiovasculars en ge-
neral. La major part destaquen que el nombre d’a-
fectats durant els mesos freds és superior en cada
regió als enregistrats a l’estiu. Així, la mortalitat
per isquèmia cardíaca a Barcelona entre 1981 i
1991 fou superior a l’hivern que a l’estiu, si bé els
nivells de contaminació a l’estació freda foren su-
periors als dels mesos càlids, llevat de l’ozó (Sáez
et al., 2000). En canvi, no falten els estudis que,
en determinades regions, detecten que la seva fre-
qüència és més gran a l’estiu i àdhuc els que tro-
ben una relació significativa entre el nombre de
pacients i la pressió atmosfèrica i els vents forts,
però no amb la temperatura o la neu (Goerre
et al., 2007). En definitiva, els nombrosos estudis
existents deixen fora de dubtes que tant les tem-
peratures més baixes de l’hivern com les més altes
de l’estiu poden incrementar el risc d’infart de
miocardi. Tanmateix, segons ha destacat recent-
ment Bhaskaran et al. (2009), per més que,
indubtablement, les persones d’edat avançada i
determinats malats crònics siguin més vulnera-
bles que la resta de la població, encara és neces-
sari que noves recerques clarifiquin la magnitud
dels efectes de les temperatures atmosfèriques
sobre la salut i arribin a precisar quines pobla-
cions i individus són més vulnerables. Una causa
particular de mort com és el suïcidi no sembla
mostrar relació amb temperatures manifestament
altes o baixes, ja que molts estudis destaquen
l’existència d’un màxim estacional de traspassos
d’aquest tipus a la primavera, fet que relacionen
amb el moment de l’increment de les tempera-
tures, quan normalment es mantenen al dessota
Salut Josep Miquel Raso
dels màxims anuals d’estiu, per la qual cosa sem-
bla que l’estacionalitat dels suïcidis sigui deguda
a altres motius (Dixon et al., 2007).
El reconeixement de l’estacionalitat de bon
nombre de malalties no és nou. Es remunta a
temps d’Hipòcrates i Galè, però els mecanismes
subjacents de transmissió encara no són prou
compresos (Fisman, 2007). Això no obstant, les
diferències entre les taxes de mortalitat estacio-
nals, tot i mantenir-se suficientment clares, han
experimentat una important reducció durant el
segle XX, sobretot les referents a les defuncions
entre infants i les provocades per malalties con-
tagioses que eren, unes i altres, més freqüents a
començaments de segle, mentre que a finals de la
centúria i actualment són les patologies cròni-
ques les causes predominants de les morts. Per
descomptat que l’explicació de la disminució de
les diferències entre les taxes de mortalitat esta-
cional rau en les millores mèdiques, sanitàries i
socials (Carson et al., 2006). Justament, aquests
avançaments expliquen la tendència decreixent
de les defuncions per malalties cardiovasculars
causants de no poques morts (Gerber et al.,
2006b). Malgrat que les diferències entre les
taxes estacionals de mortalitat hagin disminuït
durant la segona meitat del segle passat, sobretot
en els darrers decennis, encara romanen lluny de
xifrar-se en quantitats equivalents o similars
(Lerchl, 1998; Gemmell et al., 2000), i no sem-
bla que aquestes diferències arribin a desaparèi-
xer en un futur proper o no allunyat, a pesar que
l’actual procés d’escalfament global podria facili-
tar-ne la reducció.
Les representacions gràfiques de les dades
diàries de mortalitat i temperatura solen poder-
se ajustar amb corbes que suggereixen la forma
d’una «V» (Pajares et al., 1997), d’una «U» (Pan
et al., 1995), o, millor, d’una «J» escrita a al
revés, de manera que la branca de l’esquerra sigui
més llarga que la de la dreta (Curriero et al.,
2002). Formes similars han estat destacades en
diferents estudis (Basu i Samet, 2002; O’Neill,
Zanobetti i Schwartz, 2003; Medina-Ramón i
Schwartz, 2007; Barnett, 2007; Ren et al., 2008).
La part esquerra de cada corba, descendent,
reflecteix una disminució de la mortalitat a mida
que augmenten les temperatures, mentre que la
part dreta, ascendent, evidencia un progressiu
El canvi climàtic a Catalunya Salut 921

increment del nombre de morts a mida que aug-
menten les temperatures. Òbviament, la base o
part inferior d’aquest tipus de corbes indica les
temperatures corresponents als dies que enregis-
tren unes taxes de mortalitat relativament més
baixes (McMichael et al., 2008). També mostra
un aspecte semblant a les corbes assenyalades, la
representació de l’ajust polinòmic del nombre
diari de morts per milió d’habitants a Barcelona
entre 1990 i 2003, i les temperatures mitjanes
enregistrades a l’observatori Fabra, únic dels dis-
ponibles dins la ciutat i els seus voltants que
compta amb dades fiables des que inicià les seves
activitat a començament del segle XX i no ha so-
fert canvis importants en el seu entorn més im-
mediat (figura 1). D’acord amb aquesta corba, les
taxes de mortalitat predominantment més baixes
s’enregistren els dies en què les temperatures
mitjanes de l’observatori Fabra es mantenen a
l’entorn dels 20 °C, mentre que als diferents bar-
ris de la mateixa ciutat de Barcelona, prop del ni-
vell del mar i clarament al dessota dels 412 m
d’altitud de l’observatori, se situen al voltant
d’uns dos graus per sobre. A partir d’aquests
valors de mortalitat relativament més baixa, tant
una disminució com un augment de les tempe-
ratures insinua un increment de les respecti-
ves taxes de mortalitat. La branca descendent de
la corba té una llargada clarament superior a la
branca ascendent, la qual cosa evidencia que el
nombre de dies amb temperatures inferiors a les
enregistrades els dies de mortalitat generalment
més baixa ultrapassa ostensiblement al de dies
que assoleixen temperatures més altes. A més,
cal destacar que les temperatures que semblen
més favorables per a la salut humana a Barcelona,
les assolides a la ciutat els dies quan a l’observa-
tori Fabra es xifren en mitjanes d’uns 20 °C, són
netament superiors a les mitjanes anuals, de
només 15,5 °C, segons els càlculs realitzats amb
les dades termomètriques de l’al·ludit període
1990-2003.
Malgrat que les corbes representatives de la
relació entre temperatures i mortalitat al·ludides
en gran nombre de treballs referents a regions
ben diferents mostrin formes semblants, els

80

60
Mortalitat per milió habitants

40

20

–5 0 5 10 15 20 25 30 35

Temperatures mitjanes diàries ºC

Figura 1. Relació entre les temperatures mitjanes diàries de l’observatori Fabra i el nombre de morts per milió d’habitants
enregistrats a Barcelona durant el període 1990-2003. Ajust mitjançant una corba polinòmica de segon ordre.
Font: Basat en dades facilitades pel Servei Meteorològic de Catalunya i la Direcció General de Recursos Sanitaris de la
Generalitat de Catalunya.
922
efectes del clima i el temps atmosfèric en la mor-
talitat difereixen sensiblement d’unes comunitats
a unes altres, de manera que els provocats en un
determinat país pot ser que no siguin els matei-
xos o similars als ocasionats a un altre (Ander-
son i Bell, 2009). L’abast dels impactes ocasionats
per les temperatures varien segons el nivell edu-
catiu, les disponibilitats econòmiques, els equi-
paments de les llars i la densitat de la població
(O’Neill et al., 2003; Medina-Ramón i Schwartz,
2007). Algunes de les diferències entre els efec-
tes en la salut relacionats amb les temperatures
fins i tot semblen paradoxals. Així, les tempera-
tures fredes poden ocasionar més danys a països
del nord d’Europa, tradicionalment preparats per
fer front a tipus de temps freds, que no pas a re-
gions mediterrànies amb poblacions normalment
menys equipades per suportar fortes davallades
termomètriques (Eurowinter Group, 1997),
mentre que un estudi referit a 11 ciutats de la
costa est dels Estats Units destaca els efectes de
la calor són més apreciables al nord-est que al
sud-est (Curriero et al., 2002). En conseqüència,
no cal esperar que uns efectes d’abast general o
aplicables a grans dominis continentals s’acom-
pleixin a cada territori de limitada extensió su-
perficial i, en canvi, sembla convenient tractar
per separat els possibles impactes del fred i de la
calor en la salut dels habitants de Catalunya.
21.2.1. Els episodis i les onades de fred
La limitada capacitat que tenen les persones i la
resta dels éssers homeoterms de mantenir pràc-
ticament constant la temperatura del seu orga-
nisme, requisit imprescindible per al normal des-
envolupament de les seves funcions orgàniques,
comporta riscos per a la salut quan les tempe-
ratures de l’aire on viuen enregistren valors
extrems. La coincidència de les taxes màximes
de mortalitat amb els mesos més freds es deu a la
dificultat o incapacitat que té l’organisme humà
per impedir un descens del calor orgànic sus-
ceptible de comprometre aquestes funcions quan
les temperatures són extremadament baixes. Sota
condicions d’aquest tipus, la reacció orgànica
provoca una vasoconstricció perifèrica que mo-
difica el flux sanguini a fi i efecte de reduir les
pèrdues de calor a través de la pell i afavorir la
circulació de la sang pels teixits interiors, de ma-
Salut Josep Miquel Raso
nera que romanguin garantides les funcions
vitals. L’eficàcia d’aquesta resposta és limitada i,
sota temperatures excepcionalment baixes, pot
esdevenir un risc, ja que l’increment de la pres-
sió sanguínia, conseqüent amb la vasoconstric-
ció, pot desencadenar fallades cardíaques, la pro-
babilitat de les quals ve afavorida per l’alteració
de determinats components de la sang i, parti-
cularment, per l’augment de la seva facultat de
coagulació. Les reaccions fisiològiques front les
baixes temperatures inclouen una reducció del
volum de la sang circulant i, en conseqüència,
del subministrament de l’oxigen necessari per al
manteniment de funcions orgàniques essencials
(Thomas, 2004). La coagulació de la sang i els
riscos de fallada cardiovascular també resulten
potenciats pel desencadenament o agreujament
de diferents afeccions respiratòries amb el fred
(Woodhouse et al., 1994).
La grip i certes patologies freqüents a l’hivern,
en desacord amb una creença popular, no man-
tenen una evolució directa i estreta amb les tem-
peratures baixes (Hales et al., 2003; Langford
i Bentham, 1995). La freqüència preponderant
d’aquestes afeccions a l’hivern només indirecta-
ment depèn del fred. Les baixes temperatures
contribueixen a la concentració de persones din-
tre d’àmbits tancats, mancats de suficient venti-
lació, facilitant així l’encomanament de tot tipus
de malalties contagioses. A més, el descens de la
humitat a l’hivern, determinat per les baixes tem-
peratures, facilita la transmissió de no pocs mi-
croorganismes, entre els quals cal incloure el
virus de la grip (Noji, 1994).
Els impactes del fred en la salut humana i,
especialment, en la mortalitat, han estat tractats
en multitud de treballs (Kunst, Looman i Mac-
kenbach, 1993; Donaldson et al., 1998; Keatinge
i Donaldson, 2001; Mitchell, 2001; Ha, Yoon i
Kim, 2009). Una recerca recent sobre els efectes
del fred en 15 ciutats europees (Analitis et al.,
2007) confirma que les temperatures de l’estació
freda es xifren en valors inversament associats
amb la mortalitat i que els efectes d’aquestes tem-
peratures esdevenen més acusats a les ciutats
menys fredes del sud. La relació inversa entre
temperatures baixes i mortalitat és plenament
coherent amb les aportacions d’estudis anteriors
dedicats a diverses ciutats dels Estats Units
El canvi climàtic a Catalunya Salut
(Curriero et al., 2002; Braga, Zanobetti i Schwartz,
2002) i d’Europa (Healy, 2003; Eurowinter
Group, 1997). El treball d’Healy (2003) subrat-
lla també que les taxes d’excés de mortalitat són
més altes als països del sud, mentre que el rea-
litzat per Eurowinter reconeix que els efectes de
les temperatures baixes en afeccions respiratòries
certament són més acusats als països meridionals
més càlids, però no aprecia diferències prou cla-
res quant a malalties cardiovasculars. Aquests
i molts altres estudis han comprovat l’existèn-
cia d’una relació inversa entre la mortalitat i les
temperatures baixes, sense haver detectat cap
llindar termomètric al dessota del qual pugui
observar-se un ostensible increment de la mor-
talitat. A més, la majoria de les publicacions exis-
tents coincideixen a afirmar que les persones més
sensibles al fred són les d’edat avançada i deter-
minats malalts crònics i individus o grups mar-
ginals; és a dir, essencialment, els components
dels esmentats grups de risc. Només un treball
referent a sis ciutats americanes considera que
els impactes del fred en la mortalitat són més
acusats en persones de menys de 65 anys (O’Neill
et al., 2003).
A Catalunya i als països desenvolupats en ge-
neral, cal excloure dels grups de risc els nens,
ja que normalment gaudeixen de suficients mit-
jans per afrontar tota mena de riscos relacionats
amb el fred. La vulnerabilitat al fred depèn, a
més, òbviament, de les temperatures i de la sen-
sibilitat fisiològica de cada persona, de factors
ambientals i socioeconòmics (Hales et al., 2003).
A països més freds que Catalunya, s’ha destacat
la incidència d’aquests factors i, particularment,
de les condicions de l’habitatge i manca de béns,
que castiga principalment a la gent gran, si bé
només es reconeix una lleugera relació entre
l’escassetat de recursos i la mortalitat (Mitchell,
2001).
L’avaluació dels efectes de les temperatures
sobre la mortalitat no és una tasca simple per
manca de suficient informació. Les dades sobre
les causes de mort al·ludeixen a patologies con-
cretes o esdeveniments agressius concrets, sense
referència a una possible relació amb les tempe-
ratures o altres condicions del medi ambient. És
per això que l’estimació dels efectes de les tem-
peratures extremes, excepcionalment baixes o
923
altes, sol realitzar-se mitjançant el càlcul de
l’anomenat excés de mortalitat o diferència entre
la mortalitat enregistrada durant un termini de-
terminat i la mitjana calculada per a les mateixes
dates, a partir de dades sobre una sèrie temporal
relativa a anys precedents, que no ha de ser
massa llarga per tal d’evitar que canvis aliens a
les condicions atmosfèriques, com són els refe-
rents a les disponibilitats sanitàries i socials o a
l’estructura demogràfica. A més, els possibles
efectes del fred sobre la mortalitat generalment
es manifesten amb un cert retràs respecte de les
temperatures que els han pogut provocar; així,
són relativament freqüents els episodis portadors
de temperatures gèlides capaços de desencade-
nar o agreujar processos patològics que no fina-
litzen amb la vida dels pacients fins dies després,
sota unes condicions atmosfèriques diferents a
les inicials. Tot això implica una dificultat afegida
per a una avaluació acurada dels efectes de les
temperatures excepcionalment baixes sobre la
salut que ha d’establir-se a partir de l’aplicació de
models estadístics que integrin la màxima infor-
mació disponible. L’al·ludit estudi d’Analitis et al.
(2008) sobre 15 ciutats europees, entre les quals
inclou Barcelona, estima variacions de la morta-
litat per a tres grups d’edat, de 15 a 64 anys, de
65 a 74 i de més de 74, en relació al descens
d’1 °C de la temperatura mínima aparent, que
depèn, a més de la temperatura de l’aire, de la
del punt de rosada, expressió indirecta de la hu-
mitat atmosfèrica. Segons aquest treball, el des-
cens de tant sols 1 °C, podria provocar un incre-
ment apreciable de la mortalitat per causes
naturals en els dos grups de més edat, mentre
que els més joves no en resulten afectats, com
tampoc semblen castigats per decessos respira-
toris, els quals experimenten un fort augment
entre els grups de més de 65 anys. En canvi, el
descens de les temperatures sembla responsable
d’un increment de la mortalitat cardiovascular a
tots tres grups d’edat, de manera destacada en els
dos de més edat. Finalment, la mortalitat cere-
brovascular només esdevé sensible a la disminu-
ció de les temperatures entre les persones d’edat
superior a 75 anys. El mateix estudi mostra in-
crements de la mortalitat similars per a la ciutat
de València, però generalment més apreciables
que a Barcelona, llevat dels referents a la morta-
924
litat cerebrovascular, només apreciable a Barce-
lona entre persones més grans de 75 anys, i, a
València, sorprenentment, tan sols entre els me-
nors de 65 anys. Les representacions gràfiques
dels resultats obtinguts en el mateix treball per a
altres ciutats més fredes que Barcelona o Valèn-
cia, com són París, Praga i Estocolm, fan palesa
una general menor incidència del davallament de
les temperatures en l’increment de les correspo-
nents taxes de mortalitat que la suggerida per a
Catalunya i el País Valencià pels gràfics de les
seves respectives capitals. Això està en coherèn-
cia amb estudis anteriorment al·ludits que des-
tacaven que els efectes del fred sobre la salut hu-
mana són més notoris a unes ciutats relativament
càlides d’Europa (Healy, 2003; Eurowinter
Group, 1997) i els Estats Units (Curriero et al.,
2002; Braga et al., 2002) situades a latituds rela-
tivament baixes, que a unes altres més fredes
situades a superior latitud. D’altra banda, una
recent publicació ha demostrat que la relació
negativa entre les temperatures baixes i els infarts
de miocardi no és exclusiva de l’hivern, i sugge-
reix l’existència d’un efecte nociu dels davalla-
ments termomètrics acusats encara que es pro-
dueixin a l’estiu, de manera que un descens
extraordinari o excepcional pot esdevenir més
nociu que el propi valor absolut de les tempera-
tures (Wolf et al., 2009).
En definitiva, no seria prudent confiar que
un increment moderat de les temperatures com-
portaria beneficis pel que fa a la salut de la po-
blació de Catalunya a l’hivern, al disminuir els
impactes del fred. En primer lloc, tot fa pensar
que el canvi climàtic provocarà augments ter-
momètrics més propers als previstos pels esce-
naris més pessimistes que aquells altres que,
com el B1, vaticinen increments moderats. Tot i
això, semblaria agosarat esperar un davallament
significatiu dels efectes del fred, fins el punt de
preveure reduccions de la mortalitat durant
l’hivern estimades en xifres superiors o similars
als increments esperats durant els mesos més
càlids, com apunten alguns treballs prou cone-
guts (Langford i Bentham, 1995; Guest et al.,
1999). D’altra banda, cal destacar, d’acord amb
estudis esmentats, que justament els efectes del
fred són més efectius a països relativament cà-
lids de l’Europa meridional que als més freds del
Salut Josep Miquel Raso
continent, i que un increment de les temperatu-
res no exclou l’esdeveniment d’episodis freds
capaços d’afectar negativament la salut. Treballs
realitzats el darrer decenni del segle XX ja pro-
nosticaven només lleugeres disminucions de
mortalitat provocada pel fred (Kalkstein, 1993)
i àdhuc un cert augment de les taxes de deces-
sos a l’hivern (Kalkstein i Greene, 1997). A més,
segons ha fet palès el treball de Wolf et al. (2009),
els descensos sobtats i intensos de les tempera-
tures representen un risc més gran que els valors
termomètrics absoluts davant el desencadena-
ment de determinades malalties com és l’infart
de miocardi, sovint de pronòstic irreversible.
Això significa que si el canvi climàtic ha de com-
portar, a més de l’arxiconegut escalfament gene-
ral del planeta, un increment de la variabilitat cli-
màtica, tal com assenyalen els informes de l’IPCC
i diferents publicacions (McMichael, Woodruff i
Hales, 2006a), cal esperar davallades importants
de les temperatures a curt termini, les quals hau-
rien de representar riscos per a la salut en qual-
sevol escenari.
En definitiva, els tipus de temps freds o, sim-
plement, relativament freds representen un pro-
blema de salut a diferents ciutats d’Europa i
Amèrica, de característiques climàtiques, cul-
turals i socials ben diferents que no haurien
d’oblidar les autoritats i responsables sanitaris,
preocupats essencialment per fer front als efectes
de l’escalfament general i els episodis excepcio-
nalment càlids, coneguts com a onades de calor
(Analitis et al., 2008).
Sota qualsevol escenari possible, Catalunya
continuarà patint els efectes del fred, de no in-
freqüents davallades termomètriques i d’esporà-
diques onades de fred i, a més, una probable
intensificació de la variabilitat termomètrica. Per
més que la gran majoria, la quasi totalitat de la
població, pugui fer front als efectes dels episodis
extraordinàriament freds, seria convenient siste-
matitzar i intensificar la informació que ja es fa
pública pels mitjans de difusió, i organitzar un
sistema de suport destinat a les persones que
manquen de mitjans, com persones d’edat avan-
çada que viuen soles en condicions precàries, en
nombre creixent per l’envelliment de la pobla-
ció, així com grups marginals de població i per-
sones sense sostre.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
21.2.2. L’impacte de l’escalfament i les ona-
des de calor
A diferència dels efectes de les temperatures
extremadament baixes sobre la salut, i particular-
ment sobre la mortalitat, els quals perduren fins
un parell de setmanes, els provocats a conse-
qüència de l’esdeveniment d’episodis excepcio-
nalment càlids són immediats o es manifesten,
com a màxim, dins d’un reduït nombre de dies
(Hales et al., 2003). Els més greus i evidents dels
efectes d’aquests episodis són els anomenats cops
de calor, als riscos dels quals estan sotmeses les
persones exposades a temperatures extraordinà-
riament altes, sobretot si fan activitats físiques de
certa intensitat mentre els termòmetres assolei-
xen valors d’aquest tipus, circumstància sota la
qual és possible l’adveniment de la mort imme-
diata o en un curt espai de temps. Encara que
sigui reduït el nombre de morts directament atri-
buïbles a la calor, les defuncions per trastorns
cardiovasculars i respiratoris desencadenats o
agreujats per temperatures extremadament altes
són més freqüents que les esdevingudes arran de
cops de calor. En tot cas, els increments de la
mortalitat relacionats amb la calor es manifesten
mentre les temperatures mantenen uns valors
ostensiblement superiors als de les mitjanes dels
dies més càlids de l’any, o dins dels dies imme-
diatament posteriors. A més, els efectes de les
temperatures en l’organisme humà sovint poden
esdevenir emmascarats i àdhuc alterats per efecte
de la contaminació. O’Neill et al. (2005) assenya-
laren un lleuger efecte de confusió provocat per
l’ozó i les partícules. Altres autors han detectat un
moderat grau de confusió provocat per l’ozó, però
cap efecte modificador atribuïble a l’ozó o a les
partícules (Basu, Feng i Ostro, 2008a; Zanobetti
i Schwartz, 2008), o bé una significativa modifi-
cació provocada per les partícules en determinats
malalts (Ren, Williams i Tong, 2006), o per l’ozó
(Ren et al., 2008).
No és fàcil determinar en quina mida contri-
bueixen les temperatures extraordinàriament
altes a l’adveniment de processos patològics amb
resultat de mort. Més dificultats duria tot intent
d’esbrinar el paper corresponent a la calor en la
generació d’estats de fatiga i angoixa, així com
la subseqüent pèrdua de capacitat de reacció, res-
ponsables de no pocs accidents greus els dies
925
més opressius de l’estiu. La diversitat de causes
de mort relacionades amb la calor i la difícil, rara
o inexistent identificació de la intervenció de la
calor en l’enregistrament de les causes de les de-
funcions impossibiliten determinar el nombre
precís de víctimes en cada episodi de calor, raó
per la qual solen estimar-se com a tals, de ma-
nera similar a les provocades pel fred, les consti-
tuents de l’anomenat excés de mortalitat, equiva-
lent a la diferència entre les morts esperades o
mitjanes i les enregistrades els dies en què les
temperatures mantenen uns valors excepcional-
ment alts. Multitud de treballs referents a dife-
rent països i ciutats d’Europa, Amèrica i Austrà-
lia, han destacat que les temperatures més altes
de l’estiu poden provocar un immediat incre-
ment de la mortalitat (McMichael et al., 2008b;
Medina-Ramón i Schwartz, 2007; Basu, Feng i
Ostro, 2008; Dessai, 2002; Pattenden, Nikiforov
i Armstrong, 2003; Stafoggia et al., 2006; Bell et
al., 2008; Vaneckova et al., 2008). Aquest incre-
ment coincideix en el temps amb els dies de més
calor, preferentment si formen part d’una onada
de calor, o els immediatament posteriors. En ge-
neral, s’entén com onada de calor tot aquell epi-
sodi de sobtat i intens increment termomètric,
provocat per la invasió d’una massa d’aire calent,
que afecta àrees relativament àmplies i sol reme-
tre en un termini comprés entre un pocs i no més
de deu a quinze dies. Tanmateix, no existeix un
llindar universal o d’àmplia acceptació quant
als llindars que han d’ultrapassar les temperatu-
res, ni quant a la durada de tals episodis perquè
mereixin ser reconeguts com a constituents d’una
onada de calor. Els llindars, però, solen fixar-se
amb relació a un determinat percentil no inferior
al 95 o fixat en una quantia que superi a la mit-
jana de cada dia en almenys cinc o sis graus. Això
significa que el seu valor depèn del clima de cada
lloc, circumstància que és imprescindible tenir
en compte, ja que temperatures potencialment
agressives per a la salut en un país fred, de lati-
tuds altes, poden resultar confortables en regions
càlides de latituds baixes. Així, mentre els me-
teoròlegs canadencs consideren, en les seves pre-
visions, onades de calor els episodis de tres o més
dies consecutius amb temperatures màximes su-
periors a 32 °C, els holandesos cataloguen com
a tals l’esdeveniment d’almenys cinc dies seguits
926
amb temperatures màximes superiors a 25 °C,
sempre que tres o més ultrapassin els 30 °C; res-
ponsables mèdics de Dallas defineixen una
onada de calor com la persistència de tempera-
tures per damunt de 37,8 °C tres o més dies con-
secutius (Hales, Edwards i Kovats, 2003). Defi-
nicions sota criteris similars són vàlides per a
diferents àrees, però no intercanviables per
xifrar-se en valors de desigual significació en
regions de climes diferents. Efectivament, els
llindars termomètrics per sobre dels quals pot
apreciar-se un destacable increment de la mor-
talitat relacionada amb la calor varien considera-
blement d’unes ciutats a unes altres (Curriero
et al., 2002; Semenza et al., 1999). Als Estats Units,
aquest llindar ha estat estimat en 32 °C per a
la ciutat septentrional de Detroit i en 36 °C per
a la meridional de Saint Louis (Kalkstein i Vali-
mont, 1986). Estudis realitzats en diferents ciu-
tats de la península ibèrica han assenyalat incre-
ments apreciables del nombre d’òbits a partir
d’increments de les temperatures màximes dià-
ries per sobre de valors que, per a l’Estat espa-
nyol, oscil·len entre els 26,2 °C de La Corunya i
els 41,2 °C de Còrdova (Díaz, Linares i García-
Herrera, 2005) i a Lisboa es xifren en 33,5 °C
(García-Herrera et al., 2005). A Barcelona, aquest
llindar pot estimar-se al voltant de 33,0 °C. Un
criteri modèlic per ser adoptat arreu com a defi-
nició d’onada de calor és proposat per l’European
Climate Assessment (2007), segons el qual una
onada de calor comprèn la successió de sis o més
jornades consecutives amb unes temperatures
diàries màximes superiors en no menys de 5 °C
de la mitjana normal de les temperatures màxi-
mes corresponents a cada dia i mes, calculades a
partir d’observacions realitzades per a finestres
de cinc dies, la de la respectiva jornada de refe-
rència i les de les dues precedents i les dues
següents, de cadascuna de les dates del perío-
de 1961-1990.
Davant la manca d’una definició universal, a
l’hora de relacionar els efectes de les temperatu-
res extremadament altes en la mortalitat, sovint
s’entén com a onada de calor tot aquell episodi
atmosfèric caracteritzat per unes temperatures
suficientment altes com per provocar o con-
tribuir a un increment del nombre d’òbits i
d’emergències hospitalàries. Els estudis que es
Salut Josep Miquel Raso
publicaren arran les onades de calor que patiren
àmplies àrees dels Estats Units el juliol de 1995
feren evident els impactes d’aquests episodis de
calor extrema sobre la mortalitat (Changnon,
Kunkel i Reinke, 1996; Kunkel et al., 1996; Se-
menza, 1996; Semenza et al., 1996; Karl i
Knight, 1997; Whitman et al., 1997). Una de les
ciutats més castigades fou Chicago, on les morts
atribuïdes a la calor es xifraren entre 500 i 800,
segons els treballs consultats, i les emergències
hospitalàries computaren 3.300 ingressos. El
mateix any 1995, Anglaterra també patí els efec-
tes de la calor, i Londres enregistrà un increment
de la mortalitat del 16,1% durant les onades de
calor patides els mesos de juliol i agost (Rooney
et al., 1998). Anys abans, el 1987, una onada de
calor castigà Atenes amb un increment de la mor-
talitat per causa de la calor avaluat en 2.000 per-
sones (Katsouyanni et al., 1988) i, el 1994, una
forta onada de calor provocà a Bèlgica un acusat
increment dels traspassaments entre persones
grans (Sartor et al., 1995). L’Índia pateix les con-
seqüències d’intensos episodis de calor tots els
anys; a un dels més severs s’atribuí la provocació
de 2.600 morts, nombre que, segons fonts no ofi-
cials, fou de quasi el doble (Kumar, 1998).
Particular atenció mereix l’anàlisi dels efectes
de les fortes onades de calor que patiren la major
part dels països d’Europa l’estiu de 2003, amb
temperatures màximes de fins 35-40 °C en re-
petides jornades, especialment els mesos de
juny i agost. Els territoris situats entre el nord
de les penínsules ibèrica i itàlica i el centre del
continent, foren els més castigats i hagueren de
suportar episodis de calor extrema durant tota l’es-
tació, però fou justament l’agost de 2003, quan
gairebé tot el continent europeu patí una onada
de calor sense precedents, el que enregistrà el
més gran impacte sobre la mortalitat mai no co-
negut fins aquell any (Schär et al.). La incertesa
de les estimacions dels increments de la mortali-
tat atribuïbles a les temperatures extremes i la
manca de dades fiables, ocasionalment per raons
polítiques, sovint subestimen aquest efectes i ofe-
reixen valoracions discrepants. És per això que,
segons les fonts consultades, la metodologia em-
prada i el període de referència, les estimacions
del nombre de morts provocats per l’onada de
calor de 2003 a Europa difereixen ostensible-
El canvi climàtic a Catalunya Salut
ment. Segons Kovats i Jendritzky (2006), oscil·là
entre 27.000 i 40.000, però Robine et al. (2008),
fent-se ressò d’informacions procedents d’ins-
tituts estadístics publicades a la premsa, situa
l’excés de mortalitat virtualment imputable a la
calor en més de 70.000 defuncions de les quals,
20.089, s’enregistraren a Itàlia, 19.490 a França,
15.090 a Espanya i 9.355 a Alemanya. Nogens-
menys, Martínez-Navarro, Simón-Soria i López
Abente (2004), a partir dels enregistraments pro-
cedents de totes les capitals de província d’Espa-
nya i d’una mostra aleatòria de 107 municipis
rurals, estimaren l’excés de mortalitat en 3.166 per-
sones, quantitat que representa un increment del
7,9% respecte de la mortalitat esperada, mentre
assignaven a Barcelona un excés de 665 morts,
quantitat que representa un 16,6% més que els
esperats; a Girona, un increment de 63 defun-
cions, amb un augment relatiu del 16,6%; a
Lleida, 39 òbits, un 8,0% més dels esperats i
a Tarragona 67, un 16,7% més que en anys pre-
cedents. Un estudi posterior en el qual partici-
paren dos d’aquests autors, mostrava per a
aquestes mateixes ciutats quantitats d’increments
de la mortalitat similars, llevat de la corresponent
a Lleida que, amb un total 76 morts més dels es-
perats, assolia un increment relatiu del 16,9%,
percentatge similar als indicats per a les altres
tres ciutats (Simón et al., 2005). Tot i que un re-
cent treball redueix el nombre de morts per efec-
tes de les onades de calor de 2003 a Barcelona,
en tenir en compte l’acció dels contaminants fo-
toquímics, manté l’estimació de les defuncions
provocades per la calor excepcional d’aquest any
per sobre de 500 (Tobias et al., 2010), una quan-
titat prou important perquè, juntament amb els
percentatges al·ludits, clarament superiors als del
conjunt de l’Estat, constitueixin una evident ma-
nifestació de la intensitat de les esmentades ona-
des. D’altra banda, una de les raons per les quals
la mortalitat enregistrada l’estiu de 2003 a Bar-
celona assolí unes quantitats com les assenyala-
des, fou la manca de grip l’hivern precedent (Su-
nyer, 2008), doncs la baixa mortalitat d’hivern
pot incrementar el nombre de persones d’edat
avançada susceptible de risc de morir amb les
temperatures altes del següent estiu (Stafoggia
et al., 2009). Les condicions termomètriques de
l’estiu de l’any 2003 foren realment excepcionals
927
a Europa en general, i particularment a Cata-
lunya. En efecte, Barcelona patí l’estiu més calo-
rós des que l’observatori Fabra inicià els enre-
gistraments meteorològics a començaments del
segle XX. Adoptant com a criteri de definició
d’onada de calor el proposat per l’European Cli-
mate Assessment (2007), Barcelona sofrí quatre
onades de calor durant l’estiu de 2003, dues al
mes de juny i dues més a l’agost. Amb el mateix
criteri, només tres episodis càlids succeïts els 13
anys anteriors, a raó d’un cadascun dels anys
1990, 2001 i 2002, de 5, 7 i 9 dies de durada
respectivament, podrien ser considerats com a
onades de calor. La contundència de les onades
de calor de l’estiu de 2003 en l’exacerbació de la
mortalitat resta reflectida a la figura 2. Les taxes
de mortalitat màximes mantenen una clara rela-
ció amb els episodis més càlids. Així, l’evolució
del nombre de morts mostra increments en con-
sonància amb les dues onades de calor del mes
de juny, una de 12 dies entre el dia 6 i el 17, i
l’altra de 5, entre el 18 i el 23. La breu interrup-
ció entre les dues coincideix amb un retrocés de
les defuncions. Durant el mes de juliol, no es
produí realment cap onada de calor d’acord amb
el criteri esmentat, però sí determinats dies amb
temperatures pròpies d’un episodi d’aquest tipus
en nombre inferior a cinc dies consecutius, espe-
cialment a la segona dècada del mes, en corres-
pondència amb els quals, la mortalitat experi-
mentà increments relatius. Però, sens dubte, la
màxima mortalitat ocorregué durant la primera
onada de calor esdevinguda a l’agost, entre els
dies 2 i 16, la més severa de l’estiu, en tant que
la segona onada, entre els dies 22 i 27, coincidí
amb un nou màxim relatiu de defuncions. El
lleuger descens de la mortalitat els últims dies
d’agost possiblement sigui conseqüència, més
que del moderat descens de les temperatures, de
la prèvia reducció del nombre de components
dels grups de risc, víctimes en bona part d’una
mort anticipada els dies precedents, si bé és pos-
sible que només el 20% de l’increment de les
taxes de mortalitat entre persones més grans de
75 anys provocat per calor extrema pugui atri-
buir-se a desplaçaments de morts que, àdhuc en
situacions de confort termomètric, es produiria
dins de curts terminis de temps (Koppe i Jen-
dritzky, 2005).
928 Salut Josep Miquel Raso

40 30

35
Temperatura mitjana diària 25
Mortalitat mitjana diària per milió d’habitants

Mortalitat total
30

Temperatura mitjana diària ºC

Mortalitat >65 anys 20
25

20 15

15
10
Mortalitat cardiovascular
10

Mortalitat <65 anys

5
5
Mortalitat respiratòria

0 0
1-gen 31-gen 2-mar 1-abr 1-mai 31-mai 30-jun 30-jul 29-ago 28-set 28-oct 27-nov 27-des

Figura 2. Mortalitat per milió d’habitants a Barcelona i temperatura mitjana diària a l’observatori Fabra. Període 1990-1997
(Suavització mitjançant mitjanes mòbils centrades cada 15 dies).
Font: Basat en dades facilitades pel Servei Meteorològic de Catalunya i la Direcció General de Recursos Sanitaris de la
Generalitat de Catalunya.

Finalment, cal destacar que els impactes de entre els científics, comportarà un increment en
les onades de calor de 2003 en la mortalitat a la freqüència i intensitat de les onades de calor,
Barcelona es polaritzaren en els grups de perso- així com d’estius més càlids i hiverns més suaus.
nes de 75 a 84 anys i de 85 i més anys, mentre Els impactes en la salut d’aquestes mutacions que
no sembla que afectaren ni els nens de menys de previsiblement s’aniran establint dependran molt
15 anys, ni els adults de 15 a 64, ni tampoc la de les condicions i circumstàncies de cada terri-
gent gran de 65 a 74 anys, quan la gran majoria tori, però seran principalment negatius (McMi-
de treballs que analitzen els efectes de les tem- chael, Woodruff i Hales, 2006a). Per més que,
peratures en la mortalitat solen reconèixer certament, les taxes de mortalitat hivernals dels
lligams entre les temperatures extremes i el nom- països freds i temperats d’Europa i Amèrica
bre de defuncions a partir del 65 anys. En defi- ultrapassin actualment les estiuenques (Keatinge
nitiva, sembla que les onades de calor de 2003 et al., 2000; Hajat, Bird i Haines, 2004) i no sigui
produïren un escàs o nul efecte en la mortalitat imputable a mancances en els habitatges (Wil-
de persones de menys de 75 anys, però provo- kinson et al., 2004), ja que les baixes tempera-
caren un dràstic increment de les defuncions tures patides fora de casa mantenen una relació
entre les de més edat, ostensiblement relaciona- inversa amb la mortalitat (Donaldson i Keatinge,
des amb tots aquells dies que enregistraren tem- 2003), raó per la qual sembla del tot necessari
peratures excepcionalment altes (Simón et al., l’establiment de mesures destinades a reduir els
2005). efectes del fred, sobretot entre les persones de
més edat (Keatinge i Donaldson, 2004), la major
21.2.3. Beneficis per a la salut d’una possi- part dels estudis publicats a Europa i els Estats
ble mitigació del canvi climàtic Units destaquen l’existència d’un clara relació
El canvi climàtic, amb tota probabilitat, i d’acord positiva entre les temperatures altes, particular-
amb el consens pràcticament universal existent ment les enregistrades sota condicions atmosfè-
El canvi climàtic a Catalunya Salut
riques d’onada de calor. Tots aquests treballs des-
taquen, a més de la susdita relació entre les tem-
peratures i la morbiditat o mortalitat, la preocu-
pació perquè el canvi climàtic pugui comportar
un increment dels riscos provocats per la calor,
després que l’escalfament global ja ha començat
a afectar la salut i la necessitat d’adoptar estratè-
gies de mitigació d’aquest procés i d’adaptació
davant un futur clima més càlid (McMichael,
Woodruff i Hales, 2006a). Sense negar els possi-
bles efectes del canvi climàtic, Derbyshire (2006)
no creu que els seus efectes siguin insuperables
i confia en les actuals possibilitats tecnològiques i
les que aporti una innovació continuada per fer
front als perills que pugui comportar, argument
davant el qual, McMichael, Woodruff i Hales
(2006b) addueixen que la reducció de les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle consti-
tueix l’autèntica i primera prevenció.
La mitigació del canvi climàtic i especialment
del procés d’escalfament global exigiria una
reducció significativa de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. Les accions encamina-
des a la consecució d’aquest objectiu comporta-
rien, a més d’aturar o moderar almenys l’actual
procés de canvi climàtic, importants beneficis
per a la salut com han destacat la desena d’arti-
cles publicats l’any 2009 al número 374 de la
revista The Lancet. Un d’aquest treballs destaca
que la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle
implicaria la presa de decisions i l’aplicació d’ac-
cions a quatre camps: producció d’electricitat,
transports, producció d’aliments i ús domèstic
de l’energia (Haines et al., 2009). Els canvis en
la producció d’electricitat, a més d’una reducció
en l’emissió d’òxid de carboni a l’atmosfera, hau-
ria de permetre també una disminució de les par-
tícules contaminants a l’atmosfera i, en conse-
qüència, beneficis importants per a la salut,
especialment a països on, com a l’Índia, la con-
taminació és molt alta (Woodcok et al., 2009). El
transport mogut per energia procedent de la
combustió de productes fòssils constitueix una
altra font important de gasos amb efecte d’hiver-
nacle i de partícules contaminants, de manera
que la seva reducció restringiria, a més del ves-
sament de gasos amb efecte d’hivernacle, alguns
dels quals, com els òxids de nitrogen, són nocius
per a la salut, així com partícules de mida inferior
929
a 2,5 μm, d’efectes també danyosos per a l’organis-
me humà (Markandya et al., 2009). La producció
d’aliments representa igualment l’origen d’una im-
portant generació de gasos amb efecte d’hiverna-
cle: la conversió dels boscos en terres de conreu,
els fertilitzants, i el funcionament de la maquinà-
ria, generen diòxid de carboni i òxids de nitro-
gen, i les restes de la producció agrícola i la fer-
mentació entèrica dels aliments consumits per la
ramaderia, principalment la ruminant, allibera un
altre gas important d’hivernacle com és el metà
(McMichael et al., 2007; Friel et al., 2009). Fins i
tot la utilització de biomassa per a l’elaboració de
pa o la satisfacció de les necessitats domèstiques
comporta riscos per a la salut per la generació
de gasos amb efecte d’hivernacle, monòxid i diò-
xid de carboni principalment i partícules, que
seran particularment agressius per als que treba-
llen a les fleques o a les cuines on es consumeixen
aquests combustibles, però que, tanmateix, aca-
ben per constituir una font més de generació
de gasos amb efecte d’hivernacle (Wilkinson
et al., 2009). Les combustions per a la producció
d’energia, transport i ús domèstic, a més de diò-
xid de carboni i metà, generen sulfats i aerosols
de carboni orgànic que no només no produeixen
efecte d’hivernacle sinó que generalment reduei-
xen l’escalfament, així com altres aerosols que
efectivament són agents que contribueixen a
l’escalfament. Uns i altres són nocius per a la salut.
Les susdites combustions vessen també a l’atmos-
fera òxids de nitrogen i halocarburs. i propicien la
formació d’un gas contaminant de curta vida,
resultant de complexes reaccions a partir dels pro-
ductes volàtils de les mateixes combustions: l’ozó,
clarament nociu, sobretot per a l’aparell respira-
tori (Smith et al., 2009a).
Resulta indubtable que les accions necessàries
perquè, amb la tecnologia actual, pugui aconse-
guir-se ni tan sols moderar significativament el
procés de canvi climàtic exigirien la transmuta-
ció de la producció d’energia i alteraria el nostre
estil de vida. Hauríem de conduir menys, volar
menys i alimentar-nos de manera ben diferent.
És per això que els responsables polítics es resis-
teixen a demanar als ciutadans unes transforma-
cions que podrien ser percebudes com un retro-
cés en el desenvolupament humà, i més encara
durant la inseguretat financera dels darrers anys
930
(Horton, 2009; Lim et al., 2009). Les indecisions
o dificultats que han d’afrontar les autoritats per
defensar uns acords suposadament de no fàcil
acceptació rau, primerament, en els sacrificis o
incomoditats que comportarien adoptar nous
hàbits i renunciar a uns costums fortament arre-
lats, però també en el desconeixement del bene-
ficis per a la salut que se’n derivarien d’accions
de mitigació del canvi climàtic com les anterior-
ment assenyalades. De tota manera, els màxims
responsables polítics i socials haurien de difon-
dre aquests beneficis en el camp de l’educació i
mitjans de difusió social, per tal d’aconseguir
almenys actituds individuals de conseqüències
probablement de limitat efecte sobre el clima,
però en cap cas negatives, sinó totalment bene-
ficiosos per a les persones que les adoptessin.
Si, tal com ja s’ha destacat, resulta difícil,
gairebé impossible, arribar actualment a un com-
promís real que impliqui tots els països del món
en la reducció de la generació de gasos capaços
d’intensificar el canvi climàtic, tampoc no resulta
fàcil aconseguir l’acceptació de mesures pal·liati-
ves per part d’un nombre limitat de nacions per
raons econòmiques. Efectivament, l’aplicació
per part d’uns pocs significaria un esforç escas-
sament apreciable en el procés de canvi climàtic
i una pèrdua econòmica per a aquells que ac-
ceptessin el repte. Els beneficis que aportaria una
reducció de les emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle estan generalment fora de dubte i
sembla il·lusòria la confiança de Goklany (2009a
i 2009b) que les actuals i futures possibilitats tèc-
niques i econòmiques d’adaptació aportin més
beneficis i a millor preu que la mitigació del ma-
teix canvi climàtic. En contra d’aquesta opinió,
les polítiques determinants de mitigació del
canvi climàtic podrien aportar immediats i posi-
tius efectes en la salut de la població (McMichael
et al., 2009). Estudis recents mostren que, dona-
des les actuals concentracions de diòxid de car-
boni a l’atmosfera, si no s’arriba a limitar les
emissions d’aquest gas, a mitjans del present
segle les temperatures hauran augmentat més
de 2 °C (Allen et al., 2009; Meinshausen et al.,
2009). Pitjor és l’escenari previst per Schneider
(2009), en vaticinar un hipotètic increment de
les temperatures de fins 6,4 °C per a l’any 2100.
De cap manera pot justificar-se en raons estric-
Salut Josep Miquel Raso
tament econòmiques renunciar a tota mitigació
del canvi climàtic, perquè els beneficis per a la
salut, encara insuficientment coneguts (Horton,
2009), que suposaria una reducció de les emis-
sions hauria de permetre un estalvi en el finan-
çament de serveis sanitaris superior a les despe-
ses de moltes polítiques de mitigació (Campbell-
Lendrum et al., 2009). En tot cas, cal entendre que
davant del canvi climàtic, més que una qüestió
d’acord internacional o de despeses econòmiques,
es tracta de decidir en quin món volem viure. El
canvi climàtic és el preu que hem de pagar per
l’acceptació de polítiques gasives (Chan, 2009).
La necessitat i urgència de prendre mesures adre-
çades a protegir la salut és tan inqüestionable que
constituiria un risc no fer res (Gill i Stott, 2009).
21.2.4. Adaptació al canvi climàtic. Els sis-
temes d’alerta i avís
Davant les dificultats existents per establir com-
promisos de general acceptació que permetin
una mitigació del canvi climàtic actualment en
progressió i consolidació, s’imposa l’adopció de
tota una sèrie d’accions que minven els efectes
negatius de tot tipus que aniran provocant, par-
ticularment, els impactes que puguin afectar la
salut. Un dels mètodes més adients, sinó el que
més, per minimitzar els efectes provocats per
l’increment de les temperatures i episodis excep-
cionalment càlids, en un món cada vegada més
calorós, consisteix en l’establiment d’un sistema
d’alerta i avís a la població davant situacions
atmosfèriques de risc per a la salut. Tanmateix, la
previsió de les conseqüències per a la salut de les
temperatures extremadament altes és complicada
degut a les incerteses pel que fa a com s’hi adap-
taran les poblacions i les infraestructures socials.
Un recent treball (Kinney et al., 2008), després
d’analitzar estudis previs dedicats a l’estimació
dels efectes del canvi climàtic en la mortalitat,
destaca la importància, primerament, de tenir en
compte les referències històriques o més imme-
diates sobre les relacions entre el temps atmosfè-
ric i les taxes de mortalitat de cada regió o ciutat
objecte d’estudi, així com les de les localitats de
clima similar; en segon lloc, d’avaluar el llindar
termomètric de mínima mortalitat; i, finalment,
d’estimar els impactes dels elements emmascara-
dors o modificadors de la relació de la tempera-
El canvi climàtic a Catalunya Salut
tura amb la mortalitat. Els esdeveniments me-
teorològics extrems, com són les onades de calor,
no poden ser evitats, però les previsions meteo-
rològiques permeten implementar sistemes
d’alerta i avís adreçats a les regions i persones
vulnerables. Els principals components d’un siste-
ma concebut per a aquest objectiu inclou, a més
del pronòstic meteorològic, la previsió dels pos-
sibles impactes en la salut, un efectiu i acurat pla
de resposta i una continua avaluació dels sistema
i els seus components (Ebi i Schmier, 2005). A més
d’un augment de la freqüència i intensitat de les
onades de calor, és previsible un increment de
la vulnerabilitat sota els efectes del canvi climàtic
durant el segle present, degut a l’envelliment de
la població, particularment als països més desen-
volupats, i al progressiu i ràpid creixement de
les ciutats als països que compten amb menys
recursos i, en conseqüència, al nombre d’habitant
sotmesos als efectes d’illa de calor urbana (Basu
i Samet, 2002; Huq i Colwell, 1996), a conse-
qüència dels quals, els habitants dels centres de
les grans ciutats han de patir uns impactes de la
calor sobre la seva salut superiors als que han de
suportar els que viuen en àrees rurals o suburba-
nes (Conti et al., 2005; Tan et al., 2010).
El sistema d’alerta i avís a la població de Fila-
dèlfia davant tipus de temps càlids, susceptibles
d’afectar la salut proposat per Kalkstein et al.
(1996), fou capdavanter en l’establiment de sis-
temes amb similars objectius a altres ciutats arreu
del món. El sistema preveu la intervenció dels
responsables polítics de la ciutat i d’altres esta-
ments. Televisió, ràdio i premsa s’encarreguen
d’informar a la població de les condicions opres-
sives del temps i de la manera d’evitar les malal-
ties relacionades amb la calor. Els mateixos mit-
jans de difusió animen que amics, veïns i altres
voluntaris facin visites diàries a les persones
d’edat avançada i vetllin perquè aquestes perso-
nes comptin amb suficients elements i serveis per
protegir-se del temps. La corporació municipal
obre una línia telefònica especial, el número de la
qual apareix als mitjans de comunicació i a pan-
talles al centre de la ciutat, destinada a informar
i aconsellar al públic en general com evitar els
danys provocats per l’estrès tèrmic. El departa-
ment de salut contacta amb personal per infor-
mar i ajudar la població que requereixi cures es-
931
pecials. A més, les companyies de serveis, parti-
cularment les encarregades del subministrament
d’aigua i electricitat, han de garantir el manteni-
ment de les seves activitats mentre persisteixi el
període d’emergència. Al mateix temps, el servei
mèdic d’emergències incrementa el seu personal
en anticipació d’un increment de la demanda. El
sistema d’alerta i avís a la població de Filadèlfia
concebut per Kalkstein permeté la preservació
d’un nombre de vides estimat en una mitjana 2,6
per cada dia excepcionalment càlid i els tres se-
güents, de manera que en tres anys s’arribaren a
evitar 117 morts (Ebi et al., 2004). Tot i l’eficàcia
evident d’aquest sistema, tan sols dues ciutat
europees, Lisboa i Roma, comptaven amb un
conjunt de disposicions i recursos amb objectius
similars abans de l’any 2003, quan bona part del
continent patí una onada de calor d’una intensi-
tat sense precedents. Aquest mateix any, però,
les ciutats italianes de Turí, Milà i Bolonya inau-
guraren el seus corresponents sistemes, mentre
bon nombre de ciutats dels Estats Units compta-
ven amb aquest servei i projectaven la seva ins-
tal·lació a tots els nuclis poblacionals amb més
de 500.000 habitants, i dues ciutats canadenques
i la xinesa de Xangai havien inaugurat els seus
(Sheridan i Kalkstein, 2004).
Arran dels impactes de les onades de calor de
2003, els països d’Europa han dedicat un crei-
xent interès en el desenvolupament de sistemes
d’alerta i avís a la població, mentre als Estats
Units un apreciable nombre de ciutats no comp-
taven amb cap pla de resposta a situacions at-
mosfèriques extremes o només preveien dispo-
sicions d’abast limitat i manca d’eficàcia (Bernard
i McGeehin, 2004). França establí un sistema de
vigilància i advertència davant la imminència
d’onades de calor basat en les previsions meteo-
rològiques d’ultrapassar determinats llindars
termomètrics, que el centre meteorològic Météo-
France ha de comunicar a les autoritats políti-
ques i administratives amb tres dies d’anticipa-
ció, moment a partir del qual ha d’engegar-se un
seguiment de la situació fins que remetin els ris-
cos per a la salut. En haver rebut la previsió de la
probable arribada d’una onada de calor, els cor-
responents responsables de l’administració pro-
cedeixen a emetre una sèrie de disposicions adre-
çades a garantir el manteniment dels serveis de
932
distribució d’energia i agua i els recursos mèdics
i sanitaris, davant el previsible increment de de-
manda, així com a organitzar mesures de suport
social per a les persones que potencialment ho
hagin de menester (Pascal et al., 2006). Això
va permetre una reducció de la mortalitat du-
rant l’onada de calor de l’any 2006 entimada a
l’entorn de 4.400 persones amb relació a l’espe-
rada (Fouillet et al., 2008).
El sistema d’alerta adoptat a Xangai s’activa
quan el centre meteorològic preveu l’arribada o
predomini d’una massa d’aire estressant per a
l’organisme. En aquest cas, les autoritats emeten
les disposicions que s’escaiguin perquè el serveis
de subministrament d’energia i aigua romanguin
actius, els hospitals puguin satisfer un increment
de la demanda d’atenció, i les persones aïllades o
més necessitades comptin amb suport, el qual
pot incloure la disponibilitat de locals amb aire
condicionat perquè els ciutadans sense recursos
puguin passar la nit (Tan et al., 2004). Gràcies a
l’aplicació d’aquestes disposicions, la millora de les
condicions domèstiques, amb un augment de
les disponibilitats d’aire condicionat i l’increment
dels espais verds i àrees per viure a la ciutat, fou
possible que la mortalitat relacionada amb
l’onada de calor del l’any 2003 fos inferior a la
patida l’estiu de 1998, de característiques ter-
momètriques similars (Tan et al., 2007). El sis-
tema d’alerta i prevenció de Xangai, però, sembla
insuficient per reduir la mortalitat per isquèmia
cardíaca quan les temperatures màximes diàries
ultrapassen els 34,5 °C, extrem que caldrà in-
vestigar (Chau, Chan i Woo, 2009).
El sistema d’alerta i avís a la població davant
onades de calor establert a Portugal des de l’any
1999, elaborat a partir de les dades de mortalitat
de Lisboa però adreçat a tot el país, es mostrà
eficaç durant la intensa onada de calor de l’any
2003, sobretot durant els mesos de juny i juliol,
per als quals el sistema havia estat calibrat. Per a
l’agost, el model donà bons resultats malgrat la
manca d’informació sobre els efectes d’onades de
calor en anys anteriors durant aquest mes, quan
generalment davallen les temperatures, sobretot
les dues darreres setmanes. Una relativa sobrees-
timació de la mortalitat previsible no pot consi-
derar-se una exageració del sistema, el qual, amb
les dades aportades després dels esdeveniments
Salut Josep Miquel Raso
de l’estiu de 2003, requeria un nou calibratge
(Nogueira i Paixao, 2008).
El Departament de Salut i el de Medi Am-
bient, mitjançant el Servei Meteorològic de Ca-
talunya (SMC), posaren en marxa, l’any 2004,
un pla d’actuació per prevenir els efectes de les
onades de calor sobre la salut (POCS), que
compta amb la participació d’altres departaments
de la Generalitat i entitats municipals i sanitàries.
El POCS fou dissenyat amb tres objectius essen-
cials: predir amb la màxima antelació que per-
metin els mitjans tècnics les possible situacions
atmosfèriques de risc, coordinar els mitjans i
recursos disponibles a Catalunya per tal de fer
front a imminents onades de calor i minimitzar
els impactes de la calor sobre la salut de la po-
blació del país, particularment la de les persones
més vulnerables. El pla s’aplica des de l’1 de juny
fins al 15 de setembre. L’emissió per part de
l’SMC d’una situació meteorològica de risc de ni-
vell 1, quan preveu un increment de la tempera-
tura màxima diària per damunt del percentil 98,
el valor del qual es xifra en 33,1 °C a Barcelona,
32,1 °C a Tarragona, 37,5 °C a Lleida i 36,1 °C
a Girona, comportarà l’activació del pla d’actua-
ció. En cas de pronosticar que la temperatura
màxima diària pugui ultrapassar aquest percen-
til durant tres dies o més, l’avís assolirà el nivell
2 que suposa la probable proximitat d’una onada
de calor. Els càlculs per a aquestes previsions
han de fer-se en relació a 10 municipis repre-
sentatius de diferents punts del litoral, d’una
banda, i de l’interior del territori, d’una altra, i és
possible la seva activació o desactivació per
cadascun d’ambdós sectors per separat. Una àm-
plia tasca d’informació a la població sobre els ris-
cos de les temperatures excepcionalment altes
per a la salut de la població marca el comença-
ment de cada campanya anual, consistent en
l’edició d’un fullet que inclou recomanacions
vàlides per a tothom, el qual es troba disponible
a centres sanitaris i oficines de farmàcia. A més,
es preveu per a cada centre d’atenció primària,
hospital i residència geriàtrica un pla d’actuació
que garanteixi l’ajut que s’escaigui per a les per-
sones que l’hagin de menester, el qual inclou un
cens actualitzat de les persones amb més risc que
cal contrastar amb els corresponents serveis so-
cials. Al mateix temps, es fa un seguiment diari
El canvi climàtic a Catalunya Salut
de les dades facilitades per l’SMC i de les defun-
cions als deu municipis objecte de control. A
partir del 15 de juny, es procedeix a fer una di-
vulgació setmanal de l’evolució de temperatures
i defuncions, així com de les recomanacions a les
persones més fràgils i amb alt risc social, i s’obre
una línia telefònica per facilitar informació a qui
la sol·liciti. L’activació d’una situació meteorolò-
gica de risc de nivell 1 preveu l’avís als mitjans de
comunicació i dispositius assistencials de l’exis-
tència d’una situació d’alerta, a més de l’engegada
de plans d’actuació previstos davant la immi-
nència d’una onada de calor per a cada centre sani-
tari i residència geriàtrica. Els serveis d’atenció
primària hauran d’estar en disposició d’atendre
les persones més fràgils i els serveis socials les
que viuen aïllades. Sanitat haurà d’encarregar-se
d’informar i aconsellar telefònicament a qui ho
sol·liciti i de coordinar amb els serveis assisten-
cials el seguiment de les persones especialment
vulnerables. Una situació de risc de nivell 2 re-
quereix la mobilització dels recursos d’emergèn-
cia de diferents estaments o serveis de la Gene-
ralitat i Creu Roja amb l’objectiu de minimitzar
els danys en la salut de la població.
El disseny i aplicació d’un sistema d’alerta i
avís a la població davant la imminència d’una ona-
da de calor requereixen el coneixement d’una
àmplia informació sobre, d’una banda, les sèries
d’observacions meteorològiques enregistrades
en un període prou llarg d’anys, així com de la
mortalitat i, a si és possible, la morbiditat de
la població o regió on hagi d’aplicar-se. Aquesta
informació permetrà establir els llindars termo-
mètrics que representin l’inici de situacions de
risc, a la vista i amb relació a l’evolució de la mor-
talitat i morbiditat en anys precedents. L’activació
d’un sistema d’aquest tipus pot fixar-se en relació
a les temperatures màximes, mitjanes o mínimes
o en les anomenades temperatures aparents,
estimades a partir de les mateixes temperatures i
la humitat (Baccini et al., 2008; Yip et al., 2008),
però també a partir de la previsió i detecció, par-
tint de mapes sinòptics als centres meteorològics
de la proximitat i de la presència de masses
d’aire angoixants (Tan et al., 2004; Kalkstein i
Sherindan, 2006; Kyselý i Huth, 2009). Els sis-
temes d’alerta i avís han de dissenyar-se especí-
ficament per a cada ciutat o àrea d’aplicació, i no
933
solament cal tenir en compte les diferències en-
tre les característiques climàtiques d’unes àrees
i unes altres, sinó també la sensibilitat o vulne-
rabilitat dels habitants que hi viuen, així com la
seva formació i disponibilitats econòmiques i
socials.
Tots els treballs que analitzen els impactes de
les temperatures en la salut, i particularment en
la mortalitat, destaquen que les persones més
vulnerables a les temperatures extremes són els
més grans de 65 anys i els infants, als quals
generalment s’afegeixen els grups marginals i
determinats malalts crònics afectats per proble-
mes cardiovasculars o respiratoris, així consta en
el bon nombre de treballs publicats entre els anys
2001 i 2008 que analitza Basu (2009). Alguns
estudis destaquen, a més, la susceptibilitat dels
diabètics i víctimes d’afeccions psiquiàtriques
o del sistema nerviós central, i també les dones
i les persones solteres (Schifano et al., 2009) i
altres, la fragilitat dels pacients renals i persones
que viuen en condicions precàries (Knowlton
et al., 2009). Un treball sobre els efectes de la
calor en la mortalitat en 15 ciutats europees, en-
tre les quals inclou Barcelona i València, subrat-
lla l’heterogeneïtat de les condicions, òbviament
termomètriques, però també demogràfiques, cul-
turals, sociològiques i tecnològiques, que no són
alienes a la vulnerabilitat davant els efectes de
la calor (Baccini et al., 2008). Un altre treball
sobre les temperatures extremes a 50 ciutats dels
Estats Units, a més de coincidir en la vulnerabi-
litat de les persones de més anys, que s’explica
amb la reducció de la capacitat termoregulado-
ra amb l’edat, demostra que la susceptibilitat
davant temperatures extremes augmenta entre
les persones amb menys formació, indicació pro-
bable de les condicions econòmiques (Medina-
Ramon et al., 2006). A més, els llindars termo-
mètrics indicadors d’un increment acusat dels
efectes negatius sobre la salut varien d’una ciutat
a una altra i no hi ha un sistema o una metodo-
logia òptima que garanteixi uns millors resultats
de protecció de la salut davant un esdeveniment
meteorològic extrem, sinó que cada municipi ha
de dissenyar el més adient a les seves particulars
característiques (Kalkstein, Sheridan i Kalkstein,
2009). Les diferències entre les condicions ter-
momètriques que poden esdevenir lesives per a
934
la salut, independentment d’altres factors, són
molt acusades entre diferents poblacions euro-
pees i així ha estat comprovat en diferents estu-
dis, alguns dels quals inclouen la ciutat de Bar-
celona (Baccini et al., 2008; Michelozzi et al.,
2007; Michelozzi et al., 2009). Els efectes de la
calor sobre al salut mostra comportaments simi-
lars a Europa i Amèrica, però també discrepàn-
cies. Un estudi que compara els impactes de les
temperatures altes a París i a cinc ciutats dels
Estats Units, sota un escenari estimat en magni-
tud al de l’estiu de 2003 a Europa, destaca que
les conseqüències de la calor són més acusades els
primers mesos de l’estiu a les poblacions ameri-
canes, mentre que, a la capital de França, la mor-
talitat és més alta a l’agost (Kalkstein et al., 2008).
D’altra banda, a diferència d’Amèrica (O’Neill
et al., 2005), a Europa no s’ha detectat una par-
ticular intensificació dels efectes de les situacions
atmosfèriques extremes entre les persones que
viuen en condicions precàries o amb manca d’inte-
gració social (Michelozzi et al., 2005; Sunyer
i Grimalt, 2006; Hajat, Kovats i Lachowycy,
2007). En definitiva, l’elaboració d’un sistema
destinat a alertar i ajudar la població davant una
onada de calor ha de partir d’un ampli coneixe-
ment de la ciutat o el país on s’hagi d’aplicar, de
manera que seria d’escassa utilitat una simple
aplicació d’experiències contrastades a altres in-
drets, donada la diversitat dels climes i l’hetero-
geneïtat de la societat o grups socials que ocu-
pen cada territori i la freqüent deficiència de
les dades necessàries per a la seva preparació. Les
limitacions en les bases de dades dificulten
l’avaluació dels efectes del clima i el temps
atmosfèric en la salut (Dixon et al., 2005). Les
deficiències de les sèries cronològiques d’obser-
vacions meteorològiques i sobre mortalitat difi-
culten el calibratge de les condicions potencial-
ment perjudicials per a salut, fonamentals per a
l’activació de qualsevol sistema d’avís i ajut a la
població. Tan important o més que comptar amb
els criteris per activar aquest sistema és la seva
eficaç aplicació. Actualment, la difusió de mis-
satges d’avís, almenys als països més desenvolu-
pats, pot ser plenament eficaç en trametre el mis-
satge a la gran majoria o totalitat de la població,
la qual s’assabenta de l’existència d’una situació
de risc, però són més aviat poques les persones
Salut Josep Miquel Raso
que entenen les accions que han d’adoptar men-
tre dura la situació de risc, o bé, tot i comptant
amb aire condicionat en fan escàs ús per raons
econòmiques (Sheridan, 2007) i algunes altres
no es creuen vulnerables davant la calor (Knowl-
ton et al., 2009). Aquestes circumstàncies i la
capacitat de les onades de calor de provocar efec-
tes sovint immediats, sobretot entre persones
amb antecedents cardiovasculars, fins i tot amb
resultat de mort abans d’ingressar en un centre
hospitalari (Linares i Díaz, 2007), justifiquen la
necessitat que els sistemes d’emergència i suport
a la població disposin de mitjans suficients per
atendre les persones que formen part dels grups
d’alt risc. La intervenció de 2.550 practitioners
o sanitaris en un programa d’atenció a un grup
d’aquestes característiques que representava el 5%
de les persones més grans de 65 anys de Roma
durant l’estiu de 2007, principalment dirigit als
de 75 i més anys, permeté una reducció signifi-
cativa de la mortalitat entre els que participaren
en el programa, els quals patiren un excés de
mortalitat del 7%, mentre que fou del 13% entre
els que no hi participaren (Bargagli et al., 2007).
Tots els fets i circumstàncies esmentades evi-
dencien les dificultats i complexitats que ha
d’abordar el disseny i aplicació d’un sistema
d’alerta i intervenció que permeti la reducció de
malalties, lesions o la mort. Els primers sistemes
adoptats han permès reduir la vulnerabilitat d’es-
deveniments extrems i també afrontar un futur
que pot estar caracteritzat per una més gran fre-
qüència i intensitat d’aquests esdeveniments
(Ebi, 2005). Per més ben concebut que hagi estat
un sistema d’alerta i intervenció, no podrà evitar
la conveniència de ser objecte de permanent ava-
luació i, si escau, modificació. La simple anàlisi
de les sèries temporals de dades poden requerir
la modificació de criteris per a l’activació del siste-
ma i previsió d’excessos de mortalitat. Així, els
excepcionals esdeveniments de l’estiu de 2003
a Europa, sense precedents coneguts, han de
tenir-se en compte en la crítica dels sistemes ja
implantats (Ebi, 2007). El sistema adoptat per
Portugal l’any 1999 fou positiu i eficaç en la pre-
visió de les onades de calor i de l’excés de mor-
talitat de l’estiu de 2003, però els encarregats de
fer arribar els missatges a la població tingueren
dificultats, potser degut als més impactants i
El canvi climàtic a Catalunya Salut
concomitants incendis que succeïren aquell any
a molts indrets del país (Nogueira, 2005). D’altra
banda, l’activació d’un pla en una gran ciutat o
àrea metropolitana a partir de les previsions
meteorològiques sobre l’evolució de les masses
d’aire i els enregistraments a un únic o un li-
mitat nombre de punts d’observació, podria ajus-
tar millor les accions de suport amb el recurs de
la percepció termomètrica remota, la qual també
pot reflectir informació sobre les condicions so-
cioeconòmiques i necessitats de cada districte,
barri o centre poblacional (Johnson, Wilson i
Luber, 2009). A més, les experiències dels plans
de resposta són útils per a posteriors aplicacions.
Entre els plans previstos a diferents ciutats
dels Estats Units, cinc preveien la distribució
d’instruments de ventilació, malgrat la seva inu-
tilitat per a reduir els riscos provocats per la calor
i la possibilitat d’incrementar l’estrès per ús in-
adequat (Bernard i McGeehin, 2004). L’ús de
ventiladors domèstics és objecte de controvèrsies
i poc recomanable quan es disposa de procedi-
ments millors com és prendre una dutxa d’aigua
freda (Hajat, O’Conor i Kosatky, 2010). En dar-
rera instància, l’eficàcia d’un sistema d’alerta i
avís a la població dependrà, suposades unes pre-
visions encertades dels esdeveniments atmos-
fèrics, de l’abast oportú de suport a les perso-
nes que l’hagin de menester, primordialment
d’aquelles que formin part dels grups de risc. Això
requereix que els responsables sanitaris assu-
meixin un paper essencial en la identificació de
les possibles accions de prevenció i assistència
a les persones afectades i que treballin en col·la-
boració amb els serveis meteorològics i ambien-
tals (Kjellstrom et al., 2010), i àdhuc amb espe-
cialistes en altres disciplines com la geografia i la
climatologia (Xun et al., 2010). Tot aquest ventall
d’àmplies experiències i la multitud d’estudis
existents són d’utilitat tant a l’hora de dissenyar
un sistema d’alerta i intervenció davant la immi-
nència i desenvolupament d’onades de calor,
com la de procedir a la seva avaluació i modifi-
cació, sense oblidar que, en primer lloc, cada
territori requereix un pla a la mida de les seves
característiques i peculiaritats climàtiques,
demogràfiques, socials i culturals i, en segon
terme, les disponibilitats materials per a la seva
aplicació. Entre les accions previsibles, l’ús d’aire
935
condicionat hauria de limitar-se als centres sani-
taris o als àmbits que puguin establir-se a deter-
minats punts de les poblacions per als casos d’ex-
trema necessitat. Les situacions i requeriments
varien molt d’unes ciutats a unes altres i l’aper-
tura d’àmbits amb aire condicionat per acollir les
persones de més edat amb manca de mitjans i
grups marginals i aconsellar la gent sobre tot allò
que hagin de fer mentre durin les situacions
d’emergència, són algunes de les mesures que les
ciutats han de preveure dins dels seus sistemes
d’alerta i assistència (Kalkstein, Sheridan i Au,
2008). La generalització dels equips d’aire condi-
cionat a les llars que, realment pot resultar efec-
tiva en la reducció dels impactes de la calor, a més
d’una important despesa econòmica, exigeix el
consum d’energia elèctrica (Samet, 2009) i, en
conseqüència, molt probablement, el vessament
de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera.
L’experiència acumulada en l’establiment i
avaluació dels sistemes d’alerta i atenció arreu del
món ha aportat un més que notable progrés en el
coneixement dels efectes de les condicions at-
mosfèriques extremes en la salut i en la manera
de reduir els seus impactes més greus, però,
lluny d’oferir la formulació de mètodes i proce-
diments d’aplicació universal, han abundat en
destacar tant la gran diversitat de les realitats cli-
màtiques existents com de les societats que ocu-
pen els diferents espais, uns climes òbviament en
procés de mutació i unes societats canviants de-
mogràficament, social i cultural. Això exigeix
una continuïtat en les tasques d’avaluació dels
resultats aconseguits any rere any i la introducció
de les amplificacions o modificacions que s’es-
caiguin en cada moment. El simple envelliment
de la població pot requerir un ajustament dels
llindars termomètrics que determinen l’activació
dels sistemes de cada territori, fins el punt que
seria aconsellable regularitzar-los almenys cada
deu anys (Miron et al., 2008). La constatació de
la persistència creixent dels tipus de circulació
que generen o propicien episodis de calor ex-
trema a Europa (Kyselý i Huth, 2008) és una
prova indubtable de la necessitat de calibratge
del sistemes establerts. El reconeixement o pre-
visió de la proximitat d’un tipus de temps porta-
dor d’una massa d’aire estressant sol ser el pas
previ a l’activació d’un sistema d’alerta, una tasca
936
que els diferents sistemes existents arreu del món
han realitzant seguint un de dos tipus de classi-
ficació diferents: el conegut com a «índex sinòp-
tic temporal», adoptat en els treballs realitzats
per Kalkstein et al. (1996), Smoyer et al. (2000),
Kassomenos et al. (2001), Pengelly et al. (2007)
i Vaneckova et al. (2008); o bé l’anomenat «clas-
sificació sinòptica espacial», preferit en els
estudis de Kalkstein i Greene (1997), Tan et al.
(2004), i Kalkstein, Sheridan i Au (2008). La
temperatura de l’aire i la humitat són els ele-
ments més importants en la qualificació dels
efectes del temps diari en la salut a l’estiu i, men-
tre que la velocitat del vent pot resultar d’escassa
utilitat (Kyselý i Huth, 2009). La major part dels
estudis existents han analitzat els impactes de la
calor en la mortalitat, mentre que els efectes
sobre la morbiditat no han estat objecte de
l’atenció que mereixen (Mastrangelo et al., 2007;
Ballester, 2008), possiblement per les dificultats
que comporta l’accés a bases de dades significa-
tives i fiables. L’estimació de l’excés de mortali-
tat és relativament simple, però no un hipotètic
«excés de morbiditat», per més que seria del
màxim interès a l’hora d’establir a temps acciones
destinades a evitar processos patològics, reversi-
bles o no. A més, mentre la intensitat de les ona-
des de calor i el seu esdeveniment a comença-
ment de l’estiu són determinants en les taxes
de mortalitat que provoquen, l’augment dels
ingressos hospitalaris provocats per episodis
excepcionalment càlids sol produir-se tant al
començament com a finals dels mesos càlids
(Mastrangelo et al., 2007).
La profusió de sistemes d’alerta i assistència a
la població davant els episodis de calor extrema
que han estat implantats els darrers anys i les
experiències resultants de la seva aplicació, cons-
titueixen unes bases d’informació i referències
imprescindibles a l’hora de projectar nous siste-
mes amb aquest mateix objectiu, així com en la
seva avaluació i necessitat de periòdic calibratge
o millora. El pla instaurat a Barcelona i a la resta
de Catalunya després de les onades de 2003 en-
cara ho ha pogut ser contrastat amb l’aplicació
davant d’onades de calor com les patides aquell
any. La seva eficàcia haurà de dependre sobretot
dels mitjans humans i sanitaris que estiguin en
disposició d’actuar quan tornin a ocórrer episo-
Salut Josep Miquel Raso
dis semblants, que previsiblement apareixeran en
estius futurs. Mentrestant, seria convenient ana-
litzar els resultats de les experiències i avaluacions
enregistrades a altres territoris. Les previsions de
l’arribada de masses d’aire estressants, portado-
res d’onades de calor, per més que generalment
siguin prou encertades, requereixen un segui-
ment continu de l’evolució de les temperatures i
també de la humitat. Això permetrà estimar els
hipotètics excessos de mortalitat i activar les me-
sures per a la seva minimització. Perquè això sigui
possible, les autoritats responsables d’activar el
sistema d’alerta i assistència hauran de difondre la
situació a través del mitjans de difusió previstos
pel mateix sistema i engegar els protocols d’assis-
tència a la població. Els criteris establerts en
aquests protocols, a més de l’òbvia referència a
les condicions atmosfèriques, ha de tenir en
compte la diversitat de les característiques demo-
gràfiques, socials i econòmiques de la població i
especialment de les persones de més risc.
A més dels ancians, un treball recent ha des-
tacat que, a Barcelona, les dones són més sensi-
bles als efectes de la calor que els homes, i els
nivells més baixos d’educació també suposen un
increment del risc (Borrell et al., 2006), si bé la
més gran susceptibilitat de les dones pot expli-
car-se perquè la seva vida mitjana és més llarga i,
per tant, la seva proporció entre la gent de més
edat és superior (García-Herrera et al., 2005). El
pla hauria d’incloure informació sobre les perso-
nes d’edat avançada que viuen soles o en con-
dicions precàries, particularment si pateixen
alguna afecció cardiovascular o respiratòria de
caire crònic, per tal d’elaborar un llistat de can-
didats a una atenció personalitzada. La repre-
sentació cartogràfica de la vulnerabilitat davant la
calor podria resultar de gran utilitat a l’hora
d’activar el suport a la població, sobretot quan el
sistema d’alerta abasta un territori més o menys
extens (Reid et al., 2009). Tanmateix, un recurs
similar seria d’interès en programes pensats
només per a una àrea metropolitana, doncs per-
metria destacar els barris o sectors més vulnera-
bles i una adequada ubicació de centres d’emer-
gència amb aire condicionat per atendre casos
d’especial necessitat. Una vegada en disposi-
ció de la màxima informació sobre la situació
atmosfèrica i la seva previsible evolució, així com
El canvi climàtic a Catalunya Salut
de les condicions sanitàries, socials i econòmi-
ques de la població, són els responsables mèdics
els que han d’assumir el lideratge en la direcció
de les accions destinades a salvar vides, tant en
l’àmbit individual o local com nacional (Jackson
i Naumoff, 2008), de manera que pugui arribar-
se a atendre i evitar la mort d’ancians que viuen
sols i de persones mancades de recursos, a oferir
locals amb aire condicionat que acullin persones
en situació d’emergència, i es garanteixin els ser-
veis hospitalaris i el correcte funcionament de les
residències geriàtriques i centres d’acolliment
d’infants.
Les campanyes d’informació a través del mit-
jans de comunicació amb motiu de l’activació
dels sistemes d’alerta i avís a la població haurien
d’incloure tota una sèrie de suggeriments i con-
sells útils per fer front a situacions de calor
extrema que previsiblement seran cada vegada
més freqüents. Estudis recents proposen un molt
ampli o exhaustiu llistat d’advertències i recoma-
nacions sobre les actituds i comportaments més
convenients per defensar la salut davant aquestes
situacions, adreçades al conjunt de la ciutadania
i amb orientacions específiques per als professio-
nals de la sanitat i els responsables polítics o
autoritats locals i nacionals (Hajat, O’Conor i
Kosatky, 2010); Jackson i Naumoff, 2008). La
col·laboració dels metges en la difusió d’aquestes
recomanacions de bon segur que seria de la mà-
xima eficàcia quant a l’acceptació dels destinata-
ris. Simples indicacions sobre l’alimentació i con-
sum de líquids poden resultar de gran utilitat. De
tota manera, és important insistir en la necessitat
que els sistemes d’alerta, avís i atenció a la po-
blació siguin dissenyats d’acord amb la realitat i
les característiques específiques de cada territori,
així com que és imprescindible la seva avaluació
crítica d’acord amb els resultats assolits i la
introducció de les modificacions que s’escaiguin.
L’estudi de les conseqüències del canvi climàtic
per a la salut encara es troba en la seva infància
(Vineis, 2009) i cal millorar-lo progressivament
en el temps, aprenent de les pròpies experiències
i de les conegudes d’altres territoris. Tal com sug-
gereixen Kovats i Ebi (2006), els països europeus
necessiten aprendre uns dels altres.
Un sistema d’avís i alerta, perquè sigui eficaç,
implica una àmplia dedicació de mitjans i, en
937
conseqüència, exigeix importants inversions eco-
nòmiques a les institucions públiques, però és
susceptible de ser establert a curt termini. Més
difícil i, àdhuc en bona part inviable, seria l’aco-
modació dels habitatges i l’entorn urbà. La
generalització de l’aire condicionat a tota mena
d’edificis, a més d’excessivament costós, sobre-
tot per a les persones d’economia modesta, re-
queriria més consum d’energia i, per tant, de
combustibles possiblement fòssils, la qual cosa
no faria més que agreujar l’efecte d’hivernacle. Es
tracta d’un recurs que s’hauria d’utilitzar amb
restricció i màxima prudència. La construcció
d’habitatges òptimament orientats, amb millors
materials i tecnològicament preparats per reduir
la resposta a les condicions atmosfèriques can-
viants, requereix unes disponibilitats econòmi-
ques de difícil assumpció en construccions
noves, mentre és impensable l’adaptació o subs-
titució de la totalitat de les edificacions existents.
Les actuals normes d’edificació, sobretot a les
ciutats, ja tenen en compte, almenys formal-
ment, les necessitats d’utilitzar material i tècni-
ques d’aïllament, però l’aplicació és deficient,
l’obtenció d’energia solar a partir de plaques ins-
tal·lades al sostre de les cases no s’aplica amb
suficient rigor, i cada vegada és més freqüent
que comptin amb aire condicionat, amb els pro-
blemes que la seva generalització significa per al
canvi climàtic. Una mida mínimament efectiva
per a la mitigació i adaptació al canvi climàtic
seria tenir cura del manteniment i extensió de
l’arbratge a les ciutats. A més de la petita reduc-
ció dels impactes de la radiació sobre l’escal-
fament del sòl i la moderació de les temperatu-
res, amb una convenient campanya de difusió,
podria representar un motiu de preocupació de
la població pels efectes del canvi climàtic en la
salut.
21.3. La radiació ultraviolada i la salut: con-
seqüències de la disminució de l’ozó estra-
tosfèric
El clima i les condicions mediambientals en
general depenen essencialment de la radiació
solar i de les transformacions que aquesta radia-
ció experimenta en el si de l’atmosfera, abans i
després d’incidir en la superfície del planeta. La
radiació ultraviolada, emesa a longituds d’ona que
938
van des dels 100 nanòmetres, fins als 400, repre-
senta al voltant del 5% de la radiació incident
al límit superior de l’atmosfera, la major part de
la qual, aproximadament el 95%, és emesa a lon-
gituds d’ona immediatament més llargues, que
comprenen l’espectre visible i l’infraroig. Si la to-
talitat de la radiació ultraviolada arribés a la su-
perfície de la terra, no seria possible el manteni-
ment de la vida tal com és a l’actualitat. Calgué
que, fa uns 2.000 milions d’anys, microorganis-
mes que vivien en medis aquàtics comencessin a
fotosintetitzar oxigen, un gas prèviament escàs a
l’atmosfera, perquè posteriorment, per acció de
la mateixa radiació solar, s’iniciés la formació
d’ozó a l’alta atmosfera. L’oxigen permeté el des-
envolupament d’espècies vegetals de més com-
plexitat que les preexistents fins que fa uns 400
milions d’anys poguessin emigrar, seguides d’es-
pècies animals, cap a medis no aquàtics, prote-
gits des de llavors de determinada fracció de la
radiació ultraviolada gràcies a l’ozó, concentrat
principalment a l’estratosfera.
21.3.1. La radiació ultraviolada i l’ozó es-
tratosfèric
Dins de la radiació ultraviolada, és possible dife-
renciar entre tres fraccions o bandes de diferent
comportament a l’estratosfera. La de longitud
més llarga, generalment anomenada UVA, com-
prèn les emissions de 315 a 400 nanòmetres (nm),
la UVB, les contingudes dintre l’interval 280 a
315 nm i la UVC de longitud inferior a 280 nm.
L’ozó estratosfèric absorbeix la quasi totalitat de
la UVC incident i aproximadament el 90% de la
UVB, mentre escassament altera el pas de la UVA.
L’ozó estratosfèric no és estable i és sotmès con-
tínuament a un procés de formació i destrucció.
La fragmentació d’una molècula d’ozó en una
molècula i un àtom d’oxigen requereix l’absorció
de radiació ultraviolada de la fracció UVB, la qual
esdevé energia calorífica, i es redueix així a no-
més aproximadament un 10% de la incident a
l’atmosfera superior que arribarà a la troposfera i,
finalment, a la superfície terrestre. L’absorció de
la major part la UVB i pràcticament tota la frac-
ció de la radiació UVC és fonamental per al man-
teniment de l’estat de benestar i salut. És per això
que la constatació d’un debilitament de la con-
centració d’ozó a l’estratosfera durant els darrers
Salut Josep Miquel Raso
decennis del segle XX afegí un motiu més de pre-
ocupació als generats pels primers vaticinis de
canvi climàtic, font d’amoïnament per als cientí-
fics i responsables de l’administració que no ha
deixat de créixer des de llavors ençà. La concen-
tració d’ozó a l’estratosfera, resultat d’un llarg
procés de formació en temps precàmbrics, co-
mençava a afeblir-se com a conseqüència de
determinades activitats de l’espècie humana,
l’origen de la qual i de la vida en general fora dels
medis aquàtics havia necessitat la seva constitu-
ció. El vapor d’aigua i altres gasos injectats a
l’estratosfera pels avions, particularment pels
supersònics, i altres components químics com els
òxids de nitrogen procedents dels fertilitzants i
de la combustió de productes fòssils i, especial-
ment, els clorofluorocarbonis, generalment co-
neguts o anomenats CFC, inexistents a la natu-
ralesa i sintetitzats industrialment per a la seva
utilització en sistemes de refrigeració i com a
ignífugs i propel·lents d’aerosols en esprais por-
tadors de productes diferents, que van des de
medicaments fins a insecticides i perfums, con-
tribueixen a l’afebliment de l’ozó estratosfèric. Els
CFC, inerts a les temperatures de l’aire en con-
tacte amb la superfície de la terra, són destruïts,
sota unes condicions de temperatures extrema-
dament baixes, a l’estratosfera polar a finals de
l’hivern i al començament de la primavera, de re-
sultes de la fotòlisi provocada per la radiació
ultraviolada. Els radicals lliures resultants desin-
tegren l’ozó estratosfèric. L’increment de la radi-
cació ultraviolada sobre la superfície de la terra,
provocat com a conseqüència del debilitament de
l’ozó estratosfèric, augmenta amb la distància a
l’equador i, per tant, és més acusat a latituds altes.
Així, la incidència de la radiació ultraviolada en
la salut a Europa és màxima als països escan-
dinaus, però també afecta els del centre i sud
del continent, i és més baixa a la Mediterrània
(Leiter i Garbe, 2008).
La destrucció d’ozó a l’estratosfera és un pro-
cés essencialment separat de l’acumulació de
gasos amb efecte d’hivernacle a la baixa atmosfe-
ra, si bé existeixen importants i interessants rela-
cions entre ambdós fenòmens. Alguns dels gasos
antropogenètics com els mateixos clorofluoro-
carbonis i òxids de nitrogen, que a la baixa tro-
posfera exerceixen un indubtable efecte d’hiver-
El canvi climàtic a Catalunya Salut
nacle i, a més, són contaminants i danyosos per
a la salut, contribueixen a la desintegració d’ozó
estratosfèric (McMichael et al., 2003). D’altra
banda, l’escalfament troposfèric afavoreix un
refredament estratosfèric que intensifica la dis-
minució de la concentració d’ozó (Shindell, Rind
i Lonengan, 1998). Així, a mida que el canvi
climàtic generat per l’acumulació de gasos amb
efecte d’hivernacle escalfa la baixa atmosfera, pro-
voca un refredament a l’estratosfera que reforça
la destrucció d’ozó. Aquesta mateixa pèrdua
d’ozó intensifica el refredament de l’estratosfera,
de manera que es produeix una retroalimentació
com a resultat de les interaccions entre canvi
climàtic i debilitament de l’ozó estratosfèric.
21.3.2. Riscos per a la salut de l’exposició
excessiva a la radiació ultraviolada
Existeix un ampli nombre d’efectes sobre la salut
relacionats amb el debilitament de l’ozó a l’estra-
tosfera, alguns ostensiblement perillosos. En pri-
mer lloc, per la seva gravetat, cal destacar que un
excés d’exposició a la radiació ultraviolada pot
induir la formació de diferents tipus de càncer,
especialment entre les persones de raça blanca,
ulls blaus i cabell ros. Diferents estudis han rela-
cionat l’augment de les malalties canceroses amb
l’increment de la radiació ultraviolada, sobretot
de la fracció UVB, que arriba a la superfície ter-
restre després que el debilitament de l’ozó estra-
tosfèric hagi reduït la seva capacitat d’absorbir
una part d’aquesta radiació (Adami et al., 1995;
McMichael i Giles, 1996;; Hu et al., 2004; Ga-
llagher i Lae, 2006; Leiter i Garbe, 2008). Els
més freqüents dels càncers susceptibles de ser
provocats o exacerbats per acció de la radiació
ultraviolada són els que afecten la pell i els ulls.
Els melanomes són els càncers de pell de pitjor
pronòstic i la seva relació amb l’exposició de
l’organisme a la radiació solar no ofereix dubtes
(Gruijl, 2000; Bunyavanich et al., 2003; De Fabo
et al., 2004; Diffey, 2004; González, 2005; Lens
i Newton-Bishop, 2005). L’aparició d’aquests
càncers a llocs protegits, és a dir, no exposats
directament a la radiació solar, ha estat motiu de
controvèrsies entre especialistes, però la relació
amb la radiació ultraviolada sembla generalment
acceptada. Treballs recents relacionen el desen-
volupament de melanomes amb exposicions
939
intermitents al sol i amb cremades solars freqüents
o greus patides especialment durant la infància
(Dal, Boldeman i Lindelöf, 2007; Mássimo, Lan-
teri i Díez Pérez, 2009). L’augment dels càncers
de pell experimentat en els darrers anys només
pot imputar-se parcialment a l’increment de la
radiació ultraviolada. Són diverses les causes que
expliquen aquest fenomen, principalment els
canvis en l’estil de vida, que inclou més presèn-
cia a l’aire lliure per la pràctica d’activitats de
lleure i forma de vestir, i l’increment de la longe-
vitat (Diffey, 2004; Beggs, 2005; Gallagher i Lee,
2006; Norval et al., 2007; Gallegos-Hernández,
2008).
Altres tipus de càncers de pell menys agres-
sius, però més freqüents són els carcinomes ba-
socel·lulars i escatosos, també susceptibles de
resultar afectats per la radiació solar (McMichael
et al., 1996; Longstreth et al., 1998; Martens,
1998). Aquestes malformacions apareixen prefe-
rentment sobre les parts més exposades a la radia-
ció, el cap i el coll, i, encara que s’hagi destacat
com a factor desencadenat la reiterada exposició
als raigs solars al llarg dels anys, sembla que l’acu-
mulació o permanència excessiva i continuada
en contacte directe amb aquests raigs, particu-
larment durant la infància, pot esdevenir deci-
siva en posteriors etapes de la vida. L’acumulació
d’hores d’exposició als raigs solars és decisiva en
la formació de càncers escatosos, mentre que
aquesta relació no és tan clara en el desencade-
nament de càncers basocel·lulars (Madan, Lear i
Szimies, 2010).
Atès que la fracció UVC és absorbida pràcti-
cament en la seva totalitat por l’ozó estratosfèric,
la UVB representa el principal risc per a la pell,
molt més gran que la UVA. A més de la inter-
venció en la generació dels càncers al·ludits,
aquestes fraccions de la radiació ultraviolada pro-
voquen altres danys a la pell, particularment cre-
mades de diversa gravetat. A la fracció UVB, sem-
bla correspondre sobre el 80% de la contribució
de la radiació ultraviolada en aquests processos,
mentre la fracció UVA seria responsable del 20%
restant. Encara que la fracció UVA no tingui un
efecte eritematós tan intens com la fracció UVB,
pot provocar un efecte d’envelliment de la pell,
sobretot de la cara, i un increment dels efectes
d’aquesta fracció, de manera que una perma-
940
nència a l’exposició dels raigs solars perllongada
no és exempta de riscos de formació de carcino-
mes escatosos encara que sigui sota l’acció favo-
rable de protectors solars contra la radiació UVB.
A més, la fracció UVA potencia els seus impactes
sobre l’organisme humà i éssers vius en general
actuant en sinergisme amb diferents contami-
nants atmosfèrics, incloent-hi el fum del tabac
(Burke i Wei, 2009).
La pell constitueix una protecció eficaç de
l’organisme humà davant els riscos que comporta
la radiació ultraviolada, tot i que no és immune
a aquets riscos i la mateixa pell no pot evitar
danys com els que s’han assenyalat. Els ulls són
els únics òrgans que romanen al marge de la pro-
tecció de la pell i que, per al compliment de la
seva funció, han de mantenir-se en contacte amb
la llum solar i són vulnerables als impactes de la
radiació ultraviolada. Exposicions agudes a ni-
vells alts de radiació ultraviolada, sobretot en
medis d’elevada reflexió, com a les superfícies co-
bertes de neu, poden ocasionar la inflamació im-
mediata i intensa de la còrnia i de la conjuntiva,
unes afeccions que reben el nom de fotoquerati-
tis i fotoconjuntivitis, conegudes comunament
com a ceguetat de la neu, i provoquen la pèrdua
momentània de la visió, generalment reversible,
però que poden deixar seqüeles més o menys
greus, fins i tot la ceguetat permanent. D’altra
banda, exposicions perllongades al llarg dels
anys poden donar lloc a diverses patologies crò-
niques. Els efectes de les exposicions d’aquests
tipus a l’exterior de l’ull es manifesten per la seva
intervenció en la formació de càncer de conjun-
tiva i de còrnia, així com de pterigi, que afecta
també la conjuntiva nasal i l’interior de l’ull, per
la participació en el desenvolupament de mela-
nomes i cataractes (McMichael et al., 2003; Grui-
jil, 2000; Lucas i McMichael, 2005; Gallagher
i Lee, 2006; Gruijl i Van der Leun, 2000; Lucas i
McMichael, 2005). A diferència de la moderada
aclimatació de l’organisme als impactes de la
radiació ultraviolada a la pell, no s’ha apreciat
cap adaptació davant els efectes de la radiació
ultraviolada pel que fa a les cataractes, afeccions
a les quals són sensibles persones de totes les
races. El risc de contraure aquesta malaltia depèn,
essencialment, de la intensitat de la radiació i del
temps d’exposició.
Salut Josep Miquel Raso
Els impactes de la radiació ultraviolada poden
alterar les funcions del sistema immunològic.
Aquest complex sistema és capaç de generar una
diversitat de reaccions destinades a fer front a les
agressions dels elements estranys que entren en
contacte amb l’organisme humà, sobretot les
exercides pels agents causants de malalties. En-
cara que la mateixa complexitat del sistema im-
munològic amagui no pocs enigmes, sembla
prou clar que l’exposició excessiva a la radiació
ultraviolada pot alterar-lo, per bé que es tracta
d’un tema que mereix la dedicació de posteriors
investigacions (McMichael et al., 2003b; Bunya-
vanich et al., 2003). Una limitació de la capaci-
tat immunològica significa un increment de la
vulnerabilitat davant malalties infeccioses en ge-
neral, facilita l’evolució d’alguns càncers i redu-
eix els efectes de les vacunes, sobretot d’aquelles
que s’hagin d’administrar per via intradèrmica
(McMichael et al., 2003). Pel que fa a la possible
relació entre la reducció de la capacitat immu-
nològica provocada per un excés d’exposició a
la radiació ultraviolada i el desenvolupament
d’alguns limfomes, existeixen opinions contra-
dictòries, mentre uns treballs reconeixen que hi
ha una relació directa (Bentham, 1996), altres
destaquen que, entre les víctimes dels limfomes,
s’ha observat un increment de la probabilitat de
contraure carcinomes cutanis (Adami et al.,
1995), o que l’exposició a la radiació ultravio-
lada representa un perill menor per a la gènesi
de limfomes que per a la formació de càncers de
pell (Weir, 2001), i uns altres, contràriament, no
admeten cap relació entre l’exposició als raigs so-
lars i l’aparició de limfomes (McMichael i Giles,
1996; Newton, 1997) o qualifiquen aquesta
relació d’especulativa i controvertida (Moller
et al., 2002) o, àdhuc, admeten que la relació
entre l’exposició a la radiació ultraviolada i de-
terminats limfomes és inversa (Hu et al., 2004;
Ekström et al., 2005).
Als efectes directes d’un excés d’exposició a la
radiació ultraviolada, cal afegir les possibles con-
seqüències indirectes derivades dels impactes
provocats sobre altres éssers vius, essencials per
a l’alimentació humana. L’exposició de les plan-
tes a la radiació ultraviolada és absolutament im-
prescindible perquè puguin mantenir la seva
funció clorofíl·lica, indispensable per al mante-
El canvi climàtic a Catalunya Salut
niment de la mateixa planta i per al sosteniment
directe o indirecte del regne animal. Tanmateix,
una excessiva exposició podria alterar la fotosín-
tesi, reduir el seu creixement i augmentar la seva
susceptibilitat front a possibles malalties. Altres
alteracions impliquen modificacions genètiques
i canvis morfològics de difícil previsió, no ne-
cessàriament negatives amb relació a tot allò que
suposa la producció vegetal com a base del man-
teniment d’altres éssers vius, que fins i tot podria
esdevenir positiva en el rendiment de determi-
nades espècies de plantes importants per a l’ali-
mentació animal i humana, però que també po-
drien ocasionar pèrdues en el rendiment de
collites imprescindibles per al manteniment de la
població, actualment deficitari en gran nombre
de països en vies de desenvolupament. Alguns
dels possibles efectes positius, justament vin-
drien també afavorits per l’increment de les tem-
peratures i del diòxid de carboni, els quals, amb
suficient subministrament d’aigua, intensifica-
rien potencialment la producció de les collites.
Nogensmenys, simulacions realitzades sobre la
producció del blat i de l’arròs, suposant uns de-
terminats increments de CO2 i radiació ultravio-
lada per a 2050, indiquen que els impactes dels
efectes adversos de la radiació ultraviolada
excedirien als beneficiosos (Teramura, Sullivan i
Ziska, 1990).
Un increment de la radiació ultraviolada afec-
taria sobretot els ecosistemes aquàtics, el man-
teniment dels quals es fonamenta en la produc-
ció fotosintètica d’un ampli nombre de varietats
de fitoplàncton, inici d’una cadena alimentaria
que comprèn diverses espècies animals, aquà-
tiques i terrestres. L’augment de les taxes de
radiació ultraviolada que assoleixen la superfície
de les aigües i nivells propers poden alterar la
vida i la reproducció de la majoria dels organis-
mes que constitueixen el fitoplàncton, així
com danyar els ous i larves d’altres espècies
aquàtiques (Koubenberg et al., 1999). Certa-
ment, però, algunes espècies són escassament
sensibles a les variacions de les taxes de radiació
(Keller et al., 1997). Les possibles, per més que
incertes, reduccions de la producció vegetal i
aquàtica també podrien afectar indirectament la
salut humana, en tant que un hipotètic descens
de la producció d’aliments suposaria una re-
941
ducció de la ja deficitària dieta de gran part de
la humanitat.
Si bé una sobreexposició a la radiació solar en
general i a la ultraviolada en particular és res-
ponsable del desencadenament o intensificació
de lesions o patologies com les que s’acaben
d’assenyalar, el manteniment d’una sèrie de fun-
cions orgàniques essencials per a la conservació
de la salut requereix el concurs de la radiació
ultraviolada. Són precisament els raigs UVB els
que penetren a través de l’epidermis i subminis-
tren l’energia necessària perquè l’organisme pugui
produir, a patir de metabòlits que mai no falten
en persones ben alimentades, la provitamina D
que, posteriorment, serà transformada en la vi-
tamina corresponent, la qual intervé en diferents
funcions orgàniques i és imprescindible en el
metabolisme del calci i el fòsfor. La manca de
vitamina D ocasiona raquitisme, malformacions
òssies, alteracions en el sistema immunològic i
deficiències en el creixement. La insuficiència de
vitamina D s’ha relacionat amb un ampli nom-
bre de malalties, com tuberculosi, limfomes i leu-
cèmies, diabetis i moltes altres, fins i tot una no
infreqüent, però encara poc coneguda, com és la
psoriasi (Holick, 1994; Bellamy, 2000; Wilkin-
son et al., 2004). En definitiva, l’organisme humà
necessita, ineludiblement, estar exposat a una
determinada taxa de radiació ultraviolada per al
manteniment del seu estat de benestar i salut, de
la qual no en pot prescindir si vol evitar totes
aquestes patologies, però que tampoc ha d’ultra-
passar significativament si pretén prevenir unes
altres. Es tracta, doncs, de mantenir acurat un
equilibri entre exposicions insuficients i excessi-
ves (Norval et al., 2007). La recepció de les taxes
mínimes necessàries de radiació ultraviolada per al
manteniment de les quantitats de vitamina D que
requereix l’organisme humà només precisa la pre-
sència a l’aire lliure tres o quatre dies per setmana
durant un termini que Samanek et al. (2006) han
estimat per a Austràlia entre uns 8 i 10 minuts, a
qualsevol hora del dia, preferiblement a l’estiu,
abans o després de les 10 a les 15 hores.
21.3.3. Acords destinats a la protecció de
l’ozó estratosfèric: primers efectes positius
Treballs realitzats als Estats Units en la dècada
1970-80 assenyalaren els perills que represen-
942
tava la presència de clorofluorocarbonis a l’estra-
tosfera per al manteniment de la integritat de la
proporció d’ozó allí present, fins el punt que,
l’any 1976, la National Academy of Sciences ma-
nifestà que els clorofluorocarbonis vessats a
l’atmosfera destrueixen l’ozó estratosfèric i que
seria imprudent acceptar l’increment d’aquests
gasos arreu del món (Lucas i McMichael, 2005).
Després d’haver manifestat la preocupació per
aquest fet i arbitrat les primeres mesures destina-
des a la protecció de l’ozó estratosfèric, 20 països
adoptaren, l’any 1985, la Convenció de Viena
destinada a aquesta finalitat i, dos anys més tard,
el 1987, es signà, per part de 36 nacions, el Pro-
tocol de Mont-real sobre substàncies que redu-
eixen la capa d’ozó, amb el propòsit de limitar
la producció dels productes químics capaços de
debilitar l’ozó estratosfèric i aconseguir la reduc-
ció de l’emissió de clorofluorocarbonis a la mei-
tat l’any 2000. El protocol entrà en vigor dos
anys després, quan ja era patent la necessitat
d’escurçar els terminis acordats per a la limitació
i prohibició total de la fabricació d’aquests pro-
ductes. Amb aquesta intenció, tot seguit, s’acordà
la introducció d’esmenes al Protocol de Mont-real,
primer a Londres, l’any 1990, i dos anys més
tard, a Copenhaguen. Noves reunions aconsella-
ren la limitació d’altres productes reductors de
l’ozó, primer fou l’Acord de Viena de l’any 1995
i, després, l’Ajustament de Mont-real de l’any
1997 i l’Ajustament de Beijing de 1999 recoma-
naren la fi de la producció d’halocarburs als paï-
sos desenvolupats per a l’any 2020 i als països
en vies de desenvolupament per al 2040.
Malauradament, la vida mitjana dels halocar-
burs és extremadament llarga, raó per la qual,
fins i tot en cas que es respectin els acords i re-
comanacions adoptades per a la limitació de la
seva producció i consum, la destrucció d’ozó no
s’aturarà immediatament i persistirà encara un
cert nombre d’anys. Tanmateix, a partir de l’any
2000, s’ha començat a apreciar una lleugera re-
cuperació, malgrat que aquest mateix any el de-
bilitament de la capa d’ozó, conegut com a “forat
d’ozó”, sobre l’Antàrtida fou el més gran dels
enregistrats, però, els anys 2001 i, més encara,
2002, aquest forat experimentà una apreciable
reducció, un fet que no representa l’inici d’una
clara tendència cap a la recuperació, ja que
Salut Josep Miquel Raso
novament es constatà un increment del forat els
anys 2003 i 2004, i s’espera un debilitament
màxim de la capa d’ozó dins el primer decenni
del segle XXI (Kovats, Ebi i Menne, 2003). En
definitiva, la recuperació de l’ozó estratosfèric no
esdevindrà fins que hi hagi una substancial
reducció dels CFC i altres productes capaços
de destruir-lo (Lucas i McMichael, 2005). A més,
cal no oblidar que la previsible continuïtat de
l’escalfament de la baixa troposfera implica un
refredament de l’estratosfera i, per tant, un factor
coadjuvant en la destrucció d’ozó.
Catalunya, gràcies a la seva situació latitudi-
nal, no és dels països amb més riscos de patir els
possibles efectes d’un increment de les taxes de
radiació ultraviolada provocat per la reducció
de l’ozó estratosfèric, però els impactes ocasio-
nats per un excés d’exposició directa als raigs
solars pot desencadenar o intensificar tots els
de processos patològics al·ludits i àdhuc alguns
més, encara que es vagi produint una constant
recuperació de la capa d’ozó a l’estratosfera. Es
tracta d’uns riscos d’entitat més que suficient per
procurar evitar-los. En primer lloc, cal extremar
l’acompliment dels acords internacionals desti-
nats a reduir la destrucció de l’ozó estratosfèric,
vigilant no només l’aplicació de les normes adop-
tades, sinó també cuidant la informació i educa-
ció de les persones, a fi i efecte que col·laborin en
tot allò que signifiqui un risc de deteriorament
d’aquest gas. D’altra banda, també cal informar
la població dels perills dels excessos d’exposició
als raigs solars, sobretot si les exposicions són
llargues i continuades i sobre la possibilitat d’e-
vitar-les. Particularment, s’hauria d’insistir sobre
els perills que comporta l’exposició estiuenca a
vora mar durant les hores centrals del dia i pren-
dre les mesures de protecció que s’escaiguin con-
venients per a tothom, però primordialment per
als nens petits, els quals podrien patir les conse-
qüències immediatament i també anys més tard.
Així mateix, convindria que les informacions
meteorològiques facilitades ordinàriament pels
diferents mitjans de difusió social sovintegessin
més les dades sobre radiació ultraviolada que oca-
sionalment faciliten. Més difícil seria, però no
impossible, l’adopció de mesures de protecció per
part de les persones que han de romandre molt
de temps a l’aire lliure per raons professionals.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
En canvi, no representa cap mena de risc per
als habitants de Catalunya una hipotètica manca
d’exposició a la radiació solar. Les condicions cli-
màtiques del país permeten que la simple circu-
lació pel carrer o el camp, no necessàriament dià-
ria, o fins i tot la permanència a casa prop de les
finestres o balcons, sigui suficient perquè l’orga-
nisme disposi de prou radiació ultraviolada per
garantir la síntesi de la vitamina D i evitar les
conseqüències que la seva manca comportaria.
21.4. Canvi climàtic i malalties infeccioses
Molt abans del descobriment dels microbis i
l’establiment dels fonaments de la moderna epi-
demiologia, en temps que es remunten al món
clàssic, ara fa uns 2.500 anys, autors anteriors
fins i tot a Hipòcrates ja havien assenyalat que
les malalties contagioses eren sensibles al clima.
Des de llavors, mai no s’ha deixat de creure que
la transmissió d’aquestes malalties és sensible a
les condicions ambientals en general i atmosfèri-
ques en particular, determinants de l’estacionali-
tat de moltes d’aquestes malalties.
21.4.1. La transmissió de les malalties in-
feccioses
Tanmateix, els mecanismes subjacents de les
transmissions de persona a persona no són en-
cara ben entesos i la multiplicitat de factors que
hi intervenen constitueixen una bona oportuni-
tat de col·laboració entre microbiòlegs, epide-
miòlegs, ecologistes estadístics, especialistes del
clima i planificadors (Fisman, 2007). Una vegada
coneguda la naturalesa biològica dels agents cau-
sants de les malalties infeccioses, essencialment
fongs, protozous, bacteris o virus, així com de
la majoria dels vectors capaços de transmetre
aquests agents, principalment mosquits, mos-
ques o altres insectes i aranyes, restà fora de dub-
tes la incidència del clima en l’encomanament i
difusió de tals malalties. La transmissió directa
d’una malaltia infecciosa entre una persona ma-
lalta o portadora d’agents patògens i una sana ha
de menester el contacte físic entre ambdues o
l’exposició a les petites gotes de saliva expel·lides
en parlar o respirar. Les transmissions d’aquest
tipus, o les molt menys freqüents entre un ani-
mal i una persona, són pràcticament alienes a les
condicions ambientals, ja que els agents patò-
943
gens no entren en contacte amb el medi o ho fan
només un curt espai de temps. Però la major part
de les malalties infeccioses es transmeten entre
persones, no directament, sinó que ho fan mit-
jançant la intervenció d’un vehicle físic o d’un
vector, com els abans al·ludits. Els vectors més
nombrosos són animals poiquiloterms, prefe-
rentment insectes o aràcnids, les femelles dels
quals necessiten alimentar-se de la sang de ma-
mífers o altres animals homeoterms per tal de
garantir la seva reproducció. Al xuclar la sang de
malalts, ingereixen agents patògens que poste-
riorment s’encarregaran de transmetre a altres
persones víctimes de les seves xuclades. Les
transmissions d’aquest tipus, així com les que es
produeixen a través d’un medi físic, són sen-
sibles al clima i avatars atmosfèrics: els agents pa-
tògens han de suportar les condicions mediam-
bientals durant part del seu cicle de vida, de di-
fícil o impossible desenvolupament fora d’uns
determinats paràmetres atmosfèrics. Malgrat els
progressos assolits en l’estudi dels impactes dels
canvis ambientals en general i del canvi climàtic
en particular en la transmissió de les malalties
infeccioses, la seva comprensió encara és en un
primer estat de desenvolupament (Tabachnick,
2009).
21.4.2. Impactes del canvi climàtic en la
transmissió de malalties infeccioses
La transmissió indirecta de malalties per part dels
vectors depèn de la supervivència i taxa de
reproducció del propi vector, del seu nivell
d’activitat en cada època de l’any i del ritme de
desenvolupament i reproducció de l’agent pato-
gen en el si del vector (Kovats et al., 2001). El can-
vi climàtic pot alterar la distribució de les espè-
cies dels vectors, incrementant o disminuint l’espai
que colonitzen, segons siguin favorables o desfa-
vorables les condicions per a la seva reproduc-
ció. La temperatura és l’element del clima que
més influeix en la reproducció i la maduració de
l’agent infecciós dins de l’organisme del vector i
en la supervivència del mateix vector i, per tant,
en la transmissió de les malalties infeccioses. La
freqüència dels contagis també depèn d’altres
paràmetres climàtics, pricipalment de les preci-
pitacions, la humitat de l’aire i del sòl, el vent, la
insolació i el nivell del mar (Patz et al., 2003).
944
Totes aquestes variables són susceptibles, en alguna
mesura, d’esdevenir alterades pel canvi climàtic.
Les temperatures extremes poden compro-
metre o acabar amb la supervivència d’agents i
vectors responsables de provocar i transmetre
malalties infeccioses, però els increments termo-
mètrics pronosticats pels escenaris de canvi cli-
màtic de general acceptació poden generar efec-
tes diferents segons les condicions inicials de
cada regió o àrea afectada. Allà on un vector vis-
qui sota unes condicions de temperatura mitjana
properes al límit superior de la seva tolerància,
un petit o discret increment de la temperatura
pot comportar la fi de la transmissió d’agents
patògens. En canvi, aquells indrets on els vectors
sobreviuen en medis de temperatura mitjana re-
lativament baixa, un moderat escalfament pot
provocar un increment de l’activitat reproduc-
tora dels vectors, per al manteniment de la qual
han de menester el consum de més sang proce-
dent d’animals homeoterms. Això exigeix ordi-
nàriament un increment del nombre de contac-
tes amb persones i del risc de contagi. A més, un
cavi de les temperatures pot alterar la durada de
l’estació en què es produeixen les transmissions
(Gubler et al., 2001). El canvi climàtic probable-
ment provocarà modificacions importants en la
incidència i distribució de les malalties infeccio-
ses, el millor coneixement de les quals requerirà
la comunicació interdisciplinària entre profes-
sionals sanitaris, veterinaris, especialistes en el
medi ambient, ecologistes, geògrafs i economis-
tes (Greer, Ng i Fisman, 2008).
Un vehicle ben diferent al representat pels
insectes, aràcnids o altres vectors de tipus biolò-
gic, és l’aigua. L’organisme humà pot resultar
contagiat per agents patològics continguts a
l’aigua ingerida en beure o juntament amb ali-
ments, així com per simple contacte amb aigües
contaminades per motius d’oci o d’higiene. Òb-
viament, la presència de gèrmens a l’aigua està
condicionada, en primer lloc, per la temperatura,
però també per les precipitacions, de les quals
depèn la disponibilitat d’aigua destinada al con-
sum domèstic i la higiene. Les precipitacions
excessives poden arrossegar restes orgàniques,
sobretot si provoquen el trencament de conduc-
cions d’aigües residuals. Els períodes secs, en tant
que forcen la utilització d’aigües contaminades,
Salut Josep Miquel Raso
també representen un risc de propagació de ma-
lalties infeccioses.
A més, són molts els estudis que ha establert
una incidència indirecta del clima en l’encoma-
nament i transmissió de malalties infeccioses
identificant relacions entre l’episodi El Niño,
també anomenat ENSO, segons les sigles del seu
nom en anglès, i l’increment del risc de con-
traure algunes d’aquestes malalties a diferents
llocs del món, propers uns i ben allunyats altres,
de les costes sud-occidentals d’Amèrica. Aques-
tes relacions tenen l’avantatge de formular deter-
minats pronòstics probabilístics per als mesos o
tot l’any següent a l’adveniment periòdic de cada
episodi. El fenomen ENSO s’ha relacionat amb
el risc de contraure diferents malalties encoma-
nadisses, ja es tracti del paludisme (Poveda et al.,
2001; Bouma, 2003; Udeenfeldtwort et al., 2004;
Anyamba et al., 2006; Thomson et al., 2006), el
dengue (Haines i McMichael, 1999; Hales et al.,
1999; Checkley et al., 2000; Gagnon, Bush i
Smoyer-Tomic, 2001; Kovats i Bouma, 2002), la
leishmaniosi (Patz et al., 2000; Franke et al.,
2002), el còlera (Pascual et al., 2000; Lipp, Huq
i Colwell, 2002; Rodó et al., 2002; Koelle et al.,
2005), processos diarreics (Checkley et al., 2000;
Salazar-Lindo et al., 1997), afeccions cardiovas-
culars (Gerber et al., 2006) o altres patologies
causades per agents patògens. Nogensmenys,
Kovats et al. (2003), recomanen no fer ús de les
possibles relacions entre els episodis El Niño i la
salut per inferir el potencial impacte del canvi
climàtic.
Tot i que la propagació de les malalties infec-
cioses sigui sensible a les variacions de les con-
dicions atmosfèriques, un recent treball mostra
que, malgrat l’escalfament global del darrer segle,
encara és petita l’evidència que el canvi climàtic
hagi afavorit ja les malalties infeccioses. Això
contrasta amb les projeccions inicials molt més
preocupants (Lafferty, 2009). Les relacions entre
el clima i les malalties encomanadisses és com-
plex i requereix una avaluació rigorosa. Per dife-
rents raons, el canvi climàtic no necessariament
comporta un increment en la distribució geogrà-
fica d’aquestes malalties. Moltes espècies d’agents
patògens han augmentat i disminuït els límits de
la seva tolerància termomètrica. Això determina
que canvis en el clima sovint condueixin a
El canvi climàtic a Catalunya Salut
desplaçaments i no a expansions dels hàbitats de
cadascun dels diferents agents patògens (Lafferty,
2009). D’altra banda, l’origen de l’emergència i
reemergència de determinades malalties en els
darrers decennis, les quals assoliren unes taxes
màximes durant la dècada 1980-90, està relacio-
nat amb factors socioeconòmics, mediambientals
i ecològics, si bé la majoria dels estudis científics
existents han ignorat els espais de baixes latituds
d’Àfrica, Àsia i Amèrica, i s’han dedicat a territo-
ris on és menys probable el desenvolupament
d’aquestes patologies (Jones et al., 2008).
Cal no oblidar que la transmissió de malalties
infeccioses, donada la presència d’agents patò-
gens en malalts o reservoris i de vectors capaços
de transportar-los, no només depèn del clima i
els avatars meteorològics, sinó també de les con-
dicions demogràfiques, econòmiques i socials
que emmarquen la vida dels habitants de cada
país, les quals inclouen, en primer lloc, la situa-
ció mèdica i sanitària, la formació, els hàbits i les
tradicions de la població, la qualitat dels habi-
tatges i l’alimentació.
Els impactes més grans del cavi climàtic sobre
les malalties infeccioses es manifestaran previsi-
blement als extrems de l’interval de temperatures
requerit per a la seva transmissió, que, per a bon
nombre de casos, el límit inferior es situa entre
14 i 18 °C i entre 35 i 40 °C el superior (Githeko
et al., 2000). És per això que afectarà de manera
desigual territoris diferents. Si les temperatures
se situen per sobre del límit superior, fins i tot
pot significar la interrupció de les transmissions,
tot i que les temperatures de similar quantia
poden ocasionar processos patològics no infec-
ciosos. Però els impactes de més repercussió cor-
respondran previsiblement els escalfaments res-
pecte a l’interval inferior, sigui perquè escurçaran
el període d’incubació i, per tant, provocaran una
intensificació de la seva reproducció, sigui per-
què estendran les àrees susceptibles de ser afec-
tades. Això comporta una possible amplia-
ció dels hàbitats de diferents espècies d’insectes
de latituds tropicals cap a latituds temperades
(Zell, 2004). Si s’arribés a produir una expansió
d’aquest tipus, i proliferessin sobre la península
ibèrica nous vectors, no només de procedència
africana, sinó també d’altres continents, espe-
cialment d’Àsia, no es podria descartar l’aparició
945
de brots de determinades malalties actualment
desconegudes a Europa o la reintroducció d’altres
que eren freqüents en temps passats. De tota
manera, és reduït, fins i tot mínim o quasi nul, el
risc d’establiment d’àrees epidèmiques a la pe-
nínsula ibèrica, malgrat la proximitat del conti-
nent africà, i particularment a Catalunya, la qual
cosa requeriria un cúmul de circumstàncies, prin-
cipalment la concurrència massiva de malalts o
reservoris i el deteriorament de les condicions
econòmiques i socials, així com dels serveis de
salut pública (López-Vélez i Molina, 2005).
Si bé no sembla previsible que, en el pitjor
dels escenaris possibles, una de les conseqüèn-
cies del canvi climàtic sigui la provocació de
brots epidèmics o àrees endèmiques a Catalunya,
tampoc seria prudent negar que això pugui suc-
ceir algun dia. Ben recent és l’assentament, a par-
tir de l’any 2004, del mosquit Aedes albopictus,
conegut popularment com a “mosquit tigre”, pri-
mer a Sant Cugat i gran part del Vallès Occiden-
tal i, posteriorment, a diferents comarques, so-
bretot entre les situades a tota la franja costanera
(Roiz et al., 2007a; Roiz et al., 2007b). Procedeix
de les selves del sud-est d’Àsia i ha arribat a
diferents països d’Europa, preferentment als pro-
pers a la costa mediterrània, enmig de pneumà-
tics usats, tot aprofitant petits tolls d’aigua
formats al seu interior. L’actual escalfament pos-
siblement ha afavorit la supervivència i difusió
del mosquit, però no sembla que hagi represen-
tat un paper decisiu. A més de produir picadures
doloroses, aquest mosquit pot comportar-se com
a vector d’algunes malalties. No és segur que
fóra responsable d’un petit nombre de casos d’in-
feccions pel virus Chikungunya detectats a Ca-
talunya els anys 2006 i 2007, més aviat tot el
contrari, ja que sembla afectaren persones pro-
cedents de l’Índia o d’altres països tropicals, però
cal tenir en compte que poden transmetre el
virus i causar aquesta malaltia i que al nord-est
d’Itàlia, on es detectà la presencia de l’Aedes al-
bopictus l’any 1990, es produí un brot d’infec-
cions per virus Chikungunya, l’any 2007, que
patiren més de 200 malalts, un dels quals, de
85 anys, morí (Enserink, 2007; Rezza et al.,
2007; Senior, 2008). L’origen d’aquest brot fou
un viatger procedent de l’Índia que arribà a una
àrea colonitzada pel mosquit tigre (Sánchez-Seco
946
et al., 2009). Fora d’algun possible cas similar a
l’al·ludida víctima mortal, la malaltia produeix
febre, cefalees, dolors musculars i lleus hemor-
ràgies. Aquests símptomes es mantenen entre una
i dues setmanes, però els pacients solen patir
una fatiga perllongada durant mesos. Es tracta
d’una malaltia encara rara a Europa, malgrat que
l’Organització Mundial de la Salut reconegué
l’existència, arreu del món, de més d’un milió
de casos sospitosos de patir-la l’any 2006 i uns
56.000 l’any 2007. Si bé els casos detectats a
Catalunya afectaven exclusivament immigrants
o viatgers procedents de països tropicals, de
manera similar a com foren enregistrats més
1.000 casos entre viatgers que retornaren a Eu-
ropa i als Estats Units, procedents d’àrees que pa-
tien brots de la malaltia (Charrel, De Lamballerie
i Raoutl, 2007), el brot d’infecció pel virus Chi-
kungunya detectat a Itàlia representa un prece-
dent susceptible de repetir-se a altres territoris de
la conca septentrional de la Mediterrània i, per
tant, a Catalunya, particularment a les comarques
litorals infestades per l’Aedes albopictus. Afortu-
nadament, el mosquit tigre que experimentà una
forta expansió l’any 2008, sembla haver sofert
una lleugera regressió en 2009, segurament grà-
cies a la manca de precipitacions, tan desitjades
per altres raons, i a l’ambient sec predominant des
de finals de la primavera fins al setembre.
Les actuals condicions sanitàries de Catalunya
permeten confiar que, malgrat es produeixi un
increment de les temperatures mitjanes d’uns
2 °C, les malalties infeccioses de transmissió
hipotèticament sensible al canvi climàtic ro-
mandran controlades al país. El canvi climàtic
constituirà només que una part, potser la més
important, però no l’única de les alteracions eco-
lògiques o mediambientals que s’estan produint
i, quasi amb total seguretat, lluny d’aturar-se,
s’incrementaran els propers decennis. La desfo-
restació, els canvis en l’ús del sòl, els assenta-
ments humans, les grans obres públiques, espe-
cialment determinats sistemes de control de
l’aigua que inclouen embassaments, canals i sis-
temes de reg, juntament amb el clima, han pro-
vocat, a altres territoris, increments significatius
de determinades malalties infeccioses. Els efec-
tes i conseqüències sobre la salut de tots aquests
factors que propicien la proliferació de vectors
Salut Josep Miquel Raso
transmissors d’agents patògens estaran condicio-
nats o determinats, en bona mesura, per l’evolu-
ció d’altres elements ambientals i per la situació
socioeconòmica de cada país. Les dificultats i
carències sanitàries i econòmiques que pateixen
determinats sectors de la població constitueixen
un motiu més de preocupació davant la previsi-
ble degradació mediambiental (Campell-Len-
drum et al., 2002). La pobresa i les condicions
de vida representen un increment dels riscos per
a la salut que generarà aquesta degradació,
sobretot als països en vies de desenvolupament
amb menys recursos, però també a les nacions
desenvolupades que compten amb més disponi-
bilitat de tot tipus de béns. Així, diferents malal-
ties transmeses per vectors es troben àmpliament
representades a Europa i són les millor estudia-
des amb relació als efectes del canvi climàtic
(Semenza i Menne, 2009). Algunes d’aquestes
malalties són endèmiques a determinats territo-
ris del continent i es podrien estendre cap a àrees
properes, altres poden catalogar-se com emer-
gents o reemergents i, en principi, no sembla im-
possible que puguin esdevenir una amenaça per
a la salut dels habitants de Catalunya, per bé que
actualment, i en un futur proper, només signifi-
quin un perill mínim o menyspreable, però no
inexistent.
El paludisme o malària és la malaltia infec-
ciosa més estesa al món i afecta sobretot els paï-
sos tropicals i equatorials, on centenars de mi-
lions de persones la pateixen. Quatre espècies de
protozous del gènere Plasmodium són els agents
causants i unes 70 espècies de mosquits del
gènere Anopheles els vectors necessaris per a la
transmissió de l’agent. Històricament, el palu-
disme estigué present per tota Europa, fins i tot
a Escandinàvia, i es considera la probable causa
de la mort d’Alexandre el Gran i d’alguns papes.
Però, arran de la introducció d’insecticides efica-
ços, que permeteren l’eliminació del vector trans-
missor dels agents patògens, i gràcies als esforços
dedicats al control de la malaltia, el paludisme
fou eradicat del continent finalment l’any 1975
(Semenza i Menne, 2009). Malgrat haver estat
una malaltia no rara a la Gran Bretanya fins a
mitjan del segle XX (Hutchinson i Lindsay, 2006),
no s’ha detectat al país cap infecció secundària
amb posterioritat a 1953, tot i haver importat des
El canvi climàtic a Catalunya Salut
d’aquest any més de 52.000 casos i sembla que
el restabliment de brots de paludisme al país és
improbable (Kuhn et al., 2003). Això no obstant,
tenint en compte els antecedents històrics, no és
impossible la seva reemergència afavorida per
l’actual escalfament, raó per la qual s’aconsella
mantenir la vigilància davant possibles transmis-
sions en els propers anys (Lindsay i Joyce, 2000;
Lindsay i Thomas, 2001; Berrang-Ford et al.,
2009). Les campanyes d’eliminació iniciades a
finals del decenni 1940-1950 i el Programa
d’eradicació global engegat en 1955 només fou
efectiu a Europa, Amèrica del Nord, el Carib i
parts de la resta d’Amèrica i d’Àsia, però no a
l’Àfrica subsahariana, que encara pateix el 80%
dels casos de paludisme existents actualment
(Tanner i De Savigny, 2008). Fins els últims anys,
els esforços per intentar una eliminació o, millor,
eradicació de la malaltia a Àfrica han ha estat
totalment insuficients. En primer lloc, per
l’extraordinària complexitat i dificultats existents
per lluitar contra l’agent i el vector, però també,
lamentablement, per les limitades possibilitats
socials i econòmiques dels països on el palu-
disme és endèmic. L’eliminació no és possible
amb els mitjans corrents (Tanner i De Savigny,
2008), però, actualment, sembla haver merescut
més interès que anys enrere i es dediquen tre-
balls i recursos econòmics per controlar la ma-
laltia (Guerra et al., 2007; Roberts i Enserink,
2007; Hay, Smith i Snow, 2008)
El canvi climàtic ha estat invocat en diferents
treballs com a responsable d’incipients expan-
sions o contraccions dels territoris castigats per
l’epidèmia (Loevinshon, 1994; Lindsay et al.,
2000; Githeko i Ndegwa, 2001; Ebi et al., 2005).
Alguns estudis fins i tot preveuen un gran incre-
ment de les poblacions de risc per als darrers de-
cennis de l’actual segle XXI (Martens et al., 1999),
però són pocs els que estableixen pronòstics fia-
bles referents a territoris extratropicals i, concre-
tament, al·lusius a Europa, especialment al sud
del continent, potencialment susceptible de
patir, amb l’augment de les temperatures, possi-
bles invasions de vectors del paludisme i d’altres
malalties procedents del continent africà. Un
estudi estimatiu dels efectes del canvi climàtic
sota futurs escenaris preveu un increment a Por-
tugal del nombre de dies anuals aptes per a la
947
transmissió del paludisme; nogensmenys, sub-
ratlla que les hipotètiques infeccions dependrien
essencialment de la presència de vectors (Casi-
miro et al., 2006). Paradoxalment, el paludisme
era freqüent a Anglaterra, on constituí una im-
portant causa de mort des de 1564 fins 1730, el
període més fred de la petita era glacial, i tot just
començà a decaure la seva incidència ben entrat
el segle XIX, quan s’inicià l’actual escalfament, la
qual cosa prova que la presència de vectors capa-
ços de transmetre el paludisme no està estre-
tament relacionat amb l’escalfament climàtic, el
qual no representa el principal factor de risc de
brots epidèmics de paludisme (Reiter, 2001).
Així, encara que les condicions climàtiques pu-
guin afavorir la supervivència i reproducció dels
vectors i, per tant, les transmissions autòctones a
Europa, la probabilitat que això succeeixi és
limitada, gràcies a la disponibilitat de mitjans per
al control de possibles casos esporàdics (Rogers
i Randolph, 2000).
En definitiva, malgrat haver patit Catalunya
transmissions autòctones de paludisme, amb
presència d’Anopheles als aiguamolls propers a
Barcelona fins a mitjan de segle XX, el risc que el
canvi climàtic propiciï en el futur transmissions
és similar al que pot existir a la Gran Bretanya, tal
com assenyalaven treballs anteriorment al·ludits,
és a dir, mínim, gràcies al nivell sanitari i condi-
cions higièniques del país, però no absolutament
inexistent, raó per la qual no seria prudent pres-
cindir de tot control, sobretot de possibles casos
aïllats entre viatgers a països on és endèmica la
malaltia i immigrants d’aquesta procedència.
El dengue és una malaltia provocada per
l’arbovirus del mateix nom. Presenta dues for-
mes, la més habitual és benigna, mentre que l’altra,
l’anomenada forma hemorràgica, és de pronòstic
greu, fins el punt que pot provocar la mort entre
el 15% i el 50% de les persones afectades. Una
enciclopèdia publicada durant la dinastia Chin,
que regnà entre els anys 265 i 420, ja feia refe-
rència als símptomes d’una malaltia que no de-
via ser altra cosa que el dengue i, a finals del
segle XVIII, es produí la primera pandèmia cone-
guda d’aquesta malaltia (Gubler, 1998). El vector
principal encarregat de la seva transmissió és l’Ae-
des aegypti, però també pot exercir aquest paper
l’Aedes albopictus, l’esmentat mosquit tigre present
948
a Catalunya des de 2004. A la segona meitat del
segle XX, la incidència del dengue es reduí arreu
del món. A Amèrica, tan sols les illes del Carib i
regions continentals pròximes no aconseguiren
lliurar-se de la malanança, però posteriorment ha
tornat a estendre’s sobre una superfície igual o su-
perior a la que havia afectat prèviament, fins el
punt que, abans d’acabar el segle, la malaltia ja
havia ocasionat algun brot greu i uns quants de
lleus a diferents països de l’Amèrica tropical i sub-
tropical (Rigau-Pérez et al., 1998).
La temperatura constitueix un factor essencial
en la transmissió del dengue, el vector principal
del qual es desenvolupa preferentment en àrees
urbanes degradades, sobretot si troben tolls d’ai-
gua, i als estancs dels parcs descuidats (Mc-
Michael et al., 1996; Hales i Van Panhius, 2005;
Rosa-Freitas et al., 2006; Barclay, 2008; Dibo et
al., 2008). També la humitat de l’aire és decisiva
en l’expansió del dengue i una estimació realit-
zada tenint en compte la possible evolució de la
tensió de vapor, a més de les temperatures, anun-
cia que s’estendrà tant en latitud com en altitud
fins que, als voltants de l’any 2085, entre el 50%
i 60% de la població mundial viuran sota el risc
de contraure el mal, si s’acompleix l’escenari de
canvi climàtic IS92a definit a l’informe de l’IPCC
de l’any 1992, i només el 35% si el canvi no
esdevé (Hales et al., 2002). Un increment de la
temperatura podria provocar una extensió del den-
gue pel sud d’Europa (Semenza i Menne, 2009),
on actualment ja s’ha introduït l’Aedes albopictus,
un dels seus vectors, present, com s’ha assenyalat
anteriorment, a les comarques costaneres de Ca-
talunya. De moment, tant sols s’han descrit casos
de malalts per dengue entre immigrants i viatgers
a regions tropicals i no s’ha detectat cap cas de
transmissió autòctona al país. Les condicions dels
entorns urbans i sanitàries generals de Catalunya
permeten reduir els actuals i propers riscos a la
condició de mínims, però no pot descartar-se
totalment la possible aparició brots ocasionals en
un futur, doncs la presència del vector al·ludit, de
moment no eradicat a les comarques properes al
litoral, i el seu possible contacte amb viatgers
eventuals o immigrants originaris de les comuni-
tats amb dengue endèmic constitueixen els ele-
ments necessaris per a l’inici d’un brot potencial
que, en tot cas, és de preveure seria controlat.
Salut Josep Miquel Raso
La febre groga és una malaltia viral, de pro-
nòstic greu, que ocasiona hemorràgies i la mort
en un percentatge proper al 40% dels contagiats.
Determinats grups de conqueridors hagueren de
lamentar, durant les seves activitats a Amèrica,
fins a un 90% dels decessos per aquesta mal-
anança. A conseqüència dels contactes amb
l’Amèrica tropical posteriors a la conquesta,
Espanya acabà patint brots de febre groga que
provocaren milers de morts a Barcelona i altres
ciutats del litoral mediterrani a mitjan el segle XIX.
L’Aedes aegypti, vector transmissor de la infec-
ció, era present no lluny de les costes meri-
dionals de la Mediterrània, però desaparegué
arran dels programes d’eradicació posteriors a la
segona guerra mundial. Actualment, no és pre-
visible que el canvi climàtic pugui facilitar una
reemergència de la febre groga a Catalunya,
doncs, encara que s’hagi vaticinat una possible
extensió de les àrees infestades actualment per
l’Aedes aegypti, degut a l’escalfament global (Shope,
1991; Taubes, 1997) i relacionat amb intensi-
ficacions de la malaltia amb episodis ENSO (Díaz
i McCabe, 1998), la proliferació de la febre groga
depèn menys de les condicions climàtiques que
de les activitats humanes i els seus impactes o de
les condicions econòmiques, polítiques i socials
(Reiter, 2001).
El mot leishmaniosi comprèn un grup de ma-
lalties provocades per diferents espècies de pro-
tozous del gènere Leishmania transmeses per les
anomenades mosques de la sorra, uns petits díp-
ters del gènere Phlebotomus. Les femelles d’aquests
vectors s’infecten en xuclar la sang de perso-
nes malaltes o d’animals portadors de l’agent. El
paràsit ingerit es reprodueix a l’intestí del vector
i l’infesta per a la resta de la seva vida. En poste-
riors succions de sang a individus sans, és possi-
ble la transmissió del paràsit per regurgitació
sobre la pell de les víctimes. Alguns tipus o for-
mes de leishmaniosi guareixen sense tractament,
però les més greus poden esdevenir cròniques,
provocar greus molèsties i limitacions durant
anys, o fins i tot la mort.
Les diferents formes de leishmaniosi es loca-
litzen preferentment a les regions càlides d’Àfrica,
Àsia i Amèrica i al sud d’Europa. L’increment
de la leishmaniosi visceral a Amèrica Llatina ha
estat relacionat amb la desforestació i posterior
El canvi climàtic a Catalunya Salut
augment de reservoris de leishmànies i amb
la proliferació de les mosques de la sorra, les
quals s’han adaptat al medis peridomèstics (Patz
et al., 2003). La leishmaniosi és endèmica a mol-
tes part del sud d’Europa (Senior, 2008; Mori-
llas-Márquez et al., 2010) i constitueix una co-
infecció important de la que produeix el virus de
la immunodeficiència humana (Githeko et al.,
2000). Semenza i Menne (2009) consideren que
l’agent transmissor de la leishmaniosi es distri-
bueix al sud d’Europa a latituds inferiors a 45° i
a menys de 800 m d’altitud, però, a diferents
punts de la península ibèrica, s’ha localitzat a ni-
vells superiors (Morillas-Márquez et al., 2010;
Martín-Sánchez et al., 2009). Les dues formes co-
munes de leishmaniosi, la cutània i la visceral,
són presents a tots el països de la conca mediter-
rània, on les mosques de la sorra la transmeten a
persones i gossos. Les temperatures altes proba-
blement propiciaran una expansió cap al nord
dels territoris actualment castigats per la malaltia
(Githeko i Woodward, 2003; Haines i Patz, 2004).
A més, existeix el risc que una de les formes de
leishmaniosi cutània, actualment localitzada a
l’Àfrica i Orient Mitjà, pugui emergir a la penín-
sula ibèrica (López-Vélez i Molina, 2005).
A mida que progressi l’escalfament previst pel
canvi climàtic, els vectors transmissors de la
leishmaniosi, actualment presents a Catalunya,
es mantindran actius un nombre creixent de dies
al llarg de l’any i el temps de reproducció s’allar-
garà, de manera que, potencialment, el risc de
contagi augmentarà. Malgrat que es tracta d’una
afecció controlada, caldrà cuidar i, si s’escau,
extremar el seguiment mèdic dels malalts i la
vigilància dels possibles reservoris, particular-
ment els gossos, i lluitar contra la proliferació
dels vectors, sobretot si s’arriba a observar que
el canvi climàtic propicia la seva reproducció i
activitat. Més difícil, però desitjable, seria l’era-
dicació de la mosca de la sorra.
Les encefalitis causades per arbovirus són
transmeses per diferents espècies de mosquits i
paparres del gènere Ixodes, principalment l’Ixo-
des ricinus, contagiats en xuclar la sang d’aus por-
tadores dels virus patògens, que constitueixen els
principals reservoris, si bé poden també ser víc-
times de la infecció diferents espècies de mamí-
fers, especialment cavalls, així com amfibis i rèp-
949
tils. La transmissió de diferents formes d’encefa-
litis requereix temperatures ordinàriament supe-
riors a 20 °C a l’estiu, però la seva capacitat trans-
missora d’arbovirus és possible entre 10 °C i
34 °C; tanmateix, aquesta capacitat es redueix
fins el punt que, a temperatures clarament pro-
peres o superiors a 34 °C, els contagis són poc
probables. Un increment de les temperatures
fora dels territoris on actualment ultrapassen fà-
cilment els 30 °C, acceleraria la reproducció del
vectors i la colonització de nous espais. Proba-
blement, el canvi climàtic ja ha propiciat canvis
en la distribució de l’Ixodes ricinus a Europa
durant els dos últims decennis (Semenza i Menne,
2009) i actualment s’estén des d’Europa occi-
dental fins a les costes del Japó (Lindsquist i Va-
palahti, 2008). L’expansió del vector ha estat
acompanyada per un increment de les encefali-
tis arbovirals. Estudis realitzats a Suècia han
relacionat el creixement del nombre de casos
d’encefalitis des de mitjan de la dècada de 1980-
1990 amb la suavització i reducció de l’estació
freda que ha facilitat la intensificació de l’activi-
tat de les paparres (Lindgren i Gustafson, 2001;
Randolph, 2001) i s’ha arribat a preveure una ex-
pansió en latitud i altitud a Europa de les àrees
de possible contagi de les encefalitis transmeses
per aquets vectors (Randolph, 2004). Nogens-
menys, els canvis climàtics probablement no són
els únics responsables de l’augment de la inci-
dència de l’encefalitis (Gray et al., 2009) i, entre
factors potencials, cal incloure transformacions
en l’ús del sòl, l’augment d’hostes com rosega-
dors, ovelles, bòvids i cérvols, canvis en les acti-
vitats econòmiques, i en el lleure i el turisme (Se-
menza i Menne, 2009). Les diferències existents
entre l’abast de les encefalitis a vuit països evi-
dencien una relació inversa amb els respectius
indicadors de pobresa (Randolph, 2010).
El pas d’aus migratòries per la península ibè-
rica representa una possible font de contagi d’en-
cefalitis per arbovirus sobretot als llocs on s’atu-
ren, com al delta de l’Ebre, territori sobre el qual
s’ha comprovat l’existència d’anticossos del virus
causant de l’encefalitis de l’oest del Nil, trans-
mesa per mosquits del gènere Culex (Lozano i Fi-
lipe, 1998). De moment, no sembla que aquesta
malaltia representi un perill significatiu ni per al
Baix Ebre ni per a les comarques veïnes. És més,
950
el canvi climàtic podria allunyar de Catalunya el
risc de contreure encefalitis transmeses per pa-
parres (López-Vélez i Molina, 2005).
Les paparres, a més d’alguns tipus d’encefali-
tis, també poden transmetre altres malalties com la
borreliosi o malaltia de Lyme, reconeguda com
una important infecció emergent a finals del
segle passat i descrita per primer vegada a mitjan
el decenni 1970-1980 a Lyme (Connecticut)
(Steere, Coburn i Glickstein, 2004). Després
s’estengué cap al nord, fins al Canadà (Browns-
tein, Holford i Fish, 2005). Els agents causants
són tres espècies d’espiroquetes patògenes del
gènere Borrelia. La picadura d’una paparra con-
tagiada sol anar seguida d’una erupció cutània
migratòria que pot desaparèixer en poques set-
manes, però és possible una posterior reproduc-
ció. L’erupció va sovint acompanyada de males-
tar, fatiga general, entumiment de les extremitats
i paràlisi facial. Ocasionalment, aquestes mani-
festacions acaben per agreujar-se i derivar en
processos de fibromiàlgia o provocar altres
seqüeles. El canvi climàtic, com ja s’ha indicat
anteriorment, incrementarà les àrees colonitza-
des per paparres a bona part del continent euro-
peu, però els possibles estius calorosos i secs
hauran de significar una disminució del risc a les
comarques litorals i centrals de Catalunya. En tot
cas, es mantindran a les contrades pirinenques
com a hostes de gossos, ovelles i vaques. El canvi
climàtic no sembla representar un increment del
risc de contraure la malaltia de Lyme a la major
part de les comarques catalanes, sinó tot el con-
trari si augmenten les temperatures i els estius
secs.
La febre hemorràgica de Crimea fou ja des-
crita al segle XII. Tanmateix, en temps contem-
poranis, el primer brot informat data dels anys
1944-1945 a Crimea, on es detectaren més de
200 casos, i, deu anys més tard, fou aïllat al
Congo un pacient que tenia el mateix antigen
(Zavitsanou, Babatsikou i Koutis, 2009). Actual-
ment, la malaltia és present a una trentena de
països d’Àsia, Mitjà Orient, sud-est d’Europa
i Àfrica (Ergönül, 2006; Tonbak et al., 2006), i
Turquia patí un brot, entre els anys 2002 i 2006,
confirmat en més de 1.100 pacients (Estrada
et al., 2007). El clima pot contribuir a l’expansió
de la malanança als diferents països que vore-
Salut Josep Miquel Raso
gen la Mediterrània, encara que no sigui el factor
més significatiu (Randolph, 2010), i seria con-
venient elaborar una cartografia representativa
de les àrees endèmiques de la regió i del punts o
sectors de risc d’expansió (Maltezou et al., 2010).
Un treball d’aquest tipus seria d’interès per a
Catalunya, doncs, encara que mai no s’hagi de-
tectat cap cas de contagi al país, d’acord amb els
estudis al·ludits, podria donar-se en el futur,
afavorit pel canvi climàtic, tot i que les probabi-
litats que arribi a succeir realment són reduïdes
mentre es mantingui el nivell sanitari i les pre-
sents condicions socioeconòmiques.
L’aigua és el vehicle transmissor del còlera i
altres afeccions diarreiques. L’agent causant del
còlera és el Vibrio cholerae, un bacteri que per al
seu creixement requereix sal, i el seu medi ances-
tral és el mar, on es manté hoste d’una espècie de
zooplàncton, prop de les costes i estuaris. El bac-
teri contagia les persones que ingereixen aigües
contaminades o entren en el seu contacte per
raons higièniques o de lleure. El còlera genera
un procés agut al budell prim que provoca fortes
diarrees, vòmits, tremolors i deshidratació; les
formes més greus poden provocar la mort. El pas
pels budells humans exacerba extraordinària-
ment l’activitat del bacteri, fins el punt d’incre-
mentar 700 vegades la capacitat infecciosa (Mer-
rel et al., 2002). L’augment de les temperatures
de la superfície del mar propiciarà la reproducció
i transmissió del bacteri (Colwell, 1996), alguns
brots epidèmics del qual s’han relacionat amb
l’ENSO i amb l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord o
NAO, segon les sigles de la seva denominació en
anglès (LIPP et al., 2002; Rodó et al., 2002; Pas-
cual et al., 2008). L’augment del nivell del mar
que previsiblement provocarà el canvi climàtic
alterarà la presència de bacteris als estuaris, la
qual cosa obligarà extremar el control davant
possibles contagis.
Algunes afeccions gastrointestinals o malalties
diarreiques presenten símptomes similars al cò-
lera, però són més lleus. Estan provocades per
vibrions diferents al Vibrio cholerae, com el Vibrio
no cholerae i microorganismes del gènere Cam-
pylobacter. El contacte amb animals i la ingestió
d’aliments, sobretot de pollastre poc cuit, o d’ai-
gua contaminada poden originar brots d’aquests
mals, si bé l’origen d’alguns casos encara ofereix
El canvi climàtic a Catalunya Salut
dubtes. Un treball recent relaciona l’increment
d’afeccions gastrointestinals causades pel Cam-
pylobacter i altres agents com la Salmonella i
l’Escherichia coli amb l’augment de les temperatu-
res mitjanes (Fleury et al., 2006), mentre que un
altre estudi destaca que la màxima activitat dels
rotavirus causants de diarrees s’enregistra a Aus-
tràlia durant l’hivern i la primavera i és inferior
a l’estiu. Si és així, no sembla que l’escalfament
global provocat pel canvi climàtic hagi de com-
portar un important risc de contraure infeccions
provocades per rotavirus. Fins i tot la humitat i
les temperatures altes en setmanes s’associen
amb un decreixement d’admissions hospitalàries
per diarrees provocades per aquest tipus d’agent
(D’Souza, Hall i Becker, 2008). La variabilitat es-
tacional resulta important en el risc d’infecció per
Campylobacter, així, els hiverns provoquen els
primers màxims anuals i el seu esdeveniment
s’ha relacionat amb un increment de les tempe-
ratures en els tres mesos previs (Kovats i Koppe,
2005). Altres gèrmens responsables de patolo-
gies diarreiques son diferents espècies de Cryp-
tosporidium poc sensibles al canvi climàtic, raó
per la qual és de preveure que l’efecte de l’escal-
fament sigui limitat. El risc de brots d’epidèmics
per aquest agent depèn més de la interrelació
entre les condicions mèdiques, el manteniment
de les infraestructures sanitàries, la capacitat de
resposta de les comunitats, el tractament de les
aigües i el clima (Casman et al., 2001).
Els darrers brots de còlera soferts a Catalunya
no són antics, daten dels anys 1971 i 1979, però
el perill que es repeteixin és mínim, realment no
impossible, ja que segurament encara sobreviuen
a punts de les aigües costaneres. El tractament
de les aigües destinades al consum humà repre-
senta un mitjà eficaç per evitar tant el risc de
nous brots de còlera com d’altres malalties gas-
trointestinals transmeses per l’aigua. Aquest trac-
tament ha de ser rigorós, perquè alguns microor-
ganismes són resistents a la potabilització de les
aigües, com és el cas del Campylobacter, causant
d’afeccions gastrointestinals, i un possible defec-
te de funcionament de les depuradores podria
provocar brots de la infecció (Balbus i Wilson,
2000). Justament, un brot de diarrea agut esde-
vingut l’any 1993 a Milwaukee fou causat per
una espècie d’aquests gèrmens que travessà el
951
sistema de filtració de les aigües de la ciutat
(Mackenzie et al., 1994).
El progressiu escalfament general és, sens
dubte, el tret essencial del canvi climàtic i, a mida
que vagin augmentant els increments termomè-
trics ja iniciats, es produirà una alteració de les
condicions ambientals, favorables o no, que
determinen la supervivència i reproducció del vec-
tors transmissors d’una major part de les malal-
ties infeccioses. Seran molts més els que trobaran
unes millors condicions que les actuals per al seu
creixement i activitat, de manera que possible-
ment podran contagiar més persones i ampliar
la seva colonització a nous territoris, mentre
alguns altres veuran minvada la seva activitat i el
territori que ocupen. La majoria de les malalties
infeccioses potencialment sensibles al canvi cli-
màtic es localitzen a països tropical i equatorials,
i castiguen primordialment comunitats que
pateixen un manca greu de recursos sanitaris
socials i econòmics, de manera desproporcio-
nada en contrast amb els països desenvolupats,
els principals culpables de les emissions dels
gasos causants del canvi climàtic (Shuman,
2010). Les condicions climàtiques actuals i les
disponibilitats sanitàries, socials i econòmiques
de Catalunya semblen suficients per minimitzar
els riscos de contagi i aparició de brots infeccio-
sos. Tanmateix, un recent estudi ha destacat que
les relacions entre ecosistemes, les malalties in-
feccioses i el canvi climàtic són menys intuïtives
en el context dels països més desenvolupats, on
el subministrament d’aigua roman controlat, es
redueix l’exposició a vectors, els habitatges són
de qualitat i compten amb avantatges per mitigar
amenaces (Greer, Ng i Fisman, 2008). Encara
que no sigui possible avaluar en quina mesura el
canvi climàtic afectarà la transmissió de malal-
ties infeccioses a Catalunya, és de preveure que,
a grans trets, els seus efectes mantinguin apre-
ciable similituds amb les assenyalades en aquest
estudi, realitzat a partir de treballs i experiències
referits als Estats Units i al Canadà amb exem-
ples de la Unió Europea i Austràlia, en tot cas a
països altament desenvolupats, i que essencial-
ment recull la taula 1. D’altra banda, cal tenir en
compte que cada territori serà sotmès a uns de-
terminats riscos fruit de la interacció entre el
canvi climàtic i els factors socioeconòmics més
952 Salut Josep Miquel Raso

Malaltia infecciosa
Malalties transmeses per vectors
(paludisme, dengue, Chikungunya,
malaltia de Lyme, virus de l’oest
del Nil)
Malalties transmeses pels aliments
i l’aigua (E. Coli, Campylobacter,
Salmonella, Vibrio, Cryptosporidium)
Malalties respiratòries comunicables
(grip, virus sincicial, Streptococcus
pneumoniae)
Efectes coneguts del temps i el clima Possible impacte del canvi climàtic
L’increment de les temperatures L’ncrement de temperatures,
escurça el temps de desenvolupament variabilitat de precipitacions i alteració
dels patògens i el període de reservàries, és previsible que facin
transmissió als humans. augmentar la transmissió de certes
El canvi climàtic pot expandir l’àmbit malalties zoonòtiques.
geogràfic i l’abundància d’agents
i vectors.
L’escalfament i el canvi del règim de Importació de malalties infeccioses
precipitacions pot augmentar els a regions on prèviament eren
animals reservori i el seus predadors. desconegudes.
Prolongació del cicles de transmissió.
Les inundacions generen àmbits aptes Probables variacions geogràfiques.
per a la reproducció de vectors
i determinats reservoris.
Augment del risc de malalties
relacionades amb viatges.
Supervivència i persistència de L’augment de les temperatures i
malalties causades per organismes precipitacions és previsible que facin
influenciats per la temperatura. incrementar la intensitat i freqüència
L’augment de temperatures de l’aire de les malalties transmeses per l’aigua
i l’aigua facilitarà la proliferació de i els aliments.
determinats patògens.
El clima condiciona la qualitat i la
quantitat d’aigua a l’abast.
Les precipitacions intenses faciliten
el transport de patògens en el
subministrament d’aigua.

Taula 1. Efectes del temps i el clima en les malalties infeccioses a Amèrica del Nord i possible impacte del canvi climàtic en
la seva incidència.
Font: adaptat de Greer, Ng i Fisman, 2008).

rellevants (Diffenbaugh et al., 2007) i, en el cas climàtic. L’adopció de mesures preventives, en

de Catalunya, la conjunció de fenòmens tan im-
portants com la recepció de considerables taxes
d’immigrants procedents de països més o menys
castigats per malalties infeccioses, endèmiques o
no, els constants moviments de viatgers en totes
direccions i el comerç internacional, ocasional-
ment portador involuntari d’agents i vectors, re-
presenten un cert risc. La introducció de l’Aedes
albopictus representa un avís i un risc que pugui
arribar a produir-se algun contagi en territori
nacional, doncs es tracta d’un vector capaç de
transmetre diferents agents infecciosos. A més,
factors com els canvis en l’ús del sòl i la degra-
dació d’espais urbanitzats, juntament amb els
moviments de la població, principalment poden
contribuir a la transmissió de malalties infec-
cioses de manera més important que el canvi
primer lloc, la lluita contra els vectors, i la dis-
ponibilitat de medicaments cada vegada més efi-
caços hauran d’evitar la proliferació d’aquestes
malalties (Saker et al., 2004). Caldria recopilar
tots els factors que hipotèticament incideixen en
els contagis, i procedir a una anàlisi factorial per
avaluar la responsabilitat de cadascun. Mentre
això no succeeixi, és absolutament important
extremar la vigilància i controls actuals de les
persones, però també dels animals malalts o
reservoris de vectors i particularment el control
de les aigües destinades al consum humà, més
tenint en compte les dificultats per evitar el fil-
tratge de certs agents com el Campylobacter, ori-
gen de l’al·ludit brot d’afeccions gastrointestinals
patits a una important ciutat d’un país altament
desenvolupat.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
21.5. Impactes dels episodis climàtics i me-
teorològics de caire catastròfic
És probable que el canvi climàtic, a més del
pronosticat escalfament general del planeta, es
caracteritzi per un increment de la variabilitat
dels esdeveniments extrems. Els efectes més im-
portants del canvi climàtic en la salut humana,
tant per la gravetat com pel nombre de persones
afectades, seran els provocats, directament o in-
directa, per la magnitud i freqüència d’episodis
extrems de caire catastròfic: inundacions, tem-
pestes i secades (Kovats, Ebi i Menne, 2003). Les
projeccions del canvi climàtic definides per a
diferents escenaris constitueixen preferentment
estimacions de l’evolució i canvis previsibles de
les característiques estadístiques de tendència
central, essencialment de les mitjanes. Els pro-
nòstics sobre la freqüència i l’abast dels episodis
extrems resulten més difícils i solen fer-se a
partir d’ajustaments mitjançant distribucions
teòriques (Thomson et al., 2000; Palmer i Räisä-
nen, 2002; Campbell-Lendru, Corvalán i Prüits-
Ustüm, 2003).
21.5.1. Tempestes i inundacions
Les precipitacions ja han experimentat un lleuger
increment a latituds mitjanes i altes de l’hemisferi
nord durant la segona meitat del segle XX i un
cert retrocés a latituds subtropicals, i és previsi-
ble un increment de la freqüència dels episodis
de pluges especialment intenses (Ebi, Mearns i
Nyenzi, 2003). Les precipitacions de més inten-
sitat són normalment causades per diferents
tipus de tempestes i huracans o tifons i poden
provocar esllavissades, allaus, riuades i inunda-
cions, l’abast i les tràgiques conseqüències de les
quals depenen tant de la intensitat del fenomen
que les origina, com de les activitats humanes
relacionades amb l’ús del sòl als territoris afectats.
Els efectes més immediats sobre la salut d’aquests
fenòmens violents són les pèrdues de vides
humanes i la provocació de lesions de diferent
gravetat, les quals no sempre acaben quan reme-
ten, sinó que poden afectar les persones encar-
regades de recompondre els danys i ruïnes oca-
sionades (Epstein, 1999; Greenough et al., 2001;
Milly et al., 2002; Kirch, Menne i Bertollini,
2005; McMichael, Woodruff i Hales, 2006a). Els
efectes perniciosos per a la salut sovint continuen
953
amb posterioritat com a conseqüència de reduc-
cions en el subministrament d’aliments, incre-
ment de malalties infeccioses transmeses per
l’aigua, degut a interrupcions en el seu tracta-
ment i subministrament, així com del desbarata-
ment del sistema de desguàs d’aigües fecals
(Greenough et al., 2001) i desencadenament de
problemes mentals entre les persones més per-
judicades que han d’abandonar les seves llars,
un aspecte que encara ha estat poc estudiat (Ko
et al., 1999). Tots aquests danys poden resultar
agreujats per la destrucció de les infraestructu-
res, especialment dels equips mèdics i xarxes de
transports. Segons EM-DAT (2009), durant el
segle XX, les tempestes causaren més d’un milió
de morts al món, 9.519 dels quals a Europa i 107
a Espanya, mentre que les inundacions en pro-
vocaren quasi set milions i mig a tot el món,
10.416 a Europa i 1.723 a Espanya.
Els efectes de les tempestes i inundacions
sobre la salut a Catalunya són relativament dis-
crets, si es comparen amb els que pateixen els
països més castigats per aquests fenòmens. Tan-
mateix, les inundacions succeïdes al Vallès Oc-
cidental el 25 de setembre de 1962 causaren la
mort de 441 persones i la desaparició de 374,
possiblement un total de 841 decessos, i cente-
nars de ferits. Des de llavors, els decessos per
esdeveniments de pluges d’excepcional intensitat
i riuades han afectat generalment persones atra-
pades a l’interior de vehicles inundats i arros-
segades per les aigües o víctimes de resultes
d’accidents soferts per aquests i altres mitjans de
transport. Les gravíssimes conseqüències de les
al·ludides inundacions de 1962, així com els
efectes de menor abast, però ocasionalment trà-
gics, que molts anys es produeixen a determina-
des comarques costaneres, es podrien evitar o,
almenys, reduir dràsticament, de no haver-se
autoritzat l’ocupació i revestiment dels arenys i
gleres dels rius i rieres.
21.5.2. Secades
A més d’un possible increment de les tempestes
violentes i inundacions, el canvi climàtic pot pro-
vocar una intensificació de la freqüència i abast
de les secades, les quals produeixen essencial-
ment efectes indirectes sobre la salut que, en
casos extrems, assoleixen extraordinària gravetat
954
(Wetherald i Manabe, 1995; Hailmariam, 1999;
Mkanda, 1999; Palutikof et al., 2002). La salut
esdevé afectada essencialment per la manca
d’aigua potable per al consum domèstic i per
satisfer les necessitats agrícoles i ramaderes. La
imperiosa necessitat de recórrer a l’ús d’aigües
contaminades representa un indubtable risc de
contagi de malalties infeccioses transmeses per
l’aigua, com diferents tipus de diarrees i el
còlera, i la manca d’higiene propicia la prolifera-
ció d’altres afeccions com el tracoma. A més, els
petits tolls residuals que resten a mida que el cor-
rent del rius va minvant constitueixen punts
apropiats per a la reproducció de molts dels vec-
tors de malalties infeccioses. Tant o més riscos
que aquests per a la salut són els deguts a defi-
ciències i mancances en l’alimentació, origen de
milers de morts als països més devastats per llar-
gues secades, com és el cas d’Etiòpia. Durant el
segle XX, foren més de deu milions les morts oca-
sionades a conseqüència de les sequeres arreu del
món, més d’un milió de les quals tingueren lloc
a Europa. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat es-
panyol hagueren de lamentar cap defunció pel
mateix motiu.
Encara que el canvi climàtic es manifesti a
Catalunya amb uns períodes de manca de preci-
pitacions més freqüents i més llargs que en
temps passats, no és de preveure que acabin
esdevenint en sequeres susceptibles de compor-
tar un risc per a la salut de la població. En tot
cas, els possibles episodis secs podrien provocar
danys econòmics. Això no obstant, caldria no
oblidar les recents preocupacions de l’any 2008
per garantir el subministrament d’aigua potable
a l’àrea metropolitana de Barcelona i, evident-
ment, s’haurien de prendre les decisions que s’es-
caiguin per tal d’assegurar amb plenes garanties
l’abastament d’aquesta demanda en els propers
decennis, sobretot tenint en compte que les pre-
visions per a mitjà i llarg termini suggereixen,
com a més probable un descens que no un
increment de les precipitacions a Catalunya.
21.6. Canvi climàtic i contaminació atmos-
fèrica
La formació i transport dels contaminants atmos-
fèrics o dels seus precursors depèn en bona me-
sura del temps i el clima. Encara que la produc-
Salut Josep Miquel Raso
ció de contaminants sigui predominantment un
acompanyament del canvi climàtic i no una con-
seqüència directa del mateix canvi, hi ha impor-
tants relacions entre tots dos fenòmens (Mc-
Michael et al., 1996). Alguns dels contaminants
segueixen un cert ritme estacional determinat pels
tipus de circulació i de temps més característics
de cada estació (Kassomenos et al., 2001).
21.6.1. Contaminants inorgànics de gene-
ració antròpica
La combustió de productes fòssils és la principal
font de formació de CO2 i dels més importants
contaminants primaris, monòxid de carboni
(CO), òxids de nitrogen (NOx), diòxid de sofre
(SO2), hidrocarburs i partícules, pricipalment.
A partir de contaminants com els òxids de nitro-
gen i determinats compostos orgànics volàtils, és
possible la formació d’un important contaminat
secundari, l’ozó, procés que requereix tempera-
tures altes i la intervenció de la radiació. En
algun temps es creia que tot l’ozó es produïa a
l’estratosfera, d’on provenia el present a la baixa
troposfera, però més de la meitat es genera a
l’interior d’aquesta capa atmosfèrica de la manera
assenyalada. Tanmateix, la formació d’ozó no és
exclusiva dels llocs on es generen els contami-
nants primaris, ja que els corrents atmosfèrics
transporten els precursors a punts més o menys
força allunyats, abans que, per acció de la radia-
ció i sota temperatures altes, acabi formant-se
aquest contaminant secundari. Atès que les tem-
peratures altes són necessàries perquè es formi
ozó a la troposfera, és de preveure que, amb el
canvi climàtic, podria augmentar la seva genera-
ció. En contraposició a l’ozó estratosfèric que ens
protegeix de l’excés de la radiació ultraviolada i
que el seu afebliment ha estat i és encara motiu
de preocupació, tot i que l’aplicació dels acords
per aturar aquest procés mostren indicis opti-
mistes, l’ozó troposfèric constitueix un contami-
nant nociu per a la salut, a més d’un gas amb
efecte d’hivernacle que contribueix a reforçar
l’escalfament de la baixa atmosfera i, per tant, el
canvi climàtic. Justament, la disminució de l’ozó
a l’estratosfera, en permetre el pas d’una taxa més
gran de radiació ultraviolada, facilita l’increment
de l’ozó a la troposfera, ja que intervé en la seva
formació a partir dels contaminants primaris.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
Els tipus de temps estables redueixen el trans-
port de contaminants i faciliten la seva concen-
tració a les àrees on es generen, sobretot les grans
ciutats, on poden assolir taxes especialment altes
i perilloses per a la salut en moments d’inversió
termomètrica. Els efectes dels contaminants en
la salut dels habitants de les ciutats, exacerbats
pels efectes d’illa de calor han estat destacats en
molts treballs (Jáuregui, Cervantes i Tejada, 1997;
Phino i Manso, 2000; Petroeschevsky et al., 2001;
Junk, Helbig i Lüers, 2003; Conti et al., 2005;
Grass i Cane, 2008; Zauli Sanaji et al., 2008). Són
particularment importants els efectes de la con-
taminació atmosfèrica en general sobre les vies
respiratòries dels infants de menys de tres anys,
quan tenen en formació els seus pulmons; tan-
mateix, encara són pocs els estudis sobre el seu
abast (Fuentes, Tenías i Ballester, 2007).
El CO provoca cefalees, fatiga, pertorbació de
la visió, confusió mental i, en casos extrems, la
mort. Altres contaminants gasosos ocasionen, en
general, irritació dels ulls i de l’aparell respira-
tori i exacerbació de les malalties respiratòries i
cardiovasculars. A més d’aquests efectes, els NOx
provoquen la intensificació de l’asma. Aquests
gasos són generats per les combustions de pro-
ductes fòssils i intervenen en la formació d’ozó,
juntament amb el qual i altres components foto-
químics pot originar intensos episodis de conta-
minació capaços d’incrementar la morbiditat i la
mortalitat, com succeeix a gran nombre d’àrees
urbanes (Ackerman-Liebrich i Rapp, 1999). L’ozó
sol actuar conjuntament amb els òxids de nitro-
gen, ja que la calor i les taxes altes de radiació
propicien la seva formació i reaccionen entre ells.
L’ozó exacerba diferents afeccions respiratòries,
com la pneumònia, l’asma, les malalties pulmo-
nars cròniques obstructives i també afecta els pa-
cients cardiovasculars (Thurston i Ito, 1999; Bell,
Domicini i Samer, 2005; Filleuil [et al.], 2006).
La presència de partícules, com d’altres con-
taminants, depèn del temps i el clima. En primer
lloc, la seva formació, com la dels contaminants
gasosos esmentats, no és aliena a les temperatu-
res i les precipitacions i, a més, la permanència o
no de les partícules en una determinada àrea,
preferentment sobre un espai urbà, està condi-
cionada per l’estabilitat atmosfèrica. És possible
que els tipus de temps estables siguin més fre-
955
qüents a Catalunya a mida que el canvi climàtic
vagi imposant-se i les precipitacions disminuei-
xin a pràcticament tot el territori, segons els pro-
nòstics i projeccions recents per a finals del pre-
sent segle, llevat de les previstes per a l’hivern
a l’interior del país i als Pirineus, mentre no
s’anuncien modificacions significatives dels
vents. Això facilitaria la permanència de partícu-
les, així com d’altres contaminants, sobre les
superfícies de formació. Els efectes de les partí-
cules sobre la salut són generalment més impor-
tants que els provocats per altres contaminants.
Exacerben preferentment les malalties de l’apa-
rell respiratori, però també del circulatori, i pro-
picien la formació de càncer de pulmó (MacNee
i Donaldson, 1999; Schwartz, Laden i Zanobetti,
2002; Ibald-Mulli [et al.], 2004; Goodman, Doc-
kery i Clancy, 2004; Dominici [et al.], 2006; Bell
[et al.], 2009) .
Els incendis dels boscos previsiblement aug-
mentaran a tots aquells territoris que, a més
d’experimentar un escalfament, hagin de patir
una disminució de les precipitacions. Els fums i
partícules resultants dels incendis de grans ex-
tensions boscoses constitueixen una important
font de contaminació atmosfèrica capaç de da-
nyar greument la salut (Frankenberg, McKee i
Thomas, 2005). A Catalunya, difícilment po-
drien representar un greu risc per a la salut de
més dimensió que els possibles episodis pun-
tuals, degut a la limitada densitat dels boscos del
país i dels territoris veïns. Això no obstant, seria
convenient arbitrar mesures preventives que in-
cloguin actuacions a llarg termini i la vigilància
constant dels boscos per tal d’evitar fins i tot els
incendis ocasionals, a fi i efecte de minimitzar
els riscos que, ocasionals o no, poden acciden-
talment significar per a un reduït nombre de per-
sones. A més, reduir els incendis dels boscos és
una manera d’aturar el vessament a l’atmosfera
de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle i de
mantenir el patrimoni natural.
21.6.2 Contaminants biogenètics
Els contaminants biogenètics estan constituïts
principalment per espores, pol·len, bacteris i res-
tes de vegetals en descomposició capaços de pro-
vocar danys a la salut. La generació d’aquests
contaminants pot esdevenir afectada pel canvi
956
climàtic, ja que el temps més càlid incrementa
l’alliberació i dispersió d’espores i pol·len, allarga
el temps d’activitat de les actuals espècies vege-
tals, i propicia la introducció de noves espècies,
potencialment emissores de nous contaminants.
El pol·len és responsable de freqüents afec-
cions al·lèrgiques a les que són sensibles deter-
minades persones, mentre la gran majoria es
mantenen lliures d’aquests mals. L’augment de
les temperatures, prou evident els dos darrers
decennis, possiblement hagi estat la causa prin-
cipal de l’increment de la presència de pol·len a
l’atmosfera, gràcies al perllongament del temps
de l’activitat biològica de diferents espècies de
plantes, al qual, sens dubte, ha col·laborat la
pressió antròpica exercida sobre els conreus. És
possible que, per una o altra raó o per la con-
junció d’ambdues, s’hagi produït un increment
de determinades al·lèrgies des de la meitat del
segle passat, que alguns treballs han relacionat
amb el clima (Emberlin et al., 2002). És proba-
ble que el canvi climàtic hagi alterat realment
l’exposició als al·lergògens, però les incerteses
existents impedeixen determinar les estratègies
més adients per a cada territori. El desconeixe-
ment dels efectes dels canvis atmosfèrics, parti-
cularment de la interacció de l’ozó i el nitrogen
amb el CO2 i de l’augment de les temperatures
en el creixement i fecunditat de les plantes pro-
ductores de pol·len i suport de fongs, constitueix
la principal incertesa (Ziska, Epstein i Rogers,
2008). Això no obstant, no hi ha dubte que
l’increment de CO2 pot alterar els sistemes bio-
lògics i provocar un augment de la producció de
pol·len al·lergogen, com s’ha comprovat que suc-
ceeix amb l’Ambrosia artemisiifolia i, en con-
seqüència, és previsible que la producció de
pol·len per aquesta i altres plantes generadores
de pol·len susceptible de provocar afeccions
al·lèrgiques s’incrementi amb el canvi climàtic
(Rogers et al., 2006). Justament, s’ha detectat que
aquesta planta, el pol·len de la qual és causant
de la febre del fenc i de crisis asmàtiques, ha co-
mençat els darrers anys a envair Suïssa (Tara-
marcaz et al., 2005). Una anàlisi recent de les
dades sobre el pol·len recollides en aquest
mateix país durant 38 anys ha comprovat que,
degut a l’increment de les temperatures, la flora-
ció del bedoll comença actualment uns 15 dies
Salut Josep Miquel Raso
abans que anys enrere i, a més, la quantitat anual
de pol·len generada i la seva concentració diària
han experimentat una tendència creixent. Així,
com a resultat de l’escalfament, les persones que
pateixen al·lèrgia al pol·len poden sofrir cada any
els primers símptomes de la seva afecció uns dies
abans i uns episodis més severs (Frei i Grassner,
2008). L’anticipació de la floració de bedoll atri-
buïble a una de les primeres manifestacions de
l’escalfament provocat pel canvi climàtic també
s’ha observat a diferents països d’Europa (Em-
berlin et al., 2002). De maner similar, un estudi
realitzat al Regne Unit, ha imputat a l’escalfament
recent l’actual avançament, respecte de decen-
nis passats, en el començament de la floració i
generació de pol·len per part d’altres espècies
(Asero, 2002).
La generació de pol·len per la gespa, tant pel
que fa al començament com a la durada anual i
la intensitat de la seva producció diària no només
depèn de les condicions atmosfèriques obser-
vades localment, sinó que també s’ha observat
la relació amb un patró de baixa freqüència a
Europa com és l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord,
generalment anomenat NAO d’acord amb les ini-
cials del seu nom en anglès. La influència exer-
cida per la NAO mitjançant els efectes sobre les
temperatures i precipitacions varia d’un espais a
uns altres, raó per la qual són necessaris estudis
regionals per esbrinar l’abast del seu influx en la
generació de pol·len al·lergogen per la gespa i
altres plantes (Smith et al., 2009b).
21.6.3. Contaminants minerals
La desertificació creixent d’àmplies àrees provo-
cada per efecte del canvi climàtic i la pressió
antròpica sobre territoris semiàrids contribuei-
xen a incrementar les fonts de contaminants mi-
nerals susceptibles de ser transportats pels vents
lluny dels punts d’origen. A més de la pols pro-
cedent del desert, els moviments atmosfèrics a
gran escala poden transportar contaminants
sòlids i gasosos generats a àrees urbanitzades o
resultants de la crema de grans biomasses, així
com biogenètics de procedència diversa i menar-
los en llargues trajectòries fins a regions més o
menys allunyades, havent de travessar fins i tot
mars, oceans i grans espais continentals abans
d’arribar als territoris on acaben el seu recorregut
El canvi climàtic a Catalunya Salut
(Buchanan, Beverland i Heal, 2002; Murano
et al., 2000; Gangoiti et al., 2001; Prospero et al.,
2005; Kellogg i Griffin, 2006). Juntament amb
tots aquests contaminants i microorganismes, pa-
tògens o no, els vents i desplaçaments de masses
atmosfèriques a gran escala poden dur a llocs
remots pesticides i herbicides que impregnen les
partícules dels sòls carregats de productes tòxics,
fenomen que representa una amenaça addicio-
nal per a la salut (Griffin, Kellogg i Shinn, 2001;
McCarthy, 2001). Els efectes nocius de les partí-
cules de pols procedents d’àrees àrides ha estat
motiu d’atenció en diferents treballs, però el seu
possible impacte sobre la mortalitat i la salut en-
cara és motiu de discussió (Brunekreef i Fors-
berg, 2005). Un estudi recent realitzat amb dades
de Barcelona ha demostrat l’existència d’una
relació entre partícules de pols no fines procedent
del Sàhara i la mortalitat. Els autors de l’estudi
defensen que aquesta relació no és aplicable a les
partícules generades a la ciutat, sinó que tant sols
a les de procedència sahariana (Pérez et al., 2008).
Les causes específiques de mortalitat podrien
raure en els efectes provocats no només per les
partícules minerals de la pols sahariana, sinó en
altres dels ingredients transportats conjuntament
en el si de les masses d’aire, potser endotoxines, ja
que els microorganismes inclosos entre els pro-
ductes transportats necessitarien un cert temps
per provocar una infecció amb resultat de mort,
mentre que els impactes en la mortalitat recone-
guts per l’esmentat treball es produïen a molt curt
termini (Sandstorm i Forsberg, 2008).
21.6.4. Necessitat d’un seguiment de la
contaminació
Els efectes negatius de la contaminació atmos-
fèrica en la salut dels habitants de Barcelona
han estat analitzats en no pocs treballs (Castell-
sagué et al., 1995; Sunyer et al., 1996; Sunyer
et al., 1997; García-Aymerich et al., 2000; Sáez et al.,
2001; Sunyer et al., 2000). Menys atenció ha
merescut l’estudi dels efectes de les condicions
atmosfèriques en la contaminació. Tanmateix, la
permanència de contaminants sobre la ciutat fins
assolir taxes agressives per a la salut depèn es-
sencialment de l’estat del temps i, en primer lloc,
de l’estabilitat atmosfèrica. Amb el canvi climàtic,
és possible que les situacions sinòptiques i els
957
tipus de temps estable, en consonància amb la
disminució de les precipitacions que diferents
escenaris i particularment l’A2 preveuen per a la
major part de Catalunya, sobretot per al sector
costaner, sovintegin al país més que actualment,
per la qual cosa, és probable que siguin més
freqüents les condicions atmosfèriques favora-
bles a la permanència de tot tipus de contami-
nants. És molt probable que la generació de con-
taminants sobre Barcelona i altres poblacions de
Catalunya es vagi reduint progressivament, com
ha succeït els darrers decennis, però serà molt
difícil o impensable que es disminueixin els pro-
cedents del Sàhara. Per aquest motiu, serà abso-
lutament necessari aconseguir que la generació
de contaminants al país es redueixi al mínim.
Mentrestant, seria molt convenient fer un segui-
ment acurat de les concentracions diàries de tots
els contaminants que puguin representar un risc
per a la salut a les poblacions més importants
i també a altres punts degudament escollits, i
esbrinar les causes reals dels seus impactes en
l’organisme humà.
21.7. Conclusions
La influència del temps atmosfèric i el clima en
la conservació de l’estat de benestar i salut de la
població ha estat motiu de preocupació secular
plasmat en multitud d’escrits, l’aparició dels més
antics es remunta a temps d’Hipòcrates, és a dir
a uns dos mil·lennis i mig enrere. Fins temps
recents, l’interès primordial d’aquests escrits es
polaritzava en destacar la incidència de les con-
dicions atmosfèriques i mediambientals en
l’aparició i transmissió de les malalties contagio-
ses, origen essencial dels processos patològics
amb resultat de mort fins que, arran dels pro-
gressos assolits per les ciències mèdiques, tant en
el coneixement com en el tractament eficaç dels
malalts, en menys dels dos darrers segles, les
anomenades malalties de la modernitat, com dis-
funcions cardiovasculars i respiratòries, càncer i
diabetis, esdevinguessin les principals causes de
mort per motius no traumàtics, almenys en els
països més desenvolupats. Els impactes que les
condicions atmosfèriques extremes poden re-
presentar en el desencadenament i exacerbació
d’aquestes malalties, sobretot de les cardiovas-
culars i respiratòries, resten fora de tot dubte i
958
han adquirit un protagonisme destacat entre les
preocupacions actuals davant les conseqüències
que es derivaran dels previsibles canvis climà-
tics que ja han començat a manifestar-se. Els
efectes del canvi climàtic en la transmissió de
les malalties infeccioses continuaran mereixent
el màxim interès, malgrat l’excés de confiança i
les il·lusions despertades arran de la introduc-
ció de les vacunes, quimioteràpies i antibiòtics,
doncs continuen representant la principal cau-
sa de mort als països tropicals i subtropicals en
vies de desenvolupament i, fins i tot, un risc
encara important a altres latituds i territoris do-
tats d’abundants recursos i no menyspreable de
possible emergència o reemergència de malalties
infeccioses actualment absents.
Per més que sigui difícil predir l’abast dels
efectes del canvi climàtic per a la salut de la
població de Catalunya, sembla altament proba-
ble que els riscos més preocupants seran els de-
rivats del progressiu escalfament mediambiental,
però, sobretot, de l’increment dels episodis de
calor extrema. Per minimitzar els efectes de la
calor, caldria dotar de més mitjans l’actual sis-
tema d’alerta i avís davant la proximitat o immi-
nència d’onades de calor. Es tractaria simplement
d’optimitzar uns recursos ja existents. Tanmateix,
no cal oblidar que, malgrat l’escalfament, conti-
nuaran produint-se, potser amb menys freqüèn-
cia, onades de fred, mereixedores també d’arbi-
trar mesures d’avís i protecció a les persones que
constitueixen els esmentats grups de risc. A més,
l’increment de les temperatures podria exacerbar
la formació de determinats contaminants, sobre-
tot als principals nuclis urbans, on es manté un
intens trànsit rodat, consumidor de productes
fòssils i generador de gasos amb efecte d’hiver-
nacle, alguns simplement, que no és poc, cau-
sants del canvi climàtic i altres, endemés, nocius
per a la salut, com el monòxid de carboni, els
òxids de nitrogen i l’ozó, que caldrà controlar i
arbitrar mesures de protecció per a la població
en general.
Contràriament als perills derivats de l’assoli-
ment de concentracions excessives d’ozó a la tro-
posfera, el debilitament de l’ozó estratosfèric pot
afectar la salut. Afortunadament, els compromi-
sos internacionals acordats i acceptats interna-
cionalment permeten mirar al futur amb una ac-
Salut Josep Miquel Raso
ceptable tranquil·litat. A més, Catalunya es troba
fora de les latituds on les taxes de radiació ultra-
violada han experimentat els darrers decennis un
creixement més apreciable. Això no obstant, cal-
dria informar dels perills que representa una ex-
posició perllongada a la radiació solar a les hores
centrals dels dies d’estiu i avisar amb regularitat,
pels diferents mitjans de difusió social, aquells
dies que es prevegi l’assoliment de taxes altes de
radiació ultraviolada.
El pol·len constitueix un al·lergogen d’origen
natural, la generació del qual és sensible a les
condicions atmosfèriques. El canvi climàtic pot
determinar la quantitat de pol·len i el temps
de generació per part de les plantes, i àdhuc
l’expansió de determinades especies vegetals a
territoris on prèviament eren desconegudes, com
ja han destacats estudis realitzats a diferents
països europeus. El pol·len provoca freqüents
episodis d’asma i al·lèrgia a persones sensibles a
aquest contaminant biogenètic i podria ser l’ori-
gen d’un increment d’aquestes afeccions entre els
habitants de Catalunya. També els contaminants
minerals de generació bàsicament natural, com
és la pols procedent del Sàhara, podrien causar
al·lèrgies i diferents problemes respiratoris, que
és molt possible que s’incrementin amb el canvi
climàtic i la intensificació de l’aridesa tropical i
subtropical.
Els impactes previsibles que el canvi climàtic
pugui provocar en la transmissió de malalties
infeccioses a altres territoris, no representen ris-
cos preocupants per als habitants de Catalunya.
Les condicions sanitàries i mitjans amb què
compta el país redueixen la probabilitat que això
succeeixi a un mínim. Hipotèticament, l’augment
de les temperatures i, d’altra banda, la prolifera-
ció dels moviments de població d’uns territoris
endèmics per determinades malalties infeccioses
a uns altres constitueixen indubtables factors
favorables a una emergència o reemergència
d’aquests mals, com podria ser el paludisme pre-
sent a Europa fins, aproximadament, mig segle
enrere. Però el control que ja existeix sobre les
malalties infeccioses ofereixen de moment prou
garantia. Els al·ludits casos d’infecció per virus
Chikungunya detectats els darrers anys foren
degudament controlats i aturada la seva trans-
missió, malgrat la presència del mosquit capaç
El canvi climàtic a Catalunya Salut
d’actuar com a vector de la malaltia. No seria
prudent descartar tot tipus de brot o episodis in-
fecciosos com el justament provocat per aquest
virus i detectat al nord-est d’Itàlia en 2007, el
qual afectà 200 persones, però no sembla neces-
sari de moment arbitrar cap mesura especial, fora
d’extremar el control de les persones i animals
malalts o possibles reservoris de gèrmens patò-
gens. En tot cas, és necessari mantenir un control
estricte de l’aigua destinada al consum humà i
també al reg i altres usos, fins i tot a les pobla-
cions més petites, ja que l’aigua pot transmetre
determinats gèrmens com el del còlera, que pos-
siblement resultarà més actiu amb l’increment
de les temperatures. Un possible descens de les
precipitacions a Catalunya podria comprometre
la garantia de la qualitat de les aigües disponi-
bles, raó per la qual caldria evitar situacions
extremes que qüestionin la total garantia del sub-
ministrament de suficient aigua, com succeí l’any
2008, i que el canvi climàtic podria agreujar.
Finalment, malgrat la possible disminució de
les precipitacions, no cal descartar l’esdeveni-
ment ocasional de precipitacions excepcionals,
origen de riuades devastadores i de no pocs
accidents, sobretot entre les persones ocupants
d’automòbils o altres mitjans de transport. La
previsió a llarg i fins i tot curt termini representa
una tasca força difícil o irrealitzable, però cal
tenir en compte que molts dels danys ocasionats
als béns econòmics, així com els riscos per a la
salut, són conseqüència de l’ocupació totalment
irresponsable d’arenys i lleres, la qual s’hauria de
sotmetre a un estricte control, encara que el
canvi climàtic no representés, com representa,
un risc real.
Referències
ACKERMAN-LIEBRICH, U.; RAPP, R. (1999). «Epidemiolo-
gical effects of oxides of nitrogen, especially NO2»,
A: HOLGATE, S.T. [et al.] (eds.). Air pollution
and health. San Diego, Londres: Academic Press,
p. 561-584.
ADAMI, J. [et al.] (1995). «Evidence of an association bet-
ween non-Hodgkin’s lymphoma and skin cancer».
British Medical Journal, vol. 310, p. 1491-1495.
ALLEN, M.R. [et al.] (2009). «Warning caused by accu-
mulative carbon emissions towards the trillionth
tonne». Nature, vol. 458, p. 1163-66.
959
ANALITIS, A. [et al.] (2007). «Effects of cold weather on
mortality: results from 15 european cities within
the PHEWE project». American Journal of Epide-
miology, vol. 168(12), p. 1397-1408.
AANDERSON, B.G.; BELL, M.L. (2009). «Weather-related
mortality i the United States». Epidemiology,
vol. 20(2), p. 205-213.
ANYAMBA, A. [et al.] (2006). «Developing global climate
anomalies suggest potencial disease risks for 2006-
2007». International Journal of Health Geographics,
vol. 5(60), DOI 10.1186/1476-072X-5-60.
ASERO, R. (2002 ). «Birch and ragweed pollinosis north
of Milan: a model to investigate the effects of expo-
sure to «new» airborne allergens». Allergy, vol. 57,
p. 1063-1066.
BACCINI, M. [et al.] (2008). «Heat effects on mortality
in 15 europen cities». Epidemiology, vol. 19(5),
p. 711-719.
BALLESTER, F. (1996). «Meteorología y salud. La rela-
ción entre la temperatura ambiental y la mortali-
dad». Revista Española de Salud Pública, vol. 70,
p. 251-259.
–– (2008). «El impacto del calor extremo en la salud:
nuevos retos para la epidemiología y la salud pú-
blica». Revista Española de Salud Pública, vol. 82,
p. 147-151.
BARCLAY, E. (2008). «Is climate change affecting den-
gue in the Americas?» Lancet, vol. 371, p. 973-974.
BARGAGLI, A. [et al.] (2007). «Summer 2007 heat waves
in Roma: results of the Prevention Programme
based on General Practitioner Sourveillance». Epi-
demiology, vol. 19(6 Suppl.).
BARNETT, A.G. (2007). «Temperature and cardiovascu-
lar deaths in the US elderly: changes over time».
Epidemiology, vol. 18(3), p. 369-372.
BASU, R. (2009). «High ambient temperature and mor-
tality: a review of epidemiologic studies from 2001
to 2008». Environmental Health, vol. 8(40), p. 1-13.
BASU, R.; SAMET, J.M. (2002). «Relation between ele-
vated ambient temperature and mortality: a review
of the epidemiological evidence». Epidemiol Rev,
vol. 24, p. 190-202.
BASU, R.; FENG, W.Y.; OSTRO, B. D. (2008). «Charac-
terizing temperature and mortality in nine Califor-
nia counties». Epidemiology, vol. 19(1), p. 138-
145.
BECKER, S.; WENG, S. (1998). «Seasonal patterns of
deaths in Matlab, Bangladesh». International Epide-
miological Association, vol. 27, p. 814-823.
960
BEGGS, P. (2005). «Admission to hospital for sunburn
and drug phototoxic and photoallergic respon-
ses: New South Wales». NSW Public Health Bulle-
tin, vol. 16(9-10), p. 147-150.
BELL, M.L. [et al.] (2008). «Vulnerability to heat-rela-
ted mortality in Latin America: a case-crossover
study in Sao Paulo, Brazil, Santiago, Chile and Me-
xico City, Mexico». International Journal of Epide-
miology, vol. 37, p. 796-804.
–– (2009). «Adverse health effects of particulate air po-
llution modification by air conditioning». Epide-
miology, vol. 20(5), p. 682-682.
BELL, M.L.; DOMICINI, F.; SAMER, J.M. (2005). «A meta-
analysis of time-series studies of ozonevand mor-
tality with comparison to the national morbidity,
mortality, and air pollution study». Epidemiology,
vol. 16(4), p. 436-445.
BELLAMY, R. (2000). «Evidence of gene-environment
interaction in development of tuberculosis». Lancet,
vol. 355(9204), p. 588-589.
BENTHAM, G. (1996). «Association between incidence
of non-Hodgkin’s lymphoma and solar ultra radia-
tion in England and Wales». British Medical Journal,
vol. 312, p. 1128-1131.
BERNARD, S.M.; MCGEEHIN, M.A. (2004). «Municipal
heat wave response plans». American Journal of Pu-
blic Health, vol. 94(9), p. 1520-1521.
BERRNG-FORD, L. [et al.] (2009). «Climate change and
malaria in Canada: a systems approach». Interdisci-
plinari Perspectives on Infectious Diseases, DOI
10.1155/2009/385487, p. 1-13.
BHASKARAN, K. [et al.] (2009). «Effects of ambient tem-
perature on the incidence of myocardial infarc-
tion». Heart, vol. 95, p. 1760-1769.
BORRELL, C. [et al.] (2006). «Socioeconomic position and
excess during the heat wave of 2003 in Barcelona».
European Journal of Epidemiology, vol. 21, p. 633-640.
BOUMA, M.J. (2003). «Climate change and tropical
disease». Transactions of the Royal Society of Tropical
Medicine and Hygiene, vol. 97, p. 133-139.
BRAGA, A.L.F.; ZANOBETTI, A.; SCHWARTZ, J. (2002).
«The effect of weather on respiratory and cardio-
vascular deaths in 12 U. S. cities». Environmental
Health Perspectives, vol. 110(9), p. 859-863.
BROWSTEIN, J.S.; HOLFORD, T.R.; FISH, D. (2005). «Ef-
fect of climate change on Lyme diseasde risk in
North America». EcoHealth, vol. 2, p. 38-46.
BRUNEKREEF, B.; FORSBERG, B. (2005). «Epidemiological
evidence of effects of coarse airborne particles on
Salut Josep Miquel Raso
health». European Respiratory Journal, vol. 26,
p. 309-318.
BUCHANAN, C.M.; BEVERLAND, I. J.; HEAL, M.R. (2002).
«The influence of weather-type and long-range
transport on airborne particle concentrations in
Edinburgh, UK». Atmospheric Environment, vol. 36,
p. 5343-5354.
BUNYAVANICH, S. [et al.] (2003). «The impact of clima-
te change on child health». Ambulatory Pediatrics,
vol. 3(1), p. 44.52.
BURKE, K.E.; WEI, H. (2009). «Synergistic damage by
UVA radiation and pollutants». Toxicology and
Industrial Health, vol. 25, p. 219-224.
CALBÓ, J. [et al.] (2009). «Projeccions climàtiques per
a Catalunya», A: PRAT, N.; MANZANO, A. (eds.).
Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos
a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Agència Catalana de l’Aigua, p. 91-99.
CAMPBELL-LENDRUM, D.H.; CORVALAN, C.F.; PRÜISS-
USTÜM, A. (2003). «How much disease could cli-
mate change cause?», A: MCMICHAEL, A. J. [et al.]
(eds. ). Climate Change and Human Health. Risks and
Responses. Ginebra:World Health Organization,
p. 135-158.
CAMPBELL-LENDRUM, D.H. [et al.] (2009). «Health and
climate change: a roadmap for applied research».
The Lancet, vol. 373, p. 1663-1665.
–– (2002 ). «Monitoring the health impacts of global
climate change», A: MARTENS, P.; MCMICHAEL, A.J.
(eds.). Environmental change, climate and health. Is-
sues and research methods; Cambridge: Cambridge
University Press, p. 253-289.
CARSON, C. [et al.] (2006). «Declining vulnerability to
temperature-related mortality in London over the
20th century». American Journal of Epidemiology,
vol. 164(1), p. 77-84.
CASIMIRO, E. [et al.] (2006). «National assessment of
human health effects of climate change in Portu-
gal: approach and key findings». Environmental
Health Perspectives, vol. 114(12), p. 1950-1956.
CASMAN, E. [et al.] (2001). «Climate change and cryp-
tosporidiosis: a qualitative analysis». Climatic
Change, vol. 50, p. 219-249.
CASTELLSAGUÉ, J. [et al.] (1995). «Short-term associa-
tion between air pollution and emergency room
visits for asthma in Barcelona». Thorax, vol. 50,
p. 1051-1056.
CHAN, M. (2009). «Cutting carbon, improving health».
The Lancet, vol. 374, p. 1870-1871.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
CHANGNON, S.A.; KUNKEL, K.E.; REINKE, B.C. (1996).
«Impacts and responses to the 1995 heat wave: a
call to action». Bulletin of the American Meteorologi-
cal Society, vol. 77(7), p. 1497-1506.
CHARREL, R.N.; DE LAMBALLERIE, X.; RAOULT, D. (2007).
«Chikungunya outbreaks. The globalization of vec-
torborne diseases». New England Journal of Medi-
cine, vol. 8, p. 769-771.
CHAU, P.H.; CHAN, K.C.; WOO, J. (2009). «Hot weather
warning might help to reduce elderly mortality in
Hong Kong». International Journal of Biometeorology,
vol. 53, p. 461-468.
CHECKLEY, W. [et al.] (2000). «Effects of El Niño and
ambient temperature on hospital admissions for
diarrhoeal diseases in Peruvian children». Lancet,
vol. 355(9202), p. 442-450.
COCKBURN, S.; SALINGER, J. (2001). «Does climate af-
fect mortality in Auckland?» Water & Atmosphere,
vol. 9(3), p. 26-27.
COLWELL, R.R. (1996). «Global climate and infectious
disease. The cholera paradigm». Science, vol. 274
(5295), p. 2025-2031.
CONFALONIERI, U. [et al.] (2007). «Human Health», A:
PARRY, M.L. et al. (eds.). Climate Changer 2007: Im-
pacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of
Working Group II to Fourth Assessment Report of the
Intergovernmental Panel on Climate Change. Cam-
bridge: Cambridge Univ. Press, p. 391-431.
CONTi, S. [et al.] (2005). «Epidemiologic study of mor-
tality during the Summer 2003 heat wave in Italy».
Environment Research, vol. 98, p. 390-399.
COSTELLO, A. [et al.] (2009). «Managing the health ef-
fects of climate change». The Lancet, vol. 373(16).
CURRIERO, F.C. [et al.] (2002). «Temperature and mor-
tality in 11 cities of the Eastern United States». Ame-
rican Journal of Epidemiology, vol. 155(1), p. 80-87.
DAL, H.; BOLDEMAN, C.; LINDELÖF, B. (2007). «Does re-
lative melanoma distribution by body site 1960-
2004 reflect changes in intermittent exposure
and intentional tanning in the Swedish popula-
tion?» European Journal of Dermatology, vol. 17(5),
p. 428-243.
DAVIS, R.E. [et al.] (2004). «Seasonality of climate-
human mortality relationships in US cities and im-
pacts of climate change». Climate Research, vol. 26,
p. 61-76.
DE FABO, E.C. [et al.] (2004). «Ultraviolet B but not ul-
traviolet A radiation initiates melanoma». Cancer
Research, vol. 64, p. 6372-6376.
961
DERBYSHIRE, S.W. (2006). «Climate change and health».
Lancet, vol. 367, p. 1976.
DESSAI, S. (2002). «Heat stress and mortality in Lisbon
Part I. model construction and validation». Inter-
national Journal of Biometeorology, vol. 47, p. 6-12.
DÍAZ, H.F.; MCCABE, G.J. (1998). «A possible connec-
tion between the 1878 yellow fever epidemic in the
southern United States and the 1877-78 El Niño
episode». Bulletin of the American Meteorological So-
ciety, vol. 80(1), p. 21-27.
DÍAZ, J.; LINARES, C.; GARCÍA-HERRERA, R. (2005). «Im-
pacto de las temperaturas extremas en la salud pú-
blica: futuras actuaciones». Revista Española de
Salud Pública, vol. 79, p. 145-147.
DIBO, M.R. [et al.] (2008). «Study of the relationship
between, Aedes (Segomyia) aegypti egg and adult
densities, dengue fever and climate in Mirassol,
state of Sao Paulo, Brazil». Memorias Instituto Os-
waldo Cruz, vol. 103(6), p. 554-560.
DIFFENBAUGH, N.S. [et al.] (2007). «Indicators of 21st
century socioclimatic exposure». Proceedings of
the National Academy of Sciences, vol. 104(51),
p. 20195-20198.
DIFFEY, B. (2004). «Climate change, ozone depletion
and the impact on ultraviolet exposure of human
skin». Phisics in Medeicine and Biology, vol. 49,
p. R1, R11.
DIXON, P.G. [et al.] (2005). «Heat mortality versus cold
mortality». Bulletin of the American Meteorological
Society, vol. 86 (July), p. 937-943.
— (2007). «Effects of temperature variation on suicide
in five U. S. counties, 1991-2001». International
Journal of Biometeorology, vol. 5, p. 395-403.
DOMICI, F.M.; SAMET, J.M.; ZEGER, S.L. (2000 ). «Com-
bining evidence on air pollution and daily morta-
lity from the largest US cities: a hierarchical mode-
lling strategy». Journal of Royal Statistical Society, vol.
163(Part 3), p. 263-302.
DOMINICI, F. [et al.] (2006). «Hospital admissions and
fine particulate air pollution». JAMA, vol. 296(16),
p. 1966-1967.
DONALDSON, G.C. [et al.] (1998). «Winter morta-
lity and cold stress in Yekaterinburg, Russia: inter-
view survey». British Medical Journal, vol. 316,
p. 514-518.
DONALDSON, G.C.; KEATINGE, W.R. (2003). «Cold rela-
ted mortality in England and Wales; influence of
social class in working and retired age groups».
2003, vol. 57, p. 790-791.
962
D’SOUZA, R.M.; HALL, G.; BECKER, N.G. (2008). «Cli-
matic factors associated with hospitalizations for
rotavirus diarrhoea in children under 5 years of
age». Epidemiol. Infect., vol. 136, p. 54-64.
EBI, K.L. (2007). «Towards an early warning system
for heat events». Journal of Risk research, vol. 10(5),
p. 729-744.
–– (2005). «Improving public health responses to ex-
treme weather events», A: KIRCH, W.; MENNE, B.;
BERTOLLINI, R. (eds.). Extreme weather events and pu-
blic health responses; Dresden: Springer, p. 45-56.
EBI, K.L. [et al.] (2005). «Climate suitability for stable
malaria transmission in Zimbabwe un different cli-
mate change scenarios». Climatic Change, vol. 73,
p. 375-393.
–– (2004). «Heat watch/warning systems save lives.
Estimated costs and benefits for Philadelphia 1995-
98». Bulletin of the American Meteorological Society,
vol. 3, p. 1067-1073.
EBI, K.L.; MEARS, L.O.; NYENZI, B. (2003). «Weather
and climate: changing human exposures», A:
MCMICHAEL, A.J. [et al.] (eds.). Climate Change and
Human Health. Risks and Responses. Ginebra: World
Health Organization, p. 18-42.
EBI, K.L.; SCHMIER, J.K. (2005). «A stitch in time: im-
proving public health early warning systems for
extreme weather events». Epidemiologic Reviews,
vol. 27, p. 115-121.
EHRMANN, D. [et al.] (2004). «Seasonal congestive heart
failure mortality and hospitalisation trends, Que-
bec 1990-1998». Journal of Epidemiology and Com-
munity Health, vol. 58, p. 129-130.
EKSTRÖM, K. [et al.] (2005). «Ultraviolet radiation ex-
posure and risk of malignant lymphomas». Journal
of the National Cancer Institute, vol. 97(3), p. 199-
209.
EMBERLIN, J. [et al.] (2002). «Responses in the start of
Betula (birch) pollen seasons of recent changes in
spring temperatures across Europe». International
Journal of Biometeorology, vol. 46, p. 159-170.
EM-DAT (2009). OFDA/CRED International Disaster
Database http://www.em-dat.net
ENSERINK, M. (2007 ). «Chikungunya: no longer
a third world disease». Science, vol. 318, p. 1860-
1861.
EPSTEIN, P.R. (1999). «Climate and Health». Science,
vol. 285(5426), p. 347-348.
ERGÖNÜL, Ö. (2006 ). «Crimean-Congo hemorrhagic
fever». Lancet Infectious Diseases, vol. 6, p. 203-214.
Salut Josep Miquel Raso
ESTRADA, A. [et al.] (2007). «Modelling the spatial dis-
tribution of Crimea-Congo hemorragic fever out-
breaks in Turkey». Vector-Borne and Zoonotic Disea-
ses, vol. 7(4), p. 667-677.
EUROPEAN CLIMATE ASSESSMENT (2007). Indices of
Daily Temperature and Precipitation Extremes.
<http://eca.knmi.nl/documents/ETCCDMIndices-
Comparison.pdf>
EUROWINTER GROUP (1997 ). «Cold exposure and win-
ter mortality from ischaemic heart disease, cere-
brovascular disease, respiratory disease, and all
causes in warm and cold regions of Europe». The
Lancet, vol. 349, p. 1341-1346.
FILLEUL, L. [et al.] (2006). «The relation between tem-
perature, ozone, and mortality in nine French cities
during the heat wave of 2003». Environmental
Health Perspectives, vol. 114(9), p. 1344-1347.
FISMAN, D.N. (2007). «Seasonality of infectious disea-
ses». Annual Review of Public Health, vol. 28, p. 127-
143.
FLEURY, M. [et al.] (2006). «A time series analysis of the
relationship of ambient temperature and common
bacterial enteric infections in two Canadian pro-
vinces». International Journal of Biometeorology, vol.
50, p. 385-391.
FORASTIERE, F. (2009). «Climate change and health: a
challenge for epidemiology and public health». In-
ternational Journal of Public Health, DOI 10.1007/
S00038-009-0096-9.
FOUILLET, A. [et al.] (2008). «Has the impact of heat
waves on mortality changed in France since the
summer 2003? A study of the 2006 heat wave». In-
ternational Journal of Epidemiology, vol. 37, p. 309-
317.
FRANKE, C.R. [et al.] (2002). «Impact of the El Niño/
Southern Oscillation on visceral leishmaniasis, Bra-
sil». Emerging Infectious Diseases, vol. 8(9), p. 914-
917.
FRANKENBERG, E.; MCKEE, D.; THOMAS, D. (2005).
«Health consequences of forest fires in Indonesia».
Demography, vol. 42(1), p. 109-129.
FREI, T.; GRASSNER, E. (2008). «Climate change and its
impact on birch pollen quantities and the start of
the pollen season an example from Switzerland for
the period 1969-2006». International Journal of Bio-
meteorology, vol. 52, p. 667-674.
FRIEL, S. [et al.] (2009). «Public health benefits of stra-
tegies to reduce greenhouse-gas emissions: food
and agriculture». Lancet, vol. 374, p. 2016-2024.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
FUENTES, V.; TENÍAS, J.M.; BALLESTER, F. (2007). «Envi-
ronmental factors affecting children’s respiratory
health in the first year of life: a review of the scien-
tific literature». European Journals of Pediatrics, vol.
167, p. 1103-1109.
GAGNON, A.S.; BUSH, A.B.G.; SMOYER-TOMIC, E. (2001).
«Dengue epidemics and the El Niño Southern Os-
cillation». Climate Research, vol. 19, p. 35-43.
GALLAGHER, R.P.; LEE, T.K. (2006). «Adverse effects of
ultraviolet radiation: a brief review». Progress in Bio-
physics and Molecular Biology, vol. 92, p. 119-131.
GALLEGOS-HERNÁNDEZ, J.F. (2008). «Melanoma cutá-
neo. La importancia de la fotoprotección y del dia-
gnóstico oportuno». Cirugía y Cirujanos, vol. 76(5),
p. 363-366.
GANGOITTI, G. [et al.] (2001). «Long-range transport
and re-circulation of polluants in the western Me-
diterranean during the project Regional Cycles of
Air Pollution in the West-Central Mediterranean».
Atmospheric Environment, vol. 35, p. 6267-6276.
GARCÍA-AYMERICH, J. [et al.] (2000). «Air pollution and
mortality in cohort of patients with chronic obs-
tructive pulmonary disease: a time series analy-
sis». Journal of Epidemiology and Community Health,
vol. 54, p. 73-74.
GARCÍA-HERRERA, R. [et al.] (2005). «Extreme summer
temperatures in Iberia: health impacts and asso-
ciated synoptic conditions». Annales Geophysicae,
vol. 23, p. 239-251.
GEMMELL, I. [et al.] (2000). «Seasonal variation in mor-
tality in Scotland». International Journal of Epide-
miology, vol. 29, p. 274-279.
GERBER, Y. [et al.[ (2006a). «Seasonality and daily wea-
ther conditions in relation to myocardial infarction
and sudden cardiac death in Olmsted county, Min-
nesota, 1979 to 2002». Journal of American College
of Cardiology, vol. 48, p. 287-292.
–– (2006b). «Secular trends in deaths from cardiovas-
cular diseases: a 25-year community study». Cir-
culation, vol. 113, p. 2285-2292.
GILL, M.; STOTT, R. (2009). «Health professionals must
act to tackle climate change». The Lancet, vol. 374,
p. 1953-1955.
GITHEKO, A.K. [et al.] (2000). «Climate change and
vector-borne diseases: a regional analysis». Bulletin
of the World Health Organization, vol. 78(9),
p. 1136-1147.
GITHEKO, A.K.; NDEGWA, W. (2001). «Predicting mala-
ria epidemics in the Kenia higlands using climate
963
data: a tool for decision makers». Global Change &
Human Health, vol. 2(1), p. 54-63.
GITHEKO, A.K.; WOODWARD, A. (2003). «International
consensus on the science of climate and health: the
IPCC Third assessment Report», A: MCMICHAEL,
A.J. [et al.] (eds.). Climate Change and Human
Health. Risks and Responses. Ginebra: World Health
Organization, p. 43-60.
GOERRE, S. [et al.] (2007). «Impact of weather and cli-
mate on the incidence of acute coronary syndro-
mes». International Journal of Cardiology, vol. 118,
p. 36-40.
GOKLANY, I.M. (2009a). «Is the climate change the ‘De-
fining challenger’ of our age?» Energy and Environ-
ment, vol. 20(3), p. 279-302.
–– (2009b). «Climate change is not the biggest global
health threat». Lancet, vol. 375, p. 973-974.
GONZÁLEZ, J.M. (2005). «Melanoma maligno de piel
en España: el riesgo en los territorios atlánticos
y mediterráneos. Una aproximación desde la geo-
grafía de la salud». Revista de Geografía, vol. 4,
p. 49-74.
GONZÁLEZ, S. et al. (2001). «Relationship between at-
mospheric pressure and mortality in the Madrid
Autonomous Region: a time-series study». Interna-
tional Journal of Biometeorology, vol. 45, p. 34-40.
GOODMAN, P.G.; DOCKERY, D.W.; CLANCY, L. (2004).
«Cause-specific mortality and the extended effects
of particulate pollution and temperature exposure».
Environmental Health Perspectives, vol. 112(2),
p. 179-185.
GRASS, D.; CANE, M. (2008). «The effects of weather
and air pollution on cardiovascular and respiratory
mortality in Santiago, Chile, during the winters of
1988-1996». International Journal of Climatology,
vol. 28, p. 1113-1126.
GRAY, J.S. [et al.] (2009). «Effects of climate change on
ticks and tick-borne diseases in Europe». Interdis-
ciplinary Perspectives on Infectious Diseases, DOI
10.1155/2009/593232, p. 1-12.
GREENOUGH, G. [et al.] (2001). «The potential im-
pacts of climate variability and change on health
impacts of extreme weather events in the United
States». Environmental Health Perspectives, vol. 109
(suppl. 2), p. 191-198.
GREER, A.; NG, V.; FISMAN, D. (2008). «Climate chan-
ge and infectious diseases in North America: the
road ahead». Canadian Medical Association Journal,
vol. 178(6), p. 715-722.
964
GRIFFIN, D.W.; KELLOGG, C.A.; SHINN, E.A. (2001).
«Dust in the wind: long range transport of dust in
the atmosphere and its implications for global pu-
blic ecosystem health». Global Change & Human
Health, vol. 2(1), p. 20-33.
GRUIJL, F.R. (2000). «Health effects from the sun’s ul-
traviolet radiation and ozone as a stratospheric
sunscreen». Global Change and Health, vol. I(1),
p. 26-40.
GRUIJL, F.R.; VAN DER LEUN, J.C. (2000). «Environment
and health: 3. Ozone depletion and ultraviolet
radiation». Canadian Medical Association Journal,
vol. 163(7), p. 851-855.
GUBLER, D.J. [et al.] (2001). «Climate variability and
change in the United States potential impacts
vector and rodent-borne disease». Environmental
Health Perspectives, vol. 109(supl. 2), p. 223-233.
–– (1998). «Dengue and dengue hemorrhagic fe-
ver». Clinical Microbiology Reviews, vol. 11(3),
p. 480-496.
GUERRA, C.A. [et al.] (2007). «Assembling a global da-
tabase of malaria parasite prevalence for the mal-
atia atrlas project». Malaria Journl, vol. 6(17), DOI
10.1186/1475-2875-6-17.
GUEST, C.S. [et al.] (1999). «Climate and mortality in
Australia: retrospective study. 1979-1990, and pre-
dicted impacts in five major cities in 2030». Cli-
mate Research, vol. 13, p. 1-15.
HA, J.; YOON, J.; KIM, H. (2009). «Relationship bet-
ween winter temperature and mortality in Seoul,
South Korea, from 1994 to 2006». Science of the
Total Environment, p. 2158-2164.
HAILEMARIAM, K. (1999). «Impact of climate change on
the water resources of Awash River Basin, Ethio-
pia». Climate Research, vol. 12, p. 91-96.
HAINES, A. [et al.] (2009). «Public health benefits of
strategies to reduce greenhouse-gas emissions:
overview and implications for policy makers». The
Lancet, vol. 374, p. 3104-2114.
HAINES, A.; MCMICHAEL, A.J. (1999). Climate change
and human health. Londres: The Royal Society, 96 p.
HAINES, A.; PATZ, J.A. (2004). «Health effects of climate
change». JAMA, vol. 291(1), p. 99-103.
HAJAT, S.; BIRD, W.; HAINES, A. (2004). «Cold weather
and GP consultations for respiratory conditions by
elderly people in 16 locations in the UK». European
Journal of Epidemiology, vol. 19, p. 959-968.
HAJAT, S.; KOVATS, R.S.; LACHOWYCY, K. (2007). «Heat-
related and cold-related deaths in England and
Salut Josep Miquel Raso
Wales: who is at risk?» Occupational and Environ-
mental Medicine, vol. 64, p. 93-100.
HAJAT, T.S.; O’CONOR, M.; KOSATKY, T. (2010). «Health
effects of hot weather: from awareness of risk fac-
tors to effective health protection». The Lancet,
vol. 375, p. 856-862.
HALES, S. [et al.] (2002). «Potential effect of popula-
tion and climate changes on global distribution
of dengue fever: an empirical model». The Lancet,
vol. 360(9336), p. 830-834.
–– [et al.] (1999). «El Niño and the dynamics of vec-
torborne disease transmission». Environmental
Health Perspectives, vol. 107(2), p. 99-102.
HALES, S.; EDWARDS, S.J.; KOVATS, R.S. (2000). «Impacts
on health of climate extremes», A: MCMICHAEL, A.J.
[et al.] (eds.). Climate change and human health;
Ginebra: World Health Organization, p. 79-102.
HALES, S.; VAN PANHIUS, W. (2005). «A new strategy for
dengue control». Lancet, vol. 365, p. 551-552.
HAY, S.I.; SMITH, D.L.; SNOW, R.W. (2008). «Measuring
malaria endemicity intense to interrupted trans-
mission». Lancet Infectious Diseases, vol. 8,
p. 369-377.
HEALTY, J.D. (2003). «Excess winter mortality in Eu-
rope: a cross country analysis identifying key risk
factors». Journal of Epidemiology and Community
Health, vol. 57, p. 784-789.
HOLICK, M.F. (1994). «McCollum award lecture, 1994:
vitamin D-New horizons for the 21st century». The
American Journal of Clinical Nutrition, vol. 60(4),
p. 619.
HORTON, R. (2009 ). «The climate dividend». Lancet,
vol. 374, p. 1819-70.
HU, S. [et al.] (2004). «Ultraviolet radiation and inci-
dence of non-Hodgkin’s lymphoma among hispa-
nics in the United States». Cancer Epidemiology, Bio-
markers and Prevention, vol. 13, p. 59-64.
HUQ, A.; COLWELL, R.R. (1996). «Environmental fac-
tors associated with emergence of disease with spe-
cial reference to cholera». Eastern Mediterranean
Health Journal, vol. 2(1), p. 37-45.
HUTCHINSON, R.A.; LINDSAY, S. (2006). «Malaria and
deaths in the english marshes». The Lancet, vol. 367,
p. 1947-1951.
IBALD-MULLI, A. [et al.] (2004). «Effects of particulate
air pollution on blood pressure and heart rate in
subjects with cardiovascular disease: a multicenter
approach». Environmental Health Perspectives, vol.
112(3), p. 369-377.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
IPCC (2007). «The physical science basis. Contribu-
tion to working group to the fourth assessment re-
port of the intergovernmental panel on climate
change», A: SOLOMON, S. [et al.] (eds.). Cambridge
University Press.
JACKSON, R.; NAUMOFF, K. (2008). «Preparing the U. S.
health community for climate change». Annual Re-
view of Public Health, vol. 29, p. 57-73.
JAUREGUI, E.; CERVANTES, J.; TEJADA, A. (1997). «Biocli-
matic conditions in Mexico City- an assessment».
International Journal of Biometeorology, vol. 40,
p. 166-177.
JOHNSON, D.P.; WILSON, J.S.; LUBER, G.C. (2009 ). «So-
cioeconomic indicators of heat-related health risk
supplemented with remotely sensed data». Inter-
national Journal of Health Geographics, vol. 8(57),
DOI 10.1186/1476-072X-8-57.
JONES, K.E. [et al.] (2008 ). «Global trends in emerging
infectious diseases». Nature, vol. 451(21), p. 990-
994.
JUNK, J.; HELBIG, A.; LÜERS, J. (2003). «Urban climate
and air quality in Trier Germany». International
Journal of Biometeorology, vol. 47, p. 230-238.
KALKSTEIN, L.S. (1993). «Health and climate change.
Direct impacts in cities». The Lancet, vol. 342,
p. 1397-1399.
KALKSTEIN, L.S. [et al.] (1996). «The Philadelphia hot
weather-health watch/warning system: develope-
ment and application, summer 1995». Bulletin of
the American Meteorological Society, vol. 77(7),
p. 1519-1528.
–– (2008). «Analog european heat waves for U. S. ci-
ties to analyze impacts on heat-related mortality».
Bulletin of the American Meteorological Society, vol.
89(1), p. 75-85.
KALKSTEIN, L.S.; GREENE, J.S. (1997). «An evaluation of
climate/mortality relationships in large U. S. cities
and the possible impacts of a climate change».
Environmental Health Perspectives, vol. 105(1),
p. 84-93.
KALKSTEIN, L.S.; SHERIDAN, S.C. (2006). «A bioclima-
tological analysis of heat and human health: pro-
gress in heat match-warning system technology»,
A: GARCÍA, J.C. [et al.] (eds.). El clima entre el mar y
la montaña. (Conferencias invitadas al IV Congreso de
la AEC). Santander: Asociación Española de Cli-
matología, p. 9-28.
KALKSTEIN, L.S.; SHERIDAN, S.C.; AU, Y.C. (2008). «A
new generation of health warning systems for Seoul
965
and other major korean cities». Meteorological Tech-
nology and Policy, vol. 1, p. 62-68.
KALKSTEIN, L.S.; VALIMONT, K.M. (1986). «An evaluation
of Summer Discomfort in the United States Using a
Relative Climatological Index». Bulletin of the Ameri-
can Meteorological Society, vol. 67, p. 842-848.
KALKSTEIN, L.S.; SHERIDAN, S.C.; KALKSTEIN, A.J. (2009).
«Heat/health warning systems: development, im-
plementation, and intervention activities», A: EBI,
K.L.; BURTON, I.; MCGREGOR, G.R. (eds.). Biomet-
georology for adaptation to climate vasriability and
change. New York: Springer-Verlag, p. 33-47.
KARL, T.R.; KNIGHT, R.W. (1997). «The 1995 Chicago
heat wave: how likely is a recurrence?». Bulletin
of the American Meteorological Society, vol. 78(6),
p. 1107-1119.
KASSOMENOS, P. [et al.] (2001). «Atmospheric circulation
types and daily mortality in Athens, Greece». Envi-
ronmental Health Perspectives, vol. 109, p. 591-596.
KATSOUYANNI, K. [et al.] (1988 ). «The 1987 Athens
Heatwave». Lancet, vol. 332(8610), p. 573.
KEATINGE, W. R. [et al.] (2000). «Heat related mortality
in warm and cold regions of Europe: observational
study». British Medical Journal, vol. 321, p. 670-
673.
KEATINGE, W. R.; DONALDSON, G.C. (2001). «Mortality
related to cold and air pollution in London after
allowance for effects of associated weather pat-
terns». Environment Research, vol. 86, p. 209-216.
–– (2004). «Winter mortality in elderly people in Bri-
tain:». British Medical Journal, vol. 329, p. 976.
KELLER, A.A. [et al.] (1997). «Effects of ultraviolet-B en-
hancement on marine trophic levels in a stratified
coastal system». Marine Biology, vol. 130, p. 277-287.
KELLOGG, C.A.; GRIFFIN, D.W. (2006 ). «Aerobiology
and the global transport of desert dust». Trends in
Ecology and Evolution, vol. 21(11), p. 638-644.
KINNEY, P.L. [et al.] (2008 ). «Approaches of estimating
effects f climate change on heat relate deaths: cha-
llenges and opportunities». Environmental Science
& Policy, vol. 11, p. 87-96.
KIRCH, W.; MENNE, B.; BERTOLLINI, R., [eds.] (2005). Ex-
treme weather events and public health responses.
Dresden, Springer. XLV+303 p.
KJELLSTROM, T. [et al.] (2010). «Public health impact of
global heating due to climate change: potential
effects on chronic non-communicable disease».
International Journal of Public Health, vol. 55,
p. 97 -103.
966
KLONER, R.A.; POOLE, K. I PERRITT, R.L. (1999). «When
Throughout the Year Is Coronary Death Most Li-
kely to Occur?». Circulation, vol. 100, p. 1630-
1634.
KNOWLTON, K. [et al.] (2009). «THE 2006 California
heat wave: impacts on hospitalization and emer-
gency department visits». Environmental Health
Perspectives, vol. 117,(1), p. 61-67.
KO, A.I. [et al.] (1999). «Urban epidemic of severe
leptospirosis in Brazil». The Lancet, vol. 354(9181),
p. 820-825.
KOELLE, K. [et al.] (2005). «Refractory periods and
climate forcing in cholera dynamics». Nature,
vol. 436(4 ag.), p. 696-700.
KOPPE, C.; JENDRITZKY, G. (2005 ). «Inclusion of short-
term adaptation to thermal stresses in a heat load
warning procedure». Meteorologische Zeitschrift,
vol. 14(2), p. 271-278.
KOUBENGERG, J.H.M. [et al.] (1999 ). «Biological weigh-
ting of ultraviolet (280-400 nm) induced mortality
in marine zooplankton and fish. II. Calanus fin-
marchicus (Copepoda) eggs». Marine Biology, vol.
134, p. 285-293.
KOVATS, R.S. [et al.] (2003). «El Niño and health». The
Lancet, vol. 362, p. 1481-1489.
–– (2001). «Early effects of climate change: do they in-
clude changes in vector-borne disease?». Philoso-
phical Translations, vol. 356, p. 1057-1068.
KOVATS, R.S.; BOUMA, M. (2002). «Retrospective studies:
analogue approaches to describing climate variability
and health», A: MARTENS, P.; MCMICHAEL, A. J. (eds.).
Environmental Change Climate and Health; Cam-
bridge: Cambridge Univ. Press, p. 144-171.
KOVATS, R.S.; JENDRITZKY, G. (2006). «Heat-waves and
human health», A: MENNE, B.; EBI, K. L. (eds.). Cli-
mate change and adaptation strategies for human
health. Darmstadt: Springer, p. 63-97.
KOVATS, R.S.; KOPPE, C. (2005). «Heat waves: past and
future impacts on health», A: EBI, K. L.; SMITH, J. B.;
BURTON, I. (Eds.). Integration of Public Health with
Adaptation to Climate Change; Leiden: Taylor &
Francis, p. 136-160.
KOVATS, S.; EBI K.L. (2006). «Heatwaves and public
health in Europe». European Journal of Public Health,
vol. 16(6), p. 592-599.
KOVATS, S.; EBI, K.L.; MENNE, B. (2003). Methods
of assessing human health adaptation to climate
change. Copenhagen: World Health Organization,
111 p.
Salut Josep Miquel Raso
KUHN, K.G. [et al.] (2003). «Malaria in Britain: past,
present, and future». PNAS, vol. 100(17), p. 9997-
10001.
KUMAR, S. (1998). «India’s heatwave and rains result in
massive death toll». The Lancet, vol. 351, p. 1869-1869.
KUNKEL, K.E. [et al.] (1996). «The july 1995 heat wave
in the Midwest: a climatic perspective and critical
weather factors». Bulletin of the American Meteoro-
logical Society, vol. 77(7), p. 1507-1518.
KUNST, A.E.; LOOMAN, C.W.N.; MACKENBACH, J.P.
(1993). «Outdoor air temperature and mortality in
the Netherlands: a time-series analysis». American
Journal of Epidemiology, vol. 137, p. 331-341.
KYSELÝ, J.; HUTH, R. (2008). «Relationships of surface
air temperature anomalies over Europe to persis-
tence of atmospheric circulation patterns condu-
cive to heat waves». Advances in Geosciences,
vol. 14, p. 243-249.
–– (2009 ). «Relationships between summer air mas-
ses and mortality in Seoul: Comparison of weather-
type classifications». J. Physics Chemistry Earth. DOI
10.1016/j.pce.2009.11.001.
LAFFERTY, K.D. (2009). «The ecology of climate
change and infectious diseases». Ecology, vol. 90(4),
p. 888-900.
LAÍN EANTRALGO, P. (1990 ). Historia de la Medicina. Bar-
celona: Salvat.
LANGFORD, I.H.; BANTHAM, G. (1995). «The potential
effects of climate change on winter mortality in En-
gland and Wales». International Journal of Biome-
teorology, vol. 38(3), p. 141-147.
LEE, J.H. [et al.] (2009). «Influence of weather on daily
hospital admissions for acute myocardial infarction
(from the Korea Acute Myocardial Infarction Re-
gistry)». International Journal of Cardiology. DOI
10.1016/j.ilcard.2009.03.122.
LEITTER, U.; GARBE, C. (2008). «Epidemiology of me-
lanoma and non melanoma skin cancer. The role
of sunlight», A: REICHRATH, J. (ed). Sunlight, Vita-
min D and Skin Cancer; Berlin: Springer, p. 89-103.
LENS, M.B.; NEWTON-BISHOP, J.A. (2005). «An asso-
ciation between cutaneous melanoma and non-
Hodgkin’s lymphoma: pooled of published data
with a review». Annals of Oncology, vol. 16, p. 460-
465.
LERCHL, A. (1998). «Changes in the seasonality of mor-
tality in Germany from 1946 to 1995: the role of
temperature». International Journal of Biometeoro-
logy, vol. 42, p. 84-88.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
LIM, V. [et al.] (2009 ). «Politicians must heed health ef-
fects of climate change». The Lancet, vol. 374, p. 973.
LINARES, C.; DÍAZ, J. (2007). «Impact of high tempera-
tures on hospital admissions comparative analysis
with previous studies about mortality (Madrid)».
European Journal of Public Health, vol. 18(3), p. 317-
322.
LINDGREN, E.; GUSTAFSON, R. (2001). «Tick-borne en-
cephalitis in Sweden and climate change». The Lan-
cet, vol. 358(9275), p. 16-18.
LINDSAY, S.; JOYCE, A. (2000). «Climate change and the
disappearance of malaria from England». Global
Change & Human Health, vol. I(2), p. 184187.
LINDSAY, S.W. [et al.] (2000). «Effect of 1997-98
El Niño on highland malaria in Tanzania». The Lan-
cet, vol. 355(9208), p. 989-990.
LINDSAY, S.W.; THOMAS, C. J. (2001 ). «Global warming
and risk of vivax malaria in Great Britain». Global
Change & Human Health, vol. 2(1), p. 80-84.
LINDAQUISt, L.; VAPALAHTi, O. (2008). «Tick-borne en-
cephalitis». The Lancet, vol. 371(1861-1871).
LIPPERT, F. W. (2005 ). «Air pollution and poverty: does
the sword cut both ways?». Journal of Epidemiology
and Community Health, vol. 58(2-3), p. 11-17.
LIPP, E.K.; HUQ, A.; COLWELL, R.R. (2002). «Effects of
global climate on infectious disease the cholera
model». Clinical Microbiology Reviews, vol. 15(4),
p. 757-770.
LOEVINSHOM, M.E. (1994). «Climatic warming and
increased malaria incidence in Rwanda». The Lan-
cet, vol. 343(8899), p. 714-718.
LONGSTRETH J. [et al.] (1998). «Health risks». Jour-
nal of Photochemistry and Photobiology, vol. 46,
p. 20-39.
LÓPEZ-VÉLEZ, R.; MOLINA, R. (2005). «Cambio climá-
tico en España y riesgo de enfermedades infeccio-
sas y parasitarias transmitidas por artrópodos y roe-
dores». Revista Española de Salud Pública, vol. 79(2),
p. 177-190.
LOZANO, A.; FILIPE, A.R. (1998 ). «Anticuerpos a virus
West Nile y otros flavivirus transmitidos por artró-
podos en la población del Delta del Ebro». Revista
Española de Salud Pública, vol. 72, p. 245-250.
LUCAS, R.M.; MCMICHAEL, A.J. (2005). «Stratospheric
ozone depletion: successful responses to a global
environmental insult», A: EBI, K.L.; SMITH, J.B.;
BURTON, I. (eds.). Integration of Public Health with
Adaptation to Climate Change. Leiden: Taylor &
Francis, p. 215-241.
967
MACKENZIE, W.R. [et al.] (1994). «A massive outbreak
in Milwaukee of Cryposporidium infection trans-
mitted through the public water supply». New En-
gland Journal of Medicine, vol. 331, p. 161-167.
MACNEE, W.; DONALDSON, K. (1999). «Particulate
air pollution: injurious and protective mechanisms
in the lugs», A: HOLGTE, S.T. [et al.] (eds.). Air
pollution and health. San Diego, Londres, p. 655-
672.
MADAN, V.; LEAR, J.; SZIMIES, R.M. (2010). «Non-mela-
noma skin cancer». The Lancet, vol. 375, p. 673-685.
MALTEZOU, H.C. [et al.] (2010). «Crimea-Congo he-
morrhagic fever in Europe: current situation call
for preparedness». Euro Surveillance, vol. 15(10),
pii=19504.
MARKANDYA, A. [et al.] (2009 ). «Public health bene-
fits of strategies to reduce greenhouse-gas emis-
sions: low-carbon electricity generation». The Lan-
cet, vol. 374, p. 2006-2014.
MARMOT, M. (2005). «Social determinants of health
inequalities». The Lancet, vol. 365(19), p. 1099-
2005.
MARTENS, P. (1998). Health and Climate Change. Lon-
dres: Earthscan, 176 p.
MARTENS, P. [et al.] (1999). «Climate change and fu-
ture populations at risk of malaria». Global and En-
vironmental Change, vol. 9, p. S89-S107.
MARTÍNEZ-NAVARRO, F.; SIMÓN-SORIA, F.; LÓPEZ ABENTE, G.
(2004 ). «Valoración del impacto de la ola de calor
del verano de 2003 sobre la mortalidad». Gaceta
Sanitaria, vol. 18(supl 1), p. 250-258.
MARTÍN-SÁNCHEZ, J. [et al.] (2009). «Canine leishma-
niasis in southeastern Spain». Emerging Infectious
Diseases, vol. 15(5), p. 795-798.
MÁSSIMO, J.A.; LANTERI, A.D.; DÍEZ PÉREZ, D. (2009).
«El sol y la piel». Noticias Metropolitanas, p. 2-4.
MASTRANGELO, G. [et al.] (2007). «Pattern and deter-
minants of hospitalization during heat waves: an
ecologic study». BMC Public Heatth, vol. 7.
MCCARTHY, M. (2001). «Dust clouds implicatedin
spread of infection». The Lancet, vol. 358, p. 478.
MCGREGOR, G.R. (2004). «Relationships between
the seasonality of temperature and ischemic
heart disease mortality: implications for climate
based health forecasting». Climate Research, vol. 25,
p. 253-263.
MCMICHAEL, A.J. [et al.] (2009). «Climate change: a
time of need and opportunity for the health sec-
tor». The Lancet, vol. 374, p. 2123-2125.
968
–– (2007). «Food, livestock production, energy, cli-
mate change, and health». The Lancet, vol. 370(6),
p. 1253-1263.
–– (2003b). «Stratospheric ozone depletion, ultravio-
let radiation and health», A: MCMICHAEL, A. J. et al.
(eds.). Climate Change and Human Health. Risks and
Responses; Ginebra: World Health Organization,
p. 159-180.
–– (2008). «International study of temperature, heat
and urban mortality: the ‘ISOTHURM’ project». In-
ternational Journal of Epidemiology, vol. 37, p. 1121-
1131.
MCMICHAEL, A.J. [et al.] [eds.] (1996). Climate Change
and Human Health. Geneva: World Health Organi-
zation. 297 p.
MCMICHAEL, A.J.; GILES, G.G. (1996). «Have increases
in solar ultraviolet exposure contribued to the risk
in incidence of non-Hogkin’s lymphoma». British
Journal of Cancer, vol. 73, p. 945-950.
MCMICHAEL, A.J.; NEIRA, M.; HEYMANN, D.L. (2008a).
«World Health Assembly 2008: climate change and
health». The Lancet, vol. 371, p. 1895-1896.
MCMICHAEL, A.J.; WOODRUFF, R.E.; HALES, S. (2006a).
«Climate change and human health: present and
future risks». The Lancet, vol. 367(9513), p. 859-
869.
–– (2006b). «Climate change and health. Authors’
reply». The Lancet, vol. 367, p. 1976.
MEDINA-RAMÓN, M. [et al.] (2006). «Extreme tempera-
tures and mortality: assessing effect modification
by personal characteristics and specific cause of
death in a multi-city case-only analysis». Environ-
mental Health Perspectives, vol. 114, p. 1331-1336.
MEDINA-RAMÓN, M.; SCHWARTZ, J. (2007). «Tempera-
ture, temperature extrems, and mortality: a study
of acclimatization and effect modification in 50 US
cities». Occupational and Environmental Medicine,
vol. 64, p. 827-833.
MEINSHAUSEN, M. [et al.] (2009). «Greenhouse-gas
emission targets for limiting global warning to
2 ºC». Nature, vol. 458, p. 11581162.
MERREL, D.S. [et al.] (2002). «Host-induced epidemic
spread of the cholera bacterium». Nature, vol. 417,
p. 642-645.
MICHELOZZI, P. [et al.] (2009). «High temperature and
hospitalizations for cardiovascular and respiratory
causes in 12 European cities». American Journal of
Respiratory and Critical Care Medicine, vol. 179,
p. 383-389.
Salut Josep Miquel Raso
–– (2007). «Assessment and prevention of acute health
effects of weather conditions in Europe, the PHEWE
project background, objectives, design». Environ-
mental Health, vol. 6(12), p. doi: 10.1186/1476-
069X-6-12.
–– (2005). «Heat waves in Italy: cause specific morta-
lity and the role of educational level and socio-
economic conditions», A: KIRCH, W.; MENNE, B.;
BERTOLLINI, R. (eds.). Extreme weather events and
public health responses; Dresden: Springer, p. 121-
127.
MILLY, P.C.D. [et al.] (2002b). «Increasing risk of great
floods in a changing climate». Nature, vol. 415,
p. 524-517.
MIRON, I.J. [et al.] (2008). «Time trends in minimum
mortality temperatures in Castile-La Mancha (Cen-
tral Spain). 1975-2003». International Journal of
Biometeorology, vol. 52, p. 291-299.
MITCHELL, R. (2001). «Short days-shorter lives: study-
ing winter mortality to gat solutions». International
Journal of Epidemiology, vol. 30, p. 1116-1118.
MKANDA, F. (1999). «Drought as an analogue climate
change scenario for prediction of potential impacts
on Malawi’s wildlife habitats». Climate Research,
vol. 12, p. 215-222.
MOLLER, P. [et al.] (2002). «Sunlight-induced DNA da-
mage in human mononuclear dells». FASEB Jour-
nal, vol. 16, p. 45-53.
MORILLAS-MÁRQUEZ, F. [et al.] (2010 ). «Climate change
and infectious diseases in Europe: leishmaniasis
and its vectors in Spain». The Lancet, vol. Lancet
Infectious Diseases(10), p. 216-217.
MURANO, K. [et al.] (2000). «Trans-boundary air po-
llution over remote islands in Japan: observed data
and estimates from a numerical model». Atmosphe-
ric Environment, vol. 34, p. 5139-5149.
NEWTON, R. (1997). «Solar ultraviolet radiation is not
a major cause of primary cutaneous non-Hodgkin’s
lymphoma». British Medical Journal, vol. 314,
p. 1483-1484.
NOGUERA, P.; PAIXAO, E. (2008). «Models for mortality
associated with heatwaves: update of the Portu-
guese heat health warning system». International
Journal of Climatology, vol. 28, p. 545-562.
NOGUEIRA, P.J. (2005). «Examples of heat health war-
ning systems: Lisbon’s surveillance system, sum-
mer of 2003», A: KIRCH, W.; MENNE, B.; BERTOLLINI,
R. (eds.). Extreme weather events and public health
responses. Dresden: Springer, p. 141-159.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
NOJI, E. K. (1994). «Progress in disaster management».
The Lancet, vol. 343, p. 1239-1240.
NORVAL, M. [et al.] (2007). «The effects on human
health from stratospheric ozone depletion and its
interactions with climate change». Photochem. Pho-
tobiol, sci., vol. 6, p. 232-251.
O’NEILL, M.S. [et al.] (2005). «Impact of control for air
pollution and respiratory epidemics on the estima-
ted associations of temperature and daily morta-
lity». International Journal of Biometeorology, vol. 50,
p. 121-129.
O’NEILL, M.S.; ZANOBETTI, A.; SCHWARTZ, J. (2003).
«Modifiers of the temperature and mortality asso-
ciation in seven US cities». American Journal of Epi-
demiology, vol. 157(12), p. 1074-1082.
PAJARES, M.S. [et al.] (1997). «Mortalidad diaria en la
comunidad de Madrid (1986-1991) para el grupo
de 45 a 64 años: su relación con la temperatura del
aire». Revista Española de Salud Pública, vol. 71(2),
p. 149-160.
PALMER, T.N.; RÄISÄNEN, J. (2002). «Quantifying the
risk of extreme seasonal precipitation events in
a changing climate». Nature, vol. 415, p. 512-
514.
PALUTIKOF, J.P. [et al.] (2002). «Generating rainfall
and temperature scenarios at multiple sites: exam-
ples from Mediterranean». Journal of Climate,
vol. 15(24), p. 3529-3548.
PAN, W.-H. LI, L.-A.; TSAI, M.-J. (1995). «Temperature
extremes and mortality from coronary hear disease
and cerebral infarction in elderly Chinese». The
Lancet, vol. 345(8946), p. 353-355.
PASCAL, M. (2008). «Predicting endemic cholera: the
role of climate variability and disease dynamics».
Climate Research, vol. 36, p. 131-140.
–– [et al.] (2006). «France’s heat health watch warning
system». International Journal of Biometeorology,
vol. 50, p. 144-153.
–– (2000). «Cholera dynamics and El Niño-Southern
Oscillation». Science, vol. 289, p. 1766-1769.
PATTENDEN, S.; NIKIFOROV, B.; ARMSTRONG, B. G. (2003).
«Mortality and temperature in Sofia and London».
Journal of Epidemiology and Community Health,
vol. 57, p. 628-633.
PATZ, J.A. [et al.] (2003). «Climate change and infec-
tiuos disease», A: MCMICHAEL, A.J. [et al.] [eds.].
Climate Change and Human Health. Risks and Res-
ponses. Ginebra: World Health Organization,
p. 103-132.
969
–– (2000). «Effects of environmental change on emer-
ging parasitic disease». International Journal for Pa-
rasitology, p. 1-20.
PENGELLY, L.D. [et al.] (2007). «Anatomy of heat waves
and mortality in Toronto». Revue Canadienne de
Santé Publique, vol. 98(5), p. 364-368.
PÉREZ, L. et al. (2008). «Coarse particles from Saharan
dust and daily mortality». Epidemiology, vol. 19,
p. 800-807.
PETROESCHESCHEVCSKY, A. [et al.] (2001). «Associations
between outdoor air pollution and hospital admis-
sions in Brisbane, Australia». Archives of Environ-
mental Health, vol. 56(1), p. 37-52.
PHINO, O.S.; MANSO, M.D. (2000). «The urban heat in-
land in a small city in coastal Portugal». Internatio-
nal Journal of Biometeorology, vol. 44, p. 198-203.
PIELKE, R.; WIGLEY, T.; GREEN, C. (2008). «Dangerous
assumptions». Nature, vol. 452(3), p. 531-532.
POVEDA, G. [et al.] (2001). «Coupling between annual
and ENSO timescales malaria-climate association
in Colombia». Environmental Health Perspectives,
vol. 109(5), p. 489-493.
PROSPERO, J.M. [et al.] (2005). «Interhemispheric trans-
port of viable fungi and bacteria from Africa to
the Caribbean with soil dust». Aerobiologia, vol. 21,
p. 1-19.
RANDDOLPH, S. (2001). «Tick-borne encephalitis in
Europe». The Lancet, vol. 358, p. 1731-1732.
RANDOLPH, S.E. (2004). «Evidence that climate change
has caused ‘emergence’ of tick-borne disease in
Europe?». International Journal of Medical Microbio-
logy, vol. 293(sup 37), p. 5-15.
–– (2010). «To what extent has climate change con-
tributed to recent epidemiology of tick-borne
diseases?» Veterinary Parasitology, vol. 167(2010),
p. 92-94.
REID, C.E. [et al.] (2009). «Mapping community de-
terminants of heat vulnerability». Environmental
Health Perspectives, vol. 117(11), p. 1730-1736.
REITER, P. (2001). «Climate change and mosquito-
borne disease». Environmental Health Perspectives,
vol. 109(sup. 1), p. 141-161.
REN, C. [et al.] (2008). «Ozone modifies associations
between temperature and cardiovascular mortality:
analysis of the MNMAPS data». Occupational and
Environmental Medicine, vol. 65, p. 255-260.
REN, C.; WILLIAMS, G. M.; TONG, S. (2006). «Does par-
ticulate matter modify the association between tem-
perature and cardiorespiratory diseases?» Environ-
970
mental Health Perspectives, vol. 114(11), p. 1690-
1696.
REZZA, G. [et al.] (2007). «Infection with chikungunya
virus in Italy: an outbreak in a temperature region».
The Lancet, vol. 370, p. 1840-1846.
RIGAU-PÉREZ, J.G. [et al.] (1998). «Dengue and den-
gue hemorrhagic fever». The Lancet, vol. 352,
p. 971-977.
ROBERTS, L.; ENSERINK, M. (2007). «Did they really say
... eradication?». Science, vol. 318, p. 1544-1545.
ROBINE, J.M. [et al.] (2008). «Death toll exceeded
70.000 in Europe during the summer of 2003».
Comptes Rendus Biologies, vol. 331, p. 171-178.
RODÓ, X. [et al.] (2002 ). «ENSO and cholera: a nons-
tationary link related to climate change?». Procee-
dings of National Academy of Sciences of the United
States of America, vol. 99(20), p. 12901-12906.
ROGERS, D.J.; RANDOLPH, S.E. (2000 ). «The global
spread of malaria in future, warmer world». Science,
vol. 289, p. 1763-1766.
ROGERS, C. [et al.] (2006 ). «Interaction of the onset of
spring and elevated atmospheric CO2 on ragweed
(Ambrosia artemisiifolia L.) pollen production». En-
vironmental Health Perspectives, vol. 114, p. 865-
869.
ROIZ, D. [et al.] (2007a ). «A survey of mosquitoes
breeding in used tires in Spain for the detection of
imported potencial vector species». Journal fo Vec-
tor Ecology, vol. 32(1), p. 10-15.
–– (2007b ). «Distribución de Aedes (Stegomyia) Al-
bopictus (Skuse, 1894) (Diptera, Culicidae) en Es-
paña». Boletín Sociedad Entomológica Aragonesa,
vol. 40, p. 523-526.
ROONEY, C. [et al.] (1998 ). «Excess mortality in En-
gland and Wales, and in Greater London, during
the 1995 heatwave». Journal of Epidemiology and
Community Health, vol. 52, p. 482-486.
ROSA-FREITAS, M.G. [et al.] (2006 ). «Association bet-
ween dengue and combinations of weather factors
in a city in the Brazilian Amazon». Pam. Am. J. Pu-
blic Health, vol. 20, p. 256-267.
SÁEZ, M. [et al.] (2000). «Ischaemic heart disease mor-
tality and weather temperature in Barcelona, Spain».
Journal of Public Health, vol. 10(1), p. 58-63.
–– (2001). «Comparing meta-analysis and ecological-
longitudinal analysis in time-series studies. A cause
study of effects of air pollution on mortality in three
Spanish cities». Journal of Epidemiology and Com-
munity Health, vol. 55, p. 423-432.
Salut Josep Miquel Raso
SAKER, L. [et al.] (2004 ). Globalization and infectious
diseases: a review of the linkages. Ginebra: WHO,
p. 62
SALAZAR-LINDP, E. [et al.] (1997). «El Niño and diarr-
hoea and dehydratation in Lima, Perú». The Lancet,
vol. 350(29), p. 1597-1598.
SAMANEK, A. [et al.] (2006). «Estimates of beneficial
and harmful sun exposure times during the year
for major australian population centers». Medical
Journal of Australia, vol. 184(7), p. 338-341.
SAMET, J.M. (2009). «Adapting to climate change».
Resources for the future, vol. June, p. 1-38.
SÁNCHEZ-SECO, M.P. [et al.] (2009). «Diagnóstico mi-
crobiológico del virus chikungunya en España
(2006-2007). Detección de casos de viajeros».
Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica,
vol. 27(8), p. 457-461.
SANDSTORM, T.; FORSBERG, B. (2008). «Desert dust. An
unrecognized source and dangerous air pollu-
tion?». Epidemiolgy, vol. 19(6), p. 808-809.
SARTOR, F. [et al.] (1995). «Temperature, ambient
ozone levels, and mortality during summer, 1994,
in Belgium». Environmental Research, vol. 70,
p. 105-113.
SCHÁR, C. [et al.] (2004). «The role of increasing tem-
perature variability in European summer heatwa-
ves». Nature, vol. 427(22), p. 332-336.
SCHIFANO, P. [et al.] (2009). «Susceptibility to heat
wave-related mortality: a follow-up study of a
cohort of elderly in Rome». Environmental Health,
vol. 8(50), DOI 10.1186/476-069X-8-50.
SCHNEIDER, S. (2009). «The worst-case scenario». Na-
ture, vol. 458, p. 1104-1105.
SCHNEIDER, S.; LANE, J. (2006). «An overview of
»dangerous« climate change», A: SCHELLNHUBER,
H.J. [et al.] (eds.). Avoiding dangerous climate change.
Cambridge: Cambridge University Press,
p. 7-23.
SCHWARTZ, J.; LADEN, F.; ZANOBETTI, A. (2002). «The
concentration-response relation between PM2,5
and daily deaths». Environmental Health Perspecti-
ves, vol. 110(10), p. 1025-1029.
SEMENZA, J.C. (1996). «Deaths in the Chicago Heat
Wave». The New England Journal of Medicine,
vol. 335(24), p. 1848-1849.
SEMENZA, J.C. [et al.] (1999). «Excess hospital admis-
sions during the july 1995 heat wave in Chicago».
American Journal of Preventive Medicine, vol. 16(4),
p. 269-277.
El canvi climàtic a Catalunya Salut
––(1996). «Heat-related deaths during the July 1995
heat wave in Chicago». The New England Journal of
Medicine, vol. 335(2), p. 84-90.
SEMENZA, J.C.; MENNE, B. (2009). «Climate change and
infectious diseases in Europe». Lancet Infectious
Disease, vol. 9, p. 365-375.
SENIOR, K. (2008). «Vector-borne diseases threaten
Europe». The Lancet, vol. 8, p. 531-532.
SHERIDAN, S.C. (2007). «A survey of public perception
and response to heat warnings across four North
American cities: an evaluation of municipal effecti-
veness». International Journal of Biometeorology,
vol. 52, p. 3-15.
SHERIDAN, S.C.; KALKSTEIN, L.S. (2004). «Progress in
heat watch-warning system technology». Bulletin
of the American Meteorological Society, vol. 85(12),
p. 1931-1941.
SHINDELL, D.T.; RIND, D.; LONENGAM, P. (1998). «In-
creased polar stratospheric ozone losses and de-
layed eventual recovery owing to increasing green-
house gas concentrations». Nature, vol. 292(6676),
p. 589-592.
SHOPE, R. (1991). «Global climate change and infec-
tious diseases». Environmental Health Perspectives,
vol. 96, p. 171-174.
SHUMAN, E.K. (2010). «Global climate change and in-
fectious diseases». New England Journal of Medicine,
vol. 362(12), p. 1061-1063.
SIMÓN, F. [et al.] (2005). «Mortality in Spain during the
heat waves of summer 2003». Eurosurveillance,
vol. 10, p. 156-160.
SMITH, K.R. [et al.] (2009a). «Public health benefits of
strategies to reduce greenhouse-gas emissions:
health implications of short-lived greenhouse po-
llutants». The Lancet, vol. 374, p. 2091-2103.
SMITH, M. [et al.] (2009b). «Influence of the North
Atlantic Oscillation on grass pollen counts in
Europe». Aerobiologia DOI 10.1007/S10453-009-
9136-4.
SMOYER, K.E. [et al.] (2000). «The impacts of weather
and pollution on human mortality in Birmingham,
Alabama and Philadelphia, Pennsylvania». Interna-
tional Journal of Climatology, vol. 20, p. 881-897.
STAFOGGIA, M. [et al.] (2009). «Summer temperature-
related mortality effect modification by previous
mortality». Epidemiology, vol. 20(4), p. 575-583.
–– (2006). «Vulnerability to heat-related mortality: a
multicity, population-based, case-crossover analy-
sis». Epidemiology, vol. 17(3), p. 315-323.
971
STEERE, A.C.; COBURN, J.; GLICKSTEIN, L. (2004). «The
emergence of Lyme disease». The Journal of Clinical
Investigation, vol. 113(8), p. 1093-1101.
SUNYER, J. (2008). «Commentary: evaluating response
to heat waves». International Journal of Epidemiology,
vol. 37, p. 317-318.
SUNYER, J. [et al.] (2000). «Patients with chronic obs-
tructive pulmonary disease are at increased risk of
death associated with urban particle air pollution:
a case-crossover analysis». American Journal of Epi-
demiology, vol. 151(1), p. 50-56.
–– (1997). «Urban air pollution and emergency ad-
missions for asthma in four European cities: the
APHEA Project». Thorax, vol. 52, p. 760-765.
–– (1996). «Air pollution and mortality in Barcelona».
Journal of Epidemiology and Community Health,
vol. 50 (Suppl. 1), p. 1-5.
SUNYER, J.; GRIMALT, J. (2006). «Global climate change,
widening health inequalities, and epidemio-
logy». International Journal of Epidemiology, vol. 35,
p. 213-216.
TABACHNICK, W.J. (2009). «Challenges in predicting
climate and environmental effects on vector-borne
disease episystems in a changing world». The
Journal of Experimental Biology, vol. 213, p. 946-
954.
TAN, J. [et al.] (2010). «The urban heat island and its
impact on heat waves and human health in Shang-
hai». International Journal of Biometeorology, vol. 54,
p. 75-84.
–– (2007). «Heat wave impacts on mortality in Shang-
hai, 1998 and 2003». International Journal of Bio-
meteorology, vol. 51, p. 193-200.
–– (2004). «An operational heat/health warning sys-
tem in Shanghai». International Journal of Biometeo-
rology, vol. 48, p. 157-162.
TANNER, M.; DE SAVICHY, D. (2008). «Malaria eradica-
tion back on the table». Bulletin of the World Health
Organization, vol. 86(2), p. 82-83.
TARAMARCAZ, P. [et al.] (2005). «Ragweed (Ambrosia)
progression and its health Switzerland resist inva-
sion?» Swiss Medical Weekly, vol. 135, p. 538-548.
TAUBES, G. (1997). «Global warming: Apocalypse not».
Science, vol. 278(5340), p. 1004-1006.
TERAMURA, A.H.; SULLIVAN, J.H.; ZISKA, L.H. (1990).
«Interaction of elevated ultraviolet-B radiation and
C02 on productivity and photosynthetic characte-
ristics in wheat, rice and soybean». Pant Physiology,
vol. 94, p. 470-475.
972
THOMAs, P. (2004a). Under the Weather; Londres: Fu-
sion, 257 p.
THOMSON, M.C. [et al.] (2006). «Malaria early warning
based on seasonal climate forecasts from multi-
model ensembles». Nature, vol. 439(2), p. 576-
579.
–– (2000). «Forecasting disease risk with seasonal
climate predictions». The Lancet, vol. 355(9214),
p. 1550-1560.
THURSTON, G.D.; ITO, K. (1999). «Epidemiological stu-
dies of ozone exposure effects», A: Holgate, S.T. [et
al.] (eds.). Air pollution and health; San Diego, Lon-
dres: Academic Press, p. 485-510.
TOBIAS, A. [et al.] (2010). «Short-term effects of ex-
treme hot summer temperatures on total daily mor-
tality in Barcelona, Spain». International Journal of
Biometeorology, vol. 54, p. 115-117.
TONBAK, S. [et al.] (2006). «Crimea-Congo hemorrha-
gic fever virus: genetic analysis and tick survey in
Turkey». Journal of Clinical Microbiology, vol. 44(11),
p. 4120-4124.
UDEENFELDTWORT, U. [et al.] (2004). «Impact of El
Niño and malaria on birthweight in two areas
of Tanzania wit different transmission patterns».
International Journal of Epidemiology, vol. 33(6),
p. 1311-1319.
VANECKOVA, P. [et al.] (2008b). «Synoptic analysis of
heat-related mortality in Sydney, Australia, 1993-
2001». International Journal of Biometeorology,
vol. 52, p. 439-451.
VINEIS, P. (2009). «Climate change and the diversity of
its health effects». International Journal of Public
Health. DOI 10.1007/S00038-009-0092-0.
WEIR, E. (2001). «Sunlight exposure and non-Hodg-
kin’s lymphoma». Canadian Medical Association
Journal, vol. 165(3), p. 331.
WETHERALD, R.T.; MANABE, S. (1995). «The Mecha-
nisms of Summer Dryness Induced By Greenhouse
Warming». Journal of Climate, vol. 8(2), p. 3096-
3108.
WHITMAN, S. [et al.] (1997 ). «Mortality in Chicago
attributed to the July 1995 heat wave». American
Journal of Public Health, vol. 87(9), p. 1515-
1518.
Salut Josep Miquel Raso
WILKINSON, P. [et al.] (2004). «Vulnerability to winter
mortality in elderly people in Britain: popula-
tion based study». British Medical Journal, vol. 329,
p. 647-653.
–– (2009). «Public health benefits of strategies to
reduce greenhouse-gas emissions: household
energy». The Lancet, vol. 374, p. 1917-1929.
WOLF, K. [et al.] (2009). «Air temperature and the oc-
currence of myocardial infarction in Augsburg,
Germany». Circulation, vol. 9, p. 735-742.
WOODCOK, J. [et al.] (2009). «Public health benefits of
strategies to reduce greenhouse-gas emissions urban
land transport». The Lancet, vol. 374, p. 1930-1943.
WOODHOUSE, P.R. [et al.] (1994). «Seasonal variation
of plasma fibrinogen and factor VII activity in
the elderly: winter infections and death from
cardiovascular disease». The Lancet, vol. 343(8895),
p. 435-439.
XUN, W.W. [et al.] (2010). «Climate change epidemio-
logy: methodological challenges». International
Journal of Public Health, vol. 55, p. 85-96.
YIP, F.Y. [et al.] (2008). «The impact of excess heat
events in Maricopa County, Arizona: 2000-2005».
International Journal of Biometeorology, vol. 52,
p. 765-772.
ZANOBETTI, A.; SCHWARTZ, J. (2008). «Temperature
and mortality in nine US cities». Epidemiology,
vol. 19(4), p. 563-570.
ZAULI, S. [et al.] (2008). «Bioclimatic characterisation
of an urban area: a case study in Bologna (Italy)».
International Journal of Biometeorology, vol. 52,
p. 779-785.
ZAVITSANOU, A.; BABATSIKOU, F.; KOUTIS, C. (2009).
«Crimean Congo hemorrhagic fever: an emer-
ging tick-borne disease». Health Science Journal,
vol. 3(1), p. 10-18.
ZELL, R. (2004). «Global climate change and the emer-
gence/re-emergence of infectious disease». Inter-
national Journal of Medical microbiology (suppl),
vol. 293, p. 16-26.
ZISKA, L.H.; EPSTEIN, P.R.; R OGERS, C. A. (2008). «Cli-
mate change, aerobiology, and public health in the
Northeast United States». Mitigation and Adaptation
Strategies for Global Change, vol. 13, p. 607-613.
22. Percepció i comunicació del canvi climàtic
a Catalunya
Joan David Tàbara
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA)
Universitat Autònoma de Barcelona

Joan David Tàbara treballa amb l’European Climate Forum (Potsdam, Alemania), i és investiga-
dor associat a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, i membre del European Sus-
tainability Science Group. A hores d’ara col·labora amb en els projectes Integrated Risk Governance
sobre riscos de gran escala que excedeixen les actuals capacitats humanes per ésser abordats;
Global Systems Dynamics and Policies, sobre ciències de la complexitat per tractar els problemes
d’insostenibilitat global, i VISION, sobre R+D per a la sostenibilitat. L’any 2009 rebé el Premi
a l’excel·lència investigadora de la UAB i el premi de millor ponència presentada a la Conferèn-
cia sobre desenvolupament sostenible de la Comissió Europea on s’introduïa el concepte de
‘Governança Climàtica Integrada’.

Agraeixo als experts i agents consultats la seva desinteressada participació en l’estudi qualitatiu. Agraeixo a Anna Serra el
seu suport en l’obtenció de les dades addicionals sobre l’evolució de la premsa escrita a Catalunya, i a Salvador Samitier i
Iñaki Gili, de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, els seus comentaris al primer esborrany d’aquest treball.
Resum 977
22.1. Introducció 979
22.2. La recerca social de la percepció del canvi climàtic 980
22.3. La percepció del canvi climàtic a la Unió Europea 981
22.4. Les percepcions climàtiques del públic en general
a l’Estat espanyol 983
22.5. Algunes dades en el cas de Catalunya 987
22.6. Contingut i metodologia 990
22.6.1. Tendències, impactes i vulnerabilitat 991
22.6.2. Mitigació 994
22.6.3. Adaptació 996
22.6.4. Canvi climàtic i desenvolupament sostenible 997
22.6.5. Ciència, política i societat 998
22.6.6. Distribució de responsabilitats i aspectes ètics 1001
22.7. La comunicació del canvi climàtic a la premsa escrita 1002
22.8. Conclusions 1004
Refèrencies 1007
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
Resum
Aquest capítol presenta una revisió dels darrers
estudis sobre percepció del canvi climàtic en els
àmbits internacional, europeu, espanyol i català i,
així mateix, aporta una anàlisi original de les per-
cepcions sobre el canvi climàtic entre una mostra
de 19 experts i agents actius en aquesta matèria a
Catalunya. A la vegada, mostra l’evolució d’un
total de 3.090 d’articles de diari publicats a Cata-
lunya sobre canvi climàtic en el període 1990-
2007. Entre els resultats i les tendències detec-
tades, podem destacar-ne els següents: 1) en ge-
neral, fins ara el canvi climàtic s’ha considerat
sobretot com un problema de mitigació i no
d’adaptació, i més com un risc o un cost que com
una oportunitat de desenvolupament o d’inver-
sió; 2) la crisi econòmica ha afectat la manera
com el públic en general percep el problema del
canvi climàtic; d’una banda banda, reduint-ne la
sensació d’urgència, però a la vegada incremen-
977
tant-ne la percepció com a factor important a l’hora
de contribuir a resoldre aquesta mateixa crisi;
3) hi ha hagut un fort creixement de la presència
del canvi climàtic en la premsa diàriacatalana,
així com un major nombre de marcs interpreta-
tius —alguns en conflicte— que són utilitzats
per comunicar aquesta nova realitat, i 4) els
experts i els agents consultats a Catalunya en
temes de canvi climàtic tenen una posició molt
menys optimista que el públic en general sobre
les possibilitats de contenir el canvi climàtic, i a la
vegada es mostren molt crítics amb els respon-
sables polítics catalans i, en particular, pel que fa
a la política de mitigació. En concret, entenen
que la societat catalana no genera prou incentius
o desincentius per mitigar el canvi climàtic o
adaptar-s’hi ni disposa d’institucions ni destina
prou recursos a aquests propòsits, tot i que
Catalunya disposa d’opcions factibles per fer-ho.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
22.1. Introducció
El canvi climàtic ha finalment acabat envaint
l’espai de la comunicació i de l’imaginari públic
d’una manera que era del tot impensable ara
fa tan sols una dècada. Pel·lícules com L’era de
l’estupidesa o L’endemà passat s’han acabat fonent
en multitud de propostes, informes i estratègies
de tota mena que fan que el canvi climàtic ja no
sols hagi deixat de ser una discussió més o
menys intel·lectual o científica d’una minoria,
sinó que sobretot hagi passat a ser part de la quo-
tidianitat. De fet, tal i com assenyalà l’Oxford
American Dictionary, la paraula de l’any el 2006
fou la de carbon-neutral, necessària per qualificar
tot allò que pretén neutralitzar les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle.2 Ara un munt
d’iniciatives locals, de negocis i internacionals
s’orienten ja cap aquest objectiu arreu...3
Així doncs, el canvi climàtic ha deixat de ser
solament un fenomen biofísic per acabar con-
vertint-se en una mena de calidoscopi que am-
plifica múltiples ideologies i interessos i els dóna
una nova projecció. El canvi climàtic, ara ja ser-
veix, tant per explicar les causes com les conse-
qüències del destí humà. Tal com afirma Mike
Hulme, director fundacional del Tyndall Centre
de la Universitat d’East Anglia, a la Gran Breta-
nya, ara la «idea del clima» s’ha convertit en el
recipient on convergeixen múltiples conflictes
existents en la societat. En realitat, els desacords
i les diverses percepcions que trobem quan par-
lem del canvi climàtic, sorgeixen no tant perquè
parlem de clima com a realitat objectiva o cien-
tífica, sinó perquè en realitat parlem de moltes
altres coses que gràcies al discurs del canvi cli-
màtic prenen una nova dimensió social, moral i
política (Hulme, 2009).
Davant d’aquesta realitat emergent, és impor-
tant desentrellar la complexa textura del que
configura les noves maneres d’entendre la nova
situació de transformació climàtica. És a dir, ara
no ja com un fenomen natural extern a les so-
2. http://blog.oup.com/2006/11/carbon_neutral_/
3. Per a una iniciativa universitària dirigida a assolir la neu-
tralitat climàtica i el paper dels sondejos per assolir-la,
vegeu McCauley et al., 2009.
979
cietats humanes, sinó sobretot com un nou vec-
tor que, finalment, afecta la manera d’organitzar
les nostres relacions i institucions socials. No
obstant això, i fins fa ben poc, el clima —com la
resta de canvis ambientals— ha estat fortament
ignorat per les ciències socials, per bé que
inevitablement, no com a resultat de la recerca
social en si mateixa, els sociòlegs contemporanis
més destacats ja no poden deixar de tractar-lo
(Giddens, 2009).4
En aquesta contribució, aporto les darreres
dades disponibles sobre percepció del canvi cli-
màtic a partir d’estudis realitzats en els àmbits
internacional, europeu, espanyol i català. Igual-
ment, incloc unes dades addicionals sobre la pu-
blicació d’articles de diari a Catalunya sobre
canvi climàtic en el període 1990-2007. Però
el gruix d’aquest capítol se centra en una anà-
lisi original de la percepció del clima per part
d’experts i agents implicats en aquesta matèria a
Catalunya. Per tant, en la mesura possible, he
evitat la duplicació de resultats publicats a Cata-
lunya en altres fonts o anteriorment (Tàbara
[coord.], 2008; Tàbara, 2005; Tàbara et al., 2005),
per la qual cosa remeto els lectors que desitgin
una visió més completa d’aquesta temàtica a
aquelles fonts.
Aquesta exposició s’inicia, en la secció 2, amb
una breu revisió d’estudis sobre percepció i
comunicació del canvi climàtic. Aquesta secció té
com a objectiu identificar les principals claus
interpretatives dels resultats obtinguts en els
diversos contextos internacional, europeu, espa-
nyol i català. A continuació, la secció 3 compara
les dades disponibles a Europa aportades en els
eurobaròmetres específicament dedicats al canvi
climàtic dels anys 2008 i 2009, un període es-
pecialment important a causa de la crisi eco-
nòmica. La secció 4 es concentra en els darrers
resultats obtinguts a Espanya fent ús dels euro-
baròmetres, dels sondejos del Centro de Investi-
gaciones Sociológicas (CIS, 2000, 2005, 2007),
així com d’un parell d’estudis finançats per dues
4. En el cas de Giddens, però, es produeix allò tan comú
en la comunicació del risc, que sovint el que pren més im-
portància és el missatger que no pas el missatge en si...
980 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
fundacions privades. La secció 5 aporta algunes
dades referents a Catalunya, a partir de dades re-
centment facilitatdes pel DMAH. Tot seguit, la
secció 6 presenta l’anàlisi de percepcions d’un
grup de 19 experts i d’agents socials actius a Ca-
talunya en aquest camp, ja que s’entén que co-
nèixer les seves opinions pot ser especialment
important a l’hora de prendre decisions sobre
l’assumpte. La secció 7 detalla les tendències en
la publicació de notícies i comentaris sobre canvi
climàtic en quatre diaris apareguts a Catalunya
durant el període 1990-2007 a partir d’una mos-
tra de 3.090 articles. Finalment, en les conclu-
sions es comenten i resumeixen els resultats
principals.
22.2. La recerca social de la percepció del
canvi climàtic
En la darrera dècada, hom constata una verita-
ble explosió de recerques socials que aborden el
canvi climàtic a partir de preguntes, poblacions
i perspectives molt diverses. Entre els quals, un
dels estudis més referenciats (i fins i tot utilitzat
en la pel·lícula d’Al Gore) és el d’Oreskes (2004),
en què es preguntava si existeix un consens
científic pel que fa a l’impacte de les activi-
tats humanes sobre el clima. A partir de la revisió
de 928 resums de revistes científiques, va trobar
que més del 75% hi estava d’acord o acceptava
implícitament o explícita aquest supòsit. Aquests
resultats coincideixen amb els obtinguts per
Doran i Kendall Zimmerman (2009) a través
d’un sondeig entre 3.146 científics que treballen
en ciències de la terra, en què el 82% de les per-
sones consultades va respondre en la mateixa
direcció. Segons aquests darrers autors, aquests
resultats reforcen la idea que el principal repte
actualment en temes de canvi climàtic ja no
radica a arribar a aquest consens científic, sinó a
millorar profundament els aspectes de comuni-
cació pública i política.
Pel que fa a l’obtenció de dades internacio-
nals amb caràcter comparatiu, a més de Bren-
chin (2003) sobresurt el treball de Leiserowitz
(2007a), que aporta una revisió d’estudis quan-
titatius sobre percepció climàtica a diversos con-
tinents. Així, per exemple, subratlla el fet que als
Estats Units, el públic en general està menys con-
vençut que a Europa, l’Índia o la Xina sobre si
les activitats humanes estan afectant el canvi cli-
màtic, diferències que es poden explicar per un
seguit de factors socials, emocionals o cognitius
diversos, alguns dels quals es comenten a conti-
nuació. El mateix Leiserowitz (2006) argumenta
que les percepcions climàtiques estan fortament
influïdes pels «imaginaris afectius», així com els
valors culturals.
En l’àmbit internacional una de les fonts més
importants de dades quantitatives sobre percep-
ció del canvi climàtic és l’agència Globescan, amb
base als Estats Units. Segons un dels seus darrers
treballs (Miller, 2010), que conté dades provi-
nents des de l’any 1998 al 2009 en 24 països, es
mostra un increment molt pronunciat de les per-
sones que creuen que el canvi climàtic és un pro-
blema ‘molt seriós’, ja que passen del 43% al
62% al llarg d’aquest període. Un dels impor-
tants aspectes d’aquesta recerca és que quan
el canvi climàtic es considera una oportunitat
d’inversió i no pas de costos, les polítiques de
canvi climàtic obtenen un major suport, la qual
cosa porta aquests investigadors a suggerir que
mesures transversals que abordin a la vegada di-
versos problemes de manera integrada podrien
arribar a ser més efectives per tractar aquest
problema tan complex.
En particular, la bibliografia sociològica
internacional ha identificat un seguit de factors
sociodemogràfics i culturals que semblen incidir o
estan de manera més directament correlacionats
amb les actituds del públic en general respecte
del canvi climàtic (Trumbo, 2000). Per exemple, el
nivell d’educació tendeix a afectar notablement
el mode com es percep el canvi climàtic. Tal com
mostren les dades dels eurobaròmetres (EC,
2009, 2008), en general les persones que han
gaudit d’un període més llarg d’educació i/o que
se senten més informades sobre aquesta proble-
màtica tendeixen a creure que el canvi climàtic és
un problema molt seriós.
Tanmateix, un factor que influeix molt deci-
sivament en la valoració del clima és la posició
ideològica dretes/esquerres. Així, segons l’estudi
aportat per Dunlap i McCrigth (2008), que
recull el contrast d’opinions climàtiques entre
l’electorat demòcrata i republicà als Estats Units
entre els anys 1997 i 2008, mostra que no sola-
ment aquestes diferències de percepcions climà-
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
tiques entre dretes i esquerres són ben paleses,
sinó que a més, aquestes que s’han anat incre-
mentant amb el temps. En concret:
• Quan al públic americà, l’any 1997, li pre-
guntaven si el canvi climàtic suposava una
amenaça seriosa a un mateix o al seu propi
estil de vida, sols un 20% dels republicans hi
estava d’acord, en contrast amb el 31% dels
demòcrates. Onze anys després, i tot i que el
2008 els percentatges van augmentar en amb-
dós grups, en passar al 26% i al 49%, respec-
tivament, la distància entre les posicions
d’esquerres i de dretes augmentà.
• En comparar les percepcions entre demòcrates
i republicans, quan se’ls preguntava l’any 1997
sobre si el canvi climàtic s’exagera als mitjans
de comunicació, un 37% hi estava d’acord, en
contrast amb un 27% dels demòcrates. L’any
2008, un 58% dels republicans hi estava
d’acord, en contrast amb tan sols un 17% dels
demòcrates.
• La majoria dels de dretes tendeixen a argu-
mentar que l’increment de la temperatura en
el decurs del darrer segle ve donat principal-
ment per causes naturals —el 70% i el 72%
dels republicans, el 2001 i el 2008 respectiva-
ment—, en contrast amb els que defensen
posicions més d’esquerres —el 53% i el 40%,
el 2001 i el 2008, respectivament.
• La majoria dels demòcrates tendeixen a pensar
que la majoria dels científics creuen que el
canvi climàtic ja s’està produint —el 52% i
el 75%, el 1997 i el 2008 respectivament.
Aquesta percepció és menys estesa en el cas
dels republicans —el 42% i el 52%, el 1997 i
el 2008, respectivament.
Hi ha, però, molts altres factors que la recerca
social ha identificat com rellevants per explicar i
entendre les percepcions climàtiques. Entre els
quals, tal com destaquen Kellstedt et al. (2008) el
nivell d’informació, la confiança dipositada en els
científics, el sentiment d’eficàcia personals, la
comunicació interpersonal (Stamm et al., 2000),
o fins i tot el mateix llenguatge que s’utilitza per
descriure aquest fenomen. Així, L. Whitmarsh
(2009) trobà que el fet de parlar «d’escalfament
de la Terra» provocava un major nivell de pre-
981
ocupació que parlar de «canvi climàtic» en una
mostra qualitativa del sud d’Anglaterra.
22.3. La percepció del canvi climàtic a la
Unió Europea
A Europa, la font principal de dades quantitati-
ves sobre percepció del canvi climàtic es troba
en els estudis realitzats per la Comissió Europea
als eurobaròmetres. Els principals avantatges
d’aquests treballs és que utilitzen grans mostres
(entorn de 27.000 entrevistes per estudi), es fan
periòdicament i seguint la mateixa metodologia,
la qual cosa permet que els resultats siguin força
comparables tant al llarg del temps com entre
els diversos països. Per contra, hom pot pensar
que donen resultats relativament superficials i
dependents de situacions culturals i conjuntu-
rals, com és ara la influència del mateix llen-
guatge o els mitjans de comunicació. Sigui com
sigui, el cert és que constitueixen una font molt
valuosa i ineludible d’informació que cal tenir
present en l’anàlisi de la construcció social del
canvi climàtic i que cal tenir en compte a l’hora
de concebre polítiques de canvi climàtic a dife-
rents nivells.
Especialment destacables foren els eurobarò-
metres publicats el setembre del 2008 i el juliol
del 2009 (EC 2008, 2009).5 Fou precisament
durant aquest període quan s’inicià la crisi eco-
nòmica global. El mode d’avaluar el canvi climà-
tic no ha estat immune a l’impacte de la crisi, si
bé els seus efectes són ambigus. Tot i que ara s’hi
dóna una menor importància relativa, a la vegada
el nombre de persones que ara creuen que llui-
tar contra el canvi climàtic pot tenir un efecte
positiu sobre l’economia s’ha incrementat (passant
del 56% el 2008 al 62% el 2009).
En primer lloc, i com un resultat general
obtingut als 27 països de la UE, segons aquestes
fonts es detecta que el canvi climàtic es percep
com un dels tres problemes més seriosos, i no
solament de caràcter ambiental, a què s’enfronta
el món en conjunt. Aquesta percepció es corres-
pon amb els resultats obtinguts en l’Eurobarò-
metre del 2005, en què el canvi climàtic també
apareixia com un dels tres problemes que més
5. El treball de camp fou realitzat, respectivament, entre
març i maig del 2008 i entre gener i febrer del 2009.
982 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
preocupaven els europeus (EC, 2005, p. 8). No
obstant això, actualment aquesta percepció sem-
bla haver perdut una part de la seva intensitat com
a resultat de la crisi econòmica. Mentre que per
la primavera del 2008 el 62% de la població
europea havia esmentat el canvi climàtic, aquest
percentatge va minvar al 50% al principi del
2009, mentre que el nombre de persones que
van esmentar la crisi global va passar del 24% al
52%. Val a dir, però, que el primer problema que
s’esmenta a la UE és la «pobresa, manca de men-
jar i d’aigua potable», que d’una manera indi-
recta hom podria creure que també està relacio-
nat amb el canvi climàtic (no com a fenomen
futur, sinó com un procés ja present a moltes
parts de món subdesenvolupat). Pel que fa als
grups de població, les persones que menys ten-
deixen a referir-se al canvi climàtic en general
són persones majors de 55 anys, mentre que les
persones que més sovint afirmen que el canvi cli-
màtic és el problema més seriós a què s’enfronta
el món en el seu conjunt tendeixen a ser estu-
diants o les persones que han gaudit d’educació
fins als 20 anys o més, els que políticament se
situen a l’esquerra, i els que tenen professions
liberals o de gestió. Amb tot, el canvi climàtic
apareix com el segon o tercer problema més im-
portant al món en totes les categories socioeco-
nòmiques, la qual cosa significa que es tracta
d’un problema percebut de manera significativa
3% 7%
16%
3% 10%
20%
67%
74%
Figura 1. Importància del canvi climàtic a la UE. Dades sobre la pregunta «En quina mesura creieu que el canvi climàtic és
un problema seriós en el moment actual?»
pel conjunt de la població europea, en part al
marge del sector de població considerat.
Tal com mostra la figura 1, al principi del
2009 més de dues terceres parts de la població
europea —el 67%— creia que el canvi climàtic
és un problema molt seriós. Així doncs, aquest
percentatge es mantingué alt, encara que davallà
7 punts respecte de les dades de l’any anterior, en
què el resultat era del 74%. En aquest cas, i pel
que fa als resultats obtinguts el 2009, la majoria
de les persones que consideraven el canvi climà-
tic un problema molt seriós tendien a ser dones,
població entre els 15 i 54 anys, amb estudis fins
als 16 anys o més, estudiants, professionals libe-
rals o amb feines de gestió, d’esquerres, i que es
consideren informats en aquesta matèria. Per
contra, el grup que considera que el canvi cli-
màtic no és un problema seriós, tendeix a ser
d’homes, de més de 55 anys, jubilats i d’orienta-
ció política de dretes. És interessant, però, cons-
tatar que són els homes més que no les dones,
els qui amb més probabilitat tendeixen a res-
pondre que el canvi climàtic podria tenir un im-
pacte positiu sobre l’economia.
Segons aquests eurobaròmetres, a Europa el
nivell subjectiu d’informació sobre el canvi cli-
màtic —el grau en què les persones es creuen a si
mateixes molt o prou informades sobre el cas—
és elevat, és a dir, el 56%. Particularment aque-
lles persones que mostren un alt nivell subjectiu
1-4, no gaire important
5-6, bastant important
7-10, molt important
DK
Cercle interior: gener-febrer de 2009
Cercle exterior: primavera de 2008
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
d’informació sobre el canvi climàtic, alhora ten-
deixen a pensar que el canvi climàtic és un pro-
blema molt seriós. Els sectors de població que es
creuen menys informats sobre el canvi climàtic
són les persones amb un període d’educació for-
mal més curt, les persones majors de 55 anys,
així com les dones.6 Val a dir que a Espanya,
segons els resultats del CIS del 2007, un 61,4% de
la població afirmava haver sentit parlar del Pro-
tocol de Kyoto, mentre que un 36,3 deia que era
la primera vegada que n’havia sentit a parlar.
Aquests resultats coincideixen amb els del BBVA
(2008), en què el 61% deia haver sentit parlar
de Kyoto, un increment de 10,8 punts respecte
del 2005.
És interessant notar una certa correspondèn-
cia entre el públic dels països que es consideren
més preocupats pel canvi climàtic i aquells paï-
sos on la gent creu que el canvi climàtic es pot
resoldre. Així, entre els 27 països de la UE, la po-
blació sueca és la que es mostra més preocupada
i més optimista alhora de poder resoldre’l. De fet,
Suècia és l’únic país de tota la UE que durant el
període de crisi 2008-2009 va mostrar un incre-
ment en la valoració de gravetat del canvi climà-
tic com a problema principal del món, mentre
que a tota la resta de països europeus aquests
percentatges disminuïren (això es podria explicar
pel fet que era el país que a la vegada es mostrà
menys preocupat per la crisi econòmica global).
Tot i això, en general, per a la majoria dels euro-
peus el canvi climàtic no és un fenomen inatu-
rable (per al 58%), i gairebé dues terceres parts
de la població creu (el 65%) que la seva impor-
tància no ha estat exagerada, per exemple pels
mitjans de comunicació. En general, les perso-
nes que creuen que el canvi climàtic és un pro-
blema molt seriós també tendeixen a pensar que
el canvi climàtic es podrà resoldre. En aquest
sentit, els que pensen que és un problema que
no es pot aturar tendeixen a ser persones jubila-
des o desocupades.
Un altre aspecte explorat pels eurobaròmetres
són les contribucions personals per mitigar el
6. Tot i que en aquest darrer cas és possible, tal com s’ha
demostrat en altres treballs sobre les actituds davant la tec-
nologia, que els homes tendeixin a acceptar menys la seva
ignorància.
983
canvi climàtic. Aquestes s’examinen mitjançant
preguntes directes formulades als enquestats
sobre el que consideren haver-hi fet o no. Ara bé,
és evident que aquest mètode per mesurar les
contribucions personals s’ha d’interpretar amb
molta cura, ja que està subjecte al que s’anomena
el «biaix ambiental»: respondre de manera polí-
ticament correcta el que s’espera que cal respon-
dre per no ésser etiquetat com a persona non
grata per la resta de la comunitat (fenomen que
queda especialment palès quan es pregunten
aquestes qüestions en un moment molt avançat
del qüestionari). En tot cas, EL 2009 el 59% de
la població europea va afirmar haver emprès en
algun moment alguna acció en aquest camp,
amb una molt lleu disminució del 2% respecte
del 2008.
En resum, a Europa aproximadament dues
terceres parts de la població europea creu que el
canvi climàtic es tracta d’un problema molt
seriós i que no ha estat exagerat, per exemple, pels
mitjans de comunicació. La crisi econòmica ha
tingut també els seus efectes sobre la percepció
del canvi climàtic, fenomen que s’ha fet ben palès
a partir de les dades dels eurobaròmetres. No
obstant això, tot i que els europeus ara assignen
una importància relativa al problema del canvi
climàtic, menor, per exemple, que respecte de la
mateixa crisi econòmica, el nombre de persones
que entenen que resoldre el canvi climàtic pot
constituir una solució per abordar la crisi també
s’ha incrementat.
22.4. Les percepcions climàtiques del
públic en general a l’Estat espanyol7
La percepció del canvi climàtic està molt
relacionada amb el sistema de referència i l’escala
espacial que es pren per avaluar-ne els possibles
impactes, i en particular, si el canvi climàtic
s’entén com una amenaça per a un mateix o per
a l’entorn més proper. Així, segons l’estudi del
Centro de Investigaciones Sociológicas del 2007
(CIS, 2007), quan es preguntava a la població
espanyola sobre els problemes més importants
que afecten el món, el 28,4% indicava el canvi
7. Aquesta secció se centra en la presentació de dades
quantitatives provinents de sondejos; per a una anàlisi qua-
litativa en el cas espanyol, vegeu Oltra et al., 2008.
984 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara

climàtic. Però quan la mateixa pregunta prenia
com a referència, no el món, sinó Espanya en
concret, aquest percentatge baixava al 6,7%. I en-
cara més, si la pregunta se centrava al seu propi
poble o ciutat, l’esment del canvi climàtic baixava
fins al 2,9%. Aquesta manera d’entendre el canvi
climàtic com un problema llunyà en l’espai —i
en general, també en el temps— és important, si
no sorprenent, en un país amb un fort risc i pro-
cés de desertització com és Espanya actualment.
De fet, aquesta «desapercepció» podria explicar,
junt amb altres factors, una part de la resistència
o de la dificultat per implementar polítiques
d’adaptació efectives en el context espanyol. Amb
tot, i segons l’estudi del CIS del 2007, el 82,9%
de la població està d’acord amb l’afirmació que el
canvi climàtic és un fenomen que ja està pro-
duint-se (taula 1).
Tanmateix, per a aquells que van contestar
afirmativament a la pregunta sobre el canvi cli-
màtic, el mateix estudi del CIS (2007) fa dues
preguntes addicionals que cal destacar. La pri-
mera pretenia saber si, al canvi climàtic, se li està
donant la importància que té; i la segona, conèi-
xer el paper de l’energia nuclear en el debat de la
mitigació del canvi climàtic. Els resultats, con-
cretament, van ser els següents (taules 2 i 3):
En general, el públic espanyol no veu que el
canvi climàtic estigui sobreestimat, més aviat al
contrari, a la vegada que dues terceres parts de
la població opinen que caldria disminuir la pro-
porció de l’energia nuclear. Aquestes dades dels

«Es diu que estem assistint a un procés de canvi climàtic (hivern més càlids, estius més secs),
en concret un escalfament de la Terra. Creu que això és efectivament així, Percentatge N
o que no hi ha proves evidents que això estigui passant?»
Sí, estem assistint a un procés d’escalfament de la Terra 82,9 2.061
No, no hi ha proves que això estigui passant 5,7 141
No ho sé 11,2 278
No contesta 0,2 5
Total 100,0 2.485

Taula 1. Percepció del canvi climàtic a Espanya

Font: CIS, 2007.

«Creu que, al problema de l’escalfament del planeta, se li està donant...» Percentatge N

La importància que té 34,6 713
Més importància de la que té 6,6 135
Menys importància de la que té 54,2 1.118
No ho sé 4,3 88
No contesta 0,3 7
Total 100,0 2.061

Taula 2. Importància relativa del canvi climàtic

Font: CIS, 2007.

En relació amb l’energia nuclear i el canvi climàtic, principalment hi ha dues posicions,

Percentatge N
amb quina està més d’acord?
La proporció d’energia nuclear hauria de disminuir, ja que implica problemes de seguretat,
com els residus radioactius o el perill d’accident 74,3 1.531
La proporció de l’energia nuclear hauria d’augmentar, ja que no influeix sobre el canvi
climàtic ni l’escalfament 6,9 143
No ho sé 14,5 299
No contesta 4,3 88
Total 100,0 2.061

Taula 3. Opinió sobre el paper l’energia nuclear per als que creuen que s’està produint el canvi climàtic
Font: CIS, 2007.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
eurobaròmetres i del CIS també coincideixen en
part amb les proporcionades per dos estudis
finançats recentment per dues fundacions priva-
des que també afronten la percepció del canvi
climàtic a Espanya en el públic en general. Així,
segons l’estudi del BBVA dut a terme entre no-
vembre i desembre del 2007 a partir d’una mos-
tra de 2.000 persones (Fundación BBVA, 2008):
• El 90,7% dels espanyols, l’any 2007 havia
llegit quelcom o havien sentit a parlar de l’es-
calfament global, un percentatge que repre-
senta un increment del 12% respecte del 2005.
• El 85,1% creu que s’està produint el canvi
climàtic a nivell global i que la temperatura
global ha augmentat.
• S’entén que, per ordre de probabilitat, els efec-
tes del canvi climàtic que d’una manera molt
o bastant probable podrien afectar Espanya
específicament són els següents: increment
de les temperatures (88,8%), períodes de
sequera més perllongats (88,3%), increment
dels incendis forestals (85,9%), desertització
(82,5%), inundacions freqüents de ciutats i
pobles costaners (82,4%), pèrdua de cultius
(82,9%), pèrdua de quilòmetres de costa a
causa de l’increment del mar (77,4%), extinció
d’espècies de plantes i animals (73,2%),
increment de malalties (69,2%), migracions
de població cap al Nord (57,4%) i disminució
significativa del turisme (54,1%).
• El 81,5% està d’acord amb l’afirmació que
«l’emissió excessiva de certs gasos a causa de
l’activitat econòmica de l’ésser humà està
accentuant l’efecte d’hivernacle».
• El 86,9% creu que l’increment de temperatura
és bastant o molt perillós per al planeta.
• Respecte de la importància del canvi climàtic,
el 82,3% creu que és molt important (38%) o
força important (44,3%) per a un mateix i per
a la família. El percentatge de «molt impor-
tant» s’incrementa en considerar les genera-
cions futures, el qual llavors arriba al 67,3%.
• El 63,1% està en desacord amb l’afirmació
següent: «Els efectes de l’escalfament global
passaran en un futur molt llunyà com perquè
ara m’hi preocupi personalment».
• El 69,7% està en desacord amb l’afirmació
següent: «Tot el que es diu avui dia sobre
985
l’escalfament global, és una moda que passarà
en uns anys».
• Solament el 0,6% està d’acord que «No hi
ha cap evidència científica com per dir que
l’escalfament global existeix».
• El 64,8% creu que es tracta d’un procés provo-
cat per l’activitat humana, en contrast amb el
4,9% que pensa que es tracta d’un procés
natural de la Terra, el 21,5% que creu ambdues
coses, i el 8,8%, que no ho sap o no contesta.
• El 83,5% de la població espanyola creu que
cal prendre mesures de manera immediata per
enfrontar-se al canvi climàtic.
• El 86,6% dels ciutadans espanyols creu que cal
«Canviar significativament el nostre estil de
vida per tal d’enfrontar-nos al canvi climàtic».
• El nivell general d’optimisme de la població
espanyola respecte de la possibilitat de reduir
els efectes del canvi climàtic és relativament
alt, ja que un 71% creu que això és bastant
o molt possible. Cal dir que és notable el
paper que s’atorga a la tecnologia, ja que el 68%
creu que la tecnologia pot reduir els impactes
de l’escalfament global.
• El 71,7% de la població afirma que estaria dis-
posat a introduir canvis en el seu estil de vida
propi per combatre l’escalfament global, i fins
i tot la majoria estaria disposada a pagar una
mica més per disposar de fonts d’energia no
contaminants. Però la majoria de la població
espanyola està més disposada que es prenguin
mesures que afectin les empreses, i no tant a
implementar mesures que poguessin afectar
a un mateix personalment, com podria ser la
pujada d’impostos en la gasolina.8 Així doncs,
la mesura que rep més suport de la població
espanyola és imposar multes a les empreses
que no redueixin les seves emissions de CO2.
8. Malgrat que és molt freqüent en els estudis d’opinió la
pregunta si hom estaria disposat a apujar els impostos per
protegir el medi ambient, val a dir que aquesta pregunta no
té cap mena de sentit políticament (igual que aquelles que
tendeixen a contraposar conservació del medi ambient i
desenvolupament). Això és així perquè el que defensen els
posicionaments ecologistes no és una pujada general dels
impostos, sinó una redistribució; és a dir, canviar l’estructura
impositiva —reduint els impostos de la renda i incremen-
tant-ne els del consum de recursos i contaminació—, per tal
d’incorporar les responsabilitats ambientals corresponents
al sistema impositiu general.
986 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
Amb tot, la crisi econòmica s’ha fet notar en la
manera com percep el canvi climàtic la població
general, no solament a Europa, sinó especial-
ment en el cas de l’Estat espanyol. Segons l’Eu-
robaròmetre del 2009, davant la pregunta «Quins
són els tres problemes més importants amb
què ara s’enfronta el món?», el 44% dels espa-
nyols va esmentar el canvi climàtic, la qual cosa
representa un notable davallada respecte del
61% que ho havia respost la primavera del 2008.
Paral·lelament, a Espanya la indicació de la crisi
econòmica global es va incrementar, en passar de
sols el 29% el 2008 al 50% el 2009. D’altra
banda, quan es demanava sobre la importància
del canvi climàtic en particular, l’any 2009 el
70% de la població creia que constituïa un pro-
blema molt seriós, mentre que el 17% creia que
era un problema bastant seriós, percentatges
que en part també s’havien reduït en relació amb
l’any anterior (el 2008, assolien el 83% i el 29%,
respectivament). Ara bé, el cas d’Espanya és
especialment destacable pel que fa a aquelles per-
sones que creuen que el canvi climàtic podria
tenir un efecte positiu en l’economia, ja que és
un dels països de la UE on aquesta percepció s’ha
incrementat més (després d’Holanda), passant
del 45% el 2008 al 55% el 2009. Però Espanya
també és el tercer país de la UE on aquesta pre-
gunta mostra un major nombre de persones que
afirmen no saber quin impacte podria tenir sobre
l’economia (el 32% el 2009).
Entre el 2008 i el 2009 a Espanya s’incre-
mentà lleument la polarització entre els «opti-
mistes» i els «pessimistes» sobre el canvi climà-
tic. Així doncs, el 2009 el 62% de la població
espanyola no estava d’acord amb l’afirmació «El
canvi climàtic no es pot aturar», mentre que
el 2008 aquest percentatge era del 58%; però a la
vegada, el 27% hi estava d’acord el 2009, men-
tre que el 2008 aquest percentatge era del 24%.
Per tant, les persones que van afirmar no saber
contestar aquesta qüestió es reduí del 18% el
2008 a l’11% el 2009 (EC, 2008, 2009). Aquest
increment de la polarització, junt amb la reduc-
ció dels que no contesten, es podria explicar pel
fet que el públic espanyol es troba cada vegada
més exposat a la informació climàtica pels mit-
jans de comunicació (vegeu secció 7). Però
alhora, a una informació que en el cas de la premsa
escrita també està molt polaritzada i molt condi-
cionada pel tipus d’orientació ideològica de la
font en qüestió.
El sentiment de competència personal a l’hora
de resoldre els problemes ambientals és una altra
dimensió sovint explorada en els sondejos de
percepció ambiental. Tot i que no estava especí-
ficament dedicat al canvi climàtic, l’estudi del
CIS del 2007 revelava que el 63,7% de la pobla-
ció espanyola estava en desacord amb l’afirma-
ció que «Una persona com jo és difícil que pugui
fer quelcom per al medi ambient», mentre que
el 27% de la població espanyola hi està d’acord
o totalment d’acord. No obstant això, aquesta
actitud més aviat positiva depèn en gran mesura
de la percepció que es tingui del que hi fan els
altres. Per això, quan a la població espanyola els
pregunten si està d’acord amb l’afirmació «No té
sentit que jo faci tot el que pugui per al medi am-
bient si els altres no fan el mateix», el 35,1% hi
està d’acord o molt d’acord, mentre que el 50,8%
hi està en desacord. És molt probable, doncs, i
com a hipòtesi, que per al cas del canvi climàtic
també es produeixi aquest fenomen d’afinitat
electiva, en què la tria per emprendre accions
individuals i voluntàries per conservar el clima
depèn en part de la percepció que es tingui del
que fan els altres. Segons aquest estudi (CIS,
2007), per tal de reduir les emissions de gasos
d’efecte hivernacle, el 62,8% estaria d’acord a
«establir límits més estrictes sobre la quantitat de
contaminació permesa a les indústries», el 28,2%
estaria d’acord a «donar suport a plans de trans-
port urbà [...] i públic» i el 22,8% estaria d’acord
a «establir rebaixes fiscals a qui consumeixi
menys energia». Segons els eurobaròmetres de
2008 i 2009, a Espanya el 71% de la població
afirma haver emprès alguna acció en matèria de
canvi climàtic l’any 2009, la qual cosa representa
un increment del 5% respecte del 2008.
D’altra banda, cal esmentar que a Espanya
comencen a proliferar els estudis quantitatius
que exploren la percepció del canvi climàtic des
de les comunitats autònomes. Així, s’han dut a
terme estudis en aquesta temàtica a Galícia (Pro-
jecte Fènix, cf. Meira i Arto, 2008), o al País Basc.
Amb tot, la sèrie més llarga a nivell autonòmic
que conté dades quantitatives en canvi climàtic
correspon a Andalusia (Moyano et al., 2009)
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
a partir de la realització dels ecobaròmetres
anuals iniciats el 2001. Els resultats d’aquests tre-
balls es presenten en la taula 4, ja que són molt
destacables. Es tracta de l’única sèrie disponible
a Espanya sobre aquesta qüestió durant tant de
temps i, doncs, també pot donar una certa indi-
cació, amb la cautela escaient, de com ha evolu-
cionat —d’una manera creixent— aquesta per-
cepció en altres comunitats autònomes.
En concret, veiem una tendència clarament
creixent de la importància atorgada al canvi cli-
màtic per la població andalusa.
22.5. Algunes dades en el cas de Catalunya
Un dels primers treballs quantitatius sobre per-
cepció del canvi climàtic a Catalunya fou l’ela-
borat per Solà et al. (2008), a partir d’una en-
questa a 500 persones realitzada el desembre del
2006. En aquell treball, s’hi destacava, entre al-
tres coses, que per a més de la meitat de la po-
blació catalana (el 53%) el canvi climàtic és un
problema seriós que exigeix una actuació imme-
diata. El mateix equip ha publicat altres treballs
de caràcter qualitatiu en què incorporen dades
sobre aquest tema a partir de set grups de dis-
cussió realitzats a Barcelona (Oltra et al., 2009;
(Oltra et al., 2008). Com que l’objectiu d’aquest
capítol és evitar redundàncies de dades ja publi-
cades anteriorment a Catalunya, incloses les pu-
blicades per al Departament de Medi Ambient i
Habitatge (2010), els lectors interessats poden,
per exemple, dirigir-se a aquestes fonts, junta-
ment amb d’altres esmentades en la introducció.
Des del maig del 2008, el Departament de
Medi Ambient duu a terme dos cops a l’any uns
sondejos quantitatius sobre percepció general del
medi ambient i que inclouen unes quantes pre-
guntes relatives al canvi climàtic. Malgrat el dis-
seny metodològic encara es podria ajustar una
mica més a les preguntes que s’utilitzen en els es-
«Ara us mostraré una targeta amb alguns problemes de caràcter general, és a dir que afecten tot el planeta.
Per favor, digueu els dos que, segons la vostra opinió, tenen més importància»
(percentatge de persones que contesten «El canvi climàtic»).
«El canvi 2001 2002 2003
climàtic» 34,5% 31,6% 29,6%
Taula 4. Evolució de la percepció del canvi climàtic a Andalusia.
Font: Moyano et al., 2009.
987
tudis internacionals; en particular hom detecta
els següents resultats:
1. Quan als ciutadans se’ls pregunta de ma-
nera espontània i oberta «Quins són els tres pro-
blemes ambientals que li preocupen més?», el
canvi climàtic en general apareix en segon tercer
lloc, després de ‘la contaminació en general’ de
l’aire o la contaminació de l’aigua. En particular,
i centrant-nos en els treballs del 2009, veiem que
el 22 per cent dels enquestats resultats menciona-
ren el canvi climàtic al mes de juny, i s’incremen-
taren al 29 per cent el novembre del mateix any.
2. Gairebé 8 de cada 10 persones afirmen
estar molt o força preocupades pel canvi climà-
tic, i en particular el percentatge de persones que
es mostraren molt preocupades per canvi climà-
tic s’incrementà del 34 al 41 per cent entre el
juny i novembre del 2009.
3. Les persones que no es mostren gaire pre-
ocupades pel canvi climàtic acostumen a ser
homes i persones grans, mentre que les més pre-
ocupades tendeixen a ser dones i les que tenen
entre 45 i 64 anys.
4. Segons les dades disponibles pel Departa-
ment de Medi Ambient i Habitatge, el nombre de
persones que afirmen fer quelcom per el canvi cli-
màtic és molt elevat (la qual cosa podria ser efecte
del conegut biaix ambiental, respondre el hom
creu que ha de respondre enlloc del que realment
pensa o fa). En concret, el juny del 2009 un 79 per
cent afirmaren fer quelcom al respecte, percentatge
que passà al 86 per cent el novembre 2009. Aque-
lles persones majors de 65 anys, amb un nivell baix
d’estudis i que no es connecten mai a la Internet
són en major grau les que afirmen no prendre
prenen cap tipus de mesura en aquest sentit.
5. El reciclatge apareix com la principal me-
sura que els responents diuen prendre per reduir
el canvi climàtic (la qual cosa es pot interpretar
que no es discriminen les accions ambientals en
2004 2005 2006 2007
31,9% 42,7% 43,0% 49,8%
988 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara

general de les accions específicament relaciona-
des amb el canvi climàtic), tot seguit de l’estalvi
d’energia, l’estalvi d’aigua o reduir l’ús del vehi-
cle particular.
Les taules 5, 6 i 7, donen una síntesi d’aquests
resultats.
Per últim val a dir que en una enquesta rea-
litzada per la Fundació del Món Rural a Catalu-
nya el 2008 es preguntava a la població rural si
l’activitat agrícola i ramadera ajuda en la lluita
contra el canvi climàtic i la protecció del medi
ambient. Els resultats indicaven que un 56,9%
dels entrevistats creia que hi ajuden; un 26,7%,
que ni ajuden ni perjudiquen; un 10,3% que
perjudiquen, i un 6,1% no sabia o no contes-
tava (FMR, 2008). Per una altra banda, i segons
el sondeig portat a terme pel Centre d’Estudis
d’Opinió de la Generalitat de Catalunya el maig

3%
3%
No em preocupa gens 4%
3%

5%
5%
Em preocupa poc 10%
4%

11%
15%
No em preocupa ni molt ni poc 10%
14%

38%
Em preocupa força 37%
42%
38%

41%
40%
Em preocupa molt 34%
41%

1%
1%
Ns/Nc 0%
0% Maig de 2008 Novembre de 2008 Juny de 2009 Novembre de 2009

Taula 5. En una escala de l’1 al 5, on 1 seria No em preocupa gens, i 5 seria Em preocupa molt, com us posicioneu davant
el canvi climàtic?
Font: DMAH, 2010.

Juny 2009 79% 21%

Novembre 2009 86% 14%

Sí prenc mesures No prenc cap mesura Ns/Nc

Taula 6. Qüestió. Adopteu mesures per reduir el canvi climàtic?

Font: DMAH, 2010.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya 989

42%
Reciclatge / Selecció de residus
64%

4%
Estalviar energia
22%

5%
Estalviar aigua
15%

10%
Si la distància ho permet vaig a peu, en bicicleta...
11%

12%
Utilitzo el transport públic per desplaçar-me
9%

Vigilo amb la temperatura de la calefacció 6%

i/o l’aire condicionat a la llar 6%

3%
No contaminar
6%

1%
Consum responsable
6%

9%
Lámpades de baix consum
5%

5%
No utilitzar aerosols
3%

2%
Utilitzo cotxes i electrodomèstics que contaminen poc
3%

Comparteixo el cotxe quan haig de fer desplaçaments 2%

(de feina, d’estudis...) 2%

Tinc en compte l’aïllament tèrmic de la casa (tancament 2%

de portes i finestres, persianes, toldos...) 2%

6%
Altres
5%

21%
No prenc cap mesura
14%

6%
Ns / Nc Juny 09 Novembre 09
2%

Taula 7. Ens podríeu dir quines mesures adopteu per reduir el canvi climàtic?
Font: DMAH, 2010.

del 2008, el 92,6% de la població catalana
afirma que està d’acord (38,3%) o molt d’acord
(54,3%) en què s’haurien de prendre mesures
més fortes per protegir el medi ambient (CEO,
2008).
També podem indicar que durant la celebra-
ció de la jornada inaugural de la Convenció
Catalana de Canvi Climàtic el 17 d’octubre de
2007, es va fer una enquesta d’opinió a un total
de 248 persones.9 Evidentment, aquest sondeig
no era representatiu de la població catalana
en conjunt, però sí indicatiu dels assistents, en
general persones interessades o actives en temes
de canvi climàtic a Catalunya. Els resultats d’a-
questa enquesta apuntaven que la gran majoria
9. www.oficinadecanviclimatic.cat, en què van assistir més
de 395 persones.
990 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
dels participants (entorn d’uns 200) estan
d’acord que «Les accions per fer front al canvi
climàtic a Catalunya les hem de considerar més
com una inversió que com un cost». I a la ve-
gada, es destacava que Catalunya «en l’àmbit de
la mitigació del canvi climàtic ha de prendre un
paper actiu en el lideratge europeu». El fet
d’haver plantejat aquesta pregunta no deixa de
ser prou interessant des del punt de vista de la co-
municació política, encara que prou contradic-
tòria i sorprenent, atès que els objectius de miti-
gació de Catalunya, en correspondència amb els
de la resta de l’Estat espanyol, no són de reduc-
ció efectiva d’emissions, sinó de compliment dels
compromisos pactats per a l’increment d’emis-
sions (vegeu la pregunta 16 a la secció 6).10
22.6. Contingut i metodologia
Com que dintre de l’abast del nostre treball és
impossible efectuar un examen detallat de les
percepcions de les diverses subpoblacions relle-
vants o vulnerables en temes de canvi climàtic a
Catalunya, s’ha triat un grup que és especialment
rellevant en el debat i la política del clima: els
experts i agents socials actius. L’objectiu d’aquesta
secció és complementar els estudis quantitatius
realitzats a la població general. Molt sovint, els
resultats obtinguts en sondeigs a grans mostres
tenen poca utilitat a l’hora d’informar sobre la
presa de decisions. Això és així perquè la infor-
mació que aporten es basen en opinions que es
generen a partir d’un coneixement molt superfi-
cial de temàtiques tan complexes com és ara el
canvi climàtic. En realitat, els estudis centrats en
les opinions d’experts intenten evitar, en la
mesura que això és possible, caure en la coneguda
paradoxa metodològica del que «no en sap i
contesta»...
10. En aquella sessió també es va promoure la Declaració
a favor del compliment del Protocol de Kyoto a Catalunya,
en què explícitament s’afirmava que «sense prejudici de la
necessitat d’acarar una estratègia a llarg termini, Catalunya
té l’obligació immediata de complir el Protocol de Kyoto,
la qual cosa és responsabilitat de tots: administracions pú-
bliques, empreses, actors socials i ciutadans, per actuar amb
urgència i emprendre mesures que permetin reduir les nos-
tres emissions de gasos amb efecte d’hivernacle» Vegeu
també DMAH, 2008.
A continuació es mostren i s’analitzen els
resultats d’una enquesta realitzada entre l’1 d’agost
i el 10 de novembre de 2009 a 19 persones
coneixedores, de reconeguda experiència i/o im-
plicades en aquesta problemàtica a Catalunya.
Així, 15 de les persones consultades formen part
del Grup d’Experts de Canvi Climàtic de Catalu-
nya, 3 provenen del món cívic o ambientalista, i
també hi ha un professional dels mitjans de
comunicació.11 Cal advertir, però, que malgrat que
els resultats quantitatius de les respostes d’aquest
qüestionari aporten una indicació general de
l’opinió en conjunt d’aquests experts, els resul-
tats potser més destacables tenen a veure amb les
seves interpretacions qualitatives per separat. Des
d’un punt de vista metodològic no té gaire sentit
«sumar» opinions d’experts i agents tan distints
—i a més, en mostres tan petites— quan aquests
no han seguit un procés d’integració, avaluació
i/o diàleg conjunt d’una manera estructurada i
formal. Amb tot, quan les opinions són genera-
litzades i molt clares, com és el cas d’algunes de
les qüestions formulades a continuació, els re-
sultats són, si més no, prou indicatius.
En particular, el qüestionari utilitzat s’estruc-
turà en sis seccions:
1. Tendències, impactes i vulnerabilitat
2. Mitigació
3. Adaptació
4. Canvi climàtic i desenvolupament soste-
nible
5. Ciència, política i societat
6. Distribució de responsabilitats i aspectes
ètics.
11. Concretament, les persones que van respondre (per cor-
reu electrònic o personalment) el qüestionari van ser: José
M. Baldasano (GECCC), Josep Calbó (GECCC), Quim Coro-
mines (GECCC), Pep Canadell (GECCC), Esteve Corbera
(GECCC), Xavier Duran (TV3), Xavier Gabarrell (GECCC),
Ramon Garriga (GECCC), Josep Enric Llebot (GECCC), Mont-
serrat Llasat (GECCC), Anna Rosa Martinez (Greenpeace Ca-
talunya), Agustín Sanchez Arcilla (GECCC), David Saurí
(GECCC), Miquel Rafa (Fundació Territori i Paisatge), Josep
Peñuelas i Rafel Simó (GECCC) i Enric Tello (Ecologistes en
Acció), i dues persones més del GECCC que han preferit
mantenir-se en l’anonimat. També s’entrevistà un polític re-
llevant en matèria de canvi climàtic, però anteriorment i
sense fer ús del qüestionari, per la qual cosa els resultats d’a-
quella entrevista no s’han inclòs aquí.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
Comprenia un total de 20 grups de preguntes
que superaven un centenar d’ítems. La majoria de
les preguntes es responien a partir d’una escala
Likert creixent de l’1 al 10. Com que les esca-
les Likert no són números reals, no té sentit
extreure mitjanes o variacions estàndards, i menys
en mostres tan petites. Per fer-ne la interpretació
simplement he agrupat, d’acord amb el mateix cri-
teri de l’Eurobaròmetre (vegeu figura 1), les opi-
nions en tres grups:
• «NO GENS / NO GAIRE»: opinions amb
valors assignat entre l’1 al 4.
• «BASTANT»: valors entre 5 i 6.
• «MOLT»: valors del 7 al 10.
No obstant això, quan és especialment rellevant
també s’indiquen aquelles opinions que es valo-
ren amb un 5, ja que aquestes també es poden in-
terpretar com una posició indefinida. En tot cas, al
final de cada pregunta s’encoratjava explícitament
els entrevistats a introduir comentaris addicionals
de caràcter qualitatiu (amb un text no mostrat al
qüestionari que es mostra més avall). Així, tot
seguit es presenten el resultats quantitatius i qua-
litatius obtinguts en cada pregunta. Els ítems que
no es comenten són aquells que no han mostrat
cap tendència particularment significativa.
22.6.1. Tendències, impactes i vulnerabilitat
L’objectiu d’aquesta primera secció era obtenir
una primera impressió general de la percepció
de gravetat del canvi climàtic per als experts i
agents, i contrastar la idea generalitzada mos-
trada en els sondejos qualitatius sobre si el canvi
climàtic és un fenomen que es pot aturar. Es pre-
tenia saber quins eren els impactes que s’entenen
com més importants, i intentar identificar els sec-
tors i les subpoblacions que s’entenen com més
vulnerables. Les qüestions i els resultats corres-
ponents van ser les següents:
Pregunta 1. En quina mesura creieu probable
que segons les tendències actuals en el creixe-
ment de Gasos amb Efecte d’Hivernacle (GEH)
mundials no se superarà el llindar de 2 graus
d’increment de temperatura global al 2100?
(marqueu amb una creueta la vostra opinió, on
1= gens probable, 10= molt probable).
991
Gens probable Poc Bastant Molt probable
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
[] [] [] [] [] [] [] [] [] []
RESULTATS
• La majoria dels agents consultats són més aviat
pessimistes sobre la possibilitat de no superar
els 2 graus d’increment de temperatura.12 Així,
17 persones donen valors dins de la categoria
de «no gens/ no gaire probable» (entre 1 i 4) i
2 respostes corresponen a «bastant probable»
(marcades amb un 5). Aquests resultats obtin-
guts a Catalunya, es corresponen amb els d’una
enquesta realitzada per The Guardian a 1.756 ex-
perts que assistiren a la Conferència sobre Cièn-
cia del Clima a Copenhaguen el maig del 2009
i en què 9 de cada 10 experts es van manifestar
en la mateixa línia.13 Això, tal com s’ha mostrat
en les pàgines anteriors, contrasta amb el relatiu
optimisme del públic general quan se li pregunta
si el canvi climàtic es podrà «resoldre». En aquest
sentit, un membre del GECCC opina que:
«Seguint el creixement d’emissions actuals, l’any
2020 tindrem 400 ppm de CO2, i 400 ppm
donen un 90% de probabilitat de travessar el
llindar dels 2 ºC. ¿Com pot aturar un el creixe-
ment actual en només 11 anys tenint en compte
que la major part del creixement en emissions
ve de les nacions en desenvolupament, les quals
necessiten sortir de la pobresa urgentment?».
Un problema que segons un expert es veu refor-
çat pels processos de retroalimentació (derivats
de canvis originals i que canvien les condicions
inicials dels sistemes terrestre i climàtic):
«Els efectes no previstos inicialment de retro-
alimentació dels processos de canvi climàtic
són importants i van apareixent de forma crei-
xent els darrers anys».
12. És a dir, un llindar que es considera com catastròfic en
cas de ser superat. Val a dir que aquest llindar no ha estat
lliure de crítica i s’ha dit que solament ha estat un meca-
nisme per poder centrar les discussions polítiques, però que
no té prou base científica (per exemple, podria ser molt
menor) i les incerteses són enormes.
13. http://www.guardian.co.uk/environment/2009/apr/14/
global-warming-target-2c.
992 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
Opinió que refermen altres membres del GECCC,
tot dient que:
«Tot i la crisi econòmica, les emissions superen
el pitjor dels escenaris i no hi ha un diagnòstic
consensuat sobre quines emissions porten a un
determinat augment de la temperatura; per
tant, l’escenari no pot ser optimista».
«[Aquest llindar se superarà...] Si no hi ha
indicis seriosos d’un canvi de l’actual model
socioeconòmic-energètic —a pesar de l’actual
crisi financera industrial— que impliqui una
reducció dels GEH i, en conseqüència, una es-
tabilització de la seva concentració en l’at-
mosfera terrestre».
I això no serà possible, tal com indica un mem-
bre d’un grup ecologista, «Si no hi ha un gir sob-
tat i decidit en les polítiques».
Pregunta 2. En quina mesura creieu que el canvi
climàtic a Catalunya... (avalueu la vostra opinió de
l’1 a 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
[ ] ja afecta negativament a hores d’ara.
[ ] afectarà negativament en els propers 50-100 anys.
RESULTATS
• 13 experts i agents actius creuen que el canvi
climàtic ja afecta negativament a hores d’ara
d’una manera molt probable, mentre que 3 no
ho creuen així i 3 no responen. Amb tot, les
tres persones que van deixar de contestar
la primera pregunta afirmen que el canvi
climàtic afectarà negativament en els propers
50-100 anys, la qual cosa fa pensar en una
posició majoritària respecte dels possibles
impactes negatius del canvi climàtic. Pel que fa
als resultats qualitatius, alguns membres del
GECCC assenyalen que:
«Les dades i els mesuraments existents per-
meten afirmar que l’actual canvi climàtic
ja està afectant Catalunya. Un exemple, és
l’increment en profunditat de la temperatura
del mar Mediterrani».
«Crec que els efectes es notaran molt intensa-
ment en els propers 40 anys, en què esperem
tenir el pic de CO2 i temperatures».
I en particular, el membre d’una entitat
conservacionista opina que:
«La fenologia de diverses espècies de flora i
fauna (sobretot espècies migratòries) ja ha
anat canviant i generalment amb efectes ne-
gatius de disminució de la seva productivitat
reproductiva. Als propers anys (5-15) és pre-
visible que es manifestin força més canvis
als ecosistemes forestals, aquàtics i litorals,
alguns d’ells amb conseqüències econòmi-
ques (disponibilitat d’aigua per a consum
humà, més incendis forestals del tipus GIF,
empobriment del paisatge amb valor turístic,
durada de la temporada esquí, etc.)».
De totes maneres, un expert opina que Catalu-
nya podria adaptar-se amb més facilitat a aquests
canvis:
«De moment, a Catalunya el canvi climàtic s’ha
fet sentir poc, en comparació amb altres pro-
blemes ambientals que estem patint. És possi-
ble que els efectes negatius es notin en un futur
més o menys immediat, però en tot cas, si
Catalunya continua estant entre els països rics,
podrà adaptar-s’hi molt millor que altres països
de la Terra, i els efectes negatius podrien ser
relativament limitats, especialment si empre-
nem accions d’adaptació al més aviat possible».
Pregunta 3. Entre els següents impactes o
fenòmens normalment associats al canvi climà-
tic, quins creieu més probables a Catalunya en
els propers anys? (avalueu la vostra opinió de
l’1 al 10, on 1= gens probable, 10= molt probable).
[ ] Major ocurrència d’incendis.
[ ] Aparició de noves pandèmies i malalties,
tant en humans com en animals.
[ ] Major esdeveniment de fenòmens meteorològics
extrems (inundacions, onades de calor...).
[ ] Interrupció en la provisió de recursos bàsics,
com ara l’energia o l’aigua, a causa d’un major
consum.
[ ] Elevació del nivell del mar i increment de
l’erosió costanera.
[ ] Pèrdua substantiva de la biodiversitat.
[ ] Altres impactes o fenòmens, especifiqueu-los...
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
RESULTATS
• El principals impactes esmentats pels experts
i agents consultats tenen a veure amb un aug-
ment d’ocurrència de fenòmens meteorològics
extrems (13 valors com a molt probable), tot
seguit de l’ocurrència d’incendis (11 respostes
com a molt probable) i l’erosió costanera (10).
L’aparició de noves pandèmies i malalties es
considera com l’impacte menys probable. No
obstant això, en aquest apartat reafirmen que
el principal problema podria venir de:
«L’enfortiment de la retroalimentació [com
ara] l’increment d’incendis augmentarà les
emissions de GEH, i l’increment de tempera-
tura augmentarà el consum d’energia».
Tot puntualitzant que:
«Tot i que és difícil fer prediccions, el sector més
vulnerable (ja ho és ara) és el de disponibilitat
de recursos hídrics i, en segon lloc, el transport
com a conseqüència de la seva estructura i
de la repercussió en les emissions. Tanmateix
en aquest segon sector, l’adaptació (vehicles
elèctrics...) pot tenir-hi un paper cabdal...».
P1. Entre els següents sectors i activitats, qui-
nes creieu que el canvi climàtic podria afectar més
negativament a Catalunya i, doncs, poden ser els
més vulnerables? (avalueu la vostra opinió de l’1 al
10, on 1= poc vulnerable, 10= molt vulnerable).
[] Turisme
[] Agricultura, sector forestal
[] Abastament d’aliments
[] Sector domèstic i urbà
[] Provisió d’aigua
[] Salut pública
[] Energia
[] Transport
[] La indústria ramadera
[] La pesca i l’aqüicultura
[] Altres indústries i sectors, especifiqueu-los...
RESULTATS
• Els sectors que obtenen la valoració de més
vulnerables a Catalunya són l’agricultura, el
sector forestal i la provisió d’aigua, ja que amb-
dós obtenen 16 respostes com a molt vulne-
993
rable. A continuació s’indica el turisme. El sec-
tor considerat com menys vulnerable al canvi
climàtic és el domèstic. Així, un representant
ecologista indica que
«Les altes temperatures influiran el turisme de
platja i de muntanya. Caldrà canviar els con-
reus. Les centrals tèrmiques i termonuclears
necessiten aigua, que serà cada cop més
escassa. La qualitat de l’aigua que ara contami-
nem pot esdevenir un límit per a la seva dis-
ponibilitat. Els governs catalans estan limitant
molt seriosament el desplegament de l’eòlica i
la solar fotovoltaica, amb la qual cosa el nos-
tre sistema energètic queda molt exposat a
l’augment de temperatures, la sequera i els
límits a les emissions —o al pic del petroli».
I en particular, per a un parell de membres
del GECCC
«El canvi climàtic serà un factor addicional
que augmentarà la vulnerabilitat de la pesca i
l’aqüicultura, ja força malmeses per la conta-
minació i la reducció de les poblacions de pei-
xos. L’acidificació i l’alteració dels ecosistemes
marins pot empitjorar aquestes tendències».
Encara que
«Novament, costa separar el canvi climàtic
d’altres causes. Per exemple, la pesca està cla-
rament en un procés de molta vulnerabilitat,
però no només pel canvi climàtic, sinó per la
sobreexplotació. Igualment, els sectors ener-
gètic o de transport estan en procés de canvi,
canvi que s’hauria de produir (a causa de
l’esgotament del petroli), encara que el canvi
climàtic no hi tingués cap relació».
P2. Entre els següents grups de població, quins
creieu que podrien ser els més afectats negativa-
ment i, doncs, els més vulnerables a Catalunya?
(avalueu la vostra opinió de l’1 al 10, on 1= poc vul-
nerable, 10= molt vulnerable).
[ ] Els nens.
[ ] La gent gran.
[ ] Els que ja pateixen malalties, com ara les de
caràcter cardiorespiratori.
994 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
[ ] Els discapacitats, com ara aquells amb menor
mobilitat.
[ ] Les poblacions rurals.
[ ] Les poblacions urbanes.
[ ] Els nouvinguts a Catalunya en la darrera dècada.
[ ] Altres, especifiqueu-los...
RESULTATS
• Els grups de població que els experts i agents
consultats consideren més vulnerables són la
gent gran i els que ja pateixen alguna malaltia
(15 i 12 respostes com a molt vulnerable, res-
pectivament, i amb puntuacions molt eleva-
des), mentre que els sectors considerats menys
vulnerables al canvi climàtic són els nouvin-
guts a Catalunya en la darrera dècada i les
poblacions urbanes. Amb tot, molts membres
del GECCC opinen que és difícil discriminar
o predir les poblacions més vulnerables. Així,
per exemple
«En el cas de les poblacions rurals, és compli-
cat de dir. I també dependrà del que passi, si
hi ha onades de calor, problemes amb la pro-
visió de serveis, alimentació o energia. En tot
cas, dependrà de la combinació d’aquests pro-
cessos i de les interaccions i esdeveniments
sobtats. A més, hi ha i pot haver-hi bucles
de retroalimentació. El que passi dependrà de
l’accés d’aquestes poblacions a les polítiques
públiques».
22.6.2. Mitigació
Aquesta secció del qüestionari pretenia explorar
en quina mesura els experts estaven d’acord amb
determinades mesures de mitigació, quina visió
tenien de la política de mitigació en general i, en
concret, a Catalunya. Es van formular les pre-
guntes següents:
P3. En quina mesura esteu d’acord amb les se-
güents afirmacions (avalueu la vostra opinió de l’1
al 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
[ ] El Govern de Catalunya porta a terme una
política efectiva per contenir significativament les
emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH).
[ ] La política de mitigació suposa més costos que
beneficis a l’economia catalana i, doncs, és
difícilment acceptable en una situació de crisi.
RESULTATS
• La majoria dels experts i agents consultats
estan gens o no gaire d’acord (13 respostes)
que el Govern de Catalunya du a terme una
política efectiva per contenir les emissions de
GEH i totes les persones, llevat dues, estan
gens o no gaire d’acord que la política de
mitigació suposa més costos que beneficis. En
particular, un membre del GECCC creu que:
«A pesar de l’Oficina per al Canvi Climàtic [de
la Generalitat], el conjunt de mesures estan
enfocades a un manteniment del creixement
permanent del PIB. Les actuals mesures per
reactivar l’economia bé podrien orientar-se a
adoptar mesures de mitigació».
I en concret, un ecologista opina que
«El Govern de Catalunya ha apostat pels
cicles combinats i per mantenir les nuclears. En
conseqüència, té polítiques que minimitzen la
presència de les renovables, com ho mostra el
Decret 147/2009. De fet, el Govern desin-
forma la població, perquè d’una banda es pro-
nuncia contra el canvi climàtic i de l’altra es
permet augmentar les seves emissions fins al
2015 un 125% per sobre de les de 2006».
P4. En quina mesura creieu que la societat ca-
talana en general ... (avalueu la vostra opinió de
l’1 a 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
[ ] És conscient de la necessitat de mitigar el canvi
climàtic.
[ ] Està suficientment informada sobre la
importància de mitigar el canvi climàtic.
[ ] Genera els incentius o desincentius adequats
per esperonar la mitigació del canvi climàtic.
[ ] Disposa d’opcions factibles per mitigar el canvi
climàtic.
[ ] Disposa d’institucions i recursos adequats per
mitigar el canvi climàtic.
RESULTATS
• La major part de persones consultades no
estan d’acord que «La societat catalana genera
incentius o desincentius per mitigar el canvi
climàtic» (14 respostes de gens o no gaire
d’acord) ni que disposi d’institucions i recursos
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya 995

adequats per a aquest propòsit (12 respostes [ ] Desenvolupament de sistemes de certificació

en aquest sentit). Tanmateix, la majoria opina de productes en baix contingut de CO2.
que Catalunya disposa d’opcions factibles per [ ] Potenciar el teletreball (possibilitat de treballar
mitigar el canvi climàtic (11 respostes molt a distància) i afavorir canvis en la legislació
d’acord). En aquest sentit, s’afirma que: laboral per tal de fer-la més efectiva des del
punt de vista climàtic.
«Hi ha molta informació, però la societat en
[ ] Introduir canvis en la planificació territorial
moltes ocasions mira cap a una altra banda per
(p. ex. contenir la dispersió urbana).
comoditat... Molta informació disponible no
[ ] Reducció substantiva de les emissions derivades
sempre es correspon amb una societat ben
del residus, incloent-hi la incineració.
informada... Es creen molts organismes relacio-
[ ] Promoure acords voluntaris entre empreses per
nats amb el canvi climàtic (oficines, grups...),
a la reducció de GEH.
però tots van de dalt (governs...) a baix (socie-
[ ] Promoure projectes d’inversió dirigits a la
tat, i això si és que arriba); i a causa del descon-
mitigació que puguin participar en el comerç o
tent general de la població amb les estructures
la compensació d’emissions (Domestic offsets),
del govern, potser no sigui del tot eficaç. S’ha
tant dintre com fora del nostre país.
de dir que també hi ha moltes organitzacions
[ ] Fer una avaluació d’impacte climàtic de les
civils que hi treballen i que el suport de les ins-
noves infraestructures i grans inversions.
titucions governamentals és essencial, però que
[ ] Donar suport a xarxes d’actors per a la inversió
cal donar més protagonisme i pes a les civils no
i transferència de tecnologia neutra en CO2.
governamentals, donar-los més veu i vot...».
[ ] Altres, especifiqueu-les...
«La informació sobre el canvi climàtic moltes
vegades s’ha limitat a dir que cal reciclar i anar
RESULTATS
amb bicicleta. Es donen més consignes que no
• Les tres mesures de mitigació que els experts
pas informació...».
i agents consultats creuen com més factibles
són la realització d’avaluacions d’impacte cli-
P5. De les següents mesures de mitigació, qui-
màtic de les noves infraestructures i inversions
nes creieu més factibles d’aplicació a Catalunya?
(18 respostes com a molt factible), el desen-
(avalueu la vostra opinió de l’1 al 10, on 1= gens fac-
volupament d’energies renovables dirigides a
tible, 10= molt factible).
la substitució d’energies no renovables (16 res-
postes i amb les puntuacions més elevades) i
[ ] Creació d’un mercat de CO2 català a partir de
la reducció substantiva d’emissions derivades
l’establiment de límits a les emissions.
de residus i la incineració (16 respostes). Tot
[ ] Donar suport a la creació de sectors econòmics
seguit i amb poca diferència, també creuen
neutres en GEH.
com molt factibles donar suport a xarxes
[ ] Donar suport a la creació de barris o ciutats
d’actors per a la transferència de tecnologia
neutres en GEH.
neutra en CO2 (15 respostes com a molt facti-
[ ] Adaptar els edificis urbans per millorar la seva
ble) i l’adaptació d’edificis urbans (14 respos-
eficiència energètica i estàndards climàtics.
tes). La mesura de mitigació que creuen menys
[ ] Aplicació d’un impost de CO2, que inclogui tots
factible és la creació d’un mercat català de CO2,
els sectors.
mentre que les dues que creen més divergèn-
[ ] Desenvolupament i inversió pública significativa
cia d’opinions són donar suport a barris o ciu-
en energies renovables dirigides a la substitució
tats neutres en CO2 i l’aplicació d’un impost
(no a la complementarietat) d’energies no
de CO2 que inclogui tots els sectors. En aquest
renovables i/o intensives en CO2.
sentit un membre del GECCC opina que:
[ ] No donar subvencions a la compra de vehicles
privats. «Crec que totes les mesures són [...] factibles
[ ] Desincentivar el transport privat per carretera, per aplicar a Catalunya. L’important, però, és
incloent-hi les noves infraestructures viàries. entendre quina és l’efectivitat a mitigar emis-
996 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
sions de GEH. Crec que l’important és pro-
moure solucions que no només ajudin a esde-
venir més eficients en l’ús d’energia, sinó que
també ajudin a la producció d’energia renova-
ble [...] Per a mi, llevat que fem «verda»
l’electricitat, i després fem «verd» el sector del
transport, no aconseguirem els objectius
necessaris».
22.6.3. Adaptació
De manera paral·lela a l’apartat anterior, en
aquest es plantejava la percepció de les diverses
mesures d’adaptació i la percepció de la població
catalana que arriba als experts. Les qüestions for-
mulades foren les següents:
P6. En quina mesura creieu que la societat cata-
lana en general... (avalueu la vostra opinió de l’1
al 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
[ ] És conscient de la necessitat d’adaptar-se al
canvi climàtic.
[ ] Està suficientment informada sobre la
importància d’adaptar-se al canvi climàtic.
[ ] Genera els incentius o desincentius adequats
per esperonar l’adaptació del canvi climàtic.
[ ] Disposa d’opcions factibles per d’adaptar-se al
canvi climàtic.
[ ] Disposa d’institucions i dels recursos adequats
per adaptar-se al canvi climàtic.
[ ] S’adaptarà igualment al canvi climàtic, de
manera autònoma i eficient, encara que no hi
hagi gaire intervenció dels poders públics.
RESULTATS
• Segons els experts consultats, l’afirmació amb
la qual estan més en desacord és que la socie-
tat catalana genera els incentius o desincentius
necessaris per esperonar l’adaptació al canvi
climàtic (15 respostes de gens o no gaire
d’acord) o que està prou informada per a aquest
objectiu. Amb tot, la majoria estan bastant
d’acord (9) o molt d’acord (5) que Catalunya
disposa d’opcions factibles per adaptar-se al
canvi climàtic. Concretament, un membre del
GECCC creu que:
«Entenc que la principal adaptació al canvi cli-
màtic de la societat catalana té i tindrà a veure,
prioritàriament, amb l’escassetat d’aigua. En
aquest sentit, en entorns urbans, és probable
que les dessalinitzadores evitin la reflexió
sobre la necessitat de consumir menys aigua.
També val a dir que, en aquest sentit, la
societat sempre ha respost molt bé en èpoques
de sequera i n’ha reduït notablement el con-
sum. El gran interrogant dels processos adap-
tatius radica segurament en els sectors més
directament dependents dels ecosistemes i de
la meteorologia. En aquests sectors, l’adaptació
serà un procés gradual i segurament subsidiat
des del Govern, amb suport per l’R+D (selec-
ció de cultius més resistents a les altes tempe-
ratures) i el desenvolupament tecnològic».
I un membre d’un grup ecologista comenta que
«Pel que fa a l’adaptació, és una qüestió de
ritme, pot haver-hi una catàstrofe. Si hi ha
una adaptació de manera autònoma no hi
haurà adaptació eficient».
P7. De les següents mesures d’adaptació, qui-
nes creieu més factibles d’aplicació a Catalunya:
(avalueu de l’1 al 10, on 1= gens factible, 10= molt
factible).
[] Reduir l’extensió de regadius a Catalunya.
[] Diversificar la producció agrària catalana.
[] Modificar els sistemes de subvencions agràries.
[] Retirar i impedir la urbanització de la primera
línia de mar a les zones costaneres més
sensibles, (com ara el Delta de Ebre).
[] Desenvolupar noves eines d’informació i
comunicació (TIC) per a alerta i seguiment
i bones pràctiques per fer front als impactes
del canvi climàtic a nivell local.
[] Deixar de subvencionar o permetre l’expansió
de pistes d’esquí al Pirineu català.
[] Adaptar els edificis urbans per preveure les
noves condicions climàtiques.
[] Promoure l’establiment de sistemes
descentralitzats de captació i reutilització
d’aigües urbanes (com és ara el cas de les
aigües grises, pous, aigües pluvials, etc.).
[] Desenvolupar mercats locals per a l’abastament
d’aliments o altres recursos, com l’energia.
[] Evitar el despoblament de les zones rurals, amb
la consegüent pèrdua de diversitat paisatgística
i de recursos naturals que això suposa.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
[ ] Introduir canvis en els sistemes de propietat de
recursos, com ara la propietat agrícola, forestal
o del sòl per adaptar-les a noves exigències
climàtiques.
[ ] Introduir canvis en la planificació territorial
i la construcció de noves infraestructures per
adaptar-la a noves exigències climàtiques.
[ ] Desenvolupament de nous instruments
financers i d’assegurança als nous riscos
climàtics.
[ ] Altres, especifiqueu-les...
RESULTATS
• Les quatre mesures d’adaptació que els experts
consultats creuen com més factibles a Catalu-
nya són: l’adaptació d’edificis urbans (18 res-
postes molt d’acord), el desenvolupament de
noves eines d’alerta, informació i comunicació
(17), l’establiment de sistemes descentralitzats
de captació i reutilització d’aigües (17), i reti-
rar la urbanització de les zones costaneres (17).
Altres mesures que es creuen molt factibles són
la planificació (15) i el desenvolupament de
mercats locals (13). Mentre que les dues me-
sures d’adaptació que es consideren menys fac-
tibles són la reducció de regadius (6 entrevis-
tats ho creuen gens o no gaire factible, i sols 4
molt factible) i la introducció de canvis en els
sistemes de propietat (5 i 4, respectivament).
D’aquesta manera es considera que:
«[Respecte dels regadius] és viable l’estabilitat
i no el creixement, però amb flexibilitat de con-
cessió, de tal manera que en moments de
sequera es faci servir el banc d’aigües que ja
existeix, per exemple per garantir seguretat
alimentària i d’abastament d’aigua. Reduir
l’extensió dels regadius pot ser massa radical i
fins i tot perillós des del punt de vista de la
seguretat alimentària. Cal garantir la qualitat
dels ecosistemes i l’abastament urbà; però a la
vegada cal evitar la sobreinversió en infraes-
tructures de provisió d’aigua».
«El canvi climàtic podria ser un factor que ens
porti cap una «propietat limitada». De fet, ja hi
està, ja que hi ha tot un seguit de factors que
condicionen la propietat de facto, però no és
gaire urgent de canviar la propietat com a tal,
sinó el conjunt dels factors que afecten aquesta
997
propietat. El canvi climàtic podria ser un
d’aquests factors, és factible i ja està passant».
22.6.4. Canvi climàtic i desenvolupament
sostenible
En aquesta secció es pretenia anar ampliant la
reflexió sobre el problema del canvi climàtic per
tal d’introduir els aspectes de desenvolupament
sostenible, la integració amb altres polítiques i el
paper del context internacional. Per això es plan-
tejaven les preguntes següents:
P8. En quina mesura creieu que en general
les polítiques de creixement actuals a Catalu-
nya... (avalueu la vostra opinió de l’1 a 10, on
1= gens d’acord, 10= molt d’acord):
[ ] Dificulten la mitigació del canvi climàtic
a Catalunya.
[ ] Dificulten l’adaptació al canvi climàtic de
Catalunya.
[ ] Incrementen la vulnerabilitat de Catalunya
al canvi climàtic.
RESULTATS
• La majoria dels entrevistats estan molt d’acord
que les polítiques de creixement actuals a Ca-
talunya dificulten la mitigació del canvi climà-
tic (16 respostes molt d’acord i amb la puntua-
ció més elevada) i també hi estan molt d’acord,
però en menor mesura, que dificulten l’adapta-
ció i incrementen la vulnerabilitat al canvi cli-
màtic de Catalunya (16 respostes dins de la
categoria «molt d’acord» en ambdós casos).
Algunes reflexions qualitatives assenyalen que:
«L’única mesura realment eficaç és parar el
creixement. Com fer-ho sense entrar en una
profunda crisi? Però com continuar creixent
sense arribar al col·lapse? Aquestes són al meu
entendre les preguntes fonamentals i que cal
debatre entre tots els països... L’adaptació al
canvi climàtic passa per una moderació del
consum, pel decreixement (aquesta és una
afirmació bastant comuna dels diferents experts
que he pogut escoltar). A la llarga s’adaptarà o
no tindrà més remei que fer-ho; per exemple:
durant l’últim període de sequera es va baixar
el consum d’aigua...».
«Dominen els plantejaments i objectius d’un
creixement econòmic sostingut».
998 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara

I en particular, un entrevistat ecologista remarca
que
«Catalunya viu totalment d’esquena al canvi
climàtic».
Encara que segons un membre del GECCC
«El creixement il·limitat ho dificulta tot, però
en si no dificulta l’adaptació. Si el metabo-
lisme d’un organisme és més alt, l’adaptació és
més fàcil».14
crec, però, que la visió sigui la de canviar el
patró, sinó en tot cas aprofitar el patró actual
amb nous productes o serveis més o menys
innecessaris...».
En aquest sentit, un expert afirma que
«[La societat catalana] no és conscient de la
dimensió, velocitat i implicacions del pro-
blema».
Mentre que un ecologista diu

P9. En quina mesura creieu que la societat ca- «Jo diria que la societat és conscient però li
talana en general... (avalueu la vostra opinió de costa emprendre accions».
l’1 al 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
P10. En quina mesura esteu d’acord amb la
[ ] Comença a entendre el canvi climàtic no sols
següent afirmació (avalueu la vostra opinió de l’1 al
com una amenaça, sinó com una oportunitat
10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord):
d’innovació, col·laboració internacional
i desenvolupament sostenible.
[ ] El canvi climàtic pot accelerar les condicions
[ ] Té intenció de modificar significativament el
de pobresa mundial de tal manera que podria
patró present i dominant de creixement
acabar afectant negativament la qualitat de vida
econòmic arran de la nova situació climàtica
i el desenvolupament a Catalunya en un futur
(i en especial en sectors claus com el transport,
proper.
el turisme o l’energia).

RESULTATS
• La majoria d’entrevistats (12) no estan gens o
no gaire d’acord amb cap de les dues afirma-
cions anteriors, però especialment amb la
segona, ja que dóna uns valors més baixos.
És a dir, la societat catalana no té intenció de
modificar el seu patró de creixement econò-
mic i encara no veu el canvi climàtic com una
oportunitat. En aquest sentit, s’argumenta
que
«La societat en general crec que encara no ha
considerat el canvi climàtic com una oportu-
nitat. En canvi, sí que ho estan fent diversos
dirigents en alguns sectors o grups socials. No
14. En tot cas, però, hom podria també pensar que l’adap-
tació d’un organisme depèn de molts factors. És a dir, no
solament del metabolisme o del tipus d’organisme de què
estem parlant, sinó també de la seva escala del creixement
ja adquirit o acumulat, la seva relació amb els recursos o les
condicions ambientals en què viu i/o les transformacions i la
direcció cap on s’orienta aquest mateix metabolisme.
RESULTATS
• La majoria dels experts i agents consultats (13)
estan molt d’acord amb l’afirmació anterior, tot
i que algun entrevistat puntualitza que els seus
impactes negatius a Catalunya són més incerts
o es podrien produir més aviat a llarg termini.
S’afirma, doncs, que
«Sincerament, crec que el canvi climàtic con-
tribuirà a incrementar l’actual vulnerabilitat
dels més pobres i a agreujar la seva situació.
Fins a quin punt això afectarà Catalunya però,
sembla discutible».
22.6.5. Ciència, política i societat
Tot seguit es pretenia acostar-se a les relacions
entre ciència, política i societat tant des d’una
perspectiva general com personal. Es volia que
els experts i agents consultats expressessin
la seva opinió pel que fa a la política de mitiga-
ció i la comunicació del clima a Catalunya.
En aquest apartat s’incloïen les qüestions
següents:
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
P11. En quin grau creieu que la vostra activitat
professional en temes de canvi climàtic... (ava-
lueu la vostra opinió de l’1 a 10, on 1= gens d’acord,
10= molt d’acord).
[ ] Incideix en les decisions actuals referents a la
política del canvi climàtic a Catalunya?
[ ] Contribueix a crear opcions per a la mitigació
en algun sector a Catalunya?
[ ] Contribueix a crear opcions per a l’adaptació en
algun sector a Catalunya?
[ ] Participa en alguna xarxa social o cívica que no
sigui exclusivament de caràcter científic?
[ ] Especifiqueu-les...
RESULTATS
• Solament 2 dels 15 membres dels GECCC
consultats estan molt d’acord en l’afirmació
referent a la seva participació en xarxes socials
o cíviques que no siguin de caràcter exclusi-
vament científic. La majoria (11) d’entrevistats
creu que les seves activitats no tenen incidèn-
cia en la política de canvi climàtic a Catalu-
nya. Tenint en compte això, no és possible
detectar diferències entre el camps de la miti-
gació o de l’adaptació. De totes maneres,
alguns experts destaquen la importància de
participar en la divulgació científica com
«Intentar generar opinió mitjançant actua-
cions de divulgació des d’una perspectiva
científica en el marc social».
«Parlar, quan se’n té oportunitat, sobre el
canvi climàtic des de la perspectiva del conei-
xement, no des de l’arenga, contribueix a una
societat més responsable i activa...».
«Es tracta d’aprofitar al màxim el coneixement
que ja es té i que ja es genera en diversos cen-
tres de recerca científica. I sobretot, es tracta que
els que poden prendre decisions escoltin i es
deixin assessorar pels científics...».
P12. En quina mesura creieu que és possible a
Catalunya millorar la integració entre el conei-
xement científic del canvi climàtic i els pro-
cessos de decisió i la comunicació pública?
(marqueu amb una creueta la vostra opinió on
1= gens probable, 10= molt probable):
999
Gens Poc Bastant Molt
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
[] [] [] [] [] [] [] [] [] []
En cas que hagueu marcat 5 o més, quines mesures
o accions específiques s’hi haurien de dur a
terme? (marqueu de l’1 a 10 el vostre suport, on
1= gens, 10 molt).
[ ] Crear noves professions especialitzades de
caràcter interdisciplinari amb aquest objectiu.
[ ] Crear un consell permanent en canvi climàtic
format entre científics, polítics, organitzacions
de la societat civil i agents de comunicació.
[ ] Desenvolupar nous centres especialitzats de
recerca aplicada en canvi climàtic que aportin
serveis d’adaptació i mitigació a les empreses
i ciutadans.
[ ] Altres, especifiqueu-les...
RESULTATS
• La majoria dels enquestats estan molt d’acord
(16 respostes amb aquesta valoració) que és
possible millorar la integració entre el conei-
xement, la política i la comunicació. En aquest
sentit, les dues mesures que obtenen més su-
port són desenvolupar centres especialitzats
de recerca (14 respostes de molt suport) i
la creació d’un consell permanent de canvi
climàtic (13 respostes). La mesura que obté
menys suport és crear noves titulacions, ja
que, tal com opinen alguns experts, a Catalu-
nya ja disposem de la titulació de ciències am-
bientals. No obstant això, indiquen que sí és
possible millorar aquesta integració mitjançant
la reorientació del contingut d’algunes carreres
universitàries:
«Sí, efectivament, crec que el Govern hauria
d’apostar per tenir un comitè de canvi climà-
tic permanent, a l’estil del Regne Unit, que
pogués informar transversalment sobre l’evo-
lució de la ciència, tant pel que fa a impactes
com a escenaris de mitigació i adaptació, i
que treballés amb els departaments correspo-
nents del Govern per formular polítiques o
avaluar les possibles conseqüències de deter-
minats plans i programes, en la línia del que fa
el CADS».
1000 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
«No cal crear noves professions, però sí cal que
les que hi ha siguin millors i més competents».
P13. Amb quins objectius de reducció d’emis-
sions de GEH a Catalunya estaríeu més d’acord
a donar-hi suport? (avalueu la vostra opinió de
l’1 a 10, on 1= gens d’acord, 10= molt d’acord).
[ ] Augment (no reducció) de les emissions de
GEH en un 37% de les emissions el desembre
de 2008 respecte de les emissions de 1990
i compra d’un 20% addicionals en drets
d’emissió (objectius actuals a Espanya i,
doncs, també a Catalunya).
[ ] Reduir a zero l’augment d’emissions de GEH
per al 2020 respecte del 1990.
[ ] Reducció del 20-30% de les emissions per al
2020 respecte del 1990 (objectiu de la UE).
[ ] Reducció almenys del 40% de les emissions
per al 2020 respecte del 1990 (proposta de
Greenpeace per als països industrialitzats).
[ ] Altres, especifiqueu-los...
RESULTATS
• Els objectius de reducció d’emissions als quals
els experts i els agents entrevistats estan dispo-
sats a donar més suport són els de disminució
d’un 40% com a mínim per a l’any 2020 (13 res-
postes i valor mitjà com a molt d’acord), seguida
per la disminució entre un 20-30% (11 respos-
tes i un valor mitjà com a molt d’acord). En con-
trast, els objectius que obtenen menys suport
són els que actualment prevalen en la política
catalana i espanyola de no reducció de les emis-
sions (10 respostes gens o no gaire d’acord, 5 res-
postes en blanc —3 de les quals indiquen el ma-
teix, ja que corresponen a persones que donen
suport a la reducció substantiva d’emissions— i
amb un valor mitjà de gens o no gaire d’acord).
Els experts, però, puntualitzen que
«L’acord està molt condicionat a les opcions
reals possibles, i a les alternatives plantejades
en cada cas».
«Crec que hem d’estar en consonància amb els
països que ens envolten...».
«Donar suport, [jo] ho faria en l’última pro-
posta, però fins i tot em sembla difícil d’asso-
lir la penúltima».
P14. En quina mesura creieu que els mitjans de
comunicació a Catalunya cobreixen les qües-
tions referents al canvi climàtic... (marqueu de
l’1 a 10, on 1= gens, 10= molt d’acord).
[ ] Suficientment o en hores de prou audiència.
[ ] Acuradament i equilibrada des de la
perspectiva científica.
[ ] Acuradament des de la perspectiva ètica (per
exemple, considerant les generacions futures
o altres responsabilitats globals).
[ ] De manera exagerada o sensacionalista.
[ ] Intel·ligible per al públic en general.
[ ] Crítica amb els decisors polítics i altres agents
rellevants i més responsables a Catalunya.
[ ] De tal manera que motivi, doni opcions
pràctiques i ajudi a l’acció individual.
RESULTATS
• Les dues opinions més generalitzades de la
mostra consultada és que els mitjans de co-
municació a Catalunya no són prou crítics amb
els decisors polítics i altres agents rellevants a
Catalunya o que no cobreixen acuradament la
informació climàtica des de la perspectiva ètica
(9 opinions gens o no gaire d’acord en ambdós
casos i amb valors mitjans més baixos). Tan-
mateix, estan bastant o molt d’acord que ho fan
de manera intel·ligible per al públic en general
(9 + 4 respostes, respectivament) però de
manera exagerada o sensacionalista (6+7). Així,
el periodista professional opina
«Alguns mitjans o professionals intenten donar
una visió consistent i mesurada, però la majo-
ria de periodistes, analistes i comentaristes
habituals no tenen els coneixements ni l’interès
necessaris en el tema i són els que tenen més
projecció...».
Mentre que alguns experts diuen que
«Hi ha moltes ximpleries que distreuen i apor-
ten «bona consciència», com «la revolució
dels petits gestos» i similars. Són contrapro-
duents: en un gran incendi no es pot recoma-
nar abocar vasos d’aigua!».
«Els resulta difícil no recórrer a espantar la
gent. Tot i que el canvi climàtic acapara a
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
vegades nivells alts d’audiència. Això es man-
tindrà si la informació no sempre espanta».
En aquest cas, la mostra consultada no revela
una excessiva posició crítica respecte de la posi-
ció més aviat complaent que els mitjans de comu-
nicació adopten envers la posició que prenen els
polítics respecte del tema del canvi climàtic.
22.6.6. Distribució de responsabilitats i
aspectes ètics
Finalment, en aquest apartat es volien introduir
algunes dimensions de caràcter ètic que en ge-
neral s’escapen dels aspectes més tècnics o
«experts» del debat sobre el canvi climàtic, però
que en tot cas tenen molta incidència a l’hora de
prendre mesures. Aquestes dimensions permeten
entreveure algunes de les claus més profundes a
partir de les quals s’emmarca i s’interpreta la pro-
blemàtica ambiental i les possibles vies d’acció.
P15. A l’hora de distribuir les càrregues i les
responsabilitats per les emissions de CO2 a
l’atmosfera, a quins dels següents criteris de distri-
bució donaríeu més suport? (avalueu la vostra opi-
nió de l’1 a 10 el vostre suport, on 1= gens, 10= molt).
[ ] Que es busqui una distribució universal per
càpita on decreixin les emissions dels països
mentre que es permet l’increment dels països
pobres (criteri de convergència i contracció)
i que a partir d’aquesta quantitat es creïn
mecanismes de compensació o de compra
d’emissions personals addicionals.
[ ] Que es tinguin en compte les emissions
històriques de cada país i que es compensi als
països en funció d’aquestes emissions.
[ ] Totes les emissions de CO2 s’haurien de
subhastar des de l’emissió zero, i els ingressos
obtinguts en aquestes subhastes s’haurien de
dedicar a crear fons globals de mitigació,
adaptació i desenvolupament sostenible.
[ ] Caldria crear mercats individuals d’emissions
de CO2.
[ ] Distingir emissions bàsiques (o de primera
necessitat) de les emissions supèrflues i gravar
amb impostos fortament les segones.
[ ] Obligació de registre personal anual d’emissions
de CO2 i taxació en funció d’aquest còmput.
1001
RESULTATS
• El criteri per a la distribució de responsa-
bilitats climàtiques que rep més suport dels
experts i agents consultats és el de convergèn-
cia i contracció (14 respostes de molt suport i
2 de bastant suport), seguit de distingir entre
emissions bàsiques i supèrflues de CO2 per
gravar-les amb impostos de manera distinta.
El criteri que rep menys suport és crear mer-
cats individuals d’emissions (sols 2 valora-
cions molt d’acord, 6 gens o no gaire, 8 no res-
postes i els valors mitjans més baixos), seguit
de la subhasta d’emissions. Els resultats quali-
tatius indiquen que
«[El criteri de] convergència i contracció és
adequat, la qual cosa no vol dir que la finali-
tat sigui una quota igual per a cada persona
del planeta. La idea és que els rics han de con-
traure i els pobres han d’expandir les emis-
sions. Segurament no arribarem mai a una
igualtat, però sí a un punt intermedi entre les
emissions d’avui i una quota per càpita».
«Probablement les emissions per càpita siguin
el millor sistema de recompte. No es poden
penalitzar les emissions dels països rics per
utilitzar el carbó durant el segle XIX, ja que no
tenien altra alternativa, però sí que se’n pot
penalitzar l’ús ara, perquè actualment sí que
n’hi ha...».
P16. En quina mesura esteu d’acord que abor-
dar el canvi climàtic de manera eficient... (ava-
lueu la vostra opinió de l’1 al 10, on 1= gens d’acord,
10= molt d’acord):
[ ] És principalment una qüestió cultural i educativa
(que suposa canvis radicals en els modes
d’interpretar la realitat socioambiental present).
[ ] És principalment una qüestió de transformar els
interessos corporatius i la distribució del poder
a través de la participació política.
[ ] És principalment una qüestió de resoldre la
desigualtat mundial en l’accés i la utilització de
recursos naturals i energètics mundials (i que
genera malbaratament i ineficiència ecològica).
[ ] És principalment una qüestió tecnològica,
de substitució i eliminació de tecnologies
intenses en CO2.
1002 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
[ ] Exigeix més evidència científica per resoldre
les incerteses amb què ara ens trobem a l’hora
de prendre decisions.
[ ] Exigeix la distribució de responsabilitats
(fins i tot penals en algun cas), tant d’aquells
que provoquen l’increment indiscriminat
d’emissions com d’aquells que haurien d’actuar
per evitar-les i no ho fan en l’exercici de les
seves funcions públiques.
[ ] Exigeix una profunda reforma del sistema
impositiu.
RESULTATS
• L’afirmació amb què els experts i agents entre-
vistats estan més d’acord és que afrontar el
canvi climàtic de manera eficient és principal-
ment una qüestió cultural i educativa (18 res-
postes hi estan molt d’acord), seguides de
l’afirmació que es tracta principalment d’un
problema de resoldre la desigualtat mundial
(15 respostes) i de transformar els interessos
corporatius (14). L’afirmació amb què estan més
en desacord és que per resoldre el canvi climà-
tic cal més evidència científica (cap resposta
molt d’acord, 12 gens o no gaire d’acord i un
valor mitjà baix). A dos experts, els preocupa
com es podrien dur a terme aquestes transfor-
macions i les possibilitats d’esdeveniments vio-
lents o inesperats que en podrien derivar:
«La resta de punts [a part del primer] també
són veritat, però només es poden dur a terme
amb el primer [el cultural] (i el tecnològic en
part). És allò de ¿qui posarà el picarol al gat?
Fins ara, canvis d’aquest tipus s’han assolit amb
guerres i/o revolucions violentes, i no crec que
ara les puguem considerar ètiques o vàlides».
«Els interessos mouen el món i no veig la ma-
nera d’eliminar-los sense produir-hi pertorba-
cions possiblement incontrolables...».
P17. En quina mesura esteu d’acord amb l’afir-
mació següent (avalueu de l’1 al 10, on 1= gens d’a-
cord, 10= molt d’acord):
[ ] El sistema de comerç d’emissions i de
compensació/compra d’emissions no resol el
problema del canvi climàtic, sinó que el reforça
i continua permetent la destrucció del clima per
part dels països industrialitzats i més rics.
RESULTATS
• La majoria de les persones consultades estan
molt d’acord (10) o bastant d’acord (4) que el
comerç d’emissions no resol el problema del
canvi climàtic. No obstant això, puntualitzen
les seves valoracions tot dient que
«No la resol perquè les regles bàsiques d’im-
plicació tenien com a objecte obtenir la parti-
cipació i provar el sistema; des del principi ja
sabíem que el 2009 no hauríem resolt res. Ara
el que fa falta es portar els límits d’emissions
cap avall per tal que permeti respondre agres-
sivament a les necessitats de reduir emissions
i invertir en tecnologia verda».
«Estic d’acord amb la primera part (no resol)
però no en la segona (reforça). El sistema ha
introduït el tema i accions en la vida i econo-
mia real de tot el planeta, i això és una fita his-
tòrica. Creure que amb una sola acció que
trenca el glaç ho resoldrà tot, no és científic».
«Per si sol no serveix de gaire, sempre que el
límit que s’imposi sigui eficient, tot depèn
d’aquest límit».
«És un mecanisme més (no ha de ser l’únic)
que ajuda, però és insuficient. Hi pot haver
una utilització perversa si acaba sent l’únic
mecanisme i no s’empeny per altres ban-
des (legislació, fiscalitat, planificació estats i
governs, etc.)».
En definitiva, aquest qüestionari es va mostrar
com un instrument prou eficient per explorar les
percepcions dels agents actius i experts consul-
tats a Catalunya en una problemàtica tan com-
plexa com el canvi climàtic. Ara comentem els
aspectes sobre la seva comunicació pública.
22.7. La comunicació del canvi climàtic a la
premsa escrita15
Les recerques socials que versen sobre l’anàli-
si de la presència del canvi climàtic als mitjans
de comunicació han proliferat, els darrers anys.
Els Estats Units van ser-ne pioners al respecte
(Mazur i Lee, 1993; Mazur 1998; Bell 1994a,
15. Agraeixo a Anna Serra i Cristina Tous la seva col·labo-
ració en aquesta secció.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
1994b, Trumbo, 1996) i en aquest país encara se
segueixen produint treballs molt interessants. És
el cas de C. Russill i Z. Nyssa (2009), que trac-
ten de l’evolució del concepte de tipping point
(punt crític de canvi sobtat en les dinàmiques
d’un sistema) en la premsa nord-americana.
Actualment un dels reculls més complets és l’edi-
tat per Moseri Dilling (2007), que conté 32 assajos
que afronten aquesta temàtica des d’angles prou
diversos. Alguns estudis sociològics que han
tractat de les relacions entre ciència, política i
ciutadania en la comunicació del canvi climàtic
es poden trobar a Weingart et al. (2000), Wilson
(2000), Brenchin, (2003), McComas et al. (1999)
i Stamm et al. (2000). Altres estudis es dediquen
no solament a analitzar la comunicació climàtica,
sinó a identificar els factors que poden millorar-
la, és a dir, incrementar la comprensió del canvi
climàtic entre el públic en general (McDonald,
2009). De manera notable, els darrers anys
l’anàlisi de «marcs interpretatius» o culturals de les
qüestions climàtiques, en la línia mostrada per
Schreurs (2001), Leiserowitz (2007b), o el paper
que tenen les diverses estratègies discursives dels
diversos actors que participen activament en la
comunicació de canvi climàtic (Carvalho, 2005,
2007; Carvalho i Burguess, 2005; Risbey, 2006)
ha anat prenent més protagonisme. En aquest
sentit, tal com demostraren A. M. McCright i
R. E. Dunlap (2000) en el cas dels Estats Units, al
final dels anys noranta va sorgir un gran nombre
d’organitzacions sense ànim de lucre, principal-
ment lligades o finançades per interessos privats
i conservadors, amb la finalitat de crear estratè-
gies comunicatives orientades a deslegitimar o
qüestionar els mateixos plantejaments de l’IPCC
o els avenços assolits en la política del canvi cli-
màtic. En particular, bona part dels esforços
d’aquests grups anaven dirigits a elaborar con-
traarguments i informes a fi de «reemmarcar»
aquestes discussions per deixar de considerar el
canvi climàtic com a problema polític i social, i
titllar-lo simplement com un fenomen natural.
Un nou tema que ha sortit en la darrera dècada
és l’impacte en les percepcions públiques de
pel·lícules que tracten del canvi climàtic. En par-
ticular, Leiserowitz (2004) i Reusswig i Leisero-
witz van estudiar l’efecte del film L’endemà passat,
sobre els públics dels Estats Units, la Gran Bre-
1003
tanya, Alemanya i el Japó. Van observar que tot
i detectar alguns canvis en la preocupació, acti-
tuds i motivacions generals, particularment la
pel·lícula incrementà el sentiment d’ansietat
sobre els riscos ambientals, però a la vegada
reduí la creença en la probabilitat d’un fenomen
extrem com el descrit en aquella situació (vegeu
Lowe et al., 2006).
El material que es presenta aquí és la conti-
nuació de les dades que es mostren a Tàbara
(2005 i 2008), en què figura l’evolució del can-
vi climàtic en la premsa catalana en el perío-
de 1990-2007, ambdós anys inclusivament. Les
dades que s’aporten es concentren en la descrip-
ció quantitativa de l’evolució d’articles que fan
referència al canvi climàtic publicats a Catalunya
en els diaris de més tiratge, és a dir: El Periódico,
La Vanguardia, Avui i El País, al llarg del període
1990-2007. Per tant, aquests resultats aporten
dades de 489 articles més que els resultats pu-
blicats fins ara a Tàbara (2008) i, doncs, mostren
les tendències d’un total de 3.090 articles. Com
que en aquest capítol intento evitar la presenta-
ció d’anàlisis que els lectors poden trobar en
aquelles fonts, aquesta secció es limita a presen-
tar les darreres i noves dades disponibles fins a
l’any 2007 i a comentar-les molt breument.
El seguiment d’aquests articles ha permès
observar una tendència creixent de la presència
d’informacions referents al canvi climàtic al llarg
dels darrers 17 anys. A més, la comunicació
sobre el canvi climàtic en la premsa escrita cata-
lana, tot i que ha estat subjecte a cicles en fun-
ció dels esdeveniments internacionals, ha aug-
mentat de manera substancial sobretot a partir
del 2004. Per exemple, la cobertura als mitjans
de comunicació escrits durant l’any 2007 del
canvi climàtic va estar molt influïda per esdeve-
niments com el documental d’Al Gore, l’Informe
Stern o la presentació del quart informe de
l’IPCC (Grup Intergovernamental de Canvi Cli-
màtic, en la seva sigla en anglès) i en el cas de
Catalunya, per la mateixa Convenció Catalana
de Canvi Climàtic.
En concret, les dues etapes que van des del
1990 al 2003 i del 2004 al 2007 mostren un
canvi molt substancial en la cobertura del pro-
blema del canvi climàtic pels principals mitjans
escrits a Catalunya; un canvi, no solament de
1004 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara

caràcter quantitatiu, sinó també qualitatiu. Així, els
darrers anys hi ha hagut una major cobertura
dels resultats de la recerca climàtica —en la línia
de mostrar un major consens— i dels proces-
sos de presa de decisions per determinar les me-
sures de mitigació (la ratificació del Protocol de
Kyoto per part de Rússia el 2004) i recentment,
malgrat que en molt menor mesura, també
d’adaptació. Igualment, els mitjans mostren com
els ciutadans són cada cop més sensibles al canvi
climàtic i cada vegada més hi apareixen notícies
de noves mobilitzacions i actuacions en aquest
camp. D’altra banda, al llarg d’aquest període
també han sorgit nous marcs interpretatius. En
un principi, les discussions sobre el canvi climà-
tic estaven pràcticament presentades com a pro-
blemes científics o ambientals, mentre que d’una
manera progressiva s’hi han anat afegint els
aspectes econòmics —com el comerç d’emis-
sions o els costos de la implementació del Proto-
col de Kyoto—, els de caràcter social i distribu-
tiu —això és, Nord-Sud—, i els de salut. Un
examen més detallat de la quantitat ingent
d’informació obtinguda de ben segur que ens
revelarà nous marcs interpretatius de caràcter
cultural que podran ser molt útils per entendre les
limitacions, així com les potencialitats d’un dels
principals mecanismes de què disposem en la
comunicació pública com és la premsa escrita.16
22.8. Conclusions
Aquesta contribució ha fet una revisió dels estu-
dis més recents disponibles sobre la percepció
pública del canvi climàtic en els àmbits inter-
nacional, europeu, de l’Estat espanyol i català.
Entre les dificultats evidents dels resultats obtin-
guts de les fonts consultades, com són els euro-
baròmetres, és que aquests estudis es fan en con-
textos culturals molt diferents i, doncs, una
mateixa pregunta es pot arribar a interpretar de
maneres molt diferents en països distints. Tan-
mateix, però, aquests estudis ens permeten di-
buixar, com a mínim a grans trets, un perfil molt
general de persona més preocupada pel canvi cli-
màtic, en què els factors de l’educació, la ideolo-
gia, la professió i l’edat sembla que tenen una

La Vanguardia El Periódico El País Avui

Total articles 928 791 847 524

450 articles
17%
768 articles
30%

696 articles total articles

27%
687 articles
26%

La Vanguardia El Periódico El País Avui

Figura 2. Total d’articles de diari publicats a Catalunya sobre canvi climàtic 1990-2007

16. Dur a terme una anàlisi qualitativa detallada de tot aquest material s’escapa de les possibilitats i els objectius d’aquest
capítol.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya 1005

500

450 74

400
52

350 41
151

70
300 37
81

250
89
127 71 104
200
40
37
150 29
27 95
38 61 26
30 43
100 23 48 76
15 179
52 51 160
17 43 33 154
17 45
15 42 44
50 10 13 39 28 96
31 6 12 32 19 34 23
8 12 18 15 46 44
34 6 4 33 28 30
19 8 13 21 13 21 21
0 7 9
90

91

92

93

94

95

96

97

98

99

00

01

02

03

04

05

06

07
19

19

19

19

19

19

19

19

19

19

20

20

20

20

20

20

20

20
La Vanguardia El Periódico El País Avui

Figura 3. Evolució del nombre d’articles de diari publicats a Catalunya sobre canvi climàtic entre 1990 i 2007

200

180

160

140

120

100

80

60

40

20

0
1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

La Vanguardia El Periódico El País Avui

Figura 4. Evolució del nombre d’articles de diari publicats a Catalunya sobre canvi climàtic entre 1990 i 2007
1006 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
600
500
400
300
200
143
100 114
82
57
43
23 37
0
1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007
Total articles
Figura 5. Evolució del nombre d’articles de diari publicats a Catalunya sobre canvi climàtic entre 1990 i 2007
influència notable —sovint molt més que l’expo-
sició directa als riscos climàtics. En el cas del pú-
blic en general d’Espanya, s’hi detecta recent-
ment un lleu increment de la polarització entre
els que estan d’acord i els que no estan d’acord
que el canvi climàtic es pugui aturar. Això es po-
dria explicar en part per la important polaritza-
ció existent també als mitjans de comunicació,
tot i que de ben segur també hi tenen molt a
veure els aspectes ideològics i educatius. A Cata-
lunya, a partir del 2008 es comença a disposar
de les primeres dades quantitatives en matèria de
canvi climàtic a partir dels sondejos portats a
terme pel DMAH. Els resultats obtinguts fins ara
mostren que aproximadament 8 de cada 10 ca-
talans consideren el canvi climàtic com un feno-
men molt o força preocupant. No obstant, el gruix
del present estudi s’ha concentrat en l’anàlisi de
percepcions d’una selecció d’experts i agents ac-
tius a Catalunya. Molt sintèticament, els resul-
tats de les seves opinions es poden expressar així:
• La majoria dels experts i agents socials con-
sultats són més aviat pessimistes —més que
no pas el públic en general— sobre la possi-
bilitat de no superar els dos graus d’increment
de temperatura global a final de segle.
• El canvi climàtic ja afecta negativament a
hores d’ara i afectarà negativament els propers
50-100 anys.
489
403
372
317
190 180
152 161
132 121
74
Polinómica (Total articles)
• Els principals impactes indicats tenen a veure
amb una major manifestació de fenòmens me-
teorològics extrems, l’ocurrència d’incendis i
l’erosió costanera. L’aparició de noves pandè-
mies i malalties es considera com l’impacte
menys probable.
• Els sectors que s’entenen com més vulnerables
són l’agricultura, el sector forestal i la provisió
d’aigua, seguit del turisme. El sector que es
considera menys vulnerable al canvi climàtic
és el domèstic.
• No obstant això, és difícil identificar els grups
de població més vulnerables, tot i esmentar-
ne, com a més probables, la gent gran i els que
ja pateixen alguna malaltia.
• L’opinió general dels agents entrevistats és que
el Govern de Catalunya no porta una política
efectiva per contenir les emissions de GEH.
• Els experts i agents consultats estan gens
d’acord o no gaire d’acord que la política de mi-
tigació suposi més costos que beneficis.
• Es creu que la societat catalana no genera prou
incentius o desincentius per mitigar o adap-
tar-se el canvi climàtic, ni disposa d’institu-
cions ni destina els recursos adequats per a
aquests propòsits. Amb tot, Catalunya disposa
d’opcions factibles per fer-ho.
• Les tres mesures de mitigació que es veuen
més factibles són la realització d’avaluacions
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
d’impacte climàtic de les noves infraestruc-
tures i inversions, el desenvolupament d’ener-
gies renovables dirigides a la substitució
d’energies no renovables, i la reducció subs-
tantiva d’emissions derivades de residus i la
incineració. També s’avaluen com molt facti-
bles donar suport a xarxes d’actors per a la
transferència de tecnologia neutra en CO2 i
l’adaptació d’edificis urbans. La mesura de mi-
tigació que es creu menys factible és la creació
d’un mercat català de CO2.
• Les quatre mesures d’adaptació més factibles a
Catalunya són l’adaptació d’edificis urbans;
el desenvolupament de noves eines d’alerta,
informació i comunicació; l’establiment de sis-
temes descentralitzats de captació i reutilit-
zació d’aigües, i retirar la urbanització de les
zones costaneres. Les menys factibles són la
reducció de regadius i la introducció de canvis
en els sistemes de propietat.
• S’entén que les polítiques de creixement
actuals a Catalunya dificulten la mitigació del
canvi climàtic i, en part, dificulten l’adaptació
i incrementen la vulnerabilitat al canvi climà-
tic de Catalunya.
• La societat catalana no té intenció de modificar
el seu patró de creixement econòmic i encara
no veu el canvi climàtic com una oportunitat.
• Es creu que el canvi climàtic pot accelerar les
condicions de pobresa mundial, però no és
clar com això pot afectar Catalunya o quan.
• La implicació dels científics catalans en la po-
lítica climàtica és molt minsa, llevat de tasques
de divulgació.
• La creació de centres de recerca i transferència
de coneixements climàtics es veu com una
bona mesura per millorar la integració i l’acció
en aquest camp.
• S’entén que afrontar el canvi climàtic d’una
manera eficient és principalment una qüestió
cultural i educativa i que demana abordar el
problema de la desigualtat mundial.
• Es creu que el comerç d’emissions no resol per
si sol el problema del canvi climàtic. Es tracta
únicament d’un instrument més que cal com-
binar amb altres instruments.
Finalment, val a dir que la majoria dels estudis
més recents sobre la percepció del canvi climàtic
1007
han tendit a concentrar-se en l’anàlisi de la
població general i, en concret, a examinar la per-
cepció dels possibles impactes o les possibles
mesures que tenen a veure amb la mitigació. Per
exemple, i pel que fa a les accions possibles, el
canvi climàtic s’ha emmarcat sobretot o gairebé
únicament com un problema de mitigació i no
d’adaptació. Això en part pot estar produït pel
biaix dels plantejaments metodològics utilitzats
en els estudis sobre aquesta problemàtica, que
també se centren sobretot en la mitigació.17 No
obstant això, encara hi ha molt de treball per fer
pel que fa a l’estudi de percepcions climàtiques
en subpoblacions determinades, i en especial pel
que fa al cas de l’adaptació. En aquest sentit, és
important l’anàlisi d’opcions d’adaptació i ac-
ceptabilitat d’escenaris de transició de poblacions
i sectors potencialment més vulnerables, com ara
poden ser el sector agrícola, rural i de provisió
d’aigua. Aquest és el cas de noves vies d’inves-
tigació que apliquen una perspectiva compa-
rativa i d’aprenentatge social (Hinkel et al., 2009;
Tàbara, 2009; Tàbara et al., 2009; Tàbara et al.,
2010, Werners et al., 2009) o, tal com fan X. Cai
et al., (2009), explorant les percepcions de canvi
climàtic en sectors de població com són, per exem-
ple, els nens.
Finalment, valgui dir que aquesta contribu-
ció, amb totes les seves limitacions metodològi-
ques, no pretén ser sinó un petit pas més en la
comprensió d’aquest complex món de les per-
cepcions entre la societat i el clima del qual de-
penem nosaltres i les generacions que vindran.
Referències
BELL, A. (1994a). «Climate and Opinion: Public and
Media Discourse on the Global Environment». Dis-
course and Society, 5(1), p. 33-64.
— (1994b). «Media (mis)communication of the
science of climate change». Public Understanding of
Science, 3, p. 259-275.
17. Per exemple, la majoria dels estudis que inclouen la
pregunta si el canvi climàtic és o no inevitable, en general
no discriminen entre mitigació i adaptació: hom podria ar-
ribar a creure que en la situació actual el canvi climàtic ja és
inevitable i, doncs, molt difícil de mitigar, però que en canvi
és possible adaptar-se als seus impactes en funció de certes
condicions.
1008 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
BRENCHIN, S.R. (2003). «Comparative Public Opinion
and Knowledge on Global Climatic Change and the
Kyoto Protocol: The U.S. versus the World?». In-
ternational Journal of Sociology and Social Policy,
23(10) p. 106-134.
BRITTLE, C.; MUTHUSWAMY, N. (2009). «Scientific elites
and concern for Global Warming: the Impact of
Disagreement, evidence, strength, partisan cues
and exposure to news content on concern for cli-
mate change». International Journal of Sustainable
Communication, 4 p. 23-44.
CAI, X.; ZHAO, X.; CAREY, G. (2009). «Altruism and
children perceptions about global warming». In-
ternational Journal of Sustainable Communication, 4
p. 5-22.
CARVALHO, A. (2007). «Ideological cultures and media
discourses on scientific knowledge: re-reading
news on climate change». Public Understanding of
Science, 16 p. 223-43.
— (2005). «Representing the Politics of the Green-
house Effect. Discursive Strategies in the British
Media». Critical Discourse Studies, 2(1) p. 1-29.
CARVALHO, A.; BURGUESS, J. (2005) «Cultural circuits of
climate change in the UK broadsheet newspapers,
1985-2003». Risk Analysis, 25(6) p. 1457-70.
CENTRE D’ESTUDIS D’OPINIÓ (CEO) 2008. Informe sobre
els valors a Catalunya: condicionants sociològics del
postmaterialisme i els valors bàsics. Maig 2008, REO
418. Generalitat de Catalunya.
CENTRO DE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS (CIS).
(2007). Ecologia y medio ambiente III. Estudi nú-
mero 2682. Resultats disponibles a:
http://217.140.16.67/cis/opencms/-Archivos/Mar-
ginales/2680_2699/2682/e268200.html.
— (2005). Ecologia y medio ambiente II. Estudi número
2590. Resultats disponibles a:
http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Margina-
les/2580_2599/2590/Es2590.pdf.
— (2000). Medio ambiente . Estudi número 2390. Re-
sultats disponibles a:
http://217.140.16.67/cis/opencms/-Archivos/Mar-
ginales/2380_2399/Es2390mar.pdf.
DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE (DMAH).
(2008). Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic
a Catalunya 2008-2012. Barcelona: Generalitat de
Catalunya.
Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibi-
litat. 2010. Resultats de la consulta òmnibus de Cata-
lunya sobre el medi ambient. <http://mediambient.
gencat.cat/cat/ciutadans/informacio_ambiental/om-
nibus/omnibus_inici.jsp?ComponentID=180439&
SourcePageID=3490#1>
DISPENSA, J.M.; BRULLE, R.J. (2003). «Media’s Social
Construction of Environmental Issues: Focus on
Global Warming – A Comparative Study». Interna-
tional Journal of Sociology and Social Policy, 23(10)
p. 74-105.
DORAN, P.T.; KENDALL, M. (2009). «Examining the
scientific consensus on climate change». Eos. Trans-
actions of American Geophysical Union, vol. 90(3)
p. 22-23.
DUNLAP, R.E.; MCCRIGHT, A.M. (2008). «A Widening
Gap: Republican and Democratic Views on Climate
Change». Environment, 50 (Sept/Oct) p. 26-35.
EUROPEAN COMMISSION (EC). (2009). «Europeans’ atti-
tudes towards climate change». Special Eurobaro-
meter, 313. Disponible a: http://ec.europa.eu/pu-
blic_opinion/archives/ebs/ebs_313_en.pdf
— (2008). «Europeans’ attitudes towards climate
change». Special Eurobarometer, 300. Disponible a:
http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/
ebs_300_full_en.pdf
— (2005). «Europeans’ attitudes towards climate
change». Special Eurobarometer, 217. Disponible a:
http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/
ebs_217_en.pdf.
FUNDACIÓ MÓN RURAL (FMR). (2008). Canvi climàtic,
medi ambient i sector agrari. Enquesta de Percepció del
Món Rural 2008. Disponible a www.fmr.cat.
FUNDACIÓN BBVA (2008). Percepciones y actitudes de los
españoles hacia el calentamiento global. Principales re-
sultados. Document electrònic disponible a:
http://w3.grupobbva.com/TLFU/dat/presentacion_
calentamiento_global.pdf.
HINKEL, J.; BISARO, S.; DOWNING, T. [et al.] (2009) «Lear-
ning to adapt: re-framing climate change adapta-
tion». A: HULME, M.; NEUFELDT, H. (ed.). Making
Climate Change Work for Us. Cambridge, UK: Cam-
bridge University Press.
GIDDENS, A. (2009). Politics of Climate Change. Cam-
bridge, UK: Polity Press.
HULME, M. (2009). Why We Disagree About Climate
Change: Understanding Controversy, Inaction and Op-
portunity. Cambridge: Cambridge University Press.
KELLSTEDT, P.M.; ZAHRAN, S.; VEDLITZ, A. (2008). «Perso-
nal efficacy, the information environment, and the at-
titudes towards global warming and climate change
in the United States». Risk Analysis, 28 (1) p. 113-26.
El canvi climàtic a Catalunya Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya
LEISEROWITZ, A. (2007a). «International Public Opi-
nion, Perception and Understanding of Global
Climate Change». Human Development Report
2007/2008. Fighting Climate Change. Human solida-
rity in a divided world. Occasional paper 2007/31.
United Nations Development Programme.
— (2007b). «Communicating the risks of global war-
ming: American risk perceptions, affective images
and interpretative communities». A: MOSER, S.C.;
DILLING, L. (2007). Creating a Climate for Change.
Communicating Climate Change and Facilitating So-
cial Change. Cambridge, UK: Cambridge University
Press, p. 44-63.
— (2006). «Climate change risk perception and po-
licy preferences: the role of affect, imagery, and va-
lues». Climatic Change, 77 p. 45-72.
— (2004). «Before and after The Day After Tomorrow:
a US study of climate change risk perception». En-
vironment, 46(9):24-37.
LOWE, T.D.; BROWN, K.; DESSAI, S. [et al.] (2006).
«Does tomorrow ever come? Disaster narrative and
public perceptions of climate change». Public Un-
derstanding of Science, 15(4), p. 435-57.
MAZUR, A. (1998). «Global Environmental Change in
the News». International Sociology, 13(4) p. 457-472.
MAZUR, A.; LEE, J. (1993). «Sounding the Global
Alarm: Environmental Issues in the US National
News». Social Studies of Science, 23, p. 681-720.
MCCAULEY, A.; ROBERTSON, J.; KRUEGER, R.; GURKIN, C.
(2009). «Knowing where they sit: a survey to guide
the development of a climate change community
engagement campaign on a university campus». In-
ternational Journal of Sustainable Communication, 4,
p. 125-141.
MCCOMAS, K.; SHANAHAN, J. (1999). «Telling Stories
About Global Climate Change. Measuring the Im-
pact of Narratives on Issue Cycles», Communication
Research 26 (1), p. 30-57.
MCCRIGHT, A.M.; DUNLAP, R. E. (2000). «Challenging
Global Warming as a Social Problem: An Analysis
of the Conservative Movement’s Counter-Claims».
Social Problems, 47(4), p. 499-522.
MCDONALD, S. (2009). «Changing climate, changing
minds: applying the literature on media effects, pu-
blic opinion, and the issue-attention cycle to increase
public understanding of climate change». Internatio-
nal Journal of Sustainable Communication, 4, p. 45-63.
MEIRA, P.A.; ARTO M. (2008). «De la conciencia a la
acción. La representación del cambio climático en
1009
la sociedad española». Seguridad y Medio Ambiente,
109, p. 31-47.
MEIRA, P.A.; ARTO, M.; MONTERO, P. (2009). La sociedad
ante el cambio climático. Conocimientos, valoraciones y
comportamientos en la población española. Madrid:
Fundación Mapfre. Disponible a: http://www.map
fre.com/ccm/content/documentos/fundacion/prev
ma/ cursos/la-sociedad-ante-el-cambio-climatico.pdf.
MILLER, D. 2010. «State of the Public Climate Debate
A Review of Global Public Opinion and Sustaina-
bility Expert Views. Based on the Climate Change
Monitor –An international survey on people’s atti-
tudes towards energy and climate change». Pre-
sentat a la reunió de l’European Climate Forum, Bar-
celona 9 d’abril de 2009.
MOYANO, E.; PANIAGUA, A.; LAFUENTE, R. (2009). «Políti-
cas ambientales, cambio climático y opinión pública
en escenarios regionales. El caso de Andalucía».
Revista Internacional de Sociología, 67(3) p. 681-699.
MOSER, S. DILLING, L. (ed.) (2007). Creating a climate for
change: communicating climate change and facilitating
social change. Cambridge: Cambridge University
Press.
OLTRA, C.; SOLÀ, R.; SALA, A. [et al.] (2009). «Cambio
climático: Percepciones y discursos públicos». Pri-
masocial, 2, p. 1-23.
OLTRA, C.; SALA, R.; GAMERO, N.; SOLÀ, R. (2008).
«Cambio climático y opinión pública en España:
percepción del problema y política energética». Sis-
tema, 205, p. 93-106.
ORESKES, N. (2004). «The scientific consensus on cli-
mate change». Nature, 306, p.1686.
REUSSWIG, F.; LEISEROWITZ, A. (2005). «The internatio-
nal impact of the Day After Tomorrow (Commen-
tary)». Environment, 47(3), p. 41-43.
RISBEY, J.S. (2006). «The new climate discourse: alar-
mist or alarming?». Global Environmental Change,
18(1) p. 26-37.
RUSSILL, C.; NYSSA, Z. (2009). «The Tipping point trend
in climate change communication». Global Envi-
ronmental Change 19, p. 336-344.
SCHREURS, M.; CLARK, W.; DICKSON, N.; JÄGER, J. (2001).
«Issue Attention, Framing, and Actors, An Analysis
of Patterns Across Arenas». A: CLARK, W.C.; JÄGER,
J.; VAN EIJNDHOVEN, J.; DICKSON, N. (eds.). Social
Learning Group. Learning to Manage Global Environ-
mental Risks: A Comparative History of Social Res-
ponses to Climate Change, Ozone Depletion and Acid
Rain; Cambridge: MIT Press, p. 21-55.
1010 Percepció i comunicació del canvi climàtic a Catalunya Joan David Tàbara
SOLÀ, R.; OLTRA, C.; SALA, R. (2008). «La percepció pú-
blica del canvi climàtic a Catalunya. Una aproxi-
mació quantitativa». A: TÀBARA (coord.) (2008),
p.13-32.
STAMM, K.R.; CLARK, F.; REYNOLDS EBLACAS, P. (2000).
«Mass communication and public Understanding
of Environmental Problems: the case of global
warming». Public Understanding of Science, 9, p. 219-
237.
TÀBARA, J.D. (2009). «Transició i integració en la pla-
nificació de l’aigua a Catalunya davant el repte del
canvi climàtic». A: CUNILLERA, J.; MAS, J.; PRAT, N.;
SAURÍ, D. (coord.) 2009. Canvi climàtic i Aigua. Im-
pactes previstos a Catalunya. Disponible a: http://aca-
web.gencat.cat/aca/appmanager/aca/aca?_nfpb=tru
e&_pageLabel= P17200198371242729159775&_
nfls=false.
— (2005). «Percepció i comunicació del canvi climà-
tic a Catalunya». A: LLEBOT, J. E. (ed.). El canvi
climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estu-
dis Catalans i CADS, p. 772-815. Disponible a:
http://www.gencat.cat/cads/pdf/iccc/C3.pdf.
TÀBARA, J.D. (coord.) (2008). Percepció i Política del
Canvi Climàtic a Catalunya. Barcelona: Generalitat
de Catalunya: Consell Assessor de Desenvolupa-
ment Sostenible de Catalunya i Grup d’Experts de
Canvi Climàtic a Catalunya. Disponible a:
http://www15.gencat.net/cads/AppPHP/index.php
?option=com_content&task=category&sectio
nid=8&id=39&tipologia=39&Itemid=53.
TÀBARA, J.D.; COTS, F.; DAI, X. [et al.] (2009). «Social
Learning on Climate Change among regional
agents - insights from China, Eastern Europe and
Iberia». A: LEAL FILHO, Walter; MANNKE, Franciska
(eds.), Interdisciplinary Aspects of Climate Change.
Frankfurt: Peter Lang, p. 121-150.
TÀBARA, J.D.; DAI, X.; JIA, G. [et al.] (2010). «The Cli-
mate Learning Ladder. A pragmatic procedure to
support climate adaptation». Environmental Policy
and Governance. 20 p. 1-11.
TÀBARA, J.D.; SAURÍ, D.; LEMKOW, L. (2005). «Els riscos
ambientals a Catalunya». A: L’Estat del Medi Ambient
a Catalunya. Bellatera (Barcelona): ICTA-UAB, p.
225-250.
TRUMBO, C.W. (1996). «Constructing Climate Change:
Claims and Frames in US News Coverage of an En-
vironmental Issue». Public Understanding of Science,
5, p. 269-283.
TRUMBO, C.W.; SHANAHAN, J. (2000). «Social research
on climate change: where we have been, where we
are, and where we might go». Public Understanding
of Science, 9, p. 199-204.
WERNERS, S.E.; TÀBARA, J.D.; NEUFELDT, H. [et al.]
(2009). «Mainstreaming Adaptation in Regional
Land Use and Water Management». A: HULME, M.;
NEUFELDT, H. (eds.) Making Climate Change Work for
Us. Cambridge: Cambridge University Press.
WHITMARSH, L. (2009). «What’s in a name? Commo-
nalities and differences in public understanding of
‘climate change’ and ‘global warming’». Public Un-
derstanding of Science, 18 p. 401-420.
23. Transport, mobilitat i logística
Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
i Centre d’Innovació del Transport (CENIT)

Francesc Robusté és doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports, Ph.D. en Enginyeria, Master
of Science en Investigació Operativa, i Master of Engineering en Transport per la Universitat de
Califòrnia a Berkeley. Catedràtic de Transport de la Universitat Politècnica de Catalunya i direc-
tor del Centre d’Innovació del Transport CENIT. President del Foro de la Ingeniería del Trans-
porte de España, representant espanyol en l’OCDE i director de la Càtedra Abertis de gestió d’in-
frastructures del transport. Autor de més de 250 publicacions científiques, director de 13 tesis
doctorals i 80 tesines de graduació i té aprovats 3 sexennis de recerca. Ha estat director de l’Es-
cola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona i membre del Consell
Editorial de la revista SCI Transportation Research.
Miquel Estrada és professor lector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i cap de
projectes del Centre d’Innovació del Transport (CENIT) en les línies de recerca sobre Transport
Públic i Logística. Doctor enginyer de Camins, Canals i Ports per la UPC (2007) amb una tesi doc-
toral sobre estratègies eficients en la logística de distribució de missatgeria, que va ser guardo-
nada amb el V Premi Abertis de Recerca en Gestió d’Infraestructures del Transport. Durant el
2008 feu estades postdoctorals en el Rensselaer Polytechnic Institute i en la City University of
New York. Autor de diverses publicacions en revistes del SCI i director de 30 tesines de gradua-
ció, ha participat en més de 15 projectes de recerca nacionals i europeus.

Cal agrair la col·laboració de Juli Tomàs en els càlculs de les emissions i de consum de carburant en la situació actual a
Catalunya i Barcelona. Així mateix, la de Francesc Soriguera, Beatriz Spuch, Magín Campos, Josep M. Torné, Dulce Rosas, i
Javi Ortigosa del CENIT (Centre d’Innovació del Transport de la UPC) per difondre informació específica sobre mesures sec-
torials. Sandra González, del Departament d’Infraestructura del Transport i Territori de la UPC, ha col·laborat en les tasques
d’edició.
Resum 1015
Pròleg 1017
23.1. Introducció: canvi climàtic i transport 1019
23.1.1. Emissions de GEH en el transport i palanques
de maniobra per a la seva mitigació 1019
23.1.2. Iniciatives de regulació dels sectors productors
d’emissions 1022
23.1.3. Objectius de la reducció d’emissions dels
sectors difusos a Espanya i Catalunya 1024
23.2. El transport a Catalunya 1025
23.2.1. Metodologia per al càlcul d’emissions i consums
del sector carretera 1027
23.2.2. Classificació del tipus de vehicles 1028
23.2.3. Consum i emissions del transport per carretera
a Catalunya 1029
23.2.4. Consum i emissions del transport en zona
urbana. Cas de Barcelona 1031
23.3. Polítiques i plans d’acció per a la mitigació dels
consums i emissions de contaminants en la mobilitat 1037
23.4. Variacions en la situació del transport respecte
al primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya
(ICCC05) 1053
23.5. Conclusions 1053
Referències 1054
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
Resum
Els efectes totals en el canvi climàtic generats pel
transport són causats pels vehicles-km i les seves
emissions, necessaris per satisfer una demanda
de mobilitat dins una regió espacial. A banda de
la distància i el nombre de vehicles, els efectes
depenen també del mitjà de transport o tipus de
vehicle amb què es realitzen els desplaçaments
(on l’usuari escull el mode de transport en fun-
ció de la utilitat i les prestacions diferencials
de cada servei), de l’ocupació del vehicle, de
l’espectre tecnològic i de l’eficiència energètica
que fa moure el vehicle, i dels efectes unitaris
sobre el canvi climàtic que provoca el superar el
temps i la distància.
Catalunya ha anat avançant en aspectes ope-
ratius i tàctics com l’increment d’ocupació dels
vehicles (en breu es disposarà de carrils per a ve-
hicles d’alta ocupació als accessos a Barcelona i
de polítiques tarifàries que fomentin l’alta ocupa-
ció i els vehicles poc emissors), el foment de
modes de transport ferroviari, la millora de les
prestacions d’autobusos urbans i interurbans, la
construcció de plataformes logístiques i la regu-
lació de la distribució urbana de mercaderies a les
hores vall, i la tarifació de l’ús de les carreteres (es
preveu que la Directiva de l’Eurovinyeta s’apliqui
en pocs anys) i de congestió de les grans ciutats
1015
(a Barcelona, implementada via control de l’apar-
cament com a substitució del concepte i regula-
ció tarifària encara amb perspectiva financera a la
majoria dels grans eixos viaris que penetren
la conurbació C-32, C-31, Túnel de Vallvidrera). El
desenvolupament d’actuacions sobre l’espai urbà
amb la finalitat d’adaptar-lo als desplaçaments no
motoritzats (a peu o en bicicleta) també està aju-
dant a aconseguir una mobilitat més sostenible.
La mobilitat de persones i mercaderies a Cata-
lunya representa 103,12 milions de vehicles-km al
dia, amb un consum global de 3.173,45 milions
de litres de carburant i 11,3 milions de tones equi-
valents de CO2.
Dos aspectes tàctics (la crisi global de 2008-
2011) i el canvi de base energètica per al trans-
port (energia elèctrica i piles d’hidrogen, fins fa
pocs anys inviables econòmicament i tècnica)
permeten ser més optimistes en aquest II Informe
sobre el Canvi Climàtic a Catalunya i concloure
que, després del 2025, les emissions del sector
transport seran mínimes i només continuaran
com a reptes socials el consum energètic i altres
externalitats diferents de les emissions d’efecte
local (congestió, accidents, efecte de barrera,
etc.) d’igual importància per garantir el benes-
tar de la població i la sostenibilitat del medi.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
Pròleg
En aquest capítol els mots transport, mobilitat i
logística tenen un significat equivalent quant a
la perspectiva funcional de superar el temps i la
distància per part de persones, mercaderies i
informació. El mot transport és el més antic, amb
una vessant científica que data de fa gairebé un
segle (malgrat que hi ha referències a aspectes de
gestió del transport des dels romans, com la con-
gestió a Roma o la distribució nocturna de mer-
caderies) i fa referència a una vessant d’oferta
(infraestructures, vehicles, TIC, servei). El mot
logística data de la segona guerra mundial en la
seva vessant científica (malgrat que el mot origi-
nal logistikos ve del grec i significa càlcul, i la lo-
gística ha estat emprada àmpliament en causes
militars; en ecologia s’han emprat corbes logísti-
ques de creixement d’un ecosistema fent refe-
rència el mot «logístic» al simple fet d’haver
d’emprar taules de logaritmes per al seu càlcul al
1017
constar les esmentades corbes d’asímptotes amb
exponencials negatives; aquesta mateixa accep-
ció és l’arrel dels models d’elecció de modes de
transport o de rutes «logit»), i fa referència al
moviment de mercaderies i objectes (dins i fora
de la fàbrica). En el darrer decenni, des de la ves-
sant del transport de persones i en un àmbit ter-
ritorial urbà o metropolità, s’està emprant el mot
mobilitat, amb una perspectiva més de demanda
que no pas d’oferta, amb una component social
i inclusió de modes no motoritzats. Els princi-
pis científics subjacents a transport, mobilitat i
logística són els mateixos: anàlisi i optimització
d’operacions, microeconomia, comportament de
la demanda i altres agents, assignació eficient
de recursos limitats, matching entre ofertes dis-
contínues i demandes contínues, gestió de pro-
cessos dinàmics, etc. Actualment es tendeix a
una visió sistèmica, de servei i integral de la mo-
bilitat i, per tant, a-modal i també genèrica quant
a objectes o subjectes transportats.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
23.1. Introducció: canvi climàtic i transport
El transport de persones i mercaderies és un ele-
ment indispensable per garantir el desenvolupa-
ment econòmic i satisfer les necessitats de mobi-
litat de la societat. L’increment dels fluxos de
passatgers, els índexs de motorització creixents
(en nombre de vehicles per miler d’habitants o
en probabilitat que un desplaçament determinat
es faci en un mitjà mecanitzat), l’augment del
trànsit de mercaderies són alguns exemples de
com la nostra societat basa bona part de l’activi-
tat i el dinamisme en el moviment de persones i
mercaderies dins uns mercats cada vegada més
globals. Tanmateix, és un sector que genera uns
impactes negatius en la societat i en el medi am-
bient com són la congestió (pèrdues de temps
dels usuaris i altres externalitats), la fragmentació
d’hàbitats, la contaminació acústica, un consum
d’energia extensiu i unes altes emissions de gasos
contaminants.
El sector del transport i la mobilitat és el sec-
tor més important de la producció d’emissions
difuses, és a dir, aquelles no sotmeses a la Direc-
tiva 2003/87/CE que estableix un règim per al
comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle. El transport és el responsable del
consum del 42% del total de l’energia final a
Espanya, amb un total de 40.650 ktep que es dis-
tribueixen per modes segons mostra la figura 1.
L’any 2006, l’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle associada al transport va superar les
108Mt de CO2 eq. a Espanya, que equivalen al
25,4% de les emissions totals i un increment del
2,70% 2006
4,10% 40.650 ktep
13,70%
79,50%
Carretera Aeri Marítim Ferroviari
Figura 1. Consum energètic per modes de transport.
Font: Ministerio de Fomento, 2008.
1019
88% respecte al 1990. Està directament relacio-
nat amb el notable creixement de la demanda de
transport. En aquest sentit, el pes del transport
ha crescut del 21,4% el 1990 al 25,4% el 2006
considerant el conjunt dels gasos amb efecte
d’hivernacle. Quant al repartiment modal, la car-
retera va causar el 89,2% de les emissions;
l’aviació nacional el 6,6%; el cabotatge marítim el
3,9% i el ferrocarril el 0,3% restant. A la vegada,
el transport és responsable de l’emissió d’altres
contaminants com plom, metà, monòxid de car-
boni, òxid de sofre i òxid de nitrogen, que tenen
igualment efectes sobre la salut humana i el medi
ambient.
En el cas de Catalunya, el sector del transport
és el principal agent emissor d’aquests gasos amb
15.029.790 tones de CO2 eq. el 2005 respecte
un total d’emissions de 59.251.920 tones de CO2
eq. de tots els sectors (Oficina Catalana del Canvi
Climàtic, 2008).
23.1.1. Emissions de GEH en el transport i
palanques de maniobra per a la seva miti-
gació
El volum d’emissions de gasos amb efecte d’hi-
vernacle produït pel flux de trànsit en una in-
fraestructura viària és difícilment mesurable de
manera directa, ja que és complicat aïllar la con-
tribució del trànsit d’entre moltes altres contri-
bucions, i a la vegada necessita un treball de
camp extensiu amb un cost elevat per a la quan-
tificació en un territori com Catalunya. Per aquest
motiu, la mesura indirecta a partir de formula-
cions analítiques de producció basades en dades
empíriques dels constructors de vehicles és
l’alternativa utilitzada per a la seva quantificació.
El volum d’emissions produït pel flux que circula
per una determinada via depèn de dos factors:
el factor unitari d’emissió dels vehicles (grams
d’element contaminant/km), i el quilometratge de
tots els vehicles que discorren per la via (vehicles-
km). L’avaluació del consum de carburant realit-
zat pel mateix flux es pot fer de manera similar,
mitjançant la determinació del factor de consum
unitari dels vehicles (litres de carburant/km).
D’aquesta manera, el consum de carburant del
flux de trànsit (litres) s’obté en multiplicar el qui-
lometratge recorregut pel flux total de vehicles
que circula en l’àrea d’estudi (veh/km) per un
1020
factor unitari de consum mitjà del parc de vehi-
cles (l/km). Les emissions de l’element contami-
nant relatiu a GEH o partícules (grams) s’obtenen
en multiplicar el quilometratge recorregut
pel flux total de vehicles que circula en l’àrea
d’estudi (veh/km) per un factor unitari d’emissió
mitjà de l’element contaminant en el parc de vehi-
cles (g/km).
Els factors d’emissió o de consum depenen
bàsicament de la tipologia de vehicle (motor,
cubicatge, tipus de combustible), condicions
atmosfèriques (motor fred o calent), pes i dimen-
sions del vehicle, la velocitat de desplaçament
(European Environment Agency, 2007a) i l’estil
de conducció. Els menors factors de consum
(i per generalització, els menors factors d’emissió
d’aquells gasos que són proporcionals al consum
de carburant com el CO2) es donen entre 70-
90 km/h. Tanmateix, els factors d’emissió o par-
tícules que no presenten relació amb el consum
(NOx, PM10) mostren un comportament hetero-
Figura 2. Factors d’emissió de CO2, NOx i PM10 en funció de la velocitat per a diferents tipus de vehicles.
Font: CENIT, 2009a.
Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
geni a diferents velocitats, tal i com es reflecteix
en la figura 2.
De manera general, es pot actuar sobre qual-
sevol dels dos factors a fi de reduir el consum
energètic o les emissions. Des de fa dècades, els
fabricants de vehicles han liderat un procés in-
dustrial de reducció dels factors d’emissió i de
consum, basats en una progressiva millora de l’e-
ficiència del vehicle, actuant sobre el procés de
combustió dels motors, el disseny aerodinàmic i
la reducció de la tara dels vehicles. Tot i així,
l’evolució dels motors de combustió ha anat di-
rigida a reduir les emissions contaminants més
perjudicials per a la salut, és a dir, l’emissió de
partícules en suspensió i els òxids de nitrogen.
De forma paral·lela a l’increment de la renda en
els països desenvolupats, els conductors han de-
manat vehicles de major cilindrada i millors
prestacions. Aquest fet ha comportat que en
molts casos el factor de consum dels vehicles no
hagi patit reduccions significatives, o que fins i
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
tot hagi augmentat en l’evolució de vehicles PRE-
ECE 15-01 (anteriors a l’any 1978) cap a vehicles
EURO-V (fabricats a partir de 2010). En conse-
qüència, els gasos contaminants amb una pro-
ducció proporcional al consum del vehicle (CO2,
SO2) també han seguit aquest procés de creixe-
ment. Aquest fet constitueix una de les princi-
pals ambigüitats de la innovació tecnològica dels
vehicles de combustió de productes derivats del
petroli.
Per una altra banda, l’evolució del quilome-
tratge realitzat pel parc mòbil en tots els països
desenvolupats ha seguit un procés de creixement
des de fa tres dècades. L’evolució creixent de la
mobilitat (increment del nombre de viatges, viat-
ges més llargs, commuting, producció de béns de
consum just in time, estoc 0, etc.) i la bonança
econòmica fins a l’any 2008 han determinat un
increment sostingut de la mobilitat (en passat-
gers-km, vehicles-km o tones-km), tot i que en
els últims anys ha estat menys notable o s’ha es-
tabilitzat.
En aquest sentit, les millores aportades en els
factors d’emissió i consum han resultat parcials
per combatre l’increment de la mobilitat i, en
conseqüència, el canvi climàtic originat pel sec-
tor del transport. És per aquesta raó que calen
mesures actives que incideixin en reduir o acotar
els veh/km amb clars efectes socials, urbanístics
i econòmics. Un pla d’acció pel control dels ve-
hicles-km hauria de passar teòricament per re-
duir el nombre de vehicles fomentant l’increment
d’ocupació o el canvi modal a modes més soste-
nibles, potenciant polítiques «de proximitat» o
Repartiment modal del transport de viatgers (2000-2007)
Ferrocarril
5,0%
Carretera Altres
89,8% 10,2%
Aeri
4,9%
Marítim
0,3%
Figura 3. Repartiment modal del sector dels transport a Espanya.
Font: MFOM, 2008.
1021
actuant sobre el model productiu de béns de
consum reduint la freqüència d’enviaments a
costa de disposar de més estocs.
Encara que en la darrera dècada s’han realit-
zat considerables esforços per millorar la soste-
nibilitat del sistema de transport mitjançant el
desenvolupament d’infraestructures i serveis de
transport més sostenibles, encara persisteixen
necessitats en infraestructures per reduir l’efecte
sobre el canvi climàtic. Sectorialment, les prin-
cipals deficiències es deriven de l’acumulació i
interrelació de nombrosos conflictes entre els
quals cal destacar:
– Fort increment de la demanda (passatgers i
mercaderies) en el transport per carretera, que
ha provocat situacions de congestió.
– Desequilibri modal com a conseqüència d’un
llarg procés de transferència modal, que ha
donat lloc a un gran predomini del transport
per carretera.
– Carències estructurals de la xarxa i oferta re-
duïda de serveis ferroviaris, que han provocat
la baixa demanda d’aquest mitjà.
– Nous requeriments de qualitat i seguretat de
les infraestructures que obliguen a elevar i
homogeneïtzar els paràmetres de disseny, fent
una atenció especial al manteniment de les
xarxes.
– Dèbil integració intermodal entre els diversos
mitjans de transport.
– Increment del nombre i la distància dels des-
plaçaments motoritzats en les àrees metro-
politanes, derivats de les darreres tendències
Repartiment modal del transport de mercaderies (2000-2007)
Ferrocarril
3,0%
Aeri
0,1%
Carretera Altres
83,5% 16,5% Marítim
10,5%
Canonada
2,9%
1022 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
urbanístiques i de la disponibilitat de sòl
industrial.
– Important creixement dels costos externs
sobretot a les ciutats (gasos amb efecte d’hi-
vernacle i deteriorament de la qualitat de l’aire),
dels accidents, del soroll, dels efectes sobre la
salut de les persones i del temps perdut en re-
tencions.
– Poca valoració econòmica i poca internalitza-
ció de les externalitats negatives de l’ús del
vehicle privat.
Si s’analitzen les tendències de la mobilitat de-
terminades en el Plan Estratégico de Infraestructu-
ras y de Transportes, PEIT (escenaris 2005-2020),
es planteja la necessitat que el transport urbà
sigui el de major taxa de creixement i de guanyar
quota a la mobilitat interurbana. En aquest con-
text, tant el transport per ferrocarril com el trans-
port interurbà col·lectiu podran presentar un in-
crement del repartiment modal associat a grans
inversions per al seu desenvolupament. Respecte
el transport interurbà de mercaderies, es destaca
l’objectiu d’un canvi modal important a favor del
ferrocarril (objectiu d’increment de 5,5 punts el
2020) en detriment del transport per carretera.
23.1.2. Iniciatives de regulació dels sectors
productors d’emissions
La primera conscienciació mundial sobre les in-
fluències de l’activitat humana (i en particular el
transport) sobre el clima es va produir en la Con-
ferència Mundial del Medi Ambient Humà (Es-
tocolm, 1972). Posteriorment, el 1992 la Cimera
de Rio determina l’impuls definitiu a la necessi-
tat d’abordar aquest problema global. Es defineix
i s’obre a la signatura el Conveni marc de les
Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que es
concreta en el Protocol de Kyoto (1997) com a
instrument per establir compromisos per a la re-
ducció d’emissions. La Unió Europea (UE) el
signa l’any 1998 i inicia un procés de lideratge
polític i legislatiu en aquest àmbit que encara
manté avui. L’any 2002, la UE ratifica el Protocol
de Kyoto.
El moment amb més interès des del punt
de vista de regulació de les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle es va produir el 2005,
quan entrà en funcionament el mercat de drets
d’emissió europeu, i es va aprovar la Directiva
2003/87/CE. Aquesta directiva estableix un rè-
gim per al comerç de drets d’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle a la Unió Europea i per-
segueix l’objectiu d’ajudar a complir les obliga-
cions derivades del Conveni marc de Nacions
Unides sobre el canvi climàtic i del Protocol de
Kyoto en el marc europeu. Permet que dins els
inventaris d’emissions es pugui diferenciar per
primera vegada aquelles que provenen dels sec-
tors sotmesos a la Directiva de comerç de drets
d’emissió, de la resta d’emissions (anomenades
dels ‘sectors difusos’ com és el cas del sector del
transport). En aquest sentit, la Directiva fa la
distinció entre sectors sotmesos a la Directiva
(sectors industrials de combustió, generació elèc-
trica, acer, ceràmica, calçat, ciment, paper, refi-
neries de petroli i vidre) i sectors difusos (es ge-
neren a la resta de fonts emissores i s’estructuren
en plantes de combustió de potència inferior a
20 MW, extracció i distribució de combustibles,
ús de dissolvents, transport, residus, agricultura
i altres fonts).
A Catalunya, el CADS (Consell Assessor per al
Desenvolupament Sostenible) edità el primer
informe sobre el canvi climàtic a Catalunya l’any
2005, i s’establí que el DMAH seria l’òrgan de ve-
rificació de les emissions de les empreses que
participen al mercat d’emissions (sectors no di-
fusos). Es creà SENDECO2, una plataforma de
compravenda d’emissions de referència per als
països mediterranis amb seu a Barcelona.
D’aquesta manera, la Directiva 2003/87/CE
no identifica el transport com a sector partícip
en el mercat de compravenda d’emissions tot i
ser un dels elements amb un pes més significatiu
en el canvi climàtic. Això no obstant, les dife-
rents administracions locals, regionals, nacionals
i europees han desenvolupat en els darrers anys
un conjunt d’eines reguladores per mitigar el
canvi climàtic derivat de la mobilitat de les per-
sones i mercaderies. S’han desenvolupat nor-
matives o plans específics que tenen per objecte
garantir la sostenibilitat del medi, potenciar l’ús
de sistemes de transport de major eficiència, i
l’aplicació de mesures de millora sobre l’oferta de
les infraestructures i serveis de transport per part
dels organismes amb competència sobre la seva
gestió.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
En l’àmbit català, el 2003 s’aprovà la Llei de
mobilitat (llei 9/2003), els principis de la qual
deixen clar el seu caràcter de respecte al medi
ambient i de garantia de la sostenibilitat del sis-
tema de transport. L’entrada en vigor d’aquesta
llei ha elevat els estàndards normatius de plani-
ficació sostenible de les infraestructures i dels
serveis de transport per mitjà d’unes directrius
nacionals de mobilitat, tot determinant un con-
junt de nous actors (Consell Nacional de la Mo-
bilitat, etc.) per al correcte seguiment i avaluació
de les iniciatives a seguir. La Llei de mobilitat ha
estat pionera i ha esdevingut un clar referent a
nivell europeu.
L’any 2007, Espanya presentà el segon Plan
nacional de asignaciones i la Estrategia española
de cambio climático y energía limpia (Ministerio de
Medio Ambiente, 2007), orientats a fer front a
la reducció d’emissions en els sectors difusos
(aquells no sotmesos a la Directiva 2003/87/CE
de comerç de drets d’emissions). A Catalunya, el
Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalu-
nya 2008-2012 és el primer que d’una manera
coordinada i integrada tracta el canvi climàtic
dins el conjunt de l’acció de govern de la Gene-
ralitat de Catalunya amb l’objectiu de reduir 5,33
milions de tones de CO2 eq. dels sectors difusos:
agrari, construcció i ús d’habitatges, sector ser-
veis, indústria no sotmesa a la directiva, preven-
ció i tractament de residus i el sector del trans-
port i mobilitat. Les potencialitats de mitigar el
canvi climàtic originat pel transport a Catalunya
ocupen un sector destacat, proposant-se mesu-
res de millora del sistema i avaluant-ne quanti-
tativament els seus efectes ambientals (reducció
de tones de CO2 eq.). Les mesures d’acció que es
plantegen es resumeixen en: diversificació ener-
gètica del sector i millora energètica del parc de
vehicles (cursos de conducció eficient subvenció
compra de vehicles «nets»), potenciació de la
mobilitat sostenible i transport públic (carrils
exclusius per a vehicles d’alta ocupació, foment
del ferrocarril i millora de les prestacions i com-
petitivitat del transport públic).
En la mateixa línia, el Ministeri de Foment
aprovà el 2008 l’Estrategia española de movilidad
sostenible on es fa una diagnosi específica del
sistema de transport a Espanya i es plantegen
mesures i iniciatives per reduir el consum i les
1023
emissions associades al sector. Les mesures plan-
tejades són més extenses en nombre que les del
Pla marc de mitigació del canvi climàtic de la
Generalitat de Catalunya, però molt més gene-
rals i indefinides en la seva aplicació al territori.
En aquest sentit, no hi ha una quantificació de
les reduccions d’emissió de CO2 assolibles amb
cada mesura plantejada. Aquestes mesures d’ac-
ció es poden classificar en: territori, planificació
del transport i de les seves infraestructures (po-
tenciació de l’urbanisme de proximitat, vincula-
ció de la planificació urbanística amb el trans-
port públic, plataformes logístiques, millora de
la xarxa ferroviària, desenvolupament de plans
de mobilitat, plataformes reservades per al trans-
port públic, servei de rodalies ferroviàries, ges-
tió de la velocitat, etc.), canvi climàtic i reducció
de la dependència energètica (priorització del
transport públic, vehicles nets i eficients, poten-
ciació dels biocarburants en vehicle privat i
autobusos), mesures de millora de la qualitat de
l’aire i del soroll (àrees de limitació de velocitat
per a vehicles i de limitació del soroll), seguretat
i salut i gestió de la demanda (aparcaments dis-
suasoris per al vehicle privat, incentius econò-
mics per al transport públic, incentius fiscals per
comportaments sostenibles, etc. ).
La comunitat internacional i la UE han estat
treballant per fixar el 2008 nous compromisos
de reducció d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle per al període 2013-2020 en sectors
industrials i domèstics. La darrera Conferència
de les Parts del Conveni marc de les Nacions
Unides sobre el canvi climàtic (COP 13) va esta-
blir el full de ruta de Bali, on tots els signants del
conveni, inclosos els EUA, es comprometien a
establir abans de l’any 2009 compromisos de
reducció per al període 2013-2020.
Per la seva banda, en l’àmbit local la Federa-
ció Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP)
i el Ministeri de Medi Ambient van signar el 3 de
Novembre de 2004 un Acord Marc de Col·la-
boració per desenvolupar la Red Española de Ciu-
dades por el Clima. Els municipis participants
adoptaren el Programa 21 i els compromisos
«d’Aalborg +10». L’any 2009, un conjunt de més
de 70 ciutats espanyoles i 20 catalanes van signar
en el Parlament Europeu el desenvolupament
de diverses mesures d’actuació i compromisos
1024 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
de la reducció d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle i el compliment del Protocol de Kyoto.
23.1.3. Objectius de la reducció d’emis-
sions dels sectors difusos a Espanya i Cata-
lunya
Els increments percentuals actuals de les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte a
l’any 1990 (agregats per sectors) han augmentat
a un ritme molt superior als compromisos ad-
quirits per l’Estat espanyol amb la Unió Europea
respecte al compliment de Kyoto. En primera
instància aquests compromisos s’establien en no
superar el 15% de les emissions de l’any base.
Posteriorment, el 20 de juliol de 2007 el
Govern d’Espanya va informar sobre l’Estratègia
Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta
(Horizonte 2007-2012-2020). Aquesta estratè-
gia defineix el marc d’actuació que han d’abordar
les administracions públiques a Espanya per asse-
gurar el compliment per part del nostre país de
les seves obligacions en el Protocol de Kyoto. En
particular, els llindars màxims dels increments
d’emissions de GEH es van ampliar a un valor
realista no superior a +37% en el quinquenni
2008-2012 respecte a l’any base (1990).
La situació actual i les projeccions de l’Oficina
Espanyola de Canvi Climàtic situen l’increment,
sense mesures addicionals sobre les emissions,
en un 50% respecte a l’any base. El Govern
espanyol ha posat en marxa importants iniciatives
encaminades a l’estalvi d’energia, a l’increment
de l’eficiència energètica i al foment de les ener-
gies renovables que contribueixen al compliment
dels nostres compromisos en matèria d’emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle.
En matèria de transport, la implantació del
Pla Estratègic d’Infraestructures i Transports,
2005-2020, estima una reducció de 30 milions
de tones de CO2 l’any 2020 mitjançant el desen-
volupament d’actuacions en infraestructura i ser-
veis (Ministerio de Fomento 2004, 2005). No
obstant, això no és suficient per al compliment
del que estableix el Pla nacional d’assignació de
drets d’emissió 2008-2012 (increment màxim
del 37%). Aquest objectiu implica l’establiment
de mesures addicionals a les ja previstes que
aconsegueixin reduccions anuals de 27,1 milions
de tones de CO2 equivalents.
En l’àmbit català, el Govern de Catalunya té
un gran espai competencial per treballar en me-
sures de lluita contra el canvi climàtic en la mo-
bilitat, els residus, l’agricultura, el sector resi-
dencial, el comercial, la construcció o la indústria
i el sector de transformació de l’energia. El Pla
marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya
2008-2012 centra les seves mesures en aquests
sectors difusos. Cal fer notar que l’objectiu de
reduir el creixement de les emissions dels sectors
difusos a Catalunya al 37%, incorpora la compra
del 20% de drets d’emissió que fa l’Estat espa-
nyol per compensar l’excés d’emissions difuses
de tot l’Estat, tal i com especifica el Pla Nacional
d’Assignacions 2008-2012 espanyol, aprovat per
la Comissió Europea.
Situació actual. Les darreres dades dels inven-
taris oficials disponibles de l’any 2005 mostren
que les emissions dels sectors difusos a Catalunya
van ser de 39,19 Mt. Per tant, a Catalunya, l’escreix
d’emissió dels sectors difusos l’any 2005 per
assolir l’objectiu de no superar el 37% d’increment
en relació amb l’any base és de 2,64 Mt.
Estimació de l’escenari de compliment
del Protocol de Kyoto a Catalunya. Les
emissions dels sectors difusos a Catalunya dels
anys 1990 a 2005 han tingut una taxa de creixe-
ment, calculat de manera lineal, del 3,12% anual
sobre la base de l’any 1990. En els últims anys
s’han anat incorporant noves polítiques i mesu-
res en l’àrea de la mitigació de les emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle, i s’han iniciat can-
vis de comportament en la societat més favora-
bles a la incorporació d’hàbits que afavoreixen
fer front al canvi climàtic.
L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha esta-
blert una hipòtesi de creixement potencial de les
emissions en els sectors difusos en els pròxims
anys (2008-2012) d’un 2%, prenent com a base
l’any 1990. Aquesta previsió ha tingut en compte
les consideracions del Pla nacional d’assignació
2008-2012 d’àmbit estatal, aprovat per la Comis-
sió Europea el passat febrer de 2007. Aquesta re-
ducció de la taxa de creixement no és suficient per
assolir els compromisos de reducció d’emissions
dins del Protocol de Kyoto (tal i com vam denun-
ciar explícitament al 1r Informe sobre el canvi
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1025

Evolució tendencial de les emissions de CO2eq dels sectors difusos a Catalunya

48
Milions de Tones CO2eq/any

45,8
46 45
43,9
44 43 6,83MT
42 43,8
41,5 43 CO2eq/any
42 40,2 41,9 42,2
39,8 41 41,5
40 39,8 40
39
38 38 39,8 5,33MT
39
36 38,2 38 37,8 CO2eq/any
37 36,5
34 36
2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012

Evolució històrica Catalunya 1999-2005 (3,12%)

Evolució Proposada Catalunya (2%)
Evolució Catalunya per arribar a l'augment del 37% dels sectors difusos

Figura 4. Objectius de reducció d’emissions del pla de mitigació del canvi climàtic a Catalunya.
Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008.

climàtic a Catalunya, Robusté i Casas, 2005). L’O- persona en dia feiner i 2,37 desplaçaments per
ficina Catalana del Canvi Climàtic planteja un persona en dissabte o festiu.
escenari inicial de reducció amb una estimació de En l’àmbit català, el 71,3% dels desplaça-
5,33 Mt de CO2 eq. de mitjana anual durant el ments en dia feiner es realitzen dins un mateix
període de compliment del Protocol de Kyoto municipi, fet pel qual la competitivitat del trans-
(2008-2012). Aquesta estimació té en compte port públic i modes no motoritzats és més alta
com a any base de càlcul les dades de 2005, que per la curta distància del recorregut. No obstant
són les primeres dades verificades i oficials a escala això, en dissabte o festiu el percentatge de des-
europea que permeten definir clarament les emis- plaçaments intramunicipals es redueix al 64,2%
sions difuses. a causa de la mobilitat no obligada (desplaça-
ments de lleure, a segones residències, turisme,
23.2 El transport a Catalunya etc.). La distribució dels desplaçaments per
Catalunya no ha estat aliena a les tendències zones geogràfiques d’anàlisi constata una relació
espanyoles i europees d’augment de la mobilitat, directa entre la concentració de població resident
del consum energètic i de la producció d’emis- i la productivitat de viatges.
sions contaminants del sector del transport que Tot i així, més del 65% de la població resident
s’han descrit. Tanmateix, la realitat del transport està concentrada en la Regió Metropolitana de
a Catalunya presenta uns efectes heterogenis Barcelona, que representa únicament el 10% de
sobre el medi ambient segons el context espacial la superfície total del territori. Aquest fet produ-
d’anàlisi i el mitjà de transport que s’utilitzi. eix una alta heterogeneïtat en la densitat d’habi-
Segons l’enquesta EMQ06 (Enquesta de tants en el territori català i conseqüentment una
Mobilitat Quotidiana 2006, Institut d’Estudis diferència significativa de les potencialitats del
Regionals i Metropolitans de Barcelona, 2007) transport públic d’àmbit local en les diferents
els residents a Catalunya amb una edat igual o zones del territori. En aquest sentit, com que el
superior a 4 anys (excloent-ne els professionals de transport públic té associat un llindar mínim de
mobilitat) van realitzar un total de 147,9 milions demanda per ser rendible socialment i una ac-
de desplaçaments setmanals, que corresponen a cessibilitat limitada, únicament es podran des-
23,1 milions de desplaçaments en dia feiner envolupar sistemes de transport massius (d’alt
i 16,2 milions de desplaçament en dissabte o cost d’inversió) en zones o corredors densament
festiu. Aquestes dades són equivalents a una poblats. En la resta del territori, la dotació de
producció mitjana de 3,38 desplaçaments per transport públic per a la cobertura intermunicipal
1026 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Desplaçaments setmanals Densitat

Població Superfície
dia feiner habitants
Zona
Valor Valor Valor
Percentatge Percentatge Valor (km2) Percentatge
(en milions) (residents) (hab/km2)
Regió Metropolitana de Barcelona 101,2 68,5% 4.635.422 67,9% 3.241,5 10,1% 1.430,0
Comarques gironines 13,1 8,9% 643.966 9,4% 5.584,2 17,4% 115,3
Camp de Tarragona 11,9 8,1% 527.531 7,7% 2.999,5 9,3% 175,9
Terres de l'Ebre 3,7 2,5% 171.248 2,5% 3.308,8 10,3% 51,8
Comarques Centrals 9,4 6,4% 459.943 6,7% 5.611,6 17,5% 82,0
Ponent 6,8 4,6% 323.323 4,7% 5.585,9 17,4% 57,9
Alt Pirineu 1,6 1,1% 69.325 1,0% 5.775,5 18,5% 12,0
147,7 100% 6.830.758 100,0% 32.107 100%

Taula 1. Desplaçaments setmanals, població i superfície per regions territorials segons dades de l’EMQ06.

o intercomarcal es reduirà a línies de transport obstant això, en desplaçaments intramunicipals

públic de baixa freqüència o a serveis de trans-
port a la demanda (taxis individuals o compar-
tits). Aquesta característica de l’oferta determina
molt especialment el repartiment modal i l’ús
dels mitjans de transport en cada zona territorial
de Catalunya.
En tot el territori s’aprecia una clara hegemo-
nia del transport per carretera en desplaçaments
interurbans en detriment d’altres modes, com
correspon a un territori petit i gairebé metropo-
litanitzat però amb un únic centre de serveis di-
ferencial. En tots els desplaçaments de connexió
entre municipis (representen aproximadament
un 30% de la mobilitat total) la quota d’ús del
vehicle privat supera el 75% en dia feiner, i és
superior en dia festiu o dissabte. L’ocupació mit-
jana del vehicle privat és d’1,22 en dia feiner i
d’1,42 en dissabte o dia festiu, fet que reflecteix
la baixa possibilitat de conciliació de despla-
çaments en uns mateixos períodes horaris. No
els modes de transport prevalents són els no mo-
toritzats, és a dir, la mobilitat a peu o en bicicleta.
En aquest sentit, el 45,1% dels desplaçaments en
dia feiner en tot el territori català es va realitzar
en mitjans no motoritzats, el 40,6% en vehicle
privat i el restant 14,3% en transport públic.
Tanmateix, si s’analitza la mobilitat en dia festiu,
el repartiment modal del vehicle privat puja de
manera rellevant, ja que representa gairebé la
meitat del total de desplaçaments.
L’ús dels diferents modes de transport a les
diferents àrees geogràfiques d’estudi és relativa-
ment similar, a diferència de la Regió Metropoli-
tana de Barcelona (taula 2). En aquesta última
regió, la utilització del vehicle privat en els des-
plaçaments es redueix en favor d’un augment de
la quota de mercat del transport públic.
La mobilitat no motoritzada ja presenta un
pes notable en la totalitat de desplaçaments a
causa de la flexibilitat i competitivitat del mitjà

Zona No motoritzat Vehicle privat Transport públic

Regió Metropolitana de Barcelona 45,5 35,9 18,6
Comarques gironines 40,1 55,2 4,7
Camp de Tarragona 44,9 48,9 6,2
Terres de l'Ebre 42,6 54,6 2,8
Comarques centrals 39,7 54,8 5,5
Ponent 45,5 48,6 5,9
Alt Pirineu 46,3 50,1 3,6
Catalunya 45,1 40,6 14,3

Taula 2. Repartiment modal segons regions territorials a Catalunya segons dades de l’EMQ06.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
de transport caminar en viatges de curta distàn-
cia. Les potencialitats de millora se centren
especialment en l’increment de l’ús de la bicicleta,
que necessitarà una adaptació de l’espai urbà i
una infraestructura per a la circulació d’aquests
vehicles. D’aquesta manera, la mitigació del canvi
climàtic associat al transport ha d’anar de la mà
especialment de polítiques que redueixin o esta-
bilitzin en primer lloc la utilització del vehicle
privat a favor del transport públic, que incre-
mentin l’ocupació del parc mòbil o desenvolu-
pant vehicles utilitaris propulsats amb energies
no contaminants. Els diferents plans i instru-
ments com el Pla Director de la RMB de Barce-
lona aposten pel transport públic i mitjans no
motoritzats com a úniques eines de resposta al
creixement de la mobilitat futura.
El parc mòbil català es va incrementar en
1.000.000 vehicles entre el 2000 i el 2008, i arriba
actualment a superar els 5 milions de vehicles
considerant turismes, motos, camions/furgonetes
autobusos i tractors industrials. Aquest valor cor-
respon per a l’any 2008 a una taxa de motoritza-
ció de 680 vehicles per miler d’habitants1 . La mit-
jana d’edat del parc és de 7,5 anys (Departament
de Política Territorial i Obres Públiques, 2009a).
En la xarxa de carreteres del territori català es va
enregistrar durant l’any 2007 un total de 38.191
milions de veh/km, el 47,4% dels quals es con-
centraven en la xarxa propietat de la Generalitat de
Catalunya, el 45,2% en la xarxa de l’estat, i la resta
en la xarxa de les diputacions provincials. Pel que
fa a les mercaderies, durant l’any 2007 el transport
de mercaderies va mobilitzar 495.115.264 tones
amb origen o destinació a Catalunya amb tots els
modes de transport. El 80,36% de les mercaderies
(en pes) es mobilitza per carretera mentre que
només un 1,8% és absorbit pel ferrocarril i un
17,82% pel transport marítim. La quota de mercat
del transport aeri és pràcticament testimonial amb
un 0,02% (Departament de Política Territorial i
Obres Públiques, 2009b).
A l’espera del tractament de dades de trànsit i
de mercaderies del 2008 per a tot Catalunya, les
1. Sovint es fa servir la motorització com a variable proxy per
representar la renda. Tot amb tot, motoritzacions superiors a
500 vehicles/1.000 habitants no generen una mobilitat pro-
porcional a la magnitud que expressa la motorització.
1027
primeres estadístiques de què es disposa demos-
tren que la crisi econòmica actual ha fet baixar la
mobilitat. En particular, les tones de mercaderia
transportada amb origen o destinació a Catalu-
nya l’any 2008 ja demostren una caiguda del
8,6% en relació amb el 2007, i se situen en el
mateix escenari que l’any 2004.
aeroports
0,02%
ports
17,81%
ferrocarrils
1,80%
carretera
80,36 %
Figura 5. Repartiment modal del transport de mercaderies
a Catalunya.
Font: Elaboració pròpia a partir de Departament de Polí-
tica Territorial i Obres Públiques, 2009b.
23.2.1. Metodologia per al càlcul d’emis-
sions i consums del sector carretera
L’avaluació de les emissions i consums que cor-
responen al transport per carretera a Catalunya
es realitza per a cada tipus de combustible utilit-
zat pel parc mòbil català (dièsel, benzina, GLP,
híbrids). També es realitza una quantificació
independent per als elements d’emissió conta-
minants següents: per una banda, els òxids de
nitrogen (NOx), el monòxid de carboni (CO), els
compostos orgànics volàtils (COV), el diòxid de
sofre (SO2) i les partícules sòlides en suspensió
(PST) que constitueixen els principals contami-
nants d’efecte local, i per tant, els principals res-
ponsables de la contaminació atmosfèrica a les
ciutats; i el diòxid de carboni (CO2), el metà
(CH4) i l’òxid nitrós (N2O) per ser els principals
responsables de l’efecte d’hivernacle, i tenen per
tant una repercussió global arreu del planeta.
Per al càlcul del consum específic i dels fac-
tors d’emissió existeixen diferents models, però
el més usual és el càlcul mitjançant les corbes
velocitat-consum i velocitat-factors d’emissió que
es recullen en el projecte MEET (Methodology for
1028
calculating transport emissions and energy consump-
tion) de la Unió Europea obtingudes a partir de
dades de cicles de conducció real. Aquestes fun-
cions permeten conèixer el consum unitari i els
factors d’emissió de cada tipus de vehicle donada
la velocitat mitjana, i coneguda la distribució de
vehicles es poden calcular el consum i les emis-
sions específics per tipologies. Posteriorment, el
grup de treball CORINAIR (COre Inventory of AIR
emissions, European Environment Agency, 2007a)
ha actualitzat els inventaris d’emissions dels vehi-
cles i ha desenvolupat un programa informàtic, el
COPERT. Després de la versió original COPERT
85 (1989), el mateix grup proposa la revisió de
la metodologia i el resultat va ser el programa
COPERT 90 (1993) i les posteriors versions CO-
PERT 2 (1997), COPERT III (2000). Actualment
es disposa de la versió 4, corresponent al 2007
(European Environment Agency, 2007b). Tan sols
s’hi identifiquen dues àrees on el càlcul a partir de
la velocitat mitjana no és recomanable: l’estimació
d’emissions a microescala i la valoració de mesu-
res de trànsit com una reducció de la velocitat
o de la capacitat; en aquests casos l’efecte de la
seva variació és menys important que el d’altres
aspectes del comportament de conducció (driving
behavior) i es recomanen mètodes de càlcul més
sofisticats.
23.2.2. Classificació del tipus de vehicles
Per a la caracterització del parc de vehicles es
defineixen set tipologies de vehicle a partir de:
tipus d’energia, transport públic o privat, cate-
goria de vehicle privat, i tipus de carburant
(taula 3). Per a les tres tipologies de vehicle pri-
Derivats Combustibles
Transport
del líquids
petroli
Gasos liquats del petroli
(glp)
Taula 3. Tipologies de vehicles.
Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
vat, es distingiran a més de per al càlcul del con-
sum i les emissions de gasos, classificacions dels
vehicles en funció de l’edat i la cilindrada en el
cas dels cotxes, característiques del motor i ci-
lindrada en les motos, i pes en les furgonetes i
camions.
En particular, el repartiment dels vehicles a
Catalunya segons la tipologia de vehicle és expli-
citat en la taula 4.
En els cotxes de gasolina (tipologia 1) s’esta-
bleixen 6 franges d’edat, des dels anteriors a
1978 fins als del període 2005-2010, i per a cada
franja d’edat tres grups segons la cilindrada: fins a
1.399 cc, entre 1.400 i 1.999 cc i més de 2.000 cc.
En els cotxes dièsel (tipologia 2) tan sols es dife-
rencia, a efectes de consum, entre vehicles de fins
el 1992 i vehicles que compleixen la Directiva
91/441/EEC.
En la distribució per edats dels vehicles és im-
portant distingir entre vehicles preEURO, an-
teriors a 1992 i classificats segons normativa
d’homologació vigent l’any de fabricació (ECE),
i vehicles EURO, posteriors a 1992 i sota l’àmbit
legislatiu de les Directives comunitàries sobre
control d’emissions: Dir. 91/441/EEC (EURO I,
1/7/1992) i Dir. 94/12/EEC (EURO II, 1/1/1996),
la Dir. 98/69/EEC (EURO III 1/1/2001 i EURO
IV 1/1/2006).
La classificació dels cotxes de benzina i diè-
sel queda resumida respectivament a les taules 5
i 6, igual que els seus factors de consum. La dis-
tribució per edats s’ha obtingut partir de les
dades del cens de parc mòbil català, dades de la
DGT (Dirección General de Tráfico) i del Servei
Català de Trànsit. D’aquesta manera, l’estimació del
Gasolina Tipologia 1
Cotxes
Gasoil Tipologia 2
Vehicle
Motos Tipologia 3
privat
Furgonetes i Gasolina Tipologia 4
camions Gasoil Tipologia 5
Transport
Autobusos Tipologia 6
públic
Taxis de glp Tipologia 7
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1029

Catalunya
Camions i Tractors Autobusos
Turismes Motos Total
furgonetes industrials i altres

1995 2.409.653 366.438 522.718 12.239 53.086 3.364.134

2000 2.850.226 408.060 640.358 20.183 78.594 3.997.421
2005 3.180.916 486.345 748.346 27.101 130.009 4.572.717
2008 3.370.338 623.903 821.311 29.715 159.612 5.004.879

Taula 4. Classificació del parc mòbil a Catalunya.

Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 2009a.

consum energètic i d’emissions s’ha realitzat de
manera proporcional al percentatge del parc
de vehicles censats. Aquesta avaluació podria ser
millorada amb l’estimació real del parc automo-
bilístic circulant a partir d’aforaments manuals
generalitzats a la xarxa viària de les diferents
zones geogràfiques de Catalunya, ja que els ve-
hicles més nous solen realitzar més quilome-
tratge que els més antics. La conversió del car-
burant de grams a litres es realitza mitjançant
una densitat de la benzina igual a 750 kg/m3
i per al dièsel 840 kg/m3. Els factors de con-
sum s’han calculat mitjançant la metodo-logia
CORINAIR i el programa informàtic COPERT IV.
Per classificar les motos es fa una primera dis-
tinció entre les de menys de 50 cc (ciclomotors)
i les de més de 50 cc, i d’aquestes últimes trac-
tem per separat les de motor de 2 temps i les
de motor de 4 temps (taula 7). La classificació de
furgonetes i camions depèn del tipus de com-
bustible i del seu pes. Es distingeix entre vehicles
de gasolina i de gasoil, tipologies 4 i 5, i després
entre tres rangs de pes: menys de 3,5 tones, entre
3,5 i 16 tones i més de 16 tones. Els camions de
més de 3,5 tones són tots de gasoil, o el que és el
mateix, les furgonetes i camions de gasolina són
tots de menys de 3,5 tones (taula 8).
Els factors unitaris d’emissions utilitzats
també s’han calculat a partir de la metodologia
CORINAIR I COPERT IV. Aquests factors d’e-
missions tenen una formulació específica per a
cada gas o partícules. Per una banda, les emis-
sions de SO2 i CO2 depenen del consum unitari,
les emissions de NOx, CO, VOC i PM no depe-
nen del consum però presenten gran variació se-
gons el rang de velocitats. Finalment, els gasos
N2O, NH3 i part de les partícules presenten uns
factors d’emissió gairebé uniformes per a tot el
rang de velocitats.
23.2.3 Consum i emissions del transport
per carretera a Catalunya
Per a l’avaluació del consum i les emissions cau-
sats pel transport de passatgers i mercaderies per
carretera s’ha considerat la xarxa urbana i inter-
urbana definida en el model de simulació de Ca-
talunya (SIMCAT) recollida a la figura 6. Per a
cada arc de la xarxa, se saben la velocitat mitjana
de circulació i les intensitats mitjanes diàries de
vehicles que hi circulen.
Els quilòmetres recorreguts en la xarxa
urbana i interurbana d’anàlisi per a tot el parc
mòbil suma més de 103 milions de veh/km en
un dia mitjà, amb un repartiment entre tipus de
vehicles definit en la taula 9 i una ocupació agre-
gada del parc mòbil circulant d’1,28 perso-
nes/vehicle (Departament de Política Territorial
i Obres Públiques, 2008). Si s’agreguen en tot
l’any 2005, el transport a Catalunya en la xarxa
vial urbana i interurbana (inclosos vehicles de
mercaderies i autobusos) era responsable d’un
total de 37.640 milions de veh/km.
Considerant aquestes dades mitjanes sobre
producció de viatges i quilometratge diàries i els
factors unitaris de consum i emissions per tipo-
logia de vehicles, es poden quantificar el consum
i les emissions totals associats al transport per
carretera a Catalunya segons la taula 10. Es pot
comprovar que la necessitat de carburant per ga-
rantir la mobilitat dels vehicles considerats puja
fins els 3.173 milions de litres (dièsel i benzina),
i que la producció de gasos amb efecte d’hiverna-
cle és d’11,3 milions de tones de CO2, 327 tones
de N2O i 1.300 tones de CH4.
1030 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Total Consum
Edat agrupació Cilindrada Velocitat Consum de combustible Consum grup
g/km g/km
10-60 37,633
Pre ECE fins a 1.399 cc. 0,836
60-130 44,120
Ece 15-00/01
10-60 42,013
(valors 00/01) 4% de 1.400 a 1.999 cc 0,904
60-130 53,320
anteriors
10-60 43,457
a 1978 més de 2.000 cc. 0,186
60-130 59,320
10-50 34,407
fins a 1.399 cc. 0,649
50-130 45,640

ECE 15-02 10-50 37,477

3% de 1.400 a 1.999 cc 0,668
1981-1985 50-130 52,504
10-50 44,570
més de 2.000 cc. 0,150
50-130 63,880
10-50 34,407
fins a 1.399 cc. 0,804
50-130 45,640
10-50 37,477
COTXES GASOLINA

ECE 15-03
4% de 1.400 a 1.999 cc 0,828
1981-1985 50-130 52,504
10-50 44,570
més de 2.000 cc. 0,186
50-130 63,880
10-25 34,782
fins a 1.399 cc. 2,954
25-130 43,500

ECE 15-04 10-60 32,597

14% de 1.400 a 1.999 cc 2,942
1986-1992 60-130 48,420
10-60 44,876
0,693
més de 2.000 cc.
60-130 61,700
fins a 1.399 cc. 10-130 42,523 1,613
EURO I (93-95) 8% de 1.400 a 1.999 cc 10-130 48,304 1,640
més de 2.000 cc. 10-130 61,281 0,384
fins a 1.399 cc. 10-130 38,843 4,608
EURO II (96-00) 24% de 1.400 a 1.999 cc 10-130 47,311 5,023
més de 2.000 cc. 10-130 64,879 1,273
fins a 1.399 cc. 10-130 42,554 4,985
EURO III (01-04) 24% de 1.400 a 1.999 cc 10-130 49,953 5,327
més de 2.000 cc. 10-130 56,221 1,089
fins a 1.399 cc. 10-130 44,871 4,172
EURO IV (05-10) 19% de 1.400 a 1.999 cc 10-130 52,877 4,400
més de 2.000 cc. 10-130 65,850 1,012
Taula 5. Distribució de cotxes gasolina i factors de consums a una velocitat mitjana de 80 km/h.
Font: Estrada i Tomàs, 2009.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1031

Total Consum
Edat agrupació Cilindrada Velocitat Consum de combustible Consum grup
g/km g/km
Pre ECE
ECE 15-00/01 fins a 1.999 cc. 10-130 41,369 1,485
valors 00/01) 3,90%
més de 2.000 cc. 10-130 41,369 0,130
anteriors a 1978

ECE15-02 fins a 1.999 cc. 10-130 41,369 1,114

1979-1980 2,93%
1979-1908 més de 2.000 cc. 10-130 41,369 0,097
COTXES DIESEL

ECE 15,03 fins a 1.999 cc. 10-130 41,369 1,381

1981-1985 3,63%
més de 2.000 cc. 10-130 41,369 0,121

ECE 15-04 fins a 1.999 cc. 10-130 41,369 5,322

1986-1992 13,99%
més de 2.000 cc. 10-130 41,369 0,464
fins a 1.999 cc. 10-130 43,76 3,145
EURO I 7,81%
més de 2.000 cc. 10-130 59,19 0,371
fins a 1.999 cc. 10-130 44,69 10,047
EURO II 24,44%
més de 2.000 cc. 10-130 59,19 1,161

EURO III fins a 1.999 cc. 10-130 43,33 9,618

2001-04 24,14%
més de 2.000 cc. 10-130 59,19 1,147

EURO IV fins a 1.999 cc. 10-130 43,33 7,634

2005-10 19,16%
més de 2.000 cc. 10-130 59,19 0,910

Taula 6. Distribució de cotxes dièsel i factors de consums a una velocitat mitjana de 80 km/h.
Font: Estrada i Tomàs, 2009.

Total Rang de Consum de combustible Consum grup

Edat Classificació
agrupació velocitats g/km g/km

Abans 2000 urbana 18 3,28

39% < 50 c.c.
Després 2000 urbana 10,5 2,19
10-60
30 6,48
MOTOS

Abans 2000 60-110

40% < 50 c.c. 2 temps
Després 2000 10-60 18,78
3,48
60-110 19,32
10-60
36 4,18
Abans 2000 60-110
21% < 50 c.c. 4 temps
Després 2000 10-60 34,58
3,35
60-110 34,58

Taula 7. Distribució del parc de motos i factors de consums per a una velocitat mitjana 80 km/h.
Font: Estrada i Tomàs, 2009.

23.2.4. Consum i emissions del transport en
zona urbana. Cas de Barcelona
A Barcelona es realitzen diàriament uns 6 mi-
lions de desplaçaments segons dades del 2008,
4,3 milions dels quals corresponen a desplaça-
ments interns i 1,7 milions a desplaçaments in-
terns-externs. Una part important dels primers,
un 33%, es realitzen en transport públic, més
de la meitat, un 51,5%, a peu i amb bici, i tan
sols un 16%, en vehicle privat. Els desplaça-
1032 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Consum
Rang
Classificació Edat Tipus de Consum Consum
velocitats
CAMIONS I FURGONETES

circulació g/km l/100km

Gasolina Abans de Conventional 10-110 56,5
Peso total < 3,5 t Urbana 61,5 8,19
(15,5%) 2000 Euro I 10-120 66,5
Abans de Conventional 10-110 72,1
Peso total < 3,5 t Urbana 67,9 8,08
2000 Euro I 10-120 63,7
Diesel Després 2000 Urbana 97,5 97,5 11,61
(84,5%)
3,5 t < Peso total < 16 t – Urbana 225,0 225,0 26,79

Peso total > 16 t – Urbana 366,0 366,0 43,57

Taula 8. Distribució del parc de furgonetes i camions i factors de consums a una velocitat mitjana 80 km/h.
Font: Estrada i Tomàs, 2009.

Figura 6. Xarxa de carreteres i vies urbanes de Catalunya l’any 2005.

Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 2009a.

ments intermunicipals representen tan sols una resumeix les característiques dels desplaça-
tercera part del total, però en canvi, més de la ments a Barcelona en día laborable a partir de
meitat dels que circulen per Barcelona entren i dades de la Direcció de Serveis de Mobilitat
surten de la ciutat un dia laborable. La taula 11 de l’Ajuntament de Barcelona.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1033

Vehicle privat als accessos, que pateixen els desplaçaments in-

El parc de vehicles de Barcelona l’any 2007 terns-externs i on els cotxes són majoria. Els
comptava amb 595.523 cotxes, a més del parc volums de trànsit (figura 7) representa la distri-
de motos i ciclomotors (276.595 vehicles) i de bució de la IML (intensitat mitjana en dia labo-
furgonetes i camions (71.401 vehicles). El nom- rable de trànsit) amb gruixos proporcionals als
bre de desplaçaments en cotxe planteja una fluxos. Un dia feiner es recorren un total de 13,2
situació de congestió en bona part de les princi- milions de quilòmetres a Barcelona, que equiva-
pals vies de circulació de la ciutat, i especialment len a 3.744 milions de veh/km l’any. L’ocupació
del parc mòbil circulant per a l’any 2007 ha estat
d’1,18 persones/vehicle, una dècima per sota del
Veh-km/dia Percentatge valor agregat per a tot Catalunya (Ajuntament de
Veh. gasolina 40.001.496 39 % Barcelona, 2007).
Veh. dièsel 29.441.678 29 % Les rondes suporten el 20% del volum de
Camions gasolina 2.619.330 3% trànsit de la ciutat, mentre que la resta de la ciu-
Camions dièsel 14.303.190 14 % tat absorbeix el 80%. No obstant això, les ron-
Motos 12.859.465 12 % des i les vies de connectivitat externa representen
Busos 3.289.631 3%
només un 2% i un 3% respectivament dels 1.281
GLP 608.427 1%
quilòmetres de la xarxa viària de Barcelona; la
xarxa principal interna un 21%, i la xarxa local
Total 103.123.217 100 %
un 74%. A les rondes la velocitat mitjana de l’any
Taula 9. Repartiment dels vehicles-quilòmetre per tipus de 2008 va ser de 56,3 km/h, molt similar als 60 km/h
vehicle.
Font: basat en Departament de Política Territorial i Obres que es prenen com a representatius per a la ca-
Públiques, 2009a. racterització del comportament de la conducció

Total vehicle privat (VP) Consum Consum Consum

total transport total diari total anual
Resta
Turismes públic (TP) VP+TP VP+TP
vehicles
Consum (litres) 3.743.843 2.509.999 2.440.551 8.694.394 3.173.453.679
Emissions (kg)
NOx 53.074 49.587 40.801 143.463 52.363.976
CO 141.803 186.803 27.846 356.452 130.104.874
VOC 13.720 40.259 15.375 69.353 25.313.986
SO2 1.238 1.191 1.204 3.633 1.326.094
PM 3.484 2.924 3.947 10.355 3.779.594
NH3 1.637 59 34 1.731 631.715
N2O 474 318 105 897 327.360
CH4 967 2.526 67 3.560 1.299.265
CO2 14.714.600 7.905.796 8.330.560 30.950.956 11.297.098.884

Taula 10. Consum i emissions del transport per carretera a Catalunya.

Desplaçaments Interns Interns-externs Total

Transport públic 1.428.856 822.984 2.251.840
Vehicle privat 691.993 789.780 1.481.773
A peu i en bicicleta 2.253.024 50.346 2.303.370
Total 4.373.873 1.663.110 6.036.983

Taula 11. Nombre i distribució modal dels desplaçaments a Barcelona.

1034 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

1965 1986 2006

Figura 7. Evolució de l’aranya de trànsit a Barcelona.

Font: Ajuntament de Barcelona (2009)

en carretera a Espanya, mentre que a la resta de (Ferrocarrils de la Generalitat), Tramvia (ATM) i

la ciutat va ser de 21,3 km/h, també molt simi-
lar als 20 km/h que es prenen com a representa-
tius de la conducció urbana.
A partir dels volums de trànsit per tipus
de via i tipologia de vehicle, els consums unita-
ris i els factors d’emissió també per tipus de via
i tipologia de vehicle, s’obtenen els consums
globals definits a la taula 12. A la taula 13 es
valoren les emissions per tipologia de combus-
tible.
Transport públic
Barcelona i la seva àrea d’influència compten
amb servei d’autobusos, metro, ferrocarrils, tren
de rodalia, tramvia i taxis. La taula 14 resumeix
l’oferta dels principals operadors de transport
públic col·lectiu: TMB (autobús i metro), FGC
RENFE rodalia.
Els viatges en metro són el 48% dels realitzats
en transport públic col·lectiu, i els d’autobús el
25%; TMB és l’operador més important de Bar-
celona i la seva àrea metropolitana ja que trasllada
el 73% del passatge del transport públic. El trans-
port públic individual, el taxi, compta amb una
flota de 10.483 vehicles que es manté més o
menys constant, a més de 174 parades i 107 mi-
lions de passatgers per any. Cal destacar també
la millora del servei del bus nocturn amb un in-
crement de passatgers des del 2005 del 42,4%
(5,9 milions de passatgers) i un augment de la flota
de vehicles del 62, 5% (fins a 130). El consum de
carburant i les emissions contaminants de tots els
vehicles de transport públic amb fonts d’energia
derivades del petroli són agregats en la taula 12.

Consum a la
Consum a les rondes Consum a Barcelona
resta de la ciutat
Cotxes de gasolina 19.421.876 94.714.880 114.136.756
Motos 1.887.745 28.766.241 30.653.976
Furgonetes i camions de gasolina 2.472.460 12.262.439 14.734.899
Total gasolina 23.782.071 135.743.560 159.525.631
Cotxes dièsel 12.145.696 57.000.849 69.146.545
Furgonetes i camions dièsel 14.919.755 69.043.826 83.963.582
Total gasoil 27.065.451 126.044.676 153.110.127

Taula 12. Consums globals de vehicle privat (en litres) per tipus de vies i tipologies de vehicles a Barcelona.
Font: elaboració pròpia.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1035

Emissions gasolina Emissions gasoil Emissions totals

NOx 930.080 2.737.049 3.667.129
CO 13.096.721 1.634.849 14.731.570
VOC 3.589.458 738.605 4.328.063
SO2 78.371 178.210 256.581
Partícules 35.527 65.146 100.673
NH3 51.532 2.009 53.541
N2O 12.144 15.295 27.439
CH4 219.824 8.199 228.023
CO2 418.337.449 429.173.849 847.511.298

Taula 13. Emissions globals del vehicle privat (en kg) per tipus de combustible a Barcelona.

Transport públic Long. línies (km) Línies Viatgers (milions) Δ 08/07 (%)
TMB (metro) 88,4 6 376,4 2,7%
TMB (autobús) 915,2 108 194,9 –7,4%
FGC 143,3 4 81 2,5%
RENFE (rodalia) 529,6 6 114,4 –2,3%
Tramvia 29,1 6 23,2 11,1%

Taula 14. Dades bàsiques dels principals operadors de transport públic col·lectiu.
Font: ATM (2009)

Transport públic de tracció elèctrica
A partir de les dades proporcionades pels opera-
dors (TMB, FGC i RENFE) es pot estimar el con-
sum a l’àrea metropolitana, i les emissions asso-
ciades on es produeix la utilització del transport
són nul·les. També hi ha la possibilitat de conèi-
xer el consum a la ciutat a partir de les dades que
proporcionen les companyies elèctriques (FECSA,
ENHER i Hidroelèctrica de Catalunya) i que
recull l’Anuari Estadístic de Barcelona.
Metro
El consum de tracció del metro el 2008 (TMB,
2008) va ser de 198.064.000 kWh, un 8,64% més
que el 2006, a causa del major nombre de cotxes-
km recorreguts (vegeu la taula 15). No obstant això,
aquest augment del consum d’energia ha estat in-
ferior al creixement de l’oferta, del 9,7%, gràcies a
la reducció del consum unitari dels trens. En aquest
sentit, en el darrer any el consum mitjà de la flota
ha estat de 241,6 kWh/100 cotxes-km enfront dels
246,1 kWh/100 cotxes-km de l’any 2007, la qual
cosa representa un descens de l’1,8%.
Ferrocarrils de la Generalitat
El consum total de tracció i subministrament
elèctric a les estacions dels FGC el 2008 va ser de
90.530 milers de kWh (taula 16).
La xarxa principal està formada pel servei urbà
de la línia Barcelona-Vallès, el servei suburbà de
la línia Barcelona-Vallès (metro del Vallès), el ser-
vei suburbà de la línia Llobregat-Anoia (metro del

2006 2008 Diferència 06/08 Percentatge 06/08

Tracció 182.310 198.064 15.753 8,64%
Força i enllumenat 67.353 71.637 4.284 6,36%
Total 249.663 269.700 20.037 8,03%

Taula 15. Consum d’energia del metro (en milers de kWh).

Font: TMB (2009).
1036 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

2003 2008 Diferència Percentatge

Tracció 80.204 90.530 10.326 12,87%
Enllumenat 1.247 1.112 –135 –10,83%
Total 81.451 91.642 10.191 12,51%

Taula 16. Consum d’energia dels FGC (en milers de kWh).

Font: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (2009).

Baix Llobregat) i el servei de rodalia de la línia
del Baix Llobregat. Suposant que el consum és
proporcional al quilometratge, s’estima que les lí-
nies de l’aglomeració central de Barcelona consu-
meixen un 65,5% de l’energia elèctrica, 60.026
kWh. Una altra alternativa és suposar que el con-
sum específic dels vehicles dels FGC es pot apro-
ximar pel del metro, que és conegut, i amb el qui-
lometratge calcular el consum total. El 2008 es van
recórrer 32,74 milions de quilòmetres a l’aglome-
ració central de Barcelona, i per tant es pot esti-
mar un consum de tracció de 31.166.400 kWh,
molt per sota dels 194.246.400 kWh del metro,
que va recórrer 80,4 milions de quilòmetres.
Per estimar el consum a l’àrea de Barcelona es
pot suposar que l’energia consumida és la de dues
terceres parts de la de l’AMB. Així, ens queda una
energia de consum total de 181.715.413 kWh.
Taxis de gasos liquats de petroli (GLP)
El consum de GLP, és a dir de butà i propà, el
proporciona l’empresa Repsol-Butano S.A., i com
el consum elèctric de la ciutat també es recull a
l’anuari estadístic de Barcelona. Es disposa de
l’evolució del consum durant el període 2003-
2007, que és el que mostra la taula 18.
Any Consum (en tones)

Tramvia metropolità 2003 718

El tramvia ha realitzat el 2008 un total de 2,5 2004 54

milions de quilòmetres, 1,4 dels quals correspo- 2005 55
nen al Trambaix i la resta al Trambesòs. Si ac- 2006 181
tuem de forma similar al metro i als FGC, obte- 2007 172
nim un consum elèctric (aproximat) de tracció Taula 18. Consum de GLP pel transport a Barcelona.
de 6.040.000 kWh. Font: http://www.repsol.com/es_ca/

RENFE (rodalia)
Segons dades proporcionades per la Direcció Es pot observar com després d’una gran
de Serveis de Mobilitat a l’aglomeració central de davallada del GLP en automoció, la creació d’un
Barcelona, els trens de rodalia van recórrer 17,02 nou conveni per fomentar-ne l’ús l’ha fet recu-
milions de quilòmetres, i per tant es pot estimar perar a petita escala. El consum específic per a
un consum de tracció de 41.120.320 kWh. cotxes de GLP és de 58,19 g/km (CORINAIR).
Els factors d’emissió de CO, NOx i COV en
Resultats de consum elèctric àmbit urbà són els de la taula 19, i les emissions
La taula 17 resumeix el consum de tracció elèc- de CO2 són de 175 g/km.
trica del transport a l’Àrea Metropolitana de Bar-
celona el 2008.
Tipus de gas Factor d’emissió
FMB (metro) 194.246.400
NOx 0,100 g/km
FGC 31.166.400
CO 1,173 g/km
RENFE (rodalia) 41.120.320
VOC 0,055 g/km
Tramvia 6.040.000
Taula 19. Factors d’emissió del GLP per vehicles < 2,5 t.
Total 272.573.120
Font: Elaboració pròpia a partir d’European Environment
Taula 17. Consum d’electricitat del transport a l’AMB en kWh. Agency (2007a) considerant v = 21,3 km/h.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1037

Consum i emissions totals del transport a

Barcelona 2007
Barcelona 12.830.476 GJ
Els resultats del consum total, agrupant els con- Transport públic
sums del vehicle privat i el transport públic, són 11%
els de les taules 20 i 21. La taula 20 mostra els
consums d’energia obtinguts per a la ciutat de
Barcelona, amb un total de 12.830.476 GJ.
Els combustibles líquids representen el 94,8%
del consum del transport a la ciutat de Barcelona,
per tan sols un 5,1% de l’electricitat i un 0,1%
Vehicle privat
dels GLP. Entre els combustibles líquids el con- 89%
sum de gasoil (51,6%) supera el de gasolina
(43,2%). Si distingim entre vehicle privat i trans-
Figura 8. Consum del vehicle privat i el transport públic.
port públic, a Barcelona el 89,4% del consum
correspon al vehicle privat per tan sols un 10,6%
del transport (figura 8).

Gasolina Vehicle privat 159.525.631 (l) 5.548.301 GJ 43,2%

Combustibles líquids Vehicle privat 153.110.127 (l) 5.917.706 GJ 46,1% 94,8% 89,4%
Gasoil
Transport públic 18.168.392 (l) 702.208 GJ 5,5%
Electricitat Transport públic 181.715.413 (kwh) 654.175 GJ 5,1% 5,1%
10,6%
GLP Transport públic 172.000 (kg) 8.084 GJ 0,1% 0,1%
Total 12.830.476 GJ 100% 100% 100%

Taula 20. Consum total del transport a Barcelona el 2008

Emissions (Tn)
Vehicle privat Trans. públic Totals
Gasolina Dièsel Total Gasoil TOTAL
NOx 930 2.737 3.667 776,0 4.443
CO 13.097 1.635 14.732 242,9 14.974
VOC 3.589 739 4.328 75,3 4.403
SO2 78 178 257 24,2 281
PM 36 65 101 11,1 112
NH3 52 2 54 0,1 54
N2O 12 15 27 1,2 29
CH4 220 8 228 0,2 228
CO2 418.337 429.174 847.511 65.849,1 913.360

Taula 21. Emissions totals a Barcelona el 2007 (en tones).

Les emissions totals són les resultants de les
emissions globals del vehicle privat i les dels
autobusos. Les del consum elèctric són nul·les
en l’entorn d’utilització, i les del GLP són
menystenibles.
23.3. Polítiques i plans d’acció per a la
mitigació dels consums i emissions de con-
taminants en la mobilitat
Les polítiques actuals de mobilitat han d’incloure
els principis de sostenibilitat per tal que l’activi-
1038 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
tat del transport no acabi perjudicant les gene-
racions futures. Com s’ha comentat, Espanya ha
establert un pla per complir el compromís del
Protocol de Kyoto que acota el creixement de les
emissions en un 37% sobre l’any base. Tanma-
teix, la situació actual i les projeccions de l’Ofi-
cina Espanyola de Canvi Climàtic determinen
que sense l’aplicació d’un pla d’acció i un con-
junt de mesures de mitigació, les emissions
poden arribar a representar un creixement d’un
50% respecte a l’any base (1990). En particular,
els sectors difusos arribarien a presentar un crei-
xement del 65% front l’objectiu màxim del 37%.
El compliment d’aquest percentatge màxim
sobre els sectors difusos a l’àmbit català durant
els anys del Protocol de Kyoto (2008-2012) no
hauria de ser superior a 36,55 Mt de mitjana
anual.
Per a l’acompliment d’aquests objectius,
l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha definit
un escenari inicial de reducció d’emissions de
5,33 Mt de CO2 eq. de mitjana anual durant el
període de compliment del Protocol de Kyoto
(2008-2012).
Per fer front als problemes ambientals i de
mobilitat associats al creixement del transport,
s’ha d’emprendre una gran varietat d’accions
com a part d’unes polítiques globals i innovado-
res. En aquest sentit, la Estrategia española de mo-
vilidad sostenible (MFOM, 2008) defineix un con-
junt de mesures a aplicar que millorin tant
l’eficiència energètica dels vehicles com la soste-
nibilitat dels sistemes de transport de les perso-
nes i mercaderies. Així mateix, en l’àmbit català
s’ha signat El Pla marc de mitigació del canvi
climàtic a Catalunya 2008-2012, que té com
objectius el desenvolupament i la coordinació de
plans d’acció sectorials que tinguin impacte
directe i sinèrgic en la reducció d’emissions.
L’objectiu previst de reducció d’emissions amb
l’aplicació d’aquestes mesures del Pla de mitiga-
ció català és de 9,3 Mt CO2 eq. per al període
2008-2012 (1,86 Mt CO2 eq/any).
El camí d’actuació per a una mobilitat sos-
tenible ha d’emmarcar-se en tres components
fonamentals de la sostenibilitat:
– Econòmic: donar resposta a les necessitats de
mobilitat derivades d’activitats econòmiques i
mantenir un creixement econòmic respectuós
amb l’entorn.
– Social: garantir una accessibilitat suficient dels
ciutadans als mercats de treball i pols de mo-
bilitat claus (hospitals, educació, mercats,
lleure), béns i serveis, afavorint l’equitat social
i territorial i els mitjans de transport més salu-
dables.
– Ambiental: contribuir a la protecció del medi
ambient i a la salut dels ciutadans reduint els
impactes ambientals del transport per mitjà
del control de les emissions GEH dels vehi-
cles i optimitzant l’ús dels recursos no reno-
vables.
A partir del Pla de mitigació del canvi climàtic a
Catalunya i l’Estrategia española de movilidad sos-
tenible, el conjunt de mesures per a la millora de
la sostenibilitat del sector transports i mobilitat
es pot emmarcar en quatre grups fonamentals:
– Mesures sobre el territori, infraestructures i la
planificació del transport.
– Mesures de mitigació del canvi climàtic i re-
ducció de la dependència energètica.
– Mesures de la qualitat de l’aire i del soroll.
– Mesures per a la millora de la seguretat i la
salut.
A continuació s’analitzaran algunes de les
mesures potencials que es poden aplicar al sec-
tor de la mobilitat a Catalunya, avaluant-ne
(aproximadament) els beneficis i costos de la im-
plantació.
Urbanisme de proximitat i garantia d’acces-
sibilitat en transport públic
Aquestes mesures anirien encaminades a reduir
el quilometratge associat a la mobilitat obligada
en vehicle privat per mitjà de l’apropament de la
residències dels treballadors al seu lloc de treball.
Addicionalment, la vinculació de la planificació
urbanística amb l’existència d’oferta de transport
públic és de vital importància per garantir una
bona accessibilitat de la xarxa de transport públic
als barris residencials de masses treballadores. La
densitat d’habitants per unitat de superfície ha
resultat ser una de les variables clau en la viabi-
litat de dotació d’un transport públic regular en
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
un territori. La ciutat mediterrània compacta ha
permès cobrir un alt percentatge de desplaça-
ments a peu o amb modes no motoritzats així
com un bon desenvolupament d’infraestructures
i serveis de transport públic amb una adequada
accessibilitat.
Per contra, el model d’urbanisme de ciutat
residencial dispersa (model americà) ha conduït
a un ús intensiu del vehicle privat i a la concen-
tració exclusiva del transport públic local en els
centres econòmics de la ciutat. La materialitza-
ció de corredors de transport públic de gran
capacitat s’ha establert únicament en corredors
interurbans de baixa accessibilitat al territori. En
aquests casos, l’accés a les estacions de transport
públic es realitza majoritàriament en vehicle pri-
vat i s’ha associat a la construcció de terminals
de park & ride de grans dimensions. D’aquesta
manera, les xarxes de transport públic presenten
una configuració eminentment radial o de hub-
and-spoke cap al centre de la ciutat. Els viatges
amb origen i destinació a la perifèria de la regió
difícilment són servits de forma directa amb el
transport públic regular, sinó que necessiten
d’una o vàries transferències en el centre de la
ciutat o regió metropolitana, o s’estructuren de
forma discrecional o de servei a la demanda
(prèvia sol·licitud de servei). El resultat d’aquesta
configuració és la limitació de la competitivitat
del transport públic i que l’alternativa gairebé
exclusiva sigui el vehicle privat.
En els darrers 50 anys, l’extensió de la xarxa
viària i l’increment de la motorització de la
població han permès la desvinculació entre la re-
sidència dels treballadors i el seu lloc de treball.
L’increment dels preus del sòl a Catalunya a par-
tir de l’any 1982 va fomentar el creixement de
poblacions de la primera i segona corona metro-
politana on el preu de l’habitatge era significa-
tivament més econòmic que a la ciutat de Bar-
celona i compensava l’increment dels costos
del transport associats a la mobilitat obligada
(fenomen commuting o mobilitat pendular). Si
bé el desenvolupament progressiu de l’oferta de
transport entre aquests municipis i el centre
de la regió metropolitana ha permès augmentar
la quota de transport públic, l’augment de la
mobilitat no obligada i de les activitats personals
ha originat cadenes de transport cada cop més
1039
difuses que difícilment el transport públic pot
cobrir en la seva totalitat. Per altra banda, les em-
preses de producció també han patit un fenomen
de relocalització de les grans ciutats cap a polí-
gons industrials amb més disponibilitat d’espai,
una urbanització i serveis particulars adients per
a l’ús industrial, i un preu més econòmic. El pro-
cés d’expulsió de la gran ciutat va anar acompa-
nyat en un primer moment pel finançament per
part de les empreses més importants d’un servei
de transport públic entre la nova ubicació i
la gran ciutat. No obstant això, al llarg del temps
aquest finançament directe de la prestació d’un
servei de transport públic ha estat substituït per
complements salarials als treballadors, fet que va
modificar el repartiment modal a favor del vehi-
cle privat.
Amb tot, les mesures relatives a la promoció
de l’urbanisme de proximitat es podrien enfocar
i resumir en les línies d’actuació següents:
• Potenciar el desenvolupament d’àrees resi-
dencials en zones urbanes amb una densitat
mínima d’habitatges, evitant la construcció de
barris dispersos.
• Els nous desenvolupaments d’habitatges en
zones urbanes hauran d’anar acompanyats
d’un servei de transport públic local (com a
mínim autobús) amb accessibilitat a parada in-
ferior a 400 metres. Aquest servei local haurà
de connectar als usuaris a la xarxa de trans-
port públic d’altes prestacions.
• En àmbit semiurbà, la construcció de nous
complexos urbanístics haurà d’anar acompa-
nyada de l’increment de places de park & ride
en les parades de transport massiu més pro-
peres (ferrocarril, tramvia, bus d’altes presta-
cions).
• Crear incentius a les empreses i treballadors
per al foment de la proximitat habitatge-lloc
de treball
• En els polígons industrials amb major nom-
bre de treballadors, potenciar línies llançadora
d’autobús cap a la/les parada/es principal/s de
transport públic massiu.
• En els polígons industrials, crear la figura del
gestor de mobilitat que intentarà consensuar
polítiques de gestió de la mobilitat ajustades a
la realitat del polígon.
1040 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Plataformes logístiques i transport de mer- logístiques permet la utilització de modes més

caderies eficient energèticament
Les plataformes logístiques són una eina clau
per a la potenciació de l’intercanvi modal en el
transport de les mercaderies i per al trencament
de la cadena de transport vehicles d’economies
d’escala grans en altres adients per a la distribu-
ció urbana (paper breakbulk); també permeten
distribuir de molts orígens a moltes destinacions
amb menys quilòmetres; en conseqüència, mi-
lloren els costos operacionals i els costos externs
del sistema del transport.
En les cadenes de transport de llarga distàn-
cia, la correcta localització de les plataformes
eficients (operacionalment i energèticament) en
la major part del recorregut de la mercaderia.
Els nodes de la xarxa esdevenen punts estratègics
de consolidació de la càrrega i de transferència
entre les xarxes capil·lars d’accessibilitat als punts de
producció i els mercats de consum i les xarxes
de llarga distància (figura 9).
En la fase intermèdia de la cadena de trans-
port es poden utilitzar modes que presentin eco-
nomies d’escala, com el ferrocarril o el marítim,
amb un valor del cost operacional i de les exter-
nalitats menor en termes de cost per tona-quilò-
metre transportada (taula 22 i figura 10).

Vies marítimes o de ferrocarril

CORBA DE COSTOS ACUMULATS

Figura 9. Esquema de les xarxes de distribució de mercaderies.

Font: Estrada, 2008.

Element de transport Capacitat Cost (€/veh/km)

Transport en camió 25 t 1,01*1
Transport en ferrocarril 800 t 11,65 (tracció elèctrica)
13,97 (tracció dièsel)*2
Transport marítim 4.000 TEU 60 aprox.*3
Taula 22. Detall de costos unitaris totals i capacitat dels mitjans de transport de mercaderies

*1. Es considera que el vehicle realitza 115.000 km en 2.250 hores de treball a l’any.
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 2009c, Observatori del transport de mercaderies per
carretera a Catalunya.
*2. S’inclouen els cànons d’ús de la infraestructura i terminals de transport.
Font: Rallo, 2008.
*3. Els costos anuals d’un vaixell panamax són de 9.259 milers d’euros. Se suposa que en tot un any el vaixell està en
moviment el 60 % del temps, que equival a 157.680 km.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
Euros per 1.000 TKM
300
250
200
150
87,8
100
50
17,9
0
Mercaderies per carretera Ferrocarril
Sinistres
Contaminació atmosfèrica
Processos aigües amunt i aigües avall
©INFRAS Canvi climàtic escenari inferior
Figura 10. Comparació dels costs externs dels modes de transport de mercaderies el 2000, exclosos els costos de congestió.
Font: Infras, 2004.
En aquest sentit, el desenvolupament de les
plataformes logístiques com les terminals por-
tuàries i les terminals ferroviàries ha permès en
els darrers anys l’augment del transport marítim
de cabotatge (short sea shipping, SSS) i el trans-
port per ferrocarril. Segons dades de l’operador
Acciona (Acciona, 2007), el transport marítim
entre Barcelona-Algesires i Canàries permet eli-
minar 15.000 camions per any de la xarxa de
carreteres estatal, el que repesenta l’estalvi de més
de 15 milions de quilòmetres. Addicionalment,
el desenvolupament del ferrocarril entre Madrid-
Barcelona, Madrid-València i Algesires-Perpinyà
permetria reduir les emissions contaminants de
CO2 en 20.357 tones per any.
Per altra banda, els operadors logístics per
carretera també poden contribuir a la reducció
del quilometratge de les seves flotes i en conse-
qüència de les emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle per mitjà de l’optimització de les
rutes de llarga distància. En Estrada (2008a)
s’avalua el benefici de la implantació d’estratè-
gies que incrementin el factor de càrrega dels
camions de llarg recorregut per mitjà d’un model
1041
271,3
22,5
Avió Navegació Interior
Soroll
Naturalesa i paisatge
Efectes urbans
Canvi climàtic (diferenc. escenari superior/inferior)
de distribució en consolidació en terminal (hub-
and-spoke) o de parades múltiples, i es compara
amb el sistema actual d’enviaments directes entre
orígens i destinacions.
L’aplicació generalitzada d’aquestes estratègies
de gestió d’enviaments permetria reduir els cos-
tos d’operació de la principal empresa de paque-
teria industrial que opera en el territori espanyol
en un 6,8%, fet que suposa eliminar més de 13
vehicles al dia respecte els 256 d’un dia tipus
(Estrada, 2008a).
Un altre camp de minimització de les emis-
sions amb efecte d’hivernacle seria actuar incre-
mentant la capacitat dels vehicles de transport
de mercaderies per carretera. En els darrers anys
s’han construït camions prototip de 25 metres de
llarg capaços de transportar 60 tones de merca-
deria. S’ha avaluat que aquest nou sistema per-
metria reduir 2,2 milions de quilòmetres recor-
reguts en les carreteres europees. Al Regne Unit,
s’ha calculat que passar la màxima capacitat de
40 a 44 t per vehicle de transport de càrrega re-
duiria l’emissió de CO2 en 170.000 tones per any
(McKinnon, 2008).
1042 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Enviaments directes Enviaments hub-and-spoke Enviaments amb parades múltiples

Figura 11. Esquemes de models i estratègies de distribució de mercaderies.

Font: Robusté, 2003.

Finalment, la generalització de les plataformes
logístiques també es pot dur a terme a les ciutats
amb la construcció de microplataformes de dis-
tribució urbana. Aquestes plataformes es cons-
truirien a l’interior de les ciutats i permetrien que
vehicles de major capacitat realitzessin l’aprovi-
sionament de mercaderia a la plataforma inde-
pendentment dels horaris de venda dels comer-
ços adjacents. Per tant, l’enviament es podria
realitzar fora de les hores de major intensitat de
trànsit i fins i tot en període nocturn. Posterior-
ment, el lliurament final als comerços es podria
fer en vehicles de mida reduïda de baix consum,
o fins i tot vehicles elèctrics. Els principals be-
neficis d’aquesta mesura són la utilització de
tecnologies de menor cost unitari en l’accés a la
ciutat i la millora de la productivitat per la in-
existència de congestió durant l’operativa.
En un estudi recent (Solé, 2009), s’han avaluat
els beneficis teòrics de la construcció d’una mi-
croplataforma en un barri de Barcelona que ges-
tiona uns 190.000 enviaments anuals. L’operativa
actual amb furgonetes de 3,5 t té associats uns
costos de transport i ambientals de 8,9 milions
d’euros anuals. Tanmateix, si es construís una mi-
croplataforma de consolidació en la zona central
del barri representaria uns costos totals (inclosa la
seva construcció) de 2 milions d’euros, amb un es-
talvi de costos ambientals de 15.000 euros per any.
Les grans superfícies de supermercats a l’in-
terior de les ciutats també poden patir una
reducció significativa dels costos operatius i
ambientals mitjançant la distribució nocturna
amb camions de 25 t. En proves pilot en un su-
permercat de la ciutat de Barcelona, el temps de
transport es redueix en un 90% respecte l’opera-
tiva diürna, i la inversió dels vehicles de gran
tonatge es recupera abans de 3 anys. L’aplicació
a gran escala a una cadena de supermercats amb
82 centres a Barcelona comportaria la reducció
de més de 3,5 milions d’euros en costos d’ope-
ració i ambientals a l’any (taula 23).

rm rm Microplataformes

Figura 12. Esquema d’operació de l’explotació de rutes amb microplataforma de consolidació i sense.
Font: Estrada, 2008b.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1043

Resum dels costos i estalvis segons l’escenari

Inversió Cost Cost Cost Estalvi Estalvi
Escenari inicial diari del diari diari diari total
total (€) transport (€) ambiental (€) total (€) total (€) anual (€)
Diürn 10 palets – 22.089,94 3.023,64 25.113,58 – –
Nocturn 10 palets 2.706.000 9.467,93 2.485,39 11.953,32 13.160,26 3.553.270
Nocturn 16 palets 3.696.000 7.511,30 1.709,70 9.221,00 15.892,58 4.290.996
Nocturn 20 palets 4.056.000 8.024,92 1.574,43 9.599,35 15.514,23 4.188.842
Nocturn 32 palets 4.466.000 7.341,95 1.100,32 8.442,26 16.671,31 4.501.253

Taula 23. Resum dels estalvis de costos entre la distribució diürna i nocturna d’una gran cadena de supermercats.
Font: Garrido (2009).

Tanmateix, la distribució nocturna no seria
extensible al petit comerç a causa de la necessitat
de la presència de personal auxiliar durant el
procés de lliurament. El poc volum de lliurament
no justificaria l’increment de cost de personal.
Xarxa ferroviària d’altes prestacions i xarxa
de rodalia d’àmbit metropolità
L’elasticitat de l’increment de l’augment d’ener-
gia en relació amb l’increment de la velocitat
màxima associada a un tren d’alta velocitat és
inferior a la unitat. Les emissions en propulsió
elèctrica d’un tren d’altes prestacions són pro-
porcionals al consum elèctric. Si s’analitza el con-
sum d’energia dels trens i locomotores del parc
de RENFE es pot constatar que els serveis d’alta
velocitat són els que menys energia consumei-
xen en termes de kWh/veh/km, suposant una
ocupació del 100%.
Segons García-Alvarez (2005), un tren d’alta
velocitat model Talgo 350 (sèrie RENFE 102) en
el recorregut Lleida-Madrid (474 km) consumeix
7.934 kWh i empra 114 minuts per recórrer el
tram a una velocitat de 300 km/h. En un recor-
regut de la mateixa longitud en el corredor me-
diterrani, un tren convencional amb locomotora
252 i set cotxes ARCO, a 200 km/h consumeix
9.412 kWh i triga 175 minuts a fer el trajecte.

250

200

150

100

50

0
Rodalies Regionals Grans TAV Mitjana
línies
Velocitat (km/h) kWh/vkm kWh/tkm

Figura 13. Consum d’energia dels diferents vehicles ferroviaris segons velocitat del servei.
Font: García-Alvarez, 2005.
1044 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Tren Arco en LCM Tren Talgo s/102 LAV 2

(318 places, 442 Km, 175 min) (318 places, 442 Km, 114 min)

Recup. del fre regentatiu

1.077 kWh Pèrdues 2.761 kWh Recup. del fre
regentatiu 1.150 kWh
Pèrdues 1.913 kWh

E. dissipada E. dissipada
el fre 3.367 kWh el fre 1.438 kWh

Consum net a barres de la central

Consum net a barres de la central

Consum en llantes (i auxiliars)

S. auxiliars 855 kWh

Consum en llantes (i auxiliars)

Serveis auxiliars 1.203 kWh

Resistències Resistències
aerodinàmiques 2.628 kWh aerodinàmiques
4.509 kWh
7.728 kWh

7.934 kWh
7.171 kWh
9.412 kWh

R. Mecàniques 530 kWh

R.Mecàniques 370 kWh

Figura 14. Comparació del consum energètic entre un tren model ARCO i un tren TALGOs/102 LAV2.
Font: Garcia-Alvarez, 2005.

Addicionalment a aquest fet, les línies d’alta d’energia dels trens d’alta velocitat tot i incre-
velocitat, tot i que impliquen una major inversió mentar la seva velocitat de circulació.
per quilòmetre d’infraestructura, tendeixen a La menor energia consumida per l’alta velo-
radis de curvatura superiors i, en general, a la citat també queda reflectida en el nou servei
reducció de la distància d’infraestructura necessà- Barcelona-Madrid inaugurat el 20 de febrer de
ria entre els orígens i destinacions del recorregut. 2008. Si es considera que la distància ortodròmica
En particular, a l’estat espanyol, les línies d’alta entre les dues ciutats és de 486 km, 528 km
velocitat escurcen els trajectes en un 18% de lon- en avió (més 33 km addicionals per accedir des dels
gitud mitjana en relació amb els traçats de les lí- aeroports al centre de les ciutats), 612,5 km en
nies convencionals i un 8,6% en relació amb els cotxe en vies interurbanes (8,5 km addicionals
trajectes per carretera. Aquest fet produeix que en tram urbà), 614,5 km en autobús en vies
el quilometratge de les línies d’alta velocitat sigui interurbanes (17,5 km addicionals en tram urbà),
més reduït per a un mateix servei. A la vegada, la 707 km en tren convencional (4,5 km addicionals
major tensió d’electrificació de les línies d’alta per a accessos a estacions) i de 627,2 km en tren
velocitat (25 kV respecte els 3 kV de les conven- alta velocitat (4,5 km addicionals per a accessos
cionals) causa unes menors pèrdues elèctriques a estacions), es pot calcular comparativament el
en els processos de transformació i transport de consum d’energia i la producció d’emissions de
l’energia, fet que resulta en una major eficiència CO2 dels diferents mitjans de transport segons la
de l’electrificació dels trens d’alta velocitat. taula 24.
Per una altra banda, l’alta velocitat presenta Els càlculs realitzats en la taula 24 consideren
menors fregaments mecànics, menys massa per tres hipòtesis sobre l’ocupació valorada segons la
plaça ofertada i una millor penetració a l’aire com variable LF = usuaris-km/places-km. En aquest
a conseqüència d’un disseny més aerodinàmic. sentit, s’han valorat les emissions i consum per
Aquests fets, conjuntament amb el manteniment una ocupació mínima (LF = 0,2), una ocupació
d’una velocitat constant durant més temps real (variable segons el mitjà) i una ocupació mà-
(major espaiament entre parades), i la capacitat xima. En tots tres casos es pot comprovar que el
de devolució d’energia a la xarxa durant l’etapa de tren d’alta velocitat presenta els menors consums
la frenada són factors que permeten l’estalvi d’energia i emissions de CO2, només comparable
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1045

Consum i emissions per passatger

Dades generals recorregut
LF=0,2 LF mitjà estimat LF=1
Mitjà kWh Ocupació kWh kWh kWh
de Distància energia Emissions Places LF (pax-km/ primària Emissions primària Emissions primària Emissions
transport (km) primària Co2 (g) plaça-km) energía Co2 (g) energía Co2 (g) energía Co2 (g)
Cotxe 621,3 424,9 94.577 5,3 0,30 424,9 94,6 283,3 63,1 85 18,9
Autocar 632,3 1.889,3 493.880 56,3 0,61 168,3 43,9 56,3 14,5 34 8,8
Avió 561,3 27.702,3 8.555.000 170,3 0,75 840,3 257,3 234,3 70,9 168 51,5
Tren Conv. 740,7 9.136,3 2.398.000 228,3 0,64 205,3 53,6 66,3 17,1 41 10,7
Tren AVE 631,7 12.276,3 3.222.000 351,3 0,70 179,3 46,9 53,3 13,8 36 9,2

Taula 24. Resum del consum d’energia i emissions de CO2 en el trajecte Barcelona-Madrid segons mitjà de transport.
Font: Elaboració pròpia a partir de Garcia-Alvarez, 2008.

amb el mitjà de transport autocar per realitzar el
recorregut Barcelona-Madrid. En la situació real,
el consum d’energia per passatger és de 53 kWh
i les emissions de CO2 són de 13,8 kg per pas-
satger, valors 5 vegades inferiors als associats al
cotxe.
Plataformes reservades per al transport pú-
blic i vehicles d’alta ocupació (VAO)
El desenvolupament de plataformes reservades
per al transport públic és un element clau per
garantir un temps de viatge similar al vehicle pri-
vat i, conseqüentment, incrementar la competiti-
vitat modal del transport col·lectiu i els vehicles
privats amb alta ocupació. L’objectiu és premiar
amb una major velocitat comercial aquells vehi-
cles amb més ocupació i que, per tant, presenten
un valor més reduït en termes de litres de car-
burant o emissions per persona-km transpor-
tada. Així mateix, aquesta iniciativa té una doble
lectura ja que també és una mesura mediam-
biental en evitar la circulació dels vehicles de
transport públic en situacions de congestió i eli-
minar les pernicioses operacions d’engegar i
parar (stop-and-go).
Si bé aquesta mesura ha estat aplicada en les
autopistes d’accés a les grans ciutats dels Estats
Units des de fa moltes dècades (San Diego, Los
Ángeles, San Francisco, etc.), la seva planificació
i implantació al territori català només s’ha pro-
duït en els darrers anys. Una planificació sobre
carrils bus-VAO d’accés a Barcelona i un pla d’a-
parcaments d’intercanvi park-and-ride de l’Entitat
Metropolitana del Transport, hereva de l’antiga
Corporació Metropolitana de Barcelona, de 1993
i 1990, va ser desestimada en no tenir l’EMT com-
petències en planificació infraestructural. A Ma-
drid, l’única iniciativa de tot l’Estat ha estat el car-
ril bus-VAO de la N-VI, aprofitant una ampliació
prevista que volia fer passar d’una secció de 2+2
carrils a una de 5+5; el bus-VAO de la N-VI ha
estat un èxit per desenvolupar el corredor d’El Es-
corial per a commuters gràcies a les majors veloci-
tats i regularitat dels autobusos, però ha fracassat
en l’augment de l’ocupació dels vehicles VAO. A
Barcelona s’han desenvolupat 3 projectes cons-
tructius per a la millora del temps de viatge dels
vehicles d’alta ocupació en les vies d’entrada a Bar-
celona, que es detallen a la taula 25; el projecte de
la C-58 té la novetat que serà finançat per Tabasa
a partir dels excedents del túnel de Vallvidrera.
A tall d’exemple, s’analitzen els beneficis so-
cials i ambientals derivats de la implantació del
carril reservat per a BUS-VAO del corredor C-31.
Segons GISA (2005), els viatgers de bus i serveis
de taxi perdien diàriament abans de l’entrada en
servei del carril bus un total de 233 hores, consi-
derant una ocupació mitjana de 30 usuaris per al
bus i de 2 clients per als taxis. La projecció d’a-
questes demores de trànsit a un horitzó de 30 anys
computa un total de 1.087 hores en entrar a Bar-
celona en cas de no construir-se el carril reservat.
La reducció dels temps de viatge produiria un
increment de la demanda diària en l’escenari de
posada en servei de 203 passatgers (sobre 6.800
actuals) i de 927 passatgers en un horitzó de
30 anys (sobre 9.545 usuaris sense la construc-
ció de carril segregat). Aquests nous passatgers
serien usuaris provinents del vehicle privat i per
tant equivaldrien a la reducció d’uns 770 vehi-
1046 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Longitud Cost total Cost unitari

Carrils BUS-VAO Secció transversal
(km) (M€) (M€/km)
C-58 (des de Ripollet a Barcelona 2 carrils addicionals reversibles 6,67 57,22 8,78
per l’Av. Diagonal) segregats en la calçada central)
C-31 (des de Montgat a Barcelona, 1 carril addicional no segregat 7,27 8,56 1,18
Pl. Glòries) d’entrada a Barcelona
B-23 (des de Molins de Rei a 2 carrils addicionals reversibles — — —
Barcelona per l’Av. Diagonal) segregats en la calçada central)

Taula 25. Característiques de les iniciatives de construcció de plataformes reservades per a vehicles d’alta ocupació en
l’entrada a Barcelona.
Font: Canales et al., 2006.

cles d’entrada a Barcelona. La posada en servei
d’aquesta infraestructura produiria uns estalvis
de costos totals (operatius, estalvis de temps i
externs) de 793.000 euros l’any, 82.000 dels quals
correspondrien a estalvis ambientals. Per la seva
part, en l’escenari amb un horitzó de 30 anys, els
estalvis de costos totals serien de 3.638.000
euros (increment de la congestió en escenari
sense carril), 375.000 dels quals representarien
costos de reducció d’emissions contaminants.
Foment dels serveis d’autobusos urbans
Les prestacions de les xarxes d’autobusos urbans
poden veure’s beneficiades amb una nova es-
tructura de disseny de línies més eficients i que
alhora estigui acompanyada d’elements de prio-
ritat que incrementin la seva velocitat comercial.
El fet d’incrementar la velocitat és cabdal no
només per fer més atractiu el servei, sinó que
redueix el nombre de vehicles necessaris per
efectuar-lo, i per tant es redueixen costos opera-
cionals i ambientals.
Aquesta mesura s’està aplicant per redissenyar la
xarxa d’autobusos de TMB cap a una configuració
que garanteixi una bona accessibilitat en tot el
territori de Barcelona, una velocitat comercial alta
(d’uns 15 km/h) i una cobertura temporal suficient,
a més d’eliminar la redundància actual de serveis
en el centre. La configuració resultant és una xarxa
mallada ortogonal amb corredors d’alta freqüència
de pas (20 busos/hora punta) en el tram central i
bifurcacions en els extrems (amb freqüències infe-
riors o iguals a la meitat del tram central). L’estruc-
tura de la xarxa ortogonal és la mostrada en la
figura 15, i s’ha batejat amb el nom de «retbus» (bus
en xarxa o retícula). Aquesta xarxa d’altes presta-
cions funcionaria amb carril bus (sense taxis), amb
elements de priorització de pas en interseccions, i
amb la construcció de parades dobles per reduir el
temps de circulació dels vehicles.

Figura 15. Esquema de la xarxa urbana d’autobusos d’altes prestacions.

Font: CENIT, 2009a.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1047

La flota actual de TMB va transportar el 2008 Modes no motoritzats

uns 188 milions d’usuaris, va realitzar 41,4 mi- L’impuls dels ‘carrils bici’ que està portant les
lions de quilòmetres i va oferir un total de 3.519 bicicletes públiques de lloguer (BiCiNg a Barce-
milions de places-km (taula 26). La solució plan- lona), l’ús de sistemes no motoritzats i els itine-
tejada amb la nova xarxa ortogonal reforçada raris de vianants poden fomentar la sostenibilitat
amb una xarxa d’autobusos de serveis conven- i la connectivitat entre punts estratègics de les
cionals i de proximitat (busos de barri) realitza- ciutats.
ria anualment un 10% menys de vehicles kilò- Segons l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana de
metres (36 milions de veh/km) per oferir una l’any 2006, el 45,1% dels desplaçaments de dia
oferta de transport similar a l’actual i valorada en feiner a Catalunya es realitzen en modes no mo-
3.497 milions de places-km. Amb la reducció del toritzats. L’anàlisi dels modes de transport de-
temps de viatge, la demanda en transport públic termina que caminar és la forma de moure’s més
en superfície pujaria als 219 milions de passat- habitual a Catalunya amb un total de 10,2 mi-
gers anualment amb l’entrada en servei de tota lions de desplaçaments diaris. Addicionalment,
la xarxa (taula 27). De la comparació de les tau- els desplaçaments a peu de menys de 10 minuts
les anteriors, es pot concloure que la nova xarxa constitueixen més del 60% dels desplaçaments
planteja un ús més eficient dels recursos, i con- realitzats amb modes no motoritzats en dia fei-
tribueix a la reducció dels vehicles-km tot i asse- ner. Tanmateix, la bicicleta encara és un mode
gurant la mateixa oferta de transport. poc important que representa el 2% dels despla-
çaments no motoritzats. En desplaçaments a
peu, la distància mitjana recorreguda és d’apro-
Indicador Any 2008
ximadament 1.600 metres, mentre que la dis-
Places-km 3.519.410.000
tància recorreguda en bicicleta és de 3,2 km en
Vehicle-km 41.385.440 zona urbana.
Viatges 188.330.000 Els beneficis ambientals i socials de qualsevol
Nombre de línies 108.000 mesura que prioritzi i garanteixi la seguretat de
Velocitat 11,7.00 la circulació de vianants i bicicletes són indiscu-
Vehicles tibles per als desplaçaments interns a les ciutats,
Vehicles dièsel 831 atesa la curta distància dels viatges. En moltes
Vehicles GNC 248 ciutats i poblacions s’han construït zones de
Total vehicles 3.5 1.079.000 prioritat de vianants o «zones 30» en entorns
residencials, escolars o d’activitat comercial. Per
Taula 26. Característiques de la xarxa actual de TMB.
Font: TMB, 2009. exemple, Barcelona disposa d’una superfície de

Xarxa futura TMB Xarxa altes prestacions 2015 Xarxa convencional Total TMB
Dia tipus Anual Anual Anual
Places-km 5.362.731,19 1.737.524.904,67 1.759.705.000,00 3.497.229.904,67
Vehicles-km 48.752,10 15.795.680,95 20.692.720,00 36.488.400,95
Viatges 500.000,00 153.800.000,00 65.915.500,00 219.715.500,00
Nombre de línies 11,67 65 76
Velocitat 15,67 11,7 —
Vehicles
Vehicles dièsel 272,67 312 584
Vehicles GNC 0,67 248 248
Híbrids 100 100
Total vehicles 3 72,67 660 932
Taula 27. Indicadors de la nova xarxa ortogonal amb reforç de serveis convencionals.
Font: CENIT, 2009b.
1048 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
101 km2, un 17% dels quals són places i carrers
per circular-hi, i un 0,7%, 69 ha, són superfície
amb prioritat per a vianants.
Tanmateix, l’adopció d’aquestes mesures de
pacificació del trànsit té com a objectiu bàsic la
millora de la seguretat dels desplaçaments a peu.
No són una mesura pròpiament de reducció
d’emissions si no assoleixen un traspàs de quota
de mercat del cotxe a modes de transport no mo-
toritzats o transport públic. L’aplicació de mesu-
res de protecció i priorització dels vianants, com
per exemple una coordinació dels semàfors a
favor de la mobilitat a peu, és el punt clau per
aconseguir aquest canvi modal. En aquest sentit,
l’establiment d’aquestes mesures és recomanable
quan es garanteix la reducció de vehicles privats
en la ciutat i quan les vies alternatives puguin
captar el trànsit de pas. Addicionalment, les inten-
sitats de circulació en els carrils de les àrees 30 han
de ser inferiors a 2.000 vehicles/dia per no
generar problemes de trànsit.
Per una altra banda, la bicicleta és el mode de
transport més eficient energèticament (en energia
unitària per viatger-km). La promoció de l’ús de
la bicicleta es pot aconseguir construint vies o
carrils per a bicicletes, incentivant-ne la compra
o bé facilitant-ne el lloguer. La primera mesura té
com a objectiu reduir el cost extern més impor-
tant associat a les bicicletes: els sinistres. Com
que la bicicleta és relativament «nova» en les
nostres ciutats com a recurs per servir la mobili-
tat quotidiana, cal que l’espai viari s’hi adapti, in-
tegri i protegeixi aquest mitjà de transport.
La segona mesura es basaria en determinar
una fiscalitat específica per a la compra de bici-
cletes amb un IVA menor al 18%, o mitjançant la
incentivació de la seva compra. La tercera mesura
es basaria en el desenvolupament de sistemes de
lloguer de bicicletes municipals (com el BiCiNg a
Barcelona) per realitzar viatges de curta durada
o viatges de connexió a la xarxa de transport
públic d’una ciutat. Aquests sistemes s’han estès
ràpidament per les ciutats i poblacions de Cata-
lunya i han produït un canvi social sobre la per-
cepció d’aquest mitjà de transport dins la societat.
Malgrat el seu populisme, cal tenir cura en la seva
planificació i gestió per proposar models de bici-
cletes, ancoratges i parades, extensions del servei,
manteniment i política tarifària adients.
El BiCiNg com a transport individual presenta
uns costos socials creixents amb la demanda però
inferiors als del vehicle privat. Tanmateix, el dubte
radica a saber si el BiCiNg és més eficient que el
transport col·lectiu. La demanda asimètrica entre
els punts o barris de la ciutat causa problemes de
sincronització amb una oferta més o menys ho-
mogènia dels serveis de transport públic (autobu-
sos, metro, tramvia) i també del servei BiCiNg. En
el cas de les bicicletes de lloguer aquest fet desen-
cadena que l’oferta de bicicletes s’hagi de rebalan-
cejar, sobretot en zones de difícil orografia o per la
celebració d’events especials, amb l’ús d’una flota
de furgonetes (dièsel). Aquest fet comporta que el
cost mitjà de reposicionament d’una bicicleta sigui
similar al cost del transport públic, tot i que el
segon presenta una major capacitat de transport.
Hi ha dubtes també sobre el fet que el BiCiNg pre-
senti economies d’escala en el seu ús a partir de
cert llindar de rotació diària i diversitat d’usuaris
(vandalisme, mal ús, robatoris, manteniment, lo-
gística de la recollida i balanceig de les bicicletes,
etc.). Tots aquests aspectes han d’analitzar-se amb
rigor abans d’implantar un sistema com el BiCiNg.
Això no obstant, no es pot negar que el sistema
BiCiNg ha estat un èxit social. Inaugurat a Barce-
lona el març de 2007, ha completat el seu des-
plegament a la ciutat amb 6.000 bicicletes i 390
estacions el 2008, amb uns costos anuals d’explo-
tació a l’entorn dels 18 milions d’euros. El nombre
d’abonats s’ha incrementat el 2008 en un 80%,
i ha arribat als 181.962 abonats; el nombre de
bicicletes BiCiNg detectades al carrer també s’ha
incrementat un 30,1%. Es realitza una mitjana de
37.669 desplaçaments en dia laborable (Ajunta-
ment de Barcelona, 2009).
En el futur, les bicicletes públiques de lloguer
seran elèctriques, com ja ha començat a oferir
París, el que comportarà millor balanceig de flu-
xos en itineraris amb rampes com el mar-mun-
tanya a Barcelona, però també comportarà més
inversió i despeses de manteniment: en conse-
qüència, caldrà una política tarifària adient.
Gestió de la velocitat a les vies d’accés a les
grans ciutats
La implantació d’un sistema de gestió variable del
límit de velocitat (GVV) per sota dels 80 km/h
pot aportar beneficis significatius en la reducció
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
de sinistres amb pèrdua de vides humanes i en la
reducció d’emissions en dos aspectes. Per una
banda, en el context actual del parc mòbil, l’òp-
tim de velocitat en termes de consum de carbu-
rant i emissió de CO2 se situa proper als 70 km/h
(figura 16). Per tant, una reducció de la velocitat
mitjana de circulació en aquelles situacions en
què no impliqui la creació d’un coll d’ampolla ad-
dicional, comportarà millores en termes d’emis-
sions, encara que aquestes no serien gaire signi-
ficatives. Addicionalment, en el cas que el sistema
de gestió variable de la velocitat provoqui una
uniformització de velocitats dins del flux de tràn-
sit en situació de saturació, tot i mantenir-se la
velocitat mitjana de circulació, s’aconsegueix una
reducció de la variància de velocitats correspo-
nent a una reducció del fenomen d’engegar i
parar. Aquesta reducció de la variància portarà
associada una reducció de les emissions que no
s’ha de considerar menyspreable.
L’aplicació d’aquesta mesura s’ha portat a
terme recentment en el corredor format per la
C-31 i la C-32 en els seus trams d’accés al sud de
Barcelona a partir de l’1 de gener del 2008. S’ha
avaluat la reducció d’emissions dels contami-
nants bàsics (PM10, NOX i CO2) en dos escenaris
temporals diferents: el 18 de desembre de 2007
(anterior a la posada en servei de la GVV) i l’11
de febrer del 2009 (en condicions d’aplicació de
la mesura), ambdós dies feiners sense presència
d’accidents o disrupcions de trànsit.
€/km Molt poc efecte en hora punta congestionada,
quan es produeixen les majors concentracions
Factor d’emissió (f.e.)
mitjà ponderat
70
Figura 16. Efecte de la GVV en règim lliure i en règim saturat.
Font: CENIT, 2009a.
1049
Les taules 28a i 28b presenten els resultats de
reducció de les emissions en diferents franges
horàries valorades en CENIT (2009a). Els valors
absoluts presentats són els excessos de producció
de contaminants per sobre de la situació òptima
on es circula a la velocitat que minimitza les emis-
sions (excés de contaminació per sobre l’òptim).
La variació percentual representa el percentatge
d’increment d’emissions respecte l’òptim entre
els dos escenaris, mentre que el percentatge no
òptim representa la diferència del volum d’emis-
sions total en relació amb el volum d’emissions
total en la situació prèvia a l’entrada en servei de
la mesura.
Pels resultats obtinguts, s’observa que enca-
ra queda força camí per recórrer ja que les va-
riacions percentuals obtingudes són de mitja-
na d’aproximadament el 30%. Considerant els
resultats per a cada contaminant individual, cal
destacar l’elevat percentatge de millora observat
en el cas del CO2, tot assolint descensos d’un
37,77%, mentre que els beneficis més limitats
s’obtenen per als NOx amb una reducció del
9,82%.
Pel que fa a la reducció global de les emissions
(sense considerar l’increment per sobre de l’òp-
tim), s’observa que ha estat d’aproximadament
d’un 6%. Aquest 6% global incorpora els efectes
de la reducció de la demanda conseqüència del
context de crisi econòmica així com els propis
de la mesura. Tot i així, aquests valors no signi-
Limitació fixa a 80 km/h, a efectes d’emissions NOMÉS
actua en règim lliure: ↓ Velocitat mitjana, ↓ Variància
≈ 60 % cost total emissions
No limitar per sotaVóptima a efectes d’emissions
90 Velocitat (km/h)
1050 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

Variació
Emissions 18 desembre 07 (g) 11 febrer 09 (g) En percentatge (% no òptim*) Absoluta
Total PM10 5.300,11 4.065,57 23,29% –8,79% –1.234,54
NOx 172.849,02 155.870,09 –9,82% –5,15% –6.978,93
CO2 121.515.677,00 7.5615.489,68 37,77% –6,04% 45.900.187,75
HP matí PM10 1.970,74 1.406,68 28,62% –8,79% –564,06
NOx 45.784,44 46.123,78 0,74% 1,41% 339,34
CO2 63.584.018,50 34.405.353,92 45,89% –5,57% 29.178.664,55
HP tarda PM10 595,12 484,63 18,57% –9,22% –110,49
NOx 21.218,26 18.242,23 14,03% –8,61% –2.976,03
CO2 12.163.486,10 9.384.357,80 22,85% –7,19% –2.779.128,27
Nocturna PM10 507,94 392,30 22,77% –9,73% –115,64
NOx 18.794,91 16.107,94 14,30% –8,00% –2.686,97
CO2 8.919.674,50 5.957.788,40 33,21% –6,66% –2.961.886,10
Resta del dia PM10 2.226,31 1.781,97 19,96% –8,47% –444,34
NOx 87.051,41 75.396,14 13,39% –7,53% –11.655,27
CO2 36.848.498,40 25.867.989,55 19,80% –5,93% 10.980.508,84

Variació
18 desembre 07 11 febrer 09
Emissions En percentatge (% no òptim**) Absoluta
(Euros) (Euros)
Total 3.527,61 2.428,25 –31,16% –6,04% –1.099,36
HP matí 1.629,60 984,81 –39,57% –5,54% –644,79
HP tarda 372,02 296,02 –20,43% –7,20% –76,00
Nocturna 288,58 209,88 –27,27% –6,67% –78,70
Resta del dia 1.237,40 937,54 –24,23% –5,94% –299,86

Taules 28a i 28b. Avaluació de la reducció d’emissions en els corredors C-31 i C-32.
Font: CENIT (2009a)
**Indicador d’emissions per sobre l’òptim estratificat per contaminant.
**Indicador de costos per sobre l’òptim d’emissions agregat per tots els contaminants.

fiquen que la mesura sigui socialment rendible,
ja que implica efectes negatius en termes de
temps de viatge. Cal decidir quant s’està dispo-
sat a pagar per reduir les emissions i establir la
velocitat d’equilibri resultant.
Incentivar la renovació de flotes cap a vehi-
cles més nets i eficients
Una de les mesures per mitigar l’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle és la dotació d’incentius
fiscals o la promoció per part de les administra-
cions de l’adquisició de vehicles de menys con-
sum i menys agressius amb el canvi climàtic. Si
bé aquesta mesura es pot realitzar de forma uni-
forme per a tot el parc mòbil, la realitat és que la
implantació més eficient i de menor cost és prio-
ritzar la renovació d’aquells vehicles que realitzen
un major quilometratge a l’any. En l’àmbit urbà,
en aquest grup s’inclouen els vehicles de dis-
tribució de mercaderies, els vehicles de trans-
port públic (autobusos i autocars), els taxis, els
vehicles de neteja i manteniment, i els vehicles
de negocis o de comercials. D’aquesta manera,
actuant sobre un percentatge reduït del parc mòbil,
estarien minvant la contaminació i el consum
associats a un alt valor de vehicles-quilòmetre.
Durant l’any 2009, l’ICAEN, conjuntament
amb l’Institut Metropolità del Taxi de la RMB, ha
atorgat uns ajuts econòmics als taxistes amb
llicències actives per a la compra de vehicles
híbrids o de GLP que substitueixin vehicles antics
no eficients energèticament. Les subvencions per
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística 1051

2007 2010 2015 2020

Taxis % Taxis % Taxis % Taxis %
Pre ECE 15-00/01 (anteriors a 1978) 0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0
ECE 15-02 (1978-1980) 0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0
ECE 15-03 (1981-1985) 6 0,1 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0
ECE 15-04 (1986-1992) 7 0,1 4 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0
EURO I (1993-1995) 39 0,4 22 0,2 0,0 0,0 0,0 0,0
EURO II (1996-2000) 295 3,0 163 1,6 60 0,6 0,0 0,0
EURO III (2001-2004) 3.605 37,2 2.293 23,2 1.079 10,6 507 4,8
EURO IV (2005-2010) 5.629 58,0 3.787 38,3 1.888 18,5 941 9,0
> EURO IV i híbrids 122 1,2 3.610,0 36,5 7.157,0 70,3 9.048,0 86,2
TOTAL 9.703 100 9.879 100 10.184 100 10.496 100
Taula 29. Evolució del parc mòbil de taxis amb una política activa de migració a vehicles híbrids (ajuts fiscals).
Font: CENIT (2009c).
*Considerem que els qui renoven el taxi se'l compren híbrid.

a la renovació de la flota oscil·len entre els 1.000
i els 2.300 euros, en funció del tipus de com-
bustible, tecnologia del vehicle (GLP, híbrid o gas
natural) i les emissions de CO2.
Partint del fet que el 2007 hi ha un total de
10.409 llicències actives i que en un dia mitjà
estan treballant 9.703 vehicles amb llicència, la
taula 29 mostra el repartiment del parc mòbil de
taxi segons emissions euro l’any 2007. La taula
també mostra l’evolució prevista del parc mòbil
del sector del taxi, considerant que la vida mit-
jana d’un vehicle és de 7,5 anys amb una política
activa de renovació de la flota.
Analitzant els quilòmetres que realitza tota la
flota a la RMB, es pot concloure que el sector del
taxi va ser responsable a l’any 2007 d’un total de
401 milions de veh/km. Amb aquestes dades i
fent la projecció per a l’escenari 2015 i 2020 es
poden calcular les emissions i els consums del
parc mòbil total de taxis en la taula 30. Tot i una
lleugera pujada del nombre de llicències (vehi-
cles) en el futur, el consum i les emissions totals
per als anys 2015 i 2020 es redueixen en un 10%
i un 19% respectivament, en relació amb l’esce-
nari temporal 2007.
Darrerament, el Banc Europeu d’Inversions ha
concedit un crèdit a l’empresa Fomento de Cons-
trucciones y Contratas, S.A. per a la renovació de
la flota de recollida d’escombraries i de neteja
a 130 ciutats espanyoles on té la concessió
d’aquest servei. La mesura tindrà un cost de
350 M€, 175 dels quals provindran del crèdit
del BEI, i es basarà en l’adquisició de vehicles
elèctrics o de gas natural.
Altres mesures i propostes de mitigació a desen-
volupar al territori català serien:
– Millor manteniment dels vehicles per reduir els
factors de consum i les emissions, establint
unes inspeccions tècniques de vehicles enca-
minades a aquesta finalitat. Els defectes típics
del parc mòbil són una combustió pobre, defi-
ciències del carburant, estat del pneumàtic, ali-
neació, etc. L’existència d’un grau de desa-
lineació incrementa el consum de combustible
en vehicles pesats en un 3%, mentre que dos
graus generen un sobrecost del 8% (Depart-
ment for Transport, 2006).
– Manuals de conducció eficient o cursos de con-
ducció eficient obligatoris per a professionals
del transport. Els programes de formació han
aconseguit una reducció de combustible del
10% en una prova pilot efectuada a 6.179 con-
ductors del Regne Unit (McKinnon, 2008).
– Desenvolupament d’un marc normatiu que
incentivi la incorporació d’energies no con-
vencionals en el sector del transport. L’objectiu
és incorporar biocombustibles i altres energies
de baixa producció de CO2 (elèctrica, vehicles
híbrids o energia eòlica). A tall d’exemple,
1052 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada

EMISSIONS TAXI amb híbrid

ESCENARI 2007 ESCENARI 2015 ESCENARI 2020
Emissions tot. anuals (kg) Emissions tot. anuals (kg) Emissions tot. anuals (kg)
Diesel Híbrid Total Diesel Híbrid Total Diesel Híbrid Total
NOX 292.946 0 292.946 286.195 0 286.195 268.588 0 268.588
CO 58.526 1.966 60.492 57.153 3.828 60.981 52.657 7.449 60.106
VOC 7.618 445 8.063 5.792 866 6.658 4.722 1.686 6.408
PM 13.520 0 13.520 13.106 0 13.106 12.307 0 12.307
SO2 5.965 0 5.965 3.079 0 3.079 1.993 0 1.993
NH3 401 0 401 401 0 401 384 0 384
N2O 3.567 0 3.567 3.597 0 3.597 3.457 0 3.457
CH4 343 0 343 150 0 150 81 0 81
CO2 92.210.820 689.520 92.900.340 81.649.530 1.342.749 82.992.279 73.893.062 2.612.916 76.505.978
TSP 74.169 0 74.169 74.169 0 74.169 74.169 0 74.169
PM10 55.912 0 55.912 55.912 0 55.912 55.912 0 55.912
PM2,5 27.217 0 27.217 27.217 0 27.217 27.217 0 27.217
PM1 4.482 0 4.482 4.482 0 4.482 4.482 0 4.482
PM0,1 3.586 0 3.586 3.586 0 3.586 3.586 0 3.586

CONSUMS TAXI amb híbrid

ESCENARI 2010 ESCENARI 2015 ESCENARI 2020
Diesel Híbrid Total Diesel Híbrid Total Diesel Híbrid Total
Consum 34.981.664 288.760 35.270.424 30.979.754 562.322 31.542.076 28.611.134 1.094.249 29.705.383
total
anual (L)
Taula 30. Emissions i consum de la flota de taxis.

McDonalds propulsa part de la seva flota amb
oli vegetal de rebuig dels seus restaurants. Per
altra banda, la plataforma Tesco està instal·lant
turbines de generació d’energia eòlica per a la
recàrrega de les bateries dels vehicles elèctrics
de distribució. Cal remarcar que DHL també
està desenvolupant instal·lacions eòliques de
mida reduïda en zones adjacents als seus cen-
tres del Regne Unit.
– Desenvolupament de plans de mobilitat em-
presarial i industrial, pla d’accessibilitat en
transport públic a nous desenvolupaments, pla
de mobilitat sostenible als PGOU. Una de les
actuacions més destacables derivades dels
plans de mobilitat ha estat el servei d’autobús
llançadora entre la parada de FGC de Sant Joan
a Sant Cugat i el polígon de Sant Joan i la Gui-
nardera. La línia posada en servei el 2003 ha
presentat un nombre creixent d’usuaris (1.400
passatgers diaris actualment, servits per 3
vehicles) i ha reduït notablement l’accés en
vehicle privat.
– Gestió de la distribució urbana de mercaderies.
Quotes setmanals o mensuals a comerços i
transportistes, reserva de plaça de càrrega i des-
càrrega a vehicles híbrids o de baixes emissions,
construcció de microplataformes urbanes, cam-
panya a carregadors i clients per a explicitar
el cost del transport de mercaderies, tarifes
d’impacte per a grans comerços, incentius per a
la distribució nocturna a comerços, etc.
– Foment del vehicle compartit (carpooling): pos-
sibilitar que les persones que realitzin un ma-
teix recorregut (per anar a estudiar, treballar...)
es puguin posar en contacte per poder com-
partir les places de cotxe i les despeses del tra-
jecte, fomentant un ús racional del vehicle pri-
vat. Pel que fa a les places d’aparcament, oferir
un servei que possibiliti que les persones que
en tenen una i que durant el dia (la nit, o part
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
del dia) no la utilitzin, pugui ser utilitzada o
compartida per algú que vingui a treballar a la
ciutat. Aquestes mesures impliquen molt més
que infraestructures i incentius tarifaris, i tenen
aspectes sociològics, psicològics i antropolò-
gics per al seu èxit.
– Foment del carsharing: donar suport al vehicle
de propietat compartida i fomentar-ne l’ús i els
avantatges. Campanya d’informació i promo-
ció entre els grups de possibles usuaris.
23.4. Variacions en la situació del transport
respecte al primer Informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya (ICCC05)
En el 1r Informe sobre el canvi climàtic a Catalu-
nya, publicat el 2005, Robusté i Casas (2005)
presentaven perspectives poc optimistes de mi-
llora per al sector del transport en l’horitzó del
2020. El consum energètic del transport a Cata-
lunya havia augmentat en el darrer decenni del
segle XX fins a ser el sector de principal consum
(38,5%; un increment del 86,4% en el període
1980-1997 contra només un 5,8% d’augment de
consum energètic per part de la indústria i un
50,5% del sector domèstic i de serveis), les dis-
tàncies havien augmentat, les ocupacions mitja-
nes havien disminuït, etc.
La pròpia Unió Europea preveia que tant els
trànsits de mercaderies (en tones-km) com el de
viatgers (en viatgers-km) creixerien sostinguda-
ment en l’actual decenni. De fet, tots els sectors
de subministrament d’electricitat, indústria,
habitatges, agricultura, serveis i residus s’esta-
bilitzaven (serveis i habitatges) o bé minvaven les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en el
periode de vint anys 1990-2010, amb l’excepció
del transport, que pujava un 35%.
En l’escenari previ a la redacció del 1r Infor-
me sobre el canvi climàtic a Catalunya, malgrat
l’evolució positiva dels vehicles en eficiència
energètica i en efectes unitaris negatius vers el
canvi climàtic, s’afirmava que, malauradament, els
compromisos de Kyoto quant a emissions del
sector transport eren més voluntaristes que re-
alistes i eren inassolibles en el present decenni.
Així ha estat. Des de fa dos anys hi ha dos ele-
ments nous, externs al comportament del sector,
que fan que la situació del transport, mobilitat i
logística en aquest 2n Informe sobre el canvi climà-
1053
tic a Catalunya siguin més optimistes: la crisi eco-
nòmica global i les perspectives de les noves
fonts energètiques per a la mobilitat (electricitat
i piles d’hidrogen):
– La crisi econòmica global 2008-2011 ha retret
els trànsits, tant de viatgers com de mercade-
ries, a nivells de començaments de la dècada
2000-2009.
– La introducció de piles d’hidrogen i l’electrifi-
cació del transport disminuirà al mínim les
emissions del transport en quinze anys (durant
aquest període necessari per al canvi tecnolò-
gic a gran escala i per a la viabilitat de les noves
opcions energètiques quant a autonomia i preu,
els vehicles híbrids faran un paper d’interfase).
Es preveuen, doncs, dues fases: un període de
transició d’uns 15 anys fins al 2025 on les mesu-
res d’augment d’ocupació, tarifació (Eurovinyeta
a les carreteres, tarifes de congestió i aparcament
als àmbits metropolitans), etc. i un lleu canvi
modal per les inversions ferroviàries i en ecomo-
bilitat a les ciutats com el lloguer de bicicletes pú-
bliques tipus BiCiNg, desvincularan els efectes del
canvi climàtic a la proporcionalitat d’augment dels
vehicles-km de la mobilitat. Addicionalment, la
conscienciació pública del problema ha permès
desenvolupar instruments normatius i de planifi-
cació (plans de mobilitat) que apunten a un canvi
de tendència en l’ús extensiu del vehicle privat i
aposten per la seva racionalització així com pel fo-
ment del transport públic i de la mobilitat no mo-
toritzada. La crisi global del 2008-2011 ha per-
mès guanyar un decenni quant a nivell de trànsits
(vehicles-km) i, per tant, reduir l’impacte del
transport sobre el canvi climàtic.
Una segona fase començaria el 2025. En l’ho-
ritzó del 2050, es preveu una mínima incidència
del sector transport en el canvi climàtic quant a
emissions (si l’energia elèctrica s’obté de forma
neta) però continuarà presentant reptes socials
quant a consum energètic i externalitats (con-
gestió, accidents, soroll, efecte de barrera, etc.).
23.5. Conclusions
La mobilitat de persones i mercaderies a Catalu-
nya representa 103,12 milions de vehicles-km al
dia, amb un consum global de 3.173,45 milions
1054 Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
de litres de carburant i 11,3 milions de tones
equivalents de CO2.
Dos aspectes tàctics (la crisi global de 2008-
2011) i el canvi de base energètica per al trans-
port (energia elèctrica i piles d’hidrogen, fins fa
pocs anys inviables econòmicament i tècnica)
permeten ser més optimistes en aquest II Informe
sobre el Canvi Climàtic a Catalunya i concloure
que, després del 2025, les emissions del sector
transport seran mínimes i només continuaran
com a reptes socials el consum energètic i altres
externalitats diferents de les emissions (conges-
tió, accidents, soroll, efecte de barrera, etc.)
d’igual importància.
Les possibles mesures d’actuació sobre aspec-
tes sectorials detallades en la secció 4 compor-
ten estalvis energètics i d’emissions continguts.
No obstant això, el desenvolupament conjunt de
totes les mesures sumades a instruments norma-
tius, de planificació sostenible i a la creixent
conscienciació ciutadana, tindran un efecte si-
nèrgic en la mitigació del canvi climàtic derivat
del transport, la mobilitat i la logística.
Referències
ACCIONA (2007). La reacción del mercado: el transporte
marítimo de corta distancia en Europa. A Coruña, 25
d’abril 2007.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008). Dades bàsiques de
mobilitat 2007. Barcelona: Ajuntament de Barce-
lona, Direcció de Serveis de Mobilitat.
— (2009). Dades bàsiques de mobilitat 2008 (v.02). Bar-
celona: Ajuntament de Barcelona, Direcció de Ser-
veis de Mobilitat.
AUTORITAT DEL TRANSPORT METROPOLITÀ, ATM (2009),
Memòria d’activitat 2008.
CANALES, C., ESTRADA, M.A.; SOUIRGI, R.; ROBUSTÉ, F.
(2006). «Public Transport Policies in Europe: Im-
plementing bus rapid transit systems in major Eu-
ropean cities». European Transport Conference. Stras-
bourg, 19 de setembre de 2006.
— (2009a). Estudi per a la definició i concreció de les neces-
sitats pel futur mòdul de gestió avançat de velocitat varia-
ble sobre el corredor format per la C-31 i la C-32 en els
seus trams d’accés al sud de Barcelona. Amb la col·labo-
ració del Servei Català de Trànsit. (Document intern).
CENIT (2009b). Xarxa de Transport Públic de Barcelona.
Bases per a la definició d’un nou model integrat dels
serveis de superfície. Amb la col·laboració de Trans-
ports Metropolitans de Barcelona i l’Ajuntament de
Barcelona. (Document intern).
CENIT (2009c). Anàlisi de l’oferta i la demanda a la
xarxa de taxis de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Amb la col·laboració de l’Institut Metropolità del
Taxi. (Document intern).
DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES
(2008), Observatori de la Mobilitat. Trànsit. Genera-
litat de Catalunya.
— (2009a), Observatori de la Mobilitat. Trànsit. Gene-
ralitat de Catalunya.
— (2009b), Observatori de la Mobilitat. Transport de
Mercaderies. Generalitat de Catalunya.
— (2009c), Observatori del transport de mercaderies per
carretera a Catalunya. Generalitat de Catalunya.
— (2006). Model de previsió de demanda de trànsit a Ca-
talunya. Generalitat de Catalunya.
DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES,
AUTORITAT DEL TRANSPORT METROPOLITÀ (2006). En-
questa de Mobilitat Quotidiana 2006.
DEPARTMENT FOR TRANSPORT (2006). Fuel Management
Guide. London.
ESTRADA, M.A. (2007). Gestión del Transporte Urbano
de Mercancías. Actes de les Jornades Tècniques de la
Mobilitat de Ciutadans i Mercaderies. GIZLOGA. Sant
Sebastià, 28 de novembre de 2007.
— (2008). Análisis de estrategias eficientes en la logística
de distribución de paquetería. Càtedra Abertis UPC.
(V Premi Abertis de Gestió d’Infraestructures de
Transport).
ESTRADA, M.; TOMÀS J. (2009). El canvi climàtic i el
transport. Centre d’Innovació del Transport CENIT.
(Document intern).
EUROPEAN ENVIRONMENTAL AGENCY (2007a). EMEP/CO-
RINAIR Emission Inventory Guidebook – 2007. Tech-
nical report No 16/2007.
— (2007b). COPERT IV. Computer programme to calcu-
late emissions from road transport. User Manual. La-
boratory of Applied Thermodynamics. Aristotle
University of Thessaloniki.
FERROCARRILS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, FGC,
(2009). Memòria anual 2008.
GARCÍA-ÁLVAREZ, A. (2005) «El tren de alta velocidad
no es un depredador de energía». Revista Dyna Vol.
80. La responsabilidad civil del ingeniero.
— (2008) «Consumo de energía y emisiones del tren
de alta velocidad en comparación con otros
modos». Revista Via Libre, 515. Fundación de Fer-
rocarriles Españoles.
El canvi climàtic a Catalunya Transport, mobilitat i logística
GARRIDO, D. (2009). Anàlisi de la rendibilitat empresa-
rial i social de la distribució de mercaderies a les ciutats
durant la nit. Barcelona: Universitat Politècnica de
Catalunya, Escola Superior d’Enginyeria de Ca-
mins, Canals i Ports de Barcelona. (Tesina de gra-
duació dirigida per Miquel Estrada).
GISA (2005). Estudi de viabilitat de la implantació d’un
carril bus d’entrada a Barcelona a l’autopista C-31 entre
Montgat i Barcelona. Gestor d’Infraestructures, S.A.
INFRAS (2004). Costes externos del transporte. Estudio de
actualización. IWW-Universitaet Karlsruhe.
INSTITUT D’ESTUDIS REGIONALS I METROPOLITANS DE BAR-
CELONA (2007). Enquesta de mobilitat quotidiana de
Catalunya 2006.
MCKINNON, A. (2008) The Potential of Economic In-
centives to Reduce CO2 Emissions from Goods
Transport. 1st International Transport Forum on
’Transport and Energy: the Challenge of Climate
Change’. Leipzig, 28-30 May 2008.
MINISTERIO DE FOMENTO (2008). Estrategia Española de
Movilidad Sostenible. Conjuntament amb Ministerio
de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.
— (2005). Plan Estratégico de Infraestructuras y de
Transportes. Informe de Sostenibilidad Ambiental.
— (2004). Plan Estratégico de Infraestructuras y de
Transportes. Documento propuesta.
MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE (2007). Estrategia Espa-
ñola de Cambio Climático y Energía Límpia. Horizonte
2012-2020. Oficina Española de Cambio Cimático.
1055
OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC (2008). Pla Marc
de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya. Depar-
tament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat
de Catalunya.
RALLO, V. (2008) Costes del transporte de mercancías por
ferrocarril. Observatorio del Ferrocarril Español.
Fundación de los Ferrocarriles españoles.
ROBUSTÉ, F. (2003) «Logística de la distribució urbana
de mercaderies», Papers 38, p. 29-47.
ROBUSTÉ, F.; CASAS, C. (2005) «Transport». A: LLEBOT,
J. E. (ed.) Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya;
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Consell
Asssessor per al Desenvolupament Sostenible.
ROBUSTÉ, F.; CARDENAL, J. (2001) Pla Energètic de Bar-
celona: Transport. Barcelona: Barcelona Regional.
ROBUSTÉ, F. [et al.] (2000), Els comptes del transport de
viatgers a la Regió Metropolitana de Barcelona. Any
1998; Barcelona: Autoritat del Transport Metropo-
lità, ATM.
SOLÉ, J. (2009). Efectes de les microplataformes de distri-
bució urbana de mercaderies. Barcelona: Escola Tèc-
nica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i
Ports de Barcelona. (Tesina de graduació dirigida
per Miquel Estrada).
TRANSPORTS METROPOLITANS DE BARCELONA (2009), In-
forme anual 2008. Barcelona.
Webgrafia
www.repsol.com/es_ca/ (22 de setembre de 2009).
24. Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació.
Nous models (més) sostenibles

Manuel Gausa, coordinador

1a part: Manuel Gausa (coord.) i Salvador Rueda, Agència d’Ecologia Urbana; Ivan Muñiz, economista,
i Francesc Muñoz, geògraf, UAB; Daniel Calatayud, arquitecte, ETSAV - UPC
2a part: Manuel Gausa (coord. gral) i Joan Sabatè, EA-La Salle-URL
3a part: Manuel Gausa (coord. gral), Marta Pérez i Santiago Gorostiza, IC-UPC

Manuel Gausa Navarro (Barcelona, 1959). Arquitecte, 1983 (ETSAB-UPC), doctor arquitecte («Cum
Laude», ETSAB-UPC, 2005). De 1991 a 2001 va ser director de la revista Quaderns d’Arquitectura i Ur-
banisme (COAC), i de 1995 a 2000 fou professor associat de projectes a l’Escola Tècnica Superior
d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC). De 2003 a 2006 fou president del Comitè Científic de
l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Actualment és professor titular de Projectes i Com-
posició i director de la Scuola di Dottorato in Architettura e Design a la Facoltà d’Architettura della
Università degli Studi di Genova. Des del 2004 és membre del CADS, i n’és vicepresident des de 2008.
Cofundador el 1994 del grup Actar, des de 1995 dirigeix la firma Gausa + Raveau actararquitectura
S.L.P. (Estudi d’Arquitectura i Urbanisme). És autor de nombrosos llibres, articles i publicacions, i els
seus projectes han estat guardonats amb nombrosos premis internacionals. El 2000 va ser distingit amb
la Medaille de l’Académie d’Architecture de França.
Resum 1061
Introducció. Consideracions inicials. Metodologia i vectors
de qualitat ambiental 1063
24.1. Primera part. Escala urbanística: territori-ciutat,
hàbitats i habitatges: models d’ocupació, models
d’articulació i models de desenvolupament 1066
24.1.1. El paper de la concepció territorial en el
context del canvi climàtic 1066
24.1.2. Ciutat compacta - ciutat difusa - ciutat
entrellaçada 1067
24.1.2.1. Mutacions i taques de tinta. De la
ciutat recinte a la ciutat xarxa.
Catalunya multiciutat 1067
24.1.2.2. Estratègies multinter: models
disdensos, models plurinuclears 1075
24.1.2.3. Polítiques econòmiques i estratègies
de gestió globals i locals per
avançar cap a maneres més
sostenibles d’ocupació del
territori 1076
24.1.3. Sostenibilitat i forma urbana: criteris de
rutina i nous criteris d’interacció 1080
24.2. Segona part. Escala edilícia: ciutat-edifici, habitatges
i habitatge: paràmetres de disseny, criteris d’acció 1087
24.2.1. El paper de l’edificació en el context del
canvi climàtic. Inèrcies i rutines 1087
24.2.2. Objectius i accions per a la sostenibilitat.
Cicles bàsics i factors associats 1091
24.2.2.1. Estratègies i models de reducció
de CO2 eq. a l’edificació 1093
24.2.2.2. Marc normatiu i nous vectors
ambientals 1098
24.2.3. Algunes pautes estratègiques i constructives 1101
24.3. Tercera part. Escala domèstica: edifici-llar, habitatge
i habitants. Usos i usuaris, pautes de comportament 1103
24.3.1. El paper dels consums a la llar en el context
del canvi climàtic. Anàlisi de tendències. 1103
24.3.1.1. El consum d’energia a la llar 1104
24.3.1.2. El consum d’aigua a la llar 1108
1060 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

24.3.1.3. La generació de residus a la llar 1110

24.3.1.4. Resum 1112
24.3.2. Mesures per a la sostenibilitat a la llar 1113
24.3.3. Objectius i accions per a la sostenibilitat
a la llar. Pautes bàsiques 1114
24.4. Consideracions finals. Cap a un urbanisme i una
arquitectura (més) interactius 1115
24.5. Conclusions 1118
24.5.1. Primera part. Escala urbanistica:
territori-ciutat, hàbitats i habitatges.
Models d’ocupació, models d’articulació,
models de desenvolupament 1118
24.5.2. Segona part. Escala edilícia: ciutat-edifici,
habitatges i habitatge. Paràmetres de
disseny, criteris d’acció 1119
24.5.3. Tercera part. Escala domèstica: edifici-llar,
habitatge i habitants. Usos i usuaris, pautes
de comportament 1119
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
Resum
El text que aquí es presenta aborda l’anàlisi dels
possibles factors relacionats amb la resposta sos-
tenible i el canvi climàtic a Catalunya des de
l’abordatge del binomi habitat/habitatge i la seva
interacció amb paràmetres de projectació, cons-
trucció i planificació, territorial, urbanística i edi-
ficatòria.
El treball s’estructura en tres grans apartats
segons la mateixa escala d’abordatge i els àmbits
d’estudi plantejats.
Una primera part, a escala territorial i urbana,
planteja una reflexió sobre els models recurrents
d’ocupació i organització del territori i la possi-
bilitat d’orientar-los cap a dinàmiques més sos-
tenibles de planificació. El debat entre models
compactes, models difusos i nous models en
xarxa d’articulació global i concertació intermu-
nicipal —plurinuclears o pluricompactes—
ocupa la part central de les aportacions. Alhora,
una reflexió sobre els models recents d’interven-
ció i actuació urbanístiques i una reconsideració
d’aquests models a partir d’anàlisis i casos d’es-
tudis ponderats, completen aquest apartat. La re-
utilització dels teixits existents, la formulació
de nous paràmetres qualitatius en el disseny dels
nous barris i escenaris de relació, la substitució
1061
de la idea d’extensió per les de cohesió i integra-
ció són algunes de les hipòtesis formulades.
Una segona part, a escala edificatòria, enfo-
cada des de l’anàlisi dels paràmetres de sosteni-
bilitat aplicats al projecte arquitectònic —edifi-
catori i constructiu— amb especial referència a
factors específics d’estalvi i generació de recur-
sos, gestió material i concepció responsable i
innovadora, especialment associats als cicles de
l’energia, de l’aigua, de la matèria i dels residus i
a criteris de salut, confort i habitabilitat, particu-
larment significants, així com a les noves dinà-
miques que comencen a establir-se avui entre
innovació tecnològica, sistemes industrials i pro-
cessos de projectació i disseny integrats, suscep-
tibles d’afavorir una construcció i una concepció
espacial adequades.
Una tercera part, a escala de la llar, aborda la
temàtica de l’habitatge des de l’àmbit domèstic,
conjugant alhora, a nivell d’usos i d’usuaris, les re-
lacions amb l’ambient i els espais funcionals i so-
cials de l’habitatge, aspectes relacionats amb els
consums i els comportaments, les economies i les
gestions de la llar, els indicadors socioespacials de
qualitat ambiental associats i l’estudi d’inèrcies,
mesures i regulacions completen aquest apartat.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
Introducció. Consideracions inicials. Meto-
dologia i vectors de qualitat ambiental
L’actual i decisiva importància dels factors
vinculats a la sostenibilitat en els camps de la pla-
nificació urbana i territorial, de la construcció i
l’edificació i, evidentment, en els de la cultu-
ra d’una nova societat de la informació i, per
tant, d’una interacció intel·ligent amb el medi,
obliga avui a repensar els paràmetres tradicio-
nals amb els quals s’han anat encarant aquests
processos, en relació a les decisives implica-
cions que tenen en els camps de l’habitatge, de
l’arquitectura i de d’urbanisme en general i,
per tant, en els del disseny i la projectació mate-
rial del nostre propi hàbitat, i la repercussió
que causen en àmbits com els de la planificació,
l’edificació i la construcció, la recerca tecnolò-
gica i la regulació dels espais, dels usos i dels
hàbits, més enllà de les velles inèrcies opera-
cionals.
Encara que —atesa la implantació recent—
no existeix una perspectiva avaluadora suficient
sobre les conseqüències de les mesures legals i
normatives recents (DEE, CTE, etc.), destinades
a afavorir un millor desenvolupament sostenible
en l’edificació i la projectació territorial i urbana,
aquest resulta, tanmateix, un moment clarament
adequat per sintetitzar possibles reflexions refe-
rencials sobre els últims anys de construcció
residencial al nostre país, sobre les dinàmiques,
les inèrcies i la possible evolució qualitativa
d’aquestes mesures.
En aquest sentit, de la mateixa manera que els
anys 2003 i 2004 es va promoure a Catalunya,
des del CADS (Consell Assessor per al Desen-
volupament Sostenible) la creació del Grup
d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya (GECCC)
—i la realització del primer Informe sobre el Canvi
Climàtic (2005)— la possibilitat d’afavorir la
formació d’un estudi sobre l’evolució de l’habi-
tatge i de la planificació urbana i territorial, amb
criteris de sostenibilitat, va permetre reunir, du-
rant els últims dos anys i entorn al projecte Cap
a un habitat(ge) sostenible (2007-2009), els tre-
balls d’una àmplia selecció de professionals i
científics de referència, destinats a formular un
virtual «estat de l’art» —o estat de la qüestió—
1063
sobre aquest assumpte i, per tant, matèria de
debat i reflexió1.
La metodologia posada en pràctica a l’hora
d’establir els àmbits i factors d’avaluació sosteni-
ble plantejats, així com els criteris de formulació
i d’aplicació emprats, ha tingut en compte l’anà-
lisi comparativa i ponderada d’alguns documents
d’elaboració i/o construcció recents a Europa
(DEE —Decret d’Ecoeficiència en l’Edificació—
i informes de l’ITEC, de l’Institut Cerdà i del
Fòrum Barcelona Sostenible, a Catalunya; CTE
—Código Técnico de la Edificación, a Espanya;
Projet HQE —Haute Qualité Environmentale— de
la República francesa, Spear Project al Regne Unit,
etc.), així com una relectura pròpia i sintètica
d’aquestes aportacions, dirigida a significar un
conjunt de vectors estructuradors, tant en els
camps de l’urbanisme «residencial», com en els de
la construcció i l’habitatge a escales diverses.
L’anàlisi comparada dels valors i fortaleses,
així com de les mancances i debilitats de cada
una de les diferents aproximacions considerades,
ha permès establir una primera classificació dels
vectors de sostenibilitat aplicats a l’habitatge, vist
aquest concepte en totes les seves dimensions
(habitat, habitatge, habitació, habilitació i habi-
tabilitat) i escales (territori, ciutat, conjunt urbà,
edifici i llar).
Si la majoria de paràmetres i indicadors habi-
tuals en el camp mediambiental tendirien a cen-
trar-se en factors de sostenibilitat mesurables,
també s’ha volgut incorporar possibles factors de
qualitat ambiental perceptibles, en un conjunt
sistema de vectors susceptibles de conjugar quan-
tificació i qualificació amb criteris i llindars de
desenvolupament.
L’ús dels indicadors habituals en l’avaluació
mediambiental, a l’hora de mesurar efectes, com-
portaments i fenòmens específics, destinats a pon-
derar i determinar els diversos processos relacio-
nats amb la transformació dels nostres entorns, i
dels efectes mediambientals i climàtics (petjada
1. Informe Cap a un habitat(ge) sostenible. Manuel Gausa,
(coord). Barcelona: Generalitat de Catalunya Consell As-
sessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya,
2010.
1064 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
ecològica, emissions de CO2, nivells de consum de
recursos —energia, aigua, sol... —) que tenen, s’ha
conjugat aquí amb un abordatge «critèric», basat
en la parametrització de diversos elements qua-
litatius d’aproximació mediambiental i projectual.
En aquest sentit, s’ha valorat la claredat con-
ceptual dels grans àmbits estructuradors asso-
ciats als quatre elements naturals —foc, aigua,
terra i aire—, i els cicles referencials que hi estan
virtualment relacionats (energia, aigua, matèria i
residus, confort, salut i habitabilitat), recollits en
les recomanacions de l’ITEC i, posteriorment, en
el mateix Decret d’Ecoeficiència de l’Edificació
(DEE) i en el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE),
que conformen el marc referencial de la majoria
d’indicadors objectivables habituals en les anà-
lisis ecourbanes, incorporant-hi altres vectors
específics, complementaris i decisius a l’hora
d’avaluar aspectes fonamentals en la construcció
dels nostres entorns habitats; vectors relacionats
amb la capacitat d’afavorir processos d’interacció
positius amb el paisatge i el medi i amb la societat
i la ciutadania; així com amb factors de connec-
tivitat i d’accessibilitat, de gestió i d’economia,
de diversitat i mixticitat i, per últim, de disseny
innovador, flexible i integrat.
La parametrització proposada en l’estudi
CHS-Cap a un habitatge sostenible considera deu
vectors d’avaluació crítica, estructurats a partir
de quatre vectors bàsics, presents a totes les
escales i nivells d’intervenció, i sis vectors desta-
cats, amb una importància relativa derivada de
la mateixa escala de definició, segons la següent
articulació:
1. Cicle de l’energia: estalvi i captació
Concepció, disseny i gestió de processos des-
tinats a garantir un correcte cicle de l’ener-
gia, amb reducció de consums i d’emissions
de CO2 i impuls a l’ús d’energies renovables.
2. Cicle de l’aigua: estalvi i reaprofitament
Concepció, disseny i gestió de processos des-
tinats a garantir un correcte cicle de l’aigua,
amb reducció de consums i reutilització de
cabdals.
3. Cicle de la matèria i gestió de residus:
optimització i reutilització (reciclatge)
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a garantir un correcte cicle de la
matèria afavorint sistemes constructius de
baix impacte, més racionals i/o reversibles,
potenciant la regeneració.
4. Confort/salut/habitabilitat: qualitat espa-
cial i ambiental
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a garantir la qualitat i salut am-
bientals.
5. Entorn/context/paisatge: interacció amb
el medi
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a afavorir protocols d’interacció/
integració qualitatius amb l’entorn.
6. Participació ciutadana: interacció social
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a assegurar una adequada dimen-
sió social.
7. Accessibilitat i circulacions: proximitat
i/o connectivitat
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a afavorir models integrats de
mobilitat, accessibilitat i proximitat.
8. Equilibri econòmic: relació ponderada
cost/benefici
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a garantir protocols de ponderació,
racionalitat i viabilitat econòmiques.
9. Diversitat/mixticitat/complexitat: varietat
tipològica i funcional
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a garantir la densitat i pluralitat de
relacions.
10. Disseny (pro)positiu, flexible i integrat:
concepció transversal (tecnologia/crea-
ció/cultura/innovació).
Concepció, disseny i gestió de processos
destinats a garantir protocols de disseny
intel·ligent basats en una concepció global
dels processos i dels espais.
La consideració d’aquests vectors i de les
diverses (i diversificades) maneres de formu-
lar-los (i/o de mesurar-los) diagonalitza els tres
grans àmbits anteriorment descrits i permet
analitzar i avaluar els diferents graus d’abor-
datge i resposta sostenibles, així com la interac-
ció que efectuen amb els factors de desenvolu-
pament sostenible (i canvi climàtic) que aquí
ens ocupen.
 El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
PARÀMETRES I CRITERIS METODOLÒGICS DE RECERCA DEL CADS–CHS
Els paràmetres de sostenibilitat de la recerca CADS–CHS es basen en 10 grups, 4 de referits als cicles bàsics, presents a totes les escales i 6 altres
que cobren més o menys importància en funció dels àmbits i les escales d’actuació.
energia
Paràmetres bàsics
aigua
aire
1 CICLE DE L’ENERGIA material
1– Cicle de l’energia: estalvi i captació
Objectius: garantir un cicle de l’energia correcte amb reducció de con-
sums i d'emissions de CO2
– Reducció de la demanda energètica
– Materials: reducció de despeses energètiques i d’emissions de CO2
– Optimització i millora del confort i de l’aïllament tèrmic (orientacions i as-
solellament, ventilacions creuades, solucions amb reduccions del coeficient
de transmissió, etc.)
– Aplicació de sistemes integrats d’energia, calefacció i refrigeració
– Eficiència de les instal·lacions i dels equipaments
– Captació: ús d’energies renovables (climatització i calefacció)
– Gestió global del cicle de l’energia
3 CICLE DE LA MATÈRIA I GESTIÓ DE RESIDUS
3– Cicle de la matèria i gestió de residus: optimització i reutilització
(reciclatge)
Objectius: garantir un cicle de la matèria correcte afavorint sistemes
constructius més racionals i reversibles
– Utilització de materials de baix impacte, de bon manteniment i reposició.
– Adopció de materials provinents de reutilització i/o reciclatge.
– Aplicació de sistemes de desconstrucció, industrialitzats, preindustrialitzats
i/o reversibles.
– Concepció integrada dels processos de fabricació i construcció amb siste-
mes de filtratge, ventilació, protecció i aïllament preferentment naturals.
– Reducció i posada en valor de la producció de residus. Reducció i reciclatge
globals.
– Potenciació de la rehabilitació.
– Organització i gestió d’obres eficient, racional i de baix impacte.
Paràmetres complementaris
5 ENTORN / PAISATGE / MEDI
5– Entorn / context / paisatge: interacció amb el medi
Objectius: afavorir processos d’interacció / integració qualitatius
– Aplicació de models d’ocupació –i de desenvolupament– ponderats.
– Minimització del consum de sòl i de paisatge natural.
– Adopció de processos qualitatius d’interacció/integració urbana i paisat-
gística (noves equacions «habitatge, reciclatge, paisatge»).
– Relació positiva dels edificis amb el medi i el context (creació d’una iden-
titat arquitectura/medi).
– Consideració del factor vegetal –i/o natural– com a part del disseny.
7 MOBILITAT / ACCESSIBILITAT
7– Mobilitat i circulacions: accessibilitat i/o connectivitat
Objectius: afavorir models integrats de mobilitat, d’accessibilitat i de
proximitat
– Potenciació d’una bona distribució global i local (circulació i accessos).
– Promoció dels transports públics i connexions de vianants (transport i con-
nexions).
– Proximitat de serveis i mixticitat d’usos i funcional (proximitat i mixticitat).
– Bona accessibilitat general als llocs, als espais i als edificis.
9 DIVERSITAT / MIXTICITAT / COMPLEXITAT
9– Diversitat/mixticitat/complexitat: varietat tipològica i funcional
Objectius: afavorir la densitat i pluralitat de relacions
– Generació d’escenaris de diversitat oberts a l’ntercanvi, la integració i la
interacció.
– Simultaneïtat i riquesa de relacions des de la mixticitat espacial i funcional.
– Generació de nous escenaris per a una cultura activa (noves equacions ha-
bitatge/producció/lleure).
1065
2 CICLE DE L’AIGUA
2– Cicle de l’aigua: estalvi i reaprofitament
Objectius: garantir un cicle de l’aigua correcte amb reducció de con-
sums i reutilització de cabals
– Reducció de la demanda general
– Utilització de sistemes de captació i reciclatge
– Eficiència de les instal·lacions i dels equipaments
– Consideració i control dels sistemes d’escorrenties
– Gestió global del cicle de l’aigua
4 CONFORT/SALUT/HABITABILITAT
4– Confort / salut / habitabilitat: qualitat espacial i ambiental
Objectius: garantir la qualitat i salut ambientals
– Consideració de factors d’orientació, de clima, de temperatura i d’humitat
de l'espai (qualitat de l´aire).
– Consideració de factors associats a la llum natural (assolellament, il·lumi-
nació i percepció visual).
– Consideració de factors associats al so (control acústic i percepció auditiva).
– Consideració de factors associats a l’olor (nivells de confort i percepció ol-
factiva).
– Minimització de l’exposició a ones i camps electromagnètics.
– Minimització de les emissions de compostos químics.
– Minimització de la presència i incidència d’elements nocius o tòxics i de
risc en general.
6 INTERACCIÓ SOCIAL
6– Participació ciutadana: interacció social
Objectius: assegurar una dimensió social adequada
– Reforç dels lligams socials (integració, relacionabilitat, intercanvi).
– Potenciació del plaer de viure (interaccions benestar actiu/oci positiu).
– Generació d’una cultura activa (noves equacions habitatge/producció/
lleure).
– Valoració social (autoestima urbana).
– Atenció correcta a les necessitats dels usuaris.
– Adequada relació ciutadana en els processos participatius.
8 GESTIÓ ECONÒMICA
8– Gestió econòmica: relació equilibrada cost/benefici
Objectius: garantir processos de ponderació, racionalitat i viabilitat eco-
nòmics.
– Relació racional i ponderada entre costos i beneficis.
– Adopció de processos de control i viabilitat globals.
– Dinàmiques de contenció i control pressupostari.
10 DISSENY FLEXIBLE I INTEGRAT
10– Disseny flexible i integrat: concepció transversal
(tecnologia/creació/cultura/innovació)
– Adopció de solucions globals amb capacitat d’integrar al màxim els àmbits
i paràmetres esmentats anteriorment.
– Concepció de solucions versàtils, adaptables i evolutives en el temps (pro-
jectar l’espai amb el temps).
– Potenciació d’una relació sensorial, imaginativa i estimulant del ciutadà
amb el seu medi.
– Potenciació d’una cultura proactiva, sensible, atenta i respectuosa, i oberta
a la vegada a factors de creativitat i d’innovació (progrés evolutiu, equilibri
tradició/innovació, preservació/transformació).
– Resposta innovadora a les diverses equacions forma/espais/tipus de vida.
1066 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

24.1. Primera part. Escala urbanística:
territori-ciutat, hàbitats i habitatges: models
d’ocupació, models d’articulació i models de
desenvolupament
24.1.1. El paper de la concepció territorial
en el context del canvi climàtic2
Les ciutats són avui les principals responsables
del consum de recursos naturals, de la degrada-
ció dels ecosistemes i de la majoria de formes
de contaminació a nivell planetari, a causa de la
creixent concentració en les àrees urbanes de
la població i de l’activitat econòmica.3
L’acumulació de diòxid de carboni en l’atmos-
fera, i el reforçament antropogènic de l’efecte
hivernacle que produeixen els actuals metabolis-
mes urbans, constitueix la manifestació evident
d’unes emissions que superen de molt la capa-
citat d’absorció i emmagatzematge dels boscos
terrestres a través del seu creixement. El mateix
consum de combustibles fòssils i el consum de
paisatge i naturalesa (amb una desforestació cada
vegada més gran provocada pels canvis en l’ús del
sòl) evidencien un procés creixent de depredació
i depreciació planetària. Segons el Grup Interna-
cional d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC),
cada any es llancen a l’atmosfera prop de 22.000
milions de tones de CO2, de les quals aproxima-
dament la meitat s’afegeixen als aproximadament
625.000 milions de tones acumulades des dels
inicis de la Revolució Industrial. Aquesta quanti-
tat és unes quatre vegades més gran del que
poden absorbir el creixement de les masses
forestals i dels oceans, que l’IPCC estima en unes
5.500 tones de CO2 a l’any. Aquestes 5.500 tones
de CO2 absorbibles i/o acumulables anualment
constitueixen, segons aquestes estadístiques, el
nivell màxim d’emissions sostenibles.
Una política orientada a aturar l’escalfament
planetari hauria de limitar les emissions dels
5.700 milions d’habitants actuals del món a una
tona de CO2 per persona i any com a màxim.
A Catalunya s’emeten més de quatre tones de CO2
per persona i any, i a tot Espanya, prop de set (la

MOSKAU 10 MIO.
LIMA HAVANNA STUTTGART 2.2 MIO.
4.3 MIO. 2.1 MIO.
RHEIN-RUHR 8.5 MIO.

ATHEN 3.3 MIO.

SANTIAGO 3.7 MIO.

BERLIN 3.6 MIO. KAIRO 8.9 MIO.

PARIS 9.8 MIO.

RIO DE JANEIRO 8.2 MIO.

MAILAND 4 MIO. WIEN 1.8 MIO. BUDAPEST 2.5 MIO. LAGOS 2.4 MIO.

Figura 1. Un continent, un territori o una regió com una ciutat. Mapes d’imatges per satèl·lit convertides en abstracció B/N,
a Topos, núm. 17, 1996, Arch+ núm. 121, 1994.
Font: Manuel Gausa, «De la metròpolis a la metàpolis», Quaderns, núm. 213, 1996.

3. Vegeu <www.miliarium.com/Proyectos/Agenda21/Ane-
2. Apartat a càrrec de Manuel Gausa (coord. gral.). jos/SostenibilidadGlobal/Huellaecologica2.asp>.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
Figura 2. Procés d’evolució polinuclear a la taca de creixe-
ment de Barcelona.
Font: Manuel Gausa, «De la metròpolis a la metàpolis»,
Quaderns, núm. 213, 1996.
diferència es deu a una altra qüestió ambiental:
gairebé tres quartes parts de l’electricitat consu-
mida a Catalunya són d’origen nuclear, mentre
la mitjana espanyola només és d’un terç). Fins a
mitjan segle XXI, la majoria d’estudis assenyalen
que les nostres emissions haurien de reduir-se,
doncs, en un 80%, a fi d’evitar un canvi climàtic
d’efectes conflictius.4
Les actuals dinàmiques exponencials del crei-
xement urbà acaben tensant i dificultant —de
manera aparentment irreversible— els mateixos
marges de correcció, revisió i reajustament en un
procés complex d’acció sense (pràcticament)
capacitat de reacció.
24.1.2. Ciutat compacta - ciutat difusa - ciu-
tat entrellaçada
24.1.2.1. Mutacions i taques de tinta. De la
ciutat recinte a la ciutat xarxa. Catalunya mul-
ticiutat5
Els últims 30 anys han representat, de fet, un
salt espectacular en la comprensió de ciutats i
4. Vegeu Tello, Enric. «Principios e indicadores para ciuda-
des más sostenibles», a Inguruak. Revista de Sociología. So-
ciedad Vasca de Sociólogos, Vizcaya, 1986.
1067
territoris. L’acceleració creixent de les condi-
cions de mobilitat i intercanvi han evidenciat,
cada vegada de manera més explícita, la natura
dinàmica dels sistemes urbans i la seva nova
dimensió geourbana. La nova ciutat (o multi-
ciutat) ja no és aquella illa —harmònica, bucò-
lica, familiar, perfectament delimitada sobre el
territori—, sinó un conjunt cada vegada més
complex i volàtil que, de manera similar al de
qualsevol sistema interactiu desenvolupat sota
la influència de moviments diversos, acaba ma-
nifestant-se com el resultat paraplanificat de suc-
cessius esdeveniments amb —i sense— voluntat
de planificació.6
Aquest és un fenomen d’explosió o difusió
urbanes, compartit a escala mundial, que pre-
senta a escala macroscòpica decisives similituds
d’espectre, però que es materialitza, també,
mitjançant clares diferències locals; perquè, de
fet, el principal interès d’aquest procés genèric
no radica tant en la mateixa analogia i verifica-
ció del patró comú, com en les múltiples situa-
cions de variació, mutació i/o transformació que
acaben mutant aquesta condició sistemàtica
i universal, declinant-la cap a les condicions
pròpies i específiques d’un context geogrà-
fic, morfològic, estratègic, cultural o ambiental,
únic, particular, diferencial i definitivament
singular.7
En el cas de Catalunya, un espectre de llum
B/N del territori ocupat ens revela un mateix
tipus de constel·lació irregular, dispersa i polifo-
calitzada a un temps, que presenta, en el nostre
país, alts graus de concentració al Barcelonès i al
Vallès, i una estela filamentosa a tota la costa (es-
pecialment al Maresme, a la Cosa Brava i a la de
Tarragona), així com focus d’intensitat interior
amb aurèoles de dispersió de fronteres ambigües,
relacionades, discontínuament, en aquesta gran
nebulosa en què límits, territoris i ciutats es con-
5. Apartat a càrrec de Manuel Gausa (coord. gral.), Sal-
vador Rueda, Francesc Muñoz, Ivan Muñiz i Daniel Cala-
tayud.
6. Vegeu Kraft, Sabine: «La periphérie: mobilité et projet
urbain» a Construire la ville sur la ville, catàleg Europan,
ed. Europan, París 1995 i a Quaderns núm. 218, 1997,
p. 50.
7. Vegeu Batty, Michael. «Sobre el crecimiento de la ciu-
dad» a Fisuras núm. 5, 1997, p. 6.
1068 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
fonen en una gran geourbanitat8 o terriurbani-
tat9 difusa i multinuclear.
La interpolació de dades generaria, de fet, una
Catalunya comparable, a nivell de tot el país, amb
altres realitats metropolitanes de població similar
com el Madrid Anular, el gran Milano, el Rands-
tad holandès o el Greater London, i escenaris
semblants en superfície com Bèlgica, Irlanda, Sicí-
lia, etc. que permetrien ponderar l’autèntica defi-
nició de Catalunya (país?, regió?, ciutat?) i plan-
tejar aquelles característiques geoestratègiques
més eficaces a l’hora d’abordar i descriure’n el
propi sistema territorial, no tan sols a escala local,
sinó des d’un complex conjunt de factors globals
i locals, imbricats, que estirarien o contraurien les
seves fronteres (reals i virtuals) més enllà de
mecanismes estàtics d’identitat o delimitació, trans-
formant els territoris físics en territoris elàstics
definits segons el grau d’incidència o d’impor-
tància de les relacions implicades.
Des del punt de vista de l’ocupació territorial
a Catalunya, se situava, l’any 2003, al voltant
del 5,39% (unes 175.418 ha, davant de les
6.361.000 ha totals). Una extrapolació purament
lineal de les tendències acumulades indicaria una
progressiva ocupació de totes les planes de Ca-
talunya (8.588.574 ha) cap a l’any 2080. Cata-
lunya és un sistema altament muntanyós, amb
unes 8/11 planes —segons els autors— que
aglutinen les principals concentracions de
població i activitat en només 2.200 km2 d’exten-
sió (i els usos agrícoles, en uns 3.600 km2), de
manera que, si avui només el 5,39% del territori
apareix urbanitzat, això no impedeix destacar
l’alta intensitat d’ús que revelen aquells espais
hipotèticament urbanitzables.10
Catalunya es revelaria, en aquest sentit, com
una geografia relacional rica, amb una gran
diversitat natural i una notable densitat d’espais
habitats plurals, encara que no gaire diferents, en
processos de desenvolupament, d’altres i com-
8. Vegeu Gausa, Manuel : «Hiperterritorios-multiciudades-
geourbanidades», a Gausa, Manuel, Guallart, Vicente i Mu-
ller, Willy, HyperCatalunya, Territorios de Investigación, Ge-
neralitat de Catalunya, 2003.
9. Accepció de Francesc Muñoz. Vegeu Muñoz, Francesc:
Urbanalización, ed. Gustavo Gili, Barcelona, 2008.
10. Segons dades de l’Institut d’Arquitectura Avançada de
Catalunya i Idescat, 2003.
plexos politerritoris de relació destinats, apa-
rentment, tal com assenyala Salvador Rueda, a
afavorir la implantació dispersa d’usos i funcions
en el territori buscant la major rendibilitat eco-
nòmica entre usos i ubicació:11
Bona part de les ciutats i regions metropolita-
nes europees han duplicat, en menys de 30 anys
—i en ocasions triplicat—, l’ocupació del sòl urbà
amb relació a la història anterior. Un procés desti-
nat a separar funcions en l’espai, segregar social-
ment la població dins del territori i segmentar po-
tencialitats i capacitats econòmiques. Aquesta
segregació espacial de les funcions a la ciutat, aug-
menta, en efecte, les distàncies relatives i imposa
l’ús del vehicle públic i, sobretot, privat sobre la
resta dels mitjans de transport. La combinació entre
la dispersió edificatòria que imposa la ciutat difusa
i la necessitat de transport de persones, matèria i
energia dóna com a resultat un ús massiu dels mit-
jans de locomoció, així com un augment de la con-
gestió infraestructural i de les variables que hi estan
relacionades: emissió de gasos a l’atmosfera, su-
perfície exposada a nivells de soroll inadmissibles,
nombre d’accidents i nombre d’hores laborals per-
dudes en desplaçaments, consum de sòl i de pai-
satge, etc... en un procés dinàmic i exponencial que
amplia el problema de la congestió i les variables
que l’acompanyen i el deriva cap a superfícies cada
vegada més grans. El transport es revela com un
dels principals generadors de consum d’energia i
de contaminació atmosfèrica; aquesta augmenta,
generalment amb la velocitat, perquè suposa un
consum d’energia més gran que, al mateix temps,
genera una quantitat superior de molècules de
carboni oxidades, de CO2 i CO, de nitrogen, NOx,
i d’altres que s’emeten a l’atmosfera.
Al mateix temps, la proliferació de les xarxes de
mobilitat és la causa d’una profunda insularització
dels sistemes naturals i biològics, sovint segregats
en espais desconnectats, amb la conseqüent sim-
plificació i degradació dels ecosistemes naturals. La
mobilitat horitzontal és la que provoca avui un
consum energètic més elevat, dissipat en forma
d’escalfor i de contaminants atmosfèrics i és, també,
la inductora d’un consum de sòl més gran i, per
tant, d’una simplificació dels sistemes naturals en el
11. Vegeu Rueda, Salvador. «Models d’ordenació del terri-
tori més sostenibles (o un nou urbanisme per a abordar els
reptes de la societat actual)» a Cap a un habitat(ge) soste-
nible, CADS, 2009. Vegeu també: Rueda, Salvador. Modelos
de ordenación del territorio más sostenibles. Conferència
impartida en el Master Intelligent Coast, Barcelona 2008.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
Parc de vehicles. Nombre total de vehicles
automòbils de tots els tipus
4922667
4391343
3327281
2921218
788403 878607
2004 2005 2006 2007
Font: Dirección General de Tràfico. Ministerio del Interior
Figura 3. Catalunya 2004: 4.191.343 vehicles. Catalunya
2007: 4.922.667 vehicles.
nostre entorn. La dispersió i separació espacial
de funcions complica alhora el subministrament de
serveis tècnics: gas, aigua, clavegueram, telèfon,
electricitat o fibra òptica, ja que conforma xarxes
expansives conjugades amb les infraestructurals,
que multipliquen alhora el consum i l’entropia
del sistema. A través de la progressiva expansió de
la ciutat i a través de l’especialització funcional
—grans espais dedicats a una única activitat— s’in-
crementen les distàncies, les velocitats i, en conse-
qüència, l’energia consumida per tal d’afavorir els
intercanvis en un procés aparentment imparable.12
Els costos ecològics de l’organització dels
temps i els espais urbans al servei del trànsit mo-
toritzat són ben coneguts: tots els informes sobre
el medi ambient a Europa repeteixen any rere
any que l’expansió del transport anul·la qualse-
vol progrés assolit en altres àmbits en matèria de
control de l’ús d’energia, reducció de l’emissió de
gasos amb efecte d’hivernacle i solucions satis-
factòries a la contaminació atmosfèrica local.13
En aquest sentit, el consum d’energia a Cata-
lunya (segons l’Anàlisi del Metabolisme Energètic
de l’Economia Catalana, publicat pel CADS) asse-
nyala un 26% de l’energia primària i un 38,7%
de l’energia final destinats al transport (quasi un
terç del consum energètic del país).
Davant de les habituals dinàmiques de dis-
persió urbana, l’alternativa més habitualment
contraposada ha estat la del model de ciutat
compacta, associat sovint al de la ciutat tradicio-
nal, històrica i/o mediterrània:
12. Ibidem nota 11.
13. Martínez Iglesias, Mercedes; Garcia, Ernest. «Tres notes
sobre sostenibilitat urbana i formes de vida» a Cap a un ha-
bitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
1069
Vehicles a motor per 1.000 habitants
825,5
828,5
832,4
852,5
644,5
653,7
654,1
682,7
653,1
654,6
681,1
Balears
643
2004
(Illes)
2005
Catalunya 2006
2007
País
Valencià
Balears (Illes) Catalunya País Valencià
Font: Direcció General de Tràfic, Ministeri de l’Interior, INE,
elaboració pròpia
Figura 4. Catalunya 2004: 644,5 vehicles a motor / 1000 ha-
bitants. Catalunya 2007: 682,7 vehicles a motor / 1000 habi-
tants.
Font: Martínez Iglesias; Mercedes; García, Ernest. «Tres notes
sobre sostenibilitat urbana i formes de vida», a Cap a un
habitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
Davant del model de la ciutat difusa, la ciutat
compacta mediterrània garanteix una major com-
plexitat i cohesió social gràcies a la proximitat de
les diferents funcions, així com un major estalvi de
sòl, d’energia, de recursos naturals i de temps.14
Al contrari que la ciutat polidifusa, la ciutat
monocompacta permetria —tal com s’ha asse-
nyalat en més d’una ocasió— afavorir un menor
consum energètic i d’espai, així com la mixticiat de
programes, funcions i contactes o, dit d’una altra
manera, augmentar la complexitat disminuint la
mobilitat obligada, propiciant alternatives més
variades de transport individual i col·lectiu (zones
de vianants, Bicing, etc.) susceptibles d’assegurar
els intercanvis amb impactes més controlats, i
14. En este sentido, si comparamos los diversos aspectos
del aprovisionamiento semanal de dos hogares tipo, con
una carga de 30 Kg de productos y envoltorios, podremos
comprobar como en els caso de los modelos urbanos lla-
mados de «dispersión», la compra se efectua una sola vez
en un hipermercado de la periferia a 5 Km del domicilio,
con un trayecto se hace en vehículo privado, mientras que
el hipermercado se abastece a través de camiones de 40 t.
En los escenarios de «proximidad», la compra se hace tres
veces a la semana, en un supermercado a 500 metros de la
vivienda; abasteciéndose (6t.) este supermercado con ca-
miones camiones de 12 t. , que provienen de una plata-
forma logística situada a 10 Km, en la periferia. Las diferen-
cias que arrojan ambos escenarios son abrumadoras, el
escenario 1 registra un consumo energético 40 veces supe-
rior al escenario 2, multiplica por 100 los contaminantes, por
67 el espacio ocupado y por 20 el ruido generado. Vegeu
<www.miliarium.com/Proyectos/Agenda21/Anejos/Soste-
nibilidadGlobal/Huellaecologica2.asp>.
1070 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
també menors sobre el medi i els sistemes natu-
rals i afavorint una interacció eficient de capes
funcionals superposades, més que juxtaposades.
En aquest sentit, la dicotomia entre ciutat
difusa i ciutat compacta, per bé que plantejada
inicialment en els àmbits tradicionals dels grans
desenvolupaments metropolitans (oposant l’ex-
pansió porosa de la gran ciutat a la seva possible
retracció) ha acabat implicant els múltiples pro-
cessos de segmentació i disgregació, que afec-
ten avui la major part de realitats municipals, a
major o menor grau.
Les grans ciutats s’han fragmentat, en efecte, en
nous entorns policentrals amb polaritats menors i
discontínues, que alhora es dissolen en urbanitza-
cions discontínues, que produeixen sistemes com-
plexos d’interacció entre paisatges, densitats i
noves centralitats, necessàriament plantejats en
altres termes que els de la simple confrontació
entre la ciutat perimoderna (productiva i material)
i la ciutat neotradicional (ritual i relacional).
El mateix procés de dispersió geourbana que
aquí ens ocupa ja no segueix —tal com indica
Francesc Muñoz—15 els models clàssics radio-
cèntrics i unijeràrquics, sinó que, més enllà de la
famosa taca d’oli uniforme, es conforma més
aviat a partir d’un sistema de taques d’oli multi-
plicades, que selecciona territoris i paisatges en
funció de l’accessibilitat a les xarxes o als espais
a l’abast amb valor paisatgístic. Moltes vegades,
els processos afecten nuclearitats intermèdies
que han atret poblacions derivades dels elevats
preus residencials propis dels grans centres ur-
bans, renunciant a la «gran ciutat» a canvi de
metres quadrats d’habitatge individual o adossat
i verd privat en unes dinàmiques que, més que
als models clàssics de ciutat jardí, recordarien
més als suburbis americans de fa mig segle.
A Catalunya, com en la majoria de grans multi-
ciutats europees, s’ha generat així un paisatge re-
petit i clonat, a la manera d’una gegantina cinta de
Moebius, fet d’illes urbanes uniformes, enllaçades
per rotondes, espais comercials i benzineres-botiga.
Un paisatge dispers de cases adossades, que es-
15. Vegeu Muñoz, Francesc. «Territoris i hàbitats sostenibles,
estratègies d’ocupació, sinèrgies d’urbanització» a Cap a un
habitat(ge) sostenible, CADS, 2010. Vegeu tambè MUÑOZ,
Francesc, Urbanalización, Gustavo Gili, Barcelona, 2008.
quitxen quilòmetres vora les autopistes i variants
locals. Un paisatge que mostra a bastament la ver-
sió més crua del que he anomenat urbanalització:
un tipus d’urbanització convencional independent
del lloc i, per tant, replicable arreu, de manera que
la forma urbana deixa de representar cap contin-
gut cultural o simbòlic per a la col·lectivitat que,
suposadament, s’hi hauria de sentir identificada.
Aquesta dispersió de les residències es tradueix
en xifres espectaculars: així, tant sols les cases uni-
familiars van representar més de la meitat de l’ha-
bitatge nou construït a 8 de cada 10 municipis de
la província de Barcelona entre el 1987 i el 2001.16
En aquest sentit, el període 2002-2005 mostrava
molt clarament que fins i tot els municipis més pe-
tits, per sota de 1.000 habitants, amb una tradició
de construcció estable però amb nivells baixos, estan
començant a especialitzar-se en la producció d’habi-
tatge unifamiliar adossat en molts casos de manera
força intensa. Les anàlisis a escala municipal mos-
tren la coincidència general —i previsible— entre
els llocs on més habitatge en bloc o mansana es
construeix, i els llocs caracteritzats per una major
producció d’habitatge unifamiliar. La costa, les capi-
tals comarcals de segona i tercera corona com Vila-
franca, Igualada, Manresa o Vic destaquen junta-
ment amb els espais caracteritzats per un procés de
metropolització ja madur (com passa amb l’àrea cen-
tral de contacte entre el Barcelonès i el Vallès Occi-
dental). S’ha d’esmentar, però, les diferències que es
registren entre els municipis que construeixen més
cases adossades i els que edifiquen més cases aïlla-
des. Mentre que els habitatges adossats es concen-
tren als espais ja esmentats, les cases aïllades pre-
senten nínxols territorials certament diferents, on
s’inclouen territoris propers a zones forestals i natu-
rals com s’observa al Vallès Oriental —al corredor
de Lliçà d’Amunt—, o al Baix Llobregat —als mu-
nicipis del Garraf-Ordal. Malgrat produir-se de
forma fragmentada i discontínua, o més ben dit, pre-
cisament per això, aquesta urbanització del territori
ha provocat un continu consum de sòl i deixa en he-
rència un territori que es caracteritza per ser absolu-
tament insostenible. En aquesta insostenibilitat sos-
tinguda, els creixements en els parcs d’habitatge
unifamiliar, especialment, han estat constants durant
les dues últimes dècades any rere any i municipi a
municipi.
16. Segons resultats de recerques elaborades des de l’Ob-
servatori de la Urbanització per al Departament de Política
Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.
Vegeu Muñoz, Francesc. «Territoris i hàbitats sostenibles,
estratègies d’ocupació, sinèrgies d’urbanització» a Cap a
un habitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1071

1987/1989 2005

Més del 70% del parc edificat és habitatge unifamiliar aïllat

Més del 50% del parc edificat és habitatge unifamiliar adossat

Més del 30% del parc edificat és unifamiliar aïllat i més de 30% és unifamiliar adossat

Figura 5. Perfils d’especialització residencial. Municipis de la ciutat de Barcelona. Font: Observatori de la Urbanització (UAB)
Font: Muñoz, Francesc, «Territoris i hàbitats sostenibles, estratègies d’ocupació, sinèrgies d’urbanització» a Cap a un habi-
tat(ge) sostenible, CADS, 2009.

En aquest context, les fronteres —i les inter-
accions— entre ciutat i ciutats, territori i territo-
ris i, especialment, entre poblacions i dispersions
—globals i locals— resulten ambigües i confu-
ses. Observant els processos anteriorment expo-
sats d’una manera àmplia i genèrica, caldria que
reflexionéssim —tal com assenyalen Ivan Muñiz
i Daniel Calatayud—17 sobre els criteris objec-
tius, urbans i interurbans, amb què certifiquem
el grau de sostenibilitat dinàmica de la ciutat
contemporània, a totes les escales, i intentar de-
finir —o avaluar— millor aquests conceptes:
La major part de la literatura sobre sostenibilitat
urbana sosté que la ciutat compacta és més sosteni-
ble que la ciutat difusa. Al cap i a la fi, els arguments
utilitzats per respondre afirmativament a aquesta
qüestió semblen bastant raonables. La dispersió ur-
bana (‘urban sprawl’) se sol equiparar amb la baixa
densitat o, almenys, amb una densitat dilatada, fet
17. Vegeu Calatayud, Daniel; Muñiz, Ivan, «Sostenibilitat,
ciutat compacta i ciutat dispersa» a Cap a un habitat(ge)
sostenible, CADS, 2010.
que suposa una elevada presència d’habitatges unifa-
miliars aïllats i adossats que, atès que ocupen més
espai, i també per la tipologia que els caracteritza, im-
pliquen més materials i més energia incorporada en
aquests materials, una ocupació de sòl i uns consums
energètics més grans (per escalfar-les, il·luminar-les i
refrigerar-les) així com un major consum d’aigua.
A més, aquesta densitat dilatada es tradueix en
uns desplaçaments més llargs duts a terme princi-
palment amb l’automòbil. No obstant això, alguns
treballs recents han plantejat la possibilitat que
aquesta relació entre densitat i sostenibilitat no sigui
tan clara quan s’incorpora en l’anàlisi de la mobilitat
la produïda durant el cap de setmana i el període va-
cacional. Segons la hipòtesi de la compensació, l’es-
talvi energètic associat a una densitat concentrada o
elevada pot ser més que compensat durant els caps
de setmana (una necessitat i una tendència més grans
a posseir una segona residència) i durant les vacan-
ces (desplaçaments més llargs i sovint en avió). Si
viure en condicions d’elevada densitat comporta una
volicició més gran de contacte amb la natura i una
tendència a viatjar «cap a l’exterior», llavors la rela-
ció entre densitat i sostenibilitat pot ser bastant més
complexa del que podríem significar en un principi.
1072 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
0,06 7%
0,07 8%
0,02 2%
0,13 15%
0,45 53%
0,13 15%
Figura 6. Catalunya, petjada ecològica, mobilitat i habitatge
Font: Calatayud, Daniel; Muñiz, Ivan: «Sostenibilitat, ciutat compacta i ciutat dispersa» a Cap a un habitat(ge) sostenible,
CADS, 2009.
Intentar quantificar i ponderar aquesta possi-
ble relació entre densitat i sostenibilitat, compa-
citat i dispersió, requereix l’aplicació d’una pos-
sible mesura de sostenibilitat no sempre fàcil de
definir en termes territorials, atesa la dificultat
de consensuar (tal com s’ha assenyalat en el cas de
les emissions de CO2) dades coherents a gran
escala sobre ciutats i entorns.
En aquest sentit, un grau mesurable de soste-
nibilitat adient, a escala del territori, seria el de la
petjada ecològica (Rees y Wackernagel, 1996), un
indicador directament associat a la definició de
desenvolupament sostenible de l’informe Brundt-
land: la petjada ecològica (expressada en hectà-
rees de superfície per individu) permetria, en
efecte, estimar amb eficiència l’impacte de la
densitat sobre la petjada ecològica de l’habitatge
i del transport, els dos sectors que estan especial-
ment afectats per la forma urbana.18 L’estimació
18. Vegeu Walker, L.; Rees, W. (1997) «Urban design and
Ecological Footprints: An Analysis of Canadian Households»
dins Roseland, M. (ed) Eco-city Dimensions. Gabriola Island,
BC: New Society Pulbishers, p. 96-112. En termes urbans i
territorials la petjada ecològica, seria l’espai real que ocu-
paria una ciutat en funció del seu consum de materials,
generació de residus i emissions, resultant una extensió
diverses vegades superior als seus límits administratius. Un
ús més racional dels recursos naturals, a través de l’estalvi,
la reutilització i el reciclatge, així com la introducció de tec-
nologies més netes destinades a reduir la contaminació,
disminuiria la petjada ecològica de la ciutat i garantiria una
millor qualitat de vida per a tots els seus habitants, inde-
Energía uso vivienda
Energía gris vivienda
Movilidad obligada
Movilidad cotidiana entre semana
Movilidad fin de semana
Movilidad vacaciones
de la petjada conjunta de l’habitatge i del trans-
port a nivell territorial requeriria, tanmateix,
convertir la informació sobre els materials (Tn),
tècniques de construcció, consums energètics
residencials (Gj) i quilòmetres recorreguts per a
cada mitjà de transport en hectàrees de sòl (pet-
jada), utilitzant factors de conversió calculats i
perfeccionats en diferents treballs i recerques.19
En el cas de Catalunya (i especialment en el
de la regió metropolitana de Barcelona), la major
part dels treballs referencials realitzats20 ha abor-
dat l’impacte dels diferents models de tipologia
urbana i habitacional, en relació a la petjada eco-
lògica que representen, emmarcant la recerca en
pendentment del seu poder adqui-sitiu. Aquests són els
objectius bàsics de la majoria de les Agendes Locals 21,
una metodologia sorgida de la Cimera de Rio el 1992, i
adoptada per milers de ciutats en tot el planeta.
Vegeu <www.miliarium.com/Proyectos/Agenda21/Anejos/
SostenibilidadGlobal/Huellaecologica2.asp>
19. Vegeu Garcia, M.A. i I. Muñiz (2005) «El impacto espacial
de las economías de aglomeración y su efecto sobre la
forma urbana. El caso de la industria en Barcelona, 1986-
1996». Document de treball 05.0. Departament d’Economia
Aplicada, UAB.
20. Vegeu Muñiz, I., Garcia, M.M. i Galindo, A. (2008) «The Ef-
fect of Employment Sub-centres on Population Density in Bar-
celona» Urban Studies Vol 45, nº 3, p 627-650. Vegeu tambè:
Muñiz, I. i Galindo, A. (2001) «Ecological sustainability and
urban form» Document de treball, Departament d’Economia
Aplicada 01.02 i Muñiz, I. i Galindo A. (2005) «Urban Form and
the Ecological Footprint of Commuting. The Case of Barce-
lona» Ecological Economics 55, p. 499-514.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1073

petjada petjada

dCBD dCBD

Especificació 1 Especificació 2
Cte 0,97 0,61
(5,4) (3,1)
Nombre de membres de la llar −0,19 −0,19
(−5,9) (-6,2)
Renda familiar 8,3 e-6 7,9 e-6
(7,2) (6,7)
Segona residència 0,21 0,19
(2,4) (2,6)
Costa −0,23 −0,19
(−4,3) (−2,2)
N2 0,13 0,14
(1,5) (1,6)
N3 0,08 0,07
(0,7) (0,7)
N4 0,4 0,4
(3,8) (4)
N5 −0,006 −0,01
(−0,1) (−0,2)
Densitat −0,00049 −0,001
(−1,6) (−1,4)
DEN2 2,8 e-6
(1,7)
distCBD 0,01 0,05
(3,5) (5,5)
distCBD2 −0,001
(−4)
R2 0,41 0,44

Figura 7. Catalunya, petjada ecològica, mobilitat i habitatge: corbes d’aproximació. La petjada ecològica creix amb la dis-
tància al centre fins a arribar a un màxim, a partir del qual comença a decréixer.
Font: Calatayud, Daniel; Muñiz, Ivan: «Sostenibilitat, ciutat compacta i ciutat dispersa», a Cap a un habitat(ge) sostenible,
CADS, 2010.
1074 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
la dicotomia teòrica entre teixits homogenis
i continus (compactes) i teixits més dispersos
(difosos), intentant calibrar alhora la mencionada
hipòtesi de la compensació.
Sobre un univers de 40 poblacions, a partir
d’informació estadística i de qüestionaris/en-
questa aplicats, amb els factors de conversió per-
tinents, s’han estimat per a cada cas d’estudi
(perfil, població, selecció de tipologia i nivell de
transport i habitatge), les següents:
– petjada dels consums energètics residencials
(HEener)
– petjada de l’energia grisa de l’edifici (HEcons)
– petjada de la mobilitat obligada (HEmobol)
– petjada de la mobilitat quotidiana (HEmobquo)
– petjada de la mobilitat de cap de setmana
(HEcapset)
– petjada de la mobilitat per vacances (HEvac)
HEtotal mobilitat i habitatge = HE ener + HEcons +
HEmobol + HEmobquo + HEcapset +HEvac, una mesura que
permetria establir uns primers nivells mesu-
rables i comparatius en els nostres entorns
immediats.
Com a principals conclusions d’aquests estu-
dis, caldria destacar:
– El concepte de densitat presenta un efecte de
reducció real, per bé que no excessivament
vinculant, i la distància al centre de la ciutat
produeix una alça significativa de la petjada
ecològica final.
– Tanmateix, a partir d’un determinat nivell de
densitat, si augmenta no redueix la petjada,
sinó que s’incrementa; i a partir d’una deter-
minada distància al centre urbà tradicional,
apujar la distància no fa créixer la petjada, sinó
que la fa disminuir.
Aquest últim resultat representa els límits
d’una política de contenció de la petjada basada
en un augment excessiu dels nivells de densitat
i concentració de la població en un gran centre
(sense que això confirmi la hipòtesi de la com-
pensació).
Una avaluació associada als vectors CHS de
sostenibiltat anteriorment exposats permetria
ponderar com la ciutat compacte ofereix, en
efecte, una millor resposta a la gestió eficient dels
cicles de l’energia (economia d’escala), de l’aigua,
de la matèria i residus (optimització, reutilització
i reciclatge). També als criteris de participació ciu-
tadana (interacció social), proximitat i accessi-
bilitat (grau de connectivitat) i a una mixticitat
i complexitat concentrades (varietat tipològica
i funcional), així com a una major facilitat en
l’equilibri econòmic (relació cost/benefici) i la ges-
tió dels recursos. No tant, tanmateix, en aspectes
com ara el confort, la salut i l’habitabilitat (con-
tacte amb la natura, qualitat espacial i ambiental,
etc.), la relació amb l’entorn i el paisatge (inter-
acció amb el medi) o la concepció de processos
destinats a garantir la pluralitat de relacions (di-
versitat articulada) o un disseny variable, flexible
i transversal (tecnologia, creació, innovació).21
La ciutat compacta resultaria, doncs, a través
d’aquest tipus d’estudis, més sostenible en ter-
mes generals que la ciutat difusa, encara que
aquests models de ciutat no solen presentar-se
en el seu estat més pur, sinó a través de models
urbans simultanis.
El debat entre sostenibilitat i forma urbana ha
estat massa associat a la dicotomia compacitat
versus difusió, en efecte, i a la idea d’alta densi-
tat, com a recepta capaç de retornar a les ciutats
cap a una via sostenible. Tanmateix, ja s’ha asse-
nyalat que, en tenir en compte la mobilitat de
cap de setmana i vacances, així com el factor
de les segones residències, la relació entre densi-
tat i petjada ecològica pot comportar-se de ma-
nera més indeterminada, ja que s’ha observat una
major propensió de certes condicions urbanes
concentradores a afavorir l’existència comple-
mentaria de segones residències i viatges cap a la
21. En una taula comparativa podriem apuntar els dèficits
de la ciutat dispersa enfront dels atributs de la compacta:
• Estratègia competitiva basada en l’augment de la mida i
del consum massiu de recursos (energia, aigua, materials
i residus) en lloc de gestió dels cicles bàsics
• Consum massiu de sòl en lloc d’ interacció amb el paisatge
• Separació d’usos i funcions en el territori (zonificació) en
lloc d’interacció social i mixicitat
• Segregació social sobre el territori en lloc d’interacció social
• Complexitat del sistema basada en la juxtaposició i agrega-
ció d’elements simplificats en lloc de simultaneïtat i mixicitat
• Mobilitat basada fonamentalment en mitjans motoritzats
en lloc de proximitat i accessibilitat
• Desenvolupament de grans infraestructures viàries (ele-
• vat cost econòmic, social i ambiental en lloc d’equilibri
econòmic i ambiental)
• Ineficiència relacional (intercanvis) en el sistema en lloc
d’equilibri econòmic i social
• Mecanicitat i estanquitat dels processos en lloc de dis-
seny flexible i integrat.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
natura, amb el consegüent increment de l’energia
grisa, l’energia d’ús i la mobilitat associades. Les
recerques activades han mostrat indicis de l’exis-
tència de límits a partir dels quals en augmentar
la densitat, la petjada no cau, sinó que augmenta
(hipòtesi de la compensació).
La complexitat de la realitat i la diversitat de
situacions actuals exigeix visions menys dicotò-
miques susceptibles de vertebrar compacitat i dis-
continuïtat, cohesió i variació, coordinadament.
En aquest sentit, cal destacar un corrent de
pensament, sòlidament assentat en la reflexió
urbana contemporània, que davant de les dinà-
miques mecanicistes de la ciutat difusa i, també,
del paradigma de la gran ciutat compacta i homo-
geneïtzadora, defensa una distribució urbana
policèntrica i mallada, coordinada a partir de nuclis
de densitat intermedis i espais verds in-between,
en una sistemàtica disdensa dels assentaments
urbans dimensionats en funció dels recursos de
la regió natural on s’ubiquen. Aquest enfocament
ha propiciat interessants treballs apareguts en els
anys vuitanta i noranta (Morris, 1982; Roseland,
1997; Bookchin, 1995, Register, 1987, Hilde-
bran Frey, 1996) que no es plantejarien des de la
defensa del suburbi enjardinat, sinó des de
l’articulació d’urbanitats mitjanes amb densitats
variables i diversificades (altes / mitjanes / baixes),
mixicitat programàtica i social, accessibilitat i
proximitat feina/treball/oci, un contacte més gran
amb el paisatge i els espais naturals intermedis
i una política descentralitzada basada en la idea
de comunitat intermunicipal22
Des del punt de vista territorial, la mateixa Unió Eu-
ropea tendeix a estimular el desenvolupament de
nuclis urbans de mida intermèdia, amb les caracte-
rístiques del model de ciutat compacta, amb sufi-
cient proximitat entre ells per poder compartir de
manera eficaç determinats serveis o equipaments
col·lectius. Pel que fa a les ciutats de major dimen-
sió, els districtes i barris haurien de respondre, ca-
dascun, al model de ciutat multinodal, afavorint
fórmules de participació ciutadana i de corespon-
sabilizació social molt més actives, completades
amb noves articulacions verdes a diverses escales.
22. Vegeu Calatayud, Daniel; Muñiz, Ivan. «Sostenibilitat,
ciutat compacta i ciutat dispersa» a Cap a un habitat(ge)
sostenible, CADS, 2010.
1075
En cada barri hauria d’existir la necessària oferta
d’equipaments socials, culturals i esportius, així
com una activitat econòmica, lúdica, relacional i
comercial susceptible d’afavorir els intercanvis, les
trobades i les relacions.23
El debat entre les bondats de la ciutat tradi-
cional compacta (densitat, proximitat, mixticitat,
concentració de recursos, etc.) davant dels con-
flictes de la ciutat recent difusa i/o polidispersa
(fragmentació, dissolució de relacions, descon-
nexió, especialització, consum de recursos) sem-
bla que deixa pas, així, a un nou paradigma, el de
la ciutat plural entrellaçada —pluricèntrica i plu-
ricompacta— i la seva articulació en xarxa.
Aquest nou model polifàsic, especialment per-
tinent a Catalunya, es basaria en l’articulació con-
certada, en un mateix espai relacional, de nuclis
intensos de densitat urbana nodal, espais de re-
serva —i d’ús— paisatgístic i infraestructures
de distribució i connectivitat, conjugats a nivells i
escales diverses, segons nous esquemes integrats
que no implicarien disgregació, sinó capacitat de
relació. La necessitat de treballar amb aquests nous
models entrellaçats (en xarxa orientada) concebuts
des d’una lògica més irregular, diversa i diversifi-
cada, remetria, en efecte, a la capacitat d’articular
sistemes urbans plurinuclears, de desenvolupa-
ment discontinu i interacció integrada amb el pai-
satge: models pluricompactes, doncs, enfrontats
a la visió monocohesiva dels models compactes
tradicionals (mes pròxims a les antigues estructu-
res unifocals de creixement unitari) i atents a la
possibilitat de treballar amb una discontinuïtat ma-
llada i concentrada alhora (disdensa) així com a la
capacitat d’equilibrar espais de concentració nodal
amb respectius espais intersticials de vocació me-
diambiental, entre estructures en un nou tipus de
geografies urbanes (o geourbanitats) discontínues,
mallades i integrades alhora.
24.1.2.2. Estratègies multinter: models dis-
densos, models plurinuclears24
En el cas de Catalunya, aquesta condició geour-
bana (policentral) encara seria més explícita en
23. Vegeu <www.miliarium.com/Proyectos/Agenda21/Anejos/
SostenibilidadGlobal/Huellaecologica2.asp>.
24. Apartat a càrrec de Manuel Gausa (coord. gral.).
1076 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
destacar aquest valor accidentat i variat d’una
topografia mallada, rica en elements —espais i
nodalitats— diferencials, directament relacionats
amb espais diversos de vida i intercanvi (grans
centres i nuclis intensos), particularment prò-
xims i connectats entre si.25 En efecte, si el 25%
de la població catalana viu avui a Barcelona,
també existeix tota una extensa xarxa de ciutats
intermèdies —o intenses— situades a una mitja
hora de la capital. La sostenibilitat global del sis-
tema actual es basaria, en gran part, en l’eficàcia
d’aquesta xarxa de ciutats i en la seva relació i
proximitat física, de manera que extensió, velo-
citat i freqüència de transports públics (metro,
ferrocarril de rodalies, autobusos) resultaria clau
(a un quart d’hora de tren des de Barcelona, es
concentra un 33% de la població, a mitja hora,
un 45% i a poc més d’una hora, el 50%, cosa que
es tradueix, en aquesta geografia mòbil i fluc-
tuant que gravita en una forta àrea, sobretot cos-
tera i precostera, d’interacció).26
Davant la important realitat polaritzadora de
Barcelona i la seva àrea metropolitana, emergi-
rien, no obstant això, alguns nodes intermedis
en què s’endevinaria un cert grau d’intensitat
rellevant. Evidentment, alguns correspondrien a
àrees formades per un grup equilibrat de muni-
cipis que compartirien una mateixa especialitza-
ció econòmica i presentarien relacions de com-
plementarietat sense clars lideratges: el Penedès
(Vilafranca/Sant Sadurní) el triangle Tarragona/
Reus/Salou/Cambrils i les franges compreses per
(i entre) les zones del Maresme i la Costa Brava
—des de Mataró fins a Lloret— en serien alguns
exemples. Altres respondrien a zones de mida
intermèdia, agrupades al voltant de capçaleres
tradicionals: el Gironès i el gran pla de Lleida/
Tàrrega/Cervera, la plana de Vic o els voltants
d’Igualada, Manresa, Tortosa, etc. En aquest sen-
tit, el territori català evidenciaria, en efecte, la
importància d’aquells espais neometropolitans (o
protometropolitans) definits en més d’una oca-
sió com a «intensos« i en què es produiria una
progressiva concentració d’intercanvis, activitat,
25. Vegeu Nel·lo, Oriol. Ciutat de ciutats, reflexió sobre el
procés d´urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries, 2001.
26. Segons dades de l’Institut d’Arquitectura Avançada de
Catalunya i Idescat, 2003.
infraestructures, i per tant d’atracció; i, com a
conseqüència de tot això, una alta mobilitat i un
fort consum.27
En qualsevol cas, aquests espais (desenvolu-
pats al voltant de nuclis o nodes de mida inter-
mèdia) tan sols podrien continuar mantenint la
intensitat de les seves relacions en el cas d’intro-
duir modificacions graduals en algunes de les
pròpies estructures autònomes i productives,
apostant per la creació de noves xarxes de rela-
ció transversal entre elles.
El mateix concepte de ciutat de ciutats, referit
a la noves/velles estructures metropolitanes fini-
seculars, definiria així tot un eficaç concepte pro-
gramàtic que permetria apreciar aquest nou tipus
de condició més elàstica i irregular de la ciutat
i del territori, en la qual les antigues formes
expansives d’acumulació metropolitanes deixa-
rien pas a conjunts progressivament policol·la-
borants; conjunts discontinus, concertats o agen-
ciats —no sempre unívocs sinó articuladament
diferencials— destinats a combinar vells i nous
centres, grans nuclis atractors i nuclis interme-
dis o intensos, malles de connexió i espais de
relació en un nou tipus d’estructures d’intercanvi
en xarxa —més complexes, elàstiques i flexi-
bles— entre identitats in(ter)dependents, més
que entre entitats subordinades:28 estructures de-
finides més enllà de les tradicionals àrees metro-
politanes o de les eternes dicotomies urbà/rural.
24.1.2.3. Polítiques econòmiques i estratè-
gies de gestió globals i locals per avançar cap
a maneres més sostenibles d’ocupació del
territori29
Els límits dels antics nuclis municipals (perifè-
ricocentrals o pericentrals) apareixerien així
potencialment integrats en una xarxa orientada
27. Es recull aquí la denominació intensa proposada per
Oriol Nel·lo en el seu article «Ciudades intensas: reflexio-
nes sobre el papel de las ciudades de la segunda corona
metropolitana en la articulación del área de Barcelona».
Vegeu Nel·lo, Oriol, Opus Cit.
28. Vegeu Gausa, Manuel. «Land links: hiperterritoris / mul-
ticiutats / geourbanitats» a Cap a un habitat(ge) sostenible,
CADS, 2009. Vegeu també Gausa, Manuel. «Barcelona Me-
tapolis: Salt d’escala» a Espais núm. 47 (La metròpoli del
2010, Barcelona, 2001).
29. Apartat a càrrec de Manuel Gausa i Ignasi Puig Ventosa.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
de connexions i estructures poli-nuclears virtual
que requeriria noves lògiques municipals (i sobre-
tot intermunicipals) capaces d’assegurar desen-
volupaments integrats sobre la regió, més enllà
de les habituals operacions de fortuna i conjun-
tura de l’ús. En aquest sentit, aquesta nova con-
cepció articulada de la ciutat i el territori reque-
riria l’articulació de nous formats de col·laboració
intermunicipals i, fins i tot, interterritorials (entre
ciutat, ciutats i paisatges) que propiciïn un plan-
tejament més coordinat dels programes i dels
usos, de les reserves i dels creixements (i/o les
plusvàlues) en el territori —diferencial en el
paper estratègic que té, reequilibrat en el reparti-
ment econòmic— afavorint, així, un plantejament
més selectivament —i asimètricament— localit-
zat de les càrregues i de les funcions, dels poten-
cials de creixement i de les obligacions de reserva
(de les capacitats de creixement i de les limita-
cions de fer-ho), lluny de les habituals inèrcies
particularistes i dels actuals àmbits competencials
locals (amb les consegüents gestions endògenes
dels processos urbanístics), però, també, de les
tradicionals fórmules d’ocupació, zonificació
i distribució, basades en models massa isòtrops i
lineals i en obsoletes classificacions del sòl.30
Aquests aspectes compensarien, en nous esce-
naris concertats intermunicipals, ingressos i plus-
vàlues i repartint fiscalitats, recursos i beneficis
entre llocs de creixement i llocs de preservació
o reserva,31 tal com indica Ignasi Puig Ventosa32:
Hi ha diversos aspectes de la planificació urbana
(aquells més propers a la planificació territorial)
que no tenen en l’escala municipal el nivell òptim
30. Vegeu Borja, Jordi. La ciudad conquistada. Madrid,
Alianza editorial, 2004. El tema de fons, la concepció d’un
nou tipus de governabilitat metropolitana, definida més
enllà dels habituals marcs locals/municipals de decisió, però
també, més enllà de les tradicionals estructures globals/re-
gionals de regulació i planificació, resulta de gran actualitat,
quan és la mateixa idea de ciutat (i, per tant, de metròpoli)
la que es veuria sotmesa avui a constants revisions i replan-
tejaments.
31. Vegeu les anàlisis d’Ignasi Puig Ventosa al capítol
«Polítiques econòmiques locals per avançar cap a formes
més sostenibles d’habitatge i d’ocupació», a Cap a un Ha-
bitatge Sostenible, Barcelona, CADS, 2010.
Vegeu també Torres, Pere: «Territoris de risc», a la revista
VIA núm.5, 2007.
32. Íbidem.
1077
d’actuació (per exemple, no té sentit que els ajun-
taments continuïn competint entre ells fent po-
lígons industrials per atreure empreses). És poc via-
ble políticament que es limitin algunes de les com-
petències en planificació urbana dels municipis,
però sembla clar que aquesta seria una via per aug-
mentar-ne la coherència. D’altra banda, per motius
clars de finançament i ingressos locals, tampoc és
desitjable des d’un punt de vista ambiental que
s’aprovin, com succeeix amb molta freqüència,
plans generals d’ordenació urbana que continguin
previsions de creixement desmesurades en nombre
d’habitatges. Un cop aquestes previsions s’agre-
guen, donen uns valors totals de creixement d’ha-
bitatges (i població) molt per sobre de les previ-
sions efectuades per la Generalitat per al conjunt
de Catalunya, fet que en part contribueix a explicar
que després les previsions s’incompleixin amb fre-
qüència a nivell local.
Una opció seria que alguns dels ingressos rela-
cionats amb l’urbanisme deixessin de ser munici-
pals. Aquesta pèrdua de recursos hauria d’anar
acompanyada de les consegüents compensacions
(presumiblement per part de les administracions a
qui anessin dirigits els ingressos que els ajunta-
ments deixessin de percebre). Lògicament, una
proposta d’aquest tipus requeriria molta més ela-
boració, però podria permetre eliminar incentius a
urbanitzar en excés a la recerca d’ingressos de curt
termini i crear un model que permetés repartir els
beneficis de la urbanització entre els territoris que
urbanitzen i els que no ho fan, per així repartir les
càrregues que comporta la conservació (com es re-
parteixen els beneficis derivats de la urbanització).
Actualment, la construcció reverteix en ingressos
municipals, mentre que la conservació comparati-
vament no. És fonamental que la conservació
també sigui rendible per als municipis (també és
just econòmicament, per la generació d’externali-
tats positives) i això passa per un transvasament
d’ingressos entre territoris, que només és possible
si els tributs derivats de les operacions urbanísti-
ques no es queden en gran part en el mateix mu-
nicipi on la urbanització es construeix.
La reforma és necessària. Cal tenir present
que, en tant que el territori municipal adequat
per a usos urbans és limitat, les fonts d’ingressos
basades en desenvolupaments urbans en terrenys
de nova ocupació són, per definició, insosteni-
bles en el temps. El problema greu apareix amb
l’esgotament del sòl (punt on ja es troben una mi-
noria de municipis), però n’hi ha prou amb una
frenada del sector de la construcció per tal de fer
1078 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
trontollar les finances municipals (i no només
municipals). Adoptar un paper actiu en reduir la
dependència de les hisendes municipals respecte
dels ingressos urbanístics vinculats a la construc-
ció no solament tindrà efectes ambientals posi-
tius, sinó que també contribuirà a la sostenibili-
tat financera.
La configuració dels recursos tributaris i no tri-
butaris municipals ha contribuït a afavorir el crei-
xement urbanístic. En canvi, fins ara el paper de la
fiscalitat com a potencial incentivadora de bones
pràctiques ambientals ha estat bàsicament desatès
a l’escala local. Cal ser clar en què són l’Estat i les
comunitats autònomes qui disposen dels instru-
ments més potents de fiscalitat, així com en el pri-
mer cas de la potestat de reformar el marc de les
hisendes locals. Tanmateix, com s’ha vist, des de
l’escala local també es disposa de possibilitats
en l’àmbit de la fiscalitat ambiental que poden ser
significatives, particularment en referència a aspec-
tes com l’ocupació del sòl o les característiques dels
habitatges i les pràctiques ambientals dels resi-
dents. Aquest és un camp de la política ambiental
local pràcticament nou i que pot complementar els
instruments emprats fins ara.
Ja hem apuntat que la nova ciutat-territori no
pot continuar mirant-se a si mateixa. Els estrictes
límits de les diferents realitats municipals que la
convoquen no són ja els de la respectiva influèn-
cia real. La força dels grans centres atractors im-
pulsa, tal com hem assenyalat, el territori, però el
major o menor equilibri del territori depèn deci-
sivament de les diverses polinuclearitats que con-
formen la configuració global, multinodal.
Abordar aquest nou organisme urbanoterri-
torial, aquí exposat, hauria de plantejar amb
decisió la necessitat d’una major coordinació ter-
ritorial a gran escala,33 afavorint marcs d’acció
(i de relació) destinats a generar no solament nous
plantejaments econòmics, sinó autèntics sistemes
de relació entre lloc» i entrellocs territorials.
En aquest marc de reflexió i investigació,
s’articularien alguns dels treballs de redefinició ter-
ritorial avui emergents, destinats a plantejar nous
sistemes operatius acordats a la difusa realitat de
33. S’agafa prestat el terme «Gran escala» (encunyat per
Eduard Bru) per sintetitzar aquest tipus de plantejaments,
que dóna títol al màster impulsat des d’aquests criteris per
la Universitat Politècnica de Catalunya.
connexions polinuclears en les quals s’inscriu-
rien els actuals sistemes territorials, i que esten-
drien la seva àrea d’influència més enllà de les
clàssiques àrees metropolitanes, en noves regions
geourbanes, referibles a possibles matrius seria-
des o ritmades entre colonització/paisatge/in-
fraestructura, ple/buit/enllaç, és a dir, entre tra-
mes (o bosses) de densitat, paisatges d’ús i
infraestructures d’enllaç:
– Reforçant i reactivant les actuals estructures
urbanes.
– Coordinant les diverses matrius paisatgísti-
ques.
– Articulant les diferents malles infraestructurals
i els sistemes de mobilitat i de programació, en
nous models de planificació integrada.
Connectar, doncs, la discontinuïtat; treballar
amb la simultaneïtat; articular infraestructures —i
intraestructures— coordinades; propiciar una
eficaç interacció entre medi, espais, territoris,
fluxos i activitats: serien, aquestes, dinàmiques
que reclamarien, alhora, concepcions globals
sobre les mateixes estratègies territorials, sobre els
sistemes de mobilitat i de programació, sobre
els fluxos i els intercanvis —sobre els escenaris
de desenvolupament i les seves possibles inter-
elacions combinades— que, per la complexitat
global (quantitat d’agents implicats, incidència
en els diferents nivells administratius, transver-
salitat normativa, etc. que tenen) convocarien
una necessària recerca sobre els actuals models i
instruments d’actuació i planificació urbana.
En aquest sentit, cal destacar la importància
de promoure i impulsar, al nostre país, autèntics
processos multisectorials de consultoria, pros-
pectiva i recerca avançada, urbano-territorial,
destinats a plantejar possibles innovacions ope-
racionals i metodològiques i matèries de debat i
reflexió al voltant d’aquestes qüestions.
La nova investigació urbano-territorial i amb
una decisiva declinació sostenible implicaria tre-
ballar amb aquesta dimensió discontínua i
entrellaçada d’un nou tipus de geografia relacio-
nal, associada a una necessària concepció trenada
—articulada i oberta, a un temps— del sistema
global susceptible de combinar moviments im-
plosius i desenvolupaments extensius.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1079

Habitatge Treball
Habitatge Treball

Oci

Oci Distància que permet

Distància que obliga a l’accès peatonal
desplaçaments en cotxe o en bicicleta

Ciutat compacta versus ciutat difusa. Diagrames de zonificació i mixticitat.

Catalunya. Xarxes i nodes virtuals

(HiCat, IAAC.UPC, 2003).

Figura 8. Catalunya. Xarxes i nodes virtuals (HiCat, IAAC, UPC, 2003)

Font: Gausa, Manuel. «Land links: hiperterritoris / multiciutats / geourbanitats» a Cap a un habitat(ge) sostenible, CADS, 2010.

– D’un territori extraurbà es tractaria de passar, volupaments locals i globalment qualitatius a

doncs, a un territori interurbà.
– D’un territori fons a un territori malla.
– D’un territori passiu a un territori actiu.
Capaç d’equilibrar estructures de concentra-
ció i estructures d’articulació, àrees denses i àrees
esponjades, nodalitats i espacialitats, generant
possibles desenvolupaments (i plusvàlues) de
marge (en les vores de reforç i límit perimetral,
per exemple) i al mateix temps conservant (i ope-
rativitzant) grans espais d’articulació i reserva.
Hem utilitzat ocasionalment el terme land-
links per definir aquests possibles dispositius
integrats i engranats destinats a assegurar desen-
gran escala: desenvolupaments en què la ciutat
no es continuaria interpretant ja com un únic
moviment edilici al voltant d’un gran centre uni-
tari sinó com una estructura multicentral, sensi-
blement ajustada i sistemàticament interconnec-
tada, feta de moviments, esdeveniments i espais
relacionats per eficaces xarxes ecoestructurals i
infraestructurals.
És evident, tal com s’ha assenyalat, que el salt
recent de la ciutat tradicional cap a l’exterior (que
hauria de ser vist en tota la importància i di-
mensió) requeriria, a la vegada, un moviment
complementari de reinducció i retracció acordat
a l’aprofitament sostenible dels recursos i dels
1080 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Models de jerarquització urbana
monofocal i models en xarxa.
Figura 9. Catalunya. Models de jerarquització monofocal i
models en xarxa.
Font: Gausa, Manuel. «Land links: hiperterritoris / multiciutats /
geourbanitats» a Cap a un habitat(ge) sostenible, CADS, 2009.
actius ja existents.34 La ciutat tradicional (ara plu-
ricentral) i els seus nuclis associats haurien de
pensar, doncs, com créixer i restructurar-se cap
a dins propiciant nous esquemes destinats a
orientar operacions urbanes de reforç i reactiva-
ció, des de bases conceptuals comunes —estra-
tègica i conceptualment intencionades— més
enllà de la pura suma d’actuacions puntuals.
Aquesta seria una nova estratègia reformula-
dora en què desenvolupar no implicaria, neces-
sàriament, créixer; ni créixer, forçosament, ocu-
par. En què preservar no significaria congelar; ni
34. Vegeu el terme reinformació a Guallart, Vicente. «Redes
y reinformación urbana» a Gausa–Guallart–Muller, MET.01,
Barcelona, ed. Actar, 1998.
transformar, eliminar. Ben al contrari, es tracta-
ria de combinar moviments de desenvolupament
ponderat i de conservació activa, de sístole
urbana i de diàstole territorial, en nous disposi-
tius de relació. També fóra bo estendre el pai-
satge i implosionar l’arquitectura.
La ciutat contemporània hauria de repensar,
doncs, com reforçar les pròpies estructures exis-
tents, reutilizant i reactivant els propis teixits
nodals, retraçant els propis contorns perimetrals,
reinformant els vells/nous traçats existents, assu-
mint i potenciant la natura variada de les pròpies
estructures de definició. Aprofitant, en qualsevol
cas, els valors i actius d’aquells espais referencials
sensiblement consolidats, i rellançant amb noves
ambicions els potencials d’aquells sectors menys
caracteritzats; positivant les diferències; valorant
les senyes d’identitat de cada lloc o sector; i arti-
culant decisivament les característiques específi-
ques de les seves diferents estructures, no per
recrear-les sinó per reconèixer-les per tal d’actuar
i interactuar qualitativament, en elles i entre
elles; destacant-ne els actius i els atractius (evi-
dents i ocults); no solament renovant les realitats
existents amb formes noves, sinó reactivant-les
amb noves estructures (innovadores) capaces
d’induir interaccions qualitatives a tots els ni-
vells, urbans, culturals i socials.
24.1.3. Sostenibilitat i forma urbana: crite-
ris de rutina i nous criteris d’interacció35
Reconèixer, en efecte, les diferents tendències
que es debaten avui sobre els propis models
d’ocupació territorial permet alhora considerar
de manera crítica moltes de les actuals dinàmi-
ques d’actuació urbanístiques i plantejar noves
estratègies d’intervenció.36
35. Apartat a càrrec de Manuel Gausa.
36. En aquest punt, el debat entre la ciutat difusa i la ciutat
compacta està servit. De fet, sembla resolt en la part
intel·lectual —la ciutat difusa és el paradigma de tots els
mals i la compacta representa la solució sostenible—, però
continuen abundant els projectes de ciutat difusa arreu. Tan-
car de manera tan dràstica el dilema no sol ser auguri de ple
encert. Els matisos són imprescindibles i, si no n’hi ha, mala-
ment rai. És cert que, en la densificació de les ciutats, solen
produir-se unes economies d’escala que redueixen el con-
sum per càpita de sòl, energia i aigua i, també, la producció
de residus i contaminants. Igualment, sol haver-hi millors
resultats en els indicadors d’habitabilitat. Tanmateix, les
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
La lògica de creixement vinculada a un certa
concepció històrica i edilícia de la ciutat, ha anat
marcant, en efecte, gran part de l’obra pública a
Catalunya, basada en uns idearis proclius a dinà-
miques de continuïtat traçadista de la ciutat exis-
tent: illa de cases, carrer, teixit, traçat, ple sobre
buit... constituirien els puntals sobre els quals re-
posaria una colonització prioritàriament urbana
del territori, destinada generalment a parcel·lar,
delimitar (o obviar) la mateixa presència —i mani-
festació potencial— del paisatge (les línies de fuga,
els horitzons, les matrius biològiques, les trames
agrícoles existents, les superfícies, les textures i els
relleus) produint formats més o menys lineals d’ex-
pansió i eixample, en la pròpia predeterminació.
Al mateix temps, les lleis del mercat immobi-
liari privat han afavorit majoritàriament l’aparició
—tal com s’ha reiterat— de promocions disperses
derivades dels suburbis anglosaxons, associades a
tipologies de baixa densitat, consum estandarditzat
i perfil unifamiliar (habitatges aïllats o adossats,
urbanitzacions secundàries, sprawls periurbans,
etc.) paradigmes d’una possible urbanalització37 o
difusió urbana, especialment sensibles a aquelles
parts del territoris susceptibles de convertir-se en
possibles àrees d’oportunitat, no exemptes de dis-
funcions i conflictes a nivell de consum de recur-
mesures relatives (per càpita) oculten una característica es-
sencial dels fenòmens ambientals: els valors absoluts comp-
ten. Així, pot haver-hi menys consum per càpita d’aigua
però el consum total creix i, en conseqüència, l’estrès hídric
pot ser limitatiu. Pot generar-se menys contaminació
atmosfèrica per càpita, però aquesta s’acumula als carrers i
és més fàcil que superi els llindars d’insalubritat. Igualment,
hi ha una habitabilitat superior, però la mitjana maquilla
l’heterogeneïtat de barris de manera que potser conviuen
àrees d’alta habitabilitat amb àrees en què és molt precària.
No em reca, doncs, de reconèixer que la ciutat compacta
té aquestes economies d’escala generalment positives, que
consumeix menys sòl (si més no, directament) i que, per
tant, ha de tenir preeminència com a model: jo mateix he
considerat que la ciutat difusa és un factor de risc territorial.
Ara bé, insisteixo en la conveniència d’optar per la mesura.
En el doble sentit de la paraula: el de contenir-se davant
certs entusiasmes i el de recórrer a les xifres per a verificar
les hipòtesis. Per això, ser capaços de calcular de debò la
petjada ecològica de la ciutat —d’una ciutat concreta— ha
de servir-nos per orientar millor les nostres decisions. Vegeu
Torres, Pere. «De l’habitatge sostenible a la sostenibilitat
habitable» a Cap a un Habitat(ge) Sostenible, Barcelona,
CADS, 2010. Vegeu també Torres, Pere: «Territoris de Risc»,
VIA núm.5, 2007.
37. Segons Francesc Muñoz, op. cit.
1081
sos, amb escassa relació social, dèficits d’equipa-
ments, mobilitat forçosa, etc.
L’augment de la mobilitat i d’un intercanvi
deslocalitzat han afavorit en les dues últimes
dècades aquest creixement exponencial de la ciu-
tat sobre el territori.
El sòl residencial, és a dir, el dels nous barris
residencials de baixa o mitjana densitat, ha estat,
entre altres, un dels principals protagonistes d’un
procés en què s’ha vist compromesa bona part de
la construcció de la ciutat i, per tant, del territori.
El paisatge que es configura avui a les nostres
ciutats evidencia, en efecte, de manera contun-
dent, l’habitual condició paradoxal que caracte-
ritza el possibilisme pragmàtic d’uns escenaris
marcats pel mer instrumentalisme conjuntural o
encotillat que ha tendit a regir els processos.
En un marc socioeconòmic llastrat, sovint, pel
culte a l’hàbit i a la rendibilitat dels estàndards,
el tema de l’habitatge ha anat constituint, durant
anys, un camp particularment procliu a la reite-
ració i a la repetició (per part de promotors
privats i, en última instància, també públics)
d’arquetips acomodats en les pautes segures d’un
bagatge ambigu (i fins i tot neollenguatge) neo-
conservador, de perfils sovint voluntàriament
proclius a la convenció.38
En aquest sentit, ens hem mogut, en efecte,
en els últims temps —sobretot a Europa— amb
les restes d’uns models de ciutat entossudits
a produir o reproduir un possible lloc ideal,
d’atributs totalitaris i uniformes. Un lloc simbò-
lic a recuperar i reconstruir (l’històric) o un pos-
sible model alternatiu —funcional— a imposar
(el modern). I, conjugant-los tots dós, un tercer
model de síntesi postmoderna destinat a combi-
nar l’eficàcia productiva moderna amb la
semàntica eclèctica del llenguatge neotradicio-
nal. Una combinació demolidora quant a l’èxit
reproductor, especialment tranquil·litzador per
a promotors, administradors, gestors o simples
tècnics avaladors.39
38. Vegeu International Property. Barcelona: COAC, 1995
(col. Quaderns Monografies), i el catàleg de l’exposició de
mateix títol ideada pels arquitectes Yago Conde i Bea Go-
ller (gener, 1995).
39. Vegeu Gausa, Manuel, «Paisajes habitados: nuevos mo-
delos para el cambio de siglo», El País 07/03/2005.
1082 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
La rutina i un pragmatisme malentès han
tendit, durant anys, a encoratjar aquest tipus
d’abordatges basats essencialment en la utilitza-
ció de models assumits i acceptats per endavant,
i que no semblen respondre ara als reptes d’una
autèntica interacció amb el medi (paisatge, con-
text, entorn) ni a cap altre criteri, llevat potser
el d’aquells vells clixés d’atavisme sentimental i
pragmatisme operatiu, basats en unes elemen-
tals divisions/distribucions (del sòl i de l’espai),
encara momentàniament rendibles, des del punt
de vista de la simple i simplista gestió socio-
econòmica, però que s’enfronten, avui, a les
manifestacions —i exigències— d’un nou espai
plural, més complex i exigent, fet de valències
i convivències, d’estrats múltiples i d’estadis
multiplicats.
Davant d’aquesta nova natura heterogènia i
plural de la ciutat (pròpia de la seva implícita
condició múltiple i evolutiva), però també
davant d’aquesta doble sol·licitud, dinàmica i
sostenible a un temps, més que models formals
o figuratius, merament productius o reproduc-
tius, són necessaris, criteris coproductius, d’en-
creuament (interactius, mixtos, relacionals);
atents, al mateix temps, a l’estratègia del global i
a l’excepcionalitat del singular. A la força de les
volumetries i a la importància de les obertures. A
la reconsideració de les densitats i al disseny de
les dilatacions (esponjaments, retalls, obertures,
etc.). A un nou tipus de trobada entre programes
i usos, activitats i col·lectivitats, densitats i natu-
res, mitjans i medi, processos i recursos i, per
tant, a la concepció de nous tipus d’actuacions
més mediadores, lluny de la massiva màquina
moderna, però lluny, també, de la guetoficació
esteticista postmoderna; actuacions susceptibles
d’afavorir la mixicitat i l’intercanvi a tots els
nivells, funcionals, socials, culturals i, òbvia-
ment, mediambientals.
És evident que el salt relativament recent de la
ciutat cap a l’exterior requereix, a la vegada,
noves i oportunes dinàmiques de reinducció
urbana —tal com s’ha assenyalat—, és a dir, un
moviment contraposat de reforç i reactivació —de
revitalització, de rehabilitació i de reestructuració
internes; la importància, en tot el discurs soste-
nible, de les nocions de reutilització i reciclat-
ge, de contenció i estalvi de recursos, abonaria
aquesta aposta per afavorir uns models de con-
solidació urbana, multi-nodals i pluri-compac-
tes, més complexos i integrats en conjunts terri-
torials degudament articulats.
En aquest sentit, la política pública al voltant
de l’urbanisme residencial s’ha orientat, majori-
tàriament, durant les dues últimes dècades, o bé
cap a polítiques de restitució o reconstruc-
ció interiors (associades a models de sutura i
recreació urbanes), localitzades en els teixits
centrals existents, o bé cap a operacions d’exten-
sió i continuïtat (plans parcials, nous barris),
situades habitualment en espais de límit o perí-
metre entre ciutat i paisatge, i materialitzades
segons models d’eixample tradicionals més o
menys actualitzats.
A partir de l’abordatge de 50 casos d’estudi a
Catalunya, l’anàlisi de les actuacions residencials
realitzades durant l’última dècada permetria
reconèixer un catàleg de diferents situacions
tipus, referides a l’estudi respectiu de les actua-
cions promogudes en els nuclis i teixits centrals,
en les vores i límits de la ciutat i en les aurèoles
o àrees disperses.
– En el cas dels nuclis i teixits centrals, l’estudi
estadístic i comparat d’aquelles operacions de
reactivació, de renovació i/o de reestructuració
dels parcs immobiliaris existents permetria
considerar tres estratègies bàsiques de:
– • Reutilització/rehabilitació dels teixits exis-
tents
– • Reforma renovadora en continuïtat o sutura
morfotipològica
– • Reestructuració i redefinició (o reimplosió)
internes, a partir de noves operacions de
reformulació de densitats i edificacions.
– En el cas dels espais de vora o límit de la ciu-
tat, l’estudi estadístic i comparat dels de vora,
extensió o contorn permetria considerar tres
estratègies bàsiques de:
– • Continuïtat amb la ciutat tradicional (exten-
sions o eixamples)
– • Contrast, reestructuració i redefinició zonals,
a partir de noves operacions de creixement
de densitat i/o volumetria, ponderadament
equilibrades amb espais lliures de marge
associats
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1083

Figura 10. Catalunya. L’eixample residencial com a paradigma de la continuïtat tradicional urbana.
Font: Incasòl, 2003.

Figura 11. Catalunya. Patrons de desenvolupament urbà (1997-2003).

Font: Incasòl, 2003.

– • Transició per interacció entre ciutat i pai-
satge, mitjançant nous patrons tipològics
d’encreuament i trobada arquitectura/topo-
grafia, de geometries i densitats variables.
– En el cas de les aurèoles o árees disperses,
l’estudi estadístic i comparat d’aquelles opera-
cions de reconsideració de la dispersió immo-
biliària permetria considerar tres estratègies
bàsiques de:
– • Recohesió estructural i connexió infraestruc-
tural.
– • Reformulació tipològica i introducció de
nous patrons de reestructuració i concentra-
ció selectives
– • Infiltració i articulació de noves estructures
relacionals (espais públics, espais comunita-
ris, nous equipaments, etc.) dissenyats a par-
tir de noves trames de redefinició i relació.
Com a primeres conclusions de l’estudi,
caldria assenyalar:
– En el primer cas, el d’aquelles intervencions
destinades a requalificar o reforçar aquells tei-
xits propis dels nuclis consolidats, dels tres
enunciats bàsics considerats (la reutilització/
rehabilitació reconstructiva dels teixits exis-
tents, la de la reforma discreta en continuïtat,
o la de la reestructuració i redefinició reava-
luadora) la inèrcia majoritària ha estat la de la
rehabilitació profilàctica i la de la reconstrucció
puntual o la sutura continuista de, i amb, els
teixits existents.
– En el segon cas, el d’aquelles altres interven-
cions destinades a reforçar o retraçar els perí-
metres i a redefinir els límits i vores, dels tres
enunciats bàsics contemplats (continuïtat amb
la ciutat tradicional, reestructuració zonal a
partir de noves operacions de reforç i augment
de densitats o interacció ciutat/paisatge, mit-
jançant patrons de transició i hibridació) la
inèrcia majoritària hauria estat la de l’extensió
urbana i la recreació, aquí també, dels teixits
anteriors.
– En el tercer cas, el d’aquelles intervencions des-
tinades a reorientar i articular les dinàmiques
pròpies d’aquelles àrees anomenades difuses,
dels tres enunciats bàsics plantejats (la regene-
1084 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Figura 12. Diagrama de dinàmiques urbanes segons operacions centrals, de vora o periurbanes.
Font: Gausa, Manuel: «Land links: hiperterritoris/multiciutats/geourbanitats» a Cap a un habitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
ració infraestructural i dotacional, la introduc-
ció de nous elements de cohesió i/o concen-
tració interurbanes o l’articulació de noves es-
tructures relacionals dissenyades a partir de
nous patrons tipològics) tan sols el primer
supòsit sembla haver-se, tímidament, iniciat.
Des del punt de vista d’una avaluació estadís-
tica referida als vectors CHS abans esmentats,
podrien significar-se les següents indicacions
associades als respectius percentatges relatius,
sintetitzats en el quadre annex.
El conjunt evidenciaria, en efecte, la reiteració
d’uns models recursius basats en un urbanisme
inercial i continuista, no tant pel que fa a un cert
respecte bàsic al medi com per la reiteració
sistemàtica de fórmules i models homogenis que
s’afirmen i es manifesten alhora.
Lluny de les fórmules convencionals o dels
models isòtrops i estandarditzats, les exigències
d’una realitat més rica i sostenible reclamen ar-
ticular models més complexos i sensibles al medi,
reduint l’impacte sobre l’entorn o el consum de
sòl, així com la petjada ecològica dels propis tei-
xits, a partir de l’actuació sobre l’energia grisa dels
edificis, l’eficiència en l’ús dels sistemes actius i
passius i la mobilitat obligada, la barreja d’usos,
la millora dels espais públics, la rehabilitació
i/o reutilització edilícia i altres —i diverses—
AUREOLES
NUCLIS
VORA
NUCLIS/
VORA
hipòtesis de treball destinades, en últim terme, a
concertar les estratègies a gran escala anterior-
ment descrites (reforçar la urbanitat nodal, conju-
gar el paisatge —i els entrepaisatges— i articular
la connectivitat) amb d’altres a escala urbana,
necessàries i complementaries.
Davant la idea d’una única fórmula eficaç,
basada en la continuïtat urbana tradicional (ho-
mogeneïtat i regularitat, densitat baixa o mitjana,
isotropia traçadista, etc.) la resposta sostenible
convidaria a plantejar diversos escenaris desti-
nats a destacar criteris —i consicions— diferen-
cials de desenvolupament en les actuals polí-
tiques urbanes:
– Un primer factor: consolidar i/o reforçar (reim-
plosionar) la ciutat, fer-la créixer cap a dins, con-
jugant factors de reconstrucció i reactivació
qualitatives, combinant alhora estratègies tradi-
cionals de sutura i reconstrucció amb altres de
reconfiguració edificatòria o tipològica: i augment
de massa, és a dir, operacions de rehabilitació
i reutilització internes amb altres de reestruc-
turació i redefinició, centrals o perimetrals, no
necessàriament continuistes en gàlibs i densi-
tats; propiciant dispositius de compactació nodal.
– Un segon factor: retrobar la naturalesa, des de
sistemes d’interacció, de transició, encreuament
i/o hibridació entre ciutat i paisatge, suscepti-
bles d’assegurar nous escenaris de densitat,
Figura 13. Diagrama de dinàmiques urbanes segons operacions centrals, de vora o periurbanes. Casos d’estudi a Catalunya. Fitxa tipus i conclusions segons vectors CHS.
Font: Gausa, Manuel: «Land links: hiperterritoris/multiciutats/geourbanitats», a Cap a un habitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
1086 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
cooperació i intercanvi, substituint el concepte
d’eixample residencial pel de paisatge habitat; pro-
piciant dispositius d’interacció mediambiental.
– Un tercer factor: reorientar la suburbanitat des
de nous criteris de reequipament, connectivitat
i cohesió urbans, capaços de recentralitzar la
dispersió residencial i reorganitzar els espais
intermedis, per implantar nous sistemes d’es-
pais estructurants col·lectius i noves operacions
internes de reformulació tipològica en unes
àrees residencials tendents a l’emulsió i/o dis-
solució residencial; propiciant dispositius de
connexió estructural.
L’assaig i l’aprofundiment en l’esmentat tipus
de qüestions hauria de tendir a plantejar, així, un
nou gènere de repertori tipològic des del qual tre-
ballar tant amb l’acumulació, com amb l’articula-
ció i amb el paisatge, per donar resposta als grans
reptes que es plantegen avui en l’escala urbana:
– Com treballar cap a dins, en els teixits centrals?
– Com treballar al llarg, en els espais de vora?
– Com treballar en i entre, en les àrees disperses?
O, si es prefereix
– Com consolidar o reactivar, reforçar i contenir
els nuclis ja consolidats —i els teixits asso-
ciats—, dotant-los de més càrrega urbana, fun-
cional i estructural.
– Com retraçar i reperfilar les vores (els límits
perimetrals i espais de marge nodal) con-
cebent noves operacions de compactació i
de concentració ciutat/ciutat o de transició
ciutat/paisatge.
– Com reconvertir i reorientar les grans taques dis-
perses, equipant-les i reinformant-les amb noves
programacions de reurbanització estratègica.
Tres estratègies s’asseverarien complementàries:
– Consolidar, reforçar i reactivar qualitativament
els centres;
– Enfortir i perfilar (o modelar) els marges o
vores (precisant amb claredat contorns, perí-
metres i recintes de densitat);
– Rearticular (o reurbanitzar) les àrees disperses
de proximitat;
Tot això segons possibles equacions de conti-
nuïtat ciutat/ciutat, de contrast paisatge/ciutat o
de transició ciutat/paisatge.
Podríem parlar, llavors, de la necessitat de
considerar un nou tipus de repertoris tipològics
associats a les pròpies estratègies de reavaluació
i reactivació urbanes anteriorment descrites.
Repertoris concebuts a partir d’estratègies d’aglo-
meració i concentració edificatòria (brots, recrei-
xements), de connexió i mallat estructural (tra-
mes, entramats) o de revessa i relleu superficial
(paisatges, noves topografies).
Repertoris plantejats no solament des de les
habituals operacions de continuïtat morfològica
i sutura contextual —oportunament necessàries—
sinó també des de criteris qualitatius de rehabi-
litació innovadora, de reimpulsió eruptiva, de
brot localitzat o d’hibridació (llegiu interacció)
paisatgística, generades més enllà d’antics estàn-
dards de densitat, gàlib o altura, més o menys
contextuals40.
En aquest sentit, la recent aprovació de les
ARES (Àrees Residencials Estratègiques) a Cata-
lunya semblava haver afavorit un primer i
limitat pas cap a la generació d’un nou tipus
de projectes exemplars, que encara requereixen
desenvolupar-los oportunament i, per tant, con-
siderar-los com possibles elements tendencials
d’un nou tipus de dinàmica urbana.
Caldria, tanmateix, impulsar uns nous tipus
de plans pilot, de gestió més oberta i flexible que
la inherent a l’articulació administrativa i pública
dels ARES (models mixtos, possibles incentius a
iniciatives privades, etc.) susceptibles de consti-
tuir nous models d’excel·lència, intencionalment
tutoritzats, de clara coherència interna, aposta
social i conceptual i voluntat creativa i proposi-
tiva: en aquest sentit, experiències com les de
Sociópolis (València) a Espanya, o Mulhouse i
Rézé a França i Vauban (Friburg) a Alemanya, re-
sultarien emblemàtiques... i reveladores d’un cert
horitzó encara per assolir.
De la mateixa manera, concebre el territori
com un escenari d’intercanvis i simultaneïtats de-
mana, alhora, una nova mirada sobre els tradi-
cionals instruments de planificació i qualificació
40. Vegeu Gausa, Manuel. Housing, nuevas alternativas,
nuevos sistemas. Barcelona: ACTAR, 1998.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
Figura 14. Urbanisme de tres nivells. Diagrama bàsic. Font: Agència d´Ecologia Urbana.
Vegeu: «Models d’ordenació del territori més sostenibles (o un nou urbanisme per abordar els reptes de la societat actual)»
a Cap a un habitat(ge) sostenible, Barcelona, CADS, 2010.
del sòl, destinada a reavaluar-ne les antigues
formulacions. Una ciutat més complexa (suscepti-
ble de respondre a l’actual superposició de capes
d’interpretació, activitat i vida) s’hauria d’abor-
dar, preferentment, en nivells d’ús i definició, a
partir d’una qualificació del sòl basada no ja en
planificacions bidimensionals i zonnings mono-
funcionals (zones residencials, zones industrials,
zones verdes, etc.) sinó en criteris n-dimensio-
nals susceptibles de combinar nivells i estrats
d’ús i programació en noves operacions integra-
des, de mixticitat tridimensional, des de la qual
plantejar nous marcs d’interacció entre catego-
ries tradicionalment separades (natural i artifi-
cial, paisatge i arquitectura, residència-produc-
ció-oci, habitatge i equipaments, etc.) activades
mitjançant relacions no solament de connexió,
sinó d’interconnexió i/o imbricació. Superant així
les inèrcies de la visió tradicional, recolzada en
plànols 2D i cotes +0 per una nova visió 3D
atenta als potencials dels instruments recents de
reconeixement i anàlisi, i associada a un nou
urbanisme de capes (o nivells) destinat a projec-
tar emergències, sòls i subsòls des d’una con-
cepció integrada de la ciutat.
Diversitat, mixicitat i densitat adequades,
combinades amb bones infraestructures (con-
nectivitat, accessibilitat i proximitat) i bones
1087
estructures de vialitat, acurat disseny dels edificis,
de la urbanització, dels espais lliures i de relació
(jocs, esports, etc.) i del paisatge (natural i urbà),
així com una correcta adequació a les sol·licita-
cions del mercat de l’habitatge i una bona pro-
gramació d’usos diversos i complementaris al
residencial, serien factors susceptibles de consti-
tuir una nova generació d’espais referencials, més
sostenibles i atents, alhora, a una concepció in-
tegral dels cicles de l’aigua, la energia, els mate-
rials i els residus, el transport, la gestió econò-
mica, la participació i interacció socials i l’aposta
per la qualitat i la innovació.
24.2. Segona part. Escala edilícia: ciutat-
edifici, habitatges i habitatge: paràmetres
de disseny, criteris d’acció
24.2.1. El paper de l’edificació en el con-
text del canvi climàtic. Inèrcies i rutines41
La creació, l’any 1988, del Grup Intergoverna-
mental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC),
sota el patrocini de l’Organització Meteorològica
Mundial (OMM) i del Programa de les Nacions
41. Apartat a càrrec de Joan Sabaté. Vegeu també Sabaté,
Joan, «Construcció i habitatge: objectius i accions», a Cap
a un Habitat(ge) Sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
1088 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Unides per al Medi Ambient (PNUMA), va per-
metre avaluar, amb dades científiques contrasta-
des, els efectes de l’activitat humana i, per tant,
de la construcció sobre l’escalfament global i les
conseqüències ambientals, econòmiques i socials
que comporta. Els successius informes emesos
han anat mostrant a la llum pública la intensitat
dels canvis produïts i els factors de risc que se’n
deriven si no es modifiquen les condicions dels
models actuals de desenvolupament.42
Segons el darrer informe de l’IPCC (2007),
per tal de mantenir les temperatures entre els
2,4 °C i 2,8 °C, per sobre dels valors anteriors al
desenvolupament industrial, caldria mantenir
un nivell màxim de gasos amb efecte d’hiverna-
cle per sota de les 535 ppm. Aquesta limitació
implicaria aturar l’augment d’emissions arreu
del món cap a l’any 2020, i reduir-les entre
el 30% i el 60% en arribar al 2050. Malgrat tot,
encara que s’aconseguís assolir aquest objectiu,
els efectes sobre el clima serien importants, amb
canvis en els règims de pluja, increment de fenò-
mens naturals extrems, pujades en el nivell del
mar i empitjorament de les condicions alimen-
tàries i sanitàries de milions de persones arreu
del món.
L’estudi encarregat el 2006 pel govern brità-
nic a l’economista i acadèmic Sir Nicholas Stern,
vicepresident per al desenvolupament econòmic
i director econòmic del Banc Mundial entre 2000 i
2003, analitzava els efectes econòmics del canvi
climàtic a partir del concepte del cost de la no-in-
tervenció. Aquest treball plantejava que la re-
ducció dels impactes adversos previstos del canvi
climàtic era factible tècnicament i econòmica,
sempre que es produís una reacció enèrgica ur-
42. Els informes de l’IPCC descriuen diversos escenaris de
futur (IEEE) segons models de desenvolupament demogrà-
fic, econòmic i tecnològic. El model A1 planteja un alt crei-
xement econòmic i de població, amb una introducció
ràpida de tecnologies basades en: (A1FI) combustibles fòs-
sils; (A1T) energies d’origen no fòssil o (A1B) amb un sistema
mitx. En el model A2 es planteja una demografia creixent,
grans desequilibris regionals i una adaptació tecnològica
lenta. El model B1 planteja un escenari demogràfic similar
a l’A1, però amb una ràpida evolució cap a una economia
de serveis i d’informació i, finalment, el model B2 presenta
una demografia i un creixement econòmic intermedi, amb
solucions locals orientades a la sostenibilitat. Vegeu-ne més
informació a <www.ipcc.ch>
gent, i que les inversions necessàries per esta-
bilitzar les concentracions de CO2 eq. entre les
500 i les 550 ppm podien ser de l’ordre del 1%
del PIB mundial. Per contra, si no es prengues-
sin aquestes mesures podria produir-se una crisi
econòmica sense precedents, «amb caigudes
continuades del 5% del PIB mundial que podien
arribar, si es considerava un conjunt més ampli
de riscos, al 20% del PIB».43
El mateix informe afirmava que la modificació
del clima de la segona part d’aquest segle depe-
nia, en gran mesura, de les accions que s’em-
prenguessin en els propers 10-20 anys, i que els
riscos d’actuar massa tard podien comportar tras-
torns econòmics i socials comparables als de «les
grans guerres i la depressió econòmica de la
primera meitat del segle XX».
Sabem, així, quins són els principals reptes
ambientals: el més important, i potser el més
gran que mai ha hagut d’afrontar la humanitat, el
canvi climàtic provocat pels gasos amb efecte
d’hivernacle (GEH). I gràcies al treball desen-
volupat pels científics de l’IPCC, comencem a
conèixer les possibles conseqüències d’aquest es-
calfament global: l’augment de fenòmens meteo-
rològics extrems, els canvis en els règims de pluja
o l’augment del nivell del mar. També sabem que
no són ni seran homogenis a tot el món. A Cata-
lunya l’increment de les temperatures pot ser im-
portant, però potser serà més notable la dismi-
nució de les precipitacions, amb escenaris que
apunten cap a una reducció del 30% o més.
Existeixen, però, altres amenaces. Arreu del
món s’extreuen cada any 20.000 milions de
tones (Mt) de pedra, graves i sorra, 1.400 Mt de
mineral de ferro per a la industria siderúrgica i
una quantitat similar per a l’obtenció de coure.
La quantitat d’acer consumit per càpita a tot el
món l’any 2001 arribava als 137 kg per persona,
gairebé el doble del que pesa.44 L’impacte sobre
el medi natural que provoca l’extracció d’aques-
tes quantitats ingents de materials és enorme,
amb uns sistemes de processament dels mine-
rals que generen residus d’elevada toxicitat. En
43. Stern, Nicholas. Informe Stern, la verdad sobre el cam-
bio climático. Barcelona: ed. Paidós, 2007.
44. Brown, Lester R. Ecoeconomia. Barcelona: Centre
Unesco de Catalunya, 2002, p. 121.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
el cas del processament de l’alumini, per cada
tona de metall cal processar quatre tones de
bauxita, i el procés deixa una tona d’un residu
d’elevada perillositat, anomenat fang vermell,
que s’emmagatzema en grans preses que acaben
per contaminar les aigües superficials i subter-
rànies. En altres casos, l’extracció implica la des-
forestació de grans àrees de boscos primaris o
l’emmetzinament dels hàbitats naturals, com és
el cas de l’extracció d’or, a partir de la lixiviació
amb cianur.
El model actual de desenvolupament produc-
tiu i constructiu solament incrementa el pro-
blema: generant productes inútils, o bé d’una
utilitat molt limitada en el temps —els anome-
nats d’un sòl us— i fabricant-los amb una enorme
ineficiència en l’aprofitament de les matèries
primeres i de l’energia. Però la raó d’aquesta si-
tuació no rau en el desconeixement dels empre-
saris o dels polítics, ni en la manca de tecnologies
més eficients, sinó en el simple però demolidor
motiu que els manca valor econòmic, als costos
ambientals, com ara l’exhauriment dels recursos,
la degradació de territori i dels ecosistemes, o les
emissions de contaminants a l’atmosfera i als rius.
Per modificar el model, és necessari atribuir un
valor econòmic a tots els elements del cicle, in-
corporant-los dins del procés econòmic: amb
aquests criteris resultaria més raonable procurar
tancar els cicles bàsics —els de la matèria, de
l’energia i de l’aigua—, que no pas haver de pagar
pels efectes ocasionats per la una gestió deficient.
L’exemple més important d’aquesta manera de
procedir té milions d’anys: és la natura. N’hem
d’aprendre molt, dels sofisticats mètodes naturals.
Cal dissenyar un sistema de producció que rein-
verteixi els residus generats per tal de crear nous
productes, i que per fer-ho utilitzi l’única font
d’energia de disponibilitat il·limitada i sense danys
col·laterals a la vida, que és el sol. Fer-ho ens por-
tarà a substituir les mines per les deixalleries i
l’extracció pel reciclatge, utilitzar l’energia reno-
vable del sol i limitar el consum d’aigua dins dels
límits de regeneració del propi sistema climàtic.
En aquesta línia, l’arquitecte nord-americà
William Mc Donough i el químic alemany
Michael Braungart van defensar en el seu conegut
llibre Cradle to Cradle (2002) un nou model de
disseny destinat a incorporar la idea de tancament
1089
dels cicles de vida dels productes.45 El concepte
de la sostenibilitat apareix, així, associat al tanca-
ment dels cicles bàsics de la matèria, l’energia i
l’aigua. En la majoria dels casos es poden fixar in-
dicadors objectius, susceptibles de ser previstos i
mesurats de manera unívoca. Molts d’aquests in-
dicadors són vells coneguts dels químics i els ecò-
legs, i només cal introduir-los en els coneixe-
ments i el llenguatge dels actors de l’edificació
(arquitectes, constructors, promotors, etc.).
En el cas de la matèria, podem avaluar la massa
(Kg) del producte, o la quantitat de matèria (li-
tosfera) necessària per obtenir-lo, les emissions de
compostos químics degudes a la fabricació, com
ara els causants de la pluja àcida (Kg SO2 eq. / Kg),
o les potencialment tòxiques per a la flora, la fauna
o l’home. També podem mesurar l’energia, tant la
necessària per a la fabricació dels materials (ener-
gia incorporada) (Mj/Kg) com l’energia consumida
durant la vida útil (Kw/h m2 any), o en ambdós
casos valorar-ne l’equivalent en emissions de GEH
(Kg CO2 eq. / Kg o Kg CO2 eq. / m2 any) en fun-
ció dels diferents processos de fabricació, o al
tipus d’energia consumida. L’aigua, la podem me-
surar amb el volum (L) i la qualitat, amb l’anàlisi
dels compostos que conté, ja sigui en captar-la o
en abocar-la. La mesura pot ser (de fet és) com-
plexa, però permet oferir dades objectives d’efi-
ciència i impacte.
Així, doncs, no hauríem de dir mai més que
un edifici, o qualsevol activitat, és sostenible, sinó
com és de sostenible, associant-ho a una mesura i
a una unitat comparatives o al valor equivalent
d’un edifici estàndard.
Dins dels impactes causats per l’activitat
humana, no resulta fàcil de determinar quina és
la influencia del sector de l’edificació. Tant pel fet de
que tots els sectors estan entrellaçats, com per què
no existeixen dades homogeneïtzades per a tots
els paràmetres. Si considerem només el valor de
les emissions de CO2 eq., el Pla Nacional d’Assig-
nacions de Drets d’Emissió 2008-2012 de l’Estat
espanyol atribueix el 25% del total al sector de
l’edificació, similar a la petjada ecològica del país
relativa a la construcció. Aquest percentatge, però,
només té en compte les emissions produïdes per
45. Mc Donough, William; Braungart, Michael. Cradle to
Cradle. North Point Press, 2002.
1090 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

200
Post IE-EE (máx.) 6,0 Intervalo post-IEEE (80%)
180

Calentamiento mundial en superficie (ºC)

B1
5,0 A1T
160
Emisiones de GI (GtCO2-eq/año)

B2
140 A1B
4,0 A2
120 A1F1
3,0 Concentraciones constantes,
100 año 2000
2,0 Siglo XX
80

60 1,0

40 0
20

A1FI
Post IE-EE (mín.)

A1B
A1T
–1,0

B1

B2

A2
0
2000 2100 1900 2000 2100
Año Año

Figura 15. Escenaris d’emissions de GEH entre 2000 i 2100 (en absència de polítiques climàtiques addicionals) i projecció de
temperatures mitjanes en la superfície de la Terra.
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i accions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.

l’ús dels edificis, i no aquelles derivades de pro- sada en obra i els consums durant la vida útil
duïr-los o demolir-los. Moltes d’aquestes emis- dels materials, i l’enderroc i la gestió dels residus
sions, com les de la fabricació de l’acer, el ciment, que s’hi produeixen— i ho apliquem als cicles
el vidre o la ceràmica, estan avui segregades en de la matèria, l’energia i l’agua, obtindrem grà-
altres epígrafs, que no es poden sumar directament, fics de gestió de cicles diversos, depenent de si
ja que també inclouen la producció d’aquests ma- concebem aquests cicles oberts o tancats.
terials per a l’obra pública o altres usos industrials. Els grans objectius de la sostenibilitat en el
A Catalunya, el Decret 21/2006 d’ecoeficièn- camp de la construcció i l’habitatge passen,
cia (DEE) atribueix a l’edificació el 40% de les doncs, per una reducció de la demanda i la mi-
emissions de CO2 eq. sense especificar quins con- llora d’eficiència en tots els tres cicles analitzats.
ceptes hi estan inclosos i quins no. Les dues xifres
– La reducció de la demanda en l’edificació
resulten poc concretes i probablement inferiors a
no pot limitar-se, però, a les noves construccions,
la realitat. A més, de manera indirecta, la forma
sinó que cal actuar sobre el parc existent. Cada
de les edificacions i particularment del model
nou edifici construït46 representa un increment
urbà, és responsable d’una part molt considerable
a la suma total de recursos materials utilitzats i
dels desplaçaments dels ciutadans, i per tant de
energia consumida; així, l’única manera d’acon-
part també de les emissions associades al sector
seguir una reducció en les emissions del sector
transport i a la fabricació dels vehicles.
de l’edificació ha de passar per limitar les noves
En aquest sentit, resulta força més precís el con-
construccions i millorar l’eficiència dels edificis
cepte de metabolisme urbà, que s’ha utilitzat en al-
existents. L’acompliment de la directiva impul-
tres apartats d’aquest mateix treball, per descriure
sada per la UE amb l’objectiu de reduir en un
el conjunt d’efectes del model urbà i de l’edificació
20% la demanda energètica l’any 2020,47 impli-
sobre el medi ambient. Amb aquesta perspectiva
més general, no resulta exagerat afirmar que les
opcions d’eficiència dels models urbans i d’edifi- 46. Excepte si es tracta d’un edifici realitzat exclusivament
cació poden afectar més del 50% de les emissions amb materials i energia renovables.
actuals de CO2 eq. produïdes a Catalunya. 47. El Consell Europeu dels dies 11 i 12 de desembre de
2008 va aprovar un compromís de reducció per a l’any 2020 i
Si considerem les diverses fases del cicle de respecte de les dades de 1990, de les emissions de GEH en
vida d’un edifici —és a dir, tots els processos un 20% (i fins a un 30% si els altres grans països del món es
relacionats amb la producció, el transport, la po- comprometen a realitzar reduccions similars); d’augmentar
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
matèria energia
energia matèria
aigua construcció vida útil aigua
edifici
residus emissions
emissions aigües residuals
enderroc
energia residus
emissions
Figura 16. Cicle de vida d’un edifici convencional: gran con-
sum de matèria primera; ús intensiu d’energia fòssil, amb les
corresponents emissions de CO2 eq., tant en la fase de cons-
trucció com en la l’enderroc; la gran producció de residus
amb un baix nivell de reciclatge, i l’elevat consum d’aigua
tractada i de producció d’aigües residuals (paradoxalment
major que el consum d’aigua potable, ja que incorpora les
escorrenties de la pluja).
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i ac-
cions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS,
2010.
caria la rehabilitació del 33% del parc construït
actual, amb una reducció mitjana del consum del
65%. Arreu de Catalunya, representaria la reha-
bilitació de més de 70.000 habitatges l’any, a més
de la part proporcional d’equipaments i edificis
d’oficines. Un autèntic repte financer, tecnològic
i de gestió, que implica la creació de nous models
constructius i d’instal·lacions, i alhora un gran
incentiu per superar la crisi i recuperar el ritme
de l’activitat econòmica.
– L’aposta per un creixement sostenible obliga,
al mateix temps, a modificar decisivament el
model econòmic i tecnològic vigent. Passar a un
sistema de producció que internalitzi els costos
ambientals i tanqui els cicles de la matèria i
l’energia implica revisar l’actual maquinària de
producció i moltes de les metodologies heretades,
poc pertinents per encarar el futur. En el cas par-
ticular del sector de la construcció (que no ha
entrat encara a fons en les pràctiques regulades de
la indústria) les transformacions serien encara
més importants. La mateixa organització del sec-
tor, amb diferents agents que hi intervenen com a
responsables de limitades fases del procés, els pro-
l’ús d’energies renovables (eòlica, solar, biomassa, etc.) fins
el 20% de la producció total (actualment representa al vol-
tant del 8,5%) i a reduir el consum en un 20% gràcies a una
major eficiència energètica. Vegeu-ne més informació a
<http://ec.europa.eu/climateaction/index_es.htm>.
1091
matèria renovable energia renovable
materials reciclats matèria
energia renovable aigua captada/tractada
aigua
construcció vida útil
edifici
materials per aigües
reciclar enderroc a tractar
energia renovable
materials per reciclar
valorització amb energia
renovable
Figura 17. En el segon model s’han substituït les matèries pri-
meres per renovables o reciclades, l’energia s’ha reduït dràs-
ticament i és de producció renovable, i el consum d’aigua
s’ha reduït, diversificant-se en potable, grises i de captació.
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i ac-
cions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS,
2010.
cediments de contractació i adjudicació, la com-
partimentació entre la realització i l’explotació
dels edificis provoquen inèrcies i dificultats per
assumir la transformació necessària. Tanmateix,
l’edificació té un pes fonamental en la definició de
la demanda de tota la societat, i per tant no és
possible pensar en models econòmics sostenibles
sense una clara contribució d’aquest sector.
– Finalment, la sostenibilitat ha de ser també
un referent en la millora de la salut i el benestar de
les persones, incorporant el concepte de biohabi-
tabilitat en la concepció dels edificis. Vivim cada
vegada més envoltats de materials emissors de
substàncies químiques, d’ones d’alta i baixa fre-
qüència, de camps elèctrics i electromagnètics... i
gairebé no hem fet estudis a llarg termini de les
influències que poden tenir en la nostra salut i
benestar, i que haurien de fer-nos reflexionar sobre
la importància d’aquest àmbit en l’arquitectura.
24.2.2. Objectius i accions per a la sosteni-
bilitat. Cicles bàsics i factors associats48
Per tal de definir els objectius de millora de la sos-
tenibilitat en el camp de l’edificació, que haurien
d’incorporar-se a les polítiques de construcció i
especialment a les d’habitatge, l’Informe cap a un
habitat(ge) sostenible es va acompanyar de tota una
sèrie d’accions concretes estructurades en els qua-
tre grans àmbits anteriorment mencionats. Els
tres primers es corresponen als tancaments amb
48. Apartat a càrrec de Joan Sabaté.
1092 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
els cicles de la matèria, de l’energia i de l’aigua, i
recullen objectius i accions destinades a reduir els
impactes sobre el medi i apropar-ne els cicles al
tancament. El darrer àmbit recolliria estratègies
de millora de la biohabitabilitat, amb objectius
compartits dirigits a:
– Tancar el cicle de la matèria.
– Tancar el cicle de l’energia i reduir les emis-
sions de CO2 eq.
– Tancar el cicle de l’aigua.
– Millorar el confort, la salut i la biohabitabilitat
dels edificis.
En cadascun d’aquests àmbits es defineixen
uns objectius generals, unes accions incidents i
una sèrie de mesures específiques identificades
amb medis i actors per dur-les a terme.
El conjunt dels quatre àmbits inclou 15 objec-
tius generals, 52 accions i 265 mesures concretes
d’actuació. Aquestes propostes d’actuació fan refe-
rència a totes les fases del procés: la planificació
urbanística, el projecte, la construcció i l’ús dels
edificis. També es consideren un conjunt d’as-
pectes que incideixen en la presa de decisions, ja
siguin aspectes normatius, econòmics, socials o
urbans. Algunes de les iniciatives proposades re-
quereixen l’actuació de les autoritats públiques,
com la modificació de normatives, els ajuts o les
politiques fiscals; altres, són recomanacions per als
autors, tècnics, promotors o usuaris finals. Quasi
totes podien ser quantificades, tant en els aspectes
de reducció dels impactes com en el cost econòmic
d’implantar-les o la relació cost-benefici.
En alguns casos, disposem de les dades ne-
cessàries per fer-ho. Aquest és el cas, per exem-
ple, de l’àmbit 02, tancar el cicle de l’energia i
reduir les emissions de CO2 eq. En aquest àmbit,
les millores d’eficiència, tant en edificis de nova
construcció com en rehabilitacions, pot ser molt
important, i disposem d’eines per avaluar-la. En
alguns projectes (en fase de construcció), els re-
sultats de les simulacions donen reduccions de
climatització, en edificis no residencials, supe-
riors al 80%,49 o del 72%50 en els consums de
49. Banc de Sang i de Teixits de Catalunya, projectat per
SaAS amb JG enginyers, per encàrrec del Consorci de la
Zona Franca, l’ajuntament de Barcelona i el Banc de Sang i
Teixits de Catalunya, del Departament de Salut. Mes infor-
mació <www.saas.cat>.
clima i producció d’aigua calenta sanitària (ACS)
en promocions d’habitatge públic. En ambdós
casos, respecte d’edificis convencionals del ma-
teix ús i en el mateix emplaçament, i amb incre-
ments de costos que permeten una amortització
inferior als 10 anys (amb una rendibilitat anual
de la inversió propera al 10%). En certes pro-
mocions d’habitatge públic en curs, s’han obtin-
gut reduccions d’emissions de CO2 eq. del 40%
al llarg de tot el cicle de vida d’un edifici, amb
un increment de costos del 4,5%. En l’àmbit 03,
tancar el cicle de l’aigua, també disposem de
dades de reducció contrastades superiors al 50%
en diversos edificis d’habitatge públic. En altres
àmbits com el 01, tancar el cicle de la matèria, i
especialment el 04, millorar el confort, la salut
i la biohabitabilitat dels edificis, la manca d’es-
tudis previs ens limita a l’hora de donar xifres
de millora, tot i que en general poden ser obtin-
gudes per procediments analítics o estadístics
(apartat 01) o per medició directa (apartat 04).
De les línies d’actuació proposades, se’n poden
extreure tanmateix algunes característiques comu-
nes, que defineixen mancances i potencialitats que
caldria tractar adequadament, especialment a un
país amb ambició proactiva. Catalunya pot ser, en
efecte, un país de referència en el desenvolupa-
ment de noves estratègies d’edificació sostenible en
climes càlids, i transformar un problema, el de l’efi-
ciència, en un capital exportable, tal com succeeix
en els àmbits de la recerca biològica o de la salut.51
50. Seixanta habitatges a Can Vergonyós, Tossa de Mar,
projectat per SaAS per encàrrec de l’INCASOL i estudi
sobre les possibilitats de reducció d’emissions de CO2 en
habitatge social, finançat pel Departament de Medi Am-
bient i Habitatge del govern català, dirigit per J. Sabaté i
A. Cuchí, i amb la participació SaAS (A. Moreno i H. Espeche);
SO (A. Sagrera, G. Wadel i F. López) i l’EALS (J. Vidal i
S. Cantos). Mes informació a <www.saas.cat>.
51. Però el camí a recórrer és llarg. Per tal de potenciar els
aspectes d’innovació caldria adoptar una sèrie de mesures
de forma imminent. Aquestes haurien de ser:
– Millorar el coneixement i la recerca: amb suport als dis-
positius d’ R+D+i, existents, incentivació a agents de
canvi necessaris i impuls d´experiències pilot i projectes
d´excel·lència, amb resultats mesurables i replicables.
– Modificar el marc d’actuació: amb una revisió del marc
normatiu tècnic (amb mancances) i urbanístic (obsolet),
de les dinàmiques de contractació pública, gestió cons-
tructiva i manteniment i control, així com una simplificació
dels processos administratius i una millora de la compe-
titivitat.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
24.2.2.1. Estratègies i models de reducció de
CO2 eq. a l’edificació52
Per tal de determinar les possibilitats de reducció
de les emissions de gasos amb efecte d’hiverna-
cle, habitualment associades a la denominació
CO2 eq., cal analitzar els àmbits i els moments
on es produeixen i valorar-ne les opcions de
reducció. Una guia de reducció tindria l’itinerari
següent:
a) La producció, transport i posada en obra
dels materials que conformen l’edifici és el pri-
mer àmbit, des del punt de vista cronològic, on es
necessita energia. L’energia per produir un edifici,
que s’anomena energia incorporada53 constitueix
el valor inicial de l’energia i les emissions asso-
ciades a la matèria de l’edificació. Si utilitzem un
símil econòmic, podríem parlar de capital inicial,
o inversió. Si prenem les emissions de CO2 eq. en
un edifici d’habitatges convencional amb una
vida útil estimada de 50 anys, aquesta inversió
podria significar entre el 30% i el 40% del total de
les emissions. En l’extrem oposat del cicle de
vida, en el moment de la demolició, ens trobem
amb una opció possible de malbaratament o,
al contrari, amb un potencial de recuperació
d’aquesta inversió inicial: el reciclatge. És cert que
el mateix procés de desconstrucció consumeix
una energia suplementària, però d’un valor nota-
blement més baix que el procés de construcció. Si
construïm de manera que els materials utilitzats,
una vegada finalitzada la vida útil que tenen, pu-
guin tornar a ser utilitzats com matèria primera
d’altres cicles materials, podem recuperar una
part de les emissions inicials assignades. L’ener-
gia i les emissions que podem recuperar d’aquests
materials poden anomenar-se capital romanent
(o energia romanent) del sistema. Si sumem el
cost (energètic) inicial de l’edifici més el mante-
niment, les reparacions i la substitució de com-
– Generar mecanismes que incentivin el canvi, amb un im-
puls a les polítiques d’incentius fiscals, a les polítiques de
promoció i difusió social, i a una valoració de les apostes
innovadores, donant suport als seus actors i assumint
(amb processos de garantia) els riscos de tota aposta
qualitativa.
52. Apartat a càrrec de Joan Sabaté.
53. El concepte anglosaxó embodied energy podem tra-
duir-lo com ‘energia incorporada’ o ‘energia in corpore’.
1093
Enllumenat 2,6
Electrodomèstics 12,71
Construcció
Cuina 11,67 63,15
Calefacció i ACS
22,50
Figura 18. Energia consumida (kWh/m2 any) per un habi-
tatge d’alta eficiència energètica a Catalunya en els dife-
rents apartats i durant un període de vida útil de 50 anys.
Font: Sabaté, Joan, «Construcció i habitatge: objectius i ac-
cions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS,
2010.
ponents, i li restem el valor de l’energia romanent,
obtindrem el valor final del procés global de pro-
ducció i construcció de l’edifici.
La resta, gairebé, és a dir entre el 60% i
el 70%, correspondria a l’energia consumida
durant la vida útil de l’edifici. La relació entre
aquests percentatges varia segons l’eficiència en
cadascuna de les fases. En la mesura que incre-
mentem l’eficiència durant la vida útil de l’edi-
fici, amb la millora del comportament tèrmic o
de l’eficiència de les instal·lacions, el valor rela-
tiu de l’energia incorporada augmenta en impor-
tància percentual. Tal com hem pogut constatar,
en un estudi finançat pel Departament de Medi
Ambient i Habitatge54 de la Generalitat, en un
edifici d’alta eficiència energètica, i en què, per
tant, s’han reduït els costos d’explotació, sense
modificar de manera substancial els sistemes de
construcció, les emissions degudes als materials
arriben a representar gairebé el 60% del total.
Si analitzem amb més detall els components de
l’energia incorporada, resulta significatiu el pes
que tenen les emissions d’alguns materials, i espe-
cialment les degudes al formigó armat, que repre-
senten en l’estudi un 40% de les emissions totals
associades als materials. Les emissions degudes
54. Estudi sobre les possibilitats de reducció d’emissions
de CO2 en habitatge social, finançat pel Departament de
Medi Ambient i Habitatge del Govern català, dirigit per
J. Sabaté i A. Cuchí, i amb la participació de SaAS (A. Mo-
reno i H. Espeche); SO (A. Sagrera, G. Wadel i F. López) i
l’EALS (J. Vidal i S. Cantos).
1094 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Materials amb més del 5% d’emissions de CO2 per capítols
Materials Kg ⋅ CO2/m²
Acer 113,85 20,50%
Maó ceràmic 68,28 12,29%
Ciment 66,01 11,89%
Alumini lacat 52,83 9,51%
Form. prefabricat 28,13 5,06%
Totals 329,1 59,25%
Taula 1. Materials amb una aportació d’emissions de CO2 eq. superior al 5% del total de l’edifici, per a un habitatge que
compleixi el CTE i el DEE.
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i accions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
al formigó s’han vist incrementades per l’entrada
en vigor de la Instrucció del Formigó Estructural,
EHE. Amb l’objectiu de millorar la seguretat i la
durabilitat dels formigons, aquesta norma ha in-
crementat de manera important les resistències
característiques dels formigons utilitzats, així
com la quantitat de ciment de la barreja, dos fac-
tors que incideixen directament en les emissions.
Entenem que és possible garantir les mateixes
prestacions amb estratègies que no resultin con-
traproduents en els aspectes ambientals.
Alhora, caldria revisar la utilització sistemà-
tica del formigó armat com a sistema estructu-
ral, i substituir-lo quan sigui possible per altres
sistemes amb menor energia incorporada, com
poden ser les fàbriques de ceràmiques tradicio-
nals, i especialment per sistemes basats en fusta
estructural derivats.
En l’estudi realitzat, el tercer material més
emissor és l’alumini utilitzat en els tancaments i
les persianes. És significatiu que l’alumini, que re-
presenta menys del 0,08% de la massa d’un edi-
fici, aporti el 10% de l’energia incorporada. Una
opció per tal de reduir aquesta aportació és uti-
litzar productes que garanteixin un alt percen-
tatge de metall procedent del reciclatge. L’obten-
ció de metalls a partir de reciclatge (ferralla en el
cas de l’acer) redueix molt els consums d’ener-
gia i permet obtenir un producte amb la mateixa
qualitat que l’original. Amb accions limitades de
racionalitat constructiva, com poden ser la rea-
lització d’estructures racionals (amb dimensio-
nats ajustats) i, sobre tot, l’ús de sistemes indus-
trialitzats, la utilització de fusta per a les fusteries
i proteccions solars i l’ús de materials reciclats,
Concentració segons capítols
34% fonaments i murs de contenció, 60% estructures
98% tancaments primaris
46% fonaments, 21% estructures, 27% tancaments primaris
100% tancaments secundaris
100% estructures
especialment dels àrids i metalls, podem reduir
un 30% de les emissions degudes a l’energia
incorporada.
Per obtenir una reducció més significativa,
hem de plantejar canvis de major importància en
la concepció de l’edifici. Es tracta d’imposar la
progressiva substitució dels sistemes de cons-
trucció mineral (on la major part de la massa de
l’edifici ha hagut d’escalfar-se a causa dels dife-
rents processos de producció, a temperatures
properes als 1.000 °C) per models més orgànics,
en els quals els materials bàsics provenen de la
biosfera. Aquests biomaterials requereixen molt
poca energia per ser transformats, i posseeixen
una característica singular: estan formats per car-
boni, que ha estat fixat prèviament per l’acció de
la fotosíntesi, de manera que en la mesura en què
els utilitzem, estem segrestant importants quan-
titats de CO2 de l’atmosfera.
Per donar una idea dels valors que podem
aconseguir amb aquesta transformació, n’hi ha
prou de comparar les emissions degudes a 1 m3
de formigó armat estructural amb les correspo-
nents a un volum mecànicament equivalent de
fusta laminada, posem 1,50 m3. En el cas del for-
migó, la producció d’1 m3 d’estructura pretesada
emet un terme mitjà de 450 Kg de CO2, mentre
que 1 m3 de fusta laminada de pi, absorbeix uns
792 Kg de CO2. Així, si substituïm 1 m3 de for-
migó per 1,50 m3 de fusta, obtenim una reduc-
ció d’emissions de 2.035 Kg de CO2.
En qualsevol cas, una dinàmica orientada a
reduir l’energia incorporada en la construcció de
manera notable hauria de tenir en compte el pro-
tocol següent:
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
1. Evitar estructures poc racionals, o elements
flectats amb relacions cantell/llum massa re-
duïdes, i ajustar estrictament les seccions
estructurals a les exigències mínimes.
2. Limitar la construcció de plantes subterrànies
per a usos no imprescindibles (espais tècnics,
xarxes d’instal·lacions) construint per exem-
ple edificis sobre rasant per als aparcaments.
3. Reduir l’ús sistemàtic de fonamentacions pro-
fundes, evitant construir en zones amb terre-
nys poc resistents, o fer-ho amb càrregues que
permetin fonamentació superficial.
4. Utilitzar materials reciclats en totes les apli-
cacions en les quals resulti viable, especial-
ment en els àrids i metalls; utilitzar materials
procedents de residu (reciclatge o compos-
tatge) per incorporar massa als edificis (per
millorar les prestacions acústiques i obtenir
massa tèrmica).
5. Limitar l’ús d’alumini especialment en fun-
cions estructurals (com a element resistent
dels tancaments i murs cortina) substituint-
lo per fusta laminada (que pot incorporar
proteccions en els llocs més compromesos
per l’aigua i la intempèrie) i exigint un alt per-
centatge d’alumini reciclat.
6. Utilitzar de manera preferent productes renova-
bles procedents de la biosfera (que actuen com
a dipòsits de CO2), per a totes les actuacions on
sigui possible: estructures i tancaments de fusta,
aïllaments de fibres de cel·lulosa o fusta, suro o
llana, paviments de linòleum o fusta.
7. Utilitzar materials minerals de baixa energia in-
corporada, com per exemple fàbriques de tàpia.
b) El segon gran àmbit de demanda energè-
tica el constitueix el d’aquell consum d’energia
necessària per a la utilització de l’edifici durant la
vida útil, i les emissions associades a aquest ús
(energia útil). En termes econòmics, podríem
assimilar aquest concepte al cost del manteniment.
Com ja indiquem, es tracta normalment de la part
més significativa, fins al punt que, sovint quan
ens referim a l’energia consumida pel sector de
l’edificació, ens hi referim exclusivament. Com
a exemple, valgui assenyalar que en el DB HE
d’estalvi energètic del CTE, es fa referència exclu-
sivament a l’energia destinada a la climatització i
a la producció d’aigua calenta sanitària i als
1095
equips d’il·luminació. En un edifici d’habitatges
convencional, l’energia destinada a la calefacció i
a la producció d’aigua calenta sanitària (ACS) pot
representar el 50% del total consumit en tot el cicle
de vida. Això justifica que sigui el primer àmbit
d’actuació quan ens plantegem l’eficiència energè-
tica, encara que, com hem vist anteriorment, per
assolir reduccions superiors al 30% del consum
total, haurem d’incidir en els altres àmbits.
– La demanda energètica d’un edifici depèn de
factors externs, com ara el clima o la insolació;
de situacions internes, com per exemple la calor
dissipada per les persones i els aparells que les
ocupen, i de factors intrínsecs a l’edifici, espe-
cialment de les característiques del seu envolu-
pant. La idea més estesa del tancament és que la
funció que té consisteix a aïllar l’interior del medi
exterior. Com sovint sol passar, les paraules mos-
tren més del que sembla i descobreixen el signi-
ficat ocult de les coses. Aïllar significa separar,
evitar completament tot contacte. La nostra pell
i els nostres òrgans no ens aïllen de l’entorn, ens
protegeixen d’allò que no és adequat, el fred, la
pols o la calor excessiva, i permeten que penetri
allò que necessitem, la llum, l’aire, la calor del
sol. La funció dinàmica de la nostra pell és molt
més intel·ligent i sofisticada que l’aïllament, però
implica una capacitat de control, obrir o tancar
passos, que redunda en un aprofitament de les
condicions del medi, i per tant en la reducció del
consum. Per controlar el pas de calor i humitat
entre l’exterior i l’interior, disposem d’un nombre
limitat de mecanismes, però que combinats per-
meten infinites variacions. L’aïllament, la inèrcia
tèrmica, el control de la ventilació, el control
solar i la gestió dels intercanvis d’humitat i vapor
constitueixen la pedra angular d’un plantejament
correcte dels tancaments. Són només cinc meca-
nismes, però permeten un amplíssima gama de
matisos. Per projectar tenint-los en compte hau-
ríem d’entendre i atendre les raons de cada un
d’aquests mecanismes i ser capaços d’utilitzar-ne
correctament els conceptes i de preveure’n les
implicacions. Una ajuda fonamental a l’hora de
configurar els tancaments, i que ha de servir per
corroborar el que diu la intuïció, és la utilització
de programes dinàmics de simulació de la de-
manda, que poden propiciar reduccions de fins
1096 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

120.000

100.000

80.000

60.000

40.000

20.000

0
Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Decembre
AIRE-CLIMAVENETA AIRE-CARRIER AIGUAT-standar (*) AIGUA F-RTHD (EWT 22) AIGUA F-TEC 2 (EWT 25) AIGUA T-TEC 3 (EWT 30) (*)

Figura 19. Consums estimats per a la producció de fred i calor en funció de diferents opcions d’optimització. La línia supe-
rior correspon al consum que requeriria un edifici amb el mateix ús complint estrictament la legislació actual; la inferior, en
beix, la solució final.

al 30%, sense necessitat d’opcions sofisticades ni
increments de costos significatius.
– Una vegada assolida una reducció significa-
tiva de la demanda, el segon pas és incremen-
tar l’eficiència de les instal·lacions tèrmiques o
l’eficiència dels equips. Hauria d’analitzar-se, en
aquest sentit, el funcionament dels sistemes de
distribució i producció de climatització, i utilit-
zar aquells sistemes amb una millor relació entre
energia aportada —kWh d’electricitat o m3 de
gas— i energia tèrmica —calor o fred— obtin-
guda. Considerant exclusivament els sistemes de
generació, el valor pot variar molt en funció de la
tecnologia escollida i el percentatge de potència
total utilitzada; d’aquí la necessitat d’un càlcul
ajustat, i no d’una estimació a l’alça, i de la utilit-
zació de sistemes escalables. L’increment de l’efi-
ciència implica tot el sistema energètic a més de
la generació: bombes de volum variable, dimen-
sionat correcte i aïllament dels conductes, utilit-
zació de mecanismes d’estalvi directe, com el free
cooling (refrigeració per ventilació forçada amb
aire exterior), mecanismes de recuperació de calor
o la utilització de sistemes col·lectius de generació
amb tarifació individual, més eficients que els in-
dividuals. Amb uns sistemes ben dimensionats, i
sense massa sofisticació, la millora de l’eficiència
de les instal·lacions pot arribar al 50%.
– Finalment, serà fonamental preveure la ges-
tió de tots els sistemes, actius o passius, de con-
trol del clima. Aquests mecanismes poden anar
des de l’obertura manual de les finestres o de les
proteccions solars, fins a complexos sistemes de
control totalment automatitzats. Els increments
de consum deguts a la gestió ineficaç poden ser de
l’ordre del 30%, o fins i tot del 40%, respecte
dels calculats. Amb uns usuaris implicats en
l’objectiu de la sostenibilitat, els mecanismes
poden ser molt simples, una mínima instal·lació
amb alguns sensors i una mínima dotació de me-
canismes ajustables. Tanmateix, en una situació
més general, amb usuaris poc o gens compro-
mesos, l’experiència indica que resulta perillós
confiar en mecanismes que han d’estar regulats
directament per l’usuari. La suma d’eficiències de
totes aquestes mesures resulta espectacular. Amb
una reducció de la demanda del 30%, uns siste-
mes que incrementen l’eficiència en un 50% i un
adequat sistema de control, els consums d’ener-
gia associats a la climatització i l’ACS, podrien
oscil·lar del 25% dels d’un edifici convencional,
per obtenir estalvis reals de fins al 75% del con-
sum convencional.
c) Per tal de millorar les condicions de soste-
nibilitat i reduir les emissions de CO2 eq. del sec-
tor de l’edificació, és necessari desenvolupar
nous models arquitectònics i tecnològics que ofe-
reixin millors prestacions que els habituals.
Un exemple de contribució en l’elaboració
d’aquests nous models va ser l’estudi (presentat
dins l’estand del Departament de Medi Ambient
i Habitatge a Construmat 2007) de les emissions
de CO2 eq., al llarg de tot el cicle de vida, d’un
edifici prototípic resolt amb diversos sistemes
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
constructius i d’instal·lacions.55 Aquests sistemes
canviaven des dels més convencionals als més
eficients en l’ús dels recursos, amb cinc exem-
ples d’obra nova i un de dedicat a la rehabilitació.
Es tractava de visualitzar diferents opcions tec-
nològiques i constructives aplicades a un mateix
tipus edificatori, de manera que es poguessin
apreciar amb claredat els resultats obtinguts en la
millora de l’eficiència, i el cost necessari per
implantar-los, així com els respectius graus de
reducció d’emissions de CO2.56
Les possibilitats considerades incloïen les rela-
cionades amb la construcció de l’edifici: com ara
les produïdes per la fabricació, el transport i la
posada en obra dels materials; el manteniment i
la reposició durant l’ús, i la demolició i el reciclat-
ge en finalitzar la vida útil; i les relacionades amb
l’ús de l’edifici, com les produïdes per la climatit-
zació, l’aigua calenta sanitària (ACS), la il·lumina-
ció, el consum dels electrodomèstics i la cuina.
La suma de les emissions (Kg de CO2 eq./m2
i any) es va comparar amb les que produiria un
edifici amb la mateixa geometria i emplaçament,
però construït amb sistemes convencionals, que
complís estrictament les determinacions de la
normativa. El projecte va incorporar millores
susceptibles de ser aplicades de manera genera-
litzada a les promocions d’habitatge públic.
Es van considerar una sèrie de condicions,
com ara la utilització de sistemes constructius
convencionals, incorporant-hi tan sols petites
millores, el manteniment de les tipologies dels
habitatges i un increment màxim del cost de la
construcció. Tot i la limitació inicial, les millores
van ser notables: les emissions de CO2 eq. degu-
des a la climatització i a aigua calenta sanitària
podrien reduir-se en un 73%, mentre que els
corresponents a tot el cicle de vida arribaren al
42%. La utilització d’aigua potable es reduiria en
un 65%, gràcies a la reutilització d’aigües grises
i a la captació d’aigua de pluja.
55. Id. nota 54.
56. L’edifici escollit corresponia a un projecte real: la cons-
trucció de 60 habitatges de Can Vergonyós a Tossa de Mar,
promogut per l’Intitut Català del Sòl (INCASOL) i redactat
per Sabaté associats Arquitectura i Sostenibilitat (SaAS).
57. Emissions corresponents al total de la energia incorpo-
rada i l’energia consumida durant la vida útil, expressada en
Kg CO2 / m2 any aplicat a la superfície útil dels habitatges.
1097
En conjunt, aquestes millores van implicar un
increment de preu, respecte al valor inicial de re-
ferència fixat per l’INCASOL, de només un 4,5%.
A partir de les dades d’aquest estudi, es van
plantejar cinc models d’extrapolació, amb diver-
ses eficiències per a obra nova i un cinquè per
a rehabilitació (vegeu seccions tipus i quadre
adjunts): els models proposats representaven si-
tuacions característiques respecte de l’eficiència,
ja fos perquè corresponien a canvis normatius, o
bé perquè marcaven camins nous de millora.57
El treball realitzat demostra que és possible
reduir les emissions de CO2 eq. de l’edificació de
manera notable, i que els increments de costos
necessaris són molt limitats respecte dels benefi-
cis obtinguts (amb relacions molt més favorables
que en les inversions necessàries per a la millora
de la producció).58
58. Als darrers anys ben pocs esforços s’han fet a Catalunya
per analitzar, amb detall i precisió, l’ús que es fa de l’energia
als edificis i als habitatges. L’any 2006, l’ICAEN va fer públic
un treball sobre aquesta temàtica a partir de 1.200 enques-
tes realitzades l’any 1997, però avui aquest treball possible-
ment hagi quedat desfasat, donats els increments recents
de consum d’energia experimentats per la societat catalana.
En ell es deia que el consum mitjà d’energia d’una llar a Ca-
talunya era de 7.752 kWh/any. Un estudi molt més detallat ,
encomanat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge
per avaluar les emissions de gasos d’efecte hivernacle al sec-
tor domèstic, concloïa que per les diferents tipologies
d’habitatge existents, per la data de construcció i per cadas-
cuna de les zones climàtiques definides, els consums anaven
entre 6.500 i 17.500 kWh/any. L’estudi donava una xifra per a
un habitatge de referència a Catalunya de 7.600 kWh/any, re-
partits de la següent manera: calefacció, 2.550; refrigeració,
65; aigua calenta sanitària, 1.975; il·luminació, 540 i equipa-
ments, 2.470 kWh/any. Per tant, una família mitjana, a Cata-
lunya, necessita per proveir-se de serveis d’energia tèrmica
4.590 kWh i 3.010 kWh per proveir-se dels serveis d’energia
elèctrica. Això vol dir unes densitats de potència, promitjada
al llarg de l’any, de 524 i 344 W/m2 per família. Suposant que
una família tenia 3,14 persones, en resulten unes densitats de
potència per càpita de 167 i 109 W/m2. Proveir les necessitats
energètiques, tèrmiques i elèctriques, d’una llar de Catalunya
amb la captació de l’energia solar (conversió tèrmica i con-
versió fotovoltaica) requereix unes superfícies de captació de
5,5 m2 i 14,3 m2 respectivament. Vegem les dades de l’Estat
espanyol : l’any 2000, una família mitjana necessitava per pro-
veir-se dels serveis d’energia tèrmica 7.523 kWh i 2.612 kWh
per proveir-se dels serveis d’energia elèctrica. Això vol dir
unes densitats de potència, promitjada al llarg de l’any, de
859 i 298 W/m2 per família. Com que en mitjana, l’any 2000,
una família tenia, 3,14 persones, en resulten unes densitats
de potència per càpita de 274 i 95 W/m2 (Taula 6). Proveir les
necessitats energètiques d’una llar de l’Estat espanyol amb
la captació de l’energia solar (conversió tèrmica i conversió
1098 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Cicle biològic Cicle tècnic
Materials compostables Materials reintroduïbles
Figura 20. Economia de materials segons el model ‘del bres-
sol al bressol’.
Font: Cubiña, Ignasi. Habitatge i hàbitat - beneficis socials,
econòmics i ecològics. EIG, 2009.
24.2.2.2. Marc normatiu i nous vectors am-
bientals59
El Govern de la Generalitat va aprovar l’any 2006
el Decret 21/2006, d’adopció de criteris ambien-
tals i d’ecoeficiència en els edificis (DEE), per tal
d’acostar les pautes d’edificació vigents als crite-
ris de desenvolupament sostenible. Aquest decret
va fixar quatre àmbits d’actuació: aigua/energia/
materials i sistemes constructius/residus, esta-
blint unes condicions mínimes generals i una
sèrie d’opcions segons una llista, que es valoren
amb un sistema de punts. Qualsevol edificació a
Catalunya ha de complir les condicions generals
i obtenir-ne un mínim de deu.
Dins de les condicions fixes, el decret d’eco-
eficiència estableix les següents condicions:
– Implantació de xarxes de sanejament amb un
tractament diversificat de les aigües pluvials i
residuals.
– Incorporació de mecanismes de reducció del
consum d’aigua.
fotovoltaica) requereix unes superfícies de captació de 8,2 m2
i 11,5 m2 respectivament. Ara bé, el potencial de reducció
dels actuals nivells de proveïment d’energia a la llar són con-
siderables, tal com es reconeix des de diferents àmbits i . Això
vol dir que les densitats de potència podrien estar molt per
dessota de les xifres donades abans, amb la qual cosa les su-
perfícies de captació solar també es podrien reduir de ma-
nera considerable. Però per assolir fites ambicioses de re-
ducció cal fer actives polítiques d’incentivació i polítiques
actives d’introducció al mercat de les tecnologies de submi-
nistrament i d’ús final més eficients disponibles. Vegeu, a més,
Puig, Josep: «Com fer les ciutats a imatge de la natura?» a
Cap a un Habitat(ge) Sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
59. Apartat a càrrec de Joan Sabaté i Manuel Gausa.
– Reducció del coeficient mitjà de transmitàn-
cia tèrmica límit i del factor solar de les ober-
tures.
– Obligatorietat de cobertura per a la producció
d’aigua calenta sanitària amb energia solar tèr-
mica.
– Previsió d’espais per afavorir la recollida se-
lectiva en habitatges.
– Incorporació d’un pla de gestió de residus per
a la construcció dels edificis.
Paral·lelament al sistema de compliment
obligatori, el DEE incorpora un sistema de punts
sobre un catàleg d’opcions constructives amb
l’obligació d’aconseguir-ne un mínim de deu i que,
també com a mínim, una família dels productes
emprats en la construcció de l’edifici disposi d’un
distintiu de garantia de qualitat ambiental.
Tal com es pot veure pel llistat de solucions
proposades, es tracta d’una normativa molt fina-
lista, en què es valoren de manera qualitativa
opcions de natura molt diferent, sense plantejar una
valoració quantitativa de les millores aportades
per cadascuna, en termes d’energia consumida
(KWh/m2 ⋅ any) o emissions (kg CO2/m2 ⋅ any).
En aquest sentit, el decret té més el valor d’una
llista de recomanacions, forçades pel caràcter
regulador de la directiva, que no pas el d’un con-
junt ordenat d’accions orientades a obtenir un
resultat numèric concret. Malgrat aquestes con-
sideracions critiques, es tracta de la primera nor-
mativa pensada de manera específica per millo-
rar la sostenibilitat de les edificacions.
En l’àmbit estatal, no existeix una norma es-
pecífica equivalent al DEE, sinó que dins de la
normativa general de la construcció s’han esta-
blert mesures tendents a millorar l’eficiència de
les edificacions. La més important d’aquestes
normes és el Codi tècnic de l’edificació (CTE),
elaborat a partir de la transposició dels diferents
eurocodis elaborats per la UE.
El CTE ha modificat completament l’estruc-
tura normativa de la construcció substituint un
seguit de normes de caràcter parcial, les Normes
Bàsiques de l’Edificació (NBE), per un únic codi
de referència que estableix les condicions que
han de complir els edificis d’acord amb la Llei
d’ordenació de l’edificació (LOE). El CTE consta
d’un document inicial, on es defineixen les dis-
posicions generals i administratives i es fixen els
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1099

60,0 800
1,4
2,5
2,3 1,4
Euros / m2

50,0 700
2,5
2,3

40,0 22,5 600

16,3
0,4
30,0 500
2,5 Coste
2,3
4,5 Producción
20,0 400 Iluminación
22,6 22,6 0,4 Electrodomésticos
16,0 2,5 0,4 0,4
Cocina
10,0 2,3 2,5
3,8 0,7 2,0 2,3 Climatización + ACS
1,6
4,1 4,1 4,5 E. Incorporada vivienda
5,1 5,1 5,1 1,5
0,0 1,5 2,0 E. Incorporada aparcamiento
–4,7

–10,0
Parque actual de Vivienda de alta eficiencia Vivienda con incorporación de Rehabilitación con
energética procucción energética criterios de alta
kg CO2 / m2a

viviendas
eficiencia energética
Vivienda de alta eficiencia
Vivienda de acuerdo con energética con reducción
CTE i DEE de la energía incorporada

Figura 21. Extrapolació de models característics respecte de l’eficiència i la sostenibilitat a l’habitatge, segons canvis nor-
matius i vies noves de millora.
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i accions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
1100 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

Ús de sistemes constructius
Façana ventilada al sud-oest (± 90°) 5p
Construcció de coberta ventilada 5p
Construcció de coberta enjardinada 5p
Sistemes industrialitzats en l’estructura 6p
Sistemes industrialitzats en façanes 5p
Mesures per a la reducció de la demanda energètica
En habitatges, si el 80% reben en l’obertura de la sala 1 hora de sol entre les 10 i les 12 hores solars en el 5p
solstici d’hivern
Reducció d’un 10% del Km de façanes 4p
Reducció d’un 20% del Km de façanes 6p
Reducció d’un 20% del Km de façanes 8p
Mesures per a la reducció del consum d’aigua
Sistema d’aprofitament aigües pluvials 5p
Sistema d’aprofitament aigües grises i pluvials 8p
Mesures per al foment del reciclatge
Utilització d’un producte obtingut del reciclatge de residus 4p
Reutilització residus petris generats (si hi ha demolició prèvia) 4p
Mesures per a la millora de l’eficiència de les instal·lacions
Disposar de ventilació creuada 6p
Utilització d’energies renovables en la climatització de l’edifici 7p
Enllumenat d’espais comunitaris amb detectors de presència 3p
Mesures per a la millora de l’aïllament acústic
En habitatges, que tinguin un aïllament mínim a so aeri R de 28 dBA 4p
En habitatges, elements horitzontals de separació i cobertes transitables: nivell d’aïllament a l’impacte 5p
normalitzat Ln inferior a 74 dBA

Taula 2. Decret d’ecoeficiència en l‘edificació (DEE). Quadre de puntuacions. El DEE incorpora un sistema de punts sobre un
catàleg d’opcions constructives amb l’obligació d’aconseguir-ne un mínim de deu.
Font: Sabaté, Joan: «Construcció i habitatge: objectius i accions» a Cap a un habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.

requisits que han de complir les edificacions, i
una sèrie de documents bàsics (DB) on es deta-
llen els mecanismes per tal de garantir el com-
pliment d’aquests requisits. Els apartats definits
a la norma inclouen aspectes de seguretat, amb
documents bàsics de seguretat estructural (SE),
la seguretat contra incendis (SI) i seguretat
d’utilització (SU), i d’habitabilitat, on s’inclou la
higiene, salut i protecció del medi ambient (HS),
protecció contra el soroll (HR) i l’estalvi d’ener-
gia (HE). Una de les característiques destacades
d’aquesta normativa és que planteja, dins del seu
àmbit competencial, no solament les condicions
inicials de construcció, sinó també els aspectes
d’utilització i el manteniment dels edificis i ins-
tal·lacions. Per contra, deixa fora de la norma els
aspectes relatius a la funcionalitat i a l’ús, que
hauran de ser definits en normatives de caràcter
sectorial.
La incorporació de les noves regulacions ha
permès millorar, en qualsevol cas, un cert modus
operandi, dirigint-lo cap a una nova sensibilitat
més sostenible, encara que aquesta sembla haver-
se limitat, freqüentment, a la superposició de
nous instruments o dispositius tecnològics sobre
una arquitectura de base tradicional (compo-
nents solars, instal·lacions de baix consum, ele-
ments protectors i filtres, etc.) i requereix anàli-
sis més globals sobre les diverses aplicacions,
concrecions i posades en practica (associades
encara, majoritàriament, a dinàmiques relati-
vament recents i mancades d’estudis detallats
orientats a avaluar-ne l’emergència i possible evo-
lució).
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
La major part d’estudis associats a una cons-
trucció sostenible vinculada a l’habitatge defen-
sen la necessitat d’ampliar els paràmetres del
DDE i, sobretot, d’ampliar els llindars mínims de
sostenibilitat exigibles a una puntuació entre 50
i 70 punts (enlloc dels 10 actuals). De la mateixa
manera, les mateixes mesures contingudes en
el DDE haurien de ser degudament revisades,
completades i actualitzades. Als vectors ante-
riorment exposats —centrats en els cicles bàsics
de l’energia, l’aigua, la matèria i els residus o en
paràmetres de salut i habitabilitat—, caldria in-
corporar-n’hi d’altres referits a criteris de salut
i confort, d’interacció paisatgística —factor verd—
i de disseny intel·ligent —sistemes constructius
innovadors— que, d’una manera massa dispersa,
apareixen citats en el Decret d’ecoeficiència a la
edificació. Paràmetres més intangibles i no ade-
quadament considerats en la reglamentació ac-
tual, com ara els de la relació amb l’entorn i el
paisatge (interacció amb el medi), la gestió eco-
nòmica, l’adequada interacció amb l’usuari (in-
teracció social), la correcta mobilitat i/o acces-
sibilitat, la diversitat tipològica i/o la innovació
tecnològica i conceptual, constituirien factors
importants vinculats a una filosofia proactiva i
global de la sostenibilitat.
Des del punt de vista de l’anàlisi del proces-
sos, es fa necessari promoure una millora dels
instruments estadístics i d’informació per tal de
facilitar l’estudi evolutiu del que ha estat la im-
plementació recent d’aquestes mesures i de jux-
taposar-les i agregar-les en el temps (seccions
tipus, solucions recurrents en la incorporació
d’instal·lacions i tecnologies, models de coberta
i façana més reiterats, etc.), així com el seguiment
del compliment i de la optimització en relació a
les inèrcies i hàbits del mercat i de la industria.
La insistència en la importància d’una cons-
trucció responsable integrada en una planificació,
una urbanització i un disseny arquitectònic autèn-
ticament sostenibles —capaços de combinar parà-
metres d’eficiència en l’estalvi i la captació, amb
noves concepcions espacials i constructives ade-
quades als nous reptes socioculturals— resulta
fonamental tant pel que fa a l’aplicació de nous ma-
terials (ecoproductes, reproductes, etc.), com de
nous productes industrials i de sistemes d’innova-
ció tecnològica (construcció en sec, industrialit-
1101
zada o semiindustrialitzada, etc.) i pot generar
solucions susceptibles d’operar només amb el 50%
de l’energia d’un edifici convencional, amb sobre-
costos a l’alça d’un 7%, amortitzables en un pe-
ríode de 10 anys. Des d’aquestes consideracions,
seria recomanable, anàlogament a l’escala urbana
i territorial, impulsar un nou tipus d’operacions
pilot, de concepció més flexible i oberta, suscep-
tibles de constituir nous projectes referencials
d’una política innovadora, encara per desenvolu-
par plenament en un camp —el de l’habitatge—
massa subjecte a paràmetres d’hàbits processals.
24.2.3. Algunes pautes estratègiques i cons-
tructives60
Ja hem assenyalat que la majoria d’estudis actuals
tendeixen a considerar que els edificis con-
sumeixen més d’un 30% de tots els recursos del
planeta (aigua, sòl, materials, energia), i a Cata-
lunya i a l’Estat espanyol, una anàlisi preliminar
indica que el sector de la construcció (immobles
i enginyeria civil) representa més del 25% de la
petjada ecològica del país, i pràcticament la to-
talitat de la superfície artificialitzada (no fèrtil).
A Catalunya, el Decret 21/2006 d’Ecoeficièn-
cia en l’Edificació (DEE), atribueix, en efecte, a
l’edificació, el 40% de les emissions de CO2,
sense especificar amb precisió els conceptes
inclosos en aquest percentatge. Amb una visió
més general, no resultaria exagerat afirmar que
les opcions d’eficiència dels models urbans i
d’edificació poden afectar més del 50% de les
emissions actuals de CO2.61
De fet, els actuals models de desenvolu-
pament, basats en gran part en la construcció
física dels nostres entorns, s’han anat fonamen-
tant en l’explotació dels recursos naturals, bàsi-
cament de la litosfera, i en transformar-la per tal
d’obtenir productes destinats a la comercialitza-
ció o béns immobles. Aquesta enorme maquinà-
ria de consum material ha tingut efectes trans-
cendents i impactes importants en l’energia i les
60. Apartat a càrrec de Manuel Gausa.
61. Vegeu Sabaté, Joan, «Construcció i habitatge: objec-
tius i accions»; Cubiña, Ignasi-EIG, «Habitatge i hàbitat – be-
neficis socials, econòmics i ecològics», i Sauer, Bruno, «Cap
a una aproximació mès subtil al nostre habitat», a Cap a un
Habitat(ge) Sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
1102 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
emissions de CO2 associades. Acostar els actuals
sistemes de producció cap a un horitzó de sos-
tenibilitat i reducció d’emissions implica dis-
senyar nous models destinats a reinvertir els
processos, tancant al màxim l’actual disfunció
lineal dels cicles de la matèria, l’energia i l’aigua,
segons processos similars als produïts en la
biosfera.
Establir nous criteris per tal de reformular o
substituir els models de cicle obert (sense reuti-
lització final) per models de cicle tancat amb
retorns (basats en la reutilització, el reciclatge i la
retroalimentació) tant pel que fa a la construcció
i l’edificació com a la ciutat en general, ha cons-
tituït el principal argument de bona part de les
aportacions recents.
El nou referent en la cadena sostenible —de-
nominat Cradle to Cradle (‘del bressol al bres-
sol’)— té en compte fonamentalment l’assimila-
ció dels fluxos de materials del planeta i dels
cicles complementaris (el cicle biològic i el cicle
tècnic), i planteja relacions metabòliques més
racionals amb l’entorn, impulsant al màxim
l’autosuficiència i l’ús de recursos locals.62
L’aspecte clau és, doncs, dissenyar entorns
construïts (edificis, barris, etc.) susceptibles
d’optimitzar-ne al màxim el comportament
passiu, mitjançant geometries, orientacions,
materials, solucions i mesures d’alta eficiència
mediambiental i energètica, que permetin una
reducció dels consums (del 50% al 70%), de
tal manera que els sistemes actius, amb la incor-
poració de les noves tecnologies, assoleixin un
balanç energètic net positiu i no solament un ba-
lanç menys negatiu. Al mateix temps, caldria
completar aquesta dinàmica amb una gestió
racional dels recursos materials i ambientals.
El concepte d’una construcció sostenible
remet, en qualsevol cas, a paradigmes fonamen-
tals en els camps de la construcció i de l’arqui-
tectura de l’habitatge:
– Als d’una arquitectura eficientment bioclimà-
tica com a base imprescindible d’una actuació,
sensible a aquells processos associats als siste-
mes passius i a l’aprofitament màxim i positiu
de tres dels quatre elements naturals: aigua
(cicle de l’aigua), aire (confort acústic, visual i
62. Ídem nota 61.
olfactiu) i foc (cicle de l’energia llumínica i
calorífica).
– Als d’una possible bioconstrucció, destinada a
treballar amb el quart element (la terra) prio-
ritzant l’ús de materials naturals biodegrada-
bles o reciclables i la minimització de residus
i contaminació.
– Als de la innovació tecnològica i, especial-
ment, als d’una industrialització susceptible de
recolzar tres aspectes bàsics de la sostenibilitat
(el social, augmentant la seguretat del treball,
l’ambiental, reduint el consum de materials i
residus, i l’econòmic, reduint temps d’execu-
ció i, per tant, costos). I als d’una recerca apli-
cada, susceptible de generar noves tècniques i
materials adequats als actuals paràmetres
d’ecoeficiència.
– Als de la rehabilitació com a criteri de futur,
d’importants conseqüències constructives,
urbanístiques i territorials.63
La insistència en la importància d’aquests
aspectes i l’abordatge específic de cada un dels
potencials que tenen ha estat la base de reitera-
des recerques, per bé que amb èxits encara ini-
cials i limitats probablement pel grau d’especia-
lització aparentment requerit i la mateixa inèrcia
dels mercats.
Pel que fa als criteris de disseny constructius,
resulta important significar com, a l’hora de
combinar materials, productes i sistemes, cal
considerar-ne les repercussions en la configu-
ració arquitectònica i, notablement, en la com-
posició integrada de cobertes (cobertes verdes,
cobertes solars, cobertes de dipòsit d’aigua, co-
bertes captadores i/o ventilades, etc.) i de la
mateixa «pell» de l’edifici, autèntic element
mediador entre construcció i medi, susceptible
d’integrar sistemes de façana compostos i/o
ventilats, elements de protecció solar i visual,
elements de captació solar, etc., constituint-la, al
mateix temps, en regulador tèrmic i acústic,
espai filtre de transició interior/exterior i expres-
sió conceptual de la pròpia opció cultural i/o
arquitectònica.
63. Vegeu Solanas, Toni, «Habitat(ge) i sostenibilitat a
Catalunya» a Cap a un Habita(tg)e Sostenible. Barcelona:
CADS, 2010.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
També caldria considerar (en termes de dis-
seny global) altres consideracions espacials i
funcionals relacionades amb la sostenibilitat:
aspectes com ara els de la diversitat i mixicitat
tipològiques, els de la flexibilitat i polivalència
distributiva —associades a la reconversió i re-
utilització dels espais— o els de la versatilitat
estructural i la capacitat de propiciar seccions
més variables i complexes, susceptibles d’afa-
vorir l’aparició de nous escenaris de desenvolu-
pament mixt en què combinar tipus, programes
i usos. En aquest sentit, el tema de la secció com
a «tall clínic» de l’edifici i les recents reformu-
lacions aportades —per tal d’afavorir noves
solucions integrals—, queda aquí insinuat com
a part de posteriors anàlisis que caldria consi-
derar.
A Catalunya no es comproven, actualment,
dèficits greus en la resposta sostenible, però
tampoc avenços significatius superiors als de la
resta de comunitats espanyoles o de la conca
mediterrània; l’assimilació progressiva d’una
certa ètica responsable —assumida política-
ment i tecnològica— manca encara de mesures
de clara incidència cultural i de voluntat pro-
positiva (cal destacar, en aquest sentit, l’absèn-
cia d’autèntiques experiències pilot o de grans
projectes d’excellència, ambiciosos i referen-
cials). Cal significar, per últim, com els parà-
metres mediambientals implementats en altres
escenaris europeus més exigents són perfecta-
ment assolibles al nostre país. La pràctica pro-
fessional i els estudis realitzats evidencien que
des de la mateixa arquitectura i des de la mi-
llora constructiva de l’edificació es poden asso-
lir uns estalvis energètics del 60%, amb uns so-
brecostos moderats que poden oscil·lar entre el
3% i el 10%, en funció dels paràmetres soste-
nibles aplicats.64
64. Vegeu Sabaté, Joan, «Construcció i habitatge: objec-
tius i accions»; Frutos, Fidela; San Martín, Josep: «Cap a una
arquitectura més sostenible»; Pérez Arnal, Ignasi: «Per què
(i com) construir de forma sostenible?»; Pich Aguilera, Felip,
«Una realitat industrial com a base per a la arquitectura con-
temporània», i Solanas, Toni, «Habitat(ge) i sostenibilitat a
catalunya», a Cap a un Habitat(ge) Sostenible. Barcelona:
CADS, 2010.
1103
24.3. Tercera part. Escala domèstica: edi-
fici-llar, habitatge i habitants. Usos i usua-
ris, pautes de comportament
24.3.1. El paper dels consums a la llar en el
context del canvi climàtic. Anàlisi de ten-
dències65
El consum domèstic té una incidència impor-
tant sobre el medi ambient. Per un costat, con-
sumeix recursos naturals (aigua, energia, matè-
ries primeres) i genera diversos impactes
ambientals (residus, aigües residuals, emissions
atmosfèriques).
En tant que aquest consum està directament
associat als nostres modus vivendi, aquests es pre-
senten com un factor important a l’hora de dis-
minuir la factura ambiental de la nostra societat.
A la temàtica que ens ocupa, els valors de la sos-
tenibilitat reclamen canvis d’hàbits. Les campa-
nyes comunicatives dels darrers anys i la difusió
dels valors relacionats amb el medi ambient
apunten, de manera cada cop més habitual, a la
moderació del consum a les llars i a canvis d’hà-
bits a la vida quotidiana. Els missatges en aquest
sentit arriben a la ciutadania a través de múltiples
canals: els mitjans de comunicació, l’administra-
ció, les organitzacions no governamentals i, fins i
tot, de les empreses subministradores d’aigua, gas
i electricitat, que inclouen a les factures consells
per estalviar i optimitzar l’ús dels recursos.
Als darrers quinze anys, el medi ambient ha
anat adquirint una importància cada cop més
gran a la realitat local. El present treball se cen-
tra en els vectors de l’aigua, l’energia (i les emis-
sions de CO2 associades) i la generació de residus
a l’àmbit domèstic.
L’àmbit municipal ha estat, habitualment, el
principal espai de trobada entre la ciutadania i la
gestió ambiental, ja sigui a través de campanyes
d’estalvi d’aigua dirigides a la població, d’accions
per a la millora de l’eficiència energètica o de la
promoció de xarxes d’establiments respectuosos
amb el medi ambient.
65. Apartat a càrrec de Marta Pérez y Santi Gorostiza. Per
a més informació vegeu Pérez, Marta; Pérez-Gorostiza,
Santi: «Habitants i habitatges: usos i comportaments sos-
tenibles», a Cap a un Habitat(ge) Sostenible. Barcelona:
CADS, 2010.
1104 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
energia
aigua
aire
material
Figura 22. Habitatge i sostenibilitat. Diagrames.
No obstant això, el que es cerca aquí és cali-
brar la importància del sector domèstic en el
consum d’aigua i d’energia i en la generació de
residus a Catalunya, amb l’objectiu de visualit-
zar el pes real del sector domèstic en els vectors
ambientals tractats, i per tant, la importància real
de les millores ambientals a les llars, que recauen
sobre els habitatges i els seus habitants.
24.3.1.1. El consum d’energia a la llar
– Consum d’energia primària
La situació energètica a Catalunya s’ha carac-
teritzat els darrers anys per l’augment del con-
sum d’energia primària i l’elevada dependència
dels combustibles fòssils.
Entre 1990 i 2005, el consum d’energia pri-
mària va passar de 16.702 ktep66 a 26.698 ktep,
amb un augment del 60% i un creixement inter-
anual67 del 3% (en comparació, el PIB de Cata-
lunya només va créixer un 2,6% de mitjana per
any. Això provoca un augment de la intensitat
energètica68, de manera que per produir una uni-
66. 1 Ktep = 1.000 tones equivalents de petroli (energia
equivalent a l’alliberada per una tona de petroli).
67. Segons Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Econo-
mia Catalana. Resum Executiu. Barcelona: CADS, 2008.
68. La intensitat energètica d’un país o territori es defineix
com la relació entre el consum d’energia del país i el seu pro-
ducte nacional brut (PIB) expressat en termes reals. La in-
tensitat energètica vol expressar el consum d’energia ne-
cessari (ja sigui final o primària) per produir una unitat de PIB.
tat de PIB s’ha d’emprar més energia). La forta
dependència dels combustibles es fa palesa en
observar que el consum d’energia primària a Ca-
talunya prové principalment del petroli (48%) i
del gas natural (23,2%), i la major part d’ambdós
s’ha d’importar. A més, el consum de petroli ha
augmentat al 3% interanual en els darrers 15 anys,
i el de gas natural s’ha multiplicat per 5 en aquest
mateix període de temps.
L’energia nuclear és la tercera font d’energia
primària (22,4%), i la principal font de generació
d’electricitat (el 2005 va aportar-ne el 56%). Fi-
nalment, pel que fa a les energies renovables, la
meitat de les quals prové de l’energia hidràulica,
el 18%, de la incineració de residus, el 15%, de
la biomassa llenyosa, el 6%, del biogàs, el 6%,
dels biocarburants i el 3,2%, de l’energia eòlica,69
cal dir que només representen un 2,4% del total
de l’energia primària consumida.
Si s’analitzen les dades de consum d’energia
primària per sectors amb les dades disponibles
de l’any 2005, s’observa, lògicament, que el sec-
tor energètic es el major consumidor d’energia
primària —que transforma l’energia primària en
energia final disponible per al consum. El se-
gueixen el transport i la indústria, amb el 26% i
el 22%, respectivament. El sector domèstic té un
69. Segons Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Econo-
mia Catalana. Resum Executiu. Barcelona: CADS, 2008.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1105

Altres Sector agrícola

4% 3%

Nuclear Indústria
22% Producció energia
22%
32%

Petroli
49%
Renovables
2%
Serveis
8%

Gas natural
23% Domèstic
Transport 9%
26%

Figura 23. Consum d’energia primària per fonts a Catalunya. Figura 24. Consum d’energia primària per sectors a Catalunya.
Font: Balanç Energètic de Catalunya 2006. Barcelona: Font: Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Ca-
ICAEN, 2007. talana. Resum Executiu. Barcelona: CADS, 2008.

Renovables 1% Carbó 0,2% Sector agrícola 3,5%

Serveis
Electricitat 12,1%
25,1%

Transport
Residus no 38,7%
Domèstic
renovables 13,5%
0,3%

Gas natural
22,3% Indústria
32,1%
P. petroliers 51,1%

Figura 25. Consum d’energia final per fonts a Catalunya. In- Figura 26. Consum d’energia final per sectors a Catalunya.
forme «Balanç Energètic de Catalunya 2006». ICAEN, 2007. Informe «Balanç Energètic de Catalunya 2006». ICAEN, 2007.

valor molt proper al de serveis, 9% i 8%, res-
pectivament. Per últim, el sector agrícola és el
que consumeix menys energia primària, el 3%
del total.
– Consum d’energia final
Pel que fa al consum d’energia final, creix
també més ràpidament que el PIB en termes
reals. La major part del consum d’energia final
prové dels productes derivats del petroli
(51,2%). L’electricitat és la segona font d’energia
final més consumida (25,1%) i el gas natural,
amb el 22,3%, la tercera (ha augmentat un 150%
en els darrers 15 anys). Les energies renovables
continuen tenint un pes molt baix (1%) en el
consum d’energia final.
Si analitzem com els diferents sectors es divi-
deixen el consum d’energia final, podem obser-
var que el transport i la indústria són els grans
consumidors d’energia final. Considerats con-
juntament, sumen més del 70% del consum total
a Catalunya. De nou, el sector serveis i el do-
mèstic tenen percentatges molt semblants, del
12,1% i el 13,5%, respectivament.
Tanmateix, si prenem com a exemple la ciu-
tat de Barcelona, els percentatges canvien. Aug-
menta considerablement la importància de l’ha-
bitatge i el del sector serveis. Disminueix el dels
transports en no considerar els desplaçaments a
major escala, i pràcticament s’esvaeix el del sec-
tor agroramader.
– El consum domèstic d’energia
El consum domèstic ha crescut a Catalunya a
un ritme del 4,4% interanual. Aquest creixe-
ment es deu principalment a dos factors: l’in-
1106 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

47% d’aquest consum. A continuació hi ha els

Il·luminació 7% electrodomèstics, amb un 21% del consum, i l’ai-
1.766 GWh/any
gua calenta amb un 18%. La cuina i la il·lumina-
Electrodomèstic 21% ció representen el 8% i 7% respectivament, del
5.465 GWh/any
consum d’energia a les llars.72

Cuina 8%
1.982 GWh/any
37,8% 44,3%

Aigua calenta 17%

4.402 GWh/any Climatització 47%
Gas natural
11.904 GWh/any
Carbó
Butà
Gasoil
Figura 27. Consum d’energia a les llars catalanes, a Sapiguem Combustibles
renovables
quanta energia gastem. ICAEN (2005).
Altres
Font: Pérez, Marta; Pérez-Gorostiza, Santi: «Habitants i ha- combustibles
bitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un Electricitat
Habitat(ge) Sostenible. Barcelona: CADS, 2010 2,8%
0,2%
2,1% 7,2% 5,6%
crement de la població i l’augment del nivell
de vida material dels ciutadans.70 A Barcelona, Figura 28. Consum de les diferents formes d’energia a les
l’increment del consum domèstic del 2003 al llars catalanes.
2004 va ser d’un 9%, i entre el 1999 i el 2004, Font: Sapiguem quanta energia gastem. Barcelona: Gene-
ralitat de Catalunya, Departament de Treball i Indústria,
del 22%. Aquests increments mitjans, entre el
2005.
4% i el 5% a Catalunya i Espanya, estan molt
per sobre de l’1,6% de mitjana de la Unió Eu-
ropea.71
El consum d’energia primària a les llars cata-
2,2% 1,4%
lanes està dominat pel gas natural (46,4%) i per
l’energia nuclear (35,7%). Pel que fa al consum 35,7% 46,4% Gas natural
Hidràulica
d’energia final, el gas natural i l’electricitat són les Eolica
fonts d’energia predominants a les nostres llars, Gasoil
Butà
amb el 44,3% i 37,8%, respectivament. Això sig- Altres combustibles
no renovables
nifica que encara que no gastem directament ni Altres combustibles
carbó ni fuel-oil, ni energia nuclear, el sector elèc- renovables
Nuclear
tric els ha de consumir per proveir-nos d’electri- Carbó
2,2%
citat. En realitat, per proveir d’energia les llars 2,0% 2,2%
Fuel Oil

catalanes calen 1,68 vegades més d’energia que la 3,4% 0,1%

que realment gastem, ja que se’n perd en el pro-
cés de transformar-la, transportar-la i distribuir-
la (el pas entre energia primària i energia final). El
consum d’energia a les llars catalanes ascendeix a
25.519 GWh / any i la climatització representa el
70. Martín Ramos, Jesús (coord.). Anàlisi del Metabolisme
Energètic de l’Economia Catalana. Resum Executiu. Barce-
lona, CADS, 2008.
71. Segons El comptador. Informació energètica de Bar-
celona núm. 2. Barcelona: Agència d’Energia de Barcelona,
2006.
4,4%
Figura 29. Consum de les diferents energies primàries per
les llars catalanes. Informe Sapiguem quanta energia gas-
tem. ICAEN (2005).
Font. Pérez, Marta, Pérez-Gorostiza, Santi, «Habitants i ha-
bitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un
habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
72. Informe Sapiguem quanta energia gastem. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, Departament de Treball i Indús-
tria, ICAEN, 2005.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1107

– Contribució del consum energètic domèstic a les

Indústria, grans
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Comercial i serveis equipament i altres
La problemàtica de les emissions de gasos amb 15% 30%
efecte d’hivernacle va intrínsecament relacionada
a les fonts d’energia que s’empren per obtenir
l’energia final. Als apartats anteriors s’ha vist que
el consum d’energia final del sector domèstic és el
13% del total. Aquest consum d’energia contri-
bueix en un 7% a les emissions de CO2 a Catalu-
Transport
nya. Concretament, el sector domèstic a Cata- 31%
lunya va emetre 2.951 kt (milers de tones) de CO2 Domèstic
l’any 2003, d’un total de 42.157 kt.73 Les emis- 24%

sions de CO2 que es generen a les llars estan

Figura 31. Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a
directament relacionades amb el consum energètic i
Barcelona per sectors (2004).
amb el tipus de font d’energia emprada. Si fem la Font: El comptador. Informació energètica de Barcelona, 2.
mitjana ponderada per nombre d’habitatges per a Barcelona: Agència d’Energia de Barcelona, 2006.
cada tipologia i zona climàtica, la mitjana d’e-
missions de CO2 per habitatge tipus que obtenim
a Catalunya és de 1.290 kg CO2 / any.74 La cli-
matització (39%), l’aigua calenta (30%) per a usos Refrigeració
1%
sanitaris i els equipaments de la llar (27%) són
els usos energètics que més contribueixen a les Equips Calefacció
38%
emissions de CO2. 27%

Si només tenim en compte la ciutat de Barce-

lona, la contribució de les llars és multiplica, i
també la del sector comercial i de serveis. En no
Il·luminació
4%

Produció
d’energia Transport ACS
24% 38% 30%

Figura 32. Distribució de les emissions de CO2 als habitat-

Primari ges de Catalunya per usos energètics
4%

Serveis
3% considerar els llargs desplaçaments, disminueix
la importància del sector transports, i en tant que
Domèstic
7%
no hi ha grans instal·lacions productores d’ener-
Indústria
24% gia, també ho fan les d’aquest sector.

Figura 30. Emissions de CO2 a Catalunya per sectors (2003).

La contribució de l’habitatge de Catalunya a la reducció Kg CO2 / any Percentatge
d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (2006). Refrigeració 7 0,54%
Font: Institut Cerdà. Departament de Medi Ambient i
Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Calefacció 493 38,22%
Aigua calenta sanitària (ACS) 390 30,23%
Il·luminació 55 4,26%
73. Vegeu La contribució de l’habitatge de Catalunya a la
reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Barce- Equips 345 26,74%
lona: Institut Cerdà i Departament de Medi Ambient i Ha- Emissions totals per habitatge 1.290 100%
bitatge de la Generalitat de Catalunya, 2006.
74. Ídem. Taula 3. Emissions de CO2 d’un habitatge tipus a Catalunya.
1108 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

24.3.1.2. El consum d’aigua a la llar
– Distribució dels consums globals segons el seu ús
Les dades disponibles de l’any 2005 ens indi-
quen que el 72,6% del consum total d’aigua a
Catalunya era per a ús agrícola (70,6% per a reg
i 2% per a la ramaderia), el 18,4% era per a ús
domèstic (que inclou l’ús a la llar, el públic, el
comercial i el turístic) i el 9,1%, per a usos
industrials. L’origen de l’aigua que es consumeix
a Catalunya és en un 70% d’aigües superficials
(rius i embassaments) i en prop d’un 30% d’ori-
gen subterrani (aqüífers).
Ara bé, quan analitzem com es distribueixen
els tipus d’usos, es constata que el consum agrí-
cola es concentra principalment a les conques in-
tercomunitàries, mentre que l’urbà (domèstic i
industrial) ho fa a les conques internes.
Les dades mostren que a les conques inter-
comunitàries el 95,5% del consum és agro-
ramader, mentre que a les conques internes
aquest valor es redueix al 35,08%. Pel que fa al
consum domèstic, l’elevada població que es
concentra a l’àrea metropolitana de Barcelona i
a la costa eleva el percentatge fins a un 43,7%

Tipus de Conques Conques Total de

demanda internes % intercomunitàries (%) Catalunya %
(hm3/any) (hm3/any) (hm3/any)

Domèstica 518,8 43,73% 54,2 2,80% 573,0 18,35%

Industrial 251,5 21,20% 31,9 1,65% 283,4 9,07%

Total
urbana 1.186,5 64,92% 86,1 4,45% 856,4 27,42%

Reg 386,5 32,57% 1.815,5 93,75% 2.202,6 70,51%

Ramaderia 29,7 2,50% 34,9 1,80% 64,6 2,07%

Total
agrícola 416,2 35,08% 1.850,4 95,55% 2.266,6 72,58%

Total 1.186,5 38,0%0 1.936,5 62,0% 3.123 100%

Taula 4. Demanda d’aigua per sectors i conques.

Font: Dades de medi ambient 2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient.

A l’hora d’analitzar el consum d’aigua a Cata-
lunya, cal distingir entre les conques internes i
les conques intercomunitàries, atès que el di-
ferent tipus d’activitats econòmiques que s’hi
realitzen i la població que les habita condiciona
el consum sectorial que s’hi produeix. Si intro-
duïm la diferenciació entre conques internes i in-
tercomunitàries, observem en primer lloc que,
en clau de consum total, les segones realitzen
una major despesa que les primeres, malgrat que
s’hi concentra menys població.
del total,75 que contrasta amb el 2,8% de con-
sum domèstic a les conques intercomunitàries.
El mateix contrast es produeix amb els consums
industrials.
75. Que, en dades de 1999, augmenta fins al 67% si només
prenem en consideració l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Domènech, E.; Saurí, D.; Martí, X.; Molina, J.; Hueslin. S. «Ti-
pologías de vivienda y consumo de agua en la Región Me-
tropolitana de Barcelona». Comunicació presentada al
IV Congreso Ibérico de Gestión y Planificación del Agua,
Tortosa, 9-12 de desembre de 2004.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
2.000
62%
1.500
hm3/any
1.000
38%
38%
500
0
Conques Conques
intercomunitàries internes
Figura 33. Demanda d’aigua per conques.
Font: Dades de medi ambient 2005. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, Departament de Medi Ambient.
Ramaderia
2%
Domèstic
18%
Indústrial
9%
Reg
71%
Figura 34. Total de consums d’aigua per sectors a les con-
ques intercomunitàries. Elaboració pròpia a partir de dades
del Dades de medi ambient 2005. Departament de Medi
Ambient de la Generalitat de Catalunya.
Font: Pérez, Marta, Pérez-Gorostiza, Santi, «Habitants i ha-
bitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un
habitatge sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
– El consum domèstic d’aigua
Una de les conclusions que s’extreuen de
l’anterior anàlisi és que el tipus de consum d’ai-
gua està molt relacionat amb l’activitat econòmica
i el grau d’urbanització del territori. En zones
principalment agrícoles, poc poblades i amb ele-
vada activitat agroramadera, la major part del
consum d’aigua es dedica a aquesta activitat. En
canvi, quan ens trobem en zones altament po-
blades i amb poca activitat agrícola, el consum
domèstic guanya pes sobre els altres consums.
Un dels indicadors que ens permeten com-
parar la sostenibilitat domèstica en el consum
1109
d’aigua és la ràtio de consum d’aigua per habi-
tant i dia.
La mitjana de consum domèstic de l’àrea me-
tropolitana de Barcelona se situava entorn als
121 litres per persona i dia, i cal destacar els va-
lors baixos de l’Hospitalet de Llobregat (105)
o Badia del Vallès (96). Les dades dels darrers
anys posen de manifest que les àrees més denses,
pròpies d’un model de ciutat compacta, tenen
consums domèstics inferiors als de regions de
construcció d’urbanisme més dispers (com Sant
Cugat, amb 187, Tiana, amb 170, o Matadepera
amb 453), en què la despesa d’aigua als jardins i
piscines genera consums majors. La mitjana
catalana se situa a 175 litres per persona i dia.76
La xifra que estimen les Nacions Unides per por-
tar una existència digna és de 60 litres diaris.77
– Distribució de la despesa domèstica d’aigua
En l’apartat anterior, s’ha vist com el total de
llars de Catalunya, juntament amb el consum
municipal, comercial i turístic, són responsables
del 18,35% del consum total d’aigua. Aquest
percentatge varia en el cas de les conques inter-
nes fins al 43,7%, i baixa a les intercomunitàries
fins a un 2,8%. Ara bé, com es distribueix inter-
nament a cada habitatge, la despesa d’aigua? El
gràfic 16 mostra les dades per a un habitatge plu-
rifamiliar (sense jardí ni piscina)
Les activitats més importants en relació a la
despesa d’aigua són el vàter, la dutxa i la renta-
dora. Conjuntament, representen un 70% de la
despesa de la llar. La resta de consum està rela-
cionada amb la neteja, la higiene i altres usos.
En casos d’habitatges plurifamiliars amb jar-
dins comunitaris, aquest percentatge és molt
similar, atès que el consum del jardí és només
del 6% del total.78 Però per llars unifamiliars amb
jardí i piscina propis, que afavoreixen una des-
pesa més alta d’aigua, el consum del jardí s’ha
76. Segons l´Anuari Estadístic de Catalunya (2007) dades
de consum relatives a l’any 2005.
77. 25 per sanejament, 15 per higiene, 10 per cuinar, 5 per
beure i 5 per a altres usos (litres/persona per dia).
78. Domènech, E.; Saurí, D.; Martí, X.; Molina, J.; Hueslin.
S. «Tipologías de vivienda y consumo de agua en la Región
Metropolitana de Barcelona». Comunicació presentada al
IV Congreso Ibérico de Gestión y Planificación del Agua,
Tortosa, 9-12 de desembre de 2004.
1110 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
valorat en fins a un 36% del total (en casos d’ha-
bitatges amb jardins majors de 200 m2 i gespa).79
En general, el consum domèstic d’aigua va asso-
ciat sobretot a la densitat del medi construït, la
tipologia edificatòria i, en menor mesura, amb
els nivells de renda.80
Altres usos 7%
Neteja de la llar 4%
Vàter 30%
Rentar plats 9%
Rentar mans
i dents 10%
Dutxa 20%
Rentadora 20%
Figura 35. Distribució de la despesa d’aigua per a activitats
a la llar. Ecologistes en Acció (a partir d’Ecoinstitut, Ecodes
i WWF Adena)
Font: Pérez, Marta, Pérez-Gorostiza, Santi. «Habitants i ha-
bitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un
habitat(ge) sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
24.3.1.3. La generació de residus a la llar
– Situació actual
En el camp dels residus, tant pel que fa a reco-
llida com a la gestió hi ha una clara diferenciació
entre els residus municipals, industrials i cons-
tructius. Durant els darrers anys, la quantitat
generada en totes les categories ha augmentat pro-
gressivament, si bé en diferents proporcions. En
primer lloc, tenim els que presenten un augment
proporcional, en uns anys de forta activitat immo-
biliària, han estat els residus de la construcció, que
entre el 2001 i el 2005 van augmentar el 30%. En
segon lloc, trobem els residus municipals (que in-
clouen els residus comercials) que van augmentar
el 17%. I, finalment, els residus industrials que per
al mateix període de temps van augmentar l’11%.
Els residus de la construcció representaven
el 2005 el 45% del total del residus generats a
Catalunya. Els residus provinents de la activitat
79. Ídem.
80. Domènech, E.; Saurí, D. «Modelos urbanos y consumo
de agua. El riego de jardines privados en la Región Metro-
politana de Barcelona». Investigaciones Geográficas, 32,
Alacant: Universidad de Alicante, Instituto Universitario de
Geografía. 2003.
industrial representaven el 33% i els municipals
—que inclouen els residus comercials— el 22%.
La quantitat de residus municipals generats
l’any 2006 va ser de gairebé 4,3 Mt. Des del
1998, la generació ha augmentat en prop d’un
20%, superant amb escreix les previsions realit-
zades. Aquest augment és degut no solament al
creixement poblacional de Catalunya i a l’incre-
ment de residus per càpita, que entre 1999 i
2006 ha passat de 1,43 kg/hab/dia a 1,64, és a
dir, ha augmentat un 11%.
L’any 2006, el 32% dels residus municipals
van ser recollits de manera selectiva, i la fracció
que resta va ser un 68%. Part dels residus reco-
llits de manera selectiva es valoren i tornen a en-
trar al cicle; de la resta, només una petita fracció
(el 3,25% al 2006) es valora als ecoparcs. La
major part es diposita a abocadors (50%) o s’in-
cinera (15%).
Dins la recollida selectiva, destaquen els per-
centatges de paper i vidre, productes dels quals
es pot fer una bona valorització posterior. També
destaca la fracció orgànica, que va en augment a
causa de la creixent implantació de la recollida
segregada d’aquesta fracció, que des del juliol del
2008 és obligatòria per a tots els municipis. La
recollida dels envasos lleugers encara representa
un percentatge menor en el conjunt dels residus
recollits selectivament, però és un dels resi-
dus dels quals més ha augmentat la recollida se-
lectiva entre 2005 i 2006.
Municipals
21,71%
Construcció
45,33%
Industrials
32,96%
Figura 36. Importància dels diferents sectors en la genera-
ció de residus en pes (2005).
Font: elaboració pròpia a partir de les dades dels informes
de sostenibilitat ambiental del Programa de gestió de resi-
dus municipals de Catalunya, del Programa de gestió de re-
sidus industrials de Catalunya, i del Programa de gestió de
residus de la construcció a Catalunya (2007-2012).
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles 1111

Recollida Increment respecte

Tones Total (%)
selectiva (%) del 2005 (%)
Paper i cartró 419.378,65 9,84 30,82 4,37
Fracció orgànica 256.051,36 6,01 18,82 18,89
Vidre 183.006,12 4,30 13,45 13,39
Altres a deixalleries 172.451,41 4,05 12,68 6,97
Voluminosos 161.376,98 3,79 11,86 13,20
Envasos lleugers 94.672,39 2,22 6,96 31,48
Poda 66.728,62 1,57 4,90 10,93
Tèxtil 5.868,61 0,14 0,43 19,06
Piles 517,58 0,01 0,04 0,35
Medicaments 490,25 0,01 0,04 11,51
TOTAL RSB 1.360.541,97 31,94 100,00 11,48

Taula 5. Tipologia de productes recollits dins la recollida selectiva l’any 2006 i increment respecte del 2005. Dades de resi-
dus municipals 2006. Agència de Residus, 2007.
Font. Pérez, Marta, Pérez-Gorostiza, Santi. «Habitants i habitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un habi-
tatge sostenible. Barcelona: CADS, 2010.

El 80% del contingut d’aquestes escombraries

Fracció resta,
a incineració;
650.284 tn; 15%
Recollida
selectiva;
1.360.542 tn; 32%
Fracció resta,
a abocador;
2.110.746 tn; 50% Fracció resta,
a tractament;
(ecoparcs);
138.391 tn; 3%
Figura 37. Recollida i destinació dels residus municipals.
Font: elaboració pròpia a partir de Dades de residus muni-
cipals 2006. Agència de Residus, 2007.
– Generació domèstica de residus
De mitjana, a Catalunya generem 1,6 kg d’es-
combraries per habitant i per dia, que anualment
sumen 580 kg de brossa. Això representa anual-
ment la generació de 4 milions de tones de resi-
dus a Catalunya. En menys de 40 anys, els cata-
lans hem passat de generar 0,6 kg de brossa per
habitant i dia a 1,6 kg, és a dir, un augment del
166%. En una setmana, el contingut tipus de les
escombraries d’un persona es divideix en 4 kg de
matèria orgànica, 2 kg de paper i cartró, 1,3 kg
d’envasos lleugers, 0,8 kg de vidre i 3 kg d’altres.
pot ser reciclat (matèria orgànica, paper i cartró,
vidre, plàstics i metalls), però només un 30% es
recull selectivament.81
Durant els darrers anys, a banda d’augmentar
la ràtio de generació de residus domèstics a
Catalunya, també n’ha variat la composició mit-
jana. A l’estudi realitzat l’any 2005, més d’un terç
del contingut de la bossa de la brossa és matèria
orgànica (36%). A continuació hi ha la fracció
altres (27%), que inclou voluminosos, roba, re-
sidus especials, runes, etc., i que pràcticament
ha doblat la importància des de 1999. Els seguei-
xen el paper i el cartró (18%), els envasos lleu-
gers (12%) i el vidre (7%). A banda de la fracció
altres, la resta de components han mantingut la
proporció entre ells, si bé la d’envasos lleugers
també ha augmentat clarament.
A Catalunya existeixen diferents tipus de
recollida selectiva, però es poden sintetitzar en
tres grans models de segregació de residus que
es combinen amb diferents sistemes de recollida.
Els tres models de segregació de residus de
Catalunya són els models de cinc fraccions, el
de residu mínim i el multiproducte.
El model de cinc fraccions recull selectiva-
ment les cinc fraccions de residus domèstics.
81. Tu en el món teu. Ecologia quotidiana i sostenibilitat.
Terrassa: Obra Social Caixa Terrasa, 2007.
1112 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa

Fracció orgànica Vidre Paper/cartró Envasos lleugers Rebuig

Model 5 fraccions
Model residu mínim
Model multiproducte

Taula 6. Composició d’una bossa tipus a Catalunya el 2005.

Font: Programa de gestió de residus municipals a Catalunya. Agència de Residus de Catalunya, 2007.

El de residu mínim recull conjuntament els en-

vasos lleugers amb el rebuig i el del multipro- Vidre
7%
ducte ho fa amb el paper i el cartró i els enva- Envasos lleugers Matèria orgànica
36%
sos lleugers. En tots els casos, també es disposa 12%

de recollida de piles, voluminosos, residus tèx-

tils, sigui a les deixalleries o a punts concrets
habilitats al municipi, segons tres sistemes de
recollida:

• Contenidors: es troben tant a les voreres dels
carrers com soterrats.
• Pneumàtica: està especialment pensada per a
la recollida de la fracció del rebuig i la matèria
orgànica. Es tracta de bústies d’abocament en
edificis o al carrer.
• Porta a porta: recollida en les bosses d’escom-
braries a la porta de casa.
24.3.1.4. Resum
Per a dos dels tres vectors estudiats, l’aigua i
l’energia, la importància del consum domèstic en
comparació a la resta de sectors és relativament
baixa. Només en el cas dels residus, aquest pes
resulta superior a una cinquena part del total.
Ara bé, cal tenir present que el sector domèstic
no és un sector productiu, sinó consumidor.
A més, quan es deixen de banda els valors glo-
bals i s’estudien les zones que concentren més
població, la importància del sector domèstic
Paper i cartró
18%
Altres
27%
Figura 38. Models de segregació de residus. Informe de
sostenibilitat ambiental del programa de residus municipals
de Catalunya, Agència de Residus de Catalunya.
Font. PÉREZ, Marta, PÉREZ-GOROSTIZA, Santi. «Habitants i ha-
bitatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un
habitatge sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
augmenta molt. Per al cas de l’aigua, esdevé un
43,7% quan es consideren les conques internes,
i fins a un 67% en el cas de la regió metropoli-
tana de Barcelona. Per al cas de l’energia final,
quan es tracta de la ciutat de Barcelona enlloc
del global català, el valor passa de 13,5% a quasi
el doble (25%). I per a les emissions de CO2
associades, anàlogament, es passa d’un 7% en
el global català a un 24% pel cas concret de
Barcelona.

Vector Sector Sector Sector dels Sector Sector

ambiental domèstic industrial transports agroramader de serveis
Consum d’aigua 18,4% 9% – 72,6% *
Consum energia primària 9% 22% 26% 3% 8%
Consum energia final 13,5% 32,1% 38,7% 3,5% 12,1%
Generació d’emissions (CO2) 7% 24% 38% 4% 3%
Generació de residus 21,7% 33% – – *

Taula 7. Importància relativa del sector domèstic en el consum de recursos naturals i la generació de residus i emissions a
Catalunya.
Notes: En el cas del consum d’energia primària, faltaria el sector de producció d’energia (32 %).
En el cas de la generació de residus, manca el sector de la construcció (45,6 %).
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
24.3.2. Mesures per a la sostenibilitat a la
llar
En l’Informe cap a un habitat(ge) sostenible s’han
recollit en una taula més de 30 accions per a la
millora de la sostenibilitat a la llar. Aquestes
accions es classifiquen en funció del vector al qual
influeixen (energia, aigua, materials) i el tipus
d’acció (canvi tecnològic o canvi d’hàbits). Sem-
pre que ha estat possible, cadascuna de les me-
sures llistades s’ha emmarcat en una categoria
concreta de les distribucions de consums descrits
a l’anterior apartat, per tal de conèixer el per-
centatge del consum domèstic concernit i la res-
pectiva mesura de canvi.
La sostenibilitat a la llar és quelcom més que
una suma d’aquests dos factors, hàbits i tecnolo-
gia. L’eficiència de les noves tecnologies adopta-
des en la despesa d’aigua o energia, per exemple,
ha d’anar acompanyada d’uns usos racionals d’a-
questes tecnologies i d’un manteniment adequat.
Hi ha dos conceptes clau en la resposta soste-
nible a la llar: la reducció del consum de recur-
sos naturals i la prevenció en la generació de
residus. Els nostres hàbits són la clau per al canvi,
especialment pel que fa a la prevenció. Els mit-
jans tecnològics, acompanyats d’uns bons usos,
poden contribuir a la reducció del consum de
recursos.
– En el cas de l’energia, a excepció de la ins-
tal·lació de bombetes de baix consum, de fàcil
aplicació, les altres mesures tecnològiques són
de més difícil aplicació i de major cost econò-
mic. Malgrat això, són accions molt efectives
en la reducció del consum d’energia (i també
d’aigua) de la llar: els canvis adreçats a la
renovació de calderes, electrodomèstics i bom-
betes incideixen conjuntament en més del
70% del consum energètic domèstic.
En el cas dels hàbits sobre l’energia, s’hi pot
incidir molt fàcilment, parant atenció en algunes
accions que fem de forma quotidiana. Per exem-
ple, mantenint una adequada climatització, evi-
tant temperatures massa baixes a l’estiu i massa
altes a l’hivern, tapant les olles mentre cuinem o
apagant completament els aparells electrònics.
Totes aquestes accions també ajuden a reduir el
consum energètic de les nostres llars. Moltes de
les mesures tecnològiques i d’hàbits esmentades
1113
contribueixen a una reducció del consum asso-
ciat als vectors d’energia i d’aigua. Són, bàsi-
cament, la renovació d’electrodomèstics i de cal-
deres per noves instal·lacions de classe A, o les
rentadores i rentaplats bitèrmics. La racionalitat,
i especialment, el manteniment, són factors
fonamentals per obtenir una millora real vers la
sostenibilitat a les nostres llars. Un bon mante-
niment és essencial pel bon funcionament de cal-
deres i electrodomèstics, així com un ús racional
que garanteixi les millores d’eficiència que cer-
quem. En aquest sentit, cal recordar la necessitat
d’utilitzar rentadores i rentaplats quan estiguin
plens; així com descongelar el frigorífic abans
que la capa de gel no sigui major de 4 mm de
gruix (també és important netejar la part poste-
rior al menys un cop a l’any, i revisar les gomes i
el tancament de la porta). Continuant amb el
manteniment, és clau la vigilància de les pèrdues
de calor a la llar, la neteja de les bombetes i pan-
talles, així com la revisió periòdica dels equips
de calefacció, escalfadors d’aigua, cuina i forn.
– Pel que fa al vector aigua, destaca que les
accions tecnològiques i d’hàbits assenyalades
afecten fàcilment més del 60% del consum do-
mèstic (vàter, dutxa i aixetes). Les mesures tec-
nològiques —instal·lació de reductors de
cabal a la dutxa, de mecanismes de doble botó
per al vàter o airejadors per a les aixetes— són
fàcils d’aplicar. Tenint en compte la creixent
importància dels jardins a la tipologia d’edifi-
cació dispersa, destaquen també les possibili-
tats tecnològiques del rec per degoteig o mi-
croaspersió. Quant als hàbits, assenyalem
algunes accions que ajuden a reduir el consum
en la nostra llar. Novament, el manteniment és
una actitud clau. Accions com vigilar les fuites
a les aixetes poden arribar a evitar el consum
d’uns 500 litres mensuals d’aigua. A més, cal
tenir en compte que els mecanismes estalvia-
dors de les dutxes i les aixetes requereixen un
manteniment periòdic en aquelles llars en què
l’aigua de la xarxa tingui més calç del normal.
Els hàbits són molt importants també en la jar-
dineria, ja que accions com regar a primera
hora del matí o a última del vespre, o el re-
aprofitament d’aigua neta (mentre s’escalfa per
a la dutxa o la que fem servir per rentar les ver-
dures), són accions que ens ajuden a reduir el
1114 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
consum d’aigua al jardí. Destaquen també les
possibilitats dels electrodomèstics de classe A o
les rentadores i rentaplats bitèrmics, ja co-
mentades a l’apartat anterior.
– Finalment, pel que fa als residus i materials,
les recomanacions s’encaminen a la prevenció
de la generació de residus a la llar, evitant
els productes d’un sol ús, les bosses de plàstic
o de safates de porexpan i fent ús del cabàs o
el carro a l’hora de fer la compra, o la pròpia
reutilització de paper o d’envasos. Altres accions
recomanables malgrat, que no incideixin en el
volum de residus generats a la llar, són el
reciclatge de residus, l’ús de paper reciclat o
envasos reutilitzables. Per reduir el pes i volum
de la bossa de residus, s’assenyala la possibili-
tat de realitzar compostatge casolà, que es pot
adaptar tant a habitatges unifamiliars amb
jardí com a blocs plurifamiliars de dimensions
més reduïdes, i permet reaprofitar tota la ma-
tèria orgànica en forma de compost, cosa que
en disminueix fins a un 45%.
– A tall de conclusió, en aquest capítol es de-
mostra que l’adopció de noves tecnologies i un
canvi en els nostres hàbits a la llar es poden
traduir en un gran potencial de millora am-
biental a l’àmbit domèstic. Les tecnologies
existents permeten, en molts casos, reduccions
de consum entre el 20% i el 50% en els tres
vectors estudiats, que acompanyades per uns
bons hàbits poden esdevenir encara més
grans. Ara bé, a banda de bons hàbits i canvis
tecnològics, és fonamental dur a terme un
manteniment sostenible de la nostra llar, que
en maximitzi la qualitat ambiental dintre de
les respectives possibilitats (característiques
constructives, orientació, etc.). I en aquells
edificis de nova construcció que incorporin
millores ambientals (captadors solars tèrmics,
electrodomèstics i calderes eficients, etc.),
aquest manteniment esdevé tant o més neces-
sari, per optimitzar les millores aconseguides.
24.3.3. Objectius i accions per a la sosteni-
bilitat a la llar. Pautes bàsiques82
En tant que el consum domèstic està directament
associat als nostres hàbits, aquests es presenten
82. Apartat a càrrec de Manuel Gausa.
com un factor important a l’hora de disminuir la
factura ambiental de la nostra societat. Un canvi
en aquest sentit és necessari si tenim en compte
que, en les darreres dècades, els estils de vida
adquirits estan incrementant la pressió sobre els
sistemes naturals més del que correspondria
linealment al creixement demogràfic. El desenvo-
lupament econòmic s’ha traduït en un increment
de la despesa pel consum de béns associats a un
impacte ambiental més elevat.83 Un canvi social
vers uns hàbits de consum responsables i soste-
nibles tindria beneficis en dos sentits: de manera
directa, reduint el consum i els impactes nega-
tius sobre el medi ambient, i de manera indi-
recta, influint sobre el mercat per tal d’afavorir
una producció més sostenible.
– Ja hem assenyalat que la tecnologia es presenta
avui dia com una de les principals aliades en
aquest canvi social (tant per reduir el consum
domèstic com per propiciar nous mercats de
producció sostenible), ja sigui tecnologia apli-
cada a les noves construccions i que impliqui
millores ambientals (captadors solars tèrmics,
electrodomèstics i calderes eficients...) ja sigui
la tecnologia aplicable en general a la llar
(bombetes de baix consum, mecanismes i
aixetes d’aigua estalviadors, etc.).
– Tanmateix, s’ha de tenir en compte que la com-
plexitat de factors (socials, estils de vida, con-
text institucional, condicionants socioeconò-
mics i d’accés a la informació) que influeixen
en el consum domèstic fa que l’adquisició i con-
solidació real de comportaments sostenibles no
sigui una tasca senzilla: les accions encaminades
a fer que aquest consum sigui més sostenible
s’han d’enfocar des d’una perspectiva integral i
multisectorial, i s’han d’aconseguir mitjançant
un procés de canvi social i aprenentatge col·lec-
tiu, en el qual cal promoure la construcció de
valors ambientals, cal generar informació útil
basada en els efectes dels nostres hàbits i cal
posar a l’abast de la ciutadania eines i recursos
per actuar de manera diferent.84
83. Martínez Iglesias, Mercedes; García, Ernest. «Tres notes
sobre sostenibilitat urbana i formes de vida», a Cap a un ha-
bitat(ge) sostenible, CADS, 2010.
84. Vegeu Castiella, Txema; Schaeffer, Bettina. «Promoure
un consum domèstic més sostenible», a Cap a un habi-
tat(ge) sostenible, CADS, 2010.
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
– L’ambientalització dels preus és una mesura
que pot contribuir a corregir inèrcies. El fo-
ment i la implementació de polítiques fiscals
ambientals és, alhora, una eina imprescindi-
ble per generar un autèntic canvi d’hàbits,
penalitzant el malbaratament o l’ús intensiu de
recursos i, paral·lelament, incentivant i pre-
miant l’estalvi i l’ús eficient.85
– La informació i la comunicació són alhora
eines importants destinades a afavorir un
canvi real en els hàbits dels ciutadans. Moltes
de les campanyes de comunicació i sensibilit-
zació realitzades fins ara tenen un ressò de
curta durada i amb efectes reals sobre el con-
sum poc apreciables. Es recomana que les
accions comunicatives neixin de l’experiència
compartida (ciutadania, comerços, adminis-
tració) i s’emmarquin en processos de canvi,
amb missatges clars, informació rellevant,
objectius visibles i realistes i recursos concrets
per posar en pràctica nous hàbits.
– El valor d’exemple de les administracions
públiques és un altre punt clau en la fita d’a-
conseguir un canvi real en els hàbits dels ciuta-
dans. L’administració ha de ser un exemple i
un punt de referència per als ciutadans sobre
pautes de consum sostenible (mitjançant pro-
grames d’ambientalització, politiques de com-
pra verda, gestió de residus...).
– El paper dels actors intermedis (establiments
comercials) entre l’administració pública i el
ciutadà es presenta així mateix com una opor-
tunitat per crear un canvi social. Aquests
actors tenen un gran valor perquè són pròxims
als ciutadans, i poden contribuir a la norma-
lització i acceptació de bones pràctiques i pro-
ductes ambientals innovadors. Com es co-
mentava anteriorment, en aquest sentit, a més,
es pot influir sobre el mercat per tal d’afavorir
una producció més sostenible.
El reforçament del marc legal ambiental (ela-
boració d’un necessari pla estratègic de consum
sostenible) permetria insistir en la necessitat de
combinar les mesures penalitzadores o autores-
85. Pérez, Marta; Pérez-Gorostiza, Santi. «Habitants i habi-
tatges: usos i comportaments sostenibles», a Cap a un ha-
bitatge sostenible. Barcelona: CADS, 2010.
1115
ponsabilitzadores amb altres de gratificadores i/o
bonificadores (fàcil accés a punts verds, espais de
brossa neta en els mateixos blocs, incentivació
de la recuperació de paper i vidre amb possibles
reemborsaments, acords amb la industria de
l’embalatge i possibles politiques d’envasos
retornables, etc.)
– Des del punt de vista essencialment arquitec-
tònic, caldria estudiar amb més precisió les
possibles relacions entre les diferents solu-
cions, espacials i distributives, utilitzades tra-
dicionalment en la concepció de l’habitatge
(distribucions a partir d’envans —habitacio-
nals—, articulació de peces obertes, o solu-
cions tipus loft, disposicions tridimensionals en
dúplex, etc.) i les repercussions que tenen en els
hàbits i consums a la llar. Aquesta anàlisi, com-
plexa, requereix instruments de recerca multi-
sectorials (arquitectònics, sociològics, antro-
pològics, econòmics) així com àmbits d’estudi
i seguiment, la dimensió total dels quals està
encara per definir.
La conseqüent declinació arquitectònica de
les pràctiques tradicionals hauria de combinar-
se, en aquest sentit, amb el suport a projectes
d’anàlisi i de recerca encaminats a investigar les
diferents dinàmiques ambientals (variació de la
petjada ecològica i de les emissions de CO2, ni-
vell de confort, benestar social, etc.) de les
famílies catalanes —en funció del tipus d’ha-
bitatge, el model d’assentament (rural, urbà,
suburbà), l’estructura familiar, la renda per
càpita, la sensibilització mediambiental, etc.—
amb la finalitat de conèixer les relacions entre
els diferents models d’habitatge i d’assentaments
i la repercussió que tenen sobre els diferents in-
dicadors contemplats.
24.4. Consideracions finals. Cap a un urba-
nisme i una arquitectura (més) interactius86
A Catalunya, la sensibilitat sostenible ha estat
pionera i, en aquests moments, destaca per la ini-
cial incidència normativa que ha tingut. Tanma-
teix, encara que l’assimilació progressiva d’una
certa ètica responsable —políticament i tecnolò-
86. Apartat i conclusió a càrrec de Manuel Gausa (coord.
gral.).
1116 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
Figura 39. Diversitat tipològica i social amb secció variable.
Font: APTM, 2007.
gica ja assumida— es fa palesa en molts aspectes
socioculturals, encara manquen iniciatives amb
clara i destacable voluntat propositiva (cal asse-
nyalar, en aquest sentit, la manca d’autèntiques
experiències innovadores en el camp de l’habi-
tatge —nous barris sostenibles i innovadors— o
de grans projectes d’excel·lència, ambiciosos i re-
ferencials). Al llarg dels diferents estudis consi-
derats és constatable una certa recursivitat, quant
a paràmetres i conceptes de caràcter general, que
es tradueix, en efecte, en una sedimentació —i
homogeneïtat— de molts dels grans vectors asso-
ciats a una nova consciència sostenible i, per tant,
una certa assimilació generalitzada de preceptes
i termes quotidianitzats. Si bé aquesta generalit-
zació pot comportar un cert risc de coneixement
epidèrmic, també tradueix una clara incidència
d’una nova sensibilitat en moltes de les tradi-
cionals disciplines de l’espai que pot implicar,
alhora, una decidida aposta per la innovació i la
creativitat.
En aquest sentit, i a tall de conclusió, caldria
significar que:
1. La sostenibilitat no solament és una condició,
sinó una ocasió per a la creativitat.
2. La sostenibilitat convoca i requereix una
nova mirada sensible i innovadora sobre l’en-
torn.
3. La sostenibilitat és una oportunitat de canviar
els nostres hàbits i rutines de consum, accep-
tats i/o estandarditzats, i reorientar-los de ma-
nera imaginativa.
4. Des d’aquestes premisses, un urbanisme i una
arquitectura més sostenibles impliquen un
urbanisme i una arquitectura més relacionals;
és a dir, susceptibles d’afavorir una interacció
positiva —global i local— a tots els nivells:
amb el medi i l’entorn, amb el paisatge i el
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
context, amb l’individu i la comunitat, amb
la tecnologia i l’economia, amb la cultura i la
societat.
5. Aquest procés constata, així, el pas d’un ur-
banisme i una arquitectura merament esteti-
cistes, compositius i/o figuratius, traçadistes
i/o funcionalistes, cap a un urbanisme i una
arquitectura decididament interactius... En
interacció amb:
• El medi: atenció a una gestió racional (i una
projecció espacial) dels cicles associats als
recursos i béns naturals (energia, aigua,
matèria i residus, ambient, etc.).
• L’entorn: atenció sensible al paisatge i al
context.
• L’individu: atenció a factors de confort,
salut i habitabilitat. Però també de diversi-
tat, participació i benestar comú i capacitat
de relació.
• L’economia: atenció als mitjans a l’abast, a
la racionalitat de la gestió dels recursos, al
desenvolupament contingut i a la optimit-
zació de les ràtios cost/benefici.
• L’accessibilitat: la llibertat de moviments,
la comunicació i connectivitat generals i la
gestió —i concepció— racionals de la mo-
bilitat.
• La tecnologia: amb atenció a la innovació
material i processal.
• La cultura i la creació contemporànies: com
a traducció d’una certa confiança en el pro-
grés cultural i social.
Des d’aquests punts de vista caldria.
I. Pel que fa al territori.
– Passar d’una planificació excessivament limi-
tada, rígida i/o sectoritzada a una planificació
més holística i flexible, atenta a la integració
entre desenvolupament, preservació i mobi-
litat; és a dir entre, malles infraestructurals,
paisatges articuladors i nodes de densitat
variable.
II. Quant a urbanisme.
– Passar d’un urbanisme estandarditzat o conti-
nuista amb les formes tradicionals de la ciutat
a un urbanisme innovador —reactivador— en
complicitat amb una naturalesa retrobada i/o
reinterpretada i amb una urbanitat reforçada i
reimpulsada a un temps.
1117
III. Respecte de la concepció arquitectònica i
constructiva.
– Passar d’una concepció merament formal/fun-
cional a una concepció més relacional, atenta
als vectors bàsics de sostenibilitat (concepció
integral dels cicles de l’aigua, l’energia, els
materials i els residus, el confort, la salut i l’ha-
bitabilitat, l’atenció sensible al context i al
paisatge, la participació i la interacció socials,
la gestió de l’accessibilitat i la mobilitat i de la
racionalitat econòmica o l’aposta per la quali-
tat i la innovació i per un disseny integrat).
IV. En relació al disseny i tecnologia
– Passar d’un disseny merament objectual a un
disseny integrat/integrador susceptible de tenir
en compte sistemes globals capaços de respon-
dre als reptes de la sostenibilitat des de l’apli-
cació i la investigació de processos avan-
çats i materials innovadors relacionats amb
la indústria constructiva i la recerca tecno-
lògica.
V. Des del punt de vista de la gestió de la llar
– Passar d’unes dinàmiques excessivament
autoresponsabilitzadores o penalitzadores a
unes dinàmiques més incentivadores i gratifi-
cants, combinant la difusió i comunicació de
campanyes de sensibilització amb la capaci-
tat d’incidir en els comportaments de manera
positiva, atenent a la diversitat de les situa-
cions, a una nova concepció dels espais de
vida i producció, a les noves relacions entre
espais servits/servidors i a l’aplicació de me-
sures bonificadores i qualificadores d’estalvi i
generació.
Considerant, així mateix, una celebració glo-
bal de la mixicitat i la diversitat a tots els nivells
i escales (tipològics, edificatoris i urbans). En
qualsevol cas, aquest objectiu plural no faria sinó
ratificar la reiterada necessitat de plantejar una
nova concepció de l’habitatge com a entorn de
vida i de relació, de projecció personal i col·lec-
tiva, en interacció creativa amb el medi, amb la
cultura i amb la societat: no tan sols un lloc per
la dignitat de viure, sinó pel plaer de viure... i de
conviure.
El repte: passar d’un habitatge digne a un
habitatge definitivament responsable... i estimu-
lant.
1118 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
24.5. Conclusions
24.5.1. Primera part. Escala urbanistica:
territori-ciutat, hàbitats i habitatges. Models
d’ocupació, models d’articulació, models de
desenvolupament
Pel que fa a l’escala territorial
El debat recurrent entre ciutat compacta i ciutat
difusa deixa pas avui a un nou paradigma, el de
la ciutat territorial o ciutat regió —pluricom-
pacta— i a traduir-la —i articular-la— en xarxa.
Aquest nou model polifàsic, especialment
pertinent a Catalunya, es basa en l’articulació
concertada, en un mateix entorn relacional, de
nuclis intensos de densitat urbana nodal, espais
de reserva (i ús) paisatgístic i infraestructures de
distribució i connectivitat, conjugats a nivells i
escales diverses, segons nous esquemes integrats.
Aquests processos, per la complexitat global
(quantitat d’agents implicats, incidència en els
diferents nivells administratius, transversalitat
normativa, etc.) que presenten, compten, encara,
amb escassos marcs referencials, per bé que fan
part d’importants processos de reavaluació
urbana sobre la ciutat i el territori, actualment
en marxa, especialment a nivell europeu, i que
insisteixen en la recerca sobre nous models i
instruments d’actuació i planificació urbana.
En aquest sentit, cal destacar la importància
de promoure i impulsar millor i amb més con-
vicció, al nostre país, autèntics processos multi-
sectorials de consultoria, prospectiva i recerca
avançada, urbanoterritorial, destinats a plantejar
possibles innovacions operacionals i metodolò-
giques i matèries de debat i reflexió a l’entorn
d’aquests temes.
Aquesta nova concepció de la ciutat i/amb el
territori requereix l’articulació de nous formats
de col·laboració intermunicipals (i, fins i tot,
interterritorials) des dels quals propiciar un plan-
tejament més coordinat dels programes i dels
usos, de les reserves i dels creixements (i/o les
plusvàlues) en el territori, que afavoreixi un
plantejament més localitzat asimètricament de
les càrregues i de les funcions, dels potencials de
creixement i de les obligacions de reserva, lluny
de les habituals inèrcies particularistes i dels
actuals àmbits competencials locals (amb les con-
seqüents gestions endògenes dels processos ur-
banístics) que compensi, en aquests escenaris
concertats, ingressos i plusvàlues i reparteixi
fiscalitats, recursos i beneficis entre llocs de crei-
xement i llocs de preservació.
Orientar aquesta acció i interacció multipolar
entre estructures urbanes i estructures geogràfi-
ques, sistemes globals i subsistemes locals, movi-
ments particulars i moviments generals, reque-
reix la concepció estratègica de nous escenaris de
concertació, així com de nous criteris de desen-
volupament i, especialment, de nous esquemes
direccionals, susceptibles de detectar condicions
potencials en el sistema i d’induir-hi accions i
reaccions qualitatives.
Concebre el territori com un escenari d’inter-
canvis i simultaneïtats demana, alhora, una nova
mirada sobre els tradicionals instruments de pla-
nificació i qualificació del sòl, destinada a reava-
luar-ne les antigues formulacions. Una ciutat més
complexa (susceptible de respondre a l’actual
superposició de capes d’interpretació, activitat i
vida) s’hauria d’abordar, preferentment, quant a
ús i definició, a partir d’una qualificació del sòl
basada, no ja en planificacions bidimensionals i
zonnings monofuncionals (zones residencials,
zones industrials, zones verdes, etc.), sinó en cri-
teris n-dimensionals susceptibles de combinar
nivells i estrats d’ús i programació amb noves ope-
racions integrades, de mixticitat tridimensional.
En relació amb l’escala urbana
La política pública a l’entorn de l’urbanisme
residencial s’ha orientat, preferentment, durant
les dues últimes dècades, cap a un cert ideari
conservador i recreatiu de la ciutat, basat en la
reconstrucció i/o expansió i continuïtat traçadista
dels teixits convencionals: illa de cases, carrer,
teixit, traçat, ple sobre buit... constitueixen els
puntals d’una visió neotradicional de les formes
urbanes en el territori, sovint contraposades a un
paisatge a parcel·lar o a ocupar. Davant d’aques-
tes inèrcies, cal impulsar amb més decisió una
autèntica recerca aplicada susceptible d’aprofun-
dir en un nou gènere de repertoris tipològics, des
dels quals treballar tant amb l’acumulació pun-
tual com amb l’articulació i amb el paisatge, per
donar resposta als grans reptes que es plantegen
avui en l’escala urbana de la ciutat:
El canvi climàtic a Catalunya Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles
– Com treballar cap a dins, en els teixits centrals?
– Com treballar al llarg, en els espais de vora?
– Com treballar en i entre, en les àrees disperses?
Lluny de les fórmules universals o de les con-
vencions isòtropes i estandarditzades, les deman-
des d’una realitat més rica i sostenible exigeixen
articular models més complexos i sensibles al
medi: diversitat, mixicitat i densitat adequades,
combinades amb bones infraestructures (con-
nectivitat, accessibilitat i proximitat) i bones
estructures de vialitat, disseny acurat dels edificis,
de l’urbanització, dels espais lliures i de relació
(jocs, esports, etc.) i del paisatge (natural i urbà),
així com una bona programació d’usos diversos i
complementaris al residencial, constituirien fac-
tors susceptibles de constituir una nova generació
d’espais referencials, atents, alhora, a una con-
cepció integrada dels cicles de l’aigua, l’energia,
els materials i els residus, el transport, la gestió
econòmica, la participació i interacció socials i
l’aposta per la qualitat i la innovació.
24.5.2. Segona part. Escala edilícia: ciutat-
edifici, habitatges i habitatge. Paràmetres
de disseny, criteris d’acció
Quant a l’escala edificatòria
La incorporació de noves regulacions ha permès
millorar, en efecte, un cert modus operandi, di-
rigint-lo cap a una nova sensibilitat més respon-
sable, encara que aquesta sembla haver-se limi-
tat, freqüentment, a la superposició de nous
dispositius tecnològics sobre una arquitectura de
base tradicional (components solars, instal·la-
cions de baix consum, elements protectors i fil-
tres, etc.) i requereix anàlisis més globals de les
diverses aplicacions, concrecions i posades en
pràctica, associades encara, majoritàriament, a
dinàmiques relativament recents i mancades
d’estudis detallats orientats a avaluar-ne l’emer-
gència i possible evolució.
En aquest sentit, l’actual normativa (positiva-
ment valorada com a eina inicial) hauria de ser
revisada per tal de promoure, d’incentivar i de
facilitar la concepció i projectació de noves solu-
cions de disseny susceptibles d’adequar i integrar
els nous requeriments tècnics en l’expressió de
la forma arquitectònica.
1119
Per tal de definir les estratègies de millora de
la sostenibilitat en el camp de l’edificació i l’ha-
bitatge, cal articular mesures més ambicioses a
l’entorn dels quatre grans àmbits associats als
cicles de l’energia, l’aigua i la matèria, així com a
paràmetres bàsics de confort ambiental i salut i
habitabilitat, segons els següents objectius i prin-
cipals línies d’acció.
A aquests vectors caldria incorporar-ne d’al-
tres, referits a criteris d’interacció paisatgística
—factor verd— i disseny intel·ligent —sistemes
constructius innovadors— que, d’una manera
més dispersa, apareixen també citats —com
molts dels anteriors— en el Decret d’ecoeficièn-
cia a l’edificació.
La insistència en la importància d’una cons-
trucció responsable integrada en una planifica-
ció, una urbanització i un disseny arquitectònics
autènticament sostenibles —capaços de combi-
nar paràmetres d’eficiència en l’estalvi i la captació,
amb noves concepcions espacials i constructives
adequades als nous reptes socioculturals— re-
sulta fonamental tant pel que fa a l’aplicació de
nous materials (ecoproductes, reproductes, etc.)
com de nous productes industrials i de sistemes
d’innovació tecnològica (construcció en sec, in-
dustrialitzada o semindustrialitzada, etc.), i pot
generar solucions susceptibles d’operar només
amb el 50% de l‘energia d’un edifici convencio-
nal, amb sobrecostos a l’alça d’un 4% a un 7%,
amortitzables en un període de deu anys.
Seria recomanable, anàlogament a l‘escala ur-
bana i territorial, impulsar un nou tipus d’opera-
cions pilot, de concepció mes flexible i oberta, sus-
ceptibles de constituir nous projectes referencials
d’una política innovadora, encara per desenvolu-
par plenament en un camp —el de l’habitatge—
massa subjecte a paràmetres d’hàbits processals.
24.5.3. Tercera part. Escala domèstica: edi-
fici-llar, habitatge i habitants. Usos i usuaris,
pautes de comportament.
Respecte de l’escala domèstica
El consum domèstic té una incidència important
sobre el medi ambient. Per un costat, consumeix
recursos naturals (aigua, energia, matèries pri-
meres) i genera diversos impactes ambientals (re-
sidus, aigües residuals, emissions atmosfèriques).
1120 Canvi climàtic: territori, urbanisme i edificació. Nous models (més) sostenibles Manuel Gausa
En aquest sentit, encara que la tecnologia es
presenta avui dia com una de les principals alia-
des en aquest canvi social, cal insistir en un
reforçament del marc legal ambiental, una millor
ambientalització dels preus, així com en campa-
nyes d’informació i comunicació associades al
valor d’exemple de les administracions públiques
i a mesures bonificadores, i no solament penalit-
zadores. Cal incentivar millor la recerca sobre la
relació entre espai habitat (cèl·lula habitacional)
i comportament sostenible a la llar.
Des del punt de vista essencialment arquitec-
tònic, es proposa estudiar amb precisió les pos-
sibles relacions entre les diverses solucions,
espacials i distributives, utilitzades tradicional-
ment en la concepció de l’habitatge (distribu-
cions a partir d’envans —habitacionals—, arti-
culació de peces obertes, o solucions tipus loft,
disposicions tridimensionals en dúplex, etc...) i
les repercussions que tenen en els hàbits i con-
sums a la llar.
Aquesta anàlisi, complexa, requereix instru-
ments de recerca ambiciosos i multisectorials (ar-
quitectònics, sociològics, antropològics, econò-
mics), així com àmbits d’estudi i seguiment, la
definició total dels quals encara està per definir.
Es suggereix, en aquest sentit, la implementa-
ció d’estudis científics encaminats a investigar
aquesta temàtica i la conseqüent traducció —i
declinació— arquitectònica.
També es suggereix donar suport a projectes
d’anàlisi i de recerca encaminats a investigar les
diferents dinàmiques ambientals (variació de la
petjada ecològica i de les emissions de CO2, nivell
de confort, benestar social, etc.) de les famílies
catalanes en funció de: a) el tipus d’habitatge;
b) el model d’assentament (rural, urbà, suburbà);
c) l’estructura familiar; d) la renda per càpita;
e) la sensibilització mediambiental— per tal de
conèixer les relacions entre els diferents models
d’habitatge i d’assentaments i la repercussió que
tenen sobre els diferents indicadors considerats.
4a part
La recerca sobre el canvi climàtic
a Catalunya
25. La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
Josep Enric Llebot, Departament de Física, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Enric Llebot (Barcelona, 1953). Doctor en Ciències Físiques, ha treballat en termodinà-
mica de processos irreversibles, radiació solar i teledetecció i, actualment, física ambiental, es-
pecialment en temes relacionats amb el canvi climàtic. Ha realitzat estades de recerca a Alemanya
(DFVLR), Estats Units (Univ. California Berkeley, Univ. Pittsburg) i al Canadà (Univ. Sherbro-
oke). Ha publicat al voltant d’una vuitantena d’articles científics, dels quals una vintena en
l’anàlisi de l’estructura termodinàmica del sistema climàtic, i una vintena de llibres. Ha estat degà
de la Facultat de Ciències de la UAB i de la UdG, becari del programa USIA del govern dels
Estats Units, i de l’OTAN. Ha estat guardonat amb un accèssit del primer Divulga de la Funda-
ció La Caixa (1986), amb el Premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana a la Investigació Cien-
tífica (1991), amb el Premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (2000) i amb el Premi
de Literatura Científica de la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació (2005). Actualment
és catedràtic de física de la matèria condensada de la UAB, membre de l’Institut d’Estudis Cata-
lans, del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya, del
Grup d’Experts en Energia de la Generalitat de Catalunya, i del Consell Assessor del Zoo de Bar-
celona. També és membre de l’American Geophysical Union i de l’American Meteorological Society.
Ha estat i és el coordinador científic del primer «Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya» i
coordina el segon. Actualment és director del Departament de Física de la UAB, president de la
Societat Catalana de Física, i membre de la junta de la divisió de física ambiental de la European
Physical Society.
Resum 1127

25.1. Introducció 1129

25.2. La recerca sobre canvi climàtic: temes que s’hi inclouen 1129
25.3. Centres i grups que fan recerca sobre canvi climàtic
a Catalunya 1131
25.4. Projectes 1137
25.4.1. Projectes europeus 1137
25.4.2. Projectes competitius espanyols 1139
25.4.3. Convocatòries de la Generalitat de Catalunya:
grups de recerca de la Generalitat de Catalunya 1142
25.4.3.1. Grups de recerca emergents 1142
25.4.3.2. Grups de recerca consolidats 1142
25.5. Resultats de la recerca 1144
25.5.1. Participació en organitzacions nacionals
i internacionals 1144
25.5.2. Tesis llegides (2000-2007) 1147
25.5.3. Articles publicats a revistes incloses
al SCI (2000-2008) 1147
25.6. Conclusions 1150
Annex 1150
Acrònims usats en el treball 1152
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
Resum
L’estructura científica que dóna suport a la re-
cerca en canvi climàtic encara és fràgil. La major
part d’investigadors treballen en departaments i
centres en els quals la recerca sobre els temes de
canvi climàtic no és la principal línea estratègica,
i disciplinàriament estan classificats en àrees de
coneixement clàssiques.
Més del cinquanta per cent dels projectes
competitius on participen investigadors catalans
corresponen a l’anàlisi de les observacions dels
canvis del clima, a l’estudi de les emissions i
dels cicles biogeoquímics.
Durant els darrers anys ha augmentat nota-
blement el nombre de projectes competitius de-
dicats a l’estudi dels impactes del canvi climàtic
i a l’anàlisi de la seva relació amb els riscos
naturals.
1127
La meitat dels projectes dedicats a estudiar els
impactes del canvi climàtic tracten dels impac-
tes sobre el medi vegetal.
La producció científica en forma de publica-
cions en revistes SCI en temes de canvi climàtic
s’ha multiplicat per 3,5 des de l’any 2000.
Es dedica molt poca atenció als estudis d’a-
daptació i mitigació i a l’anàlisi de polítiques de
canvi climàtic
Hi ha una gran dispersió de temes tractats
pels investigadors: la meitat dels articles publi-
cats durant el període analitzat, 2000-2008, ho
ha estat en revistes amb menys de cinc articles
d’autors catalans.
La participació de científics de Catalunya en co-
mitès i organitzacions internacionals ha crescut de
forma notable durant el període de temps analitzat.
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
25.1. Introducció
La comunitat científica catalana ha evolucionat,
en general, fortament durant els darrers deu
anys. Tot i que no podríem dir encara que s’hagi
arribat a un grau de maduresa completa, sí que
en volum, producció i capacitat de captació de
recursos té una posició força digna en el context
europeu i internacional. Ens falta estructura i
passar de la quantitat, que té uns índexs bons, a
la qualitat. Tot i que la comunitat científica que
es dedica a estudiar diferents aspectes del canvi
climàtic es pot descriure també en aquest con-
text de creixement, no es pot dir el mateix,
també en termes generals, pel que fa a estruc-
turació i a producció continuada. Per això en
aquest estudi, realitzat a partir de les dades pro-
porcionades per L’Observatori de la Recerca de
l’Institut d’Estudis Catalans, entre els anys 2000
i 2008, s’obté una imatge de la comunitat cientí-
fica catalana que treballa en temes relacionats
amb el canvi climàtic. Aquesta primera imatge té
caràcter d’esborrany, però dóna una visió sobre la
comunitat experta en temes de canvi climàtic del
país. L’any 2001 es va presentar el tercer informe
del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
Canvi Climàtic (en anglès, IPCC), que d’alguna
manera va portar de manera definitiva els temes
de canvi climàtic a la palestra pública i que va
donar un gran impuls a la recerca en canvi cli-
màtic en les seves múltiples facetes disciplinàries.
Al país hi ha dos grups que tradicionalment
s’han dedicat amb constància i eficàcia a l’anàlisi
de les sèries de variables climàtiques, un a la Uni-
versitat de Barcelona i un altre a la Universitat
Rovira i Virgili, a més d’altres grups que s’han
desenvolupat a l’entorn del CREAF, que són ex-
perts en ecofisiologia terrestre i que, davant dels
canvis ambientals propiciats per l’escalfament de
l’atmosfera i pel coneixement profund dels bos-
cos, han estat especialment actius en l’estudi dels
impactes fenològics i genètics sobre els ecosiste-
mes terrestres, i sobre l’evolució i resposta dels
boscos i dels sòls de casa nostra. Són aquests
grups els que constitueixen la major estructura
sobre la qual se sustenta la recerca en clima a casa
nostra. Al voltant d’aquests, s’ha format una co-
munitat especialment activa en temes de paleo-
1129
climatologia, ajudada per la vinguda d’alguns
científics estrangers sota el paraigües de la fun-
dació ICREA i per l’expertesa d’alguns instituts
del CSIC amb els quals col·laboren. Pel que fa a
la resta, en el moment de tancar aquest informe
hi ha nombroses iniciatives, moltes de les quals
surten en aquest informe, alguna d’elles amb un
important suport institucional —com l’Institut
Català del Clima— que configuren un esperan-
çador esdevenidor per a la comunitat científica
experta en canvi climàtic, però que s’han de con-
solidar, mostrar i demostrar encara el seu verita-
ble potencial.
Malgrat això, la comunitat encara és fràgil. Els
temes transversals estan més subjectes a les fluc-
tuacions dels agents actius en la gestió de la re-
cerca que els temes consolidats i tradicionals. En
els aspectes formatius, la formació en temes de
canvi climàtic és dispersa i desagregada. En els
nous graus el canvi climàtic és més un recurs re-
tòric que una veritable opció formativa. Pel que
fa als postgraus, l’opció més estructurada i d’èxit
és el Màster en Climatologia aplicada organitzat
pels departaments d’Anàlisi Geogràfica Regional
i d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de
Barcelona, que s’ha desenvolupat al llarg d’onze
ocasions. Hi ha altres màsters i programes de
doctorat que tenen algunes assignatures o mò-
duls en canvi climàtic, però que no estan cen-
trats en aquesta temàtica.
La presència internacional dels nostres inves-
tigadors reflecteix aquest estat de la qüestió. Ha
augmentat durant el període d’anàlisi d’aquest
estudi però encara és discreta. Esperem que la
comunitat científica de Catalunya continuï aug-
mentant la seva participació en les diferents tas-
ques de l’IPCC en el proper informe, el cinquè,
que es preveu tenir enllestit l’any 2014.
25.2. La recerca sobre canvi climàtic:
temes que s’hi inclouen
La recerca en canvi climàtic és molt amplia i
abasta nombrosos camps de les ciències naturals,
les ciències socials i la tecnologia. Sempre es diu
que en ser un assumpte transversal els temes de
canvi climàtic es tracten des de totes les discipli-
nes clàssiques del coneixement. És per tant difí-
1130 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
cil trobar una classificació acceptada per la co-
munitat experta. Els informes del Grup Intergo-
vernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic
ofereixen, en cadascun dels seus tres volums,
una classificació que, com totes, mescla discipli-
nes. En aquest estudi hem adoptat la classificació
en set camps seguida per l’anàlisi feta per la
direcció general de recerca de la Comissió de la
Unió Europea per classificar els projectes euro-
peus que tracten temes relacionats amb el canvi
climàtic i que demanen subvenció. Aquesta clas-
sificació conté les divisions que segueixen.
I. Processos del clima, observacions i pro-
jeccions
Aquest apartat inclou la monitorització del clima
i, per tant, el seguiment de les estacions meteo-
rològiques que mitjançant les seves mesures pro-
porcionen sèries de variables climàtiques com la
temperatura, la precipitació, la velocitat del vent,
el nivell del mar, la pressió, la humitat, etc.
Aquest apartat també inclou l’anàlisi i descripció
dels processos bàsics que caracteritzen el fun-
cionament del clima i, eventualment, les seves
parametritzacions, així com les teleconnexions i
la modelització del clima. Aquest apartat també
conté les determinacions del clima del passat his-
tòric i del passat geològic de la Terra, la paleocli-
matologia i, naturalment, l’anàlisi de la variabili-
tat climàtica passada i futura.
II. Emissions de gasos amb efecte d’hiver-
nacle. Cicles biogeoquímics: cicle del car-
boni i cicle del nitrogen
Aquest apartat inclou la mesura i el càlcul de les
emissions atmosfèriques. Naturalment, per tal de
fer projeccions sobre escenaris futurs de la com-
posició atmosfèrica cal tenir en compte els cicles
biogeoquímics. Per tant també es tenen en
compte els estudis i els treballs dedicats a estu-
diar i caracteritzar el cicle del carboni als sòls, al
mar a la biosfera i a la atmosfera, i les retroali-
mentacions que comporta. També figuren en
aquest apartat l’anàlisi dels gasos reactius i el
canvi climàtic: el metà, el nitrogen, l’ozó tropos-
fèric, etc., i també els estudis sobre els embor-
nals terrestres i marítims i, per tant aquells estu-
dis que mesuren i fan prediccions sobre els
fluxos de carboni.
III. Interaccions del clima amb l’ozó estra-
tosfèric
L’ozó afecta el clima i el clima afecta l’ozó. La tem-
peratura, la humitat, el vent i la composició quí-
mica de l’atmosfera afecten la formació d’ozó i, a
la vegada, la presència d’ozó afecta aquests cons-
tituents atmosfèrics. Les interaccions entre l’ozó i
el clima són objecte de discussió des del moment
en què es va descobrir que els halocarburs podien
contribuir a l’eliminació de l’ozó estratosfèric. Així
mateix, la davallada de l’ozó estratosfèric fa dis-
minuir la temperatura de l’estratosfera, la qual
cosa té conseqüències sobre el canvi climàtic. En
aquest apartat s’inclouen tots aquests temes.
IV. Interaccions del clima amb els canvis de
la composició atmosfèrica
Aquest apartat inclou l’estudi dels canvis en la
composició atmosfèrica i els forçaments climà-
tics, especialment a la troposfera, ja que els efec-
tes sobre l’estratosfera es classifiquen a l’apartat
anterior. S’hi inclouen, per tant: l’estudi dels
aerosols, i la seva mesura i modelització; els efec-
tes dels aerosols sobre la quantitat i el tipus de
núvols; els canvis en l’albedo de la superfície ter-
restre i les conseqüències sobre el forçament; els
efectes de les esteles dels avions i de les emis-
sions dels vaixells sobre l’albedo i, naturalment,
sobre el clima.
V. Impactes del canvi climàtic
Aquest apartat conté els treballs o projectes que
tracten dels impactes del canvi climàtic sobre el
sistema físic però també sobre l’activitat social i,
per tant, inclou tant la constatació dels efectes
del canvi climàtic sobre els ecosistemes marins i
terrestres com les projeccions sobre els esdeve-
niments futurs i sobre la seva vulnerabilitat.
També es tenen en compte els estudis sobre el
canvi climàtic i els recursos hídrics, la seva quan-
titat i la seva qualitat present i futura. Un dels
temes recurrents que pertany a aquest apartat de
la classificació fa referència a la incidència dels
canvis ambientals en la salut humana, i la inci-
dència en la transmissió de malalties i de plagues
a l’agricultura i a la ramaderia. Els impactes que
apareixen en alguns estudis i projectes, molt im-
portants per al nostre país i que pertanyen a
aquest apartat són l’evolució i la vulnerabilitat
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
dels sistemes litorals, els estudis de l’impacte
sobre activitats o sectors econòmics com per
exemple, el turisme, malgrat que les anàlisis in-
tegrades sobre els sectors econòmics es tenen en
compte a l’apartat VII.
VI. Canvi climàtic i riscos naturals i esdeve-
niments extrems
La temàtica dels riscos naturals té una magnitud
i un abast que transcendeix més enllà de la prò-
pia del canvi climàtic, però atesa la seva impor-
tància i el creixement de l’interès per part de la
societat i dels investigadors, la Comissió Europea
ha optat per incloure-la en un apartat propi dins
dels estudis de canvi climàtic. S’inclouen en
aquest apartat tant els riscos meteorològics (les
secades, las inundacions, els temporals marítims,
els tornados, els huracans, etc.) com els riscos
geològics (les esllavissades i els allaus). S’hi in-
clouen tant treballs que els mesuren, com els que
avaluen la creixent vulnerabilitat i la predicció
d’esdeveniments extrems.
VII. Adaptació, mitigació i política respecte
el canvi climàtic. Estratègies d’adaptació i
mitigació. Percepció social del canvi climà-
tic. Comunicació.
En l’anàlisi de les bases de dades de les publica-
cions, dels projectes i dels grups de recerca s’ha
utilitzat un criteri ampli per seleccionar els pro-
jectes i els treballs. Aquest criteri és que el tre-
ball estigui realitzat en algun dels centres d’in-
vestigació del país o que algun dels investigadors
pertanyi a algun centre del país de manera per-
manent o temporal.
25.3. Centres i grups que fan recerca sobre
canvi climàtic a Catalunya
En aquest apartat s’inclouen instituts i grups de
recerca que dediquen part de la seva recerca a
algun o diversos temes relacionats amb el canvi
climàtic. S’ha intentat que la relació fos el màxim
de completa, tot i que la dispersió de la informa-
ció pot haver produït alguna omissió. La grandà-
ria dels centres i dels grups és molt variada. A ve-
gades aquests ens aporten informació sobre el
nombre de persones que la seva activitat relacio-
nada amb el canvi climàtic involucra, mentre que
en altres casos és molt difícil obtenir aquesta in-
1131
formació. Per això no es pot donar una xifra
exacta de persones que, a Catalunya, es dediquen
de manera directa a recerca en canvi climàtic en
els centres que s’esmenta a continuació, tot i que
es pot avaluar, com a mínim en unes tres-centes
persones. També hi ha un bon nombre de perso-
nes en departaments universitaris i en centres de
recerca que encara són de més mal comptar, però
que podem estimar al voltant d’unes dues-centes
persones. En total, per tant, l’any 2009, podem
xifrar la comunitat científica que treballa en tots
els nivells en qüestions relacionades amb el canvi
climàtic en unes cinc-centes persones. En aquest
apartat no es tenen en compte, en canvi, els grups
de recerca sorgits a partir de les convocatòries de
la Generalitat de Catalunya, que s’inclouen en un
altre apartat d’aquest treball.
Centre d’Estudis Avançats de Blanes – Con-
sell Superior d’Investigacions Científiques
(CEAB-CSIC)
És un centre del CSIC creat l’any 1984 que
actualment centra la recerca en els camps de
l’ecologia i la biologia d’organismes de sistemes
marins i d’aigües continentals. És un centre petit
que a començament dels anys 2000 va augmen-
tar la seva activitat de recerca en ecosistemes con-
tinentals mitjançant la creació de les unitats as-
sociades d’Ecofisiologia, amb el Centre de Recerca
i Aplicacions Forestals de Catalunya (CREAF), i
de Limnologia, amb el Centre de Recerca d’Alta
Muntanya de la Universitat de Barcelona. Amb-
dues unitats centren majoritàriament la seva re-
cerca en aspectes de l’actual canvi global. El cen-
tre participa en l’observatori limnològic pirenaic,
en l’observatori marí de la reserva de les illes
Medes, i en l’observatori operacional del mar ca-
talà, que recullen dades biològiques i meteorolò-
giques que serveixen per quantificar la magnitud
dels canvis ambientals i, en particular, el canvi
climàtic. Hi ha línies de recerca lligades a aquests
observatoris, especialment en limnologia sobre
cicles biogeoquímics i embornals de carboni.
Centre de canvi climàtic – Universitat Rovira
i Virgili (C3)
Aquest grup de recerca està format per 7 perso-
nes i les seves línies de treball són la mesura
instrumental i la detecció i atribució dels canvis
1132 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
climàtics, la reconstrucció i l’anàlisi climàtica, el
procediment d’extracció de dades i tècniques
d’homogeneïtzació de les sèries climàtiques, la
determinació de patrons temporals i espacials de
variabilitat climàtica i la calibració de dades
proxy. Aquest centre té una col·laboració regular
amb la Climate Research Unit de la Universitat
d’East Anglia i, juntament amb el Grup de cli-
matologia de la Universitat de Barcelona, formen
els que registren i tenen expertesa en l’anàlisi i
tractament de sèries climàtiques.
Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals (CREAF)
És el centre de recerca que, tot i que té uns ob-
jectius amplis, conté més línies de recerca i més
força de personal dedicades al canvi climàtic, es-
pecialment en els efectes del canvi climàtic sobre
els ecosistemes terrestres, i té una producció
científica en aquest tema molt voluminosa. Per
tant, la major part de la recerca d’aquest centre
que fa referència al canvi climàtic està classifi-
cada a l’àrea temàtica V, impactes del canvi cli-
màtic sobre els ecosistemes terrestres, i en l’àrea
temàtica II, especialment pel que fa a l’estudi i
l’anàlisi dels cicles biogeoquímics. El CREAF té
51 investigadors estables i més d’una vintena
d’estudiants de doctorat.
Les principals línies de recerca del Centre que
podem considerar dins l’àmbit del canvi global,
al qual dóna suport un grup de 29 investigadors
són:
Efectes del canvi climàtic en les poblacions vegetals
Els principals objectius són la monitorització de
l’impacte d’episodis de sequera extrema en po-
blacions i comunitats mediterrànies, per mode-
litzar-ne la dinàmica i analitzar els mecanismes
implicats en les respostes, i l’avaluació experi-
mental, dels efectes de la variabilitat climàtica en
els patrons de reclutament d’espècies de comu-
nitats llenyoses mediterrànies. Es posa particu-
lar atenció als canvis en els patrons d’abundàn-
cia i a les interaccions amb altres espècies.
Canvi climàtic i fenologia i distribució dels organismes
S’estudia com ha afectat el canvi climàtic les es-
pècies i els ecosistemes en un passat immediat i
com els afecta en el present a partir de registres
meteorològics i de registres històrics. Mitjançant
registres del moment en què han ocorregut en el
passat les diferents fases fenològiques, s’estudia
com el clima ha afectat el calendari del cicle vital
dels organismes, i això permet projectar com un
clima futur pot modificar el seu calendari. A par-
tir de registres de la distribució d’organismes
en èpoques passades, com ara la distribució en
alçada dels arbres, es detecten canvis que s’han
produït en les darreres dècades i es relacionem
amb el canvi climàtic o amb els canvis en els usos
del sòl. D’altra banda, des d’un vessant experi-
mental, al CREAF s’estudien les modificacions
en la fenologia en parcel·les d’alguns ecosistemes
(alzinars i matollars) en els quals se simulen
l’escalfament i l’eixut previstos per les properes
dècades pels models climàtics.
Respostes ecofisiològiques i biogeoquímiques
al canvi climàtic
Mitjançant experiments de camp en els quals es
modifiquen les condicions climàtiques de l’eco-
sistema en condicions naturals, s’estudia com el
canvi climàtic altera l’ecofisiologia dels organis-
mes i l’estructura i el funcionament dels ecosis-
temes mediterranis i, per tant, els fluxos de car-
boni, els cicles dels nutrients, i el cicle de l’aigua.
En aquests experiments se simulen l’eixut i l’es-
calfament previstos per a les properes dècades
pels models climàtics i s’estudia com hi respo-
nen les plantes, el sòl, i la comunitat, fent un se-
guiment de la seva evolució en el temps. De les
plantes, s’estudien les respostes ecofisiològiques
—intercanvi de gasos, nutrició, creixement, fluo-
rescència— i l’ecologia reproductiva. Del sòl,
s’estudien la respiració, l’activitat enzimàtica i la
dinàmica de nutrients. De la comunitat, s’estu-
dien aspectes estructurals com la biomassa i la
riquesa d’espècies, i el reclutament i la supervi-
vència de plàntules.
Modelització dels efectes del canvi global
L’anàlisi de l’efecte del canvi climàtic en els eco-
sistemes terrestres requereix l’ús d’eines que per-
metin preveure el funcionament d’aquests eco-
sistemes en el futur. Això ho permeten els models
de creixement, que descriuen els processos eco-
fisiològics en relació amb les condicions ambien-
tals i que poden utilitzar les previsions climàti-
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
ques futures com les que proporcionen els Mo-
dels de Circulació General (GCM). Per avaluar la
importància d’aquests efectes en els ecosistemes
forestals, s’aplica el model GOTILWA+, i s’utilit-
zen els escenaris de canvi climàtic generats a par-
tir dels escenaris socioeconòmics aportats per
l’IPCC, on s’hi inclouen l’increment del CO2
atmosfèric i les possibles evolucions de la preci-
pitació i la temperatura en els propers cent anys
a diferents regions d’Europa. L’anàlisi d’aquests
escenaris futurs, i el mateix model GOTILWA+,
s’han realitzat en el marc de diferents projectes
europeus. El tema central d’aquesta línia de tre-
ball és com els ecosistemes forestals i els serveis
que ofereixen als humans (producció de fusta,
regulació hídrica, protecció del sòl, entre d’altres)
poden veure’s afectats pel canvi climàtic.
Fluxos de carboni en ecosistemes terrestres
Es mesuren els intercanvis de gasos dels ecosis-
temes seguint diversos mètodes. Algunes apro-
ximacions es fan mitjançant mesures instantànies
a la fulla, i d’altres amb sistemes que permeten
obtenir dades en continu a escales espacials més
grans durant dies o setmanes. Aquestes mesures
es realitzen en diferents ecosistemes; alguns, poc
alterats per l’home (com són per exemple els al-
zinars de Prades i el Montseny), i d’altres sotme-
sos a pràctiques de gestió forestal, a pertorba-
cions com la sequera o que s’estan recuperant
després d’un incendi. Aquestes mesures s’han in-
tegrat en models que simulen els processos es-
mentats, com el model GOTILWA+, per explorar
les possibles conseqüències del canvi climàtic en
els fluxos de carboni (i d’aigua) als ecosistemes
terrestres mediterranis. Un altre grup del CREAF
es dedica a l’anàlisi dels sòls i la seva protecció.
Dins d’aquesta línia de recerca, formada per set
persones, un dels temes d’expertesa és el segrest
de carboni en els sòls.
Centre d’Investigació Socio-Tècnica – Cen-
tro de Investigaciones Energéticas Medio-
ambientales y Tecnológicas (CISOT-CIEMAT)
Aquest centre realitza activitats d’investigació en
les dimensions humana i social del risc i la segu-
retat en l’àmbit de l’energia, el medi ambient i la
tecnologia. Una de les seves línies de recerca està
dedicada a l’anàlisi del comportament humà i de
1133
les iniciatives polítiques i dels instruments disse-
nyats per incidir en la qüestió del canvi climàtic
antropogènic i el consum sostenible. En aquesta
línia de recerca hi treballen vuit investigadors del
centre, els quals han desenvolupat diferents pro-
jectes relacionats amb l’energia de fusió amb la
captura i l’emmagatzemament de carboni.
Departament de Ciències de la Terra del
Barcelona Supercomputing Center (BSC)
Dins d’aquest departament una de les línies de tre-
ball és la qualitat de l’aire, i una altra és el canvi cli-
màtic. Dins de l’àrea de qualitat de l’aire s’inclouen
els càlculs de les emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle, és a dir, els inventaris d’emissions
avaluats segons metodologia IPCC i les projec-
cions d’emissions futures. S’hi poden incloure, per
tant, els projectes i treballs sobre modelització de
les emissions i de la qualitat de l’aire amb models
d’alta resolució. En aquest apartat el grup que
dóna suport a aquests treballs està format per vint
persones. Pel que fa específicament a l’apartat del
canvi climàtic, el desenvolupament d’aquesta línia
és molt menys actiu. Hi ha tan sols una persona
dedicada als objectius generals d’aquesta línia de
recerca, que són investigar les causes i els efectes
del canvi climàtic i proporcionar informació fia-
ble i acurada sobre els seus impactes mitjançant
l’ús del model EC-EARTH ESM en combinació
amb mètodes de regionalització. Si bé en l’altra
línia de recerca els resultats són notables, aquesta
és encara incipient.
Departament de Dret i Economia Interna-
cionals – Universitat de Barcelona
Dins de l’àmbit de desenvolupament sostenible
i dret ambiental, hi ha la línia de canvi climàtic
pel que fa a tota la temàtica de legislació inter-
nacional lligada al canvi climàtic. Dins d’aquest
departament hi ha quatre persones expertes en
aquesta temàtica.
Grup d’Anàlisi de Situacions Meteorològi-
ques Adverses – Universitat de Barcelona
(GAMA-UB)
Grup format per vuit persones dins del Departa-
ment d’Astronomia i Meteorologia de la Univer-
sitat de Barcelona. Entre les línies de recerca del
grup n’hi ha una de dedicada al canvi climàtic i
1134 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
l’evolució del clima i la seva relació amb els ris-
cos naturals, especialment l’evolució d’extrems
hídrics, tema en el qual el grup desenvolupa i ha
desenvolupat nombrosos projectes competitius
nacionals i internacionals i nombroses publica-
cions. En col·laboració amb investigadors de la
Facultat de Geografia i Història, el grup ha tre-
ballat episodis hídrics extrems a partir de fonts
documentals.
Grup d’Ecologia Funcional i Canvi Global –
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
(Ecofun)
Aquest grup, format per sis persones, dedica una
bona part dels seus esforços a l’estudi del canvi
climàtic i els canvis d’usos del sòl, el segrest de
carboni i l’anàlisi del cicle de nutrients en siste-
mes agrícoles, de pastura i en boscos, i en la bio-
diversitat i el canvi global. Han participat i par-
ticipen en nombrosos projectes com el projecte
integrat europeu CarboEurope, que pretenia res-
pondre a la pregunta de quin és el paper d’Eu-
ropa en el cicle de carboni global, i actualment
en el Fluxpyr, projecte interregional que perme-
trà conèixer l’impacte del canvi climàtic sobre els
ecosistemes de muntanya amb especial incidèn-
cia en l’agricultura i la ramaderia.
Grup d’Estadística, Economia Aplicada i
Salut – Universitat de Girona (GRECS-UdG)
Aquest grup de recerca està format per cinc per-
sones i es dedica a estudiar i analitzar, entre d’al-
tres temes, estadístiques de temes ambientals. En
aquest sentit ha estudiat els efectes del canvi cli-
màtic sobre la salut humana.
Grup de Climatologia – Universitat de Bar-
celona
Aquest grup, juntament amb el Centre de canvi
climàtic de la Universitat Rovira i Virgili (C3), són
els que tenen més expertesa i ha analitzat i ho-
mogeneïtzat les dades de les sèries climàtiques
de les variables climàtiques bàsiques per a Cata-
lunya i l’Estat espanyol. Està format per dotze
persones, i les seves línies de recerca principals es
dediquen a l’anàlisi de la precipitació diària, als
patrons de teleconnexions, a la climatologia si-
nòptica mitjançant la classificació de tipus ca-
racterístics de temps, a la variabilitat climàtica
especialment pel que fa a les tendències de la
precipitació i de la insolació, el clima urbà i els
riscos climàtics, les pluges abundants i les seca-
des. El grup participa activament en els projectes
europeus COST 733 de classificació de patrons
climàtics i en el projecte ESPON d’avaluació dels
efectes del canvi climàtic sobre les regions i les
economies locals
Grup de Silvicultura, Ecofisiologia i Genètica
d’Espècies Forestals – Universitat de Lleida
Aquest grup està inclòs dins de l’Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària, de la UdL. El grup
treballa en reconstrucció climàtica a partir de la
informació que donen els anells dels arbres, així
com en estudis d’adaptació genètica dels arbres
utilitzant isòtops estables (carboni 13 i oxigen
18) com a eina per interpretar les senyals climà-
tiques en els anells de creixement. Aquest grup
és expert en l’aplicació d’aquesta tècnica a restes
fòssils vegetals. Els canvis en el clima, com ara la
manca d’aigua o l’augment de les temperatures,
queden enregistrats en els anells i la seva inter-
pretació permetrà anticipar la resposta dels
arbres, i també dels boscos, als efectes del canvi
climàtic.
Institut Català del Clima (IC3)
L’Institut Català del Clima fou creat pel Govern
de Catalunya i la Universitat de Barcelona l’any
2008. És, per tant, un institut de recent creació
que, naturalment, està en procés de formació i
estructuració de les seves línies de recerca, i ac-
tualment té encara una escassa producció cientí-
fica. Tal com consta en els documents als quals es
té accés lliurement, els objectius de l’Institut són
progressar en el coneixement de la variabilitat
climàtica i assessorar i millorar les projeccions i
prediccions locals i regionals. El centre també té
el projecte d’establir un monitoratge de paràme-
tres climàtics a llarg termini en espais naturals de
Catalunya. Malgrat aquests objectius generals es
posa de manifest l’especial atenció a l’àrea medi-
terrània. L’Institut té l’objectiu d’organitzar-se en
diferents seccions: dinàmica i impactes del clima;
biogeoquímica climàtica; canvi climàtic i teoria
del clima; paleoclima i observacions actuals;
models i desenvolupament computacional, i
predicció del clima. Aquesta darrera unitat, ja
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
estructurada, està formada per un investigador
ICREA i cinc investigadors propis de l’Institut, i
dedica els seus treballs al desenvolupament de
prediccions estacionals i interanuals i a la com-
binació i la calibració de prediccions amb molts
models.
Institut de Ciència i Tecnologia Ambien-
tals – Universitat Autònoma de Barcelona
(ICTA-UAB)
L’Institut de Ciència i Tecnologies Ambientals és
un institut propi de recerca que té cent setanta-
dos investigadors, que s’agrupen en vuit àrees
d’investigació, una de les quals és el canvi cli-
màtic i global: geociències marines i oceanogra-
fia. En aquestes àrees s’estructuren diversos
grups de recerca com el Grup d’Estudi de Pro-
cessos Oceànics i Climàtics, que està format per
vuit persones estables, la major part d’elles de la
fundació ICREA. Entre les línies de recerca del
grup s’esmenten geociències marines, biogeo-
química marina, oceanografia, biomarcadors,
isótops estables, elements de traça, contamina-
ció, foraminífers, cocolitofòrids, radioactivitat
ambiental, i radiocronologia. La major part de les
publicacions del grup s’emmarquen en l’àrea te-
màtica I, i específicament en paleoclimatologia i
tècniques associades per a aquest tipus d’estudis.
Un altre grup de recerca dins d’aquesta àrea és el
grup en recerca sociològica en canvi climàtic,
energia i gestió de l’aigua. Està format per cinc
persones, i la seva recerca s’orienta a estudiar
els aspectes culturals, ètics i polítics del canvi
climàtic, així com les diferents perspectives, in-
centius, capacitats i institucions que afecten
l’adaptació i la mitigació des d’una perspectiva
regional. L’ICTA organitza un màster Erasmus
Mundus Joint European Master programme in Envi-
ronmental Studies, conjuntament amb la Techni-
sche Universität Hamburg-Harburg (Alemanya)
que és la institució coordinadora, la Universi-
dade de Aveiro (Portugal), i la Universität d’Aal-
borg University (Dinamarca). Aquest màster
conté un mòdul dedicat al canvi climàtic amb
una atenció especial a temes marins. Des de
l’ICTA també es duen a terme recerques i pro-
jectes en la vessant de ciències socials del canvi
climàtic, i aquests temes també tenen presència
en mòduls independents del màster.
1135
Institut de Ciències del Mar – Consell Supe-
rior d’Investigacions Científiques (ICM-CSIC)
L’actual Institut de Ciències del Mar es dedica a
estudiar, de forma integrada, el medi marí i els or-
ganismes que hi viuen, amb voluntat pluridisci-
plinària. En aquest institut hi treballen més de 150
persones especialistes en els diferents aspectes de
la recerca oceanogràfica, algunes de les quals des
de fa anys, en temes relacionats amb el canvi glo-
bal i el canvi climàtic. Les persones que estudien
diferents aspectes relacionats directament amb el
canvi climàtic formen part, sobretot, dels depar-
taments d’Oceanografia física, de Geologia marina
i de Biologia marina i oceanografia. Les principals
línies de recerca són l’estudi de l’acidificació dels
oceans i l’anàlisi paleoclimàtica de la variabilitat
del ph del corall i de la temperatura del mar a par-
tir de foraminífers, l’anàlisi dels corrents marins
intermedis com a mecanismes de formació d’ai-
gües superficials, el paper de l’oceà i de les inter-
accions oceà-atmosfera en la regulació del clima,
i el reconeixement en el registre sedimentari de les
variacions paleoceanogràfiques i paleoclimàtiques
durant el Neogen-Quaternari al medi oceànic, va-
riacions considerades clau per a l’estudi del canvi
climàtic global. El grup de bioquímica oceànica i
canvi global, particularment, està format per sis
investigadors i té l’objectiu de diagnosticar els
efectes del canvi global en el medi marí, amb un
èmfasi especial en la pertorbació dels cicles bio-
geoquímics i les seves conseqüències. Els estudis
utilitzen experiències al laboratori i observacions
oceanogràfiques i de satèl·lit. Participen en nom-
brosos projectes sobre acidificació dels mars, el
paper dels bentos en els cicles biogeoquímics, els
canvis mesurats en les xarxes tròfiques al mar i les
conseqüències del canvi global en la biodiversitat
marina.
Institut de Ciències de la Terra Jaume Al-
mera – Consell Superior d’Investigacions
Científiques (ICTJA-CSIC)
Entre les línies de recerca d’aquest institut figura
l’evolució climàtica i ambiental de la Terra (em-
premtes físiques, geoquímiques i biològiques dei-
xades en el registre geològic pels climes del pas-
sat), llur causes, interaccions i dinàmica. D’altra
banda, els investigadors de l’institut també treba-
llen en emmagatzemament geològic d’emissors de
1136 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
gasos amb efecte d’hivernacle (CO2). Una de les
línies més destacades i productives d’aquest insti-
tut està en l’àmbit dels aerosols. És una línia molt
àmplia però que té un significat i una repercussió
importants en la recerca sobre canvi climàtic. Les
publicacions d’aquest centre majoritàriament es
classifiquen en l’àrea temàtica IV, interaccions del
clima amb la composició atmosfèrica, i amb l’àrea
temàtica V, d’impactes dels aerosols.
Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de
l’Aigua – Consell Superior d’Investigacions
Científiques (IDAEA- CSIC)
L’IDAEA té com a objectiu l’estudi dels canvis
naturals i antropogènics que ocorren en els eco-
sistemes mitjançant tècniques químiques i geo-
químiques, fonamentalment aquells que tenen
com a conseqüència increments de toxicitat en
organismes i humans. L’IDAEA s’ha organitzat a
partir de l’experiència de diversos investigadors
en medi ambient, química analítica, geoquí-
mica, hidrologia i biotecnologia. L’IDAEA dis-
posa de 174 investigadors agrupats en departa-
ments de Geociències i Química Ambiental, una
part dels quals es dedica a l’anàlisi del canvi glo-
bal i dels cicles biogeoquímics (vuit investiga-
dors) i de paleoclimatologia i paleooceanografia
(nou investigadors). Aquest darrer grup és es-
pecialment actiu en el camp de la geoquímica
orgànica ambiental. Aquesta disciplina com-
porta l’estudi de components orgànics de la
geosfera, tant naturals com artificials, amb l’ob-
jectiu d’aconseguir informació sobre els proces-
sos bàsics del funcionament dels ecosistemes,
de la seva evolució i de les pertorbacions antro-
pogèniques que experimenten. L’àrea temàtica
on s’inclouen els treballs del grup és la V, de
l’impacte dels canvis ambientals en el funcio-
nament dels ecosistemes.
Institut de Medi Ambient – Universitat de
Girona (UdG-IMA)
L’Institut de Medi Ambient de la Universitat de
Girona és un institut de recerca universitària que
té com a objectiu la investigació bàsica i aplicada
en els àmbits científics i tècnics de rellevància per
a l’estudi i la gestió del medi ambient. Pel seu ca-
ràcter interdisciplinari, en el seu àmbit confluei-
xen i s’articulen diversos àmbits temàtics de re-
cerca a nivell local, regional i internacional. D’en-
tre ells n’hi ha un de dedicat al canvi climàtic i els
recursos energètics: aquest àmbit temàtic resulta
de la preocupació sobre l’impacte que les activi-
tats humanes tenen en l’entorn global, i inclou
tant la recerca sobre el canvi climàtic antropogè-
nic com aspectes que s’hi relacionen, com ara els
recursos energètics. Entre els objectius de l’àmbit
hi ha contribuir a millorar les prediccions climà-
tiques futures, tant a escala global com especial-
ment a escales més grans amb el desenvolupa-
ment de projeccions climàtiques regionals. També
es pretén millorar el coneixement del clima pre-
sent i passat; donar suport a la implantació més
extensiva de l’aprofitament de fons renovables
d’energia, i descriure els impactes sobre el nostre
entorn provocats pel canvi climàtic. D’entre els
projectes duts a terme recentment destaquen, pel
que fa al canvi climàtic, l’anàlisi de la climatolo-
gia de la nuvolositat, de la radiació a l’atmosfera
i de la interacció amb núvols i aerosols.
Institut de Recerca i Tecnologia Agrícola (IRTA)
Malgrat que en els objectius fonamentals d’aquest
important centre de recerca agrícola de Catalunya
no s’hi inclou el canvi climàtic, en diversos pro-
jectes de l’Institut es toca aquesta temàtica atès que
hi ha investigadors de l’IRTA experts en ecofisiolo-
gia vegetal. Alguns dels projectes de l’Institut trac-
ten les vulnerabilitats i l’adaptació al canvi climà-
tic en el litoral mediterrani i de la problemàtica de
l’aigua, especialment analitzant la disponibilitat
d’aigua dolça en diferents escenaris climàtics, a
partir de les cobertes del sòl i de la seva possible
evolució en un període d’un segle. Altres projectes
se centren en l’estudi específic de l’optimització de
l’ús dels recursos naturals estudiant el disseny
òptim de les instal·lacions, amb l’objectiu de mi-
nimitzar l’ús d’energies fòssils i equilibrar el balanç
de les emissions de CO2, compensant les emissions
de CO2. També hi ha projectes orientats a l’ava-
luació de l’emmagatzemament de carboni en siste-
mes forestals en regeneració i en la quantificació
del carboni dels sòls agrícoles
Laboratori d’Enginyeria Marítima – Univer-
sitat Politècnica de Catalunya (LIM-UPC)
El LIM-UPC és un centre que treballa en set àrees
científico-tècniques entre les quals trobem l’es-
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
tudi del clima marítim, de la hidrodinàmica cos-
tanera i de la seva afectació per part dels proces-
sos de canvi entre els quals es compta el canvi
climàtic, especialment en el cas de costes deltai-
ques com la del delta de l’Ebre. Al laboratori hi
treballen 32 investigadors que participen i han
participat en nombrosos projectes europeus com
el CIRCE, dedicat a l’estudi dels impactes del
canvi climàtic a l’àrea mediterrània, o el Flood-
site, que representa una anàlisi integrada del risc
d’inundacions i de metodologies de gestió.
Observatori de l’Ebre – Universitat Ramon
Llull–CSIC
Centre molt antic a Catalunya però que recent-
ment ha obert una línia de recerca sobre el canvi
climàtic especialment dedicada a l’impacte en els
sistemes hidrològics i, sobretot, a la conca del riu
Ebre. Aquesta línia incorpora els registres que es
conserven a l’observatori sobre variables meteo-
rològiques des de començaments del segle XX.
L’incipient desenvolupament d’aquesta línia fa
que el grup, format per tres investigadors per-
manents, encara no hagi assolit una activitat
científica en forma de projectes i de publicacions
en la temàtica del canvi climàtic.
Servei Meteorològic de Catalunya
El Servei Meteorològic de Catalunya aporta infor-
mació climàtica bàsica sobre el clima de Catalunya
i les seves característiques a escala comarcal. Emet
periòdicament informació sobre el caràcter climà-
tic dels mesos, estacions i anys i, recentment, sobre
l’evolució climàtica interanual. Hi ha un grup de
persones que treballen sobre l’ampliació de l’escala
de les prediccions climàtiques a Catalunya.
25.4. Projectes
25.4.1. Projectes europeus1
La informació que aquí es recull conté projectes
que s’emmarquen en el 6è i, parcialment, el
7è programa marc. El 6è programa marc de
recerca de la Unió Europea contempla una àrea
1. Informació obtinguda a partir de l’Observatori de la Re-
cerca de l’IEC i del document European Research Frame-
work Programme: Research on Climate Change, Directo-
rate General for Research Environment EUR 23609, (2009).
1137
temàtica prioritària amb el títol «desenvolupa-
ment sostenible, canvi global i ecosistemes». A la
descripció del contingut d’aquesta àrea temàtica
s’inclou un apartat canvi global i ecosistemes on es
concentren les línies que fan referència a temes de
recerca en canvi climàtic prioritaris: mecanismes i
impactes de les emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle i sistemes de mesura i de predicció
del clima. En un altre apartat relacionat amb el
desenvolupament de sistemes energètics sosteni-
bles, s’esmenta l’interès prioritari també en el des-
envolupament a un termini mitjà de sistemes
d’emmagatzement de CO2 per tal de desenvolu-
par plantes de generació d’energia final neta uti-
litzant energies fòssils. Al 7è programa marc de re-
cerca (2007-2013), que en el moment d’escriure
aquest text està arribant a la meitat de la seva apli-
cació, els temes de canvi climàtic apareixen en tres
apartats, «Medi», Energia» i «Aliments, Agricul-
tura, Pesqueries i Biotecnologia». No obstant, els
temes més directes es troben a l’apartat Medi (En-
vironment), que inclou l’apartat 6.1 Canvi climàtic,
contaminació i riscos, que conté nou apartats: 1, el
sistema Terra, el clima i els seus canvis abruptes;
2, emissions naturals i antròpiques; 3, el cicle del
carbó; 4, gasos amb efecte d’hivernacle; 5, clima
futur; 6, impactes naturals, socials i econòmics del
canvi climàtic; 7, estratègies de mitigació i adap-
tació, incloent noves respostes al canvi climàtic;
8, riscos naturals associats al clima com inunda-
cions, sequeres, tempestes i focs forestals; 9, im-
pactes sobre la salut.
Es comptabilitzen, des de l’any 2000 i fins
l’any 2008, la participació de grups amb seu
als centres de recerca de Catalunya en un total de
39 projectes de característiques diverses pel que
fa a la seva tipologia. D’aquests 39, 21 represen-
ten participacions en consorcis que duen a terme
projectes europeus d’una durada mitjana apro-
ximada de 48 mesos, la qual cosa significa una
dedicació intensa i llarga. En cap d’aquestes par-
ticipacions s’exerceix el lideratge, segons la in-
formació disponible. Els centres individuals que
concentren una major participació són, en pri-
mer lloc, l’Institut de Ciència i Tecnologies Am-
bientals de la UAB amb 5 participacions; el se-
gueix amb 4 participacions el CREAF, situat
també al campus de la UAB. La resta està molt
repartida entre els diferents departaments i cen-
1138 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

tres. De tots els projectes només vuit correspo- disposat abastava només fins els primers mesos
nen al 7è programa marc, la qual cosa és com- de 2009, quan el programa encara estava a les
prensible ja que el període de dades del que s’ha primeres fases del seu desenvolupament.

Centre Institut/Departament Total de projectes

CSIC 5 (12%)
Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera 2
Institut de Biologia Molecular de Barcelona 1
Institut de Ciències del Mar 1
Institut d’Investigacions Químiques i Ambientals de Barcelona Josep Pascual 1
UAB 11 (25%)
ICTA 5
CREAF 4
Dep. Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia 2
UB 9 (21%)
Dep. Ecologia 3
Dep. Estratigrafia i Paleontologia i Geociències marines 1
Dep. Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia 2
Dep. Microbiologia i Parasitologia Sanitàries 1
Laboratori de Recerca en el Clima2 2
UdL 2 (5%)
Dep. Informàtica i Enginyeria Industrial 1
Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya 1
UPC 10 (23%)
Centre de Recerca Aplicada en Hidrometeorologia (CRAHI) 3
Grup d’Investigació en Transport de Sediments (GITS) 1
Dep. Teoria del Senyal 1
Dep. Física Aplicada 1
Centre Internacional de Mètodes Numèrics 1
Barcelona Supercomputing Center 1
CetAqua3 1
Hydrometeorological Innovative Solutions4 (Hyds) 1
UPF 1 (2%)
Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL)5 1
URV 2 (5%)
Departament de Geografia 2
Altres institucions 3 (7%)
Servei Meteorològic de Catalunya MeteoCat 1
Agència Catalana de l’Aigua (ACA) 1
Biología y Medio Ambiente (BMA S.L.) 1
Total 43 (100%)
Taula 1. Nombre de projectes europeus en què han participat diferents grups catalans (2000-2008). Hi ha quatre projectes on
participen en el consorci dos grups, i que, per tant, estem comptant dues vegades.

2. Aquest Laboratori situat al Parc de Recerca de la UB recentment ha donat lloc a l’IC3, amb personalitat jurídica independent.
3. Centre d’Agbar que té al seu patronat la UPC.
4. Spin off de la UPC sorgida del CRAHI.
5. Centre independent que té al seu patronat a la Universitat Pompeu Fabra.
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya 1139

Els projectes es poden distribuir segons la classi- 25.4.2 Projectes competitius espanyols6
ficació temàtica esmentada al començament Al Pla Nacional d’Investigació de I+D+I 2004-
d’aquest capítol. 2007 els temes de canvi climàtic estaven situats a
l’àrea prioritària de Ciències i Tecnologies Agroa-
Nombre de projectes limentàries i del Medi Ambient, que es desenvo-
i percentatge lupava en un programa de Biodiversitat, Ciències
I.III Processos del clima, 11 (28%) de la Terra i Canvi Global. Al Pla Nacional d’In-
observacions i projeccions vestigació de I+D+I 2008-2011 actualment vigent
II.II Emissions de gasos amb 4 (10%) hi ha una àrea estratègica, ‘8.3. Energia i canvi cli-
efecte d’hivernacle. Cicles màtic’, la qual cosa mostra l’evolució de la pro-
biogeoquímics: cicle del moció de la recerca des d’aspectes fonamentals
carboni i cicle del nitrogen
cap a aspectes cada vegada més aplicats. A l’ex-
III.I Interaccions del clima amb 0
l’ozó estratosfèric
plicació de la línia estratègica del Pla es diu que la
despesa pública en I+D+I en les àrees d’energia i
IV.I Interaccions del clima amb 3 (8%)
els canvis de la composició canvi climàtic es dedica en un 70% a les àrees re-
atmosfèrica lacionades amb l’energia. El 30% restant es de-
V.II Impactes del canvi climàtic 10 (26%) dica a la investigació bàsica realitzada per les uni-
VI.I Canvi climàtic i riscos 5 (13%) versitats en diferents programes de investigació en
naturals i esdeveniments altres àrees relacionades amb el canvi climàtic.
extrems L’àrea estratègica es divideix en tres línies: línia 1,
VII. Adaptació, mitigació 6 (15%) Energia i mitigació del canvi climàtic per a la pro-
i política al canvi climàtic ducció d’energia final neta (carbó net, renovables
Total 39 (100%) i emmagatzemament i segrest de CO2); línia 2,
Taula 2. Projectes en què han participat grups catalans clas- mobilitat sostenible i transport; línia 3, altres àm-
sificats segons categories temàtiques. bits del canvi climàtic. És en aquesta darrera línia
on es concentra la major part de l’activitat del sis-
tema de recerca de Catalunya. Aquesta línia té
És de notar la concentració de projectes en les tres subprogrames: s1) observació sistemàtica del
categories I i V. És lògic, ja que corresponen a la clima i elaboració d’escenaris climàtics en dife-
monitorització del clima i a l’anàlisi dels im- rents horitzons temporals (20, 50 i 100 anys);
pactes. És de destacar el paper que ha tingut la s2) adaptació als impactes del canvi climàtic en
Unió Europea a l’hora de promocionar projec- els sectors econòmics més afectats; s3) mitigació
tes elaborats des de la perspectiva de la Medi- de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
terrània. En aquests projectes hi participen relativa a sectors o activitats de caràcter no ener-
grups del principat juntament amb altres grups gètic i potenciació del coneixement dels embor-
espanyols. nals de carboni.

6. Informació procedent de buidat de dades de l’Observatori de la Recerca de l’IEC.

1140 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

Centre Institut/Departament Total de projectes

CSIC 20 (19%)
Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) 6
Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID) 2
Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA) 5
Institut de Ciències de l’Espai 1
Institut de Ciències del Mar (ICM) 5
Institut d’Investigacions Quím. i Ambientals de Barcelona J. Pascual (IIQAB) 1
UAB 16 (16%)
ICTA-UAB 3
CREAF 6
Dep. de Biologia animal, Biologia vegetal i Ecologia 2
Dep. de Ciència animal i dels aliments 1
Dep. de Física 3
Dep. de Geografia 1
UB 34 (33%)
Dep. d’Astronomia i meteorologia 12
Dep. de Biologia animal 2
Dep. de Biologia vegetal 3
Dep. d’Ecologia 3
Dep. d’Estratigrafia i paleontologia i geociències marines 5
Dep. de Geografia física i anàlisi geogràfica regional 5
Dep. de geoquímica, petrologia i prospecció geológica 1
Dep. de Microbiologia i parasitologia sanitàries 1
Parc Científic de Barcelona 2
UdG 8 (8%)
Dep. de Dret públic 1
Institut d’ecologia aquàtica 2
Institut de medi ambient 2
Dep. de Ciències ambientals 2
Dep. d’Economia 1
UdL 7 (7%)
Dep. de Medi ambient i ciències del sòl 2
Dep. de Producció vegetal i ciència forestal 2
Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya 3
UPC 7 (7%)
Dep. d’Enginyeria agroalimentària i biotecnologia
Dep. d’Enginyeria del terreny, cartogràfica i geofísica 1
Dep. de Mecànica de fluids 1
Dep. de Matemàtica aplicada III 1
Dep. de Teoria del senyal i comunicacions 1
Barcelona Supercomputing Center-CNS 2
URV 6 (6%)
Dep. de Bioquímica i biotecnologia 1
Dep. de Geografia 5
Altres institucions 4 (4%)
Institut Cartogràfic de Catalunya 1
Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries 3
Total 102 (100%)

Taula 3. Nombre de projectes de recerca del «Plan Nacional I+D+I» competitius en què han participat grups catalans (2000-2008)7.

7. S’inclouen, entre d’altres, projectes I+D del programa Nacional de Recursos Naturales (2000-2003) i del Programa Nacional
de Biodiversidad, Ciencias de la Tierra y Cambio Global (CGL) – Subprograma de Atmósfera y Cambio Global (CLI) (2004-2008).
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya 1141

Nombre de projectes dediquen a l’anàlisi específica dels fluxos i acu-

i percentatge
I.III Processos del clima, 33 (32%)
observacions i projeccions
II.II Emissions de gasos amb 20 (19%)
efecte d’hivernacle. Cicles
biogeoquímics: cicle del
carboni i cicle del nitrogen
III.I Interaccions del clima amb 0 (0%)
l’ozó estratosfèric
IV.I Interaccions del clima amb 12 (12%)
els canvis de la composició
atmosfèrica
V.II Impactes del canvi climàtic 19 (19%)
VI.I Canvi climàtic i riscos 10 (10%)
naturals i esdeveniments
extrems
VII. Adaptació, mitigació 8 (8%)
i política al canvi climàtic
Total 102 (100%)
Taula 4. Projectes competitius del Plan Nacional I+D+I en
què han participat grups catalans classificats segons cate-
gories temàtiques (2000-2008).
I. Processos del clima, observacions i pro-
jeccions
Dels trenta-tres projectes competitius subven-
cionats a l’Estat espanyol dins d’aquesta categoria
que consten a les bases de dades, 11 —bàsica-
ment a l’ICTA-UAB i a la Facultat de Geologia de
la Universitat de Barcelona— es dediquen a la
paleoclimatologia; set a models numèrics, un
dels quals a la Universitat de Girona; un al Parc
Científic de Barcelona, i la resta a la Facultat de
Física de la Universitat de Barcelona; sis projec-
tes, repartits entre els departaments de Geografia
de la Universitat de Barcelona i de la Universitat
Rovira i Virgili, tracten l’anàlisi de característi-
ques climàtiques. Cinc projectes es dediquen a
l’anàlisi de la variabilitat climàtica, en diferents
contextos, quatre dels quals es reparteixen entre
el departament de Física de la Universitat Autò-
noma de Barcelona i el departament de Geogra-
fia de la Universitat Rovira i Virgili. Els quatre
projectes restants es dediquen als embornals de
carboni i a l’anàlisi de processos climàtics.
II. Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
Cicles biogeoquímics: cicle del carboni i cicle del
nitrogen; dels vint projectes subvencionats, sis es
mulacions de carboni repartits entre el Parc
Científic de Barcelona, el CTFC i el CREAF. Sis
projectes es dediquen a realitzar balanços i anà-
lisis de fluxos globals de gasos amb efecte d’hi-
vernacle realitzats pel Departament d’Astrono-
mia i Meteorologia de la UB i el CID-CSIC. Als
cicles del carboni i del nitrogen es dediquen vuit
projectes desenvolupats pel CID-CSIC, l’ICM-
CSIC, el Departament d’Ecologia de la UB i l’Ins-
titut d’Ecologia Aquàtica de la UdG.
IV. Interaccions del clima amb els canvis de
la composició atmosfèrica
Dels dotze projectes, vuit es dediquen a l’estudi
dels aerosols, la seva modelització a l’atmosfera
(BSC-CNS), la seva caracterització, la mesura de
les seves propietats i la seva influència sobre el
clima (ICTJA-CSIC), el transport d’aerosols i les
seves implicacions (CREAF), i els seus sistemes
de mesura (Departament d’Astronomia i Meteo-
rologia de la UB). Tres projectes es dediquen a
analitzar intercanvis entre la superfície i l’atmos-
fera, a l’oceà, (ICM-CSIC), amb l’ús de traçadors,
(ICTA-UAB) i caracteritzant l’evapotranspiració
(UdL).
V. Impactes del canvi climàtic
Dels dinou projectes, gairebé la meitat (nou) es
dediquen a impactes sobre el medi vegetal. En
quatre s’analitzen diferents impactes i respostes
ecofisiològiques per part del CREAF; en dos pro-
jectes els investigadors del Departament de Bio-
logia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la
UAB analitzen la vulnerabilitat d’espècies lle-
nyoses i la biodiversitat de la flora vascular neo-
tropical; l’IRTA estudia l’impacte en la ecofisio-
logia de la vinya, i el departament de Biologia
Vegetal de la UB mesura l’impacte i la capacitat
d’adaptació sobre el blat i l’aclimatació fisiològica
i la respiració de plantes mediterrànies. En dos
projectes del CEAB i l’ICM-CSIC s’estudien im-
pactes en l’Antàrtica, en dos s’estudien impactes
sobre comunitats microbianes (ICM-CSIC i Dep.
de Microbiologia i parasitologia sanitàries), i en
altres projectes s’analitza l’impacte sobre el tu-
risme (Dep. de Geografia física i anàlisi geogrà-
fica regional, UB), sobre els llacs del Pirineu
(Dep. d’Ecologia, UB), sobre homínids i deter-
1142 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
minats gèneres d’aranyes (Dep. de Biologia ani-
mal, UB) i sobre els sòls (Dep. de Medi ambient
i ciències del sòl, UdL)
VI. Canvi climàtic i riscos naturals i esdeve-
niments extrems
Dels deu projectes d’aquesta temàtica n’hi ha sis
que es dediquen a l’anàlisi de diferents riscos
esllavissades (Dep. d’Enginyeria del terreny, car-
togràfica i geofísica, UPC), allaus (ICC), pedre-
gades, inundacions i extrems hídrics (Dep. d’As-
tronomia i meteorologia, UB). En un projecte
s’analitzen les possibles relacions dels terratrè-
mols amb el canvi climàtic (Institut de Ciències
de l’espai-CSIC).
VII. Adaptació, mitigació i política al canvi
climàtic.
El vuit projectes s’estructuren de la manera se-
güent: cinc al voltant de l’adaptació, dos en agri-
cultura (IRTA), un en processos d’interès per a
l’enologia (Dep. de Bioquímica i biotecnologia,
URV), un altre en espècies llenyoses (Dep. d’En-
ginyeria agroalimentària i biotecnologia, UPC) i
un altre en espècies mediterrànies (Dep. de Cièn-
cies ambientals, UdG) i tres al voltant de la ges-
tió forestal (Dep. d’Economia, UdG), de les zones
costaneres (Dep. de Geografia, UAB) i de l’urba-
nisme (Dep. de Dret públic, UdG)
25.4.3. Convocatòries de la Generalitat de
Catalunya: grups de recerca de la Generali-
tat de Catalunya
En el moment de tancar aquest estudi, la infor-
mació disponible es limita a la resolució de la
convocatòria del 2005. Malgrat que la convo-
catòria del 2009 ja es va resoldre, no es disposa
de la informació per tal d’actualitzar-la. Això fa
que, atesa la dinàmica ràpida de la recerca en
canvi climàtic, probablement la imatge dels
grups de recerca en canvi climàtic sigui in-
exacta. La convocatòria incloïa grups de recerca
emergents i grups de recerca consolidats. L’anà-
lisi de la base de dades ha proporcionat els
grups següents que dediquen parcialment o
total la seva recerca a temes relacionats amb el
canvi climàtic. A la descripció de la temàtica
dels grups, en aquells que no estan centrats en
temes de climatologia, però la inclouen, s’es-
menta el resum que fa referència als temes que
són objecte d’aquest estudi.
25.4.3.1. Grups de recerca emergents
ICM–CSIC
Nom del Grup: Grup de Biogeoquímica Ma-
rina i Canvi Global 2005SGR 00021
Resum de l’activitat: avaluació de l’impacte de les
activitats antròpiques sobre el mar i l’atmosfera
mitjançant l’estudi de les interaccions biogeo-
químiques.
Àrea temàtica: V.
Parc Científic de Barcelona
Nom del Grup: Laboratori de Recerca del
Clima 2005SGR 00046
Resum de l’activitat: modelització de la variabili-
tat climàtica estacional a interdecadal. Anàlisi
d’alta resolució de gasos amb efecte d’hivernacle
troposfèrics.
Àrea temàtica: II.
25.4.3.2. Grups de recerca consolidats
CEAB–CSIC
Grup d’Ecologia dels canvis ambientals
2005SGR 00510
Resum de l’activitat: estudi dels aspectes biolò-
gics dels canvis ambientals.
Àrea temàtica:V.
CREAF
Grup d’ecofisiologia i efectes ecològics dels
canvis ambientals globals 2005SGR 00312
Resum de l’activitat: estudi dels mecanismes eco-
fisiològics lligats al carboni, l’aigua i els nutrients
a les espècies vegetals. Evidenciar l’efecte del
canvi global i climàtic sobre l’estructura i el fun-
cionament dels ecosistemes i la biosfera.
Àrea temàtica: V.
Efectes de les pertorbacions en els ecosiste-
mes terrestres 2005SGR 00717
Resum de l’activitat: estructura, biodiversitat i
funcionament dels ecosistemes terrestres de Ca-
talunya i de les seves transformacions associades
al canvi global.
Àrea temàtica: V.
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
ICTJA-CSIC
Grup de Reconstrucció Paleoambiental
2005SGR 00200
Resum de l’activitat: reconstrucció dels canvis
paleoambientals enregistrats en successions
sedimentàries
Àrea temàtica: I.
IRTA
Estrès abiòtic en plantes 2005SGR 00276
Resum de l’activitat: estudi i caracterització dels
mecanismes moleculars implicats en la resposta
de les plantes a l’estrès abiòtic i biòtic, en espe-
cial a la sequera.
Àrea temàtica: VII.
UAB
Grup de Recerca Palinològica i de Cartografia
Digital Bio-Geo-Climàtica 2005SGR 00519
Resum de l’activitat: integració d’eines SIG, tele-
deteccció, estadística multivariant i anàlisis es-
pacial aplicada a la relació clima–vegetació del
passat, present i tendències futures. Elaboració
d’atles climàtics digitals.
Àrea temàtica: V.
Grup d’Estudi de Processos Oceànics i Climà-
tics 2005SGR 00988
Resum de l’activitat: estudi de processos oceànics
que tenen incidència sobre el clima i els cicles
biogeoquímics.
Àrea temàtica:II.
UB
Grup de Recerca en Geociències marines
2005SGR 00152
Resum de l’activitat: anàlisi de cicles i fluxos bio-
geoquímics i les condicions ambientals que els
determinen.
Àrea temàtica: II.
Geoquímica de fluids 2005SGR 00383
Resum de l’activitat: estudi de la interacció aigua-
roca, en l’anàlisi geoquímica, ambiental i paleo-
climàtica de sistemes lacustres. Desenvolu-
pament de models numèrics de predicció del
funcionament de sistemes naturals, amb acobla-
ment de models hidrològics i geoquímics.
Àrea temàtica: VII.
1143
Mecanismes de resistència de les plantes me-
diterrànies a la sequera: funció de les espècies
reactives 2005SGR 00408
Resum de l’activitat: estudi dels mecanismes de
resistència i supervivència de les plantes enfront
del canvi climàtic.
Àrea temàtica: V.
Grup Consolidat de Meteorologia 2005SGR
00552
Resum de l’activitat: estudi de les precipitacions
extremes i de les estructures que les produeixen
mitjançant eines de teledetecció i de fenòmens
singulars de la circulació general, com l’ENSO
i les seves teleconnexions.
Àrea temàtica: I.
Grup de Climatologia 2005SGR 01034
Resum de l’activitat: anàlisi de la variabilitat cli-
màtica i del canvi climàtic. Estudi de la pluvio-
metria de la península ibèrica, riscos climàtics,
climatologia sinòptica, climatologia urbana i bio-
meteorologia.
Àrea temàtica: I.
Paisatge i paleoambients a la muntanya me-
diterrània 2005SGR 01045
Resum de l’activitat: coneixement de l’evolució
recent del paisatge de Sierra Nevada i del sud
d’Andorra.
Àrea temàtica: I.
UdG
Grup de Física ambiental 2005SGR 00095
Resum de l’activitat: estudi de la dinàmica de flu-
ids ambientals i la seva interacció amb la resta
del medi. Radiació i climatologia (efectes dels
núvols)
Àrea temàtica: I.
UPC
Grup de Recerca Aplicada en Hidrometeoro-
logia 2005SGR 00838
Resum de l’activitat: anàlisi científica i tecno-
lògica de les necessitats en el camp de la ges-
tió i de la previsió hidrometeorològica dels pro-
cessos que controlen el cicle de l’aigua superfi-
cial.
Àrea temàtica: VI.
1144 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

Laboratori d’Enginyeria Marítima 2005SGR 25.5. Resultats de la recerca

00924
Resum de l’activitat: estudi de la hidrodinàmi- 25.5.1. Participació en organitzacions na-
ca costanera i estuariana, del clima i de la qua- cionals i internacionals
litat del medi ambient marí. Desenvolupament
de models numèrics d’hidrodinàmica costa- Climatic Variability and Predictability (CLIVAR)
nera. El principal objectiu de la xarxa temàtica CLI-
Àrea temàtica: V. VAR-Espanya és promoure i coordinar la con-
tribució espanyola al programa CLIVAR. Els ob-
jectius científics de CLIVAR-Espanya són els ma-
teixos del CLIVAR internacional: descriure i com-
Centre Departament Total de grups prendre els processos físics responsables de la
CSIC 4 variabilitat climàtica a escala estacional, anual, in-
Instituts 3 teranual, decadal i secular, mitjançant l’obtenció
IRTA 1 i anàlisi d’observacions i el desenvolupament i
UAB 4 aplicacions de models del sistema climàtic, es-
Departaments 2
tendre el registre de variabilitat climàtica a totes
CREAF 2
les escales d’interès mitjançant la recollida de
dades instrumentals i paleoclimàtiques de quali-
UB 7
tat verificada, estendre l’abast i la fiabilitat de les
Departaments 6
prediccions climàtiques a escala estacional i in-
Parc Científic de Barcelona 1
teranual, mitjançant la millora de models de
UdG 1
clima global i regional, i comprendre i predir
UPC 2 la resposta del sistema climàtic a l’augment de la
Total 18 concentració de gasos amb efecte d’hivernacle i
Taula 5. Distribució per centres dels grups de recerca. aerosols i comparar aquestes prediccions amb el
registre climàtic observat per detectar qualsevol
modificació antropogènica del senyal climàtic na-
tural. Tres persones, dues de la Universitat de Bar-
Nombre de grups celona i una de la Universitat Rovira i Virgili, for-
I.II Processos del clima, 5
men part, actualment, del comitè de coordinació
observacions i projeccions del CLIVAR espanyol, format per dotze persones
II.II Emissions de gasos amb 3
efecte d’hivernacle. Cicles European Physical Society-Environmental
biogeoquímics: cicle del Physics Division
carboni i cicle del nitrogen
Associació de físics europeus que reuneix també
III.I Interaccions del clima amb 0
associacions nacionals de física. Té per objectiu
l’ozó estratosfèric
promoure l’organització d’activitats científiques
IV.I Interaccions del clima amb 0
els canvis de la composició
adreçades a la comunitat de físics europeus, així
atmosfèrica com publicar algunes revistes especialitzades.
V.II Impactes del canvi climàtic 7 Actualment un professor de la UAB forma part
VI.I Canvi climàtic i riscos 1 del comitè de la Divisió de medi ambient, en el
naturals i esdeveniments qual estan inclosos els temes que fan referència a
extrems la física del canvi climàtic
VII. Adaptació, mitigació 2
i política al canvi climàtic Intergovernmental Panel on Climate Change
Total 18 (IPCC)
Taula 6. Grups de recerca a Catalunya (2005). Distribució Des de l’any 2000 s’han publicat dos informes
temàtica. globals d’aquest organisme format per experts de
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya
tot el món en les diferents vessants del canvi cli-
màtic. La participació de científics catalans com
a contribuents o com a revisors dels esborranys
elaborats per aquest grup ha augmentat consi-
derablement des de l’informe corresponent a
l’any 2001 (3th Assessment Report, TAR) fins el
darrer informe (4th Assessment Report, AR4)
corresponent a l’any 2007.
A l’informe corresponent a l’any 2001, al
volum 1 The Physical Science basis, dels 15 revi-
sors de l’estat espanyol, un era de Catalunya, de
la UAB. Dels coautors de materials inclosos en
aquest mateix volum, n’hi havia dos d’espanyols,
un dels quals era una professora de la Universi-
tat Rovira i Virgili. En el volum 2 Impacts, Adap-
tation and Vulnerability hi havia cinc revisors ca-
talans d’un total d’onze de l’estat espanyol, que
provenen un de la UPC, un de la UB, un del
CREAF i dos de l’Institut Jaume Almera del CSIC.
Entre la relació d’autors no n’hi figurava cap de
català ni d’espanyol. En el volum 3, Mitigation,
no hi havia cap revisor ni autor català d’alguna
part dels continguts.
A l’informe corresponent a l’any 2007, al
volum 1, The Physical Science basis, hi ha tres co-
autors espanyols dels quals no n’hi ha cap de
procedent de centres de recerca de Catalunya.
Dels 11 revisors de l’estat espanyol, sis treballen
en centres de recerca de Catalunya, dos a l’Insti-
tut de Ciències del Mar del CSIC, dos a la Uni-
versitat de Barcelona, i dos a la Universitat Rovira
i Virgili. En el volum 2, Impacts, Adaptation and
Vulnerability, hi ha quatre revisors de centres de
recerca amb seu al Principat d’un total de dinou
de l’estat espanyol, que provenen dos de la
Universitat de Barcelona, una professora de
la Universitat de Girona i un investigador del
CREAF. En la relació d’autors hi figura un investi-
gador de la Universitat de Barcelona d’un total de
quatre coautors espanyols. En el volum 3, Mitiga-
tion, no hi ha cap coautor ni autor d’alguna part
dels continguts que treballi en centres de recerca
de Catalunya; un professor de la Universitat de
Barcelona és un dels onze revisors espanyols.
International Geosphere Biosphere
Programme (IGBP)
Aquest programa de recerca té per objectiu estu-
diar el fenomen del canvi global proporcionant
1145
coneixement científic per millorar la sostenibili-
tat de la Terra. Els estudis promoguts per l’IGBP
analitzen les interaccions entre els processos bio-
lògics, químics i físics i les relacions amb els sis-
temes humans. L’IGBP té un comité internacio-
nal que es coordina amb comitès nacionals. El
comitè espanyol està format per onze membres,
tres dels quals treballes a institucions del nostre
país (un a la UdG i dos a l’ICM-CSIC).
International Human Dimensions Program
(IHDP)
L’IHDP és un programa científic, internacional i
interdisciplinari, dedicat a promoure, catalitzar
i coordinar la investigació sobre les dimensions
humanes del canvi ambiental, analitzar-les des
d’una perspectiva de les ciències socials. La seva
missió és generar coneixement científic sobre els
sistemes humans i ambientals aconseguint una
aproximació útil per tal de millorar el desenvo-
lupament sostenible i conduir les forces antro-
pogèniques del canvi. En aquest programa el
canvi climàtic hi té un paper fonamental. S’es-
tructura, com altres programes, en un comitè in-
ternacional i comitès nacionals. Dels set mem-
bres del comitè espanyol hi ha un científic de
l’ICTA-UAB.
World Climate Research Programme
(WCRP)
El programa WCRP té l’objectiu de determinar
la predictabilitat del clima i determinar els efec-
tes de les activitats humanes sobre el clima inte-
grant noves observacions, les instal·lacions cien-
tífiques més actives i el coneixement expert. Està
relacionat amb la UNESCO, l’Organització Me-
teorològica Mundial (WMO) i el Consell Inter-
nacional per la Ciència (ICSU). Té un comitè
científic internacional i diversos comitès nacio-
nals on hi ha dos representants de centres de in-
vestigació catalans (ICTJA-CSIC i UB).
Associació Espanyola de Climatologia
Aquesta associació es va constituir amb l’objec-
tiu de fomentar, facilitar i difondre els treballs
d’investigació sobre climatologia, organitzant
reunions, editant publicacions i promovent
l’ensenyament de la climatologia a tot l’estat
espanyol. Durant el període d’anàlisi d’aquest
1146 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

treball un professor de la Universitat de Barcelona
va ser president de l’Associació i, actualment,
una professora de la Universitat Rovira i Virgili és
vocal de la junta
Comité Español de Investigación en Cambio
Ambiental Global
El Comité Español de Investigación en Cambio
Global (ceiCAG) es proposa la mobilització de
la comunitat científica espanyola per fer front al
desafiament del canvi global des d’un punt de
vista multidisciplinar. L’objectiu del programa és
identificar l’esforç científic que es du a terme a
Espanya i facilitar la participació de la comuni-
tat científica espanyola als diversos programes
internacionals d’investigació sobre canvi global.
Al comitè científic, format per vuit persones, hi
ha una investigadora de l’ICM-CSIC.

Centre Institut/Departament Total de projectes

UAB 3 (6,5%)
Dept. de Biologia animal, biologia vegetal i ecologia 2
Dept. de Dret públic i de ciències històrico-jurídiques 1
UB 26 (57%)
Dept. d’Astronomia i meteorologia 5
Dept. de Biologia animal 2
Dept. de Biologia vegetal 2
Dept. de Dret mercantil, dret del treball i de la seguretat social 1
Dept. d’Ecologia 3
Dept. d’Estratigrafia i paleontologia i geociències marines 4
Dept. de Genètica 1
Dept. de Geodinàmica i geofísica 1
Dept. de Geografia física i anàlisi geogràfica regional 4
Dept. de Geoquímica, petrologia i prospecció geológica 2
Dept. de Química analítica 1
UdG 1 (2%)

Dept. d’Enginyeria química, agrària i tecnologia agroalimentària 1

UdL 4 (8%)

Dept. d’Administració d’empreses i gestió econòmica dels recursos naturals 1

Dept. de Medi ambient i ciències del sòl 2

Dept. de producció vegetal i ciència forestal 1

UPC 10 (22%)

Dept. d’Enginyeria hidràulica, marítima i ambiental 6

Dept. de Projectes d’enginyeria 2

Dept. d’Arquitectura de computadors 1

Dept. de Construccions arquitectòniques 1

URV 2 (4%)

Dept. de Geografia 2

Total 46 (100%)

Taula 7. Tesis presentades durant el període 2000-2007. Cal tenir present que aquestes dades inclouen tesis realitzades
a instituts de recerca del CSIC o el CREAF, i que per presentar-les cal que es vehiculin a través d’un departament univer-
sitari.
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya 1147

Grup d’experts en canvi climàtic a Catalunya generals, la representació catalana en organismes

(GECCC) de gestió i coordinació de la recerca en canvi cli-
Aquest grup, format sota l’aixopluc del Consell màtic es basa sobretot en experts corresponents
Assessor per al Desenvolupament Sostenible de a les àrees I i V de la classificació usada en aquest
la Generalitat de Catalunya i de l’Institut d’Estu- informe.
dis Catalans, essencialment ha elaborat els infor-
mes sobre el canvi climàtic a Catalunya i ha or- 25.5.2. Tesis llegides (2000-2007)
ganitzat de forma discontínua algunes jornades Malgrat que no hi ha un programa de doctorat
tècniques sobre temes concrets de canvi climà- específic en canvi climàtic, els diferents grups de
tic. No és un grup de recerca pròpiament dit, recerca que treballen sobre el tema han proposat
sinó que reuneix de manera totalment informal i dirigit, durant el període 2000-2007, 42 tesis
aquelles persones que estan treballant en canvi doctorals que es poden classificar com relacio-
climàtic a Catalunya. Actualment està format per nades amb el canvi climàtic.Cal destacar que més
poc més d’un centenar de persones. de la meitat de les tesis han estat realitzades a la
Com es desprèn d’aquesta informació, que no Universitat de Barcelona, i una quarta part a
és completa, i en la qual és difícil trobar un cri- la Universitat Politècnica de Catalunya. A conti-
teri clar de classificació atesa la complicada xarxa nuació es fa una relació dels departaments que
d’organitzacions i d’iniciatives per coordinar-les han acollit els treballs i els doctorands.
a escala internacional, la participació de cientí- Cal destacar que a la distribució de tesis llegides
fics que treballen en centres de recerca de Cata- apareixen departaments que no han aparegut
lunya ha anat augmentant en els darrers anys. A a l’hora de participar en projectes subvencionats
començament dels anys 2000 era testimonial, europeus o nacionals. Probablement aquests efecte
mentre que ara en algunes àrees, especialment es deu, per una banda, al fet que hi ha departa-
les corresponents a la climatologia clàssica, ha ments que actuen de manera instrumental per
anat creixent i està força consolidada. En termes tal d’acollir administrativament tesis elaborades
en instituts de recerca, especialment els del CSIC.
Això es dóna especialment a la UPC. D’altra banda
Nombre de tesis també hi ha un altre conjunt de treballs de tesi
i percentatges que són instrumentals pel que fa a la captura
I. Processos del clima, 16 (35%) i l’anàlisi de dades relacionades amb el canvi
observacions i projeccions climàtic. Aquest caràcter instrumental fa que els
II. Emissions de gasos amb 5 (11%) responsables de demanar projectes ho facin per
efecte d’hivernacle. Cicles a altres àrees que no pas aquella on una deter-
biogeoquímics: cicle del minada tecnologia o tècnica s’aplica.
carboni i cicle del
nitrogen
25.5.3. Articles publicats a revistes incloses
III. Interaccions del clima amb 0
l’ozó estratosfèric
al SCI8 (2000-2008)
Fent una cerca per paraules clau dels articles que
IV. Interaccions del clima amb 4 (9%)
els canvis de la composició es publiquen a tot el món en revistes SCI, s’ha
atmosfèrica calculat el percentatge dels articles sobre canvi
V. Impactes del canvi climàtic 12 (26%) climàtic en què participen científics que treba-
VI. Canvi climàtic i riscos 3 (6,5%) llen en centres de recerca de Catalunya respecte
naturals i esdeveniments el total d’articles publicats a tot el món d’aquesta
extrems temàtica. Aquest percentatge mostra un valor as-
VII. Adaptació, mitigació 6 (13%) cendent durant tot el període d’anàlisi.
i política al canvi climàtic Després de la cerca del nombre total d’arti-
Total 46 (100%) cles que segons les paraules clau s’atribueixen a
Taula 8. Tesis llegides a les universitats catalanes (2000-
2007). Distribució temàtica. 8. SCI: Science Citation Index.
1148 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

ESPANYA CATALUNYA
Any
Percentatge al món Percentatge a Espanya Percentatge al món
2000 3,16% 21,71% 0,69%
2001 3,39% 24,42% 0,83%
2002 3,82% 22,39% 0,86%
2003 3,30% 23,21% 0,77%
2004 3,55% 25,29% 0,90%
2005 3,85% 21,51% 0,83%
2006 4,11% 24,11% 0,99%
2007 4,22% 24,19% 1,02%
2008 4,28% 25,12% 1,08%

Taula 9. Percentatge d’articles sobre canvi climàtic publicats arreu del món procedents de centres de recerca de Catalunya.

temes de canvi climàtic, s’ha procedit a discri-
minar exactament el nombre d’articles que se-
gons el títol corresponien a l’àrea d’estudi. Dels
2.315 articles aportats automàticament de la
base de dades, l’anàlisi individualitzada ha por-
tat a seleccionar-ne 712, un 30,7%. La classifi-
cació que es fa a continuació ha usat aquesta
darrera base de càlcul.
D’aquesta classificació es pot veure que el
nombre d’articles en les diferents àrees temàtiques
guarda la mateixa proporció, aproximadament,
que d’altres compilacions de dades corresponents
a projectes o a tesis. Aquest percentatge augmenta
considerablement per a l’àrea V, Impactes del canvi
climàtic, indicant una major productivitat en
aquest temàtica que en altres àmbits, comparada
amb el nombre de projectes.
El nombre d’articles sobre canvi climàtic ha
augmentat regularment des de l’inici del període
analitzat, amb una davallada atribuïble probable-
ment al sistema com es compten els articles a la
base de dades durant l’any 2003. L’augment del
nombre de publicacions científiques es deu a dos
factors: per un costat ha augmentat el nombre de
revistes on es publiquen articles relacionats amb
el canvi climàtic i, també, el nombre de persones
que fan recerca en aquests temes.
Any Nombre d’articles

Nombre d’articles 2000 40

i percentatge 2001 44
I. Processos del clima, 229 (32%) 2002 71
observacions i projeccions 2003 56
II. Emissions de gasos amb 72 (10%) 2004 88
efecte d’hivernacle. Cicles
2005 76
biogeoquímics: cicle del
carboni i cicle del nitrogen 2006 93

III. Interaccions del clima amb 0 2007 110

l’ozó estratosfèric 2008 134
IV. Interaccions del clima amb 29 (4%) Total 712
els canvis de la composició
Taula 11. Articles per anys en el període 2000-2008
atmosfèrica
V. Impactes del canvi climàtic 304 (43%)
VI. Canvi climàtic i riscos naturals 32 (5%) De l’anàlisi d’aquestes dades s’extreu que el
i esdeveniments extrems 54% dels articles publicats ho ha estat en revis-
VII. Adaptació, mitigació 46 (6%) tes que acumulen, durant el període estudiat,
i política al canvi climàtic més de cinc publicacions d’autors catalans. La
Total 712 (100%) resta, el 46%, s’ha publicat en revistes que con-
Taula 10. Articles sobre canvi climàtic distribuïts per àrees centren menys de cinc articles. D’entre aquesta
temàtiques. selecció de revistes, un 12,6% s’ha publicat en
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya 1149

Revista Total d’articles

Acta Oecologica-International Journal of Ecology 5
Agricultural and Forest Meteorology 5
Atmospheric Environment 12
Biogeochemistry 6
Biologia Plantarum 5
Chemosphere 8
Climate Dynamics 5
Climatic Change 7
Deep-Sea Research (part I and II) 6
Earth and Planetary Science Letters 10
Ecological Modelling 7
Ecology 5
Ecosystems 8
Energy Policy 5
Environmental and Experimental Botany 6
Estuarine Coastal and Shelf Science 5
European Journal of Agronomy 5
Geology 7
Geophysical Research Letters 12
Global Biogeochemical Cycles 9
Global Change Biology 31
Holocene 5
Hydrological Sciences Journal-Journal des Sciences Hydrologiques 5
Hydrology and Earth System Sciences 5
international journal of Climatology 10
International Journal of Remote Sensing 5
Journal of Climate 6
Journal of Geophysical Research-Atmospheres 16
Journal of Horticultural Science & Biotechnology 5
Journal of Marine Systems 7
Journal of Paleolimnology 10
Journal of Vegetation Science 8
Natural Hazards and Earth System Sciences 6
Nature 5
Oecologia 7
Organic Geochemistry 6
Palaeogeography Palaeoclimatology Palaeoecology 11
Pleoceanography 13
Physiologia Plantarum 9
Plant and Soil 5
Plant Ecology 7
Quaternary Science Reviews 10
Science 9
Science of the Total Environment 6
Sedimentary Geology 5
Soil Biology & Biochemistry 8
Tellus 6
Theoretical and Applied Climatology 7
Tree Physiology 11
Total 382

Taula 12. Revistes amb més de cinc articles relacionats amb el canvi climàtic publicats per autors de centres de recerca de
Catalunya.
1150 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot
revistes d’alt índex d’impacte i generals, com
Nature, Science o Geophysical Research Letters, re-
vistes que tenen un espectre de temàtica ampli i
uns graus de lectura força grans i, per tant, un
índex d’impacte alt. Destaca també que un
12,7% dels articles apareix en revistes especialit-
zades de paleoclimatologia, certificant la bona
dinàmica de publicacions de la comunitat de pa-
leoclimatòlegs a Catalunya; un 34,6% correspon
a publicacions d’ecologia i botànica, i un 20% es
van publicar en revistes especialitzades de me-
teorologia i climatologia física. La resta es repar-
teix en temes de cicles biogeoquímics (7,6%),
temes marins (4,7%), geologia (5,7%) i de riscos
(2%). L’anàlisi d’aquestes dades mostra que la
gran dispersió temàtica implica, lògicament, una
gran dispersió en les revistes en les quals es pu-
blica, i aquest fet dificulta dur a terme una anà-
lisi bibliomètrica més precisa. És destacable el
percentatge de publicacions en les revistes d’am-
pli espectre temàtic, la qual cosa mostra que hi
ha investigadors en canvi climàtic que són com-
petitius en revistes d’alta difusió.
25.6. Conclusions
• En termes generals, l’estructura científica que
dóna suport a la recerca en canvi climàtic en-
cara és fràgil. La major part d’investigadors
està en departaments i centres en els quals la
recerca sobre els temes de canvi climàtic no
és estratègica, i disciplinàriament estan cen-
trats en àrees de coneixement clàssiques. Per
aquest mateix motiu també s’observa una
certa atomització en la distribució dels inves-
tigadors en centres de mides diferents i l’ob-
jectiu dels quals no està centrat en el canvi cli-
màtic. La creació recent de l’IC3 no sembla,
aparentment fins ara, haver ajudat en aquest
aspecte al sistema de recerca català en canvi
climàtic.
• Malgrat que és difícil donar una xifra exacta,
creiem que actualment hi ha unes cinc-cen-
tes persones fent recerca sobre canvi climà-
tic a Catalunya. Hi ha centres de recerca
especialment actius si s’avaluen globalment,
com el CREAF, en els efectes del canvi cli-
màtic sobre els sistemes terrestres; l’ICM-
CSIC pel que al paper del mar en el canvi
climàtic, tant com a sistema físic com a eco-
sistemes marins, i l’ICTA-UAB en paleocli-
matologia. Pel que fa als departaments uni-
versitaris, és a la Universitat de Barcelona on
trobem els més actius en temes de recerca
sobre canvi climàtic.
• Més del cinquanta per cent dels projectes com-
petitius on participen investigadors catalans
corresponen a l’anàlisi de les observacions dels
canvis del clima, a l’estudi de les emissions i
dels cicles biogeoquímics. Un 20% dels projec-
tes es dedica a estudis paleoclimatològics, on la
comunitat científica a Catalunya recentment
s’ha incrementat fortament en recursos humans
i en capacitat d’aconseguir projectes.
• Durant els darrers anys ha augmentat nota-
blement el nombre de projectes competitius
dedicats a l’estudi dels impactes del canvi cli-
màtic i a l’anàlisi de la seva relació amb els ris-
cos naturals. La meitat dels projectes dedicats
a estudiar els impactes del canvi climàtic trac-
ten dels impactes sobre el medi vegetal. Això
és conseqüència del fet que Catalunya disposa
de dos centres, el CREAF i l’IRTA, molt po-
tents i competitius en aquest àmbit.
• Des de l’any 2000 es van elaborar i s’han de-
fensat 46 tesis doctorals en les quals el canvi
climàtic és un tema central
• La producció científica en forma de publica-
cions en revistes SCI en temes de canvi climà-
tic s’ha multiplicat per 3,5 des de l’any 2000.
L’any 2008 es van publicar 134 articles. El
46% dels articles s’ha publicat en revistes que
durant el període analitzat, 2000-2008, han
inclòs menys de cinc articles d’autors catalans.
Això és una mostra de la gran dispersió temà-
tica dels articles publicats
• Es dedica molt poca atenció als estudis d’a-
daptació i mitigació i a l’anàlisi de polítiques
de canvi climàtic.
Annex
Aquest estudi s’ha realitzat a partir de les dades
de projectes, grups de recerca i publicacions pro-
porcionades per l’Observatori de la Recerca de
l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 2000
i 2008 generades com a conseqüència de les cer-
ques amb paraules clau que s’inclouen a conti-
nuació. Les dades «en brut» han estat processa-
des i analitzades per l’autor d’aquest treball.
El canvi climàtic a Catalunya La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya 1151

Paraules clau per a la recerca d’articles i pro- Extrems hídrics

jectes (s’ha utilitzat el llistat en català, castellà i Extrems tèrmics
anglès) Forçament radiatiu
Aerosols Fusió del gel
Agricultura i canvi climàtic Gasos amb efecte d’hivernacle
Antàrtica Glaceres
Ascens del nivell del mar GRIP11
Balanços de carboni Huracans
Canvi climàtic Illa de calor urbana
Canvis climàtics ràpids Impactes canvi climàtic
Canvis en la temperatura IPCC12
Canvis en la precipitació Metà
Canvis fenològics Mobilitat i canvi climàtic
Captura i emmagatzematge de carboni9 Models climàtics
Climatologia Onades de calor
CH4 Oscil·lacions climàtiques
CO2 Oscil·lació de l’Atlàntic Nord13
Combustibles fòssils Paleoclimatologia
Constant solar Prediccions climàtiques
Corrent termohalí Protocol de Kyoto
Crosta de gel Proxy14
Diòxid de carboni Qualitat de l’aire
Earth System Models Regionalització de models climàtics15
El Niño Retroaccions climàtiques
Emissions a l’atmosfera Salut i canvi climàtic
Embornals Secades
Energia i canvi climàtic Sèries climàtiques
Enginyeria climàtica Tempestes de llevant
Episodis meteorològics extrems Teleconnexions climàtiques
Erosió de la costa Testimonis de gel
Escalfament de l’atmosfera UNFCCC16
Escalfament global Variabilitat climàtica
Escenaris climàtics Variabilitat de baixa freqüència
EPICA10 Vostok17
Episodis Dansgaard-Oeschger Younger Dryas18

9. En anglès, CCS.
10. Projecte europeu d’extracció de testimonis de gel.
11. En anglès, Greenland Ice Core Project.
12. Sigla en anglès de Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (Intergovernmental Panel on Climate
Change).
13. En anglès, NAO.
14. Dades indirectes.
15. En anglès, Downscaling.
16. Acrònim en anglès de United Nations Convention on Climate Change.
17. Base antàrtica russa on s’extreuen testimonis de gel.
18. Episodi climàtic que es produeix al final de la darrera glaciació.
1152 La recerca sobre el canvi climàtic a Catalunya Josep Enric Llebot

Acrònims usats en el treball

BSC-CNS Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación

CREAF Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals
CID-CSIC Centre d’Investigació i Desenvolupament – Consell Superior d’Investigacions Cientí-
fiques
CTFC Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
ICC Institut Cartogràfic de Catalunya
ICM-CSIC Institut de Ciències del Mar – Consell Superior d’Investigacions Científiques
ICTA-UAB Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
ICTJA-CSIC Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera
IEC Institut d’Estudis Catalans
IPCC Intergovernmental Panel on Climate Change
IRTA Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries
UAB Universitat Autònoma de Barcelona
UB Universitat de Barcelona
UdG Universitat de Girona
UdL Universitat de Lleida
UPC Universitat Politècnica de Catalunya
URV Universitat Rovira i Virgili