PROJECTE RÀDIO

Els gèneres i formats radiofònics

La programació radiofònica s’estén al llarg de les hores d’emissió per

tal d’informar, entretenir, divertir, persuadir, l’oient, i ho fa amb
programes de tot tipus, des d’informatius, a magazines, passant per
concursos, repartits estratègicament per totes les franges horàries.
Quan es parla de programes radiofònics s’ha de pensar en unitats que
esdevenen maneres de presentar i organitzar continguts, que tenen
sempre una identitat pròpia que els fa reconeixibles als oients i es
diferencien els uns dels altres en tant que es consideren també
unitats productives, és a dir, estan elaborats per equips de
professionals diferents. En parlar de tipus possibles de programes es
fa referència a gèneres programàtics o de formats. El format seria
una mena de codi de com cal fer certs tipus de productes.

També es parla de gèneres, però en aquest cas, gèneres informatius

radiofònics, per referir-se a les formes narratives concretes i els
tractaments expressius usats pel periodista radiofònic per presentar
la informació a l’oient. Els gèneres periodístics radiofònics, tot i que
flexibles, esdevenen un referent de com cal estructurar i presentar la
informació segons els objectius comunicatius. Normalment aquests
gèneres informatius formen part de l’estructura més àmplia del
programa.

La notícia radiofònica

La notícia és el gènere informatiu per excel.lència, que presenta els

fets i les circumstàncies que envolten un esdeveniment que mereix
arribar al públic. La seva estructura narrativa ha de ser simple, clara i
eficaç i, en el cas de la ràdio, ha d’assolir els objectius d’immediatesa
(dependrà, però, de la periodicitat del programa informatiu), fiabilitat
i comprensibilitat. La notícia radiofònica pot recollir declaracions
d’algun protagonista vinculat al fet noticiable, en aquest cas es parla
de notícia amb tall de veu. Des del punt de vista del llenguatge
radiofònic i els seus sistemes expressius, la notícia només usa la
paraula. Caldrà, per tant, estar atents tant als continguts com a la
forma expressiva.

La notícia radiofònica té una estructura de relat que compta amb tres

parts diferenciades: l’entrada, el cos i el tancament:

l'entrada: on es proporcionen les dades clau del succés informatiu.

Normalment a l’entrada de la notícia s’hi explica què ha passat, qui
n’és el protagonista, on ha passat i quan
el cos: desenvolupament de les dades presentades a l’entrada i
incorporació de noves informacions (com i per què). Cal treballar de
forma molt equilibrada la redundància de les dades bàsiques i
l’aportació de les dades noves

el tancament: és el resum final on es redunden les dades bàsiques de

la informació per tal de fixar en l’oient el fet explicat.

El reportatge

El reportatge és un gènere que té com a objectiu la narració dels fets

informatius tot aproximant-s’hi amb una major exhaustivitat i
profunditat i usant un nombre ampli i divers de fonts d’informació. El
reportatge, a més, és un gènere que gaudeix de gran llibertat
expositiva tant pel que fa a estructura narrativa com a usos
descriptius i expressius de les formes sonores radiofòniques.

No es pot, com s’ha fet a l’apartat anterior, donar una estructura

típica de reportatge. Aquesta dependrà del tema tractat, de la
durada, de la forma de producció, de la creativitat del reporter, etc.
Sí cal incidir, però, en el valor documental dels sons de la realitat en
el reportatge radiofònic. A diferència de la notícia, que només usa la
paraula, el reportatge recull tots els sons que li proporciona la
realitat. Així el reportatge incorporarà les paraules de testimonis o
protagonistes (que hauran de prevaldre sobre la paraula del
reporter), sons ambientals o altres efectes sonors que permetin a
l’oient d’aproximar-se a la realitat narrada, música usada de forma
naturalista o per incrementar la capacitat expressiva del producte; el
silenci quan aquest tingui un significat; etc.

La crònica

La crònica també presenta fets, tal i com ho fan la notícia i el

reportatge. Però es distingeix d’aquest gèneres amb el fet que la
crònica també hi incorpora la valoració, el punt de vista, la
interpretació, l’enfoc, que en pot fer el reporter que es troba
desplaçat al lloc on s’han produït els esdeveniments noticiables. Dues
notícies podrien ser iguals o molt semblants encara que haguessin
estat elaborades per informadors diferents, en canvi les cròniques
mai, perquè a cadascuna hi trobarem la visió i l’anàlisi del cronista
que l’elabora. De cròniques n’hi poden haver de molts tipus,
existeixen les cròniques d’informació general, de corresponsals fixes o
d’enviats especials, i cròniques d’informació especialitzada, com les
esportives, de música, política, etc.

El gènere crònica a la ràdio pot tenir com a especificitat la seva

“urgència”, és a dir, que no s’hagi pogut escriure un text per ser llegit
i calgui anar-lo construint mentre es parla. O que es busqui la
naturalitat per poder narrar els fets en primera persona. En ambdós
casos caldrà fer el que se’n diu improvisar. La improvisació no voldrà
dir, però, que no s’hagi preparat o pensat què es voldrà dir o com. Es
pot afirmar com a criteri de treball que la millor improvisació és
sempre la menys improvisada, és a dir, que aquelles situacions
que produeixen a l’espectador o oient una sensació de gran
naturalitat i espontaneïtat han estat acuradament previstes,
preparades i, fins i tot, assajades.

Pel que fa a la crònica radiofònica també és possible acompanyar-la,

si es creu convenient, amb sons de caràcter testimonial, com per
exemple les declaracions dels protagonistes o testimonis dels fets,
però aquestes tindran sempre un caràcter més secundari que no pas
en altres gèneres com el reportatge.

Finalment, si bé poden haver cròniques d’estructura diversa, la

fórmula narrativa més apropiada per a la crònica radiofònica serà la
que s’iniciï amb la dada més actual o de darrer moment, després
s’explicaran els fets en ordre invers a com s’han produït –del més
important al menys important, del més recent al menys recent- i es
tancarà amb un resum de les dades i valoracions més importants.

L'entrevista

L’entrevista a la ràdio és una conversa entre el comunicador i una

persona de rellevància ja sigui pels seus coneixements, per haver
estat testimoni d’uns fets, per les seves opinions, o per la seva pròpia
personalitat o biografia. L’objectiu de l’entrevista serà la d’explicar,
interpretar, entendre la realitat per tal que l’oient se’n pugui fer una
idea més àmplia i precisa d’allò sobre el que s’està conversant. En
relació a l’objectiu final de l’entrevista n’hi ha de diversos tipus. Les
més habituals són:

les entrevistes informatives, aquelles que es fan per tal de conèixer

amb més profunditat un tema;

les entrevistes d’opinió, per tal de conèixer el punt de vista d’un

expert o d’una persona rellevant;

les entrevistes de caràcter, que busquen conèixer en profunditat un

personatge de rellevància.

Òbviament el tipus d’entrevista marcarà el seu procés d’elaboració.

Això no obstant preparar i fer una entrevista té unes etapes comuns
que cal conèixer i seguir. En primer lloc hi haurà una fase clau de
preparació en la que caldrà seleccionar a la persona a qui entrevistar,
i fer una feina intensiva de documentació tant del tema a tractar com
del propi entrevistat, per tal de tenir-ne un domini suficient que
permeti conduir amb seguretat l’entrevista. Després caldrà preparar
la bateria de preguntes o qüestionari, tenint en compte, però, que es
tracta d’una conversa en certa manera no previsible on les respostes
acostumen a donar peu a les preguntes. Això no vol pas dir que la
formulació de les preguntes s’hagi de deixar a l’atzar. És molt
important pensar quina serà la primera pregunta i, a partir d’aquesta
preveure altres preguntes segons les respostes que es puguin donar.
És bo preparar preguntes principals i preguntes secundàries, per tal
d’assolir la màxima flexibilitat. Finalment s’haurà de pensar en
l’execució de l’entrevista. Per això es prepararà una introducció o
presentació de la mateixa (del tema i/o l’entrevistat) i un tancament,
tot i que aquest caldrà deixar-lo obert a les possibles respostes de la
persona entrevistada. També, si s’escau, es prepararan materials
sonors complementaris que l’oient podrà sentir.

De tot el procés d’elaboració d’una entrevista, la formulació de les

preguntes és potser la tasca més essencial alhora que la més
complexa. Els experts recomanen, per exemple, claredat i precisió
quan es formula una pregunta. No es pot permetre que l’entrevistat o
l’oient no entenguin què se’ls està preguntant. Evidentment cada
pregunta contindrà una única qüestió, perquè l’entrevistat pot trobar-
se que davant d’una pregunta que en realitat n’és més d’una no
sàpiga a quina respondre. També caldrà evitar de respondre
implícitament a la pregunta que es formula i s’evitarà fer preguntes
que admetin només un sí o un no per resposta -a no ser que es
busqui confirmar clarament alguna cosa-, perquè respondre sí o no,
no implica contestar el per què, que sòl ser el què interessa. Com a
recomanació final val a dir que el més important durant una
entrevista és escoltar l’entrevistat quan parla, perquè escoltant-lo
sabrem si cal reformular una pregunta, fer preguntes noves,
aprofundir en un tema o aclarir dades o informació a l’oient.