TIPOGRAFIA

No es pot parlar de tipografia fins que no apareix la impremta, el punt d¡inflexió el tenim
entre l’any 1450 i el 1455, en que Guttenberg introdueix l’impremta a Europa.

Abans de l’impremta només existeix l’escriptura manuscrita o cal·ligràfica. Després de

l’impremta tindrem l’escriptura manuscrita, l’escriptura cal·ligràfica i l’escriptura
tipogràfica.

La tipografia fa referència al combinació de peces, de tipus mòbils (peces de plom amb una
lletra a cadascuna de les seves cares i la seva combinació i pressió permet crear un text) i
és el sistema d’escriptura que comença des de mitjans del segle XV.

L’alfabet actual apareix des dels romans i després es van anar incorporant lletres. Les
noves lletres apareixen a partir de fonemes que anaven adquirint els romans a mesura que
conquerien territoris. A finals de l’imperi romà, principis de l’Edat Mitjana, comencen a
constituir-se les letres que utilitzem actualment.

En primer lloc, trobem la Capitalis romana (capital=majúscula) usada incialment per

marcar els edificis, les obres públiques, etc.... La Capitalis romana minúscula és una
variant utilitzada per a documents oficials o escrits sobre paper.

Trobem estils com la Trajan, la Pompejiana i la Herculanum (evolució de la capitalis

romana).

A partir de la Capitalis minúscula la lletra va derivant en formes diferents i en funció del

context cultural, social i geogràfic també les formes es van tranformant. És el cas de la
Uncial (Uncialis romana) o semiuncial, sobretot a finals de l’impero romà i a zones com
Irlana. TTrobem tipografies com l’Omnia.

A la baixa edat mtijana, apareix Carlemany, que pretén unificar les escriptures de les
diferents cultures europees, a Irlanda la semiuncial, altres llocs una barreja entre la rúnica i
la romana. La finalitat és fer més fàcil la comprensió entre tierritoris. Carlemany decideix,
amb uns monges, posar certes normes tipogràfiques i imposar la lletra anomenada
carolina o carolingia. És una derivació de la Capitalis romana i la minúscula romana. Es el
primer cop que s’entén la escriptura com una eina de comunicació i de poder/control. Més
tard, a la baixa Edat Mitjana, s’estén l’estil gòtic. Hi ha moltes varietats de lletra gòtica
perquè segons els territoris es van desenvolupar diversos estils gòtics. Es redueix l’amplada
de l’espai de les lletres. Es suport utilitzat era pell o pergamí, i eren uns suports cars. Per
aquest mateix motiu també s’empren les abreviacions. En són exemples la lletra Duc de
Berry, Clairevaux i San Marco.
Al segle XV apareix l’impremta (revoluciño industrial i cultural) i així, s’afavoreix la
propagació del pensament humanista, de tots els textos, de la filosofia, les arts...la
literatura es democratitza amb l’impremta perquè el coneixement ja no es reduirà a les
biblioteques i els monestirs. Es comencen a construir molins paperers, hi ha paper,
l’escriptura es una fet més corrent, més popular hi ha més gent que accedeix a l’escriptura
i aquesta, es comença a refinar. Apareixen les formes “cancelleresques” (a les cancelleries
es feien els documents oficials de tot tipus). Es tracta d’una forma refinada de les lletres
carolingies. El primer text que s’imprimeix és la Biblia de 42 línies ed Guttenberg (42 línies
per pàgina). Aquesta Bíblia es composa amb lletra gòtica per imitar el manuscrit.

La lletra gòtica podia tenir molt a veure amb la composició de bíblies i el pensament
religiós però tenia poc a veure amb el nou pensament de Renaixement, es fixen en la
tipografia romana.

Jenson, 1440 ja trenca amb la tradició de models gòtics i incorpora models de tradició
romana. D’aquests tipus de lletra se’n diuen humanistes perquè recuperen la tradició
clàssica. Manuzio revoluciona el mercat del llibre perquè inventa el llibre de butxaca per
poder distribuir a gent que no tenia gaires diners. Economitzant l’espai pot oferir llibres
més barats accedint a un nombres més elevat de persones. S’inventa la lletra Itàlica (prové
d’Itàlia) i és el primer en utilitzar la lletra cursiva per aprofitar més l’espai ( i fer-la més
estreta).

Al segle XVI tenim una evolució de les formes de les lletres. Cada cop més, es perd més el
vincle amb les lletres (manuscrites). A França es refina la forma de la lletra i es generen
nous models (les garaldes). Un dels personatges més singulars és Garamond hi ha molts
distribuïdors tipogràfics que distribueixen tipus basats en els models de Garamond.
Garamond prén com a model els models de Manuzio. Les formes de les lletres s’adapten a
les formes de pensar, a la tecnologia del moment, a les maneres de fer llibres, als gustos, a
la pròpia evolució de la impremta... Grandjean va ser contemporani de Garamond, es
basen en els seus models la Times New Roman, la Galliard.

Al segle XVII-XVIII hi ha una evolució, les formes de lletra incorporen més contrast,
principalment en l’eix de la lletra. A mesura que avancem en el temps, l’eix de l’escriptura
es posa més recta perquè s’allunya més de l’escriptura cursiva manuscrita.

A finals del segle XVIII hi ha uns avenços tecnològics importants pel que fa a la fabricació
de paper que fa que s’arribi a un grau de qualitat d’impressió que fa que les lletres tinguin
molt més contrast (entre zones més primers de les lletres i les més gruixudes). L’aparició
del gravat fa que es faci possible la lletra anglesa, formes que no són pròpiament
tipogràfiques, més cal·ligràfiques. Són interpretacions de les formes d’escriptura
cal·ligràfiques.

Amb aquesta progressió i l’avenç en la qualitat del paper (més satinat) es permeten les
tipografies Didones (de Didot i Bodoni), d’alt contrast. Síimbol del neoclàssic.

El segle XIX es caracteritza per la revolució industrial i la difusió del comerç de béns de
consum, l’inici de la publicitat. Apareixen els acabats sèrif, d’aquestes lletres amb aquests
acabats se’n diu “Mecanas” (fent referència a la mecanització dels processos). També se’n
pot dir Sèrif Egipci.

Hi ha una sèrie de formes cal·ligràfiques que després s’han interpretat tipogràficament. A

l’època victoriana hi ha molts bens de consum, apareixen els cartells que serveixen per
informar i anunciar els nous productes que busquen comprador. Comencen a aparèixer les
tipografies grans fetes de fusta (més barata, més lleugera, més fàcil de treballar) per a
cartells grans.

Al s. XX es perd l’acabat , són tipografies de pal sec, o també anomenades “grotesques”,

sense serifa. En són exemples l’Helvètica, Franklin Gothic...En anglès a les tipografies de
pal sec se’n diu SANS SERIF. A mitjans del segle XX es redissenyen les tipografies
grotesques AKZIDENZ GROTESK (l’Helvetica n’és un revival).

El moviment modern va portar, als anys 20, tipografies com la Futura (futurisme) d’altres
amb caires molt geomètrics. El pal sec trenca totalment amb la cal·ligrafia. A finals del
segle XX hi ha una recuperació de la cal·ligrafia en les tipografies de pal sec amb trets
cal·ligràfics (contorns més arrodonits, etc). Syntax, Avenir, Myriad, etc a finals del s. XX, es
recupera la tradició grega amb acabats antics, tipografies que remeten a les formes de traç
cal·ligràfic (anys 50), resultat del “lettering” (rotulació que va des del còmic al disseny de
producte/marca) americà i amb l’aparició de la digitalització (Verdana o Georgia, pensades
per a la publicació en pantalla.