La lección 
 
d’ Eugène Ionesco 
 
Dirigit per Joan Maria Gual 
 
 
Teatre Romea 
Del 29 de juny al 4 de juliol 
 
Una producció del Teatro Español 
 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    1 

 
  
 
Profesor: Muy bien… Aritmeticemos un poco. 
Alumna: Con mucho gusto. 
Profesor: Entonces, le importaría decirme…. 
Alumna: Claro que no. Dígame, profesor. 
Profesor: ¿Cuánto son uno y uno?. 
Alumna: Uno y uno son dos. 
Profesor: (Sorprendido por la sabiduría de la Alumna). ¡Muy bien, señorita, muy bien!. Está 
usted  realmente  adelantada  en  sus  estudios.  No  tendrá  ninguna  dificultad  en  aprobar  su 
examen de doctorado. 
 
 
La segona obra que va escriure Ionesco després de La cantant calba torna a explorar el món 
de  l’absurd,  tot  i  que  respectant  les  unitats  clàssiques  d’espai,  temps  i  acció.  Una  alegre 
joveneta visita un professor per ampliar els seus estudis però, a mesura que avança l’acció, 
ella perdrà la seva vitalitat mentre el professor va imposant el seu domini en un intent de 
sotmetre una ment rebel i reprimir‐la utilitzant, com diu el director del muntatge’, “la raó de 
la  força  contra  la  força  de  la  raó”.  I  tot  això  succeirà  sota  la  mirada  escrutadora  d’una 
serventa que és l’autèntic poder ocult i que utilitza el professor com a braç executor de la 
seva voluntat.  
 
 
 
EUGÈNE IONESCU Autor 
 
Eugène Ionescu va néixer a Slatina (Romania), el 26 de novembre del 1909. Poc després del 
seu naixement la seva família es va traslladar a viure a París, on el seu pare va estudiar fins a 
convertir‐se  en  advocat.  El  1928  debuta  com  a  poeta  a  Bilete  de  Papagal,  revista  diària 
coneguda pel seu format minúscul. El 1948 comença a escriure l’obra La cantant calba, que 
es va representar per primera vegada l’11 de maig de 1950 al Théâtre des Noctambules de 
París, sota la direcció de Nicolas Bataille. L’obra, lluny de ser un èxit, només va comptar amb 
el suport i l’aval d’un grapat d’intel∙lectuals. A La cantant calba la seguiren les obres La lliçó; 
Les  cadires;  Víctimes  de  l’haver  de;  El  nou  inquilí;  El  rinoceront;  El  rei  es  mor,  o  La  set  i  la 
gana, entre d’altres. 
El 1970 és nomenat membre de l’Acadèmia Francesa per ocupar el lloc de Jean Paulhan i el 
mateix any rep el Gran Premi Austríac de la Literatura Europea. 
Mor  el  28  de  març  de  1994  a  la  seva  resiència  de  París  i  és  enterrat  al  cementiri  de 
Montparnasse.  
Eugène Ionesco és considerat el màxim exponent del teatre de l’absurd, un terme encunyat 
pel crític Martin Esslin el 1962 per classificar a un grup de dramaturgs que durant la dècada 
de  1950  van  plantejar,  amb  gran  sentit  de  l’humor  i  davant  el  realisme,  allò  ridícul  de 
l’existència,  utilitzant  situacions  absolutament  inesperades  i  diàlegs  aparentment  sense 
sentit.  
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    2 

 
  
 
 
 
LA LECCIÓN 
 
La Lección va ser la segona obra d’Eugène Ionesco. A partir de la reacció del públic francès, 
davant  el  seu  primer  treball,  Ionesco  va  voler  sorprendre  i  demostrar  que  era  capaç 
d’escriure  una  obra  respectant  les  clàssiques  unitats  de  lloc,  temps  i  acció,  però  donant  al 
llenguatge un camí absolutament diferent al que feien servir la major part dels dramaturgs 
dels anys cinquanta. Observant aquesta realitat, no he plantejat la feina de dramatúrgia des 
d’un  text  del  denominat  teatre  de  l’absurd,  sinó  davant  d’una  proposta  basada  en  un 
realisme  traslladat  als  límits  que  freguen  la  frontera  del  nostre  concepte  de  l’absurd.  Em 
moc en el que podríem anomenar l’espai del realisme exasperat, convençut que l’absurd no 
és el text teatral, allò veritablement absurd és, sens dubte, la mateixa vida. 
 
 
Partint del joc teatral s’estableixen dos plans: el llenguatge i el de l’acció, que ens transporta 
al joc del poder que, a partir de l’educació, es manifesta en diversos mètodes de dominació, 
humiliació,  repressió  adreçats  a  aconseguir  la  total  anul∙lació  de  la  persona.  És  en  aquest 
doble espai del joc del teatre i el joc del poder on he volgut situar la proposta, constatant 
que els tentacles del poder poden ser presents més enllà del fet educatiu. 
 
El professor intenta dominar l’alumna amb el pretext de falsos raonaments, guiats tots amb 
un alt sentit de l’humor, per “educar” una ment rebel, que intenta pensar per si mateixa. En 
no aconseguir el seu propòsit l’única alternativa que coneix és la d’utilitzar la raó de la força 
contra la força de la raó. 
 
I  tot  aquest  procés  es  veurà  conduït  per  un  personatge,  María,  la  minyona,  que  sembla 
secundari però que en el meu treball adquireix una importància cabdal, en ser ella qui mou 
els  fils  d’aquesta  història  i  en  realitat  de  totes  les  històries.  És  el  verdader  poder,  el  que 
disposa sense embrutar‐se les mans. 
 
 
Joan Maria Gual 
 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    3 

 
  
IONESCO: ABSURD I FILOLOGIA 
 
Després de llegir‐la per enèsima vegada, repassar mentalment els muntatges de La lección 
que he tingut oportunitat de veure, i abans d’apoximar‐me a la traducció d’aquesta obra de 
Ionesco  em  semblava  especialment  necessari  considerar  dos  moments  de  la  seva  història 
crítica  i,  per  extensió,  del  seu  teatre.  En  primer  lloc,  vaig  voler  repassar  la  polèmica 
mantinguda pel mateix Ionesco i el crític anglès Kenneth Tynan –amb motiu de la reposició, 
el  1959,  de  Les  cadires  i  La  lección,  en  un  programa  doble  del  Royal  Court  Theatre 
londinenc– a través de les pàgines literàries del diari The Observer, i al llarg dels mesos de 
juny i juliol d’aquell any; polèmica, per cert, en la qual van intervenir crítics i creadors com 
Orson  Welles,  Keith  Johnstone,  Lindsay  Anderson,  John  Berger  i  George  Devine.  Altre  cop, 
com ja m’havia passat en altres ocasions, la revisió de tot el que s’havia escrit aleshores em 
reafirmava en el que em sembla una intervenció brillant del mateix Ionesco: “Una obra d’art 
és l’expressió d’una realitat incomunicable que un intenta comunicar i que, en ocasions, es 
pot comunicar. I és això el que té de paradoxal i de veritat”. La segona referència crítica, que 
em semblava ineludible, és el llibre de Martin Esslin, The Theatre of the Absurd, publicat el 
1961 i que va servir, entre altres coses, per encunyar el terme “absurd”. Ineludible perquè 
em reafirma com em passa cada vegada que repasso aquest text, en l’ús espuri que es fa del 
terme –com ja advertia el mateix Esslin en el prefaci a la segona edició de 1968–, i ineludible 
perquè  hi  trobo  una  de  les  més  lúcides  aproximacions  als  textos  de  Ionesco.  I  molt 
especialment quan, en parlar de La lección ens explica que “fins i tot darrere d’un exercici 
d’autoritat  aparentment  innocu,  com  és  el  de  la  relació  professor‐alumna,  podem  trobar 
tota la violència i dominació, tota l’agressivitat i possessió, la crueltat i la luxúria en la que es 
basa  qualsevol  manifestació  de  poder”  com  demostra,  crec  que  magistralment,  la  lectura 
que Joan Maria Gual proposa en aquesta ocasió. 
 
I em sembla també oportuna una última i breu reflexió des del punt de vista de la filologia. 
En  molts  textos  crítics  s’ha  titllat  Ionesco  de  mantenir  l’opinió  que  és  impossible  la 
comunicació  a  través  del  llenguatge.  I  en  infinitat  d’ocasions  s’ha  utilitzat  l’exemple  de  La 
lección per corroborar aquesta afirmació que, per cert, també ha servit a molts tèorics per 
“explicar”  les  seves  teories  sobre  Beckett,  Pinter  i  altres  molts  dels  autors  que  s’agrupen 
sota aquesta etiqueta d’absurds. Penso, no obstant, que el que Ionesco proposa a La lección 
és que, si bé és difícil –que no impossible– la comunicació a través del llenguatge, aquest és 
un instrument de poder utilitzat en diversos àmbits bastant quotidians –tan quotidians com 
el  d’una  relació  professor‐alumna  en  una  classe  particular–  que,  de  manera  evident, 
l’espectador  podrà  reconèixer  en  aquesta  producció,  i  que,  d’alguna  manera,  segueix 
aquesta  lògica  que  l’autor  ens  proposa  per  boca  del  personatge  de  la  Serventa:  “...la 
aritmética conduce a la filología, y la filología al crimen.” 
 
Juan V. Martínez Luciano 
 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    4 

 
  
Fitxa de l’obra 
 
 
Autor:     Eugène Ionesco      
Traducció:   Juan V. Martínez Luciano 
Direcció:   Joan Maria Gual    
 
 
Repartiment: 
Professor  Manel Barceló 
Alumna   Itziar Miranda 
Serventa   Maica Barroso  
 
 
Il∙luminació:       Luis Perdiguero 
Vestuari:      Ana Rodrigo 
Escenografia:       Silvia de Marta 
Muntatge musical:     José Antonio Gutiérrez 
Ajudant de direcció:    Cristina Raventós 
Producció en gira i distribució:   Producciones Come y Calla 
 
Cap tècnic del teatre    Txema Orriols 
Tècnica del teatre    Concha Pons 
 
Fotografia:      David Maroto 
Disseny gràfic:      LdTlab 
Aplicacions gràfiques:    sSB 
Màrqueting i comunicació:  Publiespec 
Premsa:      Gerard Gort 
 
 
Producció: Teatro Español  
 
 
Durada: 1 h i 20 min aprox. 
 
Espectacle en castellà 
 
Primera representació al Teatre Romea el 25 de juny de 2010. 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    5 

 
  
JOAN MARIA GUAL. Director d’escena 
 
Nascut  a  Granollers  el  26  de  juliol  de  1946  és  llicenciat  en  Dret  per  la  Universitat  de 
Barcelona; Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, Professor Associat de 
la Universitat de Barcelona. Actualment dirigeix el Festival Castell de Peralada. El 1965 entra 
a formar part del Teatre Universitaro (TEU) en ingressar a la facultat de Dret de Barcelona i 
participa  en  muntatges  com  Asalto  nocturno,  d’Alfonso  Sastre;  Noches  blancas,  de  Fióder 
Dostoievski i Poetas del 27, espectacles de poesia sobre els autors d’aquesta generació.  
 
El 1973 organitza, dirigeix i programa el Primer Cicle de Teatre Independent Centenari Adrià 
Gual a l’Antiga Capella de l’Hospital de la Santa Creu, on es presenta el grup Comediants i es 
posen en escena autors com Fernando Arrabal, Kafka, Wesker o Maquiavel.  
 
La seva inquietud per a la investigació el porta a crear la seva pròpia companyia, GRUP A 71, 
que no es dissoldria fins el 1984, i amb qui estrena al Teatro Español de Barcelona Descens a 
la  superfície  interior,  tres,  de  Manuel  de  Pedrolo.  El  1974  estrena  en  el  mateix  teatre  La 
Lección  de  Ionesco,  amb  traducció  catalana  de  Joan  Argenté,  espectacle  que  realitza  una 
llarga  gira.  També  assumeix  la  direcció  artística  d’aquesta  obra  per  a  TVE.  Amb  aquesta 
companyia  també  va  estrenar  els  muntatges  Pitarrades,  La  carrosa  d’argila  (un  espectacle 
infantil);  La  farsa  dels  metges  de  Moliére,  Antígona,  espectacle  que  presenta  l’octubre  de 
1978 al Teatre Lliure de Barcelona amb versió de J.M. Muñoz Pujol, i Bestias de Mar, de E. 
Albee amb traducció de Terenci Moix. 
 
El  8  d’abril  inaugura  el  Teatre  Regina  (antic  cinema)  i  que,  sota  la  gestió  cooperativa  del 
GRUP A 71, programa i dirigeix, obrint les portes a més d’un centenar de títols i a totes les 
disciplines escèniques, amb un compromís amb la investigació i la innovació.  
 
Després  de  dirigir  muntatges  com  Les  joguines  oblidades,  Misteri  de  dolor,  El  beso  de  la 
mujer  araña  i  L’ús  de  la  matèria,  es  nomenat  director  de  Serveis  de  Teatre,  Cine  i 
Dinamització Cultural de l’Ajuntament de Barcelona i organitza el Festival Grec el 1984 i el 
1985. 
 
Un any després és nomenat Director‐Gerent de l’Esoai Escènic Municipal Mercat de les Flors, 
aleshores  un  centre  d’exhibició  i  producció  teatral  de  caràcter  multidisciplinar  i  format 
polivalent que l’Ajuntament va inaugurar en uns antics magatzems. Allí programarà en una 
primera etapa fins el 1988 a artistes com Peter Brook, Pina Baush, La Fura dels Baus, Lindsay 
Kemp, Tadeuz Kantor o La Cuadra de Sevilla. El 1995 torna a dirigir el Mercat de les Flors (on 
estrena La dama del mar, d’Ibsen) fins el 2002, període en el que es programen més de 200 
espectacles, setanta dels quals internacionals. 
 
S’incorpora  llavors  al  Consorci  de  la  Ciutat  del  Teatre  de  Barcelona,  del  qual  és  nomenat 
gerent el 2004, el mateix any en el que es converteix en el responsable de la Secretaris de 
Directors d’Escena del Consell de Direcció d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.  
 
El 2006 és nomenat director del Festival Castell de Peralada i els seus últims muntatges com 
a director d’escena són Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo (presentada a l’Espai Brossa de 
Barcelona) i Interior anglès, de Jordi Coca, a la Sala Muntaner de Barcelona. 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    6 

 
  
A més a més, Joan Maria Gual, que també ha presidit l’Asociación Cultural Red de Teatros, 
Auditorios  y  Circuitos  de  titularidad  pública  de  España,  imparteix  cursos,  seminarios  i 
ponències  i  pronuncia  conferèncias  sobre  diverses  disciplines  relacionades  amb  les  arts 
escèniques. El 1999 va ser reconegut amb la distinció d’honor del Ministeri de Cultura egipci, 
en el marc del Festival Internacional del Caire. 
 
 
JUAN V. MARTÍNEZ LUCIANO (Traducció) 
 
Doctor en Filologia Anglogermànica i Profesor Titular de Filología Anglesa al Departament de 
Filologia  Anglesa  i  Alemanya  de  la  Universitat  de  València,  des  de  1978.  Ha  exercit,  entre 
altres,  els  següents  càrrecs  acadèmics:  Director  del  Servei  d’Extensió  Universitària  de  la 
Universitat de València, des del julio de1994 fins el juliol del 1998, i Director del Programa 
Cinc  Segles  de  la  Universitat  de  València  –des  de  juliol  de  1998  fins  el  juny  del  2000– 
coordinant  els  actes,  al  llarg  d’aquests  tres  anys,  van  celebrar  els  500  anys  de  la  institució 
acadèmica.  
És membre de comitès assesors i de redacció de diverses revistes i director i fundador de la 
col∙lecció  «Teatro  Siglo  XX»  (1993‐2000),  en  les  seves  tres  sèries  «Traducción»,  «Crítica»  i 
«Textos»,  i  de  la  col∙lecció  “Teatro  Siglo  XXI”  (des  del  2001),  en  les  seves  quatre  sèries: 
Homenajes,  Traducción,  Crítica  i  Textos.  A  l’esmentada  col∙lecció  ha  publicat  més  de  100 
textos d’autors contemporanis, espanyols i estrangers, tant de creació com crítics. És, a més, 
fundador  de  la  productora  teatral  DRAMATURGIA  2000  amb  la  qual  ha  estrenat  textos  de 
Roberto García, Gianni Clementi, Jaime Pujol, Juli Disla i altres.  
Ha  publicat  diverses  monografies,  articles,  etc.,  relacionats  amb  el  teatre,  i  ha  realitzat 
nombroses  traduccions  i  versions  teatrals  d’autors  com  Harold  Pinter,  Arnold  Wesker, 
Christopher  Durang,  Henrik  Ibsen,  John  Godber,  Nigel  Williams,  Tennessee  Williams,  Kevin 
Elyot, Paul Auster, Tom Stoppard, etc. 
Membre del Consell Rector de Teatres de la Generalitat Valenciana, des del maig del 1997 
fins al juny del 2005, va ser Director General de Teatres de la Generalitat Valenciana, des del 
febrer del 2004 fins el juny del 2005. 
 
 
MANEL BARCELÓ (Professor) 
 
Inicia la seva trajectòria professional l’any 1978, fundant junt amb en Pep Bou el grup Pa de 
Ral dedicat a teatre infantil. El 1979 s’incorpora a la companyia Els Joglars amb l’espectacle 
l’Odissea. En tots aquests anys ha exercit com actor, director, autor dramàtic, guionista de 
programes de televisió i d’historieta. 

Teatre: L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, amb dramatúrgia de Pablo Ley i Carme 
Portaceli.  2010;  La  lección  d’Eugène  Ionesco.  Dir.  Joan  Maria  Gual.  2009;  Ricard  II  de 
Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanow. 2009; La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. 
TNC Sala Petita. 2008; Què va passar quan Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek. Dir. 
Carme  Portaceli.  TNC‐CAER.  2008;  La  sorra  i  l’Acadèmia  de  Joan  Brossa.  Dir.  Jordi  Faura  i 
Abel Coll. Espai Brossa. 2007; Trànsits de Carles Batlle. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2007; 
Hamlet, el dia dels assassinats de Bernard‐ Marie Koltes. Dir. Paco Azorín. 2007; Els contes 
del sr. Nil de Manel Barceló. Dir. Pep Bou. BeNeCé. 2006; Aigües encantades de Joan Puig i 
Ferrater.  Dir.  Ramon  Simó.  TNC  Sala  Gran.  2006;  La  pell  en  flames  de  Guillem  Clua.  Dir. 
Carme Portaceli. 2005; Hedda Gabler d’Henrik Ibsen. Dir. Rafa Calatayud. 2004; Un enemic 
Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    7 

 
  
del  poble  d’Henrik  Ibsen.  Dir.  Carme  Portaceli.  2003;  Antígona  de  Jordi  Coca.  Dir.  Ramon 
Simó. 2003; Ran del camí  d’Anton Pavlov Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002; Shylock de 
Gareth  Armstrong.  Dir.  Luca  Valentino.  2000  (Premi  Ciutat  de  Barcelona  a  les  Arts 
Escèniques de l’any 2000); La cita de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. 1998; Els pirates de 
Gibert  &  Sullivan.  Dir.  Joan  Lluís  Bozzo.  Dagoll  Dagom.  1997;  One  for  the  road  de  Harold 
Pinter.  Dir.  Lluís  Miguel  Climent.  1996;  Les  alegres  casades  de  Windsor  de  William 
Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. 1994; La tigressa i altres històries de Dario Fo. Dir. José 
Antonio Ortega. 1983. 

Televisió: 23 F, El día más difícil del Rey, Serrallonga, El cor de la ciutat, Des del balcó, Carles, 
princep de Viana, Laberint d’ombres, Sitges, Quico, QUI?. 

Cinema:  Linko  (2008)  de  David  Valero;  Forasters  (2008)  de  Ventura  Pons;  Vicky  Cristina 
Barcelona  (2007)  de  Woody  Allen;  El  pallasso  i  el  Führer  (2007)  d’Eduard  Cortés;  Salvador 
(2006) de Manuel Huerga; Des del balcó (2000) de Jesús Garay; La quinta del porro (1980) de 
Francesc Bellmunt. 

Premis:  el  2003,  Premi  Honra  do  Festival  de  Almada  (Lisboa)  per  Shylock.  Premi  Ciutat  de 
Barcelona a les Arts Escèniques de l’any 2000 “...per la seva magnífica interpretació a l’obra 
Shylock de Gareth Armstrong dirigit per Luca Valentino”. Ha rebut en dues ocasions el premi 
Aplaudiments Sebastià Gasch que concedeix el FAD, el 1981 per Quatre i repicó i el 1996 per 
Cabaret per la guerra de Bòsnia. 

MAICA BARROSO (Serventa) 
 
Llicencida  en  Art  Dramàtic  per  la  Universidad  de  Sevilla,  ha  treballat  en  els  següents 
muntatges  teatrals:  La  esclusa,  dirigit  per  Sylvie  Nys  (2007);  Solas,  de  Benito  Zambrano  i 
dirigit  per  José  Carlos  Plaza  (2006);  Federico,  de  García  Lorca  i  dirigit  per  Francisco  Ortuño 
(2005‐2006);  Los  7  pecados  capitales,  dirigit  per  Alfonso  Zurro  (2003‐2004);  Silencio,  de 
Sergio Rubio i dirigido per Eduardo Fuentes (2002); Fuga de la Muerte, de P. Celan i dirigit 
prr  Cesc  Gelabert  (2001);  Ay  Carmela,  de  Sanchis  Sinisterra  dirigit  per  Pedro  Casablanc 
(2000‐2001);  Fuenteovejuna,  de  Lope  de  Vega  dirigit  per  Emilio  Hernández  (1999‐2000);  A 
solas  con  Marilyn.,  d’A.  Zurro  i  dirigit  per  Andrés  Lima  (1998);  Jorge  Dandin,  de  Molière  i 
dirigida por A. Zurro (1997); Los avispones, de P. Hendke i dirigit per A. Zurro (1996); Por mis 
muertos,  con  Ernesto  Caballero,  Bernardo  Atxaga,  Sergi  Berbel,  Patricia  Ortega  i  A.Zurro 
(1995‐96); Buenos Amigos. J. Cuadreli (1995); Retablillo de Don Cristóbal, de Federico García 
Lorca i dirigit per A. Zurro; 1993. Bodas de Sangre de Federico García Lorca dirigit per Ariel 
García Valdés (1993); La lección d’Eugène Ionesco, dirigit per A. Zurro (1993); Don Quijote, 
dirigit  per  P.  Casablanc  (1992);  Malfario,  de  A.  Onetti  dirigit  per  Carlos  Alvarez  (1991);  i 
Alhucema, amb Salvador Távora (1989). Així mateix, entre el 1980 i el 1988, ha treballat amb 
A.  Zurro  i  la  companyia  Jácara  als  sigüents  espectacles:  Farsa  Maravillosas,  La  casa  de 
Bernarda Alba, Paella salvaje, Carnicerito torero i El canto del gorrión, entre d’altres. Pel que 
fa a la televisió ha actuat a sèries com Cuéntame como pasó, Juncal, Calle nueva o Arrayán; i 
al documental Brujas, de Pilar Távora. 
Ha estat guardonada amb el Premi a la Millor Actriu de la Muestra de Teatro Andaluz Palma 
del Río i el de la Muestra de Teatro de Cádiz pel seu treball a La lección el 1993; el 2003 va 
ser distingida amb el guardó a la Millor Actriu pel seu paper a Ay Carmela a la Muestra de 
Teatro Andaluz de Palma del Río i al Festival de Teatro de Palencia. 
Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    8 

 
  
 
ITZIAR MIRANDA (Alumna) 
 
Diplomada en Arte Dramátic a l’escola Ensayo 100, dirigida poer Jorge Eines, ha completat la 
seva  formació  amb  els  següents  cursos  i  seminaris:  Curs  de  Comedia  del  Arte  impartit  per 
José  Luis  Massó;  Seminari  sobre  Shakespeare  impartit  per  Maria  Elena  Espinosa;  curso  de 
veu  amb  Concha  Doñaque;  Entrenament  corporal  i  vocal  impartit  per  Hernán  Gené;  Curs 
d’interpretació davant la càmera impartit per Jesús Noguero. 
En teatre ha treballat als muntatges El Principito. Dir. Pablo R. Escola; Doña Rosita la Soltera, 
dirigit per Antonio D. Florián; Estaba en casa y esperé que llegara la lluvia, dirigit per Darío 
Facal; Zatureki (muntatge del quart curs de la RESAD). 
La  seva  experiència  en  cinema  passa  pels  films  Esta  noche,  no,  dirigit  per  Álvaro  Sáenz  de 
Heredia (2002); Bestiario, dirigit per Vicente Pérez  Herrero, La soledad  era esto, dirigit per 
Sergio Renán; School Killer, dirigit per Carlos Gil (2001); Corazón de bombón, d’Álvaro Sáenz 
de  Heredia  (2001);  El  arte  de  morir,  a  les  ordres  del  cineasta  Álvaro  Fernández  Armero 
(2000); Celos, de Vicente Aranda (1999) i Nada en la nevera, d’Álvaro Fernández Armero. 
También ha treballat als curtmetratges Intro, dirigit per Carlos del Puerto i Termitas, de Raúl 
Acín;  Los  aficionados,  del  director  Felipe  G.  Luna,  i  Franco  no  puede  morir  en  la  cama, 
d’Alberto Macías (1998). 
Itziar  Miranda  ha  participat  en  sèries  de  televisió  com  Amar  en  tiempos  revueltos  (en  el 
paper de Manolita); Impares; NEOX; Loli; La sopa boba; Ana y los 7; El grupo; a la TV‐movie 
Demium i a Periodistas. 
 
 
SILVIA DE MARTA (Escenografía) 
 
Nascuda  a  Madrid  el  1973  va  estudiar  Ciències  de  la  Comunicació  Audiovisual  a  la 
Universidad  Complutense. El cinquè any el va cursar a la Universitat de les Lletres de Turí. 
Durant dos anys va realitzar curtmetratges i el 1999 l’equip va rebre el Goya al millor curt de 
ficció. Després d’un any d’estudis de postgrau en l’especialitat d’Escenografia i Vestuari per 
al  Teatre  a  la  Facultat  de  Belles  Arts  de  Dresden  (98/99),  i  va  començar  a  treballar  com 
ajudant d’escenografia fixa en teatres nacionals d’Alemanya. Després de passar per Halle an 
der Saale, Weimar i Magdeburg s’instal∙la a Berlín i treballa com a escenògrafa autònoma. El 
2005 torna a Madrid i des de llavors treballa per a teatres estatals i alternatius.  
Entre els seus últims treballs trobem La paz perpetua, de Juan Mayorga amb direcció de Jose 
Luis  Gómez  (CDN),  Las  Troyanas  d’Eurípides/Irigoyen  amb  direcció  de  Mario  Gas  (Teatro 
Español),  Music  Hall  de  Jean  Luc  Lagarce  amb  direcció  de  Luis  Miguel  Cruz  (Teatro  del 
Astillero) i Adentrolacasaafuera dirigida i escrita per Javier Gutiérrez (INÉDITA, Colombia). 
 
 
ANA RODRIGO (Vestuari) 
 
És titulada en arquitectura d’interiors i a l’any 1981 crea l’empresa de disseny de moda que 
porta  el  seu  mateix  nom  (Ana  Rodrigo)  amb  la  qual  crea  col∙leccions  per  a  Espanya  i  Itàlia 
fins el 1994. 
A  partir  de  l’any  95  comença  a  treballar  en  teatre,  dansa  i  òpera  com  ajudant  de  vestuari 
amb  Pedro  Moreno.  Ha  col∙laborat  amb  directors  d’escena  com  José  Carlos  Plaza,  Emilio 
Sagi,  Adolfo  Marsillach,  Adrián  Daumas,  Josefina  Molina,  Gerardo  Malla,  Eduardo  Fuentes, 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    9 

 
  
Yosu  Ormaetxe,  Alfonso  Zurro,  Jesús  Castejón,  Teresa  Nieto,  Alicia  Alonso,  Miguel  Narros, 
Sergio Renán, Paco Mir i Luis Olmos, entre altres. 
Ha treballat en diverses reposicions al Teatro de la Zarzuela, com El niño judío, Los gavilanes, 
Los sobrinos del Capitán Grant, Las chulaponas, Doña Francisquita i La verbena de la Paloma. 
Entre  els  seus  últims  treballs,  ja  en  qualitat  de  figurinista,  trobem  Top  girls  (Compañia 
Willian Layton. Madrid 2000); César y Cleopatra (Festival de Mérida 2001); Camino a Escone; 
A  cinco  (Compañía  de  Rafaela  Carrasco);  Orestes  en  Lisboa  (Bienal  de  Flamenco  de  Sevilla 
2002); l’òpera El viaje Circular; Don Quijote o La Música del Cuerpo. 
Entre altres treballs va realitzar el vestuari pel concert de la solista Pilar Jurado (el 2003 i el 
2004) i pels espectacles Natan el Sabio; Exilios, Alrededor de 500 millas, las óperas Yo lo vi; 
Reyna  muy  noble;  El  caballero  de  la  triste  figura  y  Don  Giovanni.  Altres  dels  títols  de 
muntatges  en  què  ha  participat:  Savia  nueva  (de  Carmen  París  i  Miguel  Ángel  Berna); 
Amares (de la Compañía Aragonesa de Danza); El beso de Judas (de Miguel Narros); La lluvia 
amarilla (amb Emilio del Valle); El burlador, el perro y la vida (a la passada edició del Festival 
de Almagro i amb la Compañía Perkustra). 
Ha  firmat  també  Tantas  Voces,  espectacle  que  dirigeix  Natalia  Menéndez,  i  La  cena  de  los 
generales,  un  muntatge  de  Miguel  Narros  que  farà temporada  al  Teatro  Español  el  proper 
mes de setembre.  
 
 
JOSÉ ANTONIO GUTIÉRREZ (Muntatge musical) 
 
Com a director d’escena ha firmat, entre d’altres, els següents espectacles: Il Trovatore, de 
Verdi.  L´Elisir  d´Amore,  de  Donizetti  (basat  en  el  muntatge  de  Mario  Gas);  Cavalleria 
Rusticana, de Mascagni, i Pagliacci, de Leoncavallo. Il Turco in Italia, de Rossini (basat també 
en  el  muntatge  de  Mario  Gas);  El  Rapto  en  el  Serrallo,  de  Mozart  (codirecció  amb  Mario 
Gas). La Tarasca, d’Ángel Martín Pomepi; Manon, de Massenet; Gianni Schicchi, de Puccini; Il 
Tabarro,  de  Puccini  i  Lucia  di  Lammermoor;  Gaudí,  de  Guinovart  /  Galcerán/  Miralles; 
L’amico Fritz, de Mascagni; Aida y Rigoletto, de Verdi; Higroma, espectacle diari durant  el 
Fòrum  de  les  Cultures  de  Barcelona;  Aida,  de  Verdi;  Roberto  Deevereux,  de  Donizetti 
(semistage);  Salir  el  amor  del  Mundo,  de  Durón  (sarsuela  barroca);  De  la  contemplación  al 
éxtasis  (espectacle  amb  textos  de  poetes  místics  del  Siglo  de  Oro)  o  el  Festival  de  Música 
Sacra. Selecci de textos i direcció d’escena d’Andrea Chénier, de Giordano. Ha fet d’ajudant 
de  direcció  d’escena  ha  col∙laborat  en  nombroses  produccions:  amb  Mario  Gas  com  a 
codirector a les reposicions de L´Elisir d´amore; Il Turco in Italia i com ajudant de direcció en 
altres muntatges com Matrimonio Segreto; Un Ballo in maschera; Jenufa; Madama Butterfly 
o Adiós a la bohemia. Amb Carles Santos a Lisístrata i El cocinero, la mujer, el compositor y la 
pecadora.  Amb  J.  Lluís  Bozzo  a  Rigoletto.  Amb  La  Fura  dels  Baus,  L'Atlàntida  de  Falla  i  El 
Martirio de San Sebastián, de Debussy. Amb Els Comediants, La Flauta Mágica. Amb Núria 
Espert,  a  la  Turandot  per  a  la  inauguració  del  Gran  Teatre  del  Liceu  l’octubre  de  1999.  És 
Premi de la Crítica de Barcelona a la millor  banda sonora, per El Zoo de Cristal el 1995, i per 
El Malaguanyat el 1997. 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    10 

 
  
 
LUIS PERDIGUERO MÍNGUEZ (Il∙luminació) 
 
Llicenciat  en  Comunicació  Audiovisual  per  la  Universidad  Complutense  de  Madrid,  treballa 
professionalment  en  el  teatre  des  de  1990  compaginant  la  docència  com  a  professor 
d’il∙luminació amb la direcció tècnica i els dissenys d’il∙luminació per al teatre.   
Entre  2006  i  2008  va  ser  director  tècnic  del  Centro  Dramático  Nacional  sota  la  direcció  de 
Gerardo  Vera  assimint  tant  la  direcció  tècnica  del    Teatro  María  Guerrero  com  del  Teatro 
Valle Inclán.  Del 2006 al 2004 va ser responsable d’il∙luminació del teatre Mira de Pozuelo 
sent  anteriorment  el  director  técnico  i  cap  d’il∙luminació  de  les  companyies  Teatro  de  la 
Danza,  Geografías  Teatro,  Teatro  Meridional,  Provisional  Danza,  Compañía  de  Carmen 
Cortés,  Micomicón,  Respira  Teatro,  “T”  de  teatre,  Teatro  del  Olivar,  Compañía  Metros, 
Compañía  de  Adrian  Daumas…  realizant  gires  internacionals  per  Colòmbia,  l’Argentina, 
l’Uruguai, Paraguai, França, Itàlia, Portugal, Brasil, Xile, Cuba, Mèxic… 
Entre  els  seus  treballs  d’il∙luminador  per  a  teatres  estatals  destaquen  els  realitzats  amb  el 
Centro Dramático Nacional: Las tierras de Alvargonzalez, d’Antonio Machado (dir. Jeannine 
Mestre); El hombre que quiso rey, de  Rudyard Kipling (dir. Ignacio García May) i Barcelona 
Mapa  d’ombres  de  Lluïsa  Cunillé  (dir.  Laila  Ripoll)  o  a  la  Compañía  Nacional  de  Teatro 
Clásico:  Del  rey  abajo  ninguno  de  Rojas  Zorilla  (dir.  Laila  Ripoll)…  Ha  realitzat  també  els 
dissenys  d’il∙luminació  entre  altres  molts  títols  d’El  ignorante  y  el  demente  de  Thomas 
Bernhard (2009), Don Juan Tenorio a Alcalá de Henares (2008), Basta que me escuchen las 
estrella i Los niños perdidos de Laila Ripoll, Yo Satán d’Antonio Álamo (dir. Álvaro Lavín), les 
il∙luminacions  de  la  companyia  Teatro  Meridional  (Cyrano,  Jaques  el  fatalista,  La  Negra, 
Miguel  Hernández…),  Micomicón,  Provisional  Danza  o  Compañía  de  Flamenco  de  Belén 
Maya. De la mateixa manera ha realitzat les il∙luminacions de les gales dels Premios Unión 
de Actores o de Festivales de Música internacionales como el “Life Festival” a Dublín, sent 
nominat al Millor Disseny d’il∙luminació dels Premios ADE per Barcelona Mapa d’ombres. 
 

 
 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    11 

 
  
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Institut de Cultura de Barcelona 
Oficina de premsa 
 
La Rambla, 99. 08002 Barcelona 
Telèfon 933 161 069 
Correu electrònic: premsaicub@bcn.cat  
 
 
Disposeu de dossiers, imatges i  
convocatòries a l’apartat de premsa del web www.bcn.cat/grec 
 

 
 

Dossier de premsa La lección                                                                                                                                                                    12