V SIMPOSIUM INTERNACIONAL DE LA BURRERA

3 d’octubre 2010
Pego. Al-Hagamba Musa

PONÈNCIA: ELS BURROS VOLEN?

per Pasqual Molina

Els burros volen?

Afirmació o metàfora? Qüestió metafísica?

Què es pensaven, que era una pregunta banal? No! En aquesta ponència, fruit d’una llarga
reflexió personal, em propose fer-los una sèrie de consideracions prèvies, presentar-los un
estudi comparatiu sobre els diferents significats de l’esmentada expressió, per a arribar a una
conclusió final esclaridora. Un punt d’encontre en l’universal.

Els burros volen... És una afirmació categòrica? No? Els burros no volen, no poden volar. No
tenen ales! Lo del cap són orelles, això si, de moviment multidireccional. Els burros no tenen
timó, el rabo de darrere és per a una altra cosa que, per cert, també seria una bona ponència
per a pondre en un proper Simpòsium Internacional de la Burrera: Fins al rabo, tot és burro!

Els burros no poden volar! A més a més, als burros no els agrada volar. Fa dos mesos s’ha
demostrat. A la península de Taman, al sud de Rússia, en una platja lligaren un burro d’un
parapent, d’un paracaiguda i l’arrossegaren mar endins amb una barca motora. Més de mitja
hora per la mar d’Azov a uns cent metres de l’aigua. Aquell burro no volava, ni li agradava
volar, els crits de l’animal així ho indicaven. Acabada la gràcia, realitzada per a un vídeo
publicitari, els autors foren detinguts i poden ser condemnats a dos anys de presó, que Rússia
és Rússia, i l’animal està sota tractament psicològic, perquè als burros no els agrada volar.

Als burros el que els agrada és la musica clàssica. Desfruiten! La “Asociación para la defensa
del borrico”, de Rute, un poblet de Còrdova, organitza tots els anys concerts de música
clàssica per a burros en un prat de la localitat amb una orquestra simfònica en directe.
Segons sembla, els burros canvien la posició de les orelles dependent dels sons, però no les
poden girar com les aspes d’un helicòpter, per això, no poden volar!

El burro de Peret no volava!... El de Sancho Panza tampoc, Platero, el de Juan Ramon

Jimenez ... que? I el de la cançó nadalenca “cargado de xocolate” o el mateix del Portal de
Betlem no es movia del pessebre?.. Jo tinc des de fa anys una burreta a la Marjal, Roberta, i
no la he vista mai volar i un dia, volen botar la sèquia, quasi se’n va dins... Monseñor Escriva
de Balaguer, San Jose Maria, qui s’anomenava, ell mateix, “burro de Dios”... No volava! Els
burros no volen... Els burros no poden volar!

Aleshores dir que els burros volen és una metàfora? Una paràbola? Una metàfora parabòlica?

Tots els que estem ací, tenim l’edat de recordar, de reconèixer, el fet que quan algú ens
contava alguna cosa que no era de veres li deien: “Este ens vol fer creure que un burro
vola!”... S’han adonat de la subtil diferencia? Fer creure que un burro volava tenia un cert toc
d’innocència, de no mala intenció. L’autor de la invenció no era castigat a les galeres ni
rebutjat socialment perquè, de vegades, era patent que ell mateix es creia les històries, que no
tenia voluntat d’enganyar... Era inclús divertit!

Res a veure amb la mentida intencionada: Crearem un milió de llocs de treball... Amb el meu
partit viureu millor... Aniràs al Cel... Et cremaràs en l’infern... Els sindicats no serveixen per a
res... Els sindicats serveixen per a tot... La Pantoja està més prima... La Belén Esteban és
normal... Kaká no és un timo... Aznar era més alt que Zapatero... Sou el número u... La crisi
s’acava l’any que ve!.. Mentides intencionades totes! Mesquines! De diversa intenció. Les
unes, per a obtenir rendibilitat política, social, econòmica. Les altres, acaparadores de poder.

Res a veure tampoc amb les mentides que brollen de la coacció domèstica: D’on vens?.. Has
begut? En què t’has gastat els diners? D’altres de la pressió laboral: Una hora de retard?
Perquè no està acabada la faena? Les respostes de les quals, de vegades, són invents
tributaris de ser admesos en la categoria de les històries dels burros voladors.

Res a veure tampoc amb les mentides menors, socialment acceptades, com enganyar tot el
que pugues a Hisenda, inventar-se embarassos o empadronaments per a matricular el xiquet
en el col·legi que vols i les que es diuen als xiquets perquè se’n vagen a dormir.

Hi ha una diferència notable, cal reconèixer-ho, entre aquelles histories que feien pensar a
qui les escoltava que volien fer creure-li, sense maldat, que un burro volava, i les històries que
hui et conten, de vegades en nom de la llibertat d’informació. I jo no acceptaré mai que en
nom d’eixa llibertat algú diga, sense immutar-se que la capital d’Anglaterra és París, ni
consentiré més que cap portaveu, polític, econòmic, religiós o social, fent volantins amb les
paraules, intente explicar el que no pot, prenent-me per tonto del cul.

Al contrari, no em costaria gens continuar pensant que els xiquets vénen de Paris, que els
porta una cigonya, que els Reis Mags venen de l’Orient, que no són els pares. A casa, els fills,
que passen tots dels trenta anys, saben que si volen rebre algun regal de reis han d’escriure la
carta i deixar-la en un lloc determinat. Encara recorda algú que va passar aquell any que,
burlant-se’n, no ho va fer.

No, no em costaria gens viure en un món on els burros volaren i que no anaren tots, com ara,
a ras de terra.