Treballs individuals:

Sociologia, convivència i
educació

- Lectures de documents i articles sociològics i cívics.

- Recensió del llibre: Colom, A.J. y Rincón, J.C. (2007):

Educació, república y nueva ciudadanía. Valencia,
Tirant lo Blanch.

Alumna: Nieves Tobaruela Mendoza.

Universitat: 1er de Grau a la UIB (Seu Eivissa).
Assignatura: Sociologia, convivència i educació (22005).
Professor: Joan Carles Rincón Vercera.
Data d’entrega: 28/05/2010.

2
 Índex

 Lectura de documents i articles sociològics i cívics:....... pàg. 4

 Recensió del llibre: Colom, A.J. y Rincón, J.C. (2007):

Educació, república y nueva ciudadanía. Valencia, Tirant lo

Blanch:.............................................................................. Pàg. 7

3
 Lectures de
documents i articles
sociològics i cívics:

Lectura mòdul 1 bloc temàtic 2: postmodernitat i

globalització. La societat del canvi, la informació i el
coneixement. El paper de les noves tecnologies i els mitjans
de comunicació de masses en la societat del saber i
l'aprenentatge.

DE PABLOS, J. (2008): “Algunas reflexiones sobre las

tecnologías digitales y su impacto social y educativo”,
Quaderns Digitals, nº. 51.

4
 Com ja sabem, actualment vivim en un període en que finalitza l’època de la
modernitat i s’inicia el que es coneix com a postmodernitat. Aquesta nova era, ara
anomenada “Societat de la informació”, és ja una realitat incontestable caracteritzada
pels nous avanços científics i, en especial tecnològics, que obren pas a noves
possibilitats en el camp de la comunicació, donant lloc al que es coneix com a
globalització (terme que fa referència a la capacitat de conèixer el que passa en l’altra
part del moment de manera immediata). Aquests avanços tecnològics han provocat, com
a conseqüència, profunds canvis en la societat i en la manera de viure de les persones.
Incertesa, poca estabilitat o inseguretat, són alguns dels trets distintius de la nova
societat emergent fruit de la rapidesa en que sorgeixen nous aparells tecnològics la qual
cosa, ens fa romandre en un permanent estat d’alerta. Altres aspectes sorgits en aquesta
nova era són el pensament neoliberal, en què predomina el consumisme,
l’individualisme i l’hedonisme. I l’anomenada “bretxa digital”, terme que designa el
conjunt dels nous desequilibris econòmics, socials i tecnològics sorgits entre els països
desenvolupats i els subdesenvolupats.

Seguint amb les conseqüències provocades pel canvi tecnològic citades a

l’article, cal destacar l’autor Neil Postman, professor d’ecologia dels medis en la
Universitat de Nueva York. Segons una conferència que realitzà al “Congreso
internacional sobre Nuevas Teconologias y Persona Humana: Comunicando la fe en el
nuevo milenio”, realitzà una cita molt interessant titulada: “Cinco cosas que
necesitamos saber sobre el cambio tecnológico”: 1) primera tesi: “La cultura siempre
paga el precio de la tecnología”. Ell expressà aquesta proposta com “el pacto de
Fausto”, és a dir, la tecnologia té aspectes positius però també negatius que poden
afectar la cultura; 2) segona tesi: “Siempre hay ganadores y perdedores con el cambio
tecnológico”. Això vol dir que, mentre que uns sectors de la societat reben beneficis pel
canvi, uns altres sectors reben les conseqüències més negatives, resultant perjudicats; 3)
tercera tesi: “Toda tecnología tiene una filosofía”; 4) quarta tesi: “el cambio tecnológico
no és aditivo; es ecológico”, és a dir, els efectes poden ser múltiples i complexos amb la
qual cosa poden arribar a ser irreversibles; 5) cinquena tesi: “Los medios de
comunicación tienden a percibirse como míticos”. Això vol dir que el nostre entusiasme
per les noves tecnologies pot arribar a transformar-se en una idolatria, falsejant-se la
realitat.

En síntesis, les cinc tesis de l’autor Postman, poden ser considerades com
arguments sobre cóm les noves tecnologies han impactat en les nostres societats alterant
la cultura, l’economia i la societat. És el que han anomenat “la metàfora”. Terme que
designa la manera en que les noves tecnologies de la informació i comunicació han
passat a formar part de les nostres vides com a activitats quotidianes del dia a dia.

D’altra banda, s’ha de destacar que el nou desenvolupament tecnològic porta

arrelat amb sí certs interessos polítics i econòmics que generen canvis estructurals en la
cultura, la política, l’economia i l’educació ja que, com ja sabem, qui té la tecnologia té
el poder i el control dels països. És per això, que es precisa una política econòmica clara
i que doni estabilitat social.

5
 Per últim, cal fer una breu reflexió sobre els profunds canvis que aquesta nova
societat de la tecnologia i la comunicació han generat en el camp de l’educació.
D’aquesta manera, podem dir que l’escola ha perdut el paper hegemònic de l’educació
com a conseqüència del món tecnologitzat en el que es troba immers actualment, ja que
l’educació és un fenomen a l’abast de tothom. És per això, que el mestre ja no és l’únic
posseïdor del saber, sinó què els seus alumnes fins i to el sobrepassen, perdent el rol
històric que tenien fins al moment, en la mesura que aquest no entén les noves
tecnologies. Això el provoca inseguretat respecte a les exigències que requereix aquesta
nova forma d’aprendre.

És per això que, tal i com afirma l’article, s’ha donar una major importància a la
incorporació de les TIC en els projectes educatius dels centres, acompanyants
d’innovacions pedagògiques que ajudin a millorar els processos
d’ensenyament/aprenentatge impartits a les nostres aules. Aquesta innovació educativa
és un concepte clau formulat per Landow com el: “conjunto de iniciativas que induzcan
a los profesionales a pensar de un modo nuevo en la forma que tienen de haces sus
tareas”. És a dir, els docents constitueixen un factor de gran importància que s’han
d’adaptar a les noves exigències que la societat actual demanda per poder dur a terme
una ensenyança de qualitat i que atengui a les noves necessitats sorgides de la nova
societat de la informació en que en troben.

Aquest canvi en la ideologia dels docents, suposarà el desenvolupat d’un nou

concepte d’escola que atén les següents característiques: que sigui capaç de respondre a
les demandes reals de la societat; que obri les seves portes i finestres al món; que
l’aprenentatge es realitzi de manera contextualitzada per tal de dotar-la de significat;
que abandoni les formes academicistes per tal de promoure la imaginació, creativitat,
experimentació i descobriment; que desenvolupi nous espais educatius; que cerqui i
ofereixi als alumnes diverses formes d’aprendre la realitat per tal d’atendre a les
necessitats individuals de cadascun (atenció a la diversitat); que l’afecte sigui un punt
important en el procés d’ensenyament/aprenentatge; que fomenti relacions d’igualtat
entre el professor i l’alumne; i, per últim, que es vinculi amb els centre productors de
coneixement i informació.

D’aquesta manera, aconseguirem una educació de qualitat que es fonamenti i

que estigui basada en la realitat social existent, i no com una institució al marge de la
societat que és, en definitiva, el que garantirà un món millor a les nostres futures
generacions.

6
 Recensió del llibre:

Colom, A.J. y Rincón, J.C. (2007):

Educació, república y nueva

ciudadanía. Valencia, Tirant lo

Blanch.

7
 Índex

1. Introducció:...................................................................... Pàg. 9
2. Presentació de l’obra:..................................................... Pàg. 10
3. Cos del treball:................................................................. Pàg. 11
3.1- La educació cívica: Ubicació i raó de ser:.......................... Pàg. 11
 Resum:.................................................................................. Pàg. 11
 Idea principal:...................................................................... Pàg. 11
3.2- Albirant la nova ciutadania:............................................. Pag. 12
 Resum:.................................................................................. Pàg. 12
 Idea principal:...................................................................... Pàg. 13
3.3- Els models polítics: liberalisme i comunitarisme:...........Pàg. 14
 Resum:.................................................................................. Pàg. 14
 Idea principal:...................................................................... Pàg. 15
3.4- El model polític del republicanisme:............................... Pàg. 16
 Resum:................................................................................. Pàg. 16
 Idea principal:...................................................................... Pàg. 17
3.5- L’educació republicana:.................................................... Pàg. 18
 Resum:.................................................................................. pàg. 18
 Idea principal:..................................................................... Pàg. 22
3.6- Epíleg per a ingenus:........................................................ Pàg. 22
 Resum:................................................................................. Pàg. 22
 Idea principal:..................................................................... Pàg. 22
4. Valoració personal:......................................................... Pàg. 23
5. Fitxa bibliogràfica:.......................................................... Pàg. 24

8
 1. Introducció

Aquest treball, pretén ser una recensió sobre el llibre de lectura Educación,
República i Nueva ciudadania (Ensayo sobre los fundamentos de la educación cívica)
dels autors Antonio Colom Cañellas i Juan Carles Rincón Verdera.

Per tal de dur-ho a terme, en primer lloc farem una presentació de l’obra realitzant
un breu resum de la mateixa per tal d’endinsar-nos posteriorment, i més profundament,
en les seves entranyes.

Per tant, aquest treball es divideix en un seguit d’apartat mitjançant els quals
tractarem l’obra. L’anàlisi de la mateixa, es realitzarà mitjançant petits resums per
capítols. A més a més, al final de cada capítol podrem trobar una breu síntesi de la idea
principal de cadascun per tal d’encarnar la vertadera essència del que autors pretenien
transmetre.

A més a més aquest treball consta d’una valoració personal des de la meva humil
visió como a lectora i alumna d’un dels autors, sobre l’obra en sí mateixa.

Finalment, cal destacar que el treball disposarà d’una fitxa bibliogràfica sobre les
diferents fons consultades com a suport a la lectura del llibre.

9
 2. Presentació de l’obra

L’obra que presentem a continuació, es titula Educación, República i Nueva

Ciudadania (Ensayo sobre los fundamentos de la eduación cívica), dels autors Anonio
J. Colom Cañellas i Juan C. Rincón i Verdera. La fitxa tècnica de l’obra és la següent:

 Títol de l’obra: Educación, República i Nueva Ciudadanía (Ensayo sobre los

fundamentos de la educación cívica).
 Autors: Antonio Colom Cañellas i Juan C. Rincón Verdera.
 Edició: Tirant lo Blanch. 1ª Edición / 247 págs. / Rústica / Castellano / Libro

A continuació, realitzarem un breu resum sobre els principals aspectes que tractats
en el llibre:

El següent llibre, tracta sobre les necessitats d’un nou panorama mundial. Un
panorama mundial o nova ciutadania sorgida en un moment històric anomenat
postindustrial, i que es caracteritza per les noves tecnologies de la comunicació, el
consumisme, les actituds pessimistes, l’individualisme i la passivitat. Segons els nostres
autors, aquesta nova ciutadania, requereix un canvi en el model polític com a
conseqüència de les noves necessitats sorgides arran d’aquesta, ja que d’una banda, el
model liberal és individualista i passiu i, d’altra banda, el model comunista és tot el
contrari. Per tant, els nostres autors proposen un model a mig camí que supleixi les
carències d’un i l’excés de l’altre: el Republicanisme. Aquest model, a més a més, atén
a les necessitats actuals en la mesura que està basat en la cooperació, participació i
col·laboració de tots els ciutadans pel bé comú des d’una posició pacifista. Per tant, en
aquest llibre, Rincón i Colom fan una crida als docents perquè eduquin cívicament baix
el model comunista, que és alhora garantía de pau, no violència i diàleg, als seus futurs
alumnes per tal de fer d’ells persones activistes, que lluitin pels seus drets, que siguin
crítics, que participin políticament, però sobre tot, que creen persones competents i no
pas competitives.

* Com a conseqüència de la falta d’informació dels autors, no s’ha pogut dur a terme
una recerca biogràfica dels mateixos.

10
 3. Cos del treball

3.1- L’educació cívica: ubicació i raó de ser

 Resum:

En aquest primer capítol, els autors Ricón i Colom pretenen fonamentar l’Educació
cívica en la política. És per això, que posen en qüestió la societat, la moral i la filosofia
com a fonamentadors exclusius de l’Educació Cívica, ja que segons ells, la política és
l’única raó de ser d’aquesta. Tal i com afirmen: “La educación cívica es materialmente
política, ecológicamente social y sustancialmente moral de la civilidad”(Pàg.13). El
republicanisme, continuen dient, és l’única forma política capaç d’educar en el canvi, tal
i com es pretén. I per tal que així sigui, l’Estat haurà d’educar segons la política-social
(objecte de la Justícia Social), és a dir, un Estat no només de Dret, sinó de Justícia
Social que, com ja sabem, s’associa al concepte de Democràcia moral.

D’altra banda, termes com ara política, ciutat i civilització són conceptes que
designen la capacitat de fer que els ésser humans visquin moralment en societat. I això
és el que s’hauria d’entendre per política. Per tant, la moral política hauria de partir de la
moral personal en tant que una es fonamenta de l’altra. To això, té a veure amb l’ètica
en la mesura en que es fonamenta en la individualitat i, alhora, aquesta es basa en el
liberalisme. Per tant, de l’ètica social s’ha de treure dues concepcions: d’una banda,
l’ètica de la alteritat, és a dir, la meva relació amb l’altre; i, d’altra banda, l’ètica de
l’alietat, és a dir, la relació de entre molts. En definitiva, segons els autors, és necessari
passar d’una ètica de la alteritat a la de l’alietat per poder construir la justícia.

Finalment, els autors assenyalen que no és suficient per a l’edificació d’un

ordenament col·lectiu just una ètica de l’alteritat, ja que la moralització es produeix de
baix a dalt i de manera individual o col·lectiva. Per tant, la única forma d’arribar a un
Estat just és a través de l’ètica de l’alietat o Moralització per o, des de, l’Estat, és a dir,
de dalt a baix (des del mateix Estat). A més a més, continuen afirmant que la millor
política d’Estat per dur-ho a terme, és a través del republicanisme sorgit de la nova
ciutadania.

 Idea principal:

Educació Cívica i política són una i la mateixa cosa, en la mesura que ambdues
tenen per objectiu educar moralment l’ésser humà per tal que sigui capaç de
desenvolupar-se socialment en un Estat de Dret i de Justícia Social. No obstant, l’única
forma d’arribar a l’edificació d’un ordenament col·lectiu just i igualitari és per mitjà de
la Moralització per o, des de, l’Estat (Ètica de l’alietat) constituïda des dalt a baix, és a
dir, des del mateix Estat.

11
3.2- Albirant la nova ciutadania

 Resum:

Com ja sabem, actualment vivim en una nova era anomenada “Societat de la

informació” regida pels nous avanços científics i, en especial tecnològics, que obren pas
a noves possibilitats en el camp de la comunicació, donant lloc al que es coneix com a
globalització. És per això que, segons els autors, s’han de desenvolupar propostes de
formació que atengui les necessitat ètico-polítiques de la nova ciutadania. Tal i com
afirma J. Dewey, al llibre Educación República y nueva Ciudadanía, l’educació cívica
ha d’incidir directament en la societat per a millorar-la. Segons Adela Cortina, hi ha
cinc valors bàsics necessaris per a construir positivament les nostres vides: 1) llibertat
com independència, com a participació i com a autonomia; 2) la igualtat en dignitat, la
igualtat econòmica i la igualtat en el sentit que igualar obliga a tenir majors
competències; 3) la solidaritat; 4) el respecte; 5) el diàleg.

Segons els autors, aquests valors han de ser bàsics en l’educació moral, ja que són
fonamentals per que pugui desenvolupar-se en societat. Per tant, aquests valors han de
desenvolupar-se per l’Educació Cívica. Actualment, en l’època postmoderna en que
vivim, podem dir que ha desaparegut l’interès per la ideologia, desfavorint tant a
l’educació com a l’home, prevalent els valors individualistes i antihumanistes.
D’aquesta manera, podem afirmar que la nova ideologia pretén inculcar en l’ésser humà
uns valors basats en el consum a través d’una educació consumista. En definitiva, és
necessària la ideologia per tal que reivindiqui i s’anteposi a les injustícies socials. Per
tant, tal i com afirmen Rincón i Colom, en l’actualitat conviuen dues concepcions
ideològiques: una antihumanitarista basada en la tecnociència; i, una altra, humanista i
social. Cal mencionar, que amb aquesta nova ciutadania, ha sorgit un nou concepte de
docent que promulgui renovacions, innovacions i il·lusions, per tal de seguir donant
sentit a l’acció educativa. En definitiva, els futurs educadors hauran d’educar per a la
pau, la democràcia, la igualtat i la convivència en societat, tenint en compte no només
les metodologies sinó també els valors, perquè només així podrem seguir progressant.
Tal i com afirma la professora A. Cortina, una bona educació ha d’estar vertebrada a
partir dels següents eixos: el coneixement, la prudència y la saviesa moral. Segons
l’autor J.C. Rincón: “El planteamiento metodológico en la formación del profesorado
en cuestiones de Educación Cívica precisa de las razones epistemológica, instrumental
y prudencial: saber por qué haces, saber cómo hacer, y saber para qué hacer; en
definitiva, saber que sabemos y saber que somo capaces de llevar a la pràctica
actuaciones transformadoras” (Pàg. 45).

12
 D’altra banda, seguint amb els problemes sorgits arran d’aquesta nova era
tecnologizada en que vivim, cal esmenar que hem de basar l’educació de la ciutadania
en l’Educació Cívica, ja que és l’única que ens garantirà millores socials. No obstant
això, s’ha de destacar la gran passivitat dels nostres joves per a reivindicar els seus drets
i denunciar les injustícies. Com ja hem dit, vivim en un moment de canvi, de
complexitat i contingència sobre les quals haurà d’incidir l’Educació Cívica. Per tant, tal
i com afirmen els autors l’Educació Cívica s’ha de moure ara per reinventar nous factors
que facin sorgir una nova ciutadania conscient de les seves possibilitats. Per aconseguir-
ho, contarà amb els següents constructes: la contingència; l’enfocament sistemàtic,
l’enfocament etico-territorial; la descentralització; la complexitat i el dinamisme; i la
globalització.

Un altre aspecte a destacar són les noves necessitats cíviques que atendran no només
als constructes esmentats anteriorment, sinó també a l’habilitació i capacitació, la
disseminació, la participació, la profuncització democràtica i el refreny dels valor locals.

Finalment, cal fer una petita referència al terme ciutadania com a objecte de
l’Educació Cívico-social. Segons els autor, ciutadania es pot definir com: “el estatus
que proporciona, respecto al Estado y a otros ciudadanos, unos derechos supeditados a
unos deberes que se ejercitan, unos y otros, en relación con los demás, para promover
mejoras contextuales a su alrededor” (Pàg. 67). En definitiva, el ciutadà és un ésser
compromès amb la societat en tant que posseeix uns drets, uns deures, es relaciona amb
el medi social que l’envolta i té un esperit de canvi cap a millor.

 Idea principal:

En aquesta nova era postmoderna, els docents han d’anteposar la seva metodologia
per una Educació Cívica, és a dir, una educació basada en els valors cívics, socials i
morals atenent les demandes de la nova ciutadania, perquè només així creixerem i
continuarem progressant en societat. En definitiva, hem de moure’ns per tal de
reivindicar els nostres drets i denunciar les injustícies socials.

13
3.3- Els models polítics del liberalisme y del
comunitarisme

 Resum:

En aquest capítol, els autors presentaran dos models polítics, el liberalisme i el

comunisme, per donar pas posteriorment al que consideren és el millor sistema polític
per desenvolupar-se socialment: el republicanisme.

D’una banda, el liberalisme estén la ciutadania com una entitat que proporciona
seguretat jurídica a tothom. En paraules de J.Mª. Puig: “La ciudadanía, es la capacidad
de las personas de hacer uso de sus derechos para perseguir sus propios intereses”
(Pàg. 73). Des d’aquesta concepció, entenem el Liberalisme com una forma de
desenvolupament individualista i fins i tot egoista que només es preocupa pels
interessos personals i no pels bens col·lectius o comunitaris. La llei és únicament una
restricció de la llibertat amb la qual cosa, hauria de ser eliminada. Igualment, l’Estat i
els altres ciutadans han de reduir la seva intromissió a la mínima expressió. En quant a
la principal virtut vertebradora de la societat, podem dir que és la justícia i un Estat just
ha de ser mínimament intervencionista. En poques paraules, el ciutadà liberal és aquell
que viu individualment aïllat.

Des d’aquesta perspectiva, cal mencionar l’autor John Rawls i fundador de la Teoria
de la Justícia. La concepció raswlaiana afirma el següent: “una sociedad justa debe
tender a igualar a las personas en sus circunstancias iniciales, de tal modo que lo que
ocurra con sus vidas quede bajo su propia responsabilidad” (Pàg. 78). És a dir, es
tractaria de que els individus es fessin responsables de les seves pròpies accions i no
com a víctimes del destí. A més a més, creu que l’ésser humà pot viure autònoma i
lliurement, de manera que l’Estat no interferís. Per aconseguir-ho, l’autor formula tres
grans principis a través dels quals tota societat justa ha de guiar-se: a) la posició
original; b) els principis de la justícia; c) l’equilibri reflexiu.

A més a més, cal destacar una de les majors aportacions del liberalisme als
interessos d l’Educació Cívica: Els drets humans, promulgats el 1948 per les Nacions
Unides en la Declaració Universal dels Drets Humans. Tal i com afirma l’obra, els
Drets Humans són: universals; prioritaris; i innegociables i totes les societats han de
garantir-ho per tal d’edificar una societat justa basada en la pau i l’harmonia. Hi ha tres
generacions dels Drets Humans: 1) llibertat; 2) igualtat; 3) solidaritat. A més a més,
hem de destacar la necessitat d’educar per a la pau, la no violència, la justícia social i la
resolució pacífica dels conflictes, a través de l’escola per mitjà d’una cultura pacifista.
Finalment, cal destacar que l’Estat no dóna importància a la vincles culturals o històric
entre el grup.

14
 D’altra banda, el comunisme anteposa les necessitats de la col·lectivitat per davant
de les individuals, donant major importància a la cultura i la tradició com a forma de
pertinença a una comunitat. El comunisme cerca un Estat vinculat amb el mode de vida
de la comunitat atenent al compromís dels ciutadans. D’altra banda, la concepció
comunitarista entén que la llibertat i el ben estar que proporcionen els drets només són
possible en comunitat, ja que aquesta va per davant de les persones individuals. Les
millores socials només es poden donar en societat i per això, la necessitat del bé comú.
Els comunitaristes, a diferencia dels liberals, creuen que la justícia no és la primera ni la
principal virtut.

Finalment, cal destacar, l’aportació del comunisme a l’Educació Cívica: la teoria

crítica de la societat. Per tal d’entendre-ho millor, farem referència a l’autor J.
Habermas i la seva Teoria de l’acció Comunicativa. Cal d’estacar, que L’estat està
profundament inserit en el mode de vida, les costums, la cultura i la història dels seus
ciutadans. Segons l’autor, la racionalitat es dóna per la capacitat d’enteniment entre els
subjectes capaços de comunicar-se per mitjà de la parla. Per tant, el canvi social
s’efectua per mitjà de l’acte comunicatiu. A més a més, el discurs ideal es dona en
condicions d’igualtat, és a dir, en un pla horitzontal, baix formes democràtiques, tal i
com afirmen Rincón i Colom. En definitiva, la pedagogia crítica es fonamenta en la
participació del conjunt on el diàleg és la eina comunicativa per excel·lència per
aconseguir bé comú.

 Idea principal:

Dos models polítics contraposats: d’una banda, el liberalisme entès com una forma
de desenvolupament individualista que només es preocupa pels interessos personals i no
pels bens col·lectius o comunitaris. El màxim exponent és la llibertat individual; D’altra
banda, el comunisme que anteposa les necessitats de la col·lectivitat per davant de les
individuals. Importància de la cultura i la tradició com a formes de pertinença a una
comunitat.

15
3.4- El model polític del republicanisme

 Resumen:

En aquest capítol, els autor Rincón i Colom, ens mostren una visió de conjunt dels
models polítics liberal i comunista així com algunes de les seves carències per
consolidar-se con una bona política d’Estat en la nova ciutadania que impera als nostres
dies:

D’una banda, del model polític liberal sorgí el dret a la llibertat així com els valors
de viure dignament i en democràcia. No obstant això, posseeix un sentit institucional de
la democràcia que tendeix a la passivitat política dels ciutadans, ja que en certa mesura
la democràcia ens ve donada des del mateix Estat. A més a més, té una concepció molt
individualista del ciutadà com a un esser aïlla de la resta d’iguals.

D’altra banda, el model comunista, que sorgí en oposició al liberalisme, es basa en

la importància de la societat i en els valors socials como ara la participació, el diàleg i la
crítica per a la consecució del bé comú. El problema d’aquest sistema polític es centra
en la carència d’importància que li concedeix al ciutadà en sí mateix, supeditant-lo al bé
de la col·lectivitat.

És per això, que els nostres autor Rincón i Colom, proposen un model polític a mig
camí entre la passivitat del liberalisme i el comunisme per oposició a aquest per tal de
suplir les carències d’un i l’excés de l’altre: el republicanisme. L’Estat republicà, té un
compromís amb la ciutat perquè aquesta es desenvolupi con vulgui però tenint la llei
com a marc. A més a més, un altre element clau del republicanisme, és la seva
participació en l’educació com a Estat educatiu en sí mateix. Cal destacar dos aspectes
que defineixen la seva concepció política: d’una banda, la política com a moral social; i,
d’altra banda, la necessitat d’adjuntar política i educació per tal d’expandir les virtuts
socials que la pròpia política postulava. D’aquesta manera, l’educació possibilitaria la
moralització de la societat. Per tant, el republicanisme és l’única política que es basa en
l’educació com a mitjà fonamental de moralització cívica.

Cal destacar un important autor republicà, Manuel Azaña que, fundà un partit polític
anomenat “Acción Republicana” en la plena dictadura de Primo de Rivera i impulsà el
Primer Estatut d’Autonomia de Catalunya. En paraules seves: “[...] la República tiene
que ser una escuela de civilidad moral y de abnegación pública, es decir, de civismo”
(Pàg. 121). Amb això, l’autor pretén evidenciar la missió educadora de la República.
Manuel Azaña, estructura la seva teoria republicana a partir de tres grans conceptes: el
laïcisme; la moralitat política; i l’educació en la República. Azaña afirma que l’educació
ha de ser una institució no contaminada de les polítiques o de la religió sinó que ha de
ser un tot a part transformador en sí mateix. Per últim, cal mencionar una frase d’Azaña
que encarna molt bé l’esperit republicà: “La escuela es el escudo de la República”.

16
 D’altra banda, els autors Rincón i Colom, ens parlen de dos idees claus del
republicanisme actual: d’una banda, com a idea o teoria política més que no pas una
ideologia de partit; i, d’altra banda, com a necessitat sorgida de la nova ciutadania
existent per tal de profunditzar en la democràcia aproximant els poders als ciutadans. En
definitiva, és requereix de la república en consonància amb l’educació per tal de suplir
les carències d’altres polítiques que no estan en coordinació amb l’avanç industrial i
tecnològic actual, és a dir, els nous reptes socials. A més a més, els autors parlen d’una
“tercera via republicana” (Pàg. 129), que englobi les virtuts i els valors que hauria de
tenir la vertadera democràcia, que no són les que actualment té, i on es desenvoluparia
la “nova ciutadania”. En definitiva, la gran aportació del republicanisme és que la
ciutadania és activa políticament parlant, compromesa amb els assumptes públics que
afecta a tots, basada en l’autonomia de l’individu però també en la consciència de grup.

Finalment, cal assenyalar la teoria de la no-dominació de Philip Pettit. Aquest autor,

basa la seva teoria a mode de la “tercera via republicanista” de la que parlaven
anteriorment. Alguns dels conceptes del seu plantejament, són els següents: a) el
concepte de dominació; b) la tercera via a la llibertat positiva comunitarista i a la
llibertat negativa liberal, on la participació activa en la política és el fonament natural de
d’Educació Cívica; c) la llibertat com interferència no-denominadora; d) la no-
dominació enfront a la no interferència com a ideal polític, on exposa tres diferències
clau entre el model liberal i el republicà presents als conceptes de procés polític,
democràcia i ciutadania; e) la llibertat, la igualtat i la comunitat; f) els objectius
republicans entre els que es troben el permetre donar veu a les seves reivindicacions; g)
les formes republicanes com són el constitucionalisme i la democràcia, on destaca tres
formes constitucionals que s’han de portar a terme: 1) un sistema constituït com un
imperi de la llei i no dels homes; 2) la dispersió dels poders legals entre les diferents
parts; 2) una llei relativament resistent a la voluntat de la majoria.

 Idea principal:

El republicanisme és el model polític que millor encarna l’ideal d’Educació civil, ja

que es fonamenta en els principis igualitaris del liberalisme però de manera activista en
vers la política, i en el principi de compromís i consciència de grup del comunisme. A
més a més, Estat i civilitat són un tot en benefici de la societat portat a terme per mitjà
del control i la transparència del govern, que són el diàleg. A més amés, el laïcisme com
a valor moral és un dels fonaments de l’Etat republicà, ja que aquesta ha de ser qüestió
de les famílies i l’església però mai de l’Estat.

17
3.5- L’educació republicana

 Resumen:

En aquest capítol, els autors Rincón i Colom, ens parlen de l’educació republicana
com la pròpia de l’Estat republicà sorgida de la civilitat. El concepte d’Estat educador,
fa referència al compromís permanent amb la ciutadania en la recerca del bé comú.

En quant als projectes educatius de la República, cal destacar el fenomen educatiu

que encarna la pròpia essència del republicanisme. El mateix ciutadà republicà és
activista, sap quins són els seus dret, deure i obligacions tant a nivell individual com en
el grup d’iguals amb la qual cosa, ja està educat des del propi Estat. L’educació
republicana té per objectiu ensenyar al ciutadà a ser-ho, és a dir, educar-lo per a la
participació en la vida pública i en el assumptes polítics per tal de desenvolupar
l’educació cívica. Algunes de les característiques de l’educació republicana són les
següents:

- L’educació republicana ha de ser igualitària amb la qual cosa no haurà predileccions

per classes socials amb la qual cosa, l’escola serà pública i laica. Pública per tal de
garantir l’accés a tothom i laica per tal de garantir la llibertat de creença, però no
impedeix la l’educació religiosa.

- L’educació republicana, ha de ser moralitzant, és a dir, que eduqui per la ciutadania.

Aquesta educació, ha d’estar fonamentada en els valors d’igualtat, equitat i justícia.
A més a més, aquest ensenyament s’ha d’efectuar per mitjà de l’exemple i la
pràctica. En paraules dels nostres autors: “Se ensenya civilidad practicando
civilidad” (Pàg. 166).

- L’educació republicana, ha de ser democràtica i lliure on els nostre alumnes tinguin

cabuda, puguin donar la seva opinió, tomar les pròpies decisions i tinguin la paraula
per ser crítics (Pedagogia de la paraula).

- L’educació republicana, ha de ser disseminativa, és a dir, multiplicar-se en la

societat atenent a les necessitat i interessos de la nova ciutadania segons l’època que
visqui. Els docents han de vetllar pels alumnes i protegir-los del perill de les noves
tecnologies i, en conseqüència, la globalització.

- L’educació republicana, ha d’apostar per la innovació per arribar a la millor qualitat

educativa. Les famílies hauran de cooperar conjuntament amb l’escola en el projecte
educatiu dels seus fills. Serà un aprenentatge, ja que la preocupació dels problemes
comunitaris, s’hauran de començar per l’escola. Aquesta escola, haurà de ser
compensadora de desigualtats acceptant la diversitat cultural com a motiu
d’enriquiment social.

18
 D’altra banda, en quant als moviment socials d’alliberació i l’educació cívica cal
destacar que la societat lliberal actual viu un procés de desmoralització i pessimisme
com a conseqüència dels problemes socials amb la qual cosa, per tal de recuperar la
il·lusió és necessària una educació republicana basada en el diàleg i la crítica per arribar
a un pensament consensuat i col·lectiu.

Fent un petit recorregut històrica, cal situar-nos en el segle XX. Un segle en que la
il·lusió i la esperança era definitòria. Però, finalment amb la caiguda del mur de Berlín
(1989) el sistema capitalista triomfà minvant aquest esperit. No obstant això, encara
podem veure alguns moviments socials d’alliberació com ara el pacifisme, l’ecologisme
i el feminisme, entre d’altres. Segons el autors, aquests moviments estarien protegits per
l’Estat republicà en el cas que aquest model polític imperés la nostra societat. D’aquesta
manera, arribaríem a un Estat de Justícia Social i no únicament de Dret. I quina és la
comesa d’aquests moviments socials d’alliberació? Doncs bé, atendre les noves
demandes socials, polítiques, culturals i econòmiques.

Els autors Rincón i Colom continuen dient que en els darrers anys, al contrari del
que es preveia, l’Estat actual cada vegada s’ha vist més enfortit com a conseqüència de
la globalització econòmica, el pas d’una societat industrial d’Estats nacionals cap a
societats postindustrials, etc. Però, no obstant això, els moviments socials d’alliberació,
que lluiten per la justícia social, porten arrelats una visió d’esperança cap al retorn de la
ciutadania activista i preocupada per les qüestions polítiques i cíviques de la seva
societat. I això és el que garanteix la República. En definitiva, el problema és tal i com
afirmen Rincón i Colom: “la globalización que no ha generado, al contrario de lo que
se esperaba, procesos de ajuste regulados por el mercado, sinó que está generando
fenómenos de crisis, conflictos y catàstrofes [...] al mismo tiempo que el consumismo de
unos silencia la falta de opciones de otros [...]” (Pàg. 180). Cal destacar, que l’escola es
troba immersa dins aquest panorama caracteritzat per ser una societat de la informació,
del saber, del coneixement, de les mass medias (mitjans de comunicació) i les noves
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC i TAC). I, com és lògic pensar, tot
això formularà noves formes de pensar, noves necessitats i, fins i tot, un nou model
cultural.

Per tant, aquest moviments socials d’alliberació són els precursors fel futur espai
polític a través del qual es podran canviar aquests plantejaments sorgits de la nova
ciutadania. D’aquesta manera, cal una unicitat per part dels ciutadans que treballin de
manera conjunta per la consecució del bé comú i la transformació cap a la consecució
de l’Estat republicà que serà sense dubte la única forma d’aconseguir-ho. En definitiva,
en paraules dels autors: “la educación debe ser política porque educar es
comprometerse con el otro, y porque la política es, ni más ni menos, la forma de
convivir en sociedad de la mejor manera posible”.

19
 D’altra banda, cal fer menció al moviment associatiu que regeix la ciutadania
republicana en la autoregulació i autoresolució dels problemes i conflictes. Per tant, és
en aquest context en que el voluntariat recobra la seva funcionalitat per tal d’aconseguir
l’esperat canvi. En quant a l’escola és a partir de la promulgació de la LOE que es dóna
una visió molt més integradora, associativa i col·laboradora entre l’Estat i la societat
civil. D’aquesta manera, l’escola es pot convertir en una plataforma d’acció del
voluntariat. Per tant, cal destacat que l’acció del voluntariat des de la pròpia escola
enriquir l’acció pedagògica però també revolucionaria l’Educació Cívica. Algunes de
les aportacions que donaria, segons els nostre autors, són: el redescobriment de la funció
formadora i educadora per part de l’escola i els docents; noves perspectives en
l’activisme escolar; obertura de l’escola a la societat; desenvolupament de les inquietuds
juvenils; educació moral; incardinació en la gènesis de l’Educació Cívica; Educació per
al associacionisme; educació per a l’afectivitat; educació vocacional; educació
ideològica; i educació integral.

A més a més, tot això donaria lloc a interessar-nos per la innovació escolar i la
formació personal. Cal destacar que, segons Ricón i Colom, la introducció del
voluntariat a l’escola hauria d’aparèixer al segon cicle de l’educació secundària
obligatòria la qual cosa requeriria la reformulació del projecte curricular del centre per
mitjà de les següents propostes: en referència al propi concepte d’escola i d’educació;
en referència als objectius segons els plans cognitius, afectius i de l’acció; en el pla
curricular; en referència als medis; i en referència a les estratègies. D’aquesta manera,
aconseguirem un nou context de renovació pedagògica del propi centre on sigui la
mateixa ciutat estat educatiu i l’escola una institució que ho respatlli. Tal i com diuen
els autors: “Exactamente tal i como precisa la República, a saber, hacer de la escuela
un modelo de civilidad y hacer de la sociedad un ámbito de formación contínua” (Pàg.
196).

És per tot allò mencionat anteriorment, que els nostre autors, avalen el model
republicà com el més idoni, en oposició al liberalisme i el comunisme, ja que aporta
l’assoliment d’un Estat cívic i educador. Per tant, des del republicanisme es pretén:

- en el pla del professorat: formació política; coneixement dels problemes socials;

contacte amb els moviments cívics; que entengui la seva funció docent posant en joc
la racionalitat científica, tecnico-instrumental i prudencial; i, per últim, que sigui
capaç de valorar les tres característiques bàsiques en la seva labor com a docent, la
gestió dels continguts científics, procedimentals i actitudinals, l’aprenentatge social
reflexiu sobre el quefer docent, i el desenvolupament de les capacitat participatives
de l’estudiant.

- En el pla de l’alumnat: valorar la necessitat de l’educació, entendre l’Educació

cívica com una forma de desenvolupament, conèixer els principals valors dels Drets
Humans, aportar poder a l’alumne, preparar l’alumne perquè es converteixi en
ciutadà, adquirir els coneixement necessaris, denunciar els fonaments de la
democràcia, fer ciutadans capaços de lluitar per la justícia social.

20
 En definitiva, segons els autors, en el marc de l’Educació cívica republicana els
futurs docents hauran de transmetre a les futures generacions les eines que els capacitin
per a exercir com a bons ciutadans capaços de resoldre conflictes per mitjà de la crítica i
el diàleg fonamentats sempre en la pau i la no violència. D’aquesta manera, el futur
docent haurà de desenvolupar un esperit reflexiu i crític basat en la transmissió de
l’educació cívica, l’educació per a la pau y la no violència, l’educació per a la igualtat
entre els sexes, l’educació intercultural i multicultural i l’educació per al
desenvolupament sostenible.

Un altre aspecte a destacar, és que la república s’ha d’assentar sobre la base de

la pau i la no violència. No obstant això, el conflicte és una qüestió inevitables sorgida
de les relacions humanes i aquestes, com hem dit en nombroses ocasions, són un
element clau de la ciutadania republicana. Per tant, el primer pas és afrontar el conflicte
per tal d’afrontar-lo de la manera més positiva possible des de pressuposts democràtics i
no violents. El conflictes no s’han d’ignorar sinó que s’han d’afrontar per una
d’aquestes tres vies: la negació, la conciliació i la mediació, ja que només així es podran
millorar les societats injustes. Cal destacar que, amb la resolució dels conflictes es
poden adoptar postures poc positives: la competició; l’acomodació; l’evasió, la
cooperació; i la negociació. Per tant, els millors mecanismes per resoldre els conflictes
en la societat republicana haurien de ser la comunicació, el diàleg i la cooperació amb
l’esforç comú de tots els ciutadans per tal d’arribar a una autèntica Cultura de Pau. A
més a més, cal destacar cinc grans enfocaments pedagògics per a la resolució de
conflictes segons A. Ghiso: 1) la pedagogia del i sobre el conflicte; 2) pedagogies
segons i des del comflicte; 3) pedagogies davant i contra el conflicte; 4) pedagogies
entre i baix el conflicte; i 5) pedagogies en i amb el conflicte.

Per últim, s’ha de parlar de la dinàmica del conflicte. Això vol dir que, una
vegada solucionat el conflicte (pace-making), s’ha d’arribar a un manteniment de la pau
(peace-keeping) mitjançant el compromís polític. Segons A poleo, els elements bàsics
d’una educació per a al resolució dels conflictes són: l’observació; la comprensió; i la
creació d’alternatives. Una vegada arribats aquí, s’haurien de clarificar les raons del
conflicte per tal d’arribar a una negociació. Per últim, cal parlar de les vies de sortida. A
més a més, cal mencionar que tot aquest procés hauria d’estar supeditat baix un
mediador que ajudi, per mitjà del diàleg, la millor resolució del conflicte entre ambdues
parts implicades. Tal i com afirmen els autors Rincón i Colom, independentment del
conflicte, el procés de mediació segueix les següents etapes: 1) contactes inicials entre
el mediador i les parts; 2) recopilació de la informació sobre el conflicte i les persones, e
identificació dels punts més importants, establiment de les línies generals del procés; 3)
disseny detallat del procés mediador e inici de les sessions; 4) Identificació dels punts
d’acord i les incompatibilitats bàsiques; 5) visibilitzar els interessos ocults i creació
d’empatia; 6) redefinició de les incompatibilitats; 7) elaboració d’un primer bloc de
propostes i acords; 8) acords i compromisos; i 9) verificació dels acords.

En definitiva, tal i com afirmen els nostre autors, gràcies a la pedagogia del
conflicte, podrem canviar el sistema i la cultura escolar. Per tant, una escola del
conflictes és una escola de la pau basada en la civilitat i en la política.

21
 Idea principal:

La idea principal d’aquest capítol és donar arguments a l’objectiu plantejat a

començament de l’obra, és a dir, fonamentar l’educació cívica com a base del
republicanisme. Per tant, la idea principal que s’entreveu en aquest capítol és el de la
validesa del republicanisme com a model polític per excel·lència per dur a terme
l’Educació Cívica. Segons els nostres autors, en el marc de l’Educació cívica
republicana, els docents hauran de transmetre a les futures generacions les eines que els
capacitin per a exercir com a bons ciutadans, capaços de resoldre conflictes per mitjà de
la crítica i el diàleg fonamentats sempre en la pau i la no violència, l’educació per a la
igualtat entre els sexes, l’educació intercultural i multicultural i l’educació per al
desenvolupament sostenible. En definitiva, Ricón i Colom, ens diuen que no serà un
camí fàcil però que sense dubte és per mitjà de la utopia que arribarem a materialitzar
l’esperit republicà.

3.6- Epíleg per a ingenus

 Resumen:

En aquest epíleg, els autors Rincón i Colom, fan menció de la necessitat de formes
contestatàries que reivindiquin els drets humans com els sorgits fins al moment:
l’ecologisme; el feminisme; o el pacifisme. No obstant això, encara hi ha molt altres
àmbits d’actuació sorgits de la nova ciutadania com ara el consumisme, la fam, la
pobresa o els drets dels infants, entre d’altres. Tot això, juntament amb l’escassa
participació electoral, l’individualisme, l’escassesa de vivenda, l’atur juvenil i les
desigualtat socials, seran alguns del problemes que la República haurà de resoldre pel bé
de la comunitat. En definitiva, tal i com afirmen els autors: “requerimos de una
sociedad viva que reclame con contundencia sus derechos. Para ello es necesaria una
educación política y pedagogias ideologizadas, socialmente críticas y
participativamente contestatarias, porque en la República la crítica y la contestación
forman parte de su propia esencia”.

 Idea principal:

Aquest epíleg pretén ser un reclam o una crida als futurs ciutadans per tal que siguin
activistes, que denunciïn les injustícies i reivindiquin els seus drets. Però tot això,
fonamentat en el diàleg, la pau i la no violència que tal que es moguin pel bé comú, i
això només es possible a través d’un únic model polític: el republicanisme, ja que
aquests valors formen part de la seva essència.

22
 4. Valoració personal

En quant a la meva humil valoració personal de l’obra, he de dir sincerament que

ha estat tot un plaer llegir-la, ja que sóc una persona profundament conscienciada amb
els problemes actuals del món. És per això, que pens que aquesta obra m’ha fet obrir els
ulls i entendre molt millor el món que ens envolta.

Des de la meva experiència personal, he de dir que mai havia contemplat la idea
d’instaurar el republicanisme com a model polític de la societat, així com educar als
alumnes baix aquest concepte. Segons la meva opinió, el model monàrquic és un
sistema obsolet en aquest segle XXI en que vivim. Amb la qual cosa, estic totalment
d’acord amb els autors en la necessitat d’una profunda transformació social perquè
només així podrem canviar la negra visió del món, que es preveu en pocs anys, si
continuem així. El que no m’havia plantejat mai era quin seria el model ideal, però la
veritat és que els arguments a favor del republicanisme com el millor model polític per
assumir les necessitats de la nova ciutadania exposats al llarg de l’obrar, han estat més
que suficients per a convèncer-me.

Segons la meva opinió, els moviments socials d’alliberació com ara l’ecologisme,
el feminisme, entre d’altres. són el començament de l’ideal republicanista. Ser
activistes, moure’ns, denunciar les injustícies socials, reivindicar els nostres drets baix
un ideal de pau, no violència i diàleg, per a la consecució col·lectiva del bé comú són
algunes de les consignes d’aquesta política, que sense dubte crec que és la més ideal per
a l’esperat canvi.

No obstant això, sóc conscient que encara queda molt per fer. Però també crec que
és possible aconseguir-ho. La utopia és el punt de partida per a la materialització de la
mateixa. És per això, que crec fermament que els futurs mestres tenim molt a dir. Som
nosaltres quins haurem d’educar baix la ideologia del republicanisme de manera
conjunta per fer dels nostres alumnes persones preocupades pel món que els envolta,
conscienciades de la necessitat d’eradicar la fam en el món, de preservar els drets dels
infants, d’eliminar les desigualtats socials, etc. En definitiva, crear persones activistes
des d’una educació cívica i republicana, que és en suma el mateix, per a la consecució
d’un món més just, pacífic i igualitari.

23
 5. Fitxa Bibliogràfica

La font bibliogràfica consultada com a suport a la realització de la lectura així com

l’elaboració del treball, són les següents pàgines web:

 http://www.tirant.com/detalle?articulo=8484567664

 http://es.wikipedia.org/wiki/Republicanismo

 http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica

 http://es.wikipedia.org/wiki/Democracia

 http://mx.answers.yahoo.com/question/index?qid=20080515172215AA7OySP

 http://es.wikipedia.org/wiki/Estado_de_Derecho

 http://es.wikipedia.org/wiki/Justicia_social

 http://letras-uruguay.espaciolatino.com/cabrera_miguel/antoni_colom.htm

24