1.

ÍNDEX Agricultura Ecològica de Marymar

1. Índex (pàg.1)

2. Introducció (pàg.2)
2.1. Concepte (pàg.2)
2.2. Història (pàg.2)
2.3. Objectius (pàg.3)
2.4. Problemes de l’agricultura industrial (pàg.4)
2.5. Perquè produir i consumir productes ecològics (pàg.5)
2.5.1. Recuperar la cultura agrària tradicional
2.5.2. Conservar i millorar el medi ambient
2.5.3. L’agricultura ecològica com a inversió per el futur
2.5.4. Un medi rural viu

3. L’hort ecològic (pàg.8)

3.1. Implantació i organització de l’hort (pàg.8)
3.2. Fabricació de compost (pàg.9)
3.3. L’encoixinat (pàg.11)
3.4. Els adobs verds (pàg.12)
3.5. Fertilització de l’hort (pàg.13)
3.6. Rotació i associació de cultius (pàg.13)
3.6.1. Rotació i alternança
3.6.2. Associació de cultius
3.7. Les plagues i les malalties (pàg.14)
3.8. Conservació de les hortalisses (pàg.15)

4. Importància de la matèria orgànica en l’agricultura ecològica (pàg.17)

4.1. Naturalesa de la matèria orgànica del sòl (pàg.17)
4.1.1. Introducció
4.1.2. Bioquímica del procés de formació de l’humus
4.2. Paper de la matèria orgànica en la formació del sòl y en la creació de la seva
fertilitat (pàg.27)
4.2.1. Matèria orgànica i erosió del sòl
4.2.2. Participació de la matèria orgànica en la formació del perfil del sòl
4.2.3. Matèria orgànica i estructura del sòl
4.2.4. Matèria orgànica del sòl com a font d’anhídrid carbònic per a les plantes
4.2.5. Matèria orgànica del sòl com a font d’elements de nutrició per a les
plantes

5. Situació de l’agricultura ecològica a Espanya (pàg.39)

6. Opinió personal (pàg.41)

7. Bibliografia (pàg.42)

8. Annex (pàg.44)

1
 2. INTRODUCCIÓ

2.1. Concepte

El concepte d’agricultura ecològica actualment també el podem trobar com

agricultura orgànica, biològica, biològico-dinàmica o biodinàmica.

L’agricultura ecològica no és una agricultura nova, ja que abans que els adobs

inorgànics s’introduïssin a l’agricultura, tots els agricultors practicaven una agricultura

respectuosa amb el medi ambient on el fems i els residus vegetals eren les úniques fonts

de nutrients que disposaven per a les plantes.

Actualment coneixem amb el nom d’agricultura ecològica aquella agricultura que

tendeix a aproximar l’agronomia amb l’ecologia i retorna de bell nou a sistemes que

propicien el manteniment de la vida a la terra.

Aquesta agricultura es pot definir com aquella que realitza una sèrie de pràctiques

agrícoles en les quals no s’utilitzen productes químics de síntesi, es practica una

fertilització orgànica, rotacions i associacions de cultius. Tot això té com a finalitat

mantenir la productivitat de la terra i els cultius, proporcionar aliment a les plantes i

controlar de manera biològica els paràsits, les males herbes i les malalties.

L’agricultura ecològica és una manera d’obtenir recursos del sòl en quantitat

suficient i de qualitat, sense hipotecar la productivitat de la terra i fer malbé el patrimoni

medioambiental comú.

2.2. Història

L’agricultura ecològica ha estat l’agricultura que s’ha realitzat fins a la introducció

de la química sintètica a la producció agrícola a finals dels segle XIX, encara que no es

tingués consciència de que s’estava practicant aquest tipus de agricultura.

2
 Les bases de l’agricultura ecològica es posen al voltant dels anys vint i es

produeixen els primers moviments alternatius envers els anys seixanta. La primera

associació d’agricultura biològica es crea a França l’any 1962.

El primer país de la Unió Europea que reconegué de manera oficial l’agricultura

ecològica fou França a l’any 1980, seguit de Dinamarca a l’any 1987. A Espanya es

creà el Consell Regulador de l’Agricultura ecològica i s’aprovà el reglament de la

denominació genèrica d’Agricultura Ecològica l’any 1989.

2.3. Objectius

• Producció suficient d’aliments de qualitat natural, entenent per qualitat natural

els aliments amb un correcte equilibri dels elements minerals orgànics que els

constitueixen, sense residus de substàncies químiques alienes als cicles naturals i

que tenen una elevada vitalitat.

• Màxima conservació de l’equilibri natural mitjançant la creació de sistemes

agrícoles estables, no contaminants i que respecten la vida.

• Conservació dels recursos naturals, com la vida silvestre, la terra cultivable i la

seva fertilitat, l’aigua continental, els combustibles fòssils, els minerals utilitzats

com adob, les espècies i la varietat autòctones de plantes cultivades i animals

domèstics, etc.

• No utilització de productes tòxics o contaminants, com plaguicides i adobs

químics o de síntesis, additius alimentaris no naturals, etc.

• Utilització òptima i equilibrada dels recursos locals a través del reciclatge de la

matèria orgànica, de les energies renovables, l’autosuficiència, etc.

3
• Ús de tècniques que: cooperen amb la naturalesa en lloc de tractar domar-la;

siguin compatibles amb el desenvolupament de la creativitat de l’home; exigeixin

poc capital perquè estiguin a l’abast de tots i siguin aplicables a petites escales.

• Reducció del transport i dels períodes d’emmagatzemat mitjançat canals de

comercialització que aproximi als productors i consumidors entre sí i promoguin el

consum de productes locals, frescs i de temporada.

• Satisfer tant les necessitats materials com les espirituals dels habitants de les

zones rurals.

2.4. Problemes de l’agricultura industrial

• Alt cost energètic. Es necessita doble d’energia per produir aliments que l’energia

que ens proporcionen aquests. Aquest fet es especialment preocupant si tenim en

compte que l’energia prové bàsicament de combustibles fòssils no renovables que

poden esgotar-se en un breu termini.

• Destrucció de la fertilitat i erosió del sòl. La utilització d’adobs químics comporta

la pèrdua d’humus. El sòl perd la seva estructura, perd capacitat de retenció d’aigua,

es redueix la vida microbiana, etc. El sòl s’erosiona i es lixiva. Cada any es

desertitzen sis milions d’Ha. L’eutrofització suposa el creixement vegetal a les

aigües com a conseqüència de l’acumulació de substàncies nutrients vegetals

procedents de les aigües residuals dels cultius i dels abocaments domèstics. Els

adobs nitrogenats, residus ramaders i pesticides, contaminen constantment gran

quantitat de corrents d’aigua subterrànies i de superfície. L’aigua també resulta

contaminant ja que una gran part dels plaguicides que s’apliquen als cultius van a

parar a l’aigua.

4
• Pèrdua de la qualitat natural dels aliments. Als aliments hi són presents de

pesticides, nitrats i metalls pesants. L’excés de nitrats en els aliments provoca càncer

i la mort. També és important la pèrdua de propietats dels aliments com l’olor i el

sabor. Aquests aliments sense la qualitat natural poden suposar riscs per a la salut

segons l’ús de productes químics que s’utilitzen de forma convencional. Taula de

riscs per fitofàrmacs (Annex 4)

• Problemàtica del monocultiu. Es cultiva un sol tipus de planta. Es fomenta l’ús de

varietats i espècies d’alt rendiment i es redueixen o es suprimeixen les rotacions. Tot

això suposa l’empobriment del patrimoni genètic, l’aparició de plagues i l’abús dels

productes fitosanitaris. El monocultiu origina un excés de mecanització.

• Aparició de noves plagues. La quantitat de plagues augmenta d’una manera

espectacular, mentrestant els depredadors naturals (insectes i aus) desapareixen a un

ritme alarmant.

• Pèrdua de recursos naturals i degradació del medi ambient. S’eliminen

ecosistemes, es destrossa el paisatge, es perd sòl útil, es perden varietats, es perd

aigua útil. La diversitat ecològica de la flora i la fauna està en perill per la utilització

de productes químics.

• Dependència de factors externs. L’agricultor compra llavors híbrides seleccionades

que s’han d’adobar químicament i han de ser tractades amb productes fitosanitaris

per combatre els paràsits i les malalties que són el resultat del desequilibri del sòl i

de les plantes. A l’hora de treballar la terra, l’agricultor depèn de la maquinària i a

l’hora de vendre la collita es veu en la necessitat d’avançar-la o guardar els

excedents en cambres frigorífiques, emprant conservant o esterilitzant els productes,

5
 • Sobreproducció i colapse de preus. L’actual política de preus fomenta el

productivisme i la intensificació de la producció agrícola. Hi ha muntanyes

d’excedents que es perden i costen molts de diners als consumidors.

2.5. Perquè produir i consumir productes ecològics

2.5.1. Recuperar la cultura agrària tradicional

Amb l’agricultura industrialitzada es perd la cultura agrícola, el profund

coneixement dels processos naturals , les varietats i rases apropiades a les condicions de

cada zona, els cicles de cultiu determinats per el clima i el sòl, l’aprofitament íntegre i

sostenible dels recursos naturals.

L’agricultura ecològica recupera aquesta cultura, com a base per el

desenvolupament del sistema agrari. Això no significa, com alguns pretenen fer veure,

tornar a l’agricultura del passat, perquè aquesta agricultura és complementaria i

compatible amb els coneixements moderns tècnics i científics, els quals permeten

comprendre la raó de ser de les tècniques tradicionals, permetent la seva millora i la

seva justa aplicació, y aporten nous processos i medis.

2.5.2. Conservar i millorar el medi ambient.

Els adobs químics utilitzats per l’agricultura convencional son la principal causa de

contaminació de les aigües dolces en els països que tenen una agricultura molt

industrialitzada. Els nitrats arriben a les aigües subterrànies, fent-les inservibles per el

consum humà. Fosfats i nitrats contaminen les aigües superficials, originant la seva

eutrofització o mort biològica. Més recentment, s’han trobat insecticides i altres verins

químics a les aigües de consum humà.

6
 Els adobs i insecticides s’acumulen en el sòl. Per una part enverinen als

microorganismes que són la base de la fertilitat, per altre part, segueixen contaminant

les aigües després de molts d’anys d’haver-los aplicats.

Els adobs i insecticides de síntesis química, les llaors híbrides produïdes a zones

allunyades, la creixent mecanització i moltes altres tècniques de l’agricultura industrial

impliquen elevats consums d’energia. Per això, l’agricultura ha passat de ser una

transformació de l’energia gratuïta de Sol en aprofitable per a la nostra alimentació a ser

deficitària.

2.5.3. L’agricultura ecològica com a inversió per el futur

L’ús abusiu dels recursos agrícoles i naturals, habitual als actuals sistemes

d’agricultura industrialitzada, condueix al seu esgotament, arriscant les nostres vides i el

futur dels nostres fills. SE degraden els sols cultivables, fent-los improductius, es

contamina l’aigua amb nitrats i verins, es simplifica la diversitat genètica, es perd la

qualitat dels aliments i es consumeixen grans quantitats de combustibles fòssils.

L’agricultura ecològica es una inversió per al futur, perquè amb la utilització òptima

dels recursos renovables es procura un desenvolupament sostenible.

2.5.4. Un medi rural viu

L’agricultura ecològica cerca la qualitat dels aliments en ves dels elevats rendiments

de l’agricultura química, contribuent a un millor control dels excedents agraris.

Gràcies al manteniment d’un paisatge més ric i variat, a través de la conservació i

creació de tancats vius i la realització de cultius diversificats, permet l’aprofitament

d’altres valors del medi rural com el turisme. Per altre banda, sol utilitzar més mà

d’obra, col·laborant així també a evitar l’abandonament de les zones rurals.

7
 3. L’HORT ECOLÒGIC

3.1.Implantació i organització de l’hort

Hem d’escollir el terreny, per això cal tenir en compte:

• La distància respecte a l’habitacle, això dependrà del tipus de cultiu que

vulguem plantar, per exemple per un cultiu que necessiti una certa vigilància és

preferible que l’hort sigui proper a la casa.

• La superfície de l’hort, aquesta dependrà de la quantitat d’hortalisses que

vulguem obtenir i de la varietat que vulguem cultivar.

• L’orientació i la pendent, són preferibles els terrenys sense o amb poca pendent,

i sempre orientats al sud.

• El mitjà, ha d’estar protegit dels vents freds, no rodejat d’arbres molt grans,

allunyat de les carreteres i les fàbriques pel risc de contaminació, no rodejat de

terres cultivades químicament.

• La naturalesa de la terra, s’han d’evitar terres molt profundes ja que tenen la

capa anterior a la roca mare molt fina.

• Les possibilitats de reg, és aconsellable disposar d’una presa d’aigua pròxima a

l’hort.

Per tal de poder cultivar una terra que fa on molts anys no es cultiva res abans cal

transformar-la en un hort fèrtil, i això no es pot aconseguir d’un dia per l’altre. La millor

època de l’any per fer-ho és la tardor. S’ha de: segar l’herba, destruir la vegetació,

ablanir la terra, aportar adobs minerals naturals i barrejar amb garfi els adobs i el

compost de la capa superficial.

8
 3.2. Fabricació de compost

Les plantes no poden utilitzar la matèria orgànica fresca, perquè no estan de forma

assimilable. Són necessàries nombroses transformacions microbianes per a que el femta

es converteixi en humus i en aliment per les plantes. Cal donar compost a les plantes ja

que per elles és un aliment predigerit. Una altra avantatge que té el compost és que

aquest disminueix considerablement els atacs parasitaris.

Per fer el compost podem utilitzar qualsevol matèria orgànica que no estigui

contaminada, unes provindran de l’hort i les altres de compra. Les produïdes per l’hort

son: els residus de la collita que aporten nitrogen (com més jove és la planta) i carboni

(les plantes més velles); els adobs verds que també contenen nitrogen i carboni

igualment com els residus; les segues de la gespa que és una matèria molt aquosa i rica

en nitrogen i s’ha de barrejar amb matèries riques amb cel·lulosa i més seques; els tronc

de poda dels fruiters però triturats; les fulles; les males herbes però si ja tenim molta

matèria amb molta quantitat d’aigua convé assecar-les abans de afegir-les a les altres

matèries; les ortigues que faciliten la descomposició; els restes de la cuina que és

matèria aquosa, rica en nitrogen i pobra en carboni; i el femta d’animals petits que

enriqueixen en nitrogen però no es aconsellable afegir-n’hi molta quantitat. Les

matèries que han de ser comprades son: femta de vaca que està considerat com a bàsic

per formar el compost; femta de cavall que és el que després més calor durant la

descomposició i accelera la fermentació; femta d’ovella que és similar a la de vaca però

més rica en nitrogen i per això cal utilitzar-lo en quantitats moderades; adobs orgànics

comercials com restes de l’escorxador, guano, etc. que pot substituir el femta quan no

disposem d’ell; i components minerals que són necessaris per corregir les carències de

magnesi, fosfats potassi, etc.

9
 A l’hora de fabricar el compost s’ha de tenir molt en compte les quantitats de

nitrogen i coroni, aquestes han de ser equilibrades perquè sinó la descomposició no es

realitzarà d’una manera adequada. També hem de tenir en compte la humitat, ja que els

microorganismes que descomponen la matèria orgànica necessiten aigua per viure i

multiplicar-se. Però si n’hi ha en excés l’aigua ocupa els espais de l’aire i els

microorganismes aeròbics no es podran desenvolupar i seran els anaerobis qui es

desenvolupin passant a la putrefacció.

La fabricació del compost esta dividit en passes:

• Elecció del lloc d’emplaçament. S’ha de col·locar en un racó de l’hort de fàcil

accés, i si és possible que no hi pegui molt el Sol.

• Preparació dels materials. Reunirem els materials per descompondre en el lloc

on construirem el munt, humitejarem els material massa secs i triturarem aquells

que són massa grans.

• Construcció del munt. Construirem un munt allargat i de secció triangular i

barrejarem de manera homogènia els materials pobres i rics en nitrogen, i els

materials secs i humits. I de tan en tan hem de posar un poc de terra o roca en pols.

Una vegada finalitzat el munt el cobrirem amb una capa de palla o bé un poc de

terra.

El munt ha d’iniciar la fermentació ràpidament. Amb pocs dies ha d’arribar als 50-

60 ºC. Després la temperatura anirà descendent progressivament. Si aquest no s’escalfa

és necessari tornar-lo a fer.

10
 La duració del procés de descomposició és molt variable segons els materials

utilitzats, segons l’estació i segons per què utilitzem aquest compost. Però en general es

pot utilitzar després d’un temps de fermentació d’unes setmanes a 6 mesos.

3.3. L’encoixinat

L’encoixinat consisteix en cobrir el sòl amb un material generalment orgànic,

destinat a protegir-lo i algun cop a alimentar la terra. Es pot encoixinar amb diverses

coses com ara: palla, herba, compost o qualsevol tipus de restes orgànics.

Aquest encoixinat serveix per: protegir la terra dels rigors del clima, és a dir,

impedeix que a l’estic la terra s’escalfi massa i que a l’hivern no es refredi tan; per

alimentar als éssers vius de la terra; i per limitar el desenvolupament de les males

herbes, ja que amb aquest la majoria d’herbes són asfixiades.

Per fer l’encoixinat haurem de seguir les següents passes: elegir els materials,

aquesta elecció dependrà dels materials disponibles, de la naturalesa de la terra i del

cultiu, els materials secs són de descomposició lenta, en cavi els aquosos tenen una

descomposició més ràpida; preparar els materials, com més triturats estiguin més fàcil

serà la seva descomposició, s’ha de pensar que hi ha d’haver espais per on pugi passar

l’aigua i l’aire; el gruix de la capa d’encoixinat, aquesta variarà depenent del material

que s’utilitzi; temps d’encoixinar, generalment es fa a la primavera, quan els cultius

estan en creixement i s’ha d’anar renovant a l’estiu a mesura que es vagi

descomponent.

11
 3.4. Els adobs verds

Els adobs verds són cultius destinats a ser enterrats per augmentar la fertilitat de la

terra. De cap manera estan reservats a l’agricultura extensiva sinó que també tenen lloc

en l’hort familiar.

Aquests adobs són bons perquè: estimulen la vida microbiana de la terra; milloren

l’estructura de la terra a través de les seves arrels; protegeixen el sòl de l’erosió;

proporcionen elements nutritius al cultiu següent; quan pertanyen a la família dels

llegums, enriqueixen la terra amb nitrogen; suprimeixen el rentat dels elements

nutritius; milloren la circulació de l’aigua a través de la terra; limiten la invasió de les

males herbes; i proporcionen matèria verd per l’encoixinat.

Les plantes més utilitzades per fer aquests adobs son: les llegums, ja que aporten

nitrogen a l’aire; les crucíferes perquè creixen molt ràpidament i es conformen amb

terres amb poc humus; i les gramínies que normalment s’associen a les llegums.

Aquests tipus d’adobs es sembren generalment en cultiu intercalat, és a dir, abans o

després del cultiu principal.

La destrucció dels adobs verds dependrà de si hem d’utilitzar o no el sòl

immediatament. Si volem sembrar immediatament hem de retirar tota la vegetació. En

cavi si no l’hem d’utilitzar immediatament hem de segar l’adob verd o triturar-lo, una

vegada sec el podrem recollir per afegir-lo al munt del compost, encoixinar una altre

part o incorporar-lo a la capa superficial de la terra.

12
 3.5. Fertilització de l’hort

Per la fertilització generalment serà suficient el compost, l’encoixinat i els adobs

verds, però en alguns casos serà necessari aportar complements.

A la tardor o a començament de primavera aportarem el compost sobre la totalitat de

l’hort si la terra no te molt humus. Però sobretot n’aportarem a les parcel·les on

sembrarem hortalisses exigents, en canvi no n’aportarem tant on les hortalisses siguin

menys exigents. També aportarem complements minerals si son necessaris en funció del

tipus de terra on cultivem.

A l’època de creixement de les plantes aportarem compost entre cultiu de primavera

i cultiu d’estiu si el primer no l’ha rebut.

3.6. Rotació i associació de cultius

3.6.1. Rotació i alternança

La rotació és la successió de cultius en una mateixa parcel·la, i l’alternança és la

divisió de la terra cultivada en parcel·les consagrades cada una a un cultiu diferent de

rotació.

La necessitat d’una rotació rigorosa és menys important en l’horticultura que en

l’agricultura extensiva. Una terra molt rica en humus pot suportar que es cultivin varies

vegades seguides el mateix cultiu sense que es vegi afectat el seu rendiment. Però és

necessari rotar els cultius i no deixar a l’atzar la successió de plantes cultivades en una

mateixa parcel·la.

El principi fonamental és: alternarem els cultius que tinguin tipus de vegetació,

sistemes radiculars i necessitats nutritives diferents. Les arrels de les diverses plantes

que es succeiran podran així explorar totes les capes de la terra i utilitzar en proporcions

equilibrades tots els elements que contenen.

13
 A l’hora de posar-ho en pràctica hem de tenir en compte les següents regles: les

plantes que es succeiran han de tenir diferents tipus de vegetació; evitarem que es

succeeixin dues plantes amb diferent vegetació però de la mateixa família botànica;

introduirem regularment una lleguminosa per enriquir la terra en nitrogen; i alternarem

cultius exigents i no exigents.

3.6.2. Associació de cultius

L’associació de les plantes perquè s’ajudin entre si es coneguda des de sempre però

poc utilitzada, però l’agricultura biològica intenta tornar a recuperar aquesta tradició.

Aquesta associació presenta moltes avantatges: la terra, l’espai i l’aigua son millor

aprofitades; els riscs de males collites son reduïts; l’atac de paràsits son més dèbils; hi

ha menys invasió d’herbes; en certes associacions les plantes es beneficien mútuament; i

el rendiment és sempre més elevat.

3.7. Les plagues i les malalties

La prevenció és essencial: situar les plantes en les millors condicions possibles pel

seu desenvolupament, perquè els seus mecanismes de defensa pugin funcionar

normalment. També cal afavorir l’equilibri natural mitjançant la pràctica de rotacions

correcta i la protecció de tots els animals.

Els productes utilitzats son a base de plantes i minerals. Els preparats a base de

plantes son molt nombrosos com ara el pudin d’ortiga, la decocció de la cua de cavall,

el donzell i el tanacet. Els preparats comercialment a base d’essències de plantes no

sempre es sap la seva composició exacta, però pareix que en un futur podrien ser molt

útils. I els minerals com les pols de roques silícies tenen una acció preventiva.

14
 A l’agricultura ecològica la majoria de pesticides estan prohibits, però n’hi ha

alguns que son permesos com ara el pelitre, la rotenona i la cuasia.

A l’agricultura ecològica es fa una lluita biològica, és a dir, la destrucció d’un

paràsit pels seus enemics naturals. Aquest procés afavoreix la multiplicació dels

depredadors i es respecta al màxim els equilibris naturals.

Principals plagues i malalties (Annex 1)

3.8. Conservació de les hortalisses

Hi ha diverses formes de conservar les hortalisses d’una manera biològica, alguns

exemples son:

• Conservació sobre el terreny, en la mateixa parcel·la. Algunes hortalisses

resisteixen el fred com perquè se les pugi deixar tot l’hivern en el terreny.

• Conservació en trinxeres. Aquest mètode s’utilitza per conservar hortalisses de

fulla que s’hagi d’utilitzar per ensalades. Consisteix en arrabassar les hortalisses

amb el seu cepelló abans de les glaçades i posar-les en un lloc reservat d’aquestes.

• Conservació en sitges. És el mètode clàssic de conservació de la majoria

d’hortalisses d’arrel. La sitja es realitzarà semienterrada si la terra és sana o bé en

superfície si es massa humida.

• Conservació en soterrani. Les possibilitats d’aquesta manera de conservació

dependran de les condicions del soterrani. Aquest és un mètode eficient per

conservar patates durant tot l’hivern.

• Conservació en la golfa o en el graner. És un manera de conservació adequada

per a les hortalisses de bulb, però també pot servir un altre lloc que sigui sec i

abrigat de les gelades.

15
• Fermentació làctica. És un tècnica d’interès excepcional. Permet disposar

durant quasi un any de gran varietat d’hortalisses llestes per a consumir. El seu

principi és el que s’utilitza per a la fabricació de col fermentada: una fermentació

anaeròbia controlada permet el desenvolupament de bactèries làctiques, que

fabriques àcid làctic a partir de sucres contingut en els aliments, acidifiquen el mitjà

i d’aquesta manera assegurem una conservació perfecta. Amb aquest procés les

hortalisses es tornen més digeribles i s’enriqueixen en vitamina C.

16
 4. IMPORTÀNCIA DE LA MATÈRIA ORGÀNICA EN

L’AGRICULTURA ECOLÒGICA

4.1. Naturalesa de la matèria orgànica del sòl

4.1.1. Introducció

Tota la varietat de substàncies orgàniques del sòl pot ser sistematitzada en dos grups

fonamentals: les matèries orgàniques de naturalesa individual i les substàncies

húmiques pròpiament dites.

El primer grup està format per restes orgàniques, i representa els productes de la

seva descomposició o els productes de l'activitat vital (metabolisme) de la població viva

(proteïnes i aminoàcids, hidrats de carboni simples i compostos, àcids orgànics de

distinta naturalesa, ceres, resines, lignines i alguns altres).En conjunt els compostos

orgànics de naturalesa individual constitueixen en els sòls minerals aproximadament el

10-15% de la reserva total de matèria orgànica. Els components són els següents:

hidrats de carboni, hidrocarburs, àcids orgànics de la sèrie alifàtica i els seus èsters,

aldehids, resines i composts nitrogenats.

El segon grup constitueix la porció principal de la part orgànica del sòl, és a dir fins

el 85-95 % de la reserva total d’humus. Les substàncies húmiques constitueixen el

complex de compostos orgànics de color marró. La major part de les substàncies

húmiques es troben unides de distintes formes amb la part mineral del sòl, quedant tan

sols una petita fracció en estat lliure, per tant, per a passar a estat soluble cal destruir

aquesta unió. L'extracció del sòl de les substàncies húmiques en l'actualitat es du a

terme amb l'ús de diversos dissolvents. Les sals neutres dels àcids minerals, en

particular el pirofosfato de sodi, igual que algunes sals neutres dels àcids orgànics,

s'utilitzen amb aquesta finalitat en base a la capacitat que tenen per a formar precipitats

17
insolubles o complexos solubles amb el calci, ferro, alumini i altres cations polivalents,

amb els quals estan unides en el sòl. Així, com a resultat d'aquestes reaccions, aquestes

passen a estat soluble. Però a pesar d'aquest fet, amb les solucions citades s'extreu

menys matèria orgànica que amb solucions d’àlcalis.

• Àcids húmics del sòl.

En el grup dels àcids húmics estan englobades les matèries que s'extreuen del sòl per

dissolvents (NaOH, KOH, NH4OH, Na2HCO3, Na4P2O7, NaF, oxalat sòdic, urea, i

alguns altres). A pesar de la diversitat dels àcids húmics de distints sòls, torbes, restes

vegetals en descomposició, conserven uns principis d'estructura molt semblants. Els

àcids húmics tenen una naturalesa química molt particular, molt distinta a la de

qualsevol substància vegetal.

En l'actualitat el nitrogen es considera com part constitucional de les molècules dels

àcids húmics i el seu contingut és del 3,5-5,0 %. Una part del nitrogen, aproximadament

la meitat, passa a la solució en el cas de produir-se una hidròlisis àcida; aquesta part està

representada per amides, mono i diaminoàcids, la relació del qual va resultar ser

característica per a les proteïnes d'origen animal i vegetal. El contingut d'aminoàcids

dels àcids húmics de distints sòls, és en general homogeni, encara que la capacitat

d'hidrolitzar el nitrogen en els diferents àcids húmics és distinta. La situació del nitrogen

en les molècules de les substàncies húmiques és molt important, ja que determina en

certa mesura l'accessibilitat d'aquest als microorganismes.

Els grups funcionals característics dels àcids húmics són els carbòxils i hidròxils

fenòlics, l'hidrogen dels quals és susceptible a les reaccions de substitució. Per la

presència d'aquests grups es determinen les propietats àcides i la capacitat de canvi dels

18
àcids húmics. Per a determinar la quantitat d'aquests grups funcionals, caldrà considerar

la naturalesa d’aquests àcids, així com els mètodes emprats en la seva determinació. Els

àcids húmics tenen el punt d'equivalència a pH prop de 8,0-9,0. A part dels grups

carbòxils, fenòlics i alcohòlics, hi ha en els àcids húmics grups metòxils OCH3, la

quantitat dels quals en els distints representants és oscil·lant. S'ha constatat que el

contingut dels grups metòxils és major en els representants menys "madurs" (6-8 %) i

menor en els àcids húmics ja formats (1-2 %).

El percentatge de carboni en els àcids húmics augmenta regularment dels sòls

podsol al sòl gris fosc forestal i al chernoziom; una disminució d'aquesta magnitud

s'observa en els àcids húmics del sòl castany. Relació inversa es registra en el

percentatge del contingut d'hidrogen. Segons aquestes dades, canvia clarament la relació

C:H en la composició elemental dels àcids húmics. La relació C:H augmenta en el

procés de formació del carbó i reflecteix el grau de condensació de les reixes del

carboni aromàtic en la molècula. A mesura que transcorre la "maduració" dels àcids

húmics, augmenta el percentatge de carboni i, al mateix temps, disminueix el d'hidrogen

i nitrogen.

Actualment se sap que els àcids húmics són compostos polímers, i que per tant estan

constituïts per monòmers, que a la seva vegada estan formats per altres unitats

estructurals. Els compostos aromàtics de tipus fenòlic constitueixen la reixa de carboni

de la molècula d'àcid húmic; la presència de ponts, que uneixen el sistema d'anells,

proporcionen a la reixa una estructura porosa, "esponjosa". Serveixen de ponts, àtoms

aïllats (-O-, -N=) o agrupacions elementals (-NH-, -CH2 -). L'enllaç es pot efectuar

també directament a través del carboni. Pel que fa al pes molecular dels àcids húmics,

apareixen certs problemes en la seva determinació a causa de la no homogeneïtat pròpia

19
dels polímers. Això depèn molt de les condicions en que s'efectua la determinació i, en

particular, de la desagregació de les partícules dels àcids húmics que s'arriben utilitzant

un dissolvent o un altre. S'han obtingut valors de pes molecular dels àcids húmics que

oscil·len entre 700 i 1400. Així que queda un llarg camí en la investigació d’aquest

camp. El contingut de les molècules d’aquests àcids son: reixes atòmiques de carboni

aromàtic i carboni no organitzat en reixes aromàtiques . La forma de les molècules de la

matèria orgànica juga un important paper en la formació de l'estructura del sòl. Així,

existeix l'opinió que les substàncies de forma lineal, participen més activament en

aquest procés que els àcids húmics, les molècules dels quals tenen forma esfèrica. Les

molècules dels àcids húmics no són compactes, sinó que posseeixen una estructura tova

"esponjosa", amb multitud de porus interns. Aquests graus d'estructura determinen de

forma significativa la seva capacitat de retenció d'aigua i les seves propietats de

absorció. D'aquesta manera, la hidrofilia depèn de la proporció de reixes aromàtiques

del carboni en les molècules, ja que posseeixen propietats hidròfobes, i dels radicals

laterals, portadors dels grups hidròfils. També la presència de grups hidròfils determina

la tendència de les matèries orgàniques a formar compostos intracomplexos amb cations

polivalents.

• Fulvoàcids de l’humus del sòl

Els fulvoàcids es distingeixen dels àcids húmics per la seva coloració més clara, pel

contingut relativament baix en carboni (menys del 55 %), i per la seva bona solubilitat

en aigua, alcohol, àlcalis i àcids minerals. Els fulvoàcids pertanyen al grup dels àcids

hidroxicarboxílics, i en la hidròlisi àcida formen substàncies reductores i furfural. Els

fulvoàcids tenen alta capacitat de canvi. Actuen destructivament sobre els minerals; són

propensos a formar compostos complexos amb R2O3, que posseeixen gran mobilitat.

20
Aquests englobaven en el concepte "fulvoàcids" totes les substàncies orgàniques de la

solució àcida que quedaven després de precipitar els àcids húmics de l'extracte. El

contingut d'aquest grup de matèries resulta ser molt variat; a part dels fulvoàcids

pròpiament dits, s'han descobert hidrats de carboni, glucòsids, substàncies de naturalesa

fenòlica, àcids urònics i àcids orgànics nitrogenats. Dins el contingut dels fulvoàcids

trobem composts de naturalesa aromàtica. Podem dir que aquests àcids tenen estructura

aromàtica, contenen grups metòxils, carbònics i hidròxils fenòlics, és a dir, els mateixos

grups que són característics pels àcids húmics.

Els àcids fúlvics, igual que els húmics, contenen nitrogen. Quan els hidrolitzam amb

HCl 6N, trobem que el 20-30 % del seu nitrogen pansa a la solució, en la qual va

descobrir diversitat d'aminoàcids; aquest nitrogen presenta gran mobilitat. En la

composició dels fulvoàcids hi ha aminosucres. Així doncs, contenen substàncies

reductores i, possiblement en quantitats majors que els àcids húmics, aproximadament

entre un 20-25 %. Els fulvoàcids es caracteritzen per la presència d'una fracció nuclear

poc pronunciada amb predomini de cadenes laterals. Això dóna fonament per a

considerar-los com els representants menys "madurs" del grup dels àcids húmics. Les

propietats comunes dels àcids húmics i fulvoàcids són la no homogeneïtat i possibilitat

de separació en una sèrie de fraccions per distints procediments. Es pot parlar de

l'absència d'una identitat completa de la naturalesa i propietats dels àcids húmics en

distints sòls, i del "tancament" de la seva fila amb els fulvoàcids. És indubtable que els

representants del primer grup, pròxims per naturalesa als fulvoàcids, tenen també alguna

cosa comú en les funcions que determinen la seva participació en els processos del sòl.

Si s'ha de jutjar pels índexs, els àcids húmics en els sòls fortament podsòlics són els més

pròxims per les seves funcions als fulvoàcids.

21
 • Humines de l’humus i carbonis húmics del sòl

Sota el terme de humines s'engloba el grup de substàncies que no s'extreuen amb

solucions alcalines, d'un sòl descalcificat. La pèrdua pels àcids húmics de la capacitat de

dissoldre's en àlcalis en les condicions del sòl, pot ser el resultat de l'alteració de les

propietats químic-coloidals, provocada per la dessecació i congelació i, també, per

l’interacció dels àcids húmics amb la part mineral del sòl. Si el residu de sòl, després de

l'extracció dels àcids húmics solubles en àlcali, es tracta amb H2SO4, HNO3 o HF, per a

trencar els enllaços de les substàncies húmiques amb silicats, després d'aquest residu,

que conté humines, al tractar amb solucions alcalines s'extreuen de nou àcids húmics.

Els àcids húmics extrets de humines tenen un percentatge de carboni alguna cosa

menor, i major el d'oxigen i hidrogen, en comparació dels àcids húmics extrets del sòl

descalcificat; posseeixen també menor capacitat d'absorció. Probablement els àcids

húmics extrets de humines són per la seva naturalesa menys complexes. Les humines de

l’humus del sòl representen en si àcids húmics, en general molt pròxims als àcids

húmics extrets del sòl després de la seva descalcificació, i la pèrdua de la seva capacitat

per a dissoldre's en àlcali s'explica no tant pel canvi de naturalesa dels àcids húmics,

com per la fermesa de la seva unió amb la part mineral del sòl. Més sòlidament units

estan els àcids húmics amb els minerals argilosos del grup “montmorillonita”. No

obstant això, no en tots els casos el grup de les substàncies orgàniques denominat

"humines" està representat per àcids húmics. Així, en els sòls turbosos o en els horitzons

de gespa, aquest pot contenir gran barreja de restes vegetals que no estan del tot

humificades. Una forma particular són les restes vegetals carbonitzades, presents en

major o menor proporció en tots els sòls. L'alteració d'un humiteig excessiu i la

dessecació afavoreixen la carbonització de les restes vegetals. Els carbons húmics són

inclusions inertes que no participen directament en els processos del sòl.

22
 • Àcids himatomelànics

Els àcids himatomelànics no són un grup independent de matèries húmiques, sinó la

fracció soluble en alcohol dels àcids húmics. Per tant, el problema de l’humus del sòl, a

pesar d'una sèrie d'indiscutibles èxits, té encara molts punts confusos. Els materials existents

permeten traçar únicament els principis generals de les estructures de les matèries; no

obstant això, és un problema extraordinàriament important establir les particularitats de la

seva estructura, determinades per les condicions concretes del sòl. La necessitat de l'estudi

de la naturalesa de les substàncies húmiques del sòl, es dicta en aquest aspecte pel fet que

amb les diferents naturaleses dels representants d'un mateix grup (àcids húmics), estan

relacionades les diferències de les seves propietats i, corresponentment, el distint paper en

els processos del sòl.

4.1.2. Bioquímica del procés de formació de l’humus

La font principal de matèries húmiques del sòl són les restes orgàniques d'origen

vegetal i animal.

En el sòl les restes orgàniques se sotmeten a canvis pels processos, per exemple,

d'oxidació parcial i hidròlisi de les substàncies orgàniques que estan formats, la qual

cosa és possible per l'acció de l'aigua, llum, aire i reacció àcida o bàsica del sòl. Alguns

canvis s'operen sota la influència dels ferments dels teixits, l'acció dels quals en les

plantes mortes adquireix un caràcter unilateral, oxidant, el que contribueix a la formació

de productes de condensació de tint fosc.

No obstant això, els responsables del procés d’humificació de les restes orgàniques

són en total els microorganismes i animals que habiten en el sòl. Només com resultat de

l'activitat dels més diversos representants de la microflora i fauna que transformen les

23
restes orgàniques, s'efectua aquest procés d'importància excepcional en el cicle total de

matèries en la naturalesa en el procés de formació del sòl i la seva fertilitat.

• Modificació de la composició química dels restes vegetals.

La composició química de les restes orgàniques, així com les condicions del mig

sòl, són determinants en el procés d’humificació, ja que influeixen en l'activitat dels

microorganismes. Composició química aproximada d’organismes vegetals superiors

inferiors (Annex 2).

Els organismes vegetals contenen en general els mateixos grups de substàncies

(ceres, grasses, resines, proteïnes, carbohidrats simples i compostos, lignina i algunes

altres), així i tot, la proporció d'aquests components influeix considerablement en la

velocitat d’humificació. En la següent taula s'exposen les dades de la composició

química dels organismes vegetals superiors i inferiors (Annex 3).

La descomposició dels líquens i, sobretot, de molses, transcorre bastant a poc a poc,

al contrari que el midó que és el que es descompon més ràpidament. Possiblement, la

causa sigui l'elevat contingut de hemicel·luloses en la composició d'aquestes plantes i,

en particular, d'àcids urònics, resistents a la descomposició.

A l’humificar-se les restes de vegetació herbàcia, de fulles i de pinassa, es produeix

la mineralització completa de gran part de substàncies húmiques que entren en la seva

composició; aquesta arriba al 50-75 % del pes inicial. Aquestes xifres serveixen de base

per a suposar que la quantitat de substàncies húmiques que poden formar-se en el procés

d’humificació constitueixen només el 50-25 % del pes inicial de les restes vegetals. En

24
altres paraules, el coeficient d’humificació per a la vegetació herbàcia pot ser pres igual

a 0,5-0,25.

L’humificació de les restes de vegetació herbàcia es verifica per una complexa

associació de microorganismes:

- Al principi es desenvolupen preferentment els grups de

bacteris no esporangis, com són moltes de les mucilaginoses i floridures que

consumeixen les matèries orgàniques més assequibles com mono i disacàrids,

aminoàcids i proteïnes.

- Posteriorment aquests grups de microbis se substitueixen

per bacteris esporangis, les quals poden aprofitar compostos més complexes. En el

moment de la desaparició dels bacteris no esporangis, es registra un desenvolupament

intens de bacteris que descomponen la cel·lulosa.

- Al final del procés, s'observa en el material humificat un

abundant desenvolupament d’actinomicets, els quals, segons sembla, no només

aprofiten els components estables de les restes vegetals, sinó també les substàncies

húmiques recent formades.

• Descomposició de les substàncies húmiques per

microorganismes.

L'aparició de fongs i colònies de microorganismes sobre el gel dels àcids húmics,

igual que en les solucions de humats i fulvats, reflecteixen que, a pesar de la complexa

estructura de les substàncies húmiques, aquestes poden ser utilitzades pels

microorganismes. En molts dels treballs relacionats amb l'estudi de la funció dels

25
microorganismes en la descomposició de les substàncies húmiques, tan sols s'aprecia

l'aprofitament de les impureses d'aquestes substàncies per la microfauna del sòl, o bé de

les seves cadenes laterals. No obstant això, actualment se sap que també poden utilitzar

els compostos de naturalesa aromàtica. La descomposició de les substàncies húmiques

en el mig sòl està condicionada per dos factors:

- En primer lloc, aquestes substàncies estan presentis no en

forma de preparats purificats, sinó en barreja amb altres matèries orgàniques, entre elles

les que es descomponen fàcilment pels microorganismes.

- En segon lloc, les substàncies húmiques se sotmeten en el

sòl a l'acció d'associacions de microorganismes, amb gran diversitat de funcions

inherents. En l'actualitat, una sèrie de treballs parlen sobre l'elevació de la intensitat de

descomposició de les substàncies húmiques a afegir compostos orgànics que es

mobilitzen amb facilitat pels microorganismes. Aquest fet és de gran importància en les

condicions del mig sòl, sobretot quan existeix en aquest una gran reserva de material

orgànic inert.

• Paper dels animals en les transformacions de les

substàncies orgàniques del sòl.

L'acció d’ablanir el sòl, el transport de les restes orgàniques dintre dels límits del

perfil i fora d'ell, la redistribució de les reserves de sals, el trossejament i transformació

del material humificat, la creació d'una estructura hidroresistent, prenen part activa en

tots aquests processos els distints representants de la macro, meso i microfauna.

26
 Per l'activitat de la fauna es determina en certa mesura la naturalesa de l’humus del

sòl. L’humus gruixut es forma en condicions d'humitat excessiva i amb reacció àcida

del sòl que obstaculitza l'activitat dels animals. Per contra, en condicions de reacció

neutra i humitat moderada, els animals transformen les restes vegetals intensament,

afavorint l’ablaniment del sòl.

La tasca dels insectes en el trossejament del material vegetal s'ha posat de manifest

en gran nombre d'investigacions, però no és menys important el seu paper en la

maduració del fem, així com en la preparació de tot gènere de composts, en particular

de composts de desaprofitaments de les poblacions. El trossejament de les restes

orgàniques gruixudes i la seva transformació en una massa porosa movedissa succeeix

per la participació activa dels animals.

No obstant això, no hi ha cap fonament per a limitar el paper dels animals només al

trossejament del material vegetal i el seu entremesclat amb la terra. Cada vegada

s'acumulen més dades que indiquen que en l'intestí dels animals el material vegetal

sofreix una transformació, gràcies a la presència de microorganismes i ferments.

D'altra banda, és també en l'intestí dels animals on es poden formar substàncies

húmiques, al interactuar els productes de descomposició de la lignina i dels compostos

orgànics nitrogenats que formen part de les restes vegetals que s'estan digerint. A la

condensació d'aquests components contribueixen els ferments de tipus fenoloxidasas,

segregats per l’epiteli de l'intestí.

Els protozous també participen en la transformació de les restes orgàniques, gràcies

a la presència en aquells de ferments com cel·lulasas, quitinasas, etc.

Per tant es pot establir, que en la població de sòl hi ha gran nombre de representants

d’invertebrats i protozous, les complexes relacions dels quals amb els microorganismes,

es reflecteixen sens dubte en els processos provocats per aquests últims.

27
 4.2. Paper de la matèria orgànica en la formació del sòl y en la creació de la

seva fertilitat

4.2.1. Matèria orgànica i erosió del sòl

L'acció de les substàncies orgàniques és responsable en gran mesura de la formació

del sòl i existeixen motius per a considerar que els pioners en aquest procés són els

microorganismes, els quals constitueixen una baula fonamental en el cicle del ferro,

sofre, calci, silici, fòsfor, i altres elements.

En les complexes condicions de l'acció bioquímica dels organismes i l'aigua amb

l'oxigen, àcid carbònic i substàncies orgàniques que en ell es contenen, es produeix la

descomposició dels silicats i aluminosilicats, l'alliberament d'hidròxids de ferro dels

compostos rics en protòxid de ferro, la formació de sals carbòniques alcalines i alcalí-

tèrrias, en la seva major part solubles en aigua, la precipitació de coloides de sílice,

argiles caolíniques, i la destrucció de la unió de la sílice i alúmina amb els metalls.

Les formes d'acció dels organismes vius i els productes de la seva activitat vital

sobre l'escorça terrestre, són molt diverses. Així, la forma més senzilla és la dissolució

pels productes de l'activitat vital dels microorganismes de minerals, com calcita

(CaCO3), magnesita (MgCO3), dolomita (CaCO3, MgCO3), siderita (FeCO3), surts de

l'àcid fosfòric, i altres compostos.

Entre els productes de l'activitat dels microorganismes hi ha tant compostos

minerals (CO2, HNO3, H2S i alguns altres) com àcids orgànics de baix pes molecular.

28
 El paper dels líquens en l'erosió de roques cristal·lines massisses i els minerals

aïllats que les constitueixen, gràcies a l'acció dels seus cossos mucilaginosos sobre el

substrat. L'explicació del procés resideix en el fet que aquestes secrecions

mucilaginoses posseeixen una gran capacitat aglutinant, i després del seu assecat,

produeixen la ruptura de les partícules cohesionades.

Existeixen productes de l'activitat vital dels organismes que en la seva acció de

contacte sembla que "arrenquin" de les roques i minerals l'alumini, ferro, magnesi,

coure i altres elements, per a formar amb ells compostos complexos i intracomplexos:

els quelats. Les substàncies orgàniques que tenen propietats quelants juguen un paper

important en el subministrament a la planta de ferro i microelements (Mn, CO, Mo, Zn).

Tot l'exposat ens remet a la participació dels productes del metabolisme dels éssers

vius en els processos de formació primària del sòl, però sens dubte, en aquests

processos també participen activament les substàncies húmiques pròpiament dites, la

formació de les quals es registra ja en les etapes primerenques de formació del sòl,

abans que apareguin les plantes superiors.

Els silicats tenen la possibilitat de descomposició, i els àcids crènics tenen una acció

reductora. La descomposició de distints minerals (en particular, els que pertanyen al

grup de silicats i alumosilicats) per solucions d'àcids húmics, crènics i apocrènics, va ser

demostrada experimentalment per molts investigadors i el caràcter d'aquesta acció

depèn tant de la naturalesa dels àcids húmics com de la dels minerals. El paper més

actiu en la descomposició de roques i minerals pertany als fulvoàcids, i també als

representants dels àcids húmics, els quals posseeixen propietats quelatitzants. L'acció de

la matèria orgànica sobre la roca mare s'intensifica amb la població dels sòls primitius

per les plantes superiors. Es coneixen casos de trituració mecànica de roques per les

arrels de plantes superiors i , així mateix, de dissolució de minerals per les secrecions

29
radiculars. Aquestes secrecions contenen compostos orgànics amb propietats

quelatitzants (aminoàcids, àcids orgànics, amines i uns altres), i la importància en el

procés d'erosió i en el cicle de substàncies (ferro, coure, manganès i uns altres) és

important.

4.2.2. Participació de la matèria orgànica en la formació del perfil del sòl

L'heterogeneïtat del perfil és el resultat de l'alteració de la roca mare i de la

redistribució del material en el procés de formació del sòl. Un paper bastant important

en aquests fenòmens pertany a les matèries orgàniques del sòl.

Només una petita part d'aquestes últimes està present en estat lliure; la porció

predominant està unida a la part mineral del sòl. La naturalesa dels compostos orgànics

minerals, diferents en distints sòls, encara no està estudiada actualment amb suficient

plenitud.

4.2.3. Matèria orgànica i estructura del sòl

Ja en el segle passat diversos investigadors van parlar sobre el paper de l'estructura

en la creació dels règims hídric, aeri i nutricional favorables a la planta, i van assenyalar

la importància que tenen els sistemes radiculares de les plantes, l’humus i la fracció

llimosa del sòl, en el procés de formació d'aquesta estructura.

El procés de formació de l'estructura consta d'un complicat mecanisme, sobre el qual

té influència el complex de condicions del mig sòl: composició mecànica i

mineralògica, naturalesa de l’humus, caràcter d'interacció entre la part mineral i

orgànica, condicions d'humitat i acció mecànica.

30
 Les diferències en la construcció dels agregats estructurals s'han revelat amb

evidència en distints tipus de sòls, i depenen tant de la naturalesa del humus com de la

part mineral del sòl.

Juntament amb la participació indubtable de les substàncies húmiques pròpiament

dites en la formació d'agregats hidroresistents, molts autors assenyalen l'important paper

en aquest procés d'una sèrie de compostos orgànics de naturalesa individual que formen

part dels cossos microbians i dels productes del seu metabolisme. Així, molts autors han

establert que el miceli de fongs microscòpics (Cladosporium, Penicillium, Trichoderma,

i alguns altres), embolicant les partícules de terra, obstaculitza el garfulli d'aquestes.

Però aquest fenomen és de caràcter efímer i s’atura al desaparèixer la microflora

fúngica. Només en els casos que el miceli dels fongs es transforma en productes

estables d’humificació, els agregats conserven durant llarg temps la resistència respecte

a l'aigua.

En la creació de l'estructura hidroresistent són de gran efectivitat els mucílags

bacterians, en particular els formats per representants de Pseudomonas.

En general podem dir que la majoria dels microorganismes, els productes de la qual

de metabolisme participen en la formació d'una estructura hidroresistent, són aerobis.

Per això, les afirmacions d'alguns autors sobre la possibilitat de formació de l'estructura

del sòl sota plantes anuals en condicions aeròbiques, són indubtablement fonamentals.

Com mesures pràctiques per a l'establiment de l'estructura del sòl, es recomanen

procediments especials de labor i, en els sòls àcids, emblanquinat. La revisió dels

resultats del mètode de restabliment de l'estructura mitjançant sembra d'herbes vivaces,

va demostrar que, encara sent normal el seu desenvolupament, la millora de l'estat

estructural no arriba a el nivell assenyalat anteriorment com criteri per al sòl estructural

31
(contingut d'agregats hidroresistents de 0,25 mm, deu constituir en aquest el 65-75 %

del pes del sòl).

Va resultar a més que, després de que es trenqui la capa d'herbes vivaces,

l'estructura empitjora ràpidament, sobretot en sòls que es caracteritzen per una activitat

microbiològica intensa (sòls gespa-podsol de composició mecànica lleugera).

En els últims anys s'estan elaborant nous procediments de millora de l'estat

estructural del sòl mitjançant aportació de substàncies aglutinants. Ja en els anys trenta,

va sorgir aquesta idea en l'Institut Agrofísic de l'Acadèmia Lenin de Ciències

Agronòmiques de la Unió Soviètica. Van ser proposats mètodes de creació artificial de

l'estructura del sòl, aprofitant els residus industrials amb propietats hidròfiles de

coloides, a saber: cel·lulosa (viscosa), hemicel·luloses (xilana), lignina i, així mateix,

àcids húmics de les torbes. Però es recomanava aplicar aquestes substàncies en grans

quantitats, el que impedia la seva àmplia introducció a la pràctica.

Els polímers del grup dels "kriliums" es van utilitzar en els anys de la postguerra

amb fins d'estructuració, ja que sent coloides hidròfils, aquestes substàncies actuen de

manera semblant als poliurònids d'origen vegetal i mucílags bacterians i, en major o

menor mesura, contribueixen a la creació d'una estructura hidroresistent.

Els problemes referents a la conservació de l'estructura creada pels krilium, la

possibilitat de restabliment en cas de la seva destrucció mecànica i , així mateix, les

qüestions d'economia relacionades amb la producció i efectivitat dels krilium, exigeixen

futures precisions.

Tenint en compte les àmplies perspectives de producció de polímers, el procediment

d'estructuració artificial del sòl, mereix indubtable atenció amb la finalitat de lluitar

contra la pulverització del sòl i arrossegament de sorres.

32
 4.2.4. Matèria orgànica del sòl com a font d’anhídrid carbònic per a les plantes

Les plantes utilitzen els elements nutricionals en condicions del cicle biològic i

geològic de matèries, de manera que, l'acumulació d'elements dispersos en l'atmosfera,

hidrosfera i escorça terrestre pels organismes autòtrofs i heteròtrofs en formes de

matèria viva, i l'alliberament d'aquests elements, representa en si un cicle biològic de

substàncies que es desenvolupa en la trajectòria del cicle geològic.

Després de la mort, la descomposició dels organismes vegetals i animals no és total

fins els productes finals de mineralització, sinó que va acompanyada d'una nova

formació de substàncies complexes de naturalesa orgànica (torbes, carbons fòssils,

sapropeles, petroli, substàncies húmiques del sòl) que posseeixen major resistència a la

descomposició de les restes orgàniques originals.

Aquesta reserva total de la Terra conté grans quantitats tant d'anhídrid carbònic com

de carboni, en formes inorgàniques i orgàniques. No obstant això, la principal font

d'anhídrid carbònic que es consumeix pel món vegetal en el procés de fotosíntesi és

l'atmosfera, on el CO2 constitueix aproximadament el 0,03 % o prop de 0,57 mg en 1

litre d'aire, i la reserva és de 2.100 bilions de tones. Considerant que les plantes de la

Terra assimilen anualment en el procés de fotosíntesi prop de 20.000 milions de tones

de carboni (aproximadament 80.000 milions de tones de CO2), la reserva total

d'anhídrid carbònic arribaria a només per a unes quantes desenes d'anys. Però, es sap

que el contingut de CO2 en l'aire es va restablint contínuament d'altres reserves, entre

elles la hidrosfera, la superfície de la qual està en comunicació lliure amb l'atmosfera.

La quantitat total d'anhídrid carbònic en l'aire i en les aigües del globus terraqüi,

assequible a les plantes terrestres, supera les 1.1014 t, el que cobreix la necessitat de les

plantes en anhídrid carbònic en milers d'anys. No obstant això existeixen certes

observacions que indiquen que en els períodes d'intens creixement, a les hores de la

33
fotosíntesi, les plantes poden experimentar falta d'aquest àcid. A aquestes hores la

concentració de CO2 en la capa d'aire lindant amb la terra es fa inferior a la normal, i

aquesta circumstància pot ser un factor que redueixi l'energia de la fotosíntesi.

Per això, la qüestió de subministrament ininterromput d'anhídrid carbònic a la planta

no es pot excloure en agricultura, sobretot al solucionar els problemes d'elevació brusca

de la productivitat dels conreus. El mètode més important que assegura la producció

d'anhídrid carbònic pel sòl és el de reposar les reserves de matèries orgàniques fresques

i regular els processos de la seva descomposició.

4.2.5. Matèria orgànica del sòl com a font d’elements de nutrició per a les plantes

• Naturalesa química de les formes orgàniques del nitrogen, fòsfor i sofre en el

sòl.

La principal part del nitrogen en les capes superiors del sòl està representada per

formes orgàniques, no obstant això, en els horitzons inferiors una part considerable es

troba en forma de NH4, adsorbit pel reticle cristal·lí dels minerals argilosos. Es relaciona

la presència de nitrogen en les capes inferiors amb el passat de la Terra, i s’afirma que

aquest s'incorporava amb les precipitacions atmosfèriques i va ser fixat per les roques

àdhuc abans que es transformessin en sòl.

Una part considerable del nitrogen es pot fer passar a la solució, mitjançant hidròlisi

del sòl, que s'efectua amb l'ajuda de HCl 6N. Prop d’un terç del nitrogen del sòl no

passa a l'hidrolitzat àcid; aquesta part està representada per formes heterocícliques o bé

per compostos de nitrogen fermament units amb la part mineral del sòl. Aquest,

anomenat nitrogen de les humines, és la part menys mòbil de fons nitrogenat del sòl.

La naturalesa dels compostos organofosforats no està del tot clara. La forma més

difosa de P2O5 és la finita, que representa el producte d'interacció de l'àcid fosfòric amb

34
l’inositol (alcohol cíclic hexatòmic) i surts de calci i magnesi. La finita constitueix el

30-38 % de tota la reserva de fòsfor orgànic en el sòl. El segon grup són els àcids

nucleics, la quantitat total dels quals és aproximadament el 10 % de la reserva de P2O5

en formes orgàniques. Entre els àcids nucleics han estat identificats el

desoxirribonucleic (DNA) i el ribonucleic (RNA), evidentment d'origen microbià.

Algunes formes orgàniques del fòsfor, especialment la fitina, poden assimilar-se per les

plantes directament, o després de ser desintegrades pels ferments, que contenen les

secrecions radiculares de la planta.

Se sap molt poc referent a les formes orgàniques del sofre en els sòls, encara que si

és segur que la principal font d'aquestes formes són les restes d'animals i plantes, així

com el plasma dels microorganismes, en els quals el sofre forma part dels distints

compostos , entre ells les proteïnes i els aminoàcids. Per la seva participació en la

formació de les substàncies húmiques, pot explicar-se la presència en aquestes

d'aminoàcids que contenen sofre, metionina i cistina.

Les considerables reserves potencials de nitrogen i fòsfor en el sòl es mineralitzen

gradualment, passant a ser formes assequibles a les plantes. Però l'agricultura no pot

seguir la via de mobilització contínua d'aquestes reserves sense reposar-les. Per això, la

importància del problema de la creació d'un balanç no deficitari de substàncies

nutritives en el sòl no deixa lloc a dubtes.

• Agafament de substàncies nutritives per a la planta i reposició de les seves

reserves en el sòl.

Al mateix temps que es produeix l'absorció de nutrients per la planta, aquesta

retorna al sòl substàncies nutritives, preferentment en forma de restes radiculares i

rostoll, amb els quals s'incorpora prop d’un terç de la quantitat total del nitrogen i fòsfor

que s'empren per la planta en el procés de vegetació.

35
 Però cal considerar també altres fonts d'aportació de substàncies nutritives al sòl.

Així, certa quantitat d'elles es conté en les secrecions radiculares i arreletes que van

decaient en el procés de vegetació, encara que en el cas dels cereals aquesta quantitat és

insignificant.

En l'apartat d'ingressos del balanç, es deu incloure l'aportació de nitrogen a compte

del material de sembra (prop de 3 kg.ha-1), així com de les precipitacions atmosfèriques,

que lluny de les ciutats, en condicions de clima moderat, constitueix de 4 a 6 kg.ha-1.

No s’ha d’ignorar la possibilitat de completar les reserves de nitrogen del sòl a

compte de l'activitat dels bacteris lliures fixadores del nitrogen atmosfèric.

Una elevació considerable de les reserves del nitrogen s'aconsegueix amb conreus

de llegums vivaços, a condició del seu bon desenvolupament.

La reposició de reserves de nitrogen i altres elements nutritius es pot realitzar per

mitjà de l'aportació d'abonaments orgànics, tenint en compte que el veritablement

important no és la quantitat de matèria orgànica en el sòl, sinó la velocitat amb que

aquesta es mineralitza.

- Factors que regulen la velocitat d’humificació.

La velocitat d’humificació dels materials orgànics és un paràmetre molt important a

l'hora de valorar l'equilibri húmic d'un sòl i, per tant, la seva fertilitat, que es veu

afavorida a l'augment dels valors d'aquella.

Els factors que regulen aquesta velocitat d’humificació són:

a) Naturalesa del residu. En els residus vegetals, la lignina engloba la major part

de la cel·lulosa i hemicel·lulosa retardant la seva descomposició.

b) Humitat. La multiplicació microbiana exigeix la presència d'aigua en el propi

residu (tiges i fulles tendres, fems frescs, etc.), o en el sòl.

36
c) Airejació. La flora microbiana aeròbica presenta major activitat i per tant es

pot beneficiar amb els treballs del sòl, un bon drenatge, amb la disgregació

dels munts de femta, etc. Per contra, en condicions anaeròbies l’humificació és

molt lenta i incompleta.

d) Temperatura. Segons la llei de Van't Hoff, la velocitat de reacció es duplica o

triplica per cada 10°C que augmenta la temperatura mitja anual d'una zona,

encara que aquesta llei només és vàlida per a un interval entre 5°C i 40°C. Si

se supera aquesta temperatura, a l'oxidació dels compostos carbonats i la

pèrdua de nitrogen és tan intensa que es redueix el valor fertilitzant del humus

que es forma a aquestes temperatures. Si se superen els 70°C, les pèrdues

tornen a ser petites, doncs l'activitat microbiana es redueix a l'actuació de la

microflora termòfila.

e) Contingut en elements minerals. La multiplicació microbiana exigeix la

utilització de elements minerals, com: nitrogen fòsfor, sofre, calci, etc. Però de

tots ells el que juga el paper més important en l’humificació és el nitrogen, ja

que actua d'element limitant. En aquest sentit els materials orgànics es

classifiquen de la següent forma:

- Materials amb un contingut en nitrogen superior al 2,4 % en la seva

matèria seca. Existeix suficient nitrogen i durant l’humificació hi haurà

alliberament de nitrogen mineral, que enriquirà el sòl i afavorirà la nutrició

dels vegetals cultivats.

- Materials amb un contingut en nitrogen entre 1,2 i 2,4 % en la seva

matèria seca. Existeix cert equilibri que permet la nutrició dels

microorganismes sense que es produeixi globalment variació en el

contingut de nitrogen del sòl.

37
 - Materials amb un contingut en nitrogen menor del 1,2 % en la seva matèria

seca. Es manifesta una falta de nitrogen en els materials orgànics que dóna

lloc que els microorganismes utilitzin el nitrogen del sòl i, per tant,

estableixin una competència amb les plantes, disminuint la fertilitat

nitrogenada temporal ja que, al morir els microorganismes, el nitrogen del

seu protoplasma es mineralitza.

f) Condicions del sòl: pH i salinitat. Perquè es produeixi una adequada evolució

de la matèria orgànica el pH ha d’estar comprès entre 6 i 7,2, sent les

condicions més desfavorables les de pH menor de 5,5, en el qual es

desenvolupa una flora acidòfila, i les de pH superior a 7,5, on la flora és

basòfila.

38
 5. SITUACIÓ DE L’AGRICULTURA ECOLÒGICA

A ESPANYA

El nostre país, gràcies a la situació, clima i qualitat de les terres té grans possibilitats

per ser un dels principals proveïdors europeus de productes biològics. S’ha de valorar el

ràpid creixement que aquest mercat ha registrat en els últims anys i el potencial i

capacitat que tenim de desenvolupament. Hem passat de 4.235 ha al 1991 a 152.100 al

1997. En només 7 anys hem multiplicat per 35 la superfície de hectàrees dedicades al

cultiu biològic. Aquesta producció mou ja un xifra respectable, al voltant de 5.000

milions de pessetes. Així i tot, degut principalment a la falta d’informació sobre les

coses bones d’aquests productes, la major part (quasi un 90%) s’exporta.

Per comunitats autònomes, les que representen un major nombre d’hectàrees son:

Castella Lleó, Andalusia, Astúries i Aragó, encara que si valorem la importància del

tipus de cultiu l’ordre seria: Andalusia, Aragó, Catalunya, Navarra i València.

A Europa la superfície dedicada a aquest tipus d’agricultura natural és de quasi

1.800.000 ha, el 8’45 % de les quals es cultives a Espanya. Les produccions més

cotitzades en el mercat son els cítrics, les fruites i les hortalisses, els cereals i els

llegums. I dels productes transformats: el vi, l’oli, les conserves vegetals i els sucs.

Segons una recent enquesta realitzada a Espanya, prop de dos terços dels consumidors

espanyols coneixen o han sentit parlar dels productes biològics. El perfil dels

consumidors de productes ecològics son persones de nivell social econòmic mitjà, en

una franja d’edat compresa entre els 35 i els 50 anys.

A Europa el consum de productes biològics arriba en alguns països com Dinamarca

prop del 18 % del total de la alimentació, seguida de Àustria amb un 12 %, i de Suïssa i

Suècia amb un 7 %. Alemanya amb un consum de 2’5 % mou 5.500 milions de marcs

39
(uns 410.000 milions de pessetes) i no està lluny d’equiparar-se al consum d’Àustria, el

que la situarà en un volum de ventes de 250.000 milions de marcs (més de 2 bilions de

pessetes).

El cas de Dinamarca és exemplar. A l’any 2000, per demanda d’un grup de diputats,

aquest país va iniciar un procés que podria conduir a la desaparició de pesticides. Es

preveu que la transició a l’agricultura biològica es podria completar a l’any 2010.

Estudis realitzats a tot el món demostren que les noves tendències del mercat van

cap un tipus de consum més racional. Les noves generacions comencen a reclamar

aliments més respectuosos amb la naturalesa i no contaminant. La tendència comença a

ser consumir productes ecològics no només per la salut sinó també per l’interès de

col·laborar amb la descontaminació del planeta.

6. OPINIÓ PERSONAL

Quan em varen proposar fer aquest treball em va fer una gran il·lusió, però després

varen començar a aparèixer els problemes. El primer de tots era quin tema triar, no va

ser fàcil, hi vaig canviar un parell de cops. Però al final em vaig decidir per fer-lo de

l’agricultura ecològica ja que vaig pensar que era un tema d’actualitat i que a més

m’interessava molt. La meva mare treballa en aquest camp i molt dels aliments que

consumim a casa són extrets d’aquest tipus d’agricultura, i la veritat com a experiència

personal puc dir que la diferència entre uns aliments i els altres es bastant notable.

Així que aconsello a la gent a que s’animi a provar aquest aliments gràcies a les

avantatges que té, l’única desavantatge que té des de el meu punt de vista és que els

productes són bastant cars, però crec que si tots ens unim i menyspreem l’altre

agricultura en un futur podrem arribar a trobar productes ecològics amb preus

assequibles.

40
 7. BIBLIOGRAFIA

• “Pequeña enciclopedia de la horticultura biológica”, 1992, País-Aguilar.

• Gaspar Caballero de Segovia i Tomàs Martínez, “L’hort ecològic escolar i

familiar”, 1998.

• Tazieff, H i altres, “Una sola terra. Per una Europa ecològica”, 1992.

• Marie-Luise Kreuter, “Jardín y huerto biológicos”, 1994, Ediciones Mundi-Prensa.

• Alwin Seifert, “Agricultura sin venenos”, 1988, Oasis S.L.

• Herbert Koepf, “El compost”, 1988, Oasis S.L.

• Richard Bird, “El jardín orgánico. El Nuevo manual de técnicas libres de

productos químicos”, 1997, Ágata.

• Dieter Heinrich i Manfred Hergt, “Atlas de edologia”, 1997, Alianza editorial

• Claude Aubert, “El huerto biológico”, 1997, Oasis SL.

• http://www.greenpeace.es/genetica/campagnb.asp?IdSubcamp=115

• http://www.diariovasco.com/ekoplaneta/datos/actualidad/mayo/actu080502.htm

• http://www.chapingo.mx/dicea/uniaec/uniaec.htm

• http://www.laosa.org/revista/6/agricultura.htm

• http://europa.eu.int/comm/agriculture/qual/organic/index_es.htm

• http://www.elafos.com/esp/eco.htm

• http://www.crie.uji.es/agric/pagina1.htm

• http://www.eapv.org/agriculturaecologica.htm

• http://europa.eu.int/comm/agriculture/qual/organic/brochure/abio_es.pdf

• http://www.humboldt.org.co/biocomercio/redae/html/documentos.htm

• http://www.lacerca.com/reportajes/pagina(09-02)-1.htm

41
 • http://es.geocities.com/picodelobo/agrobio.html

• http://www.agrieco.com

• http://www.alimentos-ecologicos.com

• Gran Enciclopèdia Catalana

2. Composició química aproximada d’organismes vegetals superiors inferiors.

Objeto Ceras Hemicelulosas

de grasas Proteínas Celulosa hidratos y Lignina
estudio resinas carbohidratos
Hierbas
leguminosas
vivaces:
Raíces 10-12 10-15 20-25 25-30 10-15
Hojas - 12-20 15 10-12 5
Hierbas
gramineas 5-12 5-10 25-30 25-30 15-20
vivaces
Árboles de
hoja ancha:
Hojas 3-5 4-10 15-25 10-20 10
Madera - 0,5-1 40-50 20-30 20-25
Coníferas:
Hojas 20-25 5-7 20 15-20 15
Madera - 0,1-1 45-50 15-25 25-30
Musgos - 5-10 15-25 30-60 No hay
Líquenes - 3-5 5-10 60-80 8-10
Algas - 10-15 5-10 50-60 No hay
Bacterias - 40-70 No hay Mucosidad

1. Modificació de la composició química dels restes vegetals en procés

d’humificació.

42
 Sust.
Objeto Peso extrad. Resid.
de (g) por alco- Almidón Hemicel Celulosa de Prot
estudio hol- lignina
benzol
Hojas de 1001 23,073 3,00 8,07 15,4 4,29 21,67
trébol 27,5 18,64 No hay 18,8 23,5 100 43,5
22

Raíces 100 11,24 17,75 11,94 20,97 8,61 13,31

de 25,2 5,7 2,1 28,4 17,8 97,1 39,1
alfalfa
Raíces 100 6,97 No hay 22,86 25,49 18,43 7,94
de
Agropyr 52,4 25.2 40,6 33,0 92,1 37,6
um
Tenerum
Agujas 100 24,47 No hay 12,68 27,59 15,05 6,67
de No
pino 34,9 11,9 37,4 12,7 86,03 deter-
minado

1 Muestra tomada para el ensayo.

2 Peso de la masa humificada que quedó al finalizar el ensayo.
3 Contenido de sustancias en los restos vegetales frescos (en % de materia
seca, sin cenizas).
4 Contenido de sustancias en el material humificado (en % de la cantidad
inicial).

2. Riscs per fitofàrmacs

LEYENDA

Mutación genética

M = mutación genética

OO = ningún daño señalado

-- = negativo

+ = positivo de un solo test perteneciente a los tres grupos de test

experimentales útiles para la valoración de la mutación genética (test de
mutación genética, test de rotura y reconstitución del ADN, test sobre
efectos cromosómicos)

++ = positivo de más de un test pertenecientes a dos grupos de test

experimentales para la valoración de la mutación genética

43
 +++ = positivo de más de un test pertenecientes a los tres grupos de test
experimentales útiles para la valoración de la mutación genética.

Teratogeneidad

T = teratogeneidad

OO = ningún daño señalado

-- = negativo

RNC = resultados no concluyentes

+ = positivo de un solo test experimental

++ = positivo de más de un test sobre un solo modelo experimental

+++ = positivo de más de un test sobre modelos experimentales diversos.

Cancerogenicidad

C = cancerogenicidad

OO = ningún resultado señalado

-- = negativo

RNC = resultados no concluidos.

Fuente: Instituto Oncológico Romagnologo -Reg. Emilia-Romagna

(Cerisola, 1989).

Anticriptogámicos M T C
Benomyl +++ +++ 00
Buripimate OO OO OO
Captafol ++ ++ OO
Captan +++ +++ RNC
Carbendazim +++ +++ OO
Cymoxantyl OO OO OO
Dichlofluamid ++ OO OO
Ditalinfos OO OO OO
Dinocap + OO RNC
Dithianon OO OO OO
Dodine OO OO RNC

44
 Anticriptogámicos M T C
Benomyl +++ +++ 00
Fenarimol + OO OO
Fentin Acetate OO + RNC
Folpet +++ +++ RNC
Idropione OO OO OO
Mancozeb ++ + OO
Maneb ++ ++ RNC
Metalaxyl OO OO OO
Metiran OO OO OO
Phosethyl OO OO OO
Pyzarophos + OO OO
Procymidone OO OO OO
Propineb ++ + OO
Rame OO + RNC
Thiophanate Methyl + + OO
Thiram ++ +++ RNC
Triadimefon OO OO OO
Trioforine OO OO OO
Vinclozolin OO OO OO
Zineb ++ ++ RNC
Ziram ++ OO RNC
Zolfo OO OO OO

Insecticidas y/o
acaricidas
M T C
Acephate ++ OO OO
Amitraz OO OO OO
Azocyclotin OO OO OO
Azinphos-Ethyl OO OO OO
Azinphos-Methyl ++ +++ RNC
Benzomate OO OO OO

45
Insecticidas y/o
acaricidas
M T C
Acephate ++ OO OO

Bromopropylate OO OO OO
Carbaryl +++ +++ RNC
Carbofuran OO + OO
Cartap OO + OO
Chlorfenson OO OO RNC
Chlormephos OO OO OO
Chlorpyrifos Ethyl OO + OO
Chlorpyrifos Methyl OO OO OO
Cyexatin OO + OO
Deltamethrin OO OO OO
Dichlorvos +++ +++ RNC
Dicofol -- OO RNC
Diflubenzuron + OO OO
Dimethoate ++ +++ RNC
Dnoc +++ OO OO
Endosulfan OO + RNC
Ethiofencarb OO OO OO
Fenbutatin Oxide OO OO OO
Fenson OO OO OO
Fenvalerate OO OO OO
Fonofos OO OO OO
Isofenphos OO OO OO
Malathion ++ RNC --
Methamidophos OO OO OO
Methidation + OO OO
Methomyl + OO OO
Monocrotophos + OO OO
Omethoate + OO OO
Oxydemethon Methyl +++ OO OO

46
Insecticidas y/o
acaricidas
M T C
Acephate ++ OO OO

Parathion + + RNC
Parathion Methyl ++ ++ RNC
Permethryn OO OO OO
Phorate OO + OO
Phosalone OO OO OO
Phosphamidon ++ OO RNC
Pirimicarb ++ OO OO
Propargite OO OO OO
Propoxur +++ + OO
Prothoate OO OO OO
Tetracholorvinphos OO OO OO
Tetradiphon OO + OO
Trichlorfon +++ +++ --
Vamidothion +++ OO OO

Herbicidas M T C
Alachlor OO OO OO
Atrazina +++ ++ RNC
Benzthiazuron OO OO OO
Chloridazon OO + OO
2,4-D +++ +++ RNC
Diquat ++ ++ OO
Ethofumesate OO OO OO
Glyphosate + OO OO
Ioxynil OO OO OO
Lenacil OO OO OO
Linuron + OO OO

47
 Herbicidas M T C
MCPA +++ ++ 00
Mecoprop ++ OO OO
Metamitron OO OO OO
Metolachlor OO OO OO
Paraquat +++ ++ OO
Pendimethalin OO OO OO
Phenmediphan + OO OO
Propyzamide OO OO RNC
Simazine + + RNC
Terbutryn OO OO OO
Trifluraline ++ ++ RNC

[1]En 1948 se concede el premio Nobel a Paul Hermannmüller por

poner a punto la aplicación del DDT como insecticida y una generación
más tarde queda prohibido su uso con este fin.

48