Decreixement. Concepte.

El decreixement és un concepte que s'oposa al creixement econòmic, és a dir, s’oposa

a un increment en el valor total dels béns i serveis produïts per una economia.

El terme decreixement neix als anys 80, en part, de les conseqüències del productivisme
de la societat industrial, com són:

• Esgotament dels recursos energètics com el petroli, el gas, el carbó o el urani; i

d’alguns minerals.

• Degradació del medi ambient: com pot ser la contaminació, l’efecte hivernacle,
el canvi climàtic i la pèrdua de la biodiversitat.

• Degradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat: al·lèrgies,

malformacions, augment del càncer, i l'envelliment de la població també és un
factor multiplicador.

• Evolució d'un model de vida dels països del nord en transports, tractament
d'escombraries, alimentació, energies... Explotació dels recursos dels països del
sud en detriment de la seva autosuficiència.

Aquest productivisme es torna a discutir des de fa poc posant en qüestió el

desenvolupament sostenible: a ritme actual, el 20% de la població consumeix el 80%
dels recursos naturals.
El consum d'aquests recursos no fa més que accelerar el seu esgotament. Si tota la
població mundial portés un model de vida com un europeu mitjà, s'estima que es
necessitarien entre 3 i 8 planetes Terra. Aquest 20% de la població més rica, per tant, no
té una cap altra més opció que reduir la producció i el seu consum per tal de decréixer.

Pels seus partidaris, el decreixement serà, tard o d'hora, imposat per la reducció dels
recursos naturals.

PEAK OIL

Peak oil, teoria del pic de Hubbert, zenit del petroli o esgotament del petroli són moltes
de les formes d’anomenar aquesta teoria. És una influent teoria sobre la taxa
d'esgotament a llarg termini del petroli, així com d'altres combustibles fòssils. Prediu
que la producció mundial de petroli arribarà al seu zenit i després declinarà tan ràpid
com va créixer. Aquest fet implicaria importants conseqüències per als països
desenvolupats, que depenen en gran mesura de petroli barat i abundant, especialment
per al transport, l'agricultura, la indústria química i la calefacció domèstica. La teoria
deu el seu nom al geofísic M. King Hubbert, que va predir correctament el pic de la
producció nord-americana amb quinze anys d'antelació.
Aquesta teoria és àmpliament acceptada entre la comunitat científica i la indústria
petroliera. El debat no se centra en si hi haurà un pic del petroli sinó en quan passarà, ja
que és evident que el petroli no és un recurs infinit ni renovable en escales curtes de
temps. Això depèn dels possibles descobriments de noves reserves, de l’extracció
profunda o l'explotació de noves formes de petroli no convencionals.

Possibles conseqüències

Els que recolzen aquesta teoria dubten que abans d'arribar s'hagin pogut explotar noves fonts
d'energia que compensin els efectes de l'esgotament en la nostra vida diària. Altres creuen que la
tendència dominant és la de seguir utilitzant combustibles fòssils com el carbó o el metà i el
problema no serà tant la substitució del petroli per altres combustibles sinó més aviat, el del
canvi climàtic. Aquest punt de vista es basa en què no es pot pretendre cremar totes les reserves
existents sense afectar negativament el clima de la Terra. Els efectes sobre el clima segons
alguns, podrien fer-se notar abans que l'esgotament del petroli. Des d'aquesta visió les reserves
són irrellevants. Això és el mateix que passa amb el plutoni, una altra font d'energia (nuclear).
El problema es relaciona amb com usar-lo de forma segura sense que greus efectes colaterals
facin inútils els seus beneficis energètics.
Decreixement. Concepte.

El decreixement és un concepte que s'oposa al creixement econòmic, és a dir, s’oposa a un

increment en el valor total dels béns i serveis produïts per una economia.

El terme decreixement neix als anys 80, en part, de les conseqüències del productivisme de la
societat industrial, com són:

• Esgotament dels recursos energètics com el petroli, el gas, el carbó o el urani; i d’alguns
minerals.

• Degradació del medi ambient: com pot ser la contaminació, l’efecte hivernacle, el canvi
climàtic i la pèrdua de la biodiversitat.

• Degradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat: al·lèrgies,

malformacions, augment del càncer, i l'envelliment de la població també és un factor
multiplicador.

• Evolució d'un model de vida dels països del nord en transports, tractament
d'escombraries, alimentació, energies... Explotació dels recursos dels països del sud en
detriment de la seva autosuficiència.

Aquest productivisme es torna a discutir des de fa poc posant en qüestió el desenvolupament

sostenible: a ritme actual, el 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals.
El consum d'aquests recursos no fa més que accelerar el seu esgotament. Si tota la població
mundial portés un model de vida com un europeu mitjà, s'estima que es necessitarien entre 3 i 8
planetes Terra. Aquest 20% de la població més rica, per tant, no té cap altra més opció que
reduir la producció i el seu consum per tal de decréixer.

Pels seus partidaris, el decreixement serà, tard o d'hora, imposat per la reducció dels recursos
naturals.
Propostes i solucions

François Schneider va inventar una gràfica on es podia observar que tot és un cicle.
Comença en el creixement on diu que el
creixement necessita més consum per tal de
que hi hagi més comerç. Si hi ha més
comerç, es crearàn nous llocs de treball i
això afavorirà a que la majoria de gent pugui
realitzar alguna cosa positiva per fomentar el
desenvolupament d'aquell país.
Una vegada superat aquest nivell hem de ser
conscients de que no podem consumir més
del que el planeta ens pot donar, per tant,
hem de reciclar els bens que siguin escassos
i saber utilitzar-los. No obstant, no només
els països rics ens podem permetre
consumir, sinó que hauríem d'ajudar als
països menys desenvolupats.

Molta gent es dona conta d'aquest cicle i es manifesta com pot.

També hi ha gent que recorre als eslògans

Però la majoria dels esforços són poc útils, ja que la cosa no millora i és més:
empitjora.
En el penúltim pas, entra en joc la política i això significa cert risc. Els polítics la
majoria de vegades són molt dolents i només busquen que el poble els segueixi (encara
que hagin de mentir) i per tant en aquest gràfic buscaran satisfer a la població dient-li a
la gent que promourà el reciclatge i molt (encara que és tot molt fals això que diuen).
Poden signar els pactes que vulguin que la majoria de vegades mai arriben a complir-se.

Per culpa de tots aquests problemes arribem al decreixement on a continuació presento

algunes de la solucions que podrien ajudar-nos (tot i que la majoria són impossibles, per
exemple, un diu que els països desenvolupats ajudin als subdesenvolupats; és del tot
impossible).

La solució ha de passar per un creixement econòmic que no degradi el planeta i que per
tant respecti el medi ambient. També ajudar al desenvolupament dels països del tercer
món.

1. Afavirorir a les empreses ecològiques.

2. Obligar a totes les empreses a fer ús de plaques solars (per tal de
aconseguir que siguin més ecològics).
3. Potenciar que tots els edificis siguin ecològics.
4. Donar empenta al reciclatge en general (restes orgàniques, plàstics...).
5. Ajudar als països del tercer món a desenvolupar-se.
6. Fomentar el comerç d'aliments del tercer món.
7. Incentivar el desenvolupament d'energies alternatives renovables per
substituir al petroli (un bé escàs i contamina) i d'altres.
8. Fer atractiu l'ús dels transports públics per tal de que la gent l'utilitzi.
Per conscienciar-nos Serge Latouche proposa un esquema anomenat les 8 R que
consisteixen en vuit paraules les quals les ha anomenat "pilars del decreixement".
Són aquestes:
• Revaluar (subsituir valors globals)
• Reconceptualitzar (Nova visió d'estil de
vida)
• Reestructurar (Adaptar-nos en funció de
la nova escala de valors)
• Relocalitzar (fer una crida a la
autosuficiència)
• Redistribuïr (repartiment de riqueses)
• Reduïr (canvi d'estil de vida consumista)
• Reutilitzar i reciclar (allargar el temps de
la vida dels productes)

Serge Latouche

Serge Latouche, (Vannes, 12 de enero de 1940),

portaveu de la filosofia del decreixement
L'activista francès ataca l'addicció al consum de la
societat occidental i proposa una sèrie de mesures per
frenar-la
En els últims anys, el francès Serge Latouche s'ha
convertit en el portaveu i el referent més conegut de
la filosofia del decreixement, una crítica constructiva
del creixement il·limitat. Escriptor, articulista i
activista de la simplicitat

El moviment del decreixement que representa va néixer a la fi dels anys 70 de la mà de

pensadors crítics amb el desenvolupament i la societat de consum com Iván Illich,
André Gorz, Cornelius Castoriadus o François Partant, però és avui quan sobresurt més
que mai com un projecte social, econòmic i polític enfront de la societat del perpetu
creixement. I això és així perquè són moltes les raons. D'una banda, patim una crisi de
diversa índole (econòmica, financera, ecològica…) i, per un altre, l'augment de la nostra
renda per

Existeixen raons suficients, per tant, per revisar de manera profunda l'actual model de
progrés i veure si reverteix en justícia i en aquesta per a tots. Això proposa Latouche a
través del moviment del decreixement.

l'objectiu de trencar el llenguatge estereotipat dels addictes al productivismo.”

El punt de partida és el següent: les societats occidentals s'han fet addictes al creixement
i la capacitat regeneradora de la Terra ja no pot atendre la nostra demanda. El millor
indicador per calibrar aquesta desproporció és la petjada ecològica,.

l'advertiment que llança Serge Latouche: “Si d'aquí a 2050 no modifiquem aquesta
trajectòria, el deute ecològic correspondrà a 34 anys de productivitat, o a 34 planetes.”

Obres de Serge latouche:

• L'aposta pel decreixement: com sortir de l'imaginari dominant? (Li pari de la

décroissance, 2006), Icària-Antrazyt, 2008, ISBN 978-84-7426-984-03
• Petit tractat del *descrecimiento, 2009, Icària

“Gastar amb sentit comú”

Per reduir la petjada dels nostres excessos, els defensors de l'enfocament decreixent
advoquen per produir i consumir d'una manera diferent.

Latouche respon: “Per a Europa, i per a Espanya en concret, tornar a l'empremta

ecològica dels anys 70 no significa tornar a les cavernes. En els 70 menjàvem igual o
fins i tot millor que avui. Ara consumim tres vegades més petroli i energia per produir
les mateixes coses que llavors. La diferència és que els aliments, que avui tenim no
tenen re a veure amb els de fa 30 anys. El d'abans es feia amb la vaca del veí i el d'ara
porta 9.000 quilòmetres darrere. Sense explicar que paguem per altres serveis
incorporats, com l'embalatge i l'envasament. La clau està a produir i consumir a nivell
local, a més, clar, de limitar la tendència actual al hiperconsum.”. Encara que Latuche
di: “Els nostres governs –estan prop de l'esquizofrènia perquè saben perfectament que el
sistema camina cap al col·lapse. El símptoma més evident és el canvi climàtic, però
també l'extinció accelerada d'espècies, la propagació de malalties relacionades amb la
contaminació i el declivi que a la llarga comportarà la fi del petroli. El problema és que
els polítics no han estat triats per canviar el sistema. El poder no els pertany a ells, sinó
a les grans empreses internacionals.

Compartir el treball i augmentar els plaers és una de les claus en la recepta del
decreixement

“Menys és més”.

El decreixement, per contra, es planteja com un canvi profund i com una modificació de
les institucions que ho conformen a favor d'una solució raonable: la democràcia
ecològica. Ja treballen per a això nombrosos grups locals que s'autogestionen per
decréixer en tota Europa i també noves iniciatives que es projecten en la mateixa línia.

Latouche–, són millors les iniciatives col·lectives, com els grups de família que
s'organitzen perquè la petjada ecològica del col·lectiu disminueixi.
Ciutats en transició

Una de les propostes més noves és la que s'engloba sota el moviment de Ciutats en
Transició, que ha començat a Anglaterra i Irlanda. Ciutats de transició (o Moviment de
Transició) és un moviment mediambiental i social
fundat (dins part) als principis de. Aquestes
tècniques van ser incloses en un projecte d'estudiant
overseen per el mestre Roba Hopkins al Kinsale
Universitat d'Educació més Llunyana dins Irlanda.
La ciutat de transició del terme va ser
nomenada per Louise Rooney i Catherine
Dunne. el seu inici a Totnes on Roba *Hopkins i
Naresh Giangrande va desenvolupar el concepte
durant 2005 i 2006. L'obectiu d'aquest projecte de
comunitat és per equipar comunitats pels reptes del
canvi de clima. El moviment de les Ciutats en Transició és un exemple de localització
socioeconomica.

Podem observar els diferents ponbles en transició que hi ha reparits per el món
especialment per Europa, logicament Anglaterra és per on s’ha extes més perquè va ser
el lloc on es va iniciar.

Història:

El concepte de transició va sorgir d'un treball que Rob Hopkins va dissenyar en conjunt
amb els estudiants del Centre de Formació Professional de Kinsale. Es va crear un
"mapa de ruta" per a un futur sostenible de la ciutat a través d'una sèrie d'adaptacions en
els àmbits de la producció d'energia, la salut, l'educació, l'economia i l'agricultura. Un
dels seus estudiants, Louise Rooney, es va dedicar a desenvolupar i divulgar el concepte
de comunitats de transició. Va presentar la seva proposta a l'Ajuntament de Kinsale.
La idea va ser posteriorment adaptada i ampliada per Hopkinsal. Al setembre de 2006
al seu poble natal de Totnes. El concepte es va escampar ràpidament i per a setembre de
2008 ja eren centenars de pobles i ciutats reconeguts oficialment com a comunitats en
transició en el Regne Unit, Irlanda, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units,
Itàlia i Xile.La primera idea eran pobles petits o petites comunitats, però la idea també
es pot aplicar en grans ciutats.

Als Estats Units, han sorgit iniciatives de transició en moltes comunitats. Moltes
comunitats han iniciat espontàniament iniciatives pel seu propi compte, per exemple
Santa Creu o l'illa de Whidbey. Aquests llocs, sota l'ajuda d'un lloc web nord-americà
anomenat “Transition US site”, que es va crear per ajudar, facilitar, informar i
supervisar localitats de transició i la seva organització.

A partir de 2009, molts en el moviment de transició han anat inclouen l'argument del
col·lapse financer mundial i la crisi alimentaria mundial com un tercer aspecte, a però
els principal temes són el Calvi climàtic i consúm de petroli.

Un exemple que tenim aquí a España es a Mallorca a San Rutllan. El lema és: “En
busca de l’autosuficiència”

Aquesta comunitat de mallorca busca l’autosuficiència mitjançan una comunitat, on tots

s’ajuden uns dels altres i on el benestar es mesura amb la felicitat i no amb els diners i el
consum. RTVE, fa un reportatge sobre aquesta comunitat en transició on es poden
apreciar qui na és la finaltitat dels pobles en transició.

“http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100218/escarabajo-verde---pueblos-
transicion/698372.shtml”