Guerra Civil

1.1- Causes de la Guerra Civil

Hi ha molts historiadors que remunten els orígens de la guerra civil a la
pèrdua colonial del 1898 ( Cuba ). Altres opinen que va ser la dictadura de
Primo de Rivera la que va dividir l'estat espanyol en dos bàndols.
El cert és que el triomf de Febrer del 1936 conduí a l'amnistia general
decretada per Azaña i es van tornar a impulsar les idees progressistes
d'inicis de la República. L'atenció, però, va anar creixent cada cop més. En
els mesos següents van haver tirotejos i atemptats amb bombes. Els
falangistes disparaven indiscriminada-ment a les barricades obreres contra
els “rojos”.
Però les joventuts socialistes van respondre al foc amb foc. Els assassinats
el 12 de Juliol del tinent José del Castillo i del diputat de les dretes Calvo
Sotelo van ser la gota que va fer vessar el got d'una conspiració que
s'estava gestant des de l'exèrcit.

1.2-La Conspiració
Els conspiradors principals eren: el general Sanjurjo, Mola, Godet, Queipo
de Llano, i el coronel Yagüe. Sanjurjo es trobava exiliat a Lisboa i dirigia
tot el pla des de la creació de la UME (Unión Militar Española). Mola
dirigia la conspiració des de Pamplona. A Àfrica el coronel Yagüe dirigia
les forces de la legió. Queipo de Llano era l'encarregat de controlar tot el
sed peninsular des de Sevillà i el general Godet se l'hi assignar el control
de les Balears.
A Africa el coronel Yagüe dirigia les forces de la legió, Queipo de Llano
era l' encarregat de controlar tot el sud peninsular des de Sevillà i el
general Godet se l'hi assignar el control de les Balears.
Tot amb el suport d'un partit polític: La Falange.
2.1-El cop d'estat
La revolta militar s'inicia a Melilla el 17 de juliol de 1936, i el dia 18 tot el
protectorat del Marroc estava sota control dels revoltats. Així l'exercit
d'Africà, el més ben preparat passava a formar part del bàndol nacional.
Franco un cop segur que el cop havia triomfat arribar al Marroc en l'avió
“Dragon Rapide” arribant a la ciutat de Tetuan per comandar l'exercit
d'Àfrica dia 18 la noticia es va estendre i la rebel·lió començar a avançar
per la península. Mola des de Navarra controlar la zona nord. Sanjurjo des
de el seu exili portuguès havia de comandar tota la revolta. Godet controlar
les balears i es dirigir a Barcelona per controlar-la. Els colpistes triomfaren
també: a part de Castellà, a Saragossa i a Galícia. La zona d'Andalusia
occidental queda en mans de Queipo de Llano.
Tot i així una part del exercit continuar fidel a la república i amb l'ajut de
la mobilització popular van contenir la revolta. En un primer moment
podem dir que el cop va fracassar perquè les principals ciutats d'Espanya
restaren fidels a la república: Barcelona, València, Donosti, Múrcia,
Toledo, Màlaga i Madrid.
El pla dels revoltats era convergir cap a Madrid i acabar ràpidament amb la
república, però les coses no van sortir com esperaven. Morts Sanjurjo i
Mola, en estranys accidents d'aviació i afusellat el General Godet a Bcn,
Franco va ser nomenat cap de la junta de generals i “generalisim” dels
exercits.
2.2-La insurrecció a Catalunya
Els rebels sabien que Catalunya seria un lloc difícil de controlar, i per això
varen enviar un dels seus generals més prestigiosos: Godet. El pla consistia
en controlar BCN i la generalitat des de les casernes situades a la perifèria
de la ciutat.
A Barcelona la matinada del diumenge 19 de juliol comença l'atac.
Encapçalat pel capita López Varela i altres membres de la UME ( Unió
Militar Espanyola ), van fer sortir les tropes de les casernes. Però els
guàrdies d'assalt i els obrers armats vigilaven el que farien els militars. Els
militars republicans juntament amb la guàrdia civil es van posar al costat
de la legalitat republicana i van ajudar a sufocar la revolta sota les ordres
del general Aranguren.
El general Godet arribar al mig dia des de Mallorca per dirigir la revolta
però la situació ja li era contraria.
Es va tancar a capitania ( Militar ), on les forces lleials a la Generalitat, el
van fer presoner. Godet va fer una locució per radio per declarar que
s'havia rendit al govern a petició de Lluís Companys per evitar morts
inútils.
L'esclafament de la revolta de Barcelona, va causar la desmoralització dels
revoltats a tota Catalunya.
La actuació dels obrers i dels sindicats va frenar els militars. Apareixia un
nou govern a Catalunya el dels obrers armats. Comença el clima de
violència a Barcelona i a Catalunya en general. S'inicien els assassinat, la
crema de convents i altres actes vandàlics que perjudicarien al govern de la
generalitat i la pròpia republicà.

3.- La revolució
3.1.- La desintegració del poder
Controlats els revoltats, començava un canvi en l'escenari polític a
Catalunya. Per frenar els revoltats els obrers havien pres les armes i
comença la revolució al carrer. La gent s'apoderà de 30.000 fusells,
metralladores i abundant munició, sense el control de ningú.
A partir d'aquest moment l'administració pública quedà col·lapsada. Els
guàrdies d'assalt i els Guàrdies Civils no podien fer front a les masses
armades. L'exèrcit havia desaparegut pràcticament de Catalunya.
El govern de la República, amb un decret de Santiago Casares Quiroga,
dissol totes les unitats de l'exercit que havien participat en la revolta. La
mesura era molt perjudicial per a Catalunya perquè al costat revoltat no es
va produir.

3.2- Les milícies

El 20 de juliol el president Companys es reuní amb els seus consellers per
valorar la situació. No es podia aturar la revolució ni el desordre.
Companys convocà aleshores als dirigents confederals de col·laboració i
creà el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
La CNT-FAI acceptà la proposta. La majoria dels dirigents anarquistes es
van adonar que no podien prendre el poder.
El Comitè estava integrat per: tres representants de la CNT, dos de la FAI,
tres d'Esquerra Republicana de Catalunya ( ERC 9, tres de la UGT, un de
ACR, un d'Unió de rabassaires, un del PSUC i un del POUM.
Els grups antifeixistes van enviar voluntaris al front d'Aragó. Les
principals columnes van sortir de Barcelona. Podem dir que les columnes
s'emportaven el bo i pitjor de la revolució. Des de l'idealista que es volia
jugar la vida al front, l'aventurer o el criminal. Molts eren sortits de la
presó i protagonitzaven accions violentes i sagnants que van deixar un mal
record al seu pas. D'altre banda forces expedicionàries catalanes van
intentar reconquerís l'illa de Mallorca. De Barcelona va sortir una
expedició però va ser derrotada i hagué de reembarcar cap a Barcelona. El
govern de la República no havia ajudat a aquesta expedició perquè la
considerava una maniobra dels anarquistes. Un cop més la desunió entre
els republicans els hi passava factura.
Mussolini, que estava interessat en les balears, recolzà la seva defensa
pensant en futures expansions territorials.

3.3 La política econòmica. Les col·lectivitzacions.

Més que una apropiació va ser una substitució pel poder obrer. Els obrers
que ja tenien el poder polític i militar, ara també tenien l'econòmic.
Les empreses van quedar dividides en cinc grups:
1-Empreses de propietat privada, a les quals hi havia un comitè obrer de
control.
2-Empreses col·lectivitzades, dirigides pels mateixos obrers.
3-Empreses socialitzades, dirigides per un sindicat.
4-Empreses municipalitzades depenien dels municipis.
5-Empreses cooperatives.
Per posar ordre la generalitat de Catalunya va aprovar la creació del
consell de economia de Catalunya i poc després el decret de
col·lectivitzacions que les estructurava i regulava, n'establia les condicions
i creava interventors de la generalitat que havien de actuar en cada centre
col·lectivitzat. El Novembre de 1936 es crea una caixa de crèdit industrial
i comercial per finançà aquestes empreses. També va existir una
col·lectivització agrària, unes 400 sortides de les finques expropiades.

4.-La zona republicana

4.1.-La generalitat i el poder
En els primers moments de la guerra es va cometre actes violents, crema
de convents i assassinats. Mentre uns lluitaven contra el feixisme altres
incontrolats sortits de les presons es dedicaren a matar i destorbar. Les
darreres investigacions assenyalen que a Catalunya van ser assassinats
1541 sacerdots i 896 persones de ordres religioses. D'altres 6000 morts
violentament molts eren de militància catòlica. També varen assassinar tres
bisbes.
Tot i que la generalitat intenta evitar la matança, només va poder salvar a
alguns bisbes i al cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer. També facilitar
la fugida de Catalunya lliurant passaports i protegint a milers de persones.
Va ser la pagina negra de la guerra a Catalunya, fomentant l'odi entre els
catalans de una i altre ideologia. A més els catòlics catalans s'abocaren al
franquisme.
El govern de la generalitat va salvar alguns edificis religiosos com la
catedral, el monestir de Pedralbes o el de Montserrat, però foren incapaços
de salvar els que hi vivien. Fins i tot alguns consellers de la generalitat van
fugir per evitar ser assassinats.
Mentre Barcelona era bombardejada per via naval i aèria. El total de morts
per aquests atacs va ser de 5.000. Això i els morts dels fets de maig i els
30.000 morts al front deixen un bàlans esgarrifós per a la població de
Catalunya.
La generalitat intentar restablir el ordre públic, assumí competències que
no estaven previstes a l'estatut, fet que crea tensions amb el govern
central.
Però el problema més greu era la divisió interna en el bàndol republicà. Per
una banda els anarquistes de la CNT i la FAI i el POUM que volien la
revolució per guanyar la guerra, d'altre ERC que intentava evitar aquests
abusos. Els comunistes propers al PCE i de Stalin mitjançant el PSUC
eren partidaris de donar suport a la generalitat i d'atacar el POUM que
considerava troskista.
4.2.-Els fets de maig de 1937
Aquestes posicions polítiques enfrontades arriben al punt més greu en els
anomenats fets de maig de 1937. Per una banda generalitat i comunistes, i
per l'altre anarquistes i POUM. Una guerra dins d'una guerra.
La lluita va produir 280 morts. Les conseqüències polítiques van ser més
greus, els anarquistes van perdre poder, el POUM pràcticament va
desaparèixer i arribar la hegemonia del PCE i el PSUC. Els fets van
ocórrer de la forma següent:
El 2 de maig el conseller de seguretat de la generalitat Artemi Aiguader,
ordenar l'ocupació de l'edifici de la telefònica en mans de la CNT, i els
anarquistes es van resistir. Barcelona s'omplí de barricades i el govern
central envia 5.000 guàrdies de assalt, per restablir l'ordre.
Les conseqüències d'aquests fets a nivell nacional van ser importants.
Pressionat pels comunistes el president Azaña va fer dimitir a Largo
Caballero i posaren a Joan Negrín. Amb Negín al poder la influencia
comunista va créixer es va detenir al dirigent del POUM Andreu Nin
assassinat a Madrid per agents socialistes de la URSS.
A Catalunya es restablir l'ordre, cessaren els assassinats i es forma un nou
govern integrat per ERC i el PSUC.
El govern de la república es traslladar a Barcelona. Tot això juntament amb
la població civil bombardejada, sense aliments i els molts refugiats d'altres
llocs d'Espanya, van crear un panorama de desessin a Catalunya.

5.- L' Espanya Franquista

5.1.- De la insurrecció al nou estat
Anomenada també zona nacional hi va haver sempre un ordre regit
establert per la disciplina militar i l'estat de guerra. Els generals revoltats
estaven sota la presidència del més antic, Cabanelles.
Però calia unificar el comandament i reunits a l'aeròdrom de Salamanca
van escollir al general Franco com a Generalísimo de los Ejércitos y Jefe
del Estado Español.
Qui sostenia el bàndol franquista? Socialment els grans terratinents, i els
grans i mitjans empresaris, part de les classes mitjanes i la majoria de la
població catòlica.
Políticament hi havia diverses faccions que aviat van quedar sota el
comandament únic de Franco. Els monàrquics que volien re-instaurar a
Alfons XIII, el partit Renovación Española, i les restes de la CEDA.
Igualment els falangistes que tenien un pes molt important.
Franco acabà ben aviat amb aquesta diversitat, fundant un partit únic, a
imatge del nacional socialisme de Hittler o el partit feixista de Mussolinni.
Promulgà el decret d'unificació el 19 d'Abril del 1937 que unia la FET i les
JONS, format per falangistes i carlins, dels quals Franco s' auto-proclamà
líder.
Franco marcà com a prioritat guanyar la guerra, amb el suport de l'exèrcit.
Tots aquells que no estaven d'acord amb la seva acumulació de poder van
ser eliminats, executats o desterrats. Franco tenia ja tot el poder, dictara
lleis i establia censura de premsa, adoptant el títol de Caudillo, al igual que
Mussolinni s'haurà proclamat Duce o Hittler Führer.
5.2- Els catalans franquistes.
A Catalunya també hi havia partidaris del franquisme i molts empresaris i
sectors de les classes mitjanes. Molts van fugir a la zona nacional, a
l'estranger o s'amagaven. Cambó manifestà el seu suport al cop d'estat.
Alguns empresaris li van donar diners com Ferran Valls i Taberner, i
alguns intel·lectuals com Josep Mª Segarra.
La mort de molts religiosos va fer que l'església beneís el bàndol franquista
i justificà la lluita dels militars. Només dos bisbes s'hi oposaven, al·legant
que l'església no havia de prendre partit per cap bàndol, van ser el bisbe
Múgica de Vitòria i l'arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer.

6.1.-La internacionalització del conflicte

Els règims europeus van donar suport al bàndol franquista. Els tres estats
feixistes ( Itàlia, Alemanya i Portugal) recolzaren a Franco. Alemanya
envia més de 110.000 tones de material bèl·lic i sobre tot aviació, la
anomenada legió còndor, perquè Hittler aprofitava per fer entrenaments de
cara a la segona guerra mundial ( SGM ). Oliveira Salazar, dictador
portuguès, facilitar la entrada de soldats i subministraments des de Lisboa.
A més, Franco contava amb els regulars ( Soldats marroquins mercenaris
que sumaven més de 100.000 homes ) i que eren molt fidels a Franco. No
hem d'oblidar tampoc a la legió.
Els governs democràtics d'Europa no es van decidir a intervenir en el
conflicte, tant França com la Gran Bretanya no desitjaven enfrontar-se amb
els estats feixistes.
La URSS els feia desconfiar pel seu caire revolucionari i així el Setembre
del 1936 s'establi a Londres el comitè de no intervenció; l'excusa era que si
no enviaven armament la guerra s'acabaria aviat. La zona republicana va
rebre l'ajut de voluntaris antifeixistes que van formar les anomenades
brigades internacionals, on hi van participar més de 50.000 voluntaris.

6.2- Les operacions militars

Cada historiador proposa intervals diferents. Per tant, es millor parlar
d'intencions més que de fases.
En un primer moment, l'objectiu essencial era conquerir Madrid. L'exercit
del Nord comandat per Mola i el del Sud liderat per Franco es van plantar
davant Madrid. Tot i el brutal atac, la aferrissada defensa de la ciutat va fer
recular els atacants.
Després d'aquest intent fallit, se'n produí un de nou, des de la carretera de
la Corunya pel riu Jarama i el front de Guadalajara, el febrer de 1937 i es
produir la batalla del Jarama, però aquest cop tampoc o varen aconseguir.
Així les coses, Franco decidir ocupar Màlaga i gracies a les aviacions
Alemanya-italianes i amb el suport de la flota va bloquejar els ports i
controlar el sud de la península.
Al nord la resistència va ser més forta sobre tot a Bilbao i a Astúries.
Tancada la frontera francesa i sense la arribada de armes, Mola ocupar Irun
i Sant Sebastià. Més tard, l'exercit de Galícia assetjava la ciutat de Oviedo.
L'abril de 1937 es caracteritza per l'atac al País Basc i la destrucció de
guernica per l'aviació. Sense força militar els republicans van perdre
Bilbao, Santander i també Oviedo.
Mentre els republicans havien recuperat Teruel, però els franquistes la van
tornar a recuperar després d'una batalla sagnant, era el gener del 1938. Les
successives batalles de Brunete al centre peninsular i Belchite al front
d'Aragó van ser intents de defensa per part de la república al març, l'exercit
franquista inicià una forta ofensiva i el 3 d'abril ocupaven terres catalanes
caient Lleida el dia 4. S'anul·lava l'estatut d'autonomia a les terres
ocupades pels franquistes. El 15 d'abril entraven a Vinaròs i la zona
republicana quedava trencada en dos.

7.-La fi de la guerra
7.1.- La batalla del Ebre.

L'exercit república en reorganitzar en un total de 300.000 efectius.

Quedava l'intent de cremà les darreres opcions i dur a terme una ofensiva
ven preparada i sobtada sota el comandament del general Vicente Rojo. A
Catalunya havia arribat material bèl·lic i els republicans comptaven amb
250.000 homes. El 25 de juliol del 1938 l'exercit travessava el Ebre per la
zona de Gandesa. S'iniciava la batalla més dura de tota la guerra. Els
republicans so van jugar tot pel tot. Franco concentrar moltes forces i
comptava amb la superioritat aèria Van ser quatre mesos de durs
enfrontaments fins que el mes de novembre els franquistes entraren a Mora
d'Ebre. Les tropes republicanes iniciaven la retirada.
El balanç de la batalla fou sagnant, i les xifres varien segons els
historiadors, des de 40.000 a 100.000 morts. El resultat fou la desfeta de
l'exercit republicà.

7.2.-L'ocupació de Catalunya
Els alemanys rearmaren Franco, en poc temps organitza l'ofensiva contra
Catalunya. Tenia una clara superioritat i la conquesta va ser molt rapida.
Les brigades internacionals van marxar de BCN, atès que no tenien
opcions de lluitar. El 23 de desembre Franco donava l'ordre de la darrera
ofensiva amb 300.000 soldats i 500 avions. El 15 de gener del 1939 queia
Tarragona el 26 BCN i el 4 de febrer Girona. L'exercit republicà es retirava
cap a la frontera, i els governs de la república, de Catalunya i del País Basc
creuaven la frontera juntament amb milers d'exiliats, es calcula uns
350.000.
El dia 9 de febrer del 1939 els franquistes arribaren a la frontera i el 28
Azaña dimitia a Paris. Mentre Negrín tornava a València per dirigir la
resistència final.
El coronel Casado que defensava Madrid pretengué una pau negociada.
Franco es negà i sol·licità una rendició sense condicions.
Mentre a Catalunya Franco aplicà la llei que havia derogat l'estatut i
desencadenà una repressió que produïa no només exiliats, si no que ha més
moltes persones van passar a camps de concentració, foren jutjats en
judicis sumaríssims i afusellats. Foren suprimits tots els partits polítics,
organitzacions sindicals i eliminades les llibertats democràtiques.
Qualsevol manifestació de nacionalisme català queda prohibit i s'imposà
un regim dictatorial.

7.3-La fi de la república
El govern de la república esperava en un intent desesperat que esclates la
segona guerra mundial i els països democràtics l'ajudessin. Però els
governs europeus van reconèixer el govern de Burgos el 27 de Febrer del
1939.
Tot això portà a que el coronel Casado dones un cop d'estat i intentes
negociar amb El gran fill de puta (Franco). Aquest no va fer cas i els
republicans es van rendir. El 28 de Març les tropes franquistes entraren a
Madrid, i el dia 30 ho feien a Alacant on estaven els darrers republicans
que volien fugir per mar i no ho van aconseguir perquè el port estava
bloquejat. L'1 d'Abril s'acabava la guerra i Franco dictava un celebre
comunicat que deia així: “ En el dia de hoy, cautivo y desarmado el
ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos
militares. La guerra ha terminado. Burgos 1 de Abril del 1939”