NEU

Jordi Carulla-Ruiz
El que és suau venç el que és dur.
De la neu

que s'assembla a l'amor.

De la quietud de l'amor,

d'una pau flonja,

absència coberta

i paisatge.
Beure una gota d'aigua

que ha estat dormint durant segles

en un glaciar.

Densitat de llum captiva,

pols d'estrelles apagades.

Digues, doncs,

on vas llençar

la clau de la caverna.

El temps que ens empresona.

A l'altre costat del mur

el salt de llum infinita.

Dona plena de llavors,

arrel sorgida del fons negre,

amor sense causa

creixent infinit.
Des dels teus ulls grans

sembres el que veus;

albires, estàs en el centre,

en la pau inalterable.
Trobes el fil

d'un anhel clos;

et desvetlles.
El so dins el so

de l'aigua.

El foc dins el foc

de la flama.

El silenci sord

de la terra.

El èter de l'aire

dels cims.
Mar de pins verds,

ones de resines,

estores de silenci net,

sorra, sotabosc i aire.

Caminant les petjades

de la llum.
Obro els ulls a l'alba,

arrenca dolçament a bategar

el somni del món.

M'incorporo,

començo a respirar.
El paradís del cos,

la creació meravellosa

sota el desig celeste de la llum.

La vígilia habitada,

la rosa dels pètals oberts.

El somni etern de la nit.

Astorats de perplexitat,

ens escrutem els rostres

sota la por d'un dolor transversal.

Abocats al canvi,

indefugiblement engolits.

Bevedors del calze,

famolencs cercadors de l'altre.

Desdoblat el cos,

la simetria ens transmuta

l'un amb l'altre.

La veu de lli,

l'iris de fòsfor,

el batec de les ales.

Els ulls de la dona,

els regnes.

Les mans imbuïdes

on maduren els fruits.

Desapareix el jo,

dins l'aigua quieta;

el fons negre

del mirall.
L'eclipsi,

la foscor muda,

l'arrel nodridora

del silenci.
Enfundat de nit

Copso el no-res,

en cada batec;

la tomba- l'esgàrip.
L'infinit inscrit,

dins l'infinit

el cos de llum

manantial.
Una ona continguda,

que s'expandeix

i es recull.
La silueta del cos,

els clarobscurs del capvespre.

De porpra roig,

l'encís solar que s'apaga.

I els núvols

que transporten

el pes inesgotable

dels somnis.

L'ombra que ens iguala.

Caminant els versos

pel llom de les muntanyes

els cabells blancs

de l'hivern.
L'ombra allargassada,

negre sorbe ferro,

la força de la terra.
Mans immortals,

obren al prat,

s'encripta l'hivern

pastura l'anyell.
Proeses,

li has posat nom,

reneixes lunar,

enmig de la neu,

el temps és dolç.
Dalt del cim

d'aquesta victòria

guanyada húmil,

descanses.

Rebràs els auspicis

del proper sol.

Centelles siderals

en totes direccions,

missatges invisibles,

espurnes que cauen

transparents a l'herba.
Diluït en el silenci

de la terra que respira

alè de nit.
En els suburbis del cor

s'escalfen indigents

de sols caiguts en fogueres

Nòmades,

deserts, rostres

mutants de llum.
Tornar al centre

de la cova embrionària,

aixecar-se de nou

recosit de silenci.
Tot el blanc és blau,

és espai diluint-se,

part del somni integral,

neu de la nit.
Algues,

pedres,

sorra d'aigua que

s'escorre.
Ginesta del camí,

sota el cel obert,

et desfulles.
Pols estel.lar,

pell tatuada

a la memòria,

ales.
Les consequències

arriben lentes i pesades

com rodes de camió.

La llum de la nit retornada,

remor d'aigua, pedra blanca,

record de vols -silenci de plomes-.