CATALÀ NORMALITZAT EN UN MÓN MULTILINGÜE (B.

Joan)
10 preguntes / 10 repostes

1.-La desaparició d’una llengua és un fet natural que no

deixa cap buit cultural a causa del propi procés de
substitució lingüística?

Els especialistes diuen que a mitjan s. XXI s’haurà empobrit

el ventall de llengües existents actualment, o sigui que les llengües
més petites seran fagocitades per les que tenen una major difusió.
Per a alguns la desaparició d’una llengua no suposa més que un
canvi natural en els codis de comunicació, és a dir la substitució
d’un instrument d’intercomunicació per un altre. Però ens hauríem
de demanar què perdem pel camí i si els citats processos són
realment respectuosos i per tant naturals, si tenim en compte que
“pobles diferents amb llengües diferents, entenen el món de
manera diferent” (les llengües amazòniques tenen moltes més
paraules referents a les variants del color verd que cap altre). Així,
doncs, no serà gratuïta la pèrdua d’un instrument amb el qual
construïm la realitat en què vivim i que a més conforma una part
important de la personalitat dels individus i dels pobles. Per tant, la
desaparició d’una llengua ens deixa un buit cultural essencial per a
tota la humanitat.

2.- Quina incidència pot tenir en el futur de la llengua

catalana l’actual situació de multilingüisme que vivim en
el nostre món globalitzat?

El fet que les nostres societats siguin més plurals e

interconectades entre sí i que actualment es parlin moltes més
llengües que avant en un mateix territori, més de dues-centes a la
ciutat de Barcelona, afectarà la vitalitat de una llengua depenent
del grau de normalització que tengui dins del seu propi territori i
per tant depenent de la generalització del ús públic de la citada
llengua.
Tenint en compte aquest fet, podríem dir que les llengües
minoritzades es poden veure afectades pel multilingüisme si els
novinguts no s’incorporen com a nous parlants de les citades
llengües. En el cas del català, el seu futur es veuria compromès si
les persones nouvingudes no l’adoptassin com a llengua
d’intercomunicació pública a més d’usarse entre els diferents grups
lingüístics. Si finalment la població immigrant triàs el castellà per a
la incorporació a la vida social del seu nou país, el procés de
normalització del català es trobaria seriosament afectat
negativament.

1
 3.-Existeix una política lingüística europea que doni
suport al manteniment de la diversitat de llengües
presents en la realitat cultural d’aquest continent?

El plurilingüisme a Europa normalment és mostrat amb una

visió deformada de la realitat cultural del continent, ja que quan es
fa referència al nombre de llengües d’aquesta part del món sols es
tenen en compte aquelles que són oficials als estats membres de la
Unió Europea, i d’aquesta manera s’ignoren les que no tenen aquest
estatus polític.
Així doncs la política lingüística europea es pot qualificar de
plurilingüe en relació a Europa i unilingüe en relació a la majoria
dels estats membres. Aquesta situació no beneficia els processos de
normalització, com el del català, que es donen dins del si de la Unió,
ja que la pauta la marquen els estats que en molts de casos són
contraris a desenvolupar polítiques lingüístiques que afavoreixin las
llengües minoritzades i minoritàries.
Per canviar aquesta situació es podrien plantejar dues línies
de treball:
1.- Desplaçar la política lingüística a nivells que no es
corresponguin amb els estats (regions, lands, nacions sense estats
o comunitats autònomes)
2.- Dissenyar una política lingüística de caràcter europeu.
La creació d’una Agència Europea pel Multilingüisme que
treballàs per la protecció i el foment de totes les llengües d’Europa
podria ser l’inici d’un camí respectuós amb la diversitat cultural del
continent que fes possible les dues línies de treball anteriorment
esmentades.

4.-Què entenem per llengua minoritzada i quins camins

cap a la normalització han pres aquest tipus de llengües?

Es diu que una llengua és minoritzada quan, per una banda,

es pot usar amb normalitat dins de la seva comunitat de parlants, és
transmesa generacionalment, té una literatura pròpia i ocupa
àmbits públics i formals, però per un altra banda els parlants
d’aquests tipus de llengües es troben amb dificultats a l’hora d’usar
només la llengua pròpia en tots els àmbits oficials i socials.
La superació d’aquesta situació, és a dir, la normalització de
les llengües minoritzades ha passat per dos camins diferents:
1.- La independència nacional, la qual suposa la oficialitat de
facto de la llengua pròpia (que no té per què ésser-hi exclusiva). Els
processos d’independència que varen tenir lloc a l’est d’Europa
varen normalitzar llengües com l’armeni, el lituà, el letó, l’estonià...
2.- La consecució d’un model lingüístic igualitari, on la normalitat
passa pel fet que totes les llengües són oficials de l’Estat i cada
llengua és oficial en exclusiva dins del seu territori lingüístic. És el

2
 cas de Bèlgica amb el francès I el flamenc o de Canadà amb l’anglès
i el francès.

5.-Que és una “llengua regional” quan parlam a nivell

supranacional?

Existeixen llengües que, pel seu nombre de parlants i de territoris

on són usades, es pot dir que tenen un paper important en la
comunicació entre pobles i societats i que, per tant, són llengües
d’abast supranacional, o sigui d’àmplia difusió internacional sense
arribar al nivell mundial de l’anglès com a interllengua reconeguda.
Les principals llengües regionals en aquest sentit són el xinès
mandarí, usat com llengua d’intercomunicació entre parlants de
diferents llengües a la Xina i al sud-est asiàtic, i el castellà com a
llengua d’Amèrica del Sud, Central i de gran difusió als EUA i sud
d’Europa.
Altres llengües regionals amb un menor nombre de parlants
serien el francès, l’àrab, el portuguès, el swahili i l’indi.

6.- Es pot considerar que l’acció política a favor de les

llengües minoritzades és coherent amb una concepció liberal
de la societat?

7.-En quina situació es troba la llengua catalana als

territoris als quals no es llengua oficial?

Actualment els catalanoparlants que resideixen als territoris de la

“Catalunya Nord” al sud de França i a l’Alguer a l’Itàlia es troben en
una situació de manca de drets lingüístics, a causa, sobretot, de la no
oficialitat de la seva llengua i a una política lingüística poc respectuosa
amb las minories per part del seus estats. Així, doncs, els
catalanoparlants d’aquests estats es trobaran amb una possibilitat
precària d’estudiar en la seva llengua a més de la manca de mitjans de
comunicació locals i d’administracions on es parli el català. De totes
maneres la situació sociolingüística d’aquests territoris està en
consonància, amb un percentatge de població que usa el català molt
reduït, amb el seu estatus oficial i podríem parlar d’un procés evident
de substitució lingüístic.
Per un altra banda ens trobem que a Aragó, a la Franja de Ponent,
on tampoc es oficial la llengua catalana, la situació és ben diferent, ja
que, malgrat que la llengua oficial, el castellà, com llengua
“prestigiosa” abasta tots els àmbits d’us públics i formals, la llengua
catalana fa les funcions de llengua “baixa”, informal per a usos
domèstics. Aquesta situació es podria anomenar com a diglòssia
lingüística.

3
 8.-Per què es pot considerar el català com un cas únic
dins del panorama lingüístic europeu? Quina és la seva
singularitat?

És evident que el català és una llengua minoritzada perquè el seus

parlants tenen dificultats a l`hora de fer-ne un ús normal en la totalitat
de las institucions públiques del seu territori lingüístic. No obstant
això, hem de ressaltar tres característiques que comparteix amb les
llengües oficials i que fan del català un cas únic a Europa i el distingeix
de la resta de llengües no oficials de la Unió Europea:
1.-El català té un nombre major de parlants europeus i de llibres
publicats que el portuguès, el txec, el grec, l’hongarès o el suec,
totes llengües plenament oficials de la Unió Europea.
2.-La llengua catalana és la llengua del ensenyament i de la
universitat.
3.-Existeix un espai ample de mitjans de comunicació que usen
majoritàriament la llengua catalana.

9.-Quins són els camins pels quals es pot arribar a la

plena normalització de la llengua catalana?

Si tenim en compte allò que havíem exposat en la pregunta 2,

per fer una concreció del cas de la llengua catalana ens hem de referir
a les dues vies citades per arribar a una plena normalització :
1.-Seria necessari que Espanya esdevingués un model lingüístic
igualitari, o sigui que es consideri al mateix nivell el català o el
gallec que el castellà, sent totes llengües oficials del estat.
2.-Aconsseguir la sobirania política. Crear un estat català on la
llengua catalana sigui la oficial sense que això signifiqui que no es
garanteix l’oficialitat del castellà en una part del territori i del
francès en una altra.
10.- Quines llengües formen l’actual panorama lingüístic a
Catalunya?

A Catalunya, amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia, es

poden parlar tres llengües oficials: a) el català com la llengua pròpia
de Catalunya.
b) el castellà com a llengua oficial de l’estat
espanyol.
c) l’occità, en tant que llengua pròpia del vall
d’Aran .

4
 Per un altra banda a Catalunya existeixen altres comunitats
lingüístiques procedents de les diferents onades d’immigració; les
minories gallega i espanyola, que als anys 70 van emigrar cap a les
zones industrials de Barcelona i les zones turístiques de la Costa Brava
i les actuals minories de nouvinguts procedents d’altres països menys
desenvolupats (hispanoparlants d’Amèrica, parlants d’àrab i d’amàzic
del Magreb i algúns asiatics i africans)