Travessa Viladrau-La Garriga 2008

Diumenge, a dos quarts de cinc de la matinada, caminant pel centre de La Garriga, em trobo ja
una cua important de gent a la zona que envolta per dalt l’aparcament de la Sínia. És la meva
primera vegada i m’impressiona. Em trobo amb dos companys i comentem la bogeria de la
gent per aquesta afició, tan mundana, del caminar. Som molts més els que som aquí esperant,
enmig de la boira i de la nit, que els que ens hem trobat que tornen de les sortides nocturnes.
Quina sort que no m’han parat al control de l’entrada de La Garriga, perquè m’haguessin fet
arribar tard, no pas pel meu nivell etílic, a cero en una nit com aquesta. Cap a les cinc la cua
comença a avançar, i des de les escales de la Sínia, copsem millor encara l’ambient de la
travessa, el bullici de la gent sembla difícil en aquestes hores. Després de signar la butlleta, en
que se’ns informa que l’organització no es fa responsable del que ens pugui passar, cosa obvia.
Per un passadís, que recorda els dels escorxadors, i que no ens deixa veure el forat de l’antiga
casa de la Sínia, ens anem apropant als autobusos. Un cop a dalt, aprofito per endormiscar-me i
reposar una mica abans de la caminada. Em desperta un crit, concretament: “Pallús!” dirigit per
algú al conductor de l’autobús que s’havia passat del trencant que ens duria de l’autovia cap a
Viladrau. I a mi encara em sobta el nivell de violència verbal amb el que alguns es relacionen
amb el món. Encara adormit, l’autocar s’atura abans d’arribar a Viladrau i enmig de la foscor
comencem a enfilar pel camí, sense massa temps per pensar. Enmig de la foscor semblem una
pila de cuques de llum que s’han posat d’acord per avançar en la mateixa direcció. Fa fred però
enmig d’aquesta foscor no veiem el baf que la nostre respiració ha de desprendre. Seguim les
corbes en lleuger ascens, enmig d’un ambient força animat, i arribem al primer control, La
Sala, on la coca i el cacau calent ens refan d’aquest sobtat inici. Queden nou quilometres fins el
proper control i pel que em comenten, el més dur ens ho trobarem ara, en la pujada a San
Segimón, i tenien raó, però la bellesa del paisatge, en aixecar-se el dia fa que no siguin tan
dures les rampes. I també ajuda veure tanta gent jove i amb tants d’ànims, i ens agafem al seu
ritme, fet del qual ens n’arrepentirem més tard, en l’últim tram de la travessa. Bordegem per
sota San Segimón, per lo vist ja no s’hi pot passar, no se per quin problema de la propietat
privada, i penso en la cançó d’en Jaume Sisa.
Impressiona que en alguns moments de l’ascens, amb la llum de l’alba, veiem des de el Canigó
fins Montserrat. Tristament un Pirineu molt poc emblanquinat per l’època de l’any, que ens
anuncia la sequera que patirem, i que ens recorda, enmig de tanta bellesa natural, que la nostre
actitud en aquest planeta està acabant amb el que tant ens agrada, amb el que sustenta la vida.
Arribem a dalt de tot de la collada, i ja podem veure Collformic, baixem corrent i saltant, que
fa il·lusió i les cames encara estan fortes. Hi arribem i enfilem el camí del Pla de la Calma,
possiblement un dels llocs més bells de les nostres contrades, i mirador esplèndid d’aquesta la
nostre terreta. El control del pla de l’ase mort ens espera, i l’olor de la botifarra motiva les
cames a seguir caminant, ara que comencen a notar que porten uns 13 quilometres caminats,
pujant i baixant. Fa un dia esplèndid, l’entrepà té gust de gloria, veure en porro sempre té un
quelcom afegit i en un lloc com aquest, més. Veure tanta gent aquí dalt, amb el fred i amb les
ganes, fa pensar en el valor d’aquestes caminades. I sense distreure’ns massa enfilem pel pla,
que queden nou quilometres fins el proper control. Ja no anem tan sobrats i comentem que
aquestes caminades van bé per conèixer músculs oblidats, i per saber com l’edat va passant
factura. Personalment el meu genoll dret em comença a avisar de que el descens cap a La
Garriga serà dur. La vegetació i l’orografia del Pla de la Calma ens recorda que no fa tant de
temps aquí hi vivia gent, en temps en que per aquestes èpoques normalment aquí també hi
havia neu. Arribem al tercer control, a l’Alzina al final del Pla de la Calma, quin gust de
taronges, em comenta un veí que no s’acaba de creure que ho sigui per aquí dalt. Enfilem el
bonic corriol que ens portarà, deixant a la dreta el Tagamanent , cap al quart control, a San
Cristòfol. Durant el primer tram de la travessa amb el bon ritme que dúiem anàvem avançant a
la gent, en canvi ara, ens van avançant a nosaltres, no es pot mantenir el ritme. Curiosament la
baixada, per alguns pedregars, és fa més dura, els peus comencen a estar reescalfats, i alguna
butllofa avisa de que té ganes de sortir. Ara ja podem veure fins hi tot el massís del Garraf, i
des d’aquí els Cingles del Bertí es veuen imponents, ara que els sol els rega amb tota la seva
força. Costa arribar fins a San Cristòfol, on hi ha força gent recuperant forces per afrontar
l’últim tram. Baixem per corriols i rieretes, entranyables però doloroses per les nostres cames
que ja en tenen prou de caminar, i els peu no diguem. Després d’unes quantes corbes, que ja
ens permeten veure el campanar de l’església, horitzó al qual em d’arribar. Finalment arribem
al darrera de la Sati, i sap greu després d’aquest empatx de natura, trobar-se la indústria i
l’asfalt, i que llarg es fa el camí fins l’església, encara hi ha gent que té ànims per córrer. És
curiós trobar-se amb la gent que a sortit de casa el diumenge al matí, que no van suats ni amb
cara d’atropellats. Recollim la motxilla que ens obsequia l’organització que anirà bé per
properes caminades, i arribem a l’últim control, a la plaça de l’església. Em caminat durant sis
hores i mitja, i estem sorpresos de tota la gent que hi ha a plaça. Satisfets i adolorits anem a
prendre una mica de vi, i preguntem a algú de l’organització com ha anat. Ens contesta que
malament, visiblement afectat, es veu que ha mort un participant d’un atac de cor, en les
primeres pujades ca a San Segimón, l’helicòpter de salvament no ha pogut arribar a temps. Els
nostres condols per la família, els amics i l’organització. Aproximadament unes 970 persones
han realitzat la travessa, i gaudim des de les escales de l’església, descalçats, de l’esforç fet
col·lectivament per a que aquestes travesses, que ens recorden d’on venim, segueixin reunint a
tanta gent, de totes les edats, però sobretot infants, adolescents i madurets.