Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

ELS TRES MOMENTS DE L’ADOLESCÈNCIA:

Des que les persones naixem fins que arribem a l’adultesa passem per tres
moments de crisis (de creixement) importants:

2-3 anys adolescència 40-50

Definició del JO redefinició del Jo revisió-consolidació

Tossuderia

Descoberta de

qui sóc jo

Cal una primera diferenciació important que ve de la mà dels conceptes

PUBERTAT i ADOLESCÈNCIA.

Mentre que el primer fa referència als canvis físics que es produeixen en un

període curt de temps, el segon s’encara sobretot com a fenomen
social.
L’adolescència sol abraçar actualment uns deu anys. Pot començar cap els
11 anys.

MÓN PRIVAT

12-13 13-16 16-20....

Distància del nucli familiar

MÓN FAMILIAR

Les dues línees són bàsiques; cal separació per viure-conviure i créixer com
a persones.

1
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

L’adolescència és l’etapa per la qual el nen/a deixa de ser-ho per convertir-

se en adult. Ens pot fer servei la metàfora de la MORERA i els CUCS DE
SEDA. Passen de ser cucs a fer-se un capoll on en sortirà una papallona.

L’adolescent necessita fer el procés de separar-se del nucli familiar.

L’adolescent entén i viu en el present.

La relació amb els pares ha de ser bidireccional.

Tres dols són presents:

- dol per la pèrdua del cos de nen/a que li dóna una seguretat en
l’estar a la vida
- dol per perdre el moment de vida de la infantesa: jocs, amics...
- dol esdevingut de redefinir la relació amb els pares:
o fills: ja no sóc un nen/a però tampoc sóc un adult i no sé com
parlar-los-hi perquè m’entenguin
o pares: ja no són uns nens/nenes i no se com parlar-los-hi,
quins límits i/o exigències haig de tenir amb ells/es...

El cos esdevé essencial en aquesta etapa, ja que, donat als canvis que
biològicament es donen, ells no poden controlar-lo, no es reconeixen a ells
mateixos. Si no t’agrada res, no t’agrada res. És una etapa de dol: pèrdua
del nen, pèrdua del cos que controlaven.

1a FASE: La caiguda dels Déus. Descobreixen que els pares també es

poden criticar. Comencen a elaborar un criteri propi. Qüestionen les coses.
La relació amb els amics és d’acompanyament físic als llocs, l’empatia
comença a fer-se present. Comença a ser una relació important.

2a FASE: La transformació. I, on és el CAPOLL? A la seva habitació.

Esdevé bàsic en aquesta etapa:

- l’habitació, o el seu espai

- els amics
- el llenguatge bàsicament en monosíl·labs
- el silenci

És l’etapa on cal més paciència, i molt de respecte però també cal posar els
límits molt clars del que és tolerable i del que no. Els pares també han
d’aprendre a ser pacients i a ser tolerants. La relació amb els amics passa
de ser d’acompanyament a ser de fusió, pràcticament de simbiosi, sobretot
amb les nenes. Allò que sent una ho senten totes amb la mateixa intensitat.
Els nois ho viuen a través de la estètica, de trobar un espai comú
d’identificació: esports (futbol, bàsket, escacs...)

3a FASE: L’ inici del propi camí.

2
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

Moment de vida que consolida els dos anteriors. Els adolescents estan
entrant en la joventut. Comencen a tenir comportaments i actituds més
properes als adults. No comenten les seves decisions als pares, les
comuniquen només i la funció dels pares, a través del diàleg i la conversa,
estaria centrada en escoltar i fer-los-hi veure si aquella decisió entra de ple
en les normes i valors de la família. Estan més centrats en els seus
interessos i viuen l’esforç de forma diferent. Ja estan en un moment on
controlen les seves emocions i les seves relacions.

Per tant, és important entendre que:

• els pares no hem de personalitzar els conflictes, no van amb

nosaltres en concret, sinó en la necessitat de reafirmar-se. El
conflicte no va amb mi.

• Un adolescent està en permanent conflicte amb ell mateix.

• L’adult té la responsabilitat de la comunicació.

• L’adolescència és el moment de vida on l’afirmació del JO puc-

JO soc.

Un cop situada l’adolescència reprenem el que hem de saber sobre la

vivència de l’esforç que poden tenir i parlant amb adolescents sobre que és
per ells l’esforç surt una definició estretament lligada:
• o be lligada a l’ interès dels pares: primeres fases de
l’adolescència on, encara, la influència dels pares és present,
sobretot en la insistència dels horaris d’estudi i resolució
d’activitats de responsabilitat quotidiana (tasques de casa).
• o be lligada als seus propis interessos i ganes de fer coses:
adolescents del final del cicle adolescent on ja comencen a
tenir consciència del seu projecte de vida i on veuen que
l’esforç ha de ser un valor propi, no un valor que els pares els
hi donen. Segons ells “l’esforç augmenta segons l’edat” (Pau
d’Olot, 17 anys).

L’ESFORÇ LLIGAT A L’ INTERÈS DELS PARES:

Primera concepció de l’esforç, segons els adolescents amb els que s’ha
parlat(alumnes de 4art d’ESO). Diuen que el paper dels pares és molt
important en aquesta primera etapa de l’esforç a l’adolescència perquè
segons ells:
• els pares, malgrat semblen pesats ho fan pel teu be.
• els hi ha anat be l’acompanyament en el moment de:
 fer els deures
 agafar l’hàbit de tenir horaris
 començar a responsabilitzar-se de les seves coses
 que els hagin posat límits en coses que volien fer i no
tenien que fer-les

3
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

• gràcies a aquest acompanyament han set conscients de les

seves responsabilitats en aquesta segona etapa de
l’adolescència.
Conjuntament a aquestes respostes, que són escoltades en un ambient de
classe i, possiblement, amb la responsabilitat de “no deixar” malament als
pares, ens trobem que el valor de l’esforç es viu a cada casa de forma
diferent i de vegades, fins i tot, de forma contradictòria, depenent dels
estils educatius que els adults utilitzen en la transmissió de l’educació en el
projecte de vida que tenen pensat pels seus fills i filles. Així ens trobem
que:
• en l’estil autoritari, l’esforç no es viurà per part dels fills i filles
com un valor a adquirir sinó com una exigència a complir hi
hagi o no capacitat. Per tant, per part dels pares no hi haurà
una intenció o voluntat d’entendre als seus fills/es com
persones amb diferents capacitats sinó que hi transmetran
l’esforç com una exigència sense cap opció de manifestar
interessos propis per part dels fills i filles sent els interessos a
complir els dels pares. Recordeu que en aquest estil la relació
és rígida, unidireccional i molt severa.
• en l’estil democràtic, l’esforç és viscut com un valor a
transmetre als fills i filles, de forma gradual, a mesura i en
concordança amb l’edat i les característiques i capacitats de
cada un dels fills i filles. Hi haurà un acompanyament en la
realització de les tasques. Hi haurà un diàleg en el respecte
dels diferents temps de vida que hi ha a totes les famílies. Les
normes que estructuren les famílies aniran en funció de les
necessitats de les persones que configuren el nucli familiar i es
duran a terme així com les responsabilitats (forma pràctica de
la norma) en funció del moment de vida i del moment concret
de vida de la família.
• en l’estil democràtic-permissiu, l’esforç és un valor que es
queda immers en la idea pròpia del valor però que no s’arriba a
consolidar com a fet concret en la vida dels fills i dels pares.
Pensem que una família que estableix la seva estructura en
aquest estil és una família que tracta als fills i filles com si
fossin iguals adults i adolescents, per tant, els adolescents
tenen tant dret a canviar les normes com els adults perquè ha
estat un aprenentatge que aquests darrers els hi ha donat. Si
la norma no els hi convé (parar la taula, estudiar, baixar les
escombraries...) la canvien a través de petites rebaixes (ho
faré demà, acabaré d’estudiar després, que et costa a tu fer-
ho...) i els pares acaben acceptant el canvi perquè és tant petit
que no val la pena enfadar-se. Aquesta manca de límits
constant, en tota norma, per petita que sigui, va donant una
capacitat de decisió “d’adult” a nois i noies que encara no
tenen la capacitat pròpia d’entendre l’envergadura d’aquests
canvis en la seva estructura de pensament i els pares no en
són conscients, tampoc, fet que provoca una simetria en les
relacions en les que, al final, els que fan les funcions d’adults,
la majoria de vegades són els fills fent fer als pares allò que els
hi pertocava a ells.

4
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

• en l’estil sobreprotector, l’esforç no existeix ni com a valor ni

com a principi envers els fills. Senzillament els pares treuen tot
esforç en les activitats que els seus fills hagin de fer fent les
coses i les activitats per ells. Els fan més petits del que son. No
els hi deixen fer activitats que, per edat, els hi seria convenient
amb l’argument de “a mi no em costa res fer-ho”, “per no
sentir-lo, m’estimo fer-ho jo”, “és la meva funció fer-li les
coses” i parlem de fets tant concrets com: preparar una
motxilla, una borsa d’esport, un berenar, vestir-se, fer-li els
deures (no ajudar-lo) o, fins i tot, amb vuit anys, banyar-lo
sempre. Aquesta manera de fer, educativament parlant, fa que
els adolescents, en aquestes primeres fases, comencin a tenir
exigències vers els pares sobre responsabilitats que tindrien,
per edat, que fer ells però que no se’ls ha ensenyat.
• en l’estil delegant, l’esforç no és un valor en si important. Els
pares deleguen la seva autoritat en altres figures adultes, els
avis, normalment i aquests utilitzen, la majoria de vegades un
estil sobreprotector.
• en l’estil intermitent, el valor de l’esforç es transmet i es viu
com quelcom relatiu. Els fills i filles que viuen aquest estil, a
l’estar sempre en dubte de les ordres i de les normes que els
pares posen, perquè ells mateixos no saben donar-les-hi una
estabilitat, no sabran mai a que dedicar esforç perquè facin el
que facin estarà o equivocat o malament.
• en l’estil indiferent ens trobem en que al ser la presència dels
pares pràcticament inapreciable ja que el seu interès no són,
veritablement, els fills, sinó la feina, els amics, qualsevol altre
“tema” que no siguin els propis fills, el valor de l’esforç els fills
i filles el viuen, no com quelcom important en referència a ells
sinó si com quelcom important per als pares (treballen molt) i
poden assumir-lo com un aspecte important de la seva vida
per tal de cridar l’atenció que els pares no els hi donen. A
voltes pot ser positiu, a voltes pot ser només per demanar una
atenció que no rep.
• En l’estil sacrificant, l’esforç és el valor per excel·lència,
negativament parlant. És a dir, el valor del sacrifici, de l’esforç
en fer les coses, en no “queixar-se”, en admetre que per
damunt de tot esta el patiment és el que dóna l’aspecte
negatiu de l’esforç en aquests fills i filles perquè els pares els hi
ensenyen la importància del sacrifici que fan perquè a ells no
els hi falti de res però, després, a l’adolescència, els pares
demanaran als seus fills el valor del sacrifici, de la recompensa
que ells han de tenir: ara us heu de sacrificar per nosaltres
esforçant-vos en estudiar més que els altres, en treballar més
que els altres... per tot el que nosaltres us hem donat.

Com hem vist, cada estil educatiu te la seva forma d’ensenyar el valor de
l’esforç en la quotidianeitat de les vides familiars.

Veiem que no en tots es planteja o es viu l’esforç com un aspecte positiu de

la vida de les persones, ans al contrari, només en l’estil democràtic es

5
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

percep i es planteja com quelcom necessari en la creació i construcció de

persones amb capacitat d’autonomia.

L’ESFORÇ LLIGAT ALS INTERESSOS DELS FILLS I FILLES

Altre cosa és quan parlem amb els adolescents de que és per ells l’esforç.
Surt, en aquestes converses, l’estil en el que s’ha educat però hi ha el tret
comú del moment de vida que estan vivint: L’ADOLESCÈNCIA, és a dir,
prima l’ interès present i l’esforç es tradueix en fer real, amb constància allò
que per ells te una veritable importància i pel que senten una curiositat i un
interès... els pares veiem que quan als nostres fills els interessa quelcom
sobre manera (futbol, ballets, competicions handbol, excursions
interessants, colònies escolars, sortides de crèdit de síntesi...) difícilment
els hi haurem d’anar al darrera per fer-ho perquè llavors L’ESFORÇ ja no és
viscut com a tal sinó COM UNA EXPERIÈNCIA POSITIVA.

1- En el primer moment de l’adolescència, abans esmentat, la

presència dels pares encara és important en l’adquisició dels hàbits
de responsabilitat perquè els fills i filles acabin d’adquirir el valor de
l’esforç com a quelcom propi en la seva estructura de vida. Pensem
que la seva concepció de la vida comença a canviar i llurs interessos
també per tant veurem com s’esforçaran en les matèries o activitats
que més els hi agradin i com criticaran les que no, fins i tot poden
negar-se a fer-les. L’actitud dels pares ha de ser llavors potenciar al
màxim els interessos dels seus fills i fer-los-hi veure, també al mateix
temps i de forma paral·lela que no sempre tot els hi agradarà i que
l’esforç comença a tenir a veure amb la capacitat de frustració
i de tolerància vers allò que no els hi agrada i que s’ha de fer. És
més, s’ha de treballar la capacitat de transformar en positiva
qualsevol situació de vida.

2- En el segon moment de l’adolescència, els adolescents ja

comencen a viure aquella part de la vida on la crítica hi és present
per tot i on l’esforç comença a ser un valor inexistent en
relació a tasques, deures, responsabilitats i molt centrat pel
que fa a l’àmbit dels iguals, dels amics. La tasca dels pares, en
aquesta etapa (la més difícil) ha d’estar centrada en la seva presència
i l’esforç dels pares en posar límits clars, concrets, en respectar
l’espai de vida dels fills (món privat-món familiar), en no
personalitzar les critiques, afavorirà que els adolescents visquin
el valor de l’esforç com quelcom positiu, com quelcom que poc
a poc aniran introduint com un valor propi. No ens hem d’oblidar

6
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

que estem en el moment de vida on tot s’experimenta i l’esforç, aquí,

comença a ser una experiència de vida o bé gratificant o be
desagradable. Dependrà de la capacitat dels pares abans esmentada.

3- En el tercer moment de l’adolescència, l’esforç ja és un valor

propi de la persona adolescent. Incorporat. Estem situats a finals de
4art d’ESO i inici de Batxillerat. Això vol dir que han hagut d’escollir
cap a on han d’anar els estudis, la seva vida. L’esforç llavors es
tradueix en la construcció del meu projecte de vida, és va veient la
importància de fer el que realment vull fer. Tant l’escollir les diferents
opcions que ofereixen els estudis com la decisió del tema en el treball
de recerca, apropen a l’adolescent a unificar interès amb esforç, desig
amb esforç i amb constància (ens anem a la fórmula del principi) i
ens trobem amb la descoberta de la constància, de l’empeny i
sobretot de la satisfacció pròpia. Aquest moment de vida inclou o
comporta:

i. Saber que vull de mi

ii. Que vull fer de la meva vida

iii. Que vull estudiar:

1. I si m’equivoco

2. I si no l’encerto

iv. Decebre els pares?

1. Silencis presents

2. No em pronunciaré

v. Responsabilitat vers la meva vida:

1. Atracció

2. Soledat

3. Sentit de la realitat

4. Tolerància a la frustració

5. El saber esperar. La capacitat de la tolerància

És el moment de vida on ells i elles manifesten el seu interès i el seu esforç

perquè són conscients de que estan construint la seva vida i aquesta
consciència els porta a pensar i sentir i tenir els interrogants abans
esmentats.

7
Isabel Bujalance - educadora social i mediadora familiar

Són interrogants compartits amb els pares (no explicitats sempre,

evidentment) però els pares també sentim aquestes pors, interrogants,
dubtes que tenen els nostres fills en una doble vessant:

• Com a fills que hem sigut i

• Com a pares que som ara

Aquestes dues posicions no sempre són concordants i positives, per això us

proposem quinze ítems d’actuació * vers la transmissió de l’esforç i la
responsabilitat als nostres fills i filles:

1- Passar temps amb els fills

2- Conèixer als seus amics

3- Tenir i manifestar interès pel que fan

4- No sobreprotegir-los

5- Deixar que vagi construint la seva pròpia identitat

6- Anar graduant la llibertat

7- Establir contractes

8- Explicar sense donar explicacions: saber manar

9- Les sortides han d’estar controlades

10- Prohibir quan hi ha perill

11- No perdre mai la calma

12- Ser sempre font de recolzament

13- Ignorar les provocacions

14- Les conseqüències hi ha de ser

15- Estimar-los sempre