TEMA I

LA FORMACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ

P. BENITO, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI-

XIII), Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2003.
S.P. BENSCH: Barcelona i els seus dirigents, 1096-1291, Barcelona, Proa, 2000
(original de 1995).
A. CATAFAU, Les celleres et la naissance du village en Roussillon , Perpinyà, Lllibres
del Trabucaire-Presses Univeritaires de Perpignan, 1998.
J.M. FONT RIUS, «La comarca de Tortosa a raíz de la reconquista cristiana (1148).
Notas sobre su fisonomía político-social», Cuadernos de Historia de España, XIX
(1953), p. 104-128.
J.M. FONT RIUS, Cartas de población y franquicia de Cataluña, CSIC, 1969-1983.
P.H. FREEDMAN, Tradició i regeneració a la Catalunya medieval , Barcelona., Curial,
1985.
P.H. FREEDMAN, Assaig d'història de la pagesia catalana (segles XI-XIV) ,
Barcelona, 1988.
P.H. FREEDMAN, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval. Vic.
Eumo, 1993.
J.M. LACARRA, «La reconquista y repoblación del valle del Ebro», La reconquista
española y la repoblación del país. Saragossa, 1951, pp. 38-83.
C. LALIENA-P. CANUT, «Linajes feudales y estructuras señoriales en Aragón. El
señorío de Valderobles durantes los siglos XII-XIII», Revista de Historia Jerónimo
Zurita, 59-60 (1989), pp. 59-88.
M.L. LEDESMA, Cartas de población en el reino de Aragón en los siglos medievales ,
Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1991.
M.L. LEDESMA, «La sociedad de frontera en Aragón (Siglos XII y XIII)», Las
sociedades de frontera en la España medieval. Universidad de Zaragoza, 1993, p.
31-50.
M.L. LEDESMA, Las Órdenes Militares en Aragón, Saragossa, Caja de Ahorros de la
Inmaculada de Aragón, 1994.
J.E. RUÍZ DOMÉNECH, L'estructura feudal: sistema de parentiu i teoria de l'aliança
en la societat catalana (c. 980-c. 1220), Barcelona, El Mall, 1985.
J.E. RUIZ DOMÉNECH, Ricard Guillem o el somni de Barcelona, Barcelona, Edicions
62, 2001.
J.M. SALRACH, «La viticultura de la Catalunya Nova després de la conquesta:
Societat i mercat en el segle XII», Acta Historica et Archaelogica Medieavalia , 22
(2001), pp. 229-256.
J.C. SHIDELER, Els Montcada: una família de nobles catalans a l'Edat Mitjana
(1000-1230), Barcelona, Ed. 62, 1987.
S. SOBREQUÉS, Els barons de Catalunya, Barcelona, Vicens Vives, 1957.
Ll. TO, «La servitud pagesa a Catalunya (segles XII-XIII): un balanç provisional»,
L'Avenç, 130 (1989), p. 60-66.
Ll. TO, Família i hereu a la Catalunya Nord-Oriental (segles X-XIII) , Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
J. VENTURA, Pere el Catòlic i Simó de Montfort, Barcelona, Aedos, 1960.
J. VENTURA, Alfons el Cast. El primer comte-rei, Barcelona, Aedos, 1961.
J. VERNET, «El nombre de Catalunya», Boletín de la Real Academia de Buenas
Letras de Barcelona, XXXIII, 1969-1979, 133-136.
A. VIRGILI, «Ad detrimendum Yspanie». La conquista de Turtusa i la formació de la
societat feudal (1148-1200), València, Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat
de València, 2001.
A. VIRGILI, «Les conquestes catalanes del segle XII i els repartiments»,
Repartiments a la Corona d’Aragó, Valencia, PUV, pp. 51-74.

2
1. Ramon i Peronella
A la vigília de la unió dinàstica, les realitats històriques de la Tarraconensis
es devien haver esvaït de la memòria col·lectiva. Allà on segles d’invasions i
reconstruccions no havien aconseguit esborrar una unitat antiga, si bé superficial,
definida per la província romana imperial, les conquestes baronials cristianes a
partir del segle IX crearen noves cèl·lules de poder i societat amb una rapidesa
vertiginosa i una solidesa sense precedents. Així, doncs, Aragó i Catalunya són,
estrictament parlant, productes de l’Edat Mitjana; productes de la confrontació
entre l’islam i el cristianisme, entre la muntanya i la plana, on la primera resistí a la
segona i prevalgué. Això no obstant, com a tot el nord de la Península, aquest
procés prengué diferents formes i ritmes, i tingué diferents resultats als Pirineus
orientals i centrals.
A Aragó, l’empremta musulmana fou més profunda. La major part del
reialme del segle XII eren terres abruptes conquerides tardanament i assimilades
de forma incompleta. L’abisme cultural entre l’Ebre i l’Aragó corresponia al contrast
geogràfic, i aquesta era una situació que no existia als comtats orientals. El 1137,
regne d’Aragó era una confederació reial-baronial de terres unides per poc més
que el nom. La situació a Catalunya era ben diferent. El domini feudal dels comtes,
i en particular el del comte de Barcelona, era indiscutible i al nord del Llobregat
s’havia aconseguit expulsar completament les poblacions musulmanes.
Al regne d’Aragó, la mort el 1134 del rei Alfons el Bataller, el brillant
conqueridor de Saragossa, sense successió directa i la seua darrera voluntat de
deixar el regne als ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre,
provocà una greu crisi successòria. En el sorprenent testament, el Bataller desfeia
d’un sol colp l’obra conqueridora i organitzadora iniciada pel seu avi Ramir I,
continuada pel seu pare Sanç Ramires i pel seu germà Pere I i culminada per ell
mateix. Les raons d’una disposició així, expressades en el mateix testament, eren
de caràcter religiós. Es tractava de convertir tot el regne d’Aragó en milícia de Déu
com a penyora per a la salvació de l’ànima dels reis del Casal d’Aragó antecessors
seus i pel perdó dels pecats propis. No cal dir que aquesta disposició testamentària
contradeia la tradició i que, en conseqüència, viles, nobles i eclesiàstics es resisti-
ren a acatar-la. El problema es plantejà amb tota cruesa quan els navarresos, units
a Aragó des de 1076, aprofitaren el testament del Bataller per separar-se’n i elegir
un rei propi en la persona del senyor de Tudela, Garcia VI de Pamplona. Davant el
temor de veure’s governats per un sobirà navarrès, els aragonesos elegiren rei un
germà del difunt, bisbe de Roda-Barbastre, conegut amb el nom de Ramir II el
Monjo, mentre que el rei de Castella, Alfons VII, reivindicava l’herència aragonesa,
per raons de llunyà parentesc amb el besavi del Bataller, envaïa Saragossa i
prenia possessió del territori aragonès de la Vall de l’Ebre.
Però si la successió aragonesa no es presentava prou complexa, la Santa
Seu hi intervingué a favor dels ordes militars i en contra de l’elecció de Ramir II,

3
que havia gosat de canviar la mitra per la corona. Mentrestant, Ramir es casà a
final de 1135 amb Agnès de Poitiers, de la qual tingué la infanta Peronella, de
seguida convertida en hereva cobejada per totes les cases regnants de la
Península, sobretot per Alfons VII, que pretengué casar-la, quan tindria l’edat es-
caient, amb el seu hereu Sanç. Però els nobles d’Aragó, que temien l’hegemonia
castellana, frustraren aquest projecte que havia subscrit el rei Ramir. Per a la
noblesa la perspectiva d’unió amb un petit estat feudal com Catalunya, on el comte
compartia poder i riqueses amb els magnats, podia resultar més atractiva que la
vinculació amb el regne de Castella, més gran, més absorbent i dotat d’una
estructura monàrquica fortament autoritària. Així, després de negociacions
laborioses, l’11 d’agost de 1137, a Barbastre, el rei d’Aragó lliurà la seua filla Pero-
nella, que devia tenir un any, al comte de Barcelona, que en tenia més de vint.
Després, Ramir es retirà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca i, encara que fins
a la seua mort (1157) continuà emprant el títol reial, de fet abandonà la totalitat de
les tasques de govern a mans del seu futur gendre que, respectuós amb la
legalitat, es conformà de titular-se princeps d’Aragó. El matrimoni de Ramon i Pero-
nella, per l’edat de la princesa aragonesa, no es pogué realitzar fins el 1151.
La unió d’Aragó i Catalunya, de la qual resultà la Corona d’Aragó, entitat
que dins de la Península venia a reequilibrar la balança de poder fins ara
decantada cap a Castella, fou el resultat d’una unió dinàstica pactada, no d’una
fusió o d’una conquesta. Per això dins de la Corona d’Aragó els membres
components servaren sempre la pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les
lleis, els costums, les institucions i els governants propis.
És presumible que no sols fou l’interès de compensar l’excessiu poder
político-militar castellà en el context ibèric el que condemnà catalans i aragonesos
a entendre’s, sinó que en la unió hi pesaren interessos comuns de caràcter econò-
mic, com la complementarietat de les economies d’Aragó, zona ramadera i
cerealística, i de Catalunya, àrea orientada cada vegada més a la producció
artesana i cap al comerç marítim. La carena pirinenca unia tots dos països, però
també els uniria ben aviat —després de conquerir Tortosa— la via fluvial de l’Ebre,
per on baixaria el gra d’Aragó que abastaria Barcelona, i la llana aragonesa que
teixirien els obradors catalans. En un altre pla, i de temps enrere, catalans i
aragonesos havien demostrat un mateix interès per conquerir les terres entre el
Cinca i el Segre (Fraga, Lleida), per fer-se amb la desembocadura de l’Ebre
(Tortosa) i per l’expansió pel País Valencià. Ací també estaven condemnats a
entendre’s, perquè era millor conquerir aquestes terres junts que barallar-se per
conquerir-les.
Amb tot, el reconeixement de Ramon Berenguer IV no fou fàcil. Calgué
compensar els ordes militars desposseïts. Si l’Hospital i el Sant Sepulcre rebien
certs drets i rendes en Aragó, el Temple, sobretot, obtingué sis castells, la desena
part dels ingressos reials, una cinquena part de totes les terres conquerides als
musulmans i exempció de peatges. També aconseguí un acord amb el papa, pel
qual li reconeixia el senyoriu sobre les seues terres. Respecte de Castella també

4
es mostrà conciliador, i així concedí a Alfons el senyoriu sobre Saragossa i li donà
la seua germana en matrimoni, i arribà a participar en l’efímera conquesta
d’Almeria el 1147. Aquesta política d’entesa amb els veïns li valgué ajudes per a
les campanyes contra Tortosa i Lleida, que caigueren el 1148 i 1449
respectivament.
Les conquestes permeteren la restauració i dotació dels bisbats de Tortosa i
Lleida, aquest darrer a expenses de Roda-Barbastre. A més, el 1154 el papa
Anastasi IV féu reconèixer la Tarraconensis com a província eclesiàstica, tot
prescrivint la supremacia de Tarragona sobre les seues de Girona, Barcelona,
Osona, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. Es
construïren nombroses esglésies rurals. Els cistercencs d’Occitània tingueren una
part activa en aquest treball. Guillem Ramon de Montcada dotà monjos de la Grand
Selva amb terres on alçaren l’abadia de Santes Creus, mentre que Ramon
Berenguer IV portà monjos de Fontfreda per establir el monestir de Poblet.
Les victòries sobre els musulmans enfortiren la imatge exterior de Ramon
Berenguer IV. Tornà a cobrar el tribut de València que s’havia perdut a primeries
del segle XII, i recuperà el protagonisme polític en els territoris occitans. Pel tractat
de Tudillén (1151) obtingué per part d’Alfons VII el reconeixement d’un espai de
futura conquesta catalano-aragonesa que comprenia València i Múrcia. Aquestes
victòries polítiques i militars, juntament amb l’esfondrament de l’hegemonia caste-
llana a la mort d’Alfons VII el 1157, feren de Ramon Berenguer IV el sobirà més
poderós de la Península. Als seus comtats ancestrals maldà per reconstruir l’ordre
públic que s’havia debilitat el segle XI, esforços que es plasmaren amb la creació
dels Usatges de Barcelona, un codi que accentuava l’autoritat reial.
Els seus successors, Alfons el Cast (1162-1196) i Pere el Catòlic (1196-
1213), van abaixar encara més la frontera cap al sud, fins a Terol i Albarrassí, i
amb algunes petites incursions pel País Valencià. Ara bé, si els avanços no foren
tan espectaculars com en temps de Ramon Berenguer IV fou, primer, per les
pressions castellanes, que dugueren a pactar un altre tractat, el de Cassola (1179),
que ara reservava el regne de Múrcia per a Castella, i sobretot pels problemes
occitans, que ocuparen bona part de les energies d’Alfons el Cast i Pere el Catòlic.

5
 2. La consolidació política
La consolidació d’Aragó i Catalunya es completà en els regnats d’Alfons el
Cast i de Pere el Catòlic, però de maneres diferents. A Aragó, la conquesta
territorial arribà al seu terme natural, és a dir, a la frontera amb València. La zona
limítrof (Vall-de-roures (1169), Terol (1169-1171), Rubielos de Mora (1203),
Ademús (1210) fou encomanada a grans barons o als ordes militars.
A Catalunya, en canvi, el procés fou alhora militar, amb la conquista
territorial fins a l’Ebre, i polític. El Rosselló passà al patrimoni del Cast el 1172 quan
el comte Guinard II morí sense hereus, mentre que vint anys després passà el
mateix amb el Pallars Jussà, mentre que la independència dels supervivents (el
Pallars Sobirà i Empúries), en particular Urgell, quedà molt mitigada. L’establiment
de les fronteres entre els dos territoris reportà major estabilitat: Fraga i Mequinensa
passaren a Aragó i Lleida a Catalunya.
No menys important és la fixació de les fronteres pel nord en relació als
territoris occitans. Durant els segles XI i XII els comtes catalans desplegaren una
sistemàtica política d’aliances matrimonials amb les famílies nobles de la Gàl·lia
meridional que, unida a la compra de drets i senyories, els faria sobirans d’amplis
territoris d’aquella zona. La inclinació de les cases comtals catalanes s’explica en
part per les estretes relacions existents entre els dos vessants dels Pirineus, per un
trets lingüístics i culturals que agermanaven tots dos territoris —Catalunya i
Occitània— i per la tendència dels comtes catalans a buscar esposa entre les
princeses occitanes.
Enfront tingueren sempre la Casa de Tolosa, que aspirava a l’hegemonia en
els territoris del Llenguadoc. Els enfrontaments armats i diplomàtics foren
permanents, per bé que el saldo fou favorable al casal de Barcelona. Ramon
Berenguer IV i el seu successor Alfons el Cast saberen teixir una àmplia xarxa
d’aliances, aconseguint el vassallatge dels senyors de Narbona, Montpeller,
Carcassona, Besiers, Nimes, Bigorra i Bearn. Amb tot, Pere el Catòlic, el successor
d’Alfons el Cast, aconseguí de Ramon VI de Tolosa que deposara la tradicional
actitud hostil de la seua nissaga i que fins i tot es casara amb la seua germana.
Però aquesta política –que es reblà amb el casament de Pere amb Maria de
Montpeller, vinculant aquesta senyoria a la Corona–, seguida tan metòdicament i
amb tant d’èxit, sucumbiria ben prompte arran de la persecució desencadenada
contra l’heretgia càtara.
La decisió del papa Innocent III d’enviar una croada contra les terres
occitanes plantejava un angoixós problema a la cort catalano-aragonesa, que tenia
nombrosos interessos a la Gàl·lia meridional. El rei no podia acceptar que els béns
i honors dels seus fidels foren depredats pels croats i menys que aquests territoris
passaren a domini del rei de França. En tals circumstàncies, Pere el Catòlic esgotà
tots els recursos per arribar a un arranjament pacífic del conflicte: el 1198 i el 1210
prengué la iniciativa de dictar severes mesures contra els càtars dels seus
reialmes; el 1204 anà personalment a Roma a sotmetre’s al papa; l’agost de 1209
s’esforçà per aconseguir que Carcassona no fóra saquejada i destruïda com

6
Besiers; el 1211 conferencià a Narbona amb els legats pontificis i amb Simó de
Montfort per tal de salvar els senyors llenguadocians, i encara el 1212 envià
ambaixadors a la Santa Seu. Finalment, arribà a la conclusió que no li quedava
altre recurs que la intervenció armada, malgrat que això significara l’anatema i la
predicació de la croada contra els seus propis reialmes. Ja no es tractava sols de
complir el deure feudal de protegir els vassalls, sinó que estava en joc tota la
política occitana de la seua nissaga.
Va acudir a Tolosa i va fer que Ramon VI, els comtes de Fois i Comenges i
els ciutadans tolosans li juraren obediència i fidelitat (27 de gener de 1213), amb la
qual cosa esdevenia senyor feudal de tot el Llenguadoc. Glòria efímera, ja que poc
després, el 12 de setembre de 1213, trobà la mort combatent els croats a les
portes de Muret, on les seues tropes i les dels senyors llenguadocians sofriren una
espantosa desfeta. Tota Occitània quedà sotmesa aleshores a Simó de Montfort, i
les pretensions hegemòniques del Casal de Barcelona hi quedaren definitivament
arruïnades.
L’endemà de Muret, les classes poderoses de Catalunya haurien d’oblidar el
somni occità que tant de temps havien acariciat els seus comtes, des dels dies ja
llunyans de Ramon Berenguer I. Ara, per contra, dirigirien la mirada cap a la
Península i el Mediterrani, on la violència agressiva dels feudals, i la capacitat
emprenedora dels mercaders sabria crear-se un brillant esdevenidor.
La concreció i estabilització de les fronteres, tant pel nord com pel sud, és
paral·lela a la progressiva conceptualització de Catalunya i Aragó com espais
polítics amb entitat pròpia, al marge de la voluntat fluctuant dels grups nobiliaris
associats als reis. Ja cap a 1200 era costum, entre els cortesans i els escrivans, de
parlar d’aquests comtats agregats, juntament amb la frontera de la Catalunya Nova
recentment poblada, com d’una unitat política. El 1173, els estatuts de pau de
Fondarella s’instituïren en totes les terres del rei: «des de Salses fins a Tortosa i
Lleida i els seus límits», una frase recurrent en estatuts subsegüents fins que en
els de Pere es fa explícit que el territori així definit és Cathalonia. Alfons el Cast, a
diferència dels seus predecessors del segle XI, ja no és el rei «dels aragonesos»,
és a dir, d’aquells notables que l’obeeixen, sinó que és rei «d’Aragó», un àmbit ben
circumscrit, dins del qual pot reclamar legítimament certs drets i una àmplia
jurisdicció.
El factor essencial d’aquest procés és la capacitat centralitzadora de la
monarquia en el marc de l’estat feudal. Mentre s’anaren estenent les conquestes,
ni Aragó ni Catalunya tenien encara governs territorials. Els reis treballaven a
través d’oficials de la cúria, com el mayordomo a Aragó o el senescal a Catalunya,
que eren essencialment servents domèstics per fidelitat personal; barons sense
títol i escrivans supervisaven els merinos aragonesos i els batles catalans, que
s’encarregaven de les propietats reials o comtals. Així, doncs, la decisió el 1173 de
transformar l’antiga pau diocesana en un instrument d’administració reial territorial
tingué una importància fonamental per al futur de Catalunya. Però l’oposició dels
grans barons i dels notables de les ciutats féu inviable la posada en vigor d’un

7
programa semblant a Aragó, malgrat els intents reials i d’assemblees com les
d’Osca de 1165, que incloïa els bisbes, un bon nombre de nobles i els consells de
Saragossa, Daroca, Calataiud, Osca i Jaca, i en la qual es decretà que foren
desposseïts dels honors els nobles que es negaren a reconèixer l’autoritat del rei
als castells sotmesos al fur d’Aragó o pertorbaren la pau dictada pel monarca.
La pau promulgada el 1173 era substancialment arcaica, perquè no tenia
mecanismes d’execució. El que la féu efectiva, fou la decisió suplementària de
reformar l’antic vicariat laic, i d’encomanar als veguers, novament sotmesos al rei,
l’administració de la pau. Els veguers i els bisbes podien convocar els caps de
família de la diòcesi per combatre els malfactors recalcitrants. Aquests nous
veguers, triats generalment d’entre cavallers menors sense lligams amb els
llinatges dels castells, foren els primers agents eficients de l’administració local a
Catalunya. A principi del segle XIII, les seues funcions anaven esdevenint
territorials, alhora que els seus poders judicials s’ampliaven abraçant competències
fiscals i de supervisió militar.
La reforma dels veguers coincidí amb la reorganització de l’administració
comtal als castells. Alfons el Cast i Pere el Catòlic s’oposaren amb decisió a les
pretensions dels castellans d’explotar independentment les seues fortaleses. El rei
Alfons recorregué a documents del seu arxiu, mencionat per primera vegada, per
demostrar els seus drets. Precisament, la feina de classificació documental,
dirigida per Ramon de Caldes, degà de la catedral de Barcelona, tirà endavant i
culminà el 1194 amb la compilació del Liber Feudorum Maior, un dels primers i
millors registres administratius d’una monarquia medieval.
Hi hagué una altra reforma important en aquests anys: la de la fiscalitat.
Quan Alfons el Cast arribà a la majoria d’edat, l’inventari dels dominis comtals del
1151 ja era obsolet, mentre que els seus cortesans estaven perdent el control
sobre els batles, que molt sovint eren creditors del rei. Ramon de Caldes fou el qui
també posà al dia els inventaris, verificant periòdicament els comptes dels batles, i
guardant còpies de l’estat de comptes en un nou arxiu fiscal, i així els cortesans
substituïren eficaçment la dependència del crèdit per l’administració directa dels
dominis reials. Però tot el sistema s’enfonsà en el regnat de Pere el Catòlic,
absolutament incapaç de viure amb els seus propis mitjans. Es tornà a recórrer al
crèdit, i ara els templers substituïren la cort del rei com a principal font de numerari.
No cal exagerar l’eficàcia d’aquestes reformes per apreciar-ne el significat.
Les finances reials continuaven essent dinàstiques i itinerants, sense tresoreria ni
pressupost. Dels cortesans que supervisaven els veguers i els batles es pot dir que
intentaven organitzar una administració local sense una administració com a marc.
El govern del comte-rei a Catalunya i a Aragó era molt personal i fins i tot arbitrari.
Però a Catalunya la teoria política dels Usatges i de la pau, i a Aragó el
desenvolupament dels Fueros de Aragón, juntament amb la consolidació territorial,
requerí la delegació i especialització de poders que s’anà institucionalitzant
progressivament.

8
 Aquestes tendències institucionals no agradaven l’elit militar catalana i
aragonesa. A Catalunya alguns barons demanaren l’exempció dels estatuts de
Fondarella adduint que no hi havien consentit i que no els havien jurat, i a més es
digué que els estatuts entraven en contradicció amb els Usatges. L’oposició fou tan
gran que els veguers reials, a pesar que ja havien aconseguit el control total en
l’aplicació de la Pau, la seua esfera d’operacions s’havia reduït en la pràctica als
dominis reials.
El conflicte es complicà encara més a causa de la fiscalitat. Els recursos
fiscals estaven limitats als ingressos ordinaris i a les talles ocasionals sobre els
habitants dels seus dominis, als peatges i a les rendes de les encunyacions. El
1173, Alfons el Cast aprofità la Pau de Fondarella per establir un impost general
sobre Catalunya. Aquesta imposició, anomenada bovaticum, no pogué tenir èxit.
Era una novetat, i el 1188 el rei prometé de no tornar-la a exigir. Però aquesta
promesa no lligà les mans a Pere, que tornà a imposar el bovatge quan accedí al
tron. Entretant, el seu predecessor havia intentat manipular les encunyacions
d’argent de Barcelona i Jaca buscant beneficis, i Pere imposà una «redempció de
la moneda» —maravedís, al regne d’Aragó— en algunes ciutats catalanes com a
compensació per la confirmació de l’encunyació de 1197. El monedatge, amb el
temps, esdevindrà un impost periòdic a fi d’evitar que el rei fes ús de la seua
regalia fent encunyar moneda rebaixada de llei però mantenint-ne el valor
nominal.1 Aquestes taxes, juntament amb altres noves exaccions, augmentaren el
malestar existent i portaren a una nova confrontació entre el rei i els magnats. El
1188, en la gran cort de Girona que aprovà els estatuts de la Pau revisats, el rei
fou obligat a prometre que designaria només catalans per al càrrec de veguer des
de «Salses fins a Tortosa i Lleida». Aquesta fou una fita que cal remarcar, perquè
per primera vegada alguns magnats de Catalunya estaven actuant virtualment com
una oposició nacional. Els orígens de les corts de Catalunya com a fòrum solemne
per reconciliar la pau del rei amb les privilegis nobiliaris es poden datar d’aquesta
assemblea, o fins i tot a la de 1173. A Aragó, estaven passant fets similars, quan
en les grans corts de Saragossa (1164 i 1174) i Osca (1188) es prengueren
decisions relatives al costum i al dret específicament aragonesos.
La Pau i Treva, tot i que s’afeblí, sobrevisqué a la dissidència baronial per
convertir-se en la base de l’ordre públic a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana. Pere
el Catòlic, com el seu pare, trobà uns aliats naturals en els homes de les seues
ciutats, als quals garantí protecció especial en els estatuts de 1198 i més endavant
en repetides ocasions.
En qualsevol cas, la fi del segle XII i primeria del XIII foren anys de
creixement econòmic i consolidació social sota els nous motles polítics. Aquest
creixement anava lligat amb una expansió agrària i comercial, especialment a
Catalunya. A Aragó, les fronteres s’havien definit una generació abans i el canvi hi
1
L’impost requeia sobre tots els béns mobles i immobles a raó de 12 diners per lliura, tenia
caràcter general i no n’estaven exempts ni la noblesa ni l’Església. Sota Jaume I el monedatge
es convertí en un ingrés regular (casa set anys)

9
fou més matisat, més gradual. Però la zona colonització de l’Ebre atragué
immigrants de les antigues terres cristianes i Saragossa recuperà una centralitat
política i comercial alhora: connectava Navarra amb el Mediterrani; comerciava
amb espècies, tèxtils, metalls i fusta, i originà un nou raval a la Porta de Toledo.
Pels volts de 1200, Saragossa, els notables de la qual havien format un concilium,
havia eclipsat Jaca com a centre del regne.
A Catalunya hi ha indicis d’una major expansió demogràfica en la freqüència
de concessió de cartes de poblament. Foren certament molt nombroses: unes
cinquanta només per a la Catalunya Nova es concediren entre 1148 i 1162, i se
n’atorgaren vuitanta més durant els regnats d’Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Per
part seua, els mercaders respongueren de seguida a la conjuntura demogràfica i
econòmica favorable. Molt abans de 1200 ja navegaven pel Mediterrani oriental i
els barcelonins disposaven d’una colònia a Tir el 1187. Però encara tenien poques
embarcacions de gran tonatge, de manera que continuava practicant-se sobretot
un cabotatge ben lucratiu en petits vaixells que es dirigien a València, Andalusia i
Provença.
La vida urbana es transformà. L’espai edificat s’ampliava, es diversificaven
els oficis, arrelaven els jueus i amb les seues operacions comercials i de crèdit
activaven la circulació de capitals i béns. El fet més significatiu és l’ascensió dels
«prohoms», l’embrió del futur patriciat que retenien el poder local a partir de la
riquesa que concentraven. Molts havien estat al servei de senyors i propietaris
rurals, d’altres tenien un perfil completament nou, forjat al caliu del comerç local,
regional i de més abast encara. Prompte, per concessió comtal i no per cap
moviment insurreccional, els homes de les ciutats obtingueren el dret de nomenar
cònsols i consellers.

10
3. Llinatges senyorials
Mentre l’ordre polític heretat dels carolingis es mantingué en peus, a
Catalunya, l’espai millor conegut i estudiat, els representats del poder públic es
limitaven a tres categories: comtes, vescomtes i veguers. Tots tres tenien en comú
que eren nobles. El concepte de noblesa apareixia, doncs, vers l'any mil amb
claredat: la seua concepció es limitava als representants superiors de l'autoritat
pública. Era noble qui, pel naixement, se’l considerava apte per a comandar i, com a
conseqüència, per a beneficiar-se dels avantatges inherents a aquesta funció:
percebre les imposicions públiques, administrar la terra de feo. Els comtes eren els
representants de l’emperador en el territori, cosa que vol dir que promulgaven
preceptes, concedien immunitats, administraven a la seua voluntat el domini fiscal.
Les funcions dels vescomtes diplomàtiques, militars, judicials no diferien en res
de les dels comtes, dels quals eren els lloctinents i els fidels més immediats, mentre
que els vicarii eren els delegats locals del comte, els representants de la potestas en
una circumscripció, la del castrum, o castell termenat. Els drets de què gaudeix el
vicari s'estenen damunt les terres lliures dels pagesos com damunt tot el territori de la
castellania, tret dels enclavaments immunes i de les dominicatures comtals. Derivats
de la functio que exerceix el veguer abracen tot el camp de les competències
públiques, tant si són d'ordre fiscal, com militar, judicial o de simple policia. Molts dels
veguers castellans que constitueixen l'essencial de la tropa nobiliària tenen
sang comtal o vescomtal a les venes, i són descendents, sovint per les dones, dels
llinatges dominants del país.
A partir del segle XII, i d’acord amb els articles 4 i 5 dels Usatges, podem
dividir els membres de la noblesa en cinc grups o categories socials: comtes,
vescomtes, comdors, varvassors i milites. Excepció feta dels comtes de Barcelona,
que anaven adquirint el paper de monarques de la Catalunya comtal, podem dir que
vers el 1100 hi havia set llinatges comtals: els de Besalú, Cerdanya, Rosselló, Pallars
Jussà, Pallars Sobirà, Urgell i Empúries. Els comtes, caps d’aquests llinatges,
estaven al capdamunt de la jerarquia social, però eren vassalls del Casal de
Barcelona i per tant havien d’acceptar una certa limitació de la seua potestat,
especialment quant a les relacions exteriors. A més, aquests llinatges s’anaren
extingint entre els segles XIII i XIV, i els seus honors passaren al patrimoni dels
comtes de Barcelona. Les cases vescomtals seguiren una trajectòria similar: pèrdua
d’importància política, vassallatge als comtes de Barcelona i extinció d’algunes
famílies.
Els Usatges anomenen comdors els grans barons que no eren comtes ni
vescomtes, sinó membres de l’aristocràcia castral que tenien fortaleses com a alou
propi i com a feu pels comtes de Barcelona. De fet, comdors, comitors o comtors
formaven el gruix de l’alta noblesa, que es definia per ser la més propera al comte,
formar part del seu seguici i tenir feus per ell. El conjunt de dominis, senyories i feus
dels comdors s’anomenaven comtories, baronies o honors.
En conjunt l’alta noblesa estigué composta per un grup reduït de llinatges que,
a partir de la segona meitat del segle XI, estigueren estretament associats a l’autoritat

11
comtal mitjançant vincles feudo-vassallàtics, protagonitzaren una història ascendent
de riqueses i de poder, mantingueren un nombre d’efectius relativament estable al
llarg dels segles medievals i practicaren l’endogàmia com a mitjà de mantenir els
seus privilegis. És a dir, les famílies nobles s’organitzaren en torn de llinatges, dirigits
per un cap de casa i vinculats a un nom Montcada, Cardona, Castellvell, a un
territori, a un escut, a una memòria i valors propis de la seua classe, tot i desplegant
estratègies matrimonials força selectives i sempre com instrument d’aliança.
La petita noblesa, formada per varvassors i milites, era molt més nombrosa
que l’alta, però molt menys poderosa. La presència entre les files de la noblesa
d’aquests dos grups és un fet autènticament revolucionari, perquè es tracta de
categories socials que abans de l’any mil no existien: tota la noblesa era formada per
comtes, vescomtes i veguers. Atès que ara eren molt més nombrosos que aquests,
hem d’imaginar que la seua creació com a grups nobiliaris alterà substancialment la
naturalesa de la classe noble i per tant és just parlar de nova noblesa. Varvassors i
milites equivalen als castlans i cavallers, és a dir, aquells que en el nou règim
senyorial ocupaven una posició intermèdia entre els barons i els pagesos, i tenien per
missió recaptar les rendes i dirigir l’administració del domini. El castlà o varvassor,
paraula que significa vassall de vassall vassall d’un baró que al seu torn era
vassall del comte, comandava la mainada del castell i procedia o bé de les files de
l’alta noblesa, com a membre d’un llinatge arruïnat o d’una branca col·lateral, o bé de
la cavalleria. Els milites eren fonamentalment milites castri, és a dir, cavallers que
formaven les guarnicions dels castells: entre cinc i deu cavallers per castell. Al segle
XI, aquest estrat inferior de la noblesa era un grup social en formació. Molts d’ells
traduïen encara un origen pagès. Entre els béns més preuats per aquests
professionals de la guerra, el cavall i les armes ocupaven el primer rengle.2
Bonnassie insisteix en la idea que l’accés d’aquesta massa de professionals
de la guerra a la condició nobiliària representà una autèntica revolució en el concepte
de noblesa. En menys d’un segle, la societat catalana passà de tenir un centenar o
poc més de famílies nobles a tenir-ne un miler o quasi.
A través d’un ritu iniciàtic anomenat adobament, conegut com a cerimònia
d’armar cavaller, un combatent entrava per primera vegada en la xarxa dels vincles
feudo-vassallàtics. Amb el temps, la litúrgia de l’adobament, sacralitzada per
l’Església, adquirí prestigi i es convertí en norma obligada per a tothom que aspirara a
esdevenir noble. Fins i tot els barons i els reis es feien armar cavallers en la jovenesa,
quan començaven a emprar les armes. I és que, amb el ritu, nasqué també la
ideologia cavalleresca, caracteritzada per la passió per les armes, la recerca de la
glòria militar i l’admiració per les proeses, components d’una manera de pensar que

2
A la segona meitat del segle XI, els documents encara distingeixen entre milites aloders i
milites castri; els primers devien ser pagesos guerrer d’antiga tradició, segurament ja pocs
nombrosos, mentre que els segons eren els cavallers de les guarnicions dels castells, ja
veritablement petits nobles deslligats del treball de la terra i vinculats al castlà per homenatge i
jurament de fidelitat.

12
serviria per a consolidar el grup de poder, justificar-lo davant de propis i estranys i
perpetuar la seua memòria en el futur en generar una literatura pròpia.

13
4. L'afirmació del senyoriu
La propietat senyorial es va alimentar directament dels beneficis de la
conquesta i la colonització. Però també és veritat que barons, magnats i monestirs
ampliaren els seus extensos patrimonis per mitjà de l’absorció d’antics alous
camperols. Aquest procés d’expropiació es bastí sobre la debilitat original de la
propietat que havia nascut al caliu de les antigues aprisions. Diversos factors
actuaren en contra de l’alou:
Arran la forta influència de les institucions eclesiàstiques i els trets de la
religiositat contemporània, des de ben prompte arrela un corrent de donacions a
l'Església per part de tots els sectors socials, que prenen la forma de donationes pro
anima o de traditio corporis et animae. De tota manera, sota la fórmula propria et
spontanea voluntas, hi endevinem certes pressions que obligaren els pagesos a
desprendre's de les seues terres, sobretot en determinades conjuntures negatives
que els empenyia a sol·licitar la necessitat dels poderosos aliments, llavors, ramats,
eines de treball, etc.
Però hi ha una altra amenaça que plana sobre la propietat franca: la seua
extrema fragmentació. A les terres de la Catalunya Vella no hi ha res tan dividit com
els alous. Les nombroses mencions de terrulas, peciolas, ortulos, evoquen ja
l'exigüitat dels elements que les componen. Aquesta impressió la reforça la feblesa
dels preus que es demanen per la venda de les terres i les vinyes, si més no a les
comarques interiors. La fragmentació del sòl conreable, imposada de vegades pel
relleu, és el resultat sobretot de les condicions inicials de la seua explotació: la terra
fou conquerida parcel·la a parcel·la per capdavanters aïllats, o que actuaren en grups
restringits, equipats amb ferramentes elementals i totalment incapaços de condicionar
de colp vastos espais incultes. No oblidem que a aquesta estructura parcel·lària hi
acompanya sovint una extrema fragmentació del dret de propietat, provocat pels
drets d'herència. A cada successió els hereus són lliures de disposar al seu albir de la
part que han rebut. D'ací la freqüència de les escriptures on hi ha alienades parts
d'alou, és a dir, la meitat, la quarta part, la sisena o la vuitena de feixes ja minúscules.
L'alou, doncs, fràgil, a partir de final del segle X trobarà cada volta més
dificultats per continuar expandint-se, fins i tot en les zones de nova colonització. La
violència dels feudals no farà més que contribuir al retrocés de la propietat alodial.
D’ara en davant, almenys entre les Alberes i el Llobregat, la forma de propietat
camperola que progressa és la tinença a cens, és a dir, sotmesa a uns cànons o
censos a un propietari, generalment noble o eclesiàstic, sense excloure’n el burgès,
sobretot a partir del segle XII.
La paralització del procés de conquesta durant els segles XI-XII originà un
sobrepoblament relatiu als comtats i un aprofitament exhaustiu del sòl, un altre factor
que erosionava la propietat camperola. Si afegim l'artigatge de terres pobres i la
formació d'unitats d'explotació inferiors a les habituals, tot plegat provocà, potser, una
selecció: els camperols més pobres van perdre béns i propietats en profit de senyors i
camperols més benestants; i aquests van poder arredonir els seus dominis i els van
poder parcel·lar en unitats d'explotació familiar, on van establir, mitjançant contractes

14
agraris diversos, una bona part de camperols que anteriorment havien perdut els
alous. A voltes era el mateix petit aloer el qui cedia voluntàriament la seua explotació
al senyor, amb el compromís de recuperar-la, però com a tinença engrandida amb
altres terres, per tal de formar-ne una unitat d'explotació autosuficient.
La pèrdua de la propietat lliure va anar acompanyada pertot arreu de la
incorporació a les estructures senyorials, de manera que la major part del camperolat
restarà sota l'autoritat directa dels senyors feudals, és a dir, entrarà a formar part de
les jurisdiccions baronials i quedarà obligada a pagar imposicions i a fer serveis de
caire feudal.
Imposicions i serveis de naturalesa ben diversa, tenien un remot origen públic,
però aviat van ser transformats i se'ls va afegir una llarga llista de gravàmens
desconeguts, sovint imposats per la violència dels poderosos. Tot i l’extrema varietat
local, podem distingir les rendes per la terra, els pagaments per l’ús dels enginys de
transformació agrària i les taxes derivades de les prerrogatives jurisdicionals. Entre
les primeres cal distingir per la seua freqüència la “tasca” (l'onzena part de la collita),
encara que en poden haver de més abusives, “quints” o “quarts”; de vegades es
tractava de quantitats fixes de cereal (“civades”), d'ous, moltons, carn salada, vi, etc;
allà on el senyor conservava les reserves hi havia prestacions de caràcter personal i
consisteixen a fer-hi jornals, com ara joves (llaurades), tirades (sembrades), segades,
batudes, tragines, etc. Els antics molins comunitaris a poc a poc cauen en mans dels
feudals, i per descomptat tots els enginys nous, inclosos els forns, les ferreries o els
molins d’oli, són senyorialitzats i els camperols han de pagar determinades taxes per
accedir-hi. I, finalment, arran dels poders jurisdiccionals els senyors reben serveis
d’allotjament (“alberga”), serveis de caràcter militar (“guaites”) i els drets de justícia.
Per altra part, en els dominis territorials on predominava el mas, els senyors
van anar imposant a poc a poc als seus sotmesos l'adscripció forçosa i hereditària.
L'objectiu era assegurar el conreu de la terra, i per això calia que els camperols no
pogueren abandonar el mas sense pagar un cànon (“remensa”) i que la transmissió
del domini directe d'aquestes terres portara aparellada la dels treballadors amb la
seua descendència. Aquests s'anomenaven “hòmens propris e solius”, perquè
depenien exclusivament d'un sol senyor i no podien prendre en cultiu altres terres ni
sotmetre's al vassallatge de cap altre senyor. Les noves servituds, nascudes al caliu
de les violències feudals del segle XI, es consolidaren a la centúria següent, quan es
configurarien el que s'ha anomenat “els mals usos”.
Si bé els abusos senyorials es troben al segle X, és durant el primer terç del
XII quan, juntament amb els usos nous (usaticos novellos), com les “toltes” i forcias
(talles i exaccions forçades), s'estenen les arbitrarietats. Aquest és el cas de la
“remensa”, o redempció econòmica per abandonar el mas, i dels quatre mals usos
pròpiament dits: la “cugucia”, que representa per a la dona adúltera la pèrdua de
l'esponsalici, a repartir entre el marit i el senyor; l’“eixorquia”, que implica el retorn dels
béns al senyor per esterilitat; la “intèstia”, en la qual el senyor té dret des d'un terç
dels béns fins al total del mort intestat, i l’“arsina”, o confiscació dels béns de l'home
propi a qui se li ha cremat la casa per negligència. La “firma d'espoli” apareixerà al

15
segle XIII i es refereix a la quantitat que cobra el senyor per consentir en l'esponsalici
del pagès que és home seu. El resultat de tot plegat no podia ser altre que el de
l'enfortiment progressiu de l'aristocràcia des del punt de vista econòmic, social i
polític, consumat a mesura que es reforçava la dependència dels camperols.
Per tal de defensar-se a si mateixa i per posar fi o limitar el pillatge dels
barons, l'Església “pactà” una aliança amb pagesos i mercaders simbolitzada en la
difusió de les sagreres i la creació de la treva de Déu. L'assemblea de pau i treva més
antiga data del 1027 i es celebrà a Toluges, sota la presidència de l'abat Oliba. Ací es
proclamà la inviolabilitat dels béns de l'Església i s'imposà una treva des de l'hora
novena del dissabte fins a l’hora primera del dilluns. Sembla, doncs, que la clerecia
reeixí a salvar el seu patrimoni, però no impedí que la pagesia caiguera sota la
dominació dels feudals, perquè al capdavall aquest era l'ordre universal.
La colonització de la Catalunya Nova va ser ben distinta de la de la Catalunya
Vella, perquè el model va ser el de les cartes de població i franquesa. Aquests
documents fundacionals, negociats entre els senyors i els colons, suprimien d’entrada
les servituds del mas a efectes d’estimular el poblament. Així, els repobladors de les
viles franques depenien dels agents de l’administració reial batles, veguers i
rebien les terres en franc alou o a cens, sense càrregues ni serveis arbitraris. Mit -
jançant la concessió de nous privilegis comunals i també de particulars, se
suprimiren, d’una banda, serveis en treball, taxes arbitràries, mals usos i monopolis
i s’atorgaren, de l’altra, competències judicials i d’altre tipus als prohoms de moltes
viles.
De tota manera, molt puntualment i excepcionalment aparegueren algunes
servituds. Estudis locals de la Conca del Barberà mostren la presència de pagesos
sota diferents condicions jurídiques, des de la llibertat relativa al pagament de
censos diversos. Amb tot, la Catalunya Nova seria un espai propici per a les viles
rurals franques, i ací s’assajaria el model que es posaria en pràctica a les Illes i al
País Valencià.

16