ETPC DEP.

DE FILOSOFIA

SIGMUND FREUD
(Freiberg 1856 – Londres 1939)

1. BIOGRAFIA I OBRES

Metge i psiquiatre austríac. Va estudiar a la Universitat de Viena on es graduar el

1881. Es va interessar, primer, per la fisiologia del sistema nerviós; va tenir com a
mestres a Brucke i Koller. Va descobrir les propietats anestèsiques de la cocaïna i més
tard es va endinsar en el camp de les neuropatologies.
El 1885 va assistir als cursos de Charcot on va aprendre les tècniques per a la curació
de la histèria.
El 1886 es va casar amb Martha Bernays.
De Bernheim va conèixer els mètodes hipnosuggestius. Fa servir l´hiptonisme com a
tractament simptomàtic de la histèria, però no es va quedar, tan sols, en aquell nivell de
Breuer, sinó que fa servir la hipnosi com a mètode per evocar, per fer conscient
vivències oblidades causants del transtorn.
Va ser nomenat professor de la Universitat el 1920. En ésser d´origen jueu, va haver de
marxar d´Àustria, amb l´arribada del nazisme, a Londres el 1938, fins a la seva mort.

Deixebles:

- Carl Gustav Jung (“complexe”, “l´inconscient col·lectiu).

- Alfred Adler ( “el sentiment d´inferioritat” lligat a les minusvalies
físiques).
- Jacob Levi Moreno (“la psicoanàlisi de grup”, “la psicoteràpia de grup”,
“acting out” = “el psicodrama” 1923, “sociodrama”).

Obres:

- La interpretació dels somnis, 1900.

- Tres contribucions a la teoria sexual, 1905.
- Tòtem i tabú, 1913 (sociologia dels pobles primitius).
- Psicologia de les masses i l´anàlisi del jo, 1921.
- El jo i l´allò, 1923.
- Lliçons d´introducció a la psicoanàlisi, 1932.
- El malestar de la cultura, 1930.
- Moisès i el monoteisme, 1939 (en aquestes dues darreres obres mostra
inquietuds socioreligioses).

2. QUÈ ÉS LA CONSCIÈNCIA?

Amb el terme consciència designem la facultad o funció psíquica que ens permet el
coneixement del món exterior i de nosaltres mateixos.

Les facultats involucrades en la consciència són la percepció (estímuls del món exterior
i interior), l´atenció (selecció de certs estímuls entre tots els que arriben simultàniament
1
al cervell en un instant concret) i la memòria ( recuperació de records i aprenentages
anteriors). També formen part de la consciència els processos intel·lectuals superiors
com ara el pensament, raonament, etc... i certs fenòmens relacionats amb la vida
afectiva i la motivació.

Gràcies a la consciència, l´individu percep i reflexiona amb claredat sobre el medi

extern i intern, és a dir, sobre el que habitualment s´anomena la realitat immediata.

3. L´ INCONSCIENT.

Freud compartia la concepció determinista de la seva època que “res no succeeix sense
una causa”. Freud aplica aquesta màxima al comportament humà, però sovint va dir
que aquestes causes s´escapen al control del subjecte.

Freud va constatar, amb els seus pacients, que la majoria dels comportaments (tant
normals com desviats) eren produïts per “motivacions inconscients ” pels subjectes
mateixos.

Freud creia que l´home té un coneixement d´ell mateix, de les seves vivències i records,
molt exhaustiu, però no tenim accés a aquest quan volem (romanen ocults al seu
protagonista).

D´aquests records, uns tenen la possiblitat de fer-se presents a la consciència, de tant en

tant, són els “continguts preconscients”. Però també n´hi ha que no es manifesten, mai,
al conscient però sí que tenen una gran importància a l´hora d´entendre el nostre
comportament. Aquests darrers són “els continguts inconscients ”.

Aquests continguts inconscients són experiències desagradables i perilloses que han

estat reprimides. Des de les profunditats de la nostra ment, aquests continguts
inconscients ens continuen afectant. Quan el desig de sortir és molt fort i la repressió
perquè no surtin també és molt forta, aleshores es poden produir malalties nervioses
com la neurosi.

L´única forma d´alliberar el malalt és, paradoxalment, que el psicoanalista

aconsegueixi de retornar a la consciència aquests traumes.

4. LA PSICOANÀLISI.

4.1. L´estructura de la ment. Processos psíquics.

És un procediment per al diagnòstic i tractament de certes neurosis.

La psicoanàlisi és, d´entrada, un mètode, però és també una doctrina relativa a la
naturalesa de l´ésser humà.

--Actes
acteshumans
humans
-- Actes
actesverbals
verbals(paraules
(paraulesque
quediu)
diu)
Home -- Somnis
somnis Tots tenen unes causes
-- Idees
ideesque
quetens
tens medibles, explicables.
- etc....
2
 - A vegades dius alguna cosa que no volies dir.
- A vegades fas alguna cosa que no volies fer.
- O es tenen somnis inexplicables o estranys.
- etc...

Són explicables en virtud de motius relativament ben determinats o determinables.

També se sap que en ocasions es produeixen inhibicions , s´experimenten angoixes, es
tenen sentiments de culpabilitat, etc... Aquestes manifestacions tenen la seva causa, amb
freqüència, en fets no visibles, no manifestables de forma palpable, sinó que estan
inscrits en el subconscient.
Freud va tractar de sistematitzar els mecanismes d´explicació del comportament psíquic.

Processos psíquics (el jo total):

- EL CONSCIENT: el jo. És el món de la consciència individual (principi

de realitat). Pont entre el món i l´allò.

- EL NO CONSCIENT: preconscient (ímputs o pulsions que es

manifesten a la consciència).

inconscient : - Repressors: el superjò. Conjunt

de normes que s´han adquirit
des de la infància.
- Reprimits: l´allò. Impulsos que
- aspiren a ser satisfets.

EL SUPERJÒ:

És el resultat dels rebutjos que es donen en el superjò (que és el conjunt de formes

familiars i socials que obliguen el nen a un cert conformisme) durant la infància del
subjecte, de certs elements de la vida conscient.

En el jo es troba el superjò que aspira a sobreposar-se al jo, a controlar el jo (com les

normes morals aspiren a controlar el comportament humà).

L´ALLÒ:

Capa profunda i primitiva constituïda pels impulsos biològics anteriors a la consciència

(forma primitiva de consciència).

La repressió dels impulsos amb freqüència poden provocar neurosi.

Freud li dóna molta importància a l´impuls sexual (forma primitiva de consciència) al
qual anomena líbido. La líbido pot ser canalitzada i donar com a conseqüència grans
creacions culturals.
No tot el comportament humà es redueix a la líbido (és fals que Freud redueixi el
comportament humà tan sols a aquest fet), hi ha multitud de factors; el sexual és un dels
més primitius i importants.

4.2.1 Les pulsions

El concepte de sexualitat per Freud és molt més ampli del que utilitzem col·loquialment.
Sexual significa l´energia de les pulsions relacionada amb tot el que pot designar-se
3
amb la paraula amor,(amor a la humanitat o als pares serien manifestacions
sexuals,etc...).

En els seus primers escrits, Freud parla de dues font d´energia que mouen l´individu,
que són la pulsió sexual i la d´autoconservació, que serien anomenades amb la paraula
llatina líbido (gana o desig).

Hi ha una tendència de l´organisme a descarregar les tensions internes en objectes o

coses exteriors que li donin plaer (fumar un cigar, conduir un cotxe, comprar un vestit,
etc). El psiquisme tendeix a la satisfacció del plaer.

Freud, en la seva maduresa, afegiria al costat de l´Eros (plaer – vida) el Thànatos

(pulsions de mort). L´home es ve u atret per dues tendències; per una banda per la
recerca del plaer i l´instint de reproducció, i per una altra banda també se sent atret per
aquelles coses que posen la seva vida en perill (per exemple, el plaer per la velocitat, els
esports d´aventura, el tabac,la violencia, etc...)

4.2.2 Principi de realitat

Quan el nen creix descobreix, si bé a costa d´importants traumes, la realitat. Aquesta no

s´adapta sempre a la satisfacció immediata dels desitjos primaris, per la qual cosa
l´individu ha d´ajustar la seva activitat psíquica a les condicions de la realitat que el
circumda. El principi de realitat no ha d´entendre´s com a oposat al plaer, sinó com un
ajust d´aquest a les condicions externes. Un fa les coses quan pot no quan vol. Això ha
permès que l´home es pugui socialitzar (ordre social, moralitat, etc). L´home a mesura
que creix va controlant el seu egoisme primitiu ; l´evolució d´un individu reflecteix la
història de la humanitat.

5. EVOLUCIÓ DEL PSIQUISME

Freud considera el psiquisme com una cosa dinàmica i comuna a tota l´espècie humana,
és a dir, que evoluciona i es desenvolupa mitjançant fases o etapes.

5.1 Primeres fases o etapes

- 1a fase: de 0-1,5 anys. El nen des del seu naixement és un ésser

absolutament eogista; en ell no hi ha normes morals, està dominat per
l´allò, sobretot, pulsions sexuals (recerca del plaer). Exigeix la satisfacció
immediata d´aquests impulsos, per exemple, quan té gana plora, indignat
i rabiut, fins que la mare corre a satisfer aquesta necessitat. Aquesta etapa
Freud l´anomena fase oral (llepar, mossegar, succionar la lletc, etc), es
relaciona amb l´entorn mitjançant la boca (tot s´ho emporta a la boca).
- 2a fase: A mesura que el nen creix se n´adona que el món exterior no
cedeix sempre als seus desitjos (primeres negatives paternals). És una
fase on el nen comença a dominar els esfínters i castiga els pares defecant
o pixant-se sobre quan aquests no fan el que ell vol, o no li donen atenció.
Freud l´anomena fase anal, és un període on també el nen juga amb els
genitals i amb l´anus per ser punts erògens. Aleshores es veu obligat
l´allò primitiu a adaptar-se al món exterior. Aquesta modificació de
l´allò dóna lloc a l´aparició del jo. Modera i frena els impulsos “sexuals” i
“agressius”, que satisfarà quan li sigui oportú, però no quan vulgui, i
sempre que no atempti contra les primeres normes que el nen ha
4
 interioritzat (higièniques, d´adaptació horària als àpats, d´acceptació que
no és l´únic ésser en el món...), és a dir, el jo imposa el principi de
realitat al del plaer. El jo aplica la censura als desitjos de l´allò amb la
qual cosa es van enregistrant els primers traumes o ferides psíquiques en
l´insconscient infantil. L´aparició del llenguatge reforça els processos
conscients i, per tant, les funcions del jo.

ALLÒ MÓN
INFANTIL EXTERIOR

ADAPTACIÓ

APARICIÓ MÓN
DEL JO EXTERIOR
PRINCIPI DE REALITAT

5.2 La tercera fase

5.2.1 El complex d´Èdip

Èdip rei és una tragèdia de Sòfocles on es presenta un home destinat a matar el seu
pare i casar-se amb la seva mare. Aquesta llegenda de l´antiguitat serveix a Freud per
explicar un tipus de complex molt comú, segons ell, i molt representatiu de la influència
del que és inconscient en la conducta humana. Per al psicòleg vienès, el nen en l´etapa
fàl.lica( entre els tres i els cinc anys) comença a sentir impulsos sexuals cap a la mare i
com a conseqüència, sentiments d´odi( gelosia ) cap al pare, que veu com un veritable
rival. El nen sent por de desenvolupar aquest dos instints i acaba reprimint- los.Quan la
repressió culmina, el complex desapareix. Ara el nen s´identifica amb el pare o amb la
mare, segons el qui hagi influït més, i n´abraça els valors, estètics com morals i
religiosos. Aquest valors conformaran el superjò.

5.2.2 El complex d´Electra

Les nenes, segons Freud, tot i que troben el seu primer objecte amorós en la mare, quan
comproven que són diferents als nens i al pare (perquè no tenen penis i això provoca un
sentiment de privació o complexe de castració), rebutgem les atencions maternals i es
refugien en l´amor al pare.

Freud: “La nena veu en la mare un obstacle per la seva tendra relació amb el
pare i pensa que ella podria ocupar molt bé el seu lloc”.

Per diferenciar aquest procés del dels nens, Jung el va anomenar “complex d´Electra ”.

5
En una evolució normal de l´individu, aquest sentiment és reprimit, pel principi de
realitat i possibilita l´adaptació a la vida familiar. Aquesta repressió fa aparèixer
l´anomenat superjò. S´interioritzen normes de convivència, les prohicions morals
relatives al que és bo i al que és dolent, sensacions de culpa i vergonya davant de les
infraccions de les normes, etc.

Freud manté una concepció pessimista sobre l´ésser humà, atès que considera la
repressió com el principal mecanisme que forja la personalitat social de l´individu.

6. ELS MECANISMES DE DEFENSA

Definició:

Davant les experiències negatives el nostre psiquisme disposa de deu mecanismes de

defensa. Són mitjans per a donar una sortida admissible a pulsions inacceptables
socialment. Són imprescindibles per conservar la salut mental. El seu objectiu és evitar
l´angoixa o l´ansietat que es produeixen les fustracions i els conflictes del nostre
psiquisme.

- són dispositius del jo

- són inconscients
- objectiu: fer fora de la consiciència algun aspecte de la realitat; evitar
l´angoixa o dolor psíquic (és més fàcil recordar experiències positives que
males experiències).

Freud. “Els mecanismes de defensa constituïen la pedra angular sobre la qual descansa
tota l´estructura de la psicoanàlisi, la part més essencial”.

1- Repressió: consisteix a rebutjar els records d´experiències negatives o

simplement molestes. El material reprimit es relega, doncs, a l´inconscient, però això no
significa el seu oblit total. Afectarà els actes de l´individu, encara que aquest no en sigui
conscient.

2- Regressió: consisteix a desplaçar-se a una etapa anterior en què la

conciència experimentava una major seguretat i no existia l´angoixa, per exemple,
davant d´un conflicte el subjecte mostra una conducta infantil (es desplaça a una època
de la seva vida on era feliç, no tenia responsabilitats, que havia de prendre decisions,
estava protegit per la mare, etc).

3- Fixació: és la paralització del desenvolupament normal de l´activitat

psíquica, per raó de l´angoixa. La personalitat es desenvolupa mitjançant fases, doncs
bé, hi ha persona que es neguen a créixer psíquicament (immaduresa).

4- Desplaçament i sublimació: canalitza aquells desitjos que socialment són

inacceptables cap a pràctiques que culturalment reben un gran reconeixement. Per
exemple, compensació dels impulsos libidinosos en la creació i l´expressió artística.
Una persona que no pot mantenir relacions de parella,desvia aquesta energia cap a la
solidaritat, declarant que estima la humanitat i desenvolupant conductes d´ajuda social.

6
També el desplaçament pot anar dirigit cap a un objecte, per exemple, donar un cop de
puny al volant del cotxe perquè el de davant ens ha tancat en un revolt, plasmar en una
pintura els fantasmes interiors, etc.

Aquest últim és decisiu en la doctrina psicoanalítica, no solament perquè explica una

gran quantitat de fenòmens psíquics com el complex d´Èdip, sinó perquè representa el
concepte que, segons Freud, millor defineix la conducta humana. Mitjançant la
sublimació, queda reduïda tota dimensió de la vida humana a l´instint sexual. Qualsevol
desig, intenció o aspiració de l´home no és res més que una sublimació de l´apetència
“sexual”.
5- Projecció: És atribuir l´origen de l´angoixa a una causa exterior d´un
mateix. És a dir, projectar un desig o un sentiment que tinc, però que és inacceptable
sobre una altra persona (alteració de l´emotivitat). Estimar una persona i dir que
aquesta persona m´estima a mi. És un mecanisme molt present en els paranoics. Culpar
els altres dels seus propis fracassos.

6- Formació reactiva. Quan es reprimeix un desig, el subjecte desenvolupa

un “efecte bumerang”, com a mecanisme de defensa, és a dir, que crearà una reacció
contrària al desig inicial, en ocasions de gran virulència o radicalitat. Per exemple, un
desig homosexual reprimit desenvolupa una hostilitat ferotge contra tot el que representi
homosexualitat.

7- Racionalització. Quan tenim un sentiment o desig reprimit o no

aconseguit, un fracàs en els nostres objectius..., intentem racionalitzar, donar-nos a
nosaltres mateixos una explicació coherent, ben construïda del per què no era bo fer allò
o allò altre. És un mecanisme de defensa molt utilitzat, normalment de forma
inconscient, i que ens ajuda a fer la vida més tolerable.

8- Identificació. Suavitzem les nostres fustracions internes imitant la

conducta d´una persona a la qual idolatrem o admirem (sovint una persona que triomfa
on nosaltres fracassem). Aquest conducta és molt freqüent en edats adolescents
(utilitzen com a referents cantants, futbolistes, actors...) que imiten la forma de caminar,
parlar, vestir, etc.

9 - Fantasia. Realitzar mentalment i de forma imaginària el que un és

incapaç de dur a terme en la vida quotidiana. Un exemple el trobaríem en la relació
entre l´onanisme i les fantasies.

10 - Compensació. Quan algú se sent fustrat en alguns aspectes, intenta

sobresortir en altres. El cec que es fa un gran músic, la persona que no és gaire
agraciada físicament és molt cordial, la persona que té dificultats en els estudis sobresurt
en els esports, etc.

Compensació fictícia seria el comportament d´un subjecte que per evitar la fustració
del seu estat actual, creu o aparenta ser més del que és en realitat.

*Conclusions:

Afirmem que tots els mecanismes de defensa són derivacions de la repressió ja que en
tots intervé la censura. Tots aquests mecanismes són presents i normals en tots

7
nosaltres, ara bé, si es manifesten de forma constant i intensa aleshores és quan parlem
d´una anomalia o patologia psíquica.

7. CRÍTICA DE LA CULTURA. “El malestar en la cultura”.

En la seva obra El malestar de la cultura (1930) és on es veu de forma més clara el

valor filosòfic del seu pensament, en el moment en què Freud aplica les seves teories a
la interpretació sociocultural.

Freud sosté que la civilització és un producte feble, perpètuament amenaçat i en perill

de desaparèixer sota el pes de l´inconcient i les forces cegues de l´instint.

Freud veu l´evolució de la societat d´una manera orgànica, és a dir, com si fos un nen
que creix. Inspirant-se en els discursos dels il·lustrats, com Rousseau, Freud diu que
l´home en el seu origen “viu en estat de naturalesa” (on imperava la llei del més fort,
és a dir, “la llei de la selva”). Aquí l´home es lliura al seus impulsos més primaris (com
un nadó acabat de néixer que és dominat pel “principi de plaer”; domina l´Allò).

Però si Rousseau idealitza aquest estat com un estat de felicitat i de llibertat, i, pel
contrari, Bakunin ho veu com un estat d´empresonament, d´un home lligat als instints,
als impulsos més biològics i primitius, és a dir, a l´home animal, Freud considera que
en aquesta primera fase de la humanitat aquests impulsos són iguals a tothom; això crea,
com també deia Hobbes (“l´home és un llop per als altres homes”), “un estat de
conflicte permanent ”, poc compatible amb la supervivència. Domina el caos.

En una segona fase, a l´igual que en un nen, se li desperta una instància racionalitzadora
que s´oposa al principi de plaer i s´anomenava “principi de realitat”. Principi que li
permet adaptar-se al medi i sobreviure. En la societat passa quelcom semblant, la
necessitat del principi de realitat passa per instaurar normes, regles de joc i lleis; en un
principi aquestes normes s´identifiquen amb el cap de la tribu. La gent s´adona que és
aquest l´únic que gaudeix realment del plaer que tots anhelem i que ho fa esclavitzant a
tots els altres.

Aleshores els homes es rebelen contra l´autoritat i maten el cap de la tribu (seria el
desenllaç del complex d´Èdip).

Un cop suprimida l´autoritat, el sentiment de culpabilitat per una banda i la constatació

de què sense normes no és possible la supervivència, fa que els homes acceptin viure
amb normes (Ananké : necessitat). Així neix la societat i la cultura (superació del
complex d´Èdip).

Allò que anomenen cultura, civilització, és quelcom antinatural perquè reprimeix allò de
natural que hi ha en nosaltres, en nom d´una concivència pacífica. No podem ser
nosaltres mateixos, hi ha una concepció pessimista de l´home (l´home natural = caos).

Vivim en una societat esquizofrènica i repressora que ens conduir a traumes socials,
inimaginables. Si les dues formes d´energia que mouen l´home són l´Eros i el
Thànatos, i resulta que el primer és reprimit, en nom de la cultura, podríem entendre
con el cantó obscur de l´home (violència, guerres, etc) es vegi alliberat. Diderot diu que
la història de la humanitat és la història de la irracionalitat, a mesura que passem les
pàgines de la història ens trobem amb sang i més sang. El Thànatos, l´instint
8
 d´autodestrucció, campa lliure. L´home és l´unic animal que atempta contra la seva
pròpia supervivència.

Home Natural

EROS ANANKÉ

Desequilibri
CULTURA Repressió Patologia
Neurosi
(angoixa)

Violència
Guerres TRAUMA Es manifesta
Autodestrucció Alliberament SOCIAL
etc.... del Thànatos

Però si l´ésser humà es rebela contra la cultura, aleshores també ho fa contra el millor de
si mateix. Sigmund Freud no és apocalíptic però, la seva anàlisi aplicada al seu temps,
explicaria l´aparició de les ideologies totalitàries de principis de segle (nazisme,
feixisme, etc)

8. PSICOANÀLISI I LOGOTERÀPIA.

Segons el que s´ha dit, sembla que Freud pretén recuperar “ l´home natural” que es
troba darrere la façana cultural. Identifica el que és natural amb l´inconscient, entès
aquest com tot allò que hi ha d´instintiu i natural en l´ésser humà. Així doncs, ens
trobem davant una antropologia de signe radicalment naturalista i biologista.

En termes generals, es pot dir que Freud pren la part pel tot. En les seves investigacions
hi ha moltes observacions molt valuoses, com el fet d´haver assenyalat l´existència de
factors inconcients; però el fet d´atorgar massa importància a allò que no en té ens pot
allunyar de la veritat.És el que li passa a Freud. Traduir la conducta humana en termes
de sexualitat és absolutitzar el que no és més que una part: l´inconcient, que segons ell
determina les obres humanes. D´aquesta manera la llibertat humana queda abolida,
conclusió lògica d´una antropologia que “animalitza” l´home.

Tal com han posat de manifest alguns especialistes ( J.Berze , per exemple ), la
psicoanàlisi no actua en el sentit d´una teràpia causal, sinó que els seus èxits més grans
9
es deuen al component que té de terapèutica de suggestió. El pacient pel fet de lliurar-se
al tractament psicoanalític, posa de manifest una disposició favorable. Aquesta
suggestió positiva aconsegueix per si mateixa una gran part dels fins proposats. És com
la falsa ploma màgica gràcies a la qual Dumbo va poder volar. Aquest tipus de
suggestió el pots comprovar quan expliques un problema a un amic o amiga: solament
pel fet de sentir-se escoltat i poder manifestar el que sents, et trobes molt millor que
abans.

Aquesta observació, junt amb la seva experiència vital en un camp de concentració

durant la Segona Guerra Mundial, va servir a Viktor Frankl (1905-1997), també
vienès, per trobar el seu propi mètode terapèutic: la logoteràpia. Frankl pensa que l´arrel
dels problemes psicològics de l´home no està en una frustració sexual, sinó que és més
profunda: es tracta d´una frustració existencial, d´una sensació de buidor o carència de
sentit de la pròpia existència. “Per això”, afirma, “la logoteràpia, com a teràpia basada
en el logos, busca tornar al pacient el sentit de la seva pròpia existència mitjançant un
adequat tractament orientador”. Per aconseguir-ho, la logoteràpia sondeja la vida i els
valors del pacient, n´analitza l´existència concreta, personal; en definitiva, emprèn una
anàlisi existencial. Aquesta anàlisi serà el punt de partida per transformar el malalt en
una “home que busca el sentit”, perquè no es tracta d´imposar un sentit a la seva
existència, sinó que ell arribi a una explicació del seu propi ser.

10