0comissiobiocel 2

BIOLOGIA CEL·LULAR 17/IX/02 - 4/XII/02
1
I. INTRODUCCIÓ
TEMA 1- LA CÈL·LULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS SISTEMES

VIUS..........................................................................................................................................................5
TEMA 2- EVOLUCIÓ PREBIÓTICA......................................................................................................9
TEMA 3- EVOLUCIÓ CEL·LULAR......................................................................................................15
II. MÈTODES EXPERIMENTALS PER A L’ESTUDI DE LA CÈL·LULA

TEMA 4- TÈCNIQUES MICROSCÒPIQUES.......................................................................................19
TEMA 5- TÈCNIQUES DE FRACCIONAMENT I CULTIUS CEL·LULARS....................................33
TEMA 6- TÈCNIQUES DE LOCALITZACIÓ I QUANTIFICACIÓ DE MOLÈCULES....................39
III. COMPARTIMENTS INTRACEL·LULARS: DISTRIBUCIÓ INTRACEL·LULAR DE MOLÈCULES I MANTENIMENT DE

L’ESTRUCTURA CEL·LULAR
TEMA 7- ESTRUCTURA DE LES MEMBRANES CEL·LULARS. COMPOSICIÓ I FUNCIONS...46
TEMA 8- COMPARTIMENTACIÓ.......................................................................................................53
TEMA 9- CARACTERÍSTIQUES MOLECULARS I ESTRUCTURALS DEL RETICLE
ENDOPLASMÀTIC................................................................................................................................59
TEMA 10- LA MAQUINÀRIA BIOSINTÈTICA DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS.....64
TEMA 11- L’APARELL DE GOLGI.....................................................................................................70
TEMA 12- EXOCITOSI..........................................................................................................................76
TEMA 13- LISOSOMES.........................................................................................................................78
TEMA 14- ENDOCITOSI.......................................................................................................................83
TEMA 15- MECANISMES MOLECULARS DEL TRANSPORT VESICULAR................................92
TEMA 16- MITOCONDRIS I PEROXISOMES....................................................................................97
TEMA 17- EL CITOSOL......................................................................................................................104
IV. FORMA I MOTILITAT CEL·LULAR: EL CITOESQUELET

TEMA 18- EL CITOESQUELET..........................................................................................................110
TEMA 19- FILAMENTS INTERMEDIS.............................................................................................112
TEMA 20- MICROTÚBULS I MOVIMENT ASSOCIAT A MICROTÚBULS.................................117
TEMA 21- FILAMENTS D’ACTINA I MOTILITAT CEL·LULAR..................................................124
V. RELACIONS DE LA CÈL·LULA AMB L’ENTORN

TEMA 22- UNIONS CEL·LULARS.....................................................................................................133
2
TEMA 23- ADHESIÓ CEL·LULAR.....................................................................................................141
TEMA 24- LA MATRIU EXTRACEL·LULAR...................................................................................146
VI. MANTENIMENT, EXPRESSIÓ I REPLICACIÓ DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA: EL NUCLI CEL·LULAR

TEMA 25- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL NUCLI CEL·LULAR...................................156
TEMA 26- TRANSPORT ENTRE EL NUCLI I EL CITOPLASMA..................................................163
TEMA 27- EL GENOMA EUCARIOTA.............................................................................................168
TEMA 28- ORGANITZACIÓ DELS CROMOSOMES.......................................................................174
TEMA 29- BIOGÈNESI DELS RIBOSOMES: EL NUCLEOL..........................................................181
TEMA 30- REPLICACIÓ DE LA CROMATINA................................................................................185
TEMA 31- EL MECANISME DEL PROCÉS REPLICATIU..............................................................191
VII. CREIXEMENT I DIVISIÓ DE LES CÈL·LULES: EL CICLE CEL·LULAR

TEMA 32- EL CICLE CEL·LULAR.....................................................................................................196
TEMA 33- REGULACIÓ DEL CICLE CEL·LULAR..........................................................................202
TEMA 34- LA FASE G1........................................................................................................................208
TEMA 35- LES FASES S I G2..............................................................................................................212
TEMA 36- LA MITOSI.........................................................................................................................214
TEMA 37- LA MEIOSI.........................................................................................................................220
TEMA 38- SISTEMES DE VIGILÀNCIA DEL CICLE CEL·LULAR O CHECKPOINTS...............227
TEMA 39- ANOMALIES DE LA PROLIFERACIÓ CEL·LULAR: EL CÀNCER............................231
TEMA 40- MORT CEL·LULAR...........................................................................................................239
I. INTRODUCCIÓ
TEMA 1. LA CÈL·LULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS SISTEMES VIUS
1.1 CONCEPTE D'ÉSSER VIU

La biologia és la ciència que estudia als sistemes vius.
Un ésser viu és un sistema obert, on hi ha una entrada i una sortida de matèria i energia. Per contra, un
sistema no viu és tancat, no hi ha interrelació entre el medi extern i l'intern, no es produeix intercanvi de
matèria ni energia.
Els biosistemes es troben en un estat estacionari, en un equilibri dinàmic donat per les transformacions
bioquímiques. Als organismes vius sempre hi ha intercanvis continus: uns es degraden mentre altres es
sintetitzen, constantment.
Tots els sistemes vius tenen una alta complexitat d'organització interna. Tenen la capacitat de produir
rèpliques exactes de ells mateixos, gràcies a la reproducció, però hi ha ocasions en que les còpies no són tan
3
iguals a causa de la presència de mutacions que fan possible la variabilitat entre els individus d'una mateixa
espècie. Aquesta variabilitat és la que ha servit de base per a entendre l'evolució i la selecció natural.
1.2 CLASSIFICACIÓ DELS ORGANISMES

Existeix una determinada classificació dels éssers vius, que ha anat evolucionat al llarg del temps fins a la
classificació que tenim ara.
La primera classificació dels éssers vius incloïa únicament als organismes macroscòpics, dividint-los en
Animals i Vegetals.
A mitjans del segle XIX, amb el descobriment del microscopi, es va portar a terme una classificació basant-se
en la complexitat cel·lular: Eucariotes i Procariotes.
Un altre criteri de classificació va ser dividir als éssers vius segons el nombre de cèl·lules que els constituïen,
Unicel·lulars i Pluricel·lulars.
També es va fer una classificació segons el seu tipus d'alimentació: Heteròtrofs, s'alimenten de matèria
orgànica d'altres organismes vius, i Autòtrofs, s'alimenten de diòxid de carboni atmosfèric que transformen en
matèria orgànica gràcies a la radiació solar en el procés de la fotosíntesi.
A partir de totes aquestes classificacions, els éssers vius es van dividir en quatre grans grups: Moneres,
Protists, Animals i Vegetals.
Però ja entrats al segle XX es van descobrir uns organismes que no encaixaven amb cap d'aquests grups, eren
els Fongs. Abans se'ls havia considerat vegetals, degut a la seva estructura de "talo" com a les algues, però es
van observar una sèrie de característiques atípiques dels vegetals, com que els fongs no realitzen la
fotosíntesi ja que no tenen cloroplasts, les seves parets cel·lulars són de quitina en comptes de cel·lulosa, i són
organismes colonials, no pluricel·lulars.
Així que la classificació va patir una sèrie de canvis, arribant fins a la classificació actual:
 Moneres → Procariotes → Unicel·lulars o Colonials → Autòtrofs o Heteròtrofs → Aeròbics o Anaeròbics

→ Bacteris, Microplasmes i Cianobacteris.
 Protists → Eucariotes → Unicel·lulars o Colonials → Autòtrofs o Heteròtrofs → Aeròbics o Anaeròbics →

Algues unicel·lulars i Protozous
 Fongs → Eucariotes → Heteròtrofs → Unicel·lulars (Llevats) o Pluricel·lulars (Floridures)
 Metàfits → Eucariotes → Pluricel·lulars → Autòtrofs fotosintètics → Vegetals: Briòfits, Pteridòfits i

Espermatòfits.
 Metazous → Eucariotes → Pluricel·lulars → Heteròtrofs → Animals: Vertebrats i Invertebrats.

Els virus són “éssers vius” que han quedat exclosos de la classificació degut a que no tenen complexitat
estructural ni tampoc tenen funcions de nutrició ni de relació, només de reproducció.
1.3 DIFERÈNCIES ENTRE LES CÈL·LULES EUCARIOTES I LES PROCARIOTES:

PROCARIOTES EUCARIOTES
Senzilles Complexes
Unicel·lulars o colonials Uni o pluricel·lulars
4
Entre 1 i 5 µ Entre 20 i 50 µ
Formes poc variades Formes variades
Els vegetals tenen paret de cel·lulosa i els animals
Amb paret cel·lular i molts amb càpsula
membrana de secreció
Sense nucli. ADN pel citoplasma Amb nucli. Membrana nuclear
Genoma amb menys informació: un únic cromosoma
Genoma amb més informació: cromosomes lineals que
circular sense histones que es codifica per poques
modulen el grau de condensació de la cromatina
proteïnes
Totes tenen la mateixa informació genèticaCada cèl·lula porta una determinada informació genètica
Tenen microtúbuls de flagel·lina Tenen cilis i flagels de microtúbuls de tubulina
Ribosomes petits (70 s) Ribosomes grans (80 s)
Compartimentació intracel·lular: tenen nucli diferenciat
que emmagatzema la informació i complexos com el
Sense orgànuls membranosos reticle endoplasmàtic, l'aparell de Golgi… Tenen un
citoesquelet: filaments que donen la mobilitat i la forma a
la cèl·lula
La membrana plasmàtica els permet realitzar l'endo i
No fan l'endocitosi ni cap digestió intracel·lular. No
l'exocitosi. Tenen corrents citoplasmàtics i realitzen una
existeixen els corrents citoplasmàtics
digestió intracel·lular
La síntesi d'RNA i de proteïnes es produeixen a L'ARN
l'interior
es sintetitza al nucli (transcripció) i les proteïnes al
de tota la cèl·lula citoplasma (traducció)
Els vegetals són autòtrofs i els animals i els fongs
Poden ser autòtrofs o heteròtrofs
heteròtrofs
Reproducció sexual o asexual, existeix la mitosi i la meiosi
Reproducció asexual, per bipartició simple
en la formació de gàmetes
Regne dels Moneres Regnes dels Protists, Metàfits, Fongs i Metazous
TEMA 2. EVOLUCIÓ PREBIÒTICA
Hi ha moltes teories sobre l'origen de la vida, però cap deu ser considerada com totalment certa ja que cap
aporta proves definitives i totes posseeixen defectes i llacunes.
5
Fins fa uns dos-cents anys, existia la teoria de la generació espontània, derivada de l'observació. Ja al segle
XVIII, un grup de científics encapçalats per Pasteur, es varen encarregar de demostrar que aquesta teoria era
falsa, demostrant l'existència dels microorganismes. Ho varen fer demostrant que l'aparició dels
microorganismes que produeixen la putrefacció de les fulles i la palla prové d'anteriors microorganismes
presents o d'altres que en transporta l'aire. A més, afegia que al bullir les substàncies, aquests
microorganismes desapareixien.
Amb el descobriment d'Amèrica es va trobar una gran diversitat d'espècie i, amb el posterior estudi de fòssils
dels estrats més profunds de diferents regions del món, s'evidencià que diferents espècies que havien habitat
la Terra segles enrere s'havien anat extingint amb el temps, i que totes provenien d'una mateixa espècie
ancestral. Així es va dir que tots els organismes tenien una història comuna que ara esdevenia diferent a
causa de l'evolució.
2.1 TEORIES EVOLUCIONISTES

Les primeres teories evolucionistes intentaven demostrar que els éssers vius havien anat evolucionat amb el
temps.
Lammark, al 1801, enuncià la teoria de l'herència dels caràcters adquirits, que postulava que totes les
espècies provenen d'altres menys desenvolupades, totes tenen un ancestre comú. Afegeix que els éssers vius
canvien amb el temps. Les idees bàsiques de la seva teoria eren:
- La funció crea a l'òrgan.
- Els òrgans o caràcters adquirits durant la vida s'hereten. Postulava que s'heretaven aquelles estructures
que eren útils per a l'espècie ja que duien a terme una funció important.
Aquesta teoria, però, es considera totalment falsa ja que els caràcters adquirits durant la vida no es poden
heretar.
Darwin va realitzar una altre teoria, més completa, que es basava també en que les espècies provenien d'una
mateixa espècie ancestral, però que es recolzava en tres punt bàsics:
- L'existència de variabilitat és el motor de l'evolució.
- Les diferències entre els individus d'una mateixa espècie són degudes mutacions, produïdes a l'atzar.
- L'entorn s'encarrega de seleccionar als individus millor dotats: selecció natural.
Aquestes teories però, no expliquen com es va originar la primera cèl·lula.
2.2 TEORIA D'OPARIN

Postulava que la radiació ultraviolada del Sol o les descàrregues lluminoses que es produïen a la Terra
primitiva provocaren que les molècules de l'atmosfera reductora existent reaccionessin per a formar
compostos orgànics senzills, tals com els aminoàcids, les bases nitrogenades i els sucres.
Al 1.920 es va realitzar un experiment corroborà aquesta teoria i que va permetre demostrar com es varen
poder sintetitzar les primeres substàncies orgàniques a partir de substàncies inorgàniques.
6
2.3 SÍNTESI ABIÒTICA DE COMPOSTOS ORGÀNICS A LA TERRA PRIMITIVA. ORIGEN DE LA PRIMERA
CÈL·LULA
- Fa 20.000 milions d'anys s'originà l'Univers, fruit de l'explosió d'una gran estructura de matèria i energia
(Big Bang).
- Fa uns 14.000 anys, d'aquesta gran explosió se'n derivaren les primeres partícules subatòmiques, més
tard àtoms, molècules, planetes i galàxies.
- Fa 4.500 milions d'anys, la condensació dels elements originà el planeta Terra.
- Fa uns 3.000 - 4.000 milions d'anys la Terra sofrí un refredament i va aparèixer una atmosfera primitiva.
- Fa 3.500 milions d'anys, s'originà la vida al nostre planeta, va aparèixer la primera cèl·lula.
- Fa 1.400 milions d'anys, sorgí la primera cèl·lula eucariota.
- Fa 4'4 milions d'anys va aparèixer el primer homínid.
La Terra tenia una atmosfera primitiva reductora, amb metà, amoníac, nitrogen molecular, diòxid de carboni,
hidrogen molecular i vapor d'aigua. Aquesta atmosfera mancava d'oxigen i d'ozó, per tant, estava sotmesa al
bombardeig constant de la radiació ultraviolada. En aquestes condicions van poder sintetitzar-se molècules
orgàniques tals com sucres, aminoàcids, àcids grassos bases nitrogenades i altres compostos orgànics com
alcohols, aldehids o terpens, gràcies a recombinacions i reagrupacions.
[Alberts pàg 4 fig 1-1]

Al 1.952, Miller i Urey (també el va realitzar Joan Oró) varen demostrar que les descàrregues elèctriques sobre
una mescla de gasos com la que devia ésser a l'atmosfera primitiva originava molècules com àcid nítric,
formaldehid, àcid acètic, glicina, àcid làctic, alanina urea, àcid aspàrtic… indispensables per a qualsevol
organisme viu.
Totes aquestes substàncies es van anar acumulant als oceans, formant-se una "sopa orgànica" cada cop més
rica en substàncies orgàniques que reaccionaven entre si. Més tard, aquestes substàncies es varen associar en
polímers gràcies a procés de polimerització, la repetició dels quals donà lloc a molècules més complexes com
polipèptids (proteïnes) o polinucleòtids (RNA), essencials per a l'aparició de la primera cèl·lula. Cal afegir que
els polinucleòtids tenen la capacitat d'especificar la seqüència de nucleòtids de nous nucleòtids: actuen com a
patrons de polimerització, aquest fet és possible gràcies a que es produeix un enllaç preferencial entre parells
de nucleòtids, mitjançant enllaços relativament febles. Aquest aparellament permet que un polinucleòtid actuï
com a patró per a la síntesi d'un altre polinucleòtid. Malgrat tot, per a que tingui lloc aquesta polimerització, es
necessiten catalitzadors de les reaccions, que en aquell temps eren ions metàl·lics i minerals i el mateix RNA.
Gràcies a errors en la replicació de l'RNA es van produir molècules diferents amb diferents propietats. La
selecció natural es va encarregar de seleccionar aquelles seqüències més favorables.
Aquestes substàncies varen patir un procés de selecció natural, favorable per aquelles estructures que tenien
una funció útil.
2.4 IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ DE LA PRIMERA MEMBRANA
7
Els lípids, en solució aquosa, s'agrupen formant estructures membranoses, tals com micel·les o bicapes
lipídiques, que generen vesícules tancades, aïllades del medi extern.
Aquestes estructures varen poder anar retenint les proteïnes produïdes per cada molècula d'RNA i molècules
d'RNA, a més d'altres compostos orgànics, formant una espècie de vesícules o protocèl·lules i, mitjançant un
procés de selecció, foren seleccionades aquelles favorables. Aquestes protocèl·lules van poder anant
evolucionant al llarg del temps fins a convertir-se en cèl·lules. Aquestes vesícules varen adquirir la capacitat
de reproducció, d'herència, de relació i de nutrició, fins a obtenir la primera cèl·lula.
2.5 EL DNA COM A MAGATZEN DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA

Ara tenim la informació genètica al DNA, no a l'RNA. Això és degut a que, com a magatzem d'informació
genètica, el DNA resulta més estable que l'RNA, ja que li manca un grup -OH del sucre, que fa que sigui menys
susceptible a la hidròlisi. A més, és un doble filament (dues molècules complementàries de nucleòtids) que fa
més senzilla la seva replicació.
El DNA dirigeix la síntesi de molècules específiques d'RNA, que actuaran dirigint la síntesi proteica.
El DNA va resultar necessari quan les cèl·lules varen ser més complexes, ja que aleshores necessitaven més
informació.
2.6 TEORIA CÒSMICA DE L'ORIGEN DE LA VIDA

És una teoria que afirma que la vida es va originar en altres planetes i accidentalment arribà al nostre planeta
fa milions d'anys. Postula que la vida a la Terra s'originà com a conseqüència de l'arribada d'éssers vius
d'altres planetes. Hi ha evidències que poden corroborar aquesta teoria.
Estudis amb sondes han trobat virus i bacteris resistents a condicions realment extremes: hi ha bacteris
existents a altes capes atmosfèriques, resistents a la radiació de les centrals nucleara, n’hi ha de resistents a
les altes o les baixes temperatures, etc…
A més, s'ha fet troballes de distintes formes de via a l'interior de meteorits estrellats sobre la Terra.
Concretament, s'ha trobat a una roca marciana d'uns 13.000 anys d'antiguitat gran quantitat d'hidrocarburs
policíclics aromàtics al seu interior, sulfur de ferro i magnetita, i també s'han identificat dos tipus d'organismes
molt semblants als arqueobacteris.
TEMA 3. EVOLUCIÓ CEL·LULAR
3.1 DELS PROCARIOTES PRIMITIUS ALS EUCARIOTES

Fa 3.500 milions d'anys es formà la primera cèl·lula, procariota, heteròtrofa i aeròbica.
Matèria orgànica + H2 → Matèria orgànica (reduïda) + Energia
Aquesta cèl·lula tenia un cicle cel·lular molt curt, que li permetia una reproducció constant i molt ràpida (per
bipartició).
Al anar-se'n reproduint tant ràpidament, es van anar incrementant en nombre, produint així una crisi
d'aliments, ja que s'esgotava la matèria orgànica. A causa de diverses mutacions, varen sorgir un grup de
cèl·lules capaces de fagocitar, englobar altres organismes i nodrir-se d'ells, les quals van ser les seleccionades
8
pel medi per a seva capacitat de sobreviure. Aquest procés s'incrementà quan, més endavant, algunes
cèl·lules van perdre la seva paret cel·lular, cosa que va fer més fàcil el procés ja que les cèl·lules quedaren
envoltades només per una membrana plasmàtica deformable.
Més tard, algunes d'aquestes cèl·lules, gràcies també a diverses mutacions, varen començar a utilitzar el poc
diòxid de carboni atmosfèrica per a realitzar un procés fotosintètic, gràcies també a les intenses radiacions
ultraviolades, obtenint així matèria orgànica i energia:
CO2 + H2O (exposats a les radiacions UV) → Matèria orgànica + O2 + Energia
Aquest procés donà lloc a un elevat increment d'oxigen a l'atmosfera, provocant així una gran crisi aeròbica ja
que eren molt pocs els organismes capaços d'aprofitar-lo i resultava tòxic per a la majoria. Però els pocs que
podien aprofitar-lo van ser els que van evolucionar, sorgint així el procés de la respiració:
Matèria orgànica + O2 → CO2 + Energia
Aquests organismes evolucionats van ser els procariotes aeròbics. Però l'evolució continuà i gràcies a la
fagocitosi es van anar incorporant uns organismes dins d'uns altres, establint relacions de simbiosi.
[Quadre evolució]
3.2 TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

Es creu que les cèl·lules eucariotes es van originar gràcies a que procariotes sense paret cel·lular van ser
capaces de fagocitar d'altres aeròbics i van formar una associació íntima en simbiosi, creant cèl·lules
eucariotes aeròbiques, cèl·lules eucariotes fotosintètiques, cèl·lules eucariotes aeròbiques fotosintètiques,
etc…
Aquests procariotes aeròbics serien els que coneixem ara com mitocondris i cloroplasts.
Podem dir que els mitocondris eren originàriament bacteris aeròbics per les similituds que presenten amb
aquests. Tenen una mida i una forma semblant, tenen DNA circular sense associar-se a histones, sintetitzen
proteïnes, es reprodueixen per bipartició, tenen ribosomes de 70s i posseeixen a la seva membrana enzims
per a realitzar la respiració, sent els responsables de la respiració cel·lular.
Igual que amb els mitocondris, podem dir que els cloroplasts eren originàriament cianobacteris, ja que capten
la llum solar en la clorofil·la, unida a les membranes, tenen una mida i una forma semblant, tenen la clorofil·la
apilada a les membranes pràcticament igual, es reprodueixen per bipartició i un DNA amb una seqüència de
nucleòtids pràcticament idèntica a la de fragments del cromosoma bacterià, encara que molt poc ja que les
molècules que necessita se sintetitzen a fora.
3.3 TRANSICIÓ DELS ORGANISMES UNICEL·LULARS ALS PLURICEL·LULARS

L'evolució dels organismes pluricel·lulars va dependre de la capacitat de les cèl·lules eucariotes d'expressar,
per un costat, la informació hereditària de moltes maneres diferents i, per l'altre, d'actuar de manera
cooperativa com un col·lectiu únic.
9
Primer es van formar els organismes colonials, on les cèl·lules cooperaven per a realitzar alguna funció.
Probablement, un dels primers desenvolupaments va ser la formació de capes de cèl·lules epitelials, que
separaven l'espai interior d'un organisme molt primitiu de l'espai exterior. També es van haver de
desenvolupar cèl·lules nervioses, musculars i del teixit conjuntiu.
En l'evolució dels animals superiors, el mateix desenvolupament va produir un nombre creixent de cèl·lules
especialitzades que formaven uns sistemes més sofisticats de coordinació entre elles, arribant a formar els
teixits més sofisticats, que donaren lloc als òrgans, aparells, sistemes… formant els organismes pluricel·lulars,
els quals també aniran evolucionant al llarg de la història fins als organismes actuals.
II. MÈTODES EXPERIMENTALS PER A L'ESTUDI DE LA CÈL·LULA
TEMA 4. TÈCNIQUES MICROSCÒPIQUES
4.1 PRINCIPIS BÀSICS DE MICROSCOPIA I PREPARACIÓ DEL MATERIAL

[bcPRACT.14]
Per a preparar el material, s'han de seguir una sèrie de passos determinats:
 Fixació
10
Les cèl·lules s'han de tractar amb un fixador que les immobilitzi, les mati i les preservi.
Aquest procés fa a les cèl·lules permeables als colorants i estableix ponts creuats entre les seves molècules,
de manera que quedin estabilitzades i bloquejades en la seva posició original.
Primer es realitza una breu immersió de la mostra en àcids i dissolvents orgànics com alcohol. Els
procediments actuals solen comprendre aldehids actius, tals com formaldehid i glutaraldehid, que formen
enllaços covalents amb els grups amino terminals de les proteïnes i, per tant, formen ponts creuats entre
proteïnes adjacents.
Existeix el perill que qualsevol tractament utilitzat per a la fixació pugui alterar l'estructura de la cèl·lula o els
seus constituents moleculars. Això ho poden fer fixadors químics que desnaturalitzen la major part de les
proteïnes i dels àcids nucleics, que també produeixen un cert enduriment dels teixits.
La congelació és un mètode alternatiu que evita aquest perill eliminant la necessitat de fixació i d'inclusió, ja
que el teixit congelat pot ser tallat directament amb un criostat, un micròtom que es manté en una cambra
freda. Té diversos avantatges més, com que és un mètode més ràpid, es pot conservar el material liposoluble i
de les activitats enzimàtiques, s'eviten artefactes, etc… Però també presenta algun problema, com que és
possible el tractament de les cèl·lules degut a la formació de cristalls de gel.
 Inclusió i tallat
En general, els teixits són molt tous i fràgils. Per aquest motiu es necessari incloir-los en un medi de suport.
Els medis més utilitzats són les ceres o les resines, com la parafina, que en estat líquid penetren i envolten
tot el teixit i, després, poden ser endurits per refredament o per polimerització, per tal de formar un bloc sòlid
que pugui ser tallat fàcilment amb el micròtom.
La majoria de les mostres són massa gruixudes per a què les seves cèl·lules puguin ser examinades
directament a elevada resolució. Per aquest motiu, després de la fixació i la inclusió, els teixits solen ser tallats
en seccions molt primers amb el micròtom, màquina dotada d'una ganiveta de metall molt afilada.
[bc22.15]
Les seccions que s'utilitzen per ser observades al microscopi òptic tenen entre 1 i 10 µ m de gruix i són
esteses a la superfície del portaobjectes.
 Tinció
L'índex de refracció de les diferents estructures cel·lulars és bastant semblant. Per aquest motiu, el contrast
òptic del material fresc és bastant baix. Per augmentar aquest contrast es realitza una tinció histològica,
que és una tècnica que es fonamenta en el repartiment diferencial de substàncies acolorides en cèl·lules i
teixits, degut a diferències d'afinitat entre les diferents estructures i els colorants. Segons les estructures que
es volen observar es poden fer servir diferents colorants, tals com: verd de Malaquita, negre de Sudan,
hematoxilina, eosina, orceina, blau de Comassie…
 Muntatge
La finalitat de tots els processos anteriors és l'obtenció d'una preparació permanent. Així que els talls es
protegeixen amb una làmina de vidre, el cubreobjectes.
11
Entre el tall i el cubre ha d'interposar-se un medi de muntatge transparent, que tingui el mateix índex de
refracció que el vidre i que asseguri l'adherència del cubre al portaobjectes i la conservació de la mostra.
Com a medi de muntatge s'utilitzen resines sintètiques, com DPX. Aquestes resines no són hidrosolubles i
els talls tenyits han d'ésser deshidratats mitjançant alcohols de graduació creixent. Si la preparació no pot
deshidratar-se es fa servir un medi de muntatge hidrosoluble, com la goma aràbiga, la glicerina o l'aquamont.
Si l'observació no s'ha de conservar, es pot observar directament amb una gota d'aigua o de glicerina entre la
mostra i el cubre.
[bc22.11] [bc22.12] [bcPRACT.11]
El límit de resolució d’un microscopi és la separació límit a la que dos objectes poden veure’s separats i
depèn de la longitud d’ona de la llum i de l’obertura numèrica de les lents del sistema utilitzat.
LdR = 0’61 · λ
sin α · n
Límit de resolució del MO = 200 nm
Límit de resolució del TEM = 2 nm
Límit de resolució del SEM = 20 nm
A un microscopi òptic, el més petit que podem veure és un mitocondri.
Càlcul de l'augment total: l'augment total que s'observa en mirar per l'ocular és el resultat del producte de
l'augment de l'objectiu pel de l'ocular.
4.2 MICROSCOPIA ÒPTICA, DIFERENTS TIPUS DE MICROSCOPIS

Un microscopi òptic consta d'una part mecànica, una òptica i una font lluminosa.
La part mecànica consta de:
 Peu: a sobre hi descansa la resta de l'aparell.
 Columna: braç que sosté tot el sistema òptic i els mecanismes d'enfocament. Està composta per:
 Platina: sobre la qual es diposita la preparació.
 Tub: sosté l'ocular amunt i els objectius avall.
 Revòlver: on es troben els objectius.
 Cargols: per enfocar. Poden ser:
 Macromètrics: realitzen moviments ràpids.
 Micromètrics: realitzen moviments lents.

La part òptica consta de:
 Ocular: augmenta la imatge produïda per l'objectiu.
 Objectius: augmenten la capacitat de resolució. L'objectiu d'augment més gran (100x) és el

d'immersió. Per a utilitzar-ho s'ha d'interposar una gota d'oli d'immersió entre aquest objectiu i la mostra.
 Condensador: sistema de lents que concentren el feix de llum.

12
 Diafragma d'obertura: gradua l'entrada de llum al condensador.
La font lluminosa es troba sobre el peu i emet raigs de llum blanca, fotons, que coincideixen amb l'eix òptic
del microscopi.
[bcPRACT.15]
Microscopi estereoscopi o lupa

Estan construïts de manera que la distància de treball entre l’objectiu i l’objecte és gran.
L’objecte s’observa en tres dimensions, però l’augment és limitat.
Microscopis invertits
Els seus objectius queden per sota de la platina i el condensador per damunt. Permeten observar a gran
augment mostres contingudes a l'interior de recipients tals com càpsules de Petri o flascons.
S'utilitza per a visualitzar cèl·lules en cultiu.
Microscopi de contrast de fase

S'utilitza per a l'observació de cèl·lules vives no tenyides.
Quan la llum passa a través d'una cèl·lula viva, la fase de l'ona lluminosa varia en relació a l'índex de refracció
de la cèl·lula: la llum que passa a través d'una zona relativament gruixuda o densa de la cèl·lula, com el nucli,
s'endarrereix i la seva fase queda desplaçada de manera corresponent respecte a la de la llum que ha passat
a través d'una regió més prima, com el citoplasma.
Aquest tipus de microscopia es basa en els desfasaments que es produeixen entre els feixos lluminosos que
han travessat medis de diferent gruix i índex de refracció. Aquests desfasaments donen lloc a interferències i
d'aquí en resulta el contrast entre les diferents parts.
Mitjançant anells del condensador i dels objectius, s'aconsegueix ampliar els canvis de fase produïts en els
feixos lluminosos que han travessat parts de la cèl·lula, obtenint un contrast més alt. D'aquest manera, les
cèl·lules apareixen en diferents tonalitats de grisos segons l'índex de refracció i el gruix de les seves
estructures internes.
Quan la llum passa a través de la cèl·lula viva, sense tenyir, es produeixen canvis de fase a les ones
lluminoses. Aquestes alteracions poden fer-se visibles aprofitant efectes d'interferència utilitzant un
microscopi de contrast de fases o de contrast de fases interdiferencial.
Microscopia d’interferència diferencial (Interferència de Nomarski o D.I.C)

Aquest tipus de microscopia permet determinar variacions contínues en l’índex de refracció de l’objecte.
Utilitza llum polaritzada i dóna imatges amb efecte de relleu.
S’utilitza per a estudiar cèl·lules vives i dóna molt bones imatges de cèl·lules que es troben a la fase mitòtica.
Microscopia de camp fosc
13
Basant en que la llum es dispersa en els límits entre materials que tenen diferent índex de refracció.
Mitjançant un condensador s’aconsegueix que només arribi a l’objectiu la llum dispersada pels contorns de les
diferents estructures cel·lulars que apareixen com a punts brillants sobre fons fosc.
Es fa servir per a l’observació de cèl·lules vives.
A més d’aquests tres tipus de microscopi òptic que hem vist, existeix un quart, el microscopi òptic de camp
clar, que es basa en la transmissió directa de la llum a través de la cèl·lula.
Microscopi de fluorescència
Es basa en que algunes substàncies, fluorescents, en ser il·luminades amb una llum d’una determinada
longitud d’ona (λ d’excitació), emeten llum de longitud d’ona superior (λ d’emissió).
La llum incident, que procedeix d’una font molt potent, travessa dues sèries de filtres. El primer selecciona la
llum de manera que només deixa passar les longituds d’ona que exciten a un determinat colorant fluorescent.
El segon bloqueja aquesta llum i deixa pas a les longituds d’ona emeses quan el colorant emet fluorescència.
Aquesta tècnica s’utilitza per a localitzar proteïnes dins les cèl·lules mitjançant anticossos específics marcats
amb fluorocroms, substàncies fluorescents artificials, com la fluoresceïna o la rodamina, o mitjançant la fusió
de la proteïna amb la GFP (Green Fluorescent Protein). El gen de la GFP, proteïna natural d’una medusa
luminiscent, fusionat amb el gen de la proteïna cel·lular i introduït dins les cèl·lules permet seguir el destí de la
proteïna expressada per la fluorescència de la GFP.
Aquesta tècnica també permet observar mostres tenyides amb fluorocroms que es fixen sobre determinades
estructures.
Fins i tot existeixen substàncies fluorescents dins les pròpies cèl·lules, tals com els pigments vegetals, la
vitamina A, etc...
[bcPRACT.17]
Time Lapse
La microscopia de contrast de fase, la de Nomarski i la de fluorescència, combinades amb la de time lapse, són
utilitzades per visualitzar processos cel·lulars en cèl·lules vives.
El time lapse consisteix en agafar imatges de les mateixes cèl·lules a determinats intervals durant períodes de
fins a vàries hores i després passar les imatges de manera contínua, en forma de vídeo pel sistema
d’acceleració de moviment (microcinematografia).
Amb sistemes per mantenir la temperatura i l’entorn gasós es pot estudiar el transport intracel·lular, la mitosi,
l’apoptosi, els moviments cel·lulars, etc...
4.3 MICROSCOPIA CONFOCAL

La microscopia confocal permet a l’usuari obtenir una acurada i selectiva informació de l’estructura
tridimensional d’un objecte microscòpic.
Una font de llum puntual, làser, es concentra en el pla de l’objecte; la llum reflectida per aquest, o la llum
fluorescent emesa pel mateix, és dirigida a un fotomultiplicador a través d’un diafragma. L’ordinador mostra el
punt com un pixel en la pantalla. Per produir la imatge completa, el punt de llum es va movent sobre la
14
totalitat de l’objecte i mitjançant un rastreig (scanning) la imatge es genera simultàniament en el monitor. La
intensitat de la il·luminació i la sensibilitat del diafragma ens asseguren que només la informació del pla focal
arribi al detector. Això fa que el microscopi confocal sigui únic, essent capaç de crear imatges de seccions
òptiques de la mostra amb un important increment de la resolució. Podem també examinar la localització
relativa de proteïnes per doble-fluorescència, excitació i detecció simultània de dos o tres fluorocroms. Una
platina amb desplaçament d’alta precisió combinada amb el software de l’ordinador, permet enfocar diferents
plans, reproduir tota la sèrie d’imatges i emmagatzemar-les en un suport informàtic. Aquesta informació
gravada pot usar-se per crear imatges tridimensional, fer mesures topogràfiques, estudis de colocalització,
quantificacions...
El principi confocal és especialment valuós en microscopia de fluorescència ja que elimina el llum provinent de
plans focals diferents al que estem treballant. Produeix imatges de fluorescència amb una claredat i resolució
òptimes.
Hi ha diferents mètodes de captació d’imatges:

- Epifluorescència
- Reflexió
- Transmissió (no confocal)
- Combinació de les anterior
Aplicacions biomèdiques:
 Detecció de marcatges immunocitoquímics mitjançant anticossos marcats amb fluorocroms, tant en
cultius cel·lulars com en teixits histològics i “whole mount”.
 Hibridació in situ amb sondes fluorescents.
 Expressió de proteïnes de fusió amb GFP i derivats.

 Estudis de colocalització, d’internalització i de trànsit intracel·lular.
 Impregnacions amb plata captades pel mètode de reflexió.
 Possibilitat de treballar amb seccions òptiques tant horitzontals com verticals.
 Obtenció d’imatges digitals fàcilment exportables i transformables a altres suports.
[bc26.2]
4.4 MICROSCOPIA ELECTRÒNICA: TRANSMISSIÓ I RATREIG (SCANNIG)

Fonament de les tècniques
El microscopi electrònic aprofita els fenòmens físico-atòmics produïts per un feix d’electrons, emesos per un
filament incandescent, de Tungstè o altres metalls, que són accelerats i dirigits cap a unes lents
condensadores que els concentren i arriben a bombardejar l’espècimen.
Dels fenòmens que se’n deriven s’obté una informació morfològica i analítica.
L’ús d’electrons com a font lumínica permet obtenir major resolució degut a que es treballa amb longituds
d’ona molt més curtes.
15
Preparació de les mostres
Les mostres han de ser exposades a un buit molt intens, no és possible l’observació de les mostres vives i
humides.
Els teixits són protegits per fixació, primer amb glutaraldehid, que uneix covalentment les molècules amb el
seu entorn, i després amb tetraòxid d’osmi, que uneix i estabilitza les bicapes lipídiques i les proteïnes.
Ja que els electrons tenen un poder de penetració molt limitat, els teixits fixats són tallats en seccions
extremadament primes (50-100 nm) abans de poder observar-los. Això s’aconsegueix deshidratant la mostra i
infiltrant-la amb una resina monomèrica que polimeritza formant un bloc sòlid de plàstic. El bloc es pot tallar
mitjançant una ganiveta de vidre o de diamant en un ultramicròtom.
Les seccions ultraprimes es recullen sobre una reixa de coure, circular, per observar-les.
El contrast obtingut depèn del nombre atòmic dels àtoms de la mostra. Un nombre atòmic més elevat farà que
sigui més gran el nombre d’electrons dispersos, per tant, hi haurà un contrast més gran. Ja que les molècules
biològiques tenen número atòmic molt baix, per a fer-les visibles es contrasten, abans o després de seccionar-
les, amb sals de metalls pesats com osmi, urani o plom.
Els diferents components cel·lulars apareixeran amb diferents graus de contrast.
Alternativament, hi ha anticossos que poden acoblar-se a un enzim indicador o a una molècula densa als
electrons i ésser utilitzats per localitzar les macromolècules que reconeixen.
Microscopia electrònica de transmissió (TEM)

Permet obtenir imatges de mostres convenientment preparades, a nivell ultraestructural, amb augments que
estan dins un rang de 200 fins a 500.000.
La font d’il·luminació és un filament o càtode situat a la part superior d’una columna cilíndrica que es troba al
buit i que emet electrons.
Els electrons són accelerats des del filament mitjançant un ànode, i els electrons el poden travessar per un
petit orifici i formar un feix que es dirigeix a la part inferior de la columna. Unes bobines magnètiques que hi
ha a la columna enfoquen el feix d’electrons. Alguns dels que travessen la mostra són dispersos per
estructures contrastades amb el material electrodens; la resta d’electrons són enfocats formant una imatge
sobre una placa fotogràfica o sobre una pantalla fluorescent.
Aquesta imatge, plana i monocromàtica, es forma gràcies a que la mostra deixa passar part de la radiació a
que està sotmesa, i és enregistrada en plaques fotogràfiques o és captada per una càmera CCD i digitalitzada
en un ordinador.
S’utilitza per a realitzar anàlisis ultraestructurals, per a immunolocalitzacions i per a obtenir imatges
analògiques exportables i transformables a altres suports.
[bc22.2] [bc22.7]
Ombrejat metàl·lic pel TEM

Realitzar un ombrejat consisteix en vaporitzar un metall des d’un angle oblic de manera que es formi una capa
sobre la mostra que en alguns llocs és més gruixuda que en altres. D’aquesta manera es crea un efecte
d’ombres que dóna una imatge amb aparença tridimensional.
16
Algunes d’aquestes mostres són suficientment primes per a que el feix d’electrons hi penetri directament. En
canvi, en mostres més grosses, el material orgànic ha de ser eliminat per dissolució després de l’ombrejat, de
manera que només quedi la fina rèplica metàl·lica de la superfície de la mostra. La rèplica es reforça amb una
pel·lícula de carboni perquè pugi ser col·locada a una reixa i examinada al microscopi electrònic de
transmissió.
Microscopia electrònica de rastreig (SEM)

En aquest microscopi el feix d’electrons no travessa la mostra, d’aquesta manera es poden observar
espècimens sencers, sense necessitat de fer talls ultrafins.
El pinzell electrònic va fent un rastreig per la superfície de la mostra, i de la interacció del feix amb cada punt
de la mostra s’obtenen senyals diferents que, captades amb els detectors adequats i amplificades, poden
visualitzar-se en una pantalla de televisió, enregistrar-se fotogràficament o digitalitzar-se.
Dels senyals generats, els electrons secundaris ens donen informació de les capes més superficials de la
mostra i els electrons retrodifosos ens donen una imatge amb contrast químic o composicional.
Només es poden examinar detalls superficials ja que la majoria no tenen una resolució molt elevada.
S’utilitza per a estudiar cèl·lules senceres o teixits i no orgànuls cel·lulars.
Ens permet estudiar detalls microestructurals de mostres diverses, realitzar estudis d’immunolocalització i
distribució d’epítops de la membrana cel·lular mitjançant la tècnica de l’or col·loidal. També podem fer estudis
morfològics de petits organismes i microorganismes i estudis seriats d’alteracions morfològiques, així com
estudis de materials i biomaterials per a la realització d’implants. També obtenim una sèrie d’imatges
analògiques fàcilment exportables.
[bc22.4] [bc22.8]
[bc22.6]
4.4 CRIOFACTURA
La criofactura constitueix un sistema per visualitzar l’interior de les membranes cel·lulars. Les cèl·lules es
congelen a la temperatura del nitrogen líquid en presència d’un crioprotector, un anticongelant, per impedir la
distorsió provocada per la formació de cristalls de gel, i el bloc es fracciona amb la fulla d’una ganiveta.
El pla de fractura passa a través del centre hidrofòbic de les bicapes lipídiques, exposant l’interior de les
membranes cel·lulars. Les cares de fractura resultants es metal·litzen amb platí, i les rèpliques s’observen al
microscopi electrònic de transmissió. Aquestes rèpliques tenen protuberàncies corresponents a proteïnes de la
membrana.
Microscopia de gravat per congelació (Freeze-Etch)

És una tècnica que s’utilitza per a examinar l’interior i l’exterior de les cèl·lules.
Les cèl·lules es congelen molt ràpidament i es fragmenta el bloc congelat amb la ganiveta. El nivell de gel
disminueix al voltant de les cèl·lules i dins d’elles, mitjançant la sublimació de l’aigua al buit, a mesura que
augmenta la temperatura, es produeix una deshidratació per congelació.
Les zones de la cèl·lula exposades a aquest procés són ombrejades per tal d’aconseguir una rèplica de platí.
17
Tinció negativa
És una tècnica que ens permet visualitzar els detalls de macromolècules aïllades. Les molècules col·locades
sobre una pel·lícula de carboni es renten amb una solució concentrada d’una sal d’un metall pesat, se seca la
mostra, i una pel·lícula de sal metàl·lica queda recobrint la pel·lícula de carboni anterior per tot arreu excepte
per on ha estat exclosa, degut a la presència d’una macromolècula absorbida.
Donat que la macromolècula permet que els electrons passin més fàcilment que al metall pesat, es crea una
imatge inversa o negativa de la macromolècula.
Microscopia crioelectrònica
Amb aquesta tècnica, es prepara sobre una reixa de microscopia una capa d’uns 100 nm de mostra hidratada,
que és ràpidament congelada. Es col·loca a -160 ºC en el buit al microscopi, on pot ser visualitzada
directament sense necessitat de fixació, tinció o assecat.
La homogeneïtat de la capa d’aigua vitrificada permet l’obtenció d’imatges clares de mostres no fixades.
TEMA 5. TÈCNIQUES DE FRACCIONAMENT I CULTIUS CEL·LULARS
5.1 TÈCNIQUES DE FRACCIONAMENT CEL·LULAR, HOMOGENITZACIÓ I DIFERENTS TIPUS DE

CENTRIFUGACIÓ
18
La cèl·lula eucariota està subdividida en compartiments rodejats de membrana, que són funcionalment
diferents. Cada un té la seva col·lecció d’enzims i de molècules especialitzades i un sistema complex de
distribució que transporta els compostos d’orgànul a orgànul.
L’objectiu del fraccionament cel·lular és aïllar i purificar els orgànuls i altres estructures subcel·lulars per tal de
poder estudiar les seves funcions metabòliques. Existeixen mètodes de disgregació que preserven la funció
dels diversos components cel·lulars, separant orgànuls i macromolècules.
Les cèl·lules poden disgregar-se de diverses maneres: sotmetent-les a un xoc osmòtic, disminuint la
concentració d’ions del medi on es troba la cèl·lula, o amb vibracions ultrasòniques. També es poden fer
passar a través de pors o es poden moldre de manera que la seva membrana plasmàtica es trenqui. A més, es
solen trencar altres membranes, els fragments de les quals s’uneixen per formar vesícules petites i tancades,
anomenades microsomes.
Aquests mètodes poden deixar intactes les membranes de diversos orgànuls, aconseguint que la suspensió de
cèl·lules quedi reduïda a una sopa espessa denominada homogenat.
Generalment, s’utilitzen els homogeneïtzadors, que poden ser de vidre-vidre, per a teixits tous, de vidre-tefló o
de ganivetes, per a teixits durs. Cada teixit necessita unes condicions d’homogeneïtzació determinades.
L’elecció de l’homogeneïtzador i l’extensió de la homogeneïtzació depèn de les característiques de l’orgànul.
Primer hem de posar un tros del teixit d’on es vol purificar un determinat orgànul en un homogeneïtzador,
específic. L’hem de posar en un tampó isotònic, d’igual concentració que dins la cèl·lula, o en un tampó
hipotònic, de concentració menor que dins la cèl·lula. Després fem unes quantes “embolades” per tal de
trencar el teixit i ho filtrem per tal de separar els elements de la matriu extracel·lular de les cèl·lules. Un cop
fet això, ja haurem obtingut l’homogenat, una suspensió de cèl·lules trencades en un tampó.
A continuació, es poden separar els diferents compostos de l’homogenat mitjançant una tècnica de
centrifugació. Dins l’homogenat tenim partícules de mida i densitat diferent. En centrifugar, es generen
forces que provoquen la sedimentació de les partícules de la mostra. Depenent de la velocitat a que es
centrifuga, sedimentarà un orgànul o un altre depenent de la seva densitat, mida i forma. Hi ha diferents tipus
de centrifugació.
La centrifugació diferencial separa els orgànuls segons la seva mida. L’homogeneïtzat queda dividit en
diferents fraccions mitjançant successives centrifugacions en les quals es va incrementant el temps i la força
centrífuga.
A velocitat baixa sedimenta la fracció nuclear: nuclis, citoesquelet i cèl·lules senceres.
A velocitat mitjana sedimenta la fracció mitocondrial: mitocondris, cloroplasts, lisosomes i peroxisomes.
A alta velocitat sedimenta la fracció microsomal: membrana plasmàtica, reticle endoplasmàtic i golgi (en
forma de microsomes) i poliribosomes.
A molt alta velocitat, utilitzant una ultracentrífuga, sedimenten els ribosomes, els virus i les grans
macromolècules.
Al sobrenedant hi queda el citosol, que és la part soluble de la cèl·lula.
Quan van sedimentant van formant un precipitat o pellet al fons del tub.
[bcPRACT.27]
Malgrat tot, les fraccions obtingudes són impures, però es poden eliminar contaminacions decantant el
sobrenedant, tornant a suspendre el precipitat i centrifugant de nou.
19
Ara bé, la centrifugació diferencial només separa els components que són molt diferents en mida. Per tal
d’obtenir un major grau de separació s’ha de col·locar l’homogenat com una banda estreta en la part superior
d’una solució salina diluïda que ompli el tub de la centrífuga. Quan es centrifuga, els components de la mostra
es desplacen a través de la solució salina amb una velocitat de sedimentació diferent, com bandes diferents.
Aquesta velocitat depèn de la densitat de les partícules de l’homogenat.
Però aquest mètode no és del tot efectiu si no tenim la solució salina posada en gratines de densitat. Si
centrifuguem sense gradients hi ha el perill de que les bandes es barregin, donant un resultat incorrecte.
Si posem la zona més densa al fons del tub i la menys densa a la part de dalt, aconseguirem que la solució
salina sigui més densa que qualsevol solució superior, evitant així que es mesclin.
Aquest procés és la centrifugació en gradients de densitat, i permet recollir diferents components
cel·lulars individualment, ja que es troben en diferents bandes.
Si el gradient de densitat es discontinu, els components no poden sedimentar ja que poden trobar una franja
de major densitat que no puguin travessar. En aquest lloc del tub els components suren per sobre, sent les
bandes de major densitat les que queden en la part inferior de tub.
Cada component cel·lular sedimenta a una velocitat determinada, anomenada coeficient de sedimentació
(S).
5.2 TÈCNIQUES BÀSIQUES DE CULTIUS CEL·LULARS: CULTIUS PRIMARIS I LÍNIES ESTABLERTES

El cultiu permet l’estudi de les cèl·lules vives fora de l’organisme del que procedeixen.
La majoria de cèl·lules animals i vegetals poden viure, multiplicar-se i expressar propietats diferenciades en
una placa de cultiu cel·lular.
Es poden observar al microscopi, es poden analitzar bioquímicament, es poden veure els efectes d’afegir o
treure molècules específiques, es pot observar quina és la reacció en barrejar dos tipus cel·lulars diferents. Es
tracta d’un estudi “in vivo” de la cèl·lula.
Els teixits d’un organisme viu que no han esta obtinguts per fraccionament d’una cultiu anterior constitueixen
els cultius primaris. En canvi, si s’extreuen cèl·lules d’aquest cultiu primari i es posen en una altra placa de
cultiu reben el nom de cultius secundaris. Aquestes cèl·lules creixen formant una monocapa en la placa de
cultiu degut a la inhibició per contacte i adherides al substrat. Si les volem separar prèviament les hem de
tripsinitzar, trencant els enllaços entre elles i amb la reproducció de la matriu cel·lular existent en la placa de
cultiu.
La majoria de les cèl·lules dels vertebrats moren al cap d’un cert temps d’estar en un cultiu. Ocasionalment,
algunes cèl·lules sofreixen una mutació genètica, espontània i per atzar, que les fa veritablement immortals,
podent així proliferar indefinidament i arribant a constituir línies cel·lulars, cal destacar per això que les
cèl·lules immortals s’assemblen moltissim a les que no han sofert la mutació d’immortalitat, per tant les poden
ser sanes i no explicitament canceroses.
Les línies cel·lulars poden ser elaborades a partir de cèl·lules canceroses, però difereixen d’aquelles
preparades a partir de cèl·lules normals en diferents aspectes com que les canceroses poden créixer sense
adherir-se al substrat i en una densitat molt més elevada en la placa de cultiu.
20
Poden ser induïdes propietats similars en cèl·lules normals, mutant-les a través d’un factor químic, físic o un
virus. La línia cel·lular transformada obtinguda pot causar tumors si és injectada a un animal que sigui
susceptible a aquesta.
Totes les línies es poden congelar amb nitrogen i líquid i ser conservades, tenint l’avantatge de que els cultius
secundaris que s’estableixen a partir d’elles mai difereixen d’una manera important de les progenitores.
Manipulació de cultius cel·lulars:
 Resembrar. Tenim una placa on hi ha cèl·lules mare (cultiu primari) d’on volem extreure cèl·lules
per tal de resembar-les després en altres plaques (cultiu secundari). Primer traiem el medi de cultiu, rentem el
cultiu i afegim tripsina per desenganxar-les del substrat on estan adherides. Després es neutralitza la tripsina
per tal que no es facin malbé les cèl·lules, les diluïm i les posem en noves plaques de Petri on s’adheriran i
creixeran.
 Congelar. Hem de tornar a tripsinitzar les cèl·lules per a desenganxar-les de la placa de cultiu i
neutralitzar la tripsina. Després hem de centrifugar les cèl·lules per tal que sedimentin i quedi un sobrenedant
que serà decantat. Així obtindrem una fracció cel·lular, a la qual hi afegirem medi de cultiu, i congelarem tot a
-180 ºC. Per a descongelar-les s’ha d’agafar el tub congelat i afegir-li medi. Es pipeteja vàries vegades,
retornant cada vegada la barreja al tub i accelerant així el procés de descongelació.
 Sincronització. Quan tenim un cultiu, les cèl·lules poden trobar-se en qualsevol fase del cicle
cel·lular. Tenen un cicle asincrònic. Sovint ens interessa observar un fenomen del cicle cel·lular i volen tenir el
màxim de cèl·lules possibles en un determinat moment d’aquest. Per això es treuen els factors de creixement
de la placa de cultiu. Així impedim que les cèl·lules iniciïn de nou el cicle i esperem que aquelles cèl·lules que
l’acabaven de començar l’acabin i entrin en fase de quiescència. Totes es trobaran e G0. Si les diluïm, els hi
posem un nou medi de cultiu amb factors de creixement i totes entraran en G1 alhora (cicle sincrònic), i també
a la resta de cicles.
5.3 MICROINJECCIÓ DE CÈL·LULES

És un mètode d’introducció de grans molècules a la cèl·lula mitjançant la injecció de substàncies amb una
micropipeta de vidre dins del citoplasma de la cèl·lula.
Hi ha molècules que són impermeables a la membrana i requereixen que cada cèl·lula hagi de ser injectada
individualment.
Hi ha altres mètodes que permeten permeabilitzar la membrana de totes les cèl·lules d’una manera
simultània, trencant-la parcialment mitjançant una descàrrega elèctrica de gran voltatge o mitjançant mètodes
químics com l’addició d’una baixa concentració de detergent. La descàrrega elèctrica té l’avantatge de crear
grans pors en la membrana plasmàtica, sense danyar les altres membranes de la cèl·lula, que romandran
oberts de minuts a hores depenent del tipus cel·lular i de la intensitat del corrent. Amb un tractament
posterior la cèl·lula repara la seva membrana i sobreviu.
Un tercer mètode és la creació de vesícules amb les substàncies que volem introduir dins d’elles, que es
fusionaran amb la membrana plasmàtica i permetran l’entrada de les molècules dins la cèl·lula.
21
TEMA 6. TÈCNIQUES DE LOCALITZACIÓ I QUANTIFICACIÓ DE MOLÈCULES
6.1 PROTEÒMICA
La proteòmica estudia el mapa proteic d’una determinada espècie. Hi ha dues tècniques bàsiques per tal
d’estudiar el proteoma:
- L’electroforesi
- L’espectrometria de masses
Electroforesi
Les proteïnes d’una mostra poden ser separades segons la seva mida mitjançant la tècnica d’electroforesi en
gels de SDS-poliacrilamida. L’SDS (Dodecil sulfat sòdic) és un detergent aniònic que envolta a les proteïnes i
els hi confereix una càrrega negativa proporcional a la seva mida. En presència d’un agent reductor com el
ditiotreitol (DTT) o el 2-mercaptoetanol (BME) i amb l’escalfament de les mostres, les proteïnes quedaran
desnaturalitzades.
Dintre d’un camp elèctric aquestes proteïnes migraran cap al pol oposat (ànode) a través d’una matriu porosa
constituïda essencialment per polímers d’acrilamida. La velocitat de migració és inversament proporcional a la
mida dels polipèptids, així doncs les proteïnes amb més pes molecular es mouran més lentament que les de
pes molecular més baix. El % d’acrilamida pot variar segons les molècules que ens interessi separar. Un %
baix afavoreix la separació de proteïnes d’alt pes molecular mentre que un % alt millora la separació de les de
pes molecular baix, ja que els porus del gel o matriu són més petits.
La major utilitat d’aquest tècnica és la determinació del pes molecular dels polipèptids i el seu Rf (relació entre
la distància de l’origen d’una proteïna i la de l’origen al front de l’electroforesi).
Aquest tipus d’electroforesi en un gel d’SDS-PAGE és una electrofroresi en una dimensió, i revela les
proteïnes majoritàries de les mostres.
[bcPRACT.32]
La resolució de tots els polipèptids d’una mostra es pot aconseguir amb un tipus d’electroforesi en dues
dimensions, on els polipèptids es separen primer segons la càrrega i després segons la mida. La separació
22
només per la càrrega es realitza per una electrofocalització o isoelectroenfoc. Una proteïna no
desnaturalitzada amb SDS té una càrrega global característica en la seva superfície, que varia amb el pH.
Quan es col·loca en un gradient de pH i és sotmesa a un camp elèctric, la proteïna migrarà fins el pH en el qual
la seva càrrega global de superfície serà neutre i quedarà aturada en aquest punt: punt isoelèctric. Les
proteïnes separades en aquest tipus de gel poden ser posteriorment separades en funció de la seva mida per
electroforesi en un gel d’SDS-PGE (segona dimensió).
Les tècniques d’electroforesi també poden ser aplicades a altres tipus de molècules com en el cas dels àcids
nucleics.
Espectrometria de masses
Aquesta tècnica es fa servir després de l’electroforesi per tal d’identificar les proteïnes sabent el seu pes
molecular.
Procés d’identificació d’una proteïna:
1. La proteïna es retalla del gel.
2. Es digereix la proteïna amb una proteasa, la tripsina.
3. Els pèptids es separen per HPLC (Cromatografia líquida d’alta resolució).
4. Els pèptids s’introdueixen a l’espectròmetre de masses.
5. Es determina el pes molecular exacte dels pèptids.
6. El patró de pesos moleculars obtingut es compara amb patrons teòrics elaborats a partir del banc
de seqüències de proteïnes.
7. L’espectròmetre de masses determina directament la seqüència d’alguns pèptids.
Si comparem una sèrie gran de mostres, la bioinformàtica de proteïnes ens permetrà formar grups de mostres
(Clusters) en funció del tipus de patró proteic. Aquests patrons, dins de cada grup, ens permeten identificar
proteïnes que sobre-expressin o disminueixin respecte els altres grups. Aquests grups els podem relacionar
amb diferents paràmetres de la mostra.
6.2 TÈCNIQUES CITOQUÍMIQUES I IMMUNOCITOQUÍMIQUES

La citoquímica es basa en l’ús d’isòtops radioactius.
La majoria d’elements que es presenten a la natura són una mescla d’isòtops lleugerament diferents. Alguns
es presenten marcats radioactivament.
Les molècules radioactives poden ser utilitzades per seguir el curs dels processos cel·lulars.
Un experiment consisteix en afegir a les cèl·lules un precursor en la seva formar radioactiva, de manera que
es barregi amb les molècules preexistents en la cèl·lula, no marcades. Els dos tipus de molècules són
tractades de la mateixa manera per la cèl·lula, ja que només es diferencien en el pes dels seus nuclis atòmics.
Els canvis en la localització o en la forma química de les molècules pot seguir-se en funció del temps. La
resolució d’aquests experiments pot augmentar-se seguint un protocol marcat de pols i caça: el matèria
radioactiu (pols) s’afegeix durant un període molt curt de temps i després s’elimina per rentat, sent substituït
per molècules no radioactives (caça). Prenent mostres a intervals regular podem determinar la forma química
o el lloc on es troba localitzada la radioactivitat en cada moment.
La localització de radioisòtops es pot fer per diferents mètodes:
23
- Amb un comptador Geiger per la ionització que produeixen en un gas.
- Amb un comptador d’espurneig per les petites espurnes que indueixen en un líquid determinat.
- Usant una autoradiografia. Aboquem una emulsió fotogràfica sobre el talls de cèl·lules que porten
incorporat un precursor radioactiu i després d’exposar-ho a la foscor i revelar-ho, observem uns grànuls de
plata just damunt d’on hi havia radioisòtops.
La immunocitoquímica es basa en l’ús d’anticossos.
Els anticossos són proteïnes produïdes pels vertebrats com a defensa contra les infeccions. Són produïts de
formes diferents, cada una amb un punt d’unió específic a l’antigen que ha induït la seva producció.
Poden ser poli o monoclonals. Els policlonals s’obtenen a partir del sèrum d’animals que han estat prèviament
immunitzats per la injecció de l’antigen de diferent espècie. Els monoclonals s’obtenen a partir d’hibridomes,
cèl·lules híbrides procedents de la fusió de cèl·lules de mieloma (tumor de la medul·la òssia) amb limfòcits B
de ratolins immunitzats amb l’antigen. Aquest hibridomes creixen indefinidament i són anticossos per a aquell
determinat antigen.
Aquests anticossos que reaccionen de forma específica amb l’antigen s’anomenen anticossos primaris.
Els anticossos es poden marcar amb alguna substància radioactiva (autoradiografia), un fluorocrom
(fluorescència), una peroxidasa... o es pot incubar aquest anticòs primari amb un anti-anticòs, que podem
obtenir injectant el primer anticòs en una altra espècie.
[bcPRACT.43]
6.3 WESTERN-BLOTTING
És una tècnica de detecció de proteïnes.
Quan una barreja de proteïnes dissoltes en SDS es sotmesa a electroforesi per mitjà d’un gel de
poliacrilamida, es fracciona en sèries de bandes proteiques discretes ordenades segons el seu pes molecular.
En aquests gels podem identificar una proteïna determinada exposant totes les proteïnes a un anticòs acoblat
a un isòtop radioactiu, a un enzim o un colorant fluorescent; sovint, això s’efectua després que les proteïnes,
un cop separades, hagin estat transferides mitjançant una transferència de bandes, a un full de paper de
nitrocel·lulosa.
[bcPRACT.40]
6.4 TRAÇADORS RADIOACTIUS I AUTORADIOGRAFIA

La majoria dels elements de la natura són una barreja d’isòtops. Els nuclis dels isòtops radioactius
(radioisòtops) suporten una desintegració aleatòria produint electrons o radiació. Aquesta radiació emesa pot
ser detectada per un comptador Geiger o un de centelleig, que fan possible la mesura de la quantitat d’un
radioisòtop determinat en una mostra biològica. Mitjançant l’autoradiografia podrem focalitzar un isòtop
determinat.
Les molècules radioactives poden ser utilitzades per seguir el curs de quasi tots els processos cel·lulars. Es
poden produir compostos amb àtoms radioactius incorporats en posicions determinades de l’estructura, per a
poder seguir els diferents destins de les proteïnes d’una mateixa molècula durant les reaccions metabòliques.
24
6.5 HIBRIDACIÓ IN SITU
En una solució aquosa, la doble hèlix del DNA es dissocia en dues hebres separades quan ho sotmetem a unes
condicions determinades de temperatura i pH, degut a que les bases complementàries que mantenen unida la
doble hèlix es trenquen. Si desprès mantenim hebres complementàries de DNA durant un temps prolongat
formen de nou la doble hèlix. Això és la renaturalització o hibridació del DNA.
Aquest procés es dóna entre dues cadenes qualsevol d’àcids nucleics, sempre que siguin complementàries i
d’una sola hebra.
Mitjançant aquesta reacció, podrem detectar qualsevol molècula d’àcid nucleic. Només necessitem marcar
radioactivament un fragment pur de cadena senzilla de DNA de seqüència complementària a la que volem
detectar. La molècula marcada de DNA s’anomena sonda de DNA.
Aquestes tècniques d’hibridació ens permeten determinar en quin moment una cèl·lula està expressant un gen
determinat (hibridació DNA:RNA), els gens que estan relacionat però que no són idèntics, com gens similars
entres espècies diferents, i el nombre de còpies d’una seqüències particular de DNA que es troben present en
el genoma cel·lular.
Mitjançant aquestes tècniques d’hibridació in situ podem localitzar seqüències específiques d’àcids nucleics en
els cromosomes i en les cèl·lules.
Els àcids nucleics ocupen posicions determinades en les cèl·lules i en els teixits, de forma que quan aquestes
molècules s’extreuen per homogenització, perd gran quantitat d’informació potencial. Per tal d’evitar aquesta
pèrdua s’usen sondes d’àcid nucleic in situ per localitzar seqüències determinades tant en cromosomes com
en determinats tipus cel·lulars. Aquestes sondes poden ser hibridats amb fragments de DNA desnaturalitzat;
les regions cromosòmiques que fixin la sonda es poden visualitzar mitjançant autoradiografia.
També s’han desenvolupat tècniques d’hibridació in situ per posar de manifest la distribució de molècules
d’RNA específiques en cèl·lules de l’interior dels teixits, com per exemple per a veure quins gens s’expressen
en grups de cèl·lules diferents en el moment de la diferenciació. En aquest cas el teixit no se sotmet a un pH
alt, ja que si no el DNA cromosòmic es desnaturalitzaria i podria hibridar-se amb la sonda quedant tot marcat.
El teixit es fixa de manera que es mantingui l’RNA i pugi unir-se a la sonda.
III. COMPARTIMENTS INTRACEL·LULARS: DISTRIBUCIÓ INTRACEL·LULAR DE MOLÈCULES I

MANTENIMENT DE L’ESTRUCTURA CEL·LULAR
25
TEMA 7. ESTRUCTURA DE LES MEMBRANES CEL·LULARS.COMPOSICIÓ I FUNCIONS
7.1 ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL DELS DIFERENTS COMPONENTS DE LA MEMBRANA: MODEL DEL

MOSAIC FLUID
Totes les membranes biològiques tenen una estructura bàsica comuna: una fina capa de molècules lipídiques
i proteiques unides fonamentalment per interaccions no covalents. També hi trobem alguns carbohidrats.
Són estructures dinàmiques, fluïdes, ja que la majoria de les seves molècules són capaces de desplaçar-se
en el pla de la membrana.
Per a comprovar aquest dinamisme es van cultivar cèl·lules de ratolí i cèl·lules humanes, les quals tenen
diferents antígens superficials, i es van fabricar anticossos contra proteïnes de les superfícies de les
membranes dels dos tipus de cèl·lules i s’afegí al medi de cultiu polietilenglicol, que debilita les membranes.
Després d’un temps, les cèl·lules es varen fusionar donant lloc a una cèl·lula formada per dos nuclis
(heterocarion) que, incubada amb els anticossos anteriors i estudiada amb tècniques de fluorescència, ens
permetrà veure com les proteïnes de la membrana del ratolí i les de la membrana humana, en un principi,
estaven diferentment distribuïdes, però acabarien barrejant-se.
A més, amb tècniques de blanqueig de fluorescència, podríem veure la distància que recorre cada molècula.
Gràcies a la criofractura podem afirmar que aquesta bicapa és asimètrica, diferenciant-se una cara externa i
una cara citosòlica o protoplasmàtica. Cada cara té una composició lipídica i proteica diferent, per tant,
cada una tindrà unes funcions específiques. A més, existeix una important diferència de càrrega entre les dues
monocapes.
7.2 LA MEMBRANA PLASMÀTICA

[Alberts pàg 16 dibuix de la membrana plasmàtica]
És la membrana que envolta totes les cèl·lules, definint la seva extensió i mantenint les diferències essencials
entre el contingut de la cèl·lula i el seu entorn.
No és una membrana uniforme, de tant en tant es veuen uns dominis d’uns 70 nm de diàmetre anomenats
Rafts, que tenen una composició i unes funcions diferents a les de la resta de la membrana. Aquests rafts són
més amples degut a que la seva composició lipídica és diferent. Tenen més colesterol i una concentració
d’esfingolípids més elevada. Són rígids i no permeten els moviments de les molècules fàcilment. A més, hi ha
una disminució de la permeabilitat. La seva existència és molt important perquè són regions que concentren
moltes proteïnes receptores de senyals externes. També s’hi troben molècules com el Ras (oncogènica) i
proteïnes que s’han de transportar a altres membranes cel·lulars. També restringeixen els interaccions de les
proteïnes de la membrana amb molècules extracel·lulars i, en canvi, potencien les que són amb el
citoesquelet. Els microdominis (Rafts) es classifiquen per si tenen la proteïna caveolina o no, en caveolars o no
caveolars. Els caveolars formen part d’una invaginació recoberta de caveolina, en canvi els no caveolars tenen
la superfície plana. Els rafts tenen molta importància degut a que s’ha descobert que són els anclatges per
l’entrada del virus de la SIDA o de la toxina del Còlera.
26
LÍPIDS de la membrana plasmàtica

Les molècules lipídiques estan disposades en forma d’una doble capa contínua d’uns 5 nm de gruix,
anomenada bicapa lipídica, que actua de barrera relativament impermeable, al pas de la majoria de
molècules hidrosolubles.
Aquests lípids són molècules amfipàtiques que espontàniament formen bicapes. Són insolubles en aigua, però
es dissolen fàcilment en dissolvents orgànics.
Constitueixen aproximadament el 50% de la massa de la membrana.
Els fosfolípids són els més abundants. Estan formats per un cap polar i dues cadenes d’àcids grassos
(hidrofòbiques) flexibles. Les cadenes acostumen a ser: una insaturada, presenta dobles enllaços cis, i l’altra
saturada. Aquestes molècules poden difondre lliurement dins de les bicapes lipídiques per:
- Difusió lateral.
- Moviments de flexió: en relació amb la saturació de les cadenes carbonades.
- Moviments de rotació.
- Moviments de flip-flop: quan un fosfolípid salta a la monocapa contrària. Aquest fet es dóna poques
vegades i requereix molta despesa energètica.
Els fosfolípids són sintetitzats només en una de les monocapes de la membrana, normalment en la monocapa
citosòlica del RE. Si cap d’aquestes molècules recentment formades pogués migrar cap a l’altra meitat de la
bicapa lipídica no es podria formar més bicapa. Per a solucionar aquest problema hi ha un enzim translocador
de fosfolípid encarregat de catalitzar un ràpid flip-flop de fosfolípids específics des de la monocapa on ha estat
sintetitzat fins a la monocapa oposada.
Hi ha quatre grups bàsics de fosfolípids: la fosfatidilcolina, l’esfingomielina, la fosfatidilserina i la

fosfatidiletanolamina. Els fosfolípids d’inositol són funcionalment importants, però es troben en quantitats
petites.
La fluïdesa de la membrana és un factor molt important ja que alguns processos de transport i algunes
activitats enzimàtiques poden aturar-se quan la viscositat de la bicapa augmenta.
Aquesta fluïdesa depèn de:
- La temperatura: més fluïdesa a temperatures més baixes.
- La longitud de les cadenes dels fosfolípids: més curtes, més fluïdesa (les cues hidrocarbonades
disminueixen els seves interaccions).
- La presència de dobles enllaços cis: augmenten la fluïdesa ja que produeixen inclinacions en les
cadenes hidrocarbonades que dificulten el seu empaquetament.
El colesterol també tendeix a fer la membrana més fluida, i dóna estabilitat mecànica a la bicapa. A més,
disminueix la permeabilitat de la bicapa i facilita els canvis en la forma de la membrana que requereixen que
les dues cares de la bicapa es retreguin o s’estenguin. També impedeix que les cadenes hidrocarbonades
s’ajuntin i cristal·litzin, inhibint possibles canvis d’estat.
27
PROTEÏNES de la membrana plasmàtica

Les proteïnes són les responsables de la major part de les funcions de la membrana.
La quantitat de proteïnes és variable. Hi ha cinc tipus:
- Proteïnes transmembrana amb estructura hèlix α que travessen la membrana d’una banda a
l’altra un sol cop. (1)
- Proteïnes transmembrana amb estructura hèlix α que travessen diverses vegades la membrana
d’una banda a l’altra. (2)
- Proteïnes integrals d’origen citosòlic. Estan ancorades a la bicapa per la cara citoplasmàtica a
través de la unió covalent amb una cadena d’àcid gras modificat amb un grup prenyl. (3)
- Proteïnes integrals que posseeixen un ancoratge GPI (glicosil-fofatidil-inositol) amb la cara no
citoplasmàtica. Aquesta modificació GPI és un senyal que indica a la proteïna on s’ha de dirigir en la cèl·lula,
influint en la seva funció. (4)
- Proteïnes perifèriques: estan associades a la membrana sense ocupar el seu interior hidrofòbic.
Estan unides a una de les dues cares mitjançant interaccions no covalents amb altres proteïnes de la
membrana. (5)
Dins d’aquestes, hi ha un grup que interactua amb proteïnes extracel·lulars i/o amb la mateixa membrana. És
el cas de les fibres d’espectrina que actuen als eritròcits. Són responsables de la forma de la cèl·lula, ja que
estan ancorades a proteïnes perifèriques de la seva membrana i impedeixen la seva fluïdesa per la
membrana.
Les proteïnes transmembrana (1 i 2) i les ancorades lipídicament (3) o mitjançant GPI (4) interaccionen
covalentment amb la bicapa, per tant, només poden ser solubilitzades, separades de la bicapa, mitjançant
mètodes dràstics com la solució amb detergents o amb dissolvents orgànics.
En canvi, les proteïnes perifèriques (5) poden ser solubilitzades mitjançant mètodes suaus com l’exposició a
solucions extremes de pH o força iònica.
Existeixen dos tipus de moviments demostrats de les proteïnes: la difusió lateral i la rotació, on les proteïnes
giren al voltant d’un eix aproximadament perpendicular al pla de la bicapa.
Existeixen restriccions dels moviments de proteïnes per la membrana, degudes a:
- La formació d’agregats de proteines, adquirint més pes i volum.
- La unió de proteïnes de membrana amb components de la matriu extracel·lular.
- La unió de proteïnes de membrana al citoesquelet.
- Interaccions entre dues cèl·lules mitjançant la unió entre les seves proteïnes (formant tight
junctions = unions estretes).
28
A les cèl·lules en cultiu, existeixen uns ponts d’ancoratge entre la membrana plasmàtica i la placa de Petri
anomenats contactes focals, que també actuarien impedint aquests moviment de les proteïnes per la
membrana.
Moltes cèl·lules tenen mecanismes que els permeten limitar les seves proteïnes de membrana a uns dominis
específics de la bicapa lipídica contínua. És el cas de les cèl·lules epitelials.
CARBOHIDRATS de la membrana plasmàtica

Es troben units covalentment amb proteïnes (glicoproteïnes) i amb lípids (glicolípids) de la membrana.
També hi ha els proteoglicans, que són cadenes llargues de polisacàrids unides a un nucli proteic, que es
troben normalment formant part de la matriu extracel·lular o glicocàlix.
Se situen sempre a la cara externa de la membrana plasmàtica i, en altes membranes cel·lulars, a la cara en
contacte amb el lumen, mai cap al citosol.
La glicosilació de les proteïnes comença al reticle endoplasmàtic i continua a l’aparell de Golgi. Els 7 glúcids
que podem trobar formant part de proteïnes i lípids són: manosa, galctosa, N-acetilgalactosamina, glucosa, N-
acetilglucosamina, fucosa i àcid siàlic. I no tos els aminoàcids poden ser glicosilats, només: la serina, la
treonina i l’àcid aspàrtic.
El glicocàlix és el responsable de protegir la cèl·lula de possibles atacs i d’actuar en processos de
reconeixement cel·lular.
Sucres → reconeixement: òvul ↔ espermatozou
Les principals funcions dels glicolípids són:
1. Els que tenen càrrega tenen una importància fonamental gràcies als seus efectes elèctrics: la seva
presència altera el camp elèctric a través de la membrana i la concentració d’ions en la seva superfície
externa.
2. realitzen un paper important en l’aïllament elèctric, ja que es troben en gran quantitat en la meitat
no citoplasmàtica de la bicapa de la membrana mielínica, que aïlla elèctricament els axons de les cèl·lules
nervioses.
3. Realitzen funcions de reconeixement cel·lular.
Procés de rolling: amb aquest procés les citotoxines avisen a les cèl·lules endotelials per a que segreguin
una proteïna transmembrana implicada en el reconeixement des carbohidarts dels neutròfils, els quals
quedaran ancorats a les cèl·lules endotelials i s’aniran desplaçant rodant cap al lloc de la infecció, on seran
capturats per proteïnes integrines i expulsats cap al lloc infectat.
7.3 PERMEABILITAT DE LES MEMBRANES CEL·LULARS

Les bicapes lipídiques són altament impermeables a la majoria de les molècules polars. Amb la finalitat de
transportar cap a l’exterior o l’interior de les cèl·lules petites molècules hidrosolubles, les membranes tenen
diverses proteïnes de transport responsables de la transferència d’un determinat solut a través de la
membrana.
29
Les proteïnes transportadores s’enganxen a soluts específics i els transfereixen a través de la bicapa gràcies a
un canvi de conformació en el qual el lloc d’unió al solut sigui exposat seqüencialment primer a un costat de la
membrana i després a d’altres. Algunes proteïnes únicament carreguen soluts “de baixada” (Transport passiu
o difusió facilitada) gràcies a una diferència de gradient electroquímic. D’altres, en canvi, ho fan en contra del
gradient electroquímic, impulsades gràcies a canvis de conformació per la hidròlisi de l’ATP o per la unió
d’ions, i conseqüentment, són capaces d’actuar com a bombes transportant el solut “de pujada” (Transport
actiu).
Les proteïnes de canal formen porus aquosos a través de la bicapa i permeten que ions inorgànics de mida i
càrrega apropiades puguin creuar la membrana a favor dels seu gradient electroquímic. Aquests canals estan
regulats i normalment s’obren transitòriament com a resposta a pertorbacions específiques de la membrana.
TEMA 8. COMPARTIMENTACIÓ
8.1 CONCEPTE DE COMARTIMENT A LA CÈL·LULA EUCARIOTA

Les cèl·lules eucariotes estan subdividides en diferents compartiments limitats per una membrana, i cada un
d’aquests compartiments posseeix una funció específica.
Cada orgànul està format per un conjunt característic d’enzims i altres molècules especialitzades, juntament
amb un complex sistema de transport de productes específics d’un compartiment a un altre.
Les proteïnes juguen un paper molt important a la compartimentació ja que catalitzen les reaccions que
transcorren a cada orgànul i desenvolupen un transport selectiu de molècules entre l’interior i l’exterior d’ells.
A més, s’utilitzen com a distribuïdores de proteïnes i lípids caps als orgànuls adequats.
Alguns dels processos vitals tenen lloc a la superfície de la membrana, però no tots. Així que els sistemes
intracel·lulars creen compartiments tancats separats del citosol, proporcionant a la cèl·lula espais aquosos
amb funcionalitat específica.
Degut a que la bicapa lipídica d’aquests orgànuls és impermeable a moltes molècules hidrofíliques, la
membrana de cada un té proteïnes responsables de la importació i l’exportació de substàncies específiques. A
més, cada membrana de cada orgànul té un sistema d’incorporació de proteïnes específiques per a fer a
l’orgànul únic.
Els principals compartiments cel·lulars són:

 Nucli
 Citoplasma
• Citosol
• Orgànuls
30
 Reticle endoplasmàtic (Llis i Rugós)
 Aparell de Golgi
 Mitocondris
 Cloroplasts (en cèl·lules vegetals)
 Lisosomes
 Endosomes
 Peroxisomes
 Ribosomes
Els orgànuls limitats per membrana no estan distribuïts a l’atzar, sinó que adopten unes posicions
estratègiques i específiques.
Quan la cèl·lula es reprodueix per divisió, ha de duplicar els seus compartiments intracel·lulars. Generalment,
les cèl·lules duen a terme aquest procediment augmentant la mida dels seus orgànuls ja existents i
incorporant noves molècules en ells; els orgànuls ja augmentats es divideixen i es distribueixen entre les dues
cèl·lules filles. Cada cèl·lula filla hereta de la cèl·lula mare un joc complet de membranes cel·lulars. Aquesta
herència és essencial perquè la cèl·lula no pot formar les membranes de nou.
8.2 RELACIONS TOPOLÒGIQUES ENTRE ELS DIFERENTS COMPARTIMENTS INTRACEL·LULARS:

TRANSPORT VESICULAR
Existeix un esquema evolutiu que agrupa els principals compartiments intracel·lulars en diferents grups:
 Nucli i citosol → Es comuniquen entre ells a través de porus nuclears. Són topològicament continus
malgrat ser funcionalment diferents.
 Mitocondris
 Peroxisomes
 Altres orgànuls membranosos, com el reticle endoplasmàtic, l’aparell de Golgi, els endosomes i els
lisosomes.
El seu interior es comunica entre ells i amb l’exterior de la cèl·lula mitjançant vesícules de transport, que
surten d’un orgànul i es fusionen amb un altre. Tots els espais que s’engloben en aquest grup són
topològicament equivalents entre ells i amb l’exterior cel·lular, i poden considerar-se com a parts d’un únic
complex connectat funcionalment.
8.3 TRÀFIC DE PROTEÏNES, MECANISMES DE SENYALITZACIÓ MOLECULAR

Totes les proteïnes comencen a sintetitzar-se als ribosomes, al citosol, a excepció d’aquelles que són
sintetitzades als ribosomes dels mitocondris i dels cloroplasts.
Al seu posterior destí depèn de la seva seqüència d’aminoàcids, que pot contenir senyals de classificació que
proporcionen destins específics per a les proteïnes, fora dels citosol. Moltes proteïnes no tenen aquests
senyals, així que han de restar al citosol. Altres tenen senyals de “sorting” que les dirigeixen des del citosol
31
fins al nucli, al RE, al mitocondri, als cloroplasts (en plantes) o als peroxisomes. Aquestes senyals també
dirigeixen el transport de proteïnes del RE cap a altres destins.
Existeixen tres vies fonamentals per on les proteïnes es desplacen d’un compartiment a un altre:
 El transport de comporta (gated transport). El tràfic de proteïnes entre el citosol i el nucli es duu a
terme entre espais topològicament equivalents, a través de porus nuclears que funcionen com comportes
selectives que permeten activar el transport específic de macromolècules, encara que també està permesa la
difusió de petites molècules.
 El transport transmembrana, amb el qual les proteïnes es dirigeixen des del citosol fins un altre
espai topològicament diferent. Un exemple seria el transport de proteïnes específiques des del citosol fins al
lumen del RE o fins el mitocondri.
 El transport vesicular, amb el qual les vesícules transporten proteïnes des de qualsevol
compartiment fins un altre. Aquestes vesícules adopten una càrrega degut a les molècules derivades del
lumen del compartiment. Posteriorment, descarreguen en un segon compartiment fusionant-se amb la seva
membrana. Un exemple seria el transport de proteïnes solubles dels del RE fins a l’aparell de Golgi.
Cadascun d’aquests mecanismes de transport és dirigit per senyals de sorting continguts a les seqüències
aminoàcides de les proteïnes, que són reconeguts per receptors complementaris de la proteïna a l’orgànul.
El viatge de les proteïnes comença amb la seva síntesi als ribosomes i finalitza quan s’ha arribat al destí final.
A cada estació intermitja (boxes) es decideix si la proteïna és retinguda o transportada.
Hi ha dos tipus de senyals de sorting a les proteïnes:
 Seqüències senyal.
És un tipus de residu a un tram continu de la seqüència aminoàcida, d’un 15-60 Aa’s, que normalment trobem
a un dels extrems terminals, generalment a l’amino. Aquest senyal acostuma a ser eliminat per una proteïna
peptidasa especialitzada un cop el procés de sorting ha finalitzat. Per exemple per anar a l’interior del RE han
de portar una seqüència d’Aa’s anomenada KDEL. Diferents tipus de seqüència senyal són utilitzat per a
destins específica a la cèl·lula.
 Dominis senyal.
Són una col·locació específica i tridimensional dels àtoms al llarg de la superfície de la proteïna. Els residus
aminoàcids que comprenen aquest domini senyal poden estar separats els uns dels altres a la seqüència
aminoàcida i resten a l’extrem final de la proteïna.
Aquests dominis només es poden observar quan la proteïna adopta una configuració tridimensional que pot
ser reconeguda per altres molècules. L’únic exemple conegut és el de la manosa-6-fosfat.
8.4 CONCEPTE DE POLARITAT FUNCIONAL

Les cèl·lules tenen dos dominis de membrana diferents des del punt de vista funcional. Cada un d’aquests
dominis té una sèrie de proteïnes específiques per permet la diferenciació entre la cara apical i la cara basal.
32
A continuació, observem un exemple de polaritat a les cèl·lules epitelials:
Els nutrients han de travessar els epitelis per arribar a la sang. La cara apical és l’encarregada d’agafar la
glucosa mitjançant sistemes de Co-transport de glucosa i ions sodi, de tal manera que només agafarà
glucosa si al medi hi ha sodi.
El sodi s’anirà acumulant a l’interior de la cèl·lula, de manera que aquesta haurà de fer-lo sortir mitjançant una
bomba d’ions sodi i potassi, regulada per una ATPasa (sortint sodi i entrant potassi).
Finalment, la glucosa haurà de sortir de la sang mitjançant un transport passiu que l’expulsarà a l’exterior.
Aquests mecanismes que faciliten el transport de glucosa a les cèl·lules epitelials, mantenen una posició
diferenciada que permet la separació entre la cara aplica i la cara basal.
Existeixen unes unions entre les cèl·lules epitelials anomenades Tight junctions, que tanquen els epitelis i
fusionen les membranes, restringint el moviment de difusió lateral de les proteïnes i obtenint així una clara
diferenciació dels dos dominis i proporcionant impermeabilitat a les cèl·lules.
Un altre exemple de cèl·lula polaritzada és la cèl·lula nerviosa, la neurona, on la part sinàptica correspon a la
part apical, mentre que el cos neuronal correspon a la part basal.
TEMA 9. CARACTERÍSTIQUES MOLECULARS I ESTRUCTURALS DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC
9.1 ESTRUCTURA I LOCALITZACIÓ INTRACEL·LULAR DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC LLIS I RUGÓS

El reticle endoplasmàtic és una xarxa membranosa reticular complexa que va des del nucli fins a la
membrana plasmàtica, estesa per pràcticament tot el citosol. El seu sistema membranós ocupa més de la
meitat de les membranes de totes les estructures cel·lulars. La seva extensió depèn de la funcionalitat
cel·lular. La cavitat interna és el lumen.
La membrana del reticle està constituïda bàsicament per una doble capa de fosfolípids amb proteïnes
inserides. A més, hi ha petites quantitats de colesterol, esfingomielina, glicolípids i glicoproteïnes.
[Alberts pàg 16 del reticle endoplasmàtic]
Està estructurat en forma de grans sacs aplanats interconnectats amb el nucli. Fins i tot podem dir que
aquesta membrana és una continuació de la membrana nuclear externa, ja que quan es forma la coberta
nuclear per invaginació de la membrana plasmàtica, el reticle endoplasmàtic és connectat amb el nucli,
quedant el seu lumen en contacte amb l’espai perinuclear (entre la membrana nuclear externa i la interna).
Tan sols una membrana separa el lumen del reticle del contingut de l’interior del nucli i del citosol, mentre que
està separat del lumen del complex de Golgi per dues membranes.
33
Aquesta estructura juga un paper molt important en la biosíntesi de les macromolècules utilitzades per a
construir nous orgànuls cel·lulars.
Hi ha dos tipus de reticle endoplasmàtic: el REl (Llis) i el REr (Rugós), aquest últim té enganxats a la seva
membrana ribosomes.
9.2 FUNCIONS DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC LLIS, SÍNTESI DE FOSFOLÍPIDS

Les seves cavitats tenen una estructura més tubular i no presenten ribosomes enganxats.
Dins d’aquestes cavitats i a nivell de membrana trobem enzims responsables de la síntesi dels lípids, i els
enzims implicats en els processos de detoxificació de substàncies liposolubles.
A la majoria de les cèl·lules l’REl no és més que una regió del REr, lliure de ribosomes. En aquest cas, aquesta
regió s’anomena reticle endoplasmàtic de transició, i representa una regió especialitzada del reticle
endoplasmàtic a partir de la qual es formen les vesícules portadores de lípids i proteïnes, molècules
recentment sintetitzades.
Malgrat això, hi ha cèl·lules especialitzades en que aquest tipus de reticle és molt abundant. En:
 Cèl·lules musculars, on es diu reticle sarcoplasmàtic, i s’encarrega de segrestar Ca²⁺ del citosol
per afavorir la contracció muscular.
 Cèl·lules de Leydig, encarregades de la síntesi d’hormones esteroïdees derivades del colesterol.
 Cèl·lules hepàtiques, ja que l’REl conté els enzims responsables de la detoxificació de drogues,
alcohols i altres compostos liposolubles.
Funcions:
 Metabolisme dels lípids.
Els fosfolípids i el colesterol es sintetitzen en les membranes del reticle endoplasmàtic llis. Excepte els àcids
grassos i dos tipus de fosfolípids mitocondrials, la resta de lípids produïts a la cèl·lula es sintetitzen aquí.
El fosfolípid més important és la fosfatidilcolina, format a partir de dos àcids grassos, un glicerol, un fosfat i
una colina.
Al reticle hi ha d’haver algun mecanisme que generi moviments de les molècules lipídiques, ja que aquestes
han d’anar fins la membrana plasmàtica i altres membranes. Es creu que la responsable és una proteïna
específica de transferència.
 Síntesi i producció de lipoproteïnes.
 Emmagatzemar intracel·lularment Ca²⁺.
 Funció de detoxificació.
En la detoxificació, els compostos pateixen una alteració metabòlica que els fa més hidrosolubles. D’aquesta
manera són més fàcilment excretables pels ronyons o per l’intestí. Això s’aconsegueix mitjançant la
hidroxilació de compostos aromàtics i alifàtics i la conjugació d’aquests derivats hidroxilats amb àcid
34
glucurònic, sulfat, glicina o taurina. És un procés que permet transformar substàncies insolubles en aigua i que
d’acumular-se a la membrana ocasionarien greus perjudicis a la cèl·lula.
Gràcies a enzims com el citocrom p450, que catalitza aquestes reaccions de detoxificació, els compostos
insolubles es transformen en d’altres que són suficientment solubles en aigua com per a poder abandonar la
cèl·lula i ser excretats en forma d’orina o degradats als lisosomes.
 Síntesi d’hormones esteroïdees.
9.3 RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS

Aquest reticle està organitzat en piles de sacs aplanats, anomenats sàculs, que pel cantó citoplasmàtic estan
recoberts per ribosomes distribuïts asimètricament. Aquesta diferència en la distribució entre els dos cantons
del reticle (citoplasmàtic i luminar) és imprescindible per a les funcions de biosíntesi.
Com ja hem dit anteriorment, la membrana d’aquest reticle és una continuació de la membrana nuclear
externa, que també està entapissada per ribosomes.
Els ribosomes es mantenen sobre la membrana a través de les cadenes polipeptídiques en creixement, que
travessen la membrana a mesura que són sintetitzades. A més, hi ha zones d’unió especials entre els
ribosomes i la membrana. El punt d’unió del ribosoma es troba a la subunitat major i s’uneix a dues
glicoproteïnes específiques del reticle, denominades riboforines.
Trobem REr a totes les cèl·lules nucleosades, excepte als espermatozous, i és molt abundant a les cèl·lules
especialitzades en la secreció de proteïnes (cèl·lules acinars pancreàtiques, cèl·lules secretores d’anticossos...)
Funcions:
 Síntesi proteica. Es sintetitzen:
• Totes les proteïnes de secreció, que seran exportades.
• Totes les proteïnes de membrana, incloent-hi les seves pròpies.
• Les proteïnes dels mitocondris i dels cloroplasts.
• Algunes proteïnes dels peroxisomes.
Per a corroborar que la síntesi de proteïnes es realitzava al REr, es va afegir RNAm i enzims als microsomes
amb ribosomes enganxats, i es van obtenir proteïnes.
 Funcions de transport de les substàncies recentment sintetitzades.
 Emmagatzemar substàncies recentment sintetitzades, que en un primer moment són
emmagatzemades i posteriorment seran transportades.
9.4 RELACIONS ENTRE EL RETICLE LLIS I EL RUGÓS

Els dos tipus de reticle difereixen entre si en quant a l’estructura de les seves cavitats i en les seves funcions.
El REr forma piles orientades de sàculs aplanats. Connectats a aquest sàculs trobem les membranes de l’REl,
que formen una fina xarxa de túbuls.
En homogeneïtzar-se la cèl·lula, el reticle endoplasmàtic es fragmenta en vesícules, d’entre 100 i 250 nm de
diàmetre, anomenades microsomes. Els derivats del REr són els microsomes rugosos i també contenen
35
ribosomes. L’espai d’aquests microsomes correspon al lumen del REr. S’obtenen també els microsomes llisos,
però aquests no provenen només de l’REl, sinó que també poden ser originaris del Complex de Golgi, dels
mitocondris... Podem dir també que els microsomes rugosos són molt més densos que els llisos, ja que
contenen gran quantitat d’RNA (als ribosomes).
L’activitat enzimàtica i la composició polipeptídica d’ambdós tipus de reticles són bastant similars, però no
idèntiques.
Com la membrana del reticle endoplasmàtic és un líquid bidimensional, en absència de barreres especials la
majoria de proteïnes i lípids s’equilibrarien lliurement entre les regions rugoses i llises del reticle, però la
presència d’algun mecanisme especial restrictiu ho impedeix. D’aquesta manera, les regions rugoses del
reticle endoplasmàtic contenen unes proteïnes específiques responsables de la unió dels ribosomes que li
confereixen l’aspecte aplanat.
TEMA 10. LA MAQUINÀRIA BIOSINTÈTICA DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS
10.1 LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES EN EL RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS

Per tal de que comenci la síntesi de proteïnes és necessita que l’RNAm, sintetitzat al nucli, s’associï als
ribosomes, començant la traducció, que pot tenir lloc:
 Al citosol, on els ribosomes estan lliures i es sintetitzen les proteïnes citosòliques. Quan la proteïna
està totalment traduïda, és transportada cap al seu lloc de funcionament. Aquest procés és el que s’anomena
síntesi post-traducional.
 Al REr, a la cara citosòlica dels quals, hi estan adherits els ribosomes. Es sintetitzen proteïnes de
secreció i de membrana. Al mateix temps que es tradueixen van entrant en el reticle. Aquest és el procés de
síntesi co-traduccional.
Si els primers aminoàcids d’una proteïna que s’està sintetitzant en el citosol reconeixen a una proteïna del
REr, interaccionen i s’enganxen amb aquest. La proteïna que s’està sintetitzant, començarà a entrar cap a dins
del lumen, on quedarà classificada entre dos tipus de proteïnes:
• Tipus I: proteïnes de membrana, que es queden adherides a la membrana del REr.
• Tipus II: proteïnes de secreció, que són alliberades al lumen.
Després de ser classificades, s’iniciaran les modificacions químiques d’aquestes proteïnes.
36
Moltes proteïnes tenen determinats pèptids que conformen una seqüència senyal responsable de que la
proteïna pugui ser dirigida a través dels diferents compartiments cel·lulars. Aquests pèptids van ser
descoberts en un experiment que es basava en:
L’RNAm codificant d’una proteïna de secreció va ser traduït mitjançant ribosomes in vitro. Quan s’ometien els
microsomes, la proteïna sintetitzada era més gran que la proteïna normal segregada. La longitud extra era
conseqüència de la presència d’un pèptid líder amino terminal. Però en presència de microsomes, derivats de
l’REr, es produïa una proteïna de mida correcta.
D’aquest experiment va sorgir la hipòtesi de la senyal, que diu que la seqüència líder actua de pèptid senyal
dirigint la proteïna de secreció fins la membrana del REr. Un cop a la membrana, i abans que la cadena
polipeptídica estigui completa, el pèptid és hidrolitzat per una peptidasa de senyal de la membrana del REr. La
seqüència senyal, que només serveix per entrar al reticle endoplasmàtic, acostuma a ser hidrofòbica.
A més de dirigir a les proteïnes de secreció, també guien als precursors de totes les altres proteïnes que s’han
de sintetitzar al REr.
El pèptid senyal és dirigit a la membrana del reticle per dos components: una partícula de reconeixement de
la senyal SRP (Signal Recognition Particle) que és un complex proteic de sis proteïnes amb una cadena
d’RNA d’uns 300 nucleòtids, que s’uneix al pèptid senyal i al ribosoma, consumint energia GTP mentre viatja
de forma cíclica entre la membrana del reticle i el citosol, i un receptor d’SRP, proteïna integral de la
membrana del reticle que es troba a la seva superfície citosòlica. A més, hi actua un canal proteic anomenat
translocon, gràcies al qual la proteïna entrarà cap al lumen.
Una vegada format el complex ribosoma-SRP, s’uneix al receptor d’SRP i, en aquest moment, l’SRP és alliberat
i la cadena polipeptídica és transferida a través del translocon de la membrana.
En les proteïnes de secreció, la seqüència senyal, situada a l’extrem amino terminal, queda atrapada en la
membrana del reticle, mentre que la resta de la proteïna, que s’està sintetitzant, va entrant cap a dintre. Una
vegada que l’extrem carboxil hagi travessat la membrana, hi ha un aminoàcid de la proteïna que reconeix una
peptidasa encarregada d’alliberar la proteïna de la membrana, ja que la trenca per la senyal, deixant-la, lliure,
al lumen. Després, la seqüència senyal serà degradada i els aminoàcids seran reciclats.
A més, les proteïnes de secreció tenen senyals d’inici i senyals de parada. Un pèptid actua com a senyal d’inici
de transferència, després la cadena polipeptídica que s’està sintetitzant va entrant cap al lumen, fins que es
troba un pèptid de parada de transferència.
Si es tracta d’una proteïna multipaso, un segon pèptid d’inici fa que la cadena polipeptídica torni a entrar cap
al lumen i continuï la síntesi co-traduccional fins que s’arribi al següent pèptid de parada, i així
successivament.
Una seqüència senyal hidrofòbica determinada actuarà com un pèptid d’inici o de parada depenent de la seva
localització en la cadena polipeptídica.
37
En les proteïnes de membrana, la seqüència senyal es troba al mig de la proteïna i quedarà atrapada a la
membrana. La proteïna es va sintetitzant i entra cap a dins del reticle, fins que arriba un segment addicional
hidrofòbic (pèptid de paro de transferència) de la cadena polipeptídica, que atura el procés co-traduccional
sense que el ribosoma hagi acabat de sintetitzar la proteïna. Aquest pèptid de paro ancora la proteïna en la
membrana després que actuï una peptidasa sobre la seqüència senyal. Aquest pèptid, a més, forma un sol
segment α -helicoïdal que travessa la membrana, amb l’extrem amino terminal de la proteïna en la cara
luminal de la membrana i l’extrem carboxil en la cara citosòlica.
Podem trobar altres tipus de senyals internes, que també seran reconegudes per l’SRP i seran enganxades a la
membrana del reticle. Malgrat això, pot ser que no actuï la peptidasa que l’ha de reconèixer, per tant, no hi
haurà cap senyal de tall i la seqüència quedarà formant part de la proteïna.
L’enfisema pulmonar és una malaltia consistent en una modificació de les proteases. α -antiproteasa és un
enzim sintetitzat als hepatòcits i als macròfags que inhibeix la funció de les proteases. Si hi substituïm
l’aminoàcid 342 (glutamat) per lisina, l’α -antiproteasa no es plegarà correctament i es retindrà al reticle,
deixant sense inhibir les proteases, que començaran a degradar teixits com el pulmonar.
10.2 MODIFICACIONS PROTEIQUES I LIPÍDIQUES

Al mateix temps que les proteïnes s’estan sintetitzant, es produeixen modificacions en les cadenen
polipeptídiques, com:
1. Glicosilació: s’afegeixen oligosacàrids a les cadenes polipeptídiques si aquestes han d’esdevenir
glicoproteïnes, al lumen del reticle. Els sucres només es poden unir a uns aminoàcids determinats, encara que
s’acabaran de modificar al Golgi:
• Si és una N-glicoproteïna, el sucre s’unirà a l’asparagina, més a prop del grup amino terminal.
• Si és una O-glicoproteïna, el sucre quedarà unit a la serina o a la treonina, més a prop del grup
carboxil terminal.
No totes les asparagines, serines i treonines seran glicosilades, però són els únics aminoàcids que ho poden
ser. A més, els sucres s’afegeixen tots de cop.
Aquests sucres tenen dues parts:
 Els nuclis, formats per tres N-acetilglucosamines i tres manoses.
 Els sucres terminals, diferents a cada glicoproteïna.

2. Plegament: dóna lloc a l’estructura terciària de les proteïnes, que depèn de la seqüència
d’aminoàcids. Es produeix per l’actuació de les proteïnes de la família de les xaperones.
3. Establiment d’enllaços disulfur entre dues cisteïnes. És una de les formes estabilitzadores de
l’estructura terciària.
38
4. Proteolisi: trencament de trossos de la cadena polipeptídica que no serveixen, gràcies a les
peptidases.
5. Oligomerització: interacció entre diferents cadenes polipeptídiques que forma una proteïna
constituïda per diferents subunitats, és a dir, que té una estructura quaternària.
10.3 CLASSIFICACIÓ I DISTRIBUCIÓ DE PROTEÏNES RESIDENTS I DE SECRECIÓ

Les proteïnes sintetitzades al REr que s’han de quedar, tenen una senyal de residència formada per quatre
aminoàcids: KDEL (lisina, àcid aspàrtic, àcid glutàmic i leucina).
A més, existeixen mecanismes per assegurar-se de que aquestes proteïnes tornin al reticle si s’escapen.
Abans de que les proteïnes surtin a l’exterior del reticle, aquesta estructura fa un control i només en deixa
sortir aquelles que tinguin una conformació espacial correcta i estiguin ben oligomeritzades. Aquestes
proteïnes, abandonaran el reticle per anar cap a l'aparell de Golgi.
Les proteïnes que presentin algun problema, es quedaran al lumen i, més tard, sortiran al citosol a través del
translocon per a ser degradades gràcies a la ubiquitina.
TEMA 11. L’APARELL DE GOLGI
11.1 ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL DE L’APARELL DE GOLGI

[Alberts pàg 16 dibuix del complex de Golgi]
És una estructura que es troba a prop del nucli cel·lular, a prop del centrosoma a les cèl·lules animals, mentre
la cèl·lula es trobi en interfase, ja que quan entra en mitosi el complex es disgrega.
Està format per una sèrie de cisternes limitades per una membrana, de forma aplanada.
Cada conjunt sis de cisternes constitueix una estructura anomenada dictiosoma. Als eucariotes inferiors té 30
cisternes o més.
El nombre de dictiosomes varia segons el tipus de cèl·lula i, si hi ha més d’un, estan interconnectats.
Associades als dictiosomes trobem petites vesícules agrupades a la cara contigua al reticle endoplasmàtic, i al
llarg dels anells dilatats de cada cisterna. Són vesícules de transport de proteïnes i de lípids que van sent
modificats.
En una mateixa cèl·lula, hi pot haver més d’un complex de Golgi i, igual que els dictiosomes en un mateix
complex, estan interconnectats.
11.2 DISSECCIÓ FUNCIONAL I ESTRUCTURAL DE L’APARELL DE GOLGI

L’aparell de Golgi està polaritzat. Té cinc compartiments, ordenats de la següent manera:
39
 CGN (Cis Golgi Network): s’encarrega de la fosforilació dels oligosacàrids dels enzims lisosomals,
provinents del reticle. Des del Golgi, aquests enzims aniran cap al lisosoma. Està format per una xarxa
d’estructures tubulars i de cisternes.
 Cis: es dóna l’eliminació de manoses, gràcies a manosidases que tallen residus de manosa. Està
lligada amb una porció de transició del RE i les seves membranes són semblants a les del RE, fines.
 Intermig: hi ha una eliminació de manoses i una addició d’N-acetilglucosamina.
 Trans: es produeix l’addició de galactosa. Les seves membranes s’assemblen a la membrana
plasmàtica, són gruixudes.
 TGN (Trans Golgi Network): s’afegeix àcid siàlic i es dóna el sorting, la classificació i distribució de les
proteïnes en vesícules que les transportaran als seus destins finals: lisosomes (via endosomes tardans),
superfície cel·lular (secreció constitutiva) o vesícules secretores (secreció regulada). Els dos últims destins, ja
que són secrecions, són exocitosis, on hi ha fusions de vesícules amb la membrana plasmàtica.
Igual que el CGN, està format per una xarxa d’estructures tubulars i de cisternes.
Cada compartiment té els seus enzims específics. D’aquesta manera, les proteïnes es van modificant a través
d’etapes successives a mesura que passen a través dels diferents compartiments.
El transport entre els diferents compartiments té lloc mitjançant vesícules de transport, que sorgeixen per
gemmació d’un sac aplanat i es fusionen amb el següent.
11.3 LA XARXA DE DISTRIBUCIÓ CIS-GOLGI I LA REGIÓ TRANSRETICULAR (TGN)

El transport des del RE fins al complex de Golgi és un transport vesicular. Es produeix per gemmació de
vesícules del reticle i la posterior fusió al Golgi.
Al CGN es produeix un transport retrògrad on les vesícules provinents del reticle que han anat a parar al Golgi
però són pròpies del reticle, retornen a aquest.
Les vesícules destinades al complex de Golgi emergeixen des de regions especialitzades del reticle,
anomenades elements transicionals, que no tenen ribosomes a la seva membrana i es troben situats entre el
reticle endoplasmàtic rugós i l’aparell de Golgi.
Les proteïnes residents al reticle tenen un senyal especial de retenció, KDEL, del qual ja hem parlat
anteriorment. Però degut al gran flux biosintètic, moltes d’aquestes proteïnes aconsegueixen escapar i surten
en forma de vesícules de transport cap a l’aparell de Golgi.
Un cop al Golgi, al compartiment CGN, un receptor de la senyal KDEL de les proteïnes les reconeix , les
recupera, i les envia al seu lloc propi del reticle. D’aquesta manera, podem dir que el Golgi i el reticle tenen un
transport bidimensional.
40
Hi ha dos components que poden interferir en aquest procés. La Brafeldina A, un compost que subministrat a
la cèl·lula interfereix en el procés de budding, de formació de vesícules, fa que el reticle sigui incapaç de
formar-ne, de manera que es desorganitza el Golgi. Quan s’elimina aquest compost, el Golgi es reorganitza.
La via de retorn al reticle es dependent d’actina, si se subministra Nocodazol el pas s’inhibeix.
D’aquesta manera tenim que la BFA bloqueja la ruta cap endavant, el Golgi es desorganitza i les seves
proteïnes tornen al reticle, i el Nocodazol bloqueja la ruta de retorn. És un procés bidireccional.
Les proteïnes que tenen el seu destí als lisosomes són seleccionades i passen a vesícules específiques ja que
contenen una senyal específica.
Les hidrolases presenten un marcador en forma de grups manosa-6-fosfat, els quals són afegits exclusivament
als N-oligosacàrids d’aquests enzims. Aquesta reacció té lloc al lumen del Golgi.
Les proteïnes receptores de la manosa-6-fosfat, que s’agrupen a la membrana i es concentren en vesícules
recobertes de clatrina que surten per gemmació de la xarxa trans Golgi. Aquests receptors són proteïnes
transmembrana que s’uneixen als enzims lisosomals i els separen de la resta de proteïnes tot concentrant-les
en vesícules recobertes de clatrina. Aquestes vesícules, perden la seva coberta i es fusionen amb un
endolisosoma, alliberant-hi els seus continguts.
Les proteïnes que han d’anar a parar a la superfície cel·lular ho fan mitjançant una secreció constitutiva. Les
vesícules que les transporten abandonen el TGN i les porten fins la membrana plasmàtica amb un flux
constant. Les proteïnes solubles, que van a l’interior de les vesícules, son segregades a l’espai extracel·lular.
Però a diferència de les proteïnes que van a parar als altres destins, aquestes no han de portar cap senyal que
les dirigeixi ja que totes les proteïnes que no duen senyals específiques són transportades a través del Golgi
fins la superfície cel·lular mitjançant la via secretora constitutiva per defecte, no selectivament.
Les proteïnes destinades a vesícules secretores pateixen una secreció regulada. Mitjançant senyals, les
proteïnes són empaquetades en les vesícules de secreció i, aquestes, esperen una senyal exterior per a
fusionar-se amb la membrana plasmàtica i abocar el seu contingut a la matriu extracel·lular.
Les cèl·lules especialitzades en segregar els seus productes en resposta a un senyal, emmagatzemen els
productes en aquestes vesícules, que estan recobertes per una proteïna anomenada clatrina.
Les vesícules arriben a la membrana plasmàtica des del TGN gràcies a proteïnes motores que les propulsen al
llarg dels microtúbuls.
El senyal acostuma a ser un missatger químic, com una hormona, que s’uneix a receptores de la superfície
cel·lular, generant senyals intracel·lulars que sovint es tradueixin en un increment de la concentració de Ca²⁺
en el citosol.
Quan una vesícula secretora es fusiona amb la membrana plasmàtica, el seu contingut es descarrega per
exocitosi i la seva membrana passa a formar part de la membrana plasmàtica.
Aquesta fusió, però, no provoca un augment de la superfície de la membrana ja que l’exocitosi és compensada
per l’endocitosi.
41
A les cèl·lules polaritzades ambdós dominis estan separats per una tight junction que impedeix que tant els
lípids com les proteïnes dels dos dominis es barregin.
A vegades, els components són descarregats mitjançant la fusió a l’atzar, i s’estabilitzen selectivament o són
eliminats també selectivament.
Hi ha cèl·lules que segreguen uns productes per la membrana apical i altres diferents per la membrana
basolateral. Això implica que la transferència de vesícules no pugui ser a l’atzar, sinó que deu estar dirigida
específicament. Al TGN, les proteïnes de secreció són separades i enviades mitjançant vesícules al domini de
la membrana plasmàtica apropiada, gràcies a que les proteïnes tenen senyals distintes o que unes tenen
senyals i les altres són enviades per defecte.
11.4 LOCALITZACIÓ INTRA-GOLGI DEL PROCESSAMENT POST-TRADUCCIONAL DE PROTEÏNES

Al complex de Golgi es processen les cadenes d’oligosacàrids incorporades a les proteïnes.
El processament comença al reticle endoplasmàtic amb l’eliminació de residus de glucosa de l’oligosacàrid
que s’ha incorporat a la proteïna. A més, una manosidasa de la membrana del reticle elimina un determinat
residu de manosa. Un cop al Golgi, diferents manosidases eliminen cinc residus més de manosa, obtenint un
nucli fina de tres residus de manosa, que es presenta en un oligosacàrid complex. Al final, s’afegeixen residus
d’acetilglucosamina, galactosa i àcid siàlic.
Els dos enzims implicats en aquest procés, que tallen i addicionen monosacàrids, són les glicosidases (tallen) i
les glicosiltransferases (addicionen)
TEMA 12. EXOCITOSI
12.1 FORMACIÓ DE VESÍCULES SECRETORES A LA XARXA TRANS-GOLGI

L’exocitosi pròpiament dita és la secreció de productes cap a l’exterior de la cèl·lula.
42
Com ja hem dit, al TGN es duu a terme el procés de “sorting”, on les proteïnes acabades de sintetitzar són
classificades en vesícules per a ser transportades als seus diferents destins. El tipus de vesícula amb la que
gemmaran les proteïnes depèn de senyals específics (a excepció de les que no en tenen, que van per defecte
a la superfície cel·lular).
12.2 SECRECIÓ DE PROTEÏNES, MECANISMES DE CLASSIFICACIÓ MOLECULAR I DISTRIBUCIÓ

INTRACEL·LULAR
Senyals de “sorting”:
 Clatrina: les molècules aniran a parar a la membrana plasmàtica o al lisosoma. Una vegada formada
la vesícula, la coberta de clatrina s’elimina i el contingut es condensa més, degut a l’acidificació del lumen de
la vesícula. Aquesta acidificació està induïda per una bomba de protons, que s’aconsegueix gràcies a la
hidrolització de l’ATP, a la membrana de la vesícula. Aquestes vesícules també són anomenades grànuls de
secreció.
 Caveolina: les regions del TGN on hi ha caveolina fan que les proteïnes d’aquesta regió formin
caveoles a la membrana plasmàtica.
 COP1: és una proteïna que es troba a una determinada regió del TGN i que recobreix les vesícules
que aniran cap a una regió específica del Golgi o del RE.
A les cèl·lules epitelials, hi ha dos tipus de sorting:
 Sorting directe: les proteïnes de la membrana apical es dirigiran directament cap a la cara apical i
les de la membrana basal es dirigiran directament cap a la cara basal.
 Sorting indirecte: totes les proteïnes aniran a parar a la cara lateral, però les que són pròpies de la
cara apical tornaran a entrar a la cèl·lula i seran transportades cap a la cara apical.
El senyal que fa que una cèl·lula sigui apical o basal és una regió de la proteïna, GPI, que es troba en algunes.
Les cèl·lules nervioses també es troben molt polaritzades. La seva part apical correspon a l’axó, i la seva part
basal a la resta. Al igual que les cèl·lules epitelials, té els dos tipus de sorting.
12.3 SECRECIÓ CONSTITUTIVA I SECRECIÓ REGULADA

Hi ha dos tipus d’exocitosi:
 Secreció constitutiva: les vesícules es van fusionant amb la membrana, alliberant el seu contingut
a l’exterior cel·lular progressivament.
 Secreció regulada: les vesícules es van acumulant a prop de la membrana plasmàtica i, al rebre un
determinat senyal extracel·lular, es fusionaran amb la membrana alliberant el seu contingut de forma dràstica.
Existeix un procés, el Doking, que succeeix quan les vesícules entren en contacte amb la membrana, però no
arriben a fusionar-se.
[Alberts pàg 344 fig 6-68 i 6-69]
43
TEMA 13. LISOSOMES
13.1 ESTRUCTURA I FUNCIÓ

Són vesícules membranoses amb enzims hidrolítics utilitzades per a la digestió intracel·lular controlada de
macromolècules.
[Alberts pàg 16 dibuix lisosoma]
La seva funció bàsica és la degradació.
Són orgànuls heterogenis, estructures molt electrodenses amb formes variades vesículo-tubulars. Fins i tot hi
ha diferències entre l’electrodensitat d’unes parts i unes altres al mateix lisosoma. Aquest grau de
condensació depèn de l’estat funcional del compartiment.
Cada lisosoma té processos de degradació diferents, com la digestió de residus intra i extracel·lulars o la
digestió de microorganismes fagocitats, però histoquímicament poden ser identificats com una única família
d’orgànuls.
A vegades es consideren com una col·lecció heterogènia d’orgànuls diferents amb una característica comú:
elevat contingut d’enzims hidrolítics. D’aquests enzims es coneixen uns 40, i poden ser: proteases, lipases,
nucleases, fosfatases, glicosidases, sulfatases o fosfolipases. La seva activitat òptima es troba a un pH ≃ 5,
corresponent al pH de l’interior del lisosoma.
Aquesta degradació intracel·lular serveix per poder reciclar productes.
Hi ha lisosomes que queden plens de materials que ja no es poden degradar més i que tampoc s’expulsen.
Aquests lisosomes són els anomenats cossos residuals i es donen més sovint en els teixits de persones
grans.
Característiques de la membrana lisosomal:

 Conté una bomba de protons que fa entrar aquests protons cap al lumen del lisosoma, mantenint així
el pH àcid propi d’aquest. Aquesta bomba utilitza l’energia produïda en la hidròlisi de l’ATP. Es produeix una
acidificació del medi.
 Hi trobem sistemes de transport duts a terme per proteïnes canal que permeten la sortida de tot el
material que es va degradant a l’interior perquè la cèl·lula pugui reutilitzar-los o excretar-los.
 La cara luminar està altament glicosilada. Els glúcids fan de coberta protectora, evitant que la
membrana sigui degradable pels enzims hidrolítics de l’interior.
13.2 GÈNESI DELS LISOSOMES

Hi ha dos models sobre la biogènesi lisosomal:
 Transport vesicular. Existeix un lisosoma pre-existent, al qual es van fusionant contínuament
vesícules carregades de material a degradar i vesícules amb enzims hidrolítics.
44
 Model de maduració. El transport dels material i dels enzims hidrolítics es dóna a través de diferents
tipus de vesícules que es van transformant fins a donar lloc als lisosomes.
Primerament, les vesícules es fusionen amb un compartiment mig, anomenat early endosoma i, més tard,
donarà lloc a un late endosoma, el qual donarà lloc als lisosomes.
13.3 MECANISMES MOLECULARS DE TRANSPORT DELS ENZIMS LISOSOMALS

Les vies per les quals el material (enzims i material a degradar) arriba al lisosoma són:
 Per endocitosi. Les molècules endocitades van a parar als early endosomes, vesícules intracel·lulars
petites i irregulars. Algunes molècules seran aquí seleccionades, reciclades i enviades a la membrana
plasmàtica, la resta anirà cap als endosomes tardans. Allà, els materials que seran digerits es troben amb els
enzims hidrolítics. A partir dels late endosomes es formaran els lisosomes.
 Per autofagocitosi. Estructures de la mateixa cèl·lula són fagocitades quan ja no són útils. L’orgànul
serà envoltat per membranes derivades del reticle endoplasmàtic, format un autofagosoma, que es fusionarà
amb un lisosoma o amb un endosoma tardà.
Aquest procés constitueix un sistema d’autoregulació dels compartiments intracel·lulars.
 Per fagocitosi. La fagocitosi és la captació d’estructures macroscòpiques de l’exterior cel·lular. Un
fagosoma es fusionarà amb un lisosoma i el seu interior serà degradat.
Aquest procés només es dóna en cèl·lules especialitzades tals com macròfags, neutròfils o cèl·lules
dendrítiques.
 Via per la qual determinades proteïnes citosòliques amb la senyal KFERQ són transportades i
posteriorment degradades als lisosomes.
És un procés no molt comú ja que la resta de proteïnes citosòliques es degraden als proteosomes.
13.4 EL RECEPTOR DE LA MANOSA 6-FOSFAT

Les hidrolases lisosomals es sintetitzen al REr i són transportades al Golgi. Aquestes molècules presenten un
marcador en forma de manosa 6-fosfat (M6P) exclusiu. Quan arriben al cis Golgi, la manosa és fosforilada.
La M6P és reconeguda pels receptors de M6P, proteïnes transmembrana del TGN, que s’unirà a la molècula i,
el complex format, serà inclòs en una vesícula coberta de clatrina. Més tard, la clatrina es despolimeritzarà i la
vesícula es fusionarà amb un late endosoma, el qual té un pH molt baix que provocarà la dissociació del
receptor de l’enzim, el qual se’n tornarà cap al Golgi.
Després, l’enzim s’incorpora en una altra vesícula de transport, dins de la qual perd el grup fosfat. Finalment,
la vesícula es fusiona amb el lisosoma.
Existeix un procés de miss sorting en el qual el receptor de M6P, després de transportar enzims als late
endosoma, va a la membrana plasmàtica per tal de recuperar les hidrolases lisosomals que s’han escapat cap
a la superfície cel·lular per defecte. El retorn cap a l’interior cel·lular té lloc mitjançant una endocitosi
mitjançada pel receptor.
45
També hi ha un procés de recollida en el qual els receptors de la M6P que es troben a la membrana plasmàtica
s’uneixen a vesícules que, per equivocació, han arribat a ser excretats de la cèl·lula quan havien d’anar cap al
lisosoma. En aquests casos, el receptor reconeix la M6P de les hidrolases i s’uneix a aquestes, recuperant-les i
transportant-les cap al lisosoma mitjançant un procés endocític.
13.5 MALALTIES LISOSOMALS

 Malalties d’acumulació lisosomal:
Són degudes a l’acumulació de substrats no diferents en els lisosomes a causa d’un mal funcionament de les
hidrolases. Aquest mal funcionament és degut a mutacions genètiques.
La única solució és la teràpia gènica.
Són malalties com la malaltia de Tay-Sanchs, de Niemenn-Pick o de Gaucher, que afecten al SNC ja que es
produeix un bloqueig del funcionament cel·lular.
 Malalties per autolisi de lisosomes:
Quan un lisosoma es trenca, el seu contingut, amb un pH àcid, queda al citosol, el pH alcalí del qual inactiva
els enzims i evita la degradació de la cèl·lula. Però si es produeix un trencament masiu, la cèl·lula és incapaç
de restablir el pH i els enzims romanen actius al citosol, degradant la cèl·lula i, quan es produeix la lisi de la
membrana plasmàtica es degrada la matriu extracel·lular i produeix inflamacions.
Malalties d’aquest tipus són l’artritis reumatoide, la silicosi, la gota (acumulació d’àcid úric a les articulacions).
46
TEMA 14. ENDOCITOSI
14.1 CONCEPTES DE FAGOCITOSI, PINOCITOSI, POTOCITOSI I D’ENDOCITOSI MEDIADA PER

RECEPTORS
L'endocitosi és un procés mitjançant el qual les cèl·lules dels organismes eucariotes capten macromolècules,
substàncies particulades i, fins i tot, altres cèl·lules.
El material que ha d’ingerir serà rodejada per una porció de membrana plasmàtica que primer s'invagina i
després s'estrangula, formant una vesícula intracel·lular que conté el material ingerit.
Les funcions principals de l'endocitosi són la nutrició i la defensa, però també intervé en el moviment, la
proliferació cel·lular i en les relacions entre cèl·lules.
Hi ha diferents tipus d'endocitosi:
 Pinocitosi. Implica la ingestió de fluids i soluts formant vesícules petites. És un procés que es dóna
contínuament. Hi ha dos tipus:
• Endocitosi de fase fluïda: en aquest procés, fluids i soluts petits, de menys de 150 nm de
diàmetre, són incorporats a l'interior de la cèl·lula a una velocitat proporcional a la seva concentració al medi
extracel·lular.
Les vesícules que es formen, uniformes, engloben zones de la membrana plasmàtica.
• Endocitosi mitjançada per receptors. És un procés que permet la captació selectiva de

proteïnes extracel·lulars i petites partícules. Les proteïnes receptores en la superfície cel·lular s'uneixen a
lligams específics del material a ingerir. Els complexes receptor-molècula formats, s'agrupen en petites
regions de la membrana, i són internalitzats mitjançant vesícules revestides.
D'aquesta manera es poden captar específicament i en grans quantitats components minoritaris del fluid
extracel·lular.
Captació de colesterol
El colesterol es transporta per la sang unit a proteïnes, formant lipopotreïnes de baixa densitat (LDL: Low
Density Lipoproteïns). Quan la cèl·lula necessita colesterol, produeix proteïnes receptores de LDL i les inserta a
la seva membrana plasmàtica. Aquests receptors s'associen amb les depressions revestides de clatrina,
gràcies a les proteïnes AP2, i el complex format entra a la cèl·lula dins de la vesícula revestida. Després es
desprèn la clatrina i les vesícules alliberen el seu contingut en els early endosomes, on gràcies al baix pH, es
dissocia el receptor del complex LDL-colesterol. Seguidament, el complex LDL-colesterol passa als late
endosomes i, d'aquí, als lisosomes, on són hidrolitzats els ésters de colesterol, donant lloc al colesterol lliure
que sortirà del lisosoma.
Si a la cèl·lula s'acumula massa colesterol lliure, es deté la síntesi de colesterol i la de receptors de LDL.
47
L'hipercolesterolemia familiar és una malaltia hereditària consistent en una mutació dels gens que produeixen
el receptor LDL, el qual pot estar absent o en mal estat.
L'arterioesclerosi és una malaltia consistent en que es van acumulant partícules LDL als vasos, taponant-los.
És una malaltia genètica. El problema és que el receptor no permet que la proteïna transloqui dins la cèl·lula.
Captació de ferro
La transferrina és una proteïna que transporta ferro per la sang. Quan la cèl·lula en necessita, la transferrina
és captada pel seu receptor de la membrana. Seguidament, es formaran vesícules revestides de clatrina que
portaran el material cap a l'early endosoma, el pH àcid del qual farà que la tranferrina alliberi el ferro. La
transferrina lliure de ferro (apotransferrina), unida encara al receptor, serà reciclada. El pH neutre de l'exterior
farà que l'apotransferrina s'alliberi del receptor i el cicle es repeteixi.
Captació del factor de creixement epidèrmic

L'EGF és una proteïna que estimula la divisió de les cèl·lules de l'epidermis majoritàriament.
Aquesta EGF s'uneix als seus receptors de membrana, els quals s'acumulen a les depressions revestides de
clatrina. A partir d'aquí, l'EGF, al unir-se amb el receptor, el fosforila, iniciant-se així una cascada de
fosforilacions que donaran lloc a la transducció de senyals, les quals arribaran al nucli i desencadenaran la
proliferació cel·lular.
L'EGF es degradarà als lisosomes.
Captació d'immunoglobulines
Les immunoglobulines són transportades a través de les cèl·lules epitelials des de la superfície sanguínia, la
cara basal, fins al lumen. El seu receptor es troba a la cara basal de la cèl·lula. Mitjançant l'endocitosi, les
immunoglobulines entraran a la cèl·lula i es desplaçaran cap a la cara luminal, apical, on la immunoglobulina
se separarà de la cèl·lula. Aquesta separació s'aconsegueix per la escissió del receptor. D'aquesta manera,
surten al lumen les immunoglobulines i el component secretor (SL) del receptor. L'altra part del receptor es
degrada, gràcies al tràfic transcel·lular.
 Fagocitosi. Procés mitjançant el qual les cèl·lules capten partícules grans, com microorganismes i
restes cel·lulars. Només es dóna en cèl·lules especialitzades, com macròfags, neutròfils i cèl·lules dendrítiques.
És un procés regulat per receptors, que s'activen quan la partícula que ha d'ésser ingerida s'uneix a ells
específicament. Al activar-se, transmeten un senyal a l'interior de la cèl·lula i es formen vesícules grans, els
fagosomes, que no estan associats ni a clatrina ni a caveolina.
Aquests fagosomes es fusionen amb els lisosomes i formen els cossos residuals, ja que arriba un moment que
ja no podran ser més degradats i tampoc podran ser expulsats a l'exterior.
Alguns components de la membrana plasmàtica que s'ha internalitzat al formar el fagosoma són recuperats
mitjançant vesícules de transport.
Infecció per bacteris patògens
48
L'hoste produeix anticossos que s'uneixen a proteïnes específiques del microorganisme. D'aquesta manera es
forma una coberta en la qual les cues dels anticossos queden cap a l'exterior. El receptor del macròfag
reconeix als anticossos i s'uneix a ells. Aquesta unió indueix a la cèl·lula a estendre pseudòpodes, de manera
que els receptors d'aquests pseudòpodes es van unint als anticossos progressivament. Així, es forma el
fagosoma, el qual es fusionarà amb el lisosoma, on es degradarà el microorganisme, encara que hi ha moltes
substàncies que són resistents a la degradació.
Hi ha llocs específics per on entra el material, com les microvellositats i els microdominis(Rafts).
Normalment, comença en regions especialitzades de la membrana, en depressions revestides de clatrina
(coated pits). Aquestes depressions són invaginacions de la membrana plasmàtica, revestides de clatrina en la
seva superfície interna. A més de la clatrina, hi ha d'altres proteïnes minoritàries, com la caveolina i d'altres
independents de clatrina. Un minut després d'haver estat formades aquestes depressions, s'invaginen i se
separen de la membrana formant les vesícules, que en aquest cas seran vesícules revestides de clatrina.
Entre el revestiment de clatrina i la membrana de la vesícula i ha un espai d'uns 20 nm amb adaptines.
Aquestes adaptines s'uneixen a dominis globulars en l'extrem distal d'una cadena pesada del trisquelion i
promouen la polimerització de la clatrina. També s'uneixen a les cues citosòliques dels receptors, mediant la
unió de clatrina als seus receptors específics.
La clatrina és una proteïna formada per tres cadenes polipeptídiques grans (180 kDa) i per tres de petites (35
kDa), que juntes formen una estructura de tres potes anomenada trisquelion. Els trisquelions, s'uneixen entre
ells, donant lloc a un esquelet en forma de cistella convexa formada per hexàgons i pentàgons, generant
depressions en la cara citoplasmàtica de la membrana. La distribució superposada dels braços dels
trisquelions proporciona força mecànica i flexibilitat
La caveolina és una proteïna integral de la membrana plasmàtica, que la travessa vàries vegades i té els seus
extrems amino i carboxil a la cara citosòlica.
Els fosos de la membrana plasmàtica que contenen caveolina, caveoles (50 nm ∅), es troben sempre als
microdominis de la membrana anomenats Rafts, és la seva proteïna integral. S'utilitzen per a certes endocitosi
mediades per receptors, com:
− Transcitosi, als endotelis, passant d'un lloc a un altre les molècules de la sang. És una transcitosi
transcel·lular.
− Endocitosi depenent de caveoles, o potocitosi. La fan substàncies com les vitamines.
− Transport de colesterol, ja que la caveolina té molta afinitat pel colesterol, encara que el colesterol
normalment entra mitjançant la clatrina.
49
− Transducció de senyals. Les caveoles contenen una gran maquinària de senyals. Estan implicades en
el transport i l'activació de diferents proteïnes.
A vegades es formen pseudòpodes, prolongacions citoplasmàtiques, gràcies a que sota de la membrana hi ha

un esquelet d'actina que permet que la membrana es pugui deformar. Aquests prolongacions s'aniran tancant,
format vesícules, i englobant el material que vol introduir en la cèl·lula.
14.2 ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT DEL COMPARTIMENT ENDOCÍTIC, ENDOSOMES

Els endosomes són uns orgànuls que formen part del compartiment endocític.
Són una xarxa tridimensional de túbuls heterogenis rodejats de membrana i vesícules que es distribueixen des
de la perifèria de la cèl·lula fins la regió perinuclear. El seu interior és àcid degut a bombes que bombegen
protons des del citosol cap al seu lumen. Es diferencien, entre d'altres coses, en les seves proteïnes RAB.
Hi ha dos tipus:
 Early endosomes, situats just a sota de la membrana plasmàtica.

És la principal estació de sorting (com el TGN). El seu ambient àcid acostuma a canviar la conformació dels
receptors i alliberen els seus lligams. El destí d'alguns lligams i dels receptors varia segons el tipus. N’hi ha
que retornen al seu domini a la membrana plasmàtica, n’hi ha que viatgen als lisosomes per a ser degradats i
n’hi ha que retornen a un domini diferent de la membrana plasmàtica (transcitosis).
 Late endosomes, situats al costat de l'aparell de Golgi, a prop del nucli. Són més àcids que els early
endosomes. Són el compartiment mig entre l'early endosoma i el lisosoma.
Sobre el desplaçament de molècules entre l'endosoma i el lisosoma hi ha dues hipòtesis:

1. Planteja que els early endosomes es desplacen cap a l'interior de la cèl·lula, esdevenint late
endosomes. Més tard, es fusionen amb vesícules del TGN que transporten les hidrolases àcides i formen els
lisosomes.
2. Planteja que els early i els late endosomes són independents. El transport té lloc a través d'un
compartiment intermediari de transport mitjançant una xarxa dinàmica de túbuls o mitjançant un
despreniment de bocins d'early endosoma, que es fusionaran amb el late.
14.3 LA TRANSCITOSI A LES CÈL·LULES EPITELIALS

Les cèl·lules polaritzades pateixen l'endocitosi en els dos dominis. Els early endosomes són exclusius de cada
domini, d'aquesta manera poden ser reciclats els receptors de membrana. Els productes que no han de
retornar a la membrana, són portats als late endosomes i acabaran als lisosomes.
Aquestes cèl·lules tenen dos early endosomes i un late endosoma.
Alguns receptors de la superfície cel·lular transfereixen macromolècules específiques extracel·lulars, des de la
cara apical a la basal, és a dir, duen a terme un procés d'intercanvi anomenat transcitosi.
Aquest transport transcel·lular comporta l'endo i l'exocitosi.
50
Les rates acabades de néixer obtenen els anticossos de la llet materna transportant-los a través de l'epiteli
intestinal. El lumen de l'intestí és una mica àcid, cosa que fa que els anticossos s'uneixin a receptors específics
de la superfície apical de les cèl·lules epitelials i així siguin introduïts. Els complexes receptor-anticós romanen
intactes als endosomes i són recuperats en vesícules de transport que es fusionen amb el domini basolateral.
A pH neutre, com el del fluid extracel·lular, els anticossos es dissocien dels seus receptors i entren al corrent
circulatori.
14.4 ENDOCITOSI DE VIRUS I TOXINES

Endocitosi de virus
No és una fagocitosi ja que els virus són uns microorganismes massa petits. Així que diem que entren a la
cèl·lula mitjançant l'endocitosi mitjançada per receptors, amb caveoles o amb fosos independents de clatrina.
Un virus s'apropa a la membrana plasmàtica. Sota el pH dels endosomes s'activa una proteïna del virus que
provoca la seva fusió amb la membrana, provocant d'aquesta manera que els àcids nucleics del virus siguin
alliberats al citosol i s'iniciï la replicació del virus.
Una de les solucions es trobar anticossos que evitin l'entrada del virus a la cèl·lula.
SIDA
El virus del SIDA no té càpsula proteica, sinó una bicapa lipídica i glicoproteïnes amb una elevada capacitat de
fusió. Només afecta a les cèl·lules del cervell (del SNC), del sistema sexual i del sistema limfoide.
El virus només infecta un subtipus de cèl·lules T del sistema immune, les quals porten una proteïna específica
a la seva superfície. Aquesta proteïna actua com a receptor per a la glucoproteïna de la membrana del virus.
La fusió es dóna després de la unió del virus amb la membrana plasmàtica. Quan el virus arribi al nucli, iniciarà
la seva replicació.
A més, es produeixen moltes glicoproteïnes víriques, que aniran a la membrana plasmàtica de la cèl·lula.
Aquestes glicoproteïnes causaran la fusió de cèl·lules infectades amb cèl·lules no infectades que portin la
proteïna complementària a la seva superfície.
Es formarà un complex multinucleat que impedeix la funció normal del sistema immune de les cèl·lules T.
Endocitosi de toxines
Les toxines són segregades per bacteris i són proteïnes que maten a les cèl·lules dels mamífers susceptibles a
elles. Són les causants de les malalties bacterianes.
Aquestes toxines poden inhibir la síntesi proteica. Constant de diverses cadenes polipeptídiques hi tenen tres
dominis: un per a la unió amb el receptor, un per a formar un porus a la membrana i poder entrar i un altre per
a la inhibició de la síntesi proteica.
51
TEMA 15. MECANISMES MOLECULARS DEL TRANSPORT VESICULAR
15.1 MECANISMES DE CLASSIFICACIÓ DE PROTEÏNES ALS DIFERENTS COMPARTIMENTS

INTRACEL·LULARS
El transport vesicular fa que hi hagi un intercanvi continu de components entre els diferents compartiments
cel·lulars, cadascun dels quals té uns components específics en la superfície citosòlica que guien la direcció de
les vesícules de transport.
Per mantenir les diferències entre els compartiments es requereix energia lliure, que serà utilitzada per
aconseguir que el transport vesicular sigui unidireccional. Aquesta energia lliure es pot obtenir per la hidròlisi
d'ATP, que pot originar directa o indirectament un canvi en la conformació de les proteïnes.
15.2 ESTRUCTURES I MOLÈCULES IMPLICADES EN EL TRANSPORT INTRACEL·LULAR

La majoria de les vesícules de transport es formen a partir de regions revestides de la membrana, que
generen vesícules revestides d'una xarxa de proteïnes diferents de les que recobreixen la superfície citosòlica.
Aquest recobriment ha d'eliminar-se abans que la vesícula es fusioni amb la membrana receptora, ja que les
dues membranes han d'interaccionar directament.
Hi ha dos tipus de vesícules, les revestides de clatrina i les revestides de coatòmer.
Les revestides de clatrina realitzen el transport selectiu dels receptors transmembrana amb les molècules
solubles unides a ells, que queden atrapades en el lumen de la vesícula. La clatrina pot estar implicada en la
formació de vesícules majors i, a més, no forma recobertes completes, sinó que es concentra en determinades
zones de les vesícules.
Es creu que les depressions revestides de clatrina es produeixen per l'ensamblatge de les proteïnes de la
coberta sobre la superfície citosòlica de la membrana. Aquest ensamblatge, indueix una curvatura en la
membrana que condueix a la formació de les depressions de mida uniforme. És possible que l'alliberació de la
coberta de clatrina estigui controlada per ions calci, que al unir-se a les cadenes lleugeres del trisquelion les
desestabilitza.
Les revestides de coatòmer realitzen el transport no selectiu des del reticle i les cisternes del Golgi.
Podria ser que hi hagués vesícules revestides de caveolina, però no es pot assegurar.
Les vesícules realitzen la transferència direccional de tipus específics de membrana. Aquesta transferència,
normalment, està equilibrada per un flux de membrana en direcció oposada, ja sigui en forma de vesícules de
tipus no tan caracteritzat o per mitjà de sacs allargats o túbuls de membrana que avancen al llarg de
microtúbuls.
52
L'ensamblatge de la coberta de les vesícules revestides té dos funcions: proporcionar la força mecànica
necessària per estirar cap a l'exterior la membrana i ajudar a capturar receptors de membrana específics
juntament amb les molècules a les que estan units.
L'adaptina és una proteïna de les vesícules revestides que participa en ambdues funcions. Per una banda,
uneix el revestiment de clatrina a la membrana de la vesícula, i per l'altre, atrapa diversos receptors proteics
transmembrana, els quals capturen molècules específiques de l'interior de la vesícula. A més, són específiques
segons el compartiment diana: les AP1 s'utilitzen en el transport TGN → membrana citoplasmàtica; les AP2 en
el transport membrana citoplasmàtica → endosomes (via endocítica); i les AP3 en el transport TGN → late
endosomes.
D'aquesta manera, un grup seleccionat de molècules a transportar, unides als seus receptors de càrrega
específics, s'incorporen al lumen de la vesícula de transport revestida de clatrina.
15.3 L’ESTRUCTURA DEL COATÒMER

Les vesícules revestides de coatòmer realitzen el transport vesicular no selectiu, endocitosi de fase fluida, des
del reticle fins al complex de Golgi i des d'una cisterna del Golgi a una altra. També des de la xarxa del trans
Golgi fins a la membrana plasmàtica. Cap d'aquests processos necessita que les vesícules que es formin
capturin una càrrega específica en el seu lumen.
Al contrari de la coberta de clatrina, la coberta de coatòmer necessita ATP per dirigir la seva formació i no se
separa de la vesícula immediatament desprès de despendre's de la membrana, sinó que es manté fins a
arribar a la membrana amb la que s'ha de fusionar la vesícula.
El coatòmer és un complex proteic format per set subunitats proteiques de revestiment, anomenades COP.
Les COP I intervenen en el transport dels del Golgi fins al reticle (transport retrògrad) i les COP II en el
transport des del reticle al Golgi, i dins el Golgi entre les seves diferents cisternes.
Tant l'ensamblatge com el desensamblatge del revestiment de coatòmer depenen d'ARF, proteïnes d'unió a
GTP que actuen com a reguladores de molts processos cel·lulars complexes i tenen dos estats
conformacionals, l'actiu, quan estan unides a GTP, i l'inactiu, quan estan unides a GDP.
L'ensamblatge és un procés que consisteix en: la proteïna alliberadora (GNRP) està a la membrana, s'uneix a
ARF-GDP i s'hi produeix un intercanvi, la GDP es transforma en GTP, per tant, la proteïna s'activa.
Seguidament, l'ARF s'uneix a la membrana, recluta subunitats de coatòmer, s'estira la membrana formant una
depressió i queda la vesícula revestida.
Quan arriba al compartiment diana, una proteïna específica de membrana activa la funció GTPasa, es produeix
la hidròlisi del GTP a GDP, per tant, l'ARF s'inactiva, es desmunta la coberta i es produeix la fusió de
membranes.
[Comissió 2 tema 15 pàg 4 fig 15-55]
15.4 FUSIÓ I GEMMACIÓ DE VESÍCULES
53
Quan la vesícula de transport ha reconegut la seva membrana diana i s'ha unit a ella, la vesícula ha d'alliberar
la seva càrrega mitjançant la fusió.
La unió requereix que les dues membranes s'apropin suficientment com per a permetre que les proteïnes de la
bicapa lipídica interaccionin entre si i s'adhereixin. En canvi, la fusió requereix una aproximació més gran.
Per tal que es produeixi aquesta aproximació tant gran, és necessari que l'aigua de la superfície hidrofílica de
la membrana es desplaci, procés molt desfavorable des del punt de vista energètic.
Les fusions són catalitzades per proteïnes de fusió especialitzades.
Les proteïnes SNARE són marcadors de superfície que identifiquen una vesícula i el seu compartiment diana,
aproximant-los. Estan ancorades a la membrana vesicular (v-SNARE) i a la membrana del compartiment diana
(t-SNARE). Les v-SNARE i les t-SNARE són parelles complementàries. Les v-SNARE són capaces de reconèixer
les t-SNARE del compartiment diana i quan s'uneixen es forma un ancoratge i es produeix la fusió.
Les proteïnes RAB són proteïnes reguladores que controlen la interacció entre les v-SNARE i les t-SNARE. Estan
unides a la superfície de les vesícules. Quan les v-SNARE reconeixen les t-SNARE, la unió entre els dos
receptors es produeix per la hidròlisi del GTP que porta unida la proteïna RAB. D'aquesta manera, la vesícula
s'uneix a la membrana diana, preparant-se per a la fusió. Cada compartiment té una RAB específica.
[Comissió 2 Tema 15 pàg 4 fig 13-56]
[Comissió 2 Tema 15 pàg 5 fig 13-57]
En el cas de les vesícules de transport revestides de coatòmer la fusió necessita ATP, GTP, Acil CoA, i diversos
components proteics, com l'NSF i l'SNAP, que reaccionen de forma cíclica amb les membranes que es fusionen
i amb el citosol. Les SNAP s'uneixen tant al v-SNARE de la membrana de la vesícula com al t-SNARE de la
membrana diana, iniciant l'ensamblatge de l'aparell de fusió, el qual catalitza la fusió de les dues bicapes
lipídiques en la interfase membranosa de la vesícula diana.
La fusió requereix la participació de proteïnes especials i està sotmesa a controls selectius. Aquestes
restriccions són necessàries per a mantenir la identitat de la cèl·lula i la individualitat de cada un dels
compartiments intracel·lulars.
TEMA 16. MITOCONDRIS I PEROXISOMES
16.1 COMPARTIMENTACIÓ ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS MICTOCONDRIS

Els mitocondris estan implicats en la síntesi d’ATP. Si no existissin, tot l’ATP seria fabricat per la glicòlisi
anaeròbia i de cada glucosa s’obtindrien només dos ATP. Però amb ells, la glicòlisi esdevé aeròbia i el resultat
energètic és de 30 ATP/glucosa.
54
Són cilindres allargats i rígids d’un diàmetre d’entre 0’5 i 1 micra, semblants als bacteris, que apareixen sovint
associats a microtúbuls del citoesquelet. Són orgànuls mòbils i plàstics. Fins i tot, es poden fusionar entre ells i
després se separen.
[Alberts pàg 17 fig del mitocondri]
Una mateixa cèl·lula en pot tenir des d’un fins a centenars, com és el cas de les cèl·lules del fetge, que en
tenen entre mil i dos mil.
A prop d’ells acostumen a haver-hi acumulacions de glucogen, ja que aquest participa en la producció del
piruvat.
Es troben a prop de les zones que necessiten molt ATP. Per exemple, els trobem en fibres musculars,
empaquetats entre les miofibril·les adjacents a les cèl·lules dels músculs, els quals necessiten una gran aport
energètic. També hi són presents en els espermatozous, agrupats al voltant del flagel, el qual rebrà l’energia
necessària per a moure’s. Durant el desenvolupament del flagel, uns microtúbuls s’enrosquen de forma
helicoïdal al voltant de l’axonema, a on sembla que coincideixen amb la localització dels mitocondris.
També els trobem a prop de vacúols lipídics, ja que realitzen l’oxidació dels àcids grassos. I finalment tambè
es poden trobar a la vora les bombes sodi-potassi en els epitelis.
L’estructura dels mitocondris consta de dues membranes mitocondrials, una externa i una altra interna, amb
el seu corresponent espai intermembranós, i una matriu mitocondrial.
 Membrana mitocondrial externa: conté proteïnes anomenades porines que formen canals, els
quals fan que aquesta membrana sigui permeables a totes les proteïnes de pes molecular igual o inferior a 5
kDa. La majoria d’aquestes proteïnes però, romandran a l’espai intermembrana ja que no podran travessar la
membrana mitocondrial interna, que és impermeable. A més, hi ha enzims involucrats en la síntesi
mitocondrial de lípids i proteïnes que transformen els substrats lipídics en formes que posteriorment seran
metabolitzades a la matriu.
 Espai intermembrana. Hi ha els enzims que utilitzen l’ATP que surt de la matriu per a fosforilar
altres nucleòtids.
 Membrana mitocondrial interna. Està replegada en nombroses crestes que augmenten la seva
superfície total. A més, aquestes crestes estan revestides d’unes estructures proteiques que resulten ser
sistemes enzimàtics encarregats de la sortida d’ATP. Conté proteïnes de tres tipus:
Proteïnes que catalitzen les reaccions d’oxidació de la cadena respiratòria. Són enzims essencials per tal de
realitzar la fosforilació oxidativa, on els electrons captats pels substrats oxidats pel NAD⁺ i el FAD són
combinats amb oxigen molecular, alliberant-se energia que s’aprofita per a la conversió d’ADP + Pi en ATP.
de la qual s’obté ATP.
55
Un complex enzimàtic, denominat ATPsintetasa, que catalitza la producció d’ATP a la matriu i
bombeja protons.
Proteïnes específiques de transport que regulen el pas de metabòlits cap a la matriu i des de
la matriu cap a l’exterior.
És una membrana impermeable fins i tot als ions, gràcies a la seva alta concentració del fosfolípid cardiolipina
(exclusiu dels mitocondris).
 Matriu mitocondrial. Conté els enzims necessaris per a la oxidació del piruvat i dels àcids grassos,
produint acetil CoA. A més, hi ha els que oxiden aquest acetil CoA en el cicle de l’àcid cítric, del qual s’obté
diòxid de carboni i NADH, font principal d’electrons al llarg de la cadena respiratòria. Aquest cicle de l’àcid
cítric és el responsable de les 2/3 parts de l’oxidació total dels compostos de carboni de la majoria de les
cèl·lules.
També conté diverses còpies idèntiques del genoma mitocondrial, ribosomes mitocondrials especials,
anomenats mitorribosomes, RNA transferent i enzims necessaris per a l’expressió dels gens mitocondrials.
Gran part de l’energia alliberada durant el transport electrònic s’utilitza per a transportar protons des de la
matriu fins l’espai intermembrana i d’aquí a l’exterior. Això té dues conseqüències:
1. Es genera un gradient de pH a través de la membrana mitocondrial interna, amb una
concentració de protons a la matriu més baixa que a la resta de la cèl·lula. Les molècules petites s’equilibraran
a través de la membrana externa del mitocondri de forma que el pH de l’espai intermembrana serà equivalent
al del citosol.
2. Es genera un potencial de membrana a traves de la membrana mitocondrial interna, negatiu a
l’interior i positiu a l’exterior.
L’energia emmagatzemada en el gradient electroquímic de protons a través de la membrana interna s’aprofita
per tal de produir ATP i per transportar metabòlits fins la matriu.
L’ATPsintetasa catalitza la síntesi d’ATP en un gran complex proteic a través del qual els protons flueixen de
nou fins la matriu a favor del gradient electroquímic.
La ràpida conversió d’ADP en ATP en els mitocondris manté elevats els nivells d’ATP al citoplasma, cosa que fa
que la respiració cel·lular resulta molt eficient.
16.2 TRANSPORT DE PROTEÏNES I DE LÍPIDS AL MITOCONDRI

Hi ha mecanismes que regulen el transport transmembranós de les proteïnes cap a la matriu mitocondrial.
Primerament, una proteïna plegada, que té una seqüència senyal als seu extrem amino-terminal, es
reconeguda per una xaperona. Aquesta xaperona, desplegarà la proteïna, ja que plegada no pot travessar la
membrana. Un cop desplegada, s’inicia un contacte mitjançant un receptor de la membrana mitocondrial
externa. Gràcies a aquest receptor, la proteïna entrarà per un canal fins a la matriu mitocondrial. Un cop a la
matriu, la xaperona torna a plegar la proteïna i la seqüència senyal serà retallada per una peptidasa.
56
Els mitocondris incorporen en la seva membrana fosfolípids com la fosfatidilcolina i la fosfatidilserina. Aquests
lípids se sintetitzen en el reticle endoplasmàtic i després són transferits a la membrana externa del mitocondri.
Primer es produeixen unes reaccions de transferència mediades per proteïnes d’intercanvi de fosfolípids i,
després, els lípids importats es desplacen fins a arribar a la membrana interna a través dels llocs de contacte
entre les membranes interna i externa.
També hi ha la transformació de lípids importats fina a arribar a la cardiolipina.
16.3 DIVISIÓ MITOCONDRIAL

Els mitocondris contenen DNA que codifica algunes de les proteïnes mitocondrials.
Aquest DNA és circular i posseeix la informació genètica necessària per a la codificació de diverses proteïnes,
en concret 13.
Aquest DNA es troba a la matriu, on es realitzarà la seva transcripció per donar lloc a RNAm (mitocondrial), el
qual serà traduït a proteïnes pels ribosomes mitocondrials, que també es troben a la matriu.
Malgrat tot, la informació genètica de la gran part de les proteïnes mitocondrials resideix al DNA nuclear i no al
mitocondrial. Aquestes proteïnes se sintetitzen en els ribosomes del citoplasma i són transportats al
mitocondri després de la seva síntesi.
Les 13 proteïnes que sintetitza el mitocondri, representen l’1% de les proteïnes totals d’aquest. A partir
d’aquestes 13 proteïnes, hi ha informació de 2 RNA ribosòmics i 22 RNA de transferència.
Gràcies a aquest DNA mitocondrial, el mitocondri té un sistema propi de reproducció, és a dir, el mitocondri es
divideix independentment de la cèl·lula.
Els nous mitocondris sorgeixen per creixement i divisió d’altres mitocondris ja existents. Ho fan duplicant la
seva massa i després dividint-se. Aquesta divisió comença per la invaginació de la seva membrana interna,
amb un procés controlat, durant la interfase de la cèl·lula, encara que la duplicació del DNA mitocondrial es
produeix durant tot el cicle cel·lular. El nombre de mitocondris després de la divisió depèn de les necessitats
de la cèl·lula.
16.4 PEROXISOMES: ESTRUCTURA, FUNCIÓ I BIOSÍNTESI

Els peroxisomes són estructures electrodenses que es troben a la matriu, amb un diàmetre de 500 nm. Es
formen gràcies a l’acumulació de catalasa i d’urat oxidasa.
Estan envoltats d’una sola membrana i no presenten DNA ni ribosomes. Són orgànuls autoreplicatius.
[Alberts pàg 16 dibuix dels peroxisomes]
Les proteïnes que els formen són codificades al genoma nuclear i són sintetitzades als ribosomes lliures del
citosol.
Són orgànuls molt diversos, ja que en diferents cèl·lules d’un mateix individu poden tenir enzims molt
diferents. A més, poden adaptar-se molt bé a les diferents condicions ambientals.
[Alberts pàgs 458-459 figs 8-32 i 8-33]
Actualment, es formen a partir d’altres preexistents, mitjançant el creixement i la fissió de l’orgànul

progenitor.
57
La seva formació es duu a terme gràcies a un procés d’importació de lípids i proteïnes del citosol. Aquestes
proteïnes tenen una seqüència senyal a l’extrem carboxi terminal, anomenada SKL, formada pels aminoàcids
Serina, Lisina i Leucina, que és reconeguda per una proteïna receptora present a la membrana del
peroxisoma.
Són els principals llocs d’utilització d’oxigen, juntament amb els mitocondris.
Gràcies als enzims que contenen, utilitzen l’oxigen molecular per tal d’eliminar els àtoms d’hidrogen a partir
de substrats orgànics específics, a través d’una reacció oxidativa que produeix peròxid d’hidrogen:
RH2 + O2 → R + H2O2
Un cop realitzada aquesta reacció, la catalasa utilitza el peròxid d’oxigen produït a la reacció anterior, per tal
d’oxidar altres substàncies, com fenols, àcid fòrmic, formaldehid i alcohols, mitjançant una reacció de
peroxidació:
H2O2 + R’H2 → R’ + 2 H2O
Aquesta reacció resulta molt important a òrgans com el fetge i/o els ronyons, ja que en aquests s’ha de
realitzar una detoxificació de moltes molècules tòxiques que entren en la circulació.
També participen en la β-oxidació dels àcids grassos, un procés d’hidròlisi dels àcids grassos que, als
mamífers, es duu a terme tant als peroxisomes com als mitocondris.
16.5 MALALTIES PEROXISÒMIQUES

La majoria de malalties peroxisòmiques són degudes a mutacions dels gens dels enzims peroxisomals, que fan
que alguns substrats quedin dins del peroxisoma sense poder-se oxidar.
Existeix una malaltia, hereditària, anomenada “Síndrome de Zellweger”, deguda a una mutació d’un gen que
codifica una proteïna integral de la membrana dels peroxisomes. Aquesta malaltia causa anomalies en el
cervell, al fetge i als ronyons, i els individus que la pateixen moren al poc de néixer.
TEMA 17. EL CITOSOL
17.1 CONCEPTE
El citosol és tota aquella part de la cèl·lula no continguda dins algun orgànul. Per tant, podem dir que el
citoplasma està format pel citosol i els orgànuls.
És el lloc on se sintetitzen les proteïnes solubles, gràcies als ribosomes lliures, que són les que formaran
orgànuls com els mitocondris o els peroxisomes. A més a més, es realitzen la majoria de les reaccions del
metabolisme intermediari.
58
17.2 PRINCIPALS COMPONENTS DEL CITOSOL
 Proteïnes solubles (20-30%).
 Inclusions citoplasmàtiques. Són grànuls no delimitats que poden contenir diverses substàncies
glicídiques, lipídiques i pigments. A les cèl·lules musculars i als hepatòcits hi ha aquestes inclusions, que
contenen glucogen com a reserva.
 Ribosomes lliures.
 Citoesquelet. És la part més important del citosol, i és format per microtúbuls, microfilaments i
filaments intermedis.
 Proteosomes.
17.3 ELS RIBOSOMES: COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA

Els ribosomes estan constituïts per diferents molècules d’RNAr i més de cinquanta proteïnes, organitzades en
dues subunitats. Aquestes subunitats romanen separades fins a l’hora de traduir, moment en que s’uneixen.
La subunitat gran és de 60s, i és l’encarregada de catalitzar la informació dels enllaços peptídics. Està
composta per 49 proteïnes i per tres tipus d’RNA: un de 28s, un de 5s i un de 5’8s.
La subunitat petita és de 40s, i s’uneix a l’RNAm i a les molècules d’RNAt. Està composta per 33 proteïnes per
un tipus d’RNA, de 18s.
La subunitat petita s’uneix l’RNAm i a les molècules de RNAt, mentre que la subunitat gran catalitza la
formació dels enllaços peptídics.
17.4 POLISOMES I SÍNTESI DE PROTEÏNES ALS RIBOSOMES CITOSÒLICS

Les proteïnes sintetitzades pels ribosomes lliures són sis:
 Proteïnes citoplasmàtiques solubles.
 Proteïnes de membrana perifèriques (extrínseques) de la cara citoplasmàtica, com l’actina i
l’espectrina.
 Proteïnes dels mitocondris.
 Proteïnes dels peroxisomes.
 Proteïnes dels cloroplasts.
 Proteïnes del nucli, tals com les histones.
Aquestes proteïnes se sintetitzen al citosol ja que no són reconegudes pel reticle endoplasmàtic.
Un ribosoma conté tres lloc d’unió a molècules d’RNA:

- Un per a unir-se a RNAm.
- Dos per a unir-se a RNAt: un RNAt amb la cadena de polipèptids en creixement (aquest lloc
d’unió és anomenat lloc P), i un RNAt carregat amb un aminoàcid (lloc A).
59
Els RNAt’s s’uneixen fortament als seus corresponents llocs d’unió perquè el seu anticodó forma els parells de
bases adequats amb el codó complementari de l’RNAm. Els dos RNAt s’uneixen a codons adjacents.
Síntesi de les proteïnes:

 Inici:
Una molècula d’RNAt iniciador i factors d’iniciació s’adhereixen al lloc P de la subunitat petita del ribosoma.
Després, aquest complex identifica el codó d’iniciació en l’RNAm i s’uneix, alliberant els factors d’iniciació i
unint-se la subunitat gran a la petita. A partir d’aquest moment, s’inicia el cicle d’allargament de la cadena
polipeptítica.
S’ha d’afegir que la metionina de l’inici de la cadena polipeptídica que és aportada per l’RNAt iniciador,
normalment és eliminada per un enzim poc després d’haver-se incorporat a la cadena.
 Allargament de la cadena polipeptídica. És un procés que consta de tres etapes:

1. L’RNAt carregat amb un aminoàcid ocupa el lloc A, unint-se al codó de l’RNAm, formant els parells
de bases adequats.
2. L’extrem carboxil del polipèptid de l’RNAt, situat al lloc P, es desenganxa d’aquest i s’uneix
mitjançant un enllaç peptídic a l’aminoàcid de l’RNAt del lloc A.
3. L’RNAt del lloc P és alliberat al citosol. L’RNAt del lloc A, amb la cadena de polipèptids, es
desplaça fins al lloc P quan el ribosoma es desplaça tres nucleòtids per sobre de l’RNAm en direcció 5’→3’,
mitjançant la hidròlisi de GTP.
Al acabar aquestes tres etapes, es reinicia el cicle.
 Final:
Al codó d’acabament de l’RNAm s’hi uneix un factor d’alliberament modificant l’activitat enzimàtica, fent que
l’extrem carboxil s’uneixi a una molècula d’aigua (enlloc d’unir-se a un aminoàcid), separant el polipèptid de
l’RNAt del lloc P i quedant-se lliure pel citosol. Després, el ribosoma allibera l’RNAt i es dissocien les seves
subunitats.
Els polisomes, o polirribosomes, són complexes formats per una molècula d’RNAm i ribosomes.
Tenen un paper molt actiu en la síntesi de polipèptids, ja que permeten traduir l’RNAm amb una eficàcia molt
més ràpida per part dels múltiples ribosomes.
El nombre de ribosomes del polirribosoma depèn de la longitud de l’RNA on es disposen aquests.
[Alberts pàg 228 figs 5-26 i 5-27]
17.5 EL PROTEOSOMA: MECANISMES DE DEGRADACIÓ DE PROTEÏNES AL CITOSOL
60
Els proteosomes són complexes proteics encarregats de degradar la majoria de les proteïnes que es degraden
al citosol.
Estan formats per un cilindre centrals, constituït per moltes proteases diferents, que amb els seus llocs actius
constitueixen una càmara central. Cada extrem del cilindre està tancat per un complex proteic format per uns
deu tipus de polipèptids que poden hidrolitzar ATP.
Són els encarregats de seleccionar les proteïnes que han de ser degradades, unint-se a elles i introduint-se en
el cilindre, on seran degradades fins a curts pèptids.
Per a ser degradades, a aquestes proteïnes se’ls uneix covalentment una petita proteïna, la ubiquitina. També
es pot formar una cadena de multiubiquitina, afegint ubiquitina a un residu de lisina de la proteïna diana, al
que posteriorment s’afegeixen sèries d’ubiqüitines addicionals.
El tipus de proteïnes que es degraden depenent d’ubiquitina són les proteïnes desnaturalitzades, les mal
plegades i les que contenen aminoàcids oxidats o anormals.
IV. FORMA I MOTILITAT CEL·LULAR: EL CITOESQUELET
61
TEMA 18. EL CITOESQUELET
18.1 CONCEPTE DE CITOESQUELET

El citoesquelet és una xarxa molt complexa de filaments proteics que s’estenen arreu del citoplasma de les
cèl·lules eucariotes.
És una estructura molt insoluble, dinàmica que s’organitza i es desorganitza contínuament mentre la cèl·lula
canvia de forma, es divideix o respon al seu entorn, ja que al citoplasma sempre hi ha una quantitat
determinada de molècules d’actina monomèrica que és troba en un equilibri dinàmic, polimeritzant i
despolimeritzant la cèl·lula.
[Alberts pàg 17 dibuix del citoesquelet]
18.2 PRINCIPALS TIPUS DE FILAMENTS QUE FORMEN EL CITOESQUELET: FILAMENTS INTERMEDIS,

FILAMENTS DE TUBULINA I FILAMENTS D’ACTINA
Les diverses activitats que duu a terme el citoesquelet depenen de tres tipus de filaments proteics, cadascun
format per una subunitat proteica diferent:
 Els microfilaments o filaments d’actina, formats per actina (7-8 nm ∅)
 Els microtúbuls, formats per tubulina (25 nm ∅)
 Els filaments intermedis, formats per proteïnes fibroses, com la vimentina o les làmines proteiques
(10 nm ∅)
Les funcions dels tres tipus de filaments proteics depenen de proteïnes accessòries que uneixen els filaments
a altres filaments i a d’altres components cel·lulars.
Aquests filaments es formen per la unió d’unes subunitats, anomenades monòmers (solubles) formant
polímers filamentosos (insolubles).
Els filaments d’actina i els microtúbuls actuen junts polaritzant la cèl·lula. De fet, en una cèl·lula viva, els tres
tipus majoritaris de filaments del citoesquelet estan connectats els uns amb els altres i les seves funcions
estan coordinades.
18.3 PRINCIPALS FUNCIONS DEL CITOESQUELET

- És el responsable del manteniment i el canvi de la forma de les cèl·lules.
- Dóna suport mecànic i resistència a les tensions.
62
- És responsable de l’organització espacial de les estructures cel·lulars.
- Alguns dels seus filaments participen en la contracció muscular.
- És el responsable del lliscament de les cèl·lules sobre un substrat.
TEMA 19. FILAMENTS INTERMEDIS
19.1 ELS FILAMENTS INTERMEDIS

Els filaments intermedis són fibres proteiques resistents que es troben a les cèl·lules eucariotes dels
organismes pluricel·lulars sotmesos a forces intracel·lulars. Se situen com una extensa xarxa de filaments que
rodeja al nucli i s’estén des d’aquesta zona fins la perifèria cel·lular, on interaccionen amb la membrana
plasmàtica. També poden estar units al medi extracel·lular mitjançant els filaments d’altres cèl·lules.
19.2 COMPOSICIÓ DELS FILAMENTS INTERMEDIS

Estan formats per monòmers proteics, que són molècules fibroses molt carregades que tenen dos extrems
globulars: cap amino terminal i una cua carboxi terminal. A més a més, contenen un domini central a mode de
vareta, el qual consta d’una regió extensa d’hèlix α, que conté una seqüència de set aminoàcids.
Els monòmers s’uneixen dos a dos, formant dímers, els quals interaccionen antiparal·lelament formant un
tetràmer. La subunitat tetramèrica constitueix la unitat fonamental per a l’ensamblatge dels filaments
intermedis. La disposició antiparal·lela dels dímers implica que el filaments sigui una estructura no polaritzada,
és a dir, és la mateixa estructura en ambdós extrems i és simètrica en tota la seva longitud. En canvi, tant els
microtúbuls com els filaments d’actina són estructures polaritzades.
Els tetràmers s’afegeixen al filament intermedi en creixement mitjançant una reacció d’unió senzilla, alineant-
se al llarg de l’eix del filament i unint-se helicoïdalment.
63
El domini central intervé en les interaccions laterals que forma el filament. Els dominis globulars del cap i la
cua intervenen en les unions amb altres components.
Una cèl·lula pot controlar l’ensamblatge dels filaments intermedis i decidir la seva quantitat, longitud i posició,
mitjançant mecanismes de control basats en la fosforilació de residus de serina en el domini amino terminal de
les proteïnes dels filaments intermedis. Durant la mitosi, unes quinases depenents de ciclina produeixen un
desemsamblatge total, provocat per la fosforlació de totes les subunitats proteiques que formen la làmina
nuclear. A la telofase, es treuen aquests grups fosfats afegits a l’inici i la coberta nuclear es reorganitza.
19.3 TIPUS, DISTRIBUCIÓ I LOCALITZACIÓ CEL·LULAR

Hi ha quatre tipus de filaments intermedis:
 Filaments de queratina. Principalment es troben a les cèl·lules epitelials. Les queratines es

classifiquen en dos tipus, encara que s’han trobat més de vint tipus diferents en els epitelis humans;
- Queratines α, que poden ser de tipus I (àcides) i de tipus II (neutres/bàsiques). Aquestes
queratines α són les responsables de la formació d’ungles i cabells.
Es formen heterodímers a partir de queratines del tipus I del tipus II, que poden formar filaments. Les unions
d’homodímers no formen filaments. Els filaments de queratina estan sempre formats per la mateixa quantitat
de polipèptids de queratina del tipus I i del tipus II.
Els epitelis més simples tenen un sol tipus de queratina del tipus I i un sol tipus també de queratina del tipus II.
- Queratines β, responsables de la formació de les plomes de les aus.
Aquesta diversitat de queratines és molt útil clínicament ja que en el diagnòstic dels càncers epitelials
(carcinomes), el tipus de queratines que s’expressa pot ser utilitzat per a determinar el teixit epitelial a partir
del qual s’ha originat el tumor, i pot servir d’ajut en el moment de decidir el tipus de tractament més efectiu.
Hem d’afegir que els filaments de queratina són els filaments intermedis més resistents, formen xarxes que
van des de la regió nuclear fins la membrana plasmàtica, on connecten amb els desmosomes i els
hemidesmosomes, per tant, conformen una xarxa de filaments que connecta tot el teixit epitelial.
Existeix una malaltia deguda a una alteració dels gens de les queratines, és l’epidermolisi bullosa simple,
que és una malaltia de la pell causada per una inexpressió de les queratines.
 Filaments de vimentina i filament relacionats amb la vimentina.

Els filaments de vimentina són propis de cèl·lules d’origen mesodèrmic, com els fibroblasts i les cèl·lules
endotelials. Moltes cèl·lules expressen la vimentina transitòriament durant el desenvolupament.
La vimentina i les proteïnes relacionades amb la vimentina poden formar filaments intermedis, que són
polímers d’un únic tipus de proteïna.
La desmina es troba en les fibres musculars, distribuïda per tot el citoplasma de les fibres musculars llises, i
s’uneix a miofibril·les adjacents en les fibres del múscul esquelètic i cardíac.
La proteïna glial acídica fibrilar forma els filaments glials en els astròcits del sistema nerviós central i en
algunes cèl·lules de Schwann dels nervis perifèrics.
64
Totes aquestes proteïnes poden polimeritzar entre elles, però cap polimeritza amb les queratines. Quan
queratines i proteïnes relacionades amb la vimentina s’expressen a la mateixa cèl·lula, es formen sistemes
filamentosos independents.
 Neurofilaments. Són els filaments intermedis neuronals. Es troben a les cèl·lules nervioses i
s’estenen al llarg de l’axó, sent el seu component citoesquelètic primari.
Hi ha tres tipus de proteïnes que conformen els neurofilaments: les NF-L, les NF-M (50-60 KDa) i les NF-H
(130 KDa).
Aquests neurofilaments estan ordenats específicament per donar forma a l’axó. Les estructures que els
entrecreuen poden ser proteïnes accessòries o els mateixos caps globulars dels filaments.
Els tres tipus es poden desenvolupar en diferents etapes del desenvolupament.
 Làmines nuclears. Es troben al nucli de totes les cèl·lules eucariotes. Són xarxes proteiques que
limiten la superfície interna de la membrana nuclear.
Als mamífers, estan formades per làmines, proteïnes homòlogues a les dels filaments intermedis, de les quals
difereixen en quatre punts:
- El domini central en forma de vareta és més llarg.
- Tenen un senyal de transport fins al nucli (seqüències NLS).
- S’ensamblen formant una xarxa bidimensional.
- Necessiten associar-se amb proteïnes per a l’ensembladura. Són les proteïnes A, B i C. B
interacciona a través d’un receptor amb la membrana nuclear interna i A i C interaccionen amb la B i amb la
cromatina.
La xarxa que formen és molt dinàmica i tant el desensamblatge com el reensamblatge es produeixen molt
ràpidament, com a conseqüència de les fosforilació i defosforilació d’alguns residus de serina en les làmines.
Tots es formen per la polimerització de les seves corresponents subunitats proteiques.
19.4 FUNCIONS DELS DIFERENTS TIPUS DE FILAMENTS INTERMEDIS

La seva funció principal és suportar la tensió mecànica.
Les subunitats fibroses s’associen de manera paral·lela formant feixos superposats, cosa que els permet
resistir tensions mecàniques més intenses.
Les funcions diferencials dels filaments intermedis han de ser desenvolupades per les regions variables de les
diferents proteïnes d’aquests, que es projecten des de la superfície del filament i determinen la seva capacitat
d’unió a altres components cel·lulars. Les regions variables de les proteïnes dels filaments intermedis realitzen
funcions semblants a les de les proteïnes accessòries dels filaments d’actina i dels microtúbuls. La diferència
es troba en que aquestes regions variables són part integral de la subunitat del filament intermedi.
65
TEMA 20. MICROTÚBULS I MOVIMENT ASSOCIAT A MICROTÚBULS
20.1 COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA DELS MICROTÚBULS

Els microtúbuls són polímers llargs i rígids que s’estenen pel citoplasma de les cèl·lules eucariotes, implicats
en la localització i el moviment dels orgànuls i altres components cel·lulars.
Estan formats per tubulina, formada per dos monòmers: l’α-tubulina i la β-tubulina.
Aquest heterodímer és molt abundant al cervell dels vertebrats, ja que la densitat de microtúbuls que existeix
en els apèndix allargats de les cèl·lules nervioses és elevada i poc usual.
Els dímers s’associen per donar lloc a un protofilament, els quals estan disposats en format de cilindre,
donant lloc als microtúbuls, d’un diàmetre de 25 nm. A un microtúbul hi ha tretze protofilaments.
Els microtúbuls també s’associen, podent-hi trobar tres tipus:
- Microtúbuls senzills, citoplasmàtics.
- Duplets, que són parelles de microtúbuls, un dels quals està format per tretze protofilaments i l’altre
per menys, concretament per onze.
- Triplets, que són l’associació de tres microtúbuls.
Només les estructures especialitzades tenen duplets (cilis i flagels) i triplets (centríols).
Els microtúbuls tenen polaritat, és a dir, tenen un extrem positiu i un negatiu. L’extrem positiu es dirigeix cap
a la perifèria cel·lular i el negatiu està unit al centre organitzador de microtúbuls. Tenint en compte això, hem
de dir que el creixement del microtúbul es dóna en el seu extrem positiu, en el qual s’afegeixen subunitats de
tubulina; i, a l’extrem negatiu, es produeix la decreixement, degut a la despolimerització de subunitats de
tubulina.
Aquest procés de creixement del microtúbul és un procés dinàmic de polimerització i despolimerització ja que
el recanvi de subunitats de tubulina és continu.
66
La polimerització dels microtúbuls consta de tres fases:

1. Fase de nucleació. És una fase lenta, on la concentració de tubulina lliure és elevada. En
aquesta fase, les subunitats de tubulina aïllades es van unint progressivament, però d’una manera lenta.
2. Fase d’allargament. És la fase en la que els oligòmers que ja són estables van afegint tubulina i
formant el microtúbul. Un cop format el primer nucli, es va incorporant tubulina a l’extrem positiu i, d’aquesta
manera, els microtúbuls van creixent.
Durant aquest període, la tubulina lliure pel citoplasma és menys.
3. Fase d’equilibri. És el moment en el que deixen d’allargar-se els microtúbuls. La concentració
de tubulina lliure és la mínima, concentració crítica, i les velocitats de polimerització i despolimeritzaació es
troben en equilibri.
Hi ha un balanç entre la polimerització i la despolimerització per tal que la longitud del microtúbul sigui
constant.
Però no tota la tubulina pot incorporar-se al microtúbul, sinó només aquella que tingui unida una molècula de
GTP. Un cop la tubulina s’hagi incorporat, arribarà un moment en que la molècula de GTP s’hidrolitzarà, donant
lloc a GDP i provocant una despolimerització.
El creixement ràpid del microtúbul és degut a que la incorporació de molècules de tubulina l’extrem del
polímer és més ràpida que la velocitat d’hidròlisi del GTP que transporten, per tant, es forma un cap de GTP a
l’extrem del microtúbul que l’estimula a continuar el seu creixement.
Quan la concentració de tubulina lliure disminueix, la velocitat d’incorporació d’aquesta al microtúbul també
disminueix, i desapareix el cap de GTP, provocant-se la hidròlisi de les molècules de GTP i, conseqüentment, hi
ha una desestabilització del microtúbul.
Quan una cèl·lula es diferencia i adopta una morfologia definida, la inestabilitat dinàmica dels seus
microtúbuls se suprimeix mitjançant l’addició de proteïnes que s’uneixen als microtúbuls, ja que aquestes
impedeixen la seva despolimerització.
Quan la cèl·lula entra en mitosi els microtúbuls citoplasmàtics es despolimertizen, la concentració de tubulina
lliure al citoplasma augment i és utilitzada per a generar el fus mitòtic, el qual és molt dinàmic ja que es
produeix una polimerització i despolimerització constant.
Els microtúbuls són estructures molt sensibles a drogues antimitòtiques específiques.

Moltes de les disposicions dels microtúbuls cel·lulars són dèbils i aquesta debilitat és imprescindible per a que
puguin desenvolupar la seva funció. El fus mitòtic és la diana d’una gran quantitat de drogues antimitòtiques
específiques que actuen interferint en els recanvi entre les subunitats de tubulina dels microtúbuls i la tubulina
lliure.
67
L’exposició d’una cèl·lula en divisió a la colchicina produeix una desaparició ràpida del fus mitòtic, cosa que
indica que l’equilibri químic es manté mitjançant el recanvi continu de subunitats entre els microtúbuls dels
fus mitòtic i la tubulina lliures.
Degut a que la interrupció temporal dels microtúbuls dels fus mitòtic provoca preferentment la mort de la
cèl·lula que es divideixi de forma anormal, les drogues antimitòtiques han estat àmpliament utilitzades en el
tractament del càncer.
20.2 ELS CENTRES ORGANITZADORS DE MICROTÚBULS

Tots els microtúbuls citoplasmàtics s’organitzen al mateix lloc específic de la cèl·lula, i hi surten radialment. A
aquest lloc se l’anomena centre organitzador de microtúbuls (MTOC o centrosoma), i és una regió versàtil de
la cèl·lula, que protegeix els extrems negatius dels microtúbuls i nucleja la formació de nous microtúbuls.
La xarxa microtubular que emergeix a partir del centre organitzador de microtúbuls està enviant constantment
nous microtúbuls que reemplacen els vells, que s’han despolimeritzat.
Durant la interfase, el centrosoma està situat a prop del nucli. En el seu centre, trobem dues estructures
cilíndriques disposades perpendicularment, són els centríols. Quan es dupliqui el material genètic de la
cèl·lula, el centrosoma també es duplicarà, i es dirigiran dos a dos a costats oposats de la cèl·lula, ja que quan
comenci la mitosi seran els pols del fus mitòtic.
Els punts concrets on s’originen els microtúbuls es diuen material en off, en els quals hi ha una elevada
concentració de la proteïna pericentrina.
Les fileres citoplasmàtiques de microtúbuls que emergeixen del centre organitzador de microtúbuls poden
actuar com un mecanisme de supervivència que és capaç de trobar el centre de la cèl·lula. Aquesta possibilitat
és molt important, ja que implica que la xarxa tubular pot organitzar l’interior de la cèl·lula.
20.3 PROTEÏNES ASSOCIADES ALS MICROTÚBULS (MAPs)

Els microtúbuls tenen proteïnes associades, com les MAPs, la TAU o les proteïnes motores. Són proteïnes que
modifiquen el comportament i les propietats dels microtúbuls.
Les proteïnes MAP tenen un elevat pes molecular i són imprescindibles per a la interacció amb altres
molècules. Sense elles, els microtúbuls no podrien ni polimeritzar ni despolimeritzar-se. Hi ha tres tipus
importants: les MAP1, les MAP2 i les MAP3. les seves funcions específiques són:
- Promoure la nucleació dels microtúbuls.
- Impedir la despolimerització, és a dir, donar estabilitat al microtúbul.
- Organitzar els microtúbuls.
La proteïna TAU té un pes molecular més baix.
Totes tenen dos dominis, un d’unió al microtúbul i un altre d’unió a un altre component cel·lular.
68
20.4 PROTEÏNES MOTORES

Les proteïnes motores són un tipus de proteïnes associades a microtúbuls formades per diferents cadenes
peptídiques.
Hi tenen dos dominis o regions. Els caps globulars són els que proporcionen l’activitat motora, ja que són el
punt d’unió al microtúbul, on està l’activitat ATPasa, i són el lloc que determina la velocitat i la direcció en que
es mourà la proteïna al llarg del microtúbul. Les cues, són un domini d’unió a diferents estructures
específiques.
En tenim de dos tipus:
 Dineïnes, que transportaran estructures des de la perifèrica fins al centre de la cèl·lula.
 Quinesines, que transportaran estructures des del centre fins a la perifèria cel·lular.
Totes les substàncies que entren per endocitosi les transporta la dineïna cap al pol negatiu, mentre que les
substàncies que van cap a fora, les transporta la quinesina, cap al pol positiu.
Les proteïnes motores són les responsables de moure els orgànuls, ja que s’uneixen a aquests per les cues.
Totes tenen activitat ATPasa. La hidròlisi de l’ATP és el que fa que es produeixi el moviment associat a
aquestes proteïnes motor, ja que l’energia alliberada durant el procés es l’energia mecànica que produirà el
moviment.
20.5 ESTRUCTURA DE CILIS I FLAGELS

Els microtúbuls constitueixen l’estructura dels cilis i flagels.
L’estructura interna d’un cili i d’un flagel és la mateixa, composta per nou parells de microtúbuls perifèrics i
dos parells de microtúbuls centrals (9 + 2).
Tenen uns braços de dineïna que surten dels microtúbuls, però continuen en contacte amb ells. La proteïna
que manté l’estructura dels nou parells de microtúbuls és la nexina.
Els cilis són prolongacions de la superfície de la cèl·lula. es presenten con invaginacions cel·lulars d’uns 0’25
μm de diàmetre amb un feix de microtúbuls al seu interior. Les seves funcions principals són:
- Desplaçar fluids sobre la superfície de la cèl·lula.
- Propulsar a una cèl·lula aïllada a través d’un fluid.
Els flagels, en organismes pluricel·lular, només estan presents als espermatozous. La seva funció principal és
participar com a mecanisme de locomoció de la cèl·lula.
20.6 MECANISMES DEL MOVIMENT CILIAR
69
El moviment dels cilis és com un batec provocat pels lapsus de dineïna. Primer es produeix un cop fort cap
endavant, durant el qual el cili està totalment estès i d’on un fort cop a la direcció en què s’han de desplaçar
les partícules. Seguidament, es produeix la fase de recuperació, durant la qual el cili retorna suaument la seva
posició original mitjançant un moviment ondulatori.
Els cilis d’una mateixa zona es mouen de manera sincrònica.
El moviment dels flagels només és un moviment ondulatori, produït per la flexió del seu eix, anomenat
axonema.
TEMA 21. FILAMENTS D’ACTINA I MOTILITAT CEL·LULAR
21.1 COMPONENTS I ORGANITZACIÓ DELS FILAMENTS D’ACTINA

Totes les cèl·lules eucariotes tenen actina, la qual es pot presentar de manera globular, coneguda com actina
monomèrica o G-actina, o pot ser actina fibrosa, polimeritzada, coneguda com F-actina.
Cada molècula de G-actina està associada a un ió calci, que estabilitza la seva configuració globular, i a una
molècula d’ATP, la qual s’hidrolitza quan l’actina polimeritza, donant lloc a filaments d’actina, que són el que
hem anomenat F-actina. Aquest procés d’hidròlisi de l’ATP no requereix energia, encara que aquesta hidròlisi
fa augmentar la velocitat de polimerització de l’actina i exerceix un efecte important sobre la seva dinàmica.
Els filaments d’actina estan formats per dues fibres de molècules globulars, d’uns 4 nm de diàmetre,
enrotllades en una hèlix de 13’5 molècules per volta.
Aquest tipus de filaments són els principals components dels filaments prims del múscul esquelètic.
Els filaments d’actina són estructures polars, característica detectable per la forma en que interacciona amb la
miosina.
Totes les molècules d’actina s’orienten en la mateixa direcció al llarg del filament, per tant, el filament d’actina
té dos extrems estructuralment diferents: l’extrem positiu i l’extrem negatiu. Aquests dos extrems s’allarguen
a diferents velocitats. El que creix més ràpid és el positiu. La diferència de velocitat es deu als canvis de
conformació que pateix cada subunitat quan s’incorpora al polímer.
70
La polimerització i despolimerització dels filaments es produeix per addició i extracció de subunitats d’actina
dels extrems del filament.
La polimerització comença després d’una fase d’espera (fase lag), que comporta un pas en el qual s’han
d’ajuntar tres molècules d’actina formant una configuració geomètrica específica. Després, tindrà lloc la
nucleació. A continuació, es van agregant molècules d’actina pels dos extrems del filament. Arribarà un
moment en que els monòmers s’agregaran a la mateixa velocitat que es dissociaran, s’arribarà a una
concentració crítica d’actina lliure.
La longitud del polímer té una longitud constant, però existirà un flux net de subunitats a través del polímer,
un intercanvi rotatori, possible gràcies a la hidròlisi d’ATP que acompanya la polimerització.
La hidròlisi d’ATP a la contracció muscular és deguda a la interacció entre l’actina i la miosina.

L’actina i la miosina interaccionen entre elles per tal de produir la hidròlisi de l’ATP.
Un cap de miosina , portador dels productes d’una hidròlisi anterior de l’ATP, és a dir, portador d’ADP i Pi, es
desplaça des de la seva posició en el filament gruixut fina la proximitat immediata d’una subunitat veïna
d’actina. Aquest moviment es fa per difusió fortuïta i requereix flexibilitat de la molècula de miosina.
Quan la miosina s’uneix amb l’actina, l’ADP i el Pi s’alliberen del cap de miosina, fent que aquesta s’inclini,
empenyent així a tota la resta del filament gruixut.
Al final d’aquest cop de força, una nova molècula d’ATP s’uneix al cap de miosina i la separa una altra vegada
del filament d’actina. La hidròlisi de l’ATP unit relaxa ràpidament el cap de miosina fina la seva conformació
original, i la prepara per a un segon cicle.
Resumint, podem dir que cada cap de miosina camina al llarg d’un filament adjacent d’actina. A partir d’un
canvi cíclic de conformació, el cap de miosina empeny el filament d’actina, fent que aquest es desplaci sobre
el filament gruixut.
Per a que aquest procés es pugui dur a terme és essencial que existeixi un cert grau d’elasticitat en el salt de
les molècules de miosina. Cada filament gruixut té uns 500 caps de miosina, i cada un d’ells pateix uns cinc
cicles per segon en el decurs d’una contracció ràpida.
21.2 PROTEÏNES D’UNIÓ A L’ACTINA

Són proteïnes que al unir-se a l’actina modifiquen les seves propietats.
 Tropomiosina, que recobreix els filaments d’actina i els fortifica.
 Fimbrina, que uneix els filaments formant feixos atapeïts.
 α-actinina, que uneix els filaments formant feixos laxes.
 Filamina, que encreua filament d’actina formant xarxes amb consistència de gel.
 Miosina I, que hidrolitza ATP per a produir moviment. Fa lliscar sobre els filaments vesícules o altres
filaments.
71
 Miosina II, que hidrolitza ATP per a produir moviment. Fa lliscar filaments de polaritat inversa.
 Espectrina, que uneix els costats dels filaments a la membrana plasmàtica.
 Timosina, que s’uneix a monòmers d’actina i evita que polimeritzin.
 Gelosina, que en presència de calci fragmenta els filaments d’actina. S’uneix als extrems positius de
manera que no els deixa que tornin a polimeritzar.
Aquestes proteïnes cooperen i produeixen patrons ordenats que tenen profundes conseqüències per a la
cèl·lula. les interaccions entre els components de la xarxa estan afectats per canvis en les concentracions
d’ions i per forces físiques que estiren o comprimeixen la xarxa.
21.3 DIFERENTS MODELS D’ORGANITZACIÓ DELS FILAMENTS D’ACTINA

Moltes cèl·lules animals presenten una xarxa densa especial de filaments d’actina i de proteïnes associades,
just per sota de la membrana plasmàtica. Aquest regió cortical es diu còrtex.
Aquest còrtex consisteix en una xarxa gruixuda tridimensional de filaments entrecreuats d’actina. La seva
funció és donar força mecànica a la superfície cel·lular, permetent-li canviar la seva forma per a moure’s. A
més, és una estructura dinàmica que pot respondre a senyals extracel·lulars.
En determinades àrees de les cèl·lules animals, petits feixos de filaments d’actina es projecten cap a fora del
còrtex formant un nucli rígid de les extensions cel·lulars, en d’altres, els filaments d’actina es dirigeixen cap a
l’interior de la membrana.
L’organització de l’actina pot venir donada de dues maneres:

- Amb una disposició paral·lela, en la que llargs filaments rígids travessen la cèl·lula. Estan
formats per proteïnes accessòries (fímbries). Donen rigidesa a les prolongacions de la membrana. Entre ells hi
ha α-actinina, que permet el pas de les vesícules, gràcies a la miosina I.
- Antiparal·lels a la membrana, formant filaments contràctils. Es poden trobar a les cèl·lules
que s’estan dividint, durant la citocinesi. A les cèl·lules epitelials formen els cinturons d’adhesió.
- Xarxes-gels. Són xarxes viscoses que donen consistència al còrtex cel·lular. És una xarxa on
els filaments estan orientats a l’atzar i desorganitzats. La proteïna que intervé en la seva formació és la
filamina, que uneix els filaments.
Estructura d’un microvilli

Els microvilli són estructures digitiformes que es troben en la superfície de moltes cèl·lules animals i són
molt abundants a les cèl·lules epitelials. Amb ells, la superfície d’absorció de la cèl·lula és vint vegades
superior.
72
La membrana plasmàtica que recobreix el microvilli conté una coberta extracel·lular de polisacàrids i enzims
més gruixuda que la resta de la membrana plasmàtica de la cèl·lula.
La zona central de cada microvilli intestinal conté un feix rígid de vint a trenta filaments paral·lels d’actina que
s’estén des de la punta del microvilli fins a l’interior del còrtex cel·lular. Tots els filaments d’actina del feix
estan orientats de forma que es seus extrems positius apunten cap a l’exterior del cos cel·lular i es mantenen
units mitjançant proteïnes formadores de feixos d’actina, com la fimbrina i la fascina, que se situen a intervals
regulars dels filaments. Aquestes proteïnes tenen dos punts d’unió a l’actina en la mateixa cadena
polipeptídica formant feixos gruixuts, formant sèries paral·leles amb filaments d’actina que estan separats 10
nm.
La part inferior del feix de filaments d’actina del microvilli està unida al còrtex especialitzat de la regió apical
de la cèl·lula intestinal.
Des del feix de filaments d’actina es projecta una escala lateral helicoïdal de braços laterals que estableixen
contacte amb la membrana plasmàtica.
En la punta del microvilli es troba un casquet amorf de material electrodens que connecta l’extrem més distal
dels filaments d’actina amb la membrana plasmàtica.
A un tall transversal d’una microvellositat podem trobar-hi la membrana i fibres d’actina que corren
longitudinalment, observant puntets perfectament ordenats i envoltats de membrana plasmàtica.
Sovint, els feixos d’actina s’uneixen a la membrana plasmàtica de manera que poden estirar-se sobre la
matriu extracel·lular o sobre una altra cèl·lula. les unions estan formades por proteïnes transmembrana unides
a glicoproteïnes de la membrana plasmàtica. Les que formen els fibroblasts són els contactes focals o les
plaques d’adhesió.
On existeixen contactes focals, la regió cortical està fixada mitjançant proteïnes d’unió transmembrana a
components de la matriu extracel·lular com la fibronectina. A la membrana hi ha un receptor d’aquesta
proteïna, els dominis externs del qual s’uneixen a la fibronectina i els seus dominis citoplasmàtics a filaments
d’actina de les fibres de tensió. La unió és indirecta i està formada per quatre proteïnes d’ancoratge, com la
talina i la vinculina. La talina, s’uneix al domini citoplasmàtic del receptor i a la vinculina. La proteïna que
s’uneix directament als filaments d’actina és l’α-actinina.
21.4 ESTRUCTURES CONTRÀCTILS EN CÈL·LULES NO MUSCULARS

Durant la divisió cel·lular, concretament durant la citocinesi, apareix per sota de la membrana plasmàtica un
feix de filaments d’actina i de miosina, un anell contràctil. Les forces generades per aquest anell estrenyen
la meitat de la cèl·lula conduint a la separació de les dues cèl·lules filles. Un cop finalitzada la citocinesi, les
molècules de miosina es tornen a dispersar.
Les fibres de tensió o estrès són components majoritaris del citoesquelet dels fibroblasts en cultiu. Per un dels
seus extrems s’inserten en la membrana plasmàtica mitjançant contactes focals. L’altre extrem pot inserir-se
a una xarxa de filaments intermedis que envolten el nucli cel·lular, o a un altre contacte focal. Les fibres tensió
73
es formen com a resposta a la tensió provocada a través d’una cèl·lula i es desfan durant la mitosi, quan la
cèl·lula s’arrodoneix i perd les seves unions al substrat.
Els cinturons d’adhesió es troben pròxims a la superfície apical de les cèl·lules epitelials i tenen un paper
important en el plegament de les capes de les cèl·lules durant l’embriogènesi.
21.5 TRANSPORT INTRACEL·LULAR I FILAMENTS D’ACTINA

El sistema generador de motilitat en cèl·lules gegants radica entre la capa mòbil del citoplasma col·locada
justament sota la membrana. En aquesta regió hi ha feixos de filaments d’actina alineats amb la mateixa
polaritat. El moviment direccional de les molècules de miosina al llarg d’ella pot produir les corrents
citoplasmàtiques.
Aquest moviment és direccional i continu i, per tant, no es necessiten els filaments bipolars de miosina.
Les minimiosines són miosines d’un únic cap globular amb una cua flexible curta que s’uneix a la membrana.
Moltes cèl·lules en contenen d’aquesta proteïna. Poden associar-se amb orgànuls envoltats de membrana
propulsant-los al llarg de feixos orientats de filaments d’actina.
Els filaments d’actina més organitzats es troben a les cèl·lules musculars.
74
V. RELACIONS DE LA CÈL·LULA AMB L’ENTORN
TEMA 22. UNIONS CEL·LULARS
22.1 TIPUS FUNCIONALS D’UNIONS CEL·LULARS

Les cèl·lules s’associen formant teixits, els quals s’associen en òrgans.
Els teixits entren en contacte a través d’una xarxa de macromolècules, la matriu extracel·lular.
Les cèl·lules del teixit entren en contacte amb les cèl·lules de la matriu per regions especialitzades, unions
cèl·lula-matriu. També entren en contacte entre elles a través d’unions intercel·lulars.
Les cèl·lules unides presenten fragments de membrana en comú, anomenats complexes d’unió, i presenten
una unió hermètica en la seva zona apical, una banda d’adhesió al mig i, per sota, desmosomes.
Les unions cel·lulars són punts de contacte especialitzats de la membrana plasmàtica, a través dels quals les
cèl·lules veïnes estan unides unes amb altres.
75
Hi ha tres tipus principals d’unions cel·lulars segons la seva funció:
 Unions adherents. Uneixen les cèl·lules a través del citoesquelet. Poden ser dependents d’actina o
dels filaments intermedis.
 Unions hermètiques o oclusives. Són unions estretes.
 Unions comunicants. Comuniquen les cèl·lules a través de canals aquosos.
Segons el tipus d’unió, poden ser:
 Puntuals, a un lloc molt específic de la membrana.
 Banda, es troben al voltant de tota la cèl·lula en forma de cinturó i en contacte amb la cèl·lula veïna.
A les cèl·lules epitelials es donen tots els tipus d’unió. Primer torbem les unions oclusives, després les
d’ancoratge, seguidament els desmosomes, a continuació les unions GAP i, per últim, les hemidesmosomes.
22.2 UNIONS D’OCLUSIÓ O HERMÈTIQUES

Són unions de tipus banda que tenen la funció d’actuar com a barreres de permeabilitat altament selectiva,
separant els líquids interns i els externs de la cèl·lula, ja que són de composicions químiques molt diferents.
Es donen sempre en les cèl·lules polaritzades, és a dir, cèl·lules que tenen dos tipus de membrana plasmàtica,
com els epitelis i els hepatòcits. A aquests últims, aquestes unions impedeixen que la bilis i la sang entrin en
contacte per tal d’evitar determinades patologies hepàtiques.
En aquestes unions les membranes de les dues cèl·lules veïnes es fusionen, impermeabilitzant, encara que no
totalment, els epitelis, definint dominis en les cèl·lules.
Les unions hermètiques, o tight junctions, estan compostes per una xarxa filiforme que envolta la zona
apical de la cèl·lula i que permet que les proteïnes d’una cèl·lula i de l’altra interaccionin.
La permeabilitat que conferiran a la cèl·lula depèn del tipus de teixit i del nombre d’estructures filiformes que
composen la xarxa.
Fan possible el transport entre la cara apical i la basal de les cèl·lules polaritzades.
Actuen com a barreres de difusió dins de la bicapa lipídica de la membrana, impedint que les proteïnes de
transport de la zona apical puguin difondre’s cap a la basal, i al revés. A més, uneixen estretament les cèl·lules
veïnes, originant una capa contínua de cèl·lules entre les quals no pot passar cap tipus de molècula. Podem dir
que on hi ha una d’aquestes unions no hi ha espai intersticial.
Es formen quan proteïnes determinades de les dues membranes entren en contacte directe a través de l’espai
intercel·lular. Aquestes proteïnes implicades són transmembranoses que travessen vàries vegades la
membrana. Són les claudines i les ocludines. Per la cara citoplasmàtica, també trobem proteïnes com la ZO-
1 o la ZO-2, que són proteïnes “Zona Ocludens”.
Per mantenir-ne la seva integritat són necessàries proteïnes específiques i cations bivalents.
Es tracta d’unions depenents de calci i, si aquest no es troba en la concentració adequada, es desorganitzen.
76
Per sota d’aquest tipus d’unió trobem les unions d’ancoratge.
22.3 UNIONS D’ANCORATGE DELS FILAMENTS D’ACTINA: UNIONS ADHERENTS CÈL·LULA-CÈL·LULA

(BANDES D’ADHESIÓ) I CÈL·LULA MATRIU (CONTACTES FOCALS)
Aquest tipus d’unions permeten que els grups de cèl·lules funcionin com a unitats estructurals fortes. Són
importants per a mantenir unides les cèl·lules.
Corresponen a regions puntuals del citoplasma que connecten els filaments d’actina del citoesquelet amb les
cèl·lules adjacents.
Tenen una organització bàsica, formada per glicoproteïnes transmembrana que interconnecten els feixos
d’actina formant una extensa xarxa transcel·lular, i una o vàries proteïnes a l’interior de la cèl·lula que fan de
pont entre les glicoproteïnes i el citoesquelet. Les membranes que interactuen romanen unides a través
d’aquests mecanismes que són depenents de calci.
Tipus:
 Unions adherents cèl-cèl:
• Desmosomes puntuals, on participen els filaments intermedis.
• Bandes d’adhesió, on participen els filaments d’actina.
 Unions adherents cèl-matriu:
• Hemidesmosomes.
• Contactes focals.
Aquestes unions estan compostes per dos tipus de proteïnes:
 Proteïnes d’adhesió intracel·lular, que formen una placa a la cara citoplasmàtica i connecten el
complex d’unió a filaments d’actina o a filaments intermedis.
 Glicoproteïnes transmembrana d’unió. Els seus dominis citoplasmàtics s’uneixen a una o més
proteïnes d’adhesió intracel·lular, mentre que els seus dominis extracel·lulars interaccionen amb la matriu o
amb dominis extracel·lulars de glicoproteïnes transmembrana d’unió d’una altra cèl·lula.
Les unions adherents cèl-cèl són interaccions febles. A les làmines epitelials, formen una banda
d’adhesió, zónula adherent o unió intermitja, al voltant de cada cèl·lula epitelial. Els feixos d’actina estan
interconnectats a través de glicoproteïnes transmembrana formant una xarxa contínua transcel·lular.
A les cèl·lules epitelials, es troben a prop de la cara apical, per sota de les tight junctions.
Aquestes bandes mantenen unides les membranes de les cèl·lules per un mecanisme depenen d’ions calci.
77
El que fan és unir les dues membranes a través de cadherines específiques, a les quals s’uneixen filaments
d’actina a través d’unes proteïnes d’unió, com la γ-caterina o l’α-actinina. A les cèl·lules epitelials hi tenim
E-cadherina, a les cèl·lules nervioses, musculars i del cristal·lí N-cadherina i a les cèl·lules placentàries si
epidèrmiques P-cadherina.
Aquests filaments d’actina formen la banda contràctil que corre paral·lela a la membrana plasmàtica. La
contracció de la banda depèn de proteïnes motores com la miosina i gràcies aquesta contracció es poden
formar plegaments d’epitelis, formant canals anatòmics i altres estructures, com el conducte epitelial.
Les unions adherents cèl-matriu connecten les cèl·lules i els seu filaments d’actina a la matriu
extracel·lular, però són interaccions febles.
Als fibroblasts cultivats sobre substrats que contenen molècules de la matriu extracel·lular s’adhereixen a
aquests substrats mitjançant regions especialitzades de la membrana plasmàtica que coincideixen amb les
zones terminals dels feixos d’actina. Aquestes regions especialitzades són els anomenats contactes focals.
Les glicoproteïnes transmembrana d’unió que s’encarreguen d’aquesta adhesió i connecten els filaments
d’actina a la matriu són les integrines. El domini extracel·lular s’uneix a la matriu i l’intracel·lular als
filaments d’actina a través d’un complex de proteïnes d’unió.
22.4 UNIONS D’ANCORATGE DELS FILAMENTS INTERMEDIS: DESMOSOMES I HEMIDESMOSOMES

Els desmosomes són punts de contacte intercel·lular que mantenen unides les cèl·lules i actuen com apunts
d’ancoratge dels filaments intermedis, formant una xarxa que s’estén per tot el teixit.
El tipus de filament ancorat depèn del tipus cel·lular. Són els responsables de subjectar els elements
citoesquelètics i adherir les membranes plasmàtiques adjacents.
Estan formats per un complex proteic d’ancoratge i un conjunt de glicoproteïnes transmembrana, les
cadherines, concretament la desmogleina i la desmocolina, les qual interactuen amb les proteïnes
d’ancoratge intracel·lular, que són placaglobulines, responsables de la interacció amb els filaments intermedis.
Hi ha de dos tipus:
• Desmosomes en banda, que formen una franja contínua al voltant de cadascuna de les
cèl·lules, prop del pol apical. Les bandes de les cèl·lules adjacents es troben separades i unides per un
material filamentós.
• Desmosomes puntuals, que mantenen unides les cèl·lules en els punts de contacte. També
actuen com a punts d’ancoratge de filaments de queratina, anomenats tonofilaments, que formen una xarxa
estructural pel citoplasma.
Els hemidesmosomes connecten la superfície basal de les cèl·lules epitelials amb la làmina basal subjacent a
través dels filaments intermedis, els quals formen una xarxa que uneix els desmosomes i els
hemidesmosomes amb les cèl·lules. Formen una xarxa entre cèl·lules i matriu extracel·lular, anomenada
78
xarxa transcel·lular, que dóna resistència a forces mecàniques de tracció ja que les reparteix al llarg del
teixit. Hi estan implicades les integrines.
Podríem dir que són com la meitat d’un desmosoma.
22.5 UNIONS DE COMUNICACIÓ

Són unions que permeten que les molècules petites i hidrosolubles passin directament des del citoplasma
d’una cèl·lula a la de l’altra, acoblant-les tant elèctrica com metabòlicament.
La funció d’aquestes unions és permetre que les cèl·lules estiguin acoblades bioquímicament i elèctricament,
sincronitzant així respostes a determinats senyals. L’acoblament elèctric sincronitza les contraccions de les
cèl·lules del múscul cardíac i les cèl·lules del múscul llis, responsables del moviments peristàltics de l’intestí.
Les sinapsis elèctriques entre les cèl·lules nervioses permet que els potencials d’acció es propaguin
ràpidament de cèl·lula a cèl·lula sense el retard que es produeix en la sinapsi química.
També permeten la cooperació metabòlica, mecanisme que serveix per coordinar les activitats i les respostes
de les diferents cèl·lules dels teixits.
Unions de tipus GAP

Són unions que estan formades per proteïnes transmembrana que sobresurten des de la membrana
plasmàtica, formant estructures denominades connexons, que tenen 1’5 nm de diàmetre. Quan els
connexons de dues cèl·lules adjacents estan alineats, formen un canal aquós continu que connecta l’interior
de les dues cèl·lules. Entre les dues membranes es forma una escletxa, gap, a través de la qual poden passar
fàcilment les molècules. Cada connexó està format per sis cadenes polipeptídiques anomenades connexines.
Cada connexina travessa quatre cops la membrana plasmàtica, deixant els seus extrems terminals a la cara
citosòlica. Les sis connexines formen un semicanal de 2-4 nm, de manera que entre els dues membranes
poden passar fins i tot molècules relativament grans.
Hi ha moltes subunitats diferents de connexina, les quals formaran diferents tipus de connexons. Si un
connexó està format per subunitats de connexina iguals, es diu que és homomèric, sinó serà heteromèric.
El canal entre les cèl·lules el formen dos connexons units, un de cada cèl·lula. Si els dos connexons són iguals,
la connexió és homotípica, sinó serà heterotípica.
Entre dues cèl·lules poden haver-hi molts connexons.
Les cèl·lules comparteixen molècules petites, de menys de 100 Da, però no macromolècules, hi ha una
cooperació metabòlica entre les cèl·lules.
Les cèl·lules poden controlar la permeabilitat de les seves unions gap. Experimentalment, es pot reduir de
forma reversible disminuint el pH intracel·lular o incrementant les concentracions intracel·lulars d’ions calci
lliures. Les cèl·lules, el que fan és deixar diferents diàmetres d’obertura del canal.
Quan una cèl·lula es lesiona o mor, és important que quedi aïllada. Això s’aconsegueix per mitjà d’un
increment de la concentració d’ions calci intracel·lular lliure.
Hi ha casos en que la permeabilitat respon a senyals químics extracel·lulars o a gradients de voltatge.
79
Quan les cèl·lules encara estan formant la mòrula o la gàstrula, les unions gap són la única manera que tenen
de comunicar-se. Si es bloquegen els canals d’aquestes unions, hi haurà canvis molt importants en el
desenvolupament embrionari.
TEMA 23. ADHESIÓ INTERCEL·LULAR
23.1 RECONEIXEMENT I ADHESIÓ INTERCEL·LULAR

L’adhesió cel·lular es basa en mecanismes pels quals les cèl·lules són capaces de reconèixer i adherir-se
específicament.
Són mecanismes que es duen a terme durant el desenvolupament embrionari.
Es va realitzar un experiment amb esponges que va corroborar aquest fet. Es van agafar les esponges i es van
tripsinitzar en presència de calci, les quals es van disgregar. Després, es van cultivar i es van formar dos
agregats de cèl·lules, cada un provinent d’una cèl·lula inicial.
Les cèl·lules reconeixen i s’adhereixen més ràpidament amb cèl·lules iguals, ja que tenen preferència a
adherir-se amb cèl·lules del mateix origen. Aquesta preferència és la causant de la creació de teixits.
La diferència entre les unions i les adhesions cel·lulars és que les primeres poden veure’s al microscopi
electrònic i les segones no. A més, es parla d’adhesió com a basa de la unió cel·lular.
Tipus de mecanismes d’adhesió cel·lular:
 Homofílic: les molècules que participen en l’adhesió són del mateix tipus.
 Heterofílic: les molècules que participen en l’adhesió són de diferent tipus.
 Unió a través d’una molècula extracel·lular. L’adhesió entre cèl·lules no és directa. El receptors
de la superfície cel·lular de cèl·lules adjacents estan units entre si a través de molècules extracel·lulars.
Cada cèl·lula utilitza diferents mecanismes moleculars per adherir-se a altres cèl·lules o a la matriu
extracel·lular.
Una cèl·lula integrada en un teixit pot disposar d’una combinació de receptors de superfície cel·lular que la
capaciten per unir-se a altres cèl·lules i a la matriu extracel·lular.
80
Els receptors que s’uneixen a les molècules de la superfície cel·lular o a components de la matriu extracel·lular
ho fan amb una baixa afinitat.
A vegades, s’incrementen el nombre d’adhesions simultànies per a conferir més afinitat. Tot i això, a vegades
no són suficients, i s’han d’unir al citoesquelet, el qual facilita i estabilitza l’agrupació lateral de les molècules
d’adhesió, facilitant la unió de determinades regions, fet que permet a la cèl·lula exercir tracció sobre la
cèl·lula o matriu adjacent.
El que determina l’afinitat total amb que dues cèl·lules s’uneixen entre elles o amb la matriu depèn del tipus
específic de molècules d’adhesió intercel·lular, dels receptors de matriu presents en les cèl·lules, de la
concentració d’aquestes molècules, de les unions citoesquelètiques i de la distribució sobre la superfície
cel·lular.
23.2 TIPUS DE MOLÈCULES D’ADHESIÓ CEL·LULAR

Hi ha dos tipus de molècules d’adhesió intracel·lular (CAM → Celular Adhesion Molecules):
- CAM’s dependents de calci:
 Cadherines.
 Integrines.
 Selectines.
- CAM’s no dependents de calci:
 Ig’s like → N-CAM i I-CAM
Cadherines
Són les responsables de l’adhesió cel·lular depenent de calci en els teixits de vertebrats.
Són les principals molècules d’adhesió que mantenen unides les cèl·lules entre elles durant els primers estadis
embrionaris.
Són glicoproteïnes amb un sol domini transmembrana, constituïdes per uns 700-750 residus d’aminoàcids. La
fracció extracel·lular de la cadena polipeptídica està plegada en cinc dominis, cadascun dels quals conté uns
100 residus d’aminoàcids. Quatres són dominis homòlegs entres i contenen llocs d’unió als ions calci.
Quan no hi ha calci, les cadherines sofreixen un canvi conformacional i són degradades ràpidament.
N’hi ha unes dotze diferents. Cada una ve codificada per un gen.
Utilitzen un mecanisme homofílic, és a dir, la cadherina necessita a una altra cadherina del mateix tipus per tal
que hi hagi adhesió cel·lular.
Les cèl·lules se separen i s’uneixen amb cèl·lules que presenten el mateix tipus de cadherina.
La quantitat de cèl·lules que hi ha també afecta a l’adhesió entre cadherines.
Moltes actuen com a proteïnes d’unió transmembrana mitjançant les interaccions entre els filaments d’actina
de les cèl·lules que estan unides. Aquesta interacció és necessària per a l’adhesió intracel·lular. Les molècules
de cadherina E no tenen domini citoplasmàtic, per tant, són incapaces de mantenir unides les cèl·lules.
El domini citoplasmàtic interactua amb el còrtex d’actina mitjançant tres proteïnes d’unió anomenades
catenines.
81
Les cadherines dels desmosomes interactuen amb filaments intermedis i els domini citoplasmàtic i les
proteïnes d’unió són diferents.
Integrines
Són glicoproteïnes transmembrana que poden unir cèl·lules entre elles per mitjà d’interaccions heterofíliques
amb altres proteïnes de la superfície cel·lular, encara que es fan servir majoritàriament per a la unió cèl-
matriu. Hi ha molts tipus diferents.
Estan constituïdes per dues subunitats glicoproteiques transmembranoses unides entre si no covalentment,
denominades α i β, que contribueixen a la unió de les cèl·lules amb les proteïnes de la matriu. Algunes,
s’uneixen únicament amb un tipus de macromolècules de la matriu, altres a més d’un.
Cada subunitat té una regió glicosilada externa, un domini transmembrana i un petit domini citoplasmàtica a
la zona carboxi terminal.
La unió de les integrines als seus lligands depèn de cations bivalents extracel·lulars, cosa que reflexa la
presència de tres o quatre dominis d’unió a cations bivalents en la gran regió extracel·lular de la cadena α. El
tipus de cations bivalents poden influir en l’afinitat i en l’especificitat de la unió d’una integrina als seus
lligands.
Són molt importants en el funcionament del sistema immunitari.
Selectines
Són proteïnes d’unió a carbohidrats de la superfície cel·lular que actuen en adhesions intercel·lulars
transitòries.
A la circulació sanguínia permeten que els glòbuls blancs puguin unir-se transitòriament a les cèl·lules
endotelials dels vasos sanguinis petits i així migrar des de la sang fins a teixits de zones inflamades.
L’inici del procés d’adhesió implica el reconeixement proteïna-carbohidrat. Aquest reconeixement depèn de
l’especificitat, segons el tipus de selectines que reconeixen l’oligosacàrid.
Les selectines són glicoproteïnes transmembrana expressades per cèl·lules endotelials inflamades. La part de
la selectina que reconeix els carbohidrats és la lectina.
Participen en adhesions febles i transitòries.
Ig’s Like
Són les molècules responsables de l’adhesió cèl-cèl independentment d’ions calci. Són de la família de les
immunoglobulines.
Les N-CAM són molècules d’adhesió de cèl·lules neuronals. El mecanisme d’adhesió és homofílic.
Hi ha vint formes d’N-CAM. La cadena polipeptídica està plegada en cinc dominis homòlegs als de les Ig, units
per ponts disulfur. Són proteïnes transmembrana d’un sol pas, amb dominis intracel·lulars de mida variable.
Trobem expressions transitòries d’aquest tipus de proteïnes dins els estadis de desenvolupament dels teixits
no neuronals.
Contribueixen en la regulació fina de les interaccions adhesives durant el desenvolupament i la regeneració.
82
No totes les molècules Ig’s like fan l’adhesió a través d’un mecanisme homofílic. Només ho fan les que estan
ancorades a la membrana.
Hi ha proteïnes d’adhesió intercel·lular semblants a Ig que utilitzen mecanismes heterofílic, com les I-CAM,
que s’expressen en cèl·lules endotelials activades i s’uneixen a integrines de la superfície de globus blancs.
TEMA 24. LA MATRIU EXTRACEL·LULAR
24.1 ORGANITZACIÓ I PRINCIPALS COMPONENTS

La matriu extracel·lular és un complex de macromolècules que formen una xarxa organitzada i que comprèn
l’espai existent entre cèl·lula i cèl·lula.
Pot calcificar-se i formar estructures dures, com l’os o la dent, pot ser transparent, com la còrnia, o pot
adoptar forma de cordó per tal de proporcionar resistència en front els tendons.
Al teixit conjuntiu, la majoria de macromolècules que formen la matriu són segregades pels fibroblasts.
Està composta per dos tipus de macromolècules:
- Polisacàrids glucosaminglicans (GAG) que units a proteïnes fibroses mitjançant enllaços covalents
formen els proteoglicans.
- Proteïnes fibroses de dos tipus funcionals:
▫ Proteïnes estructurals, com la col·làgena i l’elastina.
▫ Proteïnes adhesives, com la fibronectina i la laminina.

A les interfases entre els epitelis i el teixit conjuntiu, la matriu forma una làmina basal, una estructura
extremadament fina i molt resistent. També pot trobar-se envoltant les fibres musculars i les cèl·lules de
Schwann.
Al glomèrul renal i als alvèols pulmonars se situa entre dues capes cel·lulars diferents, funcionant com a filtre
selectiu, gràcies a l’acció dels proteoglicans.
Les macromolècules que constitueixen la làmina basal se sintetitzen per les cèl·lules epitelials que es troben
sobre d’ella.
La làmina basal està composta per una resistent capa de col·làgena de tipus IV, en forma de xarxa laminar,
que serveix de suport per a organitzar els altres components, laminina, enactina i perlecan.
La majoria, consten de dues capes diferents. Una capa de baixa electrodensitat, làmina clara, adjacent al
domini basal de la membrana plasmàtica de les cèl·lules que es recolzen en ella, normalment epitelials. L’altra
és una capa de més electrodensitat, làmina densa, constituïda per col·làgena tipus IV i per molècules de
83
proteoglicans a totes dues bandes de la làmina. La laminina contribueix a la unió de la làmina amb les cèl·lules
epitelials.
També pot existir una tercera capa, la làmina reticular, rica en fibril·les de col·làgena, que connecta la
làmina basal i el teixit conjuntiu subjacent.
Funcions:
- Unir les cèl·lules a la matriu.
- Fer de barrera cel·lular selectiva. És permeable als glòbuls blancs.
- Actuar com a filtre molecular, gràcies a l’acció dels glucosaminglicans. Al glomèrul del ronyó filtra la
sang i només deixa passar els components que han de passar a l’orina. També impedeix que les cèl·lules
epitelials i les del teixit conjuntiu es barregin. Malauradament, molts cops no pot fer de barrera als tumors ja
que aquests arriben a trencar-la.
- Regenerar els teixits fets mal bé, ja que proporciona un entramat a través del qual les cèl·lules
migren, permetent la reconstrucció del teixit.
- Té influències sobre les cèl·lules a nivell metabòlic.
- És un suport que permet la migració cel·lular.
24.2 ESTRUCTURA I PROPIETATS FUNCIONALS DELS PRINCIPALS COMPONENTS: LES FIBRES DE

COL·LÀGENA, LES FIBRES ELÀSTIQUES, L’ÀCID HIALURÒNIC I ELS PROTEOGLICANS
Glucosaminglicans (GAGs)
Formen una substància hidratada que presenta propietats de gel, en la que estan englobades les proteïnes
fibroses. La fase aquosa del gel permet la difusió de nutrients entre la sang i les cèl·lules que formen els
teixits.
Són llargues cadenes no ramificades de polisacàrids, compostes per unitats repetitives de polisacàrids, dels
quals un és un aminosucre (N-acetilglucosamina o N-acetilgalactosamina) generalment sulfatat. L’altre
polisacàrid ha de ser un residu àcid urònic, que provoca que els glucosaminglicans tinguin carrega negativa,
cosa que els permet captar ions sodi, cosa que condueix a una acumulació de grans volums d’aigua a la
matriu, provocant turgència (capacitat de la matriu a oposar-se a les forces de compressió).
Són macromolècules que tendeixen a adoptar conformacions esteses, amb plegaments a l’atzar, ocupant un
gran volum amb relaxació de la seva massa i formant gels fins i tot en concentracions molt baixes.
Hi tenim quatre grups de glucosaminglicans, depenent dels sucres que els formen:
- Àcid hialurònic.
- Condroitín sulfat i dermatan sulfat.
- Heparansulfat i heparina.
- Queratansulfat.
Hi ha de molts tipus. Generalment es troben lliures per la matriu i no tenen una interacció molt directa amb la
membrana de la cèl·lula, però alguns en formen part d’aquesta, poc freqüentment, formant el sindecan.
Funcions:
84
- Resistència mecànica, sobretot a la pressió.
- Regulació de l’activitat dels factors de creixement, podent inhibir o facilitar la seva acció.
- Funció de filtrat.
- Serveixen de punt d’ancoratge de les cèl·lules.
Col·làgena
La col·làgena és una proteïna fibrosa segregada per les cèl·lules del teixit conjuntiu.
És una proteïna que s’organitza formada per tres cadenes α, que s’organitzen en triple hèlix, que es combinen
entre elles per a formar les fibril·les, les quals s’organitzen en fibres. Són dependents de Vitamina C.
Cada cadena α es combina mitjançant ponts d’hidrogen, formant molècules helicoïdals de triple hebra,
denominades procol·làgena, que després s’acortaran gràcies a l’acció d’enzims proteolítics, quedant la
molècula de col·làgena pròpiament dita.
Les fibres són riques en prolina i glicina. La prolina estabilitza la conformació helicoïdal levògira de les
cadenes, en canvi, la glicina, permet que les tres cadenes s’empaquetin formant la superhèlix de la col·làgena.
Les fibres s’organitzen en quatre grups:
1. Col·làgenes que formen fibril·les (col·làgena tipus I, II, III, V, XI).
2. Col·làgenes que s’associen a les fibril·les (tipus IX i XII). Serveixen per facilitar la unió entre les
fibres.
3. Col·làgenes que s’estructuren com a xarxes tridimensional (tipus IV i VII).
4. Col·làgenes transmembrana, que participen en els hemidesmosomes (tipus XVII).
Les cèl·lules col·laboren en l’organització de les fibres de col·làgena exercint tensions mecàniques sobre la
matriu. Les fibres de col·làgena afecten la distribució de fibroblasts i viceversa.
Funcions:
- Donar resistència a les forces de tensió.
- Contribuir a l’organització de la matriu.
Fibres elàstiques
El seu principal component és l’elastina. L’elastina està enrotllada en forma d’espiral a l’atzar i presenta
ponts creuats entre els residus de lisina, donant lloc a una extensa xarxa, proporcionant als òrgans elasticitat.
A l’espai extracel·lular formen filaments i làmines.
85
Intercalades entre les fibres elàstiques es troben llargues fibres de col·làgena que limiten la capacitat
d’extensió de les fibres elàstiques, prevenint que el teixit s’esquinci.
Les microfibril·les faciliten a la cèl·lula l’organització de les molècules d’elastina en forma de fibres i làmines.
Les fibres elàstiques estan compostes, com ja hem dit, d’elastina, però a més a més també hi ha
glucoproteïnes disposades en forma de microfibril·les, que es troben en la superfície de la fibra elàstica.
La seva funcions és donar elasticitat als teixits.
Les proteïnes adhesives són glucoproteïnes que tenen en la molècula llocs d’unió a la cèl·lula i a altres
components de la matriu, per tant, ajuden a que les cèl·lules s’adhereix a llocs específics de la matriu,
facilitant la seva organització.
Fibronectina
És un dímer compost per dues subunitats unides entre si mitjançant enllaços disulfur. Es plega en una sèrie de
dominis globulars separats per regions flexibles d ela cadena polipeptídica.
Es presenta de tres formes diferents:
 Fibronectina plasmàtica, que és una forma dimèrica i soluble que circula per la sang i els fluids orgànics,
facilitant la coagulació, la reparació de les ferides i la fagocitosi.
 Fibronectina de superfície cel·lular, que és una forma oligomèrica unida transitòriament a la superfície
cel·lular.
 Fibronectina de la matriu, que és una forma fibril·lar insoluble localitzada a la matriu.

La fibronectina contribueix a l’organització de la matriu mitjançant la unió de dominis a diferents receptors
específics. El domini d’unió a la cèl·lula està determinat per una seqüència específica, la seqüència RDG.
Funcions:
- Permetre l’adhesió de les cèl·lules a la matriu.
- Servir de guia per al moviment de les cèl·lules.
- Reparar les ferides.
- Permetre la unió de la làmina a les macromolècules de la matriu.
Laminina
És una molècula que té tres cadenes peptídiques disposades en forma de creu i unides mitjançant ponts
disulfur.
És flexible i es troba a les làmines basals.
Té llocs d’unió a la col·làgena tipus IV, al perlecan i a l’enactina. S’hi uneix i forma una xarxa en dues
direccions que ajuda a organitzar els diferents components de la làmina basal.
Funcions:
- Permetre l’adhesió de la cèl·lula a la làmina basal.
- Organitzar la matriu extracel·lular.
86
- Permetre la migració i el creixement de les cèl·lules.
Àcid hialurònic
És una seqüència repetitiva de disacàrids no sulfatats que es troba principalment a les articulacions.
Facilita la migració cel·lular durant la morfogènesi (desenvolupament de l’embrió) i la reparació dels teixits.
Un increment en la producció d’aquest àcid amb la consegüent captació d’aigua i expansió de la matriu pot
constituir una estratègia per a facilitar la migració cel·lular o cicatrització de les ferides.
Proteoglicans
Enllacen diverses proteïnes senyalitzadores, com els factors de creixement.
Tant els proteoglicans com els glucosaminglicans simples s’enllacen entre si de manera específica i a les
proteïnes fibroses de la matriu.
Funcions:
- Unió de cèl·lules a la matriu extracel·lular.
- Organització dels elements de la matriu extracel·lular.
- Mantenir l’estat hidratat al voltant de les cèl·lules.
- Donar resistència a les forces de compressió.
- Permetre la migració de les cèl·lules.
- Actuar de filtre molecular.
- Regular l’activitat de molècules senyal.
24.3 INTERACCIONS DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR AMB LA MEMBRANA PLASMÀTICA I AMB EL

CITOESQUELET: LES INTEGRINES
La interacció entre la matriu i el citoesquelet és recíproca, ja que els filaments d’actina influeixen en
l’organització de les molècules de fibronectina segregades. La connexió entre la fibronectina extracel·lular i
l’actina intracel·lular està mitjançada per receptors de la fibronectina localitzats als contactes focals
mitjançant la unió a proteïnes transmembrana.
La matriu té influències sobre l’organització del citoesquelet, ja que pot transmitir senyals per a que
s’organitzin les fibres d’estrès.
Les integrines, com ja hem vist, són components de la membrana plasmàtica que es poden unir a la matriu ja
que actuen com a receptors glucoproteics específics d’elements de la matriu.
L’adhesió d’aquestes proteïnes amb la matriu és dèbil i una adhesió més forta s’obté mitjançant la cooperació
de moltes molècules d’integrina.
87
La cèl·lula té capacitar per a regular l’adhesió de les integrines a la seva membrana plasmàtica mitjançant la
fosforilació d’aquestes quan la cèl·lula va a dividir-se.
VI. MANTENIMENT, EXPRESSIÓ I REPLICACIÓ DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA: EL NUCLI CEL·LULAR
88
TEMA 25. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL NUCLI CEL·LULAR
25.1 CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL NUCLI: MIDA, FORMA I NOMBRE DE NUCLIS PER CÈL·LULA
El nucli és el lloc de la cèl·lula on es troba tot el material genètic. Ocupa aproximadament el 10% del volum
cel·lular. A més, és una estructura clara i prominent.
La seva mida està entre 4 i 10 μm.
Generalment tenen forma esfèrica o el·líptica, però hi ha excepcions, com els glòbuls blancs, en els quals
prenen formes molt diverses, es diu que són polimorfonuclears.
Normalment trobem un per cèl·lula, però també hi ha excepcions. Per exemple, els eritròcits madurs perden el
seu nucli; els hepatòcits de l’individu adult tenen dos nuclis o un molt gran resultat de la fusió dels dos; les
fibres musculars de l’individu adult són polinuclears, igual que els osteoclasts, que tenen entre cinc i set nuclis.
El material genètic es troba repartit en molècules lineals de DNA, cadascuna de les quals és un cromosoma. El
nombre de cromosomes és característic de cada espècie.
En la majoria de les cèl·lules aquest nombre de cromosomes està duplicat. Les cèl·lules germinals, però, són
haploids, és a dir, no estan duplicades.
25.2 PRINCIPALS FUNCIONS NUCLEARS

Totes les funcions del nucli estan relacionades amb la protecció del DNA.
1. Manteniment de la informació genètica. El DNA porta tota la informació per a que la cèl·lula
pugui funcionar, per tant, s’ha de mantenir estrictament duran la divisió cel·lular per tal que cada cèl·lula filla
rebi exactament la mateixa informació genètica que té la mare. Aquest manteniment s’aconsegueix protegint
el DNA amb proteïnes, a més, el nucli actua com a barrera protectora dels cromosomes, protegint el DNA de
les forces mecàniques produïdes pels filaments del citoesquelet. També té mecanismes de reparació que
actuen quan el DNA es fa mal bé.
2. Expressió de la informació genètica. El DNA té la informació, però aquesta informació s’ha de
transmetre per tal que se sintetitzen les molècules d’RNA. Aquesta transcripció es duu a terme contínuament
al nucli.
3. Duplicació de la informació genètica. És un procés que només es dóna durant la divisió
cel·lular, quan cada cèl·lula filla ha de rebre el nombre cromosòmic típic de l’espècie. La duplicació del DNA
mitocondrial, però, es fa al mitocondri.
89
4. Biogènesi els ribosomes. El nucleol és l’encarregat de transcriure l’RNA estructural que
formarà part dels ribosomes. El que fa el nucleol és sintetitzar RNA ribosòmic i associar-lo a les proteïnes que
formaran els ribosomes. Aquest complex sortirà cap al citoplasma, on s’acabaran d’organitzar els ribosomes.
5. Manteniment de l’estructura de la matriu nuclear, que fa de suport.
25.3 ESTRUCTURA GENERAL DEL NUCLI INTERFÀSIC

El nucli interfàsic consta de:
 Coberta nuclear.
 Cromatina, que és DNA associat a histones. Hi ha de dos tipus:
• Heterocromatina.
• Eucromatina.
 Nucleol.
 Nucleoplasma o carioplasma.
 Cromocentres.
 Làmina nuclear.
 Matriu nuclear.
 Proteïnes, entre les que hi ha: histones, DNA i RNA polimerases, proteïnes reguladores dels
gens i proteïnes de processament de l’RNA.
25.4 NUCLEOL
És una regió del nucli de forma variable que no està delimitat per cap membrana i que conté grans
concentracions d’RNA i proteïnes. La seva funció principal és la síntesi de RNAr i l’ensamblatge de ribosomes.
25.5 CROMOCENTRES
Durant la interfase, les regions de l’heterocromatina constitutiva es poden agregar formant els
cromocentres, que es poden trobar adossats a la membrana nuclear interna o dispersos pel nucli.
25.6 NUCLEOPLASMA
El nucleoplasma és el fluid que hi ha a l’interior del nucli. Té material cromatínic i no cromatínic.
El material cromatínic forma la cromatina, tant l’heterocromatina com l’eucromatina.
El material no cromatínic el formen les proteïnes i els enzims implicats en la duplicació i la transcripció del
DNA. Hi ha a més proteïnes àcides no unides ni al DNA i a l’RNA, proteïnes residuals, com la
nucleoplasmina i la proteïna N1. també hi ha cofactors, molècules precursores, minerals i productes
intermediaris de la glucòlisi, a més d'ATP, NAD, acetil-CoA, K⁺, Na⁺, Ca⁺⁺ i Mg⁺⁺.
90
25.7 COBERTA NUCLEAR

És l’estructura que separa el nucli del citoplasma, formada per dues membranes concèntriques amb diferent
composició proteica, una interna i una externa, perforades per porus nuclears, a través dels quals hi té lloc
el transport entre el material nuclear i el citoplasmàtic. Entre les dues membranes hi ha l’espai perinuclear,
que està en contacte directe amb el lumen del reticle. Podem dir que la coberta nuclear és una continuació del
reticle endoplasmàtic.
La membrana nuclear interna conté proteïnes específiques que actuen com a llocs d’unió a la làmina
nuclear que la suporta.
La membrana nuclear externa està fusionada amb la membrana del reticle i té ribosomes associats.
Es manté per dues xarxes de filaments: la làmina nuclear i una xarxa organitzada de forma menys regular
que rodeja la membrana nuclear externa, que té filaments de queratina i de vimentina.
25.8 LÀMINA NUCLEAR

La membrana nuclear interna presenta un material molt dens associat a la seva cara interna, que la separa de
la cromatina densa perifèrica. Aquest material és el corresponent a la làmina nuclear.
És una xarxa proteica d’entre 15 i 80 nm d’espessor, que recobreix el nucli per la part interna. Està formada
per proteïnes filamentoses: les làmines, que són un tipus especial de filaments intermedis que polimeritzen
formant una xarxa bidimensional interrompuda en la zona dels porus.
Està composta per tres polipèptids, que són les làmines, A, B i C. Aquestes làmines formen dímers, que
s’acoblen per tal do donar lloc a filaments que es disposen en forma de malla quadrangular. La làmina B es
troba a la membrana nuclear interna i l’A i la C entre aquesta i la cromatina.
Funcions:
- Dóna rigidesa, estabilitat i forma al nucli.
- És un lloc d’ancoratge de la cromatina. Els cromosomes tenen llocs d’unió a les làmines,
interaccionant directament amb elles. La làmina proporciona una unió estructural entre el DNA i la coberta
nuclear.
Durant la divisió cel·lular, desapareix. La coberta nuclear es desfà a la profase perquè abans s’ha
desorganitzat la làmina.
Quan el nucli es desorganitza durant la mitosi, la làmina nuclear es despolimeritza com a conseqüència de la
fosforilació de les làmines.
La coberta nuclear es trenca formant vesícules que es dispersen pel citosol i que contenen la làmina B, mentre
que les làmines A i C queden solubles en el citosol.
La reorganització es duu a terme durant la telofase, quan les làmines són desfosforilades. El DNA torna a
interaccionar i es produeix la fusió de les vesícules per tornar a formar una nova coberta nuclear al voltant
dels cromosomes.
91
25.9 MATRIU NUCLEAR

És una estructura molt insoluble formada per proteïnes filamentoses, continuació dels filaments intermedis del
citosol, però amb proteïnes diferents, fibres d’RNA i proteïnes de la família de les làmines.
Serveix de suport a la cromatina, gràcies a les proteïnes matrines, que s’uneixen al DNA. La cromatina està
totalment ordenada i plegada en forma de llaços a les fibres proteiques de la matriu.
En aquestes fibres hi ha les factories de replicació, fixes, on el DNA es va duplicant a mesura que va
entrant.
25.10 ORGANITZACIÓ DEL DNA DINS EL NUCLI: ELS CROMOSOMES

La molècula de DNA és un polímer lineal extraordinàriament llarg i no ramificat que conté molts nucleòtids
organitzats seguint una seqüència regular però a l’atzar.
La informació genètica d’una cèl·lula està continguda en l’ordre lineal dels nucleòtids del seu DNA.
Cada molècula de DNA s’empaqueta en un cromosoma. El total d’informació genètica continguda en els
cromosomes d’un organisme constitueix el seu genoma.
Els cromosomes canvien la seva estructura i activitat en funció de la fase del cicle cel·lular en que es troba la
cèl·lula. durant la mitosi estan molt condensats i són transcripcionalment inactius. En l’interfase, però, està
molt menys condensats i són actius, dirigint contínuament la síntesi d’RNA.
Els genomes dels organismes superiors tenen un excés de DNA. Cada gen està sotmès a un risc de mutació.
Com més gran sigui el nombre de gens, més gran serà la probabilitat de que algun d’ells pateixi una mutació.
La majoria de les mutacions destrueixen la funció del gen, per tant, la taxa de mutació fixa un límit del nombre
de gens essencials de què qualsevol organisme pot dependre per la seva supervivència.
Amb aquest argument i la velocitat de mutació observada, es conclou que només un petit percentatge del
genoma dels organismes està implicat en la regulació o codificació de proteïnes essencials.
Encara que el genoma de mamífer contingui una quantitat de DNA suficient per a codificar una quantitat de
DNA suficient per a codificar tres milions de proteïnes, a la pràctica pot estar format per no més de 60.000
proteïnes essencials.
Cada cromosoma ocupa el seu propi territori en el nucli interfàsic. Els diferents cromosomes no estan
totalment barrejats.
Podem dir que tendeixen a ocupar regions concretes i restringides.
La major part del DNA del cromosoma ocupa únicament una petita porció del nucli interfàsic, cada cromosoma
roman condensat i organitzar mentre permet que algunes zones del seu DNA siguin actives en la síntesi
d’RNA.
92
TEMA 26. TRANSPORT ENTRE EL NUCLI I EL CITOPLASMA
26.1 ESTRUCTURA I COMPOSICIÓ DELS PORS NUCLEARS

Els porus nuclears tenen un pes molecular d’uns 125 milions de daltons. Estan formats per més de cent
proteïnes diferents.
El nombre de porus depèn de l’activitat de la cèl·lula. Les cèl·lules més actives tindran més porus.
La seva estructura es basa en un anell central i dos anells perifèrics, un citoplasmàtic i un nuclear.
L’anell central està format per vuit subunitats columnars, iguals, que travessen la doble membrana i estan
unides a la membrana per unes subunitats luminars. Aquestes vuit subunitats són les que donen al porus la
forma octogonal. A més, hi trobem altres subunitats que surten de la columna cap a l’interior del por,
anomenades subunitats anulars, que faciliten el transport de les macromolècules.
Dels anells perifèrics hi surten uns filaments, diferents segons si surten cap al nucli o cap al citosol. Els que
surten cap al citosol són les fibres citosòliques i els que surten cap a l’interior s’organitzen formant una
cistella nuclear, que penja de l’anell.
Les proteïnes que el formen són les nucleoporines. També hi ha proteïnes transmembrana a l’anell central, a
la subunitat luminal, associades a la membrana nuclear.
El diàmetre real del porus és de 100 nm, però al seu centre hi ha estructures que fan que el diàmetre funcional
del sigui de 9-10 nm. Durant el procés d’obertura el porus pot dilatar-se fins a 26 nm, gràcies a un complex
que es troba al centre del purs i que actua com un diafragma, obrint-se el necessari quan és activat per un
senyal d’una proteïna de grans dimensions.
El canal central del porus està tancat i són els canals perifèrics els que deixen passar lliurement les molècules
petites. El canal central s’obre quan han de passar partícules més grans, produint-se un transport actiu.
26.2 MECANISMES DE TRANSPORT DE PROTEÏNES

Entre el nucli i el citoplasma hi ha un transport bidireccional, que es pot classificar en quatre grups:
93
 Difusió simple, de molècules de baix pes molecular. Gràcies a aquest transport, les molècules
solubles en aigua que són més petites que 60 KDa poden difondre passivament a través dels porus.
 Transport actiu, amb el qual es transporten proteïnes selectivament tant del citoplasma al nucli
com del nucli al citoplasma.
 Difusió facilitada, amb la qual les proteïnes que no duen senyal entren al nucli o surten d’ell sense
consum energètic.
 Transport d’ions.
Encara que una proteïna pugui passar del citosol cap al nucli, o viceversa, no sempre ho farà, ja que hi ha
mecanismes de segrestament que no alliberen les proteïnes fins que reben els estímuls apropiats.
26.3 MECANISMES DE TRANSPORT DE PARTÍCULES DEL CITOPLASMA AL NUCLI

El pas de les substàncies ve determinat per una seqüència senyal tan sols present a les proteïnes nuclears.
Són senyals NLS (nuclear localization signal), que poden estar localitzades a qualsevol lloc de la seqüència
d’aminoàcids que forma la proteïna. És una seqüència curta, d’entre quatre i vuit aminoàcids, generalment
bàsics. Aquesta seqüència pot estar partida en dos blocs d’entre dos i quatre aminoàcids, separats per uns seu
aminoàcids.
El transport es produeix perquè una proteïna que porta una seqüència NLS és reconeguda per un receptor de
senyal, que és una importina, la qual s’uneix a la primera formant un complex proteic. Aquest complex serà
reconegut per una glicoproteïna present al porus nuclear i serà transportat fins a ell.
Per tal que la proteïna pugui passar a través del porus sense desplegar-se, és necessita l’energia que
proporciona la hidròlisi del GTP. Així que a aquest complex s’afegirà una proteïna Ran-GDP, que gràcies a una
proteïna Ran-GET incorporarà un grup fosfat al traspassar el porus, que la transformarà en una Ran-GTP,
produint energia i permetent la translocació del complex.
Un cop al nucli, la proteïna inicial s’alliberarà de la importina gràcies al canvi de conformació produït per la
transformació de la Ran-GDP a Ran-GTP. Aquesta importina es tornarà a enganxar al porus i translocarà cap al
citoplasma unida al Ran-GTP, del qual es desenganxarà un cop hagi translocat gràcies a que el Ran-GTP passa
a Ran-GDP a causa de la hidròlisi provocada per una Ran-GAP.
26.4 MECANISMES DE TRANSPORT DE PARTÍCULES DEL NUCLI AL CITOPLASMA

En aquest cas la seqüència senyal que hi trobem s’anomena NES (Nuclear export signal), i és una seqüència
que incorpora majoritàriament leucines.
Hem de dir que una mateixa proteïna pot tenir una seqüència NLS i una NES ja que pot ser que hagi d’estar
transitòriament en el nucli o en el citoplasma.
El procés és molt semblant a l’anterior.
Tenim una proteïna amb una senyal NES, que en aquest cas serà reconeguda per una exportina, que s’unirà
a ella, i, en aquest cas, s’unirà Ran-GTP, formant un trímer. Aquest trímer connectarà amb la cistella nuclear
del porus i translocarà cap al citoplasma consumint energia, proporcionat per la hidròlisi del GTP a GDP gràcies
al Ran-GET. Al arribar al citoplasma, el canvi de conformació de la proteïna Ran alliberarà la proteïna inicial.
94
L’exportina retornarà al nucli unida al Ran-GDP i, un cop allà serà alliberada pel canvi de conformació del Ran
que es produirà.
Al nucli s’hi produeix la síntesi d’RNAm, el qual ha d’anar cap al citoplasma. A causa de la seva fragilitat a la
degradació, només ésser sintetitzar es recobreix de proteïnes que el protegeixen, algunes de les quals tenen
la seqüència NES i altres són exportines. Quan arribi al citoplasma, perdrà aquestes proteïnes i quedaran
només les que tenen com a única funció protegir-lo.
Però aquests RNAm només seran exportats si han sigut modificats correctament al nucli. Els RNAm mutats o
en mal estat no presenten en el extrem 5’ unes proteïnes anomenades Cap-Binding, necessàries per a que
l’RNAm sigui reconegut i exportat, ja que s’activen després del correcte ensamblatge de tots els components
de l’RNAm.
26.5 TRANSPORT D’IONS

Hi ha mecanismes específics per al transport d’ions.
El Ca⁺⁺ regula molts processos cel·lulars i s’acumula molt a l’espai perinuclear.
A la membrana nuclear hi ha canals especialitzats que s’obren en presència de la proteïna IP3, que es fabrica
quan la cèl·lula ha de realitzar processos que requereixen Ca⁺⁺. Per alliberar aquest Ca⁺⁺ es necessita inositol
trifosfat, el qual es fabricat pel nucli. D’aquesta manera, el Ca⁺⁺ pot entrar al nucli per tal de regular diverses
funcions nuclears.
També hi ha d’haver sistemes específics que regulin l’entrada de Ca⁺⁺ del nucli fins a l’espai perinuclear.
Aquest procés ja és un transport actiu, mitjançant per bombes que transporten el Ca⁺⁺ cap a l’espai
perinuclear quan aquest ja ha complert la seva funció. Aquestes bombes consumeixen energia que prové de la
hidròlisi d’ATP.
95
TEMA 27. EL GENOMA EUCARIOTA
27.1 CONCEPTE DE GENOMA

Una molècula de DNA és un polímer lineal llarg i no ramificat que conté milions de nucleòtids organitzats
seguint una seqüència regular. La informació genètica d’una cèl·lula està continguda en l’ordre lineal dels
nucleòtids del seu DNA.
El genoma és el conjunt de tota la informació genètica continguda en el conjunt de cromosomes d’una
espècie determinada.
El genoma humà està format per 3 · 10⁹ parells de nucleòtids. Les molècules de DNA contenen entre 50-250
milions de parells cadascuna.
27.2 ELS CROMOSOMES COM ESTRUCTURES QUE CONTENEN EL MATERIAL GENÈTIC

Cada molècula de DNA s’empaqueta formant un cromosoma. Cada cromosoma està format per una única
molècula de DNA lineal molt llarga, que conté una sèrie nombrosa de gens.
La seva longitud oscil·la entre 1’7 i 8’5 centímetres. La llargària total de la unió de tots els cromosomes junts
és de dos metres, per tant, el DNA ha d’estar molt plegat, de forma que continuï sent operatiu.
Aquest DNA es troba empaquetat gràcies a l’ajut de proteïnes histones i no-histones.
El complex format pel DNA cromosòmic i les dues classes de proteïnes és el que anomenem cromatina, la
qual es condensa i dóna lloc als cromosomes.
Els cromosomes es descondensen durant la interfase, cada una de les llargues molècules de DNA d’un
cromosoma està dividida en dominis discrets, que es pleguen de manera diferent. Les regions que estan
sintetitzant activament RNA són les menys condensades.
Durant la mitosi, els cromosomes s’empaqueten formant unes estructures molt més condensades.
Un cromosoma metafàsic típic presenta dues cromàtides germanes unides pel centròmer. Es tracta de les
dues molècules de DNA filles produïdes durant la replicació a la fase S. Aquest cromosoma també està
recobert per diverses molècules, entre les quals hi trobem ribonucleoproteïnes.
El cariotip és el conjunt del nombre de cromosomes d’una espècie. Aquest cariotip pot ajudar-nos a identificar
alteracions en els cromosomes ja que podem trobar parelles que no siguin iguals.
Si tenyim específicament els cromosomes durant la mitosi, obtindrem un patró de bandes, una estructura en
bandes que permet reconèixer a cada un dels cromosomes mitòtics. Aquest patró ajuda a reconèixer les
parelles de cromosomes. A més, recentment s’utilitzen colorants per tenyir el cromosoma sencer, per tant,
enlloc de tenyir el patró de bandes per ajuntar cromosomes ja es tenyeix tot el cromosoma d’un color
determinat.
96
27.3 NOMBRE I TIPUS DE CROMOSOMES
El nombre de cromosomes és específic de cada espècie.
Els humans tenim 22 autosomes i 2 cromosomes sexuals. A més, som organismes diploides, per tant:
- Cèl·lules femenines: 2 · 22 autosomes (44 autosomes) + 2 X = 46 cromosomes.
- Cèl·lules masculines: 2 · 22 autosomes (44 autosomes) + X + Y = 46 cromosomes.
Els cromosomes es classifiquen segons la seva mida i la posició del centròmer:
 Cromosomes metacèntrics. El centròmer es troba a la meitat. Els seus braços són més o menys
iguals.
 Cromosomes submetacèntrics. Es centròmer es troba desplaçant. Els braços de dalt són més
curts que els de baix.
 Cromosomes acrocèntrics. El centròmer es troba molt desplaçant cap a un extrem. Els braços són
molt desiguals.
Els metacèntrics i els submentacèntrics són cromosomes grans, mentre que els acrocèntris són petits.
27.4 ELS GENS DINS DELS CROMOSOMES

El braç del cromosoma és una seqüència de DNA on hi ha zones que no porten informació genètica, que
representen el 98% del total de la molècula de DNA, i zones que codificaran gens.
Els gens són regions d’hèlix de DNA que produeixen una molècula d’RNA funcional cada una.
Un gen consta de vàries parts:
 Seqüència reguladora, que és DNA on s’hi col·loquen les proteïnes que determinarà si el gen s’ha
d’expressar o no en una determinada cèl·lula.
 Exons, que són regions que passaran a RNA que es traduirà i donarà lloc a una seqüència
d’aminoàcids.
 Introns, que són regions que passaran a un RNA que no es traduirà i, per tant, no donarà lloc a cap
seqüència d’aminoàcids. Són regions que s’hauran d’eliminar.
No tot el DNA buit és inútil, hi ha regions que serveixen per a mantenir el funcionament del propi cromosoma.
L’eliminació dels introns es realitza en un procés de maduració o splicing. Primerament es farà un primer
transcrit d’RNA, on hi haurà exons i introns. Posteriorment tindrà lloc la maduració d’aquest RNA, on
s’eliminaran les regions dels introns i els exons quedaran units.
Pot ser que s’elimini també algun exó, produint-se una maduració alternativa, amb la qual, a partir d’un
únic gen, es poden obtenir diferents RNA’s, per tal d’aprofitar més la informació genètica.
27.5 PRINCIPALS REGIONS DELS CROMOSOMES: CENTRÒMERS, TELÒMERS I ORÍGENS DE

REPLICACIÓ
97
Per a que una molècula de DNA formi un cromosoma funcional ha de ser capaç de dirigir la síntesi de DNA i de
propagar-se, transmetent-se eficaçment d’una generació a la següent.
Això requereix tres tipus de seqüències especialitzades en el DNA, cada una serveix per a unir les proteïnes
que guien els mecanismes de replicació i la segregació dels cromosomes.
Cada molècula de DNA que forma un cromosoma ha de tenir un centròmer, dos telòmers i múltiples orígens de
replicació.
 Orígens de replicació. Són seqüències de nucleòtids riques en timina que es troben distribuïdes al
llarg del cromosoma. Serveixen per a que s’enganxin les proteïnes que iniciaran la replicació del DNA gràcies a
uns dominis d’unió ORC. Aquesta síntesi, podrà iniciar-se simultàniament en més d’un origen de replicació.
 Centròmer. És una seqüència d’uns 110 nucleòtids que està estructurada en tres regions:
• Element I, conservat.
• Element II, ric en adenines i timines.
• Element III, conservat.
És la part per on es troben unides les cromàtides germanes.
La seva funció és mantenir unides les dues còpies del cromosoma. Durant la mitosi, organitza un complex
proteic, el cinetocor, que uneix el cromosoma duplicat al fus mitòtic, de forma que es distribueixi una còpia a
cada cèl·lula filla. Un centròmers s’uneix a 30-40 microtúbuls.
 Telòmers. Són seqüències repetides de GGGGTT, situades als extrems dels cromosomes. En cada
replicació, el DNA és més curt. Cal un mecanisme per tal d’impedir aquest escurçament, que consisteix en que
aquesta seqüència sigui amplificada periòdicament per un enzim, la telomerasa, permetent que el cromosoma
lineal es repliqui completament.
Quan les cèl·lules envelleixen, aquesta telomerasa desapareix i el cromosoma cada cop és més curt.
Per contra, les cèl·lules cancerígenes tenen un excés de telomerasa, factor que contribueix a que siguin
immortals.
A més, els telòmers també serveixen per a unir proteïnes, les quals impedeixen que els cromosomes es
fusionin entre ells.
27.6 COMPOSICIÓ MOLECULAR DELS CROMOSOMES

Molecularment, els cromosomes estan formats per:
 DNA
 RNA, que és un component transitori.
 Proteïnes, entre les quals hi ha:
• Histones. Són proteïnes petites, d’entre 10 i 20 KDa, carregades positivament ja que són
riques en arginina i lisina. Gràcies a aquest fet, poden interaccionar fàcilment amb els grups fosfats (negatius)
del DNA, formant part de l’estructura estable de la cromatina.
Als cromosomes hi tenim la mateixa proporció de DNA que d’histones.
Hi ha de dos tipus:
98
▫ Histones nucleosòmiques, responsables del plegament del DNA en els nucleosomes.
Són l’H2A, l’H2B, H3 i H4. Formen un octàmer d’11 nm de diàmetre. Cada octàmer té dues còpies de cada
tipus.
▫ Histona H1, que no participa en la formació dels nucleosomes, està polimeritzada i la
trobem en sis formes diferents.
• No-histones. Són proteïnes associades de manera temporal al cromosoma. Tenen diferents

funcions:
- Polimerases → enzims de la transcripció
- Factors de transcripció → proteïnes que regulen el procés de transcripció.
- Enzims replicatius → implicats en la síntesi de DNA.

- Enzims modificadors de les histones. Són les quinases, que les fosforilen, i les
acetilases, que les acetilen.
TEMA 28. ORGANITZACIÓ DELS CROMOSOMES
28.1 ORGANITZACIÓ DELS CROMOSOMES INTERFÀSICS: EL NUCLEOSOMA I LA FIBRA DE 30 NM

El nucleosoma està format per vuit molècules d’histones nucleosòmiques. Aquestes vuit molècules són les
quatres histones nucleosòmiques de les que hem parlat al tema anterior, duplicades.
Té una estructura com de io-io.
L’estructura bàsica de la cromatina és una cadena de DNA formada per conjunts de nucleosomes.
És la unitat fonamental d’empaquetament de la cromatina. Es forma perquè l’hèlix de DNA de doble cadena
dona dues voltes al voltant del nucli proteic format per l’octàmer d’histones.
Entre dos nucleosomes, el DNA s’estén com una doble hèlix contínua. Cada nucleosoma està separat del
següent per una regió de DNA espaiador d’una longitud d’entre 0 i 80 parells de nucleòtids.
La fibra de 30 nm és una estructura d’empaquetament dels nucleosomes. Aquests, adopten disposicions

regulars que formen la fibra.
Es creu que les molècules d’histona H1 són les responsables d’aquest empaquetament gràcies a la seva
estructura: una regió globular central unida als braços amino i carboxi terminals. El que fan és unir-se a través
de la regió globular a un únic lloc del nucleosoma, mentre que els braços es connecten amb els dos
nucleosomes adjacents, fent que aquests s’aproximin. Després d’una sèrie de fosforilacions de les histones,
99
els nucleosomes s’empaqueten uns sobre els altres, adoptant disposicions en que el DNA es troba més
condensat, formant així la fibra de 30 nm .
A cada pas de rosca de la fibra hi ha sis nucleosomes amb histones fosforilades.
A més, hi ha proteïnes no histones associades que definiran les zones més o menys relaxades de la fibra.
Malgrat tot, no és una fibra contínua. Hi ha trossos de DNA on no hi ha nucleosomes, en els quals s’hi poden
unir proteïnes que intervindran en el desplegament de la fibra.
Al nucli, la major part de la cromatina es troba en forma de fibra de 30 nm, sent inactiva. Per a que es torni
activa, la fibra s’ha de descondensar donant lloc a la cadena de nucleosomes d’11 nm.
28.2 NIVELLS D’EMPAQUETAMENT DE LA CROMATINA

La fibra de 30 nm s’organitza al nucli format uns llaços sobre la matriu nuclear. Aquests llaços són l’estructura
bàsica de la cromatina quan la cèl·lula no es divideix.
A cada llaç hi ha entre 20.000-100.000 parelles de nucleosomes. Aquests llaços estan associats als filaments
de la matriu nuclear. El punt de contacte correspon al principi de cada llaç.
Quan la cèl·lula s’ha de transcriure, els llaços es descondensen i l’H1 transforma la fibra de 30 nm a cadena
d’11 nm. Més tard, s’enganxen les RNA polimerases i comença la transcripció. Però les RNA polimerases no
poden transcriure els nucleosomes sencers, aquests s’han de separar temporalment per a poder ser transcrits.
El que fan és que es parteixen en dos, per la meitat, cadascuna de les quals està composta per quatre
histones.
Quan acaba la transcripció, els nucleosomes es tornaran a estructurar.
Quan la cèl·lula s’ha de dividir, la cromatina es condensa molt i els llaços es van enroscant en espiral i se
superposen els uns obre els altres, formant el cromosoma mitòtic, d’uns 700 nm de diàmetre. El plegament és
específic i es duu a terme gràcies a uns complexes proteics anomenats condensines, on hi ha les proteïnes
SNC, que gràcies a la seva forma de clip uneixen un llaç amb un altre, enroscant-los. Aquest complex proteic
deriva de la membrana nuclear i es troba en la base dels llaços. El cromosoma format és inactiu des del punt
de vista transcripcional.
28.3 EL CROMOSOMA METAFÀSIC
100
Els cromosomes en interfase són indetectables. En canvi, durant la mitosi, són visibles ja que estan
empaquetats en estructures més condensades. Aquesta condensació està acompanyada de la fosforilització
de totes les histones H1.
Durant la metafase, el cromosoma típic consta de dues molècules de DNA produïdes per la replicació d’aquest
DNA durant la fase S. Cada una és una cromàtida, i se’n diuen cromàtides germanes, i estan unides pel
centròmer.
Aquestes dues cromàtides correspondrien als llaços de la cromatina de la fibra de 30 nm condensats,
enroscat, al màxim.
Durant la mitosi, els cromosomes actuen com a entitats independents que no s’interfereixen entre elles.
28.4 CONDENSACIÓ DE LA CROMATINA I CONTROL DE LA TRANSCRIPCIÓ: EUCROMATINA I

HETEROCROMATINA
La cromatina es presenta en dos estats:
 Heterocromatina, que és la forma condensada de la cromatina i és transcripcionalment inactiva.

Aquesta cromatina és la que trobem en forma de fibra de 30 nm unida a proteïnes Sir.
 Eucromatina, que és la menys condensada i es troba de dues formes.

Hi ha una part, aproximadament el 10%, que és cromatina activa i està menys condensada. Aquesta
cromatina està en forma de cadena de nucleosomes.
La resta és cromatina inactiva, que està més condensada que l’activa però menys que l’heterocromatina. La
trobem en forma de fibra de 30 nm.
28.5 GENÒMICA
28.5.1 Concepte de genòmica. Genòmica analítica i genòmica funcional

La genòmica és el conjunt d’estratègies i de tecnologies emprades per a la caracterització molecular del
genoma. Correspon a l’obtenció del mapa d’un genoma, estructura fina del material genètic de qualsevol
espècie.
La genòmica analítica correspon a l’estudi de les tècniques i estratègies necessàries per obtenir mapes físics
del genoma i la seqüència total del DNA genòmic.
La genòmica funcional correspon a la caracterització del proteoma, conjunt de totes les proteïnes
originades pel genoma. És un estudi funcional del DNA codificant.
28.5.2 Tècniques emprades per a l’estudi del genoma

Per a dur a terme qualsevol tècnica, primerament hem de seqüenciar el cromosoma, hem de veure on estan
els gens i quant n’hi ha. Això ho sabrem utilitzant tècniques bioinformàtiques.
101
Una de les tècniques més importants és la tècnica de seqüenciació del DNA, amb la qual podrem anar
llegint cadascun dels nucleòtids del DNA segons el color que adopti cada base.
La tècnica del PCR és una tècnica que es basa en una reacció en cadena de la polimerasa. Permet amplificar
més d’un milió de vegades un DNA obtingut a partir d’una regió seleccionada del genoma, sempre i quan
prèviament es conegui al menys una part de la seva seqüència de nucleòtids.
S’utilitzen porcions de la seqüència que envolten la regió que serà amplificada per dissenyar dos
oligonucleòtids sintètics de DNA, complementaris de cadascuna de les cadenes de la doble hèlix de DNA que
volem amplificar. Aquests oligonucleòtids s’utilitzen com a “primers” per a la síntesi in vitro de DNA,
catalitzada per una DNApolimerasa, i determinen els extrems del fragment final de DNA que obté.
Procés:
1. Tractament amb calor per tal de separar les dues cadenes de la doble hèlix.
2. Refredament posterior, en presència d’excessos dels dos oligonucleòtids de DNA, els quals
s’hibridaran específicament amb les seqüències complementàries del DNA. D’aquesta manera, de les dues
cadenes que jo havia separat, obtindré ara dues cadenes dobles, és a dir, quatre cadenes simples
complementàries dos a dos.
3. S’incuben amb DNA polimerasa els quatre desoxirribonucleòtids trifosfat obtinguts al pas 2, de
manera que les regions del DNA que es troben en direcció 3’ dels primers, se sintetitzen selectivament.
Per aconseguir una amplificació específica del DNA es requereixen trenta cicles de reaccions, cadascun dels
quals duplica la quantitat de DNA sintetitzat al cicle anterior.
També podem dissenyar primers a l’atzar i aplicar aquesta tècnica per tal d’identificar nous gens, ja que allò
que se’ns amplifiqui correspondrà a un gen.
Aplicacions:
- Clonació acel·lular de fragments de DNA.
- Detecció de seqüències sense purificació prèvia.
- Diagnòstic de malalties genètiques.
- Detecció de cèl·lules tumorals.
- Amplificació de DNA per a la posterior clonació cel·lular.
Amb aquesta tècnica també podem comparar els cromosomes específics de cada individu ja que quan tinc els
gens amplificats, puc realitzar una electroforesi, amb la qual es formarà una banda específica per a cadascun
dels individus.
Una altra tècnica és la transcriptòmica, o expressió gènica diferencial, que consisteix en construir xips de
DNAc a partir de gens purificats.
Aquesta tècnica serveix per comparar quins gens s’expressen en una cèl·lula respecta a una altra. Resulta
molt útil per a saber els gens que s’expressen específicament als tumors.
Els xips petits són els anomenats microarrays i els grans són els macroarrays. Consten d’un trocet de vidre
sobre el qual es col·loquen còpies de tots els gens del DNA. Els micro tindran molts gens i els macro, pocs.
102
Podem dir que un xip és una sèrie de sondes de DNAc unides a un suport sòlid amb una disposició regular.
Procés:
- Fabricació del xip.
- Obtenció d’una mostra dels RNAm d’un individu, que passarem a DNAc amb el PCR i transcriptasa, i
els tenyirem amb flurocroms.
- Escalfament del xip, posterior afegiment d’un gen i refredament.
Si a la mostra hi ha aquest gen, complementari, hi haurà una hibridació i s’uniran, veient-se el color del
fluorocrom. Segons la intensitat de la taca podrem determinar la quantitat d’aquest gen.
TEMA 29. BIOGÈNESI DELS RIBOSOMES: EL NUCLEOL
29.1 TIPUS D’RNAs POLIMERASES QUE SINTETITZEN RNA

Hi ha tres tipus d’RNAs polimerases responsables de la transcripció dels diferents grups de gens. Els tres tipus
es diferencien en el tipus de RNA que produeixen, en la seva composició química i en la seva sensibilitat a l’α-
amanitina.
 RNA polimerasa I, que produeix RNAr de grans dimensions. Aquesta polimerasa no es veu afectada
per l’α-amanitina.
 RNA polimerasa II, que produeix RNAm, els quals maduraran i donaran lloc a les proteïnes. Aquesta
polimerasa és molt sensible a l’α-amanitina.
 RNA polimerasa III, que produeix RNAr 5s, RNAt i RNA’s petits. Aquesta és moderadament sensible
a l’α-amanitina.
Les cèl·lules dels mamífers tenen entre vint i quaranta mil molècules de cada una d’elles.
29.2 ELS GENS RIBOSÒMICS I ELS ORGANITZADORS NUCLEOLARS

La transcripció constant de moltes còpies gèniques assegura l’aport de molècules d’RNAr, que són
posteriorment empaquetats amb les proteïnes ribosomals.
103
Aquest empaquetament es produeix al nucleol, que conté grans bucles de DNA procedents de varis
cromosomes, cadascun dels quals conté un o més grups de gens d’RNAr anomenats regions organitzadores
nucleolars.
Els gens d’RNAr són gens dels quals el seu producte final són les molècules d’RNA. Per a poder sintetitzar els
necessaris RNAr, la cèl·lula disposa de múltiples còpies de gens RNAr que codifiquen aquests RNAr.
Les cèl·lules humanes disposen de 200 còpies de gens RNAr’s per genoma haploid.
Aquestes còpies, es localitzen en tàndem, en les que cada gen es troba separat de l’anterior per una
seqüència de DNA no transcrita.
29.3 SÍNTESI I MADURACIÓ DELS DIFERENTS RNAs RIBOSÒMICS

Els gens d’RNAr són transcrits per l’RNA polimerasa I, produint cada gen el mateix transcrit.
Als humans el transcrit és l’RNAr 45s, de 13.000 nucleòtids. Abans que abandoni el nucli per a formar part de
partícules ribosòmiques ensamblades, aquest RNAr es tallat, produint una copia de els RNAr de 28s, dels RNAr
de 18s i dels RNAr de 5’8s.
Al obtenir-se els tres RNAr a partir del mateix transcrit, s’assegura la producció equilibrada.
Altre conjunt de gens organitzats en tàndem i separats per DNA espaiador no transcrit és el que codifica
l’RNAr 5s, que formarà la subunitat ribosòmica gran.
Aquest RNAr es transcriu de forma aïllada per la RNAr polimerasa III i està format per 120 parells de
nucleòtids.
Aquests gens es troben en els cromosomes acrocèntrics. Els de 45 s es troben a la part superior dels
cromosomes 13, 14, 15, 21 i 22. Els gens 5 s es troben a la part inferior del cromosoma 1.
29.4 LES DIFERENTS ESTRUCTURES DEL NUCLEOL I LA SEVA RELACIÓ AMB LA BIOGÈNESI DELS
RIBOSOMES
El nucleol és una regió del nucli de forma variable que no està delimitat per cap membrana i que conté grans
bucles de DNA, cadascun dels quals conté grups de gens RNAr que s’anomenen regions organitzadores
nuclears. Conté elevades concentracions d’RNA i proteïnes. La seva funció principal és la síntesi de RNAr i
l’ensamblatge de ribosomes.
A les cèl·lules més actives des del punt de vista transcripcional, és més gran.
Té tres regions diferenciades:
104
 El centre fibril·lar, que conté DNA que no està essent transcrit activament.
 El component fibril·lar dens, que conté molècules d’RNA en procés de transcripció.
 El component granular, que conté precursors de les partícules ribosomals madures.
Mitjançant tècniques d’immunofluorescència s’hi poden observar les Estructures de Cajal, on es produeix la
maduració dels RNA que s’han produït.
EL nucleol, com ja hem dit, és el responsable de la síntesi d’RNAr.

Els transcrit de 45 s s’empaqueta formant un gran complex amb proteïnes procedents del citosol i amb l’RNAr
5 s.
Per processar aquest RNAr 45 s i per tal de dirigir el procés d’ensamblatge, són necessàries altres proteïnes
d’unió a l’RNA i certes partícules ribonucleoproteiques (snRNP) que col·laboren en la construcció dels
ribosomes. Un component important és la nucleolina.
A mesura que es processa, la molècula d’RNAr 45 s va perdent RNA i proteïnes, i es divideix formant els
precursors de les subunitats gran i petita que formaran el ribosoma.
Més tard, sortiran del nucli les primeres subunitats ribosòmiques petites, madures, amb el seu RNAr 18 s.
Passat un temps, sortirà l’ensamblatge de la subunitat ribosòmica gran, madura, amb els seus RNAr’s de 28 s,
5 s i 5’8 s.
Al haver-hi un retràs entre la sortida de la subunitat gran i la petita, el nucleol conté sempre més subunitats
ribosòmiques grans incompletes que no pas petites.
29.5 CANVIS DEL NUCLEOL DURANT EL CICLE CEL·LULAR

L’aspecte del nucleol canvia durant les diferents fases del cicle cel·lular.
A mesura que s’aproxima a la mitosi, disminueix la seva mida. Quan els cromosomes es condensen i es deté la
síntesi d’RNA, desapareix. Les cèl·lules metafàsiques no tenen nucleol.
A la telofase, quan s’inicia de nou la síntesi d’RNAr, reapareixen nucleols diminuts a les regions on hi ha
cromosomes d’RNAr.
Després de la mitosi, una cèl·lula humana té deu petits nucleols que pràcticament mai s’arriben a observar ja
que creixen ràpidament i es fusionen, donant lloc al gran nucleol típic de la cèl·lula interfàsica.
Part de l’RNA i de les proteïnes del nucleol que es disgreguen durant la mitosi, queden distribuïdes sobre la
superfície de tots els cromosomes metafàsics i són transportades als nuclis de les cèl·lules filles. Quan, durant
la telofase, els cromosomes es descondensen, aquests components ajuden a restablir els nucleols, que
apareixen novament. [Alberts pàg 575 fig 9-95]
TEMA 30. REPLICACIÓ DE LA CROMATINA
105
30.1 CARACTERÍSTIQUES DE L’AUTOREPLICACIÓ
La informació genètica s’ha d’expressar, mantenir i, a vegades, millorar-se, mitjançant processos genètics
bàsics com la síntesi de proteïnes i de DNA, la reparació del DNA, la replicació del DNA, i la recombinació
gènica.
Tots els organismes han de duplicar el seu DNA abans de cada divisió cel·lular.
La replicació de la cromatina es produeix durant la fase S del cicle cel·lular, que dura entre 6 i 8 hores, ja que
després, en el procés de divisió, cal que els cromosomes estiguin formats per dues cromàtides germanes, ja
que cadascuna anirà cap a un pol diferent de la cèl·lula durant l’anafase, i per tal que cada cèl·lula filla tingui
la mateixa informació genètica que la cèl·lula originària.
Aquestes dues cromàtides germanes són una doble hèlix de DNA.
La replicació és semiconservativa, és a dir, cada doble hèlix resultant de la replicació conté una de les dues
cadenes de la doble hèlix inicial, és a dir, té una cadena vella i una nova.
També s’han de replicar les histones que acompanyen al DNA.
Característiques generals:
- És un procés que només té lloc una vegada en cada cicle cel·lular, i es fa de manera ordenada i
seqüencial.
- Es divideix en tres etapes: la iniciació, l’elongació de la cadena i la terminació.
- Comença en uns punts d’origen, a partir dels quals se sintetitza la nova doble hèlix.
- La duplicació és bidireccional: avança en els dos sentits.
- Per replicar-se, les dues cadenes han d’estar desenrotllades, es formen dues forquilles de
replicació, que es van allunyant de l’origen en els dos sentits. Aquestes forquilles, delimiten una bombolla de
replicació, asimètrica.
- La síntesi de DNA només avança de l’extrem 5’ al 3’: es van unint nucleòtids només a l’extrem 3’.
- Un dels dos filaments es sintetitza de manera contínua i és anomenat filament continu o
conductor. L’altre filament ho fa discontínuament, és el filament discontinu o retardat, formant per
fragments d’Okazaki.
- Hi intervenen molts enzims i factors de regulació.
- Es fa seguint el criteri de bases complementàries.
- Es formen dues cadenes filles antiparal·leles a la cadena patró, és a dir, on la cadena sintetitzada té
l’extrem 5’, la cadena patró tel el 3’.
30.2 ORÍGENS I UNITATS DE REPLICACIÓ

Si cèl·lules humanes cultivades i sincronitzades són exposades durant períodes curts de temps a timina
tritiada, s’aconsegueix que el DNA sintetitzat durant aquests períodes sigui fortament radioactiu.
La distribució d’aquest DNA radioactiu es determina per autoradiografia. Com els temps de marcatge utilitzats
són curts, la forquilla de replicació només pot recórrer uns quants micròmetres, podem veure la zona on s’està
produït la replicació amb l’ajut d’un microscopi electrònic.
106
Realitzant aquest experiment es va arribar a la conclusió de que existien uns orígens de replicació. En
aquest orígens de replicació es formen unes estructures rodones en forma de bombolla, anomenades
bombolles de replicació, que estan formades per dues estructures anomenades forquilles de replicació.
La distància entre els orígens de replicació és d’entre 10.000 i 200.000 parells de bases.
A mesura que avança la replicació, la bombolla de replicació és més gran.
La velocitat de replicació de la cromatina en els homes és de 50 nucleòtids per segon, que correspon a la
desena part de la velocitat estimada en bacteris. Aquesta diferència de velocitats és deguda al diferent grau
d’empaquetament de la cromatina en els bacteris i en els homes. Però tot i això els bacteris solament
disposen de un origen de replicació mentre que en els homes n’hi ha molts.
La replicació de la cromatina es dóna de manera progressiva i bidireccional, és a dir, cada origen de replicació
forma una parella de forquilles de replicació que es mouen en sentits oposats des d’un punt d’origen comú
donant lloc a una bombolla de replicació. Aquestes forquilles de replicació es detenen només quan es troben
amb una altra bombolla de replicació en creixement o quan arriben a l’extrem d’un cromosoma, formant les
dues hèlix germanes completes.
Durant la replicació de la cromatina s’activen molts orígens de replicació, que actuen simultàniament en un
mateix cromosoma. Moltes bombolles de replicació actuen alhora.
Els orígens de replicació s’activen progressivament en grups de vint a vuitanta. Cada conjunt d’orígens de
replicació activats simultàniament és una unitat de replicació.
Les diferents unitats de replicació s’activen progressivament durant la fase S, fins que tot el DNA cromosòmic
està duplicat.
En un cromosoma, l’activació de les diferents unitats de replicació segueix un ordre específic. Primer s’activen
les unitats de replicació situades en zones de cromatina descondensada (eucromatina) i posteriorment les
situades en zones de cromatina condensada (heterocromatina) ja que aquesta primer s’ha de desespiralitzar a
fibra de 30 nm.
30.3 CONDENSACIÓ DE LA CROMATINA I REPLICACIÓ

La replicació de la cromatina de la regió situada entre dos orígens de replicació requereix, aproximadament,
una hora per a completar-se. Però sabem que la fase S dura entre sis i vuit hores. La causa d’aquest fet és que
no tots els orígens de replicació són activats simultàniament i cada unitat de replicació està replicant només
durant una petita part de la fase S.
El moment en el qual es realitza la replicació està coordinat en grans regions del cromosoma.
L’ordre de replicació dels orígens de replicació depèn de l’estructura i de l’empaquetament en histones de la

cromatina en la qual es troben. Primer s’activen les unitats de replicació en la cadena d’11 nm, perquè les
107
proteïnes DNA-polimerases els és més fàcil actuar en cromatina menys condensada. Després, s’activa la
rèplica de l’heterocromatina, que ha calgut desespiralitzar fins a fibra de 30 nm.
Les forquilles de replicació es desplacen a velocitats similars al llarg de tota la fase S, de manera que el grau
de condensació de la cromatina afecta al temps d’iniciació de les forquilles de replicació i no a la velocitat
d’aquestes un cop formades.
En moltes cèl·lules eucariotes el procés de replicació del DNA és asincrònic. Cap a la meitat de la fase S,
alguns cromosomes ja han estat duplicats totalment mentre que d’altres encara no han començat a duplicar-
se.
La presència a la cromatina no duplicada d’una sèrie de proteïnes activadores unides dèbilment serien
necessàries per a la replicació i es destrueixen o inactiven al passar per la forquilla de replicació.
A la fi de la fase S, un cop duplicat tot el cromosoma, la cromatina no presenta proteïnes activadores i, per
tant, no pot tornar a ser replicat.
A partir de la telofase, es torna a permetre l’entrada al nucli de proteïnes activadores que s’uneixen a la
cromatina.
[Alberts pàg 553 fig 9-63 dibuix B]
Com a proteïnes activadores de la replicació tenim:
 ORC, complex de reconeixement d’orígens. Són un complex de sis proteïnes que recobreixen i
identifiquen els orígens de replicació.
 MCM, mini cromosome maintenance. Són un complex de set proteïnes que actuen abans de la síntesi
del DNA.
 CDC6, proteïna necessària per a l’inici de l’autoreplicació del DNA.

Aquestes proteïnes activadores s’uneixen a la cromatina ja duplicada durant el final de la profase i inicia de la
interfase (G1). Després de ser fosforilats per quinases, són portats a degradar-se. La degradació actua com a
senyal per a l’activació de la síntesi de DNA i evita que el DNA es dupliqui dos cops en el mateix cicle.
En cada cicle cel·lular, són necessàries una gran quantitat d’histones. Molts organismes posseeixen vàries
còpies de cada un dels gens de les histones.
Les histones se sintetitzen majoritàriament a la fase S, durant la qual el nivell d’RNA missatger d’histones
s’incrementa unes 50 vegades. L’increment és tant elevat perquè cal que hi hagi suficientment histones lliures
per incorporar-se al nou DNA.
La seva incorporació es dóna de forma conservativa. La cadena antiga queda embolicada en histones antigues
i la cadena de nova síntesi, en un principi, queda despullada, però més tard s’incorporen les histones
nucleosòmiques de nova síntesi. El procés d’incorporació d’histones al DNA es dóna simultàniament a la
replicació.
108
Durant la replicació del DNA, les histones nucleosòmiques mai no se separen totalment del filament o cadena
senzilla de DNA a la qual estan unides, sinó que estan adaptades per permetre el pas a través seu tant dels
fenòmens de la transcripció com de la duplicació.
Per últim, hem d’afegir que durant la replicació, el que es mou és la fibra de DNA a través d’un conjunt de
proteïnes de la maquinària replicativa que resten fixes al nucleoesquelet.
30.4 ORGANITZACIÓ DE LA MAQUINÀRIA REPLICATIVA, ELS REPLISOMES

Els orígens de replicació estan ancorats fortament als filaments de la matriu nuclear en l’estructura de 30 nm.
En aquestes zones d’unió entre els orígens de replicació i la matriu nuclear hi ha unes estructures
anomenades factories de replicació o replisomes, fixes i immòbils, ancorades fortament al nucleoesquelet.
Els replisomes contenen tota la maquinària replicativa i enzims encarregats de la síntesi de precursors del
DNA (nucleòtids). Actuen com a focus de replicació ja que aquí es transloca la fibra de DNA durant la
replicació.
Es produeix un moviment de dos llaços consecutius cap a baix per entrar en el replisoma. A entrar en la
maquinària, les dues cadenes de DNA se separen i són utilitzats com a motlle per sintetitzar cadenes
complementàries.
TEMA 31. EL MECANISME DEL PROCÉS REPLICATIU
31.1 PROTEÏNES QUE PARTICIPEN EN LA REPLICACIÓ DEL DNA

Hi ha diverses proteïnes que participen en la replicació del DNA. Són bàsicament les següents:
 Proteïnes de reconeixement dels orígens de replicació, com l’MCM, la CDC6 i l’ORC. (Explicades al
tema anterior)
 RPA, que s’uneix a una cadena de DNA impedint que es reajunti amb la cadena complementària.
 DNA helicasa, que obre les forquilles de replicació.
 DNA primasa, que sintetitza els “primers”. Actua com una RNA polimerasa.
 DNA polimerases, que incorporen nucleòtids en la direcció 5’ → 3’.
 Proteïnes amb activitat exonucleasa, com la DNA polimerasa δ i la ε. Aquestes proteïnes actuen
en sentit 3’ → 5’ i, a més, tallen les cadenes, nucleòtid per nucleòtid, per tal de corregir errors.
 RFC, Factor de replicació C, i PCNA, antigen nuclear de proliferació cel·lular. Aquests dos complexes
són indispensables per a l’activitat de la DNA polimerasa δ .
 Ribonucleasa H i FEN1, que són exonucleases que actuen en la direcció 5’ → 3’ i treuen primers
d’RNA.
109
 DNA ligases, que uneixen els fragments d’Okazaki.
 DNA topoisomerasa, que fragmenta la doble hèlix, evitant el recargolament i trencament quan
avancen les forquilles de replicació.
31.2 MECANISME D’ACCIÓ DE LES DNA POLIMERASES

Són proteïnes que només poden sintetitzar DNA en el sentit 5’ → 3’. A més, per a poder dur a terme la seva
funció, necessiten una cadena preexistent, que coneixem amb el nom de primers.
Hi ha diferents tipus:
 α , que intervé en la formació de les cadenes inicials de DNA.
 β , responsable de la reparació del DNA quan es trenca la cadena.
 γ , encarregada de la duplicació del DNA mitocondrial.
 δ , és la principal implicada en la duplicació del DNA nuclear. Pot sintetitzar en el sentit 3’ → 5’,
reconeixent errors, tallant nucleòtids i reparant-los.
 ε , que omple els forats deixats quan els primers de la cadena retardada són eliminats.
31.3 INICI DE LA REPLICACIÓ DEL DNA: EL RECONEIXEMENT DELS ORÍGENS I EL “FIRING”

Els passos que es donen en l’inici de la replicació del DNA són els següents:
1. L’MCM i la CDC6 reconeixen els orígens de replicació. L’ORC també els reconeix i separa una mica
la doble hèlix de DNA d’aquesta zona (procés de firing).
2. Entra l’RPA, que obre més la cadena i s’uneix a les cadenes simples impedint que es tornin a
reajuntar.
3. La bombolla de replicació queda totalment oberta, amb la conseqüent formació de les dues
forquilles, gràcies a la intervenció de la DNA helicasa. Aquest mecanisme de separació de les dues cadenes
que conformen l’hèlix requereix ATP.
4. Es forma el complex DNA primasa/DNA polimerasa α, també anomenat polimerasa α primasa, que
s’incorpora a les forquilles de replicació (dos per forquilla).
5. Quinases ( cdk2 amb ciclina E ) fosforilen l’MCM i la CDC6, que serveix de senyal perquè es
comenci a avançar el complex polimerasa α primasa.
31.4 LA PROGRESSIÓ DE LA REPLICACIÓ

1. Es formen els primers d’RNA gràcies a la DNA primasa, que actuarà com una RNA polimerasa. Els
primers consten d’uns deu nucleòtids d’RNA i es formen a l’extrem 5’ de la nova cadena (sobre l’extrem 3’ de
la cadena original).
110
2. Començarà a sintetitzar-se la cadena de DNA a continuació del primer, en sentit 5’ → 3’, gràcies a
la DNA polimerasa α.
3. Com que la DNA polimerasa α no és capaç de reconèixer errors, serà degradada quan hagi
sintetitzat uns trenta nucleòtids, i en el seu lloc hi actuarà la DNA polimerasa δ , la qual continuarà
sintetitzant la cadena i, a més a més, anirà reconeixent errors i degradant-los.
En aquest procés també hi actuen les proteïnes RFC, que s’encarreguen de desplaçar la DNA polimerasa α i
unir a la cadena la DNA polimerasa δ . El PCNA és un complex format per dues subunitats que també actua en
aquesta etapa. La seva funció és unir-se a la cadena de DNA que s’està sintetitzant i englobar-la, permetent
que la DNA polimerasa δ accedeixi a la cadena.
A la cadena retardada, la síntesi no és continuada. Primerament, la DNA primasa es col·loca una mica distant
de l’origen de replicació, fa un primer i, després, hi actuarà la DNA polimerasa α, sintetitzant uns trenta
nucleòtids i sent substituïda després per la DNA polimerasa δ , la qual anirà sintetitzant DNA fins que arribi a
l’origen de replicació. Un cop aquí, tornarà a actuar la DNA primasa, que es desplaçarà un altre cop cap enrere
i es repetirà el procés. En aquest cas, la DNA polimerasa δ pararà de sintetitzar quan arribi al primer
sintetitzat en el primer cicle. Aquest procés s’anirà repetint contínuament. Cada fragment entre primers
constitueix un fragment d’Okazaki. Hem d’afegir que aquesta cadena es replica més lentament.
4. Mentre avança la replicació, es van obrint les forquilles, fent una bombolla cada cop més gran.
Durant aquest procés actuen les DNA topoisomerases, que s’encarreguen d’evitar que es generin tensions
mentre la cadena s’està sintetitzat.
31.5 EL FINAL DE LA REPLICACIÓ

1. La ribonucleasa H traurà els primers d’RNA, tant de la cadena contínua com de la retardada.
2. La DNA polimerasa ε omplirà els forats deixats pels primers eliminats.
3. La DNA lligasa unirà els fragments sintetitzats per la DNA polimerasa δ i la DNA polimerasa ε .
A la cadena retardada el que s’uneix són els fragments d’Okazaki amb els fragments sintetitzats per la DNA
polimerasa ε .
A la cadena retardada, no s’arriba a replicar tot el telòmer. En aquest cas, hi actuarà una RNA telomerasa, que
és una transcriptasa inversa (capaç de sintetitzar DNA a partir d’una cadena d’RNA), la qual es col·locarà al
final de la cadena retardada, a sota, actuant com a motlle, permetent allargar el telòmer de la cadena
complementària.
Quan les cèl·lules envelleixen, van perdent aquesta RNA telomerasa.
111
VII. CREIXEMENT I DIVISIÓ DE LES CÈL·LULES: EL CICLE CEL·LULAR
TEMA 32. EL CICLE CEL·LULAR
32.1 CONCEPTE DE CICLE CEL·LULAR

El cicle de la divisió és el medi fonamental a través del qual els éssers vius es propaguen, ja que cada divisió
cel·lular produeix un nou organisme.
Als adults, és necessari per a reemplaçar cèl·lules perdudes per desgast, deteriorament o apoptosi.
Hi ha cèl·lules que proliferen contínuament, com les cèl·lules epitelials i les sanguínies, però la majoria són
cèl·lules de recanvi lent, que es divideixen només en determinades circumstàncies, com és el cas dels
hepatòcits o de les cèl·lules del ronyó. A més, hem d’afegir que hi ha cèl·lules que no es divideixen “mai” (“ ”
Març 2004) un cop han madurant, com és el cas de les neurones i les fibres musculars esquelètiques.
Tota cèl·lula que es divideix ha de passar per tres etapes:

1. Etapa de creixement. Abans de la divisió, la cèl·lula ha de tenir una mida adequada per tal de
repartir equitativament la seva massa. La majoria de les cèl·lules dupliquen la seva massa i tots els seus
orgànuls citoplasmàtics abans de cada cicle cel·lular. Aquest etapa no es dona sempre.
2. Etapa de replicació dels cromosomes. Quan les cèl·lules adquireixen la mida adequada,
dupliquen el contingut dels seus cromosomes.
3. Etapa de mitosi. Un cop passades les fases S i G2 amb èxit, les cèl·lules entren en mitosi, cosa
que comporta la segregació de les cromàtides germanes a cada cèl·lula filla que es formarà.
Anomenem cicle cel·lular al període entre una divisió cel·lular i una altra. Cada cicle es compon de dues
grans etapes:
112
 Interfase, que és el lapse de temps entre dues divisions. Consta de tres fases: la G1, de
creixement, l’S, de duplicació del DNA, i la G2, on s’avalua la cèl·lula per a entrar en mitosi. Durant tot el
període es duen a terme processos de preparació de la cèl·lula per a la divisió.
 Mitosi (M), on es dona la separació dels cromosomes i la divisió cel·lular.
Durant la fase G1, la cèl·lula té tot el seu DNA sense replicar (2n). Durant la fase S, la quantitat de DNA
replicat dependrà del moment exacte, hi haurà una quantitat intermitja entre el que hi ha a la fase G1 i el que
hi ha la fase G2 (entre 2n i 2n · 2). En aquesta última fase, el material genètic estarà totalment duplicat (2n ·
2).
32.2 L’ESTAT QUIESCENT O G0

Algunes cèl·lules poden aturar la seva progressió en el cicle cel·lular si encara no han iniciat la replicació del
DNA, concretament si no han traspassat el punt de restricció de la fase G1.
Aquesta fase G0 correspon a un estat de repòs especial en el que entren algunes cèl·lules que es troben en
G1.
Les cèl·lules poden restar en aquest estat períodes indefinits de temps abans de tornar a proliferar. Es troben
en una fase latent esperant un estímul proliferatiu, que quan arriba, les fa entrar en el cicle cel·lular.
Aquesta fase és la pròpia de les cèl·lules de recanvi lent.
Les cèl·lules que mai es divideixen romanen sempre en aquest estat un cop arriben a la maduresa.
32.3 DURADA I PRINCIPALS ACONTEIXEMENTS A CADASCUNA DE LES FASES DEL CICLE CEL·LULAR:
G1, S, G2 I Mitosi
Com ja hem dit, el cicle cel·lular es compon bàsicament per la interfase i la mitosi. A la seva vegada, tant la
interfase com la mitosi es composen de subfases.
Normalment, aquest cicle sol durar unes 24 hores, però pot variar depenent del tipus d’organisme.
La interfase es compon de les fases:
 G1, que dura unes 12 hores. Correspon a l’interval de temps entre el final de la mitosi i el
començament de la nova síntesi de DNA (en el cas de les cèl·lules que es divideixen constantment). És un
període molt actiu ja que la cèl·lula està creixent i supervisant el seu entorn per tal de decidir si es dividirà o
no. Si decideix que es dividirà, sintetitzarà totes les proteïnes necessàries per a replicar el seu DNA. En cas de
vindre de una fase de quiesciència el G1 el temps de la fase pot arribar a 24 hores.
És una fase en que la cèl·lula es troba receptiva a les senyals. Si rep senyals positives, creurà el punt de
restricció i a partir d’aquell moment estarà compromesa a acabar el cicle ja que a partir d’aquest moment la
cèl·lula actua independentment dels factors externs. Si, per contra, rep senyals negatives, entrarà a la fase de
quiescència.
113
 S, que dura entre 6 i 8 hores. És la fase en la que es produeix la replicació del DNA nuclear.
 G2, que dura entre 4 i 6 hores, molt constant dintre tipus cel·lular. Correspon a l’interval de temps
entre el final de la síntesi de DNA i el principi de la mitosi. En aquesta fase la cèl·lula s’assegura de que la
replicació del DNA s’ha completat correctament. Si l’avaluació és bona, entrarà en mitosi.
La mitosi, que dura una o dues hores, es composa de:

 Profase
 Prometafase
 Metafase
 Anafase
 Telofase
 Citocinesi
32.4 FACTORS EXTRACEL·LULARS QUE REGULEN EL CICLE CEL·LULAR: FACTORS DE CREIXEMENT,

DEPENDÈNCIA DE L’ANCORATGE I INHIBICIÓ PER CONTACTE
Hi ha tres tipus de factors externs que regulen el cicle cel·lular. També hi ha factors interns, com els
Checkpoints, però aquests els veurem amb més deteniment al tema 38.
Factors de creixement
Són proteïnes que circulen per la sang i tenen com a funció unir-se a receptors de la membrana plasmàtica de
la cèl·lula, canviant la conformació d’aquest receptor, generant-se així una sèrie de senyals que activaran o
inhibiran el cicle cel·lular ja que, s’activaran els gens necessaris per a activar o inhibir la progressió de la fase
G1. La major part activen el cicle, és a dir, són factors externs positius.
També són capaços de controlar la migració i el funcionament de les cèl·lules.
Tenen la capacitat de proliferar la duplicació uns 30 cops.
Hi ha uns seixanta diferents, però en general qualsevol tipus actua en qualsevol tipus de cèl·lula, encara que
tenen preferències. A més, més d’un factor de creixement pot actuar en una mateixa cèl·lula. Entre els més
importants es troben:
 PDGF, que activa les cèl·lules del teixit conjuntiu. És un factor de creixement derivat de les plaquetes.
 DGF, que activa les cèl·lules de l’epidermis.
 NGF, que promou la divisió de les neurones en estat embrionari.
 EGF, que és un factor de creixement epidèrmic que estimula el creixement epitelial i amplia la
gamma de cèl·lules.
 TGF α i TGF β , que inhibeixen la proliferació de determinades cèl·lules.
 Interloquina II, que activen només la proliferació de les cèl·lules sanguínies.

Les cèl·lules tumorals perden la regulació d’aquest factors de creixement.
114
Dependència a l’ancoratge
Les cèl·lules han d’estar ancorades a la matriu extracel·lular (o a altre suport) per a poder replicar-se, a
excepció de les cèl·lules sanguínies. Veient això hem de confirmar que existeix una relació entre la proliferació
cel·lular i l’organització del citoesquelet, ja que l’ancoratge cel·lula/matriu es produeix mitjançant les proteïnes
integrines.
Les cèl·lules tumorals no depenen d’aquest factor i es poden dividir contínuament sense necessitat d’estar
ancorades a la matriu.
Per tal de traspassar el punt de restricció de la fase G1, les cèl·lules han d’estar ancorades a la matriu. Quan
progressen per la fase Mitòtica, afluixen les seves unions i s’arrodoneixen. Això els permet reorganitzar els
contactes amb altres cèl·lules i amb la matriu extracel·lular.
Inhibició per contacte

Una cèl·lula es pot anar dividint fins que entra en contacte amb una altra cèl·lula. Aquest contacte, provoca
una inhibició del cicle cel·lular.
Aquest control és un mecanisme de defensa per tal de definir l’estructura d’un teixit ja que les cèl·lules no
poden proliferar més enllà del límits d’aquest.
Les cèl·lules tumorals perden aquesta inhibició i poden créixer per fora dels límits del teixit, arribant a
amontonar-se, formant els tumors.
TEMA 33. REGULACIÓ DEL CICLE CEL·LULAR
33.1 IDENTIFICACIÓ DE LES MOLÈCULES REGULADORES DEL CICLE CEL·LULAR: EXPERIMENTS DE

FUSIÓ CEL·LULAR, MICROINJECCIÓ DE CITOPLASMA D’OVÒCITS DE XENOPUS I GENÈTICA DE
LLEVATS
Les molècules reguladores del cicle cel·lular són molècules que poden retardar l’abans del propi sistema de
control, evitant que aquest desencadeni el procés següent sense que s’hagi acabat completament l’anterior. A
més, poden parar el cicle en uns punts de control determinats.
115
Aquestes molècules són:
 Ciclines, que són molècules reguladores de les quinases.
 CDK’s, quinases dependents de ciclina, les quals, per a estar actives, han d’estar unides a
determinades ciclines.
El complex CDK-Ciclina regula tot el cicle cel·lular i les seves diferents fases.
Per a descobrir-les es van dur a terme diferents experiments.
Microinjecció de citoplasma d’ovòcits de Xenopus

El Xenopus Laevis és un tipus de granota.
Els ovòcits precursors estan en un estadi de G2 durant mesos abans de realitzar la primera divisió meiòtica,
acumulant tot el material que necessiten per realitzar la meiosi.
A les primeres fases embrionàries les cèl·lules es divideixen de manera sincrònica i tenen un cicle molt curt
(d’uns 30 minuts).
L’experiment consta de dues fases:
1. S’injecta en un ovòcit en fase G2 citoplasma d’un ovòcit en la primera divisió meiòtica.
El resultat que s’obté és que l’ovòcit receptor entra en meiosi i acaba la seva maduració.
Es conclou que en el citoplasma de la cèl·lula en meiosi hi ha un factor que indueix a la meiosi.
2. S’injecta en un ovòcit aturat en la fase G2 citoplasma d’un ovòcit també en fase G2. en aquest
cas, cap ovòcit entra en mitosi, per tant, es conclou que no hi ha cap factor en el citoplasma de la cèl·lula en
G2 que indueixi a la meiosi.
Conclusió de l’experiment: existeix un factor promotor de la maduració (MPF).
Fusió de cèl·lules somàtiques

Aquest experiment consisteix en fusionar dues cèl·lules en diferents fases i formar una cèl·lula híbrida (amb
dos nuclis).
1. Unió d’una cèl·lula en mitosi amb una cèl·lula en interfase (G1, S o G2). S’exposa el nucli de la
cèl·lula en interfase a qualsevol component actiu que hi pugui haver al citoplasma de la cèl·lula mitòtica.
Hi ha tres possibles resultats:
• Cèl·lula en mitosi + cèl·lula en G1 → els cromosomes de la cèl·lula en G1 comencen a

condensar-se. El nucli de la cèl·lula en G1 entra en mitosi prematura, amb el DNA sense replicar.
• Cèl·lula en mitosi + cèl·lula en fase S → el nucli de la cèl·lula en fase S entra en mitosi

prematura, amb el material genètic mig duplicat.
• Cèl·lula en mitosi + cèl·lula en fase G2 → es produeix una mitosi prematura al nucli de la

cèl·lula en G2. Els cromosomes encara no estan prou condensats.
Com a conclusió de l’experiment deduïm que en totes les cèl·lules en mitosi hi ha un factor que provoca que
entri en mitosi qualsevol cèl·lula que estigui en diferents fases del cicle cel·lular. Per tant, ha d’existir un factor
promotor de la mitosi (MPF). Podem afegir que el factor promotor de la mitosi és el mateix que el factor
promotor de la maduració.
116
2. Unió de cèl·lules en fase S amb diferents fases del cicle cel·lular.
• S + G2 → No hi ha duplicació (ho corroborem perquè l’MCM i la CDC6 s’han degradat) i DNA ja

està replicat.
• S + G1 → Duplicació.
• G1 + G2 → G1 entra en duplicació quan li toca (hores).

Conclusió: ha d’existir un factor promotor de la síntesi de DNA (SPF). Aquest factor fa que qualsevol
cèl·lula que encara no ha duplicat el seu DNA, el dupliqui.
Anàlisis amb llevats

Per a esbrinar els components del MPF es van realitzar experiments amb llevats.
Es creia que aquest factor estava codificat per una proteïna anomenada CDC2.
Per comprovar-se, es van realitzar una sèrie de cèl·lules de llevats mutants sense aquesta proteïna CDC2.
Durant aquest temps, la cèl·lula no es dividia ja que no produïa MPF.
Més tard, es van col·locar uns plàsmids de DNA en aquestes cèl·lules mutants, amb la proteïna CDC2. A partir
d’aquell moment, les cèl·lules van començar a dividir-se.
33.2 LES QUINASES DEPENDENTS DE CICLINES (CDK’S) I REGULACIÓ DE LA SEVA ACTIVITAT

Hi ha dues proteïnes que apareixen en el principi de la mitosi i que desapareixen bruscament durant la
interfase.
Aquesta aparició coincideix amb la major activitat del factor promotor de la maduració. Per activar l’MPF, una
o més d’aquestes proteïnes han d’arribar a un mínim de concentració, i la seva destrucció està acoblada a la
inactivació de l’MPF i la sortida de la cèl·lula de la mitosi.
Aquestes proteïnes són conegudes com a ciclines i quinases dependents de ciclina (CDK’s). Les dues
proteïnes actuen en forma de complex. Les ciclines són les subunitats reguladores i les quinases les subunitats
catalítiques.
El complex MPF està format, concretament, per ciclines, d’uns 50 KDa, i per p34, d’un 34 KDa, més tard
anomenada CDK1.
Aquestes dues proteïnes juntes formen un complex amb activitat quinasa. La CDK1 té una funció catalítica i
només és activa si està unida a una ciclina.
La proteïna CDC2 de la que hem parlat abans, és en realitat la proteïna CDK1. En llevats, s’acostuma a parlar
de CDC2.
El complex CDK1-Ciclina és universal, sempre indueix a la mitosi en qualsevol tipus cel·lular.
El factor promotor de la síntesi de DNA (SPF) està format per una ciclina i també per una CDK. Les dues
molècules són similars a les del MPF.
117
Les CDK’s són quinases dependents de ciclines i regulen el cicle cel·lular fosforilant proteïnes seleccionades
sobre serines i treonines. Aquests complexes impedeixen que la cèl·lula entri a la fase següent sense haver
acabat la primera.
Hi ha mecanismes de regulació de l’activitat de les CDK’s. Són els següents:

- Per a que siguin actives han de formar el complex CDK-cyc.
- La síntesi de ciclina provoca l’activació de les CDK’s, i la degradació de ciclines, la inactivació.
- Poden patir fosforilacions (activadores) i defosforilacions (inhibidores). Gràcies a la fosforilació,
s’afegeix al centre catalític de la CDK, ATP.
- Per a que sigui un complex actiu ha d’estar fosforilat l’aminoàcid treonina en la posició 161, o pels
voltants. L’encarregada de fosforilar aquest aminoàcid és la CAK.
Després de que el complex CDK-cyc hagi actuat, la ciclina es degrada i el fosfat de la treonina es treu gràcies
a l’acció de la fosfatasa KAP1.
- Existeixen proteïnes inhibidores (CKI), que s’agrupen en dues famílies: les Ink4 i les Cip-kip.
- Només són actives quan es troben a prop del nucli cel·lular.
- Totes les CDK’s presenten a la posició 14 una treonina i a la 15 una tirosina. Aquests aminoàcids
poden ser fosforilats per proteïnes com la Wee1, que inactivarà el complex. Després de que actuï aquesta
Wee1, si el complex vol tornar a ser actiu, haurà d’actuar la proteïna CDC25, que treu els grups fosfats.
L’Ink4, és una família composta per la p15, la p16, la p18 i la p19. Són inhibidores del complex CDK4-cycD i
CDK6-cycD (complexes que actuen durant la G1).
Aquestes proteïnes s’uneixen directament a la quinasa de manera que no permeten que s’uneixi la ciclina.
D’aquesta manera, la cèl·lula no podrà entrar en el cicle cel·lular i entrarà a la fase de quiescència.
Si els factors externs són negatius, s’activarà la presència d’aquestes proteïnes durant la fase G1.
Les Cip-Kip són les proteïnes p21, p27 i p57. Inhibeixen els complexes CDK2-cycE i CDK2-cycA. La p21 i la
p27, en quantitats petites, participen en l’activació dels complexes CDK4-cycD i CDK6-cycD.
La seva seqüència d’aminoàcids extrems s’uneix a les ciclines i a la quinasa, a la vegada, inhibint la formació
del complex.
Les cèl·lules poden esdevenir canceroses per la manca de proteïnes inhibidores dels complexes CDK-cyc.
33.3 COMPLEXES ESPECÍFICS DE CDK’S I CICLINES A LES DIFERENTS FASES DEL CICLE CEL·LULAR
Els complexes CDK-Ciclina són específics de cada fase cel·lular i s’activen de forma seqüencial.
Durant l’inici de la fase G1 actuen els complexes CDK4-cycD i/o CDK6-cycD. Durant el final de la fase G1
actua el complex CDK2-cycE.
Hi ha un breu període de temps a la fase G1 en que hi actuen CDK4-cycD i/o CDK6-cycD + CDK2-cycE. És el
període en que la cèl·lula està passant pel punt de restricció.
118
Aquests compostos CDK4-cycD i/o CDK6-cycD són els encarregats de rebre la informació dels factors externs, i
el complex CDK2-cycE és el responsable d’activar els orígens de replicació.
Durant la fase S desapareix la cycE i es forma el complex CDK2-cycA.
Durant la mitosi hi actuen els complexes CDK1-cycA, que al aparèixer inhibeix el complex CDK2-cycA, i
CDK1-cycB.
A totes les fases hi actua la CDK7-cycH. Aquest complex és conegut com a CAK quan pateix una fosforilació
al residu 160. És una quinasa activadora d’altres CDK’s.
TEMA 34. LA FASE G1
34.1 LA MAQUINÀRIA DEL CICLE CEL·LULAR EN LA QUIESCÈNCIA

L’estat G0 és diferent a tots els altres estats. Durant aquest, la velocitat de síntesi de proteïnes es redueix
dràsticament, el sistema de control del cicle cel·lular és incapaç de progressar més enllà del punt de restricció
degut a la mancança de factors de creixement.
Una cèl·lula també quedarà bloquejada en aquesta fase si li traiem tot els seus nutrients. Però en la pràctica,
als teixits els nutrients són abundants.
En canvi, en els teixits, els factors de creixement són limitants, per la qual cosa es considera que aquests
exerceixen un control crític sobre el cicle cel·lular.
34.2 SENYALS GENERADES PELS FACTORS DE CREIXEMENT I PER L’ANCORATGE

Quan un factor de creixement s’uneix a un receptor transmembrana de la superfície cel·lular, el receptor
catalitza la producció de molècules que actuen com a senyals intracel·lulars, transmetent l’estímul a altres
molècules, activant fosforilacions intracel·lulars que provocaran canvis en l’expressió dels gens.
Hi ha dos classes de gens induïts pels factors de creixement:

 Gens de resposta ràpida, que s’activen sense que sigui necessària la síntesi de proteïnes. Els més
coneguts són els proto-oncogens, que codifiquen proteïnes reguladores dels gens.
 Gens de resposta retardada, que s’indueixen de forma dependent de la síntesi de proteïnes.
Expressen ciclines i CDK’s.
Els factors de creixement a l’inici de la fase G1 incrementen la síntesi de p21 i de ciclina D.

Els TGF β són factors de creixement inhibidors de la proliferació cel·lular que indueixen a la síntesi de
proteïnes p15, que com ja hem vist al capítol anterior s’uneixen a les CDK4 i CDK6, evitant que formin el
complex amb la ciclina D.
119
La dependència a l’ancoratge per a la divisió cel·lular resulta un mecanisme de control del cicle cel·lular en
relació a l’organització del citoesquelet. Els punt d’ancoratge amb la matriu extracel·lular generen una sèrie de
senyals intracel·lulars que conclouen amb un increment de la concentració de ciclina D.
34.3 SENYALS GENERADES PER LA INHIBICIÓ PER CONTACTE

La proliferació cel·lular s’ha de regular de manera que es mantingui el nombre de cèl·lules i la seva
organització espacial.
La inhibició de la proliferació cel·lular per densitat de població és la capacitat d’una cèl·lula per reduir
localment la concentració dels factors de creixement en el medi, privant a les cèl·lules veïnes d’ells.
El contacte cèl·lula-cèl·lula és un inhibidor important en el moment del cicle en que s’està activant el complex
CDK2-cycE, ja que aquest complex quedarà inhibit com a conseqüència de l’increment de p27.
34.4 PAPER DE LA CDK4 I LA CDK2 EN LA PROGRESSIÓ DE LA FASE G1 I LA FOSFORILACIÓ DEL

RETINOBLASTOMA.
Un cop la cèl·lula quiescent està ancorada a la matriu extracel·lular i rep l’estímul proliferatiu adequat, entra
en la fase G1.
Primerament, començaran a expressar-se la ciclina D i la p21.
Al citoplasma, es formaran els complexes CDK4-cycD, afavorits per la p21 i la p27, les quals es troben en
quantitats equimorals. Aquests complexes, però, seran inactius ja que les quinases que han d’activar-los es
troben dins del nucli.
Més tard, aquests complexes aniran cap al nucli i translocaran a dins ja que tenen una seqüència NLS.
Un cop al nucli, per tal que el complex no s’activi abans d’hora, la proteïna Wee1 afegirà dos grups fosfats
inactivadors a la treonina 14 i a la tirosina 15 de la CDK4.
Més tard, la CDC25 traurà els fostats i actuarà la CAK, activat el complex al afegint un grup fosfat a la treonina
en posició 161.
Cap a la meitat de la fase, el complex CDK4-cycD té la seva màxima activitat.
Durant la fase G1, arriba un moment que el complex CDK4-cycD fosforila les proteïnes pocket, entre les quals
hi ha la pRB (retinoblastoma), la p130 i la p107, les quals segresten els factors de transcripció de la família E2F
gràcies a que quan estat hiperfosforilades canvien de conformació i deixen anar a aquests factors E2F.
Aquest pRB també segresta la histonadeacetilasa (HDAC), la qual treu els grups acetils de les histones
responsables del plegament de la cromatina. Quan la pRB és fosforilada, s’allibera aquesta HDAC i es comença
a descondensar la cromatina.
En aquest moment, es traspassa el punt de restricció, que és el punt de màxima activitat del complex CDK4-
cycD. Un cop superat el punt, la cèl·lula estarà preparada per a acabar tot el cicle cel·lular independentment
dels factors de creixement.
A partir del punt de restricció, el complex CDK4-cycD comença a desaparèixer i s’activa el complex CDK2-
cycE, el qual acaba de fosforilar el pRB, alliberant totalment els factors de transcripció E2F, els quals
començaran a activar els gens necessaris per a iniciar la fase S, entre els quals hi ha el que codifica la ciclina
E, per aquest motiu comença a aparèixer el complex CDK2-cycE.
120
TEMA 35. LES FASES S I G2
35.1 DESENCADENAMENT DE LA FASE S: PAPER DE LA CDK2-cycE EN EL PROCÉS DE FIRING

Un cop format el complex CDK2-cycE, aquest translocarà al nucli ja que també conté una senyal NLS.
Al nucli, aquest complex serà inactivat per la Wee1.
En el moment adequat, la CDC25 activarà el complex i la CAK i hi afegirà el grup fosfat activador.
El mateix complex CDK2-cycE fosforilarà p27, la qual es degradarà.
També aquest complex ajudarà a fosforilar pRB, fosforilant-se també l’MCM i la CDC6, les quals estan unides a
la cadena de DNA i l’obren una mica perquè hi puguin entrar totes les molècules necessàries per a la
replicació.
Un cop fosforilades, es degradaran, evitant així que aquesta zona es torni a replicar. Aquesta degradació es
duu a terme gràcies a que són reconegudes, un cop fosforilades, per la ubiquitina, la qual es transporta al
proteosoma, on seran degradades.
Gràcies a l’alliberació de l’E2F abans unit al pRB, les molècules que hauran d’actuar durant la síntesi de DNA
han començat a expressar-se.
35.2 LA PROGRESSIÓ DE LA FASE S: PAPER DELS COMPLEXES CDK2-cycA

Durant la fase S comença la síntesi de ciclina A, la qual formarà el complex CDK2-cycA. El procés d’activació
és com els dels altres complexes explicats abans.
Aquest complex CDK2-cycA és l’encarregat de donar la senyal d’activació progressiva dels orígens de
replicació després de l’inici de la mateixa.
Al final de la fase S, s’activarà el gen de la CDK1.
35.3 LA G2 COM A FASE D’ESPERA I REGULACIÓ D’ENTRADA EN MITOSI

Durant aquesta fase resta el complex CDK2-cycA.
Al final d’aquesta fase, la CDK1 s’unirà a la ciclina A, formant-se el complex CDK1-cycA, el qual actuarà durant
la mitosi provocant la síntesi de les proteïnes essencials per a que tingui lloc aquest procés.
Hi ha una fase d’espera de mitosi en la qual la cèl·lula comprova el seu DNA i va vigilant que tot el cicle s’ha
fet correctament. Sinó, s’activaran els mecanismes de reparació i, si aquests no resulten eficaços, conduirà a
la cèl·lula a la mort o apoptosi.
Si tot està correcte, s’inactiva el complex CDK1-cycA i s’activa el complex CDK1-cycB, igual que tots els
complexes anteriors, que és el responsable de l’entrada en mitosi.
TEMA 36. LA MITOSI
36.1 ESTRUCTURA I PROGRESSIÓ DE L’APARELL MITÒTIC

La mitosi és un procés pel qual els cromosomes ja duplicats durant la fase S se separen i donen dues cèl·lules
filles a partir d’una cèl·lula origen de 2n cromosomes. Cada cèl·lula filla serà una reproducció exacta de la
cèl·lula origen. [Alberts pàg 813 fig 13-42]
121
Aquesta fase s’inicia per una sèrie de fosforilacions proteiques desencadenades per l’aparició de l’MPF. És un
procés que es divideix en sis estadis. Els cinc primers constitueixen la mitosi pròpiament dita, i el sisè és la
citocinesi, que es produeix sincrònicament amb l’anafase i continua fins al final del cicle mitòtic.
Abans d’entrar en mitosi, s’ha de duplicar el material genètic i els centrosomes.

Els centrosomes són estructures formades per dos centríols disposats perpendicularment l’un a l’altre, i
envoltats per material centriolar, el qual està format per γ -tubulina. Aquests centrosomes són els
encarregats de començar la nucleació dels microtúbuls, gràcies a unes estructures anomenades apèndix
distals.
Al final de la fase G1, els centríols se separen. En la fase S s’inicia la duplicació gràcies a una senyal aplicada
pel complex CDK2-cycE, fent que es fosforilen les proteïnes del material centriolar.
La duplicació es dóna per la separació dels dos centríols, cadascun dels quals formarà el centríol que li falta, i
al seu voltant apareixerà material centriolar. Aquesta duplicació acabarà al final de la fase G2.
36.2 PRINCIPALS ACCIONS DEL COMPLEX CDK1-cycB

El complex CDK1-cycB és l’encarregat de fosforilar totes les proteïnes següents:
Proteïnes associades a la cromatina, com la histona H1 i la histona HMG. La primera és la responsable de
mantenir la fibra de 30 nm i la segona està implicada en la condensació de la cromatina. També hi ha la
proteïna nucleosina, que es troba en la làmina nuclear i està implicada en la desaparició i l’aparició del
nucleol.
 Proteïnes de la coberta nuclear, com la làmina B, implicades en la desorganització de la coberta
nuclear.
 Proteïnes del citoesquelet, ja que durant la mitosi el citoesquelet es desorganitza i al final del procés,
es tornarà a organitzar.
 Proteïnes reguladores del tràfic transmembrana, ja que durant la mitosi aquest tràfic s’atura.
 Factors de transcripció.
 Quinases i fosfatases.
36.3 PRINCIPALS ACONTEIXEMENTS A CADA FASE DE LA MITOSI

Profase
Durant aquesta fase es produeix la condensació de la cromatina.
Els centrosomes comencen a separar-se per tal de situar-se als pols oposats de la cèl·lula.
Es comença a formar el cinetocor, que és una estructura proteica que madura a les seqüències del
centròmer. D’aquesta manera, les cromàtides germanes es podran unir al fus mitòtic.
Es despolimeritzen els microtúbuls que formen el citoesquelet i el nucleol comença a desaparèixer.
122
Prometafase
Es produeix el trencament de la coberta nuclear. Les proteïnes de la làmina nuclear estan totalment
fosforilades i queden formant vesícules.
Es forma el fus mitòtic, que comença a formar-se a partir dels centrosomes.
Hi ha tres tipus de microtúbuls que formen el fus mitòtic:
- Microtúbuls astrals, que es disposen de forma radial al voltant dels centrosomes. Van des del
centrosoma fins a la membrana plasmàtica.
- Microtúbuls polars, que tenen l’extrem negatiu unit al centrosoma (com tots) i els positiu
disposat cap al centre de la cèl·lula. Interaccionen entre ells, és a dir, els que venen d’un pol i els que venen
de l’altre pol queden en contacte a través d’unes proteïnes que tenen afinitat pels microtúbuls.
- Microtúbuls cinetococòrics, els quals s’uneixen als cinetocors dels cromosomes pel seu extrem
positiu.
La disposició dels microtúbuls amb les seves unions durant aquesta fase no és constant, sinó que hi ha una
inestabilitat dinàmica, en la quan els microtúbuls van perdent i guanyant subunitats de tubulina sense
equilibri.
Les cromoquinesines s’uniran als braços dels cromosomes i caminaran cap a l’extrem positiu del microtúbul,
traslladant-se cap a la placa equatorial.
Metafase
Els cromosomes es disposen a la placa equatorial metafàsica de forma alineada, gràcies a l’acció de les
quinesines. Pels extrems positiu i negatiu dels microtúbuls van incorporant-se subunitats de tubulina al
mateix temps, fent que la longitud del microtúbul sigui constant.
Durant aquesta fase, la cèl·lula atura el cicle i comprova que totes les fases prèvies s’hagin donat de forma
correcta. Comprova que tots els centrosomes estiguin units per les dues bandes als microtúbuls cinetocòrics.
Si algun cromosoma no estés unit al microtúbuls correctament, sense la correcta alineació, al final de la mitosi
s’obtindrien dues cèl·lules amb diferent quantitat de material genètic, amb les conseqüents anomalies.
Si totes les fases prèvies s’han donat correctament, s’activarà la proteïna APC (Complex promotor de
l’anafase), que activarà la degradació de les proteïnes.
Aquest APC s’activa perquè és fosforilat per la cdk1-cycB. Un cop activada, degrada un proteïna anomenada
securina, que és una proteïna que inhibia la separasa. L’ubiquitina s’unirà a aquest proteïna securina i la
transportarà fins al proteosoma, on es degradarà. D’aquesta manera, la separasa quedarà lliure i activa, i
degradarà cohesines, responsables de la unió de les dues cromàtides germanes, per tal de que aquestes es
puguin separar durant l’anafase.
Si els cromosomes no es troben ben units, aquesta APC no s’activarà.
123
Anafase
És la fase on es dóna la separació de les cromàtides germanes gràcies a l’acció de la separasa. Consta de dues
subfases.
 Anafase A
Els microtúbuls cinetocòrics perden subunitats de tubulina per l’extrem negatiu i, les cromàtides, com estan
unides a ells, van sent arrossegades cap al centrosoma.
 Anafase B
Hi ha un allargament dels microtúbuls polars gràcies a la incorporació de subunitats de tubulina per l’extrem
positiu d’aquests de forma més ràpida que la pèrdua per l’extrem negatiu.
A més, els microtúbuls astrals que estan connectats a la membrana plasmàtica seran arrossegats cap a
aquesta per l’acció de les proteïnes motores.
Això es dóna per tal de separar al màxim els centrosomes amb les cromàtides, perquè quan hi hagi la
citocinesi no es quedi cap cromosoma pel mig.
Telofase
Durant aquesta fase la CDK1 s’inactiva i hi ha una reversió dels processos que tenen lloc amb el complex
CDK1-cycB actiu, és a dir, comença a organitzar-se el citoesquelet, el nucleol...
La CDK1 és inactivada indirectament per l’APC, ja que aquesta proteïna inactiva a la ciclina B.
A partir d’aquí, comencen a descondensar-se els cromosomes. Degut a aquesta descondensació, començarà a
transcriure’s el DNA al nucleol ja format.
Citocinesi
És un procés que comença paral·lelament a l’anafase.
Al mig de la cèl·lula comença a formar-se un anell contràctil format per filaments d’actina i de miosina.
Durant la telofase, aquest anell contràctil es comença a contreure i al final es produirà la citocinesi pròpiament
dita.
Durant aquesta citocinesi l’anell es contraurà del tot i la membrana plasmàtica s’unirà, tancant les dues
cèl·lules filles.
Al mig de l’anell contràctil queden restes de microtúbuls formant el “cos mig”.
Al final de la citocinesi tindrem dues cèl·lules diploides com l’original (2n).

124
[Alberts pàg 816-817 els pannells sencers]
TEMA 37. LA MEIOSI
37.1 PROPIETATS GENERALS DE LA MEIOSI

La meiosi és un tipus de divisió reduccional amb incorporació de variabilitat genètica, la qual conferirà a
les cèl·lules més capacitat per a l’adaptació.
Es considera que consta de dues divisions consecutives. La primera divisió és on tenen lloc els principals
trets diferencials entre mitosi i meiosi; consta de profase I, metafase I, anafase I, telofase I i citocinesi I.
La segona divisió meiòtica és com una mitosi normal; consta de profase II, metafase II, anafase II,
telofase II i citocinesi II. Entre aquestes dues divisions consecutives no hi ha replicació del material genètic.
Gràcies a la meiosi, una cèl·lula diploide donarà lloc a quatre cèl·lules filles haploides, les quals, durant els
processos de fecundació, es fusionaran i donaran lloc a un altre organisme diploid anomenat zigot, el qual
evolucionarà fins a l’organisme adult.
Si no es produís la meiosi, els gàmetes tindrien els mateix nombre de cromosomes que les cèl·lules
somàtiques i, després de cada fecundació, la cèl·lula resultant, el zigot, tindria el doble de cromosomes, el
qual aniria augmentant generació rere generació, la qual cosa faria augmentar indefinidament el nombre de
cromosomes.
Per a entrar en meiosi, la cèl·lula també ha de passar per la fase G1, l’S i la G2.
En aquest tipus de divisió tenen molta importància els cromosomes homòlegs ja que hi ha una recombinació
genètica, un intercanvi de material genètic entre cromàtides germanes de cromosomes homòlegs.
En conclusió, gràcies a la meiosi, aconseguim variabilitat genètica, variabilitat en la disposició dels

cromosomes a la metafase I i variabilitat al unir-se els gàmetes.
37.2 EL DOBLE CICLE MEIÒTIC I LA SEVA RELACIÓ AMB LA GAMETOGÈNESI

Els vertebrats, durant les etapes inicials del desenvolupament, determinades cèl·lules es diferencien com a
progenitors dels gàmetes. Aquestes cèl·lules són anomenades germinals primordials i migren cap als
gònades en desenvolupament, que corresponen als ovaris a les femelles i als testicles als mascles. Després
d’un període de proliferació mitòtica, aquestes cèl·lules germinals primordials patiran meiosi, i es diferenciaran
en gàmetes madurs, òvuls i espermatozous.
Després de l’aparellament i la fusió de l’òvul i l’espermatozou, s’inicia l’embriogènesi, amb la posterior
producció, al nou embrió, de noves cèl·lules germinals primordials, iniciant-se novament el cicle.
125
Oogènesi
Les oogònies es desenvolupen a partir de cèl·lules primordials que al principi de l’embriogènesi migren cap a
l’ovari.
Després d’un període en que només pateixen mitosis, aquestes oogònies començaran una primera divisió
meiòtica, rebent el nom d’oòcits primaris. Aquests oòcits primaris romandran a la profase I fins que la
femella sigui sexualment madura.
A partir de que la femella assoleixi aquesta maduresa, i de forma periòdica, un petit nombre d’oòcits madurarà
sota influència hormonal, completant la primera divisió i formant els oòcits secundaris, els quals faran la
segona divisió meiòtica i donaran lloc a òvuls madurs.
Espermatogènesi
Les espermatogònies es desenvolupen a parir de les cèl·lules germinals primordials, que migren cap als
testicles durant les primeres fases de l’embriogènesi.
Quan s’arriba a la maduresa sexual, començaran a proliferar generant dos tipus de progènies: unes que no
continuaran dividint-se i unes altres que, després d’un nombre limitat de cicles de divisió mitòtica, iniciaran la
meiosi amb el nom d’espermatòcits primaris.
Aquests espermatòcits primaris continuen a través de la primera divisió meiòtica fins convertir-se en
espermatòcits secundaris, els quals completaran la segona divisió donant lloc a espermàtides haploides,
les quals es diferenciaran en espermatòcits madurs.
37.3 PRIMERA DIVISIÓ MEIÒTICA

Profase I
És la fase on es produeix la recombinació genètica.
Durant aquesta fase, la coberta nuclear roman intacta ja que els aconteixements es donen a nivell
cromosòmic.
Tenim cromosomes homòlegs, uns provinents de la mare i uns provinents del pare, ambdós duplicats, és a dir,
amb dues cromàtides germanes cadascun.
Aquests cromosomes homòlegs tenen els mateixos gens, però no exactament idèntics.
Aquest període consta de diferents fases:
1. Leptotè.
Comença a formar-se una estructura proteica que unirà les cromàtides germanes de cada cromosoma,
anomenada element lateral.
A més, els cromosomes homòlegs comencen a situar-se un davant de l’altre.
Tots els cromosomes formen el seu element lateral, per tant, hi haurà tants elements laterals com nombre de
cromosomes (46).
A més, cada cromosoma estarà unit a la coberta nuclear a través d’una estructura anomenada placa d’unió.
2. Zigotè.
126
Es començarà a formar entre aquests cromosomes homòlegs una altra estructura anomenada element
central, que unirà els elements laterals de cadascun dels cromosomes, els quals quedaran units dos a dos,
formant-se un complex proteic, el sinaptonèmic, que contribuirà a la recombinació gènica i que quedarà
totalment format al paquitè.
Cada parell de cromosomes homòlegs rep el nom de bivalent.
Hi haurà tants complexes sinaptonèmics com parelles de cromosomes homòlegs (23).
Hi haurà tantes recombinacions com 2 n.
3. Paquitè.
Sobre l’element central es formaran els nòduls de recombinació, formats per proteïnes que tallen les
cromàtides d’ambdós cromosomes pel mateix punt i les entrecreuen, produint-se un intercanvi de segments
de DNA (crossing over).
Hi pot haver des d’un fins a diversos nòduls de recombinació, ja que el nombre de recombinacions es dóna a
l’atzar.
4. Diplotè.
Desapareix el complex sinaptonèmic ja que només serveix per donar lloc a la recombinació.
5. Diacinesi.
Els cromosomes homòlegs queden units pels nòduls de recombinació. Cada entrecreuament s’anomena
quiasme, el qual quedarà visible fins que no desaparegui l’entrecreuament.
Metafase I
La coberta nuclear es trenca quedant en forma de vesícules.
Els centríols es col·loquen a cada costat de la cèl·lula.
S’organitza el fus mitòtic i tots els cromosomes homòlegs, units pels quiasmes, es col·loquen a l’atzar a la
placa equatorial, però de manera alineada.
Anafase I
Es produirà la separació de les parelles de cromosomes homòlegs.
Cada cromosoma, amb les seves dues cromàtides, migrarà cap a un pol diferent de la cèl·lula gràcies a que els
microtúbuls cinetocòrics s’uniran als cinetocors de cada cromàtida germana d’un mateix cromosoma.
Telofase I
S’organitza el nucli al voltant de cada pol.
Els cromosomes comencen a descondensar-se.
127
Citocinesi I
No es produeix sempre ja que hi ha cèl·lules que passen directament de la telofase I a la profase II.
Es forma l’anell contràctil i hi ha la separació de les cèl·lules.
Al final d’aquesta primera divisió hem obtingut dues cèl·lules diploides a partir d’una sola cèl·lula diploide, fruit
de la fusió de dues cèl·lules haploides, que tenia el seu material genètic duplicat, és a dir:
n + n → 2n → fase S → 2n · 2 → 2n i 2n
37.4 SEGONA DIVISIÓ MEIÒTICA

Aquesta segona divisió és com una mitosi normal, però en aquest cas, com els cromosomes no estan
duplicats, les cèl·lules filles tindran la meitat de cromosomes, és a dir, la seva dotació cromosòmica serà n.
Profase II
Desapareix l’envoltura nuclear i es produeix una duplicació del centríol, iniciant-se la formació del fus.
Metafase II
Els dos cromosomes homòlegs se situen a la placa equatorial i els seus centròmers es fixen als filaments del
fus.
Anafase II
Es produeix una divisió longitudinal del centròmer separant-se les dues cromàtides cap als pols.
Telofase II
S’agrupen els cromosomes i inicien la seva desespiralització, es forma l’envoltura nuclear.
Citocinesi II
Apareix l’anell contràctil d’actina i miosina que separa les dues noves cèl·lules.
TEMA 38. SISTEMES DE VIGILÀNCIA DEL CICLE CEL·LULAR, CHECKPOINTS
38.1 INTRODUCCIÓ
Existeixen senyals interns que participen en la regulació dels complexes CDK-cyc.
Aquests senyals s’activen quan es produeixen errors durant el cicle cel·lular, com que es produeixi dany al
DNA durant el procés normal de divisió.
Aquest dany al DNA es pot produir tant a les fases G1, com S, com G2, i la resposta dels senyals dependrà de
la fase específica en que s’hagi produït.
La cèl·lula, durant la transició metafase → anafase, ha de detectar que els cromosomes estan correctament
adherits als microtúbuls cinetocòrics.
128
Els processos de vigilància els duen a terme les següents molècules:
 Sensors, que detecten l’error.
 Transductors, que un cop les sensores han detectat l’error, són activats i aniran transmetent el
senyal fins les molècules efectores.
 Efectors, que reben el senyal d’error i aturen el cicle cel·lular. A més, posen en marxa els
mecanismes de reparació.
Aquests sistemes de vigilància responen a les alteracions del cicle cel·lular aturant la seva progressió, induint
els sistemes de reparació i, en cas de lesions irreversibles, induint la mort per apoptosi o mort programa.
Els sistemes de vigilància poden tenir diferents respostes en funció del dany específic que s’ha produït al DNA.
Si irradiem cèl·lules mutades en el gen rad52 no proliferaran, no es duplicaran i acabaran morint. Això és
degut a que la proteïna rad52 està implicada en els sistemes de reparació del DNA, per això les cèl·lules
mutades en el gen responsable de la síntesi d’aquesta proteïna tenen el seu sistema de reparació defectuós.
En canvi, cèl·lules mutades en el gen rad9 es dupliquen normalment en ser irradiades, però moren al poc
temps de generar-se. Això és degut a la vinculació de la proteïna rad9 en els processos de detecció de danys
al DNA. D’aquesta manera, els danys causats per la irradiació no són detectats o no s’envia la senyal pertinent
per a parar el cicle i, per aquest motiu, les cèl·lules proliferen amb aquests danys i acaben morint.
Existeixen diverses malalties genètiques i cromosòmiques derivades del mal funcionament dels sistemes de
vigilància, anomenades aneuploidies.
38.2 CONTROLS DURANT LA G1: CONTROL DEL CREIXEMENT I DEL DANY AL DNA
La proteïna p53 és un factor de transcripció que apareix durant la fase G1. Aquesta proteïna té senyals NLS
que la fan translocar cap al nucli.
En una situació normal, un cop dins del nucli, la p53 es troba amb la proteïna MDM2, la qual uneix subunitats
d’ubiquitina a la p53. Gràcies a aquesta unió amb l’ubiquitina, la p53 surt un altre cop cap al citoplasma i és
degradada al proteosoma.
Però quan es produeix dany al DNA, s’activen unes quinases específiques que fosforilen la regió N-terminal de
la p53, provocant que la proteïna MDM2 no la reconegui i, conseqüentment, no li uneixi subunitats
d’ubiquitina. Per tant, la p53 s’estabilitzarà dins del nucli.
Amb aquesta estabilització, la p53 activa l’expressió de gens com el de la proteïna p21, que en grans
quantitats és inhibidora dels complexes CDK4-cycD i CDK6-cycD, els quals actuen durant la fase G1.
Amb aquesta inhibició, el cicle cel·lular es pararà.
38.3 CONTROLS A LA FASE S: CONTROL DE LA RE-REPLICACIÓ
129
Com ja hem dit anteriorment, durant aquesta fase les proteïnes CDC6 i MCM eviten que es torni a replicar el
DNA, ja que un cop acabada la seva funció de reconeixement, són fosforilades i, les zones de DNA que no
porten aquestes proteïnes ja no podran ser reconegudes i, per tant, ja no tornaran a ser replicades. D’aquesta
manera s’impedeix la re-replicació.
A més, si hi ha dany al DNA, durant la fase S apareix el PCNA, que és un cofactor de la DNA polimerasa δ ,
activat per la p21.
El que fa aquest PCNA és unir-se a la DNApolimerasa δ , bloquejant la seva funció i, per tant, aturant la
replicació del DNA.
38.4 CONTROLS DURANT LA G2: RELACIÓ DEL FINAL DE LA FASE S AMB L’INICI DE LA MITOSI I
CONTROL DEL DANY AL DNA
Si es produeix dany al DNA durant aquesta fase, s’impedirà que la cèl·lula entri en mitosi.
S’inhibirà un enzim que intervé en la síntesi dels nucleòtids i s’activen les molècules transductores ATM i ATR.
L’ATR activa una quinasa, la Chk1, i l’ATM activa la Chk2.
Aquestes molècules recentment activades, bloquegen l’activitat de la fosfatasa CDC25, fosforilant-la, ja que
amb aquesta fosforilació la fan canviar de conformació, fent que sigui reconeguda per la proteïna 14-3-3, que
és un cofactor i transporta la CDC25 al citoplasma. Per tant, el complex CDK1-cycB que actua durant la
mitosi, no pot ser activat.
També es fosforilen la Wee1 i la Mik1, cosa que fa que aquestes proteïnes se sobreactivin, incrementant més
encara la inhibició del complex CDK1-cycB.
Cal afegir que la Chk1 també actuarà en els processos de recuperació.
38.5 CONTROLS A LA MITOSI: FORMACIÓ DEL FUS MITÒTIC I DE LA PLACA EQUATORIAL

En la transició entre la metafase i l’anafase, la cèl·lula comprova si els cromosomes estan correctament
ancorats als microtúbuls cinetocòrics. Si hi ha un error, s’activen les proteïnes Mad i Bud, que bloquegen
l’activació de l’APC i, per tant, es provoca l’aturada al cicle cel·lular ja que les proteïnes separases no poden
ser activades.
TEMA 39. ANOMALIES DE LA PROLIFERACIÓ CEL·LULAR: CÀNCER
39.1 INTRODUCCIÓ
Els organismes cel·lulars necessiten un control sobre la seva proliferació.
El càncer es produeix quan aquest control es perd, ja que la cèl·lula no és sensible als factors externs de la
proliferació, la qual es descontrola, donant lloc a un tumor.
Una cèl·lula es pot tornar cancerosa si li fallen els sistemes de canvis de fase del cicle cel·lular o els de mort
cel·lular.
130
Una cèl·lula tumoral, o neoplàsica, es divideix descontroladament.
Esdevé tumoral perquè muten alguns dels seus gens, produint-se una acumulació de mutacions al DNA.
Aquestes mutacions, però, s’han de produir en gens que regulin la divisió cel·lular, sinó es produiran altre tipus
de malaltia. Hi ha més de 60 gens amb propietats canceroses.
Al llarg de la vida d’un humà, es donen unes 10¹⁶ divisions cel·lulars. Es creu que cada un dels gens que tenim
rep alguna mutació 10¹⁰ vegades durant tota la vida.
Mutació ↛ Càncer Càncer → Mutació
Espontàniament, es poden crear mutacions o alteracions del genoma. Si una cèl·lula acumula més de tres
mutacions, es descontrolarà i començarà a dividir-se sense control, produint els tumors.
Com a conseqüències de la descontrolació d’una cèl·lula, tenim:
- Displàsia, que es dóna quan les cèl·lules basals van ocupant llocs de les cèl·lules diferenciades.
- Tumor o carcinoma benigne, que apareix quan les cèl·lules neoplàsiques que apareixen a un
teixit queden limitades en aquest i poden ser eliminades.
- Tumor maligne, que es produeix quan la làmina basal explota i les cèl·lules neoplàsiques
envaeixen el teixit veí.
- Metàstasi, que es produeix quan les cèl·lules neoplàsiques proliferen passant cap al torren
sanguini i envaint altres glàndules i teixits.
39.2 PROPIETATS DE LES CÈL·LULES CANCEROSES

La cèl·lula tumoral, com que perd tots els mecanismes de regulació, va acumulant més i més mutacions,
adquirint inestabilitat genètica.
Però no acumula tantes mutacions com per a descontrolar-se totalment, ja que sinó arribaria un moment en
que no sabrien ni tan sols dividir-se, per tant, moririen. Una cèl·lula tumoral acumula mutacions fins a un nivell
òptim.
Una cèl·lula d’un tumor secundari té un cariotip molt més gran, ja que pot tenir múltiples formes d’un mateix
cromosoma i, fins i tot, pot fusionar cromosomes.
Totes les cèl·lules tumorals, si l’organisme en que es troben visqués eternament, acabarien morint per si
mateixes, però el que passa realment és que abans de morir desintegren molts teixits d’un pacient, el qual
mor abans que aquestes cèl·lules puguin morir.
Les cèl·lules canceroses tenen un transport de metabòlits major, ja que, al tenir el citoesquelet desorganitzat,
són més flexibles i la mobilitat de les proteïnes a través de la membrana resulta més fàcil.
131
Com ja hem dit en altres capítols, no necessiten estar ancorades a la matriu per a reproduir-se, cosa que els
permet escapar del teixit on es troben amb més facilitat. A més, al ser més arrodonides, els és més fàcil
travessar els capil·lars sanguínies.
Són cèl·lules que necessiten pocs factors de creixement per a reproduir-se, fins i tot hi ha que segreguen els
seus propis, autoestimulant la seva proliferació. A més, si el sistema de transmissió de senyal ja està actiu,
poden prescindir del activadors.
Les principals característiques són:

- No segueixen les senyals internes o externes que regulen el cicle cel·lular.
- Tendeixen a escapar de l’apoptosi.
- Escapen de les limitacions programades de proliferació. Escapen de la senescència, podent-se

reproduir indefinidament, i no fan la diferenciació, és a dir, poden envair qualsevol teixit perquè no es
diferencien entre elles.
- Són genèticament inestables.
- S’escapen del teixit d’on provenen a través del torrent sanguini ja que degraden els enzims que
delimiten el teixit.
- Sobreviuen i proliferen en llocs i teixits diferents.
39.3 ONCOGENS I GENS SUPRESSORS DE TUMORS
Els gens que queden afectats per mutacions i donen lloc a cèl·lules canceroses són els oncogens i els gens
supressors de tumors.
Els proto-oncogens són gens reguladors del cicle cel·lular, que tenen una funció positiva sobre ell, activant-
lo. Quan aquests gens reben una mutació, es transformen en oncogens, són els mateixos proto-oncogens
però amb la seva funció hiperactivada, cosa que fa que la cèl·lula es descontroli.
En aquest cas és una mutació dominant ja que només cal que es produeixi en un dels cromosomes
homòlegs que tenim, ja que si un sol està hiperactivat, la funció activadora ja està en excés.
Com a oncogens podem tenir:
- Factors de creixement.
- Receptors dels factors de creixement.
- Quinases CDK’s.
- Factors de transcripció, com l’E2F.
- Altres reguladors del cicle cel·lular.
132
Els gens supressors de tumors són gens que tenen una funció inhibidora del cicle cel·lular i que, quan
reben una mutació, s’inactiven, provocant-se així una divisió cel·lular.
En aquest cas parlem de mutacions recessives, ja que si es produeix en un dels cromosomes homòlegs,
encara queda l’altre inhibint el cicle cel·lular, però si es dóna en els dos cromosomes, si que s’activarà el cicle.
Com a gens supressors de tumors podem tenir:
- Proteïna RB (retinoblastoma). Si s’inactiva, la cèl·lula no podrà decidir si es divideix o no, sinó que
es dividirà segur.
- p53, que al produir-se dany al DNA, no bloquejarà el cicle.
- DCC
- APC
39.4 ANOMALIES EN LA MAQUINÀRIA DE REGULACIÓ DEL CICLE CEL·LULAR COM ELEMENTS

ESSENCIALS EN LA GÈNESI DELS TUMORS
Els proto-oncogens poden esdevenir oncogens per:
1. Mutacions puntuals, encara que sigui només en un nucleòtid.
Si la mutació es produeix en el gen, la proteïna que es traduirà serà hiperactiva.
Si la mutació es dóna al promotor, tindríem una expressió de la proteïna contínuament.
Si la mutació es dóna en un factor de transcripció, podria ser que aquest factor activés el gen contínuament.
2. Deleccions d’una part del cromosoma. El cromosoma perdrà un tros i la proteïna diferent que es
forma pot produir-se de manera descontrolada, ja que segurament hi haurà un altre gen, el normal, que ja la
traduïa.
Si es perd la part final del cromosoma, pot ser que aquest tros fos el que regulés l’activitat d’una determinada
proteïna, esdevenint una proteïna hiperactiva.
3. Translocació cromosòmica, és a dir, dos cromosomes intercanvien parts de la seva seqüència.
La leucèmia mieloide crònica és deguda a aquest fet. Els seus cromosomes 9 i 22 intercanvien parts de la seva
seqüència de DNA, quedant el cromosoma 9 molt gran (cromosoma Philadelphia) i el 22 molt petit.
4. Inserció d’un retrovirus, com el de l’hepatitis B, l’herpesvirus, el virus de la SIDA, el papilomavirus,
etc...
Al entrar el virus en la cèl·lula, la infecta, introduint el seu material genètic dins el genoma cel·lular, causant
una gran proliferació cel·lular.
5. Amplificació gènica, a causa d’errors en la replicació o en la maquinària de reparació, amb la qual
cosa poden aparèixer moltes còpies d’un mateix gen, augmentant-se així la quantitat d’una determinada
proteïna.
6. Agents químics o radiacions que alteren el DNA.
133
Per a que desaparegui totalment un gen supressor de tumors ha de passar que primer, perdis un dels dos que
tens, ja que tots els gens tenen la mateixa probabilitat de patir una mutació. Però al perdre’l, augmenta la
probabilitat de que es doni una mutació en l’altre.
La primera mutació pot donar-se a causa d’una mutació puntual, d’una delecció del cromosoma, per una
recombinació mitòtica, etc...
La cèl·lula que per herència ja té un dels cromosomes mutants, tindrà més probabilitats de que el gen
homòleg desaparegui a causa d’una mutació.
La maquinària reparadora ha de tenir un sistema per a no produir mutacions durant la reparació.

Els telòmers són reconeguts per la maquinària regulador i així, els dos extrems d’un mateix cromosoma, no
seran units.
Si aquesta maquinària té algun problema, pot passar que els dos extrems d’un mateix cromosoma quedin
units durant alguna replicació, produint-se problemes durant la mitosi.
La maquinària del cicle cel·lular, a tots el tipus de càncer, es troba hiperactivada.

Els sistemes de vigilància deurien conduir a la mort cel·lular, però, possiblement, aquests sistemes estiguin
també alterats.
Hi ha quatre causes essencials en l’aparició de tumors:

1. Inestabilitat genètica.
2. Inactivació del retinoblastoma.
3. Pèrdua dels checkpoints.
4. Increment de la capacitat d’invasió de les cèl·lules.
39.5 EL CÀNCER DE COLON

Els tumors, són diferents segons el teixit on es produeixin, i les alteracions que els produeixen també són
diferents.
Però tots segueixen una determinada pauta segons la funció de l’òrgan on s’esdevé el tumor.
El càncer de colon, abans d’esdevenir els tumors malignes, apareixen els pòlips, que són tumors benignes
que confereixen malestar al pacient, podent-se detectar d’aquesta manera. Però, si no es detecten,
esdevindran tumors malignes.
En altres càncers no hi ha la possibilitat de detectar els tumors precoçment ja que no produeixen malestar.
Abans d’aparèixer els pòlips, es perd el gen APC, supressor de tumors, el gen de la p53 i el Ras. A mida que
passen a estadis més avançats del càncer, es van perdent d’altres gens.
Cada tipus de càncer presenta una seqüència específica de mutacions d’oncogens i de gens supressors de
tumors.
No tots els tractaments resulten efectius en tots els individus, ja que tècniques com la radioteràpia poden
arribar a augmentar el dany del DNA si els sistemes de reparació i de vigilància estan danyats.
134
TEMA 40. MORT CEL·LULAR
40.1 IMPORTÀNCIA FISIOLÒGICA DE LA MORT CEL·LULAR

La mort cel·lular serveix per a mantenir les poblacions cel·lulars d’un teixit al nivell adequat.
40.2 TIPUS DE MORT CEL·LULAR: NECROSI, SENESCÈNCIA I APOPTOSI

Necrosi
És un tipus de mort accidental. A causa de determinades accions d’efecte patològic, la cèl·lula es lisa i el seu
contingut queda per l’entorn, afectant a les cèl·lules veïnes i provocant una resposta immunitària a causa
d’una infecció, amb la conseqüent inflamació.
En aquest cas, el DNA es fragmenta de forma desorganitzada, produint fragments de diferents mides, sense
cap patró de bandes definit.
Senescència
És un tipus de mort en que la cèl·lula mor de vella.
Està relacionada amb el nombre de divisions cel·lulars. les cèl·lules més joves del seu entorn ocuparan el seu
lloc.
També està relacionada amb la llargada dels telòmers i l’activitat de la telomerasa. Quan la cèl·lula es divideix
moltes vegades, els nivells de telomerasa baixen.
A les cèl·lules canceroses els nivells d’aquesta telomerasa són molt alts i no disminueixen mai.
Molta telomerasa ↛ Cèl·lula cancerosa Cèl·lula cancerosa → Molta telomerasa
També està lligada als processos d’oxidació cel·lulars, que es donen constantment durant el metabolisme
cel·lular i són suplits per la mateixa cèl·lula. Però a mesura que els cèl·lules envelleixen, van perdent aquesta
capacitat.
Apoptosi
És la mort cel·lular programada. Es dóna quan la cèl·lula no pot superar determinats errors.
Per a produir-la, la cèl·lula segueix una determinada pauta. Primerament, la cromatina queda molt
condensada, totalment associada a la coberta nuclear. La cèl·lula perd el contacte amb les cèl·lules veïnes. El
citoplasma es fragmenta formant cossos d’inclusió que contenen els diferents orgànuls cel·lulars.
Durant aquest tipus de mort no s’activa el sistema immunitari i, per tant, no es produeix resposta inflamatòria.
En aquest cas, el DNA es fragmenta de manera ordenada, seguint un patró de bandes determinat.
Hem d’afegir, que l’apoptosi és un procés actiu que necessita la transcripció de determinats gens i
determinades proteïnes, cosa que no passa amb la necrosi.
40.3 IMPORTÀNCIA DE L’APOPTOSI

L’apoptosi és necessària:
- Durant el desenvolupament embrionari.
135
Per exemple, l’embrió prèviament crea moltes neurones i, les que no quedin correctament connectades,
moriran mitjançant aquest mecanisme.
També en el desenvolupament de les mans es produeix aquest tipus de mort, ja que en un principi els dits
estan interconnectats per unes membranes interdigitals, les quals seran eliminades més endavant a causa de
la mort de les cèl·lules que les formen.
- Durant el cicle menstrual hi ha una hiperplàsia del teixit mamari, que es degradat mitjançant
l’apoptosi.
- Quan un òrgan creix més del que es considera normal, es produeix una mort programada de part
de les cèl·lules que el conformen per tal d’evitar el sobrecreixement.
- En situacions patològiques, com determinades infeccions víriques cròniques i, com hem vist
anteriorment, amb el càncer, gràcies a que la proteïna p53 detecta el tumor i posa en marxa aquest tipus de
mort, encara que no sempre passa això.
40.4 MECANISMES MOLECULARS DE L’APOPTOSI

Les proteïnes principals que intervenen en l’apoptosi són les caspases, les quals tenen en el seu centre actiu
una cisteïna.
Quan són inactives se’n diuen pro-caspases, i són proteïnes que tenen en el seu extrem amino terminal un
domini específic que és el que han de perdre per a ser activades. A més, incorporen dos dominis més, a
l’extrem carboxi terminal, que es perdran al quedar unides a una altra subunitat.
Les caspases s’activen mútuament.
Aquestes proteïnes es dediquen a tallar altres proteïnes pels punts en que tenen un àcid aspàrtic, per tant,
van degradant totes les estructures cel·lulars, donant lloc a la mort cel·lular.
Primerament, es degrada la coberta nuclear, i s’activen les DNAses, que tallen el DNA entre les proteïnes
histones nucleosòmiques.
La membrana plasmàtica, degut a la degradació estructural interna, comença a deformar-se i, amb aquesta
nova conformació, serà reconeguda per macròfags, que fagocitaran la cèl·lula.
Hi ha diferents tipus d’activació d’aquest tipus de mort:
- Senyals externs, corresponents als limfòcits de la mort.

Aquests limfòcits contenen la proteïna FAS a la seva membrana plasmàtica. Quan s’uneixen a la cèl·lula, li
provoca la mort. Les proteïnes FAS son reconegudes per receptors que apareixen en la membrana de la
cèl·lula que decideix morir. Aquesta unió provoca un canvi de conformació en la cèl·lula, que fa que una
proteïna adaptadora sigui reconeguda per les pro-caspases i s’hi uneixi, les quals perden el seu domini amino
terminal i esdevenen caspases, les quals s’aniran activant entre elles donant lloc a la degradació progressiva
de la cèl·lula i la conseqüent apoptosi.
- Senyals interns.
En aquest cas, s’allibera del mitocondri de la cèl·lula en qüestió el citocrom C, gràcies a que quan s’activa el
programa de l’apoptosi s’activa el factor de transcripció p53, el qual activa proteïnes de la família Bcl2 i de la
136
família IAP, algunes de les quals són encarregades de mantenir la supervivència de la cèl·lula, inhibidores de
l’apotosi, com la pròpia Bcl2 i la BclX.
Quan s’activa l’apoptosi, la p53 activa les proteïnes Bax, Bad i Bid, que s’uneixen a la membrana dels
mitocondris formant canals, a través dels quals surt el citocrom C.
A més, aquestes proteïnes Bax, Bad i Bid inhibeixen a les proteïnes Bcl2 i BclX i, d’altres proteïnes inhibeixen a
les IAP.
Quan el citocrom C queda alliberat al citoplasma, s’uneix a proteïnes adaptadores, les Apaf1, provocant que
les pro-caspases també s’hi uneixin al complex i fent que les pro-caspases perdin el seu domini amino
terminal, esdevenint caspases que degradaran les estructures cel·lulars i, a més, s’activaran unes a altres.
Aquests apunts vàren ser creats per una tal Irene de la promoció que va començar el 2002-03 i estudiats a
fons i revisats per un tal Jaume amb resultats molt positius. Apunts molt complerts i amb cites a l’Alberts en
espanyol 3a edició.
137

0comissiobiocel 2

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

0comissiobiocel 2

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

BIOLOGIA CEL·LULAR 17/IX/02 - 4/XII/02

TEMA 1- LA CÈL·LULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS SISTEMES

II. MÈTODES EXPERIMENTALS PER A L’ESTUDI DE LA CÈL·LULA

III. COMPARTIMENTS INTRACEL·LULARS: DISTRIBUCIÓ INTRACEL·LULAR DE MOLÈCULES I MANTENIMENT DE

IV. FORMA I MOTILITAT CEL·LULAR: EL CITOESQUELET

V. RELACIONS DE LA CÈL·LULA AMB L’ENTORN

VI. MANTENIMENT, EXPRESSIÓ I REPLICACIÓ DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA: EL NUCLI CEL·LULAR

VII. CREIXEMENT I DIVISIÓ DE LES CÈL·LULES: EL CICLE CEL·LULAR

TEMA 1. LA CÈL·LULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS SISTEMES VIUS

1.1 CONCEPTE D'ÉSSER VIU

1.2 CLASSIFICACIÓ DELS ORGANISMES

 Moneres → Procariotes → Unicel·lulars o Colonials → Autòtrofs o Heteròtrofs → Aeròbics o Anaeròbics

 Protists → Eucariotes → Unicel·lulars o Colonials → Autòtrofs o Heteròtrofs → Aeròbics o Anaeròbics →

 Fongs → Eucariotes → Heteròtrofs → Unicel·lulars (Llevats) o Pluricel·lulars (Floridures)

 Metàfits → Eucariotes → Pluricel·lulars → Autòtrofs fotosintètics → Vegetals: Briòfits, Pteridòfits i

 Metazous → Eucariotes → Pluricel·lulars → Heteròtrofs → Animals: Vertebrats i Invertebrats.

1.3 DIFERÈNCIES ENTRE LES CÈL·LULES EUCARIOTES I LES PROCARIOTES:

TEMA 2. EVOLUCIÓ PREBIÒTICA

2.1 TEORIES EVOLUCIONISTES

2.2 TEORIA D'OPARIN

[Alberts pàg 4 fig 1-1]

2.4 IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ DE LA PRIMERA MEMBRANA

2.5 EL DNA COM A MAGATZEN DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA

2.6 TEORIA CÒSMICA DE L'ORIGEN DE LA VIDA

TEMA 3. EVOLUCIÓ CEL·LULAR

3.1 DELS PROCARIOTES PRIMITIUS ALS EUCARIOTES

3.2 TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

3.3 TRANSICIÓ DELS ORGANISMES UNICEL·LULARS ALS PLURICEL·LULARS

II. MÈTODES EXPERIMENTALS PER A L'ESTUDI DE LA CÈL·LULA

TEMA 4. TÈCNIQUES MICROSCÒPIQUES

4.1 PRINCIPIS BÀSICS DE MICROSCOPIA I PREPARACIÓ DEL MATERIAL

4.2 MICROSCOPIA ÒPTICA, DIFERENTS TIPUS DE MICROSCOPIS

 Peu: a sobre hi descansa la resta de l'aparell.

 Platina: sobre la qual es diposita la preparació.

 Tub: sosté l'ocular amunt i els objectius avall.

 Revòlver: on es troben els objectius.

 Cargols: per enfocar. Poden ser:

 Macromètrics: realitzen moviments ràpids.

 Micromètrics: realitzen moviments lents.

 Ocular: augmenta la imatge produïda per l'objectiu.

 Objectius: augmenten la capacitat de resolució. L'objectiu d'augment més gran (100x) és el

 Condensador: sistema de lents que concentren el feix de llum.

Microscopi estereoscopi o lupa

Microscopi de contrast de fase

Microscopia d’interferència diferencial (Interferència de Nomarski o D.I.C)

Microscopia de camp fosc

4.3 MICROSCOPIA CONFOCAL

Hi ha diferents mètodes de captació d’imatges:

 Hibridació in situ amb sondes fluorescents.

 Expressió de proteïnes de fusió amb GFP i derivats.

4.4 MICROSCOPIA ELECTRÒNICA: TRANSMISSIÓ I RATREIG (SCANNIG)

Microscopia electrònica de transmissió (TEM)

Ombrejat metàl·lic pel TEM

Microscopia electrònica de rastreig (SEM)

Microscopia de gravat per congelació (Freeze-Etch)

TEMA 5. TÈCNIQUES DE FRACCIONAMENT I CULTIUS CEL·LULARS

5.1 TÈCNIQUES DE FRACCIONAMENT CEL·LULAR, HOMOGENITZACIÓ I DIFERENTS TIPUS DE

5.2 TÈCNIQUES BÀSIQUES DE CULTIUS CEL·LULARS: CULTIUS PRIMARIS I LÍNIES ESTABLERTES

Manipulació de cultius cel·lulars:

5.3 MICROINJECCIÓ DE CÈL·LULES

TEMA 6. TÈCNIQUES DE LOCALITZACIÓ I QUANTIFICACIÓ DE MOLÈCULES

6.2 TÈCNIQUES CITOQUÍMIQUES I IMMUNOCITOQUÍMIQUES

6.4 TRAÇADORS RADIOACTIUS I AUTORADIOGRAFIA