El superhombre de masas - Umberto Eco El superhombre de masas s un recull darticles publicats als anys seixanta i setanta que ens

permeten endinsar en els mecanismes ocults de la novella de consum, i fer-ho de la m de lautor de ttols emblemtics de lanlisi de la cultura contempornia com Apocalpticos e integrados i Lector in fabula. Els textos dEl superhombre de masas giren a lentorn del que Eco anomena una idea fixa que prov dAntonio Gramsci: els superhomes van nixer a les novelles de fullet abans de passar a la filosofia amb Nietzsche. Eco elabora diverses aproximacions a una sociologia de la narrativitat popular, sovint en forma dexploracions semitiques no sotmeses a excessos formalistes. El mecanisme s similar en tots els textos: armat amb la Retrica i la Potica dAristtil i amb un cmul de lectures a lesquena digne dun erudit octogenari, Eco dissecciona novelles de consum com les que protagonitzen els tres mosqueters o James Bond amb el mateix rigor amb qu Nabokov analitza Emma Bovary o lescarabat de Kafka. Tres dels articles sn verticals: desenvolupen una idea utilitzant exemples de totes les novelles populars necessries. A Las lgrimas del corsario negro, Eco afirma que la qumica de les emocions no admet excepcions. Quan un autor que domina els mecanismes narratius vol fer riure o plorar, ho aconsegueix. Per molt que una persona sigui culta i controli les emocions, Love story la commocionar, de la mateixa manera que trobar que un pasts s dol encara que estigui predisposada a trobar-lo salat. Al final de larticle, Eco fa pblica la seva filosofia: quan el Corsari Negre plora, somriure s infame, per limitar-se a plorar s estpid: el que cal s desmuntar el mecanisme. Larticle Ascenso y decadencia del superhombre s una histria abreujada de la figura de lheroi de masses que comena amb Vathek i el comte de Montecristo, passa per Rocambole i Arsne Lupin, i acaba amb un Tarzan policac i probablement homosexual. A La agnicin, Eco elabora una tipologia del reconeixement, una figura que sovinteja en la narrativa popular: Ets el meu pare, Sc Edmond Dants, etc. s particularment til la categoria que en aquesta edici sha tradut com a tonto del pueblo, que es produeix quan lautor ha deixat caure tants indicis sobre la identitat dun personatge que s increble que el protagonista no se nhagi adonat. El tonto del pueblo, del qual no es pot abusar impunement, es prodiga a la novella policaca en forma de policia palls contraposat al detectiu intutiu i intelligent, i es pot trobar tamb a les telesries televisives. La resta dels textos que integren El superhombre de masas sn anlisis verticals de les obres completes dautors concrets: Eugne Sue, Luigi Natoli, Pitigrilli i Ian Fleming. Lexamen de lobra de Sue, considerat el primer autor de novella popular, recull una discussi bizantina tpica dels anys setanta: els fulletons, alienen els lectors amb una falsa consolaci o b els accentuen la conscincia de classe? No s casual, en aquest sentit, que Eco es remeti sovint a la utilitzaci que van fer Marx i Engels dEls

misteris de Pars com a fil conductor del seu llibre La sagrada famlia. Segons larticle, Sue era un dandi que es va fer socialista utpic, de la mateixa manera que els seus llibres van comenar dirigint-se a les classes acomodades i van acabar adreats al poble. Els misteris de Pars, explica el semitic itali, van ser llegits en claus diverses. Per uns era una mera protesta, per altres un missatge fraternal, per uns tercers va ser un crit de revolta. La seva influncia en la revoluci de 1848 sembla demostrada per ledicte Riancey de 1851, que gravava amb una taxa especial els diaris que incloen una novella per entregues. A Las estructuras narrativas en Fleming, Umberto Eco evidencia que totes les novelles daquest autor combinen quatre personatges (M, James Bond, el Dolent, la Dona) i nou situacions (el Dolent tortura Bond, Bond guanya el Dolent, Bond sedueix la Dona, etc.), en diferent ordre i sovint repetides. A El superhombre de masas es barregen diferents lnies danlisi. De vegades, Eco intenta llegir els textos com es llegien en lpoca en qu van ser escrits, o fins i tot sondeja els efectes que van poder tenir immediatament desprs que es publiquessin; en altres casos es dedica a desmuntar lobra, amb constncia dentomleg, sense tenir en compte la recepci histrica. Com a bon semitic, privilegia el qu i el com dels signes davant el per qu i el per a qu de la ideologia. Potser el millor del llibre s el to am i alhora rigors, i el fet que lautor analitzi els productes culturals des de dins, amb tota la inevitable subjectivitat que fa al cas. Noms cal citar el ttol dun article: Pitigrilli: el hombre que hizo ruborizarse a mam. Linvestigador, si ms no linvestigador cultural, no pot sostreures als prejudicis; per aix Umberto Eco, malgrat lautoexigncia amb qu encara la seva feina, adverteix al prleg: La meva lectura del superhome de massas ha de ser interpretada com una de les moltes lectures possibles. En aquest mbit, potser la veritat no existeix, per encara existeix la sinceritat.