EL CA

El ca Musell era tan sols un cadell per ja caava. Almenys era aix el que li deien quan, juntament amb lexperimentat i mossegaire Fosc, aconseguien capturar un infortunat conill o una perdiu distreta i, radiants de satisfacci, li lliuraven a lamo. Per ben cert era que el Musell encara no havia sentit el bategar de la carn viva als ullals. Sempre era el Fosc qui, grcies a la seva robusta musculatura, se li avantatjava i assestava la mortal dentada al coll de la presa; era ell qui duia la captura a lamo amb el jove Musell seguint-lo de prop, remenant la cua. Des de que tenia memria, el Fosc lhavia adoctrinat amb saviesa i justcia i eren com germans. La granja on vivien, situada al final dun polsegs cam que la comunicava amb una petita ciutat, era modesta per prspera. Comptava amb un auster ramat de tres vaques lleteres, un cavall de tir, una dotzena de gallines ponedores, un parell de porcs grassos, un grapat de conills i alguns cultius. El Musell congeniava amb quasi tots els animals, per a qui ms admirava era el cavall, el Tramuntana, per la seva fora, constncia i disciplina. Per qu segueixes tirant de larada si lamo ja no tesperona? li havia preguntat el Musell, en una ocasi, assegut al lmit del camp. Perqu, si paro, podr anar a menjar; per si no acabo de llaurar el camp a temporada, sendarrerir la sembra, la collita creixer malament i dem passar gana. Aquesta mxima marc el can cervell del Musell i des de llavors intent emular al Tramuntana; per en aix de la constncia, o es neix amb ella o no hi ha res a fer. Era, potser, degut a aquesta mandra innata, que el gos gaudia passant les llargues tardes destiu jaient al prat, contemplant el pasturar de les vaques. Li semblaven animals tous i escassos de carcter, per envejava la seva incorruptible calma i li agradava observarles fins que ell mateix sentia que les inquietuds es dissolien en un mar de placidesa.

Quan el Sol sacostava massa a les muntanyes, semportava aquesta pau a la seva caseta, on ja li estarien a punt de caure al plat les suculentes restes del sopar de lamo. Lnic sser amb qui el jove ca shavia enemistat era el Tobies, lespavilat i malcriat gat de lamo. Vivia com un rei a linterior de la casa pairal, no salimentava de restes i es passejava per la hisenda amb aires de fatxenda, amb el port dret i mirant els altres de rell. Era per aix que el Musell i el Fosc, quan sel topaven, lintimidaven a lladrucs fins esgargamellar-se i es llanaven a perseguir-lo, tot i que eren conscients de que sempre sescaparia. Era aquesta lnica taca en la immaculada felicitat del Musell. Lentament transcorregueren un parell destius, entre freqents caceres, capcinades al prat de les vaques, donant suport moral al Tramuntana quan feinejava al camp, odiant el Tobies i passejant-se pels corrals espantant a les gallines i fent ganyotes als porcs. Tot semblava perfecte i immutable, i el Musell, que ja no era un cadell i havia sentit el bategar de la carn viva als ullals, es pensava que la seva vida seria sempre aix.

Naturalment, sequivocava. El primer canvi fou tamb el ms dolors. Lanci Fosc, que havia semblat immune a ledat, salentia i cada vegada aconseguia menys preses. Es queixava de mal dossos i li pesava lnima, per la seva frria tenacitat limpulsava a sortir a caar una vegada ms malgrat les xacres. Fins que, un mat dhivern, li fallaren del tot les forces i no pogu eixir de la caseta perqu en intentar alar-se les potes li flaquejaven. Tampoc sort en els freds dies posteriors; li queia la raci al plat lamo lalimentava sense ni tan sols adonar-se de la seva malaltia; el ca era tan orgulls que no deix anar cap gemec, ms un suplement que li proporcionava el Musell, solidriament, del seu propi ranxo; per el Fosc no menjava. En moltes ocasions el Musell shavia ofert per demanar ajuda a lamo per, estranyament, el Fosc shi

oposava. Deia que lnic que podia fer era deixar-lo tranquil mentre les albades es succeen i ell cada vegada es despertava menys. Finalment, al cinqu dia, lamo sestrany i satans a la caseta a llargues gambades. Examin un minut el pobre Fosc, que lluitava per cada alenada; arruf les celles i es fic novament a la casa pairal. Ha arribat el final, amic meu aconsegu articular llavors el vell gos amb un fil de veu. Ara has de prendre el relleu i recordar sempre els meus ensenyaments. El Musell no digus res. Es resistia a creure que alg a qui havia vist durant tota la seva vida sen pogus anar aix, sense ms. Quan lamo el carreg a la vella camioneta i se lendugu, no pogu contenir les llgrimes i explot en entretallats udols. Lltim record del seu mestre i amic fou els seus ulls negres, enfonsats, acomiadant-se per damunt la vora de la plataforma de crrega. Passada una hora, lamo torn. Sol.

Al Musell li agradava pensar que lamo havia portat el Fosc a la ciutat on, juntament amb altres humans, li havien aplicat totes les cures al seu abast, com quan ell mateix shavia esgarrapat la pota amb una branca punxeguda i lamo li havia netejat diriament la ferida, fins que shavia guarit i havia pogut tornar a caar; per en el cas del vell ca tot havia estat en va, no s possible apaivagar el temps amb medicina i, a la fi, el Fosc shavia apagat per sempre en braos de lamo. Estava absort en tals cavillacions quan una veu burleta i esmolada com una navalla dafaitar el retorn a la realitat. No tenganyis, gos estpid. El Musell al la mirada i vei el Tobies aposentat a lampit duna finestra, fora del seu abast, clavant-li els seus esgarrifosos ulls groguencs.

El vell estava acabat prossegu el malvol gat. Lamo simplement sel va emportar al bosc, el va pelar duna bala entre cella i cella i va desempallegar-se del cadver llanant-lo al torrent. El Musell sent com la fria creixia i creixia dins seu com una onada imparable. Menteixes! crid, i sabalan contra la finestra bordant com un posset. El Tobies no mogu ni un pl del bigoti; des de la seguretat de les alades es limit a continuar el seu prfid discurs. La cosa va aix quan es tracta dssers inferiors com vosaltres. s el millor que es pot fer en el moment en que esteu tan demacrats que ja no serviu per a treballar. No estem disposats a carregar amb individus intils que amb prou feines saguanten drets. Cada mot del gat era una espina al cor del Musell. Semblava que les venes li anessin a esclatar de tan enutjat com estava. Saltava, bordava, la boca li escumejava, mossegava cegament, fora de si, en un intent desesperat de fer miques el gat insolent. Fins que lamo, alertat per lescndol, aparegu per la porta de casa i, duna puntada de peu, envi al Musell de cap a la caseta mentre el Tobies, acomodat a lampit, es llepava els bigotis amb satisfacci.

La primavera dugu una nova companya a la granja. Arrib un plujs mat en la mateixa camioneta en la que el Fosc marx; s refinada i ingnua, pens el Musell en veure-la ensumant, nerviosa, la seva nova caseta. Es notava que mai havia trepitjat res semblant a la natura, per requeia en el seu llom la tasca de convertir-la en una implacable gossa de cacera, tal com antany el Fosc lhavia convertit a ell. Aix doncs, al dia segent, lamo, el Musell i la Flaca aix sanomenava la nouvinguda sortiren al bosc a impartir la primera lli.

Pass lestiu, i la tbia tardor ho cobr tot amb el seu mantell de fulles. Amb el temps, el Musell i la Flaca havien establert una cordial relaci; ella aprengu amb prestesa demostrant una gran habilitat i velocitat i qued pals que, certament, sabia encaixar amb mortal precisi les seves mandbules al voltant dels tendres colls de les captures. Lamo estava molt satisfet amb ella, per tampoc escatimava elogis cap al Musell quan capturava una bona pea. No obstant aix, el ca sabia que mai assolirien una amistat pura amb la Flaca. Ella preferia el contacte hum; ell era un gos de terra, fang i matolls. En mltiples ocasions lhavia convidat a acompanyar-lo a jeure al prat de les vaques, per ella sempre declinava la invitaci. Aix doncs, amb ms freqncia que abans per evitar lenyorana que li provocava la caseta, el Musell anava sol a degustar la tranquillitat de la companyia bovina. Potser per buscar consol, el Musell havia intentat entaular una conversa amb aquells animals banyuts per ells, limitant-se a mastegar lherba amb la seva calma habitual, mai li retornaren la paraula. Per sort, encara li quedava el Tramuntana, que en labsncia del Fosc, shavia convertit en el seu confident. Amb la caiguda del primer floc de neu, un nou i inquietant canvi assot lexistncia del ca. En una de les moltes visites a les vaques, sadon de que noms nhi havia dues. El dia anterior nhi havia tres, daix nestava segur, tot i que no era molt destre en nmeros. Shauria escapat? Escolteu-me, vaques, si us plau bord el ca. Sabeu on s la companya que falta? Inslitament, elles aixecaren el seu immens cap de la pastura, el fitaren a travs de les mosques per no van dir ni mu. Era aquella la mirada ms afligida que el gos havia vist mai. Sal i marx, pensatiu. Mai ms torn a contemplar les vaques; ja no li semblaven animals plcids, sin immensament tristos i infelios.

Al cap de dues nits, caigu al seu plat una carn desconeguda. Lensum, desconfiat, mentre la Flaca devorava la seva raci avidesa, ja que aquella havia estat una jornada de cacera i tots dos estaven famolencs. Just quan el Musell an a fer la primera queixalada, vei com el Tobies li somreia malficament des de lampit de la seva finestra preferida. Va rebre el que es mereixia. Ja no donava llet digu. Un calfred recorregu lespinada del gos i no prov ni un mos. El pobre ca es pass gran part de la nit desvetllat, meditant sobre lassumpte. Per com ms hi pensava, ms preguntes li queien a la ment i ms enterraven les respostes. El Tobies, el repellent, esquerp i orgulls gat, tindria ra al cap i a la fi? Desprs de tot el servei desinteressat que li prestaven durant tota la vida, lamo podria ser tan cruel i despietat com per assassinar a un sser que shauria jugat la pell per ell? Recordava tamb, amb gran pena, el Fosc i el seu possible horrors final. Eren conjectures escruixidores que fregaven la irrealitat; no obstant aix, tots els indicis hi apuntaven amb dit acusador. Sumit en tals reflexions, se li plantej el pitjor interrogant quan la Lluna ja estava ben alta al cel. Seria aquest tamb el seu dest?

El soroll sord de lesmorzar en caure al plat despert el Musell del seu son inquiet. Al seu costat, la Flaca, badallant, sestirava per deixondir-se del tot. Era mat de cacera; a lamo li agradava caar llebres a lhivern. El Musell menj de mala gana, amb les feixugues preguntes sense resposta encara presents, per a mesura que passaren les hores foren desplaades per la lleugeresa de linstint en recrrer quilmetres de bosc ensumant rastres a la neu, rascant-se les potes amb els esbarzers, galopant, panteixant tret rere tret, el gust de la sang als ullals, les mirades de complicitat amb la Flaca. Formaven un bon equip, malgrat les seves diferncies. La cacera fou excepcional aquell

dia, ni ms ni menys que tres llebres i una perdiu, aquesta ltima grcies a la percia del Musell. Per aix fou felicitat efusivament per lamo, que li acarici el pl del cap i el recompens amb llaminadures en tornar a la granja. El ca, amb la llengua penjant, es fic a la caseta sentint-se ple de joia per lxit i feli de fer content a lamo.

El Tramuntana continuava treballant la terra amb la diligncia de sempre. Amb el transcurs dels anys la seva musculatura shavia endurit tant que el Musell estava segur que no podria travessar-la duna mossegada, encara que hi emprs tota la seva voluntat. Era un cavall infatigable i, desprs del Tobies, lanimal predilecte de lamo. Lalimentava amb el millor farratge i, si estava de bon humor, afegia alguna suculenta hortalissa al sac. Alguna tarda li raspallava delicadament el pl i, segons explicava el cavall, ltimament acostumaven a viatjar a diverses ciutats per participar i, usualment, guanyar en concursos de tir. En una ocasi que el premi fou una arada nova de primera qualitat, lamo estigu tan content que durant setmanes el Tramuntana tingu llaminadures per postres. I sempre les compartia amb el Musell. Viure amb els humans s com viure amb un lle adormit digu el Tramuntana una tarda sense feina. Si treballes dur et guanyes un altre dia de vida. Per en el moment que no rendeixes, el lle es desperta i set menja. Ell tamb ha de viure dalguna cosa. Per s inevitable que arribi aquest moment! exclam el Musell. Quan envelleixis i et faci mal fins i tot lnima, acabar amb tu! s cert, per ens morirem de totes maneres, no? I mentre aquest dia no arriba, aqu vivim molt millor que a la natura; tenim aliment assegurat, aixopluc i no ens amenacen els depredadors. A ms, prefereixo morir a viure sense poder moure ni una pella.

Aix transcorrien les hores ocioses en les que els dos amics podien xerrar. Al Musell li encantava aprendre del Tramuntana ja que, tot i que a vegades no compartien opinions, el cavall tenia les idees molt clares.

El cicle de les estacions segu el seu curs i el Musell esdevingu lexperimentat caador que el Fosc hauria desitjat. Velo com un llampec, silencis com una serp i llest com una guilla. El millor. Duia laprenentatge tatuat en forma dincomptables cicatrius que li solcaven la pell com rierols. Sobrevisqu a una caiguda dun barranc de set metres, al qual es precipit perseguint un porc senglar; durant la convalescncia reb les atencions ms considerades de lamo, que el netejava i li canviava lembenatge diriament i, fins i tot, li permetia dormir a la casa pairal, foragitant al Tobies quan se li acostava per fer-li la murga. Foren dies daurats, per en sanar shagu denfrontar novament a la cruesa de la natura salvatge: una nit, un llop famolenc assalt la hisenda. Afortunadament, no caus cap baixa perqu lagudssima oda del Musell detect lintrs a temps i se li abalan al coll sense dubtar ni un instant. Hi hagu una acarnissada lluita, de la qual el ca en sort victoris i expuls el llop, al preu de fregar la mort per dessagnament. Per tamb sobrevisqu i esdevingu lheroi de lamo i de la resta danimals; fins i tot el Tobies, conscient de la seva nova reputaci, sacostum a deixar-lo en pau. El gos mai havia estat tan jois.

La prosperitat i la fortuna sempre estigueren de part de lamo. Mai hi hagu una calamarsada suficientment intensa com per arrunar tota la collita o una sequera tan severa com perqu la terra es mors de set. La hisenda sexpand, augment el nmero de caps de bestiar i sadquiriren alguns terrenys adjacents. Com que la feina havia augmentat molt, havien disminut les caceres i el Musell visitava el Tramuntana ms

sovint. Es notava que en els darrers mesos el cavall shavia desgastat degut a laspresa del treball; per tot i aix continuava incansable, com si extragus les forces del propi esfor. No podia decebre lamo mentre li queds al i era tan orgulls que, tot i que tenia gaireb un ter ms de terra per llaurar, no hauria consentit cap mena dajuda. Per el temps tot ho canvia i, un mat de primavera, lamo senfil a la seva camioneta nova de trinca i se nan a la ciutat. El cam havia estat ampliat i cobert duna pasta negra que, al principi, feia molt mala olor; per una vegada seca no empest ms i permet que els vehicles poguessin crrer moltssim. Al vespre, quan torn lamo, el Musell perceb en ell una enorme alegria i, desprs del sopar, les rialles de la famlia sescolaven pel finestral del sal i arribaven a orelles dels gossos, que rosegaven les seves restes amb parsimnia. Al cap de pocs dies uns homes portaren a la granja la mquina ms colossal que el Musell havia vist en tota la seva vida. Era una muntanya de metall, remotament semblant a la camioneta per amb les rodes ms grosses i gruixudes. Els gossos lensumaren curiosament mentre la famlia de lamo la contemplava somrient. Salegraven per quelcom que sels escapava, per es contagiaren de la seva felicitat.

El Tramuntana no tir de larada mai ms. La nova mquina llaurava ms i ms de pressa i, segons semblava, no necessitava menjar, ni descansar, ni tenia pl per raspallar, ni shavia de netejar el seu estable. Lamo, enfeinadssim amb la seva gran propietat, ja no portava el vell cavall a concursos de tir ni li donava llaminadures per postres. Confinat a lestreta cavallerissa, embogia per moments i els dilegs amb el Musell eren cada vegada ms desesperats. El Tramuntana li suplicava que obrs la porta; les seves potes necessitaven acci i el seu cor llibertat. Malgrat ledat, estava curull de fora i les comptadssimes estones en que lamo li permetia galopar a plaer eren insuficients per

cremar-la. El Musell sentristia; no entenia com lamo havia estat capa dabandonar aix el seu estimat cavall, al qual antany havia estat tan unit. Per el que ms el turmentava era el no poder ajudar-lo daltra manera que escoltant-lo i consolant-lo.

Una xafogosa nit destiu un gran estrpit sacsej la granja. Els gossos es desvetllaren sobtadament i arrencaren al galop bordant; lamo eix de la casa amb una llanterna i lescopeta de caa. Quina fou la sorpresa de tothom en comprovar que lenrenou no havia estat causat per lladres ni per cap altra mena dintrusos, sin pel Tramuntana! Fart de la vida de recls, shavia evadit esbotzant duna coa la paret de fusta de lestable. La seva silueta, banyada per la llum de la Lluna, es retallava en la llunyania. Lamo repar la paret rpidament, per lincident es repet al cap de poques nits i hagu de ser reparada novament. El Musell, ajagut, observava lamo clavar els taulons tot remugant. Alguna cosa barrinava. Potser estava considerant la possibilitat deixar galopar el Tramuntana ms sovint, pens i desitj el ca. En lloc daix, lamo constru un nou estable de maons. Ms espais i ventilat que lanterior, sha de dir; per al cap i a la fi continuaven essent quatre parets que tallaven les ales a linfeli cavall. Aquest, alzinant-se i desafiant lamo que suava i esbufegava tractant de dominar-lo, es neg rotundament a entrar-hi. Finalment lamo esgot la pacincia i dispar un tret a laire; els gossos sincorporaren amb les orelles de punta i els ocells volaren de les capades dels arbres. El Tramuntana accept la derrota i es fic a la seva pres amb el cap cot. Romangu relativament calmat la primera nit, plorant al seu ja de palla; per al mat perd altra vegada els estreps. Durant hores bot com un manac, bavejant i renillant, clamant espai. Malgrat que es trenc un unglot intentant enfonsar la paret, no cess de saltar, amb la pota ensangonada, en la seva protesta desenfrenada. Lamo corregu a

lestable i sum els seus crits als de lanimal, colpejant la porta metllica amb un bast, per el cavall no samansia. Llavors lamo retroced, contempl lanimal enfollit un breu instant, arruf les celles i se nan. Quan pass per davant dels gossos, el Musell vei en els seus ulls la mateixa sinistra expressi que se li dibuix quan sendugu el Fosc, ja feia llargs anys. Fuig, Tramuntana! Et mataran! bord, corrent cap a lestable. El cavall contingu un moment la seva bogeria i obr els ulls com plats. No estic preparat, encara! Puc treballar! Vull sortir daqu! renill en un to molt agut. El Musell intent frenticament forar la porta amb les mandbules, per el dur i fred metall es resistia; no sassemblava gens als colls palpitants als que estava avesat. Mosseg i estir fins que defall; la porta era slida com una roca, no podia forar-la ni desxifrar-ne el mecanisme dobertura. El Tramuntana perd el poc que li quedava de seny i colpej repetidament la porta i les parets amb les pelles, amb el cap, amb tot el seu cos, per la ferma estructura no ced ni un millmetre. Les gallines cloquejaven, els porcs grunyien i les vaques mugien, bellugant-se nerviosament als seus respectius corrals; volien ajudar per, com el ca, neren incapaos. Al cap de poc, una furgoneta amb un gran compartiment de crrega estacion a lentrada de la granja i en baixaren dos homes dasptic aspecte equipats amb estranyes andrmines. Lamo hi intercanvi unes breus paraules i, sense ms dilaci, els condu a la cavallerissa, on el Tramuntana jeia a terra, rendit, i el Musell bloquejava la porta. En veure lamo i els dos individus acostant-se tan decidits, sal dun bot i gruny ferotgement mostrant els ullals. Els homes saturaren en sec. Lamo fu una pas i envi el ca a la caseta amb autoritat, per el Musell li respongu amb contundents lladrucs dadvertncia. Desconcertat davant la inusual desobedincia, lamo repet lordre, i el

Musell lladr amb encara ms vehemncia. El Tramuntana es pos dempeus i comen a repartir coces a laire i a renillar esferet. Els homes empunyaren un garrot. Lamo, encoratjat, es decid i avan fatalment; en aquest instant, el Musell oblid qui era, qui era lamo, esborr tota la seva vida de la ment i una sola idea prengu forma. Aix, com impulsat per un ressort, atac directament la jugular de lamo qui, a lltim segon, aconsegu interposar el bra entre els ullals i el coll. El Musell serr les dents com una trampa i les enfons a la tendra i dbil carn humana. Lamo, aterrit, sacsej el bra enrgicament, per el ca no es deixava anar; el familiar gust de la sang li inund la boca per primera vegada en mesos i li ati encara ms la fria. Fou un poders impacte a la nuca el que li ennuvol la visi i el fu caure. Amb gran esfor aconsegu mantenir la conscincia i aixecar-se, tentinejant. Un dolor insuportable li martellejava crani, per no prou intens per forar la rendici. Quan se li aclar la vista, lamo havia fugit. El Musell continu bordant, mantenint a ratlla els dos intrusos restants. Lamo sort de la casa pairal amb un bra ensangonat i empunyant lescopeta de caa amb laltre. Es plant enfront lestable i vacill un segon. Els dos homes assentiren i tots tres avanaren amb pas ferm cap a la custodiada porta. El Tramuntana, espantat, continuava renillant tremolosament. El Musell escoll lobjectiu ms proper i sabalan novament al coll. I aquesta vegada fou el so dun tro, que resson llargament com una marxa fnebre, el que li imped assolir-lo.

FI