Els processos destandarditzaci lingstica.

Reflexions concretes entorn de lestandarditzaci de la llengua catalana - Carles Castellanos

(Revista Estudios Catalanes, Universidad Nacional del Litoral, Santa Fe, Argentina 2009)
Lestandarditzaci lingstica s un procs complex que sovint es confon amb la simple normativitzaci de la llengua, s a dir, amb lestabliment dunes normes elaborades per un estudis o per un organisme normatiu. Caldr, doncs, principalment posar de relleu labast social dels processos estandarditzadors. La principal cosa que es pot dir en aquest sentit s que lestandarditzaci mant una relaci dialctica amb la seva normalitzaci social. Lestandarditzaci no s, si sestudia duna manera global, un fenomen de laboratori. Tota iniciativa favorable a lestandarditzaci duna llengua t com a objectiu principal estendren la seva difusi social. Inversament, tota restricci de lestandarditzaci duna llengua t efectes directes en la contracci del seu s social. No hi ha, doncs, cap empresa social de normalitzaci lingstica que no tingui com un dels seus eixos dactuaci importants la promoci de lestandarditzaci de la llengua en qesti. Noms cal examinar lexperincia catalana: lempenta fabriana va respondre a un impuls social que preconitzava lextensi de ls social de la llengua, concretament lextensi dels usos pblics i cultes, usos abans ocupats per una altra llengua dominant. Lextensi social de les normes de Pompeu Fabra es va produir en el context poltic i social de la Mancomunitat primer (1914-1923) i de lAutonomia poltica al si de la Repblica a lEstat espanyol (1931-1939). En poques histriques ms reculades podem observar tamb els casos de Ramon Llull o de Verdaguer en el desenvolupament a travs del temps de la llengua literria catalana. En ambds casos, i per lacci de les dues personalitats literries esmentades, la llengua catalana es va fer apta per a una expressi rica i precisa, prpia de les llenges de cultura. Sn dos exemples delaboraci en la mesura que, en la seva producci personal, aquests dos autors shavien servit dun instrument lingstic que millorava sensiblement la llengua parlada (i escrita) de la seva poca. All que em sembla important de remarcar s que lxit respectiu daquestes dues intervencions en la llengua fou degut al fet que van tenir lloc en un context social en qu representaven dotar dun instrument propi un grup lingstic que tenia segrestada la seva expressi culta per una altra llengua (el llat i lespanyol - o el francs, o litali, segons les rees-, en els dos moments observats). Aquesta dialctica entre la forma lingstica i el seu s social s un element fonamental per a lestudi de lestandarditzaci. El procs destandarditzaci Lestandarditzaci s el resultat duna tendncia a establir i perfeccionar la forma lingstica. Es tracta d un procs de selecci, fixaci i optimitzaci de la varietat lingstica en un mbit determinat. Aquest procs s complex perqu, com sabem, existeix una tensi (inherent al fenomen lingstic) entre variaci i estructura. La llengua s alhora estructura estable (que permet aix la intercomprensi al si duna rea lingstica) i variaci (adaptaci a la realitat social). La variaci s constant perqu la realitat social s variable. La primera fixaci duna llengua s lenregistrament escrit. Lescriptura s una primera condici de lestandarditzaci; per lestandarditzaci prpiament dita s la fixaci resultant dun procs social complex que comporta tamb una optimitzaci expressiva.

Un dels estadis de lestandarditzaci s la formaci de les llenges nacionals que ha tingut lloc a travs de la histria, procs que comporta lelaboraci duna varietat de la llengua per a fer-la apta a un s social nou, que s alhora supradialectal i formal. Lestudi diacrnic de lestandarditzaci ens mostra el procs de formaci de les llenges nacionals com a sistemes comunicatius que articulen un conjunt de parles. Aquest procs es desenvolupa sota diferents denominacions, segons els casos i els moments: llengua comuna, llengua literria (llengua nacional), llengua estndard. Lnica manera de portar a terme lestudi daquest fenomen s lobservaci de diferents casos de contnuum lingstic, observar els processos dagrupaci i doptimitzaci de les parles que shi produeixen. Tal com ho hem apuntat ms amunt, sempre t lloc una selecci en la formaci de les llenges nacionals perqu en aquest procs t lloc una tria del repertori de formes diverses existents en el conjunt de les parles concernides. Aquesta tria pot ser de diversa mena: es pot fer a partir dun dialecte privilegiat (com pot ser el cas de litali, inspirat en el tosc) o pot ser el resultat duna selecci ponderada, s a dir, privilegiant ms dun parlar assumint-ne una quantitat variable de trets (en general es tracta duna tria que t lloc al si duna rea lingstica concreta que abraa ms dun parlar i que podem anomenar rea gravilectal). Sn exemple de tria ponderada o de construcci de la llengua a partir de ms dun parlar, el cas de la koin (llengua comuna) de la llengua grega, construda a travs dels seus dialectes principals, especialment de ltic i el jnic; i lEuskara Batua, basc unificat, construt principalment a partir dels elements del guipusco i del labort. Hem esmentat que la nova varietat de llengua resultant daquests processos delaboraci s alhora supradialectal i formal, s a dir, que en qualsevol dels casos no es confon exactament amb cap dialecte i t, a ms, un grau de formalitat ms elevat que els sistemes de comunicaci orals espontanis. Hem assenyalat, en aquest sentit, que la llengua estndard nacional s el resultat dun procs doptimitzaci, s a dir de millorament, dels recursos expressius. La llengua estndard permet destablir matisos de tipus lexical o gramatical que els diferents dialectes no aborden amb la mateixa precisi. Per exemple, si prenem la varietat dialectal del catal entorn del camp semntic dun verb determinat, podem observar que, en la prctica oral les formes estripar, esquinar i esqueixar sn simples varietats geogrfiques vinculades a dialectes concrets. La llengua literria (o estndard nacional) pot establir una distinci clara entre els significats assignats a cadascun daquests mots. Semblantment, en el camp de la morfologia, les formes del demostratiu de diferents dialectes sn aquest (o eix), aqueix (o eix) i aquell. Ben pocs dialectes estableixen, per, els tres graus de la dixi, cosa que s que pot fer la llengua elaborada. La llengua estndard nacional es defineix tamb per la seva fixaci. Perqu hi hagi una llengua estndard no nhi ha prou amb una tria millorada dels recursos lingstics; cal una estabilitat, una fixaci, un procs que hem apuntat que t una relaci clara amb lescriptura. A tall de resum, podem considerar que la formaci de la llengua nacional pot passar per diferents fases ja apuntades: en primer lloc, apareix la varietat definida pel seu carcter supradialectal de la llengua, o llengua comuna; en segon lloc aquesta llengua es defineix per la seva elaboraci i aptitud per a assolir uns usos formals, i ens trobem aleshores amb la que sha anomenat llengua literria; una darrera fase s la llengua apta per a usos socials massius, lanomenada prpiament llengua estndard. Normalment totes les llenges elaborades passen per fases semblants a les que hem descrit en la seva evoluci cap al seu establiment social. Com a remarca dordre general conv recordar que, en el moment histric actual en qu els processos destandarditzaci tenen lloc en unes condicions de conflicte sociolingstic, lxit dels processos destandarditzaci depn de dos factors fonamentals: duna banda, del grau destabliment social duna llengua; i duna altra banda, de lelaboraci, pel fet que com sabem aquest factor formal tamb s un instrument important de normalitzaci social. Estandarditzaci

i s social formen, doncs, un sistema dialctic en qu cadascun dels fenmens influeix en laltre i alhora ns influt. Gnesi de la denominaci de llengua estndard La implantaci de la denominaci estndard en lmbit que ens concerneix, s un procs fora prolongat: el terme estndard aplicat a la llengua aparegu en llengua anglesa el 1711, segons explica Joseph(1987:3-7), utilitzat per Anthony Ashley Cooper, el qual diu referint-se als grecs "they brought their beautiful and comprehensive Language to a just Standard...The Standard was in the same proportion carry'd into other Arts"; el segon testimoniatge s del 1742 i el devem a Richard West el qual escriv referint-se a la llengua francesa de Racine: "is the language of the times, and that of the purest sort; so that his French is reckoned a standard". Ms tard (1838-39) Henry Hallam es refereix al diccionari de l'Acadmie Franaise en els termes de: "the most received standard of the French language". En aquests exemples i en els que se succeren per Europa (manllevats de la llengua anglesa) a partir de mitjan segle XIX el sentit del terme estndard tenia relaci sobretot amb els conceptes de "fixaci" i de "permanncia", sens dubte a causa de les connotacions de l'arrel "stand" en la llengua germnica originria, alhora que amb el concepte de "model". Ms tard, el terme "standard" s'an decantant ms clarament, en les seves aplicacions lingstiques, cap al sentit de "punt de referncia pel que fa a la qualitat". L'aparici del terme compost "llengua estndard" s encara posterior i l'autor citat ms amunt ens recorda la introducci (Proposal) de l'Oxford English Dictionary de 1858 com a antecedent daquest s i tamb l'extensi posterior d'aquesta designaci generalment en connexi amb el projecte del diccionari esmentat. Joseph explica l'extensi del terme "llengua estndard" en la llengua anglesa com a resultat de la democratitzaci dels usos lingstics que acompany la Revoluci Industrial, ja que en la nova situaci en qu es trencaven moltes barreres socials ja no eren tan tils les velles designacions de "llengua literria" ni dangls de la Reina" massa connotades com a minoritries, redudes al conreu literari o dins l'mbit de l'aristocrcia. D'altra banda, tampoc no hauria estat fcil d'estendre unes designacions com "llengua nacional" o "llengua comuna", utilitzades en d'altres pasos, ja que l'extensi de l'angls en l'imperi colonial li donava un carcter mpliament supranacional, ms enll de la cohesi i el sentit comunitari d'una entitat nacional homognia. Joseph (1987:6) sintetitza finalment les caracterstiques de la designaci "standard x" (que correspondria a la nostra designaci "x estndard", s a dir: Angls estndard, "Itali estndard", "Catal estndard", "Francs estndard" etc.). En recordarem, tan sols, els aspectes que estimem ms rellevants: - Ha dexistir el que Joseph anomena "sincdoque" (concepte prxim al nostre d"individuaci que expliquem ms endavant) pel que fa a la relaci establerta entre la llengua estndard en qesti i uns dialectes determinats. En aquest sentit, els parlants de la llengua "x" reconeixen, una quantitat significativa de formes estndard, de manera positiva respecte a les altres variants dialectals amb qu entren en concurrncia. - Noms existeix un estndard si les formes esmentades a l'apartat anterior sn codificades, legislades, enregistrades i susceptibles d'utilitzaci pels usuaris existents o potencials. L'existncia de l'estndard implica l's regular d'un sistema d'escriptura. Aquesta codificaci demana que les persones que actuen com a forces d'estabilitzaci lingstica tinguin funcions culturals establertes al si de la comunitat. - Cal considerar tamb el prestigi cultural que s'associa a alguns aspectes de la cultura prpia o a aspectes assimilats a d'altres cultures. En funci daix la llengua estndard ha dsser objecte

dels canvis que calguin perqu aquestes funcions siguin comparables a les que existeixen en la llengua presa com a model. El nostre estudi s'ocupa de descriure el procs d'aparici de la "llengua estndard" com a varietat supradialectal i referencial de la llengua fent una especial atenci als aspectes de la intervenci social i poltica en el procs. Volem remarcar que per a l'estandarditzaci cal no sols una normativa sin tamb una adequaci a usos socials amplis. L'estandarditzaci no es pot considerar assolida sense la prova de la utilitzaci i de la difusi de la varietat estndard en els usos supradialectals, pblics i de masses que sn especfics d'aquesta varietat. L'estandarditzaci seria segons la nostra definici aquell grau d'elaboraci que permet l'establiment social d'una llengua, dins una societat determinada, s a dir, el ple compliment de totes les funcions socials que exerceix una llengua normalitzada (o normal). Aquest establiment es reflecteix en la caracterstica que anomenem versatilitat estilstica d'aquesta llengua, s a dir, en la capacitat d'adaptar les seves varietats internes als ms diferents usos socials. La individuaci de les llenges Des del punt de vista de la descripci geogrfica de lagrupaci de la varietat lingstica en llenges nacionals i en llenges estndard, cal preguntar-se com apareix una llengua en tant que agrupaci de parles (o dialectes). Es tracta, doncs, destudiar com apareix un nou individu (sorgit d'un conjunt d'elements de base) com a objecte d'estandarditzaci; amb aquest objectiu analitzarem quines sn les condicions que fan que un conjunt de parlars assoleixin el grau de cohesi necessari per a afavorir l'existncia d'una llengua estndard referencial comuna. Aix representa, a la prctica, establir la distinci clssica entre la noci de llengua com a contraposada i distinta a la noci de dialecte. Des del nostre punt de vista partirem de la consideraci prvia que una llengua s aquella agrupaci de parles (els seus dialectes) susceptible d'estandarditzaci (homogenetzaci i elaboraci) supradialectal. Sabem, tanmateix que, tal com nombrosos estudiosos han anat assenyalant (Lamuela, 1994:1113, Chambers&Trudgill,1994:19-25; Breton, 1979:23-27); Haugen (1987:79) seguint les reflexions i experincies de Ferguson i Gumperz (Linguistic diversity of South Asia, Journal of American Linguitics n.26.3, 1960) s impossible d'establir una distinci clara i inequvoca entre llengua i dialecte partint de criteris d'anlisi, de base estrictament lingstica: parles molt semblants han fonamentat sovint llenges referencials diferenciades i amb elements estandarditzats propis; i d'una altra banda, parles molt diferenciades poden tenir com a referencial una sola llengua estndard. Les nostres propostes partiran, doncs, lgicament d'anlisis lingstiques i socials combinades (s a dir, sociolingstiques) del fenomen. Observant globalment la distribuci geogrfica universal de les parles, haurem de convenir que les niques distincions lingsticament pertinents que es poden establir entre diferents unitats lingstiques sn les que existeixen entre diferents grans rees amb un grau d'homogenetat establert al si de cadascuna, anomenades contnuum lingstic (o tamb contnuum geolectal). Aquesta realitat s definida pel fet que al si d'un contnuum lingstic existeix una gradaci de les caracterstiques lingstiques de manera que s possible la intercomprensi entre parles venes pertanyents al mateix contnuum (Chambers&Trudgill, 1994:23). Exposada aquesta definici general, cal constatar com a primera observaci que aquest fenomen d'intercomprensi que existeix entre parles venes pot no existir entre parles que es trobin allunyades entre elles dins el mateix contnuum. Tamb s possible que, a causa del fenomen gradual de diferenciaci interna, dins un mateix contnuum existeixi ms d'una llengua

estandarditzada i reconeguda amb la seva individualitat prpia i que, d'altra banda, hi puguin haver dins un mateix contnuum parles sense estandarditzar i/o d'assignaci dubtosa entre les diferents llenges referencials que s'hagin desenvolupat. L'anlisi adequada de la distinci entre la noci de llengua i la noci de dialecte ha de partir, per tant, a la nostra manera de veure, de l'estudi de contnua lingstics ja que s tan sols al si d'aquests conjunts on poden aparixer dubtes d'individuaci, ja que d'un contnuum a un altre les solucions de continutat sn clares. (I ms encara si es tracta de contnua constituts de parles heterogentiques com pot ser, per exemple, el cas de la relaci existent entre parles germniques i romniques a Europa). Establert quin haur de ser el nostre camp primordial d'estudi, partirem de l'asseveraci que al si dels contnua lingstics els diferents parlars existents es poden agrupar en llenges, s a dir, en entitats collectives capaces de generar una varietat estndard referencial per als diferents parlars que la reconeixen com a tal. Observant, per tant, la distribuci geogrfica de la varietat lingstica, s a dir, els contnua lingstics podem constatar que lestandarditzaci s, en relaci amb les parles existents en un territori determinat, un procs didentificaci social dunes parles entre elles i amb una nova entitat lingstica de referncia (o llengua comuna). Anomenem aquest procs didentificaci i daparici dun element lingstic nou, clarament individuat, individuaci. Si observem diferents processos daquest ordre, podem deduir que el procs dindividuaci s complex i depn de diferents factors. Depn duna banda de la distncia lingstica entre els parlars presos en consideraci (una distncia que establim en tres graus, D1, D2, D3). I depn tamb de la fora social etnocntrica (es tracta, en general, del resultat de diferents forces socials relatives sociopoltiques de signe divers, que es poden manifestar com a atracci geolectal, atracci geotnica etc.). Lestudi de diferents processos ens mostra aquests trets generals que hem descrit del procs dindividuaci. En primer lloc ens mostra que un procs dindividuaci demana una distncia lingstica reduda (de grau 1 o 2 D1 o D2 ). En el cas duna distncia de grau 3 (D3) entre dos parlars, com s la que existeix entre dues llenges que pertanyen a famlies diferents com podria ser el cas de litali i el guaran (o el basc), s evident que no pot haver-hi cap procs dindividuaci pel simple fet que no existeix un fonament slid per a una possible identificaci mtua. En distncies ms redudes els processos didentificaci poden ser ms regulars (distncia D1, entre parlars prxims en qu la intercomprensi s clara i les diferncies sobtenen per mitj de transformacions simples) o de tipus ms irregular (distncia D2, quan les diferncies sn ms marcades i els parlars presenten paradigmes diferents i les diferncies en diversos aspectes constitueixen, en una representaci geolectal, feixos disoglosses etc.). En una identificaci regular, com la que es produeix entre parlars prxims (els dialectes de lespanyol entre ells o del catal entre ells) , el procs dindividuaci s clar. En el cas de parlars prxims per ms difcilment identificables entre ells (com seria el cas dun parlar espanyol i un altre ditali) la identificaci no s tan immediata i presenta irregularitats de diversa mena, entre les quals la que anomenem superposici que t lloc en aquells casos en qu la llengua estndard presenta dificultats serioses per a servir com a representaci formal i grfica del parlar considerat. Es parla aleshores de subordinaci, una subordinaci que pot sser ms o menys evident en la mesura que els parlants de la llengua subordinada siguin ms conscients o menys de les especificitats lingstiques del propi parlar amb relaci a la llengua superposada. Enfocant la qesti des dels aspectes no estrictament lingstics, podem observar que la condici de la distncia lingstica reduda no s suficient perqu tingui lloc un procs dindividuaci. Parlars molt prxims com els escandinaus han donat lloc a diferents llenges referencials: suec, dans, noruec etc. En aquesta diferenciaci hi han influt elements de tipus

poltic, en el sentit que lexistncia de centres de poder poltic diferents (capitals poltiques, econmiques i comercials) ha portat a una diferenciaci de les llenges com a referents nacionals. Lestudi dels contnua lingstics ens mostra diferents casos dirregularitat evident en els processos dindividuaci. El cas de lalemany i el neerlands Prenent en consideraci un contnumm lingstic concret podrem observar, per exemple, que al si de l'rea germnica occidental t lloc tamb un cas dindividuaci lingsticament irregular; s a dir, la irregularitat (vista des de la simple consideraci dels trets lingstics) en la formaci dels diferents estndards. s sabut que els parlars germnics occidentals constitueixen un contnuum lingstic format per un conjunt de varietats conegudes histricament per designacions regionals i globals sovint poc definides que han abocat a dues llenges estndards, l'alemany i el neerlands. Ja des de la baixa edat mitjana aquestes parles han estat conegudes amb les denominacions de dietsch, duutsch o deutsch que volia dir "pertanyent al diet" , s a dir, al poble, en oposici al llat principalment. La diferenciaci clara de denominacions entre varietats estandarditzades t lloc com veurem sobretot a partir del segle XVI en qu les dues llenges literries (alemany i neerlands) ja estaven ben fixades. Per les diferncies al si dels parlars germnics occidentals no responen, des del punt de vista estrictament lingstic, a aquesta doble assignaci. La diferenciaci principal dins aquesta rea occidental s'estableix entre els parlars anomenats alt-alemanys i el grup dels parlars baix-alemanys (incloent-hi el neerlands). La diferncia ms clara i significativa entre els parlars baix-alemanys i els alt-alemanys esmentats s el fet de no haver sofert els primers l'anomenada segona mutaci consonntica caracterstica de l'alt-alemany. Tamb existeixen un nombre important de diferncies morfolgiques i de lxic que fan que aquests dos grups siguin considerats habitualment com a diasistemes ben diferenciats. Aquesta diferncia s antiga i constatada ja en textos de l'edat mitjana. El baix-alemany (ms concretament el baix-sax) fou llengua vehicular de la Hansa germnica al segle XIV i influ en el lxic culte de les llenges escandinaves venes. L'alemany estndard actual es form a partir de les relacions comercials, poltiques i culturals dels segle XIV, XV i XVI. No tots els dialectes alemanys tenen el mateix tipus de relaci amb l'alemany estndard i mentre que els parlars que podem anomenar centrals tenen una distncia lingstica mnima respecte a l'estndard, els altres parlars ms allunyats de la zona central posseeixen diferncies remarcables. En la zona baix-alemanya, tant el baix-sax com el neerlands constitueixen diasistemes clarament diferenciats de l'alt alemany, en els aspectes fontics, morfolgics i lexicals. La llengua estndard alemanya no reflecteix les caracterstiques del diasistema baix-alemany (o dels diasistemes neerlands i baix-sax) i per aquesta ra podem dir que el baix-sax es troba, doncs, en una situaci de subordinaci lingstica. D'altra banda, el neerlands t els seus orgens en els dialectes germnics del delta dels grans rius (Rin, Mosa i Escalda). La denominaci de neerlands apareix per primera vegada el 1482 en un incunable de Gouda per fins al segle XIX s compartida amb d'altres denominacions com la de dietsch o duutsch, juntament amb els parlars germnics locals del Mar del Nord. El procs de diferenciaci d'aquesta llengua referencial envers l'alemany literari t lloc ms clarament a partir del segle XVI amb l'extensi de les denominacions nederduytsch i nederlands aplicada al conjunt de les disset Provncies Neerlandeses unificades sota els Habsburg. Observem, doncs, que aquest procs de formaci de llenges estndard al si de les llenges germniques occidentals s'ha polaritzat en l'estndard alt-alemany i l'estndard neerlands i no

ha seguit, per tant, la divisi a partir dels trets lingstics ms remarcables que establiria la diferncia ms marcada entre els parlars baix-alemanys i els alt-alemanys. Les raons d'aquest procs de doble individuaci irregular sn d'ordre extralingstic. El cas del catal i loccit Un altre cas remarcable com a exemple del que hem anomenat d'individuaci irregular s el del contnuum catalano-occit , contnuum dividit en un conjunt de dialectes principals dels quals, els ms diferenciats del nucli central llenguadoci, sn el catal i el gasc. En la seva gramtica Los Alibrt (pp. XVI, XVII) assenyala les segents diferncies entre aquests tres parlars esmentats: 1. (eskyt)/u (escut) Llenguadoci /eskyt/(AFI) Gasc /eskyt/ (AFI) sija lit caul p patz bera cama guardar lop hlor arram posal lua lbe Catal u /eskut/ (AFI) sitja llet col peu pau bella cama guardar llop flor ram poal lluna llebre

(pronunciaci de la "u" com en les llenges galloromniques, s a dir ""=AFI: [y]; o no, s a dir: AFI: [u])

2. i/i sija 3. ai/i/e lait 4. au/o caul 5. d>/u p (evoluci de "d" intervoclica: "PEDEM") 6.-tz/-u patz 7. -l-/-r-/-llbela (evoluci de "ll" intervoclica) 8. mb/m camba 9. g/gu gardar 10. l-/lllop (evoluci de "l" inicial) 11. f-/hflor (evoluci de "f" inicial) 12. r-/arrram (evoluci de "r" inicial) 13. -s-/ posal 14. -n-/ luna 15. -br-/-blbre

Segons aquesta anlisi el catal se separa del llenguadoci per 11 dels trets considerats (els numerats 1,2,3,4,5,6,7,8,9,10 i 13) mentre que el gasc es diferencia per la seva banda del llenguadoci per 8 d'aquests trets (els corresponents als nms. 3,7,8,9,11,12,14,15). Les diferncies entre el llenguadoci i els altres dialectes del grup catalano-occit que no hem esmentat aqu, sn menys marcades i s per aix que no les prenem en compte en aquest estudi. Una anlisi estrictament lingstica permetria de considerar de manera semblant, tant el gasc com el catal, com a varietats d'una mateixa llengua i faria possible de postular aix un sol estndard per al conjunt catalano-occit. Aquest fou en certa manera el sentiment general entre els escriptors i estudiosos en una primera poca de la renaixena catalana i occitana del segle XIX en qu tots els parlars es reconeixien en la llengua antiga de l'"Edat d'Or", l'anomenat "llemos". Els gramtics occitans ho postularen ms obertament en aquests termes almenys fins al primer ter del segle XX (1934) en qu tingu lloc la presa de posici d'un grup important d'intellectuals catalans, entre els quals Pompeu Fabra.

En aquell manifest intitulat "Desviacions en el concepte de Llengua i Ptria" (La Veu de Catalunya, 6 de maig de 1934) sn criticades de manera explcita aquestes posicions panoccitanes: "Dues sn aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: "1er, la concepci de la nostra Ptria formada actualment pel territori de la Generalitat"... "2on, la concepci que dna a la Ptria una extensi excessiva, que no ha tingut mai, provinent d'una confusi de catalanisme amb occitanisme". Continua l'argumentaci del manifest: ..."La nostra Ptria, per a nosaltres, s el territori on es parla la llengua catalana" territori que identifica amb lrea geogrfica que ms tard sanomenaria, de manera ms general, Pasos Catalans. La presa de posici del manifest respecte a la diferenciaci entre catal i occit s clara: "avui la lingstica afirma que el catal i la llengua d'oc - coneguda per tots els romanistes amb el nom de provenal - sn dues llenges diferents, constitueixen dos grups lingstics a part, malgrat les semblances de diversa ndole que hom hi pugui trobar, les quals no sn ms grans que les que hi ha entre el castell i el portugus". Davant aquest manifest el conegut gramtic llenguadoci Los Alibrt afirma en una resposta a la revista OC (OC III, 16-17:80, citat. per ALQUZAR (1992:25) "continuarem considerant el catal com un idioma occitano-romnic, segurs d'estar d'acord amb la majoria dels savis que han estudiat la qesti i amb la realitat viva". A la nostra manera de veure, tot i les argumentacions d'ordre lingstic de les diferents posicions, les raons fonamentals que les motivaven eren de tipus social i poltic. El fet s que d'aleshores en, tot i posseir en conjunt una norma compatible, els estndards i les denominacions s'han dividit en dos, el catal i l'occit sense seguir , per tant , de manera estricta i nica les caracterstiques de caire nicament lingstic existents. Les solucions adoptades, en cada cas, han respost o b a pressions exgenes o b a opcions sociolingstiques considerades ms viables pels seus promotors. El cas del gallec i el portugus Daltres casos de contnua lingstics ens mostren diferents fenmens interessants. El contnuum galaicoportugus que ha donat lloc a dos estndards: un estndard gallec, encara en disputa, i un estndard pluricntric brasilero-portugus, s un bon exemple per a exposar els fenmens del pluricentrisme i de la distorsi. El fenomen del pluricentrisme - que no s'ha de confondre amb el de la individuaci mltiple que sha produt, per exemple, en la individuaci en les llenges escandinaves - fa referncia a l'existncia de ms d'un centre de configuraci de la llengua estndard un cop ja existeix una sola llengua estndard ben individuada. Es tracta, doncs, dun fenomen posterior a la individuaci. El fenomen de la distorsi esbossarem aqu s exemplificat pel cas de l'estandarditzaci de la varietat gallega, que en la seva versi oficial s fonamentada en "una normativa dependent de l'espanyola" (AGAL (1985:19)). La grafia oficial a la regi autnoma espanyola de Galcia es basa en la utilitzaci dels signes grfics, en general, coincidents amb els de la llengua espanyola i amb el mateix valor: aix per exemple s'utilitzen "x", "", "ll", "z", "cu"... en comptes dels corresponents de la normativa luso-brasilera: "j/g", "nh", "lh", "", "qu"...L'espanyolitzaci

s'estn a la morfosintaxi i evidentment tamb a l'estilstica que es desenvolupa, de manera general, supeditada a l'espanyola. Una utilitzaci secessionista dels materials lingstics en l'rea gallega ha pogut doncs donar suport a una codificaci divergent de la unitria luso-brasilera. Els lingistes i sociolingistes reintegracionistes - partidaris de la reintegraci del gallec en la normativa que li correspondria des del punt de vista lingstic - proposen, en contrapartida, uns principis que porten a l'adopci d'unes normes convergents amb les de la prpia llengua. Si es depuren els xenismes de lxic i de gramtica, si s'escullen les variants convergents amb les luso-basileres, si s'exclouen els vulgarismes i s'evita el diferencialisme a ultrana amb les formes luso-brasileres s'arriba a una normativa "substancialment comuna a la luso-brasilera, que possibilita la intercomunicaci escrita sense esfor suplementari i que es mant fidel a la realitat histrica del gallec" (AGAL 1985:20-22). Vet aqu, doncs, un cas de distorsi del procs d'individuaci que hauria hagut de donar, si s'haguessin seguit les caracterstiques estrictament lingstiques a una sola llengua estndard o almenys a llenges estndards amb normatives convergents. La realitat d'una normativa oficial espanyolitzant revela una distorsi deguda a factors poltics. En resum, la individuaci (o el que s el mateix, la lingicitat, s a dir, el fet destablir el carcter de llengua referencial en un espai concret) s un procs complex. La ra de la seva complexitat s que depn no sols de forces socials entre les comunitats de parlants de diferents varietats duna mateixa llengua, sin tamb dels processos de convergncia divergncia poltica i tamb de les interferncies entre grups lingstics.

Estandarditzaci, establiment social i ideologia A linici daquest treball apuntvem que la principal cosa que es pot dir pel que fa a labast social de lestandarditzaci s que mant una relaci dialctica amb la seva normalitzaci social. Tota iniciativa favorable a lestandarditzaci duna llengua t com a objectiu principal estendren la seva difusi social. I, de manera inversa, tota restricci de lestandarditzaci duna llengua t efectes directes en la reducci del seu s social. Aquesta dialctica entre la forma lingstica i el seu s social s un element fonamental per a lestudi de lestandarditzaci. La projecci social dels fenmens destandarditzaci els ha fet acompanyar de fenmens ideolgics no exempts de polmica. Noms cal recordar, per exemple, com ls dun simple signe ortogrfic com la famosa (ee) castellana ha esdevingut un smbol poltic de lespanyolitat, exhibit de manera ofensiva en zones considerades conflictives des del punt de vista de les nsies expansives de lespanyolitzaci, com poden ser els Pasos Catalans. Un exemple prou significatiu s el de la implantaci de la grafia de la h en la llengua basca. La formaci de l'anomenat "Euskara Batua" (Basc Unificat) es pot considerar iniciada a l'encontre d'Euskal Idazkaritza de l'agost de 1964 i posteriorment al Congrs d'Euskaltzaindia [Acadmia de la Llengua Basca] tingut a Aranzazu l'any 1968. Un aspecte de la grafia, la de la lletra "h", trob, per, una important resistncia i no es resolgu fins ms tard (novembre de 1979). Aquest so aspirat havia perviscut tan sols en els parlars bascos del nord, per a favor seu cal remarcar que comptava en alguns casos, com en el dialecte labort, amb una slida tradici literria. Les resistncies en aquest cas han estat piques i mostren les interferncies ideolgiques existents en el debat. A.B. Labayen, ja desprs dels primers intents de generalitzar l'escriptura de la "h", l'any 1972, atacava els defensors de la nova grafia en els termes segents: "Noms cal llegir els llibres i els opuscles que publiquen en les seves colleccions; els articles dels seus

diaris i revistes, plagats quasi tots d'obscenitats i de fraseologia marxistoide. Aix s sota una capa de "batasuna" ["unitat", en euskara] i profusi d'"hacs""....."El P.Villasante [membre de l'Acadmia de la Llengua Basca] no gosa enemistar-se amb aquells qui combreguen amb el culte idoltric a la "h"". J.Arenaza l'any 1974 afirmava tamb en un sentit semblant: "En efecte, la "h" s un smbol poltic encara que ho neguin senyors molt saberuts, encara que vagin vestits d'hbits serfics. Tan poltic com ho pugui sser la fal i el martell, la creu gammada o totes dues alhora". La resistncia dur uns quants anys i fou finalment superada per la prctica quotidiana; un dels mxims adversaris, A.B.Labayen esmentat ms amunt, acabava afirmant l'any 1984:"desprs de 15 anys de vigncia de les recomanacions d'Eukaltzaindia, i quan la utilitza la majoria dels escriptors en llibres i revistes i desprs de la seva implantaci a les ikastoles [escoles primries en llengua basca], centres superiors d'ensenyament i en l'administraci pblica, cal rendir-se a l'evidncia i acceptar, encara que sigui a contracor, la utilitzaci de la "h"". Havia estat, doncs, l's oficial i pblic el que havia resolt de manera taxativa una qesti que s'havia presentat com particularment espinosa. [Citacions de: Euskaltzaindia (1988:389-390)]. El fet que ens interessa remarcar en aquest aspecte, s que tot procs estandarditzador va associat a una concepci determinada de la llengua sobretot pel que fa als projectes relatius a la remodelaci del seu abast social. I s el xoc entre les diferents perspectives que cada ideologia i cada concepci social tenen de ls de la llengua, el que s la ra ltima i el motor de la confrontaci. La promoci, per exemple, de lescriptura de la h basca representava somoure posicions conservadores que no podien concebre un tractament de la llengua basca autocentrat (centrat en el seu propi territori) ms enll, per tant, dels lmits de lEstat espanyol. Les discussions vives entre Pompeu Fabra i mossn Alcover, al voltant de lortografia catalana, en les quals no ens entretindrem aqu pel fet de ser ben coneguts i fcilment accessibles, sn semblantment uns bons exemples de labast ideolgic dels processos estandarditzadors. En el fons, tot procs estandarditzador nou comporta un conflicte envers lstatu quo precedent, en qu els usos corresponents a la llengua estndard sn ocupats per una llengua anteriorment dominant. Aquest conflicte per lhegemonia social pot afectar lexistncia mateixa de la llengua en qesti i el que s el mateix, la seva lingicitat. Per exemple, la lingicitat de la llengua catalana (lexistncia duna llengua catalana ben establerta al costat de les altres llenges del mn, i principalment al costat de les altres llenges prximes) s una qesti que no s avui discutida per cap corrent de la lingstica mnimament seris, per podem observar per exemple que quan sentra en el tractament de terrenys relliscosos, com la consideraci de lespai lingstic catalano-occit, es poden produir formulacions confuses o vacillants. Pol Sureda (2007), en una famosa ressenya1 del llibre dAugust Rafanell La illusi occitana: la llengua dels catalans entre Espanya i Frana, assenyala que lautor arriba a presentar la lingicitat del catal com a artificiosa (fruit duna manipulaci de la burgesia del Principat de Catalunya) a partir de la consideraci del fet occit. Segons el crtic esmentat, el llibre de Rafanell s confs i mostra una ideologia que es pot considerar contrria a la normalitzaci sociolingstica de les terres de llengua catalana pel fet que, presentant com a discutible el fenomen de la individuaci del catal al si de lespai occitano-catal, argumenta contra la denominaci com a catal de la llengua dels Pasos Catalans. Veiem com la ideologia en qestions sociolingstiques, especialment aquelles que tenen a veure amb lestandarditzaci juga sempre males passades. Aix ens porta a considerar que el fet de no recrrer a una teoria clara i ben definida sobre els processos destandarditzaci - que sabria situar al seu just lloc els factors lingstics i els extralingstics pot tenir com a conseqncia aquesta mena de relliscades. Els contactes interlingstics i lestandarditzaci
1

Per ajudar a ben morir Pol Sureda. Web El Talp: http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm

10

Com hem anat exposant al llarg daquest treball, les llenges sn realitats socials que no es troben allades; les comunitats lingstiques es desenvolupen amb diferents formes de contacte entre elles. Aix ha provocat a travs de la histria experincies diverses que han portat a enfocaments variables de lestudi de la forma lingstica. Exposarem en primer lloc les diferents aproximacions a lestudi de la forma lingstica i tot seguit farem algunes observacions entorn dels diferents tipus de contacte lingstic i les conseqncies que sen deriven. a) Les diferents aproximacions a lestudi de la forma lingstica L'estudi de la forma lingstica no ha estat sempre adreat a objectius estandarditzadors tal com ho hem assenyalat en les pgines precedents. Si b s cert que amb l'aparici de l'escriptura sha desenvolupat l'estudi formal de la llengua, i que la formalitzaci d'una gramtica ha estat un pas universal que han passat totes les llenges en la seva evoluci cap a l'estandarditzaci, l'estudi de la forma lingstica rep un doble enfocament a partir del moment de lexistncia dels grans Estats europeus: d'una banda aquell estudi de la forma que s'adrea a la "norma", que serveix per a "parlar i escriure b" la llengua oficial; i d'altra banda, aquell altre estudi de la forma que serveix per a conixer diferents aspectes curiosos de "com parla l'altra gent"; dins aquesta perspectiva podem incloure, de manera general, la dialectologia, i concretament l'estudi dels "patois" i de les llenges dels indgenes de les colnies. Aquest enfocament dual no ha canviat de manera fonamental amb el pas dels temps i ha portat a tractaments diferenciats de la forma lingstica segons l'estatus social i poltic de les llenges; aix mentre que les llenges establertes i oficials dels seus Estats fan un tractament de la varietat dialectal totalment subordinat a les funcions estandarditzadores de la llengua, les llenges minoritzades veuen sovint obstaculitzada la seva estandarditzaci per sobredimensionaments dels estudis dialectolgics que prioritzen els usos no regulats ni convergents de les formes dialectals. s en aquest sentit que ens interessa remarcar aqu, a l'hora de delimitar el concepte d'estandarditzaci, que hi ha aquests dos diferents enfocaments fonamentals de l'estudi de la forma lingstica. - L'enfocament estandarditzador - L'enfocament filolgico-etnologista Aquest segon enfocament filolgico-etnologista s'adrea a l'estudi exhaustiu del material lingstic i recull principalment, com hem assenyalat, la varietat formal de la parla. L'objectiu d'aquest enfocament s el coneixement minucis dels fenmens de realitzaci lingstica. L'altre enfocament que hem qualificat com a estandarditzador es proposa, en canvi, la sistematitzaci dels elements i t com a objectiu la llengua pel que fa al seu s social i general. Es tracta de dos enfocaments que no sn pas en principi contraposats per que a la prctica apareixen vinculats a tractaments diferents i sn relacionats amb concepcions ideolgiques que poden sser divergents, en el sentit que l'enfocament filolgico-etnologista pressuposa una orientaci, pel que fa a l'estudi de la llengua, adreada a satisfer les curiositats del colonitzador i de l'observador extern, tot deixant a un segon pla les necessitats internes del grup lingstic. La consideraci d'aquests dos tipus d'enfocament s important a l'hora de valorar la utilitzaci dels materials lingstics aplegats en qualsevol treball fonamentat en el tractament d'informaci d'origen lingstic oral. Una gran part de la ideologia generada al voltant de l'estandarditzaci ha aparegut en rees prximes a les estructures de poder dels Estats. En aquests casos, l'estandarditzaci, en alguns Estats plurilinges, no s concebuda com un procs autocentrat necessari socialment per a una

11

comunitat lingstica determinada, sin com un objectiu poltic estatal i objecte d'una inversi mesurada d'esforos. En aquesta lnia han aparegut fins i tot consideracions entorn de la "viabilitat" de l'estandarditzaci d'una llengua (Sadembouo, 1991:23), segons les quals unes llenges mereixerien lesfor de lestandarditzaci i unes altres no. Cal entendre, doncs, aquest concepte de viabilitat com a resultat d'un enfocament ideolgic i poltic d'abast estatal. D'altres prejudicis importants afecten tamb l'estudi dels processos estandarditzadors. Coseriu (1995) (AGAL41:57) exposa les confusions prpies del que ell anomena "liberalisme lingstic" que parteix de la consideraci errnia de la varietat parlada de la llengua com la varietat ms "lliure", "natural" i "espontnia" i frena els processos d'estandarditzaci valorats sempre com a "artificials", "antinaturals" i "coercitius". Segons aquest autor el "liberalisme lingstic" ignora i menysprea l'aspiraci genuna de tot parlant, conscient del seu sser histric, a millorar la seva utilitzaci de la llengua i accepta tcitament l'exclusi dels parlants de varietats considerades no exemplars de la llengua. En aquest pla ideolgic les consideracions ms recents entorn de l'estandarditzaci han tendit a situar-la no sols com una necessitat per al desenvolupament de les llenges sin tamb com un dret. La Declaraci Universal dels Drets Lingstics, aprovada a Barcelona el 6 de juny de 1996 assenyala a l'article 9: "Tota comunitat lingstica t dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingstic, sense interferncies indudes o forades". Segons aquest enfocament igualitari, l'estandarditzaci no s tan sols un privilegi d'uns processos determinats sin que s plantejat com un dret d'abast universal, seguint les consideracions sociolingstiques que han situat l'estandarditzaci com un element imprescindible per a la preservaci de les llenges. b) Diferents tipus de contacte lingstic Dacord amb el que hem anat descrivint al llarg daquest treball els contactes interlingstics sn poden ser de dos tipus: relacions dintercanvi i relacions de dominaci. Aquests dos diferents tipus de contactes es reflecteixen en les diferents formes dintercomunicaci com ho s el cas de la traducci, la funci de la qual depn en molt bon grau del tipus de relaci existent entre els dos grups en contacte. Aix podem observar que la prctica de la traducci en relacions de tipus igualitari ha tingut i t la funci que sha anomenat demulaci, s a dir, dafavorir lelaboraci de la llengua darribada a partir de la imitaci de la llengua de la qual es tradueix. En situacions de dominaci colonial, en canvi, s sabut que la traducci juga un paper dinstrument afavoridor de la dominaci del grup lingstic subordinat. Les situacions de dominaci, que tendeixen a la substituci lingstica duna llengua subordinada per la llengua dominant, tenen conseqncies importants en els processos destandarditzaci. Si ho observem b contribueixen, en un sentit oposat a lemulaci a qu ens hem referit ads, a la contracci estilstica de la llengua subordinada pel fet que aquesta llengua no desenvolupa aquells registres que es veuen substituts a la prctica per ls social de la llengua dominant. Des dun punt de vista general es pot parlar de processos dindividuaci distorsionada, com seria el cas del noruec, i del gallec, amb dos estndards propis en conflicte com a conseqncia de processos histrics de subordinaci; i fins i tot dindividuaci obstruda, com s el cas de loccit en qu les dificultats per a una implantaci social de la llengua deixen la seva individuaci en una situaci que es pot considerar com inacabada. No entrarem ara en lestudi detallat dels fenmens de substituci lingstica. Assenyalarem tan sols que els fenmens de substituci van acompanyats duna gran profusi dexpressions ideolgiques, algunes de ms directes, com les que defensen la preeminncia dunes llenges damunt les altres, i daltres de ms indirectes com les que amaguen els seus objectius

12

favorables a la subordinaci sota ideologies de promoci de la fragmentaci dialectal, de lespontanetat oral per damunt duna suposada artificiositat de lescrit i en contraposici tamb als processos de regularitzaci i destandarditzaci de la llengua, tal com hem apuntat ms amunt en recordar les consideracions de Coseriu. Lestndard catal. Breu descripci de la situaci actual s un fet reconegut pels estudiosos de la llengua estndard al nostre pas que aquesta varietat elaborada i de masses de la llengua catalana no es troba implantada socialment de manera plena arreu del territori. Lanlisi de la situaci sociolingstica ens mostra lexistncia davanos importants en lacceptaci general de la normativa ortogrfica i en un procs remarcable digualaci de la morfosintaxi en la producci escrita i audiovisual arreu de lrea lingstica. Daltra banda, la intensificaci dels contactes al si dels territoris de llengua catalana que s creixent amb el pas del temps, constitueix un factor poders dhomogenetzaci tot i la separaci administrativa regional. Per malgrat els avanos i els factors favorables de la situaci actual, la varietat estndard de la llengua no ocupa totes les funcions socials que li correspondrien en una societat normalitzada des del punt de vista lingstic: en una part important del territori la llengua catalana es troba encara foragitada de molts usos formals i no s identificada com a llengua prpia general de relaci social; i en les zones en qu la implantaci social de la llengua s ms avanada, la funci de la varietat estndard no gaudeix del prestigi social amb qu compta en tota societat normalitzada, fet que es posa de manifest, per exemple, en el desconeixement de la llengua que exhibeixen impdicament representants poltics i fins i tot dinamitzadors culturals. Aquestes mancances tenen unes causes socials imputables a les resistncies que ofereix el marc poltic general a la normalitzaci sociolingstica de la llengua catalana. Per daltres mancances semblen atribubles a defectes de concepci que tenen els qui practiquen o dirigeixen la producci de la varietat estndard, els quals no tenen ben assumides quines sn les funcions que corresponen a la llengua estndard en una societat normalitzada i es veuen aix mancades dorientacions segures per a encarrilar el seu redreament. s en aquest sentit que pensem que es pot requerir un esfor ms gran en el coneixement de la llengua estndard de part de les diferents instncies elaboradores de normes directives i de criteris destil o destandarditzaci. Les mancances principals en lelaboraci de lestndard es poden sintetitzar, a la nostra manera de veure, en les segents: 1) Mancances en lextensi geogrfica de la llengua estndard. 2) Desviacions en laplicaci de la normativa. 3) Usos degradats de la llengua en situacions formals. 4) Manca dautocentrament en lelaboraci de la llengua estndard. Totes aquestes mancances sinflueixen mtuament i sn la causa interna de les limitacions que pateix encara la implantaci social de la llengua estndard. Tot seguit exposem amb ms detall cadascun dels punts assenyalats.

1) Mancances en lextensi geogrfica de la llengua estndard La qesti de la relaci entre la llengua estndard i les diferents varietats dialectals no s ben resolta en la nostra llengua pel fet que els parlants dels dialectes ms allunyats de lanomenat

13

catal central tenen dificultats per a identificar-se, en una proporci massiva, amb la llengua estndard que es produeix habitualment. Aquesta poca identificaci amb la varietat estndard ms difosa pot comportar com a primera reacci labandonament en ls quotidi de les formes de la prpia varietat dialectal en benefici de les corresponents a lestndard; aquesta reacci sacompanya sovint dun sentiment de rebuig envers la variant local amb lofegament de recursos expressius que aquest rebuig produeix. Una segona reacci pot ser la tendncia a crear estndards propis regionals diferenciats, tendncia que portada a lextrem aboca al secessionisme lingstic. Sense arribar a la secessi plena, la situaci ms estesa avui s la que comporta de fet la fragmentaci del mercat cultural i lingstic de manera que els productes produts en una regi (el Pas Valenci, per exemple) no sn assumits socialment com a vlids en una altra (com el Principat de Catalunya). La reacci ms general s, per, ladopci per a les funcions de la llengua estndard duna altra llengua ms coneguda pel parlant a causa de laprenentatge obligatori i a causa tamb del grau ms elevat de fixaci i de funcionalitat daquell estndard. Sentir-se distanciat de lestndard catal vol dir, doncs, en molts de casos, adoptar ls de lespanyol o del francs (o de litali), segons els casos, per a les funcions comunicatives formals. Els defectes ms evidents en els hbits actuals que sn a lorigen daquesta situaci, es poden reduir a dos: En primer lloc, el localisme barcelon de la norma avui ms en s. Lestndard elaborat a Barcelona s, en general, curt de mires en les seves opcions, de tal manera que shi rebutgen formes corrents en gran part del territori tan sols pel fet de no sser conegudes a Barcelona. El cas ms emblemtic s el rebuig de ladverbi enguany en lestndard barcelonista. Caldr, doncs, un coneixement ms ple de la llengua i una consideraci ms objectiva de les opcions possibles. El segon defecte s la compartimentaci de les diferents versions regionals de lestndard. Les normes localistes (llibres destil etc.) tendeixen a bandejar les formes considerades alienes. Aix, per exemple, el verb eixir resulta excls dels mitjans de comunicaci de la Comunitat Autnoma de Catalunya i el verb sortir dels de la Comunitat Autnoma Valenciana. Amb el pretext de ladequaci del llenguatge, sha anat practicant una veritable compartimentaci, la qual tal com ja ho hem assenyalat, ha repercutit, en darrera instncia, en la fragmentaci del mercat lingstic i cultural. La soluci a aquests defectes de lestndard, des del punt de vista de la variaci geogrfica, hauria de venir duna concepci diferent. El tractament de la variaci geogrfica shauria destablir sobre unes noves bases: Dentrada, caldria tendir a superar la regionalitzaci compartimentada de lestndard i concebre (dacord amb tendncies ja existents) com un sol estndard pluricntric a la manera daltres llenges elaborades (com langls, lalemany, el portugus, etc.) que tenen un sol model de llengua en termes generals, bo i admetent petites variacions en unes determinades rees geogrfiques. Totes les varietats daquest nic estndard haurien de ser conegudes de tots els parlants i els productes lingstics haurien desdevenir tils arreu de lrea lingstica. Els doblatges de films, els llibres de text fonamentals etc. haurien de ser elaborats en qualsevol de les versions localitzades de lestndard, i llegits, vistos i acceptats arreu de lrea lingstica. s evident que, en aquest cas, es tracta dun problema deducaci de la conscincia lingstica, ms enll del simple coneixement de les variacions regionals de les formes.

14

Caldr tamb estendre socialment arreu del territori una idea rica i variada de la llengua estndard, fent entendre a barcelonins i no barcelonins, que la llengua catalana posseeix un bagatge expressiu que va molt ms enll de lestricta parla quotidiana, prpia de cadasc i que lestndard no s altra cosa que el recull i loptimitzaci del riqussim bagatge aplegat darreu de lrea lingstica, convenientment garbellat. De manera general convindria, doncs, que les persones i les institucions responsables de lensenyament de la llengua i de la producci lingstica promoguessin una concepci ms oberta i integradora de la varietat estndard. Totes les societats amb llenges normalitzades dediquen esforos importants a la formaci lingstica de la poblaci en general i, de manera particular, a la formaci en profunditat de les persones responsables de lensenyament de la llengua i de la producci lingstica en les diverses projeccions socials que pugui tenir: escriptors, mitjans de comunicaci, produccions audiovisuals, ensenyament etc. 2) Desviacions en laplicaci de la normativa Les mancances que es trobaven en la llengua literria tradicional per a fer-la apta per als mitjans de comunicaci de masses (una varietat de llengua encarcarada per la manca ds social durant lpoca de la dictadura franquista a lestat espanyol), han volgut sser superades en el perode ms prxim de cooficialitat de la llengua catalana en algunes regions del territori, per mitj de la disposici de normes noves, considerades ms aptes per a usos massius. Aquesta orientaci nova t, per, un aspecte negatiu pel fet que aquestes normes modificades per als mitjans de comunicaci, han estat sovint divergents de les normes oficials i shan transms simplement per la via de la prctica i dels fets consumats, s a dir, sense estar fonamentades en un treball lingstic slid. Linstrument per a la introducci de normes divergents de la norma oficial han estat principalment els llibres destil dalguns mitjans de comunicaci. Al costat de recomanacions referents a ls lingstic, amb lobjectiu daconseguir ladequaci de la llengua a les diferents situacions comunicatives, alguns llibres destil shan perms la incidncia en aspectes prpiament de normativa i aix alguns responsables lingstics dalguns mitjans de comunicaci han prohibit part del lxic de la llengua perqu no era habitual en les formes orals quotidianes a les zones centrals de la prpia regi, de tal manera que han portat a una reducci i a una compartimentaci de la llengua estndard, tal com hem assenyalat a lapartat precedent. Hi ha llibres destil que han volgut entrar tamb en el tractament daspectes gramaticals, bandejant sistemticament aquelles construccions considerades arcatzants, de manera que shan estigmatitzat molt sovint les que sapartaven de la forma corresponent de la llengua espanyola. Construccions com lanomenada doble negaci (Ning no podia venir, res no em far canviar...) o ls de la preposici en davant infinitiu (en acabar la reuni, van venir els altres) han estat perseguides i substitudes per formes prximes a la llengua espanyola. Parallelament diferents mots de lestndard com envair han estat substituts per la forma ms prxima a lestndard espanyol i les partcules literries llur i dhuc han estat explcitament prohibides... Els exemples possibles sn nombrosos. Els casos de bandejament explcit de mots concrets sn tamb considerables i no ens entretindrem a enumerar-los. Advertirem, per, duna manera general, que aquestes diferents orientacions dels llibres destil no serien tan greus si no sapliquessin amb una gran rigidesa i aboquessin aix, a la prctica a una exclusi dun bon nombre de recursos de la llengua literria i com a conseqncia a una deterioraci perceptible de la llengua produda per una part important dels mitjans de comunicaci.

15

Alguns llibres destil han volgut convertir-se, doncs, de fet una mena de gramtiques alternatives que, sota el pretext dacostar-se al catal-que-ara-es-parla, han estat proposant laproximaci de lestndard catal a les formes corresponents de la llengua espanyola. Aquestes desviacions en relaci a la norma establerta han creat vacillacions importants en els usuaris i els aprenents de la llengua, i han tingut conseqncies importants per a ladopci prctica de lestndard catal ja que han dificultat el procs dincorporaci dels recursos lingstics disponibles a la formaci de la llengua estndard i han encarcarat la llengua en uns models marcats per un localisme excessivament accentuat, i per tant, poc susceptibles dassolir un abast universal al si de lrea lingstica. s evident que aquestes posicions sociolingstiques tenen un indubtable rerefons ideolgic que respon a una concepci dels usos lingstics de la llengua catalana com a subsidiaris o dependents dels que es reserven a la llengua espanyola dins lrea lingstica catalana. Es tracta dunes posicions que soposen a un dels principis bsics del desenvolupament de tota llengua estndard, que s el del seu autocentrament, s a dir, el que assenyala que la seva elaboraci ha de tenir lloc en funci del propi territori i lliure dingerncies exteriors distorsionadores (tal com desenvolupem ms avall al punt 4. 3) Usos degradats de la llengua en situacions formals Daltra banda, s sabut que la llengua estndard es construeix fonamentalment en els mbits que posseeixen un cert nivell de formalitat. Cal constatar tanmateix que en aquests mbits els usos lingstics en la llengua catalana no sn els adequats. s un fenomen conegut universalment que justament s el domini daquesta varietat estndard el que en tota llengua normalitzada marca lascensi a crrecs de responsabilitat social. El fet que no es compleixi aquesta condici per a la llengua catalana s una mostra de la distncia que la separa de la seva normalitzaci. El model de llengua dels comunicadors en general, tot i estar fora per damunt de la mitjana de la poblaci de les rees ms degradades, s millorable en molts aspectes. I la llengua utilitzada per la classe poltica s massa sovint deplorable. Aquestes mancances sn degudes, en bona part, al coneixement escs de la llengua elaborada en el conjunt de la societat catalana; per cal assenyalar tamb com a factor negatiu la manca dexigncia en la correcci lingstica per part de la societat i sobretot per part dels responsables poltics, culturals i meditics. s evident que el poc inters per la prpia llengua t relaci amb lalienaci cultural i poltica derivada de la subordinaci del marc poltic. Aquesta mancana mostra que no nhi ha prou amb incidir en el coneixement de la llengua sin que cal concentrar latenci i lactuaci tamb en la seva qualitat i en les mesures concretes per a promoure esforos de millorament dins un entorn sociopoltic, en general, poc favorable. 4) Manca dautocentrament en lelaboraci de la llengua estndard Aquestes mancances es reflecteixen en la subordinaci dels processos delaboraci de lestil i de la creaci neolgica en la nostra llengua, als criteris propis de lestil i de la neologia daltres llenges dominants. Aix vol dir, per exemple, que ladaptaci dels neologismes exgens no es fa principalment tenint en compte els recursos propis de la llengua, sin que es fa massa sovint seguint pautes daltres llenges. Concretament, pel que fa a lestndard que podrem anomenar barcelon actual, aquesta subordinaci es manifesta en un nombre important daspectes del lxic que saparten dun enfocament autocentrat. Tenim, per exemple, alguns tecnicismes implantats ja des de fa dcades en la llengua escrita, com formig, totalment calcats de lespanyol i daltres que deriven del francs com casset o crep, per seguint uns procediments de derivaci que

16

no sn els propis del catal (que fa normalment casseta o crepa) sin que calquen el procediment dadaptaci que ha seguit lespanyol. Pel que fa als usos lexicals podem observar en diferents casos una prctica molt decantada vers la llengua espanyola en la utilitzaci restringida de mots com acordar (reemplaat excessivament per concedir), afer (reemplaat excessivament per assumpte), arranjar (reemplaat excessivament per arreglar), autombil o auto (reemplaat excessivament per cotxe), banana (reemplaat excessivament per pltan), benzina (reemplaat excessivament per gasolina), cercar (reemplaat excessivament per buscar), concernir (reemplaat per daltres verbs com afectar), concurrncia (reemplaat excessivament per competncia), darrer (reemplaat excessivament per ltim), feble o flac (reemplaats excessivament per dbil), menar (reemplaat excessivament per conduir), nodrir o avidar (reemplaats excessivament per alimentar), partir (reemplaat excessivament per marxar), vila o vilatge (reemplaats excessivament per ciutat o poble), estrany (reemplaat excessivament per rar), sol (reemplaat excessivament per nic), succs (reemplaat excessivament per xit), vespre o vesprada (reemplaat excessivament per tarda o nit segons el cas) etc. Els usos dalguns mots no tenen en compte lextensi interdialectal com en els exemples darena (reemplaat excessivament per sorra) o mostrar (reemplaat excessivament per ensenyar) etc. Daltres usos de lestndard actual porten a arraconar tamb formes gramaticals que no coincideixen amb les de lespanyol com el possessiu plural llur, reemplaat gaireb totalment per seu, fins i tot en els casos que ls de llur podria ajudar establir una distinci til en la llengua estndard. Els exemples podrien ser molt ms nombrosos. La manca dautocentrament respon tamb a una concepci social de la llengua sotmesa a subordinaci i t repercussions no sols en lestructura lingstica mateixa (en casos en qu pot violentar el sistema morfosintctic i fonolgic) sin tamb en lautoestima dels parlants entre els quals, un s degradat de la prpia llengua tendeix a desenvolupar una ideologia provinciana. Si a aix hi afegim el contingut cultural dun bon nombre de programes catalans de RTV, plens de referents culturals basats molt sovint en el folklore castellano-andals, tindrem una idea ms clara i global daquesta manca dautocentrament. Aquesta situaci posa en relleu que, per a avanar en el procs dautocentrament, s del tot necessari que els mitjans de comunicaci en la prpia rea lingstica sadeqin de manera que permeti el desenvolupament de la cultura del propi territori, evitant la tendncia actual a esdevenir un simple apndix, expressat en catal, duna altre mbit cultural dominant. Breus consideracions entorn del redreament del procs destandarditzaci del catal La superaci daquestes mancances s una tasca complexa perqu es troben inserides a molt diferents nivells de la societat. A grans trets, les propostes dincidncia es podrien resumir en dos aspectes fonamentals: En primer lloc, caldria aprofundir en la concepci mateixa de la llengua estndard. La llengua estndard hauria de reprendre el sentit que li correspon de varietat supradialectal i optimitzada. Per aquesta ra caldr insistir en la necessitat duna llengua estndard que sigui, duna banda, realment interdialectal (on els trets i la difusi dels productes lingstics no siguin compartimentats regionalment). I que sigui, des dun punt de vista general, autocentrada tant pel que fa als seus trets lingstics, s a dir, que eviti les interferncies (espanyoles, en lestndard barcelon actual), com pel que fa als continguts culturals (que no haurien de ser provincians, ni alienats). I pel que fa a laprofitament dels recursos propis, cal concebre la llengua estndard com a rica, s a dir, oberta a la utilitzaci dels recursos expressius disponibles, tot superant els reduccionismes de loralitat espontnia i regionalitzada.

17

En segon lloc, caldria la promoci duna poltica de dinamitzaci social que modifiqus les inrcies i les deixadeses actuals. Aquest objectiu demanaria tot un seguit de mesures adreades a diferents sectors, entre les quals destaquem la revaloritzaci de la llengua entre els estaments de la mxima responsabilitat poltica, concretament la millora de lautoexigncia de qualitat, tant en els poltics en general com, entre les persones responsables de la poltica cultural i lingstica; ladequaci del sistema educatiu a una millora de la qualitat de la llengua, incidint en una concepci rica i interdialectal de lestndard i en el perfeccionament de la capacitat expressiva oral i escrita; i finalment lestabliment de sistemes de millorament i de control de la qualitat lingstica en els mitjans de comunicaci. Aquestes mesures representen una veritable revoluci social pel fet que exigeixen que se somoguin les inrcies heretades per la rutina, la ideologia provincialista i la desculturalitzaci, unes inrcies derivades massa sovint de les mancances formatives importants existents encara en alguns estaments del poder. Tot plegat vol dir, per, partir duna voluntat collectiva ben elemental, prpia de tota societat que t uns objectius culturals ben definits i fonamentats en lautoestima, tot activant una voluntat poltica capa de donar la importncia que li pertoca a la llengua, i ms concretament a ls adequat que sen pugui fer en les situacions que exigeixen ms rigor expressiu i formalitat.

Bibliografia AGAL (Associaom Galega da Lngua) (1985) Pronturio ortogrfico galego, Galiza Alibrt, Los (1935) Gramatica Occitana segon los parlars langadocians Centre d'Estudis Occitans, Montpelhir Alquzar, Manuel (1992) Correspondncia entre Los Alibert i Josep Carbonell i Gener, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona

Breton, Roland (1979) Geografa de las lenguas Oikos-Tau Barcelona

Castellanos, Carles (2000) Llengua, dialectes i estandarditzaci Octaedro, Barcelona Chambers, J.K.&Trudgill, Peter (1994) La Dialectologa Visor Libros, Madrid EUSKALTZAINDIA (1988) Euskararen Batasuna Euskal Herrriko Universitatea Haugen, Einar (1987) Blessings of Babel - Blimgualism and Language Planning - Mouton de Gruyter, Berlin-New York-Amsterdam Joseph, John Earl(1987) Eloquence and Power. The Rise of Language Standards and Standard Languages Frances Pinter, London Lamuela, Xavier (1994) Estandarditzaci i establiment de les llenges, edicions 62, Barcelona Sadembouo, Etienne (1991) Pralables la standardisation des langues africaines in Cyffer et al. (1991) Language Standardisation in Africa Helmut Buske Verlag, Hamburg (pp. 21-34) Sureda, Pol (2007) Per ajudar a ben morir [Web El Talp: http://webs.racocatala.cat/eltalp/]

18