Maximos YMinimos

MAT 2
MATerials MATemtics Volum 2012, treball no. 1, 23 pp. ISSN: 1887-1097 Publicaci electrnica de divulgaci del Departament de Matemtiques de la Universitat Autnoma de Barcelona www.mat.uab.cat/matmat
El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente
Introducci
Natura, tu ets la meva deessa, i a la teva llei cenyeixo els meus serveis. (W. Shakespeare, El Rei Lear, acte I, escena II).
Per qu determinades formes geomtriques apareixen reiteradament al mn natural? En virtut de quins principis la Natura tria certes conguracions i no altres tamb possibles? Aquesta mena de preguntes van impulsar el naixement de les Matemtiques fa milers danys. Una de les funcions bsiques del coneixement matemtic al llarg de la histria ha estat la interpretaci i comprensi del mn natural. La convicci que la Natura es regeix per una mena de principi deconomia ha estat una pea clau en aquest procs, no noms des dun punt de vista esttic sin tamb perqu es tracta duna idea que combina lecincia i la senzillesa. Un segment rectilini s el trajecte ms curt entre dos punts del pla. Un arc de cercle mxim s el trajecte ms curt entre dos punts de la superfcie duna esfera. De totes les corbes tancades de permetre x, la que envolta ms rea s la circumferncia. Qestions daquest estil els anomenats Problemes de Mxims i Mnims ja van interessar els matemtics grecs i des daleshores no noms han contribut de manera decisiva al desenvolupament de les matemtiques sin tamb de la fsica, les cincies de la vida, leconomia i lart. La nostra vida diria planteja constantment problemes que requereixen maximitzar o minimitzar alguna quantitat, en el sentit de treure el mxim prot duna determinada situaci a partir duns mitjans donats. Per qu la Natura shauria de comportar de manera diferent? A partir del segle XVII i paral.lelament al desenvolupament del Clcul Diferencial, els problemes de mxims i mnims han proporcionat eines fonamentals per donar sentit al principi deconomia de mitjans de qu parlvem abans i aprofundir en la comprensi del mn fsic.
En aquesta nota farem un breu recorregut, necessriament parcial i incomplet, per alguns dels problemes de mxims i mnims ms rellevants de la histria i les seves implicacions en qestions del mn natural.
El problema dHer dAlexandria, la reexi de la llum i el billar.
Un dels problemes de mnims ms antics est relacionat amb la geometria de la reexi de la llum i satribueix al matemtic, enginyer i inventor Her dAlexandria. No se sap gaire de la vida dHer; sespecula que va viure durant el primer segle d.C. i va escriure diversos tractats ptics, geomtrics i mecnics ([9]). En un dells, Catoptrica, va estudiar les propietats de reexi de la llum i ls prctic de miralls. La llei fonamental de la reexi de la llum diu que quan un raig de llum s reectit per una superfcie plana, langle dincidncia i de reexi sn iguals i probablement ja era coneguda per Euclides quatre-cents anys abans. Lobservaci fonamental dHer s que la llei de reexi es podia deduir dun principi ms general: la llum viatja de tal manera que el temps del recorregut s mnim.
L R
P
Figura 1
A continuaci deduirem la llei de reexi a partir del Principi de temps mnim seguint largument dHer. Suposem (g. 1) que un raig de llum que surt del punt P es reecteix en una lnia L i torna a Q. On ha destar situat el punt de contacte R per tal que el cam P RQ sigui ptim dacord amb el principi de temps mnim? Com que la velocitat de la llum no canvia amb la reexi, temps mnim equival a distncia mnima. Per tant R ha de ser tal que la suma de les distncies P R + RQ sigui mnima. Podem plantejar el mateix problema matemtic adaptat a diferents situacions de la vida real. Per exemple, suposem que som al punt P , casa nostra s el punt Q i la recta L representa un riu. En aquest context, la pregunta s: quin s el cam ptim de tornada a casa si volem fer abans una parada al riu? Una altra interpretaci, ms ldica, t a veure amb trajectries en billars. Una bola surt de P , xoca en la recta L (una de les parets de la taula de billar) en un punt R i torna a Q. Com que la bola seguir el cam ms curt, el problema
s idntic al del raig de llum i per tant la llei bsica del billar s tamb la igualtat entre els angles dincidncia i de reexi. Tornarem als billars a la secci 9. La soluci del problema dHer es basa en un argument de simetria tan simple com elegant. Sigui Q el punt simtric de Q respecte de la recta L (g. 2). Com que RQ = RQ , el problema es pot replantejar aix: quin s el
Q
P
Figura 2
punt R sobre la recta L de manera que la suma de les distncies P R + RQ sigui mnima? Ara s geomtricament obvi que aquesta suma s mnima quan R s el punt dintersecci del segment P Q amb la recta L (g. 3).
Q
P
Figura 3
Tornant a la pregunta original, el raonament dHer implica no noms que els angles dincidncia i de reexi del cam ptim sn iguals (g. 4) sin que tamb proporciona un mtode constructiu. Aquest argument probablement ja era conegut per Arqumedes. Trobarem ms aplicacions del problema dHer en les seccions segents.
MAT 2
MATerials MATem`tics a Volum 2006, treball no. 1, 14 pp. Publicaci electr`nica de divulgaci del Departament de Ma o o o de la Universitat Aut`noma de Barcelona o www.mat.uab.cat/matmat

Q
Figura 4
La llegenda de la princesa Dido.
Res millor que acudir a LEneida de Virgili per explicar la llegenda de la princesa Dido. La versi de Virgili diu que Dido, princesa fencia de la ciutat de Tir, es va veure obligada a fugir-ne quan el seu germ Pigmali va assassinar el marit de Dido. Aleshores va emprendre una travessia pel Mediterrani que la va portar ns a la ciutat de Cartago, a la costa nord de lactual Tunsia, on shi va voler establir amb la seva gent. Va negociar amb el cap local, Jarbas, qui li va proposar el tracte segent: tot el terreny que pogus tancar amb una pell de brau seria seu. Potser Jarbas no comptava amb lastcia de Dido, qui va fer tallar la pell en tires molt primes, per desprs unir-les i formar una corda tancada que envoltava una gura amb lrea mxima possible. El problema matemtic al qual es va enfrontar Dido (Problema isoperimtric) s el segent: entre totes les corbes tancades de longitud xa, quina envolta una rea mxima? s legtim pensar que Dido va trobar la soluci correcta: la circumferncia. Teorema Isoperimtric. De totes les corbes tancades de longitud xa, la circumferncia s la que envolta ms rea.1 De fet, Dido podria haver tret encara ms partit de la situaci aprotant
El Problema Isoperimtric dual pregunta per la corba tancada de permetre mnim entre les que tenen rea donada. Els dos problemes sn equivalents. Considerarem la formulaci dual a la secci 8.
1
la lnia de costa, que se suposa recta (g. 5): amb la corda sense tancar, es forma un arc semicircular els extrems del qual sn dos punts de la costa. En aquest cas, el problema matemtic corresponent de fet equivalent a lanterior s: de totes les corbes de longitud xa que tenen els extrems sobre una recta donada, quina s la que envolta ms rea? La resposta s un arc semicircular.
Figura 5
Paral.lelament, LEneida relata la histria dEneas de Troia. Eneas, juntament amb un grup de supervivents de la batalla contra els grecs, es dirigia cap a Itlia per fundar una nova ciutat. Una tempesta va desviar el vaixell cap a Cartago on Dido els va acollir i, per obra de Venus, es va enamorar dEneas. Hermes, enviat per Zeus, va ordenar Eneas que abandons Dido qui, desesperada, es va sucidar. Dante va condemnar Dido als inferns i, en clau musical, Purcell va recuperar la histria en lpera Dido i Eneas. La histria de Dido va acabar trgicament i Cartago va desaparixer fa molt, per el problema de Dido ha esdevingut un dels clssics de les Matemtiques i durant segles ha continuat sent una font dinspiraci tant dintre com fora de les Matemtiques pures.2
Breu histria del problema isoperimtric.
La confusi entre rea i permetre estava molt estesa a lantiguitat. Al llibre 4 de les Histries, lhistoriador grec Polibius (ca. 200-118 a.C.) en un fragment amb ttol Clcul de la mida de les ciutats diu: Molta gent jutja la mida de les ciutats simplement pel seu permetre. Quan hom diu que Megalopolis fa cinquanta estadis de permetre i Esparta noms quaranta vuit, per que Esparta s dues vegades ms grossa que Megalopolis, larmaci els sembla increble. . . He arribat a fer aquestes observacions perqu no noms els homes ordinaris sin tamb aquells qui aspiren al poder poltic i al comandament dels exrcits sn ignorants daquestes coses.
2 Al llibre A mathematicians apology, G. H. Hardy fa una deliciosa reivindicaci del carcter esttic de les Matemtiques i, entre daltres observacions sucoses, deixa anar larmaci segent, que certament no contribueix a enfortir els ponts entre Matemtiques i Literatura: Arqumedes ser recordat quan Esquilo sigui oblidat, perqu les llenges moren i les idees matemtiques no.
MAT 2
Dos segles ms tard el lsof Proclus (al primer llibre dels Elements dEuclides) tamb feia reexions semblants. Per exemple, la gura 6 mostra dos triangles A i B de la mateixa rea (tenen la mateixa base i la mateixa alada) per el permetre de B s clarament ms gran.
Figura 6
Una observaci prvia s que, un cop assumida lexistncia duna corba tancada que s soluci del problema isoperimtric, laproximaci de la corba per poligonals mostra que podem reduir-nos al cas de polgons (g. 7).
Figura 7
Aquest mtode va ser emprat pels grecs, que ja coneixien la soluci del problema isoperimtric, malgrat la confusi entre rea i permetre esmentada abans. Possiblement el primer atac seris al problema isoperimtric va aparixer al tractat De les gures isomtriques del matemtic grec Zenodoro. Sabem poca cosa de la vida de Zenodoro per es creu que va viure al segle II a.C., poc temps desprs dArqumedes. Les referncies als seus treballs ens han arribat pels comentaris de Theon dAlexandria3 i de Pappus dAlexandria. Entre els resultats demostrats per Zenodoro hi ha els segents: 1. Lrea dun polgon regular de n costats s ms gran que lrea de qualsevol altre polgon de n costats amb el mateix permetre. 2. Donats dos polgons regulars del mateix permetre i costats m < n, lrea del polgon de n costats s ms gran que la del polgon de m costats.
3
Theon era el pare de la lsofa i matemtica Hypatia
3. Un cercle t ms rea que qualsevol polgon regular amb el mateix permetre. Dels quals es pot deduir, per arguments daproximaci, que la soluci del problema isoperimtric s la circumferncia (que es pot considerar un polgon regular dinnits costats). Les demostracions de Zenodoro eren incompletes: en el primer resultat assumia que el polgon ptim existeix, armaci que requereix una justicaci. De fet, la qesti de lexistncia de soluci al problema isoperimtric no va ser objecte datenci seriosa ns a ben entrat el segle XIX. El matemtic sus Jakob Steiner (1796-1863) va donar cinc demostracions del Teorema Isoperimtric ([2]) per tot i que els arguments de Steiner sn veritables joies per la seva elegncia i simplicitat, un punt restava sense aclarir: en totes les demostracions donava per fet que existia soluci (bsicament, la seva estratgia sempre s partir duna gura que no s un cercle i millorar la seva rea). El matemtic alemany Peter Dirichlet, contemporani de Steiner, li va fer notar que les demostracions estaven incompletes perqu pressuposaven lexistncia de soluci. Grcies als esforos de Dirichlet, Weierstrass i Hilbert entre daltres, les qestions dexistncia es van anar incorporant com una part necessria de les resolucions matemtiques als problemes de mxims i mnims.
El problema isoperimtric per triangles.
Com sha comentat a la secci anterior, s sucient resoldre el problema isoperimtric per polgons. En aquesta secci analitzarem el primer teorema de Zenodoro per triangles, cas que ja s prou interessant i cont els principals elements del cas general. Els arguments que sexposaran a continuaci estan basats en la soluci del problema dHer i en consideracions geomtriques elementals. Vegeu [2, 3, 14] pel cas general i en particular [9] per largument original de Zenodoro. Es tracta de demostrar que, dentre tots els triangles de permetre donat, el triangle equilter s el drea mxima. Prescindirem de la justicaci dexistncia i, donant per fet que hi ha un triangle ptim, demostrarem que s lequilter. Suposem que el triangle P RQ t dos costats diferents, per exemple P R = RQ (g. 8). Lestratgia consisteix en provar que existeix un altre triangle del mateix permetre que t ms rea.
R
P
Figura 8
MAT 2
Sigui L la recta paral.lela a P Q que passa per R. Triem un punt S sobre L de manera que el triangle P SQ sigui issceles (g. 9).
R S L
P
Figura 9
Pel teorema dHer discutit a la segona secci, tenim P R + RQ > P S + SQ. Daltra banda, les rees de P RQ i de P SQ sn iguals perqu sn triangles de la mateixa base i la mateixa alada. Ara (Fig. 10) apugem el punt S i construm un altre triangle issceles P T Q de forma que P T +T Q = P R + RQ. Com que hem augmentat lalada, lrea de P T Q s ms gran que la de P RQ per el permetre s el mateix.
T R S
P
Figura 10
Per tant (g. 11) la suposici que P RQ t dos costats diferents implica que hi ha un altre triangle (P T Q) que t el mateix permetre per ms rea. La conclusi s que el triangle de ms rea dentre tots els que tenen el mateix permetre ha de ser equilter.
T R
P
Figura 11
La sagacitat de les abelles (I).

Construeixo casa meva segons les lleis duna arquitectura severa; i el mateix Euclides sinstruiria admirant la geometria dels meus alvols. (Les Mil i una Nits. Cant de labella. Nit 934.)
Les abelles i les seves construccions han atret latenci de cientcs, literats i artistes al llarg de la histria. Virgili en parla al llibre IV de les Gergiques i des de Kepler ns a Darwin molts han elogiat les seves habilitats geomtriques. Al voltant de lany 36 a.C., Marcus Terentius Varro, en el seu llibre dagricultura ([18]) va escriure sobre la forma hexagonal de les cel.les de les abelles. Els matemtics de lpoca recolzaven la teoria que la forma hexagonal sexplicava a partir de principis doptimitzaci. Lorigen de la qesti s incert per Varro shi va referir molt abans que Pappus dAlexandria, un dels grans gemetres de lantiguitat, inclogus el problema en la seva gran obra, la Col .lecci. Pappus, qui va viure a nals del segle III d.C., va escriure un prefaci al llibre V de la Col .lecci amb ttol De la sagacitat de les abelles. Al captol dedicat a Pappus del llibre A history of greek mathematics ([9]) Heath escriu a propsit de lestil i el tema del prefaci: s caracterstic dels grans matemtics grecs que, quan estaven lliures de les restriccions del llenguatge tcnic matemtic, com per exemple quan tenien locasi descriure un prefaci, eren capaos descriure en un llenguatge de la ms alta qualitat literria, comparable amb el dels lsofs, historiadors i poetes. . . El tema s tal que qualsevol escriptor amb gust i imaginaci el trobaria atractiu: la intel .ligncia prctica que mostren les abelles en triar la forma hexagonal per les cel .les de les bresques. Pappus no ens decep; el fragment s tan atractiu com el tema. . . A continuaci alguns fragments del text original de Pappus que corroboren les paraules de Heath: . . . primer recol .lecten el sucre de les ors ms belles que creixen sobre la terra i construeixen, per a lemmagatzematge de la mel, cel .les iguals, contiges entre s, de forma hexagonal. Per fora deuen haver pensat que les gures han de ser contiges entre s, s a dir, han de tenir costats comuns de manera que cap matria estranya pugui entrar pels intersticis i corrompre aix la puresa del seu producte. Noms tres gures rectilnies complirien la condici, vull dir gures regulars equilteres i equiangulars (triangles equilters, quadrats i hexgons regulars). Daquestes tres gures les abelles trien, dacord amb la seva saviesa instintiva, la gura amb ms angles perqu imaginen que cont ms mel que qualsevol de les altres dues. Les abelles, per tant, coneixen aquest fet que
MAT 2
10
els s til, que lhexgon s ms gran que el triangle equilter i el quadrat i contindr ms mel amb la mateixa despesa de material utilitzada en la construcci. Pappus descriu admirablement per qu les abelles trien la conguraci hexagonal. Un tessel .lat s una partici del pla en polgons disjunts(a excepci dels costats). El tessel.lat es diu regular si est fet amb polgons congruents i regulars. Lexplicaci de la forma hexagonal depn dels dos fets segents: 1. Noms hi ha tres polgons regulars que tessel.len el pla: triangles equilters, quadrats i hexgons regulars (g. 12) 2. Donats un triangle equilter, un quadrat i un hexgon regular del mateix permetre, lhexgon s el que t ms rea.
Figura 12
La segona armaci es dedueix del segon teorema de Zenodoro i conrma que lestructura hexagonal respon a un principi isoperimtric de mnims. Pel que fa a la primera, probablement ja era coneguda pels pitagrics. Per exemple, la gura 13 mostra grcament la impossibilitat de tessel.lar el pla amb pentgons, heptgons i octgons regulars.
Figura 13
11
La demostraci general s de fet elemental. Suposem que el tessel.lat s per n-polgons regulars i triem un punt que sigui un vrtex com dexactament m polgons dels que formen el tessel.lat. Un clcul senzill mostra que cada angle intern dun n- polgon regular s igual a (n2) . Per tant sha de n complir m (n2) = 2 o, equivalentment n (m 2)(n 2) = 4 (1)
Lequaci (1) noms admet les solucions enteres (n, m) = (3, 6), (4, 4) i (6, 3) que corresponen als casos dels triangles equilters, quadrats i hexgons regulars. Lanlisi anterior tamb permet considerar la situaci on hi ha vrtexs dun polgon sobre el costat dun polgon contigu. En aquest cas, si un punt del costat dun polgon s a ms un vrtex com daltres m polgons tenim: + m (n2) = 2 o equivalentment: n (m 1)(n 2) = 2 que t les solucions enteres (n, m) = (3, 3) i (4, 2). Aquest cas noms origina triangles equilters i quadrats. Sigui com sigui no apareixen nous valors de n. El fet que el tessel.letat per hexgons regulars s ptim des del punt de vista isoperimtric ns i tot quan es permeten tessel.lats molt generals, formats per regions no necessriament poligonals (ni tan sols convexes) s part de la Honeycomb conjecture o Conjectura de les cel .les dabella. Lorigen, com es pot suposar, s molt antic per la demostraci, de T. Hales, s fora recent ([8]) la qual cosa ens conrma que els nostres avantpassats sovint sinteressaven per problemes gens trivials! Tornarem als aspectes matemtics de les cel.les de les abelles des dun punt de vista tridimensional a la secci 8.
La tercera labor dHrcules, el vol docells i altres qestions prctiques.
Hrcules, el ms fams dels herois grecs, era ll de Zeus i dAlcmena. En un atac de bogeria indut per la deessa Hera, Hrcules va assassinar els seus lls i, com a penitncia, es va posar a les ordres dEristeus, rei de Micenes, qui li va ordenar realitzar dotze Neues Museum. Berlin. treballs que requerien una fora sobrehumana. En un original intent dacostar Matemtiques i Mitologia, lautor del llibre Mythemathics([11]) explica les 12 labors dHrcules amb lajut deines matemtiques.
MAT 2
12
La tercera labor dHrcules consistia en atrapar la crvola sagrada de Cirenea4 que segons la llegenda tenia banyes dor i pelles de bronze. Hrcules havia estat perseguint-la durant un any sencer i la seva nica opci era atrapar-la quan hagus de creuar el riu Ladon, venint del mont Artemisius (punt A a la gura 14) en direcci al bosc dArcdia (punt B a la gura 14).
C P B
A
Figura 14
Hrcules hauria desbrinar a quin punt de la riba superior arribaria la crvola per poder-la atrapar tot sortint del riu, abans que tingus temps demprendre la resta del recorregut corrent en terra, on seria molt ms difcil datrapar. Evidentment hi han moltes trajectries per arribar des de A ns a B creuant el riu. Per exemple la trajectria directa AB s certament la ms curta per t linconvenient que tot el trajecte sha de fer a laigua, on la velocitat s ms petita que sobre terra. Daltre banda si es tria la trajectria ACB, el trajecte sobre aigua AC s el ms curt possible per desprs CB sha de fer sobre terra i la distncia total recorreguda AC + CB s ms gran que amb qualsevol altra trajectria arbitrria AP B. I aqu s on entra el problema matemtic: si es coneixen les velocitats de la crvola nedant sobre el riu i corrent sobre terra, lamplada del riu (distncia AC) i tamb la distncia CB, quin ser el recorregut ptim AP B? Ms concretament: quin ser el punt P triat per la crvola assumint que el temps total del recorregut ha de ser mnim? Suposem, per exemple que la velocitat a laigua s de 5 Km/h, sobre terra s de 8 Km/h, lamplada del riu s de 100 m. i la distncia CB s de 1000 m. Si introdum com a variable langle que formen els segments AP i AC (g. 15), el temps total del recorregut AP B (en funci d) s T () = 100 1000 100 tan + 5 cos 8
Determinar el punt P ptim s equivalent a determinar langle ptim. s un exercici elemental en Clcul Diferencial comprovar que la funci T , denida a linterval [0, arctan(10)], assoleix el seu mnim global quan = arcsin( 5 ) (g. 16). Un clcul senzill mostra que en aquest cas la distncia 8
4
Una muntanya de la pennsula del Pelopons

1000 8 Km/h
13
100
5 Km/h
Figura 15
100 100 CP s de 39 m. Per tant Hrcules hauria desperar la crvola a 39 m. del punt C de laltre costat de la riba enfront del mont Artemisius. Sobservar que langle ptim noms depn de la ra entre les velocitats en laigua i en terra i no pas de les distncies AC o CB.
T ()
0 arcsin(5/8)
arctan(10)
Figura 16
Aquest tipus de problema es presenta sempre que ens proposem determinar el temps mnim dun recorregut en un context on hi ha diferents mitjans. Els exemples segents sn variacions del mateix problema: Refracci de la llum. La llei de Snell sobre la refracci de la llum tamb es pot deduir a partir dun principi de mnims. Un raig de llum passa dun mitj on la velocitat s v1 a un altre on la velocitat s v2 . La trajectria del raig s una poligonal formada per dos lnies rectes, una en cada mitj. Si els angles dels rajos amb la normal al punt de canvi sn 1 i 2 (g. 17) la llei de Snell diu que v1 sin 1 = sin 2 v2 Es pot deduir la llei de Snell a partir del Principi de temps mnim de Fermat. Si un raig de llum surt dun punt A del primer mitj, arriba
MAT 2
14
en lnia recta ns al punt P on es refracta i desprs continua en lnia recta ns arribar a B, dintre del segon aleshores el temps total del recorregut AP B ha de ser mnim. Quan sinterpreta el problema en termes de la funci de temps i simposa la condici de mnim, sobt la llei de Snell (vegeu [12] per la resoluci i comentaris histrics del problema).
Figura 17
Vol docells. Est comprovat experimentalment que els ocells volen ms lent sobre aigua que sobre terra, per tant la determinaci de la trajectria ptima dun ocell que ha de volar sobre una gran extensi daigua origina el mateix tipus de problema que lexemple dHrcules. Conduccions sota laigua. Una versi prctica del mateix problema es presenta quan sha de portar una conducci elctrica dun punt A un altre punt B a laltre riba dun riu. El preu per metre de la conducci sota laigua s lgicament ms car que sobre terra per tant es tracta del mateix tipus de problema, on les velocitats sn substitudes pels preus. Ramicaci vascular. La resistncia de la sang quan viatja per un vas sanguini depn de la secci del vas. Si un vas sanguini principal es ramica per crear un vas secundari, les seccions varien i per tant les resistncies tamb. Un model simplicat del problema consisteix en determinar langle de ramicaci que minimitza la resistncia total al llarg del recorregut. (vegeu [1], secci 9.7).
15
La sagacitat de les abelles (II).

Abandonant aquella terra vam arribar de seguida a una altra on les abelles i els ocells sn matemtics de tant geni i erudici que donen llions cientques de geometria als savis de limperi. (E. A. Poe, El conte mil i dos de Scherezade.)
A la secci 6 analitzvem lestructura hexagonal de les cel.les de les abelles en clau bidimensional. Per des dun punt de vista tridimensional, els hexgons sn noms les entrades de les cel.les, mentre que lestudi del fons de les cel.les s posterior, ms complex, ms interessant i menys conegut. En un principi, es podria pensar que les cel.les sn simplement prismes rectes hexagonals amb base oberta i tapa tancada (g. 18)
Figura 18
per de fet sobserva que la terminaci no s plana sin que s una mena de pirmide amb tres rombes en forma de diedre (g. 19).
Figura 19
A ms, les cel.les encaixen perfectament en un sistema de dues capes: quan tres cel.les es col.loquen juntes en la mateixa orientaci deixen un forat on una quarta cel.la col.locada en lorientaci contrria encaixa perfectament (g. 20). Per tant les cel.les , seguint aquest sistema de doble capa, omplen perfectament lespai entre dos plans paral.lels sense deixar forats. Al llibre On growth and form ([17]), Thompson ofereix una descripci exhaustiva sobre levoluci histrica de lestudi del fons de les cel.les. Aparentment, lestructura geomtrica dels rombes que formen la tapa de les cel.les ja va ser reconeguda per Kepler, per el seu descobriment va passar
MAT 2
16
Figura 20
desapercebut ns que lastrnom Maraldi5 , cap al 1712, va mesurar els angles del romb: 109 28 6 i 70 32 i la inclinaci de les tapes rombodals: 35 16 . La idea que els principis de mxim i mnim explicarien certs dissenys de la Natura ja circulava entre els ambients cientcs de lpoca. El fsic Raumur va ser possiblement dels primers en armar que un principi de mnims podria ser la clau de la qesti i que, de la mateixa manera que passa amb el tessel.lat hexagonal al pla, els angles observats per Maraldi farien que la cel.la necessits el mnim de superfcie per un volum donat. En paraules de Raumur: Convenut de que les abelles prefereixen el fons piramidal, he sospitat que la ra, o una de les raons, que les havia motivat era lestalvi de cera; que entre les cel .les de la mateixa capacitat i de fons piramidal, la que podia estar construda amb menys cera era aquella tal que els rombes tenien dos angles daproximadament 110 i dos daproximadament 70 . Anys ms tard, Raumur li va enviar el problema al jove matemtic sus S. Koenig7 qui el va resoldre, tot i que per un error numric va obtenir el valor 109 26 . El mtode de la prova de Koenig es desconeix per probablement va utilitzar tcniques de Clcul Innitesimal. Koenig armava que les abelles havien resolt un problema fora de lmbit de la geometria clssica, que requeria els mtodes de Newton i Leibniz. Tanmateix, cap al 1743, el matemtic escocs Colin McLaurin es va proposar resoldre el problema fent servir cap geometria ms avanada que la que coneixien els antics i ho va aconseguir. Largument de MacLaurin (vegeu [17], p. 533) s una mica ms llarg per efectivament arriba al resultat de Maraldi utilitzant noms geometria elemental. A continuaci veurem una versi 2-dimensional ms senzilla del problema que cont els principals ingredients. Per enunciar-la, tornarem a la formulaci
Nebot del fams astrnom Cassini Angle distingit, ara anomenat angle de Maraldi. Apareix al dodecaedre rombodal i tamb s langle que formen els segments que uneixen el centre dun tetraedre regular amb dos dels vrtexs. 7 Deixeble de Johann Bernouilli
6 5
17
del problema isoperimtric que consisteix en xar el permetre i maximitzar lrea. Suposem que volem fer obres en una habitaci rectangular oberta per un cant (g. 21).
Figura 21
La modicaci consistir en substituir el costat del fons per dos segments simtrics en forma de punxa (g. 22) amb la condici que mantinguem el permetre total de lhabitaci.
a
Figura 22
Si introdum com a variable langle dinclinaci dels dos nous segments respecte de lhoritzontal, ens podem plantejar les preguntes segents: s possible triar angles de manera que lrea de lhabitaci nova sigui ms gran que lrea de lhabitaci vella? I si fos aix, quin s langle ptim? Un clcul elemental mostra que el guany drea aconseguit amb una modicaci dangle s : a2 1 1 1 + tan G() = 2 2 cos on a s lamplada de lhabitaci. Un clcul elemental amb la derivada de G mostra no noms que el mxim de G s positiu sin que sassoleix quan = (la grca de G es veu a la g. 23). 6 Per tant si, mantenint el permetre, volem modicar lhabitaci per aconseguir rea mxima, haurem de triar un angle dinclinaci de 30 . El problema de les cel.les dabella no s ms que una versi tridimensional, tcnicament
MAT 2
18
G()
/6
Figura 23
ms complicada, daquest problema on langle dinclinaci ptim resulta ser de 35 16 (vegeu [1], [17]). No cal dir que, tot i la dicultat prctica de mesurar els angles involucrats en les cel.les reals, els valors observats sacosten fora als valors terics. En paraules de Fontanelle, secretari de la Acadmie Franaise durant la primera meitat del segle XVIII, les abelles estaven utilitzant cegament les ms elevades matemtiques per ordre i guia divina. DArcy Thompson pensava que tenia ms sentit suposar que la regularitat de les obres arquitectniques de labelles obeeix a alguna interacci automtica de les forces fsiques que no pas admetre que labella busca intencionadament un mtode deconomitzar cera. Sigui com sigui, aquesta manifestaci dun principi de mnims a la Natura continua provocant-nos fascinaci. Sembla que estem admetent que les abelles han construt les bresques perfectes, per aix s realment aix? Dit duna altra manera, es pot utilitzar un altre disseny polidric per al fons de manera que les cel.les omplin lespai sense deixar forats i que la proporci entre la quantitat de cera de la superfcie i la capacitat de la cel.la sigui ms avantatjosa? La resposta s que s. Al 1964, en un article amb el suggestiu ttol What the bees know and what they do not know ([6]), el matemtic hongars Fejes Tth va trobar un disseny millor, amb un fons format per dos hexgons i dos rombes en comptes de tres rombes (g. 24)
Figura 24
Encara es desconeix si la conguraci de Fejes Tth s la millor possible.
19
El problema de Fagnano i els billars.
A la segona secci introduem la llei fonamental que regeix la geometria del billar com una aplicaci del problema dHer: els angles que formen les trajectries dentrada i de sortida amb la normal a la paret sn iguals. Limitarem aqu la discussi al cas de billars amb forma de polgons convexos. Hi ha nombroses preguntes interessants sobre billars, algunes de les quals sn molt fcils de formular per molt difcils de resoldre. Una delles s lexistncia de trajectries peridiques. Donat n N, n 2, direm que una trajectria s n-peridica si surt dun punt en algun dels costats i torna al punt de sortida desprs de n xocs. Una trajectria s peridica si s n-peridica per algun n 2. Per exemple, qualsevol segment perpendicular simultniament a dos costats s una trajectria 2-peridica. En el cas dun rectangle s trivial obtenir trajectries 2-peridiques i 4-peridiques: qualsevol trajectria que connecti perpendicularment dos costats paral.lels s 2-peridica i la trajectria que connecta els punts mitjans dels costats s 4-peridica. El cas dels triangles ja s prou interessant. Quan el triangle s acutangle, lexistncia de trajectries peridiques est estretament relacionada amb un dels problemes ms fascinants de minimitzaci geomtrica: el problema de Fagnano, que deu el nom al matemtics italians Giulio Carlo Toschi de Fagnano (1682-1766) i el seu ll, Giovanni Francesco Fagnano (1715-97). Donat un triangle acutangle, el problema consisteix en determinar un triangle inscrit de permetre mnim amb un vrtex en cada costat del triangle donat. Comentem, primer de tot, la connexi entre el problema de Fagnano i els billars. Suposem que DEF s el triangle de permetre mnim inscrit al triangle acutangle ABC, on D BC, E AC i F AB. Fixats E i F , la trajectria EDF s una soluci del problema dHer amb dades els punts E, F i la recta BC. Per tant els angles dincidncia i de reexi en D sn iguals i EDF compleix el requisit duna trajectria de billar. Evidentment el mateix argument aplicat als altres vrtexs diu que el triangle inscrit DEF s una trajectria 3-peridica al billar ABC. Queda com exercici pel lector comprovar que en el cas de triangles rectangles i obtusangles el mnim dels permetres dels triangles inscrits s dues vegades laltura ms petita, per no hi ha triangle ptim (degenera en laltura comptada dues vegades). Pel que fa a les trajectries peridiques, la situaci s molt ms complicada i interessant. Discutirem sobre aquest problema al nal de la secci. La soluci del problema de Fagnano s lanomenat triangle rtic: el triangle que t com a vrtexs els peus de les tres altures (g. 25). Desde la prova original de J. F. Fagnano ([5]), que utilitzava tcniques de Clcul Diferencial, shan trobat diverses demostracions del teorema de Fagnano amb sabor ms geomtric, entre elles les ms famoses sn les de Fjer i Schwarz ( [3, 10, 12, 15]). La prova que veurem a continuaci s la de Fjer
MAT 2
20
Figura 25
i est basada en el problema dHer discutit a la segona secci. Suposem que ABC s un triangle acutangle arbitrari. Arribarem a la conclusi que el triangle rtic s la soluci del problema de Fagnano en dues etapes. Primer, xem un punt D al costat BC i, de tots els triangles inscrits DEF amb E AC i F AB volem determinar el de permetre mnim. La gura segent suggereix la soluci
D A E F E D F C B D
Figura 26
Siguin D , D els punts reectits de D respecte dels costats AB, AC respectivament. Aleshores el permetre del triangle EDF coincideix amb la longitud de la poligonal D F ED que s mnima quan E = E , F = F , els punts dintersecci de la recta D D amb els costats AB, AC. Per tant, xat D, el triangle DE F s la soluci daquesta primera etapa del problema de Fagnano. La segona etapa consisteix en triar el punt D de manera que el permetre de DE F (o equivalentment la longitud |D D |) , sigui mnim. Inspeccionant la gura 26 sobserva: i) |AD | = |AD | = |AD| i per tant els triangles D AD sn issceles ii) que langle al vrtex A s independent de lelecci
Les gures 26 i 27 shan reprodut per cortesia del professor Paris Pamlos (Universitat de Creta), de la seva web personal http://www.math.uoc.gr/~pamfilos/eGallery/ Gallery.html, que cont informaci sobre molts problemes geomtrics interesants, incloent-hi el problema de Fagnano.
7
21
del punt D i coincideix amb 2, on s langle del triangle original ABC al vrtex A. Com que |D D | = 2|AD | sin = 2|AD| sin , el millor D s el que minimitza |AD|: el peu de laltura des del punt A (g 27).
A E
C B D
Figura 27
Com que lelecci del costat BC ha estat arbitrria, el mateix argument donaria que el triangle rtic s la soluci al problema de Fagnano i proporciona una trajectria 3-peridica en un billar triangular acutangle. Per triangles rectangles i obtusangles la qesti de lexistncia de trajectries peridiques s molt ms complicada. Com sha comentat abans, la soluci del problema de Fagnano s degenerada en aquest cas, don es desprn que no hi ha trajectries 3-peridiques. Tanmateix, podem plantejar-nos si existeixen altres trajectries peridiques. Per triangles rectangles la resposta s positiva (la gura 28 mostra una trajectria 6-peridica) per, per sorprenent que sembli, en el cas obtusangle el problema encara est obert: noms es coneix lexistncia de trajectries peridiques per certes classes de triangles obtusangles. Vegeu [16] per informaci general sobre la geometria dels billars i, per exemple [7, 9, 4], [13, pag. 440] pel problema de les trajectries peridiques i altres qestions geomtriques interessants relacionades amb billars.
Figura 28
Amb la discussi del problema de Fagnano, on conueixen els principis de minimitzaci, la geometria elemental i els billars, acabem aquest breu recorregut pels Problemes de Mxims i Mnims, tot senyalant una vegada
MAT 2
22
ms la capacitat inesgotable de les Matemtiques per connectar territoris aparentment independents i posar-hi sentit i perspectiva.
Referncies
[1] Batschelet, E. Matemticas bsicas para biocientcos. Springer Verlag. (1975). [2] Blsj, V. The Isoperimetric Problem. American Math. Monthly , Vol. 112, 6 (2005), 526-566. [3] Courant, R., Robins, H. Qu es la Matemtica. Aguilar. (1979). [4] De Temple, D., Robertson, J. A billiard path characterization of regular polygons. Mathematics Magazine, Vol. 54, 2 (1981), 73-75. [5] Fagnano, J.F. Acta Erud., (1755; aparegut 1779), 281-303. [6] Fejes Tth, L. What the bees know and what they do not know. Bull. Amer. Math. Soc. 70 (1964), 468-481. [7] Gutkin, E. Two applications of Calculus to triangular billiards. Vol. 104, 7 (1997), 618-622. [8] Hales, T. The honeycomb conjecture. Discrete Comput. Geom. 25(2001), 1-22. [9] Heath, T. A history of greek mathematics. Dover. (1981). [10] Hildebrandt, S, Tromba, A. Matemtica y formas ptimas. Biiblioteca Scientic American. Prensa Cientca. (1989). [11] Huber, M. Mythematics. Princeton University Press.(2009). [12] Nahin, P. J. When least is best. Princeton University Press. (2007). [13] Pickover, C. A. El Libro de las Matemticas. Librero. (2009). [14] Polya, G. Mathematics and plausible reasoning. Princeton University Press. (1954). [15] Rademacher, H., Toeplitz, O. The enjoyment of Mathematics. Princeton University Press. (1994) ( Tradut de ledici alemanya de 1933). [16] Tabachnikov, S. Society. (2005). Geometry and Billiards. American mathematical
23
[17] Thompson, D. On growth and form. Vol. II. Cambridge University Press. (1942). [18] Varro, M.T. On Agriculture. Loeb Classical Library. (1934). [19] Vorobets, Y. B., Galperin, G.A., Stepin, A.M. Periodic billiard trajectories in polygons: generating mechanisms. Russian Math. Surveys 47, 3(1992),5-80.
Departament de Matemtiques Universitat Autnoma de Barcelona jgllorente@mat.uab.cat
Publicat el 3 de febrer de 2012
MAT 2

Maximos YMinimos

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Maximos YMinimos

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

MAT 2

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

El problema dHer dAlexandria, la reexi de la llum i el billar.

Jos Gonzlez Llorente

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

La llegenda de la princesa Dido.

Jos Gonzlez Llorente

Breu histria del problema isoperimtric.

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Theon era el pare de la lsofa i matemtica Hypatia

Jos Gonzlez Llorente

El problema isoperimtric per triangles.

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

La sagacitat de les abelles (I).

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

La tercera labor dHrcules, el vol docells i altres qestions prctiques.

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Una muntanya de la pennsula del Pelopons

Jos Gonzlez Llorente

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

La sagacitat de les abelles (II).

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Encara es desconeix si la conguraci de Fejes Tth s la millor possible.

Jos Gonzlez Llorente

El problema de Fagnano i els billars.

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

El problema de Dido, abelles, billars i principis de mxims i mnims.

Jos Gonzlez Llorente

Departament de Matemtiques Universitat Autnoma de Barcelona jgllorente@mat.uab.cat

Publicat el 3 de febrer de 2012

You might also like