«No podrán matar el amanecer»

Entre vuit i deu mil persones es convertien, el passat dissabte 15 de novembre el carrer
d’Atocha de Madrid, entre l’estació del mateix nom i la plaça de Santa Cruz, davant el
Ministeri d’Afers Exteriors, en una inestable serpentina humana que feia i desfeia els colors
de la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica. La bandera de tots el sahrauís.
Negre del patiment inacabable, blanc del silenci dels culpables, i verd d’esperança malmesa
però reconstruïda cada dia mil cops. El roig de la mitja lluna i l’estrella, centre de les tres
franges de milers d’agitades banderes de totes mides recordaven un altre silenci, el d’una
lluita dura, feixuga, que no evoluciona. És una lluita que sembla ancorada en la pròpia
sorra, testimoni de tanta injustícia i filtre de molta sang.
Les mans movien descompassadament unes banderes que ja eren de tots. A aquell dissabte
15 de novembre, però, li arribava de lluny el trist record que un dia com aquell feia 33
anys que Espanya signava a Madrid un acord tripartit amb Mauritània i Marroc. La fins
aleshores colònia espanyola del Sàhara Occidental era lliurada en virtut d’aquell
ignominiós i actualment reconegut il·legal document, a dos països estrangers que reflectien
en aquelles signatures el seu repugnant afany de poder i la seva desmesurada cobdícia per
arrancar de les mans dels legítims propietaris els seus béns més preuats. El Sàhara
Occidental ha estat de sempre el país amb més recursos de tot el Magreb i un dels més rics
del nord d’Àfrica. Aquell document que no era més que un tractat d’interessos entre
mercenaris feudals, ja deixava entreveure el terrible futur que s’acostava: una llosa per al
conjunt de la societat, del poble i de la nació sahrauí.
La sempre fràgil, impersonal i lamentable posició internacional d’Espanya ara s’agreujava
pel fet d’haver venut per un plat de llenties, o vés a saber a canvi de quins vergonyosos i
ocults negocis entre reialeses corruptes, a tot un país al qual havia enganyat, que poc temps
abans els havia promès la celebració d’un referèndum per decidir la total i absoluta
autodeterminació. El novembre de 1975 el valerós i sempre heroic exèrcit espanyol fugia
envoltat per la foscor de la nit i de la seva pròpia vergonya, com rates de claveguera, la seva
excolònia. Una terra que mai no havia estat seva sinó per un reial decret de finals del segle
IXX
Franco agonitzava. El tenebrós llum de El Pardo finalment s’apagava per sempre. Molts
pensàvem i pensem que havia estat massa temps encès. Un llum que n’havia apagat molts
altres a cop de sentència de mort. Hassan II, que no tenia res per aprendre del dictador
enterrat i enllosat, va enviar 300.000 homes sense més armament que molta gana i unes
paraules d’aquelles que saben deixar anar els dictadors. Els contingents de les guarnicions
militars espanyoles foren substituïts en poques hores per soldats marroquins, aquests ben
armats. Les ciutats més importants com L’Aaiun, Smara... foren rodejades i es van
construir muralles de filferro per impedir la fugida dels sahrauís. Bombardejos en zones
civils, detencions i assassinats. Començava un èxode del que només van poder participar
els ‘privilegiats’ que no van deixar la vida en les poblacions que anaven abandonant. Enrere
quedaven familiars que no van poder o no van voler fugir, cases, pertinences personals,
records... i mort.
El dissabte 15 de novembre del 2008 recordava les primeres dones, homes i infants que
trepitjaven per primer cop una de les zones més dures del món. La Hammada, al noroest del
desert del Sàhara algerià, a prop d’una població que s’ha fet coneguda perquè molt a la vora
s’estén un dels camps de refugiats més importants d’Àfrica. Separat del seu país, el Sàhara
Occidental, per 2500 quilòmetres de mur controlat per prop de 200.000 soldats marroquins
i amb un conreu incontrolat de més de 6 milions de mines antipersona, malviuen prop de
300.000 éssers que configuren el que es coneix com campaments de refugiats sahrauís.
Viuen una situació provisional que ja dura 33 anys.
Mentre la mà de ferro del feudal govern alauita, ara amb el successor Mohamed VIè, apreta
l’esperit sahrauí, i el govern espanyol, sobre els papers encara legalment tutor del Sàhara, ja
que aquell document mai no va ser reconegut per l’ONU, arrossega amb el seu patètic
silenci la seva ombra d’hipocresia, d’indiferència genocida i de deshonrosa vergonya,
dissabte, entre vuit i deu mil persones convertíem el cèntric carrer d’Atocha en una
serpentina amb color i olor a Sàhara, demanant la llibertat i la independència d’aquest país.
En aquell moment va ser fàcil recordar una dita, que si pares atenció entremig de les
apartades dunes, sempre vives, i envoltat d’un esgotador silenci, t’arriba a l’oïda sense
saber d’on: “Pueden matar el gallo que canta al amanecer, pero nunca, nunca podrán
matar el amanecer”.

Francesc Verdugo Ibarz

President de Projecte Tibsima Mollet Sàhara

Article publicat al setmenari Línia Vallès, 28 de novembre de 2008