L'ENGANY DEL MORALISTA POLTIC

"Um dieser Sophisterey (wenn gleich nicht der durch sie beschnigten Ungerechtigkeit) ein Ende zu machen, und die falsche Vertreter der Mchtigen der Erde zum Gestndnisse zu bringen, da es nicht das Recht, sondern die Gewalt sey, der sie zum Vortheil sprechen, von welcher sie, gleich als ob sie selbst hiebey was zu befehlen htten, den Ton annehmen, wird es gut seyn, das Blendwerk aufzudecken, womit man sich und andere hintergeht, das oberste Princip, von dem die Absicht auf den ewigen Frieden ausgeht, ausfindig zu machen und zu zeigen: da alles das Bse, was ihm im Wege ist, davon herrhre: da der politische Moralist da anfngt, wo der moralische Politiker billigerweise endigt, und, indem er so die Grundstze dem Zweck unterordnet (d. i. die Pferde hinter den Wagen spannt), seine eigene Absicht vereitelt, die Politik mit der Moral in Einverstndnis zu bringen". (Kant, Zum ewigen Frieden, "Ueber die Mishelligkeit zwischen der Moral und der Politik, in Absicht auf den ewigen Frieden".)

I. Genitiu subjectiu
A qualsevol que hagi llegit La pau perptua, li sonar la figura del moralista poltic, correlativa de la del poltic moral. Totes dues, i encara ms la seva oposici, encarnen la dualitat que caracteritza el pensament kanti, expressada en diverses formulacions que remeten en darrer terme a la polaritat necessitat-llibertat. Per a Kant, totes dues sn un faktum, irreductibles l'una a l'altra, objectives, regides cadascuna d'elles per un ordre propi. Vol dir aix que siguin lnies paralleles sense contacte ni interacci? No, car l'ltim Kant, escrita ja la Crtica del judici, tot i no

resoldre la irreductibilitat, vol sotmetre l'ordre cognoscitiu, regit per la causalitat, a l'ordre moral, capa de generar incondicionadament cadenes causals del no-res. Des d'aquesta perspectiva, el moralista poltic seria aquell que ignora el fonament de la seva mateixa praxi, la poltica, en no reconixer que aquesta no s sin la plasmaci emprica d'uns principis jurdics fonamentats en la ra pura, la qual, lluny d'estar condicionada per l'ordenaci vigent de la vida collectiva, ha, al contrari, de condicionar-la. Dit d'una altra manera, la poltica s (mitjanant el dret) el nom pblic de la llibertat. En negar aquesta dimensi, el moralista poltic basa i esgota la seva acci en la mera contingncia de les circumstncies i interessos amb qu es va trobant a cada moment, estableix les seves prioritats no en funci de llur valor intrnsec (a priori) sin de la viabilitat i la convenincia, no parla de fins sin d'objectius. I, el que s encara pitjor segons Kant, el moralista poltic, tot i negar el fonament moral de la seva prpia activitat, es val quan li interessa d'arguments pretesament morals per a atribuir a l'sser hum una imperfecci ineluctable, essencial (la constataci de la qual, paradoxalment, no t altra font que la mateixa experincia a qu vol sostreure's). D'aquesta manera, el moralista poltic s'autoenganya i enganya els altres, enlluerna amb una illusi i basteix una sofisteria (vegeu la cita de ms amunt), justifica l'aparentment natural interpretaci del genitiu del ttol com un genitiu subjectiu.

A aquesta figura, Kant oposa la del poltic moral, que, tot i assumir amb conseqncia i coneixement la realitat en qu viu, rebat que aquesta sigui autoreferent i es proposa governar-la de manera que vagi ms enll de si mateixa i s'acosti sempre una mica ms a l'nic model jurdic

que guia la materialitzaci poltica de la ra: la constituci republicana. Kant no dissimula gens la seva aposta pel poltic moral, que no fa sin encarnar el seu propi projecte, que ha estat alhora el projecte modern: un cam constructiu marcat pel progrs que compromet, justifica i culmina la histria sencera de la humanitat.

II. Genitiu objectiu

Ara b, qu passaria si interpretssim el genitiu del ttol com un genitiu objectiu, si el moralista poltic, en comptes del mentider, fos ell mateix l'engany? I s que, qu hi ha al darrera de les dicotomies poltic moral-moralista poltic, teoriapraxi, decisi-coneixement, intelligiblesensible... llibertat-necessitat? Justament aix: la dualitat. Installat en ella, el discurs kanti s molt slid per potser caldria qestionar-se la seva mateixa base. Per exemple: 1) L'"objectivitat" prctica s indemostrable. No pot ser sin un postulat sorgit del reconeixement d'un faktum ell mateix discutible: l'nic faktum s que creiem ser lliures, no que ho siguem. 2) I encara ms problemtic s explicar com la llibertat, exempta de la necessitat causal, no solament genera efectes sobre el mn empric, on l'nica llei que regeix s la causalitat, sin que a ms els genera de manera que, llavors s, s'inscriguin en la necessria legalitat causal. Quina mena de llei s aquesta que la decisi pot trencar quan vol? Com es pot conixer, entendre i sistematitzar un univers que dna cabuda a l'arbitrarietat?

La ferida oberta de la irreductibilitat kantiana, de la interacci necessria per impossible, impossible per necessria, dels dos mbit seccionats, ja va ser identificada i tractada pels idealistes successors de Kant, que la van suturar per la via d'un monisme unilateral (la gnesi de tot s la llibertat, el jo, la conscincia). Ara b, aquesta soluci, ms enll de poder ser discutida en si mateixa, s una resoluci secundria, que ja parteix de l'escissi i respon a ella. No seria possible oposar a l'idealisme modern -dual o monista unilateral- un materialisme monista, immune -per prinicipi i no per reacci- a la superposici metafsica, que no justifiqus el mn des del (bon) final, sin que l'expliqus des de la seva mera i presentssima existncia? Potser el veritable gir copernic de Kant va ser refundar el que ja hi havia, a saber, la metafsica, que, havent assumit per fora la revoluci cientfica, volgus guiar-la inscrivint-la en un relat de progrs tal vegada tan illusori com els valors morals que l'inspirarien (entre els quals, per qu no, els cristians). Al capdavall, malgrat aferrissades demonitzacions puntuals de curta volada, el kantisme sempre ha estat compatible amb la religi (la transcendncia, el deure, la fe), la qual cosa suggereix la pregunta de si no haur quedat ms antiquat que aquell a qui assenyalava com a estendard del dogmatisme.

Falluntur homines, quod se liberos esse putant, quae opinio in hoc solo consistit, quod suarum actionum sint conscii et ignari causarum, a quibus determinantur. Haec ergo est eorum libertatis idea, quod suarum actionum nullam cognoscant causam (Spinoza, tica, II, 35, esc.)