Apunts Optica

Apunts d
`
Optica Fsica
Artur Carnicer i Ignasi Juvells
Universitat de Barcelona
Departament de Fsica Aplicada i
`
Optica
8 de gener de 2003
Index
1
`
Optica Geomètrica 5
1.1
`
Optica Geomètrica Paraxial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.1 Postulats de l
`
Optica Geomètrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.2 Principi de Fermat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.3 Conceptes. Conveni de signes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.1.4 Invariant dAbbe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.1.5 Augments. Plans focals i principals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.1.6 Llei de les lents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.7 Sistemes compostos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.8 Lents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.9 Formacio dimatges en una lent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.10 Formaci o dimatges en un mirall esfèric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.11 Limitacions de llum i camp en sistemes òptics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 Instruments de projeccio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.2.1 Introducci o als instruments de projeccio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.2.2 Lull hum` a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.2.3 La càmera fotogr` aca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.2.4 Objectius fotogr` acs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.2.5 Sistemes dilluminacio de projectors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.3 Telescopis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.1 Introducci o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.2 Ullera astron` omica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3.3 Ullera de Galileu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3.4 Ullera terrestre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.3.5 Telescopis de miralls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.4 Microscopis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.4.1 La lupa. Lobjectiu del microscopi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.4.2 El microscopi compost . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
2
`
Optica Electromagnètica 27
2.1 Ones electromagnètiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.1.1 Equacions de Maxwell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.1.2 Lequacio dones. Solucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
2.1.3 Energia. Vector de Poynting . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.2 Polaritzaci o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1
2

INDEX
2.2.1 Lellipse de polaritzaci o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
2.2.2 Polaritzaci o: casos particulars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.2.3 Polaritzadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.3 Propagaci o, reexio i refracci o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.3.1 Deduccio de les lleis de l
`
Optica Geomètrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.3.2 F ormules de Fresnel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
2.3.3 An` alisi dels coecients de transmissio i reexio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
2.3.4 Factors de transmissio i reexio en intensitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.3.5 Estudi de la reexi o total . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.4
`
Optica de medis conductors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
2.4.1 Propagaci o en medis conductors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
2.5
`
Optica de medis anis` otrops . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
2.5.1 Nomenclatura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
2.5.2 Equacions de Maxwell. Solucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
2.5.3 Medis uniaxials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.5.4 L` amines retardadores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3 Interferències 53
3.1 Coherència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
3.1.1 Coherència temporal i monocromaticitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
3.1.2 Condicions per obtenir imatges dinterferència estables . . . . . . . . . . . . . . . . 54
3.2 Experiment de Young . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
3.2.1 Descripcio de lexperiment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
3.2.2 Dispositius per obtenir franges de Young . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
3.2.3 Coherència espacial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
3.3 Dispositius intereferomètrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
3.3.1 Interferències en làmines dielèctriques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
3.3.2 L` amines antireectores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
3.3.3 Linterfer` ometre de Fabry-Perot . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
3.3.4 Filtres interferencials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3.3.5 Interfer` ometres de Michelson i de Mach-Zehnder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
4 Difraccio 71
4.1 Teoria escalar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
4.1.1 Introducci o a la teoria escalar de la difraccio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
4.1.2 Ones escalars. El teorema de Green . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
4.1.3 Teorema integral de Helmholtz-Kirchho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
4.1.4 Aplicaci o del teorema de Helmholtz-Kirchho a la difracci o . . . . . . . . . . . . . 73
4.2 Aproximaci o de Fresnel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
4.2.1 Introducci o a laproximaci o de Fresnel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
4.2.2 Aproximaci o de Fresnel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
4.2.3 Difracci o a dist` ancia llunyana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
4.3 Aproximaci o de Fraunhofer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
4.3.1 Ona plana a traves dun objecte rectangular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
4.3.2 Ona plana a traves duna obertura circular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
INDEX 3
4.3.3 Ona plana a traves duna estructura peri` odica unidimensional . . . . . . . . . . . . 80
4

INDEX
Captol 1
`
Optica Geomètrica
1.1
`
Optica Geomètrica Paraxial
1.1.1 Postulats de l
`
Optica Geomètrica
Denim lndex de refracci o dun medi com el quocient n = c/v, on c es la velocitat de la llum en el buit
i v es la velocitat de la llum en el medi. Els cinc postulats de l
`
Optica Geomètrica son:
1. Les trajectòries en els medis homogenis i isòtrops son rectilnies.
2. Sigui una superfcie que separa dos medis dndexs n i n
. El raig incident, el reectit, el transmès o

refractat i la normal a la superfcie en el punt dincidència estan en el mateix pla (pla dincidència).
3. Siguin ,
els angles que formen el raig incident, el refractat i el reectit amb la normal,
respectivament. El raig incident i el refractat veriquen la llei de Snell: nsin() = n
sin(
).
4. El raig incident i el reectit veriquen la llei de la reexi o: =
.
5. Les trajectòries de la llum a traves de diferents medis son reversibles.
1.1.2 Principi de Fermat
Sigui un medi homogeni i is` otrop dndex n. La llum viatja entre els punts A i B, seguint una traject` oria
rectilnia. Denim el cam ` optic
AB
com el producte entre lndex de refracci o i la dist` ancia s que
recorre la llum entre els dos punts
AB
= ns
AB
. Si la llum travessa diferents medis, el cam òptic serà
= n
i
s
i
. (1.1)
Si el medi es heterogeni i lndex de refracci o canvia punt a punt, la denici o de cam òptic esdeve una
integral de cam
=
_
c
nds. (1.2)
El principi de Fermat diu que per anar de A a B, la llum segueix un cam òptic extremal (es a dir, màxim
o mnim):
5
6 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
Figura 1.1: Llei de Snell Figura 1.2: Llei de la reexio
=
_
c
nds = 0. (1.3)
Teorema de Malus-Dupin
Si sobre cada raig que surt dun focus emissor de llum prenem camins ` optics iguals, els punts que limiten
aquests camins generen una superfcie que es normal a tots els raigs. Aquesta superfcie sanomena front
dona.
1.1.3 Conceptes. Conveni de signes
Sistema òptic
Anomenem sistema ` optic a un conjunt de superfcies que separen medis amb ndexs de refraccio diferents.
Si les superfcies son de revoluci o, i els seus centres estan alineats, la recta que els uneix sanomena eix
` optic. El punt emissor don surten els raigs sanomena objecte; el punt on sajunten els raigs un cop
passat el sistema òptic es la imatge. Si els raigs passen fsicament per un punt, sanomena real. El punt
es virtual si hi arriben o surten les perllongacions dels raigs. El conjunt de punts objecte forma lespai
objecte mentre que el conjunt de punts imatge conforma lespai imatge.
Sistema òptic perfecte
Un sistema òptic es perfecte si es pot establir una relacio de semblan ca entre tot lespai objecte i tot
lespai imatge. Es pot demostrar que aquesta condicio no es fsicament viable. Podem determinar unes
noves condicions menys restrictives (condicions de Maxwell):
1. A un pla normal a leix ` optic a lespai objecte li correspon un pla normal a leix ` optic a lespai
imatge.
1.1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA PARAXIAL 7
2. Tots els raigs que entren al sistema sortint dun punt passen a la sortida per un altre punt (real o
virtual).
3. Tota gura continguda en un pla perpendicular a leix es representa amb una gura semblant
continguda tambe en un pla perpendicular a leix a lespai imatge.
Denicio de condicio destigmatisme: un sistema es comporta estigmàticament entre dos punts quan
tots els raigs que surten dun punt objecte van a parar a laltre punt.
Conveni de signes
Figura 1.3: Conveni de signes. Variables geomètriques
Valor positiu Valor negatiu
Distàncies al llarg s, s
Dreta de la superfcie Esquerra de la superfcie

de leix
Radis de curvatura r Centre de la superfcie a la dreta Centre de la superfcie a lesquerra
Distàncies normals y, y
, h Sobre leix ` optic Sota leix ` optic

a leix
Angles dincidència, ,
, Sentit horari Sentit antihorari

refraccio i reexio ,
(girant cap a la normal) (girant cap a la normal)

Angles amb leix ,
, Sentit antihorari Sentit horari

(girant cap a leix ` optic) (girant cap a leix ` optic)
Taula 1.1: Conveni de signes. Norma europea
`
Optica paraxial. Denicio
Moltes de les situacions que sestudien en l
`
Optica Geomètrica presenten la particularitat que els angles
amb els quals es treballa son petits. Quan es treballa en aquestes condicions es parla d
`
Optica de primer
grau o be
`
Optica Paraxial. En aquests casos, laproximaci o del sinus o la tangent de langle pel seu arc
es vàlida: sin() , tan() . En aquestes condicions, la llei de la refracci o sescriu n = n
.
8 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
1.1.4 Invariant dAbbe
Linvariant dAbbe dona la posici o de la imatge a partir de la posici o dun punt objecte (emissor) quan
es produeix una refracci o a traves duna superfcie esfèrica de radi r que separa dos medis dndexs n i
n
. Les distàncies de lobjecte a la superfcie i daquesta superfcie a la imatge son s i s
, respectivament.
La formula de linvariant dAbbe indica que qualsevol parell de punts objecte-imatge veriquen la relaci o
destigmatisme. Aquesta relacio es vàlida en condicions paraxials.
n
_
1
r

1
s
_
= n
_
1
r

1
s
_
. (1.4)
Aquesta formula es pot aplicar repetidament per diverses superfcies fent servir la formula de pas:
s
i+1
= s
i
d
i,i+1
, (1.5)
que relaciona la dist` ancia imatge i la distància objecte de superfcies consecutives.
Figura 1.4: Formula de pas entre dues superfcies
Si la superfcie es un mirall, aleshores n
= n i la f ormula sescriu
1
s
+
1
s
=
2
r
. (1.6)
1.1.5 Augments. Plans focals i principals
Augment lateral
Es deneix laugment com la relacio dal cades entre la imatge i lobjecte:
= y
/y. Per a un sistema

amb k superfcies que separen k + 1 medis, laugment es pot calcular com
=
n
1
n
k+1
k
i=1
s
i
s
i
, (1.7)
on s
i
i s
i
son les distàncies objecte i imatge parcials referides a la superfcie i.
1.1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA PARAXIAL 9
Plans focals i plans principals
1. El punt de leix ` optic on es tallen els raigs que provenen de linnit i que s on parallels a leix
òptic sanomena focus imatge. De forma an` aloga, el punt de leix ` optic que te per imatge linnit
sanomena focus objecte.
2. El pla perpendicular a leix ` optic que conte el focus (o punt focal) sanomena pla focal. Els raigs que
provenen de linnit i que entren al sistema ` optic formant un cert angle amb leix ` optic es creuen
en un punt del pla focal.
3. Anomenem plans principals dos plans conjugats perpendiculars a leix amb augment lateral
= 1
entre ells. El punt dintersecci o entre les perllongacions del raig provinent de linnit, i que es
parallel a leix òptic, i del raig que a la sortida va a buscar el focus, marca la posici o del pla principal
imatge H
. El pla principal objecte H es troba de forma an` aloga, considerant un raig que passa pel
focus objecte. El coneixement dels plans principals i focals d ona tota la informaci o necessària per
a lestudi dun sistema ` optic en primer ordre amb independència de la seva complexitat.
4. La dist` ancia entre els plans principals i focals es denomina dist` ancia focal o simplement focal. Les
focals objecte i imatge veriquen la relaci o
f
f
=
n
n
. (1.8)
5. En una superfcie esfèrica, els plans principals H i H
estan superposats a la mateixa superfcie

esfèrica (xeu-vos que estem en aproximacio paraxial). Les focals es poden calcular fent servir
linvariant dAbbe:
f
= r
n
n
f = r
n
n
n
. (1.9)
6. Linvers de la dist` ancia focal imatge sanomena potència = 1/f
i es mesura en diòptries (1 D =
1 m
1
).
1.1.6 Llei de les lents
Figura 1.5: Llei de les lents
10 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
En un sistema ` optic denit per la posici o dels plans principals i focals, es veriquen les relacions seg uents:
zz
= ff

n
s
+
n
=
n
, (1.10)
on z i z
son les distàncies de lobjecte i de la imatge referides al focus. Si els ndexs extrems son iguals,
cas habitual en les lents i els instruments òptics, f = f
,
zz
= f
2
1
s
+
1
s
=
1
f
. (1.11)
En aquest cas, laugment lateral es
= s
/s.
1.1.7 Sistemes compostos
Tenim dos sistemes òptics ben denits pels seus plans principals i focals, disposats segons sindica a la
gura 1.6. Es pot demostrar que es possible determinar un unic sistema (sistema compost) de plans
principals i focals conjunts, calculats a partir dels de cada sistema. En general, qualsevol sistema ` optic,
independentment de la seva complexitat, pot ser redut a un unic parell de plans principals i focals. Aix` o
suposa una notable simplicaci o en lestudi paraxial de sistemes ` optics complexos, es a dir, formats per
moltes lents i/o miralls.
H'1 H1 H2 H' 2
n1 n'1 = n2 n'2
f1
f'1 t f2 f'2
e
F1 F' 1 F2 F' 2
Figura 1.6: Sistemes compostos
A continuaci o sindiquen les f ormules que permeten obtenir la focal conjunta dun sistema compost aix
com les posicions dels seus plans principals i focals:
Cas general.

Indexs n
1
, n
2
, n
2
n
1
= n
2
= n
2
f
=
f
1
f
2
ef
1
+f
2
f
=
f
1
f
2
f
1
+f
2
e
H
1
H =
ef
1
ef
1
+f
2
H
1
H =
ef
1
f
1
+f
2
e
H
2
H
=
ef
2
ef
1
+f
2
H
2
H
=
ef
2
f
1
+f
2
e
Taula 1.2: F ormules dacoblament de sistemes
1.1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA PARAXIAL 11
1.1.8 Lents
Les lents son la base dels instruments ` optics. S on dues superfcies refractives (en el cas que ens ocupa,
superfcies esfèriques de radi r
1
i r
2
), separades una distància e, que tanquen un medi dndex n. Podem
estudiar el seu funcionament considerant-les sistemes compostos, ja que cada superfcie te els seus plans
principals i focals associats. Aplicant les formules dels sistemes compostos podem determinar aquests
valors. Siguin n
1
i n
2
els ndexs dels medis inicial i nal i n, lndex del material del qual est` a feta la lent:
Cas general.

Indexs n
1
, n, n
2
diferents

Indexs extrems aire n
1
= n
2
= 1
1
f
=
nn
1
n
2
1
r
1
+
n
2
n
n
2
1
r
2
+
(nn
1
)(nn
2
)
nn
2
e
r
1
r
2
1
f
= (n 1)
_
1
r
1

1
r
2
_
+
(n1)
2
n
e
r
1
r
2
H
1
H =
en
1
r
1
/(nn
1
)
enr
1
/(nn
1
)nr
2
/(n
2
n)
H
1
H =
er
1
n(r
1
r
2
)e(n1)
H
2
H
=
en
2
r
2
/(n
2
n)
enr
1
/(nn
1
)nr
2
/(n
2
n)
H
2
H
=
er
2
n(r
1
r
2
)e(n1)
Taula 1.3: F ormules de disseny de lents
Lents primes
Si el gruix de la lent es petit enfront dels radis de curvatura, es verica que
1
f
= (n 1)
_
1
r
1
1
r
2
_
, H
1
H = 0, H
2
H
= 0. (1.12)
1.1.9 Formaci o dimatges en una lent
Formula de formaci o dimatges de les lents (si n
1
= n
2
= 1):
1
s
+
1
s
=
1
f
(gures 1.7 a 1.14).

1.1.10 Formaci o dimatges en un mirall esfèric
Formula de formaci o dimatges en miralls esfèrics:
1
s
+
1
s
=
2
r
=
1
f
(gures 1.15 a 1.22).

1.1.11 Limitacions de llum i camp en sistemes ` optics
Diafragma dobertura. Donat un sistema òptic, lelement (muntura de lent, diafragma intercalat,
. . . ) que limita la quantitat de llum que travessa el sistema sanomena diafragma dobertura. La
seva imatge a lespai objecte indica la mida de lobertura per on penetra la llum i rep el nom de
pupilla dentrada. La imatge del diafragma dobertura a lespai imatge indica la mida de lobertura
per on surt la llum i rep el nom de pupilla de sortida
Diafragma de camp. Donat un sistema òptic, lelement (muntura de lent, diafragma intercalat, . . . )
que limita la mida de lobjecte (camp) sanomena diafragma de camp. La seva imatge a lespai
objecte rep el nom de lluerna dentrada. La imatge del diafragma de camp a lespai imatge, que
indica les dimensions de la imatge obtinguda a traves del sistema, rep el nom de lluerna de sortida.
12 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
-10
-5
0
5
10
-3 -2 -1 0 1 2 3
Figura 1.7: Gràca s
(s) per a una lent convergent de f
= 1 m
Figura 1.8: Lent convergent. Objecte real i imatge real
Figura 1.9: Lent convergent. Objecte real i imatge virtual
Figura 1.10: Lent convergent. Objecte virtual i imatge real
1.1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA PARAXIAL 13
-10
-5
0
5
10
-3 -2 -1 0 1 2 3
Figura 1.11: Gr` aca s
(s) per a una lent divergent de f
= 1 m
Figura 1.12: Lent divergent. Objecte real i imatge virtual
Figura 1.13: Lent divergent. Objecte virtual i imatge real
Figura 1.14: Lent divergent. Objecte virtual i imatge virtual
14 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
-10
-5
0
5
10
-3 -2 -1 0 1 2 3
(s) per a un mirall esfèric convex de f
= 1 m
Figura 1.16: Mirall esfèric convex. Objecte real i imatge virtual
Figura 1.17: Mirall esfèric convex. Objecte virtual i imatge real
Figura 1.18: Mirall esfèric convex. Objecte virtual i imatge virtual
1.1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA PARAXIAL 15
-10
-5
0
5
10
-3 -2 -1 0 1 2 3
(s) per a un mirall esfèric còncau de f
= 1 m
Figura 1.20: Mirall esfèric còncau. Objecte real i imatge real
Figura 1.21: Mirall esfèric còncau. Objecte real i imatge virtual
Figura 1.22: Mirall esfèric còncau. Objecte virtual i imatge real
16 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
1.2 Instruments de projecci o
1.2.1 Introducci o als instruments de projecci o
Els instruments de projeccio estan dissenyats per formar la imatge dun objecte sobre un pla de referència.
Normalment estan constituts per un sistema convergent, de manera que sobte una imatge real a partir
dun objecte tambe real. La fsica associada a aquest problema pot ser explicada a partir de la f ormula
de formacio dimatge:
1
s
+
1
s
=
1
f
, (1.13)
on s i s
son les distàncies del sistema òptic a lobjecte i a la imatge, respectivament, i f
es la distància
focal del sistema. Laugment geomètric
es la relacio entre les distàncies s
i s:
=
s
s
. (1.14)
Laugment es negatiu en els sistemes projectors (imatge invertida). Si [
[ < 1, la imatge es mes petita

que lobjecte, mentre que si [
[ > 1 la imatge es mes gran que lobjecte. Per exemple, habitualment

les càmeres fotogràques, projecten un objecte en una imatge que ha de tenir les dimensions del negatiu
fotogr` ac. Aix` o normalment correspondr` a a [
[ < 1. A diferència daix` o en un projector de diapositives

el que interessa es veure una imatge molt ampliada duna diapositiva, i per tant [
[ > 1.
1.2.2 Lull humà
Lestudi de lull hum` a des del punt de vista dels instruments ` optics te un interès doble. Per una banda es
tracta dun instrument de projecci o. Per laltra banda, el disseny dalguns aparells com els telescopis i els
microscopis sha de fer tenint en compte el funcionament de lull. Destaquem les parts mes importants
(vegeu la gura 1.23):
Figura 1.23: Esquema de lull humà
1.2. INSTRUMENTS DE PROJECCI
O 17
El cristall.

Es una lent convergent de focal variable. La dist` ancia s
es xa, mentre que lull enfoca

a diferents dist` ancies. Recordeu que sha de vericar la llei de les lents,
1
s
+
1
s
=
1
f
. Aquest
fenomen sanomena acomodaci o; una persona pot veure ntidament des de linnit ns a un punt
proper situat, de mitjana, a 25 cm de lull.
La retina i la f` ovea. La retina es la part de lull on es forma la imatge. Est` a plena de cèllules
nervioses sensibles a la llum que envien la informaci o del senyal llumin os cap al cervell. La zona de
la retina on la imatge es forma mes ntidament sanomena f` ovea.
Liris es comporta com un diafragma. Es tanca quan hi ha un exces de llum i sobre quan les
condicions de llum s on decients.
Un ull miop es aquell que enfoca la imatge de linnit en un pla situat abans de la retina. Aquest
defecte visual es corregeix amb l us de lents divergents. Si la imatge de linnit es forma darrere la
retina, es diu que lull es hipermetrop. Per corregir aquest defecte sutilitzen lents convergents.
1.2.3 La càmera fotogràca
Figura 1.24: Esquema de la càmera fotogr` aca
Des del punt de vista ` optic, la c` amera fotogr` aca es molt semblant a lull. Consisteix en un sistema
mòbil de lents convergents (objectiu). En el pla on es forma la imatge es colloca la pellcula. La posici o
daquest pla està xada. La c` amera enfoca un objecte situat a una certa dist` ancia s. Modicant la posici o
de la lent es modica la distància s
, de manera que es veriqui la llei de formaci o dimatges

1
s
+
1
s
=
1
f
,
fent coincidir el pla de formaci o dimatge amb el pla de la pellcula.
Lobjectiu incorpora un diafragma (pupilla dentrada) que regula la quantitat de llum que penetra en el
sistema. El màxim angle de camp que pot entrar en el sistema està condicionat per les dimensions del
negatiu (24 x 36 mm per a pellcules estàndard) i per la dist` ancia objectiu-pellcula.
Lobertura relativa es denex com el quocient entre el diàmetre de la pupilla dentrada i la focal del
sistema i es una mesura de la quantitat de llum que arriba a la pellcula. Per altra banda, es deneix el
n umero de diafragma N com el valor invers de lobertura relativa N = f
/
PE
. Els valors de N estan
18 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
estandarditzats (2, 2.8, 4, 5.6, 8, 11, 16, 22) seguint una progressi o geomètrica de rao

2. Daquesta
manera, en augmentar N en un valor, la quantitat de llum es redueix a la meitat.
Paraxialment, la imatge dun punt es un punt. No obstant aix` o, la pellcula fotogr` aca està constituda
de tal manera que, en incidir llum sobre un punt de la pellicula, senregistra en el negatiu una taca de
dimensions nites. Aquesta zona sanomena gra de la pellcula. Les pellcules mes sensibles (es a dir,
aquelles que necessiten menys llum per enregistrar una escena) presenten menys denicio (la grand` aria
del gra es mes gran). Per altra banda, les pellcules de mes denicio requereixen bones condicions de
llum per treballar adequadament. El fet que les pellcules presentin una resolucio limitada es tradueix
en els fenòmens òptics de la profunditat de focus i la profunditat de camp.
Figura 1.25: Concepte de profunditat de focus
Un objecte situat a una dist` ancia s davant duna lent de focal f
, forma la seva imatge a distància s
.
Sigui 2r el di` ametre del gra de la pellcula, suposat circular. Segons es dedueix de la gura 1.25 el pla
de la pellcula podria estar situar en qualsevol posici o dins la zona dimatges enfocades (2z
). Si
enfoquem un objecte a linnit, es verica z
= 2rN. Per tant, quan mes tancat estigui lobjectiu (N

mes gran), mes augmentarà la profunditat de focus.
Aquest concepte pot ser traslladat a lespai objecte: en xar la distància s movent lobjectiu assegurem
que en el pla a dist` ancia s
es forma la imatge. Ara be, tots els plans a lentorn de s tambe quedaran
enfocats a conseq uència de les dimensions nites del gra de la pellcula. Aquest fenomen sanomena
profunditat de camp.
1.2.4 Objectius fotogràcs
De la gura 1.24 es dedueix que el m` axim angle de camp que pot penetrar a la c` amera fotogr` aca
està condicionat per la grand` aria de la pellcula fotogr` aca i per la dist` ancia imatge s
. Si interessa
fotograar ` arees molt extenses, cal que langle de camp màxim sigui molt gran. Perquè passi això, la
focal de lobjectiu ha de ser petita. Aquests dispositius sanomenen grans angulars, treballen amb angles
grans i, en conseq uència, han destar molt ben corregits daberracions (distorsi o, coma, astigmatisme).
1.2. INSTRUMENTS DE PROJECCI
O 19
Per altra banda, si fotograem amb detall un objecte lluny` a, langle màxim de camp es petit. Això
implica que la dist` ancia focal de lobjectiu ha de ser gran per poder resoldre lobjecte. Hi ha problemes
pr` actics per utilitzar lents de focal molt gran. Per exemple, utilitzar una lent de f
= 500 mm, suposa

que entre la lent de lobjectiu i el negatiu hi ha dhaver una dist` ancia daproximadament 50 cm.
Figura 1.26: Sistema teleobjectiu . El raig parallel a leix òptic que arriba a la lent divergent ha danar a parar
a F
2
, prenent-lo com a referència del raig que va a parar a la focal del sistema
Per construir sistemes compactes, sutilitzen els teleobjectius, que consisteixen en una lent convergent i
una de divergent separades una dist` ancia e. Fent el tra cat de raigs, tal com sindica a la gura 1.26, es pot
veure que el pla principal imatge sallunya i la dist` ancia focal es fa gran. Aix` o saconsegueix mantenint
dimensions raonables de la càmera. Recordeu que la focal conjunta dun sistema de dues lents es calcula
a partir de la relaci o
f
=
f
1
f
2
f
1
+f
2
e
. (1.15)
Per tant, amb dues lents, una de convergent i laltra de divergent, es pot obtenir tot un rang de fo-
cals modicant la dist` ancia e. El zoom es un teleobjectiu especial on la distància e es ajustable per
lusuari. Daquesta manera saconsegueix una variaci o contnua de focal i, en conseq uència, el fotògraf
pot enquadrar lescena de manera mes adient.
1.2.5 Sistemes dilluminaci o de projectors
Els projectors consten dun objectiu, un sistema de lents convergents, que projecta una transparència
sobre una pantalla. Normalment interessa que laugment lateral sigui gran. El problema en els projectors
es aconseguir que la transparència estigui uniformement illuminada.
Una possibilitat consisteix a fer servir una bombeta i, mitjan cant una lent denominada condensador,
projectar el lament de la bombeta sobre la transparència. En aquest sistema dilluminaci o, denominat
20 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
Figura 1.27: Sistema dilluminacio crtica
illuminaci o crtica, el lament apareix sobre la pantalla, la illuminaci o es poc uniforme i les zones de la
transparència que son illuminades directament per la bombeta poden deteriorar-se com a conseq uència
de lalta temperatura.
Figura 1.28: Sistema dilluminacio Kohler
El sistema dilluminaci o K ohler consisteix a formar la imatge del lament sobre lobjectiu amb lajut de
la lent condensadora. Aix, el lament no es projecta sobre la pantalla. La transparència es colloca junt
al condensador. Daquesta manera, la transparència rep una llum mes uniforme.
1.3 Telescopis
1.3.1 Introducci o
Els telescopis son instruments dissenyats per observar objectes molt allunyats. Es tracta de sistemes
afocals. Aix` o vol dir que la imatge de linnit a traves del telescopi està tambe a linnit. Igual que el
microscopi, els telescopis es dissenyen de manera que els raigs emergents de linstrument surtin parallels,
1.3. TELESCOPIS 21
es a dir, cap a linnit. Daquesta manera, lull pot treballar sense acomodaci o, i per tant no es for ca la
vista mentre sutilitza linstrument. Finalment, la imatge de linnit es projecta a la retina.
Els telescopis i els microscopis estan formats bàsicament per dos sistemes òptics: objectiu i ocular.
Locular del telescopi i del microscopi funcionen de manera an` aloga. Es tracta dun sistema de lents que
te un pla focal objecte on es forma la imatge produda per lobjectiu i, per tant, aquesta es projecta de
nou cap a linnit a traves de locular.
1.3.2 Ullera astron` omica
La ullera astron` omica es el telescopi mes simple. Consisteix en dos sistemes de lents convergents: lob-
jectiu, de focal f
obj
, i locular, amb focal f
oc
. El pla focal imatge de lobjectiu i el pla focal objecte de
locular s on coincidents. Aix, els raigs que provenen de linnit formen una imatge intermèdia al pla
focal com u. Locular projecta de nou aquesta imatge a linnit. La gura 1.29 mostra el tra cat de raigs
a traves daquest telescopi. Els raigs que entren parallels a leix òptic es creuen en el punt focal imatge
de lobjectiu; en travessar locular tornen a sortir parallels a leix òptic. El raig que entra per lextrem
superior de lobjectiu surt ara per sota, indicant de forma gr` aca que linstrument tindr` a un augment
negatiu. Els raigs que entren en el sistema formant un cert angle amb leix ` optic es creuaran en un
cert punt del pla focal com u. Per determinar aquest punt cal recordar que el raig que passa pel centre
de la lent no es desvia. En passar aquests raigs a traves de locular, formen un nou angle
amb leix
òptic. Per determinar la direccio de sortida, sha indicat amb lnia discontnua un raig auxiliar que passa
pel punt del pla focal on shan creuat els raigs que entren formant un angle omega amb leix i que passa
sense desviar-se pel centre de locular.
Al pla focal com u, es colloca el diafragma de camp. La grand` aria de la imatge de linnit que es forma en
aquest pla està limitada per les dimensions daquest diafragma. La grand` aria daquest objecte intermedi
es una mesura directa de langle m` axim que pot penetrar en el telescopi. Per altra banda, la limitaci o
sobre la quantitat de llum que penetra en el sistema (diafragma dobertura, DO) es troba a lobjectiu.
Com que no tenim cap sistema òptic previ a lobjectiu, fa tambe de pupilla dentrada. En calcular la
imatge del DO a traves de locular, obtenim la posicio i les dimensions de la pupilla de sortida (PS).
Aquest es el pla on sha de collocar lull per observar a traves de la ullera (pla demergència de pupilla).
Si ens xem en el tracat de raigs en eix, es podria pensar que qualsevol pla a partir de locular f ora
adequat per posar lull. En fer el tra cat de raigs en camp es veu que l unica manera de no perdre raigs
es posar lull a la PS.
En els telescopis laugment ve donat per la relaci o entre el que es veu a traves de linstrument respecte
al que es veuria a ull nu. Laugment obtingut amb aquest sistema es
=
tan(
)
tan()
=
f
obj
f
oc
=
PE
PS
. (1.16)
Cal destacar que aquest augment es negatiu. Aquest resultat es pot demostrar f` acilment a partir de-
quivalències de triangles en la gura 1.29.
1.3.3 Ullera de Galileu
La ullera de Galileu es un instrument amb un disseny molt semblant a la ullera astron` omica. Aquesta
darrera presenta un augment negatiu i per tant genera un problema dordre pr` actic en utilitzar-la a la
22 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
Figura 1.29: Ullera astron` omica
Terra, ja que lobservador veu els objectes a linreves. Per aconseguir un augment positiu, sutilitza una
lent o sistema divergent com a ocular. El pla focal imatge de lobjectiu i el pla focal objecte de locular
son tambe coincidents. Les gures 1.30 i 1.31 mostren el tra cat de raigs en eix i en camp.

Es fàcil
demostrar que aqu laugment tambe es descriu per
=
tan(
)
tan()
=
f
obj
f
oc
> 0. (1.17)
Com que ara el valor de f
oc
es negatiu, ja que la lent es divergent, laugment visual de linstrument es
positiu.
Per trobar la posici o de la pupilla de sortida, es calcula la imatge de la muntura de lobjectiu a traves
de locular. Aquesta es troba a linterior del telescopi i en conseq uència lobjectiu no actua de diafragma
dobertura. Lull shaur` a dacostar al màxim a locular i mirar a traves dell. La imatge de lobjectiu
limitar` a el camp que veurà lull i, per tant, lobjectiu fa de diafragma de camp del conjunt telescopi-ull,
i la seva imatge de lluerna de sortida.
1.3.4 Ullera terrestre
La ullera terrestre es una alternativa per aconseguir telescopis amb augment visual positiu sense que es
generin els problemes de vinyetatge propis de la ullera de Galileu. Es tracta duna ullera astron` omica a
la qual sha afegit una lent denominada inversora. La imatge de linnit es forma al pla focal imatge de
lobjectiu. Aquesta imatge es projecta a traves de la lent inversora i es forma una nova imatge intermèdia.
El pla de formaci o daquesta imatge es coincident amb el pla focal objecte de locular, i per tant els raigs
surten parallels del sistema. Com que laugment de la projeccio a traves de la lent inversora es negatiu,
laugment total es positiu.
Es pot demostrar que la ullera terrestre te un augment visual que es igual a
1.3. TELESCOPIS 23
Figura 1.30: Ullera de Galileu (tracat de raigs en eix)
Figura 1.31: Ullera de Galileu (tracat de raigs en camp)
ut
=
tan(
)
tan()
=
f
obj
f
oc
s
s
=
ua
inv
(1.18)
Laugment visual en aquest cas es igual a laugment visual corresponent a la ullera astron` omica que
podrem construir sense inversora, multiplicat per laugment lateral de la projecci o de la imatge intermèdia
a traves de la lent inversora. Com que els dos augments parcials son negatius, laugment total es positiu.
En aquest instrument, lobjectiu ha de fer de pupilla dentrada. La posici o de la imatge daquesta a traves
de la inversora i locular indica on sha de collocar lull. El diafragma de camp en aquest instrument
està situat equivalentment al pla focal imatge de lobjectiu o al pla focal objecte de locular, encara que
generalment es troba en el darrer.
24 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
Figura 1.32: Ullera terrestre
1.3.5 Telescopis de miralls
Basant-se en el telescopi astronòmic es poden dissenyar telescopis en els quals lobjectiu es construeixi amb
un sistema de miralls en comptes de lents. Aquests sistemes son de gran lluminositat i presenten valors
de f
obj
molt grans. A mes a mes, els miralls no presenten aberracio cromàtica. Els grans telescopis tenen
arquitectures daquests tipus. La gura 1.33 mostra un exemple de telescopi de miralls: en determinar
la posicio del pla principal objecte obtenim que la focal de lobjectiu es molt gran, la qual cosa suposa
un valor de laugment molt elevat.
Figura 1.33: Telescopi de Cassegrain
1.4 Microscopis
1.4.1 La lupa. Lobjectiu del microscopi
Un microscopi es un sistema òptic dissenyat per observar objectes petits. Si volem observar un objecte
molt petit, el que farem ser` a apropar-nos-hi al m` axim, es a dir ns que lull sigui capa c dacomodar.
Aquesta distància mnima per la qual lull encara es capac denfocar sanomena dist` ancia del punt proper
1.4. MICROSCOPIS 25
i es pren, com a mitjana, 250 mm.
El microscopi està basat en el funcionament de la lupa. En mirar un objecte dal cada y
0
a ull nu,
situarem lull a 250 mm de lobjecte. La tangent de langle (vegeu gura 1.34) es tan() = y
0
/250. Si
visualitzem ara lobjecte a traves duna lent convergent, el podem veure amb un cert augment. Colloquem
lobjecte al pla focal objecte de la lent (vegeu la gura 1.35) i observem. Els raigs sortiran parallels despres
de travessar la lent. El raig que passa pel centre de la lent i lextrem de lobjecte formar` a un angle
respecte a leix òptic. La tangent daquest angle ser` a tan(
) = y
0
/f. Per tant, laugment visual ser` a
=
tan(
)
tan()
=
250
f
(La focal sha dexpressar en mm.) (1.19)

Noteu que aquest augment es positiu.
Figura 1.34: Observacio dun objecte sense instrument
Figura 1.35: Observacio dun objecte amb lupa
1.4.2 El microscopi compost
El microscopi es dissenya afegint una etapa projectora (objectiu) prèvia a la lent actuant com a lupa
(ocular). Lobjecte a observar es colloca a distància s del lobjectiu. La imatge a traves de lobjectiu es
forma a dist` ancia s
daquesta lent. El pla on es forma aquesta imatge intermèdia es coincident amb el

pla focal objecte de la lent que actua com a lupa (ocular). Els raigs surten parallels despres de travessar
locular i aix, lull pot observar en condicions de no acomodaci o.
Sigui t la dist` ancia entre el pla focal imatge de lobjectiu i el pla focal objecte de locular. Es pot demostrar
que laugment visual daquest instrument es
26 CAP
ITOL 1.
`
OPTICA GEOM
`
ETRICA
Figura 1.36: Microscopi
Figura 1.37: Microscopi amb illuminacio Kohler
=
tan(
)
tan()
=
t
f
obj
250
f
oc
=
obj
oc
, (1.20)
es a dir, laugment de linstrument es calcula multiplicant els augments de lobjectiu
obj
pels augments
de locular
oc
. Com en el telescopi, lobjectiu fa de diafragma dobertura. La seva imatge a traves de
locular, es la pupilla de sortida, on es colloca lull. El diafragma de camp es troba situat al pla focal
objecte de locular.
Un aspecte important en el disseny dun microscopi es la illuminaci o de la mostra. Podem utilitzar, per
exemple, un sistema dilluminacio Kohler per fer-ho. La mostra es colloca enganxada al condensador i
per tant es illuminada uniformement. Lesquema daquest instrument es pot observar a la gura 1.37.
Captol 2
`
Optica Electromagnètica
2.1 Ones electromagnètiques
2.1.1 Equacions de Maxwell
Linstrument b` asic per descriure els fenòmens relacionats amb l` optica ondulat` oria son les equacions de
Maxwell, que en el sistema CGS Gauss sescriuen:

H =
4
j
c
+
1
c
D
t

E =
1
c
B
t
D = 4
B = 0, (2.1)
on

H es el camp magnètic,

E es el camp elèctric,

D es el vector desplacament,

B es el vector induccio
magnètica,
j es la densitat de corrent, es la densitat de càrrega i c es una constant de proporcionalitat.

Les equacions de Maxwell es complementen amb les relacions constitutives seg uents:
D =
E

B =
H

j =
E, (2.2)
on es la constant dielèctrica, es la permeabilitat magnètica i es la conductivitat elèctrica. En
un medi dielèctric homogeni i isòtrop, sense càrrega = 0, i constants, i = 0. Les equacions se
simpliquen:

H =

c
E
t

E =

H
t
E = 0
B = 0. (2.3)
Quan un camp electromagnètic canvia de medi, les components normals i tangencials daquest veriquen
les relacions seg uents:
27
28 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Components normals: n(

D
2

D
1
) = 4
s
n(

B
2

B
1
) = 0
Components tangencials: n (

E
2

E
1
) = 0 n (

H
2

H
1
) =
4
c
j
s
, (2.4)
on n es el vector normal a la superfcie, i
s
i

j
s
son les densitats supercials de càrrega i corrent,
respectivament. Els subndexs 1 i 2 fan referència als camps en el medi original i en el medi en el qual
es transmeten els camps, respectivament. Si les densitats de càrrega i corrent s on zero,
s
= 0 i

j
s
= 0,
aleshores es veriquen les relacions de continutat seg uent:
Components normals: D
n
2
= D
n
1
B
n
2
= B
n
1
Components tangencials: E
t
2
= E
t
1
H
t
2
= H
t
1
(2.5)
Els superndexs n i t fan referència a les components normals o tangencials.
2.1.2 Lequaci o dones. Solucions
En un medi homogeni i is` otrop, en combinar les equacions de Maxwell sobte el parell dequacions seg uent:
H =

c
2
2

H
t
2
E =

c
2
E
t
2
. (2.6)
Aquestes expressions son formalment equacions dones. Aix, la velocitat de propagaci o es pot relacionar
amb els paràmetres c, i :
1
v
2
=

c
2
v =
c
. (2.7)
En el buit = = 1, i per tant v = c.

Es a dir c es la velocitat de la llum en el buit. Lndex de refracci o
es pot escriure en funcio dels par` ametres i , n = c/v =
.
Sigui r = (x, y, z) el vector posicio dun punt de lespai i s = (, , ) el vector unitari (|s| = 1) que
indica la direcci o de propagaci o de la ona. Es pot comprovar f` acilment que una funci o f del tipus
f(vt rs) es solucio de lequaci o dones. Aquesta solucio de lequaci o dones sanomena ona plana. En
el cas unidimensional escriurem lequaci o dones com
E
x
2
=
1
v
2
E
t
2
(2.8)
En aquest cas particular, s = (1, 0, 0), i la soluci o sescriu com f(vt +x) o f(vt x). De les relacions entre
la pulsaci o , el perode T, T = 2/, la longitud dona , el n umero dona k, k = 2/, la freq uència
i la velocitat, = v, podem escriure largument de la funci o dona plana com:
vt rs =
1
k
(t krs). (2.9)
2.1. ONES ELECTROMAGN
`
ETIQUES 29
Depenent del cas que sestudi, la funci o f pot ser complicada de descriure. El teorema de Fourier arma
que qualsevol funci o pot ser descrita com a combinacio lineal de funcions harm` oniques. Per aquesta ra o,
prendrem funcions dona harm` oniques com a descripcio dels camps elèctric i magnètic, per exemple:
E =

E
0
cos(t krs)

H =

H
0
cos(t krs), (2.10)
on els mòduls |
E
0
| i |
H
0
| son les amplituds màximes dels camps elèctric i magnètic, respectivament. Lar-
gument daquestes funcions es adimensional. Per comoditat, a lhora de fer manipulacions matem` atiques
escriurem els camps en notacio complexa, encara que nomes la seva part real (o imaginària) te interès
fsic, es a dir:
E =

E
0
exp(i(t krs))

H =

H
0
exp(i(t krs)) (2.11)
on

E
0
es lamplitud de lona i exp(i(t krs)) la seva fase, que tambe es pot escriure en termes de lndex
de refraccio. Si denim p = /c, tindrem que
E =

E
0
exp(ip(ct nrs))

H =

H
0
exp(ip(ct nrs)). (2.12)
Denim el concepte de front dona com el lloc geomètric dels punts que tenen la mateixa fase, en un
moment donat. En el cas dones planes, el front dona es el pla krs = C, on C es una constant.

Es
possible establir una relaci o entre els conceptes de fase i cam ` optic ( = nl, on n es lndex de refracci o).
La diferència de fase entre dos plans 1 i 2 del front dona, situats a dist` ancia l entre si, es
(t kr
2
s) (t kr
1
s) = k(r
2
r
1
)s = kl. (2.13)
Si lona es propaga en un medi dndex n, kl = (k/n)nl = (k/n). Aquest resultat sutilitzarà mes
endavant en lestudi dels sistemes interferencials. Una altra soluci o de lequaci o dona que presenta un
gran interès es aquella en què el valor de lamplitud de lona nomes depèn de la dist` ancia al punt en què
es genera. En aquest cas (ona esfèrica), es convenient escriure lequacio dones en coordenades esfèriques,
i prendre nomes la part radial, es a dir,

E =

E(r, t):
E =
1
r
2
r
E
r
2
=
1
v
2
E
t
2
. (2.14)
I podem escriure
2
r
E
r
2
=
1
v
2
2
r
E
t
2
. (2.15)
Aquesta darrera expressio es formalment idèntica a lequaci o dones en una dimensi o escrita en coorde-
nades cartesianes. Per tant, la solucio en aquest cas serà del tipus
E =

f(vt r)
r
. (2.16)
En aquest cas, el front dones es una esfera.
30 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Figura 2.1: Diferència de fase
Figura 2.2: Diferència de fase (esquema
transversal)
2.1.3 Energia. Vector de Poynting
Introduint les solucions de lequaci o dones per als camps elèctric i magnètic a les equacions de Maxwell,
podem deduir les relacions seg uents :
s

H = n
E s

E =

H
n
, (2.17)
relacions que indiquen que els vectors camp elèctric i camp magnètic, i el vector s son ortogonals entre
si. Els vectors camps elèctric i magnètic vibren en un pla que es propaga segons la direcci o s, tal i com
es mostra a la gura 2.3.
Lenergia electromagnètica emmagatzemada en un diferencial de volum sescriu
du =
_
1
8
(|
E|
2
+|
H|
2
)
_
dv, (2.18)
i, per tant, la variaci o per unitat de temps denergia electromagnètica emmagatzemada en un volum V
que tanca una superfcie S es
u
t
=

t
__
V
_
1
8
(|
E|
2
+|
H|
2
)
__
dv. (2.19)
Considerem un material dielèctric ideal ( = 0). Fent servir les equacions de Maxwell podem demostrar
que la variaci o denergia anterior pot expressar-se com
u
t
=
c
4
_
S
E

Hds. (2.20)
Denim el vector de Poynting com
S =
c
4
E

H. (2.21)
2.1. ONES ELECTROMAGN
`
ETIQUES 31
S
Figura 2.3: Transversalitat dels camps elèctric i magnètic
El vector de Poynting expressa la variaci o denergia radiada per unitat de temps i de superfcie perpen-
dicular a la direcci o de propagaci o. Cal observar que en medis homogenis i isòtrops el vector de Poynting
i el vector s tenen la mateixa direccio. Si aquesta ona correspon al visible (350-700 nm) el perode de
vibraci o es aproximadament de 10
14
s. Quan posem un detector (cèllula fotoelèctrica, càmera de vdeo,
ull, etc.) davant una ona electromagnètica, aquest no es capac de seguir les oscillacions i per tant de-
tecta la mitjana temporal del senyal. Aix, denim la intensitat com la mitjana temporal del vector de
Poynting.
I =< |
S| >=
1
_

0
|
S|dt (2.22)
Resolent la integral anterior, la intensitat detectada per a ones planes es
I =
cn
8
|E
0
|
2
, (2.23)
mentre que per ones esfèriques tenim
I =
cn
8
|E
0
|
2
r
2
, (2.24)
resultat conegut com la llei del quadrat de la dist` ancia.
32 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
2.2 Polaritzaci o
2.2.1 Lellipse de polaritzaci o
Considerem la corba que es genera a z = 0, a partir de la composici o de dos camps elèctrics de la mateixa
freq uència, que vibren amb un cert desfasament entre ells, que viatgen en la mateixa direccio - per
conveniència es pren s = (0, 0, 1) - i amb les seves direccions de vibracio ortogonals, es a dir:
E
x
= A
1
cos(t) E
y
= A
2
cos(t +). (2.25)
En fer desaparèixer el par` ametre t de les formules anteriors, obtenim lequaci o cartesiana
E
2
x
A
2
1
+
E
2
y
A
2
2
2
E
x
E
y
A
1
A
2
cos() = sin
2
(), (2.26)
que correspon a una ellipse amb centre a lorigen de coordenades, però amb leix major formant un cert
angle amb leix x. Aquest angle es pot trobar a partir de lexpressi o
tan(2) =
2A
1
A
2
cos()
A
2
1
A
2
2
. (2.27)
Figura 2.4: Llum polaritzada ellpticament. La gura mostra dos casos, sense rotacio i amb rotacio dels eixos de
lellipse respecte als eixos de coordenades. En els dos casos, lellipse es a linterior dun rectangle de dimensions
2A
1
2A
2
El camp elèctric que es combinacio dels dos camps elèctrics anteriors sescriu com
E =
_
_
_
_
A
1
exp(i(t kz))
A
2
exp(i(t kz +))
0
_
_
_
_
. (2.28)
2.2. POLARITZACI
O 33
Aquest camp, en propagar-se, genera una espiral de pas ellptic. Aquesta ona sanomena llum polaritzada
ellptica. El camp magnètic te un comportament equivalent, i es determina a partir de la relaci o

H =
ns

E. Si ara posem un detector normal a la direcci o de propagaci o, la intensitat que detectarem
sobtindr` a a partir de la mitjana temporal del vector de Poynting. En aquestes condicions determinem
que H
y
= nE
x
i H
x
= nE
y
; per tant:
S =
c
4
E

H |
S| =
cn
4
(A
2
1
cos
2
(t) +A
2
2
cos
2
(t +)), (2.29)
i calculant la mitjana temporal sobte
I =
cn
8
(A
2
1
+A
2
2
). (2.30)
Per tant, la intensitat es la suma directa de les contribucions a la intensitat del camp elèctric segons la
direccio x i del camp elèctric segons la direccio y.
2.2.2 Polaritzaci o: casos particulars
Fixem-nos ara en un pla qualsevol z = z
0
. El vector camp elèctric canvia de direccio en funci o del temps
i la gura que genera lextrem daquest vector es descriu per lequaci o 2.26. Considerant els diferents
valors que pot prendre , obtenim els diferents casos de polaritzacio (vegeu la gura 2.5).
Alguns casos despecial interès:
1. Llum polaritzada lineal: = 0 o be = .
2. Eixos de lellipse coincidents amb els eixos de coordenades: = /2 o be = 3/2.
Llum polaritzada circular: si a mes, A
1
= A
2
.
3. El sentit de gir de lellipse es dextrogir si 0 < < , mentre que el sentit de gir es levogir:
< < 2. Aix` o es pot deduir analitzant levoluci o del vector

E en t = 0.
2.2.3 Polaritzadors
En la llum natural (monocrom` atica) tots els estats de , A
1
i A
2
son equiprobables, es a dir < cos() >= 0,
< A
2
1
>=< A
2
2
>. Els polaritzadors son uns dispositius que permeten obtenir llum polaritzada lineal a
partir de llum natural.
Els polaritzadors es caracteritzen per un eix de polaritzaci o, que indica la direcci o en què la llum surt
linealment polaritzada. Si enviem llum polaritzada lineal de manera que el vector camp elèctric vibri en
una direcci o que formi un angle amb leix de polaritzaci o, la intensitat que es detectarà a la sortida
serà I |E
0
|
2
cos
2
(), resultat conegut com la llei de Malus.
Qualsevol dispositiu que modiqui activament lestat de polaritzaci o de la llum pot ser descrit per una
matriu de 4x4 elements (matriu de Mueller, M). La llum ve descrita per un vector de quatre components
(vector de Stokes,

S). La llum resultant (
) es relaciona amb la inicial a partir de lexpressi o

S
= M
S.
El vector de Stokes

S = (I, M, C, S) es deneix com
34 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Figura 2.5: Polaritzacio: casos particulars
S =
_
_
_
_
_
_
I
M
C
S
_
_
_
_
_
_
=
1
A
2
1
+A
2
2
_
_
_
_
_
_
A
2
1
+A
2
2
A
2
1
A
2
2
2A
1
A
2
cos()
2A
1
A
2
sin()
_
_
_
_
_
_
. (2.31)
Alguns exemples:
1. Llum polaritzada lineal segons eix x: (1, 1, 0, 0).
Figura 2.6: Polaritzacio: llei de Malus
2.3. PROPAGACI
O, REFLEXI
O I REFRACCI
O 35
2. Llum polaritzada lineal segons eix y: (1, 1, 0, 0).
3. Llum polaritzada circular dextrogira: (1, 0, 0, 1).
4. Llum polaritzada circular levogira: (1, 0, 0, 1).
5. Llum natural: (1, 0, 0, 0).
Un polaritzador lineal, leix de polaritzacio del qual forma un angle amb leix y, es descriu com
_
_
_
_
_
_
1 cos(2) sin(2) 0
cos(2) cos
2
(2) sin(2) cos(2) 0
sin(2) sin(2) cos(2) sin
2
(2) 0
0 0 0 0
_
_
_
_
_
_
. (2.32)
2.3 Propagaci o, reexi o i refracci o
2.3.1 Deducci o de les lleis de l
`
Optica Geomètrica
Una ona incideix sobre una superfcie que separa dos medis dielèctrics isòtrops dndexs n i n
(vegeu
gura 2.7). En interaccionar amb la superfcie de separacio, part de lenergia torna al primer medi i part
de lenergia es transmet al segon. Com que a la superfcie de separacio es veriquen les condicions de
contorn (equaci o 2.4) i, en el cas particular que estem considerant, la densitat supercial de càrrega i els
corrents supercials son nuls, podem escriure la continutat de les components del camp:
Components normals: D
n
2
= D
n
1
B
n
2
= B
n
1
(2.33)
Components tangencials: E
t
2
= E
t
1
H
t
2
= H
t
1
. (2.34)
Prenem, per exemple, la continutat de la component tangencial y dels camps elèctrics a la superfcie de
separacio de medis, que per comoditat prendrem a z = 0; podrem escriure E
y
+E
y
= E
y
. Desenvolupant
aquesta expressio tenim
A
y
e
ip(ctn(x+y))
+A
y
e
ip
(ctn
x+
y))
= A
y
e
ip
(ctn
x+
y))
, (2.35)
on A
y
, A
y
i A
y
son les amplituds tangencials dels camps incident, transmès i reectit, p = /c, p
/c
i p
/c. El punt considerat (x, y, 0) es un punt de la superfcie de separacio dels medis. Els vectors
que indiquen la direcci o de propagaci o de la fase son s = (, , ), s
= (
), s
= (
).
Lexpressio de continutat sha de vericar en qualsevol moment i per a qualsevol punt. Per tant, no
pot dependre de les variables espacials o temporals. L unica manera que aquestes no siguin presents a
lequaci o es que les tres fases siguin iguals i, per tant, que es puguin cancellar. Aix` o passa si es verica:
pc = p
c = p
c : La freq uència no canvia en canviar de medi, ni en produir-se una reexi o. No obstant

aix` o, atès que la velocitat de la llum es dependent del medi, la longitud dona canvia en canviar de
medi. La longitud dona dun camp propagant-se en medi dndex n es relaciona amb la longitud
dona en el buit (
0
), mitjan cant la relacio =
0
/n.
36 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Figura 2.7: Deduccio de les lleis de la reexio i de la refraccio
n = n
= n
: Fent una rotaci o deixos de manera que = 0, implica necessàriament que
=
0, amb la qual cosa es prova que el raig incident, el reectit i el transmès estan en el mateix pla.
n = n
= n
: Com que la llum que es reecteix torna al primer medi, n = n
; per tant, =
.
Projectant aquesta component sobre leix x, tenim que =
(llei de la reexi o). Per altra banda,

com que es verica que n = n
, tenim nsin() = n
sin(
) (llei de la refracci o).

2.3.2 F ormules de Fresnel
En aquesta seccio estudiarem quin valor pren lamplitud del camp en canviar de medi o reectir-se, en
funci o de lamplitud incident. Prenem un front dona que avan ca segons la direccio s. Considerarem
un camp elèctric polaritzat linealment, que vibra en el pla denit pel front dona. Per fer la resoluci o
del problema mes entenedora, projectarem el vector camp elèctric sobre dos eixos: un eix al pla xz (eix
parallel) i un eix perpendicular a lanterior, i que es parallel a leix y (eix perpendicular) i analitzarem
cada cas per separat. El pla xz es el dincidència.
Camp E parallel al pla dincidència

E
||
Considerem el primer cas, indicat a la gura 2.8. Prenem la projecci o del camp elèctric sobre el pla xz.
La direccio del camp magnètic queda denida per la relaci o

H = ns

E. Com que no hi ha altres camps
presents en el problema que puguin modicar la direcci o dels camps, les direccions daquests son les que
es mostren a la gura 2.8. El sentit del camp elèctric es tal que la component x es positiva. Escriurem
els camps de la manera seg uent:
E
||
=

A
||
exp(ip(ct nrs))
||
=

A
||
exp(ip
(ct n
rs
))
||
=

A
||
exp(ip
(ct n
rs
)). (2.36)
Per simplicar-ne la nomenclatura prendrem els m` oduls A
||
= |
A
||
|, A
||
= |
||
| i A
||
= |
||
|. Per
deduir la relaci o entre les amplituds, operarem de la manera seg uent:
2.3. PROPAGACI
O, REFLEXI
O I REFRACCI
O 37
Figura 2.8: Formules de Fresnel. Camp E parallel al pla dincidència
1. Es projecta la component tangencial (x) del camp elèctric i shi aplica la condici o de continutat.
2. Es projecta la component tangencial (y) del camp magnètic i shi aplica la condici o de continutat.
3. Es reescriu el camp magnètic en termes del camp elèctric. Sobte un sistema dequacions lineal amb
dues incògnites (A
||
i A
||
), la solucio del qual d ona
A
||
= A
||
2 sin(
) cos()
sin(
+) cos(
)
(2.37)
A
||
= A
||
tan(
)
tan(
+)
. (2.38)
Camp E perpendicular al pla dincidència

E
El segon cas que cal considerar es anàleg a lanterior, per` o ara el camp elèctric es perpendicular al pla
xz, segons sindica a la gura 2.9. El camp elèctric sha pres en el sentit positiu de leix y. Operant de
la mateixa manera que en cas anterior, sobte la relacio entre lamplitud dels camps elèctrics transmès i
reectit en funci o de lincident per al cas de polaritzaci o perpendicular.
A
= A
2 sin(
) cos()
sin( +
)
(2.39)
38 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Figura 2.9: Formules de Fresnel. Camp E perpendicular al pla dincidència
A
= A
sin(
)
sin( +
)
. (2.40)
Les equacions 2.37-2.40 reben el nom de formules de Fresnel. Habitualment es treballa amb els coecients
de reexio (r
i r
||
) i transmissio (t
i t
||
), que es deneixen :
r
||
=
A
||
A
||
t
||
=
A
||
A
||
r
=
A
=
A
. (2.41)
2.3.3 Anàlisi dels coecients de transmissi o i reexi o
A continuaci o es mostra la variacio dels quatre coecients de Fresnel en funcio de langle dincidència .
Alguns casos dinterès son:
Incidència normal ( = 0):
t
||
= t
=
2n
n +n
(2.42)
2.3. PROPAGACI
O, REFLEXI
O I REFRACCI
O 39
r
||
= r
=
n n
n +n
. (2.43)
Angle de Brewster. Tenim incidència amb angle de Brewster quan A
||
= 0. En aquest cas la
component reectida està polaritzada segons la direccio perpendicular. Aix` o passa quan
tan(
B
) =
n
n
. (2.44)
Angle lmit: angle dincidència pel qual
= /2:
sin(
l
) =
n
n
. (2.45)
Aquest angle nomes te sentit quan n
< n.
Figura 2.10: Coecients de transmissio i reexio. Cas
n = 1 i n
= 1.5
Figura 2.11: Coecients de transmissio i reexio. Cas
n = 1.5 i n
= 1
Q uestions interessants que podem extreure de lan` alisi de les gures:
En incidència normal i per a valors petits de langle dincidència, els coecients de reexio parallel
i perpendicular s on iguals. El mateix passa amb els coecients de transmissio.
Valors negatius. La presència daquests valors en els coecients indica que el sentit que es va atribuir
als camps en fer la deduccio de les formules de Fresnel no es apropiat en aquest cas.
Per a angles superiors al lmit, no existeix ona transmesa.
Lamplitud transmesa pot superar el valor de la incident. Aix` o no viola cap principi de conservaci o,
ja que lamplitud no es lenergia, la qual, ` obviament, s que es conservarà.
Es pot comprovar que
r
||
= r
||
r
= r
t
||
t
||
= 1 r
2
||
t
= 1 r
2
, (2.46)
40 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
on els factors r
||
, t
||
, r
i t
han estat calculats fent el pas de n a n
mentre que els factors r
||
, t
||
, r
i
t
es calculen fent el pas en sentit invers, es a dir, de n
a n.
Estudi dels casos dincidència rasant i normal
Lestudi dels canvis de signe en el factor de reexio parallel sha de fer amb cura. Analitzarem els casos
extrems dincidència rasant ( = /2) i incidència normal ( = 0); considerarem les gures 2.8 i 2.9.
CAS A: n < n
:
Incidència normal. Els coecients de reexio parallel i perpendicular s on negatius; el vector
camp elèctric reectit apunta sempre en sentit contrari al del dibuix (vegeu les gures 2.9 i
2.8). Observem que entre el camp incident i el reectit hi ha un canvi de fase per als dos
casos ([[ i ).
Incidència rasant. El coecient parallel es positiu; per tant, el sentit del vector es correcte.
En el cas perpendicular el sentit no es correcte. Per tant, el camp incident i el reectit estan
sempre en oposicio de fase. Daqu, i interpolant els casos intermedis, es pot inferir que sempre
tenim un canvi de fase en la reexio.
Transmissio. Els coecients son sempre positius. No hi ha cap canvi en lorientaci o dels vectors.
En vista de com estan disposats podem assegurar que no hi ha canvi de fase .
CAS B: n > n
: Fent el mateix raonament que en el cas anterior, podem assegurar que, en aquestes
condicions, mai no es produeix un salt de fase , ni en reexi o ni en refracci o.
2.3.4 Factors de transmissi o i reexi o en intensitat
Denim els factors de transmissi o com el quocient entre la intensitat transmesa i la incident. Cal denir
un factor per a la component parallela i un altre per a la perpendicular. Recordem que la intensitat es
deneix com la mitjana temporal de lenergia radiada per unitat de temps i de superfcie. La denicio
dintensitat exigeix, a mes, que la deteccio es faci amb un detector situat normalment a la direccio de
propagaci o. Recordem que la intensitat detectada val I =
cn
8
A
2
.
Considerem la situacio de la gura 2.12. Una ona plana incideix sobre una superfcie de separacio de
medis amb un angle respecte a la normal i es refracta formant un angle
. La comparacio entre els

vectors de Poynting es far` a a la superfcie de separacio dels medis, aplicant el principi de conservaci o
de lenergia. |
S| cos() es lenergia que incideix per unitat de superfcie. Anàlogament, |
| cos(
) es
lenergia transmesa. Per tant, el factor de transmissio en intensitat de la component parallela serà
T
||
=
I
||
I
||
=
< |
||
| >cos(
)
< |
S
||
| >cos()
=
A
2
||
n
cos(
)
A
2
||
ncos()
(2.47)
i, per a la component perpendicular,
T
=
A
2
cos(
)
A
2
ncos()
. (2.48)
Quant a la component reectida, ara =
i n = n
, i per tant es pot escriure

2.3. PROPAGACI
O, REFLEXI
O I REFRACCI
O 41
Figura 2.12: Obtenci o dels factors de transmissio en intensitat
R
||
=
A
2
||
A
2
||
R
=
A
2
A
2
. (2.49)
Sha de vericar que
R
||
+T
||
= 1 R
+T
= 1 (2.50)
i, en el cas dincidència normal,
T
||
= T
=
4nn
(n +n
)
2
R
||
= R
=
_
n n
n +n
_
2
. (2.51)
2.3.5 Estudi de la reexi o total
Quan la llum arriba a una superfcie de separacio de medis (n
< n), amb un angle superior a langle lmit,

tota la llum torna al primer medi. Recordem que langle lmit sobte quan es verica nsin() = n
sin(/2).
Denim N com, N = sin() = n
/n.
La llei de Snell te un clar signicat geomètric quan treballem amb medis dielèctrics i en les condicions
habituals. Podem fer la hip` otesi seg uent: la llei de la refracci o te una validesa formal mes enllà del seu
signicat intutiu. Considerem una ona plana incident sobre una superfcie de separacio de medis amb un
angle >
l
i n > n
. Si acceptem la validesa formal de la llei de Snell podrem escriure sin(
) = sin()/N.
Noteu que sin(
) > 1, i per tant el valor de cos(
) es
cos(
) =
i
N
_
sin
2
() N
2
, (2.52)
42 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
on cos(
) es una magnitud imagin` aria. Mes endavant, per consideracions de conservacio de lenergia es
menysprearà el signe +. Coneixent el valor del sin(
)i del cos(
) podem aplicar les f ormules de Fresnel.

Analitzant la gura 2.11 es pot comprovar que els factors de reexi o perpendicular i parallel prenen els
valors 1 i 1 respectivament, per a angles dincidència superiors al lmit. Podem estudiar amb mes detall
els valors de langle dincidència. Les formules del factor de reexi o per als dos casos de polaritzacio son:
r
||
=
tan(
)
tan(
+)
r
=
sin(
)
sin(
+)
.
Com que coneixem els valors de sin(), cos(), sin(
) i cos(
), podem posar les formules de Fresnel en

termes daquests valors coneguts. Despres de fer unes quantes operacions obtenim que
r
||
= e
i(,n,n
)
r
= e
i(,n,n
)
. (2.53)
Es tracta dun resultat interessant: els coecients de reexi o son complexos i de mòdul 1. Lona reectida
parallela tindr` a per equaci o
||
=

A
||
r
||
exp(ip(ct nrs
)) =

A
||
exp(ip(ct nrs
) +i), (2.54)
mentre que la component perpendicular ser` a
=

A
exp(ip(ct nrs
)) =
exp(ip(ct nrs
) +i). (2.55)
Per tant, lona reectida estar` a polaritzada elliptcament i les seves components desfasades . Aquest
desfasament depèn de n i n
i pot variar en funci o de langle dincidència .

Figura 2.13: Reexio total Figura 2.14: Reexio total frustrada
Te sentit parlar de llum transmesa? A primera vista, i atès que tota la llum torna al primer medi, sembla
una pregunta sense sentit. No obstant aix` o, escrivim lona en el segon medi:
2.4.
`
OPTICA DE MEDIS CONDUCTORS 43
=

A
exp(ip(ct n
rs
)) =

Aexp(ip(ct n
(xsin(
) +z cos(
))). (2.56)
Tambe podem escriure el valor de sin(
) i cos(
) en termes del sin(),
=

Aexp
_
ip
_
ct n
_
x
sin()
N
+z(
i
N
_
sin
2
() N
2
___
(2.57)
i operant,
=

Aexp
_
_
pn
_
sin
2
() N
2
N
z
_
_
exp
_
ip(ct x
n
sin()
N
)
_
. (2.58)
La interpretaci o daquesta equacio es la seg uent:
El terme damplitud presenta una caiguda exponencial r` apida a mesura que penetrem en el segon
medi. Menyspreem el signe + de lexponencial real ja que es tracta duna soluci o sense sentit fsic,
que donaria lloc a una ona que augmentaria indenidament la seva amplitud.
La direccio del vector de fase es s = (1, 0, 0): lona es propaga en la direcci o de la interfase dels dos
medis.
El model demostra lexistència duna ona que penetra unes longituds dona en el segon medi. Aix` o es
corrobora experimentalment amb un fenomen denominat reexi o total frustrada o efecte t unel ` optic: quan
el segon medi es una làmina de gruix molt petit, i senvia una ona amb un angle superior al lmit, es
pot observar que aquesta es transmet completament sense reectir-se. Lexplicacio satisfactòria daquest
fenomen cal buscar-la en la Fsica Quàntica, que elimina la inconsistència del nostre raonament: lona de
la interfase es la mateixa que despres detectem com a reectida.
2.4
`
Optica de medis conductors
2.4.1 Propagaci o en medis conductors
Considerem un medi que presenta conductivitat ,= 0. Els metalls tenen valors de molt alts, però els
dielèctrics reals tambe poden tenir conductivitats diferents de zero. En un medi com aquest, no magnètic
( = 1) i sense densitat volumètrica de càrrega ( = 0), les equacions de Maxwell sescriuen:

H =
4
c

E +

c
E
t

E =

H
t
E = 0
H = 0, (2.59)
on

j =
E. Si assagem una solucio de tipus ona harm` onica,

E =

E
0
e
i(tkrs)
, aleshores
E
t
= i
E
0
e
i(tkrs)
= i
E; (2.60)
44 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
per tant, la primera equaci o de Maxwell es pot escriure com

H = (
4
i +)
1
c
E
t
, (2.61)
que es formalment idèntica a lequaci o de Maxwell que saplica en el cas de medis dielèctrics.

Es necessari
fer la identicaci o de la permeabilitat dielèctrica amb una funci o de la permeabilitat generalitzada
=
4
c
i. Si = 0, obtenim de nou la permeabilitat ordin` aria dels medis dielèctrics ideals. Podem
calcular tambe lndex de refracci o generalitzat n, a partir de la relaci o n
2
= . Lndex complex es
n = n i, on n es lndex de refracci o ordinari i es lanomenat coecient dextincio. Identicant
termes podem escriure
n =
_
2
+
_
2
4
+
4
2
2
_
1/2
=
_
2
+
_
2
4
+
4
2
2
_
1/2
. (2.62)
En el cas particular en què / >> , aleshores
n
_
2/, (2.63)
formula coneguda com la relaci o de Drude.
La solucio a lequaci o dones en un medi amb ,= 0 serà
E =

E
0
e
ip(ct nrs)
=

E
0
e
prs
e
ip(ctnrs)
. (2.64)
Veiem que es una equacio similar a la que sobte quan les ones es propaguen lliurement en un medi
dielèctric. No obstant això, lamplitud decau exponencialment a mesura que lona es propaga.
Analitzem ara com es transmet una ona electromagnètica des dun medi dielèctric a un medi metàllic.
En aquesta seccio farem servir els angles i
per referir-nos als angles dincidència i refraccio. i evitar

confusions amb la permeabilitat dielèctrica . Aplicant-hi les condicions de continutat e un canvi de medi,
podrem deduir de nou la f ormula de Snell de la refracci o, aplicable en aquest cas. El que obtindrem es
una expressio daspecte familiar:
nsin() = n
sin(
), (2.65)
però notablement diferent quant a la seva interpretaci o. Ara, lndex del segon medi es complex i

es
un valor tambe complex. Notem que el producte n
sin(
) es real, però n
cos(
) = a bi, en general, no
ho serà. Lona en el segon medi sescriurà
=

E
0
e
ip(ct n
rs)
=

E
0
exp(ip(ct n
(xsin(
) +z cos(
)))), (2.66)
2.5.
`
OPTICA DE MEDIS ANIS
`
OTROPS 45
i operant ens quedar` a
=

E
0
e
ip(ct n
rs)
=

E
0
e
ip(ct(xnsin()+za))
e
pbz
. (2.67)
Lona sesmorteeix ràpidament a mesura que penetra en el medi amb conductivitat. A mes, lona es
propaga en la direcci o fsica s
= (nsin(), 0, a). Per tant langle fsic de refraccio es

tan(
) =
nsin()
a
. (2.68)
Per altra banda, la major part de la llum es reecteix. Per exemple, si calculem el factor de reexi o R
per incidència normal des de laire a un metall, sobte
R = |
1 n
1 + n
|
2
1
2
T
1. (2.69)
Això explica la rao per la que sutilitzen recobriments metàllics per fabricar miralls.
2.5
`
Optica de medis anis` otrops
2.5.1 Nomenclatura
Els medis anisòtrops es caracteritzen perquè presenten propietats òptiques diferents segons la direcci o
considerada. Aix` o es tpic dels materials cristallins. En general, el vector camp elèctric

E i el vector
despla cament

D estan relacionats per la relacio

D =
E, on es un tensor de dimensio 3x3.

Es possible
demostrar que aquest tensor es simètric, i per tant, diagonalitza en una certa base de vectors ortogonals:
=
_
_
_
_
x
0 0
0
y
0
0 0
z
_
_
_
_
. (2.70)
Podem denir el tensor dndexs,
_
_
_
_
n
x
0 0
0 n
y
0
0 0 n
z
_
_
_
_
=
_
_
_
_
x
0 0
0

y
0
0 0

z
_
_
_
_
, (2.71)
aix com les velocitats principals,
v
x
=
c
x
v
y
=
c
y
v
z
=
c
z
. (2.72)
Aquestes variables contenen informacio de la fsica del problema i sanalitzaran amb detall mes endavant.
46 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
2.5.2 Equacions de Maxwell. Solucions
Considerem un medi dielèctric anisòtrop, no magnètic ( = 1), sense conductivitat ( = 0) ni densitat
de càrrega ( = 0). En aquestes condicions, les equacions de Maxwell sescriuen:

H =
1
c
D
t

E =
1
c

H
t
D = 0
H = 0 (2.73)
La solucio dones planes per a aquestes equacions serà
E =

E
0
exp(ip(ct nrs))
H =

H
0
exp(ip(ct nrs))
D =

D
0
exp(ip(ct nrs)), (2.74)
on n =
c
v
n
es lndex de refracci o i v
n
es la velocitat de fase. Introduint aquestes solucions a les equacions
de Maxwell, i fent les derivades espacials i temporals corresponents, obtenim les condicions seg uents:
n(
H s) =

D
n(s

E) =

H
Hs = 0
Ds = 0. (2.75)
De cada equacio sen dedueix una condici o:
1.

D es perpendicular al pla format per

H i s.
2.

H es perpendicular al pla format per s i

E.
3.

H i s son perpendiculars.
4.

D i s son perpendiculars.
A mes, combinant aquestes quatre equacions i fent desaparèixer el camp magnètic, podem escriure
D = n
2
(
E s(
Es)). (2.76)
Manipulant aquesta equaci o podem escriure les components del vector

D,
D
i
=
c
2
Es
v
2
i
v
2
n
s
i
, (2.77)
don es dedueix que la direcci o del vector

D es constant, i per tant que la llum est` a linealment polaritzada.
Multiplicant

D per s es dedueix la relaci o seg uent:
2.5.
`
`
OTROPS 47
s
2
x
v
2
x
v
2
n
+
s
2
y
v
2
y
v
2
n
+
s
2
z
v
2
z
v
2
n
= 0. (2.78)
Figura 2.15: Camps propagant-se en un medi anisòtrop
Com podem veure a lesquerra de la gura 2.15, els vectors

E,

H,

D, s i

S es disposen segons sindica.
El vector de Poynting es proporcional al producte vectorial

E

H. La direccio del raig, i per tant la
direccio de propagaci o de lenergia, no coincideix amb la direcci o del vector normal al front dona s.
Lequacio 2.78 aporta molta informaci o: s = (s
x
, s
y
, s
z
) es el vector normal al front dona i indica la seva
direccio de propagaci o. Per altra banda, v
x
, v
y
i v
z
son par` ametres que venen xats pel medi, ja que
sexpressen directament en termes de les components del tensor dielèctric, i v
n
es la velocitat que pot
prendre el front dona. Fixat el medi i la direcci o de propagaci o s, la f ormula 2.78 esdeve una equaci o,
la inc` ognita de la qual es v
n
. Es pot comprovar que aquesta equaci o te dues solucions per a v
n
, que
anomenarem v
n1
i v
n2
.

Es a dir, per a una direcci o de propagaci o del front dona es poden propagar
dues ones que viatgen a velocitats diferents. Es pot comprovar que les polaritzacions daquestes ones,
que notarem

D
1
i

D
2
, veriquen

D
1
D
2
= 0. Per altra banda, tot i que la direcci o de propagaci o de la
fase sigui comuna, la direcci o del raig de cada ona es diferent. Aquests resultats es troben resumits a la
dreta de la gura 2.15.
Denicio: les direccions s que veriquen que v
n1
= v
n2
sanomenen eixos ` optics.
Podem distingir tres casos:
x
=
y
=
z
Sistema equivalent a un medi homogeni
x
=
y
,=
z
Sistema uniaxial (un eix ` optic)
x
,=
y
,=
z
Sistema biaxial (dos eixos òptics)
En el primer cas, els valors de la diagonal del tensor dielèctric son iguals i per tant es com si fos un
escalar; es pot assimilar aquest cas a la propagacio en un medi homogeni. Aix` o es el que passa amb
els materials que cristallitzen en el sistema c ubic. El segon cas es dona en determinats materials que
cristallitzen segons els sistemes hexagonal, tetragonal o trigonal. Des del punt de vista òptic presenten
48 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
la caracterstica de tenir un eix ` optic. Els cristalls que no tenen cap direccio de simetria privilegiada i els
tres elements del tensor dielèctric son diferents, tenen dos eixos ` optics.
2.5.3 Medis uniaxials
Ara estudiarem amb mes detall els medis uniaxials. Partim de lequaci o 2.78. Els medis uniaxials
veriquen que
x
=
y
o, el que es el mateix, v
x
= v
y
. Anomenem v
x
= v
y
= v
o
(velocitat ordin` aria). En
els medis uniaxials lequaci o 2.78 pren la forma
(v
2
o
v
2
n
)
_
(v
2
z
v
2
n
) sin
2
() + (v
2
o
v
2
n
) cos
2
()
_
= 0, (2.79)
on hem escrit el vector s en coordenades esfèriques:
s
x
= sin() cos()
s
y
= sin() sin()
s
z
= cos(), (2.80)
on es langle que forma el vector s amb leix z i es langle que forma la projeccio del vector s sobre
el pla xy amb leix x. Aquesta equacio te, com ja vam comentar anteriorment, dues solucions, que en
aquest cas son
v
n1
= v
o
v
2
n2
= v
2
o
cos
2
() +v
2
z
sin
2
(). (2.81)
La primera de les solucions per a la velocitat de fase no depèn de la direccio s considerada i es igual a
v
o
. Per tant, la velocitat de fase duna de les ones ser` a sempre v
o
(digual manera que es propagaria una
ona a linterior dun dielèctric homogeni i isòtrop). Com a conseq uència daix` o, un emissor puntual a
linterior dun medi anis` otrop uniaxial generaria una ona esfèrica.
La segona de les solucions indica que lona es propaga amb velocitats diferents segons la direccio consi-
derada; v
n2
es la velocitat extraordin` aria. La direcci o de leix ` optic la trobarem igualant les dues velocitats
de fase obtingudes, v
n1
= v
n2
. Aquesta relacio es verica quan = 0, es a dir, quan leix ` optic coincideix
amb la direccio z (direccio del vector propi del tensor dielèctric corresponent al valor propi
z
). La solucio
v
n2
es lequacio duna ellipse, la qual cosa indica que els fronts dona associats s on ellptics. Per tant, un
emissor puntual a linterior daquest medi generaria una ona, el front dona de la qual ser` a un ellipsoide
de revoluci o. La gura 2.16 mostra els dos fronts dona generats. Existeix una direcci o (eix z) per la qual
els dos fronts dona han avan cat a la mateixa velocitat: es leix òptic.
Un problema interessant que podem estudiar es el comportament duna ona plana que incideix normal-
ment sobre una làmina planoparallela de material anisòtrop uniaxial, com per exemple, la calcita. La
gura 2.17 illustra lexperiment que estem descrivint. Una ona plana incideix normalment i, per tant, el
vector normal al front dona s no es desvia en canviar de medi (angle dincidència, 0
0
, angle de refraccio
0
0
). A linterior del medi uniaxial viatjaran dues ones, les polaritzacions de les quals seran normals entre
si. La direccio de lenergia ve donada pel vector de Poynting

S =
c
4
E

H. Com que una de les ones en
un medi uniaxial es comporta com si es propagues en un medi ordinari, la direcci o del vector de fase s i
la del vector de Poynting s on coincidents. En canvi per a lona extraordin` aria, aquests dos vectors tenen
2.5.
`
`
OTROPS 49
Figura 2.16: Eix òptic i fronts dona
Figura 2.17: Ona ordin` aria i extraordinària en un medi uniaxial
direccions diferents. A mes, aquestes dues ones es propaguen amb velocitats de fase diferents, i per tant
existirà un desfasament entre elles.
Quan els fronts dona arriben al segon pla de separaci o de medis es produir` a una nova refracci o. En el
cas de lona ordin` aria, el vector de fase incideix normalment i per tant lona no es desvia. Pel que fa a
lona extraordin` aria, la direccio del raig forma un cert angle amb la superfcie de separacio. En canvi el
vector de fase incideix normalment sobre aquesta superfcie. Com vam veure anteriorment, en deduir la
llei de la refracci o, aquesta saplica sobre la direcci o del vector de fase s i no sobre la direccio del raig
S (que en el cas dels medis dielèctrics ordinaris son coincidents). Per tant, es tracta tambe dincidència
normal i conseg uentment les dues ones, ordinària i extraordin` aria, surten amb direccions del vector de
Poynting paralleles.
Visualment, si observem un objecte interposant un cristall de calcita amb cares planoparalleles, obser-
varem que la imatge es desdobla. Una imatge apareix just en la mateixa posici o on es lobjecte (ona
50 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
ordin` aria) i laltra surt en una altra posici o (ona extraordin` aria). Utilitzant un polaritzador vericarem
que aquestes dues ones estan polaritzades linealment i que s on normals entre si.
2.5.4 Làmines retardadores
Figura 2.18: Propagaci o segons una direccio normal
a leix òptic
Figura 2.19: Propagacio segons leix òptic
Un exemple interessant de dispositiu ` optic basat en els materials anisòtrops uniaxials s on les làmines
retardadores. Per una direcci o de propagaci o de la fase donada viatgen dues ones amb polaritzacions
perpendiculars entre si. Considerem una l` amina planoparallela dun material uniaxial, de gruix d i tallada
de manera que leix ` optic es parallel a les cares de la làmina. En fer incidir normalment sobre aquesta un
feix de llum, a linterior de la l` amina es propagaran dues ones: com que es tracta dun medi uniaxial, lona
ordin` aria viatjar` a sense canviar de direccio. No obstant aix` o, com que leix òptic es parallel a les cares,
el raig associat a lona extraordin` aria tambe es propagarà en la mateixa direccio, segons es dedueix de la
gura 2.18. Ara be, els dos raigs assoliran la segona cara de la làmina en moments diferents, ja que lndex
de refraccio es diferent per a cadascun dells. Per tant, tenim dues ones desfasades amb polaritzacions
ortogonals i que viatgen en la mateixa direcci o. En general, tindrem llum polaritzada ellpticament. El
desfasament entre les dues components es calcula fent:
=
2
n
e
d
2
n
0
d. (2.82)
Per tant, prenent d de forma apropiada, podem obtenir l` amines que generin, per exemple, un desfasament
de /2 entre ambdues components prenent d = /4(n
e
n
0
) (denominades l` amines /4). Les làmines
que generen un desfasament sanomenen làmines /2. Amb l` amines /4 i polaritzadors lineals es pot
obtenir llum polaritzada circular.
2.5.
`
`
OTROPS 51
Si leix ` optic fos perpendicular a les cares de la l` amina, no apreciarem cap desfasament entre les dues
components ja que les dues ones es propaguen a la mateixa velocitat (vegeu gura 2.19).
52 CAP
ITOL 2.
`
OPTICA ELECTROMAGN
`
ETICA
Captol 3
Interferències
3.1 Coherència
3.1.1 Coherència temporal i monocromaticitat
Un sistema fsic allat (pensem en un ` atom, per exemple), amb els seus nivells energètics perfectament
denits es una idealitzacio que permet explicar lexistència dones monocromàtiques. Si aquest sistema es
troba excitat en el nivell denergia W
2
i passa a un estat denergia W
1
tal que W
2
> W
1
, la fsica quàntica
prediu que es genera un fot o amb una longitud dona verica
0
= hc/(W
2
W
1
), on h es la constant
de Planck. Si el sistema considerat no es ideal, els seus nivells energètics poden estar degenerats, i els
fotons que semetin tindran una longitud dona que uctuar` a en linterval [
0
,
0
+]. A mes, les
transicions energètiques possibles entre la banda denergies 2 i la banda 1 no han de ser equiprobables.
Podem denir, per tant, una distribuci o P() que indica la probabilitat de generar un fot o amb una
determinada longitud dona. Algunes causes que fan que els nivells energètics estiguin degenerats poden
ser lefecte Doppler, com a conseq uència de lagitacio tèrmica, o be les collisions entre les partcules que
formen el material. En aquests casos, la forma de P() es aproximadament com la que mostra la gura
3.1, mentre que en el cas ideal P() = (
0
).
Figura 3.1: Distribucio P()
El camp elèctric associat a una ona plana ideal es

E =a exp(i(wt kx)), on lamplitud [a[ serà constant
en valor i direccio. En el cas no ideal, lona que obtindrem sescriur` a com a superposicio (suma) dones
monocromàtiques, es a dir:
53
54 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
E =
0
+
a() exp(i(w()t k()x)), (3.1)

on a() es relaciona directament amb P() i, si la longitud dona en el sumatori anterior es una variable
contnua, lequaci o esdevindr` a una integral. Una an` alisi en profunditat de les matem` atiques involucrades
en lexpressio anterior ens portaria a un resultat molt interessant: una ona real, suma de diferents
contribucions monocromàtiques, està limitada en lespai, i constitueix el que sanomena un paquet dones.
La longitud fsica del paquet dones sanomena longitud de coherència, l
c
(vegeu les gures 3.2 i 3.3).
Com mes monocromàtica es lona (es a dir, com mes estreta es la distribuci o P()), mes gran es l
c
: en
el lmit, una ona plana es perfectament monocromàtica i la seva longitud de coherència es innita.
Figura 3.2: Longitud de coherència nita Figura 3.3: Longitud de coherència innita: ona plana
Quan es genera un paquet dones, sintrodueix una fase inicial aleat` oria . Dos paquets dones tindran
fases inicials diferents. L us de sistemes dilluminaci o làser en sistemes interferencials permet eliminar
molts dels problemes derivats de la coherència. Els l` asers presenten una alta monocromaticitat, la qual
cosa vol dir paquets dona amb longituds de coherència grans.
3.1.2 Condicions per obtenir imatges dinterferència estables
En general, quan dues ones

E
1
i

E
2
es troben a lespai, no interaccionen de manera apreciable. Ara
be, si es veriquen un seguit de condicions, aquestes ones poden generar una distribuci o dintensitat
amb zones on lenergia es potencia i daltres on lenergia disminueix. Les condicions per obtenir imatges
dinterferència estables son quatre:
1. Les ones que interfereixen han de ser coherents entre si.
2. Les ones han de tenir la mateixa freq uència.
3. Els camps elèctrics han de ser parallels.
4. Els camps han de tenir la mateixa amplitud.
Prenem dues ones planes de polaritzaci o, amplitud, freq uència, fase inicial i direccio de propagaci o dife-
rents, que se superposen en un punt P de lespai:
E
1
=

A
1
exp(i(w
1
t k
1
r
P
s
1
+
1
))

E
2
=

A
2
exp(i(w
2
t k
2
r
P
s
2
+
2
)). (3.2)
3.1. COHER
`
ENCIA 55
Si enregistrem la intensitat en aquest punt P tindrem
I
E
1
+

E
2
2
=
A
1
exp(i(w
1
t k
1
r
P
s
1
+
1
)) +

A
2
exp(i(w
2
t k
2
r
P
s
2
+
2
))
2
, (3.3)
i desenvolupant,
I
A
1
2
+
A
2
2
+
A
1
A
2
e
i(w
1
tk
1
r
P
s
1
+
1
)
e
i(w
2
tk
2
r
P
s
2
+
2
)
cos(
12
) +
A
1
A
2
e
i(w
1
tk
1
r
P
s
1
+
1
)
e
i(w
2
tk
2
r
P
s
2
+
2
)
cos(
12
), (3.4)
on
12
es langle format pels dos vectors camp elèctric. Aquesta intensitat es una funci o del temps. Les
variacions que presenta aquesta funci o seran molt ràpides en el rang de les freq uències òptiques. Per
tant, la magnitud que es detectar` a serà la mitjana temporal de la intensitat. Per apreciar fen` omens
interferencials, han de vericar-se les condicions anteriors:
Les ones que interfereixen han de ser coherents entre si . Si els dos feixos de llum que inter-
actuen son incoherents, les fases inicials associades a cada ona aniran canviant aleatòriament. Per
tant, la diferència
1
2
que apareix en els termes creuats de lequacio 3.4 variar` a aleatòriament.
Com que la mitjana temporal duna fase que varia a latzar es nulla els termes creuats de lequacio
3.4 tambe seran nuls. Aquest problema sevita quan la diferència
1
2
es constant en el temps,
es a dir, quan els paquets dona s on coherents. Aix` o saconsegueix a partir dun unic feix de llum,
dividint el feix en dos i fent que cadascun acumuli un cam òptic diferent. Els dos feixos resultants
arribaran amb un determinat desfasament, per` o, si la diferència de cam òptic es inferior a la longi-
tud de coherència, durant una fracci o de temps, es vericarà la condici o
1
2
= constant i els dos
paquests dona se superposaran parcialment (vegeu la gura 3.4). Els paquets dona que vinguin a
continuaci o tambe se superposaran. Els fen` omens dinterferència sobservaran millor si els paquets
dona s on mes llargs i se superposen mes.
Figura 3.4: Superposicio parcial de dos paquets dona
Les ones han de tenir la mateixa freq uència . Si w
1
i w
2
son diferents, la intensitat dependr` a del
temps i, en aquest cas, la mitjana temporal tambe serà zero.
Els camps elèctrics han de ser parallels . Si els camps elèctrics no son parallels, el terme cos(
12
)
actuar` a fent que els termes creuats tinguin una import` ancia menor respecte als termes constants
A
1
2
+
A
2
2
. En particular, quan les polaritzacions estan en quadratura, els termes creuats
desapareixen. Aquest es el cas que correspon a lestudi de la llum polaritzada. Si 0 <
12
< /2,
56 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
aleshores se superposa llum polaritzada a les interferències. La situacio soptimitza quan els camps
elèctrics son estrictament parallels. Lequacio 3.4 de la intensitat (vericant-se la condici o de
coherència, la igualtat de freq uències i el parallelisme dels camps) sescriu ara
I A
2
1
+A
2
2
+ 2A
1
A
2
cos(kr
P
(s
1
s
2
)). (3.5)
Sha prescindit del car` acter vectorial per escriure les amplituds. Aix` o es possible ja que sha imposat
que els camps elèctrics han de tenir tots la mateixa direccio. La polaritzaci o es una informaci o que
no aporta res a la fsica del problema. Tots els problemes d` optica on la direcci o polaritzacio no es
una informaci o rellevant conformen el que sanomena com teoria escalar de la llum.
Els camps han de tenir la mateixa amplitud . Si, a mes, lamplitud dels camps es la mateixa
(A
1
= A
2
= A), aleshores la distribuci o dintensitat sescriu
I 4A
2
cos
2
_
kr
P
(s
1
s
2
)
2
_
. (3.6)
Quan es veriquen les dues primeres condicions, la gura dinterferències es estable. Si a mes
sassegura el parallelisme dels camps, es pot observar clarament el comportament interferencial.
La distribuci o dintensitat te un contrast òptim quan, a mes, les amplituds de les dues ones que
interaccionen son iguals.
3.2 Experiment de Young
3.2.1 Descripci o de lexperiment
Considerem lexperiment seg uent: dos emissors puntuals S
1
i S
2
, coherents entre si, emeten ones esfèriques
amb igual freq uència i polaritzaci o. Sigui d la separacio entre les dues fonts. Sigui z = D el pla que
conte les dues fonts. Considerem un punt dobservaci o P situat al pla z = 0 a (x, y, 0). Considerem, sense
perdre generalitat, que lndex del medi es n = 1.
La intensitat que detectarem en aquest punt vindr` a donada per lequaci o 3.6. Encara que les dist` ancies
S
1
P i S
2
P son diferents, si D es prou gran, les amplituds de les ones al punt P es poden considerar
iguals. Podem intentar reescriure aquesta equaci o per fer-la mes còmoda dutilitzar. El producte escalar
r
P
(s
1
s
2
) no es mes que d
1
d
2
on d
1
i d
2
, son les distàncies entre les fonts S
1
i S
2
respectivament,
i el punt dobservaci o P, (d
1
, per exemple, es la projeccio del vector r
p
segons la direccio xada per la
font S
1
i el punt P). d
1
d
2
es la diferència de cam òptic , mentre que k(d
1
d
2
) =
2
(d
1
d
2
) es
la diferència de fase. Les fonts S
1
i S
2
es troben als punts (d/2, 0, D) i (d/2, 0, D), respectivament.
Aplicant la denici o de distància, tenim que
d
1
d
2
=
_
(x +d/2)
2
+y
2
+D
2
_
(x d/2)
2
+y
2
+D
2
. (3.7)
En lexperiment de Young es pren la dist` ancia dobservaci o D molt mes gran que la distància entre les
fonts d. Si es verica aquesta condici o, d << D i d
1
+d
2
2D i la diferència d
1
d
2
es pot escriure
3.2. EXPERIMENT DE YOUNG 57
Figura 3.5: Interferència de dues ones esfèriques
d
1
d
2
=
d
2
1
d
2
2
d
1
+d
2
=
2xd
d
1
+d
2
xd
D
. (3.8)
Per tant, lequacio de la intensitat sescriur` a
I 4Acos
2
_
kxd
2D
_
= 4Acos
2
_
xd
D
_
, (3.9)
on A es lamplitud en el pla dobservaci o, A = a
1
/d
1
= a
2
/d
2
.
Anàlisi de la gura de franges de Young
Un cop sha xat la geometria (d, D) i la longitud dona, la intensitat que senregistra, es nomes
una funci o de la variable x, I(x): per tant, tots els punts que es trobin sobre una recta vertical
tindran la mateixa conguraci o interferencial.
El perl de la intensitat segons leix x varia com un cosinus al quadrat. Es tracta duna funci o que
es fa màxima quan xd/D = m, amb m enter, i es fa zero quan xd/D =
2m+1
2
. El m` axim dordre
m es trobarà a la posicio
x
m
= m
D
d
, (3.10)
58 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
i la dist` ancia entre dos màxims serà
x
m
x
m1
=
D
d
. (3.11)
3.2.2 Dispositius per obtenir franges de Young
Existeixen alguns dispositius experimentals que permeten reproduir lexperiment de Young. Es tracta
daconseguir que els dos emissors puntuals siguin coherents entre si, es a dir, que la fase aleatòria sigui la
mateixa de manera que la diferència de cam òptic sigui inferior a la longitud de coherència l
c
. L unica
possibilitat per aconseguir aix` o es generar dues imatges geomètriques dun unic focus puntual de llum.
Per exemple, el biprisma de Fresnel consisteix en un dispositiu com el que es mostra a la gura 3.6.
Langle es molt petit. Si colloquem una font de llum a dist` ancia a del prisma, es pot demostrar
que un observador situat a laltra banda del prisma (a la seva dreta segons la gura) veur` a dues
dues fonts de llum (coherents entre si) corresponents a les imatges geomètriques de la font de llum
a traves del biprisma.
Figura 3.6: Biprisma de Fresnel
Una altra possibilitat es el mirall de Lloyd. Es tracta de collocar una font davant dun mirall. La
imatge virtual de la font a traves del mirall actuar` a com a segona font coherent amb la primera. Si
es tracta dun mirall dielèctric, el raig reectit te un canvi de fase addicional. Es pot comprovar
que la gura dinterferències serà complementària a la que sobte amb el biprisma de Fresnel: all` a
on hi havia m` axims tindrem els mnims i a linreves.
3.2.3 Coherència espacial
A lapartat anterior hem considerat que la font de llum original es puntual. En canvi, les fonts de llum
reals tenen unes determinades dimensions. Denim el contrast de les franges (tambe anomenat factor de
visibilitat, V ) com el quocient
3.3. DISPOSITIUS INTEREFEROM
`
ETRICS 59
Figura 3.7: Mirall de Lloyd
V =
I
M
I
m
I
M
+I
m
(3.12)
on I
M
i I
m
son les intensitats màxima i mnima en una distribuci o dinterferències. Per un experiment
de Young ideal, I
m
= 0, i per tant el contrast de les franges ser` a sempre òptim, V = 1. En canvi, si les
amplituds de les dues ones que interfereixen s on diferents, I
m
,= 0 i per tant, V < 1. En el cas de no
tenir interferències I
m
= I
M
i òbviament V = 0.
Si la font de llum que illumina el sistema no es puntual, el factor de visibilitat tambe pot ser inferior a
1, ns i tot vericant-se estrictament les quatre condicions per obtenir imatges dinterferències estables.
El fenomen de la pèrdua de contrast en les franges a conseq uència de les dimensions de la font sanomena
Coherència espacial. Lestudi daquest fenomen es fa considerant que cada punt de la font es un emissor
puntual que genera el seu sistema de franges dinterferència. Es veu que cadascun daquests emissors
elementals genera unes franges amb un origen diferent (posici o del màxim m = 0). La superposici o dels
diferents termes cos
2
de lequaci o 3.9, amb un petit desfasament entre ells, provoca la pèrdua de contrast.
3.3 Dispositius intereferomètrics
3.3.1 Interferències en làmines dielèctriques
Considerem el problema seg uent: sigui una l` amina dielèctrica planoparallela de gruix d, ndex de refracci o
n
, i que es troba en un medi dndex n = 1. Sobre aquesta l` amina fem incidir una ona electromagnètica
plana polaritzada linealment i damplitud a, amb una direcci o de propagaci o que forma una angle amb
la normal de les cares de la làmina. La llum, en arribar a la primera cara, es reecteix i es refracta:
lamplitud transmesa i reectida venen donades per at i ar, on t = t(n, n
, ) i r = r(n, n
, ) son els
coecients de transmissio calculats a partir de les f ormules de Fresnel. La llum que es transmet viatja a
linterior de medi dielèctric ns que es troba de nou amb la superfcie de separacio de medis. Part de la
llum es reecteix internament i part es transmet al medi exterior. La llum que es reecteix internament
genera per la seva part nous termes que es transmeten i es reecteixen. La gura 3.8 mostra els diferents
raigs que es generen i el valor de la seva lamplitud. El coecient de reexio calculat, quan la reexi o es
60 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
produeix des dun medi dndex n sobre un material dndex n
o a linreves, te el mateix valor, en mòdul,

[r[ = [r
[. Aix` o no es vàlid per a la transmissi o, ja que t ,= t
(aqu es verica tt
= 1 r
2
).
Figura 3.8: Feixos dones emergint duna làmina dielèctrica
El pas seg uent en lestudi daquest problema consisteix a sumar totes les contribucions de raigs que
emergeixen, o be de la primera cara (llum reectida) o be de la segona (llum transmesa). Tots els raigs
surten parallels, i per tant mitjan cant una lent convergent podem concentrar totes les contribucions en
un punt del pla focal de la lent. Com que es tracta dones, per poder realitzar la suma de totes les
contribucions cal conèixer el desfasament entre elles per tal de poder escriure formalment els termes de
la sèrie. Recordem que el desfasament es proporcional a la diferència de cam òptic , =
2
. Ens
podem xar en la gura 3.9.
El cam òptic del raig que viatja a linterior de la l` amina passa pels punts I
1
, I
1
i I
2
. Per tant, la diferència
de cam òptic entre lona que passa per linterior de la l` amina i la que es reecteix directament es:
= n
(I
1
I
1
+I
1
I
2
) I
1
E = 2n
d cos(
). (3.13)
Cal notar que restem la quantitat I
1
E: com que treballem amb ones planes, a partir del pla denit pels
punts I
2
i E, el cam òptic serà idèntic. Finalment, el desfasament es
=
4
d cos(
). (3.14)
Considerem ara totes les contribucions que shan transmès a traves de la làmina. Els camps sescriuen
de la manera seg uent:
1. E
1
= att
exp(i(wt krs +
0
))
2. E
2
= att
r
2
exp(i(wt krs +
0
+))
`
ETRICS 61
Figura 3.9: Càlcul del cam òptic
3. E
3
= att
r
4
exp(i(wt krs +
0
+ 2))
4. E
4
= att
r
6
exp(i(wt krs +
0
+ 3))
5. . . .
6. E
n+1
= att
r
2n
exp(i(wt krs +
0
+n)) = E
1
r
2n
e
in
;
0
fa referència a una certa fase constant en relacio a lorigen de coordenades. Les diferents contribucions
es poden sumar amb facilitat ja que es tracta duna sèrie geomètrica de ra o r
2
e
i
; per tant, el camp total
transmès serà:
E
T
=
i
E
i
= E
1
1
1 r
2
e
i
= att
exp(i(wt krs +
0
))
1
1 r
2
e
i
. (3.15)
La intensitat lobtindrem fent
I
T
=
c
4
E
T
E
T
=
c
4
att
1
1 r
2
e
i
2
. (3.16)
Calculant, i recordant que tt
= 1 r
2
, sobte que
I
T
=
c
4
a
2
1 +
4r
2
(1r
2
)
2
sin
2
(/2)
. (3.17)
Pel que fa a la llum que es reecteix en la l` amina, no cal repetir tot el c` alcul. Nomes sha de tenir en
compte que la intensitat total de la llum incident val (c/8)a
2
, i per tant
I
R
=
c
8
a
2
I
T
=
c
8
a
2
sin
2
(/2)
(1r
2
)
2
4r
2
+ sin
2
(/2)
(3.18)
62 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
Les expressions de la intensitat transmesa i reectida presenten màxims i mnims quan es veriquen les
condicions descrites en la taula seg uent:
Cas Extrem Desfasament Valor de lextrem
Llum transmesa Màxim = 2m, m enter
c
8
a
2
Llum transmesa Mnim = (2m+ 1), m enter
c
8
a
2
1+
4r
2
(1r
2
)
2
Llum reectida Màxim = (2m+ 1), m enter
c
8
a
2
1+
(1r
2
)
2
4r
2
Llum reectida Mnim = 2m, m enter 0
Abans de continuar cal fer alguns comentaris sobre com sha fet la deduccio de lequaci o de la intensitat
en funci o del desfasament:
No shan tingut en compte els efectes de la polaritzacio, quan es conegut que els coecients de
reexio i transmissio r i t son diferents si fan referència a la polaritzaci o perpendicular o parallela.
Per a angles dincidència petits, 0, r
||
r
. Com veurem mes endavant, els dispositius ` optics

basats en interferències dones en làmines dielèctriques treballen amb incidències quasi normals.
A mes, en alguns dispositius, com per exemple linterfer` ometre de Fabry-Perot, les cares del
dielèctric estan semiemmirallades, o be tenen un recobriment multicapa. Aix saconsegueix un
coecient de reexio proper a la unitat i pr` acticament constant per a tots els angles dincidència i
longituds dona.
El gruix de la l` amina no pot ser arbitr` ariament gran. Perquè es produeixin interferències cal que
la diferència de camins òptics dels raigs que interfereixin sigui inferior a la longitud de coherència.
Com mes gruixuda sigui la l` amina amb mes dicultat es vericarà aquesta condici o.
En els dispositius experimentals sacostuma a treballar amb font extensa i per tant pot prendre
un rang continu de valors. En conseq uència, sobservaran anells dintensitat constant per a cada
valor d, ja que hi ha simetria de revoluci o al voltant de la incidència normal.
A la gura 3.10, podem veure la dependència de la intensitat transmesa i reectida en funci o de =
2n
d cos(
) (noteu que en aquesta gura la intensitat est` a normalitzada a

c
8
).
La gura 3.11 mostra un espectre real de transmissio: es tracta dun experiment en el qual la incidència
es normal, cos(
) = 1. En aquest cas, una l` amina dielèctrica es illuminada en el rang de longituds dona

del visible i sanalitza la seva transmit` ancia, es a dir, representem I() (noteu que n
= n
(), d i r son
constants).
I
T
()
1
1 +
4r
2
(1r
2
)
2
sin
2
(
n
()d
)
. (3.19)
En aquest exemple, tenim un dielèctric real (la conductivitat no es nulla).

Es per aix` o que no tots els
màxims tenen la mateixa alcada.
3.3.2 Làmines antireectores
Els recobriments antireectors es fan servir per aconseguir que la major part de la llum incident es
transmeti i no es perdi per reexi o. Per exemple, en cas dincidència normal en una interfase aire-
vidre, el 4% de lenergia es reecteix. Aix, en un sistema òptic format per moltes lents, les pèrdues que
`
ETRICS 63
Figura 3.10: Intensitat en funci o del desfasament
Figura 3.11: Espectre real de transmissio duna làmina dielèctrica
sacumulen fan que el sistema pugui esdevenir inviable. El vidre, recobert duna l` amina prima de material
dielèctric i gruix apropiat, pot ser eca c per disminuir la proporci o de lenergia que torna al primer medi
per reexio.
Considerem un sistema com el que mostra la gura 3.12. Es tracta dun material transparent (vidre),
dndex de refracci o n
v
, sobre el qual sha dipositat un dielèctric de gruix d i ndex n. A mes, simposa la
condicio 1 < n < n
v
. Considerem que la llum incideix sobre el sistema amb un angle molt proper a zero,
0. Lamplitud inicial de lona es a, i els coecients de reexio i transmissio a les interfases es troben
indicats a la gura 3.12.
En les reexions en què lndex del primer medi es menor que el segon, sha de sumar + a la fase de
lona. Segons aix` o, tots els raigs reectits, incloent-hi el que es reecteix directament des de laire sobre
el medi dndex n, incorporen un factor + a la seva fase. La llum reectida serà la suma de totes les
contribucions que tornen al primer medi. A causa del plantejament del problema, aquesta suma ha de
ser zero. Escrivim totes les contribucions del camp, igual que ho vam fer a lequacio 3.15
64 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
Figura 3.12: Sistema interferencial
1. E
1
= ar exp(i(wt krs +
0
+))
2. E
2
= att
r
v
exp(i(wt krs +
0
+ +))
3. E
3
= att
r
2
v
r exp(i(wt krs +
0
+ 2( +)))
4. E
4
= att
r
3
v
r
2
exp(i(wt krs +
0
+ 3( +)))
5. . . .
6. E
n
= att
r
n1
v
r
n2
exp(i(wt krs +
0
+ (n 1)( +)))
on
0
fa referència a una certa fase constant en relacio a lorigen de coordenades i =
2
nd es la diferència
de fase, tal com sha vist a lequacio 3.14. Si imposem que totes els termes surtin en fase entre si a partir
del segon raig , sha de vericar que
4
nd + = 2m. (3.20)
Això ens dona una condici o per al gruix de la l` amina. Si m = 1, el gruix ha de ser d = /4n. Amb aquest
gruix saconsegueix que totes les contribucions al camp reectit a partir de la segona estiguin en fase i
totes elles en oposicio de fase amb la primera. Per sumar les diferents contribucions cal xar-se que es
tracta duna serie geomètrica de ra o rr
v
,
E
R
= (ar +att
r
v
(1 +rr
v
+r
2
r
2
v
+. . .)) exp(i(wt krs +
0
)). (3.21)
Aquesta suma es fa zero quan r = r
v
. Si recordem que r = (1 n)/(1 + n) i r
v
= (n n
v
)/(n + n
v
),
sarriba a
n =
n
v
. (3.22)
Segons aix` o, amb l` amina de gruix /4n i un material adequat, es possible dissenyar una làmina antire-
ectora. No obstant aix` o, aquest resultat ha estat dedut per incidència quasinormal i una unica longitud
dona.
`
ETRICS 65
Es pot fer una an` alisi equivalent i mes general utilitzant sistemes multicapa de diferents gruixos i materials.
Aix es poden dissenyar recobriments antireectors utilitzables en una banda de lespectre mes àmplia i
per a diferents angles dincidència.
3.3.3 Linterfer` ometre de Fabry-Perot
Linterfer` ometre de Fabry-Perot es un dispositiu de gran precisi o utilitzat en espectroscòpia. El seu
principal avantatge es el seu elevat poder resolutiu (capacitat de discriminar dues longituds dona molt
properes). La fsica que descriu aquest aparell es molt similar a lexperiment de les interferències en
làmines dielèctriques. Lesquema de linterferòmetre es el de la gura 3.13.
Figura 3.13: Linterferòmetre de Fabry-Perot
Es tracta de dos suports de vidre de cares planoparalleles i enfrontats entre si a una dist` ancia d (en aire,
n = 1) que pot ser ajustable. Les cares internes estan tractades de manera que el factor de reexio sigui
proper a la unitat, per tal de tenir un bon contrast. Un raig de llum que arribi al sistema, amb un angle
respecte a la normal de la cara del suport de vidre, es refractar` a en la cara anterior i posterior del vidre
i incidir` a tambe amb angle sobre el segon suport de vidre. La llum que surti del sistema per la cara
posterior ho far` a de nou amb angle .
Linterfer` ometre funciona de la manera seg uent: utilitzem una font extensa de radi R
f
. Aquesta llum
emet en certes longituds dona que s on les que volem conèixer. La font se situa en el pla focal duna
lent collimadora de focal f
c
i, per tant, els raigs surten parallels en direccions angulars compreses
entre [0,
c
] respecte a leix òptic, on tan(
c
) = R
f
/f
c
. Els raigs que incideixin amb un angle es
reectiran m ultiplement a linterior del dispositiu i en sortiran les diferents contribucions. Tots aquests
raigs transmesos surten amb un angle respecte a leix de collimacio. Una segona lent de focal f
els
focalitzar` a en un punt del seu pla focal. Aix` o vol dir que en aquest punt es far` a la suma coherent de tots
els raigs. La intensitat que tindrem en aquest punt, segons el que vam deduir a lequaci o 3.17, serà
I
T
(, )
1
1 +
4r
2
(1r
2
)
2
sin
2
(
2d cos()
)
. (3.23)
66 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
Figura 3.14: Sistema interferencial
Com que el problema presenta simetria de revoluci o respecte leix òptic de la segona lent, tots els punts del
pla focal que es trobin a una dist` ancia R de leix de collimacio (tan() = R/f
) presentaran la mateixa
conguraci o interferencial, i per tant la seva intensitat ser` a la mateixa.

Es a dir, al pla dobservaci o
obtindrem anells.
Podem determinar quan es fa màxima lequacio anterior. Aix` o passa quan sin
2
(
2d cos()
) = 0, o el que
es el mateix, quan es verica
2d cos() = m m natural. (3.24)
Al centre, lordre interferencial m (m enter) amb el qual identiquem un anell concret pren el seu valor
màxim i val m = 2d/; m es zero per = /2. Si la font de llum te radi R
f
, existeix un angle màxim
c
amb què els raigs poden entrar en el sistema. Per tant, els valors que pot prendre m variaran entre un
de màxim al centre i un de mnim a lextrem del camp illuminat.
Poder resolutiu dun interferòmetre Fabry-Perot
Una de les aplicacions mes importants de linterfer` ometre de Fabry-Perot consisteix en la determinaci o
de les longituds dona en les quals emet una font de llum. A mes, gràcies a lelevada precisio de linter-
fer` ometre es possible discriminar valors molt propers de longitud dona. Com que cada genera el seu
propi sistema danells independent es visualitzaran parcialment superposats.
Considerem que dos anells es poden distingir (es resolen), si en el punt mitjà de la dist` ancia entre dos
màxims, el valor de lenergia es inferior a la meitat de lenergia màxima. Prenem una llum barreja de
dues longituds dona,
1
= i
2
= +. Denim el poder resolutiu com el quocient [/[. Prenent
el criteri de resoluci o anterior es pot demostrar que
=
mr
1 r
2
. (3.25)
La capacitat de resoldre longituds dona molt properes augmenta quan observem el centre de la imatge
dinterferència (m gran) i quan el factor de reexi o r es alt (tendint a la unitat).
`
ETRICS 67
3.3.4 Filtres interferencials
El fenomen de les interferències en làmines primes pot ser utilitzat per a la construccio de dispositius
de transmitància molt selectiva per a la longitud dona. Amb el seu us es possible obtenir llums molt
monocromàtiques. Considerem una l` amina de gruix d dun material dndex n. Aquesta làmina es troba
entre dos vidres planoparallels que fan de suport. Fem incidir llum blanca amb incidència normal, = 0.
En aquestes condicions, lequacio del desfasament 3.14 esdeve, per al cas dels màxims,
4
nd = 2m. (3.26)
es a dir 2nd = m. Si el factor de reexi o intern de les cares r es prou alt, els màxims dinterferència
I
T
() (vegeu la gura 3.10, equaci o 3.19) es fan molt estrets, de manera que nomes passen les longituds
dona que veriquen la relaci o 2nd = m. Per exemple, amb un gruix d = 150 nm i un ndex n = 1.7,
passaran nomes les longituds = 510/m nm: 510, 255, 170, . . . . En la zona del visible es transmet amb
intensitat màxima una unica longitud dona ( = 510 nm).
3.3.5 Interfer` ometres de Michelson i de Mach-Zehnder
Linterferòmetre de Michelson
Considerem un dispositiu ` optic com el que es mostra a la gura 3.15, que utilitza una font de llum
extensa. Per simplicitat, considerarem que aquesta es troba en pla focal objecte duna lent collimadora.
Aix aconseguim llum amb illuminacio parallela en totes les direccions permeses per les dimensions de
la font. Davant del sistema dilluminacio hi ha un sistema divisor del feix (l` amina semitransparent): la
meitat de lenergia travessa la làmina i laltra meitat es reecteix. Com que la l` amina es troba disposada
fent un angle de 45
o
respecte al pla que conte la lent collimadora, els dos feixos resultants surten de la
làmina semitransparent formant un angle de 90
o
. Aquests feixos de llum viatgen en les seves respectives
direccions ns arribar als miralls, canvien de sentit i es retroben a la l` amina semitransparent de nou.
Part de la llum torna en direcci o a la font i part es dirigeix vers un pla dobservaci o on sanalitza la llum.
Els miralls no tenen per què trobar-se a la mateixa dist` ancia de la l` amina semiemmirallada. Sigui l
a
la
dist` ancia de la l` amina ns al mirall situat normalment al bra c horitzontal i l
b
, la dist` ancia de la l` amina
ns al mirall disposat normalment al bra c vertical. La diferència de cam òptic es = 2(l
a
l
b
) = 2d
(n = 1, ja que el dispositiu es troba en laire). Si el feix de llum pren una direcci o que forma un angle
amb leix de la lent collimadora, es pot comprovar que, en aquest cas, la diferència de cam òptic es
= 2d cos(). El sistema presenta simetria de revolucio respecte a un eix normal al pla dobservaci o, i
per tant en el pla dobservaci o sobtindran anells; a mes, com que es tracta de la interferència de dues
ones que fan camins òptics diferents, la intensitat ser` a proporcional a
I cos
2
(
2
), (3.27)
i per tant, els màxims dinterferència es disposaran seguint la llei seg uent:
2d cos() = m, (3.28)
68 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
Figura 3.15: Linterferòmetre de Michelson
amb m natural. Si considerem just el centre de la gura dinterferència, cos() = 1, i per tant en el centre
es vericarà 2d = m. Aix` o vol dir que, si la diferència de camins òptics 2d no es m ultiple exacte de ,
en el centre no tindrem un màxim dintensitat. A mes, si l
a
l
b
= 0 (diferència de camins òptics zero)
aleshores ens trobem a m = 0.
Alguns comentaris mes
Des del punt de vista hist` oric cal fer notar que aquest instrument va ser utilitzat el 1887 per
Michelson i Morley en el seu intent de mesurar la velocitat de la llum en relaci o amb la Terra.
A linterfer` ometre de la gura 3.15 es pot observar un element denominat l` amina compensadora.
Es tracta duna l` amina de material transparent que te exactament el mateix gruix que la l` amina
semitransparent (gruix d
st
). La llum que fa el cam vertical (segons la gura 3.15) travessa tres
vegades la làmina semitransparent afegint el factor 3n
st
d
st
al cam òptic (la l` amina està emmirallada
en el costat dret segons el dibuix), mentre que la llum que pren laltra direcci o nomes travessa la
làmina una vegada. Per compensar aquest efecte i fer que les diferències de cam siguin atribubles
exclusivament a la diferència geomètrica 2(l
a
l
b
) = 2d, sinclou la l` amina compensadora. Aix, la
llum que segueix el cam horitzontal compensa lexces de cam òptic que es realitza seguint el cam
vertical.
Longitud de coherència. Perquè el fenomen interferencial sigui visible, sha de vericar que la
diferència de camins òptics 2d sigui inferior a la longitud de coherència de la llum analitzada
(l
c
). Aix` o indica un mètode per determinar experimentalment l
c
: en augmentar la diferència 2d,
el contrast dels anells anir` a minvant ns que aquests desapareguin.

Es en aquest moment que
determinem l
c
.
Si en comptes de treballar amb una font extensa ho fem amb una de puntual, la intensitat de
la gura dinterferència serà constant. En modicar la diferència de longitud dels dos bra cos 2d,
aquesta intensitat anir` a variant, passant per m` axims quan es veriqui la relaci o 2d = m. Aquesta
conguraci o de linterfer` ometre de Michelson sanomena interfer` ometre de Twyman-Green.
`
ETRICS 69
Linterferòmetre de Mach-Zehnder
Existeixen altres interfer` ometres de doble feix. Per la seva ` amplia utilitzaci o en metrologia òptica
destaquem linterfer` ometre de Mach-Zehnder, que es mostra a la gura 3.16.
Figura 3.16: Linterferòmetre de Mach-Zehnder
Consisteix en un sistema dilluminacio que genera un feix dones planes. Un sistema divisor del feix fa
que la llum segueixi dos camins diferents. Mitjan cant miralls es fa que la llum segueixi una traject` oria
com la que es mostra a la gura, i mitjan cant un segon cub divisor de feix se sumen les dues contribucions,
que, òbviament, han seguit camins òptics diferents. Al pla dobservaci o sanalitzen el resultats.
70 CAP
ITOL 3. INTERFER
`
ENCIES
Captol 4
Difracci o
4.1 Teoria escalar
4.1.1 Introducci o a la teoria escalar de la difracci o
Sommerfeld va denir la difracci o com la propagaci o no rectilnia de la llum que no es pot interpretar a
partir de les lleis de la reexio i la refraccio. Grimaldi, al segle XVII, va ser el primer que va observar
fenòmens difractius: en passar un feix de llum a traves duna obertura practicada sobre una pantalla, va
observar que el pas de claror a foscor no era abrupte (com indica la propagaci o rectilnia). Anys despres,
Fresnel va realitzar el primer intent seri os dexplicar els fenòmens de difraccio (1818), basant-se en unes
modicacions arbitr` aries del principi de Huygens. El 1882, Kirchho va donar lexplicaci o dels fenòmens
de difracci o en termes de la teoria escalar. La seva teoria te inconvenients formals dordre matemàtic que
van ser solucionats per Sommerfeld el 1894, introduint petites modicacions en la teoria anterior.
La teoria escalar es sucientment rigorosa per explicar la majoria dels resultats experimentals macros-
còpics. Tot i que es tracta duna simplicaci o que no te en compte el caràcter vectorial dels camps
electromagnètics, la teoria escalar funciona amb èxit quan les obertures son mes grans que la longitud
dona de la llum i quan les dist` ancies dobservacio del camp que travessa lobertura s on prou grans. En
aquestes condicions, la polaritzacio del camp electromagnètic no varia en difractar-se, i per tant es pot
prescindir del formalisme vectorial.
4.1.2 Ones escalars. El teorema de Green
Una ona escalar qualsevol perfectament monocromàtica, U(r, t) = U(r)e
iwt
, verica en el buit lequaci o
dones:
U(r, t) =
1
c
2
2
U(r, t)
t
. (4.1)
En conseq uència, lamplitud complexa (part espacial) U(r) verica lequaci o de Helmholtz:
U(r) = k
2
U(r), (4.2)
on r es el vector de posicio, k es el n umero dona, w = 2, i k = 2/.
71
72 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
La formulaci o de la teoria escalar de la difraccio es basa en l us del teorema de Green: Siguin U(P) i
G(P) dues funcions qualsevol de valors complexos, contnues i amb primera i segona derivades contnues
a linterior dun recinte V tancat per una superfcie S. En aquestes condicions es verica:
_
V
[GU UG] dv =
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds. (4.3)
P
S
V G=exp(ikr)/r
S
Figura 4.1: Geometria

En el problema que abordarem, U serà la part espacial de lequaci o dones, i G, una funci o de suport
denominada funci o de Green. Leleccio daquesta nomes està condicionada per les condicions del teorema
de Green, tot i que cal escollir-la de manera apropiada per tal dabordar el problema amb el mnim de
complicacions matemàtiques possible. Cal notar que

n
es la derivada de G o U segons la direccio normal
a la superfcie S.
A partir dara, no tindrem en compte la part temporal de lona, ja que aquesta no aporta informaci o
rellevant. Sigui P V , el punt on farem lobservaci o del camp. Denim una possible funci o de Green
com
G =
e
ikr
r
. (4.4)
Cal notar que en el punt P (r = 0) aquesta funci o no està denida. Per evitar la discontinutat, sexclou
el punt del recinte V denint una superfcie esfèrica S
al voltant del punt amb un radi innitesimal.

Aix, la nova superfcie dintegraci o S
serà S
= S +S
i el nou volum V
, V
= V V
, on V
es el volum
denit per S
. La funci o G es una ona esfèrica damplitud unitat, i per tant verica tambe lequacio de
Helmholtz: G = k
2
G.
Aplicant el teorema de Green al nou recinte dintegracio V
obtenim
_
V

[GU UG] dv =
_
V

_
k
2
GU k
2
UG
dv = 0; (4.5)
per tant,
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds = 0 (4.6)
i com que S
= S +S
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds =
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds. (4.7)
4.1. TEORIA ESCALAR 73
4.1.3 Teorema integral de Helmholtz-Kirchho
Lavaluaci o de la integral denida sobre S
es senzilla. Es tracta de calcular el lmit

lim
0
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds. (4.8)
Com que S
es una superfcie esfèrica, les derivades normals de lequacio anterior esdevenen derivades en
la direccio radial . La derivada normal a la superfcie S
apunta vers P; per tant,

n
=
. Si G sobre
de S
es pot escriure com exp(ik)/, la derivada sescriur` a com

G
n
=
_
1
ik
_
e
ik
. (4.9)
El diferencial de superfcie es ds =
2
d, on d es el diferencial dangle s` olid. Substituint la derivada
anterior a la integral,
lim
0
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds = lim
0
_
S
_
U
n
e
ik
U
_
1
ik
_
e
ik
2
d. (4.10)
Com que les funcions i les derivades presents a la integral estan acotades, dels tres termes continguts a
la integral nomes el segon serà diferent de zero. Considerant, a mes a mes, la continutat de U,
lim
0
_
S
U
1
e
ik

2
d = U(P)
_
S
d = 4U(P); (4.11)
i per tant lequaci o 4.7 sescriurà
U(P) =
1
4
_
S
_
G
U
n
U
G
n
_
ds = U(P) =
1
4
_
S
_
U
n
e
ikr
r
U

n
_
e
ikr
r
__
ds, (4.12)
resultat que es coneix com el teorema integral de Helmholtz-Kirchho.
4.1.4 Aplicaci o del teorema de Helmholtz-Kirchho a la difracci o
En aquesta seccio, saplica el teorema integral de Helmholtz-Kirchho al problema de la difracci o duna
ona escalar a traves duna obertura continguda en una superfcie plana. Considerem la superfcie S que
envolta el punt dobservaci o P. La prendrem subdividida en dues seccions S = S
1
+S
2
. S
1
correspon al
pla que conte lobertura i S
2
, correspon a la superfcie esfèrica centrada en P i de radi sucientment
gran.
El primer que cal fer es avaluar la integral 4.12 a la superfcie S
2
. Com que estem treballant amb
illuminacio monocromàtica, i per tant, de longitud de coherència innita, un cop lona shagi propagat
a velocitat c, la contribuci o de S
2
a la integral pot no ser menyspreable. Per aclarir aquest aspecte,
calculem el lmit de
74 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
U(P) = lim
R
1
4
_
S
2
_
G
U
n
U
G
n
_
ds. (4.13)
La derivada en la direcci o normal (radial) a S
2
de G val
G
n
=
_
1
R
ik
_
e
ikr
r
ikG, (4.14)
si r . Per tant, la integral anterior val
U(P) = lim
r
1
4
_
S
2
G
_
U
n
ikU
_
ds = lim
r
1
4
_
S
2
e
ikr
_
U
n
ikU
_
r
2
d, (4.15)
on ds = r
2
d. Aquesta integral cau a zero si es verica
lim
r
_
U
n
ikU
_
= 0. (4.16)
Aquesta condicio es certa si U es una ona ona esfèrica, es a dir U = Ae
ikr
/r. Atès que una ona qualsevol
pot ser expressada en termes duna combinacio lineal dones esfèriques, a la pr` actica aquest resultat es
verica sempre.
Condicions de contorn de Kirchho
Avaluem ara la integral sobre S
1
. Kirchho, fent servir un criteri que semblava intutiu, va imposar les
restriccions seg uents:
1. El camp U i la seva derivada normal prenen els mateixos valors a lobertura , en presència o no
de la superfcie S
1
.
2. Sobre la superfcie S
1
i fora de , U i la seva derivada normal valen zero. Aquesta condici o permet
realitzar la integral estesa nomes a la geometria de .
S
S
1
2
n
R
r
P
P
2
U=A exp(ikR)/R
G=exp(ikr/r)
Figura 4.2: Geometria. Formula de Fresnel-Kirchho
4.1. TEORIA ESCALAR 75
Formula de Fresnel-Kirchho
Considerem la forma en què sillumina lobertura. Concentrem-nos en el cas en què lobertura està
illuminada per una ona esfèrica que prove dun punt P
2
: A
e
ikR
R
. Les derivades normals a de G i U
valen
G
n
= cos(n, r)(ik
1
r
)
exp(ikr)
r
ikGcos(n, r) (4.17)
U
n
ikU cos(n,

R), (4.18)
on cos(n, r) i cos(n,

R) son els cosinus dels angles formats pel vector normal a i els vectors posicio r i
R respectivament. Per tant la integral de difracci o en aquest cas esdeve

U(P) =
A
2i
_
exp(ik(r +R))
r +R
_
cos(n, r) cos(n,

R)
_
ds, (4.19)
coneguda com la f ormula de Fresnel-Kirchho. Aquesta f ormula ens dona lexpressio del camp escalar
difractat a traves duna obertura qualsevol illuminada per una ona esfèrica. Noteu que aquesta formula
es simètrica respecte a la font o el punt dobservaci o (teorema de reciprocitat.
Consideracions nals a la f ormula de Fresnel-Kirchho
1. Si lobertura es petita enfront de les distàncies R i r, els factors cos(n, r) i cos(n,

R) son pr` acticament
constants. Sanomena factor dobliq uitat la semidiferència (cos(n, r) cos(n,

R))/2.
2. Si lona que illumina lobertura no es esfèrica, es possible descriure qualsevol camp en termes dones
esfèriques i aplicar la f ormula deduda.
3. Per a angles petits (es a dir, dist` ancies axials molt mes grans que les dimensions de lobertura) el
factor dobliquitat es proper a la unitat, ja que cos(n, r) 1 i cos(n,

R) 1.
4. Lexpressio 4.19 sha dedut utilitzant una ona esfèrica
Aexp(ikR)
R
per illuminar lobertura. Si la
font de llum es a linnit, lobertura sillumina amb una ona plana damplitud A
;
U(P) =
A
i
_
exp(ikr)
r
ds (4.20)
5. Si el sistema sillumina amb una ona qualsevol, damplitud complexa en el pla de lobertura U(),
lexpressio es pot generalitzar a
U(P) =
1
i
_
U()
exp(ikr))
r
ds. (4.21)
76 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
4.2 Aproximaci o de Fresnel
4.2.1 Introducci o a laproximaci o de Fresnel
x
y
x
y
z=0 z
U(x,y,z)
pla de difracci
pla dobservaci
0
0
G(x,y)
U(x,y,0)
G(x,y) geometria de lobertura
U(x,y,z) camp al pla z
U(x,y,0) camp a z=0
Figura 4.3: Difraccio de Fresnel
A partir dara xarem uns eixos coordinats (x
0
, y
0
) a la pantalla que conte lobertura. Leix z es leix
normal al pla de lobertura, que considerarem a z = 0. Els punts del pla normal a leix z que conte
el punt dobservaci o P tindran coordenades (x, y, z). La dist` ancia dobservaci o z serà molt mes gran
que les distàncies transversals involucrades, i per tant podem considerar que el factor dobliq uitat es
aproximadament 1. Escrivint ara la f ormula de Fresnel-Kirchho en coordenades cartesianes tenim
U(P) =
1
i
_
U(P
)
exp(ikr)
r
ds =
=
1
i
_
U(x
0
, y
0
, 0)
exp(ik
_
((x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
+z
2
)
_
((x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
+z
2
)
dx
0
dy
0
(4.22)
4.2.2 Aproximaci o de Fresnel
La distància entre un punt de lobertura a (x
0
, y
0
, 0) i el punt dobservaci o P (x, y, z) es
r =
_
(x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
+z
2
= z
_
1 +
(x x
0
)
2
z
2
+
(y y
0
)
2
z
2
. (4.23)
Si es verica que (x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
z
2
, es pot aproximar r per z en el denominador. No obstant
aix` o, el terme de lexponencial complexa a la integral varia molt r` apidament (factor 2/), i per tant
un petit error en lavaluaci o de r pot suposar un error molt gran en lestimaci o de langle. Amb vista a
simplicar lexpressi o de Fresnel-Kirchho, desenvolupem r en sèrie de Taylor ns a primer grau,
r = z
_
1 +
(x x
0
)
2
z
2
+
(y y
0
)
2
z
2
z
_
1 +
(x x
0
)
2
2z
2
+
(y y
0
)
2
2z
2
_
. (4.24)
4.2. APROXIMACI
O DE FRESNEL 77
Això equival a aproximar una superfcie esfèrica per mitj` a duna superfcie parab` olica. La f ormula de
difracci o pren ara la forma seg uent (f ormula de difracci o de Fresnel):
U(x, y, z) =
exp(ikz)
iz
_
U(x
0
, y
0
, 0) exp(
ik
2z
((x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
))dx
0
dy
0
. (4.25)
Els lmits dintegracio sestenen a lobertura . Com que el camp elèctric es zero a fora de lobertura,
podem estendre els lmits dintegracio de a +, fent que
(x, y) = U(x, y, 0)G(x, y), (4.26)
on G(x, y) es la funcio que descriu la geometria de lobertura .
4.2.3 Difracci o a distància llunyana
Prenguem de nou la f ormula de Fresnel:
U(x, y, z) =
exp(ikz)
iz
_

(x
0
, y
0
) exp(
ik
2z
((x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
))dx
0
dy
0
. (4.27)
Desenvolupant els binomis ((x x
0
)
2
+ (y y
0
)
2
),
U(x, y, z) =
e
ikz
iz
exp(
ik
2z
(x
2
+y
2
))
_

(x
0
, y
0
)e
ik
2z
(x
2
0
+y
2
0
)
e
ik
z
(xx
0
+yy
0
)
dx
0
dy
0
=
=
e
ikz
iz
exp(
ik
2z
(x
2
+y
2
))
_

(x
0
, y
0
)e
ik
2z
(x
2
0
+y
2
0
)
e
2i(
x
z
x
0
+
y
z
y
0
)
dx
0
dy
0
(4.28)
Quan la dist` ancia dobservaci o z es molt gran, lexponencial quadr` atica a linterior de la integral exp(
ik
2z
(x
2
0
+
y
2
0
)) esdeve la unitat. Cal tenir en compte que la dimensio màxima dels punts de lobertura ser` a petita
en comparacio a z, però aix` o no te per què passar en el pla dobservacio.

Es per aix` o que el terme
exponencial quadr` atic de fora de la integral no desapareix. La f ormula de difracci o de Fraunhofer sescriu
U(x, y, z) =
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
_

(x
0
, y
0
) exp(2i(
x
z
x
0
+
y
z
y
0
))dx
0
dy
0
=
=
e
ikz
iz
exp(
ik
2z
(x
2
+y
2
))T T
z
[(x
0
, y
0
)], (4.29)
on T T representa la transformada de Fourier.
La intensitat que captaria un detector en aquestes condicions es
I(x, y, z) [T T
z
[(x
0
, y
0
)][
2
. (4.30)
Es a dir, en condicions de difracci o de Fraunhofer, la distribuci o dintensitat es proporcional a la trans-

formada de Fourier (TF) a escala z del camp elèctric a lobertura difractant.
78 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
4.3 Aproximaci o de Fraunhofer
4.3.1 Ona plana a traves dun objecte rectangular
Per calcular la difracci o de Fraunhofer dun objecte, farem servir lequaci o seg uent:
U(x, y, z) =
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
T T
z
[(x
0
, y
0
)]. (4.31)
Suposem que lobjecte es illuminat per una ona plana Ae
ikz
. A z = 0, lona plana esdeve A. Escriurem
la transformada de Fourier (TF) duna funci o f(x, y) com F(u, v), on (u, v) son les freq uències espacials.
Cal recordar que la TF duna obertura rectangular de dimensions l
x
l
y
val
T T
_
rect(
x
l
x
)rect(
y
l
y
)
_
= l
x
l
y
sinc(l
x
u)sinc(l
y
v); (4.32)
i per tant, el camp elèctric escalar a distància z sescriu
U(x, y, z) = A
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
T T
z
[rect(
x
l
x
)rect(
y
l
y
)] =
= A
e
ikz
iz
l
x
l
y
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
sinc(
l
x
x
z
)sinc(
l
y
y
z
), (4.33)
on shan substitut les variables (u,v) per
x
z
i
y
z
. La intensitat enregistrada per un detector ser` a el
mòdul al quadrat de lexpressi o anterior,
I(x, y, z) = A
2
l
2
x
l
2
y
2
z
2
sinc
2
(
l
x
x
z
)sinc
2
(
l
y
y
z
). (4.34)
4.3.2 Ona plana a traves duna obertura circular
La formula per calcular la difracci o de Fraunhofer es reescriu en coordenades polars quan lobjecte te
simetria circular, (r, ) = (r):
U(x, y, z) =
e
ikz
iz
e
ik
2z
r
2
T T
z
[(r
0
)]. (4.35)
La TF dun funci o amb simetria circular es
_

f(x, y)e
i2(xu+yv)
dx dy =
_
2
0
d
_

0
f(r
0
)e
i2rr
0
cos(
0
)
r
0
dr
0
= F(r, ), (4.36)
on sha aplicat el canvi x = r
0
cos
0
, y = r
0
sin
0
i u = r cos , v = r sin . Fent servir la igualtat,
4.3. APROXIMACI
O DE FRAUNHOFER 79
Figura 4.4: Difraccio de Fraunhofer dun objecte rectangular el costat vertical del qual es menor que lhoritzontal
0
0.1
0.2
0.3
0.4
0.5
0.6
0.7
0.8
0.9
1
-3 -2 -1 0 1 2 3
Figura 4.5: Perl de la funcio que descriu la intensitat de la difraccio de Fraunhofer dun rectangle
J
0
(a) =
1
2
_
2
0
e
ia cos()
d (4.37)
sobte que
F(r) = 2
_

0
f(r
0
)J
0
(2rr
0
)r
0
dr
0
. (4.38)
Per calcular la difracci o de Fraunhofer quan una ona plana Ae
ikz
travessa una obertura circular de radi
R, circ(
r
R
) a z = 0, hem de calcular la integral anterior (feu f(r
0
) = 1 entre 0 i R). Aplicant ara la
relacio
80 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
R
a
J
1
(aR) =
_
R
0
J
0
(ar)r dr, (4.39)
es pot demostrar que
T T
_
circ(
r
0
R
)
_
= R
J
1
(2Rr)
r
; (4.40)
i per tant, el camp elèctric escalar val
U(x, y, z) = A
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
T T
z
[circ(
r
0
R
)] =
A
e
ikz
iz
Re
ik
2z
(r
2
)
J
1
(
2Rr
z
)
r
z
= iARe
ikz
e
ik
2z
(r
2
)
J
1
(
2Rr
z
)
r
, (4.41)
mentre que la intensitat,
I(r) = A
2
R
2
r
2
J
2
1
(
2Rr
z
). (4.42)
Es coneix com radi del disc dAiry el radi del primer mnim de la funci o anterior. La funci o
J
1
(x)
x
sanulla
a x = 1.22; i per tant,
r
A
= 1.22
z
2R
. (4.43)
4.3.3 Ona plana a traves duna estructura periòdica unidimensional
Sigui un objete de transmit` ancia f(x, y) repetit peri` odicamente, amb perode P. La funci o matemàtica
que modelitza aquest objecte sescriu
(x, y) =
N1
m=0
f(x mP). (4.44)
La transformada de Fourier a escala z de lexpressio anterior es
TF
z
[(x
0
, y
0
)] = F(
x
z
,
y
z
)
N1
m=0
(1 + exp(
2ixP
z
) + exp(
2ix(2P)
z
) +. . . exp(
2ix(n 1)P
z
));
(4.45)
i per tant, quan una ona plana travessa aquest objecte, el camp elèctric escalar es
U(x, y, z) = A
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
F(
x
z
,
y
z
)
N1
m=0
exp(
2ixmP
z
). (4.46)
4.3. APROXIMACI
O DE FRAUNHOFER 81
Figura 4.6: Difraccio de Fraunhofer dun cercle
0
0.1
0.2
0.3
0.4
0.5
0.6
0.7
0.8
0.9
1
0 0.5 1 1.5 2
Figura 4.7: Perl de la funcio que descriu la intensitat de la difraccio de Fraunhofer dun cercle. El primer zero
de la funcio es troba a r=1.22
Els termes de la suma de lequacio anterior segueixen una progressio geomètrica, la rao de la qual es
r = exp(
2ixmP
z
). Com que es verica que
1 +r +r
2
+r
3
+. . . +r
N1
=
1 r
N
1 r
, (4.47)
aleshores
U(x, y, z) = A
e
ikz
iz
e
ik
2z
(x
2
+y
2
)
F(
x
z
,
y
z
)
1 exp(
2ix(N1)P
z
)
1 exp(
2ixP
z
)
. (4.48)
82 CAP
ITOL 4. DIFRACCI
O
0
2
4
6
8
10
12
14
16
-3 -2 -1 0 1 2 3
Figura 4.8: Perl de la funcio que descriu la intensitat de les interferències per a N=4
Es pot comprovar que
1 exp(
2ix(N1)P
z
)
1 exp(
2ixP
z
)
2
=
sin
2
(NPx/z)
sin
2
(Px/z)
; (4.49)
i per tant, la intensitat sescriu com
I(x, y, z) A
2
F(
x
z
,
y
z
)
sin
2
(NPx/z)
sin
2
(Px/z)
. (4.50)
Alguns comentaris adicionals:
Lexpressio de la intensitat ens indica que la distribuci o de llum que detectarem es el producte de
la difracci o de lobjecte per un terme interferencial.
El numerador del terme interferencial sanulla quan es verica que NPx = nz, on n es un natural.
Per tant, quan x = nz/NP, la intensitat sanulla (passa per un mnim). Entre dos mnims tenim
un m` axim secundari (vegeu la gura 4.8).
El denominador del terme interferencial sanulla quan es verica que Px = nz, on n es un natural.
Es f` acil comprovar que, en aquests punts on el denominador sanulla, tambe sanulla el numerador.
Desfent la indeterminacio pot comprovar-se que el terme interferencial val N
2
(màxim principal)
(vegeu la gura 4.8).
Si el nombre dobjectes es N, entre dos màxims principals tenim N 1 mnims i N 2 màxims
secundaris.
Si N = 2, el terme interferencial sescriu
4.3. APROXIMACI
O DE FRAUNHOFER 83
I(x, y, z) 4 cos
2
(
Px
z
), (4.51)
que correspon a la intensitat de les interferències generades per dos fonts puntuals de llum (Exper-
iment de Young).
Per exemple, la intensitat de la difracci o de Fraunhofer que generen dos objectes quadrats de costat
l separats una dist` ancia P sescriu
I(x, y, z) 4A
2
sinc
2
(
lx
z
)sinc
2
(
ly
z
) cos
2
(
Px
z
). (4.52)

Apunts Optica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Optica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts d

. El raig incident, el reectit, el transm`es o

Dreta de la superfcie Esquerra de la superfcie

, h Sobre leix ` optic Sota leix ` optic

, Sentit horari Sentit antihorari

(girant cap a la normal) (girant cap a la normal)

, Sentit antihorari Sentit horari

. Les dist`ancies de lobjecte a la superfcie i daquesta superfcie a la imatge son s i s

/y. Per a un sistema

estan superposats a la mateixa superfcie

(gures 1.7 a 1.14).

(gures 1.15 a 1.22).

(s) per a una lent convergent de f

(s) per a una lent divergent de f

(s) per a un mirall esf`eric convex de f

(s) per a un mirall esf`eric c`oncau de f

son les dist`ancies del sistema `optic a lobjecte i a la imatge, respectivament, i f

es la relacio entre les dist`ancies s

[ < 1, la imatge es mes petita

[ > 1 la imatge es mes gran que lobjecte. Per exemple, habitualment

[ < 1. A difer`encia daix` o en un projector de diapositives

es xa, mentre que lull enfoca

, de manera que es veriqui la llei de formaci o dimatges

, forma la seva imatge a dist`ancia s

= 2rN. Per tant, quan mes tancat estigui lobjectiu (N

= 500 mm, suposa

respecte a leix `optic. La tangent daquest angle ser` a tan(

(La focal sha dexpressar en mm.) (1.19)

daquesta lent. El pla on es forma aquesta imatge interm`edia es coincident amb el

j es la densitat de corrent, es la densitat de c`arrega i c es una constant de proporcionalitat.

) es relaciona amb la inicial a partir de lexpressi o

c : La freq u`encia no canvia en canviar de medi, ni en produir-se una reexi o. No obstant

: Fent una rotaci o deixos de manera que = 0, implica necess`ariament que

: Com que la llum que es reecteix torna al primer medi, n = n

(llei de la reexi o). Per altra banda,

) (llei de la refracci o).

han estat calculats fent el pas de n a n

mentre que els factors r

es calculen fent el pas en sentit invers, es a dir, de n

. La comparacio entre els

S| cos() es lenergia que incideix per unitat de superfcie. An`alogament, |

, i per tant es pot escriure

< n), amb un angle superior a langle lmit,

. Si acceptem la validesa formal de la llei de Snell podrem escriure sin(

) > 1, i per tant el valor de cos(

) podem aplicar les f ormules de Fresnel.

), podem posar les formules de Fresnel en

i pot variar en funci o de langle dincid`encia .

) en termes del sin(),

E. Si assagem una solucio de tipus ona harm` onica,

per referir-nos als angles dincid`encia i refraccio. i evitar

= (nsin(), 0, a). Per tant langle fsic de refraccio es

E, on es un tensor de dimensio 3x3.

a() exp(i(w()t k()x)), (3.1)

o a linreves, te el mateix valor, en m`odul,

[. Aix` o no es v`alid per a la transmissi o, ja que t ,= t

. Com veurem mes endavant, els dispositius ` optics

) (noteu que en aquesta gura la intensitat est` a normalitzada a

) = 1. En aquest cas, una l` amina diel`ectrica es illuminada en el rang de longituds dona

Figura 4.1: Geometria

al voltant del punt amb un radi innitesimal.

es senzilla. Es tracta de calcular el lmit

apunta vers P; per tant,