Negre. No es veu res.

De sobte uns puntets blancs com si fossin estrelles en un cel de mitja nit apareixen i desapareixen davant meu. Desapareixen, deixant pas a una llum blavosa que es cola per una escletxa en la foscor, a la meva esquerra. O s la meva dreta? No importa, no s qui soc ni on sc ni el ms important, per qu. De cop i volta veig una muntanya dun color que no puc discernir davant meu i em dono compte que jo estic sota seu, menys el cap. Trec els braos i em miro les mans, les quals puc veure entre la foscor. I de cop i volta, com si estigus en una central nuclear esfondrant-se, sento una alarma que em fa trasbalsar. Agafo el despertador i mel poso davant dels nassos, no per mirar lhora sin perqu abans s que la mirava i se mha quedat el costum, i premo el bot per apagar la sirena ensordidora. De cop i volta, com si dun flashback es tracts, recordo haver fet aquest moviment altres cops, i recordo a quina hora mhavia posat el despertador el dia anterior. De sobte recordo qui sc, on sc i, el ms important, per qu. Llavors ja s qu he de fer, com si hagus sortit el sol dentre un cel gris i ennuvolat. Maixeco, tot i saber que al sortir al carrer el sol encara no shaur aixecat per la platja.