Prieto Fonetica-Fonologia

Fontica
i fonologia

Pilar Prieto

1,25 crdits
Nmero de codi

..

Agraments: Agraeixo a Eullia Bonet, Teresa Cabr, Jaume Casassas, Jaume Mateu, Jos Ignacio Hualde i
Daniel Recasens les observacions i comentaris que mhan fet sobre una primera versi daquest captol i que han
ajudat a millorar-lo de forma important.
Universitat Oberta de Catalunya Nmero de codi del mdul 3 Fontica i fonologia
ndex
Introducci ...................................................................................................

Objectius......................................................................................................

1. Fontica
1.1. La producci dels sons .................................................................
1.2. La transcripci fontica.................................................................
1.3. Classes de sons
1.3.1. Les vocals.........................................................................
1.3.2. Les consonants ................................................................
1.3.2.1. Segons el lloc darticulaci..................................
1.3.2.2. Segons el mode darticulaci..............................
1.4. La prosdia ...................................................................................

2. Fonologia ..............................................................................................
2.1. La categoritzaci dels sons de la parla.........................................
2.2. La combinaci dels sons...............................................................
2.3. Els processos fonolgics ..............................................................
2.3.1. Principals tipus de processos fonolgics..........................
2.3.2. La productivitat dels processos ........................................
2.4. Bases fontiques de la fonologia..................................................
2.4.1. Coarticulaci i assimilaci ................................................
2.4.2. Ensordiment final .................................................................
2.5. Lorganitzaci dels segments: la prosdia....................................
2.5.1. La sllaba .........................................................................
2.5.2. Els peus mtrics ...............................................................
2.6. Fonologia i lxic ............................................................................
2.6.1. Alternances morfofonolgiques........................................
2.6.2. Lanivellament analgic ....................................................
2.6.3. Subregularitats i freqncia lxica....................................

Resum..........................................................................................................

Exercicis dautoavaluaci ............................................................................

Solucionari ...................................................................................................

Glossari ........................................................................................................

Bibliografia...................................................................................................

Introducci
Els sons sn part essencial de la nostra existncia. Encara que hi ha altres ca-
nals no orals com lescriptura o les llenges de signes, el mitj que utilitzem ms
sovint per a comunicar-nos s la llengua parlada. Prcticament sempre que ens
comuniquem participem duna de les activitats ms familiars i ms habituals de
la nostra vida diria, la demetre i interpretar els sons de la parla. Quan volem
expressar alguna cosa, emetem una srie de sons connectats que presumible-
ment volen dir alguna cosa. Quan volem entendre alg, interpretem una altra
cadena de sons. Aix vol dir que com a parlants duna llengua hem de dominar
els complexos mecanismes demissi i percepci dels sons. Malgrat aix,
aquesta s una tasca que tenim totalment automatitzada i no hi solem parar
gaire atenci. El que pretenem aqu s fixar-nos-hi, fer una reflexi sobre com
produm, organitzem i descodifiquem els sons de la parla, en definitiva, sobre
quin s el coneixement que tenim com a parlants dels sons de la nostra llengua.

Els materials que componen aquest mdul repassen els conceptes bsics i les
eines metodolgiques principals de dues disciplines complementries, la fonti-
ca i la fonologia. Tant la fontica com la fonologia es dediquen a lestudi dels
sons que formen part de la nostra comunicaci oral. Per la seva histria i
encara ms, la seva histria com a disciplines separades s, malgrat el que
puguem pensar, molt recent. Durant el segle passat els estudis de filologia
sinteressaven principalment per lestudi de levoluci dels sons des del punt de
vista histric. Van ser els treballs de Saussure de principis del segle XX els que
van desvetllar linters per lanlisi sincrnica de la llengua oral i que va suposar
linici de la fonologia com a disciplina independent de la fontica. La fonologia
socupa de caracteritzar el coneixement que tenen els parlants del sistema de
sons de la seva llengua, mentre que la fontica se centra en la caracteritzaci
fsica dels sons.

Des del punt de vista del contingut, aquest mdul es divideix en dues parts dife-
renciades: 1) Fontica; 2) Fonologia. La part de fontica s bsicament una
introducci a la fontica articulatria. Cont presentacions generals sobre
laparell fonador, el funcionament de la producci de sons i els sistemes de
classificaci articulatria de vocals i consonants, aix com de la prosdia. Tamb
inclou una explicaci dels objectius de la transcripci fontica i de lAlfabet
Fontic Internacional (AFI). En definitiva, lobjectiu principal daquest apartat s
que aprengueu a descriure com articulem els sons de la parla i els sapigueu
caracteritzar des dun punt de vista articulatori.

Lapartat de fonologia sinicia amb una explicaci de labast daquesta disciplina
i el seu inters per la descripci del coneixement que tenen els parlants sobre
els patrons sonors de la prpia llengua. La fonologia vol explicar, per exemple,
per qu en catal no podem tenir mots com *['paz] o *[s'ps] o per qu ceba es
pronuncia sempre ['sco] (amb []), i no pas *['scbo] (amb [b]). s evident, per
exemple, que com a parlants duna llengua tenim un coneixement intutiu sobre
les combinacions de sons que sn apropiades en la nostra llengua i el fem ser-
vir, per exemple, quan volem adaptar fonticament nous sons i combinacions de
sons que provenen de llenges estrangeres. El coneixement fonolgic es mate-
rialitza de forma productiva en la pronunciaci de paraules noves, en ladaptaci
de manlleus, en la percepci i producci de segones llenges, etc. Aquest apar-
tat cont una discussi sobre la influncia que exerceixen els patrons articulato-
ris i els patrons prosdics sobre les alternances fonolgiques, aix com una
valoraci del paper del lxic i la regularitzaci i uniformitzaci analgiques en el
comportament dels sons i en el canvi lingstic.

Objectius

Desprs de treballar en aquest mdul haureu dhaver assolit els segents co-
neixements i habilitats:

1. Conixer laparell fonador i els mecanismes de producci fontica. Ser
capaos dexplicar com es produeixen els sons de la parla.

2. Conixer lAlfabet Fontic Internacional (AFI) i saber classificar els sons des
del punt de vista articulatori partint dels criteris utilitzats per aquest alfabet.

3. Conixer els conceptes bsics de la fonologia i la seva metodologia (anlisi
dalternances i anlisi contrastiva, anlisi fonotctica, productivitat dels
processos).

4. Estar familiaritzat amb les restriccions fontiques, prosdiques i
morfolgiques que solen presentar les alternances fonolgiques.

5. Saber aplicar les hiptesis explicatives de la fonologia general a la
comprensi dels processos fonolgics.

1. La fontica

La fontica socupa destudiar els sons de la parla des de la perspectiva de la
seva producci, la seva transmissi i la seva recepci. Dacord amb Recasens
(1993:46), la fontica estudia els mecanismes de producci i percepci dels
sons a travs de lanlisi experimental de llurs propietats articulatries, acsti-
ques i perceptuals. Tradicionalment, la fontica sha dividit en tres branques
complementries:

1) La fontica articulatria, que socupa destudiar el procs
darticulaci dels sons.
2) La fontica acstica, que socupa de lestudi de les propietats acsti-
ques dels sons.
3) La fontica perceptiva, que se centra en lestudi dels mecanismes
subjacents de la percepci de la parla.

Quan produm una seqncia de sons no som conscients del complex conjunt
de moviments o gestos articulatoris que fem anar: quin s el mecanisme que fa
que puguem iniciar lemissi dels sons?, quina s la posici i lactuaci dels
rgans articulatoris durant el procs de producci?, com coordinem lactuaci
daquests rgans?, mitjanant mecanismes determinats per la prpia fisiologia
de laparell fonador o de forma particular en cada llengua? La fontica articula-
tria intenta respondre aquestes preguntes. Vegem breument el procs de pro-
ducci dels sons de la cadena parlada.

1.1. La producci dels sons

El grup drgans que participen en el procs de producci dels sons
sanomenen rgans articulatoris i formen part de laparell fonador: sn els
pulmons, la trquea, la laringe, la faringe i els rgans de la cavitat oral i la nasal.
Fixeu-vos en el segent tall sagital de laparell fonador (figura 1). Els diferents
rgans, que formen un conducte a travs del qual laire que prov dels pulmons
va passant a lexterior, collaboren de formes diverses a larticulaci dels sons
lingstics: per dir-ho ras i curt, els pulmons actuen com a rgan generador
denergia aria, la laringe com a aparell fonador que posa en vibraci aquest
corrent daire i el tracte vocal (les cavitats oral, nasal i farngia) com a caixa de
ressonncia que li confereix diferents timbres acstics.

FIGURA 1. Laparell fonador
(extreure de p. 1, mdul 1, Manual de fontica i fonologia catalanes)

El procs de producci dels sons se sol dividir en tres perodes succes-
sius: el perode respiratori, responsable diniciar el corrent daire neces-
sari per a la producci dels sons; el perode fonatori, que es produeix a
la laringe quan les cordes vocals vibren amb el pas de laire; i finalment,
el perode articulatori, que es produeix en les cavitats supraglotals (oral,
nasal i farngia): en aquest perode, els moviments articulatoris
lelevaci lingual, lelevaci del vel del paladar, lobertura de la mandbula,
etc. modulen lona provinent de la laringe i originen la major part de
sons que coneixem.

Perqu es produeixi qualsevol so sha de crear un corrent daire, s el que es
coneix com a perode respiratori. El tipus diniciaci ms freqent s la inicia-
ci pulmonar, que es produeix quan els pulmons es comprimeixen mitjanant
lacci del diafragma i dels msculs abdominals i torcics; aix genera una
pressi daire positiva (major que la pressi atmosfrica) que fa sortir laire cap a
lexterior. En catal, com en altres llenges, la major part de sons lingstics sn
pulmonars i egressius, s a dir, sinicien amb lexpiraci de laire que prov
dels pulmons.

La transformaci del corrent daire que ve dels pulmons en una ona sonora apta
per a produir un so lingstic passa normalment a la laringe durant el perode
fonatori. La laringe cont dues protuberncies formades per tend, mscul i
teixit que se situen just darrere la nou del coll: sn les anomenades tradicional-
ment cordes vocals (o plecs vocals), el comportament de les quals s essen-
cial en el mecanisme de producci dels sons. Quan respirem normalment, les
El tracte vocal
El tracte vocal s un terme que
generalment defineix la zona que
va des de la laringe fins als llavis,
s a dir, els rgans anomenats
supraglotals. Comprn les
cavitats oral, nasal i farngia.
cordes vocals resten obertes i laire pot passar lliurement dels pulmons cap a la
faringe i la boca. Per pronunciar un so sord, tamb separem les cordes vocals
com en el cas de la respiraci (entre un 60% i un 95% de lobertura mxima) i
deixem que el corrent daire passi sense cap impediment a travs de la glotis.
Quan les cordes vocals es troben addudes (formant una configuraci tancada
de la glotis), aleshores el pas de laire desencadena linici de la seva vibraci i
es produeix un so sonor. Ara b, durant el procs de fonaci, podem fer variar
la posici de les cordes i fer que adoptin graus dobertura intermedis que afecta-
ran la qualitat de veu (o registre de veu) resultant: per exemple, si les cordes
sobren per la seva part posterior i sajunten i vibren per la seva part anterior es
produeix una veu murmurada, que s una veu que sutilitza quan alg remuga
o resa en veu baixa. Si mireu la illustraci segent veureu un esquema de la
configuraci que adopta la glotis durant la producci: (1) dun so sord; (2) dun
so sonor; (3) dun so murmurat.

Sord Sonor Murmurat

FIGURA 2. Configuraci glotal dun so sord, sonor i murmurat

Desprs de sortir de la laringe, laire passa a les cavitats supraglotals i es
produeix el perode articulatori. La cavitat oral s una cambra de ressonncia
que pot adoptar volums i formes diverses: el parlant varia voluntriament aquest
espai per tal darticular la gran varietat de timbres voclics i consonntics que
coneixem. Els articuladors que cont aquesta cavitat se solen dividir en articu-
ladors actius o mbils (com ara la llengua, els llavis, la mandbula i les dents
inferiors i el vel del paladar) i articuladors passius (com ara la mandbula i les
dents superiors, el paladar dur o la paret farngia). Larticulador ms verstil de
la cavitat oral s la llengua: sovint, la posici i forma que adopta en la cavitat
oral (i el possible contacte o aproximaci amb algun altre articulador) s essen-
cial per imprimir un determinat timbre al so resultant.

La cavitat nasal, en canvi, no s modificable en volum, i per aix no podem fer,
per exemple, diferents tipus de sons manipulant parts del tracte nasal de la ma-
teixa manera que ho fem amb el tracte vocal. Noms podem controlar la posici
del vel del paladar (o paladar tou), un mscul que actua com una vlvula de
tancament i dobertura daquesta cavitat. Quan pronunciem les seqncies ma,
na i nya, el vel del paladar es mant baix durant la producci de les consonants
nasals, deixant obert el passatge velofaringi (el pas de laire cap al nas). En
canvi, quan pronunciem seqncies de sons no nasals com pa, ta, ga, lla, el vel
Parts de la laringe
Lesquema segent mostra la
laringe vista des de dalt. Es
mostren els diferents cartlags
(tiroide, cricoide i aritenoide) que
controlen els moviments de les
cordes vocals. Tamb es mostra
la glotis, o espai que hi ha entre
les cordes vocals.

Figura. (extreure de p. 16, mdul
1, Manual de fontica i fonologia
catalanes)
El paladar dur i el paladar tou
Si corbeu lpex de la llengua cap
endins podreu notar una primera
part ssia (lanomenat paladar
dur) i el comenament del
paladar tou o vel del paladar.
Utilitzem el terme vel perqu
aquesta part del paladar t la
funci de tapar (del llat velum,
cortina, vel, vela) el passatge que
connecta amb les fosses nasals.
seleva, fa contacte amb la paret posterior de la faringe i no permet que laire
passi cap a la cavitat nasal. Fixeu-vos en la figura 3, que mostra la configuraci
del tracte vocal durant la producci duna oclusiva alveolar [d] i duna nasal al-
veolar [n]:

FIGURA 3. Configuraci del tracte vocal durant la producci de loclusiva alveolar [d] i de la
nasal alveolar [n]. Font: Laver (1994: 145).

1.2. La transcripci fontica

La transcripci fontica dun enunciat s la representaci aproximada de la
pronncia daquest enunciat, de la seva realitzaci fontica. Segons el grau de
precisi fontica, les transcripcions fontiques es classifiquen en transcripci-
ons amples i transcripcions acurades o estretes. Una transcripci estreta
distingeix entre la n alveolar [n] (nena, pena) i la n dental [n] que apareix davant
consonants dentals (canta, hind), per b que la diferncia auditiva entre amb-
dues sigui mnima. Igualment, una transcripci estreta podria transcriure la [L]
avanada davant de vocals anteriors com [I, c] o b marcar quan la vocal [a] es
realitza ms avanada [a+] o ms velaritzada [a]. Les transcripcions amples, en
canvi, usarien un nic smbol ([n],[L],[a]) per a les variants fontiques esmenta-
des.

Una transcripci fontica se serveix dun sistema de smbols prviament convin-
guts anomenat alfabet fontic per a representar la llengua parlada. LAlfabet
Fontic Internacional avui dia gaudeix dun s prcticament majoritari. Aquest
alfabet va nixer fa ms de 100 anys la primera publicaci de lAFI s de lany
1888 amb la voluntat doferir una notaci estndard que fos capa de trans-
Podeu visitar les pgines de
lAssociaci Fontica
Internacional a ladrea dInternet
http://www.arts.gla.ac.uk/IPA/ipa
.html. Hi podeu trobar diverses
fonts de lAFI, aix com
gravacions dels sons.
criure fragments sonors en qualsevol llengua natural. La primera versi de
lAlfabet Fontic Internacional va ser proposada oficialment lany 1888 per la
International Phonetic Association i va ser revisada oficialment per darrera ve-
gada lany 1996.

LAFI est organitzat en dues taules: la taula de les vocals i la de les conso-
nants (que alhora es desdobla en consonants pulmonars i no pulmonars). Shi
afegeixen una taula de diacrtics (que serveixen per a matisar petites difernci-
es fontiques), una taula de suprasegmentals i una taula daltres smbols que
no queden recollits en les altres taules. En general, shan proporcionat smbols
diferents per a sons que eren distintius en alguna llengua. Per exemple, la [z] s
distintiva en catal i la [p] s distintiva en bmbara (una llengua nigerocongolesa
parlada a Mali i a la Costa dIvori).

FIGURA 4. Taula de consonants pulmonars de lAFI (1993, corregida lany 1996).
Extreure de la p. 35, mdul 1, Manual de fontica i fonologia catalanes. Cal ENGRANDIR-
LA de manera que tot sigui molt ms clar.

En la taula de consonants pulmonars, hi ha dues menes de caselles buides: 1)
les caselles ennegrides, que identifiquen els sons que es consideren impossi-
bles de pronunciar (un batec velar o una lateral labiodental); i 2) les caselles
buides sense ennegrir, que identifiquen aquells sons que sn possibles per
dels quals no se nha comprovat lexistncia com a so distintiu en cap llengua
del mn (el cas de les oclusives labiodentals, per exemple).

Els smbols que proposa lAFI shan dentendre com una proposta general que
cal adaptar a cada nova llengua. Els smbols tenen un valor general i es poden
utilitzar en diferents llenges per a sons que no sn idntics. Per exemple, els
mateixos smbols [l, d] designen les oclusives alveolars en angls i les oclusives
dentals en catal, sense cap necessitat de fer servir el diacrtic dental o alveolar;
noms cal que aquest aspecte es faci explcit a lhora dexplicar com sha fet
ladaptaci. Igualment, els signes [], [] i [] sempren en angls per a designar
els sons fricatius i en catal per a designar els sons aproximants. Com veiem en
el segent pargraf, aquest s tamb el criteri general que ha seguit lInstitut
dEstudis Catalans en ladaptaci de lAFI al catal.

A lhora daplicar els criteris de lAFI a la representaci o transcripci duna llengua
determinada cal tenir en compte que els signes tenen un valor general i que un mateix
a Us recomanem la lectura
de larticle de M-R. Lloret (1998)
Ls de lAlfabet Fontic
Internacional (AFI), en qu
presenta una proposta precursora
dadaptaci de lAFI al catal (vg
tamb Bonet et al. 1997).
signe pot sser utilitzat en diferents llenges per a representar sons que no sn idntics;
dit duna altra manera, un signe pot sser utilitzat amb un valor que no s el propi, sempre,
per, que la llengua en qesti no posseeixi el so que correspon al valor propi del signe, o
b aquest no sigui el ms general. Aix, per exemple, els signes [], [] i [], que en el
quadre de lAFI sn definits com a representaci de sons fricatius, poden sser utilitzats en
catal que no posseeix aquests sons fricatius per a la representaci dels sons
aproximants corresponents; dacord amb aix, el mateix signe [] s utilitzat, en angls, per
representar el so fricatiu del mot father, i, en catal, per a representar el so aproximant del
mot fada; hi ha, per, en general, la possibilitat dexpressar aquests matisos i utilitzar
diacrtics per a indicar-los, si cal; aix, es pot distingir el so fricatiu [] del so aproximant []
usant el diacrtic que indica una obertura ms gran; lAFI, per, recomana reduir ls dels
diacrtics als casos ms necessaris.

Institut dEstudis Catalans (1999): Aplicaci al catal dels principis de transcripci de
lAssociaci Fontica Internacional, Secci Filolgica, Institut dEstudis Catalans,
Barcelona, p. 8.

1.3. Classes de sons

La major part de sistemes de classificaci de sons fan una primera distinci
entre sons voclics i sons consonntics. Els sons consonntics es caracterit-
zen per una oclusi o una constricci dels rgans en el tracte vocal i els sons
voclics per una aproximaci en graus diversos de la llengua a les parets de la
cavitat oral, sense que es produeixi cap obstrucci del pas de laire llevat, s
clar, de les vibracions de les cordes vocals. s per aquest motiu que tamb es
fan servir criteris diferents per a la classificaci: les vocals es divideixen basant-
se en magnituds posicionals de la llengua (elevaci i avanament de la llengua) i
la posici dels llavis ms que no pas en el tipus de constricci produda i el lloc
en qu es produeix.

1.3.1. Les vocals

Quan produm una vocal, el tracte vocal resta obert i la llengua no entra en con-
tacte amb cap rgan articulatori. El tracte vocal resta ms obert que en el cas de
les consonants aproximants com [j, v] (tamb anomenades semivocals), sons
que es troben a mig cam entre les vocals i les consonants. Per produir diferents
qualitats o timbres voclics, hem de fer que el tracte vocal adopti una deter-
minada configuraci: per exemple, per articular la [I] hem de situar la llengua en
una posici relativament alta i anterior de la cavitat oral; per emetre [u], en canvi,
lhem de collocar en una posici alta i posterior i alhora arrodonir els llavis. Si
pareu atenci a la figura 5, que mostra el perfil articulatori, basat en dades radi-
ogrfiques, de les cinc vocals del castell |I, c, a, o, u|, veureu que podem par-
lar de dues menes de vocals: les vocals en qu la llengua adopta una posici
relativament avanada en el tracte vocal (anteriors), que per ordre de grau de
tancament lingual sn |I| > |c| > |a| i les vocals en qu la llengua adopta una
posici relativament endarrerida (posteriors), que per ordre daltura sn
|u| > |o|.


FIGURA 5. Configuraci lingual de les cinc vocals del castell
Font: Quilis (1991:45)
Extreure de la p. 31, mdul 1, Manual de fontica i fonologia catalanes.

La classificaci articulatria ms estesa de les vocals, i tamb la que fa servir
lAFI, es basa en la posici relativa de la llengua en la cavitat oral s a dir, la
seva posici vertical (o grau delevaci lingual), i horitzontal (o grau
davanament lingual) i larrodoniment dels llavis. Segons el grau delevaci
lingual (o distncia entre el dors lingual i el paladar), les vocals poden ser altes
(o tancades) com |I|, |u|, mitjanes altes |c|, |o| mitjanes baixes [c|, |] o
baixes (o obertes), com |a|. Segons el grau davanament lingual en la cavitat
oral, aquestes vocals es classifiquen en anteriors |I|, |c|, |c|, centrals |o| i
posteriors |a|, ||, |o|, |u|. Segons el grau de labialitzaci, les vocals es clas-
sifiquen en arrodonides [u|, |o|, || i no arrodonides |I|, |c|, |c|, |a|. Torneu a
mirar la configuraci lingual durant la producci de les cinc vocals del castell
(figura 5) i aneu comprovant els termes daquesta classificaci.

Els parmetres articulatoris principals de classificaci de les vocals sn:

1) El grau delevaci lingual
2) El grau davanament lingual
3) Larrodoniment (o labialitzaci)

La taula de vocals de lAFI, en forma de trapezi, est basada en aquest sistema
de classificaci articulatria. El parmetre dobertura es representa verticalment
(les vocals ms tancades [i, u] apareixen a dalt i les ms obertes a baix); el pa-
rmetre danterioritat es representa horitzontalment (els elements ms anteriors
a lesquerra i els ms posteriors a la dreta); i la labialitzaci sexpressa en les
parelles de vocals, de manera que la vocal que apareix al costat dret duna pare-
lla de vocals sempre s la vocal arrodonida. Per exemple, la vocal tancada ante-
rior [y] mant la mateixa configuraci articulatria de la [I] per presenta un ar-
rodoniment dels llavis addicional. El mateix passa amb les parelles [c, o], [c, o],
[, ], etc. Recordeu que les vocals anteriors figuren en la part esquerra del
triangle i les posteriors en la part dreta.

FIGURA 6. Taula vocals de lAFI.

Es pot extreure inicialment de la p. 34, mdul 1, Manual de fontica i fonologia catalanes.

En alguns casos s necessari fer referncia als trets complementaris de nasa-
litzaci. Pel que fa al tret de nasalitat, normalment les vocals sn orals, s a dir,
es produeixen amb el vel del paladar enlairat. Ara b, tamb podem pronunciar
vocals amb el vel abaixat recordeu que lAFI indica la nasalitat mitjanant un
diacrtic que safegeix sobre les vocals [a, c, o]; el francs i el portugus presen-
ten vocals nasals distintives (vg. beau [bo] bonic vs. bon [bo] bo en francs).

1.3.2. Consonants

La classificaci articulatria ms estesa de les consonants t en compte dos
parmetres principals, el mode (o manera) darticulaci i el lloc (o punt)
darticulaci. El lloc darticulaci fa referncia a la posici del contacte total o
parcial entre articuladors i el mode darticulaci al tipus dimpediment que troba
laire en sortir cap a lexterior.

Classificaci articulatria de les consonants

La taula de consonants pulmonars (vg. Figura 4) sorganitza seguint
els parmetres tradicionals de mode darticulaci (eix vertical) i lloc
darticulaci (eix horitzontal). Les articulacions sordes i sonores duna
mateixa consonant se situen en la mateixa casella, la sorda a
lesquerra i la sonora a la dreta.

Lloc darticulaci: bilabial, labiodental, dental/alveolar, retroflex, pos-
talveolar, palatal, velar, uvular, faringi, glotal.
Mode darticulaci: oclusives, fricatives, africades, nasals, laterals,
rtiques, aproximants.


Passem a veure els trets principals de lloc i de mode darticulaci que fa servir
lAlfabet Fontic Internacional.

1.3.2.1. Segons el lloc darticulaci

Segons el lloc darticulaci principal (el lloc del tracte vocal on es produeix el
contacte o constricci entre els articuladors) que presenten les consonants,
tenim les categories segents:

Les consonants bilabials es pronuncien amb un contacte o aproximaci
entre el llavi superior i linferior. Les primeres consonants dels mots pe-
na, bena, mena sn els sons bilabials [p], [b] i [m]. La segona consonant
del mot cova s la variant aproximant bilabial sonora [].

Les consonants labiodentals sarticulen amb un contacte o aproximaci
entre el llavi inferior i els incisius superiors. La primera consonant de
fong s el so fricatiu sord [f]. En algunes zones del Baix Camp i del Tar-
ragons i a les Illes encara es pronuncia la variant sonora de [f], la [v] (vi
['vI]). En la major part del catal central, aquest so noms es produeix
quan la [f] va davant una consonant sonora, com a che[v] bo i tamb da-
vant dun mot que comena en vocal, com a ba[v] humit. Finalment, la
[p] s la nasal labiodental que apareix davant de consonant labiodental,
com ara en el mot [p]fora.

Les consonants dentals, lpex o la lmina de la llengua fa contacte amb
la part posterior de les dents superiors. La [l] i la [d] del catal (de tou o
de dau) presenten una oclusi dental en canvi, les de langls presen-
ten un contacte alveolar. Les consonants interdentals es poden consi-
derar variants dins daquest grup que es produeixen quan lpex de la
llengua queda situat entre els incisius inferiors i els superiors. La [0] cas-
tellana de zapato o la [] de moda sn exemples de consonants inter-
dentals.

Durant la producci de les consonants alveolars, lpex o la lmina de
la llengua (fins i tot de vegades el predors) fa contacte amb la zona al-
veolar. El catal t diverses consonants apicoalveolars en posici inicial
de sllaba: [I] (hola), [i] (ram), [i] (ira), [n] (noi). En canvi, la [s] (seu) pot
ser apical o laminal, segons el parlant, encara que la primera sigui la
ms freqent en la majoria de parlants.

Les consonants postalveolars (tamb anomenades, amb sentits equi-
valents, prepalatals, palatoalveolars o alveolopalatals) es produeixen
amb un contacte de la lmina de la llengua i la zona postalveolar. En
catal, tenim els sons postalveolars segents: la fricativa sorda |j| (de
caixa) i sonora || (de pags) i les corresponents africades [l j, d] (de
cotxe i petjada, respectivament).

Encara que lAFI classifica les articulacions retroflexes com un punt
darticulaci diferent, el que realment caracteritza aquests sons (que solen ser
postalveolars) s la configuraci de la llengua. Per produir una consonant retro-
flexa, lpex i la lmina de la llengua shan de doblegar cap enrere de manera
que lpex se situ sobre el paladar dur; la erra de langls americ s una tpica
articulaci retroflexa.

Les consonants palatals presenten contacte entre el dors (i de vegades
tamb la lmina) de la llengua i el paladar dur. La nasal |j| (de nyap) i
la lateral || (de lli) sn exemples de consonants dorsopalatals. En al-
gunes varietats del mallorqu, les consonants velars k, g sarticulen com
les oclusives palatals [c, j| respectivament. En catal central tamb po-
dem trobar les variants avanades de [c, j| cn contextos en qu [l, d]
sassimilen a la consonant que segueix (p. ex. se[l j| xais, se[d] jut-
ges).
1

Les articulacions velars es produeixen amb un contacte entre el dors de
la llengua i el vel del paladar. Les primeres consonants dels mots gat i
cas, per exemple, presenten un contacte linguovelar. Tamb pronunciem
la nasal velar [p] al final del mot sang. Finalment, en catal la fricativa
sorda [x] apareix de forma espordica en castellanismes com o[x]al,
[x]aleo o [x]oln.

Les articulacions uvulars produeixen sons dun timbre molt caracterstic
(com si alg fes grgares): sarticulen amb un contacte (o aproximaci)
entre el dors de la llengua i la campaneta, collocant la llengua una mica
ms endarrera que quan produm les consonants velars. Un exemple
darticulaci uvular s la erra francesa (p. ex., la rose), que se sol pro-
nunciar b amb un mode darticulaci vibrant [i] o b fricatiu []. Alguns
dialectes peninsulars del castell presenten una fricativa uvular, la [_]
de jamn o de juego en altres dialectes castellans aquest so es pro-
nuncia [x] o fins i tot [h] en andals.

Els sons faringis es produeixen quan larrel de la llengua sendarrereix i
sacosta a la paret posterior de la faringe o la faringe mateixa es con-
trau. Les consonants fricatives farngies sorda [h] i sonora [\] sn tpi-
ques de les llenges semtiques com lrab (la paraula per bany es
[hammaam] i per oncle [\amm]).

1
La transcripci de se[l j| xais i se[d ] jutges no reflecteix de forma especfica el fet que el
segment oclusiu daquests exemples s alveolopalatal. Aix s aix perqu els segments afri-
cats suposen que hi ha homorganicitat entre el segment oclusiu i el fricatiu segent i no s
necessari indicar-ho. Una altra possible transcripci daquestes seqncies (en parla lenta) s
la segent: se[c] xais, se[j] jutges.
Homorganicitat
Dues consonants sn
homorgniques si comparteixen
el punt darticulaci. Per
exemple, la nasal i loclusiva del
mot banca sn homorgniques,
aix com loclusiva i la fricativa
que formen les africades dels
mots cotxe o fetge.

Els sons glotals o laringis es produeixen mitjanant lacci nica i exclu-
siva de les cordes vocals. Loclusiva glotal [?] sarticula amb un cop vo-
luntari de tancament de les cordes vocals (de fet, en mbits logopdics
aquest so sanomena cop de glotis). La fricativa glotal sorda [h] s la que
apareix en el dialecte andals en mots com jamn o juego i tamb en
lloc de la s a final de sllaba (espejo e[h]pejo) Abans hem vist com en
catal aquests sons tamb poden aparixer de forma espordica: per
exemple, quan volem emfasitzar algun mot podem iniciar la sllaba amb
una oclusiva glotal (au! es pot pronunciar, de forma emftica, ['?av]).

Heus aqu una exemplificaci grfica de les principals zones articulatries del
tracte vocal que sempren per a classificar els punts darticulaci dels segments:

FIGURA 7. Principals zones articulatries del tracte vocal.
Font: Laver (1994: 134).
En aquesta figura cal traduir els termes segents: pharyngeal = faringi, epiglottal =
epiglotal, glotal = glotal.

Hi ha consonants que es produeixen amb un doble punt darticulaci, com ara
la [v], que s labiovelar: aix vol dir que es produeix amb una aproximaci si-
multnia del dors de la llengua al vel del paladar i dels llavis superior i inferior
s per aquest motiu que no sinclou en la taula principal de consonants de lAFI
sin en una taula separada. Finalment, tamb hi ha consonants que tenen un
punt darticulaci principal o primari (que es produeix en forma de contacte) i
un de secundari (que normalment es produeix en forma daproximaci). Les
aproximacions ms comunes sn la velaritzaci i la palatalitzaci: per exemple,
la ela del catal sol presentar diversos graus de velaritzaci ([]) segons el con-
text.

1.3.2.2. Segons el mode darticulaci

Tradicionalment, el mode darticulaci inclou tres aspectes: a) lestat del tracte
vocal (a partir del qual les consonants es poden considerar oclusives, fricatives,
aproximants, vibrants, bategants, laterals i africades); b) lestat del passatge
velofaringi (sons nasals i orals); i c) lestat de la glotis (els sons poden ser sords
i sonors, entre altres).

a. Segons lestat del tracte vocal:

Les consonants oclusives es caracteritzen per una articulaci que impedeix
completament el pas de laire per la cavitat oral. Laire retingut en el tracte
vocal fa que augmenti la pressi fins que, quan es deixa anar, es produeix
un perode explosiu fora audible caracterstic daquestes consonants. Les
consonants oclusives poden ser sordes [p, t, k] i sonores [b, d, g]. Com ja
hem vist, loclusiva glotal [?] es produeix quan les cordes vocals sajunten i
formen una oclusi.

Les consonants fricatives deixen passar el flux daire a travs duna cons-
tricci relativament petita en el tracte vocal; en sortir per un canal tan petit,
el corrent d'aire emergent presenta una turbulncia (o soroll) caracterstic
daquests sons. Les fricatives shan distingit segons la forma de la constric-
ci: amb constricci plana i ampla (com en el cas de [0] o [!]) o amb una
constricci estreta i cncava (com en el cas de [s] o |j]). Segons el grau de
fricci que presentin, la [, , ] poden ser fricatives o aproximants. Si mireu
el quadre de lAFI, veureu que les consonants [, , ] hi figuren com a frica-
tives pel fet que en angls aquestes presenten un grau de fricci molt ms
elevat que en catal: com veurem ms endavant, en ladaptaci de lAFI al
catal, aquests mateixos smbols sutilitzen amb el valor daproximants.a

Les consonants africades sn en realitat la successi dun perode oclusiu i
un perode fricatiu que comparteixen el mateix punt darticulaci, s a dir,
han de ser obligatriament homorgniques. Segons aix, una seqncia
com [ps] no es pot considerar un segment africat. El catal presenta quatre
La [I] del catal presenta una
articulaci velaritzada [], que vol
dir que t un punt darticulaci
primari que s el contacte alveolar i
un punt darticulaci secundari que
consisteix en una aproximaci del
dors de la llengua cap al vel del
paladar (i potser tamb cap a la
faringe, tal i com han demostrat
Brownman i Goldstein 1995 per a
la ela velaritzada de langls).

Figura. (extreure la figura de la
ela velaritzada de la figura de la
p. 48, mdul 2, Manual de
fontica i fonologia catalanes)
La ela velaritzada
Les consonants [], [], []...
del catal que pronunciem
quan diem fava, fada o paga
sn realitzacions aproximants
(fora obertes) en comparaci
amb les de langls (en aquesta
llengua produeixen fricci). Cal
tenir present que en ladaptaci
de lAFI al catal susen aquests
smbols amb el valor
daproximants, encara que segons
la taula de lAFI siguin fricatives.
aRecordeu que lAFI
representa els sons africats
mitjanant el diacrtic que
uneix el smbol oclusiu amb el
fricatiu segent.
africades, dues de la srie alveolar ([ls] com en el mot potser; [dz] com a
dotze) i dues de la srie palatoalveolar ([lj] com a cotxe; [d] com a fetge).

Les aproximants sn articulacions que es troben a mig cam entre les vo-
cals i les consonants fricatives: el grau de constricci s fora menor que en
el cas de les fricatives, de manera que laire que passa no s suficient per
produir el soroll o turbulncia tpica que caracteritza aquestes ltimes. Les
consonants [j, v] del catal, que formen part dels diftongs, sn les tpiques
consonants aproximants (p. ex., reia ['icjo], cau ['Lav]): dels dos segments
que formen el diftong, laproximant s el ms tancat, lelement que no cons-
titueix el nucli.

Les consonants laterals sn articulacions que presenten un escapament
daire lateral que es produeix abaixant els costats de la llengua. Segons el
grau de fricci que presenten, les laterals poden ser fricatives o aproxi-
mants (vg. quadre de lAFI). Les ms freqents sn les aproximants: en ca-
tal tenim la lateral aproximant alveolar [I] (luxe) i la palatal [] (llum).

Les consonants rtiques (anomenades vibrants en la tradici romnica)
inclouen dos tipus de sons. La bategant [i] (la segona consonant del mot
pera), que es produeix amb una sola oclusi molt rpida (daqu prov el
nom de batec) entre la punta de la llengua i la protuberncia alveolar, i la
vibrant [r] (la primera consonant del mot rosegar), que es produeix amb un
contacte intermitent amb perodes de contacte i dobertura entre lpex
de la llengua i la zona alveolar. La vibrant uvular [i] (la erra francesa, el so
tpic que es produeix quan es fan grgares) es produeix quan el dors de la
llengua sacosta a la campaneta i aquesta vibra amb el pas de laire.

Consonants sonants i obstruents

Tradicionalment es distingeix entre el grup de consonants sonants i obstruents segons
les consonants presentin ms o menys sonicitat. La sonicitat fa referncia al grau de
prominncia segmental i est relacionada amb laudibilitat i amb lobertura dun so. Atenent
al grau de sonicitat, els sons duna llengua es poden classificar en una escala de major a
menor perceptibilitat. Les consonants sonants (aproximants, nasals, laterals i rtiques) sn
ms perceptibles que les obstruents (oclusives, fricatives i africades). Com veurem,
aquests grups de consonants funcionen com a classes naturals de sons en alguns
processos fonolgics. Per exemple, en catal les consonants obstruents sensordeixen en
posici final absoluta (gris ['giIs ss s] / gos ['gos ss s]) i sassimilen en sonoritat a la segent
consonant quan es troben en posici final de sllaba (gri[z zz z] blau / go [z zz z] valent).

b. Segons lestat del passatge velofaringi:

Els sons nasals es produeixen mitjanant labaixament del vel del paladar. Amb
el vel del paladar en posici de reps, el passatge velofaringi resta obert i el flux
de laire pot passar lliurement cap a les cavitats nasals, fet que produeix lefecte
de nasalitat. En catal, les nasals [m, n, j] poden aparixer a principi de sllaba
(m, nen, nyap, respectivament). En la majoria de llenges els sons nasals sn
Lquida s un terme genric que
agrupa les laterals i les rtiques
(vibrant i bategant), un grup de
consonants que presenten
caracterstiques semblants a les
vocals.
Rtica s un terme genric que
agrupa les articulacions vibrants i
les bategants.
sonors: espordicament, en algunes llenges es poden produir nasals ensordi-
des. Proveu de pronunciar una consonant nasal sorda ([m, n, j]): en tots tres
casos noms sentireu una fricaci que rep el nom desbufec nasal, s a dir, el
so del frec de laire quan passa a travs del nas.a

c. Segons lestat de les cordes vocals

Hem vist que segons lestat de les cordes vocals, les consonants poden ser
sordes o sonores. A banda daquesta divisi bsica, altres configuracions de la
glotis tamb fa que puguem parlar de consonants murmurades o grinyolades
(per a ms detalls, vg. la secci 1.1).

1.4. La prosdia

Quan pronunciem els enunciats, no noms articulem un so darrere laltre, sin
que ineludiblement anem variant la intensitat, el to i la qualitat de veu, i anem
produint canvis de ritme. Aix, en la parla espontnia sentim uns patrons rtmics,
unes modificacions de to i podem percebre com algunes paraules sn emeses
ms rpidament i ms intensament que altres. Aquests trets, coneguts amb el
nom de trets prosdics o suprasegmentals, constitueixen caracterstiques
inherents de la parla oral que sestenen per seqncies de sons (normalment
afecten sllabes senceres). Els trets suprasegmentals o prosdics tenen dues
funcions lingstiques importants:

1) Funci demarcativa. Indiquen la partici del discurs i la seva
organitzaci. Penseu que els trets prosdics (canvis de direcci
meldica, allargaments finals) sn els que ajuden els oients a
identificar fronteres en lorganitzaci del discurs.
2) Funci expressiva. Contribueixen a la significaci dels enun-
ciats. Els elements prosdics es consideren elements modalit-
zadors dels enunciats, s a dir, elements que comuniquen
lactitud del parlant durant lemissi. Per exemple, noms la
prosdia de lenunciat ens permet distingir entre una lectura ex-
hortativa o imperativa de Vine..!.

Per regla general, es considera que hi ha dos trets prosdics principals, laccent
i lentonaci. La durada tamb shi sol incloure. Laccent es defineix des del
punt de vista perceptiu com el grau de fora o intensitat que presenta una
sllaba en relaci amb les sllabes venes. LAFI proposa dos smbols per a
transcripci de laccent, un per a laccent primari ['] i un altre per a laccent
secundari [] , que es colloquen davant la sllaba en qesti (p. ex., fatalitat
[!oloII'lal], rentaplats [icn lo'pIal s]). Laccent secundari pot aparixer com a
resultat de la subordinaci daccents en el domini de frase (vol jugar [bI u'a]).
Pel que fa a la durada, lAFI t tres smbols que expressen la relativa llargada
La prosdia..
s la disciplina que estudia els
fenmens suprasegmentals:
laccentuaci, el ritme i
lentonaci.
Correlats acstics de laccent
La prominncia accentual es
manifesta mitjanant la
combinaci de tres parmetres
principals: amplitud, durada i
freqncia fonamental. Per regla
general, les sllabes tniques es
pronuncien amb un nivell ms
elevat dintensitat, durada i
freqncia fonamental que les
sllabes tones.
dels segments: llarg [], semillarg [] (que es colloquen darrere el segment en
qesti; vg. rotlle ['io], atlas ['aIos], paelleta [po'clo]) i extrabreu [ ] (que es
colloca sobre el segment; vg. Teresa [lo 'iczo]).

Segons el grau dautonomia prosdica que presenti una frase, lAFI distingeix
dos tipus de grups demarcatius: els majors delimitats amb doble barra [|] i
els menors delimitats amb el smbol [|]. Les demarcacions majors atorguen un
major grau dindependncia a cada unitat meldica i solen coincidir amb pauses
en la cadena sonora; en canvi, les demarcacions menors identifiquen una sepa-
raci ms atenuada i solen no coincidir amb pauses. Per exemple, lenumeraci
Van comprar prssecs,| mandarines | i peres | sol pronunciar-se formant tres
unitats tonals, cadascuna delles separada per un grup demarcatiu menor. Una
mica ms endavant veurem les propostes de transcripci de lentonaci.

El terme entonaci fa referncia a les inflexions meldiques de la veu, la lnia
meldica amb qu els parlants pronunciem els enunciats. LAlfabet Fontic In-
ternacional (AFI) va proposar dos sistemes alternatius de transcripci entonativa
que ja shavien emprat tradicionalment en la lingstica oriental i africana. Les
caselles segents mostren els smbols de lltima versi de 1993. LAFI esta-
bleix una distinci entre tons de nivell o tons esttics (tons que es mantenen
en una mateixa freqncia durant lemissi duna sllaba) i tons de contorn o
tons dinmics (tons que presenten una trajectria ascendent, descendent o
ms complexa). A lesquerra hi figura la simbologia emprada per la lingstica
africana, que consisteix en la collocaci de marques daccent (agut, greu o
combinacions dambds) sobre la vocal afectada; i a la dreta la ms utilitzada
per la lingstica oriental, que consisteix en la collocaci dels smbols en qes-
ti desprs de cada sllaba per a una explicaci ms detallada, vegeu Bonet
et al. 1997:21

Tons de nivell Tons de contorn

e o b eT Extraalt

e o b e1 Ascendent

e e1 Alt

e e1 Descendent

e e1 Mitj

e e1 Alt-ascendent

e e1 Baix

e e1 Baix-ascendent

e e1 Extrabaix

e e1 Ascendent-descendent

' Gra descendent

Ascens global

' Gra ascendent

Descens global

Actualment lentonaci encara no compta amb un sistema estndard reconegut.
Encara que els dos alfabets proposats per lAFI pretenen ser vlids
universalment, s a dir, aplicables tant a la transcripci dels tons en llenges
tonals com a la transcripci entonativa, cal assenyalar que tots dos shan emprat
de forma gaireb exclusiva per a la transcripci tonal. Tradicionalment, les llen-
ges entonatives han usat sistemes visualment senzills dinterpretar que resse-
gueixen la corba dentonaci general de la frase. El contorn meldic de la fra-
Correlats acstics de
lentonaci
Les variacions tonals es
corresponen fsicament amb
variacions en la freqncia
fonamental del so, s a dir, la
freqncia vibratria de les
cordes vocals: com ms rpida s
la freqncia de vibraci ms
agut s el to, i a linrevs.
se, separat en sllabes, se sol emmarcar entre dues lnies horitzontals que re-
presenten els lmits de la tessitura del parlant. Les corbes dentonaci dels
enunciats Voldrien un gat i Voldrien un gat? mostren que la paraula gat es pot
pronunciar amb tons diferents (ascendent o descendent) segons es tracti dun
enunciat declaratiu (Voldrien un gat) o interrogatiu (Voldrien un gat?), respecti-
vament.

Vol dri en un gat Vol dri en un gat?

Vegem ara lexemplificaci duna de les funcions ms importants que t
lentonaci: la funci expressiva. Lenunciat Maria es pot pronunciar amb sis
corbes dentonaci com les segents que reflecteixen diferents matisos semn-
tics i en podrem trobar molts ms! Aix, la corba entonativa de (a) podria ser
la resposta a una pregunta, el de (b) una ordre emftica, (c) una pregunta del
parlant, (d) un vocatiu, el ms habitualment emprat quan es crida alg, (e) un
avs o recriminaci i (f) un prec o una petici suau.

a) Declarativa b) Imperativa c) Interrogativa

Ma ri a Ma ri a ! Ma ri a ?

d) Vocativa e) Avs f) Exhortativa

Ma ri a ! Ma ri a ! Ma ri a !

A la pgina web
http://seneca.uab.es/filologiacatal
ana/entonacio-ariel.htm
hi podeu escoltar els contorns
entonatius ms tpics del catal.
Per a ms informaci sobre
entonaci general i entonaci del
catal, vg. Prieto (2002a, b).

2. La fonologia
La fonologia estudia el coneixement lingstic que tenen els parlants dels sis-
temes de sons de les llenges prpies. Si ho pensem, els parlants duna llengua
sn capaos de produir seqncies noves de paraules aplicant-hi els processos
regulars de la prpia llengua, dadaptar els neologismes a les combinacions
sonores possibles en la prpia llengua, etc. Per exemple, s freqent sentir que
els catalanoparlants ensordeixen les obstruents a final de mot quan parlen cas-
tell o quan pronuncien mots daltres llenges (p. ex., Madrid [ma'iIl] o Cam-
bridge ['LcmbiIl j]). Aix es deu al fet que el catal presenta un procs regular
densordiment dobstruents finals: s a dir, predictiblement, una oclusiva, fricati-
va o africada s sorda davant de pausa (p.ex., mu[]a mu[l]; pe[z]ar pe[s]).
Igualment, els mots anglesos slalom, stock i sport, que contenen seqncies de
sons illcites en catal, sadapten fonticament i es pronuncien [oz'IaIom],
[os'lL] i [os'pil]. s per aquest motiu que els manlleus sonen sempre tan dife-
rents si els escoltem pronunciats en la llengua dorigen. La sistematicitat
daquests patrons fa pals que el coneixement fonolgic actua com a canems
estructurador del material sonor que produeix el parlant i que, en definitiva, for-
ma part del seu sistema cognitiu.

La fonologia socupa de caracteritzar el nostre coneixement lingstic pel
que fa al sistema de sons de la llengua. Les tres rees dinters principal
daquesta disciplina sn les segents:

1) la categoritzaci dels sons: quins sons usa la llengua de forma con-
trastiva per diferenciar mots o fets gramaticals?
2) la combinaci dels sons: de quina manera es combinen els sons per
formar paraules? quins principis regeixen aquestes combinacions?
3) els patrons sonors o alternances entre sons: com varien els sons
segons el context? sn predictibles, aquests patrons?

2.1. La categoritzaci dels sons de la parla

La fonologia sinteressa per aquelles propietats fniques que tenen una funci
contrastiva o distintiva en una llengua determinada, s a dir, aquelles que
susen per distingir un mot de laltre. Un so pot tenir una funci distintiva en una
llengua i en una altra no. Per exemple, encara que la sibilant sonora [z] formi
part dels inventaris de sons del catal i del castell, la seva funci s ben
diferent: mentre en catal [z] t una funci distintiva fixeu-vos en parells
mnims com casa ['Lazo] i caa ['Laso], en castell no la t, ats que aquest so
noms apareix en posici final de sllaba davant de consonants sonores (desde
es pronuncia ['deze]; Oslo es pronuncia ['ozlo]). En castell, doncs, diem que el
tret de sonoritat de les obstruents s sempre predictible perqu depn de les
propietats de sonoritat de la consonant segent. Un altre exemple: en francs
les vocals nasals sn distintives perqu trobem contrastos del tipus beau [bo]
bonic i bon [bo] bo; en catal, en canvi, les vocals nasalitzades (o parcialment
nasalitzades) noms apareixen quan hi ha nasals adjacents (bon dia [bn 'dio]).
El segent exemple del lingista estructuralista francs Andr Martinet s prou
illustratiu de les diferents funcions que pot tenir un so en diferents llenges: Un
cop de glotis s un soroll, per en un context identificat com a pertanyent a
lrab ser plenament percebut com una unitat distintiva; si el context s
reconegut com a alemany, ser ents com un procediment de demarcaci; en
un enunciat francs, no ser ms que un estossec. I en catal, com
linterpretarem?

El concepte de fonema

El concepte de fonema ha estat un dels pilars importants de la fonologia estructuralista. En
aquest corrent, el fonema s la unitat mnima de descripci fonolgica, una entitat
abstracta que no es correspon amb cap realitat fnica particular i que posseeix una
capacitat distintiva o contrastiva, s a dir, la de produir diferncies de significat en una
llengua determinada. Des del punt de vista fontic la l del catal es manifesta de formes
diferents, per nosaltres sempre les associem a la mateixa unitat invariant, el fonema /I/.
Sanomenen allfons totes les possibles realitzacions o variants fontiques que pot tenir
un determinat fonema. Per exemple, la /I/ en catal pot presentar diversos graus
davanament (contacte dental, alveolar, o postalveolar) o de velaritzaci, segons el
context. Aix vol dir que el fonema /I/ t diferents allfons: la [I ] dental apareix per
assimilaci quan va seguida de consonants dentals [l, d], etc.

El corrent generativista ha adoptat un punt de vista una mica diferent del corrent
estructuralista i no parla especficament de fonemes. Aquest corrent posa un mfasi
especial en all que s predictible (i derivable per regla) i no predictible de la forma fontica
final. La forma fonolgica dun mot, doncs, s aquell conjunt de propietats sonores que sn
idiosincrtiques o no predictibles daquest mot. Aquest conjunt de propietats, que es
representa entre barres inclinades //, pot coincidir de vegades amb les unitats
fonemtiques per tamb pot ser un tipus de representaci ms abstracte (quan hi ha
certes propietats que no es poden especificar, per exemple). s per aix que es diu que la
forma subjacent est formada per seqncies de segments subjacents, i no pas per
fonemes. I la forma fontica per variants fontiques i no pas per allfons.

Aprendre una llengua s bsicament arribar a relacionar seqncies de sons
amb un significat. Com a parlants del catal, som capaos de segmentar qual-
sevol seqncia fnica daquesta llengua en un seguit de sons voclics i conso-
nntics i dentendre el seu significat. Com a oients estem entrenats a filtrar la
gran variaci acstica en lentrada dinformaci sonora i percebre i identificar
categories clarament separades. La nostra capacitat cognitiva s el que ens
permet danar identificant i segmentant el continu de sons de la parla. El conei-
xement lingstic que adquirim dels patrons sonors de la llengua ens ajuda a
identificar una nica entitat voclica quan sentim tot el grup de realitzacions
fontiques que pot presentar aquesta vocal, s a dir, aprenem a categoritzar
lespai fontic daquesta vocal. Aix s el que sanomena percepci categorial,
un fenomen especfic de percepci dels contrastos de la parla que separa el
continuum acstic segons les categories lingstiques sonores de loient.

Parells mnims
Pau i peu constitueixen el que
sanomena un parell mnim, s a
dir, dos mots que contrasten
nicament per la presncia dun
so. Canvieu la primera vocal del
mot pau (p.ex., peu, piu o pou):
com que aquest canvi resulta en
un canvi lxic (una modificaci
del sentit), aleshores podem
concloure que les vocals [a], [c] I
[o] tenen capacitat distintiva en
catal. El so [p], en canvi, no en
t, de capacitat contrastiva,
perqu no podem trobar cap mot
en qu la presncia daquest so
generi diferncies de significat:
de fet, noms apareix davant de
consonants velars (vg. e[p]cara,
e[p]gatussar).
A La forma transcrita
fonticament es representa entre
claudtors [ ] i la forma
fonolgica entre barres inclinades
/ /.
Percepci categorial en
lescriptura
En el terreny de lescriptura,
passa una cosa semblant. Totes
les possibles variants de la lletra
a (vg. figura) no afecten la
nostra percepci daquests
smbols com una nica entitat.

Font: Dirven &Verspoor
(1998:108).

Ladquisici de la categoritzaci fonolgica

Estudis recents han demostrat que els nadons dentre 8 i 10 mesos mostren ja patrons
clars dadquisici de la categoritzaci fonolgica i sn capaos de discriminar categories
fonolgiques presents en la seva llengua nativa. Els treballs de Janet Werker demostren
que els nadons daquesta edat comencen a semblar adults en el sentit que tenen dificultat
per discriminar parells mnims que no constitueixen oposicions fonmiques en la llengua
ambiental i en canvi discriminen relativament b les que ho sn (vg., per exemple, Werker
2003).

El sistema fonemtic duna llengua condiciona fortament tant la producci com
la percepci dels sons lingstics: en sentir qualsevol seqncia fnica, els
oients estem entrenats a cercar indicis acstics que ens ajuden a percebre les
unitats distintives; la resta de variacions fontiques, en canvi, tendeixen a no ser
percebudes. Dit duna altra manera, encara que els sons de la parla formen una
cadena contnua, estem acostumats a agrupar selectivament els estmuls
acstics que sentim en grups fonemtics. Hi ha alguns fets de percepci que
evidencien la importncia cognitiva del sistema fonemtic duna llengua per als
seus parlants. Per exemple, en el terreny de ladquisici duna segona llengua,
queda ben patent la importncia del sistema de sons nadiu del parlant. Segur
que heu notat que quan un castellanoparlant aprn catal sovint t problemes
amb la percepci i la producci de la [z]: un mot com zero ['zciu] sol ser pronun-
ciat ['sciu]; per qu s difcil de pronunciar la [z], si aquest so tamb forma part
de linventari fontic del castell (p.ex., desde ['dczc])? Doncs b, aquest s un
error previsible pel fet que un castellanoparlant est entrenat a percebre i a
produir els contrastos fonemtics del castell, i la /z/ no forma part daquest
sistema. En definitiva, les categories sonores distintives duna llengua actuen
com una mena de categories perceptives que restringeixen i modulen la percep-
ci i la producci dels sons lingstics per part dels seus parlants.

Lexemple clssic de Sapir

Quan treballava en el sarsi, llengua athabascana dAlberta, al Canad, vaig intentar de
resoldre el problema segent: certes paraules que semblaven homnimes, ho eren
realment o b presentaven una petita diferncia, inapreciable a primer cop dull? Dos
daquests homnims almenys, aparentment eren dn aquest i dn all fa
soroll [Nota: la diferncia consisteix en una petita diferncia de llargada i de timbre de la
vocal final]. Al comenament del nostre treball, vaig preguntar al meu intrpret, John
Whitney, si li semblava que aquestes paraules tenien els mateixos sons, i em va respondre
sense dubtar que eren totalment diferents."

El que passava era que Sapir era incapa de percebre la mnima diferncia acstica
existent entre els dos mots dn aquest i dn all fa soroll. Els parlants nadius de
sarsi, en canvi, estan entrenats a distingir aquesta diferncia perqu en la seva llengua
comporta un contrast lingstic.

Citat de Romeu, X. 1983. Manual de fonologia catalana. Barcanova: Barcelona, p. 118.

2.2. La combinaci dels sons

Un altre centre dinters de la fonologia s lanomenada fonotctica, lestudi de
les combinacions possibles de sons en una llengua. Sabem que les combina-
cions possibles de sons poden variar bastant duna llengua a una altra. Per
La fonotctica...
s la part de la fonologia que
estudia quines sn les
combinacions possibles de sons
en una llengua.
exemple, els parlants del catal tindrien problemes per pronunciar una paraula
russa com vprog [fprk] cosa bona perqu no hi ha cap mot del catal que
comenci per [fpr]. Igualment, en catal no hi ha cap mot que comenci per essa
ms consonant *sC, en contrast amb litali, que s que admet aquesta combi-
naci a principi de mot (vg. scuola escola, spina espina, speranza esperana,
sdrucciolo esdrixol, smeraldo maragda o stella estel). A continuaci vegem
com shan adaptat alguns manlleus provinents de de langls en catal i en ita-
li. En catal, aquestes seqncies shan adaptat inserint una vocal davant de
la seqncia sillbica no permesa.

Epntesi de [o] en manlleus

angls catal itali
slalom esllom slalom
spray esprai spray
stop estop stop
stalinism estalinisme stalinismo
stress estrs stress

Estratgies de reparaci sillbica

Tant lelisi com la inserci (epntesi) de segments sn recursos o estratgies que
apliquen freqentment les llenges per tal de reparar estructures sillbiques
malformades. Un altre exemple depntesi s ladaptaci que fa lholands dels grups finals
de lquida ms consonant no alveolar final (melk melek llet, park parek parc, etc. ;
Nespor 1993: 161). Per altra banda, en catal se solen elidir les consonants inicials en
mots dorigen grec que comencen per seqncies del tipus ps- o pt- (vegeu psicologia
[sILuIu'Io], pseudnim [sov'nIm] o pterodctil [loiu'aLlII]).

Encara que cada llengua particular especifica les combinacions de sons que
considera ben formades i mal formades, la fonologia ha identificat certes
tendncies universals que limiten les possibilitats dagrupaci de sons en dife-
rents llenges. Per comenar, la sllaba constitueix el domini natural per a
lexpressi de les restriccions fonotctiques que presenten les llenges: per
exemple, st constitueix una seqncia possible de sons en catal, per el fet
que no sigui una obertura possible fa que no puguem tenir mots que comencen
per *st.

Recentment sha demostrat que els parlants duna llengua tenen un coneixe-
ment detallat del lxic de la seva llengua i que aquest constitueix una base
important del seu coneixement fonolgic. Tradicionalment sha dit que els par-
lants duna llengua saben de forma intutiva que hi ha combinacions de sons
que sn i que no sn possibles en la seva llengua. Tanmateix, experiments
recents en fonologia i psicolingstica han demostrat que el coneixement fo-
notctic no s totalment regular i categric. En alguns daquests experiments,
els parlants de langls consideren millors des del punt de vista fonotctic els
mots que contenen sllabes ms freqents i probables en el seu lexic i com a
El terme epntesi
En gramtica histrica, aquest
terme es refereix a un procs
dinserci dun segment no
etimolgic a linterior dun mot.
En fonologia, aquest terme sha
generalitzat i designa la inserci
dun segment en qualsevol
posici. Vg. Prez Saldanya
(1998).
El terme obertura
Lobertura s la part de la sllaba
que cont els segments que es
troben davant del nucli (que
normalment s la vocal). Per
exemple, els segments tr formen
lobertura de la sllaba tro. En
lapartat 2.5.1 veurem en detall
lestructura de la sllaba.
pitjors aquells que contenen sllabes menys probables (vg. una revisi
daquests treballs a Pierrehumbert 2003 i a Bybee 2001: 91ss). Aix demostra
que el coneixement fonotctic dels parlants es construeix en gran part sobre la
freqncia daparici de les combinacions de sons realment existents en el lexi-
c.

Els models probabilstics de la fonologia

Des dun punt de vista cognitiu, els experiments anteriors demostren que el coneixement
fonolgic del parlant inclou una gran part daprenentatge dels patrons i subregularitats
presents en el lxic de la llengua. En contrast amb els models de tipus categric com
lestructuralisme i el generativisme clssics, hi ha models actuals de tipus no categric que
permeten explicar aquestes tendncies i veure el coneixement fonolgic de forma parallela
a altres tipus de coneixement lingstic i no lingstic. Els parlants no es guien pas per
regles fonotctiques categriques que els permeten distingir paraules ben formades de les
mal formades, sin que utilitzen unes generalitzacions basades en el coneixement detallat
de les combinacions i dels patrons fonolgics existents en el seu lexic, de la seva
freqncia daparici, etc.

Hi ha un corrent actual prou important en lingstica general i en fonologia (Bod et al 2003,
Bybee 2001, Pierrehumbert 2003, entre altres) que defensa la idea que el coneixement
lingstic est format en una part important per laprenentatge i la conscincia de la
freqncia daparici de determinats fenmens. Els models probabilstics sn adients tant
per explicar els fenmens categrics com per explicar fenmens graduals i variables. La
categoritzaci de lespai fontic (que es pot entendre com ladquisici de les distribucions
estadstiques) o el comportament de certs processos que tenen en compte la freqncia
ds de certes combinacions de mots (per exemple, la liaison francesa) en sn alguns
exemples. Finalment, rees com ladquisici i el canvi lingstic aporten ms arguments a
favor de models no categrics del coneixement fonolgic. Com diu Bybee (2001: 17), Els
principis que governen la llengua sn generals i compartits amb altres capacitats cognitives
humanes: la gran capacitat memorstica, i el gran control motor de laparell fonador, la
capacitat de categoritzar lexperincia i lhabilitat de fer inferncies ben segur que sn
capacitats molt explotades en la capacitat lingstica.

2.3. Els processos fonolgics

Un altre objectiu de la fonologia s descriure els patrons sonors predictibles
(o alternances sonores) que regeixen el comportament dels sons. Per exem-
ple: per qu en catal central ceba es pronuncia, de forma predictible, ['sco] i
no pas *['scbo]? per qu el mot ball es pronuncia ['ba] sempre que es troba en
posici inicial o desprs de nasal ([b]all, un [b]all) i [a] desprs de vocal, late-
ral o sibilant (quatre []alls, el []all, dos []alls)? Veurem que la distribuci de [b]
i [] t un condicionament contextual i que desprs de certs segments sempre
es pronuncia b la variant oclusiva, b la variant aproximant. s per aix que
ceba es pronuncia ['sco].

Per qu en catal no podem tenir mots com *['giIz], *['pd] o *['iad], amb una
obstruent sonora a final de mot? Fixeu-vos en les pronncies dels segents
mots: gri[s] ~ gri[z]a ~ gri[z]s ~ gri[z]enc, etc. Quan comparem les realitzacions
fontiques en mots de la mateixa famlia morfolgica (mots derivats com griss
o grisenc i mots flexionats com grisa, grisos, etc..), descobrim que hi ha una
alternana entre ['giIs] (quan apareix alladament) i ['giIz] en tots els altres mots
(griss [giI'zos], grisenc [giI'zcp], grisa ['giIzo], etc). s clar que lnic context en
Concepte dalternana
s un concepte important en
fonologia. s la relaci existent
entre formes fontiques variants
(o alternances sonores) duna
mateixa unitat fonolgica. Un
dels objectius de la fonologia s
donar compte de les alternances
sonores de la llengua.
qu apareix la variant sorda s a final de mot. Si ho pensem, el fet que gri[s] es
pronunci amb essa sorda s un fet predictible en catal i podem comprovar
fcilment que aquesta llengua presenta un procs fonolgic general
densordiment dobstruents en aquesta posici (vg. els exemples segents).
Fixeu-vos en les alternances segents, que mostren com els segments oclusius
(/b/, /d/, /g/), fricatius (/z/, //) i africats sonors (/dz/, /d/) sensordeixen a final de
mot.

Ensordiment final en catal

posici medial posici final de mot

tu[]et, tu[]iforme tu[p]
ara[]isme, ar[]ic ra[p]
mu[]esa, mu[]a mu[l]
fre[]or, fre[]olic fre[l]
gro[]enc, gro[]et, gro[]ejar gro[L]
fo[]era, fo[], fo[]atge fo[L]
pe[z]ar, pe[z]ada, pe[z]os pe[s]
espo[z]a, espo[z]ar, espo[z]alles esp[s]
rebu[d]ar, rebu[d]all rebu[l j]
mi[d]ana, mi[d]ancer mi[l j]

Els processos fonolgics sn lexpressi de les regularitats i els patrons so-
nors predictibles duna llengua. Una de les funcions dels processos fonolgics
s donar compte de les alternances sonores predictibles en una llengua. En
catal, per exemple, el procs actiu densordiment final dna compte del fet que
el grup de les consonants obstruents (oclusives, fricatives i africades)
sensordeixen en posici final. Si suposssim que tenim un procs de sonoritza-
ci de la essa intervoclica per generar casos com ['giIzo] o [giI'zos], de segui-
da ens adonarem que aix no s factible en catal. Aquest suposat patr del
catal no s regular i sistemtic perqu tenim molts de mots amb essa sorda
intervoclica (p.ex., rossa ['ioso] o gossos ['gosus], malgrat que tenim tamb ros
['ios] i gos ['gos]).

La derivaci fonolgica

El marc teric de la fonologia generativa clssica, desenvolupat per Chomsky i Halle a
Sound Pattern of English, distingeix entre forma (o representaci) fonolgica o subjacent
i forma fontica o superficial. Es parteix de la idea que moltes de les propietats de la
forma fontica, que s la pronncia final duna seqncia, sn predictibles: per exemple, en
catal central s un fet predictible que el mot saler [so'Ic] es pronunci amb una vocal
neutra en la sllaba inicial, i no pas *[sa'Ic], *[sc'Ic] o *[sc'Ic] (llevat dalgunes excepcions,
en catal central totes les vocals tones sn [o], [u] o [I]). Una de les aportacions de la
fonologia generativa s la idea que la forma fontica final es genera a partir de la forma
subjacent mitjanant laplicaci dels processos o regles fonolgiques al llarg de la
derivaci. Tan sols aquelles propietats dels sons que sn idiosincrtiques (s a dir, no
predictibles) senregistren en la forma subjacent. Els processos fonolgics, doncs, sn les
instruccions o operacions encarregades de transformar les representacions inicials en la
forma fontica final: en el cas del mot saler [so'Ic], la regla fonolgica de reducci voclica
generar la forma fontica final. El segent grfic us ajudar a visualitzar les relacions que
sestableixen entre la forma fonolgica i la forma fontica:

DERIVACI
(APLICACI DE PROCESSOS FONOLGICS)

Un dels possibles efectes de laplicaci dels processos fonolgics s la neutra-
litzaci de les oposicions distintives en alguns contextos. Diem que una oposi-
ci fonolgica es neutralitza quan no la trobem en algunes posicions. Sabem
que en catal hi ha un contrast entre els segments subjacents /s/ i /z/ (rossa
['ios ss so] vs. rosa ['iz zz zo], missa ['mIso] vs. griza ['giIzo]). Per quan /s/ i /z/ van
seguits de pausa es pronuncien tots dos sords: /'giIz/ es pronuncia ['giIs]. Per
aix es diu que en aquest context es perd el contrast entre la essa sorda i la
sonora, s a dir, hi ha neutralitzaci de sonoritat. La reducci voclica s un
altre exemple de neutralitzaci: els segments subjacents /a, c, c/ (de sac ['sa aa aL],
sec ['sc cc cL], cec ['sc cc cL]) es neutralitzen en posici tona en la vocal neutra [o] (sa-
quet [so oo o'Lcl], secada [so oo o'Lao], ceguesa [so oo o'czo]). Els processos fonolgics es
cuiden de donar compte daquestes neutralitzacions predictibles.

Finalment, penseu que les alternances fonolgiques de la nostra llengua nativa
sn processos actius que es manifesten no noms en la nostra llengua, sin
tamb quan pronunciem mots estrangers i quan mirem dadquirir la pronncia
duna segona llengua. s per aix que lensordiment final, per exemple, apareix
sistemticament en manlleus com bridge ['biIl j], Cambridge ['LcmbiIl j], club
['LIup] o pub ['pap]. I sovint, si us hi fixeu, els catalanoparlants apliquem aquest
procs sense adonar-nos-en quan parlem alguna altra llengua: diem Madri[l] en
comptes de Madri[] (o Madri[0]). El mateix passa amb la sonoritzaci de fricati-
ves, que tamb apliquem sovint quan parlem una altra llengua (per exemple,
castell, tre[z] amigos, sei[z] hombres).

La reducci voclica
Anomenem reducci voclica el
procs fonolgic responsable de
canviar el timbre de les vocals en
posici tona. Veurem el
funcionament daquest procs en
lapartat 2.5.2.
aRecordeu que la forma
fontica es representa entre
claudtors [ ] i la forma
fonolgica entre barres inclinades
/ /.
En catal, quan una fricativa o
una africada a final de mot van
seguides dun mot que comena
en vocal, se sonoritzen: pei[]
eixarret, gri[z] intens, passe[d ]
agradable. Tant el fenomen
densordiment final com el de
sonoritzaci de fricatives
sapliquen de forma sistemtica.
La sonoritzaci de fricatives
FORMA FONOLGICA
FORMA FONTICA

2.3.1. Principals tipus de processos fonolgics

Segons el tipus doperaci, shan distingit tradicionalment tres tipus de
processos fonolgics:
1) processos dassimilaci i dissimilaci;
2) processos dinserci i elisi de segments;
3) processos de canvi de trets.

Lassimilaci s un dels processos fonolgics ms freqents en les llenges de
mn. Diem que un so sassimila a un altre quan adquireix un o ms trets fon-
tics o fonolgics daquest so, s a dir, es fa ms similar a aquest. Els proces-
sos dassimilaci es fonamenten en el fenomen de la coarticulaci fontica, pel
qual tendim a adaptar articulatriament els segments als del seu entorn. Se-
gons la direcci del procs assimilatori, parlem dassimilacions regressives
(tamb anomenades anticipatries) i assimilacions progressives (tamb ano-
menades retardatries). La major part de processos assimilatoris que trobem en
diferents llenges, i tamb en catal, sn de tipus regressiu, s a dir, els seg-
ments adopten algunes propietats articulatries del segment que segueix. En
catal, una obstruent (fricativa o oclusiva) en posici de coda sillbica adopta el
valor de sonoritat de la consonant que segueix. Fixeu-vos que en els segents
exemples el mateix prefix des es realitza fonticament amb [s] si la consonant
que segueix s sorda ([L, !, p, l]) o amb [z] si s sonora ([, , n, ]).

Assimilaci regressiva de sonoritat en catal

Variant sorda Variant sonora

descongelar [dosLun o'Ia] desdir [doz'I]
desfer [dos'!c] desglaar [dozIo'sa]
desplaure [dos'pIavio] desnivellar [doznIo'a]
destapar [doslo'pa] desllanar [dozo'na]

Un altre exemple dassimilaci de tipus regressiu s lassimilaci de punt
darticulaci de nasals. En catal la ena en posici final de sllaba adopta for-
mes fontiques diferents en funci de les propietats de lloc darticulaci de la
consonant segent. Fixeu-vos les diferents formes fontiques que adopta la
nasal final del sufix verbalitzador en-:

Assimilaci de punt darticulaci de nasals en catal

bilabial e[m]paredar, e[m]vellir
labiodental e[p]faixar, e[p]fangar
La fonologia generativa ha
seleccionat un grup finit de trets
per poder representar les
operacions i les representacions
fonolgiques. En el marc de la
fonologia, la funci principal dels
trets distintius s dur a terme la
representaci fonolgica dels
segments (en la seva forma
subjacent i la seva forma
fontica) i identificar les unitats
que formen part de les regles
fonolgiques. Els trets distintius
ens permeten dagrupar els sons
en classes naturals que es
comporten de formes similars en
laplicaci de les regles
fonolgiques i tamb destablir
oposicions entre ells; en
definitiva, permeten de formular
les regles fonolgiques amb
facilitat.
Els trets fonolgics
dental e[n]dormiscar-se, e[n]taular-se
alveolar e[n]reixar, e[n]senyorir, e[n]negrir
postalveolar e[n]xarxar, e[n]gelosir-se
palatal e[j]llaar, e[j]llumenar
velar e[p]cadenar, e[p]gabiar

En catal, tamb trobem algun procs dassimilaci progressiva, com ara
lassimilaci total o parcial de -s als segments palatals precedents (la -s final fills
['!Ij] i banys ['bajj] es realitza fonticament com a postalveolar [j] (o com [s]).
El procs despirantitzaci doclusives sonores tamb es pot classificar com un
procs dassimilaci progressiva (p. ex. bota ['bolo] vs. la bota [lo 'olo]), les
botes [loz 'olos]) si considerem que el tret de continutat del segment precedent
sescampa al segment segent.

Segons la magnitud del procs assimilatori, parlem dassimilacions completes o
parcials. En lassimilaci completa, un segment sapropia de tots els trets i es-
dev exactament igual que un dels segments adjacents: en catal central, per
exemple, una /l/ o una /d/ en posici de coda sillbica es pot assimilar en lloc i
mode darticulaci a la consonant lateral o nasal segent: set llamps [sc
'ams], set lmines [scI 'IamInos], set mans [scm 'mans]. Aix, llevat del cas de
les assimilacions completes a llarga distncia, el resultat ms general de
lassimilaci completa s la geminaci.

Els processos dassimilaci solen actuar localment, cosa que vol dir que un
segment se sol assimilar a un altre segment que li s adjacent. Ara b, tamb hi
ha exemples dassimilacions que ocorren a una certa distncia: sn els casos
de lharmonia voclica i de la metafonia. Fixeu-vos en els segents exemples
que mostren el cas prototpic dharmonia de [c], [] en valenci meridional (varie-
tat de la vila de Canals), que podeu comparar amb els exemples sense harmo-
nia de la varietat parlada a Valncia.

Harmonia voclica en valenci meridional

Amb harmonia Sense harmonia
Varietat Canals Valncia
a. terra ['lcic] ['lcia]
tela ['lcIc] ['lcIa]
perla ['pciIc] ['pciIa]
afecta ['a!cLlc] [a'!cLla]
b. cosa ['Lz] ['Lza]
porta ['pil] ['pila]
boira ['bji] ['bjia]
aporta [a'pil] [a'pila]

Font: Jimnez (2001:219)

Harmonia i metafonia
La metafonia es defineix com un
canvi voclic en el radical
produda pels efectes de la vocal
del sufix. Per exemple, en el
dialecte de Servigli (Itlia), les
vocals mitjanes de larrel es
transformen en vocal altes quan
el sufix s una vocal alta: m[e]tto
jo poso vs. m[i]tti tu poses;
qu[e]sto aix (neutre) vs.
qu[i]stu aix (mascul). Per
altra banda, lharmonia voclica
s un concepte ms ampli que es
refereix a qualsevol assimilaci
de tipus voclic. El cas de
lassimilaci de vocals en
valenci meridional, doncs, ha de
ser considerat com un cas
dharmonia.
En valenci meridional, la vocal /a/ posttnica esdev una vocal mitjana oberta
[c] i [] quan ocorre desprs duna /c/ o una // tniques, respectivament (per
exemple, terra es pronuncia ['lcic] i boira ['bji]). Es tracta, doncs, dun procs
dassimilaci progressiva: les propietats de la vocal accentuada sescampen a
les vocals posttniques. Noms existeix harmonia darrere les vocals /c/ i //,
com ho demostra el fet que a Canals els mots capa, mira i lluna es pronuncien
com a Valncia: ['Lapa], ['mIia] i ['una]. Igualment, les pronunciacions dels mots
afecta ['a!cLlc] i aporta [a'pil] demostren que aquest procs noms modifica el
timbre de les vocals posttniques i no pas de les pretniques, que es realitzen
com a [a]. Tanmateix, uns quants exemples de les localitats de El Pins i
LAlquera evidencien que aquest s un aspecte variable del procs dharmonia i
que hi ha sistemes que tamb harmonitzen les vocals pretniques: tovallola
[lv'I], afecta [c'!cLlc], carxot [Lil jl].

Els processos de dissimilaci fan referncia a un tipus de fenomen pel qual
dos sons articulatriament semblants tendeixen a diferenciar-se. En comparaci
amb els processos dassimilaci, sn relativament poc abundants en les llen-
ges naturals. Un dels clssics exemples daquest tipus de procs s la dissimi-
laci de laterals del llat. Fixeu-vos que el sufix adjectivador aris (-al) pot a-
doptar la forma aris o alis, segons de la forma fontica de larrel. En general,
si larrel no cont cap segment lateral, el sufix s alis; per contra, si cont algun
segment lateral, llavors, per un procs de dissimilaci, esdev aris.

Dissimilaci de laterals en llat

Sense dissimilaci
navis nau navalis naval
crimen crim criminalis criminal
vo:cis veu vo:ca:lis vocal
Amb dissimilaci
re:gul-a regla re:gula:ris regular
so:l sol so:la:ris solar
lu:na lluna lu:na:ris lunar

Un altre exemple de dissimilaci s el procs dafricaci de sibilants en mallor-
qu i en menorqu. Quan la sibilant alveolar [s] entra en contacte amb una sibi-
lant alveolar o postalveolar [s], [z], [j], [], el primer segment es transforma en
una oclusiva que adopta el mateix punt darticulaci de la segona fricativa i pro-
dueix lafricada corresponent (p. ex., sis sous [sIl svs]). Aquest procs es pot
entendre com una dissimilaci, una forma de trencar la similitud que hi ha
entre dues sibilants adjacents:

Africaci de sibilants en mallorqu

set ['sol] les set [Io'lsol]
sol ['sI] es sol [o'l sI]
xalet [ja'Icl] es xalet [olja'Icl]
jard [oi'I] es jard [odoi'I]
joves ['vos] dos joves [d'dvos]

Font: Bibiloni (1983:178)

Els processos delisi i inserci de segments solen estar motivats per requeri-
ments de lestructura sillbica, normalment per una tendncia a simplificar-la o
optimitzar-la. Sovint tamb es tracta de processos que modifiquen la sllaba per
tal de complir els requeriments mnims destructura segons el sistema duna
llengua. Quan una combinaci de sons no s possible (s impronunciable) en
una llengua aleshores se solen aplicar una srie de mecanismes que reparen
o corregeixen aquesta seqncia (lelisi o la inserci). Vegem-ne alguns
exemples. En catal central, els grups consonntics finals de mot -mp, -mb, -nt,
-nd, -nc, -ng, -lt, -ld se simplifiquen obligatriament mitjanant lelisi de
loclusiva. Fixeu-vos que aquestes oclusives reapareixen en formes derivades
(exemples de la darrera columna): gran ['gian] grandet [gion dcl], grandria
[gion 'daijo]. Fixeu-vos que les consonants que formen el grup sn homorgni-
ques, s a dir, comparteixen el mateix punt darticulaci:

Simplificaci de grups consonntics en catal central

Forma fontica Plural Derivat
mp/mb [m] camp ['Lam] ['Lams] [Lom'pcl]
tomb ['lom] ['loms] [lum'ba]
llamp ['am] ['ams] [om'pcL]
nt/nd [n] punt ['pun] ['puns] [pun 'lcl]
pont ['pn] ['pns] [pun 'lcl]
sant ['san] ['sans] [son lu'iaI]
nk/ng [p] banc ['bap] ['baps] [bop'Lcl]
fang ['!ap] ['!aps] [!op'gaI]
cinc ['sIp] ['sIps] [sIp'Lc]
lt/ld [I] alt ['aI] ['aIs] [oI 'lcl]
volt ['bI] [io'Is] [bI lo]
malalt [mo'IaI] [mo'IaIs] [moIoI 'lo]

Hi ha processos que impliquen una acci combinada dels processos fonolgics.
Fixeu-vos en les segents alternances del francs. Quan la nasal [n] es troba en
posici de coda sillbica selideix i alhora nasalitza fortament la vocal prece-
dent. Podem dir que sha aplicat primer un procs dassimilaci regressiva de la
nasalitat (el tret nasal de la consonant sescampa cap a la vocal anterior) i des-
prs un procs delisi de nasals a final de sllaba. Noteu finalment que les
Les sibilants..
sn un tipus de fricatives que
presenten un elevat grau de
turbulncia en la sortida de laire
que produeix un xiulet
caracterstic. En catal les
sibilants sn els sons [s], [z], [j],
[], [l j] i [d ].

vocals altes experimenten un canvi de timbre quan es nasalitzen (p. ex., ['!Ino] >
['!c ]).

Elisi de nasals i nasalitzaci de vocals en francs

boneur [b'no] felicitat bont [b 'lc] bondad
tonalit [lnaII'lc] tonalitat ton ['l] to
romaniste [ma'nIslo] romanista roman [ma ] romnic
pleine ['pIcno] plena plein ['pIc] ple
fine ['!Ino] fina fin ['!c ] fi

Font: Schane (1973:56)

Finalment, hi ha processos fonolgics que impliquen modificacions espontnies
de trets que no es poden atribuir a influncies de segments propers (dissimilaci
o assimilaci) o a requeriments de lestructura sillbica (elisi i inserci de seg-
ments). En sn exemples fenmens tan comuns com la reducci voclica,
lensordiment a final de sllaba o de mot, la semivocalitzaci de palatals o late-
rals, laspiraci de la (/s/ [h]) o la velaritzaci de nasals a final de sllaba.
Alguns daquests processos shan atribut a fenmens generals denfortiment
(o reforament) i de debilitaci de segments: en general, la posici inicial de
sllaba s una posici forta i la posici final s dbil, s a dir, que lobertura sol
patir processos denfortiment i la coda processos de debilitaci. El procs de
fricativitzaci de laproximant /j/ en el dialecte argent que es parla a la zona de
Buenos Aires (dialecte porteo) es pot considerar com un procs denfortiment.
Les segents alternances demostren que quan laproximant [j] est en posici
dobertura es produeix un procs de fricativitzaci ([j] []).

Enfortiment de [j] en argent

le[j] le[]es
convo[j] convo[]es
re[j] re[]es
ha[j] ha[]a

Font: Harris (1983:57ss)

Finalment, hi ha altres processos de canvi de trets que presenten condiciona-
ments fontics clars, com s ara el cas de la reducci voclica: fonticament,
les vocals presenten posicions ms centralitzades en posici tona que en posi-
ci tnica.

La productivitat..
s la capacitat dun patr
lingstic daplicar-se a elements
nous.

2.3.2. La productivitat dels processos

Cal distingir els processos fonolgics que sn totalment predictibles i que
sapliquen de forma prou sistemtica i gaireb automtica, de fenmens de tipus
ms variable i que estan parcialment lexicalitzats (s a dir, noms afecten certs
mots concrets o certs grups de paraules). Com veurem, el primer tipus de pro-
cs sol tenir un condicionament fontic i saplica sempre que es doni el context
apropiat: aix, per exemple, hem vist que en catal quan una oclusiva o una
fricativa es troba en posici final de mot sensordeix (muda ['muo] mut ['mul];
grisa ['giIzo] gris ['giIs]); tamb, quan una fricativa o una africada a final de
mot va seguida dun mot que comena en vocal, aquesta se sonoritza: pei[]
eixarret, gri[z] intens, passe[d] agradable. Tant el fenomen densordiment final
com el de sonoritzaci de fricatives sapliquen de forma sistemtica en catal.
Duna banda, no hi trobem excepcions: cap dialecte del catal pot tenir mots del
tipus *['pcz] o *['iad] llevat que es trobin davant de consonant sonora o mot que
comenci per vocal. De laltra, apareix sistemticament en manlleus com bridge
['biIl j], Cambridge ['LcmbiIl j], club ['LIup] o pub ['pap]. I sovint els catalanopar-
lants apliquem aquests processos quan parlem alguna altra llengua: diem Ma-
dri[l] en comptes de Madri[] (o Madri[0]) o tre[z] amigos, sei[z] hombres.a

Lanlisi de la productivitat dels processos fonolgics ens serveix per a
demostrar que els parlants han generalitzat aquests patrons i els apliquen
a elements nous i, en definitiva, s un argument important a favor de la
seva realitat psicolgica o cognitiva. Segons Langacker (2000:58), els pa-
trons lingstics mostren tot un espectre de graus de productivitat, des
dels que van duna sistematicitat gaireb total fins als que sapliquen en
grups gramaticals o lxics especfics i que tamb presenten certes su-
bregularitats. Els models lingstics, segons Langacker, han de tenir com
a objectiu oferir una caracteritzaci unificada daquests diferents tipus de
processos.

Hi ha processos que no sn totalment sistemtics i que sapliquen en determi-
nats grups lxics especfics, de mots o paradigmes. Sn els anomenats pro-
cessos morfofonolgics, o correspondncies morfofonolgiques. Un exemple
dun tipus de procs que noms ha afectat un grup de mots s lelisi de [o] en
posici tona quan el resultat pot ser un grup consonntic inicial de sllaba [bi,
pi, !i, gi, li, ...]: berenar [bio'na], Teresa ['liczo], per ['pi], taronja ['lino],
teranyina [lio'jIno]. Noteu que aquest fenomen saplica de forma errtica en
alguns mots determinats, com ho demostra el fet que existeixen una gran
quantitat de mots que no queden afectats (com baralla [bo'iao], perill [po'iI] o
ferida [!o'iIo]). Un altre cas daquest tipus s lalternana sincrnica entre
[o]/[we] i [e]/[je] del castell. Aquest procs, que alterna [e,o] en posici tona i
[je, we] amb posici tnica, afecta alguns noms i verbs (vg. volver/vuelvo, porte-
aEn giron el fenomen delisi
de [o] est molt ms ests: podem
sentir diferncia [dI'!icnsjo],
garatge ['gialj], barana
['biano], etc.
ro/puerta, entender/entiendo, festejo/fiesta) per no pas tots els que tenen una e
o una o (vg. dormir/duermo, per en canvi comer/como, rozar/rozo). Aix es deu
al fet que aquesta s una regla histrica que va afectar noms les vocals que
provenien de e i o breus del llat i que shavien convertit en [c, ] en castell
antic. s a dir, aquest procs est lligat a un grup lxic de mots. Alguns experi-
ments sobre patrons verbals inventats demostren que la productivitat daquest
procs morfofonolgic tendeix a ser baixa precisament perqu aquestes alter-
nances estan lligades a elements lxics especfics i per tant el seu comporta-
ment no sestn sistemticament a elements nous (Bybee 2001; Bybee i Pardo
1981). Tanmateix, es demostra que les alternances especfiques [o]/[we]/[u]
(dormir, duermo, durmi) i [e]/[je]/[i] (sentir, siento, sinti) del castell sn pro-
ductives en casos en els quals la forma verbal t una forma semblant a les for-
mes existents: per exemple, quan la forma verbal sassembla al verb mentir
(com ara rentir), la productivitat s alta, i, en canvi, quan sassembla al verb
dormir (p.ex., surni) lalternana no es produeix. La diferncia entre el compor-
tament dels verbs amb vocal anterior i posterior rau en el nombre de verbs que
afecta en el paradigma de la tercera conjugaci (uns 20 verbs amb vocal ante-
rior i 2 amb vocal posterior, dormir i morir). Aix doncs, aquests experiments
demostren que la productivitat dels processos lexicalitzats i morfologitzats
depn de dos factors: a) la semblana a patrons lxics existents; b) la quantitat
de mots que queden afectats dins el mateix grup. En definitiva, el parlant t un
coneixement del comportament fonolgic de les entrades lxiques de la llengua i
de les seves subregularitats i s capa de generalitzar aquest comportament en
alguns casos si afecta un nombre semblant i suficient dexemples.

2.4. Bases fontiques de la fonologia

Hi ha una gran part dalternances fonolgiques que soriginen per una motiva-
ci o un condicionament fontic, per una automatitzaci progressiva dels pa-
trons de coordinaci articulatria. Per exemple, els processos dassimilaci es
fonamenten en el fenomen de la coarticulaci fontica, pel qual tendim a adap-
tar articulatriament els segments als del seu entorn. Les tendncies generals
en la coarticulaci dels sons permeten explicar en part els tipus de processos
fonolgics que trobem en les llenges naturals, i, a la vegada, les restriccions
que solen presentar aquests processos. Vegem a continuaci el cas clssic de les
harmonies vocliques de posici avanada de larrel lingual (expresada a travs
del tret fonolgic Arrel Avanada) en diferents llenges africanes. Per exemple,
en igbo, una llengua nigerocongolesa parlada a Nigria, totes les paraules han
de tenir vocals que coincideixin en el tret darrel avanada o amb larrel endarre-
rida: expecficament, els prefixos i els sufixos han de concordar amb la vocal de
larrel en el tret davanament lingual.

El tret Arrel Avanada
El tret Arrel Avanada (de
langls ATR, Advanced Tongue
Root) fa referncia a la posici de
larrel lingual respecte de la paret
farngia. Les vocals tancades [I,
u], mitjanes tancades [c, o] i
tamb la vocal mitjana central [o]
tenen el tret [+Arrel Avanada];
la resta de vocals, en canvi, tenen
el tret [-Arrel Avanada].
Harmonia voclica en igbo

Arrel avanada Arrel endarrerida

-[iI ]-iI ell va menjar -[pc ]-ic ell va esculpir
-[mc]-ic ell va fer-ho -[sa]-ia ell va rentar
-[z]-i ell va fer -[d]-i ell va estirar

Font: Archangeli i Pulleyblank (1994:2)

Hom ha observat que les segents restriccions sn tpiques daquest procs
dharmonia voclica: a) els segments alts [i, u] o els alts anteriors [i] sn els
nics que permeten iniciar lharmonia voclica darrel avanada; en altres siste-
mes, les vocals altes sn les niques afectades; b) la vocal [a] no queda afecta-
da pel procs, actuant b com a segment transparent, b opac a lassimilaci
(s a dir, com a segment que s inert o que bloqueja lassimilaci; vg. Ar-
changeli i Pulleyblank 1994). Aquestes caracterstiques del procs dharmonia
estan basades en les segents implicacions articulatries: 1) les vocals altes es
produeixen amb una posici avanada de larrel de la llengua; 2) les vocals
baixes amb una posici endarrerida daquesta, tal com mostren les segents
illustracions. s per aix que les vocals altes presenten aquesta tendncia a
afiliar-se amb el tret de posici avanada de larrel i en canvi la vocal baixa [a] t
tendncia a rebutjar aquest tret.a

(HI HA DHAVER 4 TRACTES VOCALS)

FIGURA 8. Implicacions fontiques entre laltura lingual i la posici de larrel lingual. La
posici avanada de larrel lingual implica una posici alta del cos lingual.
Font: Archangeli i Pulleyblank (1994:175-6).


La fonamentaci fontica i la fonologia

Recentment, hi ha hagut un corrent destudis fonolgics que t com a principal objectiu
investigar fins a quin punt alguns comportaments i restriccions fonolgiques estan
fonamentades en tendncies fontiques universals. El llibre dArchangeli i Pulleyblank
(1994), Grounded Phonology, que va encetar la lnia de recerca anomenada Fonologia
Fonamentada, argumenta que hi ha un lligam molt estret entre la fontica i la fonologia per
tal com tant els processos com les representacions fonolgiques estan fortament
condicionats per unes condicions universals que sn de naturalesa fontica. Com ms
fortes les implicacions fontiques, ms efecte tindran en la fonologia. Com diu Serra
(1997:18-19), La fonamentaci de la investigaci fonolgica en els mtodes i els resultats
de la fontica pot contribuir de manera notable al realisme i a la restrictivitat de les
hiptesis fonolgiques. Laportaci de la fontica ens pot ajudar a entendre fets recurrents
en les fonologies de les llenges si som capaos de relacionar la repetici de patrons i
comportaments amb restriccions i tendncies inherents als processos de producci i de
percepci dels sons. Actualment, hi ha una part prou representativa de la fonologia que
treballa amb els supsits de la fonamentaci fontica.

En aquesta secci estudiarem dos tipus de processos fonolgics molt comuns
en les llenges naturals, lassimilaci regressiva i lensordiment final, i veurem
que tots dos processos estan fonamentats en tendncies universals de produc-
ci articulatria.

2.4.1. Coarticulaci i assimilaci

Un dels tipus de processos que ms clarament es fonamenten en restriccions
fontiques sn els processos dassimilaci. Els processos dassimilaci es
fonamenten en el fenomen de la coarticulaci fontica, pel qual tendim a adap-
tar articulatriament els segments als del seu entorn. El concepte de coarticu-
laci fa referncia a ladaptaci articulatria que experimenten els sons en fun-
ci del context fontic en qu semeten. En el llenguatge espontani, gaireb
sempre emetem els sons de forma contnua, formant seqncies, fet que fa que
shagin de coordinar articulatriament amb els sons adjacents. La rapidesa
daquest mecanisme fa que, abans de completar un gest articulatori, ja comen-
cem a moure els articuladors per a preparar el gest corresponent al so segent.
Per exemple, les vocals que es troben davant duna consonant nasal esdevenen
parcialment nasalitzades pel fet que el parlant comena a abaixar el vel del
paladar (preparant-se per larticulaci de la nasal) durant la producci
daquestes. Per comprovar fcilment els efectes de la coarticulaci, pronuncieu
els mots te ['lc] i tu ['lu]: notareu que quan pronuncieu te els llavis estan estirats
durant la realitzaci de la [t]; en canvi, quan pronuncieu tu larrodoniment dels
llavis necessari per produir la [u] ja sinicia durant lemissi de la [l]. Desprs,
proveu darticular la consonant [L] davant la vocal [a] (casa) i desprs davant la
vocal [I] (qui): fixeu-vos que loclusi velar davant [I] s ms tancada (gaireb
toca el paladar dur) que davant [a] (en aquest cas s ms oberta, amb un con-
tacte ms velar).

Cal distingir entre coarticulaci anticipatria i coarticulaci retardatria se-
gons la influncia del canvi provingui del segment posterior (coarticulaci antici-
El canvi lingstic
Molts fenmens diacrnics de
canvi lingstic tenen el seu
origen en la coarticulaci de
segments. Fixeu-vos que ben
probablement, el fenomen
coarticulatori davanament de la
[L] davant les vocals anteriors [c,
I] va ser la causa que en llat
vulgar la pronncia de CE, CI
passs de [Lc, LI] a [l jc, l jI], i,
ms tard, a [sc, sI], com s ara en
catal (CIVITATE > [sIv'lal];
CILIA > ['sco]; en canvi,
CAMERA > ['Lambio]).
patria o regressiva) o del segment anterior (coarticulaci retardatria o pro-
gressiva). Per exemple, larrodoniment de la vocal [u] pot influir tant en la pro-
ducci de segments anteriors (la t de tuna presenta labialitzaci perqu
santicipa el gest labial de la [u]) com posteriors (la n de tuna presenta una lleu-
gera labialitzaci pels efectes de la coarticulaci retardatria). La coarticulaci
anticipatria t efectes molt ms palpables sobre larticulaci dels segments, s
a dir, els segments solen adoptar propietats articulatries del segment que se-
gueix. Aix explica que la direcci predominant dels processos dassimilaci s
la regressiva: en altres paraules, la major part de processos assimilatoris que
trobem en les llenges del mn, i tamb en catal, sn de tipus regressiu o anti-
cipatori.a

Coarticulaci fontica i assimilaci fonolgica

Tradicionalment sha distingit entre dos tipus de modificacions contextuals dels segments:
la coarticulaci fontica i els processos dassimilaci fonolgica. Pensem en el cas de
la labialitzaci de la [t] davant la [u] a tulip o la velaritzaci de [l] davant [u] a peluix. Fixeu-
vos que els efectes de la coarticulaci sovint no sn clars auditivament i ens hem de basar
en lanlisi experimental si volem analitzar-los. En canvi, quan la coarticulaci presenta una
magnitud suficientment forta per afectar el lloc darticulaci primari o ser percebut de forma
clara, llavors podem parlar de procs o assimilaci fonolgic. Encara sha argumentat una
altra diferncia entre els processos fontics i els fonolgics: mentre en el cas de la
coarticulaci lassimilaci ve determinada per la prpia fisiologia del tracte vocal i s
obligatria, els processos fonolgics sn sempre particulars de cada llengua (encara que
puguin ser ms o menys freqents), i poden ser opcionals i obligatoris. Per exemple:
mentre una t davant una u probablement sempre es labialitzar, no totes les llenges tenen
processos dassimilaci de sonoritat de fricatives a final de sllaba (pensem per exemple
en lalemany). Recentment alguns estudis han demostrat que la distinci entre els dos
fenmens no s clara per diverses raons: (1) els patrons de coarticulaci no sempre sn
universals sin que sn apresos; (2) hi ha diferents graus dadaptaci articulatria entre
segments, que van des de lassimilaci total o parcial fins a la mescla gestual (vg., entre
altres, Recasens i Pallars 2001).

Per explicar els patrons dadaptaci contextual dels segments, s important de
conixer els requeriments articulatoris que imposa el tracte vocal i la coordinaci
entre la llengua, els llavis, el vel del paladar durant lexecuci dels gestos articu-
latoris. Entendre de forma precisa la producci dels segments ens explica duna
banda la naturalesa dels sons implicats en alguns processos assimilatoris, s a
dir, per qu alguns sons sn afectats pel procs i altres no. Per comenar, els
processos assimilatoris solen afectar grups de sons que tenen propietats fonti-
ques comunes, s a dir, classes naturals de sons. Per exemple, en catal, el
procs anomenat despirantitzaci (o fricativitzaci) afecta el grup de les oclusi-
ves sonores [b, d, g]: en catal, aquests sons en posici intervoclica, per
exemple, es pronuncien com les corresponents aproximants [], [], [] (p. ex.,
boira ['bjio] vs. la boira [Io 'jio]; dama ['damo] vs. la dama [Io 'amo]; guatlla
['gvao] vs. la guatlla [Io 'vao]). Tamb s un fet general que la nasalitzaci
de vocals es produeix davant de consonants nasals perqu es tendeix a avan-
ar el vel del paladar en anticipaci duna consonant nasal segent. Aix doncs,
seria ben estrany de trobar un procs en alguna llengua que nasalitza les vocals
davant el grup heterogeni de segments [b], [z] i [a]. a

Els patrons fontics no sn
universals
Encara que diem que els
patrons fontics sn
automtics (que vol dir que
sapliquen sistemticament i
sense excepcions) aix no
vol pas dir que siguin
universals. Avui sabem que
les caracterstiques
fontiques dels segments, la
seva sincronitzaci i el grau
de coarticulaci que
presenten sn diferents duna
llengua a una altra i cal que
els parlants aprenguin
aquests patrons fontics dels
segments de la seva llengua.
Sabem per exemple que la
sincronitzaci dels gestos
articulatoris saprn en detall
per a cada llengua i que les
llenges presenten diferents
patrons de coarticulaci, etc.
Com diu Bybee (1991:66) els
processos esdevenen
automtics perqu sn
practicats molt freqentment.

Per altra banda, els sons amb ms requeriments articulatoris sn aquells que
ofereixen ms resistncia articulatria i no participen en les assimilacions. En
catal, la ena i la ela, que en posici intervoclica presenten un punt
darticulaci alveolar (p. ex. pe[I]a, pe[n]a), sassimilen quan es troben en posici
de coda. Concretament, la ena sassimila al punt darticulaci de totes les con-
sonants (vg. els exemples de lassimilaci en la secci 2.3.1); per altra banda, la
ela sassimila a les consonants que ja comparteixen el lloc darticulaci anterior,
s a dir, a segments dentals (alta ['aI lo], balda ['baIdo], aldarull [oI do'iu]) i pos-
talveolars (algeri [oI o'ija] o lgid ['aIIl]). Els segments [s] o [r], en canvi, sn
ms resistents que daltres consonants alveolars ([n] o [I]) a les assimilacions de
lloc darticulaci. En posici de coda, per exemple, [i] i [s] mantenen gaireb
sempre la seva articulaci alveolar, fins i tot quan van seguides de consonant
dental (e[z]devenir, e[s]taca, ve[i]da; vg. Recasens 1986:87).

Finalment, la naturalesa fontica dels segments explica per qu en alguns casos
concrets les assimilacions sn progressives. En catal un dels pocs casos
dassimilaci progressiva s la palatalitzaci total o parcial de -s quan va darrere
segments palatals: la s final de fills i banys es pot realitzar fonticament com
alveolopalatal [j] o com postalveolar [s]). Aix s degut al fet que les consonants
palatals presenten un grau major de resistncia articulatria, sn molt reticents a
lassimilaci de lloc darticulaci, i aix fa que indueixin assimilacions de tipus
progressiu. Com diuen Recasens i Pallars (2001:18), el gest delevaci del
dors durant lemissi duna consonant alveolopalatal o palatal afavoreix lactivitat
retardatria.

Els requeriments articulatoris durant la producci i la combinaci de
segments poden explicar les dues segents propietats generals dels pro-
cessos dassimilaci:

1) La direcci dels processos, s a dir, el fet que la major part de llen-
ges presenten assimilacions de tipus anticipatori. I tamb per qu
determinats segments produeixen assimilacions de tipus progressiu.
2) La naturalesa dels segments que afecten els processos (per exem-
ple, que la [s] i la [r] en catal no sassimilen quan es troben en posi-
ci de coda, en contrast amb la [l] o la [n]).

Els processos fonolgics que tenen una motivaci fontica tendeixen a afectar
de forma molt sistemtica i tendeixen a dominar fortament els patrons
darticulaci del parlant i a fer-se evidents en la pronunciaci de manlleus i en
ladquisici duna segona llengua. Ms endavant veurem alternances que estan
restringides a classes lxiques o morfolgiques i que solen tenir un abast ms
restringit en la seva aplicaci.

2.4.2. Ensordiment final

Lensordiment en posici final de sllaba i de mot s un procs molt com en les
llenges naturals. Fixeu-vos en les segents alternances de lalemany. El procs
densordiment final en alemany afecta de forma sistemtica tots els segments
obstruents que es troben en posici de coda sillbica. Contrriament al que
ocorre en catal, aquests segments no sassimilen en sonoritat a la consonant
segent.

Ensordiment final en alemany

run[d]e rod (plural) l[z]en deixar anar
run[l] rod (singular) lo[s] deixat anar
Run[lg]ang qualitat de rod l[sb]ar soluble
Run[ls]ule cilindre l[sl] deixa anar
Run[lI]auf volta rodona L[sI]ichkeit solubilitat

We[g]e manera (datiu)
We[L] manera (nominatiu)
we[Lz]am transitable
We[Lj]pur petjada
We[L?]arbeiter manobra

Font: Mascar (1995:279)

En catal lensordiment final noms afecta la coda sillbica a final de mot. Com
sabem, en catal, les consonants obstruents (s a dir, totes les oclusives, fricati-
ves i africades) contrasten en sonoritat en posici dobertura sillbica (pena
['pcno]/bena ['bcno]; call ['La]/gall ['ga]/; rossa ['ioso]/rosa ['izo]; beta
['bclo]/veda ['bco]) i en canvi sn sempre sordes quan es troben en posici final
de mot (muda ['muo] mut ['mul]; grisa ['giIzo] gris ['giIs]) (vg. els exem-
ples de forma sistemtica a 2.3).

Aparentment, podrem pensar que lensordiment final respon a una modificaci
arbitrria de les propietats dels segments, ats que no es pot explicar per una
assimilaci a segments adjacents o per requeriments de lestructura sillbica.
Tanmateix, aquest fenomen t una motivaci articulatria i aerodinmica clara
que es basa en la dificultat de mantenir les cordes vocals vibrant quan la pressi
subglotal s molt baixa, com ara en posici final de sllaba o final denunciat
(vg. Recasens 1993: 170-171).


Finalment, els exemples del catal i de lalemany demostren que, malgrat la
tendncia fontica a lensordiment final s universal, el procs fonolgic s par-
ticular i afecta uns contextos especfics per a cada llengua (final de mot en ca-
tal vs. final de sllaba i de mot en alemany). Igualment, tenim llenges com
langls que no presenten cap fenomen densordiment final (vg. do[g] gos, la[b]
laboratori, mu[d] fang).

2.5. Lorganitzaci dels segments: la prosdia

Al llarg dels ltims anys de lestudi de la fonologia, ha quedat ben pals que
lorganitzaci prosdica s clau en la producci i la percepci de la parla. Per exem-
ple, sabem que la sllaba s una unitat que juga un paper clau en lorganitzaci
fonolgica i rtmica de les llenges: es considera que s una unitat al voltant de la
qual sorganitza la producci i la coordinaci entre gestos articulatoris.

El model de la fonologia prosdica

Selkirk (1984) i Nespor & Vogel (1986) ofereixen una teoria organitzada al voltant de la
Jerarquia Prosdica, que de manera formalitzada presenta un ordre dels constituents, des
del ms gran fins al ms petit. Com veurem en aquest apartat, la sllaba s un constituent
ms petit que el peu mtric o que el mot prosdic.

La jerarquia comporta una relaci de dependncia dels constituents, segons la qual tot
constituent prosdic dun determinat nivell domina immediatament els constituents del
nivell inferior en la jerarquia prosdica (veg. Selkirk 1984). Per altra banda, els dominis
prosdics actuen com a dominis daplicaci dels processos fonolgics.

2.5.1. La sllaba

La sllaba s una unitat fonolgica que ordena diferents sons al voltant dun so
de mxima perceptibilitat. Duna banda, hem vist que la sllaba constitueix el
domini natural per a lexpressi de les restriccions o lleis fonotctiques que
presenten les llenges: per exemple, tl constitueix una seqncia possible de
sons en catal, per el fet que no sigui una obertura possible fa que no puguem
tenir mots que comencen per *tl. Hi ha processos fonolgics que estan directa-
ment motivats per requeriments de lestructura sillbica: hem vist que quan una
combinaci de sons no s possible en una llengua se solen elidir o inserir
segments per tal de reparar o corregir aquesta seqncia. Un parlant del cas-
tell sap que les seqncies *st i *sp no sn grups consonntics inicials possi-
bles en la seva llengua, a diferncia de langls o de litali. Per aix el castell
ha adaptat mots anglesos del tipus stop o sport com [c]stop i [c]sport. En llat
podem observar un exemple dinserci de segments per a corregir les seqn-
cies illcites doclusiva ms lquida a final de mot com ara -tr, -gr o -br. Fixeu-
vos que en els casos segents ens trobem amb aquesta combinaci illcita de
A En aquest apartat ens
centrarem en la importncia de la
sllaba i del peu mtric.
Recordeu que aquestes unitats es
representen amb els smbols i F
respectivament.
Les lleis fonotctiques
Les lleis o restriccions
fonotctiques sn lexpressi de
les regularitats que imposen les
llenges en lagrupaci i la
combinaci dels sons.
sons en el cas nominatiu, que no t cap morfema explcit. Per poder pronunciar
adequadament aquesta seqncia, el llat va inserir la vocal epenttica e entre
loclusiva i la lquida (p.ex., patr > pater; agr > ager):

Epntesi de e en llat

patris pare (genitiu) pater pare (nominatiu)
agri: camp (genitiu) ager camp (nominatiu)
libri: llibre (genitiu) liber llibre (nominatiu)
ma:tris mare (genitiu) ma:ter mare (nominatiu)

Font: Schane (1973:54)

Tpicament, la sllaba es divideix en dues parts principals: lobertura (O) i la
rima (R). Al seu torn, la rima es divideix en el nucli (N, lnica part obligatria de
la sllaba) i la coda (C). Fixeu-vos en els tres mots segents que presenten
diferents estructures sillbiques: pa s una sllaba oberta que consta duna
obertura i un nucli simples, tro duna obertura complexa (tro) i un nucli simple, i
trens s una sllaba travada que consta duna obertura complexa, un nucli sim-
ple i una coda complexa.

O R O R O R

N N N C

p a t r o t r e n s

Malgrat la variabilitat existent en lagrupaci de segments en sllabes, podem dir
que hi ha certes restriccions universals que limiten les possibilitats dagrupaci
sillbica i que els segments tendeixen a agrupar-se en sllabes respectant una
escala de sonicitat universal. Segons les propietats de sonicitat, els sons duna
llengua es poden classificar en una escala de major a menor perceptibilitat,
seguint la segent jerarquia universal, de ms a menys sonicitat: vocals > semi-
vocals > lquides > nasals > fricatives > oclusives. Les sllabes ben formades
respecten les segents normes: el lloc de mxima sonicitat de la sllaba corres-
pon al nucli i a partir daqu la sonicitat va disminuint progressivament cap als
marges sillbics. Si ens ho mirem desquerra a dreta, doncs, les obertures han
de tenir un patr creixent de sonicitat i les codes un patr decreixent, tal com
segueix:

Sllabes obertes i travades
Una sllaba oberta s aquella que
no t coda (per exemple, pa, tro,
ple) i una sllaba travada una
sllaba amb coda (per exemple,
pans, trons, o plens).
La sonoritat s un tret que fa
referncia a la presncia vibraci
de les cordes vocals durant
larticulaci. La sonicitat, en
canvi, fa referncia al grau de
prominncia segmental relacionat
amb laudibilitat i amb lobertura
dun so. Atenent al grau de
sonicitat, els sons duna llengua
es poden classificar en una escala
de major a menor perceptibilitat.
Aix, els sons ms oberts sn ms
perceptibles que els tancats.
Entre les vocals, la /a/ ho s ms
que les altres; entre les
consonants, sn ms perceptibles
les lquides que les fricatives, etc.
Vg. Prez Saldanya (1998:306)
Sonoritat i sonicitat

O R

N C

t r e n s

sonicitat: - + -

Lescala de sonicitat ens ajuda a explicar per qu els segments sagrupen duna
certa manera per formar sllabes i no duna altra. Ens explica per exemple per
qu una seqncia com tr constitueix una bona obertura (tren) i en canvi consti-
tueix una coda agramatical (*atr). Per qu? Doncs perqu la seqncia tr pre-
senta el grau creixent de sonicitat (t < r) que requereixen les obertures i que en
canvi no admeten les codes. Malgrat aquestes tendncies generals, cada llen-
gua imposa les seves prpies lleis fonotctiques, s a dir, diferents restriccions
sobre les seqncies de sons que poden aparixer en una sllaba. Recordeu
que mentre que en angls una seqncia de s ms consonant (sC) constitueix
una bona obertura inicial (sport, ski, slalom, stop, stadium), en catal no (*sC), i
per aix diem [o]sport, [o]squ, [o]sllom, [o]stop i [o]stadi. Per altra banda, hi ha
sllabes ben formades del catal que violen lescala de sonicitat a la coda com
ara llops o muts (fixeu-vos que la s presenta un increment de sonicitat respecte
de loclusiva anterior).

La sllaba ptima des del punt de vista de les relacions de sonicitat i de la per-
cepci s: 1) aquella que t la mxima distancia de sonicitat entre obertura i
nucli sillbic (s a dir, obertura amb oclusiva); 2) aquella que t el final de la
sllaba amb un mxim de sonicitat i linici amb un mnim de sonicitat. Aix expli-
ca que totes les llenges del mn sillabifiquin una seqncia CVCVCV com a
CV.CV.CV i mai com *CVC.VC.V (pensem en la seqncia cas obert, que
sillabifiquem com a [La.zu.'cil], i no pas [Laz.u.'cil] a pesar de tenir
[u.'cil]).Per aix la sllaba no marcada i la ms universal s la sllaba CV. a

Les llenges es regeixen per una escala de preferncies lingstiques, com ara
tenir el mnim de consonants a la coda. En general, la posici de coda (posici
implosiva) s la posici ms inestable o feble de la sllaba, una posici que
afavoreix que els segments sassimilin, selideixin o se simplifiquin. Un exemple
clar dafebliment de codes s el fenomen tan ests en dialectes del castell
(com ara landals o lespanyol caribeny) de laspiraci de la essa (/s/ [h];
camione[h], libro[h]) o la velaritzaci de la ena a final de sllaba (/n/ [p]; ca-
mi[p], Ram[p]). Tamb sn molt freqents els processos dassimilaci quan
els segments es troben en posici de coda sillbica: lassimilaci de sonoritat
a Els canvis diacrnics
tamb solen reflectir una
preferncia per models
sillbics ms ptims, de
manera que hom afavoreix la
sllaba CV. Per posar un
exemple, en els dialectes
caribenys del castell hi ha
hagut un canvi de [s] > [h]
fins arribar a lelisi en
algunes varietats (Hooper
1976:228)
dobstruents (esdevenir e[z]devenir, cap de turc ca[b] de turc). Quan una
obstruent s a lobertura de la sllaba, llavors no es produeix pas lassimilaci, i
tenim contrastos com ara plat vs. blat o tret vs. dret. En canvi, aquesta assimila-
ci s que es produeix en posici final de sllaba: club limitat, sublunar, etc. a

Un exemple de debilitaci de codes s el procs de despalatalitzaci (o centra-
litzaci) de laterals i nasals a final de mot en occit (procs que tamb ocorre en
alguers). Si us fixeu en les segents alternances, veureu que quan la // i la
/m/ subjacents es troben en posici final de mot (i tamb a final de mot davant la
s de plural) perden el tret de palatalitat i es realitzen [I] i [n] respectivament. En
canvi, en la tercera columna, quan apareixen en posici dobertura es realitzen
amb la seva qualitat consonntica no marcada, [] o [m].

Despalatalitzaci de nasals i laterals en occit

ulh [I] ulhs [Is] ulhada []
vermelh [I] vermelhs [Is] vermelha []
rem [n] rems [ns] remar [m]
fum [n] fums [ns] fuma [m]

Font: Mascar (1995:279)

La sllaba com a unitat lingstica juga un paper essencial en
lorganitzaci fonolgica de les llenges, especialment en tres rees:
1) la sllaba constitueix el domini natural per a lexpressi de les res-
triccions fonotctiques que presenten les llenges;
2) la sllaba constitueix un domini natural per a laplicaci dels proces-
sos fonolgics, que sexpressen de forma ms intutiva fent re-
ferncia a aquesta unitat;
3) hi ha processos fonolgics que estan directament motivats per re-
queriments de lestructura sillbica, tant per tendncia a corregir
estructures sillbiques mal formades com per optimitzar lestructura
sillbica.

La Fonologia Articulatria

El model de la Fonologia Articulatria de Browman i Goldstein (1990, 1991) defensa que la
producci fontica cal veure-la en termes de producci de gestos articulatoris que es
combinen i se sincronitzen de forma estable en una llengua. El canvi lingstic es pot
explicar b en funci duna resincronitzaci (retiming) dels gestos articulatoris o b en
funci duna prdua de fora de larticulaci. Segons aquest model, hi ha un efecte clar de
lestructura sillbica en la realitzaci segmental (les realitzacions dels segments sn
diferents en posici dobertura i en posici de coda) que explica els processos tpics de
canvi fonolgic que es donen en les dues posicions.

2.5.2. Els peus mtrics

Els peus mtrics sn unitats prosdiques (i rtmiques) que agrupen una sllaba
tnica amb les sllabes tones anteriors o posteriors. Els peus se solen classifi-
car segons el nombre de sllabes que agrupen (poden ser binaris o ternaris) i la
posici el nucli o sllaba tnica (a lesquerra o a la dreta del peu). Aix, un tro-
queu s un peu binari amb el nucli a lesquerra, o una sllaba forta seguida
duna sllaba feble (mots com casa o pena sn troqueus) i un iambe s un peu
binari amb el nucli a la dreta, o una sllaba feble seguida duna sllaba forta
(mots com tractor o cami sn iambes).

Els nuclis dels peus, o sllabes tniques, tenen propietats fontiques i fonolgi-
ques diferents de les sllabes tones. Des del punt de vista fontic, hi ha una
tendncia universal a la centralitzaci de les vocals en posici tona. Com diu
Recasens (1991:52-3), la presncia de laccent comporta moviments articulato-
ris ms precisos i extensos. Com a conseqncia daquest fenomen, les vocals
inaccentuades solen ser ms centralitzades que les vocals accentuades. En
algunes llenges, aquesta tendncia ha donat lloc a alternances fonolgiques
sistemtiques. Com sabem, la distribuci del timbre de les vocals en catal
depn de si aquestes pertanyen a una sllaba tona o a una sllaba tnica. En
totes les varietats dialectals del catal, el sistema voclic ton s molt ms re-
dut que el sistema tnic. En catal central, per exemple, en posici tnica hi
poden aparixer set vocals ([I], [c], [c], [a], [o], [] i [u]), mentre que en posici
tona noms nhi poden aparixer tres ([I], [u] i [o]). La reducci voclica afecta
les vocals /c/, /c/ i /a/ de la srie anterior i les vocals /o/ i // de la srie posterior,
que es transformen en [o] i en [u] respectivament quan es troben en posici
tona (p[i]s ~ p[i]set; r[u]c ~ r[u]cs). Fixeu-vos que les vocals altes [I] i [u], en
canvi, mantenen la seva qualitat voclica en posici tona.

Reducci voclica en catal central

/c/ /c/ /a/
ll[c]t ~ ll[o]tera v[c]u ~ v[o]uassa c[a]sa ~ c[o]sal
c[c]nt ~ c[o]ntenari c[c]ba ~ c[o]beta bl[a]u ~ bl[o]uet
d[c]nt ~ d[o]ntal c[c]ra ~ c[o]reria b[a]lla ~ b[o]llar

/o/ //
g[o]ta ~ g[u]tellim []li ~ [u]lis
d[o]l ~ d[u]laina b[]na ~ b[u]neta
b[o]ca ~ b[u]cassa b[]ira ~ b[u]irina

Hi ha alguns processos que tenen com a domini daplicaci el peu mtric.
Recordeu el cas dharmonia voclica de [c] i [] en valenci meridional. En
aquesta varietat, la vocal /a/ posttnica esdev una vocal mitjana oberta [c] i []
quan ocorre desprs duna /c/ o una // tniques, respectivament (per exemple,
terra es pronuncia ['lcic] i boira ['bji]). Es tracta, doncs, dun procs
dassimilaci progressiva: les propietats de la vocal accentuada sescampen a
les vocals posttniques. Qualsevol anlisi fonolgica que fem de lharmonia del
valenci meridional haur dexpressar-se mitjanant un escampament de trets
de la vocal tnica [c], [] cap a les vocals posttniques. Per una banda, el pas de
/a/ [c] desprs de [c] accentuada es pot interpretar com un escampament del
tret [-posterior], i per laltra, el pas de /a/ [] desprs de [] accentuada com un
escampament del tret [+labial]. Cabr (1993) explica labast de lescampament
de trets de lharmonia (que tpicament s la sllaba posttnica) com un domini
prosdic natural que s el peu trocaic, s a dir, una sllaba forta seguida duna
sllaba feble.

[-post] [+labial]

terra /'l c i + a / cosa /'L z + a/

['lcic] ['Lz]

Un altre fenomen que il.lustra b la importncia dels peus mtrics s la forma-
ci de mots truncats en diferents llenges. En moltes llenges, aquest procs
se sol regir per un patr prosdic que sol ser un peu mtric com a la llengua.
Fixeu-vos en les segents formes truncades del castell. Podeu comprovar que
la forma truncada sadiu sempre a la forma dun peu trocaic (sllaba forta ms
sllaba feble): aquesta forma sobt eliminant les sllabes que sobren i canviant
la posici de laccent (Mar.ga.r.ta > Mr.ga, Jo.s > J.se):

Formaci de mots truncats en castell

Forma de base Forma truncada
Jo.s J.se
Te.r.sa T.re
Mar.ga.r.ta Mr.ga
Sal.va.dr Sl.va
Ro.dl.fo R.do ~ R.dol
Fer.nn.do Fr.na ~ Fr.nan
Ber.nr.do Br.na ~ Br.nar

Font: Prieto (1992)


Peus mtrics i adquisici

Sabem que els nens dentre un i dos anys i mig produeixen simplificacions i elisions de
sllabes senceres, de forma sistemtica. En moltes llenges aquests truncaments
tendeixen a circumscriures a un peu binari de dues sllabes, de manera que un mot com
sabata, tpicament es pronuncia ['balo] o ['lalo] i un mot com cocodril [Lu'LII]. Els segents
exemples del catal (de la meva nena Anna quan tenia entre 2 anys i un mes) mostren
lexistncia duna plantilla dun peu de dues sllabes, ja sigui trocaic o imbic.

Troqueus Iambes
princesa ['Lcv] banyador [La'jo]
corona ['Lonv] cocodril [Lu'LII]
Olivia ['jImjv] elefant [v'an]
hipoptam ['Llam] ratolins [Lu'IIn]
Adriana ['ganv] xupa-xup [Lv'cu]
telfon ['Lc!u] tamb [Lv'mc]

2.6. Fonologia i lxic

En aquest apartat estudiarem les relacions entre fonologia i lxic: ens centrarem
per una banda en les propietats de les alternances morfofonolgiques (o alter-
nances condicionades per la morfologia o el lxic) i per laltra en la funci de
lanivellament analgic en la creaci daquestes alternances. Finalment, veurem
el paper que tenen aquestes alternances en la fonologia activa dels parlants.

2.6.1. Alternances morfofonolgiques

Des de linici de la fonologia, els lingistes shan adonat que algunes alternan-
ces fonolgiques estan condicionades lxicament i morfolgicament. Diferents
corrents de la fonologia (com la Fonologia Natural o la Fonologia Lxica) han
distingit les alternances que tenen clarament un condicionament fontic i que
tpicament sapliquen de forma automtica i categrica (amb excepcions es-
pordiques en mots molt poc comuns o considerats foranis) daquelles que te-
nen un condicionament lxic o morfofonolgic, s a dir, que estan parcialment
lexicalitzades. Aquestes shan anomenat alternances morfofonolgiques.
Tpicament sn alternances sincrniques que no es poden explicar en funci de
patrons fonolgics totalment generals. Un exemple de procs parcialment
lexicalitzat en catal s lelisi de la ena final. Les alternances segents mostren
que una /n/ final subjacent selideix quan el mot (nom o adjectiu) acaba en una
sllaba accentuada. Ladjectiu fi, per exemple, es pronuncia sense [n] final: per
la [n] s present quan shi afegeixen els morfemes de flexi (fina, fins) o algun
morfema de derivaci (finssim, finolis).

Fem. Plural Derivat
fI fina fins finolis
ple plena plens plenssim
catal catalana catalans catalanfil
sa sana sans sanitat
ser serena serens serenor

Lelisi de /n/, tal com passa amb altres processos, no s un procs totalment
sistemtic i presenta excepcions lxiques clares. Constitueixen excepcions a
lelisi alguns monosllabs com tren ['licn], nen ['ncn], mn ['mon], son ['sn],
mots cultes com mossn [mu'scn], segon [so'on], amn [a'mcn] i mots propis
com Ramon [io'mon] o Joan [u'an]. Igualment, fixeu-vos que aquest procs
est nicament circumscrit a la classe nominal. En els verbs, el manteniment de
la [n] final s prcticament sistemtic: pensem en formes com estan [os'lan], sn
['son], ven ['bcn], entn [on 'lcn], ofn [u'!cn] o totes les formes de 3a persona del
plural del futur (cosiran, perdran, vindran). Finalment, els elements en posici
procltica tendeixen a mantenir la n final per tal com funcionen com entitats
lexicalitzades:
2
b, per ben fet; mitj, per mitjan setembre; cadasc, per
cadascun dells; bo, per bon nen; alg, per algun noi. Contrasteu el compor-
tament del procs delisi de /n/, parcialment lexicalitzat, amb lensordiment
final. Aquest darrer procs, encara que laplicaci s tamb a final de mot, s
molt productiu i sistemtic en catal.

La Fonologia Lxica

El corrent de la Fonologia Lxica ha separat el funcionament de les anomenades regles
lxiques (o regles de fonologia del mot) i regles postlxiques (o regles de fonologia de la
frase). Les primeres sapliquen dins dels lmits de la frontera de mot (com si prengussim
els mots alladament) i les segones quan els mots sajunten els uns amb els altres, s a
dir, dins dels lmits de la frase el que tradicionalment sha anomenat fontica sintctica.
La regla delisi de /n/ a final de mot (la que dna compte de lalternana ser serens) s
doncs un procs lxic; en canvi, la sonoritzaci de fricatives (la que dna compte de
lalternana go[s] go[z] estrany) s un procs postlxic perqu saplica un cop podem
veure qu hi ha a una banda i a laltra de la frontera de mot. Tpicament les regles
lxiques tenen excepcions (pensem en mots com segon o Joan). I les regles postlxiques,
que sapliquen de forma molt sistemtica, solen ser graduals i depenen del tempo o la
velocitat delocuci: podem pensar, per exemple, en lelisi voclica entre mots com ara
compra olives, que es pot pronunciar [Lompiov'IIos] o b, en parla ms rpida,
[Lompiu'IIos]).

2.6.2. Lanivellament analgic

s tpic que els processos lxics tinguin comportaments diferents en el para-
digma verbal i en el nominal. Un exemple clar daix s laccentuaci en els para-
digmes verbal i nominal en catal. La posici de laccent en els paradigmes no-
minals presenta una srie de regularitats. Per regla general, si un mot acaba en
vocal ser pla (mainada, ambigu, classe, canvi), i, en canvi, si acaba en conso-
nant ser agut (amor, amic, pernil, estany). Tamb hi ha casos menys freqents
de mots amb patrons marcats, s a dir, mots que acaben en vocal i sn aguts

2
Un procltic s un element que es lliga amb el mot segent per a constituir un mot amb una
sola sllaba tnica. Un cas tpic s el dels pronoms febles davant del verb (el a el compra, es a
es vesteix).
(bistur, men, sof), mots que acaben en consonant i sn plans (sgol, llapis,
nvol, fcil) i tamb mots esdrixols (mfora, crrega, dficit, pgina). En canvi,
si ens fixem en el paradigma verbal veurem que les generalitzacions sn ben
diferents: lassignaci daccent ha estat regularitzada o morfologitzada i ja no
es pot explicar per les normes generals daccentuaci. Aix, formes com cant-
vem o cantveu (irregulars des del punt de vista de laccentuaci nominal) sn
formes que sadiuen amb la resta de formes del paradigma de les formes de
passat (cantava, cantaves, etc.) i amb moltes altres del paradigma general (can-
tar, cantada, cantrem, cantreu, etc.). Per regla general, la vocal temtica (o
vocal de conjugaci) s tnica. Aix, els radicals verbals tnics tenen sempre
acentuada la darrera sllaba del radical: crrega vs. carrega, examen vs. ex-
amino. El comportament regular dels paradigmes verbals i nominals sexplica
per la tendncia a uniformitzar les formes gramaticals i els paradigmes, s a dir,
pel que sha anomenat analogia.

Un factor que juga un paper essencial en els processos que han estat parcial-
ment lexicalitzats s lanalogia (o anivellament analgic), o la tendncia a uni-
formitzar o regularitzar la forma dels elements gramaticals. En el terreny de la fono-
logia, s tpic que una determinada alternana es perdi (o que no sactivi un
determinat canvi histric) per la tendncia a mantenir regulars o uniformes (i trans-
parents) les formes dels morfemes o dels paradigmes morfolgics. Tal i com hem
vist en el mdul de morfologia, la pressi analgica ha estat un dels principals mo-
tors del canvi histric.a

El concepte danalogia

s un concepte molt usat en gramtica histrica. Segons Prez Saldanya (1998:30)
lanalogia s la tendncia, present en totes les llenges, a regularitzar o uniformitzar les
formes gramaticals o les estructures a partir dunes altres de ms freqents o regulars. Els
canvis analgics sn molt abundants, tant en un estadi sincrnic de la llengua (per
exemple, la tendncia actual de substituir imprimit per imprs) com en levoluci diacrnica
(els mots dilluns i dimecres, pertanyents a les dues primeres declinacions, no tenien
originriament s final en el genitiu, die-lunae, die-mercurii, per la prengueren per
analogia amb els altres dies de la setmana, que s que la tenien die-martis, die-jovis, die-
veneris. Lanalogia s aix mateix, molt freqent en el procs dadquisici del llenguatge i,
concretament, en ladquisici de les regularitats gramaticals.

Vegem a continuaci un altre exemple de regularitzaci morfolgica del catal.
En catal, gaireb sempre que una vocal alta no accentuada es troba darrere
una vocal no alta es produeix un diftong decreixent (escaire [os'Lajio], eina
['cjno], brau ['biav]). Tanmateix, trobem dos tipus principals dexcepcions. La
primera ocorre quan les dues vocals estan separades per un lmit de morfema.
Fixeu-vos en els mots que figuren a continuaci: mentre els mots de la primera
columna es pronuncien amb diftong (esplai [os.'pIaj]), els de la segona es pro-
nuncien amb hiat perqu lltima vocal s el morfema de temps verbal (espla
[os.'pIa.I]). La ra pel manteniment del hiat en aquest cas cal buscar-la en el
manteniment separat del darrer morfema verbal:

esplai [os'pIaj] espla- [os'pIaI]
menyspreu [mcjj'picv] menyspre-o [mcjj'picu]
esquiu [os'LIv] esqui-o [os'LIu]
conreu [Lun'icv] conre-o [Lun'icu]

La segona excepci afecta els mots derivats de mots primitius que es pronun-
cien amb hiat, que tamb es pronuncien amb hiat malgrat que esperarem que
no ho fessin (ram [io'Im] ramet [ioI'mcl]; agrair [oio'I] agrament
[oioI'mcn]). Fixeu-vos en els mots ramet [ioI'mcl] i eineta [oj'nclo]. Com ja va
notar Fabra en les seves llions de fontica i fonologia, la regla sembla que
hauria de ser la segent: si en el primitiu no hi ha diftong, des del moment que la
i o la u sn accentuades o fortes, en el derivat tamb sha de suposar que fan
dues sllabes (ram/ramet). (Miravitlles 1971:112-3). s per aquest motiu que
ramet, igual com els mots segents, es pronuncia amb hiat malgrat que cont
una seqncia de tipus decreixent: com que el mot primitiu cont una vocal alta
accentuada, aix bloqueja la semivocalitzaci.

Hiatus Vocal alta accentuada
runs, arrunar runa
pador, pament pair
Lluset, Llusona Llus
lludesa, llument lluir
agrament agrair
esvament, esvador esvair
odor, oment oda
provedor, provement proveir
allar, allant, allable alla

Lexemple anterior mostra una tendncia a la uniformitzaci dels paradigmes i
de les formes gramaticals: en altres paraules, el procs de semivocalitzaci no
saplica en aquells casos que la uniformitzaci morfolgica ja no seria possible.

2.6.3. Subregularitats i freqncia lxica

Els patrons subregulars que presenta el lxic (encara que no siguin sistemtics)
tenen molta importncia si volem entendre com sorganitza i es processa la
informaci fonolgica. Els parlants tenen un gran coneixement del lxic i de les
seves subregularitats i les apliquen productivament en diferents rees de la
fonologia. Hem vist per exemple que el coneixement fonotctic es guia en gran
part pel coneixement estadstic de les formes lxiques: es valoren com a ms
ben formats els mots que contenen sllabes que sn ms freqents i probables
en el lexic i com a pitjor formats aquells que contenen sllabes menys proba-
bles (vg. una revisi daquests treballs a Pierrehumbert 2003 i a Bybee 2001:
91ss).
a Tal com va remarcar
Fabra, actualment es troben
algunes excepcions a
aquesta norma: trair [lio'I],
per trador [lioj'o]; amona
[omu'Ino], per amonar
[omuj'na]; pas [po'Is], per
paisatge [poj'zado]; ve
[bo'I], per venatge
[boI'nad o] (Miravitlles
1971:95).

Tamb hem vist (secci 2.3.2) el cas de lalternana morfofonolgica entre
[o]/[we] i [e]/[je] del castell, restringida lxicament a alguns noms i verbs espe-
cfics. En aquest procs, [e], [o] apareixen en posici tona i [je], [we] en posici
tnica (vg. volver/vuelvo, portero/puerta, entender/entiendo, festejo/fiesta). El
grau de productivitat daquest procs morfofonolgic depn: (a) de lacostament
a formes verbals existents; i (b) de la freqncia daparici daquesta alternana
en el paradigma (Bybee 2001; Bybee i Pardo 1981). Aix, quan la forma verbal
inventada sassembla al verb mentir (com ara rentir), la productivitat s notable,
i, en canvi, quan sassembla al verb dormir (p.ex., surni) lalternana no es
produeix. La diferncia entre el comportament dels verbs amb vocal anterior i
posterior rau en el nombre de verbs que afecta en el paradigma de la tercera
conjugaci (uns 20 verbs amb vocal anterior i 2 amb vocal posterior, dormir i
morir). Aix demostra que el parlant t un coneixement del comportament fo-
nolgic de les entrades lxiques de la llengua i s capa de generalitzar-lo en
alguns casos si aquest afecta un nombre semblant i suficient dexemples.

Els exemples anteriors ens demostren que algunes alternances han de ser a-
preses en funci de les relacions especfiques entre mots o entre paradigmes i
que, en definitiva, no es pot negligir la importncia la freqncia lxica per
explicar tant la presncia com la productivitat dels patrons fonolgics. Cal reco-
nixer doncs que el coneixement fonolgic inclou una gran part memorstica.

En el llibre de Bybee (2001), Phonology and language use, es demostra que la
freqncia dels patrons lxics juga un paper important en lemergncia
destructura fonolgica i la regularitzaci de certs patrons en els processos de
canvi fontic. Tpicament, els canvis lingstics de tipus contextual afecten els
mots que sn ms freqents que els que ho sn menys. Si analitzem el fenomen
actual delisi progressiva de [] en castell, observem que est molt avanada
en certs contextos i elements gramaticals: aix, per exemple, lelisi s clara tant
en mots freqents (lado ['Iao]) o tamb en morfemes molt freqents com el mor-
fema participi passat ado. Penseu que en castell medieval el sufix ades va
evolucionar de la segent manera: ades > -aes > -ais (Bybee 2001:148). A-
quest morfema s especialment favorable a lelisi perqu s un element uni-
forme i la seva freqncia daparici s alta.

Els casos de canvi analgic es comporten de forma diferent als de canvi con-
textual que hem vist fins ara. En aquests casos, els patrons ms repetits i ms
freqents sn els ms conservadors (i tamb els que atreuen el comportament
analgic), tal com es demostra amb els cltics. En catal, la gran quantitat de
verbs de la conjugaci IIIa tendeix a atreure els verbs de la IIIb (bullir bullo, hi
ha tendncia a dir bulleixo). Pel que fa a les irregularitats lingstiques i la seva
estabilitat, la seva freqncia daparici s un factor important a tenir en compte.
Les irregularitats que no sn freqents tendeixen a desaparixer i a ser regula-
ritzades, mentre que les irregularitats lingstiques freqents sn ms estables.
s per aix que a un parlant angls li sona molt millor dir weeped va plorar o
Laccs lxic
Diversos estudis recents refermen
la importncia psicolingstica de
la freqncia lxica: aquests
estudis demostren que els mots
ms freqents saccedeixen de
forma molt ms rpida que els
mots que sn menys freqents.
s el procs pel qual el canvi
lingstic es va propagant a
travs del lxic. Hi ha evidncia
que els canvis fontics van
afectant poc a poc el lexic, i que
el canvi va afectant mot darrere
mot.
La difusi lxica..
Us remetem al mdul de
morfologia, que presenta casos
semblants
creeped es va arrossegar (les versions regularitzades de wept i crept) que no
pas keeped o sleeped (en lloc de kept o slept). Les darreres formes regularitza-
des sonen malament perqu kept i slept sn formes irregulars molt freqents i
lingsticament estables.

Un exemple del paper que juga la freqncia ds en el manteniment de les
alternances fonolgiques s la liaison francesa. En francs, moltes consonants
en posici de coda sillbica selideixen si el mot segent comena en conso-
nant; en canvi, aquestes consonants apareixen quan el mot segent comena
en vocal i es poden resillabificar i formar part de l'obertura sillbica, com s el
cas de les enfants, trop ambitieux, tout fait i petit ami. Aquestes consonants
fan denlla (liaison) entre un mot i el segent:

La liaison en francs

forma fontica grafia glossa
a. [Ic] garons les garons els nois
b. [lio] tard trop tard massa tard
c. [lu] court tout court simplement
d. [polI] garon petit garon nen petit

a. [Icz] enfants les enfants els nens
b. [liop] ambitieux trop ambitieux massa ambicis
c. [lul] fait tout fait completament
d. [polIl] ami petit ami amic petit

Fonts: Nespor (1993:84) i Schane (1973:52)

Fixeu-vos que el cas de la liaison francesa no s una situaci gaire estable des
del punt de vista de la regularitzaci de paradigmes perqu la forma que adop-
ten les mateixes partcules i els mateixos mots varia segons el context (vg. [Ic]
vs. [Icz], [lio] vs. [liop], etc). s per aix que actualment, la pressi per analo-
gitzar o regularitzar aquests elements ha dut a la prdua progressiva de la liai-
son en diferents contextos. Actualment s un fenomen molt complex perqu
est canviant rpidament (presenta grans variacions en diferents generacions i
tamb en diferents estils de parla). Tanmateix, hom observa com les combina-
cions de dos mots molt freqents (o collocacions) sn els que mantenen la
liaison mentre que altres contextos tendeixen a perdre-la (Bybee 2001, cap. 7).
Aix representa evidncia que es tracta dunitats de processament que estan
guardades a la memria a manera de mots morfolgicament complexos. De fet,
sabem que ha certs processos fonolgics en les llenges que no sapliquen
quan afecten grups lexicalitzats o parcialment lexicalitzats (recordeu per exem-
ple la situaci dels elements procltics en la prdua de /n/ final com ben fet,
algun amic, etc.).

Les collocacions
Les collocacions (en ang.,
collocations) sn combinacions
de dos mots que coapareixen
habitualment. Sembla que en la
memria del parlant funcionen
com a grups fossilitzats o
lexicalitzats.
Com diu Bybee (2001:5-6), aquests descobriments ofereixen una visi dinmica
de la llengua, que de forma sincrnica canvia gradualment i de forma inexora-
ble, intentant mantenir un equilibri entre les formes gramaticals. Per regla gene-
ral, els patrons que afecten ms elements de la llengua sn ms estables i ms
forts que altres que afecten menys elements. Ens adonem, en definitiva, que
tant les alternances sistemtiques com les que sn parcialment lexicalitzades
formen part del coneixement fonolgic del parlant i juguen un paper important en
els processos de canvi i en lestabilitat (o inestabilitat) lingstica.

Resum
En aquest mdul hem revisat els conceptes bsics i les eines metodolgiques
principals de dues disciplines complementries, la fontica i la fonologia. Mentre
que la fontica se centra en lestudi de les propietats fsiques dels sons (com es
produeixen, quines propietats acstiques tenen, etc.), la fonologia estudia prin-
cipalment la funci lingstica daquests sons (com es combinen, com es com-
porten en una llengua determinada, etc).

Pel que fa a la fontica, hem fet el recorregut clssic de la fontica articulat-
ria: hem explicat laparell fonador i el procs de producci dels sons en les se-
ves fases respiratria, fonatria i articulatria. Hem vist la classificaci dels sons
que proposa lAlfabet Fontic Internacional (AFI) segons el lloc i el tipus de
constricci que es produeix en el tracte vocal. I hem acabat amb un reps dels
trets suprasegmentals.

Pel que fa a la fonologia, hem donat arguments per demostrar que el coneixe-
ment fonolgic de la nostra prpia llengua determina la producci i la percepci
dels sons lingstics. Hem analitzat el paper dels patrons articulatoris i de
lorganitzaci prosdica en els tipus de processos fonolgics existents en les
llenges naturals. Finalment, hem analitzat el paper de les subregularitats lxi-
ques i de lanalogia en el component fonolgic i en els processos de canvi lin-
gstic. Hem vist com tant els processos regulars i sistemtics com els parcial-
ment lexicalitzats formen part del coneixement fonolgic actiu dels parlants.

Exercicis dautoavaluaci
1. Descripci articulatria de les consonants. Classifiqueu articulatriament
les consonants segents especificant el mode darticulaci, el punt
darticulaci i la sonoritat (en aquest ordre). Poseu un parell dexemples de
mots on apareguin aquests sons i transcriviu-los (emprant el vostre dialec-
te):

1. p
2. p
3. j
4.
5.
6. v
7. z
8.
9. i
10. d
11. x
12.
13.

2. Transformaci articulatria dels sons. Indiqueu quin ser el so resultant si
als sons segents sels aplica la segent transformaci articulatria.

so transformaci
1. [c] sabaixa el vel del paladar.
2. [i] lpex sabaixa i ja no produeix contacte amb els alvols.
3. [s] la llengua es corba cap endins i lpex toca el paladar.
4. [j] les cordes vocals comencen a vibrar.
5. [] els llavis es deixen darrodonir.
6. [v] les cordes vocals deixen de vibrar.
7. [I] els llavis sarrodoneixen.
8. [I] el dors de la llengua senlaira lleugerament cap al vel del paladar.

3. Llegiu el segent fragment de P. Fabra i comenteu a qu es refereix quan
parla dels sons dels quals no en tenim conscincia prou clara:

En totes les llenges hi ha una srie de sons dels quals tenim conscincia; per tamb
nhi ha daltres dels quals lindividu no en t conscincia clara.
En catal tenim una nasal que es produeix acostant la punta de la llengua a les dents de
dalt, una nasal linguodental: s la n. Per aquesta consonant sona com a m davant f i v (si
aquesta darrera s pronunciada b), i sassimila completament davant m. Aix un full, on
vas, confit, minvar, enmig, sn pronunciats umfull, ombs, comfit, mimb, emmitx.
La mateixa n sona com a palatal (ny) davant una consonant palatal (j, ll, x). Ex: un gec,
pren llu, bon xicot, ngel, flonjo, enlla, manxa, (uny-gec, preny-llu, bony-xicot, ny-gel,
flony-jo, eny-lla, many-xa).
Davant una consonant velar (c, g, q), la n adquireix un timbre velar, com de ng o nc. Ex.:
un gat, ton cos, llenca, orenga, enquesta (ung-gat, tonc-cos, llenc-ca, oreng-ga, enc-
questa).
Notem encara el so de n velar que pren la g davant n: magnnim (mangnnim).
I de tots aquests sons generalment no en tenim conscincia prou clara.

Miravitlles i Serradell, Joan (ed.)(1971): Apunts taquigrfics del curs superior de catal
(1934-1935) professat per Pompeu Fabra, Erosa, Andorra la Vella, pp. 40-41.

4. Digueu si les segents afirmacions sn vertaderes (V) o falses (F):

a. La fonologia estudia, entre daltres, les propietats de selecci i combi-
naci dels sons
b) Els dominis prosdics tenen un paper molt significatiu en laplicaci
dels processos fonolgics.
c) Els processos dassimilaci consonntica se solen produir en posici
intervoclica
d) La forma subjacent noms enregistra aquelles propietats dels sons que
sn idiosincrtiques, s a dir, no predictibles.

5. Per qu s com de trobar trets fontics com els segents en el castell
dun catalanoparlant?

Mi hermana lleg ayer de Madri[t]
Guillermo e[z] amigo mo
Mir[o]!

6. Digueu quin tipus de procs fonolgic opera en els segents casos:

1. En catal, els segments subjacents /s/ i /z/ es realitzen fonticament de la
mateixa manera a final de mot (vg. ros i gris, respectivament), s a dir, no
presenten contrast fonolgic en aquesta posici. Com sanomena aquest
fenomen?
______ regla fonolgica
______ neutralitzaci
______ geminaci
______ harmonia voclica

2. En catal, el segment subjacent /L/ sassimila en sonoritat al segment que
seguex (sac gros [sag 'gis]). Identifiqueu de quin tipus de procs fonolgic es
tracta:
______ dissimilaci progressiva
______ assimilaci progressiva
______ assimilaci regressiva

3. En catal, els segments subjacents /a, c, c/ es transformen en [o] quan es
troben en posici tona. Identifiqueu el tipus de procs fonolgic que sha
aplicat:
______ operaci de canvi de trets

7. Descriviu les segents alternances vocliques que es produeixen en el dialecte
bable de Lena (Astries).

Masc. sing Masc. plural Femen singular
a. ['gclu] ['galos] ['gala] gat
['scnlu] ['sanlos] ['sanla] sant
[bcn'lcnu] [bcn'lanos] [bcn'lana] finestra
b. ['nInu] ['ncnos] ['ncna] nen
[Loi'Iiu] [Loi'cios] [Loi'cia] xai
['l suu] ['lsoos] ['lsoa] llop
c. ['!Iu] ['!Ios] ['!Ia] fill
[La'iIlu] [La'iIlos] [La'iIla] cabra
d. ['bunu] ['bonos] ['bona] bo
['!undu] ['!ondos] ['!onda] fons
['!Iuju] ['!Iojos] ['!Ioja] mandrs

Font: Hualde (1989: 785).

8. Descriviu les segents alternances vocliques que es produeixen en el dialec-
te de Servigli (Itlia). Com es diferencien de les dades de lexercici anterior
sobre el bable?

a. m[c]tto jo poso m[I]tti tu poses
qu[c]sto aix (neutre) qu[I]stu aix (mascul)
b. mod[c]sta modesta mod[c]stu modest
pr[c]doco jo reso pr[c]dici tu reses
c. fi[o]re flor fi[u]ri flors
sp[o]sa esposa sp[u]su esps
d. m[]re ell mor m[o]ri tu mors
m[]scia moixa m[o]sciu moix

Font: Kaze (1991)

9. Examineu les segents alternances de lalguers i descriviu el procs fonolgic
que sha aplicat. Quina s la motivaci darrere aquest procs? Podeu identificar
alguna altra llengua propera on aquest procs sigui actiu?

any ['an] anyada [a'jaia]
bany ['ban] banyada [ba'jaia]
estany [as'lan] estanyada [asla'jaia]
engany [an'gan] enganys [aga'js]

all ['aI] allada [a'aia]
bell ['bcI] bellesa [ba'cza]
coll ['LI] collar [Lua'iI]
vermell [vaI'mcI] vermellor [vaI'mao]

Font: Serra (1997:183)

10. Observeu el segent procs dassimilaci de punt i mode darticulaci con-
sonntica en mallorqu i compareu-lo amb el que ocorre en catal central. For-
muleu la regla fonolgica que dna compte de les alternances.

a. to[t] b. ca[p] c. po[k] d. pe[r]
to[p p]etit ca[p p]etit po[p p]etit pe[r p]etit
to[t t]emps ca[t t]emps po[t t]emps pe[r t]emps
to[q r]ic ca[q r]ic po[q r]ic pe[r r]ic
to[ ]amp ca[ ]amp po[ ]amp pe[r ]amp
to[k k]op ca[k k]op po[k k]op pe[r k]op

Font: Mascar (1995: 304).

11. Observeu qu passa en la llengua Hanunoo (que es parla a les Filipines)
quan el sufix i safegeix a larrel. Suposareu que hi ha un procs dinserci o
delisi? Per qu?

quatre ['?upal] fes-ne quatre ['?upalI]
sis ['?unum] fes-ne sis ['?unumI]
un ['?usa] fes-ne un ['?usahI]
tres ['luIu] fes-ne tres ['luIuhI]

Font: Schane (1973).

12. Expliqueu les segents correspondncies entre el francs estndard i el
francs del Qubec:

francs estndard francs del Qubec
pauvre ['pov] ['pov] pobre
thtre [lc'al] [lc'al] teatre
contact [Lo 'laLl] [Lo 'laL] contacte
ministre [mI'nIsl] [mI'nIs] ministre
per calme ['LaIm] ['LaIm] calma

Font: Hooper (1976:228)

Solucionari

1.

1. p nasal labiodental sonora. Ex: mfora ['ap!uio|, mfasi ['cp!ozI|
2. p nasal velar sonora. Ex: banc ['bap|, orenga [u'icpgo|
3. j fricativa postalveolar sorda. Ex: coix [Lu'jI|, aixeta [o'jclo|
4. aproximant velar sonora. Ex: aigua ['ajvo|, biga ['bIo], esglai
[oz'Iaj]
5. aproximant bilabial sonora. Ex: cova ['Lo|, ceba ['sco|
6. v aproximant labiovelar sonora. Ex: euga ['cvo|, guant ['gvan|
7. z fricativa alveolar sonora. Ex: cosa ['Lzo|, esmorzar [ozmui'za|
8. aproximant dental sorda. Ex: mida |'mIo|, pedra |'pcio|
9. i bategant alveolar sonora. Ex: pera ['pcio|, cara ['Laio|
10. d africada postalveolar sonora. Ex: mitj [mI'd a|, adjunt [o'dun|
11. x fricativa velar sorda. Ex: manlleus jalar [xo'Ia|, Khomeini [xo'mcjnI]
12. lateral palatal sonora. Ex: all ['a|, llet ['cl|
13. lateral alveolar sonora velaritzada. Ex: pl ['pc|, sala ['sao|

2.

so transformaci
1. [c] sabaixa el vel del paladar. Soluci: [c]
2. [i] lpex sabaixa i ja no produeix contacte amb els alvols. Soluci: [J]
3. [s] la llengua es corba cap endins i lpex toca el paladar. Soluci: []
4. [j] les cordes vocals comencen a vibrar. Soluci: []
5. [] els llavis es deixen darrodonir. Soluci: []
6. [v] les cordes vocals deixen de vibrar. Soluci: [!]
7. [I] els llavis sarrodoneixen. Soluci: [y]
8. [I] el dors de la llengua senlaira lleugerament cap al vel del paladar.
Soluci: []

3.

La diferncia que estableix Fabra entre els sons dels quals es t conscincia
clara i els que no sen t, s parallela a la diferncia entre fonemes i
allfons. Els parlants duna llengua tenen clara la conscincia dels primers,
perqu sn distintius, s a dir, portadors de diferncies de significat. En can-
vi, aquests mateixos parlants no sn conscients de les diferents variants
fontiques dels fonemes (allfons) que es produeixen en determinats con-
textos.

4.

a. La fonologia estudia, entre daltres, les propietats de selecci i combi-
naci dels sons (V)
b) Els dominis prosdics tenen un paper molt significatiu en laplicaci
dels processos fonolgics. (V)
c) Els processos dassimilaci consonntica se solen produir en posici
intervoclica (F)
d) La forma subjacent noms enregistra aquelles propietats dels sons que
sn idiosincrtiques, s a dir, no predictibles. (V)

5.

Perqu responen a laplicaci sistemtica dels processos fonolgics del catal.
Els catalanoparlants tenen interioritzades les regles fonolgiques de la seva
llengua i les apliquen en les altres llenges. s a dir, que el coneixement in-
conscient dels processos del catal actua com a tendncia en totes les emis-
sions del parlant, sigui de la llengua que sigui.

6- Digueu quin tipus de procs fonolgic opera en els segents casos:

______ regla fonolgica
______ neutralitzaci
______ geminaci
______ harmonia voclica

______ assimilaci regressiva

______ operaci de canvi de trets

7.

Es tracta dun cas de metafonia. Hi ha alternances en la vocal tnica del radical
pels efectes assimilatoris de la vocal del sufix. Lalternana consisteix en una
pujada de la vocal tnica quan shi afegeix el morfema de mascul singular (-u)
(['gala] ['gclu], [Loi'cia] [Loi'Iiu] ,['lsoa] ['l suu], ['bona] ['bunu]).

8.

Com en el cas del bable, es tracta dun cas de metafonia que canvia les caracters-
tiques de larrel a partir de la vocal del sufix. Igual que en el cas anterior, les vocals
altes, la [i] i la [u] fan que les vocals accentuades de larrel pugin un grau en altura
(m[c]tto m[I]tti, mod[c]sta mod[c]stu, fi[o]re fi[u]ri, m[]scia m[o]sciu).
Aquest s un fenomen fora com en les llenges romniques, especialment en els
dialectes del nord dItlia. Es tracta, doncs, dun procs dassimilaci regressiva: les
propietats de la vocal del sufix sescampen a les vocals tniques. En lexercici sobre
el bable, les vocals que provocaven el procs eran [-alt]; i lefecte era un abaixament
de la vocal, al contrari que en aquests exemples.

9.

Es tracta del procs de despalatalitzaci (o centralitzaci) de laterals i nasals a final
de mot en alguers, un procs de debilitaci de codes. Quan la // i la /m/ subja-
cents es troben en posici final de mot (i tamb a final de mot davant la s de plural)
perden el tret de palatalitat i es realitzen [I] i [n] respectivament. En canvi, en la
tercera columna, quan apareixen en posici dobertura es realitzen amb la seva
qualitat consonntica subjacent, [] o [m]. El procs de despalatalitzaci de laterals i
nasals tamb ocorre residualment en castell (valle/Valderrobles, bello/beldad,
doncella/doncel, ella/l, reir/rencilla, desdear/desdn, doa/don, etc; Harris
1983:50ss) i en occit (vg. secci 2.5.1).

10.

Les oclusives finals del mallorqu assimilen el punt i mode darticulaci de la
consonant segent. Es tracta, per tant, duna assimilaci total o geminaci.
Aquest procs, per, no es dna en el cas de les rtiques finals, que no experi-
menten variacions. En catal central, en canvi, no se solen donar aquest tipus
dassimilacions completes; de forma obligatria, noms es dna lassimilaci de
sonoritat (que s una assimilaci parcial). De forma optativa, en catal central,
una |l| final de mot pot assimilar de forma total si la consonant segent s una
nasal o lateral.


11.

Lobservaci dels exemples anteriors mostra que quan sadjunta el sufix i a
larrel, es dna la segent alternana: quan el mot acaba en consonant, noms
apareix el sufix i. Quan el mot acaba en vocal, en canvi, safegeix el so conso-
nntic fricatiu |h|. Es tracta dun procs dinserci o epntesi per tal devitar una
sllaba sense obertura.

12.

El dialecte del francs del Qubec utilitza una estratgia molt comuna en les
llenges naturals per optimitzar estructures sillbiques marcades, lelisi de
segments. En aquest cas, se simplifiquen les codes complexes com ara obs-
truent ms lquida finals (ministre) i tamb grups doclusiva ms oclusiva (con-
tact) .
Glossari
analogia
Tendncia a uniformitzar o regularitzar la forma dels elements gramaticals. En el terreny de la
fonologia, s tpic que una determinada alternana fonolgica es perdi (o no sactivi un
determinat canvi histric) per la tendncia a mantenir regulars o uniformes les formes dels
morfemes o dels paradigmes morfolgics. s el que sha anomenat anivellament analgic en
fonologia.

alternana
Relaci existent entre formes variants duna mateixa unitat lingstica. En el terreny de la
fonologia, s molt com tenir alternances sonores (o variants sonores) duna mateixa unitat en
diferents contextos. Un dels objectius de la fonologia s donar compte de les alternances
sonores de la llengua.

accent
Laccent es defineix des del punt de vista perceptiu com el grau de fora o intensitat que
presenta una sllaba en relaci amb les sllabes venes. Per decidir si una sllaba s tona o
s tnica ens recolzem bsicament en la impressi auditiva de les relacions de prominncia
que aquesta estableix amb les altres. Una major durada, altura del to, intensitat o sonicitat
contribueixen a atorgar ms prominncia a una sllaba o so respecte daltres.

aproximant
Dit de l'articulaci que presenta ms constricci del tracte vocal que una vocal, per en qu la
constricci no s suficient per a causar turbulncies en el corrent d'aire emergent. Una
aproximant s'emet amb una configuraci del tracte vocal semblant a una vocal.

articulaci
Moviment dels articuladors per a emetre sons de la parla; o b, posici dels articuladors durant
la producci d'un so especfic de la parla.

articulador
Parts del tracte vocal que serveix per a emetre sons de la parla. Els articuladors se solen
dividir en articuladors actius o mbils (la llengua, els llavis, la mandbula i les dents inferiors i el
vel del paladar) i articuladors passius (la mandbula i les dents superiors, el paladar dur o la
paret farngia).

assimilaci
Procs fonolgic pel qual un so adquireix una o ms caracterstiques dun altre so, s a dir, es
fa ms similar a aquest. Poden ser regressius (o anticipatoris) o progressius (o retardatoris).
Els processos dassimilaci es fonamenten en el fenomen de la coarticulaci fontica, pel qual
tendim a adaptar articulatriament els segments als del seu entorn.

cavitat oral
La boca; ms acuradament, la cavitat del tracte vocal que est limitada en la part anterior pels
llavis, lateralment per les galtes, en la part superior pel paladar, en la part inferior per la llengua
i en la part posterior per les voltes palatogltica i palatofarngia.

coarticulaci
Producci de sons de la parla consecutius; o b, l'efecte de l'articulaci d'un so concret de la
parla en els sons que el precedeixen o segueixen.

consonant
So de la parla que es produeix amb una reducci del flux d'aire en el tracte vocal.
Generalment, el gest o moviment d'un articulador redueix les dimensions del conducte de pas
de l'aire per algun lloc en el tracte vocal.

cordes vocals (o plecs vocals)
Plecs musculars que es troben a la laringe. Per acci dels cartlags laringis, les cordes vocals
adopten diferents configuracions i es produeixen diferents qualitats de veu (so sord, sonor,
murmurat, xiuxiuejat, etc.).


entonaci
Moviment meldic amb qu els parlants pronuncien els enunciats. s un tret prosdic que, a
ms dimprimir carcter i peculiarietat a una varietat lingstica, aporta significats lingstics
diversos. Patr caracterstic de canvis en la freqncia fonamental.

fonaci
Vibraci dels plecs vocals durant la parla.

fonema
So d'una llengua amb valor distintiu, que contrasta amb alguns o amb tots els altres sons
d'aquesta llengua. Les formes fontiques o variants que manifesten diferents fonemes
sanomenen allfons.

fontica
Part de la descripci lingstica que socupa de la descripci fsica de la producci, transmissi
i percepci dels sons de la parla.. Tradicionalment, la fontica sha dividit en tres branques
complementries: fontica articulatria, fontica acstica i fontica perceptiva.

fonotctica
Part de la fonologia que estudia quines sn les combinacions possibles de sons en una
llengua. Un dels objectius de la fonologia s donar compte de les restriccions fonotctiques
que presenten les llenges: per exemple, tl constitueix una seqncia possible de sons en
catal, per el fet que no sigui una obertura possible fa que no puguem tenir mots que
comencen per *tl.

fricatiu
Articulaci que implica una constricci suficient per a convertir el flux d'aire en soroll turbulent.

fonologia
Part de la descripci lingstica que sinteressa per caracteritzar el coneixement que tenen els
parlants del sistema de sons de la seva llengua.

glotal
Glotal o laringi. So articulat amb la major constricci del tracte vocal a la laringe o a la glotis.

glotis
Espai que hi ha entre els plecs o les cordes vocals.

lateral
Dit de l'articulaci que implica la depressi dels marges laterals de la llengua.

lquida
Terme genric que agrupa les laterals i les rtiques (vibrant i bategant), un grup de consonants
que presenten caracterstiques semblants a les vocals.

nasal
Dit de l'articulaci que permet el pas d'una part o de tot el flux d'aire per les cavitats nasals.
Nasalitzar un segment vol dir modificar-lo abaixant el vel del paladar i permetent el flux d'aire
nasal.

neutralitzaci
Una oposici fonolgica es neutralitza quan no la trobem en algunes posicions. Un dels efectes
dels processos fonolgics pot ser la neutralitzaci. Per exemple, en catal hi ha un contrast
entre els segments subjacents /s/ i /z/, per quan aquests segments van seguits de pausa es
pronuncien tots dos sords. Per aix es diu que en aquest context es perd el con-trast entre la
essa sorda i la sonora, s a dir, hi ha neutralitzaci de sonoritat.

oclusiu
Articulaci que interromp completament el pas de l'aire en les cavitats oral o larngia. Es
produeix amb un gest o moviment d'un articulador que tanca el conducte de pas de l'aire pel
tracte vocal.

paladar
Estructura que forma el sostre de la cavitat oral i que la separa de la cavitat nasal, composta
per una placa ssia (paladar dur) i una ala muscular (paladar tou).

palatal
Articulaci per contacte o aproximaci entre la lmina i/o el cos de la llengua i la part anterior i
ssia de la volta del paladar (el paladar dur).

parell mnim
Conjunt de dues unitats lxiques que noms es diferencien per la presncia dun nic so. Per
exemple, en catal, casa ['Lazo] / caa ['Laso], s ['os]/ os ['s], i pena ['pcno] / bena ['bcno] sn
parells mnims.

percepci categorial
Tipus de percepci que implica que les diferncies entre els estmuls no es perceben de la
mateixa manera en tot el contnuum, i que la funci d'identificaci canvia de manera sobtada;
noms els estmuls que es troben a prop de la zona de canvi de la funci d'identificaci es
distingeixen fcilment de la resta d'estmuls; les diferncies entre estmuls en altres parts del
contnuum, en canvi, no es perceben tan fcilment; s un tipus de percepci especfica
d'alguns contrastos de la parla.

peu mtric
Unitat prosdica que reuneix un grup de sllabes febles al voltant duna sllaba forta o tnica.
Aquesta unitat juga un paper important en lorganitzaci rtmica de les llenges.

postalveolar
Dit del so articulat per contacte o aproximaci entre l'pex o la lmina de la llengua i la part
anterior del paladar dur, darrere de la protuberncia alveolar.

procs fonolgic
Expressi de les regularitats i els patrons sonors predictibles duna llengua. En catal, per
exemple, hi ha un procs fonolgic actiu densordiment final: el grup de les consonants
obstruents (oclusives, fricatives i africades) sensordeixen en posici final absoluta.

productivitat
Capacitat dun patr lingstic daplicar-se a elements nous. s una de les caracterstiques de
la llengua que permet que aquesta sadapti a noves circumstncies. En fonologia, constitueix
un argument important per demostrar la realitat psicolgica dels processos fonolgics.

prosdia
Estudi dels fenmens suprasegmentals que sestenen per seqncies de sons: accentuaci
ritme i entonaci. Lorganitzaci prosdica s clau en lorganitzaci de la producci i la
percepci de la parla.

retroflex
Articulat amb l'pex o la lmina de la llengua doblegats enrere i/o en direcci al paladar.

rtica
Terme genric que agrupa les articulacions vibrants i les bategants.

sllaba
Unitat prosdica que reuneix diferents sons al voltant dun so de mxima perceptibilitat.
Aquesta unitat juga un paper importantssim en lorganitzaci fonolgica de les llenges.

sonor
Dit del so produt per la vibraci quasiperidica de les cordes vocals; tamb, produt amb els
plecs vocals en posici de vibraci.

sonicitat
Concepte que fa referncia al grau de prominncia segmental i est relacionada amb
laudibilitat i amb lobertura dun so. Atenent al grau de sonicitat, els sons duna llengua es
poden classificar en una escala de major a menor perceptibilitat. Les consonants sonants
(aproximants, nasals, laterals i vibrants) presenten ms sonicitat que les obstruents (oclusives,
fricatives i africades).

sord
Dit del so produt sense vibraci de les cordes vocals.

tracte vocal
Part del cos especialment implicada en la producci de parla. Abraa la zona que va des de la
laringe fins als llavis i la cavitat nasal, s a dir, els rgans anomenats supraglotals. Comprn
les cavitats oral, nasal i farngia.

transcripci fontica
Representaci aproximada de la pronncia dun enunciat, de la seva realitzaci fontica
mitjanant una srie de signes grfics prviament convinguts. Segons el grau de precisi
fontica, les transcripcions fontiques es classifiquen en transcripcions amples i transcripcions
acurades o estretes. Actualment lalfabet fontic ms difs s lAlfabet Fontic Internacional
(AFI).

uvular
Dit del so articulat per contacte o aproximaci entre el cos de la llengua i la part posterior del
paladar dur i del paladar tou.

velar
Dit del so articulat per contacte o aproximaci entre el cos de la llengua i el vel del paladar.

vibrant
Dit de l'articulaci que ocasiona interrupcions rpides i quasiperidiques al pas de l'aire.

vocal
So de la parla que es produeix sense una reducci important del flux d'aire del tracte vocal. En
la producci d'una vocal, posici de la llengua des de la part superior fins a la part inferior, o b
la qualitat perceptiva associada a aquesta articulaci.

Bibliografia bsica

Bonet, E.; Lloret, M.R. (1998). Fonologia catalana. Barcelona: Ariel.

Manual clar i complet de la fonologia del catal basat en el marc generatiu. Presenta un
excellent resum del funcionament dels principals processos fonolgics del catal central
(amb molts exemples) i en proposa una formulaci general.

Martnez Celdrn, E. (1994). La fontica. Barcelona: Empries.

Manual bsic de fontica articulatria, acstica i perceptiva. Cont les nocions bsiques de
cadascuna daquestes tres rees de la fontica exposades de forma molt entenedora.

Gil Fernndez, J. (1993). Los sonidos del lenguaje. Madrid: Editorial Sntesis.

Manual que fa accessible de manera clara les nocions essencials de la fontica
articulatria, acstica i perceptiva. Recomanable especialment com a llibre de refor i per a
estudiants de primer cicle.

Prieto, P. (2004). Els sons del catal. Fontica i fonologia. Barcelona: Editorial
UOC.

Introducci als camps de la fontica i la fonologia del catal. El captol central (Fontica i
fonologia catalanes) est dividit en tres blocs: a) vocalisme; b) consonantisme; c) trets
prosdics o suprasegmentals. El CD-ROM que acompanya el llibre, el Laboratori Virtual de
Prctiques, cont una gran part delements i recursos prctics en format digital.

Recasens, D. (1993). Fontica i fonologia. Barcelona: Enciclopdia Catalana.

Manual entenedor que presenta una descripci de la fontica i la fonologia del catal
central. Cont un captol molt recomanable de fontica i fonologia generals (captol 1)
seguida duna descripci dels processos que afecten les vocals i dels que afecten les
consonants.

Bibliografia complementria
Archangeli, D.; Pulleyblank, D. (1994). Grounded Phonology. Cambridge, Massa-
chusetts: MIT Press.
Bonet, E.; Lloret, M.R.; Mascar, J. (1997). Manual de transcripci fontica. Bellate-
rra: Publicacions de la Universitat Autnoma de Barcelona.
Borden, G. J; Harris, K. S. (1980). Speech Science Primer. Baltimore: Williams &
Wilkins, 1984.
Bybee, J. (2001). Phonology and language use. Cambridge, Massachusetts: Cam-
bridge University Press.
Goldsmith, J. (ed.) (1995). The Handbook of Phonological Theory. Cambridge, Mas-
sachusetts: Blackwell Publishers.
Lloret, M-R (1998). Ls de lAlfabet Fontic Internacional (AFI). A: M-A. Pradilla
(ed.), El mn dels sons. Benicarl: Edicions Alambor, pp. 79-96.
Nespor, M.; Vogel, I. (1986). Prosodic Phonology. Dordrecht: Holland.
Prieto, P. (2002a): Entonaci. Models, teoria, mtodes. Ariel: Barcelona.
Quilis, A. (1991). El comentario fonolgico y fontico de textos. Teora y prctica.
Madrid: Arco/Libros.
Recasens, D. (1986). Estudis de fontica experimental del catal oriental cen-
tral. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat.
Recasens, D. (1991). Fontica descriptiva del catal. Barcelona: Institut dEstudis
Catalans.
Serra, P. (1997). La fonologia prosdica del catal. Tesi doctoral. Girona, Universitat
de Girona.

Referncies bibliogrfiques

Bibiloni, G. (1983). La llengua dels mallorquins. Anlisi sociolingstica. Tesi docto-
ral. Barcelona, Universitat de Barcelona.
Bod, R; Hay, J; Jannedy, S. (2003)(eds.). Probabilistic Linguistics. Cambridge, MA:
MIT Press.
Browman, C.; Goldstein, L. (1990). Tiers in articulatory phonology, with some impli-
cations for casual speech. A: J. Kingston; M. Beckman (eds.). Papers in
Laboratory Phonology I (pg. 341-376). Cambridge: Cambridge University
Press.
Browman, C.; Goldstein, L. (1991). Gestural structures: distinctiveness, phonologi-
cal processes, and historical change. A: I. Mattingly; M. Studdert-Kennedy
(eds.). Modularity and the Motor Theory of Speech Perception. Hillsdale, NJ:
Erlbaum.
Browman, C.; Goldstein, L. (1995). Gestural syllable position effects in American
English. A: F. Bell-Berti; L.J. Raphael (eds.). A: Festschrift for Katherine
Safford Harris (pg. 19-34). Woodbury, N.Y.: American Institute of Phys-
ics.
Bybee, J.; Pardo, E. (1981). Morphological and lexical conditioning of rules:
Experimental evidence from Spanish. Linguistics 19: 937-968.
Bybee, J. (1994). A view of phonology from a cognitive and functional perspective.
Cognitive Linguistics 5:285-305.
Cabr, T. (1993). Estructura gramatical i lexic: el mot mnim en catal. Tesi docto-
ral, Universitat Autnoma de Barcelona.
Dirven, R.; Verspoor, M. (1998). Cognitive Exploration of Language and Linguis-
tics. Amsterdam: John Benjamins. Trad. i adaptaci al castell: Inchau-
rralde, C; I. Vzquez (trads.). Una introduccin cognitiva al lenguaje y la
lingstica. Zaragoza: Mira editores. 2004.
Kaze, J. (1991). Metaphony and two models for the description of vowel systems.
Phonology 8: 163-170.
Harris, J. W. (1983). Syllable Structure and Stress in Spanish. Cambridge, Massa-
chusetts: MIT Press.
Hooper, J. B. (1976). An Introduction to Natural Generative Phonology. Nova York:
Academic Press.
Hualde, J.I. (1989). Autosegmental and metrical spreading in the vowel harmony
systems of northwestern Spain. Linguistics 27: 773-805.
Institut dEstudis Catalans (1999): Aplicaci al catal dels principis de transcripci de
lAssociaci Fontica Internacional. Barcelona: Secci Filolgica, Institut
dEstudis Catalans.
Jimnez, J. (2001). Lharmonia voclica en valenci. A: A. Bover, M-R Lloret; M.
Vidal-Tibbits (eds.). Actes del Nov Colloqui dEstudis Catalans a Nord-
Amrica (pg. 217-244). Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat.
Langacker, R. W. (2000). A Dynamic Usage-Based Model. A: M. Barlow; S. Kem-
mer (eds.). Usage-Based Models of Language (pg. 1-63). Stanford, Califor-
nia: CSLI Publications.
Laver, J. (1994). Principles of Phonetics. Cambridge: Cambridge University Press.
Mascar, J. (1995): A Reduction and Spreading Theory of Voicing and other Sound
Effects. Catalan Working Papers in Linguistics 4, 267-328.
Miravitlles i Serradell, J. (ed.)(1971). Apunts taquigrfics del curs superior de catal
(1934-1935) professat per Pompeu Fabra. Andorra la Vella: Erosa.
Prez Saldanya, M. et al. (1998). Diccionari de lingstica. Oliva: .Grfiques Alomar.
Pierrehumbert, J. (2003). Probabilistic Phonology. A: R. Bod; J. Hay; S. Jannedy
(eds.) Probabilistic Linguistics. Cambridge (pg. 177-228). Cambridge,
Massachusetts: MIT Press.
Prieto, P. (1992). Truncation Processes in Spanish, Studies in the Linguistic Sci-
ences 22: 143-158.
Prieto, P. (2002b): Entonaci. A. J. Sol; M-R. Lloret; J. Mascar; M. Prez Sal-
danya (eds.). Gramtica del catal contemporani (pg. 393-462). Barcelona:
Editorial Empries.
Recasens, D.; Pallars, M.D. (2001). De la fontica a la fonologia. Les consonants i
assimilacions consonntiques del catal. Barcelona: Ariel.
Selkirk, E. (1984). Phonology and Syntax: The Relation between Sound and Struc-
ture. Cambridge, Massachusetts: MIT Press.
Schane, S. A. (1973). Generative Phonology. Nova Jersey: Prentice Hall.
Werker, J. (2003). The Acquisition of Language Specific Phonetic Categories in
Infancy. A: Sol, M.J.; D. Recasens; J. Romero (eds.). Proceedings of the
XVth International Congress of Phonetic Sciences (pg. 1-6). Barcelona.

Prieto Fonetica-Fonologia

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Prieto Fonetica-Fonologia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Fontica

You might also like