1.

El cap de lAjuntament Explica la llegenda, que el fet que destar situat precisament just abans del Sal de Sessions de lAjuntament, on lalcalde i els regidors fan les seves reunions, simbolitza que no es pot dir res del que parlen quan es reuneixen. Tal com diu una dita El qui sap, calla. Per hi ha una altra cosa molt curiosa en el cap: larbre que surt de la seva closca. Un arbre que surt dun cap significa que se saben moltes coses, que ss molt savi. Que podria significar que lalcalde i els regidors sn possedors del secrets de la ciutat de Girona. No se sap qui era el picapedrer que, en rebre lencrrec de decorar una porta, va esculpir aquell estrany i misteris cap 2. En Banyeta Fa molts i molts anys a Girona no existia el mercat del Lle sin que el mercat es feia alguns dies al mig duna plaa, concretament a la plaa del Vi. En aquell mercat shi posaven parades de tota mena: de verdures, de fruites, de cistells, de roba, de carn, dous, de peix, de perfums, de sab De qualsevol mercaderia que es pogus comprar. Just a la cantonada de la plaa del Vi amb el carrer Ciutadans shi posava sempre la mateixa parada: la dun usurer. Aquell home deixava diners a qui no en tenia i en necessitava per pagar deutes, impostos, comprar eines per treballar el camp O per pagar el metge si calia. La gent amonada sadreava a ell per tal que li prests el que necessitava i ell ho feia, per no pas amb generositat, no us ho pensssiu. Aquells diners se li havien de tornar amb uns interessos molt elevats. Conta la llegenda que saprofitava del gironins en desmesura i aix es va anar fent ric de mica en mica. Per un bon dia, per cstig div, va aparixer convertit en pedra i amb unes bones banyes enganxat a la paret just on es solia posar al mercat. Des daquell dia que lanomenen en Banyeta. Hi ha qui diu que es va convertir en vigilant i vetlla per tal que tots els gironins i gironines paguin els seus impostos municipals,

per potser s millor la versi que ens explica que qui toqui amb el seu nas al den Banyeta se li perdonaran els deutes. 3. El vampir de la Rambla El Vampir de la Rambla s un dels ms petits per clebres personatges de Girona. Amb la seva llarga barba i les seves ales de ratpenat, ens vigila des dels arcs de la Rambla, i tot i tenir una aparena maligna, no ens hem trobat a ning que ens en digui una sola paraula dolenta daquest vampir. Diuen les velles llenges que una vegada un vell vampir cansat de fer maldats a tots els gironins va voler posar-se al costat de la bondat i lamor i que per aquest motiu va convertir-se en pedra i ara ens observa des duna de les arcades de la Rambla gironina. El seu poder, per, segueix essent tant gran que si alguna parella es fa un regal sota seu, el vell vampir far que lamor floreixi en aquell parella. Noms ell sap quantes parelles shan format a laixopluc de les voltes de la Rambla. 3.1. La Cocollona Si algun dia de boira espessa, passejant pels ponts de lOnyar, escolteu una mena de xiulet que us fa pensar en el vent lliscant pel canal del riu, pareu molta atenci perqu potser tindreu la sort de veure volar, o potser nedar, a la Cocollona. Que no sabeu de qui estem parlant? Vaja, si s un dels personatges ms famosos de Girona! Conten els ms vells que fa molts anys, quan al barri del Mercadal encara hi havia un convent de monges clarisses, a una cella fosca, situada per sota del nivell del riu, hi havien tancat a la Rosalia, una monja novcia. Uns diuen que el cstig es devia a qu no sentenia amb la resta de les seves companyes, perqu pensava que eren un mal exemple de vida i els recriminava constantment tot el que feien. Altres, ms avesats a histries romntiques,

expliquen que estava tancada perqu la mare superiora lhavia enxampat escapant-se per les nits per anar a reunir-se amb un monjo francisc del convent de Sant Francesc, de qui estava bojament enamorada. El seu patiment era tan gran, i hi va haver de passar tant de temps tancada que, poc a poc, el seu cos es va anar transformant per adaptar-se al lloc on malvivia. Es passava el temps estirada pel terra, arrossegant-se com si fos un llangardaix i, degut al grau dhumitat daquella rac, li van comenar a sortir escates per tot el cos. Per poder-se escapar a travs de la finestra que donava al riu, li van comenar a crixer ales a lesquena. Unes ales grans, per delicades, que es plegaven per travessar les petites escletxes que sobrien entre els barrots i sobrien majestuoses quan se sentien lliures a fora daquella pres. Daquesta manera, la Rosalia va passar a convertir-se en una mena de cocodril i papallona alhora, s a dir, en una Coco-llona. Un sser condemnat a viure amagat, a sortir quan la majoria de gent no la pogus veure i enxampar! Nens i nenes, nois i noies, homes i dones, si alguna vegada, passant a prop de lOnyar us cauen a sobre algunes gotes, per us sembla que els nvols no amenacen pluja, no us estranyeu, sn llgrimes de Cocollona. Mireu amunt i crideu: no ploris Cocollona, vola alt i arriba al cel! 4. El Tarl de lArgenteria Entre els anys 1348 i 1654 Catalunya va viure negres episodis de mortalitat degut a les pestes que assolaven tot el territori catal. La pesta era una de les pitjors malalties que podia patir una ciutat, ja que causava molts mals i moltes morts a qui hi vivia. El poble de Girona es trobava tan espantat que va decidir decretar la quarantena. Aix volia dir que la gent shavia de quedar a casa seva tancat a pany i clau. Aix doncs, els vens del carrer de lArgenteria, per por de qu la pesta afects el seu barri, varen tancar els accessos al carrer amb tanques de canyes verdes per tal de qu no es pogus entrar ni sortir i aix evitar que la malaltia sestengus pel seu carrer.

Els habitants del barri no podien entrar ni sortir del seu carrer i tothom estava desanimat i avorrit fins que un ve va decidir animar-los a tots. Es disfressava de joglar i es passava el dia fent capgirells i bufonades. Senfilava als balcons, saltava, ballava i feina tota mena de trucs per fer passar una bona estona als vens del carrer de lArgenteria. Els vens estaven tan contents i agrats que avui en dia encara es segueix agraint-li tot recordant-lo. Cada primavera, pel dia de Sant Agust, els vens del carrer de lArgenteria agafen un ninot vestit de joglar i el passegen damunt dun carro mentre la gent el segueix tocant el timbal i cantant. Desprs el pengen en una barra que va de banda a banda del carrer, a uns cinc metres dalada, i el fan giravoltar i li fan fer tota mena de tombarelles. Diuen que molts anys enrere el Tarl era una persona de carn i ssos i no pas un ninot. Tamb se lanomena el Xato ja que una vegada el ninot va caure a terra i es va aixafar el nas que era fet de fusta. Visca el Xato ! visca el Tarl! Pataplam plam plam! 5. El cul de la lleona Conten que fa molts i molts anys, al carrer Calderers hi havia Lhostal de la Lleona. Com a reclam per lestabliment hi havia, encastada a la paret , una columna amb una lleona que shi enfilava. Tothom que hi passava podia tocar-li el cul sense fer gaire esfor. Aix es va convertir en un costum ja sabem que tots som una mica escatolgics- de tal manera que, fins i tot, quan un foraster visitava la ciutat se li recomanava que li toqus el cul perqu aix mai marxaria de Girona i, si ho feia, hi tornaria. Amb el temps el costum va anar canviant i enlloc de tocar-li el cul alg va comenar a fer-li un pet i, ja sabeu que, massa sovint, fem el que fan els altres. Vaja, que al cap de poc temps tothom que passava per all al davant li feia un pet al cul.

Daix ja fa molts anys, per el costum encara perviu. Lhostal va desaparixer i la columna es va traslladar al seu lloc actual. Per ara ens hem denfilar a unes escales per poder-hi arribar i poder fer el ritual ms cmodament. Abans dacabar la vostra passejada no deixeu de fer-ho Aix segur que, si no sou de Girona, algun dia hi tornareu. 6. La llegenda del llop Si entreu a Girona pel Portal de Sobreportes, s molt probable que passeu pel carrer del Rei Mart lHum, un carrer estret i fosc que a determinades hores del dia ens pot fer sentir esgarrifances! Des dantic hom ha tingut males sensacions al passar per aquest indret. Moltes han estat les histries que shan contat daquest rac de la ciutat. Una, que va impactar molt a la poblaci, narra la desgrcia dun infant que va ser engolit per un llop. Una bstia famolenca que, baixant per la Vall de Sant Daniel, es va escolar pel carrer del Rei Mart a la cerca dalguna presa a la qual clavar queixalada. Alguns diuen que uns caadors van espantar lanimal aconseguint que torns per all on havia arribat, per amb la panxa ben plena! Altres diuen que el trgic esdeveniment va tenir lloc durant la process i els sorolls dels tambors i els crits de la gent el van fer fugir amb la cua entre cames. Per no en sabem res del cert perqu no en queda res escrit. Levidncia del terror que va provocar la trobem gravada en una pedra que hi havia adossada al carrer i que actualment es troba en el Museu dArt de la ciutat. En ella es veia al llop, amb una cabellera semblant a la dun lle, menjant-se un infant. Tamb cal destacar que, des daleshores, el carrer va passar a ser identificat popularment com el carrer del llop! 7. Sant Feliu i el lladre Una antiga llegenda referida a aquest sant explica que un lladre va robar les casulles que hi havia a l'esglsia. Una casulla s el vestit que es posen els capellans per fer la missa i sol tenir fora valor. El lladre anava caminant amb els

objectes robats quan va trobar un viatger que li va preguntar on anava. Van anar un tros junts i, al cap d'una estona, el lladre va dir-li: -Si no dius res a ning, t'ensenyar un tresor. -Ja me'l pots ensenyar que no ho dir a ning- va respondre el viatger desconegut. I el lladre, molt confiat, li va ensenyar tot el que havia robat i que portava dins d'un sac. -Jo tinc una casa molt gran on podrs deixar tot aix. Anem-hi-va dir el viatger. Desprs de caminar i caminar, van arribar a Girona ben entrada la nit i van anar a parar davant d'aquesta esglsia on havia robat. -Deixa-ho tot aqu perqu som a casa meva- i quan va acabar de parlar, el viatger va desaparixer. Llavors el lladre va veure que la imatge que hi havia a l'altar era l'home que l'havia acompanyat fins all, sant Feliu. I espantat, va deixar els vestits robats i se'n va anar corrents de l'esglsia i de la ciutat. 8. La majordoma La Majordoma era una tia-via de Santa Afra que va acompanyar el bisbe quan va venir a viure a Girona. La Majordoma era una dona de ms de cent anys immensament grassa, presumida i xafardera. Tamb tenia anomenada per ser una bona cuinera i per la seva coneixena de les arts esotriques. Anava vestida amb vestits de colors llampants i esquellarincs per fer notar el seu pas a la gent. Les dots de cuinera de la Majordoma havia fet que invents menjars molt saborosos que juntament amb la seva coneixena de les arts esotriques li van permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglsies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses. Un dia, degut a una irreverncia cap a Sant Narcs, aquest li va retirar els poders que tenia convertint-la en la riota de la ciutat, fins que un bon dia, va tenir una visi que preveia el martiri i mort de Sant Narcs i Sant Flix. Quan les seus pressentiments es van fer realitat, la Majordoma es va tornar humil i es va dedicar a tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir,

va fer encendre un foc davant de la porta de la Catedral i va inventar la sopa de menta. Quan va morir, els gironins que van carregar el seu cos van quedar admirats que a pesar de la seva grandria pess menys que un pardalet. 9. El bou dor El Bou d'or s el nom d'un lloc dels afores de la ciutat, entre la carretera de Frana i el peu de la muntanya de Montjuc. En temps medievals, quan a Girona hi vivien molts jueus, en aquest indret hi hagu un cementiri jueu. Ms tard s'hi van trobar algunes tombes de mica en mica, la gent va creure que hi havia tresors amagats. D'aquest fet en van sorgir tres llegendes. La primera parla d'una gran pedra plana semblant a la tapa d'una caixa, coneguda per "la caixa encantada". Es deia que sota la pedra hi havia un gran forat que portava directament a l'infern, i que era el cam secret per on sortia el diable quan venia a fer malifetes pel mn, obrint la pedra plana com si fos una porta. Tamb es deia que aquella pedra tapava l'enrtrada d'uns corredors subterranis que anaven a una cambra plena de tresors. La segona llegenda parla d'una font que hi havia en aquest lloc, "la font del bou d'or", on l'aigua sortia d'una pedra en forma de cap de bou.Com aquella aigua era molt i molt bona i molta gent es parava a beure, al diable se li va correr una trapelleria: va treure la pedra d'on sortia l'aigua i n'hi va posar una altra d'igual, per d'or masss, per despertar les enveges de la gent. Per tothom va adonar-se que all era obra del diable i passaven de llarg. Llavors el diable, furis hi an una nit a enderrocar-ho tot. La tercera llegenda s la ms coneguda i diu que la gent es pensava que hi havia un tresor en forma de bou de grandria natural, d'or i masss. Sempre hi havia persones que el buscaven per quan s'hi acostaven massa, el "bou d'or" llenava uns bramuls tan horribles que tothom fugia espantat. Per aix no es va trobar mai. 10. La serp de la font den Pericot

Aquesta bonica i poc coneguda llegenda parla de com un home va aconseguir una magnfica pedra preciosa a la font d'en Pericot, que es troba a la vall de Sant Daniel. Fa molt i molt de temps, de la font d'en Pericot no en sortia aigua sin oli del ms fi. Per la gent no hi anava a buscar-ne perqu tenien por d'una enorme serp, que era la guardiana de la font prodigiosa. Un dia un bon home que passava per all va sentir un xiulet. Es va amagar i va poder veure com la serp baixava pels marges i se n'anava cap a la font. I quina va ser la seva sorpresa en adonar-se que la bstia portava a la boca una bellssima pedra preciosa! Per apoderar-se'n, l'home va comenar a rumiar. I va acabar clavant claus llargs de dins a fora d'una bta i fent una porteta que s'obria i tancava per dins i s'hi podia passar el bra. Una matinada va portar la bta al costat de la font, on la serp deixava la pedra preciosa per anar a beure oli. Es va ficar a dins i va esperar. La serp no trig gaire a baixar pels marges fins a la font. I, confiada com sempre, va deixar la pedra preciosa a terra. Llavors, mentre la serp bevia, l'home va treure el bra per la porteta de la bta, va agafar la pedra i va tornar a tancar-se a dins. Quan la serp va veure que la pedra havia desaparegut va fer uns xiulets tan esgarrifosos que l'home va tremolar. La bta es va more i la serp se'n va adonar. Llavors, plena de furia, es va cargolar a la bta per intentar obrirla per els claus que hi havia clavat l'home li feien forats a la pell. La serp i la bta van comenar a rodolar per la vall mentre l'home, creient que era a punt de morir, no feia ms que resar a la Mare de Du i prometia que li oferiria la pedra preciosa si el deslliurava d'aquella bstia. Desprs de baixar rodolant fins al riu, la bta es va esclafar. L'home es va aixecar esverat i va veure que la serp havia mort rebentada. L'endem mateix va anar a portar la pedra a la Mare de Du. 11. La Bruixa de la Catedral

Les grgoles sn una mena de canals de pedra que, per la boca, escupen laigua de pluja que sescola dels terrats i les teulades i lenvien directament al carrer. Sovint, les grgoles, acostumen a representar persones, animals apocalptics o ssers fantstics. A la Catedral de Girona, les grgoles, fora nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepci: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper i pergam a les mans, obre perptuament la seva boca per vomitar les aiges de la puja. Aquesta singularitat, la de ser lnica figura humana entre totes les altres grgoles, li ha donat un carcter misteris que, amb el temps, ha generat una de les llegendes ms conegudes de Girona: la bruixa de la Catedral. Segons aquesta la llegenda, fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona que feia encanteris de bruixeria i, per mostrar el seu odi a tot el que fos religis, acostumava a llanar insults i pedres contra la Catedral o aquells que participaven en una process. I un bon dia, durant la process del Corpus, mentre la bruixa apedregava el pas, es va sentir una veu misteriosa que deia pedres tires, pedres tirars, i de pedra et quedars. La bruixa es va convertir en grgola de pedra, quedant enganxada i encastada en un dels contraforts del Claustre, perqu de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sin nicament laigua de la pluja i, mirant cap a terra perqu mai ms pogus veure el cel. 12. Lespasa de Carlemany Encara que no s'ha provat mai que en Carlemany vingus a Girona, hi ha moltes llegendes sobre ell i les seves batalles contra els musulmans en terres gironines. Carlemany era un emperador franc molt valent que tenia una espasa molt famosa anomenada Montjoie. La llegenda explica que, quan era a Girona, un dia que va nevar, va pujar fins al campanar de la Catedral, perqu veure la ciutat nevada s molt bonic. Un cop al campanar, l'espasa li va caure al mig del claustre. Va cridar els seus

soldats que van estar buscant l'espasa pel mig de la neu sense xit. I s que resulta que l'espasa va caure de punta i va comenar a enfonsar-se ms i ms a dins de la Terra. I diuen que quan arribi ben b al centre, la Terra es partir amb dues parts i ser la fi del mn. Una fi que hauria comenat a Girona el dia que en Carlemany va perdre l'espasa al claustre de la Catedral. 13. La campana Beneta Heu sentit les campanes de la catedral? Si passegeu pel barri vell i les podeu escoltar us semblar que us transporten als anys en qu les campanes avisaven de festes, alegries, perills, tocaven a missa, a funeral, a bateig La ms gran i antiga de totes les que hi ha a la Catedral es diu Beneta. Fa molts i molts anys enrere nhi va haver una altra que es deia igual perqu la va beneir Sant Benet en una estada que va fer per aquestes contrades. Diuen que aquella parlava, la seva veu sescampava per la ciutat i rodalies per explicar als pagesos que havia nascut una criatura, que alg es casava, que hi havia foc, que comenava la festa major o que alg shavia mort. Quan era festa no parava de sonar en tot el dia i alegrava amb el seu so a tothom fent fugir maldecaps i cabries. Per un mal dia un llamp va caure al campanar, la va esquerdar i es va quedar sense veu. Podeu imaginar la tristor de tots els ciutadans. Alguna cosa shavia de fer. El bisbe i el batlle de la ciutat van enviar emissaris per tot arreu per tal de trobar un campaner que en fes una de nova per substituir a la campana enraonadora. Per ning shi atrevia. El repte era massa gran. Al final el missatge va arribar a les odes dun jove francs que acabava dentrar al gremi dels campaners. No shi va pensar gens i va oferir els seus serveis al bisbe. Aquest, encantat, va posar a la seva disposici les golfes del palau episcopal per a fer la seva feina. El jove campaner es va posar a la feina en cos i nima. Va fondre campanes de totes mides grans, mitjanes, petites per quan les provava, cap aconseguia el so de lantiga campana. Estava tant obsessionat que no sortia del taller ni per menjar ni per dormir. Una nit, enmig de somnis se li aparegu un ngel que li va

10

xiuxiuejar el secret per aconseguir el so meravells de la campana. Es va llevar rpid i es va posar a la feina. Una, dues i fins a tres campanes va construir per cap delles sonava prou b. En va fer una quarta i quan la va treure del motlle li va donar un cop per sentir el seu so i en oir el DONG, DONG es va desesperar: La seva obra era un fracs. Ja no podia ms. En aquell moment noms va saber fer una cosa: fugir corrents ben lluny de Girona i mai ms sen va saber dell. En entrar al taller, canonges i frares van agafar la campana, la van penjar al campanar i la van fer sonar. El seu so era meravells. s el so que avui encara es pot sentir. Ah! I diu la llegenda que la campana Beneta sona sola tres vegades quan el bisbe sha de morir. Per tant Pareu les orelles a veure qu us diuen. 14. El falc del Cap dEstopes El comte de Barcelona Ramon Berenguer I va tenir dos fills bessons, en Ramon Berenguer i en Berenguer Ramon. En Ramon Berenguer tenia els cabells molt llargs i rossos i per aix era conegut com en Cap d'Estopes. L'Estopa s una madeixa de fil de no gaire qualitat i fora embolicat. Quan el comte de Barcelona va morir, va deixar molt clar que el comtat havia de ser governat pels dos bessons. Per els germans es barallaven continuament. I un dia,en Ramon Berenguer, Cap d'Estopes, va anar de cacera amb el seu falc i tot d'una va desapareixer. L'endem es va trobar el seu cos, assassinat per desconeguts, en un lloc apartat i solitari. Va ser enterrat a la catedral de Girona, on encara reposa el seu sepulcre de pedra. El seu germ bess, en Berenguer Ramon, va governar tot sol el comtat. Sempre es va sospitar que havia tingutmolt a veure amb la mort d'en Cap d'Estopes, per no es va poder provar. Aquest fet va originar moltes llegendes. La primera explica que el cdaver va ser trobat per un pags que va sentir els laments del falc del comte, posat en una branca molt a prop d'on jeia el cos. Una altra llegenda diu que, mentre portaven el cadver cap a Girona, el falc volava tota l'estona sobre la comitiva i que quan va arribar a la catedral es va

11

morir de cansament sobre el tat del seu senyor. Per commemorar aquest fet, es va construir aquest falc de pedra que descansa no gaire lluny del sepulcre d'en Cap d'Estopes. 15. La cadira de Carlemany Aquesta s una altra llegenda relacionada amb l'emperador Carlemany. Diuen que va seure en aquesta cadira i que quan una parella s'hi asseu junta abans d'un any seran casats. Per si s'hi asseu un home sol, mai no es casar. Aix feia que els professors del Seminari, que s lloc on estudien els nois que volen ser capellans, fessin seure els seminaristes, d'un en un, en aquesta cadira. Aix segur que no es casarien mai i podrien arribar a ser capellans.

12