ANUARI TERRITORIAL 2005

Cultura del no: un debat ben viu

Pere Torres,
Director Tcnic de lInstitut Cerd

POT SER EL NO UNA CULTURA?

Vivim en una societat vora de conceptes, que els engendra i els digereix a una velocitat vertiginosa. Sembla com si les idees noves nasquessin gaireb obsoletes i calgus reciclar-les molt abans dhaver sedimentat. Dun temps en, a Catalunya es parla amb assidutat i intensitat de la cultura del no. Saplica a lefervescncia de moviments i plataformes doposici a iniciatives que afecten el territori o el medi ambient. Hi ha qui en parla lamentant-se, perqu haurem entrat en un procs de declivi com a societat prspera, en superar aquell llindar a partir del qual el benestar assolit ens fa renegar lloscament dels pilars que el sustenten. Tamb hi ha qui, als antpodes de lanterior, lelogia amb entusiasme, com a signe de revifament de la conscincia collectiva, que aix abandona el cmode paper de resignar-se i claudicar davant qualsevol decisi del poder, pblic o privat. Existeix realment una cultura del no? Si s aix, en qu consisteix i per qu es produeix? Lhem de tmer? Lhem de combatre? Lhem de conrear? s perdurable o passatgera? Sha dimpulsar la cultura del s com a alternativa? s un mal especfic de Catalunya o, ms aviat, els catalans participem dun fenomen que t caracterstiques globals? Vet aqu algunes preguntes que suscita el concepte i sobre les quals procurar aportar algunes reflexions de carcter estrictament ho subratllo- personal. Val a dir, dentrada, que la primera vegada que vaig sentir lexpressi cultura del no feia referncia a un mbit ben allunyat dels usos del territori; era el de la cultura corporativa. Satribueix el seu encuny a Lou Gerstner, un directiu dIBM que lempr fa deu anys per a descriure grficament lestructura de decisi de moltes grans empreses: els directius apuntalen el seu estatus sobre la capacitat de vetar propostes. I, en general, ls del no serveix per a frenar la innovaci creativa i consolidar lestil conegut. Els que tenen opinions divergents acaben acatant la situaci, per cansament, i abandonen aquesta funci de dissentiment tan til per a la renovaci constant que ha de tenir una empresa dxit. No s aquesta la cultura del no de qu parlem aqu, tot i que podria trobarse a lorigen del terme. En aquella poca, per referir-nos al refs social de certes iniciatives pbliques, acudem a una altra expressi, tamb importada: la sndrome NIMBY (no pas al pati de casa). Tenem la sensaci que loposici a projectes concrets naixia de la por o del greuge per haver dassumir una determinada infraestructura o equipament prop del lloc de residncia per no pas dun rebuig de la soluci com a tal. Vist amb perspectiva, era una interpretaci encertada, per segurament ja no s vlida en la situaci actual. El fenomen sha fet molt ms complex, molt ms profund. Tamb, molt ms organitzat.

La complexitat del fenomen pot desbordar fcilment la nostra capacitat danlisi

Si entenem per cultura el conjunt de formes de ser i dactuar duna comunitat, potser s que ens trobem davant un fenomen cultural. No pas pel fet que hi hagi oposici a determinades iniciatives sin pel fet que ha anat amarant la societat catalana o almenys sectors prou significatius della un sentiment de qestionament sistemtic de qualsevol decisi que incideixi sobre el territori i una voluntat ferma de traslladar aquest qestionament a lactivisme i a la mobilitzaci social. No s una reacci contra una decisi concreta sin contra lexistncia duna decisi. El rebuig no necessriament prospera, fins i tot pot diluir-se rpidament amb algunes correcions menors perqu el projecte no era tan distant de les expectatives socials. Tanmateix, el resort sociolgic automtic s que, davant una decisi territorial, sha dorganitzar, gaireb amb carcter preventiu, una plataforma a travs de la qual vehicular la potencial oposici. Vist des daquesta perspectiva, potser s que la sndrome NIMBY s un concepte periclitat. Safirma,

441

POT SER EL NO UNA CULTURA?

ANUARI TERRITORIAL 2005

en aquest sentit, que no s vlid perqu ja no es produeix loposici a un projecte individual sin al model de desenvolupament territorial que aquest representa; s a dir, ja no es critica que es faci aqu o all sin que es faci. No seria, doncs, una defensa egoista del propi espai contra una iniciativa que el vulnera tot i que seria acceptable que es fes a un altre lloc sin una acci a favor dun model de desenvolupament territorial diferent. En aquest sentit, el NIMBY (not in my backyard) seria substitut pel NIABY (not in anybodys backyard). Certament, largumentaci s clara, per, tal com veurem ms endavant, enterrar definitivament el concepte de NIMBY s prematur. De totes maneres, i retornant a la reflexi anterior, podrem acceptar lexistncia dunes noves formes de reacci davant les iniciatives dels poders pblics o de sectors privats emparats pels procediments i, sovint, pels avals pblics que tenen una dimensi cultural. s embrionria. Pot ser molesta per als decisors pblics, per no passa dembrionria. La seva repercussi electoral, per exemple, no s ara per ara determinant. Shaur de veure, doncs, si qualla. En qualsevol cas, vista la importncia que li atorguem amb articles i pronunciaments de destacats poltics i significats dirigents econmics, amb una atenci meditica en ocasions desproporcionada i amb una creixent atenci per part del mn acadmic, mirar de comprendren la naturalesa i les causes s crucial. El 2005 vaig tenir loportunitat de coordinar, des de lInstitut Internacional de Governabilitat, un treball per a lEstudi Llotja de la Cambra de Comer de Barcelona. El seu propsit era analitzar la governana en la planificaci, lexecuci i la gesti dinfraestructures, especialment de transport, a Catalunya1. De fet, els responsables de lEstudi Llotja estaven preocupats per les bvies dificultats que hi ha a Catalunya per a aconseguir que les infraestructures histricament reclamades es materialitzin i, per aix, es preguntaven si el procs decisional hi tenia part de culpa. Tant jo com els altres autors del treball, vam entrevistar-nos amb molts actors estratgics (moviments venals, grups ecologistes, organitzacions empresarials, sindicats, collegis professionals, experts...). Del conjunt de converses, vam poder extreure alguns elements que configuren la percepci, bastant transversal, que aquests actors tenen del problema. En sintetitzo els principals: Manca una visi de pas que sigui compartida en les seves bases pel conjunt dactors i que justifiqui les diferents iniciatives que semprenen. Totes les decisions semblen respondre a una lgica individual quan haurien de formar part dun projecte ampli de desenvolupament territorial que fos conegut i consensuat. La tramitaci dels projectes sol ser extraordinriament llarga i enrevessada, la qual cosa facilita lapa-

rici de conflictes i la revisi dels acords ja adoptats. Sembla com si sempre sestigus a temps de canviar una decisi. En conseqncia, les mobilitzacions i les pressions al carrer o per vies ms discretes poden sorgir en qualsevol fase del procs amb confiana fundada dxit. El model no incentiva una participaci informada, activa i efica per part de la ciutadania. En voler ser garantista dels drets, estimula la formalitzaci de la participaci a travs dobservacions escrites, allegacions... i transmet una imatge dopacitat. Es troba a faltar la necessria collaboraci institucional, des de la perspectiva de lintercanvi gil dinformaci, la cultura de la negociaci i la voluntat de pacte. Seria molt ms enriquidor i facilitador de dilegs constructius un enfocament ms multilateral, en qu les diferents organitzacions amb posicions discrepants poguessin dialogar directament entre elles. Aquests contactes multilaterals serien tils en la mesura que les parts no adoptessin rols prefixats sin que fossin permeables els uns als arguments dels altres. Des de les administracions, a ms a ms, shaurien de superar uns certs clixs mentals que situen les organitzacions socials com una mena doposici a lacci de govern. Pel que fa a aquestes, haurien de fer de corretja de transmissi en tots dos sentits, no tan sols des de la queixa ciutadana a les administracions sin tamb des de lacord amb les administracions quan sassoleix cap a la ciutadania. Tamb hi havia idees no compartides entre els diversos actors, per eren de la mateixa categoria que aquestes: centrades en les regles de joc en la governana, en definitiva. Podrem dir que, en el fons, s una visi optimista, perqu implcitament pressuposa que la conflictivitat podria resoldres si els procediments fossin uns altres. En un informe aparegut lany 2005, Nicolas Marchetti analitzava els conflictes de localitzaci, especialment als Estats Units, el Canad i Frana, i destacava la paradoxa que la millora dels procediments decisionals pot intensificar, en comptes datenuar, els conflictes territorials2. Ho atribua a dues causes. En primer lloc, lestabliment de procediments ms exigents i ms rigorosos i alhora ms transparents per autoritzar determinats projectes fa ms evidents els seus riscos. Hi ha, doncs, ms gent que pot sentir temor fundat i reaccionar a la contra. En segon lloc, la major implicaci dels sectors socials en el mecanisme de tramitaci estimula la presentaci dobservacions, crtiques o alternatives, com a pas inicial, i lorganitzaci daquests interessos socials per tenir ms fora en la negociaci, en una etapa de maduraci ms avanada. El procediment s, indubtablement, un aspecte clau. De fet, en el treball alludit fa un moment,

442

ANUARI TERRITORIAL 2005

POT SER EL NO UNA CULTURA?

arribvem a la conclusi que el model decisional existent ja no serveix, que est ancorat en uns supsits de temps passats i que les contnues adaptacions no el fan bo sin que lespatllen ms, perqu all que cal s repensar-lo de nou, de cap a peus. Escriu lAlbert Snchez Piol a La pell freda que el paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins3. Per aix, ens haurem dinterrogar si ens trobem noms davant una qesti de procediment o si, per contra, els problemes que veiem en el procediment no sn altra cosa que un smptoma dactituds ms pregones el que amaguem ulls endins, que han canviat la nostra visi de la cosa pblica. Alguns pensadors han abordat aquesta qesti. Sens dubte, hi ha aproximacions contraposades, per lgicament trobo ms lcides unes que altres. Nhi ha tres que incideixen indirectament en la cultura del no. Lipovetsky, Bauman i Bruckner en sn els autors.

nen. Combina lexigncia de seguretat amb el desig de ser sustentat sense sotmetres a cap obligaci. Ho illustra amb leslgan No renunciars a res!. Linfantilisme es complementa amb la victimitzaci: ja ning est disposat a ser considerat responsable, tothom aspira a passar per una vctima a qui es deu reparaci. Hi ha trets comunts en aquestes visions contempornies: lexaltaci de la individualitat per davant de la comunitat i laferrament a la immediatesa com antdot de la vulnerabilitat. Si aquests autors lendevinen, podria ser que aquest corrent de fons tamb fos determinant per a la cultura del no? Podria ser que una resposta aparentment solidria i compromesa fos, en realitat, lefecte duna societat cada vegada ms insolidria i menys previsora? No em veig amb cor dafirmar-ho, per tampoc de descartar-ho. En realitat, la cultura del no s una aliana prctica i impremeditada entre tres reaccions diferenciables. Hi ha, en primer lloc, el NIMBY. Continua existint un fort component daquesta naturalesa. Encara hi ha un gruix de persones que es mobilitza per la localitzaci de la iniciativa i no pas per la iniciativa en si. Per exemple, bona part dels que soposen a una lnia dalta tensi est en contra del traat proposat i no pas de la interconnexi entre xarxes i la millora del servei que aquesta lnia eventualment permetria. En la sndrome NIMBY, a ms a ms, sobserva una transmutaci subtil en inserir-shi el factor temporal. Vindria a resumir-se en el clam: Prou!. Illustrem-ho amb un cas meditic. Entre aquells que salcen contra la urbanitzaci de la costa, nhi ha uns quants que hi tenen la segona residncia. El problema aix no s la sostenibilitat de les segones residncies o la gesti integrada del litoral. s la sensaci dexcs, de saturaci. Aquesta defensa del territori tamb s una defensa del propi privilegi de gaudir aquell espai sense interferncies. No qestionen lexistncia de segones residncies si fos aix, ells haurien de renunciar a la seva sin que all nhi cpiguen ms sense degradar el paisatge estimat. Un segon component s el sentiment de greuge. Ja explicava el socileg alemany Ulrich Beck que una de les caracterstiques del nostre temps no s tant la pugna per aconseguir un bon resultat en la distribuci de beneficis com la preocupaci per evitar sortir malparats de la distribuci de riscos.8 Algunes respostes, incloses dins la cultura del no, neixen de lenuig de sentir-se comptats per a installacions o infraestructures que beneficien daltri i, en canvi, ser ignorats a lhora del repartiment de projectes amb una connotaci ms positiva. Dir no s una manera palpable de reivindicar equitat. El tercer i ltim component correspon a aquelles persones que actuen mogudes per una forma de pensar que no combrega amb iniciatives del tipus

Lexaltaci de la individualitat per davant de la comunitat i laferrament a la immediatesa com antdot de la vulnerabilitat
Gilles Lipovetsky apunta que ens trobem en lpoca del post-deure4. Segons aquest socileg francs, a partir de la Illustraci es va produir una secularitzaci tica perqu la moral va comenar a esdevenir independent de la religi, per continuava vigent la noci de deure vinculada a la famlia o a la ptria. En lactualitat, vivim la fi daquest sentiment, que queda substitut per lexpectativa de satisfer els desigs immediats, de manera que all que sestn s lindividualisme i lepicureisme. Els drets humans simposen als deures humans. Zygmunt Bauman ha concebut el concepte de modernitat lquida5, lquida perqu flueix, perqu canvia constantment de forma, perqu sallunya de lexpectativa destabilitat. Aquesta nova realitat introdueix incertesa, crea sensaci de vulnerabilitat i genera desconfiana en un mateix i en els altres (incloses les institucions). Al final, predomina el sentiment que tot s caducable i acaba configurant una societat en qu ja no compta la construcci dun futur millor sin que es prioritza la recerca dun present diferent, amb el convenciment resultant que preocupar-se per la societat s una prdua de temps.6 Pascal Bruckner opta per assenyalar lindividualisme com el factor definitori dels temps actuals7: anomena temptaci de la innocncia a lintent descapar de les conseqncies dels propis actes, de gaudir els beneficis de la llibertat sense patir cap dels seus inconvenients. Per a ell, linfantilisme s la transferncia a ledat adulta dels atributs i els privilegis del

443

POT SER EL NO UNA CULTURA?

ANUARI TERRITORIAL 2005

que suscita la protesta. Ells tenen un altre model de desenvolupament del territori, fins i tot una altra visi de la societat. Direm, doncs, que, en aquest cas, s que ens trobem amb un moviment que vetlla per linters general, pel b com, que proposa i promou noves cultures del territori, de laigua, de lenergia... Ms que oposici s alternativa ideolgica. Tanmateix, podria ser que aquests plantejaments siguin alletats tamb per aquesta subordinaci a lindividualisme i limmediatisme que Lipovetsky, Bauman i Bruckner denuncien? Que all que es defensa, en definitiva, sigui una visi particular del territori que no s negociable (individualisme) i que sha de garantir des dara mateix (immediatisme)?

La complexitat del fenomen pot desbordar fcilment la nostra capacitat danlisi

Si fos aix, potser hi hauria una explicaci ms versemblant de les dificultats sovint insuperables per trobar vies intermdies de soluci. Afortunadament, molts conflictes poden gestionar-se a travs del dileg i el pacte. Tanmateix, queden els ms durs, els ms agres els que poden entelar-se amb algun episodi allat de violncia i que, en general, embeuen molta crispaci. Sn els que, daltra banda, marquen la percepci que tenim de la cultura del no. En aquests casos, seria recomanable explorar-ne les causes ms profundes, lligades al nou sistema de valors que sest gestant en aquest canvi de millenni. Quedi clar que cap daquestes consideracions pretn ser un judici moral dels actors del conflicte si ho fos, seria primer que res un autojudici. Ben altrament, el que pretenc s contribuir honestament a fer aflorar la complexitat del fenomen i la necessitat de valorar-la des duna voluntat de comprensi radical, que eviti tant la superficialitat com la frivolitat. s superficial i frvol ridiculitzar aquests moviments com una colla de marginals que frenen el progrs. Tamb ho s mitificar-los com herois artrics. s superficial i frvol prejutjar que ladministraci s sistemticament opaca i noms vetlla per intessos ocults. Tamb ho s pretendre que, per tenir la representativitat democrtica, pot prendre decisions sense obligaci de rendir comptes ni de buscar consensos. Insisteixo: la complexitat del fenomen pot desbordar fcilment la nostra capacitat danlisi. No haurem de defallir, per, en lintent i rebutjar dacomodarnos en supsits senzills i estereotipats, que a fora de repetir-los acrticament arribem a creure que descriuen objectivament la realitat. Per a concloure, posar tres exemples daquest risc, amb una formulaci volgudament provocativa: No existeixen moviments de defensa del territori; existeixen moviments de defensa duna determi-

nada concepci del territori. Per tant, no hi ha una confrontaci entre aquells que saben qu s lnic bo per al territori i aquells que volen malmetrel per ignorncia o per cobdcia. Hi ha, en canvi, una confrontaci entre visions i no necessriament noms dues sobre com sha dusar i gestionar el territori. No negar que pugui haver-hi radicals en tots els fronts, fins i tot gent amb interessos en absolut legtims, per haurem de fugir de la classificaci genrica de bons i dolents en funci de si es t una determinada sensibilitat conservar prioritriament el paisatge admetent noms aquells usos que hi sn plenament integrables o una altra transformar el territori, tan acuradament com sigui possible des dun punt de vista ambiental, per emfasitzant la creaci de riquesa i prosperitat. Les plataformes que sorgeixen no sn apoltiques; sn profundament poltiques. Potser sn apartidistes. O, fins i tot, antipartidistes. Tanmateix, la seva vocaci s que les decisions poltiques siguin dun signe determinat. Qualsevol moviment que vol influir en una decisi poltica s poltic per definici. Pot utilitzar arguments cientfics, per els posa al servei de la seva respectable causa. Les noves cultures (del territori, de laigua, de lenergia...) no sn cultures; sn doctrines. Les cultures resulten dels processos dinterioritzaci, per part de la gent, de principis i valors; tamb, dhbits i costums. Sn fruit dun procs de digesti social, sovint lenta, de credos i de manaments; de doctrines, en definitiva. Els impulsors daquestes noves cultures estipulen, en els seus documents programtics, all que hauria de ser i all que shauria de fer perqu, segons el seu criteri, ls dels recursos fos sostenible. Per aix, sn doctrines. Poden esdevenir cultures? S, per noms quan les idees que sustenten siguin metabolitzades per la societat. Si sn prou persuasius, ho estimularan i aconseguiran que, al final, sorgeixi una nova cultura. Segurament ser diferent de lanterior, la substituda, en aspectes substancials. Ara b, tamb sallunyar inevitablement de la doctrina en el seu estat pur. s el preu que cal pagar perqu els referents dun grup esdevinguin els referents duna societat. No podrem gestionar la complexitat ignorant-la o, encara pitjor, negant-la. Tampoc simplificant-la. La cultura del no s un epifenomen de la complexitat dunes societats que viuen tan de pressa que sembla que noms puguin admetre respostes rpides i, en conseqncia, abocades al tot o res. s un efecte secundari de la impacincia neguitosa que experimenten com a ciutadans. No tenim temps ni tan sols per a diagnosticar amb sagacitat i lucidesa la naturalesa daquest desassossec agitaci social de qu som particips. En conseqncia, la probabilitat derrar en les respostes s inquietant. El poeta Joan Margarit escrivia en un vers: Cada temps arrossega els seus errors9. Ser la pressa un dels nostres?

444

ANUARI TERRITORIAL 2005

ANUARI TERRITORIAL 2005

1 Pere Torres & Josep Centelles, coord. (2006) La governana en la planificaci, lexecuci i la gesti dinfraestructures. Cambra de Comer, Indstria i Navegaci de Barcelona, Barcelona. 2 Nicolas Marchetti (2005) Les conflits de localisation: le syndrome NIMBY. Rapport Bourgogne, 2005RB-05. CIRANO, Montral. 3 Albert Sanchez Piol (2003) La pell freda. La Campana, Barcelona. 4 Gilles Lipovetsky (1992) Le crpuscule du devoir: lthique indolore des nouveaux temps dmocratiques. Gallimard, Pars. 5 Zygmunt Bauman (2000) Liquid modernity. Polity, Cambridge. 6 Zygmunt Bauman (2002) Society under siege. Polity Press, Cambridge. 7 Pascal Bruckner (1995) La tentation de linnocence. ditions Grasset & Fasquelle, Pars. 8 Ulrich Beck (1998) La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Paids, Barcelona. 9 Joan Margarit (2001) Poesia amorosa completa 1980-2000. Proa, Barcelona.

Joan Subirats
Catedrtic de cincia poltica a la Universitat Autnoma de Barcelona

MEDI AMBIENT I POLTICA*

Travessem un perode dincerteses sobre el nostre futur econmic com a pas. La preocupaci sembla que afecta tamb els nostres empresaris i els cercles de representaci dels seus interessos i idees. No fa gaire, el representant de la Cambra de Comer de Barcelona, Miquel Valls, ens advertia sobre els mals que sacostaven si no apartvem de les nostres vides lelectoralisme i comenvem a ocupar-nos de les coses veritablement importants. Els arguments del representant de la cambra es basaven en el fet que la poltica del Govern no atn les necessitats del pas. Afirmava que no es pot estar en campanya electoral permanent a costa de les infraestructures. Els exemples els tenia clars: la parlisi de la B-40 o quart cintur, la crisi de Bescan i el nou corredor elctric que asseguraria la nostra capacitat energtica, i les seqeles encara palpables de la modificaci constructiva del tnel de Bracons, que hauria suposat una important prdua doperativitat en les comunicacions de Catalunya. Com deia un periodista, aquestes serien les tres bes de qu es dolia el tripartit. Les seves paraules van trobar eco immediat en diversos comentaristes. El lder del Partit Popular a Catalunya, Josep Piqu, manifestava que mentre Madrid comenava a usar el cinqu cintur metropolit i projectava la seva M-60, aqu en canvi no rem capaos de desencallar la nostra B-40. Trobo curis que es digui que estem en un escenari excessivament polititzat i que alhora safirmi que hem de decidir quina Catalunya volem. Crec que discutir quina Catalunya volem, avanar en un ampli acord com proposava Miquel Valls, entre partits poltics i societat civil, implica segurament parlar de valors, dinteressos; de poltica, en definitiva. Imagino que si no sha fet el tnel de Bracons, com havia previst el Govern de CiU, s perqu el tripartit va entendre que aquest projecte casava malament amb la seva perspectiva de pas. Si no es desbloqueja el quart cintur ser perqu el Govern fa cas a molts que opinen que acabar aquesta infraestructura pot implicar augments espectaculars de processos de desenvolupament urb extensiu o difs, amb els problemes ambientals, de mobilitat i de segmentaci social que sha demostrat que comporten, i que existeixen altres alternatives a la connectivitat en aquesta zona. Si sest discutint el projecte energtic de Bescan deu ser perqu sen volen valorar els pros i contres, i examinar si hi ha cap alternativa menys costosa ambientalment i socialment per resoldre els problemes i les necessitats energtiques de Catalunya els anys vinents. s aix un smptoma de lexcs de polititzaci? Implica aturar-se en mincies mentre no sabem cap a quin model de pa-

Conv que no ens posem nerviosos i cal emprendre les infraestructures necessries sense perdre de vista els costos ambientals i socials que comporten
s avancem? El que s que sabem s on ens ha portat el model anterior, en el qual no es van sentir gaires crtiques sobre la polititzaci de la creaci dinfraestructures del pas. En els ltims decennis Catalunya ha gastat ms sl que en tota la seva histria. La proliferaci incontrolada de les urbanitzacions de cases adossades ha condut a duplicar la despesa per habitant i dia amb relaci a models durbanitzaci ms densificada. Tenim unes infraestructures ferroviries i de rodalies que fan riure. Algunes explotacions agropecuries provoquen una infinitat de greus impactes ambientals. No hi ha hagut plans seriosos de reducci en el consum de laigua o de lenergia elctrica. Les previsions de Kyoto shan incomplert del tot. No crec que ning en aquest pas vulgui seguir els hipottics consells dun nou Mao desenvolupista: Que sobrin cent cinturons, que es construeixin

445

MEDI AMBIENT I POLTICA

ANUARI TERRITORIAL 2005

cent nous corredors elctrics. Si no hi ha ning pendent daquesta tasca revolucionria, conv que no ens posem nerviosos i cal emprendre les infraestructures necessries sense perdre de vista els costos ambientals i socials que comporten. Els projectes que semprenen tenen efectes que sovint no es preveuen en el moment de dur-los a terme, per que anys desprs passen factura. Una factura que no acostumen a pagar els qui en van ser els promotors o executors. En tenim exemples diriament. Ats tot aix, s evident que un pas necessita una certa clarificaci sobre com enfocar el seu desenvolupament econmic i social sense desatendre les exigncies ambientals. I davant daquesta exigncia no ens serveix una visi merament defensivista o conservacionista a ultrana. I tampoc no conv balancejar-se en el cagadubtisme sistemtic. Els grups ecologistes, les plataformes de protecci del territori i de lentorn ambiental, no poden respondre eternament duna manera reactiva a cada projecte que es planteja en el seu espai dintervenci. Mai no shavia assolit el nivell de sensibilitat social que avui existeix pel que fa al medi ambient. Sha aconseguit introduir en la legislaci i en les prctiques diries moltes falques ambientals que fa tan sols 10 o 15

anys semblaven molt difcils dassolir. La marxa enrere en el Pla Hidrolgic Nacional i la consolidaci duna entitat com la Fundaci per una Nova Cultura de lAigua com a referent en aquest tema no eren previsibles cinc anys enrere. Per el tema ambiental no el trobem a lagenda poltica i social duna manera rellevant, excepte quan es donen conflictes que enfronten desenvolupament i valors ambientals. I aix va provocant aquesta perspectiva defensivista, obstruccionista, que aprofiten els qui preferirien veure progressar els seus interessos sense tantes interferncies. I el pitjor del cas s que han aprs la lli i intenten presentar els seus interessos com a expressi dinteressos generals i de benestar collectiu. Els ecologistes i els grups i moviments preocupats pel medi ambient haurien devitar tant el perill tecnocrtic de refugiar-se en arguments poc comprensibles per a la majoria, com el de restringir el tema de la sostenibilitat a all estrictament ambiental, omplint de prevencions qualsevol activitat humana. s, sens dubte, necessari avanar en una perspectiva de justcia ambiental i social que plantegi projectes alternatius i vies de desenvolupament del pas, reimaginant i reconstruint els grans temes que han mobilitzat histricament la gent des de perspectives digualtat i progrs. En definitiva, fent poltica i poltiques.

446

* Article publicat al diari El Pas el 12 de maig del 2005. Ha estat tradut del castell per Maria del Mar Oate.