Vaig morir quan tenia quatre anys.

Recordo que un dia la mare em va abraar mentre trucaven a la porta i tota la casa
retrunyia com si fos un tro. El nostre poble era petit, molt fred a lhivern, com la majoria de pobles de la nostra
estimada Hungria. La casa on vivem havia estat la casa dels avis i la mare em va tenir all, en aquells murs una mica
tristos i pobres que tamb havien vist com neixia lAvi i en Samuel, els meus germans grans. El pare era violinista,
per no guanyava gaire diners i la nostra pobresa era tan extrema com la majoria dels veins que ens trobvem a la
sinagoga per al shabbat. El rab sempre duia la roba recosida i a mi magradava buscar-li forats i contar-li els pedaos.
Els shabbats! Era tan bonic sentir la veu del pare quan benea la taula i repartia el jal, el nostre pa de trenetes! I
desprs ens quedvem tots els germans al menjador, i fiem enrenou, i la mare ens deia que callssim una mica. El
millor menjar de la casa el treia els dissabtes, tot i que no nhi havia gaire, de menjar. Aquell dia em va abraar. No
com sempre, sino ms fort, com si tems que havia de passar alguna cosa estranya, com si vinguessin els dolents dels
contes i els contes no tinguessin un final feli. Desprs vrem estar molta estona al carrer, en filera, amb molta altra
gent que tamb tenia por i molt de fred, per que no es movia. De refil vaig veure la meva amiga Sara, amb les seves
trenes una mica mal fetes, per no vaig gosar cridar-la. La mare mhavia dit que no em mogus i tot i que tenia molt
de fred, no em vaig moure. Vaig plorar una mica, per fluixet, perqu no ho sents ning. Desprs uns homes varen
agafar al pare i a lAvi i en Samuel, i els van apartar. Anaven separant els homes de les dones i els posaven en una
altra filera. Cridaven molt i un dells va donar un cop molt fort al senyor Berlatzky perqu no volia deixar la seva
filleta sola. El senyor Berlatzky noms tenia la seva filleta, perqu la dona havia mort feia uns mesos, i estava molt
trist. Va caure a terra com un sac i la mare em va apretar la m sense dir res. No diguis res de res, Raquel, i jo apretava
les dents i no deia res. Recordo que vais voler cridar quan el senyor Berlatzky va caure a terra i la neu va esquitxar per
totes bandes. Per vaig cridar cap endintre, i aix ning em va sentir. Quan ms estona passava, ms apretava la cama
de la mare, aix, molt fort, perqu tenia gana i fred i mestaven fent mal els peus, per no volia plorar. Quan apretes
fort la mare, es passen una mica les ganes de plorar. Quanta estona va passar? Un daquells homes va veure la funda
del viol del pare i li va preguntar si sabia tocar. Va riure quan el pare li responia. Un riure de no riure, com si fos un
riure de fer plorar i vaig sentir per primera vegada la por. La por que ja no mabandonaria fins la meva mort. A l
arribar al tren, desprs dhaver estat muntats en uns camions molt apretats, ens varen cridar pel nostre nom, un a un, i
un a un vrem anar pujant al tren. Lhome que reia li va dir al pare que toqus el viol i aix vaig pujar al tren que m
havia de dur a un lloc lluny i inhspit on rebria les darreres abraades de la mare. Amb el so trist del viol del meu
pare A estones mofegava. Per la mare feia com una mena de forat, tot i que estava molt apretada, dempeus, en
aquell vag, i jo respirava una mica millor. Alg va dir que shavia mort la senyora Berdichevsky, de fred i gana, i
que tots morirem. No sabia ben b qu volien dir, per entenia que all era molt dolent i aleshores pensava en el pare
i en en Samuel, que era fort i sempre em protegia i en lAvi, que em feia enrabiar per em donava petons. Ells no
deixarien que ens passs res. I aix varen anar passant les hores, entre crits i plors i alg que deia que havia mort ms i
ms gent, i la mare que em feia raconets daire perqu pogus respirar i la gana, la gana que em foradava la panxa com
si fos un ganivet. De sobte la Simy, amb aquella veu dola, com docellet, que tenia, es va posar a cantar, i durant una
estona em va semblar que madormia, per era dormir-se com si no, all mateix, dreta, afamada, espantada, acaronada
noms per la dolor de la Simy i les cames de la mare Quan vrem arribar en aquell lloc ple dhomes estranys, que
ens feien caminar en filera entre filferrades, la mare va mirar les xemeneies que fumejaven. Treien un fum esps i l
aire feia una pudor estranya. No em va dir res, per vaig saber que tamb la mare tenia por, molta por. I la mare mai
no tenia por. Noms sha de tenir por de les coses mal fetes que fem nosaltres mateixos, mhavia dit. Per ella no
havia fet res mal fet, era bona i sempre ens cantava canons, i tot i no tenir menjar, feia uns shbbats plens de vianda, i
em deia que de gran jo seria molt bonica i jo sabia que era la millor mare del mn. Per ara tenia por. No vaig tornar a
veure el pare. Noms arribar, ja ens varen posar en una filera per entrar a banyar-nos. Jo no sabia que abans de
nosaltres, molts altres pares i nens havien arribat a aquell lloc, i alguns havien sobreviscut durant mesos. No sabia que
havia arribat al lloc precs dels contes on viu el mal de veritat, on pren forma i devora tot all que troba, i res no deixa
viu. On era Du? El pare sempre parlava de Du i el Rab el trobava dins la Tor, i ens el feia conixer, per no em va
semblar que Du fos en aquell lloc terrible. No hi era en la por de la mare, ni en els meus germans que ja no vaig
veure mai ms, ni en el rostre daquells homes que ens empenyien a lentrada de la sala. Mai no havia vist tantes
persones nues. Tenem fred i ens apretvem. La mare em va dir, abraam, la meva petitona i aleshores va surtir un
fum. Desprs vaig ser cendra. PD. A lHolocaust nazi varen ser assassinats un mili i mig de nens. En homenatge a
totes les Raquels, no els oblidem mai.

file:///C|/Jo,%20Raquel.txt[12/07/2012 03:44:45]