Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

TRANSFORMACIONS AGRRIES I EXPANSI INDUSTRIAL AL SEGLE XIX

Al segle XIX, leconomia dalguns pasos d Europa (Gran Bretanya,Frana, Alemanya i Blgica)
es va transformar profundament. Duna banda, la indstria va desplaar l agricultura com a
activitat econmica principal, alhora que la producci i lintercanvi de bns creixien en unes
proporcions fins aleshores desconegudes.
De Laltra, la mecanitzaci i ls denergia inanimada, en particular el carb, van canviar
radicalment les formes de producci alhora que es consolidava la propietat privada. Tot aix va
modificar de manera radical lestructura econmica i lorganitzaci de la societat, i va inaugurar
lera del capitalisme.
Catalunya es va incorporar a aquesta transformaci econmica a partir del 1830, i, a mitjan
segle XIX, es trobava ja en el grup redut de regions europees que havien assolit uns nivells
dindustrialitzaci elevats. La indstria txtil cotonera va ser el motor d aquest procs que va
convertir Catalunya en la fabrica di Espanya.
El conjunt dEspanya, igual que una gran part dels pasos de lest i del sud dEuropa, va
experimentar transformacions importants en la seva economia, per no es va industrialitzar
plenament. A la darreria del segle XIX, Leconomia agrria hi era encara predominant, amb un
sector industrial limitat i poc capa de competir en el mercat exterior.

ELS CANVIS EN LAGRICULTURA

Els efectes de la reforma agrria

Labolici dels senyorius

va significar que la majoria dells es van poder transformar en

propietat privada. Per tant, els pagesos van quedar lliures de rendes senyorials, per la seva
situaci va millorar poc. Desprs de la reforma, es van convertir en arrendataris o en assalariats
dun propietari privat, i el problema de les jornalades o dels arrendaments a curt termini encara
es va fer ms greu.
La desvinculaci de la terra i les desamortitzacions de Mendizbal el 1836 i la de Madoz el
1855) van permetre la sortida al mercat de milers de propietats i van comportar una modificaci
profunda de la propietat territorial. Com a resultat de tot aquest procs,'a la darreria del segle
XIX, havien canviat damo milers dedificis i parcelles agrries, i shavia incrementat i
diversificat el nombre de propietaris. Per lesperana del liberalisme progressista que, a partir
de la desamortitzaci, la majoria dels pagesos mitjans i petits esdevindrien propietaris no es va
aconseguir, perqu, amb lexcepci dalgunes zones, van comprar terres els qui ja en tenien i
els qui posseen recursos per adquirir-ne (funcionaris, militars, comerciants...). Molts dels nous
propietaris estaven ms interessats a aconseguir rendes segures no pas a invertir en la terra i a
dedicar-shi professionalment. El fet que la majoria dels compradors de terres no en fossin els
conreadors directes ha portat a considerar la desamortitzaci com una de les grans oportunitats
perdudes per fer una reforma profunda de lestructura de la propietat.

La desamortitzaci, malgrat no comportar cap reforma en profunditat de lagricultura, no pot ser

considerada un fracs, perqu va complir alguns dels seus objectius: finanar la guerra carlina,
palliar el dficit de la hisenda, fomentar la construcci del ferrocarril i fer passar una quantitat
considerable de terres de conreu a mans dindividus que, com que havien invertit diners en la
compra, tenien ms inters a augmentar la producci i comercialitzar-la per obtenir-ne
beneficis. Aix, tot i que de manera modesta, la producci agrcola va augmentar en el conjunt
dEspanya.

Les noves formes de propietat a Catalunya

A Catalunya, les llels de desvinculaci dictades pels governs liberals espanyols, van contribuir a
incrementar la desfeta dels patrimonis de la noblesa catalana, que van deixar de percebre les
rendes senyorials. Aquesta situaci va empnyer la noblesa a vendre part del seu patrimoni
agrari en benefici de la burgesia urbana i de pagesos benestants que en molts casos eren
antics emfiteutes. En la subhasta dels bns desamortitzats es va oferir als pagesos la
possibilitat de redimir el cens que pagaven i daccedir a la propietat. Aix, per, no estava a
labast dels pagesos ms pobres, que van continuar conreant les terres acollint-se als diferents
tipus de contractes agraris que existien a Catalunya.
Labolici dels drets senyorials i dels delmes, aix com la possibilitat de redempci dels censos
emfitutics, sn factors que van consolidar el control de la pagesia sobre la terra. A ms, els
contractes de conreu a llarg termini (antiga emfiteusi, rabassa morta, etc.) permetien al pags
arrendatari lapropiaci duna bona part del producte, i van estimular laplicaci de millores per
incrementar la producci. Gracies a aix, levoluci de lagricultura a Catalunya va ser superior
a la daltres zones de lEstat.

Els lmits del creixement agrari espanyol

En el conjunt dEspanya, la conseqncia ms important de la reforma agrria liberal va ser la
rompuda de noves terres fins llavors no conreades. En efecte, la superfcie agrria va passar
durant els seixanta primers anys del segle XIX de 10 a 16 milions dhectrees, amb la qual cosa
es va poder prescindir de les importacions de cereals i es va aconseguir un creixement
sostingut de la poblaci.
La major expansi de conreus es va produir en els cereals, que lany 1860 representaven el 80
% del sol agrcola espanyol. El segon gran protagonista va ser la vinya, que es va convertir en
un producte dexportaci. Tamb es van estendre el conreu del blat de moro i, sobretot, el de la
patata. En canvi, la ramaderia ovina va patir un retrocs notable com a conseqncia del
descens de les exportacions de llana, de la supressi dels privilegis de la Mesta i de les noves
rompudes. Per contra, va augmentar la cabanya porquina.
Ara b, laugment de la producci agrcola es va aconseguir gracies a un increment de la
superfcie conreada i no pas com a resultat de la modernitzaci de les tcniques de
conreu, que van continuar endarrerides en relaci amb les innovacions i millores que
sestaven produint als pasos ms avanats dEuropa.

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

El lent augment de la productivitat, element cabdal de lendarreriment agrcola espanyol,

es pot atribuir, en part, a un marc natural (orografia, sol i clima) poc favorable, per
sobretot a una estructura de la propietat que no fomentava la millora tcnica. Aquest s el
cas de les petites propietats (minifundis) de la Submeseta nord i de Galcia, la producci de les
quals era insuficient per alimentar una famlia, de manera que tota la producci havia de ser
destinada a lautoconsum i aix impedia innovar o vendre excedents al mercat.
A laltre extrem, la gran propietat (latifundis), predominant a Castella la Nova, Extremadura i
Andalusia, tampoc no va ajudar a millorar la productivitat. La immensa majoria dels propietaris
daquestes grans finques no estaven interessats a invertir per conrear millor, sin tan sols en
lobtenci de beneficis fcils. Aquesta situaci va frenar la innovaci agrcola i va sumir la gran
massa de pagesos sense terra en unes condicions properes a les de subsistncia. A ms, les
grans diferencies de renda van provocar una intensa conflictivitat pagesa al llarg del segle
XIX.

Lexpansi agrcola catalana

A Catalunya, les possibilitats dincrementar lrea conreada eren migrades i, per tant, a
diferencia de la resta dEspanya, laugment del producte agrari va ser el resultat de
lespecialitzaci i la intensificaci de ls del sol, que van estar afavorides per les
transformacions de la propietat. El resultat va ser una millora de la productivitat agrcola, que es
va situar per sobre de la mitjana espanyola, per encara per sota de la dels pasos ms
avanats dEuropa. Aix, la prosperitat de lagricultura catalana va complir una funci cabdal per
a larrencada del procs dindustrialitzaci. A ms daportar la fora de treball per a la indstria,
lagricultura tamb va proporcionar capitals per invertir i mercats.
La vinya va ser el motor principal de lexpansi agrcola catalana; les oliveres i els fruiters
tamb van ser fora considerables. La clau de lexpansi de la vinya va ser la venda de vi i
daiguardent a la resta dEspanya i lexportaci cap als mercats atlntics, sobretot les colnies
antillanes.
El creixement ms espectacular daquest conreu va tenir lloc durant la segona meitat del segle
XIX, especialment a partir del moment en que la plaga de la filloxera, una malaltia que mata els
ceps, va envair Franc;a. Llavors, la demanda francesa de vins va provocar lincrement de les
exportacions i la puja dels preus. Va ser lpoca coneguda com ledat dor de la viticultura
Com a contrapartida, el conreu de cereals i llegums es va reduir o va augmentar molt
lleugerament, a excepci de les comarques de Lleida, on va tenir un creixement considerable.
Aquest retrocs va -comportar un dficit alimentari perqu la producci de lagricultura catalana
era insuficient per cobrir les necessitats duna poblaci cada vegada ms urbanitzada. A
linterior de Catalunya, lempenta de la demanda va fomentar lampliaci de la superfcie
conreada amb terres de qualitat inferior i de rendiments febles, que no podien competir amb les
de la resta dEspanya un cop el ferrocarril va permetre larribada massiva de cereals. El dficit
creixent de cereals i els preus en ala van portar a la construcci del canal dUrgell, que irrigava

les comarques de la Noguera, lUrgell i el Segri. Per millorar la producci daliments, a partir
del 1860 es va promoure el conreu de larrs al delta de lEbre amb un millor aprofitament de
les aiges del canal del Delta.

LEVOLUCI DEMOGRAFICA
Lincrement de la producci agrcola va permetre alimentar una poblaci en creixement
constant. Aquest augment demogrfic va ser ms important a Catalunya, que va experimentar
una alteraci significativa de les variables determinants (natalitat i mortalitat) de la seva
localitzaci al territori.

El creixement de la poblaci
Al llarg del segle XIX, la poblaci espanyola va passar de 11,5 milions lany 1800 a 18,5 el
1900, unes xifres que representen un augment superior al 60 %. La taxa de creixement va ser
Les causes ms importants daquest increment van ser la desaparici de determinades
epidmies, la millora de la dieta i lexpansi dalguns conreus com el blat de moro i la patata.
No obstant aix, el creixement demogrfic espanyol va ser un dels ms baixos del continent
europeu de resultes del manteniment, durant la major part del segle XIX, dels trets tpics de la
demografia tradicional: mortalitat i natalitat elevades.
En el conjunt dEspanya el manteniment duna mortalitat elevada, sobretot infantil, va ser
causat per les males condicions higiniques i sanitries i per limpacte de les epidmies, totes
dues molt relacionades amb la pobresa de la majoria de la poblaci. Una mala collita era
suficient per provocar una gran escassetat daliments, que, al seu torn, comportava la fam, la
desnutrici i un augment del nombre de morts. Aquestes magnituds expliquen el creixement
limitat de la poblaci espanyola, que fins el primer ten; del segle XX no va experimentar la
transici cap a una demografia moderna.
A Catalunya el creixement econmic ms elevat va fer que la poblaci passs de 0,9 milions el
1797 a 1,9 el 1900, la qual cosa significava doblar la seva poblaci. Aquest increment
demogrfic va ser el resultat duna davallada de la mortalitat, com a conseqncia duna millor
alimentaci i de la disminuci de les grans epidmies; la taxa de natalitat es mantingu fora
elevada i la mortalitat infantil va tendir a la baixa, excepte en els principals centres urbans.
Daquesta manera, el procs de transici demogrfica, que en el conjunt dEspanya es va
produir amb retard, a Catalunya va comenar durant la segona meitat del segle XIX.

Lxode rural i el creixement urb

Al llarg del segle XIX, el procs durbanitzaci espanyol va ser limitat com a conseqncia de la
modesta transformaci industrial i de lendarreriment agrari que obligava la major part de la
poblaci a produir aliments i a romandre al camp. Malgrat aquest predomini del mn rural, el
creixement de les ciutats va ser lent, per constant.

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

Fins al 1860, les migracions internes van ser de poca magnitud, per a partir daquesta data, la
poblaci rural va iniciar un xode que va comportar laugment de la poblaci urbana,
especialment de les capitals provincials. (Madrid, que era el centre poltic, i a Barcelona, el nucli
industrial principal i el punt de destinaci dels fluxos de poblaci ms importants). La majoria de
la poblaci espanyola, a principis del segle XX,
A Catalunya, els moviments migratoris interiors van ser fora intensos i en dues direccions: del
camp a la ciutat i de linterior a la costa. Pel que fa al primer, Barcelona i els nous nuclis
industrials (Sabadell, Terrassa, Manresa, Matar, Reus, Igualada i Sant Feliu de Guxols) van
augmentar considerablement la seva poblaci. Pel que fa al segon, que s complementari del
primer, ja que la majoria dels nuclis industrials se situaven a la costa, les comarques del Pirineu
(Pallars Juss, Pallars Sobir, Vall dAran i Alt Urgell) i el Solsons van ser les que van perdre
ms poblaci. El resultat va ser un increment de la urbanitzaci de Catalunya (2/3 de la
poblaci).

Les migracions transoceniques

En les ltimes dcades del segle, la tensi entre laugment de la poblaci i les escasses
oportunitats docupaci van obligar molts espanyols a emigrar a ultramar.
Els focus demigraci principals van ser Galcia, Astries, Cantabri i les Canries, zones amb
escassetat de terres i de llocs de treball. La destinaci ms important era Hispanoamrica, i
sobretot lArgentina, Mxic, Cuba i el Brasil. Tamb Catalunya va proporcionar un contingent
migratori important cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels comerciants catalans a
lrea caribenya. Es calcula que fins lany 1860 van partir dEspanya cap a Amrica una mica
ms de 200000 emigrants, seduts per les oportunitats que oferia el nou continent i per la
facilitat del viatge que havia suposat la navegaci a vapor. Els gallecs van ser el contingent
emigrant ms important.

LA INDUSTRIALITZACI DE CATALUNYA
La industrialitzaci de Catalunya va constituir una excepci dins el panorama espanyol i, fins al
comenament del segle XX, Catalunya va ser la fabrica dEspanya. El motor daquesta
embranzida industrial va ser la indstria txtil cotonera, que va continuar la tradici
manufacturera iniciada al segle XVIII.

La indstria txtil catalana

La indstria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector txtil cotoner. Els seus orgens cal
cercar-los en les fabriques dindianes, que a la darreria del segle XVIII havien augmentat la
producci i havien incorporat les primeres filadores mecniques. Les mesures liberalitzadores
de la producci i el mercat que van acompanyar la revoluci liberal, i molt especialment la
supressi dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de lactivitat industrial i van

permetre la mecanitzaci de la indstria a llocs com Catalunya, que ja comptava amb capitals i
empresaris.
El salt cap a una economia industrialitzada es va iniciar a la de cada del 1830 quan es va
introduir la mquina de vapor i es va mecanitzar el procs productiu. La mecanitzaci es va
iniciar en la filatura per lescassetat relativa de ma dobra, ja que es van incorporar al mercat de
treball les generacions dels nascuts durant la Guerra del Francs, molt menys nombroses. La
manca de treballadors va comportar laugment dels salaris en un moment dabundncia de
diners de resultes de la repatriaci de molts capitals espanyols a les colnies americanes que
sacabaven dindependitzar. La mecanitzaci va suposar un augment de la producci i una
disminuci dels costos. Els preus ms baixos van estimular la demanda, que va augmentar i
aix va provocar una fase del creixement del sector txtil (1830-1861), que noms es va veure
interrompuda durant la Guerra de Secessi dels Estats Units (1861-1865), a causa de les
dificultats dels empresaris per proveir-se de matries primeres ("fam de cot").
A partir de lany 1874 es va iniciar una nova fase expansiva que va estar marcada per tres
processos de renovaci: la mecanitzaci del tissatge, la transformaci dels edificis industrials
com a resultat de la nova maquinaria ms pesant i la substituci energtica. La utilitzaci de
lenergia hidrulica en lloc del vapor va comportar un canvi en la localitzaci de les fabriques i el
sorgiment dun gran nombre de colnies industrials a la vora dels rius.
La indstria catalana es va caracteritzar per la seva concentraci en la indstria lleugera,
bsicament el sector txtil. Aix, aquesta es va iniciar amb laportaci de petits capitals
provinents fonamentalment dels beneficis agrcoles i del comer colonial i va crixer a partir de
la reinversi dels guanys. En general, van predominar les petites i mitjanes empreses, i es va
mantenir una certa producci domestica.
Per el desenvolupament de la indstria txtil va haver de fer front a dues limitacions
importants. En primer lloc, la pobresa del subsl catal, escs en carb, i les dificultats del
transport per proveir-se dhulla asturiana, que van menar a una dependncia energtica de
lestranger, en especial de la Gran Bretanya, don provenia la major part del carb que es
consumia a Catalunya. En segon lloc, la feblesa del mercat espanyol, que es trobava constitut
bsicament per una pagesia amb poca capacitat adquisitiva, la qual cosa suposava una
demanda minsa i massa lligada a les fluctuacions de la producci agrria. Daquesta manera, la
indstria txtil va esdevenir un sector que exigia constantment al govern la promulgaci de
mesures proteccionistes per afrontar la competncia dels teixits estrangers.
Pel que fa a la localitzaci industrial, en una primera etapa (1830-1860) i amb lobjectiu de
reduir costos, la major part de les indstries van situar-se a la costa, prop dels ports per on
arribava el carb, sobretot a les comarques del Barcelons, el Maresme i el Garraf. En una
segona etapa, a partir del 1869 i per tal destalviar els alts costos de carb, es van buscar
cursos daigua utilitzables per obtenir energia hidrulica i la localitzaci de la indstria es va
desplaar cap a les conques del Besos, el Llobregat, el Cardener i el Ter.
Aix podem parlar de dos models dorganitzaci de la producci industrial: els vapors i les
colnies. Els vapors -nom que es donava a les indstries txtils que utilitzaven lenergia del
carb- van predominar en la primera fase de la industrialitzaci. Estaven situats als barris

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

industrials de les ciutats costaneres, preferentment als voltants de lestaci de ferrocarril per
poder abastar-se ms fcilment de carb i constaven fonamentalment de ledifici fabril i els seus
annexos (carbonera, maquina de vapor, magatzems...).
A partir del 1860, les dificultats per proveir-se de carb a bon preu van dur a la creaci de les
colnies, uns establiments industrials, lluny dels nuclis urbans, localitzats a prop dels rius per
obtenir-ne energia hidrulica i que comportaven un conjunt dedificacions complementaries
(esglsia, escola, habitatges, economat, centres recreatius,...) perqu els treballadors i les
seves famlies vivien a la colnia. A diferencia dels vapors, on els vincles entre treballadors i
empresaris eren estrictament laborals, a les colnies shi van establir unes relacions dominades
pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social.
Lorganitzaci de la producci en colnies tenia inconvenients perqu exigia unes
construccions ms complexes i redua el procs de producci quan baixava el cabal daigua
durant els mesos destiu. El cost del transport era ms alt a causa de la distancia fins als ports,
per on entraven les matries primeres, i fins als centres de consum, situats sobretot als nuclis
urbans. Com a contrapartida, tamb tenia avantatges: la gratutat de laigua, una ma dobra
ms barata i no tan reivindicativa com la urbana i els beneficis fiscals concedits per les diverses
disposicions legals per fomentar el poblament rural.

La diversificaci industrial
El predomini de la indstria txtil cotonera no impedia el desenvolupament daltres sectors. El
de la llana, el segon en importncia, va crixer gracies a la mecanitzaci i a la introducci de la
maquina de vapor, es va concentrar a Sabadell i a Terrassa i va experimentar una gran
expansi arran de la crisi cotonera del 1866. La metallrgia va tenir a Catalunya un paper
subsidiari i es va desenvolupar a la segona meitat del segle estimulada per la mecanitzaci del
txtil. La Maquinista Terrestre i Martima, creada el 1855 a Barcelona, en va ser la ms
important. La indstria qumica va avanar molt lligada a la producci dcids per als acabats de
la indstria cotonera.
Al final del segle es van iniciar dues indstries pioneres: lelectricitat i la telefonia. El 1875 es va
posar en funcionament la primera installaci elctrica dEspanya i dos anys desprs es va
establir la primera comunicaci telefnica entre Barcelona i Girona. El 1881 es va crear la
Sociedad Espaola de Electricidad, que va construir la primera central elctrica.
Al marge daquestes indstries ms innovadores, les manufactures tradicionals (com la del
paper, el cuir, la farinera i la surotapera) van continuar el seu desenvolupament i van tenir un
paper important en la diversificaci industrial de Catalunya.

LESTRUCTURA INDUSTRIAL DESPANYA

A lEspanya del segle XIX, el progrs de la industrialitzaci va ser lent i les transformacions
econmiques, modestes. Tanmateix, a la darreria del segle al Pas Basc va consolidar-se un
nucli industrial important fonamentat en la indstria pesant (mineria i siderrgia).

La indstria siderrgica
Els primers intents de crear una siderrgia moderna van tenir lloc a partir del 1826 a Andalusia,
aprofitant el ferro de les mines dOjn. Aix, la producci siderrgica andalusa va ser
hegemnica a la Pennsula durant trenta anys. Per aquest primer intent va fracassar perqu,
davant la dificultat per adquirir carb de coc, shi feien servir carbons vegetals. Aix va fer que
els costos de producci fossin molt elevats i fessin insostenible la competncia amb zones que
es podien proveir daquest mineral ms fcilment.
Lexistncia de jaciments dhulla a Astries va convertir aquesta regi en el centre siderrgic
dEspanya entre els anys 1864 i 1879. Les seves mines de carb van afavorir la localitzaci de
les siderrgies prop dels centres miners i, malgrat lescassa qualitat i el baix poder calorfic de
lhulla asturiana, la producci de ferro va crixer rpidament. Tot i que el volum absolut de la
producci era redut, la siderrgia dAstries va mantenir la seva primacia fins a les darreres
dcades del segle XIX pel fet que era, en aquell moment, lnica zona dEspanya que
disposava de carb mineral.
Biscaia possea extenses mines de ferro i una tradici en la farga i la ferreria que es remunta a
lEdat Mitjana. Per va ser a partir de lany.1876, amb larribada de carb de coc galles a
Bilbao, quan es va consolidar la indstria siderrgica al Pas Basc. El poder calorfic ms alt del
carb galles i el seu preu ms baix van comportar la perdua de competitivitat de les empreses
asturianes, que tenien costos molt ms alts. La consolidaci dun eix comercial entre Bilbao i
Cardiff, basat en lexportaci de mineral de ferro a la Gran Bretanya i la importaci de carb
galls per als alts forns bascos, va tenir un paper de primer ordre en la industrialitzaci del
Pas Basc.
En les dues darreres dcades del segle XIX es van constituir les grans empreses siderrgiques
basques i la siderrgia biscana va esdevenir la ms important dEspanya durant el segle XX.

La lenta expansi industrial

El darrer ter del segle XIX, Catalunya i el Pas Basc ja havien desenvolupat una estructura
industrial moderna, a la resta dEspanya hi havia tallers, manufactures i formes de treball a
domicili, per no va ser fins a la darreria del segle que, de mica en mica, es van modernitzar i
van comenar a crear una trama industrial a gran part del territori.
El predomini agrcola espanyol va fer possible que la indstria agroalimentria tingus un
paper econmic rellevant, amb un volum que representava ms de la meitat del total industrial
dEspanya lany 1856, i que a Andalusia, Astries, les Canries i Extremadura arribava al 75 %.
A Valencia, els beneficis originats pel desenvolupament duna agricultura dexportaci (ctrics)

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

van estimular la creaci dindstries (calat, fusta, qumica, etc.). A Arag, i de manera especial
a Saragossa, es va consolidar una important indstria farinera. No obstant aix, en la majoria
dels casos es tractava dindstries locals per a un mercat proper, amb una repercussi escassa
en els mbits nacional i internacional. Madrid tamb va iniciar un cert dinamisme industrial amb
la creaci duna indstria tipogrfica i editorial com a sector capdavanter.
Els sectors nous, com el metallrgic i el qumic, van anar guanyant terreny amb el pas del
segle. Per la diversificaci industrial i el creixement daquestes indstries no van tenir un
desenvolupament significatiu fins ben entrat el segle XX.

La producci minera
Entre els anys 1874 i 1914 va tenir lloc lexplotaci massiva dels jaciments miners del subsl
espanyol. Les dues activitats extractives ms importants van ser el carb i el mineral de ferro,
per tamb hi havia reserves abundants de mercuri, pirita de ferro, coure, plom i zinc.
A Astries la mineria del carb va assolir un desenvolupament ms gran a causa de
labundncia de recursos i de la facilitat per accedir al transport martim. Per la competncia
que va suposar larribada del carb galls noms va poder ser palliada amb el proteccionisme,
sobretot gracies a laranzel del 1891.
La mineria del ferro va ser un sector en expansi per una caracterstica del ferro basc poc
freqent a la resta dEuropa. El mineral bisca comptava, a ms, amb lavantatge de la
proximitat de les mines al mar, fet que nabaratia el transport. Lescassetat de la demanda
interior va fer que la major part de la producci fos destinada a lexportaci. Lauge de les
exportacions va fer dEspanya el principal provedor de mineral de ferro dEuropa
La Llei de mines del 1868 va suposar la fi de la reglamentaci de les concessions mineres i la
liberalitzaci del sector, que va iniciar lexplotaci massiva dels jaciments espanyols. Lexpansi
de la producci minera sexplica per tres factors: laugment de la demanda internacional, els
avenos en les tcniques dextracci, que van abaratir-ne els costos, i lendeutament crnic de
la hisenda espanyola, que va impulsar la concessi dexplotaci dels jaciments a companyies
estrangeres a canvi de compensacions monetries per a lEstat.
Entre els anys 1870 i 1913, lexplotaci dels jaciments miners espanyols va crixer
enormement. Van ser importants els de plom al sud peninsular (Linares, La Carolina), els de
coure de Riotinto (Huelva), que van arribar a encapalar la producci mundial, els de mercuri
dAlmadn (Ciudad Real) i els de zinc de Reocn (Cantbria). La major part de la quantitat que
sen va extreure es va exportar. Lextracci daquests recursos, per, va tenir efectes
darrossegament molt minsos sobre el conjunt de leconomia espanyola, perqu eren explotats
de manera gaireb exclusiva per societats estrangeres i dedicats majoritriament a lexportaci.

EL FERROCARRIL I EL MERCAT
La lentitud i lendarreriment del procs industrialitzador espanyol van estar molt relacionats amb
les dificultats per vertebrar un mercat interior. Lescassetat de compradors i les deficincies dels
mitjans de transport van ser en bona part responsables de Lescassa articulaci de Leconomia
espanyola.
La xarxa ferroviria a Espanya es va iniciar el 1855, amb laprovaci de la Llei general de
ferrocarrils. Abans noms funcionaven 475 km de lnies frries, una de les quals era la de
Barcelona-Matar, inaugurada el 1848, i la de Madrid-Aranjuez (1851). La construcci de la
xarxa ferroviria va tenir diferents fases:
La primera gran expansi del trac;at es va fer entre els anys 1855 i 1866 i va suposar una
mobilitzaci de capitals molt superior a qualsevol altra iniciativa econmica del segle XIX, a
ms duna intervenci molt remarcable de companyies estrangeres.
La crisi financera del 1866 va suposar un perode de paralitzaci de la construcci davant
levidencia de lescassa rendibilitat que tenien les inversions ferroviries. Acabada la fase de
construcci intensiva, lexplotaci de les lnies va posar al descobert que els ferrocarrils
produen uns beneficis molt escassos i el valor de les accions ferroviries es va ensorrar
estrepitosament.
Superada la crisi, a partir del 1873 es va iniciar una nova etapa constructiva, durant la qual es
va completar el trac;at de la xarxa que havia quedat paralitzat.

Els efectes del ferrocarril sobre leconomia

La llei del 1855 va ser el referent normatiu de la construcci de la xarxa i alguns dels seus
aspectes van condicionar la historia econmica dels cent anys segents.
En primer lloc, va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre a Madrid, cosa que va
dificultar les comunicacions entre les zones ms industrials i dinmiques. En segon lloc, va fixar
una amplada de via ms gran que la de la majoria de les lnies europees, una decisi que va
obstaculitzar els intercanvis amb Europa. Les causes daquesta decisi van ser de tipus tcnic:
la possibilitat dinstallar calderes de vapor ms grans per augmentar la potencia de les
locomotores, que havien de superar pendents ms pronunciats per vncer els desnivells de
lorografia espanyola.
En tercer lloc, la llei va autoritzar les companyies constructores, la majoria estrangeres, a
importar, lliures daranzels duaners, tots els materials necessaris per a la construcci de la
xarxa ferroviria. Aquesta franqucia aranzelria ha estat considerada una altra oportunitat
perduda per incentivar el creixement industrial dEspanya, perqu no es va produir, com en
altres economies europees, un augment de la demanda interior sobre el sector siderrgic o de
maquinaria per construir la xarxa de ferrocarril. ,

10

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

Les dificultats del mercat interior

Els passos legislatius necessaris per suprimir els obstacles a la circulaci de mercaderies i
construir un mercat nacional que supers els estrets lmits del mercat local o comarcal
caracterstic de lAntic Regim es van donar a la primera meitat del segle XIX. En conseqncia,
es van suprimir els impostos de pas i es van eliminar les taxes i els impostos indirectes sobre el
comer.
Un altre element imprescindible va ser la creaci dun sistema de transports que permets el
trasllat de les mercaderies de les zones productores a les consumidores amb una rapidesa i un
cost raonables. Malgrat les seves limitacions, el ferrocarril a la llarga va ser un instrument
indispensable per proveir Espanya dun sistema de transport massiu, barat i rpid que afavors
lintercanvi de persones i de mercaderies entre les diferents regions i augments el comer
interior.
Aix, tot i les dificultats, el comer de Catalunya amb la resta dEspanya es va intensificar i una
elevada proporci de la producci industrial catalana es va dirigir vers el mercat espanyol En
contrapartida, aliments i primeres matries, com la llana, arribaven a Catalunya procedents de
la resta de la Pennsula. Lenergia del vapor tamb es va aplicar a les embarcacions, i la
navegaci es va convertir en un element dinamitzador del comer a llarga distancia. El port de
Barcelona, desprs de la seva reforma lany 1859, es va consolidar com una important via
dentrada i sortida del comer catal.
Per, el problema principal per a larticulaci dun mercat interior ms dinmic i estable va ser el
desenvolupament industrial escs de moltes regions espanyoles i el fet que hi predomins una
economia agrcola amb una productivitat baixa. Consegentment, lescassa capacitat
adquisitiva duna bona part de la pagesia va fer difcil un gran creixement de la producci per
manca de demanda. Per aix, tot i el seu increment, el volum dels intercanvis interiors va ser a
Espanya ms escs que als pasos ms industrialitzats del seu entorno

Laugment del comer exterior

En levoluci del comer exterior hi podem diferenciar dues grans etapes: la primera (18151850) va ser de creixement modest, per sostingut, i la segona (1850-1900), de major augment
per influencia de lexpansi del comer internacional.

Lestructura per productes reflecteix molt b la transformaci de leconomia espanyola al segle

XIX. En un primer moment, les exportacions ms rellevants eren loli i el vi, i les importacions,
els teixits de cot i de lli. A la darreria del segle, el cot en floca i el carb havien esdevingut les
dues importacions principals, mentre que en les exportacions, els minerals shavien afegit als
productes agraris, i hi figuraven tamb els teixits de cot. No obstant aix, el pes dominant dels
productes agraris en el conjunt daquestes modificacions fa evidents les limitacions de la
transformaci econmica i lescs desenvolupament del sector industrial espanyol.

11

Les relacions comercials amb lexterior es van veure alterades de resultes de la prdua de les
colnies americanes que fins a la seva independncia eren els socis comercials principals
dEspanya. A partir de lany 1850, Espanya es va anar vinculant cada vegada ms a les
economies ms avanades. De totes maneres, el comer amb Cuba i Puerto Rico es va
mantenir durant tot el segle. La venda de productes catalans a les Antilles, sobretot vins i
aiguardents, va ser molt important i va permetre finanar ladquisici del cot en floca nordameric i del carb galls.

HISENDA, BANCA I DINERS

El 1845, el govern liberal va impulsar una reforma fiscal (reforma Mon-Santilln) per eliminar les
exaccions fiscals dels privilegiats i augmentar la recaptaci sobre la base de la igualtat davant
limpost. Tanmateix, la reforma va tenir les seves limitacions, perqu els nous impostos directes
no incloen les rendes personals (treball i capital), que van constituir un dels ingressos ms
grans de les hisendes pbliques dels pasos ms avanats dEuropa. Aix doncs, lEstat no va
aconseguir augmentar la recaptaci en els termes esperats, i la insuficincia dels ingressos va
continuar sent un tret constant de la hisenda espanyola al segle XIX.
Consegentment, les finances de lEstat van perpetuar novament el dficit de la hisenda
pblica, que va haver de finanar-se per mitj del crdit exterior, fent concessions importants a
grups estrangers a canvi de fons (com les concessions mineres) i, sobretot, per mitj de
lemissi constant de deute pblic, fet que encara augmentava ms el dficit i provocava un
endeutament continu. Lespiral deutora va assolir una magnitud tal, que en diferents ocasions
lEstat va haver de declarar-se en fallida davant la impossibilitat de complir les obligacions
contretes, s a dir, el pagament dinteressos i damortitzacions. Aix va generar una escassa
confiana dels prestadors internacionals en la solvncia de la hisenda espanyola, de manera
que els prstecs es negociaven cada vegada en condicions pitjors per a lEstat, fet que
incrementava encara ms el problema financer.

EL sistema financer
El banc espanyol ms gran a la primeria del segle XIX era el Banco Espaol de San Fernando,
fundat lany 1829 com a banc de lEstat i demissi.
A Catalunya es van fundar alguns bancs que no van aconseguir, per,crear, per, un sistema
de crdit poders per finanar la indstria.
Lany 1831 va comenar a funcionar la borsa de Madrid, especialitzada en valors de lEstat, i el
1860 la de Barcelona va iniciar lila nova poca, amb la voluntat de canalitzar lestalvi privat vers
el finanament industrial.
Lany 1856 es va constituir el Banco de Espaa, que lany 1874 va obtenir la concessi del
monopoli demissi de bitllets. Finalment, la industrialitzaci basca va afavorir el sorgiment dun
sector bancari per donar suport al seu finanament industrial. Aix van nixer el Banco de
Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya (1902), que aviat es van expandir per tot Espanya.

12

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES

Al segle XIX, les noves idees econmiques i poltiques de signe liberal van ser Lorigen de
canvis socials profunds. Va desaparixer lorganitzaci estamental i es va implantar la societat
de classes.

La dissoluci dels estaments privilegiats

A Catalunya, com a la resta dEspanya, els estaments van deixar dexistir amb la configuraci
de lEstat liberal al segle XIX. Les noves llEls van imposar la igualtat jurdica de tots els
ciutadans, i amb aquesta mesura es va posar fi als privilegis atorgats pel naixement, pels ttols
o per la pertinena al clero. En el nou sistema, tots els grups socials pagaven impostos, eren
jutjats per les mateixes llEls i pels mateixos tribunals i gaudien, tericament, de drets poltics
iguals. Daquesta manera, el conjunt de la poblaci constitua una sola categoria jurdica, la de
ciutadans, malgrat que durant molt de temps el liberalisme censatari va limitar la participaci
poltica mitjanant la restricci del sufragi. Per una vegada assolida la igualtat legal sevidencia
que les diferencies socials continuaven existint, ja que provenien dels diferents graus de
riquesa i que, encara que en la nova societat es podia ascendir en lescala social, en el fons els
ciutadans quedaven definits per la seva pertinena a una classe social, que vindria
determinada pel seu nivell econmic.

La nova organitzaci de la societat

A la nova societat liberal, a diferencia daltres pasos dEuropa, lalta noblesa espanyola,
constituda per un petit grup de famlies (1323 lany 1797), no solament no va reduir el seu
poder econmic, sin que el va incrementar. Va conservar la majoria de les seves terres, i fins i
tot va adquirir noves propietats procedents de la desamortitzaci. A mitjan segle XIX, Espanya
continuava sent un pas agrari i la noblesa era la major possedora de terres. Un percentatge
considerable de la renda agrria i, consegentment, de la riquesa acabava a les seves mans..
De tota manera, el poder de la noblesa espanyola no provenia noms de la seva riquesa, sin
tamb de la seva influencia poltica i social. Durant el regnat isabel va constituir el grup ms
influent a la cort i en aquest cercle obtenia privilegis, participaci en negocis i crrecs poltics i
militars. En certa forma, la noblesa va acceptar el liberalisme com un mal necessari, per va
mantenir intacta la seva preeminncia social i fins i tot va aconseguir que una part de la
burgesia intents imitar-la i volgus ennoblir-se, emparentant-se amb nobles, malgrat que
estiguessin arrunats, o comprant ttols. La monarquia mateixa premiava lascens en lescala
social amb latorgament de ttols nobiliaris
Per al darrer quart del segle XIX, la noblesa va comenar a perdre part del seu poder
econmic i de la seva influencia poltica. Els seus patrimonis agraris es van devaluar mentre
creixia el poder econmic de la burgesia. Va ser llavors quan es van mostrar interessats a
endegar negocis o a emparentar-se amb burgesos acabalats.

13

El dest de la petita noblesa va ser, per, molt diferent. Els hidalgos, que eren molt abundants
a la zona cantbrica (Astries, Cantbria, Guipscoa) i al nord de la Meseta (Lle, Palncia,
Burgos, vila), van perdre el seu privilegi principal, el dret a lexacci dimpostos, i ats que les
seves terres els proporcionaven rendes escasses, van passar a exercir activitats molt diverses i
es van anar diluint entre el grup de propietaris agraris mitjans. Dins daquest grup hi podem
situar la noblesa catalana.
Pel que fa al clero, el procs de desamortitzaci i desvinculaci va tenir un gran efecte sobre el
poder de lEsglsia, perqu la va privar de moltes de les seves propietats. Amb la prdua del
poder econmic, el clero va minvar de manera considerable a mitjan segle XIX. Malgrat aix,
lEsglsia Catlica va mantenir gran part del seu poder. La jerarquia eclesistica (arquebisbes i
bisbes) va continuar exercint una gran influencia poltica i social. A ms, es va mantenir un fur
eclesistic que conferia alguns privilegis als religiosos, com ara el fet que no poguessin ser
tancats a les presons comunes i lexempci dobligacions militars.
El procs dindustrialitzaci i dimplantaci del capitalisme a Espanya va anar conformant una
burgesia vinculada als negocis, el comer, la banca i el capital estranger. Des de lpoca de
Mendizbal, un seguit dactius negociants van engrandir les seves fortunes grcies a les
concessions estatals i a les operacions de crdit. Tamb van ser compradors de deute pblic
de lEstat i grans inversors en borsa, en la qual van especular amb accions, com les del
ferrocarril. Una gran part daquesta burgesia incipient tamb es va sentir atreta per la inversi
en terres i va adquirir algunes propietats a crrec dels bns de lEsglsia i dels municipis.
Daquesta manera, va passar a engrossir les files dels propietaris agrcoles i es va convertir en
rendista.
La burgesia catalana entre el 1838 i el 1868, concentrada sobretot a la ciutat de Barcelona, va
viure un moment desplendor lligat al desenvolupament de la indstria. Entre aquest grup hi
havia antigues famlies dedicades als negocis mercantils, industrials del cot i del ferro,
propietaris de finques urbanes dedicats a lespeculaci immobiliria, i la nova generaci
"dindians" que havien repatriat capitals de les colnies americanes a la dcada del 1820 i que
havien irromput amb fora en els negocis barcelonins i en la compra de terres. Van ser els
Gell, Bonaplata, Muntadas, Girona ... Dins del grup burgs, el pes de la burgesia industrial va
ser considerable. Es concentraven essencialment a Barcelona, al Maresme i a la zona
dIgualada.
Ara b, la burgesia industrial catalana va ocupar un lloc secundari en lorganitzaci de laparell
estatal. LEstat liberal espanyol representava essencialment els interessos de les oligarquies
agrries i la burgesia industrial es va mantenir lluny de les esferes del poder. La seva feblesa
numrica, el seu escs poder econmic, en comparaci amb les grans fortunes terratinents i
financeres, i la seva localitzaci perifrica, van fer difcil que es desenvolups un model de
societat industrial ms productiu i menys rendista que el de la burgesia especulativa o agrria
espanyola.
Les classes mitjanes constituen una franja intermdia entre els poderosos i els assalariats.
Representaven menys del 5 % de la poblaci espanyola i agrupaven propietaris de terres

14

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris pblics. La seva

riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals i depenien
de la marxa dels seus negocis. Les classes mitjanes compartien amb els grups poderosos un
estil de vida (formes doci, educaci, etc.) i pretenien imitar les formes socials dels salons
nobiliaris i burgesos. Per, malgrat que posseen ms riquesa que els pagesos o els obrers, la
seva capacitat econmica era limitada i havien de dur una vida austera i passar estretors per
poder mantenir un cert estatus social i proporcionar estudis als seus descendents.
Les classes populars constituen la immensa majoria de la poblaci i agrupaven lampli ventall
de sectors socials que en el procs de revoluci liberal van passar a configurar el grup social
ms desfavorit: antics artesans, pagesos pobres, jornalers sense terra i el nou proletariat
industrial.
La pervivncia del mn artes tradicional va continuar sent molt important a lEspanya del segle
XIX, malgrat que els privilegis gremials desaparegueren a gran part del pas, tant a les zones
rurals com, sobretot, a les ciutats, shi mantenia un fort sector artes que elaborava la majoria
dels productes manufacturats, ates que la producci fabril continuava sent minoritria.
El creixement urb va comportar la concentraci a les ciutats duna srie de treballadors de
serveis: els relacionats amb la infraestructura urbana (treballadors de la neteja, de
lenllumenat...), petits funcionaris, empleats de banca, dependents de comer, petits venedors
autnoms, etc. Una part daquests treballadors vorejaven el lmit entre les classes mitjanes i les
classes populars. Aix mateix, entre les classes ms humils hi predominaven les dones
ocupades en el servei domstic. La majoria provenien de zones rurals, suportaven llargues
jornades laborals i rebien salaris molt baixos. Unes altres dones treballaven com a bugaderes,
planxadores, cosidores, llevadores i mainaderes.
La reforma agrria liberal va concentrar la propietat de la terra en mans dun nombre redut de
propietaris. En el conjunt dEspanya, la manca dun procs dindustrialitzaci profund va frenar
lemigraci a les ciutats i la majoria de la poblaci pagesa va romandre al camp, al contrari que
a daltres pasos de loccident europeu. La majoria dels pagesos van veure frustrades les seves
aspiracions que el procs de reforma liberal els permets laccs a la propietat i,
consegentment, la "fam de terres" es va mantenir a gran part de lEspanya agrria. Privats, a
ms, de les terres comunals, els pagesos es van veure sotmesos a condicions de vida i de
treball encara ms dures, amb rendes abusives i veritables poques de fam. Sovint fins i tot era
difcil distingir, a lEspanya del segle XIX, entre el petit propietari de terra, larrendatari, el criat
empleat a una explotaci agrria o el jornaler sense terres. De vegades, el petit propietari havia
de completar els seus escassos ingressos com a jornaler en determinades poques de lany o
b recrrer al crdit per poder sembrar, amb interessos tan alts que els duien a la misria o la
prdua de les seves propietats.
Malgrat la desaparici de la servitud jurdica de lAntic Regim, els pagesos van continuar
sotmesos a relacions de tipus clientelar. El poder i la influencia del propietari, del notable i del
cacic eren enormes i calia sotmetre-shi a canvi duna protecci mnima en forma de treball
assalariat, darrendament de terres o de gestions administratives. A ms, en aquesta mateixa

15

poblaci pagesa requeia el pes ms gran de lanalfabetisme i de la marginaci social. Al final

del segle XIX, la taxa danalfabets representava el 68 % de la poblaci espanyola. Aquestes
difcils condicions de vida expliquen, duna banda, laugment de la conflictivitat social al camp i,
duna altra, el procs demigraci cap a les ciutats ms industrialitzades a partir de lltim ter
del segle XIX.
Una situaci diferent es va produir a Catalunya, on molts arrendataris emfitutics van poder
accedir a la propietat shi va anar formant un grup fora gran de petits i mitjans propietaris.
Daltres, malgrat no tenir-ne la propietat, van accedir al domini til de la terra amb contractes
darrendament a llarg termini, la qual cosa va generar un procs de millora agrcola i daugment
del consum.
La classe obrera. A la primera meitat del segle XIX, el nombre dobrers era encara molt redut
a Espanya i la gran majoria treballaven en la indstria txtil catalana. Per tant, els orgens de la
classe obrera van indissolublement lligats al procs dindustrialitzaci que es va produir a
Catalunya al llarg del segle XIX.
El nou proletariat, format per antics artesans de les ciutats, aix com per jornalers i artesans
procedents de la seva rodalia, es va anar concentrant als nuclis industrials, en concret
Barcelona, que comptava ja, lany 1856, amb ms de 54200 obrers industrials. Les regles que
regulaven les noves formes de treball no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores
en el treball artes. El patr, propietari dun establiment industrial, ocupava els obrers a canvi
dun salari escs que a penes arribava per a la manutenci duna famlia. La jornada laboral,
que no estava regulada, era de 12 a 14 hores diries durant sis dies a la setmana, i es cobrava
per dia treballat. Una frria disciplina laboral impedia qualsevol contestaci, i la ms mnima
protesta significava lacomiadament. A ms, no hi havia protecci de cap mena en cas datur,
de malaltia i daccident, ni tampoc en la vellesa. Les dones i els infants que havien fet els set
anys tamb treballaven a les fabriques i cobraven salaris molt inferiors als dels homes.
Les condicions de vida dels obrers industrials eren tamb dolentes. Les cases eren petites i
situades en barris on els carrers no estaven asfaltats i els mancaven els serveis denllumenat,
daigua corrent i de clavegueram. Les malalties infeccioses, com la tuberculosi i el clera, es
propagaven rpidament i afectaven una poblaci molt vulnerable com a conseqncia de la
mala alimentaci i del treball esgotador.
Amb el decurs del segle, els obrers fabrils van augmentar a Astries i al Pas Base de resultes
del creixement de la indstria siderrgica i metallrgica, i tamb en aquelles zones del territori
espanyol en que es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la
construcci. Les condicions laborals i salarials dels obrers van ser semblants a tot arreu.

Les dones en la societat del segle XIX

El paper de la dona en la societat del segle XIX estava determinat pel manteniment duna
concepci tradicional que la subordinava a home i la privava de tot dret jurdic o poltic.

16

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

En aquesta condici subsidiria, sotmesa al mn mascul, shi trobaven totes les dones. Ara b,
segons lorigen, la famlia o la riquesa, les dones tenien unes o altres condicions de vida i un
paper social determinat.
Les dones que pertanyien a les elits posseen, segons els valors burgesos i la tradicional
concepci catlica i conservadora, un dest essencial: el matrimoni. Sesperava delles que es
casessin, que fossin mares i esposes servicials i agradables, i que limitessin les seves activitats
a la llar i les seves relacions socials a la famlia. La seva ocupaci sajustava a aquestes
expectatives. La Llei Moyano (1856) obligava els nens i les nenes a assistir a lescola, per
lensenyament es realitzava separat per sexes i mentre que els nens rebien preparaci per
exercir una professi, en els programes femenins hi predominaven la costura i la doctrina
cristiana.
Entre les classes populars, les dones obreres constituen una important fora de treball, malgrat
que una profunda hipocresia feia extensiu al conjunt de la societat lideal de la famlia burgesa.
Treballaven fins a proporcions del 90 % i tenien poca cosa en com amb les dones burgeses.
Aix, lany 1905, en la indstria txtil de Barcelona hi treballaven 5111 homes, 16466 dones,
2197 nens i 3195 nenes, la qual cosa demostra la importncia del treball femen. Tamb van
participar en les reivindicacions obreres, encara que la seva taxa dafiliaci sindical va ser
menor.
En lmbit rural, la dona del petit pags va desenvolupar des de ben antic tota mena de tasques
agrcoles. Les dones dedicaven prcticament les mateixes hores que els homes a lesgotadora
jornada al camp, per a ms sencarregaven delaborar la major part dels productes necessaris
per a la vida familiar (pa, sab, confitures, roba, etc.), de la resta de tasques domestiques i de
la cura dels fills, dels ancians i dels malalts.

LES PRIMERES ORGANITZACIONS OBRERES

Mentre per a uns grups socials el creixement industrial i agrari va comportar grans beneficis,
per a uns altres, com el proletariat, no va suposar cap millora de les condicions de vida.
Consegentment, les lluites socials es van intensificar al llarg del segle XIX.

El naixement dels sindicats obrers a Catalunya

La primitiva legislaci liberal no contemplava cap tipus de normativa que reguls les relacions
laborals i prohibia de manera explcita lassociaci obrera, perqu es considerava contraria a la
llibertat de contractaci. Davant daquesta situaci, les primeres manifestacions de protesta
contra el nou sistema industrial van prendre un carcter violent, clandest i espontani. En la
dcada del 1820, el luddisme va ser la primera expressi de rebellia obrera contra la
introducci de maquines, a les quals satribu la responsabilitat de la prdua de llocs de treball i
de la minva dels jornals. Lincident ms rellevant va ser lincendi, lagost del 1835, de la fabrica
Bonaplata a Barcelona, el primer vapor que havia funcionat a Espanya.

17

Molt aviat, per, els treballadors catalans es van adonar que lorigen dels seus problemes no
eren les maquines, sin les condicions de treball que els imposaven els propietaris, i leix de la
protesta obrera es va anar centrant en les millores laborals i en la defensa del dret dassociaci.
Va sorgir aix un primer associacionisme obrer i es van crear societats de socors mutus
(autoritzades des del 1839), a les quals els obrers lliuraven una petita quota per assegurar-se
una ajuda en cas datur o de malaltia i lassistncia dels seus en cas de mort del mutualista.
A lany 1840, a Catalunya, la decisi dels fabricants txtils dallargar la mida de les peces sense
modificar la quantitat que sen pagava per cadascuna va comportar linici de protestes obreres,
perqu de fet, aix significava la disminuci dels salaris. Per coordinar les accions de protesta i
negociar amb els patrons es van elegir comissions de representants. Daquest moviment va
nixer, el 1840 mateix, la primera organitzaci sindical dEspanya: lAssociaci de Teixidors de
Barcelona, lligada a la Societat de Protecci Mtua dels Teixidors del Cot de Barcelona. La
primera sencarregava de les reivindicacions laborals (puja de salaris, condicions laborals,
reducci de la jornada...), mentre la segona tenia un carcter de societat mutualista (atur
fors, malaltia, invalidesa...).
Aquests primers sindicats eren federacions doficis i, a semblana dels teixidors, sen crearen a
daltres sectors (filadors, blanquejadors, impressors, etc.). La vaga fou el principal mitja
utilitzat per forar les negociacions. Els patrons catalans no van acceptar la proliferaci
dassociacions i pressionaren perqu fossin prohibides, cosa que passava quan els moderats
eren al poder.

Les revoltes agrries

Laugment de la poblaci agrria assalariada, sense un creixement parallel del treball i dels
recursos, va provocar un problema social greu, sobretot a Andalusia. En la dcada del 1840,
una onada de manifestacions i docupacions de terres va recrrer el camp andals, on el
jornalerisme era majoritari i on les males collites provocaven situacions de fam crnica i
enfonsaven en la misria milers de pagesos. Shi van produir la crema de collites i la matana
del bestiar, f~ets que podrien assimilar-se als moviments de carcter luddista.
El problema es va agreujar lany 1855 i es van produir ms insurreccions paeses, que van ser
reprimides durament per lexrcit i la gurdia civil. Els moviments ms intensos van tenir lloc
novament a Andalusia, a alguns llocs de Castella i a les zones muntanyoses dArag. Lany
1861, un aixecament a Loja (Granada) va assolir una gran intensitat, es va estendre per les
provncies de Jan i Malaga i va arribar a mobilitzar 10000 homes. La repressi del moviment
va provocar un gran nombre de vctimes entre els pagesos revoltats. Arran daquestes lluites
socials, en les dcades del 1860 i el 1870 el bandolerisme es va estendre per Andalusia com a
resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials.

Socialisme utpic i republicanisme

El moviment obrer i jornaler es va veure potenciat amb larribada, la primera meitat del segle,
del nou corrent socialista conegut com a utopisme, que pretenia crear societats igualitries,

18

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

amb propietat collectiva, i acabar amb les injustcies de la societat liberal. Aquestes idees van
arrelar amb fora entre els cercles ms conscienciats dels assalariats espanyols.
Pel que fa a la poltica, el primer obrerisme espanyol va estar molt vinculat al republicanisme
federal. Per el fracs de les insurreccions federals, les disputes internes dins el federalisme i
la manca de reformes efectives van anar allunyant del republicanisme el proletariat ms
conscienciat i les actituds de rebuig a la participaci poltica van anar escampant-se. En aquest
context, larribada a Espanya de les ideologies internacionalistes comporta que una bona part
del proletariat catal ans adoptant una actitud apoltica i propera a lanarquisme.

LARRIBADA DE LINTERNACIONALL9ME (1868-1874)

LAssociaci Internacional dels Treballadors (AIT), coneguda corn a Primera Internacional, va
ser una organitzaci creada a Londres Lany 1864 en defensa de la uni dels treballadors de tot
el mn per lluitar per lemancipaci de la classe obrera.
Desprs del triomf de la Revoluci de Setembre del 1868, va arribar a Espanya un enviat de
lAIT, litalia Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear-hi els primers
nuclis dafiliats a la Internacional. Fanelli, que era membre de lorganitzaci anarquista, va
difondre els ideals anarquistes com si fossin els de lAIT. Aix, doncs, els primers afiliats
espanyols a aquesta organitzaci van creure que el programa anarquista (supressi de lEstat,
collectivitzaci, apoliticisme, etc.) era el de la Primera Internacional, un fet que va contribuir a
lexpansi i a larrelament de les idees anarquistes entre el proletariat catal i la pagesia
andalusa.
Lany 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, i va impulsar la creaci
dun grup dinternacionalistes madrilenys ms favorables a les posicions marxistes. Aquest grup
va desenvolupar una amplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquers
el poder poltic. Les discrepncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar lany
1872 amb lexpulsi del grup madrileny que va fundar un nou grup de carcter netament
marxista; no obstant aix, la majoria de les organitzacions espanyoles de lAIT van mantenir
orientaci anarquista.

19

ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900)

Amb lestabliment del regim de la Restauraci Lany 1874, les organitzacions obreres van ser
objecte duna dura repressi i es van veure forades a la clandestinitat. Lascens dels liberals al
govern, va comportar una major permissivitat i les associacions obreres van ser legalitzades
novament.

Els corrents anarquistes

Lanarquisme que tenia la seva major implantaci entre els jornalers dAndalusia i els obrers de
Catalunya, va augmentar el seu nombre dafiliats i va desenvolupar una acci sindical de
carcter reivindicatiu. Els desacords dins daquesta organitzaci i la repressi constant sobre el
moviment obrer i pags van afavorir que una part de lanarquisme opts per lacci directa i
organitzs grups autnoms revolucionaris amb lobjectiu datemptar contra els fonaments del
capitalisme: lEstat, la burgesia i lEsglsia.
Durant letapa 1893-1897 es van produir els actes ms remarcables de violncia: atemptats
contra personatges cabdals de la vida poltica (Cnovas i Martnez Campos); bombes al Liceu,
una instituci representativa de la societat burgesa barcelonina, o contra la process del
Corpus de Barcelona, smbol de la litrgia popular eclesistica. Lanarquisme va ser acusat
destar darrere de La Mano Negra, una associaci clandestina que va actuar a Andalusia a la
darreria del segle XIX i a la qual es van atribuir assassinats i lincendi de collites i dedificis. Els
atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits duna gran repressi, moltes vegades
indiscriminada, i van provocar una espiral de violncia basada en una dinmica
dacci/repressi/acci. El moment culminant daquesta espiral van ser els processos de
Montjuc, celebrats lany 1897 a Barcelona, que van condemnar i van fer executar cinc
anarquistes.
La proliferaci datemptats va aprofundir la divisi de lanarquisme entre els partidaris de lacci
directa i els qui propugnaven una acci de masses. Aquesta nova tendncia, de clara orientaci
anarcosindicalista, va comenar a donar els seus fruits a linici del segle XX amb la creaci de
Solidaritat Obrera el 1907 i de la CNT el 1910.

El socialisme obrer
El grup fundat a Madrid de tendncia marxista va ser el nucli originari del Partido Socialista
Obrero Espaol. El nou partit presentava un programa de reformes immediates que incloen el
dret a associaci, reuni i manifestaci, el sufragi universal, la reducci de les hores de treball,
la prohibici del treball infantil i altres me sures socials
Lany 1888, el partit va celebrar el seu primer congrs a Barcelona, on tamb es va fundar, el
mateix any, la Uni General de Treballadors (UGT). La nova organitzaci responia al model de
sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producci i sorganitzava en seccions
dofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, es va declarar no depenent de cap
organitzaci poltica i lnic requisit dadmissi per als treballadors era respectar el reglament i

20

Liberalisme i industrialitzaci al segle XIX.

II. Evoluci econmica i social

els acords aprovats. El programa tenia un carcter reivindicatiu de millores en les condicions
laborals dels obrers i per aix va defensar la negociaci collectiva, sense renunciar, per, a la
vaga quan fos necessria.
El PSOE va crixer lentament arreu dEspanya, i al final del segle ja hi havia agrupacions
socialistes a molts llocs, per va ser a Madrid, al Pas Basc i a Astries on va arrelar abans. El
desenvolupament va ser difcil a zones dominades per lanarcosindicalisme, com Catalunya i
Andalusia, i tampoc no va penetrar en el mn agrari fins ben entrat el segle XX. El poc
arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, al final del segle XIX, el PSOE tingus
a Catalunya noms 11 de les 78 agrupacions socialistes espanyoles. Tot i aix, el socialisme
tamb va tenir adeptes a Barcelona, Reus i Matar. Per aquesta escassa presencia explica
que tant el PSOE com la UGT desplacessin cap a Madrid els seus rgans directius, situats en
un principi a Barcelona.

Reformisme i qesti social

Cap a la de cada del 1880, la duresa de les condicions de vida i de treball dels obrers i la
creixent pressi sindical van fer que alguns sectors del liberalisme anessin prenent consciencia
de la convenincia de racionalitzar les relacions de treball de la societat industrial. Els governs,
igual que a daltres pasos europeus, van plantejar loportunitat que lEstat exercs una acci
compensatria i que reglaments les relacions econmiques i laborals.

21