John Stuart Mill

Sobre la Llibertat
Captol IV

DELS LMITS DE LAUTORITAT DE LA SOCIETAT SOBRE LINDIVIDU

Quin s doncs el lmit just de la sobirania de lindividu sobre si mateix? On comena lautoritat
de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat?
Cadascuna rebr la seva justa part, si disposa de la que lafecta ms particularment. A la
individualitat li hauria de pertocar aquell mbit de la vida en el qual sinteressa sobretot lindividu;
a la societat, aquell mbit que interessa sobretot la societat.
Per b que la societat no es basi en un contracte i per b que no shi guanyi res inventant-ne un per
tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecci de la societat li deuen una torna
pel benefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadasc es vegi en lobligaci
dobservar una certa lnia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a
estar-se de noure els interessos dels altres o, millor dit, certs interessos que, ja sigui per disposici
legal o per consentiment tcit, sn considerats drets subjectius; i, segonament, en el fet que cada
persona assumeixi la seva crrega (fixada segons un principi equitatiu) dels treballs i sacrificis que
suposi la defensa de la societat o dels seus membres quan siguin objecte dofenses i vexacions. La
societat est plenament justificada a imposar aquestes condicions a tota costa a aquells que voldrien
incomplir-les. Per la societat pot fer quelcom ms. Els actes dun individu poden resultar nocius
als altres o fer cas oms de la deguda consideraci que es mereix llur benestar, sense necessitat
darribar a violar algun dels seus drets constituts. En aquest cas, lofensor pot ser punit justament
per lopini, per no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament duna persona
afecta duna manera perjudicial els interessos daltri, la societat hi t jurisdicci i esdev objecte de
discussi la qesti de si la intervenci de la societat s favorable o desfavorable al b com. Per
no sha de plantejar aquesta qesti quan la conducta duna persona afecta noms els seus propis
interessos o no t necessitat dafectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supsit que
totes les persones afectades, sn majors dedat i tenen un grau normal denteniment). En tots
aquests casos. Lindividu hauria de gaudir duna llibertat perfecta, tant jurdica com social, per a
acomplir lacte que vulgui i atenir-se a les conseqncies.
Seria una interpretaci totalment errnia daquesta doctrina suposar que predica la indiferncia
egoista, que pretn que els ssers humans a la vida no tenen cap mena de relaci en llurs conductes
respectives i que no han de preocupar-se per la prosperitat o el benestar dels altres, tret que llurs
propis interessos no en siguin afectats. En lloc duna disminuci hi ha necessitat dun increment de
lacci desinteressada per a promoure el b dels altres. Per la benevolncia desinteressada pot
trobar altres instruments que fuets i flagels, tant en un sentit literal com metafric, per a persuadir la
gent. Sc la darrera persona a menysvalorar les virtuts de la prpia estimaci. Noms sn segones
en importncia, si s que ho sn, a les socials. Lobjecte de leducaci s el conreu de totes dues per
un igual. Per fins i tot leducaci obra tant per convicci i persuasi com per obligaci, i les virtuts
de la prpia estimaci haurien de ser inculcades precisament quan el perode de leducaci s ja
clos, emprant la fora de la persuasi.
Els ssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, aix com
estmuls per a escollir entre lun i laltre. Shaurien desperonar tothora a incrementar lexercici de
les seves facultats superiors i a crixer la direcci de llurs sentiments i fins vers objectes i
contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants. Per no t cap
mena de justificaci que una persona, o una colla delles, diguin a una altra criatura humana dotada
ds de ra que no pot fer-ne. Ella mateixa s la persona ms interessada en el seu propi benestar i
linters que qualsevol altre, llevat dalguns casos de fort lligam personal, hi pot tenir, s ftil,
comparat amb aquell que ella mateixa t. Linters que la societat hi t individualment (tret de la
seva conducta quan concerneix els altres) s fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte

als seus propis sentiments i circumstncies, lhome o la dona ms vulgars tenen mitjans de
coneixement que superen incommensurablement els que pot posseir qualsevol altre.
La interferncia de la societat amb la intenci de prevaler sobre el judici i propsits llurs en all que
noms els concerneix, cal que es basi en presumpcions generals, que poden ser totalment falses i,
encara que siguin certes, corren el risc de ser aplicades malament als casos individuals per persones
no millor familiaritzades amb les seves circumstncies que les que els examinen simplement des de
fora. Aix, doncs, en aquesta esfera dels afers humans, la individualitat t el seu camp dacci propi.
En el mutu capteniment dels ssers humans, cal que sobservin en la majoria dels casos regles
generals per tal que la gent spiga a qu atenir-se, per pel que fa als interessos de cadasc la seva
espontanetat individual t dret a exercitar-se lliurement. s possible que els altres li brindin ajut al
seu judici, exhortacions per a enfortir la seva voluntat, que fins i tot representin imposicions, per
en tot cas ell t la darrera paraula. Tots els errors que pugui cometre contra els consells i les
admonicions sn contrarestats amb extrem pel mal de deixar que els altres el compelleixin a fer el
que jutgen el seu propi b.
No vull dir amb aix que els sentiments que una persona inspiri als altres no hagin destar afectats
de cap manera per les seves qualitats o defectes personals, cosa que no s possible ni desitjable. Si
s eminent en alguna de les qualitats que contribueixen al seu b, aix el fa digne dadmiraci, ja
que aix sacosta ms a la perfecci ideal de la naturalesa humana. Si, en canvi, s summament
deficient en aqueixes qualitats, sen seguir un sentiment contrari a ladmiraci. Hi ha un grau de
niciesa i un grau del que hom pot anomenar (tot i que aquesta expressi s fora objectable) la
baixesa o la depravaci del gust, els quals, encara que no puguin justificar fer mal a la persona que
els manifesten, la fan tornar necessriament i justa un objecte daversi o, en casos extrems, fins i
tot de menyspreu, car s difcil que una persona tingui les qualitats contrries amb forta intensitat
sense nodrir aquests sentiments. Malgrat que no faci mal a ning, una persona pot obrar talment que
no tinguem ms remei que jutjar-lo i veurel com un ruc o un sser dordre inferior i, com s
comprensible que sestimi ms evitar aquest judici i aquest sentiment, s prestar-li un servei
prevenir-lo dantuvi de les desagradables conseqncies a qu sexposa.
De fet, convindria que aquest bon servei fos fet ms lliurement del que actualment permeten les
nocions corrents durbanitat i que una persona pogus honradament cridar latenci a una altra si
creu que no obra b, sense sser considerat per aix grollera o presumptuosa. Igualment tenim dret,
en diversos aspectes, dobrar segons la nostra opini desfavorable dalg, no pas de cara a
lopressi de la seva individualitat, ans en lexercici de la nostra. No estem obligats, per exemple, a
cercar la seva companyia; tenim el dret devitar-la (per no pas a fer ostentaci daquesta evitaci),
car tenim el dret a escollir la companyia que ens s ms grata.
Tenim el dret, que en alguns casos pot esdevenir el nostre deure, de prevenir els altres en contra seu,
si creiem que el seu exemple o conversa pot tenir un efecte pernicis sobre aquells amb els quals
sajunta. No tenim lobligaci dutilitzar a favor seu els nostres bons oficis, llevat daquells casos en
qu procurem el seu millorament. Daquestes diverses maneres una persona pot sofrir penalitats
molts greus ocasionades pels altres per faltes que noms lafecten directament a ell mateix; per
pateix aquestes penalitats noms en la mesura que sn conseqncies naturals i, per aix dir-ho,
espontnies, de les faltes mateixes, no perqu li siguin infligides intencionadament per tal de punirlo. Una persona que demostra temeritat, entestament, urc, que no pot viure amb mitjans moderats,
que no pot abstenir-se de rabeigs nobles, que percaa plaers carnals a expenses dels de la
sensibilitats o del intellecte, cal que esperi ser objecte dun rebaix en lopini dels altres i tenir una
part menor dels seus sentiments favorables, per daix no t per qu queixar-sen, fora que hagi
merescut llur favor per una excellncia especial en les seves relacions socials i hagi conquerit aix
un ttol a llurs bons oficis, que no es vegi afectat pels seus propis demrits.
3

El que tracto de sostenir s que els inconvenients que sn estrictament inseparables del judici
desfavorable dels altres sn els nics als quals una persona hauria destar subjecta per aquella part
de la seva conducta i del seu carcter que afecta el seu propi b, per que no concerneix els
interessos dels altres en llurs relacions amb ell. Els actes lesius als nostres semblants requereixen un
tractament totalment diferent. La violaci de llurs drets; lacte dinferir-los prdues o danys no
justificada pels nostres drets; la falsedat i la duplicitat en els nostres tractes amb ells; ls injust o
poc geners dels nostres avantatges a costa dells, fins i tot la nostra inhibici egoista de defensarlos contra lagressi, aquests sn objectes dignes de reprovaci moral i, en els casos ms greus, de
retribuci i puniment morals.
I no sols aquests actes, sin les disposicions que hi menen sn ben b immorals i objectes dignes de
desaprovaci que poden donar origen a una mena daversi. La tendncia a la crueltat, la malcia i
la malfiana; lenveja, la passi ms antisocial i odiosa de totes; la dissimulaci i la manca de
sinceritat; la irascibilitat per causa insuficient i el ressentiment desproporcionat a la provocaci; les
nsies de domini sobre els altres; la cobejana dacaparar una part ms gran dels avantatges que
pertoquen a cadasc (la pleonexia dels grecs); lorgull que obt gratificaci amb lenviliment dels
altres; legoisme que creu que el jo i els seus interessos sn ms importants que tota la resta i que
decideix totes les qestions dubtoses al seu favor, sn tots ells vicis morals i constitueixen un
carcter moral dolent i odis, a diferncia dels defectes personals abans esmentats, que de fet no sn
ben b immoralitats i que per ms intensitat que ostentin no denoten malignitat. Poden ser prova
dun cert grau de niciesa o duna manca de dignitat personal i damor propi, per noms sn dignes
de reprovaci moral quan suposen una infracci del deure envers els altres, per mor dels quals
lindividu est obligat a tenir cura de si mateix.
Els que denominem deures envers nosaltres no sn socialment obligatoris, llevat que les
circumstncies els converteixin alhora en deures envers els nostres semblants. El terme deure a si
mateix, quan significa quelcom ms que prudncia, vol dir amor propi o creixement personal, per
cap de tots dos ning no s responsable davant els seus semblants, car aquesta rendici de comptes
no ocasionaria cap b a la humanitat.
La distinci entre la prdua de consideraci en la qual una persona pot justament incrrer per
defecte de prudncia o de dignitat personal i la reprovaci que li s deguda per un trepig dels drets
dels altres no s purament nominal. Representa una gran diferncia tant en els nostres sentiments i
en la nostra conducta envers ella el fet de si ens desplau en coses en les quals nosaltres creiem que
tenim el dret de sotmetre-la a control o en coses en les quals sabem que no el tenim. Si alg ens
desplau podem expressar-li el nostre disgust i podem mantenir-nos allunyats duna persona o dun
objecte que ens desplagui, per no per aix hem de sentir-nos cridats a fer-li la vida impossible.
Hem de pensar que ja est endurant o b que li tocar suportar tot el pes de les conseqncies del
seu error i, que si ell sentesta a malmetre la seva vida amb les seves barrabassades, per aquesta ra
no hem de voler desgraciar-la-hi encara ms. En comptes de desitjar punir-lo, haurem de maldar
ms aviat per alleujar les seves penalitats a base de mostrar-li com pot evitar o guarir els mals que el
seu capteniment tendeix a presentar-li. Pot ser per a nosaltres un objecte digne de compassi, tal
vegada davorriment, per no dira o ressentiment. No hem de tractar-lo com un enemic de la
societat: el pitjor que nosaltres podem sentir-nos justificats a fer s deixar-lo tot sol, si s que no ens
decidim a ingerir-nos benvolament a la seva vida mostrant-li de tenir cura o preocupaci de si
mateix.
Es tracta ben b dun altra cas si ha infringit les normes necessries per a la protecci dels seus
semblants, tant individualment com collectiva. Les conseqncies perjudicials dels seus actes
llavors no recauen sobre ell, sin sobre els altres, i la societat, com a protectora dels seus membres,
ha de prendre represlies contra ell, ha dinfligir-li dolor amb el propsit exprs de castigar-lo i
4

assegurar-se que la punici sigui prou severa. En un cas, es tracta dun delinqent davant el nostre
tribunal i ens sentim cridats no sols a enjudiciar-lo, sin, duna forma o duna altra, a executar la
nostra prpia sentncia; en laltre cas, no ens incumbeix dinfligir-li cap mena de sofrena, llevat de
la que pugui derivar-se incidentalment del nostre dret dusar de la mateixa llibertat de regulaci dels
nostres propis afers que li reconeixem a ell.
Hi ha moltes persones que refusaran dadmetre la nostra distinci entre lesfera de la vida duna
persona que solament lafecta a ella i aquella que afecta els altres. Com s possible (poden
preguntar-se) que un mbit de la conducta dun membre de la societat pugui ser indiferent als altres
membres? No hi ha ning que sigui un sser enterament isolat: s impossible que una persona es
nogui seriosament o permanent sense que el mal atenyi almenys els individus ms propers amb qui
es relaciona i sovint els situats ms enll dells. Si causa lesi a les seves propietats, perjudica els
qui directament o indirecta en depenen i normalment fa minvar, en un grau ms o ms gran, els
recursos generals de la comunitat. Si deteriora les seves facultats corporals o mentals, no solament
causa mal a tots aquells que en depenen, encara que sigui noms en una part de la seva benaurana,
ans sinhabilita per prestar els serveis que deu en general als seus conciutadans, tal vegada esdev
una crrega a llur afecte o benevolncia i, si tal conducta fos molt freqent, seria difcil trobar un
acte delictiu que suposs una minva major al b com general. Per ltim, si pels seus vicis o follies
una persona no fa mal als altres, tanmateix (hom pot allegar) el seu exemple podria sser noble i,
per tant, se li pot demanar que reguli la seva conducta, la visi o el coneixement de la qual podria
corrompre o esgarriar alguns dels seus semblants.
I dhuc (hom podria afegir-hi) si les conseqncies de la mala conducta es poden confinar a
lindividu vicis o eixelebrat s convenient que la societat abandoni a llur propi senderi aquells
individus que no tenen prou preparaci? Si els nens i els menors dedat tenen un clar dret a rebre
protecci contra ells mateixos, no conv tamb que la societat la proporcioni igualment a les
persones madures que shan mostrar incapaces dautonomia? Si el joc, la beguda, la incontinncia,
la peresa, la brutcia sn tan ofensives al goig i un obstacle tan gran al millorament com molts o la
gran majoria dels actes interdits per la llei, per qu la llei (hom pot preguntar), en la mesura que
aix sadiu amb la factibilitat i les convenincies socials, no sha descarrassar a reprimir tamb
aquestes activitats? I com a complement de les imperfeccions inevitables del dret, no seria bo que
lopini organitzs una vigilncia extrema contra aquests vicis i sancions rgidament amb
punicions socials aquells coneguts per practicar-los? No es tracta (hom pot dir) de restringir la
individualitat ni dimpedir la probatura dexperincies de vida noves i originals. Les niques coses
que hom cerca devitar sn activitats que han estat provades i condemnades des dels inicis del mn
fins ara; coses que lexperincia ha mostrat que no sn tils ni convenients per a la individualitat de
ning. Per tal que una veritat moral o prudencial pugui considerar-se establerta cal un cert perode
de temps i un determinat grau dexperincia, i el que simplement hom pretn s dimpedir que una
generaci rere laltra caigui pel mateix precipici que ha estat fatal als seus predecessors.
Admeto plenament que el mal que una persona es causa a si mateixa, pot afectar greument, ads per
les seves simpaties, ads pels seus interessos, els que shi relacionen i, en un grau menor, la societat
en el seu conjunt. Quan per una conducta daquesta mena una persona es veu arrossegada a violar
una obligaci clara i adjudicable envers una altra persona o persones, aquest cas ja no cau dins
lmbit de la moralitat privada, i llavors, esdev susceptible de desaprovaci moral en el sentit
apropiat del terme. Si, posem per cas, un home, per intemperncia o extravagncia, deixa de pagar
els seus deutes o b, havent assumit la responsabilitat moral duna famlia, per la mateixa causa
deixa de ser capa deducar o mantenir els seus fills, mereix una justa reprovaci i pot ser castigat,
per si ho s ser a causa de la infracci del seu deure envers la seva famlia o els seus creditors, no
pas per la seva extravagncia. Si els recursos que es devien consagrar a la famlia fossin destinats a
5

la inversi ms prudent de totes, la culpabilitat moral seria la mateixa. George Barnwell occ el seu
oncle per aconseguir diners per la seva amistanada, per si ho hagus fet per muntar un negoci,
hauria estat condemnat igualment a la fora. De la mateixa manera, en el sovintejat cas dun home
que causa problemes a la seva famlia per donar-se a mals hbits, mereix retrets per la seva duresa i
ingratitud, per tamb pot sser-ne objecte per conrear hbits que en si no sn viciosos, si causen
aflicci a aquells amb els quals comparteix la seva vida o que depenen dell per vincles personals
per a llur felicitat.
Qui no rex en la consideraci generalment deguda als interessos i sentiments dels altres, sense que
shi vegi emps per algun imperatiu moral o justificat per una preferncia permissible, s subjecte a
la desaprovaci moral per aquesta incapacitat per no pas pel seu origen o pels errors, merament
personals, que remotament hi poden haver menat. De manera semblant, quan una persona
sincapacita per ra del seu comportament privat per a lexercici de qualsevol deure precs envers la
collectivitat que li ha estat encomanat, s culpable duna infracci social. s injustificat de castigar
alg perqu est ebri, per en canvi cal punir un soldat o un policia que sembriagui estant de
servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc definits, ja sigui a un individu o a la
collectivitat, el cas ja no cau dins lmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o el
dret.
Per amb referncia al dany merament contingent o, com podria anomenar-se, inferit, que una
persona causa a la societat per una actuaci que ni viola un deure especfic envers la collectivitat ni
ocasiona un dany perceptible a qualsevol individu determinable llevat dell mateix, aquest
inconvenient s un dels que la societat pot permetres de suportar per mor del b ms gran de la
llibertat humana. Si calgus castigar a les persones adultes per no tenir cura delles mateixes, ms
valdria que fos pel seu propi b ms que no pas amb el pretext dimpedir que menyscabin llur
capacitat de prestar beneficis a la societat, que aquesta no pretn tenir el dret dexigir. Per no estic
gens dacord a tractar aquesta qesti com si la societat no tingus altres mitjans per tal delevar els
seus membres ms febles al nivell ordinari de conducta racional que esperar que perpetrin alguna
acci irracional i aleshores infligir-los una punici jurdica o moral per aquesta transgressi.
La societat t un poder absolut sobre ells en les primeres etapes de llur existncia: ha tingut a la
seva disposici tot el perode de la infncia i de la minoritat amb lobjecte de fer les provatures
necessries perqu fossin capaos duna conducta racional en la vida. La generaci existent s
responsable de la formaci i de les circumstncies que envolten la generaci segent. No s possible
que faci tornar els membres de la futura generaci perfectament bons i assenyats, perqu
lamentablement ella tamb s deficient en bonesa i seny. Per s capa daconseguir que la
generaci que puja sigui, en lnies generals, tan bona i un xic millor que ella mateixa.
Si la societat deixa que un nombre considerable dels seus membres creixin com infants, incapaos
dsser influts per la consideraci racional dels motius distants, el blasme per les conseqncies s
imputable a ella mateixa. Armada no sols amb els poders de leducaci, ans amb lascendent que
lautoritat de lopini admesa sempre exerceix sobre les ments daquells que sn menys aptes per a
jutjar per si sols i ajudada per les sancions naturals que no poden deixar dabatres sobre aquells que
incorren en el disgust o el menyspreu dels qui els coneixen, que la societat no pretengui que
necessita, a ms de tot aix, el poder de decretar comandaments i dimposar obedincia en lmbit
dels interessos personals dels individus, en el qual, tant per raons destricta justcia com de govern,
la decisi hauria de recaure en aquells que han de patir-ne les conseqncies. No hi ha res que
tendeixi a desacreditar i a frustrar els millors mitjans dinfluir la conducta que el recurs als pitjors.
Si entre aquells als quals es tracta de junyir a la prudncia o la temperncia shi troben alguns amb
carcters vigorosos i independents, es rebellaran indefectiblement contra el jou. Una persona

daquesta mena no acceptar mai que els altres tinguin dret a controlar les seves coses, de la
mateixa manera que el tenen a lhora dimpedir-li que els perjudiqui en les coses llurs.
Llavors fcilment hom considera un senyal de valor i coratge desafiar obertament aquesta autoritat
usurpada i fer amb ostentaci exactament el contrari del que prescriu, com en el cas de la moda
grollera que succe en el temps de Carles II a la fantica intolerncia moral dels puritans. Respecte
al que hom addueix sobre la necessitat de protegir la societat contra el mal exemple que representen
per altri els viciosos i els llibertins, s veritat que aquest pot tenir efectes perniciosos, especialment
sobre el malfactor que veu com es pot causar perjudici als altres amb impunitat. Per ara estem
parlant de conducta que, sense causar mal a altri, ocasiona gran dany al mateix agent, i no acabo de
veure com els qui creuen aix poden deixar de pensar que lexemple, en regla general, s ms
saludable que noble, ja que, si b posa al descobert la mala conducta, tamb posa en evidncia les
conseqncies doloroses o degradants que, si lactuaci s justament blasmada, recauen
forosament sobre tots o la majoria daquells que hi concorren.
Per el ms fort de tots els arguments contra la ingerncia de la collectivitat en la conducta
purament personal s que, quan shi immisceix, hi ha moltes probabilitats que ho faci malament i en
els punts menys adients. En qestions de moralitat social, de deure envers els altres, lopini del
pblic, aix s, de la majoria aclaparadora, tot i que sovint sigui incorrecta, s probable que ms
sovint sigui correcta, perqu en aqueixes qestions els seus membres no fan altra cosa que jutjar els
seus propis interessos i la manera com un determinat comportament, si es permet la seva prctica,
els pot afectar. Per lopini duna majoria semblant, imposada a tall de llei sobre la minoria, en
qestions de capteniment personal, s tan probable que sigui encertada com desencertada, car en
aquestes ocasions lopini pblica vol dir, en el millor dels casos, lopini dalgunes persones sobre
all que s bo o dolent per a altres persones i molt sovint ni tan sols significa aix, car el pblic,
passant per alt amb la ms perfecta indiferncia el plaer o la convenincia daquells la conducta dels
quals censura, noms considera la seva prpia preferncia.
Nhi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i
que experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas dun fantic religis, que quan
fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongus que sn ells qui
menystenen els sentiments religiosos dell tot persistint en llur culte o credo abominable. Per no hi
ha paritat entre el sentiment duna persona pel que fa a la seva prpia opini i el sentiment duna
altra que s ofesa pel fet que ella la mantingui com no nhi ha entre el desig dun lladre de robar una
bossa i el desig del seu propietari legtim de quedar-se-la. I el gust duna persona s una qesti tan
prpia com al seva opini o la seva bossa.
s fcil per a qualsevol dimaginar un pblic ideal, que dna un marge de llibertat i delecci als
individus en totes les qestions incertes, i noms els exigeix que sabstinguin dels modes de
conducta que han condemnat lexperincia universal. Per, on sha vist mai un pblic que marqui
tals lmits a la seva censura? O b quan s que el pblic es preocupa de lexperincia universal? En
les seves ingerncies en la conducta personal la collectivitat poques vegades pensa en altra cosa
que en la perversitat que suposa obrar o sentir diferent della mateixa i aquest criteri, finament
disfressat, s el que nou dcims dels moralistes i escriptors especulatius mantenen davant els ulls
dels homes com els dictats de la religi i la filosofia. Aquests ensenyen que les coses sn certes
perqu ho sn. Ens diuen que escorcollem dins de les nostres ments i cors a la recerca de lleis de
conducta que ens obliguin a nosaltres mateixos i a tots els altres. Qu pot fer el pobre pblic sin
aplicar aquestes instruccions i fer que els seus propis sentiments personals del b i del mal, si sn
tolerablement unnimes entre els seus membres, siguin obligatoris per a tothom? El mal assenyalat
aqu no existeix solament en teoria, i potser caldr esperar que especifiqui els casos en qu el pblic
daquest temps i pas inverteix imprpiament les seves preferncies en el carcter de les lleis
7

morals. No estic escrivint un assaig sobre les aberracions dels sentiments morals existents. Es tracta
dun tema massa feixuc per a sser discutit a tall de digressi i per via dillustraci. Nogensmenys,
calen exemples per a mostrar que el principi que mantinc s dimportncia seriosa i prctica i que
no estic tractant derigir una barrera contra mals imaginaris. I no s difcil mostrar, amb abundants
exemples, que una de les propensions humanes ms universals s eixamplar els lmits del que hom
pot anomenar vigilncia moral fins a arribar a violar la llibertat de lindividu ms
inqestionablement legtima.
A tall de primer exemple, considerem les antipaties que els homes nodreixen sense cap altra
justificaci contra les persones amb opinions religioses diferents de les seves, car no practiquen
llurs observances religioses, en especial llurs abstinncies religioses. Per citar un exemple ms aviat
trivial, res en la creena o prctica dels cristians fa ms per enverinar lodi que senten els
musulmans contra ells que el fet que mengin carn de porc. Hi ha pocs actes que els cristians i els
europeus considerin amb un disgust menys dissimulat que el que produeix als mahometans aquesta
manera de satisfer la fam. En primer lloc, es tracta duna ofensa contra llur religi, per aquesta
circumstncia no explica ni el grau ni la mena de repugnncia que senten, car el vi s tamb prohibit
per llur religi i tots els musulmans consideren que prendren est mal fet, per no s fastigs.
Laversi que experimenten envers la carn de lanimal impur s, al contrari, dun carcter
peculiar, que sacosta a lantipatia instintiva, que la idea de brutcia, una vegada que amara
totalment els sentiments, sembla despertar sempre fins i tot en aquells que tenen uns hbits
personals escrupolosament nets i de la qual el sentiment dimpuresa religiosa, tan intens entre els
hinds, en constitueix un bon exemple. Suposem ara que en un poble, format per una majoria
musulmana, aquesta insists en el fet de no permetre menjar carn de porc dins els lmits del pas.
Aquest fet no seria gens nou en els pasos mahometans. Seria un exercici legtim de lautoritat
moral de lopini pblica? I, en cas negatiu, per qu no? Aquesta prctica inspira realment fstic a
la collectivitat en qesti. Els seus membres pensen sincerament que s prohibida i avorrida per la
divinitat. Per aquesta prohibici no podria ser blasmada com una persecuci religiosa. s possible
que el seu origen fou religis, per no seria una persecuci per ra de religi, ja que el fet de menjar
carn de porc no constitueix un deure en la religi de ning. Lnic motiu de condemna defensable
daquesta prohibici seria que la collectivitat no t dret a immiscir-se en els gustos personals i en
els interessos privats dels individus.
I si volem acostar-nos un xic ms a casa, la majoria dels espanyols consideren una gran impietat,
ofensiva en major grau a lsser suprem, retre-li culte per mitj daltres rituals que no siguin els
prescrits per lEsglsia Catlica i la legislaci espanyola interdeix sobre el territori sota la seva
jurisdicci tota altra mena de culte pblic. Els pobles dEuropa meridional consideren els clergues
casats persones no sols irreligioses, sin impdiques, indecents, grolleres i fastigoses. Qu en
pensen els protestants daquests sentiments perfectament sincers i dels intents dimposar-los sobre
els no catlics? Tanmateix, si els homes estan justificats a intervenir en la llibertat daltri en coses
que no pertoquen a llurs interessos, a partir de quin principi s posible dexcloure duna manera
coherent aquests casos? O qui pot blasmar els qui cobegen reprimir el que consideren un escndol
als ulls de Du i de lhome? No pot adduir-se argument millor per prohibir quelcom que s
considerat com una immoralitat personal que els que invoquen per a la supressi daquestes
prctiques els qui les tenen per impies, i, a menys que estem disposats a adoptar la lgica dels
perseguidors i a afirmar que nosaltres podem perseguir els altres perqu tenim ra, mentre que ells
no ens han de perseguir perqu estan equivocats, hem danar amb compte a lhora dadmetre un
principi que, si ens fos aplicat a nosaltres, reputarem una gran injustcia.
Hi ha possibilitat que hom objecti sense ra que els exemples precedents estan extrets de
contingncies impossibles entre nosaltres, car lopini, en aquest pas, no s probable que imposi
8

labstinncia de certes carns, que simmisceixi en matria de cultes o en matria de matrimoni,

segons les creences o la inclinaci dels interessats. Aix, posar un proper exemple basat en una
ingerncia en la llibertat, el perill de la qual no ha passat del tot. En tot temps que els puritans
disposaren de poder suficient, com ara a Nova Anglaterra o a Gran Bretanya al temps de la
Repblica, han maldat, amb xit considerable, per a descoratjar tota mena desplais pblics i
gaireb privats, en especial la msica, la dansa, els jocs pblics o altres aplecs destinats a la diversi
aix com el teatre.
En aquest pas resten encara grups importants de persones que segons les seves nocions de la
moralitat i de la religi condemnen aquests tipus desbarjos. Com que aquestes persones pertanyen
sobretot a la burgesia, que constitueix el poder dominant en la condici social i poltica present del
regne, no s gens impossible que aquests sectors arribin assolir qualsevol dia una majoria en el
Parlament. Qu els semblaria als membres de la part restant de la comunitat el fet que els esplais
permesos siguin regulats pels sentiments religiosos i morals dels calvinistes i metodistes ms
estrictes?No desitjarien sense dilaci que aquests pietosos intrusos es fiquessin en llurs propis
assumptes? Aix s precisament el que cal contestar a tot govern i a tot pblic que t la pretensi
que ning gaudeixi dels plaers que ells troben dolents. Per si el principi de la pretensi fos adms,
ning no podria raonablement objectar al fet que fos aplicat en el sentit de la majoria o algun altre
poder preponderant al pas i tothom hauria destar disposat a acceptar la idea duna repblica
cristiana, tal com lentengueren els primers colonitzadors de Nova Anglaterra, si una confessi
religiosa semblant a la seva arribs mai a recuperar el seu terreny perdut, com les religions
presumptament decadents han fet tan sovint.
Imaginem una altra contingncia, tal vegada de realitzaci ms probable que la darrera esmentada.
Existeix declaradament una forta tendncia al mn modern vers una constituci democrtica de la
societat, acompanyada o no dinstitucions politiques populars. Hom afirma que al pas on aquesta
tendncia es materialitza ms plenament on tant la societat com el govern sn ms democrtics,
els Estats Units, el sentiment de la majoria, a la qual qualsevol manifestaci dun estil de vida ms
ostents o costs del que llurs membres poden esperar emular s de mal gust, opera com una llei
sumpturia fora efica, i en moltes parts de la Uni tota persona que posseeix uns ingressos molt
grans no sempre troba mitjans adients per a despendrels, sense incrrer en la desaprovaci popular.
Si b aquesta mena dafirmacions sens dubte sn exagerades com a representaci dels fets existents,
lestat de coses que descriuen no solament s concebible i possible, ans un resultat probable del
sentiment democrtic, conjuminat amb la idea que la collectivitat t un dret de veto sobre la manera
en qu els individus despenen llurs ingressos. Noms cal que suposem, a ms, una difusi
considerable de les opinions socialistes per tal que esdevingui infame als ulls de la majoria la
possessi de ms duna petita quantitat de bns o de qualsevol renda que no sigui procedent del
treball manual. Opinions semblants en principi a aquestes ja prevalen fora dins la menestralia i
pesen opressivament sobre aquells qui sn susceptibles de ser influts per lopini daquesta classe,
o sigui, els seus propis membres. s sabut que els treballadors manuals dolents que constitueixen la
majoria doperaris en moltes branques de la indstria sn decididament de lopini que ells haurien
de cobrar el mateix salari que els bons i que no hauria destar perms j, ja sigui treballant a preu fet
o altrament, de guanyar ms que els altres mercs a una aptitud o esfor superior. I aix fan servir
una vigilncia moral, que ocasionalment pot esdevenir coacci fsica, per tal dimpedir que els
treballadors qualificats rebin, i els empresaris els ofereixin, una renumeraci ms gran per un servei
ms til. Si el pblic t jurisdicci sobre qestions privades, no entenc per qu aquests treballadors
obren malament ni que hom pugui blasmar un pblic determinat per afirmar la mateixa autoritat

sobre la conducta dun individu si hom accepta que el pblic general t el dret a afirmar-la sobre les
persones en general.
Per, sense necessitar docupar-nos de casos hipottics, als nostres dies hom practica usurpacions
importants de la llibertat de la vida privada, i encara hom commina defectuar-ne daltres ms grans
amb una certa probabilitat dxit, i hom proposa opinions que declaren un dret illimitat del pblic
no noms a prohibir per llei tot all que creu que s dolent, sin a interdir una srie de coses que
admet que sn innocents a fi de barrar el pas a les que creu dolentes.
Sota el pretext dimpedir la intemperncia, el poble duna colnia anglesa i el de gaireb la meitat
dels Estats Units, han hagut de sofrir la prohibici per llei de fer un s qualsevol de les begudes
fermentades, com no sigui per raons mdiques, car la interdicci de la seva venda significa, de fet,
la prohibici del seu s. I tot que la impossibilitat de lexecuci daquesta llei ha provocat la seva
revocaci en alguns dels estats que ladoptaren, dhuc en aquell que li ha donat el seu nom, sha
encetat una campanya, secundada amb un zel considerable per molts dels filantrops declarats, a fi
diniciar una agitaci a favor duna llei semblant en aquest pas.
Lassociaci, o Aliana com sautodenomina, que ha estat constituda per a aquesta finalitat, ha
adquirit una certa notorietat a travs de la publicitat donada a la correspondncia entre el seu
secretari i un dels pocs homes pblics anglesos que creu que les opinions dun poltic shan de basar
en principis. La participaci de Lord Stanley en aquesta correspondncia segurament enrobustir les
esperances ja dipositades en ell per aquells qui saben que les qualitats que aquest poltic ha
manifestat en algunes de les seves aparicions pbliques malauradament sn ben rares entre tots
aquells que figuren a la galeria dhomes pblics. Lrgan de lAliana, que deploraria
pregonament el reconeixement de qualque principi que pogus sser emprat per tal de justificar el
fanatisme i la persecuci es permet dassenyalar lamplia i insalvable barrera que separa aquests
principis dels de lassociaci. Totes les qestions relatives al pensament, a lopini, a la
conscincia, em semblen diu situar-se fora de lesfera de la legislaci; totes les que es refereixen
a lacte, hbit i relaci socials, subjectes noms a un poder discrecional conferit a lEstat i no pas a
lindividu, entren en canvi de ple dins ella.
Cal remarcar que no sesmenta una tercera classe, diferent de les dues anteriors, a saber, els actes i
els hbits que no sn socials, sin individuals, si b s precisament a aquesta darrera classe a la qual
pertany sens dubte lacte de beure licors fermentats. La venda de les begudes alcohliques,
tanmateix, entra dins del comer i aquest s un acte social. Per la infracci de qu hom es plany no
es refereix a la llibertat del venedor, sin a la del comprador i consumidor, car lEstat podria
perfectament b prohibir beure vi amb la intenci manifesta dimpossibilitar la seva obtenci. El
secretari, tanmateix, continua dient: Reclamo, com a ciutad, el dret de legislar sempre que els
meus drets socials sn envats per lacte social dun altre. I com defineix aquests drets socials?:
Si hi ha quelcom que envaeix els meus drets socials, certament ho fa el trfic de begudes fortes.
Anorrea el meu dret primari de seguretat creant i estimulant constantment el desordre social.
Envaeix el meu dret a la igualtat extraient un benefici de la creaci duna misria, al sosteniment de
la qual haig de contribuir amb els impostos que pago. Impedeix el meu dret al lliure
desenvolupament moral i intellectual envoltant el meu cam de perills i afeblint i desmoralitzant la
societat, de la qual tinc el dret a reclamar ajuda i tracte mutus. Una teoria dels drets socials,
sense pari amb cap altra que fins ara hagus trobat probablement mai expressi en forma escrita,
que no s resms que aix: que s un dret absolut de tot individu que tot altre individu obri en tots
els aspectes exactament com ell faria; que qualsevol que no hi rex en la qesti ms insignificant
viola el meu dret social i em dna dret a posar clam per tal que sigui rescabalat el greuge.
Un principi tan monstrus s molt ms perills que qualsevol intromissi concreta en la llibertat. No
hi ha violaci de la llibertat que no pogus justificar; no reconeix en absolut cap dret a la llibertat,
10

llevat potser del de mantenir opinions en secret, sense mai revelar-les a ning, car des del moment
que una opini que jo considero noble passa pels llavis dalg, envaeix tots els drets socials que
matribueix lAliana. Aquesta doctrina atribueix a tots els homes un inters creat mutu en llur
perfecci moral, intellectual, i dhuc fsica, definida per cada reivindicador segons el seu propi
criteri. Un altre exemple important de la ingerncia illegtima en la justa llibertat de lindividu, no
solament projectada, sin efectuada amb xit des de fa temps, s la legislaci sabtica. Sens dubte,
el fet dabstenir-se de les ocupacions diries normals un dia a la setmana, en la mesura que ho
permeten les exigncies de la vida, si b noms obliga els jueus des del punt de vista religis, s un
costum fora beneficis. I per tal com aquest costum no pot ser observat sense un consentiment
general en aquest sentit entre les classes treballadores, per consegent, en la mesura que si treballen
algunes persones poden imposar la mateixa necessitat a daltres, s permissible i just que la llei
garanteixi a cadasc lobservana per part dels altres del costum a base de suspendre les operacions
ms important de la indstria durant un dia determinat.
Per aquesta justificaci, fonamentada en linters directe que altres tenen en lobservana de la
prctica per part de cada individu, no es pot aplicar a les ocupacions voluntriament escollides a les
quals una persona li escau de dedicar les seves hores de lleure, com tampoc no s gens pertinent en
el cas de les restriccions dels esplais per llei. s veritat que el divertiment dalguns comporta la
jornada laboral daltres, per el plaer, per no dir lesbarjo til de molts, val ben b el treball duns
quants, amb la condici que aquesta ocupaci sigui lliurement escollida i hom sen pugui acomiadar
tamb lliurement. Els obrers tenen el perfecte dret de pensar que, si tothom treballs el diumenge,
caldria pencar set dies per una paga de sis, per mentre es deturin la gran majoria de feines, el petit
nombre que han de feinejar per al goig dels altres obtenen un augment proporcional dels seus
guanys i, daltra banda, no estan obligats a seguir en aquestes ocupacions, si s que prefereixen el
lleure a lemolument.
Si calgus cercar un altre remei, hom el podria trobar en lestabliment per costum dun dia de festa
a la setmana per aquesta determinada classe de persones. Lnic motiu, doncs, que permet la
defensa de lestabliment de restriccions als esbargiments dominicals s que sn censurables des del
punt de vista religis, ra per legislar que hauria de ser impugnada amb totes les nostres forces.
Deorum injuriae Diis curae. Resta encara per provar que la societat o algun dels seus servents han
rebut la comesa del cel de venjar una suposada ofensa a lOmnipotent, que no s alhoar, un tort als
nostres semblants. La idea que s deure dun home que un altre sigui religis fou el fonament de
totes les persecucions religioses perpetrades fins ara i, si ladmetessin, les justificaria plenament.
Encara que el sentiment que es manifesta en els repetits intents de tractar daturar el funcionament
dels ferrocarrils els diumenges, en la resistncia a obrir els museus, etc., no t la crueltat dels antics
perseguidors, lestat dnim que denota s fonamentalment el mateix. s la determinaci a no
tolerar que els altres facin que llur religi els permet, car no ho permet la religi del perseguidor. s
la creena que Du no sols abomina lacte del descregut, sin que ens considerar culpables si no li
fem la vida impossible.
No em puc estar dafegir a aquests exemples de la poca consideraci en qu normalment hom t la
llibertat humana, el llenguatge de franc esperit persecutori que esclata a la premsa daquest pas,
sempre que socupa de la notcia del fenomen remarcable del mormonisme. Hom podria fer molts
comentaris sobre el fet inesperat i instructiu que una suposada nova revelaci, i una religi, fundada
sobre ella, producte duna palpable impostura, ni tan sols abonada pel prestigi de les qualitats
extraordinries del seu fundador, s creguda per centenars de milers i ha arribat a constituir els
fonaments duna societat en lpoca dels diaris, dels ferrocarrils i del telgraf.
El que ac ens interessa s que aquesta religi, com les altres i millors religions, t els seus mrtirs;
que el seu profeta i fundador fou linxat pels seus ensenyaments; que altres dels seus fidels perderen
11

llurs vides a mans de la mateixa violncia desfermada; que foren expulsats a la fora, com a
comunitat, de la terra que els vei nixer, i que, desprs dhaver estat encalats vers un recs solitari
al bell mig del desert, ara nhi ha molts en aquest pas que gosen declarar obertament que estaria b
(si b no s convenient) enviar una expedici contra ells per tal dobligar-los per la fora a professar
les opinions daltres persones. Larticle de la doctrina mormona que constitueix la provocaci
principal de lantipatia que desborda aix les contencions ordinries de la tolerncia religiosa s la
seva sanci de la poligmia, la qual, per b que permesa als mahometans, als hinds i als xinesos,
sembla despertar una animositat insadollable quan s practicada per persones que parlen angls i
que professen la doctrina de Crist.
Personalment desaprovo pregonament aquesta instituci mormona, alhora per altres raons i perqu,
en comptes dsser abonada pel principi de la llibertat, en representa una infracci directa, ja que no
s ms que una rebladura de les cadenes de la meitat dels membres de la comunitat i lemancipaci
de laltra de la reciprocitat de lobligaci que els deuen. Amb tot, cal recordar que aquesta relaci s
tan voluntria per part de les dones implicades, que hom pot considerar que la pateixen, com la que
es dna en qualsevol altra forma dinstituci matrimonial. I per ms sorprenent que aquest fet ens
sembli, t la seva explicaci en les idees i costums corrents del mn, que en ensenyar les dones a
creure que el matrimoni s quelcom indispensable, fan comprensible que moltes delles prefereixin
ser una dentre diferents esposes a no ser-ne cap.
Hom no demana que altres pasos reconeguin tals unions o deslliurin una part de llurs habitants de
les lleis en vigor per mor de les opinions mormones. Per quan els dissidents han fetconcessions als
sentiments hostils dels altres molt ms del que sels podia demanar; quan han abandonat els pasos
en qu llurs doctrines eren inacceptables i shan establert en un rac remot de la terra, que han estat
els primers a fer habitable per a lespcie humana, noms sels pot impedir que hi visquin sota les
lleis que els plaguin recorrent als principis de la tirania, amb la condici que no cometin agressi
contra altres nacions i permetin una perfecta llibertat de moviment als qui estiguin insatisfets amb
llurs costums.
Un escriptor recent, en alguns aspectes de mrit considerable, proposa (per usar les seves prpies
paraules) no una croada, sin una civilitzada, contra aquesta comunitat poligmica, per tal de posar
fi al que li sembla un pas enrere en la civilitzaci. Jo tamb estic dacord amb aquest darrer punt,
per no crec que cap comunitat tingui el dret a forar a una altra a civilitzar-se. Mentre que els qui
pateixen la llei dolenta no demanin ajut a altres comunitats, no puc admetre que persones que no
tenen res a veure amb ells hagin dintervenir-hi i acabar amb un estat de coses amb el qual hi estan
dacord tots els directament interessats perqu representa un escndol per a individus que es troben
a milers de milles de distncia, que no hi tenen ni art ni part. Que els envin missioners, si volen, a
predicar contra aquesta doctrina i que soposin, amb mitjans justos (fer callar els seus mestres no
ns cap), a laven de creences semblants entre els membres del seu poble. Si la civilitzaci ha
avantatjat la barbrie quan aquesta dominava el mn, s exagerat tmer que la barbrie, desprs
dhaver estat sotmesa plenament, revisqui i arribi a conquerir la civilitzaci.
Una civilitzaci que pugui sucumbir davant el seu enemic venut ha dhaver esdevingut tan
degenerada que ni els seus propis sacerdots ni mestres ni ning ms tingui la capacitat o samoni a
sortir en la seva defensa. Si s aix, que aquesta civilitzaci desaparegui com ms aviat millor.
Noms pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruda i regenerada per brbars enrgics (com
limperi occidental).

12